Orígens, 192

OLOR DE LA PLUJA 3 27/12/05 15:48 Página 1

Jordi de Manuel

L’OLOR DE LA PLUJA

La Magrana

Primera edició: gener del 2006

© Jordi de Manuel, 2006© d’aquesta edició, RBA Libros, 2006Pérez Galdós, 36 - 08012 BarcelonaTelèfon: 93 217 00 88. Fax: 93 217 11 74www.rbalibros.com/magrana@rba.es

Es reserven tots els drets.Cap part d’aquesta publicació no pot serreproduïda, emmagatzemada o transmesaper cap mitjà sense permís de l’editor.

Ref. OMAG896 / ISBN: 84-7871-510-xDipòsit legal: B. xxxx - 2005Composició: David AnglèsImprès a Novagràfik, SL. Pol. Ind. FoinvasaVivaldi, 5 - 08110 Montcada i Reixac

«L’aigua,joia dels sentits i de l’alè que els banya.L’aigua,l’aire que brolla gota a gota,tangible,negat en la llum.»

mahmoud darwish

«Dissequem mosques —va dir el filòsof—,mesurem línies, combinem números, estemd’acord sobre dos o tres punts que entenemi dividits sobre dos o tres mil que no ente-nem.»

voltaire

«Des que naixemtots portem dins la mort,igual que una bella poma el seu cor.»

rainer maria rilke

Al meu estimat petit gran lluitador

1

fugitius de la sequera

Eren dos quarts de quatre d’una tarda gèlida de finals de gener. Immer-gida en una riuada de vehicles, la vella Volkswagen transitava lenta-ment pel carril dret de l’autopista C-33. Damià Darder —que la con-duïa endormiscat— va decidir desviar-se cap a l’àrea de servei. Al seientdel costat, Sara dormia arraulida sota una manta lleugera; el cap recol-zat a la porta, les cames arronsades i els peus sobre les cuixes d’ell. Latebior de la noia el reconfortava. S’havia convertit en una dona senseque ell se n’adonés. Era la viva imatge de Cèlia: els cabells rogencs, lleu-gerament ondulats; les pigues, esquitxant-li el nas i els pòmuls; elsmalucs sinuosos; la veu melosa i, sobretot, aquella manera de caminarque tenia.

Va aturar el vehicle a la cua de la gasolinera i, tot procurant nodespertar la seva filla, Damià va temptejar amb la mà sota la ferralladel seient. Va sentir la fredor del vidre als capcirons dels dits, tot seguitva explorar sota la catifeta dels peus. Rebuscà fins que trobà el sobre.El palpà. Necessitava tocar l’ampolla i la carta, assegurar-se que totplegat no era un malson. Va donar una llambregada al retrovisor i vaveure les orelles peludes de Zak.

Es tragué la cartera per recomptar els diners que els quedaven.Havia decidit pagar el carburant amb la targeta de crèdit abans queel banc la desactivés definitivament.

—On som? —preguntà la noia mentre estenia, mandrosa, elsbraços amb els punys tancats.

—Encara falta... la vella Volks té fam —va fer ell ajuntant les pun-tes dels dits d’una mà i duent-se’ls a la boca.

La noia va badallar i es tapà la boca oberta amb l’avantbraç:—Quant fa que dormo?

9

—Hores.—Quiet, Zak! —protestà ella empenyent el gos, que se li havia

plantat de quatre grapes al damunt i havia començat a llepar-li la cara.Quan va obrir la porta, Zak va aprofitar per saltar del vehicle; va

córrer fins a un descampat que hi havia just on s’acabava l’asfalt. L’a-nimal va orinar en un matoll sec i va tornar per jeure sobre l’escalforde la manta.

A les quatre en punt tornaven a ser a l’autopista. El trànsit haviaaugmentat. Abundaven els vehicles cargol, automòbils de vidresglaçats que duien l’equipatge empaquetat en una mena de bombollael·líptica instal·lada a la part superior.

Ja no era possible fer-se enrere. La decisió havia estat difícil, però DamiàDarder era conscient que no tenien elecció. Es va vendre l’antic mas,un casalot als afores del poble on havien viscut les tres darreres gene-racions de la família. Les terres —amb els ceps eixuts— les va malven-dre, llevat de mig jornal encarat al nord, on hi havia el pou. Li vandonar poc, per les terres, ja que tothom volia desempallegar-se’n. Lacasa la va vendre a preu de runa. Només va conservar la Volks i el pou.Sara intentà convèncer-lo que es quedessin al poble, però ell, pensant enel futur de la seva filla i empès per un instint de supervivència, decidíque havien de marxar, o més ben dit: fugir. Potser si Cèlia encara fosamb ells haurien resistit. Tal vegada, en lloc d’anar a la ciutat haurienenfilat cap al nord, on la sequera encara no havia fet estralls.

La Volkswagen —la Volks com a ell li agradava dir— no la podiavendre. Era el bé més preuat que els quedava, una pertinença que haviapassat de generació en generació. El seu avi, Arcadi Darder, l’haviaheretada del besavi Miquel. En morir l’avi, va heretar-la el seu pare—Adolf Darder— que no havia arribat a conduir-la mai; la tenia per-manentment aturada al graner. Un cop a l’any, la remolcava amb eltractor fins al taller del poble perquè li revisessin absurdament els nivellsd’aigua i d’oli, i tot seguit la tornava a tancar. Quan va morir el pare,Damià va treure-la del graner. Estava atrotinada i el color blau marí ori-ginal havia empal·lidit. Des que era un infant sempre li havia agradatescoltar les històries de l’avi Arcadi sobre els viatges i les aventures ambla vella Volks. El brogit del motor i els sotracs feixucs de la veteranacamioneta, li feien reviure amb nostàlgia aquelles inoblidables històriesque mai no va arribar a saber si havien succeït de debò o eren produc-

10

te de la fantasia. Cèlia i ell es van acostumar a fer petites excursions.Procuraven passar sempre les vacances a prop de la costa, fent vida dinsla vella camioneta; potser per aquest motiu li duia tan bons records.

En la situació en què es trobaven, la Volks era essencial: s’haviaconvertit en un mitjà per fugir i alhora era la seva llar. Darrere, on ana-va Zak, duien tot el que van creure que els seria imprescindible: tresmudes de roba per a cadascun, un matalàs inflable, llençols, coixins,mantes, bateries recarregables, un fogonet de gas, aliments enllaunatsi dotze bidons plens d’aigua del pou que els permetrien subsistir durantquatre o cinc setmanes. També duien una dotzena de llibres i una bici-cleta penjada de la portella posterior. Una bicicleta rovellada que Sarano va voler abandonar.

Els darrers deu quilòmetres els van portar gairebé tant de temps comla resta del viatge. La caravana començava poc abans de l’últim peat-ge, les barreres del qual estaven arrencades. Poc després, van veure elperfil d’un turó de roca calcària escapçat per la meitat. Dècades enre-re, del turó havien extret roques per fer ciment. Al peu de la pedrera—just a la banda oposada de l’autopista— s’erigia una cimenteraabandonada, un edifici tubular envoltat d’escales grisoses, coronat perxemeneies derruïdes.

Circulaven lentament entre camions i incomptables vehicles cargol.—Tota aquesta gent també va a la ciutat, oi pare? —preguntà

Sara, que feia estona que es fixava en el monovolum que transitava alcostat d’ells. Hi viatjava una família sencera i ella, enjogassada, haviacomençat a fer ganyotes amb els infants.

—També fugen.La noia va negar amb el cap:—No ho hauríem d’haver fet, si la mare fos amb nosaltres...L’home va mirar la noia, desatenent la carretera.—No t’ho vull sentir a dir mai més! —l’escridassà, visiblement

alterat, amb un to que feia temps que no utilitzava amb ella.La noia clavà la barbeta al pit i replegà les cames. Començà a aca-

riciar Zak, amb qui feia estona que compartia el seient. Fixà la mira-da a la línia discontínua que separava els carrils, sense desviar-la niun mil·límetre. L’animal també s’estava quiet; bleixava amb la llenguafora i recolzava el cap sobre les potes davanteres.

Al final de l’autopista els van desviar cap a la ronda de Dalt i van

11

haver de circumval·lar la ciutat. Quan arribaren a l’entrada de la Dia-gonal havia començat a fosquejar i des d’allà van albirar la il·lumina-ció dels edificis de la part alta de la ciutat. Sara no entenia per què hihavia tants cotxes policials arrenglerats a ambdós marges de l’avin-guda, però se sentí fascinada per l’estol de llampades blaves intermi-tents que desprenien.

Poc abans d’arribar a la zona universitària destriaven els vehicles al’atzar: uns cap a la dreta i els altres cap a l’esquerra. A ells els van feranar cap a la dreta. Van creuar les antigues vies del tramvia que hi haviaal voral de l’avinguda, i els van obligar a aparcar en un gran descampat.L’escassetat d’herba esgrogueïda evidenciava que aquell aparcamentpolsegós, on s’aplegava més d’un miler de vehicles, havia estat dedicatprobablement a altres usos. Van haver d’omplir un imprès amb les sevesdades i els van informar que s’hi haurien de quedar uns quants dies.

Cada jornada arribaven al descampat centenars de vehicles. Els quefeia temps que h ieren se’ls obligava a abandonar aquell campamentimprovisat. Van ser dies d’incertesa. Sara va adonar-se que al seu pareli tornava a rebrotar una tos seca i lletja, i notava que li costava respi-rar. Parlaven poc entre ells —tan sols el necessari—, però ella va tenirmés temps que mai per observar-lo. El guaitava de cua d’ull, sense queell se n’adonés. En els darrers mesos li havien aparegut flocs blancs alscabells i a la barba, i al front se l ihavien multiplicat les arrugues;Damià acabava de fer quaranta-set anys, però aparentava tenir-nealmenys deu més. Al campament passava la major part del temps capcot, fullejant d’esma aquells dotze llibres que no s’havia vist amb cord’abandonar.

12

2

dunes blanques

Arnau Salord va despenjar l’auricular i va prémer els dígits sensevacil·lar; s’havia après de memòria les deu xifres de Brisis de tantesvegades com les havia marcat en els darrers dies. El fascinaven els telè-fons antics que conservaven el cable d’espirals. S’atansà a la finestra;un sol d’hivern s’esmunyia entre els edificis de Les Corts, tot tenyintde tonalitats carabasses un cel sense núvols. Escoltava, frisós, la tona-da intermitent, i en el precís instant en què es decidí a penjar va irrom-pre la veu melosa que ell ja coneixia:

—Brisis, productes informàtics, digui’m?—Bona tarda, sóc Arnau Salord. Vull saber si han reparat el meu

ordinador.—Seria tan amable de facilitar-me el número de referència del full

de reparació? És el que h iha a dalt del paper, a la dreta —recità mecà-nicament la noia—. Cinc-cents trenta, essa —contestà ell, també dememòria.

—Un moment, sisplau.La recepcionista deixà suspesa la comunicació amb una melodia

insofrible. Arnau va suposar que mentrestant la noia es posava en con-tacte amb algun tècnic del taller, per preguntar-li per enèsima vegadasi ja havien canviat el disc dur del seu ordinador. Amb l’aparell en unamà i l’auricular premut entre la barbeta i l’espatlla, va caminar cap ala taula i s’assegué enfront la pantalla fosca. Apaivagava el neguit fentdibuixos a l’atzar en un full, alhora que amb el dit petit de l’altra màjugava travessant les espirals. Tot d’una la melodia cessà. Podia escol-tar amb claredat la conversa a l’altra banda de la línia. Un home recla-mava un ordinador portàtil que havia deixat dues setmanes enrere. Laconeguda veu de la recepcionista se’l rifava amb habilitat, més o

13

menys com havia fet els darrers dies amb ell: «disculpi senyor, peròtenim molta feina acumulada i encara no ens ha arribat la peça que s’hade substituir» —i tot seguit ella deixava anar un lleu sospir—. «Demà,com a molt tard ens la duran. Tan aviat com ens la portin li trucarem.»Arnau ja havia sentit aquelles paraules tendres i entabanadores. Desobte, va tenir l’impuls d’exclamar que tot era mentida. Era un bon pre-text per a l’aldarull que desitjava. Va agafar aire i s’amorrà a l’auricu-lar, però tot d’una sentí la veu dolça:

—Escolti? Encara és aquí, senyor Salord?—… encara —contestà ell, contenint amb prou feines l’aire.—Ha estat de sort, ens acaba d’arribar el nou disc. M’han dit que

es tracta d’un accessori poc comú i que per això no ens ha arribat altaller fins avui. Tan aviat com l’operari el canviï, copiarà tota la infor-mació del disc defectuós al nou.

—I això quan ho tindran fet? —preguntà, alleujat, sense acabar decreure-s’ho.

—No ho sé —dubtà la noia—, potser una hora o dues, ja li tru-caré.

—No. Vindré dins d’una hora. Exactament d’aquí a seixantaminuts —replicà ell amb vehemència, tot donant per enllestida la con-versa.

El contratemps amb el disc dur l’havia trasbalsat durant els últimsdies. Tot va començar uns quants mesos enrere, quan Arnau va deci-dir canviar-se l’equip. Va adquirir una de les màquines més potents delmercat, proveïda d’un coprocessador matemàtic de darrera generacióque, tot i que sabia que aviat quedaria obsolet, li permetia executaramb rapidesa els programes amb què treballava. També necessitava undisc dur d’accés ràpid de gran capacitat, sobretot per emmagatzemar iaccedir amb eficàcia als arxius de dades que manejava. Havia arribatfins a un punt que ben poca cosa podia fer sense Nexus, com ell ano-menava el seu nou ordinador.

Des d’un parell de mesos ençà, havia observat que Nexus haviaperdut fluïdesa, fins i tot, en les operacions més bàsiques. Primer vaser una lleu xiuladissa que feia en engegar, seguida d’un brunzit sos-pitós que cessava al cap de pocs minuts. El problema esdevingué pre-ocupant quan els programes que generaven fractals van començar aencallar-se amb assiduïtat i les simulacions deixaven d’executar-se.

Tot i que l’ordinador disposava d’un bon escut, la seva primera

14

hipòtesi va apuntar cap a una infecció. Cada setmana es generavennous virus informàtics capaços d’esquivar tota mena de barreres iintroduir-se fins al nucli del sistema. Alguns que semblaven benèvols,obrien camí a altres més malignes, que fins i tot podien destruir elsuport físic del disc dur o alterar-ne les dades. També havien apare-gut els prions, programes més subtils i difícils de detectar, que consis-tien en seqüències d’ordres extraordinàriament breus que actuavenamb parsimònia, replicant-se i deteriorant la informació d’una mane-ra irreversible. Els prions embogien, en un procés lent i gradual, lamàquina i, de pas, l’usuari. Feia un parell d’anys Arnau havia tingutuna experiència infausta amb un d’aquells maleïts agents infecciosos,probablement creats per les mateixes companyies que dissenyaven elsprogrames de desinfecció. No deixava de ser sorprenent, però, l’ana-logia que hi havia entre aquells programes destructius i els éssers natu-rals en els quals s’havien inspirat.

Per més vacunes i seqüències de reparació que va provar, no vapoder solucionar el problema de Nexus. Probablement es tractava d’u-na alteració que afectava el suport físic, i la fallida provenia del discdur, una unitat laminar d’accés ràpid de set teres de memòria —setbilions de bytes— necessària per emmagatzemar els programes desimulació i les grans matrius de dades amb les quals treballava.

Arnau s’havia habituat a tenir una còpia externa i un duplicat delsfitxers al disc dur. A la feina, tothom feia dues còpies de seguretat dià-riament i procuraven desar-les en llocs ben allunyats. Això, a ell, lisemblava un costum malaltís i, en qualsevol cas, tampoc no era proupacient ni endreçat per fer-ho. Refiant-se que no perdria cap dada, vacomprimir els fitxers més importants i va enregistrar-los en menutsdiscs compactes, tot assegurant-se que la informació essencial del discdur laminar quedaria desada en algun altre lloc. Havia decidit portarla unitat central de Nexus al taller informàtic on es reparaven els ordi-nadors que, com el seu, encara estaven en període de garantia.

Va aparcar en doble fila. En sortir del vehicle una alenada d’airesec i glaçat li fuetejà la cara. Tan bon punt va creuar el llindar de laporta es trobà amb la mirada càlida de la recepcionista, a la qual, sen-se dir paraula, li donà el resguard de la reparació.

—El cinc-cents trenta, barra essa... sí, crec que sí —reconegué laveu immediatament—. El pot agafar vostè mateix, sisplau? És allà, alcostat d’aquells monitors ultraplans.

15

—Ja el veig.Va signar amb desdeny el comprovant de la garantia i el rebut que

ella li posà davant. Va agafar la unitat, i amb delicadesa se la col·locàsota el braç, assegurant la subjecció amb l’altra mà. En aquell precísinstant s’obrí una porta que deixà entreveure una cambra espaiosa.Semblava el taller de l’establiment. D’allà va sortir un home, un indi-vidu prim, lleugerament més alt que ell. Lluïa un bigoti despoblat, unabarba que amb prou feines li cobria el mentó i una petita trena decabells entortolligats que serpentejava clatell avall. Portava una bossade plàstic. L’home es va aturar un instant al llindar de la porta i Arnaus’adonà que dirigia una mirada fugaç a l’ordinador que carregava sotael braç. Van fitar-se els ulls durant uns quants segons, fins que l’altredesvià la mirada. L’expressió furtiva i esquívola d’aquell individu el vainquietar.

—Perdoni i moltes gràcies per la seva paciència —es disculpà larecepcionista. Però Arnau ni tan sols l’escoltà.

Va entrar a l’aparcament de l’edifici on vivia i col·locà el cotxe demanera que pogués manipular amb comoditat el maleter. Tornà acarregar-se la unitat sota el braç i amb el comandament a distànciatancà la porta abatible del maleter.

Vivia en un modest apartament de lloguer prop de la zona uni-versitària. Era un àtic de quaranta metres quadrats constituït per unasola estança il·luminada amb generositat per un finestral encarat alsud. Un any i mig enrere —quan el va veure per primera vagada— s’i-maginà on posaria els llibres, la taula, l’ordinador, l’equip de música,l’aparell de realitat virtual. Va decidir que volia viure allà, a prop dela feina, i aquella mateixa tarda signà el contracte de lloguer.

Arnau Salord provenia d’una família de terratinents que havia viscutdurant cinc generacions a Llucmajor, al bell mig de l’illa de Mallorca.Feia uns quants anys havien malvenut bona part de les terres a unaimmobiliària alemanya. Era gairebé un nen quan la família, fugint delsdeutes, es traslladà a Barcelona; a l’illa tan sols es quedà un oncle: elque no s’havia rendit als alemanys. L’inici dels seus estudis universita-ris va coincidir amb la mort de l’oncle. Els pares i els dos germans retor-naren a l’illa i ell es quedà sol a la ciutat. Això va capgirar la seva mane-ra de viure, ja que a partir d’aleshores es pogué dedicar intensament al

16

que realment volia, sense que res el distragués. De mica en mica, senseproposar-s’ho, es van anar trencant un rere l’altre els vincles que el lli-gaven amb la família. Arribà un moment, fins i tot, que Arnau experi-mentà una sensació estranya de desarrelament, un sentiment de nopertànyer a enlloc.

Es llicencià gairebé alhora en ciències ambientals i en bioquímica;quatre anys després, es doctorà. Exercia de professor titular a la Uni-versitat de Barcelona, al departament de dinàmica atmosfèrica de lafacultat de ciències ambientals. Havia guanyat la titularitat en unaoposició envoltada de polèmica: Salord era l’únic aspirant que era bio-químic i alhora ambientòleg. La resta d’opositors eren tots físics, con-cretament meteoròlegs, que era el perfil més comú del professorat deldepartament. La seva joventut era un altre inconvenient: cap delsaltres aspirants tenia menys de quaranta anys. Ell, amb trenta-tres—i sense ser físic—, era l’aspirant amb menys possibilitats. Al llarg del’oposició, però, va demostrar ser el més preparat. El tribunal, malgratla disconformitat que mostrà la seva presidenta i alhora cap del depar-tament, la doctora Aurèlia Broca, no va tenir cap altra opció quedonar-li la plaça. Hi havia hagut un parell d’escàndols a la facultat enunes oposicions recents i els membres del tribunal, temorosos de seracusats de corrupció, van actuar objectivament.

Anys enrere, al segon curs de ciències ambientals s’adonà que allòno era, ni de bon tros, el que volia. A diferència de molts altres estu-diants, ell decidí continuar, però alhora començà altres estudis. Vamatricular-se a la facultat de bioquímica, on es retrobà amb campsque li resultaren més estimulants. Amb les convalidacions, una il·lusiódesmesurada, i sense gaires vel·leïtats, va treure’s la segona carrera enun parell d’anys i es llicencià més o menys alhora en les dues.

Aconseguí que li concedissin una beca per realitzar els seus estu-dis de doctorat, i buscant precisament una recerca adequada per a laseva tesi, va entrar en contacte amb el professor Sharma Rao, un pres-tigiós bioquímic de la Universitat de Madurai, a la punta sud de l’Ín-dia. El doctor Rao va convidar-lo a fer una estada al seu departamenti Arnau no s’ho pensà dues vegades.

Decidí orientar la recerca sobre l’efecte físic de determinats com-postos orgànics en els sistemes aquàtics. A l’Índia feia força anys queinvestigaven els fenòmens que succeïen a petites basses artificials uti-litzades per engreixar larves i alevins de peixos, i això era recerca cap-

17

davantera en un país amb un dèficit de proteïnes a la dieta que dià-riament causava la mort a centenars de persones i deixava un rastre demilers d’infants amb seqüeles de desenvolupament. Va passar deumesos inoblidables, i de l’equip del professor Rao va aprendre nousprocediments d’anàlisi i programació informàtica —de les quals elsindis eren capdavanters— que més endavant li serien de gran utilitat.La visió de la vida i d ela ciència del professor Rao van tenir una graninfluència sobre ell.

A Madurai va coincidir amb Paula Mustak, una microbiòloga aus-traliana que feia una estada com a professora visitant. Paula era fillad’emigrants grecs que s’havien establert a Melbourne quaranta anysenrere i havia crescut enmig de flaires de mezze, feta i moussaka delpetit restaurant que regentava la família. S’havia especialitzat en lavida microbiana dels billabongs, meandres aïllats dels antiquíssimsrius australians. D’ella va aprendre, entre altres coses, les tècniques peridentificar diferents espècies de bacteris i l’estreta relació que existiaentre l’activitat dels microorganismes i la resta de processos que s’es-devenien a l’aigua.

Recordava amb nostàlgia les llargues caminades amb Paula seguintels marges del riu Vaigai, mentre el sol es ponia i la gatzara de la ciu-tat s’apaivagava donant pas a l’estridor i a la bullícia dels animals quepoblaven el riu. Aquells moments màgics que compartiren els haviaunit d’una manera especial. Però la passió per la naturalesa li venia delluny; tal vegada provenia de la infantesa, d’aquelles xardoroses tar-des d’estiu, passejant de la mà de l’avi pels erms de la Marina de Lluc-major, entre terres eixutes clapejades de basses efímeres, on una munióde formes de vida s’estremien dins l’aigua.

Quatre anys després de tornar del sud de l’Índia, Arnau Salorddefensava la seva tesi doctoral sobre l’efecte dels tensioactius d’origenorgànic en la difusió de gasos en sistemes aquàtics. Va ser un tema arris-cat, ja que feia anys que no s’estilaven les tesis sobre ciència bàsica.

Arnau va recórrer amb quatre passes la llargària del pis, directamentcap a la taula de treball. Deixà la unitat a terra. S’agenollà, i després detreure les etiquetes del taller, va anar sintonitzant, una rere l’altra, lesfreqüències que donarien vida a la pantalla del monitor. Va palpar ambla punta del dit el commutador d’inici i immediatament es va començara omplir la pantalla de xifres i números, que se succeïen a una veloci-

18

tat vertiginosa a la superfície ultraplana. El brunzit de la màquina eragairebé inaudible i en pocs instants la pantalla es va inundar a glopa-des d’un blau marí, un oceà virtual on suraven barques menudes; cadabarca corresponia a una carpeta de treball. Comprovà que no en falta-va cap. Va atansar el capciró d’un dit a la carpeta AIGUA i seleccionàDUNES. Instantàniament, la pantalla s’omplí d’una matriu de xifres.

Es va preparar un cafè carregat. L’endemà no tenia classe i l’espe-rava una nit intensa. Amb el cafè escaldant-li les mans, tornà a la tau-la d’estudi. Els llibres omplien les prestatgeries de les quatre parets delpetit apartament. Els de primera fila agrupats horitzontalment, a pres-sió, sobre una segona línia de volums disposats en rengleres verticals.Va observar les més plenes i va recordar la dita: una prestatgeria éscom el disc dur d’un ordinador, sempre s’acaba per omplir.

Va triar un parell de textos dels que jeien horitzontalment a pri-mera fila. Feia fred, donà un cop d’ull al domosistema: la temperatu-ra exterior era d’un grau —un fred anormal a finals de gener a Barce-lona—, els dígits del costat indicaven una temperatura interna de dis-set graus. La calefacció funcionava, malgrat que l’equip de controldomòtic de l’apartament era antic, dels primers que s’havien instal·lata la ciutat.

19

3

a cops de sort

Quan Maria Rosa —la noia de recepció— va irrompre al taller, falta-va una hora perquè Ricard Coll acabés la jornada a Brisis.

—Qui de vosaltres té el cinc-cents trenta essa?Ricard observà l’etiqueta adhesiva de la minitorre que feia més

d’una setmana s’omplia de pols sobre la taula. Va fer un ganyot i alçàamb desgana un dit:

—Sóc jo, l’afortunat.—I jo donant la cara per tu! —botzinà ella amb les mans als

malucs, fingint enuig.—Bé… digues el de sempre: que hem fet la comanda, però que

encara no ens ha arribat la peça. —Ricard pronuncià la frase potsermés repetida al taller. De tan rutinària, passà desapercebuda als altrescinc tècnics que treballaven al seu costat.

—Aquesta opció ja no val —digué ella sacsejant el cap de bandaa banda—. És un aparell en garantia i fa més d’una setmana que esticdonant allargues. El client està emprenyat, sort que és al telèfon... pot-ser vols parlar-hi tu, amb ell?

—Deixa’m veure què hi diu —va admetre de mala gana el tècnic,que havia començat a llegir entre línies la comanda de reparació. Vaconnectar la unitat a un altre ordinador i en uns quants segons va diag-nosticar el problema—. Cal canviar el disc dur i transferir la informa-ció del defectuós —va cloure els ulls fent veure que calculava—. Enmitja horeta ho puc solucionar. Digues-li que ho passi a buscar d’aquía dues hores.

—Una —rectificà ella, enlairant l’índex.En desmuntar la unitat, Ricard s’adonà que no era un aparell qual-

sevol; el coprocessador matemàtic i la placa eren excepcionals, possi-

21

blement es tractava de l’ordinador més potent que mai no havia cai-gut a les seves mans. Va pensar que era una vertadera llàstima que nos’hagués de substituir cap altre component. Va anar al magatzem quehi havia rere el taller. Recordava que feia poc menys d’una setmanahavien arribat un parell de discs nous de trinca de set bilions de bytes.Introduí el disc defectuós —que tan sols tenia un sector danyat— auna unitat externa des d’on podria transferir-ho tot al disc nou. El pro-cés va tardar vint minuts, el doble de l’habitual. Finalment, instal·làel disc laminar a l’ordinador.

Va enllestir una feina més i va mirar el rellotge: abans de plegar liquedava una cosa important a fer. Va fingir que explorava el disc lami-nar, tot esperant que els altres tècnics abandonessin el taller, per ficarels discs defectuosos que hi havia sobre la taula dins una bossa de plàs-tic. Va treure’s la bata blanca, es posà el tabard i agafà la bossa. Tan bonpunt va obrir la porta del taller va veure un home al taulell de recepció,traginava sota el braç la minitorre amb l’etiqueta amb el cinc-cents tren-ta essa retolat. No era ni alt ni baix, d’uns trenta anys, amb els cabellscastanys i esbullats i barba sense afaitar d’uns quants dies. Vestia ambpoca traça: un jersei fosc de coll alt, una trenca gastada de cuir, panta-lons texans i unes sabatilles esportives. Si no hagués estat per aquellamirada que el va immobilitzar, hauria pensat que era un individu forçacorrent. En una fracció de segon, un instant, Ricard va adonar-se queaquell home estava al cas de l’ensarronada. Però hi havia alguna cosamés en aquella mirada, un gest que no va saber interpretar.

—Perdoni i moltes gràcies per la seva paciència —Maria Rosa l’a-comiadava amb la frase habitual. L’home va sortir d’una revolada,sense respondre.

La recepcionista obsequià Ricard amb un somrís enverinat:—Era aquell que m’ha donat tant la llauna amb el disc dur. Si

sabés les molèsties que t’has pres amb el seu ordinador... —li retraguéamb sarcasme.

Ricard la mirà de biaix i es dirigí lentament cap a la porta. En sor-tir al carrer es va apujar el coll del tabard. S’augurava una nit hiver-nal, tal vegada una nit massa gèlida comparada amb la calidesa delsúltims hiverns a la ciutat.

Assegut, esperant a l’andana del metro, obrí la bossa on duia elsdiscs. En comptà quatre, un d’ells de set terabytes, quasi nou de trin-ca. Mentre s’acaronava la trena —que gairebé li arribava a la nansa

22

del coll— va pensar que després de reparar-lo en podria treure un gra-pat de bitllets, al mercat negre. Al vespre, a casa, l’esperava una sego-na jornada. Tan sols desvià la mirada de l’interior de la bossa quansentí la fressa del comboi que estava a punt d’arribar.

23

4

fugitius de la sequera

Exactament quan feia una setmana que eren al descampat, els van dirque els traslladaven.

Una caravana d’uns quaranta vehicles va ser conduïda cap a lazona portuària. No entenien per què a la ciutat no podien gaudir deprou llibertat per establir-se on els vingués de gust. Els van fer esta-cionar la Volks gairebé a tocar la platja, i els van obligar a quedar-seen un dels assentaments costaners ubicat just enfront del barri dela Barceloneta. Després de subornar el funcionari que tramitava elspermisos i un parell de vigilants, Damià va aconseguir que admetessinel gos.

Segons les dades oficials, a la franja litoral es concentraven unesvint mil persones. Damià Darder, però, va calcular que només en elsassentaments de les platges s’aplegava, com a mínim, el doble. El cam-pament on els van obligar a quedar-se era un dels més petits; s’este-nia al llarg d’una franja compresa per cent metres de platja fins al pas-seig marítim. Els van fer estacionar prop d’una renglera de vehiclescargol que envoltaven una cinquantena de tendes de campanya circu-lars, un llegat de l’exèrcit que amb la instauració de la república haviaestat desmantellat a Catalunya.

Les hores es feien interminables. Damià rellegia els seus llibres,però fins i tot això l’exasperava. La monotonia només era interrom-puda dos moments al dia: un, quan obrien el pas de l’aigua a la zonade les antigues dutxes, i sota un estricte control policial permetien quecada persona omplís un petit bidó de color groc, de dos litres, que elshavien donat en arribar al campament; l’altre moment era a la nit,quan començaven a feinejar les patrulles de vigilància.

Quan el gregal bufava, s’enlairava una pols blanca que encetava els

25

ulls i impregnava la pell d’un tast aspre i salabrós. A la sorra, des de pri-mera hora de la tarda fins al vespre, abundaven uns escarabats foscosi grossos que transportaven boles menudes de femta amb les potesdavanteres. Deixaven un rastre simètric a la sorra que el vent esborra-va pocs minuts després. Abans que el sol es pongués, els insectes ini-ciaven un vol sincronitzat cap a l’interior de la ciutat. No tornaven finsl’endemà, poc després del migdia. Zak fruïa martiritzant aquelles bes-tioles: les capgirava amb el musell i es quedava a l’aguait, tot observantcom lluitaven per restablir la posició natural, aleshores les esclafavaamb la pota o les feia rodolar cruelment per la sorra. Sara va arribar ala conclusió que aquella fetor del campament no era deguda tan sols ales latrines i els vàters químics, sinó sobretot a l’activitat dels escarabats.

El que més la impressionava, però, era la gran quantitat de gavi-nes que sobrevolaven el campament. Planaven per damunt de les ten-des, aturant-se tot sovint al sostre dels vehicles. Proferien xiscles esgar-rifosos, rialles llastimoses a les quals s’afegien, per contagi, altresocells. La fressa de les gavines gairebé mai no cessava, i a Sara aquellsxiscles li produïen una sensació d’amargor. Sovintejaven a la sorra i ales roques de l’escullera, tot cercant restes d’aliments i cadàvers depetits animals. Fins i tot atacaven les rates que, de tant en tant, es dei-xaven veure a ple dia entre les deixalles que s’escampaven als aboca-dors improvisats de l’assentament. S’organitzaven en grups per depre-dar els coloms que encara quedaven a la ciutat i duien les seves presescap als indrets on niaven, sobretot als terrats i a les façanes dels edifi-cis de la franja litoral. Ella i Damià no s’acabaven d’acostumar a l’om-nipresència d’aquells animals, ni al so de les petjades que cada dia, atrenc d’alba, feien sobre el sostre metàl·lic de la Volks.

Un matí, en una de les caminades que acostumava a fer a primerahora del dia, Sara va veure deambulant per la sorra un home que duiaun fusell automàtic de canó curt. En un tres i no res, l’home va abatreuna gavina. Tan bon punt l’ocell va tocar terra, l’home va córrer aretorçar-li el coll i amb un gest ràpid va treure un ganivet i esbudellà l’a-nimal, tot deixant les vísceres calentes sobre la sorra. L’home reculà unsquants metres i escodrinyà el cel. Aviat aparegueren dues gavines famo-lenques voltant per damunt de la carronya, l’home les disparà abansque aterressin i s’afanyà a ficar els ocells en un sarró de cuiro que li pen-java al cinyell.

26

Feia gairebé dues setmanes que eren a la ciutat. Només els quedava unbidó amb deu litres d’aigua dels dotze amb què havien sortit. Els ali-ments escassejaven: havien consumit tres quartes parts del menjarenvasat i no era gens fàcil aconseguir-ne de fresc. Tal com Damià haviaprevist, la targeta de crèdit havia estat cancel·lada. Disposaven tan solsdels diners en efectiu que havien obtingut de malvendre la casa i lesterres, prou per sobreviure dignament potser un parell d’anys a la ciu-tat. Cada dia, Damià sortia d’hora a buscar feina, però a la seva edatno era gens fàcil trobar-ne. El canvi d’ambient li havia provocat unarecaiguda i havia començat a tenir problemes de salut, sofria accessosde tos i li costava respirar. Havia sobreviscut a la síndrome d’immu-nodeficiència gràcies al tractament amb quimioquines, però la tuber-culosi l’havia afectat tres anys enrere. Li va fer falta un tractament pro-longat per superar la infecció, i això va ser mig any abans que Cèlia elsdeixés. Havia continuat amb els antibiòtics amb regularitat per man-tenir a ratlla la tuberculosi, però continuava amb les defenses afeblides.El llaç negre tatuat a la mà dreta —que l’identificava com a seroposi-tiu— i el document d’identitat genètica no l’ajudaven precisament, atrobar feina.

Era fosc, Damià Darder va començar a escalfar amb el fogonet elcontingut d’una llauna de llegums mentre la seva filla cercava qualse-vol cosa per fer foc. Havien parat una improvisada taula a la part dedarrere de la Volks, damunt una fusta gran i encrostissada. L’home vamirar cap a fora i va distingir la silueta de Sara i el gos a uns trentametres de la camioneta, furgant entre les deixalles. Lentament, vamoure’s fins a la part davantera del vehicle i va ficar la mà sota elseient del conductor, entre les molles. Engolí un glop de ginebra i tornàa amagar l’ampolla, que ja estava mig buida. Glopejà una mica d’ai-gua per eliminar les restes d’alcohol i escopí amb fúria cap a la sorra.Va sentir els lladrucs de Zak.

—Com ha anat? Has trobat feina avui, pare?Ell hauria hagut de dir-li que aquell era el vuitè dia que havia sor-

tit del campament per buscar feina. Hauria hagut d’explicar-li quehavia perdut l’esperança de trobar-ne. Hauria hagut de dir-li que cadadia veia centenars de persones que cercaven desesperadament elmateix, però que la major part eren molt més joves. Li hauria d’ha-ver deixat clar que n oh ihavia res per a ell, que n oh ihavia futur. Peròen lloc de dir-li tot això, somrigué:

27

—Hi ha un lloc on m'han dit que demà hi torni... m’han promèsque hi haurà alguna cosa per a mi. Ah, i t’he comprat un regal —vafer-li saber mentre assenyalava un paquet embolicat en un paper detons ataronjats que hi havia sobre un seient.

—Quina mena de feina? —va preguntar ella amb la il·lusió escri-ta als ulls mentre desembolicava el regal.

—És un bar... per fer de cambrer.—On és aquest bar? És lluny d’aquí?—No, no és gaire lluny... és, és a prop del Moll de la Fusta —titu-

bejà ell, assenyalant amb la mà cap als edificis que estaven arran dela costa.

L’home no sabia mentir i la noia el coneixia prou per adonar-seque no deia la veritat.

—Marxem pare. Anem a un altre lloc on sigui més fàcil viure. Capal nord estarem millor que aquí, als Pirineus segur que la sequera...

Ell la va interrompre:—És que no te n’adones? —li retragué, tot negant amb el cap—.

No sé què ens espera aquí, però almenys cada dia tenim aigua, i hesentit dir que aviat també ens donaran menjar.

—I quant de temps et penses que durarà això, pare? No veus queno para d’arribar-hi gent? Fa dues setmanes que no ens podem ni ren-tar —es queixà ella grapejant-se els cabells— No veus que estàsmalalt? Quant de temps més creus que aguantarem?

—Ens en sortirem —assegurà ell, tot donant per acabava la con-versa.

Sara va acabar de desembolicar el regal a contracor. Era un llibregastat —segurament comprat en una llibreria de vell— sobre la histò-ria de la ciutat, una mena de costumari. Va prémer el llibre contra elpit, amb ràbia. L’hauria estripat allà mateix.

Ningú no sabia d’on venia, però cada tarda la marinada enlairava unapols blanca que enraria l’aire fins a fer-lo gairebé irrespirable. El con-sum de l’aigua dessalada —la que racionaven diàriament— causavatrastorns digestius, per això Sara i Damià procuraven beure tan solsaigua dels bidons que havien portat del poble: les darreres reserves delvell pou. El dos litres d’aigua dessalada per persona que els donavencada dia, els feien servir sobretot per cuinar i per rentar-se.

Cada dia que passava, Damià es trobava pitjor. Havia deixat de

28

fullejar els seus llibres i s’havia begut fins a l’ultima gota de l’ampollade ginebra de sota el seient; quan sortia a buscar feina procurava evi-tar la beguda, tot i que no sempre ho aconseguia. Respirava cada vega-da amb més dificultat i tenia febre, sobretot de matinada, quan el fredera més intens. Era com si Barcelona l’anés matant a poc a poc.

29

5

dunes blanques

Arnau Salord va trobar que els programes fins i tot s’executaven ambmés rapidesa que abans. A la pantalla líquida aparegué el rectangleblau amb superfícies acolorides que representaven el mapa del disc.Comprovà que tots els sectors eren llegibles i que la informació quecontenia era exactament la mateixa que abans de dur-lo a reparar.

Va connectar Nexus amb el servidor interuniversitari. Teclejà unacontrasenya addicional i buidà la seva bústia virtual. Entre els mis-satges va localitzar un del doctor Pinkhas Lubens, un científic israeliàamb el qual havia engegat una recerca conjunta. Mig any enrere elshavia estat concedit el finançament del projecte, però els dos equipstreballaven plegats d’un any ençà. Per tirar endavant aquella investi-gació, Arnau Salord necessitava l’experiència i el prestigi internacio-nal del físic israelià.

Apreciado Dr. Salord,

Hemos analizado los datos sobre los polímeros estables. Sus resultados con-

cuerdan con los nuestros, sólo hay pequegnas diferencias (no significativas) en las

cantidades.

Recibimos hace unos días la transferencia de los fondos europeos. Próxima-

mente viajaré a Barcelona para mostrarle más detalladamente nuestros resultados.

Podría venir el 12 o el 13 de Febrero. Por favor, dígame cuál de estas fechas es

más adecuada para mi visita.

Hasta la vista.

Pinkhas Lubens Plubens@fisics.sci.edu.is

Va rellegir el missatge i no va poder evitar un somrís en veure el prag-matisme del professor solucionant amb un dígraf el problema de la ñ,

31

la qual no es podia reproduir directament als teclats anglosaxons.Lubens s’havia format com a meteoròleg a la prestigiosa universitatcaliforniana de Stanford, en una llarga estada postdoctoral, i durantaquell temps va viure amb una família d’origen gallec a la ciutat deSanta Clara. Ell sempre escrivia els missatges en espanyol, però Arnauignorava com l’havia après.

L’afalagava que l’equip israelià hagués obtingut uns resultats com-parables amb els seus. Confiava en el doctor Lubens i li havia fet arri-bar la major part de les dades. Va mirar el calendari, repassà els com-promisos que tenia, i va respondre el missatge, tot proposant-li quevingués el tretze de febrer. Tenia preparada una petita sorpresa per alseu col·lega, però sobre això no va escriure ni un mot.

Pinkhas Lubens era un científic veterà. Havia estat membre del’Admiel, una comissió que assessorava el nou govern del seu país.L’Admiel tenia poder per revisar les decisions dels legisladors suscep-tibles d’afectar el medi natural. Arnau no ho sabia, que n’havia formatpart, ja que la composició de la comissió era secreta, desconeguda finsi tot per bona part dels governants de major rang.

Havia conegut Lubens feia un parell d’anys en un congrés organit-zat per ambientòlegs i enginyers. Un simposi on els participants s’inte-ressaven més per la política, el safareig i els negocis, que pels afers cien-tífics, fet que li va fer prendre consciència que no ho tindria gens fàcilen aquell camp de la ciència. El físic israelià va presentar una comuni-cació sobre la incidència en el clima local de l’acumulació de substànciesa la superfície dels sistemes marins. A Arnau li va sobtar que un tematan important com aquell fos ignorat de la manera en què ho va ser.

Després del congrés van trobar-se un parell d’ocasions més, ladarrera quan Arnau va viatjar a Israel per proposar-li que s’integrésal programa europeu. Es comunicaven i treballaven bàsicament a tra-vés de la xarxa telemàtica.

La dimensió que havia pres internet a finals del segle xx i a princi-pis del xxi s’havia estroncat, sobretot perquè el 2012 els governs vanhaver d’intervenir. La promiscuïtat telemàtica va ajudar a escampar mul-titud d’agents infecciosos a través del correu electrònic i van proliferarcentenars de milions de pàgines web que van transformar el poder de lainformació en soroll. Aquest fet, afegit a les estafes milionàries, l’espio-natge telemàtic, un variat assortiment de ciberdelictes i, sobretot, el nom-bre creixent de suïcidis orquestrats per grups de joves a través de la xar-

32

xa, va forçar la major part dels estats poderosos a prendre un acord glo-bal per restringir dràsticament l’ús del ciberespai. Això va apaivagar unabona part de les previsions dels visionaris que auguraven la globalitat,defensant que qui posseís un ordinador estaria universalment connectatamb la resta de mortals —que tinguessin també un ordinador, és clar—.Tot plegat va provocar un desinflament de la bombolla internàutica i lafallida del negoci emergent dels peatges de les autopistes d’informació.

Completament aliens a la crisi del ciberespai, el professors Lubensi Salord es comunicaven amb la xarxa restringida a les universitats ials centres d’investigació, tot fent ús dels potents i impenetrables ser-vidors interuniversitaris. Fet i fet, aquell havia estat el bressol d’inter-net abans que comencés a estendre els tentacles.

El missatge del professor Lubens li imposava una certa cuita, peròArnau ja estava avesat a treballar sota pressió. El meteoròleg israeliàhavia avançat la seva visita i això suposava que Salord havia d’enlles-tir la feina que s’havia proposat —la sorpresa que li tenia preparada—en poc menys d’una setmana.

Va activar l’agenda i va repassar les qüestions pendents. Feia cincdies que havia portat personalment les mostres al professor FredericMasó, un microbiòleg de la Universitat Autònoma. Havia llegit lamonografia que Masó havia escrit sobre els bacteris «blindats», unsmicroorganismes proveïts d’una càpsula molt resistent que els feiainvulnerables a dissolvents orgànics, que eren capaços de degradar resi-dus d’hidrocarburs, petroli i compostos poliaromàtics. Feia un parellde dècades havien adquirit una gran importància en la neteja dels tancsdels petroliers, plataformes i refineries, i havien estat usats per pal·liarels efectes de les marees negres i d’altres accidents en què es produïenvessaments de cru. Va lliurar a Masó dues mostres dels cultius que elseu equip havia aïllat i va demanar-li que identifiqués els bacteris.Arnau Salord va deixar ben clar que es tractava d’un encàrrec. Vademanar-li que tan bon punt tingués identificats els microorganismes,destruís les mostres i li fes arribar la facturació de la col·laboració, queaniria a càrrec del projecte. Així s’assegurava que l’equip del professorMasó treballaria ràpid, ja que ell sabia que el departament de micro-biologia aplicada de l’Autònoma no havia aconseguit finançament pera cap projecte important en els darrers dos anys.

També havia enviat mostres feia dues setmanes a Austràlia, a Pau-la Mustak, i l ihavia demanat exactament el mateix.

33

L’altra qüestió clau era conèixer la composició de les substàncies queproduïen els bacteris. Ell sostenia que eren compostos estables, amb pocacapacitat de dispersió i pràcticament indegradables, metabòlits quepodien romandre molt de temps a la superfície de l’aigua, tot fent variarla tensió superficial. Va enviar dues mostres a Tel Aviv, perquè el profes-sor Lubens les fes analitzar a algú de confiança. Alhora, va viatjar a Ba-nyuls-Sur-Mer, al sud de França, a l’Institut Oceanogràfic on treballavala professora Louise Clément; Paula Mustak li havia assegurat que erala persona més indicada per a aquesta feina, i de fet no la tenia gaire lluny.

Louise Clément era una bioquímica veterana i va escoltar-lo ambescepticisme, però li va assegurar que li enviaria els resultats de lesanàlisis tan aviat com els tingués. A canvi, Salord es va comprometrea integrar-se en un programa de recerca que estaven a punt d’iniciarels laboratoris francesos. Necessitaven un equip europeu addicionalper aconseguir el finançament, i per a la doctora Clément aquella visi-ta resultà providencial.

Després del transvasament d’aigües del Roine i amb la sequeraactual, els aiguamolls de la Camarga s’havien salinitzat d’una mane-ra alarmant. La regressió era un procés gairebé tan accelerat com elque havia esdevingut en pocs anys al Delta de l’Ebre, també malmèspels transvasaments i l’eixutesa. Finalment, els estats de la Unió Euro-pea s’havien decidit a invertir en la investigació dels sistemes aquàtics.De dos anys ençà, les aportacions d’aigua dolça a la meitat occiden-tal del continent —llevat d’Escandinàvia— provenien de les conquesdels sistemes fluvials o lacustres que es nodrien del desglaç de les mun-tanyes dels Pirineus i dels Alps, on encara romanien vestigis glacials.Això garantia que, fins i tot persistint la sequera, es mantindrien elscabals mínims d’alguns rius durant poc més d’un any. Tot i així, elscursos del Rin i del Danubi havien deixat de ser navegables.

Exactament deu dies després de la visita a Banyuls-Sur-Mer, ArnauSalord havia rebut un missatge electrònic de la doctora Clément ambun fitxer adjunt que contenia els resultats de les anàlisis. Tot plegat eraprou interessant.

Tan bon punt va baixar de l’avió, el professor Pinkhas Lubens va tenirla mateixa sensació que en tots els aeroports del sud d’Europa on haviaestat en els darrers mesos: una coïssor lleu als ulls i a les fosses nasalscausada per la sequedat de l’aire. Va notar que a la terminal del Prat

34

de Llobregat feia més fred que a Tel Aviv, però la humitat era extre-madament baixa. Mirà el cel. No veié cap núvol.

No era la primera vegada que visitava la ciutat. Hi havia estat vint-i-cinc anys enrere, durant els Jocs Olímpics. Aleshores formava part del’equip de natació del seu país, constituït per mitja dotzena d’esportis-tes. Vivia als Estats Units i en aquella època era capaç de compaginarla recerca amb l’alta competició. Recordava amb nostàlgia aquellaempenta del passat, i se sorprenia de com podia haver estat capaç dedur aquella doble vida rendint al màxim en les dues activitats.

Duia poc equipatge: una cartera amb un potent ordinador portàtili una bossa esportiva dins la qual hi havia uns quants articles, un parellde llibres començats i la roba que necessitava per passar set dies a Bar-celona.

Arnau Salord s’havia assegut en un dels incòmodes bancs de dissenyde la terminal. No s’havia anunciat encara l’arribada del vol procedentde Tel Aviv i encara disposava d’uns quants minuts per acabar de lle-gir un article que havia rebut a primera hora del matí a la bústia de lafacultat.

Estava capficat en l’article, aïllat de tot el que l’envoltava, quan totd’una sentí un hola força familiar. El professor Lubens era allà, dret,davant seu, amb un somrís a la boca, una bossa d’esports penjada al’espatlla i una cartera de cuiro a la mà. Anava vestit d’una manerainformal: uns pantalons foscos de pana i un jersei gruixut de coll alt;la gavardina la duia plegada sobre la mateixa espatlla d’on penjava labossa. La seva figura alta, els ulls blaus i els cabells grisos li conferienun aire serè. Van parlar breument sobre el viatge. Era tard i va dema-nar a Arnau que l’acompanyés al lloc on s’allotjava. Tenia reservadauna cambra en un hotel a prop de la mar.

Ja instal·lat, des de l’ample finestral de la cambra 2417, Lubens obser-vava la torre veïna que s’enlairava enfront de l’hotel. L’edifici li tapavaparcialment la visió del bloc de pisos on va viure durant els Jocs Olím-pics. Aleshores aquella era una part de Barcelona acabada de fer. Haviallegit en algun lloc que aquell nou barri de la ciutat s’havia instal·lat juston havia nascut una antiga utopia anomenada Icària, ideada un segleenrere per un urbanista revolucionari.

Vesprejava. Mirà cap a l’est, on s’estenia la Mediterrània amb

35

lluentor d’argent. Cap al sud, l’horitzó s’albirava amb claredat, ambuna pàtina de reflexos taronges del sol que s’amagava rere Montjuïc.

Després de dutxar-se, va observar el tríptic que hi havia damuntla tauleta de nit. Contenia un plànol de l’hotel i una guia dels diver-sos serveis que s’oferien. Despenjà el comunicador i reservà una de lessaunes de la planta desena. La volia l’endemà, a les vuit en punt delmatí, però totes eren ocupades i va haver de conformar-se a tenir-ladisponible a dos quarts de nou.

Va treure el portàtil de dins la cartera i el sintonitzà amb la fre-qüència del teclat que h ihavia a la taula de treball. Va obrir també eltelèfon mòbil, per si tenia alguna trucada, però no el va usar amb l’or-dinador. Mai no feia servir dispositius inalàmbrics, ni tan sols quanviatjava. Al seu país —per seguretat— tampoc no era aconsellableusar aquesta mena d’equips. Va establir connexió amb el seu servidorinteruniversitari i teclejà la contrasenya per buidar la bústia. Tenia unmissatge d’Esther Yarun, una de les investigadores del seu grup. Elmissatge contenia unes línies inicials de salutació. Adjuntava el fitxerde dades que li feia falta per poder contrastar els resultats amb els del’equip del professor Salord. Com a postdata, ella li demanava que liportés una holografia de qualsevol obra de Gaudí.

La feina, com tot sovint succeeix, s’havia complicat a darrera horai les dades encara no estaven processades per poder fer les anàlisisestadístiques. Va pensar que Esther probablement ho havia fet totasola. La doctora Yarun s’havia convertit en una peça clau de l’equipque dirigia; més d’una vegada s’havia quedat treballant al laboratoride sol a sol per tirar endavant la recerca que duien entre mans. Li varetornar un missatge d’agraïment i li prometé l’holografia.

Va obrir el fitxer i després de canviar-li el nom teclejà DROUGHT,ordenà les dades i les incorporà a la matriu. Agafà un dels discs lami-nars verges que duia i va fer una còpia de seguretat. Sabia que a lafacultat de ciències ambientals, on treballava el professor Salord,podien disposar de Mare Nostrum II un ordinador quàntic capaç defer més de vuitanta bilions d’operacions per segon. Suggeriria al seucol·lega que reservés una sessió de treball amb el computador. Això elspermetria avançar més ràpidament.

S’havia llevat a les set. A les deu havia quedat a la facultat amb el doc-tor Salord. Va sortir a córrer mitja hora, com feia cada dia. A les nou

36

ja havia pres la sauna i després d’un esmorzar lleuger va anar directa-ment cap a la universitat.

A les deu en punt va arribar al despatx del seu col·lega, on van pas-sar tot el matí treballant. Havent dinat, l’ambientòleg li va lliurar unesborrany d’un article. Al doctor Lubens no li va passar per alt quetambé hi figurava com a autor.

—Ésta es mi sorpresa, no lo recibió antes porque tuve algún pro-blema con —va estar a punt d’escapar-se-li Nexus—... mi ordenador.Usted será la segunda persona que lo lea. Seguro que puede mejorarel borrador: añada o quite l oque crea necesario y sugiera usted mis-mo la revista dónde desearía publicarlo.

Lubens sacsejà el cap i va fer el gest de començar a llegir-lo, peròArnau Salord l’aturà posant amb suavitat la mà sobre el paper.

—No... por favor, prefiero que lo lea tranquilamente. Esta noche.Si prefiere lo puede hacer en su habitación, frente al mar.

Intrigat, el meteoròleg israelià va ficar l’article dins la cartera decuiro.

—¿Siempre da estas sorpresas a los colegas que le visitan?Arnau s’encongí d’espatlles i s’enrojolà lleument.—Ahora, si me acompaña, me encantaría enseñarle algo que le

interesará.Va obrir un calaix i va agafar uns binocles. Van baixar a l’apar-

cament de la facultat. No acostumava a moure’s en cotxe per la ciu-tat, per això li va costar enfilar les Rondes. Va desviar-se a la sortidade l’antiga carretera de la Rabassada, cap al Tibidabo, fins al lloc onfeia poc hi havia hagut un parc d’atraccions. Van aparcar al peu de latorre de comunicacions de Collserola i van pujar-hi amb l’ascensor.Des d’allà dalt, gairebé cinc-cents metres per sobre de la geometriaurbana, podria mostrar-li al professor Lubens allò que volia. A unade les plantes de la torre h ihavia un mirador amb finestrals de vidre,de manera que tot resseguint el perímetre es podia atalaiar el paisatgeen totes direccions. En absència de núvols la visibilitat era excel·lent ies distingien amb claredat paratges a desenes de quilòmetres.

Asseguts en un dels bancs metàl·lics, Arnau es va disposar a expli-car-li per què l’havia dut fins allà. Li contà que des que tenia deu anys,cada primavera —el dia del seu aniversari— anava amb els pares i elsgermans a l’antic parc d’atraccions i després ascendien a la torre, juston eren. Anys enrere tot era diferent: la ciutat, les valls, les munta-

37

nyes i les tonalitats del paisatge. Des de llavors, ell sempre hi pujavael dia que feia anys. Avui havia estat una excepció, i dit això callà.

Pinkhas Lubens sabia que es trobava davant d’un d’aquellsmoments en què calia escoltar; ja tindria temps d’observar el paisat-ge. Va fer un gest convidant-lo a continuar, però Arnau semblava ques’havia extraviat en els records. Finalment reprengué el relat. Li parlàde la sequera i dels incendis dramàtics que calcinaren desenes de milersd’hectàrees, fins a devastar la meitat dels boscos del territori català; liexplicà que els focs sorgien de sobte, d’una manera imprevisible. Lesflames traspassaven els tallafocs —fins i tot les carreteres i autopis-tes— i vencien tota mena d’obstacles. La vegetació, seca i abundosa,s’inflamava amb prestesa i el foc, avivat pel vent, es propagava sensefre. Arnau li va cedir els prismàtics al meteoròleg i el convidà a obser-var les conseqüències del que li acabava d’explicar.

Feia uns quants anys, el doctor Lubens havia enunciat una teoriasobre la combustió espontània, un fenomen natural conegut amb elnom de microceràunia que havia estat descrit erròniament el segle pas-sat. En determinades condicions d’humitat, temperatura i pressióatmosfèrica, podien generar-se camps elèctrics de considerable inten-sitat. Si aquesta combinació de variables coincidia amb una alta con-centració d’ozó, certs materials s’inflamaven espontàniament i el focsorgia com per art de màgia. La devastació de les poques regions fores-tades d’Israel en el darrer any van deure’s a aquest fenomen. Els incen-dis s’iniciaven i eren atiats pel sharav, un vent terral extremadamentsec. El foc, fins i tot, havia aconseguit traspassar com una onadagegant el vergonyós mur de Cisjordània.

Enfocà els binocles. Els erms s’estenien per on mirés i cobrien comuna catifa bruna les planures i les zones menys elevades. On h ihaviahagut alzinars i garrigues, ara predominaven grans extensions dematolls esteparis que enfosquien el paisatge. Va ser en una de les pla-nes, enfocant cap al nord, on les va veure, per bé que podien apreciar-se a ull nu. Eren dunes, dunes blanques.

—Sal —confirmà Arnau.El físic israelià va observar uns quants segons més les dunes i des-

prés, sense badar boca, va dirigir-se lentament cap a la punta oposa-da del perímetre triangular de la torre. Des d’allà, la ciutat s’albiravaamb claredat, des dels primers turons suaus que la limitaven fins a lalínia de la costa. Cap a la zona portuària, es distingien les dues torres,

38

una de les quals era l’hotel on s’allotjava; va enfocar-les per tractar delocalitzar l’ample finestral de la seva cambra, però era massa lluny. Vacontinuar resseguint la franja litoral. A uns tres quilòmetres de l’ho-tel —cap a l’est—, en el llindar entre els edificis i la costa, va veure lesxemeneies fumejants de la planta de dessalatge. No gaire lluny, s’es-tenien els campaments; en localitzà dos, però estava segur que el per-fil dels edificis li tapava els altres. Va cercar amb els prismàtics elsdipòsits d’aigua, però no els va trobar.

39

6

cops de sort

Ricard Coll havia extraviat el records de bona part de la infantesa i del’adolescència, tan sols algunes vivències a l’escola privada on estudia-va cuejaven a la seva memòria. Recordava amb amargor cada final detrimestre, quan havia de passar pel mateix tràngol de dur les notes acasa. Un cabàs de carbasses que pagava sempre al mateix preu: una set-mana sense sortir, sense ordinador, ni videoconsola, ni tele, i el sermódel pare. L’excel·lent en tecnologia mai no l’eximia de res, ni apaiva-gava les ires del senyor Ricard Coll i Font, descendent vingut a menysde la nissaga dels Coll, apoderat d’una oficina bancària al rovell de l’oude l’Eixample barceloní.

Quan complí divuit anys, la major part dels companys de classe entenien setze i eren al darrer curs de secundària obligatòria. Ell era elrepetidor sempitern, l’endarrerit crònic, el veterà de la classe que cadaany tenia companys nous. Arribà un dia que s’afartà d’aquest paper idecidí que ja era hora de solucionar els seus problemes. Va tirar peldret. Si en alguna cosa era bo, era en informàtica, i amb el seu vell ordi-nador, un mòdem atrotinat i una mica de sort va aconseguir introduir-se dins la xarxa telemàtica de l’escola. Un cop oberta la finestra d’en-trada, tot va ser bufar i fer ampolles, avesat com estava al pirateig deprogrames i a immiscir-se en altres màquines. Quan va entrar a la xar-xa de l’escola no s’entretingué amb tafaneries innecessàries i va anaral gra, directament al full de qualificacions. Només falsejà un parelld’aprovats del primer trimestre. Mesos després, al segon, va anar tram-pejant amb nous aprovats, de tal manera que la millora semblés pro-gressiva. Al tercer ho «aprovà» tot.

El pare estava cofoi amb el tomb que havia donat el rendimentacadèmic del seu fill. L’home ho va atribuir als discursos solemnes de

41

final de trimestre. «Jo sabia que al final assentaria el cap, veus com val,el noi? Tot era culpa d’aquest cony d’adolescència», proclamava totufanós el senyor Coll a la seva esposa. Ella, però, no l’acabava de pair,aquell canvi; no entenia com era possible que Ricard ho aprovés tot sicontinuava fent tard cada dia a l’escola, i a casa es passava la meitatdel temps enganxat a la videoconsola, i l’altra meitat amorrat a l’or-dinador.

Va ser així com va començar la paròdia en què, a partir d’alesho-res, es convertí la vida de Ricard Coll. La història d’una personaintel·ligent i gandula, que va perdre prematurament la por i la vergo-nya a l’engany.

Van enxampar-lo quan tot confiant en la seva sort, va introduir dosnotables i un excel·lent a una noia de la classe que li feia patxoca i quehabitualment ho suspenia tot. En el seu cas, la seducció sempre va anaracompanyada de desgràcia. L’expulsió d’aquella escola —que li cos-tava un ronyó i part de l’altre al senyor Coll— va ser fulminant i irre-versible. El pare va deixar de parlar-li durant una bona temporada. Laveritat era que, per a ell, el pare estava molt millor així: callat. La mareno va poder suportar veure com el seu fill, durant el càstig, s’estava diarere dia tancat a casa, alienat davant la consola o absorbit pels xats,fins i tot molt més que abans. El germà d’ella era l’apoderat d’una ofi-cina de la Caixa i sense que s’assabentés el seu marit —que no hauriasuportat que la competència solucionés els problemes del seu fill— vaaconseguir col·locar Ricard en una botiga d’informàtica, que sembla-va que era l’única cosa en la qual el noi es defensava. El negoci era unafranquícia d’una multinacional que acaparava bona part del mercat,instal·lada en una superfície comercial de les que començaven a proli-ferar a Barcelona. Ricard va entrar a treballar com a aprenent al tallerde reparacions.

Al cap de pocs dies, s’adonà que en sabia més que la major part delstècnics, però fou prou llest per dissimular-ho; al cap d’unes quantes set-manes dominava els pocs secrets que li faltaven per conèixer d’aquellafeina. Però tornà a caure en vicis del passat: va començar a furtar petitscomponents que ningú no trobava a faltar. De mica en mica va reunirmaterial per fabricar-se un equip clònic de darrera generació, això sí,amb el monitor i amb la carcassa del seu ordinador obsolet. Habitual-ment arribava a casa amb programes nous que sostreia de la botiga,dels quals feia còpies que després venia a particulars. A poc a poc, va

42

anar adquirint una xarxa de contactes del món del pirateig i del mer-cat negre informàtic, un negoci sucós i emergent en aquells temps.

Van acomiadar-lo el dia que el van sorprendre sortint de la botigaamb una bossa plena de ratolins de disseny nous de trinca. Això vacausar un nou disgust a la família. L’estat depressiu de la mare s’agu-ditzà. El pare, amb el seu estil més draconià, li donà un ultimàtum: enun termini de tres mesos havia de buscar-se la vida. «Busca’t una altrafeina, no et volem seguir mantenint», sentencià movent la mà amunti avall en un to que no admetia rèplica.

A meitat dels noranta, a les darreries del segle xx, occident va serenvaït per la febre del ciberespai. Ricard era un oportunista nat i mal-grat no disposar de cap carta de recomanació aconseguí una nova fei-na. Va ser a Productes Informàtics Brisis, una empresa que tenia la con-cessió de les reparacions de les principals firmes de material informà-tic. De treball n’hi havia de sobres: sempre hi havia qui no sabia manejarels programes de connexió i acabava per desconfigurar el sistema. Ordi-nadors fets a corre-cuita que pocs mesos després feien figa, instal·lacionsprecàries, programes infecciosos que proliferaven pertot arreu. És a dir,un batibull de problemes sobre els quals ell era un expert.

Prenent-se al peu de la lletra les paraules del pare, Ricard va tocarel dos de casa fins i tot abans del termini que li va imposar. Va deixarla mare encara més desfeta, i el pare decebut, ja que l’home estava con-vençut que el seu fill se’n penediria i els demanaria perdó. Va endur-sel’ordinador clònic que havia construït i poca cosa més, i s’establí en unpis d’estudiants al barri de Gràcia. Dos anys després, quan va fer elsvint-i-dos, va poder anar-se’n a viure sol al barri de Sants, no gaire llunyde la feina. El seu apartament era enfront d’un edifici on vivien unacolla de neokupes amb els quals va establir una certa complicitat. Finsi tot els reparava de tant en tant l’ordinador vell que compartien.

Després d’uns quants anys treballant a Brisis, va adonar-se que elsestocs del material que era reparat o substituït s’amuntegaven almagatzem en piles que no s’inventariaven. Periòdicament, el materialera retornat —sense cap tipus de control— als proveïdors. Ricard Collva considerar que era una llàstima desaprofitar la sort de totes aque-lles joies malaguanyades i decidí treure’n profit.

43

7

fugitius de la sequera

Després d’aconseguir inflar les rodes de la vella bicicleta, Sara provà depedalejar uns quants metres. La cadena rovellada grinyolava i nomésfuncionava el fre del darrere, però es va veure amb cor d’utilitzar-la permoure’s per la ciutat.

Era un matí fred i Damià havia sortit a buscar provisions. No tor-naria fins al migdia. El problema era Zak: el gos no estava acostumata moure’s entre els cotxes i era arriscat dur-lo amb ella. Va decidir dei-xar-lo lligat a la Volks, així d epas la vigilaria, tot i que no li agrada-va gens la idea que es quedés sol.

Tan bon punt va sortir del campament, va enfilar el passeig Marí-tim i vorejà un assentament que, pel nombre de vehicles i tendes, sem-blava albergar moltes persones. En arribar als molls de la Barcelone-ta rodà fins al Palau de Mar, a prop d’on desembocava la Via Laieta-na. Al llibre que li havia regalat el pare deia que aquell carrer l’havienobert feia més de cent anys: havien hagut d’enderrocar una part de laciutat vella per connectar els barris emergents amb el port. Va trencarcap a l’esquerra fins al passeig Colom. No estava acostumada a peda-lejar entre cotxes i els carrils bici els havien esborrat de les principalsvies de la ciutat. Havia sentit dir que ara, amb el govern republicà, tor-narien a pintar línies verdes a l’asfalt.

Quan passava pel Moll de la Fusta va observar l’estàtua del desco-bridor. Rere el monument es retallava el perfil de Montjuïc i es distin-gia un tram de les Rondes Aèries. Va aturar la bicicleta i guaità els vuitlleons que feien guàrdia. Havia llegit al llibre que quan feia molt devent la columna que sostenia l’estàtua oscil·lava, però tan sols es podiapercebre si prenies algun punt de referència quan eres a dalt, a tocarels peus de Cristòfol Colom.

45

Va palpar la brúixola que duia en una cadeneta de coure, penjadadel coll; l’hi havia regalat el pare en el seu últim aniversari. Va agafar-la i la va col·locar plana, horitzontal sobre el palmell de la mà. Amèri-ca estava cap a l’oest, però l’índex de Colom assenyalava clarament capal sud-est.

Va mirar cap al nord, on acabaven les Rambles. Va decidir conti-nuar el passeig per les Drassanes. Aviat les deixà enrere i va començara circular Paral·lel amunt. Va adonar-se que les voreres estaven pocconcorregudes. Buscava les sales de festes i els teatres que el llibreexplicava que h ihavia hagut al llarg d’aquella avinguda, però tan solsveié centres comercials, gasolineres i algun hotel.

Deu minuts després va arribar a la plaça d’Espanya, on destaca-ven les dues Torres Venecianes de l’entrada de la Fira. També s’enlai-rava una font, però estava completament eixuta. Mentre transitava perla plaça, un cotxe va passar molt ràpidament a menys d’un pam de labicicleta i va estar a punt de fer-la caure.

A mà esquerra s’enlairaven dos edificis blavosos, pels cotxes apar-cats deduí que era una mena de comissaria. A mà dreta veié l’antigaplaça de braus de Las Arenas, una estructura cilíndrica amb una faça-na flotant de cinc plantes coronades per una cúpula de zinc. Feia cincanys que les curses de braus s’havien prohibit a Catalunya i la plaças’havia convertit —trenta anys després de l’última corrida— en uncomplex ludicocomercial. Temps enrere, connectava la Fira amb l’es-tació de Sants, i ara, poc més d’una dècada després de la seva inaugu-ració, Las Arenas havia esdevingut un dels símbols de la decadència dela ciutat. Tan sols funcionaven tres sales de cinema, la resta estavaabandonat, en un estat gairebé ruïnós. Va travessar-la diametralmentper sota i va quedar impressionada per l’efecte de la llum que pene-trava a través de la cúpula metàl·lica.

Al costat hi havia el parc de l’Escorxador. Veié uns quants furgonspolicials. Hi havien instal·lat un immens dipòsit d’aigua potable querecordava en certa manera Las Arenas. El dipòsit estava protegit perun tancat metàl·lic i custodiat per un cordó de mossos d’esquadra. Vaobservar que aquella zona era la més concorreguda de totes les queveié des que sortí del campament i li va sobtar veure que h ihavia per-sones amb bidons buits que deambulaven pels voltants.

S’acostà a un home que traginava un bidó; devia tenir, si fa no fa,l’edat del pare.

46

—Donen aigua, aquí?L’home va mirar Sara un instant amb desconfiança i s’encongí

d’espatlles. Va estirar el coll dues o tres vegades, tot escodrinyant eldipòsit, com si cerqués alguna cosa. I es va allunyar, ignorant-la.

Un altre home, més gran —recolzat en un bastó—, l’havia sentitpreguntar.

—Aquí no en donen, d’aigua —negà amb el cap—. Molts vénenamb bidons perquè creuen que els en donaran. Però no n’aconsegui-ran ni una gota.

Sara el va observar amb curiositat. L’home continuà:—Aquests bidons tan sols els omplirien si anessin a la dessalado-

ra —va assegurar, sacsejant el bastó en direcció oposada al dipòsit. Vafer un gest amb l’índex i el polze—. Allà amb diners es pot aconseguirtot, fins i tot uns quants litres.

Tot d’una, un grup de nois van intentar travessar el cordó policialper accedir al dipòsit. Van sortir més policies dels furgons i ràpidament—a empentes i cops de porra— els van apaivagar els ànims.

L’home va brandar el cap:—Cada dia igual... ja veuràs com al final passarà alguna desgràcia.Sara va muntar a la bicicleta i va pedalejar lentament, allunyant-se,

tot refent el camí fins a la plaça d’Espanya. Es desvià cap a la vorera is’aturà just enmig de les dues Torres Venecianes de la Fira, dos prismespiramidals i vermellosos. Hi havia un reixat alt que impedia el pas a l’a-vinguda que conduïa als palaus, que havia llegit que havien estat cons-truïts per a la Exposició Universal, l’any 1929. Va veure també unagran estructura enmig dels dos palaus que probablement devia haverestat una font.

Va començar a rodar pel Paral·lel, en la direcció contrària d’abans,de tornada cap a la zona portuària. Pensava en el pare. Havia perdut lafeina, la casa, les terres i el veia cada vegada més afeblit. No sabia comconvèncer-lo perquè marxessin de la ciutat. Tampoc podia treure’s delcap què havia deixat ella enrere: els estudis, la casa i uns quants com-panys de la seva edat que se n’havien anat fins i tot abans que ells. Però,sobretot, pensava en la mare: intentava imaginar-se què hauria fet ellasi s’hagués trobat en la seva situació. Recordava Cèlia com una donaforta, amb un caràcter a prova de foc, que sempre tenia una solució pera cada problema; recordava la seva frase preferida davant les dificultats:«a la vida se l’ha d’agafar per les banyes». Va clavar un cop al manillar

47

i va serrar les dents; per més que es repetia aquesta frase —era com sila veiés a ella pronunciant-la— no comprenia per què els havia deixat.

Quan va arribar al campament va notar la tebior del sol hivernal. Enca-ra era massa aviat perquè el pare hagués arribat, baixà de la bicicleta is’encaminà cap a la Volks, abans d’arribar-hi va sentir els lladrucs ale-gres de Zak, que l’havia ensumat des de lluny.

48

8

dunes blanques

Pinkhas Lubens va fullejar l’esborrany de l’article i va acomodar-se al’escriptori de la cambra 2417. La taula, de vidre fumat, era enfrontd’un finestral encarat a la mar. Va apagar el llum. Era fosc, gairebénegra nit, i va distingir un petit far que desfeia tènuement la negror cadavint o trenta segons. Des d’on era s’atalaiaven els llums de posició d’unvaixell, probablement un mercant, que s’aproximava al port i feia udo-lar periòdicament una sirena llunyana i profunda. Uns quants quilò-metres mar endins es distingia una mena de plataforma il·luminada.

Va tornar a encendre el llum, es posà les ulleres de prop i començàa llegir el treball. A mesura que s’endinsava en l’article s’adonava dela dimensió que tenia. Era agosarat. Sovintejaven les frases curtes iestava escrit en un estil directe i entenedor. Les dades que havia enviatmesos enrere estaven processades amb rigor i els gràfics representavenles variables necessàries per entendre el text. Va comprendre per quèArnau Salord li havia suggerit de llegir l’article de nit, de cara a la mar.

No se sabia avenir per què a cap altre científic no se li havia acu-dit relacionar aquells microorganismes i l’acumulació de derivats d’hi-drocarburs amb la manca de pluja. Mentre la comunitat científica atri-buïa el llarg període de sequera a l’oscil·lació oceànica del darrer Niñode l’hivern austral, Salord se centrà en una altra hipòtesi i analitzà lacorrelació entre determinats fets que van succeir uns quants anys enre-re i els processos biològics que esdevenien justament a la superfície del’aigua, aquella tenaç làmina de menys d’una mil·lèsima de mil·líme-tre de gruix. La resta era el que l’equip israelià havia intuït: la mancad’evaporació deguda a les substàncies acumulades a la superfície quepertorbava el cicle de l’aigua en algunes regions de latituds mitjanes.Vint mesos de sequera extrema havien causat profunds canvis en el

49

paisatg ei havien provocat impactes socials d’abast imprevisible: res-triccions en el subministrament d’aigua, brots epidèmics, escassetatd’aliments i èxodes de població que començaven a adquirir una pro-porció preocupant.

Va llegir el treball per segona vegada i va anotar, en llapis, algu-nes correccions als marges. Havia engegat l’ordinador portàtil i detant en tant, obria un fitxer amb una matriu inundada de números perfer alguna comprovació. Va ser al llarg d ela segona lectura quan s’a-donà d’un detall, la importància del qual li havia passat desapercebu-da al principi. Agafà el telèfon. Dubtà un instant, però va tranquil·lit-zar-se en recordar que el seu col·lega li havia dit que encara no haviafet córrer l’article. Amb l’auricular encara a la mà, va anotar unaparaula en un paper adhesiu que va enganxar al disc laminar que uti-litzava per fer còpies dels arxius. Finalment, decidí trucar al profes-sor Salord. Comunicava. Va tornar a fer-ho mitja hora després, peròArnau no era a casa. Tan sols va escoltar la seva veu al contestador.

En un altre paper va anotar uns quants punts que discutirien l’en-demà al matí.

Va trucar a Tel Aviv, i va sentir el contestador amb la seva pròpiaveu. Era tard, però Simon, el seu fill, no era a casa. Va decidir no dei-xar cap missatge. Desendollà el supletori i connectà l’ordinador portà-til a la xarxa. Va enviar-li un missatge a la doctora Yarun. Ell tambévolia donar-li una sorpresa al professor Salord. Va pensar en la feinaque l’esperava; potser hauria d’allargar un quants dies més la sevaestada a Barcelona.

Mirà el rellotge i va jeure al llit. Va pensar en Simon. L’havia pujatell sol des que tenia dotze anys i acabava de fer els dinou, tot just haviacomençat el primer curs de medicina. L’última vegada que havien estatjunts va ser sopant a Haifa en una terrassa al costat de la platja. Per pri-mera vegada veia Simon il·lusionat. Sovint es preguntava si havia fet lescoses bé; amb Tirtza hauria estat tot tan diferent. Set anys enrere haviaperdut Tirtza. Llavors vivien a Jerusalem. Un matí de primavera ellava pujar a l’autobús per anar a l’institut on ensenyava matemàtiques.Tres carrers més enllà, una noia jove —gairebé una nena— es va immo-lar amb explosius i es va endur la vida de Tirtza i la de dotze personesmés. D’ençà d’aquest fet, el motor de la seva vida va perdre força. Vademanar el trasllat a una altra universitat: no podia continuar cami-nant sense esma pels mateixos carrers, vivint entre les mateixes parets

50

i sota el mateix sostre que havien compartit. En cada racó i en cadacosa —per insignificant que semblés— la veia a ella, i el pes dels recordsli resultava insuportable. Va aconseguir que el traslladessin a una uni-versitat de Tel Aviv.

Va prémer el dígit de recepció i va reservar, com va fer ahir, la sau-na número cinc de la desena planta, però aquesta vegada a les vuit enpunt del matí.

51

9

a cops de sort

Ricard Coll inserí els dits als tres forats de la portella de la bústia, ques’obrí immediatament en identificar les empremtes dactilars. Quan vaagafar la revista de novetats informàtiques a la qual estava subscrit, s’a-donà que també hi havia una carta. Per la capçalera va reconèixer lafactura de l’aigua. El govern s’havia fet càrrec del subministrament i lesautoritats federals gestionaven els recursos hídrics sense contempla-cions. Cada dues setmanes s’havia de pagar el consum de l’aigua, elpreu de la qual s’havia apujat desorbitadament en els darrers dos anys.Només es disposava d’aigua corrent durant cinc hores al dia: de sis avuit del matí; de tres a quatre de la tarda i de vuit a deu del vespre. Ésa dir, les hores en què el consum acostumava a ser més elevat. El paísestava patint una inexplicable sequera i n oes coneixia en el registrehistòric un període d’eixutesa tan prolongat.

Ni tan sols la nova cultura de l’aigua, iniciada una dècada enrere,havia estat capaç d’absorbir l’impacte. S’havien filtrat rumors que pre-sagiaven restriccions més severes a partir de la primavera. Els mitjansde comunicació silenciaven que cada dia arribaven a la ciutat milersde persones de les comarques interiors, fugint de la sequera. Per ado-nar-se de l’abast real d ela situació tan sols calia donar un cop d’ull ales vies d’entrada de la ciutat i al front litoral, on s’arraïmaven dese-nes de milers de persones en campaments improvisats.

Va tirar amb desídia el tabard sobre el sofà i deixà suaument labossa amb els discs damunt una fusta polida que feia de taula. Es diri-gí a la cuina i mirà la pica on s’apilaven els plats del dia anterior. Obríla nevera i agafà una cervesa.

Hi havia un parell de trucades enregistrades. Accionà el coman-dament a distància per escoltar-les:

53

«Ricard, soy Carla. Necesito más material. Ya sabés, plata fácil…Otra cosa: el descodificador de imágenes que recién vendimos no fun-ciona. Prometí otro nuevo al cliente, pero rápido ¿viste? Recordá quees tu obligación y tenés que conseguirlo, pibe. Y que sea nuevecito,éste era el trato. Llámame esta noche. No te borres».

Carla era un dels seus contactes. Una argentina que havia arribata Catalunya quinze anys enrere fugint de la misèria, i que, com ell, eracapaç de tot per diners. Duia els seus negocis amb mà de ferro i gas-tava prou mala bava com per haver d’estalviar-se problemes amb ella.Va empassar-se un glop de cervesa i va tornar a escoltar el missatgeamb una certa inquietud, especialment quan va percebre per segonavegada l’èmfasi que posava la dona en dir «es tu obligación», i aquellaccent, tan eixelebrat, quan pronunciava «ya sabés, plata fácil...».

Va prémer el botó del comandament per escoltar la segona trucada.«Hola Ricard, sóc Adrià, ¿com vas de feina? Tinc un encàrrec que

et pot interessar. Ja saps, discreció total i calerons ràpids. Aquesta vega-da només hauries de tornar a fer una mamadeta de res. Ja negociaremel preu. Truca’m.»

Adrià Dalmau era un d’aquells tipus aparentment simpàtic, quesemblava que mai no havia matat una mosca, però amb el tracte —toti que era difícil saber de quin peu calçava— Ricard Coll s’havia ado-nat que era un delinqüent de guant blanc d’una certa volada. L’últimtreball que li va encarregar va resultar ser un afer d’espionatge indus-trial. Uns tal Berenguer, germans bessons que tenien una empresa fami-liar que s’acabava d’escindir. Un dels bessons pretenia accedir clandes-tinament al llistat de clients de l’altre, i a través de Dalmau va requerirels serveis de Ricard per introduir-se dins l’ordinador de l’altre bessó iapropiar-se de les dades que volien: «una mamadeta de res», com liagradava dir a Dalmau. Va ser una feina difícil. Hagué de treballar duessetmanes de sol a sol per desencriptar les contrasenyes, desxifrar-les, iaccedir als arxius. Però la feina bé que s’ho va valer. Els agents deldepartament de delictes informàtics van sospitar d’ell, ja que tenia ante-cedents en un parell de casos similars, però en aquesta ocasió va dei-xar un camp de mines virtual que li cobria la retirada i que destruïaqualsevol indici de la seva intromissió als ordinadors dels Berenguer.

Va decidir no esperar que Carla li truqués; tenia feina amb els discsque havia furtat aquella tarda i no volia interrupcions. Va escurar lacervesa i va prémer l’enregistrament del número de l’argentina:

54

—¿Hola?—¿Carla? Soy Ricard ¿Qué pasó con el descodificador?—Éste… yo qué sé... se supone que vos sós el técnico. El cliente

dijo que fallaba: no sé qué d elas conexiones. Me vas a fundir traba-jando así, ¿sabés?

—¿Qué pasaba, exactamente?—¡Concha tu madre! Me importa un carajo. Si querés seguir tra-

bajando conmigo ya sabés las reglas. Acá tenés que conseguir otro:¡ahorita mismo! —exclamà— y que sea igual ¿O es que no sabés cómofunca este negocio, pibe?

Ricard deixà uns instants de silenci, tot esperant que la noia estranquil·litzés. Havia vist al magatzem un descodificador d’imatged’alta velocitat.

—Creo que el jueves... sí, el jueves por la noche podré tener uno,para estrenar —li va fer saber, tot fent veure que dubtava—, ademástengo alguna cosilla nueva que puede interesarte —afegí amb un toenigmàtic.

—Éste… ya veremos ¿cómo quedamos? —va dir Carla amb ganesd’enllestir.

—¿Qué tal en mi casa el jueves por la noche, a las diez? Cenamosjuntos y te enseño...

—El jueves a las diez —el tallà ella—. Lo d ela cena ya veremos.No me falles con el descodificador y asegúrate de que esta vez fun-cionará bien, acá me estás fundiendo con tus fracasos. No me hagasbuscar otro boludo que l ohaga mejor, ¿escuchaste, huevón? —l’ame-naçà, abans de penjar.

Acostumava a resultar fructífer sopar amb Carla. Havia descobert lafeblesa de la noia per un vi gallec excel·lent, del qual sempre desava unparell d’ampolles a la nevera. A ella no li costava gaire entabanar-lo enalgun negoci brut. Tot sovint acabaven la nit amb un bona rebolcadaentre els llençols que llimava les petites diferències que acostumaven atenir a l’hora de tancar el tracte.

55

OLOR DE LA PLUJA 3 27/12/05 15:48 Página 56

JordiDistance Measurement0,17 in

10

fugitius de la sequera

Cada dia, a primera hora del matí i al capvespre, Sara deslligava Zak is’allunyaven dels deu metres quadrats que tenien assignats a voltant dela Volks. El gos d’atura necessitava esbargir-se, moure’s més enllà d’a-quell espai tan reduït, i en aquelles passejades l’animal sempre trobavaalguna cosa per dur-se a la boca als abocadors del campament. Ella tam-bé necessitava el seu espai de solitud i fruïa d’aquells moments. Evitavamoure’s pels límits del campament, on rondaven les patrulles proveïdesde gossos transgènics, una mena d’híbrids de dòberman i rottweiler quequan detectaven la presència de Zak bordaven amb agressivitat.

Fosquejava. Van anar cap a l’espigó que separava les dues platges,on una colla de nens amb canyes artesanes intentaven aprofitar lesdarreres hores de llum per pescar llises amb gust de petroli. Marendins, un vaixell navegava cap al port guiat per la llum d’un petit farque s’erigia al final de l’espigó. El buc va fer sonar la sirena; un udolestremidor, sostingut, que li va glaçar la sang.

Les ones trencaven contra les roques i a cada esclat creixia l’esve-rament de Zak. La noia va asseure’s damunt un dels blocs cúbics deciment que hi havia a l’espigó i va començar a acaronar el gos rere lesorelles. Cada esclafit els ruixava amb un plugim de minúscules gotes.Sota la claror de la lluna en quart creixent, els embats de les ones esconvertien en escumalls blancs que eren immediatament engolits per lanegror. A ella, li agradava contemplar la mar i escoltar-ne la fressa.Havia nascut en un poble de l’interior i tal vegada per això se’n sentiaatreta. A casa, especialment per iniciativa de la mare, sempre s’orga-nitzaven excursions i viatges per estar a prop de la mar. No els agra-dava la platja; cercaven penya-segats o petites cales entre el rocam.

La trobava molt a faltar, la mare, però mai no li perdonaria haver-

57

OLOR DE LA PLUJA 3 27/12/05 15:48 Página 57

los deixat. D’això, de per què la mare va tocar el dos, de per què sen’havia anat tan sobtadament, mai n oen parlaven el pare i ella. Totsovint es preguntava si algun dia tornaria a veure-la, però aquestes erenqüestions que formaven part de converses impossibles entre ella iDamià. Sara, a contracor, havia acabat per acceptar i respectar el silen-ci del pare.

Damià treballava de mestre a la petita escola del poble. Educavaun grup d’infants entre els sis i els dotze anys, i cada dimarts i dijous—quan venien les mestres especiali