Re

e

s

t a

a

d

ll

Planeta LletraRevista l i teràr ia

I Època - Any 2- Núm 5

Òrgan de difusió del grup Planeta Lletra

Si vols descarregar-te la versió digital i gratuïta de la revista entra a:http://www.planetalletra.tk

Pl

an

et

a

Ll

et

ra

2

Í N D E X

Editorial (Jordi Lopesino)................................................... 2

Crisi (Jaume Sancho) ........................................................... 4

Malgrat aquestes actuacions, ells també han

caigut en crisi (Marta Novellas)........................................ 6

Picaresca (Txell Pañella) .................................................... 8

Ni Dios en la playa (Júlia Lancho) .................................11

Acció exfoliant (Àlex Vidal) ....................................................14

Endorfines per a l’ànima (Roser Serra) .......................... 16

El desahucio (Ramón Cabrera)............................................... 18

Retallades (Mònica Ruiz) ............................................... 20

El pacte (Jordi Lopesino) ................................................. 22

Les lleis de la natura,i d’altres (Francesc Castañer).... 25

Qui és el responsable? (M. Rosa Salas)........................ 27

La paraula prohibida (Imma Oliveras) ......................... 31

L’elefant (Oscar Navas).................................................... 32

Lejos de Oz (Miguel Ramírez) ......................................... 33

Funcionaris (Joan Potau i Laura Galí) ............................... 36

L’entrevista a Genís Mayola (Sandra Cabrespina) ...... 38

Maquetació:

Txell Pañella i Montlleó

Correcció ortotipogràfica:

Jordi Lopesino, Oscar Navas i

Txell Pañella.

Redactors:Ramon Cabrera, Sandra Cabrespina, Francesc Castañer, Laura Galí,Júlia Lancho, Jordi Lopesino,Oscar Navas, Marta Novellas,Imma Oliveras, Txell Pañella,Joan Potau, Mònica Ruiz, M. Rosa Salas, Jaume Sancho,Miguel Ramírez, Roser Serra,Àlex Vidal.

Il·lustradors:M. Carme Bufí, Javier García,

Ariadna Graupera,

Josep Prat Sorolla,

Núria Vaqué, Marta Viader.

Fotografies dels lletrícoles: Jordi Lopesino

Foto de portada:Òscar Pañella i Montlleó

Logo: Gustik Albo

ÍNDEX

STAFF

www.planetalletra.tk

www.twitter.com/planetalletra

www.facebook.com/planetalletra

planetalletra@gmail.com

juny 2012

Col·laboren:

3

EDITORIAL

Al nostre planeta estem d’enhorabona i per diverses causes. La primera, i

potser la més important, és que cada vegada més lletrícoles estan guanyant

premis literaris arreu de Catalunya i algú, també, per les espanyes. Tenim gua-

nyadors de relats, guanyadors de contes, guanyadors de poesia... Felicitats a

en Ramón Cabrera, a la Núria López, a la Rosa Rosae, a la Isabel Rique i a la

Txell Pañella que ens han donat moltes alegries només en aquest últim trimes-

tre. També tenim l’estrena d’una obra teatral escrita per un lletrícola, en Fran-

cesc Castañer, i que va ser finalista en un altre premi de dramatúrgia. L’obra

es va estrenar el 12 de maig i es va representar, també diumenge 13. Dues de

les actrius que hi sortien eren lletrícoles, la Montse Masó i la Pilar Diaz-Mari-

blanca. Enhorabona a les actrius i a l’autor. I l’última és que teniu a les vostres

mans el primer monogràfic de Planeta Lletra, la revista “Especial Crisi”. I és

que els escriptors no ens podem desentendre de la situació econòmica i social

que ens envolta. Hem d’aprofitar el nostre ofici per denunciar i per posar de

relleu els problemes que ens assoleixen. Vet aquí el resultat de l’experiment i

espero que no sigui l’últim, desitjo que us agradi i que us inspiri.

La paradeta de llibres i revistes que el grup va muntar amb l’ajuda de Llibre

Viu per Sant Jordi, va ser tot un èxit! Hi va haver molta participació de lletrí-

coles i, també, molta afluència de persones interessades en la nostra oferta:

compri una revista i li regalem un llibre. Tot i que a partir de dos quarts de sis

de la tarda la consigna va ser: regalem llibres. Aquesta promoció va fer que

la gent buidés la parada en un parell d’hores. En contrapartida molts interes-

sats (o potser amb càrrecs de consciència per endur-se llibres gratis) també

compraven la revista; en vam vendre 86.

I per acabar recordar-vos una iniciativa, que s’ha de formalitzar abans

d’acabar l’any en curs, fer un llibre amb els relats més bons dels lletrícoles. Ja

ho vam parlar a l’última reunió i la cosa va tenir molta acceptació. Què us

sembla? Podem reunir els relats i els autors de Planeta Lletra més bons. I qui

decideix el contingut? Bona pregunta. Crec, i és una opinió personal, que els

lletrícoles que hagin guanyat un premi tenen la plaça assegurada. Però com

el llibre pot reunir vint, vint-i-cinc o trenta relats (depèn de la llargada dels

mateixos) penso que la majoria dels que escriuen activament hi tindran ca-

buda. El llibre, evidentment, tindrà ISBN i es vendrà a les llibreries.

Si algú volia publicar, ara és el moment.

Jordi Lopesino

Ambaixador del Planeta Lletra

ED

ITO

RIA

L

Pl

an

et

a

Ll

et

ra

4

ESCRIPTURA

L’Albert sortia cada matí de casa impecable-

ment vestit. Donava la imatge d’executiu en-

feinat i estressat, perquè sempre anava amb

presses. La seva salutació quan es trobava amb

algun veí era molt educada, però breu i ràpida,

i no donava temps per encetar cap conversa.

—Bon dia, senyora Maria. Com estem? Avui

la veig molt eixerida —va saludar l’Albert,

mentre baixava l’escala acceleradament.

—Ai sí, molt bé, gràcies a Déu. Vaig tirant

com puc.

—Això és bo. Hauria de sortir a passejar, que

avui fa molt bon dia. Adéu, ja ens veurem, que

faig tard —va dir l’Albert sense aturar-se.

—Adéu, Albert. Aquest noi, sempre amb

tantes presses —parlava sola la senyora Maria,

mentre obria la porta de casa seva.

Aquesta imatge, però, era totalment fictícia.

Separat i sense feina des de feia gairebé un any,

vivia del que cobrava de l’atur, vuit-cents noran-

ta-tres euros. D’aquí, s’havien de descomptar

quatre-cents cinquanta euros de l’apartament,

més aigua, llum, escala, mòbil... que feien que

cada mes tingués unes despeses fixes de quasi

sis-cents euros. La resta era per malviure.

Cada matí pentinava una zona diferent de

la ciutat, no deixant d’entrar a cap empresa,

botiga o magatzem, per demanar feina o lliu-

rar el seu currículum. Però la resposta era sem-

pre negativa. Ell ho atribuïa a la seva edat

—n’acabava de fer quaranta-set— i a que els

temps estaven canviant molt. Havia treballat

sempre com a representant d’una empresa de

pintures i sabia com moure’s pel carrer, però ni

això l’ajudava a trobar feina.

Al vespre, quan arribava a l’apartament, es

despullava, olorava l’aixella de la camisa per

veure si la podia aprofitar pel dia següent, es

posava còmode i s’asseia en el ronyós sofà a

mirar la tele i deixar que la frustració s’apode-

rés d’ell, apaivagant-la molt sovint amb uns

glops de qualsevol ampolla que trobava a

l’atrotinat moble bar que tenia al menjador.

Una beguda que, indirectament, havia estat la

causant de la seva separació i de l’acomiada-

ment de la feina, però que ara mateix es con-

vertia en el seu únic consol.

Aquell vespre, però, la situació era més de-

priment encara. Va obrir la nevera i el pano-

rama era desolador. Dos tomàquets, una

llimona, quatre cerveses i mitja ampolla de

vodka. En el congelador, la situació era més o

menys similar. Un paquet de pèsols i mitja

barra de gelat embolicat amb paper d’alumini.

Una història crua que parla dels temps de crisi. Una història en la que el protagonista podria ser

qualsevol de nosaltres. En Jaume obre la capsa dels trons i ens ensenya un bri del futur que ens

espera a tots.

Cris i

Jaume Sancho

Jo vinc d’un món llunyà sense lletres. De fet, aquí he aterrat com

un “elefante en una cacharreria”, i sense frens. Però bé, un cop ho

tingui tot ben endreçat i m’hagi passat l’ensurt, em miraré al mirall

per veure on estic.

5

ESCRIPTURA

S’ho va rumiar durant un instant, però no

tenia altre remei. Havia de tornar-ho a fer. I a

més, havia de ser avui mateix.

Era el dia ideal, dimecres, ja que pràctica-

ment no es trobaria ningú pel carrer. Els dijous,

i sobretot els caps de setmana, era impossible

portar a terme aquella mena d’acció sense que

el descobrissin.

Va preparar el material necessari per a la sor-

tida: una llanterna, un ganivet, una bossa gran

d’escombraries, guants de làtex. També va aga-

far el bat de beisbol. L’altra vegada l’havia tro-

bat a faltar. Sortiria com l’altre cop, a quarts

d’onze de la nit i, amb una mica de sort, en

mitja hora hauria enllestit la feina.

Va sopar els dos tomàquets pansits amb una

mica de pa sec del dia abans i una cervesa. Es

va asseure davant la tele esperant que fos

l’hora de marxar. Feien les notícies, però

l’importava ben poc el que deien. Les mirava

però no les veia; les sentia però no les escol-

tava. La seva ment estava en blanc.

A dos quarts i cinc en punt va sortir de casa,

en silenci i amb decisió. Havia de travessar dos

carrers i després girar a l’esquerra fins a la ro-

tonda. El trajecte el va fer molt de pressa, i

quan va arribar es va esperar uns segons per

assegurar-se que no hi hagués ningú pels vol-

tants. Ràpidament es va dirigir cap als tres con-

tenidors que es trobaven a pocs metres. Va

triar el del mig perquè li va semblar que estava

més ple que els altres. El va obrir, va falcar la

tapa amb el bat de beisbol, i va contemplar

amb satisfacció com el supermercat que hi

havia a la cantonada havia llençat el menjar

mig caducat que tenia a les prestatgeries.

El primer que va trobar va ser una saca plena

de taronges. En va treure quatre o cinc de

Jose

p P

rat

Soro

lla

Pl

an

et

a

Ll

et

ra

6

ESCRIPTURA

podrides, i la resta les va ficar a la bossa d’es-

combraries. Va seguir buscant amb la llanterna,

i va trobar uns quants sobres d’embotit envasat

al buit, que encara els hi faltaven uns dies per

caducar. Va trobar també llom, pollastre, io-

gurts, bosses d’amanida, verdura i, fins i tot, una

capsa de bombons, que es veu que l’havien llen-

çat perquè estava molt abonyegada. Quan va

tenir la bossa prou plena, va tornar a corre-

cuita. Va tenir sort, no el va veure ningú.

Va omplir la nevera i el congelador amb el

que havia trobat i feien goig de veure. Tot i

així, no podia evitar sentir llàstima de sí ma-

teix. La seva autoestima estava per terra.

Va agafar un got dels d’aigua, va posar-hi

dos glaçons, i se’l va omplir gairebé fins dalt de

vodka. Va engegar la tele, i va veure com uns

polítics i uns banquers debatien entre ells.

Entre rialles histriòniques, donaven consells

sobre com superar la crisi i justificaven les re-

tallades socials i la pujada d’impostos que se-

gons ells, s’havien vist obligats a fer.

L’Albert no va poder evitar fer un comentari

en veu alta.

—Quina colla de fills de puta —va dir des-

pectivament.

Va tancar la tele, absort en els seus pensa-

ments. Va escurar el vodka, quedant-se ador-

mit al sofà.

A les sis, quan es va despertar, va començar

a preparar-se l’esmorzar amb el que havia tro-

bat la nit anterior.

La Maria no sap res ni de lleis ni d’especu-

lació ni de percentatges. Viu en aquella casa

des dels divuit anys, quan el seu pare la va

casar amb el soci de la fàbrica. És ja molt

gran, és vella i s’adona més que mai de la seva

soledat.

Fins llavors s’havia anat adaptant a tot, a la

vellesa, a la pèrdua de visió, a tenir les mans tre-

moloses i també a tots els canvis produïts al veï-

nat. Totes les cases del seu entorn van anar

desapareixent i transformant-se en edificis de

molts pisos, i els veïns de sempre, havien marxat,

La Marta ens relata una història inquietant que recorda un vell relat d’en Julio Cortazar

“La casa tomada”. Ambdós relats et transporten d’una manera molt senzilla a l’angoixa i a la

desesperació, doncs no saps què està passant realment, però hi ha quelcom que et comença

a envair a poc a poc, sense aturall.

Marta Novellas

Sóc amant de les lletres perquè formen paraules que creen histories,

on cadascú s’hi pot trobar reflectit, somiar o conèixer altres vides.

AssetjamentMalgrat aquestes actuacions, e l ls tambéhan caigut en cr is i

7

ESCRIPTURA

o havien mort. Era normal, la vida canvia i les

coses s’han d’acceptar, pensava ella.

Però ara tot és diferent, estan passant coses

que se li escapen de les mans, fets que no pot

entendre. Sola, darrera la finestra, sent uns so-

rolls que no havia sentit mai des que viu allà.

Són llunyans i propers alhora, i es produeixen

de sobte, sense sentit i en hores molt diverses,

fins i tot a la nit. I la Maria té por.

A més hi ha aquell home. Fa dies que el veu

voltar i sap del cert que la mira a ella, encara

que s’amagui darrera les cortines. Aquell home

té una expressió perversa i l'espanta. La Maria

no entén què és el que vol, per què la vigila. To-

thom sap que ella és una dona sense recursos.

El seu marit va morir fa molts anys i només dis-

posa d’una minsa pensió, amb la que amb prou

feines en té per menjar, per tant, aquell home

no és un lladre. Si volgués robar ja ho hagués

pogut fer. En canvi s’està allà, palplantat al da-

vant la casa, a l’altre costat del carrer o donant

voltes amunt i avall per la vorera. Fins i tot, al-

guna vegada ha picat als vidres de la finestra i

quan la Maria ha tret el cap, l’ha espantada.

Per aquest motiu ja fa molts dies que la

Maria no surt al carrer. No va a comprar ni treu

les escombraries. S’està allà, darrera la finestra,

pendent del que pot passar en qualsevol mo-

ment. Ara, a més, no hi ha llum. Alguna cosa

deu haver passat amb la corrent. És estrany,

perquè no hi ha hagut cap tempesta, que és el

que normalment fa que falli la llum, pensa ella.

Però no pot fer-hi res. No sap arreglar els

ploms i no vol sortir al carrer per demanar

ajuda, no fos cas que aquell home l’ataqui i li

faci mal.

Van passant els dies i la Maria s'espavila com

pot. Fa servir espelmes i ja en té prou, doncs ja

no té vista per cosir com feia abans. Menja del

que hi ha al rebost: llenties, patates, tomà-

quets assecats, arròs, però no té pa, ni ous, ni

llet, ni tall. Tot es va acabant de mica en mica.

Ella se n’adona, però... té tanta por! Està dèbil

i els seus ulls li juguen males passades. A vega-

des creu que s’ha quedat cega. No veu si

l’home hi és o no, i això l’espanta encara més.

Ha optat per arrossegar el llit a prop de la fi-

nestra, així, si no es lleva pot mirar el carrer re-

colzada als coixins. De fet, ja fa un parell de

dies que no surt del llit. Hi ha molt poca cosa a

fer i ella no es troba del tot bé. Mira per la fi-

nestra i vol assegurar-se que ell encara és allà.

Ara necessita veure’l, així, si hi és, sap que no

li podrà fer res. La Maria obre els ulls de tant

en tant, i el mira, desprès s’adorm.

I així passen els dies fins que, un matí els

veïns es desperten amb un fort soroll de mà-

quines. Estan enderrocant l'única casa vella

que quedava al carrer!

—Què se n’ha fet de la velleta que hi vivia? —

demana un veí a l’altre.

Mar

ta V

iad

er

Pl

an

et

a

Ll

et

ra

8

Les portes del carrefour es van tancar, els

llums es van apagar i els d'emergència van que-

dar il·luminats tènuement. A l'hora del tanca-

ment en Sergi i la Lídia s'havien proveït de dues

llanternes i piles noves per poder-se moure cau-

telosament abans d'inutilitzar les càmeres de

seguretat. Van estar dins el seu amagatall en-

cara un parell d'hores més, fins que el servei de

neteja va acabar. Llavors van sortir sense fer so-

roll. Es feien indicacions amb les mans i anaven

tapant càmera per càmera. Vestien roba fosca i

la Lídia s'havia cobert la cabellera rossa amb

una gorra negra. Qualsevol que els hagués vist

s’hauria pogut pensar que eren un equip pro-

fessional d'assalt o uns atracadors experts com

els que surten a les pel·lis americanes.

Un cop tot controlat, van encendre alguns

llums. Ja podien gaudir plenament de la seva

nova llar. Una llar amb més quilòmetres qua-

drats dels que mai s'haguessin pogut imaginar.

Van passar primer per la secció de tovalloles i

barnussos, després per la de perfumeria i final-

ment per les seccions de tèxtil i roba interior,

ja ben carregats es van dirigir als vestuaris dels

treballadors.

—Hem de treure les alarmes de la roba! —

va alertar la Lídia.

—Anem a un taulell, segur que és molt fàcil

—va contestar en Sergi.

Dutxats i amb roba nova van anar cap al su-

permercat on van triar un parell de plats pre-

parats. A la secció d’electrodomèstics van

estrenar un microones i es van asseure en un

sofà per menjar mentre miraven una pel·li en

una pantalla de plasma d'última generació.

Cap a quarts de dotze van desplaçar-se a la

secció de mobles i van triar durant uns minuts

el millor dels matalassos sense oblidar-se abans

d’agafar un bon despertador. Van dormir com

dos lirons, sense preocupacions i embolcallats

per una aura de tranquil·litat.

Havien dubtat si tornar a casa dels pares, si

buscar un pis de lloguer i pagar només el pri-

mer mes fins que els fessin fora de nou o aga-

far les maletes i fugir. Havien meditat totes les

opcions fins que, en Sergi es va treure de la

màniga la possibilitat de viure temporalment

dins el Carrefour. Semblava una idea esbojar-

rada però no del tot impossible. La Lídia s’ha-

via encarregat de localitzar les càmeres,

l'horari dels treballadors, del servei de neteja i

els canvis de guàrdia dels nois de seguretat. Ell

havia traçat un mapa de tots els possibles ama-

gatalls.

ESCRIPTURA

Txell Pañella i Montlleó

Tot al seu voltant gira entorn de la paraula escrita:

Periodista de formació, editora de professió i lletraferida de vocació.

PicarescaTot i que el seu títol és “picaresca” l’experiència dels protagonistes suggereix un altre:

“desesperació”, perquè per fer el que fan s’ha d’estar molt desesperat. Potser la falta d’esperança

fa créixer la valentia, o potser és que la desesperació espavila l’enginy. Per cert, aquest relat ha

guanyat el 1r premi del concurs de narrativa curta “Memorial Anton Isern”.

9

ESCRIPTURA

Quan va sonar el despertador en Sergi va fer

un bot. Va mirar al seu voltant i va somriure

durant uns instants. Però aleshores un estre-

bada de realitat el va fer tocar de peus a terra.

—Lídia, corre! Tenim una hora per esmorzar,

arreglar-nos i amagar-nos. Ens hem d’afanyar

no podem perdre temps.

No es podien despistar, no podien ser tro-

bats in fraganti, perquè aleshores a banda de

ser perseguits pels bancs, també ho serien pels

guàrdies de seguretat i per la policia.

Nets i arreglats es van amagar als banys,

sense oblidar-se abans de destapar les càmeres.

Van esperar i esperar fins que els treballadors

van obrir les portes al públic i es van deixar per-

dre entre la multitud fins a la sortida.

Van estar vivint durant un parell de mesos

d'aquella manera. A última hora entraven al

centre comercial, tenien diversos amagatalls i

els anaven alternant. Durant el dia s'acostaven

a Cabrera o a Mataró i dinaven un entrepà que

s'havien preparat la nit anterior gentilesa del

supermercat, aquell gran rebost de què dispo-

saven a la seva nova residència. Estrenaven

roba nova, provaven un sabó de cos, un xampú

i un desodorant nou cada dia. Podien jugar al

darrer joc de la play, veure les notícies amb la

pantalla més gran, més plana i amb més reso-

lució del mercat... Era com ser la parella més

rica del món.

Un dia es van trobar, just quan sortien del

Carrefour, uns amics que s'havien comprat una

Mar

ta V

iad

er

Pl

an

et

a

Ll

et

ra

10

ESCRIPTURA

casa al Pla de l'Avellà, amb piscina inclosa i els

van convidar a passar-hi el cap de setmana.

Seria una prova de foc. Van preparar-se un pa-

rell de maletes i després van recórrer el super-

mercat buscant una ampolla de vi per

regalar-los-la. Tot va anar rodat, se sentien

afortunats, tot i que sabien que en el fons es-

taven vivint una falsa realitat.

Al principi els treballadors van pensar que les

senyores de la neteja es divertien una mica els

vespres quan tot quedava buit. Però en Sergi i

la Lídia van començar a relaxar-se: un dia es

van deixar els raspalls de dents a la pica dels la-

vabos, un altre els llençols rebregats al llit que

acabaven d'estrenar, després van venir les to-

valloles molles, l'assecador endollat... Els tre-

balladors feien la vista grossa per no ser

acusats, però no les tenien totes.

El que temien els treballadors no es va fer

esperar. Cada dia quan plegaven els regiraven

les bosses i els escorcollaven les butxaques.

Tot i el control, els objectes continuaven des-

apareixent i les coses fora de lloc eren més ha-

bituals. Les càmeres no captaven res o

almenys això era el que deia el vigilant noc-

turn. I quan li demanaven les cintes de grava-

ció de la darrera nit, sempre donava les

mateixes per evitar-se problemes. Dormia a la

feina; dormia deliberadament sobre un mata-

làs de càmping que inflava cada vespre. El cap

de seguretat de la central va donar-li uns dies

de vacances per fer, personalment, la vigilàn-

cia.

La primera nit era el dissabte que en Sergi i

la Lídia eren de cap de setmana. Es va avorrir,

va escoltar música, va llegir, va trucar per telè-

fon i finalment es va adormir. La segona nit va

tenir més sort. Just quan el servei de neteja va

plegar va poder veure durant uns breus segons

una parella que es movia amb total impunitat.

De cop les pantalles van quedar negres, no

podia veure absolutament res. Va fer el cor

fort i amb la llanterna a les mans va sortir a ins-

peccionar. En Sergi i la Lídia van veure una pis-

tola que els encanonava.

—Ens hem quedat tancats aquí dins —va im-

provisar la Lídia.

—No es moguin! No es moguin! —deia el

cap de seguretat amb veu tremolosa.

Fins que veient que eren inofensius es va cal-

mar. Els va observar i va entendre que no eren

allà per casualitat. Va agafar el mòbil i va tru-

car a la comissaria.

La noticia aviat va arribar a les redaccions

dels diaris: “Una parella ocupa un centre co-

mercial”, “Detenen dos joves que vivien al

Carrefour de Cabrera” i “Sense feina i sense

casa però amb imaginació”.

L'empresa preocupada perquè el seu exem-

ple fos copiat, va negociar amb ells: viurien

dins el Carrefour però farien de maniquins du-

rant el dia. Els van instal·lar en una plataforma

en el passadís central. Els canviaven els mobles,

la roba i els complements, tot etiquetat i amb

preus d'oferta.

Al principi en Sergi i la Lídia se sentien incò-

modes perquè tothom els observava. Però

aviat s'hi van acostumar i exageraven gestos o

mostraven, als curiosos, els preus dels produc-

tes. L'empresa estava tant contenta amb la

seva feina que al final els va posar en nòmina

per evitar que altres empreses els oferissin una

oferta millor i perdessin els millors comercials

que mai havien tingut.

1 1

ESCRIPTURA

El paellero estaba a punto de zarpar y la fa-

milia Helmut se afanaba en recoger sus artilu-

gios y bártulos diversos. Hacía ya un buen rato

que la sirena no dejaba de sonar anunciando

la salida inminente del barco en dirección a las

paradisíacas playas situadas al sur del complejo

de las islas. Debían embarcar de inmediato o se

quedarían en tierra. Las vacaciones que habían

contratado estaban resultando las mejores de

toda su vida, con diferencia. Al padre, Karl, un

ceñudo banquero acostumbrado a lidiar a dia-

rio con tiburones financieros, hipotecas de alto

riesgo y stock options, lo habían seducido por

la gastronomía y había aterrizado ansiando

zampar los suculentos ágapes de la dieta medi-

terránea que el tour operador online prometía

(paella, patatas bravas, calamares a la romana

y sangría, básicamente). La madre, Angela, ama

de casa y esposa ejemplar, pendiente las vein-

ticuatro horas de que no faltase de nada a sus

dos retoños, Hansel y Gretel, rollizos mellizos

de mejillas rojizas y cuerpos rellenos de múlti-

ples mantequillas, disfrutaba de un descanso

en la cotidianeidad de sus ajetreadas tareas do-

mésticas y degustaba con deleite los anhelados

manjares junto a su marido, mientras los niños

campaban a sus anchas bajo la atenta supervi-

sión de la niñera, Helga. Una niñera marcada

por la responsabilidad de mantener a salvo

aquel par de diablillos descontrolados de los

múltiples accidentes que los acechaban. No re-

cordaban haber disfrutado tanto jamás. Tenían

por costumbre encauzar sus descansos vacacio-

nales hacia los Alpes tiroleses para disfrutar de

aire puro y excursiones alpinas, pero esta vez

habían aceptado las vehementes recomenda-

ciones de sus atentos vecinos, los Cohn-Bendit,

que solían contratar sus paquetes turísticos de

sol y playa con la suficiente antelación como

para reducir sus costes de familia numerosa en

nada menos que un cincuenta por ciento. Al

principio eran reacios a exponer sus blancas y

enormes tripas cerveceras al sol durante todo

el día, pero en plena restructuración financiera

y una vez descubierta la notable diferencia en

el presupuesto familiar destinado al ocio, se

evaporaron al previsible calor de las islas sus

más aferrados complejos. Y resulta que esta-

ban disfrutando de lo lindo.

Enfundados en sus chanclas a través de vis-

tosos calcetines calados que daban holgada sa-

lida a sus dedos gordos, incrustados en

bañadores floreados y camisetas de palmeras

dignos de los mejores chiringuitos del Caribe,

Ni Dios en la playaLa Júlia analiza la crisis desde otro punto de vista: las familias con posibles que todavía pueden

costearse unas buenas vacaciones. Mientras hay gente que no sabe cómo llenar la nevera, otros

hacen números para continuar con sus ansiadas vacaciones. La sorpresa final les pone a todos en

el mismo saco.

Júlia Lancho Teruel

Me paro, escucho, observo. Socióloga por vocación; todo lo analizo,

no puedo evitarlo. El estilo con el estoy más cómoda es el humor.

No dejéis nunca de sonreír ni de escribir.

Pl

an

et

a

Ll

et

ra

12

ESCRIPTURA

y camuflados por unos enormes sombreros de

paja al estilo mariachi, se pasaban el día de la

tumbona al chiringuito, del chiringuito al bufé

libre, del bufé a la piscina y de la piscina ense-

guida al bufé para cenar tempranito, dejar a

los niños en el hotel y salir a tomar los cócteles

de rigor por la noche, acariciados por la refres-

cante brisa marina. Aquello era como estar en

el paraíso y ellos habían tardado décadas en

descubrirlo, pero a partir de entonces sus des-

tinos de ocio iban a variar de lo lindo. Tenían

grandes paraísos hú-

medo-gastronómicos

por explorar y ello les

motivaba sobremane-

ra. Aquel día la ruta

programada era de lo

más atractiva: zarpar

tempranito, escalas y

baños próximos a calas

de arenas blancas y la

promesa de un magní-

fico menú paellero a bordo, anclados en al-

guna paradisíaca playa resguardada por

acantilados y sin acceso terrestre. Un sueño

hecho realidad, vaya. El colofón que no espe-

raban consistía en una fiesta reggae sorpresa,

cortesía de la compañía, organizada para que

todos los pasajeros de las diferentes travesías

paelleras confluyesen y disfrutasen de una

magnífica puesta de sol en la última playa de

regreso al hotel, con baile alrededor de las ho-

gueras bajo falsos cocoteros, daikiris, mojitos

y caipirinhas. Con ésta, los organizadores se

aseguraban de que un alto porcentaje de gui-

ris volviese el año siguiente o recomendase a

familiares y conocidos aquellas fantásticas

vacaciones.

El día había ido como la seda. A mediodía los

Helmut ya brillaban incandescentes gracias al

efecto del sol y la sangría y emprendían sobre

el barco el regreso, con múltiples granos de

arroz amarillos todavía pegados a los bañado-

res y a reventar de calamares a la romana y pae-

lla de guisantes. Lucían radiantes sus barrigas al

sol durmiendo la siesta en tumbonas a cubierta.

Ni se imaginaban el fiestón que les esperaba en

pocas horas. Iban a hincharse aún más, si eso

aún era posible. Hasta los mellizos y la niñera

descansaban exhaustos

a costa de perseguir pe-

cecillos con las gafas, el

tubo y los patos. Tras

dos horas de descanso,

ya de nuevo sumergida

la familia en el relajado

remojo de la concurrida

piscina, de repente un

gran estruendo con as-

pecto sonoro de im-

pacto de casco contra roca y una brusca

sacudida, les hizo aflojar involuntariamente los

esfínteres en el medio acuático. El barco, esco-

rado, tardó apenas unos minutos en inclinarse

peligrosamente hacia proa y los miembros de la

tripulación corrían arriba y abajo por cubierta

preparando botes salvavidas y flotadores, con-

tando a los pasajeros y rezando para que los pri-

meros alcanzasen en número. Tras una media

hora, cuando ya todos estaban a bordo de los

botes, pusieron rumbo a la playa, la última

playa. Al desembarcar no encontraron allí ni un

alma, ni tampoco hallaron rastro de preparativo

de celebración alguna. Observaron atónitos

cómo cuatro espantapájaros improvisados a

cañas y paja, que lucían falda y collares al estilo

Ni se imaginaban el fiestónque les esperaba en pocashoras. Iban a hincharse aún

más, si aún era posible. Hasta los mellizos y la niñera

descansaban exhaustos a costade perseguir pececillos.

hawaiano, les daban la bienvenida mientras un malsonante reproductor de música emitía reitera-

tivamente una única canción de Bob Marley. El capitán leyó a su pasaje el mensaje que halló en

el interior de una botella tirada en el centro del montón de troncos que parecían destinados a

la hoguera:

Y de fondo iba sonando sin descanso la misma melodía: “Get up, stand up: stand up for your

rights….!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

1 3

ESCRIPTURA

M. Carme Bufí

FIESTA SUSPENDIDA POR HUELGA GENERAL. LES DEJAMOS CON NUESTROS SERVICIOS MÍNIMOS.

AQUÍ TIENEN PREPARADA LA BARBACOA, PERO LA CENATENDRÁN QUE PESCARLA USTEDES MISMOS. QUIEN QUIERA PECES QUE SE MOJE EL CULO.

¡QUE DISFRUTEN DE LA VELADA!

Sempre tapada, ocultant aquell cos que en

altres temps lluïa amb orgull i fins i tot un pèl

desvergonyida, sempre tapada, amb màniga

llarga i pantalons fins als turmells, tapada i

pensant obsessivament: «Tot anirà bé, tot, fora

la pell morta, fora la pell...». I somreia, amb els

ulls esbatanats, somreia fins a l’infinit i ningú

sabia per què.

***

Eren una parella convencional, uns pijos ma-

durs amb una posició de classe mitja alta. En

Francesc se sentia bé perquè era ell qui tenia

el control de la seva vida. Així ho creia, direc-

tament, sense donar-hi més voltes. De fet,

donar voltes a allò que funciona i t’agrada és

absurd, per tant, en Francesc només pensava

en com fer diners i les altres tasques quedaven

per a la seva dona, la Nina. Ella era una bur-

gesa que s’havia deixat portar per un marit

segur de sí mateix. La Nina es dedicava a les

emocions, aquelles que el seu marit no podia

mostrar davant dels demés, ni tant sols al da-

vant dels membres de la família. Ella era

guapa, elegant, educada, sensible, curosa de

les coses de casa i tenia bon gust. Era la que re-

cordava els aniversaris de tota la família

(també la d’ell) perquè clar, segons en Fran-

cesc, això era «cosa de dones, els homes no

tenim el cap per aquestes coses i vosaltres us

en sortiu molt millor».

En Francesc havia estat un noi de bona famí-

lia a qui no li agradava estudiar i ben aviat va

demostrar que la desgana amb què agafava els

llibres es transformava en capacitat emprene-

dora en altres àmbits. Els seus pares eren els

propietaris d’una petita empresa tèxtil de Ma-

taró, quan a final del segle XX a Mataró encara

hi havia empreses tèxtils, a més d’un bon gra-

pat de tallers il·legals que també es dedicaven

al drap i que donaven vida a una societat que

se’n sortia, per la superfície o submergint-se.

Com que l’hereu era en Jordi, el germà gran,

en Francesc es va haver d’espavilar, i com que

ja ha quedat clar que els llibres no el motiva-

ven si no eren de La sonrisa vertical, va marxar

de casa ben aviat, només va haver complert la

majoria d’edat, per guanyar-se les garrofes pel

seu compte. Això sí, de diners per començar

qualsevol aventura no n’hi van faltar mai: el

papà i la mamà li ho van facilitar; la resta era

cosa d’ell.

I se’n va sortir, i tant que ho va fer. Va treba-

llar pràcticament de tot. Anava a un poble, es

posava a treballar a la construcció, i al cap de

quatre mesos fotia el camp a un altre poble i

trobava una altra feina. Era un cul inquiet però

Pl

an

et

a

Ll

et

ra

14

ESCRIPTURA

L’Àlex ha trobat la manera de comparar un tractament de bellesa amb la crisi.

No podem donar gaires pistes per no desvetllar un final que “segur” que us sorprendrà;

així que haureu de llegir-lo.

Àlex Vidal Vidal

Periodista de formació i funcionari de professió, escriu per comunicar

i reivindica el sentit de l’humor com arma de construcció massiva.

Acció exfoliant

1 5

ESCRIPTURA

era en una etapa de la vida en què és difícil

tenir el cul sempre al mateix seient. I malgrat

que va fer un tastet en un munt de sectors, el

que el va seduir més va ser el de la construcció.

Va començar des de ben avall i va anar pujant.

Quan era un paleta reputat ja feia negocis per

una altra banda amb proveïdors de material,

oferint-se com a mitjancer, rebaixant preus, in-

vertint diners seus en obres de la competèn-

cia... La cosa no podia acabar d’una altra

manera. Un dia, es va posar pel seu compte i al

cap de poc temps, la bombolla immobiliària va

començar a inflar-se. Va fer un bingo amb

totes les lletres i amb majúscules.

La Nina era la filla mitjana d’una família de

botiguers de la capital del Maresme, tradicio-

nals, del centre, mataronins de tota la vida,

d’anar a ofici cada any el dia de les Santes, de

dir «això ja no és el que era», i de pensar que

«l’Ajuntament desatén el centre i s’ho emporta

tot als barris». Res de l’altre món, gent normal,

com dirien Pulp i Manel. A la Semproniana,

que aquest era el seu nom real, li deien Nina

perquè ves a saber com li pots dir a una cria-

tura amb el nom d’una de les dues Santes ilu-

renques. L’altra Santa és més convencional,

Juliana. Però la Semproniana... Que si Sempro,

que si Nana, i es va quedar en Nina, que li feia

molt femení i molt graciós, «que la nena n’és

molt de femenina i graciosa i sembla una

nina». I així va ser.

La Nina era guapa, però guapa de debò,

d’aquelles que fan girar el cap als homes, fins

i tot a la maduresa, i sempre havia cuidat el seu

físic amb devoció. Gimnàs, pilates, sauna, mas-

satges, peelings... Precisament l’acció exfoliant

era la seva preferida. Se’n feia sovint, potser

una mica massa i tot, i per casa tot eren cremes

d’acció exfoliant, gels de dutxa exfoliants,

guants de crin, esponges naturals, tot un estoc

de productes i artefactes que en Francesc

odiava. Quan ell es ficava a la dutxa i enlloc

d’una esponja suau, normal i corrent, trobava

el guant de crin i s’havia de fregar el cos amb

aquell article sadomassoquista, rugós i aspre,

acabava sortint de la dutxa i mirant-se al

Pl

an

et

a

Ll

et

ra

16

ESCRIPTURA

mirall, veient com el cos li havia quedat ver-

mell, irritat i demanant auxili per cada racó de

la seva pell. Per a la Nina, en canvi, això era el

que calia fer, eliminar cèl·lules mortes perquè

la pell es regenerés. Mai no es van posar

d’acord.

Mentre la Nina s’arrancava la pell literal-

ment, la bombolla immobiliària es va anar in-

flant, igual que la cartera d’en Francesc, que

tenia diners per arreglar-ho tot, per fer regals

als fills, per comprar-se un Porsche Cayenne i

anar amb la família a l’apartament de Calella

de Palafrugell a l’estiu, i al de la Cerdanya a

l’hivern. Eren temps de glòria econòmica, de

lloances al totxo i de crèdits infinits “a-tornar-

qui-sap-com”, argumentats amb aquell “no-es-

preocupi-que-ja-ho-trobarem”.

Quan la bombolla va petar com un aglà, la

Nina ja feia temps que tenia problemes i que

havia de visitar regularment un dermatòleg.

Òbviament, segons en Francesc, el doctor era

«el millor en el seu camp». Però la Nina no mi-

llorava. La seva passió exfoliant era excessiva.

Un dia, en Francesc la va trobar al lavabo amb

sang a diverses parts del cos, en carn viva i gra-

tant-se amb el guant de crin i amb una crema

sorrenca, repetint una i altra vegada com un

mantra la frase «fora pells mortes, fora pells

mortes...». Del dermatòleg va passar al psicò-

leg i d’aquest al psiquiatre, que la va medicar

davant la seva actitud compulsiva. I així anaven

fent, amb recaigudes freqüents i un cos cada

vegada més decrèpit.

I la bombolla va esclatar. I l’economia del

món desenvolupat va trontollar com un pú-

ding casolà. I una paraula clau, que va ensorrar

milers i milers de famílies en la misèria: deute.

Com tornar els crèdits de les hipoteques quan

no hi ha feina? I els empresaris tancant

empreses, precisament per no poder fer front

a aquesta paraula maleïda: el deute. I en Fran-

cesc fent mans i mànigues per aguantar sense

tancar, fent fora alguns treballadors, després

alguns més, i més, fins acabar amb un concurs

de creditors i tancant barraca sense cap més

opció, assetjat pels bancs, aquells que no fa

gaire li posaven la catifa vermella cada cop que

necessitava cash. I la Nina, que veia com en

Francesc l’ignorava. Ella pensava que no estava

per ella perquè la seva pell ja no era tan suau

com quan era jove. És el que té dependre de

les atencions d’una altra persona. És el que té

dependre a qualsevol nivell. Diuen per Mataró

que la Nina està tancada en un centre psiquià-

tric, que va acabar en carn viva i que en un atac

exfoliant, en Francesc la va trobar agonitzant

a les portes de la mort. El peeling s’ho va em-

portar tot.

***

Sempre tapada, ocultant les vergonyes que

en altres temps lluïa amb orgull, fins i tot des-

caradament, sempre tapada, intentant que res

no sortís als mitjans, que els comptes a Suïssa

dels seus prohoms no veiessin la llum i dient

sense embuts: “El totxo mai cau, això t’ho

arreglo jo amb dues trucades...” I prevarica-

ven, els triomfadors d’aquella societat preva-

ricaven amb diners dels altres, ho feien fins a

l’infinit i ningú no es creia ja el discurs dels

caps de la tribu. L’acció exfoliant de la crisi

havia estat tan forta que no només s’havia

emportat pells mortes, sinó que les més vives

havien estat arrencades de soca-rel. I algunes

de mortes ja no es podien arrancar ni amb el

guant de crin, de tan arrapades a la carn que

estaven, no fos que si saltaven perdessin per

sempre la carn que els donava vida. Vida

morta, vida de paràsit.

1 7

ESCRIPTURA

“Poques coses gratis et fan sentir tan bé” lle-

geixo en un cartell gegant. Anuncia una gran

cursa popular. Hi surt una noia fantàstica cor-

rent pel carrer. La noia del cartell fa bona cara,

malgrat que està en blanc i negre. L’eslògan té

ganxo i em fa pensar.

És veritat. Quan correm ens sentim més feli-

ços, alegres, amb una sensació de benestar

fora límits... I capaços de tot! I en un moment

de crisi, no hi ha res millor que aplicar-nos la

dita “al mal temps, bona cara”.

La recepta avui i ara són les endorfines, unes

substàncies màgiques que genera el nostre cos

per proporcionar-nos dosis de felicitat, o quasi.

Per tenir una ment desperta, optimista, va-

lenta... I afrontar el moment.

Però com? Fem de l’esport la nostra filoso-

fia de vida. Són suficients unes bambes, una

mica de voluntat i sobretot aire lliure. Si a més

hi afegim amics, l’èxit de la recepta està asse-

gurada.

Només cal començar. Després de pocs dies,

ens sentirem més alegres, relaxats. On abans hi

veiem problemes hi veurem oportunitats, so-

lucions, reptes... I ja no podrem parar. “Cuando

haces pop, ya no hay stop” deia un altre eslò-

gan amb ganxo.

No deixem que el fosc moment ens afecti

(“la noche me confunde”, deia aquell famós

anunci d’un desodorant) i trobem en les endor-

fines “la xispa de la vida”, parafrasejant la pu-

blicitat exitosa de Coca-Cola de fa tants d’anys!

Oblidem-nos de l’ansietat, les preocupacions

i les lamentacions... Deixem-nos gronxar “en els

braços de Morfeo”, el Déu grec dels somnis que

dóna nom a les endorfines. Hi ha res més enco-

ratjador que somiar que les millors coses encara

han d'arribar amb unes bambes posades?

Endorfines per a l’ànimaEl text de la Roser és molt subtil. Algú podria arribar a pensar “Què coi té a veure amb la crisi?”

La resposta també és subtil... Bé, més aviat és una resposta sofisticada. Les endorfines són una

droga natural que el nostre cos fabrica per pal·liar el dolor produït després d’un gran esforç físic;

ara, amb la crisi, també necessitem alguna cosa per pal·liar el nostre mal. Servirien les endorfines?

Roser Serra i Albert

Va sempre corrent d’un costat a l’altre. Quan es calça les bambes,

i corre de veritat, se sent fora del món terrenal i li plouen les idees.

Pl

an

et

a

Ll

et

ra

18

ESCRIPTURA

Trajina en la cocina cuando oye sonar el tim-

bre de la puerta. Cierra el grifo del agua y per-

manece inmóvil largos segundos con el ánimo

en suspenso, la casa sumida en el más absoluto

de los silencios, como si estuviera deshabitada.

Quienes llaman lo hacen de nuevo enseguida

con más insistencia y aun así duda y tarda en

abrir. Son dos individuos, bien vestidos de os-

curo que sujetan sendas carteras de cuero

negro, los que se presentan con melosa ama-

bilidad y una reverencia:

—Buenos días, señora. Somos de BankPlus.

—BankPlus, su banco. BankPlus, el banco al

que sólo le preocupa el interés de sus clientes…

La mujer sólo exclama “¡Ah!”, mientras se

seca las manos en el delantal y en su rostro se

dibuja una expresión de angustia. Es más bien

delgada y lleva el cabello enmarañado. Hace

un tímido ademán de dejarles entrar pero ellos

aparentan no haberlo advertido.

—¿Doña Encarna Arguelles Serena? ¿Hija de

Sebastián Arguelles Agudo? —Asiente con un

ligero movimiento de cabeza.

—Verá usted —carraspea el de más edad—...

Venimos a por lo del préstamo hipotecario y a

notificarle que... —busca en su cartera y extrae

un pliego de papeles— Son ya más de tres las

mensualidades pendientes y…

Vacila antes de proseguir. El otro viene en su

ayuda:

—Entendemos que su padre ya no pueda

pagar, pero usted avaló el crédito… Y sin res-

puesta a ninguna de nuestras repetidas recla-

maciones escritas…

A la mujer se le humedecen los ojos.

—Mi marido no tiene trabajo, yo tampoco…

Y ahora nos es imposible atender las cuotas…

Lo hemos intentado pero… —con la punta del

delantal recoge dos lágrimas que resbalan por

sus mejillas— Si ustedes pudieran…Tenemos

esperanzas de que el mes que viene nos con-

traten a los dos en una empresa de limpieza.

Para limpiar bancos, precisamente.

La mujer ha iniciado una tristísima sonrisa

que se le congela al instante al advertir que la

aclaración no ha hecho gracia alguna a los dos

hombres.

—Si estuviera en nuestra mano… Pero ya co-

noce usted el procedimiento en estos casos.

¿Lo conoce, no? Sin juicios. El simple impago

de dos mensualidades es ejecutivo.

―Siempre le dije a padre que no comprara.

Ramón Cabrera Naveiras hace uso de un finísimo humor negro para explicarnos uno de los

problemas de la crisis, los desahucios. Pero no os dejéis engañar, en el relato no todo

es lo que parece.

Ramón Cabrera Naveiras

Un escritor maduro, en todos los sentidos, que borda, más que

escribe, sus relatos. Ha ganado decenas de premios, pero el siempre dice

que el mejor premio es que alguien lo lea.

El deshaucio

1 9

ESCRIPTURA

Barcelona es cara, muy cara y al precio del te-

rreno en esa zona… Pero que va, se encaprichó

con esas vistas al mar desde la montaña y ven-

dió para la paga y señal la parcelilla del pue-

blo. Luego… Yo le decía, padre, padre, ¿acaso

va usted a tener ganas de mirar los barcos y el

puerto? Y él se me reía, y yo le repetía que

mejor que en el pueblo, somos de Sallent de

Gállego, ¿sabe?, en ningún sitio. Y él tozudo

con lo suyo.

—Si pagara ahora…

La mujer junta las manos y se retuerce los

dedos.

—A duras penas tengo para la comida…

—Lo lamentamos de veras… Sentimos no

poder detener el desahucio, el desalojo. La

nueva ley nos permite…

—¡Dios mío! ¿Y que será de mi padre?

—Es desolador pero escasea el espacio y la

demanda es importante… Compréndalo usted.

Si al menos abonará usted uno de los meses ―insiste…

—Somos tres hermanos. Todos en paro.

¿Quién me va a ayudar?

Está a punto de romper a llorar pero se con-

tiene. No quiere perder la dignidad. Pregunta

con serenidad:

―¿Y que he de hacer?

―No se preocupe por los detalles. Nosotros

nos ocupamos del traslado de su señor padre.

Incluso en circunstancias difíciles Bank Plus

sigue al lado de sus clientes. En lo que es posi-

ble, naturalmente. Cuatro días y él estará con

usted…

La voz de la mujer es de alarma absoluta.

—¿Cuatro días? ¿En sólo cuatro días?

—Es el plazo máximo. Hay lista de espera.

Habrá leído los periódicos. Los suicidios se pro-

ducen a docenas… ¿Es aquí, en su domicilio,

dónde…?

—Sí, sí. Miraré de hablar con mis hermanos.

Para tener a padre un par de semanas cada

uno. David, que es soltero, tal vez acepte reco-

gerlo más días.

Los dos hombres se encogen de hombros.

—Un último detalle, señora. Para no come-

ter errores. ¿Son correctos estos datos? ¿Co-

lumbario B, clase 6ª, nicho 10450, cementerio

Sudoeste? ¿Si? Pues firme aquí, sea tan ama-

ble… Y no olvide que BankPlus, su banco, fi-

nancia, si así lo desea, la incineración…

Cuando tengan ingresos, por supuesto. En una

urna es mucho más sencillo convivir con los di-

funtos.

—Si, tal vez más adelante, tal vez… Cuando

pase la crisis. Pero de momento le tendremos

tal como esté con nosotros… Que remedio.

Y deja escapar un suspiro de resignación.

Al marcharse los dos hombres le dejan la tar-

jeta del banco en la que se lee: Bankplus, siem-

pre a su servicio.

Ari

adn

a G

rau

per

a

Pl

an

et

a

Ll

et

ra

20

ESCRIPTURA

Hi ha una dita, segur que és oriental, que diu que no és més feliç qui més té sinó qui es conforma

amb el que té. De dites d’aquestes n’hi ha moltes i totes estan basades en el sentit comú. Aquest

relat ens explica una altra versió de la dita: adapta’t o mor.

Retallades

Mònica Ruiz

Metòdica, li agrada ajuntar paraules para a explicar històries. Una afició

que li ve de molt petita i que, n’està segura, l’acompanyarà fins al final

dels seus dies.

—Té un currículum molt complert, senyoreta

Vinyals. Veig que no hi ha el mòbil, me’l diu

per si l’hem de trucar?

—No... No tinc mòbil.

—M’agrada! Encara hi ha gent que no es

deixa portar per les pressions de la societat. En-

caixa molt bé amb el perfil que busquem a

l’empresa. Al fix, doncs, la podem trucar du-

rant el dia?

—No, només a les tardes de set a vuit. Però

si truquen a una altra hora tinc una persona

per agafar-me els encàrrecs.

—Veig que és una persona ocupada i que no

busca feina per necessitat. Li confesso que em

té fascinat, senyoreta Vinyals.

—Gràcies —i per a ella mateixa pensa: «su-

poso».

La Núria surt contenta de l’entrevista de

feina, li ha anat millor del que s’esperava. Pot-

ser el canvi de look ha tingut alguna cosa a

veure. El dia anterior s’adonà que les canes ja

eren massa abundants i no li agradà com li

quedaven a la melena. Ella mateixa es tallà els

cabells ben curts i es féu un pentinat desenfa-

dat; així i amb la cara rentada semblava més

madura, però no més vella.

Quan són les vuit surt de casa dels seus pares

i abans d’anar al seu pis, passa pel supermer-

cat. Troba les orades d’oferta i en compra un

parell. També agafa unes espelmes. Avui és un

dia especial.

—Vas veure la pel·lícula d’ahir al vespre per

TV3?

—No. La Núria i jo ahir vam fer una partida

al scrabble i se’ns va allargar.

—No veieu gaire la tele, vosaltres, oi?

En Ricard somriu capciós i li contesta:

—No, no gaire —es treu la gorra de la feina i

es posa la jaqueta mentre li diu al company—.

La caixa ja està comptada. Et deixo el canvi al

calaix de sempre i vigila si ve un paio amb un

Fiesta vermell: l’última vegada es va escapar

sense pagar.

Abans de sortir de la gasolinera es para al

congelador i crida:

—Digues-li a l’Enric que m’emporto un pa-

quet de gel!

En Ricard no pot evitar somriure mentre ca-

mina cap a casa. Fa dos anys va haver de tancar

el seu estudi d’enginyeria; havia acumulat mol-

tes pèrdues i ja no tenia crèdit. Els problemes

2 1

ESCRIPTURA

econòmics feien estralls en la seva relació amb

la Núria i la comunicació era un intercanvi de

crits i retrets. Quan ja donaven per acabada la

relació va succeir un fet que els hi va canviar la

vida.

Quan en Ricard torna de la feina les espel-

mes ja fan pampallugues per la casa. La Núria

des de la cuina sent com tanca la porta.

—Hola amor! —el saluda—. Què portes el

gel?

—Sí. On és la glaçonera?

—Al moble del menjador, a dalt.

—Com t’ha anat la entrevista? —pregunta

mentre obre l’armari.

—Bé. Crec que els hi he agradat. Espero que

aquests em truquin, perquè els de l’altre dia no

m’han trucat ni han deixat cap missatge a ma

mare. Per cert, si tens roba bruta prepara-me-

la que demà aniré a la bugaderia.

En Ricard aboca els glaçons al recipient i va

cap a la cuina. Amb delicadesa, abraça la Núria

des de darrera entrellaçant els braços sobre la

panxa d’ella.

—Feliç aniversari —li xiuxiueja a l’orella.

Ja fa gairebé vuit anys que viuen junts. Fa dos

van estar a punt de separar-se. Però avui cele-

bren que fa tot just un any els hi van tallar el

llum i el telèfon.

Lectura recomanada

El directiu del segle XXI és com un xef que s’enfronta al repte

estimulant de cuinar diversos plats alhora. Per a triomfar

necessita tenir la paella, o paelles, pel mànec.

El llibre presenta un mètode intel·ligent de gestió i lideratge per

temps de crisi que ajuda al lector a donar la volta a la truita.

Gestión en tiempos de crisisJuan Fernández Aceytuno

Ed. Deusto

Pl

an

et

a

Ll

et

ra

22

ESCRIPTURA

Segons deia el llibre havia de fer un gran cer-

cle de sal al voltant del pentagrama que havia

dibuixat al terra. Era el cercle de protecció que

impediria al diable matar-lo, ferir-lo o posseir-

lo. El llibre d’invocacions també precisava molt

bé els tipus de materials que necessitava: sang

humana per pintar el pentagrama i els símbols

cabalístics, sal pel cercle de protecció, espelmes

negres, una calavera humana... A Faustí tota

aquella litúrgia demoníaca li venia grossa. Ell

era un home senzill i de bon cor que es veia

arrossegat per les circumstàncies a invocar el

diable.

Ja ho tenia tot preparat i estava a punt per

començar la cerimònia, però sentia una por i

una angoixa que no el deixaven viure. En

Faustí estava patint, però no pel diable sinó

perquè la seva dona no arribés abans d’hora i

veiés el desordre i la brutícia que havia provo-

cat.

—Si ho veu la Marta, em mata.

Les invocacions que aconsellava el llibre es-

taven en llatí i eren molt llargues i rebuscades.

No li feien el pes. Així que va decidir tirar pel

dret. Es va posar dins el cercle de sal i va cridar,

sense salms, llatinades ni litúrgies absurdes.

Clar i català!

—Dimoni, vine!

Es veu que la cosa va funcionar, perquè es va

sentir una explosió sorda, atenuada, i va apa-

rèixer el diable envoltat d’una fumera groga i

pudenta. Un diable clàssic, dels de tota la vida,

amb banyes, cua i la pell vermella que portava

un vestit fosc molt elegant i refinat.

—Bon dia —va dir en Faustí donant-li la ben-

vinguda.

El diable se’l va mirar amb atenció abans de

contestar. Va veure que l’ànima d’en Faustí era

de bona qualitat i que podria fer negoci, un

gran negoci amb ella.

—Bon dia, Faustí.

Tot seguit el diable va anar fins el cercle de

sal i l’escampà amb un peu, desfent el cercle

de protecció.

—No et creuràs aquesta pantomima del cer-

cle de protecció i tot això, oi? —Va dir el dia-

ble—. Això són collonades per la gent que en

realitat no em vol veure. De fet, m’ha sorprès

molt la teva invocació. Per això he vingut. Feia

temps que ningú m’invocava a l’antiga... Des

de que existeix l’Internet tot és molt més fàcil

—treu de la butxaca una tarja de visita—. Té,

la propera vegada envia’m un mail o entra a la

meva pàgina web. En Faustí, sorprès, va sortir

El pacteEl relat d'en Jordi combina el mite de Faust i la crisi. Quan la desesperació arriba al límit es pot

arribar a fer qualsevol cosa. Malauradament les coses no surten sempre com un s'ho espera.

Desitgem que no us veieu mai abocats a fer el mateix que el protagonista d'aquesta història.

Jordi Lopesino

L'autor és, sense cap mena de dubte, més llarg que ample; tot i que

últimament l'amplada està guanyant terreny. Podríem considerar,

doncs, que té un perfil oblong u oviforme.

2 3

ESCRIPTURA

de l’esmicolat cercle de sal i agafà la tarja del

diable.

—Seiem? —va dir el diable com si fos a casa

seva.

Ho van fer al sofà de la sala d’estar.

—Vols prendre alguna cosa? —va oferir el

diable— No? Doncs jo sí. Fer negocis em fa

venir set.

El diable va petar els dits i al moment tenia

una copa a les mans.

—Allò d’allà és l’urna amb les cendres de la

teva sogre, oi? —va dir el diable per trencar el

gel— Doncs que sàpigues que la tinc a l’infern.

Per cert, us envia records.

En Faustí va moure el cap, però no va dir res.

—Què vols a canvi de la teva ànima? —li va

preguntar el diable— Poder, glòria, reconeixe-

ment, riqueses...? O vols viure vint anys més,

quaranta potser? O vols enamorar a alguna

dona, o millor, que totes les dones del món cai-

guin enamorades als teus peus?

En Faustí negava amb el cap totes les pro-

postes del diable.

—No, més aviat voldria una cosa més senzi-

lla... —va dir finalment.

El diable l’observà amb molta atenció. La

seva ànima era més pura i valuosa del que

s’havia pensat en un principi. Estava disposat a

pagar un preu molt alt per aconseguir-la, però

es va llepar els bigotis de plaer en sentir que

en Faustí volia una cosa més senzilla de les que

ell li havia ofert.

—Demana el que vulguis i t’ho concediré...—

va dir el diable en un excés de confiança— a

canvi de la teva ànima.

—Només vull feina.

El diable que estava bevent en aquell mo-

ment es va ennuegar.

—Què has dit? —va bramar.

—Què vull que m’aconsegueixis una feina

amb contracte indefinit, ben pagada i del meu

ram.

—T’ofereixo, poder, riqueses, sexe sense lí-

mits... I tu vols, només, una feina? —El diable

estava furibund, però va fer un esforç per sem-

blar asserenat— I de quin ram ets, Faustí?

—Del ram de la construcció. Sóc paleta.

—Pe.., pe.., però tu te n’adones de que em

demanes una cosa impossible. Saps com està el

món de la construcció en aquests moments?

No has sentit parlar de la crisi?

—A mi m’ho has de dir —va contestar en

Faustí—. Si estic a l’atur precisament per això.

—Però jo t’ofereixo ser ric, famós...

—Sí, sí, ja ho he entès —va interrompre en

Faustí–, però jo només vull treballar de paleta.

Amb contracte indefinit, seguritat social, plu-

sos, hores extres... Ja saps. Per poder tenir una

bona jubilació en el futur. Després quan em

mori la meva ànima serà teva, però mentres-

tant podré pagar l’hipoteca i mantenir a la fa-

mília. Em sembla un tracte just.

El diable treia foc pels queixals.

—No puc fer-ho. No tinc competències.

Aconseguir el que demanes seria un miracle —

es va retorçar les mans anguniós quan va dir la

paraula miracle—. Hauries de parlar amb Déu,

o amb algú dels seus representants a la terra.

—Ja ho he fet. Precisament ells mateixos em

van recomanar els teus serveis.

El diable quedà estupefacte durant un

segon, per, immediatament, deixar anar una

riota infernal.

—La mare que els va... —va dir entre singlots

i rialles— Vaja, vaja. Com està la crisi. No l’ar-

regla ni Déu! —i tornà a riure com un boig.

En Faustí estava desolat. Era la seva última

oportunitat i estava veient com se li esvaïen les

possibilitats. El diable s’eixugà les llàgrimes pro-

vocades per la riota abans de continuar parlant.

Pl

an

et

a

Ll

et

ra

24

ESCRIPTURA

—Ai, Faustí, em sembla que no farem trac-

tes... Tot i així t’he de dir que hi ha una clàu-

sula infernal que m’obliga a fer-te un regal de

desgreuge perquè no he pogut satisfer la

meva part del contracte. Què vols, doncs? I no

tinguis por per la teva ànima. No tinc cap dret

a posseir-la.

En Faustí s’ho va començar a pensar, però no

sabia que demanar. Riqueses, poder...? En

aquell precís moment va sentir el soroll d’una

clau que entrava en el pany de la porta de

casa.

—Ostres, la Marta! I la casa feta un fàstic.

Ràpid —li va demanar al diable—, ajuda’m a

recollir tot aquest enrenou...

El diable va petar els dits i la casa va quedar

immediatament com una patena.

—Estem en paus, Faustí —va dir el diable,

amb un posat burleta a la cara, mentre s’esvaïa

lentament davant seu.

Lectura recomanada

Qui hi ha darrere la crisi i què podem fer? Si l´actual crisi ha

tingut més ressò que les anteriors és perquè aquesta vegada,

diuen els experts, té un component afegit: és global. I, a més,

està acabant amb el planeta... Però... Qui són els responsables

d’aquesta crisi?

Aturem la crisiArcadi Oliveres

Ed. Angle

Javi

er G

arcí

a

2 5

ESCRIPTURA

No sé per què la Gemma es va entestar a

anar al sopar de ca l’Oleguer si sap que a mi el

paio em carrega. Me la temia, tan fàcil que

hauria estat donar un pretext. L’Oleguer és un

home estrany, està ficat en no sé quantes

ONG’s, a Intermón, a Comerç Just. És un advo-

cat de causes perdudes. Ell sol és capaç de con-

vertir qualsevol reunió en un pamflet, o com

ahir al sopar: que si la contaminació atmosfè-

rica, que si el canvi climàtic, que si la fam i la

injustícia al món. Es fa pesat el paio, com si el

que tenim ens ho regalessin. Ja li vaig dir a la

Gemma:

—El dia que la Quima ens torni a convidar hi

vas tu soleta.

L’Oleguer és un cumbaià a qui li agrada

donar la nota anant al despatx amb bicicleta.

Per ell, estem instal·lats en un món d’excessos

i despropòsits, està carregat d’idees estranyes:

“L’índex de Pm10 a la sang ha baixat amb la

reducció de la velocitat a l’àrea metropoli-

tana.” Ah, mira que bé! “La prevenció contra

la grip A és una maquinació dels lobbys farma-

cèutics que l’han convertit en un gran negoci,

amb la complicitat de metges i governs”. Ra-

reses!

El pitjor és que a la Gemma li fa gràcia el

paio. “De jovenet ja era un anti-sistema”. Anti-

sistema! Amb una empresa de plaques foto-

voltaiques subvencionada del trenta al cin-

quanta per cent. Així també ho seria jo de

revolucionari... Un anti-sistema subvencionat.

Però com que té taba, doncs au, anar-li seguint

la veta.

No, si jo no dic pas que l’Oleguer sigui una

mala persona, només que és un menja-cocos.

Diu que els metges i les farmàcies estan intoxi-

cant el món a còpia de vacunes, antibiòtics i

tractaments agressius a benefici de les multi-

nacionals farmacèutiques.

Però el que més m’emprenya és la brometa

passada de voltes quan s’ajunten amb la

Gemma, ella li riu totes les gràcies i li aprova

les genialitats quan s’inventa un món més sos-

tenible. Què deu saber la Gemma de sosteni-

bilitat? Mai no s’ha queixat del xalet on vivim

al Norai, i bé que presumeix del gamma alta

quan porta les nenes a la privada, i de l’apar-

tament que tenim tot l’any llogat a Calella de

Palafrugell, del cavall que mantenim a l’hí-

pica... I d’on surt tot això?... Del taller de com-

ponents per a la construcció que dóna vida a

sis operaris i feina administrativa a ella ma-

teixa. D’això i del crèdit amb el banc, on tinc

un tracte preferent gràcies a la meva solvència.

Però tot això es posa a prova quan s’ajunten

En Francesc juga amb el temps. Ha fet un relat que parla d’un segon abans de l’explosió de la bom-

bolla immobiliària, de la fallida dels bancs, dels desnonaments, de la pobresa... En definitiva, parla

de com era el món un segon abans de petar. Parla de quan érem feliços.

Francesc Castañer

Feliçment jubilat viu amb cinc gats, dos tenen parkinson. Li agrada

escriure per fer-se companyia.

Les l leis de la natura, i d’altres

Pl

an

et

a

Ll

et

ra

26

ESCRIPTURA

amb l’Oleguer. És com si en el fons se n'avergon-

yís; tenen més valor les extravagàncies d’aquell

relat pintoresc, que la dura realitat diària d’un

món... De guanyadors. No sé, no ho puc evitar,

a vegades em malfio d’aquesta amistat.

D’aquí el motiu de la consulta, doctor. Aquest

tracte m’està obsedint. Tant és així que fins i tot

he començat a somiar. Fa nits que em desperta

la repetició d’un malson, fins a l’extrem que

vaig a dormir amb aprensió. Veig l’àngel que

obre el segell, i la desfilada d’horrors apocalíp-

tics que la recurrència sembla fer premonitoris:

la fallida de la banca, la caiguda del consum,

l’esclat de la bombolla immobiliària, el rescat

d’estats a punt de suspensió, la morositat, l’atur.

Veig la Gemma fent cua a la porta de Càritas,

les nenes a l’escola pública, el desnonament del

xalet del Norai, la mirada sorneguera dels veïns

de Palafrugell... L’esfondrament de la classe

mitjana... El món s’ensorra doctor, el món s’en-

sorra!

—Pot ser, però si vostè és veritablement un

guanyador com diu, no l’ha de preocupar que

el món s’ensorri, perquè els que estan més a

prop de l’esquerda sempre són els de baix.

Quant al presumpte flirteig de la Gemma amb

l’Oleguer, jo no en puc dir res sense conèixer

els detalls del cas d’una manera exhaustiva,

però més aviat em fa la impressió que és un

producte de l’estat ansiós que detecto i que

haurem de tractar. Així mateix les indescripti-

bles visions de l’activitat onírica nocturna, que

vostè creu premonitòries són, li asseguro, ab-

solutament inversemblants, increïbles. Però,

home de Déu! No s’adona que la mateixa exa-

geració dels fets demostra que són del tot im-

possibles?

»Miri, li receptaré un tranquil·litzant, un an-

siolític a base de benzodiazepina i veurà com

de seguida s’hi coneixerà... Un protector... Un

inhibidor; detecto tendències depressives en el

seu relat, malgrat algun emergent megaloma-

níac que potser també l’hauríem de tractar.

Abstinguis de prendre alcohol, fins i tot en els

àpats. Ah! I vigili les contraindicacions i els

efectes secundaris, que no se’ns estampés en

un arbre abans d’acabar el tractament.

—Doctor, ha vist la premsa que té a la sala d’es-

pera? Notícia de portada: “Lehman Brothers fa

fallida a causa de les hipoteques subprime”. Jo

no havia sentit parlar mai de Lehman Brothers,

però la veritat, això em fa pudor de socarrim.

2 7

ESCRIPTURA

Periodista: Fa molt temps que estàs creant?

Déu: Tota una eternitat.

Periodista: En tot aquest temps, quantes coses

has creat?

Déu: Et sembla poc l’Univers?

Periodista: I quina consideres que és la teva

obra més perfecta?

Déu: La Terra.

Periodista: Per què?

Déu: Perquè la vaig dotar de totes les merave-

lles que vaig poder reunir: mars, rius i llacs;

sol, núvols i aires que suavitzen les tempe-

ratures; altes muntanyes plenes de neu,

suaus planures i deserts. I vida.

Periodista: Pots definir millor a què et referei-

xes quan dius vida?

Déu: A tot tipus de vida: tant vegetal com ani-

mal. Arbres que purifiquen l’aire; gran di-

versitat de plantes: unes curen malalties i

altres serveixen d’aliment; altres, amb la

seva bellesa, ens alimenten l’esperit. Multi-

tud d’aus, peixos i mamífers. I éssers humans

com tu que podeu gaudir de totes les mera-

velles que he creat per a vosaltres.

Periodista: Sí, però no oblidis que també vas

crear tempestes i huracans; inundacions i in-

cendis; terratrèmols i sismes marins… Què

me’n dius d’això?

Déu: ...

Periodista: No dius res? Ja veig que no tens res-

posta. I encara n’hi ha més, perquè ara ens

colpeges amb la pitjor epidèmia amb la qual

ens podies castigar, la crisi. Una crisi galopant

i tot el que comporta: empreses que tanquen

portes ofegades pels deutes i que han d’aco-

miadar treballadors; atur incontrolat, falta de

liquiditat a tots els nivells, hipoteques que no

es poden pagar, desnonaments, pobresa,

gent que passa misèria i gana, retallades de

sous i en tots els serveis (Sanitat, Educació…)

i cada vegada més atur, més impagats, més

crisi, més misèria, més deutes, més…

Déu: Alto aquí, nano —interromp amb la mà

destra alçada, imposant la seva autoritat—,

per aquí ja no hi passo! Que t’has cregut!

Que t’has begut l’enteniment? —la veu po-

tent de Déu (molt emprenyat) ressona com

un tro per tot l’espai celestial, creant turbu-

lències, vents huracanats i tornados—. T’ho

Peça teatral o relat? Per primera vegada Déu concedeix una entrevista a un periodista.

Aquest és un noi jove i impetuós que vol donar la campanada. Davant de l’Ésser Suprem, a punt

de començar, li pregunta com s’hi ha de dirigir, quin és el tracte que li ha de donar. Déu li respon

que el tracti com tractaria a un amic. El periodista li dóna les gràcies i un tant agressiu comença

a preguntar.

M. Rosa Salas Anglès

El seu nom artístic és Rosa Rosae. Aquesta manera de declinar el seu

nom ja apunta maneres. Gaudeix quan explica una història, i també ens

fa gaudir a nosaltres

Qui és el responsable?

Pl

an

et

a

Ll

et

ra

28

ESCRIPTURA

perdono perquè sóc Déu i estic obligat a fer-

ho, però n’estàs fent un gra massa. D'on ho

has tret que jo he provocat tota aquesta

sèrie de tragèdies que m’estàs encolomant?

Eh! d'on ho has tret? Qui t’ha fet creure

aquesta aberració? —Déu s’atura uns ins-

tants per agafar aire. El seu beatífic Rostre

ha esdevingut de color púrpura de pura in-

dignació—. Intentaré posar algun remei a

les necessitats de la gent, ja sabeu que jo no

tanco mai una porta sense obrir una fines-

tra. Però potser no recordes que la intel·li-

gència serveix també per saber què podeu i

què no podeu fer? Que no sabeu els vostres

límits? Si en guanyeu deu i en gasteu vint,

què us pot passar? Si creieu que la felicitat

us la donarà tenir tot allò que la publicitat

us passa pels nassos. Si creieu que ser més

que el vostre veí omplirà la buidor de la vos-

tra vida. Si penseu que sense aquell cotxe de

luxe no podeu anar als mateixos llocs que

aniríeu amb un utilitari o, fins i tot amb

transport públic. Si creieu que a les vacances

heu de demanar crèdits per anar a la Xina,

als Estats Units o a la Riviera Maia en lloc de

fer una acampada o anar a un hostalet de

qualsevol lloc del vostre país, que de segur

no coneixeu. Si estireu més el braç que la

màniga…

Periodista: Bé, noi. Perdona —l’interromp des-

concertat el periodista intentant contempo-

ritzar—. No t’enfadis home, potser sí que

tens raó, però ara no és el millor moment

per a discutir. En podríem parlar en una altra

2 9

ESCRIPTURA

ocasió. Per què no quedem per un altre dia?

També podríem comentar la immigració, les

guerres, la fam mundial, la situació dels paï-

sos del tercer món…

Déu: D’acord, xaval. Reconec que m’he deixat

endur una mica pel meu mal geni, haig de

mirar de controlar-me millor («si Jo, que sóc

l’Ésser Perfecte —pensa Déu, una mica com-

pungit—, no sé dominar-me, com haig de

demanar als homes que es controlin?»),

però és que m’encenc cada vegada que em

culpeu de tots els vostres errors, maldecaps,

irreflexions, deutes, desamors, contrarietats,

irresponsabilitats i ara, també de la crisis...

No hi puc fer més.

Periodista: D’acord, d’acord. Ja t’entenc. Si no

et fa res, podem continuar de bon rotllo?

M’agradaria que em diguessis si et penedei-

xes d’alguna de les coses que has fet.

Déu: Sí.

Periodista: De què?

Déu: D’haver dotat d’un cervell tan complex,

complert i sofisticat a l’ésser humà.

Periodista: Per què?

Déu: Perquè és evident que no el sabeu utilitzar.

Periodista: Ummm! Tornant a l’anterior con-

versa i no t’enfadis, d’acord? Deus tenir al-

guna solució per totes les anteriors

qüestions, oi?

Déu: No. No en tinc.

Periodista: Si Tu no ho pots solucionar… Creus

que aquesta situació pot canviar?

Déu: Sí. Tot acabarà?

Periodista: Com i quan?

Déu: Quan els homes us destruïu a vosaltres

mateixos després d’haver destruït el món,

tot haurà acabat, malgrat tots els avisos que

us he fet.

Periodista: Sí que ets dramàtic, noi… Explica’t

millor, vols?

Déu: Sí, home, i tant! Crec que heu fet un mal

ús de la vostra intel·ligència. En lloc de gau-

dir de tot el que us envolta, us heu dedicat

a inventar enginys i a perfeccionar la tecno-

logia amb tota mena d’estris, positius al-

guns, no diré que no, i negatius la majoria,

com les sofisticades armes de destrucció que

maten milions de persones, sense distingir

races, edats ni sexes. Cerqueu als laboratoris

remeis que curin epidèmies que vosaltres

mateixos provoqueu. Si no ho féssiu, no ne-

cessitaríeu tanta química. És absurd aquest

afany per salvar vides si, aleshores i per altra

banda, us dediqueu a destruir-les. No mireu

al vostre voltant, no veieu la gent que neces-

sita allò que vosaltres alegrement malgasteu;

no mireu més que la vostra conveniència; no

presteu el vostre auxili a qui el pugui neces-

sitar i després, quan teniu dificultats i neces-

siteu que us treguin les castanyes del foc, em

veniu plorant perquè us les tregui jo. Mira

noi, podria seguir i seguir donant-te argu-

ments, però no acabaríem mai. Sou una es-

pècie amenaçada, en perill d’extinció i el

que és més lamentable és que el vostre de-

predador sou vosaltres mateixos. Heu fet ús

del vostre lliure albir, assumiu-ne les conse-

qüències! Apa, adéu, noi!

El periodista ja no té més preguntes per fer

a Déu. Entristit, capcot i sentint-se una mica

culpable, agafa la gravadora d’última tecnolo-

gia i se’n va.

Déu, molt empipat, es fa fonedís dins una

muntanya de núvols blancs que s’obren al seu

pas, deixant-hi una estela daurada. Els núvols

es tanquen darrera seu i tot un estol de coloms

blancs baixen a la terra, volant amb les

Pl

an

et

a

Ll

et

ra

30

ESCRIPTURA

blanques ales esteses, per portar-hi una mica

de pau.

Els trets d’uns caçadors els abaten. Avui ja

tindran alguna cosa per a sopar.

És això al que es referia Déu quan deia que

obriria una finestra?

El rumor suau de la gravadora engegada,

desperta al periodista que avui ha de començar

la feina al diari fent una entrevista sobre la crisi

socio-político-econòmica mundial a un very im-portant people.

Lectures recomanades

L'educació ha de tornar a funcionar, ha de ser més creativa i

pràctica. La injustícia ha de ser més ràpida i adaptada a les

noves tecnologies. La reforma de les Administracions és

fonamental. La simplificació no pot ofegar l'economia i encara

menys als ciutadans.

¿Y después de la CRISIS, QUÉ?Juan Rosell

Ed. Deusto

Un dels sociòlegs contemporanis més importants planteja les

transformacions que provocarà la crisi econòmica actual. Com

canviarà el món tal i com el coneixem? Segons l'autor els pro-

pers anys estarem entre la catàstrofe i la refundació.

Después de la crisisAlain Touraine

Ed. Paidós

3 1

ESCRIPTURA

Algú que vaig conèixer un dia em va dir que

no podem dir la paraula maleïda perquè cada

cop que la pronunciem li estem donant més

força, més valor del que ja té, es fa més prota-

gonista en el nostre dia a dia. Així que jo ja l’he

eliminat del meu vocabulari,

Tots hauríem de fer el mateix… I és que us

heu adonat de la quantitat de vegades que

l’arribem a anomenar durant el dia? És impres-

sionant, no hi ha ocasió en que no s’introdueix

dins una conversa, o la sentim a través dels

mitjans de comunicació. Acaba sent avorrit

sentir-ne parlar, però sembla que no ens en

cansem. No començaria a ser hora que la rele-

guéssim per passada de moda, per cansina?

Jo sí, ja me n’he atipat i cada cop que va aga-

fant forma, dono un gir a la conversa i acabo

parlant del temps. Oh! Les trivialitats sense

substància m’apassionen… A mi també, vés

quina casualitat, oi? Deu ser per això que ens

caiem tan bé, però si et plau, no l’anomenessis

pas “a Ella” que ho espatllaries.

No vull rendir-me als seus peus com fa el món

sencer. Digueu-me incauta, kamikaze, poc re-

alista, però no vull viure subjugada al seu

poder, JA N’HI HA PROU! Sé que no desaparei-

xerà del meu present, probablement tampoc

del meu futur i sóc conscient que hem arribat

aquí per estirar més el braç que la màniga

però, com que no hi puc fer res ara mateix, he

optat per ignorar-la.

Si algú dels meus lectors donen per suposat

que dic tot això perquè no m’afecta, s’equivo-

quen de ple a ple… Gràcies a Ella he tardat

mig any a tornar al món laboral i quan me

n’he volgut aprofitar, considerant que era un

bon moment per comprar o per arreglar coses

fetes malbé, tampoc no me n’he pogut sortir

beneficiada.

Us convido a passar d’Ella, a eliminar-la del

vostre cercle, que faci el què vulgui, total…

També ho farà. Però d’una cosa podeu estar-

ne segurs: ella mateixa s’avorrirà d’aquest joc

i un dia ja no serà entre nosaltres. Es posarà a

hivernar un parell o tres de dècades fins que

es decideixi a tornar a ressorgir. Però mentres-

tant, ara i aquí, procurem ser feliços com si mai

no l’haguéssim coneguda. Al cap i a la fi hi ha

moltes altres temes per parlar; potser de la

final de Copa? Us sembla bé? Doncs, som-hi

nois, us convido a obviar-la.

Pels segles dels segles, Amén.

Imma OliverasNo ho pot evitar, està pendent de tot el que passa al seu costat.

Després, les seves antenes receptores ho reciclen tot per construir

històries.

La paraula prohibidaEstic segur que aquest text farà que cada lector interpreti el contingut d’una manera diferent.

Perquè es parla d’una paraula prohibida, però en cap moment se’ns diu quina és. Aquí l’Imma ha

estat molt astuta, ens deixa amb l’ai al cor, que és la feina principal de tot bon novel·lista.

En Ranjit recordava perfectament el dia que

l'elefant havia arribat a la família. El seu avi

l'havia comprat al mercat de Tiruchendur per

cinc-centes rupies quan ell només s’aixecava un

pam per sobre dels cultius d'arròs, i el portava

lligat amb una corda gruixuda camí del poble.

L'animal ja era llavors una bèstia enorme, però

en Ranjit no li tenia cap por i es van fer inse-

parables des d’aquell moment. Tenia cura de

l’elefant com si fos el seu propi germà i sempre

li procurava els millors talls de canya de sucre.

Va aprendre a pujar sobre ell abans que a es-

criure i al poc temps, el pare li va concedir en-

carregar-se de transportar la collita de la

família al mercat per vendre-la. Junts travessa-

ven la selva durant tot un dia per anar i tornar-

hi. A en Ranjit li costava creure com un animal

tan gran era capaç de creuar els rius i els intri-

cats boscos de bambú. El considerava el seu

“heroi”; per això el va anomenar Sinha.

Va ser quan en Ranjit va ensenyar a en Sinha

a aixecar una pota del davant, per pujar sobre

ell amb més facilitat, quan els anglesos van co-

mençar a arribar amb els seus cotxes. La gent

en veure passar pels camins aquelles màquines

es quedava sense paraules. La seva carrosseria

lluent i les seves rodes de cautxú eren una sen-

sació mai vista. A més, deien els qui havien arri-

bat a pujar-hi algun cop que dintre semblava

que fos el món el que es mogués i que hi feia

olor a cuir. Les alabances van arribar fins a tal

punt que la pròpia gent del poble renegava de

les seves besties. Al passar en Ranjit sobre el

seu elefant de pell aspre i pas lent, esclataven

en crits d’abominació i riallades.

—On vas amb aquest podent, Ranjit? No

veus que arribaràs a la ciutat quan hagin tan-

cat el mercat? —deien uns.

—Oi que sembla que es mogui tot al teu vol-

tant? És el que passa quan no hi ha un sol os

del teu cos que no ho faci —deien altres.

Però en Ranjit mantenia la seva mirada al

front, ben orgullós de ser a l'esquena d'en

Sinha, a qui animava per a que accelerés el pas

i deixés enrere les burles. El cert és que en poc

temps, els colons, amb els aires altius que por-

taven sobre les seves muntures de ferro, es van

fer càrrec de portar la mercaderia al sostre d'a-

quelles màquines, cobrant als indis els seus ser-

veis a preu d'or. S'encarregaven tant de portar

el correu i les medecines, com les teles o algun

passatger necessitat. I així va ser com en Ranjit

i en Sinha van quedar relegats a passar els seus

dies al poble arrencant troncs per construir

cases i portant aigua del riu. Era la fi de les

seves aspiracions aventureres.

Pl

an

et

a

Ll

et

ra

32

ESCRIPTURA

Aquest any els elefants estan de moda. Uns per la seva nefasta vinculació amb la casa reial,

i d’altres, com el cas que ens ocupa, perquè ens donen una lliçó d’humilitat a tots.

Em quedo amb la segona opció “of course”.

Oscar Navas

Porta sempre a sobre un llàpis i una llibreta. Caça idees allà on vagi

amb lletra de metge. No pot escriure sense te ni música de fons.

L’elefant

3 3

ESCRIPTURA

En Ranjit, per matar el temps, estava ense-

nyant a en Sinha a jeure sobre les potes del da-

rrera quan van caure les primeres pluges de la

temporada del Monzó. Aquell dia el reparti-

ment no havia arribat encara al migdia, com

devia. La gent del poble, sorpresa, va demanar

que algú anés a la ciutat per veure què podia

haver passat. En Ranjit va suplicar al seu pare

que el deixés i no va trigar ni un minut en

pujar sobre en Sinha i posar-se en camí. Porta-

ven molt temps sense fer aquell trajecte i

l’elefant, que ja tenia molts anys, patia rellis-

cant i enfonsant les seves potes en el fang.

Quan començava a fer-se fosc van trobar el

cotxe fora del camí, estavellat contra un arbre

i amb el carregament escampat per tot arreu.

Va ser al dia següent, de bon matí, quan la

silueta retallada al cel del lent i vell elefant va

entrar al poble, arrossegant la mercaderia i

amb els colons a les esquenes. En Ranjit no

podia deixar de somriure.

Una palabra resuena en la cabeza de Polly:

“mañana”. Pero en la oscuridad, los ecos de un

goteo constante llevan días acompañándola.

¿Al principio lo había escuchado? Ella está se-

gura de que no. Al despertar allí, lo había

hecho aturdida. Luego, los nervios se apodera-

ron de ella. Después, el miedo. Unas cadenas

se tensaron en sus muñecas y tobillos. Enton-

ces, empezó a gritar. A mover los pies, las

manos. Lo único que consiguió fue magullarse

tobillos y muñecas.

Y despertar al León.

Una puerta se abrió al fondo. Una sombra se

acercó a Polly y, cuando olió la orina que en

Hay muchas maneras de ganarse la vida, y la crisis agudiza el ingenio para bien, pero también

para mal. Eso es lo que pasa en este relato: Polly, por un efecto colateral, se ve inmersa dentro

del mal. El autor juega con eso y con cierto onirismo alrededor de una de las obras más

fantásticas de la literatura universal, el mago de Oz.

Miguel RamírezHay días que le apetece escribir relatos de terror. Otros, explicar una

historia de suspense. Pero si no se siente capaz de escribir, intenta

imaginar monstruos que asquearían a la humanidad.

Lejos de oz

Pl

an

et

a

Ll

et

ra

34

ESCRIPTURA

ese momento se le escapaba a la muchacha,

hizo un gruñido de asco.

Una lucecita se iluminó en la oscuridad. En

el cuadro iluminado ponía “Papá”. El León dijo

algo y Polly escuchó la voz de su padre a través

del auricular.

—No grites —le dijo.

—¡Por favor! —gritó ella.

El tortazo resonó en toda la estancia, silen-

ciando a Polly que aguantó los sollozos como

pudo hasta que el León desapareció con un

portazo.

La puerta se abrió, despertando a Polly, y ella

se encogió todo lo que las cadenas le permitie-

ron. Una voz suave le dijo que no se moviera.

Dejó algo en el suelo (galletas y un vaso de

leche) y le desató las cadenas, exceptuando las

del tobillo izquierdo. Le dijo que lo sentía y que

no sabía como podía estar ahí sin volverse loca

con aquel goteo. Fue entonces cuando escuchó

el plic, plic, plic de las gotas. No se había dado

cuenta hasta que el Hombre de Hojalata se lo

había dicho. Plic, plic, plic. ¿Qué podía hacer

para no escucharlo? Se tapó las orejas hasta

que se volvió a abrir la puerta. Una voz feme-

nina empezó a gritarle y le dejó una olla de

sopa fría. Ella acabó siendo el Espantapájaros.

Los nombres vinieron días después de la pri-

mera visita del Hombre de Hojalata. Para abs-

traerse del goteo, pensó en ponerle nombres

al trío que la retenía. Al principio se puso en el

papel de Ricitos de Oro, pero Oso Grande,

Media y Pequeño, no encajaban bien con las

personalidades de sus captores. Cuando llegó

el León con otra llamada y otra paliza (sus visi-

tas se habían vuelto cada vez más violentas) se

había olvidado del goteo, pero seguía sin tener

nombres. Aquella habitación podría ser el ar-

mario de C.S. Lewis. Entonces, le vino a la ca-

beza Aslan, el león (para el hombre de la

3 5

ESCRIPTURA

cena). Pero no se le ocurrió nadie más de las

Crónicas de Narnia para los demás. Pero Aslan

fue la puerta hacia otro mundo. Polly pensó en

Dorothy, que iba con el Espantapájaros (la

mujer de los gritos y la sopa fría), el Hombre

de Hojalata (el de las galletas y la leche, el más

bueno y el único que hablaba con ella cada

mañana) y el León Cobarde. Con la diferencia

que su León no era cobarde y ella estaba muy

lejos de Oz.

Al día siguiente, gracias al Hombre de Hoja-

lata, había conseguido otra distracción. “Busca

una canción con el ritmo del goteo”, le había

dicho. A Polly no le convenció la idea, pero lo

intentó. Marcó el ritmo con el pie, con la mano,

pero todas las canciones se aceleraban o se ra-

lentizaban. De repente, entró el León gritando,

maldiciendo la crisis y a los padres de Polly.

—Un día más —gritó él. Le dio un tortazo

que la tiró al suelo y la levantó agarrándola del

pelo—. Si no, la crisis se cobrara la primera víc-

tima.

—Yo no tengo la culpa —dijo Polly con va-

lentía.

—¿Qué has dicho, niñata? —el León la em-

pujó contra la pared y cayó al suelo. Recibió

dos patadas en el estómago—. ¿Y yo sí? Nece-

sito el maldito dinero y tú se lo vas a pedir a

tus papaitos.

Le puso el móvil en la cara y le obligó a de-

cirles a sus padres que si no le pagaban ma-

ñana mismo, la mataría. Su padre intentó

hablar más pero el León cortó la conversación.

“Mañana”, es lo último que dijo.

Y “mañana” resuena en su cabeza toda la

noche, hasta que se abre la puerta y aparece

el Hombre de Hojalata, sin plato de galletas ni

vaso de leche. Polly teme lo peor.

—¡Vamos! —dice él, acercándose a toda

prisa. Agarra la cadena y se escucha un chas-

quido—. Tienes que irte.

Polly no entiende nada, esta inmóvil, mi-

rando la sombra del Hombre de Hojalata ha-

ciéndole gestos. Luego la coge del brazo y la

levanta. La lleva hasta la salida, suben las esca-

leras y salen de la oscuridad. Polly esta cegada

por la luz mientras caminan con rapidez por la

casa, apenas ve algo más que las ventanas y las

blancas paredes. El Hombre de Hojalata abre

la puerta y ambos salen.

—Vete.

Polly pestañea, sorprendida y cegada.

—Esto ha sido una mala idea —le dice él—.

Han cogido a otro y lo han metido en la cárcel.

—¿Qué? —pregunta Polly, pestañeando. La

cara del Hombre de Hojalata se le va dibu-

jando poco a poco y puede ver el color blanco

de su cara, el rubio de su pelo y el azul de sus

ojos.

—Vete ya, si te ven fuera conmigo nos pega-

ran a los dos.

—¿Y tú?

—¡Corre!

Ella se aleja unos pasos y, antes de que eche a

correr el muchacho de veinticinco años le dice:

—Polly…

Ella deja de andar y lo mira.

—…de Nirvana. Es la canción que buscabas.

Polly echó a correr, escuchando su nombre

de los labios del chico. El chico se había jugado

una paliza y la cárcel por ella. Ya había hecho

más que sus padres, que ni siquiera le habían

prestado atención hasta ahora. Estaría secues-

trado en su propia casa.

Entonces, Polly se detiene y decide no regre-

sar a casa. Prefiere volver a ver los ojos azules

y escuchar el dulce “Polly” del Hombre de

Hojalata una vez más.

Pl

an

et

a

Ll

et

ra

36

ZONA AL IEN

En Joan i la Laura són funcionaris de categoria A-2 nivell 20 de l’administració de la Generalitat

de Catalunya. Aquesta no és la millor carta de presentació per atraure la curiositat del lector,

però és que els funcionaris, com ells mateixos es defineixen “som així, grisots i crus”. En aquest

text des de la seva experiència fan una reflexió de l’estat de qüestió.

Joan Potau i Laura Galí

Interins i residents a Barcelona

Probablement, algun de vosaltres ja estarà

pensant en alguns dels tòpics que envolten

aquest col·lectiu de treballadors públics (i que

de vegades, comprovat, són veritat): Que si

tenen feina segura, que no foten ni brot, que

es passen una hora esmorzant, o que s’agafen

més baixes que... En fi, segur que podríem es-

criure dos folis amb frases per l’estil i pràctica-

ment totes estarien basades en fets reals. De

tota manera, i per donar-li més emoció a tot el

que us explicaré, us he de confessar que entre

els funcionaris i la gent com jo hi ha una gran

diferència. No sóc un funcionari normal. No sóc

de l’elit. No sóc més antic que les gàrgoles del

Palau de la Generalitat. No pentino el gat as-

segut a la cadira del despatx. No vaig a fer la

compra o a la perruqueria durant els vint mi-

nuts que disposem per esmorzar. Jo, senyors,

sóc un funcionari interí.

Per acabar-ho d’arreglar a casa som dos. Dos

funcionaris interins. Sí senyor, amb dos collons.

Fins fa poc temps, més o menys sis mesos, pas-

sàvem per davant dels veïns amb el cap ben alt,

somrient, mirant per sobre l’espatlla amb un

somriure confiat i sorneguer. Nosaltres ho sa-

bíem i ells també. Érem els elegits, els assenya-

lats pel Senyor. Nosaltres érem els únics que no

notaríem la “crisi econòmica mundial que vacomençar el 2008 causada pels alts preus de lesmatèries primeres, la sobre valorització delproducte, una crisi alimentària i energèticamundial, una elevada inflació així com una crisicreditora, hipotecària i, sobretot (que no falti),desconfiança dels mercats”.

Doncs bé, estàvem equivocats. Els interins

hem rebut de valent, com el 90% de la població

que viu a països desenvolupats. Ep, que consti

que això no vol dir que haguem anat al carrer,

no. No se’ns han follat del tot. Només ens han

rebaixat el 23% del sou, alabat sia Déu.

Per tant, no cal ser gaire perspicaç per enten-

dre que els interins som els “tontos” de la

pel·lícula. Som mal vistos per la societat, ja que

som funcionaris, però no estem blindats com

ho estan ells. Nosaltres podem ser despatxats

en qualsevol moment sense dret a atur i

podem ser retallats un 15% més que els fun-

cionaris normals.

Per aquest motiu, com a bons catalans que

creiem en el país i en el govern, hem entomat

la rebaixa amb resignació, pensant que tot

això era inevitable i que, en definitiva, és el

que toca. Sense queixar-nos, no sigui que ens

acomiadin. Com a bons feligresos, ens hem tret

Funcionaris

3 7

ZONA ALIEN

el canal plus (això abans de la rebaixa ja era un

luxe), portem carmanyola i entrepà a la feina,

no sortim massa de casa per no gastar, ho com-

prem tot al Mercadona, ens hem esborrat del

gimnàs, llegim els diaris gratuïts, etc.

I fins aquí, tot bé. Anem tirant. Pencant més

que ningú perquè no ens assenyalin quan de-

cideixin eliminar interins, intentant no fer so-

roll ni protestar massa. Com molts dels nostres

amics que no treballen a l’administració, se-

guim endavant amb la certesa que pengem

d’un fil.

Però el problema de veritat no és aquest. No

és la sensació de ser una colla d’ovelletes d’un

ramat que van fent el que el seu bon els mana.

El que realment ens fot i ens desespera és els

que ens han de guiar donen mostres de no

tenen ni idea de com s’ha d’actuar per sortir

de la crisi i, el pitjor de tot, no tenien ni idea

de que això passaria?

No us fastigueja, com a bons ciutadans que

us vau trobar de cop i volta sense entendre

massa què ha passat i què està passant enmig

d’una “crisi econòmica mundial que va comen-çar el 2008 causada pels alts preus de les ma-tèries primeres, la sobre valorització delproducte, una crisi alimentària i energèticamundial, una elevada inflació així com una crisicreditora, hipotecària i, sobretot (que no falti),desconfiança dels mercats” sentir, llegir i escol-

tar programes de ràdio i televisió, tertúlies, lli-

bres i articles, on els millors economistes

mundials, premis Nobel inclosos, experts en

comerç internacional, professors de Harvard,

catedràtics de Yale, líders polítics varis, caps

d’estat, periodistes experts en divulgació eco-

nòmica, efectivament no saben res de res?

Pareu-hi atenció un dia. Passeu-vos un dia es-

coltant la ràdio i mirant programes d’entrevistes

i de divulgació. Flipareu. Hi surten economistes

de tota mena, amb títols aconseguits a les mi-

llors universitats del món amb teories i propos-

tes per a tots els gustos: uns diuen que hem

sortim de l’euro, d’altres que no, uns pensen

que hem de seguir amb l’austeritat, els altres

que hem de fer polítiques de reactivació, uns

pensen que hem de salvar els bancs, d’altres

creuen que els havíem de deixar caure... i així

fins a tornar-nos bojos.

L’únic que han aconseguit fins ara és que

quan et trobes un veí a l’ascensor, enlloc de

parlar del temps, parlis de si era oportú o no

intervenir Bankia amb diner públic degut a la

seva forta exposició al sector immobiliari. En el

moment que això passa te n’adones que al-

guna cosa no va bé. El meu veí Sisco i jo discu-

tint d’economia. Malament.

Aleshores és quan te n’adones que el millor

que pots fer, sobretot si ets funcionari interí i

vius amb un altre ésser humà de la mateixa es-

pècie, és apagar la televisió, tancar el diari i

posar RAC 105.

Aquesta és doncs la nostra història, que es

podria acabar aquí tranquil·lament. Si així fos,

seria un exemple més dels milers de casos de

gent que les passa una mica més putes que fa

un parell d’anys sense entendre massa per què.

I ara, un cop ens han rebaixat aquest 23% pen-

sem que tenim sort, que som afortunats per-

què tenim una feina, amb menys sou, sí, amb

menys horari, perquè això també ens ho han

rebaixat, però a final de mes tenim un sou que

ens permet anar tirant.

Ara haurem de prescindir dels petits “caprit-

xos” que un pot tenir, haurem de quedar-nos

sense aquelles coses que et compraves a tu

mateix justificant que ja que treballaves tant

em mereixis un petit “premi” però tenim un

sou i això, ara per ara és com si t’hagués tocat

la loteria.

Pl

an

et

a

Ll

et

ra

38

L ’ENTREVISTA

1.Que tenen en comú un escriptor i uncantautor, i en quines coses es diferen-cien?Tenen una cosa molt important en comú, una

cosa essencial, i és que tenen alguna cosa a dir

i la voluntat de dir-la. Les diferències estan en

la forma de dir-la: el cantautor bàsicament te

poc temps per dir el que vol dir, ho ha de dei-

xar molt clar i pensant que és possible que

només tingui una oportunitat. L’escriptor es

pot estendre més i sap que el lector podrà tor-

nar enrere i rellegir si cal el que ell li diu.

1.Quines són les qualitats que creus quecal que tingui un cantautor?Doncs la veritat és que no cal que sigui guapo,

ni que tingui una veu meravellosa. Potser ni

tan sols cal que canti molt bé. El que sí ha de

tenir és la capacitat de fer arribar el seu mis-

satge. Penseu què poden tenir en comú Bob

Dylan, Bruce Springsteen, Raimon, Labordeta,

i tants altres.

I com és que tu et fas cantautor? Jo vaig començar cantant cançons de la Nova

Cançó que llavors començava. Jo estudiava al

seminari dels Salesians, i als meus companys els

hi agradava Raphael, però jo preferia Serrat.

Llavors un dia em va arribar una noticia molt

trista que em va colpir i que va fer que tingues

la necessitat de dir alguna cosa, i vaig fer la

meva primera cançó: una cançó dedicada a

Víctor Jara i titulada “Vencerem!”.

Però de fet també has musicat poemes,oi?És que a vegades et trobes algú que diu justa-

ment el què tu voldries dir, i ho diu tan bé que

penses, per què ho hauria de dir jo d’una altra

manera si ja està dit i molt ben dit? I llavors

agafes el poema i li poses música, però amb

molt de compte, perquè al cap i a la fi, el

poema ja té la seva música, com tots tenim la

nostra música en la manera que tenim de par-

lar, i s’ha de respectar. Quan jo faig cançons,

Entrevista al cantautor mataroní Genís MayolaBy Sandra Cabrespina

Era un dissabte i al Vermut amb... de Planeta Lletra teníem de convidat un mestre, un cantau-

tor, un músic, i molts més que de fet eren una sola, única i gran persona que és en Genís Mayola.

Lopesino i Mayola parlaven de llenguatges, en Genís cantava, i al final assistíem a la metamor-

fosi d’un relat que es convertia en poema de la mà de Joan Gonzalez Pujalte i llavors en cançó

en la veu i la guitarra de Mayola. Mentrestant, un cop més jo prenia notes per poder inventar

després una entrevista que fos tan de veritat com si l’hagués feta a en Genís mentre ens preníem

el vermut. I aquí teniu la teniu.

“Tenim coses a dir i la voluntat de dir-les”

3 9

L’ENTREVISTA

acostumo a fer la música i la lletra alhora. Però

en aquest cas, la música la marca la paraula, el

ritme propi que tingui el poema.

Una altra cosa que has fet és posar músicaa una obra de teatre.Sí, i aquesta és una experiència diferent. Per

exemple en l’obra El Mariner, de Pessoa, que di-

rigia el Moisès Maicas. No era un musical, sinó

una obra poètica: la música havia d’acompa-

nyar l’emoció, i va ser una cosa molt especial.

Però no va ser la teva única experiènciateatral. Molts et recordem recentment a“El violinista a la teulada”, que també di-rigies. Jo sempre he valorat molt el teatre. Una obra

de teatre amb música és una cosa molt com-

pleta i molt complexa. Ho he gaudit moltíssim.

Molts també et recordem com el directori arranjador de Primavera per la Pau.I tant, la Coral Primavera per la Pau és una part

molt important de la meva vida. Com que aquí

estem parlant sobretot de llenguatges, et co-

mentaré la part més tècnica, i és que quan fas

arranjaments per una coral, treballes per una

banda amb la línia melòdica, en horitzontal,

però per l’altra, tens un treball en vertical amb

les diferents veus. Per fer això s’estudia una

cosa que es diu harmonia i que jo, de fet, no

he estudiat. En aquest cas a mi em servia la

meva experiència en cant polifònic, adquirida

també al seminari, i amb el temps i per sor-

presa meva, m’ha servit també l’ordinador,

perquè he trobat programes que ajuden molt

a fer aquesta feina.

Un pregunta dels Lletrícoles, tu tambéportes llibreta d’idees?Doncs no, no en porto. Hi havia un temps en

que havia portat una cosa que els alguns en-

cara recordareu i que en dèiem cassette. Però

la veritat és que no és una mala idea. He de re-

conèixer que a vegades les idees per les cançons

poden venir en llocs estranys. Jo mateix vaig co-

mençar a escriure la canço “A vosaltres homes

del camp” en una conferència del Pep Riera.

I aquí acaba l’entrevista que recull una part

del que vam compartir amb en Genís Mayola

a Tres Roques, que serveixi als que hi eren per

fer memòria i als que no, per tenir un tastet.

AGENDA

Què fa Planeta Lletra?Principalment escriure. Tenim els

nostres propis òrgans de difusió, com aquesta

revista, amb periodicitat trimestral i un blog.

On ens podeu localitzar?A internet:

www. planetalletra.tk

www.facebook.com/PlanetaLletra

www.twitter.com/planetalletra

Organitza

http://www.planetalletra.tk

http://www.twitter.com/planetalletra

http://www.facebook.com/planetalletra

Col·laboren:

Organitzem actes culturals, gratuïts i oberts al públic

en general, com els “Vermuts amb...”

Convidem a personatges rellevants del món dels llibres,

autors, editors i d’altres, perquè vinguin a compartir

amb nosaltres les seves experiències.

El nostre mail de contacte és:

planetalletra@gmail.com

@