interdisciplinari (I) L’atenció de casos en el treball en...

Treball en xarxa iinterdisciplinari (I)L’atenció de casos en el treball en xarxa

José Ramón Ubieto Pardo PID_00185367

CC-BY-NC-ND • PID_00185367 Treball en xarxa i interdisciplinari (I)

Els textos i imatges publicats en aquesta obra estan subjectes –llevat que s'indiqui el contrari– a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada (BY-NC-ND) v.3.0 Espanya de Creative Commons. Podeu copiar-los, distribuir-los i transmetre'lspúblicament sempre que en citeu l'autor i la font (FUOC. Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya), no en feu un úscomercial i no en feu obra derivada. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/legalcode.ca

http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/legalcode.ca


Índex

Introducció.................................................................................................. 5

Objectius....................................................................................................... 8

1. L’atenció de casos en el treball en xarxa..................................... 9

1.1. Fonaments teòrics de la construcció del cas ............................... 9

1.1.1. Breu història sobre l’origen de la medicina ................... 10

1.1.2. Una legitimitat nova en la intervenció social ............... 15

1.1.3. Les estratègies professionals en la intervenció social ..... 18

1.1.4. Els beneficis del treball en xarxa ................................... 23

2. El nostre mètode: la disciplina de la construcció del cas........ 26

2.1. Per què cal un mètode per a la construcció del cas? .................. 27

2.2. Un mètode “contaminat” per la subjectivitat ............................ 29

2.3. Produir col·lectivament un nou saber sobre el cas ..................... 32

2.4. Les lleis del mètode (I): la repetició ............................................ 34

2.5. Les lleis del mètode (II): tenir en compte allò que és

inconscient .................................................................................. 35

2.6. Les lleis del mètode (III): el vincle transferencial ....................... 38

3. Procediments i eines en el treball en xarxa............................... 41

3.1. El treball en equip com a preliminar a tota intervenció

possible ........................................................................................ 41

3.2. La teoria dels cicles com a guia d’actuació ................................. 43

3.3. Una “disciplina” com a suport de la construcció del cas ............ 45

3.4. La interdisciplinarietat com a paradigma ................................... 47

3.5. La conversa com a principi rector .............................................. 50

3.5.1. Les reunions de l’equip del cas ..................................... 53

3.5.2. Seminari d’anàlisi de casos (SAC) .................................. 57

3.5.3. La supervisió com a espai de construcció del cas .......... 60

3.6. Proposta de protocol per a la construcció del cas ....................... 60

3.6.1. Criteris d’inclusió .......................................................... 61

3.6.2. Mètode i fases d’actuació .............................................. 62

3.6.3. Criteris de tancament i avaluació .................................. 68

4. Annexos................................................................................................. 73

Resum............................................................................................................ 78

Glossari......................................................................................................... 79


Bibliografia................................................................................................. 80

CC-BY-NC-ND • PID_00185367 5 Treball en xarxa i interdisciplinari (I)

Introducció

L’atenció de casos en el treball en xarxa es basa en l’existència d’una conver-

sa regular entre els diferents professionals que integren la xarxa. Aquesta con-

versa implica una comunitat d’experiència que es constitueix com un vincle

social entre els serveis d’atenció social, educació i salut, a partir d’un territori

comú i d’una realitat de treball compartida (infància en risc, violència de gè-

nere, adolescències, etc.).

Perquè aquesta conversa sigui productiva, i no un simple bla, bla, bla, fa fal-

ta que es donin algunes condicions que constitueixen el que caracteritza el

nostre “mètode” de treball. Una disciplina que vectoritzi la feina d’aquests

professionals i permeti, d’aquesta manera, trobar una orientació conjunta, un

requisit bàsic per a no perdre’s en les derives i derivacions, tan freqüents en el

sistema de la multiassistència, caracteritzat pel fet d’organitzar-se a partir de la

resposta a una pregunta bàsica enfront d’un cas susceptible d’atenció: “Això

em toca a mi?”. A partir d’aquí, i seguint els protocols que hi ha, el professi-

onal atén o deriva el cas, sense implicar-se en la resta de serveis, buscant la

màxima optimització dels recursos. Una il·lusió vana que la tossuda realitat

desmenteix ja que aquesta realitat, que es vol evitar, retorna sempre rere la

forma de reincidències, boicot terapèutic, falta d’adherència al tractament o

fins i tot violència de l’usuari envers els professionals.

La proposta del treball en xarxa, i de la construcció del cas com l’element

central d’aquest treball, s’organitza a partir d’una altra pregunta: “Com puc

col·laborar en l’atenció del cas?”. La pregunta mateixa ja inclou l’altre profes-

sional com a company o partenaire en aquest treball de col·laboració i exigeix,

per tant, la recerca de consens i el compromís mutu, exigències que prenen la

forma d’un supòsit ètic: participació i coresponsabilitat.

El segon supòsit, l’epistemològic, és el que emmarca la construcció del sa-

ber com el resultat d’una elaboració col·lectiva, no pas com una cosa que els

professionals ja saben a priori, sense haver d’escoltar la família ni haver-se

d’escoltar a ells mateixos. Implica rebutjar el saber com un tot ja constituït i

suposar que l’altre sempre té alguna cosa a dir, sempre hi ha alguna cosa per

a arribar a aquest vincle transferencial que establim amb els subjectes i les fa-

mílies que atenem.

Aquesta conversa s’ha de fer, doncs, en el límit vacil·lant entre el que “ja és

sabut” i el que “no és sabut”, el que queda per construir. El lògic Charles S.

Peirce parlava de l’abducció per a referir-se a certes zones de l’elaboració de

saber en què no es pot operar sense la capacitat d’endevinar, ja que no pot

funcionar cap aplicació mecànica del que ja és sabut (Hoffmann, 1998). Allà

es necessita anticipació i no es pot deduir exactament, sinó que s’ha d’abduir,


inventar hipòtesis explicatives noves. Aquest endevinar es funda sobre el que

Peirce anomena el costum, l’hàbit (el vincle social, el que s’ha sedimentat, el

que ja és sabut).

El tercer supòsit del nostre mètode, el supòsit metodològic, ens assenyala la

conversa com la modalitat específica d’articular aquests sabers diversos, pro-

cedents de disciplines diferents. Una manera que implica la interacció, i no

solament el sumatori de dades. Allò que és real del nostre objecte d’atenció

(fenòmens de violència, negligències parentals, fracassos i precarietats, etc.)

no obeeix a una llei predictible, ni tampoc les persones amb les quals treba-

llem. Per a nosaltres, es tracta d’altres lleis en què el que és subjectiu, i les

seves característiques pròpies, conformen una altra manera d’abordatge i un

altre mètode ajustat a aquest objecte de treball. La conversa és una resposta

a l’absurditat de l’acte, al fet obvi que això que és real no es revela sempre

com a comprensible perquè no és mai lineal ni previsible. Més enllà del sentit

i la significació que sempre busquem als comportaments humans, la realitat

és que de vegades mostren l’absurditat de manera crua (suïcidis, conductes de

risc extremes).

Les famílies, com la vida mateixa, són plenes de secrets i de sorpreses. El terme

cas mateix procedeix de casus, que és una cosa que cau per sorpresa, de manera

desafortunada, com una contingència. Ignorar aquesta dada és signe d’un re-

buig a allò que és més propi i íntim de l’ésser humà. Per això quan trobem, en

alguns professionals, resistències a conversar podem suposar que es tracta de

resistències a aquella realitat en joc. Quan no hi ha conversa tenim una altra

cosa; tenim la negociació, en què ja no es tracta de construir un cas sinó de

salvaguardar l’estatut i els privilegis de cadascú. L’opció és clara: és una cosa

o l’altra.

L’alternativa a la construcció del cas és la ritualització de la intervenció, mit-

jançant l’abús dels protocols. És una pràctica dominant que va en el sentit de

la repetició, sense lloc per a la sorpresa i la invenció, que ens fa tornar sem-

pre al mateix punt de desacord, en lloc de prendre les regnes del cas. El cul-

te a l’estàndard de la pràctica monitorada va contra tot allò que constitueix

el nostre principal actiu com a professionals: el nostre judici i la nostra valo-

ració crítica. El judici és sempre un art i no pas l’aplicació automàtica de la

teoria; per això implica riscos. Entre allò que és universal (totes les famílies

funcionen igual) i el cas particular, s’hi ha d’incloure l’acte de jutjar, que no és

universalitzable ni automatitzable. La construcció del cas és precisament un

mètode per a sostenir aquest acte de jutjar, al qual no ha de renunciar mai

cap professional (educador, metge, treballador social), sota pena de tornar-se

vulnerable a qualsevol altre judici decisori, sia de l’usuari o de les directrius

administratives.

En el treball en xarxa, tot cas s’hauria de construir, doncs, a la manera de

Las Meninas. Com Velázquez en el quadre, els professionals es retraten allà

mateix perquè formen part del quadre. L’educador social, a diferència de


l’experimentador al seu laboratori, no és un personatge extern ja que pertany

de ple a l’experiència. La “contaminació” subjectiva està assegurada perquè el

vincle transferencial que estableix un educador social amb les persones a les

quals atén no és asèptic ni neutral, sinó que és un vincle de compromís en què

l’educador posa el seu saber teòric, les seves competències i obligacions legals

i sobretot la seva implicació personal com a element clau en la gènesi de la

confiança i de la seva autoritat professional.

El mètode, que hem descrit i analitzat aquí, i també els casos exposats deu

molt a l’experiència del projecte Interxarxes, en el qual, des que va començar

ara fa onze anys, participem en el districte d’Horta-Guinardó (Barcelona). Hi

participen un bon nombre de professionals i serveis de salut, educació i atenció

social, entre els quals hi ha una àmplia representació d’educadors socials.

Els seus ensenyaments ens han permès extreure l’essencial d’aquesta experi-

ència i plantejar així les línies de força d’un mètode, inacabat, que progressa

pas a pas sostenint una conversa interdisciplinària.


Objectius

Havent acabat l’estudi d’aquest mòdul, les activitats complementàries i la lec-

tura i discussió dels articles recomanats i de la bibliografia bàsica, l’estudiant

ha de ser capaç del següent:

1. Conèixer i analitzar de manera crítica les raons que justifiquen l’elecció del

mètode de treball en xarxa en el context social actual en què es produeix

l’acció professional.

2. Establir de manera precisa i rigorosa les característiques bàsiques del mèto-

de de la construcció del cas i les lleis en què es fonamenta aquest mètode.

3. Fer-se una idea detallada dels diferents espais de construcció del cas i dis-

tingir les possibilitats de cadascun.

4. Ser capaç d’ordenar les dades d’un cas seguint la lògica de la construcció

que té i les variables bàsiques que s’han de tenir en compte.

5. Posicionar-se professionalment, com a educador social, en el vincle edu-

catiu amb els subjectes i les famílies prenent com a referència els principis

ètics de la participació i la coresponsabilitat.


1. L’atenció de casos en el treball en xarxa

1.1. Fonaments teòrics de la construcció del cas

Una crítica freqüent a la feina dels professionals de la intervenció social és la

falta de mètode que tenen o, en cas de tenir-ne, l’absència de tot rigor científic.

Són considerats, a vegades, com a operadors “poc professionals” que requerei-

xen la tutela d’altres disciplines més exigents i més metòdiques. Aquesta “ava-

luació”, com passa sempre, parteix d’una comparació entre les ciències huma-

nes o conjecturals i les ciències exactes o dures. La paradoxa és que aquesta

comparació no sol sorgir de les files dels científics, ocupats en les seves recer-

ques, sinó de la d’estudiosos o professionals de les ciències socials mateixes

que miren de legitimar la seva condició emparant-se en el mètode científic,

com si fos exportable a qualsevol àmbit.

El cert és que una ciència es defineix per l’objecte que la constitueix, i així com

hi ha ciències físiques que el tenen molt ben definit, d’una manera precisa i

limitada, n’hi ha d’altres, com les ciències socials i humanes, que, per la natu-

ralesa mateixa del seu objecte (persones, societat), no poden aconseguir aquest

rigor. Com veurem més endavant, hi ha objectes d’estudi que són susceptibles

de predicció (objectes de la física), però n’hi ha d’altres (comportament humà)

que difícilment es poden predir sobre la base de lleis fixes (Peteiro, 2010).

Aquesta incertesa sobre l’evolució d’aquests objectes “estranys”, com la soci-

etat o les vides humanes, ha estat un factor de desassossec per a molts i una

temptació de reduccionisme per a d’altres. Un anhel de reduir la complexitat

de l’ésser humà i de les seves formacions socials i culturals a codis simples i

automatitzables. La primera disciplina que ho va intentar va ser la medicina,

que, com que s’ocupava de la vida, va mirar de fer de la vida una cosa universal

i regida per característiques fixes i comunes. Va néixer així la medicina moder-

na, que, per a alguns, és una ciència del mateix nivell que les ciències físiques.

La realitat, no obstant això, és que la vida és una cosa local i contingent, la

definició mateixa de la qual és un enigma per als biòlegs. No hi ha ningú que

pugui afirmar o negar que n’hi hagi en altres planetes, ja que les seves formes

poden ser molt variables i no se sotmeten a un patró universal.

Aquestes limitacions de la medicina i de les ciències de la salut no han impedit

que avui hi hagi una coincidència entre els experts segons la qual assistim a

una progressiva “sanitarització” social que abraça tots els àmbits, començant

per la manera en què s’estableixen les hipòtesis causals dels fenòmens que for-

men part del camp social, en què els termes (diagnòstic) o els instruments de

valoració són importats del camp sanitari. Passa el mateix amb l’afany de tro-

bar prediccions que facilitin el pronòstic evolutiu dels casos atesos, o la matei-


xa definició i configuració de les tasques assistencials i les tècniques d’aquestes

tasques. Un nou model d’atenció social, implantat en els serveis socials bàsics

de l’Ajuntament de Barcelona, ja parla d’“episodis” per a definir la intervenció

que fan els treballadors socials a partir d’una demanda de la família.

Podem dir el mateix de les maneres d’avaluació i el creixent funcionament

per programes específics (educadors de carrer, atenció a dones maltractades,

entrenament en habilitats socials per a persones vulnerables, etc.). La majoria

d’aquests programes, si no tots, segueixen les pautes dels programes de salut

pública, dissenyats per a prevenció de malalties –salut bucodental (com ara

prevenció de càries), prevenció de consums tòxics, hàbits saludables, etc.

Potser per això val la pena conèixer amb més detall aquesta lògica sanitària que

sembla que serveix de referència en les actuals polítiques públiques socials. Per

a això no hi ha res millor que anar a les fonts mateixes, allà on es va forjar el

paradigma que avui preval en la medicina moderna.

1.1.1. Breu història sobre l’origen de la medicina

Claude�Bernard (1813-1887), fisiòleg francès, ha passat a la història del pen-

sament no solament per les seves contribucions a la fisiologia, sinó també pel

seu intent de fonamentar la possibilitat mateixa d’una medicina –i per exten-

sió, d’una biologia– científica. Una obra de referència, a punt de fer cent cin-

quanta anys, és la seva Introducción al estudio de la Medicina Experimental, de

1865.

“El fisiólogo no es una persona normal, es un científico, un hombre absorbido por la ideacientífica que persigue; él ya no oye los lloros de los animales, ya no ve la sangre quederraman, solamente ve su idea y los organismos que le esconden los problemas que éldesea descubrir. No siente que está perpetrando una horrible carnicería; bajo la influenciade una idea científica él examina con placer el repugnante filamento nervioso y la carnelívida que a cualquier otra persona provocarían disgusto y horror…”

(Bernard, 1865/1976).

En aquesta citació ja hi tenim una primera idea de la feina d’un científic, en

la qual no falten al·lusions a la posició subjectiva que té: l’obtenció d’un plaer

i, alhora, l’efecte d’horror que pot provocar això en els altres. De fet, sabem

que ni la vida professional de Bernard ni la vida familiar van ser senzilles.

Pel que fa a la vida personal, Bernard es va separar de la seva esposa el 1869,

després de llargs anys de mútua incomprensió en què la seva dona va arribar

a fundar, al costat de les seves dues filles, un asil per a gossos i gats amb el

qual expressava la seva oposició a l’experimentació amb animals. A més, el

matrimoni va haver de sobreviure a la mort prematura d’un dels fills. Des del

punt de vista professional, l’obra de Bernard només va ser reconeguda per la

comunitat acadèmica al llarg dels últims vint anys de la seva vida.


Una de les seves primeres constatacions va ser el sorprenent descobriment

que la matèria�inerta i els cossos�vius no són la mateixa cosa. Va escriure el

següent:

“La materia inerte no tiene espontaneidad en sí misma, carece de una diferencia indivi-dual, y por lo tanto uno puede estar seguro de los resultados obtenidos. Sin embargo,cuando tratamos con un ser vivo, la individualidad aporta un elemento de inquietantecomplejidad: más allá de las condiciones externas, es necesario considerar también las re-acciones orgánicas intrínsecas, a las que doy el nombre de medio interior [milieu intérieur].”

(Bernard, p. 45).

Bernard (1976) va fer tota una elaboració d’aquesta idea del medi interior i

de la seva interacció amb el medi; quedem-nos, però, amb aquesta diferència

entre el que és inert, que assegura la veracitat dels resultats, i el que és viu, que

presenta una “inquietant complexitat”.

Interacció amb el medi

Bernard parteix de la idea que els organismes vius es troben en una interacció fisicoquí-mica constant amb el medi que els envolta. Aquesta interacció és bidireccional, i estàorientada a un fi: l’autoconservació d’aquest organisme, o la seva interacció amb d’altresper a la conservació del tot. Com que en els éssers complexos aquesta interacció se situaa escala cel·lular, aquest medi ha de ser anomenat en aquests éssers medi intern (el mediintern és, segons aquest model, el líquid que banya les cèl·lules). Els fenòmens vitals fun-cionen per processos estrictament fisicoquímics. Quan un agent fisicoquímic interacci-ona amb una cèl·lula, aquesta cèl·lula “produeix” un efecte fisiològic que li és propi (se-gregar una hormona, contreure’s, emetre una descàrrega elèctrica, dilatar-se, etc.), senseque l’anàlisi científica dels fenòmens vitals es pugui estendre més enllà d’això.

D’aquesta manera, juntament amb la seva carta de ciutadania com a autèntica

ciència, Bernard imposa a la biologia uns límits clars: no s’ha de pronunciar

mai sobre l’essència de la vida, si bé ha de ser capaç d’elaborar lleis relatives a

les seves condicions fisicoquímiques. La ciència ha de renunciar a donar una

resposta a la vella pregunta del “què” (què és la vida?), per a limitar-se a un

positivista “veure per a preveure”.

És precisament la presència prèvia (Bernard utilitzarà l’expressió a priori)

d’hipòtesi en la ment de l’investigador el que li permet observar i registrar fets.

Una ment sense hipòtesi és, per a Bernard, una ment cega, incapaç d’obrir-

se a la naturalesa. Bernard fa servir sovint l’equívoca expressió idees�a�priori

per a referir-se a les hipòtesis científiques. D’aquesta manera vol posar de ma-

nifest que aquestes hipòtesis no s’han d’entendre com una mera destil·lació

dels fets que la nostra ment es limita a recollir i a plasmar. El procés de gènesi

d’aquestes hipòtesis es deu, més aviat, a la creativitat del científic que les ela-

bora. Procedeixen d’una qualitat psicològica que Bernard anomena sentiment

o cor, si bé han de tenir uns criteris mínims de racionalitat.

Retinguem aquesta idea, que desenvoluparem àmpliament en el mòdul, sobre

la necessitat�de�ser�proactius i inventius a l’hora d’elaborar hipòtesis que ens

ajudin en la construcció del cas, ja que, com diu Bernard, no es tracta d’una

mera recollida de dades.


A la fi del segle XIX neix la medicina científica moderna, emparant-se en l’obra

de Bernard, que sostenia la determinació dels fenòmens biològics i la impor-

tància que l’investigador trobés la causa certa, necessària i suficient. Rebutja-

va l’estadística perquè “només pot donar probabilitats, no certituds”. Aquest

model, determinista i monocausal, es va consolidar amb el descobriment dels

agents microbians en la segona meitat del segle XIX.

Després es va comprovar el simplisme del model, ja que si bé l’agent microbià

és necessari no és suficient, i fan falta altres factors (socials, fisiològics, nutricis,

etc.), que no tenen sempre un valor exclusivament biològic.

Constatar que fa falta més d’un factor va portar al model multicausal o mul-

tifactorial: un factor és causa de malaltia si en presència d’aquest factor aug-

menta la possibilitat d’emmalaltir o el risc de fer-ho. Per això es parla de factor

de�risc més que no pas de causa. A més, s’ha de tenir en compte que els factors

que han de ser presents per a constituir causa suficient no són exclusius d’una

única malaltia. Aquesta idea de factor de risc, derivada de la medicina, és un

dels conceptes més utilitzats actualment en la intervenció social.

Aquesta nova complexitat que sorgeix només és analitzable mitjançant el rao-

nament probabilístic. Neix així el mètode epidemiològic, que s’imposa com la

nova lògica mèdica: com que la certitud no és assolible, només hi ha el conei-

xement�probable. Per tant, l’únic acostament vàlid a la causa de la malaltia

és la probabilística.

I en això estem avui, en la medicina�basada�en�l’evidència (MBE) o eviden-

ce-based medicine, que busca dades objectives i proves d’evidència científica.

Per això, les recerques s’han de validar en un procés anomenat recerca�clínica.

És, com deia Prigogine (1997), el final de les certeses.

L’MBE neix en els anys noranta com a conseqüència de la crisi del coneixe-

ment científic com a font de certesa. Busca l’evidència per a obtenir el millor

tractament. S’hi contraposa la medicina centrada en el pacient, en la qual la

participació del pacient en la presa de decisions és crucial.

Els models que deriven d’aquesta medicina científica són diversos també: el

paternalista (tot pel pacient, però sense el pacient), l’informatiu contractual

(model que es proposa asèptic), l’interpretatiu (mira de posar-se en la pell de

l’altre) i el deliberatiu (inclou el diàleg amb el pacient).

El fet que la recerca tingui pendent perfeccionar maneres d’acostament a la

subjectivitat del pacient no fa que allò que és subjectiu sigui menys present

en el procés d’emmalaltir ni en el de curar.

Límits d’una MBE

Hi ha experts com Marc A.Broggi (2003) que assenyalenels límits d’una MBE no inclu-siva de totes les formes rigoro-ses de recerca, opinió expertai experiència. L’estadística potfallar allà on el subjecte vacil·laentre percepció, voluntat, ex-pectativa o acceptació. Broggiindica com s’ha de verificar lainterpretació (dels qüestiona-ris) abans de basar-s’hi.


El desplaçament, en el títol mateix (MBE), de “prova” a “evidència” no és,

doncs, innocent, sinó que suggereix certesa on només hi ha probabilitat. La

Reial Acadèmia Espanyola (RAE) defineix evidència com a:

“Certeza clara, manifiesta y tan perceptible, que nadie puede racionalmente dudar deella.”

(DRAE).

En canvi, prova, que admet més de vint significats diferents, té un ús referit a

un grau molt més baix de certesa:

“[I]ndicios, signos, datos, pruebas, hechos indicativos o datos sugestivos.”

(Ubieto, 2010).

Podem parlar de certesa avui, i per tant d’evidència, per a referir-nos a l’àmbit

de la subjectivitat en qualsevol de les seves manifestacions, patològiques o

no? Fins i tot és objecte de la ciència la “veritat” o és la versemblança de les

explicacions que donem sobre la realitat?

La influència generalitzada d’aquesta ambició cientista, procedent de la medi-

cina, es fa cada vegada més present en l’àmbit de la intervenció social i en els

camps educatius i de la salut mental. És una ambició que es presenta com un

alliberament del religare d’allò que és antic i, en nom del poder de la ciència,

exorcitza els lligams i contaminacions dels vells procediments que implicaven

una “confusió” entre subjecte i objecte. La paradoxa és que aquesta ciència

abusiva, o sia el cientisme, acaba donant forma sòlida a una nova religió pel

caràcter holístic que té.

1845

L’origen d’aquesta ambició de colonitzar el món a partir de la perspectiva cientista ésantic i implica el mateix desenvolupament de disciplines com la psicologia. 1845 és unadata clau en què bull el debat entre els defensors de la ciència com a “única notícia” i elsqui la consideren compatible amb la poètica. Un escriptor com Poe va prendre posició enla discussió, tal com llegim en la seva famosa obra La carta robada, publicada el 1845: “Lesmatemàtiques constitueixen la ciència de la forma i la quantitat; el raonament matemà-tic és simplement la lògica aplicada a l’observació de la forma i la quantitat. El gran errorestà a suposar que fins i tot les veritats del que es denomina àlgebra pura constitueixenveritats abstractes o generals. I aquest error és tan enorme que em sobta que s’hagi accep-tat universalment. Els axiomes matemàtics no són axiomes de validesa general. El que éscert de la relació (d’una forma i la quantitat) sovint resulta erroni aplicat, per exemple,a la moral. [...] Hi ha moltes altres veritats matemàtiques que només ho són dins delslímits de la relació. Però el matemàtic, portat pel costum, argüeix, basant-se en les sevesveritats finites, com si tinguessin una aplicació general, cosa que d’altra banda la gentaccepta i creu. Per als algebristes, que són realment pagans, les «faules paganes» consti-tueixen matèria de credulitat, i les inferències que en treuen no neixen d’un descuit dela memòria sinó d’un inexplicable remolliment mental”.

Aquell mateix any es va publicar Kosmos, l’obra del naturalista Von Humboldt,

símbol d’aquesta oposició ciència-poesia en la qual Humboldt prendria partit

per la ciència global. Avui, al cap d’un segle i mig, aquesta discussió prosse-


gueix, encara que per altres mitjans. Allò que al començament es presentava

com un debat epistèmic de conseqüències més limitades, avui aspira a fer-se

real pel poder de transformació que implica la tècnica.

La nova figura del progrés que ha implicat l’aparició en el món de la progra-

mació informàtica i les tecnologies avançades d’aquesta programació generen

el que l’assagista francès Étienne de la Boétie va batejar el 1548 com una ser-

vitud�voluntària per a explicar així l’obediència, més semblant a la servitud

de l’“esclau”, que els homes lliures prestaven als tirans. Avui aquesta obedièn-

cia la prestem, no a l’amo tradicional, sinó a una nova figura del poder, de

la qual podem destacar l’acefàlia (sense cap ni referència personal) com a tret

principal.

Aquesta nova figura de l’amo basa l’eficàcia a aconseguir més obediència sense

que el subjecte se n’adoni, ja que l’experimenta com un alliberament. Es pre-

senta com una servitud disfressada d’alliberament definitiu de velles creences

i teories obsoletes que constrenyen la llibertat individual.

Exemple de servitud voluntària a les noves tecnologies

L’exemple més clar el tenim en la dependència que generen els mòbils i tot el que estàrelacionat amb les connexions (Internet, videojocs). El terme blackberry mateix, iconad’una generació jove que se sent lliure pel fet de connectar-se en un món global, amagal’origen d’aquesta paraula: una fruita (la móra) freqüent al sud dels Estats Units i que vaservir de nom a la bola de ferro amb la qual lligaven els esclaus negres en les plantacionsde cotó. Avui, els executius i els polítics estan “lligats” als seus Blackberry, que els rega-len per exercir sobre aquests subjectes un control més gran sense que percebin aquestaservitud, la qual, no obstant això, consenten.

L’ambició cientista, present en el camp social i en el camp psi- aspira també

a “programar” el subjecte mitjançant les tècniques actuals de gestió�del�cas

o case management, molt recolzades en la idolatria digital. La paradoxa, com

assenyalàvem abans, és que allò que és reprimit, en aquest cas la singularitat

de cada subjecte no programable, retorna com a reincidència, queixa, boicot

a les propostes.

Una mostra recent ens l’ofereix l’article publicat per la prestigiosa revista bri-

tànica Public Library of Science (PLoS) “The impact of eHealth on the Quality

and Safety of Health Care: A Systematic Overview”, que desmunta d’un cop

de ploma la creença que l’aplicació de les tecnologies electròniques a la sa-

lut (salut electrònica), concretades en la informatització dels dossiers mèdics,

aporti cap benefici a la millora de la salut dels pacients, malgrat les inversions

milionàries, o a la salut financera de les institucions que les utilitzen. Les con-

clusions no indiquen cap dubte: no hi ha cap evidència que justifiqui aquests

recursos, i en canvi hi ha riscos provats.

Es presenta, doncs, una servitud nova, també per a l’educador social, que, com

assenyalen els autors respecte a la relació metge-pacient, implica, a més, “la

intrusió d’una tercera persona en la consulta que altera negativament el vincle

de clínica-pacient”. És una realitat creixent que els professionals de la inter-

Exemples de riscos provats

Uns exemples d’aquests riscossón la inseguretat de dades,la confusió dels diagnòstics,els errors en la prescripció, ladisminució del contacte clíni-ca-pacient, i l’augment consi-derable de les tasques burocrà-tiques i de les despeses admi-nistratives.


venció social passen cada vegada més hores dedicades a emplenar qüestiona-

ris, estadístiques i protocols d’avaluació i que això limita el seu vincle amb el

subjecte atès.

Anomenem cientista aquesta ambició perquè està molt allunyada del rigor de

la ciència, encara que parli en nom seu. Malgrat que el cientisme ens pretén

convèncer que les coses són simples i molt precises de calcular, tot apunta al

fet que les tendències actuals de la ciència condueixen més aviat a conceptes

“tous”: la incertesa i la indecidibilitat a partir de les aportacions de Heisenberg

sobre les relacions d’incertesa, en les quals afirma que la precisió amb què es

pot mesurar simultàniament la posició i velocitat d’un element material és

necessàriament inferior a cert llindar. O a partir de les afirmacions del mateix

Gödel, que planteja que tota teoria, per més rica que en sigui l’axiomàtica,

condueix necessàriament a proposicions “indecidibles”: no es pot demostrar

ni que siguin vertaderes ni que siguin falses. Ocorre el mateix en les recerques

serioses sobre genètica o neurociències (Peteiro, 2010).

Avui ja es parla de neurociències aplicades a l’àmbit social que interpretarien i

explicarien qualsevol comportament col·lectiu a partir de localitzacions cere-

brals sense que els subjectes afectats o la societat mateixa tinguessin cap res-

ponsabilitat en aquests fets (Pérez Álvarez, 2011).

Aquests forats en el saber científic, que els xerraires pseudocientífics miren

de tapar, no paren de recordar-nos que tot discurs, entre els quals hi ha el

científic, és sempre una ficció, en el sentit del filòsof Bentham (2005). Una

ficció no vol dir una il·lusió, sinó aquella creativitat a què es referia Bernard

mateix que té un caràcter operatiu. És indubtable que amb les fórmules i el

discurs de la ciència es construeixen ponts, es curen vides humanes i es posen

satèl·lits en circulació.

Aquesta “ficció” científica mira de reduir allò que és real a partir

d’hipòtesis plantejades per l’investigador. La qüestió és saber si aquest

real de la ciència (aquest que podem calcular amb certa precisió) és el

mateix real amb què els professionals de l’atenció a les persones (educa-

dors, metges, treballadors socials) ens les hem d’haver en la feina diària.

1.1.2. Una legitimitat nova en la intervenció social

Aquesta legitimitat nova que es pretén científica, i importada de la medici-

na, desbanca el fonament tradicional de l’atenció social, que s’organitzava a

partir dels imperatius morals derivats del discurs religiós i caritatiu i després

dels principis democràtics i de solidaritat social. Avui aquest model –que tenia

l’estat com a eix vertebrador– ha començat a posar-se en qüestió i assistim a

la generalització, amb tots els matisos i excepcions que puguem assenyalar,

d’un model assistencial, tant en salut com en educació o atenció social, que

Exemples decomportaments col·lectius

Uns exemples d’això són inver-tir en borsa, la violència als es-tadis i la precarietat social.


es funda en una legitimitat nova: la satisfacció de l’usuari-client. Per a acon-

seguir-ho, es proposen nous models de gestió pública, procedents, la majoria,

de l’àmbit empresarial.

En la tradició de la medicina, la docència i el treball social, el judici, l’opinió

i decisió del professional era un actiu fonamental. Aquest professional estava

investit d’autoritat, se li suposava un saber i la clau de la seva eficàcia estava

en els vincles que sostenia, per mitjà de la paraula, amb els pacients, alumnes

o famílies que ho requerien.

La qualitat del seu treball, els seus resultats, estaven, doncs, indissociablement

lligats a la seva individualitat, cosa que no anul·lava la dimensió col·lectiva

–altres professionals– ni tampoc la institucional –organització de les cures–,

però sí que situava el centre, el focus assistencial, en aquesta relació professi-

onal-subjecte, de vegades massa inefable i privada, sense transmissió possible.

La continuïtat de les cures s’assegurava per la perseverança, els temps llargs

de permanència en el mateix servei i per un context social que assegurava el

reforç d’aquesta posició singular de cada professional. Era un lligam privilegi-

at que acompanyava alguns subjectes una bona part de la seva vida i que es

transmetia, de vegades, a les generacions següents, amb les quals el metge, el

mestre o la treballadora social continuaven en contacte.

Era una època en què el temps i l’espai eren coordenades bàsiques, fonamen-

tals, i per tant, amb poca variabilitat. Ningú no s’avergonyia del fet que el pro-

fessional formés part del cas, ni se n’amagava, en tant que era part del proble-

ma i de la solució. Aquest estret vincle assegurava que el que es definia com a

problema variés de forma a mesura que subsistia la relació, pel mer fet d’haver-

se obert a la intervenció d’aquest altre, professional extern però molt pròxim.

Els sentiments de vergonya, culpa, engany, agraïment, de vegades hostilitat,

estaven inclosos en aquest lligam. Era funció del professional manejar-se amb

tota aquesta “contaminació” subjectiva, aquesta transferència que no el podia

deixar mai indiferent i que de vegades el sorprenia a hores inesperades i en

llocs allunyats del despatx, com saben bé els educadors més antics.

Avui, temps i espai s’han virtualitzat, són referents mutables i instantanis,

quantificables i tarifats acte per acte. Es busca desconstruir-los seqüència a se-

qüència per a comptabilitzar el rendiment i per a descontaminar-los de tota

ingerència subjectiva. Es persegueix netejar-los de tot desaprofitament, de to-

ta resta que no afegeixi cap plus de valor a la mercaderia resultant. El famós

mètode�Lean, que va donar l’èxit a la indústria automobilística japonesa i

que després es va importar a la nord-americana i avui serveix de base per a

la millora de la gestió pública, aspira a crear sistemes de producció flexibles,

àgils i que siguin capaços de respondre a la demanda dels clients. Consisteix

a eliminar qualsevol malbaratament, totes les activitats que no aportin valor

afegit i l’origen de les quals sigui triple: el malbaratament, la inestabilitat i la

variabilitat dels procediments.


Com sap si té problemes de productivitat una empresa o una institució assis-

tencial? El mètode Lean parteix d’un diagnòstic previ en què destaca la un-

derstanding�consumer�value, que és la comprensió del que és un valor per

al client. Es fa un mapa del flux de valor que hi ha a la companyia i a partir

d’aquí s’estableix com s’han de fer les coses i en quina seqüència. El focus

s’externalitza desplaçant-se fins al consumidor final (usuari-client), que és qui

decideix el que és important i li aporta valor. Els dos grans valors són la flexi-

bilitat i la capacitat d’adaptació amb la finalitat de competir i respondre a

les necessitats de personalització dels clients, amb independència de la com-

plexitat dels productes.

Una vegada resolt el diagnòstic, es tracta d’operar amb aquests principis: sim-

plificar la tasca mitjançant protocols generalitzats i difusió de bones pràcti-

ques que garanteixin la reducció de la inestabilitat i la variabilitat i eliminin

els desaprofitaments, restes que sempre dificulten la feina als professionals i

entorpeixen els resultats.

Els models assistencials actuals, en què l’educador social té un paper

rellevant, ens mostren les dificultats d’un procediment d’aquest estil

aplicat a la intervenció social. És veritat que avui ja no podem mantenir

un estil paternalista, centrat en el diàleg íntim i privat del professional

amb el subjecte. No ho podem fer pel nostre concepte de la responsabi-

litat del subjecte, que ens allunya de qualsevol vel·leïtat paternalista, i

perquè aquesta “dependència” tan estreta del professional abandona el

subjecte a la seva mercè i deixa poc marge de maniobra a la dimensió

col·lectiva i a la rectificació dels impassos d’aquest lligam.

Justifica, això, però, el pas a un extrem en què la decisió del professional passa

de ser l’única clau que ha de desaparèixer, substituïda per un monitoratge guiat

excessivament per les guies de pràctica clínica o els decàlegs i protocols de

bones pràctiques?

Segurament, entre aquest vell model, heretat de pràctiques filantròpiques, i

aquesta nova gestió pública, importada de la gestió empresarial o business ma-

nagement, hi ha altres vies de treball més concordes a la complexitat del que

tenim en joc. Maneres que no renunciïn a les noves tecnologies i a la necessi-

tat de fer transmissibles les pràctiques i els resultats d’aquestes pràctiques però

que siguin compatibles amb mantenir el que és essencial en qualsevol relació

assistencial, clínica, educativa o social: la naturalesa ètica d’aquest lligam que

implica les dues parts i que no és, per tant, reduïble a una qüestió de tècnica.

Que no hi ha tècnica sense ètica vol dir que la qualitat assistencial exigeix

posar en joc les posicions, els compromisos i el saber de tots els qui hi estan

implicats, professionals i demandants.


Per a aconseguir-ho, el treball en xarxa és una oportunitat per a restaurar la

variable temps, afavorir la perspectiva global de l’abordatge del cas i sostenir

aquesta orientació del lligam ètic irrenunciable.

1.1.3. Les estratègies professionals en la intervenció social

El treball en xarxa, i les pràctiques de col·laboració en general, no es produeix

mai fora d’un context determinat, marcat pels condicionaments institucionals

i històrics que té. El marc institucional que defineix les estratègies professio-

nals en la intervenció social és també el marc que delimita les possibilitats del

treball en xarxa, ja que aquest treball no és sinó una d’aquestes estratègies. Per

això convé tenir molt present aquell marc per a pensar les possibilitats i els

límits que té a cada moment històric de les polítiques públiques socials.

Preguntar-se avui sobre les estratègies professionals en la intervenció

social és preguntar-se sobre el procés de degradació del rol dels professi-

onals de l’àmbit, que es va veient des de fa uns quants anys. Una degra-

dació que es manifesta, sobretot, en una progressiva i inexorable desi-

deologització de la seva funció. De vegades, com és el cas de l’atenció

domiciliària i altres serveis externalitzats, s’associa també a una preca-

rietat laboral.

Parlar de desideologització vol dir parlar de pèrdua de pensament crític,

d’idees, de projectes innovadors, de debats continuats, d’un compromís cívic,

en definitiva. Perdre la ideologia és perdre el sentit de la finalitat de la inter-

venció, no saber per què fem el que fem i substituir aquesta pregunta per un

com, al qual les fórmules molt protocol·litzades vénen en la nostra ajuda. Per

descomptat, perdre la capacitat autocrítica és tornar-se vulnerable i dependent

d’altres criteris.

Tot això és ben compatible amb l’exercici del rol actual i amb les expectati-

ves que es tenen sobre aquest rol: un professional expert en la gestió social,

coneixedor de les noves aplicacions de tramitació informàtica i dotat de certa

polivalència i flexibilitat pel que fa als encàrrecs que ha de fer, la majoria dels

quals són de caràcter individual.

Massa gestió mata el camp social

Títol d’un excel·lent treball de Michel�Chauvière (Trop de gestion tue li soci-

al), podria ser el resum d’aquest procés que comença a principis dels noranta

i del qual assistim, ara, a la consolidació com a nou paradigma de les políti-

ques públiques en salut, educació i atenció social. La lògica d’aquest procés és

complexa i inclou diverses variables: immigració, crisi econòmica, europeïtza-

ció, “colonització” de la gestió (Adelantado, 2009). Sabem que tot fenomen de

Lectura recomanada

M. Chauviere (2007). Trop degestion tue li social. París: LaDecouverte.


desideologització amaga una substitució, no manifesta, d’una concepció ide-

ològica per una altra que es presenta, no obstant això, com a ateòrica, neutral

i asèptica com és, en aquest cas, la gestió i tramitació de recursos.

La falsa “neutralitat” de l’avaluació

L’avaluació és un exemple d’aquesta falsa “neutralitat”, ja que la validació dels resultats espretén sobre la base de criteris autoconstruïts que exclouen tota crítica i que es consideren“naturals” i objectius quan responen sempre a una construcció teòrica.

Les coordenades bàsiques d’aquest procés consisteixen en una substitució pro-

gressiva dels objectius i els instruments clàssics de les polítiques socials de

l’estat del benestar. La metàfora de l’escultor ens aclareix una mica aquesta

seqüència.

La metàfora de l’escultor

Com ocorre amb la creació d’una escultura, l’artista ja sap, quan comença la feina, comserà el resultat final, el té al cap quan es posa davant el bloc que ha d’esculpir. Treballa,llavors, per sostracció de trossos, de vegades grans quan no hi ha dubtes, de vegades petitsquan convé la precaució. Els qui observen aquest procés callen, sense poder avaluar-lo,i quan, finalment, contemplin l’obra final comprendran, a posteriori, les intencions delcreador. És clar que, llavors, ja no es pot fer marxa enrere, i allò que es va sostreuredifícilment es tornarà a incorporar al bloc.

En aquest cas es veu que primer es van introduir instruments nous (externa-

lització de serveis, procediments de quantificació i tarifació de l’acte professi-

onal) per a introduir “naturalment” després, una vegada assimilats, objectius

nous (subsidiarietat del públic en benefici dels nous companys o partners pri-

vats: tercer sector i empreses). Els indicadors d’aquest procés es van centrar en

dos aspectes bàsics que orienten avui la praxi política: els drets del ciutadà NIF

com a enunciat axiomàtic i el criteri de cost mínim per a la despesa pública.

Això es tradueix en dues conseqüències:

1) Una gestió orientada cap a l’usuari amb la premissa que diu que “el client

sempre té la raó”. Aquest fet que, d’una banda, té aspectes molt positius pel

que fa a reconeixement de drets, també té, d’altra banda, en l’equivalència

subjecte-usuari, efectes perversos. En qualsevol cas, sembla clar que ha modifi-

cat per complet la relació professional-subjecte: des de les prevencions davant

les denúncies fins a les exigències de consentiment informat.

Exemple

Han implicat, per exemple, que certes filmacions d’entrevistes, en contextos terapèutics,hagin deixat de tenir un ús tecnicodocent per a convertir-se en la salvaguarda davantpossibles denúncies.


2) Una gestió regulada pel mercat amb els criteris d’eficàcia i eficiència conce-

buts en la ideologia de la gestió, cosa que implica presentar els canvis (copa-

gament, xecs, etc., enfront de creació de serveis) com a exigències adaptatives

a la realitat contemporània i no pas com a opcions ideològiques. Els opositors

a aquestes normatives són considerats –i així són mostrats públicament en

l’estratègia comunicativa– com a representants d’una vella guàrdia obnubila-

da pels drets adquirits i refractaris a tot canvi. Això implica que cadascun dels

actors del sistema hagin de prendre posicions: els professionals (en lobbies i

amb interessos divergents), les associacions d’usuaris o de familiars d’afectats,

els proveïdors (empreses de serveis, asseguradores i indústria farmacèutica en

l’àmbit de la salut) i també els tecnòcrates encarregats, en representació de

l’estat, d’avaluar els resultats d’aquestes pràctiques1 ja que la regulació del mer-

cat exacerba l’estandardització i avaluació permanent de l’acte professional. Si

analitzem el que ja passa als països “més avançats” en aquest procés veiem2

que es produeixen aliances entre alguns d’aquests actors (per exemple, en el

camp de la salut mental, entre alguns grups de psiquiatres i les grans assegura-

dores mèdiques) que codifiquen i estandarditzen les pràctiques que convenen

als seus interessos, i descarten les que s’hi adeqüen menys. En el nostre país

també veiem que alguns grups de professionals exerceixen pressions impor-

tants en la configuració d’aquestes normatives i que els seus interessos també

convergeixen amb els d’altres sectors.

L’avaluació “letal”: l’avorriment d’allò que és igual

Els efectes d’aquest procés en l’exercici del rol professional i en els subjectes

mateixos que l’encarnen són diversos i d’intensitat variable, segons quin sigui

el “pes” i funció nuclear del professional.

Exemple

Aquest procés, que es veu en els serveis socials, ocorre de manera molt similar en l’àmbitmèdic i de la salut mental, en el qual trobem també el recurs cada vegada més gran aun reduccionisme positivista (manual DSM) sustentat en una ideologia que aspira –senseaconseguir-ho– a localitzar el “símptoma” del subjecte en un marcador biològic, sigui ungen o un dèficit de la bioquímica cerebral. La demanda social que genera, d’acord ambels models assistencialistes, tant per part de molts professionals com de bona part delspacients, busca dreceres per a la felicitat en forma de psicòtrops o fórmules d’autoajuda.

És un fet indubtable que els treballadors socials es veuen molt més afectats

ja que la seva tasca és més definida, i en canvi els educadors socials i aquells

que, com els psicòlegs, exerceixen tasques de complementació disposen d’un

marge de maniobra més gran. Aquest fet es nota en una participació més alta

en projectes grupals, socioeducatius, de xarxa o comunitaris.

Sense ànim d’exhaustivitat, destacarem alguns d’aquests efectes, la incidència

real dels quals s’ha de matisar després sobre la base de variables territorials

(urbà/rural), grandària (macroequips / equips reduïts), clau política i històrica

(origen de l’equip / servei):

(1)Com sabem per diferentscasos en l’àmbit de la salut –vegeu l’informe de l’INSERMdel Ministeri de Sanitat aFrança sobre l’avaluació deles psicoteràpies (<http://www.inserm.fr>) o les actuaci-ons recents a Espanya a propòsitde l’atenció a l’autisme (<http://foroautismo.blogspot.com/>)–, elrecurs a les anomenades evidènciescientífiques no té una altra preten-sió que la de reduir personal, des-qualificar-lo i avortar alguns pro-jectes de llarga durada i eficàciaprovada.

(2)Per exemple, al Canadà és evi-dent la massiva externalització deles prestacions sanitàries, que sóngestionades per les mútues priva-des, que monopolitzen pràctica-ment la despesa pública.

Renúncies

Les renúncies que fa l’estatrespecte a les responsabilitatsen la qüestió pública s’han deconsiderar, segons els ideòlegsneoliberals, no pas com un re-trocés, sinó com un avenç del’espai de la llibertat i de la res-ponsabilitat dels ciutadans.

http://www.inserm.fr

http://www.inserm.fr

http://foroautismo.blogspot.com/

http://foroautismo.blogspot.com/


• D’una banda, trobem efectes d’acomodació entre sectors professionals que

accepten aquest nou rol de gestor social, sigui pels beneficis secundaris

que té (redueix l’angoixa perquè monitora la pràctica i limita el compro-

mís personal) o bé perquè desconeixen altres modalitats de treball (sectors

joves). Aquesta servitud voluntària, de la qual es fa el suport d’un “saber

executar les ordres”, produeix una uniformització que anul·la qualsevol

diferència o particularitat que sorgiria d’un fer reflexiu i crític i dóna con-

sistència als processos d’avaluació generals.

• D’altra banda, trobem un efecte general d’avorriment lligat a aquesta re-

ducció d’allò que és divers i complex a allò que és igual. Això s’expressa bé

en el conjunt d’instruments generats (protocols, indicadors, guies pràcti-

ques, etc.), molts dels quals tenen un ús limitat per part dels professionals

mateixos, que no hi veuen la utilitat en relació amb els objectius proposats

i que a més impliquen una càrrega de feina, gens menyspreable. Veiem

també que hi ha instruments tradicionals (informe, visita domiciliària, en-

trevista, acompanyament, supervisió) que es devaluen en benefici d’un ús

“estandarditzat”. Quan els processos d’avaluació (recollida de dades, clas-

sificació de subjectes, registres de productivitat) dominen l’activitat pro-

fessional, produeixen una crisi del rol professional ja que es perd la fina-

litat i la significació d’aquest rol, i es converteix la mateixa avaluació en

l’únic fi i argument, feina que ens ocupa cada vegada més temps.

• El malestar generat per aquest procés d’aprofessionalització s’expressa

també en altres modalitats: baixes laborals, mobilitat, abandonament del

sector d’atenció social. En aquesta fenomenologia hi trobem les restes

d’una voluntat aixafada i dels efectes que això genera: por, odi, renúncia,

menfotisme, desencantament i tristesa.

• Un altre efecte notable és la caiguda dels processos de treball en equip i

altres maneres de col·laboració (treball en xarxa, treball comunitari) en

benefici d’una assistència i una pràctica professionals molt individualitza-

des en què predominen la multidisciplinarietat i la derivació. Com s’han

de pensar, en aquest procés de desideologització, pràctiques entre diversos

actors (comunitari, grupal, en xarxa, etc.) que per la seva pròpia essència

requereixen valors compartits més enllà de la gestió? Els factors reguladors

(planificació a mitjà i llarg termini, fonamentació teòrica i conceptual, li-

deratge tècnic sòlid i compromès) es dilueixen en benefici del aggiornami-

ento tecnològic (TIC) i del control (?) d’avaluació.

• Finalment, constatem un cert efecte d’inexorabilitat en la lògica de la ges-

tió ja que ella mateixa es retroalimenta fins a col·lapsar qualsevol altra sor-

tida. La gestió, basada en l’oferta i provisió de recursos (prestacions soci-

als, tràmits), crea una demanda il·limitada, augmentada a més per factors

connexos (immigració, pobresa, crisi econòmica) i que deixa el subjecte,


usuari-consumidor, dependent del servei, i per tant, vulnerable i amb pocs

recursos propis (xarxa social, familiar, veïnal, etc.).

Per això, aquesta lògica assistencial insisteix en imperatius com l’“activació”

de l’usuari perquè ell –només– es faci càrrec de les seves deficiències (laborals,

formatives, familiars, de salut). En aquest sentit, s’ha de tenir en compte que

els nous paradigmes d’universalització de les prestacions i els drets subjectius

–els efectes positius dels quals són notables– produeixen també alguns efectes

“perversos” en els usuaris mateixos que es presenten “exigint” prestacions i

reivindicant, per tots els mitjans, drets –de vegades discutibles– que generen

–o poden fer-ho– en els professionals estratègies defensives.

Hi ha vida més enllà de la gestió

Aquestes primeres consideracions sobre l’estatut actual de les estratègies pro-

fessionals constitueixen un inventari de “males notícies”, segurament més

realista que pessimista, però afortunadament hi ha altres maneres possibles

d’intervenir i un altre futur menys negatiu per al treball en xarxa. Hem recor-

dat, al començament del mòdul, que, en la tradició de la medicina, la docèn-

cia i el treball social, el judici, l’opinió i decisió del professional era un actiu

fonamental. El professional no amagava la seva opinió i no deixava de soste-

nir el seu criteri propi ja que això era el que s’esperava d’ell i estava investit

d’autoritat per a fer-ho.

Un estudi recent del canadenc Angelo Soares, sociòleg del treball i professor

de l’Escola de Ciències de la Gestió de la Universitat del Quebec a Mont-real

(UQAM), jutja catastròfic el balanç del mètode “toyotista” en l’àmbit socio-

sanitari. Titulat “La qualité de vie au travail. La santé malade de la gestion”,

constata que utilitzar�menys�per�a�fer�més, com proposa el mètode Toyota,

funciona de meravella en el món industrial, però els hospitals i els centres

de serveis socials no són cadenes de muntatge. Com assenyala Soares, “és im-

possible traslladar el model industrial a un sector el centre del qual és l’ésser

humà”, i no dubta a qualificar aquesta gestió d’“inhumana”.

Pitjor encara que les retallades pressupostàries, la mala gestió s’ha convertit

en el principal factor de frustració i fragilitat en els equips. Segons l’estudi de

Soares, un 40% dels professionals pateixen d’algun tipus de malestar psicològic

greu (angoixa, depressió, esgotament emocional), cosa que implica el doble de

la prevalença en la població general. Dos de cada tres professionals perceben

el model com a injust, per al 52% hi ha una profunda incoherència entre els

seus valors i els de la direcció política, un 60% consideren que la comunicació

amb la direcció és dolenta –amb l’agreujant que aquesta activitat ocupa molt

temps en l’acompliment de la seva tasca. Finalment, per al 45% la qualitat

assistencial ha quedat clarament deteriorada.


La realitat en el nostre país no ha arribat a aquests extrems. S’ha d’assenyalar

que la incidència d’aquests models de la gestió és molt petita, però el que hem

vist fins ara ens adverteix de les dificultats d’un procediment d’aquest estil.

A més, resulta paradoxal aquest interès de transferir a l’atenció a les persones

models de gestió que ja han estat deixats de banda en els sectors mateixos

en què van triomfar i les suposades bondats i “evidències científiques” dels

quals són molt discutibles (Ubieto, 2009). Ja no hi ha cap de les empreses

capdavanteres que treballa en entorns incerts i amb un alt grau de complexitat

que utilitzi aquest tipus de gestió, molt qüestionat en l’àmbit laboral (Kamata,

1993).

L’augment i la diversitat creixents dels recursos disponibles han anat de bra-

cet d’una implementació a partir d’aplicacions informàtiques que, si bé d’una

banda permeten arribar a més gent amb necessitats d’ajuda i fer-ho de manera

més àgil i organitzada, de l’altra produeixen un efecte d’“absorció” del temps

de treball del professional, que es desvincula així d’altres pràctiques: grupals,

de xarxa o comunitàries.

Unes dades recents de la posada en marxa de l’anomenat nou�model en els

serveis socials bàsics (SSB) de l’Ajuntament de Barcelona han posat de manifest

aquestes tendències de recentrament de la tasca en l’atenció individualitzada

i de pèrdua de la capacitat de treball en equip. En una primera valoració de

l’aplicació d’aquest model, amb caràcter experimental en tres centres de ser-

veis socials, hi ha coincidència a destacar el pes excessiu que pren la gestió,

entesa com un augment significatiu de la burocratització de la tasca. Això im-

plica una sensació�de�pèrdua�de�la�qualitat�en�el�tractament i una greu di-

ficultat per a fer compatible l’atenció individualitzada amb les intervencions

grupals, en xarxa o comunitàries. És cert que es tracta d’un procés pilot i que

seria erroni extreure conclusions definitives; no obstant això, queda clar que

convé ajustar alguns processos.

1.1.4. Els beneficis del treball en xarxa

Una de les estratègies professionals més innovadores i efectives és, sens dubte,

el treball en xarxa. Aquest treball, però, no està exempt de crítiques i de resis-

tències dels professionals mateixos.

A continuació, algunes de les “queixes” habituals sobre la viabilitat del treball

en xarxa:


Exemples

“El treball en xarxa té molt poca efectivitat ja que la relació costos-beneficis és dolentaa causa de les múltiples i costoses reunions.”

“A més, els resultats del treball en xarxa no són immediats, i fins i tot de vegades ni esveuen.”

“El treball en xarxa és molt difícil de dur a terme ja que sempre hi ha un professional oun servei que no s’hi vol implicar.”

“Els projectes de xarxa són inestables perquè al final depenen de la voluntat dels profes-sionals, que no tenen mai el suport dels polítics.”

“El treball en xarxa és poc respectuós amb la confidencialitat i el dret a la privadesa jaque exigeix compartir les dades entre els diferents serveis.”

Són tesis diverses i crítiques i és important conèixer-les ja que totes són veritat.

Sempre que entenguem la veritat com una manera de dir que aquestes tesis

tenen una part de veritat però que el treball en xarxa no s’esgota en aquestes

tesis, sinó que és més complex i polièdric que aquesta mitja veritat.

L’avantatge de reconèixer aquestes crítiques, i identificar els problemes que

susciten, és que ens prevé de la idealització del treball en xarxa, que, com tota

idealització, condueix a la decepció. En lloc d’aquesta perspectiva de “bona

pràctica ideal” ens convé més aviat plantejar-nos el treball en xarxa com una

pragmàtica, cosa que comporta la invenció, per a cada situació, d’un saber fer

amb allò que és real que és present en la nostra tasca: infància en risc, violència

domèstica, patologia mental.

Avui, les pràctiques de xarxa mostren, moltes vegades, algunes de les carac-

terístiques típiques de la nova societat de la informació i de les seves tecno-

logies: sovint, el cicle d’existència d’aquestes pràctiques és tan efímer com

l’emergència fulgurant que tenen. Es posen en marxa amb un gran entusias-

me i amb la voluntat de transcendir i aconseguir un ampli ventall d’objectius,

àmbits d’actuació i resultats. La realitat, però, és que en molts casos aquests

projectes no passen de l’etapa de posada en marxa. Després van perdent força

fins a desaparèixer sense deixar rastre o bé s’estan en un permanent stand by.

Fer sostenible una pràctica de xarxa implica tenir clar un principi axio-

màtic: fa falta que cadascú, destinataris (famílies i subjectes), responsa-

bles institucionals i professionals, hi trobi el seu benefici. Aquest bene-

fici pot ser divers i fins i tot diferent per a cadascú. De vegades es tracta

d’una millora de la qualitat assistencial que es tradueix en una eficàcia

més gran de la intervenció que evita costos greus (personals, familiars,

socials, econòmics), com és el cas de situacions en què el treball en xar-

xa permet evitar un internament d’un menor en un centre residencial.

Altres vegades, aquest benefici s’experimenta com a millora substancial de la

cooperació entre els serveis i professionals que intervenen. Aquesta coopera-

ció, que supera una conflictivitat estèril, pot anar acompanyada d’una reduc-


ció de l’angoixa del professional, que, com que treballa tot sol, està més expo-

sat a situacions de crisi (síndrome d’esgotament professional o burnout). Com-

porta, a més, per als responsables institucionals, una ajuda important en la

implementació de programes assistencials transversals.

L’augment del coneixement, sia del cas o la situació en què s’intervé o bé de

la mateixa metodologia del treball en xarxa, és un benefici que incideix de

manera directa en el tractament del malestar del professional, que, d’aquesta

manera, el redueix traduint els interrogants, que causen el malestar, en hipò-

tesis de treball compartides. Buscar el benefici del treball en xarxa és, doncs,

una exigència en tots els àmbits: metodològica, organitzativa i ètica.

La conclusió d’aquestes primeres reflexions ens porta a respondre a la qüestió

inicial sobre el nostre mètode. Els professionals de la intervenció social no hem

d’aspirar a guiar-nos pel mètode científic ja que aquest mètode és conforme a

la naturalesa del nostre objecte de treball: l’acompanyament�a�les�persones.

Dit això, hem d’afegir que no és obstacle perquè, en tant que professionals,

ens dotem d’un mètode propi, ajustat a les característiques de la tasca que

hem de fer. Un mètode que no pot contenir la reproduïbilitat d’allò que és

observat ja que no hi ha mai dues famílies o dos subjectes iguals, però sí que

ha d’aspirar a transmetre una mica el vincle establert i els efectes produïts.

D’aquest mètode en diem disciplina�de�la�construcció�del�cas i hi dedicarem

les pàgines següents.


2. El nostre mètode: la disciplina de la construcció delcas

Avui assistim a la reducció del saber al coneixement objectiu (massa sovint

anomenat abusivament científic), i del coneixement a una mera tècnica de

manipulació de la informació.

La paraula cas mateixa, per a referir-nos a una família o a un subjecte que

atenem, s’utilitza com a sinònima del conjunt de dades, informacions i opi-

nions que en sabem. Habitualment, tota aquesta informació està reunida en

l’expedient que cada servei té dels seus usuaris, pacients o alumnes. Aquests

expedients, alguns molt voluminosos pel llarg temps d’atenció, contenen ma-

terials molt heterogenis: informes oficials signats per diferents serveis, anota-

cions dels professionals, fotocòpies de documentació de la família, una llista

de prestacions o intervencions fetes.

L’experiència, però, ens mostra que, malgrat aquest ús del terme cas com a si-

nònim d’expedient, els casos no existeixen per se, sinó que existeixen els expe-

dients que recullen les informacions sobre el subjecte i la seva família, la cro-

nologia (diacronia) de les actuacions, però que amb això no n’hi ha prou per

a captar la lògica (sincronia) del cas. La mera acumulació de dades no ens ex-

plica la seqüència dels fets; per a tenir-la, hem de construir el cas a partir d’un

saber que posi el focus en la lògica del cas, partint de la formulació d’hipòtesis

interpretatives dels fenòmens observats i de les posicions subjectives, les dels

diversos membres de la família i les nostres mateixes, com a professionals que

interactuem amb ells.

Per a trobar aquest fil conductor fa falta una actitud proactiva: el saber no es

genera per inspiració ni ve sol, sinó que s’ha d’elaborar la lògica oculta en

els fenòmens observats. Això implica acceptar que cada cas és únic, singular,

malgrat tots els trets comuns que tingui amb uns altres. Cada cas, en aquest

sentit, és un altre, diferent de l’anterior i dotat d’una particularitat, i per tant,

de la novetat que aporta en la condició que té d’un altre (no el mateix).

En aquesta perspectiva, abordar un cas, com a material d’anàlisi, és sempre una

mica inquietant –com a novetat radical– ja que sense aquesta inquietud, sense

la sorpresa que ens aporta, no hi pot haver aprenentatge. Reconèixer-nos en

el que ja sabem és reforçar una identificació que alimenta la nostra pròpia ig-

norància i reforça els nostres prejudicis (judicis previs). A això ens hi referirem

en parlar d’un dels principis bàsics del treball en xarxa, el principi epistèmic,

que diu que quan parlem del saber el situem com el resultat d’una elaboració

col·lectiva, que posa en el centre de la reflexió allò no sabut, l’interrogant que

ens constitueix com a investigadors. Una manera diferent de veure-ho és pen-


sar que el saber ja el tenim, prèviament, que, en la nostra condició d’experts,

sabem com funcionen les famílies, la salut mental o l’èxit escolar sense ha-

ver-ho de preguntar a ningú, ni tan sols als afectats mateixos.

2.1. Per què cal un mètode per a la construcció del cas?

La realitat actual de molts equips d’intervenció social és que aquest espai

col·lectiu, destinat a la construcció del cas, no existeix o bé, si està previst,

acaba devorat per la contingència de les urgències, d’allò de la vida diària que

sempre s’imposa com un imponderable que impedeix fer el que és important,

i per això mateix ja previst.

Seria un error considerar que aquestes urgències són “accidents”, situacions

contingents, esdeveniments puntuals que podria ser que no passessin. Seria

un error perquè, en vista de la repetició que tenen, més aviat els hauríem de

considerar com un fenomen necessari en la lògica institucional de molts ser-

veis. Necessari, en la lògica formal, és una cosa que “no podria ser que no

passés”. Quan hi ha alguna cosa que insisteix, més enllà del que és puntual

o accidental, sempre l’hem de considerar com una cosa que toca allò que és

essencial. Un noi que es fa expulsar de tots els grups en què participa (família,

escola, amics, esplai) ens fa pensar en un mecanisme essencial del seu com-

portament relacionat amb “fer-se expulsar” i no pas simplement en una sèrie

de conseqüències accidentals en la seva vida.

Les urgències són, doncs, una cosa essencial en una institució i remeten a allò

que la funda: la bogeria, la marginació social, el fracàs escolar. La institució

mateixa ja és una resposta per a tractar això que és real, per a contenir-ho

i tancar-ho quan es desborda en la urgència. Els mecanismes institucionals,

l’estructura, els processos i els rituals que tenen constitueixen un instrument

que la urgència no fa sinó posar a prova, mostrar el límit de l’abast que tenen.

Un conflicte escolar o una exigència agressiva d’una família en un servei soci-

al són exemples de situacions en què el tractament previst, el diàleg, els pro-

tocols, són insuficients i la urgència posa a prova la capacitat d’aquest servei

de fer front a una problemàtica que és en l’origen mateix del seu ésser com a

institució: l’educació i l’atenció social.

La urgència és, doncs, allò que surt del pla acordat i irromp i ordena la inter-

venció. Per això és una de les raons fonamentals per les quals hem de tenir un

mètode que ens permeti tractar-la sense que la resposta urgent i improvisada

es converteixi en l’única orientació del servei. A més, hem de poder fer com-

patible la urgència amb el treball de construcció del cas, compassar el temps

del pla amb allò que té d’atemporal la urgència.


En aquesta reflexió sobre la necessitat del mètode, les urgències ens ensenyen

una cosa fonamental: que són�sempre�“urgències�subjectives”. Més enllà de

les raons objectives –que de vegades n’hi ha–, ens hem d’apercebre que en tota

manifestació d’urgència (per descomptat, ens referim a les que es donen en

el context de la intervenció social, no pas a les mèdiques) hi ha sempre un

subjecte, amb la seva posició particular, i no solament la manifestació d’una

necessitat. En aquest sentit, diem que hi ha tantes urgències com subjectes.

Per què és important aquesta dada de les urgències en la definició del nostre

mètode? Perquè ens donen la pista que el mètode, per definició, ha d’incloure

la captació i el tractament d’aquests factors subjectius, i no s’ha de reduir per

tant a aplicar un protocol asèptic, indiferent de la particularitat de cada cas.

Exemple

Imaginem-nos una jove estrangera que acudeix a la policia per denunciar els seus paresperquè la volen fer tornar al seu país d’origen per casar-la per força. La policia n’informaels responsables d’infància, que, al seu torn, sol·liciten als serveis socials bàsics ques’informin del cas de manera urgent. Formalment es tracta d’una urgència que afecta undret bàsic d’una menor i que per tant requereix una resposta decidida. Quan analitzemel cas i en sabem els detalls i les versions dels pares i la jove, ens adonem que aquestadenúncia, en realitat, no respon a una “urgència objectiva” (no hi ha plans previstos decasar-la de manera immediata) sinó a una demanda d’atenció, per part de la jove, perquèels pares mateixos i els professionals (llei, policia, educadors) escoltin la seva opinió, va-lorin la seva voluntat i posin un fre a ser tractada, pels pares, com un objecte d’intercanvi.

Tractar aquesta “urgència” és entendre que no es tracta d’aplicar un protocol sense mésni més, que podria incloure la separació d’aquesta jove dels seus pares, sinó escoltar ladimensió subjectiva que hi ha en aquesta demanda, la voluntat que es posa en joc ique per a la jove mateixa és confusa, ambigua i vacil·lant. No vol denunciar els paresni anar-se’n, sinó que es vol assegurar que disposa d’un marge d’acció. Els pares tampocno han decidit res, sinó que estan temptejant i analitzant les sortides possibles per al’emancipació de la seva filla. Precipitar-nos en la resposta seria trobar una sortida falsa.Per això, el mètode ha de tenir clara aquesta dimensió del subjecte, més enllà de lesnecessitats objectives que apareguin en primer pla.

Les mateixes manifestacions clíniques de les urgències ja ens mostren que el

subjecte està sempre en joc en la forma en què es presenten. Bàsicament, la

urgència es pot reduir a dos fenòmens clínics precisos que no enganyen: la

certesa i l’angoixa.

1) La certesa és el que trobem quan aquesta urgència és provocada per situ-

acions associades a trastorns mentals greus, de tipus delirant (fenòmens de

significació personal, de xenopatia, o en el cos o en el pensament), o a fenò-

mens predelirants en què el subjecte es desborda per l’emergència de signes

que l’inquieten en el seu vincle amb l’altre. Una cosa que fins llavors estava

velada per a ell, es revela com a insuportable en la relació de parella o en la

dinàmica familiar i apareix al subjecte amb un caràcter imperatiu. Hi ha de fer

alguna cosa ja que si no quedarà en perill greu, fins i tot mortal.

2) L’altre fenomen psicològic que trobem en les urgències és l’angoixa, com a

esdeveniment traumàtic, i les versions que té (pànic, vertigen), que presentifi-

quen la pèrdua de les coordenades mínimes (temps i espai), límits imaginaris

en què se situa el subjecte. En aquesta conjuntura, al subjecte se li presenta

Exemples

Uns exemples de raons objec-tives són una amenaça de des-nonament i una baralla famili-ar amb fugida d’un dels mem-bres.


l’altre, fins llavors familiar, com un enigma, i no sap bé quin lloc ocupa per

a aquest altre o bé ho sap massa perquè suposa que és algú del qual l’altre es

pot desprendre.

És el cas de l’exemple de la jove que pensa que per als seus pares és un objecte de canvi,una núvia per a canviar per diners o posició social. O el cas, molt comú, d’algú que ésdeixat bruscament per la seva parella i no troba paraules per a situar-se en aquest llocnou, estrany, que ocupa: no entén per què el rebutja la parella, no sap si és un objecteexempt d’interès o és un turment, ara insuportable.

El subjecte queda sol, indefens en la desesperació. És un moment de crisi agu-

da en què no hi ha demanda sinó un desbordament d’angoixa que en molts

casos pot portar al passatge a l’acte. No hi podem respondre, doncs, a aquesta

angoixa. Cal ajudar aquest subjecte a localitzar aquesta angoixa i reintroduir

aquest “detall”, aquest valor singular amb què el subjecte es pot tornar a pre-

sentar davant l’altre com algú valuós. Tot això requereix pausa, per a introduir

el temps en la urgència, en si mateixa eterna, com un col·lapse temporal i una

immediatesa que commina el professional a respondre ràpidament.

El que necessitem sobretot, però, és una orientació col·lectiva sobre les

coordenades principals del cas, sobre allò que constitueix la “llei” ma-

teixa d’aquesta situació, allò que es repeteix i en què s’insisteix. Només

sabent de què es tracta podrem calcular la resposta i les conseqüències

d’aquesta resposta.

Si les urgències són, doncs, ineliminables del treball en la institució, la qüestió

és com s’ha d’introduir la construcció del cas, no pas com una cosa que s’oposa

a aquestes urgències, sinó com un tractament eficaç de la urgència en la via

de proporcionar una orientació eficaç per a atendre-les. Si no, som portats per

l’imperatiu de la urgència sense cap brúixola.

2.2. Un mètode “contaminat” per la subjectivitat

Els professionals, entre els quals hi ha els educadors socials, que treballem amb

persones (salut, educació i atenció social) ho fem amb un objecte que presenta

una gran complexitat. Les persones a les quals atenem no són objectes simples

les decisions dels quals puguem predir a partir del coneixement previ de les

variables en joc. El paradigma de la complexitat ens ensenya que en els sis-

temes simples i tendents a l’equilibri es pot preveure amb facilitat tota la tra-

jectòria que seguirà el sistema (és el cas, per exemple, d’un pèndol). Aquestes

trajectòries reben, en física clàssica, el nom d’atractors i són calculables mate-

màticament mitjançant equacions lineals.


En canvi, els sistemes caòtics o allunyats de l’equilibri, com és el comporta-

ment humà, presenten trajectòries –o gammes de comportament possibles–

molt més complexes que, per contrast amb les anteriors, s’han anomenat

atractors�estranys i que matemàticament responen a equacions no lineals del

tipus x = y2.

Pretendre establir un raonament lineal, del tipus causa-efecte, ens garanteix el

fracàs en la predicció o expectativa de comportament d’aquests sistemes. I ai-

xò passa perquè no hem de deixar mai de banda que entre la causa, sia d’ordre

social, psicològic o biològic, i l’efecte constatat, o sia la conducta o resposta

obtinguda, hi ha sempre el subjecte, amb les seves resistències, les seves elec-

cions particulars, les seves fantasies o versions singulars del món en què viu.

Ja no es tracta, doncs, d’esperar quan aconseguiran l’equilibri aquests sistemes

humans sinó, en tot cas, quan entraran en un nou estat de fase de desorganit-

zació i quines condicions necessiten per a tornar a autoorganitzar-se.

Hem d’entendre allò que és caòtic, no com un univers desorganitzat i aleatori,

sinó com una cosa organitzada multidimensionalment. Els atractors estranys,

en realitat, només són estranys per a la física, ja que, en la condició que tenen

de xarxes intricades de comportaments possibles, són presents en totes les

persones i organitzacions socials.

Moltes vegades els professionals ens sorprenem de les respostes que donen

els subjectes als quals atenem, i no ens adonem que la sorpresa, per com és

d’impredictible, hauria de ser la resposta més lògica.

Exemple

Un jove (cas G) amb un currículum prelaboral excel·lent, a punt de signar el seu primercontracte, vacil·la i s’absenta sense permís de la feina. Desapareix un dies, davant la sor-presa del seu educador, que considerava que ja el tenia “encaminat”. Al cap d’una set-mana, recuperat de l’“esglai” que comporta incorporar-se de ple dret (ara sense tutela) almón laboral, el jove es disculpa davant els seus caps i torna a la feina.

Aquesta sorpresa no té res d’estrany ja que no és altra cosa que el temps sub-

jectiu que cadascú necessita per a fer-se càrrec d’una decisió important. Per

això trobem vacil·lacions en les persones que són a punt de casar-se o de tenir

fills o de canviar de país.

La terminologia de la complexitat ens és aquí especialment útil com a profes-

sionals perquè ens ajuda a preparar el nostre pensament perquè el resultat ens

sigui “estrany”, o sia que s’assembli molt poc o gens a la manera com ens hau-

ríem organitzat nosaltres mateixos.


Exemple: les situacions de maltractament

Un altre exemple habitual, en la nostra intervenció, que posa a prova la nostra capacitatde “resistir” la sorpresa de les respostes humanes, són les situacions�de�maltractament.

Suposem que hi ha una dona amb antecedents de maltractament i violència domèsticaen la seva família d’origen. Una vegada casada i amb una família nova, aquest patró derelació torna a sorgir amb la seva parella, i fins i tot pot ser que això es repeteixi amb unaaltra parella. Demana ajuda i li ofereixen possibilitats, de suport, de separació.

Sabem, per la nostra experiència, que el risc de maltractament en dones que n’han viscuten la seva família d’origen és superior que el de la resta de dones. També sabem que lareincidència en l’elecció de companys amb característiques de maltractador és freqüent.Tot aquest saber, però, ens permet predir, sense equivocació, com faria un físic, la trajec-tòria d’aquesta dona si li oferim ajuda o si la connectem a un grup o si no accepta capajuda?

Evidentment seria un error creure en aquesta predicció, que no seria més que

una projecció de la nostra voluntat, tal com succeeix de vegades, amb les de-

cepcions consegüents dels uns i les altres.

Per això ens convé un altre mètode de recerca-acció que ens orienti més bé i

que ens ajudi a assumir això que es presenta com un esdeveniment, una cosa

imprevisible que sorgeix en el cos, físic o social, i que resulta disruptiva. Passat

el nostre propi esglai, ens ho hem de prendre primer com una pregunta que

interroga tots els que ens sentim concernits, com un signe de complexitat, i

per tant, com un ressort per a avançar.

Això exigeix deslliurar-nos de no pocs prejudicis i fer-nos càrrec de cert grau

d’incertesa, inherent al tipus de problemes que abordem, i que fa que el nivell

d’angoixa i d’implicació emocional del professional sigui alt i corri el perill,

doncs, de respondre a aquesta angoixa per la via de l’impàs que ens confronta

amb la impotència i ens empeny a proveir de recursos substitutius (prestaci-

ons socials, medicació ràpida, etc.). Una treballadora social escolta, amb gran

angoixa, el drama d’una dona sola, sense papers, amb recursos econòmics es-

cassos i dos fills a càrrec seu, joves en edat laboral. Per a calmar-li l’angoixa

comença a oferir-li recursos, entre els quals hi ha una beca de menjador escolar

que no necessita ni ha demanat però que, en la seva “hiperactivitat sobrevin-

guda” com a resposta a l’angoixa, la professional ha inclòs desesperada.

De vegades, la resposta a la “contaminació” subjectiva, a aquesta angoixa que

ens trasllada el subjecte, es produeix per la via del passatge a l’acte posant

l’altre en la situació de fer-se expulsar. Li exigim, per exemple, unes condicions

de contraprestació que són impossibles, i d’aquesta manera, indirectament,

rebutgem la seva demanda i la segreguem. És una resposta inadequada pro-

fessionalment, però lògica i comprensible des del punt de vista subjectiu del

professional.


2.3. Produir col·lectivament un nou saber sobre el cas

La nostra subjectivitat, doncs, està sempre en joc. I augmenta el risc d’una

mala praxi si ens identifiquem massa amb l’ideal de completesa que el sistema

mateix promou com a promesa política: el benestar social, la salut integral,

l’educació universal. Només fa falta veure els emergents simptomàtics, allò que

no funciona d’aquestes promeses (precarietat social, consums i addiccions, i

fracàs escolar, per esmentar-ne alguns), per a adonar-se que hi ha alguna cosa

d’aquell ideal que fa fallida, que deixa una resta no assimilable. Si insistim,

com a professionals, en l’omnipotència de la nostra funció tenim assegurada

la trobada amb la impotència i amb els efectes de rebot que es produeixen,

com a revers d’una caritat mal entesa. Un exemple d’això és pensar que la

nostra feina consisteix a procurar a aquestes famílies una normalització de la

seva situació, un equilibri en la seva convivència, situació econòmica, inserció

social. Això seria tant com suposar que hi ha un estàndard de normalització –

del qual tindríem el perfil– al qual s’ha de fer ajustar l’usuari.

La nostra experiència professional ens ensenya que en el treball amb famílies

es tracta d’una altra cosa: com�podem�ajudar�aquest�grup�familiar�a�antici-

par-se�a�les�desorganitzacions�que�tenen�lloc�de�manera�repetida�al�llarg

del�cicle�evolutiu�de�la�família. Pensem una família o un subjecte com la sèrie

de solucions inventives que ha trobat per a donar resposta a les vicissituds de

la seva vida: les personals, familiars i socials. Els casos que hem atès, en el pro-

jecte Interxarxes, són casos analitzats prenent un segment d’aquesta història,

un cicle vital en què hem pogut localitzar un punt de partida, normalment

vinculat a un procés de desorganització. A partir d’aquí, la família o el subjecte

mateixos han trobat una primera solució, parcialment fallida, a partir de la

qual hem intervingut nosaltres amb l’objectiu d’acompanyar aquesta família

i introduir ajustos en la seva solució.

Les solucions, noves maneres de reorganització familiar, funcionen un temps,

més o menys llarg (sis mesos, dos anys, deu anys), però no són eternes. Cadu-

quen quan un canvi, del tipus que sigui (una ruptura de parella, l’adolescència

dels fills, el procés de reagrupament familiar, un augment o començament

del consum drogues), ha desestabilitzat aquest equilibri precari i ha deixat la

solució obsoleta. Quan hem pogut preveure l’emergència d’alguna d’aquestes

situacions, ens hem pogut anticipar a un estat de desorganització crític i hem

evitat així els efectes més traumàtics, com ara un internament, una expulsió,

una agressió familiar o una marginalitat creixent. El que és evident és que en

cap cas és pensable evitar la crisi ja que tota�solució,�per�definició,�és�caduca,

limitada, i només se substitueix si hi ha una pèrdua que anima el canvi. Com

hem dit abans, la crisi no l’hem de considerar com una sorpresa ni un accident

casual, sinó una contingència necessària que tard o d’hora havia d’aparèixer.

El problema és quan alguna d’aquestes solucions, que genera la família, és fa-

llida, com ocorre en els casos de violència intrafamiliar o consums freqüents

de tòxics. Aquestes solucions s’eternitzen, i sembla que no entren mai en cri-

Exemples

Uns exemples de procés dedesorganització són la rupturafamiliar, l’agressió i la immigra-ció.


si, perquè el benefici secundari és tan gran que el canvi es fa impossible. Els

efectes calmants de l’angoixa que proporcionen alguns tòxics impedeixen que

el subjecte se’n pugui desprendre malgrat els altres efectes (toxicitat, depen-

dència, etc.).

Altres vegades som els professionals mateixos els que ajudem a fer que el cas

sigui crònic, posant-nos en la mateixa sèrie de les solucions fallides. És el cas

d’aquelles situacions en què invalidem el subjecte amb la nostra actuació. Un

exemple d’això el trobem en una senyora, qualificada pel seu marit de mare

incapaç, que va rebre, durant força temps, l’ajuda d’una treballadora famili-

ar amb l’objectiu d’ajudar-la en l’organització domèstica. La paradoxa és que

aquesta ajuda, que reforçava la percepció del marit, no feia sinó instal·lar-la

més còmodament en aquesta posició invalidant. Va ser només després d’un

espai de supervisió del cas que es va poder entendre que havíem de separar-nos

d’aquesta posició, redoblada, d’incapacitació de la dona per a donar-li la pos-

sibilitat d’una maniobra diferent.

Un dels objectius bàsics del treball en xarxa és aconseguir produir

col·lectivament un nou saber sobre el cas tractat. Això vol dir obtenir

entre tots els professionals que formen part de la xarxa una nova ma-

nera de representar-nos el cas, atenent el conjunt de perspectives que

es posen en joc: les disciplinàries, les de cada membre de la família i les

temporals (cicles evolutius). D’aquesta manera aconseguim certa orien-

tació, i per tant una direcció possible del cas que ens permeti anticipar

alguna desorganització.

És un fet, malgrat que ens costi acceptar-ho, o ni tan sols reconèixer-ho, que

moltes vegades són els mateixos familiars els que han construït la xarxa i l’han

usada a partir de la seva estratègia. Famílies que decideixen quan volen con-

tactar amb nosaltres i quan ja no els interessa continuar-ho fent, malgrat que

hàgim pactat un compromís de seguiment. Amb quin membre de la xarxa

s’estimen més plantejar un tema i a qui s’estimen més ocultar-lo. Això és pos-

sible perquè partim de l’axioma que tot subjecte s’orienta en la vida per una

certesa, un saber inconscient que l’orienta en les seves tries de parella, de fei-

na, d’amics, de fills. Més enllà dels seus coneixements, que de vegades poden

ser escassos, no falta mai aquest saber certesa. Per això parlem de l’elaboració

col·lectiva�del�saber�com�a�principi�epistèmic, en el projecte Interxarxes.

Una família la podem pensar així, com un dispositiu en què es transmeten

valors i maneres de vida, en què es repeteixen lligams i en què també es causen

les “invencions” particulars de cada membre. Un dispositiu en què cadascú,

amb això que rep i amb la significació que atorga als fets biogràfics, “inventa”

les seves pròpies respostes, les seves maneres de fer, més o menys assolides.


Per això, el saber que compta per a nosaltres és aquell que ens permet una

orientació en el treball amb aquesta família, el que ens permet situar el fil que

recorre allò que hi coixeja (fracassos, impassos, repeticions), però també allò

que hi sorgeix com a novetat i com a “solució” (sempre provisional), a partir

de la qual podrem intervenir juntament amb ells.

La qüestió no és el que nosaltres, com a especialistes, sabem a priori, i que

proposaria una pauta de normalització per a aquest grup familiar. Més aviat es

tracta de la manera com localitzem la brúixola de l’usuari, la clau que l’orienta,

i a partir d’aquí situem la posició que ocupem per a ell i les estratègies precises

per a acompanyar-lo. Sempre som alguna cosa per a ell, i això és al marge de

la nostra voluntat. Podem ser el seu testimoni còmplice, al qual expliquem

el seu impàs perquè nosaltres el compartim i tot continuï igual. Podem ser

l’instrument necessari per a confirmar la seva autodestructivitat (ens posa al

límit i nosaltres el rebutgem). Altres vegades podem ser la seva consciència,

que li diu el que està bé i el que està malament. Fins i tot ens pot situar com

el seu turment, aquells que el maltractem no donant-li el que ens demana o

exigint-li coses injustes.

L’exemple més evident d’aquest vincle transferencial el tenim en el fet que

un mateix consell o valoració professional és sentit de manera molt diferent

segons el lloc que atorga el subjecte a qui el dóna. Una recomanació de sepa-

ració de la parella pot ser sentida com una ordre que s’ha d’obeir si ve d’un

professional al qual el subjecte atorga una autoritat total, i en canvi pot quedar

en el buit la mateixa indicació si aquesta recomanació la fa un professional al

qual no atorga cap autoritat sobre aquests temes.

2.4. Les lleis del mètode (I): la repetició

És cert que no disposem de lleis infal·libles, com la física, per a la construcció

del cas, però tenim algunes pistes que ens poden ajudar a reduir aquesta in-

certesa. Sabem que per a establir una llei que defineixi un fenomen i perme-

ti calcular-lo s’ha de constatar que hi ha una sèrie, que en la seva repetició

constitueix una llei. Diem que hi ha la llei de la gravetat perquè constatem

que un objecte qualsevol que està suspès en el buit tendeix a descriure una

trajectòria atret per aquesta gravetat: la poma, si cau de la branca, ens anirà a

parar inevitablement al cap si hi som a sota. Si aquesta repetició no es donava

no podríem parlar de llei, sinó tan sols d’atzar o casualitat.

Escales de Markoff

Fins i tot l’atzar pot esdevenirllei, com mostren les escalesde Markoff, que són sèries llar-gues calculades a partir de fe-nòmens aparentment aleato-ris, usades en el càlcul dels jocsd’atzar per a anticipar els dauso la destinació de la ruleta.

Si apliquem aquesta idea al nostre treball amb persones, la llei més fiable és la

de la repetició de conductes, actituds, valors. Com hem vist en altres mòduls i

assignatures d’aquest mateix grau, una família té una primera funció de trans-

missió d’ideals, valors i formes de vida. La família, més bé o més malament, ens

deixa com a herència una certa “teoria de la vida” que ens permet interpretar

la realitat, jerarquitzar-la, ordenar-la amb valors més o menys rígids. Una fa-

mília, però, també ens dóna la possibilitat d’invenció, a cadascun dels mem-

bres, per a introduir la novetat respecte a això que es transmet. Transmissió

Vegeu també

Sobre el tema de la família,consulteu l’assignatura de Fa-mília i educació social.


i invenció són dues funcions bàsiques, que van amb una tercera que és clau:

una família i un subjecte estan marcats per la repetició d’uns patrons, d’unes

conductes, d’una manera particular de viure la sexualitat i les relacions.

Avui és comú parlar del subjecte multifrènic, un ésser polièdric no subjecte

a una identificació fixa (espanyol, casat i pare de família), sinó a múltiples

(jove, informàtic, bisexual, europeu, esportista, ecologista, etc.). No obstant

això, aquest relat autoconstruït i renegociat constantment (allò que alguns

sociòlegs anomenen vida en construcció) té límits, ja que al costat de la variació

i d’allò que és nou hi ha alguna cosa fixa, que es repeteix i apunta a l’os de la

identitat, a allò que és més real de cada subjecte.

En l’aparent caos, que són moltes de les històries que es presenten a la xarxa,

teixides de tries equivocades, oportunitats perdudes, vincles patològics repe-

tits, podem captar, no obstant això, alguna cosa que insisteix més enllà de

les variacions fenomèniques. Localitzar en cadascú això que insisteix com a

repetició ens permet entendre la lògica del cas ja que, més enllà de les formes –

que poden ser diverses–, hi ha alguna cosa que es repeteix de manera inexora-

ble. Trobem mares adolescents que són filles d’altres mares adolescents, dones

maltractades les mares de les quals ja ho van ser també, subjectes la vida dels

quals és una seqüència de fracàs repetida, des de la seva experiència escolar

(repeticions, conflictes) fins al seu itinerari laboral (acomiadaments) o la seva

vida de parella (ruptures, violència). Dones o homes que presenten patrons de

dependència vinculats a tots els companys que han tingut, tant si són els seus

propis pares com les seves parelles o els professionals que els han atès.

2.5. Les lleis del mètode (II): tenir en compte allò que és

inconscient

La pregunta del milió, aquesta que ens fem des de la primera infància i que la

continuem, encara que de manera diferent, la resta de la nostra vida, és sen-

zilla: què sóc jo per a l’altre, quin valor tinc per a ell i com puc obtenir algun

reconeixement que doni sentit a la meva existència? Aquesta pregunta ens

obliga a donar respostes contínuament, fins a trobar-ne una de mínimament

satisfactòria. En la infància, aquesta pregunta es vehicula per mitjà dels pro-

genitors o els professors. En l’adolescència són els pares i l’altre sexe qui pren

el relleu i després l’altre del reconeixement pot variar molt i incloure des dels

companys de feina, les parelles i els fills fins a la societat en conjunt. La nostra

resposta pot ser molt variada però hi ha un patró que es repeteix i que pren la

força de la naturalesa inconscient que té, opaca per tant per al subjecte. D’això

en diem saber�inconscient, una espècie de certesa particular que té cadascú

sobre el lloc que ocupa en la voluntat de l’altre. És una identificació, en aquest

cas inconscient, que conviu amb els ideals conscients del subjecte.


Exemple

Un subjecte, professional brillant, té la certesa que el seu lloc per a l’altre és el de seradmirat per la seva brillantor, i per a aconseguir-ho elabora una estratègia, inconscient,que consisteix a envoltar-se sempre de persones que l’admiren i que per tant se situen enun pla inferior a ell. Tria amics que no aconsegueixen l’èxit professional i que el conside-ren com el mestre, una parella, amb característiques d’inferioritat (estudis bàsics, menyspoder econòmic), que no el pot deixar d’admirar, com el seu heroi particular. A la fei-na, com a cap d’equip, no accepta que ningú li faci ombra i sempre busca subordinatsque reconeguin la seva feina com a indispensable. Per descomptat, com hem dit abans,aquesta solució, com totes, és caduca i un dia se li desmunta quan la seva pròpia donal’abandona cansada d’aquesta admiració que no ha resistit el pas del temps.

Aquesta resposta, de vegades, és molt diferent en el pla conscient i públic i

en el registre de la intimitat. La clínica i la nostra experiència quotidiana ens

mostra, per exemple, aquesta diferència, que de vegades apareix com una dis-

paritat paradoxal, entre el que és la vida pública o familiar d’una parella, en la

qual cadascú exerceix un rol ben definit, i aquesta altra escena, la vida íntima,

en què de vegades aquests rols s’intercanvien radicalment, de tal manera que

el marit segur, decidit i amb un control aparent de la situació social es mostra

en l’escena sexual com algú vacil·lant, vulnerable o fins i tot amb clares pre-

ferències a ser humiliat i castigat per la parella.

Una situació similar la trobem en el cas de la dona identificada en ideals de

dona autònoma, independent, que en la vida sexual, no obstant això, accepta

certes propostes de la parella difícils de conciliar amb aquests ideals.

L’eficàcia d’aquest saber consisteix precisament en el fet que és inconscient

per al subjecte, i quan deixa de ser-ho pot ser que el subjecte no vulgui ocupar

aquesta posició i rectifiqui així la seva elecció. Algú que sempre respon fent-se

expulsar perquè considera que ell, per a l’altre, és una desferra, algú considerat

tan sols com a rebuig que s’ha d’expulsar, pot rectificar aquesta resposta auto-

destructiva i trobar un altre valor per a l’altre que no impliqui la seva pròpia

eliminació. És el cas dramàtic dels anomenats trastornats de la conducta (Vilà,

1999), que es veuen a si mateixos com una escòria que s’ha d’eliminar, i per

això s’estimen més presentar-se com a “dolents” i ser castigats abans que ser

ignorats.

Aquest funcionament mental només és comprensible si admetem que es tracta

d’un mecanisme inconscient, com va mostrar molt bé Freud, en el qual té

tot el pes la pulsió de mort. Podem dir llavors que com més desconeixement

subjectiu, més “eficàcia” d’aquest saber en la vida. És la seva inconsciència

mateixa –la seva condició de “saber no sabut”– el que el fa operar com un

vertader agent de comandament sense que el subjecte pugui trobar, en la seva

justificació conscient, les raons de la seva decisió. Per això sorgeixen aquestes

preguntes desesperades quan es constata l’efecte de repetició: el “Per què vaig

tornar a confiar en ell si ja me l’havia jugada abans?” que diuen moltes dones,

víctimes de maltractament, o el “Per què no vaig veure que aquesta elecció

laboral seria la meva ruïna?” de subjectes que col·laboren en el seu propi fracàs,

quan aparentment són a punt de tenir èxit.

Lectura recomanada

F. Vilà (1999). “Un malestarsubjetivo propio de la época:más allá del trastorno gravede la personalidad”. Freudia-na, 27, 55-60. Barcelona: ELP.


Quan un es veu davant l’altre com la seva sustentació, tot en la seva vida gira

al voltant d’aquesta funció de sustentació, o quan algú es veu per a l’altre com

una desferra, és possible que aquesta condició de rebuig “actuï” en allò que és

més quotidià de la seva existència. Això que insisteix és, doncs, el més íntim

i a la vegada el més èxtim de cadascú, ja que no és fàcil reconèixer-nos en

aquesta posició, perquè moltes vegades ens estimem més fer-nos una imatge

de nosaltres mateixos una mica més amable. Extimitat és aquesta dimensió

paradoxal de la vida humana en la qual allò que és més íntim, allò que ens

constitueix més profundament com a éssers humans, resulta, no obstant això,

reprimit i situat a l’exterior, sense que en reconeguem la familiaritat.

Aquesta divisió del subjecte, entre allò que és conscient i allò que és

inconscient, té una conseqüència immediata en termes de saber, ja que

hem de distingir clarament entre saber i coneixement. El coneixement

fa referència al conjunt d’informacions que té un subjecte sobre un tema

determinat (la borsa, la vida animal, l’educació infantil, els adolescents,

etc.), mentre que el saber, per a nosaltres, està lligat a les identificacions

(inconscients) del subjecte.

És habitual que moltes famílies acudeixin a nosaltres demanant-nos que els

aconsellem perquè diuen d’elles mateixes que són ignorants, i ens situen com

el “subjecte�de�suposat�saber”, aquell que sap el que els convé fer. Per des-

comptat, és un error considerar que nosaltres tenim el saber i que elles, en

canvi, són ignorants. Pot ser que no tinguin coneixements científics, però això

no vol dir que no sàpiguen res del que està passant, que el seu saber sigui ino-

perant. Més aviat al contrari, el seu saber opera amb una inèrcia contundent,

i encara més si el seu desconeixement conscient és total. Com assenyalàvem

abans, hem de distingir entre el saber conscient, allò que ens sembla que pas-

sa, allò que podem explicar i que respon al conjunt de les nostres conviccions

i identificacions assumides, i un altre saber, inconscient, que funciona amb

autonomia del jo –que l’ignora– i que orienta el subjecte de manera constant

i amb cert automatisme.

És evident que aquestes famílies, aquests pares, tenen un saber� fer que els

orienta en la criança dels fills, malgrat que no puguin reconèixer tots els perfils

del seu saber. Ells prenen decisions cada dia que “suposen” l’existència (la

sàpiguen explicitar o no) d’una “teoria” sobre la infància i sobre l’educació, i

encara més important, una certesa de la seva relació amb l’altre, amb els fills, la

parella. El saber hi és, però actua de manera que el subjecte l’ignora, i no partim

doncs d’una asimetria marcada per un saber expert enfront d’una ignorància

familiar. Hi ha una diferència, però no és relativa a l’absència de saber sinó al

lloc que ocupem cadascú, professional-subjecte, en aquesta relació. El repte és


com podem produir un saber nou, una invenció simptomàtica nova que no

sigui la repetició tràgica d’una escena fantasmagòrica d’agressió, com és el cas

de moltes de les històries familiars que sentim.

Per a aconseguir-ho, hem de reconèixer l’existència d’aquest saber de

l’altre i a la vegada l’absència d’una resposta, per part nostra, totalment

programada. No es tracta de saber què s’ha de fer sinó de saber què

volem fer, com i quan.

2.6. Les lleis del mètode (III): el vincle transferencial

Si la repetició és “la nostra” llei més fiable, allò que ens pot orientar més bé

en la construcció del cas, com podem captar aquesta seqüència de repetició,

aquesta lògica enmig del caos que ens donaria la clau per a pensar la direcció

del cas? I que ens evitaria així perdre’ns pels meandres dels esdeveniments

vitals, que es presenten com una sèrie interminable de dades biogràfiques,

successos traumàtics, (des)encontres institucionals, la sola acumulació de les

quals (dossier del cas) no ens aporta cap clau significativa.

Localitzar aquesta seqüència de repetició ja és tenir una brúixola del cas, una

cosa que ens permet calcular aproximadament els passos següents. De vegades

ho podem fer sols, fins i tot en el curs mateix d’una primera entrevista o per

mitjà de la lectura minuciosa de l’expedient del cas. No resulta sempre fàcil,

però, ja que nosaltres, en la nostra condició de practicants, receptors i destina-

taris de la demanda, formem part del “símptoma” (aquesta sèrie de repetició) i

som situats, com indicàvem abans, per al subjecte en aquesta sèrie. Mai, encara

que ens ho sembli de vegades, no som aliens a l’altre amb el qual interactuem.

Exemple

Una senyora de seixanta anys, que conviu des d’en fa més de trenta amb un marit amb untrastorn mental greu (psicosi paranoica), explica a la treballadora social, amb la qual téuna relació de confiança des de fa temps, un secret ben guardat. Als nou anys va ser vio-lada per un desconegut, i aquest fet només el va saber una tia materna a la qual s’estimavamolt. Fa uns mesos es va morir aquesta tia, i la senyora passa per una conjuntura de pèr-dua progressiva de la memòria. És atesa també, a causa d’un quadre d’angoixa persistent,pel psiquiatre del centre de salut mental, al qual no ha explicat res de tot aquest assumpte.

La sorpresa de la treballadora social és que, després d’aquesta “confessió”, torna a anara altres entrevistes però no fa cap esment d’aquest assumpte; hi comenta les qüestionshabituals sobre les dificultats amb el seu marit i els seus fills, en les quals ella sempreocupa una posició de víctima, tant del marit com dels fills, posició que té tots els tretsdel que consideraríem un maltractament psicològic.

Per què ens explica, doncs, aquest assumpte tan íntim, ara que ja ha passat

tant temps? Podem fer la hipòtesi que aquesta dona, en un moment subjectiu

de cert declivi (dol per la tia, pèrdua de memòria), ha volgut dipositar aquest

record, que se li escapoleix, en un lloc de confiança. Ha “usat” la treballado-

ra social situant-la en la sèrie transferencial començada per la tia, que ara és

morta. Ella és el seu testimoni, i per això no espera cap intervenció de la tre-

balladora social, n’hi ha prou que custodiï aquest secret, aquest esdeveniment


traumàtic clau en la seva vida, davant el qual va quedar paralitzada i amb el

qual ha conviscut des de llavors. Aquest testimoniatge ja és un tractament del

malestar, encara que sigui precari.

Captar aquesta lògica del vincle�transferencial no resulta sempre fàcil per a

qui, precisament, en forma part. Com s’ha de fer, llavors, per a recolzar-se en

l’equip i en la xarxa per a captar la lògica i la posició en què es col·loca el

subjecte mateix? Com s’ha de fer per a generar, en definitiva, una dinàmica

de treball que tingui en compte aquesta relació transferencial, sempre present

en la nostra feina?

Per a Freud, la transferència és la relació que s’estableix entre dos subjectes

parlants pel sol fet de dirigir-se la paraula; per això sempre és particular i ad-

quireix matisos específics amb cada professional. No és el mateix dirigir-se a

aquesta treballadora social que a l’educador que s’ocupa dels seus fills o al psi-

quiatre que l’atén. Cadascun és col·locat en una posició pròpia i és des d’allà

que s’escolta el que diu.

Com hem assenyalat abans, un consell de la treballadora social, situada en

una certa posició de substitut matern, pot ser interpretat pel subjecte com la

confirmació i autorització d’una elecció del subjecte (de parella, de feina), i

en canvi el mateix consell fet per un altre professional (tutor escolar) pot ser

llegit com a imperatiu o simplement que no tingui cap efecte perquè resulta

indiferent al subjecte.

Per això trobem sovint lectures tan diverses sobre un mateix cas. Treballar en

xarxa és una ajuda per a aquest procés perquè permet que aquesta pluralitat

d’interpretacions ens ajudi a captar què és el que –més enllà de les variacions

formals– insisteix en la biografia d’aquest subjecte o grup familiar.

En el cas d’aquesta dona ens pot permetre entendre com ha ordenat la seva

vida entorn d’una contingència dramàtica que la va fixar en una posició de

víctima que ja estava en joc en la seva història familiar i en la de la seva pròpia

mare, també maltractada. Les seves tries posteriors han estat comandades per

aquesta certesa –el seu vertader “saber”– d’ocupar un lloc de rebuig per a l’altre

(ella pateix el menyspreu del marit i del seu fill gran). Aquest saber ha operat

com una resposta identitària inconscient que, malgrat el llarg vincle institu-

cional amb la xarxa de salut mental i serveis socials, no ha estat modificada.

La xarxa professional ha funcionat per a ella com un element de seguretat,

de prevenció, de sustentació d’aquesta posició difícil i dramàtica. Només en

l’últim moment i urgida per la deterioració, lliura aquest secret.

Entendre aquesta “elecció” forçada del subjecte és fonamental perquè permet

orientar la direcció del cas i no confondre el dèficit de coneixements, sia per

falta d’instrucció o per falta d’estímuls vitals, amb l’absència d’una certesa

sòlida, d’un saber que, pel fet de ser desconegut, és més operatiu i resistent.


Suposar que els subjectes són ignorants és conrear la nostra pròpia passió de la

ignorància, el desconeixement d’allò que opera com a escena matriu i sobre-

tot del lloc que ens assigna a nosaltres en la relació transferencial. Desconèi-

xer-ho és fer-lo actuar de manera isomòrfica com fa el pacient mateix en fer

actuar allò que no és rememorat, o sia, repetint-ho. Freud deia que el qui que

no aconsegueix rememorar el que ha passat i analitzar-ho està condemnat a

repetir-ho. És el que constatem en la feina de cada dia de la intervenció quan

veiem famílies i subjectes incapaços de reflexionar sobre els seus actes, i con-

demnats per això a repetir-los en ells mateixos i en les generacions futures, de

vegades de manera dramàtica (abusos, maltractaments, consums).

Els professionals som els destinataris de les demandes del subjecte i també dels

seus impassos perquè hi som per a rebre’l, i més que no pas preguntar-nos

per què ens molesta amb això, ens hauríem de preguntar per què no ho pot

deixar de fer. Transcendir la idea d’intenció joica –com si ells poguessin decidir

segons la voluntat cadascun dels seus passos– per a captar la raó, la seva pròpia

llei subjectiva.

Perquè aquest treball de construcció de casos sigui efectiu a la xarxa, ens hem

d’imposar certa disciplina i posar en marxa diverses estratègies que analitza-

rem a continuació:

• l’anàlisi de casos,

• la supervisió grupal,

• el seguiment regular a la xarxa mateixa.


3. Procediments i eines en el treball en xarxa

Plantejar avui el dilema de la intervenció social entre l’elecció del vell model,

de tall paternalista i benèfic, i la idolatria de la gestió com la solució�total

resulta un fals dilema perquè disposem d’altres vies diferents. Estratègies que

no ignoren ni rebutgen els avenços tecnològics (TIC) i metodològics (proto-

cols i guies pràctiques) però que no situen aquests avenços en primer lloc, per

davant dels criteris i les valoracions dels professionals com a guia bàsica de la

seva intervenció.

La constatació de la complexitat dels casos atesos, la multicausació i la multi-

problemàtica que tenen convoquen una cort de professionals i serveis que tre-

ballen de manera parcial, fragmentada i sovint descoordinada, aliant-se cadas-

cun amb l’usuari que atenen o amb el problema que enfoquen. Quan aquesta

situació s’allarga, el risc és el de fer-se crònica en una repetició de crisis múl-

tiples en la qual els recursos utilitzats no han millorat l’autonomia ni els pro-

cessos familiars.

Per a això, les pràctiques de col·laboració (grupals, de xarxa o comunitàries)

són estratègies professionals que representen una oportunitat, com hem dit

al principi, de restaurar la variable temps, afavorir la perspectiva global de

l’abordatge del cas i sostenir aquesta orientació del lligam ètic irrenunciable.

Pràctiques orientades per la conversa permanent i regular entre els actors pro-

fessionals, que, a partir de situar en el centre els interrogants que suscita ca-

da cas o cada situació, generen un fer professional que inclou les dimensions

tècniques i ètiques.

3.1. El treball en equip com a preliminar a tota intervenció

possible

La modalitat de treball actual, que hem descrit com a tendència dominant,

afecta de manera important el mateix treball en equip dins de cada servei.

Com que individualitza en excés la tasca assistencial, “extreu” el saber de cada

professional (reflexions, hipòtesis) i el substitueix per l’obediència a uns pro-

tocols que fa inservible la decisió del professional. L’ideal d’estandardització

de les pràctiques implica que tots els professionals actuïn de la mateixa mane-

ra, i per tant que siguin fàcils d’intercanviar. Fins i tot veiem, en alguns equips,

que això comporta l’esborrament de les diferències entre disciplines.

Es parla de falta de cultura del “treball en equip” com a explicació d’aquest

fet, però no s’ha de passar per alt que la cultura no es constitueix si no és a

partir d’una praxi, això és, d’un lligam entre la teoria (valors, objectius) i una

pràctica (fer). Si aquest fer és un fer que desconeix el vincle profund entre la

teoria (model de referència) –ja que es dilueix en l’ateoricisme de la gestió– i la


pràctica, que s’orienta al monitoratge de les guies pràctiques, els circuits i les

aplicacions, és difícil que es pugui constituir cap cultura (marc de representació

compartit) que no sigui la de l’individualisme.

En lloc de treball en equip, el que s’accentua és la distància entre els qui dis-

posen de temps, per a reflexionar en models i estratègies i pensar-los, i els qui,

coaccionats per la pressió assistencial, amb prou feines poden introduir en la

seva praxi algun input nou o alguna reflexió sobre els seus avenços i límits.

Per a generar una vertadera cultura de treball en equip, preliminar necessari

per a futures actuacions grupals, comunitàries o de xarxa, fa falta crear algunes

condicions en el si de l’equip mateix. Condicions que exigeixen, com a pas

previ, un ajustament de les tasques que deixi temps per a aquest treball de

col·laboració i que impliqui un límit a la voracitat de l’atenció individualitza-

da, il·limitada per naturalesa.

Una d’aquestes condicions afecta les tasques de direcció, coordinació o res-

ponsabilitat en els equips d’atenció social. Aquesta feina ha estat considerada

durant molt temps com una càrrega de treball suplementària, més centrada

en la gestió que no pas en una vertadera direcció tècnica. Per això, el reconei-

xement institucional d’aquesta funció ha estat en general escàs. A aquest fet

han contribuït també els professionals mateixos, socialitzats en una cultura

d’autogestió i de vegades per “necessitats del servei” a causa del relatiu aban-

donament i solitud en què han estat.

Avui comença a tenir relleu aquesta funció, necessària i vital, per a vectoritzar

la feina d’equips heterogenis i cada vegada més nombrosos. El risc és que les

tasques de gestió i burocràcia excessiva absorbeixin el temps de la coordinació

i impedeixin el que seria una tasca productiva de coordinació tècnica.

No hi ha treball en equip sense aquesta funció d’excepció que ha d’encarnar

un professional. Excepció, no perquè es tracti d’una figura excepcional, caris-

màtica i superdotada, sinó perquè la funció que té és la de garantir que l’equip

no es tanqui en si mateix, que sostingui certes qüestions obertes, interrogants

que mobilitzin la feina dels seus membres. El coordinador té, doncs, una tasca

diferent, tan necessària i vàlida com les altres, sense la qual l’equip pot caure

en l’endogàmia, el conflicte larvat i l’esterilitat professional.

Un primer escenari d’anàlisi de la complexitat de la nostra tasca és en el mateix

equip�servei, sia el centre docent, l’equip de serveis socials o l’equip clínic

de salut. Per a això hi ha espais de treball col·lectiu regulars. Aquesta mirada

interna a l’equip, però, si bé és necessària i és la primera baula de la xarxa, de

vegades és insuficient i requereix la col·laboració amb els altres serveis que hi

ha implicats: les�altres�xarxes.


Quan es planteja aquesta necessitat? Assenyalem els límits i l’existència

d’algunes condicions:

• Certa incomoditat i certes inquietuds del professional amb el futur del

cas (cas crònic, complexitat que desafia tot protocol i metodologia bàsica,

conflicte entre serveis).

• El nivell de coordinació habitual i treball en equip resulta insuficient.

• Hi ha d’haver diversos serveis i han d’estar motivats a participar, cosa que

implica un compromís ètic, d’un en un, la qual cosa fa que es pugui passar

de la queixa inicial per allò que no funciona a una pregunta productiva

per allò es pot fer.

Una de les seves funcions més importants, sobretot en èpoques de crisi i ajus-

tament com l’actual, és focalitzar molt bé les intervencions i precisar per a

aconseguir-ho els objectius de la intervenció, de manera consensuada amb

l’equip. Una de les dificultats més grans que es presenten en l’atenció de casos

en la intervenció social són justament els criteris de tancament d’un cas pel fet

de no saber bé quin és l’abast de la intervenció. Com ocorre en els escacs, de la

manera com es comença una partida en depenen molt les sortides possibles.

Aquesta qüestió és crucial en la construcció del cas en el treball en xarxa, i per

això convé que tinguem clar en què intervenim i quins són també els límits

temporals d’aquesta actuació. Ens ajuda a fer-ho pensar en el concepte de cicle

com una guia pràctica de l’actuació.

3.2. La teoria dels cicles com a guia d’actuació

Acostumem a pensar en els casos en termes de novel·la riu, com si el cas co-

mencés amb la nostra intervenció i continués indefinidament fins que, per

una raó o una altra (abandonament, trasllat, conflicte, etc.), el cas es tanca.

Segurament, el context institucional, amb els seus imperatius legals, amb el fet

de la gratuïtat, les ideologies professionals, ajuda a aquesta visió. La realitat,

però, és que habitualment intervenim només en un cicle d’aquesta història

familiar.

Per això, un concepte operatiu per al treball en xarxa és el de cicles. Partim de

la idea que un cas no és sinó la sèrie de les solucions inventives del subjecte,

és a dir, la manera en què ha respost a les exigències, tant si són de l’altre

social (família, treball, estudis, parella) com del subjecte mateix (moments vi-

tals: pubertat, separacions, migracions). En definitiva, els seus “assoliments i

fracassos” en relació amb el que li passa.

Per això, quan fem l’anàlisi d’un cas, no prenem tota la història familiar, sinó

tan sols un cicle d’aquesta història, un període en què hem intervingut i mirem

de situar tres moments: l’impàs� inicial, la solució� fallida, que no obstant

això ha pogut funcionar fins llavors, i el moment�de�crisi que ha provocat la


nostra intervenció. Busquem quin ha estat el canvi d’estratègia, de la família

i la nostra, com hem acompanyat aquest procés i en quin punt hem trobat

un impàs.

Com assenyala Miller:

“[N]uestra concepción es de lo terminable, no es de lo indefinido. Puede ser lo terminableeventualmente con repetición, que es la idea estructuralista, elementos discretos peroque se pueden repetir. […] En la fenomenología de Heidegger siempre se abren preguntas,pero ¿cuándo se cierran? Si a uno no se le cierran, lo que tiene es un congelador.”

(Miller, 2005, p. 129).

Aquests primers esbossos d’una teoria de cicles, encara per completar i desen-

volupar, sorgeixen de l’experiència renovadora dels CPCT3, vertadera xarxa de

centres de psicoanàlisi aplicats, impulsats per l’Associació Mundial de Psicoa-

nàlisi a Europa i Amèrica.

La novetat important d’aquesta xarxa és la seva aportació a la clínica de la

psicoanàlisi aplicada i per extensió a les aplicacions de la psicoanàlisi en altres

institucions de la xarxa pública i privada (salut, educació i atenció social) en les

quals treballen molts d’aquests analistes. Aquesta experiència de l’àmbit clínic

ens pot ajudar a extrapolar algunes idees a l’àmbit de la intervenció social.

Un dels elements de renovació d’aquesta clínica fa referència a l’ús del temps

en la relació terapèutica, un ús marcat per la precipitació, ja que fixa una tem-

poralitat, que provoca una elaboració, tant dels pacients com dels terapeutes.

Fixar per endavant la durada de la nostra intervenció pot ajudar a focalitzar

l’objecte de la intervenció, els mitjans que s’han d’utilitzar i precipitar la sor-

tida del cas ja que contraria la vacil·lació que de vegades poden tenir els sub-

jectes atesos, i els professionals mateixos.

L’horitzó d’aquest tractament, o eventualment de la modalitat de consulta si es

tracta només d’algunes entrevistes, és acompanyar el subjecte cap al seu primer

cicle, del qual no sabem amb antelació la durada, si bé podem preveure que

es tracta d’un cicle breu la durada del qual només podrem calcular a posteriori.

Un cicle, de fet, comença generalment a partir d’una situació�de�crisi (pèr-

dua familiar, ruptura de parella, crisi laboral) a la qual segueix una primera

“solució” que el subjecte mateix mira de trobar (parella nova, canvi de feina,

duel patològic o resolt) i que en alguns casos es pot resoldre amb èxit i en uns

altres, amb més fallida. La durada que té és variable, però sabem que sempre té

una data de caducitat. Quan aquesta solució es mostra greument disfuncional

per al subjecte mateix o per al seu entorn pròxim (maltractaments, incapacitat

econòmica, pèrdua d’habitatge), es pot fer una demanda�assistencial per a

mirar de trobar una solució�nova� que donaria origen a un cicle nou.

(3)CPCT són les sigles de centres psi-coanalítics de consultes i tractament.


Aquesta seqüenciació del cas ens permet introduir límits en la nostra pròpia in-

tervenció i també en la família, i prevenir-nos així tant de l’omnipotència pro-

fessional com de la inclinació excessiva per part de l’usuari. L’interès d’aquesta

fórmula, com assenyala Montserrat Puig, és que “se desidealizan las conclusi-

ones y sobre todo permite diversificarlas”.

3.3. Una “disciplina” com a suport de la construcció del cas

Construir un cas requereix imposar-se una disciplina que venci l’autòmat de la

inèrcia actuadora i de la paràlisi que produeix l’angoixa. Per a aconseguir-ho,

fan falta espais regulars de conversa com els seguiments periòdics o els semi-

naris d’anàlisi de casos. I també un cert ús de l’àmbit escrit, en les presentaci-

ons de cas, en els plans de treball, àgils però en paper, ja que escriure un cas

ja és una primera manera d’ordenar-lo, apuntar hipòtesis i descobrir els buits

de saber que un té (Alegret, 2005).

El cas, com hem vist, no és en les dades, en les informacions que recollim. És en

les hipòtesis que formulem, en la manera en què ordenem aquests fenòmens

i trobem el fil conductor que ens proporciona la lògica del cas. Per això, per

a construir el cas fa falta imposar-nos�una�disciplina ja que si no ho fem

així és difícil sostreure’s de la voràgine dels esdeveniments, de la implicació

emocional i de la complexitat del cas.

Si acceptem, com a punt de partida, el supòsit ètic que ja hem explicitat de

la participació de la família i del subjecte en tot el procés d’acompanyament

educatiu, arribarem a la conclusió que la primera construcció d’un cas és la que

fa el subjecte mateix; ell és el primer que s’inventa una explicació per a allò

que li ocorre. Explicació en què sol escamotejar, d’entrada, la seva implicació

en l’embolic en què s’ha ficat, imputant a la destinació, als pares o tutors, a

l’Administració o a nosaltres la causa de tot plegat. El sol fet d’explicar-nos-ho

va introduint variacions en aquest relat, que segurament, al cap d’un temps, ja

no serà el mateix. Una de les primeres tasques que hem de fer és captar aquest

progrés narratiu, i per a aconseguir-ho la xarxa pot ser una gran ajuda.

Una dona es pot queixar de la seva mare perquè li impedeix progressar, i no

obstant això hi està atrapada. Així es presenta, jove pacient víctima de la sub-

missió materna. Quan li assenyalem alguna contradicció, comença a admetre

els beneficis que li procura aquesta posició victimista. Li evita, per exemple,

haver-se d’enfrontar a una sèrie d’eleccions professionals o sexuals.


El nostre treball de construcció és, doncs, una reinterpretació del que

diu l’usuari, sense desmentir-lo però sense quedar enlluernats amb

aquest relat que ens ofereix i que per a ell és la seva “veritat” més au-

tèntica. A nosaltres ens toca fer les objeccions, assenyalar les contradic-

cions i les inconsistències entre aquest relat i allò que no va. Aquest

no saber, per part del subjecte, no és una ignorància de coneixements;

efectivament, hi ha moltes maneres de no saber: no voler saber, no voler

extreure les conseqüències del que se sap, no parar atenció a allò que

passa al voltant nostre i als nostres propis signes d’alarma.

No ens podem limitar, doncs, a escoltar; hem de llegir més enllà, assenyalar

en cada cas el particular d’aquesta situació, la manera singular en què cadascú

obté la satisfacció i s’hi recrea. No totes les famílies en què hi ha violència,

consum de drogues, trastorn mental o precarietat econòmica responen de la

mateixa manera, ni es posicionen igual enfront d’això tots els seus membres.

El que ens importa són les diferències, els detalls de cada cas.

Aquesta construcció, per definició, és una construcció inacabada ja que les

descripcions completes només serveixen al plaer d’aquell observador que se

situa com l’“amo del saber”, aquell que domina la situació des de la seva talaia

i espera que tot vagi segons el que ha previst.

La nostra posició, al contrari, ha de ser més aviat de no saber-ho tot –que no

vol dir absència de saber. Aquesta actitud és necessària per a extreure del “saber

acumulat”, del conjunt de relats que ens expliquen d’elles si mateixes les per-

sones que atenem, de les versions familiars que construeixen, dels diagnòstics

previs que han rebut, un saber que encara no és sabut. En aquest sentit, tot

cas és una sorpresa pel que té de no sabut i pendent d’arribar, la sorpresa, per

exemple, de les invencions que aquest subjecte o aquesta família trobessin,

com a recerca pròpia i com a reacció a la nostra intervenció. El que percebem

del cas, com ja hem assenyalat, és sempre un cicle més o menys llarg, en què

la crisi inicial la segueix la demanda al servei, una intervenció i la possibilitat

d’una homeòstasi nova a la qual inevitablement seguirà una altra crisi.

No hi ha, doncs, solucions eternes; totes són caduques per definició.

Aquesta provisionalitat no és, no obstant això, signe d’impotència, sinó

que indica més aviat que d’un cas sempre hi ha alguna cosa no dita,

alguna cosa que ha d’arribar, i això caurà sempre del costat de l’usuari.

Ell decidirà que en fa d’això que li passa i de les nostres propostes.

Per això la continuïtat de la xarxa és fonamental per a permetre aquestes mo-

dulacions. Un dels casos (cas F) que analitzarem detalladament ens mostra una

família marcada pel greu trastorn mental de la mare, atrinxerada a casa, amb

poca socialització i escolarització dels menors, amb un pare atemorit dels seus


propis temors i amb una mare obsessionada per les seves idees delirants. La

xarxa hi intervé des de fa més de deu anys, en diferents etapes i amb diverses

estratègies. Un gir radical amb internament de la mare envia un missatge clar

a aquesta mare: s’ha de posar un límit al tancament familiar. D’entrada sem-

bla que no ho senten però en un segon temps aconsegueix el seu objectiu i

és la mateixa família i la mare les que troben una solució que permet un cert

alliberament per als menors i segurament un alleujament per a la mare.

Aquest treball de construcció del cas en el marc de la xarxa no és, doncs, ni

secret ni inefable. Com ocorre en el seminari d’anàlisi de casos, que després

explicarem, s’escriu, s’exigeixen arguments i precisió de les dades, s’exposa en

públic, es formalitza per escrit, es convida algú de fora perquè el comenti. Tot

plegat constitueix una sèrie de casos que ja és una forma d’avaluació, impor-

tant i segurament la més conforme a la naturalesa del nostre treball. Per a ela-

borar-lo, disposem d’un supòsit metodològic, la interdisciplinarietat, i d’un

principi rector, la conversa. Tots dos ens donen la pauta dels procediments

tècnics de construcció del cas.

3.4. La interdisciplinarietat com a paradigma

“[…] considero impossible conèixer les parts sense conèixer el tot, tant com conèixer eltot sense conèixer particularment les parts.”

(Blaise Pascal).

La publicació, el 1637, del Discurs del mètode, obra clàssica de René Descartes,

va inaugurar la divisió entre subjecte i objecte, ja que establia l’escissió estruc-

tural entre cos (res extensa) i ànima (res cogitans). Descartes, en el seu segon

principi del mètode, es refereix a la necessitat de “dividir cadascuna de les di-

ficultats que examinés en tantes parts com fos possible i com calgués per a

resoldre-la millor”.

Allà va començar el naixement de les múltiples�disciplines que avui conei-

xem ja que el concepte de disciplina es va anar considerant, de mica en mica,

com a sinònim de especialització (Morin, 1995). Aquest procés�de�fragmenta-

ció�del�saber, refermat amb la formació de les universitats modernes, va pros-

seguir al llarg dels segles següents i es va exacerbar fins a un punt que va fer

falta, a partir de la Segona Guerra Mundial, donar pas a la multiplicació de

relacions de cooperació en diverses àrees (econòmiques, polítiques i cientifi-

coculturals) per a afavorir la interacció entre disciplines.

Descartes mateix va ser conscient que a aquest procés d’anàlisi –i per tant

d’especialització i divisió en parts– l’havia de seguir una síntesi des dels ob-

jectes més simples fins als més complexos per a aconseguir una integració.

Si no es fa així, mantenim un fals dilema entre el reduccionisme (les parts)

i l’holisme (el tot). El paradigma interdisciplinari mira d’articular les parts i

el tot sense renunciar a la doble perspectiva que comporta. Una família fun-

ciona com un tot en molts aspectes (trets compartits relatius a la satisfacció,


la vivència de l’àmbit sexual, les teories interpretatives), però a la vegada una

família és impensable sense tenir en compte la singularitat de cadascun dels

seus membres que no és subsumible en el tot familiar.

Tot objecte, nucli d’una disciplina, ha estat extret d’un tot, recorda Morin, i

per tant hem de contemplar-ho en relació amb el tot, perquè si no la hiperes-

pecialització planteja un risc de reificació de l’objecte d’estudi. L’exemple ac-

tual de les neurociències ens mostra que el fet d’extreure el cervell (part) d’un

tot (subjecte humà) pot comportar el risc de prendre aquesta part pel tot i ex-

treure conclusions generals sense cap fonament. No es pot crear una ciència

que miri d’explicar el conjunt de l’home a partir d’un sol element (cervell-cos).

S’ha d’articular, com a mínim, amb les altres “dues cultures”: la social i la hu-

manista.

L’atzar i la necessitat van impulsar nombrosos casos d’hibridació entre dife-

rents disciplines que perseguien el seu progrés trencant el seu aïllament. De ve-

gades es va tractar de la circulació entre les disciplines de conceptes o esquemes

cognitius compartits. De vegades van ser intents d’una disciplina d’usurpar el

territori d’una altra o d’interferir en els seus avenços. Altres vegades, la hibri-

dació va comportar la invenció d’hipòtesis explicatives noves o la constitució

de concepcions organitzatives que van permetre articular diversos dominis en

un sistema teòric comú.

La creació d’organismes internacionals com la Unesco va impulsar aquestes

estratègies de cooperació interdisciplinàries. Va ser a la fi dels anys seixanta

quan la Unesco mateixa va fer una empenta decisiva a la perspectiva inter-

disciplinària, amb l’objectiu de trobar solucions comunes als problemes con-

temporanis, especialment des del punt de vista científic i tecnològic (Unes-

co,1982). La dècada dels setanta va consolidar aquesta perspectiva interdisci-

plinària que es presentava com una espècie de solució màgica per a tots els

desafiaments de l’època.

En el desenvolupament d’aquesta perspectiva es veuen dues tendències:

l’anomenada forta, que mira que les disciplines interactuants acabin formant

una disciplina integradora nova (psicopedagogia, neurobiologia), que es cons-

titueix com un domini híbrid nou que es declara independent dels seus orí-

gens; l’anomenada feble, que proposa una interacció que generi intercanvis

parcials (teoria, conceptes, metodologia), com ara el treball d’atenció de casos

en l’àmbit de l’atenció a les persones.

Aquest últim tipus d’interdisciplinarietat, que s’adequa al nostre objecte de

treball, implica que les disciplines que interactuen s’afectin i es canviïn recí-

procament, sense arribar a fondre’s en una disciplina nova. Quan un educador

social interactua amb un psiquiatre i amb un docent, les seves concepcions de

Perspectivainterdisciplinària

Al llarg d’aquestes últimes dè-cades hi ha hagut una àm-plia reflexió sobre la naturale-sa d’aquest paradigma. Pen-sadors com Morin (1995) handedicat diverses publicacionsi moltes contribucions a jorna-des i simposis sobre el tema.


la realitat canvien de manera recíproca. El docent aprecia aspectes no obser-

vats des de la seva disciplina pedagògica i el clínic també incorpora aspectes

de l’aportació de l’educador social.

La interdisciplinarietat implica, per tant, una diferència clara enfront de la

multidisciplinarietat. Tradicionalment, en l’àmbit de la intervenció social, s’ha

evidenciat un impàs pel que fa a la definició del subjecte de la intervenció (pa-

cient, client, ciutadà, usuari, etc.). Aquestes denominacions, que varien segons

la disciplina (mèdica, social, educativa), mostren, a manera de símptoma, una

mica d’aquesta interdisciplinarietat fallida, no resolta.

Aquesta dificultat està relacionada amb el fet que el binomi individu-

al-col·lectiu ha rebut un tractament poc dialèctic, i ha generat així respos-

tes oscil·lants entre un predomini de l’individualisme, en què es prioritza

de manera excessiva el treball individual (gestió del cas), i un dogmatisme

col·lectivista en nom del qual s’han establert, de manera directiva, i per tant

paradoxal, algunes mal anomenades intervencions comunitàries.

Aquest procés ha trobat en el paradigma biopsicosocial una solució política-

ment correcta, en què tots participen multidisciplinàriament, però ineficaç.

Ens aboca a un multiculturalisme professional en què cadascú fa el que con-

sidera adequat, sense haver de donar explicacions a l’altre i sense abordar, per

tant, el punt cec (de saber) que planteja l’emergent simptomàtic, sia un cas

individual, un grup o una comunitat. No és casualitat que la psiquiatria nord-

americana es qüestioni la pervivència i el fonament d’aquest paradigma en

franc declivi (Gabbard, 2002).

Una teoria més interessant, pel que fa a l’avenç de la interdisciplinarietat,

és la teoria�de�la�complexitat. Morin (1984) la defineix com el paradigma

de l’articulació, la unió d’allò que és divers, de la no-disjunció, la no-reduc-

ció, i també la integració del professional o observador en l’acte mateix de

l’observació. El terme articulació és clau ja que no es tracta de generar una nova

i única disciplina, sinó d’articular les que ja hi ha amb aquesta doble exigèn-

cia: el que és global i el que és singular.

En aquesta articulació, que s’ha de prendre com un procés operatiu i no pas

com un concepte, s’han de situar els mecanismes i els mètodes comuns. En la

intervenció amb famílies, sia des de l’àmbit social, educatiu o clínic, podem

aïllar i identificar mecanismes i hipòtesis sobre les dinàmiques familiars co-

munes a les tres disciplines. A la vegada ens podem plantejar algunes estra-

tègies i metodologies compartides, si bé pel que fa a l’operativa tàctica cada

disciplina ha de mantenir la seva especificitat. No és el mateix una entrevista

clínica que una entrevista amb un tutor o un acompanyament educatiu.


3.5. La conversa com a principi rector

Jurgen Habermas (1987), en el seu llibre canònic sobre les regles de l’acció

comunicativa, intenta estipular les condicions del diàleg a partir d’una sèrie

de regles racionals susceptibles de considerar-se universals. Parteix del supòsit

d’una “comunitat ideal de comunicació” que garantiria l’abast d’un vertader

consens, no basat en la violència o la manipulació. Els pilars d’aquesta con-

versa són tres: llibertat per a parlar, igualtat per a fer-ho i que l’única força

vàlida sigui la del millor argument. En resum, es tracta d’establir el nostre ideal

de vida democràtic com l’element de superioritat racional que ha de presidir

qualsevol conversa pública.

Richard Rorty (1996), el pragmatista nord-americà, redueix una mica aquesta

essencialitat dels principis per recordar que això que ens sembla un ideal raci-

onal no deixa de ser la nostra manera de veure les coses, els nostres criteris,

acordats temporalment i amb caràcter contingent. Aquesta versió pragmàtica

ens convé més per a pensar el tipus de conversa que ens interessa en el treball

en xarxa, no pas una de subjecta a principis universals sinó un acord capaç de

renovar-se i ajustat als nostres objectius.

Quan falta “la veritat” –entesa com la paraula última i definitiva– ens fa falta

una conversa sobre les accions possibles, en què el poder de la paraula pren el

lloc del fonament, seguint els arguments de Rorty. Si avui proliferen els comi-

tès d’ètica és perquè ja no disposem de l’oracle que pronuncia la sanció defi-

nitiva, i fa falta doncs que conversem a partir d’una ètica de les conseqüències

que es regeix per la pragmàtica i no pas per les bones intencions. Allò que

s’ha de valorar són les conseqüències dels nostres actes, i deixar de banda les

intencions que tinguem.

Aquesta conversa que hem de promoure té avui un model en expansió, les

xarxes socials (Facebook, Twitter), que faciliten un tipus de conversa amb al-

guns trets bàsics. El principal és que el cos s’escapoleix i produeix una pseu-

dointimitat (es pot dir qualsevol cosa sense fer-se’n responsable), i de passada

s’estalvia el compromís. Per això, aquesta conversa en línia és plena de truca-

des “perdudes”, cites que no arriben a terme o s’acaben aviat amb decepció.

Ens podem preguntar, llavors, qui és el nostre vertader company en aquesta

“trobada”. Podem estar segurs que no és l’altre, sinó nosaltres mateixos i el

nostre cos idolatrat, i per això sembla més un monòleg narcisista que no pas

un diàleg amb dialèctica. Aquest model de trobada és el triat pel model de

treball en xarxa basat en la reenginyeria, en el qual es prioritza la derivació

com a resposta correcta a la pregunta “Això em toca a mi?”. Les conseqüències

de la deriva en què queden els subjectes, tractats així, les sabem bé.


El treball en xarxa, per a nosaltres, extret de la nostra experiència d’Interxarxes,

és una conversa d’un altre tipus. El podem definir com “organitzar una con-

versa interdisciplinària amb la finalitat d’orientar-nos i sostenir-nos en la nos-

tra tasca (casos, projectes, institució)”.

Una definició minimalista, però que ja inclou tots els aspectes bàsics:

• L’organització com a clau davant l’espontaneïtat i el voluntarisme.

• La interdisciplinarietat com a patró de relació interprofessional.

• L’orientació com a finalitat primordial del treball compartit.

• El sosteniment com a benefici secundari d’aquesta cooperació.

Per tant, és evident que ens fa falta una disciplina amb algunes regles o alguns

requisits. Vegem quins són, per a nosaltres:

1) Acceptar que partim�sempre�d’un�no�saber, d’una cosa que funciona, en

cada cas, com a interrogant per a cadascun de nosaltres i per al conjunt de

professionals. Qüestions com per què no tira endavant aquesta família, per

què no arriben sempre a la seva destinació totes les ajudes econòmiques, per

què organitzen sempre la seva relació entorn d’un secret, o per què es fa pe-

gar sempre aquest noi. Aquesta posició de partida, qualificada com de “docta

ignorància” (De Cusa, 1966), és el supòsit bàsic per a no infatuar-nos en la

nostra posició d’“experts” i tancar així qualsevol possible diàleg amb la família

i els altres professionals.

2) Acceptar que cal situar� aquest� interrogant� en� el� centre� de� la� conver-

sa de l’equip i interpel·lar-nos (principi metodològic). No n’hi ha prou amb

l’intercanvi d’informació. La pregunta ha de poder circular en l’equip. Inte-

ractuar no és sumar opinions o agregar informes, sinó que fa falta que aquesta

pràctica de col·laboració afegeix-hi un plus, alguna cosa nova, que no hi era

prèviament. Aquesta novetat només sorgeix si en el centre de la nostra con-

versa no hi som nosaltres i les nostres “petites diferències” narcisistes, sinó

una cosa molt més important: el que ens interroga del cas perquè no tenim

respostes, encara. Un bon indicador del mètode de la conversa són els can-

vis d’opinió que s’han de produir en aquesta interacció. Si no, estarem afer-

rant-nos, cadascun de nosaltres, a les nostres conviccions, als judicis previs

que teníem sobre la situació plantejada.

3) Acceptar que aquesta�conversa�ha�de�ser�permanent i subjecta a la verifi-

cació de les hipòtesis, cosa que marca una diferència entre coordinació i tre-

ball en xarxa. D’això es dedueix un seguiment regular i periòdic. La coordina-

ció professional no es transmet amb ideals sinó amb pràctiques efectives. La

rutina introdueix lligams amb l’altre i domestica la falsa espontaneïtat per a

la qual els altres, en realitat, són indiferents. És en la repetició en què es pot

trobar la novetat. La disciplina es converteix així en una condició del treball,

no pas en un principi moral. L’espontaneïtat no existeix, amaga la imprevisió

o el desordre, és una convenció que es nega a si mateixa. Avui és obligat ser

Interxarxes

El projecte Interxarxes es faal districte d’Horta-Guinar-dó (Barcelona) des del 2000i inclou les diferents xarxesd’atenció social, educació i sa-lut centrades en infància i fa-mília: www.interxarxes.net.

www.interxarxes.net


anticonvencional; aquesta és la convenció! Ens permet la il·lusió de no estar

condicionats i ser “originals”. De fet, l’espontaneïtat no permet l’avenç i afa-

voreix la immaduresa.

4) Acceptar que passar del fenomen a l’estructura requereix�passar�també�de

l’àmbit�oral�a�l’escrit perquè escriure ja és ordenar el cas. El registre oral té

un estatut diferent del registre de l’escriptura, en què el que queda serveix de

full de ruta del cas i recordatori dels acords per a tots els participants. Per això

són importants els documents escrits que recullen el pla de treball i les fitxes

de seguiment del cas.

5) Acceptar que no�hi�ha�la�solució del cas com una sortida prèvia, aliena

a més a la decisió del subjecte, sinó vies diverses que ha de decidir fonamen-

talment ell, en tant que implicat. Per això, hem dit, totes les solucions són

caduques estructuralment. És només al final del cicle que en podem valorar

l’eficàcia. L’impàs d’un cas no és sinó la persistència d’una solució fallida més

enllà de la funció que té.

L’efecte de xarxa es produeix en l’un en un per convenciment i sobre la base

d’experiències productives. Perquè aquest efecte, però, es generalitzi als dife-

rents actors de la xarxa (serveis, responsables polítics) fa falta un plus que no

és altre que una xarxa que funcioni com una xarxa èxtima a les xarxes que ja

hi ha: salut, educació, atenció social. Èxtima vol dir que si bé és externa no es

confon amb les que ja hi ha ni les supleix ni les jerarquitza, i a la vegada és

íntima ja que es forma amb els professionals mateixos que integren els serveis.

Aquesta xarxa de xarxes, que nosaltres anomenem interxarxes, és el projecte

compartit que assegura la sostenibilitat d’un treball en xarxa en l’orientació

de la conversa. I ho fa perquè assegura els tres elements clau del funcionament

d’una xarxa:

• Uns principis orientadors i compartits: saber col·lectiu, interdisciplinarie-

tat, participació i coresponsabilitat.

• Un mètode que inclou la disciplina del cas i la coordinació.

• Un reconeixement institucional que autoritza aquells que s’han autoritzat

prèviament.

L’esquema que mostrem a continuació serveix de resum sobre les diferències

entre el procés de coordinació i el de treball en xarxa. Coordinar-se és una

estratègia necessària i moltes vegades suficient (casos de baix o mitjà risc) però

quan volem abordar situacions d’alt risc fa falta fer un pas més i constituir

una xarxa que treballi segons una metodologia que tingui en compte els cinc

requisits comentats.


Taula 1. Diferències entre el procés de coordinació i el de treball en xarxa

Diferències

Coordinació Treball�en�xarxa

Trobada en línia o presencial bilateral Trobada presencial (cara a cara) multilateral

Freqüència aperiòdica Freqüència regular

Intercanvi d’informació Construcció del cas (informació i debate)

Decisió unilateral Decisió consensuada

Unidisciplinari o multidisciplinari Interdisciplinari

Incidència sectorial Incidència global

Pacient identificador Grup afectat

Procediment oral Procediment oral o escrit

Sense referent o amb diversos referents Un referent clar

Avaluació opcional Avaluació consensuada

Casos de baix risc o mitjà risc Casos XXL (alt risc)

3.5.1. Les reunions de l’equip del cas

L’espai privilegiat per a la construcció del cas en el treball en xarxa és la trobada

dels professionals que conformen la xarxa professional per a cada cas. Aquesta

trobada ha d’observar les regles bàsiques que acabem d’establir per a la nostra

conversa interdisciplinària i que configuren una altra manera de parlar-nos i

interpel·lar-nos:

• Cara�a�cara: la presència d’un altre no és substituïble, si bé les TIC resulten

molt útils per a intercanviar informació (no pas per a produir saber).

• Constant�i�regular: només la continuïtat dóna sentit a l’actuació.

• Entorn�d’un�interrogant: l’eix de la construcció del cas ha de partir d’allò

que no sabem i causa la nostra conversa.

• Global� i�singular: ens fem una representació compartida de la situació

(família) sense passar per alt la posició i singularitat de cada membre.


• Posar�per�escrit el procés i els acords: escriure ja és ordenar els elements,

prioritzar accions i formalitzar el compromís col·lectiu.

A partir de la posada en marxa d’aquesta conversa estem en condicions de

parlar d’una pràctica de col·laboració i donar forma a la construcció del cas

en el si de l’equip.

El protocol d’actuació inclou quatre fases:

1)�Avaluació�diagnòstica

Una vegada constituït l’equip del cas, el nombre del qual ha d’oscil·lar entre

tres i sis persones, ja que si és massa nombrós no resulta operatiu, i prèvia-

ment a l’elaboració del pla de treball conjunt, l’equip de professionals ha de

fer una avaluació diagnòstica del cas, formulant les hipòtesis que consideren

adequades sobre els factors que incideixen en aquest cas (situació familiar i

social, aspectes clínics, evolució escolar, capacitats d’aprenentatge, etc.) amb

la finalitat d’orientar i definir els objectius i el pronòstic del cas.

2)�Pla�de�treball

Una vegada feta aquesta avaluació, l’equip del cas ha d’establir un pla de treball

conjunt i per escrit, en què constin els objectius, les funcions de cadascun, el

mecanisme d’avaluació, la freqüència de les coordinacions i el coordinador o

referent del cas.

3)�Assignació�del�coordinador�o�referent�del�cas

Un grup operatiu, encara que sigui reduït, necessita que algú exerceixi les fun-

cions de coordinació, referència o dinamització. No es tracta d’algú que faci

funcions de comandament o d’algú que “sàpiga molt” sobre l’assumpte. Més

aviat es tracta d’un professional que vetlli pel compliment dels acords presos

per l’equip de professionals que intervenen. No resulta una funció fàcil, però

sí necessària ja que el grup tendeix, per ell mateix, a certa entropia, sia per

acomodació excessiva, sia per conflicte.

Les seves funcions són, entre altres, les següents:

• Responsable de la convocatòria de les reunions de seguiment de l’equip

del cas.

• Responsable del manteniment de la documentació del cas.

• Dinamitzador i mediador en cas de conflicte intern.

• Interlocutor amb la direcció tècnica del projecte.

Vegeu també

Consulteu-ne un model enl’annex 1, “Fitxa de propos-ta d’inclusió del cas”, al finald’aquest mòdul.


Criteris�d’assignació

Atenent la funció que ha d’exercir, els criteris han de privilegiar la seva capa-

citat d’exercir aquesta dinamització del grup i aquesta feina de recordatori de

quina és la tasca central, deixant de banda les petites diferències i els conflictes

secundaris que puguin sorgir. A la pràctica, moltes vegades, aquesta tasca la

fa el professional dels serveis socials bàsics (educador o treballador social) que

intervé en el cas, ja que és el servei present en la majoria dels casos atesos en

xarxa, alhora que per les seves funcions pot tenir una perspectiva global del

cas i de la intervenció amb la família.

Si el referent no és aquest, per a designar-lo es poden tenir en compte, a més

de la dada principal que ja hem comentat, altres factors:

• Trajectòria en el cas (temps d’intervenció).

• Problemes dominants que incideixen en l’evolució del cas (escolars, soci-

ofamiliars, de salut).

• Pronòstic del cas i durada previsible de la intervenció.

L’experiència ens indica que aquest referent ha de tenir un caràcter intern a

l’equip mateix i que no convé que també sigui el referent amb vista a la família,

com a portaveu de la resta dels serveis. No convé perquè el treball en xarxa

no implica jerarquia sobre els serveis participants i val més, llavors, que les

famílies i els subjectes atesos es puguin dirigir lliurement a cada professional

per plantejar les seves demandes, sense l’obligació de centralitzar-les en un

referent únic. El treball en xarxa és un procés de treball i no pas una estructura

fixa.

Procediment�d’assignació

Aquests factors els avalua el mateix equip de professionals, tenint molt pre-

sent el pla de treball proposat (objectius de la intervenció i funcions de cada

professional).

Una recomanació és que aquesta funció sigui rotatòria, permutant entre els

diferents membres del cas, per a facilitar així la feina i augmentar el compromís

de tothom amb la tasca comuna.

4)�Seguiment�del�cas

L’equip es reuneix amb la freqüència programada (com a mínim trimestral)

per revisar el desenvolupament del pla de treball. Aquestes reunions s’han

de poder ordenar a partir d’una seqüència que tingui en compte els diferents

objectius del treball en xarxa:

Vegeu també

Consulteu-ne un model enl’annex 2, “Fitxa del pla de tre-ball”, al final d’aquest mòdul.


• Revisió dels acords establerts en la reunió anterior, i recollits en l’acta, cosa

que implica un intercanvi de les informacions rellevants que pot aportar

cadascú. Aquest intercanvi d’informació no ha de superar el 50% del temps

disponible (habitualment entre 60 i 75 minuts) per a permetre el debat i

els acords.

• Identificar els punts crucials del cas a partir d’aquest intercanvi

d’informació, els interrogants que persisteixen i debatre sobre aquests in-

terrogants, amb esperit crític i mirant de formular hipòtesis que es puguin

verificar en l’observació dels fets coneguts. Aquest debat és molt important

perquè és el que permet fixar l’estratègia compartida i definir després els

objectius i els acords per a aconseguir-los. El debat pot ocupar un 40% de

la reunió.

• Establir acords per a implementar l’estratègia consensuada i assignar cada

tasca a un membre concret. Igual que el debat, aquests acords han de figu-

rar en l’acta que es redacta després. L’establiment dels acords ocupa entorn

del 10% del temps de la reunió.

Una vegada acabada la reunió, i en els dies següents, el referent ha de redactar

l’acta i enviar-la a tots els membres perquè la revisin, fins a establir-la com a

definitiva. Cada professional disposa d’una còpia que constitueix el diari de

navegació del cas.

En acabar la intervenció, s’ha de reunir la informació del cas i del procés perquè

hi hagi constància escrita de l’avaluació final, i facilitar així la confecció de

la memòria.

En els casos en què participi un nombre de professionals elevat, considerem

que s’han de tenir en compte dos àmbits de coordinació diferenciats segons

el grau d’implicació dels serveis:

• Primer àmbit de coordinació: equip�del�cas, constituït pel conjunt de ser-

veis o professionals que intervenen en la situació familiar, sia de manera

continuada i regular, sia de manera més esporàdica, o bé en un segon ni-

vell (seguiment, assessorament) o atenent aspectes parcials d’altres mem-

bres de la família del menor.

• Segon àmbit de coordinació: grup�de�seguiment (entre tres i sis membres),

constituït pels professionals que treballen amb el conjunt de la família de

manera continuada i regular (tractament) o per altres professionals que

incideixen, també d’una manera continuada i regular, en l’atenció del me-

nor. Es tracta, doncs, de serveis i professionals que tenen un coneixement

del cas de primera mà i mantenen un vincle directe i freqüent.

Vegeu també

Consulteu-ne un model enl’annex 3, “Acta de reuni-ons de seguiment”, al finald’aquest mòdul.


A partir d’aquesta distinció es pot acordar un funcionament que permeti par-

ticipar tots els professionals amb diferent grau de coordinació:

• Reunió plenària�de�constitució (tots els professionals) al començament

del cas, per a compartir l’avaluació inicial i definir el pla de treball i les

responsabilitats de cadascú.

• Reunions periòdiques de l’equip de professionals del grup�de�seguiment,

de manera regular i segons la freqüència acordada, amb la finalitat de vet-

llar pel compliment del pla de treball i coordinar les accions. Aquests pro-

fessionals s’encarreguen de recollir informació d’altres intervinents del cas

i de fer arribar posteriorment una còpia de la fitxa de reunions a tots els

professionals de l’equip del cas.

• Reunió�plenària�anual, amb la doble finalitat de revisar el pla de treball

i fer una avaluació global del cas.

3.5.2. Seminari d’anàlisi de casos (SAC)

L’equip del cas ha de disposar d’un espai col·lectiu més ampli per a presentar

el seu cas per a fer una anàlisi conjunta, que permeti tant reordenar el cas

com extreure conclusions i aprendre sobre el model i sobre els avenços i límits

d’aquest model.

Una de les conclusions que hem extret del projecte Interxarxes –com a expe-

riència de treball en xarxa– és la necessitat de crear aquests espais d’anàlisi de

casos amb la participació d’un professional extern per a mantenir així la nostra

capacitat d’innovació, de preguntar-nos sobre tot allò que insisteix de manera

simptomàtica, sobre les dificultats de coordinació entre els serveis, sobre les

dificultats d’anàlisi conjunta dels casos.

Els seus objectius són diversos:

• Permetre, mitjançant l’anàlisi, reorientar, si fa falta, l’estratègia del cas se-

gons les aportacions col·lectives.

• Reflexionar sobre la metodologia de treball en xarxa, a partir de l’anàlisi

de les possibilitats i disfuncions observades en els casos.

• Fer un aprenentatge col·lectiu permanent sobre aquesta pràctica entre di-

versos professionals, tenint en compte les aportacions d’altres professio-

nals convidats.

Vegeu també

Consulteu-ne un model enl’annex 4, “Esquema del pro-cés de constitució de la xarxa”,al final d’aquest mòdul.


El seminari d’anàlisi de casos és un espai de formació permanent dels mem-

bres del projecte Interxarxes, en què l’eix central és la recerca i anàlisi d’allò

que emergeix com a simptomàtic en el desenvolupament de la intervenció en

situacions familiars, sia l’evolució mateixa del cas o la metodologia emprada.

No és, doncs, un espai de supervisió –tal com ja hi ha en la majoria dels ser-

veis participants–, i per tant el protagonisme i eix vertebrador de l’espai és

l’interrogant�del�cas i no pas els professionals o serveis intervinents.

La presentació de casos en el marc d’un seminari regular d’anàlisi de casos

és, doncs, un element clau en la construcció del cas. Un simple guió�per�a

ordenar�la�presentació�del�cas ja és un instrument per a guiar la conversa

perquè ens obliga a col·locar les peces del trencaclosques i veure més clar el

fil que les uneix.

Es tracta, per a nosaltres, d’una escansió en el procés, una parada per a pensar

amb més detall el cas. No és, per tant, ni el punt de partida ni tampoc el final

del cas. Ni tan sols analitzem el cas entès com la història-família. Prenem un

cicle d’aquesta història, un període en què hem intervingut i mirem de situar

l’impàs inicial, la solució fallida, que no obstant això ha pogut funcionar fins

llavors. Busquem quin ha estat el canvi d’estratègia, de la família i la nostra.

Com hem acompanyat aquest procés i en quin punt hem trobat un impàs.

De vegades pot ser que no siguem conscients de l’impàs ni de la nostra inter-

venció. Mostrem en el cas com ha pogut ajudar el treball en xarxa i en quin

sentit. I si és possible, mirem d’aprendre d’aquest cas per a altres situacions

similars en què sorgeixin aquests problemes, sia en el pas de l’escola primària

a la secundària, sia en casos de maltractaments, etc.

Per tant, és una anàlisi limitada en què no jutgem ni valorem el conjunt del

cas, de tots els cicles, ni tampoc el detall de cada intervenció o subjecte parti-

cular (l’evolució logopèdica, l’experiència escolar de cada membre, la relació

de parella, etc.). Aquesta presentació no pot ni ha d’esgotar el cas, com tampoc

ho fa el projecte de xarxa en què s’inclou. Els casos ja hi eren abans i després de

la presentació. I això no s’hi pot reflectir sempre. Si no fos així, i la volguéssim

idealitzar, cauríem fàcilment en la decepció: no es veuen les dificultats, hi ha

intervencions poc reflectides, no hi ha totes les dades.

La presentació d’un cas, en el context del treball en xarxa, pretén, en un sentit,

“fer saber” a l’auditori que l’escolta una manera d’intervenir que té en compte

aquesta pràctica entre diversos professionals. També ha de transmetre, però,

alguna cosa d’un “saber fer” particular de cada professional que es verifica

en cada cas concret i que rebutja la repetició i la inèrcia assistencial (Serra,

2008). Per això és molt important que la presentació del cas estigui escrita amb

anterioritat, per les raons que ja hem comentat sobre el paper de l’escriptura

en la formalització del cas.


El SAC, la durada adequada del qual és d’uns 90 o 100 minuts, segueix una

seqüència d’acord amb a les finalitats que té:

1) Presentació de la sessió a càrrec del coordinador del seminari, que introdueix

el tema al voltant del qual gira el cas (patologia mental, violència familiar,

sexualitat adolescent, etc.) i els interrogants principals que suscita el cas triat

(10 minuts).

2) Presentació de les línies generals del cas a càrrec del referent del cas. Es

tracta d’una intervenció breu (10 minuts) que situa les línies de força del cas

(composició familiar, dinàmica, principals problemes i demandes).

3) A continuació, altres professionals que intervenen en el cas (dos o tres més)

plantegen algunes intervencions fetes i destaquen els avenços i impassos del

cas en cadascun dels àmbits tractats (escolar, familiar, salut). Són intervencions

més focals que no han d’excedir, entre totes, els 15 o 20 minuts.

4) Una vegada acabada la presentació del cas, el coordinador del seminari rein-

trodueix les qüestions per al debat (prèviament establertes i consensuades amb

l’equip del cas) i dóna pas al debat, en què també participa el professional ex-

tern convidat.

5) Per a tancar el seminari es demana a aquest professional convidat que faci

un comentari final, reprenent les qüestions suscitades en el cas però també

mirant de generalitzar les seves conclusions a altres situacions que presentin

característiques similars.

Tota la presentació del cas i el debat posterior ha de tenir en compte que es

tracta de preguntar-se sobre els beneficis que ha aportat el treball en xarxa a

aquest cas –si així ha estat– i en quina mesura aquesta metodologia ha permès

avenços en aquesta situació, impensables en una atenció multidisciplinària.

Les exigències ètiques i legals sobre protecció de dades4, han de ser observades,

en la presentació i discussió del cas, prenent algunes mesures:

• Cal vetllar per les dades d’identificació del subjecte i de la família, evitant

la circulació de còpies escrites del cas, que només han de ser disponibles

per als membres de l’equip del cas i el convidat extern.

• La resta de participants poden disposar –si l’equip del cas ho considera

adequat– d’un genograma o un altre esquema sense dades d’identificació.

• En els documents utilitzats no hi ha de constar cap dada que pugui servir

d’identificació de la família o de menors. Les dades personals imprescin-

dibles s’han de substituir per inicials, àlies o determinacions genèriques

(per exemple, el lloc que ocupa en la família).

(4)Llei orgànica 15/1999, de 13 dedesembre, de protecció de dadesde caràcter personal.

https://www.agpd.es/portalweb/index-ides-idphp.php

https://www.agpd.es/portalweb/index-ides-idphp.php


• Al llarg de l’exposició oral i del debat posterior no s’ha de fer ús tampoc

de dades d’identificació de la família.

• Cal abstenir-se de fer un judici sobre les eleccions de vida d’un subjecte i

sobre les actituds dels qui li són pròxims, i no estigmatitzar el seu entorn.

3.5.3. La supervisió com a espai de construcció del cas

Als dos espais anteriors n’hi podem afegir un altre que facilita també la cons-

trucció del cas i que presenta característiques diferenciades ja que no és un

espai lligat habitualment al treball en xarxa sinó més aviat al treball en equip.

La supervisió grupal es planteja, generalment, com un espai de treball dins

d’un equip, sense la presència de professionals d’altres serveis. No obstant ai-

xò, de vegades, aquesta modalitat de construcció del cas pot incloure la pers-

pectiva interdisciplinària i interxarxes.

La supervisió s’organitza a partir de la presentació d’un cas, per part d’un pro-

fessional o de més d’un (generalment un) que planteja algun interrogant espe-

cífic o bé vol fer una avaluació àmplia del cas per a reorientar-lo o confirmar les

seves hipòtesis de treball. La participació del professional extern, el supervisor,

és clau perquè aquesta mirada sobre el cas transcendeixi la perspectiva interna

de l’equip i afegeixi així altres elements de valoració que es puguin obviar.

Si bé en la supervisió de casos el focus central és el cas en si mateix i no tant

el treball en xarxa, això no obsta perquè un bon plantejament de la supervi-

sió prevegi aquesta dimensió de col·laboració i integri les dades de la xarxa

en l’anàlisi del cas. L’inconvenient és que, com que es tracta d’un grup pro-

fessional d’un mateix servei, els beneficis adquirits no redunden directament

–sí que ho poden fer indirectament– en tots els professionals que formen la

xarxa, ja que la majoria d’aquests professionals no han participat en aquest

espai col·lectiu. De tant en tant hi ha supervisions de casos en què es conviden

professionals externs al servei, però implicats en el cas, perquè puguin parti-

cipar també.

3.6. Proposta de protocol per a la construcció del cas

La proposta de protocol que plantegem inclou les diferents fases d’actuació i

recull els diferents elements presents en aquestes fases, i també la documen-

tació que convé a cadascuna. Aquesta proposta deu molt al desenvolupament

del projecte Interxarxes, vertadera experiència de treball en xarxa desenvolu-

pada durant una dècada (encara en curs), temps que ens permet formalitzar

aquesta pràctica, sobre la base dels casos atesos. El que ve tot seguit recull tots


aquells avenços que hem pogut verificar i planteja algunes novetats, especial-

ment les referides a la temporalització de la intervenció i el tancament dels

casos, que requeriran que siguin contrastades al llarg dels pròxims anys.

Aquest protocol o guia d’actuació no és, doncs, un fi en si mateix, sinó un

instrument d’ajuda als professionals perquè, sense renunciar a allò que és més

fonamental, com és la presa de decisions, puguin acordar plegats una metodo-

logia compartida i una seqüència d’actuació a partir de l’orientació construï-

da col·lectivament. S’ha de prendre, doncs, com un instrument que s’insereix

en un treball en curs o work in progress, i per tant ha de mantenir el caràcter

d’inacabat i d’estar sempre disposat a la crítica i revisió.

Com tot procés assistencial, ha d’incloure tres elements: els criteris d’inclusió

al programa, el mètode i les fases d’actuació, i els criteris de tancament i ava-

luació.

3.6.1. Criteris d’inclusió

Per a la inclusió dels casos es poden seguir els criteris següents:

• Que tinguin uns problemes complexos (socials, educatius i clínics) que

requereixin abordar els casos tant des de la perspectiva preventiva com de

tractament.

• Que siguin situacions de crisi en què s’apreciï un alt risc de segregació de la

família o d’un dels seus membres (expulsió d’un centre, desinserció social),

i comprometin greument així el pronòstic del cas.

• Que intervinguin un mínim de tres serveis, incloent-hi serveis no especí-

fics d’infància però que tinguin gran incidència en el cas (salut mental

d’adults, toxicomanies, atenció primària en salut) o serveis no inclosos en

el programa, externs al territori.

• Que siguin situacions de conflicte entre els serveis, manifestades en el se-

guiment del cas, després d’un període de coordinació fallida o d’absència

de coordinació.

• Que es prevegi i s’afavoreixi la disposició de la família a abordar els pro-

blemes.

• En queden exclosos els casos que es trobin en una situació d’urgència que

requereixi actuacions immediates que no es poden manejar en el temps

de funcionament de la xarxa professional.

Procediment�d’inclusió


Qualsevol professional de les xarxes públiques o concertades del territori en

què es porta a terme el programa, i que detecti un cas susceptible de ser derivat

perquè compleix els criteris que hem establert abans, pot fer una proposta de

derivació als altres professionals que hi estan implicats.

La proposta l’ha de fer de manera personalitzada i posteriorment, una vegada

consensuada amb ells, l’ha de dirigir de manera formal mitjançant una fitxa

de derivació a la coordinació del programa.

A partir d’aquí hi ha un contacte de la coordinació del programa amb els pro-

fessionals derivants per a ampliar la informació del cas, verificar el consens

entre els serveis i decidir sobre la inclusió del cas.

3.6.2. Mètode i fases d’actuació

1)�Constitució�de�la�xarxa�professional�del�cas

Una vegada decidida la inclusió del cas, s’acorda de fer una primera reunió de

tots els intervinents. En aquesta reunió és molt important la presència d’un

membre d’aquesta direcció tècnica per a explicitar la metodologia proposada,

aclarir els dubtes que es puguin plantejar i col·laborar en els acords referits

a les diferents fases de l’actuació i especialment en l’assignació de referent o

coordinador de l’equip del cas.

2)�Avaluació�diagnòstica

Una vegada constituït l’equip del cas, el nombre del qual ha d’oscil·lar entre

tres i sis persones, ja que si és massa nombrós no resulta operatiu, i prèvia-

ment a l’elaboració del pla de treball conjunt, l’equip de professionals ha de

fer una avaluació diagnòstica del cas, formulant les hipòtesis que consideren

adequades sobre els factors que incideixen en aquest cas (situació familiar i

social, aspectes clínics, evolució escolar, capacitats d’aprenentatge, etc.) amb

la finalitat d’orientar i definir els objectius i el pronòstic del cas.

3)�Pla�de�treball

Vegeu també

Consulteu-ne un model enl’annex 1, “Fitxa de propos-ta d’inclusió del cas”, al finald’aquest mòdul.

Una vegada acabada aquesta avaluació, l’equip del cas ha d’establir un pla

de treball conjunt i per escrit, en què constin els objectius, les funcions de

cadascun, el mecanisme d’avaluació, la freqüència de les coordinacions i el

coordinador o referent del cas.

Construir un cas comporta, com hem vist, preveure el màxim de variables pos-

sibles, tant si són el conjunt de dades objectives (situació econòmica, social,

familiar, conflictiva de parella, recursos personals, familiars i socioinstitucio-

nals) com aquelles que reflecteixen la subjectivitat de les persones i famílies

que atenem: les seves expectatives, creences, actituds, desitjos.

Vegeu també

Consulteu-ne un model enl’annex 2, “Fitxa del pla de tre-ball”, al final d’aquest mòdul.


Aquest ampli conjunt d’elements ens ajudarà a construir el cas en un procés

que evidentment serà col·lectiu i que farà participar, en primer lloc, els subjec-

tes que hi estan implicats –ja que, com hem vist, són ells els primers a “cons-

truir” el seu cas– i, en segon lloc, el conjunt de professionals que intervenen.

El procés requereix també, una vegada identificats els diferents elements, una

seqüència ordenada a partir de preguntes clau que ens ajudin a construir el cas

i establir així un pla de treball consensuant amb la família i amb els professi-

onals, que no ha d’ignorar la temporalitat que ha de tenir. Oferim, a continu-

ació, a manera d’exemple –ja que hi pot haver altres formulacions igualment

vàlides–, un guió pràctic per a construir el cas acompanyat d’un esquema en

què figuren les diferents fases i les preguntes clau que s’han de formular els

professionals en cadascuna d’aquestes fases.

4)�Fases�de�la�construcció�del�cas

1) Analitzar la demanda o demandes inicials procurant destacar els termes

mateixos en què la família o la persona consultant les formula, i també els

motius actuals que les generen (situació desencadenant vinculada a alguna

pèrdua: separació, atur, migració, mort, etc.) i la raó per la qual consulta a

aquest servei i no a un altre o a la família extensa o amics.

2) Explicitar la hipòtesi que té la persona o la família sobre el que els passa:

on és per a ells el problema? Com el defineixen i quina gravetat té? Per a això

s’han d’identificar els factors causals, els antecedents, el moment actual que la

família destaca. Aquí es tracta d’identificar la primera construcció del cas que

fa l’interessat mateix per a veure quin és el “símptoma” que s’autoprescriu,

“símptoma” principal que possiblement no coincideixi amb el nostre diagnòs-

tic.

3) Situar les expectatives que té la família sobre la solució del problema que

ells mateixos han definit i especialment sobre la nostra intervenció: com es-

peren abordar la situació i com ho han fet anteriorment? Què volen que fem i

què esperen de nosaltres? Per a això convé identificar intervencions anteriors

(nostres o d’altres professionals) que ens guiïn en el patró de vincle transfe-

rencial d’aquesta persona o família. Partim del fet, que ja hem comentat, que

cada subjecte ens situa en un lloc des d’on escolta el que li diem, i per tant hem

de localitzar aquest lloc, inicial, en què som (proveïdor de recursos, orientador

moral, personatge hostil i controlador, etc.).

4) Redefinir, per la nostra banda, el problema, símptoma autoprescrit per la

família, tenint en compte els factors anteriors, això és, dades objectives, solu-

cions provades, expectatives d’abordatge i vincle amb el servei, amb la idea

d’ampliar la mirada incloent-hi altres factors que la persona o la família no

han tingut en compte. No es tracta, com ja hem analitzat anteriorment, de

negar la definició del problema feta pel subjecte que hi està implicat sinó de

contextualitzar-la i dimensionar-la amb altres factors no inclosos per aquest


subjecte. En general, es tracta de veure quina és la responsabilitat que té ell

mateix en el desordre del qual es queixa i que habitualment atribueix a l’altre

(família, societat, biografia, etc.). Aquesta redefinició del problema, que s’ha

de treballar amb el subjecte per compartir-la amb ell, té com a objectiu mode-

lar la seva demanda inicial i establir així un símptoma nou, que no és sinó el

focus de la intervenció que farem. Una demanda inicial centrada en la petició

d’una ajuda econòmica es pot modelar, en aquestes entrevistes preliminars,

en una demanda centrada en la seva dificultat per a sostenir una feina o per a

demanar ajuda a familiars o amics, cosa que contribueix de manera important

a la seva precarietat econòmica. Redefinit el problema i modelada la demanda,

tenim una primera hipòtesi diagnòstica que ens permet formular un objectiu

de treball focalitzat en una demanda nova.

5) Analitzar les estratègies d’actuació que implica identificar les “solucions”

anteriors connectant els problemes actuals amb altres conjuntures anteriors:

episodis anteriors de ruptura sentimental, de conflictes familiars, de precarie-

tat econòmica. En aquesta anàlisi hem de considerar tant les solucions pròpies

de la família com les aportades per altres serveis actuants. Hem de localitzar en

aquestes solucions tant el que va funcionar com el que va fallar, sia per la falta

d’efectivitat o per les resistències oposades, sia perquè, com hem comentat,

totes les solucions són per definició caduques i duren un temps limitat.

6) Proposar noves estratègies d’intervenció que tinguin en compte els elements

que ja hem analitzat: nova hipòtesi diagnostica consensuada, recursos perso-

nals, familiars i institucionals, expectatives del subjecte i revisió d’estratègies

anteriors. Aquestes estratègies no es poden formular al marge del subjecte ja

que es basen en la subjectivació de l’acte que les farà possibles. Com ja hem

plantejat, la decisió que compta és sempre la del subjecte, i és ell per tant qui

l’ha d’assumir i dur a terme, si bé nosaltres el podem acompanyar en aquest

procés.

7) Establir el pla de treball a partir d’aquest acord amb el subjecte, en el qual

han de figurar de manera clara els objectius, les maneres d’actuar, la responsa-

bilitat de la família i dels professionals. Sobre això últim, és important puntu-

alitzar de manera clara el conjunt de serveis que intervenen i la responsabilitat

que assumeix cada servei, i també les formes d’intercanvi previstes (intercon-

sultes, reunions de xarxa, etc.). També és clau establir una temporalització del

pla de treball en què constin els temps d’intervenció per a evitar així la inèrcia

actuant que eternitza els casos sense una resolució. El temps funciona aquí

com un precipitador de conclusions per part de la família i dels professionals.

5)�Esquema�guió�per�a�la�construcció�del�cas


Taula 2. Esquema guió per a la construcció del cas

Fase del procés Preguntes clau

1) Anàlisi de la demanda inicial En quins termes (literals) la formula?Quin ha estat el factor desencadenant actual(pèrdua o conflicte)?Per què ens consulta a nosaltres i no a altresserveis o a la família extensa o amics?

2) Hipòtesi del subjecte o de la família On és per a ells el problema?Quines són les causes principals?Quina gravetat té?Hi ha hagut situacions similars abans?Per què seria més greu ara?

3) Expectatives de la família Com esperen abordar la situació i com ho hanfet anteriorment?Com han estat ajudats per altres professionalsanteriorment?Què volen que fem i què esperen de nosal-tres?Què som nosaltres per a ells? Qui substituïm?

4) Redefinir el problema Quines dades objectives tenim (situació perso-nal, laboral, econòmica, familiar)?Quines solucions han estat provades?Quines expectatives d’abordatge té la famíliaamb el servei i quin vincle hi té?Quins factors no hi han inclòs, especialmentsobre la seva responsabilitat en la situació?Quins elements clau (situació, expectatives, re-cursos, posició subjectiva de cada membre) hiha en el cas?

5) Anàlisi de les estratègies d’actuació Quines “solucions” anteriors s’han utilitzatconnectant la problemàtica actual amb altresconjuntures anteriors?Què hi va funcionar i quan va deixar de fer-ho?Quins efectes negatius van introduir (faltad’efectivitat o resistències)?

6) Proposta d’estratègies d’intervenció noves Quins canvis estan disposats a assumir?Quins recursos personals o familiars poden po-sar en joc?Quins recursos institucionals o socials es po-den implementar amb el seu acord?Quines estratègies assolides es poden repetir ien quines condicions?

7) Establiment del pla de treball Quins objectius (viables i consensuats) propo-sarem?Quines estratègies d’actuació proposarem?Quin serà el compromís de la família?Quin paper correspon a cada servei o professi-onal?Quin tipus de coordinació establiran els pro-fessionals (manera i freqüència)?Quina serà la temporalització del pla de tre-ball?

6)�Assignació�del�coordinador�o�referent�del�cas

Un grup operatiu, encara que sigui reduït, necessita que algú exerceixi les fun-

cions de coordinació, referència o dinamització. No es tracta d’algú que faci

funcions de comandament o d’algú que “sàpiga molt” sobre l’assumpte. Més

aviat es tracta d’un professional que vetlli pel compliment dels acords presos


per l’equip de professionals que intervenen. No resulta una funció fàcil, però

sí necessària ja que el grup tendeix, per ell mateix, a certa entropia, sia per

acomodació excessiva, sia per conflicte.

Les seves funcions són, entre altres, les següents:

• Responsable de la convocatòria de les reunions de seguiment de l’equip

del cas.

• Responsable del manteniment de la documentació del cas.

• Dinamitzador i mediador en cas de conflicte intern.

• Interlocutor amb la direcció tècnica del programa.

Criteris�d’assignació

Atenent la funció que ha d’exercir, els criteris han de privilegiar la seva capa-

citat d’exercir aquesta dinamització del grup i aquesta feina de recordatori de

quina és la tasca central, deixant de banda les petites diferències i els conflictes

secundaris que puguin sorgir. A la pràctica, moltes vegades, aquesta tasca la

fa el professional dels serveis socials bàsics (educador o treballador social) que

intervé en el cas, ja que és el servei present en la majoria dels casos atesos en

xarxa, alhora que per les seves funcions pot tenir una perspectiva global del

cas i de la intervenció amb la família.

Si el referent no és aquest, per a designar-lo es poden tenir en compte, a més

de la dada principal que ja hem comentat, altres factors:

• Trajectòria en el cas (temps d’intervenció).

• Problemes dominants que incideixen en l’evolució del cas (escolars, soci-

ofamiliars, de salut).

• Pronòstic del cas i durada previsible de la intervenció.

L’experiència ens indica que aquest referent ha de tenir un caràcter intern a

l’equip mateix i que no convé que també sigui el referent amb vista a la família,

com a portaveu de la resta dels serveis. No convé perquè el treball en xarxa

no implica jerarquia sobre els serveis participants i val més, llavors, que les

famílies i els subjectes atesos puguin dirigir-se lliurement a cada professional

per plantejar les seves demandes, sense l’obligació de centralitzar-les en un

referent únic. El treball en xarxa és un procés de treball i no pas una estructura

fixa.

Procediment�d’assignació


Aquests factors els avalua el mateix equip de professionals, tenint molt pre-

sent el pla de treball proposat (objectius de la intervenció i funcions de cada

professional).

Una recomanació és que aquesta funció sigui rotatòria, permutant entre els

diferents membres del cas, per a facilitar així la feina i augmentar el compromís

de tothom amb la tasca comuna.

7)�Seguiment�del�cas

L’equip es reuneix amb la freqüència programada (com a mínim trimestral)

per revisar el desenvolupament del pla de treball. Aquestes reunions s’han

de poder ordenar a partir d’una seqüència que tingui en compte els diferents

objectius del treball en xarxa:

a) Revisió dels acords establerts en la reunió anterior, i recollits en l’acta, co-

sa que implica un intercanvi de les informacions rellevants que pot aportar

cadascú. Aquest intercanvi d’informació no ha de superar el 50% del temps

disponible (habitualment entre 60 i 75 minuts) per a permetre el debat i els

acords.

b) Identificar els punts crucials del cas a partir d’aquest intercanvi

d’informació, els interrogants que persisteixen i debatre sobre aquests interro-

gants, amb esperit crític i mirant de formular hipòtesis que es puguin verificar

en l’observació dels fets coneguts. Aquest debat és molt important perquè és

el que permet fixar l’estratègia compartida i definir després els objectius i els

acords per a aconseguir-los. El debat pot ocupar un 40% de la reunió.

c) Establir acords per a implementar l’estratègia consensuada i assignar cada

tasca a un membre concret. Igual que el debat, aquests acords han de figurar

en l’acta que es redacta després. L’establiment dels acords ocupa entorn del

10% del temps de la reunió.

Vegeu també


Una vegada acabada la reunió, i en els dies següents, el referent ha de redactar

l’acta i enviar-la a tots els membres perquè la revisin, fins a establir-la com a

definitiva. Cada professional disposa d’una còpia que constitueix el diari de

navegació del cas.

En els casos en què participi un nombre de professionals elevat, considerem

que s’han de tenir en compte dos àmbits de coordinació diferenciats segons

el grau d’implicació dels serveis:

• Primer àmbit de coordinació: equip�del�cas, constituït pel conjunt de ser-

veis o professionals que intervenen en la situació familiar, sia de manera

continuada i regular, sia de manera més esporàdica, o bé en un segon ni-

Vegeu també



vell (seguiment, assessorament) o atenent aspectes parcials d’altres mem-

bres de la família del menor.

• Segon àmbit de coordinació: grup�de�seguiment (entre tres i sis membres),

constituït pels professionals que treballen amb el conjunt de la família de

manera continuada i regular (tractament) o per altres professionals que

incideixen, també d’una manera continuada i regular, en l’atenció del me-

nor. Es tracta, doncs, de serveis i professionals que tenen un coneixement

del cas de primera mà i mantenen un vincle directe i freqüent.

A partir d’aquesta distinció es pot acordar un funcionament que permeti par-

ticipar tots els professionals amb diferent grau de coordinació:

• Reunió plenària�de�constitució (tots els professionals) al començament

del cas, per a compartir l’avaluació inicial i definir el pla de treball i les

responsabilitats de cadascú.

• Reunions periòdiques de l’equip de professionals del grup�de�seguiment,

de manera regular i segons la freqüència acordada, amb la finalitat de vet-

llar pel compliment del pla de treball i coordinar les accions. Aquests pro-

fessionals s’encarreguen de recollir informació d’altres intervinents del cas

i de fer arribar posteriorment una còpia de la fitxa de reunions a tots els

professionals de l’equip del cas.

• Reunió�plenària�anual, amb la doble finalitat de revisar el pla de treball

i fer una avaluació global del cas.

3.6.3. Criteris de tancament i avaluació

Com hem dit abans, una de les dificultats més grans que es presenten en

l’atenció de casos en la intervenció social –de la mateixa manera que en altres

àmbits com la salut o la psicopedagogia– són els criteris de tancament d’un

cas pel fet de no saber bé quin és l’abast de la intervenció.

Les raons d’això tenen a veure amb la naturalesa mateixa de l’objecte de tre-

ball, és a dir, les persones, les realitats de les quals són sempre inacabades i

obertes a múltiples transformacions i repeticions. Aquesta dificultat és, doncs,

estructural a la nostra tasca, però això no ha de ser obstacle perquè fem l’esforç

d’anticipar aquest tancament del cas, sobre la base dels objectius inicials. No

fer-ho així afavoreix la inèrcia i l’autòmat dels professionals que segueixen en

el cas amb el risc de “fer crònica” la seva mirada.

Com s’ha de pensar, llavors, la intervenció i el tancament d’aquesta interven-

ció, de manera anticipada, sense fer d’això una solució estàndard per a tots

els casos? Establir un mecanisme rígid, prêt-à-porter, aniria en contra de tot el

que hem exposat fins ara ja que anul·laria allò que és específic de cada cas i les

Vegeu també

Consulteu-ne un model enl’annex 4, “Esquema del pro-cés de constitució de la xarxa”,al final d’aquest mòdul.


possibles variacions que inclou la mateixa relació transferencial. Es veu, doncs,

la complexitat de l’assumpte i s’entenen les raons que fan d’aquest aspecte un

dels més dificultosos en la relació assistencial. No és infreqüent trobar queixes

de professionals que no s’adonen de la incidència del treball en xarxa perquè

els efectes que té es dilueixen en el temps o no tenen la perspectiva diacrònica

del cas, ja que, com que tan sols intervenen en una fase del cicle, perceben

aquesta dimensió sincrònica, sense temporalitat.

Freud mateix va plantejar el principi de l’infinit, en el seu text “Análisis termi-

nable e interminable” (Freud, 1990), en què recomana als psicoanalistes que

tornin a reprendre la seva anàlisi personal en un cicle nou, cada cinc anys.

La seva justificació és que els símptomes no s’eliminen mai totalment ja que,

com hem vist en parlar de les “solucions”, es tracta d’un moment d’invenció

que tanca una qüestió candent però que més endavant es torna a obrir.

La solució “mèdica”, que algunes propostes actuals volen exportar als àmbits

de la intervenció social o educativa, es revela fallida perquè desconeix que la

lògica d’un episodi mèdic (grip) és molt diferent de la d’un “episodi” familiar

(crisi de parella) o social (pèrdua de feina, conflicte veïnal). La seqüenciació

clara, definint de manera precisa el principi i el final d’una intervenció sanità-

ria, no és sempre possible en altres àmbits, a risc de provocar contínues rein-

cidències i tancaments i reobertures d’expedients.

Jacques Lacan (1971) ens va aportar una altra idea interessant per a pensar

com és d’“infinita” la nostra tasca. En el seu apòleg sobre uns presoners que

han d’esbrinar el color del disc que porten a l’esquena, calculant-ho a partir

dels moviments que fan els altres presoners de la sala, va assenyalar la impor-

tància de la variable temps com un element clau pel que fa a la precipitació

del moment d’arribar a una conclusió en una decisió.

Podem pensar, doncs, una seqüència de l’acte en tres moments que no respo-

nen a un criteri cronològic, sinó lògic, tal com formula Lacan:

1) Instant de mirar: és el moment de captar un element (estímul extern o

pensament intern) que es presenta amb un caràcter de voluntat (expectativa,

anhel), d’imperatiu (exigència a respondre, manament) o de falta (dificultat,

conflicte). Un exemple d’aquest moment és quan algú ens proposa començar

una relació (o intuïm que té la voluntat de fer-ho) o ens confrontem amb una

discussió o conflicte familiar, o amb l’elecció d’una carrera o d’una feina.

2) Temps per a comprendre: és el moment de confrontar el fenomen amb la

nostra posició en relació amb aquest fenomen (el volem?, hi podrem respon-

dre?, entenem el que succeeix?) per a mirar de comprendre el que ocorre i

també quina és la nostra posició sobre això. És un temps amb diferents graus


de consciència i subjectivació per a cadascú, des del qui és conscient del que

es juga en aquesta possible relació fins al qui ignora per complet les raons de

la repetició simptomàtica (és el cas d’una addicció no admesa).

3) Moment de concloure: es tracta ara de fer un acte que pot ser reflexiu i

assumit, en més o menys grau, o per contra, en l’extrem oposat, aparèixer com

una acció acèfala, sense subjecte que en respongui (impulsió, repetició). En

aquest últim cas mostra la falta total d’elaboració subjectiva.

Si bé és cert que tota conclusió implica una precipitació com a sortida subjec-

tiva, aquí l’hem d’entendre en el sentit que pren el terme precipitació en la quí-

mica (produir en una dissolució una matèria sòlida que cau al fons de l’atuell).

La pressa actual, com a manera subjectiva del temps ben reflectit en la posició

d’urgència subjectiva, promou la supressió del temps per a comprendre, i passa

així de l’instant de mirar al moment de concloure sense solució de continuïtat.

En aquest pas, en esborrar el buit de l’interval entre 1 i 3, també queda esborrat,

de passada, el subjecte i la seva responsabilitat (capacitat de respondre). L’acte

queda degradat a l’acció i no comporta efectes de rectificació subjectiva: una

separació de parella, sense elaboració, no rectifica les raons d’aquesta elecció

patològica, de la mateixa manera que un càstig sense subjectivació produeix

pocs efectes de canvi en l’infant o adolescent.

Aquesta idea “lògica” del temps ens ajuda a pensar que podem manejar la va-

riable temps amb l’objectiu de la precipitació de l’acte i així proposar una tem-

poralització del treball en xarxa, cas per cas. Una vegada establert el diagnòs-

tic inicial i plantejats els objectius que s’han de treballar, és el moment de fer

aquest càlcul del temps necessari per a aconseguir una conclusió en aquest

cicle d’actuació ja que no es tracta de “resoldre el cas” sinó de tractar una crisi

que, després d’estabilitzar-la, segur que tindrà una reincidència posterior, com

hem vist en parlar de la teoria dels cicles com a guia de l’actuació.

Aquesta temporalització ens compromet a tots, família i professionals, i per

tant funciona també com a factor precipitador per a la xarxa mateixa, que ha

de ser conscient d’aquest límit temporal autoimposat, que farà concentrar i

intensificar la seva actuació.

A partir d’aquestes consideracions podem plantejar alguns criteris generals:

1) La temporalització de l’actuació s’ha de fixar per a cada cas en el moment

d’establir el pla de treball prenent com a criteri general un període mínim d’un

any i un de màxim de dos, tenint en compte que cada any implica una mitjana

de quatre o cinc reunions d’equip.

2) Les raons que justifiquen el tancament del cas són diverses:

• El compliment dels objectius proposats, o d’algun d’aquests objectius,

quan això comporti que sigui innecessària la participació dels serveis –o


d’una part dels serveis– que van justificar la creació de la xarxa professio-

nal. És el cas d’algunes famílies en què el canvi de la situació limita la de-

manda i els objectius a aspectes molt parcials (ajudes econòmiques, pro-

blemes escolars, etc.).

• Una dinàmica de la xarxa professional que permeti continuar el treball

de construcció del cas fora del programa, mantenint la metodologia pro-

posada. És el cas d’alguns equips de seguiment del programa Interxarxes

que, a causa de la seva experiència i formació en la metodologia de xarxa,

funcionen de manera autònoma sense sol·licitar la inclusió formal del cas.

• Els conflictes entre els serveis participants que no s’han pogut resoldre en

el marc del programa i que incideixen negativament en l’evolució del cas.

• El rebuig explícit de la família a la coordinació dels professionals, sempre

que no hi hagi raons (alt risc) que justifiquin legalment i competencial-

ment l’actuació al marge del consentiment de la família.

• Raons administratives: majoria d’edat dels menors (quan es tracta d’un

programa específic per a infància), canvi de domicili de la família (fora del

territori competencial dels serveis).

3) El procediment de tancament del cas: la decisió de tancament del cas s’ha de

prendre de manera consensuada en la reunió de l’equip del cas i amb la parti-

cipació de la coordinació del programa. Aquesta decisió, i les raons d’aquesta

decisió, ha de ser documentada en l’acta de la reunió corresponent i en la fitxa

d’avaluació que recull la valoració de l’equip sobre l’actuació al llarg de tot el

procés (annex 5).


Diagrama del procés de construcció del cas en el treball en xarxa


4. Annexos

Annex 1. Fitxa de proposta d’inclusió del cas


Annex 2. Fitxa del pla de treball


Annex 3. Acta de reunions de seguiment


Annex 4. Esquema del procés de constitució de la xarxa


Annex 5. Fitxa d’avaluació (anual)


Resum

Aquest mòdul, “Treball en xarxa i interdisciplinari (I)”, dedicat a la introducció

a la pràctica professional, complementa les aportacions dedicades a estudiar el

procés de professionalització dels educadors socials, les seves funcions i l’ètica

professional.

Hem començat el mòdul analitzant el context actual de la intervenció social

per a situar aquesta doble perspectiva que tenim avui per a exercir la nostra

professió. Ens podem deixar portar per les promeses d’una pràctica monitora-

da, guiada per un conjunt de procediments que ja hi ha establerts (protocols,

guies clíniques i de bona pràctica) que ens tornen vulnerables, o bé podem

prendre les regnes del nostre acte professional i usar aquests instruments se-

gons els objectius que proposem nosaltres i, en el cas del treball en xarxa, con-

sensuats amb els altres professionals.

A partir d’aquesta primera presa de posició hem descrit el mètode que ens

resulta útil en la nostra tasca i en la col·laboració interdisciplinària. Un mètode

que, si bé no respon a les característiques bàsiques del mètode científic propi

de les ciències dures, no deixa d’exigir-nos una disciplina en la construcció del

cas. N’hem revisat les lleis, que tenen en els fenòmens de la repetició, la lògica

inconscient i el vincle transferencial les claus fonamentals per a recordar-nos

que els subjectes, objecte de la nostra intervenció, no es poden reduir a la

seva condició de cossos màquina o cervells programables. Cadascun d’aquests

subjectes reivindica la seva singularitat, i per això la nostra praxi sempre està

“contaminada” d’aquesta subjectivitat.

A continuació, hem analitzat els procediments en què s’encarna aquest mè-

tode, i hem vist que aquesta construcció del cas es pot fer en diferents es-

pais d’anàlisi i supervisió, basats tots en tres elements: la disciplina, a la

qual al·ludíem abans, com el suport de tot el procés; la interdisciplinarietat,

com el paradigma bàsic de la interacció; i la conversa, com el principi rector

d’aquestes trobades en xarxa. Amb aquests supòsits i l’experiència de més de

deu anys en el programa Interxarxes hem proposat un protocol de construcció

del cas que formalitza la pràctica feta.


Glossari

acompanyament educatiu m Conjunt d’activitats fetes per l’educador social, situat alcostat de la família o el subjecte, que reforcen i donen suport als objectius i metes que esprescriu la família.

cicle d’actuació m Període en què hem intervingut amb la família i en què podem situartres moments: l’impàs inicial, la solució fallida, que no obstant això ha pogut funcionar finsllavors, i el moment de crisi que ha provocat la nostra intervenció.

conversa en xarxa f Trobada regular de caràcter interdisciplinari amb la finalitatd’orientar-nos i sostenir-nos en la nostra tasca (casos, projectes, institució). Requereix la pre-sència de l’altre, periodicitat regular, girar al voltant d’un interrogant, visió global i singulari posar per escrit el debat i els acords.

interdisciplinarietat f Acció recíproca que, basada en el paradigma interdisciplinari,mira d’articular les parts i el tot, sense renunciar a la doble perspectiva que comporta, a partird’una interacció entre els professionals que va més enllà de la suma de sabers unidisciplinaris.

repetició f Noció, importada de la teoria psicoanalítica, que ens alerta sobre els patronsde relació que es repeteixen en un subjecte o una família i que per això mateix ens donen lapista sobre allò que és nuclear i clau en el seu funcionament.

saber enfront de coneixement m Diferencia crucial en el treball amb famílies en quèel saber (fer) està lligat a la pragmàtica (acció), mentre que el coneixement es refereix alsaprenentatges fets.

vincle transferencial m Situació que s’estableix entre l’educador o professional i el sub-jecte o família pel fet de parlar i comunicar-se. Aquest vincle “hereta” i repeteix altres lligamsanteriors, tant de l’educador com de la família.


Bibliografia

Adelantado, J. i Pérez-Giménez, R. (2009). [article en línia]. I Congrés Anual de la Red Es-pañola de Política Social. Ponència. <http://www.jssb.cat/images/stories/jornada%202010/repsadelantado.pdf>

Alegret, J., Castanys, E., i Ochoa, S. (2005). El trabajo en red profesional en salud mentalinfantojuvenil [article en línia]. Revista de la AEN, 95 (25), 49-68. Madrid: AEN. <http://www.aen.es/web/docs/RevAEN95.pdf>

Bentham, J. (2005). Teoría de las ficciones. Madrid: Marcial Pons.

Bernard, C. (1865/1976). Introducción al estudio de la Medicina Experimental. Barcelona: Fon-tanella.

Broggi Trias, M. (2003). Gestión de los valores “ocultos” en la relación clínica. Medicina clínica,18 (121), 705-709.

Chauviere, M. (2007). Trop de gestion tue le social. París: La Decouverte.

Cusa, N. de (1966). La Docta Ignorancia. Buenos Aires: Aguilar.

Descartes, R. (1994). El discurso del método. Madrid: Alianza.

Freud, S. (1990). Análisis terminable e interminable. Obras completas (vol. 10). Madrid: Bibli-oteca Nueva.

Gabbard, G. i Kay, J. (2002). Destino del tratamiento integrado: ¿qué fue del psiquiatra bi-opsicosocial? The American Journal of Psychiatry (ed. espanyola), 3 (5). Ars Médica.

Habermas, J. (1987). Teoría de la acción comunicativa I y II. Madrid: Taurus.

Hoffmann, M. (1998). ¿Hay una lógica de la abducción? Analogía Filosófica, 1 (12), 41-56.Pamplona: UNAV.

Kamata, S. (1993). L’altra cara de la productivitat japonesa: Nissan, Toyota. Barcelona: Columna.

La Boétie, E. de (2008). Discurso de la servidumbre voluntaria. Madrid: Trotta.

Lacan, J. (1971). El tiempo lógico y el aserto de certidumbre anticipada. Un nuevo sofisma.Escritos (vol. 1). Mèxic: Siglo XXI.

Miller, J.-A. (2005). Efectos terapéuticos rápidos. Conversación clínica con Jacques-Alain Miller.Barcelona: Instituto del Campo Freudiano.

Morin, E. (1984). Ciencia con conciencia. Barcelona: Anthropos.

Morin, E. (1995). Sociología. Madrid: Tecnos.

Pérez Álvarez, M. (2011, maig). El magnetismo de las neuroimágenes: moda, mito e ideologíadel cerebro. Papeles del Psicólogo, 2 (32). Madrid: CGCOP.

Peteiro, J. (2010). El autoritarismo científico. Màlaga: Miguel Gómez.

Prigogine, Y. (1996). El Fin de las certidumbres. Madrid: Taurus.

Rorty, R. (1996). Contingencia, ironía y solidaridad. Barcelona: Paidós.

Serra, M. (2008). Algunas observaciones sobre la presentación de casos. El Psicoanálisis, 13,60-67. Màlaga: ELP.

Soares, A. (2010). La qualité de vie au travail. La santé malade de la gestion [article en línia].Mont-real: UQAM <http://www.aptsq.com/>

Ubieto, J. R. (2009). El trabajo en red. Usos posibles en educación, salud mental y servicios sociales.Barcelona: Gedisa.

Ubieto, J. R. (2010, octubre-novembre). ¿Vamos hacia un modelo de “tratamiento único” delmalestar psíquico?Revista del COPC, 226, 9-13. Barcelona: COPC.

Ubieto, J. R. et al. (2011). Familia y Educación social. Barcelona: UOC.

http://www.jssb.cat/images/stories/jornada%202010/repsadelantado.pdf

http://www.jssb.cat/images/stories/jornada%202010/repsadelantado.pdf

http://www.aen.es/web/docs/RevAEN95.pdf

http://www.aen.es/web/docs/RevAEN95.pdf

http://www.aptsq.com/


UNESCO (1982). Interdisciplinariedad en las ciencias sociales y humanas. Madrid: Tecnos.

Vilà, F. (1999). Un malestar subjetivo propio de la época: más allá del trastorno grave de lapersonalidad.Freudiana, 27, 55-60. Barcelona: ELP.

interdisciplinari (I) L’atenció de casos en el treball en...

Documents

Transcript of interdisciplinari (I) L’atenció de casos en el treball en...