El dia 20 de setembre de 1971, quan jo plegava de treballar, corria la veu que el riu

Llobregat estava a punt de sortir de mare. Per aquest motiu, en lloc d’anar-me’n cap a

casa, vaig agafar la carretera de Sant Boi per veure in situ el que deien els comentaris

de la gent. En arribar al pont del riu l’aigua ja envaïa els camps de fruiters del costat

de Cornellà, creixent per moments.

De retorn a Cornellà anava advertint a la gent que el riu avançava molt ràpidament,

encara que algunes persones em deien que no n’hi hauria per tant. La qüestió és que

al voltant de les 8 del vespre, pel carrer Rubió i Ors, ja hi havia més d’un pam

d’aigua i la gent començava a posar-se nerviosa. El pitjor encara estava per arribar.

El riu va anar creixent i l’aigua va anar guanyant altura fins arribar als dos metres i

vint centímetres en ple barri Centre. Això va ser al voltant de les 3 de la matinada.

Aleshores ja feia molt de temps que el poble estava completament a les fosques. A

més del terrabastall que feia l’aigua, se sentien molts crits d’auxili per tot arreu. El

més espantós era els cops que feien els cotxes que xocaven contra les cases al ser

arrossegats per l’aigua. La riuada no respectava res. Pel carrer Major baixava de tot:

cotxes, arbres, bidons, mobles i andròmines de tota mena. Aquell soroll tan esfereïdor

ens tenia a tots aterrats.

Imatge: Cotxe arrastrat per les aigües pels carrers de Cornellà

L’aigua va arribar fins a la mateixa porta de casa meva, sense arribar a entrar. El cas

és que casa es va convertir en el quarter general de la policia, guàrdia urbana,

bombers i persones que volien contactar amb els seus familiars.

Com una anècdota més de les moltes que es van produir, uns dies després de la

riuada, m’explicava un noi de setze anys que treballava amb mi, que va passar la nit

de l’aiguat aferrat a la reixa dels finestrals del Cine Titan perquè l’arrossegava l’aigua

i que la por que va passar va ser terrible. Imagineu-vos com deurien estar les tantes i

tantes persones que com aquest noi van trobar-se de sobte amb l’aiguat, moltes

d’elles amb familiars a la part inundada del poble. De matinada, l’aigua va començar

a minvar i la nit va transcórrer lenta i penosa.

L’endemà al matí, al carrer Rubió i Ors encara hi havia més de mig metre d’aigua.

Vaig agafar la màquina de fotografiar i xapotejant com vaig poder vaig anar

fotografiant tot el que em semblava interessant. L’espectacle era impressionant, per

tot arreu andròmines de tota mena, cotxes destrossats, alguns cap per vall, d’altres

penjats pels balcons de les cases,

Imatge: Carrer Rubió i Ors

d’altres apilats com a ferralla. Quan més aficionat estava fotografiant un cotxe que

penjava d’un balcó, vaig veure que del carrer Almirall Vierna sortia una barca

manada per un home que amb una mena de pértiga anava avançant carretera enllà.

Imatge: Cotxe penjat de la façana d’una casa de mobles del carrer Rubió i Ors

Imatge: Una barca pel carrer Rubió i Ors

A mida que podia passar per altres carrers, l’espectacle era desolador i l’atmosfera

irrespirable ja que aquella agua feia una pudor indescriptible. Per tot arreu s’hi

trobaven bèsties mortes, sacs de qui sap què, restes de bidons i bombones d’àcids de

tota classe que barrejats amb l’aigua la convertien en una poció llefiscosa i corrosiva

que ho feia malbé tot.

Imatge: Un cotxe cap per ball

Amb molta dificultat vaig mirar d’anar cap al carrer Verge de Montserrat on

precisament hi vivien els meus pares ja que no sabia res d’ells. El carrer era

intransitable, l’aigua fins als genolls, andròmines per tot arreu.

Imatge: Carrer Verge de Montserrat i el mercat al fons

Quan vaig arribar al pas a nivell, tota la part de l’estació dels Ferrocarrils Catalans

era un veritable desastre. Cap a la part del carrer Timbaler del Bruc em va sorprendre

la forma en què estaven dos vehicles, un estava bolcat i un camió posat sobre l’altre

d’una forma bastant insòlita.

Imatge: Un cotxe bolcat i la caixa d’un camió a sobre

En arribar a casa del meus pares, la situació era desoladora: tots els moble

destrossats, les portes rebentades i per tot arreu aquell fangueig llefiscós i pudent per

on hi suraven els matalassos, la roba dels armaris, estris de cuina i perquè dir res més,

tot era un veritable desastre. El meus pares, igual que molta gent, ho varen perdre tot,

però gràcies a Déu els va quedar la vida per continuar endavant.

Els meus pares havien passat la nit a dalt el pis d’uns veïns, només amb el que

portaven posat, doncs no els hi va donar temps a agafar res ni tan sols cap objecte

personal. Com vaig poder, me’ls vaig emportar cap a casa meva i allà s’hi varen

quedar uns dies.

Quan vaig tornar als carrers del barri Riera, vaig veure que el carrer Ramon Sala era

un batibull de cotxes. Pel carrer Sant Jeroni vaig veure que passaven alguns camions

militars amb soldats a dalt, però no varen parar en lloc.

Imatge: Un camió militar ple de soldats pels carrers de Cornellà

Dos dies després de la fatal riuada, els carrers dels barris Centre i Riera semblava que

haguessin patit un terratrèmol. Per tot arreu s’hi apilaven mobles de tota classe, més

una infinitat de roba i matalassos, com també tota classe d’electrodomèstics i moltes

caixes de menjar, naturalment, tot fet malbé.

Imatge: Una mostra de com estaven els carrers de Cornellà

Seguint camí enllà i passant pel carrer Campoamor la situació era la mateixa, tothom

havia llençat tot el que la riuada els havia destrossat i s’apilava al mig del carrer.

Imatge: Carrer Campoamor al fons les Aigües

Vaig anar cap a la fàbrica on treballava i a l’entrar l’espectacle era desolador. La sala

de premses era una pila entortolligada de màquines, rotllos de ferro i materials de tota

mena.

Imatge: Fàbrica, sala de màquines feta un desastre

El magatzem de comandes tenia els taulells destrossats i el material de les

prestatgeries per terra i barrejat amb el fang que encara hi havia per tot arreu.

Imatge: Fàbrica, magatzem d’expedicions

A la porta d’entrada s’hi acumulava una pila de caixons i material de tota mena.

Aquest espectacle pels carrers de Cornellà va durar bastants dies, mentre les

excavadores carregaven els camions amb tot el que a la gent l’hi havia costat tants

esforços d’aconseguir i que, en poques hores, els hi va prendre el riu

Imatge: Excavadores recollint tot el que els veïns els hi havia fet malbé el riu