Tamarit, una ruta

Diumenge, 19 de maig 2013

Ramon Casas. Tamarit al maig

Itinerari i lectures 1. La creu de Tamarit. Text de Josep Ixart

2. El Portal. Textos d’Eudald Canivell i Antoni Renau

3. La Plaça. Textos de Pere Martí i Salvador-J. Rovira i Gómez

4. Església. Text de Josep Ixart

5. Casa de Ramon Casas. Text de Carlos Barral

6. Residència Charles Deering. Text del diari Tarragona

7. Jardins. Poema de Josep Carner i prosa d’Olga Xirinacs

8. Mare Tamariti (Antic Port). Text de Salvador-J. Rovira

9. Cala Jovera. Textos de Bienve Moya i Josep Santesmases

1

Presentació La Ruta que presentem s’endinsa en la història i en el patri-

moni de la vila closa de Tamarit, però també en la literatura que la pren com escenari i en l’etnografia que ens parla de com hi vivien els seus habitants. Tamarit fou fortalesa al segle XI, abans de la conquesta de Tarragona, destacà a l’època medieval gràcies al co-merç i a la navegació marítima, però es tornà vulnerable exposat com estava a les falconades dels corsaris al segle XVI. Al llarg dels segles XVII i XVIII se sumen els naufragis, les guerres, la insalu-britat de les aigües entollades i la constant manca de diners, que fan que a meitats segle XIX s’abandoni. Poc després, en el darrer terç del segle XIX comença una segona història per a Tamarit. Els excursionistes amb inquietuds de descoberta prenen el relleu i, després, artistes i mecenes. I, és clar, al llarg d’aquests anys hi haurà escriptors que trobaran en Tamarit motiu d’inspiració.

En el transcurs de l’itinerari recorrerem Tamarit a través de textos històrics, etnogràfics i literaris. Ho farem en nou àmbits: partirem de la creu, travessarem el portal de la Móra, la plaça, vi-sitarem l’església, la casa del pintor Ramon Casas i la del magnat Charles Deering amb els seus jardins. Davant del mar recordarem l’esplendor del Tamarit medieval i acabarem el recorregut a la Cala Jovera. Esperem que sigui del vostre grat.

Breu Cronologia 1049 Bernat Sendred de Gurb ocupa Tama-rit, després el ven al comte Ramon Beren-guer I. 1154 S’esmenta per primera vegada l’església parroquial de Tamarit. 1243 Es documenta el privilegi de lleuda. ca. 1350 El domini dels castells de Tamarit i Montoliu passà al baró Francesc de Vallgornera qui el vengué a l'ar-quebisbe de Tarragona Arnald Sescomes. 1363 Tamarit és emmurallat per Pere III . 1562 Construcció de la torre de la Móra en un moment en què Ta-marit estava fortament exposat al perill corsari. 1571 Participació de tamaritencs a la batalla de Lepant. 1681 Francesc de Montserrat i Vives obté el Marquesat de Tamarit. XVIII Efectes de les guerres. Dèficit progressiu de la municipalitat. Minva de la població i del tràfec portuari. Dessecacions de part dels aiguamolls. 1868 L’ajuntament i les escoles es traslladen a Ferran. 1878 Descoberta excursionista de Tamarit. 1914 Visita de l’arquebisbe Antolí López Peláez i trasllat de peces al Museu Diocesà de Tarragona. 1916 Ramon Casas i Charles Deering visiten Tamarit. Compra per part del magnat nordamericà, mitjançant Joan Ruiz i Porta. 1918 Estades de Ramon Casas i més escadusseres de Charles Dee-ring, mort el 1927. 1937-1938 Tamarit és utilitzat com a observatori del moviment d’avions i vaixells franquistes. Se’n respecta la propietat. 1950 Tamarit és agregat a Tarragona, seixanta-tres anys després de demanar-ho.

2

1. LA CREU DE TAMARIT La funció de les creus a l’aire lliu-re podia ser diversa, una, la més cone-guda, era la de marcar límits. Aquesta probablement és una creu de cementiri o de fossar per la proximitat del ce-mentiri de Tamarit i devia marcar el límit de l’àrea sacra d’enterrament. No és la creu original, dipositada al Museu Diocesà de Tarragona i visible al jardí de la catedral davant de l’església de Santa Tecla La Vella. La que veiem, damunt la graonada original, és un sò-col, un fust format per diversos tam-bors i un capitell hexagonal de calcària, tots ells renaixentistes, possible restitució d’en Ramon Casas, davant el fet que la creu ori-ginal no hi era. El remat és una creu de ferro forjat que s’ha de datar al segle XX. La creu original, més rica, i datada en el segle XVI, està for-mada per un sòcol fet a partir d’un pedestal romà del segle I. El fust, de pòrfir, és, segurament també d’època romana. El capitell, octogonal, i la creu de marbre, són d’estil renaixentista. Els sants representats en les fornícules dels capitells són: Santa Maria Mag-dalena, Sant Pere Apòstol, Santa Tecla, Sant Pau apòstol, Santa Marta, Santa Margarida, Sant Sebastià, Santa Bàrbara, Sant Roc. A la creu trobem a l’anvers Jesús crucificat i al revers la Mare de Déu amb el Nen Jesús.

L’Autor: Josep Yxart

Josep Yxart i de Moragas (Tarragona 1852 - 1895) fou crític literari i traductor. Pertanyia a una família benestant de la ciutat. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona el 1873, però poc abans havia començat a publicar crítiques literàries. Després de fer el servei militar a Madrid, influït pel crític francès Hippolyte Taine, optà per dedicar-se professionalment a la crítica literària. És un dels teoritzadors fonamentals de la literatura catalana del segle XIX i introductor del naturalisme literari. Fou membre de l'Acadè-mia de la Història i el 1892 president de l'Ateneu Barcelonès. Va animar a escriure a escriptors com Joan Maragall, Santiago Rusiñol o Raimon Casellas. Va morir prematurament de tuberculosi.

3

Creu original. Fons Lluís Soler

El text. Ruinas (I) “A cosa de una legua de Tarragona y desde la vía de Francia, se ven, á orillas del mar, las ruinas de un pueblo llamado Tamarit, que apenas se halla en mapa alguno, pero que figuraría seguramente en letras muy gordas en un diccionario geográfico-pintoresco, si éste existiera.

Sentado en un morro de peñascos, dominando la playa y la llanura, parece á lo lejos como una decoración teatral recorta-da en cartón sobre un lienzo azul esplendi-díssimo, y atrae la curiosidad del viajero, sorprendido de ver tan cerca de poblado, y en medio feraz vegetación, la triste osa-menta de un pueblo, abandonado al tran-queo de las olas. Semejante curiosidad nos llevó un dia á visitarlo. Pasadas algunas huertas y viñedos, el camino ofrece un aspecto selvático y de áspera tristeza, que dispone el ánimo al pavoroso espectáculo de aquellas ruinas. Árboles seculares de raices descarnadas, retor-cidas, negruzcas, como vellosas patas de arañas colosales, se ade-lantan al borde del camino y recuerdan á la imaginación los fran-gosos senderos del Infierno de Dante. Más allá, desmedrado pinar sacude la híspida cabellera, vibrante y rumoroso. [….]. Ya estamos en el lugar. Su ruina y abandono son completos. Como si todo el no fuese un cementerio, el antiguo cementerio es lo primero que se encuentra en torno de una iglesia muy chica, que la yedra cu-brió de arriba abajo piadosamente” [...] Yxart, Josep. El año pasado [Obra completa de Josep Yxart]. Barcelona : Edicions

Proa, 1995.

2. EL PORTAL DE LA MÓRA L’embranzida de l’excursionisme en el darrer quart del segle XIX té repercussió a Tamarit. Dues dècades abans, la Renaixença havia promogut el desig de conèixer i estudiar la pròpia terra. Per a historiadors, metges, arquitectes, botànics, geògrafs, folkloris tes, arqueòlegs, entre d'altres, les excursions eren un mitjà de re-cerca, de descobriment i de documentació del país. El 1876 es va fundar l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques i dos anys

4

Creu original Fons Lluís Soler

més tard l'Associació d'Excursions Cata-lana. Finalment el 1890 la fusió de les dues entitats va donar lloc al Centre Excursionista de Catalunya. L’autor: Eudald Canibell.

Eudald Canibell i Masbernat (Barcelona 1858 - 1928) fou dibuixant, impressor i tipògraf, a més de bibliote-cari de la Biblioteca Arús de Barcelona. El 1876 juntament amb altres excursio-nistes fundà l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques al turó de Montgat. El 1897 fundà l’Institut Català de les Arts del Llibre i una escola de pràctica professional que perdurà fins 1939. Redactor de la revista L’Avenç, va ser també di-rector de La Ilustració Catalana i de la Revista Gràfica.

El text: Tamarit i sepulcre nomenat dels Escipions.

“Vora la mar, en un puig ahont baten escumejant las onas, resta lo cadavre de la població que fou Tamarit. De lluny, la bonica agrupació de teulades, parets, y torras tancat per lo mur que l’environa, prou sembla que allí viu la vida del treball, una població important, mes ¡ay! que un jorn passà per’ allí lo geni de la destruc-ció y orgullós mostrá son poder inútil sembrant per tots indrets la sava qu’ha quedat soterrada entre las runas de robustas torras y las sensillas vivendas dels cultivadors d’aquell plá. Avuy Tamarit mos-tra al viatjant murs, casas, fonts, torras, portals, una capella del mes pur estil románich, una creu caminal, tot destruhit, ple de runa tot. No resta en peu mes que l’església parroquial y algunas casas del entorn, la mateixa rectoria abandonada á l’acció del temps no tardarà en desapareixer.”

Canibell, Eudalt “Tamarit y sepulcre nomenat dels Escipions” A: Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana. Núm. 2 (1878, desembre).

L’autor: Antoni Renau.

Antoni Renau Borrut fou un dels fundadors el 1902 de la Jo-ventut Catalanista de Tarragona. Publicà algunes col·laboracions a Lo Camp de Tarragona, publicació promoguda per Pere Lloret i Or-deix, futur alcalde de la Tarragona republicana.

5

Portal de la Móra anys trenta. Fons Lluís Soler

El text: Tamarit. Apunts d’excursió. “¡Tamarit! ¡Tamarit! Retrunyí per dintre’l vagó. Y la Natura, com si envejés l’atenció ab que’ns miravam lo primer aspecte de Tamarit, se revestí ab sas joyas més brillants. Lo puríssim ròssech del sol arreconava la nuvolda; los camps suspiravan ab aquell vert tan hermós que mostran després de ploure, y’l ventet armonisava sas notas, pels rengles de canyars que creixen a un costat y altre de la via. Triomfals del viatje, y satisfets del cambi de temps, creuha-rem lo pont del riu Gayá, que s’axamplava replè ab las ayguas de las últimas plujas, y tot ronsejant...ronsejant...lo tren pará.. ¡Altafulla!.. Despedits dels passatgers que continuavan lo viatje, emprengueren lo camí vers Tamarit. Qu’hermosa y enriquida s’ovirava l’encontrada!... [...]

Renau, Antoni. “Tamarit. Apunts d’excursió” A: Lo Camp de Tarragona. Núm. 109 (1902, 7 setembre).

3. LA PLAÇA Continuem l’excursionisme. Ara del segle XX. Podrem contrastar el que era amb el havia estat.

L’autor: Pere Martí Pere Martí i Peydró (Sabadell 1886-1932) era escriptor, periodista i historiador local; fundador, juntament amb altres, del Centre Català de Saba-dell i el 1910 del Diari de Sabadell, al redós del qual més endavant es formà un important nucli literari.

El text: Excursió per l'Ebre y Montanyes de Cardó am visites a Tarragona y Tamarit. “Deixem la ciutat, y l’auto torna ja a volar per l’ampla vía ro-mana: y la mar propera, de tonalitats violades, ens envía alenades salobroses. Ens detenim per a contemplar el Sepulcre dels Scipi-ons, monument funerari d’aquells capdills romans; reprenem el viatge y moments després ens aturem de nou, pera visitar Tama-rit, la ciutat abandonada. Al entrar-hi l’impresió que’s reb, es de

6

Il·lustració de la Geografia General de Catalunya 1910

desolació. Els seus carrers solitaris, d’edificis en runes, són págines que revelen una grandesa vensuda, un poderiu mort. El seu cas-tell, la casa pairal dels valerosos Tamarits, al peu de la mar, s’aixeca rígit com un espectre. Es tot plegat, un espectacle pavo-rós. [...]

Martí i Peydro, Pere. Excursió per l'Ebre y Montanyes de Cardó am visites a Tar-ragona y Tamarit. Sabadell : Centre Català de Sabadell, 1912

L’autor: Salvador-J. Rovira i Gómez Salvador-J. Rovira Gómez, nascut a Tarragona i des de 2010 fill adoptiu d’Altafulla d’on la seva família és originària. Doctor i pro-fessor emèrit d’Història Moderna de la Universitat Rovira i Virgili i cofundador del Centre d’Estudis d’ Altafulla. S’ha especialitzat en nobiliària i heràldica de les comarques tarragonines i de les Terres de l’ Ebre. Destaquen Els Castellarnau, senyors del ferro (2009) o Noblesa catalana de l'edat moderna. El cas de les comarques meri-dionals (2009). També ha fet importants aportacions en l’estudi de les desamortitzacions eclesiàstiques i en general en la història dels segles XVI al XIX, àmbit en què ha publicat nombrosos llibres, arti-cles i estudis que avui en son referents ineludibles pel coneixement de la història de les comarques meridionals.

El text: Fisonomia de la vila closa

“El nucli urbà de Tamarit presentava dos sectors ben caracte-ritzats: el de la Vila Closa, també conegut com la Fortalesa, i el del Raval o Puig que tenien plegats l’any 1626, setanta cases. La Vila Closa, una part de la qual ha arribat fins als nostres dies, estava tancada per les muralles de l’època de Pere III, restaurades els segles XVI i XVII.

El rovell de l’ou del conjunt el constituïen l’església parroqui-al, l’abadia i les cases d’ambdós senyors, conegudes com els cas-tells de l’arquebisbe i del castlà, respectivament. El castell del cas-tlà, segons un inventari del 1567, tenia a la planta baixa una en-trada amb el celler, la presó i l’ascens a la planta primera on hi havia la sala, la cuina i tres cambres; completaven les dependènci-es una cambra la cuina, el rebost i la golfa.

L’espai plúblic de l’interior del recinte comprenia tres places (del Castlà o del senyor de Guimerà, la del portal de la Móra i la de l’Església o Major) i set carrers (Portinyol, Sitjar, Carnisseria, Cla-vaguera, del Portal de Boada a l’església, Forn i Hospital). Les entrades i sortides de la Vila Closa es feien pels portals de Boada,

7

del Portinyol i, molt especialment, pels de la Móra i de la Creu. [...] Fora de la Vila Closa s’anà formant el raval del Puig amb els seus edificis enfilats per la falda de la muntanyeta que domina la Vila Closa. El conjunt se centrava entorn de la plaça del Sant Esperit i com a carrer principal tenia la part urbanitzada del camí que mena-va a la Móra.”

Rovira i Gómez, Salvador-J. “Fisonomia de la Vila Closa”. A: Tamarit. Altafulla : Centre d’Estudis d’Altafulla, 1991, p. 67-69

4. L’ESGLÉSIA La primera menció de l’església de Tamarit és de meitat del segle XII, d’aquesta data o una mica anterior són la nau principal i el presbiteri i possiblement l’advocació a l’Assumpció de la Mare de Déu que neix a meitat del segle XII possiblement per influ-ència del Cister. El segle XIII i probablement per la importància i riquesa del Tamarit feudal d’aquella època l’església s’engrandeix amb dos naus laterals, capelles, sagristia i col·labora en el finançament de les croades. El segle XIV veu petites millores, la galilea i el reforçament de la nau principal. Una segona etapa s’inicia a partir del segle XV per la davalla-da econòmica deguda a la pirateria, les guerres i el traspàs del cen-tre de poder a Tarragona: el castell passa a ser propietat de l’arquebisbe. Ja no veurem millores arquitectòniques significatives a l’església. Sí que ens han arribat testimonis del seu paper en la història: des del seu púlpit (avui tapiat) al segle XV diuen que va predicar Sant Vicenç Ferrer. El seu interior va acollir l’estendard del vaixell de Tamarit que va participar en la batalla de Lepant avui al Museu Diocesà ...de manera que algunes fonts encara a principi del segle XX ens diuen que el seu interior era un veritable museu d’art. Del que era el seu mobiliari i decoració interior comencem a tenir dades a partir del segle XVI: un possible cancell renaixentista, objectes litúrgiques de plata daurada, però el gran moment de la renovació interior és el segle XVII amb la construcció de diversos retaules. Del retaule major dedicat a la Mare de Déu, encara en el seu lloc original, i del retaule dedicat al Sant Nom de Jesús del qual es conserven dues taules al Museu Diocesà, sabem que l’escultor va ser en Benet Baró. Altres retaules que hi havia eren el de la Ma-

8

re de Déu del Roser i el de Sant Andreu i Sant Pere. També és d’aquesta època un plafó ceràmic amb Sant Pere i Sant Andreu de Miquel La Puya o Lapuja. A finals del segle XIX l’església, encara en ús, emblanquina-da, s’utilitzarà per a misses de difunts fins al 1918, moment en què Tamarit esdevé l’habitatge de Mister Deering. L’abadia anne-xa esdevé un museu el 1895 amb les restes del patrimoni recolli-des i conservades per Mn. Daniel Vives, restes que, entorn 1914, passaran al Museu Diocesà de Tarragona.

El text: Ruinas (II) “Solo queda en pié la iglesia parroquial, en una plazuela solita-ria y henchida de hierba que cre-ce, en los intersticios de las losas. Muy cerca suenan los bramidos del mar, y la hierba, estremecida y friolera, agita sus ásperos plu-majes al bufido del viento que rabia y se enfurece estrellándose en aquel recodo. No lejos de allí la llanura verdea suavemente ri-zada por su hálito y el cielo brilla con deslumbradora claridad. Una pobre mujer, único ser viviente que hallamos en todo el pueblo, con oficios sin duda de guardia i sacristán, sacó de no sé dónde unas llaves y se ofreció á enseñarnos la iglésia. -Aqui- nos dijo con la mayor sencillez, pisando el atrio- mataron al cura de un tiro. Pasamos el dintel. La iglésia es pequeña y cubierta de una ligera capa de cal, descascarada y mugrienta. Como todas las del lugar, tiene sobre la puerta el coro, á un lado el púlpito, en el altar mayor un antiguo retablo con relieves en oro mate, y como todas las del lugar, húmedas y fúnebres, aquel indescriptible aspecto entre ca-tacumbas y bodega que da calofríos. [...] Yxart, Josep. El año pasado [Obra completa de Josep Yxart]. Barcelona : Edicions

Proa, 1995

9

5. CASA DE RAMON CASAS Fins ara els textos ens han mostrat el període de la decadència de Tamarit. Hi veiem influència romàntica en les descripcions de l’estat ruïnós de l’indret. A partir d’ara començarem a parlar de la rehabilitació de Tamarit. La visita que l’any 1916 hi van fer el pintor Ramon Casas i el multimilionari nordamericà Charles Deering en va suposar l’inici. Les gestions del tarragoní Joan Ruiz i Porta van permetre la compra de Tamarit i , en conseqüència, la posterior restauració.

Dos personatges: Ramon Casas i Joan Ruiz i Porta

Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 1866 - 1932). Pintor, dibui-xant i cartellista vinculat a l'impressionisme i un dels impulsors del modernisme català. Va ser el millor pintor de la primera generació modernista i, junt amb Santiago Rusiñol, l'impulsor de la renovació de la pintura catalana de finals del segle XIX. Cal destacar els dots de Casas pel paisatge i el retrat, si bé va ser aquest darrer gènere el que li va proporcionar el major reconeixement. Ramon Casas va fer amistat amb Charles Deering, a través de Miquel Utrillo. Els tres foren elements significats dels temps modernistes de Sitges. Joan Ruiz i Porta (Tarragona 1866-Barcelona 1934). Arxiver i escriptor. Va ser un dels artífex de la revifalla cultural i catalanista de Tarragona a principis del segle XX. Dirigí diverses publicacions periòdiques com El Ateneo Tarraconense de la clase obrera, Diario de Tarragona o el Boletín Arqueológico i col·laborà en nombroses publicacions, com Lo Camp de Tarragona. És autor també de di-verses monografies, una de les quals està dedicada a Tamarit. Va ser arxiver de la Mancomunitat.

Text i un quadre: Tamarit al maig De les estades de Ramon Casas a Tamarit amb la seva mu-ller, Júlia, queden com a testimoni una sèrie de nou paisatges en-tre els quals hi ha el que serveix de coberta a aquest fulletó. Són quadres que daten del 1925, on predomina el paisatge i una vege-tació florent de primavera. La nostra pintura és la que presenta més clarament la mansió de Deering, que domina una composició farcida de vegetació. És una obra pintada del natural en la qual

10

Casas juga amb el cromatisme potent dels arbres fruiters i la vege-tació primaveral, que contrasten amb el to de color vainilla de la casa, en un paratge banyat per la llum mediterrània prèvia a l’estiu. Al fons a la dreta es divisa la línia de l’horitzó formada pel mar.

L’autor: Carlos Barral Carlos Barral Agesta (Barcelona 1928-1989). Fill d’editors, va continuar la tasca paterna a l’Editorial Seix Barral i a Barral Editors. Es va donar a conèixer publicant poesia. La seva tasca editora va ajudar a renovar la literatura espanyola en els darrers anys del franquisme. Per tradició familiar els Barral tenien casa d’estiueig a Calafell. L’univers mariner i marítim del poble va esdevenir el mite de la infantesa feliç, lloc de record del pare desaparegut. Els seus relats recreen aquella costa encara no descoberta pel turisme i la burgesia urbana. La seva figura va acabar per convertir-se en un personatge complet, d’una peça, que, fins i tot, en l’aspecte físic, amb la barba blanca i allargassada, recordava el déu del mar. Va ser senador per Tarragona l’any 1982.

El text: Pel car de fora “Els roquers coronats de pinedes ens condueixen al castell de Tamarit, que sembla incrustat al peu de les pedres i que té una platjola prò-pia. Una platjola costeruda on a vega-des es veu algun gussi tret, però no pas un port. Recordo que un dia d’estiu, abans de la guerra, devia ser el juliol o l’agost del 35, va fondejar un magnífic vaixell de vela davant de casa nostra, però bastant lluny de la terra, a Calafell. [...] M’explicaren després que aquells navegants, anglesos, venien de lluny a trobar amics resi-dents al castell de Tamarit –la família Deering o els seus invitats, imagino – i que els havien dit que hi havia un embarcador prop del castell on podien arrambar-se i que el meu pare els va desenganyar i els aconsellà que anessin a amarrar al port de Tarragona. En Ra-mon, en sentir aquesta història, em fa present la dita del rector de Tamarit que pescava a la canya des de la seva finestra, la qual co-sa, a part que no se sap de quin rector es devia tractar, és tant im-possible com el port de l’anglès. Quedem en paus.” [...]

Barral, Carlos. Catalunya des del mar : pel car de fora Barcelona : Edicions 62, 2006.

11

6. RESIDÈNCIA CHARLES DEERING Charles Deering va rehabilitar i modifi-car aquest sector per tal de construir el seu habitatge. Charles Deering (1852- 1927) era un empresari i filàntrop de Chicago que va residir cert temps a Catalunya. Havia conegut Ramon Casas a Barcelona, probablement a Els Quatre Gats. L'any 1908, Casas i Deering, que havia esdevingut el seu mecenes, van realitzar un viatge per Catalunya. El 1912 Charles Deering, amb l'ajuda de l'enginyer Miquel Utrillo i Morlius va començar la cons-trucció del Palau Maricel a Sitges.

El text: La marcha de Mister Deering “Llegó, mister Deering en un ansia mayor de hermosear es-tos rincones arrullados por el Mediterráneo, aquiría Tamarit y hacía de sus ruinas prodigiosamente bellas y evocadoras, otro lugar re-fugio del buen gusto y del arte histórico que, en ocasión nada leja-na, llenaba de sorpresa y de emoción al muy culto presidente de la Mancomunidad de Cataluña. Mas, he aquí que, de pronto, se anun-cia la resolución de mister Deering de volver a los Estados Unidos de Norteamérica, su patria, y llevarse consigo todo cuanto había recogido en ambos museos. Nosotros no tenemos derecho, nadie tiene derecho a coartar la libertad de este ciudadano de la Unión. Puede marcharse cuando le plazca hacerlo, con la seguridad de que han de acompañarle nuestros respetos y los auspicios afectuo-sos de nuestra gratitud por haber realizado tan hermosas obras . Pere, ¿llevarse los tesoros artísticos que en Sitges y en Tamarit fue acumulando? ¿Dejar aquellos museos con las paredes limpias, co-mo templos profanos por un saqueo? Esto es lo que nos resulta inconcebible y nos solivanta a medida que teóricamente nos acer-camos a su posibilidad”. Creemos que mister Deering no tiene derecho a hacer esto; por encima de lo que digan las leyes – y no seria de extrañar que le fuesen un poco adversas en este caso – sus propios antecedentes le aten de manos. Este poderoso y refinado señor se ha de dar cuenta de que la libertad de los hombres está condicionada por la situación que ellos mis-mos se han creado. Cuánto más alto es el prestigio del individuo, mas firme ha de ser su renunciación a las acciones discutible. Un obscuro anticuario, movido por la codicia puede buscar tesoros artísticos y destinarlos allí don-de su venta le depare más jugosos lucros. [...]

Publicat al diari Tarragona el dia 10 de setembre de 1921.

12

7. JARDINS Aquest àmbit és tal vegada el més adient per recrear les vi-sions més literàries de Tamarit.

L’autor. Josep Carner

Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 1884-Brussel·les, 1970). Poeta, periodista, autor de teatre i traductor. Conegut com el màxim representant de la poesia noucentista. Es llicencià en Dret i Filosofia i col·laborà i diri-gí diverses revistes. Trebllà amb Pompeu Fa-bra en la fixació de la llengua. El 1921 ingres-sa a la carrera diplomàtica. Va exercir a Gèno-va, San José, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la guerra civil es mantingué fidel a la República i emprengué el camí de l'exi-li, primer a Mèxic (1939 al 1945), i després a Bèlgica on morí l'any 1970, poc després d'una breu estada a Catalunya.

El text. Tamarit (Record d’adolescència)

Vell Tamarit, perderes l’heroica anomenada; ja et feres pau i somni sota el cel més clar. El vent juga en tres cases i prega en ton altar, i els teus carrers es migren d’enyor de la petjada.

Vora els que t’eren guaites –els contraforts- alçada, davant el mur altívol, em plau de somniar. Quina final empresta, la Roca Foradada, que en vella honor reposa i que se’n sap lloar!

De cop, en el misteri, tot sembla tenebror; al fons, però, guarnides per jocs de la claror, com a princeses nues arriben a una dansa belles escumes blanques amb lluïssors d’argent, i es perden i retornen i jeuen tot rient, i llur soliua festa distreu una enyorança.

Carner, Josep. El tomb de l’any. Barcelona : Proa, 1984.

L’autora. Olga Xirinacs

L’escriptora Olga Xirinacs va néixer a Tarragona el maig de 1936. Hi viu. Ha participat a moltes de les iniciatives culturals i cíviques de la ciu-tat: agrupaments escoltes, Òmnium Cultural, Institut d’Estudis Tarraco-nenses Ramon Berenguer IV, entre moltes d’altres. Escriu, de forma habi-tual, a molts diaris i revistes. Ha obtingut els premis més importants de la literatura catalana i a l'any 1990 la Generalitat li atorgà la Creu de Sant Jordi.

13

El text: Viatge d’aigua, un passeig per la Costa Daurada

“Tamarit és duana d’aigües. Un passeig matinal per les platges de Tamarit a l’hivern permet contemplar en solitud relativa un paisatge his-tòric i un litoral primitiu. El castell de Tamarit, vell ambici-ós, dominador del mar, s’enlaira entre dues platges de còdols. Al sud una petita cala rocosa a peu de castell es mos-tra agresta, amb roques fos-ques clavades a l’aigua com antigues armadures en derrota. Al voltant del promontori que voreja el castell hi ha vestigis de torres muralles i coves perdudes entre pins, llentiscle, margallons, murtra i l’espessetat agressiva dels arítjols. De les gestes feudals, de la riquesa i avidesa del cobrament de taxes a les embarcacions costaneres, només en queda una me-mòria als llibres i un vol de rats-penats de la Cova d’en Manelet. Ara als camps hi han crescut caravanes entre els marges i els tan-cats on s’enfila fràgil i persistent, la corretjola; i els nous vassalls prenen forma de turistes, de campistes d’invasió pacífica, no pas de pirates barbarescos en ferotges incursions costaneres. La platja dita de Tamarit conté la desembocadura del riu Ga-ià, eixut en aquest tram final perquè l’aigua la reté el pantà del mateix nom.” [...]

Xirinacs, Olga. Viatge d'aigua : un passeig per la Costa Daurada Barcelona : Flor del Vent : Consorci d'Aigües de Tarragona, 1999.

8. MARE TAMARITI. ANTIC PORT

Durant l’edat mitjana el port de Tamarit va ser un dels més concorreguts i disposà del privilegi de la lleuda, un tribut que es pagava per l’entrada i pas de mercaderies per la mare Tamariti. Les falconades dels corsaris en els segles XV i XVI, a més d’ altres dificultats derivades de les postguerres i de la pèrdua de població, desvarataren el tràfec mercantil i la importància marinera del lloc.

14

El text. La Lleuda de Tamarit “El fet d'haver de pagar la lleuda en passar per les aigües tamaritenques no agradava a ningú i ben segur que més d'un ha-gués volgut fulminar amb la mirada el lleuder de torn quan, a bord de la lleudera, se li atan-sava a cobrar el tribut. És dins d'aquest estat de malevolència que s'ha de situar l'atac. que diver-sos mariners de Sant Feliu de Guíxols feren, l'estiu del 1389, al lleu-der i als tripulants de la barca lleudera. L'acció fou realitzada per una barca i dos llaguts, tripulats per tretze mariners capitane-jats per un tal Nicolau Mas, en venjança de certs o suposats agra-vis inferits al comerç de Sant Feliu per part dels lleuders. Segons la documentació de l'Arxiu de Sant Feliu, citada per Ruiz i Porta, l'acció anà així:

“quan estigueren davant Tamarit, les tres embarcacions s'aturaren tot esperant que la barca lleudera els vingués a trobar. A la pre-gunta que els féu el lleuder, Antoni Riera, de si portaven quelcom sotmès al dret de lleuda respongueren que 'hoc, de bones bales" , i la barca lleudera, tripulada pels mariners Joan Puig, Joan Arenyó, Joan Garcia, Pere Ferrandiz i Gil March, s'aprestà a abordar-los, però foren els de Sant Feliu els qui de forma sorprenent es llença-ren damunt d'ells als crits d' “atenir, atenir! i Lladres, traïdors! i, tan bon punt reduïts, emprengueren viatge a Sant Feliu enduent-se la barca lleudera. La travessia vers la Costa Brava fou un calvari per als tamaritencs: Antoni Riera, el lleuder, resulta ferit, Joan Garcia patí el suplici d'haver de suportar que li arrenquessin la barba de viu en viu i Joan Puig estigué a punt de perdre la vida. Arribats a Sant Feliu, se'ls passejà per la vila, rebent tot tipus d'in-sults. L'endemà foren conduïts a Girona, amb l'excepció del lleuder que, per causa del seu estat, restà a Sant Feliu, on també foren passejats pels carrers i hagueren de patir els insults de la població que els cridava: "Veus ací los lladres de Tamarit! i Pengem-los pet-xadament, non farram messions"

Rovira i Gómez, Salvador-J. “La Lleuda de Tamarit” A: Niu d'Art : Revista de l'Ateneu. Núm. 27 (1990, octubre) ; p.17.

15

19 d’agost 1243 . Concòrdia sobre la lleuda de Tamarit. Biblioteca de Catalunya

9. CALA JOVERA Del patrimoni de costums i tradicions d’ Altafulla destaquen les llegendes relacionades amb la brui-xeria. S’ha dit que la pràctica activíssi-ma del contrabandisme necessitava que la gent no sortís a veure què provocava els sorolls que, de nit, es produïen a Altafulla i per això no hi havia res millor que fomentar les llegendes de bruixes i personatges similars; així, i no deixa de ser curiós, el camí de les Bruixes no mena cap a la zona muntanyosa, sens dubte més apropiada per als aquelarres, sinó a la mar, a la cala Jovera.

L’autor. Bienve Moya Bienve Moya Domènech (Vilanova i la Geltrú, 1944. Estudiós i referent de la cultura popular catalana. Inicià la seva trajectòria els anys setanta a Els Joglars. Ha publicat llibres, articles i molts altres treballs escampats en forma de guions o col·laboracions ra-diofòniques. Mostra del seu prestigi són premis com el CAMERA del Consell Audiovisual Mundial pel programa Imaginari, Rondalles i Llegendes Catalanes de Catalunya Ràdio o el Premi Nacional de Cultura Popular del 2009. Entre les seves obres destaquen títols que són imprescindibles pel coneixement de la cultura catalana com La festa a Catalunya (1995), Llegendes urbanes i narracions suburbials (1999) entre molts d’altres.

El text. El pla d’Adelaida era el següent: cada quinze dies en la fos-cor de les nits sense lluna, les bruixes d’Altafulla i les de Tamarit s’aplegaven totes a la platja de la Roca Mora. Per sortir del poble feien servir un camí que corria entre bancals de garrofers i oliveres i naixia al cap de dalt de la vila pel cantó de Tarragona; era el camí de les bruixes. Com que aquella nit no hi hauria lluna, si elles es vestien amb roba fosca, posant-se un mocador al cap perquè els cobris el rostre, ben segur que les prendrien per unes d’elles i aleshores podrien preguntar què sabien les altres del gat negre. - Ets molt agosarada, Adelaida – va exclamar Mercè, que era un xic poruga.

16

- Vols o no vols saber què és aquest gat negre?

- I com que sí que volia saber-ho, va fer el cort fort i va enlles-tir tot perquè aquella mateixa nit pogués sortir de casa i acompanyar la seva amiga.” [...]

Bienve Moya. Llegendes i contes catalans per ser explicats

L’autor. Josep Santesmases

Josep Santesmases Ollé (Vila-rodona, 1951). De formació auto-didacta, ha estat vinculat als centres d’estudi i a l’activisme cultural des de ben aviat: a Vila-rodona, primer al Museu de la Vila i més en-davant al Centre d’Estudis del Gaià; a Valls com a president de l’Institut d’Estudis Vallencs i Països Catalans a través de la Coordina-dora de Centres d’Estudi de Parla Catalana i de l’ Institut Ramon Muntaner. Ha publicat una important quantitat d’estudis i articles a diaris, revistes i miscel·lànies sobre història contemporània especial-ment de Vila-rodona, l’Alt Camp i les Terres del Gaià.

El text. La vila closa

“La mar és tossuda, constant i quan udola, esgarrifosa. Les ones ba-teguen i soscaven la roca on fa segles que estic assentada. De mica en mica la pedra es converteix en sorra fina, dipositada a la cala Jovera i a la platja de Gaià. Sóc un conjunt fet de ruïnes, d’absències, d’edificacions conserva-des, i d’imaginació modernista. L’església, de pedra daurada, és una petita meravella on sona la remor de l’ona. La paret de pedra damunt la ro-ca delimita la meva vila closa, l’antiga dels homes bregats en terra i en la mar. Ara, a l’estiu, com arreu arran de costa, la gent jeu i es rosteix a la platja i es mulla i d’aquest joc en fa lleure i vacances. Que voleu que us digui! : havia preuat més la vida de la gent de les meves ca-ses, sobretot la dels homes embarcats a la mar.”

Santesmases i Ollé, Josep ; Cunillera, Joan. Santes Creus i les terres del Gaià : proses pintades. Tarragona : Arola, 2006.

- 17

MHT– Tamarit a la dècada dels trenta

Referències bibliogràfiques Badia i Pujade, Elisa ; Huguet i Valls, Carme. “La Recuperació de Ta-marit : Ramon Casas i Charles Deering” A: Estudis altafullencs. Altafulla : Centre d'Estudis d'Altafulla. Núm. 11 (1987). p. 25-30. Barral, Carlos. Catalunya des del mar : pel car de fora Barcelona : Edicions 62, 2006. Canivell, Eudalt. “Tamarit y sepulcre nomenat dels Escipions” A: Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana. Núm. 2 (1878, desembre). Carner, Josep. El tomb de l’any. Barcelona : Proa, 1984. Martí i Peydro, Pere Excursió per l'Ebre y Montanyes de Cardó am visites a Tarragona y Tamarit Sabadell : Centre Català de Sabadell ?, 1912. Morera i Llauradó, Emili. Provincia de Tarragona : [Geografia general de Catalunya] Barcelona : Establiment Tipogràfic d’Albert Martín, 191?. Moya, Bienve. Llegendes i contes catalans per ser explicats Tarragona : El Mèdol, 1997. Renau, Antoni. “Tamarit. Apunts d’excursió” A: Lo Camp de Tarragona. Núm. 109 (1902, 7 setembre). Rovira i Gómez, Salvador-J. “La Lleuda de Tamarit” A: Niu d'Art : Revista de l'Ateneu. Núm. 27 (1990, octubre) ; p.17. Rovira i Gómez, Salvador-J. Tamarit Altafulla : Centre d'Estudis d'Altafulla, 1991. Rovira i Gómez, Salvador-J. Guia d'Altafulla Tarragona : Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1980. Santesmases i Ollé, Josep ; Cunillera, Joan. Santes Creus i les terres del Gaià : proses pintades Tarragona : Arola, 2006. Xirinacs, Olga. Viatge d'aigua : un passeig per la Costa Daurada Barcelona : Flor del Vent : Consorci d'Aigües de Tarragona, 1999. Yxart, Josep El año pasado [Obra completa de Josep Yxart] Barcelona : Edicions Proa, 1995.

18