Quevedo (català) 4 sonetos

Que poca cosa sembla el que hem viscut.

"¡Ah de la vida!"... ¿Ningú em respon?¡Aquí; des dels anys que he viscut!

La Fortuna, els meus temps ha mossegat;La meva bogeria les hores ha amagat.¡Que sense poder saber, ni com, ni on,

la salut i l’edat m’hagin fugit!

Falta la vida, assisteix el que has viscut.I no hi ha calamitat que no em rondi.

L’ahir se’n va anar; demà encara no ha arriba;avui se n’esta anant sens parar un punt:soc un vaig-ser, un seré, i un és-cansat.

Avui i el demà i l’ahir tot junt:Bolquers i mortalla, i m’han quedat

presents successions de difunt.

Francesc de Quevedo

Tancar podrà mos ulls l’últimaombra, que m’emportaré el blanc dia;

i podrà deslligar l’ànima miaara, l’afany ansiós d’afalagar;

mes no de l’altre part a la riberadeixarà la memòria on es cremava;nedar sap ma flama l’aigua freda,i el respecte perdre, a llei severa:

Ánima a qui tot un Déu presó n’ha estat,venes que humor a tant de foc han dit,

medul·les que amb tanta glòria s’han cremat,

sa carn deixaran, mai descuidada;seran cendra, però tindran sentit.

i seran pols, però pols enamorada.****************

Les muralles mirant

Mirava jo les murallesEn temps antic construïdes

si un temps ben fermes,ara ja mig arruïnades

per la carrera de l’edat, cansades,per on caduca ja, tot lo valent.

Vaig sortir fora, jo era al camp:on el sol bevia

com del gel deslligats,uns rierols

també un ramat beviaremugant per uns pujols,

quan les ombres ja robavensa llum al dia.

A la vella habitació,Que es veu lletja, destrossada.

Veig envellit mon bastómés corbat, i molt menys fort.

Vençuda de la edat he vist l’espasa,y no he pogut trobar cap altre cosa

on posar hi la miradaque no fos un indici de la mort.

*******Anar i quedar, partir-se:

partir sens ànima, i anar amb la d’un altresentir la dolça veu d’una sirena,

i no poder del arbre despenjar-se;cremar com una espelma i consumir-se

formant torres sobre la sorra tendre;caure del cel, i ser dimoni en pena,

i de ser-ho mai penedir-se’n;parlar entre mudes solituds,

demanar prestada, sobre la fe, paciència,i el que és temporal dir que és etern;creure sospites, negant l’evidència,

és el que diuen al món absència,foc a la ànima i a la vida infern.