En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 7

/ f

ebre

r 20

13C

AR

TES

CR

EUA

DES

2

TEMPS DE FRANJA digital 7

Sumari2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

7 Baix Cinca

10 Entrevista: Àngel Villalba,cantautor

12 Cultura

13 Llitera-Ribagorça

14 Cultura

15 Tema del mes

16 Aragó

17 Galeria de personatges

18 Opinió

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isa Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsfranja@orange.es

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, José MiguelGràcia, M. D. Gimeno, Carles Sancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Excusatio non petita...Senyor director, Si m’ho permeteu voldria fer uns comen-

taris a l’article d’en Joaquim Montclús Sán-chez Piñol al Matarranya del Digital 6 d’a-questa revista, p. 5. L’autor s’esforça perconvèncer els lectors que el fet que en Sán-chez Piñol, fins fa ben poc un conegut, i ce-lebrat autor en llengua catalana, escrigui araen castellà, és la cosa més natural del món. Imira de justificar-ho dient que en Piñol no hofa pas pels diners que li suposen entrar al mer-cat castellà –com fins ara han fet la immen-sa majoria d’escriptors en català que han de-cidit de ser-ho en castellà–, no, en Piñol no hofa per raons tan crues, i tanmateix molt hu-manes, sinó per unes altres de molt més no-bles, que en Montclús no ens diu quines, però.Sembla com si l’autor pensés que l’actitud d’enPiñol d’escriure en castellà no és pas tan no-ble com ens vol suggerir, ja que es passa lameitat de l’article mirant de justificar-la.Que si en Piñol és un ‘independentista de-clarat’, que declara també que ‘no es pot odiaruna llengua –el castellà– que parlen el 100%dels catalans’ (de passada oblida com a quan-titat negligible els catalans –pocs, això sí– deFrança i d’Itàlia que no saben castellà), queno té cap problema per escriure en aqueixallengua i que si el darrer llibre d’en Piñol ésde forma castellana és, però, d’esperit català,que la novel·la en castellà d’en Piñol aviat seràtraduïda al català, adornat tot amb una refe-rència d’allò més subliminar a en Lara de Pla-neta, i que prou, que és la voluntat de l’autor–i tots a callar i a empassar. Espero que unsarguments com aquests, tan peregrins, i tan tè-trics per al català, no convencin gaire gent –

fóra ben tràgic per a la ja prou difícil super-vivència de la nostra llengua. Això sí, a enMontclús li serveixen per fer a continuació undesmesurat elogi d’en Piñol, sense ni una om-bra de crítica, benvingut, diu ell, al club delsescriptors de la Franja i el Matarranya.

Molt atentament, Artur Quintana

La franja de la Franja Amics i amigues:El 1997 Empúries em va publicar La fran-

ja de la Franja, un estudi del que li passa a lanostra llengua quan és deixada a mercè de l’e-nemic, en aquest cas la Vall de Benasc. AlbertManent el va lloar. Però més generós va serel malaguanyat Ramon Barnils, que va es-criure que era “de lectura obligada per a laclasse política catalana”. En fi, agraïmentetern. El cas és que al cap d’uns 7-8 anys, emvan trucar des de l’editorial per dir-me que sino rescatava 500 exemplars que ells tenien, elstrinxarien per reciclar-los. No podia perme-tre el crim, així que vaig decidir quedar-me’ls.Resultat: ara els tinc a casa ocupant força es-pai. Si voleu algun exemplar estaré encantatd’enviar-vos-el. Només caldrà que m’ho co-muniqueu en un missatge privat i jo us pas-saré el meu número de compte perquè feul’ingrés: antonibabia@yahoo.com.br

Hi poseu, també, l’adreça on voleu que usl’enviï. No sé què val enviar un llibre per cor-reu ordinari. Voldria almenys cobrir les des-peses de l’enviament. No sé, penso en 8-10 eu-ros, però això ho deixo al vostre criteri (el lli-bre a les botigues en valia 20).

Cordialment. Toni Babia

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teuescartes, tot indicant el teu nom ipoblació, a: tempsfranja@orange.es

Recordem a tots els subscriptors de Temps

de Franja que ens comuniquin la seva

adreça de correu electrònic a

administracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsfranja@orange.es

Imatge coberta: Salvador Espriu, muntatgesobre una foto de Pau Barceló.

3

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 7

/ f

ebre

r 20

13ED

ITO

RIA

L

Enguany Salvador Espriu hauriafet cent anys. Va nàixer a Santa Co-loma de Farners on el seu pare feiade notari i es va criar i viure entreArenys de Mar –la família en venia–i Barcelona, ciutat on va morir el1986. Pertany a la generació que laGuerra va agafar en plena joventut–tenia 23 anys quan va començar–,i als pocs que van sobreviure per asalvar-nos els mots. Als 26 anys,acabada la guerra es va trobar da-vant del buit: impossibilitat de viu-re com a escriptor perquè el catalài la cultura que conforma, les seues,eren discriminades i prohibides dequalsevol manifestació pública. Tan-mateix, i malgrat de tenir-ho tot encontra, ell s’hi va mantenir fidel i hiva saber crear una gran obra en totsels grans gèneres literaris: poesia,narrativa i teatre. És per això quemolts del mitjans de comunicació encatalà han decidit de recordar enaquest 2013 l’obra de n’Espriu, i enel cas concret de les publicacions pe-riòdiques de traure’n a cada núme-ro una citació seua, a més d’assaigssobre l’autor i l’obra, i publicacionsde textos seus. Des de Temps deFranja ens afegim a aquesta activi-tat ja a partir del present número, ontrobareu, a més d’aquest article in-troductori, un assaig d’en Juli Mi-colau, i una citació de n’Espriu, ci-tacions que apareixeran a tots els nú-meros. Ho clourem tot amb un as-saig al darrer número d’enguany.Projectem, a més, de dedicar el nú-mero de juliol-agost d’Styli locus alrecord d’en Salvador Espriu i elsseus escrits.

Espriu, a pesar de la seua jove-nesa, ja tenia abans d’acabar laGuerra, una important obra literà-ria, iniciada amb un llibre en caste-llà i continuada ja sempre més en ca-talà, llevat d’alguns textos d’encàr-rec en castellà. En aquesta obra

primerenca denunciava la precàriasituació de la llengua catalana i lacultura que conforma, sotmesa perEspanya –el conegut eufemismeper no dir Castella– a repetits intentsde genocidi. Havia viscut la dicta-dura d’en Primo de Rivera i els en-trebancs i mesquineses de la Sego-na República quan la preparació i fi-nalment proclamació del retallatEstatut d’Autonomia de Catalu-nya, fets que van provocar una ona-da d’anticatalanisme del tot com-parable a l’actual. Espriu sabia benbé que quan Ortega, que negava laconvivencia entre catalans i caste-llans, parlava de conllevancia, no feiauna altra cosa que usar aquest eu-femisme per no dir conmorencia, osia que l’únic dret que reconeixia als

EDITORIAL

L’any Salvador Espriu

SalvadorEspriuLA VANGUARDIA

catalans era el de deixar-se morircom a llengua i cultura fins a desa-parèixer entre la llengua i culturacastellanes. Però tot amb tot, i des-prés de viure els horrors de la Guer-ra i la Postguerra, horrors encaramés horrorosos per a la llengua i lacultura catalanes, que en van aug-mentar exponencialment els intentsde genocidi per part espanyola, Sal-vador Espriu, des de la seua lucide-sa –un mot novell que gràcies a ellhem après a fer servir en aquestRegne– amb el seu poemari Lapell de brau, escrit entre el 1957 i el1958 i publicat el 1960, va intentard’assolir una veritable convivènciaentre Sepharad (=Espanya = Cas-tella) i Alfaranja (=Catalunya), de-manant a Sepharad fes que siguin se-gurs els ponts del diàleg i mira decomprendre i estimar les raons i lesparles diverses dels teus fills. El seuclam va trobar ben poc ressó entrela intelligentsia espanyola. amb al-guna comptada i gran excepció –Aranguren, …–, i així és com les co-ses van com van a Sepharad.

Any Salvador Espriu“Detestem els grans ventres, els grans mots, la indecent parenceria de l’or, les cartes mal donades de la sort, el fum espès d’encens al poderós.”

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 7

/ f

ebre

r 20

13M

ATA

RR

AN

YA

4

Un tast de gastronomia al Matarranya// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

Ràfels és una petita vila situada ala vora del tossal de Sant Rafel, a uns630 metres sobre el nivell del mar,però per sota de la Punta Molineraque frega els mil metres. El seunom prové dels Rafals, unes quantescases o masos que hi eren al lloc ac-tual de la vila. Es força agradable feruna passejada pels seus carrers, elsEs-Coberts, carrer Major, l’Arra-val, el Castell..., i visitar el Museu del’oli del Molí de l’Hereu. A la plaçaMajor, molt prop de l’església hi tro-bareu un petit hotel-restaurant queel matrimoni de saragossans, Clarai José van muntar després de com-prar una casa mig en ruïnes el 2002.El restaurant és petit, molt petithauríem de dir, però l’atenció i sol·li-citud del José i els fogons de la Cla-ra, el fan gran gastronòmicament. Labodega, de ben seleccionats vins dela terra i de tot l’Aragó, amb els co-neixements de José quan exerceix desommelier, es demostra prou reco-manable i atractiva. Resumint, po-dríem dir que a la cuina de La Al-queria la tradició gastronòmica ara-gonesa es dona la mà amb els platsde la cuina més actual. Un dels mi-llors restaurants de les terres ma-tarranyenques i dels voltants.

La carta i els menús els tenen encastellà i en anglès, tot i que jo els re-comanaria, per honorar la parla dela terra i de molts dels seus clients,que s’esforcessin en escriure-la tam-

bé en català. Uns propietaris sara-gossans amb una carta en català se-ria un punt més de distinció. Com aexemple del que dic, m’atreveixo atraduir al català el menú d’estiu queoferien la Clara i el José.

Menú degustació de l’estiu passat:

Escuma de tomàquet amb cruixentde comí i pernil de Terol

Entrants per compartir “Ajoblanco” de coco amb moixamai espàrrecs bladersBlini de salmó, espàrrecs bladers inata agra amb caviar de truitaArròs melós amb bolets i tòfona

Com a plat principal a escollir Magret o confit d’ànec amb reduc-ció de cireres i préssec saltejatLluç en tempura amb emulsió d’es-copinyes

I per a postreMousse de xocolata blanca amb tò-fones i bescuit de taronjaBegudes no incloses

M’acomiado amb uns versets queun dia vaig escriure a Ràfels:

Un mocador de tres puntesde seda, estès a les roques,eres Ràfels poble obertsense muralles ni portes.

The Walking Wired (‘caminants connectats’) // Carles Terès

Sortim a fer una passejada pels carrers d’Alcanyís. Ens passa perla vora un cotxe amb dos ocupants, una parella jove. Condueix elnoi mentre la noia subjecta un smartphone amb les dues mans iels polzes sobre la pantalla. M’ha semblat veure una espurna desolitud en els ulls del conductor i una certa alienació en els de lanoia. Uns metres més amunt una altra persona —aquesta supe-ra la trentena— passeja un gosset mentre no aparta la vista ni eldit gros de la pantalleta d’un mòbil. Em miro la meua dona ambun punt d’inquietud. Ens creuem amb dos nois amb xandall i bos-sa d’esports que també estan abstrets en el rectangle lluminós desengles telèfons intel·ligents. La cosa comença a ser alarmant.Apressem el pas per arribar el més aviat possible a casa. Abans,però, cal entrar a la fleca a comprar el pa. Com és dissabte, la de-pendenta és una joveneta. Ens atén sense deixar de mirar-se i ma-nipular la fascinant superfície de l’IPhone. Paguem sense poder

dissimular el nerviosisme i ens precipitem dins la seguretat del por-tal. De l’ascensor en surt una mare i dues filles. Aquestes aferrenels mòbils de darrera generació que els deu haver cagat el Troncde Nadal. Intercanviem un esguard de fatalitat amb la mare, queles segueix cap al carrer resignada a la incomunicació materno-filial.En arribar a casa ens asseiem davant el televisor per a visualitzarel darrer capítol gravat de The Walkind Dead. És esgarrifós el mónapocalíptic que retrata: una epidèmia ha convertit en zombis totsels morts de la Terra. No hi ha lloc on arrecerar-se. Els sobrevi-vents anomenen els zombis «els caminants». En aquell momentpassa una de les filles pel davant de la porta del menjador. Ha es-tat una visió fugaç, però suficient per constatar que entre les manshi sostenia un petit objecte rectangular. Ella també s’ha trasmu-dat en ‘caminant’. Efectivament, no hi ha lloc on arrecerar-se.

L’ESMOLET

I pel terme: lo pinari a les valls, los bancalets,pintats per les estacions,i més amunt els Estrets,i la Punta Molineraque quasi mil metros té.Riu Tastavins, Tormassal,Fasseres i Pilaretsi la Cova de la Vellai el Tossal de Sant Rafel.

Hotel La Alquería

de RàfelsJOSÉ MIGUEL

GRÀCIA

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 7

/ f

ebre

r 20

13M

ATA

RR

AN

YA

5

Les festes majors d’hivern de lesnostres viles se celebraven tradi-cionalment al mes de gener. Dos sónles diades on coincideixen moltspobles: Sant Antoni i Sant Sebastià.La comarca del Matarranya, en elsúltims anys, ha treballat molt peraconseguir rellançar el sant patróque protegeix els animals que se ce-lebra el 17 de gener. Encara quemoltes viles el celebren en cap desetmana. Així que es va aconse-guir, fa un parell d’anys, que la fes-tivitat de Sant Antoni al Matarranyafos declarada festa d’interès turística l’Aragó. En esta jornada a les di-ferents viles apareixen molts ele-ments festius tradicionals destacatsque s’han conservat o bé que s’hanrecuperat, principalment a partirde la dècada dels vuitanta. Entre ellsels diablets o les diableres. Estos per-sonatges festius van vestits ambuna indumentària tradicional degran interès etnològic: roba de sac otela gruixuda amb grans botons, ca-putxa, banyes i cua i està decoradaamb dibuixos –a la Freixneda ambllangardaixos i serps principalment.Els diablets s’acompanyen de sabresa la Torre del Comte, on antigaments’enrastellaven els trossos de can-sada que donaven els veïns en la ple-ga del matí, després de missa, per ala subhasta a la tarda. O bé amb unsvímets a la Freixneda o granera aVall-de-roures per encórrer la ca-nalla durant la plega. Només a laTorre del Comte i a la Freixneda esvan conservar els originals vestits an-tics, anteriors a la guerra civil. A lesaltres viles que s’han recuperat pera la festa s’han hagut de fer nous apartir dels testimonis orals com és elcas de Ràfels i la Portellada. Esta tra-dició dels diables no és única nomésal Matarranya i també es comparteixamb altres poblacions de la comar-ca d’els Ports com és el cas de la To-dolella, Villores, el Forcall o la Mata.Els diablets són uns personatges queestan relacionats amb el foc, elementpresent a totes les celebracions de lacomarca amb les monumentals fo-gueres, l’infern és el seu hàbitat. Itambé estan relacionats amb la vidade Sant Antoni; el diable tempta el

Els diablets de Sant Antoni// CARLES SANCHO

guns crits dels xiquets per a provo-car-los:

Diablera coixa,diable cornut/pelutanaven de festesa Calatayud.

A Vall-de-roures, les diableres esvan recuperar a la dècada dels vui-tanta i, més tard, es van tornar a per-dre. Ara Repavalde, l’entitat cultu-ral de la vila, ha iniciat una campa-nya entre la població per a retornar-los a la festa i confien que l’any vi-nent puguen eixir altra volta. En elcas de la Portellada els diablets deSant Antoni també s’han integrat alsmoderns correfocs que animen lesnits de les festes de les viles acom-panyant al gegant llangosto de foc.

sant al desert on fa penitència. Re-cordem que antigament, molts delsnostres pobles es feia la represen-tació de la vida del Sant i que encaraes conserva en el cas de la Portella-da i que ha quedat recollida en unllibre: Las tentaciones de San Anto-nio Abad (1997). En estes obres deteatre popular el diable era un per-sonatge molt rellevant.

Actualment estos personatgesestan presents en l’encesa de la fo-guera a la Freixneda i la Portellada,en finalitzar els actes religiosos delmatí a la Freixneda, en la plega pera recollir els obsequis dels veïns pera la subhasta de la tarda a la Torrei Vall-de-roures. De la funció delsdiablets d’encórrer menuts amb elsvímets i graneres s’han conservat al-

Diablets de la Torredel Comte

RÀDIO

MATARRANYA

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 7

/ f

ebre

r 20

13M

ATA

RR

AN

YA

6

Presentació de Licantropia de Carles Terès, a Barcelona// JOSEBA VILALTA

La intervenció de Carles Terès va co-mençar donant les gràcies a Quintanaper l’encàrrec de la novel·la, que ha es-crit amb l’encert de no deixar situacionsper resoldre, evitant en tot moment queel lector percebi la història com in-completa.

Amb l’objectiu d’exaltar i donarprotagonisme a l’animal que portem adintre, l’argument va relatant situacionsviscudes pel protagonista, en Llorenç,que contínuament es troba experi-mentant el dubte d’estar vivint una rea-litat o si tot plegat són només fantasiesi somnis sense sentit. L’autor ha des-envolupat la narració per a que aques-ta doble interpretació dels fets siguicompartida amb qui ho llegeixi. En lestres intervencions, es va coincidir en re-marcar que el protagonista viu aques-tes experiències amb el goig i la por queprovoca allò desconegut.

Terès, també ha donat molta impor-tància a la territorialitat, tot i que en capmoment del llibre s’esmenta el nom realde cap poble del Matarranya, a les per-sones familiaritzades amb el territori iels seus pobles no els costarà gens re-conèixer-los. No passa el mateix ambaquelles poblacions que no pertanyenal Matarranya, de les quals s’indica entot moment el nom real, per tal de si-tuar a qualsevol no coneixedor de lazona.

L’acte es va tancar amb una copa decava per als molts assistents i la signa-tura d’un gran nombre de llibres perpart de l’autor, això deixa entreveureque aquesta novel·la serà un èxit.

D’esquerra a dreta: Miquel Adam(Ed. de 1984)Carles Terès i ArturQuintanaJOSEBA VILALTA

A Sinera, prop del mar // Juli Micolau

L’ARGADELL

Enguany és l’any del centenari del naixement de poetes ex-cel·lents com Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma de Mallorca 1913-el Brull, Osona 1938); Marià Villangómez i Llobet (Eivissa 1913-2002) o el poeta que m’ocupa avui, Salvador Espriu i Castelló(Sta. Coloma de Farners 1913-BCN 1985). Dic que m’ocupa perno dir que em plena de goig. Commemorant l’Any Espriu d’u-na manera senzilla és la màxima joia que puc oferir a la seua me-mòria. Els primers versos d’Espriu que vaig poder llegir van seruns poemes dins l’antologia Nou segles de poesia als Països Ca-talans, de Celdoni Fonoll. El pròleg de Josep Palau i Fabre co-mença així, amb La bandera més alta: Durant molts anys la poe-sia ha estat, a Catalunya i, en general, als Països Catalans, l’últimreducte de la nostra identitat...

Com dic, vaig anar bevent aigua cristal·lina de la font d’Espriui interessant-me per la seua obra, per exemple amb Les cançonsd’Ariadna. Uns anys més tard vaig adquirir una reedició del poe-mari La pell de brau publicat a la Petita Biblioteca Universal d’e-dicions 62, la mateixa col·lecció que em va fer descobrir una Breuhistòria sentimental, de Montserrat Roig. De la mateixa editorialm’obsequiaren uns anys més tard les Obres completes d’Espriu..I sense voler desmerèixer els poetes balears, vull, més que aco-miadar-me, donar de nou la benvinguda a Salvador Espriu ambuns versos seus de Setmana Santa. XXVII: Pots omplir/tot el buit/desomriures,/enlairat/al seient/del saber. Com diu, com deia, com diràsempre S. Espriu: El que és escrit és escrit. Però fixes paraules nopermetran mai més que la veu calli.

La tarda del 22 de gener, a la llibre-ria Laie de Barcelona, va tenir lloc lapresentació de l’obra Licantropia, deCarles Terès. Aquesta és la primera no-vel·la de l’autor, que fins ara ve col·la-borant amb articles a l’espai Viles iGents (La Comarca) i a l’Esmolet(Temps de Franja). El local es va om-plir per escoltar a l’autor, que al matí ha-via estat presentant la seva òpera pri-ma a la premsa.

Licantropiava ser premiada l’any 2012amb el premi Guillem Nicolau, atorgatpel Govern d’Aragó a obres escrites encatalà. Podem dir, a hores d’ara, que Li-cantropiaés l’últim Guillem Nicolau, l’úl-tim perquè la DGA ha decidit no tirarendavant més convocatòries d’aquestpremi, conjuntament amb els premis Ar-nal Cavero i Miguel Labordeta, premisper a obres escrites en aragonès i poe-sia escrita en llengua castellana, respec-tivament. Aquesta decisió ha indignat,

tot i que no hasorprès, a les as-sociacions, orga-nitzacions i per-sones que treba-llen i lluiten perles variants lin-güístiques pròpiesde l’Aragó, comsón l’aragonès iel català.

L’acte el vapresentar en Mi-quel Adam, del’editorial Edi-cions de 1984, ex-

plicant la satisfacció de poder treure almercat una obra com aquesta, on no no-més s’hi parla de llops i homes-llop compodria pensar el lector, va més enllà.

Tot seguit, es va donar pas al reco-negut lingüista Artur Quintana, que vaexposar els precedents de l’existència,en temps antic, de llops al Matarranya,i de la relació que mantenia la pobla-ció amb aquest animal, destacant la fi-gura dels llobaters, protagonistes demoltes llegendes i cultura popular alMatarranya, com per exemple els fetsde la Punta de la Camiseta. Quintanava elogiar l’ús de diferents varietats lin-güístiques al llarg de la novel·la, com arael català central de l’àrea de Barcelo-na i el ric lèxic de la llengua catalana delMatarranya. En acabar, abans de do-nar pas a Terès, va alertar als assistentsde que els llops no són història del pas-sat, encara avui hi ha testimonis de laseva presència a la comarca.

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 7

/ f

ebre

r 20

13BA

IX C

INC

AHa mort Francisco Beltrán Odri, ex-alcalde de Fraga// MÀRIO SASOT

Els qui van conèixer a FranciscoBeltrán Odri coincideixen en qualifi-car-lo com un polític coherent i honest,i una persona de profundes convic-cions cristianes que va saber buscarl’entesa i la concòrdia, des de la sevaFraga natal i com a diputat en lesCorts d’Aragó, en un territori defrontera tan sensible com el que se-para (i hauria d’unir) Aragó i Cata-lunya.

Francisco (Sisco) Beltrán no va te-nir una infància fàcil. Procedent d’u-na família d’origen humil (son pare erajornaler i sa mare realitzava esporà-diques feines en cases de Fraga), la si-tuació va empitjorar encara més du-rant la guerra i la postguerra. Desprésde la Guerra Civil, el seu pare, militantdel POUM, va haver de exiliar-se aFrança. Beltrán Odri no el va tornara veure fins a trenta anys després, quan,aprofitant un viatge a França com a re-presentat dels JOC a un congrés vaanar a abraçar-lo, ja moribund, aMontauban (França), on està enterrat,molt a prop de la tomba d’Azaña.

Davant aquesta situació, Sisco co-mença a treballar als vuit anys realit-zant diversos oficis: ajudant de pastor,peó de paleta, temporer agrícola...(“Eren temps de treballar molt i dur,per una pesseta diària, més els àpats”–recordava ell mateix en una entre-vista publicada en una revista local).Als catorze anys és contractat perl’empresa Cobertes i Teulades en laconstrucció del pont sobre el riu Cin-ca, on cotitza, per primera vegada, ala Seguretat Social.

Més endavant, amb el seu esforç iamb una educació autodidacta, va tre-ballar a un taller i, amb un companyva muntar el seu propi negoci de ven-da i reparació de vehicles i maquinà-ria agrícola, que avui és un dels mésimportatns de la zona de Fraga.

Als 17 anys, animat pel rector de laseva ciutat, Beltrán entra en contac-te amb els jesuïtes de Lleida per rea-litzar uns exercicis espirituals i pos-teriorment, coincidint amb una greulesió de la seva columna per motius la-borals que el va tenir enguixat més de

sis mesos, aprofundeix en la lectura del’evangeli i d’autors com Cardijn i Fou-cault que van marcar la seva posteriorcompromís amb els pobres i els des-favorits.

Va començar la seva activitat pú-blica durant el franquisme en orga-nitzacions com Joventut Obrera Cris-tina (JOC) i la Germandat Obrerad’Acció Catòlica (HOAC) de les queva ser durant molts anys presidentprovincial i delegat espanyol al con-grés que la JOC va organitzar aRoma el 1957.

La seva militància política va co-mençar a final dels anys cinquanta enConvergència Socialista de Catalunya,on va travar gran amistat amb JoanRaventós, i després en el Partit So-cialista d’Aragó (PSA) del que va serun dels fundadors i va intervenir en lesnegociacions per a la fusió d’aquestgrup amb el PSOE.

Va ser candidat al Congrés dels Di-putats pel PSA en les eleccions de1977 i al Senat pel PSOE en les de1979, any en què també es va pre-sentar a les eleccions municipals, en lesquals va resultar elegit alcalde de Fra-ga per majoria relativa amb el suportdels dos regidors del PCE. En les tresconvocatòries següents va obtenirmajoria absoluta: 13 regidors de 17.

També va ser membre de l’As-semblea Provisional Autonòmica iva resultar elegit diputat de les Cortsd’Aragó en dues legislatures, de 1983a 1991.

Degut al seu treball com industrial,mai va voler cobrar com a alcalde delseu poble durant les quatre legislatu-

res en què va ser-ho. Durant tot aquest temps com a re-

presentant polític no va deixar demantenir les seves posicions ètiquescom a ciutadà en diferents ocasions.

En els anys 70, va encapçalar lesprotestes contra el projecte d’ins-tal·lar al riu Cinca una central nucleari va presidir COACINCA, l’associa-ció que aglutinava als col·lectius opo-sitors a la seva construcció.

Enmig dels 80 va ser un dels alcal-des que van impulsar i van signar laDeclaració de Mequinensa a favor dela defensa i protecció de la llengua ca-talana a la Franja d’Aragó i del seu en-senyament a les escoles. Quan en elsanys 90 es va consumar la segregacióde les parròquies de la franja orientald’Aragó pertanyents al bisbat deLleida, i la seva adscripció al de Bar-bastre-Montsó, Beltrán va encapçalarla signatura d’un escrit elaborat pelscristians de base de la comarca delBaix Cinca a favor del mantenimentde les seves parròquies dins de la diò-cesi de Lleida.

Així mateix, davant el conflicteentre aquestes dues diòcesis pel pa-trimoni de les esglésies aragoneses se-gregades, Sisco Beltrán es va mostrarpartidari d’un acord amistós entre lesdues parts i oferia com a solució lacreació d’un Museu a la Franja ons’exposessin aquestes obres en litigi.

La seva vida política institucional vaacabar a l’estiu de 1992, quan, fidel ales seves conviccions ètiques i perso-nals, va dimitir com a alcalde de la sevalocalitat en registrar uns greus suc-cessos racistes en què un grup de jo-ves va apallissar a diversos immi-grants magribins i una bona part de lapoblació local demanava la llibertatdels presumptes implicats.

Francisco Beltrán va morir en unhospital barceloní el passat dissabte 26de gener, on va ser traslladat des del’Hospital Arnau Vilanova de Lleida,en no superar una intervenció qui-rúrgica derivada dels problemes car-díacs que patia des de feia 15 anys.Deixa vídua i tres fills: dos dones i unhome.

FranciscoBeltrán Odri

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 7

/ f

ebre

r 20

13BA

IX C

INC

A Enrique Novials presenta a Mequinensa i Saragossa el seu nou curtmetratge// C. MESSEGUER / M. ÀLVAREZ

Dissabte 29 de febrer a les 19:00hores, la Sala Goya de Mequinensava acollir l’estrena d’un curtme-tratge del fragatí d’ascendents me-quinensans Enrique Novials Co-pons, sobre la desaparició del poblevell de Mequinensa davall de les ai-gües amb motiu de la construcció delpantà de Riba-roja. Enmig de fa-miliars i amics, va presentar l’acte elmateix director del curt acompanyatdel guionista, Mario Ollero, que vadir haver-se inspirat en Camí de sir-ga i en un documental del mateixNovials, La memòria per damunt del’aigua (2008) sobre el mateix tema.

Amb el mateix objectiu que el do-cumental, Los besugos del café inun-

dado (2012) pretén recuperar lamemòria històrica del Poble i mos-trar que el poble nou encara no haintegrat la història del seu anteces-sor com a pròpia, com si se n’haguésfet tabula rasa. El record de la cons-trucció de la presa i de la inundaciódel poble sota les aigües de l’Ebrees fa des de la perspectiva delsmorts que van quedar ancorats en elpoble vell, mentre que la parella denuvis que passeja per les ruïnes enprocés de museïtzació simbolitza elfutur mequinensà aliè a la memòriadels que hi van quedar doblemententerrats. El mateix Novials encar-na, en el paper d’un pallasso amb laboca cosida –efecte especial de la

maquilladora mequinensana IrmaBorbon– les veus crítiques a la cons-trucció del pantà que van quedar si-lenciades. El curt, de 17 minuts dedurada, va ser rodat en un mas su-posadament local i en el poble vellde Mequinensa, i ha comptat amb elsuport de l’Ajuntament de la po-blació.

Presentació a Saragossa

Dues setmanes més tard, el dis-sabte 12 de gener de 2013, el curt vaser presentat a Saragossa, a la salad’actes del Centre Cultural Joa-quín Roncal de la CAI, on hi assis-tiren, junt amb el director, bona partdel l’equip tècnic i artístic que vaparticipar en la realització de lapel·lícula. Presentà l’acte i al direc-tor, el periodista Màrio Sasot queposà en antecedents al públic sara-gossà del que havia suposat per a lapoblació de Mequinensa la cons-trucció del pantà, un trauma col·lec-tiu que havia inspirat en alguna deles seues obres a molts creadors nas-cuts a aquesta vila, com als escriptorsJesús Moncada, Hèctor Moret, Ma-rià López i alguns artistes plàstics.

Desprès de la projecció s’establíun interessant i animat debat entreel públic i els protagonistes delcurtmetratge entorn al procés degestació y realització de les diferentsescenes i als simbolismes d’algunesde les seqüències.

Los besugos del café inundado ésel quart curt d’Enric Novials Co-pons. El primer, Compost, va ser fi-nalista al Festival Intermón del2009. El segon, Memòries per da-munt de l’aigua, un documental ba-sat en entrevistes a persones deMequinensa sobre el poble inundat,es va presentar a aquesta vila el 2010,i eix mateix any va fer, amb un equipde persones, moltes d’elles proce-dents del País Basc, el curtmetratgeBuscando a Zamora, que va ser fi-nalista al festival d’Arrigorriaga de2010.

Cartell de la pel·lícula

9

Jesús Moncada i la Fundació Antoni Tàpies// BERENGUER DE MUSSOTS

El proppassat 11 de desembre, enla seu de la Fundació Antoni Tàpies,es féu una segona lectura dramatit-zada, a càrrec dels actors EduardMuntada i Carles Martínez, d’unfragment de la intitulada novel·la in-acabada Dante, S.A. de Jesús Mon-cada. Un fragment que situa, en part,l’acció en el marc de la recerca so-bre la història de l’antiga editorialMontaner y Simón, i més en concreten el departament de producció dela qual treballà –al costat de PereCalders i Josep Soler Vidal– JesúsMoncada de 1966 a 1981, any de tan-cament d’aquesta empresa editoraamb més de 120 anys d’existència.

Amb aquesta lectura pública esclogué un any, el 2012, d’intensa pre-sència de l’obra de Moncada en l’es-pai de la Fundació Antoni Tàpies.Així, els vespres de l’11 d’abril, del

2 i 23 de maig i el 13 de juny d’a-quest any s’ha dut a terme quatresessions –conduïdes per l’escriptor,traductor i crucigramista Pau Vidal–en el marc del Club de lectura Je-sús Moncada a propòsit de l’obra li-terària del nostre narrador, en la re-presentació l’any passat en el Tea-tre Nacional de Catalunya de l’obraMequinensa –inspirada en bonapart en l’obra literària de JesúsMoncada– i en una primera lectu-ra pública, el 30 de juny, de l’es-mentat fragment de Dante, S.A. acàrrec dels dos coneguts actors i enel mateix indret: l’edifici de la seude la Fundació Antoni Tàpies, alcarrer d’Aragó de Barcelona, unaprimerenca obra modernista del’arquitecte Lluís Domènech i Mon-

taner, nebot d’un dels fundadors del’editorial, Ramon Montaner.

Vet aquí que un cranc feia un tomb vora mar un matí que l’ai-gua estava encrespada. Les pinces se li van gelar tot d’una encontemplar com una llagosta enllestia els preparatius per solcarunes onades que encongien el cor. De tant esparverat com vaquedar el cranc, no es va poder estar d’atansar-se a prop de la lla-gosta: calia avisar-la que el que anava a fer era una bogeria (noli va dir d’aquesta manera, és clar!, va fer servir una paraula méselegant). La llagosta no li va negar que sortir, en aquelles con-dicions, era un risc. Però tampoc no es va estar d’afegir que elstemporals la feien tornar boja.

El cranc no se’n sabia avenir del que passava i, abans que lallagosta s’allunyés aigües endins, li va demanar per fer la traves-sia plegats.

La mala mar feia anar rebotit el bot d’un costat cap a l’altre.«Quina emoció! Cada onada em deixa sense alè!», exclamava,tota xopa, la llagosta.

El bot no va tardar gaire a enfonsar-se. Tot intentant consolarl’esporuguit cranc, la llagosta va dir-li: «Coratge, amic meu! Alcapdavall, som criatures marines». Amb aquestes, la llagosta vasuggerir al cranc, que estava esquitxat, masegat i marejat, de ferun periple pel fons oceànic. Amb el recorregut aquàtic, el ca-parró del cranc, que fins llavors no havia parat de donar voltes ivoltes, va quedar més alleugerit.

Haver deixat escapar oportunitats per manca de valentia ésquelcom que, amb la perspectiva dels anys, ens sap greu. Elscrustacis del conte d’Arnold Lobel, assedegats de noves sensa-cions, saben que la vida només es viu una vegada. I que la in-tensitat és allò que dóna color a la quotidianitat.

Embarcar-nos vers destins estimulants i pròspers, malgrat lamaror, és l’única manera de fer reeixir la llengua, la cultura, la

identitat. No hi ha temps a perdre. On volem arribar? Ens hemproposat que aquesta llengua, aquesta cultura, aquesta identi-tat, tant a la Franja de Ponent com a la resta de l’àmbit lingüís-tic, sigui una llengua plenament normal, una cultura plenamentreconeguda, una identitat plenament respectada (igual que hoés l’italià, en el cantó suís del Ticino, o el francès en el Quebec,a l’Amèrica del Nord).

El cranc queda seduït per l’enteresa de la llagosta. I quan elbot fa figa, la llagosta no dubta a oferir-li una proposta encaramés lluïda: un viatge submarí. El cranc no ho dubta. Les cir-cumstàncies engrandeixen els protagonistes.

Llengua i seducció (2) és el títol de les jornades de dignifica-ció lingüística que cada any acull la ciutat de Fraga, promogudespel Casal Jaume I de Fraga, amb el suport d’institucions cultu-rals. La convocatòria del 2013 inclou un sopar d’homenatge aMari Zapater, historiadora fragatina i editora de Fogaril i calai-xera, revista trimestral en llengua catalana; diferents ponènciessobre identitat lingüística a càrrec de l’escriptor Màrius Serra,el psicòleg Ferran Suay i altres oradors pendents de confirmar;visites a l’església de St. Miquel Lo Castell i els monestirs d’A-vinganya i d’Escarp. Enguany la cita és el segon cap de setmanade març.

Lev Tolstoi va deixar escrit que la tasca creativa, en la qual ensembranquem, ha de ser una recerca seriosa si de debò pretenemarribar al poble. Si va en aquesta línia, l’escriptor rus era del pa-rer que, aleshores, la gent s’hi acaba sumant entusiasmada.

La faula gira a l’entorn del benestar intern dels personatges. Elcranc puja al bot perquè intueix que serà una experiència di-vertida. La llagosta irradia vitalitat. I és que no hi ha res més se-ductor que la felicitat.

Els crustacis seductors // Quim Gibert

ESTAMPES RIBERENQUES

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 7

/ f

ebre

r 20

13BA

IX C

INC

A

Jesús Moncada a l’antigaeditorial Montaner i Simón(FONS JESÚS MONCADA)

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 7

/ f

ebre

r 20

13EN

TR

EVIS

TA

Pregunta. Després de més de 40anys pujant als escenaris per inter-pretar les teues cançons, és difícil pera tu fer este últim pas de deixard’actuar en directe? Resposta. No, crec que ja és hora dedeixar-ho per l’edat. Seixanta-setanys faré el dia 17 de novembre, diade l’adéu com a cantautor. També hodeixo per obligacions personals quefan inviable la meua dedicació almón de la faràndula.P. Per què has elegit la teua vila peracomiadar-te?R. He triat Favara perquè és la pri-mera vila de la Franja on vaig can-tar en públic i al mateix escenari, elTeatre Municipal de Favara fa 40anys, el 1972, al costat de Quico Pide la Serra.P. Com és que has volgut convidar elduo Recapte en este concert tan es-pecial?R. Lo del Duo Recapte, s’entendràpels lligams culturals en defensade la nostra maltractada llengua. Al’Antonio Bengochea el vaig co-nèixer l’any 1984 a casa seua a Ca-laceit ja que era família d’en Desi-deri Lombarte i veníem de partici-par en la Declaració de Mequinen-sa. Més tard recorreguérem junts iamb l’Anton Abad quasi tots els po-bles de la Franja –i tu que no hi de-vies estar gaire lluny– com a pre-paració del Segon Congrés Inter-nacional de la Llengua Catalana,dins la Comissió Territorial d’Ara-gó. A Màrio Sasot el vaig conèixermés tard però tan compromès ambla llengua com havíem estat i estemnantres.P. Tu vas participar vàries vegades enel Projecte d’Animació a la LecturaJesús Moncada que va ser suprimitpel Govern d’Aragó. Què en pensesd’aquesta decisió després de mésd’una dècada en funcionament i quetenia tan bona acceptació entre el pú-blic a qui anava adreçat?R. Les decisions del PP i PAR en

qüestió lingüística i de cultura po-pular, tret de la jota, el futbol i les ro-meries és ben coneguda. La llenguade l’imperi és el castellà. Perdó l’es-panyol. El que parlen 50.000 ara-gonesos per ells es aberrant. Són elsfills del dictador i disfressats de de-mòcrates segueixen la mateixa po-lítica antipopular, encara que s’au-toanomenen Partit Popular. Però ditaixò, part de la culpa també la té elPSOE, per les seves indefinicions enmatèria lingüística. És clar que em pareix malament queliquidin el Projecte Jesús Moncadaadreçat als centres de la Franja.Prefereixen per als alumes unesclasses més autoritàries: “aquí man-do yo”, sense participació dels xi-quets. Els agrada buscar un altrenom a la llengua de la Franja per noanomenar-la català i s’inventen aixòde l’aragonès oriental. Volen negarl’aprenentatge de la llengua dels xi-quets a l’escola, reprimint si cal, ofe-gant la parla com abans, per veuresi tenen sort i acaba desapareixent.Però no ho aconseguiran! Ací esta-rem nantres lluitant contra les re-

Àngel VillalbaCARLES SANCHO pressions lingüístiques i culturals,

vinguin per la dreta o pel costat.P. Què creus que has aportat des delpunt de vista cultural i musical a laFranja amb el teu testimoni de mésde 40 anys de treball ininterromput?R. El que jo he aportat ho han de va-lorar la gent que viu a la Franja, so-bretot a les viles del Matarranya, elshi he deixat més de 80 cançons i unsquants poemes. Molts testimonisde lluites passades en la transició.

Crec que les cançonsque he cantat són japatrimoni de tots elsmatarranyencs, és aixíper que les han disfru-tat tant com jo i se leshan fet seues. No hi hares que em faci més

goig que escoltar en veu d’altres lescançons que un dia vaig composarjo. Animo a tots els grups i cantantsde la Franja a que fessin seues lescançons que vaig cantar jo, per a ver-sionar-les lliurement o fer-ne unaadaptació més personalitzades mo-dificant allò que convingui.P. Creus que es veu diferent manera

ÀNGEL VILLALBA, CANTAUTOR

«La gent que viu i treballa... a les viles ha de ser protagonista del seu destí cultural i social»// CARLES SANCHO

El cantautor ha de ser crític,descregut i sense por

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 7

/ f

ebre

r 20

13EN

TR

EVIS

TA

nostre mitjà de transport era eltren, el trajecte sempre era unaaventura ja que no portàvem bitlleti no sabíem mai fins on arribaríem.

Si ens feien fora deltren allí ens quedà-vem, si no baixàvemon ens pareixia. Aixòva durar 2 o 3 anysfins que Florencio vamarxar a la mili i jo jaestava mig embolicat

com a cantautor fent de teloner alQuico Pi de la Serra, quan la censurali permetia cantar.P. Tu que vas participar en el projecterecopilatori de música en català delMatarranya amb l’enregistramentde dos CD i recitals al territori, quèen penses d’aquella novedosa con-vocatòria? Va ser una bona manerade reunir els músics del territori?Creus que hauria de tindre conti-nuïtat?R. Va ser un projecte molt interes-sant, on la joventut d’estes viles esvan abocar per fer la música que elsagradava i en la seua llengua. No no-més els músics van disfrutar, si notota la joventut es va sentir identi-ficada amb les cançons. La meua vaser una petita aportació sense mas-sa ressò. Eixos projectes no s’hauriend’aturar.P. Com veus el panorama actualmusical a la Franja?R. Aquí a la Franja, els grups i for-macions musicals i les rondalles jo-teres mai no hi ha hagut tanta quan-titat i qualitat, tenim una bona cul-

la realitat de la Franja els qui vivimfora del territori, encara que ens hisentim estretament vinculats?R. De totes, totes sí. La gent que viui treballa tot l’any a les viles han deser els protagonistes del seu destícultural i social. Els qui hem hagutd’emigrar i per tant estem fora delseu context, els podem oferir col·la-boració, solidaritat i l’ajuda quecalgui si ens la demanen. Si no, co-tos.P. Un dels amics comuns que tenimi que, per desgràcia, vam perdre arafa 23 anys, va ser Desideri Lombar-te. Quins records i quin testimoni higuardes?R. Els que et queden quan perds ungran amic i millor persona. Jo quanem poso a escriure un poema enca-ra parlo amb ell. Que et pareix De-sideri? Els foto més canya? Esta can-çó de Carmen et porta algun record?La Rosalia, la seua vídua, ja ho sapque de tant en tant parlo amb ell.P. En la gravació de l’últim CD t’a-companya un amic de la vila veïnade Nonasp, Florencio Roc, amb quivau compartir l’afició per la músicades de fa molts anys. Encara ara ésun dels membres més destacats delgrup de jota de Nonasp, formaciómusical de gran prestigi. Explicacom comença esta relació.R. L’amistat amb el Florencio ve demolt lluny, dels anys 70, ell tindria 18anys quan ens vam conèixer al trencamí de Barcelona. Jo pujava a l’es-tació de Favara i ell a la de Nonaspi com portàvem les guitarres i el tra-jecte era molt llarg, ens divertíemcantant cançons de taverna i algunad’en Raimon. Crec que s’ho passa-ven bé tots els passatgers del vagóon anàvem. Això es va transformaren un costum. Quin dia vas al poble?Ens preguntàvem per veure de coin-cidir. Després els caps de setmanaque no sortíem de Barcelona que-dàvem i recorreguérem quasi totesles tasques del Barri Gòtic –carrersAvinyó, Ample, Princesa...– on ensconvidaven pel gasto en la condicióque seguirem la gresca. Com no ensvolíem fer repetitius alternàrem lesnostres farres per les tavernes de lesviles del voltant. Gelida, Martorell,Sant Cugat del Vallès, Sant CeloniCastelldefels, Vilanova, fins i tot,Reus i Cambrils on ens van con-tractar per amenitzar una revetlla. El

Les cançons quehe cantat són japatrimoni de totsels matarranyencs

tura musical. Altra cosa són elscompositors que som poquets. Ara,com que a la Franja hi ha una po-blació de només 50.000 habitants,potser que hi hagi més percentatgede compositors que a Espanya.P. Per què no surten nous cantautorsal territori?R. La pregunta del milió. El que enun temps va ser un col·lega meu,Luis Pastor, en un dels seus poemesho explica molt bé: “¿Dónde estanlos cantautores?” Els cantautorsavui fan nosa, només sobreviu el quicanta a les flors, a la bellesa, a l’amoro la sàtira en un rock. El cantautorha de ser crític, descregut i sense por.Escriure allò que l’envolta i portar-ho als escenaris. No només al nostreterritori falten poetes compromesosi sobren metralletes al món.P. Què en penses de la nova Llei deLlengües promoguda per l’actualGovern d’Aragó?R. Una blasfèmia cultural.P. Com veus la situació actual de lallengua catalana a la Franja en gene-ral i a les nostres viles en particular?R. Si no s’aprèn a l’escola el catalànormatiu, cada dia augmentaranmés els castellanismes que aniran cu-cant la parla que vam heretar delsnostres avantpassats. Els nostrespolítics no estan per donar solucionsen este tema sinó per embolicar en-cara més el panorama lingüístic.Abans i ara.

Gràcies per l’entrevista i molta sort,Àngel.

Els cantautors franjolinsEl treball que va guanyar el Premi Guillem Nicolau 1995 de Màrio Sasot titulat Jo-

glars de frontera. La cançó d’autor a l’Aragó catalanòfon destacava tres cantautorsamb un repertori musical ampli: Tomàs Bosque, Àngel Villalba i Anton Abad. TomàsBosque, de la Codonyera, va començar a composar i a cantar el 1968 i després d’u-na dècada pujant als escenaris va deixar d’actuar. Recentment tornà a publicar el re-cull de cançons, poemes i escrits Melodia provençal. Poesia, música i prosa (2010). Àn-gel Villalba també començà a composar i cantar a final de la dècada dels 60 com To-màs i després de més de 40 anys s’acomiada definitivament. Així que Anton Abad,de Saidí, és l’únic cantautor franjolí que queda actiu, i esperem que continuï per moltsanys. Anton començà a cantar a final de la dècada dels 70 i té enregistrats sis treballs:Avui és un dia com un altre(1989), Lo ball de la polseguera(1991), Cap problema(1995),Sóc de poble (2002), A la corda fluixa(2005), i Llesques (2009). Més tard es va incorporaral llistat de cantautors Rafael Casas, d’Alcampell que recentment ha publicat Les me-ues cançons, volum on es recullen els textos de les seues composicions. Lamentablementl’actual panorama musical fa cada vegada més difícil el camí per animar a nous can-tautors franjolins.

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 7

/ f

ebre

r 20

13C

ULT

UR

A

Susana Antolí ja va ser la guanya-dora de la primera convocatòria delConcurs de Relats Maties Pallarés el2004 i també la d’enguany amb el se-gon premi per obra presentada que ti-tula “Ironies”. El relat és una narra-ció històrica de masovers i maquis, d’a-mors i d’odis que acaba de forma trà-gica i que ens és molt propera tant pelpaisatge com pel llenguatge que uti-litza. L’escriptora beseitana tambéha guanyat altres guardons: el SegonPremi de Memorias bajoaragonesasdel CESBA 2002 amb “Memòriesd’un altre segle”, I Concurs de relatshiperbreus de la Comarca del Matar-ranya 2005 amb “Loteria” i el PremiGuillem Nicolau 2006 amb el poemari“Tornem a ser menuts”.

El Concurs Vila de Pena-roja deTastavins de relats Maties Pallarés s’haconvertit enguany en l’únic guardó al’Aragó que premia obres en llenguacatalana, després de la supressió delsPremis Guillem Nicolau per part delGovern d’Aragó. Un autèntic des-propòsit. Esperem que l’Ajuntament

Concurs Vila de Pena-roja de Tasta-vins coincidint amb la festivitat delssants patrons de la població sant Fa-bià i sant Sebastià. El primer premiMaties Pallarés va ser pel l’escriptormadrileny José Luís Parrilla amb “Unúltimo deseo”. L’escriptor no va as-sistir al lliurament per por a les pre-visions meteorològiques del cap desetmana, si que hi va estar a recollir elguardó Susana Antolí. El premi depintura Desideri Lombarte va serper la valenciana Sílvia Sánchez ambl’obra “Límite sin màscara I” que tam-bé presencià l’acte.

Enguany s’hi van presentar al con-curs un total de 53 narracions, vuit encatalà i les altres en castellà. Els relatsguanyadors com cada any, des que esvan instituir els premis, seran publicatsen el programa de festes de la vila.

IX Concurs Vila de Pena-roja// CARLES SANCHO

de l’Alt Matarranya continuï estaconvocatòria que l’honora com a vilaen apostar per la seua llengua i, pertant, per la cultura.

L’Ajuntament de Pena-roja va con-cedir el passat diumenge 20 de generels premis de pintura i relats del IX

Silvana Mangano (Roma, 1930-Madrid, 1989) // M. Llop

DONES

Actriu italiana que triomfà en els anys 50-70. Ballarina i model;als 16 anys guanyà el concurs Miss Roma i participà en el Miss Ità-lia. L’any 1946 debutà en el cinema amb la pel·lícula: L’elixir d’a-mor, es diu que entrà al món del cinema a conseqüència de la seuarelació amorosa amb Marcelo Mastroiani, però la fama mundialli va venir l’any 1948 amb Riso Amaro, film de Giuseppe de San-tis i l’any 1949 es va casar amb el productor d’aquesta pel·lícula,Dino De Laurentiis amb qui va tenir quatre fills i filles.

Pel·lícules inolvidables de Silvana Mangano són: L’oro di Nàpoli(Vittorio De Sica, 1954), Mambo (Robert Rossen, 1954), Teorema(Pier Paolo Pasolini, 1968), Morte a Venezia (Luchino Visconti, 1971),

Dune (David Lynch, 1984). Per a mi, aquesta actriu té l’expressióde la cara d’una dona autèntica, sense maquillatge, amb força na-tural, amb els pòmuls i les ombres de la cara perfectament ubica-des al lloc precís per ressaltar la seua feminitat natural. Silvana Man-gano morí jove, als 59 anys, d’un càncer de pulmó.

Amb aquesta actriu sensual, atractiva, interessant... he volgut ferun homenatge a les actrius italianes que van marcar una època im-portantíssima en el cinema italià: Gina Lollobrigida, Sofia Loren,Eleonora Rossi Drago, Gianna Maria Canale, Lucia Bosé... i a tan-tes pel·lícules en blanc i negre, o color, que a les persones amantsdel cinema tants moments meravellosos ens fan passar.

Entrega depremis delConcurs deRelatsCOMARQUES NORD

Llengua i seducció (2)JORNADES PER LA DIGNIFICACIÓ LINGÜÍSTICA

Fraga (Baix Cinca)

Divendres, 8/3/13, Hotel Casanova (Av. Madrid 54)21:00 Sopar tertúlia amb motiu dels 90 números,

15 anys de Fogaril i calaixera amb Mari Zapater, editora de la revista.

Dissabte, 9/3/13, Palau Montcada (c/ St. Josep de Calassanç 12)10:00-14:00 Ponències a càrrec de Quim Gibert i Ferran Suay, psicòlegs; Pepa Nogués

i Vicent de Melchor, Associació Clarió; Màrius Serra, escriptor.

Programa complementari del cap de setmana:

17:00 Visita guiada a Lo Castell. Punt de trobada: rotonda del Sotet.

Diumenge, 10/3/1310:00-13:00 Visites guiades als monestirs d’Avinganya i d’Escarp

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 7

/ f

ebre

r 20

13LL

ITER

A-R

IBA

GO

RÇ

A

13

Els presidents de les Comarquesdel Cinca Mig, José Antonio Casti-llón, i de la Llitera, Antonio Fonde-vila, han decidit unificar els serveis debombers d’ambdues comarques enun de sol.

Els dos presidents s’han reunitamb el conseller de Política Territo-rial i Interior, Antonio Suárez, a quili han manifestat la seva intenció designar un conveni amb el Governd’Aragó pel qual s’optimitzaran elsmitjans humans i materials actuals enun sol parc que estarà situat a Mont-só i que comptarà amb un suport lo-gístic a Tamarit de Llitera.

D’aquesta manera, el Cinca Mig ila Llitera s’avancen al que vindrà des-prés de l’aprovació de la Llei dePrevenció i Extinció d’Incendis iSalvament que es troba a tràmit enles Corts d’Aragó.

L’objectiu, segons ha destacat elconseller de Política Territorial An-tonio Suárez, és guanyar en eficàciai en eficiència ja que es garantirà unservei de 24 hores els 365 dies a l’anyper a ambdues comarques. Suárez hadefinit el plantejament fet pels dospresidents comarcals com “ajustat iconvenient”.

No en va, el president de la Llite-ra, Antonio Fondevila, ha recordatque amb aquest acord “només anema guanyar perquè aconseguirem unacobertura de 24 hores amb ràtios detemps de resposta molt assumibles,gràcies a l’optimització dels actualsmitjans humans i materials i a laubicació d’aquest punt de suport lo-gístic a Tamarit que donarà servei alsmunicipis de la Llitera més allunyatsde Montsó”.

Entretant, el president del Cinca

Mig, José Antonio Castillón, ha re-cordat que “portem mesos parlantd’aquest assumpte i, vista l’actualsituació econòmica, considerem queés la millor solució per prestar un bonservei amb bombers professionals ivoluntaris optimitzant els recursosexistents”.

En les properes setmanes es se-guirà treballant en la redacció de l’a-cord pel qual les Comarques comp-taran amb l’assessorament tècnic delGovern d’Aragó.

Parc deBombers dela Llitera

La sobirania, segons el diccionari, és la “qualitat del poderpolític d’un estat o d’un organisme que no és sotmès a cap al-tre poder”. És, evidentment, un derivat de sobirà (del llatí *su-perianu, alteració de superiore), “que està per damunt de totsels altres”. És un adjectiu poc habitual en català modern, en-cara que s’ha conservat en alguns usos gairebé fossilitzats (comen Pallars Sobirà, és a dir el Pallars superior, per oposició alJussà o inferior) o especialitzats (als molins fariners, la molasobirana és la de damunt, que gira sobre la jussana). Com asubstantiu, el sobirà és qui “té l’autoritat suprema dins l’Es-tat”. Un exemple ho matisa: “En una democràcia el poble ésel sobirà”; d’ací, doncs, la definició anterior de sobirania. So-biranisme no hi apareix, ni al diccionari ni a les enciclopèdiesa l’ús; deu ser, doncs, un neologisme molt modern i conjun-tural. Tampoc no hi és sobirà en el sentit que ens ha arribata través de la literatura anglesa del XIX: moneda d’or brità-nica, encara usada avui com a valor de reserva.

Per a cloure estes ratlles he esperat a saber el resultat deles votacions al parlament de Catalunya sobre la sobirania delpoble català (la qual cosa em pot comportar l’enemistat de-

finitiva de la direcció de la revista, ja que el termini de tan-cament acabava ahir). Conscient que el tema causa irritaciócutània en les pells més fines, especialment si són aragone-ses, i poc amic com sóc de definir-me o mullar-me sobre te-mes identitaris tan delicats, no penso fer al respecte cap de-claració política ni cap anàlisi geoestratègica que em pugacomprometre. Em limitaré a improvisar una recepta de cui-na commemorativa d’un esdeveniment que, agrade o no, seràd’aquells que “marcaran una fita”. M’inspira la mateixa pa-raula sobirà, en la seua traducció castellana: Soberano és unbrandi espanyol carajillero (aquell de la cançoneta “Soberanoes cosa de hombres”), molt popular en temps de don Fran-cisco. Crec que encara se’n fa. Doncs bé: agafarem una bonallonganissa, a poder ser pujadeta de pebre, i la posarem, pun-xada i enroscada i amb un pensament d’oli, en una paella, afoc dolcet i tapada, que sue. Quan ja serà cuita la destaparem,l’arruixarem generosament amb Soberano i la flamejarem.Ah!, apagueu abans la campana, que hi ha perill d’incendi.El resultat no serà res de l’altre món, però haurem aconse-guit de fer botifarra al sobirà.

Sobirania sobirana // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

EL NOU PARC ESTARÀ SITUAT A MONTSÓ I COMPTARÀ AMB UN SUPORT LOGÍSTIC A TAMARIT

Cinca Mig i Llitera milloren el servei de bombers // REDACCIÓ

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 7

/ f

ebre

r 20

13C

ULT

UR

A

14

Cartell del’espectacle

APUNTS PER RESPOSTA A CARTES IMPERTINENTS DE MARTA MOMBLANT RIBAS

Actuació a la Torre del Comte// REDACCIÓ

i de dues cadires, ja que pot quedarcontextualitzar en qualsevol entorn ones pugui convocar “una xerrada o unaconferència”: La Dra. Riudors –ex-cèntrica intel·lectual/reputada sociò-loga– entra en escena. Ella està pre-nent “apunts” a partir de cada “con-ferència” que fa per escriure’n una“resposta social” dels nostres tempsquan ja han passat gaire bé quatre dè-cades d’ençà que la M. Aurèlia Cap-many donà veu al seu calidoscopi dedones. La Dra. Riudors és una in-tel·lectual tan excèntrica que, mentreva llegint les cartes, farà sorgir del seuimaginari teatral tot de personatgesfemenins –i altres de no tan feme-nins!– que li discutiran el contingut ili aniran argumentant els diferents an-gles que presenta la posició social dela dona a dia d’avui. La Dra. Riudorsprovocarà un debat desgavellat entreella mateixa i els seus personatges, elsquals haurà interpretat ella tota sola...!Però en arribar al final, la “confe-rència-espectacle” esdevé també in-teractiva, perquè tot formant part dela lectura i de la interpretació dels tex-tos de la dramatúrgia, s’ofereix la pa-raula al públic per a que puguin do-nar el seu parer respecte al tema so-cial de la dona i la seva evolució, con-vidant així al debat, amb tot l’humorque possibiliti la nostra realitat.

Marta Momblant Ribas que des del’any 2006 està instal·lada a Beseit, po-blació amb la que ha mantingut vin-cles familiars des de l’adolescència, ésnascuda a Barcelona l’any 1969, i laseva formació, trajectòria artística iprofessional s’ha desenvolupat en ladirecció escènica, la interpretació i enla dramatúrgia teatral, exercint-lasobretot a Londres i a Barcelona. Haviatjat arreu i a partir del 2006 des-envolupa també la narrativa: és gua-nyadora del premi Guillem Nicolau2009 a les lletres catalanes a l’Aragóamb la novel·la: La Venta de l’Here-va, i també finalista del mateix premil’any 2008 amb l’obra teatral Fora deTemps, Fora de Lloc publicada al2009 a Lo Trinquet, col·lecció a càrrecde l’Artur Quintana i Font, José Mi-guel Gràcia i Carles Sancho per l’Ins-tituto de Estudios Turolenses.

El passat dia 17 de novembre vaoferir-se al Saló de la Torre del Com-te l’actuació de Marta Momblant Ri-bas del seu treball Apunts per Res-posta a Cartes Impertinents. Aquestpetit espectacle literari obria les IXJornades Culturals que organitza laComarca del Matarranya amb col·la-boració amb els ajuntaments amfi-trions per cada acte que es celebrin enels diferents pobles de la comarca. Enaquest cas es tractava de teatre en ca-talà.

Apunts per Resposta a Cartes Im-pertinents és una conferència-espec-tacle en la que es combina la lecturadramatitzada de les “Cartes Imper-tinents” que escrigué la M. AurèliaCapmany a finals dels anys seixantaamb la interpretació de tot de perso-natges creats de nou en clau de co-mèdia teatral sorgits del text teatralResposta a Cartes Impertinents, dra-matúrgia per a l’escena de gran for-mat que Marta Momblant Ribas enrebre subvenció de la Generalitatde Catalunya (E.A.D.C.) ja va es-criure l’any 2008, i de la qual l’edito-

rial Tarragonina Arola Editors enfarà la publicació durant la presenttemporada dins la seva col·leccióTextos a part. Teatre Contemporani.

M. Aurèlia Capmany i Farnés (1918-1991), novel·lista, dramaturga i assa-gista, va ser una destacada feministai activista cultural. La seva primeranovel·la Necessitem morir es publicàel 1952. Va ser una de les escriptorescatalanes més polifacètiques, ja que amés de la narrativa es va dedicar a latraducció; va conrear el teatre, l’assaigi altres gèneres. Sobresurten entre lesseves obres La dona a Catalunya:consciencia i situació, del 1966.

L’obra de M. Aurèlia Capmanyque l’espectacle de Marta Momblantens proposa, veié la llum l’any 1971 enla seva primera edició – introbable–sota el títol: Cartes Impertinents dedona a dona i en la segona i darreraedició de l’any 1980, gairebé exhau-rida, es presenta com a Cartes Im-pertinents amb una carta-pròleg de Jo-sep Maria Llompart i amb il·lustra-cions de Pau Fornés. Ambdues edi-cions a càrrec de l’editorial Moll, aPalma de Mallorca. L’epistolari con-té un total de vint-i-vuit cartes escri-tes per dones a altres dones. Totes lesdones que hi apareixen gaudeixend’un magistral dibuix a cavall entre laindivídua i l’arquetip. De la concreciód’aquesta dicotomia que la M. Aurè-lia ens llega a través d’un bon traç, re-finat i contundent, ens arriba un ca-lidoscopi tridimensional. Primer, l’es-sència de l’ànima humana d’aquestesdones, amb cara i ulls, amb els seussentiments i emocions personals es-devenint així universals; després, elventall social de dones en el si d’unaèpoca concreta i per últim, un recullde dones “històriques”. En acabat, ensura l’anàlisi social, cultural i psico-lògic d’homes i dones en la seva ves-sant més humana al llarg de tots elstemps.

El treball interpretatiu que es pre-senta al petit espectacle literari que esva poder veure a la Torre del Comted’Apunts per Resposta a Cartes Im-pertinents: Divertiment Autocrític deRealitats Femenines, precisa per al seudesenvolupament només d’una taula

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 7

/ f

ebre

r 20

13T

EMA

DEL

MES

Animada per l’èxit de l’exposiciódedicada a Salvador Dalí que es vapoder veure al castell de Vall-de-roures des del 4 d’agost fins al 31 dedesembre, la Fundación Valderro-bres Patrimonial es disposa a reedi-tar l’experiència amb una mostra de-dicada a un altre geni de la pinturaespanyola, Goya. Des del 9 de febreral 8 de desembre de 2013 es podràveure al castell-palau dels FernàndezHeredia la serie completa de gravats‘La Tauromàquia’. Es tracta d’unacol·lecció molt coneguda pel gran pú-blic, encara que parcialment, i quesuposarà un alicient més per visitarla comarca del Matarranya.

La sèrie ’La Tauromàquia’ deGoya pertany al fons de la Funda-ción Universitaria Iberoamericana(Funiber), que ha signat un conve-ni de col·laboració amb ValderrobresPatrimonial de sis anys de duracióque fa possibles exposicions pictò-riques de primer nivell al castell deVall-de-roures. La inauguració ofi-cial està programada per al 30 demarç i inclourà una conferència deldirector de Funiber, Federico Fer-nández Díaz.

El director de Valderrobres Pa-trimonial, Manuel Siurana, va ex-plicar que, inicialment, per a 2013 estenia prevista una exposició mono-gràfica de Miró, però els materialsd’este pintor en mans de Funiber es-taven ja compromesos per a Hon-duras. El pintor avantguardista ca-talà es va substituir pel clàssic Goya,una alternativa que Siurana consi-dera de molt interès per a tot tipusde públics.

Manuel Siurana confia en queels recursos patrimonials de la ca-pital del Matarranya junt amb l’a-tractiu de l’exposició de Goya pu-guen frenar la davallada de visitantsprovocada per la crisi en 2012. “Haestat un any dolentíssim, amb unacaiguda de les visites del 14% que haestat particularment intensa entre elgrups i menys acusada entre els tu-ristes a títol individual”, reconeix.

Aclareix, no obstant, que el descensha pogut tocar fons perquè va estarmés accentuat al començament del’any que a l’acabament.

En total, el 2012 van passar187.000 visitants pel castell de Vall-de-roures. L’exposició de Dalí, amb37 gravats de dues sèries, va contri-buir en gran mesura a aconseguiresta xifra i va evitar que la davalla-da fóra encara més accentuada.“Ha hagut molta gent que ha vingutespecíficament a veure la mostra”,va indicar.

Respecte a l’exposició de Goya,Siurana està convençut de que“agradarà molt”, tant al públic in-teressat en la pintura i l’art com alsaficionats a tauromàquia. Afegeixque a la comarca del Matarranyan’hi ha molta afició a les corregudesde bous i això pot animar als veïnsa visitar la mostra. “El nostre ob-jectiu no és només el turisme sinótambé que la gent del poble disfru-to d’una oferta cultural de qualitat”,aclareix.

Per animar als veïns a conèixer l’o-bra del geni de Fuendetodos, els dar-rers divendres de cada mes hi hau-rà una entrada de preu rebaixat enun 50% per als vallderrourans. La ta-rifa normal serà de 4 euros –que in-clouen veure el castell, l’església il’exposició–, que es quedaran en 2amb el descompte per als residents.

DESPRÉS DE L’EXPOSICIÓ DEDICADA A DALÍ, ES PODRAN VEURE 40 GRAVATS DEL GENI DE FUENDETODOS

La Tauromàquia de Goya, al castell de Vall-de-roures// LLUÍS RAJADELL

Un delsgravats de ’LaTauromàquia’que espodran veureal castelldurant 2013

En properes edicions, la Funda-ción Valderrobres Patrimonial volreprendre el projecte de portar alcastell l’obra de Miró i també a Pi-casso. L’exposició de les creacionsdels millors artistes espanyols ha ob-ligat a l’entitat organitzadora a do-tar el castell gòtic d’unes mesures deseguretat excepcionals que consti-tueixen la principal despesa delsmuntatges.

Però les exposicions no són l’únicprojecte de Valderrobres Patrimo-nial, que ja treballa en l’adaptació del’antic Hospital, un edifici monu-mental proper al castell, com a cen-tre d’interpretació dels estils arqui-tectònics gòtic, renaixentista i bar-roc, molt presents al Matarranya. Hademanat ajut econòmic a la DGAper desenvolupar una iniciativa quecomportaria una inversió d’uns250.000 euros.

El centre d’interpretació perme-trà recuperar un edifici de valor mo-numental de propietat municipalque estave destinat, inicialment, a laFundació Matarranya Nature, quepretenia condicionar un centre d’in-terpretació de la natura vinculat a lacolònia de voltors assentada al Masde Bunyol, dins del terme de Vall-de-roures. Si tot va bé, les obres per acondicionar el centre divulgadorde l’art podrien començar l’anyproper.

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 7

/ f

ebre

r 20

13A

RA

GÓ

16

La Conselleria d’Educació, Cul-tura i Esports de la DGA no ha con-vocat els premis Guillem Nicolau,Arnal Cavero i Miguel Labordetacorresponents a 2012.

Aquests premis, atorgats a obresescrites en català, aragonès i poesiaen castellà respectivament, es con-vocaven anualment el mes de junyde l’any anterior, cosa que en aquestcas no es va fer, i al desembre es reu-nia el jurat per a fallar els premis.Durant el passat mes de gener, entorn a la data de l’aniversari de nai-xement de Baltasar Gracián, es do-nava a conèixer els noms dels pre-miats i les obres guardonades.

Fonts de la Direcció General deCultura de la DGA ens van infor-mar que dins del Departament d’E-ducació, Cultura i Esports “estan re-dactant les bases d’uns nous premisque es convocaran més endavant”.

Des dels sectors culturals que de-fenen i treballen per les llengües ara-goneses no oficials s’està estenent eltemor que els actuals premis Gui-llem Nicolau i Arnal Cavero es con-vertiran probablement en un únicpremi de literatura “en lengua o len-guas aragonesas” on es podran pre-sentar treballs en “modalitats orien-

Merxe Llop,premiGuillemNicolau 2010JOSÉ LUIS MORTE

REMACHA

Corts aragoneses. Unaaltra possibilitat és queels Premis es convo-quen abans de l’apro-vació de la dita Llei,com una manera d’o-brir pas i aplanar elcamí del nou marc ju-rídic que aquesta mar-caria.

Els premis GuillemNicolau i Arnal Cave-ro van ser creats per laDGA a la meitat delsanys 80 sent presidentSantiago Marraco iconseller de CulturaJosé Bada. Posterior-ment, van ser supri-mits durant lo governd’Hipólito Gómez delas Roces (PAR) i vantornar a convocar-sel’any 1995, mantenintuna continuïtat finsl’any passat. El primer

Premi Guillem Nicolau el guanyàl’escriptor Josep Antoni Chauvelll’any 86, amb la novel·la L’home deFrança. L’últim Premi convocat finsara va ser guanyat per Carles Terèsel 2011, amb la novel·la Licantropia.

Desconvocats els premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero 2012// MÀRIO SASOT

Projectes de comunicació A Enrestida// MÀRIO SASOT

la xarxa. Per una banda es va pre-sentar l’agència de notícies Ara Info,(http://arainfo.org) que ofereix in-formacions alternatives i poc difosesals mitjans convencionals, majorità-riament traduïdes a l’aragonès, i deldiari digital en Aragonès Arredol.

Dissabte van intervindre els re-presentants de quatre projectes:CAFE Antzokia, un programa deràdio musical en euskera; El segelldiscogràfic trilingüe aragonès Ma-gofermin; el Comunica N’Roll, de di-fusió cultural i audiovisual i el pro-jecte informatiu en català de RàdioMatarranya.

gossa “no han dedicat, nide bon tros, l’atenció quemereixien les llegües mi-noritàries d’Aragó” vandestacar certs símptomesde canvis, amb la celebra-ció unitària de les Jorna-des “Mosica y parolas”,

una Jornada de quinze hores segui-des de programació de ràdio enaragonès, i es mostraren oberts a in-cloure a Ràdio Topo l’aparició d’al-tres programes estables en aragonèsi en català.

El dissabte va ser el torn per a pro-jectes de comunicació en aragonès a

tals i septentrionals”.L’anunci i la convocatòria d’a-

quests nous premis podrien esperara que fos aprovada la nova Llei deLlengües que ara està passant elprescriptiu tràmit parlamentari a les

Des del dijous 10 fins al dissabte12 de gener, van tindre lloc al localde l’associació cultural alternativasaragossana A Enrestida, organit-zades per aquesta mateixa entitat,unes interessants jornades al voltantde diversos projectes de comunica-ció, bàsicament del món audiovisu-al i de les xarxes socials, en llengüesminoritàries.

El divendres van obrir les jorna-des els responsables de l’emissoralliure del casc antic saragossà RadioTopo i del seu programa en arago-nès Fendo Orella. Després de reco-nèixer que les ràdios lliures a Sara-

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 7

/ f

ebre

r 20

13G

ALE

RIA

DE

PER

SO

NA

TG

ES

17

Santiago Val Palacios (Codo, Sara-gossa, 1956) és mestre a l’Ensenya-ment Públic des de fa més de trenta icinc anys. Actualment treballa alCol·legi Públic “Zalfonada” de Sara-gossa però abans, durant més de deuanys, va exercir al Col·legi Públic deMaella. Sempre ha estat un apassionatde les llengües minoritàries aragone-ses i, motivat per la voluntat de la seuapervivència i recuperació, les ha es-tudiat i ha contribuït a la seua difusió.De l’aragonès ha impartit classes i pro-nunciat xerrades divulgatives, i és au-tor d’Apuntes ta un curso alazetald’aragonés (1976), del Curso alazetald’aragonés (1980), un mètode d’a-prenentatge de la llengua aragonesa,pioner en el seu camp, i del Diziona-rio breu de a luenga aragonesa (2002),el primer i únic –fins ara– diccionarimonolingüe d’aragonès.

Fruit del seu temps de residència itreball a Maella, a on va arribar l’any1981, són dos treballs importants. Pri-mer, un Estudio sobre el bilingüismoen el Matarraña zaragozano (1989),obra col·lectiva que pretenia consta-

tar, mitjançant qüestionaris, los co-neiximents lingüístics tant del caste-llà com del català local dels escolarsentre 12 i 14 anys de Maella, Favarai Nonasp, així com dels de Casp, po-blació només castellanoparlant. Des-prés, quan ja havia deixat la localitat,va publicar el Vocabulario dialectal delhabla de Maella (Aragón) (2000),elaborat a partir de les fitxes que elsseus alumnes de 7è i 8è d’EGB vananar recollint dels seus iaios per escriti en gravació, i que ell mateix vacompletar amb d’altres informants dela vila. Amb l’estudi sociolingüístic vaconstatar, tristament, que entre lapoblació de referència de la mostraexistia un millor nivell de coneiximentdel castellà que del català, tot i queesta era la llengua d’ús predominantde tots. En este sentit, lo segon títol,un extens recull de 4.000 paraules,tracta de fixar per escrit l’importantcabal lèxic de la població i pretén re-sultar útil com a eina pedagògica; hopot ser tant per l’exhaustivitat com pelrigor lexicogràfic: cada vocable con-té la seua transcripció segons l’Alfa-

Santiago Val i l’Aragó trilingüe// M.D. GIMENO

Abans d’entrar al fons d’aquest escrit, em permetreu que façauna breu digressió a propòsit dels últims anys de Jan Potocki,l’autor polonès del Manuscrit trobat a Saragossa. Així, el 1812aquest protoromàntic escriptor es retirà –envellit, malenconiós,desenganyat i després d’una extensa mobilitat vital–, al castell fa-miliar d’Uladowka afectat de neurastènia, malaltia mental que,segons algun biògraf prou imaginatiu, li engendrà la idea ques’havia convertit en home llop. Per aquesta o per una altra raó,començà a polir l’ansa d’una sucrera de plata fins a donar-liforma de bala. En acabat, demanà al capellà del castell que be-neís el projectil i tot seguit es disparà, amb 54 anys, un tret al capel 2 de desembre de 1815. Un final que sens dubte cridà l’atencióde Joan Perucho –sempre atent a la literatura fantàstica i alsmons tenebrosos i malèfics– i, de retruc, ha hagut de despertar lacuriositat –suposo– del nostre Carles Terès.

Doncs bé, mentre preparava la crònica del mes passat dedi-cada al Potocki, em va venir al cap –tal com vaig intentar reflec-tir-hi– el nom i la vida en paral·lel d’un coetani seu, l’intrèpid ex-plorador i espia català Domènec Badia –més conegut com AlíBei, l’Abbassí– que a cavall dels segles XVIII i XIX, va recórreri estudiar el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà, uns viatges que el me-naren a visitar la Meca i que finalitzaren amb el seu enverina-ment a Damasc el 1818 per obra dels serveis secrets anglesos.

Si Jan Potocki em va fer pensar en Alí Bei i llurs paral·lelismes

vitals (tràgics finals inclosos), Domènec Badia em va fer pensaren els paral·lelismes amb un altre viatger i aventurer català delromàntic segle XIX: Sinibald de Mas i Sans (1809-1868). Nascut,com Alí Bei, a Barcelona, Sinibald de Mas fou un polifacèticaventurer: sinòleg, pintor, cal·lígraf, lingüista, escriptor poliglota,diplomàtic, intel·lectual iberista i pioner de la fotografia. Féu di-versos viatges pel Pròxim Orient i, sobretot, per l’Extrem Orientempès en un primer moment per la lectura de l’obra d’Alí Bei. El1834 inicià un viatge que el dugué a Constantinoble, Líban, Pa-lestina, Egipte, Aràbia, Pèrsia fins arribar a Calcuta el 1838 on,com a pioner de la fotografia, féu els primers daguerreotips enterres de l’Índia. Acabà aquest primer viatge a Manila, on tambéintroduí l’ús dels daguerreotips. El 1842 tornà a Madrid, però alcap de poc fou enviat com a ministre d’Espanya a Xina. El 1843s’establí a Macau i explorà la costa xinesa. Els seus viatges li des-pertaren la idea de crear un idioma universal, basat en 20 llen-gües que coneixia, i que va descriure en l’opuscle L’Idiographie(Macau, 1844). De nou a Madrid, l’any 1851 fou rellevat del seucàrrec de diplomàtic. Publicà a Lisboa A Ibérica (1852), on de-fensa una federació ibèrica que respectés les minories nacionalsde la Península Ibèrica; i a París L’Angleterre, la Chine et l’Inde(1857) i La Chine et les puissances chrétiennes (1861), on proposàla fragmentació de la Xina per a facilitar una utòpica federaciómundial d’estats. Morí a Madrid el 1868.

Vuitcentistes aventurers catalans // Esteve Betrià

bet Fonètic Internacional (A.F.I.),l’etimologia, les accepcions corres-ponents en castellà i, si difereix, la cor-respondència gràfica amb lo català es-tàndard.

Los estudis mencionats són unaevidència de la passió filològica deSantiago Val, però també de la seuavoluntat d’integrar-se a la realitatquotidiana dels maellans a qui ense-nyava i amb els quals ell i la seua fa-mília convivien. Les publicacions men-cionades constituïssen la seua apor-tació personal i científica a una po-blació sotmesa a un procés continu decastellanització, que –segons afirma–s’ha efectuat i s’efectua des de la mi-noria funcionària, i que ell ha mirat dereparar com a un deute moral.

Santiago Val

U12

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 7

/ f

ebre

r 20

13PA

ÏSO

S C

ATA

LAN

S

18

Hi pensava visitant l’exposició dedicada als 30 anys de laNorma, aquella xiqueta que naixia gairebé alhora amb l’Estatutde Catalunya. Segur que la recordeu: amb un posat de bona nena,una mica entremaliada, ens cridava “el català, cosa de tots!”. Unanena –la llengua és femenina– i una imatge servien de base a unaidea potent, una reclamació pública: l’ús de la llengua, la cura delcatalà correspon a tothom, és una tasca a compartir entre tots. Ialeshores es va parlar molt de si es passava tota la responsabilitatde la salut de la llengua a la societat, i si l’Administració no sen’espolsava responsabilitats... Pensava en com aquests anys, da-vant la preocupació pel present i el futur de la llengua, sobretot alPrincipat, s’han organitzat campanyes per arribar a la societat ifer-la participar en la feina comuna a favor de l’ús de la llengua entots els àmbits.

I, és clar, la Norma em va portar a pensar en la falta de com-promís i en l’absència i desaparició en combat de l’Administracióaragonesa a l’hora de fer campanyes per la llengua catalana; no hoha fet, ni en l’àmbit escolar, on s’ha dedicat a cobrir els mínimshoraris que tots coneixem. I en aquest panorama, va i arriba el PPal poder a l’Aragó i a Espanya. I ja sabem com ens va a l’Aragó

amb el joc de les Lleis de llengües, amb un panorama desoladorque difícilment millorarà amb l’aparició del ministre Wert, quecom sabeu ha guanyat molts amics a tot l’àmbit lingüístic català.

Enmig de tanta penúria, Temps de Franja ens ha donat una ale-gria: en un articlet de Vicent de Melchor al número 113 ens anun-ciava el naixement de Clarió –que no és el nom de cap xiqueta–,una associació per “vetlar per la qualitat del medi ambient lin-güístic dels xiquets del Matarranya, i de la Franja”. Benvinguda lainiciativa. Estarem atents a les propostes i tant de bo que siga ca-paç d’engegar campanyes engrescadores i encomanadisses a favordel català a l’escola, fins i tot sense comptar amb l’Administracióo, vés a saber, si havent de combatre les polítiques de Wert.

Clarió no és cap nom de persona. Un clarió, ja ho sabeu, era labarreta de guix per escriure i guixar a la pissarra. No sé si arribaràa tenir la grapa de la Norma principatina, però desitgem-li èxits ique des del primer dia puga conviure amb la pissarra digital i ajudea posar el català en el punt que li toca a les escoles de la Franja.

Per donar la benvinguda a Clarió us proposo un concurs de ferfrases amb els tres noms apareguts a l’article. Jo començo: “laNorma ratlla el ministre Wert amb el Clarió”. Ara et toca a tu.

Norma, Clarió i Wert tres noms i un destí // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

La Casa de Fraga a Barcelona celebra els 25 anys d’existència// CARME MESSEGUER

Diumenge 16 de desembre la Casade Fraga a Barcelona va celebrar elseu ja tradicional dinar de Nadal, toti que en aquesta ocasió, en lloc de fer-ho a Barcelona, el va convocar a Fra-ga, amb motiu del lliurament de laMedalla de la Ciutat de Fraga per partde l’Ajuntament d’aquesta poblacióper a les entitats que assoleixen 25anys de trajectòria.

La jornada va començar amb unacte solemne a la Sala de plens de laCasa consistorial, en què l’alcaldede la vila, Santiago Escándil, va ferlliurament del guardó esmentat aJoaquín Salleras, anterior president del’entitat i que actuava en representa-ció de l’actual, Francisco Menén. Totseguit el públic assistent va poder vi-sitar una mostra retrospectiva del’activitat de la Casa de Fraga a Bar-celona en el local de l’Associació deveïns i amics del casc històric de Fra-ga a Ca Martinet.

El dinar va tenir lloc a la Sala Tem-po de Fraga i s’hi van aplegar autori-tats, socis de l’entitat residents a Bar-celona o Fraga i representants de di-verses associacions de la comarca.

En el transcurs de l’àpat, com s’ha vin-gut fent en les darreres edicions, es vanhomenatjar persones o entitats deFraga i comarca. Enguany, els home-natjats van ser el saidinenc GuillermoSerés Guillén –catedràtic de Litera-tura espanyola a la UAB–, a títolpòstum l’historiador José Salarrulla-na De Dios (1867-1955) –que va ar-ribar a ser alcalde de Saragossa i rec-tor de la Facultat de Filosofia i Lletresen la universitat d’aquesta mateixa ciu-tat–, també a títol pòstum l’escriptorRamón Carnicer –que havent arribata Fraga com a funcionari de correusamb l’entrada dels nacionals va deixarescrit el record de la seua estada a Fra-ga–, i la Rondalla fragatina –que por-

ta la jota i el nom de Fraga arreu delmón–.

La Casa de Fraga a Barcelona es vafundar el 1987 amb l’objectiu d’aple-gar els fragatins que per motius la-borals o familiars havien hagut de tras-lladar la seua residència a la CiutatComtal per fer caliu i mantenir el vin-cle amb el poble d’origen. Durantaquests anys l’entitat ha donat llum apublicacions diverses sobre la històriade Fraga i comarca, així com ha edi-tat làmines també de caràcter històric,entre altres activitats. Actualment laCasa de Fraga a Barcelona acull tantfragatins d’origen com d’adopció i esplanteja si emprendre un rumb dife-rent d’acord amb els nous temps.

JoaquínSallerasagraint laMedalla de laCiutat deFragaCARME MESSEGUER.

19

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 7

/ f

ebre

r 20

13O

PIN

IÓNOMÉS UNA PART DE L’ESQUERRA POLÍTICA RECONEIX I DEFENSA LA REALITAT TRILINGÜE

Aragó exclou la pluralitat de llengües del seu patrimoni cultural històric// RAMÓN MUR

Aragó és una comunitat autònomatrilingüe en què els seus habitants uti-litzen el castellà, el català i l’aragonès.Aquesta és una realitat que, no obs-tant això, els màxims dirigents de lesinstitucions aragoneses semblen vo-ler excloure del patrimoni culturalhistòric de la comunitat. El PP de-mostra cada dia el molt que li agra-daria que a Aragó només es parlés elcastellà. El PSOE va accedir sensemassa gust als desitjos de Marcel·líIglesias perquè les Corts aprovessinel 2009 una llei de Llengües. El PARs’ha entestat a fer veure als arago-nesos que un dels tres idiomes que esparlen en aquest territori no és el ca-talà i voldria que fos anomenat “ara-gonès oriental”. Només una part del’esquerra política aragonesa, de laqual formen part CHA i IU, semblaacceptar i defensar la realitat trilin-güe d’Aragó tal com és, encara quetambé entre aquestes dues forma-cions polítiques hi ha algunes dis-crepàncies com, per exemple, en el casde la cooficialitat.

Després de l’aprovació de la Cons-titució espanyola de 1978 i dels esta-tuts d’autonomia, totes aquelles co-munitats autònomes en què es parlenmés idiomes que el castellà, van re-gular per legislació interna la sevarealitat plurilingüe. La ComunitatAutònoma del País Basc (CAV) i Na-varra, les diputacions forals haviencreat el 1918 la Real Acadèmia de laLlengua Basca-Euskaltzaindia, vanestablir, en aquesta nova conjunturaper separat, com a comunitats autò-nomes diferents, la normativa per al’ús del basc en els quatre territoris enquè, però, actua Euskaltzaindia. ACatalunya va passar alguna cosasemblant, amb l ’Institut d’EstudisCatalans (1909). En canvi, Aragó, quetambé en el primer terç del segle XXva crear organismes molt similars pera la cura de la seva diversitat idio-màtica, com l’Estudi de Filologiad’Aragó (EFA), va ser l’última co-munitat autònoma, i la més reticent,en ocupar-se de les seves peculiaritats

idiomàtiques, després de l’aprovacióde la Constitució de 1978.

Una legislació de tràmit

Sense cap interès institucional perabordar l’estat de la qüestió, Aragóno va tenir Llei de Llengües fins al fi-nal de l’any 2009, a punt ja d’acabarl’última legislatura de les tres conse-cutives en que va governar el PSOEen coalició amb el PAR (1999-2011).L’últim Govern de Marcelino Iglesiasva presentar a les Corts un projecteque no comptava amb el suport delseu soci aragonesista a l’Executiu per-què el partit de José Ángel Biel, encontra de qualsevol consideració fi-lològica, defensava i al mateix queavui defensa: que “a Aragó no s’haparlat mai, ni es parla ni es parlarà elcatalà”.

Davant aquesta situació, el PSOEde Marcelino Iglesias, president ca-talanoparlant, nascut a Bonança i quecom a alcalde d’aquesta poblacióhavia subscrit el 1984 la declaració deMequinensa d’alcaldes a favor del ca-talà d’Aragó, va seguir amb la tra-mitació del projecte de llei a lesCorts, sense el suport del PAR peròsí amb el de Chunta Aragonesista. Iaixí, la Llei de Llengües del PSOE-CHA, va ser aprovada. Quedava pocmés d’any i mig per a la conclusió dela legislatura, motiu pel qual el textva establir una sèrie de terminis im-mediats per a la posada en marxa dela llei, però que amb prou feines esvan complir, en bona part per la de-sídia i manca d’interès que van mos-trar els socialistes, principalment,perquè s’apliqués la llei aprovada perles Corts, en el temps i en la formaprescrits.

I va arribar el Partit Popular al po-der, amb Luisa Fernanda Rudi alcapdavant. El PAR va tornar imme-diatament a situar-se al mateix llocque havia ocupat amb el PSOE. Lanova consellera d’Educació i Cultu-ra, Dolores Serrat, nascuda a Ripoll,

hagués derogat amb gust la llei del2009. Però el PAR considera queAragó ha de tenir una legislació so-bre això. I tindrà un text legal que, se-gons el ferri criteri del PP, deixi benclar que només hi ha a la comunitatcertes “modalitats lingüístiques” del’únic idioma reconegut: el castellà.Perquè el català no va existir, no exis-teix i mai existirà en terres aragone-ses.

Tant CHA com IU van presentarsengles esmenes a la totalitat delprojecte de Llei de Llengües PP-PAR. La de CHA demanava la de-volució del text a l’Executiu i la co-oficialitat per l’aragonès. Per CHA, elcatalà, només hauria de ser cooficiala les demarcacions territorials ons’utilitza. La seva esmena va ser re-butjada amb els vots dels dos partitsde centre dreta governants, mentreque el PSOE es va abstenir. IU vapresentar un text complet de llei al-ternativa en què s’incloïa la coofi-cialitat del català a Aragó, motiu pelqual també va obtenir els vots en con-tra del PSOE, a més dels coneguts delPP i del PAR. El partit que lideraAdolfo Barrena és el que major sen-sibilitat ha demostrat des de fa anyspel que fa a la situació del català aAragó.

La situació general de l’idiomaprimer i principal de més de 60.000aragonesos, el català, és avui enaquesta comunitat autònoma pitjorque fa un segle, quan la DiputacióProvincial de Saragossa va crear, el1915, el citat Estudi de Filologiad’Aragó (EFA), sota el patronat i ladirecció de Juan Moneva i Puyol, aca-dèmic corresponent a Aragó de laReal Academia de la Lengua (RAE).Els polítics aragonesos d’avui, majo-ritàriament, exclouen la diversitatde llengües del patrimoni cultural his-tòric d’Aragó. Per procedir així es re-colzen en aquest criteri tan baturrocom estès entre molts aragonesos:“amb els problemes que ara tenim,estem com per preocupar del que par-len al teu poble”.