Planeta L letraRevista l i teràr ia

I Època - Any 1- Núm 2

Òrgan de di fus ió del grup Planeta L letra

Si vols descarregar-te la versió digital i gratuïta de la revista entra a:http://3rescrituracreativa.blogspot.com/

Pla

ne

ta L

letra

2

ÍNdex

Editorial (Jordi Lopesino) ..................................................... 2

Autoretrat (Pilar Díaz-Mariblanca) ......................................... 4

El capricho (Oscar Navas).................................................. 5

La merienda (Oscar Navas)................................................ 5

Alimentació (Jovita Pigem Jutglar) ........................................ 6

In memoriam (Francesc Castañer)........................................ 8

S’al·lota perduda (Txell Pañella i Montlleó).......................... 10

Microcuentos sin dragones (Rosi Tirado) ........................ 11

Caída de Mambrona (Ricardo García Mambrona) .............. 12

El príncep infidel (M. Rosa Sanglas) .................................. 14

Diamonds on the soles of her shoes (Sandra Cabrespina) ..... 17

Viajes gastronómicos (Nuria Sanchez) .............................. 18

Historia d’un futur pròxim. El caixer automàtic(Jordi Lopesino) .................................................................. 22

Music&Life (Marcos Vàzquez García).................................... 25

L’accident (Josep Famadas)................................................ 26

Hijo del corazón (Marlene Puerta)..................................... 28

L’habitació 112 (Massum Roig)......................................... 30

La dona dels seus somnis (Oscar Navas) ........................ 32

L’entrevista: Care Santos (S. Cabrespina i O. Navas)........... 34

Maquetació:txell Pañella i Montlleó

Correcció ortogràfica:Jovita Pigem Jutglar

Correcció d’estil:Jordi Lopesino

Redactors:Sandra Cabrespina, francesc Castañer, Pilar diazMariblanca, Josep famadas,Jordi Lopesino, RicardoMambrona, Oscar Navas, txell Pañella, Jovita Pigem, MarlenePuerta, Massum Roig, M. Rosa Sanglas, Nuria Sánchez, Rosa tirado,Marcos Vázquez.

Il·lustradors:francesc CastañerJavier GarcíaMariblancaMa teresa Montlleó

foto de portada:Jordi Lopesino

Logo:Gustik Albo

ÍNdex

StAff

http://3rescrituracreativa.blogspot.com/

Col·laboren:

planetalletra@gmail.com

juliol 2011

3

edItORIAL

torna Planeta L letra

Ja tornem a ser aquí!Fa uns pocs mesos que vam començar el projecte de la revista Planeta Lletra i ja

tornem a ser aquí. Això vol dir que hi ha passió per les lletres i que l’ànim no hadecaigut. Com veureu, estimats lectors i col·laboradors, els continguts tenen tantao més força que en el primer número, i és que tenim nous fitxatges, nous escriptorsi escriptores que volen compartir amb nosaltres les seves històries.

També tenim la col·laboració de nous il·lustradors i esperem que en el futur n’hicol·laborin molts més. Vull aprofitar l’ocasió per a recordar-vos que la revista noés l’únic mitjà de comunicació que tenim. El blog www.planetalletra.tk tambéestà ple de continguts i aportacions de molts lletrícoles. Fins i tot podreu trobar al-guns arxius de veu, en mp3, d’algunes intervencions d’escriptors consagrats quehan passat pel nostre centre mare, el 3Roques de Mataró.

Des de l’últim número s’han incorporat nous habitants al nostre peculiar planeta.Noves generacions d’escriptores i escriptors que volen dir-hi la seva. Alguns delsrelats que podreu llegir a continuació són exercicis d’estil, però la seva gran qua-litat mereix ser premiada amb la publicació en paper, i no parlo només d’aquestamodesta revista, que de moment és digital, no, parlo del fet que mereixerien unaoportunitat en revistes de més volada. Espero que amb el temps la majoria decol·laboradors de Planeta Lletra ho aconsegueixin.

També tenim una fornada de nous novel·listes al nostre Planeta Lletra. Una quin-zena de lletrícoles estan immersos en plena voràgine creativa tirant endavant laseva novel·la. També desitgem que d’aquí poc, alguns d’ells, la majoria, ens con-vidin a la presentació de les seves obres.

Però no perdem més temps en presentacions ni en mirar-nos el melic. Ara tocallegir. Toca passar-s’ho bé amb els relats d’aquesta revista. Bon estiu i fins el propernúmero.

Jordi LopesinoAmbaixador del Planeta Lletra

ed

ItO

RIA

L

Pla

ne

ta L

letra

4

edItORIAL

Ja t’has fet uns quants autoretrats; eren exercicisque havies de practicar. T’havies de mirar una ialtra vegada i al mateix temps anar traçant ambel guix i mà segura aquell rostre que t’observavades del mirall.

Vas aprendre que, si t´hi volies assemblar,t’havies de distanciar i veure’t com si fossis unaaltra persona, algú que et sona, que reconei-xes però que a la vegada et costa de copsar.Després, quan passat un temps et tornaves amirar veies que encara no eres ben bé tu o,potser és que havies canviat.

Avui, mentre nedaves, senties que surant, sensetocar de peus a terra et trobaves com un peix al’aigua perquè et donava sensació de llibertat iaixò sempre t’ha agradat. Com que tenies per da-vant una estona de fer voltes has anat pensant enquina mena de persona eres tu en realitat.

Capbussant a l’interior de tu mateixa et trobesamb la gran teranyina que han teixit les teves pa-raules, els teus moviments i les teves passes al llargdels anys i comprens, que millor no posar-s´hi, quesi et vols trobar, t’has de tornar a distanciar.

T’ha costat molt adonar-te que t’havies desdibui-xat. Han hagut de passar moltes històries i forçatemps. Has canviat o has madurat; tant se val,

però, et sembla que ara et veus amb més claredat;si més no, ja no et tractes com abans.

L’energia mai t’ha fallat, moltes vegades hasestat orgullosa d´aquesta força vital i aquest afanyque t’empeny a tirar sempre endavant i no vols

La Pilar ens delecta amb un autoretrat que sembla robat al reflex d’un mirall. Perquè, n’estic convençut,ella és de les que creu que no hi ha pitjor jutge que un mateix. Només ens falta saber si aquest autoretratés verídic o simplement una mostra de capacitat literària.

Pilar díaz-Mariblanca Rodríguez

D'adolescent m'agradava escollir poemes, els copiava i els guardavaper llegir-los en solitud, després la música, més sorollosa, em va captivar il'art en les seves vessants va anar omplint l'espai de les meves inquietuds. Aratornen a ser les paraules i un desig d'abocar-les qui m'ha portat fins aquí.

autoretrat

5

eSCRIPtURA

perdre més temps en explicar-te qui ets perquè persort, ara com mai sobresurt la teva identitat.

Si el rostre ja no respon a aquells retrats d’a-bans, sí que tens un sentiment que et diu, eresigual, només una mica més gran, en el fons maihas canviat. Ets la mateixa persona, de vegadesnerviosa i també distreta, com et deia la teva

mare, la que et va deixar l´empremta, com acos-tuma a passar.

T’estàs desviant del tema i no ho pots evitar,tens aquesta tendència que és deixar-se empor-tar, i perdre’s per les dreceres traçades en els ca-mins, doncs com deia Kavafis, l’important és elviatge i això sí que ho has esbrinat.

Aquí tenéis un par de microrelatos futuristas, catastrofistas y con el mismo denominador: ¿qué harías eldía del fin del mundo? ¿Alguna vez habéis pensado, cuál sería la última cosa qué os gustaría hacer antesdel fin del mundo? ¿No? Pues aquí tenéis un par de ideas.

Oscar Navas

Lleva siempre encima un lápiz y una libreta. Caza ideas dónde vaya conletra de médico. No puede escribir sin te ni música de fondo.

el capricho y La merienda

el caprichoLe dio un sorbo al café. Había sido el primero

que tomaba en su vida e iba a ser el último. Losabía perfectamente. Cuando eres capaz de do-minar el tiempo y crear galaxias enteras, cosastan insignificantes como predecir el fin de unmundo resultan triviales. Café. No estaba mal. Diootro sorbo y dejó el dinero en la barra. Afuera llo-vía torrencialmente, así que se adecentó la gabar-dina y salió de la cafetería hacia el autobús.

Dese prisa. Voy a llegar tarde a casa le dijouna anciana que aguardaba tras él a que pagarasu billete.

Se limitó a sonreír. En ese momento las primerasbolas de fuego empezaron a cruzar la oscuridaddel cielo. Él lo hubiera adornado con algunosrayos, pero ya era tarde. No podía evitar ciertonerviosismo, impropio de aburridos dioses, al pen-sar que dentro de poco experimentaría aquelloque no había probado en eones. La mortalidad.

La meriendaAl entrar en la casa de su abuela, dejó sobre

la mesa el cesto con la harina y la mantequilla ycorrió a cerrar las cortinas para impedir que laluz, cada vez más intensa, asustara a la mujer.La anciana esperaba en la cocina para empezara preparar las galletas. Era la receta que habíadejado su bisabuela, muchos años atrás, comoherencia familiar. Aquella tarde y por sorpresa,su nieta le había pedido repetirlas una vez más.La chica, entre lágrimas, empezó a amasar lamantequilla, la harina y el huevo, mientras laabuela le consolaba diciendo que a veces era de-masiado sentimental con los recuerdos. Ella semordía el labio. Luego las hornearon, justo antesde que el suministro eléctrico dejara de funcionar.Prepararon café y completaron dos tazas conleche. Sumergieron las galletas en silencio, mien-tras, ahí afuera, el Sol se estaba bebiendo losocéanos.

Pla

ne

ta L

letra

6

eSCRIPtURA

El cas de tot plegat, és que la vida és una bar-reja enorme de coses que ni tan sols es podenveure, però que actuen irremeiablement sobre elnostre esdevenir. I això ho dic perquè quan emdesperto i recordo que estic en aquest món m’ata-balo. Els meus nervis que ja no saben com apai-vagar els òrgans vitals, només es troben ambentrebancs que dificulten enormement la tasca bio-lògica de la simple supervivència. Però, ves peron la situació es transmuta només de veure la ne-gror del cafè que surt de la cafetera i que despréss’introdueix suaument dins del cos, ingènuament,però a la vegada contundent, i t’esgarrapa tot ras-tre de pensament inútil i malenconiós. I és extraor-dinari. Perquè després del primer glop les paretsja no són iguals, apareixen els colors que actuenamb una força imponent i fan aparèixer tots elsdetalls que donen significat a totes les baralles hu-manes. Ja comences a veure a la cara del cambrerla mandra que li fa portar-te la tassa calenta, notesque la tele està massa alta, que els del bar són delReial Madrid i comença l’espiral inacabable detractar d’abastar el món gràcies a l’efecte d’unespoques hormones amables que t’enganyen perquèet fan sentir despert. I el joc continua. Quan li tocael torn al croissant i notes que els sucres et comen-cen a pujar et relaxes de tal manera que ja hoveus tot fet. Tens el diari al davant i et creus les

notícies, t’interesses fins i tot pels avenços cientí-fics, et llegeixes la lletra petita i amb les mans fasuns moviments harmònics quan passes les pàgi-nes.

Representa que estàs preparat. Estàs ben esmor-zat. Entres a la feina i treballes. És a dir, t’aixe-ques de la cadira, pagues el servei, surts al carreri t’eixamples els pulmons perquè puguin fer el mo-viment etern de continuar agafant alè. I fas bé lespoca-soltades que toquen fins al punt de sentir-te

El relat de la Jovita és la reconstrucció d’un dia qualsevol, d’una persona qualsevol, a través de les viandes. De com les proteïnes, calories, enzims i vés a saber què més donen forma a les persones.El podríem catalogar com a trencaclosques biològic. Abans de llegir-lo recomanem beneir la taula i donar gràcies a Déu pels aliments que ens reconstrueixen cada dia. Amén.

Jovita Pigem JutglarLi agrada molt la gramàtica i la sintaxi. Li encanta com s'estimen les paraules entre si, fins al punt que quan s’escolten, elles mateixes s'amaguenperquè pugui néixer el sentit.

Al imentac ió

7

eSCRIPtURA

tremendament orgullós del matí que has tingut. Notens temps de pensar que l’únic mèrit que et potsconcedir és que el teu cor ha continuat bategant,perquè tu no hi has posat pegues.

I quan arriba el dinar menges amb ganes. Ama-nida, arròs i sonsos amb escalivada. Quan acabesni te n’adones que et ve de gust fer una estonetade migdiada. El segon cafè et fa conscient que notens temps de fer la digestió perquè te n’has d’anaruna altra vegada vés a saber on. I hi vas. T’oblidesde tu mateix per segona vegada.

Acabada la llarga jornada, et veus obligat asopar. Tornes a tenir gana. Ni et planteges el ter-

rible esforç que suposa el privilegi de poder tenirun filet al del teu plat. A sobre, el trobes massadur o t’hagués agradat més sopar una cua de rap.No et queixes perquè tens educació. Això permetque l’oblit continuï.

finalment te’n vas a dormir. El cos t’ho demanai ja saps que el cafè no et faria efecte. Quan estàsben adormit i no tens control sobre els teus acteste n’adones que no hi ets. Però el cos que et pro-tegeix, es converteix en el teu àngel de la guardai com que calles t’avisa que l’endemà t’hauriesd’esforçar una miqueta més en recordar com n’etsd’afortunat.

L’enhorabona!

per haver quedat finalistaal 8è Concurs Literari "Vilade Gràcia", en la categoriade textos teatrals.

La cerimònia es va celebrarel passat 26 d'abril i compodeu veure a la foto, enfrancesc va rebre un merescut diploma.

Planeta Lletra vol donar

a en francesc Castañer

Pla

ne

ta L

letra

8

eSCRIPtURA

En Sergi es posa les ulleres de mirar de prop illegeix el comunicat tramés per l’alcaldia de l’a-juntament de Montjoliu.

“En relació al requeriment cursat per vostèamb data 25 9 de 2009 referent a l’exhuma-ció de les restes sepultades a la fosa comunasituada a ponent del cementiri municipal, onpresumptament està enterrat el seu pare, emcomplau comunicar-li que en compliment del’article 13 de la Llei de Memòria Històrica, iun cop atorgats els permisos de l’autoritat ad-ministrativa corresponent, les tasques d’exhu-mació de les víctimes de les execucionssumàries hagudes el 27 d’abril de 1939 alnostre municipi, començaran el 30 d’aquestmes, sota la direcció dels tècnics assignatsper aquesta administració.”Palplantat al cim del talús en Sergi observa les

manipulacions precises que els operaris realitzenamb un ossament, desprenent-lo de la terra que elcompacta. A l’espera de la confirmació dels ex-perts en Sergi té la certesa que la calavera ambun orifici de bala en un parietal i la desballestadaabsència de l’altra és el que queda del seu pare,afusellat per un escamot de falangistes quan elltot just tenia pocs mesos. El distintiu de francmaçótrobat entre les restes no en deixa cap dubte, amés ho sap segur perquè el cor li ho diu.

En Sergi és un home madur, té prop de setanta-dos anys, ha viscut prou per no deixar-se impres-sionar per les voltes que li han modelat la vida iels sentiments, però ara és davant uns ossos quetambé havien estat el seu pare, i no son ossos ja-cents en actitud reposada sinó ossos martiritzats,descarnats per una mort que encara no tocava.Dins d’aquell crani massacrat hi havien vibratidees, projectes, il·lusions, desitjos. A l’entornd’aquells ossos hi circulava la sang, la mateixaque ara corre per les seves venes. I bategava lacarn, i alenaven els sentiments.

Malgrat els silencis imposats havia sentit tantesvegades aquell “Per què?” de la seva mare “Perquè?”. Aleshores la tia Hortènsia intentava contes-tar aquella pregunta que no cercava resposta.

—Si m’hagués fet cas quan li vaig dir que sen’anés.

—Per què se n’havia d’anar, ell no havia fetcap mal a ningú.

—Francmaçó i catalanista...—Però no havia fet mal a ningú—―sostenia la

mare.—Aquell malparit de cal Tort va veure l´ ocasió.

Un tracte de paraula, si desapareix una de lesparts desapareix el tracte.

—En Cisco es va perdre per massa bo, jo ja lideia que li fes signar papers.

De vegades les coses no són com semblen, si més no a primer cop d’ull. En Francesc ens ho recorda ambun tema una mica delicat. La Guerra Civil i una fosa comuna plena de cadàvers ajusticiats. Quins són elsmotius que tenen els botxins per ajusticiar la gent? De vegades els motius reals són ben anodins, llegiu elrelat i arribareu a la mateixa conclusió.

francesc Castañer

Feliçment jubilat viu amb cinc gats, dos tenen parkinson. Li agrada escriureper fer-se companyia.

In memoriam

9

eSCRIPtURA

—Dues vegades bo vol dir bo-bo.—No diguis això, en Cisco i en Miquel eren

amics. En Cisco mai no hauria traït un amic.—Doncs mira, aquest amic el va vendre per

trenta monedes— sentenciava la tia Hortènsia.—Va ser la Sagrario. Ella va tenir la culpa de tot.—En Miquel semblava un milhomes, però ella

el feia ballar al palmell de la mà.—Era dolenta— sospirava la mare.—Però bé que ho han pagat.—Déu els va castigar. Per un tros de vinya

varen fer matar, i la vinya els ha estat mort.—Quan varen trobar en Miquel al fons del pou,

aquell capvespre de llevantada, va semblar unacosa del diable —les dones se senyaven.

—Sí, el Tort havia agafat manies. Diuen ques´hi va tirar perquè els conills se li menjaven elraïm— puntualitzava la tia, com si fos la primeravegada que en parlaven.

—N’hi va haver una plaga— confirmava lamare.

—Els devia enviar Satanàs— de nou se senyaven.—Tant que semblava que en Miquel no sabia

fer res sense la seva dona i quan es va tirar al

pou, ella va quedar ben desequilibrada: es vaapagar en dos dies.

—És que va ser esfereïdor, a més de la fi d’enMiquel tothom li va fer el buit.

—L’angúnia que feia amb aquell cap sense ca-bells!

—Va quedar ben calba.—Seca com un gaig.—Si no s’hagués tirat al canal de la filatura

s’hauria mort en quatre dies.—La culpa li rosegava l’ànima.

El tall de terra posa al descobert un conglomeratd’ossaments que la compactació havia acabatbarrejant.

—Va ser una massacre— exclama l’alcaldedarrere d’en Sergi—. Caldrà fer una prova ambl’ADN per confirmar-ne les identitats.

En Sergi fa una darrera ullada a les restes. Espregunta si el seu pare va ser afusellat per cata-lanista i maçó o perquè tenia una vinya. Del queno té cap dubte és que la responsabilitat va serdels que varen guanyar la guerra.

—La vida és cruel i injusta— comenta pensatiul’alcalde.

Francesc Castañer

Pla

ne

ta L

letra

10

eSCRIPtURA

S'home surt de casa ben prest, respira fons iumpl els pulmons d'aire fresc, ara ja està prepa-rat, comença la cacera. Quan ja duu una bonaestona caminant veu de lluny una al·lota amb unpoal vermell i sa cara plena de llàgrimes. S'hiacosta:

—Per què plores?—M'he perdut, he anat a cercar aigo a sa font

i ara no sé tornar a casa.—T'ajut?—Sí, gràcies.

***

Sa dona no para de moure's amunt i avall, fapetar els dits i es policia no diu res, la mira ambcara de circumstàncies.

—Vull que aneu a sa casa des bosc, la regireui cerqueu qualque indici que sa meva filla haestat allà —diu sa dona amb sa mirada trista dar-rere ses ueres.

Sa casa des bosc és en realitat una cabanyaque dóna a un camí de pas. Sa llegenda diu quehi viu un home que s'enduu ses al·lotes. Però elcert és que no se les enduu, se les troba. Les facaminar en cercle pes bosc amb la promesa d'a-judar-les a tornar a ca seva i quan es fa fosc ca-sualment es troben davant sa seva cabanya.

—Ja hi hem estat aquest matí i al pou també.Hem cercat per es bosc i no hi hem trobat cap

rastre. A sa cabanya no hi havia pas ningú éstan petita i que no s'hi pot amagar ni un ànec sino és dins es forn —sentencia es policia.

***

S'home i s'al·lota entren a sa cabanya, ha re-frescat i encenen sa llar de foc. S'home li preparauna sopa i comença a interrogar-la.

—Saps per què ets aquí?—Mmmm! Quina oloreta! Tenc una fam que

me mor! —diu s’al·lota—Els teus pares t'han abandonat? Per què

totes ses al·lotes que van a cercar aigo a sa fontes perden? Jo cuidaré de tu.

I mentre diu això no pot evitar salivar i fa unxarup de sopa. Mentre ralla li ve a sa memòria

La Txell ho tenia molt clar, volia fer un remake de la caputxeta vermella en menorquí, i li ha sortit molt bé,penso jo. Però si espereu trobar el llop malvat, l’àvia i la caputxeta ja podeu esperar asseguts. Aquestconte és menys terrorífic, però és més inquietant.

txell Pañella i Montlleó

Tot al seu voltant gira entorn de la paraula escrita: Periodista de formació,editora de professió i lletraferida de vocació.

S’al · lota perduda

Ma Teresa Montlleó

la llegenda que corre pes poble i no pot evitar ferun somrís maliciós. Tot seguit, pren s'al·lota i laduu fora la cabanya, agafa un cordill i li fermaes peus.

De lluny, en sa foscor de s'horabaixa, se sentun ca que lladra.

Sa nit passa en calma, s'al·lota no entén resperò s'endorsmisca. Amb els primers raigs de solapareix s'home, duu un got de llet, és es berenarper sa presonera. No es diuen res, només s'ob-serven mútuament. S'home agafa una velo i se´nva pes camí.

—Bon dia senyor inspector, tenc una al·lota asa cabanya que s'ha perdut, voldria saber siqualqu la trobava a faltar.

—Sí, gràcies. És na Berta Pons, portam desd'ahir cercant-la pes bosc.

—La tenc fermada, ja la poden passar a recollirquan vulguin.

S'home torna a sa cabana pedalant pausada-ment, mira es paisatge i pensa que està a puntd'arribar sa tardor i que ben prest haurà de pen-sar una nova acció per alimentar sa llegenda quel'envolta a ell i a sa cabanya.

11

eSCRIPtURA

Rosi nos regala la vista con un microcuento muy elaborado. En él se explican los grandes secretos de loscuentos tradicionales. Como veis no se necesitan demasiadas páginas para desentrañarlos. Esta historiahace cierto el dicho: lo breve, si bueno dos veces bueno.

Rosa tirado

Le gustan las palabras. Le parecen un increible medio de transporte paraexplorar los mundos que habitamos.

Microcuento s in dragones

En aquel cuento no necesitaban dragones.Cuando los casos de sirvientes de buen corazóny el abuso de la cirugía estética y los ansiolíticospor parte de las madrastras hicieron poco fiableel antiguo protocolo, un joven científico encontróla solución.

Al nacer, cada niña era obsequiada con unamuñequita y un bioespejo. Cuando la pubertadllenaba la niña de curvas y de dudas y ésta pre-guntaba al espejo:

—Espejito, espejito ¿Quién es la más hermosadel cuento?

El bioespejo estaba programado para romperen mil pedazos la imagen de la doncella y reflejarsólo la de su muñequita, una pequeña diosa de

silueta de junco, pier-nas inacabables y cin-tura estrangulada.

Los intentos de lasdoncellas de alcanzarel ideal de bellezapropuesto por el es-pejo hacían innecesa-rio el uso de man zanasenvenenadas, artilugiostextiles o incluso drago-nes. Métodos, todos ellos, usa-dos en cuentos menos evolucionados paramantener a raya los sueños poco aceptables delas doncellas.

Pla

ne

ta L

letra

12

Los tambores enemigos dejaron de sonar. La sa-lida de la estrella plateada nos anunciaba treintay tres minutos de calma. La situación era insoste-nible. Estábamos en la torre del homenaje, com-pletamente rodeados y sin posibilidad alguna desobrevivir.

La fortaleza Mambrona había sido el emblemay el orgullo del planeta durante milenios, nuncaen la historia de nuestra raza había sido tomada,incluso durante la gran guerra universal contra losBocarrots apenas pudieron atravesar las dos pri-meras defensas. Ahora todo era muy diferente.Nuestra próspera civilización había sido aniqui-lada en apenas catorce jornadas. Todo lo que co-nocíamos y amábamos había desaparecido ycualquier recuerdo sobre nuestra cultura iba acaer en el olvido en cuando nosotros dejáramosde existir. Apenas quedábamos una veintena dehombres y mujeres. Pertenecíamos a la elite mili-tar, la unidad mas laureada y condecorada de lahistoria y no íbamos a ser capaces de resistir. Unaraza de billones de individuos reducida a lanada. Seguramente algunos seguirán sobrevi-viendo en algún lugar aislado e incógnito, perosabiendo que antes o después serán localizadosy eliminados.

Miré al cielo. La estrella todavía no había lle-gado a su plenitud lumínica. Esta pausa final de-bería servirme para recordar los buenosmomentos vividos y alegrarme, pero en mi situa-ción estaba ocurriendo lo contrario, en lugar depensar en mi difunta mujer y mis dos hijas, estabahaciendo balance de nuestra propia caída. Alre-dedor, todos tenían heridas, recientes o pasadas,de diversa consideración, pero aún podíamosmantenernos en pie. Nos quedaba un cañón an-tivida de gran calibre y munición para nuestrasarmas, la suficiente para saber que ninguno po-dría agotarla antes de ser eliminado. Entre miscompañeros, nadie hablaba y en sus rostros seobservaba claramente la situación, unos mirabanal cielo y lloraban en silencio, otros veían videosde sus familiares y amigos, otros dormitaban. Elúnico que estaba al margen de las circunstanciasera mi hermano mayor. Estaba riendo y su carareflejaba que iba a disfrutar hasta el último mo-mento, con razón se había ganado el sobrenom-bre de “Muerte sonriente” y cuantas másprobabilidades había de perecer, mayor era sufelicidad, y ahora estaba en su mayor exponente.La muerte llamaba a la puerta con fuerza y él es-taba deseoso de abrirla. Debería de estarle agra-decido por ocho jornadas más de vida. Aunque

Seguimos mezclando géneros. En este caso lo bélico con la ciencia ficción. Un relato corto que hablasobre la pérdida y el sacrifico, sobretodo sacrificio. Un mundo invadido por un enemigo indefinido pero implacable, que está exterminando una especie. Le encuentro mucho paralelismos con nuestro colonialismo terráqueo, quizá sea ésta la fuente de inspiración del autor… que curiosamente tiene elmismo nombre que la fortaleza. ¡Ay! Si Freud levantara la cabeza.

Ricardo Mambrona

Nació un día del milenio pasado en Arenys de Mar. Este arenyenc no hahecho nada destacado para ser citado en ésta biografía.

Caída de Mambrona

eSCRIPtURA

13

eSCRIPtURA

varios miembros de mi unidad ya me considera-ban un cadáver, él se metió directamente a laboca del lobo para buscarme. En el proceso per-dió un ojo. Apareció ensangrentado cuando yoya había perdido todas las esperanzas y habíaaceptado mi destino. Todavía no sé cómo logrolocalizarme y aún no se lo he preguntado.

Me levanté y miré hacia la ciudad, la capital.Ram Ed Synera estaba completamente en llamasy la columna de humo se podía observar desdecientos de kilómetros. Desde mi posición privile-giada se veían muchas más nubes de humo, todasy cada una de ellas, era una ciudad con un nom-bre y unos habitantes que no se volverían a levan-tar. La tranquilidad reinaba en aquel momento, sialgún foráneo estuviera a mi lado, pensaría queéste es un mundo industrial y que no hay ningúnasedió ni batalla. Nada más lejos de la realidad,los rivales estaban escondidos protegiéndose delarma más destructiva y dolorosa para ellos.

La estrella comenzó a desaparecer del firma-mento.

—¡Escuchad guerreros! —gritó mi hermano—¡Si os queda algo de comida o bebida aprove-char porque estos son los últimos momentos denuestra existencia. Vamos a demostrarles de quéestamos hechos. Nuestra raza, allá donde esté,nos estará observando y animando para vengar-los. Preparar vuestras armas y desplegad al má-ximo la envergadura de las alas. Que al vernostiemblen de miedo. Haced que los de arriba sesientan orgullosos de la unidad. El último en llegartendrá el privilegió de saludar en persona a Diosy si no es así, ya me encargaré yo de que así sea!

Los gritos, nos subieron la moral. Cargamos lasarmas y nos preparamos para el último y defini-tivo ataque rival.

—Te esperaré en el otro lado. Hazme esperar lomáximo posible —me dijo mi hermano en voz baja.

—Que sea lo contrario —le respondí.Nos estrechamos la mano y nos pusimos en la

primera barricada, seriamos la punta de la lanzade la resistencia.

Los tambores empezaron a sonar de nuevo.

Will

iam

Tur

ner

Pla

ne

ta L

letra

14

eSCRIPtURA

—Estàs més maca que mai. Per a tu no passenels anys. Ets una dona de bandera.

Estava al davant del meu mirall màgic, admirant-hi reflectida la meva imatge i escoltant embadalidales seves delicioses paraules, quan, sobtadament,va canviar de canal per a mostrar-me la mevafillastra.

No sé quin canvi va experimentar la meva caraquan vaig veure aquella estúpida criatura que pre-tenia superar-me en bellesa, però el mirall va em-mudir immediatament; ell sabia que si hagués dituna sola paraula insinuant que ella era més macaque jo, l’hauria trencat en mil bocins. Així quesense dir res, em va ensenyar on vivia l´odiadaBlancaneus.

A través del mirall, vaig veure un castell gran-diós que pertanyia a un encantador príncep quetenia una especial predilecció per despertar prin-cesetes.

L’impressionant castell estava envoltat d’un fos-sat ple d’aigua i tenia tres torres, cadascuna deles quals estava aïllada de les altres per grans ifrondosos jardins. Eren torres de grans dimen-sions, a dalt de tot tenien una gran terrassa rode-jada i protegida amb merlets. Per anar d’una torrea l’altra, s’havien de recórrer una infinitat de la-beríntics passadissos, en els quals algú s’hi podiaperdre dies i dies sense trobar-ne la sortida.

En cadascuna de les tres torres hi vivia una de lesseves tres dones.

El meu mirall màgic —callat com un mort—m’anava mostrant imatges.

Vaig veure com el Príncep, després de fer-li em-provar la sabateta de cristall, s’havia casat ambla tímida i esparracada Ventafocs i l’havia por-tada al seu castell, on la va instal·lar en una deles torres. La Ventafocs estava envoltada de luxes:infinitat de vestits confeccionats amb les més sofis-ticades sedes; un gran llit amb dosser, ple de coi-xins farcits de les més suaus plomes de cigne iamb llençols de les més fines teles; preciosos do-massos a les finestres; elaborats tapissos guarnintles parets; una immensa llar de foc, on hi cremavaalegrement la llenya olorosa dels pins i les bran-ques del romaní, que escampaven una agradableflaire per tot el recinte. El Príncep li va permetre,fins i tot, que hi portés, a viure amb ella, els seusamics ratolins, que li farien companyia quan ellestigués absent de cacera.

Dies més tard, quan estava caçant pel bosc —jo anava seguint totes les passes del Príncep a tra-vés del meu mirall màgic—, va trobar el palau onhi dormia, des de feia cent anys, la Bella Dormenti tota la seva cort. Intrigat, el Príncep hi va entrari quan va veure aquella preciosa princesa ador-mida, amb una expressió de total innocència, se’n

La Rosa ha fet servir l’esquema del conte tradicional per explicar allò que els contes no expliquen mai:què hi ha darrere dels finals feliços? Joia i xerinola? Anissos i éssers feliços? Què passaria si ajuntéssimtres belles princeses amb el mateix príncep? En Barbablava estaria encantat!

el pr íncep inf idel

M. Rosa Salas Anglès

El seu nom artístic és Rosa Rosae. Aquesta manera de declinar el seu nom ja apunta maneres. Gaudeix quan explica una història, i també ens fa gaudir a nosaltres.

15

eSCRIPtURA

va enamorar i, gentilment, la va besar. La BellaDorment, amb el bes, es va despertar i el Príncepla va trobar tan bonica que també s’hi va casar.Naturalment, la va portar al seu castell i la va ins-tal·lar en una altra de les torres, igualment rode-jada de luxes, però no li va permetre ques’emportés amb ella tota la cort —que també s’ha-via despertat— i que es va quedar al seu palau.Intel·ligent decisió!

Al cap d’una temporadeta, voltant per aquestsboscos del senyor, també de cacera —quines erenles peces que el Príncep pretenia caçar?—, va pre-senciar una tendra escena: set petits nans estavenen una clariana, plorant a cor què vols, al voltantd’una urna de vidre, dins la qual hi dormia lameva odiada fillastra Blancaneus. Encara tenia ala boca el bocinet de poma enverinada que jo ma-teixa li vaig donar. El Príncep no se’n va poderestar i també la va besar —l’infidel pocaver-gonya!—, ella, és clar, es va despertar i ell també

s’hi va casar —no entenc què li va veure a tan in-sulsa i descolorida criatura!—. La va portar aviure a la tercera de les torres del seu castell,també envoltada dels mateixos luxes que les sevesaltres dues esposes. Va consentir que els set nanss’instal·lessin amb ella a la torre.

Sort que el castell només en tenia tres, de tor-res, sinó també s’hagués casat amb la CaputxetaVermella!

Cada una de les seves esposes n’ignorava, ésclar, l’existència de les altres dues. Cada una viviaa la seva part del castell d’on no li estava permèssortir-ne. Dos alts i forts soldats feien guàrdia cons-tantment al davant de cada una de les tres portes.Jo no sabia què pensar del que estava veient a tra-vés del mirall, necessitava contrastar opinions. Vaigposar el mirall en pausa; vaig fer venir els meus fi-dels corbs i els hi vaig donar un encàrrec a cada un:

—Tu! No perdis ni un minut! Vola ràpidamenta casa de la madrastra de la Ventafocs i li dius

Es busca príncep d’un altre color queno sigui blau, ja que el príncep blau

sempre està amb altres noies.

que vingui immediatament al meu castell a veureaixò. Si vol pot portar-hi les seves lletgíssimes filles,les germanastres Això de lletgíssimes no cal queho diguis.

—Crrrow! Crrrow! Crrrow, ok!—I tu! Vola com un esperitat al bosc fosc on hi

viu la bruixa de la Bella Dorment i li dius que vin-gui també ben aviat. Au, va, aneu! Ràpids!

—Crrrow? Crrrow?—Sí, home, sí, aquella bruixa tan dolenta que

va maleir el fus amb què la Bella Dorment es vapunxar el seu ditet de princesa mimada.

—Crrrow!Més tard, ja totes tres davant del mirall —nova-

ment en marxa—, vam poder veure un Príncep to-talment esgotat: anava d’una punta a l’altra delcastell, passadissos amunt, passadissos avall, unanit i una altra, sense descans.

Les tres joves i innocents noietes dels contes, jahavien perdut la vergonya; consideraven que jahavien malgastat massa temps —dormint les unesi netejant l’altra—, i exigien constantment les aten-cions del Príncep, el qual havia de complir religio-sament, a risc de ser descobert.

Al voltant del meu mirall màgic, totes tres vamacordar que les noies havien de saber la veritat:seria fabulós veure l’esglai a les seves cares,veure-les patir i plorar desolades. Les odiàvemtant!

Vaig enviar el meu servent a informar a cadauna de les princeses de la traïció del seu marit,amenaçant-lo —el servent— que si aquesta ve-gada desobeïa les meves ordres s’ho passariamolt malament: en faria rodanxetes de certa partde la seva anatomia. Aquesta vegada sí que vafer el que li havia encarregat: va anar al castell

—on va poder entrar gràcies a un beuratge, quejo mateixa li havia fet, que el tornava invisible—,i va donar el meu missatge a cada una de les es-poses del Príncep.

La reacció de les tres noies en assabentar-se del’engany, va ser una sorpresa i una decepció pera nosaltres, que, expectants, estàvem al davant delmirall seguint els esdeveniments. En lloc de compa-dir-se i plorar; d’estirar-se els cabells i estripar-se elsvestits com esperàvem, cadascuna d’elles —perpròpia iniciativa i sense que les altres dues ho sa-bessin—, van esprémer més i més al ja cadavèricPríncep; no li van recriminar res, però van intentarque no en quedés ni una gota per a les altres.

A partir d’aquell dia, ja no es va veure mai mésal galant i gentil Príncep corrent pels passadissos.Només s’intueix una ombra —ni galant ni gen-til—, anant, atrafegada, d’una torre a l’altra i dei-xant sentir, al seu pas, uns llastimosos esbufecs.El pobre esperit pateix d’allò més, veient com lesseves dones gaudeixen, sempre que volen, delsfavors dels musculosos i atlètics soldats —sempreen forma!— que guarden les portes de les sevescambres, de les quals abans tenien l’ordre de nosortir-ne i de les que ara no en volen sortir, perquèja tenen tot el que desitgen.

Enceses de ràbia i frustració, nosaltres —que enscrèiem les més malvades de totes les dones—, ensvam acomiadar i vam tornar cada una als nostrestèrbols menesters.

Però jo ja no seré mai més la mateixa, perquèaquell dia, el meu mirall màgic —totalment col·lap-sat per les imatges que havia retransmès—, vapatir un curtcircuit que el va deixar K.O. per sem-pre més.

Qui em dirà ara que jo sóc la més maca?

Pla

ne

ta L

letra

16

eSCRIPtURA

17

eSCRIPtURA

La Josephine Smith era una senyora anglesa,d’una certa edat a qui jo feia classes de llenguacastellana. Només conèixer-la, en el fons del meucervell va sonar la cançó de Paul Simon, Dia-monds on the sole of ther shoes. Per què? No hosé. Tenia el disc Graceland i aquesta era unacançó que m’agradava, i la senyora Smith em vaagradar de seguida, però d’entrada no semblavahaver-hi cap més connexió.

La Josephine Smith era una senyora gran ambbona planta, vestida amb tons pastel, amb els ca-bells tenyits d’un ros discret, i uns ulls molt blaus iprofundament tristos. De la tristor dels seus ulls envaig saber aviat les causes principals: una mésllunyana i difusa, un record de la guerra, Jose-phine havia estat evacuada a Austràlia, quan eramolt petita, durant la segona guerra mundial, unfet molt trist i angoixant del qual no em va donardetalls; l’altra, més punyent, la mort als tretze anysen accident de cotxe de la petita de les seves duesfilles.

Durant les estones de conversa compartida enquè practicàvem juntes el castellà, vaig anar des-cobrint aquestes coses i més, com per exemple,que li agradaven molt les teràpies naturals i col·la-borava amb una mena d’ONG de medicina alter-nativa, que estiuejava a Mallorca, que tenia moltbona relació amb la seva filla gran, i vaig anar

intuint que el seu marit era un ric home de nego-cis. També vaig saber que havia estat a Sud-àfrica, un país que ella definia com un lloc molttrist.

Un dia la va visitar un senyor que es veu que es-tava relacionat amb l’empresa del seu marit. Perell vaig saber que el Sr Smith havia estat un desta-cat executiu de la companyia d’extracció i comer-cialització de diamants De Beers, i que havia tingutla brillant i productiva idea d’emprar el polsim re-sultant de la talla dels diamants per a usos indus-trials. Quan ho vaig saber no vaig poder evitarpensar en la cançó que jo havia adjudicat a Jose-phine. Ves per on realment aquella dolça senyorapotser portava diamants a les soles de les seves co-modíssimes sabates de pell beix. Si més no, potseruna mica de polsim de diamant.

No sóc una persona gaire musical. Mai no he dedicat gaires hores de la meva vida a escoltar música, isóc incapaç de tenir-la de fons quan he de fer qualsevol feina que requereixi un mínim de concentració.Tot i així, durant anys no podia conèixer a ningú sense adjudicar-li immediatament, i de forma gaire béinconscient, una cançó.

diamonds on the soles of her shoes

Sandra CabrespinaHabitant de Mataró i del Planeta Lletra. De tant en tant li agrada escriure.Creu que he fet un descobriment estrany: La veritat i la mentida son vasoscomunicants, com més inventes més veritats dius, i quan més sincera volsser, més mentides acabes dient.

Pla

ne

ta L

letra

18

eSCRIPtURA

Sé que piensan que soy un chico extraño. En al-guna ocasión me lo han dicho, y algo de razónno les falta. Pero algunas cosas que hago, y queen principio parecen no tener sentido, tienen suexplicación.

Así que me he decidido a hacerlo público, es-perando de vosotros el máximo respeto y seriedaden este tema. Os quiero hablar de mi capacidadde visión regresiva gastronómica. Parece un nom-bre muy rebuscado, pero es la mejor definiciónque he encontrado. Realmente, yo lo llamo colo-quialmente “el Viaje”. Algunas personas ya cono-cen mi peculiar sentido, de hecho gracias a élahora gozo de un próspero futuro, pero no siem-pre ha sido así

No es fácil explicar algo, sabiendo que des-pués tienes números para que te manden a un psi-quiatra. Muchos personajes de la farándulatelevisiva podrían desvirtuar mi poder, no hagáiscomparaciones. Os explicaré cómo empezó todo.A veces, la amistad se pone a prueba y quizáshoy me quede sin amigos.

Tendría unos diecisiete años, en plena adoles-cencia. Recuerdo que empezó a gustarme mirar fi-jamente la comida, me podía pasar horasmirándola. Evidentemente, durante esa época, pro-voqué en mi madre episodios de crisis nerviosa-his-térica por esta circunstancia. No quería comer

pero tampoco que se llevara el plato. Era todo unespectáculo. Recuerdo las maravillosas paellas delos domingos. Cogía un trozo de sepia del platoy toda la historia de su vida me aparecía en lamente, como una película pero a cámara lenta yhacia atrás. Podía saber cómo había llegadohasta allí.

—Mama ¿Cuánto vale esta sepia?—Cariño, pues no me acuerdo, unos cuatro

euros —me dijo mientras esperaba si comía o no.—Sabes que a Joan, el pescador que la cogió

en el golfo de rosas, sólo le pagaron dos por ella.—Lucas, haz el favor de comerte ese plato ya,

que hoy no estoy para tonterías.—Sólo te digo que no te engañen en el mer-

cado cuando vuelvas. Y yo no me la puedocomer, que me da mucha pena tía.

—Deja la sepia, pero acaba con todo el arroz,y no me llames tía.

—Es que el pollo tampoco me lo voy a comer.Es que en la granja fue un súper pollo, ganó va-rios concursos al tragador de pienso más rápido,aunque eso le ha llevado a ser también el primeroen llegar a esta paella...

Os vais imaginando cual es mi extraña virtud.Exacto, puedo ver pinchando con el tenedor, untrailer secuencial del bicho humeante de mi plato,hasta su mismísimo nacimiento. Cómo y quién lo

Este relato unifica la gastronomía, la fantasía y el FC Barcelona. El protagonista tiene un poder, por asídecirlo, que sólo se calma o adormece con un partido del Barça. Algo así como Krytonita azul grana.Tiene su gracia, pero detrás del humor se encuentra una seria reflexión sobre la manipulación de los alimentos. Y es que nadie puede estar cien por cien seguro de la calidad de lo que se lleva a la boca.

Nuria Sánchez CastilloSi no fuera ella, le gustaría ser Jane Austen. Sólo necesitaría una ventanaque diera a los álamos, un escritorio de madera con aquellos cajoncitos alos lados y un papel en blanco.

Viajes gastronómicos

19

eSCRIPtURA

ha cocinado. Si cayó al suelo de la grasienta co-cina antes de ser emplatado. Si tuvo una malavida, lo que comía o si fue un afortunado huéspedde granja. Un sinfín de detalles, acompañado detoda la carga emocional sobre su muerte, que di-fícilmente me permite acabar bajo mi paladar.

Cada vez que comía, aparecía un nuevo“Viaje”. ¿Por qué me tenía que aparecer la carade un tal Josep, repartidor de pescado, mientrassaboreaba un jugoso calamar rebozado? Con-firmé con el dueño del local, que Josep había de-jado cuatro cajas de calamares aquella mismamañana.

Lo que yo sabía y el dueño ignoraba, era quela quinta caja de éstos cefalópodos cobrada y noservida al restaurante, se encontraba sobre el már-mol de la cocina del repartidor. También pude vera María, la mujer del escatimador de calamares,esperar a su marido y al suculento botín, con unbonito salto de cama de encaje negro. Si aún pu-diera haber visto cómo acababa la historia. Mu-chas veces te deja en lo mejor.

Aunque al principio me entretenía con todasaquellas historias, pasado un tiempo, empecé aver las secuelas de no comer bien. Llegué casi a

la desnutrición, comiendo sólo vegetales y hari-nas. Todo lo que olía a ser viviente, me regalabauna historia tierna y triste que me impedía probarbocado. Estaba desesperado, y desesperaba alque me rodeaba, pero no sabía cómo controlaraquello. Entonces ocurrió algo, y la solución apa-reció sola.

Fue durante un Barça-Madrid. Últimamente re-chazaba invitaciones a cenar o a comer, sóloaceptaba invitaciones para desayunar. El cafécon leche y tostadas era de lo más inocuo. Sabíaque me estaba convirtiendo en un antisocial, asíque cuando me llamó Javier para ver el partidode futbol y cenar, no pude decir que no.

Éramos unos diez amigos viendo como el Barcaganaba en el Camp Nou al equipo madrileño.Hacia tiempo que no disfrutaba tanto. La comidaiba pasando de mano en mano, y un enormecubo de pollo rebozado se quedó insinuantefrente a mí. Yo lo aparté a un lado ansiándolosolo con su olor.

¡Penalti! Estaba clarísimo, vaya entrada alpobre Salinas. De acuerdo, a veces él mismo seretorcía extrañamente delante de la portería ypodía ser dudoso, pero aquel no era el caso. El

Pla

ne

ta L

letra

20

eSCRIPtURA

árbitro no lo pitó. Nos habían robado, aunque ladiferencia de cuatro goles tranquilizaba un poco.Cuando acabó el partido, entre abrazos y felici-taciones, y por supuesto consolaciones a los gran-des derrotados de la noche, miré asustado el platode huesos que tenia delante de mí. Parecía un ce-menterio de alitas y muslitos de pollo.

Mis amigos reprocharon mi egoísmo. Yo solitohabía devorado la caja entera de rebozados paracuatro personas. No pude contener la alegría. Nohabía visto ni al carnicero minucioso despiezar alpollo, ni al chico del Fast Food quemarse con elaceite hirviendo de la fritura. Nada. Reía deforma casi enloquecida ¿Se habría esfumado fi-nalmente este extraño y perturbador poder? Aquella noche fui feliz,aunque tuviera que pa-gar yo solo la cena decuatro y aunque no pu-diera pegar ojo en todala noche a causa de todala carne ingerida. ¿Sehabría acabado por finaquel obligado vegetarianismo?

Sólo había sido una pequeña tregua, al pocolo comprobaría. Al día siguiente invité a cenar aun bombón de la universidad, por primera vez mesentía seguro. Jenny aceptó gustosamente. Creoque yo también le gustaba. Estaba eufórico, eranaquellos días que parecía que podía con todo.Así que preparé una velada romántica y con es-peranzador final feliz.

La invitaría a un restaurante de conocida repu-tación por su excelente carne de caza. Ésta teníauna calidad de tal excelencia, que la lista de es-pera era larguísima, más o menos seis meses,igual que si te operaran de juanetes. Lo sé por mimadre.

No tenía mucha pasta, pero tenia que impresio-narla, así que hablé, extorsioné y finalmente ame-

nacé a mi primo Antonio, somelier de dicho res-taurante para que me colara aquella mismanoche.

Antes de entrar en el lujoso restaurante, con miespectacular rubia, y mi mejor pantalón tejano,Antonio nos esperaba en la puerta, rodeado dedos fornidos guardaespaldas. Había personalida-des cenando en una sala contigua y se habíanaplicado ciertas medidas de seguridad. Yo miréde reojo a mi primo, con cara de no fastidies,pero el tema era gordo. Así que nos pasaron auna habitación privada y nos cachearon y regis-traron mientras nos interrogaban sobre anteceden-tes y demás. La velada prometía. Finalmente, nosubicaron en una mesa con una bonita decoración,

así la definió mi Jenny,ahora más calmada des-pués de tanto sobeteo.

El camarero nos su-girió un menú en con-creto, no nos dejó ver nila carta. Ante nuestra evi-dente sorpresa, nos acla-

ró que serían los mismos platos que cenarían losreyes de Harmakistan, que justamente cenabantras la opaca puerta de cristal que tenía a mi es-palda. Mi incultura me obligó a improvisar, porno decir inventar, cosas sobre Harmakistan; in-cluso hablé de su bien conocida y ancestral mo-narquía.

El primer plato, según nos explicó detallada-mente el camarero, era corazón de calabazacon alguna crema de un queso imposible de pro-nunciar en español y unos higos de decoración.Realmente era delicioso; casi tanto como miJenny y su perfecto escote.

Así, en la más perfecta harmonía, llegó el se-gundo plato: carne de ciervo en salsa y ya nopuedo explicaros mucho más. Todo volvió a nu-blarse ante mí. Allí estaba bambi corriendo por

Mis amigos reprocharon mi egoísmo. Yo solito había

devorado la caja entera de rebozados para cuatro personas.

21

eSCRIPtURA

los montes de Burgos, saltaba por entre los cami-nos, en una mañana de llovizna. No me lo podíacreer, estaba enfadado, furioso. En ese momento,ya no me enternecía, quería ser cazador y acabaryo mismo con el bicho cornudo.

Jenny parecía no entender nada, y yo teníaclaro que no le iba a explicar que en ese instantetenia otra visión. Vi que días antes de ser cazado,el animal se atracó de setas venenosas, y quecuando le dieron caza, ya estaba el pobre en lasúltimas con ataques espasmódicos en las patas,giros de ciento ochenta grados de la cabeza ycon los ojos totalmente fuera de sus órbitas. Noes difícil comprender como pasó el control sanita-rio. El veterinario del pueblo, sordo como unatapia, entendió que lo llevaban para disecarlo, enlugar de para diseccionarlo.

En resumidas cuentas, tenia que evitar quenadie probara bocado de aquel pobre e infec-tado animal. Con Jenny fue fácil, le pedí que fueraal servicio porque tenía una sorpresa preparada.Y cuando volvió su plato había desaparecido,pero una rosa que un pakistaní vendía, cubrió susexpectativas. Pero, ¿Qué hacía con los reyes de

Harmakistan? Vaya imagen se llevarían de nues-tro país, eso si conseguían contarlo. Tomé una de-cisión, entré en la sala, y grité:

—¡La comida está envenenada!De lo que ocurrió después, no tengo demasia-

dos recuerdos. Unos gorilas se abalanzaron sobremí, y mi mundo con su Bambi, mi Jenny y demáscosas se difuminaron. Más tarde, cuando recu-peré la conciencia, las rejas fueron suficientespara entender en qué situación me encontraba.Tuve que dar muchas explicaciones, y mis respues-tas no eran muy creíbles. Sólo les pedía incesan-temente que analizaran la comida. Por lo visto asílo hicieron, pero los resultados tardaron dos díasen llegar, y mi libertad llegó con ellos.

Parece que mi historia acaba bien. Pues os diréque mejor que bien. He sido condecorado con eltítulo de Inspector Real de Productos Alimentariosde Harmakistan (IRPAH). Tras su enorme agrade-cimiento por salvar sus vidas de una muerte se-gura, los Reyes insistieron en adoptarme en supequeño palacete de dos mil hectáreas, y me ofre-cieron un sueldo, cuya cuantía prefiero no espe-cificar para no herir sensibilidades.

Mi cometido, aunque tras explicar mi historia seaobvio, es de asegurarme que todo producto vivo omuerto que entra en palacio para consumo de losmonarcas, proceda de la máxima calidad, con elconsecuente disfrute y tranquilidad de mis señores.

Me siento más libre después de confesaros migran secreto ¿Aún estáis por aquí? Y me gustaríadecir algo a mis amigos: espero que ahoracuando me invitéis a comer, no me cocinéis un ju-goso pato a la naranja, un pollo al ajillo o un ba-calao en su salsa, a no ser, que estéis dispuestosa escuchar una larga historia sobre cada uno deellos. Aunque siempre podemos sintonizar laradio o poner la televisión cuando el Barça jue-gue, y entonces no hay carne ni pescado que seme resista. “Visca el Barça”.

Pla

ne

ta L

letra

22

eSCRIPtURA

En Jaume arriba al caixer automàtic del seubanc i introdueix la targeta de crèdit a la ranura.Tot d’una s’il·lumina la pantalla i se n’adona queel caixer és d’última generació, d’aquells intel·li-gents que reconeixen la veu i que no tenen botonsper prémer. “Que bé!” pensa “Ja tenia ganesd’estrenar-ne un d’aquests”. En Jaume és d’aque-lles persones que senten debilitat pels avenços tec-nològics. A la pantalla del caixer apareix unacara jove i masculina en 3D que el mira amb unsomriure amable dibuixat en els seus llavis ciber-nètics.

—Identificació client. Bon dia Sr. Jaume Gual.En què puc ajudar-lo?

—Bon dia —diu en Jaume meravellat—, voldriatreure diners del meu compte.

—Verificació del compte corrent de l’usuari.Confirmació de saldo. 1.624 € disponibles.Quina quantitat vol treure?

—120 €, si us plau.—D’acord. 120 € computats. Saldo en compte

suficient. Buscant autorització electrònica per a latransacció. Autorització electrònica denegada.Falta complimentar contracte verbal sobre utilitza-ció nous caixers model ccc3po. Es denega transac-ció. Ho sento Sr. Jaume Gual transacció denegadaper no acomplir el requisit 127/000235. Forma-

lització contracte utilització nous caixers. Vol rea-litzar la formalització del contracte per a la utilit-zació del nou tipus de caixer ara?

—Ostres, d’acord, fem-ho.—Resposta no computable. Aquest caixer

només accepta sí, per afirmar i no per negar.—Sí.—S’ha sobrepassat el temps de seguretat per a

les respostes contractuals en línia. Executi l’opera-ció des del principi.

Al tercer intent en Jaume aconsegueix compli-mentar verbalment el contracte d’utilització delnou caixer, però l’operació li ha fet perdre unamica la paciència. En acabar torna a demanar elsdiners al caixer.

—... Un moment si us plau. El caixer està com-putant l’operació. Mentre espera els diners el caixerestà comprovant el nivell de serveis que té contrac-tat amb el banc. Nivell de serveis insuficient. Pro-posta de nous serveis. Sr. Jaume Gual, amb lesdades personals que tenim a la base de dades liestic calculant una proposta per a una assegurançade la llar. Càlcul en curs. Càlcul computat. Propostad’assegurança en ferm. Data d’iniciació de la novaassegurança immediata. Cobrament immediat.Saldo en compte suficient. Valor del rebut 756 €.Venciment anual. L’accepta?

Aquesta història farà somriure a més d'un, i es que la situació per la que passa el personatge ens podriapassar a qualsevol de nosaltres. El que s'explica en el conte aviat deixarà de ser ciència ficció, o sigui queaneu amb compte.

Jordi Lopesino

L'autor és, sense cap mena de dubte, més llarg que ample; tot i que última-ment l'amplada està guanyant terreny. Podríem considerar, doncs, que té unperfil oblong u oviforme.

Històr ies d’un futur pròximel caixer automàtic

23

eSCRIPtURA

—Com? què... Però què carai estàs dient. Nom’interessa cap assegurança de la llar...

—Resposta no computable. Aquest caixernomés accepta sí, per afirmar i no per negar.

—Sí, ja ho sé maleït caixer! No, no en vull cap,d’assegurança...

—Aquest caixer ha registrat la paraula sí. Res-posta afirmativa computada. Rebut domiciliat i ca-rregat en compte. Rebut cobrat. Saldo resultant encompte 868 €. Gràcies per utilitzar el servei de...

—No, he dit que no. Màquina estúpida —enJaume perd els nervis i comença a donar cops ala pantalla amb la mà oberta—. Anul·la l’opera-ció. Torna’m els diners.

—Agressió computada per part del client Sr.Jaume Gual. Càrrec en el compte del client de lessancions econòmiques estipulades en l’apartat 4,

secció 2, paràgraf 7 del contracte verbal signatrelatiu a la mala utilització dels nous caixersccc3po. Càlcul de la sanció total. Cinc cops a lapantalla. 75 € de sanció administrativa per cop.Total 375 €. Descomptat del compte de l’usuari.Operació finalitzada. Saldo resultant en compte493 €. Nou càlcul de nivell de serveis. Comptecorrent. Targeta. Assegurança de la llar. Nivell deserveis insuficient. Càlcul de nous serveis mentrel’ordinador computa extracció de diners delcompte. Nou saldo. Nou còmput. Esperi.

En Jaume està indignat, però ha après la lliçó isap que no pot tocar la màquina perquè li tornaràa carregar en compte noves sancions. Quanacabi la transacció anirà de pet a la sucursal i pre-sentarà una queixa. “Què s’han cregut aquests delbanc” pensa.

Javi

er G

arcí

a

Pla

ne

ta L

letra

24

eSCRIPtURA

—Presentació nous serveis. Pla de pensions.Aportació inicial 1.500 €. Desestimat. Saldo insu-ficient. Assegurança a tot risc per turisme. 867 €.Desestimat, saldo insuficient. Assegurança devida. Càlcul en curs. Càlcul computat. Propostad’assegurança en ferm. Data d’inici de la nova as-segurança immediata. Cobrament immediat.Saldo en compte suficient. Valor del rebut 490 €.Venciment anual. L’accepta?

—NO!—...—He dit que NOOOOOOOOOOO!—...—Si creus que tornaré a caure en el parany vas

molt...—Aquest caixer ha registrat la paraula sí. Res-

posta afirmativa computada. Rebut domiciliat i carregat en compte. Rebut cobrat. Saldo resultanten compte 3 €. Gràcies per utilitzar el servei de...La cara d’en Jaume es va congestionant mentre lacara somrient i en 3D del caixer va desglossant laseva bancarrota.

—No es pot computar la petició del Sr. JaumeGual. Demanda 120 € compte del client. Saldoinsuficient. Transacció anul·lada. Cobrament 6 €de comissió per la utilització de serveis caixerccc3po. Descobert compte client. Aplicació càrrecde penalització per descobert . Total penalització22,57 €. Saldo resultant -25,57 €. Embargamentnòmina sr. Jaume Gual fins liquidació del deute.Retornar targeta. Bon dia i gràcies per la visita. Fidel programa.

El caixer escup la targeta de crèdit que cau alterra, davant del peus d’en Jaume. Aquest fa unssegons que té la cara tota vermella i congestio-nada i emet una mena de sorollets i xisclets genstranquil·litzadors. Explota en sentir bon dia i grà-cies per la visita.

—AAAAAGGGGGHHHHHHH! Fill de malamare. Torna’m els meus diners —crida en Jaumementre colpeja amb força la pantalla del caixerautomàtic—. Torna’m els meus diners! Màquinadel dimoni! I fica’t on puguis les teves asseguran-ces de merda.

—Programació de seguretat. Intent de robatori.Individu perillós. Reincident. Avís a la policia. Fil-mació del delicte. Guardar filmació en arxiusegur...

Cinc minuts més tard una parella de mossosdeté en Jaume Gual per intent de robatori amb in-timidació i danys a la propietat.

Diari La veu de Calella. Notícies. S’incrementen els actes de vandalisme

en la nova xarxa de caixers d’última generaciódel Banc Modern. Afortunadament els citats cai-xers estan protegits per un sofisticat programa in-formàtic que inclou la connexió directa amb lacomissaria. S’han detingut el 100% dels vàndalsque estan a l’espera de judici. La direcció delBanc Modern estudia presentar càrrecs per danysi perjudicis.

Economia. El Banc Modern ha fet públic els be-neficis de l’any en curs, un 37% més respecte al’exercici anterior. Increment aconseguit gràcies ales comissions i a l’alt volum de negoci realitzatexclusivament en els caixers ccc3po.

Laboral. El Banc Modern ha fet una reducció depersonal del 85%. Quan s’ha fet pública la notíciales seves accions en borsa han pujat un 94%.

Societat. El president de la Generalitat ha fet en-trega al president del Banc Modern del premi“Avantguarda Tecnològica” per la implantaciódels caixers ccc3po a Catalunya. El president dela Generalitat ha dit que gràcies a gent emprene-dora com el president del Banc Modern el nostrepaís va endavant.

25

eSCRIPtURA

Mi adolescencia y juventud discurrió lánguida-mente mientras escuchaba ¿Quién me ha ro-

bado el mes de abril?, que era una de laspreguntas favoritas de Sabina, almismo tiempo que Nacha Popechaba de menos a la Chica

de ayer y gracias a loshermanos Urquijo me en-tretenía en Escribir su

nombre sobre un vi-

drio mojado.Una época que según

decía Golpes Bajos, Eran Malos tiempos

para la música, pero que los músicos de hoydía miran con ojos golosos, pues tiempos pasadosfueron mejores. Tiempos dispares en que SiniestroTotal amenazaba con Bailar sobre nuestra

tumba al mismo tiempo que Sergio Dalma nosanimaba por Bailar pegados y yo utilizaba suestribillo para agarrar a mi chica en las sesionesde baile lento en la discoteca.

Nací en el Mediterráneo sonaba en bocade toda una generación, mientras algunos soña-ban por iniciar su particular Viaje a Itaca yotros hubiesen dado su brazo izquierdo por poderser de los Born in the U.S.A., nación banderay aspiración de no pocos, en la cual te podías cru-zar cada día con personajes de ensueño como

Roxanne, y dejarse arrastrar mentalmente porhimnos de libertad como Live is Life, que toda-vía sonaban mejor Sittin on the doch of the

bay, watching the time... acompañado portus amigos y unas birras congeladas. Nada ninadie nos impedía soñar.

Años de juventud e inconsciencia, en que lashormonas dictaban nuestros impulsos y perseguía-mos Chiquillas, cuyos rechazos nos hacíanCaer lágrimas en la arena. Intentado ser po-sitivos aquellos rechazos estimulaban nuestraAlma de blues y nos hacían aspirar con alojar-nos en nuestro particular Hotel California, enel cual soñar con tiempos futuros que siempreserán mejores, quizás porque nos imaginamoscompartiéndolos con mujeres de nombres tan su-gerentes, como Lucía, Carolina, Yolanda,Noelia o la Dulce Sara, que siempre sus secre-tos me contaba.

Aunque justo resulta reconocer que nuestrosmás ardientes y oscuros pensamientos fluían haciaaquella Negra Flor, que siempre encontraba unHombre de Papel como yo. Años convulsos,búsquedas sin respuesta que más de una ocasiónacababan contemplando las estrellas, soñandocon asistir a mi particular Purple Rain, y arri-mado a Una novia de nombre Ramón. Bús-queda y confusión como sinónimo de crecimiento.

A través de títulos de canciones que han tenido una importante presencia y valor a lo largo de mi vida, se dibuja la búsqueda eterna del amor adolescente y los sinsabores y despechos que esta búsqueda genera.

Marcos Vàzquez GarcíaPerdut a la inmensitat de l'univers, sense una identat definida, per fi hatrobat el seu rol com a ciutadà al Planeta Lletra. Viatges, esports, músicai família l'acompanyen en aquesta nova vida.

Music&Li fe

Pla

ne

ta L

letra

26

eSCRIPtURA

Al día siguiente tu destino siempre era una Es-

tación de nombre Esperanza en la cual en-trabas despacito, sin atraer las miradas decuantos encontrabas a tu paso, hasta que encon-trabas un solitario banco en el que sentarte acom-pañado de tu fiel amiga Gerundina y hacíassonar los melancólicos acordes. En aquellos mo-mentos, solo deseabas convertirte en un Invisible

Man, que algún día pudiese localizar su particu-lar Island, donde vivir como un Clandestino,que ha encontrado My Way.

En cualquier caso, Cien Gaviotas y los Cris-

tales Rotos en la arena me devuelven a la crudarealidad y hacen comprender que I got you

under my Skin y que With or Without you

tengo que seguir viviendo y son muchos los Clu-

bes de Navajas que por una mujer tendré queseguir visitando para poder comprenderte y cre-cer sin miedo a equivocarme. Pero no dudes queestoy dispuesto a Pisar el Acelerador y si esnecesario convertirme en una auténtica Juana la

Loca.

En Josep ha estat capaç de barrejar dues coses ben diferents, un accident i els formatges. No sé què diriaen Freud al respecte, però si us interessa la meva opinió us diré que li treu molt de ferro a l’assumpte.Aquest experiment narratiu ha estat condimentat amb diverses veus. Tres narradors diferents que parlen de formatges i un accident de cotxe. Interessant, oi?

Josep famadas

Escriure li feia mandra. Massa feina, es deia. Ara que està jubilat no té cap excusa.

L’acc ident

El testimoni

Estava fullejant el diari que m’acabava de com-prar en el quiosc quan de cop l’esgarip estridentd’uns pneumàtics m’han fet aixecar la vista. Unmaserati coupé de color blau metàl·lic ha sortit dela cantonada, ha fet un parell de sobtades falses

maniobres, ha pujat a la vorera i amb gran estrè-pit, ha anat a encastar-se contra el vidre de l’apa-rador de la formatgeria “Il buono fiuto” de l’altrecostat del carrer. Una pluja de trossets de vidres’ha escampat per tot arreu i de dins de l’aparadorhan sortit els formatges saltant, fugint en totes di-reccions. Un parmegiano de dotze quilos ha vingut

27

eSCRIPtURA

rodolant fins als meus peus i m’ha fet fer reaccio-nar. Corrents, juntament amb altres vianants, m’heatansat al cotxe d’on ha sortit una noia amb untrau al front, provocat segurament en haver-se col-pejat amb el parabrises. Així i tot em semblavaque podia haver estat pitjor, però quan li he pre-guntat com es trobava, els seus ulls han mirat albuit, han fet unes giragonses estranyes i s’ha des-plomat a terra sense sentits.

L’infermer

Ens van comunicar que ens dirigíssim urgent-ment a la cantonada Via Irnerio amb Via Zam-boni, havia trucat un quiosquer demanant unaambulància perquè hi havia hagut un accident decotxe a l’altre costat del carrer. Estàvem a sis car-rers del lloc de l’accident i malgrat que pel centrede Bolonya s’ha d’anar amb compte perquè elscarrers són estrets, com que en aquella hora delmatí hi havia força tranquil·litat, hi vam poder arri-bar en quatre minuts.

La noia estava estirada a la vorera, envoltadad’una gran quantitat de vidres i de formatges detota mena i mida. Precisament s’havia desmaiatsobre un parell de pecorinos i un gorgonzola quevàrem retirar per estirar-la ben horitzontalment.

Ràpidament la vam auscultar i ens adonàrem queles seves constants eren molt baixes, el cor bate-gava amb molt poca força. Preveient una paradacardíaca, li vaig injectar un 10 mg d’adrenalinamentre demanava al meu company que preparésel desfibril·lador. Vam carregar l’aparell a dos-cents volts. La batzegada va fer saltar el cos peròla traça de l’electrocardiograma continuava essentirregular, la noia no reaccionava, se n’anava. Enel segon intent vàrem carregar a tres-cents. El xocva ser brutal però al cap d’uns segons el cor vacomençar a bategar amb regularitat i la respiracióes va normalitzar. La noia va tornar… A la de tresla vam posar a la llitera per pujar-la a l’ambulàn-cia. Ràpidament ens vam dirigir cap a l’OspedaleMaggiore.

La noia

Estava conduint i pensant que a aquesta hora,mig matí, Bolonya és una ciutat prou tranquil·la.La gent està immersa en la còmoda rutina de nohaver de pensar en res més que en la feina, encanvi, jo no em puc treure del cap el que Marcelloem va dir ahir al vespre. De cop, quan vaig girara la cantonada de Via Irnerio, la llampada del re-flex del sol en el vidre d’un aparador, em va en-cegar. Vaig atabalar-me, estava confosa i pitjavaindistintament el fre i l’accelerador. Donava copsde volant i el cotxe canviava de direcció a batze-gades, fins que es va enfilar a la vorera i veientque anava contra l’aparador, vaig tancar els ulls

No sé el temps que va passar fins que vaig sen-tir una veu que deia que ja tornava, que el cor co-mençava a bategar amb normalitat... No empodia moure ni parlar, ni obrir els ulls però re-cordo que sentia molt clarament la flaire gustosaque escampa un bon assortit de formatges. Queestrany, oi?

Pla

ne

ta L

letra

28

eSCRIPtURA

Los hijos no siempre vienen de Paris, ni los trae la cigüeña, ni se encuentran debajo de una col. A veceslos hijos nacen, otras veces simplemente los encontramos en el camino de la vida. Marlene nos muestrala belleza del esfuerzo, del sufrimiento, de la abnegación por los hijos. Marlene nos da a todos una lección de amor.

Marlene Puerta

Me gusta pensar que el mundo no tiene dueño, que simplemente estamosde paso. Disfruto con la lluvia, con el sol, con una sonrisa. Miro la bellezade la naturaleza y me siento agradecida por formar parte de ella.

Hijo del corazón

La historia sucedió en una ciudad de Colombia,en Ibagué para ser más exactos, la ciudad másmusical, de este país. Vivian en aquel lugar unafamilia compuesta por cinco miembros: los padresy tres hermosos niños; un niño de diez años y dosniñas de ocho y seis años. Era una familia declase media, llena de ilusión. Como lo tenían todopara ser felices decidieron, de común acuerdo,compartir esa felicidad con un niño huérfano. Unode los muchos miles que hay en ese país. Inme-diatamente se pusieron a buscar un niño huérfanorecién nacido, querían que fuera de horas, o dedías. Es muy posible encontrar en este país hospi-tales donde van las madres a tener a sus hijos,que después no los pueden criar, por razones eco-nómicas, o simplemente porque no quieren. Elbienestar social se hace cargo de estos niños, lle-vándolos a sitios seguros donde entran en adop-ción. Siempre hay parejas interesadas enadoptar, y si éstas cumplen todos los requisitos in-dispensables, al cabo más o menos de un año quedura la realización de papeleo e investigación, seles entrega el bebé. En el caso de esta familia nofue así, pues el destino ya les tenía preparado suhijo. Por alguna razón, en ese momento no habíabebés recién nacidos, y la familia ya había pa-sado por todos los trámites, lo único que queríanera conseguir uno rápido. Cierto día les llegó una

carta con una foto, en ella se veía la cosita máshermosa jamás vista, un hermoso niño gordinflóncon una mirada que enamoraba, dulce como lamiel, de dos años. Inmediatamente supieron queera lo que estaban esperando. No había duda,ese pequeño ser, iba a formar parte de la fami-lia.

Por fin llegó el día más esperado por todos: lesentregarían a su hijo. Los niños estaban emocio-nados; los padres pletóricos de volver a vivir esafelicidad de recibir nuevamente un hijo. Es igualsi nace del vientre o si nace del corazón, no haydiferencia, se siente igual, la dicha de tenerloentre los brazos, es indescriptible. Y ahí estabasu hijo, entre asustado y sorprendido, tímido detantos ojos encima de él, de pronto con la dudade no saber si estos nuevos padres no le iban afallar, si lo iban a querer con el corazón, comoseguro él los iba a querer. Los vio tan amorosos,le inspiraban tanta confianza que se entregó a sunueva familia con la convicción de que nunca loiban a defraudar, y lo iban a acoger, como su ver-dadero hijo. Juan, que así se llamaba el niño, eraun niño muy tímido. Tenía dos años y no hablaba,aunque, la verdad, no le hacía falta pues todo loexpresaba con su carita y sus ojos negros. Por lasnoches dormía mal. Era como si todos los fantas-mas de su pasado lo atacaran. Se despertaba

29

eSCRIPtURA

muerto de miedo, con el terror reflejado en su in-fantil rostro. El niño fue creciendo y con el cariñoy el amor de su nueva familia, sus pesadillas fue-ron disminuyendo. Pero desafortunadamente, sumente albergaba secuelas genéticas irreversibles.Se le fueron detectando dificultades para el apren-dizaje, un ligero retraso mental, su motricidad eramuy torpe… Muchas cosas se le dificultaban,pero aún así, era un chico sensible noble y muycariñoso. Se sentía muy bien en su entorno, ale-gre, jovial. A pesar de su corta edad, dio muestrasde tener talento para el dibujo. Tal vez eran un re-flejo de su alma. Sus dibujos eran una válvula deescape a todo lo que sentía y no podía expresar.Cada dibujo tenía un significado que su madreempezó a conocer y analizar. Percibiendo, condolor, toda la angustia que Juan había sentidodesde los comienzos de su gestación. Era comoun grito de desesperación de todo lo que pasabapor su cabeza. Hubo un fuerte cambio en su vidaa la edad de nueve años: por compromisos conel trabajo su familia cambio de país, sus herma-nos y él chocaron con un país nuevo, una cultura,un clima diferente, costumbres… Eso fue el deto-nante para que Juan sacara todo lo que teníaadentro, como un volcán en erupción. Sufrió uncambio en su personalidad. Sus dibujos se volvie-ron más irreales, tenebrosos, crueles, distorsiona-dos. Dibujaba con amargura, con locura, como siuna mano invisible, le cogiera la suya, y se la di-rigiera. Era angustiante verlo durante esas crisis:se desbordaba completamente.

A medida que entraba a la adolescencia em-pezó a dar muestras de desequilibrio emocional.En el Colegio creían que era un muchacho re-belde, grosero, maleducado, pero no era nadade eso: su salud mental se estaba deteriorandopoco a poco. Su familia pasó por mucho dolor ymucha angustia antes de que los médicos y el Co-

legio se dieran cuenta de que estaba enfermo. Alos trece años, se desbordó completamente: sehacía daño a sí mismo, también a sus hermanos;pegaba a su madre… Estaba fuera de sí. Sumadre empezó a pedir ayuda, pero fue muy difícilque le reconocieran su enfermedad. Tuvo quepasar lo peor: intentó suicidarse. Casi lo consigue.Con estos antecedentes, su madre consiguió re-cluirlo seis meses en un centro psiquiátrico. Allí lediagnosticaron la esquizofrenia. Poco a poco, conla ayuda de los médicos, de un buen tratamientoy la medicina, se fue neutralizando la enferme-dad, hasta quedar controlada. Juan ganó la ba-talla. El amor que siente hacia todo el mundo, lasensibilidad que tiene, su carácter dulce y el amorque sienten sus padres por él, hicieron que estahistoria tuviera un final feliz.

Ahora Juan tiene veinte años, es un muchachocon sus limitaciones, pero actualmente se puededecir que es un chico normal. Su familia está sa-tisfecha de verlo hacer su vida, como cualquierchico de su edad.

Pla

ne

ta L

letra

30

eSCRIPtURA

Fa uns anys la meva tia es va trencar el fèmur,no se sap si en caure es va trencar o va caure per-què es va trencar, però es va passar tres mesos ala Clínica Pera de Barcelona abans no va tornara casa seva. Llavors ja tenia vuitanta-un anys i elfet de ser gran i d'estar ingressada feia que quasino mengés.

Perquè no li donessin el menjar amb la goma,les meves dues cosines feien torns per donar-li, ialguna vegada també hi anava jo.

Compartia l'habitació amb una altra senyoragran, també impossibilitada i amb una mica dedemència senil a qui anava a veure cada tarda ladona del seu fill. I el que passa als hospitals, quefas una certa amistat amb els familiars dels altresmalalts i quan portes dies, acabes assabentant-tede les històries de la gent.

La segona vegada que hi vaig anar substituintuna de les meves cosines, després de donar-li eldinar vaig pensar de quedar-me per donar-li elsopar. Cap a les quatre va arribar la Rut, la jovede la iaia veïna, que ens va saludar tot amable ala meva tia i a mi i va anar a parlar amb la sevasogra. Al cap d'una hora, em va dir:

—Et quedaràs molta estona? —jo li vaig dir quefins el sopar—Doncs vaig a llegir una estona aen Ricard —va sortir de l'habitació i no va tornarfins l'hora de sopar.

Quan va tornar, ens va dir —sembla queavui estigui més tranquil.

—Que bé —va dir la meva tia.—Sí, —vaig contestar sense saber de què par-

lava, i com que ja havien portat el sopars em vaigposar a donar el menjar a la tia, mentre la Rutcomprovava que la seva sogra anés menjant i lianava explicant coses dels néts.

Al vespre, la meva cosina em va trucar perdonar-me les gràcies i em va preguntar com es-tava la seva mare. Vaig dir-li que bé i li vaig pre-guntar qui era el Ricart.

—És el noi de l'habitació 112. Fa onze mesosva tenir un accident, on va morir la seva mare iell va quedar en estat vegetatiu i porta respiracióassistida. El seu pare li llegeix llibres perquè diuque això l'ajudarà a despertar i que així està méstranquil. Com que treballa durant el dia, va dema-nar a les infermeres si a estones podrien anar allegir-li i sempre hi ha algú. Nosaltres també hofem de vegades, per això la Rut es pensava queho sabies.

Al cap de quinze dies, vaig tornar a substituirla meva cosina. Després de donar el dinar a latia, es va dormir i vaig sortir a fer un volt pels pas-sadissos. L'habitació 112 estava oberta i a dinsno se sentia ningú. Vaig entrar i vaig veure en elllit un noi jovenet, molt pàl·lid i prim, amb una via

Un relat sobre una injustícia. Un noi en coma que només té la companyia de diversos lectors que l’ajuden a passar les avorrides hores d’hospital. Però, n’és conscient dels amics lectors? D’altra banda els calés, o la manca, acaben decidint el futur d’una persona. El que dèiem: un relat sobre una injustícia.

Massum Roig

És una mica despistada i desorganitzada. Les idees li vénen i marxen. De vegades al cap d'uns dies tornen i si les escriu es queden.

L’habi tac ió 112

31

eSCRIPtURA

que comunicava amb dues bosses de sèrum i unamascareta de ventilació assistida. Sobre la tauletade nit hi havia un llibre, i vaig dir:

—Bona tarda Ricart, com estàs? Vols que et lle-geixi una mica? —el vaig mirar i em va semblarque feia com una petita ganyota. Vaig agafar elllibre pel lloc on hi havia el punt i em vaig posara llegir en veu alta. Al cap d'una estona va entraruna infermera, em va fer un somriure, va compro-var el sèrum i els aparells i va tornar a sortir.

Quan vaig tornar a l'habitació de la tia, ja hihavia la Rut que em digué: —Ja he vist que esta-ves a la 112. Com va el Ricart?

—No ho sé. És la primera vegada que el veig,vols dir que sap si som a l'habitació?

—Jo tampoc ho sé, els metges diuen que no téactivitat cerebral i que l'han de desconnectar. Lacompanyia d'assegurances, amb el dictamenmèdic li va dir al pare que ja no es faria càrrecde les despeses des de començament d'aquestmes, i el pare es nega a donar permís per fer-ho—explicà la Rut.

—Que fort, i ho poden fer?—La direcció de l'hospital ha demanat una

ordre judicial per fer-ho, però el pare ha contrac-tat un advocat i ha posat una demanda a l'asse-guradora i a la direcció de l'hospital. L'home estàdesesperat i no pot acceptar que desconnectin elseu fill. Si fos el meu fill, no sé què faria.

Un mes després a la meva tia ja l'havien donatd'alta i un diumenge la vaig anar a visitar a casaseva. Hi havia la meva cosina i li vaig preguntarsi sabia res d’en Ricart.

—Sí, de tant en tant vaig a llegir-li i estic en con-tacte amb el seu pare.

—I no ha guanyat la demanda? —vaig pregun-tar.

—Va per llarg. De moment ha de pagar ell lesdespeses del seu fill i m'ha dit que quan no tinguimés diners, hipotecarà el seu habitatge. Ens vademanar a la Rut, a la meva germana, a mi i aun parell de persones més si faríem de testimonisi li hem dit que sí. El personal de l'hospital no potdeclarar perquè aniria contra la seva direcció.

—Però en què us baseu per declarar? —vaigpreguntar-li.

—En que quan li llegim, de vegades fa com unsomriure, com si entengués que som allà.

—Però si les proves mèdiques diuen que no hiha activitat cerebral, és impossible, deu ser unaganyota incontrolada.

—El seu pare creu que somriu segons el to deveu i nosaltres també ho pensem. Creiem que téalgun tipus d'activitat cerebral i per això li donemsuport. Si li passés a la meva filla també lluitaria—va dir la meva cosina.

—Sí, jo també ho faria.Aquells mesos vaig visitar la meva tia un parell

de vegades abans que es morís, però no va sortirel tema i quan estàvem al tanatori, vaig pregun-tar-li a la meva cosina com estava la demanda.

—Vam perdre i vàrem recórrer, però tambéhem perdut. Hi ha una sentència judicial en ferm,que diu que s’ha de desconnectar en el termini dedos mesos i aquest finalitza d’aquí quinze dies.

—Si us plau t'agrairia que m’avisessis, nomésl'he vist una vegada però sempre recordaré aquellnoiet pàl·lid.

Al cap de deu dies, em va trucar la meva cosinai em va dir que a en Ricart li havien retirat la res-piració assistida la tarda anterior. El seu pare nos'havia mogut en cap moment del seu costat i liva continuar llegint fins que tres hores més tard vadeixar de respirar.

Pla

ne

ta L

letra

32

eSCRIPtURA

En Manel era una persona afortunada. Havianascut amb dos dons. Un d’ells era saber quan latruita de patates estava en el punt just per tombar-la. No era un do gaire sorprenent, però ell n’esta-va orgullós i el lluïa els caps de setmana amb elsamics, la seva única família. L’altre era el poderde quedar-se adormit a qualsevol lloc amb una fa-cilitat mai vista. Ja de ben petit, era pujar al cotxei caure rodó, sense donar guerra als pares en totel trajecte. Tota una benedicció de nen.

Cada matí en Manel, maletí en mà i arrosse-gant els peus per l’estació de Gorg es debatiaentre l’adormiment i la desgana. Tan bon puntarribava el metro i aconseguia un seient acomo-dava el cap i començava a dormir. Els últimstemps havia perfeccionat tant la seva habilitat quedormir el portava, curiosament, a continuar unsomni interminable que ja feia unes setmanes querevivia cada matí; en Manel havia conegut unadona al metro amb qui s’havia atrevit a intercan-viar unes paraules. Mica en mica, aquelles parau-les van convertir-se en frases més llargues, desprésamb el temps en subordinades, puntuades ambsomriures i carícies.

En somnis, la ciutat era seva. Amb aquella donade mirada neta i rínxols daurats, en Manel va vi-sitar el zoo, sota una pluja multicolor; va assistira una invasió d’extraterrestres, just quan estavenprenent un gelat de pistatxo a la Barceloneta; o

es va banyar en plena nit a les fonts de Montjuïcper celebrar el premi Nobel que havia guanyat.No era estrany doncs que, quan despertava ambel sotrac del vagó a Passeig de Gràcia, en Manelhagués venut la seva ànima al dimoni per uns mi-nuts més recolzat contra el cristall.

Aquell dia havien corregut com nens pels car-rers.

—Fem-nos una foto —li havia dit ella. —Si jo no surto mai bé. No veus la cara que

tinc? —va contestar ell mentre li creixia un nascom el bec d’un voltor.

—Ai! Si podries tenir les dones a cabassos! ―—deia ella mentre l’arrossegava cap a un fotoma-ton aparegut com per art de màgia.

Un cop asseguts van introduir una moneda i vanfer ganyotes d’enamorats. En sortir van mirar elcaixetí però no va sortir cap foto. En aquell instantel metro es va sacsejar i en Manel va despertar.Les portes es van obrir i una dona de mirada neta,rinxols daurats i cara de son va seure just al seudavant. Ell va girar el cap buscant de nou el recerfred del vidre, però de sobte una tremolor li va re-córrer el cos. La dona dels seus somnis estava allàal davant i no l’havia reconegut!

—Hola, potser no ho sap, però jo i vostè, vulldir, vostè i jo, ens coneixem. Bé, en somnis sí. Ésdifícil d’explicar. Hem compartit gelats. I em pre-guntava si voldria... Se’n recorda?

Tots nosaltres, en algun moment de la vida, hem somiat amb alguna cosa impossible. Què passaria si els nostres somnis es materialitzessin? Es complissin? Es fessin realitat? Mentre arriba aquest moment hiha gent que prefereix evadir-se en els seus somnis, arribant a confondre la realitat amb la cosa onírica.

Oscar Navas

Porta sempre a sobre un llapis i una llibreta. Caça idees per tot arreu i lescaptura amb lletra de metge. No pot escriure sense te ni música de fons.

La dona dels seus somnis

33

eSCRIPtURA

—Ara que ho diu... Té raó, crec que em sona―—contestà ella.

—Sí? —va dir amb la mirada d’un nen a qui liacaben de donar el millor regal del món.

—Sí, em sembla que vostè és un d’aquest asset-jadors emmanillats de les notícies. Així que no in-tenti seguir-me o cridaré la policia.

La dona va canviar de seient bruscament i enManel va emmudir. El comboi va arribar al centrei la dona va baixar de pressa. Ell va esperar uninstant per aixecar-se pesadament i va sortir men-tre al seu cap es dibuixava un palet més a la llistade somnis trencats. Quan estava a punt d’encararel túnel, la dona del vagó l’esperava.

—No és el que es pensa! És que jo treballo aprop!

La dona no li va deixar temps a donar més ex-plicacions, li va tancar la boca amb un apassionatpetó. En Manel estava tan astorat que es va deixarfer, però no va tenir esma de tancar els ulls.

Gràcies a això va poder veure, de cua d’ull, unatira de fotos de fotomaton llençada pel terra. Erenles fotografies de dos enamorats: ell i la senyoraque l’estava petonejant en aquell precís moment.Eren les fotos d’un somni. Un somni fet realitat.

Lectura recomanada

En part història d’amor, en part èpica històrica, en part tragèdia, Lacasa del propòsit especial és una novel·la sobre un home arrancat d’una casa pobra i llançat al cor de l’imperi rus en declivi.

La casa del propòsit especialJohn BoyneEditorial Empúries

Pla

ne

ta L

letra

34

L’eNtReVIStA

Care, com és el teu procés creatiu?

Per començar cal tenir clars tant els personatges,com l’argument i un bon treball de documentació.Jo curiosament, per a la construcció dels personat-ges, tinc un procés heretat de la meva experiènciateatral i acostumo a centrar-me en primer lloc, noen la veu narrativa, sinó en els personatges, lesseves motivacions i les seves accions.

Quins consells donaries a un escriptor

novell?

Que llegeixi molt i que escrigui sobre els temesque a ell o a ella li agradin, intentant ser originali no caient en el desànim, i que es plantegi quingènere és el que li escau i s’hi llenci a fons, per-què la dispersió no sol ser bona, i és molt difícilser bo en tot.

Quan es comença a escriure també pot ser unabona idea apuntar-se a un taller literari o similaron poder compartir els textos. El pas següent potser presentar-se a concursos de trajectòria seriosa.L’autoedició no la recomano gaire perquè no solser molt ben vista pels editors.

Quins consells donaries als qui vulguin

endinsar-se en un projecte tan ambiciós

com és escriure una novel·la?

Podríem dir que en primer lloc cal viure. És unconsell que em va donar un editor quan tenia 19

anys i estava començant en el món de l’escriptura,llavors no em va fer gaire gràcia, però ara entencque per escriure novel·la el bagatge viscut és im-portant, perquè s’aprèn a contar, contant històries.

A part d’això, com a cosa pràctica, recomana-ria tenir un esquema previ i treballar diàriament.Com més extens és el projecte, més planificaciócal realitzar. És fonamental identificar on, quan iper què passen els fets i sobretot qui ho explica.A partir d’aquí es realitza un esquema detallat delque succeirà que servirà de base per al projecte.Finalment, cal tenir una gran dosi d’atreviment,dominar el llenguatge i conèixer les eines de quèdisposa un escriptor.

Has treballat algun cop per encàrrec? Es

més difícil motivar-se en aquests casos?

La veritat és que no m’hi he trobat gaire. Segonsla meva experiència, és una activitat que es dónamés a les col·leccions juvenils que per a adults.Una obra que es podria considerar d’encàrrec ésOperación Virgo. En aquest cas una persona delmón editorial amb qui ja havia treballat abans emva demanar una història per a adolescents que noencaixés en les editorials típiques per a històriesd’adolescents. Va ser un encàrrec que em vaagradar i motivar i de seguida vaig tenir algunesidees clares. Però té una anècdota curiosa, per-què, en un moment donat, em vaig bloquejar i,

Entrevista a l’escriptora Mataronina Care SantosBy Sandra Cabrespina i Oscar Navas

Care Santos (Mataró, 1970) és escriptora, crítica literària i teatral i professora de tallers de narrativa.Ha publicat més de 50 llibres i la seva obra va dirigida al públic infantil, juvenil i adult. La seva últimanovel·la, Habitacions Tancades, explora els secrets que totes les famílies amaguen.

“L’aprenentatge ha de ser constant”.

35

L’eNtReVIStA

llavors, em va ajudar a continuar la feina la tro-bada fortuïta a la platja del diari d’una adolescentalemanya.

Un altre tipus d´escriptura per encàrrec és la dellibres que en podríem dir d’autoajuda. Dins d’a-quest estil hi hauria un llibre escrit a quatre mansque va ser per a mi una experiència divertida igratificant. El llibre era El millor lloc del món ésaquí mateix. Era un llibre amb un missatge i unestil molt optimista i la veritat és que em vaig limi-tar a seguir l’estil de l’ impulsor del projecte i co-autor Francesc Miralles.

Ha influït el fet de ser mare en la teva

escriptura?

Molt. La maternitat per a mi ja era importantabans, quan volia tenir fills i no en tenia, i és en-cara més important des que ho sóc. És un delsmeus temes recurrents. Els meus fills i els seus acu-dits m’inspiren sempre, i suposo que algun dia emdemanaran el copyright. Per exemple, el meu lli-bre Se vende mama parla de les ganes quepodem tenir en un moment donat de “vendre” elsnostres fills i de les ganes que tenen ells, també avegades, de vendre la seva mare.

Quin llibre t’ha ensenyat més a escriure

com a lectora i com a escriptora?

N’hi ha molts, que ensenyen a escriure. S’han defer els deures. Llegir els clàssics (antics i moderns),llegir aquells autors que ensenyen a escriure, com

Dickens, Flaubert, Virginia Woolf, Clarín, Galdós,Cervantes, Mercè Rodoreda, Pla... i així podríemcontinuar allargant una llista que no s’acaba mai,perque l’aprenentatge, en això, ha de ser cons-tant.

Com saps que una novel·la està ja aca-

bada? Que no cal que continuïs revisant-la?

Quan la llegeixo de principi a final sense tocar niuna coma sé que ja està. Però de vegades arribaraquí és feixuc.

Alguns dels seus llibres:• Aprender a huir (2000) • La muerte de Kurt Cobain (1997) • Okupada (1997) • La ruta del huracán (1999) • Hot Dogs (2000)• Krysis (2001)

• Operación Virgo (2002) • Laluna.com (2003) • Los ojos del lobo (2004) • Val més anar sol (2005) • Un camí dins la boira (2006) • La muerte de Venus (2007)• Habitacions tancades (2011)

AGeNdA

“el dissabte fem un vermut amb…”1r cicle de conferències d’escriptores i escriptors mataronins

dissabte 22 d’octubre / Hora: 12h / Lloc: Sala d’actes tres Roques

toni Cabré . va néixer a Mataró l’any 1957. És dramaturg, enginyer i guionista. La seva primera obra teatral va ser Computer Love, (1980). Després publica Els camaleons també paguen i Oh, bit! El 1989 estrena Estrips. El 1994 estrena i publica el monòleg La metamorfosi, basat en la narració de Kafka. Ha publicat també Treva, Overbooking, el monòleg Oi?,l'obra Històries d'amor —estrenada l'any 2000 a Barcelona pel Teatre Nacional de Catalunya i, a Madrid, per les companyies Yacer Teatro (2001) i Máscara Laroye (2003), Viatge a Califòrnia, Navegants, L'efecte 2000, Teoria de catàstrofes, Iglú, Demà coneixeràs en Klein i les peces breus Fantasies, Obra inacabada, Rosebud Hotel, Ningú i Vladimir. Com a guionista, ha format part de l'equip de les sèries de TV3, Poble Nou,Secrets de família, Nissaga de poder, Laberint d'ombres i La Riera. Ha obtingut diversos premis teatrals.

dissabte 21 de novembre / Hora: 12h / Lloc: Sala d’actes tres Roques

Joan Carles González Pujalte . va néixer a Mataró l’any 1963. És llicenciat en Història de l’Art i des del 1996 compagina la poesia amb ladocència. L’any 1998 va editar el seu primer llibre, Nicotina als llavis, i des de llavors ha publicat els poemaris L’angle humà (2000), Nu baixantl’escala (2001), L’hora de Balthus (2002), Manyà de tenebres (2002), Les conspiracions (2002), Tants barrets (2004), Diàstole (2005), La matançade Quios (2004), No alimenteu els coloms (2005), La distribució de la sal(2006), Repèl (2007), Silur (2009) i Els carnavals òrfics (2010). Ha guanyat més de 34 premis de poesia. El podem considerar, doncs, uns dels grans poetes contemporanis de la nostra ciutat.

Organitza http://3rescrituracreativa.blogspot.com

http://www.twitter.com/planetalletra