Neoclassicisme, romanticisme i Goya

Per Ramón A. Banegas López

Context històric i característiques

• El neoclassicisme neix com a resultat de l’esperit racionalista del segle XVIII, que

cerca un retorn a la puresa de les línies clàssiques per fugir del superficial estil

decoratiu imposat pel rococó. A més durant el segle XVIII es van produir importants

descobriments arqueològics com Herculà (1719) i Pompeia (1748), que meravellaran a

la intel·lectualitat de l’època, fruit d’aquest interès per l’art clàssic sorgirà una important

bibliografia sobre l’art grec i romà, com el llibre de Winckelmann: Història de l’Art a

l’Antiguitat (1764) o el d’Stuard: Antiguitats d’Atenes (1762). A tot això s’ha de sumar

el cansament d’un estil que es repetia a si mateix.

• Al context cultural s’ha de sumar un context polític i social que va facilitar que

s’imposés el nou estil neoclàssic. Ja que molt aviat aquest estil es va identificar amb

els ideals revolucionaris d’una nova societat burgesa sense estaments defensada pels

revolucionaris francesos, mentre que el rococó s’identificava amb les antigues classes

privilegiades i els seus salons. Així el nou estil neoclàssic serà l’estil oficial de la nova

França revolucionaria i s’allargarà durant l’època napoleònica. L’epicentre del nou estil

serà França, però la seva influència arribarà a tota Europa.

Arquitectura neoclàssica• Grècia i no pas Roma és el model del Neoclassicisme. A les obres neoclàssiques predominen les columnes dòriques

amb el fust acanalat, els frontons tornen a tenir estàtues, però també es construeixen cúpules, partint de models

moderns com la de Sant Pere. Els arquitectes neoclàssics s’apropen als monuments clàssics intentant no només imitant

les tècniques constructives sinó també l’esperit grec i romà, sense aconseguir-ho, per tant intenten arribar a la màxima

fidelitat en els models imitats, el que dona com a resultat una arquitectura freda i academicista. Els principals centres

d’arquitectura neoclàssica van ser França, Anglaterra i Alemanya.

• Jacques Germain Soufflot (1713-1780): seguint els models grecs i romans construeix l’església de Saint Geneviève

(1757-1790) amb una cúpula que es va inspirar en Sant Pere de Roma i Sant Pau de Londres. El temple és de creu

grega, amb la cúpula al creuer, i la portada és una portada inspirada en els temples grecs i romans, hexàstila, amb

rontó esculpit.

• Barthelemy Vignon (1762-1828) : Va projectar l’església de La Madeleine, la qual es va iniciar sota el regnat de Lluís

XVI (1764), sota la direcció de Pierre Cotant d’Ivry, la revolució va parar les obres i Napoleó va transformar el projecte

en un temple en homenatge a la Grand Armée donant-li el projecte a Vignon qui va construir aquest temple corinti, fidel

seguidor dels cànons clàssics.

• Jacques Gondouin i Jean Baptiste Lapère: construiran el 1810 a la plaça Vendôme de París una columna en honor de

Napoleó seguint el model de la columna trajana.

• A Anglaterra Sir Robert Smirke (1781-1867) construirà el Museu Britànic (1825-1850), seguint els cànons grecs, la

façana està decorada amb una espectacular columnata jònica i la porta, segueix el model dels temples grecs amb una

portada octàstila coronada amb un frontó esculpit. Aquest model d’un classicisme fred, tot i que menys grandiloqüent

serà el que seguirà William Wilkins en la construcció de la National Gallery (1838).

• A Alemanya el neoclàssic es difon amb més facilitat al territori prussià, majoritàriament protestant i sota el govern de

Frederic II el Gran (1744-1797), rei Il·lustrat, gran reformador de l’estat prussià i amant del classicisme. El monument

més notori es la Porta de Brandenburg construida per Carl Gothard Langhans (1732-1808) entre el 1788 i 1791

inspirant-se en la porta d’accés de l’Acropolis de Grècia.

La Madeleine Sainte Geneviève

Neoclassicisme francès

Neoclassicisme anglès

British Museum

National Gallery

Neoclassicisme alemany

Porta de Brandenburg

Escultura Neoclàssica

• L’escultura neoclàssica imita la tècnica i els temes del passat clàssic,

buscant la màxima perfecció en la imitació però sense arribar a entendre

l’esperit que havia animat aquells artistes, el que dona com a resultat una

escultura freda i academicista.

• El màxim representant de l’escultura neoclàssica és Antonio Canova (1757-

1822): Aquest autor del Vèneto es va inspirar directament en els models

romans, el seu estil evoluciona des del barroc tardà com el Monument

funerari a Clement XIV (1787) fins arribar al neoclassicisme ple entre el

1790 i el 1814, on realitza temes mitològics com l’Emperador nu, com Mart

pacificador portant a la mà el globus terraqui i la victòria o els retrats de

membres de la família Bonaparte com si fossin deus clàssics, com el retrat

de Paulina Bonaparte.

Antonio Canova

Perseu amb el cap de Medusa

Paulina Bonaparte

Pintura neoclàssica

• Com ja s’ha comentat amb les altres arts, a la pintura hi

ha una reacció contra el rococó, que va cercar els

models en el món clàssic, com en pintura les cultures

grega i romana no van produir tantes obres, el camí des

del rococó fins el neoclassicisme ple representat per

David, va estar plena d’experimentacions, dubtes, etc.

La pintura tindrà com a model l’escultura clàssica i hi

haurà una clara preponderància del dibuix sobre el color.

Pintura neoclàssica

• Jacques Louis David (1748-1825): La seva vida està íntimament lligada a la revolució

francesa, de la qual va ser un fervent partidari. Després d’un primer periode

d’aprenentatge en qual va viure a Roma, va pintar el seu primer gran quadre de

temàtica clàssica, el jurament dels Horacis (1785) en aquest quadre el concebeix

amb una gran simplicitat inspirada en els baixrelleus clàssics, desprenent-se de

l’acumulació de personatges i elements paisatgístics superflus, també d’aquesta

època és el quadre el rapte de les Sabines (1799). Després del triomf de la revolució,

David es va posar al servei de la nova República, retratant amb el seu pincells els

nous herois revolucionaris, en aquesta època va pintar El jurament del joc de la pilota

(1793) i Marat mort (1793). Després de passar per la presó diverses vegades amb el

triomf de Napoleó va ser nomenat pintor de cambra. En aquesta època es convertirà

en el gran pintor del nou imperi, entre els quadres d’aquesta època destaca la

coronació de Napoleó o Napoleó creuant els Alps al Gran San Bernat.

Pintura neoclàssica

• L’altre gran pintor neoclàssic, deixeble de David, serà

Jean Auguste Ingres (1780-1867) Format a Itàlia, va

estudiar i admirar profundament la pintura de Rafael, i

els seus models ja no seran els antics grecs i romans

sinó els pintors renaixentistes. Va representar la

resistència dels ideals i les tècniques clàssiques, com la

preponderància de la línea enfront el color i l’estructura

serena i clara enfront el color i el moviment agitat de

Delacroix i els romàntics.

Obres de Jacques Louis David

El jurament dels Horacis - Marat Mort

Obres de Jacques Louis David

Napoleó creuant els Alps al gran Sant Bernat

Obres de Jacques Louis David

(La coronació de Napoleó)

Obres d’Ingres

Edip i l’Esfinx

La banyista de Valpinçon

El romanticisme

• El romanticisme neix a Europa després de la caiguda de Napoleó i el intent

per part de les grans potències europees d’esborrar tot vestigi de la

Revolució francesa. Els romàntics es revolten contra aquesta nova Europa

que vol soterrar els ideals de llibertat que havia propagat la Revolució. El

romanticisme és un moviment cultural que propugna la llibertat dels

individus i dels pobles (serà el bressol cultural dels nacionalismes naixents),

el individualisme, la preponderància dels sentiments per sobre de la raó, el

trencament amb els estereotips creats, la recerca de la natura salvatge...

Serà també un moviment que en exaltar els sentiments per sobre de la raó,

tindrà especial afecció pel misticisme i per l’edat mitjana, moment que

consideren bressol dels pobles, on la mística tenia més importància que la

raó freda. Com a model d’art medieval exalten especialment l’arquitectura

gòtica.

• El romanticisme tindrà un reflex artístic bàsicament en la pintura i l’escultura.

La pintura romàntica

• La pintura romàntica refusa els convencionalismes neoclàssics imposats

per David i els seus deixebles i es caracteritza per:

a) Recuperació de la potencia suggestiva del color en detriment del dibuix,

s’alliberen les formes i els límits excessivament definits.

b) Utilització d’una llum vibrant i del joc de llums i ombres

c) Utilització de composicions dinàmiques, on hi ha elements en posicions

convulses i gestos dramàtics.

d) Culte al paisatge, un paisatge salvatge, indòmit; que reflecteix el poder

de la creació i la petitesa de l’home.

e) Temes de revolucions polítiques o desastres, on hi ha un enfrontament

èpic del poble contra els seus opressors o contra la naturalesa salvatge.

El romanticisme francès

• Theodore Géricault (1791-1824) Va viure una vida curta i plena d’aventures, va

començar a distanciar-se de l’academicisme neoclàssic amb diverses obres de

temàtica napoleònica on destaca l’ús agosarat del color. Després d’un viatge a Roma

per motius amorosos coneix l’obra de Miquel Àngel i la seva grandiositat compositiva.

De tornada a París (1817) farà la seva gran obra: El rai de la Medusa, presentada el

1819. L’obra que tracta un fet d’actualitat, el naufragi d’un vaixell, és un quadre

impactant, on tracta amb realisme i força la tragèdia, on es veuen les influències de

Miquel Àngel (postures i nus), i de Caravaggio (en la plasticitat i el clar-obscur), en

aquest quadre es combina la diagonal barroca amb la piràmide clàssica, amb

resultats efectistes. Géricault no tornarà a fer un quadre com aquest, el qual

esdevindrà un manifest del nou estil pictòric. De fet acabarà els seus dies a

Anglaterra on farà pintures de cavalls i retrats, directament influït per Turner i

Constable.

El rai de la Medusa

El romanticisme francès

• Eugène Delacroix (1798-1863) És el més important pintor del romanticisme francès.

Es va formar al taller del neoclàssic Guérin, on va ser company de Géricault. Des de

molt jove va sentir preferència per Rubens i els pintors venecians del barroc. Al Saló

de 1822 es va exposar la seva obra La barca de Dante, que va provocar una gran

polèmica als cercles artístics del moment. La polèmica es repeteix el 1824 quan

presenta la matança de Quíos, inspirada en la lluita dels grecs per la independència.

La seva obra es caracteritza per la força dels colors (fortament influenciat pels

paisatgistes anglesos), el moviment compulsiu i el dramatisme de les composicions.

Delacroix va participar a la revolució de 1830, on van ser derrocat Carles X, l’últim rei

Borbó de França. Inspirat per aquest fet va pintar La Llibertat guiant al poble, un dels

quadres que ha restat com a símbol de la revolució i de la França republicana.

Després d’aquest quadre viatjarà al Marroc amb una delegació oficial del nou govern

de Lluís Felip d’Orleans i coneixerà el món oriental que el fascinarà, pintant escenes

de temàtica oriental (temàtica molt habitual entre els romàntics).

La matança de Quíos

La Llibertat guiant el poble

El romanticisme alemany• A Alemanya el romanticisme neix com a oposició al racionalisme francès i

està íntimament lligat al nacionalisme alemany, a un pangermanisme que

cerca una identitat comú entre tots els estats de parla germana. La recerca

de la pàtria comuna farà que els romàntics alemanys enyoressin l’Edat

Mitjana on s’havia format l’Imperi Romano-Germànic, únic estat alemany

fins aleshores.

• Un dels artistes més destacats del romanticisme alemany serà Caspar

David Friederich (1774-1840) Home de temperament místic, va ser

principalment un paisatgista, va estar molt arrelat a Alemanya i va pintar

paisatges buscant pintar un espai que reflectís la petitesa de l’ésser humà

davant la creació. Els seus paisatges són grandiosos i plens de poesia,

reflectint la profunda espiritualitat del seu autor. També li agradava pintar

arquitectures gòtiques en una mena d’espai oníric i misteriós. Entre la seva

obra destaquen el naufragi de l’Esperança, Els penya-segats calcaris de

l’Illa de Rügen, Viatger davant el mar de boira, Abadia al bosc de roures...

Caspar David Friedrich

Naufragi de l’Esperança

Caspar David Friedrich

Abadia al bosc de roures

El romanticisme a la Gran Bretanya

• El romanticisme a la Gran Bretanya es plasma principalment en el treball dels paisatgistes, els

dos principals representants del paisatgisme anglès seran John Constable i Joseph Turner.

• John Constable (1776-1838) Considerat un dels primers paisatgistes moderns, va sortir del seu

estudi i anar a pintar a l’exterior, pintant segons deia ell mateix “molt simplement i sense cap

afectació el que jo veig, tal i com jo el veig”, considerat per la seva tècnica un precursor de

l’Impressionisme i del realisme. Utilitza una tècnica molt lliure i directa, aplicant els principis de

l’aquarel·la a l’oli, intentant captar la llum del moment, per ell el principal és el color per sobre del

dibuix i aplica el color en taques gruixudes amb espàtula, un crític contemporani deia que

utilitzava “pinzellades burdes i rudes que ofenien al tacte”. El tema per ell era secundari, reflectia

escenes quotidianes. Alguns quadres seus poden ser el carro de fenc, La catedral de Salisbury,

Barques en el Stour, vaixells carboners a l’altura de Brighton...

• Joseph Mallord William Turner (1775-1651) Turner era un pintor de caràcter extravagant, la seva

pintura va patir una forta evolució, partint de tonalitats obscures i de respecte a l’objecte, va

acabar diluint els objectes en l’atmosfera, en un pintura que arriba en els últims anys a ratllar allò

visionari o al·lucinant. Utilitza la tècnica de l’aquarel·la aplicada a l’oli, aconseguint un efecte de

fluïdesa i transparència. La llum i el color de les seves pintures no són realitats visuals, sinó

visions imaginàries que ens distancien dels sentits per convertir-se en evocacions oníriques. Va

tenir molta influència en pintors posteriors com Monet, Pisarro i Sisley. Algunes de les seves

obres més interessants poden ser El darrer viatge del buc de guerra Temerari (1839) i un dels

quadres dels seus darrers temps: pluja, vapor i velocitat (1844).

El romanticisme a la Gran Bretanya

• William Blake (1757-1827) Va ser un artista estrany i

visionari; es va formar fent gravats, però va treballar

principalment l’aquarel·la. A part de pintor també va ser

escriptor i va il·lustrar els seus propis llibres, els llibres

d’altres autors o clàssics com l’obra de Dante o les

Sagrades Escriptures. Iniciat en l’esoterisme la seva

obra té un marcat caràcter simbòlic, va tenir influències

de Miquel Àngel, del gòtic i dels gravats italians del

renaixement. La seva obra a la vegada es considera una

precursora del surrealisme.

John Constable

El carro de fenc

Joseph W. Turner

Pluja, vapor i velocitat (1844)

El darrer viatge del buc de guerra Temerari (1839)

William Blake

Deu creador

El gran drac vermell i la dona solar

Francisco de Goya y Lucientes

• La particularitat i la genialitat de Goya fa que tot i que es troba en la cruïlla entre tres estils artístics:

rococó, neoclàssic i romanticisme, la seva obra, especialment la final, sigui inclassificable. A la

vegada la seva intuïció artística el farà precursor de estils com el impressionisme, l’expressionisme i

el surrealisme. Sent reivindicat fins i tot per autors de les vanguardes del segle XX com Paul Klee i

Kandinsky (pintors abstractes).

• Francisco de Goya neix a Fuendetodos (Saragossa) el 1746 i mor a Burdeos el 1828. El seu primer

aprenentatge va ser el barroc italià, va viatjar a Itàlia. El 1785 es converteix en pintor del rei Carles

III i el 1799 en pintor de cambra del rei Carles IV. En aquesta època es converteix en pintor de moda

de l’aristocràcia de la Cort. El 1790 una malaltia el deixa sord. Aquesta malaltia el marcarà

fortament. La sordesa l’aïllarà i començarà a veure el costat amarg dels convencionalismes socials,

a aquesta nova visió del món s’ajuntarà una imaginació desbordant, començarà a pintar els seus

capricis, mentre a la Cort seguia fent retrats, així el 1800 pinta la familia de Carles IV. A partir de

1808 la guerra de Independència (guerra del Francès), amb tots els horrors que va comportar

intensifica la seva vesant pessimista i crítica. De fet la guerra capgira la seva pintura que mai més

tornarà a ser amable. Les escenes del Dos de maig, arriben a cotes poques vegades assolides

d’expressió del dolor d’un poble i de la degradació de l’ésser humà que és vist com una bèstia cruel i

destructora. Lliberal convençut, amb l’arribada de Ferran VII, reprèn el seu lloc com a pintor de

cambra, però de seguida en veure l’actitud del rei s’aïlla a casa seva “La Quinta del Sordo” a Madrid

i comença la creació de les seves pintures negres. Amb l’entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís” el

1823 s’exilia a Burdeos on mor el 1828.

Francisco de Goya y Lucientes

• La pintura de Goya es pot dividir en dos etapes artístiques, la primera, fins que es queda sord,

on hi ha una visió optimista de la vida, on predominen els colors vermells i grisos, la factura

acabada, el dibuix de traç continu i els temes amables; i la segona, on sobretot hi ha una visió

del patiment de la vida, de sofriment, on el negre pren preponderància enfront del color, on la

taca trenca el dibuix, on tracta temes dramàtics o d’una fantasia obscura.

• De la primera època serien els quadres sobre festes populars o retrats com La pradera de Sant

Isidre, el retrat de la Família de Carles IV o la maja desnuda i la maja vestida. De la segona

època serien els quadres sobre la guerra i les pintures negres. Entre els quadres sobre la guerra

destaca les afusellaments del 3 de maig. Entre les pintures negres, el colós, dos vells menjant

sopes, Saturn devorant els seus fills.

• Goya en general va treballar a l’oli però també va fer gravats i dibuixos, en la tècnica del gravat

es va inspirar en Durer i Rembrandt, la seva sèrie més important en quant a gravats serà els

desastres de la guerra. També treballarà amb una nova tècnica la Litografia, especialment

important en la cartellística dels segles XIX i XX.

Obres de Goya

La pradera de San Isidro

La maja desnuda

Obres de Goya

La família de Carles IV

Obres de Goya

Afusellaments del 3 de maig

Obres de Goya

Vells menjant sopes

La romería de San Isidro