Planeta L letraRevista l i teràr ia

I Època - Any 1- Núm 1

Òrgan de di fus ió del grup Planeta L letra

Ja som aquí !

Si vols descarregar-te la versió digital i gratuïta de la revista entra a:http://3rescrituracreativa.blogspot.com/

Pla

ne

ta L

letra

2

ÍNdex

Editorial (Jordi Lopesino) ..................................................... 2

L’amanida (Josep Famadas) ................................................ 4

Oda als arbres de fulla perenne i fulla caduca (Jovita Pigem Jutglar)...................................... 6

Davant el mirall (Sandra Cabrespina) .................................. 7

El gramòfon(Oscar Navas) ................................................. 8

Patóricas constructivas (María Alejandra Torrens) ................ 10

L’accident (Francesc Castañer) ............................................ 12

Per una pedra de no res (Sandra Cabrespina)................... 14

La lletra dominant (Susagna Alcón) .................................. 15

Aprenent amb la te (Oriol Dresaire Artigas) ....................... 16

El pla de la calma (Roser Serra i Albert) ............................. 17

Caricias (Nuria Sánchez Castillo) ........................................ 18

El planeta marró (Maria Assumpció Roig) ........................... 21

Inspiración (Miguel Ramírez).............................................. 23

Culpables i innocents (Txell Pañella i Montlleó)................... 24

Una tragèdia poc grega (Laura Carbonell / Annia Paredes) .. 26

Tú la soledad y yo mismo (Marcos Vàzquez García)........... 30

Asesinato en primer grado (Ricardo García Mambrona)...... 32

L’entrevista: Oscar Navas (Jordi Lopesino) ....................... 34

Maquetació:txell Pañella i Montlleó

Correcció ortogràfica:Jovita Pigem Jutglar

Correcció d’estil:Jordi Lopesino

Redactors:Susagna Alcón, Sandra Cabrespina, Laura Carbonell,francesc Castañer, Oriol dresaire, Josep famades, Ricardo García, Jordi Lopesino, Oscar Navas, txell Pañella, Annia Paredes, Jovita Pigem, Miguel Ramírez, Maria AssumpcióRoig, Nuria Sánchez, RoserSerra, Maria Alejandra torrens, Marcos Vázquez.

Il·lustradors:Mari Carme Bufí Planasfrancesc CastañerMariblancadani MontlleóNúria Vaqué

foto de portada:Cristina Sánchez,Carolina Sánchez

Logo:Gustik Albo

ÍNdex

StAff

http://3rescrituracreativa.blogspot.com/

Col·laboren:

planetalletra@gmail.com

abril 2011

3

edItORIAL

Amics del planeta terra, ja som aquí!Imagino la vostre cara de sorpresa en llegir aquestes línies. D’on surten aquests,

ara? Us preguntareu. O, com és que sabem que a la terra hi ha vida intel·ligent?Perquè, sou intel·ligents? Doncs... Hem interceptat el missatge que vàreu enviarl’any 1974, des de l’antena d’Arecibo (es diu així, oi?) i que vau dirigir, encarano sabem amb quin criteri, cap el cúmul globular que vosaltres anomeneu M13, ogran cúmul d’Hèracles. Aquest missatge havia de trigar uns 25.000 anys terrícolesen arribar i uns 25.000 anys més en tornar, si és que alguna civilització intel·ligenthi viu i es digna contestar. Llavors, us preguntareu, com és que rebeu respostanomés 36 anys després? És ben senzill, som els habitants del Planeta Lletra, unplaneta transeünt que s’ha creuat amb el vostre missatge de manera casual.

Mentre realitzem els ajustos necessaris per canviar la nostra trajectòria volemencetar un intercanvi cultural amb vosaltres. Annex us enviem còpia del vostre mis-satge perquè veieu que som gent de pau. Per cert, què volíeu expressar exactamentamb el missatge? En el nostre planeta s’ha encetat un debat en el que cada undels habitants ha donat la seva opinió. La majoria de nosaltres creu que no hi hacap missatge, sinó que és una mena de targeta de felicitació. Un altre grup creuque és una mostra d’artesania tèxtil anomenada punt de creu. No sabem si ensexpliquem prou bé. En teniu de tot això a la terra? Entenem que les diferènciesentre ambdós planetes poden ser importants. Vet aquí el nostre interès en encetarun intercanvi cultural. Per cert, teniu cultura al vostre planeta?

Alguns dels nostres científics insisteixen en que us expliquem perquè el nostremón viatja per l’espai sideral i no orbita al voltant de cap estrella, com és habitualal Cosmos. Veureu, nosaltres som híper-socials i ens entristeix molt separar-nos delsnostres essers estimats; llavors quan vam començar la cursa espacial i vam enviarels primers astronautes a l’espai tothom es va posar molt trist. Ells allà dalt i nosal-tres aquí. I si els passa res? No ho podíem consentir, de cap de les maneres. Vamestar a punt de prescindir de fer viatges per l’espai.

ed

ItO

RIA

L

Pla

ne

ta L

letra

4

edItORIAL

Llavors, un científic molt prestigiós de Planeta Lletra va trobar la solució. Es va fitxar en uns ani-malons molt tranquils que viuen a casa nostra, i que són molt particulars: són llefiscosos, amb ban-yes, sense potes (doncs, no caminen, s’arrosseguen), però malgrat tots els inconvenients portencasa seva sobre les espatlles i no se separen d’ella per res del món. Nosaltres els anomenem car-gols. Sí, ens fem càrrec que un animal tan espectacular (va contribuir a canviar la física al nostremón) ha de ser únic a l’Univers, però ja us enviarem alguna imatge perquè el coneixeu... La qüestióés que el científic va dir: i si no calgués sortir del planeta per explorar el Cosmos? I si ens l’enduemarreu? El treiem d’òrbita i el dirigim cap on ens agradi més? Una mica com fer acampada, peròamb el planeta sencer.

I aquí estem, a mig camí de casa vostra. I mentre arribem us enviem aquesta revista, que araserà la vostra revista, la revista de tots i que servirà per conèixer-nos millor, per intercanviar idees,conceptes, històries... Per ensenyar-vos a arrencar el vostre petit planeta de la seva rutinària òrbitasolar, per viatjar, per descobrir, per compartir.

Jordi LopesinoAmbaixador del Planeta Lletra

Està a punt d’arribar i no hauré acabat de pre-parar l’amanida. No sé perquè em vaig compro-metre. És clar que va ser ella que em va fer caureen el compromís. Quan vaig dir que no me’n sor-tia amb això de cuinar, que només sabia prepararuna amanida, de seguida s’hi va enganxar i va

proposar sopar a casa, ella prepararia un segonplat i postres i jo posava el vi i l’amanida. Nomésho vaig dir per dir alguna cosa. Ho va proposaramb tanta determinació que no m’hi vaig podernegar. Jo només volia allargar la conversa, ésmolt maca i simpatiquíssima, és clar..., però jo

Hi ha qui omple llibres i llibres parlant del menjar afrodisíac, i aquest és el tema que també ha escollit el nostre amic Josep. La qüestió és: qui decideix què és afrodisíac i què no? Hi ha algú especialitzat enfer-ho? Algú que inventa plats i els prova i valora les conseqüències eròtiques? En Josep arriba a la conclusió de que no cal menjar ostres per erotitzar una vetllada.

Josep famadas

Escriure li feia mandra. Massa feina, es deia. Ara que està jubilat no té cap excusa.

L’amanida

5

eSCRIPtURA

que no sé fer ni una truita i guaita ara, a la cuinaamb aquest davantal acabat de comprar. Perquèla mamà m’ha dit que un home amb davantal famolta patxoca. Seguint els seus consells he anat ala botiga de coses de casa de disseny i he triat undavantal com de loneta ratllat amb tons crus iocres. Ben bé l’ha triat la dependenta. Com quejo estava molt insegur, de seguida li he xerrat dequè anava el meu afer. Ella m’ha suggerit que mel’emprovés. Jo m’he atabalat una mica però ho hefet. El resultat es veu que ha estat esplèndid: quesi em feia més alt, que em donava categoria deno sé què, que estava molt sexi... Estava ben aver-gonyit però a ella li queia la baba. Per a mi queaquella noia anava ben llançada o era la primeravenda que feia en tot el dia.

Ben mirat preparar una amanida no és tan com-plicat i menys encara tenint a davant la receptaque la mamà m’ha dictat per telèfon. He tallat eltomàquet en trossos no gaire gruixuts, el cogombreen rodanxes i la feta en daus. Ho he posat en unaenciamera de terrissa perquè faci més grec. És clarque l’enciamera no en té res de grega perquè ésde Granada, amb típics dibuixos verds-blaus, comels ulls de la noia que me la va vendre. Ens en vavendre sis, una per a cada un de la colla. Ens hivàrem atansar fent el fatxenda i ella va ser més

llesta que tots plegats. Mira que tenia uns ulls benmacos, la Carmen, que ara que hi penso potserde veritat ni es deia Carmen. Segur que amb aixòdel nom també se’ns va rifar. Posem-hi també oli-ves negres, orenga i oli d’oliva amb generositat.

Òndia! El timbre ha sonat, deu ser ella. No emtrec el davantal per allò que m’ha dit la mamà.

El primer que em diu és que no ha pogut pre-parar res, perquè s’ha trobat a no sé quinaAmanda i... Jo no la puc escoltar i no sé ben béon mirar. Porta un vestit negre, cenyit amb un ge-nerós escot rodó per on mig surten uns esplèndidspits desbocats. Se m’atansa i amb els seus llavisem frega dolçament els meus. Una mica torbat reacciono convidant-la a passar i a seure en elsofà mentre prenem uns martinis. Una damunt l’altra, creua les cames que semblaven no acabar-se, amb un lleuger moviment del cap es decantala cabellera color d’aram i s’acosta la copa aaquells llavis que jo, no sabia ben bé perquè, tincganes de tornar a provar. Després de gairebénomés insinuar un glop, llepa el sucre de la vorade la copa i mirant-me profundament amb els seusulls d’or, em diu:

—boníssim! En aquest moment començo a tenir clar que

l’amanida, aquest vespre, ni la tastarem.

Pla

ne

ta L

letra

6

eSCRIPtURA

Quan agafo el cotxe per anar a treballar emfixo en els arbres que trobo pel camí. El primerque faig quan en veig un és comprovar si és defulla perenne o de fulla caduca, i ho faig perquèm’identifico amb els arbres de la segona catego-ria, els caducs. No sé perquè, però quedo cadu-cada cada poc temps, i quan passa uns motiusmolt profunds m’obliguen a posar-me al dia ambpromptitud. És a dir, moc totes les meves bran-ques per treure-hi la fullaraca; aguanto el disgustque em produeixen les fulles grogues, que s’es-campen pel terra i mimo extremadament el meutronc, que obligat per les circumstàncies quedatot empal·lidit i ressec pels freds de l’hivern. Unatasca extremadament complicada.

Els passos que segueixo són els següents:Primer dono sentència de mort.Les campanes de Santa Maria m’ajuden a

anunciar la bona nova. Ressonen dins de lesmeves orelles i escampen la vibració a totes lescèl·lules. És un ressò tan fi i delicat, que m’estre-meixo quan el recordo; les notes són tristíssimes,però dintre seu hi descansa una esperança cega,incapaç de contradir. Els gemecs del gos del meuveí també participa en l’escampada general. L’escolto amb obediència i respecte, tot i que de

bona gana li demanaria educadament que fes elfavor de callar.

Després perdono la meva gosadia.No és gens agradable escoltar les queixes:

“Que per què, que si era o no necessari, que pie-tat...” Jo ja sé que és injust, però com que sóc unabotxí pagada per Nostre Senyor, em poso taps ales orelles i deixo passar el temporal per instal·lar-me en una illa en calma.

I finalment, permeto que neixi l’endemà. No sense abans

escombrar les llàgrimes i elsmalentesos detotes aquellesfulles ja inexis-tents, que vanlluitar en elseu dia per unes idees i unssomnis que pertanyien ad’altres temps ique va costartant que algúse’n fes càrrec.

La Jovita, en el seu text, u oda, ens parla de la desesperança. I ho fa utilitzant el símil i les comparacions.El personatge del relat es compara amb un arbre i ho fa en un to que ronda més la prosa poètica que lanarrativa. La il·lustració, molt encertada, està més a prop de la poesia visual que del retrat d’un arbre.L’equació: poesia + desesperança=bellesa

Jovita Pigem JutglarLi agrada molt la gramàtica i la sintaxi. Li encanta com s'estimen les paraulesentre si, fins al punt que quan s’escolten, elles mateixes s'amaguen perquèpugui néixer el sentit.

Oda als arbres de fu l la perenne i de fu l la caduca

Mar

ibla

nca

7

eSCRIPtURA

Un altre cop davant del mirall. Més quilos, méstaques, més arrugues, els ulls més enfonsats, peròtambé més benèvols. Et somrius i et piques l’ullet.Amb el temps has après a estimar-te. Avui fins i totet trobes un punt sexy, residu potser de l’assaigd’ahir, quan feies de gata en una teulada de zinca l’escena del Foment. Ets ben conscient que tenspoc a veure amb LizTaylor o amb NatalieWood, però per sort al’escenari no hi ha capmirall, i tu et pots inven-tar, i esperar que la tevaactitud creï el miratge.T’agrada això del tea-tre, t’hi has aficionat fa poc encara que sempre t’-havia agradat, era una cosa que miraves ambenveja. Bé ja t’hi has ficat, així, sense cap altrapretensió que passar-ho bé i és molt gratificant.També estàs reprenent això d’escriure, que tambévas començar tard i després vas deixar, i ara tor-nem-hi. I també t’agrada. L’únic problema és queara mateix entre els personatges de teatre i elsd’escriptura, més els que pul·lulen per l’últimanovel·la, no et queda gaire lloc per pensar, i arahavies decidit també pensar, pensar bé, amb

temps, amb voluntat d’anar a fons, perquè famassa temps que arrossegues la teva insatisfacciód’una feina a l’altra i ja n’hi ha prou. Creus queja és hora, o decideixes què vols i vas a per totes,o acceptes d’una vegada que la feina és per men-jar, i a les hores lliures queda la vida, i t’hi aco-modes. Són dues opcions igualment bones. Però

sembla que et costa. Entot cas t’has promèsuna cosa, prou lamen-tacions, el que està fet,fet està i has d’intentardeixar de veure la tevacarrera com un muntd’errors encadenats. És

el teu camí, el que tu t’has fet, i si fa moltes ziga-zagues, doncs, mira, segur que alguna cosa hasaprès en cada una. Tot forma part d’aquest ba-gatge teu heterogeni i a vegades una mica ab-surd. Però tranquil·la, pensa que hi ha gent queno troba mai una parella que li vagi bé, i tu enaixò has tingut sort, gairebé xiripa diria. Pensa enla teva filla de disset anys que és fantàstica, tot ique ara vagi histèrica amb els exàmens. Hoveus?, ja tornes a somriure. Així m’agrada noia.Un petonet!

La Sandra ens mostra un personatge que s’enfronta a un mirall tant màgic com el que tenia la madrastrade Blancaneus. Ja que no reflexa només els atributs físics, sinó també els sentimentals, els artístics i elsmorals. El més important és que el personatge de l’historia de la Sandra és tant feliç amb les prediccionsdel mirall com ho va ser la madrastra de la Blancaneus durant un temps. Ara ve quan tots ens preguntem:què passarà quan el mirall li ensenyi la part fosca?

Sandra CabrespinaHabitant de Mataró i del Planeta Lletra. De tant en tant li agrada escriure.Creu que ha fet un descobriment estrany: La veritat i la mentida son vasoscomunicants, com més inventes més veritats dius, i quan més sincera volsser, més mentides acabes dient.

davant del miral l

Ets ben conscient que tens poc aveure amb Liz Taylor o amb Nata-lie Wood, però per sort a l’esce-nari no hi ha cap mirall...

Pla

ne

ta L

letra

8

Quan va sonar la campaneta de la botiga vaigdonar gràcies al cel. Feia setmanes que no en-trava cap client, així que vaig sortir de la rebotigaamb el millor dels somriures. Eren temps difícils, idesprés de la guerra la gent s’estimava més asse-gurar-se un plat a taula que qualsevol altre luxe.Aquell home gran, ben vestit i amb el seu bigotiperfectament cuidat, va entrar amb la maleta sa-ludant molt educadament. Va deixar-la sobre elmostrador i va començar a explicar-me mentre l’obria. Era un Paillard de 1937 amb la caixa unamica destrossada; els detalls platejats estaven des-gastats i fins i tot li faltava una placa al frontal. Esnotava que havia passat moltes penúries. L’homeem va comentar que la corda semblava no fun-cionar, perquè quan posava un disc, no sonavaa la velocitat justa, i al final acabava aturant-se.Havia estat molts mesos sense utilitzar-lo i segura-ment s’havia d’engreixar el motor. També la bot-zina semblava esquerdada, i seria un miracle queel diafragma no estigués igualment afectat. Real-ment, era tota una sort que aquell home no ha-gués decidit llençar-lo a les escombraries icomprar-ne un de nou, però entenia que no hohagués fet, perquè gramòfons portàtils com aquelltenien un encant propi que els nous que arribavena les botigues ja havien perdut. Sense cap menade dubte, els suïssos feien molt bons aparells.

Després de comentar-li que necessitava un

parell de dies per revisar-lo completament i queno creia que la reparació fos excessivament cara,li vaig dir que no s’havia de preocupar, que elsSiemowski teníem bones mans des de feia moltesgeneracions, i que ja veuria com aconseguia res-suscitar-lo. No era xerrameca barata de venedorbuscant desesperadament un client, realment hodeia a consciència. El pare m’havia explicat quel’avi havia arribat a ser un dels joiers més impor-tants del país i que fins i tot li havia fet joies perla mateixa emperadriu Alexandra de Rússia. En-cara recordo com explicava la vegada que la ma-teixa emperadriu va aparèixer al seu taller i li vaprometre el seu pes en rubles si li feia la tiara pera la cerimònia de coronació. I el pare mateix, vaser un rellotger com cap altre. De ben petit va in-teressar-se per com funcionaven els mecanismes,i mentre l’avi continuava amb la joieria, ell anavareparant rellotges en una petita taula del taller.Va ser una llàstima que, amb la guerra, tot can-viés. Llavors va ser quan el van portar al camp deCzernica i mai més vaig tornar a saber d’ell. Aixíque després de la guerra i havent-me salvat depur miracle, vaig haver de buscar-me la vida, solen el món, i va ser quan vaig muntar el meu propinegoci de reparacions.

L’home, després de deixar-me una paga i senyal per si necessitava alguna peça, va sortir dela botiga convençut que deixava el gramòfon a

L’Oscar, d’una manera molt brillant, ens sorprèn amb aquesta història sobre el perdó i la culpa. Un vellgramòfon és el nexe de trobada de dues persones, i la música la salsa que homogeneïtza dos sentimentsenfrontats. El final no et deixarà indiferent.

Oscar Navas

Porta sempre a sobre un llapis i una llibreta. Caça idees per tot arreu i lescaptura amb lletra de metge. No pot escriure sense te ni música de fons.

el gramòfon

eSCRIPtURA

9

eSCRIPtURA

la millor botiga de tot Polònia. Jo estava impacientper posar-me mans a l’obra amb aquella merave-lla que el temps havia deslluït. Portava molt detemps sense tocar un aparell, però vaig treure’mtota la por de sobre amb un glopet de krupnik iem vaig disposar a revisar el gramòfon. Els car-gols tenien una mica d’òxid, però de seguida vancedir amb una mica d’oli i vaig aconseguir des-muntar-lo completament. Els dos dies van passarcom un sospir. El primer dia el vaig dedicar aarreglar el sistema de corda i a engreixar tots elsrodets i juntes. Després vaig instal·lar una botzinanova i vaig canviar el diafragma i l’agulla que es-taven realment destrossats. Finalment, vaig lluen-tar totes les parts metàl·liques amb vinagre i vaignetejar la caixa amb un drap suau i sabó perfu-mat.

A la tarda del segon dia va aparèixer l’amo delgramòfon. Va entrar a la botiga amb la mateixaelegància d’un parell de dies enrere i vestit ambrobes cares. De seguida vaig atendre’l i li vaigdemanar que esperés, que anava a buscar el seuaparell a la rebotiga. Poc després vaig tornaramb la maleta i la vaig deixar sobre la taula. Unade les poques coses que em va ensenyar el pareabans de desaparèixer va ser que un bon boti-guer s’ha d’assegurar de la satisfacció del client,així que per demostrar-li que l’aparell havia que-dat perfecte, vaig obrir l’estoig i li vaig ensenyar.L’home es va quedar meravellat amb l’acabat il’emoció no va impedir que passés la seva mà persobre de la caixa, aturant-se a tocar amb els ditsels tancaments i admirant la lluentor que tenienara. Jo li vaig comentar que no havia estat unafeina fàcil, però que havia valgut la pena rescatarun aparell tan bonic. Una altra ensenyança delpare: si li deies al client que t’havia costat moltaconseguir reparar una cosa, després la propinaera més gran. En temps d’escassetat qualsevolajuda extra era bona, i més si s’aconseguia amb

un comentari tan senzill com aquell. Li vaig pre-guntar si tenia pressa, perquè m’agradaria provarun disc amb ell per a què comprovés el funciona-ment i la qualitat de so que havia aconseguit. L’home va respondre que estava desitjós d’escol-tar una altra vegada el seu aparell i que li portavamolt bons records. Així que vaig agafar un delsdiscos que guardava sota el mostrador, vaigtreure el paper que el cobria, i el vaig deixarsobre el plat. Vaig fer girar la manovella unesquantes voltes, vaig desenclavar el fre i seguida-ment vaig col·locar l’agulla sobre el disc. Desprésd’uns instants, la Consagració de la Primaverad’Stravinski va començar a sonar amb una puresapoques vegades abans sentida. La força dels metalls, l’envestida dels violins, la contundènciade la percussió... Semblava mentida que d’un mecanisme fred com aquell sortís una melodiaamb tanta màgia. Vaig fixar-me en la reacció delclient, que no sortia de la seva sorpresa. Va

Ayer me he clabucado con mi amiga Paquita,y como siempre suele hacer cuando la clabuco,me puso al día de los munsuños de la vida de lasotras amigas del grupo, Cristina, Cintia y Nerea.Todas atrocamos bien a Paquita y su particularsismón sobre la vida de los otros. En su opinión,

todas son catronas porque no frapucan lo sufi-ciente o porque no buscan frapucos con más es-petrón. También zabaza que las otras son malasmadres porque se estrobian pronto de sus hijos ysus galichones con ellos. Y por supuesto, tampocoson buenas esposas porque se chitrulan todo el

Pla

ne

ta L

letra

10

començar a acariciar la caixa del gramòfon ambdelicadesa, però amb cert nerviosisme, mentre laseva mirada no podia apartar-se del disc que gi-rava en aquells moments. I llavors, vaig veure comles llàgrimes van començar a brollar dels seus ulls.I durant aquells instants no vaig ser capaç de tren-car el nostre silenci.

L’home es va adonar que l’havia vist i va afan-yar-se a treure un mocador de l’abric i eixugar-seles llàgrimes. Em va demanar que el perdonés. Joestranyat, vaig voler saber per quina raó ho haviade fer. Ell em va respondre que volia tenir l’aparellcom l’havia recordat sempre en els moments d’es-plendor de la seva vida, i que per estar complet limancava la placa del frontal, que havia trobatentre les caixes de la mudança que acabava defer. Jo li vaig dir que no hi havia cap problema, ique tornava de nou al taller per portar una micade cola i així col·locar la placa per a què quedéstal com ell volia. Quan vaig tornar, l’home va

treure la plaqueta de la butxaca del seu abric i lava deixar al palmell de la meva mà. Al principi novaig parar atenció, però de seguida la mirada vaanar a parar a les ales desplegades de l’àguila il’esvàstica sobre la que descansava. La fredor delferro em va traspassar la pell i em va recórrer totel cos. Intentant ser fort li vaig donar la volta, vaigagafar el pinzell i el vaig submergir al pot de colaper passar-lo per la insígnia. Després la vaig en-ganxar allà on havia estat sempre.

Amb la ment donant voltes a massa coses, vaigaturar el disc i el vaig guardar a la funda depaper. Després vaig tancar l’estoig i li vaig oferira aquell home. Ell em va preguntar quant emdevia. Jo només vaig poder contestar que ja m’havia pagat amb les seves llàgrimes. L’home nova replicar. Es va limitar a agafar el maletí i, do-nant les gràcies amb el cap, va sortir de la botiga.Quan va sonar la campaneta de la porta van serles meves llàgrimes les que van aparèixer..

Alejandra, fidel a les seves arrels argentines li fa un sentit homenatge al seu compatriota Julio Cortazar.Agafa la novel·la laboratori Rayuela i emula una de les seves histories, la de l’idioma inventat. El text 68 iles seves hidromulies està latent en les Patóricas constructives.

María Alejandra torrens Castillo

Irremediablemente influenciada por Borges y tremendamente inspirada porMárquez, Cortázar y la Allende, disfruta de la vida a través de las letras.

Patór icas construct ivas

eSCRIPtURA

tiempo de lo poco que sus maridos las atoflan encasa en los estrobiantes quehaceres domésticos.La verdad es que a más de una del grupo nos gus-taría pituirnos en moscas para apropicuar connuestros propios ojos qué tan faxa es nuestraamiga en todas las áreas en que las demás sontan catronas y frambochas. Todas dudamos desus faxas aptitudes para todo ello que ella pato-rica todo el tiempo de las demás, ya que sabemosque su excesiva nofación por las glutudas aufóri-cas, le han causado más de un trusco en su vida,comenzando por su catrascado primer matrimo-nio.

En fin, supongo que todos ganceamos una se-gunda muñidad en la vida, y para prueba, la deCintia, que al futurso de su luna de miel, Pepe, suflamante marido, acamoció y no quiso volver aapropicuarla, porque la muy murronchona no lehabía zabazeado que por el accidente que tuvohace unos años, ñanbaba chincletes mentidos dearriba abajo, y cuando el pobrecito desprevenidola apropicuó por primera vez sin un solo chin-

clete, tuvo que ser carrunchafado porque casi ledá un boñazo. Hasta el día de hoy el tío nopuede ni apropicuarla. A pesar de esa mala es-tropencia, estamos todas muy agracionadas consu nueva pareja, a quien atrocó por casualidadcuando se petrozaron literalmente en una es-quina, ya que al ser invidente el pobrecito almenos estamos forteras que su relación no se iráal garobón por cuestiones estéticas. Todavía mepregunto cómo logró ñambar al altar a Pepe, yaque al margen de su problemilla chincletal, a Cintia la naturaleza se la ha jugado bien!

Pero… ¿por dónde iba? Ah! Mi amiga Paquitay su nofación por zabazear y patoricar de todoel mundo… Pues bien, yo solita he llegado a laclabución de que nuestra querida amiga Paquitazabaza en realidad de sí misma aunque posible-mente la pobrecilla ni se dé cuenta. En fin, porsuerte nunca me apropicuaré en tales estropen-cias, ya que yo nunca zabazo mal de nadie ytodos mis zabazeos sobre mis queridas amigasson siempre patóricas constructivas.

11

eSCRIPtURA

Pla

ne

ta L

letra

12

Acabada la jornada intensiva, en Quirze co-mença el ritual diari d’equipar-se pel camí deretorn cap a casa. Amb una gestualitat cerimo-niosa es posa el casc integral i els guants demotorista. Una lleugera pressió amb el polze iel demarrer despertà la bèstia de la Kawasakiz1000sx.

Ara comença el millor del dia. Enfilar els se-tanta km de la C-63. Revolts tancats, plegar perneutralitzar l’empenta centrífuga, retenció a lescorbes, fuetejar el motor al mig de l’arc. El canvi,el gas, la simbiosi amb la màquina són el bàlsamque l’allibera de la tensió acumulada durant lesinacabables rutines del despatx. «Quan arribi acas —pensa— hauré de canviar la bombeta delscurts perquè m’està fallant».

El Fiat Punto platejat roda alegre per la C-63direcció a la Cellera. La Camil·la i la Pilar fanbroma felices amb la compra d’uns bodis deblonda rebaixats que, suposadament, hauran deressuscitar la ja amortitzada libido dels quaran-tons amb qui comparteixen fills i hipoteques.

Els agrada proveir el dilluns a la tarda doncs alhíper no hi ha aglomeració. Feta la compra elsqueda una bona estona per a la xerradeta mentreprenen un batut a la zona d’oci. Després la pas-sejada, 30 km, xalen amb la música de Shakiratot conduint sense pressa. De sobte, just a la sor-tida d’un canvi de rasant, una inesperada corrua

de vehicles parats obliga la Camil·la a clavar elsfrens amb un enèrgic cop de peu.

Irada, l’Agnès prem la clau de contacte i elmotor del Toyota vibra amb una poderosa arren-cada. «Juro que serà la darrera vegada —pensa— que aquest dropo d’en Ramon em retreuel favoritisme injust, pel testament del sogre afavor d’en Jaume. Ja n’estic tipa.»

Capficada, condueix el potent quatre per qua-tre pel camí veïnal, aixecant un núvol de pols tandens com la ràbia que la consumeix després dela disputa amb el seu cunyat.

Amb l’esguard encegat per la ràbia mira abanda i banda de la comarcal. A distància s’a-propa un cotxe blanc, però li dóna temps decreuar a l’altre carril en direcció contrària. «Sem-bla mentida que entre germans hi hagi d’haveraquestes enveges».

Quinta, quarta, tercera. «Vaja! L’avi que ha tretel bugui bugui a passejar! Hauré d’esperar elcanvi de rasant per avançar-lo... Punyeta l’avi,avui no passem de la tercera, eh!»

Carretera lliure «Adéu-siau l’avi». Un toc demaneta i la Kawasaki salta esperitada sobrepas-sant el C3 blanc, que es gronxa com un balancí.«Alerta! un morro metal·litzat treu el nas entreles alzines. Té prou visibilitat, esperarà quepassi».

En Francesc juga a ser Déu en aquesta història. Agafa diferents narradors i diferents punts de vista perquèno ens perdem ni un detall d’un greu accident de trànsit a la carretera.

francesc Castañer

Feliçment jubilat viu amb cinc gats, dos tenen parkinson. Li agrada escriureper fer-se companyia.

L’acc ident

eSCRIPtURA

13

eSCRIPtURA

Sigui pel sol ponent de cara, per la falta de sen-yalització lumínica, o per la cortina d’enuig quel’encega, l’Agnès no s’adona del motorista ques’apropa a gran velocitat precedint al Citroënblanc encara llunyà.

Engrana la primera i pressiona l’accelerador.Just a temps per adonar-se de la imminència deldesastre, ara ja inevitable.

«Què fot!... Surt?» No hi ha marge de manio-bra, en Quirze clava els frens, la màquina s’en-tregira, llisca. Uns ulls esglaiats se li clavendarrere del parabrises del Toyota.

Camil·la s’apropa al ferit envoltat per un grupetde persones que l’han tapat amb una manta. Elnoi està estirat al mig de la carretera, al costatd’un quatre per quatre amb el lateral abonyegat.A la cuneta la ferralla d’una moto de gran cilin-drada és el testimoni mut de la violència de la

col·lisió. Repenjada a la tanca metàl·lica de la carretera, una dona de mitja edat en estat de xoc,és atesa per un matrimoni que li ofereix aigua iconversa.

El noi té una respiració ràpida i feble, al rostrel’esglai de l’instant abans de l’impacte. Camil·las’hi apropa, pressentint la mort. La xerramecabuida confronta percepcions i judicis.

—L’ambulància està de camí, no pot trigar enarribar.

D’una manera instintiva Camil·la posa la màdreta sobre el pit del noi, al final de l’estèrnum,l’esquerra llisca entre la nuca i l’asfalt envoltantamb suavitat la base del crani.

L’alè del ferit s’ablaneix, la respiració de laCamil·la i en Quirze es troben en un lloc fora d’a-quest món. Suaument l’expressió del noi es paci-fica. Un somriure li relaxa la boca i entreobre elsulls tot cercant l’esguard de la Camil·la, en unapostrema mirada de gratitud.

Fran

cesc

Cas

tañe

r

Pla

ne

ta L

letra

14

eSCRIPtURA

La Teresa és la fadrina més rica i orgullosa dela contrada. I en Roc avui busca gresca.

—Teresa, Teresa —crida en Roc, tira la pedra,i trenca el vidre.

Quin terrabastall, la Teresa enrabiada, renegai s’esgargamella cridant en Roc que fuig rabent.

—Brivall, bandarra, cabró!—Qui tira pedretes tira amoretes —s’enriola la

padrina Ramona. —Prou, padrina―respon la Teresa encara més

esverada―.És ruc aquest Roc, ha trencat el vidreamb una pedra de riu.Perquè rius padrina? Renoi!On hi veus la gràcia? Si l’atrapo rep el refotut.

En Roc, cruixit de córrer, s’atura i respira. Paral’orella i no sent res sinó raucar de granotes. Ellnomés volia picar el vidre i fer remor, no trencar-lo. Quina desgràcia, redimoni. Ara la Teresa sil’atrapava,amb les urpes li arrencava la perrucarinxolada d’arrel. Ja la gruaria prou la pedrada,la Teresa era rampelluda i traïdora a més de ricai orgullosa.

La Teresa recull els vidres i la pedra rodona deriu. Rumia la revenja més refinada. Mentre refilala cadernera, ella pensa i repensa, si el farà rodo-lar pels esbarzers, o el ruixarà amb pólvores quefan rascar. O li refregarà quitrà per la crinera.

—Creu-me Roc —la Teresa rondineja —rebràscom em dic Teresa! —i ho jura creuant els dits

damunt els morros.En Roc prega perdó: —Teresa perdona un ruc malastruc!Per pagar els vidres trencats la Teresa fa que en

Roc cremi els rostolls del tros de les tres roques,un tros llarg i estret a vora el riu. En Roc, rac, rac,amb el rasclet arreplega maldestre fulles mortescap als rostolls i pren foc, mentre pensa, quela Te-resa és una bruixa. Una rata i un esquirol fugencorrents. Llavors es posa a tronar amb gran terra-bastall i arrenca a ploure. Rellamp quina malasort, prou cremar rostolls per ara. Quina creu,quant de temps l’haurà de ballar per pagar unvidre trencat? Mentre corre, poruc, resa una ora-ció a la Santa Creu, perquè el protegeixi delstrons i els llamps. Rellisca i es trenca l’os gros dela cama. Ha pagat ben car haver trencat un vidrede la Teresa. Pobre Roc!

La Sandra ens arrenca unes rialles amb el seu exercici d’estil. I ens enceta un camí que omplirà moltespàgines en aquesta revista. Curiosament els tres relats amb reiteració de lletra, en aquest cas la r, són correlatius a l’abecedari: la r, la s i la t. Casualitat?

Per una pedra de no res

Sandra CabrespinaHabitant de Mataró i del Planeta Lletra. De tant en tant li agrada escriure.Creu que he fet un descobriment estrany: La veritat i la mentida son vasoscomunicants, com més inventes més veritats dius, i quan més sincera volsser, més mentides acabes dient.

Lectura recomanada

Una perfecte combinació pels que els agradi córrer i la literatura.Murakami explica la seva experiència i com va endinsar-se en el móndels runners, però dels de debó, dels que surten cada dia i fan unmunt de quilòmetres. El millor de tot és com narra les sensacions queté en cada moment com a corredor i com la disciplina física va ferposar-li ordre a la resta d’aspectes de la seva vida

de què parlo quan parlo de córrerHaruki MurakamiEditorial Empúries

15

eSCRIPtURA

Sinuosa sonava la serp mentre s’acostava alseu veí de selva. Seduïda per la seva presa, sali-vava pensant en la saborosa digestió que l’espe-rava. S’imaginava sadollant-se amb el suc de lesseves entranyes. Saltejant-lo com si fos un deliciósguisat servit en safata. Un sacrifici que es presen-tava com un gustós sopar vespertí. Sospesava sila sagnia seria dificultosa. Si la sacsejaria abansde cruspir-se-la. Si, com el seu antecessor, es re-sistiria i saltaria dins un estómac acostumat a ajus-tar comptes digestius. Fent sortir el seu instintd’ésser salvatge, es trobava ja a escassos mil·lí-

metres. La presa, endormiscada, estava simple-ment transformada en un indefens instrument pera la subsistència. Així, la serp començava a re-lliscar al seu voltant, i el cos a cos li desbordavaels sentits. I és que s’enfrontava llavors a una sor-prenent suavitat, un sensual tacte que despertavaen ella un inhòspit sentiment de solidaritat i des-consol. No solia entretenir-se en res semblant aaquesta insensata sensació d’estima. Una ten-dresa que dissolia la situació en un sòrdid sabo-tatge ensucrat.situació en un sòrdid sabotatgeensucrat.

La Susagna ens descriu, en un text plegat d’esses, els pensaments i sentiments d’una afamada serp. Si el llegiu en veu alta, al menys un parell de vegades, la vostra llengua es tornarà bífida, el vostre coss’allargarà, els vostres membres s’assecaran i cauran i us començareu a arrossegar per terra, afamats. Us ho juro!

Susagna AlcónAmb la curiositat de qui decideix ser periodista, però amb l'anhel de poderconvertir la realitat en art, es debat diàriament entre rendir-se a la immedia-tesa informativa o llançar-se de ple i saciar el seu capritx literari.

La l letra dominant

Aquest petit o, millor dit, petitet escrit és per dir-te —i que tu trobis— tantes tes com si tingués untic. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, té aquesta te, entoma'maquesta altra. També et demostraré, pobret de mi,que puc ser-te una miqueta més científic i correctei fer-te creure que aquest escrit d'estil és una etimo-logia de tes i que pot estar escrit amb més enteni-ment, i fer un escrit de més entitat, però tot això notindria sentit, seria com fer-me un torniquet o tapar-me els testicles, la tita o la titola amb un tros de tèx-til per acabar esdevenint un tetraplègic de la lletrate. T'he de prometre ser testarrut fins a la mort pertransmetre't tantíssimes tes, aquestes petites lletresdel palet i la creu, i que em puguis enterrar havent-te satisfet del tot. Tot plegat un entramat ben sofis-ticat perquè es tracta d'entabanar-te moltes tes,com fer-te un autèntic tiberi d'aquesta lletreta tanestreteta, com fer-te una caseta o una torreta totapleneta de tes; te per aquí te per allà, fixa't tuquanta te! Tanmateix vés amb compte per no tro-bar-te un autèntic torracollons perquè torpedinar ésl'especialitat predilecte del contrari a tu, d'aquestque et té tanta tírria que et vol tombar i fer-te tron-tollar com un titella. Et dirà textualment que si tensaixò que si tens allò altre, que si tu has dit o hasdeixat de dir, total per omplir-te la testa de tensió;però tu tranquil i com diu la dita o textualment elQuimi Portet: un, dos, tres, botifarra de pagès! Te-

clejant la lletra te, un munt d'onomatopeies em sor-tiran, aquí tens una petita mostra o també dit tastet:toc-toc, tic-tic, tec-tec, trinc-tranc, taral·larà, tampa-tantam, tatxim, tipitip, tirurit, trecatrec, tripitap,tong, tiroliro, tiquitic, tiquitac, etcètera. etcètera, etcètera. Aquí tens tantes tes, testimoniatge del meutentineig i aprenentatge en aquest curset d'escrip-tura creativa del Tres Roques. Vet aquí tanta te!

Pla

ne

ta L

letra

16

eSCRIPtURA

L’Oriol estava especialment inspirat quan va fer aquest exercici d’estil. Es va deixar anar i va abocar dinsel text tantes tes com va poder. El resultat és ensordidorament cacofònic quan es llegeix en veu alta. Crecque l’exercici li va deixar empremta, doncs segons m’han dit, alguns amics seus l’han vist parlant sol pelscarrers de Mataró recitant llistes de paraules que tenen te. Pobret, tan tímid que ès.

Oriol dresaire ArtigasVa néixer un trenta-u de maig, dia essencialment aventurer; de l’aventura de viure: pensar, actuar i escriure. Humanament i literàriament aprenent,aventura i escrit li vingueren. Vet aquí la qüestió.

Aprenent amb la te

17

eSCRIPtURA

Estaven allà dalt, contemplant el paisatge. Es-bufegant per l’esforç que acabaven de fer. Allà,on l’aire era pur i el dia assolellat, es diria que totes podia divisar molt més clarament. Que lescoses prenien sentit, i que el trencaclosques de lavida mostrava totes les seves peces.

Es van quedar tots dos una llarga estona en si-lenci, emmudits pel paisatge bucòlic que tenien aldavant.

—Què estrany... —va dir en Joan amb les gal-tes envermellides pel sol.

—Què? —li va contestar l’Anna mirant cap al’altre costat, donant-li l’esquena i sense prestarmassa atenció.

—Tot això! —va insistir.—A què et refereixes? —va increpar-lo, sense

girar-se, recuperant mica en mica el ritme de larespiració.

—No sé si te n’has adonat —li va deixar caureel noi, descarregant-se la motxilla de l’esquena.

—No. De què? —va fer la noia, girant el cap,pensant que havia de veure alguna cosa en el pai-satge que era evident, però que ella no arribavaa divisar, tot i posar petits els ullets per esforçar-s’hi.

—Tinc la sensació.—Digues! —li va clavar ella, perdent la pacièn-

cia, ja que no li agradaven massa les reflexionsexistencialistes en que s’enredava el seu companyd’excursió quan assaboria la natura en estar pur.

—L’estranya sensació... —va continuar dient ell.—Què et passa? —va reiterar la noia, que es

començava a amoïnar.—És com si...—Com si què? —li va insistir amb un to una

mica intrigat.—És com si ja no...—No, què? —va reclamar l’Anna.—Com si ja no tinguéssim... –va confessar-li en

Joan. Conscient que iniciava una conversa quepodia resultar perillosa.

—Què? —va increpar l’Anna, com si es volguésprotegir d’alguna revelació.

—Res a dir-nos —li va clavar ell, amb cert to deresignació masculí.

—Sí —va dir-li la noia posant-se a la defensiva.—Sí, què? —li va repetir.—Sí que tenim alguna cosa a dir-nos! –va afir-

mar ella, acostant-s’hi una mica per agafar-lo delbraç.

—Ah, sí? —Sí! —tot fent un moviment de cap afirmatiu i

mostrant un somriure nerviós.—Què? —va dir en Joan mirant-se les xiruques.

Es va fer el silenci. Tots dos van contemplar nova-ment el paisatge, que en cap moment havien dei-xat de mirar. Van recollir les seves coses i se’n vananar pel mateix camí que havien vingut, com siaquella conversa no s’hagués produït mai. I comsi totes les peces del trencaclosques seguissin per-fectament encaixades i ordenades.

La Roser, molt agosaradament, també utilitza el diàleg teatral d’en Belbel per crear una història nova partint de l’intercanvi de monosíl·labs que obre la peça teatral “Carícies”. És curiós veure com un punt de partida comú porta a llocs molt llunyans i diferents.

Roser Serra i Albert

Va sempre corrent d’un costat a l’altre. Quan es calça les bambes, i corre de veritat, se sent fora del món terrenal i li plouen les idees.

el p la de la calma

Pla

ne

ta L

letra

18

eSCRIPtURA

Domingo descansaba en el porche después deotro largo día de trabajo en los campos de Viña-les. Balanceándose en la vieja y ruidosa hamaca,saludaba con su chirriar a los vecinos que pasa-ban frente a él.

Mientras, Aymará, su negra, como así llamabael cubano a su mulata, se acercaba a él con unajarra de zumo de papaya recién preparado.

—Qué raro… —verbalizó casi para sí mismo elcampesino, mientras acariciaba una hoja de ladormidera, y observaba como ésta encogía sushojitas hacia el tallo como estremeciéndose.

—Qué, mi amor —preguntó Aymará dejandola jarra sobre la mesa que los separaba—. ¿Quie-res un vasito de jugo?, hace demasiado calorpara ser octubre —ahora abanicándose—, ¿quéme hablabas papito?

—Todo esto —afirmó cambiando la atención desu mirada hacia ella y después hacia la callefrente a ellos, mientras extendía los brazos aambos lados. En ese momento, coincidió que pa-saron dos pollos por donde Domingo señalaba,iban distraídos picoteando el jardín camino de lapuerta de la entrada.

—A qué te refieres —preguntó la corpulentamujer, mientras miraba las dos aves y tragaba otrovaso de rica fruta—. Yo no les veo “na” raro a lospolluelos, poca carne, muchos huesos, pero paraNavidad ya verás que caldo más rico nos sale.

—No sé si te has dado cuenta —dijo Domingovolviendo la mirada a su fiel dormidera aún consus hojas recogidas por el duro tacto de sus ca-llosos dedos.

—No, de qué —suspiró ella todavía vigilandola huída de los pollos, ahora hacia el huerto deJacinto, el vecino taxista—. Cuando te pones tanprofundo, me das miedo, ay que te ha dado ungolpe de calor, todo el día al sol, ponte el termó-metro, ay diosito.

—Tengo la sensación —cerró ahora los ojos yjuntó las manos entrelazadas detrás de la cabeza,estirándose hacia atrás en la mecedora, y al vol-ver a abrirlos, giró la cabeza de nuevo hacia sumujer, que lo miraba extrañada—. tengo la ex-traña sensación…

—Di, ay mamita que chunguito que le dio a miamorcito, ay mamita… —repetía con aire dramá-tico habitual en ella— Mariana, Mariana —gri-taba ahora a la vecina enfermera, pero queestaba tan lejos, que era imposible que la oyera,escenificando ya el drama en su clímax—. Laspupilas Mariana, ven y mírale las pupilas —acer-cándose al marido y levantándole el párpado su-perior de forma poco habilidosa.

—La extraña sensación —otra vez su mirada re-flexiva se volvió hacia los campos de fríjoles, per-dido en su pensamiento.

—Qué te pasa —preguntó la negra revolote-

La Núria, en aquest escrit, parteix de la base d’un text teatral d’en Sergi Belbel, Caricias, i el transformaen una historia totalment diferent. Podríem dir que li fa un homenatge al text i a l’autor, però l’historia dela Núria és més rica, més tendra i més global. Si algú ha vist l’obra d’en Belbel sabrà de què parlo.

Nuria Sánchez CastilloSi no fuera ella, le gustaría ser Jane Austen. Sólo necesitaría una ventanaque diera a los álamos, un escritorio de madera con aquellos cajoncitos alos lados y un papel en blanco.

Caric ias

19

eSCRIPtURA

ando alrededor de su marido, mientras le acer-caba su cara a la suya, mirándole si el puntitonegro central del ojo se hacía más grande, ahoramás pequeño—. Extraña dices, si es que no mehaces nunca caso, que te lleves la gorra del in-glés, la de la visera grande, que ya no vuelve abuscarla seguro, con lo lejos que le queda estodel “London”. Cómo estuvo tonteando con la Fer-nanda, ja menuda es la Fernanda exclamó fuerte,que mala suerte tiene la chica que ya se le hanescapado tres. Y ahí esta todavía, recortándosela minifalda.

—Es como si…—suspiró con una tristeza tanprofunda esta vez, que su cuerpo se relajó en lamecedora cayendo muerto todo el peso haciaatrás, consiguiendo así el movimiento de ésta.

—Como si qué… como si “ na” que la mucha-cha es una fresca, que los del “patio” me dijeronque el chico ya estaba interesado, pero que tantacarne y tan poca tela, le achicaron. A esos extran-jeros no les gusta que les miren mucho y claro,menuda es la Fernanda.

—Como si ya no… —volvió Domingo a entre-cortar la frase— qué dices de la Fernanda. Porcierto, ayer la ví llorando detrás del bananero,pensaba que era algún animal, y me acerqué, yal verme disimuló una sonrisa, pero qué triste sele veía, pobre chiquilla, ella que todavía es joven,aunque yo no…

Domingo recogió unas hojas de tabaco seco ylas lió decidido. En unos segundos, ya estaba en-cendiendo el cigarro con aire pensativo.

—No, qué. Domingo, que con tanto suspiro teme vas a desinflar, mi chiquito, te voy a prepararun coquito con sabor, mucho pero que muchosabor. ¿Qué te parece?

Aymará se fue a la cocina, y al poco trajo doscocos con sus respectivas cañitas, removiendo elron y el azúcar del fondo.

—Como si ya no, como si ya no tuviéramos…

—volvió el hombre, de nuevo taciturno, ahoraentre la humareda de su tabaco.

—Qué, ¿cocos? Sí que tenemos. Pues no metrajo el marido de la Gladys un carro de cocospor sólo seis pesos, ahí que los tengo paracuando vengan los extranjeros a casa, preparar-les estos cocktails naturales, como decía James,como le gustaban al chaval los cocos, y no sólolos de la Fernanda. Ja, Ja, Ja...

—Nada que decirnos —afirmó ahora con tonoserio y mirada inquisitiva en el rostro de su mujer,dejando el coco que ella le servia a un lado.

—Sí —exclamó confundida mientras el cocoque sostenía se le cayó con todo su mejunje alco-hólico, esparciéndose por el terrazo del porche.Vinieron los polluelos, en ese momento, locos antesemejante festín—. No, fuera de aquí bestias, queborrachos no me comeréis y yo no quiero inútilesmerodeando por mi casa —vociferó nerviosa

Pla

ne

ta L

letra

20

eSCRIPtURA

mientras asustaba con las manos ahuyentandolos animales a golpes en el plumaje.

—Sí, qué. Sólo me hablas de éste y de aquel,de lo caro que va el moniato. Que la hija de laYezabel ha vuelto a pedirte que le dejaras telefo-near, del Buik de Mariano que la pieza se la tie-nen que hacer en un torno de la Habana porqueya no arranca ni en bajada, y a mí que más meda. Todos los problemas del pueblo, y nosotros,que hay de nosotros, nada de nada.

—Sí que tenemos algo que decirnos —dijoahora ya más calmada acariciando a uno de lospollos aturdido por el ron, nosotros nos decimosmuchas cositas papito, yo todas las mañanas tepreparo tu panecito con mantequilla y azúcar quetanto te gusta y te pregunto qué quieres de comer,y después te digo que me voy al Viazul a buscarturistas para hospedarse en casa, por cierto,cada vez son más puntuales los autobuses y laMari siempre me dice que tenemos que ir antespara coger sitio, y te digo muchas otras cosas denosotros, claro Domingo… —dijo pensativa enqué otras cosas le decía a su marido, sin quenada se le ocurriera.

—Ah, ¿sí? Que te vas con la Mari al autobúses hablar de nosotros. Ah bueno. me dejas mástranquilo, pensaba que no nos comunicábamospero estaba equivocado. No, si hablar es lo tuyo,muda no eres, pero es que ya no recuerdas aque-llas interminables conversaciones cuando nos co-nocimos. Planificábamos juntos la felicidad,descubría en tu mirada las palabras que tu timi-dez no dejaba salir, y así besando tu rostro pasá-bamos el rato, no había frase que no intercalarauna declaración de amor en medio.

—Sí, vaya si me acuerdo, a mi me salió mejorque a la Fernanda con el señorito inglés, que yote cacé toda para mí, y con decencia, con muchadecencia, que la falda más corta me llegaba a larodilla —señalaba ahora de pie la medida

exacta—. Qué cosa más bonitas nos decíamos,ay, si es que era guapa a matar, mírame ahoracon estas lorzas que me salen por aquí dijo pelliz-cándose la prominencia de grasa que cubría suabdomen. Y tú qué, que sólo me hablas de fríjo-les, plátanos, de cuánto tabaco se va a llevar esteaño el Estado, del ganado, de tus dolores de reu-matismo después de arar, tanta palabrería delcampo, y no se te ha ocurrido tampoco recogerflores para tu negra —reprochó ahora Aymaráante la atenta mirada de su marido—. Tienesrazón papito, pero si yo no te quisiera como tequiero, no te extendería la mantequilla en el pancasi de madrugada, ni te esperaría en el porchecon tu jugo a que llegaras, qué si no voy a levan-tarme yo por un patán ¡Sólo por mi cielo!

—Qué mi dulce Aymará, cómo soñé tu nombreal conocerte, la mujer que dio un sentido a lo quehacia en este mundo, no me dejes de amar Ay-mara, háblame como entonces mi negra, porqueno soportaría soñarte sin tenerte otra vez. Recuér-dame por qué fui el hombre más feliz de Viñales.

Y así fue como una tarde cualquiera de octubre,se convirtió en el resurgir de una pasión dormida.Fueron besos los que sellaron ese pacto de recor-darse el amor entre su inevitable monotonía.

21

eSCRIPtURA

—Joana, agafa els nanos i entra al refugi, jovaig a presentar-me a la meva unitat va dir enJoel a la seva dona en sentir la sirena de l'alarma.

—Ja ha arribat la primavera? digué la Joanamig rondinant. Agafà el petit a coll, la nena de lamà i anà cap a la cuina, obrí la trampa de fustadel terra i va fer baixar per la rampa, primer lanena i després ella amb el nen.

Mentre, en Joel ja havia sortit de casa amb elcasc i l'armilla posada. Pels carrers es va trobarals seus veïns que també corrien cap a l'alta torrefortificada del barri. Quan hi van arribar, elshomes que estaven de guàrdia ja tenien els ca-nons de llarg abast apunt.

—Prepareu-vos per disparar, aviat ens atacarà—va dir el capità mirant pel telescopi.

—Però i la xarxa protectora? preguntà un delsveïns.

—De primer ha aguantat, però l'ha envestitmassa vegades i ja hi ha un tros foradat, en unsmoments entrarà.

Una ombra fosca va planejar sobre les cases itots els homes de les cinc torres que hi havia a laciutat van apuntar les seves armes cap al monstre.Va passar prop de la torre quatre i el soroll de lescanonades es va sentir per tota la ciutat. El mons-tre va caure mort sobre dues cases del centre. Totseguit es van sentir les sirenes dels bombers que

anaven cap allà. Mentre, dos helicòpters s'aixe-caven per anar a reparar la xarxa protectora.

—L'equip número dos, que agafi el camió i vagia ajudar a netejar els homes de la torre quatre.Els altres ja poden marxar va ordenar el capità.

L'equip dos format per Joel i set homes més,agafaren les serres elèctriques i amb el camió vananar cap al lloc on havia caigut el monstre.

—És immens va dir en Joel, mentre es posavaa treballar amb els altres.

En un camió posaven les grosses potes que se-rraven per enviar-les a l’armeria, a l'altra, la carnque es podia aprofitar i en el tercer camió el queno es podia utilitzar.

Mentre treballaven, en Marc, el cap d'un altreequip, els va dir:

—¿Sabeu que ja està perfeccionat el sistemaautomàtic de defensa? D'aquí unes poques setma-nes els sistemes es posaran en marxa automàtica-ment, sense que haguem d’anar-hi corrents i ferles descàrregues a ull.

—Com funcionarà? —li va preguntar en Joel.—Els sensors notaran la proximitat i la mida de

l'agressor i faran les descàrregues proporcionalsal perill, així guanyarem amb tranquil·litat i estal-viarem municions.

En Joel va tornar cap a casa, pensant que d'araendavant la vida seria més segura i fàcil.

L’Assumpció ens sorprèn amb un curiós relat que podríem qualificar de Ciència Ficció. Les coses no sóncom semblen en un principi, però en literatura, quan ho són? Potser el títol del relat ja ens dóna una pista sobre les intencions de l’autora, que és molt valenta al barrejar dos universos oposats, el microcosmos i el macrocosmos. En quin d’ells t’ubicaries tu?

Maria Assumpció Roig

És una mica despistada i desorganitzada. Les idees li vénen i marxen. De vegades al cap d'uns dies tornen i si les escriu es queden.

el p laneta marró

Pla

ne

ta L

letra

22

eSCRIPtURA

Són les cinc del matí i al peu del Montblau, enPau i en Miquel acaben de fer un lleuger esmor-zar. Després de menjar comencen el camíperpujar al cim. Primer remunten la tarterafins al collde Llitera, i allà deixen tot l'equip que no necessi-ten per fer l'ascensió de l'aresta est del Montblau.

Una forta pujada, molt pesada i precària per laroca que se'ls trenca constantment, la van fentgrimpant i els porta a la desitjada cresta, a migcamí del cim. Allà cansats pel desnivellacumulat paren per recuperar forcesi menjar una mica, mentre con-templen la paret vertical queels ha de portar a dalt.

—Em sembla que laroca es va normalitzant,jo crec que ara podremanar encordats sense elrisc que ens caiguin pe-dretes comenta en Mi-quel.

—Sí jo també ho crecdiu en Pau, mentre com-prova l'equip per començar apujar.

La cara est és una ruta quasi desco-neguda, no hi ha claus vells i ells marquen la viaa seguir. Estan una mica cansats, però il·lusionatsi amb prou força per arribar a dalt. En Pau va da-vant i a uns cinc, per evitar alguna pedreta, enMiquel. No han tingut cap entrebanc i faltenmenys de cent metres per arribar al cim. Paren unmoment i en Pau li diu a en Miquel:

—vols anar davant els últims metres?—D'acord i passant pel seu costat, en Pau

clava un parell de claus i es posa a sobre d'en Mi-quel, assegurant els peus a un sortint de roca. Miquel, aquí sobre hi ha ja una pedra que sem-bla que estigui oscil·lant. Ens pot caure a sobre —comenta en Pau.

—Arrenca-la i llença-la, que no ens faci anarmalament.

En Pau, amb la mà dreta agafa la pedra i uncrit esgarrifós surt de la seva gola, mentre lapedra cau sobre el cap d'en Miquel.

La Joana està preparant l'esmorzar dels nanosper anar a l'escola, mentre en Joel està agafantla cartera per anar a treballar, quan de sobte

s'escolten les alarmes i al mateix temps elsoroll dels canons disparant.

En Joel agafa un nen i laJoana l'altre, obren la trampa

de fusta de la cuina i quanes fiquen dins, tot co-mença a donar voltes ivoltes. Van d'un costat al'altre de les parets em-buatades.

Dos muntanyencs ca-talans que es trobaven al

Montblau, han estat trobatsmorts pel Grup de Rescat de

Muntanya. La recerca va comen-çar ahir al matí, després de la denún-

cia dels familiars dels dos nois, que no havientornat a casa seva.

L'helicòpter de Protecció Civil els va localitzarahir a la tarda, però a causa del fort vent, finsavui no hi han pogut arribar els equips de terra. Segons el cap del bombers que ha portat el rescat,els dos nois estaven penjats de la paret est delMontblau, en un lloc on la pedra era segura i amés estaven ben fixats amb les cordes i els claus,que no van fallar i els van mantenir subjectes.

Segons les primeresinvestigacions un tenia lamà destrossada i l'altre un trau al cap. Les duesferides estaven plenes de minúscules punxes, comsi un eixam d'abelles els hagués picat mortalment.

Mari Carme Bufí

23

eSCRIPtURA

Desde que ella me dejó no había escrito ni dor-mido. Ahora el “ella” se había convertido en“ellas” y cada noche tenía en mi cama a unamujer distinta. Con la excusa de no despertarlas,evitaba teclear la máquina de escribir. Sentado ybebiendo whisky miraba como la hoja en blancoera devorada por el rodillo de la máquina y nopor las palabras.

Busqué ideas a mí alrededor, con la intenciónde teclearlas. Nada. Sólo ella durmiendo.Unamujer sin nombre, arropada por las sábanas yabrazada a Plutón, mi gato.

Estaba empezando a amanecer y el whisky co-menzó a darme sueño. Fui a la cocina y preparéun café. Mientras esperaba a que el agua se ca-lentara, agarré un cuchillo, pinché la yemade mi dedo y me deleité con la pequeñaburbuja de sangre. Un escalofrío me reco-rrió la espalda hasta llegar a mi cabeza.Corrí a la habitación, dejé el cuchillo sobrelas hojas en blanco y escribí un título.

No me gustó.Saqué la hoja del rodillo y la hice una

bola. Cuando iba a coger otra, el cuchillome detuvo. Lo agarré con fuerza y me le-vanté. Cogí a Plutón por la cola. El gato sedespertó sobresaltado y maulló cuando leclavé el primer cuchillazo. Su sangre sal-picó mi cara y manchó las sabanas.

Ella se despertó gritando, salió de la cama ycorrió hacia la puerta. Se paró en seco cuandosintió la hoja del cuchillo clavada en su estó-mago. Dio unos pasos y, tambaleándose, cayó alsuelo. Miré como agonizaba, con las manos en-sangrentadas sobre el cuchillo, se debatía entresacárselo o dejárselo clavado. No tuvo tiempo adecidir. Le golpeé con la máquina de escribir enla cabeza, una y otra vez, esperando que suspensamientos se plasmaran en la página enblanco.

Después, escribí la novela que me trajo la fama.Luego, llegó la cárcel.

Si algú es pensava que en aquesta revista no hi hauria sang i fetge, s’equivocava. Miguel és un especialista en matar gent. Afortunadament només utilitza aquesta habilitat en la literatura. De moment.Perquè, qui sap? Potser algun dia intenta arribar a l’èxit de la mateixa manera que el seu personatge.

Miguel RamírezHay días que le apetece escribir relatos de terror. Otros, se levanto conganas de explicar una historia de suspense. Pero si no se siente capaz deescribir, intenta imaginar monstruos que asquearían a la humanidad.

Inspirac ión

Mari Carme Bufí

Pla

ne

ta L

letra

24

eSCRIPtURA

La professora

Agafo la tassa de cafè i m’assec al sofà. Davantmeu tinc la pistola i la munició. No n’estava deltot convençuda però ahir vaig prendre la determi-nació. Cal fer justícia! Quan vaig rebre la cartadel departament em pensava que m’havien donatla plaça de catedràtica, ja que entre tots els can-didats jo era la més ben preparada.

És cert que tinc pocs amics a la Universitat i quealguns alumnes boicotegen les meves classes im’hi haig d’afrontar molt sovint, però sens dubtejo sóc la millor candidata.

Agafo el revòlver i el carrego abans de posar-lo dins la bossa. Marxo cap a la facultat. Vull arri-bar-hi abans que els passadissos s’omplind’estudiants i de professors atrafegats. Enfilo ambel cotxe l’avinguda de Sarrià fins a la Diagonal,giro a l’esquerre i en un parell de minuts ja sócdavant de la facultat.

Entro per la porta principal i una bombolla desilenci absolut m’envolta, talment com si estiguessorda. Compto fins a cinc i el caos i el xivarri om-plen tot l’edifici.

Empunyo l’arma i començo a disparar, la cridò-ria m’atabala però els trets van sortint l’un darrerel’altre. Buido el carregador contra tot el qui es posidavant meu. Un noi cau desplomat, un altre marxaencara viu amb un tret a l’estómac. Per fi! He tocat

el degà, un tret just al mig del pit. Quina punteria!Cau a terra, es convulsiona una mica i de copdeixa de moure’s.

Veig entrar dos mossos d’esquadra però no emqueda munició dins la pistola i no tindré temps decarregar-la... noto la seva presència darrere meu,m’agafen, em desarmen i em posen les manillesamb violència. Ara sé del cert que hauré de pagarper haver fet justícia pel meu compte.

L’estudiant

En Carles corre. Avui no pot fer tard a classeperquè l’examen comença puntualment a les noui si arriba un minut tard no el deixaran entrar aexaminar-se. Decideix deixar la bicicleta a casa iagafar l’autobús número set perquè és el que eldeixa més a prop de la facultat.

Quan arriba al campus es troba en Joan asse-gut en un banc repassant uns apunts fotocopiats.

—Ei Joan! Entrem?—Sí, sí però em pots explicar quina funció té

l’aparell de Golgi?Els dos nois entren i s’endinsen en el maremàgnumde gent que desfila pels passadissos.

—Mira, la profe de Biologia Cel·lular. Està comun llum. Avui fa més cara de pirada que mai.

—Però què fot! Si porta una pistola!—Corre!

La Txell, autora d’aquest contundent relat, fa servir diferents narradors per ensenyar-nos diferents punts de vista d’aquesta terrorífica història de desesperació. Per què conformar-se amb un sol narrador si enpodem tenir tres.

txell Pañella i Montlleó

Tot al seu voltant gira entorn de la paraula escrita: Periodista de formació,editora de professió i lletraferida de vocació.

Culpables i innocents

25

eSCRIPtURA

Però en Joan no té temps de fugir. Rep un tret icau desplomat. En Carles intenta socorre’l peròtambé l’encerten just al mig de l’estómac i com potfuig d’aquella bogeria. Es creua amb el degà quediu alguna cosa que no entén. Es gira abans d’en-trar a refugiar-se en una aula i veu com el degàes desploma, cau just al costat d’en Joan, es con-vulsiona i de cop deixa de moure’s.

El degà

Has fet el que havies de fer. Després de mesosdonant voltes a l’assumpte, la setmana passadavas enviar les cartes. Ara ja tots deuen saberquin professor has triat.Mentre encens l’ordinador sents xiscles i crits al

passadís, no és el soroll habitual a què estàsacostumat. Són crits de desesperació i rere seuun so sec com si fos un tret.

Treus el cap i veus de lluny com la professorade Biologia cel·lular té una pistola a les mans.T’hi acostes amb pas ferm, amb posat de “aquíno passa res” però per dins estàs mort de por.Quan ets només a mig metre de l’arma veus comes desploma un alumne i com un altre rep un treta l’estómac. Et passa pel costat i li dius que s’allunyi, llavors et dirigeixes a la professora.

—Calma. En podem parlar. Deixa l’arma i tothaurà acabat.Però veus que ella no t’escolta, ni tan sols sent la

teva veu. El so d’un tret et posa en alerta, t’opri-meix un fort dolor al pit, la mires i ella somriu. Elcap et dóna voltes i caus a terra. Notes com el teucos es mou, són convulsions, i de cop ho veus totnegre.

Dan

iMon

tlleó

EL PUNT i coma (i PaRT)El punt i coma és, potser, el signe de puntuació més desconegut i menys utilitzat de l’ortografia.Si hi ha algun dubte, allà hi serà el punt i coma per acabar-ho d’adobar. És per això que inten-tarem esvair els dubtes explicant la norma. Com el podem fer servir?

1er cas: El punt i coma serveix per separar els elements d’una enumeració complexa on tambés’utilitzen comes. Exemple: Vestia d’una manera molt formal: la jaqueta era blava; el pantalons,grisos; la camisa, blanca; i l’abric, negre.

Salut i bona lletra, Lletrícoles

;

Pla

ne

ta L

letra

26

eSCRIPtURA

Any 480 a. C. Atenes. Les Bacants, bordell di-rigit per Aspàsia de Milet, era el centre de reu-nions dels mascles atenesos de prestigi, onpassaven gran part del seu temps, entre compa-nyia d’heteres, amics i vi.

Nurieera, una de les heteres més cobdiciades,solia rebre unes 60 mines setmanals pels seus ser-veis, i tot i que la majoria d’ells no podien perme-tre’s aquestes quotes, a diari hi havia disputes perella.

Entre polítics, filòsofs i comediants, s’hi trobavenAnniòfanes, deixeble de Sòcrates i Laurípides,fidel seguidord’Aristòfanes, els quals ja s’haviencultivat un lloc entre els grans intel·lectuals de l’è-poca.

Anniòfanes, de panxa contenta i llarga barbablanca, utilitzava amb exagerada freqüència elsseus absurds arguments filosòfics. Per contra, Lau-rípides, extremadament llargarut i amb un anor-mal problema de peludesa, s’ajudava de la sevafalta de gràcia per rebatre els arguments del seucontrincant.

Aquests dos personatges solien presumir de laseva gran amistat, en realitat eren bons com-panys, passejaven, conversaven, tenien una bonarelació, segurament perquè tots dos es trobavenal mateix nivell intel·lectual, però quan entraven aLes Bacants alguna cosa canviava. Ningú sabiaexplicar si era culpa de les exagerades quantitatsde vi que ingerien però cada nit, allà dins, succeïael mateix.

Entrar a Les Bacants no era cosa fàcil. No podiaanar-hi qualsevol, i tot i que ningú s’explicava comaquell parell d’idiotes havien aconseguit fer-se unlloc entre homes de qualitat, la veritat és que jaels anava bé. Els divertia veure les seves disputesi amb el temps els havien arribat a apreciar unamica i tot.

A la porta hi havia una placa cisellada ambpedra amb unes normes inscrites: no es podia en-trar begut, però era obligat sortir-ne; no es podienprovocar disputes, si algú les provocava, allà hihavia en Jordiodot que s’encarregava de controlarque no hi hagués aldarulls. Era una mena de con-

L’Annia i la Laura ens delecten amb un clàssic grec de la seva invenció on s’ajunten la diversió, la mofa i la caricatura literària. Doncs, encara que no ho sembli, les nostres autores han agafat un seguit de coneguts i els han incorporat a la seva obra. Qui surt es reconeix, física o psicològicament. A més a mésel text té la dificultat de haver estat escrit en tàndem. Gaudiu, doncs d’aquesta fresca amanida literàriaque té un poc de tragèdia i un molt de comèdia.

Laura CarbonellEscriure és una de les maneres més pausades que té d’expressar les sevesemocions. També és actriu i a l’escenari interpreta les emocions d’altres personatges. Creu que una cosa complementa l’altra.

Una tragèdia poc grega

Annia Paredes

Escriu des de ben petita. Sempre ha tingut la necessitat d’expressar la sevamanera de ser i de pensar a través del paper. Li agrada i no ho pot evitar.

27

eSCRIPtURA

ciliador, que alhora s’aprofitava de les històriesviscudes cada nit per escriure els seus llibres decontes atenesos. En Jordiodot disposava de l’ajutd’en Francesquil, el més savi d’aquell grup d’es-criptors novells que havia creat, i amb qui comp-tava al’hora de decidir si era necessari actuaramb força bruta.L’últim, i el més complicat dels re-quisits era fer riure a la Lourdenea amb un acuditper tal de poder accedir al local.

Laurípides i Anniòfanes, com tots els allà pre-sents, obrien la nit amb vi, bona companyia i llar-gues i interessants, de vegades divertides,converses amb els altres estudiosos que formavenel grup, però quan arribava l’hora de decantar-seper gaudir de la companyia d’una hetera en pri-vat, una guerra esclatava entre ells dos.

—Atura’t! On creus que vas, cap de pardal?Aquesta nit la Nurieera és meva!—va dir Anniò-fanes.

—No et confonguis! Vam quedar que avui eraper a mi, tros de quòniam escaldat!va respondreLaurípides.

—No desvirtuïs les meves paraules! Explica’mquan he dit jo una barbaritat d’aquestes caracte-rístiques. Per tu? Pobre innocent...

—I desde quan saps tu el que vol dir desvirtuar?M’ho vas deixar ben clar la nit passada, enmigd’un dels teus meravellosos discursos sobre la teoria del coneixement.

—Ara parles de teoria del coneixement, tu? Novulguis anar d’entès. Quantes vegades t’he de dirque aquesta expressió no s’instaurarà fins a l’è-poca moderna! Tu segueix amb les teves comè-dies de pena, i deixa les filosofies pels qui tenimdos dits de front.

—Les meves comèdies de pena dius? Ja m’hodiràs quan em faci famós com el meu estimat Aris-tòfanes. Llavors, vindràs demanant-me perdó perles teves blasfèmies. I jo no et perdonaré, filòsofde pacotilla!

—Tornem-hi! Aristòfanes famós? Seran les jove-netes que estudiaran teatre al 2010 ( perquè se’ndirà així, teatre!) les qui l’admiraran, però avui endia no és més que un pobre mort de gana, comtu!

»A més, anem a la qüestió que realment ens in-teressa, per què vols la Nurieera tu, perquè et facitrenes a l’esquena? Digues-li que et passi unsquants pèls al cap, a veure si així t’arregla unamica, mico! Que ets un mico!

—M’ofens! Reclamo respecte i una disculpaper a mi i per al meu pèl corporal! Jo no tindrépèl al cap, però hi tinc alguna cosa! A tu lateva cabellera al cap i a la cara t’esvaeix lesneurones i no et deixa pensar amb claredat.Què dius, del 2010? Qui sap si no s’haurà aca-bat el món, ja. Quines manies en pensar mésenllà del dia d’avui!

Núria Vaqué

Pla

ne

ta L

letra

28

eSCRIPtURA

—Les meves més que sinceres disculpes, catifaambulant! Jo sóc el qui pensa més enllà del diad’avui, quan tu ja estàs fent conspiracions sobrela fi del món? Què carai! Ara entenc per què etdediques a fer comèdia, ets incapaç de pensar resde bo! Comediant! Així et va…

—Infàmia! Que s’en-duguin aquest carallotetílic de la meva vista!Insinues que sóc elNostradamus d’abansde Crist i que conspirosobre la fi del món,però tu conspires contra mi i tots els que venim enson de pau! Doncs t’anuncio que no acabaràs bé,ximplet gandul!

—Ho veus? Ja hi tornes! Desvirtues i t’anticipes,i no pateixis home, que no cal que se m’enduguiningú!

»Nurieera! Vés-te rentant, macota, que ja vinc!—Com? No penso tolerar aquesta molesta si-

tuació! On és en Jordiodot? Feu fora aquest lla-dregot de dones!

»Nurieera, no li facis cas! Si véns amb mi nocaldrà que et rentis!

—Qui recoi t’has pensat que ets tu aquí? Aixòés decisió d’en Francesquil, tots sabem que l’en-veges, però què creus? Que et farà cas? Si volsque actuï vine aquí que t’estomacaré de valent!

—Estomacar-me, tu a mi? Però si no et pots nibellugar amb aquesta panxota que tens! Cauriesa terra abans no m’haguessis volgut fer algunacosa!

—Això ja ho veurem, fideu ressec! —va dirmentre li clavava una bona bufa.

I així va començar la que seria la pitjor de totesles seves disputes. Que si un ull de vellut, que siuna estirada de barba, que si una puntada de peual cul, i pim pam, i ara un ai, i ara un oi i aquí la

cosa s’anava engrescant mentre els altres gaudiende l’espectacle.

Aquest era el precís moment en què en Jordio-dot havia d’entrar en acció, però en Miguelotil,amb la seva ment malvada i perversa, el va tancaramb clau a la bodega, per tal de veure amb tota

tranquil·litat com aquestparell de capsigranyss’arrencaven les barbes,entre les de la cara i lesde l’esquena i s’humilia-ven mútuament.

I aquella ridículaguerra que començava com cada nit, s’anavaagreujant. El que cap dels allà presents sabia eraque aquell dia arribaria la sang a port, i en veurela gravetat dels fets, a poc a poc, tots s’hi vananar afegint. I el que en un principi els estava fenttanta gràcia, al cap de poc es va convertir en unaangoixa general.

De sobte, l’Antoniocles va clavar un crit tot fo-tent-se d’aquell espectacle catastròfic, i va explicara tothom que mentre un parell de talossos es ma-taven ell havia descobert el secret més ben guar-dat de Les Bacants, no n’hi havia una deNurieera, sinó que n’eren dues, completamentidèntiques. En saber això tothom va restar immòbildurant uns instants, i en voler separar-los se’ls vantrobar a tots dos estesos a terra,morts.

I així acabava la seva patètica història, un pa-rell d’aspirants a alguna cosa, morts dessagnatsen arrencar-se tota mena de pèl corporal per unatrista, ràpida i cara nit de plaer.

L’únic que va gaudir realment aquella nit, va seren Miguelotil al qual li encantaven les morts, i sem-pre que en tenia opció matava algú en les tragè-dies que escrivia.

En Jordiodot, quan va aconseguir escapar de labodega, va buscar testimonis que li expliquessin,

Insinues que sóc el Nostradamusd’abans de Crist i que conspirosobre la fi del món...

29

eSCRIPtURA

amb pèls i senyals, tot el que havia succeït a lasala. Havia dedicat vuit setmanes a acumular es-crits amb les disputes d’Anniòfanes i Laurípides,que cada dia eren més sucoses i aquell era unfinal espectacular.

Al local hi restaven encara la resta dels mem-bres del grup, per una banda hi havia en Pepo-cles, en Marcelípides, en Davidodot i l’Enriquil,asseguts als divans, mig atordits per culpa del vi ila baralla, mentre la Maricarmeneai la Marianis-trata es trobaven en un estat d’alteració profundaper haver presenciat una tragèdia que podríemdescriure de poc grega.

Els fets van recórrer tot Atenes. Al final, com solpassar, un parell de pòtuls que no havien fet res

de bo durant tota la seva vida, van acabar guan-yant reconeixement i la fama que sempre havienestat perseguint. Avui en dia encara es conservenels textos originals que enJordiodot va escriuresobre el tema.

NOTES: Qualsevol semblança amb la realitat és pura-ment casualitat. Història totalment fictícia, no intenteu identifi-car-vos ni representar els fets. Altament perillós. Disculpeu les escriptores si considereu quehan passat per alt algun dels personatges.

Lectura recomanada

En Joan Planas i Novell, aquest avi del barri, fa uns quants anys vacomençar a escriure les seves memòries. El passat agost i en motiude seu centenari, els seus nets, amb l'ajuda d'Assumpta Montellàvan convertir les seves memòries en un llibre.

El seu contingut està carregat d’aventures personals, detalls d’època, i sentiments a flor de pell que emocionen al lector enmoltes ocasions, fent-lo reflexionar sobre fets històrics i les formesde vida passades.

100 anys de la vida de Joan Planas i NonellJoan Planas i NonellEditorial

Pla

ne

ta L

letra

30

eSCRIPtURA

Tú, sí tú, el que constantemente rehúye las mira-das de aquellos que estamos a tu alrededor, dela misma manera que me rehúyes ahora. Eres unalma huidiza, un ser quejumbroso que evita elroce y los abrazos así como toda clase de senti-mientos; tú eres aquel que sueña con la soledadcomo estado etéreo de convivencia consigomismo sin contacto con el resto de mortales.Ahora bien, desde ahora mismo te quiero dejarclaro, que no puedes pretender pasar inadvertidopara aquellos que te quieren y desean tu compa-ñía. Convéncete de que has de implicarte, quehas de apostar y aprender a perder, que has desaber que hay momentos en que será necesariatu intervención, tu voz o tu simple presencia sinque ello haya de suponer para ti, un sublime es-fuerzo innecesario ante la posible ausencia de re-compensa.

Debes de saber que tus ojos transmiten toda laangustia que tus palabras no son capaces de sig-nificar, habituado a verter vocablos vanos y fúti-les, en un intento de atrapar la atención de tuinterlocutor, el cual a su vez te devuelve una mi-rada llena de odio, pues no comprende el porquéde tanta lejanía emocional. Y es que las perso-nas al contrario de lo que tú piensas no acostum-bran a dar sin recibir nada a cambio; y si en algo

resultas un experto profesional es en no regalar niun ápice de ti mismo.

Se te ha acabado el decir “soy un experto enescuchar” o “cuando me necesitéis ahí estaré”,todos te lo creíamos, pero ahora te toca a ti pedirque alguien te escuche, que alguien te ayude.

Sin duda son muchas las virtudes que atesoras,pues ya hace demasiados años que nos conoce-mos y que compartimos alegrías y penas, sin queni unas ni las otras hayan provocado en ti ningúntipo de desequilibrio, ninguna respuesta fuera delugar, ninguna desviación en tu trayectoria vital,ni en tus intenciones ni deseos. Podríamos decirque la inalterabilidad se ha convertido en labase de tu relación con el mundo y nada consiguepervertir tu estado de ánimo ni nada dejas traslu-cir que pueda ser aprovechado para ser atacadoo alabado.

Es bien cierto que en situaciones adversas siem-pre resultas vencedor, pues el desánimo y la de-sazón no hacen mella en ti, pero ¿qué me dicesde los momentos en que hemos tenido que com-partir felicidad y nunca has sido capaz de enten-derla?

De hecho, albergo grandes dudas de quehayas podido aproximarte a sentimientos como laamistad o el amor, si no que más bien has permi-

El relat de Marcos està escrit en segona persona del singular. L’acusatiu tu. Sense cap mena de dubte elnarrador menys utilitzat en la nostra literatura. I es que Marcos creix amb la dificultat. El narrador co-mença amb arrogància i un punt de vehemència, i atrapa al lector, abusa d’ell, el maltracta i quan el lec-tor es posa de part de la víctima la cosa canvia. Com? Hauràs de llegir l’historia.

Marcos Vàzquez GarcíaPerdut a la inmensitat de l'univers, sense una identat definida, per fi hatrobat el seu rol com a ciutadà al Planeta Lletra. Viatges, esports, músicai família l'acompanyen en aquesta nova vida.

tú, la soledad y yo mismo

31

eSCRIPtURA

tido que cierta gente compartiese contigo momen-tos de tu vida, en los cuales los necesitabas paraque aportasen aquello que tú no eras capaz deofrecer ni encontrar dentro de ti, y que de esta ma-nera tu equilibrio emocional no resultase vencido.

Es la tuya una existencia vacía, marchita sinninguna otra aspiración que desaparecer sinque nadie sea capaz de rellenar el epitafio detu lápida, y si fuera posible, que no dudo quepodrás conseguirlo, aspirando a que llegue elmomento en que en una reunión de amigos al-guien pregunte: ¿os acordáis de fulanito? Quégran final diluirse en el olvido de la memoria.

Nada de preguntas, nada de recuerdos,nada de olvidos, pues no se puede olvidar loque no se recuerda, y ya no sé a quién perte-necen estas líneas, ni qué intención se es-conde a la hora de redactar este documento,a no ser que al verme en el espejo, me hayadado cuenta al fin, de que no eres más queuna sombra oscura de un pasado lejano quese desvanecerá ante la presencia de un futuroincierto lleno de deseo de volver a empezar ydefinitivamente existir con todas las conse-cuencias.

Dedicado a ti que siempre has estado ahí.

EL GUió LLaRG - oN TRobaR-Lo

Qualsevol escriptor sap que el guió llarg és imprescindible per la realització de diàlegs d’estildirecte (amb guió llarg). Però també sap que no sempre es troba de manera directa en els teclats dels ordinadors, i que necessitarà prémer més d’una tecla (a la vegada) perquè aquestaparegui a la pantalla. Aquí us expliquem diversos mètodes per trobar i col·locar el guió llargdins dels vostres diàlegs.

1.La manera més lenta i complicada és entrar a la pestanya “insertar” del word i buscar el guió llarg en “símbolo” i col·locar-ho en el lloc adient dins del nostre text.

2.També podem incloure’l dins el text escrivint: 2015 i després prement (Alt)+(x) alhora.

3.En els pc amb el teclat expandit podem trobar el guió llarg prement (alt)+(Ctrl)+(-). L’últim símbol és el signe de restar del teclat numèric.

4. I per finalitzar podem entrar (en el word) dins d’autocorrecció i dir-li al programa que cadavegada que premem dos guions curts -- ens els transformi en un guió llarg.

Esperem que aquests consells us siguin útils. Salut i bona lletra, Lletrícoles.

_

Pla

ne

ta L

letra

32

eSCRIPtURA

En ese momento terminé de hacer el último tra-bajo que tenía que presentar a mi profesor de es-critura. Estaba contentó, ya llevaba demasiadotiempo escribiendo. SCH, SCH, SCH... Volví a es-cuchar.

Ese sonido, al que no había dado demasiadaimportancia en un primer momento, empezaba aincordiarme. Al principio pensé que era una demis vecinas y no hice mucho caso. Decidí cambiarde música para repasar mejor la ortografía deltrabajo.

Era una canción suave y que me sabía de me-moria.

De nuevo volvió a repetirse el sonido: sch, sch,sch…

Esta vez sí, me di cuenta de que no procedíadel piso de arriba, sino que venía de mi cocina.Agudicé el oído. Nunca había escuchado algo si-milar. Sonaba como una cascada de agua y rá-pidamente supe que tenía un gran problema.

Al abrir la puerta la vi. Una rata enorme estabaen medio de las baldosas. Mi primera reacciónfue asustarme y sorprenderme de ver ese animaldentro de mi piso. Cerré la puerta instintivamentepara que no pudiera escapar. De repente, com-probé que tenía agua en la suela de mis zapatillasy me imaginé qué había pasado. La rata habíaroído una tubería y el agua se escapaba inundán-dolo todo.

Salí corriendo para cerrar la llave de paso.Volví al lugar de los hechos. El escape venía del

lavavajillas. Por suerte, ahora, con el agua cor-tada, ésta había cesado de salir, y aunque la rataya no estaba a la vista, quedaba claro que de lacocina no había salido y seguía por las inmedia-ciones. Me armé de valor y saqué el lavavajillasde su sitio. Y allí estaba, en una esquina, mor-diendo otra vez el mismo tubo pero por otro lugar.Cogí el palo de la escoba y me lancé a por ella.Si no me hubiera roto nada, seguramente le ha-bría dejado una escapatoria para que saliera convida, sin embargo, como la factura del lampistala iba a tener que pagar yo, quería disfrutar delmomento.

La rata se movía ágilmente y esquivaba todosmis golpes hasta que se metió por un pequeñoagujero del armario. Fue un gran fallo en mi es-trategia, pero que a la postre fue lo mejor quepude hacer. Abrí el armario y la rata escaló a tra-vés de la tubería del fregadero hasta el huecovacío de éste. Lentamente retiré todo lo que habíaallí. Me dolió tener que tirar a la basura el sacode patatas recién comprado, las cebollas y losajos. Me aseguré que estuviera arriba y taponécon plásticos el hueco por donde había entrado.

Le pedí a mi vecina que me dejara una trampapara cazar ratones. La coloqué dentro del armarioy la armé con un trozo de queso de importación

El títol d’aquest relat ens evoca històries de crims, sang i fetge, potser venjances... És això el què ens volsexplicar en Ricardo? Potser sí, o potser no, no li robaré al lector l’emoció de descobrir-ho per sí mateix.Només us avançaré que no hi ha una sola víctima, sinó dues i que no han fet res per merèixer morir. O potser sí?

Ricardo García Mambrona

Va néixer un dia del mil·lenni passat a Arenys de Mar. Aquest arenyenc noha fet res destacat per ser esmentat en aquesta biografia.

Asesinato en pr imer grado

33

eSCRIPtURA

que me rompió el alma tener que usar para talesfines, este queso me encanta y me resulta muy di-fícil de conseguir. Era la primera vez, en sietemeses, que tenía la oportunidad de comerlo. Des-pués llené toda la base del armario de harinapara saber cómo se movería la rata cuando des-cendiera y de esa manera, si fallaba, aprenderde mis errores.

Me puse a ver la televisión y cuando estaba enlo mejor del programa, latrampa empezó a moverse.Había atrapado a la rata.

En ese momento se me dibujouna sonrisa en la cara, pero rá-pidamente volví a la realidad. Yera una injusticia para mí. Teníaque decidir qué hacer, ver comoella agonizaba bajo mi presen-cia o ver el desenlace del pro-grama.

¡PUM! Un disparo hizo queme quedara viendo la televisión, pero la ratahabía conseguido que durante dos ocasiones enese día me obligara a no hacer lo que deseaba.

Por buena o mala suerte, según se mire, la his-toria no termina aquí y el destino tenía otros pla-nes para mí. Oí otro ruido extraño que procedíade la terraza. Miré a través de la ventana. Unasegunda rata correteaba por ella. La furia volvióa apoderarse de mí.

Ella sí que iba a sufrir una injusticia de verdad.Iba a morir en la misma trampa y con el mismoqueso que su congénere. La coloqué en el centrode la terraza y me fui a la sala contigua a obser-var.

Me senté en una silla con una cerveza, unas oli-vas y unas patatas fritas esperando el nuevo des-enlace. Pensé incluso grabarlo en video, pero alfinal desistí.

La rata tardó menos de unahora en caer. Y Yo estaba enprimera fila disfrutando del mo-mento. Me sentía como unCesar en el circo romano. Nodaré detalles para no herir lasensibilidad del lector. Cuandoya estaba muerta, recogí el ca-dáver y lo metí en la mismabolsa que su compañera. Penséqué hacer con ellas. En un pri-mer pensamiento decidí darles

un enterramiento digno, ya que una de ellas habíaluchado como un verdadero rival y la otra mehabía ofrecido un buen espectáculo. Pero al notener jardín no lo podía hacer. Mi segunda opciónera dejarlas en la calle y que algún animal se lascomiera, sin embargo, seguramente alguna de lasvecinas se quejaría. Al final opté por la soluciónmás sencilla. Cogí la bolsa y directas al contene-dor de basura.

Pla

ne

ta L

letra

34

L’eNtReVIStA

Hola Oscar, enhorabona pel premi.Gràcies. Per cert que això de escriptor Mataronísona una mica fort, no?

Home, jo crec que fa justícia, per cert, quanvas començar a escriure?Doncs, quan tenia uns deu anys. Va ser una cosamolt curiosa: el meu pare tenia una màquina d’es-criure i jo vaig buscar una excusa per utilitzar-la.Quan anava a cinquè de primària la utilitzava perescriure obretes de teatre que després represen-tava amb els companys de classe; a sisè vaig co-mençar a escriure guions per jocs de Rol i comaixò d’escriure m’agradava molt vaig continuarescrivint contes per mi.

I no participaves en concursos literaris pernens?Uf! Vaig tenir una mala experiència amb elprimer concurs en el que vaig voler partici-par. Era un concurs de l’Òmnium Cultural,però entregaves el relat a través del col·legi.Jo estudiava al col·legi Maristes Valldemiade Mataró, i recordo que va ser a sisè. Comja t’he dit jo tenia molta traça escrivint a mà-quina i vaig elaborar un relat d’ambientacióvictoriana, amb assassinats i venjances... Totmolt ben estructurat i passat perfectíssima-ment a màquina. Doncs el professor que re-collia els treballs per portar-los a l’Òmnium,

en veure el meu, tant ben fet i redactat, no esva creure que l’havia fe t jo. Em va acusard’haver - lo copiat! No me’l volia acceptar. Emsaltaven les llàgrimes d’impotència. Finalment elva enviar al concurs, això em va dir, però mai hetingut la certesa.

Ostres, quin trauma!Sí, no sé ben bé com però em vaig sobreposar ivaig continuar escrivint per mi mateix. Sis o setanys més tard, quan ja estava lluny de la tutelad’aquell professor em vaig tornar a presentar auna altra convocatòria de l’Òmnium, i vaig guanyar un premi. Encara ho recordo com si fosahir. Era el 1er premi de la cinquena categoria.Em van donar un val per bescanviar-lo per llibresa la llibreria Robafaves de Mataró. M’ho vaiggastar tot en còmics de Tintin.

Curiosa elecció, còmics en comptes de llibres! Sí, els còmics sempre m’han agradat molt. Encaram’agraden. De fet vaig començar a llegir ambaquells llibrets juvenils de l’editorial Bruguera queeren texts d’aventures barrejats amb pàgines decòmic. En tinc un munt a casa. Els meus preferitseren els de Juli Verne. Però també llegia ArthurConan Doyle, Lewis Carroll o els llibres de LesAventures del Baró de Münchhausen, La HistòriaInterminable o El Senyor de les Mosques, delsquals guardo molt bon record.

Entrevista a l’escriptor Mataroní Oscar NavasGuanyador del CONCURSO DE MICRORRELATOS ELECTRÓNICOS de la FNAC (2010)

By Jordi Lopesino

Oscar Navas, Mataró 1975. escr iptor i enginyer tècnic Informàt ic .

Membre de Planeta L letra.

35

L’eNtReVIStA

A banda d’ells quin és l’autor o autora quet’agrada més?En l’actualitat, en Neil Gaiman, no sé si el conei-xes? (li dic que no) És escriptor i guionista de cò-mics. Escriu coses de fantasia, un dels meus temespreferits.

I ara, per què escrius? Perquè ja no tensl’excusa de la màquina d’escriure.Ha, ha, ha... És cert. De fet escric perquè m’a-grada escriure, encara que confesso que tambéem costa. Sempre utilitzo la típica excusa de lafalta de temps; però quan tinc temps, utilitzo la tí-pica excusa de no tenir ganes de reprendre el quehavia deixat a mitges. Però, ai! M’agrada es-criure. Contradictori, oi?

Parla’ns del concurs que has guanyat re-centment.Faré una cosa millor, vols llegir el microrelat?

doncs mira, estaria bé... Per cert, què vasguanyar?El premi era un ebook. D’aquests moderns ambpantalla tàctil.

Si vols te’l canvio per un còmic d’en Morta-delo i filemón...Ha, ha, ha... No cola.

Home, com has dit que t’agradaven els còmics...

L’Oscar no vol ni sentir a parlar dels meus negocis, es més no perd de vista l’aparellni un moment. Crec que ha arribat el moment de finalitzar l’entrevista. Abans demarxar em passa el microrelat. Aquí el teniu, es titula, “Vecinos”:

Por fin tenía en mis manos un libro electrónico como el de mi vecino. Ya no iba a ser el hazme-rreír del bloque de estirados al que me había mudado. Como diría mi padre, un pico y una palales daba yo, para que aprendieran donde tenían los riñones...

Pedí con todas mis fuerzas que el domingo no lloviera para asomarme a la terraza cuando élapareciera con el suyo. Así que esa mañana salí con mis gafas y mi vermut y, tras saludarle efu-sivamente remarcando que hacía un día estupendo, me senté en mi tumbona y encendí el aparato.Fue cuando comprobé que el índice estaba vacío.

Pasé el resto de la mañana haciendo rebotar los rayos del sol sobre mi libro para deslumbrarle.

Foto

: Car

olin

a Sá

nche

z

AGeNdA

“el dissabte fem un vermut amb…”1r cicle de conferències d’escriptores i escriptors mataronins

dissabte 2 d’abril / Hora: 12h / Lloc: Sala d’actes tres Roques

Care Santos. Mataró 1970. Escriptora i crítica literària. Ha publicat més de40 llibres, la majoria de narrativa. Ha guanyat premis tan prestigiosos coml’Ateneu Jove de Sevilla, el premi Ciutat d’Alcalà, el premi Anna María Matute,el premi Alfonso Cossío, el Gran Angular i el premi Edebé. Escriu en català icastellà i la seva obra s’ha traduït a més de mitja dotzena d’idiomes a tot elmón.

dissabte 21 de maig / Hora: 12h / Lloc: Sala d’actes tres Roques

Lola Casas. Mataró 1961. Més 40 anys exercint de mestre d’educació primària. Formadora del professorat. Conferenciant sobre temes de literaturainfantil i juvenil destinades a pares, mestres i infants. Més de 30 obres publicades entre assaigs sobre literatura, contes i poesia per a públic infantil i juvenil.

dissabte 18 de juny / Hora: 12h / Lloc: Sala d’actes tres Roques

Guillem Sànchez. Mataró, 1963. Escriptor. Des de 1994 escriu i publica entàndem amb l’Eduardo Gallego (Cartagena, 1962. Novel·lista, botànic imicòleg) relats i articles relacionats amb la ciència ficció. Tenen publicadesmés de 20 novel·les, innumerables relats i alguns assaigs. Han estat guardonats amb el premi Alberto Magno, el Juli Verne, el premi Ignotus (els anys 1997, 1998 i 2010) i el premi UPC 2008.

Organitza http://3rescrituracreativa.blogspot.com

http://www.twitter.com/planetalletra