Resum "Gràmatica Del Text" Cuenca
-
Upload
xat-lapit-xat -
Category
Documents
-
view
22 -
download
1
description
Transcript of Resum "Gràmatica Del Text" Cuenca
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
I. LA GRAMÀTICA DEL TEXT: CONCEPTES FONAMENTALS
1. La gramàtica del text
Què entenem per gramàtica del text? En primer lloc el DLC de l’IEC designa
gramàtica “ciència que estudia i descriu l’estructura de les llengües o d’una llengua
en particular”. D’altra banda defineix gramàtica textual “la gramàtica que descriu els
fenòmens lingüístics que ultrapassen el marc de l’oració”.
2. El text i les unitats comunicatives
Un text no és simplement un conjunt d’oracions, sinó un o més enunciats
relacionats entre si i amb l’enunciació, de manera que la seua materialitat lingüística
(text) interactua amb les condicions d’enunciació (context).
Si entenem el text com la unitat màxima de comunicació i l’enunciat com la
mínima, podem dir que un text és un conjunt d’enunciats interrelacionats des del punt
de vista pragmàtic, semàntic i sintàctic. És a dir, un text resulta de la unió d’enunciats
en seqüències que, relacionades de manera reeixida, donen com a resultat un text.
El grau de bona construcció d’un text es pot determinar analitzant-lo des de tres
perspectives complementàries: la pragmàtica (adequació), la semàntica (coherència) i la
sintàctica (cohesió).
En conclusió, la gramàtica del text s’ocupa, en concret, dels mecanismes
gramaticals i lèxics que fan que un conjunt d’oracions formen una unitat superior des
d’un punt de vista semàntic i comunicatiu. Entenem la gramàtica del text com a
equivalent a la cohesió o sintaxi textual. Els mecanismes de cohesió, com la
pronominalització o la connexió (oracional i textual), manifesten relacions que
pertanyen al text com a unitat semàntica (coherència o semàntica textual) i com a unitat
comunicativa (adequació o pragmàtica textual).
3. Les propietats del text
2
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
a) L’adequació és la propietat que permet explicar com el text, com a unitat
comunicativa, s’interpreta en relació amb una sèrie d’elements extralingüístics,
que defineixen la seua enunciació.
b) La coherència és la propietat que permet analitzar el significat global del text:
de què parla, quina informació dóna i com s’ha organitzat aquesta informació.
c) La cohesió inclou marques formals, generalment gramaticals o lèxiques, que
s’utilitzen per a explicitar les relacions existents entre les diferents parts del text,
sobretot entre oracions i entre paràgrafs.
Així doncs, la cohesió, que és el centre de la gramàtica del text, inclou les
manifestacions explícites de fenòmens de coherència i d’adequació.
Podem diferenciar tres gran blocs de mecanismes de cohesió:
a) Els mecanismes de referència: El díctic temporal pren referència concreta a
partir del moment de l’enunciació; la resta de mecanismes de referència
(pronoms, elisions, sinònims, paraules relacionades semànticament) tenen
relació amb el tema del text i la manera com s’aporta la informació.
b) La connexió: marca relacions semàntiques (contrast, causa, condició...)
c) La modalització i el discurs citat.
En efecte, els mecanismes de referència fòrics i la connexió es vinculen a la
coherència textual i a l’estructura sintàctica del text; els altres mecanismes són marques
de procediments d’adequació.
3
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
II. GRAMÀTICA DEL TEXT I SITUACIÓ ENUNCIATIVA
1. Enunciació i dixi
Tot missatge és formulat per un jo i adreçat a un tu i s’emet en un moment i lloc
determinats. Aquest ancoratge del text remet als elements de l’enunciació: persones del
discurs, temps i lloc. Aquests elements sempre existeixen. Tanmateix sovint tenen una
representació gramatical.
Els elements que s’interpreten en relació en relació amb els elements de
l’enunciació són els díctics. La dixi pot ser de tres tipus:
- Personal : S’interpreten en relació directa amb les persones de l’enunciació:
pronoms personals de primera i segona persona, morfemes verbals de primera i
segona persona i possessius de primera i segona persona.
- Espacial : S’interpreten en relació directa amb l’espai i indiquen proximitat o
llunyania: demostratius, pronoms neutres i proformes adverbials (ací, allí).
- Temporal : S’interpreten en relació directa amb el moment de l’enunciació:
adverbis temporals, morfemes verbals.
Els díctics tenen un significat referencial i variable.
En una conversa, tenim dues persones que intercanvien els papers
(emissor/receptor); l’ara discursiu i el temps de l’enunciació permeten interpretar i
relacionar temporalment les diferents accions: les simultànies i les anteriors així com la
ubicació relativa de certs objectes i persones respecte dels interlocutors.
1.1. Dixi personal
Es vincula a les marques de primera i segona persona. En canvi, els pronoms,
possessius i morfemes verbals referits a una tercera persona no són díctics, sinó
anafòrics ja que remeten a una persona o cosa que no és persona del discurs sinó algú de
què es parla.
Per a usar una marca de tercera persona s’ha d’haver introduït prèviament en el
discurs i es reprén amb el pronom li: “Una carta del meu pare// Vaig escriure-li”.
4
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
Jo remet unívocament a l’emissor i tu/vosté al receptor però els plurals tenen una
ambigüitat important: la primera persona del plural inclou l’emissor i, opcionalment, el
receptor i/o una tercera persona; la segona del plural (vosaltres/vostés) inclou el receptor
i, opcionalment, una tercera persona.
TIPUS DE PRIMERA PERSONA
(avise, són exemples d’un text, per això pillareu bufes)
Jo->emissor-> jo crec que Catalunya...
Nosaltres exclusiu->emissor (moderador)-> senyor Nadal, un debutant, déiem
Nosaltres inclusiu->emissor (moderador + receptor)-> anem ara amb la intervenció
->emissor + els altres polítics-> el que ens preguntàveu
Nosaltres generalitzador-> el partit de l’emissor -> nosaltres preferim pensar...
-> Emissor+receptor+ 3a pers-> si ens agafem al llarg del
termini
Formes de la 1a persona del plural ( nosaltres )
1. nosaltres exclusiu : exclou el receptor
2. nosaltres inclusiu : inclou el receptor
Exemple: entrevista política «nosaltres [és a dir, el meu partit] preferim pensar
en el futur»
3. nosaltres generalitzador : interpretació global, incorpora terceres persones
Exemple: entrevista política «si ens agafem [tots els catalans] en el llarg
termini»
5
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
Però, existeixen casos intermedis. Exemple: entrevista política «el
que ens preguntàveu», entre inclusiu i exclusiu, atès que incorpora
els altres polítics, però exclou el moderador.
Díctics socials
- Díctics personals:
Assenyalen els interlocutors de l’acte comunicatiu
Mostren les relacions entre els interlocutors: coneixement mutu, confiança,
respecte, estatus social.
Exemple: tractament de vostè
- Tipus de díctics socials:
a) de distancia : tractament formal. El tractament més usat és vostè/vostès, però
també existeix el vós, sol reservar-se per a usos administratius o
protocol·laris, i encara viu en certes contrades. Normalment el tractament
formal es combina amb fórmules de tractament i vocatius com
senyor/senyora o com doctora, capità, etc.
b) de proximitat : tractament de tu i vocatius de familiaritat (reina, bonica, tio,
amor meu, etc.)
En conclusió, els díctics personals són totes aquelles marques gramaticals
(morfemes verbals, pronoms personals i possessius) que identifiquen una primera o
segona persona discursiva, a més dels tractaments formals (dixi social) en què el
receptor s’identifica amb marques morfològiques de tercera persona (ex. vosté) o
segona persona plural (ex. vós).
1.2. Dixi espacial
La dixi espacial es produeix quan un element gramatical s’interpreta en relació
amb el lloc de l’enunciació, ço és, l’ací de l’emissor.
En català hi ha dos sistemes díctics: un sistema binari, amb dos graus de dixi
(proximitat i llunyania), i un sistema ternari, que té el valencià i altres parlars, amb
tres graus e dixi (proximitat, espai relativament distant i distància).
6
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
1.3. Dixi textual
Un tipus especial de dixi espacial és la denominada dixi textual, en la qual
trobem un díctic espacial (un demostratiu) que no assenyala cap element del context
situacional de la comunicació, sinó un concepte proper/llunyà a l’espai (metafòric)
del text. Pot ser:
anterior : valor anafòric; ex. «La comissió gestora ha tractat [...]. Aquest
organisme [...]»
posterior (en alguns casos): valor catafòric; ex. «Aquella frase tan precisa i
cabrona: a sobre de cornuts, els catalans paguem el beure».
1.4. Dixi temporal
La dixi temporal es manifesta amb marques gramaticals (morfemes verbals i
proformes adverbials) que indiquen simultaneïtat, anterioritat o posterioritat a l’ara
enunciatiu.
Els elements esmentats (proformes díctiques i morfemes de present, pretèrit
perfet i futur d’indicatiu) són clarament díctics, ja que n’ establim la referència en
relació directa i exclusiva amb l’ara comunicatiu. Tot element s’interpreta a partir de
l’ara enunciatiu la qual cosa fa que la dixi temporal siga el tipus de dixi més difícil de
delimitar.
Definició i delimitació: són díctics temporals les marques gramaticals que
s’interpreten de manera directa i unívoca segons el context temporal de l’enunciació (no
tenen significat proposicional, sinó exclusivament gramatical). Si l’element temporal té
algun significat específic o la interpretació no es fa directament en relació amb l’ara,
considerarem que no és díctic.
En síntesi, la dixi és la manifestació a través de mitjans gramaticals dels
elements de l’enunciació: els interlocutors (dixi personal), l’espai (dixi espacial) i el
temps (dixi temporal) assenyalen o inclouen elements de l’enunciació. La dixi temporal
és la més difícil de delimitar, ja que tots els elements temporals s’interpreten en relació
a l’ara enunciatiu. La dixi textual i la temporal es relacionen directament amb l’anàfora
(capítol III, apartat 7).
7
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
Exemple
- Vindré més tard demà. Em fa por trobar ta mare com cada vespre, a cada portal del
teu carrer [...]: ahir, asseguda a l’entrada del carrer, tota de negre, en passar jo, alçà els
braços enlaire [...].
2. Modalització
La modalització inclou mecanismes verbals i no verbals, que manifesten
l’actitud de l’emissor respecte a l’enunciat: la valoració, les emocions que li provoca i el
grau de coneixement o d’obligatorietat que hi atribueix. És el mecanisme de cohesió que
marca la subjectivitat de l’emissor.
Hi ha textos poc o gens modalitzats, que generalment es presenten com a
objectius, i textos molt modalitzats, generalment argumentatius.
Exemple
Text molt modalitzat:
En la recta final de la campanya electoral més impresentable que se li recorda al
depriment Silvio Berlusconi no se li va acudir res més que titllar els votants d’esquerra i
centreesquerra de coglioni [...].
Text gens modalitzat:
A la fi de la campanya electoral de Silvio Berlusconi, va denominar els votants
d’esquerra i centreesquerra coglioni [...].
Modalitats relatives a l’actitud del parlant:
Modalitat valorativa: inclou marques que impliquen una avaluació positiva o
negativa.
Modalitat expressiva: es manifesta a través de formes i mecanismes que mostren
sentiments o emocions de l’emissor (alegria, tristesa, fàstic, sorpresa, etc.).
Modalitat actitudinal: inclou les marques que indiquen grau de coneixement i
creença o bé obligatorietat.
8
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
Dixi i modalització sumen esforços per fer palesa la presència i la subjectivitat
de l’emissor. Tanmateix, cal separar els dos procediments i no considerar que la primera
o la segona persona poden modalitzar: la dixi és un procediment diferenciat pel qual un
element gramatical s’interpreta per relació als elements de l’enunciació, mentre que la
modalització consisteix en l’ús de mecanismes de diferent tipus per a marcar les
creences, les emocions i el grau de coneixement de l’emissor.
Mecanismes de modalització
NIVELL MECANISMES EXEMPLE
Fonològic/ gràfic Fenòmens d’èmfasi tonal o
marques escrites equivalents
M’ha comprat DOS regals, no
un.
Fonològic/ sintàctic
Modalitats oracionals no
assertives:
- interrogativa
- imperativa
- exclamativa
- dubitativa
- desiderativa
- Què has comprat?
- Seu ara mateix!
- Quina bona idea!
- No sé si acabaré.
- Tant de bo em truque.
Morfològic
Afixos:
- sufixos diminutius i
augmentatius
- sufixos i prefixos de superlatiu
Mode verbal, sobretot imperatiu
Li va portar un regalet
graciosíssim
Para taula ara mateix!
9
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
NIVELL MECANISMES EXEMPLES
Lèxic
Verbs i predicats:
- performatius
- modals
Adverbis i locucions
T’assegure que tornarà.
Ha de tornar avui mateix.
Probablement, no vindrà.
Elements lèxics valoratius:
- verbs, substantius i adjectius
- adverbis i sintagmes
preposicionals
- quantificadors
L’impressionant xoc de
cotxes, lamentablement, va
provocar moltes desgràcies.
Pragmàtic
Interjeccions
Unitats fraseològiques (frases
fetes, refranys, etc.)
Algunes figures retòriques:
metàfora, comparació,
hipèrbole, ironia.
Canvi de registre o alternança
de codi
Déu meu! No sé què fer.
Va fer mans i mànigues per
solucionar-ho.
Era (com) un porc menjant.
El seu “ya veremos era
sospitós.
En conclusió, hi ha diferents marques fonològiques, morfològiques, sintàctiques,
lèxiques i pragmàtiques que modalitzen el text, indiquen la subjectivitat de l’emissor.
Sovint hi ha alguns elements que poden constituir més d’un mecanisme modalitzador de
diferent nivell. La modalització introdueix en l’enunciat la seua valoració, els
sentiments o el grau de coneixement i creences respecte del contingut que es comunica.
10
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
3. Polifonia i discurs citat
Els elements de l’enunciació més rellevants i complexos són les persones o veus
del discurs, que es relacionen amb el jo i el tu. Ex.: «avui ha plogut» (programa de
televisió), emissor-presentador, receptor-televidents: elements clarament definits i
unívocs, però no sempre és així:
De vegades es produeix la polifonia, és a dir, el jo o el tu o tots dos es desdoblen.
Ex. de Les veus del Pamano de Jaume Cabré1 en què les paraules de diverses veus es
poden classificar en dos grups:
a) El narrador parla en 1a persona en seqüències no conversacionals i s’adreça en
2a persona a la seua filla. És com la veu de l’autor dins del text.
b) Els nens parlen en discurs directe en la seqüència conversacional. Un d’ells
introdueix una altra veu, la del seu pare, a través del discurs indirecte. Aquests
personatges són veus diferenciades de l’autor-narrador, terceres persones a qui
l’autor dóna veu i es converteixen en emissor i receptor dins d’una enunciació
interna a l’enunciació general.
En aquest fragment, el narrador s’adreça a una segona persona (receptor intern,
tu del text), igual com el narrador és un emissor intern al text (jo de la novel·la).
L’enunciació principal (E), on l’emissor és l’autor de la novel·la i els receptors som els
lectors emmarca el text, on hi ha un emissor intern (jo, l’Oriol) i un receptor intern (tu,
la filla d’Oriol); s’hi produeix una altra enunciació (E’) en la qual parlen diferents veus
(nens i el pare de Jaume Serrallac).
Màxim nivell de desdoblament polifònic:
1 Si voleu llegir el fragment, mireu la pàg. 48.
11
E
Lector realAl·locutari
(tu del text)Locutor (jo del text)
Autor real
E’Enunciadors (ell/a<jo)
Autor model Lector
model
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
Si apliquem el concepte de polifonia a tot tipus de text, podem distingir diferents
conceptes: autor i lector real, autor i lector model, locutor i al·locutari, enunciadors. Els
quatre primers conceptes es troben fora del text, no representen veus sinó persones o
conceptes; els tres darrers conceptes són veus del discurs, possibles jo o tu en un text.
ens trobem amb persones físiques (autor i lector real), textuals (locutor, al·locutari,
enunciador) i metatextuals (autor i lector model).
Definició dels component de la polifonia:
EMISSOR RECEPTOR
Autor real: la persona física que ha
produït el text. Fora del text.
Lector real: persona física que llegeix o
escolta el text. fora del text.
Locutor: la persona textual que parla en
primera persona en el text (jo del text).
veu dins del text, responsable de
l’enunciació principal.
Al·locutari: persona textual a qui es parla
en segona persona (discursiva) dins del
text (tu del text). dins del text.
Enunciadors: persones diferents del
locutor i l’al·locutari, a qui es dóna veu
(terceres persones textuals que prenen la
paraula i poden parlar en primera
persona). Activen una segona enunciació
dins del text, que generalment es
manifesta a través del discurs citat.
Autor model: idea que el lector es fa de la
persona que ha produït el text. no existeix
més que en la ment del lector i deriva de
la interacció entre el text i la seua
interpretació.
Lector model: la idea que l’autor es fa la
persona que, idealment, ha de llegir el
text. no existeix més que en lament de
l’autor i el guia, implícitament, a l’hora de
construir el text.
No tots els textos necessiten desenvolupar els dos nivells polifònics que donen
lloc al locutor-al·locutari i als enunciadors:
12
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
- Textos sense cap veu (3a pers.) text expositiu formal.
- Textos que internament només tenen locutor.
- Textos que tenen locutor i al·locutari, només enunciadors o qualsevol
combinació d’aquests elements.
Marques explícites clares d’identificació de la veu:
- Primer nivell (al·locutori-locutor): elements díctics de primera i segona persona.
- Nivell dels enunciadors: discurs citat>mecanisme polifònic bàsic:incorporació
explícita d’una enunciació diferent enunciativa pròpia i diferent de la situació en
què es produeix el discurs a què s’incorpora la citació.
Enunciació simple: Situació enunciativa E
Enunciació complexa (polifònica): situació enunciativa E
Em (Marc) Pau em va confirmar:
Situació enunciativa E’
«em (Pau) Ara no puc quedar-me ací r (Marc)» R
T esp (Sílvia)
T Esp
Les principals marques de citació són:
- El verb de dicció o locució (equivalent a dir), que pot aportar informació
descriptiva (cridar) o valorativa (lamentar),
- La conversió de l’enunciat citat en una subordinada substantiva («em va
confirmar: “demà no aniré a classe”»; «em va confirmar que l’endemà no aniria
a classe»),
- L’ús de marques prosòdiques o gràfiques (dos punts, cometes, guió llarg).
La citació de paraules d’una altra persona es pot realitzar: directament
(reproduint la forma i el contingut de les paraules de l’enunciador, discurs directe) o
13
«em (Pau) Ara no puc quedar-me ací r (Marc)»
t esp
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
indirectament, reproduint només el contingut de les paraules de l’enunciador (discurs
indirecte).
Es mostra un seguit d'exemples, com notícies, fragments de novel·la, on
s'analitza la polifonia. Unes vegades es fa en discurs directe i altres en discurs indirecte.
En aquest darrer cas es fan servir els verbs de locució.
A les pàgines 56-57 apareix una notícia a mode d'exemple on hi ha la polifonia
de veus i es recullen de manera literal les paraules dels diferents enunciadors (utilització
de les cometes).
El discurs indirecte reprodueix de manera modificada les paraules d'un
enunciador cosa que implica l'adaptació de la forma del text a l'enunciat principal.
Moltes vegades s'utilitzen subordinades substantives (introduïdes per “què”) verbs de
dicció, es modifiquen els díctics i temps verbals.
En els texts expositius la citació té una funció important ja que indica fidelitat, és
el que implica l'ús de les cometes per reproduir un fragment o paraules d'altri.
Cal remarcar el canvi enunciatiu, és a dir discurs directe o indirecte en totes les
situacions comunicatives.
14
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
III. MECANISMES DE REFERÈNCIA
1. Referència discursiva
Al llarg d'un text s'encadenen conceptes gràcies als mecanismes de referència
que relaciona dos elements A (significat) amb B (significant, que s'entén relacionat amb
A). Com a exemple tenim un text on Jennifer López és el mecanisme de referència
inicial, és a dir A, i el text continua evitant la repetició d'A amb un altre element bé
gramatical (morfemes verbals de 3a persona, possessius, i pronoms) o bé lèxic
(repetició, reiteració, i associació).
2. Mecanismes gramaticals i lèxics
L’element que activa una relació referencial pot tenir naturalesa gramatical o
lèxica.
Els elements gramaticals (pronoms, morfemes verbals i possessius de 3a
persona) reprenen el referent garantint el manteniment de marques gramaticals com la
persona, el gènere o el nombre, però sense introduir informació lèxica, mentre que els
elements B que són lèxics, ens aporten informació addicional objectiva o subjectiva
respecte del referent. Així, la cohesió lèxica (referència a través d’elements lèxics) a
més de donar continuïtat al tema del text, ens ajuda a caracteritzar l’element.
La referència fòrica (relació d’un element amb el seu antecedent) es pot realitzar
a través d’un element gramatical o a través d’un element lèxic.
L’anàfora gramatical s’activa amb les marques següents:
a) Pronoms que identifiquen una tercera persona, i també relatius i interrogatius
que, a més, fan o poden fer de connectors dins d’una oració composta.
b) Morfemes verbals de tercera persona discursiva.
c) Possessius de tercera persona.
d) Elisions, que es poden considerar com una mena de «pronom zero», i que en
el cas de la posició de subjecte depenen dels morfemes verbals que, al seu
torn, remeten anafòricament a l’antecedent.
L’anàfora lèxica implica diferents tipus de relació entre els dos elements lèxics
relacionats, que van de la més forta (repetició) a la més feble (associació).
15
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
Se sol preferir l’anàfora gramatical si l’antecedent és pròxim i clarament
identificable i es manté el mateix tema o tòpic discursiu, mentre que l’anàfora o cohesió
lèxica se sol utilitzar amb antecedents menys accessibles, bé perquè estant més llunyans
textualment i/o perquè hi ha possibles antecedents disponibles i es pot crear ambigüitat
interpretativa; la cohesió lèxica sol ser preferible quan hi ha un canvi de tema o s’enceta
una unitat estructural diferenciada dins del text.
Quadre I. Estructura de la relació de referència
3. Anàfora gramatical
Ús d’un morfema o mot gramatical (pronom o possessiu) de tercera persona, que
reprèn una porció de text, generalment, anterior.
Els pronoms febles i l’elisió són processos paral·lels, en distribució
complementària condicionada en gran mesura sintàcticament: com que no canviem de
tema ni introduïm nous referents susceptibles de convertir-se en tòpic, el referent es
manté a partir d’elisions, en el cas que ocupe la posició sintàctica de subjecte, i de
pronoms febles en el cas que ocupe posicions sintàctiques de complement.
A través dels exemples es comprova la interrelació que hi ha entre els diferents
mecanismes de referència: la pronominalització i l’el·lipsi, d’una banda, i els
mecanismes gramaticals i els lèxics de l’altra.
16
A (antecedent) B (element de referència)
A pot ser: Extralingüístic (dixi) Lingüístic (anàfora)
B pot ser: Gramatical: Ple (anàfora plena i dixi Buit (el·lipsi)
Lèxic (cohesió lèxica)
La relació entre A i B ( ) pot ser: -d’identitat referencial (anàfora de referència, dixi, cohesió lèxica per repetició o reiteració)-de sentit (anàfora de sentit, cohesió lèxica per associació)
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
Cal tenir en compte dues variants de les relacions fòriques: la catàfora i l’anàfora
de sentit. Gairebé sempre l’antecedent és anterior a l’element que demana referència,
establim el significat i després el reprenem (anàfora). En alguns casos l’element que
dóna significat és posterior: és el que coneixem com a catàfora.
Una altra variant més dels mecanismes de referència que cal comentar. En
general, la relació entre l’antecedent i la marca fòrica implica identitat de referent i
sentit; però en alguns casos concrets d’anàfora gramatical i en molts d’anàfora lèxica, la
relació només afecta el sentit, ja que es fa referència a diferents objectes o entitats de la
realitat.
4. El·lipsi
Un dels mecanismes fonamentals de cohesió, procés d’economia discursiva que
alterna amb la pronominalització segons el context sintàctic en què es produeix la
represa d’un antecedent. Quan un element és conegut pel context lingüístic, por
pronominalitzar-se o bé elidir-se mantenint només el significat sense cap repetició
formal.
L’anàlisi textual mostra que elisió i pronominalització alternen i, de fet, es pot
entendre l’el·lipsi com una anàfora zero, és a dir, com una pronominalització en què el
pronom no té manifestació fonètica.
En general, l’elisió es produeix en la posició de subjecte, on els morfemes
verbals (que fan funció d’anàfora plena) garanteixen la interpretació de l’antecedent,
mentre que en la resta de posicions apareixen pronoms febles.
Sempre és possible recuperar l’antecedent de manera clara i unívoca;
discursivament, només si hi ha recuperabilitat podem parlar d’elisió.
Pronominalització i elisió eviten la repetició innecessària del tema. La repetició
és inadequada dins l’oració. Utilitzarem la pronominalització o l’elisió. En català és
obligatòria l’elisió d’un subjecte pronominal amb antecedent accessible, és a dir,
interpretable pel context lingüístic; només si es vol emfasitzar o evitar una confusió es
recorre a un pronom fort o a mecanismes de cohesió lèxica.
17
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
Altre tipus d’elisió és la verbal que se sol produir en estructures coordinades o
juxtaposades i en comparatives. El paral·lelisme de les estructures i els constituents que
hi romanen permeten la interpretació inequívoca del constituent elidit, per això
l’antecedent ha de ser pròxim.
5. Cohesió lèxica: repetició i reiteració
Hi ha sintagmes o mots lèxics plens que es vinculen a elements del discurs de
manera semblant a com ho fa un pronom, establint relacions d’identitat referencial (i de
sentit) o només de sentit. 3 tipus de cohesió lèxica:
a) Repetició: implica una coincidència de referent, sentit i de forma entre
l’antecedent i la marca de referència. Pot ser total o parcial. La repetició estricta
en oracions consecutives o properes no sol ser una bona solució. Així, és més
freqüent reiterar el referent i el sentit sota una forma diferent.
b) Reiteració: es reitera el referent sota una forma diferent, que pot ser, un
sinònim, un hiperònim o un hipònim de l’antecedent. La sinonímia estricta és
poc habitual, així és molt més freqüent que la represa es faça a partir d’un
hiperònim. Un tipus especial d’hiperonímia denominada nom general és la que
es produeix amb antecedents que, en comptes de ser sintagmes nominals, són
oracions o clàusules que reapareixen en el text en forma d’un substantiu que
resumeix el contingut de ixes oracions o clàusules. Sol anar precededit per un
díctic textual. Els més típics són cosa, aspecte, fet, esdeveniment, cas, etc. A
més, permet introduir significat objectiu o subjectiu que caracteritza el referent
identificat.
c) Associació: Relació de sentit de caràcter enciclopèdic. (més comentada al punt
6).
En resum, la repetició i la reiteració són alternatives a l’anàfora gramatical.
L’accessibilitat de l’antecedent és clau en la tria de mecanismes:
- Si l’antecedent és molt accessible: mecanisme gramatical.
- Si l’antecedent és mitjanament accessible: Reiteració.
- Si l’antecedent és poc accessible: Repetició.
18
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
A més, en alguns contextos l’ús de pronoms i de possessius és poc adequat per a
referents inanimats, la qual cosa també afavoreix el recurs a la cohesió lèxica.
6. Cohesió lèxica: associació
La cohesió lèxica va més enllà de la represa de referents, així, la podem trobar
entre paraules que es relacionen pel seu significat, encara que no identifiquen un mateix
referent. Per tant, comporta únicament una relació de sentit ja que la forma dels
elements és diferent i també els referents. Exemple: Cadis, gol, Deportivo, inaugurar el
marcador, jugar, expulsió, empat, marcador. Aquestes paraules no mantenen entre sí
relació d’identitat referencial, però es relacionen pel seu significat i ens remeten a un
àmbit que forma part de la nostra «enciclopèdia» col·lectiva, és a dir, els coneixements
del món que compartim.
Exemples
- Les receptes tenen un lèxic molt especialitzat i, a més, la els diferents mots del
text estableixen lligams cohesius mitjançant: relacions enciclopèdiques i
relacions de contrast (relacions de sentit).
- Les receptes són textos instructius i, per tant, es basen fonamentalment en
accions.
Resum: els mecanismes de cohesió lèxica impliquen dos elements lèxics
relacionats per identitat entre un o més dels components sígnics (forma, referència,
sentit).
7. Anàfora i dixi
Anàfora : Remissió a un element contextual aplicable també a l’alternança de
temps verbals i l’ús d’expressions temporals (altres fenòmens de cohesió).
Joc entre la dixi i l’anàfora: Alternança de temps verbals i l’ús d’expressions
temporals:
- Díctics: temps i expressions temporals que s’interpreten per relació amb el
moment actual de l’enunciació
19
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
- Fòrics: temps i expressions temporals que s’interpreten per relació amb un
moment anterior al de l’enunciació.
Els principals temps verbals s’organitzen en dos eixos:
- Eix de l’enunciació actual: temps díctics que indiquen passat, present o futur
respecte a l’ara enunciatiu.
- Eix de l’enunciació respecte a un punt en el passat: temps anafòrics que
expressen esdeveniments anteriors, simultanis o posteriors a aquell punt
temporal del passat.
Temps verbals díctics i anafòrics :
Temps díctics:
(referència: ara)
PASSAT PRESENT FUTUR
Pretèrit perfet
Vaig fer
Present
Faig
Futur
Faré
Temps anafòrics:
(referència:
aleshores)
ANTERIOR SIMULTANI POSTERIOR
Pretèrit
plusquam.
Havia fet
Pretèrit imperfet
Feia
Condicional
Faria
- Pretèrit perfet = díctic: s’interpreta en relació directa a l’ara de l’enunciació.
- Pretèrit imperfet, Pretèrit plusquamperfet i Condicional = anafòrics: no remeten
directament a l’enunciació, sinó indirectament a través d’una referència a un
element lingüístic previ.
- Pretèrit imperfet: és un temps de passat i s’interpreta com passat per relació
a l’ara enunciatiu, però com a simultani respecte a un moment del passat.
- Pretèrit plusquamperfet: és un passat de passat i s’interpreta com a anterior
respecte a un altre moment del passat.
- Condicional: és un futur de passat i s’interpreta com a passat per relació a
l’ara enunciatiu, però com a futur respecte a un altre moment del passat.
20
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
*Els pronoms de 3a persona (igual que les formes de pretèrit imperfet, plusquamperfet i
condicional) tampoc no remeten directament a l’enunciació, sinó indirectament a través
d’una referència a un element lingüístic previ.
Algunes expressions temporals de significat molt esquemàtic també
funcionen de manera semblant als temps verbals díctics i anafòrics.
CORRESPONDÈNCIA ENTRE DÍCTICS I FÒRICS:
DÍCTIC FÒRIC
Ara Aleshores
Avui Aquell dia
Demà L’endemà
Ahir El dia anterior / La vespra
Dixi textual : Cas límit entre dixi i anàfora. Ús d’un díctic especial que marca
valors metafòrics vinculats a l’espacialitat: distància o proximitat en el temps
com a espai, distància o proximitat emotiva, distància o proximitat en la
memòria o en el coneixement compartit. El díctic textual indica, per tant,
proximitat en el text com a espai i remet a una idea que s’acaba d’enunciar.
ESQUEMES GRÀFICS:
21
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
CONCLUSIÓ:
Els mecanismes de referència fonamentals són: la dixi i els procediments
fòrics. Aquests marquen una relació entre un element que té referència (l’antecedent) i
un element que demana o estableix una relació referencial i/o de sentit amb aquell
(marcat de referència).
- En el cas de la dixi, l’antecedent es troba en l’enunciació.
- En el cas dels procediments fòrics, l’antecedent pertany al context lingüístic.
La distinció dixi-anàfora és clara en la major part de processos, però els dos
mecanismes s’entrecreuen en el cas de la dixi textual (utilització anafòrica d’un díctic
espacial) i en l’ús dels temps verbals i algunes expressions temporals, que poden ser:
- Díctics: si s’interpreten directament en relació amb el temps de l’enunciació.
- Anafòrics: si s’interpreten indirectament a través d’un punt en el passat que ha
d’haver estat explicitat en el context lingüístic.
En resum, la dixi és una operació de remissió directa a la realitat, mentre que
l’anàfora és una operació de remissió indirecta a la realitat a través del text.
22
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
IV. CONNEXIÓ, COHERÈNCIA I ESTIL DISCURSIU
1. Definició i tipus
Connexió: mecanisme de cohesió
entre unitats oracionals o textuals i un
connector que manifesta la relació
sintàctica o semàntica. Si les unitats
corresponen a dues oracions o conjunts
d’oracions parlem de connexió
extraoracional o textual, en canvi, si
corresponen a dos o més elements de la
mateixa oració parlem de c.
Intraoracional.
Ex. de connexió textual: “en
primer lloc”, “en segon lloc” que
relacionen oracions.
Ex. de connexió oracional: “i” relaciona sintagmes; “sinó que” relaciona
clàusules dins una mateixa oració.
2. Connectors
2.1. Conjuncions i connectors parentètics
Text de l’exemple: “Això passa quan es sofreix...”, “però això no influeix”, “Hi
ha malalties agudes, en canvi, en les quals l’ús de...”, “Per contra, hi ha altres
malalties...”, “no ja per guarir la patologia, sinó per controlar-la”.
a) Conjuncions com quan i però connecten clàusules, sinó relaciona dos
sintagmes preposicionals
b) Altres són clarament apositius i parentètics —marcats amb pauses— com en
canvi (que va entre comes) o per contra (que comença oració). Aquestos
relacionen oracions o conjunts d’oracions indicant contrast entre l’oració i
el paràgraf que introdueixen i l’anterior.
23
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
Són les conjuncions (les subratllades) les que actuen com a connectors per
excel·lència, connecten en el nivell oracional per coordinar o subordinar i tenen els trets
següents: són morfològicament invariables, lèxicament formen una sèrie tencada, i
semànticament tenen significat gramatical o lexicogramatical connectiu.
Si una conjunció introdueix una clàusula, un sintagma o un constituent d’un
sintagma, el resultat és una oració composta. Si introdueixen una oració independent
obtenim una connexió textual (i, però).
Els connectors que adés hem marcat en negreta són parentètics, resultat de la
fixació de categories lèxiques o estructures complexes com: SPrep. (per cert, al
capdavall, amb tot); estructures amb verbs (és a dir, siga com siga, comptat i debatut);
adverbis (així, tanmateix, finalment).
Els connectors parentètics s’han gramaticalitzat, han patit una modificació del
significat i han quedat fixats estructuralment, fets pels quals també han canviat el seu
comportament sintàctic cap a un de perifèric i purament connectiu (solen anar entre
pauses o encapçalant oracions). Perden el significat literal i n’assoleixen un de
connectiu (ara bé no es refereix al moment de parla ni a un comportament adequat).
Així mateix, els connectors
parentètics no admeten commutació
ni addició d’elements.
Pel que hem esmentat al
paràgraf anterior, aquest tipus de
connectors se solen considerar
adverbis o locucions conjuntives.
Ex: “Hi ha malalties agudes,
en canvi, en les quals l’ús de...”,
“[...] En canvi, hi ha malalties
agudes en les quals l’ús...”, “[...]
Però, en canvi, hi ha malalties
agudes en les quals l’ús...”.
24
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
La taula 2 resumeix les diferències de comportament de les conjuncions i els
connectors parentètics i dels elements que s’insereixen en aquests tipus de paraules.
La diferència entre connector parentètic i conjunció podem constatar-la en el cas
de però.
Exemples:
1. «em podeu dir carcamal, però sóc dels que pensen...»
2. «la percepció de la cruesa del llenguatge és tan variable que [...] pot donar lloc a
tota mena de malentesos. L’augment definitiu, però, és que un sector...»
En el primer exemple, però és una conj. adversativa que relaciona clàusules en
una oració complexa. Tanmateix, en el segon cas, és apositiu i parentètic i indica
contraposició de l’oració en què es troba, a l’anterior. En aquests casos també podríem
emprar el connector tanmateix.
Les característiques descrites corresponen a la majoria de conjuncions i
connectors, però, com en tots els tipus de paraules, hi ha elements que es diferencien per
alguna característica, com la mobilitat i combinació amb una conj., en el cas del
connector parentètic és a dir; les restriccions per a introduir sintagmes com les de la
conj. que,...
No obstant, el comportament dels connectors és molt homogeni i es diferencien
amb claredat.
2.2 Classificació dels connectors parentètics
Es poden classificar segons el seu significat en: addició, disjunció, contrast i
conseqüència. La taula 3 proposa una classificació, no exhaustiva dels principals
connectors parentètics:
25
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
SIGNIFICATS
GENERALS
SIGNIFICATS
ESPECÍFICS
CONNECTORS
PARENTÈTICS
a) Addició
continuïtat
a continuació, a més, doncs, doncs bé, així,
llavors/aleshores, bé(sentit continuatiu), després (no
temporal)
intensificació encara(més), més encara, a més(a més)
distribució
d’una banda/costat, d’un(a) altra banda/d’un altre costat,
per una banda/ un costat, per altra banda, al seu torn per
començar, d’entrada, d’antuvi, en primer lloc, en segon
lloc,... finalment, per fi, per acabar
digressió per cert, a propòsit
generalització en general, generalment
especificació en concret, en particular, especialment, en especial,
específicament, fet i fet, de fet
ampliació en efecte, efectivament, certament, per descomptat
equiparació de manera semblant, de la mateixa manera/forma,
igualment, així mateix, paral·lelament
b) Disjunció
reformulació
és a dir, o sigui/siga/sia, això és, a saber, (dit) en altres
paraules, dit d’una altra manera/forma, vull dir, vaja, total
més ben dit, millor dit, encara millor, més aviat
exemplificació per exemple, a tall d’exemple, així (per exemple), posem
per cas
resum en resum, en síntesi, en suma, comptat i debatut, ras i curt,
total, resumint
c) Contrast
oposició tanmateix, en canvi, ara (bé), bé, això sí, altrament, si no,
en cas contrari
concessió
no obstant això/això no obstant, (amb) tot i amb això, tot i
així/així i tot, tot i això, (tot) amb tot, malgrat tot, de tota
manera/de totes maneres, en tot cas, en qualsevol cas, sigui
com sigui/siga com siga, però (conn. parentètic), per això,
al capdavall, comptat i debatut/fet i debatut, total
restricció si més no, almenys, més aviat
refutació (ans) al contrari, ben al contrari, per contra, en sentit
contrari
contraposició en realitat, de fet, fet i fet, en principi, ben mirat, si bé es
mira
d)Conseqüència
conseqüència (així)doncs, llavors/aleshores, per tant, així, per
consegüent, consegüentment, en/com a conseqüència
conclusió en fi, en conclusió, en definitiva, per concloure, al
capdavall, al cap i a la fi, a fi de comptes, total
26
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
3. Connexió textual i coherència textual
Connexió textual: relació cohesiva que s’estableix entre dues oracions o unitats
textuals superiors i un connector, que manifesta la relació semanticopragmàtica que hi
ha entre aquelles.
Analitzarem el paràgraf final de l’article d’opinió «Els nens, delicades
criatures», (pàg.107), on Rahola enumera els arguments amb connectors distributius
(primer, segon i finalment) i conclou amb un conn. consecutiu (doncs) i dos de contrast
combinats (però, això si).
L’anàlisi mostra que per a parlar de connexió textual, ha d’haver-hi un conn.
textual.
* Vegeu taula 3 pàg. 108-109 «anàlisi estructural i semàntica de connectors
textuals» (anàlisi dels conn. del fragment del text de Rahola)
Si substituïm els connectors per altres de diferent significat, el fragment
esdevindrà incoherent. En conclusió, l’ús de connectors textuals contribueix a la
construcció del text en dos sentits complementaris:
1. producció del text : els conn. textuals palesen la relació semàntica entre oracions
o unitats superiors.
2. interpretació del text : la relació semàntica que duen a terme els connectors ens
ajuda a entendre els textos i relacionar els significats d’unitats textuals
complexes.
Les relacions de significat que poden expressar els conn. textuals són
manifestació o variants de 4 relacions semàntiques bàsiques: (vegeu taula 3 pàg.104)
a) Addició: indica que les oracions unides s’han de considerar com elements d’una
suma de significats, que pot interpretar-se com a continuïtat (el 2n element
extensió del sig. del 1r), intensificació (2n element com a + destacat que el 1r),
distribució (organització en ordre dels continguts), digressió (2n element afegeix
info. no massa relacionada amb el 1r), generalització (2n element + general q el
1r), especificació (2n element + concret q el 1r), ampliació (2n element afirma el
1r) i equiparació (igualtat entre els 2 elements).
27
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
b) Disjunció: l’aparició d’un connector textual disjuntiu implica que la informació
del primer i els segon element es presenten com a formulacions alternatives d’un
mateix contingut bàsic; d’una alternativa metalingüística, per exemple “cotxe o
automòbil” (reformulació, exemplificació); també és possible entendre que el
resum és una operació disjuntiva.
c) Contrast: l’aparició d’un connector textual de contrast manifesta una relació en
la qual els dos elements units apunten cap a conclusions diferents o divergents.
Pot adoptar diferents significats concrets:
- oposició: és el contrast més general
- restricció: implica que el segon element resta una part de l’abast dels significat
del primer
- concessió: implica que el segon element supera el primer, que és presentat com
una mena d’obstacle
- refutació: expressa el contrast com a contradictorietat establerta entre el primer
i el segon element de la connexió
- contraposició: presenta el segon element com a substitut del primer però en
un sentit menys fort que la refutació
d) Conseqüència: l’aparició d’un connector textual de conseqüència indica l’efecte
lògic o discursiu d’un contingut o la conclusió d’aquest.
Exemple:
Anava precisant els seus desitjos: sí, volia únicament observar sense coaccions.
No deixava de banda, tanmateix, les qüestions ètiques: no vulneraria cap codi
deontològic, perquè seguiria les normes indispensables de tota investigació amb
trastornats, encara que no es tractés ben bé d’una investigació. A saber: obtenir el
coneixement de les seves intencions, i sens dubte indemnitzar-lo [...]
28
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
Finalment va considerar la possibilitat de demanar una subvenció institucional. Al
capdavall, el que volia fer tenia un motiu relacionat directament amb la seva feina:
recuperar el plaer que la rutina de l’exercici professional havia anihilat. Ara bé, les
institucions finançaven alguns projectes útils i intel·ligents. Però també milers de
projectes útils i estúpids. (I. MONSÓ. Com unes vacances, Barcelona: Cercle de
Lectors, 1999, p. 36-37)
En aquest fragment: hi contraposa les qüestions ètiques (tanmateix),
reformulació (a saber), planteja una darrera qüestió (finalment), cosa que justifica
mitjançant una concessió (al capdavall); aquest pensament té un contraargument (ara
bé) que és contraposat amb l’argument contrari (però).
4. Oració composta
L’oració composta permet duplicar o multiplicar estructures predictives o
sintagmàtiques dins d’una única oració.
4.1. Oració composta i complexitat sintàctica
La complexitat sintàctica d’una oració és variable: la llargària que té, la quantitat
d’informació que transmet i la facilitat per a ser interpretada segons l’estructura que
presenta, té a veure amb la quantitat i el tipus d’oracions compostes que conté. Si l’estil
d’un text és molt integrat, el text és més compacte en la mesura que amb menys
paraules és vehicula més informació.
La diferència de complexitat sintàctica d’una oració és una qüestió de grau.
L’elecció d’un nivell de complexitat sintàctica i informativa major o menor es veu
afectada per factors com el canal i el grau de formalitat.
La complexitat sintàctica es pot entendre com a efecte d’operacions de reducció
sintàctica, que corresponen a dos tipus de mecanismes:
a) Els que impliquen composició oracional: transformar estructures simples en
estructures compostes o oracions compostes amb una relació menys forta
(coordinades) en oracions amb una relació més intensa (subordinades).
b) Els que comporten l’ús de formes sintagmàtiques equivalents a formes
predicatives verbals: convertir estructures oracionals simples en aposicions o en
29
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
sintagmes nominals amb una substantiu d’origen verbal (nominalitzacions) i
simplificar clàusules subordinades substituint-les per sintagmes semànticament
equivalents.
La major integració sintàctica fa el text o el fragment més concís i dens,
sintàcticament i informativament, i proporciona un nombre major d’informacions amb
un nombre menor d’oracions.
4.2. Tipus d’oració composta
Els diferents tipus sintàctics de compostes realitzen funcions textuals
diferenciades. Des d’un punt de vista procedimental, podem parlar de tres tipus de
composició oracional: la coordinació, la interordinació i la subordinació.
a) La coordinació implica l’existència o la possibilitat d’una relació entre dos o
més equivalents, que constitueixen una “sèrie” de conceptes relacionats. Un
concepte complex com a suma de conceptes més simples que s’hi integren. Són
relacions serials l’addició i la disjunció.
b) La interordinació es produeix entre clàusules o sintagmes que mantenen una
relació semàntica de naturalesa binària, com és el cas de les adversatives i les
adverbials circumstancials o adverbials impròpies – causals, consecutives,
concessives, condicionals, finals -, que elaboren relacions causa-efecte, i també
les comparatives.
c) La subordinació es vincula al concepte de dependència sintàctica i es produeix
quan una clàusula ocupa la posició d’un sintagma i fa una funció oracional.
La naturalesa serial de les relacions entre oracions coordinades i subordinades
Quant a la coordinació:
És possible simplificar les estructures coordinades o substituir els dos o més
constituents connectats per un element, igual o equivalent categorialment i
funcionalment, que inclou des del punt de vista semàntic els elements coordinats.
Exemple: “No hi havia ni un jardí, ni una flor, ni un tristíssim arbre” > No hi havia cap
element vegetal.
30
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
El text transformat manté la gramaticalitat però perd especificitat. En canvi, si
les mateixes idees s’hagueren expressat en una forma segmentada o fragmentada, el text
seria més llarg i repetitiu; exemple: No hi havia ni un jardí. No hi havia ni una flor. No
hi havia ni un tristíssim arbre.
La repetició: pot ser adequada per a efectes d’estil però en general no.
Quant a la subordinació:
És un procediment que contribueix a una integració forta de dues estructures
predicatives.
Exemples
Suboordinació substantiva: [Ha tendit a donar per suposat...] = [ ha tendit a això]
Subordinació adjectiva: [la llengua “oficial de l’estat, que entenen generalment com a
llengua “nacional”]
Adverbial de manera: [aplicar un principi de territorialitat única per a la llengua
“nacional” com a llengua vehicular dels mass media de titularitat pública, ignorant...
l’existència de les llengües minoritàries...]
En el cas de subordinació substantiva és necessària per a completar l’estructura
sintàctica. En els altres casos, ni hi ha necessitat sintàctica, però la subordinació permet
vincular estructures que si apareixen coordinades o juxtaposades fan que l’estil siga més
segmentat.
Conclusió: Subordinades i coordinades actuen directament en la síntesi
d’estructures més complexes, eviten repeticions innecessàries i permeten un major grau
d’especificitat conceptual.
Relacions de les interordenades
Les interordenades, en canvi, manifesten relacions binàries i pròpiament no
estalvien constituents. Deixant de banda les comparatives, la resta expressen significats
de tipus causatiu (causa- efecte), i es relacionen de dos en dos (causals- consecutives,
31
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
condicionals- finals, concessives- adversatives), ja que manifesten relacions
complementàries:
- Les causals, condicionals i concessives: destaca l’origen de la relació. El
connector precedeix l’element que indica l’origen, la “causa” de la relació.
- Les consecutives, finals i adversatives: Destaca l’origen de la relació. El
connector precedeix l’element que indica la fi, l’efecte.
És a dir: les interordinades responen a tres esquemes semàntics, que expliciten
relacions de coherència especialment rellevants: causa real – efecte real, causa possible-
efecte possible, causa (tesi)- efecte contrari (antítesi).
a) Causals – consecutives :
Causals: ja que
Consecutives: de manera que
El que determina el tipus de relació no és la posició, sinó la relació establerta,
que determina que una clàusula siga causa i l’altra efecte d’un mateix complex
semàntic.
b) Condicionals – finals :
a. Causa possible (condició) En cas que
b. Efecte possible (finalitat) per
c) Concessives – adversatives :
a. Concessiva. Causa (tesi): malgrat que
b. Adversativa. Antítesi: però
Les relacions són especulars i reversibles. La informació seria la mateixa, però el
punt de vista adoptat i la força argumentativa seria diferent.
La juxtaposició
Es tracta d’una tipus de relació que consisteix en una oració composta en què no
hi ha presència de cap connector. No afecta a la relació sintàctica (interordinació) ni la
semàntica (oposició).
32
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
Identificar les interordinades:
La millor fórmula és la substitució per una conjunció que sabem clarament quin
valor semàntic té. Perquè (+ indicatiu) o ja que: causal; de manera que: consecutiva;
si /en cas que: condicional; perquè (+subjuntiu) o per tal que: final; encara que:
concessiva; però/sinó: adversativa.
Les comparatives manifesten també una relació binària (terme comparat- terme
de comparació), sintàcticament no sempre responen a un esquema semàntic
d’interordinació, sinó que sovint, especialment quan són comparatives marcades per una
correlació (tant... com, més...que, etc.) funcionen com un complement i, per tant,
s’aproximen a les subordinades.
En conclusió: interoridinació manifesta una relació binària semànticament i
sintàcticament.
La comparació i la conseqüència poden adoptar estructures de complement de
nom, adveri o adjectiu i , en aquests casos, l’estructura és subordinada.
5. Connexió, referència i cohesió
Hi ha casos que plantegen dubte entre la connexió i altres fenòmens, sobretot
l’anàfora i l’ús de sintagmes adverbials i preposicionals que emmarquen tota l’oració
però no realitzen cap funció connectiva sinó marcant de referència (cohesió).
33
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
Taula 5. Connectors vs. Referència
CONNEXIÓ: A connector B REFERÈNCIA: A (antecedent) B
(marcant de referència)
Un connector uneix les unitats A i B. Una unitat B remet a una altra unitat A.
La relació entre A i B es fa explícita per la
presència del connector.
B s’interpreta pel coneixement de A.
El connector és una marca formal de
relació entre les unitats de sentit del text.
Si l’element A es troba dins del text, el
marcant B és una forma de repetició.
El connector gramatical es troba fora de
l’estructura bàsica de l’oració.
El marcant de referència es troba dins de
l’estructura bàsica de l’oració.
El connector manifesta una relació
sintàctica de composició oracional i una
relació semàntica.
El marcant necessita ser relacionat amb el
seu antecedent per assolir significat o per
completar-lo.
A i B són unitats intraoracionals, oracions
o conjunt d’oracions.
B és sempre un mot o un sintagma que
remet a un altre.
34
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
V. CONCLUSIONS
1. Text i context: l’adequació
L’adequació relaciona el text i el seu context de producció, a través de:
a) Situació enunciativa i persones del discurs
elements de l’enunciació : interlocutors, espai i temps.
polifonia : desdoblament de l’emissor o del receptor.
subjectivitat/objectivitat : grau d’implicació de l’emissor.
punt de vista i empatia : l’associació de l’emissor amb un dels possibles punts de
vista introduïts en el text.
b) Informacions implícites
comunicació verbal/ no verbal : relació entre els signes lingüístics i no
lingüístics.
coneixements enciclopèdics .
intertextualitat : mecanisme de remissió a altres textos.
principi de cooperació : principi general per a descriure el comportament dels
interlocutors ideals en un intercanvi comunicatiu cooperatiu ( màximes
conversacionals).
c) Variació lingüística
variació funcional o situacional : dóna compte dels registres, de totes les
variacions en la situació d’ús.
variació diatòpica : condicionament geogràfic
variació diastràtica : referida als dialectes socials.
variació diacrònica : referida a les marques lingüístiques que associen amb
estadis de la llengua no actuals.
Cal conèixer i reconèixer una sèrie d’elements contextuals:
35
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
a) Per a interpretar la primera persona cal saber qui parla.
b) Per a indicar els elements que indiquen el temps, hem de saber quin dia es va
realitzar.
c) Cal saber interpretar que apareixen unes altres veus, que són indefinides però
que prenen paraula.
d) Cal tenir coneixements enciclopèdics; la interpretació de la comicitat és
necessària per no creure que qui parla és un boig.
e) Si haguérem sentit el text, ens adonaríem d’on és l’emissor, quin parlar té.
Aquests i altres elements formen part de l’adequació del text (seguit de paraules
i oracions relacionades) al seu context de producció i interpretació. Els fenòmens
d’adequació més relacionats amb la cohesió són els que tenen a veure amb la situació
enunciativa i sobretot amb les persones del discurs: la dixi, la modalització i el discurs
citat.
2. El significat global del text: la coherència
La coherència es refereix a la construcció del significat del text: quin tema
desenvolupa i com ho fa.
Els conceptes bàsics de la coherència són:
a) Tema del text : és allò de què tracta el text, el seu contingut bàsic.
b) Estructura : organització de les informacions segons patrons formals i
conceptuals.
c) Selecció de la informació : procés de focalització en aspectes temàtics en funció
de la cerca de rellevància respecte al tema i la intenció comunicativa.
d) Organització de la informació : procés d’ordenació jeràrquica d’informacions
conegudes i noves.
Un text ben construït s’orienta a desenvolupar un tema amb una estructura clara i
combina informació coneguda i informació nova que ha estat correctament
seleccionada.
3. Les relacions formals en el text: la cohesió
36
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
Les marques relacionals entre unitats del text les podem organitzar en blocs de
mecanismes de cohesió: a) la modalització i el discurs citat, b) els mecanismes de
referència, c) la connexió. També les podem analitzar d’acord amb el nivell
interpretatiu a què es vinculen, l’adequació o la coherència.
Podem definir els diferents processos de cohesió:
a) Marques relacionades amb l’actitud de l’emissor i les veus del discurs
- Modalització : mecanismes fonètics, morfològics, lèxics, sintàctics i
pragmàtics que manifesten en el discurs la subjectivitat de l’emissor.
- Discurs citat : marques explícites de la veu dels enunciadors, és a dir, de la
inclusió d’una enunciació subordinada a l’enunciació principal del text.
b) Mecanismes de referència
- Dixi : marques gramaticals que posen en relació el text i el context
extralingüístic. Tipus:
o Personal: assenyala o inclou l’emissor i el receptor
o Espacial: s’interpreta en relació amb la distància respecte a l’emissor.
o Temporal: s’interpreta en relació amb el temps de l’enunciació.
- Anàfora : marca gramatical que s’interpreta per relació amb un element del
context lingüístic.
- El·lipsi : variant de l’anàfora en què tenim un element omès que s’interpreta
per relació amb un element del context lingüístic.
- Cohesió lèxica : relació anafòrica entre dos o més elements lèxics de sinificat
ple. Pot ser:
o De referència: repetició, sinonímia, hiperonímia-hiponímia, nom
general.
o De sentit: per contrast o enciclopèdica.
- Correlació de temps verbals : ús d’alguns temps verbals d’indicatiu en relació
amb els temps de l’enunciació o amb un temps introduït en el context
lingüístic.
o Temps díctics: pretèrit perfet, present i futur.
o Temps anafòrics: pretèrit plusquamperfet, pr. Imperfet i condicional.
37
Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca
c) Connexió i complexitat de l’oració
- Connexió : relació entre dues parts del text manifestada per connectors. Els
connectors expliciten relacions de coherència entre les diferents parts del
text. La connexió pot ser:
o Connexió textual: un connector uneix dues oracions o unitats
superiors; la relació és semanticopragmàtica.
o Composició oracional o oració composta: unió de dues parts d’una
oració; la relació és sintàctics i de vegades també semàntica.
- Complexitat sintàctica : les oracions poden tenir una major o menor
complexitat sintàctica, en funció de la quantitat i el tipus de fenòmens de
composició oracional que contenen.
38