EXPERIÈNCIES PERSONALS

A mi em va començar a agradar escriure, quan vaig tenir amigues d'estiu en el poble i ens vam donar l'adreça i ens escrivíem cartes durant tot l'any. Aquesta forma d'escriure m'agradava molt. En el col·legi solament treballàvem les oracions i les seues parts a més dels dictats que posava el docent.

La meua primera i única creació de conte en el col·legi va ser una activitat que va proposar un altre professor que no era el de llengua (crec recordar que era el de ciència), que consistia a escriure una història amb la següent informació: el protagonista de la història era un mateix (jo), eres un extraterrestre i trepitges per primera vegada la terra, intenta descriure el que veus, tenir en compte que no saps gens sobre els objectes i persones que visualitzes. Va ser divertidíssima, em vaig embardissar en l'activitat gens més arribar a casa i no em vaig alçar de la cadira fins que vaig acabar. En arribar a l'aula l'endemà, el professor em va posar un 10, cosa que no era habitual en mi dins d'aquesta assignatura.

VERO ZAMORA

En el col·legi, en els primers cursos de primària fèiem redaccions sobre el cap de setmana o les vacances de Nadal, pasqua o estiu i algunes vegades les llegíem a la resta dels companys/as de classe. A part d'aquests escrits, el següent que recorde de la meua vida acadèmica és anàlisi d'oracions i controls sobre conceptes com els gèneres textuals i poques produccions pròpies.Els escrits que més recorde i amb els quals gaudia no van tenir relació amb el col·legi, com quasi tots els meus bons records de la infància. El meu cosí Omar i jo ens portem sis mesos. Quan érem xicotets anàvem a una casa de camp familiar a passar el dia. Ens encantava jugar allí. Ens passàvem el dia corrent, botant i jugant amb la terra, però al que més ens agradava jugar era a les aventures i a les cerques de tresors.

Sempre ens portàvem una llibreta i colors i dibuixàvem un mapa de l'hort amb la seua rasa (“riu fons”), el monticle de terra (“la gran muntanya”), els cavallons, els camins, els tarongers (“arbres encantats”), la caseta del WC (“el cau”), la caseta del motor (“la casa de la bruixa”) i el cremador (“la presó”)..

Ma tia Ana ens proposava missions: ens amagava algun objecte per l'hort, o ens feia arreplegar cert nombre de taronges caigudes dels arbres a mode de proves que havíem d'aconseguir superar. Nosaltres deixàvem volar la imaginació i quan superàvem alguna prova anàvem a explicar-li-ho corrent, amb bones dosis de fantasia afegida, com és lògic en xiquets d'uns 7 anys d'edat.

Després de tot el dia d'aventura, quan començava a baixar el sol, els majors ens feien entrar a la caseta. Llavors, quan ens queixàvem que no volíem entrar, la meua tia ens animava a escriure sobre la nostra aventura per a complementar el mapa.

ROCÍO MONZONÍS

La meua experiència d’escriure va començar a partir de l’ Institut cap als 14 anys. Abans no m’agradava molt escriure preferia fer números. Una amiga meua em va endinsar en el mon d’escriure cartes sobre el que havíem fet el cap de setmana amb anècdotes que ens anaven succeint quan quedàvem per les vesprades a donar una volta pel poble. Ara ja fa temps que vam deixar d’escriure’ns per motius que no se saben.

Altra experiència va ser que el meu pare sempre hem deia a partir dels 10 anys “ Agafa’t un llibre de la biblioteca que t’ agrade i llig que serà bo per al futur”. Amb aquesta expressió ell volia dir-me llig el que vulgues, com vulgues, on vulgues, però llig. Per això, se li va ocórrer començar a escriure un llibre anomenat “La Tierra” on els personatges érem els meus pares i jo amb una vida diferent. Al llibre els meus pares eren científics i jo seguia sent una xiqueta de 8 anys amb la vida sense canviar on hem costava alçar-me per a anar a l’escola, jugava a futbol, mentre mon pare investigava un projecte relacionat amb la terra. Conte açò, perquè jo ajudava al meu pare a escriure bé algunes paraules que ell escrivia mal i d’altra manera era perquè jo llegira ,sobretot en les coses que jo solia fer a casa. Era una manera d’escriure amb ell ,saber com continuaria l’historia del llibre i a la vegada les correccions que hi feia mentre llegia. Redactàvem i corregíem al paper i després jo a l’ordinador que hem van comprar per als reigs, el passava a net sense faltes ni ortografia.

M’agradava molt com anava quedant la historia fins que un dia vam deixar d’escriure i guarde el xicotet relat que vam començar i que m’agradaria en un futur continuar.

VERÓNICA GADEA

La primera experiència que va ser significativa per a mi i pense que tal volta per eixe motiu la recorde especialment, va tindre lloc a l’ Institut, quan jo tindria aproximadament tretze o catorze anys. El mestre de Literatura ens va demanar que llegirem un llibre de vampirs del qual no puc recordar el títol i ens va aconsellar que per a no passar molta por, el llegirem amb companyia de gent i amb la llum encesa.

Uns dies després, la major part de l’ alumnat que formaven el grup de classe, coincidíem en que el llibre no donava tanta por com ell ens havia assegurat.

El professor ens va contestar que ens podia demostrar que no érem sincers amb el que li estàvem dient i que, les nostres paraules únicament responien a un acte de negació de la por, de no voler demostrar un sentiment del qual no es devíem d’ avergonyir en cap moment perquè en realitat és el sentiment més antic que existeix.

Al dia següent va vindre a classe amb un “parabàn” i el va col·locar a un extrem de la classe. Va tancar totes les finestres deixant la classe totalment en penombra i es va amagar darrere del “paraban” d’ on va eixir uns segons després vestit de vampir i enfocant- se amb una llanterna des de baix de la barbeta. Presentava un aspecte realment tenebrós i mentre passejava entre els corredors de la classe ens va llegir un capítol del llibre que tractava del moment en el qual el vampir caminava entre la gent escollint quina anava a ser la seua víctima.

Primer s’ escoltaven rialles entre les companyes i els companys, però el mestre, sense perdre en cap moment la concentració en la lectura, va continuar amb el capítol. Poc a poc, les rialles es van anar convertint en sorolls que expressaven tensió i por. Algunes companyes van esclatar en plors i li van demanar que parés perquè ho estaven passant realment mal, altres s’ agafaven de les mans i altres es van aixecar de les seues cadires i van tindre que eixir de classe.

Sens cap dubte, aquell mestre ens va demostrar que, deixant-se dur per la imaginació, el llibre donava molta por.

XUSA PRÓSPER