La transició i la

democràcia a Espanya.

Tomeu Mariano Caldés Serra.

4º ESO.

3ª Avaluació.

30-04-13.

S.r.t.a. Francisca Nicolau Colom.

Index. ·Transició democràtica espanyola………………………………………………………………...….……………….Pàg. 2 a 4.

-La transició i la transició española………………………………………………………..……..………………....Pàg. 5 a 7.

La transició i la democracia (1975-1996)……………………………………………………………………..…….Pàg 8 a 9.

La transició a Catalunya………………………………………………………………………………………………..Pàg. 10 a 15.

El sistema polític español i català……………………………………………………………………………….………..Pàg. 16.

La Constitució de l’any 1978………………………………………………………...……………………………...Pàg. 17 a 19.

Estatut d’autonomia de Catalunya 1979……………………………………………………….……………...Pàg. 20 a 22.

Opinió personal…………………………………………………………………………………..………………………………..Pàg 23.

Bibliografia………………………………………………………………………………………………………………..………...Pàg. 24.

Transició democràtica espanyola

Pàgina 2

Situació econòmico-social: La crisi del pe-

troli del 1973, tot que silenciada oficial-

ment en les repercussions que per Espan-

ya podia tenir, va a començar a deixar

senyals de la seva arribada. La recessió a

nivell europeu va incidir en dues de les

principals fonts de divises estrangeres: el

turisme i les remeses dels treballadors

emigrats. La perspectiva d'un augment de

l'atur i d'una davallada del nivell de vida

avançaven un augment paral·lel de la mi-

litància obrera.

Els increments salarials van ser limitats

en un intent inútil d'aturar la inflació.

L'increment real del cost de la vida va

acostumar-se a estar marcadament per

sobre de les xifres oficials d'inflació. Do-

nat que molts treballadors necessitaven

cada cop més de dues feines, o si més no

de nombroses hores extraordinàries , per

tal de cobrir les seves necessitats, els

conflictes socials van constituir el major

problema al que s'enfrontava el govern

de Carrero Blanco.

Els planificadors havien fracassat en el seu

intent de resoldre el problema de l'habitat-

ge, i el buit fou omplert per l'especulació

immobiliària, que va anar acompanyada de

construccions de baixa qualitat i fraus.

La protesta contra les deficients condicions

socials - baix nivell sanitari i una inadequa-

da organització dels serveis educatius i

mèdics - van servir per intensificar la cons-

ciència de la classe obrera, que es va con-

vertir en una part important del procés de

politització.

Al llarg de 1975 es va reforçar la censura,

un cop més, i nombrosos diaris van ser

"segrestats".

Pàgina 3

Mort al llit del dictador: Quan Franco va morir, el 20 de

novembre de 1975, després d'una llarga agonia i 36

anys de dictadura, el sector dur del règim ja havia per-

dut la partida. La solució immobilista del franquisme

sense Franco havia mort amb Carrero Blanco, i la solu-

ció aperturista/continuista d'Arias Navarro va quedar

destruïda per:

-Les maquinacions del propi sector dur del franquisme

(búnker), com p.e. el terrorisme d'Estat automàtica-

ment imputat al sector dur de l'esquerra (F.R.A.P.)

-Per les seves pròpies deficiències.

Això va dur a que coincidissin en

l'interès pel canvi l'oposició de-

mocràtica i una part de l'oligar-

quia econòmica.

Pàgina 4

Situació política: Els darrera anys de la

dictadura no van portar cap estovament

a l'hora de reprimir els sindicats o asso-

ciacions polítiques, o bé de signar sentèn-

cies de mort en el casos de terrorisme,

excepció feta del Procés de Burgos. L'úni-

ca resposta a les mobilitzacions de la que

el Govern se sentia capaç era la repres-

sió, com el procès 1001, al 1973, contra

deu membres de CCOO acusats d'associa-

ció il·lícita. El judici s'inicià el 20 de

Desembre de 1973 sota una atmosfera

de terror, ja quinze minuts abans de la

hora en què havia de començar el judici,

el president del govern, l'almirall Carrero

Blanco era assassinat per un comando

d'ETA. Aquesta figura havia de ser el ga-

rant de la continuïtat del règim a la mort

del dictador, cosa que es va veure par-

cialment truncada. El nomenament a la

presidència del govern de l'anterior direc-

tor general de seguretat, Carlos Arias Na-

varro no deixava dubtes sobre la resposta

del règim: emprar la força si calia.

Les protestes estudiantils i vagues, to-

tes ferotgement reprimides, van ser

una altra constant de les acaballes del

règim. El procés de gradual retirada del

recolzament eclesiàstic - tret del d'ex-

cepcions malauradament notables - al

règim del dictador es va convertir en un

altre dels elements característics del

període 1969-1975. Des del 22 de juliol

de 1969, el dictador havia proclamat

com al seu successor oficial al prín-

cep Joan Carles de Borbó, nét d'Alfons

XIII, que a l'endemà va prestar jura-

ment de lleialtat a Franco, als principis

del "Movimiento" i a les lleis fonamen-

tals de l'Estat. Durant aquests primers

anys de la dècada de 1970 el paper del

llavors príncep va ser poc rellevant polí-

ticament parlant.

Pàgina 5

La transició i la transició espanyola

La transició es un procés polític consis-

tent en el canvi pacífic d'un règim autori-

tari a un de democràtic i que implica el

pacte entre les diferents opcions i sensi-

bilitats polítiques i el suport dels poders

fàctics. La transició espanyola constituí el

procés de desmantellament de la dicta-

dura franquista per donar pas a una de-

mocràcia constitucional fonamentada en

els partits polítics i amb el rei com a cap

d'estat. Període de la història contem-

porània espanyola durant el qual es pro-

duí el pas de la dictadura franquista a un

règim democràtic (monarquia constitu-

cional). Fou precedit per un augment de

la repressió del règim franquista (procés

de Burgos, 1970; execucions del 1975),

com a reacció a la pressió opositora i in-

ternacional.

Dos dies després de la mort de Franco (20

de novembre de 1975), Joan Carles I

(designat el seu successor el 1969) esdevin-

gué rei d'Espanya i cap d'estat, càrrec des

del qual afavorí els pactes entre franquistes i

antifranquistes sobre els quals es bastí el

nou ordenament constitucional. El primer

govern postfranquista (govern d'Arias Nava-

rro) caigué al juny del 1976, i fou succeït pel

d'Adolfo Suárez, el qual elaborà una Llei de

Reforma Política. L'èxit de la seva aprovació

en referèndum (15 de desembre) determinà

l'abandonament de les posicions més ruptu-

ristes de l'oposició, afavorit encara més pel

triomf per majoria relativa de la UCD de Suá-

rez en les primeres eleccions lliures (juny del

1977). Foren convocades Corts Constituents,

i el 6 de desembre de 1978 s'aprovà en re-

ferèndum la nova Constitució. Les dificultats

de Suárez per a consolidar-se (dissensions

internes de la UCD, ofensives terroristes

d'ETA i el GRAPO, crisi econòmica, etc) l'obli-

garen a convocar eleccions anticipades al

març del 1979, però, tot i guanyar-les, al ge-

ner del 1981 hagué de dimitir.

Pàgina 6

Els sectors involucionistes continuaren ame-

naçant la democràcia: al mes següent tingué

lloc un fracassat intent de cop d'estat. El go-

vern presidit per L.Calvo Sotelo no pogué atu-

rar la descomposició de la UCD i, en les elec-

cions anticipades de l'octubre del 1982, el

PSOE aconseguí una clara majoria absoluta,

moment que ha estat considerat sovint el fi-

nal de la Transició, tot i que des d'altres punts

de vista hom el situa en l'ingrés d'Espanya a

les Comunitats Europees (1986). Durant la

Transició es posaren les bases de l'anomenat

'estat de les autonomies' per tal de legitimar

la realitat plural de l'estat espanyol. Per mo-

tius històrics i per la intensitat de les reivindi-

cacions, el País Basc i Catalunya lideraren

aquest reconeixement. A Catalunya, malgrat

el suport massiu als organismes unitaris de

l'Assemblea de Catalunya (creada el 1971) i

del Consell de Forces Polítiques (1975), les

dissensions internes i el bloqueig de les nego-

ciacions amb el govern espanyol afavoriren

que el president de la Generalitat a l'exili, Jo-

sep Tarradellas (que retornà a Catalunya el 23

d'octubre de 1977), es convertís en l'únic in-

terlocutor davant del govern espanyol i assolís

un protagonisme tan evident com discutit.

Confirmat en referèndum a l'octubre del 1979,

l'estatut d'autonomia finalment aprovat presen-

tava fortes retallades respecte al projecte con-

sensuat per les forces polítiques catalanes. La

victòria nacionalista en les primeres eleccions

autonòmiques (març del 1980) reflectí un mapa

polític diferenciat del de la resta de l'estat, carac-

terística que Catalunya ha compartit amb el País

Basc. En el context d'uniformització i retallada

autonòmiques que seguí el Vint-i-tres de febrer

s'aprovaren els estatuts d'autonomia del País

Valencià (juliol del 1982) i de les illes Balears

(febrer del 1983), on la consciència favorable a

una recuperació de la identitat era minoritària i

els partits estatals han imposat la seva hegemo-

nia. Especialment al País Valencià la dreta local

propagà, amb el concurs de la UCD, un anticata-

lanisme visceral que ha deteriorat el clima polí-

tic. La Transició espanyola ha estat considerada

un model a seguir en altres processos de demo-

cratització, particularment a Xile i l'Argentina.

Pàgina 7

Dictadura: Forma política de què es reves-

teix l'estat com a instrument de poder

posat en mans de la classe dominant per

esclafar la resistència dels seus enemics.

Es caracteritza per la concentració legal o

il·legal de tots els poders polítics i llur

exercici sobirà i absolut sota la forma d'un

govern personal o col·legiat.

Franquisme: Règim polític dictatorial im-

plantat a l'estat espanyol entre el 1939 i

el 1975 com a resultat de la guerra civil de

1936-39 en el qual el general Francis-

co Franco Bahamonde detingué el poder

hegemònic.

Democràcia: Doctrina política que defensa

la intervenció del poble en el govern i en

l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i

XX la idea de democràcia ha estat associada

al constitucionalisme liberal i

al parlamentarisme, definint-se per la igual-

tat dels ciutadans davant la llei, la responsa-

bilitat del govern respecte a l'electorat, el

sufragi universal, les eleccions periòdiques,

el sistema de partits polítics i el reconeixe-

ment d'una sèrie de llibertats civils

(expressió, reunió, premsa, religió, etc).

Pàgina 8

A partir de la mort de Franco assistim a un

ràpid procés de transició política: en molt poc

temps es va desmantellar la dictadura fran-

quista i es va instaurar un règim democràtic. El

canvi es va fer des de la legalitat franquista,

raó per la qual el procés fou pacífic.

Tal com havia previst el mateix Franco, el seu

successor va ser Joan Carles de Borbó, nome-

nat rei el 22 de novembre de 1975. El dubte en

aquells moments era si el nou rei ho seria del

règim dictatorial que Franco havia deixat

"atado y bien atado", o bé si ho seria d'un nou

règim democràtic. Sortosament, Joan Carles va

apostar per la via reformista. El primer pas de

la transició estava fet.

El primer govern de la monarquia de Joan Car-

les I, però, va ser continuïsta. Arias Navarro, el

darrer cap de govern franquista, va ser confir-

mat en el càrrec pel rei, però el seu govern es

va mostrar incapaç de dur a terme cap mena

de democratització.

No serà fins al govern de Suárez, a partir

de juliol de 1976, quan es va produir el

desmantellament legal del franquisme i es

van sentar les bases jurídiques de la transi-

ció cap a la democràcia. La reforma política

va ser possible després d'un procés com-

plex, ple de negociacions amb les

"famílies" franquistes. La legalització de

l'oposició fou un pas bàsic per a l'establi-

ment d'un sistema democràt

El 15 de juny de 1977 es van celebrar les

primeres eleccions democràtiques des de

la Segona República. Les Corts sorgides de

les eleccions van ser les encarregades

d'elaborar una nova Constitució, finalment

aprovada el 1978.

La transició i la democràcia

Pàgina 9

La consolidació de la democràcia, però, no va

ser gens fàcil. La crisi econòmica, les accions

terroristes, d'ETA sobretot, juntament amb

els intents colpistes de l'extrema dreta, la van

posar en perill diverses vegades.

Després de l'intent de cop d'estat de 1981, la

democràcia es va consolidar a Espanya amb

l'arribada al poder, després de les eleccions

d'octubre de 1982, del PSOE, liderat per Feli-

pe González. L'etapa de governs socialistes va

durar des de 1982 fins a 1996.

El canvi socialista es va plantejar

com un projecte de liquidació defi-

nitiva del franquisme i de moderni-

tzació de la societat. Això es va con-

cretar en un complet programa de

reformes econòmiques i polítiques,

amb un triple objectiu: sortir de la

crisi econòmica, incorporar el país

al context europeu i internacional i

consolidar definitivament la demo-

cràcia a Espanya.

El problema de la persistència del

terrorisme d'ETA i la lluita bruta an-

titerrorista instigada des del mateix

govern, juntament amb el desco-

briment de diversos casos de co-

rrupció, va precipitar la fi de l'etapa

socialista i l'ascens al poder de la

dreta conservadora, liderada per

José María Aznar.

Pàgina 10

La transició de la dictadura a la democràcia va

significar per a Catalunya la reconstrucció i

normalització cultural, política i social del país,

després de les privacions de la llarga dictadura

franquista.

La recuperació de la democràcia a l'Estat es-

panyol va obrir les portes al restabliment de

l'autogovern català, abolit per Franco. El pri-

mer pas va ser la restauració de la Generalitat

de Catalunya, amb la formació d'un govern

provisional dirigit pel president Josep Tarrade-

llas l'any 1977.

La Constitució espanyola de 1978 contemplava

el desplegament d'un règim autonòmic, al que

es van acollir primer les nacionalitats històri-

ques i després la resta.

L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979

va ser la base legal que va permetre de recu-

perar les institucions d'autogovern catalanes.

Les eleccions al Parlament de Catalunya

de març de 1980, van inaugurar aquesta

nova etapa d'autonomia política i a par-

tir de llavors es va encetar un període

llarg i estable per a Catalunya, que ha

estat liderat políticament per la coalició

Convergència i Unió i el seu líder, Jordi

Pujol.

Tot i les limitacions de l'autonomia, i els

enfrontaments, a vegades aspres, amb el

Govern central, el Parlament de Catalun-

ya ha pogut tirar endavant una impor-

tant tasca legislativa en diferents àmbits.

.

La transició a Catalunya.

Pàgina 11

En aquest marc, la societat catalana ha ava-

nçat en un procés de catalanització i ha viscut

grans transformacions, com les derivades de

la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona,

l'any 1992.

Tanmateix, la política catalana ha tingut, al

llarg de tot el període, una gran repercussió

en la política general espanyola, jugant un pa-

per clau en els moments en què el Govern

central de torn no tenia la majoria absoluta

per a governar.

La transició ens ha dut a una situa-

ció similar a la que es tenia en la

Segona República, però no per a

tothom és una situació satisfactòria.

L'encaix de Catalunya dins l'Estat

espanyol segueix essent una assig-

natura pendent. I per a molts, se-

guim estant en transició...

Pàgina 12

Assemblea de Catalunya:

Organisme unitari de l'oposició antifranquista

al Principat, el més ampli des del 1939. Fou

creat per iniciativa de la Coordinadora de For-

ces Polítiques de Catalunya i sota l'impuls

bàsic de comunistes (PSUC), socialistes (MSC) i

nacionalistes radicals (FNC, PSAN), amb una

presència menor de seguidors de Jordi Pujol i

demòcrata-cristians (UDC); la sessió fundacio-

nal clandestina tingué lloc a l'església de Sant

Agustí, a Barcelona, el 7 de novembre de 1971,

i l'acord es féu entorn de quatre reivindica-

cions: llibertat, amnistia, restabliment de l'Es-

tatut del 1932, com a via cap a l'autodetermi-

nació, i coordinació amb les forces democràti-

ques dels altres pobles de l'estat.

L'Assemblea integrà gradualment al seu si gaire-

bé tots els partits polítics, des del centre fins a

l'extrema esquerra, sindicats, assemblees territo-

rials de comarques i barris, col·legis professio-

nals, entitats i grups culturals i religiosos i nuclis

d'independents; incorporà amplis sectors obrers

i populars a la lluita per les llibertats nacionals i

com a figures representatives tingué Josep Be-

net, Pere Portabella, Carles Caussa, Jordi Carbo-

nell, Miquel Sellarès i Agustí de Semir, entre d'al-

tres, la major part dels quals foren detinguts en

la "caiguda dels 113", a la parròquia de Santa

Maria Mitjancera, el 1973. Convocà concentra-

cions pacífiques a Ripoll (1972), Sant Cugat i Vic

(1973) i, el 1976, les grans manifestacions de l'1 i

el 8 de febrer a Barcelona i de l'11 de setembre a

Sant Boi. Tot i que, al final del 1976, els sectors

més moderats (CDC, UDC, RSDC) es desmarcaren

de la línia rupturista de l'Assemblea.

Al novembre del 1977 transmeté la seva repre-

sentativitat a l'Assemblea de Parlamentaris i es

dissolgué, per bé que alguns grups independen-

tistes han volgut mantenir-ne la continuïtat amb

escàs ressò polític.

.

Pàgina 13

Consell de Forces Polítiques de Catalunya:

Organisme polític unitari de l'oposició demo-

cràtica al franquisme creat al Principat de Ca-

talunya al desembre del 1975 com a ampliació

i actualització de la Comissió Coordinadora de

les Forces Polítiques de Catalunya (1969). L'in-

tegraren el Partit Carlí, EDC, UDC, CDC, FNC,

ERC, PSC-Reagrupament, Partit Popular, Con-

vergència Socialista de Catalunya, PSUC i

PSAN. Pretengué d'assumir la direcció de la

lluita cap al trencament democràtic

(restabliment de la Generalitat i de l'Estatut

del 1932, amnistia, reconeixement dels drets

individuals i de les llibertats plenes, defensa

de les reivindicacions del País Valencià i les

Illes, obertura d'un procés constituent d'àmbit

estatal, etc).

Incapaç de contrarestar les reformes del

govern Suárez i no havent assolit una ple-

na entesa amb l'Assemblea de Catalunya i

la Generalitat a l'exili, les tensions precipi-

taren el seu final el 1977.

Pàgina 14

Congrés de Cultura Catalana: Conjunt de sec-

cions, treballs i actes culturals diversos en de-

fensa i per a la promoció de la cultura catala-

na. Nasqué d'una iniciativa aprovada, pel ge-

ner del 1975, per la junta de govern del

Col·legi d'Advocats de Barcelona. La convoca-

tòria rebé immediatament l'adhesió de diver-

ses entitats i personalitats, de resultes de les

quals fou constituït un secretariat provisional,

fins que l'octubre d'aquell mateix any fou crea-

da la comissió permanent integrada per un

total de vuitanta-cinc entitats de tots els

Països Catalans. Jordi Rubió i Balaguer fou no-

menat president d'honor del Congrés, amb

quatre vicepresidents d'honor: Joan Miró Miró

per Catalunya, Joan Fuster pel País Valencià,

Francesc de B. Moll per les Illes Balears, Pere

Ponsich per la Catalunya del Nord i Joan Martí

i Alanis per Andorra.

El Congrés fou presentat a València el 6 d'abril

de 1976, a Perpinyà el 12 de juny, a Palma de

Mallorca el 27 del mateix mes, a Andorra la Vella

el 10 de novembre i, finalment, a Barcelona el 8

de desembre. Foren organitzades cinc campan-

yes de mobilització popular a l'entorn de la de-

fensa del patrimoni natural, la identificació del

territori, de l'ús oficial del català, de la revitalitza-

ció dels valors populars i del folklore i de les insti-

tucions. Pel novembre del 1976 els coordinadors

dels àmbits dels Països Catalans, aplegats a Bar-

celona, redactaren la ponència de continguts cul-

turals del Congrés, la qual constitueix una pro-

posta de marc institucional dels conceptes de

cultura, de catalanitat i de poble als ciutadans

dels Països Catalans. El Congrés rebé l'adhesió

d'unes quinze mil persones i de més de mil cinc-

centes entitats i s'hi inscrigueren 12 400 congres-

sistes.

Pàgina 15

La tasca primordial fou l'elaboració i redacció

de les resolucions dels diferents àmbits en

què es dividia el Congrés, que constituïren un

balanç de l'estat cultural dels Països Catalans

del 1936 fins a la celebració del Congrés, amb

l'aportació dels projectes de futur a curt i

mitjà termini. Tots aquests treballs foren edi-

tats en tres volums. El 15 d'abril del 1977 fo-

ren iniciats a Perpinyà els actes de cloenda

dels àmbits, que culminaren el 20 de novem-

bre a Manresa. El 8 de desembre de 1977 tin-

gué lloc al Palau de Congressos de Barcelona

l'acte solemne de la clausura. Amb posteriori-

tat al Congrés, el 1979 fou constituïda la Fun-

dació Congrés de Cultura Catalana, amb seu a

Barcelona, al Col·legi d'Advocats, amb l'objec-

te de dur a terme moltes de les iniciatives

proposades en les conclusions congressuals

dels diferents àmbits.

Pàgina 16

El sistema polític espanyol vigent està regulat

per la Constitució Espanyola, aprovada en re-

ferèndum el 6 de desembre de 1978. Aquesta

llei fonamental és la norma suprema que tot-

hom, ciutadans i governants, ha d'obeir.

La Constitució regula, entre d'altres aspectes,

els drets i els deures dels ciutadans, l'organi-

tzació del poder de l'estat, les relacions entre

el poder de l'Estat i els ciutadans i l'organitza-

ció territorial de l'Estat.

La Constitució del 1978 estableix la monarquia

parlamentària com la forma de govern, defineix

la forma d'estat com a Estat social i democràtic

de drets i l'estructura territorial com a Estat de

les Autonomies.

El sistema autonòmic català està regulat per l'Es-

tatut d'Autonomia del 1979, la llei constitucional

que defineix les institucions polítiques sobre les

quals es basa l'autogovern de Catalunya, descriu

quins són els seus poders i estableix les relacions

amb l'Estat espanyol.

El sistema polític español i català

Pàgina 17

Constitució de l'estat espanyol, sancionada pel

rei Joan Carles I el 27 de desembre de 1978. El

1977, després de les primeres eleccions gene-

rals després del franquisme, el Congrés dels

Diputats, en una de les primeres sessions, de-

signà una Comissió Constitucional (anomenada

més tard Comissió d'Assumptes Constitucionals

i Llibertats Públiques), que designà la ponència

redactora de l'avantprojecte de Constitució, i

que era formada per Gabriel Cisneros Laborda,

Manuel Fraga Iribarne, Miguel Herrero Rodrí-

guez de Miñón, Gregorio Peces Barba, José Pe-

dro Pérez Llorca, Miquel Roca i Junyent i Jordi

Solé i Tura. Després dels tràmits parlamentaris

pertinents, el dia 31 d'octubre de 1978 el ple

del Congrés dels Diputats aprovà el dictamen

de la Comissió Mixta Congrés-Senat, mitjançant

votació nominal i pública, per 316 vots a favor,

6 en contra i 3 abstencions.

El Senat, el mateix dia, també l'aprovà pel

mateix sistema de votació, per 226 vots a

favor, 5 en contra i 8 abstencions. Tot se-

guit, el 3 de novembre de 1978, el rei

sotmeté a referèndum el text del projecte

de Constitució. Celebrat aquest el 6 de

desembre de 1978, fou obtingut el se-

güent resultat: 87,87% de vots afirmatius,

7,83% de negatius, 3,55% en blanc i

0,75% de nuls. L'abstenció fou del

32,89%.

La Constitució de l’any 1978

Pàgina 18

La Constitució del 1978 és la referència més

clara del canvi produït en el règim polític

espanyol. D'una banda clausurà el règim

dictatorial del general Franco, i d'una altra

inaugurà un estat de dret, fonamentat en el

reconeixement i la protecció de les llibertats

públiques, la divisió i la independència del

poder de l'estat en els seus vessants legisla-

tiu, executiu i judicial que garanteix la lliber-

tat individual i el funcionament democràtic

de les institucions públiques. La modernitat

constitucional espanyola aporta a la defi-

nició de l'estat un aspecte innovador alta-

ment positiu en afirmar que "Espanya es

constitueix en un estat social i democràtic

de dret", que recull la voluntat de transfor-

mació social dels ponents constitucionals.

Així mateix, això és reforçat per la procla-

mació, com a valors superiors de l'ordena-

ment jurídic, de conceptes com la llibertat,

la justícia, la igualtat i el respecte al pluralis-

me polític.

La constitució consagra la supremacia de les

Corts, que són bicamerals, elegides per quatre

anys. El rei és el cap de l'estat, sanciona les lleis i

exerceix el comandament suprem de les forces

armades. Una de les característiques principals

d'aquesta Constitució és la de l'articulació de

l'estat, que tot i mantenir la seva estructura uni-

tària reconeix el dret de les entitats territorials,

regionals o nacionals a constituir-se en comuni-

tats autònomes, amb facultats d'autogovern.

Per primera vegada en la història constitucional

espanyola es reconeix que l'estat espanyol no

solament és format per regions, sinó també per

comunitats nacionals. Hom disposa que els esta-

tuts d'autonomia seran la norma institucional

bàsica de cada comunitat autònoma i que l'estat

els reconeixerà i empararà com a part integrant

del seu ordenament jurídic. Pel que pertoca a la

pluralitat lingüística, reconeix el castellà com a

llengua oficial, però alhora admet que les altres

llengües de l'estat siguin també oficials a les res-

pectives comunitats autònomes. Tot reconei-

xent la llibertat religiosa, l'estat es deslliga de

qualificatius confessionals. Al mateix temps hom

consagra la llibertat educativa i el caràcter plu-

ralista de les concepcions pedagògiques.

Pàgina 19

Constituent: Que té o s'atorga poder d'establir o re-

formar una constitució. Un cop acomplert el procés

constitucional, la mateixa constitució estableix

aquest poder de reformar-la. El poder constituent

sol ésser un assemblea o cambra: aquest fou el cas

de l'Assemblea Constituent francesa del 1789 i el de

les corts espanyoles del 1812, 1836, 1845, 1854,

1869, 1873, 1876, 1931 i 1977.

Constitucionalisme: Sistema polític en què el govern

és regulat per normes estables, escrites, contingu-

des en una constitució. La doctrina i el moviment

constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront

de l'estat absolut i s'estengueren per Europa, espe-

cialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el

constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva

forma més adient.

Dret constitucional:

Conjunt de normes que consti-

tueixen l'estat i en regulen els

trets fonamentals. En delimiten

els elements constitutius

(població, territori i poder pú-

blic estatal) i regulen l'organi-

tzació i funcionament dels òr-

gans superiors (forma de go-

vern), les relacions generals

(excloses les penals, laborals i

financeres i tributàries) entre

aquests òrgans i els ciutadans

(forma d'estat) i la distribució

territorial del poder (estructura

territorial de l'estat).

Pàgina 20

Llei orgànica promulgada el 18 de setembre de

1979 que atorga a Catalunya un règim d'auto-

nomia. La Constitució del 1978 fou el marc le-

gal en què s'inscriví l'Estatut, el qual recollia

l'àmplia reivindicació a l'autogovern. Al juliol

del 1978, els parlamentaris catalans aprovaren

una comissió —comissió dels vint— encarrega-

da de redactar l'Estatut i, constituïda en ponèn-

cia el 2 d'agost, començà el mes següent a re-

dactar l'Estatut, anomenat popularment Esta-

tut de Sau pel lloc on es reuniren. El projecte

d'estatut fou aprovat en sessió solemne per

tots els diputats i senadors elegits a les circum-

scripcions electorals de Catalunya a la seu del

Parlament de Catalunya el dia 29 de desembre

de 1978, presidida per Josep Tarradellas i Joan,

president de la Generalitat Provisional.

El resultat de la votació, de la qual eren absents

quatre diputats, fou de 58 vots favorables i una

abstenció. Després de les eleccions generals del

març del 1979 el projecte fou examinat per la

Comissió Constitucional, a la qual assistia una

delegació de l'Assemblea de Parlamentaris de

Catalunya, i es determinà, de comú acord, la

seva formulació definitiva, sotmesa a referèn-

dum a Catalunya el 25 d'octubre de 1979. Amb

una participació del 60,5%, el 88,1% de vots afir-

matius, el 7,8% de negatius, el 3,5% en blanc i el

0,5% nuls, el text fou ratificat pels plens del

Congrés dels Diputats (29 de novembre) i del

Senat (12 de desembre) i sancionat i promulgat

uns dies més tard pel rei Joan Carles I.

Estatut d’autonomia de Cataunya 1979

Pàgina 21

L'Estatut defineix Catalunya com a nacionalitat que

per tal d'accedir al seu autogovern es constitueix en

comunitat autònoma, i configura la Generalitat com

la institució en què s'organitza políticament l'auto-

govern. La Generalitat és integrada pel Parlament, el

president de la Generalitat i el Consell Executiu. El

Parlament, elegit per a un termini de quatre anys

per sufragi universal i d'acord amb un sistema de

representació proporcional, representa el poble de

Catalunya i exerceix la potestat legislativa, aprova

els pressuposts i impulsa i controla l'acció política i

de govern. El president de la Generalitat, elegit pel

Parlament d'entre els seus membres i nomenat pel

rei, dirigeix i coordina l'acció del Consell Executiu o

Govern i deté la més alta representació de la Gene-

ralitat i l'ordinària de l'estat a Catalunya. El Consell

Executiu o Govern és l'òrgan col·legiat de govern

amb funcions executives i administratives. L'estatut

delimita competències exclusives i compartides amb

l'administració de l'estat, que en fixa les directrius

bàsiques, l'execució de la legislació de l'estat en di-

verses matèries i preveu la transferència o delegació

de competències no assumides pel mateix Estatut .

Per tal que el desenvolupament de

l'Estatut es realitzi amb rigor, hom

creà un organisme a propòsit. Aquest

mateix organisme és l'encarregat de

dictaminar si procedeix o no presentar

recurs d'inconstitucionalitat al Tribu-

nal Constitucional de l'estat. Per altra

part, l'Estatut determina que el català

és la llengua pròpia de Catalunya i,

juntament amb el castellà, l'idioma

oficial del Principat, i que correspon a

la Generalitat garantir l'ús normal i

oficial d'ambdós idiomes així com

prendre les mesures necessàries per

tal d'assegurar llur coneixement i crear

les condicions que permetin d'arribar

a llur igualtat plena quant als drets i

deures dels ciutadans de Catalunya.

Pàgina 22

.Així mateix disposa que la parla aranesa serà

objecte d'ensenyament i d'especial respecte i

protecció, que la Generalitat estructurarà la

seva organització territorial en municipis i co-

marques i que podrà crear demarcacions su-

pracomarcals, tot mantenint, però, l'organitza-

ció de la província com a entitat local i com a

divisió territorial per a l'acompliment de les

activitats de l'estat. A la vegada, estableix que

el dret català és aplicable en el territori de Ca-

talunya amb preferència a qualsevol altre; que

la Generalitat pot establir convenis i acords de

cooperació amb altres comunitats autònomes;

que d'acord amb el determini la junta de segu-

retat formada per un nombre igual de repre-

sentants del govern de l'estat i de la Generali-

tat pot crear i mantenir una policia autonòmi-

ca, com també una premsa, ràdio i televisió

pròpies; que l'òrgan jurisdiccional en què ha

de culminar l'organització judicial en l'àmbit

territorial de Catalunya és el Tribunal Superior

de Justícia de Catalunya.

Referèndum Estatut d'Autonomia de Catalunya:

Referèndum celebrat el 25 d'octubre de 1979,

perquè el poble català es pronunciés sobre l'Es-

tatut d'Autonomia. Va ser el mateix dia que el

referèndum de l'Estatut del País Basc. L'Estatut

català va ser aprovat per àmplia majoria

(88,6%), encara que la participació no va ser gai-

re elevada (59,3%). A la província de Barcelona,

el sí va guanyar amb el 88% dels vots; a Tarrago-

na, el 86,8%; a Lleida, el 90,2%, i a Girona, el

89,4%.

Pàgina 23

Opinió personal.

Aquest treball m’ha agradat fer-lo ja que ha estat el meu primer pic que feia una revista digital,

és a dir, m’ha agradat bastant fer-la. Però millor si feim els treballs com sempre amb Word i

l’enviam amb PDF millor que millor. Esper que fer aquesta revista se m’hagui donat bé i poder

treure un 10.

Pàgina 24

Bibliografia.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Transici%C3%B3_democr%C3%

A0tica_espanyola#Situaci.C3.B3_pol.C3.ADtica (26/03/13)

http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/transicio-cat.htm (09/04/13)

http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/transicio-cat.htm#Transició (09/04/13)

http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/transicio.htm (16/04/13)

http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/sistemapolitic.htm#Constitució 1978

(19/04/13)

http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/transicio-cat.htm#Estatut Autonomia

1979 (23/04/13)