Nit Lab MAC 2014

Museu d'Art de Cerdanyola

Tancats al museu! Primer concurs de relats

col·lectius al MAC

Tancats al museu! Primer concurs de relats

col·lectius al MAC

Il·lustracions: Sara Valero (portada i relat La típica nit de terror al museu) i Verónica Cabello (relats Lamaledicció d'Ismael Smith i WhatsApp sinistre) ©Ajuntament de Cerdanyola

1. La maledicció d'Ismael Smith Tots els museus li semblaven avorrits, però servien per perdre’s

classes. I a sobre, aquest tenia fantasmes. O això deien els del museu

per atreure gent. El Pol esperava que l’espectre d'Ismael Smith (o qui

fos el fantasma) sigués realment terrorífic. Quan el seu mòbil, que

havia apagat a l'entrada, es va encendre sol, va comprovar que ho era.

Al seu costat hi havia l'ombra d'un fantasma i l'olor dolça d'un perfum

cansat. Dos quarts d'una i un rellotge que s'acabava d'aturar. El mòbil

guspirejava indicant un nou missatge, però no era un missatge sinó la

seva sentència: el retrat de la seva cara desfigurada i un cronòmetre

perdent segons amb dues hores com a termini. En observar aquesta

imatge tan esfereïdora, es va sentir colpit i d'una sotragada li va caure

el telèfon. La seva primera reacció va ser intentar fugir ràpidament

del museu, però de sobte els llums es van apagar, i l'escassa claror de

lluna que es filtrava a través dels vitralls modernistes el convidaven

encara més a l'exaltació i el neguit.

—No pots fugir del teu destí —va dir la veu tenebrosa que sorgia de la

foscor del passadís.

L'ombra se li va apropar com si la foscor el volgués embolcallar amb

una manta de mort. El Pol va decidir que si no podia trobar la porta,

trencaria els vitralls i saltaria al pati del museu.

—Si marxes, estaràs condemnat com jo —va sentenciar l'espectre.

Llavors va veure unes petjades de fang que mostraven un camí. Les va

seguir decidit, volia encarar-se amb el seu futur.

Al passadís es va trobar un quadre estripat, i a terra, un cos sense

cames que xiuxiuejava constantment: tic-tac, tic-tac...

Atemorit, intentava parlar amb l'esperit:

1

—Qui ets, què vols de mi?

—Vull la teva sang i la teva ànima.

Però el seu rellotge intern no s'aturava, seguia avançant segon rere

segon...

El museu moria paral·lelament a la mort del temps.

—Sóc l'Ismael, aquest cop tu ets el pinzell del meu últim quadre.

El Pol mai no havia experimentat la sensació absoluta de terror fins

aquell moment. Cinc, quatre, tres, dos, u... Només quedava una hora.

Llavors, va percebre una mà que li tocava l'espatlla:

—T'explicaré la història de la meva vida —l'Ismael seguidament li va

estendre les seves mans sobre el front.

El Pol automàticament va visualitzar la maledicció d'Ismael Smith. Ell

tenia una amant a París que feia de model per als seus quadres,

l'estimava tant que va embogir.

I les seves mans, posseïdes per l'esperit de l'artista, van començar a

pintar damunt de la paret amb la seva pròpia sang.

Les ditades sangonoses van dibuixar una bruixa de foc i deliri en un

món infernal, abraçada al pintor.

—Vam vendre l'ànima a canvi de ser joves i lliures. Ella em va

abandonar i no reposaré fins que sigui meva per sempre, gràcies a tu.

Érem feliços, però tot va acabar de la pitjor manera, entre sang i

budells. Un dia, arribant a casa, em vaig trobar un home amb un

2

ganivet a la mà i l'Anastàsia morta a terra. Vaig agafar la meva navalla

i li vaig buidar els ulls. Vaig maleir tota la seva família, els he anat

matant un per un, i ara, et toca a tu.

Era el Pol l'últim descendent?

Era cert aquest infern que li havia estat imposat?

—No te'n sortiràs! —va cridar el Pol.

Tanmateix les ombres corrien al seu voltant i el valor li fallava.

—M'has sentit, Ismael?!

Com a resposta va rebre un riure llarg i greu. El Pol estava paralitzat.

Va sentir l'olor de la mort i el tic-tac dels últims cinc minuts.

Va començar a tenir actituds estranyes, es va posar a cridar com un

boig, estava posseït pel sentiment de ràbia i venjança d'Ismael Smith.

I, finalment, es va tirar des del segon pis del museu. Curiosament, allà

mateix és on van trobar morta l'Anastàsia, quan era d'estiueig amb

l'Ismael. Mai no es van saber les causes de cap de les dues morts.

Coautors del relat:

Martín Piñol, Guillem Gavaldà Mestres, Guillem Ochoa, Maria Miranda

3

4

2. WhatsApp sinistre Tots els museus li semblaven avorrits, però servien per perdre’s

classes. I a sobre, aquest tenia fantasmes. O això deien els del museu

per atreure gent. El Pol esperava que l’espectre d'Ismael Smith (o qui

fos el fantasma) sigués realment terrorífic. Quan el seu mòbil, que

havia apagat a l'entrada, es va encendre sol, va comprovar que ho era.

Mai no havia pensat que la seva vida canviaria tant a causa d'una

imatge, que quedaria gravada a foc a la seva ment. A la pantalla, es

veia a si mateix d'esquena mirant una de les obres del museu. De cop i

volta es va girar per comprovar qui li havia fet la foto i no va veure

ningú, però va sentir un calfred intens que li va posar els pèls de

punta.

En arribar a casa, aquella sensació encara persistia. L'angoixa creixia i

les preguntes no paraven de donar-li voltes pel cap. Realment havia

rebut una fotografia o tot havia sigut producte de la seva imaginació?

Per treure's de sobre totes aquelles incògnites, va voler mirar un altre

cop la fotografia.

El mòbil li va caure a terra de l'ensurt. Ara, a la pantalla, ja no hi

sortia només ell. Mentre mirava el quadre, un ésser amb cos humà i

cap de dimoni el mirava fixament de forma sinistra.

El Pol va tancar els ulls. Potser tot era per culpa del mal de cap que li

produïa la cultura. Odiava els museus i per això ara veia monstres? O

el perill era real?

Va sospirar i va intentar calmar-se, necessitava dormir, ja que

l'endemà havia de tornar al museu ben d'hora. Com que pressentia

que aquella nit no dormiria bé, va prendre's unes pastilles per a

l'insomni. A les tres de la matinada, una ràfega de vent el va despertar

5

i el va fer anar a tancar la finestra. Quan es va girar per tornar al llit,

la por el va paralitzar. Al seu davant, una dona amb el cos en

contorsió estranya i un ésser grotesc amb cap de dimoni i peülles de

moltó ballaven per la seva habitació amb mirada embogida. Un xiscle

es va obrir pas a la seva gola i va ressonar per tot l'edifici. Al mateix

moment, el seu mòbil va començar a parpellejar i un seguit de

fotografies van aparèixer a la pantalla.

De cop, els llums es van encendre i la realitat va tornar a fer-se

evident. En comptes dels espectres tenia davant els seus pares que,

preocupats, el miraven des del llindar de la porta.

A partir de llavors, es va tancar en si mateix. Els companys van

començar a pensar que s'havia tornat boig i es burlaven d'ell quan

passava per davant.

Però el Pol sabia que el que havia vist era cert. El mal existia i estava

atrapat al seu telèfon. Per això havia intentat destruir-lo, tirant-lo des

del balcó o abandonant-lo a qualsevol carrer.

Amb tot, cada nit, el mòbil tornava a ser damunt del seu llit. La

ignorància el frustrava. No sabia la raó per la qual el mòbil sempre

reapareixia allà on anava. El perseguia. La solitud el corcava, i en un

desesperat intent d'omplir el buit, va recórrer als seus pares. Aquests,

però, no el van creure i per acabar amb la seva obsessió i mitigar-li

l'angoixa, li van treure el mòbil.

6

Els pares tenien l'esperança que tot acabés, però la conducta del Pol

va continuar empitjorant. Els seus crits pels malsons seguien

desvetllant-los i els seus deliris eren cada vegada més intensos.

Finalment, van decidir internar-lo en un centre psiquiàtric prop de la

ciutat per intentar que tornés a ser el d'abans. El pare volia descobrir

què havia canviat tant el Pol, i per això va decidir buscar la resposta

en el seu mòbil. Només hi havia un arxiu, un vídeo, on es veia el Pol

adormit. Va començar a respirar agitadament i un grup d'éssers es va

apropar.

L'últim que va veure va ser com una criatura s'acostava a la pantalla, i

llavors va sentir l'intens dolor d'unes urpes escanyant-lo.

Coautors del relat:

Martín Piñol, Lucía Valero Cano, Natalia Amo García, Renata Espósito

Ternishi

7

8

3. La típica nit de terror al museu Tots els museus li semblaven avorrits, però servien per perdre’s

classes. I a sobre, aquest tenia fantasmes. O això deien els del museu

per atreure gent. El Pol esperava que l’espectre d'Ismael Smith (o qui

fos el fantasma) sigués realment terrorífic. Quan el seu mòbil, que

havia apagat a l'entrada, es va encendre sol, va comprovar que ho era.

Era un dia com qualsevol altre però marcaria la seva vida, aquell no

era un museu normal i corrent com deien. Diuen que la pell de gallina

significa presència i era justament el que li succeïa en aquell moment.

Els peus li tremolaven, tenia fred a les mans i sentia com si no

estigués sol, hi havia algú més. Inexplicable, aquell moment. El Pol no

creia en aquestes coses, més aviat se'n reia.

Era a la secció d'un artista anomenat Ismael Smith, tot un personatge

que no tenia gaire bona fama. Mentre ell caminava, anava observant

les seves obres. Algunes eren realment esgarrifoses i una dama de

marbre molt elegant i desproporcionada, li va cridar l'atenció.

S'hi va acostar per fer-li una foto i penjar-la a Facebook.

Hi afegiria: "M'he lligat una tia que s'ha quedat de pedra en veure'm" i

seria l'amo dels "M'agrada".

Però quan va mirar la foto per retocar-la, va veure que l'estàtua hi

sortia moguda: la noia de marbre allargava els braços cap a ell i obria

la boca amb un crit silenciós. El Pol no sabia com reaccionar, el cor li

bategava molt ràpidament, estava completament sol en aquella sala,

no hi havia ningú. Si explicava el que havia succeït, la gent pensaria

que estava boig, que les obres d'aquell home l'havien afectat. De

sobte, una veu dins del seu cap va advertir-lo amb veu baixa:

—T'observo, no estàs sol.

9

Els seus crits van ser inevitables, crits totalment de por. Va començar

a córrer pels passadissos amb la intenció de trobar la sortida d'aquell

lloc terrorífic, però de cop i volta va ensopegar amb el guarda de

seguretat. Evidentment, el va fer fora del museu. No sabia per què,

però volia tornar, necessitava tornar.

Havia estat testimoni d'un prodigi sobrenatural i no podia tornar a

casa com si no hagués passat res. L'estàtua li volia dir alguna cosa.

Potser el volia avisar d'algun perill? Potser volia encarregar-li una

missió vital per al destí de la humanitat?

Era temerari entrar un altre cop al museu, però el Pol sabia que no

podria viure amb aquella incertesa.

Va saltar el mur i va aconseguir arribar un altre cop a la sala de les

estàtues.

La noia de marbre l'esperava assenyalant les pintures de la paret.

—Què vols de mi? —va preguntar el Pol.

—Castigar la teva insolència. Ningú es burla de l'obra d'un geni.

En un moment, les figures de tots els quadres d'Ismael Smith van

començar a xisclar.

—Mort i dolor!!!

No ho aguantava més, aquella situació era insuportable i s'estava

tornant boig. Es va tapar les orelles, es va agenollar a terra demanant

auxili. Cada cop embogia més, les veus el turmentaven. D'alguna

10

manera, va sentir la necessitat de trencar una finestra d'un cop de

puny, agafar un tros de vidre i suïcidar-se.

L'endemà, en obrir el museu, a la secció d'Ismael Smith hi van trobar

el cos del Pol a terra, banyat de sang, i un escenari completament

tràgic. Els treballadors es van esverar en veure aquella imatge, però

no va ser això el que els va sobtar més, sinó l'escrit que hi havia a

terra escrit amb sang. Deia: “Ismael Smith no ha mort”.

Coautors del relat:

Martín Piñol, Maria Solanes Calderon, Víctor Castellano Pujalà, Judit López

11