Juny 2014 Universitat Ramon Llull Núm. 31publicacions.blanquerna.edu/larevista/wp-content/... ·...

32 Recerca

Juny 2014 | Universitat Ramon Llull | Núm. 31

La salut integralTenir cura de la dimensió psicològica i social

04 Reportatge 16 Entrevista11 Opinió 22 Conversa02 Editorial01 Portada 30 Notícies 38 Llibres

32 Recerca

2 | Editorial | Sumari

Els canvis socials obliguen a una adaptació contínua de les

formes de treballar i d’entendre el món. Si bé és cert que

la declaració de salut que va fer l’OMS el 1948 ja definia el

concepte de salut com “un estat complet de benestar físic,

mental i social, i no només l’absència d’afeccions o malalti-

es”, no sempre l’atenció a les dimensions psicològica i social

de la salut ha estat a l’alçada del repte que aquesta defini-

ció implica. Probablement la crisi econòmica ha accelerat

avui la reflexió sobre aquestes implicacions i ha obligat els

governs a promoure polítiques que requereixen una acció

conjunta i coordinada de diferents departaments, no només

del de Salut.

Els experts coincideixen a assenyalar la importància de

posar els focus, també, en aquestes dues dimensions, psico-

lògica i social. I per desgràcia, sobre l’increment d’afeccions

04Reportatge

16Entrevista

22Conversa

Revista semestral de Blanquerna-URLPasseig de Sant Gervasi, 4708022 BarcelonaTel. 93 253 31 22 | Fax 93 253 30 [email protected]: Blanquerna-URL

Directora: Marta ClosRedacció: Neus Fajas i Pau FernándezConsell de redacció: Sandra Balsells, Pablo Capilla, Andreu Ibarz, Sergi Corbella, Anna de Montserrat, Isabel Pérez, Carles Ruiz, Marçal Sintes i Josep Rom

EDITORIAL

La salut, una responsabilitat de tots

11Opinió

Editorial | Sumari | 3

estretament vinculades amb aquestes dimensions, tenim

prou exemples que avalen els estudis de diferents entitats

socials. La malnutrició que pateixen alguns infants tindrà

consequències en el seu creixement i en el seu rendiment

escolar. La precarietat laboral incideix en la salut mental. I el

malestar social generat per la crisi té conseqüències directes

per a la salut, física i mental.

La salut, avui, ens implica a tots. Als governs, per la res-

ponsabilitat que tenen en l’aplicació de la política sanitària i

en l’adjudicació dels recursos. A la societat, per la responsa-

bilitat individual –la salut és un dret però també un deure– i

col·lectiva –per la col·laboració i solidaritat que requereixen

els temps que vivim–. I en el nostre cas, a la Universitat, per

la responsabilitat en la formació dels professionals que han

de fer front als nous temps. Els experts assenyalen que des de

les aules cal incidir més en la promoció de la salut i la preven-

ció de la malaltia i en el treball en equip. En el futur, diuen,

la gran majoria de processos d’atenció es realitzaran en un

marc interprofessional i multidisciplinari i per això és neces-

sari prioritzar la transversalitat de la formació. El Dr. Antoni

Nello, professor de Blanquerna, apunta, a més a més, el factor

humà: “L’atenció als malalts demana una qualitat humana i

aquest és un pas endavant que algunes facultats ja hem fet.”

30 32Notícies Recerca

38Llibres

Disseny i compaginació: Servei de Disseny i Publicacions BlanquernaFotografia de portada: Pere Virgili Correcció: Txema MartínezImpressió: Nova Era

Aquesta publicació és impresa sobre paper ecològicÒfset centaure blanc de 110 gTiratge: 18.000 exemplarsISSN: 1575-4642Dip. Legal: 25.555/1999


32 Recerca

La salut integralTenir cura de la dimensió psicològica i social

’any 1948, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va definir el concepte salut com “un estat de

complet benestar físic, mental i social, i no només l’absència d’afeccions o malalties”. Aquesta

definició que a primera vista pot semblar senzilla va representar un important avanç en la manera

d’entendre la salut perquè constatava que aquesta no estava relacionada en exclusiva amb la dimensió física

i biològica de l’ésser humà, sinó també amb les dimensions psicològica i social. Tenint en compte que a

dia d’avui –60 anys després del plantejament del concepte– el nostre sistema sanitari encara està pensat

principalment per exercir una medicina curativa, l’ambiciosa definició de l’OMS interpel·la la societat. Ens

prenem seriosament les dimensions psíquiques i socials entorn la salut? Formem els professionals sanitaris

en aquesta visió humanista? Invertim prou en la prevenció de la malaltia i la promoció de la salut?

L

Text: Susana Pérez SolerFotografies: Pere Virgili

REPORTATGE

La definició de l’OMS del 1948, i altres confe-

rències posteriors com ara la que va tenir lloc a

Ottawa el 1986, van donar peu a entendre que

hi ha uns determinats prerequisits per a la salut,

com la pau, uns adequats recursos econòmics i

alimentaris, vivenda, un ecosistema estable i un

ús sostenible dels recursos. En definitiva, la sa-

lut és una variable en funció d’altres aspectes de

la convivència humana i si tenim cura d’aquests

determinants millora. Estar sa no és un do ni de-

pèn de la sort o de l’herència, com es va pensar

durant molt de temps, sinó que la salut té a veure

amb la nostra forma de comportar-nos. Promou

la societat i el sistema sanitari aquesta visió ho-

lística del concepte?

El professor de la facultat de Ciències de la

Salut Blanquerna-URL, el doctor Antoni Nello,

considera que “el sistema sanitari català i espa-

nyol està fonamentalment basat en l’aspecte físic

i orgànic de la malaltia, de fet és on més recur-

sos s’inverteixen. En menor mesura té en comp-

te la dimensió mental, i la dimensió social se la

planteja poc”. Coincideix amb ell el president

de l’Agència d’Avaluació i Qualitat en Salut, el

doctor Antoni Trilla, que afirma que “la Medici-

na reconeix els determinants de la salut, com ara

l’herència, els estils de vida i el medi ambient,

però està enfocada al tractament del malalt. El

nostre sistema sanitari reconeix la importància

de la prevenció, però no li dóna la rellevància

que hauria de tenir”.

Les dades demostren que el malestar social

generat per la crisi econòmica té conseqüències

directes en la salut. Un estudi de Càritas presen-

tat el desembre de 2013 constatava que les perso-

nes que vivien en habitatges en males condicions

(vivendes on no es pot mantenir una temperatu-

ra adequada o amb unes condicions higièniques

deficients) patien major risc de depressió o ansi-

etat (fins un 86% en el cas de les dones i un 71%

en el dels homes). Dues de cada tres persones

que recorren a l’entitat tenen mala salut mental

i un 20% dels nens que atenen presenten proble-

mes d’hiperactivitat, mala conducta o dificultats

Reportatge | 5

04 Reportatge 16 Entrevista11 Opinió 22 Conversa02 Editorial01 Portada 04 Reportatge 16 Entrevista11 Opinió 22 Conversa02 Editorial01 Portada 30 Notícies 38 Llibres

32 Recerca

persones famoses que vulguin admetre que tenen o han

tingut un trastorn d’aquest tipus i que això és totalment

compatible amb la seva vida quotidiana. Als Estats Units,

l’actriu Catherine Zeta-Jones ha revelat públicament que

té desordre bipolar i al Regne Unit l’actor Stephen Fry ha

reconegut patir el mateix trastorn; però a Catalunya, així

com no és estrany veure personatges públics que donen la

cara pel càncer, el VIH o la igualtat de drets per a les per-

sones homosexuals, cap famós ha explicat públicament

patir una malaltia mental, una conseqüència de l’estigma

i la discriminació que pateix el col·lectiu. Aquest tipus de

trastorns continuen sent tabú. I això que l’OMS adver-

teix que una de cada quatre persones tindrà un problema

mental al llarg de la seva vida. Segons recull el Pla Direc-

tor de Salut Mental, a Catalunya la prevalença de patir-lo

és del 20,34% en els homes i el 26,92% en les dones. En

un informe recent, presentat el maig de 2014, l’OMS aler-

tava que els desordres mentals són la primera causa de

malaltia i la tercera de mort entre els joves. A Catalunya,

no obstant, el suïcidi ja és la primera causa de mort entre

els joves.

La vicedegana de Postgrau, Recerca i Relacions Inter-

nacionals de la facultat de Ciències de la Salut, Emília

Sánchez, explica “que l’efecte de la crisi econòmica en la

salut el veurem en els propers anys i la manera de veure-

ho serà amb problemes relacionats amb salut mental. De

fet, l’indicador que a dia d’avui ja presenta un patró dife-

rent és el consum d’ansiolítics”. El primer any de la crisi,

entre el 2008 i el 2009, es van prescriure un 6,5% més

d’aquests medicaments i en 2011 (última dada oficial) es

consumien un 8% més, segons un informe de l’Agència

Espanyola del Medicament. En aquesta línia, la doctora

Sánchez recorda una definició de salut molt coneguda i

utilitzada a Catalunya, que s’elaborà durant el X Congrés

de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (Perpinyà, 1976):

“Salut és una qualitat de vida o una manera de viure au-

tònoma, solidària i joiosa.” Amb joiosa entenem que una

persona també té salut quan creu que la vida val la pena

ser viscuda. Quan sap qui és i cap on va.

La transversalitat de les polítiques sanitàriesQuan una societat entén la salut com un recurs individu-

al i col·lectiu, i no només com l’absència de malaltia, els

objectius relacionats amb aquesta no se centren només

en la curació, sinó que a aquest objectiu se n’anteposen

d’altres: promoure la salut i prevenir la malaltia. I per això

les polítiques sanitàries s’haurien de treballar de manera

transversal des de tot el govern: carreteres més segures;

obertura de patis i equipaments més enllà de l’horari es-

colar perquè els infants puguin practicar esport; edificis

adaptats per a persones discapacitades; fruita i verdura a

emocionals, ja que els més petits somatitzen la pressió

que implica viure en la precarietat. Enguany Càritas ha

augmentat els recursos d’atenció psicològica.

“Si ens aferrem a la definició de l’OMS, podem afirmar

que l’atur és una malaltia”, afirma el doctor Nello. “Una

persona amb més de 50 anys que es troba a l’atur difí-

cilment tornarà a trobar feina i es veurà afectada per un

neguit que pot tenir greus resolucions. Ja sabem que hi

ha hagut suïcidis per aquest motiu. Els desnonaments, la

pobresa energètica o la malnutrició infantil, per exemple,

també ho són. La definició de l’OMS és un referent que

permet fer aquest tipus d’afirmacions.” Els experts coinci-

deixen que la crisi econòmica és un determinant sobre la

salut. “No puc considerar l’atur una malaltia, perquè, per

a mi, la definició de malaltia és una altra, però el que sí

que puc dir és que l’atur no ajuda al manteniment d’una

bona salut. L’atur és un factor de risc molt important per

a la salut mental i, més a llarg termini, fins i tot per a la

salut física”, afegeix el doctor Trilla. El nombre d’aturats

a Espanya ha passat de 2,1 milions l’any 2008 a gairebé

6 milions el primer trimestre de 2014, segons dades de

l’Enquesta de Població Activa, xifra que representa més

del 26% de la població.

Cap a la normalització social dels trastorns mentals El compromís amb la salut mental comença a forjar-se a

Catalunya, com a la resta d’Europa, a mitjans de la dèca-

da dels 70, tot i que encara a dia d’avui hi ha una lluita

contra l’estigma associat a la malaltia mental. Tradicio-

nalment, l’assistència psiquiàtrica depenia de les diputa-

cions provincials i no estava integrada dins del règim de

Seguretat Social. És a dir, tenia més la consideració d’as-

sistència de beneficència que no pas d’assistència sani-

tària (tal com ara succeeix amb la dimensió social de la

salut, tret d’algunes excepcions que es van fer en temps

de bonança, com ara la llei de la dependència, mancada

de recursos a dia d’avui). No va ser fins a l’any 1986 que

l’assistència psiquiàtrica s’integra dins del sistema sani-

tari general. Malgrat els avenços, el doctor en Psicologia

i professor de la facultat de Psicologia, Ciències de l’Edu-

cació i de l’Esport Blanquerna, Jordi Segura, assegura que

“la normalització social de la malaltia mental és un repte

que tenim al davant. I per aconseguir-ho és fonamental el

coneixement. Tenim por d’allò que desconeixem i durant

anys les persones amb problemes de salut mental han es-

tat tancades en manicomis o amagades a casa”.

Un exemple que deixa palesa la manca de normalitza-

ció social de la malaltia mental és la campanya engegada

per la fundació Obertament que busca, sense èxit,

6 | Reportatge

Dr. Antoni Nello “El sistema sanitari està fonamentalment ba-sat en l’aspecte físic de la malaltia. En menor mesura té en compte la dimensió mental, i la social se la planteja poc. Si ens aferrem a la definició de l’OMS, podem afirmar que l’atur és una malaltia”

Dr. Jordi Segura “La normalització social dels trastorns men-tals és un repte que tenim al davant i per aconseguir-ho és fonamental el coneixement. Tenim por d’allò que desconeixem i hem amagat les persones amb malalties mentals”

Reportatge | 7

04 Reportatge 16 Entrevista11 Opinió 22 Conversa02 Editorial01 Portada 30 Notícies 38 Llibres32 Recerca

32 Recerca

No hi ha cap dubte que la formació tècnica dels profes-

sionals és imprescindible. Un requisit previ per exercir com

a professional de la salut, però amb això no n’hi ha prou.

“L’atenció als malalts demana una qualitat humana. I això

és un pas endavant que alguns centres de formació hem fet

i que a poc a poc fan la majoria. Avui dia s’entén que no

formem màquines de guarir sinó persones al servei de per-

sones. Davant un problema de salut no hi ha només un pro-

blema físic, darrere hi ha algú amb uns neguits, unes pors,

una situació, etc., i això no és un fet menor”, apunta Nello.

La formació competencial dels professionals de la sa-

nitat és adequada i equiparable a la de la resta d’Europa i

el vessant més humanista es desenvolupa a bona part de

centres de formació. Però hi ha un tercer aspecte, que ara

és imprescindible abordar: el treball en equip. Si en el futur

la gran majoria dels processos d’atenció es realitzaran en

un marc interprofessional i multidisciplinari, és necessari

prioritzar la transversalitat de la formació. Des de la Facul-

tat de Ciències de la Salut, aquest curs han impulsat una

Activitat Integradora de Coneixements Interdisciplinària,

on estudiants dels tres graus –Infermeria, Nutrició i Fisi-

oteràpia– han hagut de resoldre un cas clínic aportant els

seus coneixements específics i prenent una decisió conjun-

ta. “Es tracta d’una experiència pilot feta amb estudiants

de quart i que el curs que ve s’integrarà en el seminari. Es

fa amb l’objectiu que els estudiants no concebin el treball

de forma aïllada, sinó que siguin capaços de treballar en

equip”, explica la vicedegana de Grau, Qualitat i Comuni-

cació de la facultat, Isabel Pérez.

A aquesta aptitud, s’hi afegeix una altra: l’aprenentatge

a treballar en sentit institucional. Hi ha estudis fets sobre

la síndrome de burnout que indiquen que els professionals

de la sanitat i els docents són els més afectats. Aquest estrès

és generat per la confrontació entre les expectatives de la

persona i una realitat que la té molt lligada de mans i peus.

Fent una feina molt predeterminada que no deixa pas a la

creativitat. Per exemple, els metges de capçalera tenen una

ràtio de quatre minuts per pacient i això no satisfà ciutadans

ni professionals. “Des del meu punt de vista, això és una

interpel·lació a la universitat. Els estudiants no poden sortir

de les facultats sense saber què es trobaran i, per tant, els

hem de preparar per aquesta realitat. Es tracta d’una prepa-

ració lúcida. Han de saber que no es menjaran el món, però

han de tenir un pensament crític per treballar dins d’una

institució i millorar-la”, explica Nello. La formació de post-

grau és un dels reptes de futur per a la universitat.

“Costa molt trobar una formació continuada que res-

pongui a les necessitats que els professionals en actiu de-

tecten per posar-se al dia de nous coneixements i noves

tècniques. Aquesta formació podria servir, a més, per tor-

nar a il·lusionar la persona, un cop ja té un bagatge i una

experiència, amb la seva professió”, conclou.

les escoles; vigilància i millora de la qualitat de l’aire; ac-

tuacions per promoure l’ocupació, etc. És amb aquest ob-

jectiu que des del departament de Salut de la Generalitat

de Catalunya s’ha impulsat el Pla Interdepartamental de

Salut Pública, presentat el febrer de 2014.

El ciutadà, però, també és responsable de la seva salut.

“La salut s’ha de cultivar”, diu el doctor Nello. “La salut

és un valor, no és un dret. Ens l’han de proposar i afavorir,

però nosaltres ens l’hem de fer propi. És responsabilitat

nostra. Un dèficit de l’estat del benestar és no haver estat

capaç de recordar els deures dels ciutadans. Segurament

perquè no és electoralista. Amb els codis ètics sabem què

podem esperar dels professionals de la sanitat, però no

sabem què podem exigir al ciutadà. No es tracta d’im-

posar res, però sí de promoure determinats hàbits. Hi ha

coses que s’han fet i han tingut els seus resultats, com per

exemple la promoció d’una conducció prudent.”

Malgrat els esforços, la prevenció de la malaltia i la

promoció de la salut sempre han estat les més oblidades,

i ara amb la crisi econòmica les més retallades. Mentre els

pressupostos de sanitat del govern de l’Estat i les comuni-

tats han patit una retallada mitjana al voltant de l’11%,

la partida destinada a la salut pública ha estat una de les

més afectades, amb una caiguda d’un 45%. Un extrem

que preocupa els experts, i més quan algunes malalties

infeccioses previsibles, com ara les galteres o el xarampió

han augmentat. “La retallada s’hauria de fer en allò que

no està demostrat científicament, però gran part de les

activitats que es fan en promoció de la salut i prevenció

de la malaltia són bones inversions pel sistema sanitari

i està demostrat”, diu el doctor Trilla. “Tot i que no es

percep així, i quan s’ha de decidir entre retallar en llistes

d’espera o en campanyes de promoció o vacunes s’opta

per la segona opció”, afegeix.

La universitat, un reflex de la societatEls programes de formació han d’adaptar-se i respondre als

reptes que avui dia presenta el concepte salut. Seria bo que

des de les aules s’incidís més en la promoció de la salut i la

prevenció de la malaltia, assenyalen els experts. “S’inver-

teixen moltes més hores en assignatures que ensenyen a

curar malalties que no pas en assignatures d’educació per a

la salut. Cada cop més, els especialistes haurien d’explicar

no només com es tracta l’infart de miocardi, sinó com es

preveu”, assenyala el doctor Trilla, que també és secretari i

coordinador d’intercanvis internacionals de la Universitat

de Barcelona. “Cal insistir més en la prevenció, perquè el

metge del futur haurà de donar consells per tenir cura de

la salut i caldrà que ho sàpiga argumentar bé per no perdre

la credibilitat que ha guanyat al llarg de la història.”

Dr. Antoni Trilla “S’inverteixen moltes més hores en assigna-tures que ensenyen a curar que no pas en assignatures d’educació per a la salut. Cada cop més, els especialistes haurien d’explicar no només com es tracta l’infart de miocardi, sinó com es preveu”

La formació competencial dels professionals de la sanitat és adequada i equiparable a la de la resta d’Europa i el vessant més huma-nista es desenvolupa a bona part de centres de formació. Un tercer aspecte que ara és imprescindible abordar és el treball en equip

Malgrat els esforços, la prevenció de la malal-tia i la promoció de la salut sempre han estat les més oblidades, i ara amb la crisi econò-mica les més retallades. La partida destinada a la salut pública ha estat una de les més afectades, amb una caiguda d’un 45%

Reportatge | 98 | Reportatge


32 Recerca

Opinió | 11

Deu anys de la Sindicatura de Greuges de la Universitat Ramon Llull

ls Estatuts de la Universitat Ramon Llull re-

gulen la figura que representa la Sindicatura

de Greuges (art. 29) essent el Patronat de

la Universitat qui, consultada la Junta Acadèmica,

elegeix la persona que durà a terme tal servei.

El 19 d’abril del 2004 el Dr. Artur Juncosa i Car-

bonell pren possessió com a primer síndic de la

Universitat Ramon Llull. A l’octubre del 2008, el

Dr. Lluís M. Pugès i Cambra és nomenat nou Sín-

dic. Al febrer del 2012 prenc el relleu de tal servei.

Fins aquí una breu memòria del recorregut his-

tòric de la Sindicatura. Un recorregut proper en

el temps però amb arrels ben llunyanes en l’espe-

rit de la història humana. De fet, quan vam ésser

conscients de nosaltres mateixos, allà en l’inici del

despertar humà, hom reclama per a si mateix i per

als altres el respecte als aspectes fonamentals de

l’existència: la vida, la dignitat i la llibertat. És a

dir, el dret a la justícia. Es diu aviat. La interpreta-

ció i la praxis són complexes i, sovint, se situen en

la utopia. Però aquest dret que embolcalla qualse-

vol altre és el que des de sempre ha “pre-ocupat”

i “ocupat” vida i temps d’un munt de persones al

llarg de la història. I segueix.

Sí, avui, segueix la necessitat de vetllar perquè

tal dret pre-ocupi i ocupi vida i temps de perso-

nes, entitats, institucions, programes... Això és

bo, cal que així sigui, però alhora estén una om-

bra de culpable impotència sobre la família hu-

mana perquè pot més l’afany particular que no el

dret d’altri: si no, com s’entén la violació sistemà-

tica d’un munt de drets fonamentals que afecten

la majoria de la població mundial? La Declaració

Universal dels Drets Humans, com a tal, data del

1948: es tracta d’un acord a nivell internacional

sobre els drets i les llibertats fonamentals. En un

ahir llunyà en el temps, ja hi va haver afanys sem-

blants a nivell local com no podia ser d’una altra

manera: al tercer mil·lenni aC, al territori meso-

potàmic, ja hi ha consciència que cal fer alguna

cosa per pal·liar el malestar de persones d’un

mateix grup social: es fan esforços per millorar

el benestar i l’equitat social, tenir cura pels drets

dels més desvalguts, és a dir, promoure i practicar

allò que avui en diem “una solidaritat responsa-

ble”. I així estem. Avui, com ahir, les mateixes

necessitats, les mateixes mancances i respostes,

els mateixos greuges.

Breument. La Sindicatura de Greuges, a nivell

de país, té com a missió vetllar perquè es respectin

els drets de la ciutadania fonamentant la seva au-

toritat moral en la independència de qualsevol or-

ganisme essent les seves resolucions no vinculants.

El seu origen, en la història propera, es concreta en

la figura de l’Ombudsman de la Constitució sueca

del 1809 a fi de posar límits a l’absolutisme (Enric

Barlett, 2005). En l’àmbit universitari, tal missió es

concentra en la comunitat universitària: “les seves

actuacions estan sempre dirigides a la millora de

la qualitat universitària en tots els seus àmbits”,

podent fer-se una interpretació oberta no excloent

que, en determinades circumstàncies, la cura pels

drets s’extrapoli i vagi més enllà dels límits estric-

tes de la mateixa universitat. A la nostra universi-

tat, en el primer tram del curs acadèmic, la Sindi-

catura presenta la seva Memòria del curs anterior

al Consell Executiu i a la Junta de Govern atenent

les qüestions i comentaris que sorgeixin. L’acti-

vitat de la Sindicatura sempre es du a terme amb

reserva de la confidencialitat i amb la voluntat,

potser pretensiosa però convençuda, de contribuir

a anar construint una universitat on l’excel·lència

en humanitat sigui viscuda i gaudida per tota la

comunitat universitària.

E Dra. Rosa M. Boixareu

i Vilaplana, Síndica de Greuges de la

Universitat Ramon Llull Blanquerna-URL

“L’activitat de la Sindicatura es du a terme amb la voluntat de contribuir a anar construint una universitat on l’excel·lència en humanitat sigui viscu-da i gaudida per tota la comunitat”

“Al tercer mil·lenni aC, al territori meso-potàmic, ja hi ha consciència que cal fer alguna cosa per pal·liar el malestar de persones d’un mateix grup social”

Opinió


32 Recerca

Opinió | 1312 | Opinió

Mestres, mestres d’anglès o mestres en anglès?

a ja més de vint anys que es va aprovar la

LOGSE al nostre país. Des de la seva im-

plementació, les llengües estrangeres ha

anat trobant el seu lloc a l’escola i a la societat. La

llei educativa dels 90 va avançar l’edat d’introduc-

ció de l’anglès dels 12 als 10 anys; va començar a

fugir de metodologies més tradicionals on la gra-

màtica, el vocabulari o la pronunciació omplien

les pàgines dels llibres de text; va reforçar el con-

cepte de llengua com a vehicle de comunicació i,

finalment, va reconèixer el paper del mestre espe-

cialista en llengües estrangeres.

La LOGSE va suposar doncs un abans i un

després en l’ensenyament/aprenentatge de les

llengües. Calia formar mestres especialistes que

poguessin entomar la responsabilitat de propor-

cionar entorns d’immersió, espais comunicatius i

tasques significatives. Tot i així, el repte estava ser-

vit. En només tres anys se seguia un pla d’estudis

centrat en l’especialitat però malauradament amb

poca formació de caire generalista. La competèn-

cia lingüística i didàctica del mestre especialista es

veia com una necessitat. Calia satisfer les exigèn-

cies d’una societat cada cop més sensibilitzada per

les llengües i per la internacionalització.

Amb els anys, en un nou Espai Europeu d’Edu-

cació (EEES), la presència de l’anglès s’ha anat

normalitzant. Fins i tot, els més crítics amb la seva

“hegemonia” han anat acceptant que el plurilin-

güisme és una de les competències més valorades

professionalment i personalment. Els diferents

governs de la Generalitat han apostat també per

donar prioritat a projectes i plans de millora de les

llengües estrangeres (anomenades, cada cop més,

llengües addicionals).

Aquesta prioritat, però, no ha estat del tot

efectiva. Diferents avaluacions nacionals i inter-

nacionals destaquen les mancances lingüístiques

que els joves tenen en finalitzar els seus estudis

secundaris i universitaris.

Hi ha dues raons importants que podrien justi-

ficar el “fracàs” de l’anglès a l’escola i a la universi-

tat. Per una banda, el nostre sistema educatiu pre-

universitari no ofereix el mínim d’hores d’anglès

perquè s’aconsegueixi el nivell desitjat. Experts

en llengües han calculat que són necessàries unes

5.000 hores de classe per assolir el domini d’una

llengua i 1.200 hores per aconseguir un coneixe-

ment elemental. El nostre sistema català no arriba

a les 1.000 hores de classe d’anglès, tot i haver

avançat la seva introducció dels 8 als 6 anys amb

les darreres lleis educatives. Per altra banda, la me-

todologia emprada, especialment a secundària, no

ha fugit tant com ens pensàvem de la memoritza-

ció, les estructures i la desmotivació.

Els centres educatius i les facultats han apostat

per augmentar les hores d’anglès, oferint matèri-

es o assignatures impartides en anglès, tot seguint

propostes AICLE (Aprenentatge Integrat de Con-

tinguts i Llengües). Les recerques dutes a terme

a diferents contextos confirmen l’efectivitat de

cursar, sempre que sigui amb la qualitat suficient,

continguts en una llengua no materna per tal de

millorar la competència lingüística dels estudi-

ants. Moltes escoles ja imparteixen assignatures

parcialment o totalment en anglès.

La formació inicial dels mestres i professors és

per tant clau per preparar professionals amb una

bona competència lingüística, capaços d’ense-

nyar anglès i ensenyar en anglès. Tot i així, cal no

oblidar que un mestre és molt més que un mestre

d’anglès i en anglès. És un mestre global, integra-

dor, preparat per donar sentit a un aprenentatge

connectat, compartit i gaudit. És un mestre obert

als canvis, a la societat i al món. Calen bons pro-

jectes lingüístics, o més ben dit, bons projectes

educatius, a les escoles i a les universitats, cons-

cients de la concepció global de l’aprenentatge,

però alhora sensibles i preparats per al plurilin-

güisme, per a la comunicació i l’entesa entre els

pobles i per a la valoració de les pròpies identitats.

Aquest ha de ser el nostre compromís.

FCarme Flores,

mestra, filòloga i professora de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de

l’Esport Blanquerna-URL

Opinió La importància de les llengües en un món global La importància de les llengües en un món global

“La formació inicial dels mestres i professors és clau per preparar profes-sionals amb una bona competència lingüística, capaços d’ensenyar anglès i ensenyar en anglès”

Opinió

Llengües, cooperació internacional i mediació intercultural

o és un secret que el grau coneixement de

llengües estrangeres a Espanya és limitat.

Només el 51% dels espanyols es defensen

en una llengua no oficial a l’estat (la tercera pitjor

xifra a la UE segons Eurostat). Potser, per aquesta

raó, el fet de disposar de competències lingüísti-

ques avançades en una llengua estrangera no es

presenta com un requisit indispensable per treba-

llar en els sectors de la cooperació internacional o

de la mediació intercultural. Cristina Mecerreyes,

cooperant expatriada amb més deu anys d’expe-

riència, ho resumeix així: “Els professionals de la

cooperació creiem que amb l’anglès de les mil pa-

raules és suficient; no ens preocupa parlar mala-

ment perquè ja se’ns entén.”

Tanmateix, un domini aprofundit de llengües

estrangeres és clau a l’hora de fer projectes de co-

operació i intervencions de mediació de qualitat.

El coneixement de la llengua d’aquell amb qui es

vol cooperar o mediar és essencial no només per-

què el procés comunicatiu sigui fluid, sinó també

per comprendre la cultura de l’altre. Sense aquesta

comprensió, les nostres accions corren el risc de

ser meres projeccions de les nostres necessitats o

–en el millor dels casos– de les nostres aspiracions.

En cooperació internacional, “l’ús de llengües

estrangeres varia segons la zona geogràfica on es

realitzin els projectes, però hi ha dues llengües que

predominen sobre la resta: l’anglès i el francès”, ens

diu Iker Martínez, cap del Registre d’ONGD i Coo-

perants de l’Agència Espanyola de Cooperació In-

ternacional per al Desenvolupament. De fet, l’an-

glès és llengua oficial o de treball en el 28% d’estats

o territoris als quals Espanya destina ajuda oficial al

desenvolupament; el francès ho és en el 39%.

El coneixement avançat d’idiomes com l’an-

glès o el francès té un clar vessant instrumental en

els projectes de desenvolupament o d’ajuda hu-

manitària. El domini d’aquestes llengües permet

a un cooperant realitzar una correcta identificació

de necessitats a través de fonts locals i internacio-

nals; acomplerta aquesta fase, fa possible formular

projectes i concórrer a convocatòries de subvenci-

ons d’organitzacions internacionals o de governs

estrangers; finalment, un cop atorgat el finança-

ment, dominar l’anglès o el francès serveix per

realitzar informes de seguiment i de justificació

econòmica dels projectes.

Traductores sin Fronteras és un exemple palpa-

ble de la utilitat de les llengües estrangeres en co-

operació internacional. “Oferim traduccions pro-

fessionals i gratuïtes a organitzacions que volen

presentar-se a convocatòries de la Unió Europea.

Així, elles estalvien diners per fer la seva feina als

països del Sud i nosaltres podem oferir a traduc-

tors la possibilitat de sortir al món i descobrir l’im-

pacte social que pot tenir la seva feina”, diu Estela

Insúa, sòcia fundadora de l’entitat.

En l’àmbit de la mediació intercultural, les

competències lingüístiques també tenen una im-

portància cabdal. Prova d’això és que el 58,7% de

les intervencions realitzades pel Servei de Medi-

ació Intercultural de l’Ajuntament de Barcelona

el 2013 van ser traduccions presencials. A través

del llenguatge, el mediador obté informació de les

parts, s’hi comunica i vehicula la major part de les

seves tècniques: resumir, reformular, normalitzar i

empatitzar, entre d’altres.

“Utilitzem habitualment l’anglès, el francès,

l’àrab i l’amazic. Això ens obre moltes portes a

l’hora de generar vincle i confiança amb els usu-

aris del barri. Crea un clima proper que facilita la

intervenció”, asseguren Luis i Toni, mediadors del

servei de suport a Comunitats de Veïns del barri

de Ciutat Meridiana de Barcelona.

En el cas de les mediacions, però, les llengües

d’ús més habitual estan directament relacionades

amb l’origen lingüístic de persones immigrades,

que són les que amb més freqüència hi participen.

A Barcelona, la major part d’usuaris de mediaci-

ons interpersonals provenen del Marroc (30,24%),

el Pakistan (27,31%) i la Xina (13,45%).

NEnric Miravitllas Pous,

professor associatde la Universitat de

Barcelona i membre de la junta directiva

d’Assemblea de Cooperació per la Pau

“A través del llenguatge, el mediador obté informació de les parts, s’hi comu-nica i vehicula la major part de les seves tècniques: resumir, reformular, normalit-zar i empatitzar, entre d’altres”


32 Recerca

L’únic pecat és quedar-se quiet

risi, crisi i més crisi. De tant repetir-la la parau-

la ha entrat a les nostres cases com si s’hi ha-

gués de quedar per sempre. Però no és així. El

pitjor sembla que va quedant enrere i el periodisme ni

s’ha extingit ni ha perdut la raó de ser. Com tota ener-

gia, com tota força viva, ha evolucionat de la mà del

tsunami d’internet i les noves tecnologies, que miren

de progressar agafats de la mà del periodisme tradici-

onal en una revolució que enfronta cervells digitals

ben preparats amb els analògics que miren d’entendre

què està passant. Les noves generacions juguen amb

l’avantatge de dur-ho a l’ADN. Ho han mamat des del

bressol. La situació és la que és i més que lamentar-se

toca adaptar-se. Ni és fàcil ni hi ha una fórmula clara.

Però hi ha apunts per a l’esperança. Són temps com-

plicats i els periodistes estem obligats a reciclar-nos,

redefinir-nos i mirar de no ser un més, a l’espera que

el present sigui més amable. Cadascú ha de ser una

marca original dins d’un món competitiu i que busca

una nova identitat. Una bona formació i l’interès per

no deixar d’aprendre, de créixer, de mostrar la fam

d’aprofitar les immenses vies de transmissió que van

apareixent ens asseguren que, si hi ha una oportuni-

tat, ens enganxarà preparats. O que fins i tot la podem

crear. La clau és no deixar de moure’s.

Les xarxes socials i internet han dut a una revo-

lució sense precedents. I toca moure-s’hi intentant

no prendre mal. S’insisteix que el periodisme clàssic

mor... però el periodista, no. Per molt que ens vul-

guin vendre que qualsevol amb un compte de twitter

o un mòbil ja és periodista si es troba als llocs dels

fets, la realitat indica el contrari. Més aviat hi ha vo-

luntat d’estalvi, que enviar-hi el professional sempre

resulta més car. La capacitat per entendre una situa-

ció i saber-la narrar per fer-la comprensible i atractiva

per al públic es treballa i té sortida. El món varia i la

nostra professió, també. La competició és contra el

qui està al costat i cal diferenciar-se. Un professional

de la informació ha de buscar un estil propi, identi-

ficable i dedicar paciència i temps a guanyar-se un

lloc fins a fer-se reconeixible. En una època en què

se’ns ven que es busca la immediatesa i la informació

fàcilment digerible hi ha espai per perfils diferenciats

i que van en la direcció oposada. Sense xocar. Hi ha

marge per a tot. El públic no és una massa cega i

viciada, sinó que aprecia qui li aporta contingut de

qualitat. I els camins per entregar-la no paren de créi-

xer. Aprofitem-los.

Així, el periodisme es troba en procés de transfor-

mació, però cadascú ha de lluitar per crear un segell

personal diferenciat i agradable. Quan es comença

no es pot buscar l’èxit immediat, sinó afrontar una

carrera de fons on pas a pas fer-se un lloc en un es-

pai ara mateix sobrepoblat i amb l’economia ma-

nant per sobre dels continguts i massa sovint de la

coherència. Són variants que no podem controlar.

Centrem-nos en les que sí. Les bones històries, saber

interpretar els fets, sempre acaben fent-se un lloc. Per

una banda o l’altra troben el forat per aparèixer i un

públic que sempre les acull. No tothom pot fer-ho i

cal pencar molt. Toca esperar l’oportunitat... o anar-

la a buscar. Internet per exemple és una condemna

per a una part de la forma de treballar tradicional,

però alhora esdevé un camp obert on experimentar,

aprendre i oferir el teu producte. Una formació dià-

ria i permanent. Sigui via xarxes socials, blogs, webs

especialitzats, portals de notícies o el que la imagina-

ció i la tecnologia s’engresquin a unir. I les novetats

apareixen a un ritme envejable. T’obliga com a mí-

nim a no abaixar mai els braços, a la feina constant,

a no deixar de formar-se, esperant una recompensa

que no se sap si apareixerà. Gaudir del viatge malgrat

desconèixer el destí. A aquestes alçades queda clar

que no hem vingut a fer-nos rics. Idò? Doncs venim

a vendre el nostre relat, una visió del món. Cert que

malgrat que innumerables virtuts acompanyin la

teva marca de periodista res et garanteix l’èxit. Però

hi ha tantes vies per expressar-se que l’únic pecat és

quedar-se quiet. Que no ens diguin que no ho inten-

tem en tot moment.

C

Opinió

“Per molt que ens vulguin vendre que qualsevol amb un compte de twitter o un mòbil ja és periodista si es troba al llocs dels fets, la realitat indica el contrari”

Opinió

Contra el Sant Grial

om a frontispici: sóc un enamorat del pe-

riodisme. I molts dels que em coneixen

diuen allò típic de qualificar-me de forma

tan clàssica com “aquest és un periodista

de raça”. El periodisme m’ho ha donat tot: he vis-

cut situacions que mai hauria somniat ser-hi, he

conegut gent que mai hauria pogut conèixer i he

estat en llocs que només una feina com aquesta et

permet viure. He publicat informacions que han

contribuït a modificar decisions dels governs o he

ajudat gent que realment ho necessitava. Sempre

he tingut molt clar en quina línia de la trinxera ha-

via de ser, com em van ensenyar els dos principals

mestres que he tingut, l’enyorat Josep M. Huer-

tas Claveria i el gran Antonio Franco. M’estalvio

les aventures personals i les batalletes. Després de

27 anys exercint aquest ofici, vaig prendre la de-

cisió de reinventar-me professionalment i passar

a l’altra banda, allò que en l’ofici es diu el cantó

fosc: treballar en un gabinet de comunicació.

Avui, cinc anys després, reivindico al mil

per mil la meva actual feina i em rebel·lo contra

aquells que consideren aquesta activitat del perio-

disme com de segon nivell. Jo ho pensava abans,

però ara puc dir amb tot el coneixement que no

només hi ha excel·lents professionals als dos can-

tons, sinó que cada vegada més trobo més nivell,

experiència i qualitat a la comunicació corporati-

va que als mitjans de comunicació, siguin tradi-

cionals o moderns, siguin off o on.

Treballar per a un client en una agència de

comunicació o cuidar la política informativa en

una empresa o en qualsevol organització no és

una feina qualsevol. Els reptes amb els quals t’has

d’enfrontar i les solucions que has d’aportar po-

den ser més estimulants, creatives i interessants

que les situacions que puguis enfrontar en una

redacció. Segurament això no és políticament

correcte i els defensors del Sant Grial del Perio-

disme com a Sistema de Vida deuen pensar que

sóc un renegat que ha traït el vell esperit de la

professió. Tot és molt més senzill. Et pots sentir

periodista en una redacció de diari, treballant en

un web o pensant com millorar la comunica-

ció externa o interna de qualsevol organització.

I si entrem a analitzar ja com estan actualment

moltes de les redaccions dels nostres mitjans po-

dríem fins i tot concloure que és molt més creatiu

i interessant avui treballar en aquest “cantó fosc”

que en el tradicional. Confio i crec que amb el

temps aquesta situació canviarà a millor.

El món de la comunicació corporativa reuneix

tota una sèrie d’avantatges que no podem deixar

de valorar. A part de reptes intel·lectuals, com el

vell periodisme –has d’escriure bé, saber titular,

ser ràpid a l’hora de resumir les idees, tenir el cap

ben estructurat per saber destriar el que és impor-

tant del que no–, el rol t’obliga a viure situacions

inesperades i a assumir funcions que posen en joc

totes les teves habilitats. Perquè se m’entengui:

és més fàcil treballar seguint una pauta avorrida

i de carril en algun mitjà d’informació que no en

aquest món de la comunicació corporativa.

No s’ha d’espantar ningú per estar en una

banda o en una altra. Les funcions són intercan-

viables. Avui en dia segurament la majoria de di-

rectors de comunicació de les grans empreses han

estat periodistes en alguna etapa anterior i també

es donen casos a la inversa. Menys, és cert, però

també se’n donen.

I sí, esclar, la ficció. Les pel·lícules no expli-

quen aventures de periodistes de gabinets de co-

municació. Al contrari, les estrelles són periodistes

incorruptibles que treballen en redaccions amb

fum i alcohol. Avui, que ja no queden ni màqui-

nes d’escriure, ni ningú crida, ni es fuma, ni es beu

alcohol i per no haver-hi, a vegades, ja no hi ha ni

notícies, la vida és molt diferent. I és que l’èpica

s’ha de treballar cada dia. I avui, en el món de la

comunicació corporativa, hi ha també èpica, pas-

sió i coneixement. No ho dubteu.

CJordi Juan,

periodista, ex director adjunt de La Vanguardia

i director de l’agència Vitamine!

Jordi Colomé, periodista i alumni

de la Facultat de Comunicació i Relacions

Internacionals Blanquerna-URL

“Et pots sentir periodista en una redacció de diari, treballant en un web o pensant com millorar la comunicació de qualsevol organització”

Els nous reptes de la comunicació Els nous reptes de la comunicació

14 | Opinió Opinió | 15


32 Recerca

“Rússia torna a ser present a l’escena mundial i exigeix el dret a dir-hi la seva”

ENTREVISTA al professor Andrei Gratxev

Pere Franch: L’annexió de Crimea per part de

Rússia no és una violació flagrant de la legali-

tat internacional?

Andrei Gratxev: És cert que el traspàs de Crimea

a Ucraïna el 1954 el va ratificar l’Acta Final

d’Hèlsinki i a partir de llavors es va establir

que els canvis de fronteres a Europa s’havien

de donar només amb un acord polític o en

aplicació de l’expressió de la voluntat de la po-

blació. Però aquí estem davant el vell conflicte

entre els dos principis de la legalitat internaci-

onal: la integritat territorial dels estats i el dret

d’autodeterminació dels pobles, i Rússia diu

que actua d’acord amb el que lliurement ha

expressat la població de Crimea, cosa que re-

flecteix una realitat històrica i cultural. A més

a més, si Crimea es va poder mantenir com a

part d’Ucraïna des del 1954 va ser, primer, per-

què amb Rússia formaven part d’un únic estat

soviètic i després, ja sense l’URSS, perquè hi

havia una relació propera entre Kíev i Moscou.

Però ara la presa del poder polític a Kíev per

part d’una fracció de la societat ucraïnesa hos-

til a Rússia ha trencat aquest equilibri, com

evidencia la seva decisió, molt provocativa, de

suspendre l’ús del rus, la llengua materna de

la població de Crimea. Per tant, les clàusules

formals de la legalitat internacional estan en

qüestió i per això Moscou reclama que, ja que

el canvi polític a Kíev s’ha fet de manera il-

legal, com a resultat de la pressió del carrer i

no d’un procés electoral legal, el mateix es pot

aplicar a Crimea, on l’expressió de la majoria

de la població també s’ha de tenir en compte.

És un problema més polític que jurídic i per

mi l’única solució seria construir una mena

ndrei Gratxev és analista polític, editorialista de Novaia Gazeta, investigador i professor visitant de

relacions internacionals a Kyoto, París i Oxford, i autor de nombrosos llibres sobre l’evolució de

l’espai postsoviètic. En el seu bagatge com a actor polític destaca el fet d’haver estat conseller i

portaveu de Mikhaïl Gorbatxov els últims anys de l’URSS. El passat mes d’abril i maig va compartir el seu

coneixement amb els estudiants del Grau de Relacions Internacionals a Blanquerna-URL. Pere Franch, pe-

riodista i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL, va mantenir

aquesta conversa entrevista amb Andrei Gratxev, que analitza els darrers esdeveniments que han marcat

l’agenda política mundial.

A

Fotografies: Robert RamosText: Pere Franch

d’estructura integral entre Rússia i Ucraïna amb una

frontera simbòlica entre tots dos.

P. F.: Però els Estats Units i la UE difícilment acceptarien una

solució com aquesta...

A. G.: L’actual crisi és fruit d’un seguit de desafortunats er-

rors polítics. Primer de tot, una actitud molt irresponsa-

ble de la UE, que no ha entès prou bé la situació, com

no va entendre tampoc l’antiga Iugoslàvia. Ucraïna és

un país amb diferents realitats, culturals, històriques,

lingüístiques i religioses, i es podria mantenir com un

estat integral sempre que es conservés l’equilibri entre

les diferents parts; sense oblidar que econòmicament de-

pèn molt de Rússia, pel subministrament d’energia, pel

mercat, i no parlem ja de les relacions humanes, famili-

ars i culturals. Per tant, el cas s’hauria d’haver gestionat

de manera col·lectiva, entre Europa i Rússia, tenint cura

dels interessos de totes dues parts i sense forçar Ucraïna

a fer una elecció impossible entre Rússia o Europa, una

elecció que empeny el país a la divisió.

P. F.: Però ara sembla que ja no hi ha marxa enrere i que si els

ucraïnesos volen ser europeus, el preu a pagar serà cedir la

part oriental del país a Rússia. Qui farà o podria fer conces-

sions per arribar a una solució com la que vostè proposa?

A. G.: S’hauria de buscar un compromís. Al costat europeu

comencen ara a sentir-se veus que diuen que Rússia hau-

ria de participar en la recerca d’una solució. Jo seria par-

tidari de tornar al punt de partida i que la UE convidés

Rússia, juntament amb les autoritats ucraïneses deguda-

ment legitimades per unes eleccions, a buscar una solu-

ció, perquè ningú no té interès que les coses acabin com

a l’antiga Iugoslàvia.

P. F.: Però fins i tot en aquesta hipotètica situació Crimea

sembla que ja està perduda per Ucraïna. En quines cir-

16 | Entrevista Entrevista | 17


32 Recerca

zis; per a molta gent que recorda aquella guerra és difícil

veure el seu país reduït no sols a potència regional sinó

humiliat. N’hi ha que també pensen que no va ser just no

reconèixer el mèrit que durant la perestroika, amb Gorbat-

xov, els russos trobessin la seva pròpia via per alliberar-se

d’un règim totalitari; no ho van fer els japonesos ni els

alemanys. Aquest país que buscava un futur democràtic

i retrobar-se amb el món de fora, començant per Europa,

va trobar injust que fos marginat i que no fos convidat

a formar part de la família europea, foragitat de la casa

comuna europea proposada per Gorbatxov. Aquesta frus-

tració és ben present en la societat russa actual i ha pro-

vocat un sentiment de revenja, una posició contra els que

intenten reduir, minimitzar, l’estatus de Rússia.

P. F.: Liderar aquesta Rússia que fa front als qui la volen mi-

nimitzar és el motiu pel qual Putin té tant de suport po-

pular malgrat la persecució de la premsa, les ONG, els

opositors, els gais i tothom que pugui fer-li ombra?

A. G.: No només ha passat a Rússia, hi ha molts casos en què

l’exaltació o la reconstrucció nacional serveix per com-

pensar els problemes interns. Cal tenir present també que

els anys del postcomunisme a Rússia van ser molt difícils.

La societat soviètica va quedar molt decebuda del model

occidental. Hi ha un acudit que diu que tota la propa-

ganda soviètica sobre les virtuts del comunisme era falsa,

però que tot el que deia contra el capitalisme va resultar

ser veritat. Aquesta decepció provoca que es busqui un

règim paternalista. A més, el mandat de Putin coincideix

amb una època de prosperitat econòmica, amb un creixe-

ment del 6 o 7 per cent, i la gent té la sensació que l’esta-

bilitat política i econòmica torna. Per això sembla dispo-

sada a oblidar-se, de moment, de les llibertats polítiques.

I, efectivament, Putin en treu profit per establir un règim

que destrueix tota alternativa. Però això també canvia:

la seva reelecció per a un tercer mandat va provocar una

cosa que no era present a la societat russa durant els úl-

tims anys. Va ser una revolució de dignitat de la nova

classe mitjana; Rússia comença a reconstruir la seva cul-

tura democràtica, gràcies a l’aparició de la classe mitjana.

P. F.: Actualment a Rússia hi ha una alternativa a Putin?

A. G.: Ara mateix, i especialment després de la crisi d’Ucra-

ïna, realment no. Putin capitalitza aquest ressorgiment

cumstàncies Moscou podria tornar enrere i acceptar

aquesta nova Ucraïna amb un poder pactat per Rússia i

la UE?

A. G.: No, no hi ha cap possibilitat de tornar enrere pel que

fa a Crimea. Però no hem de mirar el passat, sinó el futur.

I hauríem d’intentar reconstruir alguna mena de relació

de confiança i anar cap a una reintegració entre Ucraïna

i Rússia –que seria natural per a tots dos estats– i, de fet,

per què no una mena de reassociació entre Ucraïna, Rús-

sia i la UE que faria menys dramàtica aquesta separació

de Crimea d’Ucraïna?

P. F.: Aquesta solució significaria per a la UE reconèixer a

Rússia una influència que no tenia a l’escena mundial

i que ha demostrat a Ucraïna i a Síria. Està recuperant

Rússia un cert estatus de superpotència?

A. G.: Superpotència no és la paraula adequada. Jo diria que

Rússia intenta recuperar l’estatus de potència inevitable.

Després de l’esfondrament de l’URSS, Occident es va por-

tar com si Rússia també hagués desaparegut del món. I

va pensar que podia actuar unilateralment, ignorant els

interessos i les reaccions del costat rus. Això va ser pos-

sible durant la transició russa, a causa de la crisi interna

del país, però ara Rússia ha sortit de la crisi, torna a ser

present a l’escena mundial i exigeix el seu dret a dir-hi la

seva. S’està convertint en un estat amb capacitat, com di-

rien en francès, de nuisance (molèstia), que pot bloquejar

projectes unilaterals d’Occident.

P. F.: En quins casos Rússia s’ha sentit marginada a l’escena

mundial?

A. G.: El cas de Iugoslàvia va ser molt dolorós per a Rússia,

no només perquè se sentia molt a prop dels serbis, sinó

perquè va ser la veritable manifestació de no respectar els

seus interessos a Europa; o a Líbia, on Occident va actu-

ar unilateralment, superant el mandat de l’ONU, atorgat

amb l’acord de Rússia, per cert. A Síria, en canvi, Rússia

hi ha tingut un paper molt positiu, ja que ha evitat una

altra intervenció militar unilateral occidental: Moscou

s’ha convertit en una de les parts en la recerca d’una

solució. És important implicar-hi Rússia en comptes de

deixar-la fora. El fet que tots junts, de manera col·lectiva,

hem aconseguit l’acord per destruir l’arsenal químic de

Síria és molt valuós, cosa que confirma que Occident i

Rússia poden arribar a compromisos, i quan no trobem

aquest llenguatge comú estem davant un conflicte de

conseqüències impredictibles.

P. F.: Però, en el cas de Síria, no dóna Rússia suport al règim

d’Al-Assad en defensa dels seus interessos militars i estra-

tègics, sense que sembli que li importin gaire els més de

100.000 morts de la guerra civil?

A. G.: No ho crec. En primer lloc, el cas de Síria és molt més

complicat que el de Líbia, on només hi havia el règim

dictatorial enfrontat a la resta de la societat; a Síria, en

canvi, hi ha un conflicte intern que enfronta diverses

comunitats: sunnites, xiïtes, cristians, kurds. Per tant, en

el cas sirià cal buscar un equilibri intern. Substituir Al-

Assad per una oposició representada alhora per moderats

i extremistes no és la solució. A més, cal no oblidar els in-

teressos de l’Aràbia Saudita, per un costat, i de l’Iran, per

l’altre. O sigui, no hi ha solucions simples; només donar

armes o ajudar l’oposició no aturarà el conflicte. Que els

acords de Ginebra I i II, amb participació de Rússia, aple-

guessin les diferents fraccions de la societat siriana, va

ser un pas en la direcció positiva. D’altra banda, no crec

que els russos defensin la seva posició estratègica a Síria:

la base de Tartus és purament simbòlica; i Al-Assad en

molts casos era més aviat el client d’Occident, després

dels russos, des del punt de vista polític i de la venda

d’armes... En conclusió, l’interès polític bàsic de Rússia

és confirmar el seu estatus de país que s’ha de tenir en

compte, que no pot ser ignorat, i que és una entitat ine-

vitable, ineludible.

P. F.: Un sondeig del centre Levada diu que el 83 per cent

dels russos de més de 55 anys senten nostàlgia de l’època

soviètica. Aquesta necessitat de ser una potència “inelu-

dible” és una mostra que a Rússia hi ha nostàlgia d’aque-

lla època?

A. G.: Les generacions més grans tenen les seves raons, però

no senten nostàlgia del règim estalinista totalitari, sinó

d’altres coses. Primer, de l’orgull i la dignitat nacionals:

l’URSS va ser qui va assegurar la victòria damunt els na-

“Rússia intenta recuperar l’estatus de potèn-cia inevitable. Després de l’esfondrament de l’URSS, Occident es va portar com si Rússia també hagués desaparegut del món”

“L’URSS va ser qui va assegurar la victòria da-munt els nazis; per a molta gent que recorda aquella guerra és difícil veure el seu país reduït no sols a potència regional sinó humiliat”

“Hi ha un acudit que diu que tota la propa-ganda soviètica sobre les virtuts del comunisme era falsa, però que tot el que deia contra el capitalisme va resultar ser veritat”

18 | Entrevista Entrevista | 19


32 Recerca

nacionalista; l’explota i el provoca. Però no és mèrit seu,

s’ha aprofitat de la maldestra gestió d’Occident a la cri-

si d’Ucraïna. Ha tingut bons reflexos i tindrà per temps

el suport popular, si es donen dues condicions: primer,

si la reincorporació al país de parts de la població russa

d’Ucraïna es fa sense vessament de sang i, segon, si la

situació econòmica de Rússia no pateix per l’ampliació

del territori rus ni per les sancions d’Occident.

P. F.: Com valora l’actitud del president dels Estats Units res-

pecte a Rússia? Creu que s’ha fet un reset, com va dir?

A. G.: Obama és el reflex del rebuig de la societat america-

na a les polítiques de George Bush. Deu la seva elecció

en part al fracàs de la política unilateral, neocon, de

Bush; Putin, en canvi, representa l’evolució oposada;

al començament, estava obert a cooperar amb els EUA,

fins i tot amb Bush després de l’11-S, i amb Europa, però

de seguida va descobrir que les seves propostes de co-

operar no s’acceptaven, sinó al contrari: se sentia ame-

naçat per l’ampliació de l’OTAN, per la instal·lació de

bases de míssils a Europa de l’Est i per les revolucions de

colors de Geòrgia o Ucraïna. Putin, doncs, que al prin-

cipi veia Occident i els EUA com a potencials socis, va

passar a veure’ls com una amenaça. Segons Putin, Oc-

cident actua d’acord amb els seus criteris quan es trac-

ta de protegir els seus interessos i recorre a la legalitat

internacional i al Consell de Seguretat de l’ONU quan

li interessa; per això Putin creu que l’única manera de

fer-se respectar és, si bé no fer-se témer –ara no està en

condicions de fer-ho, com a la Guerra Freda–, sí bloque-

jar el pas als EUA.

P. F.: Acollir Edward Snowden és una manera de fer-se res-

pectar pels EUA? Per què Putin el protegeix?

A. G.: Snowden va veure que en el món actual, dominat

sobretot pels americans, hi havia pocs llocs on trobar asil

segur. L’únic país que va assumir el preu de deteriorar la

seva relació amb els americans va ser Rússia. A més, du-

rant anys, Occident i els mitjans occidentals van presen-

tar Rússia com a estat totalitari, on no es respectaven els

drets humans ni les llibertats civils... i Putin no va poder

resistir la temptació d’aprofitar el cas Snowden per fer

adonar que no és pas un cas aïllat; la Patriot Act també

representa una minva de les llibertats individuals a Occi-

dent. Putin no va voler deixar passar aquesta oportunitat

d’igualar uns i altres.

P. F.: Aquest 2014 es compleixen 25 anys de la caiguda del

mur. Quin balanç fa del món de la postguerra freda?

A. G.: Venint de Rússia, he de dir que m’entristeix des-

cobrir que la imatge d’Occident com a exemple, com

a horitzó, com a objectiu a imitar, està canviant en la

societat russa. I per això intenta construir un món au-

tosuficient, cosa que beneficia els interessos de l’elit

política, que capitalitza aquesta frustració per mante-

nir-se al poder. Però és una trista constatació, perquè

significa que Occident ha fracassat com a encarnació

de la història universal, com a exemple que podia ser

de desenvolupament de la humanitat. Això evidencia

que perd molt del seu soft power, que era al capdavall

el seu principal capital, molt més eficient que el hard

power, que conserva però que pot ser contraproduent

en aquest nou món.

VINE A LES CONFERÈNCIES INFORMATIVES

· Educació infantil· Educació Primària· traducció i llengües aplicades (anglès)· Psicologia· logopèdia · ciències de l’activitat Física i de l’Esport

dimarts 1 de juliol, a les 19 hc. Císter 34. 08022 Barcelona93 253 30 [email protected]

Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna

· Periodisme· cinema i televisió· Publicitat i relacions Públiques · relacions internacionals

dijous 3 de juliol, a les 19 hPlaça Joan Coromines s/n. 08001 Barcelona93 253 31 32 | 93 253 31 [email protected]

Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna

dissabte 28 de juny, a les 10.30 h

· infermeria · Fisioteràpia· nutrició Humana i dietètica· Farmàcia

c. Padilla 326. 08025 Barcelona93 253 32 [email protected]

Facultat de Ciències de la SalutBlanquerna

20 | Entrevista


32 Recerca

22 | Conversa Conversa | 23

l pas per la universitat implica, a més a més del procés de formació superior, una projecció

del que serà la futura vida professional. Dels nervis inicials al començament de la carrera

es passa a les expectatives de trobar feina i d’encaixar en la professió que s’ha escollit. Tres

exestudiants de les facultats de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport, de la de Salut, i de

la de Comunicació i Relacions Internacionals de Blanquerna-URL expliquen la seva experiència i

conversen sobre el món professional. Georgina Palma és cofundadora de Socialite Agency, una agèn-

cia que es dedica al màrqueting en línia, el disseny i les xarxes socials. Anna Martín treballa com a

llevadora al University College London Hospital, un dels més grans de Londres. I Joan Bermúdez va

fundar, amb un altre soci, l’empresa Delivering Happiness, una consultora que ajuda altres empre-

ses a millorar el rendiment laboral a partir de la felicitat dels seus treballadors.

E

De la facultat al món professional

CONVERSA

Tres alumni de Blanquerna-URL conversen al voltant de la seva professió i sobre com veuen el futur

Fotografies: Robert Ramos

La Revista de Blanquerna: Poden explicar breument el seu

recorregut professional?

Georgina Palma: Jo vaig estudiar Publicitat i Relacions

Públiques i just acabar la carrera vaig rebre una beca

per anar a estudiar anglès a Londres, on vaig viure

quatre anys. Des del segon any ja tenia decidit que

volia tornar i ho vaig fer així que vaig trobar una fei-

na. Després de 2 anys, i després de 3 feines, he decidit

muntar el meu negoci. Amb un altre soci hem creat

una empresa de màrqueting en línia i estem especialit-

zats en xarxes socials.

Joan Bermúdez: Jo vaig estudiar Psicologia. En l’empresa

on estava de pràctiques vaig conèixer un noi apassio-

nat per una empresa dels Estats Units. Tant, que hi va

anar un any a treballar i al tornar em va dir: “Això ho

hem d’exportar a tot el món”. Així que juntament amb

uns altres socis vam decidir exportar el model d’EUA

i crear Delivering Happiness a Espanya. Som una con-

sultoria que portem la felicitat com a prioritat estra-

tègica a les empreses. Si el treballador és feliç rendeix

molt més i representa menys despeses per a l’empresa.

Nosaltres volem insistir en tot això, no posant màqui-

nes de videojocs o taules de ping-pong, sinó a partir

de la ciència de la felicitat. Per fer-ho, comptem amb

els millors especialistes en la matèria a nivell mundial

com Shawn Achor o Nic Marks, entre d’altres.

Anna Martín: Jo vaig estudiar Infermeria, primer la diplo-

matura i després el grau. Vaig trobar feina de seguida

aquí com a infermera en una unitat de cures intensives

i ara treballo com a llevadora a Londres; vaig fer l’espe-

cialitat allà i fa dos anys que treballo a la unitat de parts

d’alt risc i també faig parts a casa, que allà forma part del

sistema sanitari.

LRB: Com va ser el seu pas de la facultat al món laboral?

Els van ser útils, el seminari, les pràctiques?

G.P.: En el meu cas va ser molt casual perquè em van donar

una beca i vaig dir “doncs marxo a Londres”. I m’hi vaig

quedar. No tenia pensat anar-hi. Anava fent pràctiques

aquí però necessitava algun tipus d’experiència o alguna

altra sortida, sobretot a l’estranger, per intentar tornar

amb alguna cosa més a oferir. El seminari està bé perquè

vaig tenir un professor que aleshores també treballava i

t’explicava coses reals, era tot molt pràctic, molt de dia a

dia, del que ell feia de l’agència, també com s’estructura-

va, com treballava. Després, la situació que ens toca viure

és la de la crisi...

J.B.: Els seminaris i les pràctiques ajuden molt. Jo vaig co-

mençar realitzant tasques de màrqueting en una empresa

de formació comercial i desenvolupament de Recursos

Humans. I a partir d’aquí vaig començar a anar a congres-

sos i a aprendre com fer un pla de màrqueting, temes on

line, com calcular el retorn de la inversió... I a poc a poc

van començar a necessitar un perfil júnior... així que hi

vaig començar a col·laborar. La veritat és que tot va anar

bastant fluid. De vegades passa que les coses es van aline-

ant i has d’estar obert a tot.

A.M.: Vaig acabar infermeria i el ventall d’opcions laborals

era molt ampli i divers. Jo sempre havia volgut ser lle-

vadora, sabia que em volia formar al Regne Unit perquè

la pràctica de les llevadores d’allà és completament dife-

rent, i aleshores vaig començar a fer el meu camí. Quan

vaig acabar la carrera, l’endemà tenia feina en un hospi-

tal, a la unitat de cures intensives i després fent recerca

al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona. Un any més

tard, em vaig traslladar. Personalment, les pràctiques a la

carrera em van servir perquè es basaven en l’aprenentat-

ge d’habilitats i coneixements d’infermeria a través de

la pràctica en el món real. Per altra banda, vaig trobar

el seminari molt positiu com a formació personal i guia

professional, també aprens a treballar i créixer en equip.

D’esquerra a dreta, Anna Martín, Joan Bermúdez i Georgina Palma


32 Recerca

provar-ho. Tenen la idea que no cal ni que ho busquin

perquè tot està malament.

G.P.: L’ambient de desànim fa molt mal... Jo crec que desmo-

tiva moltíssim.

LRB: Dos de vostès van decidir muntar una empresa. Com

veuen el futur?

J.B.: Jo no he marxat a l’estranger i, de fet, amb l’empresa

hem fet una aposta de futur pel país... Ara bé, ens hem

posat una data i, si a partir de la data el negoci no s’enlai-

ra, marxarem. Ara els clients vénen sobretot de l’Amèrica

Llatina i estem fent algunes coses per Rússia i la Xina, a

Espanya costa arrencar. A l’estranger, als caps tu els fas

una proposta i entenen que si allò és per millorar l’em-

presa estan oberts a escoltar-te, els pots ajudar que la seva

empresa vagi millor. En canvi aquí a Espanya hi ha mil

filtres i mil barreres.

G.P.: Mirant una mica més cap al futur veig que el món del

màrqueting evoluciona i el que busca més l’empresa és el

servei, sense grans agències que els cobren molts diners,

són molt lentes i no s’ajusten al que necessiten. Però en

canvi valoren que algú els pugui donar aquest servei a un

preu raonable. I aleshores en aquest àmbit sí que veig que

hi ha cada vegada més oportunitats; sobretot ens ho de-

manen petites empreses per a les quals fins ara la publici-

J.B.: Vaig tenir la sort de coincidir amb en Carlos Piera, el

company que va decidir portar Delivering Happiness a

Espanya.

LRB: L’actitud és fonamental?

G.P.: A mi m’ha ajudat molt sortir fora per adonar-me’n, per-

què des de fora es veu tot molt diferent. Aquí la gent viu

en un núvol, hi ha un pessimisme acumulat que des de

fora no es veu tant. A Londres hi ha més empenta, hi ha

més oportunitats... La comoditat que té molta gent a Es-

panya no la té tant la gent a fora.

A.M.: Totalment d’acord, la il·lusió i l’actitud són bàsiques

a l’hora d’afrontar la sortida al món laboral. Quan tots

acabem una carrera universitària, tenim el mateix títol. El

que ens diferencia és l’actitud que adoptem.

LRB: Pensen que la motivació, l’actitud, es valoren?

G.P.: Per la meva experiència crec que la valoren més a fora,

perquè aquí de vegades t’esforces i no et veus recompensat.

A.M.: Sí que és veritat que a Londres valoren i promouen

molt la motivació dels professionals. A l’hospital on

treballo a Londres, quan al principi em felicitaven per

la feina que havia fet, em sentia incòmoda perquè cul-

turalment no estem acostumats que et diguin “felici-

tats, ho has fet molt bé” cada dia. Però, vulguis o no,

al final en fas un hàbit i treballes molt millor, amb més

motivació.

J.B.: Segur que sí! El que passa és que molts cops no ho tenim

en compte. A vegades sembla que la gent pensi que hem

de tenir feina perquè és un dret, oblidant-se que per trobar

feina t’ho has de treballar, no la trobaràs assegut al sofà de

casa. D’altra banda, falten facilitats polítiques per ajudar

la gent a emprendre. Se’n parla molt, però l’administració

no fa més que posar pals a les rodes.

A.M.: Jo em trobo molta gent de la meva mateixa edat que

està desmotivada, als 20 o 30 anys. I desisteixen abans de

Georgina Palma “Marxar a Londres em va aportar molt valor afegit: a nivell personal, acadèmic, professional, i és una experiència que recomano a tothom que acabi la carrera, un any o els que sigui...”

Anna Martín “A l’hospital, quan al principi em felicita-ven per la feina que havia fet, em sentia incòmoda perquè culturalment aquí no hi estem acostumats”

Joan Bermúdez “Falten facilitats polítiques per ajudar la gent a emprendre. Se’n parla molt, però l’administració no fa més que posar pals a les rodes”

LRB: Alguns de vostès van acabar els estudis en plena crisi...

G.P.: Jo el pànic en acabar la carrera no el vaig notar, el vaig

notar en voler tornar i aleshores sí que estàvem en plena

crisi. Per decidir tornar ho valores tot, a nivell personal

i professional. A Londres jo podia progressar més fàcil-

ment, hi havia molta més feina, no hi ha precarietat labo-

ral. Allà un graduat acaba tenint feina i un sou de 20.000

lliures, aquí no. Et preguntes: em compensa, no em com-

pensa?... I al final és una decisió que has de prendre. Però

marxar em va aportar molt valor afegit: a nivell personal,

acadèmic, professional, i és una experiència que recoma-

no a tothom que acabi la carrera, un any o els que sigui...

Perquè a nivell personal m’ha aportat moltíssim.

A.M.: Quan jo vaig acabar, la situació laboral a Barcelona era

millor que l’actual tot i que la crisi ja començava a pal-

par-se. Però jo no ho vaig veure difícil, tenia molt clar el

que volia fer. Sempre m’ha agradat tant que s’ha convertit

en una de les meves passions. Aleshores no tenia límits,

sabia on volia arribar. En el moment de traslladar-me a

Londres la crisi ja havia arribat a Europa, així que vaig

enviar currículums a diferents hospitals i em vaig preparar

molt bé les entrevistes perquè el meu anglès no era gaire

bo. En un principi ho veia un canvi complex: aprendre un

nou idioma, adaptar-te a un nou sistema sanitari i a una

nova cultura, però una vegada ja vaig començar a treballar

tot es va fer més fàcil.

tat era com una cosa inabastable. Amb les xarxes socials

i el màrqueting on line tot és una mica més assequible i

s’està obrint una mica més el mercat.

LRB: Quin paper juga el fet que vostès coneguin molt bé les

noves tecnologies, les xarxes socials?

G.P.: En l’àmbit professional, les noves tecnologies ajuden

molt: el networking, el fet de conèixer gent a través de la

xarxa... Linkedin a Espanya és molt desconegut, jo he

aconseguit entrevistes a través de Linkedin i en canvi els

meus amics ho deixen de banda... No ho exploten prou. I

té un gran potencial.

J.B.: Sí, hi estic d’acord. En el nostre cas, també hem tancat

visites a través de Linkedin. Dius “vull parlar amb el di-

rector de màrqueting de l’empresa X, a veure quins amics

tinc en comú...” i hi contactes!

A.M.: La forma que jo vaig trobar d’enviar currículums aquí

va ser anant directament als hospitals. Però, una vegada

a Londres, el sistema va ser completament diferent, era

tot per Internet, des del sistema nacional de salut, que

també funciona per Internet... Allà anaven com un pas

al davant. Aquí ara passa el mateix, però quatre anys més

tard. Ara es poden fer totes les sol·licituds per la borsa de

treball a través de la xarxa. I també les entrevistes amb

empreses privades, que a nivell de les llevadores ara és



32 Recerca

el que es fomenta, perquè la Sanitat Pública no ofereix els

mateixos serveis com ara l’atenció al part a casa, i la for-

ma de donar-te a conèixer és a través de la xarxa i el

màrqueting.

LRB: Els professionals del seu àmbit que han conegut a Lon-

dres estan millor preparats?

G.P.: No! Aquí sortim molt millor preparats que ells. En el

meu àmbit tenia gent que havia estudiat història, psico-

logia... de tot una mica. Però sí que és veritat que el que

és una llicenciatura aquí per ells és com si fos un màster.

Aquí és molt més complet i són més anys. Jo treballava

amb un noi que havia fet cinema, havia fet dos anys i era

una carrera.

A.M.: Jo em vaig adonar que com a infermeres nosaltres tenim

moltes més competències. A Anglaterra, els estudiants sur-

ten molt verds en acabar la carrera i quan comencen a tre-

ballar comencen de nou a estudiar i ho fan constantment

fins al moment de la jubilació. Al principi pensava: “És que

no pot ser que no sàpiguen fer coses tan bàsiques.” Ara

penso que nosaltres, aquí, si no espavilem, ens quedarem

desactualitzats. Som molt bons en acabar la carrera però si

no ens reciclem perquè no ens ho promouen, els anys pas-

sen i tu segueixes sent competent com ho eres fa 20 anys.

Si jo ara mateix tornés no pararia d’actualitzar-me, perquè

si no et quedes fora de joc. Si el sistema no m’ho afavoreix

hauria d’agafar hores del meu temps per formar-me.

LRB: Recorden el primer dia que van arribar a la Facultat?

Estaven convençuts del que volien fer?

J.B.: Uf, jo pensava fer Biologia; hi estava apuntat i a l’últim

moment vaig decidir anar a Blanquerna a fer Psicologia…

A.M.: A mi em va passar això però amb Química...

J.B.: Jo ho vaig decidir perquè el meu tiet és psicòleg i par-

lant amb ell em va dir: “Tu tens fusta de psicòleg.” I crec

que ho va encertar.

LRB: Era vocació?

J.B.: Mirant enrere m’he adonat que sí, però en aquell mo-

ment no n’era conscient, era molt jove. Amb 17, 18

anys, no ho saps gaire bé...

A.M.: És que ets molt jove quan comences a estudiar a la

universitat.

G.P.: Has de triar una cosa que després et marcarà molt i no

sempre ho tens tan clar. En el meu cas no és vocació, de

les possibilitats que tenia era el que més m’agradava.

A.M.: Jo em considerava molt immadura quan vaig comen-

çar la carrera perquè la vaig començar amb 18 anys i

tampoc tenia les coses clares. Tens un ventall molt am-

pli de les carreres que hi ha i en el meu entorn familiar

tothom tenia una idea del que jo havia de fer. De fet, al

principi, em vaig inscriure a enginyeria química i un dia

estirada a la platja em vaig dir: “No, però si jo no vull ser

enginyera; jo sempre he volgut ser llevadora.” Però és

que era el que volia: des dels 14 anys mirava documen-

tals sobre llevadores i no sé per què però ets molt jove i

escoltes a tothom, fins que en un moment de tranquil-

litat t’escoltes a tu mateix i decideixes.

LRB: Els va marcar, el seu pas per la Facultat?

A.M.: A mi a nivell personal la Facultat em va donar molta

maduresa. El suport va ser molt bo. I a nivell professio-

nal també perquè tu veies la resta d’estudiants d’altres

universitats que feien pràctiques als mateixos hospitals

que nosaltres i hi havia una diferència. I, a l’hora de

trobar una feina, tots els de Blanquerna ens en vam

acabar sortint.

J.B.: Jo el que més vaig agrair és la flexibilitat per entendre

que no tots som iguals a l’hora d’aprendre. S’accepta que

un estudiant aprengui d’una altra manera i en el meu

cas va ser molt important. Si hi havia una guia o unes

normes per fer el treball i jo no m’hi sentia còmode, ho

comentava al professor, en podíem parlar i canviar el sis-

tema. Sempre facilitats.

LRB: Això és l’atenció personalitzada, no?

J.B.: Efectivament. Jo em vaig decantar per la psicologia

organitzacional perquè una professora de Blanquerna

era consultora i ens parlava del seu dia a dia professio-

nal. A la facultat tot era molt accessible i els professors

t’escoltaven. El que et fa diferent és l’aprenentatge, el

valor adquirit, i si et donen responsabilitat i et per-

meten equivocar-te és quan n’aprens més. Personal-

ment, vaig tenir problemes amb el projecte de final de

carrera perque estava embolicat amb les pràctiques, et

despistes, i em van donar el toque i ja ho vaig poder

solucionar.

G.P.: Exacte, no ets un número més, que tant hi fa si hi vas o

no. A Blanquerna, de fet, si no hi vas et diuen: “Escolta,

què passa.” En el meu cas vaig trobar a faltar una mica

més de formació sobre tendències o actualitat del que

passava en aquell moment. Potser passa que en el nostre

camp tot evoluciona massa de pressa i és complicat estar

sempre al dia. Hi ha el contrapunt dels seminaris, que sí

que hi fas més casos pràctics i sí que veus com funcionen

les coses, però sí que falta un “ep, quan surtis la realitat

serà aquesta i quan surtis d’aquí et trobaràs amb això”.

LRB: Què aconsellarien als estudiants que acaben la

carrera?

G.P.: Que es reciclin, que aprofitin les oportunitats de la xarxa.

J.B.: Abans deu aspiraven a un lloc de treball, mentre que ara

són 10.000... T’has de diferenciar, crear la teva pròpia marca.

A.M.: Tenir la ment ben oberta, lluitar pel que es vol i no

posar-se límits.

Joan Bermúdez “El que més vaig agrair és la flexibilitat per entendre que no tots som iguals a l’hora d’aprendre. S’accepta que un estudiant aprengui d’una altra manera i en el meu cas va ser molt important”

Georgina Palma “En l’àmbit professional, les noves tecnologies ajuden molt: el 'networking', el fet de conèixer gent a través de la xarxa... Linkedin a Espanya és molt desconegut, jo he aconseguit entrevistes a través de Linkedin”

Anna Martín “Jo em considerava molt immadura quan vaig començar la carrera perquè la vaig començar amb 18 anys i tampoc tenia les coses clares”



32 Recerca

Envolta’t de professionals de prestigi, posa en pràctica el que aprens i amplia el teu networking

www.blanquerna.url.edu

MàstErs univErsitaris | MàstErs i Postgraus dE títol ProPi | doctorats

Màsters universitaris· Psicologia general sanitària· Psicologia del treball, organitzacions i recursos humans (2a edició)· Psicopedagogia· Psicologia de l’educació (interuniversitari)· Educació especial (5a edició)· Professorat d’educació secundària obligatòria i batxillerat, formació professional i ensenyament

d’idiomes (6a edició)· Innovació pedagògica i lideratge educatiu en el

segle XXI (2a edició)· Ensenyament i aprenentatge de l’anglès a l’educació infantil i a l’educació primària· Pedagogia musical 0-12 (interuniversitari)· Educació física i psicomotricitat· Activitat física, salut i entrenament esportiu (5a edició)· Esport, lleure i canvi social (gestió d’organitzacions

esportives) (5a edició)· Ciències socials del desenvolupament: cultures i desenvolupament a l’Àfrica

(interuniversitari)

Doctorats· Psicologia· Ciències de l’educació i l’esport

TíTols PRoPis DE la URl

Màsters URl· Atenció precoç i família· Adopció i acolliment. Intervenció multidisciplinària (en conveni amb la Universitat Pontifícia Comillas,

Madrid)· Diàleg interreligiós, ecumènic i cultural (en conveni amb l’ISCREB)· Interpretació musical· Llenguatges i contextos en educació infantil· L’Ensenyament en competències

Diploma d’especialització universitària· Psicomotricitat· Intervenció en teràpia psicomotriu· Psicologia i neurociències en l’àmbit hospitalari i sociosanitari· Intervenció logopèdica en trastorns de la veu· Gestió de turisme esportiu (en conveni amb TSI Turisme Sant Ignasi-URL) · Activitat física i salut mental (en col·laboració amb el Parc Sanitari Sant Joan de Déu)· Competències en educació: ensenyament,

programació i avaluació · La pràctica i l’ensenyament de les competències

disciplinàries i transversals· Contextos per a una nova dimensió socioeducativa

i cultural de l’escola infantil· Llenguatges expressius i comunicatius en educació

infantil· Programació, ensenyament i avaluació de competències instrumentals, comunicatives i

transversals· Programació, ensenyament i avaluació de

competències socials, naturals i transversals· Gestió professional immobiliària

Expert universitari· Psicoteràpia cognitiva-conductual-emocional en l’adult· Estratègies de gestió en centres de wellness,

fitness i esportius · Ensenyament i aprenentatge de la llengua oral i

escrita en l’educació infantil i primària· Teràpia cognitiva· Psicologia coaching· Atenció a Persones amb Discapacitat Intel·lectual i

del Desenvolupament· Direcció de centres escolars, escola de directius (en conveni amb Fundació Escola Cristiana) · Tutoria escolar, escola de tutors (en conveni amb Fundació Escola Cristiana) · Escola de pastoral educativa (en conveni amb Fundació Escola Cristiana)

c. Císter, 34. 08022 BarcelonaTel. 93 253 30 [email protected]

Facultat de psicologia, ciències de l’educació i de l’esport Facultat de Comunicaciói relacions internacionalsMàsters universitaris· Estratègia i creativitat publicitàries· Ficció en cinema i televisió. Producció, guió i realització· Periodisme avançat. Reporterisme. Blanquerna-Grupo Godó· Comunicació política i social· Producció i comunicació cultural· Direcció d’art en publicitat

Doctorat· Comunicació


Màsters URl· Comunicació corporativa integral - INFORPRESS· Comunicació de moda· MA Strategic management in global communication· Protocol, relacions institucionals i gestió estratègica dels esdeveniments· Film scoring. Composició musical per a la imatge. Cinema i televisió· Comunicació esportiva: periodisme esportiu i gestió de la comunicació · Comunicació turística· Blanquerna-Sónar en comunicació avançada per a indústries creatives

Diplomes d’especialització universitària· Postproducció audiovisual· Personal Branding. Estratègies de comunicació per a la gestió de la marca personal - Semipresencial· Comunicació digital· Comunicació institucional i religió a l’era digital· Fotografia digital· Comunicació en salut (Healthcare & Wellness

Comunication)· Creació i gestió marca-ciutat (City Branding)· Guió i realització de programes d’humor per a ràdio i televisió. Blanquerna-Minoria Absoluta

Pl. Joan Coromines, s/n. 08001 BarcelonaTel. 93 253 31 [email protected]

Màsters universitaris· Recerca i innovació en cures infermeres (UAB, UPF i URL, coordinat per la UAB)

Doctorat· Ciències de l’educació i l’esport (amb la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna i la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés)


Màsters URl· Atenció al malalt en situació de risc vital· Infermeria pediàtrica· Fisioteràpia pediàtrica i neurològica· Desenvolupament, cooperació i acció

comunitària (en col·laboració amb la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés)

Diplomes d’especialització universitària· Fisioteràpia pediàtrica· Fisioteràpia neurològica

Expert universitari· Cures d’infermeria extracorpòries i

hemodinàmiques · Infermeria pediàtrica en l’atenció primària· Infermeria pediàtrica en el medi hospitalari· Infermeria penitenciària· Infermeria d’urgències i emergències · Infermeria de cures intensives· Teràpies miofascials· Nutrició i esport

c. Padilla, 326-332. 08025 BarcelonaTel. 93 253 31 [email protected]

Facultat de Ciències de la Salut


32 Recerca

Blanquerna impartirà el curs vinent

dues noves titulacions: el Grau en Far-

màcia i el Grau en Traducció i Llengües

Aplicades (anglès). El grau en Farmàcia

s’impartirà a la Facultat de Ciències de

la Salut conjuntament amb l’IQS. L’ob-

jectiu és sumar l’expertesa de l’Institut

Químic de Sarrià en l’àmbit de les ci-

ències i el de la Facultat de Ciències de

la Salut Blanquerna en la formació de

professionals que tenen cura de la salut

de les persones per oferir una titulació

amb una clara orientació humanisti-

cocientífica. S’ofereixen 4 mencions o

especialitats en Alimentació i Nutrició;

Farmàcia Assistencial; Disseny i Pro-

ducció de Fàrmacs; i Gestió i Màrque-

ting Farmacèutic.

El Grau en Traducció i Llengües

Aplicades (anglès) s’impartirà a la Facul-

tat de Psicologia, Ciències de l’Educació

i de l’Esport Blanquerna-URL i tindrà

dues mencions: Ensenyament de Llen-

gües i Mediació Intercultural. El degà

de la Facultat, Dr. Josep Gallifa, explica

que “de fet Blanquerna ja va ser pione-

ra en la introducció de l’anglès en els

plans d’estudi del 1970” i amb aquest

nou grau l’objectiu “és formar profes-

sionals que tinguin un alt domini de

llengües, especialment de l’anglès”.

Blanquerna impartirà els graus en Farmàcia i Traducció i Llengües Aplicades (Anglès)

Notícies

El passat 26 d’abril, pro-

fessors i estudiants de

Blanquerna Salut van

participar com a vo-

luntaris en la 4a edició

de la Intermón Oxfam

Trailwalker, una marxa

per equips per lluitar

contra la pobresa. La Fa-

cultat de Ciències de la

Salut Blanquerna-URL

va ser la responsable del

servei de Fisioteràpia, amb el patroci-

ni d’Indiba, d’Inverse i de QNT, en el

punt de control de Girona capital (al

km 55 de la marxa). Aquest servei en

el qual van col·laborar 35 estudiants

de 3r i 4t del grau en Fisioteràpia,

amb la supervisió de 5 professors i

sota la coordinació del fisioterapeuta

i professor de la Facultat Salvi Del-

muns, va atendre nombrosos partici-

pants durant la cursa.

D’altra banda, 5 professors i 25

estudiants del grau en Infermeria i 5

del de Nutrició van donar cobertu-

ra al servei d’Infermeria i Nutrició,

coordinat per les professores Míri-

am Rodríguez i Marta Anguera (de

la Facultat de Ciències de la Salut

Blanquerna-URL). Aquest servei, pa-

trocinat per Papelmatic, Cristalmina

i QNT, va atendre els participants de

la marxa en el seu pas per Cassà de

la Selva.

Pel que fa a la recaptació dels

equips de Blanquerna que van par-

ticipar en aquesta marxa solidària,

l’equip format per professors del

grau en Logopèdia es va situar en el

top del rànquing de recaptació de do-

natius, amb una aportació de 9.046

euros d’un total de 700.000 que In-

termón Oxfam destinarà a projectes

de cooperació. També van assolir el

repte econòmic la resta d’equips de

Blanquerna que han participat en la

Trailwalker: Blanquerna Kamina Sa-

lut, Blanquerna Comunicació i Blan-

querna Camina 2014.

Més de 70 voluntaris de Blanquerna-URL atenen el servei d’Infermeria, Fisioteràpia i Nutrició en la Trailwalker 2014

El dissabte 14 de juny, el periodista i

analista polític Lluís Foix serà el padrí

de la 17a promoció dels estudiants de

la Facultat de Comunicació i Relacions

Internacionals en l’acte que tindrà lloc

al Gran Teatre del Liceu. El mateix dis-

sabte a l’Auditori de Barcelona tindran

lloc els actes de graduació de la Facultat

de Psicologia, Ciències de l’Educació i

de l’Esport. A les 11.30 h, el periodista i

escriptor Carles Capdevila apadrinarà la

promoció 2014 de mestres i a la tarda,

a les 18h, l’advocat i dirigent esportiu i

cultural Romà Cuyàs serà el padrí de la

20a promoció de Psicologia i de la 12a

promoció de Ciències de l’Activitat Físi-

ca i de l’Esport.

Finalment, el divendres 20 de juny

a les 19 h el Palau de la Música Cata-

lana acollirà l’acte de la Facultat de la

Salut. El Dr. Bonaventura Clotet i Sala,

director de l’Institut de Recerca de la

Sida IrsiCaixa, serà el padrí de la 19a

promoció de titulats en Infermeria i Fi-

sioteràpia i de la 9a promoció de titulats

en Nutrició Humana i Dietètica.

Lluís Foix, Carles Capdevila, Romà Cuyàs i Bonaventura Clotet, padrins de la promoció 2014 de Blanquerna-URL

La Facultat de Comunicació i Relacions

Internacionals Blanquerna-URL organit-

za, del 30 de juny a l’11 de juliol, el Bar-

celona Media & Culture International

Summer Program. Aquest projecte va di-

rigit als estudiants estrangers que visitin

Barcelona i vulguin conèixer la indústria

de la cultura i els mitjans de comunicació

a l’Estat, en un ambient internacional. El

programa, que s’impartirà en castellà i en

anglès, se centrarà en deu àmbits clau en

el món de la comunicació cultural: esport,

gastronomia, arts plàstiques, música,

moda, cinema, mitjans, editorial, tecnolo-

gia i diplomàcia cultural. Podeu consultar

el programa al web de Blanquerna.

Des del 4 de febrer i fins al 7 de juliol,

les facultats Blanquerna-Universitat Ra-

mon Llull mantenen obert el període de

sol·licitud de plaça per al curs 2014-2015

en les titulacions de grau que ofereixen:

Educació Infantil, Educació Primària,

Psicologia, Logopèdia, Ciències de l’Ac-

tivitat Física i de l’Esport, Traducció i

Llengües Aplicades (anglès), Infermeria,

Fisioteràpia, Nutrició Humana i Dietèti-

ca, Farmàcia, Periodisme, Cinema i Te-

levisió, Publicitat i Relacions Públiques i

Relacions Internacionals.

La Facultat de Comunicació organitza la Barcelona Media & Culture International Summer Program

Oberta la preinscripció de graus fins al dia 7 de juliol

Des del 26 de maig fins al 25 de juny

es pot fer la inscripció als cursos que

ofereix l’Escola d’Estiu Blanquerna,

que organitza la Facultat de Psicolo-

gia, Ciències de l’Educació i de l’Es-

port Blanquerna-URL amb el suport

del Departament d’Ensenyament.

Aquesta edició, que tindrà lloc del 30

de juny al 4 de juliol, ofereix 46 cur-

sos de les diferents etapes educatives

(educació infantil, 12 cursos; educació

primària, 12 cursos; educació primària

i secundària, 17 cursos; educació espe-

cial, 2 cursos, i la salut del docent, 3

cursos). Al migdia s’han organitzat

activitats culturals obertes a tothom.

L’Escola d’Estiu Blanquerna 2014 per a mestres ofereix en aquesta edició 46 cursos

El periodista Marc Marginedas, que

va estar sis mesos segrestat a Síria, i

l’equip del programa de televisió El

Intermedio, conduït pel Gran Wyo-

ming, van rebre els Premis Blanquer-

na de Comunicació que atorga cada

any la Facultat de Comunicació i Re-

lacions Internacionals Blanquerna-

URL.

El director d’El Periódico de Cata-

lunya, Enric Hernández, va recollir

el Premi Extraordinari Blanquerna

de Comunicació 2014, en nom de

Marc Marginedas. El premi se li va

atorgar “per la seva valentia i dedica-

ció, que el converteixen en un sòlid

referent del periodisme compromès

amb la realitat i en representant del

col·lectiu de periodistes en zones de

conflicte que informen posant en pe-

rills les seves vides”.

Per la seva banda, el director d’El

Intermedio, el Gran Wyoming, no

va poder estar present a l’acte i va

enviar un vídeo on mostrava el seu

agraïment per un premi atorgat “per

transmetre una visió crítica de la re-

alitat basada en la defensa dels va-

lors democràtics i comunicada amb

humor i ironia, dins d’un format de

programa innovador que barreja te-

màtiques i seccions aconseguint in-

formar entretenint”.

Comunicar l’invisible

La Facultat organitza, des de l’any

1994, les Jornades de Comunicació

Blanquerna, amb l’objectiu d’acostar

els estudiants al món professional a

través de conferències, taules rodo-

nes i debats en els quals intervenen

personalitats del món acadèmic, em-

presarial o institucional. Les vinte-

nes Jornades Blanquerna van tenir

lloc els dies 18, 19 i 20 de març, sota

el títol «Comunicar l’invisible: la

visualització en l’era de l’espectacle

mediàtic».

Marc Marginedas i el Gran Wyoming reben els Premis Blanquerna de Comunicació 2014

Enric Hernández director d’‘El Periódico de Catalunya’, i el degà Dr. Josep M. Carbonell

Barcelona Media & Culture International Summer Program

30 | Notícies Notícies | 31


32 Recerca

l 2011 el bateria i cantant de la mítica banda Genesis, Phil Collins, anunciava al món que aban-

donava la música per problemes de salut després de trenta anys de dedicació i de més de 100

milions de còpies de discos venudes. Un d’aquests problemes de salut objectats pel sexagenari

Collins tenia a veure amb la pèrdua d’audició. La pèrdua auditiva en les persones grans o presbiacúsia

es considera el tercer problema crònic més important d’aquest sector de la població juntament amb

el de l’artrosi i la hipertensió. Una pèrdua que, a més, se sap des de fa pocs anys que va indefectible-

ment aparellada a la de la capacitat cognitiva i que condemna els qui la pateixen a un deteriorament

de la seva qualitat de vida així com a un aïllament social important. Ara un grup d’experts format per

logopedes i psicòlegs de Blanquerna-UR investiga la relació existent entre aquestes dues discapacitats

i treballen en la manera de frenar la pèrdua auditiva.

RECERCA

Text: Francesc Viadel Il·lustracions: Esperanza Maestro Babío

E

L’intèrpret d’Another Day In Paradise no és

l’única icona de la música moderna a qui re-

centment hem sentit dir que patia aquesta dis-

capacitat associada a l’envelliment. Sting, Neil

Young, Eric Clapton o Barbra Streisand formen

part també de la llista de celebrities afectades

per la pèrdua auditiva. I no és d’estranyar que

es rabegi en les estrelles del rock atès que es

calcula que els músics professionals solen estar

exposats a una pressió d’entre 80 i 200 decibels

de tres a vuit hores al dia durant els anys que

exerceixen el seu ofici. Formen part, recorda

el doctor Jesús Valero, juntament amb els qui

treballen en àmbits acústicament molt conta-

minats, d’aquells sectors de la població que pa-

tiran precoçment la presbiacúsia. “Al voltant

dels 40 anys”, afirma Valero, “un músic pro-

fessional té la còclea d’una persona de 55 o 60

anys, perquè contínuament està sobreestimu-

lant l’oïda amb sons molt forts que acaben per

deteriorar l’aparell auditiu.”

Històricament, el terme presbiacúsia feia

referència bàsicament a les dificultats per a

la percepció i la comprensió de la parla de-

gudes als problemes auditius de les persones

grans. El canvi qualitatiu es donaria, però,

el 1988 a partir d’un informe elaborat pel

Committee on Hearing, Bioacoustics and Bio-

mechanic (CHABA) pertanyent al National Re-

search Council dels Estats Units segons el qual

les limitacions de la vida diària inicialment

generades per la pèrdua auditiva estaven

molt condicionades per la irrupció de pro-

blemes de tipus cognitiu pròpies també de

l’envelliment. Malgrat la tolerància amb què

es percep socialment aquesta discapacitat les

dades donen a entendre tota una altra cosa.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS)

calcula que la pèrdua d’audició és un dels sis

principals contribuents a la càrrega mundial

de morbiditat juntament amb la malaltia is-

quèmica del cor, la depressió i l’Alzheimer.

Aïllats del món Estudi sobre la pèrdua auditiva i el deteriorament cognitiu en la gent gran

Recerca | 33


32 Recerca

34 | Recerca Recerca | 35

Aquesta mateixa organització estima que el 2025

hi haurà al món 1.200 milions de persones de més

de 60 anys, de les quals 500 milions patiran pres-

biacúsia. La prevalença és variable. Sabem gràcies

a alguns estudis amb dades recollides des de 1970

que a Europa als 70 anys afecta el 30% dels ho-

mes i el 20% de les dones, i el 55% dels homes i el

45% de les dones a partir dels 80 anys. A Espanya,

segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística

(INE), més de 825.000 persones presenten pèrdua

auditiva, de les quals, aproximadament, un 70%

passen dels 65 anys.

Els estudis científics apunten a la pèrdua

d’audició com un dels problemes més impor-

tants pel seu impacte en el benestar físic, emocio-

nal i social de les persones que la pateixen i que

veuen disminuïda la seva qualitat de vida. Una

altra de les conseqüències és la manera en què

afecta les relacions socials, propiciant l’aïllament

de l’individu i fins i tot provocant la depressió o

la manca d’autoestima. “A mesura que ens anem

fent grans i anem perdent capacitat auditiva ens

anem aïllant, no entenem moltes coses, no ens

arriba la informació. Quan estem en grup no ens

assabentem de tota la informació acústica que

ens envolta, tenim tendència a retreure’ns fins

que arriba un moment que acabem vivint aïllats

i això accelera el deteriorament cognitiu”, expli-

ca Valero. Un deteriorament cognitiu consistent

bàsicament en una pèrdua de memòria a més de

l’aparició de problemes en la capacitat del llen-

guatge o del raonament associats a l’envelliment.

En definitiva, les persones afectades de pres-

biacúsia experimenten dificultats per entendre

amb normalitat la parla del seu interlocutor, es-

pecialment en entorns sorollosos. Unes dificul-

tats a les quals hem d’afegir també els processos

d’emmascarament dels sons audibles, mitjançant

els quals un determinat so pot reduir la sonoritat

d’uns altres i pertorbar, d’aquesta manera, la seva

correcta percepció per part de l’oient.

Valero recorda també que “l’audició i la cogni-

ció treballen molt en paral·lel, en el sentit que quan

percebem el so corresponent a una paraula el nos-

tre cervell la busca, diríem, en el diccionari mental,

a fi i efecte d’evocar-ne el significat en el marc del

context comunicatiu on apareix, la relaciona amb

altres termes del mateix camp semàntic, li atorga

una funció gramatical. Aquest és un treball, el d’oir

i associar, que va estretament lligat. Tan bon punt

aquestes paraules ens arriben deteriorades, bé per-

què no les entenem o bé perquè no les percebem

amb claredat, el treball cognitiu s’ha d’incrementar.

Això també acaba per desgastar aspectes cognosci-

tius com ara la memòria, la retenció, etc. Tot plegat

accelera el deteriorament cognitiu”.

Malauradament, es tracta de discapacitats so-

cialment acceptades com a naturals, això és, pròpies

del procés d’envelliment, i, per tant, poc investiga-

des des de l’àmbit de la salut pública. Conèixer em-

píricament la relació existent entre aquestes dues

discapacitats, frenar la pèrdua auditiva i investigar

un aplicatiu TIC que ajudi a entrenar l’oïda, són al-

guns dels principals objectius del Grup de Recerca

DISQUAVI –àmbit comunicatiu– de la Facultat de

Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport Blan-

querna-URL liderat pel doctor Climent Giné. Un

equip de logopedes i psicòlegs d’aquest grup dirigit

pel doctor Jesús Valero ha estudiat en col·laboració

amb el Parc Sociosanitari Pere Virgili la relació entre

les dues discapacitats en un grup ampli de població

de la tercera edat. L’estudi es completarà aquest es-

tiu amb dades obtingudes per la Universidad Na-

cional de Rosario (Argentina). En una segona fase

i en el marc d’un projecte europeu, en què també

intervenen les universitats de Hannover, Autòno-

ma de Barcelona, Varsòvia i Cambridge, així com

diversos centres d’investigació d’Alemanya, el

Regne Unit i Polònia, la investigació avançarà en

l’elaboració i posada en pràctica d’un aplicatiu TIC

amb caràcter rehabilitador.

Com vulgui que sigui, els estudis sobre aques-

ta relació a Espanya són pràcticament inexistents.

Només als Estats Units, el Regne Unit i els països

escandinaus hi ha hagut una certa tradició i un in-

terès per aprofundir en aquesta problemàtica.

En aquest desinterès per la presbiacúsia influei-

xen, segons Valero, diversos factors. “Bàsicament,

“A mesura que ens anem fent grans i anem perdent capacitat auditiva ens anem aïllant, no entenem moltes coses. Tenim tendència a retreure’ns fins que arriba un moment que acabem vivint aïllats i això accelera el deteriorament cognitiu”

entenem aquesta discapacitat”, explica, “com una

cosa natural, pròpia de l’edat. Amb tot, la vellesa i

la seva gestió des d’un punt de vista de la salut, cada

dia esdevindrà una qüestió més important, ja que

a mesura que les noves generacions envelleixen

augmenta la preocupació per fer-ho en unes mi-

llors condicions de qualitat de vida. L’envelliment

va lligat actualment al concepte d’estat del benes-

tar”. D’altra banda, la sordesa va lligada, assegura

el Dr. Valero, a unes problemàtiques específiques.

“D’una banda, el problema de la pèrdua d’audició

no la solem patir de cop. Entre els primers símpto-

mes i la primera visita al metge otorinolaringòleg

per saber si efectivament m’estic quedant sord i

necessitaré una pròtesi auditiva potser passen entre

10 i 12 anys. Així mateix, la utilització d’audiòfons

entranya problemes per a la gent gran. D’una ban-

da, suposa evidenciar una discapacitat. De l’altra,

cal pensar en els audiòfons com en potents ordi-

nadors que permanentment rastregen i fan càlculs

de l’entorn sonor adaptant les prestacions auditives

que ofereixen a l’usuari en funció d’aquests càlculs.

En un concert els audiòfons poden posar en primer

pla la música i en un segon la resta de sorolls, en

una conversa posaran en primer pla el so de la parla

de l’interlocutor i emmascaren el so ambient que

no interessa percebre. Aquesta tecnologia tan sofis-

ticada és molt cara i, ara per ara, a Espanya no hi

ha cobertura social que el faci assequible a moltes

persones grans.”

L’estudi dirigit per Valero i en què participen

els psicòlegs i logopedes Josep Maria Vila-Rovira,

Núria Duaso Calders, Ignasi Ivern Pasqual, la

“La utilització d’audiòfons entranya problemes per a la gent gran. D’una banda, suposa evidenciar una discapacitat. De l’altra, una tecnologia tan sofisticada és molt cara i a Espanya no hi ha cobertura social que els faci assequibles”


32 Recerca

36 | Recerca Recerca | 37

neuropsicòloga Sara Signo de Miguel i la filòloga i

també logopeda Minia Porteiro Fresco, està a hores

d’ara molt avançat.

En una primera fase, en què també va participar

la Universitat Catòlica de València San Vicente Már-

tir a través del doctor i vicedegà de Grau de Logopè-

dia d’aquella facultat, José Francisco Cervera, es van

recollir dades de 135 persones més grans de 65 anys

en col·laboració amb el Parc Sociosanitari Pere Vir-

gili. Bàsicament en aquest moment de la investiga-

ció l’equip es plantejava analitzar les relacions entre

la presbiacúsia i el deteriorament cognitiu lleu en la

població de persones grans; estudiar si en aquesta

població prevalia la pèrdua auditiva de tipus peri-

fèric, el desordre de processament auditiu central o

ambdues a la mateixa vegada; i observar in situ les

repercussions que tant la pèrdua auditiva com del

deteriorament cognitiu lleu tenen en la qualitat de

vida dels pacients en aspectes com l’autonomia, les

relacions socials o el seu estat d’ànim.

Les dades resultants, en aquest moment encara

en fase d’estudi, confirmen per ara, i segons asse-

gura el doctor Valero, la hipòtesi d’una major pro-

babilitat de presentar problemes cognitius lleus en

aquelles persones que tenen presbiacúsia que entre

aquelles persones grans que no tenen problemes

auditius.

A finals de maig, Jesús Valero va viatjar fins a

l’Argentina per unir-se a l’equip de la Universidad

Nacional de Rosario format per la doctora Ana Bal-

domà i les llicenciades en Fonoaudiologia Gabriela

Dotto i Viviana Casaprima. L’objectiu és ampliar

l’estudi empíric iniciat ara fa un any al Pere Virgili

a partir d’una altra mostra d’individus majors de

65 anys. Valero espera eixamplar les evidències em-

píriques obtingudes fins ara amb aquesta segona

recollida i tabulació de dades.

En paral·lel, el mateix equip participa en un

ambiciós projecte de recerca i innovació europeu,

Horizon 2020, pendent encara de la seva aprova-

ció per part de la Comissió Europea. El projecte po-

dríem dir que forma part d’una segona fase d’estudi

relacionada amb la presbiacúsia en què participen

les universitats de Hannover, Autònoma de Barce-

lona, Varsòvia i Cambridge. La investigació es pro-

posa construir un aplicatiu vinculat a les TIC i amb

caràcter rehabilitador.

“Treballem”, explica Valero, “en la preparació

d’un aplicatiu que serveixi per fer entrenament

“Les dades confirmen per ara la hipòtesi d’una major probabilitat de presentar problemes cognitius lleus en aquelles persones que tenen presbiacúsia que entre aquelles persones grans que no tenen problemes auditius”

cognitiu i auditiu a la vegada. No hi ha grans

avenços en aquesta àrea de coneixement. Nor-

malment, s’incideix quasi de forma exclusiva en

l’aspecte de l’audició. La nostra idea, però, és que

cognició i audició van juntes. L’aplicatiu resultant

haurà d’anar, doncs, en aquesta direcció. Fet i fet,

les noves tecnologies et permeten preparar activi-

tats en què es puguin graduar sons, percebre sorolls

de fons que emmascarin el so principal, modificar

les veus, introduir parla degradada (emular situa-

cions reals)... Et permeten també emprar la imatge,

exercitar la lectura labial, en definitiva, tot un se-

guit d’avantatges en coses abans impossibles amb

els mètodes tradicionals”. Val a dir que si finalment

la Comissió Europea decideix finançar aquest pro-

jecte l’aplicatiu serà d’accés universal i gratuït.

El doctor Valero, en aquest sentit, té clar que

la prioritat de tot el treball investigador hauria de

contribuir a un canvi en la percepció social sobre

la presbiacúsia. Tot plegat, aquesta filosofia és la

que en bona part converteix en pionera aquesta

investigació, el fet que la seva aplicació final en

l’àmbit de la salut i l’envelliment acabi traduint-

se en una millora de la qualitat de vida de la po-

blació en general.

“Habitualment”, explica Valero, “en els Centres

d’Atenció Primària (CAP) no s’ocupen de l’audició

en un sentit preventiu. Creiem que si els nostres

estudis demostren, com sembla que faran, que hi

ha una relació entre el deteriorament auditiu i el

cognitiu, caldria aleshores fer un treball de cons-

cienciació del col·lectiu mèdic. La idea potser seria

incloure en la carta de serveis de l’atenció primària

de la sanitat pública algunes proves molt senzilles.

Poder fer, per exemple, l’screening de la població

a fi de detectar precoçment la pèrdua auditiva i,

quan fos necessari, fer un diagnòstic que permeti

una intervenció al més aviat possible, seria el nos-

tre objectiu”.

El doctor Valero assegura que sempre és millor

prevenir i fer-ho com abans millor: “Amb una in-

tervenció logopèdica precoç que incidís sobre els

problemes d’audició, segurament el deteriorament

cognitiu es podria alentir. Hem de pensar no no-

més amb la gent gran sinó també amb aquelles

persones que treballen en oficis acústicament de

risc com ara els músics, els treballadors de tallers

mecànics, cambrers...” Per tot plegat, la detecció

precoç és la millor arma en aquests moments con-

tra la presbiacúsia.

“Amb una intervenció logopèdica precoç que incidís sobre els problemes d’audició, segurament el deteriorament cognitiu es podria alentir”


32 Recerca

38 | Llibres Llibres | 39

Carta a un indecís, d’Eduard Voltas

Catalunya viu un dels moments més

importants de la seva història: ha de

decidir si vol o no constituir-se en estat

independent. El professor de la Facultat

de Comunicació i Relacions Internaci-

onals Blanquerna-URL Eduard Voltas

és partidari del sí i en aquest llibre s’adreça obertament

als que dubten, amb arguments per contribuir al de-

bat. Des del punt de vista de l’autor, la independència

no ho resol tot, però “és una gran oportunitat”. “La

independència és només una eina”, en paraules de

l’autor, “una eina que es pot fer servir bé o malament”.

Ara Llibres, 2014.

Isaac Borojovich y la memoria uruguaya de

la Shoá, de David Serrano

El professor de la Facultat de Comu-

nicació i Relacions Internacionals

Blanquerna-URL David Serrano ha tre-

ballat durant anys en aquest projecte

que reconstrueix la vida i la memòria

d’Isaac Borojovich, d’origen polonès, supervivent de

tres guetos i sis camps de concentració que es va exi-

liar a l’Uruguai. Serrano fa una anàlisi de la memòria

de la xoà en el conjunt del país sud-americà. Edicio-

nes Trilce, Uruguai, 2013.

Aloma, núm. 31(2)

L’últim número de la revista Aloma,

que edita la Facultat de Psicologia,

Ciències de l’Educació i de l’Esport

Blanquerna-URL, tracta el tema de

la psicologia de les organitzacions

i ha estat coordinat per la professo-

ra Susana del Cerro. En aquest monogràfic hi han

participat experts de diferents universitats, com ara

la University of Texas, la Universitat Autònoma de

Barcelona, la Universitat Jaume I o la Nottingham

Trent University. Completa el número l’”Espai

obert”, apartat dedicat a articles de diferents autors

sobre temes com ara la història de les companyies

gimnasticoacrobàtiques o una anàlisi sobre els usu-

aris de serveis esportius extraescolars. Podeu consul-

tar la publicació i els articles complets al web de la

revista.

Pregàries per (a) una comunió perduda,

de Francesc Cònsola

En aquest llibre, el professor de la

Facultat de Ciències de la Salut Blan-

querna-URL Francesc Cònsola parla

de l’experiència de la comunió, que té

un lloc primordial en la pregària, per

descobrir un nou significat de l’existència. Es trac-

ta d’un recull de pregàries que ajudin a redescobrir

aquest nou significat que es fonamenta en la imperi-

osa necessitat de restablir una veritable comunió amb

tot allò que envolta i que constitueix els homes: la

natura, els altres i Déu. Editorial Claret, 2014.

Dirección empresarial para publicitarios,

d’Ignasi Ferrer

El professor del Grau en Publicitat de la

Facultat de Comunicació i Relacions In-

ternacionals Blanquerna-URL Ignasi Fer-

rer analitza en aquest llibre l’estructura i

la gestió econòmica de les agències, els

sistemes de retribució, les relacions de l’agència amb els

seus accionistes externs, les estratègies de creixement or-

ganitzacional i la gestió d’equips. Dykinson, 2014.

La vida por la opinión. Novela del asedio

de Madrid, editat per Aníbal Salazar

El professor de la Facultat de Comu-

nicació i Relacions Internacionals

Blanquerna-URL Aníbal Salazar acaba

d’editar el llibre de Valentín de Pedro

La vida por la opinión. Novela del asedio

de Madrid (Renacimiento, 2014). L’obra narra, en el

context de la Guerra Civil espanyola, els successos de

la presa de la capital per part de les tropes franquistes

i la resistència que hi van oposar les milícies populars

amb suport de les Brigades Internacionals i els russos.

Aquesta novel·la va ser escrita entre 1941 i 1942 per

un testimoni que va viure –i va sofrir– els fets en pri-

mera persona: Valentín de Pedro, escriptor i periodista

argentí, establert a Espanya, el qual molt aviat milita

en la CNT i s’adhereix a la causa republicana. Es tracta

d’una obra pràcticament introbable en llibreries d’oca-

sió i en biblioteques. Un document històric que durant

setanta anys ha passat gairebé desapercebut als estudi-

osos de la narrativa sobre la Guerra Civil espanyola.

Capitans d’indústria. Explicats pels seus

fills, de Francesc Canosa

Aquest llibre és el primer volum d’un

projecte del periodista i professor de la

Facultat de Comunicació i Relacions In-

ternacionals Blanquerna-URL Francesc

Canosa, que, a partir d’entrevistes a cin-

quanta empresaris de Catalunya, fa un relat entre pares

i fills al voltant del teixit productiu del país. Aquestes

empreses familiars, va dir el periodista en una entrevista

a La Vanguardia, “són les bigues que sostenen la gran

masia socioeconòmica del país”. Mobil Books, 2014.

Manual de traducció de textos científics de

l’anglès al català, de Carles Riera

En aquest manual, l’escriptor i profes-

sor de la Facultat de Comunicació i

Relacions Internacionals Blanquerna-

URL Carles Riera compara la sintaxi,

l’estil i la terminologia de l’anglès i

del català amb l’objectiu de contribuir a millorar les

traduccions dels textos científics catalans provinents

de l’anglès, sobretot des del punt de vista pràctic. La

sinopsi del llibre diu: “Qualsevol traducció amb cara

i ulls requerirà l’exactitud en relació amb el text de

partença i l’eficàcia comunicativa del text resultant.

El traductor ha de sospesar cada paraula, ha d’ana-

litzar l’estructura de cada frase. Una bona traducció

consisteix a elaborar un text fidel a l’original, però

que faci la impressió d’haver estat escrit directament

en la llengua d’arribada.” Ed. Claret, Barcelona 2014.

Gestión empresarial de la agencia de

publicidad, d’Ignasi Ferrer

El professor de la Facultat de Comuni-

cació i Relacions Internacionals Blan-

querna-URL Ignasi Ferrer, juntament

amb Pablo Medina, analitza des d’una

perspectiva empresarial el funciona-

ment d’una agència de publicitat: l’estructura, l’or-

ganització de departaments, l’explotació financera,

els contractes amb els clients i els esquemes de re-

muneració, entre altres aspectes. Es tracta del primer

llibre de referència a Espanya per a les assignatures

de gestió d’agències de publicitat. Editorial Díaz de

Santos, 2013.

El tant per cent, de Rafael Vallbona

L’escriptor i professor de la Facultat de

Comunicació i Relacions Internacio-

nals Blanquerna-URL Rafael Vallbo-

na narra la història del reporter Pere

Palau, que està decidit a explicar el

sentit de tot el que està passant a la

Pobla de Dalt, que hi ha qui l’anomena la Pobla del

Mal: els tripijocs, el tràfic d’influències i la corrupció.

I quan la crisi arriba de sobte, també hi arriben els

problemes: els paisatges desoladors, urbanitzacions

desmanegades, edificis abandonats i molta gent que

es comença a posar nerviosa (un alcalde que governa

amb mà de ferro, unes eleccions que cal guanyar, dos

constructors disposats a pagar un tant per cent pel fa-

vor d’una requalificació i dos senegalesos assassinats

pels pinxos d’un mafiós). Es tracta d’una crua història

sobre la crisi, la condició humana i la realitat. Edito-

rial Alrevés, 2014.

La violencia en la mirada. Conflicto, infan-

cia y televisión, Grup de recerca CONINCOM

El grup de recerca CONINCOM (Con-

flicte Infantil i Comunicació) de la

Facultat de Comunicació i Relaci-

ons Internacionals Blanquerna-URL,

aporta una reflexió sobre la violència

en el món contemporani i el seu tractament medià-

tic. També presenta els principals resultats de l’estudi

sobre la violència en els mitjans de comunicació de

massa i els seus efectes en el públic infantil i ado-

lescent. L’obra culmina amb la formulació d’un nou

model d’anàlisi de la violència a la televisió, espe-

cialment útil per a la recerca especialitzada. Aquest

llibre, escrit pels professors Jordi Busquet, Sue Aran,

Francesc Barata, Pilar Medina, Silvia Morón i Rosa-

Àuria Munté, forma part de la col·lecció “Documen-

tos de estudio” de la Facultat.

Novetats editorials


Juny 2014 Universitat Ramon Llull Núm. 31publicacions.blanquerna.edu/larevista/wp-content/... ·...

Documents

Transcript of Juny 2014 Universitat Ramon Llull Núm. 31publicacions.blanquerna.edu/larevista/wp-content/... ·...