50 - Tema 50: El Romanticisme i la Renaixença. Pensament i evolució

TEMA 50

Tema 50

EL ROMANTICISME I LA RENAIXENÇA.PENSAMENT I EVOLUCIÓ

TEMA 50El Romanticisme i la Renaixença. Pensament i evolució

Í N D E X

1. El Romanticisme1.1. El concepte de Romanticisme1.2. Inicis del Romanticisme a Europa1.3. El Romanticisme a Espanya1.4. El Romanticisme a la nostra comunitat lingüística

1.4.1. Datació i evolució1.4.2. Situació política i ideari del Romanticisme

2. La RenaixençaDefinició i conceptePrecedentsEtapes de la Renaixença

1833-18411841-18591859-18681868-1893

La Renaixença als diversos territoris de parla catalanaLa Renaixença a les BalearsLa Renaixença al País Valencià

Etapa inicial: 1830-1859La presència hegemònica de Llorente: 1859-1874

L'aparició de Llombart i el seu grup progressista: 1874-1909.

El Romanticisme de la Renaixença

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------2


BIBLIOGRAFIA

BOHIGAS, P. (1982), Aportació a l'estudi de la literatura catalana, Barcelona, PAM.

CARBONELL, A. i al. (1986), Literatura catalana, dels inicis als nostres dies, Barcelona, Edhasa.

FUSTER, J. (1979), Literatura catalana contemporània, Barcelona. Curial.

GARCIA LÓPEZ, J. (1970), Historia de la literatura española, Barcelona, Curial.

GUARNER, L. (1983), La Renaixença valenciana i Teodor Llorente, Barcelona.

PI DE CABANYES, O. (1979), La Renaixença, Barcelona.

--- (1984), Apunts d'Història de la Renaixença, Barcelona.

RIQUER, M. i altres, (1986), Història de la literatura catalana (VII) Barcelona, Ariel.

SANCHIS GUARNER, M., La llengua dels valencians, València.

--- (1978), El sector progressista de la Renaixença valenciana, València.

--- (1986), Renaixença al País Valencià, València.

SIMBOR, V. (1968), "La Renaixença al País Valencia", dins Caplletra, 4, Barcelona.

--- (1980), Els orígens de la Renaixença valenciana, València.

SIRERA, J. L. (1996) Història de la literatura valenciana, València, Alfons el Magnànim.

YATES, A. (1975), Una generació sense novel·la?, Barcelona, Edicions 62.

YXART, J. (1980), Entorn de la literatura catalana de la Restauració, Barcelona.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------3


1. El Romanticisme

1.1. El concepte de Romanticisme

El terme «romanticisme» i els seus afins designen el fenomen històric de la radical transformació del concepte d'autor i de la creació literària, i artística en general, produït en fer crisi, el darrer terç del segle XVIII, els plantejaments que havien desembocat en el Neoclassicisme.

Cal dir que a les bases racionalistes de la preceptiva setcentista, s'hi oposava la llibertat, la confiança en la intuïció, per arribar a l'essencial de la poesia i, sobretot a l'art personal.

El Romanticisme fou també una lluita contra les barreres dels gèneres. Per altra banda, fou el descobriment del potencial poètic de la poesia popular, entesa idealment com una creació col·lectiva, en la qual es conservarien les característiques de naturalitat, espontaneïtat i ingenuïtat de la poesia "primitiva".

I, fou per damunt de tot, la reivindicació activa de l'originalitat universal, feta possible pel desplegament lliure en el poeta, i en l'artista en general, de la "imaginació" i de la capacitat creadora, i per la recerca de l'expressió característica, enfront dels principis de la "imitació" i de la subjecció a cànons formals establerts.

1.2. Inicis del Romanticisme a Europa

Parlem de Romanticisme com una nova època historicocultural. I, fins i tot, podríem utilitzar el terme "revolució", tant literària i artística com política, ideològica i social.

Al terreny cultural també es registra un desmuntament progressiu de l'imperi absolut de la Raó, del neoclassicisme del segle XVIII. A Alemanya i a Anglaterra el moviment romàntic rep les aportacions més considerables i definitives. Johann G. Von Herder estableix una sèrie d'idees essencials per al Romanticisme, que tindran una acollida important en el context català, i parla de l'existència d'un esperit nacional totalment relacionat amb la llengua. Aquest ambient preromàntic va plasmar-se a Alemanya en moviments com el Sturm und Drang i autors com Goethe i Schiller, i a Anglaterra amb un interés per les tradicions escandinaves i per la pròpia època medieval.

El moviment anirà consolidant la seua estètica i les creacions artístiques que el prestigien. Ja en el segle XIX arribem al temps de Lord Byron i de Walter Scott a Anglaterra, i dels germans August i Friedrich Schlegel a Alemanya, que promouran un romanticisme medievalitzant, cristià i admirat per l'obra de Calderon de la Barca i Shakespeare.

A França, F. R. Chateaubriand insistirà en la mitologia cristiana enfront de la pagana, però el romanticisme francés acabarà tenint una vessant agressiva i liberal en l'obra de Víctor Hugo i d'Alexandre Dumas.

Examinant la literatura que es féu durant aquesta època a Europa, podem destacar unes constants artístiques que defineixen el moviment. René Weliek ha destacat el paper de la imaginació poètica com a factor per conéixer la realitat; la concepció de la naturalesa com un tot orgànic i la seua relació amb l'home; i un estil poètic -amb un ús de Ia metàfora, del simbolisme i del mite- diferent del que utilitza el neoclassicisme del segle XVIII. A més, caldria destacar aspectes com el

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------4


subjectivisme, el predomini del jo i de l'idealisme enfront de l'objectivisme racionalista; la reivindicació del món popular i del folklore enfront del món aristocràtic; la voluntat de basar-se en la tradició historicomedieval i cristiana enfront de la clàssica, amb la consegüent tria de models literaris: la proclamació de la llibertat davant de les reglamentacions acadèmiques.

En el fons, el que es demana és un canvi d'òptica en l'aproximació de l'home a la realitat. En lloc de deixar que el món exterior condicione l'interior, es tractava de construir un univers des de la subjectivitat i la llibertat de l'individu.

1.3. El Romanticisme a Espanya

A Espanya la introducció del Romanticisme es produí lentament; a partir de 1810 comença la difusió de les teories romàntiques alemanyes i, amb elles, la defensa de la tradició literària espanyola, però "la victòria de la nova escola" no va tenir lloc fins a 1835, any de l'estrena de Don Álvaro, del Duque de Rivas.

El Romanticisme penetra a Espanya per dos camins: Catalunya i Andalusia. Catalunya i la resta del llevant espanyol trien preferentment la tendència tradicionalista, com ho demostra el to de la revista "El Europeo" i la gran quantitat de traduccions de Walter Scott i Chateaubriand. Andalusia i després Madrid incorpora la tradicionalista, la revolucionaria, girant la vista a Byron i Hugo.

Com pot observar-se, les influències estrangeres que s'exerceixen sobre el romanticisme espanyol són variadíssimes, però en termes generals es pot veure que el que definitivament arriba a triomfar a Espanya és el francés.

Tres són les fases en què pot dividir-se l'evolució del Romanticisme a la primera meitat del segle:

1. La inicial, corresponent a les tres primeres dècades -Ferran VIl-, representa la introducció progressiva dels nous punts de vista -polèmiques, revistes, traduccions...- d'acord amb el Romanticisme conservador.

2. La segona, dècada de 1830, -Maria Cristina-, l'entrada de les tendències liberals i el ple desenvolupament d'una producció original, a càrrec de dues promocions (la dels "madurs": M. de la Rosa, Rivas; i Ia dels "jóvens": Espronceda, Larra.)

3. La tercera, dècada de 1840, -Isabel II-, l'assimilació dels elements importats, devanida ja la febril agitació del moment anterior (Zorrilla, Gil y Carrasco...)

Cal apuntar que el Romanticisme no apareix súbitament, sinó per graus. L'arrel es pot trobar en les dues tendències de finals del segle XVIII: l’enciclopedista i la preromàntica. De la primera hereta Ia posició individualista, l'esperit crític, la ideologia liberal; de la segona l’exaltació de l'Edat Mitjana, del sentiment i de la naturalesa lliure.

Concretant, podem assenyalar com a símptomes que anuncien l'adveniment del Romanticisme, el sentimentalisme i la visió del paisatge rústic en Meléndez Valdés, les preocupacions patriòtiques i humanitàries de Jovellanos i el gust per l'escenografia sepulcral en J. Cadalso.

Un punt important en el Romanticisme són la gran quantitat de traduccions que es realitzaren durant les primeres dècades, les quals sembraren el camí per al triomf de la nova escola.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------5


El retorn dels emigrats (Martínez de la Rosa, Duque de Rivas, Espronceda, Alcalà Galiano...) fou un altre factor molt important per al triomf del nou moviment. La tornada es produí entre 1831 i 1834.

1.4. El Romanticisme a la nostra comunitat lingüística

1.4.1. Datació i evolució d’aquest corrent culturalA Catalunya no fou fins a Ia publicació d'«El Europeo», entre novembre de

1823 i abril de 1824, que es formulà per primera vegada una certa proposta de Romanticisme. A la revista es va abordar la caracterització del Romanticisme i van intentar de respondre als problemes plantejats en relació amb el Classicisme. Hi recollien un Romanticisme basat en l'esperit cristià i cavalleresc, que feia compatibles els gusts clàssic i romàntic, i incorporaven altres influències, en la línia historicista.

L'any 1830, López Soler publica a València Los bandos de Castilla o el caballero del cisne (amb un pròleg, de gran importància, en què més contundentment que a «El Europeo», postula un Romanticisme que porta inherent la llibertat imaginativa i el mal du siècle), i més eficaçment a partir de 1833, que els canvis produïts a tot l'Estat Espanyol permeteren de replantejar profundament les relacions entre l'artista i la societat, d'introduir noves formes de relació cultural, menys elitistes i a l'abast de grups socials més amplis, i de transformar-ne d'altres.

També per aquestes dates es produeix la tornada d'alguns exiliats, coneixedors directes del romanticisme europeu (fenomen especialment per al romanticisme castellà).

Hem de constatar que en un primer moment, el moviment remetia a les obres originades per l'admiració de l'edat mitjana, i concretament del trobadorisme, el món cavalleresc i el cristianisme, on es relaciona art i llibertat.

Més tard, amb la consolidació dels sectors progressista i moderat, s'imposa, en un procés curt, una concepció liberal del Romanticisme i de l'autor romàntic. Es plantejaria de nou i en termes excloents el concepte de "romàntic" enfront del de "clàssic", que servia per rebutjar el Neoclassicisme en tant que interpretació abusiva i anacrònica de la creació literària.

Al llarg dels primers anys quaranta, per motius polítics, professionals o estrictament personals, es produí una dispersió del grup liberal, i paral·lelament, una evolució cap a posicions moderades i historicistes que tindrien a partir d'aleshores el paper més rellevant en el món literari català. Món literari amb el qual es troba relacionat el grup mallorquí de J. M. Quadrado.

Al País Valencià, de primer el grup de l'Acadèmia d’Apolo i després el del Liceo Valenciano, significa la plena incorporació de l'ideari historicista, malgrat alguna individualitat, que no pot evitar l'assentament de postulats més conservadors, medievalitzants, historicopatriòtics o sentimentals.

1.4.2. Situació política i ideari del RomanticismeA començaments del segle XIX, les nostres terres semblaven oferir bones

perspectives per a organitzar-se social i econòmicament, endevinant-se fins i tot símptomes de represa de la llengua i de la cultura pròpies. S'havia aconseguit la llibertat de comerç amb Amèrica, fet que fa desenvolupar la indústria i el comerç. A més, s'aconsegueix del govern central una política de caire proteccionista per tal d'enfortir i assegurar el creixement econòmic. L'agricultura conegué també millores

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------6


tècniques, a més d'una intensificació de conreus, a causa del ràpid augment de la població.

Aquesta estabilitat i prosperitat material preparava el terreny per a la rebuda de les noves idees, que ja commocionaven els països europeus.

Políticament, el regnat de Ferran VIl manifestà una ferma oposició a la nova estructura del poder polític propugnat per les Corts de Cadis de 1812, i l'exili dels liberals fou continu en aquests anys. A la mort del monarca (1833), els governs liberals van iniciar tímides reformes que enceten la construcció d'una nova estructura social i política. En 1868 es produeix la caiguda d'Isabel II, després de diversos intents de mantenir la monarquia; es proclama la primera República (1873), per a produir-se en 1874, la Restauració de la Monarquia.

En el terreny de les idees romàntiques hem de remetre'ns a la generació de 1808, de formació il·lustrada i liberal, que va viure i patir la invasió napoleònica i que donarà curs a l'ideari romàntic. Una mostra d'aquest romanticisme la trobem a la revista "El Europeo", que va introduir la filosofia i l'estètica romàntiques, intentant reconciliar classicisme i romanticisme, afirmant la llibertat creadora, el sentiment com a categoria estètica, l'amor per l'època medieval, la bellesa de la tradició cristiana i l'interés per la poesia popular.

2. La Renaixença

2.1. Definició del concepte

Oriol Pi de Cabanyes, a La Renaixença, la defineix com, "el moviment que d'acord amb el profund canvi estructural a la segona meitat del segle XVIII, reelabora i enforteix la consciència diferencial dels membres d'aquesta societat al llarg de tot el segle XIX, i d'una manera progressivament dinàmica. Aquesta represa de la consciència de la pròpia identitat no afecta solament la llengua, sinó tots els fenòmens culturals que es produeixen i s'interrelacionen en el si d'aquest procés. La Renaixença ve a cloure, doncs, el període que de manera també convencional hom anomena "Decadència", el qual abasta els segles que es caracteritzen per l'empobriment dels propis recursos polítics i culturals, atesa la pèrdua creixent de sobirania política dins el si de l'Estat Espanyol i, per tant, la minva dels mitjans per elaborar una cultura nacional no subordinada i no mediatitzada per pressions, com ara les lingüístiques, que provoquen una trivialització de les manifestacions culturals en català."

La Renaixença no pot ser enfocada, doncs, com a simple activisme cultural i literari, sinó que cal estudiar la vinculació amb l'avanç del catalanisme, i, a més, entenent que el doble procés indicat compta amb la participació de diversos sectors socials -tot i el paper hegemònic de la burgesia catalana. Per tant, podem establir que el moviment renaixentista, va constituir un intent de recuperar i definir una consciència diferencial catalana i, alhora, d'adaptar alguns dels corrents més vius de la cultura europea.

Els conceptes de "decadència" i de "renaixença" foren considerats correlatius i contraposats. La decadència es refereix a una situació que es produeix al llarg d'uns segles, i l'altre a un moviment que comporta una proposta programàtica i una voluntat de dur-la a bon terme.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------7


2.2. Precedents

La renaixença no s'inicia en una data precisa. És un moviment que s'insinua a les acaballes del segle XVIII, comença a Catalunya durant els anys trenta, es defineix i es consolida durant la dècada dels 50-60 i aconsegueix la plenitud de 1870 a 1 880.

De fet, el moviment restaurador de Ia llengua i de la cultura catalanes, així com la mateixa dinàmica política, travessen una primera etapa de recuperació del passat a través de l'apologia, de l'estudi, de l'enyorança dels senyals d'identitat perduts. Certament, alguns arguments de l’època de la il·lustració seran fonamentals perquè al llarg del segle XIX es puguen recollir uns resultats i donar a la renaixença un sentit més afirmatiu i més clarament decantat vers l'acció. Així, al segle XVIII, les investigacions històriques de Capmany, juntament amb les apologies d'Antoni de Bastero, d'Ignasi Ferreres, seran esglaons importants del procés renaixent. Al País Valencià van complir aquesta tasca de defensa de la llengua l'ontinyentí Lluís Galiana i Carles Ros, tot i que no van tenir continuïtat ni gaire relació amb la Renaixença valenciana.

2.3. Etapes de la Renaixença

Dins del segle XIX, no seria fins al final dels anys cinquanta que hi començaria a haver referències sovintejades a un moviment. Es palesava una certa consciència, progressivament més clara, d'uns objectius genèrics plausibles i convenients per a la societat catalana, i d'un cert programa encaminat a llur consecució.

A partir de 1833, es nota una articulació del moviment, on el literari era el més visible i el més eficaç impulsor del conjunt.

2.3.1. 1833-1841En aquest període hi ha un canvi de mentalitat i d'actitud aparellat a

l'arrancada del procés de reconeixement, recuperació i definició de la pròpia identitat nacional i del paper fonamental del vessant literari en aquest fet. En 1833 "La Pàtria" d'Aribau era publicada amb "patriòtic orgull" a El Vapor, i en 1838 Miquel Antoni Martí i Joan Cortada preconitzaven una recuperació de l'ús de la llengua que hauria d'implicar la hipòtesi de la recuperació de la tradició cultural en conjunt. Les glòries medievals i especialment la de la llengua apareixen en poemes romàntics en castellà. L'ús de la llengua catalana es fa present en poemes desvinculats de la rutina vallfogonesca o de la neoclassitzant, i especialment en els poemes de Joaquim Rubió i Ors, que publicà en 1839-1840 al Diario de Barcelona, i que el 1841 recollí en un volum. Després pretengué que la seua campanya poètica i el pròleg amb què obria el recull havien estat causa fonamental de la renaixença i no efecte de la sèrie de factors que havien fet possible la seua proposta; aquest pròleg “manifest” és certament el primer programa articulat de la Renaixença, on constata el retrocés de l'idioma, la finalitat "patriòtica" de la seua obra i unes iniciatives generals: la difusió de la bona consideració i el coneixement de la llengua catalana i, a través d'això, les antigues "glòries", i unes de més concretes: el foment d'una literatura pròpia, amb el restabliment dels Jocs Florals, i la recuperació de l’estatus de literatura culta.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------8


2.3.2. 1841-1859A començaments de la dècada dels quaranta hi ha un increment dels autors

que incorporen la llengua catalana en poemes d'arrel romàntica, aïllats o, si més no, poc divulgats (A. de Bofarull, Milà i Fontanals, Marià Aguiló...); el 1841, però, l'Acadèmia de Bones Lletres convocà un concurs literari a manera de Jocs Florals.

És també en aquest període quan apareixen les primeres tensions entre els defensors d'una ideologia conservadora i catòlica i els liberals i revolucionaris.

2.3.3. 1859-1868La creació dels Jocs Florals, en 1859, és el fet més significatiu d'aquest

període on es consolida el moviment, que veu incorporar noves plataformes institucionals i periòdiques. S'intensifica el procés d'expansió dins i fora de Catalunya; de fet el mateix 1859 apareixen també els Jocs Florals a València. La incorporació de noves generacions enriqueix les possibilitats i, alhora, inicia un seguit de tenses polèmiques i d'enfrontaments. Però encara manca una codificació de la llengua i d'un teatre culte i modern. En 1866 Balaguer veu perfilades dues "escoles": una nostàlgica, la de la "literatura innocent", i una de "literatura nacional", que ha de recordar el passat "per a emprendre la conquista de l'advenidor".

2.3.3. 1868-1893En 1868 es constata l'expansió del moviment en àmbits més amplis que els

originaris. Hi ha una íntima relació de la Renaixença amb el progrés industrial i amb la implantació de la burgesia com a classe dominant, justificant així la Renaixença literària com una fase prèvia de la Renaixença política, o com un esperit més de l'esperit catalanista.

Podem dir que a principis de la dècada dels 90 la literatura catalana podia ser considerada completa en gèneres i temes, i des de "L'Avenç" es provocà una autèntica alternativa, renovadora i radical, que es concretarà ràpidament en el Modernisme, encara que la Renaixença perdurarà fora del Principat, ja que a València perdurarà fins després de la mort de Teodor Llorente, en 1911.

2.4. La Renaixença als diversos territoris de parla catalana

El pes de Barcelona en la iniciació i consolidació de la Renaixença és decisiu, però no es redueix, malgrat això, a un moviment barceloní.

2.4.1. La Renaixença a les BalearsL'adhesió dels redactors de La Palma i d'alguns estudiosos de la història

balear al Romanticisme va afegir un component afectiu i unes interpretacions patriòtiques, rememoratives, a les aportacions dels historiadors de formació il·lustrada.

Malgrat utilitzar la llengua pròpia només en obres considerades localistes i secundàries, propiciaren una situació afí a la que feia possible les primeres propostes de la Renaixença. Hi hagué bones relacions entre mallorquins, com A. Furió, Tomàs Aguiló i J. M. Quadrado, i barcelonins, com P. Piferrer i Rubió i Ors..., que tingueren ascendent sobre d'altres més joves, com Marià Aguiló, J. Rosselló... En conjunt, contribuïren a la consideració positiva de la llengua catalana i de la seua unitat històrica i moderna, i a la de la poesia popular de tradició oral com a model

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------9


poètic, amb propostes culturals i polítiques que configuren l'Escola Mallorquina. Ja en la dècada dels setanta els poetes i estudiosos més joves es proposaren de donar una dimensió nacional més patent als Jocs Florals de Barcelona, fent possible que la literatura mallorquina en conjunt s'integrés de ple en un moviment de Renaixença nacional i no només regional.

2.4.2. La Renaixença al País Valencià2.4.2.1. Etapa inicial: 1830-1859

Al País Valencià, abans d'entrar a la dècada dels anys 30, quan va fer palés la seua presència el Romanticisme, trobem mostres d'interés per la llengua i apassionades defenses de l'ús culte, com el populista Manuel Civera, "El fideuero" l'any 1820, i només entrar a la dècada dels 30 és notori un moviment progressivament creixent en l'ús culte de la llengua fins als darrers anys 50.

En 1830 trobem el poema "En los dies del nostre rey Fernando", d'Antoni Maria Peyrolon, i que Vicent Simbor assenyala com el primer poema amb les característiques renaixentistes tres anys abans que l’”Oda a la Pàtria” d'Aribau. A partir de 1840 la producció poètica culta anirà augmentant amb successives incorporacions: Tomàs Villarroya, Pasqual Pérez i Rodríguez, J. Joaquim Aguiló... Però serà la dècada dels 50 la que marcarà un autèntic boom en la producció poètica culta. En aquesta dècada trobem Salvador Estellés, Benet Altet i Ruarte i Josep Maria Bonilla, que usa un nivell de llengua molt equilibrat i intermedi entre el "llemosí" cultista i la llengua castellanitzada utilitzada pel sector populista. L'any 1855 apareixen dos aplecs de poemes entre els quals destaquen nombroses mostres en català. Un d'aquest recull és Corona poética a San Vicente Ferrer en el cuarto siglo de su canonización, on mentre Teodor Llorente, Vicente W. Querol, A. Aparisi i Guijarro, Rafael Maria Liern, C. Pasqual i Genis i Jacint Labaila empraven el castellà, uns altres, com J. B. Marqués i Aucher, J. A. Almela, B. Altet i Ruarte, Pasqual Pérez i Rodríguez, Josep Blat i Soto, Marià Orber i Frederic Blasco i Martínez, feien ús del català. L'altre recull poètic és Àlbum poético a la terminación del ferro-carril del grao de València a Játiva, dedicado al senyor Campo, concesionario, director-gerente y fundador de Ia sociedad creada para tan laudable objetivo, on participen Llorente i Querol en castellà, mentre que Marià Suay i Bernat i Baldoví ho fan en català. Dos anys més tard apareixen a EL Conciliador les primeres poesies "llemosines" de Llorente que continuà publicant alguns poemes en català durant els anys posteriors, com també ho fa Benet Altet. I en 1859 Llorente participa en dos actes poètics amb obra seua en català i on guanya, junt amb Víctor Balaguer, un premi ofert a poesia "llemosina" pel certamen poètic organitzat amb motiu del quart centenari d'Ausiàs March.

Si aquesta ràpida evocació de la línia cultista indica el progressiu interés dels escriptors valencians en la recuperació culta de la llengua, també és necessari recordar l'evolució de l'altre sector de la Renaixença, el Populista. Ací cal destacar l'aparició de la premsa satírica, entre la qual destaca El Mole (1837-1870 en diverses èpoques), La Donsayna (1844-1845), El Tabalet (1847) i El Sueco (1847), així com l'aparició dels Llibrets de Falla, iniciats en 1850 i consolidats en 1855 per Bernat i Baldoví, i el sorgiment i auge del sainet encetat pel mateix Bernat i Baldoví, que en 1845 escriu El Virgo de Visanteta i El alcalde de Favara, o El parlar bé no costa un pacho. Els responsables de la premsa satírica valenciana fins a 1859 van ser J. M. Bonilla, Bernat i Baldoví i Pasqual Pérez, però mentre les intencions renaixentistes de Bonilla i Pérez són inatacables, Bernat no volia saber res del renaixement del llemosí. Per això en les seues revistes apareix una despreocupació per la llengua.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------10


Per a Llorente la Renaixença comença amb ell l'any 1859, deixant tot el corrent anterior com poc més que una mera anècdota de la Renaixença. Per a Vicent Simbor la Renaixença al País Valencià fou en l’origen espontània, fruit de Romanticisme que ben precoçment quallà a València i que féu avançar l'inici del moviment a 1830, tres anys abans que a Catalunya. Són aquests autors anteriors a Llorente els que havien encetat un procés de ressorgiment autònom, el guiatge del qual agafaria a finals dels anys cinquanta Teodor Llorente, que certament li transferí un tarannà ben característic. Un Llorente que podia tenir gran interés a destacar el seu paper hegemònic i a rebaixar l'esforç dels predecessors. 2.4.2.2. La presència hegemònica de Llorente: 1859-1874

L'estada de 1858 a 1861 de Marià Aguiló a València com a cap de la Biblioteca de la Universitat de València va ser un des factors més eficaços per acabar de convertir Llorente i Querol a la causa de la Renaixença.

En aquesta època la Renaixença adopta una línia d'actuació ben definida i controlada pel seu líder Llorente i el seu grup d'addictes. Aquest grup comptava amb tot el suport de la classe dirigent: tots ells foren advocats, terratinents i moderats en la política.

Els escriptors com Bonilla, Boix, P. Pèrez, Benet Altet, continuen treballant coetàniament al grup llorentí per presentar una alternativa al cada dia més poderós i enlairat Llorente, i tampoc els escriptors de l'abundant premsa política i satírica ni els sainetistes no significaren una possible alternativa. Els cultistes menyspreaven aquests, i aquests al seu torn ignoraven la tasca "llemosinista" dels altres. Hem d'esperar l'arribada de Constantí Llombart i el seu grup progressista per a veure entrar en col·lisió dues concepcions enfrontades de la Renaixença.

El tret bàsic de la Renaixença entesa pel grup llorentí era el pretés apoliticisme del moviment. El que es pretenia era portar a terme la "seua" política de conservadors espanyolistes i no trencar el centralisme estatal. Així van declarar la seua concepció d'un procés que mai no havia de desbordar els límits del hobby, del simple entreteniment. El grup llorentí havia de defensar els seus interessos econòmics, que xocaven tant amb els de la burgesia industrial catalana, d'ací l'afluixament progressiu amb el moviment renaixentista de Catalunya i el divorci gairebé absolut del poble valencià que ignoraven els elitistes poemes "llemosinistes". La renaixença en mans d'aquest grup era poc més que una tertúlia poètica de quatre amics, i per tant molt compacta, que controlaven els contactes amb Barcelona i Mallorca, però que no sabien o, millor, no volien arrossegar el poble a la seua tasca.

2.4.2.3. L'aparició de Llombart i el seu grup progressista: 1874-1909L'any 1874 Constantí Llombart enceta la sèrie de fundacions bàsiques que

donaran la cohesió als renaixentistes valencians, de manera que possibilitarà una ampliació fora del grup amical de Llorente, la discussió i elaboració d'un programa, una tàctica a seguir per a l'èxit del ressorgiment, i la incorporació de les diverses classes -no sols la dirigent- a la causa. Aquest any, Llombart trau al carrer la revista Lo Rat Penat: Calendari llemosí corresponent al present any 1875, amb col·laboracions d'escriptors del País Valencià, Catalunya i les Illes. Seria la primera revista escrita en català i actuant de primer nucli catalitzador dels renaixentistes valencians. El seu grup progressista es caracteritzaria per la humil extracció social, per l'autodidactisme i el republicanisme, a més d'un tret diferenciador del grup de Llorente: l'ús viu i familiar del valencià, que era per a ells la llengua normal de relació, i com a conseqüència el contacte més estret amb el poble. Per a ells el

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------11


català era la llengua que usaven normalment, mentre que per a l'altre grup era només la llengua literària que en alguns casos havien d'aprendre.

En 1878 el grup progressista funda la societat Lo Rat Penat, i en l’acte inaugural es llegiren poemes de l'un i l'altre grup. Els progressistes no perderen l'oportunitat de proclamar la seua concepció polititzada del moviment, demanant l'esforç dels valencians al costat dels “germans” catalans i mallorquins per a ressuscitar “l'illa d'Oc”, l'autogovern, així com encoratjar els altres per recuperar la sobirania i fer una defensa de la identitat nacional dels Països Catalans, i de la lluita per salvaguardar els seus drets. Però un any més tard, en una mena de delicat colp d'estat, es fan amb el poder de Lo Rat Penat Llorente i el seu grup. Lo Rat Penat significà l'aparició d'un moviment organitzat amb un local i unes metes a guanyar, teòricament l'èxit de la Renaixença, i essent un gran revulsiu per a la pausada vida cultural valenciana, malgrat l'actitud d'un bon sector de la intel·lectualitat valenciana, castellanitzada i castellanista, que mantingué la seua oposició als intents de recuperació de la personalitat pròpia i de la llengua.

El conjunt de l'obra de Llombart avalen la conclusió que fou un pilar bàsic de la Renaixença valenciana amb una encertada planificació del conjunt de les necessitats imprescindibles: una societat agrupadora de tots els membres, una revista, un diccionari i una reedició dels clàssics. Però, mentre Llombart i el seu grup treballaven per assolir una recuperació i dignificació de la llengua i la literatura, el grup conservador no anava més enllà d'uns ocasionals i inofensius certàmens poètics. El resultat de la insuficient força del grup llombartià i de la labor paralitzadora del grup llorentí fou una Renaixença quasi nul·la i ineficaç. Ja en 1902 membres del grup progressista dirigit per Llombart funden la societat València Nova, iniciant-se una nova etapa, la del Valencianisme Polític, però naixia sense el suport de la intel·lectualitat; era el sector populista de sempre, integrat per la petita burgesia i l'artesanat, als quals s'integraren uns jóvens estudiants.

Per tant, podem dir que la Renaixença valenciana acabà per no resoldre satisfactòriament cap dels propòsits del grup Ilombartià i sí el que pretenia la classe dirigent valenciana i el grup llorentí: evitar un autèntic ressorgiment nacional. Les causes del semifracàs foren: la negativa a polemitzar la Renaixença del grup dirigent, el conreu absolutament de la poesia... Al capdavall, la Renaixença nasqué i es desenvolupà al País Valencià no amb la potència i la clarividència desitjades, però sí, segons Vicent Simbor, amb l'impuls suficient per a encetar el procés en què avui en dia ens trobem.

2.5. El romanticisme de la Renaixença

Encara que el Romanticisme és un moviment estètic de ressonàncies molt amples, no es pot menysvalorar la sintonia profunda que assolí amb el procés obert de la Renaixença. És evident que la voluntat romàntica de construir una literatura nacional encaixaria perfectament en un moviment que volia aconseguir la independència literària. Però més enllà d'aquest principi general, la trajectòria del romanticisme a les terres catalanes es trobà intensament relacionada amb els objectius essencials de la Renaixença.

Després d'una primera etapa (1833-1844) en què es produeix la lluita entre romàntics conservadors i liberals, semblen establir-se les bases d'un moderantisme que deixarà de banda les actituds progressistes del moviment, però no podem oblidar l'activitat d'escriptors que, des d'una perspectiva politicoliberal, van intentar

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------12


de fer-se escoltar. Molts d'aquests intel·lectuals de signe liberal no oblidaren de plantejar la seua tasca literària i la renaixença que promovien dins un marc de canvis polítics, necessàries per aconseguir una continuïtat en el futur d'un activisme que havia d'anar més enllà de les simples efusions sentimentals.

Tot i no existir en el Romanticisme de la Renaixença un propòsit d'enfrontament amb la situació política establerta, no podem menys de detectar molts elements que pertanyen plenament a la sensibilitat romàntica: des de l'enyorança de paradisos perduts fins a una imatgeria tòpica força prodigada -malenconia, to misteriós, ambients sepulcrals, devoció per les ruïnes del passat, paisatges nocturns i retirada per una natura convulsa. Tanmateix, un dels aspectes que caracteritza el romanticisme català és la pura utilització d'un repertori de recursos al servei de la reivindicació de la història o de la llengua pròpies. Es construeix sovint una Catalunya mítica, ancorada en el passat medieval o en una vida pagesa, idíl·lica. Existeix en tot això una intencionalitat de despertar un sentiment d'orgull com a poble, però massa a sovint s'imposa el miratge de les glòries de l'època antiga i no es troba lloc per a l'expressió dels projectes de futur. En aquest sentit molta d'aquesta literatura de to declamatori no té el contingut programàtic suficient que caldria esperar d'uns texts identificats amb la Renaixença.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------13

50 - Tema 50: El Romanticisme i la Renaixença. Pensament i evolució

Documents

Transcript of 50 - Tema 50: El Romanticisme i la Renaixença. Pensament i evolució