1

Les varietats autòctones de vinya , la seva història i el seu valor com a complement del paisatge

Josep M Puiggròs . Enginyer Agrícol ICEA.

Introducció- El paisatge de Catalunya és, en bona part, mediterrani, típic d‟una agricultura de secà amb grans extensions de cereals , vinya i olivera, i amb clapes d‟altres cultius. Aquest tipus de paisatge

comença, amb més o menys variacions, en l‟època ibera i té una bellesa enorme . Ha rebut i rep constants impactes de la intervenció humana i han sigut precisament les persones qui l‟ha anat transformant

segons les seves necessitats.

Fa una mica més d‟un segle que bons part del món rural d‟aquest paisatge era dominat per la vinya , les parets de pedra seca i les cabanes . Encara que actualment la vinya a Catalunya només representa el 1,9% de la superfície total, forma un tipus de paisatge amb molta personalitat i bellesa. Fa uns anys,

paral·lelament a la invasió del totxo i del ciment , ha sorgit un interès en preservar-lo perquè amb la seva força estètica ajuda a valoritzar el nostres vins .També ha nascut l‟interès per a conèixer la història de les varietats del nostres ceps .Amb la combinació de tots aquests interessos, podem esperar un resultat molt

esperançador per la nostra economia vitícola.

1- Els orígens del cultiu de la vinya. La vinya o la planta de cep pertanyen a la família de les vitacies, amb unes 600 espècies que s‟estenen pels països subtropicals i temperats. Moltes de les espècies són enfiladisses . La Vitis vinifera L. subesp sylvestris és l‟origen de gairebé totes les varietats de ceps del món i es va estendre per tot Eurasia, des de l‟Àsia central fins a la península Ibérica, es a dir per uns

6000 Km de longitud, com es pot veure a la fig1

.

2

El botànic rus Nikolai Vavilov va ser el primer d‟avançar la idea que l‟àrea transcaucàsica va ser el centre de la domesticació dels ceps. A principis d‟aquest any la premsa va publicar la noticia (MDAZ11 de

gener)que a la província d‟Armènia de Vayotz Dzor, fa uns sis mil anys ,ja fermentaven el most de raïm i feien vi que tot seguit es va estendre a Mesopotàmia , Anatolia , Palestina i la vall del Nil. Tot i que

Egipte no va ser el primer lloc de la presència de la vinya cultivada, és de les cultures antigues de la qual s‟ha trobat més documentació, tan escrita com gràfica. L‟arribada de la planta cultivada a la península ibèrica es duu a terme per dues vies. La primera molt probablement va ser per mitja dels fenicis , els

quals tenien contactes amb els egipcis i com a gran poble comerciant i navegador van contribuir a escampar el cep cultivat per la mediterrània occidental(i a la meitat sud de la península ibèrica) durant el

primer mileni abans de Crist. A l‟àrea dels Països Catalans, sigui per contacte amb els fenicis o per la pròpia evolució de la població ibera , hi ha producció del ibers, documentada del segle VI aC a Alt de

Benimaquia i a Dénia , (Gisbert, 1998). Però és amb l‟arribada dels grecs , per Empúries al s.VI a C que es pot parlar d‟una producció de vi, la qual va fer un gran salt amb l‟arribada del Romans per Empúries

l‟any 218 aC. Els romans foren els qui estengueren el cultiu per tota la península Ibèrica i, de manera especial, per tota la província de la Tarraconensis, la qual contenia tot el territori que avui anomenem

“Catalunya”. En aquells temps la producció es concentrava majoritàriament a la costa i al proximitat dels ports permetia(com va passar en els segles XVIII i XIX) l‟exportació del producte principalment a Roma,

però també a la Galia i altres indrets. Això ho sabem gràcies a les àmfores trobades en diferents llocs, com es pot veure a la fg.2 que expressa la densitat d‟àmfores tarraconenses, en g/m Carreras.C(2009)

fig2

Tant la producció de vi com la de l‟oli estava lligada a la producció de les àmfores com envàs , i els jaciments amb abundants àmfores o tallers per la seva fabricació estaven relacionats amb els llocs on

s‟elaborava el vi (els cellers actuals). En aquells moments, dins la Tarraconensis, eren coneguts els vins de la Laietania i de Tarraco. Una part de les àmfores d‟aquests indrets es van marcar amb el nom dels seus productors, fet que ens ha permès saber fins a quins indrets varen arribar, tal com hem comentat

més amunt. Les marques se situaven a la part superior, en el coll de l‟àmfora. A Catalunya tenim un grup

3

d‟arqueòlegs que han estudiat les àmfores romanes , entre els quals destaca Comas M (1997). Aquests estudis ens mostren que la marca que duien era molt simple, ja que en la major part dels casos hi havia només el nom del negociant que va envasar el vi (que possiblement ell mateix el produïa). Així a partir

dels estudis, es coneix que els noms C. MUCI o M PORCI varen ser molt famosos i procedien de comerciants de la Laietania. Badalona, per exemple, és un dels centres on s‟han trobat més restes

d‟aquestes àmfores , tot i que hi ha altres centres semblants dedicats a la producció de vi, com es el cas de Barcelona o Sant Boi.

Hi ha textos llatins que ens parlen de la qualitat del vi produït a la Tarraconensis i que fan referència a les varietats i les tècniques de cultiu. Així Plini, el vell deia que el vi de les costes catalanes i de les balears eren molt bons i comparables als millors vins itàlics. També hi ha cites de Marcial i Sili l‟Itàlic en el mateix sentit. La vinya en època romana , probablement es cultivava de dues maneres com a mínim : l‟una emparrada a diferents arbres o en forma de pèrgola i una altra en forma de vas . La forma emparrada, avui només es practica en el raïm de taula , però fins a principi del segle XX va ser present al Baix Llobregat , per cultivar el cep tipus grecTribó ,1993).

Gràcies a tots aquests documents , ens podem imaginar un paisatge agrícola dominat per grans superfícies de cereals, olivera , vinya i figuera i al centre la villae com a nucli de l‟explotació agrícola ,

amb un espai senyorial però una bona part amb dependències dedicades al treball agrícola , com els llocs per emmagatzemar el gra, els estables els cellers i els molins per a la farina i per l‟oli com podem veure en

la fig3 , que es una vista de la Vil·la romana de can Sant-Romà de Tiana (foto J.M Gurt). Aquesta vista de la vil·la, malgrat que es correspon als temps actuals, ens pot donar una idea de com era el paisatge rural a l‟època romana. Avui gràcies als estudis de les llavors trobades a les excavacions i per mitja les tècniques de treball amb l‟ADN, és possible que es puguin arribar a trobar els ancestres de les varietats actuals . El que sembla que es coneix bé fins

ara és que les mostres de llavors anteriors al sVII aC son de vinya salvatge, (Grau.E, Pons E,2005p. 259). Pel que fa a els varietats, gràcies a l‟obra de Plini el Vell, Naturalis Historia Liber XIV, tenim noticia

que en una bons part de la Hispània és cultivava la coccolobis que tenia dues formes: una amb gra oblong i una altra amb gra rodó.

4

2- La vinya a l’època medieval i la primera documentació sobre les nostres varietats.

L‟empenta donada pels romans al cultiu de la vinya va fer que aquest cultiu quedés totalment establert al nostre país i resistís els canvis derivats de l‟arribada de nous pobles i cultures diferents.

Abans de continuar, ens agradaria concretar que entenem per varietats autòctones. Les varietats que anomenem “autòctones” es poden haver format de les maneres següents:

- A partir de plantes silvestres de Vitis spp , que han estat domesticades en el mateix lloc(serien les més autènticament autòctones)

- Mitjançant la introducció antiga de plantes cultivades d‟altres indrets i que amb el pas del temps podien haver originat formes diferents en el nou lloc (mutacions)

- Gràcies a la millora local ,per mitja de la selecció de plantes silvestres o hibridacions

- Per la possibilitat que aquestes varietats en generin de noves o diferents.

A l‟època medieval, com hem dit més amunt, es comença a parlar d‟algunes varietats, moltes de les quals tindran continuïtat fins avui. La major part d‟aquestes varietats les considerem autòctones

perquè en conservem documentació que fins al moment present ,es considera més antiga sobre una varietat determinada. D‟aquesta documentació medieval, una part important la trobem en obres literàries de l‟època o documents de comandes o simples anotacions de despeses. Aquests son els

textos que tractarem en aquesta presentació. Abans voldria fer un esment al paisatge que ens trobem en aquesta època , Bolos. J (2004 pg. 29) , ens parla de l‟edat mitjana com un gran moment de canvi:

“Damunt les ruïnes del paisatge romà s’estava creant un nou paisatge molt diferent d’aquest . El paisatge del sVII, fou alhora l’inici del paisatge medieval.” Es pot parlar de diferents èpoques

segons els pobles que ens van ocupar o segons l‟evolució de la societat Per això, Bolos ens parla de l‟època islàmica , la carolíngia i de la feudalització. En cada una d‟aquestes etapes, hi hagué canvis

profunds en el paisatge ,al mateix temps que es desenvolupà un nou estat: primer el comtat de Barcelona i després, la corona Catalanoragonesa i és precisament aquest fet polític el que fa que

s‟origini la documentació, en una societat en que la pagesia era majoritàriament analfabeta Aquesta època correspon també amb l‟aparició del masos , altra vegada segons Bolos(2004 p. 255) Considera un mas com” una explotació familiar , que té com a base una casa amb les terres que en depenen .

Aquestes terres solen ésser formades per camps de conreus , prats i pastures , boscos i alguns horts . Normalment ,aquesta casa era separada uns centenars de metres del centre del mas més proper

on hi havia una casa semblant” Aquesta és una forma molt pròxima al paisatge agrícola medieval ; el mateix autor ens diu que en aquest paisatge la vinya tenia una gran importància i el conreeu es trobava per a tot arreu, ja que al voltant de l‟any 1000 hi ha una època climàtica càlida i la vinya

s‟adapta en bona part de les comarques pirinenques. Aquesta vinya no era uniforme, ja que hi havia ceps conduïts de formes diverses, des de les que s‟enfilaven i tenien com a suport arbres diversos ,

fins als que tenien forma de vas,. Les parcel·les no eren gaire grans i a part de la vinya hi havia altres fruiters arboris.

Pel que fa a les obres literàries en primer lloc tenim la de Bernat Metge(1340?- 1413), que fou funcionari de la cúria reial en temps de Joan I. En una de les seves obres més importants, Lo Somni

(1980,p.107)(figura4) , que sembla va escriure a final del segle XIV, ens diu referint-se a les

5

dones:”Bé és ver que en llur beure ha gran abstinència mentre que hom ho veu ;mas si els girats l’esquena més que arena beuran . No pas aiga ne vinagre , mas bona vernaixa( si se’n pot trobar ), malvasia , grec, surià e tot altre bon vin e ben flairant” En aquest fragment menciona la garnatxa o vernaixa- amb la qual cosa hi ha constància de que és cultivada en aquesta època- i la malvasia que es una de les varietats cultivades més antiga a Catalunya de la qual podem trobar documentació. El

grec seria probablement més antic o contemporània de la Malvasia, era una varietat molt important i es cultivava en forma emparrada ,hi ha noticies de que a principis del segleXX era present encara al

Baix Llobregat , pel que fa al surià no he trobat res més que era una forma de català antic d‟anomenar a un habitant de Síria

fig4 El text següent que tractarem es l‟obra Lo Crestià escrita per Francesc Eiximenis (1330-1409). Aquesta obra té un dels fragments que ens dona més informació sobre les diferents varietats de ceps i

tipus de vins, sobretot en el capítol CCCLIV: Qui posa una lletra que un gran golafre eclésiastic tramés a un metge per demanar-li sobre lo seguiment de sa vida .Eiximenis, F (1983) p 143. “Mon veure , quan al vin blanc, és aquest:bec grec d’estiu,e d’hivern cuit, o moscatell, malvasia , tríbia,

còrcec, o candia , o vernassa; e a la fi clarea ab neules o piment per tota la hivernada . Vull emperò , que les neules sien cuites ab sucre e sien polpudes e espessetes queucom. Dels vermells de la terra no puix veure ; per tal bec d’estiu calabrese de sant Honoret, turpia o trilla , picapoll de Mallorca,

rosset o dels clarets d’Avinyó. D’hivern he del de Madrid de Castella, d’aquells fins espanyols, del de Gascunya , o del monastrell de l’Empordà...”

Només en aquest petit fragment ja se‟ns menciona 13 vins diferents. Uns quants fan referència a la seva procedència geogràfica, com: corsec de Còrsega ;candia de la ciutat de Creta acostuma a fer

referència a la malvasia; calabresc, de Calabria, claret ,d‟Avinyó . D‟altres fan referència a la procedència i a la varietat de cep : el picapoll de Mallorca que avui pràcticament només es troba al

Bages, monastrell de l‟Empordà, la gran superfície és a Múrcia encara que és cultiva de forma minoritària a tota l‟àrea del Països Catalans. D‟altres parlen directament de la varietat com son: vi

grec, moscatell, malvasia o vernassa. Finalment les que suposem que son varietats però de les que no hem trobat documentació, com:tribia, turpia i trilla. D‟altra banda, hi ha begudes elaborades a base

de vi que varen ser importants a l‟edat mijana com clarea que era una beguda feta amb vi blanc , mel , canyella i altres substàncies aromàtiques, i el piment, vi blanc macerat amb pebre i altres

6

espècies.També parla de vi cuit , el qual era el resultat de fer bullir el most abans de fermentar i un cop bullit es posava en una bota esperant l‟hivern per beure‟l.Totes aquestes begudes podien tenir

moltes variants locals.

Continuant amb les obre literàries , a Tirant lo Blanc de Joanot Martorell(1413-1468), podem trobar diferents fragments que ens parlen de detalls sobre grans banquets i l‟únic vi que menciona en alguns

d‟ells es la malvasia de Candia, com podem veure en el següent fragment (1983) p277 I “Los ambaixadors prengueren molt gran plaer en la vista e cerimònia que Tirant feia servir als ducs e a

si mateix. Com foren dinats , feu-los dar molt bella col·lació de confits de sucre ab Malvasia de Candia”

Uns altre tipus de documents son els de la cancelleria Reial que es troben a l‟Arxiu de la Corona d‟Aragó i ens mostren comandes fetes pel rei o per altres membres de la cort .Es el cas de l‟estudi que

fa Trenchs,J(1993 p 343-365) sobre un document del rei Pere III , en el qual el batlle general de Catalunya , Pere Ça costa , que li compri “... Una somada de vin grech del millor que trobats a

Barchinona..”. En el mateix treball Trenchs fa un resum dels tipus de vins que ha trobat en el seu estudi de diferents documents de la mateixa època .Aquests son :”Vi grech, vinum grecum album,

vino greco dulcedine carente, vi grec vell, moscat”. En aquests documents es pot constatar la preferència,al menys de les classes altes, pel vi grec i pels vins dolços com el moscat en aquest cas i

per la malvasia en les obres comentades anteriorment. Pel que fa al muscat es diu que el millor muscat és el de Perpinyà. I finalment per a tancar aquest període podem afegir un comentari que fa Garrabou(2006 p 226), que ens parla de l‟exportació, ja en el segle XV, de Malvasia i de Xarel·lo de Cubelles durant el segle XVI. Seria una cita de les mes antigues pel que fa a la varietat Xarel·lo, que

dona a entendre que ja en el segle XVI el vi fet amb Xarel·lo ja és coneixia per la varietat i ja s‟exportava.

3- De l’aiguardent a la Fil·loxera . A partir del segle XVII el cultiu de la vinya a Catalunya agafa una gran empenta degut a l‟elaboració de l‟aiguardent, i l‟augment de la superfície comporta un canvi en el paisatge de l‟època. Molts terrenys passen de ser boscos a camps de conreu i s‟inicia un procés

de rabasses. En quant a la documentació, un llibre molt important és Llibre dels secrets d’Agricultura casa rústica i pastoril, de Miquel Agustí(1560-1630?) publicat el 1617 .Aquest llibre és

el primer manual d‟Agricultura escrit en català i dedica un capítol sencer al cultiu de la vinya i l‟elaboració del vi . En la versió facsímil(1988 p 94), quan parla de varietats de ceps i tipus de vi

podem llegir :

“Vi muscat de la vinya Muscada . Vi Castella de la vinya de Rahims Castellans. Lo vi blanch de vinya de monastrells blanchs y de Pansas. Lo vi Malvasia , de vinya Malvasia . Lo vi Trobat de

rahims trobats . Lo vi Grech , de rahims Grechs , lo vi Macabeu de vinya de Macabeus”

Excepte els “Rahims Castellans” i la malvasia que ja els cita en el seu tractat G.Alonso de Herrera publicat a Castella (1513), totes les altres varietats en aquell moment, sembla que eren conegudes

únicament a Catalunya i algunes ens han arribat fins avui . Sorprèn que quan parla del Monastrell en parla com una varietat blanca . Pel que fa a la Pansa , Fava (2001p 254) ens diu que és sinònim de Xarel·lo. Del Raïm Grec ja n‟hem parlat anteriorment .El Macabeu potser es la primera vegada que

aquest tipus de cep surt mencionat. Interessant és també la menció del Trobat , varietat que encara és troba a la Catalunya Nord i a l‟Alguer ,on és creu que la van portar els catalans quan varen anar a

aquesta illa.

7

L‟exportació de l‟aiguardent , i també la del vi, en aquell moment, es feia per via marítima, a través de ports com Vilanova i la Geltrú i Sitges . Es pot saber el volum d‟aquestes exportacions i que és el

que s‟exportava pels treballs com el de Virella , A (1981) sobre un tractat de Lipp, Guide des negotians (1793), i ens fa llistats sobre els volums de les exportacions i com apareixen dintre

d‟aquests llistats vins que són anomenats per la seva varietat com Macabeu , Xarel.lo i Malvasia .

En aquest mateix segle XVIII, es crea a Barcelona l‟Acadèmia de les Ciències .El 1764 i el 1765 es forma la direcció d‟Agricultura , l‟Acadèmia encara continua avui en la seva seu , un edifici que avui ocupa també el teatre “Poliorama”. La direcció d‟Agricultura va tenir, en aquesta primera etapa, dos acadèmics importants que varen fer diversos treballs sobre la vinya i el vi . Un d‟ells, Josep Navarro i

Mas, l‟any 1797 va publicar ,Memòria sobre la viña. En aquesta publicació fa un anàlisi crític del cultiu de la vinya a Catalunya i diu que cal millorar la qualitat dels nostres vins i parla de les següents

varietats cultivades en aquell moment , com a blanques :”las Sanjuanes , las Pansas Valencianas, Moscatells, las Macabeos, las Isagas, las Picapolls blancas, las Trobat, las Martorellas, las

Malvasies, las Xarellos las Multonachs “ i de negres les seguents:”las Garnachas , las Sumolls, las Lloras, las Picapolls negras, las Monastrells ,las carañenas , las Castellanas” En aquesta llista de Navarro i Mas surten anomenades algunes varietats per primera vegada i ens dona una informació

molt important amb vista a seguir el fil de l‟antiguitat possible de les nostres varietats.

L‟altre acadèmic va ser el vilafranquí Manuel Barba i Roca (1752-1822) que en la sessió acadèmica del 11 d‟abril de 1787, va presentar el cultiu de a la vinya com la producció més important de les

comarques de Barcelona i va donar un llistat de 35 raïms que els cultivaven en aquell moment en el Penedès i son: “xarel·lo, pansa velenciana, macabeu d’escaldar, parrelles, llores, escanyavelles,

moscatell de gra bo , moscatell de gra menut, cuatorts, mallorquins bords, caranyena de redolta blanca, caranyena de redolta negra, gotimos, travalons, ull de llebre, sant Joan, moscatell blanc,

moscatell vermell, cruixents, picapolles, cama de garsa, garnatxa , sumoi, cendrosa, macabeu dolç, macabeu agre, trobats, parrell curt, malvasia comuna, pansa valenciana negra, escanyacans, i

tretzedeus”. En aquest cas hi trobem moltes varietats desaparegudes, es possible que no fossin gaire interessants o potser poc cultivades i no es varen replantar desprès de la Fil·loxera. Barba i Roca no

va ser tant crític pel que fa a qualitat dels nostre vins , però si en canvi va defensar molt la urgència de construir una bona carretera entre Vilafranca i Vilanova , una porta important de fer arribar els vins del Penedès interior a un port per poder potenciar-ne l‟ exportació mitjançant vaixells .Aquest punt quedarà resolt a mitjans del segle XIX amb l‟arribada del tren a Vilafranca. Farem precisament un

salt a la segona meitat del segle XIX ,una de les èpoques mes complexes per al cultiu de la vinya i pels viticultors, a causa de l‟arribada la malura vella, la malura nova i especialment la Fil·loxera .Tot això

portarà grans canvis , dels quals parlarem més endavant.

En quant a fonts de documentació, si durant el període de la segona meitat del segle XVIII i part del XIX és important l‟Acadèmia de Ciències , a partir de 1851 serà molt important la revista de l‟ Institut Agrícola Català de Sant Isidre ( IACSI, institució que es va fundar el mateix any). Aquesta revista s‟ha publicat quasi de manera continuada fins avui. Consultar-la ens aporta moltes noticies sobre la vinya

i el vi, especialment per el període del segle XIX . I és d‟aquesta revista que hem escollit una sèrie d‟articles que comentarem a continuació.

El primer d‟aquests articles es de Martorell i Peña que en la revista del IACSI del 1871 publica un treball que es titula , Las principales variedades de la zona maritima de la provincia de Barcelona, En aquest article fa una descripció ampeleografica de 26 varietats que les classifica en 4 grups de la

8

manera següent: grup 1, Sumoll, Xarellu; grup 2,Garnacha, Trubat, Cariñena,Macabeo, Morastell, Roigs, Tarragonechs; grup 3, Picapolls blanco, Picapolls negro, Moscatell gordo o romano,

Moscatell gra gros comun, Moscatell gra xich, Malvasia, Tarrasench, Pansa Valenciana; grup 4, Juanenchs muscats, Salvatans , Caxal de llop, Trencaventres, Afartapobles, Maduxa, Albillo, San

Juan.

El segon d‟aquests articles és de Ricardo Rubio enginyer agrònom de la junta provincial d‟Agricultura , Indústria i Comerç de Tarragona .En el numero de 1875 (p 51),publica un article sobre les varietats

que es cultivaven a Tarragona en aquella època, encara anterior a la Fil·loxera i en menciona les següents : varietats blanques: Macabeu, Moscatell de gra rodo, Moscatell de gra roig, Alacant ,

Planta valenciana, Cartuixà, Boval, Escanya vella, Garnatxa blanca, Mansella, Malvasia borda, Malvasia de color, Picapoll blanc, Sumoi Blanc , Verdiell, Caixal de llop; i de negres : Mataró ,

Matarona, Carinyena, Ull de llebre, Sumoy, Garanatxa, Trapat, Picapoll negre Pansal negre.Els dos articles ens mostren el procés de desaparició d‟algunes varietats , espacialment de les blanques a

partir de la fil·loxera.

Quan arribem a l‟època de la Fil·loxera que sense cap mena de dubte fou la plaga agrícola de més impacte a Catalunya : d‟una banda el dany causat per l‟impacte econòmic degut als efectes tan

destructius de l‟insecte sobre el cultiu de la vinya i a continuació o paral·lelament pels efectes socials. .Anteriorment, i també `provinents d‟Amèrica, havia arribat la malura vella (1851) , malaltia

provocada pel fong Uncinula necator , que va provocar grans pèrdues de collita i posteriorment encara va arribar el mildio provocat pel fong Plasmopara viticola. En els dos casos es va trobar un

solució terapèutica molt aviat i mai els danys varen ser tan grans com per arribar a destruir completament el cultiu. La Fil·loxera va ser una alta cosa. Aquest Hemipter microscopi

Dactylosphaera vitofoliae Fitch (Phylloxera vastratix Plachon), va arribar a Europa també procedent d‟Amèrica com els casos anteriors i els seu atac especialment a les arrels de la planta de cep, és tan

fort que aconsegueix destruir per complet el cultiu. La seva aparició a Europa ve ser el 1863 a Pujaut al sud del Rodano i ràpidament es va estendre per tot França i poc desprès per tot Europa . El 1879 hi

ha una de les primeres cites de la seva aparició a Catalunya, per l‟Empordà, i el 1886 arriba al Penedès . Aquest desfasament d‟alguns anys entre França i Catalunya, en quan als inicis de presencia

del flagell, va provocar una eufòria a Catalunya pensant que no tindríem mai la Fil·loxera i que mentrestant, podríem fer un gran negoci venent tota la nostra producció al país veí, i a bon preu . Amb aquesta eufòria és varen plantar moltes vinyes noves. Però tal com hem dit, la Fil·loxera va

arribar i va provocar a Catalunya un desastre de manera semblant al que s‟havia produït a França.. Amb unes conseqüències socials (que ja han tractat molts autors)i amb un impacte sobre la producció

i el paisatge impressionant, de tal manera que la vinya quasi va desaparèixer quasi per complert en algunes comarques com és el cas de la Segarra, el Bages i l'Alt Urgell entre d‟altres .

Mentrestant va arribar la solució des de França que va consistir, com ja es sabut, en plantar ceps americans que tenen resistència a l‟insecte i es varen empeltar amb les nostres varietats. D‟aquesta

manera s‟aconseguia fer front al flagell sense perdre el patrimoni de les nostres varietats de raïm. Ara bé tot aquest procés va ser molt costos i no totes les varietats foren replantades de nou, es va produir

com un garbellat i moltes es perderen com a varietats cultivades.

4- Els segles XX i XXI. Entremig de tot aquest trasbals, cal destacar la reacció del sector i la voluntat d‟anar endavant . I va ser precisament al Penedès que Manuel Raventós va donar l‟empenta per l‟obtenció definitiva del xampany català desprès de molts intents .Aquest xampany es va fer amb

9

el cupatge obtingut del vins procedents de Macabeu , Xarel.lo i Parellada , que s‟ha mantingut fins avui. L‟empresa Codorniu de la família Raventós va passar de la producció de 3300 ampolles el 1890 a 1,5 milions d‟ampolles el 1935 i amb unes vendes globals de tot el sector de 244 milions d‟ampolles

l‟any 2010. Precisament tot aquest procés d‟expansió del Cava portarà durant tot el segle XX a que les varietats de ceps de raïm blanc i que formen part del cupatge del cava augmentin molt la seva

superfície .

Però tornant a principis del segle XX , i seguint el fil dels articles de la revista del IACSI, , hi trobem articles en dues direccions; d‟una banda els que parlen de les col·leccions de ceps i per l‟altre el de visites a finques importants i a sindicats agrícoles per part dels socis del IACSI amb el comentari

corresponent, quan es parla de la vinya, sobre quin tipus de ceps tenen plantats. Tot això ens continua informant de com van evolucionen les nostres varietats.

Amb relació a les col·leccions cal destacar la creació l‟any 1884 de l‟Estació Ampeleografica Catalán a Terrassa obra de R. Roig i Torres que va tenir la primera escola d‟empeltadors de l‟estat. De manera

especial, però, i per la importància en quant a les varietats plantades va ser “Colección ampelografica española” Creada l‟any 1911, a Masnou , a la finca de P.Grau El patrocinador va ser el Sr. Maristany comte de Lavern . Aquesta col.lecció va arribar a tenir més de 400 varietats de ceps , el seu director

va ser el Dr. P.Girona . En el text de la revista del IACSI, de l‟any 1911 (p 320) hi ha el llistat complert . En aquesta llista es pot comprovar que hi eren presents la majoria de varietats d‟abans de la

Fil·loxera. Però la col·lecció va desaparèixer pocs anys desprès per motius econòmics i només va quedar a nivell de l‟estat espanyol la col·lació del Encin (Madrid) creada el 1910. També l‟estació

Enològica de Vilafranca creada el 1903 fa una sèrie d‟assaigs de producció des de l‟any 1905 fins els anys 1920, amb les varietats Subirat Parent , Macabeu , Aramon, Panse , Xarel·lo, Parellada, Sumoll i Tempranillo , sobre diferents peus Saumell et Al ( ) P79. Actualment a Catalunya disposem de varies col·leccions privades que tenen varietats autòctones i també cal destacar els treballs que fa l‟INCAVI

per la millora d‟aquestes varietats.

El segon grup d‟articles que hem mencionat sobre les visites a finques i sindicats agrícola l‟hem treballat fins els anys de la dècada del 1920.i en totes les visites efectuades es pot comprovar que les varietats de ceps que cultiven les diferents explotacions i sindicats son les autòctones però amb una considerable reducció del ventall utilitzat. Les que apareixen amb més freqüència son les garnatxes,( tant blanca com negra) , pansa (xarel·lo), sumoll, macabeu, xarel.lo, montonech, morastell i picapoll blanc. Es evident que les excursions no arriben a tot Catalunya com per exemple no hi ha referències de vistes a comarques com el Priorat o la Terra Alta o la Conca de Barberà o l‟Empoda.i per això s‟ha

de considerar que el recull es parcial.

En aquesta època encara la superfície de vinya es molt important i el paisatge manté tot el seu aspecte.

10

5- La situació a partir de la segona meitat de segle XX. Fins els anys 30, la superfície de la

vinya es manté,fig5 el mapa que mostrem, realitzat el 1931 per A.Matons professor de l‟Escola Superior d„Agricultura, indica que la

superfície en aquell moment era de 249.729 Ha i representava el 7,83% de la superfície de Catalunya. En aquest mapa es pot veure com el cultiu feia un llarg corredor continuat que anava de la Terra Alta

fins a L‟Empordà i amb dues grans taques dintre de les comarques de ponent , això significa que el paisatge de la vinya era present en una gran part del territori. Desprès de la guerra civil la superfície encara és manté però s‟inicia un procés de pèrdua que s‟accelera a partir dels anys 70 per la baixada de consum del vi i a partir de 1986, amb l‟entrada a la Comunitat Europea per complir les directrius

d‟aquest organisme. Actualment, i segons Idescat, la superfície de vinya en plena producció, l‟any 2009 era de 55268 Ha. Aquesta disminució de superfície, com hem dit abans, te com a factor

principal la gran baixada de consum . Aquest ha passat de 70 l per persona i any ,el 1954, a 27l l‟any 2009. E l vi, fins a la dècada dels anys 60, era encara la beguda principal i fins i tot era considerat un aliment; per això el seu consum no tenia una frontera d‟edat, des del pa amb vi i sucre pels nens a un bon porró pels adults. Actualment el vi es una beguda sota el concepte de cultura, Candau (2009). Es precisament aquest canvi de concepte que enllaça amb el plantejament últim d‟aquesta exposició., a

la vegada aquest nou concepte ha vingut precedit del fenomen més gran de la nostra història d‟ocupació del territori agrícola per la gran expansió de la construcció d‟una manera desenfrenada i amb un impacte molt fort sobre el paisatge. El procés de globalitzaciò total , afecta també a la vinya i

al vi . Es volia i es voldria que tot el món anés en la mateixa direcció i concretament en el vi a un, sabor , un color i unes aromes internacionals sense cap especificitat ,tal com ja és va aconseguir amb

la Coca Cola i l‟hamburguesa. Per ajudar a aquesta uniformització i eliminar l‟especificitat, calia eliminar (si era possible) les varietats autoctones o les tradicionals que durant molts segles han

format part del nostre paisatge si es volia exportar als mercats mundials i modernitzar el sector. A partir dels anys 1960 es comença la plantació en diverses D.O de Catalunya, de varietats foranies

(majoritàriament franceses) que eren les que manaven en el món del vi, arreu del planeta. Aquest procés s‟inicia sense fer un estudi de les possibilitats de les varietats autòctones amb els

11

coneixements actuals. D‟aquesta manera s‟arriba a un gran canvi de la nostra vinya , per un cantó , la destrucció del paisatge i per un altre del nostre patrimoni varietal.

Per sort també, com en altres sectors , s‟origina un reacció a la globalització feta d‟aquesta manera tan brutal. És comencen a notar els efectes de les noves plantacions de vinya a molts països de

l‟hemisferi sud del nostre planeta. Fetes amb aquests patrons globalitzadors i amb un gran èxit de producció de vi a uns costos molt competitius. Per l‟altra banda es plateja quin sentit té tenir 11

denominacions d‟origen (més la del cava) que produeixin aproximadament els mateixos tipus de vins. Altra vegada la sort es posarà a favor de la tipicitat, perquè com hem dit abans, el vi cada vegada

més es un producte de cultura i a poc a poc els consumidors actuals s‟interessen per tot allò que es autòcton, les varietats i la història que hi al darrera. De moment moltes D.O. busquen desenvolupar vins amb la base de varietats autòctones , i les distingeix d‟altres àrees vitícoles, com per exemple,

vins amb Picapoll al Bages , amb Trepat a la Conca de Barberà, de Xarel·lo al Penedès , de Sumoll a Tarragona, de Garnatxa blanca a la Terra Alta, de Garnatxa i Carinyena al Priorat o al Montsant, de

vins dolços naturals a base de Garnatxa a l‟Empordà i així una llarga llista.

6- Reflexió final

- Al principi d‟aquesta exposició hem començat dient que la combinació del coneixement de la història de les nostres varietats i la preservació del paisatge pot donar un resultat molt positiu a

l‟economia vitícola. Durant tot el text hem intentat fer un camí , des del començament de les nostres varietats de cep i l‟evolució del nostre paisatge vitícola

- L‟associació Europea de pagesos i cooperatives Copa/Cofeca, diu en una publicació sobre la vinya : “...Durant segles les vinyes han contribuït a formar el paisatge europeu .Ofereixen una vista

agradable que ha contribuït al naixement de la Indústria turística relacionada amb al paisatge, la cultura i la gastronomia de les zones de producció”.

- Finalment han aparegut alguns articles als diaris i a Internet, en que diferents persones mostren la inquietud per la recuperació de les varietats autòctones. El Sr. Gay Miller en una entrevista a la

Vanguardia (el 17 de gener 2011) com una de les seves conclusions del tast maratonià que va fer de vins de diferents parts de Catalunya va dir: “que debieran promocionarse los caldos que consiguen sobresalir con vareidades de uvas autoctonas...”I posa com exemple el Priorat amb els seus vins en

base Garnatxa i Carinyena. Igualment un article de propaganda de la petita zona de vinya , en la mateixa direcció Coteeaux du Gier, una petita zona de vinya al departament Rhone les Alps, en el seu

programa d‟accions diuen: Es important de destacar en el mercat i de treballar per l’identitat i l’originalitat, un lligam entre el vi i el terrer , seguint evidentment en l’esforç de la recerca de la qualitat. Es el perquè de la reintroducció de varietats de ceps locals aportarà un augment en el

nivell del producte...”

- Amb tot això arribem a la conclusió que hem de conèixer la història de les nostre varietats de cep, per mostrar que venen de molt lluny. Que aquest coneixement aporta una base cultural i aquesta

forma part d‟allò que es específic dels nostres vins i del nostre territori:

Aquesta especificitat, ens permet oferir un producte únic que valoritza conjuntament el vi i l’entorn o paisatge on es produeix.

12

7- Bibliografia consultada

AGUSTI, MIQUEL. Llibre de secrets de Agricultura, casa rústica y pastoril. Perpinyà 1617(facsímil Alta Fulla Barcelona 1981)

BARBA I ROCA ,M “Observaciones generales sobre el actual estado de la Agricultura en Cataluña” 1787, dins de Memòries acadèmiques prefaci i Transcripció segons manuscrits existents a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Josep Iglesias (Fundació Josep Massot Palmés)1964, p25

BOLOS, JORDI. Els orígens medievals del paisatge català IEC Barcelona 2004.

CANDAU,J . “Basta ya del vino para la sed¡ Reflexiones sobre la automatización cultural del vino” Revista de Enologia y Ciéncia. Vilafranca de Penedès Març 2009.

CARRERAS, CESAR. “Del Mujal a Xanten: noves visions del comerç romà de vi de la Tarraconense” .Actes symposium El vi tarraconense i laietà. Tarragona 2009,pàg 167-178.

COMAS SOLA,M. Baetulo les marques de l’àmfora .IEC, Museu de BadalonaBarcelona1997 p15

EIXIMENIS,FRANCESC. Lo Crestià. Edicions 62 Barcelona 1983

FAVA,X. Diccionari dels noms dels ceps i raïms. L’ampeleografia catalana .IEC. Barcelona 2005.

GARABOU, R;MANERA, C; VALLS,F. “La mercantilització dels sistemes agraris” . Història Agrària dels Països Catalans. Segles XIX i XX. Tomo IV. Fundació Catalana per la recerca i la Innovació. Barcelona 2006 p251-304 .

GISBERT,J A. “Àmfores i vi al territorium de Dianium(Dénia)” .2 Col·loqui internacional d’Arqueologia. El vi a l’Antiguitat. Actes . Museu de Badalona. 1998 p383-417.

GIRALT RAVENTOS , E “Les tècniques de la viticultura anterior a la Fil·loxera” . L’Avenç 64, Barcelona 1983 p 596-603.

GRAU, ELENA; PONS, ENRIQUETA . “Transformació i consum del aliments”. Història agrària del Països Catalans. Tomo I. Barcelona 2006 p167-178.

JOHNSON, HUGH. Historia del vino Blume. Barcelona, 2005.

MARTORELL, JOANOT. Tirant lo blanc. Edicions 62. Barcelona, 1983

METGE, BERNAT. Lo somni .Edicions 62. Barcelona 1980.

NAVARRO MAS, J. Memoria sobre la viña, su plantación , propagacón, reparación , conservación, enfermedades y accidentes cultivo y vendimia en el principado de Cataluña. Impremta Tecla . Barcelona 1797.

13

Revista de l’institut Català de Sant Isidre.(IACSI).Anys 1871,1875, 1884, 1911, 1913,1914Barcelona.

TRENCHS,J . “El vi a la taula reial: documents pel seu estudi a l‟època del rei Ceremoniós”. Dins de E. Giralt Raventós( coord). Vinyes i vins mil anys d’Història . I.U.B. Barcelona 1993 p334-343.

TRIBÒ, G. “Els emparrats del Baix Llobregat i la producció de vi grec”. Dins de .E.Giralt (coord). Vinyes i vins mil anys d’Història. I.U.B. Barcelona. 1993 p 381-392.

VIRELLA I BLODA, A. “El moviment Mercantil a las darreries del segle XVIII. Aiguardents vins i indianes .Miscel·lània Penedesenca. Volum 4 Vilanova i la Geltrú 1981.