Patrimoni natural Garrotxa (III) 2006

III Seminarisobre patrimoni natural de la comarca de la GarrotxaOlot, 15 de desembre de 2007

Annals de la delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural 3

Annals de la Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural

Volum 3

IIISeminari sobre patrimoni natural

de la comarca de la Garrotxa

celebrat a Olot el 15 de desembre de 2007

Olot2008

Annals de la delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural, volum 3

© Els autors dels articles

Els articles d’aquesta publicació segueixen l’ordre d’intervenció de les ponències corresponents al III Seminari sobre el Patrimoni Natural de la Garrotxa.

Maquetació: XAVIER OLIVER

Fotografi a portada: geneta (Genetta genetta), autor FRAN. TRABALON

Edita: Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural. C/ Fontanella, 3 17800 Olot (Girona)

http://ichngarrotxa.iec.cat/ichngarrotxa/[email protected]

La delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural agraeix:

- L’assessorament desinteressat de TRIAS I ASSOCIATS en el disseny de la col·lecció - El suport en tasques de maquetació d’AUBERT IMPRIMEIX I TEIA BOADA

- L’assessorament de JORDI ARTOLA i JOAN FONT.- El suport logístic d’ISABEL MUNUJOS des de Secretaria de la Institució Catalana d’Història Natural, i de GLORIA DE CRUZ.- Aquesta publicació ha estat editada gràcies al suport econòmic de la Diputació de Girona.

Aubert ImprimeixISSN 2013-0856Dipòsit legal: GI-1346-2007

Olot, desembre de 2008

3

III Seminari sobre patrimoni natural de la comarca de la Garrotxa, 2007

Índex

El catàleg de la fl ora vascular de la Garrotxa ..........................................................................................5XAVIER OLIVER

Les espècies del gènere Rubus a la Garrotxa. Estudi preliminar .........................................................11NEUS VILLEGAS

El mapa de la fl ora invasora de la Garrotxa ..........................................................................................19XAVIER OLIVER

Fluctuacions de producció de glans a la zona volcànica e la Garrotxa ...............................................23ANTÒNIA CARITAT

Aportacions al coneixement de la fl ora amenaçada de la Garrotxa .....................................................29XAVIER OLIVER

Els líquens dels alzinars de la Garrotxa ................................................................................................39ESTEVE LLOP, ÀNGELS LONGÁN i ANTONIO GÓMEZ-BOLEA

Invertebrats nous o interessants per a l’Alta Garrotxa ..........................................................................43RAFAEL CARBONELL

El poblament quiropterològic de l’Alta Garrotxa. Modelització de l’ús de l’hàbitat .............................49XAVIER PUIG, CARLES FLAQUER, ENRIC FÀBREGAS i JOSEP MARIA CUMPLIDO

Els quiròpters del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. .................................................59JORDI SERRA-COBO, MARC LÓPEZ-ROIG i BLANCA AMENGUAL

Quiròpters i estructura forestal a la fageda d’en Jordà ........................................................................65JORDI CAMPRODON I DAVID GUIXÉ

Seguiment de les poblacions de cranc de riu autòcton (Austrapotamobius pallipes) a les conques del Fluvià, Ter i Muga ....................................................................................................71LLUÍS BENEJAM, JORDI GRÀCIA, JOAN MONTSERRAT i FINA TORRES

Llista dels ocells de la Garrotxa, V.1, desembre 2007 ..........................................................................79CARLOS ALVAREZ i FRAN TRABALON

5


El catàleg de la fl ora vascular de la Garrotxa

XAVIER OLIVER I MARTÍNEZ-FORNÉS

Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural, C/ Fontanella 3 17800 Olot Girona, [email protected]

Introducció

L’any 2005 la delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural va elaborar una diagnosi sobre l’estat de coneixement del patrimoni botànic de la comarca (Oliver 2006). S’analitzava el treball fet pels botànics a la comarca fi ns aquell moment i s’indicaven quines eren les principals mancances.

Des de llavors s’ha treballat per omplir els buits detec-tats establint línies de col·laboració amb diverses enti-tats. Alguns dels fruits d’aquesta tasca són el catàleg de briòfi ts (amb la Universitat Autònoma de Barcelona), el catàleg comarcal de boscos madurs (amb l’Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa) i estudis pun-tuals de líquens, fl ora vascular i vegetació (amb d’altres institucions dedicades a la recerca).

En quant a fl ora vascular, tot i ser el grup més estudiat, es va detectar la necessitat de disposar del catàleg de tots els tàxons presents a l’àmbit de la Garrotxa.

L’elaboració de catàlegs fl orístics permet fer difusió del nivell de coneixement de la fl ora d’una regió en un moment determinat. Sovint es pot enriquir amb dades d’altres persones que no s’havien pogut considerar i alhora dóna peu a que molts botànics i naturalistes que visiten la zona, amb el catàleg en mà o en ment, puguin aportar noves dades que el completin i millorin.

Així doncs, els principals objectius d’aquest primer catàleg de la fl ora vascular de la Garrotxa són contribuir a un millor coneixement de la fl ora, promoure la recerca botànica i la divulgació del patrimoni botànic comarcal.

Metodologia

El catàleg de fl ora s’ha elaborat en base a 96 referèn-cies publicades o inèdites que s’han pogut consultar sobre fl ora i vegetació de la comarca, i al treball de camp de 25 anys de prospeccions desenvolupat per l’autor.

Cal destacar entre les obres de referència considera-des les que han aprofundit en una part important de la comarca:

- BOLÒS, A. et O. 1987, de plantes vasculars del quadrat de Santa Pau 31T DG66

- BOLÒS, O. et MASALLES 1983, de vegetació del full 1:50.000 de Banyoles

- CAMPOS et SALVAT, 2000 i 2001, de fl ora del Parc Natu-ral de la Zona Volcànica de la Garrotxa- OLIVER 2005, de fl ora i vegetació de la Vall del Bac

- VILLEGAS 1993, de fl ora i vegetació de les muntanyes del Puigsacalm-Serra de Milany

- VILLEGAS 2002, de plantes vasculars del quadrat de Vidrà 31T DG46.

- VIÑAS 1993, de fl ora i vegetació de l’Alta Garrotxa

Encara que al llarg dels anys hi ha hagut molts bo-tànics que han portat a terme estudis a la comarca, convé remarcar-ne alguns per la quantitat d’informació que han aportat i que han servit de fonts de referència fonamentals.

Existeix un primer grup de dades de fl ora procedents dels treballs d’ESTANISLAU VAYREDA, algunes registrades per ell mateix en diverses publicacions, i moltes reco-llides en la Flora de Catalunya (CADEVALL, 1913-1937). Especialment interessant és la Flórula de la Mare de Déu del Mont (1919-1920) per l’abundància de dades i espècies esmentades però amb una concreció de les localitats poc precisa, en moltes ocasions no se sap ben bé si pertanyen a l’Empordà o a la Garrotxa.

Destaquen també les dades aportades per ORIOL DE BOLÒS en nombroses publicacions. Entre totes cal esmentar-ne: el quadrat de Santa Pau 31T DG66 (BO-LÒS, A. et O. 1987) i el full 1:50.000 de Banyoles (BOLÒS, O. et MASALLES 1983) amb una part important dins la comarca.

Dues tesis doctorals de fl ora i la vegetació realitza-des en una gran part del territori comarcal aporten també moltes citacions i informació sobre els tàxons de territoris no gaire prospectats fi ns aquell moment. L’Alta Garrotxa (VIÑAS 1993) i una part de la serralada Transversal (VILLEGAS 1993).

Posteriorment, l’elaboració de la base de dades de BIOCAT (FONT 2008) ha permès poder disposar d’una manera molt pràctica de totes les citacions publicades de la comarca, per quadrats UTM 10x10 km, encara

6

Annals de la Delegació de la Garrotxa de la ICHN, 3 (2008) ISSN 2013-0856

Hi ha tota una sèrie de tàxons dels quals hi ha poques cites i són antigues. Alguns són citats per en VAYREDA a fi nals del segle XIX i principis del XX (molts recollits en la Flora de Catalunya de CADEVALL). Una gran part d’aquests corresponen a tàxons propis de zones humides actualment dessecades, de tàxons cultivats en aquella època, de males herbes que han patit la utilització genèrica i sistemàtica d’herbicides... En no haver cap citació posterior caldria confi rmar la seva presumpta extinció. En el catàleg s’esmenta la manca de dades i la necessitat d’obtenir més informació.

Uns pocs tàxons haurien estat citats fi ns fa poques dècades però en els últims anys han desaparegut de les localitats típiques: en són exemples Asplenium marinum, o Aconitum pyrenaicum de la zona volcànica (BOLÒS A. et O., 1987) on aquest darrer és una espècie protegida, Lysimachia ephemerum (VIÑAS 1993)...Tam-bé caldria comprovar si efectivament han desaparegut.

Les umbel·líferes destaquen com a família amb nom-brosos tàxons d’estatus poc conegut a la comarca: Ammi majus, Ammi visnaga, Anethum graveolens, Anthriscus caucalis, Bupleurum lancifolium, Bupleurum tenuisissimum ssp. tenuisissimum, Levisticum offi cina-le, Oenanthe lachenalii i Tordylium maximum.

En els últims anys s’han revisat alguns grups de tàxons, dels quals de vegades és complexe fer una correcta determinació. També existeixen alguns tàxons que no han captat sufi cientment l’atenció dels botà-nics. El resultat és una manca de cites i d’informació sobre abundànica i distribució. Exemples són a nivell de subespècie Asplenium trichomanes, Carex fl ava, Carex muricata... i a nivell d’espècie Tragopogon, Rosa, Valerianella, Callitriche, Epipactis, Avenula, Fes-tuca i Vulpia.

De vegades els dubtes taxonòmics són a nivell de gènere i requereixen un estudi molt especialitzat, com succeeix amb Hieracium, Orobanche i Alchemilla. Un altre exemple seria Rubus, en aquest cas ja s’hi està treballant.

També es disposa de poques citacions o no han estat detectats tàxons amb fl oració molt primerenca o molt entrada la tardor, períodes en els quals els botànics no prospecten tant. Sovint es tracta de tàxons d’ambients molt concrets que, en no ser visitats en l’època idònia, han passat desapercebuts com Gagea lutea, Fritillaria nigra o Ranunculus gramineus, tots tres tàxons trobats en unes poques localitats durant els últims anys.

Un altre llistat de tàxons sobre els quals manquen dades són a la Llista Vermella de la Flora Vascular de la Garrotxa (OLIVER 2005) on podem distingir tàxons amb localitats molt concretes i dels quals hi ha poques

que per als quadrats limítrofs no es pot concretar si les citacions són a dins o a fora de la Garrotxa.

El catàleg de fl ora vascular de la Zona Volcànica de la Garrotxa (CAMPOS et SALVAT, 1998) va recollir totes les citacions publicades de l’espai protegit, i sobre aquelles que hi ha dubtes si són dins dels límits es va fer l’esforç d’intentar precisar la seva situació. A més consten d’altres citacions inèdites, la majoria obtingu-des arrel de treballs fets a l’espai natural protegit.Finalment, s’han inclòs totes les citacions de l’autor, resultat del treball d’aquests últims 25 anys.

Diagnosi

D’aquesta manera, amb més de 80.000 citacions, s’ha elaborat aquest catàleg de 1630 tàxons espon-tanis de presència confi rmada, a part d’altres que també consten (citats per error, dubtes o es troben en les proximitats dels límits comarcals).

Tot i que la Garrotxa és una de les comarques de Catalunya amb un millor coneixement respecte a fl ora vascular, es constata que existeixen sectors poc explorats i grups taxonòmics poc treballats.

Per una banda, queda una gran part de la superfície del territori sense un estudi fl orístic aprofondit. Es tracta del sector meridional, en els municipis de les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Mieres, Sant Jaume de Llierca, Arge-laguer i Sant Ferriol on encara poden aparèixer uns quants tàxons nous per a la comarca, però a més no hi ha gaires citacions en general dels tàxons més comuns.

Per altra banda, falta treballar determinats grups taxonòmics poc estudiats fi ns al moment per motius diversos.

Baldellia ranunculoides, amb una sola cita antiga d’E. VAYREDA no s’ha retrobat a la Garrotxa.

7


possibilitats de trobar-ne més. Aquests ja han estat avaluats i se’ls ha adjudicat una categoria de la Llista de Vermella de la UICN (Peucedanum schotii, Oplis-menus undulatifolius, Dryopteris remota, Isopyrum thalictroides...), o bé tàxons dels quals cal fer un esforç de cerca de noves localitats (Cirsium erysithales, Erucastrum gallicum, Satureja grandifl ora, Carpesium cernuum). Tots aquests tàxons ja són objecte d’estudi per part de la delegació de la Garrotxa de la ICHN.

Un altre grup poc treballat és el de plantes al·lòctones que presenten algun gènere amb determinació com-plicada, o al menys més entretinguda i que han esqui-vat de moment l’atenció dels botànics. A la comarca s’han detectat algunes espècies (CASASAYAS, 1989), però no se sap gaire res més de la seva abundància i distribució. Exemples en són els gèneres Amaranthus, Xanthium, Conyza.

També hi ha dubtes de la naturalitat d’espècies com Abies alba i Acer pseudoplatanus, presents a Cata-lunya de forma natural, però que a la vegada també es planten, i es fa difícil establir quines localitats són naturals i quines no.En el catàleg per a cadascun d’aquests tàxons, s’esmenta la manca de dades o problemàtica, i la necessitat d’obtenir més informació.

El catàleg

Els tàxons s’han ordenat en grans grups (Pteridophyta i Spermatophyta, i dins d’aquest últim Gymnospermae i Angiospermae (Dicotyledonae, Monocotyledonae), i dins d’ells les famílies i els tàxons estan enumerats alfabèticament per facilitar la consulta i cerca de les espècies.

Al llistat consten de manera diferenciada tots els tàxons detectats a la Garrotxa que presenten pobla-cions naturals (en negreta), incloent els al·lòctons na-turalitzats, és a dir, que presenten poblacions viables i s’escampen pel territori.

També hi són tots els adventicis (o subespontanis) citats a la comarca, és a dir aquells escapats però

en poblacions no viables a no ser que hi hagi certa intervenció humana que els afavoreixi (en negreta i lletra més petita).

S’han incorporat, en lletra més petita i sense negre-ta, tàxons d’interès localitzats fora de la comarca i d’altres no presents però citats per error. D’aquesta manera s’inclouen els presents a les bandes ripollesa i empordanesa de l’Alta Garrotxa, i per també aquells localitzats a poca distància dels límits comarcals. En tots aquest casos s’especifi ca la comarca on són pre-sents: Osona (Os), Ripollès (Ri), Alt Empordà (AE), Pla de l’Estany (PE), el Gironès (Gi) i la Selva (LS).

Per a cada tàxon del catàleg s’especifi ca:

Nom científi c del tàxon: en general se segueix BOLÒS et al. 2005, però per a alguns grups s’han utilitzat altres obres: CASTROVIEJO 1986 i 2005 (Pteridophyta i Orchidaceae), i puntualment per a algunes espècies revisions monogràfi ques.

Sinònims: (dins de parèntesi i sense negreta). Només es contemplen els que tenen un ús habitual o s’han utilitzat en les obres de referència.

Nom vulgar: consten els noms comuns que en gene-ral reconeix Bolòs et Vigo 1983-2001 i alguns noms utilitzats localment a la Garrotxa.Distribució: el territori s’ha dividit en sectors:

General: si s’ha detectat als quatre sectors

N: detectat a l’Alta Garrotxa, considerant el territori al nord del Fluvià i a l’extrem oest al nord de la riera de Bianya. Els tàxons que a l’Alta Garrotxa només s’han localitzat fora de la comarca en els territoris pertanyents administrativament al Ripollès i a l’Alt Empordà s’especifi ca amb un parèntesi: N(Ri) i N(AE).

W: detectat a les muntanyes i zones adjacents de la serralada transversal, més al sud de la riera de Bian-ya. Els tàxons que en aquest sector de la serralada Transversal només s’han localitzat fora de la comarca

8


(Osona, Ripollès) però a prop dels límits de la Garro-txa s’especifi ca amb un parèntesi : W(Os) i W(Ri).

C: detectat a la zona central de la comarca, a l’àmbit de la zona volcànica de la Garrotxa

S: detectat a la part meridional de la comarca, al sud del Fluvià i de la zona central.

Garrotxa: citat de la comarca en general que no es pot precisar en quin dels quatre sectors va ser trobat.

Cabrerès: citat genèricament, i per tant no és segur si la citació es refereixi a la part de la Garrotxa del Cabrerès.

Hàbitat: els principals de cada tàxon, seguit del sin-tàxon.

Distribució altitudinal: interval d’altituds entre les que s’ha citat

Abundància: si és rar o comú, entre rrr (raríssim amb poques localitats) fi ns a ccc (molt abundant). En alguns casos s’indica l’escassetat de citacions i/o de localitats o si es tracta de citacions molt antigues, i no n’hi ha de noves, si s’ha buscat però no ha estat retrobat.

Un 7% dels tàxons espontanis de la comarca són espècies al·lòctones, com Fallopia baldschuanica

Categoria d’amenaça segons criteris UICN (2001), per als àmbits territorials on s’hagi avaluat: a nivell de comarca (GX) segons OLIVER 2009, de Catalunya (CAT) segons SÁEZ et al. 1998 i 2000 i d’Espanya (ESP) segons MORENO 2008.Les categories que s’utilitzen són EX (extingida), CR (en perill crític), EN (en perill), VU (vulnerable) i NT(lc) (preocupació menor).

Si el tàxon és protegit a l’àmbit de la comarca s’inclou la referència de la normativa i l’àmbit de protecció.

Tàxons introduïts: s’especifi ca si són plantes introduï-des i l’abast de la seva espontaneïtat, especialment si han estat detectades puntualment però les seves po-blacions són efímeres i no presenten capacitat invasora (adventícies o subespontànies), o al contrari si s’han escampat àmpliament per la comarca (naturalitzades).

També es menciona si la planta ha comportat afec-tacions a la diversitat botànica de la comarca, si s’ha realitzat eradicacions i l’any que va ser detectada per primera vegada.

En el cas d’espècies que només existeixen plantades és perquè s’han detectat en el medi natural fora de jar-dins i de zones urbanes o poblades, però es conside-ren exemplars no naturalitzats persistents en el medi.

Biscutella cichoriifolia, és una planta d’area de presència reduïda que cal estudiar la seva distribució i abundància.

9


Citacions recents: en el cas de citacions d’interès sobre la planta encara no publicades, que no siguin de l’autor del catàleg, es precisa l’autor de la cita i l’any.

En el catàleg consta un llistat de 1630 tàxons presents a la comarca de manera espontània (1521 autòctons i 109 al·lòctons). 39 són pteridòfi ts, 11 gimnospermes, 1236 angiospermes dicotil·ledònies i 344 angiospermes monocotil·ledònies. També es mencionen 19 híbrids.

La llista es completa amb 159 tàxons que s’han conside-rat subespontanis o adventicis.

El llistat es pot consultar en la web de la delegació de la Garrotxa de la ICHN. També ha estat publicat i es pot adquirir en llibreries.

Referències

BOLÒS, A. & BOLÒS, O. 1987. Plantes Vasculars del Qua-drat de Santa Pau, 31T DG66. Institut d’Estudis Catalans. ORCA: catàlegs fl orístics locals. Vol. 61.

BOLÒS, O. & MASALLES, R.M. 1983. Mapa de Vegetació de Catalunya (Banyoles, Full 33. (Mapa). 1:50.000. Barce-lona.

BOLÒS, O. & VIGO, J., 1984-2001, ” Flora dels Països Cata-lans, vol. 1-4”. Barcelona. Barcino.

BOLÒS, O. DE, VIGO, J., MASALLES, R.M. & NINOT, J.M. 2005. Flora manual dels Països Catalans. Ed. Pòrtic.CADEVALL, J. Flora de Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1913-1937. 1-6.

CAMPOS, M. & SALVAT, A. 1998. Catàleg de fl ora vascular del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. PNZVG. Inèdit.

CAMPOS, M. & SALVAT, A. 2008. Catàleg de fl ora vascular del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. PNZVG. Base de Dades.

CAMPOS, M., MARCH, S., OLIVER, X., SALVAT, A. & BASSOLS, E. 2001 Catàleg de fl ora vascular del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Dossier de recerca del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, Olot. Núm. 1.

CASASAYAS, T.,1989. Catàleg raonat de la fl ora al·lòctona de Catalunya. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Inèdit.

FONT, X. 2008. Mòdul Flora i Vegetació. Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya. Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona. http://biodiver.bio.ub.es/bio-cat/homepage.html

Grup Orchis, 2008. Base de dades d’orquídies de la Garrotxa. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural.

OLIVER, X. 2004. Flora i vegetació de la Vall del Bac. Inèdit.

OLIVER, X. 2005. Llista Vermella de la fl ora vascular de la Garrotxa. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural. Olot. Inèdit *.

OLIVER, X. 2008. Diagnosi del grau d’amenaça de plantes vasculars de la Garrotxa (Girona). Butll. de la Inst. Cat. Hist. Nat., 74: 133-144.

Oliver, X. & Font, J. 2008. Catàleg de fl ora vascular de la Garrotxa. Catàlegs de Patrimoni Natural de la dele-gació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural, 1. Olot*.

SALVAT, A. 2007. Consideracions sobre la protecció de la diversitat vegetal dels espais naturals protegits de Catalunya: el cas del Parc Natural de la Zona Volcà-nica de la Garrotxa (PNZVG). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 73: 163-181.

VAYREDA, E. 1919-1920. Catàleg de la Flórula de la Mare de Déu del Mont. Treb. Inst. Cat. Hist. Nat. 359-442. Barcelona.

VILLEGAS, N. 1993, “Flora i vegetació de les muntanyes del Puigsacalm-Serra de Milany. Memòria de Tesi doc-toral, Barcelona. Inèdit. VILLEGAS, N. 2002. Plantes vasculars del quadrat UTM 31T DG 46 i zones contígües. Vidrà. Institut d’Estudis Catalans. ORCA: catàlegs fl orístics locals, 14. Barce-lona.

VILLEGAS, N. 2008. Les espècies del gènere Rubus a la Garrotxa. Estudi preliminar. In: Annals de la delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natu-ral, volum 3. III Seminari sobre el patrimoni natural de la comarca de la Garrotxa. Olot. *

VIÑAS, X., 1993. Flora i vegetació de l’Alta Garrotxa, Universitat de Girona. Memòria de tesi doctoral. Inèdit.

* consultable en la pàgina web de la delegació de la Garrotxa de la ICHN http://ichngarrotxa.iec.cat/ichn-garrotxa/documents.php

11


Introducció

Aquest article sorgeix de la nostra aportació al III Seminari sobre el patrimoni natural de la Garrotxa i és un resum del que s’ha fet fi ns ara sobre l’estudi dels esbarzers a la Garrotxa. Aquest projecte es troba en una fase inicial. La nostra presentació al seminari anava dirigida sobretot a naturalistes i afi cionats i volia ser una una introducció al món complex dels esbarzers per tal que totes les persones interessades en el tema puguin aportar les seves dades, principalment notes de camp. Es va fer especial atenció als aspectes pràctics d’observació d’esbarzers al camp, la recollida de mos-tres i el coneixement del cicle vital dels esbarzers i de la seva ecologia.

Les plantes del gènere Rubus són de tipus clonal, amb un cicle vital particular (fi gura 1), descrit detalladament a MONASTERIO-HUELÍN, 1995. Els esbarzers mostren tres mecanismes de reproducció: propagació vegetativa (formació de turions a partir de gemmes caulinars ba-sals i radicals), pseudogàmia (facultativa) i reproduc-

Les espècies del gènere Rubus a la Garrotxa. Estudi preliminar

NEUS VILLEGAS i ALBA

c/ del Prat s/n, 17855 Montagut, [email protected]

ció sexual, que sovint és apomíctica, fet que fa que les hibridacions entre diferents tàxons siguin freqüents.Al següent apartat resumim els aspectes pràctics de l’estudi dels esbarzers i a l’apartat de resultats i dis-cussió exposarem i comentarem les dades obtingudes fi ns ara, amb un llistat de totes les espècies de Rubus presents a la Garrotxa i els mapes amb les citacions de què disposem.

Metodologia

Per tal de conèixer i determinar correctament els tàxons de Rubus cal observar tant les tiges vegetatives com les fl oríferes i fer descripcions acurades.

En la recollida de mostres d’esbarzers hem de tenir en compte les següents recomanacions: escollir individus aïllats i no molt joves, tallar dos fragments de la zona mitjana del turió, amb dues fulles turionals, una branca fl orífera amb fl ors i fruits, i anotar la data, les dades de la localitat i les característiques observades en fresc: forma de creixement; color dels turions i dels agu-

Fig. 1. Cicle vital del gènere Rubus

12


llons; vora i làmina de les fulles (si és ondulada o no); color dels pètals, dels estils i dels estams; longitud relativa dels estils i els estams; disposició dels sèpals. Durant tot el procés d’assecatge dels exemplars, els fragments de turió han de quedar fora de la premsa, per tal de no fer malbé els agullons, els aculèols i les glàndules.

Per al nostre estudi hem elaborat un formulari descrip-tor amb 110 caràcters morfomètrics que observem de cada exemplar, 35 són caràcters no quantitatius i 75 són caràcters quantitatius. Tots els caràcters qualita-tius es poden transformar en quantitatius mitjançant l’assignació de categories. D’aquesta manera, els formularis no solament serveixen per fer descripcions completes dels exemplars sinó per fer comparacions entre ells, mitjançant programes estadístics i extreure’n els caràcters diagnòstics i altres dades interessants.

Els nostres estudis taxonòmics sobre el gènere Rubus formen part d’un projecte més ampli que inclou l’estudi dels esbarzers en d’altres comarques, espe-cialment la Vall d’Aran.

Els mapes de distribució els hem elaborat mitjançant el programa gvSIG, implementant les coordenades de cada localitat en quadrats d’1x1 km. Cal tenir en compte que els quadrats no assenyalats corresponen a zones no prospectades o bé que les dades no són segures.

Resultats i discussió

Tot seguit exposem les dades obtingudes fi ns ara. Com que el projecte es troba en una fase inicial, tant els llistats, com les taules i mapes de citacions, són incomplets però prou útils per al coneixement dels esbarzers de la comarca.

Tàxons de Rubus presents a la Garrotxa

Per a la nomenclatura, seguim bàsicament l’esquema de Flora Iberica (CASTROVIEJO et al., 1998), i els treballs de MONASTERIO-HUELÍN (1990, 1992, 1993, 1994, 1995), amb algunes excepcions, com la inclusió de R. dis-color en R. praecox i el fet que considerem l’espècie R. serpens i R. chaerophyllus tal com ho fan les fl ores dels Països Catalans (BOLÒS & VIGO, 1984, BOLÒS et al., 1990) i Flora Europaea (TUTIN et al., 1980).

A la taula 1 presentem el llistat d’espècies que es tro-ben dins de l’àmbit de la comarca, classifi cades dins de cada sèrie i secció. En total són 17 tàxons, sis dels quals ja varen ser citats a la Garrotxa per VIÑAS (1993) i per VILLEGAS (1993) i recollits al vol. 5 de l’atlas de l’ORCA (1995). A la compilació general (BOLÒS, 1998) fi guren en quadrats de la comarca R. bifrons, caesius, candicans, canescens, discolor, godronii, idaeus,

scaber i ulmifolius. R. serpens va ser esmentat per BOLÒS (1987) de forma insegura i actualment el podem confi rmar. Al present treball fi guren, a més dels esmen-tats, R. castellarnaui i R. ser. Radula (VILLEGAS 2002), R. ser. Hystrix (VILLEGAS, 2003) i, com a novetats per a la Garrotxa, R. radula, R. castroviejoi i R. chaerophyllus.

R. scaber i R. galloecicus es troben encara en fase d’estudi, així com la determinació específi ca dels exemplars de les sèries Hystrix i Corylifolii. També els híbrids de R. ulmifolius han de ser objecte d’un estudi més aprofundit, ja que a la comarca presenten formes força estables i han estat citats amb diferents noms. En treballs nostres anteriors incloïem provisionalment R. godronii en R. x ulmifolius, però les dades de què disposem actualment i la seva distribució a la comarca (fi gura 3), ens permeten considerar-la separadament. Es tracta d’un esbarzer pruïnós, de fulles discolors i sense glàndules estipitades, que comparteix amb la major part d’híbrids de R. ulmifolius el fet de tenir les fulles no coriàcies i el revers heteròtric (tomentós i amb pèls simples llargs), però es distingeix d’ells sobretot per les seves estípules més amples, els folíols inferiors subsèssils i el turió blavís amb agullons rectes i patents.

Com que l’estudi dels Rubus ha sofert canvis impor-tants en els darrers decennis, cal prendre amb pre-caució les citacions antigues i prospectar les localitats on es citen. De moment podem afi rmar que els R. glandulosus de VAYREDA i altres autors corresponen a R. hirtus en la major part dels casos i, de vegades a R. radula o a R. serpens. Pel que fa les espècies de la sèrie Discolores, ja hem assenyalat en una publicació anterior (VILLEGAS, 2003) els canvis nomenclaturals en relació amb les fl ores dels Països Catalans.

Una de les difi cultats principals en la determinació de les espècies de Rubus és que ens trobem amb molts d’híbrids, alguns molt estables, com és el cas de R. ulmifolius, que a la comarca s’hibrida sobretot amb R. caesius i amb R. vigoi. La romeguera de rostoll també forma híbrids força estables amb R. canescens i amb R. vigoi. Els diversos híbrids mostren diferents preferències ecològiques, com comentarem més endavant.

L’índex de freqüència que adjudiquem a cada espècie s’ha de prendre com una dada insegura, ja que cal fer més prospeccions per avaluar-lo amb un cert grau de seguretat.

Determinació dels tàxons i caràcters distintius princi-pals dels diferents grups

Per a la determinació segura dels tàxons, cal obser-var tant les característiques de les tiges vegetatives o turions, com les de les tiges fl oríferes, amb fl ors i fruits,

13


tenint en compte que algunes només es poden ob-servar bé en fresc, com ja hem comentat més amunt. Cal fer una descripció el més completa possible dels exemplars i tenir en compte també les condicions eco-lògiques de la localitat i la presència d’altres esbarzers acompanyants.

Per tal de determinar la secció o la sèrie, observarem els caràcters distintius principals de cada grup:

1- sec. Idaei: fulles pinnades, amb el revers blanqui-nós; fruits madurs vermells.

2- sec. Corylifolii: pètals blancs o rosats, arrugats en viu, fruits negres no pruïnosos, drupèoles en part avortives, 3-5 folíols superposats, pecíol canaliculat en tota la seva longitud, estípules lanceolades d’amplada igual o superior a 1 mm, turió blavís i angulós.

3- sec. Caesii: fruits pruïnosos, sovint d’un color blavís, fulles amb 3 folíols sovint lobulats, els inferiors subsès-sils; turions febles i rastrers, amb glàndules estipitades curtes (0,2-0,5 mm); pètals blancs, suborbiculars i amb la làmina arrugada en viu.

4- ser. Canescentes: fulles amb pèls estel·lats a l’anvers i revers tomentós; tiges amb glàndules estipi-tades i agullons homogenis.

5- ser. Discolores: fulles discolors, tomentoses al re-vers; tiges sense glàndules estipitades i amb agullons homogenis. Les principals diferències morfològiques entre els tàxons d’aquesta sèrie que no són pruïnosos s’exposen clarament a ROSSELLÓ et al. 1993. 6- ser. Glandulosi: turions de secció circular, amb agu-llons aciculiformes, nombrosos i heterogenis, i amb glàndules estipitades i aculèols glandulífers.

7- ser. Hystrix: turions angulosos, amb agullons forts, de base ampla, nombrosos i heterogenis, i amb glàn-dules estipitades i aculèols glandulífers; folíols tomen-tosos al revers.

8- ser. Radulae: turions angulosos o canaliculats, amb agullons inclinats o corbats, bastant homogenis, i amb nombrosos aculèols i glàndules estipitades més aviat curtes; folíols tomentosos al revers.

14


9- ser. Pallidi: folíols no tomentosos al revers; turió amb agullons homogenis i amb glàndules estipitades i aculèols glandulífers.

10- ser. Silvatici: fulles turionals no tomentoses al revers (les de les tiges fl oríferes sovint sí que ho són); turions robustos i suberectes, amb agullons nombro-sos i forts; amb glàndules sèssils als turions i glàndu-les estipitades a la infl orescència.

Aspectes ecològics i distribució

Els esbarzers en general són força ubiqüistes i ocu-pen gran varietat d’hàbitats, formant vorades, claria-nes o substituïnt boscos destruïts. Tanmateix, en els complexos climàcics es troben formant bardisses, a les quals atribuïm com a funcions ecològiques princi-pals la protecció dels boscos i dels sòls.

A la taula 5 presentem un llistat de les comunitats de bardissa presents a la comarca, amb les espècies d’esbarzers que hi hem observat. En general, els Rubus glandulosos i les gerderes formen part de les bardisses humides, mentre que els esbarzers de la sèrie Discolores es troben a les bardisses seques o mesòfi les. Els Rubus d’aquesta sèrie són conside-rats espècies tammòfi les, és a dir, que prefereixen els espais oberts i poden ser pioneres de vores de camins (MONASTERIO, 1993). En aquest aspecte, R. godronii constitueix una excepció remarcable, ja que se sol trobar en ambients més humits i es considera espècie característica de les bardisses de l’aliança Pruno-Rubion radulae (BOLÒS, 2001). R. ulmifolius i R. praecox són espècies de distribució àmplia, mentre que R. castellarnaui i R. vigoi mostren una distribució regional més o menys àmplia, a Catalunya no són rars i es troben en gran part de la península ibèrica. R. ulmifolius és indiferent al tipus de sòls i es troba en llocs càlids i secs, de baixa altitud; en augmentar la humitat de l’ambient i del sòl, és substituït per altres espècies com R. vigoi o R caesius, o bé forma híbrids amb ells. A la comarca el nombre de citacions de R. x ulmifolius és superior al de Rubus ulmifolius (la forma típica de llocs secs, amb les fulles endurides i revers no heteròtric), que es troba als llocs més secs.

També R. praecox pot substituir R. ulmifolius en llocs més humits (vorades de fagedes i rouredes), a partir dels 700 m d’altitud. Vora les pinedes i boscos mixtos, per sobre dels 500 m d’altitud i en sòls més o menys àcids o descalcifi cats, podem trobar R. castellarnaui, del qual de moment no en tenim gaires citacions a la Garrotxa (fi gura 4). R. vigoi és una espècie més mesòfi la que les dues acabades d’esmentar. La trobem en gran varietat d’hàbitats, des de tanques i vorades de pinedes fi ns a

Fig. 2. Localitats de R. idaeus, R. caesius i R. ser. Corylifolii (Garrotxa)

Fig. 3. Localitats de R. x ulmifolius, R. ulmifolius i R. godronii (Garrotxa)

Fig. 4. Localitats de R. praecox, R. vigoi i R. castellarnaui (Garrotxa)

15


fagedes i boscos mixtos, però prefereix zones asso-lellades i llocs no molt humits, tant en sòls àcids com calcaris. En zones baixes els híbrids amb R. ulmifolius

són freqüents, mentre que a partir dels (550) 800 m el trobem en les seves formes típiques (turió verd, no pruïnós, fulles de vora ondulada, etc).

16


Els esbarzers glandulosos són gairebé exclusius de les bardisses humides i clarianes de fageda i boscos de ribera. El més comú a la comarca és R. hirtus (Ser. Glandulosi), mentre que R. radula (ser. Radulae) no ho és tant, però ha estat menys estudiat i sovint citat conjuntament amb els de la sèrie Glandulosi (Bolòs et al., 1983, VILLEGAS, 2003). Els altres esbarzers glandulosos (ser. Hystrix, ser. Silvatici i ser. Pallidi), són propis de les bardisses humides i també es poden trobar a les bardis-ses mesòfi les de Clematido-Rubetum vigoi. Si bé aquests esbarzers semblen més rars, també hem de dir que han estat poc estudiats.

Conclusions

El projecte que tot just comencem té com a ob-jectius conèixer els esbarzers de La Garrotxa, tant des del punt de vista taxonòmic com també la seva ecologia i distribució a la comarca.

De moment hem reconegut 17 tàxons, tres dels quals es poden considerar com a novetat per a la fl ora de la Garrotxa. Cal continuar encara fent prospeccions per tal de completar la distribució i determinar el grau de freqüència de cada tàxon. Un estudi exhaustiu s’ha de fer amb els tàxons més rars i els dubtosos, i determinar també a quin grau d’amenaça estan sotmesos i assegurar la conserva-ció dels seus hàbitats.Creiem que amb el present treball hem contribuït a ampliar el coneixement del nostre patrimoni fl orístic.

Referències

BOLÒS, O. DE. 1998. Atlas corològic de la fl ora vascular dels Països Catalans. Primera compilació general. Vol. II. I.E.C. Orca: volum extraordinari. Barcelona.

BOLÒS, O. DE & MASALLES, R. M. 1983. Memòria del full nº 33 (Banyoles). Mapa de la vegetació de Catalun-ya 1:50.000. Generalitat de Catalunya.

BOLÒS, O. DE; FONT, X.; PONS, X. & VIGO, J., [EDS.] 1995. Atlas corològic de la fl ora vascular dels Països Catalans. IEC. Orca: Vol. 5. Barcelona.

BOLÒS, O. DE & VIGO, J. 1984. Flora dels Països Catalans, vol. I. Fundació Jaume I. Editorial Barcino. Barcelona.

BOLÒS, O. DE; VIGO, J.; MASALLES, R. M. & NINOT, J. M., 1990. Flora manual dels Països Catalans. Editorial Pòrtic. Barcelona.

Fig. 5. Localitats de R. castroviejoi, R. canescens i R. chaerophyllus (Garrotxa)

Fig. 6. Localitats de R. ser. Hystrix, R. radula i R. galloecicus (Garrotxa)

Fig. 7. Localitats de R. serpens i R. hirtus (Garrotxa)

17


BOLÒS, O. DE. 2001. Vegetació dels Països Catalans. Col·lecció Gaia, vol. 8. Aster. Terrassa.

BOLÒS, A. & BOLÒS C, O. DE., 1987. Plantes vasculars del quadrat Santa Pau 31T DG 66. ORCA: Catàlegs Florístics Locals, 1. I.E.C. (Secció de Ciències). Bar-celona.

CASTROVIEJO, S. et al. [EDS.] 1998. Flora Iberica, vol. VI. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid.

MONASTERIO-HUELÍN, E. 1990. Avance del estudio del género Rubus L. (Rosaceae) en la Península Ibérica. Anales del Jardín Botánico de Madrid. C.S.I.C., vol 47(2): 327-338.

MONASTERIO-HUELÍN, E. 1992. Revisión taxonómica del género Rubus L. (Rosaceae) en la Península Ibérica e Islas Baleares. Diss. Pharm. Biol. Madrid.

MONASTERIO-HUELÍN, E. 1993. Rubi discolores de la Península Ibérica. Candollea, 48: 61-82.

MONASTERIO-HUELÍN, E. 1994. Three new species of Rubus from Spain. Botanical Journal of the Linnean Society, 115: 49-56.

MONASTERIO-HUELÍN, E. 1995. Taxonomy and distribution of the genus Rubus L. (Rosaceae) series Radula on the Iberian Peninsula. Nord. Jour. Bot., 15: 365-373.

MONASTERIO-HUELÍN, E. 1995B. Biología de reproducción en Rubus L. (Rosaceae). Propagación vegetativa. Ana-les del Jardín Botánico de Madrid. C.S.I.C., vol 52 (2).

ROSSELLÓ, R., PERIS, J. B. & STÜBING, G. 1993. Rubus vigoi sp. nov., nueva zarza del este de la Península Ibérica, Fontqueria, 36: 375-576.

TUTIN & AL. 1980. Flora Europaea. Oxford University Press.

VIGO, J. 1996. El poblament vegetal de la vall de Ribes. Les comunitats vegetals i el paisatge. Mapa de vege-tació 1:50 000. Institut Cartogràfi c de Catalunya.

VILLEGAS, N. 1993. Flora i vegetació de les muntanyes del Puigsacalm-Serra de Milany. Universitat de Barce-lona. Tesi doctoral.

VILLEGAS, N. 2002. Plantes vasculars del Quadrat UTM 31T DG46. Vidrà.; ORCA: Catàlegs Florístics Locals, 14. I.E.C. (Secció de Ciències). Barcelona.

VILLEGAS, N. 2003. Aportació al coneixement de les bardisses humides a Catalunya. Butll. Inst. Cat. Hist. Nat., 71: 59-81VIÑAS, X. 1993. Flora i vegetació de l’Alta Garrotxa.

Universitat de Girona. Tesi doctoral.

19


El mapa de fl ora invasora de la Garrotxa

XAVIER OLIVER i MARTÍNEZ-FORNÉS

Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural, C/Fontanella 3 17800 Olot Girona, [email protected]

disposar amb un esforç mínim d’unes primeres dades de com evolucionen els tàxons invasors a curt termini, i també detectar de manera precoç espècies perilloses, cosa que permet portar a terme eradicacions ràpides de petites poblacions aparegudes abans que s’escampin més.

Cada quatre anys es fa el seguiment complert en els 100 punts per poder disposar de més informació a mig i llarg termini.

Per a cada punt, dins d’un radi de 250 m s’han mostrejat unitats de superfície o unitats lineals dels diferents ambients per obtenir dades objectives de presència, abundància i impacte d’espècies al·lòctones que es puguin comparar espaialment i al llarg del temps. D’aquesta manera es podrà estudiar l’evolució de l’expansió de les espècies introduïdes així com la dinàmica d’afectació al medi natural.

En un principi, amb les dades obtingudes el primer any, s’han elaborat els mapes de distribució i els índexs de presència de les espècies al·lòctones detectades, els índexs d’afectació als diferents ambients i les àrees més afectades. També es poden correlacionar espècies amb tipologies d’introducció i de dispersió.

Introducció

En els últims dos anys la delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural ha elaborat el catàleg de fl ora al·lòctona, la diagnosi de la perillositat dels tàxons invasors i les cartografi es digitals dels 10 tàxons més perillosos de la comarca (OLIVER 2006,2007).

En el desenvolupament de tots aquests projectes es fa palesa la manca de dades respecte a l’entrada de tàxons a la comarca i la dinàmica d’invasió i afectació al medi natural. Alguns tàxons foranis detectats en estudis precedents (CASASAYAS 1989) han aportat informació sobre l’època d’arribada a la comarca, però no de la seva abundància.

Per aquesta raó ja des del 2006 i amb el treball de camp desenvolupat durant el 2007, s’ha elaborat el “Mapa de fl ora invasora de la Garrotxa, 2007”.

Objectius

L’objectiu principal del projecte és l’obtenció de dades a mig i llarg termini de l’evolució de les plantes invasores a la Garrotxa. Es pretén aconseguir una fotografi a fi xa de com està la comarca respecte aquesta temàtica i analitzar conjuntament les problemàtiques d’introducció, expansió i impacte d’aquestes plantes al territori.

Informacions sobre els tàxons presents, la seva dispersió al llarg dels anys, l’afectació als diferents hàbitats, la detecció precoç de noves invasores... són necessàries per poder prioritzar els esforços i poder intervenir d’una manera efi cient.

Metodologia

S’han estudiat 100 punts, 50 a l’atzar per poder obtenir dades extrapolables al conjunt de la comarca i 50 en indrets amb un alt risc d’introducció i dispersió de plantes al·lòctones. Aquest últims corresponen a camins, pistes forestals, carreteres i autovies, xarxa hidrogràfi ca, masies, veïnats, pobles i zona urbana de ciutat, equipaments en el medi natural com aparcaments, càmpings, vivers...

A part d’aquest primer mostreig, cada any es realitza un altre sobre només 10 punts, amb la fi nalitat de

Fig. 1: Mapa de presència i recobriment d’Aster pilosus a les 50 estacions estudiades de la Garrotxa (radi del cercle proporcional al recobriments)

20


presenten en formacions liniars força contínues i en alguns casos ocupant superfícies àmplies (conreus i prats).

Una primera presentació de les dades de diversitat d’espècies del conjunt de les 50 estacions escollides a l’atzar al territori ens dóna les següents dades: 106 tàxons al·lòctons, dels quals 82 es poden considerar espontanis ja que presenten poblacions viables a la comarca. La resta es consideren adventicis ja que només s’han detectat germinacions puntuals sense possibilitats d’establir poblacions naturalitzades.

Si distribuïm geogràfi cament les dades de riquesa en número de tàxons (fi g.2) podem analitzar les zones més riques en tàxons forans.

Els números més alts de presència d’espècies al·lòctones (entre 46 i 62) es localitzen als voltants d’Olot. Els jardins amb plantes ornamentals, els poligons industrials, les carreteres, o el mateix Fluvià contribueixen a l’enriquiment d’espècies invasores a la zona.

Amb menys espècies (entre 28 i 46) hi ha diferents estacions amb carreteres i cursos fl uvials propers, i algun nucli urbà més petit.

En el mapa de recobriment total es manté la mateixa imatge d’afectació a la comarca però les estacions de la cubeta olotina i Vall d’en Bas on més espècies havíem detectat, presenten uns recobriments mitjans i totals molt més alts (fi g. 3).

Les plantes invasores perilloses per al medi natural

De tota manera, en aquests valors hi tenen un gran paper les invasores de conreus, males herbes, que presenten mitjanes de recobriment molt altes ja que colonitzen hàbitats de gran superfície: Abutilon theophrasti (2,6), Amaranthus sp. pl. (1,8-2,2), Panicum capillare (2,2), Setaria verticillata (2,7) o Sorghum halepense (1,9). Poques invasores d’ambients naturals assoleixen aquestes xifres. Per això és important deixar de banda les males herbes i centrar-nos en les plantes foranes amb capacitat invasora en el medi natural (OLIVER 2006) i que afecten comunitats naturals o seminaturals (incloent els prats). D’aquesta manera podrem copsar millor la distribució de la problemàtica de les invasores a la comarca.

Si no considerem les males herbes i les plantes adventícies, en el mapa de riquesa de tàxons invasors perillosos per al medi natural (fi g. 3) s’observa un patró similar al de riquesa de plantes foranes, però amb un increment substancial en les estacions més urbanes o properes a cursos fl uvials i

Fig. 2: Mapa de riquesa de tàxons al·lòctons detectats en les estacions estudiades (radi del cercle proporcional al número de tàxons)

Fig. 3: Mapa de la mitjana de recobriment de tàxons al·lòctons detectats en les estacions estudiades (radi del cercle proporcional a la mitjana de recobriment)

Resultats i conclusions

Una primera diagnosi de plantes foranes

El tàxon forani amb més presència a la comarca, (75,5% de les estacions) és Conyza canadensis, present en camps, cursos fl uvials i qualsevol marge de camí, seguida de Sporobolus poiretii (71,4%) que té un comportament similar, encara que de vegades és força més abundant en prats. Els seus índexs de recobriment del 2,8 ens indique que en general es

21


carreteres. El mateix succeeix amb el de recobriments totals (fi g. 5). Però el mapa de mitjanes (fi g. 6) s’incrementa de manera notable.

En la taula 1 s’indiquen els valors de presència i de recobriment al territori de les plantes foranes més presents al territori i en la taula 2 els valors de les més perilloses per al medi natural.

En general, els tàxons amb un índex 1 han estat detectats de manera escasa i aïllada a l’estació,

Fig. 4: Mapa de número de tàxons invasors perillosos per al medi natural detectats en les estacions estudiades (radi del cercle proporcional al número de tàxons)

Fig. 5: Mapa de recobriment total de tàxons invasors perillo-sos per al medi natural detectats en les estacions estudiades (radi del cercle proporcional a la suma de recobriments)

Fig.6: Mapa de la mitjana de recobriment de tàxons invasors perillosos per al medi natural detectats en les estacions estudiades (radi del cercle proporcional a la mitjana de recobriment)

mentre que els que s’acosten al 2 ja eren més freqüents però mantenien una distribució puntual a la zona estudiada. Els tàxons amb un índex 3 mostraven poblacions abundants liniars contínues i els que s’acosten a 4 tenien poblacions importants ocupants grans superfícies.

Aquest projecte pot ser una eina útil a l’hora d’establir uns indicadors que facilitin el seguiment al llarg dels anys de la dispersió i evolució dels tàxons forans en el territori.

Referències

Biological Invasions http://www.springerlink.com/con-tent/1573-1464/

BOLÒS, O. & VIGO, J. 1984-2001. Flora dels Països Cata-lans vol I-IV. Ed. Barcino. Barcelona.

CAMPOS, J.A. & BERAZA, F.S., 2001. Flora exótica de la Reserva de la Biosfera de Urdaibai. Inèdit.

CASASAYAS, T. ,1989. Catàleg raonat de la fl ora al·lòctona de Catalunya. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Inèdit.Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural, 2008. Lithodora, Novetats Botàniques de la Garrotxa, 2007. Olot *.

MORAGUES, E. & RITA, J. 2005. “Els vegetals introduïts a les Illes Balears”. Col·lecció Documents Tècnics de Conservació, II època, núm. 11. Conselleeria de Medi Ambinet, Govern de les Illes Balears.

22


OLIVER, X. 2006 Catàleg de la fl ora vascular al·lòctona de la Garrotxa. Delegació de la Garrotxa de la Institu-ció Catalana d’Història Natural. Olot. Inèdit *.

OLIVER, X. 2006 La llista negra de les plantes invasores de la Garrotxa. Delegació de la Garrotxa de la Institu-ció Catalana d’Història Natural. Olot. Inèdit *.

OLIVER, X. 2006. “El Programa de seguiment i control de la fl ora invasora de la Garrotxa”. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural. Olot. Inèdit *.

OLIVER, X. 2006. “Seguiment de la fl ora al·lòctona de l’Alta Garrotxa”. Delegació de la Garrotxa de la Insti-tució Catalana d’Història Natural i Consorci per a la Protecció de l’Alta Garrotxa. Olot *.

OLIVER, X. 2007. Cartografi a digital de tàxons invasors. DG ICHN, Olot. Inèdit *.

SALVAT, A., 2005. Estratègia per a la gestió de la fl ora i la vegetació al Parc Natural de la Zona Volcànica de

la Garrotxa. Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Inèdit.

SANZ, M., DAMA, E. & SOBRINO, E, 2004. Atlas de las plantas alóctonas invasoras en España. Ministerio de Medio Ambiente. Estado Español. Madrid.

USDA. Base de Dades de Plantes. http://plants.usda.gov/

WITTENBERG R. & COCK M.J.W., Eds. 2001. Especies exó-ticas invasoras: una guía sobre las mejores prácticas de prevención y gestión. PMEI, GISP, SCOPE, CAB INTERNATIONAL & UICN, 2001. CABI publishing, Wallingford, Oxon, Reino Unido, XVII – 228.

* consultable en la pàgina web de la delegació de la Garrotxa de la ICHN http://ichngarrotxa.iec.cat/ichnga-rrotxa/documents.php

Taula 1: Dades de presència i recobriment dels tàxons més presents a la comarca

Taula 2: Dades de presència i recobriment dels tàxons més perillosos a la comarca

23


Fluctuacions de producció de glans a la Zona Volcànica de la Garrotxa

ANTÒNIA CARITAT

Facultat de Ciències, Universitat de Girona, Campus de Montilivi 17071 [email protected], [email protected]

Introducció

Els boscos del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa representen un 60,3% de l’espai protegit. Els alzinars de Quercus ilex són els que presenten una major superfície. Dins del bosc de fullatge caduc tenen importància sobretot els paisatges submedite-rranis de roure martinenc (Quercus humilis), mentre la fageda (bosc de Fagus sylvatica) i el bosc de roure pènol (Quercus robur), que tenen més afi nitat amb la vegetació de les terres atlàntiques europees, ocupen una menor extensió (BOLÒS, 1988).

Les glans i altres fruits cauen predominantmenta la tar-dor i constitueixen una part important de l’alimentació Figura 1 - Glans d’alzina a Sant Julià del Mont

Figura 2 - Situació de les zones experimentals d’alzinars i rouredes en el mapa de vegetació del Parc Natural de la Zona Volcà-nica de la Garrotxa

24


d’alzinars permanents corresponen a un alzinar de solell i a un altre d’obac al volcà de Santa Margarida (Ma).

La parcel·la de roureda submediterrània es troba a prop de Can Vidal, en una fi nca propietat de la Gene-ralitat de Catalunya a prop de la Fageda d’en Jordà (R) . La de roureda humida de roure pènol se situa en una fi nca del mas Batet (S), també a prop de la Fage-da d’en Jordà .

Les parcel·les són circulars i de 10 m de radi, per a l’anàlisi de l’estructura en els alzinars, i de 16 m en les rouredes, ja que presenten una menor densitat.

Per altra banda, es varen delimitar unes altres àrees experimentals d’alzinar de caràcter temporal en tres localitats seleccionades d’acord amb la representativi-tat d’estructures forestals del Parc Natural situades a Vivers (VS), Sant Julià (SJ) i Can Barranc (BC).

Metodologia

Per capturar els fruits i les altres fraccions de virosta que cauen s’utilitzen trampes que presenten una su-perfície horitzontal coneguda . S’han seguit els criteris de HUGHES (1971), DUVIGNEAUD (1971) i VERDÚ (1985) pel que fa al disseny de les trampes i la periodicitat de recollida.

Les trampes de les parcel·les permanents consisteixen en un cèrcol d’alumini de 0,25 m2. En aquesta su-perfície receptora s’instal·la un con de xarxa plàstica de 3 mm de malla. Es col·loquen enlairades sobre un trípode d’alumini per tal de reduir-hi les entrades de materials que no siguin la virosta caiguda de les capçades dels arbres.

de molts ocells i mamífers durant la tardor i l’hivern. En alguns casos aquesta relació tròfi ca és molt forta i la demografi a de certes poblacions està condicionada per la quantitat de fruits produïts cada any. Un cas em-blemàtic és el senglar (Sus scrofa). L’espectacular ex-pansió d’aquesta espècie durant els darrers vint-i-cinc anys, emparada en una nova situació socioeconò-mica, l’han portat a convertir-se en l’artiodàctil més abundant. La densitat de població és troba directa-ment condicionada per les disponibilitats tròfi ques; presenta cicles poblacionals correlacionats princi-palment amb l’abundància de glans, siguin d’alzina o de roure (GOSÀLBEZ & al. 1987). Per poder realitzar aquestes previsions és fonamental conèixer l’evolució de la producció de fruits que ens permetrà relacionar aquest paràmetre amb l’evolució de la productivitat de les femelles.

En aquest treball es presenta un resum dels resultats del seguiment i estimació de la producció de glans en diferents alzinars i rouredes del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa que es va iniciar l’any 1997. Les dades obtingudes tenen un interès especial per la gestió silvícola i faunística ja que permeten fer prediccions de l’evolució de les poblacions del senglar i altres espècies animals i ens informen dels potencials de regeneració i producció de la capçada d’aquests boscos.

Àrea d’estudi Per tal de portar a terme el seguiment mensual de l’evolució de la producció de glans i altres fraccions de la virosta es varen delimitar unes parcel·les experimen-tals permanents en boscos d’alzinars i rouredes de roure martinenc i de roure pènol del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (fi g.2). Les parcel·les

Taula 1: Producció anual de glans registrada en les parcel·les experimentals permanents al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

25


A cada una de les parcel·les experimentals permanents s’instal·len set trampes distribuïdes a l’atzar. La recollida és mensual per part del Cos d’Agents Rurals.

En el cas de les rouredes, atesa la dispersió dels peus, es col·loquen sota la capçada de vuit arbres i es fa una estimació de caiguda de glans per unitat de superfície tenint en compte el diàmetre de les capçades i les clarianes.

A partir de l’any 2000 també s’avalua la producció de glans d’alzina en parcel·les temporals segons el mètode de MARIO DIAZ. Aquest mètode s’ha aplicat en diverses localitats d’arreu de l’estat espanyol. Es marquen cin-quanta arbres dins cada un dels transsectes situats en alzinars representatius. Permet obtenir una estima anual

de la producció de glans de les capçades, defi nint cinc categories que van des de producció nul·la a molt alta. Per a la recollida de fruits en les parcel·les temporals es col·loquen i es fi xen deu caixes de 50 x 33 cm amb fons de xarxa plàstica de 3 mm de malla en cada parcel·la forestals. S’instal·len a l’agost i es retiren a principis de febrer; la recollida és mensual. En el laboratori s’assequen amb una estufa, a 75ºC, fi ns que s’obté pes constant. Posteriorment se separen i es pesen. Les tasques de laboratori es realitzen a les instal·lacions de Can Jordà.

Els valors de producció de glans es correlacionen amb dades de precipitacions i temperatures obtingudes a l’estació meteorològica de Can Jordà. L’anàlisi estadís-tica es realitza aplicant el programa SPPS.

Figura 3 – Caiguda mensual de glans (kg/ha) registrada a la parcel·la experimental d’alzinar de solell al volcà Santa Margarida de l’octubre del 1997 a l’octubre del 2006.

Figura 4 – Caiguda mensual de glans (kg/ha) registrada a la parcel·la experimental de roureda de Can Vidal des del juliol del 1998 a l’octubre del 2006.

26


Resultats

Producció de glans en alzinars

Tal com es pot apreciar en la taula 1 la producció anual mitjana de glans d’alzina registrada en les parcel·les permanents des de l‘any 1997 ha set al voltant d’una tona per hectàrea (CARITAT 1998-2006). Aquest valor és del mateix ordre dels registrats en alzinars del Montseny i del sud de França (RODÀ et al. 1999). Una part d’aquestes glans d’alzina eren avortades, és a dir, no van arribar a desenvolupar-se totalment. Es pot apreciar variacions anuals importants i una caiguda màxima a la tardor, al mes d’octubre i de novembre (fi gura 3). Com és habitual en les espècies arbòries, periòdicament es registra un any d’elevada producció de fruits, fet que es pot interpretar com estratègia adaptativa per a regular els recursos des-tinats a la reproducció (RODÀ et al.1999). En el cas de l’alzinar l’any de major producció va ser el 2002 amb 4,2 tones/ha, un valor realment elevat en comparació amb altres alzinars. Altres anyades de glans, tot i que no tan importants, van ser el 1999 i el 2004.

L’estacionalitat de les diferents fraccions de la virosta és molt acusada. La més important són les fulles amb una caiguda màxima a fi nals de primavera com corres-pon a les espècies mediterrànies; a continuació hi han els branquillons i les glans.

Producció de glans en rouredes

La producció anual mitjana de glans de roure per uni-tat de superfície en les parcel·les permanents durant el període estudiat va ser del mateix ordre que la dels alzinars amb un valor de 1,25 tones/ha a les rouredes submediterrànies i 0,66 tones/ha a les humides (taula 1).

Les dades bibliogràfi ques que disposem de produc-ció de glans en rouredes de diferents zones varia molt segons les espècies i els anys considerats amb un interval que oscil·la entre 0,01 i 2,7 tones/ha. La caiguda màxima com en el cas de l’alzinar es produeix el mes d’octubre o novembre (fi gura 4). Es poden apreciar variacions anuals importants pel que fa a la producció de glans i una caiguda màxima a la tardor una mica abans de la caiguda de les fulles. Com en el cas de l’alzinar els anys 1999 i 2002 hi va haver una gran producció de glans amb un valor màxim de amb 3,2 tones/ha a la roureda de Can Vidal registrats l’any 1999 i 2,6 tones/ha a la roureda de Can Batet el 2002. A l’any 2004 la producció de glans de roure va ser molt baixa a diferència de l’alzinar. Sembla que en aquest cas l’anyada es desplaça cap a l’any 2005. L’estacionalitat de les diferents fraccions de la virosta és molt acusada.

Conclusions

La producció de glans en alzinars i rouredes del Parc Natural de la Zona Volcànica varia molt segons l’any, com passa també en altres zones amb una mitjana al voltant d’una tona per hectàrea. Cada dos o tres anys aproximadament es produeix una anyada seguint el seu ritme intern.

Per altra banda, es pot observar una gran infl uència del clima en la producció de glans i virosta en general. Les precipitacions de la segona part de l’any repercu-teixen en la fl oració i formació de glans de la primavera següent. Una producció de glans molt baixa pot ser deguda a les glaçades de primavera o a una sequera excessiva que frena el desenvolupament normal dels fruits.

El seguiment de la producció de glans i altres fruits forestals al llarg del temps resulta de molta utilitat, com ja hem comentat abans, per fer prediccions de les poblacions de senglar així com per la seva aplicació en la gestió forestal.

Agraïments

Aquests estudis han estat fi nançats pel Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. Agraeixo l’ajuda de JAUME VICENS i XAVIER PUIG , directors successius del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. També la d’EMILI BASSOLS, ANNA ROSA GONZÁLEZ, FRAN TRABALON, JAUME COROMINAS, PERE COROMINAS i ENRIC SALA, als propietaris forestals de les zones estudiades i la de tots els que d’alguna manera han fet possible la realització d’aquests treballs.

Referències

BOLÒS, O de. 1988. Olot, entre la mediterrània i l’Europa humida. Vitrina 3:18-21

CARITAT, A. 1998, 2009, 2001, 2004, 2006 i 2007. Pro-ducció de fruits forestals i virosta en diferents boscos del PNZVG. Departament de Medi Ambient. Memòries anuals. Inèdites

DUVIGNEAUD, P.; KESTEMONT, P. & AMBROES, P. 1971. Pro-ductivité primaire des forêts tempérées d’essences feuillues caducifoliées en Europe occidentale. Unesco. In: Productivité des écosystèmes forestiers. Actes Coll. Bruxelles. Ecologie et consrvation, 4.

GOSÀLBEZ J.& al. 1987. Amfi bis, rèptils i mamífers.V 13.In: Història Natural dels Països Catalana. Enciclopè-dia Catalana pp 357-359.

27


HUGHES, M.K. 1971. Tree biocontent, net produc-tion and litterfall in a deciduous woodland. Oikos 22:62-73.

RODÀ, F.; RETANA, J.; GRACIA, C. & BELLOT, A.J.1999 Eco-logy of Mediterranean Evergreen Oak Forest. Ecologi-cal Studies Vol. 137, Springer.

VERDÚ, M.C. 1984 Circulació de nutrients en tres eco-sistemes forestals del Montseny: Caiguda de virosta i descomposició de la fullaraca.Tesi Doctoral, Universi-tat Autònoma de Barcelona, Bellaterra.

29


Introducció

La Llista vermella de la fl ora vascular de la Garrotxa, 2005 (OLIVER 2005) incloïa un total de 126 tàxons ca-talogats en les diferents categories de perill d’extinció de la UICN (2001): 1 tàxon extingit regionalment a la comarca (RE), 16 en perill crític (CR), 3 en perill (EN), 105 vulnerables (VU) i 1 tàxon quasi amenaçat (NT). A part hi havia una llista de 138 tàxons amb dades defi cients (DD) per poder-los catalogar convenien-tment.

En el moment d’elaborar la llista vermella es va detectar la necessitat d’ampliar la informació sobre alguns tàxons de la comarca. L’esforç s’havia de centrar especialment en els que no es disposava de sufi cients dades per fer la valoració (DD) i en els considerats Vulnerables només pel criteri D2 (cinc localitats en l’àmbit estudiat i aïllades d’altres exte-riors, amb una àrea de presència menor de 20 km2 i, a la vegada, amb amenaces que comportarien a curt o mig termini afectacions a la població). Ens estem referint a uns 240 tàxons.

Llavors es va plantejar una campanya específi ca d’obtenció de dades útils per valorar els diferents cri-teris utilitzats en la Llista vermella per fer una revisió més acurada al cap de quatre anys, tal com recoma-na la UICN.

Metodologia

Dins del Programa de seguiment i conservació de la fl ora amenaçada desenvolupat per la delegació de

la Garrotxa de la ICHN (OLIVER 2006), en el període 2005-2008 s’ha recollit informació de 112 tàxons de la llista:

- cartografi a sobre ortofotomapes de l’ICC 1:5000 (de 90 tàxons, a més també s’ha cartografi at la prospec-ció realitzada amb resultat negatiu de 14 tàxons),

- cens i/o estimació de la població o de parts de la població (73 tàxons),

- tipifi cació de l’hàbitat (70 tàxons).

- seguiment de rodals al llarg dels anys, normalment del número de peus reproductors, en alguns casos del número de tiges reproductives, fl ors, infl orescèn-cies i/o fruits (34 tàxons).

Amb totes les dades obtingudes s’han aplicat els criteris de la Llista Vermella a tots els tàxons avaluats el 2005, i a d’altres citats posteriorment a la comarca per primera vegada.

Resultats i conclusions

S’exposa de forma general el balanç d’aquests quatre anys de recerca i seguiment, i com es refl ec-teixen les dades obtingudes globalment en la Llista Vermella de la Flora vascular de la Garrotxa (2009). A continuació es fa un repàs dels tàxons que han can-viat de categoria d’amenaça a partir de la informació obtinguda.

D’una banda hi ha hagut una disminució de tàxons de la llista que s’ha comprovat que no són ame-naçats, i d’altra banda també s’ha reduït el número dels que no tenien dades per poder fer la valoració. Podem dir que aquesta segona llista està més elabo-rada, tot i que falta molta informació encara.

En la llista del 2009 hi ha hagut 76 canvis de catego-ria i/o criteris:

- 8 tàxons que s’ha verifi cat que havien estat citats a la comarca erròniament

- 19 tàxons que s’han catalogat com a no amenaçats (LC) en comprovar que són més abundants del que es pensava

Aportacions al coneixement de la fl ora amenaçada de la Garrotxa

XAVIER OLIVER I MARTÍNEZ-FORNÉS

Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història NaturalC/ Fontanella 3 17800 Olot Girona, [email protected]

Lithodora oleifolia, una de les 112 espècies objecte del Pro-grama de seguiment

30


- 5 tàxons nous que no constaven en la llista del 2005 en no haver-ne cap cita fi ns al moment a la comarca

- 44 que han canviat de categoria i/o de criteris de la llista amb les dades recollides.

A part d’Asplenium marinum, ja considerat en la primera llista com a extingit (RE), 3 tàxons propis de zones humides s’han catalogat també RE. Totes tres espècies (Silaum silaus, Baldellia ranunculoides i Potamogetons natans) havien estat citats antigament (VAYREDA, recolli-des per CADEVALL 1913-1937), només d’una localitat, el Pla de la Pinya (Vall d’en Bas). S’ha localitzat l’indret on van ser citats però s’ha confi rmat que als anys 50-60 es va dessecar tota la zona humida i que actualment són camps de conreu. Després de tres anys de prospecció en totes les basses i recs de la zona i no retrobar-les, podem donar-les per desaparegudes.

Un altre canvi important és l’eliminació de 19 tàxons de la llista 2005, la majoria amb poques cites i exemplars controlats a la comarca fi ns aquell any, però que ja era previsible trobar més localitats (Lathraea squamaria), ampliar àrees d’ocupació (Rhamnus pumilus), o detec-tar que les petites poblacions garrotxines eren connec-tades amb altres de més importància de comarques veïnes (Peucedanum alsaticum subsp. venetum).

Per a cada tàxon, ordenats alfabèticament, s’especifi ca informació útil per aplicar els criteris A-E de la Llista vermella de la UICN (2001), la importància de la po-

blació, la categoria a Espanya (MORENO 2008), Ca-talunya (SÁEZ et al . 1998, 2000) i la Garrotxa (OLI-VER 2005) i (OLIVER 2009) si és el cas. A part de les categories esmentades anteriorment, s’especifica si s’ha descatalogat de la llista si la presència del tàxon a la comarca era un error (ER) o bé amb les noves dades obtingudes es considerava no ame-naçat (LC, preocupació menor). També s’inclouen pel seu interès alguns tàxons que encara que no siguin presents dins dels límits administratius de la Garrotxa, hi són a prop.

Les dades obtingudes en el treball de camp són de l’autor, excepte aquelles en què s’indica una altra persona que també ha participat en el progra-ma de seguiment i conservació de flora amenaça-da de la Garrotxa: X. BÉJAR, A. BRANDI, F. BRAVO, I. CAMÓS, S. CASTRO, A. COLOM, I. COS, J. FONT, P. GARCIA, E. GUITART, M. LOCKWOOD, M. GUARDIOLA, S. MARCH, L. RICH, A. SALVAT, LL. SÁEZ, S. SÀNCHEZ, J. VILA, S. VILA, N. VILLEGAS, X. VIÑAS i el Grup Orchis de la Garrotxa.

Abies alba Mill.

L’espècie a la comarca presenta poques localitats, pocs individus i una àrea d’ocupació petita. A més hi ha dificultat de segregar localitats naturals de les originades a partir d’exemplars plantats. Pre-senten amenaces d’aprofitament forestal i seque-ra. VU D2 (Garrotxa 2005, 2009).

31


Actaea spicata L.

La cartografi a i cens del tàxon desenvolupats aquests anys han permès detectar diferents localitats, algunes ja citades (VILLEGAS 1993) però totes elles amb pocs individus i força aïllades, i amb algun impacte puntual, per explotacions forestals i presènica de vaques a la zona. Encara que de moment no es pot realitzar una estimació de la població i de la seva connectivitat amb altres poblacions més properes, l’adjudiquem la categoria de Vulnerable. DD (Garrotxa 2005), VU D2 (Garrotxa, 2009)

Allium pyrenaicum Costa & Vayreda in Costa

Les dades de la cartografi a i cens de la població a la Garrotxa, Osona i Ripollès (BÉJAR, FONT, OLIVER) ens confi rma per una banda que la comarca té el gruix de la població d’aquest endemisme i per altra la cate-goria assignada el 2005. NT (Espanya 2008), VU D2 (Catalunya 1998), NT (Garrotxa 2005, 2009).

Andryala ragusina L.

Conegudes dues localitats (VIÑAS 1993) s’han censat i cartografi at parcialment. Podrien considerar el tàxon dins la categoria VU D2 però caldria estudiar si les poblacions garrotxines són connectades amb altres existents al Fluvià, ja fora de la comarca. DD (Garrotxa 2005, 2009)

Anogramma leptophylla (L.) Link

Tres localitats (VAYREDA, recollides per CADEVALL 1913-1937) les quals només s’ha retrobat i censat una, amb pocs individus i en regressió. VU D2 (Garrotxa 2005), VU D1+2 (Garrotxa 2009).

Arnica montana L. subsp. montana

Població aïllada geogràfi cament que ha experimentat una forta reducció: dues localitats (VILLEGAS 1993) no retrobades i un altra tercera (VILLEGAS 1993) retrobada però amb la població reduïda de manera important en aquests anys de seguiment. CR B1ab(i,ii,iii,iv)+2ab(i,ii,iii,iv); C1+2a(i,ii); D (Garrotxa 2005) CR A1abcd; B1ab(i,ii,iii,iv)+2ab(i,ii,iii,iv); C1+2a(,ii); D (Garrotxa 2009).

Asplenium marinum L.

Desapareguda des de l’última citació (R. DE BOLÒS, cita recollida per CADEVALL 1913-1937). Prospecció intensa amb resultat negatiu. EN: C2a (Catalunya 2000), RE (Garrotxa, 2005, 2009).Asplenium trichomanes-ramosum L.

Es tracta d’un tàxon rar a la comarca, però les pros-peccions han incrementat el número de localitats conegudes, d’exemplars i també l’àrea d’ocupació (BÉJAR, OLIVER). Per tant, seria una espècie a descatalo-gar. VU D2 (Garrotxa 2005), LC (Garrotxa 2009).

32


Baldellia ranunculoides (L.) Parl.

Tàxon amb una sola cita a la comarca al pla de la Pinya (VAYREDA, recollida per CADEVALL 1913-1937) actualment desapareguda per falta d’hàbitat. VU D2 (Garrotxa 2005), RE (1920?) (Garrotxa 2009).

Barlia robertiana (Loisel) W. Greuter

Les dades de seguiment i de la campanya d’orquídies de l’any 2008 aportarien nombroses localitats noves a la comarca (Grup Orchis 2008) a les 5 cites que havien abans del 2005, i per tant el tàxon no s’inclou en la llista. DD (Garrotxa 2005), LC (Garrotxa 2009).

Biscutella cichoriifolia Loisel.

Espècie d’àrea de distribució reduïda a Catalunya. Les tres localitats anteriors a l’any 2005, s’han incre-mentat a 5 (BÉJAR, OLIVER), però totes presenten pocs exemplars. DD (Garrotxa 2005), VU D2 (Garrotxa 2009).

Blechnum spicant (L.) Roth subsp. spicant var spicant

Dues localitats amb un número baix d’individus, VU D2 (Garrotxa 2005), CR D (Garrotxa 2009).

Carex depauperata Curtis ex With.

Les dades resultants de la cartografi a, cens i segui-ment entre els anys 2004 i 2008 (OLIVER, VILA, J.), manté aquest tàxon en la categoria, però amb criteris no només de població i àrea d’ocupació petita sino també d’evolució negativa (observada i projectada en un futur) de part de la població.VU D2 (Garrotxa 2005), VU A2bc+3bc+4bc; B1ab(ii,iii,v)+2ab(ii,iii,v); C1; D2 (Garrotxa 2009).

Carex grioletii Roemer in Schkuhr

Tàxon molt rar, amb dues localitats controlades fi ns al 2005 que han desaparegut posteriorment. En les prospeccions realitzades s’han trobat 6 localitats noves (GUARDIOLA i OLIVER), algunes d’elles amb molts individus. De tota manera es considera que aquestes grans poblacions són provocades per l’obertura de pistes i el gruix dels individus desapareixen en pocs anys (entre 5 i 10 anys) això sí enriquint els sòls de la zona en llavors a l’espera d’un altre canvi que els permeti germinar i crèixer. En canvi, la part més estable de la població, que roman a les torrenteres, només és una petita part del gruix de la població. Això vol dir que l’estatus depèn de la gestió de les pistes forestals en aquesta zona i per tant els se-

guiments detectaran grans oscil·lacions de la po-blació. NT (Espanya),VU: B1+2bc, D2 (Catalunya), CR B1ab(i,ii,iii,iv,v) + 2ab(i,ii,iii,iv,v); C1+2ª(i,ii); D2 (Garrotxa 2005), VU A2c+3c(ii,iii,iv,v); B1ab(ii,iii,iv,v)+ 2ab(ii,iii,iv,v); C1+2b; D2 (Garrotxa 2009).

Carpesium cernuum L.

Espècie d’àrea de distribució reduïda a Catalunya. Les 8 localitats anteriors a l’any 2005, s’han incrementat substancialment, però en general presenten pocs exemplars, amb poblacions molt fl uctuants en ocupar hàbitats efímers, depenenet de la dinàmic d’obertura de pistes i la presència de bestiar. DD (Garrotxa 2005), VU D2 (Garrotxa 2009).

Cheilanthes maderensis Lowe

Falguera amb 3 localitats citades fi ns l’any 2005 (ARNAU 1990). Les prospeccions, força exhaustives, han permès localitzar 3 localitats noves i confi rmar la des-aparició de dues de les localitats antigues (ARNAU et al. 2008). Per tant, una població i àrea d’ocupació petites i les dinàmiques negatives de localitats i número d’exemplars reproductors farien canviar de categoria el tàxon. VU D2 (Garrotxa 2005) EN B1ab(i,ii,iii,iv,v)+2ab(i,ii,iii,iv,v) ; C2a(i) (Garrotxa 2009).

Cirsium erysithales Scop

Espècie d’àrea de distribució reduïda a Catalunya. Les 4 localitats anteriors a l’any 2005, s’han incrementat a 21 (BÉJAR, LOCKWOOD, OLIVER), però en general pre-senten pocs exemplars. DD (Garrotxa 2005), VU D2 (Garrotxa 2009).

Corydalis solida (L.) Swartz

Una sola localitat geogràfi cament aïllada trobada el 2005 (SALVAT) amb molts pocs exemplars reproductors i molt fl uctuant segons els anys. CR D (Garrotxa 2005), CR B1ac(iv) (Garrotxa 2009).

Dactylorhiza sambucina (L.) Sóo

El cens i cartografi a de les poblacions, així com la campanya d’orquídies del 2008 (Grup Orchis 2008) han detectat 4 poblacions, una d’elles molt important i tres molt petites més aïllades a la comarca. En un principi no presentarien problemes si es mantenen els espais oberts i no es sobrepasturen. DD (Garrotxa 2005), NT (Garrotxa 2009).

Dryopteris dilatata (Hoffm.) A. Gray

Només 4 localitats aïllades (OLIVER, VILLE-GAS), amb pocs exemplars reproductors. CR

33


B1ab(ii,iii,v)+2ab(ii,iii,v); C2a(i,ii); D (Garrotxa 2005), CR B1a +2ac(iv); C2a(ii)b; D (Garrotxa 2009)

Dryopteris remota (A. Braun ex Döll) Druce

Una sola localitat aïllada geogràfi cament (VIÑAS 1993, SÁEZ et al. 1994, SÁEZ 1997) al Ripollès, a prop dels límits amb la Garrotxa). Prospecció d’hàbitats propers idonis amb resultat negatiu, des-aparició detectada el 2005 (SÁEZ) del 50% de la po-blació i impactes diversos sobre el 10% dels exem-plars reproductors restants. EN D (Espanya) VU: C2a, D2 (Catalunya), CR B1ab(ii,iii,v)+2ab(ii,iii,v); C2a(i,ii); D (Garrotxa 2005); CR B1ab(i,ii,iii,iv,v)+2ab(i,ii,iii,iv,v); C1+2a(i,ii); D (Garrotxa 2009).

Epipactis atrorubens (Hoffm.) Besser susp. atro-rubens

Moltes citacions realitzades fi ns al moment poden haver estat confusions amb formes de fl or vermella d’Epipactis helleborine. De cites confi rmades a la comarca hi ha 5 (Grup Orchis 2008). DD (Garrotxa 2005), VU D2 (Garrotxa 2009).

Epipactis fageticola (C.E. Hermos.) Devillers-Tersch. & Devillers

Espècie nova per a la comarca (BÉJAR, OLIVER 2008), només s’han detectat unes poques localitats a la Garrotxa, però caldria buscar millor ja que pot ser més comuna. DD (Garrotxa 2009).

Epipactis microphylla (Ehrh.) Swartz

El grup Orchis (2008) ha detectat més de 30 locali-tats, i per tant aquest tàxon no entraria en la llista. DD (Garrotxa 2005), LC (Garrotxa 2009).

Erucastrum gallicum (Willd.) O.E. Schulz

Espècie d’àrea de distribució reduïda a Catalunya. 2 localitats abans de l’any 2005 (VILLEGAS 1993, 2002). Actualment en coneixem només 3 localitats (VILLEGAS, OLIVER), totes elles amb pocs exemplars suposa una àrea de presència i població petita, en hàbitats amenaçats per les actuacions de mante-niment de camins i pistes. DD (Garrotxa 2005), VU D2 (Garrotxa 2009).

Gagea lutea (L.) Ker-Gawl. subsp. lutea

El seguiment de la població detectada (OLIVER et al. 2008) en el període 2004-2008 (BÉJAR, COLOM i OLIVER) no ha canviat l’estatus del tàxon de moment. EN D (Garrotxa 2005,2009).

Gentiana lutea L. subsp. lutea

Sis localitats en el 2005 al que hem d’afegir una altra nova localitat força aïllada de la resta. L’amenaça del tancament dels prats pels matollars i el bosc, molt forta al territori, la manté en la llista. VU D2 (Garrotxa 2005, 2009).

Himantoglossum hircinum (L.) Sprengel subsp. hircinum

Trobades només 2 localitats més (BÉJAR 2005 i LOC-KWOOD 2008) però la prospecció intensa de la comarca (Grup Orchis 2008) indica la raresa del tàxon. CR D (Garrotxa 2005), CR B1ac(i,ii,iii,iv)+2ac(i,ii,iii,iv); D (Garrotxa 2009).

Isopyrum thalictroides L.

Espècie d’àrea de distribució molt reduïda a Catalun-ya. 5 localitats, 3 d’elles molt properes. Algunes d’elles presenten una dinàmica negativa per diversos impac-tes (SALVAT et al., 2003, 2008) però en totes 5 localitats existeix un risc d’afectació molt important. VU D2 (Garrotxa 2005), EN B1ab(iii)+2ab(iii) (Garrotxa 2009).

Lathraea clandestina L.

5 localitats citades abans del 2005, les prospeccions han detectat altres localitats, amb abundants individus i ben connectades. Per tant el tàxon quedaria descata-logat de la llista. VU D2 (Garrotxa 2005), LC (Garrotxa 2009).

Lathraea squamaria L.

Tàxon amb només 4 localitats abans del 2005, les prospeccions han detectat 6 localitats noves (BÉJAR, OLIVER) i quedaria fora de la llista. VU D2 (Garrotxa 2005), LC (Garrotxa 2009).

Lathyrus niger (L.) Bernh. subsp. niger

El número de localitats de la comarca s’ha duplicat. DD (Garrotxa 2005), LC (Garrotxa 2009).

Lithodora oleifolia (Lapeyr.) Griseb.

Endemisme de la comarca. Els resultats de la car-tografi a i cens en fase d’elaboració (BRANDI, BRAVO, OLIVER) confi rmen la categoria, VU D2 (Garrotxa 2005, 2009). S’estima un número d’exemplars reproductors alt però distribuïts en una àrea d’ocupació petita. Les tres localitats clàssiques (VIÑAS 1993) són connectades i per tant es tractaria d’una sola població. Amena-ces de dues plantes invasores de rocams, i el canvi

34


d’hàbitat d’una part de l’àrea d’ocupació cap a alzinar que pot fer disminuir la població signifi cativament (caldrà fer-ne seguiment).

Luzula pilosa (L.) Willd.

Espècie d’àrea de distribució molt reduïda a Catalun-ya, presenta densitats baixes en els hàbitats més pro-picis (Isopyro-Quercetum roboris). Les dades del cens i cartografi a del tàxon (BÉJAR, SALVAT, ENÈRIZ, MARCH, OLI-VER) indiquen que la població és petita, i que part de l’hàbitat s’ha perdut o degradat en els últims anys. VU D2 (Garrotxa 2005) VU C1; D2 (Garrotxa 2009).

Luzula sylvatica (Hudson) Gaudin subsp. sylvatica

Espècie amb menys de 10 localitats citades a la Ga-rrotxa abans del 2005. Les prospeccions han confi r-mat que és una espècie no tan rara i localment molt abundant. VU D2 (Garrotxa 2005), LC (Garrotxa 2009)

Lysimachia ephemerum L.

Prospecció negativa (2004-2008) a l’única locali-tat de la Garrotxa on ha estat citada (VIÑAS 1993). CR A1abc+2+4; B1ab(i,ii,iii,iv,v)+ 2ab(i,ii,iii,iv,v); C1+2a(i,ii); D (Garrotxa 2005, 2008).

Lysimachia nemorum L.

Només existien 4 localitats citades a la comarca fi ns l’any 2005. Amb les prospeccions d’aquests anys ja han superat les 10, i amb una població força gran. Per tant, el tàxon també es descatalogaria. VU D2 (Garrotxa 2005), LC (Garrotxa 2009).

Melampyrum nemorosum L. subsp. catalaunicum (Freyn) Beauv.

Una cita antiga (SENNEN, 1933) al Cabrerès (M. catalaunicum Sennen), correspondria a Melampyrum pratense subsp. vulgatum i a més es localitzaria al sector d’Osona (FONT). Per tant aquesta planta s’hauria de descatalogar de la llista. VU D2 (Garro-txa 2005), ER(1931) (Garrotxa 2009).

Narcissus moleroi Fern. Casas

La cartografi a i cens (CAMÓS, OLIVER) confi rma l’estatus de LC (Catalunya 1998, Garrotxa 2005, 2009).

Narcissus poeticus L.

Localització d’una població important natural nova (OLIVER et al. 2008), que reforça substancialment la població comarcal. CR B1ab(ii,iii,v)+2ab(ii,iii,v) (Garrotxa 2005), VU D2 (Garrotxa 2009).

Narcissus pseudonarcissus L. subsp. pseudonar-cissus

El cens d’individus reproductors de les localitats conegudes i una nova localitat (BÉJAR) han ajudat a redefi nir la categoria del tàxon. EN B1ab(v) +2ab(v (Garrotxa 2005); EN B1ab(v) +2ab(v); C2a(i) (Garro-txa 2009)

Neotinea maculata (Desf.) Stearn

Les dades de la campanya d’orquídies de l’any 2008 aportarien unes poques cites (COS, LOCKWOOD, OLIVER) a les 2 que havien abans del 2005. L’hàbitat i el baix número d’individus recomana conservar la categoria. VU D2 (Garrotxa 2005), VU D2 (Garrotxa 2009).

Ophioglossum azoricum C. Presl

Localització d’una altra població important, però pèrdua continua d’hàbitat i puntualment d’individus reproduc-tors. CR B1ab(iii)+2ab(iii); C2a(i,ii); D (Garrotxa 2005), EN B1ab(iii,v)+2ab(iii,v); C1+2a(i) (Garrotxa 2009).

Ophrys fusca Link. subsp. fusca

Moltes localitats detectades pel grup Orchis (2008) con-fi rmen malgrat el baix nombre de localitats citades fi ns l’any 2005, que és un tàxon abundant a la comarca. DD (Garrotxa 2005), LC (Garrotxa 2009).

Ophrys lutea (Gouan) Cav. subsp. lutea

Moltes localitats detectades pel grup Orchis (2008) con-fi rmen malgrat al baix nombre de localitats citades fi ns l’any 2005, que és un tàxon abundant a la comarca. DD (Garrotxa 2005), LC (Garrotxa 2009).

Oplismenus undulatifolius (Ara.) Roem. & Schult

El seguiment de la població (SALVAT et al. 2007, OLIVER 2008) indica un manteniment actual de la última pobla-ció peninsular. Però importants amenaces i un impacte l’any 2008 del 3,2% de la població comportarien el canvi de categoria. CR D (Espanya), EN B1+2bc, C2b (Cata-lunya), CR: B1ab (i,ii)+2ab (i,ii); D (Garrotxa 2005, 2009).

Opopanax chironium (L.) Koch

L’única localitat propera citada fi ns al moment va ser localitzada fora de la Garrotxa, a l’Alt empordà, a prop dels límits comarcals (VIÑAS 1993). Aquesta localitat no ha estat retrobada. En canvi, les prospeccions han permès localitzar una altra població dins de la Garrotxa, amb pocs individus reproductors. Per tant, la categoria hauria de canviar. VU D2 (Garrotxa 2005), CR D (Garro-txa 2009).

35


Orchis conica Willd.

2 localitats noves a la Garrotxa (LOCKWOOD 2008) que semblen força aïllades de les situades a l’Alt Empordà. EN D (Garrotxa 2009).

Orchis laxifl ora Lam. subsp. laxifl ora

3 localitats citades abans del 2005, i només 2 noves (COS, 2008) en la campanya d’orquídies (Grup Orchis, 2008) indiquen que és un tàxon molt rar a la comarca. DD (Garrotxa 2005), VU D2 (Garrotxa 2009).

Orchis morio L.

Cap localitat concreta confi rmada abans del 2005, i 4 localitats noves (BÉJAR, COLOM i RICH) en la campanya d’orquídies (Grup Orchis, 2008) demostren que és un tàxon molt rar a la comarca. DD (Garrotxa 2005), VU D2 (Garrotxa 2009).

Petroselinum segetum (L.) Koch

Catalogada com a VU D2 (Garrotxa 2005), amb tres localitats, les prospeccions han comportat trobar una altra localitat amb pocs exemplars, i ampliar l’àrea d’ocupació i de presència. No obstant, els pocs individus reproductors per localitat, amb una dinàmica negativa per pèrdua d’hàbitat comportaria el pas de VU D2 (Garrotxa 2005) a VU C1; D2 (Garrotxa 2009).

Peucedanum alsaticum L. subsp. venetum (Spren-gel) Rouy et Camus

L’única localitat de la comarca, presenta una població petita però està comunicada amb una població més grossa externa (FONT). Per tant no s’inclou dins la llista. DD (Garrotxa 2005) a LC (Garrotxa 2009).

Peucedanum schottii Besser ex DC.

Situació problemàtica d’aquest tàxon amb una sola cita a la península Ibèrica, a la comarca de l’Alt Empordà, a prop dels límits administratius de la Garrotxa: una sola localitat, reducció d’individus reproductors, de tiges reproductores i d’hàbitat (superfície i qualitat) i fl uctuacions importants de-tectades en el seguiment 2004-2008, a causa de la pressió de cabres i ovelles. Una tanca de protecció construïda l’any 2008 ha permès protegir la majoria dels individus reproductors i cal veure com evoluciona la població d’aquí en davant. CR B1ab(v)+2ab(v); C2a(ii) (Espanya); EN: B1+2c, C2b (Catalunya), CR B1ab(v) +2ab(v); C1+2a(ii) +D (Garrotxa 2005) CR: B1ab(ii,iii,v)+2ab(ii,iii,v)c(iv); C1+2a(ii)b +D (Garro-txa 2009).

Phragmites australis (Cav.) Steudel subsp. austra-lis

Les cinc localitats conegudes abans del 2005, amb pocs individus, s’han incrementat i ara ja es co-neixen 12, algunes amb una població més impor-tant. U D2 (Garrotxa 2005), LC (Garrotxa 2009).

Pimpinella tragium Vill. subsp. tragium

La cartografi a i cens, en fase d’elaboració (GAR-CIA, OLIVER), i el seguiment demostra que l’àrea d’ocupació i la població és més petita del que es pensava, però a nivell de categoria no canviaria VU D2 (Garrotxa 2005, 2009).

Pinguicula grandifl ora Lam. subsp. grandifl ora VU D2 (GTXA)

De 4 localitats conegudes VU D2 (Garrotxa 2005) a 6 (BÉJAR, LOCKWOOD, OLIVER), sempre petites i fràgils, EN C2a (Garrotxa 2009).

Pinguicula vulgaris L.

De 2 localitats conegudes VU D2 (Garrotxa 2005) a 3 (Béjar, Lockwood, Oliver), sempre petites i ame-naçades pel manteniment de pistes i carreteres, CR C2a(i); D (Garrotxa 2009).

Polygala vayredae Costa

Tàxon endèmic de la Garrotxa, en un principi sense afectacions. S’ha millorat la cartografi a en detec-tar algun rodal fora de l’àrea de presència (BRANDI, CASTRO). Però s’ha detectat disminució d’individus i de rodals per canvi d’hàbitat (CASTRO, OLIVER), i a mig termini podria davallar la població. Actualment ja presenta una àrea d’ocupació petita, VU D2 (Garro-txa 2005, 2009).

Polygonatum multifl orum (L.) All.

Espècie d’àrea de distribució reduïda a Catalunya. Les dades del cens i la cartografi a del tàxon (BÉJAR, SALVAT, ENÈRIZ, MARCH, OLIVER) demostren que té una àrea d’ocupació molt reduïda, molt lligada als bos-cos de l’Isopyro-Quercetum roboris, que han reduït superfície o pateixen degradació a la comarca. VU D2 (Garrotxa 2005) VU C1; D2 (Garrotxa 2009).

Polygonum amphibium L.

Prospecció amb una localitat nova i dues d’antigues (VILA et al. 1992, 1994), un d’elles desapareguda desapareguda. CR B1ab(ii,iv)+2ab(ii,iv) (Garrotxa 2005, 2009).

36


Polygonum salicifolium Brouss. ex Willd.

Citat erròniament de la comarca, revisat el plec (Herbari GI) correspondria a una forma de Polygonum amphi-bium L. (FONT). DD (Garrotxa 2005), ER (Garrotxa 2009).

Polystichum lonchitis (L.) Roth

Prospeccions negatives, 2 localitats no retrobades a les comarques d’Osona (VILLEGAS 1993) i Alt Empordà (VIÑAS 1993, Sáez 1997), a prop dels límits de la Garrotxa. DD (GTXA).

Potamogeton coloratus Hornem.

Només existeix una cita antiga de la Pinya (Herba-ri VAYREDA BC, sub. P. natans), que segurament es refereix al Pla de la Pinya. VU D2 (Garrotxa 2005), RE (1920?).

Potamogeton densus L.

Tàxon amb només 7 localitats conegudes fi ns l’any 2005, actualment gràcies a les prospeccions realitza-des s’han trobat 5 localitats més. De tota manera els pocs individus, l’àrea d’ocupació petita i la fragilitat dels ambients on es troba, es mantindria en la cate-goria, VU D2 (Garrotxa 2005, 2009).

Potamogeton natans L.

Tàxon amb dues cites, una equivocada (VAYREDA, 1919-20, herbari VAYREDA, BC. Revisat per J. MONTSE-RRAT, 1979 i determinat com a P. coloratus) i una altra (VAYREDA) sense plec que no es pot confi rmar. VU D2 (Garrotxa 2005), ER (1913-1937).

Potamogeton nodosus Poiret in Lam.

Tàxon amb 6 localitats fi ns el 2005, les prospeccions han comportat triplicar les localitats, i algunes força importants quant a població. DD (Garrotxa 2005), LC (Garrotxa 2009).

Potamogeton pectinatus L.

Tàxon amb 8 localitats fi ns el 2005, les prospeccions han comportat incrementar 4 vegades les localitats, i algunes d’elles són força importants quant a pobla-ció. DD (Garrotxa 2005), LC (Garrotxa 2009).

Pyracantha coccinea M. Roemer

Espècie força rara amb exemplars aïllats dispersos en una àrea de distribució reduïda per a Catalunya. 6 cites fi ns abans del 2005, amb les prospeccions (GUARDIOLA, OLIVER, S. VILA) s’ha incrementat a 10

localitats. Poques cites, i sempre d’individus normalment aïllats de manera que globalment la població controlada és petita. VU D2 (Garrotxa 2005, 2009).

Rhamnus pumilus Turra

Espècie amb una sola citació i nova per a la comarca, i sota risc de desaparèixer en el moment d’elaborar la Llista del 2005. Les prospeccions realitzades han permès detectar noves localitats (BÉJAR, OLIVER) amb un incre-ment d’exemplars i àrea d’ocupació que farien caure el tàxon de la llista d’espècies amenaçades a la comarca. CR D (Garrotxa 2005), LC (Garrotxa 2009).

Satureja grandifl ora (L.) Scheele subsp. grandifl ora

Tàxon amb 4 localitats a la serralada Transversal (VILLEGAS 1993, 2002), les prospeccions (VILLEGAS, OLIVER) han com-portat retrobar 2 de 3 localitats d’Osona (una destruïda), i la de la Garrotxa, a més de descobrir una altra localitat nova. Amb només dues localitats a la Garrotxa, properes a 2 més d’Osona passaria de VU D2 (Garrotxa 2005) a EN B1ab(ii,iv,v)+2ab(ii,iv,v); C2a(i) (Garrotxa 2009).

Silaum silaus (L.) Schinz et Thell.

Existeix una cita de la comarca de principis de segle XX (VAYREDA, Herbari BC) al Pla de la Pinya, i que per tant, tal com s’ha esmentat anteriorment amb altres espècies hauria desaparegut. A part existeix una altra població relativament petita situada al Ripollès (Herbari BCN, leg. VIGO, det. NINOT) a prop dels límits administratius de la Garrotxa, amb una àrea d’ocupació petita, i per tant fràgil amb amenaces de pèrdua d’hàbitat que pot perjudicar el tàxon. VU D2 (Garrotxa 2005), VU C1+2a(ii); D2 (Garrotxa 2009).

Zannichellia palustris L.

De 4 localitats citades abans del 2005, ara ja es coneixen 10 localitats. Caldria acabar de confi rmar l’abundància de localitats i exemplars a la comarca però semblaria no estar amenaçada. VU D2 (Garrotxa 2005), DD (Garrotxa 2009).

Referències

ARNAU, J. 1990. Observacions sobre algunes falgue-res termòfi les d’Olot (La Garrotxa), Butlletí del Centre d’Estudis de la Natura del Barcelonès-Nord, Santa Colo-ma de Gramenet, v. VI, núm. 6: 260-262.

ARNAU, J. & OLIVER, X. 2007. Cheilanthes maderensis. Me-mòria de seguiment i diagnosi de fl ora amenaçada. Me-mòries de seguiment de fl ora amenaçada. DG ICHN, Olot. Inèdit *.

37


BOLÒS, A. de, 1933.“L’Oplismenus undulatifolius R.S.”, Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, Barcelona, v. XXXIII, núm.4-6 (1933), pàg. 230.

BOLÒS, A., 1949. Anotacions a la fl ora olotina, II. Butlletí d la Institució Catalana d’Història Natural, 49: 8-16.

BOLÒS, A. & BOLÒS, O. 1987.”Plantes Vasculars del Quadrat de Santa Pau, 31T DG66”. Institut d’Estudis Catalans, Vol. 61, Barcelona.

BOLÒS, O. & VIGO, J., 1984-2001, ” Flora dels Països Catalans, vol. 1-4”. Barcelona. Barcino.

CADEVALL, J. Flora de Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1913-1937. V. 1-6.

CAMPOS M. & SALVAT, A. 1998. Catàleg de fl ora vas-cular del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Inèdit.

CAMPOS, M., MARCH, S., OLIVER, X., SALVAT, A. & BAS-SOLS, E. 2001 “Catàleg de fl ora vascular del Parc Na-tural de la Zona Volcànica de la Garrotxa”. Dossier de recerca del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, Olot. Núm. 1.

Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història natural, 2007. Lithodora, Novetats Botàni-ques de la Garrotxa, 2006. Olot *.

Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història natural, 2008. Lithodora, Novetats Botàni-ques de la Garrotxa, 2007. Olot *.

FONT, X. 2008. Mòdul Flora i Vegetació. Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya. Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona. http://biodiver.bio.ub.es/biocat/homepage.html

Grup Orchis, 2008. Base de dades d’orquídies de la Garrotxa. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural.

MARCH, S. & SALVAT, A. 1996, “Recerca de fl ora i vegetació al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa”, PNZVG, Inèdit.

MORENO, J.C., coord. (2008). Lista Roja 2008 de la fl ora vascular española. Dirección General de Medio Natural y Política Forestal (Ministerio de Medio Ambiente, y Medio Rural y Marino, y Sociedad Es-pañola de Biología de la Conservación de Plantas), Madrid.

OLIVER, X. 2005. “Llista Vermella de la fl ora vascular de la Garrotxa”. Delegació de la Garrotxa de la Insti-tució Catalana d’Història Natural. Olot. Inèdit *.

OLIVER, X., 2006. Cartografi a digital de la fl ora pro-tegida i/o amenaçada de la Garrotxa, 2006, fi txa descriptiva. DG ICHN, Olot. Inèdit. *.

OLIVER, X., 2006. El Programa de seguiment i conser-vació de fl ora amenaçada de la Garrotxa. DG ICHN, Olot. Inèdit *.

OLIVER, X., 2006. Seguiment i conservació de la fl ora vascular protegida i/o amenaçada de l’Alta Garrotxa. CAG, DMAH i DG ICHN. Inèdit.

OLIVER, X., 2008. Fitxes de seguiment de tàxons ame-naçats.DG ICHN, Olot. Inèdit *.

OLIVER, X. 2008. Diagnosi del grau d’amenaça de plantes vasculars de la Garrotxa (Girona). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 74: 133-144.

OLIVER, X. 2008. Memòria de seguiment de la pobal-ció d’Oplismenus undulatifolius de la Garrotxa, 2008. Delegació de la Garrotxa de la ICHN. Inèdit *.

OLIVER, X., BÉJAR, X., GUITART, E., LOCKWOOD, M. & VILLEGAS, N. 2008. Aportacions al coneixement de la fl ora vascular de la Garrotxa (Girona). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 74: 105-107.SÁEZ L., VIÑAS, X & VILAR, L 1994. Notas pteridológi-cas de Cataluña II. Dryopteris remota (A. Braun ex Döll) Druce en la Alta Garrotxa,Pirineo Oriental. Acta Botanica Malacitana, 19:234-235.

SÁEZ L. 1997.“Atles pteriderològic de Catalunya i Andorra”. Acta Botanica Barcinonensis, 44: 39-167. Barcelona

SÁEZ L. & SORIANO I. 2000. Catàleg de plantes vascu-lars endèmiques, rares o amenaçades de Catalunya. II. Tàxons no endèmics en situació de risc. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 68: 35-50.

SALVAT, A.; ENÈRIZ,J. & MARCH, S. 2003 Seguiment de les espècies de fl ora Isopyrum thalictroides i Oplismenus undulatifolius al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, 2003. PNZVG. Inèdit.

SALVAT, A. & MARCH, S. 2007 Seguiment de les es-pècies de fl ora Isopyrum thalictroides i Oplismenus undulatifolius al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, 2005. PNZVG. Inèdit

SALVAT, A. 2007. Consideracions sobre la protecció de la diversitat vegetal dels espais naturals protegits

38


de Catalunya: el cas del Parc Natural de la Zona Vol-cànica de la Garrotxa (PNZVG). Butlletí de la Institu-ció Catalana d’Història Natural, 73: 163-181.

SENNEN, F. 1931. Plantes d’Espagne. Bol. Soc. Ibér. Ci. Nat. 30: 35-50.

TARRUELLA, X. & GUERRERO, M. 2001. Seguiment de la població d’Isopyrum thalictroides al Parc Natu-ral de la Zona Volcànica de la Garrotxa. PNZVG. Inèdit.

TARRUELLA, X. & GUERRERO, M. 2001. Seguiment de la població d’Oplismenus undulatifolius al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, 2001”. PNZVG. Inèdit.

VAYREDA, E. 1979. Plantas Notables por su utilidad o rareza que crecen espontáneamente en Catalunya, ó sea Apuntes para la Flora Catalana”, Anales de la Sociedad Española de Historia Natural, Madrid, v. VIII (1879), pàg. 1-195.

VAYREDA, E. 1902. Plantas de Cataluña. Anal. Soc. Esp. Hist. Nat. II t. X(XXX). Madrid.

VAYREDA, E. 1919-1920. Catàleg de la Flórula de la Mare de Déu del Mont. Treb. Inst. Cat. Hist. Nat. 359-442. Barcelona.

VILA, X. & GARCIA-GIL, J. “Estudi dels aiguamoixos de la zona volcànica de la Garrotxa. 1992”. Inèdit.VILA, X., VILAR, L. 1994. “Vegetación de los humedales en restauración en el Parque Natural de la Garrotxa (Girona)”, Anais do Instituto Superior de Agronomia, Lisboa, v. XLIV, núm. 2 (1994), pàg. 695-710.

VILLEGAS, N. 1993, “Flora i vegetació de les muntanyes del Puigsacalm-Serra de Milany. Ph. Thesis (micro-fi lm.), Barcelona. Inèdit.

VILLEGAS, N. 2002. Plantes vasculars del quadrat UTM 31T DG 46 i zones contígües. Vidrà. Institut d’Estudis Catalans. ORCA: catàlegs fl orístics locals. Barcelona.

VIÑAS, X., 1993, “Flora i vegetació de l’Alta Garrotxa”, Universitat de Girona,. 672 pàg. + annexes. Memòria de doctorat. Inèdit.

* Els documents generats per la delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural es poden consultar a la pàgina web de l’entitat (http://ichngarrotxa.iec.cat/ichngarrotxa/index.php).

39


Introducció

El coneixement de la diversitat dels organismes pre-sents en una zona és una primera eina per tal de valorar la seva qualitat. A partir d’aquestes dades hom pot establir les bases per dur a terme el monitoratge de futurs canvis per tal de poder valorar-los amb més coneixement de causa. L’ús dels líquens epífi ts com a bioindicadors es va començar a utilitzar a casa nostra per avaluar la qualitat atmosfèrica (GIRALT 1996). Els líquens també són indica-dors de la qualitat del bosc. Aquesta característica s’ha aplicat en boscos atlàntics (ROSE 1976; ETAYO & GÓMEZ-BOLEA 1992; TIBELL 1992; SELVA 1994), i més recentment en l’alzinar (LONGÁN 2006).

L’estudi dels líquens de la Garrotxa ens ha aportat dades innovadores i interessants com ha estat el des-cobriment de la presència de líquens foliícoles (LLOP & GÓMEZ-BOLEA 2006), molts d’ells amb afi nitats tropicals i subtropicals. Moltes més dades tenim sobre els líquens epífi ts, principalment de l’alzinar (Gómez-Bolea 1985; LONGÁN & GÓMEZ-BOLEA 1999; LONGÁN et al. 2000; LONGÁN 2006), però no passa el mateix amb els líquens saxíco-les dels que només en coneixem un treball antic i molt poc exhaustiu (MAHEU & WERNER 1935).

L’estudi dels líquens dels alzinars catalogats com a madurs de la Garrotxa, del qual presentem les primeres dades, l’hem plantejat de forma integral, es a dir que a més dels líquens epífi ts prospectem els líquens terríco-les i saxícoles sempre que la parcel·la ho permeti.

Els objectius d’aquest estudi són:

a) incrementar el coneixement sobre la diversitat liquè-nica de la comarca

b) comparar les diferents parcel·les des del punt de vista de la qualitat ambiental del bosc per tal d’establir la base pel monitoratge de futurs canvis que es puguin donar.

Àrea d’estudi

L’estudi es realitza en cinc parcel·les d’alzinar madur (fi gura 1). En aquest treball es presenten els resultats corresponents a tres d’aquestes parcel.les: Bosc de

Quer (La Vall de Bianya), Falgars (Beuda) i Roca de Migdia (Mieres). Bosc de Quer es troba situada a 620 m d’altitud, sobre un substrat de roca calcària, amb una orientació SSE i una cobertura arbòria del 90%. Falgars se situa a 750 m d’altitud, sobre roca calcària, amb orientació NNE i una cobertura arbòria del 70%. Roca del Migdia es troba a 663 m d’altitud, sobre gresos, orientació WNW i amb una cobertura arbòria del 90%.

Metodologia

La diversitat liquènica de les parcel·les s’ha establert examinant tots els foròfi ts presents, els afl oraments de roques, així com els sòls i molses. La identifi cació dels tàxons s’ha fet in situ quan ha estat possible. En cas contrari, s’han pres mostres i han estat identifi cades al laboratori de liquenologia de la Unitat de Botànica del Departament de Biologia Vegetal de la Universitat de Barcelona. La metodologia aplicada es basa en l’observació de caràcters macroscòpics i microscòpics i en caràcters químics.

La qualitat ambiental dels alzinars s’ha calculat en base a l’índex liquènic (IL), seguint els criteris de

Els líquens a les parcel·les d’alzinar vell de la Garrotxa

ESTEVE LLOP, ÀNGELS LONGÁN i ANTONIO GÓMEZ-BOLEA

Departament de Biologia Vegetal, Unitat de Botànica. Universitat de Barcelona,[email protected] [email protected]@ub.edu

Figura 1. Localització de les parcel·les d’alzinar madur selec-cionades. 1: Bosc de Quer, 2: Espunya, 3: Falgars, 4: Roca de Migdia, 5: Ventós.

40


LONGÁN (2006). Per calcular l’IL s’han seleccionat, per cada parcel·la, 10 arbres que presentaven el diàmetre de tronc més gran a l’alçada del pit. A cada arbre s’han identifi cat els líquens presents des de la base fi ns a 2 m d’alçada aproximadament. A més de l’IL, s’ha calcu-lat la proporció dels diferents biotipus així com dels fotobionts dels tàxons epífi ts. Aquestes dades s’han contrastat amb les dades dels alzinars catalans segons l’estudi fet per LONGÁN (2006).

Resultats

S’han identifi cat 112 espècies de líquens en el conjunt de les tres parcel·les. A Bosc de Quer s’han identifi cat 62 tàxons, a Falgars 58 i a Roca de Migdia 43. La llista d’espècies per cada parcel·la es detalla a la taula 1.

L’afi nitat dels tàxons trobats pels diferents substrats s’especifi ca a la taula 2.

Els valors d’IL positiu de les tres parcel·les ens indiquen que la qualitat ambiental és òptima (IL+ > 10) a Bosc de Quer i Falgars, i molt alta (9 ≤ IL+ ≤ 10) a Roca de Migdia. Però a Roca de Migdia el valor d’IL negatiu és més alt (IL- = 6) que a les altres dues parcel·les on IL- és 3 (fi gura 2).

Els biotipus dels líquens epífi ts a les tres parcel·les estudiades presenten una distribució semblant a la que es troba en el global dels alzinars catalans (fi gura 3). Els tal·lus crustacis predominen a totes les parcel·les. Els líquens foliacis són més abundants a Bosc de Quer que a Falgars i Roca de Migdia. En aquesta darrera

parcel·la, els líquens fruticulosos hi són presents (7,1%), mentre que són absents a les altres dues parcel·les. Els tal·lus esquamulosos es troben en proporcions sem-blants, tret de Roca de Migdia on són menys freqüents. La proporció de tal·lus leprarioides mostra més diferèn-cia a totes les parcel·les, on són notablement menys freqüents que al global dels alzinars catalans.IL-

La proporció de fotobionts dels líquens epífi ts se-gueix una distribució semblant als alzinars estudiats i als alzinars catalans (fi gura 4). A totes les parcel·les predominen els líquens amb clorococcals, seguit dels líquens amb trentepolials. A destacar la major proporció de líquens amb trentepolials als alzinars de la Garrotxa comparat amb els alzinars catalans. Per altra banda, a Roca de Migdia no s’han observat líquens amb cianòfi ts, que són relativament abundants a Bosc de Quer i Falgars, comparat amb les dades dels alzinars catalans.

Figura 2. Valors de l’índex liquènic positiu (IL+) i negatiu (IL-) per a les tres parcel·les estudiades

Figura 3. Distribució dels diferents biotipus de líquens epífi ts a les parcel·les estudiades, comparat amb les dades gene-rals dels alzinars catalans (LONGÁN 2006). CRUST.: crustaci, FOLI.: foliaci, ESQU.: esquamulós, LEPR.: leprarioide, FRUT.: fruticulós.

Figura 4. Percentatge de les espècies de líquens epífi ts amb diferents fotobionts presents a les parcel•les estudiades, comparat amb les dades generals dels alzinars catalans (Longán 2006). CLOR.: clorococcals, TREN.: trentepolials, NOST.: cianòfi ts.

41


Taula 1. Llistat de les espècies identifi cades a cada parcel·la estudiada.

42


Conclusions

La diversitat liquènica de la Garrotxa s’ha incrementat en 45 espècies, de les quals 19 tàxons corresponen a líquens epífi ts i 25 a espècies saxícoles. Cal apro-fundir en l’estudi dels líquens saxícoles. En general, la comarca de la Garrotxa es troba poc estudiada en termes de fl ora liquènica.

La qualitat ambiental dels boscos estudiats sembla força bona, els seus valors de IL+ són iguals o supe-riors a 10. Però malgrat tot, hi ha indicis d’alteracions com indiquen els valors de IL-, sobretot a Roca de Migdia on IL- és 6 (fi gura 2). Aquesta alteració de la qualitat de l’alzinar de Roca de Migdia també s’aprecia a l’analitzar els diferents biotipus liquènics (fi gura 3). La presència de líquens fruticulosos indica la arribada de més llum al sotabosc, cosa que només succeeix quan hi ha una obertura de les capçades. A més, aquest fet fa que la captació d’aigua de pluja per les capçades sigui menor com ho demostra l’absència de líquens epífi ts amb cianòfi ts (fi gura 4). Aquests líquens requereixen unes condicions d’humitat ambiental que només s’assoleixen en boscos ben estructurats a les contrades mediterrànies (GIRALT 1996, BOQUERAS 2000).

Per altra banda, la elevada proporció de líquens amb trentepolials, comparat amb la resta dels alzinars ca-talans, indica que les tres parcel·les gaudeixen d’unes condicions d’estabilitat tèrmica força elevada. Aquesta elevada presència de líquens crustacis amb trentepo-lials, relacionada amb valors d’IL+ alts, va lligada a unes condicions ambientals constants.

L’anàlisi global de la fl ora liquènica de totes les esta-cions seleccionades ha de permetre establir un marc per avaluar l’estat dels alzinars de la Garrotxa i selec-cionar aquells grups de líquens que permetin fer una valoració ràpida però acurada de l’estat de la qualitat ambiental del bosc. Els líquens foliacis amb cianòfi ts sembla que poden ben bé assumir aquest paper.

Agraïments

Els autors agraeixen el suport logístic i econòmic de la delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural i l’Agrupació naturalista i Ecologista de la Garrotxa per dur a terme aquest treball.

Bibliografi a

BOQUERAS, M. 2000. Líquens epífi ts i fongs liqueníco-les del Sud de Catalunya. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona.

ETAYO, J. & GÓMEZ-BOLEA, A. 1992. Estabilidad eco-lógica por medio de bioindicadores liquénicos en

robledales de los Pirineos atlánticos. Fol. Bot. Misc. 8: 61-75.

GIRALT, M. 1996. Líquens epífi ts i contaminació atmos-fèrica a la plana i les serralades litorals tarragonines. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona.

GÓMEZ-BOLEA, A. 1985. Líquenes epífi tos en Cataluña. Tesis doctoral. Universitat de Barcelona. Inèdit.

LLOP, E. & GÓMEZ-BOLEA, A. 2006. Foliicolous lichens and associated lichenicolous fungi in the north-eastern Iberian Peninsula: the effect of environmental factors on distribution. Lichenologist 38(1): 55-65.

LONGÁN, A. 2006. Els líquens epífi ts com a indicadors de l’estat de conservació del bosc mediterrani. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona.

LONGÁN, A., BARBERO, M. & GÓMEZ-BOLEA, A. 2000. Comparative studies on Punctelia borreri, P. perreti-culata, and P. subrudecta (Parmeliaceae, lichenized Ascomycotina) from the Iberian Peninsula. Mycotaxon 74(2): 367-378.

LONGÁN, A. & GÓMEZ-BOLEA, A. 1999. Líquenes y hongos liquenícolas epífi tos de Quercus ilex L., poco conoci-dos en encinares de Cataluña (España). Cryptogamie, Mycol. 20(1): 49-55.

MAHEU, J. & WERNER, R. G. 1935. Lichénographie Cata-lane des laves d’Olot (Espagne). Rév. Bryol. et Liché-nol. 8: 194-212.

ROSE, F. 1976. Lichenological indicators of age and en-vironmental continuity in woodlands. In: Lichenology: Progress and Problems (D. H. Brown, D. L. Hawkswor-th & R. H. Bailey, Eds.). Academic Press. New York. p. 279-307.

SELVA, S. B. 1994. Lichen diversity and stand continuity in the Northern hardwoods and spruce-fi r forests of Northern New England and Western New Brunswick. Bryologist 97(4): 424-429.

TIBELL, L. 1992. Crustose lichens as indicators of forest continuity in boreal coniferous forests. Nord. J. Bot. 12: 427-450.

43


Invertebrats nous o interessants per a l’Alta Garrotxa

RAFAEL CARBONELL FONT, Can Grau 17850 [email protected]

Introducció

L’Alta Garrotxa, massís eminentment calcari i de caràc-ter bàsicament mediterrani en la seva meitat més orien-tal, acull un bon ventall d’espècies d’invertebrats. Hi ha també algunes espècies endèmiques o de distribució restringida ja sigui a dins de coves com a alguns punts culminals. L’autor va fer un buidatge bàsicament biblio-gràfi c de les cites de fauna en aquest espai (CARBONELL, 2003), amb 466 tàxons, molt pocs en comparació amb els 1267 tàxons trobats a la Zona Volcànica (NEBOT et BASSOLS, 1996).

En aquest treball es donen a conèixer les troballes de les següents espècies: Sceliphron curvatum (F. Smith 1870) (Insecta: Hymenoptera), nova per Catalunya; Leptoglossus occidentalis HEIDEMANN 1910 (Insecta: Hemiptera), Sargus cuprarius (LINNAEUS 1758) (Insecta: Diptera) i Euchorthippus declivus (BRISOUT DE BARNEVILLE 1848) (Insecta: Orthoptera), noves per a la província de Girona; Lasiopa tsacasi Dušek & Rozkošný 1970 i Ctenophora guttata Meigen 1818 (Insecta: Diptera), noves per la Península Ibèrica; així com noves locali-tats d’ Abida gittenbergeri Bössneck 2000 (Mollusca: Gastropoda).

Aquestes novetats de l’Alta Garrotxa són degudes a una particular inquietud de recollida de dades d’espècies d’aquest espai i són fruit d’una banda, de troballes casuals en l’estudi de la diversitat de fauna en una fi nca i de l’altra dels mostrejos d’ortòpters en diverses localitats. Només un dels tàxons (Euchorthi-ppus declivus) el va determinar l’autor; la resta, les imatges digitals i mostres obtingudes (sovint exemplars cadàvers), es van enviar a diferents especialistes.

Les primeres dues espècies que s’esmenten, Sce-liphron curvatum i Leptoglossus occidentalis, són originàries d’Àsia central i d’Amèrica del nord respecti-vament. Però no creiem que precisament hagin arribat primer a la comarca de la Garrotxa per alguna preferèn-cia particular sinó a què no s’han estudiat a d’altres comarques com l’Alt Empordà, més adients per a la entrada d’espècies des de l’altra banda dels Pirineu.

A excepció de Abida gittenbergeri, endèmica dels Piri-neus orientals, i també de Euchorthippus declivus (de distribució restringida a la península Ibèrica), la resta d’espècies són força esteses i de distribució europea, i no s’haurien trobat abans a d’altres zones per falta d’estudis o mostrejos específi cs.

Metodologia i àrea d’estudi

L’autor va tenir l’encàrrec de fer un inventari de fauna de la fi nca de Can Grau, Beuda, UTM 31T DG7477, 400 m, per la qual cosa es va dissenyar un itinerari d’uns 850 m pels diferents ambients de la zona (alzinar, conreus, erms), amb estacions de mostreig a prop dels punts d’aigua (font, riera, safa-reig) a prospectar en transsectes setmanals, entre març i setembre, durant dos anys (2005 i 2006). Equipat amb llibreta de camp, binocles, salabret, càmera digital (amb micròfon) i pots per a la recolli-da de mostres, es feia el recorregut amb una durada variable (2-6 h). L’objectiu era, més que apuntar el nombre d’exemplars de totes les espècies conegu-des, detectar la màxima riquesa d’espècies, prio-ritzant els macroinvertebrats, de determinació més senzilla.

La recollida de mostres es feia també sense cap meto-dologia prèvia, a l’atzar: després d’escombrar, visitant altres punts d’aigua, recollint els exemplars atropellats, amb les aportacions de material per part d’altres per-sones... Les imatges digitals de les espècies que eren desconegudes eren penjades a la plana web (www.insectariumvirtual.com), alguns especialistes després

van demanar mostres per confi rmar-ne la determina-ció.

Alguns enregistraments sonors de l’estridulació dels saltamartins han estat analitzats seguint a RAGGE & REY-NOLDS (1988a, 1988b) amb el software de lliure accés Goldwave.

Resultats

Sceliphron curvatum (F. Smith 1870)

Es tracta d’un himenòpter esfècid procedent d’Àsia Central que s’ha anat estenent accidentalment per Eu-ropa i addicionat recentment a la fauna ibèrica (GAYUBO & IZQUIERDO, 2006). Una femella trobada cadàver a dins Can Grau (Beuda, 22.08.2005), va ser fotografi ada i posteriorment enviada a LEOPOLDO CASTRO, el qual la

Sceliphron curvatum. Imatge superior de la primera femella trobada per l’autor. A sota, a l’esquerra, cel·la de fang troba-da sota una teula apilada, atribuïda a l’espècie. A la dreta, imatge d’una femella en actitud d’amassar fang.

44


va determinar i posteriorment va publicar la cita (CASTRO, 2007). Per la seva coloració, ben diferent de la dels Sceli-phron (vespes amb un llarg pecíol entre altres caràcters) autòctons, només es pot confondre amb S. deforme, una altra espècie que de moment sembla no haver arribat a la península. Com altres Sceliphron, són vespes terrissai-res, les quals basteixen cel·les de fang on introdueixen aranyes capturades paralitzades abans de posar-hi un ou, del qual en sortirà una larva que s’alimentarà de la presa fresca; les cel·les de l’espècie són típicament aïllades, i no agregades o reforçades amb fang, com ho fan altres espècies del gènere, i les ubiquen molt sovint a dins dels habitacles humans (GAYUBO & IZQUIERDO, 2006; CASTRO, 2007).

Segons la literatura (SCHMID-EGGER, 2005), es va detectar per primera vegada a Europa el 1979 a Àustria, el 1998 va arribar a Grècia i a França, i el 1999 (GAYUBO & IZQUIER-DO, 2006) a la península Ibèrica. La via principal d’entrada deuria ser per transport accidental de materials de cons-trucció amb els nius de fang adherits; secundàriament ella mateixa podria dispersar-se seguint les valls fl uvials. El transport accidental d’imagos a dins de vehicles es considera anecdòtic (SCHMID-EGGER, 2005).

L’arribada a la península Ibèrica (GAYUBO & IZQUIERDO, 2006) es va detectar per primera vegada a la província de Madrid, i posteriorment a altres províncies, però es creu (CASTRO, 2007) que la principal via d’entrada hauria estat pels Pirineus orientals.A l’hora de comunicar el present treball ens va arribar una cita d’una troballa a Olot que, de fet, seria la primera per a Catalunya que en tinguem coneixement (1 exem-plar dins de l’edifi ci de Torre Castanys, Parc Nou, Olot, UTM 31T DG56, 7.VI.2005, J. NEBOT leg. et coll.).

En l’article de CASTRO (2007) es recullen altres observa-cions d’exemplars actius (recollint fang, portant aran-yes) i cel·les de la mateixa localitat de Beuda durant els mesos de juny a octubre dels anys 2005 i especialment del 2006.

Durant el 2007 s’ha pogut constatar la presència de l’espècie a altres localitats: - 1 exemplar cadàver enganxat a una trampa de fero-mones per arnes de la farina, juliol de 2007, Cal Minaire, Lliurona, Albanyà, UTM 31T DG78, 740 m (U. BOSCH leg., R. CARBONELL col.)

- 1 exemplar cadàver i 6 cel·les de fang trobats a dins ha-bitacle, 21.07.2007, Els Estudis, Lliurona, Albanyà, UTM 31T DG78, 770 m (A. SEALICES leg., tots R. CARBONELL col.)

- diversos exemplars a dins de l’edifi ci, 5.09.2007, Els Estudis, Lliurona, Albanyà, UTM 31T DG78, 770 m (A. SEALICES obs. pers.).

-1 exemplar trobat cadàver a dins de l’edifi ci, 13.09.2007, Els Estudis, Lliurona, Albanyà, UTM 31T DG78, 770 m (I. RODRIGO obs. pers.).

-1 exemplar recollint fang en un bassal, 14.08.2007, Parc de la Draga, Banyoles, UTM 31T DG86, 180 m (R. CARBONELL obs. pers.).

Leptoglossus occidentalis Heidemann 1910

Procedent del Neàrtic (Canadà, Estats Units i Mèxic), aquest hemípter coreid va aparèixer al nord d’Itàlia a l’octubre de 1999 i a Eslovènia al setembre de 2003. En aquesta darrera data també va ser trobada una femella a Vallbona d’Anoia, a l’Anoia (RIBES & ESCO-LÀ, 2003; RIBES et al., 2004) i confi rmant-se la seva aclimatació amb noves troballes posteriors (RIBES et al., 2006).

Els dies 28 i 29 d’octubre de 2007 van poder ser fotografi at a prop de Can Grau, (Beuda, UTM 31T DG77, 400 m), i van poder ser determinats gràcies al web esmentat per I. MARTÍNEZ PITARCH, primer i M. GOULA, després, com pertanyents a l’espècie, resul-tant així les primeres cites per la província de Girona (RIBES et al. 2006), les quals van ser confi rmades per troballes de cadàvers (30.11.2007, 1 exemplar a dins d’una saca de sorra, R. CARBONELL col., M. GOULA det.; 27.04.2008; 1 exemplar entre material aïllant, R. CARBONELL col.).

Segurament l’espècie deu estar estesa a moltes al-tres localitats de la comarca (1 exemplar, 04.11.2007, Can Gin de Baix, Montagut i Oix, UTM 31T DG67, 260 m, R. CARBONELL obs. pers.).

Cal destacar que l’espècie és originària de la part oc-cidental dels Estats Units, des d’on es va estendre a tot el subcontinent, abans d’arribar a Europa, on s’ha confi rmat la seva expansió, la qual cosa ens alerta

Leptoglossus occidentalis.

45


de les possibles maleses que pot causar als boscos de pins, ja que s’alimenta de llavors de coníferes i és considerada una pesta (RIBES & ESCOLÀ, 2003, RIBES et al., 2006).

Sargus cuprarius (Linnaeus 1758)

Una femella d’aquest dípter estratiòmid va ser trobada morta (Can Grau, Beuda, UTM 31T DG77, 400 m, R. CARBONELL leg., M. CARLES-TOLRÀ det et col.) el 19.09.2006 i enviada a M. CARLES-TOLRÁ. Sols era coneguda a l’estat espanyol de Barcelona, Cadis, Guadalajara, Madrid i Salamanca (CARLES-TOLRÀ, 2007) per la qual cosa aques-ta és la primera cita per a la província de Girona.

Euchorthippus declivus (Brisout de Barneville 1848)

D. LLUCIÀ POMARES va alertar recentment l’autor de la pos-sible presència d’aquest rar saltamartí a la zona de la Mare de Déu del Mont, el qual era conegut a Catalunya solament de la Vall d’Aran.

Tot i que antigament es considerava força estès, tant LLUCIÀ POMARES (2002) com OLMO-VIDAL (2002) només van validar les cites antigues d’aquesta espècie, de les quals es conservaven exemplars, després de rebutjar les cites provinents d’exemplars confusos amb les altres espècies del gènere, i trobar-la ells mateixos en algunes localitats de la Vall d’Aran (quadrats UTM 31T CH14 i 31T CH23).

LLUCIÀ POMARES (2002) comenta, recollint altres autors, que la espècie està ben estesa per la part meridional d’ Europa, on habita els vessants assolellats amb gramínies de moderada altitud (600-1400 m), i que és probable que a Catalunya només es localitzi al vessant nord dels Pirineus.

Per aquesta mateixa raó es va decidir mostrejar ortòp-ters al Pla de Solls (el Mont, Albanyà, UTM 31T DG78, 950 m) en quatre ocasions durant l’estiu de 2007 (8.07, 17.07, 18.08 i 17.09). Ja en la primera visita ens va sorprendre sentir mascles de Euchorthippus estridulant, quan a més baixa altitud els E. elegan-tulus gallicus Maran 1957, l’altra espècie del gènere amplament estesa per la comarca, estaven en estadi de nimfa o feia poc que acabaven de mudar a l’estadi adult, i per tant no cantarien fi ns més endavant.

L’anàlisi dels enregistraments sonors és una prova més de què ens trobem davant d’aquesta espècie. A E. declivus els esquemes són més llargs, de 0,200-0,300 s respecte als 0,120-0,200 s de E. elegantulus gallicus, i la taxa de repetició de síl·labes a l’esquema és més lenta, sovint de 20-30 síl·labes per segon, res-pecte a la taxa de 35-50 síl·labes per segon de E. ele-gantulus gallicus (RAGGE & REYNOLDS, 1988a i 1988b). Altres trets diferencials bàsics (LLUCIÀ, 2002, OLMO-VIDAL 2002 i 2006) que hem utilitzat per distingir E. declivus d’ E. elegantulus gallicus són per al mascle, la placa subgenital molt allargada i agudament punxeguda (i no curta i esmussadament punxeguda) i els darrers artells de les antenes de color semblant a la resta (i no d’un blanc prominent), i per a la femella l’àpex de les tegmines en repòs no arribant a la meitat dels fèmurs posteriors (i no superant aquesta longitud).

A partir del 18.08.2007 es van trobar adults de les dues espècies al mateix indret, la qual cosa es va posar en evidència per les captures i enregistraments sonors. Tot i així, aquest patró fenològic és variable, com hem pogut constatar el 2008, quan hi ha hagut un endarreriment en la fenologia d’ambdues espècies que no hem acabat d’escatir.

La zona on es troba aquest curiós saltamartí, que no hem pogut trobar amb seguretat a cap altra localitat, és una antiga pastura d’uns 400 m2, enclotada, tempo-ralment inundable, i parcialment trepitjada, on podem observar un mosaic de comunitats vegetals de les aliances Mesobromion erecti, Brachypodion phoeni-coidis, Aphyllanthion i Lolio-Plantaginion.

Les cites obtingudes per a l’espècie són les següents (Pla de Solls, el Mont, Albanyà, UTM 31T DG78): 2 mascles cantant (observacions, gravacions), 8.07.2007; 2 mascles i 1 femella (observacions, grava-cions, 1 mascle i 1 femella, R. CARBONELL leg. et col.),

Euchorthippus declivus.

46


17.07.2007; varis mascles i femelles (observacions, gravacions, 1 mascle i 1 femella, R. CARBONELL leg. et col.), 18.08.2007; varis mascles i femelles (observa-cions, gravacions), 17.09.2007.

Lasiopa tsacasi Dušek & Rozkošný 1970

Una altra troballa interessant és la d’aquest dípter estratiòmid, que només era conegut de França, Itàlia i Suïssa i que per tant es coneix ara també a la penínsu-la Ibèrica. Es tracta de dues femelles trobades mortes a l’aigua (25.05.2006 i 14.06.2006, Font de Rajolins, Beuda, UTM 31T DG77, 400 m, R. CARBONELL leg., M. CARLES-TOLRÀ det et col.) i dos mascles trobats també morts a dins de la casa (30.06.2006 i 24.06.2007, Can Grau, Beuda, UTM 31T DG77, 400 m, R. CARBONELL leg., M. CARLES-TOLRÀ det et col.), els quals van ser enviats a M. CARLES-TOLRÀ i les cites posteriorment publicades (CARLES-TOLRÀ, 2007). Una imatge de 4 exemplars abeurant a la Font de Rajolins el 29.06.2006 va resultar ser també de la mateixa espècie segons el mateix especialista.

Ctenophora (Ctenophora) guttata Meigen 1818

Àmpliament estès per Europa, conegut també de l’est paleàrtic i de l’Orient Mitjà, aquest dípter tipúlid ha esdevingut nou per a l’estat espanyol. Una femella ofegada es va treure de l’aigua (14.06.2006, Font de Rajolins, Beuda, UTM 31T DG77, 400 m, R. CARBONELL leg., M. CARLES-TOLRÀ det et col.), fotografi at i enviat a M. CARLES-TOLRÀ per a la seva determinació, per la qual cosa es va incloure en el treball abans esmentat (CARLES-TOLRÀ, 2007).

Abida gittenbergeri Bössneck 2000

Varem conèixer la troballa d’aquest petit cargol descrit recentment per U. BÖSSNECK (2000) d’una roca a la vall de la Muga, a prop del nucli d’Albanyà (UTM 31T DG78) a partir de NEBOT (2002). Ja que es tractava de l’única localitat per a l’espècie, es considerava així endèmica de l’Alta Garrotxa (o de l’Alt Empordà). BÖSSNECK (2000) va trobar diferències amb l’espècie més comuna A. cylindrica (MICHAUD 1829) en la denti-ció, en l’altura i nombre de voltes de la conquilla, així com en l’anatomia interna.

Més endavant A. BERTRAND (2003) la va trobar a 10 km a prop de Costoja (UTM 31T DG79), a França, conver-tint-se A. gittenbergeri en un endemisme dels Pirineus orientals. Dos anys més tard A. TARRUELLA (2005) troba l’espècie a nombroses localitats de la Garrotxa i l’Alt Empordà (8 quadrats UTM de 10 x 10 km del feix 31T nous): DG55, DG56, DG67, DG68, DG77, DG78, DG87, DG88 i DG98.

Recentment (2007) hem trobat dues conquilles d’Abida en dues localitats properes (UTM 31T DG78), les quals van ser enviades a A. TARRUELLA, una de les quals va resultar ser A. gittenbergeri i l’altra A. cylin-drica. Així, sembla que les dues espècies conviuen a part de la seva àrea de distribució, i no pas que A. gittenbergeri ocupa els ninxols ecològics deixats per l’absència de A. cylindrica, com hem interpretat de les observacions de BOSSNECK (2000), que no la hauria trobat a la localitat típica de A. gittenbergeri.

El resultat de les determinacions de TARRUELLA a partir de les dues conquilles trobades és:

- Abida gittenbergeri, 1 conquilla trobada en un talús entre feixes de pastura (R. CARBONELL leg. et col., A. TARRUELLA det.), 10.09.2007, Passant de la Costa, Lliu-rona, Albanyà, DG78, 780 m.*

- Abida cylindrica, 1 conquilla trobada a dins una conqui-lla d’un altre cargol, en un talús entre feixes, (BRAGE ASPØY leg., R. CARBONELL col., A. TARRUELLA det.), 09.12.2007, Cal Minaire, Lliurona, Albanyà, DG78, 740 m.

Lasiopa tsacasi. Quatre exemplars abeurant a la Font de Rajolins.

Ctenophora guttata. Femella ofegada just després de treure-la de l’aigua

47


Conclusions

L’Alta Garrotxa no ha estat una zona massa ben estudiada respecte a la seva fauna a causa de la seva poca accessibilitat i baix poblament humà. Qualsevol persona interessada amb un mínim de coneixements sobre grups d’invertebrats (llevat potser de les papa-llones diürnes i les libèl·lules) que fes un mostreig a la zona podria trobar-hi espècies que fi ns ara no hi havien estat citades. Dues de les espècies aquí co-mentades són invasores i en ràpid procés d’expansió. Pel que fa a altres dues, de distribució restringida, es donen a conèixer noves localitats. Finalment, les altres tres espècies tractades són segurament banals, però no s’haurien detectat fi ns ara.

Agraïments

B. GARRIGÓS em va ajudar amb algunes nocions per tractar amb software arxius de so. U. BOSCH va fi nançar els transsectes setmanals a Can Grau i em va aportar exemplars de Sceliphron. D. LLUCIÀ va ajudar en la determinació d’ortòpters (excepte amb Euchorthippus) i assenyalar la possible presència de E. declivus a El Mont. MIGUEL CARLES-TOLRÀ va determinar tres interes-sants dípters i molts altres (com algunes Sarcophaga). L. CASTRO va determinar els Sceliphron i molts altres himenòpters. I. MARTÍNEZ PITARCH em va assenyalar el Leptoglossus occidentalis, que va confi rmar M. GOULA. A. SEALICES i I. RODRIGO van proveir mostres i cites de la vespa asiàtica. J. WATSON, J. NEBOT i J. ALTI-MIRAS van apuntar la possibilitat de determinació d’A. gittenbergeri, que va determinar A. TARRUELLA RUESTES. J. WATSON va fer un breu inventari de la vegetació de Solls. L’escola de Lliurona em va permetre difondre els meus bitxos. BRAGE ASPØY em va proporcionae una conquilla que va resultar ser de Abida cylindrica. A. ORDOÑEZ ens ha ofert penjar imatges a la seva web per fer-les així públiques i visualitzables per tothom. A tots ells el meu profund agraïment pel temps i dedi-cació que els he pres.

Bibliografi a ARTOLA, J., BASSOLS, E. & NEBOT, J. 2007. Bofi liella. But-lletí sobre invertebrats de la Garrotxa: 2. Publicació electrònica, amb accés demanant-la a: bofi [email protected].

BERTRAND, A. 2003. Notes sur la distribution geógra-phique des mollusques continentaux de France et de Catalogne. Doc. Malacol., 4: 33-36.

BOESSNECK, U. 2000. Eine neue Abida-Art aus den seudoestlichen Pyrenaeen (Gastropoda: Stylomato-phora: Chondrinidae). Malakologische Abhandlungen (Dresden), 20 (1): 5-11.

CARBONELL, R. 2003. Catàleg dels invertebrats de l’Alta Garrotxa. Informe per al Consorci de l’Alta Garrotxa. Inèdit.

CARBONELL, R. 2006. Aportacions al coneixement dels ortòpters de la Garrotxa i l’Alta Garrotxa. Sessió Ento-mològica ICHN-SCL., 14 (en premsa).

CARLES-TOLRÀ, M. 2007. Dos dípteros nuevos para España (Diptera: Tipulidae y Stratiomyidae). Boletín de la Sociedad Entomológica de Aragón, 41: 320.

CASTRO, L. 2007. Nuevos datos sobre la expansión de Sceliphron curvatum (Smith 1870) en la Península Ibérica (Hymenoptera: Sphecidae) Boletín de la So-ciedad Entomológica de Aragón, 40: 537−538. Amb accés a:http://www.sea-entomologia.org/PHORON/pdf/PHO-B40-Sceli2.pdf

GAYUBO, S.F. & IZQUIERDO, I. 2006. Presencia de la es-pecie invasora Sceliphron curvatum en la Península Ibérica (Hymenoptera: Apoidea: Sphecidae). Boletín de la Sociedad Entomológica de Aragón, 39: 257-260. Amb accés a:http://www.sea-entomologia.org/PHORON/pdf/PHO-B39-Scelio.pdf

LUCIÀ POMARES, D. 2002. Revisión de los ortópteros (Insecta: Orthoptera) de Cataluña (España). In: Mo-nografías S. E. A., vol. 7. Zaragoza: Sociedad Ento-mológica Aragonesa. 226 p.

NEBOT, J. & BASSOLS, E. 1996. El catàleg de la fauna del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Vitrina, 8: 47-56.

NEBOT, J., 2002. Bofi liella. Butlletí sobre invertebrats de la Garrotxa: 1. Publicació electrònica, amb accés demanant-la a: bofi [email protected]

OLMO-VIDAL, J. M. 2002. Atlas dels ortòpters de Cata-lunya/ Atlas de los ortópteros de Cataluña/ Atlas of orthoptera of Catalonia. CD-ROM. Barcelona: Gene-ralitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient. 460 p. Amb accés a: http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/fauna/atlas/inici.jsp

OLMO-VIDAL, J. M. 2006. Atles dels ortòpters de Catalunya i llibre vermell. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitat-ge. 428 p.

RAGGE, D. R. & REYNOLDS, W. J. 1998a. A sound guide to the Grasshoppers and Crickets of Western Europe. 2 CDs. Colchester & Londres: Harley Books & The

48


Natural History Museum.RAGGE, D. R. & REYNOLDS, W. J. 1998b. The songs of the Grasshoppers and Criquets of Western Europe. Colchester: Harley Books. 591 p.

RIBES, J. & ESCOLÀ, O. 2003. Leptoglossus occidentalis HEIDEMANN, 1910, hemípter neàrtic trobat a Catalunya (Hemiptera: Heteroptera: Coreidae). Sessió Entomo-lògica ICHN-SCL., 13: 47-50. Amb accés a:http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000002/00000050.pdf

RIBES, J., GOULA, M., PAGOLA-CARTE, S., GESSÉ, F. & RIBES, E. 2006. Addicions i correccions al Catàleg dels heteròpters de Catalunya (Insecta, Hemiptera, Heteroptera). Sessió Entomològica ICHN-SCL., 14 (en premsa).

RIBES, J., SERRA, A. & GOULA, M. 2004. Catàleg dels he-teròpters de Catalunya (Insecta, Hemiptera, Heterop-tera). ICHN / Sec. Ciènc. Biol. Inst. Est. Cat., 1-128.

SCHMID-EGGER, C. 2005. Sceliphron curvatum in Euro-pa mit einem Bestimmungsschlüssel für die europäis-chen und mediterranen Sceliphron-Arten (Hymenop-tera, Sphecidae). Bembix, 19: 7-28. Amb accés a:http://www.bembix-newsletter.de/christian/publikatio-nen/sceliophron_curvatum_cse.pdf

TARRUELLA, A. 2005. Presencia de Abida gittenbergeri Bössneck, 2000 (Gastropoda, Pupilloidea, Chondrini-dae) en la comarca de la Garrotxa, y nuevas citas de distribución en la comarca de l’Alt Empordà (Cataluña, España). Spira, 2(2): 119-123. Amb accés a:http://www.molluscat.com/SPIRA/PDF/VOL2/SPI-RA_2(2)_031_Tarruella_2006.pdf

49


El poblament quiropterològic de l’Alta Garrotxa. Modelització de l’ús de l’hàbitat

XAVIER PUIG1, CARLES FLAQUER2, ENRIC FÀBREGAS1, JOSEP MARIA CUMPLIDO11 Galanthus. Centre per a l’Estudi de la Divulgació del Medi Ambient

Crta. De Juià 46, 17460 Celrà (Girona), [email protected] Museu de Granollers-Ciències Naturals, Francesc Macià 51, 08402 Granollers (Barcelona)

S’han dut a terme dues campanyes de mostreig/se-guiment entre els anys 2006 i 2007 per a catalogar el poblament quiropterològic de l’Alta Garrotxa. Durant el primer any es van inspeccionar les principals ca-vitats de l’espai i se’n van quantifi car les poblacions (PUIG, 2008), obtenint-se informació de base respecte la situació, estat i ús dels principals refugis caverní-coles; al segon any l’esforç es va centrar en l’estudi de les poblacions a camp obert, amb l’objectiu d’ampliar el catàleg i de conèixer l’ús que feien els animals dels diversos hàbitats de caça (PUIG, 2008). Per aconseguir-ho es van combinar diverses meto-dologies, que incloïen tant captures com enregistra-ments i posteriors anàlisis d’ultrasons de ratpenats en activitat.

El catàleg fi ns al moment ascendeix a 23 espècies de les 26 espècies conegudes al principat. Algunes d’elles han estat determinades genèticament atès que es tracta de tàxons recentment descrits per als quals encara no existeixen criteris prou fi ables d’identifi cació morfològica.

Dues cavitats concentren l’interès quiropterològic del massís: d’una banda les Baumes d’en Caixurma, on es troba l’única població reproductora de ratpenat de ferradura mediterrani (Rhinolophus euryale), i de l’altra el complex de la serra de Corones, que reuneix a l’època d’aparellament un total de 13 espècies, 9 d’elles del gènere Myotis, confi rmant-se com a refugi de congregació tardoral i aparellament (swarming) de gran interès per a aquest gènere de ratpenats.

La reduïda escala de treball (unes 32.000 ha), juntament amb l’elevada mobilitat dels ratpenats, fa que els factors climàtics tinguin poc pes a l’hora d’explicar la distribució dels diversos tàxons dins la zona d’estudi, i obliga a treballar a nivell de selecció d’hàbitat. Atès que els hàbitats seleccionats per a re-fugiar-se i els emprats per alimentar-se sovint no són els mateixos, s’ha optat per utilitzar separadament les dades relatives als refugis les dades recollides a camp obert. La base de dades acumulada ha permès únicament abordar l’estudi de la selecció d’àrees de caça de 12 de les espècies, obtenint-se models predictius d’utilització dels hàbitats de caça estadísti-cament signifi catius per a 11 d’elles.

D’acord amb els models fi nals, els espais oberts, juntament amb les rouredes i els nuclis rurals, són seleccionats positivament pel conjunt de la comunitat de quiròpters com a zones d’alimentació, mentre que els boscos de coníferes i alzinars són seleccionats negativament.

Malgrat el baix poder predictiu d’alguns dels mo-dels, per a la construcció dels quals es disposava de poques dades, aquests poden ser un instrument útil per optimitzar l’esforç de captura en futures cam-panyes així com per a defi nir els hàbitats de major interès per a la conservació de les poblacions. Per tal d’incrementar-ne el poder predictiu, i per tant la comprensió de la selecció de recursos que fan els quiròpters al massís, es recomana realitzar radiosegui-ments de les espècies de major interès en un futur.

Introducció

Els ratpenats són mamífers que conformen l’ordre dels quiròpters. Presenten capacitats úniques entre els mamífers, com el fet de realitzar vols batuts similars als efectuats per les aus, o la utilització d’un complex sonar que els permet “veure” el món a través de les orelles. Apareguts fa uns 55 milions d’anys, constitueixen un grup zoològic de gran èxit evolutiu, fet que es manifesta en l’existència d’un gran nombre d’espècies adaptades a una àmplia varietat d’hàbitats i recursos tròfi cs, i en englobar més de 900 espè-cies arreu del món. A Catalunya s’ha comprovat la presència de 26 espècies (C. FLAQUER i X. PUIG, dades inèdites).

Els ratpenats gairebé no tenen enemics naturals. Tan sols alguns predadors com ara òlibes, genetes, fagines, xoriguers o algun gat poden causar un reduït nombre de baixes sense rellevància (IBÁÑEZ, 1998). En relació a la seva mida tenen una esperança de vida molt llarga (fi ns a 33 anys en algunes espècies) i, conseqüentment, una taxa de renovació molt baixa. Les seves peculiaritats anatòmiques fan que aquests animals es deshidratin fàcilment, en perdre aigua a través de les membranes alars, la qual cosa els obliga a refugiar-se durant el dia i a alimentar-se durant la nit. És per això que els ratpenats depenen tan estreta-ment dels seus refugis, ja que hi passen la major

50


part de la seva vida, tot escollint-los en funció de les necessitats fi siològiques dels adults o dels joves en cada fase del cicle anual, segons la pressió exercida pels depredadors, segons consideracions relatives a comportaments socials o en funció de condicionants geogràfi cs, microclimàtics o topogràfi cs.

La particular dinàmica poblacional d’aquests ani-mals fa que siguin un dels grups més vulnerables a l’acció humana sobre el medi. Els factors que més contribueixen a la fragilitat dels quiròpters són: un alt grau de gregarisme, una gran dependència pels seus refugis, indefensió davant els canvis ràpids del medi, l’existència de fases delicades al llarg del seu cicle anual i la baixa taxa de reclutament (ALTRINGHAM, 1996; KUNZ, 2003). En les darreres dècades s’ha incrementat notablement el nombre de baixes no naturals, princi-palment degudes a successos provocats per l’home, fet que ha trastocat la seva habitual baixa taxa de mortalitat, incidint molt negativament en l’estat de les poblacions (ALTRINGHAM, 2003; BENZAL, 1991).

El fet que els quiròpters depenguin completament dels seus refugis, fa que la conservació i protecció de les espècies impliqui necessàriament la protecció i conservació d’aquests, juntament amb la conservació dels hàbitats (KUNZ, 2003; FERNÁNDEZ, 2003). Localit-zar els ratpenats i els seus refugis no és tasca fàcil, pels inconvenients que suposa treballar amb aquest ordre zoològic. Prova d’això és el desconeixement que fi ns fa poc temps se n’ha tingut, en haver estat tradicionalment exclosos dels diversos estudis sobre vertebrats que s’han dut a terme per tota la geografi a espanyola i europea. Tot i que un terç de les espècies de mamífers terrestres d’Europa són ratpenats, pocs detalls es coneixien fi ns ara sobre la seva distribució i el seu estatus (HUTSON, 2001). Són moltes les raons que poden haver provocat aquest abandonament, però sens dubte entre elles es troba la difi cultat que suposa la seva localització i la seva determinació taxonòmica, especialment durant el vol, els seus costums nocturns, la seva peculiar biologia, i el risc i l’esforç físic que suposa visitar molts dels indrets on reposen durant el dia o durant l’hivern. L’aparició rela-tivament recents dels aparells de detecció d’ultrasons i la millora dels equipaments electrònics associats (enregistradores, softwares d’anàlisi d’ultrasons, ...) ha obert noves perspectives en el camp de la recerca quiropterològica, que fi ns als anys 80 estigué molt biaixada cap a les espècies cavernícoles més conspí-cues (AHLÉN 1981; 1990; 2004).

En l’actualitat hi ha un creixent interès respecte a les espècies de quiròpters en l’àmbit comunitari, tant pel preocupant declivi que afecta a la majoria d’elles en el territori de la Unió Europea (HUTSON, 2001; 1993) com pel reconeixement de l’efecte benefactor que els ra-

tpenats exerceixen sobre els ecosistemes on són pre-sents. A Catalunya totes les espècies estan protegides per la llei i és prohibit de matar-los, molestar-los o inquietar-los intencionadament. En determinats casos, els requeriments d’aquests animals són tan específi cs que l’absència o la destrucció de refugis apropiats en la principal causa de l’absència o rarefacció d’algunes espècies en determinades àrees.

A Catalunya els primers estudis quiropterològics es remunten a principis del segle XX, de la mà de J.B. AGUILAR-AMAT. Passaren més de 30 anys entre la darre-ra publicació d’aquest en relació als quiròpters (1920) i la represa del estudis quiropterològics duta a terme pel doctor E. BALCELLS, a la dècada dels 50. A partir d’aleshores diversos autors varen aportar dades du-rant la dècada dels 80 (J. SERRA-COBO, A. ARRIZABALAGA, E. MONTAGUD, A. CAROL), i la situació tornà a estancar-se fi ns que FLAQUER (2004) publicà la darrera revisió de les dades de distribució on s’aportaven més de 324 cites noves fruit dels estudis realitzats pel mateix autor des de fi nals dels 90. Pel que fa al massís de l’Alta Garrotxa no existia cap estudi previ, ja sigui específi c o d’àmbit més genèric, que inclogués els ratpenats. Les úniques referències al respecte es recullen al document de diagnosi de l’espai (Generalitat 1996), on a més de fi gurar-hi un breu llistat de les espècies de les quals s’havia constatat la presència, es remarca el potencial de la zona per acollir bones poblacions de quiròpters, s’aconsella aprofundir en el coneixement de les poblacions i s’hi apunta la problemàtica que comporta l’excessiva freqüentació humana als refugis de cria i d’hivernada:

“... Les coves i avencs constitueixen un dels hàbitats menys estudiats, malgrat ser aquest territori especial-ment ric en cavitats subterrànies de tot tipus. Aquesta mancança infl ueix decisivament en el coneixement dels quiròpters, malgrat no totes les espècies siguin troglodites.

Per les dades de què es disposa els quiròpters més freqüents són els pertanyents al grup biogeogràfi c de les espècies mediterrànies del N.: Rhinolophus ferru-mequinum, Rhinolophus hipposideros, Plecotus aus-triacus, Myotis emarginatus..., tot i que pel caràcter de transició biogeogràfi ca d’aquest territori també s’han localitzat espècies mediterrànies del sud Rhinolophus euryale, Myotis blythi.

El fet que aquest territori es trobi dins les rutes migra-tòries de Miniopterus schreibersii (SERRA-COBO et BAL-CELLS 1991) fa més que probable l’existència d’alguns refugis a afegir al ja conegut de Castellfollit. ...

...Quiròpters (...) Aquesta podria ser una àrea de gran interès. Manquen estudis al respecte...

51


...l’espeleologia, practicada amb més intensitat uns anys enrera, provoca igualment una pertorbació important en els refugis de quiròpters i quan la fre-qüentació és relativament important pot provocar el seu abandonament. Si les visites es produeixen en la hivernació o reproducció, les conseqüències són molt negatives.”

Amb tot, els objectius que es van plantejar a l’inici de l’estudi foren, d’una banda, la catalogació i valoració del refugis cavernícoles, ja siguin naturals o artifi cials, presents a l’àrea d’estudi; i de l’altra l’estudi de l’ús de l’hàbitat per part de les diverses espècies que con-formen el poblament quiropterològic del massís.

La varietat de requeriments i hàbits que es registra entre els ratpenats resulta en la necessitat d’utilitzar metodologies diverses si es pretén estudiar les seves poblacions (FLAQUER, 2007; KUENZI, 1998; O’FARRELL, 1999). En el transcurs del present estudi s’han posat en pràctica bona part de les metodologies existents per a l’estudi de quiròpters de zones temperades, ja sigui per a localitzar i censar les colònies caverníco-les, com per a trobar i identifi car (mitjançant captures directes o bé a través de la gravació d’ultrasons) les espècies fora d’aquests durant el període d’activitat nocturna.

A fi d’esbossar la selecció d’hàbitats de caça s’han realitzar models predictius de distribució per aquelles espècies de les quals es disposava d’un volum sufi -cient de dades. Els models de distribució poden ser una eina de gestió efi caç si es fan correctament i es comprenen les seves limitacions (GUISAN, 2005, 2000), ja que revelen quins són els habitats de major impor-tància per a les espècies, quines variables ambientals n’afavoreixen o perjudiquen la presència, i a quines àrees tenen major probabilitats de trobar-se, extrem aquest darrer que permet generar informació fi ns i tot per aquells espais que no han estat mostrejats (MILNE, 2006).

El principal objectiu del present estudi era catalogar el poblament quiropterològic del massís de l’Alta Garro-txa i delimitar els espais, ja siguin cavernícoles o no, de major interès per a les espècies presents, per tal de poder defi nir les mesures de gestió més oportunes per a la seva conservació.

L’estudi s’ha dut a terme a l’Espai d’Interès Natural de l’Alta Garrotxa (Girona, Catalunya, NE d’Espanya; 32.686 ha; fi g. 1). Tot el conjunt orogràfi c s’emmarca a l’extrem oriental de la serralada prepirinenca i asso-leix una altitud moderada (mitjana de 698 m, amb un màxim de 1544 m al pic del Comanegra i un mínim de 211 m al Pont de Llierca). La topografi a és molt abrup-ta i bé marcada per la naturalesa càrstica del conjunt. El clima es troba fortament condicionat per l’altitud i la proximitat al mar, que en suavitza les oscil·lacions tèrmiques i imprimeix un caràcter fortament medi-terrani al massís. Els pics pluviomètrics es donen a la primavera i a la tardor, existint un eixut estival moderat (típic dels climes mediterranis), menys evi-dent als contraforts occidentals on es deixa sentir la tendència atlàntica dels territoris veïns. La pluviome-tria anual va dels 850 mm, a les localitats mediterrà-nies basals, fi ns als 1150 mm als estatges montans culminals. Les temperatures mitjanes anuals oscil·len semblantment entre 10 i 14ºC. La pràctica totalitat de l’espai es troba cobert per massa forestal (85%) i per altres hàbitats naturals (prats i matollars 13%, afl o-raments rocallosos 1%). Els assentaments humans i els conreus ocupen menys de l’1% de la superfície (0,02 i 0,9% respectivament).

L’estudi dels quiròpters implica la utilització d’una metodologia específi ca, que es veu difi cultada per l’activitat nocturna dels ratpenats i per la inaccessi-bilitat de molts dels seus refugis diürns (KUNZ, 1988). Una part dels treballs de camp s’inicien al capvespre i es perllonguen fi ns ben entrada la nit. Les tècniques d’estudi de quiròpters són selectives i no existeix una única tècnica que per si sola permeti refl ectir amb claredat les poblacions i distribució de les diferents espècies presents en un territori concret (FLAQUER, 2007; KUENZI, 1998; O’FARRELL, 1999). Els detectors d’ultrasons sobrevaloren l’abundància perquè es basen en el nombre de contactes obtinguts, una mesura que incrementa artifi cialment el nombre d’individus d’una mostra (AHLÉN, 1999). Altres tèc-niques, com la col·locació de xarxes i paranys o la inspecció de refugis permeten una estima fi able de l’abundància, perquè els diferents individus poden ser perfectament identifi cats i comptats, però repre-senten molt més esforç de camp per als resultats ob-tinguts (MURRAY, 1999; WELLER, 2007). Així doncs, per tal de conèixer la fauna quiropterològica d’un territori cal combinar metodologies, ja que algunes espècies difícilment poden ser identifi cades mitjançant l’anàlisi Fig. 1: Situació i altimetria de la zona d’estudi.

52


de sons i d’altres rarament cauen en xarxes o es troben als refugis (FLAQUER, 2007).

En primer lloc es va realitzar un buidatge de les fonts documentals conegudes: informes del propi Consorci de l’Alta Garrotxa i catàlegs espeleològics diversos editats al nostre territori (BORRÀS, 1978; MIRET, 1999), així com el Mapa i guia excursionista de l’Alta Ga-rrotxa, de Editorial Alpina (2005). De les 106 cavitats naturals i artifi cials (104 avencs coves o baumes i 2 complexos de mines) de les quals es va trobar alguna referència, en va resultar un llistat de 49 susceptibles d’albergar poblacions de quiròpters, que es van classifi car, segons les seves característiques morfolò-giques i situació geogràfi ca, d’acord amb el seu grau d’interès.

Prioritzant aquelles cavitats que semblaven tenir un major potencial d’acollida de poblacions, i tractant alhora d’aprofi tar al màxim les campanyes de camp a cada sector, es van inspeccionar un total de 28 cavitats, que incloïen totes aquelles classifi cades a priori com d’interès alt o mig, exceptuant les coves s’Espasa i del Pastor (interès mig) que no es van poder visitar per les difi cultats tècniques que això suposa o bé perquè no fou possible trobar-les amb les referències de què es disposa (cas de la cova del Pastor). Les cavitats de baix interès no es van priorit-zar, atès que es tracta de refugis molt marginals, que no tenen possibilitat d’acollir poblacions importants de ratpenats, malgrat que puntualment podria trobar-s’hi alguns ratpenats aportant més informació al catàleg. A cada cova, sempre que fou possible, es realitzà una inspecció de l’interior per tal de censar i identifi car els animals que poguessin trobar-s’hi, i per localitzar indicis de presència, que sovint no van acompanyats d’encontres amb individus.

Per tal de capturar animals fora dels refugis es van instal·lar paranys d’arpa i xarxes en aquells espais que, per les seves característiques, semblaven adients perquè hi passin quiròpters, com ara punts d’aigua, camins, barrancs, etc. Sovint, quan la proximitat física ho permetia, es mostrejaven refugis propers a les zones de captura en espai obert, emprant sobretot

paranys d’arpa, de funcionament molt més autònom que les xarxes. Atès que darrerament s’han descrit algunes espècies críptiques noves a la península Ibèrica (IBÁÑEZ, 2006), es van extreure mostres d’ADN de totes aquelles espècies susceptibles de confusió, per tal d’assegurar-ne la identitat. Les mostres han estat analitzades per la Estación Biológica de Doñana, dels CSIC.

Es va mostrejar l’activitat dels quiròpters mitjançant la realització de 101 estacions d’enregistrament. En cada cas es van enregistrar en Expansió de temps i Divisió de freqüències simultàniament tots els quiròpters que entraven dins el radi d’abast del detector durant un total de 10 minuts. Simultàniament i de forma conti-nuada s’escombraven totes les freqüències amb el sistema heterodí, més sensible que els dos anteriors (FENTON, 2000), per tal d’assegurar que no es passava per alt cap contacte. Cada nit de treball es van realit-zar 8 estacions, distribuïdes al llarg d’un transsecte lineal al llarg d’alguna pista, i amb una separació lineal mínima entre elles de 250 metres, calculats mitjançant GPS in situ. Les espècies foren identifi cades amb detector només quan la fi abilitat de la tècnica era del 100%, en cas contrari les dades recollides es van deixar com a gènere o grup acústic (AHLÉN, 2004).

Els models de distribució (models lineals generalitzats -GLM-) es van elaborar a partir de les metodologies seguides per GREAVES et al. (2006) i per JABERG et al. (2001) per a la confecció de models de distribució de quiròpters. La determinació de les presències fou senzilla, doncs s’hi van considerar tots els punts on s’haguessin identifi cat, en activitat, cadascuna de les espècies, aplicant però el següent criteri en el cas dels transsectes d’enregistrament d’ultrasons: quan en algun dels punts d’un mateix transsecte es comptabi-litzava la presència d’una espècie en particular, no es considerava, de cares a la modelització, la resta de punts del transsecte que tinguessin resultats nega-tius. Les absències foren fi ltrades d’acord amb les metodologies emprades per als mostrejos, la tipologia d’ambient on es realitzava cada mostreig, i l’esforç i tipus de paranys emprats. Aquest punt és especial-ment important a l’hora de no entrar falsos negatius

53


que podrien esbiaixar el model, doncs l’efi ciència en la detecció de les espècies varia totalment entre mètodes i entre els entorns on s’apliquin els esmentats mètodes (FLAQUER, 2007).

La suma dels models predictius d’ús de l’hàbitat es va creuar amb les diverses variables ambientals per tal de cercar correlacions entre aquestes i les preferències d’hàbitat a nivell de comunitat.

Resultats

S’han detectat un total de 412 individus en 19 refugis inspeccionats (18 dels pre-seleccionats), correspo-nents a 13 espècies diferents. L’extraordinària diversitat màxima assolida en alguna cavitat (fi ns a 9 espècies) i la raresa de moltes de les espècies trobades, posen en evidència que l’Alta Garrotxa és un espai de gran interès per als ratpenats, no només per l’abundància de refugi sinó per la qualitat de l’hàbitat: cal tenir present que algunes de les espècies trobades en cavitats són forestals, i per tant necessiten de boscos madurs per a reproduir-se. A banda del ratpenat de Bechstein, que per tractar-se d’una espècie escassa a tot el conjunt del continent i de la primera cita al principat ha pres una especial rellevància, s’han trobat altres espècies també forestals, com ara el ratpenat de bosc (Barbastella barbastellus), molt rar al conjunt del principat, i que ha aparegut molt ben distribuït al llarg de tot l’espai, així com d’altres espècies rares i vulnerables, com són el ratpenat del complex natterieri (Myotis cf. nattereri i M. escalerai) o el d’orelles dentades (Myotis emarginatus).

La composició específi ca dels animals trobats en refu-gis està netament dominada pels ratpenats de ferra-dura, fet que ha d’atribuir-se més a la seva cons-

picuïtat que no a una dominància real. En aquest sentit el ratpenat de ferradura petit (Rhinolophus hipposideros), menys gregari que d’altres congène-res, ha estat present a pràcticament tots els refugis on s’han trobat quiròpters (17 de 19), essent en 7 casos l’única espècie detectada. És de remarcar la freqüència d’aparició del ratpenat d’orelles tren-cades (Myotis emarginatus) i del ratpenat de bosc (Barbastella barbastellus), que semblen estar força ben distribuïts al llarg del massís.

Pel que fa al ratpenat de Bechstein (Myotis bechs-teinii), tant la quantitat de captures com la seva freqüència d’aparició permeten afi rmar que al massís hi ha una població resident, extrem que no podem afi rmar en el cas del ratpenat de peus grans (Myotis capaccinii), que és l’espècie amb majors problemes de conservació, doncs tan sols se n’ha trobat un individu, que podria trobar-se en pas o bé en dispersió.

Durant l’any 2007 s’han realitzat un total de 523 captures, que sumades a les de la campanya anterior ascendeixen a 717 i inclouen 22 espècies diferents. A la taula 1 s’il·lustren les proporcions en que han estat capturades les diverses espècies, i a les fi gures 7 i 8 la riquesa i l’abundància per a cada estació respectivament. L’única espècie del catàleg de l’espai que no ha estat capturada és el ratpenat cua-llarg (Tadarida teniotis). Els anàlisis genètics realitzats pel CSIC de la Estación Biológica de Doñana rebel·len la presència de tres espècies críptiques: dues del complex Myotis nattereri (Myo-tis escalerai i Myotis cf. nattereri), i una altra, Myotis alcathoe, del complex Myotis mystacinus.

54


L’anàlisi dels 1100 minuts d’enregistraments ha aportat un total de 754 contactes, d’on la ratapinya-da pipistrel·la comuna (Pipistrellus pipistrellus) apareix

com a espècie més freqüent, amb el 33,02% del total de contactes (fi gura 9). Tal i com és d’esperar, per la seva abundància i pel fet que emeten els ultrasons

Figura 2 – Resultats dels models predictius d’ús de l’hàbitat.

55


bastant fort i al voltant de la freqüència òptima de tre-ball dels detectors (40-50KHz) (AHLÉN, 1981), el gènere Pipistrellus s’atribueix la major part dels contactes (62,5%). Malgrat l’important volum de contactes, no-més s’han pogut determinar amb seguretat 8 tàxons fi ns a nivell específi c, 3 parelles fòniques i 3 grups a nivell de gènere. Finalment un 0,9% dels crits no han pogut ser assignats a cap espècie en particular.

S’ha intentat modelitzar la distribució de les dotze es-pècies per a les quals es disposa de major volum de dades, aconseguint-se resultats signifi catius i validats per a 10 d’elles (veure taula 2 i fi gura 2). S’ha pogut constatar que existeix una important diferència entre els valors dels índexs de KENDALL TAU i KAPPA (0,76 ± 0,16; i 0,45 ± 0,28 respectivament), pel que atenent-nos al primer d’ells les prediccions podrien valorar-se d’una molt major qualitat. Amb tot s’ha utilitzat com a fi ltre el valor mínim de KAPPA de 0,18 (JABERG, 2001).

S’han detectat 9 correlacions moderades entre les variables utilitzades en la construcció dels models i el mapa resultant de sumar totes les probabilitats d’ús d’hàbitat de caça modelitzades (fi gura 3). Aquest darrer ens dóna una idea dels espais on és més

probable trobar major riquesa de quiròpters (sempre tenint en compte que els models poden tenir biaixos i que no s’ha confegit a partir de totes les espècies la presència de les quals és coneguda a la zona). Totes les variables físiques han presentat correlacions molt dèbils (r < 0,19), i cap variable ha presentat una correlació forta (r > 0,70). Els boscos caducifolis, així com els espais oberts i els entorns humanitzats mantenen una relació positiva amb la probabili-tat d’aparició de quiròpters (són per tant hàbitats d’importància tròfi ca per a diverses espècies), mentre que tots els perennifolis (alzinar i totes les comunitats de pins, ja sigui considerades individualment com en el seu conjunt) mantenen una relació negativa amb l’indicador utilitzat.

S’ha constatat la presència de 9 espècies del gènere Myotis al complex cavernícola de la serra de Corones, sobretot mascles, durant el període d’aparellament (setembre-octubre). Aquesta inusitada congregació d’espècies de l’esmentat gènere confi rma la sospita de que es tracta d’un refugi de swarming (PARSONS, 2003), on les poblacions d’una regió geogràfi ca, indeterminada però que indubtablement supera de molt els límits de l’Alta Garrotxa, intercanvien gens.

Figura 3.- Principals correlacions entre la probabilitat acumulada de presència de qiuiròpters, obtinguda a partir de la suma dels models predictius, amb les varuiables d’hàbitat amb què presenta una correlació moderada i signifi cativa.

56


És reconeguda la importància d’aquests refugis en el manteniment de la diversitat genètica de les pobla-cions (RIVERS, 2005), pel que en el cas que ens ocupa, i donat que la pràctica totalitat d’espècies de Myotis de Catalunya s’hi congreguen, cal assegurar-ne la preservació.

L’esforç dels primers dos anys d’estudi ha permès acumular un volum de dades sufi cient com per començar a estimar funcions de selecció de recur-sos, en el cas que ens ocupa mitjançant regressions logístiques, que en alguns casos han posat de mani-fest la relació entre variables ambientals i la distribu-ció d’algunes de les espècies de quiròpters. Donada l’escala de treball i l’ús diferencial que fan de l’hàbitat els quiròpters, generalment amb hàbitats de caça i zones de refugi separades i no necessària-ment de característiques semblants (O’FARRELL, 1999; SCHOBER, 1996; STEBBING, 1988), s’han confegit només models a partir de les dades dels animals en activitat durant l’època reproductora, deixant-se de banda les dades relatives a refugis, que per la seva banda s’han demostrat insufi cients com per a poder generar models independents.

Atès que l’inventari dels quiròpters és complex i re-quereix d’un gran esforç, les dades de què es dispo-sa no poden ser considerades exhaustives, pel que la interpretació que s’ha fet de les relacions entre va-riables i les diverses espècies han de considerar-se una primera aproximació (MORENO, 2000). En qualse-vol cas els models poden servir per a la planifi cació de les futures campanyes, ajudant a millorar l’efi càcia en la recerca d’aquelles espècies que s’hagin pogut modelar amb èxit (GREAVES, 2006). Cal tenir present també que moltes de les variables que afecten de forma directa la selecció dels hàbitats de caça poden no haver estat incloses al model o senzillament pot ser que no siguin cartografi ables (microhàbitats), pel que s’han de considerar una aproximació a la relació del poblament quiropterològic amb l’espai objecte d’estudi (GUISAN, 2000).

El catàleg d’espècies de l’Alta Garrotxa ascendeix a 23. Només per a 12 espècies es disposava d’un vo-lum de dades sufi cients com per a intentar modelit-zar-ne la selecció dels hàbitats: 3 de les prediccions han resultat molt pobres (Myotis emarginatus, Nycta-lus leisleri, Eptesicus serotinus), tres més han resultat pobres (Barbastella barbastellus, Pipistrellus pipistre-llus i Rhinolophus ferrum-equinum), 1 ha estat regular (Hypsugo savii), 2 han estat bones (Pipistrellus kuhlii, Pipistrellus pygmaeus), una ha resultat perfecta (Ta-darida teniotis), i fi nalment una ha demostrat un total desencert entre la predicció i les dades observades (cas de Rhinolophus hipposideros) d’acord amb la classifi cació proposada per MONSERUD et al. (1992).

En el cas dels ratpenats de ferradura (Rhinolopus sp.) els models són de selecció d’hàbitats de cria, per a la resta d’espècies de selecció d’hàbitats de caça.

En general, i exceptuant els casos dels ratpenats d’aigua i d’orella trencada (Myotis daubentoni i M. emarginatus), totes les espècies han seleccionat po-sitivament els ambients oberts d’algun tipus (siguin conreus o siguin prats), fi ns i tot aquelles més estric-tament forestals, com poden ser el ratpenat de bosc (Barbastella barbastellus) o el nòctul petit (Nyctalus leisleri).

La suma de les possibilitats de presència de les 9 espècies modelitzades a nivell de selecció d’hàbitats de caça, contrastada amb les variables ambientals i físiques entrades als models, posa de manifest la correlació existent entre els espais oberts (que inclouen conreus i prats) i la probabilitat de presèn-cia de quiròpters en activitat. Altres variables que afavoreixen l’esmentada activitat són la presència de formacions de caducifolis i la presència de nuclis urbans (resultat lògic donada la major productivitat d’aquestes primeres formacions i a l’elevada con-centració d’insectes que els llums artifi cials atrauen). Per altra banda totes les formacions de perennifo-lis, siguin coníferes o siguin alzinars, semblen ser rebutjades com a hàbitats de caça pel conjunt de la comunitat de quiròpters.

Malauradament no es disposa de sufi cient informació com per estudiar la selecció de recursos d’algunes d’interès de l’espai (cas de Myotis bechsteinii, M. nattereri, Plecotus auritus, o de les recentment descrites Myotis alcathoe i M. escalerai, per posar alguns exemples), pel que la valoració en conjunt de la preferència d’hàbitats a nivell de comunitat pot presentar un biaix signifi catiu.

En qualsevol cas resulta de gran interès constatar que fi ns i tot les espècies considerades més estric-tament forestals depenen dels espais oberts per alimentar-se, extrem que referma la urgència de protegir i fomentar aquest tipus d’ambients.

A partir del catàleg esbossat fi ns al moment i de l’estudi de selecció d’hàbitats de caça, es recoma-nen les següents mesures de conservació:

1) Assegurar la protecció efectiva de les Baumes d’en Caixurma, suprimint la senyalització que hi mena de consens amb les parts implicades.

2) Retirar els elements per a facilitar el descens dis-posats a l’entrada de la Cova de l’Orri, que acull una petita població hivernant i presenta indicis d’haver

57


allotjat alguna colònia en període d’activitat (sigui de pas o de cria).

3) Entrar en contacte amb les entitats espeleolò-giques que fan ús de l’espai per tal de regular, de mutu acord, l’accés a les cavitats més sensibles, en especial els avencs del complex de la serra de Co-rones (Ginebret i Forat de l’Espinau) entre l’agost i el novembre, i l’avenc del Pic de les Bruixes, d’octubre a març.

4) Incloure els quiròpters al llistat de tàxons que depenen de forma directa dels espais oberts per a la seva subsistència, com a mínim les 8 espècies modelitzades que han demostrat tenir aquesta dependència.

5) Fomentar mesures per a la conservació dels rodals de caducifolis, com a hàbitats que ofereixen aliment i refugi a una part signifi cativa del pobla-ment quiropterològic.

6) Aprofundir en l’estudi de l’ús de l’hàbitat d’aquelles espècies d’elevat interès (sobretot Myotis bechsteinii) per tal de poder-ne preservar degudament les poblacions.

Referències

AHLÉN, I. 1981. Field identifi cation of bats and survey methods based on sounds. Myotis 18: 128-136.AHLÉN, I. 1990. Identifi cation of bats in fl ight, Swe-dish Society for Conservation of Nature.

AHLÉN, I. & BAAGØE, H. 1999. Use of ultrasound de-tectors for bat studies in Europe: experiences from fi eld identifi cation, surveys, and monitoring. Acta Chiropterologica 1(2): 137-150.

AHLÉN, I. 2004. Heterodyne and time-expansion methods for identifi cation of bats in the fi eld and through sound analysis. In Bat Echolocation Research: Tools, Techniques and Analysis. R. M. BRIGHAM, KALKO, E. K.,

JONES, G., PARSONS AND J. G. A. LIMPENS. Austin, Bat Conservation International: 72-79.

ALTRINGHAM, J. D. 1996. Bats : biology and behaviour. Oxford, Oxford University Press.

ALTRINGHAM, J. D. 2003. British bats. London, Harper-Collins.

BENZAL, J. & PAZ, O. DE 1991. Los Murciélagos de España y Portugal. Madrid, ICONA.

BORRÀS, J., MIÑARRO,J. M. & TALAVERA, F. 1978. Ca-tàleg espeleològic de Catalunya. Vol. 4, el Ripollès, la Garrotxa i l’Alt Empordà, Políglota.

FENTON, M. B. 2000. Choosing the ‘correct’ bat de-tector. Acta Chiropterologica 2(2): 215-224.

FERNÁNDEZ, J. 2003. Manual para la conservación de los murciélagos en Castilla y León. [Valladolid], Jun-ta de Castilla y León.

FLAQUER, C., RUIZ-JARILLO, R. & ARRIZABALAGA, A. 2004. Contribución al conocimiento de la distribución de la fauna quiropterológica de Cataluña. Galemys 16(2): 39-55.

FLAQUER, C., TORRE, I. & ARRIZABALAGA, A. 2007. Comparison of sampling methods for inventory of bat communities. Journal of Mammalogy, 88(2): 526-533.

Generalitat de Catalunya 1996. Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN). Barcelona, Direcció Ge-neral de Patrimoni Natural. Departament de Medi Ambient.

GREAVES, G. J., MATHIEU, R. & SEDDON, P. J. 2006. Predictive modelling and ground validation of the spatial distribution of the New Zealand long-tailed bat (Chalinolobus tuberculatus). Biological Conser-vation 132(2): 211-221.

GUISAN, A. & ZIMMERMANN, N. E. 2000. Predictive habitat distribution models in ecology. Ecological Modelling 135(2-3): 147-186.

GUISAN, A. & THUILLER, W. 2005. Predicting species distribution: offering more than simple habitat mo-dels. Ecology Letters 8(9): 993-1009.

HUTSON, A. M. & Bat Conservation Trust 1993. Ac-tion plan for the conservation of bats in the United Kingdom. London, The Bat Conservation Trust.

HUTSON, A. M., MICKLEBURGH, S. P. & RACEY, P. A. 2001. Microchiropteran bats : global status survey and conservation action plan. Gland ; Cambridge, IUCN.

IBÁÑEZ, C. 1998. Los Quirópteros. Mamíferos de España I. J. C. Blanco. Barcelona, Editorial Planeta: 114-218.

IBÁÑEZ, C., GARCIA-MUDARRA, J. L., RUEDI, M. ,STADEL-MANN, B. & JUSTE, J. 2006. The Iberian contribution to cryptic diversity in European bats. Acta Chiropte-rologica 8(2): 277-297.

58


JABERG, C. & GUISAN, A. 2001. Modelling the distri-bution of bats in relation to landscape structure in a temperate mountain environment. Journal of Applied Ecology 38(6): 1169-1181.

KUENZI, A. J. & MORRISON, M. L. 1998. Detection of bats by mist-nets and ultrasonic sensors. Wildlife Society Bulletin 26(2): 307-311.

KUNZ, T. H. 1988. Ecological and behavioral methods for the study of bats, Smithsonian Institution Press.

KUNZ, T. H. & FENTON, M. B. 2003. Bat ecology. Chica-go; London, University of Chicago Press.

MILNE, D. J., FISHER, A. & PAVEY, C. R. 2006. Models of the habitat associations and distributions of insec-tivorous bats of the Top End of the Northern Territory, Australia. Biological Conservation 130(3): 370-385.

MIRET, F. 1999. Coves de l’Alta Garrotxa. Catàleg espeleològic de l’Alta Garrtoxa. Llevant del riu Borró, Grup Espeleològic de Badalona - Cor de Maria.

MONSERUD, R. A. & LEEMAN, R. 1992. Comparing global vegetation maps with the Kappa statistics. Ecological Modelling 62: 275-293.

MORENO, C. E. & HALFFTER, G. 2000. Assessing the completeness of bat biodiversity inventories using species accumulation curves. Journal of Applied Ecology 37(1): 149-158.

MURRAY, K. L., BRITZKE, E. R., HADLEY, B. M. & ROBBINS, L. W. 1999. Surveying bat communities: a compari-son between mist nets and the Anabat II bat detector system. Acta Chiropterologica 1(1): 105-112.

O’FARRELL, M. J. & W. L. GANNON 1999. A comparison of acoustic versus capture techniques for the inven-tory of bats. Journal of Mammalogy 80(1): 24-30.

PARSONS, K. N., G. JONES, I. DAVIDSON-WATTS & F. GREE-NAWAY 2003. Swarming of bats at underground sites in Britain - implications for conservation. Biological Conservation 111(1): 63-70.

PUIG, X., C. FLAQUER, E. FÀBREGAS & E. BISBE 2007. Se-guiment de quiròpters cavernícoles a l’EIN de l’Alta Garrotxa, Galanthus i Consorci de l’Alta Garrotxa: 156.

PUIG, X., C. FLAQUER, J. M. CUMPLIDO & E. FÀBREGAS 2008. Estudi i gestió dels quiròpters de l’EIN de l’Alta Garrotxa. Poblacions no cavernícoles, Galan-thus i Consorci de l’Alta Garrotxa: 89.

RIVERS, N. M., R. K. BUTLIN & J. D. ALTRINGHAM 2005. Ge-netic population structure of Natterer’s bats explained by mating at swarming sites and philopatry. Molecular Ecology 14(14): 4299-4312.

SCHOBER, W. & E. GRIMMBERGER 1996. Los Murciélagos de España y de Europa, Omega.

STEBBING, R. E. 1988. Conservation of European Bats. London, Christopher Helm.

WELLER, T. J. & D. C. LEE 2007. Mist net effort required to inventory a forest bat species assemblage. Journal of Wildlife Management 71(1): 251-257.

Agraïments

Al Consorci de l’Alta Garrotxa, la Fundació Territori i Paisatge i el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya pel fi nançament del projecte. En particular a la SARA SÁNCHEZ i l’INÈS CARRI-LLO, del Consorci de l’Alta Garrotxa; als companys de Galanthus: ENRIC BISBE i SERGI GARCÍA; a l’IGNASI TORRE, del Museu de Granollers; a en CARLOS IBÁÑEZ i en JAVIER JUSTE, de la Estación Biológica de Doñana; a en MIGUEL CLAVERO; als propietaris de les fi nques que ens han permès d’instal·lar les caixes-niu: CLAUDI RACIONERO i ARÈVAL GUINAU; i a la NÚRIA ROURA I PASCUAL.

59


Els quiròpters del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa

JORDI SERRA-COBO, MARC LÓPEZ-ROIG i BLANCA AMENGUAL

Grup de Recerca de Biologia de Vertebrats (96- SGR 0072), Departament de Biologia Animal. Facultat de Biologia, Universitat de Barcelona. Av. Diagonal, 645, 08028 Barcelona. Areambiental, 08758 Cervelló (Barcelona), [email protected]

Introducció

Els quiròpters constitueixen el segon ordre de ma-mífers amb major diversitat d’espècies (unes 1.100 a tot el món) i constitueixen aproximadament el 20 % de totes les espècies de mamífers conegudes. Sens dubte, el grup ha tingut un clar èxit evolutiu, fet que es manifesta en la gran diversitat de formes adaptades a diferents hàbitats i a l’aprofitament d’un variat espectre de recursos tròfics (insectes, fruits, sang, peixos, amfibis, altres mamífers...).

Els ratpenats europeus s’alimenten majoritària-ment d’insectes. Els quiròpters insectívors realit-zen, en el decurs de la nit, una funció ecològica similar a la que duen a terme els falciots durant el dia, essent molt beneficiosa per a l’home, ja que contribueixen a la regulació de les poblacions d’insectes. La gran quantitat de recursos tròfics que ingereixen diàriament beneficia l’agricultura, alhora que impedeix la proliferació d’artròpodes que poden ser vectors de malalties o bé simple-ment molestos per a la gent. Degut en bona part al seu règim alimentari, el grup dels quiròpters té un gran valor ecològic com a recurs biòtic (SERRA-CO-BO i BALCELLS 1987; SERRA-COBO et al., 2006 i 2007). Malgrat l’interès ecològic que té aquest grup de mamífers, la distribució de les diverses espècies i l’ecologia de les poblacions solen ser poc conegu-des en relació amb les d’altres ordres de verte-brats. Això és degut, en bona part, a la dificultat que comporta el seu estudi. Tal i com succeeix en d’altres Parcs Naturals, la informació que es posseïa sobre les espècies i les poblacions de quiròpters del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa era molt minsa (MACIAS 1993). Fruit d’aquesta mancança es realitzà entre els anys 1997 i 2000 el present estudi, el qual és el punt de partida per a futures recerques encaminades tant a l’elaboració de noves propostes de gestió així com a l’obtenció de dades científiques.

Objectius de la recerca

• Conèixer la diversitat i la distribució de les espè-cies de quiròpters del Parc, i determinar-ne la seva importància ecològica.

• Comparar els resultats obtinguts sobre la fauna quiropterològica del Parc Natural de la Zona Volcà-nica de la Garrotxa amb la d’altres regions.

• Estimar l’abundància de cada espècie i l’estat de vulnerabilitat en què es troba.

• Aportar informació sobre l’ecologia de les pobla-cions de quiròpters i proposar mesures concretes per gestionar els ratpenats del Parc.

• Conèixer la incidència del virus ràbic en les pobla-cions de quiròpters del Parc.

Metodologia aplicada

La manca de cavitats naturals del Parc ha condicionat el tipus de metodologia emprada, la qual s’ha basat principalment en prospeccions d’hàbitats antropòfi ls i arborícoles. Això no obstant, també s’ha realitzat algunes prospeccions de cavitats subterrànies de les quals cal destacar el seguiment de les balmes de Caixurma (terme municipal de Montagut de Fluvià), l’única cavitat amb gran interès quiropterològic.

S’ha mostrejat la riera de Bianya, el Fluvià i diversos ambients forestals, col·locant xarxes japoneses en els llocs de pas i de caça dels quiròpters. Les espècies antropòfi les i troglòfi les s’han capturat amb l’ajut d’un salabre. De cada ratpenat capturat se n’ha anotat l’espècie i el sexe. Els quiròpters de les balmes de Caixurma han estat anellats per poder conèixer els seus desplaçaments. Un cop col·locada l’anella els ratpenats s’han deixat anar al mateix lloc on s’havien trobat.

D’alguns quiròpters s’ha extret una mostra sanguínia, a partir d’una vena alar, per detectar la presència d’anticossos ràbics (AMENGUAL et al. 1997 i 2007; SERRA-COBO et al. 2002).

Resultats obtinguts i la seva signifi cació

Estat i distribució dels quiròpters del Parc

Els estudis duts a terme pel nostre equip posen de manifest la diversitat i la singularitat de la fauna qui-

60


ropterològica del Parc, formada per espècies de gran valor ecològic, algunes de les quals són relativament molt abundants respecte a d’altres regions europees. Els resultats que aquí es presenten són la base per a futurs estudis més específi cs sobre ecologia i gestió de les poblacions i sobre treballs divulgatius. Pel que fa referència a les anàlisis ràbiques, totes han estat negatives. Abans d’iniciar la descripció dels resul-tats obtinguts, cal defi nir els termes de freqüència i d’abundància que s’utilitzen en el comentari de les espècies observades. La freqüència d’una espècie fa referència al nombre de localitats diferents en les quals l’espècie ha estat observada respecte el nombre total de localitats estudiades. L’abundància fa referència al nombre d’individus que s’han observat d’aquella espè-cie en cada localitat. S’ha estudiat 35 localitats, trobat 10 agrupacions de cria i les 13 espècies següents:

Rhinolophus hipposideros

És l’espècie més freqüent del Parc (un 25 %) i una de les més abundants. Sol ser freqüent a les àrees de muntanya i la seva abundància disminueix quan ens apropem a la costa. Aquest ratpenat se’l pot trobar a qualsevol àrea del Parc, ja que la seva repartició és força uniforme. Les dades obtingudes contrasten fortament amb les d’altres regions amb més infl uència mediterrània (SERRA-COBO i FAUS 1989, LÓPEZ i SOLÉ 1997, SERRA-COBO et al. 2006 i 2007), com per exemple les obtingudes al País Valencià (3,5 %) o a les Illes Balears (5,28 %). R. hipposideros es refugia tant a les petites cavitats com a les cases del Parc. Originàriament de caràcter troglòfi l, actualment també sol refugiar-se a l’estiu a les construccions humanes. Malgrat l’espècie no es troba en perill, sí que convé tenir present la sen-sibilitat que presenta a les alteracions del seu hàbitat i l’amenaça d’algunes de les poblacions del Parc (vegeu apartat “Principals propostes de gestió”).

Rhinolophus euryale

És una espècie molt poc freqüent i abundant al Parc, de caràcter troglòfi l, molt sensible a les alteracions del seu hàbitat, que sol ser més freqüent a les regions amb infl uència mediterrània. R. euryale és un recurs biòtic escàs al Parc, el qual es troba en perill com a conse-qüència de la seva sensibilitat a les alteracions ambien-tals i als pocs efectius que hi ha. El període de cria és a principis de juliol. La seva distribució és molt puntual degut al seu caràcter troglòfi l i a la manca de cavitats naturals.

Rhinolophus ferrumequinum

No és un ratpenat gaire abundant ni tampoc gaire freqüent al Parc (6 %), fet que fa considerar-lo com a vulnerable. Es refugia tant a coves (balmes de

Caxurma), com a cases, si bé els refugis antropò-fils els sol utilitzar a l’estiu. Al Parc és força menys freqüent que en el conjunt de Catalunya (22 %) i al País Valencià (33 %) (SERRA-COBO i FAUS 1989). És difícil determinar-ne la distribució exacta al Parc ja que se’n coneixen poques citacions.

Plecotus austriacus

És una espècie poc abundant i no gaire freqüent al Parc (5 %). Segurament la seva freqüència seria major si no s’haguessin restaurat tants campanars d’esglésies i masies. El seu caràcter és marcada-ment antropòfil, es refugia a les esquerdes i forats de cases i d’esglésies. És una espècie vulnerable degut a ser poc abundant i a les creixents alte-racions que s’estan produint al seu hàbitat. Pot viure a qualsevol àrea del Parc on trobi una fissura o esquerda adient.

Myotis daubentonii

És un ratpenat molt abundant i relativament freqüent al Parc (8 %). Les dades obtingudes con-trasten fortament amb les conegudes amb altres regions on la freqüència i abundància són molt menors (Catalunya 1 %, Aragó 1 % i País Valencià 0,5 %) (SERRA-COBO i FAUS 1989; SERRA-COBO et al. 1991). No és un ratpenat amenaçat. L’època de cria correspon al mes de juny. Es refugia tant a les esquerdes i als forats de les roques que hi ha als marges dels rius, com als forats dels arbres de ribera. La seva distribució segueix els cursos d’aigua permanents. És especialment abundant al Fluvià i a la riera de Bianya. És probable que tam-bé hi sigui a les rieres de Riudaura i de Sant Martí.

Myotis emarginatus

Ratpenat molt abundant i freqüent al Parc. No és una espècie amenaçada. Presenta caràcter acusadament antropòfil, però també pot refugiar-se a coves. Cria a principis d’estiu (finals de juny, principis de juliol). Les agrupacions de cria són constituïdes per femelles. Els mascles es distri-bueixen isoladament en altres refugis.

Myotis capaccinii

Recurs biòtic molt escàs al Parc. És un ratpenat troglòfil migrador que sol coexistir amb Mi-niopterus schreibersii (SERRA-COBO 1992; AMENGUAL et al. 2007). És una espècie en perill degut a ser molt sensible a les alteracions ambientals i a ser un recurs escàs. Si continuen les alteracions a les balmes de Caixurma, els pocs individus que hi ha marxaran. La seva baixa freqüència (1,5 %)

61


és conseqüència de la manca de cavitats impor-tants. La distribució de l’espècie és molt puntual i probablement només es trobi a les balmes de Caixurma.

Nyctalus leisleri

Espècie arborícola molt abundant i freqüent al Parc (12 %). Es refugia a les clivelles i forats dels arbres vells (SERRA-COBO i AMENGUAL-PIERAS 1989). Les seves poblacions no estan amenaçades. Això no obstant, és important tenir en compte aquest quiròpter quan es gestioni l’aprofitament dels recursos forestals. La distribució de l’espècie va lligada a l’existència de boscos madurs amb arbres vells. N. leisleri pobla àmplies àrees del Parc on hi ha rouredes i fagedes. És especialment abundant al Fluvià.

Pipistrellus pipistrellus

És el ratpenat més abundant i un dels més fre-qüents del Parc (23 %). La seva àmplia valència ecològica, l’aprofitament de les construccions hu-manes per refugiar-s’hi i l’elevat nombre de feme-

lles que tenen dues cries per part contribueixen a la seva abundància. Sol amagar-se als forats de les cases, sota les teules, a les bigues de fusta, etc... Pot habitar qualsevol àrea del Parc.

Pipistrellus kuhlii

És un quiròpter no tant abundant com P. pipistre-llus (1,5 %). La seva freqüència ha de ser molt més elevada. Noves prospeccions emprant detectors d’ultrasons de ben segur ampliarien el nombre de citacions. No se la inclou en el grup de ratpenats vulnerables, ja que malgrat tenir poques citacions el nombre de refugis potencials és elevat.

Eptesicus serotinus

Ratpenat antropòfil que sovint viu a les golfes de les cases i sota de les teules (SERRA-COBO i AMEN-GUAL 1989). El fet que sigui poc freqüent (3 %) i poc abundant fa que se’l consideri una espècie vulne-rable. Es disposa de poca informació per conèixer la seva distribució. Es refugia als teulats de les cases dels nuclis urbans, com per exemple a Olot.

62


Miniopterus schreibersii

Espècie migradora poc abundant i poc freqüent (1,5 %). És un ratpenat acusadament troglòfi l. La man-ca de cavitats importants fa que la freqüència de l’espècie sigui menor que la d’altres regions, com per exemple al conjunt de Catalunya (13,5 %) o al País Valencià (16 %) (SERRA-COBO i FAUS 1989). L’única agrupació coneguda (balmes de Caixurma) ha dismi-nuït considerablement aquests darrers anys (MACIAS 1993). Actualment les balmes són emprades com a refugi equinoccial primaveral de pas per a femelles i com a localitat d’estiu per a mascles. És una espècie vulnerable, com ho demostra la disminució de l’única colònia coneguda al Parc. La distribució de l’espècie és molt puntual degut al seu caràcter acusadament troglòfi l.

L’any 2000 es va detectar a la ciutat d’Olot la presèn-cia de Pipistrellus pygmaeus, espècie de quiròpter molt poc coneguda arreu en aquells anys ja que feia molt poc temps que s’havia descrit (JONES i BARRATT 1999). No s’inclouen dades de freqüència ni abundàn-cia ja que l’observació va ser realitzada de forma pun-tual i fora de l’estudi sistemàtic que s’havia realitzat els anys anteriors. A més de les espècies observades en el decurs de l’estudi i tenint en compte les característiques geomor-fològiques, la cobertura vegetal, la situació geogràfi ca i la climatologia del Parc Natural es va considerar que era molt probable que hi haguessin 5 espècies més al Parc. Aquests ratpenats són: Barbastella barbastellus, Hypsugo savii, Myotis escalerai, Nyctalus lasiopterus i Tadarida teniotis.

Seguiment de les balmes de Caixurma

El seguiment de les balmes ha permès constatar la presència de les 6 espècies de ratpenats següents:

R. hipposideros és un ratpenat assidu a les balmes, es poden trobar de 1 a 4 individus durant tot l’any. La presència de R. ferrumequinum és més o menys esporàdica i isolada, i sembla ocupar la cavitat principalment durant l’hivern. M. schreibersii utilitza les balmes com a refugi equinoccial de primavera, època en la qual hi ha tant mascles com femelles, i com a cavitat d’estiu per només mascles. Les feme-lles abandonen Caixurma a mitjans de primavera per desplaçar-se vers els refugis d’estiu on crien. La tèc-nica de l’anellament ha permès comprovar la relació entre els M. schreibersii de la colònia de les balmes i l’agrupació d’hibernada del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt (SERRA-COBO 1989, SERRA-COBO et al. 1998). Els M. emarginatus arriben a mitjans de maig. És l’espècie més abundant i constitueix una agrupació

de cria des de fi nals de primavera fi ns al mes d’agost. R. euryale arriba a començaments d’estiu per criar a fi nals de juny. Finalment, s’ha observat 2 M. capaccinii mascles els quals utilitzen les balmes com a refugi d’estiu.

Principals propostes de gestió

Espècies antropòfi les

Fer un seguiment de l’estat de les cases abandona-des on viuen colònies de quiròpters. L’ensorrament progressiu de les cases abandonades i la restauració de cases velles té i tindrà efectes negatius sobre les agrupacions (sobretot de cria) de ratpenats antropò-fi ls, especialment R. hipposideros, M. emarginatus, P. kuhlii i P. austriacus.

Espècies arborícoles

Conservar els boscos madurs, especialment les rouredes, les fagedes i els arbres vells de ribera, és fonamental per a la conservació de N. leisleri. Cal tenir en compte que si bé la cobertura arbòria del Parc és relativament important, aquesta està constituïda per arbres força joves, els quals ofereixen pocs refugis als ratpenats. És molt probable que l’esmentada carac-terística hagi condicionat la fauna quiropterològica, reduint la diversitat d’espècies que hi viuen. Cal con-servar les soques dels arbres vells morts i no arrancar-les, sobretot quan tenen forats.

Espècies de ribera

Preservar els marges del riu i la vegetació de ribera és fonamental per a la conservació de M. daubentonii. No s’han de talar els arbres vells, ni desbrossar massa els marges del Fluvià i de la riera de Bianya. S’ha de con-servar la comunitat arbòria del Fluvià quan passa per les Tries, localitat on M. daubentonii és molt abundant.

Espècies troglòfi les

Protegir les balmes de Caixurma i les poques cavitats naturals que hi ha al Parc és fonamental per preservar la minvada fauna troglòfi la. La major amenaça que tenen els ratpenats de les balmes és la freqüentació humana. Caixurma s’hauria de tancar estacionalment de setembre a març.

Agraïments

Els autors agraeixen a TOMÀS MARQUÈS la seva col·laboració en els treballs de camp. També agrair la cooperació de l’EMILI BASSOLS, en JAUME i en PERE CORO-MINES, l’ANNA ROSA GONZÁLEZ, en FRAN TRABALON, en JORDI ARTOLA i en MIQUEL MACIAS. El projecte ha estat fi nançat

63


pel Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (Departament de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya).

Referències

AMENGUAL, B.; WHITBY, J. E.; KING A., SERRA-COBO, J. & BOURHY, H. 1997. Evolution of European bat lyssaviru-ses. Journal of General Virology, 78: 2319-2328.

AMENGUAL, B.; LÓPEZ-ROIG, M. & SERRA-COBO, J. 2007a. First record of seasonal over sea migration of Miniopterus schreibersii and Myotis capaccinii between Balearic Islands (Spain). Acta Chiropterologica, 3: 319-322.

AMENGUAL, B.; BOURHY, H.; LÓPEZ-ROIG, M. & SERRA-COBO, J. 2007b. Temporal dynamics of European Bat Lyssavirus type 1 and survival of Myotis myotis bats in natural colo-nies. PLoS ONE, June, Issue 6, e566.

JONES, G. & BARRATT, E. M. 1999. Vespertilio pipistrellus Schreber, 1774 and V. pygmaeus Leach, 1825 (currently Pipistrellus pipistrellus and P. pygmaeus; Mammalia, Chi-roptera): proposed designation of neotypes. Bull. Zool. Nomen. 56, 182 -186.

MACIAS M. 1993. Els mamífers de la Garrotxa: fauna de la Garrotxa. Llibres de Batet, Olot.

LÓPEZ, M. & SOLÉ, J. 1997. Contribució a l’estudi quirop-terològic a la conca del riu Gaià (Catalunya, Península Ibèrica). Historia Animalium, 3: 73-81.

SERRA-COBO, J. & BALCELLS, E. 1987. Els Quiròpters: ratpenats. In: Història Natural dels Països Catalans, 13: 284-311. Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona.

SERRA-COBO J. 1989. Estudi de la biologia i ecologia de Miniopterus schreibersii. Universitat de Barcelona.

SERRA-COBO, J. & AMENGUAL, B. 1989. Contribución al conocimiento de los murciélagos arborícolas i fi surícolas de la fauna europea. Exploracions, 13: 7-14, Barcelona.

SERRA-COBO, J. & FAUS, V. 1989. Nuevas citas y comenta-rios faunísticos sobre los quirópteros de la Comunidad Valenciana. Mediterránea Ser. Biol., 11: 59-76.

SERRA-COBO, J.; AMENGUAL, B. & ESTRADA-PEÑA, A. 1991. Nuevos datos sobre los quirópteros de Aragón. In: Historia Natural’91. A. Alemany (Ed.), 229-236, Palma de Mallorca.

SERRA-COBO, J. 1992. Contribution to the chorology and biology of Myotis capaccinii (BONAPARTE, 1837) in Spain. In: Prague Studies in Mammalogy. I.HORÁCEK & V.VOHRALÍ (eds). Charles University Press, Praha.

SERRA-COBO, J.; SANZ, V. & Martínez-Rica, J. P. 1998. Mi-gratory movements of Miniopterus schreibersii in the north-east of Spain. Acta Theriologica, 43(3): 271-283.

SERRA-COBO, J.; AMENGUAL, B.; ABELLÁN, C. & BOURHY, H. 2002. European Bat Lyssavirus Infection in Spanish Bat Populations. Emerging Infectious Deases, 8(4): 413-420.

SERRA-COBO, J.; AMENGUAL, B.; LÓPEZ-ROIG, M.; MÁRQUEZ, J.; TORRES, M.; RIPOLL, A.; SÁNCHEZ, A. & OLIVER, J. A. 2006. Catorze anys d’estudis quiropterològics a les Illes Balears (1993-2006). Bull. Soc. Nat. Balears, 49: 89-107.

SERRA-COBO, J.; AMENGUAL, B.; LÓPEZ-ROIG, M.; MÁRQUEZ, J.; TORRES, M.; RIPOLL, A.; SÁNCHEZ, A. & OLIVER, J. A. 2007. Quinze anys d’estudis quiropterològics a les Illes Balears (1993-2007). Endins, 31: 125-140

65


Introducció

Les ratapinyades forestals són el grup faunístic verte-brat més desconegut a Catalunya i al conjunt ibèric. La fageda d’en Jordà pel seu valor patrimonial i estatus de protecció és un marc ideal per emprendre estudis de biologia i conservació dels quiròpters. Existeixen precedents en el coneixement del poblament de quiròpters de la fageda, encarregats des del mateix parc natural (J. SERRA-COBO et al. 2008). Posteriorment a aquest estudi preliminar s’ha anat efectuant un se-guiment de caixes refugi que es va iniciar el 1999 amb l’emplaçament de 5 caixes per quiròpter i 60 caixes per ocell, model pàrid. Arrel de l’ocupació d’aquestes cinc primeres caixes (i ocasionalment alguna d’ocell), el 2005 es va ampliar l’oferta instal·lant fi ns 39 noves caixes de quiròpter, de les quals s’han enregistrat ja les primeres ocupacions.

L’any 2006 es va seleccionar la fageda d’en Jordà dins un anàlisi del poblament de quiròpters en relació amb l’estructura forestal, prenent simultàniament diferents localitats de fageda de Catalunya. Aquest mostreig va permetre comparar el poblament de quiròpters de Jordà amb altres estructures de fageda, més o menys madures o heterogènies en composició vegetal. Aquest estudi va combinar la realització d’estacions d’ecolocalització amb la revisió de caixes refugi i es van relacionar els resultats amb la caracterització de l’estructura forestal.

Els boscos són hàbitats importants per a les ratapin-yades, especialment per a les espècies estrictament forestals que depenen de la riquesa i abundància de recursos tròfi cs i de la presència de refugis que proporcionen aquests ecosistemes. La diversitat de quiròpters forestals pot estar infl uïda per la disponibi-litat de cavitats naturals i l’heterogeneïtat estructural de l’hàbitat (KUNZ, 1982). Malgrat que la fageda d’en Jordà no es tracta d’un bosc estructuralment madur, la gestió orientada a la conservació dels seus valors naturals permet emprendre mesures de protecció i testar la seva validesa de cara a adaptar la gestió als requeriments d’aquest grup de mamífers.

Material i mètodes

L’activitat de quiròpters es va determinar mitjançant l’anàlisi dels enregistraments realitzats amb detectors

d’ultrasons PETTERSSON (D890 i 240X) el juny i octu-bre de 2006. Al juny es van realitzar 30 estacions d’escolta de 10 minuts: 15 en l’interior del bosc i 15 en la vora del bosc amb pastures i conreus adja-cents. A l’octubre del mateix any es va repetir el mos-treig, en aquest cas seleccionant a l’atzar 9 estacions a l’interior de bosc i 6 al llindar (Camprodon i Guixé, 2007).

A fi d’evitar disponibilitats baixes d’insectes i per tant d’activitat quiropterològica (RUSSO & JONES, 2003), totes les estacions es van realitzar en condicions meteorològiques favorables (sense pluja, fort vent o temperatures per sota de 10ºC). Els sons van ser analitzats amb el programa Batsound Real-estafi 1.3.1 (PETTERSSON, 1999). Les identifi cacions es van basar en el tipus de pols de ecolocació (FM, FM-CF o CF), en la freqüència de màxima energia, la durada dels polsos i la durada dels intervals entre polsos; i en alguns casos en la identifi cació de cants socials (AHLÉN, 1990, RUSS, 1999).

La metodologia utilitzada per a la correcta identifi ca-ció d’espècies es va basar en la comparativa amb diverses referències bibliogràfi ques (DONALD & WEST, 1989, RUSS et al., 1997, VAUGHAN et al., 1997, AHLÉN & BAAGOE, 1999, PARSONS & JONES, 2000, PFALZER & KHUSCH, 2003, OBRIST et al. 2004, PREATONI et al., 2005, SIEMERS & SWIFT, 2006). També es van comparar els senyals acústics amb els registres de la fonoteca del Museu de Granollers (FLAQUER et al., 2004). En cas de dubte només es van considerar grups o parelles acústiques.

El 2005 es van instal·lar 39 caixes refugi distribuïdes també entre l’interior (22) i les vores del bosc (17), en grups de 3 caixes separats uns 50 m. Les caixes eren de fusta de pi sense tractar amb ranura inferior d’uns 2 cm i obertura lateral de control. La càmera interior era d’uns 25 cm d’alt per 14 cm d’ample. Es penjaven adossades al tronc mitjançant un ganxo d’acer i s’inspeccionaven baixant-les mitjançant un ganxo (CAMPRODON et al. 2008). Prèviament a la realització d’aquest estudi, al 1999 es van instal·lar cinc caixes de quiròpter de dimensions una mica més reduïdes, així com 60 caixes especials per pàrid model GACO 2000 (BAUCELLS et al., 2003). Les caixes de pàrid tenen un forat de 3 cm de diàmetre i es penjaven amb ganxo d’acer d’una branca.

Quiròpters i estructura forestal a la fageda d’en Jordà

JORDI CAMPRODON i DAVID GUIXÉ Àrea de Biodiversitat, Centre Tecnològic Forestal de CatalunyaCarretera vella de Sant Llorenç de Morunys Km 2 25280 Solsona, [email protected]

66


Les variables d’estructura forestal de cada fageda (densitat i distribució diametral de l’arbrat, estratifi ca-ció de la vegetació, barreja d’espècies arbòries, fusta morta, densitat de cavitats, etc.) es van seleccionar a partir dels inventaris realitzats en els anys previs a l’estudi (CAMPRODON, 2003). Els resultats obtinguts a Jordà es comparen amb altres fagedes catalanes, al-gunes amb estructura similar o fi ns i tot menys madura (serres de Bellmunt, Curull i Llancers, muntanya de les Agudes del Montseny) i altres clarament d’arbrat més gran (baga de Milany, petita fageda regular de coll de Té al Montseny, fageda de Gresolet i fageda de la Grevolosa).

Resultats principals

Mitjançant la seva captura en caixes o anàlisis d’ultrasons es van determinar un total de 7 espècies (taula 1) i un grup acústic. Del total d’espècies, només dues, la ratapinyada pipistrel·la comuna (Pipistrellus pipistrellus) i la ratapinyada pipistrel·la nana (Pipistre-llus pygmaeus) es van detectar a l’interior del bosc a l’estiu. A la tardor s’hi va afegir el ratpenat de vores clares (Pipistrellus kuhlii), amb 4 contactes. La rata-pinyada pipistrel·la comuna va ser més abundant a l’interior (60,5 % dels contactes de l’espècie), mentre que la nana es va detectar més sovint als llindars (88,5 % dels contactes de l’espècie). L’espècie amb més registres, comptant llindar i interior de bosc, va ser la ratapinyada pipistrel·la comuna, seguida de la ratapin-yada pipistrel·la nana i, amb un nombre molt menor de registres, el ratpenat de vores clares. De la resta d’espècies, el ratpenat de bosc (Barbastella barbaste-lla), el ratpenat dels graners (Eptesicus serotinus), els nòctuls (Nyctalus sp.) i un grup acústic de Myotis, se’n van obtenir escassos contactes, de manera que en total només sumaven el 10,1 % dels registres (taula 1).

L’ecolocalització no permet la distinció de la majoria de registres de nòctuls ni tampoc de la majoria de Myotis.

Del conjunt de fagedes mostrejades entre el Montseny i els Prepirineus orientals, la fageda d’en Jordà va ser la localitat amb una freqüència d’activitat menor (equiparable a les fagedes d’arbrat menys madur em-plaçades al Montseny), amb tant sols 2,6 contactes/10 minuts a l’interior del bosc (29,2 % del total de contac-tes) i 4,1 contactes/10 minuts (70,8 % del total de con-tactes) als llindars del bosc amb els espais oberts de pastura i conreu. En canvi, les fagedes madures o es-tructuralment més heterogènies (en mescla d’arbrat i sotabosc) obtenien una mitjana de registres d’activitat majors (taula 2). Les mitjanes d’activitat entre l’estiu i la tardor van ser similars, a diferència d’altres localitats de fageda més madura i heterogènia, on les mitjanes estivals van ser superiors en conjunt.

La taxa d’ocupació a Jordà de caixes refugi el 2007, al cap de dos anys de la seva col·locació, va ser del 31,4%, una mitjana clarament superior a les altres fagedes amb refugis. Només les fagedes de la mun-tanya de les Agudes (Montseny) tenien una ocupació considerable (20,4 %), mentre que a les fagedes ma-dures era únicament d’un 1,9%. L’ocupació a Jordà va augmentar considerablement el 2007 (11 caixes ocu-pades) per una sola caixa ocupada el 2006. La major part d’ocupacions (90%) comptant el total de caixes, tant de quiròpter com d’ocell, pertanyien a mascles de nòctul petit (Nyctalus leisleri), mentre la resta corres-ponien a un o dos mascles de nòctul gran (Nyctalus lasiopterus) (fi gures 1 i 2). En el cas del nòctul petit l’ocupació de caixes es va registrar des de la segona quinzena d’abril a fi nals de juny per part de mascles, i durant l’època d’aparellament (setembre i octubre), tant per mascles com femelles, formant harem en alguna ocasió (taula 3). Pel que fa al nòctul gran, es va comprovar la hivernada regular de com a mínim dos individus mascles. A més, almenys un mascle va ocu-par alguna caixa durant la primavera (taula 4). Oca-sionalment, ambdues espècies van ocupar caixes de pàrid. En el cas del nòctul gran només se’n coneix un cas i en una caixa amb un diàmetre d’entrada de 4 cm, superior a la grandària habitual. La resta d’ocupacions de nòctul gran es van efectuar sempre en dues de les cinc primeres caixes emplaçades el 1999.

Discussió

L’activitat relativament discreta de la fageda d’en Jordà en comparació a altres fagedes del nord-est de Catalunya es pot atribuir a l’estructura forestal, poc heterogènia i madura en el cas de Jordà. Arrel dels estudis realitzats en diferents localitats i estructures de fageda, s’observa un augment de l’activitat i de la riquesa en espècies de quiròpters d’acord amb el grau

Nombre de contactes i freqüència de cada espècie i/o grup acústic (d’un total de 89) detectat a la fageda de Jordà (estiu de 2006).

67


de maduresa del bosc i de la mescla d’espècies llen-yoses i sotsarbòries que acompanyen el faig (roures, aurons, cirerer, avellaner, etc.). A les fagedes madures el nombre mitjà de contactes per estació i la riquesa en espècies és signifi cativament més elevat (interior i llindar del bosc) que les fagedes mes joves, gestiona-des per tallades de selecció, tant d’aspecte de bosc alt no regular, com en forma de bosc menut (CAMPRODON et al. 2008).

La major abundància de quiròpters en estructures mes madures i/o heterogènies es pot atribuir a dues varia-bles bàsiques: en primer lloc, a la densitat de cavitats en arbre, es a dir, la disponibilitat de refugis diürns adequats, associada als arbres grans i vells i als ar-bres secs en peu, on solen haver-hi nius vells excavats per picot; en segon lloc, a la major disponibilitat tròfi ca a les fagedes madures o amb major heterogeneïtat vegetal, que permet una major disponibilitat de preses (KUSCH & IDELBERGER, 2005, KUSCH et al., 2005).

La major activitat i riquesa dels llindars respecte a l’interior del bosc no es exclusiu de la fageda d’en Jordà, sinó que es tracta de patró general de les fa-gedes analitzades. Probablement té a veure amb una major disponibilitat d’insectes en ambients ecotònics entre bosc i pastura (RUSSO et al. 2004) i a la major mobilitat dels espais oberts, que poden ser utilitzats com rutes de pas més efectives que l’interior del bosc. No obstant, cal senyalar que la riquesa absoluta a Jordà, amb 8 especies, no està tant allunyada de la riquesa del conjunt de fagedes estudiades, amb 11 espècies determinades amb seguretat (grups acústics

a part), com ho està l’abundància o l’activitat entre elles. El registre obtingut d’un exemplar de ratpe-nat clar d’aigua (Myotis dauben-tonii) / ratpenat de peus grans (Myotis capaccinii) pot associar-se a l’estanyol de Can Jordà, ja que tant un com altre són quiròpters associats als ambients aquàtics. Per dissort, no són diferenciables mitjançant l’anàlisi acústica.

Les ratapinyades forestals, prin-cipalment el ratpenat de bosc i

els nòctuls, s’han descrit com a bons indicadors de la qualitat dels boscos (RUSSO et al. 2004). En aquest sentit s’ha pogut observar que aquestes ratapinyades es troben més associades a boscos madurs (CAMPRO-DON et al. 2008). La major utilització de caixes refugi a la fageda d’en Jordà i altres fagedes aclarides per tallades de selecció indicaria una difi cultat per a les ratapinyades a trobar refugis naturals.

Als ratpenats els costa refi ar-se dels refugis artifi cials (BENZAL, 1990, CIECHANOWSKI, 2005, LÓPEZ et al. 2007). Per aquesta raó, la taxa d’ocupació de les caixes és baixa el primer any i s’incrementa a partir del segon any. Precisament les caixes més ocupades han estat les més velles (emplaçades com proves pilot abans de l’estudi), les quals han repetit ocupació un any després d’un altre, tant per part del nòctul petit com del gran. La baixa acceptació de les caixes de pàrid pot explicar-se pel seu emplaçament penjat de branca i exposat al vaivé pel vent i la seva entrada frontal poc apta per a quiròpters.

Val la pena destacar la presència del nòctul gran (Nyctalus lasiopterus) a Jordà. Tot i ser el ratpenat més gran d’Europa, encara no es coneix prou bé la seva distribució a escala ibèrica i europea (MITCHELL-JONES et al. 1999, JUSTE in PALOMO & GISBERT, 2002). La fageda d’en Jordà es l’única localitat on s’ha comprovat la presència de l’espècie a Catalunya, amb hivernada regular (a diferència del nòctul petit, que abandona les caixes al hivern) i presència durant l’època de cria d’un o dos mascles. En general, tot i el seu desconeixe-ment, sembla que l’espècie està associada íntimament a boscos caducifolis madurs i a arbredes i parcs amb arbres grans i vells on troba cavitats on amagar-se i criar (RUSSO et al. 2004).

La riquesa considerable en espècies (malgrat el nombre discret de registres de la majoria) i la presèn-cia assídua de nòctuls a les caixes refugi, permeten imaginar el gran potencial de la fageda d’en Jordà de cara al futur. La fageda no disposa actualment de gaires arbres amb cavitats prou pregones i fosques

Taula 2. Mitjana de contactes, de caceres i de la riquesa màxima de quiròpters detectada a la fageda d’en Jordà i al conjunt de fagedes madures i aclarides mostrejades l’estiu de 2006.

Taula 3. Fenologia de Nyctalus leisleri en caixa a la fageda d’en Jordà (2001-2007).

Taula 4. Fenologia de Nyctalus lasiopterus en caixa a la fage-da d’en Jordà (2003-2007).

68


que serveixin com a refugi per ratpenats. Les poques cavitats adequades es localitzen en els troncs més gruixuts i que han sofert alguna ferida per trencament d’una branca. Aquesta ferida s’ha descompost origi-nant una cavitat natural (fi gura 3). L’altre tipologia de cavitat apte per ratpenats son els nius vells de picot, la majoria dels quals es localitzen en troncs secs en peu. Un increment dels valors de maduresa de l’arbrat i de l’heterogeneïtat estructural (per exemple, una major mescla del roure pènol a l’interior i altres planifolis en els ecotons) poden, ben segur, afavorir la diversitat de quiròpters en un horitzó de 10-20 anys, relativament proper a escala forestal.

Agraïments

A CARLES FLAQUER i ALEXIS RIBAS (Museu de Granollers) i XAVIER PUIG (Galanthus) i per la seva participació tècnica en la realització de l’estudi. A JUDITH DE LANUZA, GUIM DA FONSECA, MARTÍ CAMPRODON, PEP SALVANYÀ, FERMÍ SORT i JAUME SOLER ZURITA per acompanyar-nos en el treball de camp. A JORDI RUIZ-OLMO (Direcció General de Medi Natural, Generalitat de Catalunya) per la confi ança dipositada en aquest estudi. A EMILI BASSOLS i JOAN MONTSERRAT (Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa), JORDI GARCÍA-PETIT (Parc Natural del Cadí-Moixeró), ENRIC VADELL (ofi cina comarcal del Departament de Medi Ambient a Osona) i a JOANA BARBER (Parc Natural del Montseny) pel seu suport logístic. Dediquem aquest article als companys de l’Àrea de Biodiversitat (CTFC) i del Museu de Gra-nollers pel seu suport i col·laboració en tot moment. Aquest projecte s’ha realitzat gràcies al fi nançament de la Direcció General de Boscos i Biodiversitat del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.

Bibliografi a

AHLÉN, I. & BAAGOE, H. J. 1999. Use of ultrasound detectors for bat studies in Europe: experiences from fi eld identifi cation, surveys, and monitoring. Acta Chiropterologica, 1 (2): 137-150.

BAUCELLS, J., CAMPRODON, J. CERDEIRA, J. & VILA, P. 2003. Cajas nido y comederos. Guía de las cajas nido y comederos para las aves y otros vertebrados. Lynx Edicions. Barcelona.

BENZAL, J. 1990. El uso de cajas anideras para aves por murgielagos forestales. Ecología, 4: 207-212.

CAMPRODON, J. 2003. Estructura dels boscos i gestió forestal al nord-est ibèric: efecte sobre la composició, abundància i conservació dels ocells. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.

CAMPRODON, J. & GUIXÉ, D. 2007. Ecologia i conserva-ció dels quiròpters forestals en funció de la qualitat i la gestió dels hàbitats. Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. Inèdit.

CAMPRODON, J., GUIXÉ, D. & FLAQUER, C. 2008. Efecto de la gestión forestal sobre los quirópteros en hayedos de Cataluña. Galemys. En premsa.

CIECHANOWSKI, M. 2005. Utilization of artifi cial shelters by bats (Chiroptera) in three different types of forest. Folia Zoologica, 54(1-2): 31-37.

DONALD, W. T. & WEST, S. D. 1989. Sampling Methods for bats. USDA Forest Service Pacifi c Northwest Research Station.

FLAQUER, C., JARILLO, R. & ARRIZABALAGA, A. 2004. Contribución al conocimiento de la distribución de la fauna quiropterológica de Cataluña. Galemys, 16 (2): 39-55.

KUNZ T. H. 1982. Roosting ecology. In: Ecology of bats. (T. H. KUNZ. Ed.). Plenum press. New York. 1-55.

KUSCH, J. & IDELBERGER, S. 2005. Spatial and temporal variability of bat foraging in a western European low mountain range forest. Mammalia, 69 (1): 21-33.

KUSCH, J., GOEDERT, C. & MEYER, M. 2005. Effects of patch type and food specialisations on fi ne spatial scale community patterns of nocturnal forest asso-ciated Lepidoptera. J. Res. Lepid., 38: 67-77.

LÓPEZ, M., AMENGUAL, B. & SERRA-COBO, J. 2007. Noves dades dels estudis quiropterològics realitzats al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. In: VI Tro-bada d’Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Diputació de Barcelona. Barcelona: 125-128.

OBRIST, M, BOESCH, R. & FLÜCKIGER, P. 2004. Variability in echolocation call design of 26 Swiss bat species: consequences, limits and options for automated fi eld identifi cation with a synergetic pattern recognition approach. Mammalia, 68 (4).

PALOMO, L. J., GISBERT, J & BLANCO, J. C: (Eds.). 2007. Atlas y libro rojo de los mamíferos terrestres de España. MIMAM, Grupo TRAGSA, SECEM, SECEMU. Madrid.

PARSONS, S. & JONES, G. 2000. Acoustic identifi cation of twelve species of echolocating bat by discrimant function analysis and artifi cial neural networks. The Journal of Experimental Biology, 203: 2641-2656.

69


PETTERSSON, L. 1999. Batsound. Real-time spec-trogram sound analysis software for Windows 95. Pettersson Elektronik AB, Uppsala, Sweden.PFALZER, G. & KUSCH, J. 2003. Structure and variability of bat social calls:implications for specifi city and indivi-dual recognition. J. Zool. Lond., 261: 21-33.

PREATONI, D. G., NODARI, M., CHIRICHELLA, R., TOSI, G., WAUTERS, L. & MAARTINOLI, A. 2005. Identifying bats from time-expanded recording of search calls: comparing classifi cation methods. Journal of Wildlife Manage-ment, 69(4):1601-1614.

RUSS, J. K., O’NEIL, L. & MONTGOMERY, W. I. 1998. Nathusius’pipistrelle bats (Pipistrellus nathusii, Keyser-ling et Blasius 1839) breeding in Irland. J. Zool. Lond., 245: 345-349.

RUSS, J. K. 1999. The Bats of Britain and Ireland. Echo-location Calls, Sound Analysis, and Species Identifi ca-tion. Alana Ecology Books.

RUSSO, D. & JONES, G. 2003. Use of foraging habitat by bats in a Mediterranean area determined by acoustic surveys: conservation implications. Ecography, 26: 197-209.

RUSSO D., CISTRONE, L. JONES, G. & MAZZOLENI, S. 2004. Roost selection by barbastelle bats (Barbastella Barbastellus, Chiroptera: Vespertilionidae) in beech woodlands of central Italy: consequences for conser-vation. Biological Conservation, 117: 73-81.

SIEMERS, B. M. & SWIFT, S. 2006. Differences in sensory ecology contribute to resource partioting in the bats Myotis bechsteinii and Myotis nattereri (Chiroptera: Vespertilionitae). Behav. Ecol Sociobiol., 59: 373-380.

VAUGHAN, N., GARETH, J. & HARRIS, S. 1997. Habitat use by bats (Chiroptera) asssessed by means of a broad-band acoustic method. Journal of Applied Ecology, 34: 716-730.

71


El seguiment de l’any 2007 sobre l’estat de les poblacions de cranc de riu autòcton (Austrapota-mobius pallipes) a les conques del Fluvià, el Ter i la Muga ha permès obtenir dades interessants sobre l’evolució de l’espècie en aquestes conques.

Gràcies al suport i la col·laboració de nombrosos voluntaris (65) i també l’ajuda a nivell de voluntariat dels agents rurals de la comarca d’Osona (que han inclòs el cens de cranc en el seguiments anuals de fauna), s’ha pogut determinar i analitzar l’estat de la majoria de les poblacions de cranc de riu autòcton a les tres conques fluvials de la Catalunya oriental.

A més s’ha millorat l’estat de coneixement de l’àrea de colonització del cranc roig americà (Procamba-rus clarkii), el qual desplaça al primer dels hàbitats que li són favorables i que, a més, és portador i resistent a la malura de l’afanomicosi.

La metodologia utilitzada en el seguiment ha estat la mateixa que s’està aplicant des dels anys 90 a la comarca de la Garrotxa (MONTSERRAT et al. 1991).

El nombre total de poblacions localitzades ha estat de 58 (el Ter, 37; el Fluvià, 20 i la Muga, 2), però només 30 d’aquetes són viables. Es considera que les pobla-cions són viables únicament quan presenten una den-sitat i estructura d’edats sufi cient per tenir assegurat el seu futur. La resta de poblacions és previsible que vagin desapareixent si no s’aplica un Pla de recupe-ració que faciliti la seva estabilitat i es pugui recuperar l’equilibri dels paràmetres analitzats (densitat, estructu-ra d’edats i relació de sexes).

En general, enguany ha estat un any força dolent per fer balanç sobre l’evolució en densitat degut principal-ment a la sequera climatològica que ha patit el país i, lògicament, la baixada de cabals que aquest fet ha implicat. Mentre en algunes poblacions hi ha hagut una baixada d’efectius, principalment de juvenils de l’any, en altres s’ha detectat un increment en densitat provocat per la concentració d’individus en les gor-gues situades dins els transsectes de seguiment. Un dels fets més rellevants d’aquest seguiment ha es-tat la detecció de l‘epizoòtia fúngica de l’afanomicosi, en algunes poblacions (Vall d’en Bas, Vall de Bianya, Sant Jaume de Llierca, Santa Pau, Mieres...). Aquest fet confi rma la presència de l’afanomicosi a la conca del Fluvià i incrementa en sis les poblacions afectades per aquesta malura letal en els darrers dos anys. El mateix succeeix amb la conca del riu Ter (Sant Feliu de Pallerols i Maiols). Introducció i antecedents

La xarxa hídrica de la conca del riu Fluvià presenta-va importants poblacions de cranc de riu autòcton (Austropotamobius pallipes) fi ns a fi nals de la dècada dels 70, que com a la resta de la península ibèrica es veieren afectades per la pesta micòtica o afanomicosi.

L’afanomicosi del cranc de riu, és una malura conta-giosa, de curs virulent, produïda per un fong (Apha-nomyces astaci), que origina una gran mortalitat de crancs en pocs dies.

Seguiment de les poblacions de cranc de riu autòcton (Austrapotamobius pallipes) a les conques del Fluvià, el Ter i la Muga

LLUÍS BENEJAM1, JORDI GRÀCIA2, JOAN MONTSERRAT2,3 i FINA TORRES2,4

1 Institució Alt Empordesa per la Defensa i l’Estudi de la Natura, IADEN, C/ Sant Vicens, nº 30, 1er, 17600 Figueres, fi [email protected] Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa, Mas les Mates, s/n,17800 Olot3 Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, Avinguda Santa Coloma, s/n 17800 Olot4 Forestal Catalana, C/ Sabino Arana, nº 34, 1º 1ª 08028 Barcelona

Exemplar de cranc de riu autòcton.Fotografi a: JOAN MONTSERRAT

72


El cranc de riu autòcton va desaparèixer majoritària-ment dels rius, rieres i torrents de les conques del Flu-vià, el Ter i la Muga, degut als efectes letals d’aquesta malura originària dels crancs americans.

Únicament quedaren petites poblacions aïllades de cranc de riu autòcton en sectors on el fong no hi va poder accedir degut a l’existència d’alguna barrera natural (sequera d’algun tram inferior del riu, salts d’aigua…).

Conseqüències ecològiques

Les conseqüències ecològiques de la desaparició del cranc s’estimen com a desastroses (eutròfi a i infec-cions de les aigües) i irreversibles a llarg termini degut a l’important paper que juga aquesta espècie en els ecosistemes d’aigua dolça.

Els efectes de l’eliminació d’aquests animals omnívors i menjadors de detritus dels ecosistemes dulciaqüíco-les es manifesten amb una ràpida i catastròfi ca eutròfi a de les aigües de la qual deriven problemes d’excés de fermentacions, disminució del nivell d’oxigen i en l’acidifi cació del medi, de manera que es limiten i es poden arribar a eliminar moltes formes de vida d’aigua dolça.

Problemàtica

El cranc de riu autòcton és una espècie que es troba inclosa en els annexes II i V de la Directiva 92/43, del 21 de maig de 1992 de la Comunitat europea relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i fl ora silvestre i, per tant, d’obligada preservació per part dels estats de la comunitat. Malgrat aquest fet a Catalunya encara es desconeix la situació de moltes poblacions de cranc de riu autòcton. Els organismes competents en aigües fl uvials no han actuat amb sufi cient celeritat per afavorir-ne la seva expansió i ni tan sols en la seva conservació. No s’ha elaborat cap Pla de recuperació del cranc de riu autòcton tal com s’ha fet en altres països i comunitats autònomes i que doten d’esperances de futur per aquesta espècie.

A més, la introducció del cranc roig americà, espècie procedent de Louisiana i la seva espectacular expan-sió en pocs anys, ha provocat en molts cursos fl uvials greus alteracions a la fauna i fl ora amb conseqüències ecològiques que encara no han estat sufi cientment analitzades, a més d’ésser una espècie resistent i transmissora de l’afanomicosi al cranc autòcton. Aquesta situació condemna a les poblacions relictes de cranc autòcton a la impossibilitat d’expansió i a sobreviure en els torrents i rierols més inaccessibles a l’arribada d’un nou brot d’afanomicosi.

Davant d’aquesta dramàtica situació l’any 1992 es van iniciar els primers estudis de localització i seguiment de les poblacions encara existents al Fluvià. Des de llavors s’ha anat fent, amb més o menys regularitat, un seguiment periòdic de les poblacions conegudes i una recerca de poblacions encara no detectades. Des de l’any 2005 de manera coordinada més d’una seixantena de voluntaris (llistat al fi nal de l’article) fan aquesta tasca a les tres conques més importants de les comarques gironines: el Ter, el Fluvià i la Muga. La coordinació, i bona part d’aquests voluntaris, són membres de diferents entitats del territori (Associació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa, Institució Alt Empordanesa per a la Defensa i Estudi de la Natura, i delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural). La metodologia utilitzada a les tres conques és la mateixa, la qual cosa permet comparar resultats entre conques i al llarg dels anys.

Així mateix cal destacar la tasca del centre de re-producció de cranc autòcton a Olot i també la feina d’educació ambiental. El centre de reproducció va iniciar la seva tasca l’any 2004. L’objectiu del centre és tenir estocs viables de diferents poblacions de les tres conques per tal de tenir un reservori en cas d’una desaparició total de les poblacions naturals així com per poder fer reforços poblacionals. Pel que fa a la línia d’educació ambiental es va iniciar durant l‘any 2006 editant i repartint a diferents escoles de la Ga-rrotxa 15.000 retallables de les tres espècies de cranc de riu que es poden trobar a Catalunya: cranc autòc-ton, cranc americà i cranc senyal (també al·lòcton). També es van fer cubs de resina amb mudes de cranc autòcton i cranc americà. Els retallables i cubs estan emmarcats dins d’un taller més ampli, realitzats per grups d’educació ambiental, on s’exposa la importàn-cia de tenir cura i respectar aquesta espècie.

Objectius del treball

Davant l’evident perill que corren les actuals pobla-cions de cranc de riu autòcton, esdevé imprescindible, per tal de salvaguardar aquesta espècie al nostre país:

- conèixer els nuclis poblacionals (distribució) de cranc autòcton que encara perduren a les tres conques i saber-ne el seu estat de conservació (densitats, es-tructura de talles...)

- manteniment del centre de reproducció de cranc com a element essencial per a la salvaguarda i recu-peració de l’espècie

- realitzar un treball d’educació ambiental a la població per tal de sensibilitzar a l’entorn d’aquesta espècie

- control de cranc roig.

73


Àrea d’estudi i metodologia

Tal com s’ha comentat, el treball s’ha realitzat a les tres conques més grans de comarques gironines: la Muga, el Fluvià i el Ter. Les tres conques tenen un règim hidrològic mediterrani, a més, en el cas de la Muga i el Ter la presència d’embassaments modifi ca fortament els cabals d’aquests rius.

S’han aplicat dues metodologies diferents depenent de l’objectiu. Les dues s’apliquen de la mateixa ma-nera en els diferents grups de treball per tal que els resultats siguin comparables entre conques.

- Per la recerca de noves poblacions: es recorren de dia, a l’estiu, les rieres que es sospita presència de l’espècie. Es prospecta des de dins del riu, contra corrent, i remenant pedres i possibles refugis.

- Per a l’anàlisi de l’estat de les poblacions conegudes: es fa un transsecte nocturn entre el 15 de juny i el 15

d’agost. Es prospecten 200 metres, es recorre la riera aigües amunt (contracorrent), preferible dues per-sones amb una llanterna cadascuna. No s’aixequen pedres, sinó que simplement es comptabilitzen els in-dividus observats (s’estima mida i sexe de cadascun).Una vegada obtingudes les dades de cada població es calcula un índex de viabilitat (taula 1). El grau de viabilitat es considera que va en funció de tres parà-metres: la densitat, l’estructura d’edats i la relació de sexes. Aquests valors es calculen considerant un transsecte longitudinal de 100 metres i amb l’esforç i tipus de mostreig indicat anteriorment. Per defi nir i valorar el grau de viabilitat de la població s’han estimat els següents valors per cada paràmetre:

- Densitat: Bona: si és superior a 50 individus (Valor 4).

Normal: si es troba entre 25 i 50 individus (Valor 3).

Baixa: si es troba entre 10 i 25 individus (Valor 2).

Nucli Reproductor de cranc de riu (fotografi a: FINA TORRES)

Taula 1. Matriu que s’utilitza per calcular l’índex de viabilitat de cada població. El grau de viabilitat s’estableix segons la combinació de valors dels tres paràmetres anteriors (on la densitat hi té major pes).

74


Defi cient: si es troba entre 1 i 10 individus (Valor 1). - Estructura d’edats:

Adequada: elevat nombre de larves i dis-minució de d’exemplars adults segons una corba exponencial negativa de les diferents classes de grandària amb un mínim de 10 exemplars reproductors de mes de 6 cm de longitud (Valor 3).

Poc alterada: elevat nombre de larves i dis-minució de d’exemplars adults segons una corba exponencial negativa de les diferents classes de grandària amb un mínim de 5 exemplars reproductors de mes de 6 cm de longitud (Valor 2).

Alterada: nombre de larves i adults més o menys equitatiu i/o manca d’exemplars reproductors i/o larves (Valor 1).

- Sex ratio:

Bona: més femelles que mascles amb rela-ció aprox. (1:2) (Valor 3).

Regular: igualtat de gèneres (1:1) (Valor 2).

Dolenta: més mascles que femelles (Valor 1).

Resultats

A les taules 2 es mostren els resultats per cada conca al llarg dels anys. En general s’hauria de distingir entre la conca del Fluvià (on hi ha seguiment des de l’any 1992) i les altres dues conques on fa pocs anys que s’ha començat. A la conca del Fluvià s’han perdut poblacions, però també n’han aparegut de noves. A la conca de la Muga no s’ha detectat cap nova població.

A la conca del Ter, el número de poblacions respecte a l’any anterior ha disminuït en totes les comarques menys a la Garrotxa. Les causes d’aquestes pèrdues han estat les baixades de cabals a l’estiu, l’expansió del cranc roig, l’afanomicosi, la sobrepastura de bes-tiar i les translocacions il·legals.

La situació actual de l’espècie és preocupant. Tot i que el número total de poblacions localitzades sigui de 58, enguany només 30 es podrien considerar viables. La

Taula 2. Número de poblacions a les diferents conques al llarg dels anys. Quan no hi ha dada indica que aquell any no es va mostrejar.

75


resta estan en unes condicions molt precàries pel que fa al número d’individus i/o amb una estructura de talles i sex-ratio tan desviada que pràcticament impossibilita la seva supervivència.

Pel que fa a les densitats poblacionals, en termes generals aquestes tenen una tendència a la disminució degut principalment als efectes de la sequera i conse-qüent disminució de cabals. S’ha detectat que hi ha una marcada incidència del factor climàtic sobre les poblacions. El nombre de poblacions desaparegudes o amb disminució de densitat, s’observa majoritàriament en el zones amb un ambient mediterrani o submedi-terrani, mentre que en el territori amb un ambient de tendència més atlàntica s’ha vist que les sequeres han afectat menys les poblacions. Les sequeres naturals es veuen incrementades per efectes de captació d’aigües superfi cials. Les sequeres tenen un impacte molt negatiu sobre les poblacions de cranc de riu ja que es moren molts individus i els que sobreviuen ho fan en condicions molt precàries (altes densitats, aigua amb poca qualitat...) que acaben afectant al seu estat sanitari (s’han detectat malures com teloniaisis i roia) i provocant pèrdues de postes de les femelles (per manca d’oxigenació).

Pràcticament cada estiu s’ha detectat algun episodi d’afanomicosi provocant la desaparició total d’unes quantes poblacions. Malauradament aquesta situació es va incrementant amb els anys amb l’expansió del cranc de riu americà.

Els principals factors de risc serien: l’afanomicosi, la baixada dels cabals per les sequeres naturals i els efectes de les captacions d’aigües superfi cials, el furti-visme, el trepig de bestiar dins les lleres (especialment quan a l’estiu els crancs queden concentrats en les po-ques gorgues amb aigua) i les repoblacions piscícoles.

Agraïments

A totes les persones que han col·laborat de manera puntual o continua en el projecte, sense elles aquest no seria possible:, TOMÀS ADMETLLLA, JORDI AGUSTÍ, EMILI BASSOLS, XAVIER BÉJAR, LLUÍS BENEJAM, MARTA BERGA, MARC BERTRAN, ARISTIDES BRANDI, FERRAN BRAVO, EVA BUSQUETS, MÒNICA CANAL, GERARD CARRION, MIGUEL CLAVERO, JAUME i PERE COROMINAS, Cos d’Agents Rurals de la Selva i d’Osona (1181,1358,1217 i 1353), del Ripollès (1001, 1251), SALVADOR CROSAS, GABRIEL DE JESÚS, JAUME FABRE-GÓ, ANNA FOLCH, CARLES HERNÁNDEZ, AGNÈS I MARIA HER-NÁNDEZ, DOLORS HERRERO, ABEL JOU, XAVI JUANOLA, DAVID GIFREU, FERRAN GONZÁLEZ, JESÚS GONZÀLEZ, JORDI GRÀCIA, ANNA GUDAY, MARÍA JOSÉ LARIOS, JUANMA LÓPEZ, MARCOS MAGALLANES, NÚRIA MELIÀ, BERTO MINOBIS, JOAN MONTSE-RRAT, JULI MORELL, DAVID OLIVERES, XAVIER OLIVER, GUILLEM PASTORET, SANTI PÉREZ, IRENE PLANA, ELISABET PLANES, JORDI PONS, JAUME REIG, ESTEVE ROBLEDA, EDGAR ROBLEDILLO, RAMÓN ROBLEDILLO, LAIA ROVIRA, RAMÓN SALLENT, JORDI SALIP, JOAN CARLES SÀNCHEZ, SANDRA SAURA, BÀRBARA SCHMITT, ARIANA SEGLAR, MANEL SIMÓN, JOSEP SOLÀ, FINA i MARIA TORRES, FRAN TRABALÓN, MONTSE TURA, TONI UBIETO, JOAN VENTURA, JORDI i NARCÍS XIFRA.

Figura 1. Número de poblacions totals i viables de l’any 2007 a les tres conques i per comarques.

76


A les associacions que coordinen i donen suport al pro-jecte: Associació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa, Institució Alt Empordanesa per a la Defensa i Estudi de la Natura, i la delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural.

A les diferents administracions i Fundacions que donen suport puntual o permanent en el projecte: Departa-ment de Medi Ambient i Habitatge, Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, Ajuntament d’Olot, Fundació d’Estudis Superiors d’Olot i Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya.

Bibliografi a

ABRAHAMSSON, S.A.A. 1973. Methods for restoration of crayfi sh waters in Europe. The development of an in-dustry for production of young Pacifatacus leniusculus. Freshwater Crayfi sh I: 27-40.

ARRIGNON, J. 1979. Cría del cangrejo de río. Ed. ACRI-BIA, S.A.

BENEJAM, LL., GRÁCIA, J., MONTSERRAT, J. &TORRES, F. 2005, 2006 i 2007. Seguiment de les poblacions de cranc de riu autòcton i de cranc roig americà a les conques dels rius Fluvià, Ter i Fluvià. Agrupació Naturalista i Ecologis-ta de la Garrotxa. EDGERTON, B.F., HENTTONEN, P., JUSSILA, J., MANNONNEN, A., PAASONEN, P., TAUGBOL, T., EDSMAN, L. & SOUTY-GROSSET C. 2004. Understanding the causes of disease in Euro-pean freshwater crayfi sh. Biological Conservation 18 (6): 1466-1474.

CELADA, J.D, GAUDIOSO, V.R., CARRAL, J.M., TERMIÑO, C. & FERNÁNDEZ, R. 1984. Estado actual de las poblaciones y hábitats del cangrejo de río (Austropotamobius palli-pes) en la provincia de León. An. Fac. Vet. León, 30. 170-194.

CELADA, J.D.& GAUDIOSO, V.R. 1985. Localización y evaluación ecológica de las poblaciones y hábitats del cangrejo de río (Austropotamobius pallipes) en la provincia de León. Boletín de la Estación Central de Ecología, 27: 99-105.

CELADA, J.D., FERNANDEZ, R. & GAUDIOSO, V.R. 1985. Problemática actual del cangrejo de río en España: la desaparición, repercusiones de su ausencia y vías de solución. Caza y Pesca, 515: 760-761 y 516: 842-844.

CELADA, J.D., CARRAL, J.M., GAUDIOSO, V.R., SAEZ-ROYUELA, M. MUNOZ, M. & PÉREZ J.R. 1994. Investigación sobre cangrejos de río en la provincia de León. Dptp. de Pro-ducción animal II, Facultad de Veterinaria de León. An. Fact. Vet. 1992-1994, 38:55-70.

CERENIUS, L., SODERHALL, M., PERSSON, M. & AJAXON, R. 1987. The crayfi sh plague fungus Aphanomyces astaci. Diagnosis isolation and pathobiology. Departement of Physiological Botany. Universitu of Uppsala. Sweden.

CERENIUS, L. & SODERHALL, K. 1992. Crayfi sh diseases and crayfi sh as vectors for important diseases. Finnish. Fish. Res. 14: 125-133.

CUELLAR, L.,COLL, M. 1983. La peste micótica del cangre-jo. Noticias Neosán, 210: 69-85.

CUELLAR, L. & COLL, M. 1983. Epizootiology of the crayfi sh plague (aphanomycosis) in Spain. Freshwater Crayfi sh V: 545-548 Ed. Charles R. Goldman. Davis. California. U.S.A.

DIÉGUEZ-URIBEONDO, J. RUEDA, A. CASTIEN E. & BASCONES, J.C.1997 A Plan of restoration in Navarra for the natives freshwater crayfi sh species of Spain Astropotamobius pallipes. Bull. Peche pisc. 347 p. 625-637.

DIÉGUEZ, J. & RUEDA, A. 1994. Nuevas esperanzas para el cangrejo de río autóctono. Quercus 97: 8-12.

Diputación de Burgos. Jornadas de estudio sobre el cancrejo de río (1986).

GALLAGHER, M.B., DICK, J.T.A. & ELWOOD, R.W. 2005. Rive-rine habitat requirements of the white-clawed crayfi sh, Austropotamobius pallipes. Biology and Environment Proceedings of the Royal Irish Academy 106 (1): 1-8.

GIDERMOR. 1992. Crayfi sh diseases and management- the need for knowledge. Finnish. Fish. Res. 14. P. 119-124. Dep. de Zoología y Biología Marina, Facultad de Ciencias. Universidad de Baleares.

GIL, J. & ALBA-TERCEDOR, J. 1997. El cangrejo de río au-tóctono en la provincia de Granada. Quercus.

GIL-SANCHEZ, J.M. & ALBA-TERCEDOR, J. 2002. Ecology of the native and introduced crayfi shes Austropotamobius pallipes and Procambarus clarkii in southern Spain and implications for conservation of the native species. Biological Conservation 105 (1): 75-80.

GIL-SANCHEZ, J.M. & ALBA-TERCEDOR, J. 2006. The decline of the endangered populations of the native freshwater crayfi sh (Austropotamobius pallipes) in southern Spain: it is possible to avoid extinction? Hydrobiologia 559: 113-122.

GIRALDEZ, S. & GARCIA, D. 1997. Reproducció i estudi de població de cranc de riu autòcton per la seva recuperació a la Garrotxa. Beca d’investigació en ciències naturals Ciutat d’Olot.

77


Gobierno Vasco. Informes Técnicos Nº 4 1986 (Dpto. De Agricultura y Pesca). Jornadas de estudio del cangrejo de río.

GOUIN, N., GRANDJEAN, F. & SOUTY-GROSSET C. 2001. Drastic bottlenecks in the endangered crayfi sh species Austropotamobius pallipes in Spain and implications for its colonization history. Heredity 86: 431-438.

GOUIN, N., GRANDJEAN, F. & SOUTY-GROSSET, C. 2006. Population genetic structure of the endangered cra-yfi sh Austropotamobius pallipes in France based on microsatellite variation: biogeographical inferences and conservation implications. Freshwater Biology 51 (7): 1369-1387.

HUNER, J. HOLDICH D.M. & WESTMAN, K. 1992. Crayfi sh management strategies and management methods in Europe: a summary. Finnish Fish. Res. 14: 157-159

SKURDAL, J. & TAUGBOL, T. 1992. Crayfi sh management in Norway. Finnish Fish. Res. 14: 33-37

MONTSERRAT, J. & PULIDO, A. 1991. Estudi de viabilitat en la recuperació del cranc de riu a la Garrotxa. Beca Ciutat d’Olot.

NYLUND, V. & WESTMAN, K. 1992. Crayfi sh diseases and their control in Finland. Finnish Fish. Res. 14: 107-118

THOMPSON, A. 1990. The danger of exotic species. World aquac. 21.

TRONTELJ, P., MACHINO, Y. & SKET, B. 2005. Phylogene-tic and phylogeographic relationships in the crayfi sh genus Austropotamobius inferred from mitochondrial COI gene sequences. Molecular Phylogenetics and Evolution 34: 212-226.

WESTMAN, K. 1992. Present status of crayfi sh manage-ment in Europe. Finnish. Fish.

79


Llista dels ocells de la Garrotxa, V.1, desembre 2007

CARLOS ALVAREZ CROS1, FRAN TRABALON CARRICONDO21 Comité Avifaunístic Empordanès, [email protected] Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural, C/Fontanella 3 17800 Olot Girona, [email protected]

Introducció

La Garrotxa és una de les comarques de Catalunya amb una de les tradicions ornitològiques més arre-lades. Garrotxí fou el pioner ESTANISLAU VAYREDA que, amb el seu llibre Fauna Ornitológica de la Provincia de Gerona, editat a fi nals del segle XIX, va assentar les bases de l’ornitologia moderna a casa nostra. Després d’aquest treball, quasi un segle més tard, hi hagué dues fi tes que marcaren l’ornitologia catala-na. L’aparició d’Els ocells de les terres catalanes de JOAQUIM MALUQUER SOSTRES i, posteriorment, la del volum 12 dedicat als ocells de la Història Natural dels Països Catalans (precedit de l’Atlas dels ocells nidifi cants de Catalunya i Andorra). Contemporanis d’aquest darrer van ser alguns llibres focalitzats en àmbits comar-cals. En la nostra opinió, el més destacat i complet fou Els ocells de la Garrotxa, recull de deu anys d’observacions dels components de l’Agrupació Natu-ralista de la Garrotxa, signat per MIQUEL MACIAS. Aques-ta obra constitueix un referent inexcusable en qualse-vol treball sobre l’ornitofauna garrotxina actual. Ja fa quasi vint anys de la seva publicació. Durant aquest temps, el món de l’ornitologia catalana en general, i el de La Garrotxa en particular, ha sofert un canvi es-pectacular. Això, la protecció de bona part del territori i l’atracció que la natura d’aquesta comarca exerceix, ha fet que el nombre d’ornitòlegs que hi viuen, treba-llen o la visiten hagi augmentat espectacularment. I no tant sols s’ha incrementat en quantitat, sinó que la preparació d’aquest col·lectiu d’amants dels ocells i els mitjans d’estudi de que disposa són molt superiors als de fa dues dècades. La conseqüència lògica ha estat la multiplicació de les observacions i un millor coneixement de l’avifauna de la nostra comarca.

Com no podia ser d’altra manera, el llibre de MACIAS ha servit de base al present treball i, mentre que en aquell es relacionen 185 espècies d’aus, a aquest, la llista és formada per 217 i el nombre total recollit puja fi ns a 236, la qual cosa ja justifi caria per si mateixa la neces-sitat de l’elaboració de la present Llista dels Ocells de la Garrotxa.

Per cloure aquesta introducció, voldríem dir que una llista d’aquestes característiques hauria d’haver estat creada i ser mantinguda per un Comitè Avifaunístic

comarcal independent. I aquesta ha estat i és la nostra intenció. Hores d’ara, com que el Comitè Avifaunístic de la Garrotxa encara es troba en fase de projecte, aquest llistat s’ha elaborat seguint criteris objectius i, fi ns i tot, s’adjunta una llista d’espècies rares o poc comunes a la comarca, les observacions de les quals pensem que haurien de ser avaluades pel futur CAG. Esperem doncs, que la present Llista constitueixi la base de la futura Llista patró dels ocells de la Garrotxa.

Agraïments

Abans de res, volem agrair a tots els observadors d’ocells a La Garrotxa la seva labor, sense la qual aquest document no existiria.

Presentació

La Llista, que es pot consultar a la pàgina web de la delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural, i també ha estat editada dins del catàleg de fauna vertebrada de la Garrotxa (ÀLVAREZ et al, 2008), és una relació de totes les espècies d’aus de les que tenim constància que han estat citades de manera fi dedigna dins els límits de l’actual comarca de la Garrotxa.

En ser una llista d’abast comarcal, pretén constituir un element complementari de les altres llistes comarcals que han sorgit, de les que poden anar sorgint i de la Llista Patró dels Ocells de Catalunya (LPOC) (CLAVELL, J., COPETE, J. L., BIGAS. D., SALES, S., ARCOS, J. M., LOPEZ, F. & CLARABUCH, O., 2006), en la que s’inspira i de la que pren model. També ha de ser una eina més de gestió i un element engrescador pels observadors i estudiosos dels ocells.

La taxonomia i la classifi cació en categories A, B, C, D, i E (taula 1) és la recomanada pel Comitè Taxonò-mic de l’Association of European Records and Rarities Committees (AERC TAC 2003), amb les modifi cacions introduïdes pel Grupo de Aves Exóticas (GAE-SEO). L’ordre en que s’ha llistat les espècies pertanyents a les tres primeres categories també és el recomanat per l’AERC. Pel que fa a les espècies de la categoria E, s’adopta la mateixa seqüència taxonòmica de la LPOC.

80


La llista pròpiament dita consta de totes les espècies (217) de les categories A, B i C de les que es té dades fi dedignes de la seva presència dins dels límits actuals de la comarca de la Garrotxa. Els criteris emprats per incloure o no les diferents espècies a la Llista són els següents. Les espècies comunes, passen a formar part de la llista, directament. Les més rares o ocasionals (a homologar pel futur CAG) entren a la llista si hi ha alguna citació publicada i si, després de ser avaluada pels autors de la Llista, aquests no han trobat cap raó per creure que es tracti d’una citació errònia.

Per fi , aquells tàxons sotmesos a homologació pel Co-mité de Rarezas (CR-SEO) o pel Comitè Avifaunístic de Catalunya (CAC) hauran de comptar, almenys, amb una citació garrotxina homologada per l’entitat competent per ser incloses a la Llista. Com a justifi cació de la inclu-sió d’aquestes espècies, immediatament després de la Llista, hi ha una relació de les citacions homologades.

Aquests criteris d’inclusió han deixat fora de la Llista unes quantes espècies rares o poc comunes, bona part de les quals corresponen a citacions antigues o molt antigues. Com que totes aquestes citacions són d’espècies que precisen homologació pel CAC o el CR/SEO, moltes d’elles difícilment podran ser homologa-des. Per això, i amb l’esperit de no perdre informació, les espècies (15) que per una o altra raó no puguin

formar part de la Llista i de les que es tingui informació publicada, es relacionen en una llista complementària adjunta seguida d’una justifi cació de la no inclusió.

Pel que fa a les espècies pertanyents a la categoria E es relacionen en una llista apart. Per a aquestes espècies, l’únic criteri d’inclusió és disposar d’una citació a la Garrotxa i que l’espècie fi guri citada al document de la llista catalana. Finalment, dir que no hi ha cap citació de cap espècie pertanyent a la categoria D.Les llistes consten de quatre columnes. A la primera hi fi gura el nom científi c; a la segona, el de la família; a la tercera, el nom català de l’ocell seguint la nomenclatura de la Llista Patró dels Ocells de Catalunya, quan exis-teix, i a la quarta, la lletra de la categoria AERC que s’ha assignat a cada espècie. Més endavant, es té la intenció d’afegir-hi més columnes amb l’estatus, abundància, nidifi cació, etc.

Relació d’homologacions

Espècies que precisen homologació pel CR/SEO

- Ocell sedós (Bombycilla garrulus). A la col·lecció de BARTOMEU PAIRÓ, exposada al Museu de la Fauna del Pirineu Oriental, d’Olot, hi fi gura un exemplar obtingut, segons l’etiqueta, a Les Fonts el 19/12/1953 (DE JUANA y el Comitè de Rarezas de la SEO, 2006).

Taula 1. Categories A, B, C, D i E.

81


Aquest constitueix, ara per ara, l’únic registre homo-logat d’aquesta espècie a tot l’estat espanyol. Posats en contacte amb el Sr. PAIRÓ, ens diu que per les seves mans només ha passat un únic exemplar d’aquesta rara espècie. En mostrar-li la nota de S. MALUQUER al volum 11 d’Ardeola (MALUQUER, S., 1966) d’un ocell mort per tret d’escopeta a una fageda de la serra de Finestres el 16/01/1966 i naturalitzat a la col·lecció Pairó, diu que, probablement, l’etiqueta del museu estigui equivocada ja que no és l’original. En tot cas, el Sr. PAIRÓ només ha naturalitzat un únic ocell d’aquesta espècie. Per tant, les citacions de DE JUANA i MALUQUER referents a un ocell sedós caçat a la Garrotxa i naturalitzat per BARTOMEU PAIRÓ corresponen al mateix exemplar.

D’altra banda, hi ha l’observació d’un exemplar d’aquesta espècie a Bianya l’hivern de 1980 (MACIAS, M. 1988).

- Mosquiter de doble ratlla (Phylloscopus inornatus). D’aquesta espècie s’ha produït la captura de quatre exemplars per l’anellament. Totes les captures foren efectuades als estanys de can Jordà, al terme de Santa Pau. Les dates de captura són: 01/11/2000, 19/10/2003, 20/10/2005 i 29/10/2005. Les dues primeres ja han estat homologades pel CR/SEO (DE JUANA, E. y el Comitè de Rarezas de la SEO, 2002 i DE JUANA, E. y el Comitè de Rarezas de la SEO, 2003, respectivament).

- Repicatalons petit (Emberiza pusilla). El 30/11/2002 es capturà un exemplar per l’anellament als estanys de can Jordà, al terme de Santa Pau (DE JUANA, E. y el Comitè de Rarezas de la SEO, 2002). També tenim la referència de l’observació, al novembre de 2002, d’un exemplar d’aquesta espècie al mateix indret (VILLERO, D., BÉCARES, J. ROSELL, C., 2002).

Espècies que precisen homologació pel CAC

- Sit blanc (Pletrophenax nivalis). El 23/02/2003, GABRIEL DE JESÚS PINHO observa un mascle a Sant Jaume de Llierca. Citació 95 del CAC, publicada a l’Informe del Comitè Avifaunístic de Catalunya 2004. (http://www.ornitologia.org/monitoratge/ocells_rars.pdf)

S’ha d’esmentar, també, la captura i posterior anella-ment d’un híbrid d’oreneta vulgar i oreneta cuablanca (Hirundo rustica x Delichon urbicum) feta per O. CLARA-BUCH el 20/09/03, citació recollida a l’Anuari d’Ornitologia de Catalunya, 2002-2005.

Justifi cació

A) Espècies que actualment no fi guren a la Lista de las aves de España. (CLAVELL, J., COPETE, J.L., GUTIÉRREZ, R., DE JUANA, E. & LORENZO, J. A. 2005). Per tant, no hi ha registres homologats a l’estat espanyol:

- Esparver grec (Accipiter brevipes). JORDI CLAVELL co-munica la possible existència, a la part de la col·lecció de BARTOMEU PAIRÓ no exposada al públic, d’un exem-plar d’aquesta espècie, presumiblement caçat a Batet el 24/10/1950. El 09/10/2007 es pregunta directament al Sr. PAIRÓ, el qual només recorda que una vegada va na-turalitzar un “esparver blanc” i que la persona que li va portar se’l va tornar a endur. Les observacions d’aquest tàxon estan sotmeses a homologació pel CR-SEO.

- Trencapinyes bec-gros (Loxia pytyopsittacus). Des-prés de veure’n diversos exemplars, ESTANISLAU VAYREDA (VAYREDA, E. 1883), en va caçar un al terme de “Sagaró” (Segueró, Beuda), uns anys abans de la publicació de l’esmentada obra. Cal dir que Vayreda diferencia cla-rament aquesta espècie del trencapinyes comú (Loxia curvirostra). Les observacions d’aquest tàxon estan sotmeses a homologació pel CR-SEO.

B) Espècies que actualment no fi guren a la LPOC. Per tant, no hi ha registres homologats a Catalunya:

- Voltor torgos (Torgos traqueliotus). Citat als cingles de Sant Aniol d’Aguja al segle XIX (Vayreda, E. 1883). Les observacions d’aquest tàxon estan sotmeses a homolo-gació pel CR-SEO.

- Graula (Corvus frugilegus), Hi ha una observació l’abril de 1980 al pla de Massandell, entre Batet i Santa Pau (MACIAS, M. 1988). Les observacions d’aquest tàxon estan sotmeses a homologació pel CAC.

- Repicatalons de Lapònia (Calcarius lapponicus). Hi ha dues citacions al PNZVG de l’any 1993 (VILLERO, D. I ROSELL, C. 2001). Ambdues citacions van ser, poste-riorment, desestimades per considerar-les errònies i aquesta espècie ja no surt citada al catàleg de verte-brats del PNZVG de 2003 – 2004. En tot cas, les obser-vacions d’aquest tàxon estan sotmeses a homologació pel CR-SEO.

C) Espècies sense registres homologats a La Garrotxa per part del CR-SEO o el CAC:

- Oca pradenca (Anser fabalis). Als arxius de l’ Agru-pació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa (ANE-Gx) hi ha recollida l’observació feta per J. BASSOLS l’01/01/1989, d’un estol sobrevolant Olot (CAMPENY, R., ROSELL, C. I STEFANESCU, C., 1992). Les observacions d’aquest tàxon estan sotmeses a homologació pel CAC.

- Ànec mandarí (Aix galericulata). Existeixen diverses citacions d’aquesta espècie. Dues observacions al PNZVG dels hiverns 1997/1998 i 1998/1999 (VILLERO, D. i ROSELL, C. 2001); un mascle a la RNFS d’Illa de Fluvià, a Maià de Montcal, el 19/01/02, feta per C.

82


FEO i J. SANTANDREU (SALES, S., 2006); per fi , hi ha una citació de dues femelles a les fonts de Sant Roc feta per F. TRABALON, (DELGADO, A., 2006. vol.55). Les obser-vacions d’aquest tàxon estan sotmeses a homologació pel CR-SEO.

- Àguila imperial oriental (Aquila heliaca). Citat com a nidifi cant a Talaixà i Sant Aniol on, al segle XIX cada primavera, M. VERDÚ en venia a col·lectar ous (VAYRE-DA, E. 1883). Les observacions d’aquest tàxon estan sotmeses a homologació pel CR-SEO.

- Aligot calçat (Buteo lagopus). Hi ha la observació d’un jove d’aquesta espècie el 21/10/2003, al mas Oli-vé de la Vall d’en Bas (ROSELL, C. I FERNÁNDEZ, M., 2005). Les observacions d’aquest tàxon estan sotmeses a homologació pel CR-SEO.

- Rasclet (Porzana pusilla). Existeix l’observació feta per J. ESTARELLAS d’un ocell als estanys de can Jordà el 15/09/90 (CAMPENY, R., ROSELL, C. I STEFANESCU, C., 1992). Les observacions d’aquest tàxon estan sotme-ses a homologació pel CAC.

- Guatlla maresa (Crex crex). Un exemplar va ser caçat a Ridaura (MACIAS, M. 1988). La mateixa citació fi gura als arxius de l’ANEG. Les observacions d’aquest tàxon estan sotmeses a homologació pel CAC.

- Fotja banyuda (Fulica cristata). Un exemplar fou caçat prop d’Olot a fi nals del segle XIX (VAYREDA, E. 1883). Les observacions d’aquest tàxon estan sotme-ses a homologació pel CAC.

- Boscarla menjamosquits (Acrocephalus palustris). Citat a Olot al segle XIX (VAYREDA, E. 1883). Donada la difi cultat de separació d’aquesta espècie de la boscar-la de canyar (Acrocephalus scirpaceus), no es descar-ta una possible confusió. Les observacions d’aquest tàxon estan sotmeses a homologació pel CR-SEO.

- Bosqueta pàl·lida occidental (Hippolais opaca). Un exemplar d’aquesta espècie fou capturat i posterior-ment anellat el 05/05/1984 al Riudaura, al terme munici-pal d’Olot (MACIAS, M. 1988). Les observacions d’aquest tàxon estan sotmeses a homologació pel CAC.

- Mosquiter ibèric (Phylloscopus ibericus). Anellament d’un possible exemplar d’aquesta espècie la tardor del 2001 (ICO, 2001). Les observacions d’aquest tàxon estan sotmeses a homologació pel CAC.

També hem d’esmentar la referència, poc creïble, de la captura d’un possible exemplar d’hortolà cendrós (Emberiza caesia) a fi nals del segle XIX (VAYREDA, E. 1883). D’aquesta darrera espècie no hi ha cap citació homologada a tot l’estat espanyol i el propi VAYREDA

expressa els seus dubtes sobre la correcta identifi ca-ció de l’ocell.

Per fi , i malgrat que en aquest recull no s’ha abordat el tema de les subespècies, volem deixar constància de les citacions de dues d’elles (VAYREDA, E. 1883), ja que actualment el seu estatus com espècies està en discussió (AERC TAC 2003): la primera es refereix a la cornella emmantellada (Corvus corone cornix), la qual mantenia una presència relativament freqüent prop d’Olot, al segle XIX, i la segona, la captura, també prop d’Olot, d’una femella de pardal italià (Passer domesticus italiae), l’hivern de 1872.

D) Espècies que no fi guren a la LPOC. Per tant, no hi ha registres homologats a Catalunya:

- Estruç (Struthio camelus). MANEL SENTÍS en cita un exemplar el 08/07/04 al Colldebrucs, Montagut. (DELGA-DO, A., 2004. vol.36).

No s’ha d’oblidar la necessitat de sotmetre a homolo-gació els tàxons considerats com a rareses pel CAC (CLAVELL, J., COPETE, J. L., BIGAS. D., SALES, S., ARCOS, J. M., LOPEZ, F. & CLARABUCH, O., 2006) o el CR-SEO (SEO/BirdLife, 2005).

Qualsevol observació d’una espècie no citada a la Garrotxa que no estigui sotmesa a homologació per part del CAC o el CR-SEO, hauria de ser homologada pel futur CAG.

Referències

AERC TAC (2003) AERC TAC’s Taxonomic Recom-mendations. Versió “on line”: http://www.aerc.eu/aerc_tac.htm.

AGRUPACIÓ NATURALISTA I ECOLOGISTA DE LA GARROTXA (ANEG). Arxius.

AYMÍ, R. & HERRANDO, S. (eds.) 2003. Anuari d’ornitologia de Catalunya. 2000. Barcelona, Institut Català d’Ornitologia.

AYMÍ, R. & HERRANDO, S. (eds.) 2005. Anuari d’ornitologia de Catalunya. 2001. Barcelona, Institut Català d’Ornitologia.

CAC (Comitè Avifaunístic de Catalunya). 2004. Ocells rars a Catalunya. Informe del Comitè Avifaunístic de Catalunya. Barcelona. ICO. Versió “on line”: http://www.ornitologia.org/monitoratge/ocells_rars.pdf.

CAMPENY, R., ROSELL, C., STEFANESCU, C. 1992. Anàlisi del poblament de vertebrats al Parc Natural de la Zona Volcànica de La Garrotxa. Campins. Informe inèdit.

83


CLAVELL, J. 2002. Catàleg dels ocells dels Països Cata-lans. Bellaterra, Lynx.

CLAVELL, J, COPETE, J. L., BIGAS, D., SALES, S., ARCOS, J. M., LOPEZ, F. & CLARABUCH, O. 2006. Llista patró dels ocells de Catalunya. Edició 2.0, octubre de 2006. Co-mitè Avifaunístic de Catalunya, ICO. Versió “on line”: http://www.ornitologia.org/monitoratge/llista_ocells_ca-talunya.pdf.

CLAVELL, J, COPETE, J. L., GUTIÉRREZ, R., DE JUANA, E. & LORENZO, J. A. 2005. Lista de las aves de España. Edi-ción de 2005. SEO / BirdLife. Versió “on line”: http://www.seo.org/media/docs/Lista%20Aves%20multilin-gue.pdf.

CONSORCI PER LA PROTECCIÓ DE L’ALTA GA-RROTXA 2007. Seguiment del trencalòs al punt d’alimentació suplementària de l’Alta Garrotxa. Tempo-rada 2006-2007. Informe inèdit.

COPETE, J. L. (ed.) 1998. Anuari d’ornitologia de Cata-lunya. 1996. Barcelona, Grup Català d’Anellament.

COPETE, J. L. (ed.) 2000. Anuari d’ornitologia de Cata-lunya. 1997. Barcelona, Grup Català d’Anellament.

DE JUANA, E. 2006. Aves raras de España. Barcelona, Lynx.

DE JUANA, E. y el Comitè de Rarezas de la SEO. 2002.. Observaciones de aves raras en España, año 2000. Ardeola vol. 49 fasciculo 1 p. 141 – 171. Madrid. SEO.

DE JUANA, E. y el Comitè de Rarezas de la SEO. 2004. Observaciones de aves raras en España, año 2002. Ardeola vol. 51 fasciculo 2 p. 515 – 541. Madrid. SEO.

DE JUANA, E. y el Comitè de Rarezas de la SEO 2005. Observaciones de aves raras en España, año 2003. Ardeola vol. 52 fasciculo 1 p. 185 – 206. Madrid. SEO.

DE JUANA, E. y el Comitè de Rarezas de la SEO 2006. Observaciones de aves raras en España, año 2004. Ardeola vol. 53 fasciculo 1 p. 163 – 190. Madrid. SEO.

DELGADO, A. (ed.) 2003. Butlletí Naturalista. Vol. 14. Cen-tre Excursionista Farnés. (http://es.groups.yahoo.com/group/butlleti_naturalista/)



DELGADO, A. (ed.) 2003. Butlletí Naturalista. Vol. 20. Centre Excursionista Farnés. (http://es.groups.yahoo.com/group/butlleti_naturalista/)

DELGADO, A. (ed.) 2003. Butlletí Naturalista. Vol. 23. Centre Excursionista Farnés. (http://es.groups.yahoo.com/group/butlleti_naturalista/)

DELGADO, A. (ed.) 2004. Butlletí Naturalista. Recull de cites naturalistes de la Selva, la Garrotxa i el Gi-ronès. Vol. 30. Col·lectiu Bisaroca. (http://es.groups.yahoo.com/group/butlleti_naturalista/)








DELGADO, A. (ed.) 2005. Butlletí Naturalista. Recull de cites naturalistes de la Selva, la Garrotxa i el Gironès. Vol. 43. Col·lectiu Bisaroca. (http://es.groups.yahoo.com/group/butlleti_naturalista/)



84










DELGADO, A. (ed.) (2006) Butlletí Naturalista. Recull de cites naturalistes de la Selva, la Garrotxa i el Gironès. Vol. 59. Col·lectiu Bisaroca. (http://es.groups.yahoo.com/group/butlleti_naturalista/)

DELGADO, A. (ed.) (2006) Butlletí Naturalista. Recull de cites naturalistes de la Selva, la Garrotxa, el Gironès i el Maresme. Vol. 63. Col·lectiu Bisaroca. (http://es.groups.yahoo.com/group/butlleti_naturalista/)

DELGADO, A. (ed.) (2006) Butlletí Naturalista. Recull de cites naturalistes de la Selva, la Garrotxa, el Gironès

i el Maresme. Vol. 64. Col·lectiu Bisaroca. (http://es.groups.yahoo.com/group/butlleti_naturalista/)







ESTRADA, J., PEDROCCHI, V., BROTONS, L., HERRANDO, S. (eds.) 2004 Atles dels ocells nidifi cants de Catalunya 1999-2002. Barcelona. Institut Català d’Ornitologia (ICO)/Lynx Edicions.

FERNÁNDEZ-ORDÓÑEZ, J.C. 2004. Ocells exòtics a Cata-lunya. Versió “on line”: www.parusnatura.org/exotic-birdscatalonia.

FERRER, X., MARTÍNEZ, A. & MUNTANER, J. (eds.) 1986. Ocells. A Història Natural dels Països Catalans. Vol. 12. Barcelona. Enciclopèdia Catalana.

GRUPO DE AVES EXÓTICAS DE SEO/BIRDLIFE. 2006. Aves invasoras en España: lista de especies en las categorías C y E. Versión 2.4. 19 de Marzo de 2006. Madrid. SEO/BirdLife. (http://www.seo.org/media/docs/Lista%20CE%20GAE%20marzo%202006.pdf)

INSTITUT CATALÀ D’ORNITOLOGIA (ICO) 2001. Cap-tures diàries durant la migració de tardor de 2001 als Estanys de Jordà (http://www.ornitologia.org/monitorat-ge/ejordatardor2001.xls)


85

INSTITUT CATALÀ D’ORNITOLOGIA (ICO) 2002. Captures diàries durant la migració de tardor de 2002 als Estanys de Jordà (http://www.ornitologia.org/mo-nitoratge/ejordatardor2002.xls)




INSTITUT CATALÀ D’ORNITOLOGIA (ICO). Primeres captures per temporada Tardor 1999 – 2001 (http://www.ornitologia.org/monitoratge/ejordatardortotal.xls)

MACIAS, M. (1988) Els ocells de la Garrotxa. Olot, Batet.

MALUQUER, S. (1963) Sección Breve. Ardeola vol. 9 fascículo 2 pàg. 159. Madrid. SEO

MALUQUER, S. (1966). Sección Breve (Notas). Ardeola vol. 11 p. 161. Madrid. SEO.

MALUQUER, J. 1973. Els ocells de les terres catalanes. Barcelona, Barcino.

MARTÍ, R. & DEL MORAL, J. C. (eds). 2003. Atlas de las aves reproductoras de España. Madrid. Dirección General de Conservación de la Naturaleza. Sociedad Española de Ornitología.

MARTÍNEZ, A. (ed.) 2001. Anuari d’ornitologia de Cata-lunya.1998. Barcelona, Grup Català d’Anellament.

MARTÍNEZ, A. (ed.) 2002. Anuari d’ornitologia de Cata-lunya. 1999. Barcelona, Institut Català d’Ornitologia.

MUNTANER, J., FERRER, X., MARTÍNEZ-VILALTA, A. 1983. Atlas dels ocells nidifi cants de Catalunya i Andorra. Barcelona, Ketres.

ROSELL, C., FERNÁNDEZ, M. 2005. Catàleg de vertebrats del PNZVG/2003-2004 manteniment del mòdul de gestió de la fauna del SIG Vulcà. Sant Celoni. MI-NUARTIA Estudis Ambientals. (http://mediambient.gencat.net/Images/43_108732.pdf)

SALES, S. (ed.). 2006. Anuari d’Ornitologia de Catalun-ya. 2002-2005. Barcelona, Institut Català d’Ornitologia.

SEO/BirdLife 2005. Lista de rarezas 2005. (http://www.seo.org/media/docs/lista de rarezas, 2005.xls)

TRABALON, F. 2005. Estudi sobre la migració postnupcial de rapinyaires al PNZVG. Any 2005. Olot. PNZVG. (http://mediambient.gencat.net/Images/43_111086.pdf)

TRABALON, F., LOCKWOOD, M. 2006. Rapinyaires nidifi cants a la Garrotxa 2005 – 2006. Olot. Fundació d’Estudis Superiors d’Olot i Delegació de la Garrotxa de la Insti-tució Catalana d’Història Natural. (http://130.206.88.24/ichngarrotxa/fotos/MEMORIARAPINYAIRES2006.pdf).

VAYREDA, E. 1883. Fauna Ornitológica de la Provincia de Gerona. Girona, Paciano Torres.

VILLERO, D., BÉCARES, J., ROSELL, C. 2002. Catàleg de vertebrats del PNZVG/2002. Sant Celoni. MINUARTIA Estudis Ambientals. (http://mediambient.gencat.net/Images/43_108732.pdf)

VILLERO, D., ROSELL, C. 2001. Catàleg de vertebrats del PNZVG/2001. Sant Celoni. MINUARTIA Estudis Ambientals. (http://mediambient.gencat.net/Ima-ges/43_108732.pdf)

Amb el suport de:

Patrimoni natural Garrotxa (III) 2006

Documents

Transcript of Patrimoni natural Garrotxa (III) 2006