Planeta LletraRevista l i teràr ia

I Època - Any 3 - Núm 10

Òrgan de difusió de l ’Associació Planeta Lletra

Si vols descarregar-te la versió digital i gratuïta de la revista entra a:http://www.planetalletra.org

Especial

Doctor, què em passa?

Planeta Lletra

2

Í N D E X

Editorial (Jordi Lopesino)................................................... 2

La Carla es fa gran (Syra Boix Fuentes) ........................... 4

Diagnòstic (Marta Novellas).............................................. 8

L’adéu (Jaume Sancho) ...................................................... 9

Una qüestió de cor (Txell Pañella i Montlleó) .................11

Bon dia, doctor (Ma Rosa Salas Anglès) ................................14

TOC (Jordi Lopesino) .................................................................. 16

El vacío (Oscar Navas)................................................................ 22

Injustícia (Salvador Riera Solsona) .................................... 26

Cierrala puerta, Chopin (Carlos Montero) .................. 28

Gotas de vida (Montse Pérez Martínez) .......................... 32

Un passeig de matinada (Sandra Cabrespina) ............. 34

Dolor enterrado (Miguel Ramírez) ................................ 36

El moment esperat (Merche Viñals) ............................. 39

Una experiència extraordinària (Mònica Ruíz) ....... 43

Doctor, què em passa (Núria Fernandez) .................... 45

Un bocinet de vida (Isabel Sanfeliu) ............................ 49

Teresa (Isabel Riqué) ....................................................... 50

Acte d’amor (Xavier Ballesta) ........................................ 52

Maquetació:Txell Pañella i Montlleó

Correcció d’estil:Jordi Lopesino

Correcció ortogràfica:Mònica Ruiz

Redactors:Xavier Ballesta, Syra Boix Fuentes, Sandra Cabrespina, Núria Fernández, Jordi Lopesino, Carlos Montero,Oscar Navas, Marta Novellas,Txell Pañella i Montlleó, Montse Pérez Martínez, Miguel Ramírez, Salvador Riera Solsona, Isabel Riqué, Mònica Ruiz, M. Rosa Salas Anglès, Jaume Sancho, Isabel Sanfeliu, iMerche Viñals.

Il·lustradors:Javier García, Jordi Martín,Maria Parés, Blanca Ros, Raquel Ruiz, Laura Soler i Núria Vaqué.

Fotografies dels lletrícoles: Jordi Lopesino

Portada:Òscar Pañella i Montlleó

Logo: Gustik Albo

ÍNDEX

STAFF

www.planetalletra.orgwww.twitter.com/planetalletra

www.facebook.com/planetalletraplanetalletra@gmail.com

juny 2014

Col·laboren:

3

EDITORIAL

S’ha acomplert la dita: «Amb les coses de palau, val més asseure’s». Hem trigatdeu mesos a aconseguir-ho, hem hagut de canviar de nom (ara us ho explico),però, finalment, som una associació legalitzada. A l’agost de 2013 vam pre-sentar la paperassa per constituir-nos com a associació, al desembre ens diuenque el nostre nom, Planeta Lletra, s’assembla massa a Editorial Planeta i queno ens poden concedir la legalització. Com a alternativa ens recomanen quecanviem de nom. Difícil decisió. Ara ens diem Associació Lletrícola de Mataró;haurem d’afegir la cua: Habitants de Planeta Lletra, per no perdre els orígens.Només falta demanar el NIF i donar-nos d’alta al cens de l’Ajuntament.Malgrat les dificultats, vam continuar endavant.

Vam celebrar un vermut literari amb una agent literària, l’Ua Matthiasdottir,islandesa, que viu a Barcelona —mentre escric l’editorial en preparem un altre,amb la crítica literària i escriptora Marina Espasa. I de cara a la tardor, encaramés...

Hem atorgat un premi literari, amb un jurat de luxe, i hem publicat el nostresegon llibre, No ho podia assegurar amb certesa (lligat al premi). El llibre ésun recull de relats de temàtica Negra i Criminal, situats a Mataró i amb unafrase comuna i obligada. Ha estat tot un èxit. Els tres primers relats van rela-cionats amb el premi, la resta, fins a quinze, són de membres de Planeta Lletra.Vam fer la presentació del llibre i el lliurament de premis a la Biblioteca Pom-peu Fabra de Mataró. La sala d’actes es va omplir de gom a gom.

Per Sant Jordi, amb la col·laboració de Llibre Viu, vam muntar paradeta de lli-bres i revistes. Vam regalar més de tres-cents llibres de Llibre Viu i vam vendregairebé un centenar dels nostres.

I per acabar, una bona noticia: un dels nostres autors, l’Óscar Navas, ha estatseleccionat per aparèixer en una antologia de temàtica Steampunk, que seràtraduïda a l’anglès i editada, de moment, de forma digital. La nostra enhora-bona, Óscar!

Jordi LopesinoAmbaixador del Planeta Lletra

EDITORIA

L

Planeta Lletra

4

ESCRIPTURA

Aquell matí m'havia aixecat molt contenta.El pare havia d'anar a una reunió molt impor-tant i jo acompanyaria la mare al metge. Comque ja era gran, el pare m'havia fet ficar enDrapet a la capsa de les coses velles. Això noem va agradar gaire, en Drapet m’havia acom-panyat cada nit des de l'escola bressol. Però arajo tindria cura de la mare a l'hospital, ja nopodia dormir amb una joguina com els bebès.

El millor de fer-se gran és poder fer coses degrans. Així que li podria dir al metge que elmenjar del seu hospital estava fet malbé. Queera tan dolent que la mare es passava dies vo-mitant cada vegada que tornava d'allà. Peròun cop a l'hospital, va resultar que no hi haviares per menjar. El que hi havia eren bosses ple-nes de líquid! Estava espantada, mai hauriaimaginat que a la mare li posessin aquellescoses al braç. Mai havia vist una agulla connec-tada a un tub que sortia d’una d’aquelles bos-ses d'aigua. Tampoc sabia per què havien deposar-li tanta aigua durant tantes hores. I ningú volia dir-me res per molt que pregun-tés. El màxim que vaig treure va ser l'explicaciód'una infermera grassa que em va dir que eraaigua amb medicament per curar la mare.

Aquella infermera em duia galetes i sucs,només per a mi. La mare tenia prou amb l'aigua que corria tub avall. En aquell lloc

ningú menjava res, només jo. Una senyoramolt arrugada es va enfadar amb la mare i lava escridassar, li va dir que aquell no era llocper a la canalla. Però la infermera li va dir queno tenia raó, que hi havia molts nens que pas-saven per allà, alguns com a acompanyants id'altres com a pacients. Per sort, el pare va tor-nar al cap d'una estona i vam marxar al centrecomercial fins a l'hora de recollir la mare. Allà,vam passejar i parlar com dues persones grans.

—Què té la mama al braç? —vaig preguntaral pare.

—Un medicament molt bo que la curarà.—Jo crec que no funciona gaire bé. La mare

està malalta des que ve a l'hospital. Abans veníem tots tres al centre comercial.

—Carla, d'aquí a un temps ja tornarà a veniramb nosaltres. Ara has de tenir la paciènciadels nens grans. M'has entès?

—D’acord.Passat un temps, a la mare li va caure tot el

cabell i vam anar a comprar una perruca. A mim'agradava la rossa de cabells rinxolats, peròla mare va voler una que s'assemblava als seuscabells de sempre. Cada dia estava més can-sada, ja ni tan sols s'enfadava quan jo deixavala cartera al terra del menjador i omplia el sofàamb les engrunes del berenar. Només bufava imarxava a dormir.

Com es veu el món a través dels ulls d’una criatura? La Syra ens dibuixa amb detall l’univers infantilde la Carla, la protagonista, i ho fa amb una sensibilitat que arrencarà més d’una llàgrima entre elslectors. Un relat potent sobre sentiments i malalties.

La Carla es fa gran

Syra Boix Fuentes

Està profundament enamorada de les lletres i li encanta escriure històries amb finals feliços, perquè diu que ja hi ha prou maldat al mónreal. Això no treu que, de tant en tant, faci alguna concessió.

5

ESCRIPTURA

L'estiu el vam passar a casa. A la mare no lipodia tocar el sol, així que només vaig poderanar a la platja amb la veïna i la Sònia, la sevafilla sis anys més gran que jo. Van ser pocs diesperquè, a mig agost, la Sònia va dir que ja erauna dona i que no podia banyar-se. Així quevaig veure totes les pel·lícules de la Disney.Vaig veure tant la tele que fins i tot m'avorria.Tenia ganes de tornar a l'escola i trobar-meamb les amigues. Els ho volia explicar, això dela meva mare. A casa no se’n podia parlar nipreguntar. Cada vegada que ho intentava lamare plorava i el pare s'enfadava amb mi. Jopensava que potser era culpa meva, que haviafet empipar tant la mare que havia emmalaltitper esgotament o ràbia. Com quan jo m'enfa-dava amb en Toni perquè em treia la pilota:agafava mal de panxa de la ràbia que sentiaquan ell aconseguia sortir-se amb la seva. Així

que la mare havia sumat mals de panxa i araestava molt malalta. Això em posava molttrista però, com que ja era gran, aguantava lesganes de plorar i anava a veure la tele.

Un dia, la mare va tornar molt seriosa delmetge. L'havia acompanyat el pare. De fet, jonomés la vaig poder acompanyar aquell diaque el pare em va venir a buscar per dur-me alcentre comercial. Suposo que la vella es vaqueixar i van prohibir l'entrada als nens. Totjust van arribar de l'hospital, la mare em va ferpujar a jugar a l'habitació i va fer marxar laSònia que, com que ja era una dona, em feiade mainadera. Des de l'habitació sentia com lamare parlava per telèfon i quedava per dinarel diumenge. Potser organitzava una festa,però no era l'aniversari de ningú.

Feia molt que no veia l'àvia ni el tiet, vivienmolt lluny i no tenien temps per fer tants

Blanca Ros

Planeta Lletra

6

ESCRIPTURA

quilòmetres. El tiet sempre em feia riure, m’agafava de les mans i em donava voltes, emfeia pessigolles, i també era el millor narradorde contes de tot l'univers. L'àvia no em queiatan bé, perquè deia a la mare com s'havien defer les coses i em feia asseure molt recte i ambels colzes fora de la taula.

Aquell diumenge vam dinar els canelons dela rostisseria, la mare estava massa cansada perfer-los ella. L'àvia, sorprenentment, no es vaqueixar de res. Va estar molt amable amb lamare i molt afectuosa amb mi. Mai m'havia fettantes abraçades ni tants petons, potser espensava que era el meu aniversari i no s'haviarecordat de comprar-me un regal. El tiet, encanvi, no tenia ganes de jugar ni de fer-meriure. Estava seriós i semblava trist. Segura-ment l'havia deixat una altra xicota. La maredeia que ell no sabia mantenir una relació ique totes les noies el deixaven, deia que, si nomadurava, es quedaria solter. Aquest discurs elfeia riure sempre, tret del dia en què l'Anna,l’ultima novieta, el va deixar. Aquell dia es va enfadar molt amb la mare, i des d’aleshoresno s'havia tornat a dir res sobre el fet demadurar.

Havent dinat em va venir a buscar la Sòniaperquè li fes de carrabina amb el seu xicot. Eradivertit sortir els tres. Ell em comprava cara-mels i em duien al parc per poder fer-se petonsmentre jo em gronxava. La Sònia només teniatretze anys i a casa seva no la deixaven sortirsola amb el xicot, de fet, no podia ni dir queera el seu xicot. Per això jo anava amb ells.Però aquell diumenge no en tenia ganes. Ha-vien vingut l'àvia i el tiet i volia estar amb ells.

—Carla vés amb la Sònia —em va dir el parei va donar vint euros a la Sònia per anar al cine.

Vam anar a veure una pel·lícula de vampirsque s'enamoren, una mica avorrida. No sé per

què no em van deixar triar a mi la pel·lícula, alcap i a la fi ells només es feien petons i qui laveia era jo.

Quan vaig tornar a casa l'àvia i el tiet ja ha-vien marxat. La mare havia anat a descansar iel pare va voler parlar amb mi.

—Reina, tu saps que la mare està molt ma-lalta, veritat? —va preguntar-me.

—Sí, però jo m'esforço a portar-me bé.—Ja, ets molt bona, Carla —va dir amb la

veu trencada i va començar a plorar.Jo mai havia vist plorar el pare i no em va

agradar que ho fes. Vaig marxar corrents esca-les amunt. Havia de dir-ho a la mare. Vaig en-trar de cop a la seva habitació. Ella es vadespertar i em va somriure.

—Vine, seu al meu costat —va dir-me—. Elpare t'ha explicat el que passa?

—Només m’ha dit que tu estàs malalta i s’haposat a plorar —vaig queixar-me jo.

Va acaronar-me els cabells com feia mesos

7

ESCRIPTURA

que no ho feia. Em va fer un petó a la galta iem va abraçar tot gronxant-me.

—Carla, ja saps que t'estimo molt i que passiel que passi sempre t'estimaré —em va dir ambuna veu molt dolça—. Potser algun dia jo noestaré aquí per ajudar-te, ni tampoc per renyar-te, però, encara que tu no em puguisveure, jo et seguiré protegint i estimant allàon sigui.

—Mare, que marxes a un altre país? —vaigpreguntar espantada. L'avi, quan jo era moltpetita, va marxar amb una companya de feinai mai més va tornar. Potser la mare volia fer elmateix.

—No marxo així, Carla —va somriure ambcara trista—. Estic molt cansada d'estar malaltai necessito descansar. El meu cos no té forces ipot ser que un dia ja no em pugui despertarmés. El dia que passi, no vull que t'enfadis ambmi ni amb el pare, perquè ningú tindrà capculpa d'això. Sé que estaràs trista durant uns

dies. Però de mica en mica aniràs trobant-temillor. I en els moments que em trobis a faltarnomés caldrà que tanquis els ulls i vindré a lateva ment.

—Com si fossis un somni?—Igual que un somni —va dir amb els ulls

molt brillants—. El dia que no em pugui des-pertar més, em ficaré dins del teu cor per estarsempre amb tu i poder-te cuidar. Seré com unàngel per a tu.

Aquella nit vam dormir juntes, i les tres nitssegüents també. Ella tenia raó, un matí no esva poder despertar, el seu cos ja no tenia for-ces. Jo sentia que dins del meu cor hi haviaquelcom. Primer era com una pedra que no emdeixava respirar ni empassar, però amb elsdies, tal com havia dit la mare, aquella pedraes va anar transformant en una cosa molt es-pecial. Allà dins tenia el seu àngel. I això emfeia una nena màgica, perquè a mi semprem'acompanyaria la meva mare.

Blanca Ros

Planeta Lletra

8

ESCRIPTURA

—Doctor, ja fa anys que em coneix. Vostè sapcom sóc jo, com m’amoïna tot i com reaccionael meu cos. Se’m contractura l’esquena, tincmoltes crisis d’ansietat, pateixo insomni. Sem-pre m’he compromès amb les causes justes i,per més dura que sigui la lluita, he estat allà.El país està molt malament, hem reculat moltsanys. Aquests ministres no fan més que espi-fiar-la, retallant en investigació, en sanitat, eneducació. Més d’un company s’ha vist obligata marxar a l’estranger a buscar-se la vida, i dei-xar aquí la família i els amics. Hi ha més gentque mai vivint al carrer. Què dic, vivint. Malvi-vint! Perquè, tot i que les ONG estan treballantde valent i s’han creat moltes associacions devoluntaris en pro d’una solidaritat cada vegadamés necessària, no s’aconsegueix sortir del cau;mentre que, d’altra banda, hi ha una classe so-cial benestant que cada dia és més rica. Unaelit corrupta a la qual ningú aconsegueix posara ratlla. És més, la corrupció va en augment, iels juristes que tracten de posar-hi fre són acu-sats de prevaricació o apartats de les seves fun-

cions.»Fa dos anys, vaig perdre la feina per negar-

me a acceptar un ERO de l’empresa totalmentinjustificat. No vaig cobrar l’atur que em corresponia per un error administratiu que en-cara no s’ha resolt. I a la meva nova feina haigde fer un fotimer d’hores per cobrar un soudigne.

»No creu que hauria d’estar molt malalt, an-goixat, deprimit, indignat, desesperat i amb40º de febre? Sempre ho estava, però ara no!Doctor, què em passa? Ara somric, estic de bonhumor, relativitzo, veig més coses positives quenegatives, vaig a ballar, canto quan estic sol acasa, tinc una bona paraula per a tothom, finsi tot per a aquells veïns que ni em saluden.

—Hi ha quelcom de nou, a la teva vida?—Sí, he conegut una noia, però això que hi

té a veure?—Noi, el que m’expliques trigarà molt a

arreglar-se, però per tu no has de patir, no ésgreu. Estàs enamorat i això només ho cura eltemps.

DiagnòsticS’han acabat els temps en què el metge t’auscultava i et deia allò de: digui trenta-tres... Tussi! Tornia dir trenta-tres... La medicina moderna i les noves tecnologies ajuden el metge a diagnosticar... tot i que la millor i més cara de les màquines mèdiques seria incapaç de determinar la malaltia del personatge d’aquest relat. Afortunadament, el metge d’aquesta història és dels de la vella escola.

Marta Novellas

Sóc amant de les lletres perquè formen paraules que creen histories,on cadascú s’hi pot trobar reflectit, somiar o conèixer altres vides.

9

ESCRIPTURA

Jaume Sancho

Jo vinc d’un món llunyà sense lletres. He aterrat com un “elefante enuna cacharreria”, i sense frens. Un cop ho tingui tot ben endreçat i m’hagi passat l’ensurt, em miraré al mirall per veure on estic.

El títol ja és prou explícit, i no m’agradaria xafar la guitarra explicant més coses del compte, perquècrec que una part molt important de la bona literatura es basa en el factor sorpresa. Tot i quepenso que el lector intel·ligent ja intuirà per on van els trets. Un relat molt emotiu i colpidor, molten la línia a què ens té habituats en Jaume.

L’adéu

L’adéu va ser molt emotiu. L’Alfons i la Teresa portaven una bona estona abraçats. Espremien amb força, com si no volguessin queres els separés. Les seves mirades, tristes i esgo-tades, reflectien un patiment inhumà. Delsseus llavis van tornar a sortir tendres paraulesd’amor, com quan eren uns adolescents ena-morats. Els petons, carícies i, fins i tot, alguntímid somriure, demostraven la complicitatque havia existit entre ells al llarg de més detrenta anys de vida en comú. El problema eraque, ara, estaven al final del camí.

—Alfons, com a mínim, diguem on hi seràs.Per si de cas.

—Teresa, si us plau, no hi tornis. Si aquestacolla de fills de puta et relacionen amb totaixò, són capaços de fotre’t al talego. I això síque no m’ho perdonaria mai.

La Teresa va abaixar el cap, conscient que elseu home tenia raó. A més, tot això ja ho ha-vien parlat moltes vegades, i sempre hi estavend’acord. Però, ara havia arribat el moment icostava molt d’acceptar.

L’Alfons va marxar. La Teresa, es va recollir ala butaca del menjador. Es notava absent, per-duda, adolorida, com si li haguessin arrencatun tros de vida. Trobava tremendament injust

que després de tants anys de convivència, tothagués d’acabar d’una manera tan clandes-tina, il·legal, com si fossin delinqüents. Recor-dava, com si ho estigués vivint, la bronca queva muntar l’Alfons feia unes setmanes a la con-sulta del metge, quan va exigir ser tractat comun gos. Perquè a un gos, quan està malalt ter-minal, se’l sacrifica perquè no pateixi. I això,està considerat un gran acte humanitari. Encanvi, si el que està terminal és una persona,que la donin pel sac! Que pateixi fins al final,ni que sigui en contra de la seva voluntat, con-nectat a tubs i màquines que la mantenen ambvida fins que perd totalment la dignitat, iqueda convertida en una tètrica caricatura delque havia estat. Reflex d’una societat falsa i hi-pòcrita, que s’empara en fingides ètiques i càrrecs de consciència i que manté absurdescreences en Déus i Verges, cels i inferns.

Però la tossuderia de l’Alfons els va ajudarmolt. Tot i tenir les forces minvades, va pressio-nar el metge, com només ell sabia fer-ho, per-què li donés la solució que volia. Al final,després d’una lluita aferrissada, va aconseguirla fórmula màgica, la clau que li obriria laporta de bat a bat i l’alliberaria d’aquell mal-son.

Planeta Lletra

1 0

ESCRIPTURA

La nit es va fer molt llarga. La Teresa no esva moure de la butaca, pendent d’una trucadaque no acabava d’arribar. La son la va vènceren forma de becaines, que duraven poc per lapor que tenia d’adormir-se profundament. Debon matí es va començar a preocupar. Ningútrucava. Fins i tot va arribar a pensar que pot-ser no havia passat el que havia de passar. Nova ser fins a un quart d’onze que no va sonar

el telèfon. Una veu freda i anònima la recla-mava. L’Alfons havia estat trobat mort en unhotel de l’extraradi. La Teresa, no els va volerdonar la satisfacció de posar-se a xisclar o aplorar desconsoladament. Senzillament vapenjar el telèfon, va recollir la paperassa quetenia a punt en el moble del rebedor, i va sortiren direcció a la parada de l’autobús que la por-taria a la vora de comissaria.

L'associació cultural Llibre Viu recupera llibres fora d'ús.

Dóna una nova vida als llibres facilitant l'intercanvi gratuït.

Carrer Poeta Punsola, 31Rocafonda - 08304 MATARÓ

1 1

ESCRIPTURA

Sense dir-ho explícitament, i utilitzant l’humor, la Txell ens mostra un tipus molt curiós de malaltia:la malaltia psicosomàtica. Per fer-ho, barreja uns quants ingredients: medicina, immigració, idioma...El resultat és sorprenent.

Un qüestió de cor

L'Eloi va obrir la mà i va mirar la clau quehavia d'obrir la porta d'un nova llar i, també,tot un món de noves possibilitats. No feia nimitja hora que havia arribat a la ciutat i el ta-xista que l'havia recollit a l'aeroport l'havia ma-rejat per carrers amunt i avall, estava segur quel'havia entabanat. Però res el faria enfadar enun dia assolellat i primaveral. Abans d'entrar al'edifici, va mirar a banda i banda del carrer persituar-se. A la cantonada, hi havia la terrassad’un bar que feia bona pinta per baixar algundia a fer una cerveseta i unes tapes.Només entrar per la porta, el telèfon va sonar:

—¿Eloi?—Sííí mamá... ya he llegado.... Oye te dejo

que tengo mucho lío con las maletas. Te llamomañana. ¿Vale? Un beso.

Va encendre el televisor perquè li fes com-panyia mentre penjava la roba dins l'armari iordenava tots els trastos que havia arrossegatfins a Barcelona. No parava massa atenció alque deien fins que, de cop, es va aturar i va afi-nar l'oïda.

—¿Qué dicen? —es va preguntar.Va deixar caure a terra el necesser que tenia

a les mans i, a poc a poc, es va acostar a l'apa-rell. Rere seu rodolaven un desodorant i un potde xampú, que amb el cop havia perdut el tap

i vessava el contingut pel parquet. L'Eloi teniaels ulls oberts de bat a bat, com si això li per-metés escoltar millor i avançava sigil·losament,sense fer cap soroll, fins que es va aturar justdavant de la pantalla de plasma.

Txell Pañella i Montlleó

Tot al seu voltant gira entorn de la paraula escrita:Periodista de formació, editora de professió i lletraferida de vocació.

Maria Parés

Planeta Lletra

1 2

ESCRIPTURA

L'endemà, quan va baixar al carrer, va sentirel mateix deix a la gent que passejava el gos,que saludava un amic o que prenia un cafè albar.

«Estos catalanes hablan un castellano muycerrado. No hay manera de entenderlos», li es-crivia a un amic des de WhatsApp.

«A lo mejor es que no hablan castellano», liva contestar l'amic que tenia família al barri deGràcia.

«¡Anda! Pues no había caído en eso».Després d'uns mesos l’Eloi va començar a tro-

bar-se malament. Sentia una opressió al cor,com si una mà invisible l'agafés i el premés ambsuavitat però de forma constant. Quan arribava

a casa el dolor desapareixia. Va arribar a sospitar que l'aire de la ciutat li provocavaaquell malestar. A vegades l'estrebada es feiamés forta quan, en repòs, obria el televisor.Algun antic llogater havia deixat programadesles tres primeres tecles del comandament, quecorresponien per ordre a 8tv, Tv3 i Canal 33. I,per costum, solia posar una de les tres cadenes.

Podia sentir com bombejava el seu cor i comel ritme cardíac en determinats moments s'accelerava. Els batecs l'angoixaven. Havia dei-xat de prendre cafè, té, xocolata i qualsevolaltre estimulant del sistema nerviós. S'haviapassat a les valerianes, que ben aviat van dei-xar de fer-li efecte. Va fer ioga, però la noia

Maria Parés

1 3

ESCRIPTURA

que dirigia la classe no deixava de parlar i l'Eloien lloc de relaxar-se encara sentia més neguit.

A contracor va demanar hora al metge decapçalera. Aquest el va derivar al cardiòleg.Van fer-li proves: electrocardiograma, ecogra-fia doppler i monitorització amb holter. Peròcap d'elles va revelar el motiu de les seves mo-lèsties.

En el metro els batecs eren tan forts queamb prou feines sentia la veu en off que anavainformant: «Propera parada: Passeig de Gràcia.Enllaç amb L3 i FGC. Propera parada: Girona...»Només se sentia alleugerit quan es posaval'MP3 a tot drap o quan parlava per telèfonamb la família o els amics de Madrid.

El dia que va conèixer la Montserrat el cor lifa fer un bot però, l’Eloi creia que es devia a laimpressió que la noia li havia causat. En qües-tió de pocs segons van connectar, era com si esconeguessin de tota la vida. Tot i que, el seumalestar anava en augment no es donava per vençut i quedava cada tarda amb la Mont-serrat. Fins que una d’aquelles tardes el cor liva anar a mil, semblava que li hagués de sortirper la boca i es va començar a posar blanc finsque va caure rodó a terra. Es va despertar a lasala d'urgències del Clínic. El primer que va

veure van ser els ulls color d'ametlla de laMontserrat i, just quan ella va dir quatre pa-raules, va sentir com si li estiguessin clavant milagulles de cap al mig del cor.

—Si us plau, Montserrat. Vete, no me en-cuentro bién, ya te llamaré.

Se la va treure de sobre amb la clara intencióde no tornar a veure-la mai més. Hagués pogutser la dona de la seva vida, però s'havia con-vertit en una arma de destrucció massiva per ala seva salut cardíaca.

Una infermera el va interrogar per omplir elfull d'ingrés d’urgències: malalties, al·lèrgies,pròtesis... I mentre escrivia anava movent elcap afirmativament. De cop, es va posar a par-lar en castellà mentre l'observava. Allò va sem-blar que el tranquil·litzava, potser era la sevaveu dolça enmig del guirigall de la sala o pot-ser era que li havien donat algun tipus de tran-quil·litzant que ignorava. Aleshores, el vadeixar sol durant uns instants. Va tornar acom-panyada d'un metge argentí.

—Vos, estás perfectamente. Sos una personasana.

—Pero doctor, tengo muchos dolores...—Tranquilo, eso es que le han contagiado el

catalán.

Planeta Lletra

1 4

ESCRIPTURA

M. Rosa Salas Anglès

El seu nom artístic és Rosa Rosae. Aquesta manera de declinar el seunom ja apunta maneres. Gaudeix quan explica una història, i també ensfa gaudir a nosaltres

—Bon dia, doctor.—...—Que què em passa, avui? Doncs que he vin-

gut moltes vegades i no m’ho diu. Sí, ja sé quevostè és un bon professional i no vol que visquipendent dels medicaments, però d’això que noem recepti ni un trist paracetamol...

—...—Vinc a la seva consulta perquè alguna cosa

s’està coent dins el meu organisme, n’estic se-gura! I, encara que vostè no vol que m’espanti,doncs miri, sí que estic espantada!

—...—Doncs que cada dia quan em llevo no em

fa mal res, estic d’allò més animada i de bonhumor i tinc ganes de fer coses. I això no ésgens normal! És per aquesta qüestió que vinca veure’l.

—...—Que quin és el problema? És que quan ja

m’he pres el primer cafè i m’he dutxat, semblaque encara tinc millor humor, tot al meu vol-tant és meravellós. Si el dia és assolellat, sentomelodies dins meu i em sorprenc cantant, finsi tot ballant; sí, sí, ballo per tot el pis, ben aga-fada a l’escombra i al drap de treure la pols.Però si el dia s’aixeca rúfol, també estic con-tenta i faig la feina en un tres i no res.

—...—Per què no em trobo malament? Dormo

d’una tirada tota la nit; el menjar se’m posaforça bé; mai tinc mal d’estomac, ni mal decap, ni em fa mal l’esquena. Camino duranthores i no em canso gens. No tinc varius, ni ullsde poll; als peus ni tan sols tinc durícies!

—...—Sí, ja ho sé, però en canvi sé que no estic bé,

alguna malaltia haig de patir si és que no esticmorta. El meu pare era igual que jo, mai vaestar malalt, però es va morir, és clar que jahavia complert els noranta-vuit... però no hi fares, es va morir! Tots els metges li deien que es-tava més sa que una poma i, ja veu, va morir-se.

—...—Sí, com la mare, que també deien que es-

tava bé i també es va morir. Diuen que va morirde vella, que a la seva edat ja li costava viure.Com que li costava viure? Als cent dos anys elseu organisme ja estava habituat a viure, ja hotenia per la mà, ja no li costava cap esforç;però, malgrat la pràctica, es va morir. Per quès’havia de morir si els metges deien que estavatan bé?

—...—També reconec que fa molts anys que

van morir i que, per suposat, no hi havia tants

La Rosa ens regala un relat que està a mig camí entre el monòleg i el soliloqui. Un relat que parla d’insatisfacció. Magistralment la Rosa ha aconseguit dibuixar un personatge amb una suma de silencis.

Bon dia, doctor

1 5

ESCRIPTURA

metges com ara. Ara, la gent vivim molt millorque abans. Avui en dia, amb tants especialistesi tants medicaments al nostre abast potser nos’hagueren mort.

—...—Doncs, miri, que jo tinc por de morir-me,

així, de sobte. És per això que vinc a veure’l,doctor, vull posar-hi tot el que pugui de partmeva perquè no em passi. Si vostè, com tots elsseus antecessors que, n’he conegut uns quantsabans que vostè, no em troba la causa perpoder prevenir la malaltia, potser algun diam’agafarà un atac de feridura o un atac decor... potser un apèndix perforat (sí, ja sé queara en diuen ictus, infart, peritonitis; però és el

mateix gos amb diferent collar, oi?) doncs sim’agafa qualsevol d’aquestes coses, què...? Lla-vors què fem, eh? A córrer tothom? Per què nohi posem remei abans, doctor?

—...—El que vostè em diu no pot ser veritat. Les

analítiques han d’estar equivocades, doctor, nopot ser que tot, absolutament tot, estigui dinsels paràmetres correctes: la glucosa, la urea,l’àcid úric, el ferro, el colesterol i els triglicèrids,la bilirubina, les transaminases, l’hemoglobina,les hematies i els leucòcits, les plaquetes i la ve-locitat de sedimentació... amb tantes i tantesvariants, tot, tot, tot està bé? És de tot puntimpossible, doctor. Això és que el laboratori no

Jordi Martín

Planeta Lletra

1 6

ESCRIPTURA

els analitza seriosament, els meus fluids, ni lasang ni l’orina i es limita a omplir els formularisamb un «Tot correcte» i apa! Fins a una altra. Ijo em veig obligada a tornar-me a fer les ana-lítiques perquè alguna cosa se’ls escapa.

—...—Sí, ja ho sé que els electrocardiogrames

també surten bé, almenys és el que vostè emdiu. Amb tantes i tantes oscil·lacions, amunt iavall, d’aquells petits elèctrodes, que quedenmarcades en aquella escarransida tireta depaper mil·limetrat, de debò, doctor, que non’hi ha cap que s’escapi més amunt o més avalldel normal? N’està vostè ben segur, doctor?Miri, que hi ha molts ineptes escampats pelmón i potser no revisen prou bé l’instrumental,i una cosa tan delicada ha de funcionar moltbé per no tenir ensurts en el futur.

—...—Ah! Una altra cosa: les radiografies! Com

pot saber vostè el que s’amaga entre aquellesombres tan fosques? Vostè em senyala tot allòque està bé i em diu: «Veus? Aquí no tens res»,però no em senyala el lloc on hi ha amagat elmal que em pot colpir ben aviat. Vostè diu que

no tinc res malament, que tots els ossos estanperfectes, i jo em pregunto: és que no surt niuna simple fissura enlloc? Ni un mínim desgastossi? No me’n refio d’aquestes plaques de plàs-tic de baratillo, els ossos podrien ser de qual-sevol altre, no els meus.

—...—Crec que els resultats de les diverses proves

que em fan, vostè se’ls amaga al calaix perquèjo no m’assabenti que estic malalta de grave-tat.

—...—Per una vegada, sigui sincer amb mi,

digui’m què em passa, doctor. Com pot ser queals meus cent cinc anys, vostè em digui que nopateixo ni una punyetera malaltia, per petitaque sigui?

—...—Què diu, doctor, que què? Ho veu, ho veu

com sí que estic malalta! Quina és aquesta ma-laltia que m’ha dit?

—...—Tinc ansietat hipocondríaca sistemàtica

amb brots psicòtics aguts? I és molt greu? Oi,doctor? Em moriré aviat, veritat?

Lectura recomanada

Per primera vegada un metge desvela tots els seus pensaments, neguits, recomanacions i conclusions a propòsit de la comunicació i les relaciones entre pacientsi metges.

Doctor, parlem?Metges i malalts: un diàleg difícil però imprescindible

Jordi DesolaAra Llibres

1 7

ESCRIPTURA

Eren les cinc tocades, l’hora de plegar, quanla Dolors va mirar el rellotge. Alguns companysja estaven recollint, altres ja havien marxat.Amb molta tranquil·litat, la Dolors va apagarl’ordinador i va començar a endreçar les sevescoses. De dins d’un calaix de la taula va treureun drap i un pot de líquid netejador. Va ruixarla seva taula, la pantalla de l’ordinador, el llumde sobretaula, la cadira i tot el que era del seuús. Netejava amb deteniment i s’entretenia enels racons. Tota l’operació es va fer amb la ra-pidesa i efectivitat que comporta la pràctica.En acabar s’ho va mirar de lluny, per agafarperspectiva. No va semblar contenta i va tornara ruixar el telèfon.

«Ara sí!», va pensar satisfeta. Va tornar a endreçar-ho tot, va guardar els es-

tris de neteja, va agafar la bossa, l’abric del pen-jador i va obrir la porta per sortir del despatx.Com sempre, surt l’última. Abans de tancar laporta va donar una ullada al terra de l’oficina.Es va ajupir i va girar el cap per guaitar millor.

«La dona de la neteja no frega gaire bé,deixa taques al terra. Li ho diré al cap de per-sonal», va pensar neguitosa.

Al passadís, l’ascensor estava buit i amb lesportes obertes. La Dolors es va posar els guantsabans de prémer el botó de la planta baixa.

Mentre baixava es va mirar el dit enguantatque havia tocat el ressort mecànic. Li va sem-blar veure unes partícules de pols que tacavenl’immaculat teixit.

—Quin fàstic d’ascensor —va dir, i tot seguitva pensar que no li vindria gens malament unaneteja a fons.

Anant cap a casa, va observar la quantitat depapers, burilles, plàstics i altres brutícies quellencen a terra individus poc cívics.

«Quanta feina per fer. Crec que m’he equi-vocat de professió. Hauria de ser escombriaire,i no comptable», va fantasiejar.

Estava convençuda que s’ho passaria moltbé. Llàstima que li hagués vingut tan tard lavocació. Amb la imaginació desbordada ja s’hiveia, empentant el carretó de les escombraries.Les escombres de branquilló i el cabàs li sem-blaven tan importants com les eines d’un cirur-già; es veia a si mateixa amputant la brutíciade la ciutat i deixant-la com una patena.

«Posats a fer —especulava— les places d’es-combriaire haurien de ser per oposició. D’a-questa manera només els millors netejarien elscarrers. Una feina tan delicada no es pot deixaren mans de mandrosos».

Quan va arribar a casa seva, en Joan, el seuhome, la va rebre preocupat.

Tots nosaltres estem carregats de manies. Però hi ha un punt en què les manies es converteixen en una patologia que tothom veu menys qui la té. Aquest relat n’és un exemple. Pels menys avesats en terminologia mèdica us avanço què vol dir el títol: Trastorn obsessiu compulsiu.

TOC

Jordi Lopesino

L'autor és, sense cap mena de dubte, més llarg que ample; tot i que últimament l'amplada està guanyant terreny. Podríem considerar,doncs, que té un perfil oblong u oviforme.

Planeta Lletra

1 8

ESCRIPTURA

—T’ha passat res? —li va preguntar. —No res, he tornat caminant. —Caminant? Però si hi ha més de mitja hora.

Com és que no agafes l’autobús? —va insistiren Joan.

—No suporto l’autobús. Està brut, la gent fapudor, esternuda, tus, està ple de gèrmens.Prefereixo fer una passejada.

Mentre parlava, la Dolors va mirar el terra iva passar el dit pels mobles.

—Ha vingut la dona de la neteja?—Sí, ha deixat una nota contestant-te. S’ha

acomiadat ella sola —va dir cínicament enJoan.

—I doncs, què ha passat?

—Què vols que passi? El de sempre. Que etsuna exagerada! S’ha emprenyat molt quan ha llegit la teva nota. Per què li manes a la minyona que netegi el sostre i les parets cadadia que vingui? Dolors…, que aquesta donavenia tres cops a la setmana! És la tercera donaque marxa aquest mes!

—Ximpleries, això és que no tenen ganes detreballar —va dir la Dolors mentre es dirigia ala cuina—. I les nenes, que no m’han de dir res?

Dues criatures rialleres van sortir de la cuina. —Mare, mare! —cridaven, mentre se li tira-

ven a sobre. —Maria, Dúnia! Ja us heu rentat les mans, la

cara i les dents?

Núria Vaqué

1 9

ESCRIPTURA

—Encara no, mare —va contestar la Dúnia,que era la més grandeta.

—I què espereu, doncs? Fins que no estigueuben netes no us faré cap petó!

Les nenes, tristes pel menyspreu de la mare,van anar cap a la cambra de bany.

Durant el sopar —tot a base de productesenvasats i ultracongelats amb registre sanitarii sense additius ni conservants—, l’ànim vaestar un xic apagat. Només la Dolors teniaganes de xerrar. Parlava sobre l’últim anunci deClorinet, el lleixiu perfumat, i sobre la bellesadel disseny de l’envàs de desodorant Reflà,protecció les vint-i-quatre hores del dia. Laresta de comensals va restar en silenci. No vanaixecar la vista del plat. Després, la Dolors varentar els plats amb Xumba antibacterià i vafregar el terra de la cuina amb Xilop, un nete-jador perfumat que també matava els inexis-tents escarabats que l’etiqueta persuasiva delproducte deia que vivien en aquella llar. Unproducte meravellós.

Abans d’anar a dormir, la Maria es va passe-jar amb la seva guardiola de llauna a la mà. Lasacsejava fent xocar les monedes entre si.

—Pare, posa unes monedes per omplir laguardiola.

En Joan hi va col·laborar amb tota la mo-neda petita que duia a sobre. Molt contentaamb l’aportació paterna, ho va intentar ambla seva mare.

—Mare, dóna’m unes monedes per omplir laguardiola —va dir il·lusionada.

—Maria, ja saps que no porto mai diners asobre —va dir irritada—. Els diners els toca to-thom i estan plens de gèrmens i bacteris. Maisaps quina malaltia està viatjant amb les mo-nedes i bitllets. Per això, filla meva, només faigservir la targeta de crèdit. Després de cada ús

la rento amb alcohol i quedo tranquil·la.La Maria, espantada pel discurs de la seva

mare, va deixar caure la guardiola, que va anarper terra.

—Jo no vull morir per culpa dels diners! —vadir plorant desconsoladament mentre s’abra-çava al seu pare.

—Dolors, cada dia estàs més neuròtica ambla neteja —li va recriminar en Joan quan vananar al llit.

—El que passa —es va defensar la dona— ésque els homes no veieu mai la merda. Us ésigual viure al mig de la brutícia. Les dones hemdesenvolupat un instint especial per a la ne-teja. Una cosa semblant a l’instint maternal.

De mica en mica la tensió inicial es va disten-dre. Aquest moment el va aprofitar en Joanper començar un assetjament marital en totaregla, maniobra que va tenir una resposta po-sitiva de la Dolors.

—T’has dutxat abans de posar-te al llit? —liva preguntar tota melosa.

—Sí, i també m’he rentat les dents.Van començar a fer-se petons i carícies. Un

d’ells va encertar a tancar el llum. La Dolors vaaixecar els llençols i es va capbussar a dins bus-cant quelcom en direcció als peus del llit. EnJoan, es va relaxar i es va deixar fer. Tot d’unava sentir com li mullaven els genitals amb unlíquid que li va produir una gran coïssor. Va ferun crit, va obrir el llum i va aixecar els llençols.Va trobar la seva dona amb una ampolla d’al-cohol a les mans. La cremor era inaguantable.

—Es pot saber què coi fas?—Te l’estic desinfectant. No me la voldràs

ficar a dins si no està ben neta, oi?En Joan es va aixecar enfurismat.—Tu estàs boja! —va dir cridant mentre aga-

fava una manta per dormir al sofà.

Planeta Lletra

2 0

ESCRIPTURA

L’endemà va marxar a treballar abans que laDolors es despertés. Estava massa emprenyatper parlar-hi.

La Dolors acompanyava cada dia les seves fi-lles a l’escola. La Dúnia i la Maria estaven albany.

—Mare, s’ha acabat l’elixir bucal —va infor-mar la Dúnia.

—Ara vinc! —va dir la Dolors des de la cuina.Poc després arribava amb uns gots a la mà—.Teniu això, és per esbandir-vos les dents i perfer gàrgares.

—Mare, això fa pudor i té molt mal gust —es va queixar la Dúnia.

—Fes com ta germana petita —va comentarassenyalant-la.

Aquesta, amb cara de fàstic, feia gàrgares.Es va ennuegar i es va empassar tot el líquid.La Dúnia va fer veure que es prenia el líquid,però només va utilitzar aigua.

La Dolors, després de deixar les seves filles al’escola, va anar cap a la feina. En arribar vacomprovar amb alegria que ningú més pujavaa l’ascensor. Amb els guants posats va prémerel botó del seu pis. Les portes es van tancar il’ascensor va començar a pujar. A mig camí,entre dos pisos, va aturar l’ascensor. Sense per-dre temps va treure un drap i un pot de Win-ner, l’esprai multiús per netejar qualsevolsuperfície, de la seva bossa.

Cinc minuts després, l’ascensor, més net quequan era nou, va arribar al seu pis. La Dolorsno podia reprimir un somriure de satisfacciócontemplant la seva obra.

«No ha costat tant, només calia posar-s’hi»,pensava orgullosa.

Com cada dia, va arribar la primera al des-patx. Va deixar les seves coses al penjador, vaobrir un calaix de la seva taula, va treure l’estride netejar i va tornar a netejar tot el seu

entorn de treball. Quan va enllestir la netejatothom estava treballant. Els seus companys lamiraven amb indiferència; ja estaven acostu-mats a les seves ximpleries.

A mig matí es va presentar, molt alterat, enJoan.

—Tenim la Maria a l’hospital. Li han fet unrentat d’estómac. Sembla que ha patit una in-toxicació. Saps si a pres res estrany?

—Estrany, no. Deu ser l’elixir bucal. Li hedonat un de nou —va dir la Dolors.

—Estava en mal estat? —va preguntar enJoan.

—No ho crec. Jo mateixa he fet la barreja.L’ampolla era nova.

—La barreja? Què li has donat?—Uns glops de Xidol amb aigua. Va molt bé:

neteja, desinfecta i mata els escarabats. Tambéés perfumat. Li ha quedat un alè a pi que feiamolt net.

—Dolors, tu estàs boja! Que vols matar lateva filla? Per què has fet servir una cosa queneteja el terra per esbandir la boca?

Núria Vaqué

2 1

ESCRIPTURA

Tots els companys de feina havien deixat detreballar i seguien atònits la discussió.

—No et posis així. A l’ampolla posa molt cla-rament que serveix per qualsevol tipus de bru-tícia. Segur que la intoxicació és a causa d’unaaltra cosa. Haurà menjat massa llaminadures.La Dúnia també ho ha pres i no li ha passat res,oi?

En Joan no sabia quina cara posar. En Mi-quel, el cap de l’oficina, el va intentar consolar.El va agafar pel braç i el va portar al seu des-patx.

La Dolors va seguir treballant com si res ha-gués passat. Els companys de l’oficina no dei-xaven de murmurar. Tots havien arribat a lamateixa conclusió: la Dolors no estava bé.

Uns minuts més tard es va sentir una sirenaal carrer. Poc després, tres senyors amb batablanca van entrar a l’oficina. La Dolors conti-nuava treballant. El senyor Miquel la va assen-yalar amb el dit i un dels infermers es va dirigira ella.

—Senyora, ens hauria d’acompanyar.

La Dolors es va mirar aquell senyor, senseafaitar i que feia pudor de suor.

—Jo a vostè no el conec de res.Després d’una petita batalla dialèctica no la

va poder convèncer. L’infermer va fer un senyalals altres dos, que es van acostar amb unamena de camisa de lona plena de sivelles i corretges. En veure-la, la Dolors no va poderreprimir un crit.

—Quin horror, està plena de taques!Van ficar la pobra Dolors, totalment lligada

amb la camisa de força, dins de l’ambulància ivan marxar a tota velocitat fent sonar la sirena. La Dolors, asseguda a terra, estava horrorit-zada.

«Mai he vist un terra més brut que aquest —pensava— Si tingués aquí la meva bossa, po-dria deixar-ho net com una patena… unmoment. Ja ho tinc!! Si em dono pressa, podréacabar abans d’arribar».

Lligada com anava, es va estirar a terra i elva començar a llepar. —Déu meu! Però que brut que està.

Planeta Lletra

2 2

ESCRIPTURA

El vuelo hasta aquel páramo en medio de laselva había sido una auténtica pesadilla. El airehabía azotado la avioneta como si fuera unhoja seca y el bamboleo constante del aparatole había hecho perder la serenidad. Al cabo deunos interminables minutos, las ruedas bota-ron varias veces sobre la improvisada pistaantes de detenerse por completo. Cuando re-cuperó el control de sus nervios, bajó su ma-cuto y se despidió del piloto que lo habíallevado hasta allí. No quiso mirar atrás mien-tras el motor del aeroplano volvía a ponerseen marcha para salir de aquel lugar en mediode la nada. Entonces buscó un sitio no muy ale-jado de la base de la montaña para montar sutienda. El sonido de la radio lo acompañó du-rante toda la noche. Desde hacía un tiempo,sus días se habían visto eclipsados por una so-ledad desoladora; escuchar las voces que salíande aquel aparato lo ayudaba a combatirla dealguna forma.

Al amanecer recogió la tienda y empezó laascensión. Según le habían contado, el puebloestaba a unos cuarenta kilómetros, siguiendoun camino que serpenteaba en busca delIllampu, atravesando la selva boliviana. Unajungla donde la humedad calaba hasta loshuesos y la carga del equipo se convertía enuna auténtica penitencia. Cada paso era un

cristal hundiéndose en carne y cada exhala-ción, el suspiro de un espíritu agonizante. Lasescarpadas pendientes se convirtieron en undesafío para su atrevimiento, pero su determi-nación era inquebrantable, y los cinco días quetardó en llegar al poblado fueron un auténticoInfierno del que finalmente salió airoso. La pla-nicie que encontró, a dos mil metros de coro-nar la cima del monte, le pareció el mismísimoParaíso, a pesar de que la visión que tenía antelos ojos no era demasiado alentadora. El pue-blo había sufrido el castigo incesante de unviento que soplaba, fuerte y frío, contra los ta-blones de las casetas. Algunas habían sucum-bido a la ventisca, aunque la mayoría, mediodestartaladas, aguantaban milagrosamente enpie. Pero en ninguna de ellas parecía habitarnadie ya.

Dejó el macuto en el suelo y caminó con cau-tela entre las cochambrosas cabañas. Nadieacudió a su paso. Solo el aire hacía crujir lasmaderas y alborotaba el casi desaparecidopasto de los tejados. Por un momento, eltemor a haber equivocado su destino le reco-rrió en un escalofrío que le heló la sangre. Peroun nuevo remolino le acercó un inusual olor abrasa candente que lo hizo serenarse. Entoncesalzó la mirada hacia las casetas más retiradasde la explanada. Recaló en que, de uno de los

Me puse muy triste el día que me enteré de la muerte de Gabriel García Márquez. Pensé que sehabía muerto uno de los máximos exponentes del realismo fantástico. Afortunadamente, la lecturadel relato de Óscar me confirma que el relevo está asegurado.

El vacío

Oscar Navas

Lleva siempre un lápiz y una libreta. Caza ideas donde esté con letra de médico. No puede escribir sin té ni música de fondo.

2 3

ESCRIPTURA

ventanucos, se liberaba un pequeño hilo dehumo que era dispersado rápidamente por elviento. Se acercó a la cabaña con la curiosidaddel que sabe que quizás ha encontrado lo queanda buscando, pero no se decide a dar unpaso en falso.

—¿Hay alguien ahí? —preguntó sin quereratravesar el umbral.

—Una vieja, pero espero que Dios se la llevepronto —respondió una voz de mujer desde elinterior de la choza.

—Busco a Carmela, me han dicho que viveen este poblado.

—Y en él vive. Está en lo cierto, señor. Solacon su sombra. ¿Quién pregunta por ella?

—Alguien que necesita de sus servicios.El silencio se hizo evidente durante unos ins-

tantes y se mezcló con la ventisca y el olor acaldo.

—Debe estar muy necesitado para haber su-bido hasta aquí —prosiguió la mujer mientras

se escuchaban unos pasos que se arrastrabanpor el entablado y se acercaban a la entrada.

—Lo estoy. He recorrido medio mundo enbusca de ayuda.

—Entonces, veamos qué puede hacer estavieja —dijo la anciana encorvada y envuelta enharapos que salió a recibirle.

La mujer le pidió que entrara. A pesar de lacasi completa oscuridad y de la sensación dedesorden, el interior era lo más acogedor quepodría encontrarse en aquel hostil monte.Mientras la mujer se dirigía de nuevo a remo-ver el puchero que estaba preparando, él seacercó al fuego para calentarse las manos, sindecidirse a quitarse aún el abrigo.

—¿Cómo es capaz de vivir con este frío? —lepreguntó entre escalofríos.

—No hay frío si uno no lo quiere sentir,señor. Todo depende de la importancia que sele da. A mí ya no me perturba nada. Soy dema-siado vieja, y con el paso del tiempo he llegado

Raquel Ruiz

Planeta Lletra

2 4

ESCRIPTURA

a aceptar la vida como es. La vivo día a día, sindesvelos. Dios me da la paz que necesita mi es-píritu, y la tierra me ofrece lo que necesita micuerpo. No necesito más.

—La envidio —dijo él, dibujando una sonrisamás cercana a la tristeza que a la alegría.

—¿Usted tiene preocupaciones? —continuóla señora, tras probar lo que estaba cocinandocon una cuchara de madera.

—Algunas. Pero en estos momentos sólo hayuna que me carcome.

—Cuénteme de ella, entonces.—Quizás será mejor que se la muestre.Se descubrió el abrigo y se abrió la camisa,

dejando a la intemperie su pecho. —Mmmm… Es profundo... Y aún está en

carne viva —dijo la anciana acercándose alvacío que encontró en él—. No tiene buen as-pecto, desde luego. ¿Le duele?

—Como si me lo hubieran arrancado decuajo.

La mujer se pasó el pulgar por la lengua yluego recorrió las aristas de aquella negrura.

—Aún está afilado. Corta. Se quebró comoel hielo en la cumbre, traicioneramente —dijointentando diagnosticar el estado la herida.

—No lo esperaba. Quizás por eso me duelatanto.

La anciana revisó con detenimiento el vacío,sin atreverse a palpar en el interior. Luego sedirigió hacia una improvisada despensa mien-tras hablaba con aquel extraño.

—Tengo remedios para cualquier mal imagi-nable. Unas gotas de sangre de lagarto en losojos, curan las cataratas. Con un puñado dehojas de zorrillo, curo el dolor de muelas y elde estómago. Y unas friegas de alcohol en elque pongo a remojo serpientes, alivian cual-quier dolor corporal. Pero esta herida necesitaalgo que yo no puedo darle.

Él reaccionó sobresaltado ante aquellas pa-labras.

—Señora Carmela, he recorrido infinidad dekilómetros buscando una cura. Cientos de doc-tores, curanderos y chamanes han visto micaso, y ninguno ha sabido qué hacer conmigo.Usted es mi última esperanza. La necesito. Vivircon este dolor es insoportable.

La anciana miró el cielo de la estancia y sus-piró pesadamente.

—Siento que se haya tomado tantas moles-tias para llegar hasta aquí, pero no puedo pro-meterle una sanación.

—¡Haga lo que pueda! —insistió él, desespe-rado—. ¡Usted es mi última esperanza!

Entonces, la señora sonrió. Unos instantesdespués, empezó a despejar la única mesa dela choza con la templanza que había atesoradodurante la conversación y lo hizo tumbarsesobre ella. Él esperó ansioso mientras la señoraremovía entre los cacharros de la despensa. Alvolver, la anciana encendió una vela, la colgóde una de las tablas del tejado y empezó a hur-gar en el interior de su pecho. Por un mo-mento, el miedo al desconocer lo que estabahaciendo lo asaltó y la impaciencia provocóque el corazón que no tenía se acelerara. In-móvil, en la improvisada camilla de operacio-nes, sólo era capaz de percibir un profundoolor a tierra húmeda. La anciana amasó firme-mente su torso con las manos. Luego dio unbuen trago a una botella de cristal oscuro y loescupió sobre él. Entonces cubrió con unasenormes hojas la extraña cataplasma con laque había rellenado su pecho, mientras mur-muraba unas palabras que no pudo descifrar,y lo vendó con unas tiras de telas de colores.

—Ahora, coma algo. Necesita descansar y re-cuperar fuerzas. Al amanecer me acompañaráa un sitio.

2 5

ESCRIPTURA

La mujer le sirvió un tazón del caldo quehabía estado cociendo en la marmita y preparóun plato de gachas con un poco de harina. Aél le pareció el manjar más delicioso que habíaprobado en meses y, tras agradecerle a la an-ciana sus atenciones, se retiró a un rincón dela cabaña y durmió sobre un improvisado col-chón de ropas viejas.

Cuando el sol aún no había despuntado, laviejecilla despertó a su invitado y juntos toma-ron un sendero que bajaba por la montaña. Eldescenso no le pareció tan largo como al llegara coronarla. El camino se retorcía caprichosa-mente, pero la mujer parecía conocer perfec-tamente la ruta que debía seguir. Él sólo podíaseguirla, extasiado por la luz y los colores delpaisaje, inmerso en un extraño trance del queno era capaz de salir. Casi sin darse cuenta, lle-garon a la base del monte. Allí apareció de laoscuridad un gran lago de aguas tranquilas, y

en su orilla, una barca atada a un árbol cer-cano con una soga gruesa.

—A partir de aquí nos separamos. Suba aella y deje que le lleve donde tenga que lle-varle —dijo la viejecilla.

—Pero esto no es seguro —comentó él asus-tado—. ¿Hacia dónde tengo que ir? ¿Cómo sécuándo voy a llegar? ¿Y si vuelca?

—Llegado el momento, lo sabrá —dijo deforma calmada la señora—. Sólo usted losabrá, señor…

Subió receloso a la barca. A pesar de su as-pecto, no parecía tener fugas, aunque tam-poco disponía de remos ni nada quepermitiera gobernarla. La mujer desató lacuerda y empujó la embarcación hasta que elagua le llegó a las rodillas. Él quedó asom-brado por la fuerza que tenía aquella mujer, apesar de la fragilidad que despertaba su figura. Observó cómo volvía a la orilla,

Raquel Ruiz

Planeta Lletra

2 6

ESCRIPTURA

murmurando un canturreo que se perdiómientras el vaivén de las aguas alejaba la barcahasta hacerla desaparecer.

Entonces, el sonido del agua chocando con-tra el casco se convirtió en su único compa-ñero. La barca avanzó entre un oleaje que fuecreciendo, y empezó a surcar un lago que setransformó en un océano de recuerdos y dolor.Y los días se diluyeron en el tiempo. Los ama-neceres bañaron su memoria y los anochecerestemplaron sus ansias. Y las estrellas le recorda-ron el brillo de aquellos ojos; y el calor del sol,los momentos en que la reconfortaba entre susbrazos; y las tormentas, sus afiladas palabras;y los golpes de mar, la violencia de sus emocio-nes; las noches de luna llena, la gélida tristezade un adiós; y el rumor de las olas, la nostalgiade lo que no iba a volver. Ni el hambre ni lased acudieron para distraerle de sus pensa-mientos. En aquel océano sólo estaban aquellabarquichuela y sus recuerdos…

Muchas lágrimas lloró y mucho ardor quemóen su interior. Pero, poco a poco, aquel pesarde su alma fue aligerándose, como el lastreque se deja atrás durante una larga travesía.Pudieron pasar días, semanas, meses o años.No supo adivinar cuánto trascurrió desde supartida. Pero llegó el día en que la barca em-barrancó en la orilla. Reconoció el árbol con lasoga y a la anciana esperando pacientementesu vuelta. No intercambiaron una sola palabradurante el ascenso a la montaña. Al llegar a lacabaña, él cayó rendido en el mismo rincónque lo acogió tiempo atrás.

A la mañana siguiente, el sonido de unas te-nazas lo despertó. Al abrir los ojos, encontró a

la anciana mirando detenidamente su pecho.Le había retirado las hojas y la cataplasma quelo cubrían, y de él asomaba una pequeña ramaque brotaba en carne y piel recompuesta. Nohabía rastro de aquella negrura que lo habíaocupado anteriormente.

—Ya ha crecido, señor —le susurró—. Nodebe preocuparse más por ese vacío. Todo hacurado ya. Sólo queda podarla para que no seseque con las primeras adversidades.

—Pero, ¿cómo lo ha conseguido? —pre-guntó asombrado él.

—Sólo planté una semilla de esperanza y ledi tiempo para que germinara. Lo único capazde curarlo todo. Incluso el mal de amores másterrible. El que deja un agujero que nada pa-rece poder llenar.

Él no sabía cómo reaccionar.—Pero, ¿cómo es posible? He revivido tantas

cosas en esa barca que estuve a punto de vol-verme loco…

—Pero se mantuvo firme, señor. Siguió enella. No decidió tirarse al agua y volver a la ori-lla a nado. Su templanza hizo que su herida ci-catrizara y dejó que creciera de nuevo la ilusión.

—Ha sido muy extraño… Todo parecía unsueño… —dijo él, aún conmocionado.

—Quizás lo fuera, señor —replicó la an-ciana—. Porque los sueños son capaces de lle-nar los huecos vacíos y los días tristes. Soñandose olvida el dolor. Y sonriendo, sana el alma.Entonces, la anciana le dedicó una sonrisa consus labios, agrietados por el paso del tiempo.El mismo tiempo que cura heridas, reaviva sue-ños y hace brotar la esperanza. Y él no pudoevitar hacer lo mismo.

2 7

ESCRIPTURA

La Marta Fernández ja no es troba bé a migmatí. Li dol tot el cos, es troba cansada, moltcansada, i es pregunta des de fa temps a si ma-teixa: «Però, què he fet jo per estar tan can-sada? Si no he fet res avui. Amb els farts depencar que jo m’havia fet!».

És cert, la Marta no ha pogut fer res aquestmatí. Com cada dia, li ha costat molt llevar-se,un pes invisible, superior a les seves migradesforces, no la deixava aixecar del llit. A empen-tes i rodolons ho ha pogut fer, però després liha tocat la prova de la dutxa i, des d’ahir, diaquinze, aquesta prova és més dura: els seuscomptes l’obliguen a dutxar-se amb aiguafreda, les pujades del llum i del gas ja no li per-meten engegar la calefacció o l’aigua calenta. Amb prou feines es mulla el cos arrugat ambl’aigua gelada que cau pel sortidor, es mal en-sabona, serra les dents en esbandir-se i s’ei-xuga com pot, tremolant de fred. Pel cap,s’engipona una brusa arrugada i cordada; esposa una faldilla oberta pel davant i es calçaunes sabates sense cordons. El maquillatge l’haoblidat al racó dels dies feliços i el cabell, queun dia va ser l’enveja de totes les seves ami-gues, ara ja no és més que un fregall sec i plede nusos. No duu calces, no se les pot posar, nopot doblegar el cos. No duu sostenidors, no licalen, els pits són dues pelleringues que amb

prou feines li sobresurten de la pell clivelladadel cos.

L’esmorzar és el mateix des de fa quatremesos: tres trossos de pa ressec i mig got dellet. Ha d’estirar, tant com pot, la pensió d’in-capacitat temporal que cobra cada mes, qua-tre-cents euros, des de fa quasi un any, quan livan prescriure la baixa per angoixa.

Aquest diagnòstic és el que li va donar elmetge de l’empresa el dia que va anar a visitar-se amb un dolor intens al pit que no la deixavani moure’s. Ella creu que potser sí que té unamica d’angoixa, però està convençuda que hiha alguna cosa més que no li han sabut trobar.

I encara sort que cobra aquesta pensió ridí-cula, ja que l’empresari per a qui treballava lava acomiadar sense miraments quan va agafarla baixa. No va tenir dret a cap indemnització,ja que el seu contracte era interí, de substitu-ció temporal i per hores. L’empresari va apro-fitar un controvertit apartat de la, recentmentaprovada, reforma laboral per fer-ho tot demanera legal i no pagar-li res més.

S’ha visitat amb quasi totes les especialitatsde l’hospital. A l’eterna pregunta: «Què empassa, doctor?», tots li contesten que no té res,que tot són nervis i que ella ha somatitzat elsseus problemes personals. Tots reconeixen queno pot treballar en les condicions en què es

Hi ha molts tipus d’injustícia, i en Salvador ens explica una que és tan cruel com una guerra... De fetsembla un nou tipus de guerra, la guerra contra tot el gènere humà.

Injustícia

Salvador Riera Solsona

S’enfronta a la vida armat de rimes i poesia. És feliç esmicolant larealitat i tornant-la a muntar endreçada en versos.

Planeta Lletra

2 8

ESCRIPTURA

troba; alguns d’ells, així ho fan constar en el seuhistorial mèdic. Tots li diuen que tingui pacièn-cia, que el dolor marxarà. Com a tractament, liprescriuen analgèsics i algun antiinflamatori,però només si té molt de dolor.

«Què sabran vostès del que em passa persota de la pell? I tant que tinc problemes per-sonals! No sé com es trobaria vostè si tinguésmés de cinquanta anys, estigués a punt que lafotessin fora de casa, no trobés feina enlloc iel bandarra del seu marit l’hagués abando-nada per anar-se’n amb una joveneta, que po-dria ser la seva filla, al mes de posar-semalalta», pensa ella per dins.

Es consumeix, cada cop més, sota aquest in-tens dolor que li esquinça el cos de manerapermanent. Ha perdut tots els estalvis en trac-taments fraudulents que li havien promès cu-racions miraculoses. Ha fet totes les teràpiesalternatives hagudes i per haver-hi. S’ha sub-mergit en totes les filosofies que coneix o lihan recomanat. Ha llegit centenars de llibres iha consultat milers de pàgines a Internet, peròmai no ha pogut treure’n l’aigua clara, del queli passa.

Fa sis mesos que no paga el lloguer del pis.El banc l’ha amenaçat de desnonar-la si no hofa i ella ja els ha dit que facin el que els sembli,però que ella no pot pagar.

Avui té una nova visita per renovar la baixaa l’Institut Oficial de Valoracions d’Incapacitats.

La visita d’ara és decisiva, ja que demà s’acabael termini màxim d’un any per incapacitat tem-poral fixat per l’Administració. El seu historialmèdic és ple d’informes que diuen que no estàen condicions de treballar ni de fer una vidanormal.

La metgessa que avui l’atén té la mirada gè-lida i obra amb un tracte inhumà. La fa despu-llar sense miraments i no la visita, la menysté,la humilia, la fa sentir com un drap brut. Ellaes mossega els llavis d’impotència i no ploraunes llàgrimes que volen sortir. Després de re-visar a fons el seu historial mèdic, la metgessali etziba:

—Ja sé què li passa a vostè, sóc especialistaen aquestes malalties. Vostè pateix una combi-nació de fibromiàlgia i fatiga crònica en graumàxim i no està en condicions de treballar.

Ella s’il·lusiona en escoltar, per primera ve-gada, a algú posar nom i cognoms a allò que lipassa, però el castell de cartes de les il·lusionss’esmicola a l’instant quan la doctora, amb unamirada cínica, continua:

—Però aquestes malalties no estan recone-gudes per la Seguretat Social i, per tant, ofi-cialment vostè es troba bé, no té dret a cappensió d’invalidesa i ja pot anar a treballar.Aquí té l’alta mèdica.

La metgessa li deixa el paper signat a lataula, s’aixeca i, sense acomiadar-se, surt de laconsulta i tanca de cop.

2 9

ESCRIPTURA

El mundo de las obsesiones es vasto e ilimitado. Todos, en algún momento de nuestra vida, podemos padecer alguna: por el trabajo, por el sexo, por el dinero… Pero, algunas veces, las obsesiones no se acaban de materializar. Quedan intangibles, girando a nuestro alrededor, molestando… Es el momento de visitar al médico.

Cierra la puerta, Chopin

Ese día no llegó a salir a la calle. Aminoró suspasos hasta que se quedó inmóvil. Su miradase concentró en la puerta, como si de algúnmodo ésta intentará comunicarse con él. Abrióy cerró la puerta, pero por alguna razón queJack no podía entender, repitió la misma ac-ción al cabo de un minuto. Un murmullo ince-sante se atragantó en su interior: «De algúnmodo no está bien cerrada; cualquiera puedeentrar y robarme las cosas que más quiero».Abrió y cerró la puerta por cuarta vez. Veinteminutos más tarde, seguía preguntándose quéhacia delante de esa maldita puerta. Despuésde sufrir esos inexplicables episodios durantetoda la semana, Jack decidió acudir al médico.

—¿Qué me ocurre doctor? ¿Por qué de re-pente siento la necesidad imperante de abrir ycerrar la puerta una y otra vez? Creo que al-guien entrará a robar en mi casa, ¿lo entiende?¡Uno no puede vivir constantemente con esemiedo! —las palabras salieron disparadas de suboca y, al terminar de hablar, se mordía los la-bios.

Desde que tenía uso de razón, Jack no podíadejar nada al azar. Su organismo lo obligaba allevar unas pautas muy claras en su día a día.Su vida, de por sí, ya era un gran círculo ruti-

nario, y de ese círculo nada ni nadie podíanhuir. Las rutinas eran como cuadrículas traza-das por las agujas de un reloj. Sus manecillasmarcaban, siempre justo a tiempo, todo aque-llo que se proponía a lo largo del día. Necesi-taba medir todo con regla y compás.Frederick Chopin era su marcapasos ideal

para estar por casa. Gracias a su difuntoabuelo, pianista de renombre en su juventud,pudo heredar una colección de doscientos vi-nilos de música clásica; entre todos ellos, los deChopin eran sus preferi-dos; un autor del ro-manticismo musical que enamoró a Jack consus nocturnos.

Nada más levantarse, reproducía el vinilo enun tocadiscos de los años ochenta que aúnconservaba. Como si de un arquitecto deltiempo se tratara, centraba su mente en seguirlas notas de los veintiún temas que lo compo-nían, al mismo tiempo que su cuerpo se volati-lizaba para acarrear con éxito todas las tareasdomésticas del hogar. Limpiaba al compás de la música, todas y cada una de las partes deaquellos cincuenta y tres metros cuadradosque conformaban su casa, a la vez que Frederick seguía con sus partituras del siglodiecinueve.

Carlos Montero

Hay muchas maneras de cambiar el mundo, Carlos ha escogido la vía literaria. Eso no quita que sea una persona comprometida y que siempre esté dispuesta a ayudar a los demás.

Planeta Lletra

3 0

ESCRIPTURA

—Ahora necesito que se centre, ¿me oye?Tiene que concentrarse en este test. Rellenarlono le hará perder más de cinco o diez minutos,se lo aseguro. Es tan solo una pequeña pruebapara comprobar ciertos parámetros de su con-ducta actual. Es importante que lo haga. No sepreocupe, todo irá bien —le aseguró el doctor.

Mientras Jack observaba la primera afirma-ción del test: «Evito utilizar teléfonos públicospor la posibilidad de contaminación, ya queestán muy sucios», en su mente se dibujó contodo detalle el disco de vinilo. Su portada,roída por los años, presentaba los bordes gas-tados, algunos colores de los ropajes oscurosdel músico habían perdido algo de fuerza conel tiempo. En cambio, en la cara, seria y con-centrada de Chopin, había una especie de ci-catriz, no muy grande, pero sí lo suficientecomo para dejarse ver a simple vista. Era una

marca que diferenciaba este de los demás dis-cos. Ningún otro vinilo de la colección tenía elarañazo de un perro que ya no existía en elmundo de Jack.

—Los resultados no son del todo concluyen-tes. Es extraño, por lo que usted me comentó,hay algo que lo tiene obsesionado, o mejordicho, estancado en una estación sin salida —dijo el médico con la mirada puesta en Jack—.En cambio, usted afirma tener que cerrar lapuerta varias veces y además, darle unas cuan-tas vueltas a la llave para quedarse más omenos tranquilo. Es algo difícil de comprender. —¿Entonces, qué me ocurre? Necesito una res-puesta por favor… —dijo con lágrimas en losojos, mientras agachaba la cabeza como si noentendiera lo sucedido.—El test que le he pasado es para las personas

Laura Soler

3 1

ESCRIPTURA

proclives a padecer algún tipo de trastorno ob-sesivo compulsivo. Pero usted no ha superadola puntuación mínima. Me explico: hay algo

que trasciende mucho más allá de esa puertaque nunca se cierra del todo.

Él lo sabía, Chopin el pianista y compositorhabía muerto por tuberculosis en 1849; encambio, el otro Chopin, el pastor alemán quelo había acompañado durante más de dieciséisaños, había muerto meses atrás a causa de untumor. La vida de Jack había girado en torno aun vinilo de Chopin para sustituir el adiósfugaz del otro Chopin, su querido perro quehacía las veces de una familia que nunca anteshabía disfrutado Jack.

Aún recordaba la llegada de Chopin con lá-grimas en los ojos. Era un cachorro sin nombre,de apenas unos días, que no podía dormir. Susprimeras noches fueron de llanto permanentey desorientación absoluta. Lo envolvió en unamanta, lo acarició durante horas e incluso lomeció como si de un bebe se tratara. Pero solohubo una forma en la que el pastor alemán serelajó del todo: con Los nocturnos de FrederickChopin.

Lectura recomanada

Mitjançant explicacions pràctiques i senzilles, la doctora Eva Ferrer Vidal-Barraquer, especialista en medicina esportiva, et guiarà perquè aprenguis a córrer bé, milloraràsla teva tècnica i sabràs escoltar el teu cos perquè amb el running milloris la teva qualitat de vida.

Canvia de vida, posa’t a córrerEva Ferrer Vidal-BarraquerAngle Editorial

Planeta Lletra

3 2

ESCRIPTURA

Dicen que cuando mueres te encuentras delante de un largo túnel; y que al final del mismo se vislumbra una luz. Lo que no dicen es que ese túnel es muy largo, larguísimo, y que recorrerlopuede ser tan penoso como la vida misma.

Gotas de vida

Acompasadas. Las caídas, idénticas, se vansucediendo rítmicas, sin premura. Una gota en-cadenada a la otra, incesantes durante el lapsode tiempo que tienen programada su dura-ción. Un riego de vida, de energía.

«Un tratamiento tan simple para solucionarun problema tan complicado…—piensa Lucíamientras contempla las botellas conectadas ala vía que transporta, hasta el interior de sucuerpo, los supuestos remedios que deberíanacabar con su padecimiento—. Mejor no ponerdemasiadas expectativas, mejor no ilusionarse,mejor no pensar».

Hoy, que ya un atisbo de fuerza ha empe-zado a recorrer sus extremidades, y la nieblaen su cabeza comienza a disiparse; unida porsu brazo a los sueros y por sus oídos a la músicaque hace que todo parezca un poco mejor, seaventura a recorrer un infinito pasillo ilumi-nado por luz blanca, cegadora para sus, toda-vía, doloridos ojos. Ante sí, una larga sucesiónde puertas, y tras ellas sufrimientos, algunostemporales, otros perpetuos, y no todos debi-dos a dolencias físicas.

En la 4630, un adolescente que ha sufrido unaccidente de moto está postrado en la cama.Sus piernas escayoladas penden de un apara-

toso artilugio y su futuro de un hilo. Su madre,incansable, permanece las veinticuatro horasdel día a su lado, y ahora se dedica a reorgani-zarle, de nuevo, el eventual armario. Él, se pro-mete a sí mismo no volver a consumir si algúnmágico sortilegio consigue que su madre no descubra lo que esconde en el bolsillo delanorak.

La mujer de la 4622, ya adentrada en elotoño de sus días, hace balance de su existen-cia; muchos momentos dichosos, pero tambiénconsiderables ausencias. Seres queridos que se fueron demasiado pronto, seres a los que ella ha sobrevivido cuando el orden natu-ral de las cosas no lo había estipulado así. Hoy la han visitado cuatro de sus siete hijos ycinco de sus muchos nietos. Esta noche no pe-dirá calmantes.

En la puerta de enfrente, un hombre enamo-rado acaba de responder a las preguntas quele ha formulado su esposa, que yace en la camacon aspecto demacrado. Le ha contestado queestá preciosa y que el médico le ha informadode que su estado de salud está mejorandomucho; es la primera vez que le ha mentido.

Lucía se echa a un lado del pasillo para dejarpaso a la enfermera que, cojeando, empuja el

Montse Pérez Martínez

Me gusta el orden. Mis amigos me tachan de “cuadriculada”. Pues bien, ¿a dónde va todo eso cuando tengo una idea y una pantalla en blanco?

3 3

ESCRIPTURA

carro de la medicación. Lo aparca ante lapuerta de la habitación 4612 y prepara un an-tiinflamatorio inyectable, mientras piensa ensi administrárselo a sí misma. Lleva tres nochescasi sin dormir por culpa de la ciática, pero nise plantea la idea de ausentarse del trabajo.No ahora, las cosas no están como para correrriesgos, su sueldo es el único que entra en unacasa donde conviven cinco personas.

Un colorido y excesivo ramo de flores flan-quea la puerta de la 4605. Dentro de la estan-cia, una pareja joven se abraza. Buenasnoticias: la operación ha sido un éxito, y a lachica le han podido salvar uno de sus ovarios.Las lágrimas que afloran de sus ojos humede-cen la mejilla de su compañero, y este la besa.Los dos piensan en el momento en que puedantraer al mundo una nueva vida; pero él, ade-más, en que ella no se entere de lo que hizohace tres noches.

Y unas puertas más adelante, en la 4602, seencuentra un hombre al que también le resba-lan lágrimas. Un hombre que comenzaba a re-hacer su vida tras haber superado una tortuosaseparación de la que fuese su esposa durante

más de veinte años. Un hombre todavía atrac-tivo en su madurez, con una exitosa y prome-tedora trayectoria profesional. Un hombre alque además de haberle amputado una pierna,también le han cortado las alas.

Lucía llega a una sala de espera circular quedistribuye las diversas alas de la planta del hos-pital. Tres ascensores que a esa hora de la tardeno cesan de subir y bajar visitas, se sitúan a laderecha; frente a ellos se hallan las máquinasexpendedoras de café, refrescos y snacks, a lasque los acompañantes acuden para hacer másllevaderas las largas horas de espera. Numero-sas sillas están ocupadas por ellos, otras por losenfermos que pueden caminar y se escapan,por unos minutos, de sus habitaciones, inten-tando escaparse también de su dolor. Lucía, ex-hausta, se ha sentado al lado de una mujer queenvuelve, con sus manos, un vaso de café. Mirahacia arriba para comprobar la correcta caídade los goteos que la alimentan y abre los men-sajes recibidos en su móvil, y mientras en susoídos suena una canción con el incoherente tí-tulo de Acompáñame a estar solo, inevitable-mente, su mirada se desvía hacia los ascensores.

Javier García

Planeta Lletra

3 4

ESCRIPTURA

La Sandra en sap molt, de marejar la perdiu. I ho fa amb elegància. Algun entès en teoria de la literatura podria dir sobre aquest relat que és «metaliteratura». Ara mateix, molts de vosaltres, usestareu preguntant què és això de la metaliteratura. Doncs... si fa no fa una paraula com «amaxofòbia». M’explico: ambdues paraules són carn de diccionari. O sigui que obriu el Pompeu iho mireu.

Un passeig de matinada

Amaxofòbia. Aquesta és la causa que estiguicaminant, Via Europa amunt, a quarts de cincde la matinada. Això, i que he d’anar a rellevarel meu cunyat que ha passat la nit vetllant elseu pare, el meu sogre, ingressat amb principide pneumònia. El cas és que, si no fos per lameva amaxofòbia, encara seria al llit una bonaestona més. Curiosament, no em sap cap greuaixò. Sempre m’ha agradat caminar pels carrers en aquestes hores matineres. Encara ésfosc, fa fresca, i es veu molt poca gent. Unsquants matiners i algun noctàmbul que no sapcom acabar la nit. Tinc la sensació d’estrenarels carrers, em sento molt optimista, tinc laforta intuïció que això del meu sogre nomésserà un petit ensurt, i amb tranquil·litat deixoque voli la imaginació, mentre camino envol-tada de silenci. De fet, només em preocupauna cosa: que no he agafat cap llibreta. I ésque aquesta situació és perfecta perquè sem’acudeixi alguna cosa per escriure i, ves, nola podré anotar.

Algunes idees que em passen pel cap són ab-surdes i no valen gaire la pena, com les queestan relacionades amb alguna trobada

desagradable pel camí. Vull dir les idees sobreun relat basat en la meva trobada amb un atra-cador i els seus diversos desenllaços, que in-clouen un on el desafortunat delinqüentm’acaba deixant diners per a l’autobús, des-prés que li endinyi una història extraordinària-ment trista i patètica sobre el fet que estiguien aquestes hores en aquest lloc; i un altre des-enllaç encara més increïble on em defensoamb un llapis esmolat, que, per cert, tampocporto. Són històries que no m’acaben de con-vèncer i no són gaire del meu estil, la veritat.Però... i si em vingués alguna idea realment ge-nial i pel camí l’arribés a oblidar? Seria tràgic.Em consolo pensant que si tinc una bona ideael que hauria de fer és escriure-la mentalmenti memoritzar-la. Després, només l’hauria de te-clejar a l’ordinador i fer-li una repassada.

De fet, ara se m’acut que justament aquestvagareig dels meus pensaments no deixa deser una història, una mena de relat. I m’hiposo. Reconstrueixo el relat que m’ha portat aser aquí, caminant alegrement amb el fred a lacara, quan hauria d’estar amoïnada, o potserendormiscada, o potser malhumorada. I quan

Sandra Cabrespina

Creu que he fet un descobriment estrany: La veritat i la mentida sonvasos comunicants, com més inventes més veritats dius, i quan més sincera vols ser, més mentides acabes dient.

3 5

ESCRIPTURA

acabo, i arribo just a aquest punt on som ara,veig davant meu els llums de l’hospital. La pas-sejada s’ha fet curta. Encara tinc pendent tro-bar un final rodó per aquesta història. Però araaixò queda en segon terme. El meu cunyatm’espera i em comenta les novetats. Per sorttot sembla anar bé i respiro alleujada, perquèsempre hi ha una veueta mig soterrada enalgun lloc, que desconfia de les meves intuï-cions, generalment optimistes. Pel que sembla,en pocs dies tindrem l’avi recuperat i l’enviarancap a casa. M’assec a la butaca del costat delllit a esperar que es desperti, i torno a trobar afaltar la llibreta per poder escriure el final dela meva història. M’adono, per primera ve-gada, que els meus pensaments, els que he or-denat i memoritzat en aquest relat, ben mirat,potser són una mica absurds. Aprofitant quesóc a l’hospital, podria exposar el meu cas aalgun metge de psiquiatria. Doctor, què empassa? Li podria preguntar, i això seria un finalperfecte pel relat, perquè és el tema de la pro-pera revista. Fet i fet potser he acabat la histò-ria i no em cal cap llibreta.Blanca Ros

Lectura recomanada

Epidèmies d’origen desconegut, antimatèria per mirar l’interior del cos, sang de color verd, malalties virtuals, un gen que ens fa estúpids, els remeis que feien servir els neandertals, els problemes de la medicina a l’espai, el trasplantament més fastigós imaginable, sagniesmedievals,teràpies gèniques, etc.

100 curiositats de la medicinaDaniel Closa i AutetCossetània edicions

Planeta Lletra

3 6

ESCRIPTURA

Nunca he creído en los curanderos y no lo voya hacer ahora. Pero después de haber visitadovarias consultas de médicos y que me digan queestoy perfectamente, no he tenido más remedioque claudicar. El dolor en mi espalda me estáobligando a hacer lo que tengo que hacer. Enel centro de Mataró pocos conocían a un viejochino que decían que curaba lo que los médicoscualificados no hacían. Hoy está retirado. Perosu nieta ha retomado el negocio y continua cu-rando a la gente en el mismo edificio de la calleCuba en el que lo hacia su abuelo.

Nuam Zan, en una especie de kimono, abrela puerta y me invita a pasar con una sonrisa.No sé cómo, pero ella sabe que soy reticente aestar allí y aun así me trata con amabilidad. Medice que me quite la ropa y que me tumbe enla camilla.

—Señor Fernández, tiene que saber quetodo el mundo viene cuando todo lo demás leha fallado. Eso es porque su dolor no es físico.

—¿Y qué harás, meterte en mi cabeza? —lepregunto.

Ella no contesta. Me hace ponerme bocaarriba y, si tengo que ser sincero, tengo miedocuando la veo poniendo las manos en mis sienes. Hay cosas de mi vida que no quiero re-cordar y mucho menos que se sepan.

—Cierre los ojos y dígame que le pasó.—Todo empezó una noche, mientras estaba

dando un paseo.Miento. Llevo meses mintiéndole a todo el

mundo. En realidad, esa noche estaba salvando a

una niña que había sido secuestrada. Y, justodespués de salir del edificio con ella, el doloren la espalda me dejó clavado y apenas pudemoverme.

—No es un dolor nuevo el que tiene. Así que,concéntrese en ese dolor y en nada más.Lo hago, notando el calor de sus manos en micabeza, y, sin poder evitarlo, empiezo a hablar.

—Tengo 16 años y un vagabundo me diceque me vaya a la mierda después de haberlepreguntado por un amigo. Mi amigo se lla-maba Alberto Marín y había desaparecido díasatrás cuando volvía del colegio. No tenía ami-gos, excepto yo. Todo Mataró se quedó con-mocionado hasta que el tema pasó de moda.»Mi padre me riñe porque yo continuo buscán-dolo, me dice que estoy empezando a preocu-par a mi madre.

»No le hago caso. Esa noche cojo una botellade Chivas del mueble-bar de mi padre y salgoa la calle. Encuentro al vagabundo que mehabía mandado a la mierda ese mismo día, en

Una historia que describe el dolor psicosomático y el tipo de doctores que se necesitan para eliminarlo. Un viaje al fondo del alma.

Dolor enterrado

Miguel Ramírez

Hay días que le apetece escribir relatos de terror. Otros, explicar unahistoria de suspense. Pero si no se siente capaz de escribir, intentaimaginar monstruos que asquearían a la humanidad.

3 7

ESCRIPTURA

el mismo sitio, y le digo que si me dice lo quehabía visto le doy la botella. «Dámela y te dirélo que vi», me contesta. Se la doy y le preguntopor Alberto. «¿Alberto?», dice antes de echarun trago. Cuando acaba de beber dice que talvez vio algo. Yo le pregunto dónde y, en esemomento, alguien me coge por la espalda.«Dame ese abrigo, renacuajo», dice. «Ayú-dame, por favor», le suplico al vagabundo, quevuelve a beber. De repente, mi nuevo amigoestampa la botella casi vacía en la cabeza demi agresor y miles de cristales vuelan por lacalle. «Lárgate de aquí, niñato. Mira lo que mehas hecho hacer. No me importas tú, ni ese cha-val que vi en Can Fábregas».

»Al principio no relaciono nada y solo hagoque correr. Alejarme lo más posible del vaga-

bundo transformado en monstruo a causa delalcohol. Pero cuando me detengo y pienso enlas palabras recuerdo que muchos de los sinte-cho de Mataró se refugiaban bajo los techosde la antigua fábrica harinera que llevabatiempo abandonada.

»De noche Can Fábregas es espeluznante,como esas casas encantadas de las películas.Salto el muro y me interno en los patios de lavieja fábrica. Todo está sucio y bastante dete-riorado y, cuando me acerco al edificio princi-pal noto un escalofrío. Hay una ventana rota.

—Concéntrese, no pierda de vista el dolor.—Me asomo a la ventana y no veo mucho.

Todo está oscuro. Entro. Ando por el interiorde la fábrica y, escucho algo. No sé si es un ge-mido o un llanto, pero es algo parecido.

Núria Vaqué

Planeta Lletra

3 8

ESCRIPTURA

—¿Qué siente?—Estoy muy asustado.—Continúe.—No puedo. El olor es tremendo. Me aterra.—¿Muerte?—Sí, por todas partes.—¿Qué ves?—Veo a Alberto en una habitación oscura,

atado a un viejo eje de una máquina. Meacerco a él y lo despierto. «¿Qué haces aquí?Él va a volver», todavía adormilado. Voy a sa-carte de aquí, Alberto, le contesto. «No, David,vete, me ha dicho que me va a matar hoy», medice. Volveré a por ti, voy a buscar ayudar. Loprometo. «¿Pero qué coño es esto?», escuchoque sale de la oscuridad. Y su secuestradorcorre hacia a mí y me empuja. Gritando cosasque no escucho, estoy demasiado asustado. Nosé qué hacer. Noto un ladrillo junto a mi manoy, cuando él está lo suficientemente cerca, lorompo en su cabeza. Él grita una y otra vez

que me va a matar mientras se retuerce por elsuelo con las manos en la cabeza.

»Yo corro. No hago otra cosa. Sólo correr.»Esa noche la policía se presenta en mi casa

y dice que allí no hay nada, que Can Fábregasesta tan abandonada como siempre. Y yo lecontesto a los policías a gritos. No miento, élse ha escapado con mi amigo, ¿por qué no mecreen? ¿Por qué? ¿POR QUÉ? ÉL LO MATÓ.¡ALBERTO ESTA MUERTO PORQUE ÉL LOMATÓ!

—Concéntrese en ese miedo y sienta como,poco a poco, se va.

—Yo lo maté, fue mi culpa.—No hable ahora, deje que el miedo se vaya.

Muy lentamente, el miedo, la culpa, la muerte.Lo único que queda es la certeza de lo quepasó.

Abro los ojos y no noto nada en mi espalda.Todo se ha ido. No puedo creerlo. No puedocreer que un dolor tan intangible fuese tan real.

Lectura recomanada

L’Hèctor Amat és un actor amb ansietat. Després de presenciarcasualment l’assassinat d’una jove, l’ansietat el bloqueja i no eldeixa recordar tot el que ha passat. Per calmar l’angoixa i recuperar la memòria, l’Hèctor visita la consulta de la psicòlogaEugènia Llort, la terapeuta que el va atendre després del crim.

La terapeutaGaspar FernándezEditorial Columna

3 9

ESCRIPTURA

No es pot ser massa confiat amb ningú; gai-rebé ni amb tu mateix.

En Pere avui fa 66 anys. Es mira al mirall: hiveu un home robust, ferm; el pas del temps hafet de les seves: algunes arrugues, cabells gri-sos, una mica de panxa... «Però que caram! —pensa—. Encara faig patxoca. Aquest vespreaniré al Casino i convidaré els amics. És horad’adaptar-me a la nova vida de jubilat. A viure,que són dos dies!».

Baixant l’escala, es troba amb el seu veí imetge, en Miquel, que sempre li fa bromessobre la seva salut.

—Bona tarda, Pere. He sabut que avui etsuna mica més gran. He, he!

—És veritat Miquel, estic content.—Ja ho pots celebrar, perquè no tothom pot

fer anys, i a tu, que ja has tingut algun entre-banc amb la salut, et caldria fer una posada apunt; ja m’ entens. Quan vulguis, m’ho dius.

—Quins entrebancs ni quines històries, Mi-quel! Va ser un petit ensurt i no puc estar méssa. Mira’m, mira’m —li diu resseguint-se el cos

amb la mà de cap a peus—; un xicot no estariamillor. Sàpigues que, si algun dia vinc a la tevaconsulta, serà per la teva infermera, que és unbombó.

—Ja sé que t’agraden les dones. Adéu icuida’t.

—I tant! Escolta, si vols venir al Casino a ce-lebrar-ho, passarem una bona estona.

—Gràcies, però tinc feina —diu en Miquelpujant les escales.

—Que és pesat! —murmura en Pere obrintla porta del carrer—, es pensa que perquè ésmetge els pacients han de fer cua a la sevaporta. Que hi vagi qui vulgui! Jo no en neces-sito cap, de metge.

En Miquel puja ensopit l’escala i amb unlleuger somriure; es diu a si mateix: «El tempsvola, ja arribarà el moment». Obre la porta decasa; no hi ha ningú. Tot està al seu lloc, enmigd’un silenci aclaparador. Què esperava? No téningú. Mira la fotografia del seu dia de nocesamb la Maria. Van ser feliços malgrat no tenirfills, però el record de la seva mort, fa quasivuit anys, fa que la seva mirada esdevinguidura i freda.

Merche Viñals

El meu desig és fer arribar la màgia de la vida a les paraules. Esperoaconseguir-ho i crec que és possible fer-ho.

Podem morir de moltes maneres: de mort natural, accident, de gana, de cansament, de pena... i,potser la pitjor de totes, també podem morir d’amor. I què passa llavors? Què passa, quan, l’ordrenatural queda alterat? Doncs que arriba la rancúnia, la venjança.

El moment esperat

Planeta Lletra

4 0

ESCRIPTURA

Quan en Pere entra al Casino els seus amicsja l’esperen.

—Quina alegria; noi, ja et trobàvem a faltar.—I tant! Sense els sopars de duro que ens ex-

pliques estem avorrits.Tots volen dir la seva i fan gresca.—Ep, nois! No cal que m’afalagueu perquè

us convidi... He, he!Tot seguit demana al cambrer que els ser-

veixi el que vulguin: —Cafès, licors, whisky, cigars, i si algú té la

pressió alta... un dia és un dia!Aplaudeixen contents. —Molt bé, Pere, això és un home.Seuen a la taula de sempre i quan estan ser-

vits tornen a xerrar. —Explica, explica. Què és de la teva vida?—Ara molt bé. Els primers mesos vaig estar

una mica descol·locat, no sabia on era. Sortirde la rutina de cada dia, deixar els assumptespendents al Banc a punt pel substitut. Uf!També una certa nostàlgia, per dir-ho d’algunamanera, i massa hores lliures.

—Jo vaig sentir alguna cosa semblant —co-menta un del grup—, però quan t’adones quepots fer el que sempre has desitjat, que ningúet mana (sense comptar la dona), ha, ha! I quepots organitzar-te la vida tenint salut per fer-ho, cal aprofitar-ho.

—Tu, Pere, ho tens rodó —fica cullerada unaltre—. No et cal donar explicacions a ningúdel que fas, ni fer encàrrecs per la dona contínuament: que si comprar fruita, que sianar a la farmàcia... Ah! I els nets. Sí, sí, molt macos però, de vegades, una mica em-prenyadors.

En Pere ja en té prou:—Amics meus, parlem de coses divertides i

res de malalties. M’he trobat en Miquel i ja co-neixeu la seva cantarella.

—No facis cas Pere, ets un bon esportista,viatges... Déu n’hi do, les conquistes que fas!Estàs fet un xaval.

Passen les hores i tot són acudits picants i pu-jats de to, anècdotes de quan eren joves, de lesxicotes, dels veïns del poble...

Van marxant: que si la dona, que si tenen elnet uns dies a casa, que si naps que si cols.

—Gràcies Pere, ho hem passat d’allò més bé.En Pere torna a casa, satisfet d’haver estat

amb els amics. Pujant al seu pis, passa pelsegon, on viu en Miquel. Hi veu llum i, per unsmoments, es queda mirant la porta com si vol-gués trucar, però passa de llarg mentre tornenels records del temps passat.

La Maria va ser un d’aquells amors que nosón fàcils d’oblidar i, en la distància del temps,se n’adona. Ella n’estava molt, d’enamorada, isempre que tenia un moment l’hi dedicavaamb qualsevol excusa. Quan en Miquel mar-xava de viatge a algun congrés o a algun semi-nari mèdic, ella es quedava amb en Pere totala nit i feien l’amor; en altres ocasions, arris-cava més i inclús havia arribat a sortir del llitmentre en Miquel dormia.

Era bona cuinera i, sovint, es trobava la taulaparada i plena de plats deliciosos. Tenia curad’ell; per això, després de patir aquella pèrduade consciència a causa d’un problema de circu-lació, va tenir l’excusa perfecta per anar pujanta veure com es trobava per, després, fer-ne cinccèntims a en Miquel, que era el metge d’en Pere.

«Jo l’estimava —pensava—, però a la mevamanera i sense donar-me del tot. Què li vaigdonar? Estimació, sexe, alguns detalls comflors, bombons... res extraordinari. Ja està bé,em deia ella, així en Miquel no sospitarà. Jo emquedava tan tranquil i em limitava, egoista-ment, a deixar-me estimar».

4 1

ESCRIPTURA

Els viatges de vacances els feia sol i descan-sava de les seves atencions. Gairebé sempretenia alguna aventura sense importància, finsque va conèixer la Rosa. Quan va entrar almenjador d’aquell hotel, la seva presencia elva captivar: era alta i caminava amb seguretat,bellugant una llarga cabellera negra, com elsseus ulls penetrants; portava un vestit cenyitque deixava entreveure unes corbes perfectes.Semblava un somni i el va enlluernar.

El cambrer la conduïa a la seva taula i en pas-sar pel seu costat, instintivament, es va aixecari li va preguntar si seria tan amable de soparamb ell. A partir d’aquell moment, ja no es vanseparar en tot el viatge.

Va ser un amor apassionat i turmentós. LaRosa era ambivalent: podia ser tendra, adora-ble, amable; però també despectiva, freda, in-solent. Gaudia d’aquest joc. En Pere no estavaacostumat a ser maltractat per cap dona i vaser una experiència amarga.

Quan la Maria es va assabentar d’aquestahistòria, el va deixar d’anar a veure. Ell ja nopodia amagar-li els seus verdaders sentiments i quan es trobaven, ella girava el cap amb els

ulls plorosos. En Miquel li va dir que la Mariapatia una forta depressió i que, per molt queintentava animar-la, no podia fer-hi res. Sem-blava que no volgués viure. Va desmillorar rà-pidament: molt prima, sense forces, sense coloral rostre... es va apagar com un llumí i poctemps després va morir.

«Ho vaig sentir molt —pensava en Pere—,però són coses de la vida; ella era casada i jasabia quin era el meu estimar. Aquesta històriaja forma part del passat i tinc molta vida al da-vant».

Ara, en Pere, porta un ritme de vida satisfac-tori: esport, trobades amb els amics i, de tanten tant, anar a la ciutat per escampar la boirai no perdre el costum de gaudir del sexe.

Un matí de primavera, després de fer un re-corregut massa llarg en bicicleta, arriba a casaamarat i sense alè a causa de la calor i l’exer-cici. Arrossegant la bicicleta, puja amb dificul-tat fins al primer pis on, de sobte, es mareja icau. En Miquel, en sentir el soroll surt, li mullael cap i el reanima.

—Ja està bé, Pere —l’escridassa—. No pares.

Laura Soler

Planeta Lletra

4 2

ESCRIPTURA

Ara és el moment de fer-te una bona revisiómèdica. Començarem pel cor.

—D’acord Miquel, a veure si calles d’una ve-gada!

En veure el resultat de l’electrocardiograma,en Miquel posa una cara seriosa i li diu:

—Tens arítmies i cal que et cuidis. A més a més,l’analítica mostra el colesterol i els triglicèrids ele-vats. Has de fer bondat. Un esport més tranquil iuna dieta estricta per controlar el colesterol, aju-dada per aquestes pastilles que et recepto.

—Has aconseguit la revisió Miquel. Bravo!Però jo sé que no estic tan fumut!

Passen els dies i en Pere no arriba a trobar-se bé del tot.

Un vespre, al Casino, en Miquel pregunta alsamics: —No trobeu que en Pere no fa gairebona cara?

Tots se’l miren.—Home, jo el veig com sempre —diu un. —Potser està una mica pàl·lid —fa un altre. Un tercer afegeix:—No té les galtes tan vermelles com sempre.—Jo més aviat li veig un color una mica groc,

ictèric —diu en Miquel—, podria ser hepatitis!—Pareu el carro! —explota en Pere—. N’estic

fart. Quan arriba a casa però, es mira al mirall amb

atenció. «Potser sí que tinc un color estrany. Elsulls... Oh! Sí, els tinc una mica grocs. Quinallauna! Hauré de parlar amb en Miquel».

—Pere, ho sento, una altra complicació. Esveu en l’última analítica.

—Què vols dir?—El fetge és molt important i cal cuidar-lo.

Tens elevades les transaminases. Res de greixosni alcohol i molt de repòs. Pren una pastillad’aquestes cada dia, i no et preocupis que entinc més.

En Pere marxa encongit... com si, de cop ivolta, s’hagués tornat petit. En Miquel el veumarxar mentre un somriure glaçat se li dibuixaals llavis.

En Pere perd la gana i es cansa amb el mínimesforç... Els amics el van a veure i l’animen atornar al Casino. Estan amoïnats de veure’l enaquest estat: prim, una mica calb, pàl·lid...

En Miquel el va a veure diàriament, per as-segurar-se que pren la medicació. Una tarda lidiu: —Pere, tinc una bona notícia. Et porto unxarop que és el darrer descobriment de la me-dicina i és perfecte per a tu.

—Gràcies Miquel, si no fos per tu, no sé quèfaria.

—Si no fos per mi... viuries!En Pere està mig endormiscat, però l’escolta.En Miquel comença a parlar de la Maria, de

com l’havia estimat, de la seva bellesa i ale-gria...

—Tu també te’n recordes, oi?En Pere mira encantat, com si veies la Maria

a prop seu, al costat del llit.—I és clar que te’n recordes! De quan pujava

a veure’t i es quedava a dormir amb tu. Sí, noem miris amb aquests ulls espantats! Ho hesabut sempre, cada trobada. Tot l’amor queella et donava em pertanyia, però jo l’estimavai preferia patir en silenci, esperant, com va pas-sar, que la deixessis i que tot tornés a ser comabans. Però va ser pitjor! El meu patir va ser te-rrible en veure que no hi podia fer res, que esva tornar com un fantasma, sense vida.

»Ara et pregunto: creus que es pot morird’amor? Em va deixar per culpa teva. Tu mai lavas estimar com jo; no saps estimar. Et potsimaginar què han sigut aquests anys, fins avui,per a mi? La rancúnia, l’odi que he sentit cap atu? Però ja n’hi ha prou. Apa! Sigues bonminyó i empassa’t l’ultima cullerada de xarop.

4 3

ESCRIPTURA

Hi ha experiències extraordinàries que queden soterrades sota la pols de la memòria. Necessitem sotragades, com el relat de la Mònica, per ser conscients de quantes coses hem oblidat.Relat guardonat amb el 1r accèssit en llengua catalana en el Memorial Fernando Rodríguez i Contreras (Fallat a Mataró el novembre de 2000).

Una experiència extraordinària

No m’imaginava que el camí de sortida fostan treballós! Mesos esperant aquest momenti ara, quan per fi arriba, no sé si el podré cul-minar amb èxit; això és més dur del que m’es-perava. Però ara ja no puc fer marxa enrere.Em sento preparat per afrontar tot el quem’espera darrere d’aquestes parets. Aquí dinshe aconseguit tot el que necessitava per adqui-rir un estat òptim d’independència i no pensodonar-me per vençut.

A més, el subministrament d’aliment querebo comença a ser inferior al que em fa faltai, si em quedo aquí uns dies més, podria posaren perill la meva pròpia vida o, fins i tot, la vidade qui m’abasteix. No, no seria just que pa-guéssim els dos per culpa meva, he de fer totel possible per sortir d’aquí i lliurar el meu pro-veïdor de la meva càrrega.

Ja feia temps que sentia la pressió de les pa-rets sobre el meu cos, indicant-me que s’apro-pava el moment en què hauria d’abandonar elmeu refugi, però ara aquesta pressió s’ha fetmés intensa i no puc evitar sentir com em fanfora amb la seva poderosa coerció.

Si el meu instint no m’enganya, diria que vaigpel bon camí. No puc veure la claror perquè la

meva posició no m’ho permet i m’haig de guiarpel tacte, però la sento, sé que està a prop. Laporta que fins ara m’havia impedit la fugida al’exterior ja no és impenetrable: gràcies alsmeus esforços estic aconseguint afaiçonar-la perfer, de la seva estructura impermeable i del seupas estret, una conducció flàccida i fina que empermeti lliscar amb total seguretat a l’altrabanda d’aquesta garjola. Ja la tinc quasi oberta,és el moment d’avançar.

Ara la pressió de les parets és més intensaque mai, la sento en el meu cap com si me’lvolguessin aixafar amb el seu afany d’evitarque torni enrere.

Què estrany! La porta és oberta però un obs-tacle m’impedeix tirar endavant. No sé què és,però puc percebre una estructura sòlida queenvolta tota la sortida i fa impossible el meudescens. No crec que pugui desplaçar-la, ésmassa rígida.

Estic acorralat! Ja és impossible retornar i elsmeus esforços per intentar seguir són en va. Noem volia abatre, desitjava eixir triomfador i xis-clar-ho a plens pulmons; però sento que esticperdent el control sobre el meu propi destí.S’estan exhaurint les meves forces, el meu cos

Mònica Ruiz

Infermera de professió, li agrada escoltar. En les seves històries sempre hi ha algun testimoni dels molts que col·lecciona dins del seu cap.

Planeta Lletra

4 4

ESCRIPTURA

defalleix per moments i el meu cor es desacce-lera en un intent de retenir l’oxigen que restaa les meves venes.

En aquests moments, on la mirada al futures torna tan imminent, només puc pensar enella. M’encantaria tornar a sentir la dolçor dela seva veu, gaudir de la delicadesa de les sevesmans o refugiar-me en l’escalfor del seu pit. Lihauria omplert la vida amb aquest encisadoramor que només ella és capaç de rebre. Li hau-ria donat tants moments de captivadora ten-dresa. Però tan sols ens quedaran tots elssentiments que, a través del nostre especialvincle, fins ara hem compartit.Ja quasi no sóc conscient. El meu cap està tanenterbolit que em distorsiona la realitat. Justdavant meu, com si fos un miratge, em sembladistingir un punt de besllum. Serà que el meudesig de salvació és tan fort que és capaç d’en-

ganyar la meva ment? No, no és una il·lusió!Ara la claror es fa més gran, s’escola per unaescletxa que es va estenent per una de les pa-rets que m’envolten. Haig de tancar els ulls, lameva retina s’ha d’acostumar a la nova inten-sitat de la llum. Una fredor inesperada m’en-vaeix tot el cos i, a la vegada, m’amara d’unsentiment de ventura que fa allunyar de miqualsevol perill i m’envolta en un ambient deprotecció.

*****

―Senyor Giralt? ―Sí, doctor...?―Finalment li hem hagut de practicar una ce-sària a la seva dona, perquè el nadó era massagran per passar per la pelvis. Però no es preo-cupi, la mare i el nen estan bé.

Raquel Ruiz

4 5

ESCRIPTURA

De vegades, no cal ser metge per diagnosticar certes malalties. Estem farts de veure, pel carrer, gentque té els mateixos símptomes que el personatge del relat de la Nu. Pal·liar una mica els estralls dela malaltia també està a les nostres mans. Serem capaços de fer-ho?

Doctor, què em passa

Recordo que quan jugava al carrer, ja famolts anys, acostumava a arribar a casa ambels genolls pelats a causa de totes les mevesaventures. No m’importava. De fet, creia queaquelles ferides de guerra obrien màgicamentla porta per on tu apareixies; llavors, m’obse-quiaves amb un tros de pa i una teula de xo-colata. Com m’agradava! L’assaboria ambdelit, molt a poc a poc, paladejant el plaer dedesfer-lo a la boca. Un regalet que m’oferiesd’amagatotis i que va esdevenir el nostre se-cret. Només hi havia un altre menjar que l’igualava: l’entrepà de truita de després de lapiscina. Quins records!

Em feia gran i vam fer-nos assidus a mante-nir converses al primer esglaó del carrer. La ve-ritat és que no tenia gens clar què volia fer ala vida, tot i que tu em donaves ales per serqualsevol cosa. La teva veu sempre dibuixavadins meu una estela de coratge.

De vegades, sense que ho sabessis, m’atu-rava a les escales de l’edifici, parava l’orella iem deixava anar dins el mar de les teves notesmusicals. Tocaves com els àngels, suposo queper això desapareixies llargues temporades, etreclamaven. Durant un temps, vaig estar gelós,perquè se t’enduien per viatjar pel món, fins

que vaig entendre que ser famós trenca els lli-gams amb allò que estimes. La vida et triava iel futur es convertia en destí llunyà.

Passats uns anys vam retrobar-nos quan vastrucar a la porta de casa, i no crec que fos ca-sualitat. L’edifici havia millorat moltíssim i unaplaca lluent penjava a l’entrada del bloc. Quanet vaig veure no vaig saber reaccionar, estavestan maca. Els anys no et feien justícia, tot i queels teus cabells blancs delataven la teva edat,els teus ulls encara lluïen esplendorosos, lateva mirada celeste envaïa tots els meus records i m’omplia el pit d’una marea de sen-sacions.

Em vas fer una abraçada, tendra i llarga, iem vas petonejar la cara. Jo saltava d’alegria,no m’ho podia creure, havies tornat! Estavesallà i no me n’havies dit res. La mare s’hauriaalegrat tant, però feia dos anys que era morta.De seguida et vaig fer seure, impacient persaber quines noves em portaves. En aquellaconversa no em vaig adonar de res, tot i quesemblava que guardaves, misteriosa, algunacosa per explicar. Et vaig seguir el fil, perquètenia tanta necessitat de tu que la meva capa-citat d’observació com a metge va desaparèi-xer davant aquell amor incondicional.

Núria Fernández

La Nu és l’alter ego de l’Indiana Jones; sempre està ficada en mil i unaaventures, sempre està lluitant contra allò que considera injust, sempreestà... imaginant noves aventures.

Planeta Lletra

4 6

ESCRIPTURA

Mig any després, la distància entre nosaltresva tornar, jo treballava a ple rendiment a lameva consulta i tu, tot i que ja no viatjaves, etmantenies llunyana, reclosa a casa teva senserebre visites. Havia picat moltes vegades a laporta, però o no l’encertava o tu no obries.Després d’això, l’ànima es va fer més forta i elmeu ritme de vida es va comprometre a no dei-xar-me ni un minut. Sense adonar-me, va pas-sar un any. Un any que va volar com un sospir.I et vaig trobar. Sí, caminaves pel carrer, molt apoc a poc, carregada, «Déu meu! Amb quatrepollastres», recordo que vaig pensar. Anavessense pintar, tant que te n’agradava, i sobre lesespatlles et penjava un abric que no t’esqueiagens.

—On vas? —et vaig preguntar encuriosit. Tuem vas mirar de dalt a baix, sorpresa per labata blanca―. Què en faràs, de tant de men-jar? —vaig insistir.

—Porto menjar —em vas respondre amb in-diferència.

—I tant, ja ho veig.—Doncs això... el necessito.No vaig saber què dir, la teva resposta va ser

directa i senzilla, potser estranya; però, és clar,últimament, tot era diferent. Amb el temps, etvas allunyar de mi. Vaig suposar que t’haviesacostumat a viure al teu ritme. Sola. Vaig insis-tir diverses vegades a trobar-nos i fer cosesjunts, però tu demoraves les oportunitats capa un futur incert.

La consulta se’m va quedar petita i em vaigtraslladar. Quan vas agafar el paper on, en ma-júscules, et vaig apuntar la meva nova adreça iel telèfon on sempre em podries localitzar, vaigpressentir, per primera vegada, que algunacosa no rutllava. Ni tan sols em vas convidar apassar, com feies temps enrere. Casa teva es-tava a les fosques i els teus preciosos cabells

blancs eren un garbuix de fils embolicats. Vaiginsistir diverses vegades (ho sé, no prou) quevinguessis amb mi.

Ara, quan miro enrere, em pregunto com ésque no vaig adonar-me que no tocaves; potser,tants anys sense la teva música a l’escala s’ha-vien convertit en una realitat sense més.

Maleeixo aquell dia que et vaig tornar a tro-bar. Si algú m’ho hagués dit, mai no m’ho hau-ria cregut. Si algú tan sols m’ho haguéssuggerit, li hauria clavat una bufa tan granque, potser, m’haurien hagut de detenir i tot.Només puc descriure la desesperació, la tristesai el dolor en veure’t. Llavors sí, em vaig sentircom un criminal.

Unes obres al carrer em van obligar a deixarel cotxe sis carrers més enllà de la consulta i, engirar una cantonada d’un carrer que no acos-tumava a creuar mai, al final, la hi vaig veure:amb sabatilles d’estar per casa, dos parells deleotards trencats, un sobre l’altre, i una faldillaatrotinada, penjava d’un contenidor. Movia elcos amb dificultat i, per moments, feia la im-pressió que aquella andròmina de ferro sel’empassaria, però tenia prou equilibri i es ba-lancejava mantenint ferma la mà en un sortint.Tenia el cap ben endins i, amb la mà esquerra,furgava amb tranquil·litat i, de tant en tant,llançava alguna cosa cap a fora, i semblavariure feliç amb aquelles troballes. Poc després,es va despenjar, es va col·locar bé la faldilla iva agafar amb determinació un carro, que con-duïa amb dificultats, carregat d’infinitat decoses: una roda de cotxe, una manta, una cas-sola, ferros i despulles de menjars que algúacabava de llençar, eren part dels tresors quehi portava. La vaig seguir de prop, amb la ne-cessitat apressant d’ajudar-la, però la seva ma-nera de caminar va travessar-me el cor comuna llança enverinada. Les meves passes es van

4 7

ESCRIPTURA

tornar més lentes, la meva respiració més pro-funda i accelerada, el cap em va començar adonar voltes. L’havia reconegut, era ella. Però,com podia ser ella? Em lamentava i no trobavacap tipus de resposta.

Davant d’un altre contenidor, es va aturar denou amb la mateixa finalitat de feia un mo-ment i, després, va reprendre el camí. Va girardues cantonades i va desaparèixer darrere unaporta. El reconeixia aquell lloc, i tant! Hi haviaestat alguna vegada. Era petit, però era la pri-mera casa que va tenir. Sempre deia que allàhavia viscut el millor de la seva vida.

Vaig obrir la porta de l’entrada, era un caugairebé inaccessible: milers de coses amunte-gades a un costat i a l’altre. Un cop dins, vaigtrobar el menjador. La pudor era insuportable.Hi havia menjar fet malbé per tot arreu, mires-sis on miressis. El miolar dels gats també es feiapresent. El terra estava cobert de diaris i l’olor

de pixum d’aquells animals se sentia només en-trar a la cuina, on llaunes de tot tipus eren elfestí d’un munt de mosques. Ella estava allà,davant de la finestra, mirava el jardí i cantavaamb una alegria vaga, absorta dins el seu món;al mig d’aquell ambient corromput. Els cabells,greixosos i groguencs, eren un manyoc denusos que li queia sobre les espatlles, i el seurostre; ara sí, marcat pel pas del temps, ama-gava uns ulls petits i sense vida que semblavenmirar al no-res.

Les llàgrimes em lliscaven per la cara i el capem cridava enutjat que no, que no era ella,que no podia ser.

Em vaig apropar a poc a poc, per no espantar-la. Quan em va descobrir la seva expressió vacanviar. Per un segon vaig pensar que m’haviareconegut; però no, ella només va veure l’obvi.

—Doctor, doctor què em passa? —em va pre-guntar. És clar, jo anava vestit de metge.

Jordi Martín

Planeta Lletra

4 8

ESCRIPTURA

—No saps qui sóc? —li vaig dir en un to afec-tuós, mentre les llàgrimes em calaven la bata.

Ella va torçar el cap, com si em volgués reco-nèixer; però no, no ho va fer. Després va mirarcap al sostre, va girar-se delicadament i em vadonar l’esquena. Em vaig apropar i a cau d’orella li vaig demanar que m’interpretés unapeça de música. No es va girar, va desaparèixerentre tota aquella muntanya de porqueria i vaentrar a la seva habitació. Allà, el piano encaraera visible. Va seure en el forat lliure d’una ca-dira plena d’envasos de llet i va mirar-se lesmans. Durant uns minuts, inerta en aquellespai, semblava suspesa en el temps. El teclatsota seu no era prou melós per seduir-la, lla-vors vaig entendre que la seva malmesa me-mòria no donava més de si.

Vaig tocar algunes notes i llavors ella va ferun ampli i meravellós somriure. No em reconei-xia, però em va regalar allò tan íntim. La vaigagafar de la mà i amb delicadesa la vaig fer ba-llar, com feia ella amb mi quan era petit. Li vaigdir que me l’emportaria, que no viuria allà mai

més; aleshores, em va deixar anar.—Què vol dir? —es va girar sorpresa—. Això

és casa meva.—Crec que has de viure com cal. Millor. Al

meu costat —li vaig xiuxiuejar.—Però si això és casa meva. Deixi’m estar.

Es va arraconar a un cantó. Se sentia ofesa,havia violat la seva intimitat amb la meva novaaparició a la seva vida.

No l’he deixat estar des d’aleshores, cada diaacudeixo a la nostra cita. Obro la porta, entroi l’observo. El dia que m’ho permet, l’acom-panyo pels carrers a recollir objectes, dels qualsem desfaig poc després, sense que ella ho sà-piga. No vull ferir-la. Ella és feliç així.

La setmana passada la vaig enganyar i, men-tre era fora, vaig netejar el pis. Tot estava en-dreçat i feia olor de net. Però vaig mantenir elsdiaris, els gats i alguns objectes perquè el canvino la desorientés. Aviat tornarà a omplir-ho totde nou i no puc fer-hi res. No accedeix a mar-xar d’aquella casa, casa seva. I jo me l’estimotal com és. És la meva àvia.

4 9

ESCRIPTURA

Sóc tècnic en transport sanitari i avui és elmeu primer dia com a conductor d’ambulàn-cia. Hem rebut l’avís d’un accident que semblagreu. La sirena avisa de la urgència i es barrejaamb els altres sons de la ciutat. Els conductorss’aparten ràpidament per deixar-me via lliure. Trobem una noia estesa a terra, immòbil. Elmetge intenta reanimar-la. Oxigen, massatgecardíac... La col·loquem a la llitera i posemrumb cap a l’ hospital. Arribem trenta-cinc mi-nuts després de l’accident. Un munt de metgesi personal sanitari esperen la noia i se l’enduencap dins.

La xicota no deu tenir més de vint anys. Alpassadís, una parella de mitjana edat, agafadade la mà, espera. El silenci que regna fa mal,fereix. Angoixats, sense saber si volen sentir la resposta, em pregunten com està i pensoque, desgraciadament, aquesta situació la viurésovint.

Aquest primer servei m’ha afectat i m’heproposat, passats uns dies, visitar la noia. Ma-lauradament, els torns interminables i el can-sament fan que el temps giri en una mena debucle que m’impedeix complir-ho.

Després d’unes setmanes molt dures, heaprès a gestionar millor el meu temps. Tinc una

qüestió pendent: la noia de l’accident. Pregun-taré al personal d’urgències per ella. Segur quealgú em podrà dir alguna cosa. Però llavors laveig, passeja per la terrassa de l’hospital. Séque és ella perquè camina recolzant-se en elsseus pares. Són la parella que aquell dia espe-rava al passadís, agafats de la mà. És una noiapreciosa, el cabell, d’un to daurat, li cobreixgran part de l’esquena. Duu posat un batí verdque li fa ressaltar el to de pell, lleugeramentbronzejat. Camina una mica insegura, com sino tingués clar on ha de posar els peus. Té alsseus pares tota l’estona pendents d’ella. És ungest de protecció que em sembla preciós.

Penso que les seqüeles de l’accident són lesque l’impedeixen caminar correctament. Peròquan em fixo amb deteniment, comprenc elperquè de tot plegat. Unes ulleres fosques i uncaminar vacil·lant donen prou pistes per com-prendre quina part del seu cos va resultar afec-tada: el ulls.

Després he sabut que l’accident li va afectarla part frontal de la cara i això li va suposar lapèrdua total de la visió. Hi penso molt sovint,probablement la nostra assistència li va salvarla vida. Llàstima que en va perdre un bocineten aquella maleïda carretera.

Un relat que parla d’esperança, d’ajudar els altres i de veure les conseqüències dels entrebancs que,encara que no vulguem, ens trobem, sovint, a la vida

Un bocinet de vida

Isabel Sanfeliu

És una gran observadora de la realitat que l'envolta. Sembla que no hi sigui, però els seus ulls recorren incansablement el món en busca dematerial inèdit per després transformar-lo en literatura.

Planeta Lletra

5 0

ESCRIPTURA

Isabel RiquéLi agrada la literatura per dins i per fora i no pot anar-se'n a dormirsense acaronar abans un llibre o sense escriure unes línies en la sevavella màquina d'escriure.

Com cada matí, des de fa anys, la Teresa ca-mina en direcció a l’estació de tren. Veu, comsempre, el vell edifici a l’altre costat de la carretera; amb els anys, tot el que l’envolta hacanviat: pisos, botigues, aparcaments i places.Malgrat tot, la vella estació continua igual, decara a la ciutat i d’esquena al mar. Cada matí,obre les portes a centenars de persones, queun cop dins desapareixen, engolides pelstrens.

La Teresa cada dia hi arriba amb antelació,asseguda a un banc de l’andana repassa totallò que té al voltant, com si pensés que du-rant la nit alguna cosa podia haver canviat.

A la seva esquerra, les vies es fonen a la llun-yania, una, dues, tres, quatre... Les compta,com si dubtés que sempre siguin les mateixes.Més enllà, la immensitat del mar. És d’hora, totjust, neix el sol darrere la ratlla de l’horitzó; ésl’esdeveniment màgic de cada dia amb què ellaes delecta, sense pressa. Mira a la seva dreta, lamirada s’atura en l’edifici llunyà, tan vell coml’estació, que serveix de garatge als vagons ava-riats. Aquest és el seu ritual cada matí.

Avui però, no és la mateixa; se sent desfeta,el cor li batega a mil per hora. No para de pen-

sar. La mirada fixa en les vies: una, dues, tres,quatre... Tant de bo la nit passada n’haguessinposat més: cinc, sis, set... Però no, les quatreque cada dia li semblaven perfectes, ara sónun número maleït.

Mira la llunyania, allà per on s’ha d’acostarel tren, no el veu. Tanca els ulls i recorda el queva viure ahir a la consulta del metge:

—Hola Teresa, com et trobes avui? —la sa-ludà el doctor, rebent-la al despatx.

—Nerviosa per la seva trucada. Què empassa, doctor? —contestà ella allargant-li lamà, a la vegada que intentava esbrinar en l’ex-pressió del metge la transcendència dels resul-tats de les proves.

—Aniré al gra, no li donaré voltes. Tu etsintel·ligent, raonable i madura, per tant t’ex-plicaré l’abast de la malaltia. Ha anat avançanti, allà on s’han reproduït les metàstasis, no espot operar —li explicà el metge mirant els pa-pers de les anàlisis i les ecografies que teniadamunt la taula.

—Com vostè diu doctor, anem al gra, quantde temps em queda? —preguntà la Teresa in-tentant mantenir la serenitat, sentint que dins

És molt dur viure, però, de vegades, és més dur morir. Cada persona reacciona d’una manera diferent davant les adversitats. La Teresa, en aquest relat, ens dóna una lliçó de vida... i de mort.

Teresa

5 1

ESCRIPTURA

seu el cor se li disparava i una sensació de bui-dor li esgarrapava les entranyes.

—Uns quatre mesos —contestà el metge mi-rant-la amb impotència.

El xiulet avisa, obre els ulls, el tren està arri-bant a l’andana. Deixa de pensar, s’aixeca,agafa la bossa i s’arregla la jaqueta. Esperaque el últim vagó arribi a la seva alçada, liagrada viatjar a la part final.

La durada del trajecte és el temps que té per deixar de pensar en ella mateixa i centrarl’atenció en la feina. Quan arribi a la residèn-cia, ningú, principalment els avis que cuida, ha

d’adonar-se que la vida se li escapa de lesmans.

Surt de l’estació pujant les escales mecàni-ques i es barreja en mig de la gent que, comella, comença un nou dia de treball, d’incer-tesa i d`aventura.

Quan el vespre arribi, ja de tornada cap acasa, amb el bagatge del que viurà escoltantles històries dels avis i amb el pes del que jasap, la vella estació tancarà les portes darrered’ella, però abans perdrà la mirada en la fos-cor del mar, pensarà que demà no comptaràles vies i desitjarà veure el sol naixent donant-li la força que li fuig del cos.

Javier García

Planeta Lletra

5 2

ESCRIPTURA

La sisena nota de l’escala musical diatònicaencara ressonava dins la caixa, i en esvair-seaquella última nota de l’obra Quartet per apiano i cordes en La menor de Gustav Mahler,ella caigué sota l’efecte del verí. Tot semblàsincronitzat. En el darrer esforç, el seu braç i laseva mirada sanguinolenta quedaren senya-lant-lo.

Feia deu minuts escassos que s’havia assegutdavant l’instrument i havia començat a tocaraquella peça que, segons li agradava explicar,era l’única que el seu avi, afinador de pianos,sabia. Va ser la primera amb què va aprendre,i també ha sigut l’última que ha tocat. Darrereels finestrals, la pluja, el vent i el mar embravithavia semblat que completaven el quartet.

«Fulminant», així li digué el vell farmacèutic,i així ha estat.

Ell, fredament, desà les cartes de comiat a lavista, sota el flascó, al costat de la safata ambles dues tasses; allà les trobarien.

La feina més dura ja estava feta. Delicada-ment, recollí el cos, fràgil i lleuger, el pujà aldormitori i el col·locà sobre el llit amb els bra-ços, prims, creuats sobre el pit; li va fer un petói li tancà els ulls. La pal·lidesa que l’havia acom-

panyada aquells últims mesos havia desapare-gut i la pell s’havia enrogit. «Serà el verí»,pensà.

Tot sortí segons el pla. El tram final d’aquellamalaltia portada en secret va acabar amb qual-sevol esperança. Atemorida, li havia demanatajut, a ell, el fidel acompanyant de tants anysd’escenaris; a ell, el testimoni de tots els seusamors i desamors; a ell, l’enamorat anònimamb què no havia compartit ni un bri de la

Hi ha moltes maneres de demostrar a algú que l’estimes amb bogeria. En aquest relat hi trobareula més difícil de totes, la que conté la renúncia. És un relat delicat i trist que em fa pensar en el veritable amor.

Acte d’amor

Xavier Ballesta

És curiós, però la vida d’en Xavier s’assembla molt a un dels poemesmés famosos d’Antonio Machado... Tot són camins i esteles a la mar.

5 3

ESCRIPTURA

seva nuesa. I ara tot s’havia acabat, ja no liquedava res.

Fora, la força dels elements, aliens, conti-nuava el concert. Endreçà el saló. Tremolós,portà la safata a la cuina, la tassa plena ame-naçava d’escopir el seu contingut, en arribar, lava buidar d’un glop. Rentà, eixugà i guardà lestasses, repassà la casa. Qualsevol indici d’activi-tat quedà esborrat.

Pujà escales amunt per veure la seva esti-mada. Jagué al seu costat i olorà els seus ca-bells, notà la seva fredor; acostà els llavis a la

seva orella i li xiuxiuejà allò que mai li haviaconfessat: «Vida meva, t’estimo». Li féu unúltim petó, s’aixecà i marxà pesarós.

Tres dies després saltà la notícia: «La granpianista ha mort assassinada pel seu represen-tant», «La policia cerca l’assassí de la gran ar-tista». Després dels mesos d’oblit, un esplèndidfinal a les capçaleres, com es mereixia.

Mentrestant, al dipòsit descansa el cos descar-nat d’un desconegut, trobat mar endins per unspescadors que, segons relataren estranyats, flo-tava enmig d’un munt de gavines mortes.

Raquel Ruiz

AGENDA

Organitza

http://www.planetalletra.org

http://www.twitter.com/planetalletrahttp://www.facebook.com/planetalletra

Col·laboren:

Calendari d’activitats

Presentació:

Associació cultural que treballa en la producció, promoció, difusió i venda d’obres d’artistes contemporanis.

Presentació del llibre

de Jordi Amat

ARTS COMING

Retalls de laGuerra Civilal Maresme

Divendres, 27 de juny, a les 19:30 h

Dijous, 26 de juny, a les 19:30 h

Presentació del llibre

de Pep Bras

La niña quehacía hablara las muñecas

Divendres, 20 de juny, a les 19:30 h