Tot el que cal saber sobre l’oli del’Empordà a la darrera fira de latemporada, a Ventalló

Espanya continua utilitzant elmateix argumentari contraCatalunya que fa gairebé un segle

Núm. 2117. ■ Del 21 al 27 de setembre del 2012. ■ Any XLVII. www.presencia.cat

Història d’unatragèdiaEl Vallès recorda elsaiguats del 1962

DOSSIER

La tempesta dela nit del 25 desetembre del1962 és la pitjortragèdia viscudaal Vallès, quanunes riuades vancausar centenarsde morts

JORDI ALEMANY

la memòria dels vallesansd’una certa edat perviuen

encara com si fos avui les imat-ges del malson que els va tocarviure la nit del 25 de setembredel 1962. Uns aiguats imprevis-tos, amb precipitacions supe-riors als 200 litres per metre qua-drat en poc més de dues hores,van convertir els rius i les rieresen una trampa mortal que va ar-rabassar la vida de centenars depersones, va destruir cases i bar-ris sencers de poblacions com

Aara Terrassa, Rubí, Sabadell,Montcada i Reixac, Ripollet,Sant Quirze del Vallès, Castellaro Barberà del Vallès, entre altres.

La tragèdia va posar de mani-fest les desigualtats socials i elnul control urbanístic en plenaetapa del desenvolupisme fran-quista que va permetre l’especu-lació dels propietaris dels ter-renys al costat de les lleres de rie-res i rius. La creixent immigracióvinguda del sud d’Espanya, i queomplia les fàbriques de la potentindústria tèxtil de la comarca,

comprava els terrenys per aixe-car-hi els seus propis habitatgesels caps de setmana. L’aiguat tor-rencial va desbordar el Ripoll i elRiu Sec, a l’àrea de Sabadell, i lesrieres del Palau i les Arenes deTerrassa, que recollien l’aigua deles diverses torrenteres i rierolsdel cim de la Mola, i es va endurtot el que va trobar pel camí: ve-getació, ponts, habitatges, fàbri-ques, vehicles i persones. Elnombre de víctimes total, algu-nes desaparegudes, encara ara ésuna incògnita.

FUN

DA

CIÓ

CU

LTU

RAL

MO

NTC

AD

A, F

ON

SM

ATL

LO-A

GU

ILA

R

Les dades oficials del juny del1963 de la Junta de Distribuciónde Fondos situen el nombre demorts i desapareguts al Vallès en692, però a banda dels silencisinformatius del règim franquistai d’informes municipals contra-dictoris que el periodista JaumeValls posa de manifest en el llibreLa riuada de 1962, la catàstrofeque sacsejà la Terrassa invertebra-da del Franquisme, s’ha de teniren compte que molts dels nousimmigrats ni tan sols estavenempadronats i que aquella fatí-dica nit de dimarts dormien a lescases dels barris que la riuada vaarrasar. Alguns cadàvers es vanrecuperar, dies després, al riu Llo-bregat i, fins i tot al delta o a Sant

Carles de la Ràpita. El municipiamb més víctimes va ser Terras-sa, amb 327, seguit de Rubí, amb260; Sabadell, 47; Montcada iReixac, 30; Sant Quirze, 15; i Ri-pollet, 13. També a Molins de Rei(Baix Llobregat) es van compta-bilitzar 36 víctimes aquella nit, ila riuada també va afectar el Va-llès Oriental i el Barcelonès,quan es van desbordar els riusLlobregat i Besòs, i el Maresme.

Còctel climatològicEl 1962 va ser una any dur clima-tològicament parlant, ja que en-tre el 4 i el 7 de novembre encarava ploure més que el 25 de setem-bre, tot i que no en un espai tancurt de temps ni amb tanta in-

tensitat, i la riuada es va repetir iva causar molts menys danys. Laraó és que les lleres de les rieres jaestaven netes i que ja no hi haviaobstacles perquè l’aiguat ante-rior ja se’ls havia endut. L’any esva tancar el dia de Nadal, ambuna gran nevada, amb gruixos defins a un metre i mig.

El geògraf i climatòleg LluísMiquel Pérez assegura queaquestes situacions s’han repetiti es repetiran al país i explica elsfets del 25 de setembre pel qualanomena un «còctel d’ele-ments»: l’entrada d’aire calentdel sud-est, que va ascendir entopar amb la muntanya de SantLlorenç, el xoc amb la confluèn-cia de dues masses d’aire més, i el

Barris sencersvan serarrasats aRubí, Terrassa iMontcada

El nombre demorts pelsaiguats potsuperar les 700persones

8 • PRESÈNCIA • Del 21 al 27 de setembre del 2012

DOSSIER AIGUAT DE MALSON

fet que havia fet molta calor ambdies de temperatures altes pelsquatre mesos sense pluja que es-tava preparada per ascendir icondensar l’aire. Això va alimen-tar la tempesta que, a més, es des-plaçava molt a poc a poc perquès’anava regenerant. Pérez asse-gura que l’episodi de virulència,el conegut com a tempesta en si,va durar tres hores i que es van re-collir fins a 250 litres en algunsindrets de la comarca i sis litresper minut a Sabadell, que consi-dera «una barbaritat». Però el cli-matòleg hi afegeix que aquestsfenòmens s’han anat reproduinti que són característics del país,concentrats sobretot al Montseny, els Cingles de Bertí, Sant

Llorenç o Montserrat. Precisa-ment posa d’exemple la del 10d’octubre del 1994 a Sant Miqueldel Fai, i el 2000, a Montserrat,quan va caure el pont de l’auto-via. El 1971 al Vallès es van repe-tir episodis de tempesta amb mésriuades, menys tràgiques perquès’havien fet obres de canalitzacióde les rieres.

La manca de planificació urba-nística és clau per explicar el grannombre de víctimes en pobla-cions com Terrassa i Rubí, on acausa de la falta d’habitatge per ala classe obrera immigrada es vapermetre la construcció de barrisnous sense serveis ni ordre, a to-car de les rieres. En el cas de Ter-rassa, la riuada va ser especial-

ment dura en barris que ressegu-ien les rieres de les Arenes i la delPalau, com és el cas del d’Ègara iCa n’Anglada, després que la for-ça de l’aigua destruís el pont de lacarretera de Castellar o els pontsde la Renfe, que creuen el muni-cipi d’est a oest, i que abans ha-vien quedat taponats pel mate-rial que arrossegava. També hi vahaver altres víctimes i afecta-cions en diversos torrents a laciutat i en barris, com Sant Llo-renç, la Maurina i Sant Pere, peròuna de les situacions més críti-ques es va viure a la Rambla, l’ar-tèria principal de la ciutat, ja quela riera del Palau hi passava persota i no es va poder empassar to-ta l’aigua, sobretot després quecedís el pont del tren que feia debarrera de contenció, i destrosséspart de la fàbrica Aymerich,Amat i Jover (ara seu del MuseuNacional de la Ciència i la Tècni-ca de Catalunya). L’aigua va ar-rossegar persones que infructuo-sament s’intentaven aferrar a ar-bres i fanals, cotxes i autobusos, iconvertien la cantonada del por-tal de Sant Roc en un gran remo-lí.

L’escena, amb trencadissa deponts, es va repetir encara ambmés virulència al barri de LesFonts, ja en direcció a Rubí, ons’ajunten els cabals de les duesrieres. I en arribar a Rubí, la granquantitat d’aigua i tot el que ar-rossegava, afegit a la intensa plu-ja de prop de 200 litres per metrequadrat, van taponar el pont delcarrer Cadmo fins que va cedir, ila tromba va emportar-se cap avuitanta cases de la zona de l’Es-cardívol i diverses fàbriques.

A l’àrea de Sabadell, la capçale-ra del Ripoll també es va desbor-dar, així com la del riu Sec, peròva tenir menys impacte mortal(33 víctimes), tot i que també esva produir molta destrucció, so-bretot al barris de Ca n’Oriac,Can Puiggener o Torre-romeu.

Els actes ifets recollitsen un blocEls museus dels principalsmunicipis afectats per lesriuades han engegat, co-incidint amb el 50 aniver-sari del succés, un muntd’actes de record i com-memoració. Totes les acti-vitats com ara exposi-cions, memorials, xerra-des, col·loquis i presenta-cions de llibres, entre d’al-tres, estan recollits en unbloc a internet anomenatLa Nit Tràgica (http://la-nittragica.word-press.com). El lloc webtambé mostra enllaçosd’interès, un recull depremsa, material audiovi-sual i fotografies.

Inundació de la fàbrica Grau deSabadell. Un esvoranc, el rescatde víctimes i una ambulància a laRambla de Terrassa. A l’esquerrael tren aturat a Les Fonts i viespenjant a Montcada / C. PÉREZDE ROZAS (AHS)/ CARLES DURAN IFOTOS ALTIMIRA /FUNDACIÓCULTURAL MONTCADA I FONSMATLLO-AGUILAR

Del 21 al 27 de setembre del 2012 • PRESÈNCIA • 9

L’aigua va fer mal, sobretot, a laindústria tèxtil i la pujada del riuSec es va endur 15 persones albarri obrer de Los Rosales, de lapoblació veïna de Sant Quirze.L’historiador sabadellencEduard Masjuan, destaca elnombre de damnificats (250)que perden l’habitatge, la granmajoria dels quals són immi-grats, una quantitat que puja a700 amb els aiguats del novem-bre. Per Masjuan, no només ésuna catàstrofe natural sinó que«posa de manifest una situacióde misèria d’ençà de la primeraimmigració, perquè no se’ls vaallotjar amb dignitat». I hi afe-geix que la població creixia perabastir la mà d’obra de gent de

fora per les fàbriques però «les in-fraestructures de la ciutat noméspodien atendre el 40% dels habi-tants». Anomena aquest feno-men com «l’exposició del desor-dre», ja que ningú no es feia càr-rec de la construcció d’habitatged’uns jornalers que malvivienon podien –en coves, barraques,més d’una família en estances de20 m² i cases d’autoconstrucció–«i que eren els més mal pagatsd’arreu». I posa d’exemple la da-da que el 1962 hi havia una dèfi-cit de 5.000 habitatges al muni-cipi. A més, recorda que aquestesvíctimes no van tenir les matei-xes ajudes i se’ls va indemnitzarper sota de les seves pèrdues re-als, a diferència dels industrials.

A Barberà i Cerdanyola vandesaparèixer moltes masies i in-dústries, i l’aigua es va endur 13vides a Ripollet. Va ser a Montca-da i Reixac, on va tornar a fer mésmal, enduent-se una passera queconnectava el nucli amb el barridel Mas Rampinyo. També es vainundar el barri actual de la Car-rerada i va fer cedir el pont de lalínia de Renfe que anava cap aFrança, provocant la major partde les 30 víctimes mortals que vi-vien al barri de Sant Pere Reixac.L’estructura de ferro, en despla-çar-se, va desviar el curs de l’ai-gua i va evitar que entrés al nuclidel poble.

Després de més de dues horesd’angoixa, la tempesta va co-

Els industrialssón els que van rebre lamajor part deles ajudes

El franquismehavia permès laconstrucció decases al costatde rius i rieres

10 • PRESÈNCIA • Del 21 al 27 de setembre del 2012

DOSSIER AIGUAT DE MALSON

mençar a amainar a la comarca iva deixar a la vista la magnitudde les destrosses. Els testimonisque van viure l’episodi, com larubinenca Juanita Méndez, des-taquen la tasca del periodista lo-cutor de Ràdio Barcelona, Joa-quim Soler Serrano, l’endemà dela riuada, per mobilitzar la po-blació barcelonina perquè fes ar-ribar roba i menjar als afectats,enviant taxis per buscar fami-liars, donant veu als afectats ifent crides a la solidaritat durant5 dies de ininterrompudament.

El panorama desolador alsmunicipis va servir per visualit-zar les condicions infrahumanesen què vivia la població immi-grada, fins llavors «amagada»

dels autòctons. Però va ser elpunt d’inflexió per canviar lesdinàmiques que van fer cohesio-nar molts municipis. La mobilit-zació solidària de la ciutadaniava ser determinant en vista delcaos generat per un esdeveni-ment que va desbordar l’admi-nistració franquista, que alesho-res no tenia cap pla d’emergèn-cia. Alguns casos de crítiques al’organització i de corrupció enles ajudes, a més de la utilitzaciópropagandística que el règim enva fer, les recull l’últim númerod’enguany de la revista Vallesosen el seu dossier dedicat a les ri-uades del 1962.

El fet és que el general Francova desembarcar a les poblacions

afectades del Vallès Occidentalel 2 d’octubre, després que ja hohaguessin fet una sèrie de minis-tres que es van reunir amb lesjuntes de les patronals tèxtils deSabadell i Terrassa, que els expo-saven les xifres estimades de lespèrdues industrials en cap a1.000 milions de les antiguespessetes. També abans, el 30 desetembre, ho va fer el que llavorseren prínceps d’Espanya, JoanCarles de Borbó i Sofia de Grècia.Les ajudes a les empreses es vancanalitzar amb un crèdit delBanc d’Espanya per un valor to-tal de 1.500 milions de les anti-gues pessetes, que també van co-brar de les assegurances privadesi van rebre indemnitzacions acàrrec del Consocio de RiesgosCatastróficos, a més de teniravantatges fiscals. Els particularsafectats, en canvi, es van haverde repartir els 163 milions depessetes recollits amb donatius icanalitzats pel règim.

Per la catàstrofe també es vanactivar alguns projectes de cons-trucció d’habitatges a la comarcaa través de l’Obra Sindical delHogar com és el cas dels 500, delque és el barri de 25 de Setembrede Rubí, i en va accelerar la cons-trucció d’altres com és el cas dels800 pisos al barri de Sant Llorençde Terrassa i al barri d’Espronce-da, de Sabadell. A Terrassa no hiva ser fins al 1975 que es van aca-bar els 1.700 habitatges de lestorres del pla del Bon Aire i CanJofresa

De mica en mica els municipisvan recobrar la normalitat i eldesastre va esperonar la necessi-tat de canalitzar rius i rieres comes va fer amb el Ripoll, el Llobre-gat i el Besòs i les rieres de les Are-nes i de Rubí, i modificar el recor-regut de la riera del Palau de Ter-rassa amb un transvasament capal torrent de la Maurina, per evi-tar que es tornés a inundar larambla d’Ègara.

El 12 d’octubre del 1962les inundacions van afec-tar Girona. La pluja no pa-rava, i progressivamentcreixia el cabal dels riusque creuen la ciutat –Ter,Onyar, Güell, Galligants–.Això va donar temps,abans no es desbordessindel tot, de traslladar les fa-mílies provinents de la im-migració andalusa que vi-vien en barraques a la lleraesquerra del Ter, a l’alturadel pont de la Barca. Esvan evitar morts, i a la ciu-tat i altres llocs de la de-marcació els danys mate-rials van ser enormes.ORIOL MAS

Riuada sensemorts aGirona

La filatura Cal Mosques de Rubí,destrossada. Els príncepsd’Espanya amb ferit, i cotxesamuntegats al carrer Vinyals, aTerrassa / FAMÍLIA BOLADERAS IFOTOS FRANCINO

Del 21 al 27 de setembre del 2012 • PRESÈNCIA • 11

J.R. / S.P. / E.G. / J.A.

«L’aiguaarrossegavaarbres,cotxes,autobusos i personesquecridaven»

ifícilment trobarem perso-nes a les poblacions afecta-

des per la riuada del 25 de setem-bre del 1962 al Vallès que no sà-piguen què estaven fent, a quinahora i com van viure els intensosaiguats i els dies posteriors. Latragèdia va tenir un gran impac-te en la vida dels veïns i una bonamostra en són els vuit testimonisrecollits en aquestes planes.

Joan VilanovaTerrassenc

«Va ser una nit tràgica», resu-meix Vilanova, un terrassenc de75 anys que va viure en primerapersona els efectes de la riuadadel 1962 al centre. «Tornava ambla meva Mobylette de la feina.Eren entre les vuit i les nou delvespre», comença el seu relat. Vi-lanova treballava en una fàbricatèxtil i vivia amb la dona al carrer«Pasaje 25C, el que ara és el Moi-sès». Plovia. Va deixar la moto enun garatge i mogut per la curiosi-tat va caminar cap a la Rambla,mullant-se de cap a peus. «L’ai-gua baixava en canal», assegura.«Els cotxes anaven rodolant sen-se control. Fins i tot vaig veurepassar un autobús. Tot era molttètric, sense llum i amb el sorollconstant dels clàxons dels vehi-cles que havien patit curtcir-cuits», hi afegeix. Diu que nooblidarà mai algunes escenes,com ara la de la gent enfilada ales finestres intentant arribar als

D

balcons per evitar l’aigua, ni ladels taxis surant «com barques»per la Rambla. Tampoc no voldesfer-se del record de la solidari-tat de la gent, de les gruixudescordes que van tirar al final de laRambla per facilitar el pas de lagent, ni dels crits de les personesque buscaven els seus familiars.

Al matí següent, ja a casa, vaveure que era impossible anar atreballar: «Els cotxes i arbres ta-llaven els carrers.» No es va que-dar a casa. Amb la seva Mobylet-te, es va convertir en el missatgerdel club de radioaficionats.«Gent de tot Espanya buscava elsseus familiars a través dels ra-dioaficionats. No hi havia cap al-tra manera. Anava a les adrecesque em deien per veure si hi tro-bava algú», explica. Diu amb tris-tesa: «No sempre era així.» La se-va inquietud per ajudar també elva portar a agafar un pic i una pa-la i anar a desenrunar cases.«Vaig tornar amb els radioaficio-nats quan vaig topar amb unavíctima en una casa; molt trist»,continua. Diu per acabar: «Tam-bé va ploure, i molt, al novem-bre, amb una altra riuada senseconseqüències. A més, aquell hi-vern va nevar molt, fins arribar almetre i mig. Mai no havia passattot això, a Terrassa.»

Juanita MéndezVeïna de l’Escardívol de Rubí

Reconeix que no és la primeravegada que fa testimoniatged’aquella nit de malson, que erael més semblant «a la fi del món ique va suposar la desaparició detot el barri de l’Escardívol», fet decases d’obrers immigrats d’auto-construcció. Juanita té clar queva morir «molta més gent que les700 que diuen, perquè molts noestaven empadronats, sobretotdones i nens». Explica que a ella ial seu germà els va despertar la se-va mare –la seva altra germanaestava aprenent a cosir i la mo-dista no la va deixar marxar perla pluja– i amb la resta de veïns dela casa del carrer Terrassa vantrencar el sostre per pujar a la teu-lada en veure que l’aigua pujava

«entre cinc i set metres». Desd’allà veien com la riuada «es-capçava arbres i cases» i final-ment van poder sortir, però por-taven un avi que estava ferit, i enobrir la porta, «l’aigua se’l va en-dur». El panorama que va veuredesprés va ser desolador i encaraté el record d’una amiga de 18anys, Marta Vivancos, que haviadecidit anar al cine i que ja novan trobar, com la resta de la sevafamília; o de l’avi d’uns veïns queva venir per assistir a la comuniód’un nét i van acabar trobant elseu cos a Sant Carles de la Ràpita.La Juanita encara es commouamb la vivència, «com si haguéspassat ahir», i amb les imatgesdel cossos al cementiri. No dubtaa admetre que «m’esgarrifa quansento ploure fort, amb el trons iels llamps, i a vegades encara empregunto si pot tornar a passar».

Artur TravessaVeí de les Fonts

El testimoni d’Artur Travesa és elrelat de la tragèdia a les Fonts, aTerrassa. Complementa la sevabona memòria amb fotografies,articles de premsa i els comenta-ris de la seva dona, Maria RosaGrau, que s’uneix a la conversa.Resumeix la intensitat amb quèva viure els fets amb una frase:«No em vaig canviar de roba du-rant cinc dies perquè estava sol.»

Fa cinquanta anys, Travessaera el delegat permanent de l’As-sociació de Propietaris i Veïns deles Fonts i era l’alcalde suplentdel barri. Recorda que aquellasetmana va ploure cada dia i que,finalment, la llum va marxar ales cinc de la tarda. A les vuit, vadecidir baixar a avisar els veïnsde les cases que hi havia al costatde la riera perquè ja suposavaque «alguna cosa estava a puntde passar». L’aigua ja baixavaamb força des de la muntanya,«des de can Ribas», cap a la rierapassant per la Rambla i, a més, ala zona de les Fonts s’unien la rie-ra de les Arenes i la de Palau, queanaven molt carregades.

A poc a poc, la casa de Traves-

Juanita Méndez

«A vegades encaraem pregunto si pottornar a passar»

Artur Travessa

«No em vaig canviarde roba en cinc diesperquè estava sol»

Joan Vilanova

«No oblidaré laimatge dels taxissurant com barques»

12 • PRESÈNCIA • Del 21 al 27 de setembre del 2012

DOSSIER AIGUAT DE MALSON

sa, que es trobava a uns dos-centsmetres de la riera però elevada, esva anar omplint de veïns que,com explica la dona, «en moltscasos anaven amb pijama», per-què Travessa els havia anat aler-tant i despertant. Al voltant deles deu vespre, el torrent d’aiguali va impedir baixar a buscar mésveïns. Enganxat a un pal elèctricva sentir un soroll, «com un hu-racà». Llavors, com explica, elbarri del «Pueblo Nuevo» –les ca-ses il·legals construïdes per tre-balladors de les fàbriques provi-nents de diversos punts de l’Es-tat– ja no existia. Poc abans, elpont de la carretera de Terrassa aRubí, coneguda com la carreterade Gràcia a Manresa, es va tapo-nar i el riu es va desviar pel costatinundant les cases. El gran sorollque havia sentit Travessa era elpont, que no va poder aguantarmés la pressió. Els va tocar eltorn, llavors, a les cases de la rierade les Fonts. La presència d’undipòsit d’aigua va fer de dic i enva salvar algunes.

La parella recorda com a la nitla casa estava plena de gent. Erael moment de tornar a actuar de-manant als propietaris del Me-rendero Casa Grau que acollissinpart dels damnificats. Va passartota la nit buscant supervivents.Recorda la imatge d’una dona fe-rida carregada amb els seus fillscaminant per la carretera. «Viviaal “Barrio Nuevo” i la vaig enviarcap a casa», hi afegeix. Tanca lanit amb la frase: «A les sis de lamatinada vam descobrir la mag-nitud de la tragèdia.»

L’atenció a les famílies que hovan perdre tot es va convertir enuna de les prioritats, i tot i les reti-cències del capellà, l’església esva convertir en un refugi.

Jesús Martínez SotoVeí de Montcada i Reixac

L’aiguat intens va deixar la famí-lia del montcadenc Jesús Martí-nez Soto sense pràcticament res.Es va endur els carruatges, els ca-valls i el colomar que tenien alnúmero 14 del carrer de les Esco-les, l’últim carrer entre la via del

tren i els Salesians, aleshores co-neguts com «Los Hermanos».Recorda que van salvar la casa ique el seu pare els va fer aixecar aell i als seus dos germans del llitper portar tota la família a dalt dela teulada. No teníem llum, peròamb els llamps vam poder veurecom l’aigua rebentava el pont deferro del tren de la línia de Fran-ça, una passera, i s’enduia les ca-ses», a més de testimoniar comtota una família de nou veïnss’intentava salvar «enganxats aun pal de la llum». Ja amb els pri-mers raigs del sol va poder com-provar el panorama dantesc quel’aiguat havia provocat: «el car-rer Gran, l’actual barri de Carre-rada i el carrer Lleida s’havienconvertit en un solar». A la me-mòria hi perduren les mostres desolidaritat de la població i la«lentitud amb què es va recons-truir tot per la falta de mitjans».En el seu cas, van optar per can-viar de barri i deixar la casa arrande riu per anar a viure al carrerTerrassa, a 200 metres sobre el ni-vell del mar i a tocar de la cimen-tera. Per Nadal d’aquell any, i ja ala nova llar, van patir les conse-qüències de la intensa nevada.«Va ser un any amb una climato-logia boja», sentencia.

Pablo GómezTerrassenc del barri de les Arenes

De la història de Pablo Gómezse’n desprèn lluita, solidaritat imolt de treball. Veí del barri deles Arenes, molt vinculat al mo-viment veïnal i social, Pablo Gó-mez encara viu al costat de la rie-ra, ara canalitzada, i recorda comla nit del 25 de setembre va respi-rar quan va veure una llumeta acasa seva: «Si hi era la casa, tambéhi era la família», va pensar.Aquella tarda, Gómez es trobavaa la feina. Era forner. «Va venirun company i em va dir: “marxacap a casa que no sé què ha pas-sat, una desgràcia”». Caminant ales fosques, fins que un forneramic li va donar unes espelmes aca n’Anglada, va anar reunint pelcamí alguns veïns i va arribar albarri. «L’aigua va entrar fins a

l’edifici de l’escola Joan XXIII,però les cases es van salvar per-què hi havia una gran roca queva tornar a desviar les aigües»,comenta. La part més afectada vaser la d’Ègara, a l’altra banda delriu. Tothom es va posar a ajudar.Els veïns de les Arenes, ajudatsd’una corda, van travessar la rie-ra i van començar a buscar super-vivents entre les runes. «Va mo-rir molta gent, a Ègara. L’aiguabaixava amb tanta força que esva emportar les cases, moltesconstruïdes pels mateixos treba-lladors, molt a prop de la riera, ifins i tot les vies del tren.» Al diasegüent, els veïns de les Arenescontinuaven mobilitzats i pen-sant què passaria si el riu tornavaa créixer amb virulència. A capde tres dies, començaven a cons-truir un mur de contenció de 150metres de llarg amb pedres delriu i ciment que, com apunta Gó-mez, «al final va pagar l’Ajunta-ment». La fortalesa veïnal de-mostrada tots aquells dies tambéva ser la llavor del Centre SocialLes Arenes, un espai creat l’any1964 que reunia tots els veïns dela zona. «Era un barri creat a par-tir de la dècada dels quarantasense voreres, clavegueram nillum. Vam pensar que ens ha-víem d’unir per demanar millo-res», argumenta Gómez. Diuque, encara ara, quan plou molt,dorm amb un ull obert i l’altretancat perquè no se’n refia, tot ique la situació ha millorat molt.Tot i això té una demanda: «Lariera és plena d’arbres i matollsque haurien de treure o tallar perevitar desgràcies.»

Palmira TobalVivia al barri de Torresana deTerrassa

La Palmira Tobal tenia 12 anys ivivia a pagès, en una masia que jano existeix al barri de Torresana.Aquest dia, cap al tard, sortia dela botiga de roba, on feia d’apre-nenta. La botiga era darrere l’Es-cola Industrial i havia d’anar finsa la masia travessant la riera deles Arenes. Recorda que ploviamolt i que havia plogut molt du-

Palmira Tobal

«Va desaparèixer elpont de la Renfe i lavia penjava»

Jesús Martínez Soto

«El 1962 va ser unany amb unaclimatologia boja»

Pablo Gómez

«Quan plou moltencara dormo ambun ull obert»

Del 21 al 27 de setembre del 2012 • PRESÈNCIA • 13

rant tot el dia, però no per a ladesgràcia que va passar. La Pal-mira va arribar a la riera a l’alturade l’actual camp del sant Cristó-bal, «llavors un bosc». Creuavengairebé sempre per una zona onla gent havia fet un caminet. Al-guna vegada passaven per sobreel pont de la Renfe, «però al cos-tat de la via hi havia unes planxesde ferro molt petites i era compli-cat». Anava acompanyada d’unaveïna que vivia en un mas delcostat, Mas Cornet, que ara tam-poc no existeix. La veïna li vamenar pressa però la Palmira vo-lia esperar dues de les seves ger-manes petites. Era fosc i conti-nuava plovent, però la riera en-cara es podia travessar. Les ger-manes van arribar i van creuar,corrent, la riera. Just quan ha-vien passat, «es va sentir un so-roll molt fort, no sé pas de què,però era ensordidor». Van seguircorrent i es van girar des d’unmonticle que hi havia on ara sesitua l’Eroski just quan un llampva il·luminar-ho tot. «El pont dela via de la Renfe havia desapare-gut, només quedava la via pen-jant; la riera baixava pertot ar-reu, només es veien arbres i pe-dres», relata. «Vam córrer cap acasa, però no hi vam poder arri-bar», hi afegeix. La veïna les vaacollir a la seva masia.

Els dies següents van ser dursperò ella, amb 12 anys, no era pasconscient de què havia passat. Ladona que les havia acollit els vadir el dia següent de la riuada ques’havien salvat «per un pèl». Novan ser les úniques. La guarda-barreres va poder fer senyals iaturar un tren ple de gent queanava de Barcelona a manresaabans que arribés al pont que jano existia.

«Els danys a Sant Llorenç oMontserrat van ser molt menors,mentre que al voltant de la riera,on la gent es feia les cases els dis-sabtes quan plegava de les fàbri-ques, l’aigua ho va arrasar tot»,explica. «Jo, ni regalada, no ani-ria a viure en aquelles zones... niara, tot i que la riera estigui cana-litzada», sentencia.

tar molt tornar a refer-se», expli-ca. La dissort va fer que els avisno es refessin de l’experiència imorissin al cap de pocs mesos, i 6anys després la família va viureuna altra injustícia: l’expropia-ció del negoci i casa que havienrefet després de la riuada per laconstrucció de l’autopista C-33.

Antonia MartínezVeïna del barri de La Maurina deTerrassa

Com si es tractés del guió d’unapel·lícula, la tragèdia d’aquellanit del 25 de setembre va canviarla vida d’Antonia Martínez, queva venir amb només 15 anys deCampillo de Arena (Jaén). I no ennegatiu, ja que aquella nit va co-nèixer el que cinc anys després esconvertiria en el seu marit, el se-villà José Fernández. Després desortir de treballar de la fàbricatèxtil Torredemer es va quedaratrapada al soterrani del bar LaPolar, a la cantonada de la Ram-bla d’Ègara amb el portal de SantRoc, on s’havia aixoplugat. La se-va cosina va poder sortir abans,però la força de l’aigua va impe-dir que ella ho pogués fer i, entrellàgrimes, va acabar agafant lamà del que seria la seva parella, ia qui li va dir: «no et deixaré finsque arribi a casa», ubicada al car-rer Àvila del barri de La Maurina.Quan va amainar la tempestavan poder sortir gràcies a un tau-ló de fusta que van poder posarsobre la barra del bar fins a una fi-nestra. Quan estava dins el barl’Antonia recorda veure l’aiguaarrossegar «autobusos, cotxes,arbres i persones que cridaven»,moltes de les quals van anar a pa-rar a Rubí. També li vénen a lamemòria imatges de llençolspenjats a la façana d’un edificientre el carrer Volta i el carrer Pa-re Llaurador, per on havien bai-xat els veïns, mentre explica queen aquest punt «vam haver decreuar la Rambla utilitzant unacorda i amb l’ajut dels bombers».Malgrat la mala experiència, dosanys després va venir a viure aTerrassa la seva germana i, al1965, els seus pares.

Angelina GrabolosaVeïna de Montcada i Reixac

L’Angelina tenia 22 anys la nit dela riuada que va enfonsar mig po-ble, i recorda com la mare la vadespertar a ella i a la seva germa-na Maria Antònia. «Ens va dir:“no us espanteu però el riu s’hadesbordat i està entrant aigua acasa”, i ens ho va dir amb veumolt calmada però ja vam veureque les coses no anaven bé», ex-plica. A la casa familiar, on tam-bé hi havia la fàbrica d’adob i elnegoci de fabricació de guants,hi dormien en aquell momentels avis paterns, l’àvia materna,els pares i tres de les quatre ger-manes. L’aigua que els cobria lescames quan es van despertar erabruta i tèbia, i els arribava fins a lacintura quan pujaven l’avi i lesdues àvies des de la planta baixafins al pis de dalt. Va arribar a pu-jar fins a més dels 1,70 metres.«No ens hi vèiem, tot era fosc i elsmobles suraven i ens barraven elpas. Vam passar molta por persalvar la vida i pujar els avis al pri-mer pis», recorda. «Quan el pareva fer aixecar del llit l’àvia, queera invàlida, l’armari se’ls va des-plomar a sobre i no els va matarde miracle», se sorprèn. «L’aiguano tenia aturador». De fet, quanla família va aconseguir reunir-se sana i estàlvia al primer pis, onhi havia el taller de guants, vansentir les veus de veïns que els de-manaven ajuda. «El pare els vadir que trenquessin les finestres imiressin d’enfilar-se al primerpis perquè era impossible tirar-los cordes, eren massa lluny.Malgrat tot el que vam patir, elrecord que ens queda és que grà-cies a això se’n van salvar 8 per-sones», explica. «Els llamps ensoferien llavors la visió del vol-tant de la casa, a prop del riu Ri-poll, i allò era un mar obert, la vi-sió era esgarrifosa. Quan va clare-jar el dia, vam veure-ho tot deso-lat i vam sentir una tristor gran-diosa. Vam sentir una remor quebaixava i vam veure els soldats,que venien de Ripollet, encade-nats per no prendre mal, per veu-re en què podien ajudar. Va cos-

Angelina Grabolosa

«La visió al voltantde la casa era unmar obert»

Antonia Martínez

«Aquella nit vaigconèixer el que araés el meu marit»

14 • PRESÈNCIA • Del 21 al 27 de setembre del 2012

DOSSIER AIGUAT DE MALSON

JORDI ALEMANY

JAUME VALLS I VILA

abadellenc de naixement(1948), aquest periodista

resident a Sant Llorenç Savall ique treballa des de fa anys coma tècnic de l’Ajuntament deTerrassa ha estat l’encarregatd’organitzar els actes de com-memoració dels 50 anys de latràgica nit del 25 de setembredel 1962 en aquest municipi.Coincidint amb la diada deSant Jordi va publicar el llibreLa riuada del 1962. La catàstrofeque sacsejà la Terrassa inverte-brada del franquisme.

–Quant de temps va dedi-car al llibre, i per què el vafer sobre les riuades?

–«Me’l van encomanar arrande fer-me comissionat dels ac-tes de commemoració dels 50anys. Només per recollir dadesi informació, m’hi vaig passarmig any. Calia, però, un llibreper socialitzar tot el que va pas-sar i posar-ho amb antece-dents, explicant per què va suc-ceir el fet, i quines en van ser lesseves conseqüències. Jo tambévaig patir la tragèdia en prime-ra persona, en perdre el meutiet quan la riuada se’l va endurdins el cotxe per la Rambla.»

–Quina resposta ha tin-gut, fins ara, el llibre?

–«Molt bona. Només el diade la presentació vam vendre100 exemplars i, en quatre dies,coincidint amb Sant Jordi, esvan esgotar els 700 exemplars.En vam haver de fer una segontirada per alimentar les llibre-ries. Això demostra que era unllibre necessari i estranya moltque fins ara no se n’hagués fetcap abans.»

–No s’ha investigat prou afons, sobre les riuades...

–«En una ciutat com Terras-sa, on la presència d’historia-dors per metre quadrat és moltnotable, hi ha dos fets impor-tantíssims al segle XX, com lariuada i la vaga de la fàbricaAEG, que no han estat histo-

S

«La xifra de víctimes és una incògnita»

riats. I el testimoni de la gentque llavors tenia 20 anys i araen té 70, anirà desapareixent».

–Quines conclusions n’hatret, de les riuades?

–«Al llibre n’apunto algunes.Un fet inqüestionable és queTerrassa ja no va ser el mateix, ique va augmentar l’organitza-ció de moviments populars isindicals a les fàbriques. Hi ha-via la necessitat de millorar lescondicions ambientals en quèes trobava la gent. La catàstrofes’hauria pogut evitar o, si mésno, pal·liar, si hagués funcio-nat la disciplina urbanística,els planejaments o si les riereshaguessin estat canalitzades.

També cal destacar que l’emer-gència no es va gestionar ambeficàcia, però la tragèdia va feremergir el millor dels terras-sencs, que va ser la solidaritatenvers els afectats i que s’haperllongat amb el temps».

–A part d’haver-hi unabans i un després a nivellurbanístic i físic de la ciu-tat, també es va produir uncanvi de tarannà?

«Sí, Terrassa era una ciutatbastant caciquista, i la riuadava estimular la població a asso-ciar-se per millorar les sevescondicions de vida. El fran-quisme, en ple auge, tractavales barriades com si no existis-

sin. Hi havia una bombeta perbarri quan els empleats eren ales fàbriques. Les obres de re-construcció es van allargarmassa en el temps i els pisos perals damnificats van trigar qua-tre anys a poder-se habitar.També es va perdre la oportu-nitat d’urbanitzar barris mal-mesos per fer equipaments. Elnombre de víctimes mortalscontinua sent una incògnitaperquè no es van posar els mit-jans necessaris per a la sevaidentificació i el sistema d’aju-des i indemnitzacions pelsafectats es va fer sense la sevaparticipació i transparència.Va prevaldre l’ajuda als pode-rosos i als industrials...»

–...que eren els que ve-nien els terrenys al costatdels rius perquè els immi-grants s’hi fessin les cases...

–«Sí, venien aquests terrenysbarats, hi especulaven i l’admi-nistració hi feia els ulls grossos.Les indemnitzacions a les in-dústries no sempre van anar ales finalitats previstes, i algunsdels préstecs que van rebre noes van retornar. I el curiós ésque ni els dirigents polítics niels especuladors socials no vanser processats, més aviat al con-trari, el franquisme els va con-decorar».

–A banda de la tragèdiaen si, l’ha sorprès algun al-tre aspecte d’aquest episodihistòric?

–«Vaig tenir sorpreses en re-visar els arxius municipals. Hihavia una mena de compte del’alcalde o dels serveis de proto-col de la riuada que en feien unús per a altres coses. Amb la se-va família se’n va anar durantles vacances l’any després, el1963, a París, amb tota la sevafamília, a donar les gràcies perla cooperació francesa. En elpla general, també destaco queno es va fer una informació fe-faent i els informes municipalssón molt fluixets».

Jaume Valls, fotografiat a la rambla d’Ègara / ORIOL DURAN

Del 21 al 27 de setembre del 2012 • PRESÈNCIA • 15