Romanticisme tardà

(1850-1900)Propiciat a partir de les revolucions de

1848 arreu d’ Europa

1843 1868 1875

1833-1868 regna Isabel II, a la mort de son pare Ferran VII. Amb les Guerres carlistes de fons com a conflicte per la successió. Inestabilitat política. Progrés nul. La Cort deixa d’ ocupar-se de l’art, a Isabel II no li interessa en demesia. Es suprimeixen els pintors de càmera. A partir de 1845 la Acadèmia deixa de dirigir la ensenyança artística i es crea

la Escola de Belles Arts. Les Exposicions Universals substituiran els premis i pensions de la Acadèmia. 1868 Revolució Gloriosa: la dinastia Borbó surt d’Espanya. Donà pas al Sexenni Democràtic:

1870-1873 regna Amadeu I. 1873-1874 1a República Espanyola.

1875-1885 Restauració: regna Alfons XII (fill d’Isabel II). S’acaba el conflicte successori.

1885-1902 Regència de Mª Cristina de Habsburgo-Lorena mare d’Alfons XIII, fill pòstum d’Alfons XII.

1898: Sublevació de les últimes colònies espanyoles de Cuba i Filipines que, acaben perdent-se.

Context a Espanya

Pintors espanyols del segle XIXAntoni Gisbert

La família MadrazoMarià Fortuny

Eduard Rosales

Antoni Gisbert i Pérez

(Alcoi 1834-París 1901) Pintor que representa amb realisme

fets del passat històric nacional, de caire lliberal.

Estudià a la Reial Acadèmia de BBAA de St. Ferran (Madrid) sota la tutela de José Madrazo i el seu fill Federico.

Posterior pensió per a continuar estudis a Roma (1855-1860).

Director del Museu del Prat (1868-1873)

Un dels predilectes de Amadeu I (rei d’Espanya de 1870 a 1873).

Al abdicar aquest en 1873 marxà exiliat a París on morí. Afusellament de Torrijos i els seus

companys (1888)

Retrat d’Amadeu I (1872)

La família Madrazo

Federico Madrazo i Kuntz (1815-1894) pintor i gravador

José Madrazo i Agudo (1781-1859) pintor i gravador

PARE:

FILLS:

Raimundo Madrazo i Garreta

(1841-1920) pintor

Cecília (1846-1932)

Luis M. K. (1825-1897) pintor

Ricardo M. G. (1852-1917)

Pedro M. K. (1816-1898) crític d’art

MARE:Isabel Kuntz i Valentini

(filla del pintor polac Tadeusz Kuntz)

Marià Fortuny

Juan M. K. (1829-1880)

arquitecte

NETS:

BES-NET:

Luisa Rosa

col·leccionista Marià Fortuny i Madrazo

pintor

pintor, escenògraf i dissenyador

José Madrazo i Agudo (Santander 1781-Madrid

1859) Pintor i gravador que, evolucionà del barroc al

neoclassicisme. Estudià a la Reial Acadèmia de BBAA de St.

Ferran (Madrid). A partir de 1803 estudià a Paris sota la tutela de

Jacques-Louis David. Fou amistat amb altre deixeble, Dominique Ingres.

Marxà becat a Roma al 1806, junt amb Ingres. Al 1808, opositor al govern de José Bonaparte fou

empresonat, així conegué al rei Carles IV i a la seua dona Mª Lluïsa que, estaven exiliats.

Al 1809 es casà amb Isabel Kuntz a Roma. Al 1813 fou nomenat pintor de càmera de Carles

IV. Al 1818 regressà a Espanya amb els quadres de

Carles IV i reorganitzà el Museu del Prat. Nomenant-lo el seu director des del 1838 al 1857 sota el regnat ja d’Isabel II.

A més a més, introduí la tècnica de la litografia a Espanya.

Auto

rretra

t (18

40)

Carles IV, pare (1825)

Federico Madrazo i Kuntz

(Roma 1815 - Madrid 1894)

Pintor especialitzat en retrats d’influència romàntica.

Estudià a la Reial Acadèmia de Madrid, a París amb Ingres, amic de son pare i a Roma.

Compaginà la tasca artística amb la docència.

Director de la Reial Acadèmia (1843). Fou nomenat pintor de càmera d’Isabel

II en 1857. I, director del Museu del Prat de 1860 a

1868 i de 1881 a 1894. De jove, creà la publicació El Artista

junt amb el seu germà Pedro i aportà al llarg de la seua vida gravats, poemes i articles.

La comtessa de Vilches (1853)

Isabel II d’Espanya

(1851)

Auto

rretra

t (18

40)

“Luisa, Rosa i Raimundo, fills

del pintor”(1845)

Luis Madrazo Kuntz (Madrid 1825 - Madrid

1897) 8é fill de José Madrazo i Isabel

kuntz. Pintà retrats, pintura religiosa i

històrica. Format en el taller de son pare

junt amb els seus germans. L’any 1841 ingressa a St. Ferran. Al 1849 viatjà a Roma per a

continuar els estudis. Al acabar viatja per Europa. I regressa a Madrid per a dedicar-

se a la docència i als retrats. Fou director de la Escola Superior.

Retrat de Cecília Madrazo i Garreta

(1880)

Altres retrats de Luis Madrazo i Kuntz (com a curiositats per la proximitat del retratat):

Retrat de Mercedes, esposa de Luis Simarro

Retrat de Luis Simarro Lacabra (neuròleg), nascut a Roma (1851) perquè son pare, el pintor valencià Ramón Simarro Oltra estava pensionat allí. Morí a Madrid el 1921.

Raimundo Madrazo Garreta

(Roma 1841 - Versalles 1920)

Fill i deixeble de Federico Madrazo i el seu avi José.

Al 1854 ingressa en St. Ferran. Completa estudis a París on

s’instal·la en 1862. Al 1897 viatja a Nova York i al

1904 a Buenos Aires però, residí pràcticament tota la seua vida a París.

Pintà bàsicament retrats burgesos elegants i alegres.

Tindrà influències de l’Impressionisme.

Auto

rretra

t

Retrat de la model Aline Masson amb

mantellina

Retrat de son pare, Federico Madrazo,

pintant

Ricardo Madrazo Garreta (Madrid 1852 - Madrid

1917) Fill menut de Federico Madrazo. Al 1864 ingressa en St. Ferran. Al 1868 viatja a Roma junt al seu

cunyat Marià Fortuny, qui serà una gran influència per a ell pels temes orientals i la seua tècnica.

Al 1875 farà el seu primer viatge a París.

En el 1877 farà estància a Venècia i en el 1883 estància al Marroc.

Desprès, al 1890 compaginarà el Marroc i Roma.

Moro del sur(1881)

Marià Fortuny i Marsal

(Reus 1838 - Roma 1874) Pintor, dibuixant i gravador. Primer treballà d’orfebre a Reus (detallisme i

preciosisme dels objectes). Estudià BBAA a la Escola de la Llotja a Barcelona. Inici brillant amb obres de temàtica històrica i religiosa

d’influències romàntiques. Becat per a ampliar estudis a Roma. Allí, va ser nomenat cronista de la guerra hispano-

marroquina. Al Marroc, el general Joan Prim, també de Reus, el va

acollir. Àfrica fou un descobriment per a ell: llum, color,

paisatges. La seua pintura relata la societat de Tànger Pensionat per viatjar arreu d’Europa. Al 1867 casà amb Cecília Madrazo. Aconseguí prestigi amb la seua obra “La vicaria”. Època d’estil realista amb gran detallisme de temes

burgesos jovials. Viatges a Granada i Sevilla li feren reprendre els temes

orientalistes i els quadres a l’aire lliure. Finalment, és considerat, precursor de l’

impressionisme. Creador d’un nou estil: el fortunyisme (traç minuciós,

pinzellada vigorosa, grans efectes de llum i gamma variada color).

Fou altres viatges per Europa abans de morir a Roma.

La vicaria (1868)

Vell nu al sol (1870 a

Granada)Influències de l’obra de Josep

de Ribera (coneguda en

les seues visites al

Museu del Prat a partir del

1960)

Eduard Rosales i Gallina (Madrid 1836 – Madrid

1873) Primer estudià Filosofia i desprès, arts en

la Acadèmia sent deixeble de José i Federico Madrazo; i amic de Raimundo Madrazo i Marià Fortuny.

Tingué diferents encàrrecs de pintura i litografia.

Al 1857 viatjà per Itàlia. Aconseguí una beca en 1859 per a

estudiar en Roma. Deu anys desprès, en 1869 regressà a

Espanya definitivament havent fent també altres visites parisines.

Continuà tenint encàrrecs i una oferta com a director de l’Acadèmia d’Espanya a Roma però, el seu estat delicat de salut li impedí portar-ho a cap.

Morí als 36 anys de tuberculosi.

Dona nua adormida(1865-70)

Na Isabel La Catòlica dictant el seu testament

(1864)

Marià Fortuny i Madrazo (Granada 1871 - Venècia

1949) Pintor, dibuixant, escultor, escenògraf, dissenyador,

gravador, fotògraf, inventor, empresari (controlà tant la creació, com el procés com la distribució de la seua producció) ... conegut com el “petit Leonardo” o el “Mag de Venècia”.

Estudià Arts, Física, Òptica, Electricitat,... Son pare, Marià Fortuny i Marsal, morí quan ell tenia 3

anys. I, amb sa mare, Cecília Madrazo, es traslladà a Paris i, al 1889, a Venècia.

Allí, obrí un taller en un palau. Actualment, és el Museu Fortuny.

Al 1897 conegué en Paris a la model Henriette Adele Nigrin que, es convertí en musa, col·laboradora i esposa.

Té registrades més de 50 patents, entre elles, un nou paper fotogràfic, una paleta de colors, processos d’estampació o una cúpula per a il·luminar indirectament l’escena.

Fascinat per Orient, són famoses les seus làmpades. Apassionat pel teatre i les òperes de Wagner des de

menut gràcies a sa mare a qui acompanyà a veure’l personalment quan tan sols tenia 9 anys.

Obrirà punts de venda a París, Londres i Nova York. Morí de càncer als 74 anys.

Autorretrat (1947)

Làmpada Fortuny

Foto

de

189

0

Les donzelles de flors (1896)

Altres pintors

Francisco PradillaAlejandro Ferrant

Pintor de realisme academicista i

historicista, d’escenes costumistes i paisatges. Director de la Reial Acadèmia d’Espanya a Roma i del Museu del Prat (1896-1898).

Pintor de realisme academicista de temes religiosos i històrics; de retrats i paisatges. Professor de l’Escola Central d’Arts i Oficis i director del Museu d’Art Modern de Madrid.

FRANCISCO PRADILLA ORTIZ (Villanueva de Gállego, Zaragoza, 1848 – Madrid, 1921)

ALEJANDRO FERRANT FISCHERMANS

Auto

rretra

t 19

17

(Madrid, 1843 - Madrid, 1917)

AMICS A LA ACADÈMIA

ESPANYOLA DE BELLES ARTS A

ROMA

Retrat d’Alfons XII

Escultura espanyola al segle XIX

Marià Benlliure

Escultor (s'autoanomenava “Picapedrer”) i pintor

valencià. Fill i germà d’artistes. Talent precoç: abans dels 10 anys ja creava figures

de cera de gran virtuosisme. Es formà en València, Madrid i París, en tallers. Al 1879 viatjà a Roma per a ajudar en el taller del

seu germà Josep i fascinat per l’obra de Miguel Àngel es declinà per la escultura.

Aviat (1887) es traslladà a Madrid definitivament. Allí rebrà nombrosos encàrrecs entre ells del rei Alfons XIII.

1a medalla aquest any amb una escultura del pintor Ribera.

Obres allunyades de l’ idealisme romàntic; més bé dotades d’un realisme minuciós amb efectes pictòrics.

Preferiblement dedicat al retrat i al monument commemoratiu.

Interessat per temes populars. Aficionat a la tauromàquia.

Cultivà la imaginària religiosa. Amistat amb Joaquim Sorolla i Vicent Blasco

Ibáñez.

Marià Benlliure Gil (València 1862- Madrid

1947)Monument a Goya front la entrada nord del Museu del

Prat (1902)

Mare de Déu de la Seu (a Xàtiva, de

1943)

Josep de Ribera (a València, de 1887)

Arquitectura espanyola

Desenvolupament de l’eclecticisme.

Les primeres llibertats polítiques a la mort del rei absolutista Ferran VII (1833) van posar els ciments per a un desenvolupament de l’ eclecticisme (mescla d’estils) al llarg del segle XIX.

TEATRE ROMEA DE MÚRCIA(estil neoclàssic)

Construït en terreny expropiat per l’Estat en 1842 durant la desamortització. Fou inaugurat per la reina Isabel II en 1862. L’arquitecte fou Diego Manuel Molina.

El corrent continuarà sent historicista, recuperant també les fonts medievals per a intentar trencar el vincle amb el greco-romà del neoclassicisme. Així doncs, coexistiran els neoestils: neoclàssic, neogòtic, neomudéjar,...

La Exposició Universal a Barcelona (1888) deixarà constància d’un ric ventall d’arquitectura eclèctica en cerca constant d’una aparença nova i moderna.ARC DE TRIOMF DE BARCELONA

(estil neomudéjar)Construït arran de l’Exposició Universal de 1888 per l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas. Era la porta d'accés al recinte firal.

CASTELL DELS TRES DRACS(estil neogòtic)

Construït com a Café-Restaurant per a l’Exposició Universal de 1888 per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner.

MUSEU MARTORELL(estil neoclàssic)

Museu d’arqueologia i Ciències Naturals. Obra d’Antoni Rovira i Trias. Inaugurat al 1882, fou un dels edificis principals de l’Exposició Universal.

PARC DE LA CIUTADELLAConstruït a sobre dels terrenys i edifici de la Ciutadella* derruïda i que envoltava els edificis principals de l’Exposició Universal com a zona d’esplai, a imitació dels Jardins de Luxemburg de París.* Manada construir per Felip V en 1714 (finalitzada la Guerra de Successió) per a dominar la ciutat de Barcelona.

Neoclàssic

Les construccions religioses van desapareixent, i van creant-se edificacions civils: museus, biblioteques, etc.

S’ inspira en els arts grec, romà i fins i tot, egipci. Rebutja la profusa ornamentació del rococó. Característiques:

Tipus religiós (temple): base, columna, entaulament i coberta; o civil (amfiteatre, arc de triomf, etc.)

Arquitectura arquitravada (línies horitzontals i verticals).

A mida de l’ésser humà. Racional, harmoniosa, bella. Materials com pedra i marbre.

TEATRE CAMPOAMOR D’OVIEDOLa construcció finalitzà en 1883. Actualment, es representen funcions teatrals, òperes i és l’escenari del lliurament de premis Princesa

d’Astúries.

PLAÇA DE BOUS DE VALÈNCIAConstruïda per l’arquitecte valencià Sebastià Monleón Estellés entre els anys 1850 i 1860. Inspirada en l’arquitectura civil romana, el

amfiteatre del Colisseu.

Neogòtic

Bàsic en les construccions religioses. Imita el gòtic original. Ambient medieval (catedrals i castells). Característiques :

Verticalitat. Arc apuntat o ogival. Volta de creueria. Contraforts i arcbotants. Columnes altes. Pinacles. Finestres en vitralls. Rosasses.

Proliferen els elements vegetals, els zoomòrfics (gàrgoles), els geomètrics, i els motius heràldics.

Per a construccions de caràcter festiu i d’oci. Reivindicat com a estil propi nacional. Imita l’estil mudèjar i àrab. Característiques:

Rajol per a construir i decorar (rajol vista). Combinat amb maçoneria.

Recobriments exuberants d'aparença luxosa amb guix, fusta (sobretot sostre) i ceràmica.

Motius geomètrics per qüestions religioses.

Multitud tipus d’arc: de mig punt, apuntat, lobulat, ... però, el més profús, l’arc de ferradura.

Pilars i columnes primes. Cobertes planes (arquitravat). Varius tipus de voltes i cúpules. Destaca

la gallonada.

Neomudèjar

GRAN TEATRE DE CADISComençà a construir-se en 1884 i finalitzà al 1905 per problemes econòmics. L’arquitecte fou Adolfo Morales de los Ríos.

PLAÇA DE BOUS DE “LAS VENTAS” DE MADRID

Iniciat en 1922 i acabat en 1929 sent l’arquitecte José Espelius.

Context a Europa

La onada de revolucions de 1848 en diversos països de caràcter lliberal i nacionalista acabaren amb el predomini de l’absolutisme a Europa.

Encara que, l’èxit inicial no perdurà (per la espontaneïtat i poca organització); sent reconduïdes a situacions polítiques més conservadores.

L’avanç de la industrialització comportà una intensificació del comerç (inclús a nivell internacional) però, també una precarietat en les condicions dels treballadors.

Així doncs, el poder de la burgesia es consolidà però, també, el proletariat s’organitzà (moviments obrers); apareixent els primers sindicats i la 1ª associació internacional de treballadors (AIT) fundada en Londres en 1864 amb col·laboració de Karl Marx, Friedrich Engels i Mijaíl Bakunin per protegir els drets dels obrers.

Amb l’ internacionalisme també arribà la influència de l’art oriental a Europa, sobretot procedent de Japó (japonisme).

També hi hagué un avanç científic que, afavorí l’interès per observar l’entorn.

Realisme Corrent artístic nascut a França desprès del fracàs de les revolucions de 1848 que van posar fi a l’idealisme romàntic. El moment requeria plasmar la realitat circumdant amb la màxima fidelitat possible, cercant inclús el detall; ser objectiu. Els problemes quotidians, humans i socials seran els seus temes preferits.

El Àngelus (1857-1859) de Jean F. Millet

El vagó de tercera classe (1864) d’Honoré Daumier

La vaga

(1860)Daumie

r

La migdiada (1866)Millet

Autorretrat o L’home desesperat (1843-45) de Courbet

Els camperols resignats de Millet

La crítica social de Daumier

La provocació de Courbet

Les amigues (1866) Gustave Courbet

El triomf de La República (1899) Plaça de la Nació (París)

Jules Dalou

La Fraternitat dels pobles (1883) Sala de matrimonis de l’Ajuntament (X Districte de París)

Jules Dalou

País negre (1883) Constantin Meunier

El compromís social del pintor i

escultor belga Meunier

La explosió en la mina (1888-89) Constantin Meunier

El reflex republicà del francès Dalou

Art pompier (Art bomber)

Art francès de la 2ª meitat del segle XIX que, continuava la reproducció dels temes clàssics i idealització acadèmica en cerca del gust de la burgesia rica i dels aristòcrates.

William-Adolphe Bouguereau (La Rochelle 1825 – La Rochelle 1905)

Admirat per Napoleó III i Chopin.Reconeixement inclús internacional.Imitat per la seua dona pintora, d’origen americà, Elizabeth Jean Gardner.

Dant i Virgili en l’infern(1850)

El naixement de Venus(1879)

El rapte de Psique(1895)

El primer dol(1888)

El primer bes (Cupido i Psique,

infants)(1890)

L’alba1881

El dia1884

Crepuscle1882

La nit1883

Jean-Léon Gérôme (Vesoul 1824 - París

1904) Pintor i, escultor en edat avançada (54). Professor.Academicista i orientalista.Temes històrics, mitològics, retrats, etc.Detractor de l’art emergent: impressionisme.

Napoleó davant la Esfinge (1867-68)

Banys de l'harem (1885)Baralla de galls (1846)

Auto

rretra

t 18

86

L’artista esculpit una tanagraEl treball del marbre (1895)

Tanagra* (1890)* Figures menudes de terracota policromada descobertes en 1870 a Grècia.

Pigmalió i Galatea(1890)

Alexandre Cabanel

(Montpelier 1823 - París 1889)

Naixement de Venus (1863) quadre que li atorgà la fama al ser adquirit per Napoleó III.

Pintor i professor. Gran reconeixement, també internacional. Admirat per Napoleó III i la seua esposa, l’aristòcrata espanyola, Eugènia de Montijo.Cert orientalisme extret dels textos de Víctor Hugo. Enemic de l’impressionisme.

Cleòpatra provant verins en els condemnats a mort (1889). Darrera obra del pintor.

Àngel caigut (1847)

Miguel Angel en el seu estudi visitat pel Papa Julio II (1859)

Fernand Cormon

(París 1845 - París 1924)Deixeble d’Alexandre Cabanel.

Pintor. Professor de Toulousse Lautrec, Van Gogh, Matisse, etc.Innovacions plàstiques inculcades als seus deixebles.Interès pel detall sensacionalista.Temes històrics i prehistòrics, retrats, pintura mural en edificis oficials. Orientalista.

Caín fugint amb la seua família (1880) Mort en el Serrallo (1874)

Germanor Prerrafaelita

Associació de pintors, poetes i crítics anglesos fundada en 1848 a Londres per Dante Gabriel Rossetti, John Everett Millais i William Holman Hunt. Durà tan sols 5 anys però, la seua influència perdurà fins entrat el segle XX.

La intenció del grup era la reforma de l’art, refusant l’ art academicista pel mecanicisme i la falta de sinceritat; reivindicant l’art dels italians primitius anteriors a Rafael Sanzio (d’ahí el nom) més minuciós en el detall, més lluminós en quant a color i més realista.

També refusaven el materialisme originat per la industrialització, i per això, intentaven reeducar en valors, des de la seua pintura, reflectint principis morals.

El terme prerrafaelisme s’usa per a identificar al moviment pictòric.

Dante Gabriel Rossetti (Londres 1828 - Kent

1882) Poeta, il·lustrador, pintor i traductor de Dant i d’

altres poetes italians medievals. Fill d’un erudit emigrant italià. La seua pintura està plena d’imatges simbòliques i

mitològiques, gens realistes. Influí en el simbolisme. Predominen els temes extrets de l’obra de Dante i

del Rei Artur. A l’igual que els retrats femenins. Solia acompanyar l’obra pictòrica amb sonets. Gran ús de figures femenines estilitzades amb el

cabell pèl-roig, símbol de sensualitat. El suïcidi de la seua esposa Elizabeth Siddal (que,

feia de model per als prerafaelites) en 1862 al donar a llum un fill mort li produí una depressió.

Ja superada, tingué varies amants que, també li posarien com a models. Una d’elles, la esposa del seu soci, William Morris amb qui treballava com a il·lustrador produint imatges per a vitralls i altres elements decoratius.

Cap a la fi de la seua vida visqué retirat amb certa inestabilitat mental i amb problemes de drogues i d’ alcohol.

Auto

retra

t 184

7

La Anunciació (1850)Models: els germans

Beata Beatriz (1863)

Representa la mort de la seua esposa amb qui es casà en 1860.

Apun

ts

John Everett Millais (Southampton 1829-

Londres 1896) Auto

rretra

t

Ofèlia (1852)Model: Elizabeth Siddal (esposa de D. G. Rossetti)

Nen prodigi: pintava ja als 4 anys i posseïa un talent poc comú.

Als 11 anys ja va poder entrar a la Royal Academy (1840).

Període prerafaelita: detalls minuciosos, densa superfície pictòrica, precisió de la natura.

Arrel del seu matrimoni al 1856 la seua pintura es tornà més popular i assequible; evolucionant cap un esteticisme.

Considerava a Velázquez i Rembrandt com els seus models.

Les darreres obres demostren un interès especial pels paisatges inhòspits.

Crist a casa dels seus pares (1850)Polèmica: la Sagrada Família representada com una classe obrera

Isabella (1848-49)

William Holman Hunt (Londres 1827- Londres

1910)Auto

rretra

t

Estudià a la Royal Academy of Arts de sir Joshua Reynolds com Rossetti i Everett Millais; als quals conegué allí i decidiren crear la Germanor Prerrafaelita, refusant l’academicisme de Reynolds.

A nivell sentimental, la seua esposa morí al donar a llum al seu primogènit (1865). Passats 10 anys es casà amb la germana d’aquesta, tenint problemes amb les lleis britàniques per aquest fet.

Al principi les seues obres no gaudiren d’èxit. Fou amb la temàtica religiosa quan ho aconseguí, arribant inclús a viatjar a Palestina per a documentar-se (fent escales en França, Itàlia i Egipte).

També tractà temes paisatgístics i literaris. Mantenint-se sempre fidel al plantejament

prerrafaelista. A la dècada dels 90, problemes de visió el

feren abandonar la pintura.

El pastor distret (1851)

Expiatori boc (1854)

Moviment “Arts and Craft”

Literalment, arts i oficis. Fou un moviment artístic que sorgí a Anglaterra al voltant de 1860 i aviat es

desenvolupà per la resta del Regne Unit, l’ Europa continental i Nord-Amèrica, arribant a emergir al Japó com a moviment Mingei. Perdurà fins al principi del segle XX. Sorgí com a reacció al 1r estil industrial (estil victorià) i s’inspirà en

l’obra de John Ruskin i de Henri Cole.

Principis:

Consideren La Revolució Industrial com la responsable tant de corrompre el gust popular com de destruir en gran mesura les tècniques tradicionals artesanals. Per tant apliquen els següents principis: No fer una distinció vàlida entre art pur (pintura, escultura i

arquitectura) i arts aplicades o decoratives. No a la producció en massa. Retorn als mètodes tradicionals artesans (d’ època medieval). Preservar i potenciar les qualitats naturals dels materials (la veritat dels

materials de Ruskin) Elaborar productes de qualitat: equilibri entre funció, forma i

ornamentació. Inspiració en la natura. Aplicar el disseny integral en cada element necessari.Creien que un ambient ben dissenyat, bell i ben realitzat contribuïa a millorar l’estructura social.

Influències:

Retrat de John Ruskin (1853-54)pintat per John Everett Millais

HENRI COLE (dissenyador i editor)Manifestacions en contra dels moviments artístics del moment plasmades inclús en els seus propis dissenys.Editor de la revista “De disseny i manufactura” (des de 1849 al 1852). Fundador del Museu d’Arts Aplicades. Creador de la 1a escola de disseny d’Anglaterra.

JOHN RUSKIN (escriptor, crític d’art i sociòleg)Obra: “Les set llànties de l’arquitectura” (1849) on desenvolupà les seues idees estètiques i proposà reprendre les característiques de producció medieval.

Henri Cole

Màxim representant:

William Morris Artesà, dissenyador, impressor, pintor,

arquitecte, poeta, escriptor, traductor i activista polític.

Seguidor de les idees de Cole i Ruskin. Fundador del moviment “Arts and Crafts”. En 1861 cofundà la empresa d’arquitectura

i disseny industrial d’estil medieval “Morris, Marchall, Faulkener & CO”. Dante Gabriel Rossetti també hi era (compartia ideologia amb la Germanor prerrafaelita). Aconseguiren èxit mundial.

Al 1875 es reanomenà “Morris and Co” quedant-se ell com a únic propietari.

En 1888 creà la Exhibició d’Arts i Oficis en contraresposta a les Exposicions Universals.

I en 1891 establí la impremta “Kelmscott Press”.

Exercí una gran influència en el disseny industrial i en les arts visuals de la 2a meitat del segle XIX.

Walthamstow (1834)-Londres (1896)

La Casa Roja (1860) vivenda del sr i sra Morris dissenyada per Philip Weeb i decorada per artistes prerrafaelistes.

Arquitectura a Europa

Entre la tradició i la modernitat.

Al llarg del segle XIX l’arquitectura cerca adaptar-se i donar resposta a les necessitats de la nova societat.

La recerca d’un nou estil i de nous edificis portarà a la inspiració en els models històrics i a la introducció de noves tècniques i materials lligats a la industrialització. Així doncs trobarem dues vessants a Europa:. Una arquitectura historicista i eclèctica (neoestils) i,. Una arquitectura del ferro, de l’acer i del ciment.

Biblioteca estatal de Munich(estil neorenaixement) Torre Eiffel de Paris

Pont Lluís I a Oporto

CASTELL DE NEUSCHWANSTEIN a Baviera(estil neogòtic i neorromànic)

RECONSTRUCCIÓ DE LA CATEDRAL NOTRE DAME DE PARÍS

La Catedral Notre Dame és un dels edificis gòtics més antic. La seua construcció començà al segle XII i perdurà quasi 2 segles més. Estant ubicada en l’ illa Cité, bordejada pel Sena.

Però, remodelacions posteriors d’acord a nous gustos reials i la Revolució Francesa destruïren gran part de la seua essència.

A l’any 1844 s’inicià un programa de restauració a les ordres dels arquitectes Viollet-le-Duc i Lassus que durà fins al 1867.

Entre les modificacions figuren la inserció de gablets, la col·locació de la rosassa sud, el canvi de pedra en els arcbotants, el derrocament de les cases adjacents, ... i la col·locació de gàrgoles que, s’han convertit actualment en un reclam turístic.

gablet

rosassa

ÒPERA DE PARÍS

Napoleó III demanà la seua construcció a l’arquitecte Charles Garnier qui la concebí en estil neobarroc. Fou inaugurada en 1875.

L’edifici constitueix un magnífic auditori, impecable des del punt de vista tècnic.

“L’incendi del Parlament”(1835)Joseph Mallord William Turner

Parlament de Londres o Palau Westminster(estil neogòtic)

RECONSTRUCCIÓ DEL PARLAMENT DE LONDRES

A l’octubre de 1834 un assolador incendi destrossà el Palau que havia sigut construït en època medieval com a residència reial.

Els arquitectes Charles Barry i Augustus Welby Pugin foren els encarregats de la reconstrucció, dintre un estil neogòtic que, acabà en 1847.

El Parlament, ubicat al costat del Tàmesi, consta de 1200 habitacions, 11 patis i 3,5 Km de corredors. Destaca la torre Victoria (que alberga totes les còpies de les lleis del Parlament des de 1497) amb el rellotge i la campana Big Ben.

PALAU DE CRISTAL DE LONDRES

Construït per Joseph Paxton per a la Exposició Universal de Londres de 1851.

Fou inaugurat per la reina Victoria i causà una gran sensació en tots els visitants pel disseny i per la novetat dels nous materials emprats, ferro fos i cristall que, permetia unes parets transparents que oferien un camp visual ampli.

El cinematògraf

"Aparell que serveix per a l'obtenció i visió de proves cronofotogràfiques” patentat pels germans Lumière en

1895.

Auguste i Louis Lumière feren la seua 1a projecció pública en el soterrani del Gran Café de París el 28 de desembre de 1895. El programa constava d'11 pel·lícules de 15 a 20 metres cadascuna, amb una durada total de 20 minuts. Totes elles filmades per ells mateixos aquell mateix any.    La 1a a projectar-se fou "La sortida dels obres de la fàbrica Lumière a Lyon".

1. El descobriment del que s’anomenà principi de la persistència de les imatges en la retina.

2. La aparició de la fotografia.

AVANÇOS TÈCNICS QUE PROPICIAREN L’INVENT:

ALTRE INVENT ANTERIOR PRÒXIM:

De Thomas Alva Edison en 1891

Fi

AUTORA: XELO PIQUERES