VII CAP AL NACIONALISME REVOLUCIONARI La Guerra Europea va exercir una influència notable en l'evolució del nacionalisme català, pel fet que un dels problemes que s'hi ventilaven era el de les reivindicacions d'algunes de les nacionalitats oprimides. La majoria de la població catalana anava a favor dels aliats i uns quants milers de voluntaris catalans van morir lluitant per la causa aliada. Lligada al desenvolupament de la guerra, la revolució soviètica obtingué un ressò especial a Catalunya, tant pel que significava quant a obertura inèdita cap a noves estructures socials, com per la manera de resoldre el problema de les nacionalitats sotmeses a la gran Rússia. L'exemple de la Rússia unificadora que es transformava en Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques produí un fort impacte en els socialistes catalans i en els catalans que simpatitzaven amb el socialisme i, alhora, alarmà els catalanistes conservadors. Al mateix temps, la guerra va afavorir el desenvolupament de la indústria catalana. Els beneficis obtinguts per un gran nombre d'industrials significaren fortunes importants i van ésser molts els qui, com a conseqüència dels desajustaments provocats per la guerra, es van enriquir partint de posicions modestíssimes. Però l'abundància de treball no era suficient per a omplir les necessitats del proletariat, que continuava topant amb una burgesia atenta només als seus propis interessos; i la gasiveria de la burgesia catalana tradicional es trobarà reforçada per l'actitud dels nous rics, només preocupats a enderrocar tot obstacle que pogués frenar llur ràpid enriquiment. Ara bé, l'acabament de la guerra significà la caiguda vertical de les exportacions de la producció d'una indústria que s'havia ampliat únicament per satisfer l'adelerada demanda dels contendents. L'any 1920 serà d'una greu crisi econòmica; es produeixen significatives suspensions de pagaments. L'atur forçós anirà adquirint proporcions alarmants: l’any 1921 arribarà a afectar el 50% dels obrers de la indústria metal·lúrgica. La lluita social, que l'anarcosindicalisme, fidel a l'apoliticisme, s'esforçava a mantenir al marge del moviment nacionalista, cada dia anirà adquirint una violència més gran i esdevindrà més cruenta. N'és la causa la posició conservadora de l'estat, que es veu reforçada, i amb escreix, per l'acció repressiva que els patrons exerceixen per llur compte; s'enfronten dos

terrorismes: el dels sindicats obrers i el de l'estat, empès i sostingut d'una manera activa per l’organització patronal, que arribà a crear un pseudo sindicalisme -el Sindicat Lliure- encarregat d'exercir el terrorisme antiproletari. En canvi, la lluita per l'autodeterminació de Catalunya, que, si bé comptava amb un ampli suport obrer, com que hi mancava un partit polític del proletariat no tenia manera de coordinar els seus esforços amb els dels moviments característicament sindicals, gairebé no esdevingué violenta. S'havia aconseguit la creació de la Mancomunitat; i, malgrat que es tractava d'un guany insignificant, precari, les importants realitzacions culturals que assolia li donaven l'aparença d'un primer pas en ferm pel camí de la Llibertat de Catalunya. És potser per això que, si bé el nacionalisme català a cada moment apareixia més exacerbat, de moment no recorria a la violència; s'acontentava aprofitant les oportunitats que, a desgrat dels continuats estats d'excepció, li proporcionaven els conductes legals. L'Assemblea de Parlamentaris, que va ésser l’únic acte revolucionari del catalanisme anterior a la Dictadura, malgrat no haver assolit cap dels objectius que es proposava, es va desenvolupar pacíficament i es va esvair deixant només una profunda i duradora nostàlgia. El convenciment que l’autodeterminació de Catalunya s'assoliria amb la victòria dels aliats ajudava a calmar les impaciències. No fou, fins a la postguerra, en posar-se en evidència que Catalunya no podia esperar res de les potències aliades en el moment de la reestructuració d'Europa, quan van sorgir les primeres organitzacions que acceptaven la lluita armada com a mitjà vàlid per a l’assoliment de la llibertat nacional de Catalunya, i, fins i tot, les que no solament l'acceptaven, sinó que la propugnaven com a únic mitjà de lluita possible; va ser llavors quan van néixer Acció Catalana (1922) i, a la seva esquerra, els grups capitanejats per Francesc Macià, el qual, després d'haver fundat la Federació Democràtica Nacionalista (1919), organitzà el moviment separatista revolucionari denominat Estat Català (1922).

*** Fraccionada i desacreditada la Unió Federal Nacionalista Republicana (U.F.N.R.) després de la derrota electoral que va sofrir com a conseqüència d'haver-se coalitzat amb el Partit Republicà Radical de Lerroux, trobant-se cada dia més desacreditats i afeblits els lerrouxistes mateixos, durant uns quants anys la Lliga Regionalista no va tenir enfront seu cap adversari que pogués fer perillar la posició hegemònica que havia adquirit al Principat. Els nous partits catalanistes d'esquerra, nascuts de la desfeta de la U.F.N.R.

-el Bloc Republicà Autonomista, dirigit per Francesc Layret i Marcel·lí Domingo i el Partit Republicà Català, dirigit per Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, Ramon Noguer i Comet, Gabriel Alomar, Alfred Pereña, August Pi i Sunyer i Lluís Companys-, mai no van comptar amb suficients adeptes. Un altre dels partits nascuts de la desfeta de la U.F.N.R., l’Esquerra Catalanista, orientada per David Ferrer, Enric Maynés, Amadeu Peig i Antoni Rovira i Virgili, aviat es va fusionar amb la Unió Catalanista. La Unió Catalanista, malgrat que quantitativament havia perdut molt de la seva força, conservava l’antic prestigi moral. Des que, l’any 1903, el Dr. Domènec Martí i Julià n'ocupà la presidència, s'havia anat desplaçant cap a l’esquerra, fins que es declarà obertament socialista. El 15 de juny de 1915, a la sala d'actes del C.A.D.C.I., el Dr. Martí i Julià va exposar les noves orientacions de la Unió Catalanista. En afirmar que el nacionalisme reivindicatiu i el socialisme convergien i formaven un tot inseparable, va fer notar com el socialisme científic s'havia fet plenament seu el principi del dret d'autodeterminació de les nacionalitats oprimides.1 I comentava: «Les pàtries han de viure 1'hora de la humanitat en què es troben. Una pàtria que no visqui l'hora que passa no és una Pàtria viva. La Pàtria ha d'anar afirmant seguidament el que vindrà.» A mesura que la pàtria s'obre cara a l'esdevenidor i es converteix en expressió de la vida en el sentit més complet del mot, esdevé el component bàsic de l'internacionalisme socialista, va dir; i, en posar en relleu que el nacionalisme que esdevé reivindicació de la llibertat política dels pobles i el socialisme, reivindicació de la llibertat econòmica, no poden dissociar-se, es preguntava: «¿Què serien les pàtries i què el Socialisme, aquella universalitat pel bé de l'existència de les pàtries, la del lliure viure de les nacions del món, la contrària a l’imperialisme, si no es fonguessin i de dret no atemptessin plegats als grans imperialismes, als grans Estats que ofegant els petits pobles hi crearen el predomini de la força per damunt del dret?» La plenitud de la pàtria consisteix en l'acabament de les sofrences dels homes, significa que «tot esforç humà sigui propietat de tots» i que la terra esdevingui també propietat de tothom. «No diem que és de tots la pàtria? Doncs per què neguem la terra?»

1Aquesta afirmació del Dr. Martí i Julià és certa, però cal fer-hi algunes puntualitzacions. Com que els aclariments que potser hi convenen ocupen un espai excessiu per a una nota a peu de pàgina, em decideixo a formular-los en un apèndix. (Vegeu, a l'«Apèndix» I - III: Entorn del Socialisme i la qüestió nacional, pp )

Després, el Dr. Martí i Julià va afirmar que era a Catalunya on per primera vegada s'havia vist i proclamat que el socialisme i el nacionalisme reivindicatiu són dos principis inseparables, que es complementen. La veritable tradició catalana, digué, s'encamina en aquest sentit. «Alguns cents anys enrera -comentà- Catalunya no solament era la continuadora de l'acció civilitzadora del món, sinó que els principis que proclamava es pot ben dir que eren futuristes; són principis que, adaptats a la nostra època, no caldria renovar molt, i és que aquests principis tenien una eficàcia que veritablement no sols llavors exercien una influència en la civilització, sinó que avui encara la tenen. Aquí parlem de la terra per a tots i no ens recordem dels remences, d'aquells pagesos catalans que per la possessió de la terra arribaven fins a la revolució. Va ésser Catalunya dels primers pobles que proclamaren el dret a la repartició de la terra; la primera revolta per aconseguir-ho esclatà a la nostra terra. Ja veieu, doncs, com el principi de la socialització de la terra no és nou per a nosaltres.» Partint d'aquesta tradició, afegia el Dr. Domènec Martí i Julià, cal edificar la «pàtria nova», la que ha d'ésser «Pàtria i casal del món». És per això que, «quan diem visca Catalunya!, diem visca el món!», remarcà el Dr. Martí i Julià; i acabava: «No volem imperialismes; volem que, agermanats, siguin tots els homes oposats a totes les tiranies.»2

La Unió Catalanista, en fer-se seva la doctrina socialista-independentista del Dr. Martí i Julià, esdevé el primer partit socialista de Catalunya, antecedent immediat de la Unió Socialista de Catalunya.3 Al mateix temps, les doctrines polítiques del Dr. Martí i Julià influeixen d'una manera ben notable en la configuració del pensament polític de Francesc Macià i del 2Vegeu pàg. 3Manuel Serra i Moret, que era vicepresident de la Unió Catalanista quan el Dr. Martí i Julià assolí que l'Assemblea general d'aquesta entitat aprovés un programa de contingut socialista, uns quants anys després, pel desembre de 1932, fent ús de la paraula en el Parlament català, en nom de la minoria de la Unió Socialista de Catalunya, ho va reconèixer d’una manera ben explícita: «Jo no voldria en aquests moments distreure l’atenció del Parlament amb una genealogia, amb una explicació històrica dels orígens del nostre Partit, però sí que no em puc estar de dir que jo remuntaria gairebé l'existència d'aquesta representació socialista, que avui figura en el primer Parlament català, a aquells moments, fa prop de vint anys, en què en el si de la Junta Permanent de la Unió Catalanista, el doctor Martí i Julià i aquest que ara us parla propugnaven per donar al catalanisme liberalista d’aquella època un gran sentit d'universalitat (...) un nou sentit de futuritat i un sentit de síntesi i de representació universal. Després, el socialisme a Catalunya ha tingut distintes concrecions, però la més feliç fou, precisament, l’any 1923, quan nosaltres poguérem constituir, ja en una base purament catalana, un Partit de significació estrictament socialista» ( «Justícia Social», núm. 77, 24 de desembre del 1932).

seu Estat Català, el qual, fusionat amb les restes del Partit Republicà Català i d'altres grups més o menys pimargallians procedents, en part, de la descomposició de la U.F.N.R., donarà naixença a l'Esquerra Republicana de Catalunya (març del 1931). Després del 14 d'abril de 1931, els elements més radicalment nacionalistes i socialistes d'Estat Català, entre ells Jaume Compte, fundaran l’Estat Català-Partit Proletari, que més endavant prendrà el nom de Partit Català Proletari; altres antics afiliats a Estat Català, junt amb grups de la Unió Catalanista, orientats principalment per Daniel Cardona, fundaran l’organització separatista de xoc Nosaltres Sols!; altres militants de la mateixa procedència constituiran el Partit Nacionalista Català. Però si bé el pensament radicalment nacionalista i socialista del Dr. Martí i Julià té una àmplia projecció damunt el futur catalanisme, la Unió Catalanista, contra tot el que hom intentava, no es va convertir en el gran partit socialista català que havia de donar cohesió i força al moviment obrer del Principat. El Dr. Martí i Julià i el seus col·laboradors de la Unió Catalanista, igual que Layret i els seus companys del Bloc Republicà Autonomista i del Partit Republicà Català, toparen amb la tossuderia apoliticista del sindicalisme de Catalunya.

*** Per raó de la debilitat de l’esquerra catalana, provocada en bona part per l’apoliticisme del sindicalisme català, durant uns quants anys la Lliga Regionalista s'afiançà i esdevingué la força política més important del Principat. La Lliga havia nascut com una potent força renovadora en començar el segle XX, i la seva combativitat obrí un solc profund per on el catalanisme liberal anava soscavant el muntatge del caciquisme dels partits de la monarquia restaurada; però l’oportunisme, que es trobava fortament arrelat en els seus fonaments (fusió del Centre Nacional Català amb la Unió Regionalista), féu que la impulsora del catalanisme i de la democràcia burgesa -en tots moments força progressista en el context general de l'estat espanyol-, la Lliga Regionalista es convertís, dins Catalunya, en fre moderador dels combats per la democràcia i, com a conseqüència, de la lluita per les reivindicacions nacionals catalanes. Succeeix, però, que l’impacte de la Guerra Europea, l’audàcia dels plantejaments nacionalistes del Dr. Martí i Julià i l’exacerbament anticatalanista del govern de Madrid, que en el seu maquiavel·lisme arribà a l'extrem de fomentar i protegir l'entesa electoral de la U.F.N.R. amb les forces tradicionalment anticatalanistes del Principat, produïren una radicalització dels sentiments

nacionalistes en amplis sectors de la Lliga, particularment en les seves joventuts. I, juntament amb la radicalització del sentiment nacionalista, s'hi produí un nou decantament cap a posicions més liberals i progressistes; i hi ha un moment que sembla com si les principals figures de la Lliga Regionalista haguessin recuperat l’empenta progressista i l’esperit de lluita que els singularitzà a l’última dècada del segle XIX i que els convertí en destacats capdavanters de moviments com el del tancament de caixes. Una vegada més, i per un quant temps, recuperen aquella embranzida que havia produït el pànic en les oligarquies de l’Espanya latifundista. Sembla que, altra vegada, la part de la burgesia catalana integrada a la Lliga serà capaç d'aplanar el camí a la democràcia peninsular i a l’autodeterminació de Catalunya. Per Catalunya i l’Espanya Gran (març del 1916), document signat pels senadors i diputats de la Lliga, redactat per Prat de la Riba quan encara semblava ben possible la victòria dels imperis centrals, podríem dir que marca l’inici de la nova etapa. S'hi recorda que «quan Catalunya i els altres dos Estats del seu llinatge, Mallorca i València, van entrar a Espanya, llur llengua tenia exactament els mateixos drets i preeminències que la llengua castellana, compartint amb el llatí l’oficialitat en tota la vida pública interior, així com en les relacions internacionals.» Com a conseqüència, és reivindicada l'oficialitat de la llengua catalana, amb les prerrogatives que sempre havia tingut. També són reivindicats, en aquest document, el Dret Civil català i les Corts catalanes. S'hi denuncia l’imperialisme castellà damunt les altres nacionalitats ibèriques i s'hi fa notar com aquest imperialisme ha produït topades i malestar i ha conduït l’estat espanyol a una dolorosa impotència, ja que, en la lluita per sotmetre els diferents pobles hispànics, han estat exhaurides les energies que caldria haver aplicat a d'altres finalitats. Hom diu, en aquest document, que el primer pas per a constituir l’Espanya Gran, l’únic veritablement eficaç, és el que ha d'implantar «el respecte a la igualtat de dret de tots els pobles que la integren»; només llavors es podrà edificar l’imperi peninsular d'Ibèria, del qual, una vegada desterrada tota política assimilista, formaria part Portugal. Aquesta integració de Portugal en una federació ibèrica -continuem llegint en el document- no era possible mentre Anglaterra, vetllant pels seus interessos, tingués prou força per a oposar-s'hi; però, amb la guerra, els factors polítics internacionals estaven canviant. A més, l'Espanya Gran, la Ibèria renaixent «pot aspirar en la nova constitució internacional a

destinacions més esplendoroses, a aglutinar l'estol de pobles americans fills de Castella i Portugal, ajudant-los a salvar-se del gran perill que els amenaça: el perill d'ésser absorbits, culturalment, econòmicament i políticament, pel gran Estat que va abassegant avui tota la riquesa d'Europa i es prepara per heretar-ne la força d’imperi, l'hegemonia mundial.» Hom demana als governants d'Espanya que sapiguen «sentir l’excepcionalitat del moment» i adverteix: «No es facin a Madrid il·lusions; la qüestió de Catalunya no es resoldrà amb violències, ni amb Kulturkampf, ni amb traïcions d'antics patriotes, ni amb habilitats polítiques de governants mestres a guanyar eleccions empresonant electors contraris i distribuint amb violació de totes les lleis els favors i les amenaces. L'única solució és una franca i completa autonomia.» Si els governants d'Espanya no accepten la «franca i completa autonomia» de Catalunya, «fan a Espanya un dany gravíssim: el de sembrar en la consciència dels catalans, ja prou sol·licitats per tots els radicalismes, el dubte de si serà o no possible per l’evolució normal dins del règim, establert, donar satisfacció a les aspiracions de Catalunya.»4

Però és, sobretot, després de la victòria en les eleccions generals del 9 d'abril del 1916, quan la Lliga té la sensació que és prou poderosa per poder controlar tots els ressorts de Catalunya a l'hora d'introduir profundes modificacions en les estructures bàsiques de l'estat espanyol, que els dirigents de la Lliga Regionalista semblen disposats a combatre, sense perdre temps i fins a obrir-se pas, pel dret d'autodeterminació de Catalunya. El dia 21 de maig, en la «Festa de la unitat catalana», Cambó afirma: «Tenim consciència de la nacionalitat de Catalunya i volem que triomfi.» Francesc Cambó assegura que els diputats de la Lliga plantejaran a les Corts espanyoles el plet de l’oficialitat de la llengua catalana i la plenitud de sobirania de Catalunya, plasmada en la creació d'un Parlament i d'un poder executiu catalans. Però Cambó, al mateix temps, es veu obligat a fer l’autocrítica de la Lliga. Reconeix que l’actuació del seu partit ha constituït un fracàs. La tàctica emprada no ha donat resultat; per això, ara, és rectificada. Fins al moment present, manifesta Cambó, existia una contradicció entre les afirmacions de catalanisme que feia la Lliga i les peticions que presentava a les Corts 4Vegeu pàg.

espanyoles, peticions que no anaven més enllà d'un regionalisme vague. Fa notar que, amb la Solidaritat Catalana, succeí que el poble la «sentia com un moviment nacionalista»; però, entre els qui la dirigien, no tothom la sentia d’aquesta manera. Salmerón creia que l'estat espanyol no havia de fer cap concessió tocant a la seva sobirania; creia que el màxim que es podia fer, tocant a l'autonomia de Catalunya, era la delegació de poders: «Ens deien que renunciéssim a la gerència de casa nostra, perquè el gerent únic ja ens faria poders», comenta Cambó. Era l’actitud de Salmerón i era l’actitud de Maura, l’actitud de tots els ben predisposats. Cambó diu que tots els qui, des de Madrid, opinaven d’aquesta manera tenien bona voluntat; però ara, afirma, aquesta bona voluntat ha fallat. Han enganyat el poble català i, de sotamà, «han anat desenrotllant una obra encaminada a atacar els punts més vius, més substancials, de la Nacionalitat Catalana»; al Notariat, als Instituts de Segon Ensenyament, a la Universitat, les places són assignades als castellans, per tal de desnacionalitzar Catalunya. El mateix ha passat amb el nomenament de bisbes; gairebé ja no en resta cap de català. «Sembla que es vulgui dir -comenta Cambó- que l’Església, com si estigués al servei d'un Estat enemic, ha de contribuir també a la desnacionalització de Catalunya.» Diu que s'ha temut l’engrandiment de Catalunya; l’han mirada «igual que un país enemic». Des de Madrid, intenten de fer fracassar la Mancomunitat. És a la vista de totes aquestes consideracions que Cambó confessa que ha fracassat la tàctica seguida per la Lliga. Per tant, a partir d'ara, ja no es tracta de demanar delegacions de funcions per a la Mancomunitat; ha arribat l'hora «de plantejar el plet de la gerència integral de casa nostra i de dir que volem que, sobre les funcions que regeixen la nostra vida, la sobirania de Catalunya sigui completa, que no intervingui en elles l'Estat, que no pugui crear traïdors a Catalunya per oposar-se a les nostres aspiracions.» Recalca que és necessari assolir-ho; i argumenta: «En la liquidació de la guerra, els éssers polítics, i l’Estat ho és, podran desaparèixer; els éssers nacionalistes, com Catalunya, podran avançar o retrocedir en el camí de la consecució de les seves llibertats, però no desapareixeran.»

Quan arribi el moment en què tot serà discutit, «l’Estat que no tingui una estructura sòlidament construïda, un govern que no parli en nom d'una nació unida i compacta», pot desaparèixer, adverteix Cambó. I afegeix: «Espanya, que no esperi sortir engrandida si no ha resolt el problema català.» Els ciutadans que mantenen Espanya, diu Cambó, no governen Espanya. «Cal que això acabi. Cal, en interès d'Espanya, que tots els espanyols es trobin bé dintre d'ella i que els delegats que representin Espanya en les negociacions que potser faran modificar el mapa polític d'Europa puguin dir que parlen en nom d'Espanya i no es doni el cas que se senti una veu potent que digui ben alt i ben terminantment que no parlen en nom de Catalunya.»5

El 5 de juny, en les l’Esmenes al Projecte de contestació del Missatge de la Corona,6 els diputats de la Lliga ratifiquen els punts de vista continguts en el document Per Catalunya i l'Espanya gran i insisteixen en els aspectes tractats per Cambó en el discurs que va pronunciar el 21 de maig, en la «Festa de la unitat catalana». I és precisament Cambó qui s'encarrega de defensar, al Parlament espanyol, les esmentades esmenes. Recalca que el problema català és el problema d'una nació oprimida i, tot referint-se al cas de les altres nacions ibèriques, insisteix en la necessitat de donar-hi solució.7

El 27 de maig, a la sala d'actes del C.A.D.C.I., en nom de la Unió Catalanista, el Dr. Martí i Julià havia fet un estudi crític de l’actual estat de la política catalana. Digué que estava d'acord amb els punts de vista expressats per Cambó el dia 21 de maig, però que tenia la certesa que tot plegat no aniria més enllà del pur verbalisme. Va fer la crítica del comportament de l’esquerra catalanista, a la qual va retreure les aliances que havia concertat amb grups i partits que no es distingien pas per llur interès envers el poble català, unes aliances que havien ocasionat la mort de la U.F.N.R.; i, en analitzar l’actuació de la Lliga Regionalista d'ençà de la Solidaritat Catalana, va dir que aquest partit havia anat mistificant la seva actuació i que s'havia coalitzat amb els elements més reaccionaris del país; és per això que es mostrava convençut que Cambó cediria en la seva actual intransigència nacionalista davant de la concessió d'avantatges econòmics per a l'oligarquia, financera catalana. El Dr. Martí i Julià va acabar 5Vegeu pàg. 6Vegeu pàg. 7Vegeu pàg.

contraposant a la figura de Cambó la de Francesc Macià, el qual té «per norma complir tots els compromisos contrets amb el poble.»8

Ja el 30 de novembre del 1915 Martí i Julià havia signat, com a president de la Unió Catalanista, una comunicació adreçada a Francesc Macià en la qual, ensems que era censurada l’actuació de la resta dels diputats catalans al Parlament espanyol, s’hi retia homenatge a Macià per la fermesa de la seva actuació i es feia notar la coincidència d'idees entre Macià i la Unió Catalanista.9 I el 4 de desembre, en un article publicat a «La Nació», el Dr. Martí i Julià, en referir-se a la retirada de Macià del Parlament espanyol, insistia a denunciar que els altres diputats catalans no havien complert mai el seu deure; els acusa d'haver despertat entusiasmes col·lectius quan, de Catalunya estant, s'havien adreçat al poble, mentre que quan eren a Madrid deixaven de banda totes les afirmacions de catalanitat i totes les promeses que havien fet als seus electors; els acusà d'haver-se preocupat, primer de tot, d'ascendir personalment. «Catalunya es cregué erradament que s'alçava en els dies de la Solidaritat Catalana, i fou llavors que fou traïda, per, amb males arts, emmetzinar la renaixença de la pàtria que començava», digué el Dr. Martí i Julià; i posà en relleu que, al cap de nou anys, continuava vigent la Llei de Jurisdiccions que els diputats solidaris s'havien compromès a fer abolir. Féu notar que Macià s'havia hagut de retirar del Parlament espanyol perquè, a causa de la manca de «dignitat i ètica política» dels altres diputats, Macià s'hi trobava sol, i tot sol no podia fer res.10

Pocs dies després, al local del C.A.D.C.I., la Unió Catalanista celebrava un acte d'homenatge a Macià. Quan la Lliga, en les esmenes al Projecte de Míssatge de la Corona, i Cambó, en la defensa d’aquestes esmenes, s'hagueren refermat en llur radicalització catalanista, el Dr. Martí i Julià, interviuat per Santiago Vinardell, declarà a «La Tribuna» de Madrid que la Lliga havia plantejat la batalla del nacionalisme català, però que ja no avançaria més. A continuació, el Dr. Martí i Julià afirmava: «Catalunya vol, no solament reivindicar-se, sinó manifestar-se dignament en el sentit més avançat i modern». I afegia que no veia cap necessitat de sentir odi envers ningú en 8Vegeu pàg. 9Vegeu pàg. 10Vegeu pàg.

defensar el dret de Catalunya a l’autodeterminació. «Posat a sentir odis -aclarí-, no el sentiria contra cap de les nacionalitats espanyoles, sinó contra els farsants que viuen a esquena de totes elles.»11

Uns quants mesos després, la Guerra Europea entrava en una nova fase i la victòria dels imperis centrals cada dia semblava més improbable. Prat de la Riba, reelegit president de la Mancomunitat, s'adreçà als diputats d'aquest organisme en un nou to. Malalt des de feia anys, arribava al límit de les seves forces (va morir dos mesos i mig després), i no pogué acudir al Palau de la Generalitat a llegir el seu missatge. Es tracta de l’últim document públic redactat i signat per ell.12 En certa manera, és el seu testament polític. Com si volgués arraconar els darrers capítols de La Nacionalitat Catalana, no fa cap referència ni a l'imperialisme ni, almenys directament, a la federació ibèrica que, amb Portugal inclòs, s'estendria fins al Roine. En canvi, parla d'universalisme i centra els seus plantejaments sobre la base de l’Europa nova, que hauria de sorgir com a conseqüència de la Guerra Europea. Prat de la Riba fa notar que la Mancomunitat només ha interessat a Catalunya com un pas cap a la constitució de l’estat català, que cal que sigui estructurat d'acord amb «les tradicions de govern lliure» del poble de Catalunya. Cal, sobretot, que Catalunya es constitueixi en Estat, perquè és «el nostre deure de catalans, i de catalans d'ara, contemporanis de la Gran Guerra, ciutadans d'una Europa trasbalsada en treball de replasmació en tots els ordres, des de les fronteres dels Estats a l’organització política i econòmica, a l'esperit de govern, a les orientacions totes de l'activitat estatal.» Fa notar que «quan les Diputacions catalanes varen formular la seva petició d'autonomia» érem «dintre d'una Europa que es pensava ésser immutable, definitiva». Llavors, afegeix, «voler canviar res de l'existent semblava un

11Vegeu pàg 12Hi ha un document posterior redactat per Prat de la Riba, segons que sembla, però no signat per ell. Es tracta del manifest titulat Els parlamentaris regionalistes al país, signat el 14 de juny de 1917 pels senadors i diputats de la Lliga Regionalista, en el qual hom ratifica els punts de vista del Per Catalunya i l’Espanya Gran i insisteix en la necessitat urgent de donar a l’estat espanyol una constitució federal. (História d'una política. Actuacions i documents de la Lliga Regionalista. 1901-1933, Biblioteca de Lliga Catalana, Barcelona 1933, pàg. 205-211). Hi ha qui ha volgut interpretar aquest document com el veritable testament de Prat de la Riba; el fet, però, de tractar-se d'un manifest que ell no va signar, sinó que, en tot cas, només va redactar per compte del seu partit, fa que resulti molt menys representatiu de la seva posiciò ideològica personal que no pas el missatge que va enviar als diputats de la Mancomunitat, missatge signat per ell, que, per tant, expressa més directament els seus punts de vista personals.

delicte, o, per la mateixa impossibilitat de reeixir, una bogeria». Aleshores, continua dient, «les petites minories, abrusades del desig de reforma, havien, per a ésser tolerades, d'amagar l’ideal nou dins la realitat vella, cercar fórmules, arbitrar combinacions, fer evolucionismes». Però l'Europa d'ara, «l’Europa d'avui és tota una altra. És l'Europa de les grans potències retent homenatge des de les altures del seu poder a la llibertat, a l'autonomia de les nacionalitats». És «l’Europa de les constitucions que cauen, de les utopies menyspreades que triomfen: una Europa constituent. (...) I l'esdevenidor, entre altres caracteristiques ben assenyalades, és universalisme i autonomia.»13 S'anirà a la formació de «federacions immenses, que no poden constituir-se ni subsistir sense la plena llibertat interior dels pobles, de les nacionalitats que les integren.»14

A continuació, Prat de la Riba fa notar que els qui propugnen aquestes grans federacions «ensenyant una vegada més el nexe profundíssim existent entre l'humanisme i el nacionalisme veritables (...) són precisament els qui s'esforcen a aparèixer campions de les llibertats nacionals, de l'autonomia de les nacionalitats, fins de les més petites i resignades.» Prat de la Riba acabà el seu missatge manifestant la «confiança plena» d'aconseguir la llibertat de Catalunya molt aviat.15

Prat de la Riba ha deixat de banda la federació ibèrica i s'ha referit a «unes poques federacions immenses, que no poden constituir-se ni subsistir sense la plena llibertat interior dels pobles, de les nacionalitats que les integren», ja que les «característiques» de «l'esdevenidor» són «universalisme i autonomia.» Tant en l’expressió d'aquests conceptes com en referir-se al nexe profundíssim existent entre «l'humanisme i el nacionalisme veritables», en comptes de fer l’elogi de l'imperialisme, sembla com si Prat de la Riba, en aquests últims temps de la seva vida, s'hagués fet seves, si més no en part, les doctrines del Dr. Martí i Julià.

*** Suspeses les sessions de les Corts espanyoles, la Lliga pren la iniciativa de demanar al Govern que les Corts es tornin a reunir immediatament; si el 13Els subratllats corresponen al text original. 14Id. 15Vegeu pàg.

Govern s'hi nega, es reuniran a Barcelona tots els diputats i senadors que creguin que Catalunya ha d'obtenir un règim d'àmplia autonomia i que l'estat espanyol s'ha de reestructurar en un sentit federal. El 5 de juliol del 1917, 46 parlamentaris per Catalunya aprovaren la proposició de la Lliga, per unanimitat, i, atesa la resposta negativa del cap del Govern espanyol, Eduardo Dato, els 46 diputats i senadors per Catalunya convoquen els seus col·legues de tot l’Estat espanyol a reunir-se a Barcelona el dia 19. Només havien quedat al marge d’aquesta convocatòria els 10 representants del conservadorisme monàrquic català. Trobem, per tant, entre els qui la signen Ramon d'Abadal i Calderó i Salvador Albert; el duc de Solferino i Marcel·lí Domingo; el Marquès de Marianao i Giner de los Ríos; Pere Milà i Camps i Alejandro Lerroux; Pere Rahola i Salas Anton; Francesc Cambó i Francesc Macià. L'Assemblea de Parlamentaris es va reunir a desgrat de les amenaces del Govern; i l’entusiasme es desencadenà per tot Catalunya en un nou moviment de solidaritat. L'Assemblea fou dissolta per la força pública, si bé suaument, sense cap mena de violència física. El poble de Barcelona sortí al carrer per aclamar els parlamentaris que havien desafiat el Govern de Madrid. S'havia creat un intens clima revolucionari i, a mitjan agost, es declarava la vaga general. El Partit Republicà Català, d'una manera ben activa els seus dirigents Francesc Layret, Lluís Companys i, principalment, Marcel·lí Domingo, el qual les autoritats militars van estar a punt d'afusellar en Consell de Guerra sumaríssim, es posà al costat dels vaguistes. Francesc Macià no solament es posà al costat dels obrers en vaga, sinó que es proposà de reclutar gent per iniciar un moviment armat; fracassat l’intent, hagué de fugir a França, però en va tornar tot seguit i es presentà a les autoritats espanyoles dient que volia córrer la mateixa sort dels seus companys empresonats. La Lliga, però, es va desentendre de la vaga. Prat de la Riba havia mort dues setmanes abans. També havia mort, no feia gaire, el Dr. Domènec Martí i Julià. El 6 d'octubre, l'Assemblea de Parlamentaris reprengué les sessions, ara a Madrid. El dia 28 dimití el govern, presidit per Dato, i a primers de novembre se'n constituïa un de nou, del qual formaven part dos diputats catalanistes: Joan Ventosa i Calvell, de la Lliga Regionalista, i Felip Rodés, procedent de la U.F.N.R. però captat per la Lliga.

L'Assemblea de Parlamentaris, com anys abans el moviment de Solidaritat Catalana, podia ésser resumida amb una dita antiga: «molt soroll de boixets i poques puntes». Una vegada més, l’entusiasme popular de Catalunya havia esclatat en el buit; no trobava manera d'ésser canalitzat. Forçat a dimitir el govern, en el qual participaven els catalans Ventosa i Rodés, se'n formà un de nou, presidit per Antoni Maura (21 de març de 1918); Cambó en va formar part com a ministre de Foment. Aquest nou govern dimitirà el 6 de novembre. Abans, però, Francesc Macià, des del seu escó de diputat independent per Catalunya, s'adreçà al nou ministre de la Lliga en aquest to: «La actuación de S. S. ha sido siempre de zig-zag; unas veces ordenando a los suyos grandes estridencias para poner sordina al día siguiente a sus ideales catalanistas, y para seguir al otro día con las estridencias, y continuando así lo que conseguía S. S. era llevar el pesimismo a los defensores de esas reivindicaciones nacionalistas, de esos sentimientos que están dentro del corazón. (...) Porque una de las dos: o se sienten y están por encima de todo, o no se sienten, y entonces se hace lo que hace S. S.» Acusa Cambó de posar els interessos de la plutocràcia catalana per damunt de la llibertat de Catalunya, i afegeix: «El que tiene ideas nacionalistas quiere la libertad de su Nación, como yo la quiero; pero el que pretende tener esos ideales de libertad y, sin embargo, en su actuación, en otros aspectos de la vida gubernativa, demuestra que esa libertad no la siente y la amordaza continuamente, no puede ser nacionalista.» En aquest discurs, Macià marcà clarament la seva posició, diametralment oposada a la de la Lliga. En analitzar els problemes d'Espanya, en relació amb els d'altres estats i amb les circumstàncies derivades de la guerra, posà en relleu que aquests problemes nomes podien ésser resolts fent ús de la violència. En referir-se al bloc comú que havien format les diferents classes socials dels països en guerra, digué que creia que podria molt ben succeir que, en arribar la pau, els qui ho han donat tot a la pàtria, en la qual no posseeixen cap mena de béns materials, diguin als qui hi posseeixen la riquesa: si nosaltres hem estat els més abnegats defensors de la pàtria, ¿no és lògic que se'ns doni participació en tots els avantatges i que poguem fruir d'un benestar just i equitatiu?

Macià, que diu que parla en nom d'un sector molt important de l'oposició catalana, expressa la necessitat que, a tot arreu, els tècnics i els obrers participin en els beneficis de les empreses i que sigui protegida la petita burgesia enfront de les grans empreses industrials i bancàries, contra els grans monopolis. Fa notar la importància que tenen per al desenvolupament econòmic de Catalunya els petits burgesos, font de riquesa i de progrés. Però adverteix que per assolir la justícia social, la riquesa i el progrés, a Catalunya li cal la total independència política. I aclareix: «Yo solamente os digo que nosotros queremos formar una nacionalidad catalana libre e independiente, para que esa nacionalidad catalana pueda asistir a la Liga de las naciones, llevando allí su civilización y su cultura, ya que el fin primordial de esa Liga es formar una entidad superior que dirima las diferencias y litigios entre las naciones libres y evite los conflictos sangrientos.» Macià denuncia les injustícies que pateixen els obrers de Catalunya i s'adreça al govern espanyol, i d’una manera especial a Cambó, per fer-los responsables dels dies de dol que podrien arribar a Catalunya si no se la deixa constituir, a les bones, com a estat «libre e independiente, para formar parte de las naciones libres.» Francesc Macià, però, indicà que ell no desitjava la violència per l'assoliment de la independència de Catalunya, ni desitjava la lluita de classes violenta, i que en Cambó ho podria evitar, tot plegat, si assolia que es comencessin a resoldre, ja des d'ara, els problemes del proletariat català; en cas de no resoldre's, aclarí, si la violència esclata, ell, Macià, té la seguretat de la victòria, «porque la tengo de que toda Catalunya, o la mayor parte de Catalunya, estarà al lado nuestro, porque es liberal, porque siempre se ha sentido liberal y nunca aceptará nada que parezca tiranía.»16

Aquest discurs, pronunciat per Macià al Parlament espanyol, va ésser llegit íntegrament pocs dies després, a la sala d'actes de «La Falç», de Barcelona, on Aristides Cot parlà en nom del Partit Obrer Nacionalista Català, que estava en constitució i que es feia seu l'ideari d'en Macià. La Unió Catalanista, per boca d'un dels seus portaveus, també manifestà la seva identitat de criteri amb Macià. Duran i Albesa acabà el seu parlament afirmant que Macià seria el president de la futura República Catalana.

*** 16Vegeu pàg.

L'Assemblea de Parlamentaris s'esvaí sense haver donat cap mena de resultat palpable; i la Lliga, bandejada del Govern en produir-se una nova crisi ministerial, es va trobar de nou a l’oposició sense que hagués assolit cap mena de guany per a la causa catalanista. Llavors, la Lliga intentà altra vegada de lluitar per l'autonomia de Catalunya. Arran d'una enquesta efectuada prop dels Ajuntaments del Principat, dels 1.072 que n'hi existien, 1.046, que representaven 2.039.877 dels seus habitants de dret, o sigui el 98,362% de la població de dret, es van declarar partidaris de l’autonomia de Catalunya; la resta no va respondre. De resposta negativa, no n'hi va haver cap.17

Els republicans Marcel·lí Domingo, Julià Nougues, Salvador Albert, Castrovido, Marraco, i Santacruz van proposar al Parlament espanyol que, en el termini de 15 dies, fos concedida a Catalunya «l'autonomia integral.»18

Macià va afirmar: «Amb l’autonomia no n'hi ha prou. Cal que Catalunya sigui representada a la Conferència de la Pau. Necessita la independència.»19

També va dir: «Contra la voluntat de Catalunya, contra els ideals nascuts del cor, ja no hi valen les baionetes i els canons. El nostre lema és: Llibertat, Democràcia, Justícia.»20

La posició intransigent cada dia valia a Macià més adeptes, sobretot entre les classes populars i els obrers; entre el jovent és on trobava les adhesions més nombroses i entusiastes.

*** Francesc Layret, si bé era molt menys exigent que Macià, també creia que calia anar més enllà dels límits en els quals s'aturava el projecte d'autonomia presentat oficialment per la Mancomunitat. En un discurs pronunciat el dia 1 de desembre del 1918, aclarí la posició del Partit Republicà Català sobre aquesta qüestió i posá en dubte la bona fe de la gent 17«La Veu de Catalunya», núm. 7.055, 14 de novembre de 1918. 18Vegeu pàg 19Vegeu pàg 20Vegeu pàg

de la Lliga, que «parlen fort des de l'oposició i esdevenen manyacs des del poder.» Els regionalistes, afirmà Layret, demanen ajuda a les esquerres en els moments d'angoixa i, després, les traeixen. Va fer notar que l’Estatut presentat al govern establia només una autonomia administrativa, no pas política. Entre les limitacions de la sobirania de Catalunya es destacava la que impediria al Parlament català de poder legislar sobre el problema social i sobre la qüestió religiosa. Però, comentà Francesc Layret, era precisament això el que la Lliga volia, ja que aquesta tenia por d'un Parlament català viu, amb el qual el poble se sentís identificat per a respondre a les seves inquietuds. Tot marcant la posició del Partit Republicà Català, i acusant la Lliga, afegí: «En aquesta hora única en què ressusciten nacionalitats que semblaven mortes, els homes de la Lliga no han pogut plantejar el problema de Catalunya en el terreny internacional perquè van perdre l'oportunitat que oferia la guerra a causa de la seva germanofília; i en el terreny interior, perquè quan l'Assemblea de Parlamentaris, per una casaca de ministre, es van vendre l’autonomia de Catalunya.»21

El Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya,22 presentat oficialment pel president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, successor de Prat de la Riba, al cap del govern espanyol no fou tingut en consideració i, enmig d'un accentuat apassionament anticatalà que es manifestà per terres de Castella, els diputats catalans abandonaren el Parlament espanyol. A Barcelona van ser rebuts amb entusiasme enmig d'una creixent efervescència antiespanyola. L'actitud verbal de Cambó tornà a ser enèrgica, combativa: «Catalunya està decidida a triomfar, i a triomfar ara, pesi a qui pesi i costi el que costi. Qui es posi davant de Catalunya en marxa serà aixafat, com qui es posa davant d'un ferrocarril, perquè nosaltres no podem ni volem deturar la marxa del poble de Catalunya.» I, desafiant la monarquia, va exclamar:

21Vegeu pàg. 22Vegeu pàg.

«Per a nosaltres, Monarquia? República? Catalunya!»23

Enfrontant-se amb el govern espanyol que creava una comissió extraparlamentària per tal de redactar un estatut d'autonomia que respongués al criteri d'una descentralització més o menys àmplia, però gairebé només en l’aspecte administratiu, que acceptaven alguns sectors de les Corts de Madrid, Marcel·lí Domingo, en nom dels catalanistes d'esquerra, proposà a l'Assemblea de la Mancomunitat de «declarar-se en Assemblea Constituent», per redactar, en el termini de 20 dies, un nou Estatut d'autonomia de Catalunya.24

Layret creia que, «en aquests dies en què es va a decidir l’esdevenidor de les nacionalitats europees», les esquerres havien d’actuar d'una manera decidida per tal d'obtenir l'Autonomia de Catalunya «de seguida, sense pretextos ni dilacions de cap mena». I afirmava que, en un estat català lliure, no serien protegits «els grans explotadors, les grans companyies, les grans empreses». I afegia: «Jo us dic que, si ara manca energia per a resoldre el problema català, no espereu que més endavant es resolgui.»25

Macià insistia: «Jo sóc partidari de la independència perquè qualsevol altra forma d'autonomia em sembla incompleta. La sobirania, en la forma que volen atorgar-la, no és tal sobirania. Cal tractar-nos d’igual a igual. Aquell qui sent la consciència de la seva personalitat ha de ser lliure, sense traves de cap mena.» I un cop més va advertir: «L'autonomia de Catalunya, la desitjo perquè canviï 1'estat de coses actual en sentit liberal; per tal que aquí se senti la llibertat; perquè aquesta llibertat arribi a tothom. L'autonomia sense la democràcia, no la vull.»26

El Consell Permanent de la Mancomunitat acordà la redacció d'un nou Estatut d'Autonomia27 i, enmig d'una gran excitació nacionalista, els 23Vegeu pàg. 24Vegeu pàg. 25Vegeu pàg. 26Vegeu pàg.

ajuntaments del Principat, constituïts en Assemblea, van aprovar el nou text gairebé per unanimitat. Al gener del 1919, els diputats catalans es reintegraren al Parlament espanyol per defensar-hi el nou projecte d'Estatut d'Autonomia, mentre arreu del Principat s'accentuava l'agitació nacionalista i, al mateix temps, s'enverinaven els problemes d'ordre laboral. El 2 de febrer, Macià adreçà una crida als catalans per a la constitució de la Federació Democràtica Nacionalista, i en donà a conèixer el programa.28

El 13 de març, una vegada més, va ésser declarat l’estat de guerra, i el dia 24 esclatava la vaga general: la vaga originada en el conflicte de «La Canadenca», probablement la més important del segle XX. Percebent l'amenaça que el moviment obrer significava per a la burgesia, Cambó es posà d'acord amb Lerroux per tal d'ajornar el plantejament de les reivindicacions autonòmiques de Catalunya. Francesc Layret va recordar que el partit en què ell militava -el Partit Republicà Català- s'havia fet seu el programa de Pi i Margall, programa que sembla, segons Layret, que revisqui en el de Wilson. Junt amb aquestes consideracions, Francesc Layret advertí: «L'autonomia de Catalunya no ha d'ésser una senyera que s'aixequi o s'arraconi a mida de les conveniències polítiques i partidistes.» I va afirmar: «Catalunya no obtindrà les seves reivindicacions si no adopta una actitud enèrgica, si tots els catalans no estan disposats a fer tota mena de sacrificis.»29

***

Malgrat alguns moments de contundència verbal, com en el discurs presidencial de Josep Puig i Cadafalch,30 en un estira-i-arronsa que cada dia 27Vegeu pàg. 28Vegeu pp 29Vegeu pàg 30Vegeu pàg

esdevé més moderat, els dirigents de la Lliga anteposen els interessos de la burgesia a les aspiracions del nacionalisme català. El dirigent de la C.N.T., Salvador Seguí, és un dels qui denuncien aquesta actitud. Afirma que no seran els burgesos els qui duran la independència a Catalunya, sinó els obrers. Fa notar que una Catalunya alliberada de l'estat espanyol pels obrers seria amiga de tots els pobles de la península Ibèrica i que la gent de la Lliga obstaculitzarà sempre la llibertat nacional de Catalunya, si és que són les classes populars les que en tenen el control, ja que el que procura la Lliga, per damunt de tot, és protegir els interessos de la burgesia.31

***

Enmig d'una lluita de classes cada dia més violenta, les posicions nacionalistes es radicalitzen i, en gran part, cada dia es troben més al costat dels que lluiten per les seves reivindicacions laborals. La part més liberal de la Lliga Regionalista, entre la qual cal comptar les seves joventuts, convoca la Conferència Nacional Catalana, que es declara republicana i separatista. Considera que Catalunya es troba «moralment en situació de guerra» amb l’estat espanyol, contra el qual Catalunya ha de constituir un «front únic de combat». Acorda d'utilitzar, per a la lluita, tots els mitjans legals i «aquells altres que faci necessaris la resistència que, al reconeixement dels nostres drets, oposi l’Estat que els deté.»32

Per dur a terme els acords de la Conferència Nacional Catalana, va ésser fundada Acció Catalana, que va declarar: «Som en estat de guerra. Treballem, doncs, per tal que 1'hora de la gran batalla arribi demà mateix, i avui, de la trinxera estant, enfortim-nos i desgastem l'enemic.»33

Tot enfrontant-se amb la Conferència Nacional Catalana, la Lliga va reconèixer que la «consciència catalana» cada dia s’havia anat irritant més, a causa de la resistència que oposaven tant els Governs com els polítics espanyols «a les més modestes reivindicacions de la Mancomunitat (...) a tots els delers de llibertat i enfortiment de Catalunya». Considerava normal, com a conseqüència, que la protesta catalana adoptés posicions extremistes; però recordà que la Lliga Regionalista nasqué per seguir camins d'evolució 31Vegeu pàg. 32Vegeu pàg. 33Vegeu pàg

i de pau en la lluita pels drets de Catalunya i que es proposava d'obtenir els seus objectius «dintre d'Espanya, d'acord amb tots els pobles d'Espanya». Si bé la Lliga reconeixia que els resultats obtinguts seguint aquestes normes havien estat gairebé nuls, declarava que no variaria de camí i que els qui no hi estiguessin d'acord abandonessin el partit; i aclaria: «que cadascú serveixi Catalunya pels camins que la seva consciència els dicti»; i reconeixia que, si persistien les circumstàncies actuals d'opressió, potser les posicions més extremistes i els procediments més revolucionaris constituirien «l'únic camí que restés obert a les aspiracions de Catalunya.»34

Més endavant, Francesc Cambó s'adreçà personalment als homes d'Acció Catalana que havien estat correligionaris seus. Tal com ja havia estat recordat per la Comissió d'Acció Política de la Lliga, va recalcar que aquest partit, des de la seva fundació, havia tingut el propòsit «d'anar a la realització més completa dels ideals de Catalunya, de la major llibertat, com a camí de la major grandesa per a Catalunya, amb dues modalitats característiques: una, per les vies de la concòrdia i harmonia, i una altra pel camí de l'evolució, pel camí del treball constant, de cada dia, pel propi esforç, no refiant-nos per res d'esdeveniments extraordinaris que ens donessin la feina feta.» Adreçant-se a Madrid, afirma que Catalunya no serà mai assimilada i que cal que sigui tingut en compte que «a tots els pobles, als quals no es volgué donar uns graus de llibertat, se’ls hagué de reconèixer la independència completa». I afegí: «Voler encara avui fer de tota Espanya una Castella gran és condemnar Espanya a reduir-se als límits de la vella Castella.» Posà en relleu la forta consciència nacional del poble català i va afirmar: «Si Catalunya hagués de triar entre la submissió abjecta i la separació, que no en tinguin cap dubte que la immensíssima majoria dels catalans optarien per la separació abans que per la submissió.» Cambó, una vegada més, parlà de la solució federal ibèrica propugnada per ell i, a continuació, s'adreçà als extremistes de Catalunya; concretament, als homes d'Acció Catalana. Va dir que, si la Lliga havia anat a Madrid, havia estat «per tenir una força que fos respectada, per permetre que l’acció que aquí dins es realitza no sofreixi entrebancs ni persecucions. (...) perquè nosaltres allí, formant la primera línia de les trinxeres, evitàvem les escomeses que haurien vingut contra Catalunya.» 34Vegeu pàg.

Va afirmar que, quan Castella veiés que Catalunya s'anava a separar, es posaria en peu formant un sol bloc, «sacrificant-ho tot» per impedir la separació. La solució separatista, per tant, «suposa una lluita del màxim heroisme, de la màxima violència, i creure el contrari és desconèixer la psicologia castellana. La solució separatista no és una solució que s'aconsegueixi per un plebiscit en què Catalunya expressi la seva opinió o la seva voluntat de separar-se. (...) a Catalunya, no se li ofereixen més que dos camins: o buscar l’acord, la conformitat d'Espanya, o lluitar violentament, heroicament, contra Espanya.» Però, posat a triar entre la incomprensió castellana i l’extremisme separatista català, Cambó va dir que, si Catalunya gaudís d'una autonomia que vingués consagrada per la majoria del poble català, combatria els qui, vindicant la independència total atemptessin contra la voluntat de la majoria dels catalans; «però mentre Catalunya tingui, com avui, desconeguts els més elementals atributs de la seva personalitat, ah, senyors, si de Madrid ve una política de repressió, que no comptin amb la meva col·laboració, sinó amb tot el contrari.»35

Macià, que va assistir a la Conferència Nacional Catalana, hi va desencadenar l'apassionament dels assistents en presentar una esmena en la qual era proposada la formació de l’Estat Català i la redacció d'un manifest per a convocar el poble de Catalunya a una Assemblea constituent. Malgrat que Francesc Macià va ésser ovacionat a peu dret, tant en aixecar-se a defensar la seva esmena com al final del seu discurs, eloqüent i de to radical, la seva proposició fou rebutjada per 211 vots contra 76. Però ell no renuncià a dur a terme, d'una manera o altra, el seu propòsit. Al cap de poc temps (8 de juliol del 1922) fundava l’organització patriòtica Estat Català i afirmava: «Sols la formació d'Estat Català, a base de República Catalana, pot donar solució definitiva al plet de Catalunya.»36

El dia 15 de novembre va aparèixer el periódic «L'Estat Català»; Francesc Macià, que n'era el director, s'adreçà, des de les seves pàgines, als joves, incitant-los a allistar-se a «l’exèrcit alliberador de Catalunya.»37

35Vegeu pàg. 36Vegeu pàg 37Vegeu pàg.

En una altra pàgina d'aquest mateix número de «L'Estat Català», se'ns diu que «per a deslliurar Catalunya, les raons no servint de res, s'ha de crear un exèrcit». Hom en té l'obligació, s'hi afegeix. I s'hi afirma que la culpa de l’aixecament armat no la tindrà el poble català, sinó els qui li neguen el dret a ser lliure.38

En el núm. 4 del mateix periòdic (2 de gener del 1923), llegim: «Espanya tracta i ha tractat sempre Catalunya, no ja com una colònia, sinó com un país vençut ocupat de nou.»39

En el núm. 14 (1 de juny del 1923) «L'Estat Català» continua incitant a la lluita armada i proclamant: «Som soldats de la llibertat. Som l'exèrcit de Catalunya.»40

«L'Estat Català», que en gairebé tots els números havia anat reproduint textos del Dr. Martí i Julià, i que, més d'un cop, s'ha referit a la seva doctrina considerant-s'hi totalment identificat, en el número 17 (15 de juliol del 1923) saluda «la novella Unió Socialista de Catalunya, integrada al nostre moviment nacional per a la causa santa dels humils.» I comenta: «L'esquerra veritablement social i catalana ha aparegut ja. Els patriotes catalans podran escollir segons les seves particulars ideologies aquell camp que s'hi avingui més.» A continuació, hom anuncia que «L`Estat Català» parlarà «detingudament d’aquesta nova branca catalana, per la qual sempre havia sospirat el patriota inconfusible Martí i Julià.»

*** La Unió Socialista de Catalunya va ser fundada per Rafael Campalans, Manuel Serra i Moret, Gabriel Alomar, Josep Xirau, Joaquim Xirau, Emili Mira i Jaume Aiguader. Manuel Serra i Moret, que havia estat vicepresident de la Unió Catalanista quan, a iniciativa del Dr. Domènec Martí i Julià, l’entitat es declarà socialista, va escriure a «La Nació» que ell pertanyia a la mena de joves que rebutgen les il·lusions, les fàcils esperances, i van contra corrent, contra 38Vegeu pàg. 39Vegeu pàg 40Vegeu pàg

tots els obstacles.41 En constituir-se la Unió Socialista de Catalunya, llegí una ponència en la qual feia notar que «la pàtria justa no pot emergir de la societat present, en la qual tot ideal col·lectiu ha de nodrir-se necessàriament de l'esforç i el sacrifici d'una classe determinada.» És per això que la lluita per la independència nacional «no ha de distreure'ns ni un instant de la tasca, dura, indeclinable, d'anar posant els carreus de la nova societat, el naixement de la qual és la suprema garantia de la llibertat de la nostra pàtria i de totes les altres pàtries.» Posà en relleu la gran importància del factor econòmic en el desenvoluparnent de les societats, «per la llibertat dels homes i dels pobles». I va declarar: «Per virtut d'aquest principi, ens confessem socialistes, i, aplicant aquest principi a les coses de Catalunya, ens proclamem socialistes catalans i a la vegada els primers defensors de la seva independència, la qual volem establir sobre la base segura de la socialització de tota la riquesa universal. (...) Som catalans i actuarem simplement com a socialistes catalans, exactament igual que si Catalunya fos independent.» Aclarí que, si bé la Unió Socialista de Catalunya volia la independència de Catalunya, no era nacionalista. «Som catalans i, per tant, socialistes catalans; com a catalans, socialistes, i com, a socialistes, catalans», digué Serra i Moret. Declarà que sempre, entre els obrers, estaran amb els qui vagin un pas més enllà en l'ordre de les reivindicacions proletàries. També es declarà pacifista, enemic de tota mena de violència.42

Pel juliol de 1923, a les Corts espanyoles, Francesc Macià va insistir que, a causa de la manera d'ésser dels espanyols, Catalunya només podria obtenir la independència nacional per la lluita armada. I, un cop més, va afirmar: «Nosaltres som homes de llibertat i de democràcia i aspirem, a la llibertat absoluta de la nostra terra; dins els nostres programes, hi vinculem totes les llibertats, però damunt de tot hi volem la consecució de la Independència de Catalunya, passi el que vulgui.»43

41Vegeu pàg. 42Vegeu pàg. 43Vegeu pàg.

***

El nacionalisme català havia arribat a un alt grau d'exacerbació. Durant els darrers anys la repressió per part de l'estat cada dia esdevenia més violenta, de vegades sagnant; també s'havia exacerbat la lluita per les reivindicacions obreres i la repressió en contra d'aquestes reivindicacions. Francesc Layret havia caigut assassinat el 30 de novembre de 1920; Salvador Seguí, el 10 de març de 1923. S'havia intentat d'assassinar Manuel Serra i Moret i Francesc Macià. En les eleccions del 10 de juny del 1923 triomfa Acció Catalana i, com a conseqüència de la derrota de la Lliga, Cambó es retira de la política. L'onze de setembre d’aquest mateix any, a Barcelona, desfilen milers de persones davant el monument a Rafael Casanova, símbol de la lluita per la llibertat de Catalunya. El monument queda cobert de corones de flors; els crits de «Visca Catalunya lliure!» i de «Mori Espanya!» són nombrosos i insistents. Es produeixen topades sagnants entre els manifestants i la força pública. El dia 13 té lloc el cop d'estat del general Miguel Primo de Rivera, amb el beneplàcit de la Lliga Regionalista i la passivitat del Partido Socialista Obrero Español. L'endemà, la C.N.T. declara la vaga general, però la U.G.T. no la secunda. Instaurada la Dictadura militar, queden suspeses les garanties constitucionals i és declarat l’estat de guerra; és prohibida la bandera catalana i l’ús de la llengua catalana en els actes oficials; per reial decret són destituïts tots els ajuntaments i, per ordre governativa, són clausurades nombroses entitats culturals de Catalunya i queden fora de la llei tota mena de partits i agrupacions catalanistes. S'estableix una rigorosa censura de premsa, i un crescut nombre de persones, acusades de separatisme, són empresonades. En contra de les esperances de la Lliga Regionalista, que, refiant-se de diverses manifestacions que havia fet el general Primo de Rivera creia que l’ascensió d'ell al poder significaria l'augment d’atribucions de la Mancomunitat de Catalunya, la Dictadura significarà l'extinció del màxim organisme català.

Resultà inútil l’actitud contemporitzadora dels dirigents regionalistes, denunciada ja, des del primer moment, per Acció Catalana.44Les organitzacions polítiques que durant els darrers dos anys havien sorgit amb un abrandat esperit de lluita -Acció Catalana, Estat Català i la Unió Socialista de Catalunya- s'hagueren de replegar a la clandestinitat quan encara no havien tingut temps d'organitzar-se d'una manera eficaç; fins i tot la Lliga deixà d'existir legalment. Tant el catalanisme de dreta com el d’esquerra es trobaren situats enfront de la Dictadura. Amb una unanimitat gairebé absoluta, els diputats de la Mancomunitat s'oposaren a la supervivència d'aquest organisme si és que els nomenaments dels qui en formaven part havien d'ésser dictats des de Madrid.45 El Consell Permanent de la Mancomunitat també refusà qualsevol mena de mediatització.46 El març del 1924 els diputats de la Mancomunitat presentaren el plet de Catalunya a la Societat de les Nacions.47

Francesc Macià i el seu Estat Català, ara més que mai, no veuen cap altre camí de realització dels postulats catalanistes que no sigui la lluita armada. Tot just iniciada la Dictadura i quan encara la Mancomunitat subsisteix amb els mateixos homes que havia elegit el poble (7 d’octubre de 1923), Macià fa una anàlisi de la situació política, com a base de l’acció revolucionària que creu que cal emprendre.48 I el 10 de febrer del 1924 anuncia que hom ha acordat de constituir el Comitè Separatista Català, amb residència a París, i explica quina serà, en principi, la seva missió.49

L'any següent, l'Estat Català llança l'emprèstit Pau Claris ,50 per tal d'obtenir diners que han d'ésser destinats a l'exèrcit català d’alliberament nacional. Poc després és fundada a Barcelona La Bandera Negra, «suborganització d'Estat Català»,51 encarregada d'efectuar accions violentes contra les autoritats espanyoles. 44Vegeu pàg. 45Vegeu pàg.

46Vegeu pàg.

47Vegeu pàg. 48Vegeu pàg. 49Vegeu pàg. 50Vegeu pàg 51Vegeu pàg.

Trobant-se els reis d'Espanya i el general Primo de Rivera a Barcelona esclata una bomba en una de les finestres de la casa de la baronessa de Maldà, on s'havia organitzat un ball amb assistència dels monarques espanyols. Poc després, és descobert a les Costes de Garraf un complot contra la vida d'Alfons XIII: una bomba de 43 kg havia de fer saltar la via del tren, dintre un túnel, en el moment de passar-hi el comboi reial; com a conseqüència, molts components de La Bandera Negra i altres elements d'Estat Català són empresonats. L’activitat clandestina del separatisme català cada dia esdevé més intensa. Entre els diversos fulls editats clandestinament per l’Estat Català, en circula un, Als catalans i als homes de cor, denunciant els maltractaments i les tortures a què són sotmesos els presoners nacionalistes i la repressió que hom exerceix contra el poble català.52 L'any següent, a Barcelona, hom atempta contra la vida del general Primo de Rivera. Mentrestant, Francesc Macià ha estat preparant l'alçament armat de Catalunya. Per tal de demanar ajuda a l'U.R.S.S., es desplaça a Moscou, on roman des del 24 d'octubre al 28 de novembre del 1925. Finalment, concentra en territori de l’Estat francès, prop del Pirineu, un petit exèrcit d'uns 600 homes que havien de creuar la frontera la nit del 2 al 3 de novembre de 1926, prenent com a punts de partida Prats de Molló i Sant Llorenç de Cerdans; les dues columnes havien de convergir a Olot. Martí Vilanova en comandava una; l’altra, la més nombrosa, que abans d'arribar a Olot s'havia d'apoderar de Camprodon, era comandada personalment per Macià.53 Hi havia previst un aixecarnent popular així que aquestes forces es trobessin dins el Principat. Detingut en territori de l'estat francès quan es disposava a travessar la frontera, Francesc Macià fou empresonat a la Santé de París. El govern francès no accedí a la petició d'extradició formulada pel govern espanyol, i Macià, juntament amb 43 dels seus companys d'armes, va ésser processat pels tribunals francesos. Aquest procés polític, del qual es va fer ressò d'una manera molt destacada la premsa mundial, va servir per a internacionalitzar el problema nacional de Catalunya i va contribuir poderosament a convertir l'excoronel d'enginyers Francesc Macià en la figura llegendària que acabà essent el capdavanter, gairebé indiscutit, del nacionalisme català.

52Vegeu pàg. 53Ramon Xuriguera: Els exiliats acusen, Barcelona 1930, pàg.175-179.

Amb motiu de l'entrada al Principat amb els destacaments d'Estat Català, Macià havia preparat una crida als catalans. En nom del Consell Provisional de la República Catalana independent, hi afirmava: «L'estel solitari de la nostra bandera no vol pas significar que ens volem aïllar dels altres que, com nosaltres mateixos, sofreixen una opressió semblant; la nostra bandera no ens separa de ningú que tingui un esperit lliure, i en els seus plecs no s'amaga cap idea d'imperialisme ni de conquesta. La nostra aspiració és entrar, una vegada lliures, en el concert dels pobles civilitzats per treballar, amb el nostre jove esforç, per un ideal de pau internacional, per la llibertat de tots els homes i de tots els pobles i per la justícia. I és aquesta mateixa aspiració que ens ha fet aliar amb els separatistes d'Euzkadi i de Galícia i ens pot fer aliar, demà, lliurement i cordialment amb les altres petites nacionalitats d'Espanya.» En aquesta crida, hom deia que el poble espanyol mateix també era víctima de l'«Espanya oficial» que oprimeix Catalunya; i adreçant-se als obrers d'Espanya feia notar: «Us hauríem estès més d'una vegada els nostres braços, si els haguéssim tinguts lliures. És el que esperem fer un dia si aquest és el vostre desig.»54

En un altre document, Macià s'adreçava a les «nacions lliures del món» pregant-los de reconéixer «Catalunya com a Nació lliure.»55

Macià també havia preparat la «Declaració d'independència.»56

Durant la vista de la causa seguida contra ell i els seus companys empresonats a la Santé, Macià declarava: «Espanya és la nostra enemiga». I afirmà que una República Catalana independent seria amiga de França i, un cop més, repetí: «Volem entrar com a Estat independent en el concert de pobles lliures. No hi pot haver pau internacional mentre existeixin nacions esclaves, privades de veu en una Confederació universal.»57

54Vegeu pàg. 55Vegeu pàg 56Vegeu pàg. 57Vegeu pàg.

Des de la presó de la Santé s'adreçà als seus correligionaris dient-los que «ara més que mai» calia preparar-se per alliberar Catalunya.58

Posat en llibertat per les autoritats franceses, si bé amb la prohibició de continuar residint en territori de l'estat francès, es llançà a un intens periple per l'Amèrica llatina per tal d'unir i potenciar els esforços dels catalans establerts al Nou Continent. En la seva campanya per organitzar un nou alçament armat que instituís una República Catalana independent, afirmà: «Si Catalunya seguís col·laborant amb l’estat espanyol, que humilia la bandera, profana la llengua, adultera les tradicions i roba les riqueses, fóra acceptar una complicitat en la seva pròpia deshonra.»59 Després d'assistir, a l’Havana, a l'Assemblea Constituent del Separatisme Català, en la qual van ser aprovades les bases del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya60 i la Constitució Provisional de la República Catalana,61 en tornar a Europa Macià s'adreçà un cop més als seus correligionaris. Insisteix: «Els separatistes catalans volem una República Catalana amb plenitud de sobirania, per poder lliurement resoldre tots els nostres problemes interiors i de relacions. (...) Sí, però, que vull repetir que amb una mateixa fe crec que no hi ha d'haver nacions ni classes opressores ni oprimides.» Creu que no té sentit parlar de federació sense la prèvia independència nacional absoluta, ja que l'esclau que pacta amb l’amo ho fa sempre en inferioritat de condicions. Tocant a la possible futura federació que podria ésser pactada un cop alliberada Catalunya, recalca: «Nosaltres (...) no acceptaríem cap pacte federal que per si sol suposés la més petita restricció de la sobirania dels Estats particulars.»62

58Vegeu pàg. 59Vegeu pàg 60Vegeu pàg. 61Vegeu pàg. 62Vegeu pàg.

*** Cal esmentar una altra organització independentista catalana de caire paramilitar, que començà a actuar l’any 1923: la Societat d'Estudis Militars (SEM), de la qual el «Camping» en fou una prolongació, dirigida pel Dr. Miquel A. Baltà. També en la clandestinitat, durant la Dictadura del general Primo de Rivera va néixer el Partit Comunista Català, constituït per militants d'Estat Català -entre els quals n'hi havia alguns dels més combatius- i per grups compostos predominantment per gent molt jove que encara no havia militat mai en cap partit. Caiguda la Dictadura, el Partit Comunista Català va fusionar-se amb la Federació Comunista Catalano-Balear, independitzada del Partit Comunista d'Espanya, del qual havia estat filial; d'aquesta fusió, bo i subsistint-ne la Federació Comunista Catalano-Balear com a partit comú, en nasqué el Bloc Obrer i Camperol, concebut com a organització de masses d'aquest partit. La posició que el conjunt F.C.C.-B. i B.O.C. adoptà, en els seus inicis, en relació amb el problema nacional català podria resumir-se amb les paraules d'un dels seus dirigents més destacats: Jordi Arquer, procedent del Partit Comunista Català. Arquer afirmà que només un gran partit comunista «pot ordenar les ànsies de renovació que esperen les masses obreres de les nacionalitats ibèriques, per a venir a crear la Unió de Repúbliques Socialistes d'Ibèria»;63 i que els comunistes «aixequen ben alta i ben dreta la pròpia bandera de les màximes reivindicacions», que són la «llibertat de les nacionalitats oprimides per l'Estat» i la «igualtat econòmica dels productors.»64

El 29 de gener de 1930, el general Primo de Rivera es veu obligat a presentar la dimissió al rei. Caiguda la Dictadura, malgrat les precaucions preses pel govern provisional del general Berenguer, el moviment nacionalista català torna a sorgir, impetuós, a la superfície. Per l’agost, té lloc el Pacte de Sant Sebastià65, contret entre representants dels diferents sectors del republicanisme espanyol i les representacions d'Estat Català, d'Acció Catalana i d'Acció Republicana de Catalunya. Els delegats que hi assistiren en nom de cada un d'aquests tres partits 63Vegeu pàg 64Vegeu pàg 65Vegeu pàg

nacionalistes catalans foren, respectivament, el Dr. Jaume Aiguader, Manuel Carrasco i Formiguera i Macià Mallol. Acció Republicana de Catalunya havia nascut, als començaments de l'any 1930, d’una escissió d'Acció Catalana. Antoni Rovira i Virgili n'era la figura més destacada. Aviat, però, el 23 de març de 1931, Acció Republicana de Catalunya es tornà a lligar a l’organització de la qual procedia, passant a constituir, tots plegats, el Partit Catalanista Republicà que també havia pres en la clandestinitat el nom d'Acció Catalana Republicana. Enmig del nou impuls que prenia el catalanisme, els carlins no renunciaven a estar presents, amb els seus antics postulats, en la lluita política; és per això que el Partit Tradicionalista, un cop hagué caigut la Dictadura, elaborà un projecte d'Estatut d'Autonomia segons el qual Espanya esdevindria de nou una «Confederació» en la qual tots els països tindrien «plena i absoluta autonomia», tots amb «igualtat de personalitat». A Catalunya, el govern suprem seria exercit per les Corts catalanes, les quals nomenarien uns secretaris o ministres que actuarien com a delegació permanent per l'exercici del poder executiu. Els acords de les Corts catalanes que reunissin les condicions legals serien sancionats pel president de Catalunya, el qual ostentaria la màxima representació del país. Les eleccions tindrien lloc pel sistema de sufragi universal orgànic. Els municipis gaudirien de plena autonomia i les Corts catalanes podrien dictar un Estatut que salvaguardés els drets dels ciutadans contra possibles extralimitacions dels poders municipals, i que regulés les relacions intermunicipals i les dels ajuntaments amb el poder general de Catalunya. Contra les extralimitacions del poder municipal, només es podria acudir als tribunals ordinaris, els quals tindrien establert un procediment sumari per a resoldre els recursos.66

Pel setembre del 1930 Macià entra clandestinament a Catalunya -per Jaca- amb la intenció de respondre, davant els tribunals espanyols, de tota la seva actuació política; però, per ordre governativa, és expulsat del país. Com a conseqüència, es desencadena arreu del Principat un moviment de protesta; el Comitè Pro Llibertat llança un manifest signat per nombroses personalitats de diverses tendències. En protestar de «l'arbitrària expulsió de Francesc Macià (...) D’aquest home que, avui, sintetitza el màxim dels idealismes; (...) d'aquest home que ha sacrificat, a la seva edat, les comoditats personals a la causa d'un ideal de llibertat», que «polític, no ha perdut l’austeritat ni la integritat dels seus principis sota cap imposició», en el manifest, hom fa memòria de l'assassinat de Francesc Layret i de 66Vegeu pàg.

Salvador Seguí, hi és reclamada la llibertat de tots els presos polítics i socials i l’establiment de totes les llibertats democràtiques.67

Finalment, Francesc Macià pot tornar sense traves a Catalunya. Pel febrer del 1931 adreça un manifest al poble català. Hi anuncia el propòsit d'anar a una immediata assemblea d’esquerres catalanes i es refereix al «punyent» i «inajornable» plet de la «llibertat de Catalunya». Referma el seu refús del catalanisme conservador i declara: «La llibertat de Catalunya ha de ser obra d'un profund capgirament que elimini els elements que li són hostils: monarquia, institucions i organismes conservadors i reaccionaris.» Després de posar en relleu que cal actuar «amb feréstega intransigència en defensa de les llibertats integrals de Catalunya», hi afegeix: «Aquesta agressivitat revolucionària la unirem de bon cor a les forces esquerranes obreres i de tots els altres pobles oprimits per l’Estat Monàrquic Espanyol, i junt amb ells estem disposats, com sempre, a crear una activitat conjunta per fundar una àmplia confederació, lliure i voluntària, de pobles ibèrics.» I recorda un cop més: «Nosaltres sempre hem agermanat la idea de Catalunya amb la reparació de les injustícies socials i serien malaurats els sacrificis que es fessin per assolir la llibertat de la nostra terra, si no portava també la justícia per als seus homes.» Tot aclarint conceptes, declarava: «El que vol l’obrerisme no és generositat, sinó justícia i canviar l’organització social en el sentit de valorar el treball com la més alta jerarquia, i, a base del treball, disciplinar tota la societat, socialitzant la producció i els mitjans de crear-la, i fer-ne mestressa única la col·lectivitat.» Diu que s'han d'unir tots els que es proposen «a més d'alliberar Catalunya del jou que l’oprimeix, fer de la nostra llibertat un tros de món, que s'afanya per augmentar la justícia i la dignitat dels homes.» Macià acaba recalcant:

67Vegeu pàg.

«Catalunya, radicalment lliure, i unida si convé amb els pobles lliures, ha d'ésser l’anhel de tot català, però, consubstancial amb aquest anhel, ha de comptar la justícia i la llibertat per als homes.»68

Pel març, en una Assemblea d'Estat Català presidida per Macià juntament amb Ventura Gassol i Josep Dencàs, hom fixa el programa del partit. S'hi assenyala l'«obligació ineludible de treballar activament, i pels mitjans que calgui, per aconseguir» el «dret de Catalunya a regir-se per si mateixa, amb plena sobirania», i la possibilitat de «facilitar, amb tota cordialitat, la confederació dels pobles ibèrics, sempre que aquesta deixi salvada i garantida la sobirania dels Estats particulars que estableixin el pacte», i sempre que aquests estats esdevinguin la representació genuïna, democràtica, dels pobles respectius; «es pactarà directament amb ells per mitjà dels seus legítims representants». Tocant a l’organització interna de la Catalunya independent, el programa aprovat per Estat Català és íntegrament socialista. S'hi estableix la nacionalització de la banca i la creació del Banc Únic del Poble; la nacionalització de tots els transports terrestres, marítims i aeris; dels telègrafs, telèfons, radiodifusió, etc; de la riquesa agrària; de tota mena d'indústries; de tot el comerç a l'engròs. Alguns serveis públics (aigües potables, gas, subministrament de llum elèctrica a particulars, transports urbans, etc.) seran municipalitzats; també ho serà tot el comerç al detall. Als efectes pertinents, serà creat un Consell d'Economia, integrat per tècnics de la indústria i de l’economia, organismes productors, organismes consumidors i representants de l’estat i dels municipis. En aquest programa, hom posa una atenció especial en la necessitat de sanejar i embellir els suburbis i les platges, de crear jardins públics per a infants i camps de joc a les barriades; de construir «cases confortables i econòmiques, hospitals, cases de repòs i convalescència, banys municipals, piscines i sales de gimnàstica»; de construir «grups escolars especials, colònies i totes les obres complementàries de l'escola, en la qual l’ensenyament serà laic, gratuït, totalment en català, obligatori fins als 16 anys («prorrogables parcialment fins als 18»), s'hi impartirà l'«ensenyament dels treballs manuals conjuntament amb els intel·lectuals» i es donarà als mestres una «millor preparació docent» i «millors mitjans de vida»; la Universitat serà lliure i gratuïta. I, «mentre arriba el dia en el qual sigui un fet un règim social d’estricta justícia», «el Partit declara que cal fomentar les organitzacions obreres de resistència que facilitin l’emancipació del proletariat; que «cal establir assegurança social contra la malaltia, la invalidesa, la vellesa, i contra l’atur forçós» i que «cal estendre a la dona tots els drets civils, polítics i socials que tingui l'home.»69

68Vegeu pàg. 69Vegeu pàg.

Celebrada la Conferència d'Esquerres Catalanes -17 al 19 del març- Estat Català s'uneix amb el grup del periòdic «L'Opinió», del qual Lluhí i Vallescà és el cap visible, i amb altres nuclis procedents dels antics partits catalanistes republicans, dels quals es destaca la figura de Lluís Companys; d'aquesta unió (¿potser tant com d'unió hom podria parlar d'aliança?), en neix l'Esquerra Republicana de Catalunya, presidida pel fundador i líder indiscutible d'Estat Català: Francesc Macià. En el programa d'aquest nou partit presidit per Macià, força heterogeni i en el qual subsisteix l’estructura d'una de les organitzacions que l’integren, Estat Català, que ara pren el nom de Joventuts d'Esquerra Estat Català, hi trobem l'afirmació dels atributs bàsics de la democràcia; però, si bé la intencionalitat del programa d'Estat Català, d'una manera general, hi és recollida, només ho és, en molts d'aspectes, en termes bastant menys explícits. En conjunt, es tracta d'un programa més moderat. Si, ben mirat, hom pot dir que continua essent un programa socialista, ja no pot ésser afirmat que ho sigui d'una manera rotunda, inequívoca. En la declaració de principis de l'Esquerra Republicana de Catalunya, una mena de declaració de drets humans, hi trobem una afirmació de republicanisme així com la plena reivindicació de la personalitat nacional de Catalunya i del dret que li correspon de constituir-se estat independent. Tal com ja s'havia establert en el programa d'Estat Català, en referir-se a la conveniència d'establir una federació ibèrica, hom fa constar que aquesta federació només podrà ser admesa si els altres pobles que hagin d'integrar-la estan regits democràticament i, sempre, «pactant directament amb ells per mitjà dels seus legítims representants, un cop assolida la llibertat de Catalunya.» Tocant a la qüestió social tot propugnant importants millores en les condicions dels assalariats (sindicats autènticament obrers i dret de vaga; assegurances socials i pensions al jubilats, que resolguin realment el problema econòmic dels qui en siguin beneficiaris; reducció de la jornada de treball i creació de comitès obrers a les fàbriques, etc., l'Esquerra Republicana de Catalunya aspira «a la transformació progressiva de l’actual règim de propietat privada en un altre de col·lectiu, que faci impossible l’explotació econòmica de l'home per 1'home.» En l’aspecte religiós, propugna la llibertat de cultes i la separació de l'església i l'estat.

Quant al problema agrari, l'E.R. de Catalunya afirma que «l’ideal definitiu ha d'ésser el reconeixement que la terra com a valor de comunitat i base indispensable per a la vida humana, no pot ésser propietat absoluta més que de la societat que ha de mantenir, per fer-li produir les riqueses que la Humanitat necessita obtenir d'ella». I, en enumerar les realitzacions immediates que cal dur a terme al camp, concreta que totes van encaminades a «la socialització de la terra.» Pel que pertoca a l’ensenyament, hom declara que «l’educació és un dret de tots els homes» i que, per tant, serà gratuït en tots els graus i obligatori el primari i complementari, i d'iniciació professional fins als 14 i 18 anys, respectivament.» En tractar de l’economia, finances i cooperativisme, veiem que tots els objectius immediats que 1'E.R. de Catalunya es proposa «no són altra cosa que mitjans evolutius per a arribar a un sistema econòmic definitiu de caràcter socialista.»70

*** Convocades eleccions municipals per al dia 12 d'abril del 1931, 1'Esquerra Republicana de Catalunya es coalitzà amb la Unió Socialista de Catalunya. En presentar la candidatura de coalició, Francesc Macià afirmà: «Nosaltres ajudarem tots els pobles ibèrics que pugnen per llur llibertat, perquè puguin aconseguir llur sobirania.» I declara, un cop més, que no vol lligams que puguin obligar Catalunya a lluitar contra algun altre poble lliure. «Nosaltres -afirmà Macià- només farem una guerra el dia que qualsevol intentés venir a prendre al poble les seves llibertats.»71

Celebrades les eleccions, la coalició de l’Esquerra Republicana de Catalunya i la Unió Socialista de Catalunya, dirigida per Macià, obtingué una victòria rotunda. Dos dies després, el 14 d'abril, Francesc Macià, primer des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona i, després, des del balcó del Palau de la Generalitat, proclamava la República Catalana.72

***

70Vegeu pàg. 71Vegeu pàg. 72Vegeu pàg.

Ja hem vist com la Guerra Europea contribuí a l’abrandament del nacionalisme català. Són nombrosíssims els textos de l’època en els quals el plet nacional de Catalunya és vist amb relació al desenllaç de la conflagració mundial; n'hem trobats uns quants: Per Catalunya i l’Espanya gran, el discurs de Cambó a l'Àpat de la victòria, les Esmenes al Missatge de la Corona, presentades per la Lliga Regionalista, el discurs d'en Cambó en defensa de les esmenes esmentades, el discurs pronunciat per Macià a les Corts espanyoles el 5 de novembre del 1918, diverses dissertacions de Francesc Layret. El mateix Layret, en una conferència donada el 4 de maig del 1918, conferència a la qual encara no m'he referit, tot afirmant que, malgrat que certs republicans no accepten les reivindicacions catalanes, és més fàcil que el problema de l’autodeterminació de Catalunya es resolgui amb la República que no pas amb la Monarquia, i que el Partit Republicà Català demana, abans que res, l’autonomia de Catalunya «sense límits de cap mena», que cal obtenir «un poder legislatiu català, un poder executiu català i un poder jurídic català», tot criticant la forma com el plet català havia estat plantejat al Govern d'Espanya en començar la guerra, diu que llavors es va perdre una bona ocasió que, per ara, no es tornarà a presentar. «Perduda aquella avinentesa -afegeix-, si el problema català no el resol la guerra, trigarà força temps a resoldre's.»73

«La Revista», l'any 1915, començà a publicar els resultats d'una enquesta efectuada per tal de conèixer l'opinió dels intel·lectuals i dels polítics catalans entorn de les possibles implicacions de la Guerra Europea en el problema català. Foren nombroses les personalitats que van respondre a l’enquesta, entre elles Francesc Layret. Segons ell, el problema de les nacionalitats oprimides ocupa un lloc preeminent en la conflagració mundial. S'hi enfronten dues concepcions oposades del nacionalisme: l'agressiva i imperialista, sostinguda per Alemanya, i aquella altra que «sosté que tots els pobles tenen dret a la vida, essent la humanitat més rica i fecunda com més variada sigui la totalitat dels seus elements». Catalunya, afegeix Layret, «té un interès primordial en el triomf de la darrera concepció»; però, si el poble català vol treure partit de la guerra no l'ha de contemplar passivament, amb una simple adhesió platònica als aliats. Ara bé -segueix dient- tot fa creure que Catalunya es deixarà perdre aquesta ocasió única per al seu alliberament.74

73Vegeu pàg. 74Vegeu pàg.

Un altre dels enquestats per «La Revista» va ésser Andreu Nin. Per ell, la Guerra Europea ha estat originada per factors econòmics. Tots els pobles bel·ligerants són responsables del seu inici, si exceptuem Sèrbia i Bèlgica, que han tingut el trist privilegi de servir de pretext. La Guerra Europea és conseqüència fatal de les maneres de producció capitalista; però, en aquesta guerra, també entren en pugna «problemes ideològics i polítics, entre els quals ocupa un lloc preeminent el de les nacionalitats». Ara bé, la península Ibèrica viu massa separada d'Europa perquè els corrents ideològics que es produiran com a conseqüència de la conflagració tinguin una repercussió prou forta a Catalunya; si en tinguessin, influirien poderosament en el triomf de la causa nacional de Catalunya. Allò que no succeirà és que els pobles que prenen part en la guerra tinguin en compte Catalunya a 1'hora de la pau. De tota manera, cal que Catalunya es mantingui en una neutralitat activa. Andreu Nin acaba afirmant que «la constitució actual dels Estats és una contínua i permanent amenaça al dret de les petites nacions» i que «la unió de tots els pobles d'Europa sota la forma federativa és l’única garantia de pau duradora.»75

En uns articles publicats a «La Revista», Joaquim Folguera denuncia la manca d’internacionalització del problema nacional de Catalunya i afirma que, «en el mercat de les voluntats nacionals, la voluntat de Catalunya no es cotitza». Fa notar que, als catalans, els manca plena consciència nacional. La burgesia ha claudicat i els intel·lectuals tenen poca consciència política, poca dignitat. Folguera denuncia que s'han creat massa falsos prestigis mentre es deixaven de banda molts intel·lectuals autèntics. Entre els ciutadans, sobra sentimentalisme i manca formació intel·lectual. En denunciar certes falses posicions culturalistes, fa notar: «Sense teatre i sense llibres i sense puresa política s'han reorganitzat nacions perquè aquells que les componien posseïen per sobre de tot la convicció.» Joaquim Folguera fa notar el contrast entre la fermesa dels qui en la Guerra Europea defensen els seus països, sacrificant-ho tot, i la desorientació dels catalans.76

Un altre dels documents relacionats amb la Guerra Europea, que transcric en aquest volum, és el manifest que llança, des de terres d'Amèrica, la Unió

75Vegeu pàg. 76Vegeu pàg.

Nacionalista Catalana. S'hi diu que Catalunya ha d'aprofitar la Conferència de la Pau per ocupar el lloc que li correspon entre els pobles lliures. S'hi recorda que uns quants milers de catalans han lluitat al costat dels aliats i que, per tant, cal que Catalunya sigui considerada com una nació aliada. El manifest acaba afirmant que la Unió Nacionalista Catalana aspira a una confederació universal de pobles lliures i se sent identificada amb l'ideari socialista i nacionalista del Dr. Martí i Julià.77

***

A continuació, dono notícia d'altres textos que es troben en el present volum. Intervenint en la Festa de la Unitat Catalana, Pere Rahola es referí a l'odi de «l'Espanya ulterior» contra els catalans i afirmà que els diputats de la Lliga anaven al Parlament espanyol per assolir l'autonomia de Catalunya: tot un món cultural que va «des de la parla a la riquesa.»78

El Pare Miquel d'Esplugues fa notar el contrast entre el catolicisme genuïnament català i el castellà: el catolicisme català és democràtic i pacifista; el castellà, autoritari i bel·licós.79

Miquel Duran i Tortajada es refereix a València en relació amb la «nació catalana», a la «desorientació de València» i a «la unitat nacional de Catalunya». Reivindica la unitat nacional, constituïda pel Rosselló, el Principat, el País Valencià i les Balears.80

August Pi i Sunyer, intervenint al II Congrés universitari Català, va manifestar que «la Universitat no podia ser un clos tancat» i, en tractar de com s'havia de reclutar el professorat, tot dient que «cal reorganitzar, cal renovar aprofitant el bo de dins i de fora, tot el que tingui una valor positiva», afirma: «Aspirem amb l’autonomia de Catalunya, a l'autonomia integral, amb tota la impaciència del nostre cor català.» 77Vegeu pàg. 78Vegeu pàg. 79Vegeu pàg. 80Vegeu pàg.

I més endavant, declara: «No volem l'autonomia universitària partint de l'Estat actual. Les universitats espanyoles malmetrien la seva autonomia fent-la pastura del més perillós caciquisme. No volem l'autonomia de la nostra Universitat per aquesta mida general, sinó partint, com a condició primera, de l'obtenció de l'autonomia integral de Catalunya!.»81

Pere Coromines espera que «la revolució, la faci el poble» i vol que, «entre tots els pobles», la faci Catalunya. Afirma que els governs de la monarquia borbònica han fet que Catalunya fos avorrida per totes les terres d'Espanya i que han lligat una bena als ulls dels castellans. Catalunya, escriu, és pròdiga a vessar la seva sang per la llibertat de tots els pobles d'Espanya, al mateix temps que procura que no se'n vessi gens en defensa de la seva pròpia llibertat. Es refereix a «l’Europa en marxa cap a l'alliberació dels pobles», i reivindica el dret de Catalunya a viure «com a nació independent en la federació espanyola»; aquest dret, afirma, no pot prescriure. Fa notar que en la confederació monàrquica espanyola, formada pel casament de Ferran d'Aragó amb Isabel de Castella, va ser elevat a font de dret püblic el dret de conquesta. Catalunya, continua Coromines, ha estat desposseïda de les seves llibertats per la força de les armes, però no ha estat dominada; arribarà un dia que la raó o la força l’alliberaran. Perquè no succeís així, caldria que fos dut a terme el genocidi complet del poble català; però, abans que Catalunya sigui totalment destruïda, Espanya s'haurà desfet.82

Joan Estelrich, en un assaig publicat l'any 1920, sembla oposar-se a les teoritzacions de Prat de la Riba en els dos darrers capítols de La Nacionalitat Catalana i als conceptes de federalisme ibèric que es troben en Per Catalunya i l’Espanya Gran. Estelrich estableix un paral·lelisme entre la península Escandinava i la península Ibèrica. L'escandinavisme, fa notar, no ha donat cap resultat pràctic; tampoc, diu, no el podria donar l'iberisme, ja que no existeix cap coincidència entre els pobles ibèrics que ho faci possible. Molts catalans se senten «més acostats a la Provença i a la Itàlia». Posa en relleu que «els pobles peninsulars tenen economies distintes, que sol·liciten encarrilar-se dins sistemes diferents. Hi ha, també, l'interès de cadascun a posseir independència econòmica que garanteixi, per repercussió, la pròpia llibertat nacional» Si, a l’iberisme, «li llevem la crosta de tema de banalitat llibresca, no conserva cap valor d'esperit ni de 81Vegeu pàg. 82Vegeu més endavant, pàg. (Quan Pere Coromines diu que espera que la revolució la faci el poble replica als qui, com Maura, creien que la revolució es pot i es deu fer per les elits, més o menys conservadores, des del poder.)

raça. Llatinisme, mediterranisme, vénen molt més plens de sentit». Cal anar, continua dient, a una «integració europea més àmplia, al mateix temps que s'arriba a una intel·ligència profunda (...) entre Portugal i Catalunya», per a salvaguardar l’estabilitat interna de la peninsula Ibèrica. La unitat d'Ibèria, afegeix Estelrich, «no ha existit mai, no existeix avui, segurament no existirà. La llibertat dins la unió és una forma bella però dificil». Tots els condicionaments de la Península fan «que subsisteixi i es fortifiqui aquell profund separatisme que secessionà Portugal, que decantarà Catalunya.»83

Uns quants anys després, Joan Estelrich adverteix que el «desplegament dels catalans» només es pot assolir «intervenint, dominant el Govern d'Espanya o separant-se d'Espanya». Considera que «les dues posicions són vàlides». Qualsevol de les dues posicions, però, s'ha d'adoptar conscientment, d'una manera activa, fins a les últimes conseqüències. «En pura lògica només aquelles dues posicions són legítimes -afirma-.»84

Carles Soldevila es refereix a la dificultat de poder ésser sincers en què es troben els separatistes catalans quan volen expressar públicament les seves idees.85

Per la seva banda, catalans d'Amèrica van viure lligats al movimient nacionalista català i, sovint, hi van intervenir d’una manera ben activa. Ja hem vist un manifest llançat, des de terres d'Amèrica, per la Unió Nacionalista Catalana. El dia 1 de juliol del 1922 el Grup Nacionalista Radical Catalunya, de Santiago de Cuba, s'adreçava a l’opinió aconsellant de fer l’acoblament de tots els separatístes catalans que hi havia tant a Catalunya com arreu del món i deia que calia crear un organisme director que «encamini la propaganda i l’acció» que han de dur a la independència de Catalunya. Creia que, en aquest sentit, el que primer calia fer era la federació d'entitats nacionalistes catalanes d'Amèrica i, d'altra banda, de les d'Europa, per tal d'anar, després, a una «convenció universal d'entitats, grups i periòdics separatistes.»86

El Catalonian Nationalist Club of New-York, en la seva declaració de principis del 18 de novembre del 1922, afirma que, «en la implantació 83Vegeu pàg. 84Vegeu pàg 85Vegeu pàg. 86Vegeu pàg.

universal del principi nacionalista, hi veu l’únic camí per a arribar (...) a l’abolició de 1'imperialisme (...) a la supressió de la rivalitat entre els pobles de la terra (...) a l’harmonització de llurs peculiars civilitzacions, en profit del programa humà» i «a la cessació de les guerres». Resumeix així els seus objectius: «Primer. Contribuir amb tota sa voluntat a la Independència Nacional de Catalunya; i «Segon. l'establiment a la nostra pàtria d'un règim polític, evolutiu, que tingui per principi la igualtat econòmica de tots els estaments productors (única igualtat veritable), o el seu usdefruit, per igual, de la riquesa de Catalunya.»87

Gabriel Alomar, un dels fundadors de la Unió Socialista de Catalunya, en La política idealista, reivindica la filosofia pimargalliana com a autèntica filosofia de Catalunya que ha irradiat per tot Espanya i ha unit la causa particular de Catalunya a la causa general de la política humana. Considera les dues grans impulsions, el nacionalisme i el socialisme, mútuament relacionades. Analitza l’antagonisme entre Catalunya i Castella com una conseqüència de l’actitud irracional i regressiva de l'estat espanyol, el qual tradueix la mentalitat castellana. Alomar considera que ha estat revelat que els opressors de Catalunya, com a grup nacional, estan mancats de superioritat política. Més endavant, acusa el catalanisme de la Lliga d'oportunista i d'haver combatut la virtut bàsica del patriotisme: l'exaltació, l’idealisme. Gabriel Alomar declara que el separatisme és «un derecho de opinión, con plena licitud», si és que s'admet el concepte genèric de llibertat.88

Un altre dels fundadors de la Unió Socialista de Catalunya, Rafael Campalans, declara que e1s internacionalistes, els socialistes, per una qüestió de coherència, han de promoure «la llibertat total i absoluta de Catalunya». I fa notar: «És absurd confondre el nacionalisme, germen d'universalitat, amb el chauvinisme agressiu.» Segons Rafael Campalans, l’anticatalanisme no és res mes que «imperialisme agressiu i dominador». I afirma que «aquells qui, nascuts a Catalunya o de sang catalana, s'incorporen a la vida espanyola i són absorbits, són tan espanyols com els altres». I afegeix:

87Vegeu pàg. 88Vegeu pàg.

«Per nosaltres, però, contràriament, els forasters que vénen a Catalunya -que sempre acollim amb els braços oberts- i pateixen amb els nostres dols i gaudeixen amb les nostres alegries, i ens donen fills, que les nostres dones no en pareixen prou, són tan catalans, en la nostra interpretació futurista de la nació, com nosaltres mateixos. No fem absolutament cap diferència.» Fa notar que els separatistes catalans intransigents han demostrat el seu deure de solidaritat internacional ajudant els vaguistes de Riotinto. Campalans posa en relleu el contrast entre l'esperit «dominador, estàtic, soberg, altiu, absolutista, reaccionari, trist, autoritari» d'Espanya i l'esperit nacional de Catalunya: «obert, dinàmic, franc, democràtic, liberal, avançat, alegre i antiautoritari». Acaba demanant que el poble català s'afiliï al socialisme internacional i afegeix que només «l'exemple de Catalunya redimida i emancipada podrà portar l'alliberació» a totes les terres d'Espanya.89

Salvat-Papasseit acusa els catalans d'haver perdut la dignitat. Diu que Catalunya està descatalanitzada, que la invasió de Catalunya és un fet i que, per tant, el que cal és situar-se en la guerra. Acaba dient que ésser separatista constitueix un gran mèrit.90

Daniel Cardona, «Vibrant», en La Batalla, acusa a Espanya d'irrealisme, de tenir una mentalitat completament retrògrada, mentre Catalunya viu cara a l'esdevenidor. Manifesta que el nacionalisme alliberador, el nacionalisme no chauviniste, no pot ser combatut pel proletariat de cap país. «La Internacional afirma o serà a base d'una federació de pobles o nacionalitats o no será mai». A Catalunya, afegeix, l'estat és l'enemic comú tant dels nacionalistes com dels sindicalistes. Es refereix a la Revolució russa i fa notar que «la constitució d'Estat, en els diversos pobles que aspiren a l'alliberació, és un fort element antiimperialista», o sigui: anticapitalista i antimilitarista. Cardona afirma que el catalanisme evolucionista ha fet fallida i que ha arribat l'hora del nacionalisme revolucionari.91

Antoni Rovira i Virgili, el més important historiador del nacionalisme català, va escriure en castellà una història d'aquest nacionalisme, per tal d’informar els lectors de llengua castellana. En presentar-se «ni humilde ni 89Vegeu pàg. 90Vegeu pàg. 91Vegeu pàg.

altanero», confessa sense embuts que, de fet, per a Espanya, el catalanisme és exigent i perillós. «Para Castilla o para la España castellana», el seu triomf significaria «la pérdida de un mercado de exportación política y administrativa, es decir, de un mercado de funcionarios y empleados y, sobre todo, la pérdida completa de una provincia espiritual.» És per això, afirma, que l'Espanya castellana s'oposa a les reivindicacions de Catalunya. Però la reclamació de Catalunya és legítima i pot reduir-se al lema Catalunya per als catalans. Ara bé, Rovira i Virgili creu que, en la pèrdua, Espanya pot trobar una part d’energies; la pèrdua de Catalunya pot ser-li un revulsiu. Catalunya pateix, com totes les terres de l'Estat espanyol, les conseqüències del mal govern; a més, però, pateix la imposició d'una llengua aliena, d'unes lleis que li són estranyes, d'una cultura que pretén d'anul·lar la peculiar dels catalans. En el fons, continua dient Rovira i Virgili, no es tracta que des de Madrid governin bé o malament als catalans; es tracta que deixin de governar-los. Els nacionalistes catalans, adverteix, no odien Espanya; simplement estan ressentits i, en certs moments, com a conseqüència, es produeixen ràfegues d'odi mutu. Fa notar, però, que l'odi és molt més viu de part d'Espanya, i que l'hostilitat de Catalunya és motivada per l'opressió a què està sotmesa, per les vexacions que li cal patir. Remarca que, agradi o no, aquesta és la realitat, i que és improcedent que es vulgui imposar als catalans un amor obligatori. La Guerra Europea -continua Rovira i Virgili- ha plantejat de nou la dualitat Castella-Catalunya; mentre a Castella la majoria és germanòfila, a Catalunya està a favor dels aliats. El plet de Catalunya, afegeix, només pot ésser resolt amb el triomf de les reivindicacions presentades pel nacionalisme català o per la completa desaparició de Catalunya; assenyala, però, que l’evolució del món va a favor de les reivindicacions catalanes. Rovira i Virgili afirma que una de les principals causes del divorci entre Catalunya i Castella és la distanciació en què Castella es manté d'Europa. Però la dificultat més gran per a una futura entesa es troba en el fet que els castellans no estan informats; i, qui no està informat, no el poden convèncer. Si Espanya s'europeïtza, si s'universalitza, continua dient, serà més fàcil de resoldre el problema català. Rovira i Virgili demana que hom posi una atenció especial en la qüestió de l’idioma; i afirma que si els polítics i els intel·lectuals castellans es

prenguessin la molèstia d'estudiar els moviments nacionalistes d'Europa estarien mes preparats per comprendre les reivindicacions que presenten els catalans pel que es refereix a llur llengua. És inútil, continua, que hom vulgui discutir aquestes reivindicaclons, i totes les altres que presenten els catalans, ja que no es tracta d'una qüestió doctrinal ni d'una especulació de tipus històric, sinó d'un fet; i un fet no es pot negar. Hom pot discutir les teories, no pas la voluntat d'un poble. A més, Castella no es pot erigir en jutge de la causa catalana, ja que Castella és part en el plet. Catalunya és una nació, fa notar Rovira i Virgili; i una nació no és una teoria, sinó un fet viu. Però encara hi ha quelcom més: una nació, en el seu sentiment integral i viu, representa una gran riquesa per a la humanitat; és un crim de lesa llibertat, de lesa cultura, de lesa humanitat, posar-li obstacles, continua dient. I afirma que, sense el seu sentiment nacional viu, Catalunya s'enfonsaria, sense, però, que s'hagués afegit una flama més al fogar de la cultura castellana .92

En una conferència donada pel setembre del 1922 Antoni Rovira i Virgili diu que tot fa creure que s'ha entrat en un nou període del catalanisme, obertament separatista i d'una activitat més incisiva. Afirma que un català autèntic només pot ésser ministre del govern espanyol, sense trair Catalunya, en casos ben comptats. Manifesta que no té sentit dir que, econòmicament, Catalunya no podria viure separada d'Espanya, i assenyala que si la llibertat de Catalunya no es pot assolir per mitjans pacífics s'ha d’aconseguir per la violència, i ningú que es digui patriota no pot refusar-la.93

El 27 de juliol de 1923, en un article aparegut a «La Publicitat», Rovira i Virgili fa notar que en el catalanisme no ha existit la intensitat d'odi contra Espanya que es troba en alguns galleguistes i en molts nacionalistes bascos. Si algun odi arriben a sentir els catalans, continua dient, i aquest és el mateix cas dels gallecs i dels bascos, no és contra el poble espanyol; «és, en el fons, el natural ressentiment de tot home digne i de tot poble viu contra aquells que detenen les llibertats individuals i col·lectives.» Tanmateix, posa en relleu Rovira i Virgili, malgrat ésser els catalans els qui menys odien Espanya, és contra Catalunya que es desferma, principalment, l’odi de l'Espanya dominadora. I acaba:

92Vegeu pàg. 93Vegeu pàg.

«No ens sap greu la moderació en l’expressió del ressentiment nacional contra els qui destorben el lliure expandiment de la nació catalana. Però s'ha d'anar amb compte. La moderació, que pot ésser una virtut quan hi ha dins els homes la plenitud de la consciència i el viu sentiment de la dignitat, pot convertir-se en un estigma quan respon a la humiliació de les ànimes ajupides.»94

Marcel·lí Domingo, en On va Catalunya?, ens recorda que l’any 1919, en la temptativa per obtenir l'Estatut de Catalunya, es va produir la darrera coincidència entre les dretes i les esquerres catalanes i que, vuit anys després, són molts més que en cap altra ocasió «els qui no solament no esperen ja res de l’Estat espanyol, sinó els qui ni tan sols volen amb l’Estat espanyol, en el present i en el futur, coincidència de cap classe.» Es refereix als moviments nacionalistes de Galícia i Euskadi, i a d'altres terres de l’estat espanyol i opina que, enfront de la Catalunya i l'Espanya conservadores, la Catalunya democràtica ha d'unir els seus esforços per a la llibertat amb tots els qui, en les altres terres peninsulars, senten la democràcia i volen la llibertat. Els catalans conservadors, afirma, s'estimen més el patrimoni particular que no pas la constitució d'un estat català lliure. Marcel·lí Domingo creu que té més possibilitats la solució federalista que no pas la separatista i, per tant, propugna una República catalana federada amb les altres repúbliques ibèriques.95

Francesc Cambó, en Per la concòrdia, afirma que el fet nacional català és incontrovertible i, tornant a la tesi de Per Catalunya i l’Espanya Gran, es mostra partidari de la solució iberista. Espanya, juntament amb Portugal, serà la gran Ibèria i, a partir de la Confederació Ibèrica, caldrà constituir un bloc llatí que englobi l'Amèrica llatina, la qual, d'aquesta manera, se salvaria de la dominació dels Estats Units de Nord-Amèrica. Però Cambó fa notar que res d'això no pot ésser assolit si Castella continua amb la seva política assimilista. Cal respectar, afegeix, les nacionalitats hispàniques; no hi pot haver democràcia a Espanya si no es resol el problema de Catalunya.96

En L'altra concòrdia Jaume Bofill i Mates replica «l’ideal ibèric» que Cambó havia expressat en el seu llibre Per la concòrdia. Bofill i Mates no creu realitzable aquest ideal. Afirma: «És d'una possibilitat avui dia més 94Vegeu pàg. 95Vegeu pàg. 96Vegeu pàg.

remota que moltes possibilitats extraibèriques que podria sotjar una Catalunya definitivament desenganyada d'Espanya.» Opina que, «per als somniadors o convençuts d'una Ibèria magna, la separació temporal de Catalunya seria el preludi més afinat»; ja que «tota federació o confederació pactada dintre un règim més estret resulta sospitosa de poca espontaneïtat i lesiva de la dignitat d'aquella part contractant que estava en situació de dependència.» A continuació posa un exemple llavors recent: la dificultat més gran en les negociacions de la pau entre Irlanda i Anglaterra sorgí pel fet que Irlanda negociava en qualitat de sotmesa i no pas d'igual a igual amb Anglaterra. Es refereix al problema creat a Catalunya per la immigració, i cita informacions i exemples d'altres nacions que demostren que un Estat català independent no solament és viable des d'un punt de vista econòmic, sinó que resultaria beneficiós per al ple desenvolupament de l’economia catalana; és més, Jaume Bofill, basant-se en l’exemple del que passa en les relacions entre els països que s'han independitzat d'Espanya i l’antiga metròpoli, creu que una Catalunya separada «després de les naturals violències de la separació i dels ressentiments de l’endemà seria estimada i admirada arreu d'Espanya». I encara creu en la possibilitat que es posés «de moda a Espanya una catalanofília desinteressada»; i que, «a través del catalanisme, alguns estrats d'Espanya (...) començarien de sentir l’europeisme.» Més endavant, Jaume Bofill acusa els catalans de «manca de tenacitat» i d'«excés de bonhomia» a l'hora de fer prevaler els seus drets. Afirma que a la península Ibèrica no hi pot haver autèntica democràcia si no hi és acceptada l’autodeterminació de cada una de les nacions peninsulars. Els qui es creien que Castella havia assimilat les altres nacions ibèriques i que, per tant, identificaven Espanya amb Castella, si estimen de debò Espanya li hauran de sacrificar les ambicions de Castella; s'han d'adonar, continua dient Jaume Bofill, que la «fiesta de la raza» és «només la festa de la llengua castellana, dels pobles de parla castellana.» Unes pàgines més enllà afirma: «Amb democràcia espanyola o sense ella i fins contra d'ella, Catalunya té dret a recobrar la seva llibertat política, en el moment que ella, i ningú més, ho cregui oportú.» Contra l’opinió de Cambó, i coincidint, potser sense saber-ho, en tot cas sense expressar-ho, amb l’opinió ja manifestada per J.N. Roca i Ferreras l’any 1873, Jaume Bofill i Mates creu que una Catalunya autònoma dins

una Espanya unitària resultaria odiosa als ulls dels espanyols, els quals tindrien la impressió que s'havia efectuat una «excepció política a favor de Catalunya», que no responia a «una solució de justícia», que no era res més que «una gràcia foral immotivada». Seria una solució tan «precària com ho fou la Mancomunitat. I tindria el mateix tracte i la mateixa fi.» Jaume Bofill afirma, també, que Catalunya no trobarà solució al seu plet nacional mentre a Espanya hi hagi la monarquia, ja que la República s'adiu més amb la democràcia. Retreu a l’església espanyola la dòcil submissió a la monarquia oligàrquica. En canvi, ens diu que «la fe de Catalunya, intensament popular encara, és una mica irreverent, de tan sana com és»; i assegura: «Per amor a la nostra terra, per amor a la nostra pietat cristiana, són legió els catalans i els catalanistes catòlics que consideraríem providencial la democratització d'Espanya i la remoció de les seves institucions monàrquiques. Sabem perfectament que, als ulls de Déu, ni el republicanisme ni el separatisme no són heretgia ni pecat, si no s'inspiren en l’odi a les persones ni transgredeixen les condicions de tota lluita política o de tota guerra justa. A Catalunya no serien denegats els auxilis espirituals als soldats de la revolució ni als de la terra.»97

Carles Pi i Sunyer, en L'aptitud econòmica de Catalunya, ultrapassa àmpliament els límits que hom podria creure que assenyala el títol, i l’obra es converteix en un estudi aprofundit de la psicologia del poble català. En referir-se als factors ètnics i geogràfics que han contribuït a estructurar Catalunya, Carles Pi i Sunyer fa ressaltar que «en els temps històrics hi ha hagut el factor representat per la consciència, la voluntat d'ésser un poble»; que, «com a complement de les forces cegues i obscures de les èpoques prehistòriques», ha existit la consciència i la voluntat de ser una nació. Han estat «l’acció conjunta de la combinació d'elements ètnics», la qual ha menat a «un veritable exemple de sincretisme», i el «sentiment i el voler de solidaritat col·lectiva, allò que ha fet el poble català amb les seves característiques pròpies i diferenciades.» En el capítol titulat «Ahir i avui», Carles Pi i Sunyer ens diu que el proteccionisme resultà beneficiós per a tot el poble català, si bé l'economia vuitcentista catalana pecà de manca d'ambició; els catalans no van tenir una visió prou àmplia i coratjosa; la marina catalana va desaparèixer i hom no sabé crear, a Catalunya, una banca potent. 97Vegeu pàg.

En el capitol titulat «Avui i demà», assenyala que, en bé de tots els catalans, Catalunya ha de tenir «una indústria (...) amb les caracteristiques tècniques i socials més avançades», ha de «refer la vella aptitud mercantil» i ha de posseir una organització bancària pròpia. També creu que, per al redreçament econòmic català, seria molt important de relligar-hi «els catalans que hi ha dispersos pel món». Però, cara al demà, atesa la gran transformació econòmica i social que s'apropa, Catalunya «pateix, fins al més pregon de la seva entranya, de no tenir els quadres estatals que responguin al sentiment col·lectiu». Catalunya és una col·lectivitat nacional que no es pot realitzar perquè no compta amb un Estat propi. En referir-s'hi, Carles Pi i Sunyer remarca la importància de les tendències que menen cap a la socialització i la manera com Catalunya s'hi hauria d'orientar. «A poc a poc (...) -ens diu- la humanitat va posant els fonaments d'una vida més digna i clara. Les mateixes necessitats econòmiques estableixen cada vegada lligams més estrets entre els pobles. Al costat de les economies nacionals, més ben dit, per damunt d'elles, es va formant una economia mundial. Al mateix temps el progrès humà empeny vers una nova estructuració social. (...) Catalunya ha ocupat el lloc modest que té sota el sol per la constància tossuda en l'esforç, no com a resultat de la sort o el privilegi. En una societat millor, les nostres aptituds positives, com l'amor al treball, la serietat fonamental, l'enginy traçut, guanyarien força, i en canvi els defectes de l'enveja, del recel, de la desconfiança, en perderien. Reabsorbides les deixalles prehistòriques de la violència, esmussada l'enveja, enquadrat el viure dispers i descentrat d'avui, l'ànima catalana, amb el seu greu i pregon fons d'humanitat, donaria al món el millor del seu esperit i es revelaria com no s'ha mostrat encara. «Catalunya, en el curs de la seva història, ha passat moltes vegades per períodes de lluites i tristeses, de treballs i de fatigues, durant els quals ha pres embranzida per preparar un demà millor. (...) «En 1'època present, que potser és de depressió, tèrbola i confusa, en què les virtuts semblen perdre's i surar els defectes, moments de desequilibri i de desagregació, però també, certament, de transformació renovadora; en aquests temps, massa oblidadissos d'ahir, en que una minoria egoista s'ocupa solament del present, i tan mateix, encarats per l'esforç dels millors, fortament i definitivament al demà, tenim una confiança absoluta en l’esdevenidor econòmic de Catalunya, i una fe que es manté amb els ulls

ben oberts, que els néts dels nostres néts viuran damunt el nostre petit racó de terra, una vida més justa i més lliure, més fàcil i més humana.»98

Caiguda la Dictadura, en unes conferències, Jaume Aiguader ens parla d'una Catalunya rejovenida que marxa de cara al futur i que, per tant, coincideix amb l'obrerisme, que és la nova joventut del món. Durant el segle XIX, els catalans fracassaren en voler dur la revolució Espanya endins, ens diu; i posa en relleu que Catalunya és «matriu de llibertats i de justícia» i afegeix que cal marxar «endavant amb Catalunya i per Catalunya de cara al món.»99

També ens fa notar Jaume Aiguader que el poble rus ha passat al davant de tothom en fer l’enorme esforç de la revolució socialista i, en fer-ho, s'ha sacrificat pel bé de tota la humanitat. Però, ens diu Aiguader, cal tenir en compte que, si és cert que els soviets «han vingut a instaurar ideals», en canvi, «no han esgotat tots els camins que porten a la idea». Recalca que els obrers catalans, la revolució, l’han de fer a Catalunya i d'acord amb les característiques de Catalunya; ja que són a Catalunya, han de fer la «guerra dins Catalunya, amb Catalunya i per Catalunya», i, després, podran entrar, amb tots els honors, a ésser ciutadans del món», ja que «ésser ciutadà al món només «és una alta dignitat quan perfila un caràcter i una condició lliure i una deu de creació original i nova». Quan «s'emporta tota la qualitat pròpia i ens transforma en domèstics dels alts senyors», llavors «és una humiliació». Jaume Aiguader afegeix que cal crear una Catalunya que sigui autèntica pàtria dels obrers catalans per tal d'enriquir la pàtria universal.100

Josep Recasens i Mercader creu que el socialisme «és encara, a Catalunya, una veritable planta exòtica». S'hi ha d'aclimatar tenint en compte «totes les modalitats, condicions, aspectes i característiques de 1'ànima catalana». Referint-se a la posició del socialisme espanyol amb referència a la qüestió catalana, es pregunta: «¿Com pot oposar-se, la democràcia socialista, al reconeixement d'una personalitat col·lectiva, com pot ésser enemiga àdhuc del separatisme si el seu ideal és la múltiple varietat de les modalitats lliures dintre d'una internacional única?»

98Vegeu pàg. 99Vegeu pàg. 100Vegeu pàg.

Cal sentir arreu de Catalunya «les estrofes vibrants de La Internacional cantada en català» -afegeix-.101

Manuel Carrasco i Formiguera, en intervenir en els mítings de propaganda electoral del Partit Catalanista Republicà, diu que cal abatre la dinastia iniciada amb Felip V i assolir la independència de Catalunya.102

101vegeu pàg. 102Vegeu pàg.

FETS I DOCUMENTS: DE L'INICI DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL A LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA CATALANA (1914-1931) 1914 *Durant l'agost comença la Primera Guerra Mundial.- A iniciativa del Dr. Martí i Julià, secundat per Manuel Serra i Moret, la Unió Catalanista, en assemblea general, aprova un programa socialista.- La Mancomunitat de Catalunya crea l'Escola Superior de Bells Oficis.- Des del 1910 fins al 1914, a Catalunya hi ha hagut 36 vagues generals i 188 de parcials; 367 atemptats que han significat 134 obrers ferits i 7 de morts, 6 patrons ferits i 1 de mort; 637 obrers han estat detinguts.- Josep Lleonart publica La merla i altres cants; Josep Carner, La paraula al vent; Josep M. de Sagarra Primer llibre de poemes; Joan Arús, Cançons al vent; Teodor Llorente, Llibrets de versos. 1915 *6 de març de 1915: apareix el setmanari «Pàtria Nova», òrgan de la Joventut Valencianista.- La coaliciò dels lerrouxistes amb la Unió Federal Nacionalista Republicana és vençuda, un cop més, per la Lliga Regionalista, ara en les eleccions de diputats provincials.- 1 de maig apareix «Germinal», periòdic nacionalista republicà. FRANCESC LAYRET: Essent els caràcters fonamentals de la present lluita, en el seu aspecte polític, una defensa de la llibertat humana i del règim democràtic contra un criteri medieval d'organització política, i de les petites nacionalitats contra els corrents de l'Imperialisme dominador, crec indubtable que interessa fondament a Catalunya el desenllaç de la guerra, encara que sols sigui des del punt de vista nacionalista. Podria semblar que no està en joc el principi de les nacionalitats pel fet d'ésser Alemanya i Àustria, les nacions agressores, dos imperis federals, i en canvi Rússia, que defensa la independència de Sèrbia, en el seu règim interior oprimeix les nacionalitats que té sotmeses. Però no ens hem de deixar enganyar per les aparences i, examinant-ho amb detenció, veurem que ni Alemanya ni Àustria no són federacions amb un peu d’igualtat per a les nacionalitats que les constitueixen: Alemanya és un imperi federal sota l’hegemonia de Prússia, i sols revolucionàriament podria canviar semblant estat de coses, donada la seva constitució; Àustria és una monarquia dual, dominada pels pobles alemany i magiar, que tenen subjectes tots els altres. De l’esperit absorbent de Prússia, n'és bona prova la conducta observada envers l'Alsàcia-Lorena i la Polònia alemanya. Ni l’un Estat ni l’altre no respecten, en la constitució interna, el principi de les nacionalitats. I, si bé és veritat que Rússia és una

autocràcia i ha tractat d'ofegar el lliure desenrotllament de les nacionalitats que oprimeix, deu considerar-se que, diguin el que diguin els germanòfils, Rússia és un factor secundari en el contingut espiritual i fins material de la present lluita. Per altra part, a l'acabament d'aquesta, és probable que s'operi una transformació del règim rus, en el sentit d'una major llibertat, per a Finlàndia i Polònia; gràcies a la influència de les idees directrius que la propia Rússia sosté en la guerra. Recordem que el seu origen material prové d'un atemptat d'Àustria contra la independència i dignitat de Sèrbia i del comès per Alemanya contra Bèlgica. Al meu entendre, en l’aspecte ideal de la guerra hi lluiten dues concepcions ben diferents del nacionalisme. Parteix la primera de la doctrina que suposa que en cada moment hi ha un poble escollit que representa el major grau de cultura, i per aquesta raó té el dret i el deure d’imposar-la, fins per la força de les armes, als altres pobles de condició inferior. Es un nacionalisme agressiu envers les altres nacionalitats, perquè pretén dominar-les i suposa que la major intensitat espiritual radica en la nació materialment més forta. Alemanya representa, en la lluita, aquest concepte. L'altra doctrina nacionalista sosté que tots el pobles tenen dret a la vida, essent la humanitat més rica i fecunda com més variada sigui la totalitat dels seus elements. Un poble que desapareix, una nació truncada en el seu desenrotllament, son pèrdues irreparables per al contingut de l’espiritualitat humana. Es clar que en els pobles passa com en els homes, havent-hi jerarquies, quant a la major o menor excelsitud de la seva obra; però no és precisament un indici que tingui major potència espiritual el que necessita ofegar la del altres pel lliure desplegament de la pròpia. Tampoc no pot equiparar-se la força ideal dels pobles amb la força material ni amb la major extensió de territori; grans imperis militars han desaparegut sense deixar rastre en la història, i, en canvi, la humanitat deu, potser, els més rics tresors espirituals a pobles petits i políticament dèbils. Aquesta concepció de la lliure coexistència de pobles i cultures, la representen avui Anglaterra i França. Plantejat en dits termes l'aspecte ideal de la lluita, des del punt de vista nacionalista, és evident que Catalunya té un interés primordial en el triomf de la darrera concepció, puix, si prosperés la primera, significaria la mort de les seves reivindicacions nacionals; que, feliçment, en el present cas, estan d'acord amb l’aspecte general humà de la lluita. Però podrà Catalunya assolir el seu ideal limitant-se a contemplar impassiblement i platònicament la lluita? Els pobles que han aconseguit la realització de les seves reivindicacions nacionals l'han deguda quasi sempre

a saber aprofitar, en benefici propi, el moment de fondes convulsions internacionals. Jo dubto que torni a presentar-se per a Catalunya una ocasió més favorable que l'actual. El futur Congrés de la pau no resoldrà solament respecte a canvis de demarcacions territorials, sinó també conflictes interns de certs Estats que estan formats per pobles diferents. Jo crec que, si entre els nostres polítics hi hagués un veritable home d'Estat, no li fóra difícil fer valer, en el sentit que convingués, la força que Catalunya representa dins Espanya, per a aconseguir, en canvi, la consagració de la seva autonomia. La forma de fer-ho depèn de molts i variats factors. Als liders de les diferents branques del nacionalisme català corresponia valer-se dels mitjans necessaris per a obtenir el fi indicat; però tots els indicis ens fan creure que, per a aconseguir les aspiracions de Catalunya, han deixat passar un moment, potser ùnic, i és molt dificil que torni a presentar-se. («Informacions de La Revista - Catalunya davant la Guerra Europea». Respostes al següent qüestionari: «I.- ¿Creu que els principis nacionalistes, que són el fonament doctrinal del catalanisme, tenen una participació essencial en la lluita? / II.- ¿Pensa que el desenllaç de la guerra influirà en el moviment nacionalista de Catalunya i en les possibilitats del seu triomf? / III.- ¿Quina posició opina que ha d'adoptar Catalunya davant la Guerra Europea? / IV.- ¿Quines lliçons considera que ha de treure Catalunya dels esdeveniments actuals?». En «La Revista», any I, núm. 1, 15 de maig del 1915, pàg. 9.) *3 de juliol de 1915: apareix «La Nació», setmanari adherit a la Unió Catalanista. Entre altres, hi col·laboren el Dr. Domènec Martí i Julià, Manuel Serra i Moret, Ramon Pla i Armengol, Grant i Sala, Culi i Verdaguer, Rossell i Vilar, Rovira i Virgili. DOMÈNEC MARTÍ I JULIÀ: Catalans: D'ençà que la Unió Catalanista ha proclamat unes noves orientacions per l’acció que hem de realitzar en el futur, aquesta és la primera ocasió que es presenta al poble per a explicar amb l'extensio que sigui convenient les qualitats purament nacionalistes que posseeixen aquestes noves afirmacions. Com sempre, la Unió Catalanista ha avançat un pas més, ha fet una afirmació més concreta respecte dels principis nacionalistes. (...) Les idees fonamentals dels nostres principis Els nous principis tenen idees fonamentals. Una d'aquestes és aquella que ja es va proclamar a l'Assemblea de Barcelona: el dret a la vida. Llavors la Unió es va limitar a fer aquesta afirmació com un atreviment. Molts el van rebutjar, aquest nou aspecte, dient que el ser del poble, l’acció social, no tenia res a veure amb l’acció de la Pàtria; però si us fixeu bé en aquests principis veureu que mouen els homes vers un contingut ideològic més humà. Les pàtries han de viure l'hora de la humanitat en què es troben. Una

pàtria que no visqui 1'hora que passa no és una pàtria viva. La Pàtria ha d'anar afirmant seguidament el que vindrà, ha d'anar repetint a la consciència del poble la necessitat del viure i a mesura que el Nacionalisme va engrandint aquest concepte de pàtria, a mesura que aquests principis van prenent un caràcter d'integralitat, a mesura que la Pàtria desapareix per a tenir-ne un únic concepte que és la vida, que és l’existir, trobeu que per altra banda vénen uns altres principis, el socialisme, que vénen a coincidir perfectíssimament amb el principi nacionalista, proclamant principis d'alliberació econòmica. I va passant el fet bellíssim que hi ha un punt de convergència amb el qual el Nacionalisme, afirmant el dret a la vida, arriba a trobar-se amb aquells estats idealistes que vénen d'aquells punts d'albir que es presenten de la realitat vivent per prendre's purament com abstraccions. I, si en el començament aquests principis socialistes van ser proclamats per homes enquimerats, avui aquesta mateixa doctrina que en principi movia sols a disquisicions dels fundadors, ha anat evolucionant immensament fins als nostres temps. Mercès a l'evolució que ha fet, aquests mateixos elements socialistes que venien a ésser considerats com a oposats al Nacionalisme, avui els veieu com amb gran entusiasme han fet l'afirmació prèvia del dret a la llibertat de tots els pobles. I heus aqui com dos corrents que es creien oposats, que s'afirmaven antinòmics, són perfectament coherents, marxen junts i malgrat que apareguin diferenciats són complement d'una mateixa cosa. Hem d'afirmar que Nacionalisme i Socialisme no són dos principis oposats, sinò que són dos principis perfectament coherents i que se són necessaris l'un a l'altre. El Nacionalisme és la forma més perfecta de la llibertat política dels pobles i el Socialisme és la forma més perfecta de la llibertat dels pobles econòmicament. I hem de confessar que les causes econòmiques mentre no s'omplin de sentiment, mentre no siguin cada una d'elles l'afirmació de l'existència de l'individu, aquests principis no seran mai res, aniran a determinar situacions d'interinitat, això si, però no seran definitius fins que es confonguin amb la mateixa vida, fins que tinguin aquesta afinitat que esdevé de les afirmacions dels homes i dels pobles. El Nacionalisme sense el Socialisme és una aberració immensissima; inversament, el Socialisme sense el Nacionalisme, si es concretés sols a defensar l’aspecte purament econòmic dels seus principis, si no sentís altres aspiracions que les purament egoístiques de la materialitat de la vida, fóra ben poca cosa, com el Nacionalisme, si no es completés amb els principis econòmics del Socialisme, fóra una negació. Perquè, digueu-me, què serien les pàtries i què el Socialisme, aquella universalitat per al bé de l'existència de les pàtries, el del lliure viure de les nacions del món, la contrària a l'imperialisme, si no es fonguessin i de dret no atemptessin plegats als grans

imperialismes, als grans Estats que ofegant els petits pobles hi crearen el predomini de la força per damunt del dret? El Socialisme és el que creà l'internacionalisme, que és la base de la llibertat del món; perquè el món sense llibertat no es concep i, de llibertat, no n'hi ha d'altra que la que esdevé del lliure existir de tots els pobles de la terra. El nostre humanisme I per això la Unió Catalanista ha proclamat aquests principis, perquè en ells s'hi contenen tota una munió de concepcions que vénen a fer més pràctic el Nacionalisme. N'hi ha alguns que es dirà que no són nacionalistes, i jo pregunto si no és nacionalista el voler que els pobles s'organitzin amb aquells mitjans que creguin més humans; que els pobles s'organitzin atenent que tots els ciutadans gaudeixin per un igual del dret natural i civil i no com avui que el món es governat per lleis que no serveixen per a regular i fer avançar els pobles; però això sempre passa amb els mals governants que no pensen pel demà, i és que les lleis han de tenir una gran justícia i han de fer que afavoreixin el desplegament del poble. Si no és nacionalista afirmar que s'ha d'abolir la pena de mort, pensar amb greu dolor que els homes han de realitzar una violència; digueu-me si no és nacionalista treballar conjuntament, el poble en solidaritat, per a evitar els mancaments que hi hagi i fer-ne càrrec a la societat. Mentre les societats consentin que els individus es perdin en la lluita social, vagin pels carrers demanant almoina, i les criatures, abandonades, vagin per les vies de la ciutat, digueu-me si no és nacionalista voler apaivagar tant dolor i que la pàtria no consisteixi sols en banderes i discursos, sinó en el fet que el dolor acabi i normalitzant tots aquells que per culpa dels pares són les víctimes immolades de la maldat dels pobles. (Molt bé.) Digueu-me si no és nacionalista voler que totes les accions administratives siguin socialitzades; que tot esforç humà sigui propietat de tots; posar condicions a la propietat; voler que la pàtria treballi, sobretot, per la felicitat de tots els homes. (Ovació.) Però aquest Nacionalisme és clar que no es pot fer sentir a tothom i que ha de trobar enemics. Nosaltres ja sabem que aquesta mena de Nacionalisme no es per a ser imposat ara mateix, que hem d'anar transformant l’esperit dels homes i que des de la Unió i de tot arreu hem d'anar fent-lo conèixer, sabent que és necessari, perqué així com centúries enrera les pàtries tenien una determinada acció social, avui s'han transformat. El temps d'ara és temps d'afirmació, és accidental, i per això nosaltres, encara que vulgui semblar que no vivim als temps d'ara, vivim als temps aquests que a Europa es van preparant les col·lectivitats per aquestes grans

transformacions econòmiques que, vulguis no vulguis, vindran, perquè la Història ens ensenya que tot anhel de justícia vindrà satisfet i que hem de preparar-nos perquè no ens trobi descuidats, ja que les aspiracions dels homes nostres han d’ésser d'alliberació social. Catalunya ha estat sempre progressiva I encara posseeixen aquestes afirmacions de la Unió Catalanista un altre caràcter de gran vàlua. Nosaltres, que posseïm una consciència catalana ben nostra, ben definida, que no és, però, encara, de Nació, no hem de fer per això cap violència en acceptar totes aquestes transformacions que eren i han estat de nosaltres quan Catalunya era Estat. I quan Catalunya era Estat, quin paper hi feia al món? Era retrògrada o bé era una Nació plena, posseint la plenitud del seu existir, vivint del tot al món? Era això darrer i més encara, perquè nosaltres podem tenir el goig de poder afirmar que quan Catalunya ha estat un Estat, quan ha posseït la plenitud del seu ésser, no sols ha estat una Nació que ha cooperat a la civilització del món, sinó que ha estat davantera d'aquesta acció normalitzadora del món. Quan un poble com nosaltres posseeix en el sentit social aquests antecedents que afirmen que els pobles sense atendre a llur llibertat absoluta no poden existir al món, no podem veure el motiu pel qual les nostres renovacions puguin ésser contradites i es puguin considerar com a manifestacions que no tenen res a veure amb Catalunya. Totes aquestes afirmacions han estat vivents a Catalunya. Alguns cents anys enrera Catalunya no solament era la continuadora de l’acció civilitzadora del món, sinò que els principis que proclamava es pot ben dir que eren futuristes; són principis que, adaptats a la nostra época, no caldria renovar molt, i és que aquests principis tenien una eficàcia que veritablement no sols llavors exercien una influència a la civilització, sinó que encara avui la tenen. Aquí parlem de la terra per a tots i no ens recordem dels remences, d’aquells pagesos catalans que per la possessió de la terra arribaven fins a la revolució. Va ésser Catalunya dels primers pobles que proclamaren el dret de la repartició de la terra; la primera revolta per a aconseguir-ho esclatà a la nostra terra. Ja veieu, doncs, com el principi de la socialització de la terra no és nou per a nosaltres. (...) El que vindrà és inconegut, és quelcom que no podem precisar, però nosaltres, que vivim, en el món, acceptem tots els canvis i tots els avançaments de la consciència i per això ens permet afirmar aquesta ideologia nostra que en ser nostra representa el concepte de la pàtria nova

que, en ser nova, tornarà a ser una pàtria reviscuda, pàtria i casal del món, plena de grandeses i esplendors. I la volem ben bona, perquè sempre que cridarem. «Visca Catalunya!» voldrà dir: «Visca la bondat!», i és que la Internacional, a tots els pobles de la terra, és la germanor que és bondat i la universalitat al món no és a les pàtries si no hi ha la solidaritat humana. Quan diem «Visca Catalunya!» diem «Visca el món!». No volem imperialismes; volem que, agermanats, siguin tots els homes oposats a totes les tiranies. Visca Catalunya! (Les orientacions de la Unió Catalanista, Conferència feta a la Sala d'Actes del C.A.D.C.I., el 13 de juny del 1915, text taquigràfic, «La Nació», núm. 1, 3 de juliol de 1915, pàg. 9-10.) MANUEL SERRA I MORET: Els joves volíem la pàtria per als nostres ideals. La pàtria pura, la pàtria natural, la pàtria del dret, la pàtria de tots. Sense dir-ho, tots pugnàvem pel mateix. I després ens hem adonat que en l'esguard del company s'hi reflectien les mateixes angùnies, i no hem tingut necessitat de revelar-nos el secret. Ens posem a treballar seguint el ritme d'una passió universal que aviat esclatarà més gloriosa que la llum. Semblem parits d'una mateixa mare. La mateixa terra que ha de cobrir-nos ens té encomanada l'expressió d'aquest desig que de centùries ha la consum. Volem justícia per a Catalunya i per als seus fills. Ho tenim dit: no volem que ningù plori llàgrimes inconsolables. I, com que els qui ens han de comprendre són a les fogaines dels vapors, al fons de les mines, a les planes cremants de sol i a les cabanes solitàries, vindran moments que els més grans cataclismes es giraran a favor nostre i aquells que xuclen la saba social seran decapitats abans que nosaltres. Això és inexorable. I per això hem arribat a temps per a comprendre el camí de les grans destinacions. Tasca que es comença avui sense auguris ni prometences. Tasca que ens exigeix el màxim d'esforç; sense fruit ni compensació. Tasca que cerca els escollits i exclou els febles i acomodaticis. Tasca ùnica per a fer homes i per a fer escola. En aquest moment esgarrifós de la història dels pobles, la tasca es comença. La nostra minúscula representació, la nostra imperceptible presència comença a actuar en el món trasbalsat i va contra corrent i de cara a tots els obstacles. Potser no aconseguirem res, però farem el que ens toca. Nosaltres tenim una vida per a oferir, i és això el que posem al servei de l'ideal tant si ha d'ésser útil en forma de treball continuat com si és demanada en immediat sacrifici.

La donarem de bon grat. Amb aquesta resolució emprenem la via. I des d'ara, enllà del camí, allà on trobem una ànima caiguda, allà on veiem que es comet un tort, allà on sentim un plany, allà serem nosaltres. Intervindrem en tot. Ens mourem sempre. I, si no ens estavellem a la primera embranzida, potser encara algun dia haurem d'escopir del costat nostre tots aquells que des d’aquesta hora ens compadeixen. (Confessió, en «La Nació», núm. 1, 3 del juliol de 1915, pàg. 2). *14 de juliol de 1915: Banquet del Tibidabo. Els elements econòmics mostren llur adhesió als parlamentaris que havien lluitat en defensa dels interessos del país. ANDREU NIN: I.-Sense que accepti a ulls clucs la teoria del materialisme històric, ni que com a mètode li concedeixi una valor absoluta, en el que esguarda la guerra la considero confirmada en l’essencial. En els seus orígens i en la seva gestació, el tràgic moment europeu obeeix a causes d'ordre econòmic -a la lluita per la conquesta de mercats, als antagonismes produïts per la llei de la concurrència- que romanien en estat latent, i que havien forçosament d'esclatar d'una faisó monstruosa. La responsabilitat de l’esgarrifosa hecatombe pesa per un igual damunt de tots els pobles bel·ligerants, fent excepció, però, de Sèrbia i Bèlgica, que han gaudit del trist privilegi de servir de pretext (disfressat d'un cert vernís de generós altruisme que ha captivat els esperits suggestionables) a la intervenció de les potèneies de primer rengle. En resum, la guerra és, en els seus fonaments, una conseqüència fatal del mode de producció capitalista; però, no essent tan sols el factor econòmic el qui forma el complicat engranatge de la màquina social moderna, entren de retop en pugna, secundàriament, problemes ideològics i polítics, entre els quals ocupa un lloc preeminent el de les petites nacionalitats. II.- Vivim encara massa enfora d'Europa. Dubto que els corrents ideològics que s'hi produiran en acabar-se la guerra tinguin un ressó tan intens a Catalunya que puguin somoure la consciència nacional mig adormida. Si, pel contrari, hi repercuteixen fortament i si, com sembla, són sol·lucionats els plets d'alguns dels pobles que lluiten per llur deslliurança, l’exemple pot produir una reacció favorable al nostre moviment per part dels qui encara l’esguarden amb indiferència i pot servir així mateix d'estímul als militants per a emprendre una tasca intensa de nacionalització, de reconstrucció espiritual, indispensable per al triomf de la causa de Catalunya.

III.- L’ideal de Catalunya no el representa cap dels pobles en guerra ni ha adquirit el moviment nacionalista prou intensitat perquè pugui ésser tingut en compte quan es plantegi la pau. Persuadida, per altra part, que fóra una aventura més, sens cap eficiència, la intervenció de l’Estat al qual pertany en el conflicte, Catalunya ha de declarar-se a favor del manteniment de la neutralitat (d'una neutralitat espiritualment activa que de res no s'assembli a la neutralitat mansueta del govern), promovent i propulsant solucions dels problemes econòmics que la conflagració ha plantejat, galvanitzant el cos social espanyol i obrint ampla via a la discussió serena i desapassionada de les inquietuds que a les consciències ha suggerit la guerra. IV.- Que la constitució actual dels Estats és una contínua i permanent amenaça al dret de les petites nacions i que la unió de tots els pobles europeus sota forma federativa és l’única garantia de pau duradora. (Catalunya davant la Guerra Europea, respostes al qüestionari transcrit a la pàgina 78 «La Revista», núm. 4, 10 d’agost del 1915, pàg. 10-11.) *Agitació agrària a Tivissa i als pobles de la seva rodalia. Els camperols retenen les collites. Topades amb la guàrdia civil. Són detingudes unes 300 persones.- 19 de novembre: a Barcelona, és col·locada la primera pedra del monument a Pi i Margall; hi ha topades entre catalanistes i lerrouxistes.- 17 de desembre assemblea general de la Unió Catalanista; hi és elegida la nova Junta Permanent: Dr. Domènec Martí i Julià (president); Manuel Serra i Moret (vicepresident); Antoni Suñol, Frederic Barcelò, M. Mallol i Bosch i J. Monés i Costa (vocals); J. Grant i Sala (secretari de propaganda), Francesc-Xavier Casals i Vidal (secretari de relacions exteriors), Antoni Rovira i Virgili (secretari d'acció cultural i social), Dr. R. Pla i Armengol (secretari general).- 25 de novembre: a Madrid, a la sessió de les Corts, Francesc Macià intervé en la discussió del projecte de reformes militars i renuncia a l’acta de diputat. COMUNICACIÓ ADREÇADA A FRANCESC MACIÀ PER LA JUNTA PERMANENT DE LA UNIÓ CATALANISTA:

Sr. En Francesc Macià, Lleida

En el capítol de queixes que haveu dirigit al Parlament, s'hi troben contingudes les apreciacions serenes, la crítica justa i les previsions jamai desmentides que la Unió Catalanista en tot el temps de la seva història ha fet conèixer al poble perquè tingués noció positiva del que en tots els aspectes és l’Estat espanyol. La Unió Catalanista ha sentit així mateix sempre desconfiances dels parlamentaris que han representat Catalunya; i no perquè ella, la Unió,

pretengués que diputats i senadors que tothora afirmaven parlar en nom de la pàtria actuessin com si llur representació emanés del nostre contingut ideològic. La nostra confiança ens duia a suposar i ho hem encertat sempre, que els representants parlamentaris de Catalunya no es comportarien, i no s'hi han comportat, com arreu del món actuen els homes que han obtingut l'alta investidura representativa de la sobirania normal del poble. Consentiu-nos, noble Francesc Macià, aquest lleu desfogament en el qual fem remarcar la coincidència que hi ha entre la crisi de patriotisme que us ha dut a renunciar l'acta de diputat i l'espiritualitat amarada de seny i de catalanitat que guia la Unió Catalanista. Comptem que, pensant que tots actuem per la pàtria, no us sabrà greu que us manifestem el nostre plaer en adonar-nos que en vós i només obeint a impulsions del patriotisme hi ha parlat l'esperit vident de la nostra Unió, i pensem que també a vós us serà grat que en aquell instant transcendent de la vostra vida en que tot vós éreu Catalunya, rebieu inspiració de tot el que a la consciència catalana ha infós la nostra Unió Catalanista, que vol tenir la glòria d'haver actuat per la pàtria, moguda només per la veritat, la bondat i la generositat. Vulgueu rebre d'aquesta «Junta Permanent», en representació de la Unió Catalanista, l'homenatge que els qui serveixen lleialment els pobles ofereixen als qui com vós saben actuar i lluitar només que moguts pel patriotisme més pur, pel patriotisme que en tots temps és alliberador i és creador. Visqueu molts anys per Catalunya. Barcelona, 30 de novembre de 1915. («La Nació», núm. 23, 4 de desembre del 1915, pàg. 7). DOMÈNEC MARTÍ I JULIÀ: En Francesc Macià ha renunciat la investidura de representant de Catalunya al Parlament de l'Estat espanyol. Després d'un raonat discurs combatent les reformes militars presentades pel Govern, tot senzillament, tot suaument, però amb aquella fortitud que esdevé del convenciment en els esperits forts, en Macià digué que no podia ésser que ell seguis exercint el càrrec de diputat perquè considerava la seva acció nul·la i sense l'eficàcia que a tots els representants imposa la funció parlamentària.

(...) El gest de Macià té una valor que vull dir perquè és una lliçó per al poble de Catalunya. Si no hi concorreguessin les circumstàncies extraordinàries que fatalment han dut un home lleial a complir fins a la fi la seva comesa, jo seria el primer que hauria de dir ben clar que la renuncia de l'acta de diputat feta per en Macià és una acció que no té dret a realitzar cap home que prèviament hagi acceptat representar la sobirania del poble. El parlamentari ha de sucumbir lluitant; el qui no ho fa així és un covard. Per això arreu del món, si un parlamentari abandonés el seu lloc de representant, el parlament li respondria amb un menyspreu. Només en el cas d'en Macià tots els culpables, sense adonar-se'n, sobtadament, com fent confessió espontània de llur maldat política, han rendit homenatge a l'home bo i fort que menyspreant-los se n'anava. Cal dir, però, que ni en Macià ni cap parlamentari de Catalunya, no posseeixen representació individual personalíssima; tant si volen com si no, i també perquè és un compromís contret, posseeixen una delegació col·lectiva, representant tots plegats Catalunya; el que és que, com que actuen molt malament i com que la representació és, com dic, col·lectiva, el lleial, el sincer se n’ha anat del Parlament perquè el mal comportament dels altres és el que l'ha tret. De la Solidaritat ençà els diputats de Catalunya la posseeixen, aquesta representació col·lectiva, i des de llavors que els diputats representen el nostre poble mitjançant un programa polític general català, concret, concret en la seva essència, malgrat que en els accidents aparenti haver-hi tota una munió de modalitats polítiques. Els parlamentaris catalans a cada pas es reuneixen i promouen entusiasmes col·lectius que asseguren que han d'ésser la justificació de les actituds dignes i enèrgiques que usaran al Parlament; i fins ha passat que alguna vegada ho han fet creure a Catalunya i se n'han vingut a la pàtria per adoptar actituds que convertissin l’acció parlamentària en acció decisiva en sentit de correctora del daltabaix de l’Estat. I en cap ocasió no han realitzat res que hagi satisfet els afanys del poble de Catalunya. Catalunya ha estat sempre descontentíssima dels seus representants. El poble de Catalunya, però, s'ha adonat que d'aquí estant tot eren amenaces contra Madrid i tot eren promeses i juraments de realitzar accions que fossin dignes de la pàtria. I Catalunya no exigia res, ni demanava ni volia que es fessin coses extraordinàries; Catalunya i fins els més intransigents de Catalunya en tenien prou que el parlamentaris complissin

dignament llur comesa tal com arreu del món, a les societats normals del món, a les societats no corrompudes del món, els mandataris del poble realitzen l’acció parlamentària. No ha volgut mai res més Catalunya; ni això, però, no ha pogut trobar. Ha vist i ha presenciat com tot el que pugui referir-se als afanys del poble ha sigut deixat de banda per atendre tota mena d'interessos, tota mena de lluites de baixa política, tota llei de negocis, tota llei de rivalitats, sacrificant a totes aquestes baixeses el compliment normal i digne de la representació parlamentària. S'ha adonat repetidament que en comptes de dur els parlamentaris l’acció catalana a l'Estat només en el sentit de normalitzadora, de moralitzadora i de justiciera, han estat oblidats els compromisos de normalització, i la vida social de Catalunya ha estat embrutida mes que mai pels elements corruptors i degeneradors, socials i politics, de l'Estat. Catalunya es cregué erradament que s'alçava en els dies de Solitaritat Catalana, i fou llavors que fou traïda, amb males arts, per emmetzinar la renaixença de la pàtria que començava. Ara mateix, amb l'excusa dels projectes econòmics, s'ha pretès una altra volta aixecar l'esperit de Catalunya per reincidir novament en aquesta malastruga acció política que fa befa dels més sagrats drets socials. I quan de Catalunya estant es pretenia imposar normalitat al poder executiu valent-se de l'autoritat i força que dóna la representació de Catalunya, es treballa l'ascensió política personal fent l'esquerp i la fera endimoniada, passant, però, en discutir coetàniament els projectes econòmics i unes reformes militars que, deixant de banda la seva nul·la vàlua, es consent es discuteixin abans d'imposar la derogació de la llei de jurisdiccions, que de la Solidaritat ençà tenen el deure sagrat, els parlamentaris catalans, de no parar fins a obtenir-la. I, com sempre, és tota la representació parlamentària de Catalunya la que és actora i còmplice d'aquesta conducta que és la mostra indubitable del malament que compleixen llur deure tots els qui Catalunya honora amb la seva representació i que no tenen ni consciència dels deures normals que l'acceptar el càrrec suposa. Ningú no demana impossibles; repetim que només es desitja dignitat i ètica política. En Macià se n'ha anat del Parlament perquè s'ha sentit l’únic representant de Catalunya. Fa deu anys que en Macià pren paciència esperant que els parlamentaris rectifiquin i comencin a portar-se com l'esperit de parlamentari exemplar, que és l’esperit de Catalunya, anhela. Com l'acció dels parlamentaris catalans és col·lectiva, un de sol no podent fer res, se n'ha hagut d'anar per força. Jo no sé si es porta bé en Macià en anar-se'n del

Congrés, no havent dit les veritats que calien als seus companys de representació catalana. Ells, per mals representants de Catalunya, són els qui l’han tret. El gest d'en Macià delata a Catalunya com es porten els qui la representen al Parlament de l’Estat espanyol. Ara a Catalunya li toca jutjar. (El gest, «La Nació», núm. 23, 4 de desembre de 1915.) *Segons informacions de la premsa, passen de 2.000 els voluntaris catalans del Principat que, d'ençà que es va iniciar la Guerra Europea, lluiten en l’exèrcit francès per la causa dels aliats.- 19 de desembre: en el local del C.A.D.C.I. se celebra un acte d’homenatge a Francesc Macià, organitzat per la Unió Catalanista.- Durant l’any 1915 han estat fundats la Institució Catalana d'Història Natural i el Servei de Geologia i de Geografia, adherits a l’Institut d'Estudis Catalans.- Per iniciativa d’Eugeni d'Ors, director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya, és fundada a Barcelona l’Escola de Bibliotecàries. També, durant aquest mateix any la Mancomunitat ha fundat l’Institut d'Orientació Professional.- Josep-M. López-Picó publica L'ofrena; J.-M, Junoy, Oda a Guynemer; Joaquim Folguera, Poemes de neguit; Adrià Gual, En Jordi Flama (teatre); Joan Santamaria, Narracions extraordinàries, vol. I. 1916 JOAQUIM FOLGUERA: De la nostra posició dins el món ens ha vingut fa poc una anècdota deplorable. Una selecció de catalans que simpatitzen amb la causa de la Quàdruple es traslladà a l'altra banda dels Pirineus a fer palesa la seva cordialitat. La cosa no fou massa espontània, però en l’esperit dels qui hi anaren era la bona fe. No obstant, a pesar d'haver-se anunciat com un acte de fraternitat catalana, els expedicionaris foren sorpresos amb una rebuda que, si bé al començament podia semblar un malentès, es veié més tard que obeïa a una consigna donada. L'acte de Catalunya es convertí en manifestació d'unitarisme castellanitzant per a donar-li una valor en el Quai d'Orsay i en les agències telegràfiques. Això posa al descobert un defecte del nostre nacionalisme: la seva manca de valor internacional. En el mercat de les voluntats nacionals, la voluntat de Catalunya no es cotitza. Hem fet una mica de caragol i ara que sortim de la closca no ens volen. Dels esdeveniments actuals, n'hem de treure aquesta lliçó, si no volem que una altra vegada els catalans de França saludin en nosaltres una ficció. A part d'això, l’aspecte afirmatiu i l’íntima correntia de comprensió catalana que uní les multituds mereix la nostra cordialitat i respecte, essent de doldre, però, l’oblit que tots tingueren de Josep-S. Pons, poeta català de França,

que és de la banda enllà del Pirineu el qui més profundament ha sentit i ha pensat la germanor catalana. La manca de consciència nacional és un dels nostres ridículs. Assenyalàvem més amunt la claudicació de les gents acabalades. En l’esfera dels intel·lectuals no hi ha tampoc massa la dignitat de raça. Molt soroll i poques nous. Molta ferralla literària i poca consciència política. La mateixa boutade del President de l'Acadèmia Espanyola, que ha remogut el nostre poble, no ha trobat la millor resposta que era d'esperar. La dita Acadèmia té els seus corresponsals a Catalunya. Aquests corresponsals sovint són homes que escriuen en idioma català i ocupen dins la nostra literatura categories honroses. ¿Quin d'aquests corresponsals ha dimitit? ¿Quin d’aquests homes s'ha negat a col·laborar en l’obra d'una institució estranya a nosaltres i que entreté els seus ocis a causar-nos dany? L’honor que reporten les dites corresponsalies no és, certament, considerable. ¿Quina força egoista pot ofegar, doncs, la consciència nacional d'aquells que les suporten? Si no haguéssim fet tanta literatura, potser fórem en més bon lloc. Tindríem més noció de la nostra força i no ens hauríem enganyat en el nostre nacionalisme deixant de valorar certa gent per la capa de literatura patriótica que la cobria. Una nova condició n'hauríem tret: saber valorar. Ens ha caigut a sobre un xàfec de prestigis més o menys falsos, que hem de consignar per la seva posició circumstancial dins el Renaixement Català. El catalanisme ens ha tret el dret de valorar. La Galeria de catalans il·lustres i el Parc s'omplen de figures glorificades, en un garbuix absurd de mentalitats i igualades totes per les dimensions d'un marc o d'una columna. Joan Maragall és així mateix valorat que Fontova. Mossèn Cinto corre el risc de conviure amb don Pere Sala. L'Albert Llanas i en Torras i Bages potser seran veïns de pedestal. Aquí on un Ramon Llull no té una pedra d’homenatge aixecarem un bust al primer botiguer que faci versos o al primer periodista dramaturg. S'hauria de deixar un temps llarg de prova per a les obres dels homes més o menys insignes que s'esvaïssin en l’eternitat. Aquest temps podria esmerçar-se a conèixer aquell que es desconeixia en vida. Car aquesta pruïja actual de glorificacions no prova res més sinó que no s'ha estudiat l'obra dels qui s'ha tractat d'homenatjar. (D'esquena al temps, «La Revista», núm. 10, 29 de febrer del 1916, pàg. 8-9.) De tot el que s'ha dit en la darrera polèmica sobre l’ús del català en la vida pública, cap cosa no ha estat tan dura, però també tan justa, com l’acusació que els catalans no ens sentim encara prou nacionalistes. Posats de cara enllà, està bé que simulem una major força organitzant un entusiasme. Però, recollits en la realitat del nostre problema intern, hem de dir sense por

la veritat: l’enemic més fort és a casa mateix. Els moviments sentimentals han fet catalanistes, però no nacionalistes. Ens hem allunyat un xic de la nostra tradició serena per a demostrar que sabem els ressorts de l'efusió, però l’ona entusiasta ens ha enganyat a nosaltres mateixos i ara voldríem comptar amb la força passatgera que organitzàrem en un moment feliç. L’obra del nostre nacionalisme ha estat més enrolar que no pas convèncer. I quan el mateix sentimentalisme que tenia cura de l’enrolament, per qualsevol llei de psicologia, ha canviat d'esperit, torna la realitat dura i acusa els marges reals de la convicció nacionalista. Un fet ens dirà això amb la seva lliçó pràctica. L'únic problema que planteja avui el nostre nacionalisme és el de la cultura. La lluita per l'idioma n'ha esdevingut fins una qüestió filial. L'Estat, vençut per la unitat aconseguida a Catalunya en l’ordre econòmic, desplaça el problema i el situa en un camp distint. La Diputació de Barcelona ha fet una obra admirable de catalanitat reorganitzant les escoles que eren més directament a ella lligades. Ha creat centres de cultura nous, canalitzant aquella energia catalana que es manifestava dispersa i barbotejant. L'Estat ha vist el perill amenaçador d'aquesta puixança en l'avenir i ha decidit combatre-la estrenyent la malla densa de l’administració provincial. Però la seva acció fóra així mateix reduïda si no comptés amb uns elements, desertors de l’esperit de Catalunya, que s'avenen a servir de pretext de l’atac governamental. Aquests homes són posseïts del desfici del ca que no pot sofrir la velocitat dels altres. Tothom ha d'anar al pas, i el pas en aquest moment vol dir la monotonia escolar espanyola, la pau de l’escalafó, la utilització perenne de les càtedres auxiliars. Ells han creat en llur situació una mena d’immunitat universitària, protegida per l'Estat, el qual no admet altra investigació pedagògica que la seva. Aquest, el mou una sensació de vergonya, però és fidel nogensmenys, a una tradició. La resistència dels altres obeeix, en canvi, a una convicció antinacionalista. L'argument d'ells és aquest: abans que veure l'enemic polític intervenir en el lliure govern de Catalunya, preferim ser on som. Cap cosa no preval en llur criteri sinó l'orgull, i fan de Catalunya, una cosa secundària. L’instint pot més que la raó: llevat moral de l’antinacionalisme. Ni la crisi del teatre, ni la mesquinesa del mercat editorial, ni els contrasentits de la política no tenen cap valor en la determinació de la nostra convicció nacionalista. Sense teatre i sense llibres i sense puresa política s'han reorganitzat nacions perquè aquells que les componien posseïen per sobre de tot la convicció. Será molt jove el nostre nacionalisme mentre classifiquem això d'aquí adjectivant-ho de català com si no fos prou classificació dir-ho en el propi idioma. Hem d'estar tan convençuts del que som que, pel sol fet de convertir en sentiment la

convicció, perdem valor de catalanitat. Aquells que tinguin del nacionalisme el mateix concepte que tenen els gats de l’amor no són sinó una massa variable sobre la qual la veritable energia nacional deu especular, en profit de l'objecte primordial, que és la llibertat política. I, si algun dubte fes vacil·lar encara aquest nostre criteri del nacionalisme, l’espectacle de la guerra present li faria cobrar aplom amb l'exemple d'aquells homes que, sacrificant vides i escrúpols, defensen els errors de la pròpia nació i, amb ells, la seva existència. (Nacionalisme essencial, «La Revista», núm. 11, 15 de març del 1916.) PER CATALUNYA I L’ESPANYA GRAN: (...) Quan Catalunya, i els altres dos Estats del seu llinatge, Mallorca i València, van entrar a Espanya, llur llengua tenia exactament els mateixos drets i preeminències que la llengua castellana, compartint amb el llatí l’oficialitat en tota la vida pública interior, així com en les relacions internacionals. El nostre Dret civil que ara es batejat de foral i destinat al panteó d'un Apèndix, era un Dret tan substantiu, tan comú com el Dret castellà. Els catalans tenien la plena potestat de regir llur administració interior i un poder legislatiu propi, un Parlament català amb totes les seves naturals i obligades seqüències. ¿Per què avui tenim només que pobres corporacions administratives lliurades a l'arbitrarietat d'un poder no català, i una representació parlamentària ofegada en el conjunt d'un Parlament general establert, fet i manat fora de Catalunya? ¿Per què les nostres institucions administratives porten els noms i cognoms i l'organització i l'impuls d'organismes que no són ni han estat mai de Catalunya, com si no en tinguéssim de propis, del nostre llinatge, il·lustrats per una tradició gloriosíssima? ¿Per què la llengua catalana, llengua de Cort i de Parlament, llengua de la diplomàcia i de les lleis, llengua de la ciència i de la poesia, igual en llinatge i dret a la castellana en fer-se la unió, ha estat, mercès a la unió, desterrada violentament de tota la nostra vida pública, proscrita com una intrusa del seu casal propi i encara a cada moment insultada per ministres i funcionaris qualificant-la de dialecte, de patois groller destinat com una antigalla inservible a anar-se morint vora la llar doméstica? Vesteixi’s com es vulgui per amagar-lo, el fet és aquest, amb tota la seva revoltant cruesa: a Espanya hi ha un poble que troba en la vida pública reconeguts i enaltits els elements de la seva personalitat que els pobles més fortament estimen; i uns altres pobles que veuen aquests elements substancials de llur espiritualitat, de llur personalitat, exclosos de les lleis de l’Estat, de tota la vida pública.

I aquest estat de coses, els pobles que el suportem, els qui en som víctimes, no estem disposats a consentir-lo. No ho volem perquè tenim dret a no voler-ho, perquè constitueix un estat de servitud col·lectiva, perquè l'exclusió de la nostra llengua i de la nostra espiritualitat ens exclou del Govern, converteix els ciutadans d'aquests pobles preterits en espanyols de tercera classe, en una mena d'ilotes que treballen en els oficis humils, mentre els senyors els manen. Ni ho volem nosaltres ni ho han volgut els homes de les generacions passades. ¿Qui no veu que en el moll de tants processos inexplicats de moviments públics variadíssims que fan tan estèrilment agitada i il·lògica la història interior d'Espanya, hi ha la mateixa causa de totes les desmembracions territorials: aqueixa inestabilitat d'un pais no constituït, d'uns pobles que no se senten bé, que es troben descentrats, malcontents, fins no tenint consciència clara de llur vilipendi? Així, la coexistència dins d'Espanya d'algunes d'aqueixes formidables acumulacions de forces espirituals que són les nacionalitats, en comptes d'enfortir l'Estat espanyol l'ha portat a una dolorosa impotència, perquè en comptes d'ésser utilitzades totes integralment per a empènyer la grandesa d'Espanya, una d'aquestes nacionalitats, la més important, ha lluitat des del segle XVI i oberta segueix la lluita encara, per a excloure, per a assimilar totes les altres. I així s'ha perdut estèrilment un esforç immens: el dels pobles amenaçats d'absorció que s'han separat o han lluitat per separar-se i l'esforç que ha hagut d'aplicar-se a retenir-los subjectes, quan amb un règim d'amor, d'igualtat política, tots s'haurien donat les mans per fer més gran el comú imperi. En aquest estat de desunió, de desarticulació interna de les forces nacionals que resten en el clos de l'Estat espanyol, arriba Espanya a l'hora present, les circumstàncies de la qual fan més transcendentals les seves conseqüències. Per disminuida que sigui l’Espanya d'avui, no és res davant la situació a què pot davallar a conseqüència de la guerra. Som en els preliminars d'una nova constitució internacional. Fins ara, més o menys integralment, tots els Estats europeus eren independents. Des d'ara hi haurà uns Estats que manaran i uns altres que obeiran. Es repetirà amb els reialmes actuals el que amb les ciutats independents va succeir en els preliminars de la constitució de l'imperi de Roma. Els dèbils conservaran els senyals externs de la sobirania, com les ciutats aliades de Roma tenien llurs cònsols i llur Senat, però com aquestes seran econòmicament, políticament i militarment dirigides des de fora. Avui ja tots els pobles mitjans i petits tenen

intervinguda llur vida per Anglaterra o Alemanya. L'endemà de la pau, aquesta intervenció es normalitzarà i intensificarà. El món restarà dividit probablement en dues o més grans agrupacions o trusts de nacions, que la liquidació de la guerra passada i la previsió de la vinent, amb les seves forçoses seqüències, el socialisme en els procediments i el nacionalisme en l’orientació obligaran a estrènyer amb lligams més forts i complexos cada dia. Ja no es tracta, doncs, per a Espanya, d'ésser petita o gran, de tenir tals o tals províncies més o menys: es tracta d'ésser o no ésser. O sent Espanya el moment i es prepara activament, intensament, reunides totes les seves forces, no aquestes ni aquelles, sinó totes, per a assolir els horitzons de renaixença, de poder, fins i tot de grandesa, que després de segles passaran novament per a ella; o esdevindrà una mena d'Andorra gran enclavada en la immensitat d'un imperi anglo-francès estès des del Glacial del Nord fins al cap de Bona Esperança, i de l'India fins a l'Atlàntic, sense personalitat, sense influència, sense cap força ni significació, amb una corona i un ceptre purament simbòlics, com aqueixes espases que llueixen avui inofensives en les cerimònies els successors dels Cavallers del Temple. Nosaltres, des d'aquesta Catalunya, que no pot tenir ministres ni generals i quasi ja ni bisbes, d'aquesta Catalunya eliminada sistemàticament de tota intervenció activa en el govern d'Espanya, nosaltres, tractats de separatistes i localistes, nosaltres als altres espanyols de bona fe, als qui senten 1'ànima oprimida per la impotència actual i desitgen aixecar llur terra a una major dignitat interior i internacional, els assenyalem l'obstacle: aqueixa lluita enervant, esgotadora, inconscient a voltes, ben conscient ara, entre una nacionalitat predominant i unes altres que no es resignen a desaparèixer; i els convidem a cloure aqueix període, a engranar harmònicament unes amb altres les nacionalitats espanyoles i totes amb l'Estat, en forma tal que cada una regeixi lliurement la seva vida interior i tinguin totes la participació que per llur importància els correspongui en la direcció de la comunitat; fent així d'Espanya, no la suma d'un poble, i les despulles mortes d'altres pobles, sinó la resultant viva, poderosa, de tots els pobles espanyols, sencers, tal com Déu el ha fets, sense mutilar-los abans, arrencant-los la llengua, la cultura, la personalitat, que són l'arrel vital de llur força. Obra de justícia és aquesta obra, pero es també obra d'altíssima conveniència. Fundar la constitució d'Espanya en el respecte a la igualtat de dret de tots els pobles que la integren, és fer el primer pas vers l'Espanya gran, el primer i l'únic amb virtualitat per posar-nos en camí d'assolir-la. Aquest imperi peninsular d’Ibèria que ha d'ésser el nucli primer de l'Espanya gran, el punt de partença d'una nova participació, forta o

modesta, però intervenció a la fi, en el govern del món, no pot néixer d'una imposició violenta. O no serà mai o ha de venir de la comunitat d'un ideal col·lectiu, del sentiment d'una germanor, d'un vincle familiar entre tots els pobles ibèrics, de sentir tots, uns i altres, la gent de Portugal i la d'Espanya, els mals de l'isolament i les possibles esplendors d'una fusió de sentiments i de forces. Però perquè a Portugal pugui florir aquesta nova idealitat, cal que els portuguesos vegin amb llurs ulls i sentin amb llurs orelles i toquin amb llurs mans mateixes, que per a fer una Ibèria imperial no han de sacrificar llur pàtria, ni la llengua de llur pàtria, ni la lliure disposició de llur vida interna en tots els ordres, sinó que servant el tresor espiritual de llur nacionalitat participaran en el govern i la direcció d'una Comunitat més gran, d'una força que pot esdevenir, més o menys modest, factor mundial. I mentre duri a Espanya la política assimilista, mentre Portugal tingui en la situació de Catalunya i en la conducta dels governants amb Catalunya un exemple viu del que li hauria succeït si no s'hagués separat d'Espanya, ¿com és possible que deixin de veure en la unió ibérica una amenaça per a llur llibertat, per a llur llengua i llur cultura, per a llur dignitat? En canvi, clos aquest període, respectat el dret de tots els pobles peninsulars governats des de Madrid, Portugal creurà en la possibilitat que es respecti el seu i podrà lliurar-se sense recels ni desconfiances a l'impuls fecunditzant de l'imperialisme ibèric. Per a Portugal, com per a Espanya tota, aquesta orientació tindria un altre avantatge de valor imponderable: la possessió d'un ideal. Els pobles no s'aixequen del no-res, no surten de l’abjecció ni de la impotència sense l’acció transformadora, quasi taumatúrgica, d'un ideal. Els pobles sense ideal són pobles estancats que es corrompen com les aigües embassades. Totes les renovacions nacionals glorioses són obra d'un ideal. Sense ideal, ni governants ni governats no saben enlairar-se per damunt dels estímuls de l’interés particular, es mouen obscurament entre la pols de terra. El geni i l'heroisme necessiten l’ambient dels grans ideals col·lectius. Per això els pobles tenen en aquestes hores d'ideal, florides de grans homes: pensadors, estadistes, generals, diplomàtics, i després, mort l’ideal, van rodolant avall anys i segles, governats per leguleis o per histrions de la reialesa o de la plebs, demanant assedegats a cada crisi l’home providencial que no arriba. Fins ara aquest ideal de la unitat ibèrica era un ideal llunyà i irrealitzable, tenia totes les característiques de la utopia. Constituir l'imperi d'Ibèria suposava una lluita amb Anglaterra. Anglaterra no podia voler que es constituís una gran potència en el veïnatge del seu camí de les Indies i a l'entorn de Gibraltar, com no li ha convingut que Espanya i Portugal

sortissin de l'obscuritat, de l’anémia que les posava indefenses a les seves mans. Avui les coses han mudat. La guerra ha canviat les valors militars i polítiques. Anglaterra sentirà des d'ara -com ho sentirà Alemanya- tota la importància de tenir al seu costat, no pobles inferiors o neulits, sinó nacions vigoroses, i les nacions són vigoroses, no pel nombre d'homes que poden sacrificar, sinó per la formació d’aquests homes, per la direcció política, per la tècnica, per la potència cultural i industrial. Aquell concepte de la guerra que oposava l’industrialisme al militarisme motejant despectivament els pobles industriosos de «pueblos de mercachifle», és totalment caigut: la guerra és el suprem afer industrial i no és possible preparar-la, sostenir-la ni dirigir-la sense una tècnica industrial, sense la industrialització intensa, el més formidable possible, de tota la vida económica nacional. I si persistís Anglaterra a seguir la vella política de deturar la creixença dels pobles veins, tampoc la seva oposició no seria un obstacle tan irresistible com abans, perquè el seu poder restara segurament alterat, per haver de compartir l'imperi del món amb altres nacions i per la valor ofensiva i defensiva d'armaments nous assequibles a pobles petits i respecte als quals no té guanyat tan formidable avantatge. Al Madrid polític ha estat axioma per a combatre els moviments regionalistes, que la unitat per uniformitat fa forts els pobles i en canvi la unitat per federació els debilita. Això podia ésser sostingut amb alguna aparença de sinceritat abans de la guerra actual, avui no. Perquè, sigui el que es vulgui el judici a formar sobre les causes, desenrotllament i desenllaç probable de la guerra actual, ningú no pot deixar de veure en l’acció dels imperis centrals el cas d'unitat, de coordinació, d'aprofitament de totes les energies més formidable i meravellós que la història haurà registrat fins ara. El máximum de cohesió coincideix amb el máximum de federalisme. Entre Alemanya i Austria-Hongria sumen més Parlaments, més assemblees legislatives que tots els altres Estats plegats d'Europa; tants règims jurídics civils i administratius com grans províncies; quasi tantes llengües oficials com llengües parlades dins de les seves fronteres. Aquesta guerra és el triomf del valor unitiu, cohesionant del nacionalisme i l’autonomia. Aqueixes colònies angleses, grans com imperis, lliures com Estats independents, que quan nosaltres les retrèiem per basar-hi reivindicacions d'autonomia a favor de les colònies espanyoles eren titllades a Madrid de pobles separats i separatistes, aqueixes colònies aporten avui en esforç heroic a la metrópoli, a Anglaterra, tants exèrcits i naus i milions com Espanya, per haver-se resistit a l'autonomia, va haver d'invertir, de despendre, en perdre totes les seves. Aquesta Àustria que

semblava pròxima a desfer-se per les lluites entre alguns dels seus pobles, els està veient a tots rivalitzar en heroisme, perquè en defensar l'imperi defensen ensems llur llibertat, llurs institucions, llur llengua. Alemanya, que havia assajat una política assimilista en la seva petita secció polonesa de la Prússia, ha après aquesta magna lliçó de coses i l'aplica obrint a Varsòvia tot just ocupada una Universitat polonesa on regni com a sobirana la llengua fins ara proscrita de Polònia. França parla de reconstituir les antigues personalitats regionals. I Rússia ja no s'atura a la Universitat, ofereix a Polònia l’autonomia i escoles poloneses en tots els graus, des de l’elemental a les Facultats majors. Que els canons són certament una força, però també ho són les idees motrius dels pobles, els sentiments acumulats en el davallar dels segles, i aqueixes concrecions supremes de l'espiritualitat de les races que són les llengües. És així com aqueixa Espanya menor d'ara pot esdevenir una Espanya gran, una Ibèria renaixent, i pot aspirar en la nova constitució internacional a destinacions més esplendoroses, a aglutinar l’estol de pobles americans fills de Castella i Portugal, ajudant-los a salvar-se del gran perill que els amenaça: el perill d'ésser absorbits, culturalment, econòmicament i políticament, pel gran Estat que va abassegant avui tota la riquesa d'Europa i es prepara per heretar-ne la força d'imperi, l’hegemonia mundial. Per això, perquè estem posseïts d'aquests ideals, perquè tenim la plena consciencia que les nostres reivindicacions titllades de localistes són el camí únic d'assolir-los, el fet de deixar passar el Govern anterior l'ocasió d'aixecar amunt la potència econòmica i industrial d'Espanya, primer pas per a aixecar la seva potència militar i política, va causar-nos una decepció tan profunda, que encara avui a Madrid no se l’expliquen, la troben desproporcionada i injusta i hi basen tot un procés d’ingratitud. Per això trobem més revoltants els intents de persecució contra la llengua i les institucions culturals de Catalunya que s'han produït des de la constitució del Govern actual. Si els catalans miréssim només l’aspecte nacionalista, l'interès immediat de la nostra llengua, hauríem d'estar contents de l'Acadèmia i dels vents de fronda que s'alcen a Madrid per a les coses de Catalunya. No hi ha un sol cas en la història que les forces polítiques, per grans que siguin, hagin en lluita oberta triomfat de les forces espirituals d'un poble. La persecució enforteix, abranda els entusiasmes, crea els moments sentimentals en què homes i pobles se sobreposen a llurs vicis i s'aixequen a les solidaritats triomfants. Les llengües són vençudes en la pau i per la penetració pacífica; mai per la guerra, mai per la imposició. Els homes mateixos que en anys d'inconsciència es lliuren voluntàriament a l’ús d'una altra llengua, el dia

que es vol imposar-la per un acte de poder, es revolten contra la violència i es penedeixen de la desnacionalització que consentien. Perquè a l'hora de l’encasellat, estimulant defeccions i explotant odis personals i de grup, han reunit a la Porta del Sol i posat de la seva banda els representants d'unes quantes forces polítiques catalanes més o menys necessitades de substituir la investidura del cos electoral per la del ministre encarregat de fabricar diputats de Reial Ordre, es creuen a Madrid haver guanyat ja una gran batalla política i haver ajornat indefinidament la solució dels problemes plantejats per Catalunya. Trista batalla aquesta i tristos governants els qui puguin fer-se un honor d'eixamplar novament a terres ja redimides la taca d'aquella Espanya electoral negra condemnada per tots els patriotes. No els regategem gens aquest honor, però sàpiguen que en guanyar-lo, en conquistar per aqueixa política uns quants homes, no les forces patriòtiques que aquests homes representen, fan a Espanya un dany gravíssim: el de sembrar en la consciència dels catalans, ja prou sol·licitats per tots els radicalismes, el dubte de si serà o no possible per l'evolució normal dins del règim establert, donar satisfacció a les aspiracions de Catalunya. No es facin a Madrid il·lusions; la qüestió de Catalunya no es resoldrà amb violències, ni amb Kulturkampf, ni amb traïcions d'antics patriotes, ni amb habilitats polítiques de governants mestres a guanyar eleccions empresonant electors contraris i distribuint amb violació de totes les lleis els favors i les amenaces. L'única solució és una franca i completa autonomia. Establir-la, anar a la consagració federativa de la llibertat de tots els pobles peninsulars, és començar l’Espanya gran. Seguir el camí emprés és treballar per una Espanya més dèbil, més dividida, més disminuïda cada dia. No ho oblidin els pocs homes que concentren en llurs mans la realitat i, per tant, la responsabilitat de tot el poder polític d'Espanya. Quan es governa un poble, per modest que sigui, en hores supremes de la història, no hi ha dret a la mediocritat. Restar absorbit per les feines menors de la política, encastat a terra sense altre horitzó que el de la sínia administrativa, és un crim, de lesa pàtria. Han de sentir l'excepcionalitat del moment. Han de saber aixecar al nivell d’aquesta excepcionalitat les reformes, els actes de govern. Han de comprendre que les utopies dels períodes plàcids esdevenen realitats assolibles, programes immediatament realitzables en aquestes hores assenyalades, i han d'enlairar-se a visions altes, a concepcions fortes, despertant en el poble la vibració dels ideals.

Aquesta és l'hora gran, l’hora heroica que passa. Si passa inútilment com totes les altres per Espanya, haurem complert almenys nosaltres assenyalant-la, anunciant-la directament, en aquesta paràlisi crònica de les Corts, a les representacions supremes de l’Estat i a l’opinió d'Espanya entera. Barcelona, març del 1916. Ramon d'Abadal, Marqués d'Alella, Frederic Rahola, Lluís Sedó, Leonci Soler i March, senadors del Regne, Josep Bertran i Musitu, Eusebi Bertran i Serra, Francesc d'A. Cambó, Marqués de Camps, Manuel Farguell i de Magarola, Lluís Ferrer-Vidal i de Soler, Joan Garriga Massó, Bonaventura-M. Plaja, Pere Rahola, Albert Rusiñol, Joan Ventosa i Calvell, Narcís Verdaguer i Callís, diputats a Corts. (Història d'una política. Actuacions i documents de la Lliga Regionalista, 1901-1933, Biblioteca de Lliga Catalana, Barcelona 1933, pàg. 178-185. - El document Per Catalunya i l’Espanya gran va ser redactat per Enric Prat de la Riba.) *9 d’abril de 1916: en les eleccions generals Francesc Macià és reelegit diputat pel districte de Les Borges Blanques i la Lliga Regionalista torna a derrotar la coalició dels lerrouxistes amb la Unió Federal Nacionalista Republicana. Com a conseqüència, la UFNR acabarà dissolent-se.- 21 de maig: «Festa de la Unitat Catalana», banquet organitzat per la Lliga Regionalista, al Parc Güell, per celebrar la victòria electoral; més de 5000 comensals d’arreu de Catalunya. PERE RAHOLA: N'hi ha que, davant les aspiracions de Catalunya, alcen l’Espanya ulterior com una bandera, com una cosa oposada a tots els nostres desigs. Però tant de bo que això fos així. Contra d'ells treballaríem en lluita noble i fóra fructífera, encara que fos sols pel fet de l’emulació que es produiria. Però el cert és que davant de nosaltres no hi ha la idealitat espanyola. Sols hi ha unes tarifes que s'alcen en odi contra nosaltres, pel sentit de modernitat que posem en les nostres lluites. (...) Nosaltres cerquem en el poble, a més de la legitimitat de la nostra representació, el vostre consell i el vostre oracle. (...) (...) anem al Parlament a defensar l’ideal suprem de Catalunya i la seva consagració per les lleis de l’Estat: l'autonomia i tota la tradició, des de la parla a la riquesa; la cultura, l’esperit i el cos, acumulats en tantes generacions. (...)»

(Parlament pronunciat en la «Festa de la Unitat Catalana», «La Veu de Catalunya», 22 de maig de 1916). FRANCESC CAMBÓ: (...) Nosaltres som catalanistes, no perquè som regionalistes, sinó perquè tenim consciència de la nacionalitat de Catalunya i volem que triomfi. Jo us dic, senyors, que a les Corts d'Espanya nosaltres sostindrem. i defensarem i acollirem totes les expressions de vida regional que apareguin a Espanya i vulguin satisfacció legítima de part del Poder, però pugnarem en primer terme pel nostre plet i, des del primer moment, des de la discussió del Missatge, plantejarem el plet de l’oficialitat de la llengua catalana. Plantejarem a la vegada la reivindicació de la plenitud de la sobirania catalana, de la consecució d'una assemblea catalana amb un poder executiu català que regeixi la vida interior de Catalunya. Jo no vull negar-vos, senyors, que aquesta tàctica que anem a adoptar, no vull negar-ho, repeteixo, ans al contrari, em plau declarar-ho, és una rectificació de la tàctica i de la conducta que hem observat des de 1901. Ara, que us diré, també, que és no més que una rectificació de tàctica, perquè, si heu observat bé, en la nostra actuació a les Corts hi ha hagut una evident contradicció. Nosaltres ens declaràvem en principi clarament, netament, radicalment catalanistes; però les peticions que formulàvem les engranàvem a dins d'una organització general regionalista. I us diré perquè abandonem aquesta tàctica. No hi ha hagut en tota la història de Catalunya un fet que ens personalitzi tant com el moviment de la Solidaritat Catalana. El poble el sentia com un moviment nacionalista. Però no tots els que vàrem integralment intervenir en la confecció del programa del Tívoli sentíem aquell moviment com una afirmació nacionalista. Com podia sentir-la, per exemple, aquell home venerable que, no essent català, va posar tot el seu valer al servei de Catalunya, en Nicolau Salmerón! (Aplaudiments.) Amb en Salmerón es va plantejar el problema de la sobirania de l’Estat. Entenia en Salmerón que la sobirania de l'Estat era inherent a la direcció de la vida de tot Espanya. Sobre la instrucció, la sobirania era de l'Estat; sobre el règim econòmic, la sobirania era de l'Estat; sobre l'ensenyança, sobre el dret, la sobirania era de l'Estat.

Vàrem arribar a una transacció que marcà la tàctica que vàrem seguir i que conduí al fracàs: que nosaltres, hipotèticament, acceptéssim aquesta sobirania de l'Estat i que en demanar facultats de règim per a Catalunya, les demanéssim com delegades per l’Estat, com si fóssim uns apoderats de l'Estat durant una temporada. Es a dir, que ens deien que renunciéssim a la gerència de casa nostra, perquè el gerent únic ja ens faria poders. (Aplaudiments.) Aquesta tàctica del programa del Tívoli, a les Corts, va trobar en la persona d'en Maura una consagració plena. En Maura no volia veure res especial en Catalunya, res de distinció en Catalunya. Catalunya sols tenia més sensibilitat i, per tant, sentia més el dolor que les altres regions; però el remei que se li havia d'aplicar havia de ser un remei de caràcter general. Com a concreció d'això, va venir el projecte d'Administració Local, plasmació del programa del Tívoli, i vàrem acceptar-ho, com vàrem acceptar les Mancomunitats que no disputaven res al Govern, que prenien les delegacions que el Govern volgués atorgar. Tinc la seguretat que en Salmerón i en Maura procedien amb la més completa bona fe i lleialtat, i que tota la resta, si no era una solució, era un camí de solució. Ara, que aquest camí de solució parteix del supòsit d'una bona voluntat per part dels directors de l’Estat; com si diguéssim de la bona voluntat del gerent. Ha fallat aquest camí, diguem-ho clar, perquè ha fallat aquesta bona voluntat. Nosaltres crèiem que per part dels homes directors hi hauria hagut bona fe, que es crearien organismes regionals, que les haurien tractades amb cura els directors de l’Estat perquè servissin de mirall a les altres regions d'Espanya. Vàrem creure -i potser era veritat- que hi havia entre ells, homes desitjosos de salvar Espanya. Però aquest intent ha fallat. Mentre que la vida de la Mancomunitat depèn de les facultats que li doni l'Estat, i ha de nodrir-se dels ingressos que li delega l'Estat, i ha de suposar bona voluntat en els homes de l'Estat, hem vist, des que vàrem, confiar en la col·laboració d'aquests homes, com dissimuladament, vilment, han anat desenrotllant una obra encaminada a atacar els punts més vius i substancials de la nacionalitat catalana (aplaudiments); hem vist com l'Estat, que ha dit a la Mancomunitat: «Confia en mi, que et donaré les meves facultats», s'ha obstinat a destruir la saba de la gloriosa institució del notariat català, i Catalunya ha vist com els notaris catalans han anat desapareixent, de manera que avui són quasi minoria. Vosaltres, que heu vingut molts de pobles de fora, direu si no us

trobeu sovint que els dipositaris de la fe pública no entenen la nostra llengua i, perquè no l’entenen, l'odien; vosaltres podeu comprendre quin greuge tan fondo això representa per a la nostra terra. (Aplaudiments.) En aquests temps, dels Instituts de Catalunya i de la Universitat de Barcelona, se'n va eliminant el professorat català. Avui, la Universitat de Barcelona sembla una d'aquelles universitats que Alemanya i Rússia opressores implantaren a Polònia amb l'objecte de desnacionalitzar-la. I hem vist, aquests anys en què se'ns tira en cara el nostre exclusivisme i se'ns titlla d'egoistes, hem vist que en el més gran, en el més respectable, en el que entra més al fons de la consciència, s'hi segueix igual procediment. Fa pocs anys, l'episcopat de Catalunya era quasi tot català. Avui quasi no hi queda cap català. Sembla que es vulgui dir que l'Església, com si estigués al servei d'un Estat enemic, ha de contribuir també a la desnacionalització de Catalunya. (Aplaudiments.) En aquests temps en què el Govern devia haver procurat inspirar confiança, totes les peticions de Catalunya, per fonamentades que siguin, les rebutja sistemàticament, com si temés que contribuïssin a l’engrandiment de Catalunya, com si mirés Catalunya igual que un país enemic. I hem vist, senyors, aquest espectacle grotesc que ha donant el comte de Romanones. En 1913, quan per resoldre una crisi purament de persones va escudar-se en la Mancomunitat, deia a boca plena: «Ja veieu si estimo Catalunya, que caic per defensar la Mancomunitat». I aquest home, en arribar al poder, no s'ha preocupat de delegar funcions de l'Estat, sinó que la seva tasca sistemàtica ha consistit a fer fracassar la Mancomunitat, a matar el seu crèdit, a sembrar arreu contra d'ella greuges, rancúnies, enveges. Heu de comprendre, per tant, que, si la tàctica que seguíem suposava una bona voluntat per part de l'Estat, ha arribat l'hora de dir que ja no creiem en aquesta bona voluntat i de plantejar el plet de la gerència integral a casa nostra (aplaudiments), i de dir que volem que sobre les funcions que regeixen la nostra vida, la sobirania de Catalunya sigui completa, que no intervingui en elles l’Estat, que no pugui crear traïdors a Catalunya per oposar-se a les nostres aspiracions. (Grans aplaudiments.) Preferim que es limiti el nostre camp d'acció a veure limitada la nostra sobirania. Que es precisin, que es concretin les funcions; però que, un cop en execució, no pugui entrebancar-les l'acció de l'Estat.

I que aconseguim això, senyors, és necessari. Serà un bé immens per a Catalunya, però us dic que més necessari que per a Catalunya, ho és per a Espanya. En la liquidació de la guerra, els sers polítics, i l'Estat ho és, podran desaparèixer; els sers nacionalistes, com Catalunya, podran avançar o retrocedir en el camí de la consecució de les seves llibertats, però no desapareixeran. Pels Governs d'Espanya, els moments actuals haurien de ser de fondes reflexions. Jo no sé si els homes que governen ara, i els que governaren ahir i poden governar demà, i fins el poder irresponsable que presideix la successió dels Governs, tenen consciència plena de la seva responsabilitat. En la liquidació de la guerra no hi haurà cosa, per ferma que sembli, que no sigui discutida. Tots els Estats del món, i especialment els d'Europa, seran objecte de grans pressions que, si bé no seran fetes amb les armes, seran més eficaces que les fetes amb les armes a la mà. En aquells moments l'Estat que no tingui una estructura sòlidament construïda, un Govern que no parli en nom d'una nació unida i compacta, corre el perill que, en les clàusules del tractat de pau, s'hi estengui la partida obituària que pot significar, o una mort fulminant, o aquella mort més vergonyosa que ve després d'una estona de meditació diplomàtica, com a preludi d'una dominació estrangera. I Espanya que no esperi sortir engrandida si no ha resolt el problema català. Diguem-ho clar. Fa anys que aquest problema causa la debilitat d'Espanya. Hi ha una gran massa del nostre país que és contrària al Govern, i això porta sempre un crebantament general. L'Estat troba sempre una Catalunya que protesta perquè no són ateses les seves aspiracions. Hi ha un apartament absolut en tota l’encontrada més culta d'Espanya de l’exercici de les funcions de Govern, de manera que un estranger que visiti Catalunya estranya que els ciutadans que mantenen Espanya no governin Espanya. (Aplaudiments.) I cal que això acabi. Cal, en interès d'Espanya, que tots els espanyols es trobin bé dintre d'ella i que els delegats que representin Espanya en les negociacions que potser faran modificar el mapa polític d'Europa, puguin dir que parlen en nom d'Espanya i no es doní el cas que se senti una veu potent que digui ben alt i ben terminantment que no parlen en nom de Catalunya. (Grans aplaudiments.) (...) (Parlament pronunciat en la «Festa de la Unitat Catalana», «La Veu de Catalunya», núm. 6.126, 22 de maig del 1916, pàg. 2.) *27 de maig de 1916: el Dr. Martí fa una conferència a la sala d'actes del C.A.D.C.I. Hi assisteix en Francesc Macià. Entre el públic predominen els joves.

DOMÈNEC MARTÍ I JULIÀ: Companys: Quan, després de les passades eleccions, legislatives, la Junta Permanent prengué el determini -sense saber de cap manera l’actitud que la Lliga adoptaria en les festes que s'han anomenat de la Unitat Catalana- de dirigir-se al poble, per fer un estudi crític de l'actual estat de la política catalana, tingué en compte, per a realitzar aquesta acció, fer-ho amb la major justícia i equanimitat, però amb cruesa, seguint així la norma que caracteritza tots els actes que la Unió Catalanista ha portat a cap. Cal, per a parlar del nacionalisme d'ara, referir-se a temps passats no llunyans, sinó pròxims, i judicar l'actitud i determinis d'alguns elements que es diuen nacionalistes. No farem un estudi crític de la Solidaritat, de la qual la Unió estigué ben separada, venint a donar la raó del justificat que fou aquell apartament el discurs pronunciat pel senyor Cambó el dia de la festa de la Unitat Catalana, en fer en ell la declaració de l’error sofert amb la política des de llavors seguida i disposant-se a seguir per camins més profitosos per a la causa de Catalunya. No obstant la desfeta d'aquell moviment, la nacionalitat s'ha anat accentuant cada dia més. Anem, doncs, a judicar la tasca realitzada per aquells elements, amb tota serenitat. L’esquerra nasqué amb el C.N.R. i aquest caigué en un gran error en ajuntar-se amb els partits republicans, que porten damunt seu la rèmora política de l’Estat i estan mancats d'aquella puresa que necessiten els moviments alliberadors, cosa que ha estat la causa del seu fracàs. Quatre pecats capitals cometé, els quals foren: el de voler atreure's la Unió, mentre el seu esperit s'inclinava a donar més importància al republicanisme que no al nacionalisme; aliar-se amb els partits antics republicans, dels quals prengué l’esperit verbalista, intrigant i insincer; aliar-se amb els radicals, els eterns enemics de Catalunya, i, finalment, ésser protegits en les darreres eleccions pel Govern, cosa que permeté a l'Alba poder dir, en ple Congrés, que ell creia haver servit l’Estat en haver seduït l'esquerra catalana. (Aplaudiments.)

El C.N.R. en comptes d'afirmar-se cada dia més nacionalista, ho féu al revés, acostant-se més amb els enemics de Catalunya i se n'ha seguit la seva mort. La mort de l’esquerra ha estat fatal, car a Catalunya tota acció antinacionalista ha de morir. Després de l'aparició de l’esquerra fins a la seva desaparició, ja es notaven les antinòmies existents entre els seus components. Aquella aliança amb els radicals, que era contra Catalunya, no podia ésser una veritable funció de pensament; per això, el poble, els desautoritzà, induït-los a la desfeta. És realitzant una acció sense claudicar en els ideals i portant una vida modesta, com fa la Unió, com es triomfa, (...) que aquella jamai no pretengué fer desaparèixer l’esquerra i que amb l’anorreament d'aquesta hem vist com s'ha anat arrelant la política oportunista i nefasta de la Lliga. (Aplaudiments.) Amb sinceritat, dic que amb dolor he parlat de l’esquerra, com també dels seus fets i actuacions que han fet minvar el nostre nacionalisme. Els que hi contribuïren, que em perdonin, car és per a mostrar la vàlua dels fets que la Unió els ha discutits. La Lliga, des de la Solidaritat fins ara, ha anat mixtificant la seva actuació, usant noves plataformes en cada lluita electoral que es presenta. Voldria que féssiu memòria i veuríeu com la Lliga ha anat canviant a cada instant; canviant, ensems, els homes de Catalunya, atraient vers ella tots aquells elements conservadors i reaccionaris infiltrats del més gran espanyolisme amb els quals s'ha aliat i desaliat quan li ha convingut, havent condemnat a l’esquerra l’acció que ella realitzava amb les dretes. La Lliga no pot servir, ni aquí ni al davant de tot el món, com a exemple de lleialtat política. (Aplaudiments.) Ha volgut convèncer que es pot ésser nacionalista sense ésser-ho, arribant a l'extrem que la seva Joventut publiqués el seu òrgan en la premsa, intitulat Catalunya, en castellà; això no és nacionalisme. No són comentaris que surten de la meva boca, són fets viscuts i evidenciats darrerament per en Cambó mateix, en afirmar el fracàs de la Lliga. La cultura que ha fet la Lliga ha estat una cultura tacada de

partidisme, de parcialisme. Fora d’aquesta nova acció cultural que ara comença a desenrotllar, res no ha fet, ni el més mínim esforç, per a la cultura del poble català, i hem de convèncer tots aquells diletants de la cultura que és impossible desenrotllar res sense el concurs del poble, del qual tant s'han allunyat els regionalistes. De la ineficàcia, de l’esterilitat de tota l’acció de la Lliga, m'excusa fer-ne la revisió el discurs d'en Cambó i la seva confessió, palesa i franca, dels errors que ha comès. L'equivocat concepte de mantenir estretes relacions amb la política de l'Estat, ja el vaig retreure jo en la conferència del teatre Granvia l'any 1910, i ho havia fet abans en la del teatre Principal, del 1908. Parlà en Cambó de la necessitat d'establir Corts catalanes a Catalunya i de la reivindicació de la llengua nostra. Jo haig de dir que, si en el Missatge de la Corona sap en Cambó defensar tots aquests drets per a Catalunya, si no es concreten els representants regionalistes a defensar el Missatge i res més, jo seré el primer a lloar-los. Els precedents ens expliquen el contrari; emperò, si així com fins ara han observat una política de tergiversació, saben ésser lleials, i amb tota lleialtat defensar el que han dit, sí que podrem dir que Catalunya ha fet un gran pas. Però la Lliga, que no té solvència moral possible, no pot entusiasmar-nos: els fets parlaran. Si les afirmacions de la Lliga foren fetes per complaure els cinc mil comensals que prodigaren aplaudiments, llavors encara és una burla més gran per a tots nosaltres, per a tots els nacionalistes. Si tenim el fet immediat que la Cambra de Comerç, regida per gent de la Lliga, ha negat donar, com abans ho feia, ensenyances en català; i si aquest desnaturalitzat Fomento del Trabajo Nacional, que va concórrer en aquesta mateixa sala a parlar en honor de la llengua catalana, transacciona amb els regionalistes per portar la seva política, què en podem esperar d'aquesta Lliga? En el mateix instant que l'Estat ha llançat l'amenaça d'una revisió aranzelària, en Cambó ha fet unes afirmacions nacionalistes que no havia pronunciat mai; i jo crec, i voldria equivocar-me, que han estat fetes per espantar Madrid i aturar així, per la por, el que podria perjudicar els estaments burgesos. La Lliga, canviant de decoració, ens diu que abans que dels problemes econòmics es preocuparà del que és l'espiritualitat dels pobles, del que, en el fons, és la llibertat social dels homes, de tot això que és un altíssim deure de moral preocupar-se'n.

Emperò l'acció moral de la Lliga, fins avui, no ha estat d'altra efectivitat que la d'una fatxenderia, en el sentit més expressiu d'aquesta paraula catalana. (...) En Macià, malgrat haver estat elegit novament per diputat, té el propòsit ferm de no tornar més al Parlament de l'Estat, mentre la presència seva no hi fos d'un valor molt utilíssim per Catalunya, i és que en Macià, igual que la Unió, té per norma complir tots els compromisos contrets amb el poble. (...) (Conferència pronunciada a la sala del C.A.D.C.I. pel Dr. Martí i Julià sobre el tema l’actualitat del nacionalisme de Catalunya, «La Nació», núm. 49, 27 de maig de 1916.) ESMENES AL PROJECTE DE CONTESTACIÓ DEL MISSATGE DE LA CORONA: (...) Sería imperdonable hipocresía desconocer y fatal cobardía no abordar la solución de un problema que no es de mera organización administrativa, sino que presenta todas las características y acusa toda la gravedad de los problemas nacionalistas y que de muchos años a esta parte mantiene en constante pugna a Cataluña con los Poderes del Estado, con grave daño de aquélla y positivo quebranto de éste. Sería la obra de antipatriotismo e implicaría grave imprevisión de funestas consecuencias que, cuando al sonar la hora de la paz se revisen todos los valores, se discuta la constitución de todos los Estados y se liquiden multitud de problemas nacionalistas, estuviera en España pendiente de solución el problema nacionalista catalán y hubiera millones de españoles que no tuvieran reconocida la oficialidad de su idioma, permitida la elaboración de su derecho civil y consagrada la facultad de regular y regir su vida interior. Tampoco puede olvidar el Congreso que la solución del problema catalán, otorgando la oficialidad a su idioma, confiando a una Asamblea y a un Poder ejecutivo catalanes la regulación y administración de su vida interior, a la vez que ser obra de justicia que pondría término a una secular discordia y establecería lazos indestructibles de íntima solidaridad, abriría para España el camino a posibles integraciones que permitiesen colocarla en primera línea entre los grandes Estados que en un futuro próximo se repartan el dominio y la dirección del mundo. Palacio del Congreso, 5 de junio de 1916.

FRANCISCO CAMBÓ.- ALBERTO RUSIÑOL.- EL MARQUÉS DE CAMPS.- BUENAVENTURA MARÍA PLAJA. - JOSÉ CLARET. - LUIS FERRER-VIDAL. - MAGÍN MORERA Y GALÍCIA. (Història d'una política, op. cit., pàg. 196-197.) FRANCESC CAMBÓ: (...) Sería ridículo, señores diputados, que os hiciera perder el tiempo justificando que existe un problema catalán. El problema catalán, señores diputados, no es un problema administrativo, no es un problema puramente regionalista, sino que es un problema nacionalista. Y es un problema nacionalista porque arranca del hecho de la personalidad catalana; que nosotros calificamos de nacional; calificadlo vosotros como queráis; pero en el fondo será fácil que nos entendamos. Parte del hecho de que tiene conciencia de sí misma y que existe una personalidad catalana que siente la aspiración que sienten todas las cosas vivas, de darse la ley de su existencia, de regir su porvenir y sus destinos. Tengo que decir y repetir, señores diputados, que el problema catalán no es un problema de buena ni de mala administración. La mala administración, las quejas contra la mala administración del Estado pueden precipitar, pueden agriar, pueden alterar la expresión de un movimiento nacionalista; pero no lo crean, señores diputados. No hay país en el mundo que tenga tantos pleitos nacionalistas como Austria, y yo creo, señores diputados, que los que habéis viajado por allí, los que conocéis aquel país, reconoceréis conmigo que Austria ha sido de muchos años, quizá lo ha sido siempre, el país mejor organizado, mejor administrado de Europa. Hay en España un problema nacionalista en Cataluña, como lo hay en Vasconia, y lo habría en Galicia y en Portugal, si Portugal formase parte de España; y lo habría en Castilla si por andanzas de la Historia la capital de España, en vez de ser Madrid, hubiese sido Lisboa, y los portugueses hubiesen aprovechado el hecho de la capitalidad para sentirse asimilistas y querer imponerse al pueblo castellano: existiría entonces un problema nacionalista castellano. En España, de todos los tiempos, desde la antigüedad más remota, que casi no es histórica, los cuatro grupos étnicos han sido reconocidos por todo el mundo, por todos los historiadores, por todos los geógrafos. Y las nacionalidades, señores diputados, tienen una fuerza de persistencia inmensa. (...)

La nacionalidad, señores diputados, es un hecho ante el cual no caben más que dos caminos: o aceptarlo con todas sus consecuencias o intentar destruirlo. Pero procurar destruirlo es un intento vano. Han fracasado cuantos lo han intentado, los Estados más poderosos de la tierra. (...) Llevamos, señores diputados, en España siglos de unidad y no ha desaparecido ¡qué había a desaparecer! el sentimiento nacionalista de Cataluña. Hoy es una realidad, una realidad viva, una realidad innegable. (...) Existe, sí, el pueblo catalán, que tiene una historia, que ha segregado de su propia substancia un idioma, que ha segregado un derecho, que tiene caracteres distintos y propios. Será un bien o será un mal que exista en España; pero existe; y no depende del hecho de su existencia el que sea un bien o un mal, sino del tratamiento que se dé a ese hecho; según sea el tratamiento puede ser un aliento, un estímulo salvador; con el tratamiento que se le está dando es origen de una pugna constante, de una lucha de cada día que a todos nos quebranta y que a todos nos perjudica.» (Discurs pronunciat el 7 de juny de 1916 a les Corts espanyoles. Transcrit a Francesc Cambó: Discursos Parlamentaris, pàg. 207-209.) DOMÈNEC MARTÍ I JULIÀ: (...) No devem perdre de vista que la Lliga ocupa noves posicions. Ocupa les posicions que, fins al moment actual, foren exclusivament nostres. Això canvia totalment l'actuació i ponderació de totes les forces catalanistes. La Lliga ha traslladat, per fi, el seu centre de gravetat a l'Estat. No avançarà en les seves posicions. Cas de fer-ho, nosaltres no tindriem raó d'existir. Però no ho farà. No l'abonen, certament, els seus antecedents. Som previsors i sabem situar-nos -tant la Unió com altres organismes catalans- en el lloc que ens correspon, avançant proporcionalment el pas endavant que acaba d'avançar la Lliga i que no sabé o no pogue avançar l'«esquerra catalana», a pesar d'anomenar-se nacionalista. Espero que la Lliga no avançarà més; és a dir, que la seva actitud es farà definitiva. (...) Per mitjà de les seves Assemblees, la Unió ha anat proclamant per evolució la vida social i política que, en un sentit modern i científic, volem per a Catalunya. Hem volgut portar el nacionalisme català a l'estat actual de les més avançades polítiques socials i administratives. Catalunya vol, no solament reivindicar-se, sinó manifestar-se dignament en el sentit mes avançat i modern. (...)

No veig la necessitat que l'amor a la terra nadiua sigui niu d'odis. Aquest amor és una afirmació de la naturalesa que no hem de destruir. Jo aspiro que el meu poble visqui dignament. Els altres sabran si els convé fer altre tant. Posat a sentir odis, no els sentiria contra cap de les nacionalitats espanyoles, sinó contra els farsants que viuen a esquena de totes elles. (Respostes del Dr. Martí i Julià a Santiago Vinardell: El problema català. La meva entrevista amb el doctor Martí i Julià, «La Tribuna», Madrid 16 de juny del 1916; reproduït a «La Nació», núm. 52, 24 de juny del 1916, que és d'on s'ha extret el text que ací es dóna.) *8 de juliol de 1916: els diputats catalanistes presenten a les Corts espanyoles una proposició en la qual es demana la cooficialitat de la llengua catalana, a Catalunya.- Tots els partits no catalans hi estan en contra.- 19 d’agost: a Girona, s’hi produeixen topades entre militars i paisans; hi ha diversos ferits, alguns de greus.- A Barcelona, del 6 al 21 de novembre, es registren revoltes d'estudiants; del 8 al 18, la Universitat resta tancada.- Es constitueix, a Barcelona, l’entitat pancatalanista «Nostra Parla», que té com a objectiu «la unificació espiritual de València, Mallorca, Rosselló i Catalunya», entenent per «unificació espiritual una compenetració de sentiments i d'interessos morals i materials.» MIQUEL D’ESPLUGUES, O.F.M. CAP.: (...) Si tenim, una altra ànima, si sentim la civilització de manera ben diferent, si som un altre poble, forçosament ha de ser distinta i contraposada la nostra sensibilitat religiosa, la nostra fesomia ètnica com a cristians católics. Ve't aquí per qué la primària i més essencial de les nostres aspiracions ha de raure a assolir plena llibertat de viure la nostra vida religiosa. Unes característiques tan ben definides com a poble, una tradició tan remarcablement nostrada i que reflecteix un sentit contradictori del que centúries i més centúries ha predominat en l’ànima espanyola, a més a més de l’aspiració a fer reviure passats sadolls de glòria per al Cristianisme i per la Pàtria, ens imposen aquests ideals de redempció. Sotmesos o tiranitzats, religiosament no hem fet més que una viu-viu ignominiosa, més encara que provinciana. Lliures i anant per nosaltres mateixos, hem fet coses estupendes, en benefici del llinatge d'ells i nostre; i amb la gràcia divina tot és fermança que les tornaríem a realitzar. Així, doncs, la redempció religiosa de Catalunya no involucra el malversament d'un àtom de vida genuïnament cristiana; la lesió, encara que involuntària, d'una sola fibra catòlica. Qui pensés i obrés inversament seria el primer enemic d'aital redempció i no cal dir que, per via indirecta, de Catalunya.

Si aquella ha de tenir virtualitat i eficàcia, si ha de fer honor al seu nom, cal que sigui redempció veritable, i, per tant, reintegradora de valors ètnics i sobrenaturals, jamai pertorbadora d'ells. Precisament és per això que la volem ben nostra, ço que vol dir substancialment impermeable a l'esperit de l'Espanya filla del tro; incompatible amb tota llei d'eixelebraments, depressions i violències, ben contràries, com s'ha vist, a l’esperit de l’Evangeli. Efectivament, i ni més paradoxal que això sembli: la primera queixa que tenim contra el catolicisme de l'Espanya de la decadència es que es poc catòlic, i nosaltres, precisament per ser-ne més i millor, sobretot per ser-ne d'una manera escaient a la nostra condició ètnica i a la nostra dignitat de poble lliure, és que volem redimir-nos del jou d’aquella mentalitat que ens ofega. Ve't aquí el pensament fonamental del nostre estudi; ve't aquí la plenitud de l’ideal català en matéria religiosa. En nom de Déu sia, doncs -i per resumir en una nota de conjunt els dos esperits en pugna-, que enllá de Catalunya escaigui posar en llavis del Ministre de l'Altar -i precisament tan tost acaba de consumar el Sant Sacrifici, quan encara té humitejada la llengua amb la Sang de la Víctima sagrada que acaba de sumir-, aquestes paraules que presenta als seus sacerdots l’Església Espanyola en la diadade l'aparició de Sant Jaume, l’intrèpid Víndex hostium, de la litúrgica ibèrica: «Eixirà a guisa d'un cabdill esforçat, a la faisó d'un home lluitador atiarà el zel, cridarà, donarà grans veus i esdevindrà robust contra els seus enemics. Al·leluia. » Quan així ho han fet, per una raó o altra deu ser. A ells, els deu escaure així, fins potser els és d'un cert profit espiritual; però a nosaltres ens causa esgarrifances, a la nostra ánima li repugna invenciblement aital esperit. Per això deu ser que, ni en la mateixa litúrgia ibèrica, ni en cap altre ordre consemblant, no és possible trobar, aplicat als grans representatius de la vida cristiana a Catalunya, cap cosa similar. I no s'hi troba perquè no hi és, perquè no diu amb llur caràcter, perquè encarnen precisament un esperit contrari. En canvi (...) no dubto que es trobaria com el peix a l'aigua i que obraria prodigis vivint intensament, l'esperit que sorgeix abundós d’aquestes paraules de Sant Pau -reconegut avui per la crítica com, el nostre Pare en la Fe de Jesucrist, és a dir, com a autèntic evangelitzador de la Tarraconense-, adreçades precisament als cristians de Roma, oprimits sota el poder gairebé sense límits de l’imperi, que al cap de tres centúries es declarava vençut per la força d'elles: «Vos conjuro, per tant, oh germans, per la misericórdia de Déu, que vulgueu oferir el vostre cos en hóstia vivent, santa, agradable a

Déu... I no vulgueu poc ni gens ésser conformes a aquest segle, sinó reformeu-vos per la renovació del vostre esperit... Estimeu-vos sense ficció, avorrint el mal i adherint-vos al bé... gaudint-vos en l'esperança, pacients en la tribulació, perseverants en l'oració. Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no vulgueu maleir poc ni gens... no torneu a ningú mal per mal... Si és possible, i, en quant depengui de vosaltres, tingueu pau amb tothom. No prengueu la justícia per les vostres mans, perquè diu el Senyor: Meva és la vindicta, i ja donaré jo a cadascú el seu merescut. Jamai no us deixeu véncer pel mal, però triomfeu del mal pel bé.» (Nostra Senyora de la Mercè, Barcelona 1916, pàg. 269-272.) *18 de desembre de 1916: vaga general de 24 hores.- L'any 1916 Barcelona tenia 617.711 habitants.- Narcís Oller publica Rurals i urbanes; Josep-M. de Sagarra, El mal caçador; Clementina Arderiu, Cançons i elegies; Ferran Soldevila, Poema de l’amor perdut; Joan Oller i Rabassa, L’estàtua; Miquel Duran i Tortajada, Himnes i Poemes; J. Pous i Pagès, La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (1916-1927), vol. I; Josep Burgas estrena: Sota el cel de la pàtria, i Víctor Mora, El Camí de la fàbrica. 1917 MIQUEL DURAN I TORTAJADA: VALÈNCIA I LA NACIÓ CATALANA La consciència de la pròpia personalitat va afermant-se cada dia més entre els fills de la regió valenciana. A despit dels arrelats representants de la vella política espanyola, contra la influència innegable que per espai de tants anys ha exercit a València la dominació castellana i l'ambient unitarista, els nous ideals fan via. I una minoria futurista -com la qualificà l'Alomar- concentrada en si mateix, girant els seus ulls cap endins per escrutar la propia ànima, en mirar de nou enfora els obre ja a la llum de la catalanitat. No fa gaires anys, existia entre València i la Catalunya estricta, no sols un divorci espiritual complet, sinó un divorci que podríem anomenar de gents, una manca total d'amor entre germans. Aquell vell proverbi castellà «Divide y vencerás» havia estat en tots els temps i en tot moment el lema sota el qual va treballar la mà que llançava la mala sement dels odis i les rivalitats entre germans, fomentant la discòrdia entre les diferents agrupacions de la gran família catalana, per així assegurar l'hegemonia i el predomini de Castella sobre les nostres terres i, amb ella, l’estabilitat de tot l’engranatge centralista espanyol.

Efectes d'aquestes causes eren que l'opinió general valenciana es declarés hostil al moviment de renaixença català i que a Catalunya fossin considerats despectivament els valencians. Entre Catalunya i València, pobles germans per la història i per la llengua, existia un irreductible divorci. L'Ebre, efectivament, constituí sempre una poderosa fita que ens separava, i les seves aigües, més que de les nobles terres aragoneses, baixaven, tèrboles, del ministeri de la Governació. LA DESORIENTACIÓ DE VALÈNCIA Els nous corrents de renaixença de les personalitats regionals iniciades a Catalunya i els lligams de germanor que establí entre una gran part de l’opinió valenciana i Catalunya l'esclat patriòtic i esplendorós de Solidaritat, esborraren els antagonismes i els odis d'altres temps; però encara a València és massa estesa l'errònia creença que la parla valenciana és llengua diferent de la parlada arreu de Catalunya, i els valencians es resisteixen a entrar de ple en la designació lèxica i territorial de catalans. Això és fill d'un malentès i migrat patriotisme valencià; però, tant de bo segueixin els valencians, com ara ho fan, afermant la llur personalitat regional i expandint amb fe i entusiasme els ideals de revalencianització, car, com més valencians se sentin, més fàcil els serà entendre llur catalanitat. LA UNITAT NACIONAL DE CATALUNYA La llengua -diu Prat de la Riba- és la manifestació més perfecta de l’esperit nacional i l'instrument més poderós de la nacionalització, i, per tant, de la conservació i vida de la nacionalitat. Una mateixa llengua parlem els catalans de València, i els catalans de les Balears, i els catalans de la Catalunya estricta, i els catalans de la França. Els valencians, per a dignificar la nostra parla, per a elevar-la a un grau máxim de superioritat, tenim, el deure d'incorporar-la al lèxic de Catalunya. I afirmar, fonamentant-ho amb la nostra condició nadiva de valencians, que per raons d'història, de raça i de llengua el territori valencià forma part integrant de la gran Catalunya. Això és, la reintegració de València pròpiament dita, dins la indestructible i renaixent Nació Catalana. (El nacionalisme a Valencià, «La Revista», núm. 32, 31 de gener de 1917, pàg. 61-63)

*Pel març de 1917 comença la Revolució a Rússia; el tsar abdica.- Per l’abril, els EUA entren a la Guerra Europea.- El 27 d’abril és fundat el Partit Republicà Català, dirigit per Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, Gabriel Alomar, Alfred Pereña.- El 14 de maig Enric Prat de la Riba és reelegit president de la Mancomunitat de Catalunya. ENRIC PRAT DE LA RIBA: En rebre de vosaltres per segona vegada, en aquests dies de forçada absència, la investidura presidencial de la Mancomunitat, he de regraciar en primer terme la confiança en mi posada, de major i més preada significació venint d'homes de quasi totes les agrupacions polítiques; i he d'agrair després l'honor, pels meus sentiments i ideals de tota la vida honor altíssima, de representar, per ministeri dels vostres vots, el poble de Catalunya. Però confiança i honor m’obliguen, en compliment dels deures sagrats que una i altra sempre acompanyen, a demanar-vos que aixequem el cap amunt, per sobre la nostra feina de cada dia, i esguardant cara a cara el moment d'ara, no a dintre el nostre clos familiar tan sols, sinó terres enllà, on s'infanta amb dolors heroics una nova Europa; sapiguem sentir uns i altres tota la responsabilitat, vosaltres de constituir per voler del poble que us ha elegit la Generalitat de Catalunya, i jo la de presidir-la i representar-la. Aspra i dura era la tasca que vàreu encomanar-nos fa tres anys: constituir un organisme oficial nou, sense mitjans, sense el concurs simpàtic del poder públic, sense hàbits de govern, sense la base d'estabilitat que dóna a les institucions de govern la independència de les assemblees o l'existència de un poder moderador. A aquestes dificultats internes, va ajuntar-s'hi sobtadament tota una allau de complicacions extraordinàries, nascudes del fet imprevist que va trasbalsar el món quasi tot just iniciada la nostra obra. Amb el vostre concurs, que mai no ens ha faltat, i amb el del poble de Catalunya, que en tots els moments decisius ens ha assistit, hem arribat al terme d'aquest primer període victoriosament: amb mitjans de no res, malgrat hostilitats i desamors, hem construït un instrument que amb fets, amb actuacions fecundes desenrotllades en circumstàncies ben adverses, amb èxits assenyalats, demostra la seva viabilitat, la seva aptitud per les altes funcions que n'espera Catalunya. Entrem ara en el segon moment de la vida de la Mancomunitat, en el període de la seva consagració definitiva. Som a l'hora de resoldre el problema del seu contingut, de les seves atribucions. No hem fet la Mancomunitat per tenir una Diputació més gran

ni per a donar a l'ànima catalana un petit cos d'administració subordinada, secundària: una província. Tots, anant més o menys enllà, qui deturant-se aviat, qui veient lluny encara el terme del seu ideal, tots volem per a Catalunya un cos d'Estat, tots sentim que la dignitat de la voluntat popular catalana exigeix imperiosament, més o menys accentuades o atenuades, formes d’Estat. Aquest és el sentit de la reivindicació d'autonomia plantejada pel nostre poble amb el nom de delegacions de serveis de l’Estat a la Mancomunitat. Per això aspirem que les funcions avui confiades al poder central, que han d'ésser traspassades a la Mancomunitat, siguin funcions totalment i plenament entregades; que el límit de l'autonomia es posi a l'extensió, al nombre de funcions, però no a la intensitat, no a la plenitud de cada una de les funcions atorgades. Imposa aquesta solució el nostre sentiment, les tradicions de govern lliure del nostre poble, l’experiència històrica dels grans poders fecunds i dels poders eternament híbrids i sobretot el nostre deure de catalans, i de catalans d'ara, contemporanis de la guerra gran, ciutadans d'una Europa trasbalsada en treball de replasmació en tots els ordres, des de les fronteres dels Estats a l’organització política i econòmica, a l’esperit de govern, a les orientacions totes de l’activitat estatal. Les paraules vives -i la de les delegacions ho és pel nostre poble- no són fórmules immòbils com les inscripcions buidades en la duresa rígida dels marbres o dels bronzes, sinó carn i sang del poble que les diu. La paraula viva d'un poble és a cada hora la resultant de les seves forces, i vibra i sona amb totes les vibracions del temps, i creix i s'eixampla segons les correnties de la vida universal. Quan les Diputacions catalanes varen formular la seva petició d'autonomia, refrendada amb el vot quasi unànime de totes les espanyoles reunides a Sevilla, vivíem una hora ben diferent de l'hora present. Érem llavors dintre d'una Europa que es pensava ésser immutable, definitiva. D'una Europa satisfeta d'ella mateixa, contenta de les coses que eren i com eren. Voler canviar res de l’existent semblava un delicte, o, per la mateixa impossibilitat de reeixir, una bogeria. Les petites minories abrusades del desig de reforma havien, per a ésser tolerades, d'amagar 1'ideal nou dins de la realitat vella, cercar fórmules, arbitrar combinacions, fer evolucionisme. Les delegacions eren això: un procediment per a mudar l’organització unitària d'Espanya servant-ne externament tota la simetria.

L'Europa d'avui és tota una altra. És l'Europa de les grans potències retent homenatge des de les altures del seu poder a la llibertat, a l’autonomia de les nacionalitats; la dels preliminars de la federació britànica; la de la Polònia restaurada; l'Europa de les constitucions que cauen, de les utopies menyspreades que triomfen: una Europa constituent. És amb l'ànima plena -d'aquest foc de renovació que des de Catalunya diem avui a l'Estat la vella paraula. No hi ha perill més gros que la immobilitat: restar aturat és morir. Qui no es transformi intensament i de pressa, en tots els ordres, avançant-se a les exigències del nou ambient universal, o deixarà d'ésser o esdevindrà mon joia humil, mostra d'un passat caigut al marge d'una humanitat fortament trasmudada. Transformar-se de cara a l’esdevenidor és enfortir-se, és créixer, és habilitar-se per a tenir el lloc que pertoca. I l'esdevenidor, entre altres característiques ben assenyalades, és universalisme i autonomia. Les aliances presents i altres que en l'esdevenidor vindran a completar-les són el pròleg de federacions immenses, que no poden constituir-se ni subsistir sense la plena llibertat interior dels pobles, de les nacionalitats que les integren. Per això avui, ensenyant una vegada més el nexe profundíssim existent entre l'humanitarisme i el nacionalisme veritables, els directors d'aquesta transformació, els qui preparen aquesta nova forma d'Estat resultant de l’aglutinació de tots els Estats del món en dos o tres grans lligues o unions, són precisament els qui s'esforcen a aparèixer campions de les llibertats nacionals, de l'autonomia de les nacionalitats, fins de les més petites i resignades. El desig de Catalunya, aquesta voluntat d'autonomia reiterada en tantes eleccions i plebiscits populars i vots unànimes de la vostra Asamblea, coincideix avui àmpliament, plenament, amb l'interès d'Espanya, que no pot, sense greus perills, deixar de reconstituir-se i renovar radicalment govern i administració i serveis de tota mena; així com amb les orientacions dels pobles que manen el món. Això ha de donar-nos confiança plena d’aconseguir el nostre objectiu i estimular les nostres energies, per tal d'assolir-lo abans i tot d'arribar al terme de les funcions rebudes de vosaltres. Sitges, maig de 1917. (Als diputats de la Mancomunitat de Catalunya, «La Revista», núm. 46, agost del 1917, pàg. 304-306.) *17 de maig de 1917: una comissió nombrosa de nacionalistes valencians va visitar el principat de Catalunya; hi havia Chàvarri, Martínez Ferrando, Pérez Lúcia i Villalonga.

El mateix dia al matí van celebrar un míting al C.A.D.C.I., amb la participació de Garcia Conejos , Ferrandis, i Pérez Lúcia, junt amb Bofill i Mates, Ventosa i Calvell i Abadal.- 26 de maig: arriba a Barcelona una delegació del País Basc.- Pel juny, es constitueixen a Barcelona les Juntes Militars de Defensa. Regna una gran agitació a tot Catalunya; el dia 25: una vegada més, hi són suspeses les garanties constitucionals; l’endemà, s'hi restableix la censura prèvia governativa.- 5 de juliol: els diputats a Corts i els senadors per Catalunya convoquen l'Assemblea de Parlamentaris. Entre els signants de la convocatória -46 en total- hi ha Francesc Cambó, Marcel·lí Domingo i Francesc Macià.- 15 de juliol: arriben a Barcelona els regiments Galicia, Wad-Ras i Covadonga per tal de controlar les guarnicions militars situades a Catalunya. L’endemà, les Juntes Militars de Defensa declaren, per mitjà de la premsa, que no donen suport a l'Assemblea de Parlamentaris.- La Junta Regional Tradicionalista retira l’autorització als seus senadors i diputats per participar a l'Assemblea.- Són suspesos diferents periòdics per ordre governativa.- 19 de juliol: l'Assemblea de Parlamentaris es reuneix a Barcelona.- El govern espanyol, emparant-se en la força pública, ordena la seva dissolució i talla les comunicacions telefòniques.- 20 de juliol: l’alcalde de Barcelona, Antoni Martínez Domingo, dimiteix per solidaritzar-se amb la dissolta Assemblea de Parlamentaris; declara: «M'estimo més tornar a ser ciutadà lliure de la lliure Barcelona.» També solidaritzant-se amb l'Assemblea, tot Barcelona s'havia llancat al carrer; tots els tallers, totes les botigues, tots els bars havien tancat les portes.- 23 de juliol: un grup de gent dispara contra la fàbrica «La España Industrial».- 25 de juliol: la policia captura un automòbil que conté 12.000 exemplars del periòdic catalanista «La Costa de Ponent».- Del 19 al 22 de juliol s'havien declarat en vaga els obrers agrícoles de diversos indrets de València, creant-se un clima revolucionari en virtut del qual es produeixen topades sagnants entre els camperols i les forces armades.- 1 d’agost: mor el president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba; el seu enterrament constitueix una imponent manifestació de dol.- Del 13 al 19 d'agost, vaga revolucionària. Hi ha topades sagnants amb la força pùblica a València, Sabadell i Barcelona, on, havent sortit l'exèrcit al carrer, són nombrosos els morts i els ferits. També hi són practicades nombroses detencions; entre els presos, hi ha Marcel·lí Domingo, a desgrat que, pel seu càrrec de diputat, fruïa d'immunitat. PERE COROMINES: (...) Esperem, amic Albert, que, la revolució, la faci el poble i entre tots els pobles vulguem que la faci la nostra Catalunya. Els Governs de la monarquia borbònica, que senten pestilències en la veritat, han procurat fer-la avorrir pels homes de totes les terres d'Espanya. ¡Ai, castellans! Quan us caurà la bena que us han lligat als ulls els qui no recularen davant dels turments, els qui no abaixaran el cap per aquesta nova infàmia. Catalunya que no ha vessat una gota de sang espanyola per recobrar les llibertats nacionals que li foren arrabassades per la força, és la més pròdiga a donar la sang dels seus fills quan es lluita per les llibertats de tots els pobles d'Espanya. Serà possible que duri encara molt temps la sorda hostilitat que burxa en les orelles dels castellans la pèrfida mentida del Govern? Si volen oblidar els màrtirs catalans de la revolució espanyola,

que em diguin per qui varen morir els qui van caure defensant les barricades de la setmana de juliol, quin ideal cremava en el cor dels qui foren metrallats a Barcelona en les jornades d'aquest mes d'agost. El meu evangeli revolucionari no em diu com es farà la tria en la nostra vall de Josafat. No sé quins s'asseuran a la dreta ni quins seran rebutjats a l'esquerra del Jutjador. Però sé que, quan arribi l'hora, el crit de Catalunya ressonarà com si parlessin les muntanyes i tots els pobles d'Espanya es refiaran de tu, valenta feinera, perquè has ensenyat als teus fills a estimar-te més que la nostra vida. (...) («Elogi de la Revolució», 28 d’agost de 1917. Cartes d'un visionari, Barcelona 1921, pàg. 126-127.) *2 de novembre de 1917: García Prieto forma un govern de concentració; hi figuren dos ministres catalanistes: Joan Ventosa i Calvell, i Felip Rodés, procedent de la U.F.N.R. i captat per la Lliga.- Pel setembre (octubre a Rússia), els bolxevics prenen el poder: demanen l'armistici amb Alemanya.- 29 de novembre: Puig i Cadafalch és elegit president de la Mancomunitat de Catalunya, per 48 vots contra 39.- 11 de desembre: eleccions municipals: nova victòria de la Lliga. PERE COROMINES: (...) Qui seria capaç, de sostenir avui, davant de l'Europa en marxa cap a l'alliberació dels pobles, que la victòria en les guerres provocades podia donar als reis de la Confederació espanyola el dret de destruir la llibertat d'una de les parts i d'imposar-li el jou de les institucions alienes? Doncs, si t’hi fixes bé, dilecte Albert, els fins polítics de Catalunya com a nació independent en la federació espanyola, no podent prescriure, perqué els drets dels pobles no prescriuen mai, no tenen altra raó suspensòria que un acte de força. Això, no ho dic jo: això, va dir-ho aquell rei Felip de maleïda memòria. En el seu decret de 29 de juny de 1707, en despullar dels Furs València i Aragó es recolza en el justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas. En el decret anomenat de la Nova planta de la Reial Audiència de Catalunya (16 de gener de 1716) comença dient: «...habiendo con la asistencia divina y justicia de mi causa pacificado enteramente mis Armas el Principado de Cataluña, toca a mi Soberanía establecer gobierno en él...». Ve't aquí el fet de força presentat com a origen de sobirania, com a font del dret públic. ¿On s'és vist que es parli de conquesta per resoldre diferències en una Confederació? El rei que acaba d'ajupir-se sota els peus d'Anglaterra i d'abandonar-li Gibraltar en diu conquesta del que va fer a Catalunya.

Aquell rei havia jurat en fals respectar les lleis de Catalunya i fins havia accedit a la deliberació de les Corts de 1702 publicant una nova edició de les seves Constitucions i altres drets. I és tan cert això que al cap de tres anys (Decret de 29 de juny de 1707) reconeixia que la seva «Real intención era que todo el continente de España se gobernase por unas mismas leyes». Entre el primer jurament fals i aqueixa imposició del seu intent no hi havia més que la victòria de les seves armes, el fet de força. Seria debades cercar un altre fonament jurídic al perjuri del rei Felip. La concepció política d'aquell home li permet parlar dels fueros, privilegios y libertades que con tan liberal mano se les havía concedido (als pobles vençuts) así por mí como por los Señores Reyes mis predecesores. (Decret de 29 juny de 1707). Aquesta idea veritablement grotesca de les llibertats dels pobles correspon perfectament a qui sosté que li pertoca «el dominio absoluto de estos Reynos, pues a la circunstancia de ser comprehendidos en los demás que tan legítimamente poseo en esta Monarquía, se añade etc.» (Ibid.), sent així que tot això li pervenia de ser nét de la tia del darrer rei de l’Estat espanyol, senyora que havia renunciat per a ella i per als seus descendents els drets que li poguessin pervenir a la corona d'Espanya. (...) Per a imposar a Catalunya les característiques d'algun altre dels Reialmes d'Espanya caldria destruir-la de soca-rel, foragitar tots els catalans del territori, destruir l'actual distribució de la propietat, anorrear el sistema dels seus conreus, canviar el curs dels camins, arrasar les ciutats i fer que els pobles s'agrupessin altrament i que s'aplanessin les masies, perquè tot això és la Catalunya que els catalans han fet a còpia de cents anys de treballs i de guerres i d'amors. Però el rígid uniformisme que en tres cents anys ha pogut destruir aquell immens imperi on no es colgava mai el sol, obra gentil de la lliure unió dels pobles d'Ibèria, no té la força que caldria utilitzar per a l'anorreament de Catalunya. Si vols triomfar, Catalunya, només et cal que espiïs tots els moments de vibració espiritual per a aprofitar-los: unes vegades seran els instruments preferibles el ferro i el foc, però n'hi haurà d'altres que exigiran la simpatia i la recta comprensió dels sentiments aliens. Molt abans de ser tu destruïda, forta mare nostra, per si mateixa s'hauria desfet Espanya. Planta cara al dogma funest, desafia’l i ataca'l a tota hora, no temis, pàtria dels catalans, que la teva existència és invulnerable a les balbes envestides de l'enemic. Els pobles d'Espanya acabaran per comprendre que l'uniformisme és la mort, que ès debades dessagnar-se més, que l'ùnica sang propiciatòria és la sang del concepte tirànic, la sang del monstre que s'alimenta de les llibertats nacionals.

(«El fonament jurídic del nacionalisme català», 15 de desembre de 1917, Cartes d'un visionari, op. cit., pàg. 178-181 i 184-185). *Entitats patronals existents a la província de Barcelona: 4 Cambres Agrícoles; 59 Sindicats Agrícoles; 71 entitats agrícoles de diverses menes; 9 Cambres de Comerç, Indústria i Propietat; 10 Cercles Mercantils i Industrials; 272 Societats Gremials; 1 Societat Econòmica d'Amics del País. En total: 426. ANTONI ROVIRA I VIRGILI: Prólogo: Hemos escrito la presente obra con un gran respeto -mejor diríamos con un gran amor a la verdad y a la sinceridad. Nuestro propósito ha consistido en exponer la cuestión de Cataluña tal como es en realidad, en sus términos verdaderos, en su misma desnudez. Ni hemos velado nuestro pensamiento, ni hemos amañado los hechos, ni nos hemos propuesto obtener simpatías o indulgencias para el nacionalismo catalán a cambio de la atenuación de su carácter o de la ocultación de determinados aspectos e ideas. Van dirigidas estas páginas, principalmente, al público de lengua castellana. Por esto no hemos empleado el idioma catalán, en el que está escrita toda nuestra labor de publicista. Mejor que una defensa, más o menos abogadesca, de las reivindicaciones nacionalistas de Cataluña, hemos querido hacer una exposicion de ideas y de hechos, lo más objetiva que nos ha sido posible. Empleamos en este libro el mismo tono y aun la misma fraseología que en nuestros libros y en nuestras propagandas catalanistas. Nos ha repugnado siempre la falsa cortesía que consiste en adoptar tono humilde y conceptos suaves cuando se habla a quienes piensan o pueden pensar lo contrario que nosotros. Cuando se trata de cuestiones de ideas y de problemas políticos, esa cortesía afectada implica un pecado de insinceridad y también un principio de humillación. Constituye, además, una ofensa para aquellos a quienes se habla, puesto que se les supone incapaces de oir, en su cruda realidad, las palabras de los que están situados -adaptemos la frase de Clemenceau- al otro lado de la barricada. Ni humildes ni altaneros. Así somos los nacionalistas catalanes, y así hemos querido aparecer en las páginas de nuestro libro. Para nosotros el nacionalismo catalán no es algo que debamos hacemos perdonar ante la opinión española. No nos hemos hecho, por lo tanto, aquella reflexión que parecen hacerse algunos compatriotas y aun algunos : semicorreligionarios nuestros cuando hablan para los no catalanes: «Vamos a demostrar que el catalanismo no es tan exigente, ni tan perverso, ni tan peligroso como

algunos piensan, y que su triunfo, lejos de perjudicar a España, representaría un gran bien para ésta. » La verdad -la verdad que nosotros hemos expuesto en este libro, tal como la entendemos- es que, en relación con el criterio y con los intereses políticos y espirituales del centralismo español, nuestro nacionalismo es, en muchos puntos, exigente y aun peligroso; y su triunfo, si bien produciría, dentro de una solución de concordia, efectos favorables sobre la política española, en cambio representaría para Castilla, o para la España castellana, la pérdida de un mercado de exportación política y administrativa, es decir, de un mercado de funcionarios y empleados, y sobre todo, la pérdida completa de una provincia espiritual, o sea la influencia todavía fuerte que la cultura, la literatura y la lengua castellana ejercen sobre nosotros. Si nada fuese a perder la España castellana con el triunfo del nacionalismo catalán, no se comprendería que una gran parte de la opinion española se oponga con fiera intransigencia y con pasión a nuestras reivindicaciones. Pero eso que la España castellana debe perder y que la Cataluña catalana debe ganar, es algo esencial y hondo que, según nuestras ideas, nos corresponde legítimamente. Reclamamos el gobierno de nosotros mismos en aquello que a nosotros atañe y trabajamos para sustraernos al protectorado intelectual que significa la imposición de una cultura y de una lengua ajenas. En este sentido decimos: «Cataluña para los catalanes.» Es el mismo sentido que a análogos lemas dan los patriotas de todos los países que luchan por su independencia o por su autonomía. Nada vamos ganando, ni los unos ni los otros, con hacernos ilusiones respecto a la inocuidad del nacionalismo catalán. El optimismo bonachón no facilita, ni poco ni mucho, la solución de los problemas. Con el triunfo de nuestras reivindicaciones, mucho ganará Cataluña; pero algo deberá perder España, aunque esta pérdida tenga el consuelo de responder a los principios de justicia. Conviene decir a continuación, eso sí, que la España castellana podría hallar en esta misma pérdida una fuente de energías, un revulsivo que la reavivara, un estímulo para dar nuevas direcciones a su actividad y a su ambición. Es una falacia decir que el problema catalán no es sino el problema español, y que todos los pueblos que forman el Estado español sufren del mismo mal. Eso no es cierto. Habrá hoy un problema político común a todas las tierras regidas por el centralismo madrileño. Pero además de este problema, independientemente de él, hay en Cataluña un problema propio, especial. Este problema no es común a todas las regiones. Es nuestro y sólo

nuestro. Un problema del mismo orden -no el mismo problema- existe también en las tierras vascas. Del mal gobierno español, de la incapacidad y la miseria del Estado, sufren sin duda alguna los castellanos de Castilla y los súbditos todos del Estado. Pero los castellanos de Castilla no sufren la imposición de otra lengua, de otras leyes, de otra cultura, de otro espíritu; y esta imposición es, en suma, lo que constituye la cuestión nacionalista. Yerran, pues, gravemente, los que opinan que la cuestión catalana puede resolverse con medidas de buen gobierno. Claro que gobernando a Cataluña con inteligencia no se producirían determinados conflictos y se evitaría la mayor parte de las veces el envenenamiento de las pasiones. Pero esto no es más que un paliativo, que no llega a la raíz de la cuestión. No se trata de que los políticos de Madrid nos gobiernen bien (cosa, por otra parte, un poco difícil, hoy por hoy). Se trata de que dejen de gobernamos. En este sentido, podemos aplicar a nuestro problema aquella frase de los italianos del norte en tiempos de la dominación austriaca. No os pedimos que nos gobernéis bien. Os pedimos que os marchéis». Los catalanes no pedimos a los ministros que nos gobiernen bien (aunque siempre sería preferible a que nos gobiernen mal); les pedimos que no gobiernen, en nuestros asuntos propios, de ninguna manera. No pedimos a los gobernadores que gobiernen bien los pedazos de nuestra patria descuartizada por la división provincial, ni a los delegados de la Hacienda que administren con probidad y miramientos; a todos estos señores, en cuanto son representantes o funcionarios del poder central, les pedimos que se marchen. (...) ¿Odio a España? No, no; no es eso. Los nacionalistas catalanes no sienten odio a España. Sienten, sí, el resentimiento de quien se cree atropellado y humillado. A través de los hechos de la historia, ha habido momentos en que han brotado chispazos de odio mutuo. Mas los catalanes no han odiado jamás a España por ser España. Sus sentimientos hostiles, en épocas determinadas, se han dirigido contra España, o contra Castilla, por sentirse heridos o vejados por ella. En todo caso, la fuerza de los sentimientos poco amistosos que pueda haber en Cataluña respecto de la España castellana es inferior -tal es al menos nuestra profunda convicción a la fuerza de los sentimientos del mismo género que hay en la España castellana respecto de Cataluña. Tampoco diremos que los catalanes -y particularmente los catalanistas- sientan por la España castellana grandes amores. ¿Cómo puede sentirlos, si

entre Castilla y Cataluña se ha venido sosteniendo un pleito secular? Por otra parte, es preciso reconocer que el carácter castellano y el catalán tienen muchas cualidades opuestas y que esto ha constituido siempre un fuerte obstáculo para llegar a la comunidad de sentimientos y al estrechamiento de los lazos de afecto. Algo hay en el fondo de las almas de los dos pueblos que ha dado origen a una honda desavenencia de muchos siglos. En este punto, creemos que expresan bien el sentir general de los catalanes las palabras que el senor Royo Villanova atribuye a don Teodoro Baró, director que fue del «Diario de Barcelona»: «En resumen, si usted me pregunta si los catalanes odian a España, le diré que no. Si usted me pregunta si los catalanes aman a España, le diré que tampoco.»103

Y nadie se escandalice de esto ni pretenda lanzar anatemas airados. Las cosas son como son. Y no hay nada más improcedente que la pretensión de imponer el amor obligatorio. Esto es imposible; así entre los individuos como entre los pueblos. Además, a estos sentimientos catalanes no es ajena la conducta de la España castellana en el curso de los acontecimientos históricos. Es interesante hacer observar que en estos últimos tiempos ha habido en la juventud intelectual del nacionalismo el anhelo de llegar a la mutua comprension cordial con España, por lo menos con la mejor parte de España. Y esto, no sólo en la esfera literaria, sino también en la política. En este sentido estaba inspirada la desaparecida revista «La Cataluña», donde colaboraba la juventud de la «Lliga Regionalista». Ha sido un noble intento de aproximación, fallido por desgracia, sobre todo en su aspecto político. El dolor de muchos catalanes es no poder amar esta España triste de hoy, no poder ser con ella ni siquiera indulgentes. Lo que más nos separa de ella es su incuria ante los grandes problemas, su indiferencia ante los hechos del mundo, su abulia fatalista, su persistente sueño, del cual no logran despertarla ni el sonar de las horas solemnes en que se decide el porvenir de las naciones. Bellamente acaba de expresar este sentimiento uno de los más altos poetas de nuestra generación joven, José M. Lopez-Picó: Canto la pàtria...

Quina pàtria? Totes,

mentre llur saba tregui brot. A tu, no, immòbil, que t’enllotes

103Nota del text: A. Royo Villanova, El problema catalán, Madrid 1907, pàg 209.

en la immobilitat damunt del llot.104

Capítulo IV. - La secesión espiritual (...) El atraso de la mentalidad española.- Una de las causas principales del divorcio, de la separación espiritual existente entre Cataluña y España, está en la distanciación en que vive ésta respecto de Europa. Con todos sus defectos, con todas sus imperfecciones. Cataluña es, al fin y al cabo, europea. Y España no lo es. España no ha podido seguir la marcha del movimiento general de Europa; y ha quedado rezagada, alejada por espacio de muchos lustros. Aquella frase según la cual España lleva, con relación a Europa, un atraso de medio siglo es perfectamente exacta. La influencia de los hechos capitales y de las ideas directrices del mundo llega a la tierra española muchos años después, y aún amortiguada. No es un tópico pesimista eso del atraso español. No es una acusación hija de antipatías ni de odios. Es una realidad, una triste realidad, tan dañosa para España como para Cataluña. (...) Y es que parece como si se levantara, muy alto, un muro opaco entre España y Europa. Los políticos, los hombres de ciencia y los literatos de España dan a menudo la misma impresión de atraso, de tardía e incompleta comunicación con el mundo. (...) Estos intelectuales y estos políticos -cualquier que sea su valer como escritores o como oradores- no se enteran de las cosas. Y una gente que no está enterada es una gente terrible. Con quien no está enterado no se puede discutir. A quien no está enterado no se le puede convencer. Pocas cosas hay tan fuertes como la ignorancia. Nosotros imaginamos al «hombre no enterado», cuando interviene en un debate, como un guerrero sin armas. Y en el terreno de las ideas, se da la paradoja de que aquél que está desarmado es invencible. Los catalanes podemos convencer y hacer nuestro a un Salmerón o a un Canalejas; pero no a un Royo Villanova, ni a un Julio Burell, ni a un Mariano de Cavia. (...)

104Nota del text: Canto a la patria... ¿Cuál patria? Todas, mientras su sabia saque brote. A tí, no, inmóvil, que te enlodas en la inmovilidad sobre el lodo

Este grave mal español afecta dolorosamente a Cataluña. Y la afecta en dos aspectos, a saber: en cuanto ella misma se la ha contagiado, y en cuanto el atraso espiritual de España dificulta la solución favorable de nuestro problema nacional e impide que el viento europeo empuje el movimiento de renovación española, que es una de las esperanzas de Cataluña. La profunda europeización mental de la opinion, de los políticos y de los literatos de España destruiría las más empedernidas hostilidades contra las aspiraciones del catalanismo, haría desaparecer esa reseca incomprensión que marchita los brotes de política nueva que de tiempo en tiempo se producen. Por esto Cataluña no podría obtener sino ventajas del resurgimiento, de la regeneración política y espiritual de España. No caeremos, sin embargo, en la ilusión de creer que los catalanes somos los llamados a obrar el milagro de ese resurgimiento. Nosotros, a pesar de todos los obstáculos que hacen penoso nuestro camino, podemos hacer de Cataluña un trozo de Europa, y mucho hemos hecho ya en este sentido. Respecto al resto de la Península, no podemos hacer otra cosa que apoyar y estimular los sentimientos que en análogo sentido inicien sus hombres. Esta labor, la de dar nueva fuerza al alma de los pueblos, debe hacérsela cada cual por sí mismo, y ninguno la puede hacer por otro. (...) La cuestión del idioma.- La protesta nuestra por la imposición del idioma sale de lo mas íntimo de nuestra alma. Y nosotros hemos podido comprobar que hay aquí la cuestión más delicada de nuestro pleito nacionalista, la que menos comprendida es por los castellanos, aun por aquellos que ven con cierta simpatía el movimiento catalán. (...) Será ello debido a que los castellanos no se han hallado jamás en el trágico caso de sufrir la imposición de otra lengua. No pudiendo apreciar nuestros sentimientos por otros análogos suyos, se inclinan a creer que los catalanes exageramos. (...) Lo que para el idioma propio queremos es lo mismo -o un poco menos- de lo que quieren todos los nacionalistas de Europa. Si los políticos y los escritores castellanos tuvieran la buena idea de estudiar los movimientos nacionalistas de Europa -que no son menos de veinticinco- realizarían con ello una excelente preparación para apreciar y comprender el movimiento catalán. Así verían la inanidad de muchos de los argumentos que ahora emplean y de muchas de las acusaciones que nos dirigen. Y, por más que siguieran combatiendo el nacionalismo catalán, lo combatirían desde otros puntos de vista. A los ojos de todos los que poseen una cultura política verdaderamente europea, aparece muy claro que hoy se nos combate con armas de Museo, enmohecidas y grotescas, con bombardas y

con ballestas. He aquí una de las cosas que más nos entristecen y que más nos separan de Castilla. (...) Capítulo V. - Nuestro ideal nacional El hecho catalán.- La evolución del sentimiento nacionalista en Cataluña ha llegado a tal punto, que los castellanos deben renunciar a discutir teóricamente nuestras reivindicaciones y nuestra convicción. No nos van a convencer. Y nos convencerán en la cuestión de la lengua menos que en lo demás. Todos los problemas que nos plantean los castellanos, ora en el Parlamento, ora en el periódico, son problemas que nosotros nos hemos planteado ante nuestra conciencia hace ya mucho tiempo. Y hoy los tenemos resueltos. Hemos tomado nuestro partido. Y no es posible que a cada debate parlamentario y a cada artículo de cronista que visita Barcelona volvamos a empezar. Desde el punto de vista político, no se trata ya de una cuestión de doctrina, ni de historia, sino de un hecho. La doctrina puede ser discutida, la historia puede ser interpretada diversamente. Pero el hecho no puede negarse; y este hecho es que Cataluña reclama su autonomía plena, política y espiritual. Los políticos y los escritores de la España castellana tienen derecho a discutir nuestras teorías. No lo tienen a oponerse a nuestra voluntad. El pretender erigirse en jueces de nuestra causa, cuando en realidad son parte de ella, es ya una prueba plena de que la España castellana ejerce una acción dominadora sobre Cataluña. (...) La fe en el porvenir de Cataluña.- Estamos en presencia de la re-formación de un pueblo, de la reencarnación de un alma nacional. Cataluña vuelve a ser una nación. No es una teoría. Es un hecho vivo. Y constituye un crimen de lesa libertad, de lesa cultura, de lesa humanidad, contrariar este movimiento. Una Nación, en su sentimiento integral y vivo, representa una egregia riqueza para la humanidad. Si nuestro ideal se hundiera, si nuestra fe se desvaneciese, una inmensa postración se apoderaría del pueblo catalán, y sobre todo de la intelectualidad catalana. Es por la futura nación catalana que trabajamos y luchamos. Sin este ideal, nuestro trabajo carecería de finalidad y de estímulo. Sin él, nuestras instituciones de cultura, nuestro arte, nuestra literatura, nuestro pensamiento, nuestra riqueza, se extinguirían. Y volverían los tiempos estériles y lóbregos que ya vivió Cataluña en el siglo XVIII. Si fuese posible destruir nuestra fe, habríase apagado el hogar de nuestra naciente

cultura, a la cual espera un mañana espléndido. Pero no se habría añadido ni una llama más al hogar de la cultura castellana.» (...) (El Nacionalismo catalán, su aspecto político, los hechos, las ideas y los hombres, Barcelona 1917, pàg. 5-14, 295-297, 299, 302-306 i 309-311.) *Santiago Rusiñol estrena L'Auca del senyor Esteve; Àngel Guimerà, Jesús que torna i Indíbil i Mandoni; Josep-M, López-Picó publica Cant i al·legories; Daniel Martínez Ferrando, Visions de l’Horta; Ventura Gassol, Àmfora; Miquel Ferrà, Cançó d'ahir.- Sota la direcció de Pompeu Fabra, l’Institut d'Estudis Catalans publica el Diccionari Ortogràfic, amb el qual queda fixada l’actual ortografia catalana. 1918 *En començar l’any, el president dels EUA, Wilson, fa públics els seus «14 punts».- 10 de gener: apareix la revista «D'Ací d'allá» que continuarà publicant-se fins a l’any 1936.- A Barcelona, manifestacions de protesta contra l’encariment de la vida. Vagues. Aldarulls.- 25 de gener: a la província de Barcelona és proclamat l’estat de guerra i són suspeses les garanties constitucionals.- 24 de novembre: eleccions a diputats a Corts; la Lliga Regionalista triomfa a Barcelona i a la majoria dels districtes de Catalunya.- Pel març, tractat de Brest-Litovsk: final de la guerra entre Alemanya i la Rússia soviética.- Entre el març, i el novembre es declaren independents Lituània, Letònia, Estònia, Hongria, Polònia i els pobles txec, croat i eslovè.- 21 de març: a Espanya, es forma un Govern de concentració presidit per Maura; Cambó n'és el ministre de Foment.- 7 d’abril: al Paranimf de la Universitat de Barcelona s'inaugura el Segon Congrés Universitari Català. AUGUST PI I SUNYER: (...) A l’igual del que sueceeix avui dia gairebé pertot arreu, la Universitat de Catalunya ha d'acceptar les valors culturals alienes i cridar-les a ella. La Universitat no ha d'ésser un clos tancat. (...) Cal aprofitar totes les energies, prèvia garantia de la serietat de l’esforç i de la voluntat de les vocacions. És així com la Universitat arriba a compenetrar-se amb un poble, amb la totalitat del cos social! (...) I, quan certes branques del coneixement no estiguin representades en la nostra terra amb la necessària competència, cridarem homes de fora Catalunya, o de fora Espanya, que es trobin en les degudes condicions i donin el màximum de garantia. Aspirem, amb l’autonomia de Catalunya, a l’autonomia integral, amb tota la impaciència del nostre cor català. Però l'autonomia, que vol dir llibertat plena, deu ésser ensems fermança de disciplina i d'ordre, de competència i de serietat. Cal reorganitzar, cal renovar, aprofitant el bo de dins i de fora, tot el que tingui una valor positiva; però cal separar inexorablement els falsos prestigis, la ganga d'ignorància i d'improvisació, d’arribisme i de pedanteria. (...)

Organitzada, viva, la Universitat catalana, aquella que respongui als nostres anhels, aquella que satisfaci les esperances del poble, quan puguem dir que tenim la nostra Universitat, la Universitat de Catalunya, llavors serà arribada 1'hora que aquesta Universitat sàpiga fer 1'ús degut de les funcions que se li deleguin. Universitat digna de regir-se ella mateixa, plenament autónoma i a la qual atribuirem capacitats que realment tindrà. Catalunya estarà garantida que la seva Universitat serà digna de la seva llibertat, de la seva autonomia. No volem l'autonomia universitària partint de l’estat actual. Les universitats espanyoles malmetrien la seva autonomia, fent-la pastura del més perillós caciquisme. No volem l'autonomia de la nostra Universitat per aquesta mida general, sinó partint, com a condició primera, de l’obtenció de l'autonomia integral de Catalunya! (L'Autonomia de Catalunya i la Universitat (1918), en Els Congressos universitaris i l'Autonomia. Conferències sobre la Universitat de Barcelona, Barcelona 1935, pàg. 54-56.) FRANCESC LAYRET: (...) El problema català es basa en dos punts essencials: primer, el fet de la nacionalitat, que s'accepta o no s'accepta; segon, el mètode que cal seguir per a aconseguir les comunes aspiracions de tots els nacionalistes catalans. Nosaltres demanem, abans que res, l’autonomia sense límits de cap mena. Ens cal un poder legislatiu català, un poder executiu català i un poder jurídic català. (...) En començar la guerra, els representants del nacionalisme català van plantejar al Govern d'Espanya aquest que podem anomenar el nostre problema; però el van plantejar covardament, limitant-se a l’aspecte econòmic. Llavors vam perdre una bona ocasió, una ocasió que, per ara, no es tornarà a presentar. Avui es parla a Europa del problema nacionalista polonès, del problema nacionalista txec, del problema nacionalista irlandès; però no es parla del problema nacionalista català. Perduda aquella avinentesa, si el problema català no el resol la guerra, trigarà força temps a resoldre's. L’haurem de resoldre plantejant la qüestió davant de la monarquia espanyola i la monarquia espanyola no pot resoldre’l. És més fàcil que es resolgui amb la República; si bé certs republicans no accepten, en absolut, els nostres principis.»

(Conferència sobre el tema Actitud que ha d'adoptar el Partit Republicà Català, al Centre Nacionalista Català. «La Lucha», 4 de maig de 1918 -dada facilitada per Joaquim Ferrer.) *28 d’agost de 1918: vagues a Catalunya i manifestacions obreres de protesta.- A Badalona, les topades entre els manifestants i la força pública originen 4 morts i bastants ferits. UNIÓ NACIONALISTA CATALANA: Estem en una època de transformació radical, de renovació universal; època que han d'aprofitar tots els pobles, totes les nacionalitats que, com la nostra Catalunya, romanen sotmeses al poder draconià d'un estat artificial. En aquests moments de prova, cal que cada poble amb anhel de redempció se situï en el lloc que li correspon, fent afirmació rotunda del seu voler de manera que no doni motius a dubtes. Catalunya és un poble, una nacionalitat amb totes les característiques nacionals i com a tal reclama en el concert dels pobles lliures el lloc que de dret li pertoca, per la seva suficiència en tots els rams de la humana concepció, així com per la seva història de quan amb la seva independència irradiava vida i civilització per tots els àmbits de la terra. L’esfondrament dels estats opressors com Rússia -conseqüència fatal de la present hòrrida guerra- portarà indefectiblement la reivindicació de pobles com Polònia, Lituània, Finlàndia, Eslavònia, i conseqüència d’aquestes reivindicacions serà, també, la llibertat d'Irlanda, de Croàcia, de Bohèmia... Per què la nostra patria, catalans, no està inclosa en la llista de futures nacions redivives? Per què Catalunya, amb més títols i major glòria que altres pobles, no està compresa en el futur concili de les pàtries alliberades per la present guerra? Ah, que la nostra condició de poble esclau supeditat a la tiranía d'un estat neutre fa que ens mostrem, en esperança, contraris a tota intervenció, i aquesta f atal conseqüència del nostre eselavatge és el que cal desvirtuar arreu del món i per tots els mitjans de què ens podem valer. Catalunya, malgrat la seva supeditació als designis de l'estat espanyol, ha demostrat estar ben compenetrada de l’esperit que informa la causa de la llibertat defensada pel nucli de nacions aliades que lluiten de costat amb la França heroica, i n'és bona prova el fet d'haver ofert generosament la seva sang i totes les seves afeccions. Sumen alguns milers els catalans que s'han allistat a la Legió Estrangera i han rivalitzat en proeses amb els soldats més braus que han excel·lit en fets d'armes. Que se'ns tingui, doncs, per un poble natural, puix si haguéssim pogut disposar dels nostres destins, temps ha que ens hauríem abocat a la guerra amb tot el coratge del nostre pit indomable.

Malgrat això, és unànime a Catalunya la creença de la bondat dels principis nacionalistes proclamats i defensats per les nacions aliades. Entenent que la declaració que precedeix era de tot punt necessària per a iniciar les seves tasques, la «Unió Nacionalista Catalana» es fa honor de posar-ho en coneixement de tots els homes lliures, en particular dels catalans, així com la situació de la Unió davant la política de Catalunya. En aquest sentit, la Unió Nacionalista Catalana creu que en els temps actuals no ha d'inhibir-se de manifestar la seva preferència per la forma de govern més adequada als seus ideals nacionalistes; per això declara en aquest punt la seva conformitat amb un règim republicà federal per al govern intern de Catalunya i la confederació universal com a aspiració màxima, d'acord als principis nacionalistes-socialistes sustentats per aquell gran patrici que fou el doctor Martí i Julià. Essent aquesta finalitat patriòtica el motiu principal de l’existència de la «Unió Catalanista», s'utilitzaran tots els mitjans legals per arribar-hi, tals com la publicació de notes, manifests, periòdics; celebració de conferències, mítings i tota mena d'actes que es creguin eficients per al prompte restabliment de la sobirania nacional de Catalunya. En les relacions amb els nostres compatricis, la Unió procurarà fer conèixer en la seva integritat, sense mixtificacions, el problema de la nació catalana i en general propagarà i expandirà tot allò que tendeixi a la nacionalització dels catalans; puix és notori que, si tots els catalans tinguessin plena consciència de llurs drets polítics i socials, no hauríem de seguir lluitant encara per a obtenir el que ens manca per a regular la vida del nostre poble d'acord als corrents de renovació mundial. («Ressorgiment», núm. 26, Buenos Aires, setembre del 1918. Reproduït a «La Revista» (Barcelona) núm. 76, 16 de novembre del 1918, pàg. 403.) *Tot Catalunya està somoguda per una forta agitació nacionalista. Arreu es manifesta la necessitat d'un govern català autònom. FRANCESC MACIÀ: Señores Diputados, debiéndose resolver la crisis en breve plazo, y creyendo yo que esta crisis no es de partidos ni de régimen, sino que afecta a lo más hondo de la organización de la sociedad española, no extrañaréis que, representando parte de la opinión catalana, venga a exponer claramente lo que nosotros queremos en el momento actual y cuáles son nuestros ideales, para que no parezca hoy que uno de los sectores de esa opinión lleva la representación de toda Cataluña.

Yo entiendo, Sres. Diputados, y porque lo entiendo lo digo, que esta crisis sólo se puede resolver -y esto es lo que temo, pues no lo deseo- por medio de la violencia, y que es imposible, desgraciadamente, su resolución pacífica. Tenemos en España una legislación muy deficiente, y como lo poco que aquí existe de legislación social no se ha aplicado lealmente, y los Gobiernos, cuando les ha convenido, han pisoteado las leyes que podían reportar algún alivio a la situación de los trabajadores, yo tengo la firme convicción de que dentro de poco estaremos en un estado de verdadera revolución social. Los problemas que ha planteado la guerra, y que a medida que la lucha se prolonga han ido agrandándose y agudizándose, forzosa y fatalmente tendrán que ser resueltos el día de la paz, que parece más próxima de lo que creíamos; y estos problemas, de difícil solución para las naciones libres, para los Estados democráticos, en los cuales rige une extensa legislación social lealmente aplicada, creo yo que en España resultarán de solución imposible. (...) esos problemas traen consigo una revisión de valores, una modificación de la economía nacional, una reforma de la organización del trabajo y una serie de leyes que tienen que cambiar profundamente la constitución social de las naciones; y nosotros nos encontramos a una distancia inmensa de aquellas naciones por todos conceptos; no hay necesidad de recordarlo, pues todos lo sabemos. Para resolver estos problemas esas naciones tienen otra ventaja sobre España, y es que los sentimientos más íntimos de todos los que luchan en las trincheras y en los campos de batalla se han fundido, se han solidarizado. Allí se han encontrado -como ya he dicho otra vez- el hombre de gran posición con el proletario; han luchado juntos: el uno ha dado parte de su capital, su sangre, y ha experimentado los sacrificios que trae consigo la guerra; el otro ha contribuido con sus energías y su sangre también, y de este modo el de gran posición social se encuentra al lado del hombre que ha tenido que luchar ruda y ásperamente para conservar simplemente la vida, mientras que él gozaba de todos los placeres de ella y sentía la alegría del vivir. Y el que es un hombre generoso, presenciando esto, siente vergüenza y está preparado para cuando llegue ese cambio social ponerse al lado de los que verdaderamente han sufrido y procurar remediar todos sus males. Estos sentimientos, nacidos en los campos de batalla, indudablemente influyen en la opinión pública de esos pueblos, coadyuvando a la resolución de esos grandes problemas; pero llegado el día de la paz, podría suceder que esos hombres, que han dado todo lo que tienen por la Patria (en

la que no tienen nada, pues a los otros les queda un pedazo de tierra, una fortuna, algo, pero a ellos no) dijesen: Si nosotros hemos sido los defensores de la Patria y a quienes más debe su libertad, ¿no es lógico que se nos dé participación también en todas las ventajas y podamos gozar de un bienestar justo y equitativo? (...) Ante estos problemas es preciso que manifestemos cual es nuestra posición; y al decir nosotros me refiero a un sector muy grande de la opinión catalana, mucha de la cual no tiene representación aquí. Nosotros queremos que cuando llegue el momento de la revisión de estos valores, el técnico inteligente, que es el alma de los negocios, y el obrero, que es el nervio, tengan participación, juntamente con el capital, en los beneficios. Nosotros queremos que las leyes favorezcan a la clase media, a la pequeña burguesía, y que ésta no encuentre obstáculos para el desarrollo de sus iniciativas en las leyes como las que hoy rigen, amañadas, pudiéramos decir, por las grandes Empresas industriales y comerciales, por esos grandes Bancos, por esas grandes Compañías de transporte terrestre y navieras que imponen a los legisladores su conveniencia, porque las leyes siempre se hacen oyéndolas a ellas, pero no a los verdaderamente interesados; porque los Gobiernos siempre sois prisioneros de ellas. Queremos que esas leyes, dictadas en tal forma, se modifiquen para que los hombres de grandes iniciativas, que lleven su inteligencia y su energía a una región, no se encuentren coartados por esa red de acero que constituyen hoy las grandes Empresas, y no se vean desatendidas negándoseles el crédito necesario; queremos que esos pequeños burgueses que en Cataluña, como en Bélgica, constituyen, no solamente un elemento muy importante de la producción, sino que el fracaso de uno de estos pequeños productores representa, no una disminución de la riqueza nacional, sino una merma de la independencia de la Patria; queremos que esos pequeños industriales, que no tienen más que de uno a cinco operarios en su taller, puedan desenvolver su actividad en un medio favorable, y no se vean en la necesidad de ser ellos mismos asalariados, cuando, en realidad, representan en Cataluña un elemento considerable de riqueza y progreso. En una palabra, queremos que todas las leyes que regulan el trabajo permitan desenvolverse, hasta donde puedan llegar, las iniciativas y la inteligencia, sin que el Estado conceda preferencias, monopolios ni privilegios y que la pequeña burguesía sea protegida para poder luchar contra las grandes Empresas que hoy la arrollan. Por estas razones que he manifestado, nosotros, los catalanistas, el sector de opinión que represento, queremos implantar leyes que modifiquen la constitución de nuestra sociedad, leyes más humanas, más generosas y más justas, que vengan a ser como bases fundamentales de una suprema justicia; y para implantar estas

leyes, y para realizar todos nuestros puros ideales, necesitamos una libertad completa. Yo solemnemente os digo que nosotros queremos formar una nacionalidad catalana libre e independiente, para que esa nacionalidad catalana pueda asistir a la Liga de las naciones, llevando allí su civilización y su cultura, ya que el fin primordial de esa Liga es formar una entidad superior que dirima las diferencias y litigios entre las naciones libres, y evite los conflictos sangrientos. Ya comprenderéis, señores Diputados, después de cuanto he dicho, cuáles son nuestros ideales, tanto desde el punto de vista político o nacionalista como desde el punto de vista social, y habréis visto el abismo que nos separa de la Lliga Regionalista desde uno y otro punto de vista. Nacionalista se llama el Sr. Cambó, y le vemos prestar su concurso a un Gobierno en que todos sus compañeros son enemigos decididos, por lo menos hasta ahora, de todas nuestras reivindicaciones, y el Sr. Cambó, para prestar su concurso a un Gobierno centralista, nos daba aquella explicación de que ante el dilema de una dictadura militar o de una anarquía, él no tuvo más remedio que entrar -así lo creyó en conciencia- a formar parte de este Gobierno; pero se olvidaba el Sr. Cambó de que al Gobierno anterior a éste dio dos ministros, sin que entonces existiera tal dilema. El Sr. Cambó dice que ha tomado gusto a la política general. Esto, Sr. Cambó, hace tiempo que nosotros lo decíamos; sus amigos lo negaban. Nosotros veíamos la actuación de S. S. y no dudábamos que había tomado gusto a la política general. Efectivamente, la actuación de S. S. ha sido siempre de zig-zag; unas veces ordenando a los suyos grandes estridencias para poner sordina al día siguiente a sus ideales catalanistas, y para seguir al otro día con las estridencias, y continuando así lo que conseguía S. S. era llevar el pesimismo a los defensores de esas reivindicaciones nacionalistas, de esos sentimientos que están dentro del corazón, que son santos y no admiten esa política poco seria. Porque una de dos: o se sienten y están por encima de todo, o no se sienten, y entonces se hace lo que hace S. S. Aquí es preciso hoy que hablemos claro, y que sepa Cataluña cómo piensa S. S. y cómo pensamos nosotros. Su señoría ha gobernado con la ley de Jurisdicciones, cuya derogación estaba en el programa mínimo de Solidaridad catalana; con esa ley que es la vergüenza mayor para un Estado y que se promulgó contra Cataluña. Por eso S. S., con su presencia en ese banco, demuestra la tibieza de sus sentimientos nacionalistas, y se confiesa imperialista y reaccionario, porque un Estado compuesto, como España, de varias nacionalidades, a que oprime, es forzosamente imperialista, para

satisfacer los intereses de esa misma plutocracia, de la cual es prisionero. Su señoría, al aprovechar todas las ventajas que puedan obtenerse del Gobierno centralista para satisfacer los intereses que representa, sacrifica la reivindicación de las libertades catalanas, y aunque S. S. trate de cubrir esa defección de los ideales nacionalistas con el ropaje de una política oportunista, no logra ocultar el fondo egoísta de su política (...) Todo eso, Sr. Cambó, indica una cosa bien clara, que no admite dudas de ningún género. El que tiene ideas nacionalistas quiere la libertad de su Nación, como yo la quiero; pero el que pretende tener esos ideales de libertad y, sin embargo, en su actuación, en otros aspectos de la vida gubernativa, demuestra que esa libertad no la siente y la amordaza continuamente, no puede ser nacionalista. Ésa es la verdad. Nosotros, Sr. Cambó, lucharemos noble y lealmente, pero con toda nuestra alma contra vosotros. Nosotros, con ideales puros, nobles, generosos, queremos leyes favorables al obrero y al pequeño burgués; precisamente contrarias a los intereses que vosotros representáis en la política catalana, porque vosotros representáis solamente a la plutocracia, y estoy seguro de que vosotros no cambiaréis y que todo cuanto hagáis será en favor de esos intereses poderosos. Su señoría está acostumbrado a pisar alfombras y a huir de los pobres hogares donde anidan los dolores y las tristezas. Barcelona, esa ciudad tan hermosa y tan alegre, tiene llagas sociales en su interior que avergüenzan a todos los que nos llamamos catalanes, al ver que los hombres que gobiernan en aquella ciudad no hacen nada para curarlas. Estoy seguro, señores, de que os daría verdaderamente miedo recorrer los barrios donde viven aquellos obreros; calles donde no entra el sol ni la luz, húmedas y sin ventilación, en las que se forja esa anemia precursora de la tisis; y en esos barrios se han encarecido los alquileres de tal manera, Sr. Cambó, que una familia de obreros no puede ocupar sola una vivienda, teniendo que alquilarla con otra familia. (...) Según la ley de Casas baratas, hay una Junta encargada de hacer una relación de viviendas, clasificándolas en buenas, susceptibles de reforma y totalmente inaceptables. Pues esas relaciones, que está encargada de hacer esa Junta, no se han hecho nunca; ¿por qué? Porque si mandasen derribar todas las casas que no reúnen condiciones de salubridad y que no admiten reformas, es decir, totalmente inadaptables, como fuese imparcial el criterio de la Junta, el sector de opinión que representa el Sr. Cambó ¿dónde pondría el grito? ¿Cómo había de consentir que se derribasen esas casas que representan un muy reproductivo capital, aunque en ellas la vida del pobre obrero se extinga lentamente y en todo ello exista una evidente inmoralidad? Lo mismo ocurre con relación a las casas baratas. La ley es

buena, el Reglamento está bien concebido, y ¿qué se hace en casas baratas? Nada; es necesario que el que quiera construirlas encuentre crédito, y el crédito no se lo dará nadie, cuando, a mi juicio, sería sumamente fácil que lo obtuviera. A mi me costaría muy poco trabajo construir millares de casas, nada más con que el Gobierno, y a eso me refería antes cuando hablaba de la constitución económica del Estado, obligase a los Bancos privilegiados a que cuando una entidad o un sindicato solicitasen medios para construcción de casas baratas, se le diese crédito, ya que el Estado garantiza un interés, y ya que tiene la seguridad de la amortización por medio de los alquileres. Hay allí muchas cosas grandes que se pueden hacer; pero no hay cuidado, el sector de opinión que representa la Lliga (no hablo ya de vosotros, Gobiernos centralistas, porque vosotros nunca os habéis preocupado de eso) no las hará, ya que tendría que afectar a intereses de la gente que la forma. No quiero cansaros más; me basta por hoy con haber hecho estas declaraciones para que comprendáis cuál es el ideal del sector de opinión que represento; pero sí he de decir, Sr. Cambó, que lucharemos y venceremos. Tengo la evidencia, tengo la seguridad absoluta de ello; lucharemos por el triunfo de nuestros puros ideales; trabajaremos enérgicamente para acabar de una vez con lo que vosotros representáis, no ya con los intereses que representáis, sino con la parte egoísta de esos intereses, procurando que ese egoísmo se convierta en generosidad. Nosotros no queremos una lucha de clases, que nos deshonraría, y precisamente por eso lucharemos contra los que la producen y la fomentan. Con nuestros ideales, con la nobleza y honradez de nuestros ideales, tenemos bastante para vencer; en cambio, vosotros tenéis una poderosa organización, tenéis una disciplina férrea y tenéis el dinero, que tan mal habéis empleado algunas veces, apoyando candidatos que sabíais que iban a comprar los votos y que sólo comprándolos podían obtener el triunfo. De ahí que hayáis corrompido el primer éxito obtenido por Solidaridad, y que hoy no podáis llamaros representantes de Cataluña, refiriéndome a la parte espiritual de esa representación. Los ideales, el espíritu de Cataluña, los representamos nosotros, y por eso obtendremos la victoria, Sr. Cambó. Y lo mismo os digo a vosotros los que representáis al Gobierno central y los partidos antiguos; si no consentís que en cada momento, en cada segundo, expongamos nuestros ideales, que son los de la organización de una nacionalidad catalana, libre e independiente, para formar parte de la liga de las naciones libres, si lucháis contra eso, tened cuidado, porque

nosotros queremos paz, queremos que todo se resuelva amigablemente, y de vosotros depende que así suceda. Y al Sr. Cambó, a quien he atacado en la forma que lo he hecho, porque no puedo menos de decir la verdad y expresarme sinceramente, yo le digo: Su señoría no puede ignorar el estado de espíritu que existe en Cataluña; esto puede traer días de luto a Cataluña, y nosotros no lo queremos; nosotros haremos todo lo posible por evitarlo, y yo llamo la atención de S. S., que tiene condiciones especiales de talento, de laboriosidad y de energía, y será la última vez que se la llame, para decirle: ¿quiere S. S. hacer una obra digna de Cataluña? ¿Quiere S. S. que esa lucha de clases la evitemos, comenzando por hacer esas casas para los pobres obreros que hoy luchan desesperadamente contra una preocupación de los mismos patronos? ¿Quiere S. S. que, independientemente de lo que nosotros pidamos después, resolvamos de una vez este pleito, haciendo que los obreros lleguen a tener casas sanas y baratas, donde se les podría poner en condiciones de que, poco a poco, vean que el porvenir de sus hijos y su bienestar material empiezan a ser una verdad y una realidad? Si quiere S. S. eso, a eso me presto; pero no en conversaciones particulares, sino públicamente, delante de la gente que forma parte de todo este sector de que yo hablo, trataremos de esto, y veremos si estáis dispuestos a emplear sinceramente los medios que tiene el Gobierno y el sector que representa S. S. en beneficio de nuestros obreros, la parte más sana y vigorosa de la Nación. De ésta y de otras cosas podremos hablar, pero es preciso que de una vez se decida S. S., y si así no lo hace, toda la responsabilidad caerá sobre su señoría. La lucha no me da miedo; tengo la seguridad de la victoria, porque la tengo de que toda Cataluña, o la mayor parte de Cataluña, estará al lado nuestro, porque es liberal, porque siempre se ha sentido liberal y nunca aceptará nada que parezca tiranía. Por esto, nosotros pedimos lo que pedimos y estamos dispuestos a seguirlo pidiendo, para sostenerlo aquí, como en Cataluña, en la forma que las circunstancias reclamen. He querido decir todo esto en pleno Parlamento para que nadie tenga derecho a afirmar que digo en Cataluña lo que no digo aquí. Lo he dicho claramente, sin ambages y sin rodeos; sabéis ya el ideal que yo represento, y yo puedo volver a Cataluña y repetir todo lo que aquí habéis oído, porque no será más que la expresión de mis más íntimas convicciones y sentimientos. (Discurs pronunciat al Parlament espanyol el 5 de novembre del 1918. Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados.)

*6 de novembre de 1918: crisi ministerial. La Lliga no formarà part del nou govern espanyol.- 8 de novembre: proclamació de la República a Alemanya.- 11 de novembre: a petició dels alemanys, és signat l'armistici.- 11 de novembre: míting a la sala d’actes de «La Falç». Aristides Cot hi parla en nom del Partit Obrer Nacionalista Català, en constitució, addicte a Macià. També manifesta la seva adhesió a Macià el representant de la Unió Catalanista. R. Duran i Albesa llegeix el text íntegre del discurs que Francesc Macià pronuncià al Parlament espanyol el dia 5, i afirma que Macià serà el president de la futura República Catalana. Esclaten constants i perllongades ovacions i crits de «Visca Catalunya lliure!». Hom canta, a cor, La Marsellesa (versió catalana) i Els Segadors. Els assistents al míting organitzen una manifestació a la via pública. Els manifestants topen amb la força pública. Altra vegada són cantats Els Segadors i són repetits els crits de «Visca Catalunya lliure!».- Havent-se demanat als Ajuntaments de Catalunya l’opinió sobre la necessitat de l’autonomia de Catalunya, el dia 14 són donats a conèixer els resultats següents: de 1.072 ajuntaments que existeixen a Catalunya, n'hi ha hagut 1.046, que representen 2.039.877 habitants, o sigui el 98'362% de la població de dret del Principat, segons el cens de 1910 (vigent), que hi han respost afirmativament; 26 ajuntaments, que representen 79.341 habitants (un 1'638%), no han respost. No hi ha hagut cap resposta en contra.- 15 de novembre: els republicans presenten al Parlament espanyol una proposició llei que concedeix a Catalunya l’autonomia integral. PROPOSICIÓ A FAVOR DE L’AUTONOMIA INTEGRAL DE CATALUNYA, SIGNADA PELS REPUBLICANS: 1. El Congrés concedeix a la regió catalana l'autonomia integral. 2. El Govern, escoltant les representacions parlamentàries de Catalunya, dictarà en el termini de quinze dies les disposiciones necessàries per al compliment d’aquesta llei. Les comunitats de municipis constituïdes segons les disposicions de la llei del 2 d'octubre de 1877 podran acollir-se immediatament a aquestes disposicions reclamant en llur benefici l'aplicació de semblants concessions a les que fossin atorgades a la regió catalana. (Signen aquesta proposta Marcel·lí Domingo, Castrovido, Marraco, Nougués, Moles, Albert i Santacruz. Vegeu Joaquim Ferrer: Layret (1880-1920), Ed. Nova Terra, Barcelona 1971, pàg. 153-154; i Santiago Albertí, El republicanisme català i la restauració monàrquica, Albertí Ed., Barcelona, 1972, pàg. 437-438.) *16 de novembre de 1918: és lliurada al president de la Mancomunitat de Catalunya, J. Puig i Cadafalch, la petició dels ajuntaments del Principat reclamant l’autonomia de Catalunya. Hi ha una gran concentració ciutadana a la plaça de Sant Jaume. La multitud entona La Marsellesa i Els Segadors. Cap al migdia arriba pel carrer de Ferran un nodrit grup de nacionalistes intransigents; la majoria són joves i una bona part d'ells obrers; duen hissades diverses banderes catalanes; Francesc Macià els presideix. Trenquen el cordó de guàrdies municipals i se situen davant la porta del Palau de la Generalitat donant visques a la independència de Catalunya. Tant La Marsellesa com

Els Segadors tornen a ser cantats diverses vegades. Una part del públic demana que Cambó parli des del balcó de la Generalitat. Macià és ovacionat i dut, a pes de braços, fins a la porta del saló de sessions de la Diputació, on es troben reunits el Consell de la Mancomunitat i els parlamentaris catalans. Un cop Francesc Macià ha penetrat al saló, formula una protesta: diu que Catalunya no es pot conformar amb una autonomia més o menys àmplia. Li cal la total independència. FRANCESC MACIÀ: Amb l'autonomia no n'hi ha prou. Cal que Catalunya estigui representada a la Conferència de la Pau. Necessita la independència. (Maximiano Garcia Venero: Historia del Nacionalismo Catalán, vol. II, 2ª ed., Madrid 1967, pàg. 247-248.) *En retirar-se Macià del saló de sessions, a instàncies dels qui l'acompanyen, s'adreça al públic des del balcó. És rebut amb forts aplaudiments. Dóna compte de les afirmacions que acaba de fer davant el Consell de la Mancomunitat i els parlamentaris. Diu que el poble de Catalunya vol la seva llibertat total. Advoca per la llibertat política i econòmica dels obrers, que ha d'anar lligada a la independència nacional de Catalunya. FRANCESC MACIÀ: Contra la voluntat de Catalunya, contra els ideals nascuts del cor, ja no hi valen les baionetes i els canons. El nostre lema és: Llibertat, Democràcia, Justícia. («La Publicidad», núm. 14.233, 17 de novembre de 1918, pàg. 2.) *La multitud ovaciona Macià i es forma una manifestació que, entonant La Marsellesa i Els Segadors i donant visques a Catalunya lliure, l’acompanya pel carrer de Ferran i per La Rambla.- 29 de novembre: Puig i Cadafalch, com a president de la Mancomunitat de Catalunya, lliura al cap del govern espanyol les bases aprovades per a l’autonomia del Principat. JOSEP PUIG I CADAFALCH: Venim, excel·lentíssim senyor, el Consell de la Mancomunitat de Catalunya, acompanyats de totes les representacions parlamentàries, a exposar aquí el resultat d'un plebiscit que ha obtingut unanimitat com mai cap ideal hagi assolit. Tots els Ajuntaments de Catalunya, més d'un 98 per 100 d'ells, en cartes oficials ens han tramès llur vot demanant l’autonomia integral de Catalunya.

Representacions de totes les forces socials, grans companyies, societats científiques, societats obreres, el poble tot, congregat a Barcelona, ha aclamat unànimement aquest mateix principi, i tots els partits de Catalunya -si alguna excepció podria indicar-se seria donant major intensitat a la nostra petició- han unit llur vot al de tot el poble. No cal dir que una unanimitat de tal naturalesa no és una nerviositat col·lectiva momentània. Bé és sabut com Catalunya sempre ha proclamat la seva personalitat; com sempre l'ha proclamada, adequada a la seva personalitat regional. No cal recordar fets: no cal recordar lluites antigues, ni cal esmentar tan sols com les forces que en lluitar en les guerres civils com a foristes, com a federals, han proclamat la necessitat de tenir un règim sota el qual es desenrotlli la vida col·lectiva amb la de llibertat. Tampoc no cal fer esment del moment transcendental en què formulem aquestes reclamacions. Fa més d'un segle es proclamaren els drets individuals de 1'home; avui, després de noves lluites i de proclamar-se les llibertats, amb els drets de l’home es proclamen els drets dels pobles com formant dins de grans col·lectivitats nacionals, i dintre d'alguns anys será anacrònic, com ho és ara desconèixer els drets individuals, de desconèixer els drets dels pobles. Nosaltres havem cregut un deure fer present als poders de l’Estat aquesta opinió unànime, aquest pensar de l’ànima de Catalunya, reclamant un règim dintre d'una convivència hispànica, un règim de llibertat col·lectiva, i donant a la vegada en aquest concurs hispànic una nova articulació que origini una Espanya més forta, puix que l’Espanya d'ara té una unitat fèrria i nosaltres desitgem que sigui una unitat més articulada i més unida. Això és el que exposa tot el poble català al senyor president del Consell de Ministres. Desitgem tornar a la nostra terra sota l’ombra de les ales de la victòria, almenys acompanyats d'una força que és l’esperança. (Paraules pronunciades per Puig i Cadafalch, com a president de la Mancomunitat, en fer lliurament al cap del govern espanyol de les bases d'autonomia aprovades pel poble català. Història d'una política, op. cit., pàg. 267-268.)

BASES DE L'AUTONOMIA DE CATALUNYA, PRESENTADES PEL PRESIDENT DE LA MANCOMUNITAT AL CAP DEL GOVERN ESPANYOL: Exposició, Cuando un problema es vital para un pueblo; cuando no es solamente de partidos o de clases, sino expresión de profundas necesidades, que radican en lo más íntimo del alma nacional, aparece repetidamente a través de las épocas históricas y surge redivivo si en época de decadencia y postración ha podido momentáneamente obscurecerse en la conciencia colectiva. Así es nuestro problema, Excmo. Sr.; no creación artificiosa de literatos y políticos, ni efecto de pasajeras exaltaciones, ni de corrientes efímeras que surgen y desaparecen en el transcurso del tiempo -como todo ello se ha dicho alguna vez-, sino expresión la más ferviente y unánime de la voluntad de Cataluña; voz profunda, firme y siempre clara del espíritu catalán, que iniciándose allá en las lejanías de la historia, se convirtió en clamor a medida que las libertades de esta noble tierra iban siendo limitadas o cercenadas. Desde que hace dos siglos quedó suprimida por entero la libertad política de Cataluña, se planteó virtualmente en toda su integridad la cuestión catalana. Desde entonces también, a través de las vicisitudes históricas, la voluntad de Cataluña se ha manifestado constantemente contra el régimen unitario y centralista que le fue impuesto, levantando su voz así que la fuerza coercitiva exterior ha dejado que hablara nuestra alma. (...) Así, la presente petición, que, cumpliendo un reiterado mandato popular, tenemos el honor de elevar al Gobierno de S. M. en estos momentos trascendentales de la historia, no representa un hecho aislado, sino que, siendo reflejo fiel de la más reciente de las innumerables manifestaciones de la voluntad de Cataluña en favor de su libertad interna, es a la vez expresión verdadera de un estado de opinión que no puede ser desatendida por los poderes públicos. (...) En feliz coincidencia de aspiraciones concretas y común sacrificio de matices de opinión, toda la tierra catalana ha vibrado con un solo entusiasmo reflexivo. La voz popular, como en los grandes acontecimientos de la vida de los pueblos, fue clara y conminatoria. Obedeciendo a su mandato, el Consejo de la Mancomunidad se ha adjuntado representaciones parlamentarias de todas, absolutamente todas

las fuerzas políticas de Cataluña con objeto de estructurar lo que está en el ánimo de todos los catalanes. Consecuencia de tal trabajo son las adjuntas bases, que sometemos a Vuecencia como expresión de la voluntad serena, consciente y reflexiva de Cataluña entera. BASES Primera: Del territorio de Cataluña A. De su constitución.- El territorio de Cataluña se entenderá constituido por el que forman en la actualidad las provincias de Barcelona, Gerona, Lérida y Tarragona. B. De la posibilidad de agregación.- Podrán agregarse al territorio de Cataluña, en todo o en parte, otras provincias españolas con las condiciones siguientes: a) Que la petición sea formulada, por lo menos, por las dos terceras partes de los Ayuntamientos comprendidos en el mismo y que sea aprobada, mediante referéndum, por los electores del territorio que trate de agregarse. b) Que lo apruebe el Parlamento regional de Cataluña. c) Que los territorios que se trate de agregar no estén separados del de Cataluña por otros que no formen parte de ella. El acuerdo de agregación podrá ser simple o condicional. Segunda: Del Gobierno regional de Cataluña A. De su organización.- El Gobierno regional de Cataluña vendrá integrado por los siguientes elementos: a) Un Parlamento constituido por dos Cámaras: una elegida por sufragio universal directo, y otra por el voto de los concejales de todos los Ayuntamientos. b) Un Poder ejecutivo, responsable ante dicho Parlamento. B. De sus facultades.- El Gobierno regional, integrado por los elementos arriba expresados, tendrá plena soberanía para regir los asuntos interiores de Cataluña, en cuanto no se refiera a los siguientes, respecto de los cuales subsiste íntegramente y sin limitación alguna la soberanía del Estado:

a) Las relaciones internacionales y la representación diplomática y consular. b) El Ejército, la Marina de guerra, las fortificaciones de costas y fronteras y cuanto se refiere a la defensa nacional. c) Las condiciones para ser español y el ejercicio de los derechos individuales establecidos en el título Iº de la Constitución. d) El régimen arancelario y los tratados de comercio y las aduanas. e) El abanderamiento de buques mercantes y los derechos y beneficios que conceda. f) Los ferrocarriles y los canales de interés general. g) Legislación penal y mercantil, comprendiendo en ésta el régimen de la propiedad industrial e intelectual. h) Las pesas y medidas, el sistema monetario y las condiciones para la emisión del papel moneda. i) Reglamentación de los servicios de correos y telégrafos. j) La eficacia de los documentos públicos y de las sentencias y comunicaciones oficiales. k) Legislación social. El régimen y concesión de los aprovechamientos hidráulicos quedará reservado al Poder central mientras concurra cualquiera de las circunstancias siguientes: a) Que las aguas en parte de su curso discurran por territorio no catalán; y b) Que el aprovechamiento tenga por objeto el transporte de energía fuera del territorio catalán. Todos los bienes del Estado definidos y comprendidos en los artículos 339 y 340 del Código Civil, sitos en Cataluña y no afectos a los servicios reservados al Poder central, pasarán a ser de la Región. Quedarán igualmente transferidos a la Región los derechos del Estado nacidos de

actos de soberanía ejercidos en el territorio de Cataluña que no se refieran a las funciones y a materias reservadas al Poder central. Todos los documentos relativos a los servicios y funciones de que se hace cargo el Poder regional, le serán entregados. En tanto el Parlamento regional no legisle sobre las materias sometidas a su soberanía, continuarán rigiendo en el territorio de Cataluña las leyes del Estado sobre las mismas, con la sola modificación de corresponder a las autoridades del Gobierno y a los Tribunales de Cataluña las facultades que a las autoridades y Tribunales similares del Estado atribuyen dichas leyes. Con igual salvedad se aplicarán en el territorio de Cataluña las disposiciones reglamentarias dictadas por el Gobierno del Estado mientras no sean modificadas o substituidas por el Gobierno regional. C. De las garantías.- Sobre todas las materias no reservadas al Poder central, la Soberanía del Parlamento y del Poder ejecutivo regionales no tendrá otras limitaciones que las expresamente consignadas en el Estatuto de Constitución. Para dirimir los conflictos que puedan suscitarse entre autoridades y Gobiernos del Estado y los del Poder regional se constituirá un Tribunal mixto que, además de la facultad de resolver las cuestiones jurisdiccionales, tendrá la de declarar la nulidad e ineficacia de toda disposición legislativa o gubernativa, tanto emanada del Estado como del Poder regional, que invada la esfera asignada respectivamente a la soberanía de uno u otro. El presidente del Consejo Permanente de la Mancomunidad de Cataluña, J. Puig y Cadafalch. Los Consejeros: Juan Vallés y Pujals, Agustín Riera, José Ulled, José Mestres, José-M. España, Anselmo Guasch, Martín Inglés, Francisco Bartrina, Juan Pich y Pon, Miguel Junyent, Augusto Pi i Suñer, José Zulueta, Julio Fournier, José Matheu, Francisco Cambó, Juan Ventosa y Calvell, Felipe Rodés, Narciso Batlle.» (Història d'una política, op. cit., pàg. 268-272 i 276.) FRANCESC LAYRET: Els representants dels partits republicans en la ponència que ha elaborat l'Estatut de Catalunya han cregut que complien amb elevat deure de

patriotisme exposant al si de la ponència el seu criteri, reservant-se, a més, la llibertat per a exposar la seva opinió un cop formulada al Govern la petició de l'autonomia de Catalunya. No és, doncs, cap desconsideració fixar les posicions de tots aquells que han elaborat l'Estatut de Catalunya. Abans que res, no deixa de sorprendre que els regionalistes, durant l'any que han ocupat el Poder, no s'hagin recordat de l'Autonomia. (...) Passat tot aquest temps, en sortir els regionalistes del Govern, han cregut que ja havia arribat el moment de plantejar el problema de Catalunya. Nosaltres creiem que els homes polítics han d'ocupar el Poder precisament per traduir en realitats les seves opinions, les seves aspiracions. En canvi, els regionalistes es recorden dels seus ideals quan han caigut del Poder, quan s'ha resolt una crisi sense que ells s'hagin integrat en el nou Govern. El plebiscit dels Ajuntaments de Catalunya per a demanar l'autonomia al Poder Central es va fer pel juny. El plebiscit va quedar completat pel juny. ¿Per qué ni pel juliol ni per l'agost no van fer res els ministres regionalistes en el sentit de plantejar el problema autonòmic de Catalunya? (...) Per això a molts se'ns ha fet sospitós l'acte organitzat per la Mancomunitat. Teníem ja l'escarment de quan la Solidaritat; de quan l'Assemblea de parlamentaris; sabem que els regionalistes parlen fort des de l’oposició i esdevenen manyacs en el Poder. En els moments d'angoixa, els regionalistes criden les esquerres perquè els donin el caliu i la força populars que els manquen. I, quan les esquerres ja han col·laborat d'una manera pródiga i generosa, els regionalistes sempre les han traïdes. (...) Per a nosaltres, republicans i nacionalistes, no seran realitat els nostres ideals mentre hi hagi monarquia, perqué autonomia i monarquia són incompatibles. Però, prescindint-ne, ja que Catalunya demanava l'autonomia calia que en l'Estatut hi alenessin les aspiracions autonomistes. I l'Estatut no ha estat l’autonomia. És l’autonomia administrativa, però no és l’autonomia política, que és essencial per a nosaltres. Han quedat al marge de l'Estatut tots els problemes polítics. És així com el problema social, que té dos aspectes, l’obrer i l'agrari, en l’Estatut redactat per la Ponència continua confiat al Poder central. És a dir, que en el futur Parlament català el problema social no podrà ser solucionat, perquè no entrarà en les seves atribucions. (...)

Però encara hi ha més. El problema religiós en l’Estatut, queda atribuïda la seva solució al Poder central. És a dir, que si la voluntat del Parlament català és crear l’escola neutra, anar a la secularització dels cementiris i legislar sobre les associacions religioses, aquesta voluntat no podrà ser complerta. (...) Per a nosaltres, el fet que el Parlament català pugui legislar sobre tots els problemes polítics té una importància extraordinària. Perqué el Parlament català no seria tal Parlament si la seva legislació no afectés els interessos morals i materials dels catalans. I precisament això és el que ells cerquen: que el poble català es desinteressi del Parlament quan actuï, de la mateixa manera que s'ha desinteressat de l'obra de la Mancomunitat. En canvi, si el Parlament català fos el tal Parlament, darrera d'ell hi hauria tot un poble. I això és el perill que clarament veuen els regionalistes. Perquè si en el Parlament català anem a la solució de tots els problemes que ara agiten el món, llavors els ciutadans s'interessaran en les seves tasques i s'emportarà una majoria d'esquerra i s'acabarà el domini de la Lliga. Per això el regionalistes no volen la constitució d'un tal Parlament i per això nosaltres l'havem de demanar i exigir. I en demanar-lo i en exigir-lo, l'obra avançada que el tal Parlament català realitzaria, repercutiria en totes les regions d'Espanya. Seria la seva una obra d'expansió i no pas d'egoisme, d'alliberament i no d'esclavatge. (...) Si una obra minsa, incolora, ha estat rebuda de mala manera per l’actual Govern, ¿qué hauria ocorregut si s'hagués demanat l'autonomia integral? Jo vaig exposar la meva opinió dient que calia que fossin formulats dos dictàmens; un de les dretes i un altre de les esquerres. D'aquesta manera, l’opinió catalana hauria valorat clarament quin era l’autonomisme dels qui, per damunt de l’interès de Catalunya, posen l’interès egoista de la Lliga. En aquesta hora única en qué ressusciten nacionalitats que semblaven mortes, els homes de la Lliga no han pogut plantejar el problema de Catalunya en el terreny internacional perquè van perdre l'oportunitat que oferia la guerra a causa de la seva germanofilia; i en el terreny interior, perquè quan l'Assemblea de parlamentaris, per una casaca de ministre es van vendre l’autonomia de Catalunya.» (Discurs pronunciat en el míting d'esquerres celebrat l’1 de desembre del 1918 al Centre Català Republicà del districte 6è de Barcelona; «La Lucha», 2 de desembre del 1918. Text indicat per Joaquim Ferrer.)

*3 de desembre: crisi ministerial a Madrid per causa de la qüestió catalana.- 6 de desembre: es forma un nou Govern presidit per Romanones.- 9 de desembre: agitació anticatalana a Madrid. Gran manifestació de protesta contra les peticions de Catalunya, organitzada pel Círculo de la Unión Mercantil.- 12 de desembre: a les Corts espanyoles es produeix un fort apassionament anticatalà. Després d'un accidentat debat sobre l’autonomia de Catalunya, els diputats catalans abandonen el Parlament espanyol; en arribar a Barcelona els parlamentaris catalans que han abandonat Madrid són rebuts entusiàsticament per una gran multitud. A La Rambla, hi ha topades entre els manifestants i la força pública. L'agitació catalanista cada dia pren un caire més radicalment separatista.-15 de desembre: tiroteig a la sortida d'un míting organitzat, a Barcelona, per les esquerres. FRANCESC CAMBÓ: Un rei actua per mediació del seu Govern i dels partits polítics, d’aquells en què es recolza. Nosaltres coneixem avui les paraules que han dit la totalitat dels partits que són el sustentacle del règim i de la monarquia d'Espanya, i aquestes paraules han estat desfavorables a les aspiracions de Catalunya. Si aquesta paraula és l'última paraula, si aquesta paraula és la paraula definitiva, si els homes i els sustentacles de la monarquia se'ns posen al davant, barrant definitivament el pas de l'autonomia de Catalunya, nosaltres i amb nosaltres Catalunya lluitarà, fins a destruir-los, contra els Governs i els partits de la monarquia. Catalunya está decidida a triomfar, i a triomfar ara, pesi a qui pesi i costi el que costi. Qui es posi davant de Catalunya en marxa será aixafat, com qui es posa davant d'un ferrocarril, perqué nosaltres no podem ni volem, deturar la marxa del poble de Catalunya. I si aquesta fos, senyors, l’actitud definitiva dels Governs i dels homes i de la monarquia, s'hauria vist a Espanya, una vegada més, com en tants pobles, el fet que qui acaba amb les monarquies no són els republicans que les combaten, sinó els monàrquics que es diuen obligats a defensar-les. (...) I ni en un sol cas no han estat els partits republicans els qui han enfonsat les monarquies. Sempre les monarquies han caigut per l’obra del monarca que no ha respectat la Constitució, o per l’obra dels homes en qui dipositava la seva confiança i que no l'han respectada. I en aquesta situació jo us dic: per a nosaltres, Monarquia? República? Catalunya! Catalunya ha lluitat prou vegades per altri perquè no hagi arribat l’hora de lluitar per ella mateixa. Nosaltres no hipotequem l’autonomia a la república; no ajornarem la petició d'autonomia per a quan vingui la república; però no aturarem el nostre pas per a l'autonomia perquè pugui caure la monarquia.

Tenim un amor i l’adhesió a Catalunya i a l’autonomia. Els enemics nostres, no els triarem nosaltres; ells mateixos es triaran i ells mateixos ens diran contra qui ha d'anar Catalunya. (Conferència pronunciada al Teatre Bosc, de Barcelona, el 16 de desembre del 1918. Història d`una política, op. cit., pàg. 279-280.) *18 de desembre de 1918: el govern espanyol crea una comissió extraparlamentària amb la finalitat de redactar un estatut d'autonomia per a Catalunya.- 21 de desembre: l'Assemblea de la Mancomunitat es reuneix amb els diputats i senadors catalans. MARCEL·LÍ DOMINGO: L'Assemblea de la Mancomunitat acorda declarar-se Assemblea constituent, amb el primer mandat de redactar l’Estatut de l'Autonomia de Catalunya. L'Assemblea delega la redacció del projecte de l'Estatut, i provisionalment les funcions de govern per a l’execució dels seus acords, al Consell de la Mancomunitat amb els parlamentaris adjunts. El Consell prepararà l’Estatut de l'Autonomia de Catalunya abans del día 10 de gener de 1919 i tindrà cura també dels necessaris treballs d'organització per a fer efectiva la sobirania de Catalunya. (Proposició feta per Marcel·lí Domingo, secundat per altres republicans, a l’Assemblea de la Mancomunitat reunida amb els diputats a Corts i senadors catalans. Història d'una política, op. cit., pàg. 284.) FRANCESC LAYRET: En aquests dies en què es va a decidir l’esdevenidor de les nacionalitats europees, nosaltres de cap manera no podem romandre en una actitud indiferent. Els homes d'esquerra estan obligats a determinar la seva posició davant dels esdeveniments. Pel que es refereix a l'Autonomia de Catalunya, el problema no se'ns planteja com quelcom que té el seu origen en els costums, en l’idioma, en la tradició, sinó com una cosa viva; nosaltres sentim la consciència de la nostra personalitat i per això hem plantejat la qüestió resoltament davant el Govern, davant l’Estat espanyol, i l'hem plantejada perquè es resolgui de seguida, sense pretextos ni dilacions de cap mena. Als nostres raonaments, hom hi oposa el vell i desacreditat concepte de la unitat nacional. La història de la monarquía espanyola ens dóna una idea

clara d'aquesta dissortada unitat nacional que només ha servit per a imposar la més insuportable tiranía. (...) La manera com entén la unitat la monarquía espanyola és la que va caracteritzar fins a l'any 1914 l’imperi germànic. La història demostra que els grans imperis basats en la idea de conquesta han desaparegut sense deixar cap rastre en la història. En canvi, hi ha hagut pobles petits dedicats a cultivar la seva pròpia riquesa i la seva pròpia intel·ligència que han aconseguit influir en el món amb les seves obres. (...) Ara es concedirà la llibertat a què tenen dret les petites nacionalitats, i per això és aquest el moment de plantejar el nostre problema. (...) Aquí no existirien les immoralitats que caracteritzen el règim monàrquic espanyol; no protegiríem els grans explotadors, les grans companyies, les grans empreses. (...) Jo us dic que, si ara manca energia per a resoldre el problema català, no espereu pas que més endavant es resolgui. (...) (Míting de propaganda catalanista celebrat al Teatre Circ Clavé, de Mataró, el 24 de desembre de 1918. «La Lucha», 25 de desembre de 1918. Indicat per Joaquim Ferrer). FRANCESC MACIÀ: (...) Jo estic convençut que els pobles que volen ser lliures ho són, i d'això es tracta: de la llibertat de Catalunya. No n'hi ha prou amb dominar una nació volent imposar-li unes lleis, un idioma i uns costums que no són els seus; mentre no es conquisti l’ànima d'aquest poble, tot és inútil; aquest poble està en disposició d’aconseguir la seva independència, i aquest és el nostre cas. Jo he demanat la llibertat i la independència de Catalunya per tal que ara Catalunya pugui arrenglerar-se entre els pobles lliures que ingressaran a la futura Societat de Nacions. Jo sóc partidari de la independència perquè qualsevol altra forma d'autonomia em sembla incompleta. La sobirania en la forma que volen atorgar-la no és tal sobirania. Cal tractar-nos d'igual a igual. Aquell qui sent la consciència de la seva personalitat ha de ser lliure, sense traves de cap mena. (...)

Jo he d'advertir també que, l’autonomia de Catalunya, la desitjo per què canviï l'estat de coses actual en sentit liberal; per tal que aquí se senti la llibertat; perquè aquesta llibertat arribi a tothom. L'Autonomia sense la democràcia, no la vull. (...) (Ibid.) AUTONOMIA DE CATALUNYA. ACORDS DEL 29 de desembre de 1918: Reunit el Consell Permanent de la Mancomunitat, amb assistència dels parlamentaris adjunts i d'algunes de les persones designades per a formar part de la Comissió extraparlamentària encarregada de dictaminar sobre la demanda d'autonomia de Catalunya, han estat exposades les opinions de les diferents agrupacions polítiques. L'opinió de la majoria del Consell era favorable que els vocals catalans assistissin a la Comissió extraparlamentària per a plantejar-li des de la primera sessió els punts fonamentals de l'autonomia que vol Catalunya, amb la decisió de retirar-se si, sobre aquests punts fonamentals, no s'arribava a una coincidència de voluntats que fes esperar en l’eficàcia de les deliberacions successives. Una altra part dels assistents opinava resoltament que no s'havia d'anar a la Comissió perquè, entre altres raons, consideraven que no restava cap esperança que els partits que ja havien exposat llur oposició a les aspiracions de Catalunya haguessin rectificat llur criteri. Però, davant la renúncia de molts dels vocals designats, representants alguns d'ells dels partits que disposen d'una força parlamentària decisiva, tots els presents han coincidit a estimar que la Comissió extraparlamentària resultaria un organisme inadequat i que les seves deliberacions serien tasca inútil per a preparar la implantació de l’autonomia que vol Catalunya. Per tant, els reunits han resolt per unanimitat no acceptar els llocs oferts pel Govern per a formar part de la Comissió extraparlamentària, i, refermant la confiança en la unió de tots els catalans per a la implantació de l’autonomia de Catalunya, han acordat: Primer.- Convocar una reunió extraordinària de l'Assemblea de la Mancomunitat, amb assistència de tots els diputats a Corts i senadors electius de Catalunya, per a sotmetre a llur deliberació i aprovació els acords que presentarà el Consell per a assegurar la més immediata implantació de l’autonomia.

Segon.- Adreçar-se a tots els Ajuntaments de Catalunya, convidant-los que abans del dia 14 de gener prenguin un acord en qué, ratificant el seu plebiscit, expressin llur adhesió a les Bases d'Autonomia presentades al Govern i designi cadascun d'ells un delegat que, en la seva representació, assisteixi a una reunió general de Municipis de Catalunya per a deliberar sobre el concurs que han de prestar els Ajuntaments catalans per a assegurar l'efectivitat dels acords de l'Assemblea. Tercer.- L'Assemblea de la Mancomunitat i la reunió de representants de Municipis seran coincidents i tindran lloc durant el proper mes de gener. (Història d'una política, op. cit., pàg. 285-286.) *Durant aquest any, la Mancomunitat ha fundat l’Escola d'Alts Estudis Comercials.- Joan Alcover ha publicat Poemes Bíblics; Ernest Martínez Ferrando, Les llunyanies suggestives; Carles Soldevila, L’abrandament; Marià Manent, La branca; Guerau de Liost, La Ciutat d’Ivori; Josep Carner, Bella terra, bella gent; Ferran Soldevila, Exili; Salvador Albert, Florida de tardor; Apel·les Mestres, Tardanies; Josep-M. López-Picó, Les absències paternals; Joaquim Folguera, El poema espars; Alfons Maseras, Contes a l’atzar; Pompeu Fabra, Gramàtica catalana.- Teatre: Josep Pous i Pagès, Rei i senyor; Josep-M. de Sagarra, Rondalla d'esparvers i Dijous Sant; Adrià Gual, La comèdia extraordinària de l'home que va perdre el temps; Àngel Guimerà, Al cor de la nit. *Des del 1914 fins al 1918 han combatut en la Guerra Europea, al costat dels aliats, uns 12.000 voluntaris catalans del Principat; en moriren o bé en quedaren inútils uns 10.000. Entre els mortalment ferits hi havia Camil Campanyà, que havia estat president de la Joventut Catalanista de Barcelona. La Unió Catalanista va declarar, per boca del seu president, que si Catalunya fos un Estat independent lluitaria, com a tal, al costat dels aliats. Les dades esmentades provenen dels expedients del Dr. Soler i Pla, que es componen de 30.000 cartes i altres documents recollits durant la guerra. Els himnes dels voluntaris catalans eren La Marsellesa, en la versió catalana de J.-Anselm Clavé, i el No passareu, compost expressament -lletra i música- per Apel·les Mestres per als voluntaris catalans de la Guerra Europea. 1919 *Continua l’agitació nacionalista a Catalunya; sovint es produeixen topades violentes entre els manifestants que reclamen la independència de Catalunya i les forces armades. També es registren greus incidents a Barcelona entre paisans i oficials de l’exèrcit espanyol.- Bandes de pistolers, amb la protecció de la policia, provoquen i ataquen els catalanistes, fins a arribar a l’assassinat.- 18 de gener: Pau de Versalles.- 26 de gener: els Ajuntaments de Catalunya, constituïts en Assemblea, aproven un nou Estatut de Catalunya per presentar-lo al Parlament espanyol. Aquest nou Estatut, havia estat redactat i aprovat pel Consell Permanent de la Mancomunitat i una Comissió de parlamentaris catalans en la qual eren representades totes les tendències i fou aprovat per l’Assemblea de la Mancomunitat el 25 de gener del 1919. ESTATUT D’AUTONOMIA DE CATALUNYA (Nova redacció)

TÍTOL PRIMER: DEL TERRITORI DE CATALUNYA ARTICLE.- 1 El territori de Catalunya s'entendrà constituït pel que formen en l'actualitat les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. TÍTOL SEGON: DELS CIUTADANS CATALANS ARTICLE.- 2 Tindran la consideració de ciutadans catalans tots els qui la tenen avui i tots els residents que, estant en l'ús dels drets civils i polítics, la demanin després de dos anys de residència, així com tots els qui es trobin en els altres casos de l'article 15 del Codi civil. TÍTOL TERCER: DEL GOVERN DE CATALUNYA ARTICLE.- 1 El Govern de Catalunya, integrat per un Parlament, un Poder executiu i un Governador general, regirà amb plena i definitiva autoritat la vida interior de Catalunya. En totes les matèries atribuïdes a la competència dels Poders regionals correspondrà al Poder legislatiu dictar la llei que les regula i al Poder executiu curar de l'aplicació de l'esmentada llei. Mentre el Poder regional no legisli sobre les dites matèries continuaran regint en el territori de Catalunya les lleis de l’Estat que les regulen, corresponent a les autoritats del Poder regional les facultats reservades per aquelles lleis a les autoritats similars del Poder central. Amb la mateixa salvetat s'aplicaran en el territori de Catalunya les disposicions reglamentàries dictades pel Govern de l'Estat mentre no fossin modificades o substituïdes pel Govern regional. ARTICLE.- 4 Contra els acords i les resolucions del Govern de Catalunya en les matèries atribuïdes a la seva potestat no hi cabrà recurs de cap mena davant les autoritats del Poder central. ARTICLE.-5 Cas que el Govern de Catalunya envaeixi els límits de les atribucions del Poder central, o d'altre Govern regional, o infringeixi les regles que condicionen l’exercici de les facultats que se li atribueixen, correspondrà al Parlament espanyol declarar la nul·litat dels acords que constitueixin l’extralimitació. TÍTOL QUART: FACULTATS PRÒPIES I EXCLUSIVES DEL PODER REGIONAL

ARTICLE.- 6 El Parlament regional estarà facultat per a dictar lleis, i el Poder executiu regional per a executar-les i organitzar els serveis relatius a la vida interior de Catalunya dins les limitacions que s'estableixin, en totes aquelles matèries no reservades a la sobirania exclusiva del Poder central, i d'una manera especial en les següents: A) L'ensenyança en tots els seus graus i els altres serveis d’Instrucció Pública i Belles Arts, exceptuant el règim de la propietat intel·lectual. L'atribució d'aquests serveis en el que es refereix a l'ensenyança se subjectarà a les següents condicions: 1.- El nombre d'escoles primàries i de mestres que avui sosté l'Estat a Catalunya i la dotació d'aquests podran ésser augmentats però no disminuïts. 2.- La primera ensenyança serà gratuïta i obligatòria per a tota la població escolar de Catalunya. 3.- Serà obligatòria l’ensenyança de l’idioma castellà en totes les escoles de primera ensenyança. 4.- Es fixarà el mínim de coneixements que han d'acreditar els qui obtinguin un títol de capacitat per a l’exercici de determinades professions. B) El règim dels Municipis i Províncies, amb facultat de modificar el nombre i la demarcació d'aquestes. Correspondrà, per tant, al Parlament de Catalunya la facultat de dictar la llei que regeixi els Municipis i les Províncies. La Llei Municipal reconeixerà als Municipis plena autonomia per al govern i la direcció dels interessos peculiars dels pobles. Aquesta autonomia no tindrà d'altres limitacions sinó les que estableixi la Llei Municipal, i correspondrà exclusivament als tribunals de la jurisdicció competent, segons els casos, corregir en definitiva les extralimitacions de llei que cometin els Ajuntaments. Es reconeixeran als Ajuntaments recursos propis per a atendre els serveis que fossin de llur competència, i aquests recursos no podran ésser minvats ni limitats pel règim tributari de l’Estat, de la Regió o de la Província, ni llur hisenda municipal podrá ésser castigada amb el cost de serveis que li imposi l'Estat, la Regió o la Província.

C) El Dret civil català, excepció feta d'aquells preceptes del Codi civil, que segons el seu article 12 són aplicables a Catalunya. D) L'organització dins el territori de Catalunya de l'administració de justícia, que en tot cas haurà d'adaptar-se a les normes establertes en les lleis processals que seran de caràcter general en tot Espanya. Els recursos de cassació en matèria civil seran resolts per un Tribunal organitzat a l’efecte pel Poder regional. E) L'ordenació de l’exercici de la fe pública i el nomenament dels registradors de la propietat i els notaris que hagin de servir el càrrec a Catalunya; havent en tot cas de subjectar-se l'organització que s'estableixi a les condicions i garanties que per a l’eficàcia dels documents públics s'assenyalin d'una manera general a tot Espanya. F) Totes les obres públiques de Catalunya, excepció feta dels ferrocarrils, canals i ports que siguin d'interés general espanyol. G) El servei telefònic. H) Tots els serveis forestals i agronòmics. I) La rompuda de terrenys incultes i dessecació de maresmes i aiguamolls. J) Beneficència i Sanitat. K) Policia i ordre públic interior. Quedará en suspens l'exercici d’aquesta facultat en el moment que es declari l’estat de guerra. ARTICLE.- 7 Tota l’organització de serveis referent a les matèries enumerades en l'article anterior que tingui establerta l'Estat a Catalunya passarà al Poder regional, quedant l’acció de l’Estat damunt d'elles limitada a vetllar pel compliment de les garanties amb què es condiciona la potestat del Poder regional en aquest Estatut i en les regles que es dictin per a la seva aplicació. Tots els béns de l'Estat, definits i compresos en els arts. 339 i 340 del Codi civil, afectes al compliment de serveis de qué es farà càrrec el Poder regional passaran a ésser propietat de la Regió. Quedaran igualment transferits a la Regió els drets de l’Estat nascuts d'actes de sobirania exercits en el territori de Catalunya que es refereixin a les matèries que passen a ésser de la competència dels Poders regionals.

Seran transferits al Govern regional tots els documents de les oficines i dependències de l'Estat que es refereixin a les dites matèries. El personal de l’Estat afecte als indicats serveis passarà a dependre dels Poders regionals en les condicions que s'indiquen en les Bases transitòries. TÍTOL CINQUÈ: DE LA INTERVENCIÓ DELS PODERS REGIONALS EN MATÈRIES REGULADES PER LLEIS GENERALS. ARTICLE.- 8 En matèria de mines, aigües, caça, pesca, correus i telègrafs, encara que la facultat de fer i modificar les lleis per qué es regeixen correspon al Parlament espanyol, l’execució de les dites lleis dins el territori de Catalunya correspondrà al Govern regional, el qual assumirà totes les facultats que al Govern central i als seus diversos organismes atribueixen aquelles lleis. Qualsevol concessió que es demani a l'empara de les dites lleis, i que no afecti exclusivament el territori de Catalunya, haurà de tramitar-se davant les autoritats del Poder central. ARTICLE.- 9 L’execució de les disposicions dimanants de la legislació social dins el territori de Catalunya, correspondrà al Govern. regional. ARTICLE.- 10 L’execució i aplicació de la legislació sobre expropiació forçosa, establiments de servituds en favor de determinats serveis i concessions i totes aquelles que limitin l'exercici del dret de propietat a favor d'un interés declarat d'utilitat pública, correspondran al Govern regional i a les seves autoritats en el que es refereixi a obres o serveis propis o a obres i serveis la concessió dels quals estigui reservada al Govern de Catalunya. ARTICLE.- 11 Podrà el Parlament regional acordar modificacions, complements i extensions a les lleis a qué els tres articles anteriors es refereixen. Aquests acords seran comunicats pel Governador general al Govern central, i si passa un any sense que el Parlament espanyol els aprovi o els rebutgi, s'estimaran aprovats i entraran en vigor en el territori de Catalunya. TÍTOL SISÈ: DE LA HISENDA REGIONAL ARTICLE.- 12 Les contribucions directes, excepció feta de les que gravin utilitats obtingudes fora del territori català o tinguin per base l'exercici de facultats pròpies del Poder central, correspondran al Govern de Catalunya, el qual tindrà plena llibertat per a organitzar-les i fixar llur quantia amb les limitacions que s'assenyalin per evitar tipus diferencials tributaris en la

producció industrial i per assegurar que els establiments industrials situats a Catalunya i pertanyents a particulars o a empreses no catalanes no seran objecte de tracte diferencial. ARTICLE.- 13 Sempre que de la liquidació dels Pressupostos generals de l’Estat resulti que les despeses seves fora de Catalunya, en aquelles matèries que per aquest Estatut són reservades en ella al Poder regional, hagin estat inferiors al producte, fora de Catalunya, de les contribucions que, segons l'article anterior, s'atorgaran al mateix Poder regional, la Hisenda del Poder autonòmic català abonarà a la de l’Estat espanyol una part proporcional de la diferència. En cas contrari, serà la Hisenda de l’Estat qui haurà d'abonar a Catalunya la dita part proporcional. La proporció en què haurà de participar Catalunya en l’abonament o en la percepció indicats es determinarà cada cinc anys per una Comissió mixta a base de la proporció en què Catalunya participi en els impostos que, per a tot el territori, s'hagi reservat l'Estat. ARTICLE.- 14 Si en qualsevol Pressupost extraordinari de l'Estat, cobert totalment o parcialment amb emissió de deute, es destinen quantitats per a atendre, fora de Catalunya, serveis reservats en aquest Estatut al Poder regional, es transmetrà a la Hisenda regional de Catalunya una part del dit deute o del seu producte en la mateixa proporció referida en les clàusules anteriors. ARTICLE.- 15 El deute de l’Estat i del Tresor, el present i el futur, qualsevol que fos el seu origen, anirà a càrrec del Pressupost general de l’Estat, i el servei dels seus interessos i de l'amortització, en el seu cas, afectarà per igual tot el territori espanyol i es cobrirà amb impostos a càrrec de tots els espanyols, sense que, per raó d'aquest Estatut, gaudeixi Catalunya de cap exempció en el que es refereixi a l'esmentada càrrega. TÍTOL SETÈ: DEL PARLAMENT REGIONAL ARTICLE.- 16 Integraran el Parlament regional dues Cambres iguals en facultats: el Senat i el Congrés. ARTICLE.- 17 El Congrés tindrà un diputat per cada 25.000 habitants, i, el Senat, un senador per cada 50.000. ARTICLE.- 18 Els diputats seran elegits per sufragi universal directe. Els senadors, pel vot dels regidors dels Ajuntaments de Catalunya.

ARTICLE.- 19 Excepció feta del cas de dissolució pel governador general, tant els senadors com els diputats seran elegits per cinc anys. ARTICLE.- 20 Per a ésser elegit senador caldrà ésser català, tenir trenta-cinc anys complerts i estar en el ple ús de tots els drets civils i polítics. Per a ésser elegit diputat caldrà ésser català, major d'edat i estar en ús plenari dels drets civils i polítics. ARTICLE.- 21 Els càrrecs de senador i diputat de les Cambres regionals són incompatibles l'un amb l'altre, però no ho són amb cap altre càrrec d'elecció popular. ARTICLE.- 22 Els senadors i diputats podran ésser reelegits indefinidament. ARTICLE.- 23 Els senadors i diputats de les Cambres regionals són inviolables per llurs opinions i vots en l'exercici del càrrec llur en la mateixa forma i amb les mateixes garanties que s'apliquen als membres del Parlament del Regne. ARTICLE.- 24 Les Cambres es reuniran cada any. Correspon al governador general convocar-les, suspendre-les, cloure llurs sessions i dissoldre separadament i simultània la Cambra de Diputats i el Senat. En el decret de dissolució haurà de convocar la Cambra o les Cambres perquè es reuneixin dins un termini màxim de tres mesos. ARTICLE.- 25 El Parlament regional haurà de celebrar cada any, si més no, quaranta sessions, i no podran passar més de sis mesos sense reunir-se. No podrà estar reunida una de les cambres sense que ho estigui l'altra, ni deliberar reunides en un sol cos, ni en presència del governador general. ARTICLE.- 26 Cada una de les Cambres formarà el seu respectiu reglament i examinarà tant la capacitat dels membres que la integrin com la legalitat de llur elecció. Mentre la Cambra de Diputats i el Senat regionals no hagin aprovat llur reglament es regiran pel del Congrés dels Diputats i pel del Senat del Regne respectivament. ARTICLE.- 27 Perquè una resolució s'entengui votada pel Parlament regional caldrà que hagi estat aprovada en iguals termes per la Cambra de

Diputats i pel Senat. Les lleis regionals, aprovades que fossin en l’esmentada forma, es presentaran al governador general per les Meses de les Cambres respectives per a llur sanció i promulgació. ARTICLE.- 28 Les relacions entre ambdues Cambres es regularan, mentre altra cosa no es disposi, per la llei de relacions entre ambdós cossos Colegisladors del 19 de juliol del 1837. ARTICLE.- 29 Ultra la potestat legislativa regional, correspon a les Cambres catalanes: 1.- Rebre del governador general jurament de servar les lleis que garanteixen l'Autonomia de la Regió. 2.- Fer efectiva la responsabilitat dels ministres, els quals, quan fossin acusats per la Cambra de Diputats, seran jutjats pel Senat. 3.- Exercir la iniciativa a qué es refereix l'article 11 d'aquest Estatut TÍTOL VUITÈ: DEL GOVERNADOR GENERAL I DEL PODER EXECUTIU REGIONAL ARTICLE.- 30 Correspon al governador general, com a autoritat superior de Catalunya: l.- Curar que siguin respectats i emparats els drets, facultats i privilegis reconeguts o que en endavant es reconeguin a l'Administració regional. 2.- Convocar i dissoldre les Cambres regionals. 3.- Sancionar i publicar els acords del Parlament regional, els quals li seran sotmesos per la Mesa de les Cambres respectives. 4.- Nomenar, suspendre i separar els empleats de l'Administració regional, a proposta dels, ministres respectius i amb subjecció a les lleis. 5.- Nomenar i separar els ministres del Govern regional. ARTICLE.- 31 El governador general tindrà la representació del Govern central en totes aquelles funcions que exerceixi en el territori català.

ARTICLE.- 32 Cap manament del governador general, en son caràcter de representant i cap de la Regió, no pot portar-se a efecte si no està refrendat per un ministre, que per aquest sol fet se'n fa responsable. Els ministres regionals seran sis: Justícia. Interior. Hisenda. Instrucció Pública. Agricultura i Obres Públiques. Indústria, Comerç i Treball. La Presidència correspondrà al ministre que designi el governador general, el qual podrà també nomenar un president sense departament determinat. L'augment o la disminució del nombre dels ministres, així com la determinació dels afers que a cada u correspongui, pertanyerà a les Cambres regionals. ARTICLE.- 33 Els ministres regionals poden ésser membres de la Cambra de Diputats o del Senat regionals i prendre part en les discussions de tots dos Cossos, però només tindran vot en aquell al qual pertanyin. ARTICLE.- 34 Els ministres seran responsables de llurs actes davant les Cambres regionals. (...) (Estatut de l'autonomia de Catalunya. Aprovat per l'Assemblea de la Mancomunitat del dia 25 de gener de 1919 (Barcelona), gener del 1919, pàg. 19-32.) *28 de gener: s'ha accentuat l'efervescència catalanista i, al mateix temps, la repressió contra el nacionalisme català. Els diputats catalans es reintegren al Parlament espanyol, per presentar-hi i defensar-hi el nou projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya.- Durant el febrer s'accentua la tensió a la Universitat, on els estudiants organitzen constants actes de protesta.- 2 de febrer: Francesc Macià funda la Federació Democràtica Nacionalista. FEDERACIÓ DEMOCRÀTICA NACIONALISTA: Catalans: Les tendències oportunistes i poc precises d'un gran sector de l'opinió catalana; el reconeixement, avui acceptat per tothom, del dret dels pobles a disposar de si mateixos, i la renovació social que s'apropa, com una de les conseqüències de la guerra mundial, han aplegat al meu entorn un bon nombre de ciutadans que, desitjosos de veure la col·lectivitat catalana enlairar la bandera de l'avenç de la Humanitat, estan frisosos de

posar el seu esforç per obtenir que el nom de la nostra nació sigui comptat entre els dels pobles que lluiten pel perfeccionament de la Societat. La Naturalesa, en fer-nos un poble amb característiques nacionals, ens obliga a convertir-nos en factors del progrés humà, i no podem permetre que la nostra representació sigui ostentada pels qui sobreposen interessos de classe als grans ideals de la Humanitat. Sobre la base, doncs, del nostre ésser nacional, anem a assentar-hi els grans principis que la ciència ha promulgat i que les revolucions han afirmat. Qui se senti fort d'esperit i coratjós, que ajunti les seves forces a les nostres forces, i entre tots arribarem a la constitució d'una Catalunya que sigui, com en altres èpoques fou, l'exemple dels pobles lliures i l'admiració dels pobles forts. Francesc Macià Llusà RÈGIM INTERN DE CATALUNYA . Base 1ª. Política i administració. El sufragi universal directe de tots els ciutadans majors de 21 anys i la representació proporcional, seran el principi de tot poder. Les lleis fonamentals i totes aquelles altres que ho demani una part determinada de ciutadans, deuran ésser sancionades pel referèndum del poble. A base de reciprocitat, seran concedits als estrangers els mateixos drets que als nacionals. La forma de govern serà la republicana, amb caràcter democràtic. La nació catalana es constituirà federativament a base de l’autonomia integral dels Municipis que la constitueixen, comprenent-hi no solament els qui avui hi estan inclosos, sinó també tots aquells que per diferents causes han estat desintegrats. Com a organismes intermedis entre els Municipis i l'Estat català, s'organitzaran les comarques naturals, que també gaudiran de completa llibertat per al bon regiment dels seus interessos econòmics i polítics.

La llengua catalana serà declarada oficial. La governació de la República Catalana serà exercida per tres poders, independents els uns dels altres, però tots limitats i responsables. El Poder legislatiu estarà a càrrec de les Corts, compostes d'un Parlament elegit per sufragi universal directe, i d'un Senat nomenat per l'elecció dels Municipis. El Poder executiu serà exercit per un president responsable, elegit per les Corts i renovat cada tres anys. L’auxiliaran en les seves tasques un nombre de secretaris ministerials que la Constitució determinarà. El Poder judicial correspondrà a un Tribunal Suprem, elegit per sufragi, que tindrà com a principal objecte complir i fer complir la Constitució catalana i decidir en darrera instància els plets i causes de tota mena, essent la justícia completament gratuïta i els seus funcionaris absolutament responsables. Els procediments judicials i administratius seran simplificats, tots els processos seran revisables, serà suprimit el jurament i abolida la pena de mort. Será substituït el dret penal repressiu per un altre basat en el principi preventiu. Es reformarà el sistema penitenciari anant a la implantació del procediment educatiu, a fi d'obtenir la rehabilitació dels delinqüents de lesa humanitat. Volem la revisió i reforma del Codi civil català, d'acord amb els principis més moderns. Proclamem intangibles la llibertat de pensament, la d'associació, la de propaganda, la de reunió, la de manifestació i la d'impremta. Declarem sagrat i inviolable el sentiment religiós; però volem que totes les seves relacions jurídiques estiguin supeditades a la sobirania del poder civil, amb totes les seves conseqüències. L’ensenyança serà neutra i exercida exclusivament per professionals, informada en la moral universal i absolutament gratuïta, obligatòria en el seu grau elemental. Es fomentarà l’extensió escolar per mitjà d'escoles especialitzades, càtedres ambulants i protegint els qui no tinguin mitjans per a la continuació dels seus estudis. La instrucció dels marins mercants es

donarà en escoles especials regides a l'estil de les establertes a Holanda i a Bèlgica. Les Universitats fruiran de completa autonomia. Es promulgarà una llei de Sanitat inspirada en els principis més moderns i el seu compliment serà dirigit per una secretaria o ministeri especial. Tots els catalans estan obligats a la defensa del territori nacional. En cas de veure's amenaçada la integritat de la nació, tots els ciutadans seran mobilitzats. Des de l'escola fins a la Universitat, s'atendrà a la formació de ciutadans aptes per a defensar la independència nacional, amb ensenyances apropiades i amb exercicis de desenrotllament, físic i d'agilitat. En l’ensenyament superior professional i facultatiu s'establiran acadèmies que donaran els ensenyaments teòrics necessaris per a la formació de l’oficialitat en temps de guerra, completant la seva instrucció en períodes de pràctiques a les ordres dels cossos tècnics de la milícia permanent, en èpoques que no els ocasioni perjudici. S'establiran camps de tirs, amb concursos periòdics, per a les pràctiques dels ciutadans. Hi haurà a Catalunya una milicia permanent reduïda i voluntària, destinada a garantir l'ordre en temps de pau i a organitzar i dirigir les forces en cas de guerra. S'establiran escoles especials per a la formació de l’oficialitat de la milícia permanent i en elles es donarà una importància excepcional a les condicions d'home de guerra que demostrin els futurs oficials. La marina de guerra es reduirà als submergibles i destructors necessaris per a la vigilància de les seves costes i uns pocs creuers per a les seves relacions amb les seves illes. Les tripulacions seran voluntàries. L'exèrcit estará sotmès a la sobirania del poder civil. Base 2ª. - Tributació

El sistema tributari de Catalunya deu fonamentar-se en el principi que qui no posseeix res tampoc no deu contribuir a les càrregues de l'Estat. En sa conseqüència no s'establirà cap contribució indirecta. La base del pressupost de la nació serà una contribució proporcional sobre la riquesa en rendes, propietats, indústries, comerç, transmissió d'herències, llegats i donacions. S'establiran gravàmens màxims sobre els capitals immobilitzats i improductius, i, en canvi, s’imposarà el mínim a les explotacions industrials i agrícoles menades pel mateix propietari. Estaran lliures d'aquest impost tots aquells els beneficis dels quals no passin de la quantitat assenyalada com a jornal mínim d'un treballador de la mateixa localitat. S'establirà, a més, una contribució directa, gradual i progressiva sobre tots els ingressos acumulats de qualsevol classe que siguin, de manera que el tant per cent será major com més crescudes siguin les utilitats de qué s'hagi gaudit. Seran lliures d'aquest impost tots aquells les utilitats dels quals siguin inferiors al jornal triple d'un obrer. L'Estat, les comarques i els Municipis imposaran participació en els beneficis de les empreses a la constitució de les quals hagin contribuït i en els dels terrenys que ells hagin millorat. Base 3ª. - Socialització i Treball Serà creat un Ministeri o Secretaria del Treball, encarregat d'estudiar i d'intervenir en les organitzacions i explotacions econòmiques i socials. Reconeixement oficial dels Sindicats obrers com a regularitzadors del Treball. Admissió de l’acció popular contra totes les infraccions de les lleis de caràcter social. Acció internacional quant al règim legal del treball es refereixi. Establiment oficial per tota mena de treball de la jornada máxima de vuit hores, de la setmana anglesa i de les vacances retribuïdes. Fixació d'un salari mínim i equiparament del jornal de les dones al dels homes.

Prohibició dels treballs als menors de 14 anys i de tota feina a preu fet. Establiment de sous equitatius als empleats públics, fixant un minim i un màxim, no tolerant acumulacions i reconeixent-los el dret a sindicar-se. Promulgació d'una llei protectora dels criats i de tot estament treballador a qui sigui difícil defensar-se de les exigències capitalistes. Establiment d'estacions de treball per a transeünts i menesterosos. Inspecció de les condicions higièniques dels tallers, fàbriques, escriptoris, magatzems i habitacions. Establiment de l'assegurança obligatòria per a l'atur forçós, malaltia, vellesa i invalidesa. Publicació d'una llei d'accidents del treball a base del jornal sencer i estesa als jornalers agrícoles. Creació de jurats mixtos per a la solució dels conflictes d'ordre social. Foment de les Cooperatives obreres de consum, crèdit i producció, que estaran lliures de tot tribut. Absoluta prohibició d'agabellaments, monopolis i trusts. Contracte directe amb els Sindicats obrers de tots els treballs que depenguin de les corporacions oficials. Nacionalització de les vies de comunicació, salts d'aigua, mines i de les Companyies d'assegurances de tota mena. Municipalització de tots els serveis públics. Construcció de cases de baix lloguer i amb les degudes condicions higièniques. Promulgació d'una llei de lloguers a base del valor dels immobles i respectant en els llançaments tots els drets dels llogaters. Creació d'una Banca nacional destinada a auxiliar l'emancipació dels obrers de la ciutat i del camp.

Determinar, per mitjà d'una llei, la divisió de la terra, de manera que tendeixi a subdividir-la en lots capaços per a l'abastament d'una familia. Organització del Crèdit o Bancs populars per a la pagesia. En el contracte de parceria serà suprimit el llançament. L'arrendament de les terres propietat de l'Estat, comarca o Municipi es farà per un nombre determinat d"hectàrees que abasti per a la vida d'una familia. El preu no dependrà del caprici del propietari i s'assenyalarà un màxim, i un minim de renda. Seran preferides les associacions de pagesos als particulars i es rebaixarà a les primeres per a acudir a l'adjudicació la garantia metàl·lica que s'exigeixi. En els contractes d'arrendament tindran dret a una revisió parcial de l'arrendament quan la collita es comprometi totalment o una tercera part. Serà nul tot pacte en contrari. No hi haurà lloc al llançament en els arrendaments que excedeixin del període de cinc anys. Tot comprador deurà respectar els arrendaments. Seran instituïts tribunals encarregats de resoldre els conflictes entre pagesos i propietaris. Els marins i, en general, tots els obrers dedicats a la navegació gaudiran de les mateixes garanties que els empleats en les indústries de terra ferma. En llurs contractes de viatge s'hi deurà incloure la part que els correspongui en els beneficis. Base 4ª. - Transitòria En futures Assemblees generals la Federació Democràtica Nacionalista anirà completant o modificant l’organització de Catalunya en el sentit progressiu d'aquestes Bases, procurant sempre posar-se al nivell dels darrers avenços de la Humanitat. El règim extern de Catalunya La Federació Democràtica Nacionalista, després de reconeguda i acceptada la personalitat de totes les terres que constitueixen la nació catalana, laborarà per l'establiment de la federació de tots els pobles de la Península,

constituint els Estats Units d'Ibèria, de la qual República formarà part Catalunya, previs els següents acords: A) Reconeixement integral de la nació catalana. B) Establiment d'un pacte rescindible entre els pobles interessats, a base de mútua conveniència i mútua igualtat internacionals. C) Delegació al poder federal constituït de les atribucions de comú interés de totes les nacions interessades. D) L'Estat federal deurà acceptar com a condicions precises: Primera. Abolició de la diplomàcia secreta. Segona. La pau i la guerra seran atribució precisa del poder legislatiu federal. Tercera. La Federació no podrá emprendre cap guerra d'opressió i conquesta ni contribuir-hi. Quarta. Fomentar la federació de raça llatina, com a camí per a arribar a la confederació de tots els pobles de la terra. Barcelona, 2 de febrer de 1919. (Crida de Francesc Macià per a la constitució de la Federació Democràtica Nacionalista i programa d'aquest partit. «El Diluvio», any LXI, núm. 33, 2 de febrer de 1919, pàg. 9-11.- M'ha facilitat la localització d'aquest text una indicació de Santiago Albertí.) *23 de febrer de 1919: Martínez Anido, que ha estat nomenat governador militar de Barcelona, arriba en aquesta ciutat- 13 de març: a Catalunya és declarat l’estat de guerra; es prolonga fins al dia 18.- Es funda, a Moscou, la III Internacional.- Bela-Kun proclama la República Soviètica d'Hongria.- 24 de març: vaga general que té l’origen en el conflicte de «La Canadenca»; probablement es tracta del moviment vaguístic més important del segle XX. Altra vegada és declarat l'estat de guerra. Comencen, de nou, les detencions.- S'organitza a Catalunya la Federació Patronal. FRANCESC LAYRET: (...) Milito en un partit que ha acceptat i fet seu el programa que formulà l'immortal Pi i Margall, que després de tants anys se sosté, encara, com una roca ferma enmig de tants d'altres que han estat flors d'un dia, oblidats així que acaben de formular-se. El d'en Pi i Margall, com a cosa nova, té plena consagració avui com a solució justa i racional dels problemes que

trasbalsen el món i fins sembla que hagi reviscut en la de Wilson, la figura de l'insigne mestre del federalisme. (...) El Governs d'Espanya han tornat a negar darrerament satisfacció a les aspiracions mínimes contingudes en el Projecte d'Estatut i acceptables per tots els partits politics catalans. Estic convençut que Catalunya no obtindrà les seves reivindicacions si no adopta una actitud enèrgica, si tots els catalans no estan disposats a fer tota mena de sacrificis, perquè sense aquests mai cap poble no ha conquerit la seva llibertat. Perquè l'autonomia de Catalunya no ha d'ésser una senyera que s'aixequi o s'arraconi a mesura de les conveniències polítiques i partidistes; no ha de demostrar-se l'amor a l'autonomia solament amb paraules, sinó també amb actes que converteixin en realitats els arguments que retòricament es formulen. (...) («Manifest als electors del districte de Sabadell», 24 de maig de 1919. Dins Layret (1880-1920), de Joaquim Ferrer, pàg. 183-185.) *1 de juny del 1919: eleccions de diputats a Corts: a Barcelona triomfa la Lliga; Francesc Layret és elegit pel districte de Sabadell; Francesc Macià, com sempre d'ençà del 1907, és elegit pel districte de les Borges Blanques.- 14 de juliol: banquet al Palau de Belles Arts, de Barcelona, en honor dels voluntaris catalans de la Gran Guerra.- 5 de novembre: és assassinat a Barcelona el cap de la policia, Bravo Portillo.- 12 de desembre: Josep Puig i Cadafalch és reelegit president de la Mancomunitat; obté 53 vots i 4 el seu contrincant, n'hi ha 23 en blanc. JOSEP PUIG I CADAFALCH: (...) Hem d’emprendre la restauració del país amb l’activitat dels països devastats. El nostre no ho ha estat per la guerra actual però ho és pels mals Governs i pels Governs indiferents i hostils. No oblidem que en documents de la darreria del segle XIX, en documents oficials, les Institucions de l’Estat al·legaven el dret de conquesta sobre Catalunya. Tenim encara com un Govern d'ocupació. A les terres devastades han desaparegut tots els serveis públics; aquí podem dir que no hem tingut mai altra cosa que la que hem fet amb les pròpies mans. No podem anomenar servei d'obres públiques les faixes de terrenys fangoses eriçades de muntanyes que creuen el país. No podem dir escoles aqueixos llocs vergonyosos on la infància aprèn, amb cantarella inútil, explicada amb llenguatge que no entén, el que la bona voluntat del mestre vol ensenyar. No podem dir Universitat els llocs on es recita per repetidors la ciència que s'elabora lluny, ben lluny!, on es migren qualques savis solitaris abandonats, sense mitjans d'estudi i sense estris de treball. Una gran part del país no té ni ferrocarrils ni camins ni altra acció de l’Estat que la parella de guàrdies civils o l’agent d'apremi que s'incauta de la finca abandonada. Una part de Catalunya no té més accés

que per França. Ni tan sols coneixem el país geogràficament, que l'Estat no ha tingut temps de fer un mapa geogràfic. (...)» (Discurs presidencial als diputats de la Mancomunitat, «La Revista», núm. 98, 16 d’octubre de 1919, pàg. 318.) *23 de novembre de 1919: el general Miguel Arlegui és nomenat cap superior de policia de Barcelona.- 1 de desembre: comença a regir la jornada de 8 hores.- Ángel Pestaña i Salvador Seguí (el «Noi del Sucre») parlen del sindicalisme català a la Casa del Pueblo, de Madrid. SALVADOR SEGUÍ: A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments en qué es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l'Estat espanyol per a batre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris, que s'autoanomenen catalanistes, com el qui més, temen el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I, com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l'espanyola. En canvi, a nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m'escolteu, que si un dia es parlés seriosament d'independitzar Catalunya de l'Estat espanyol, els primers, i potser els únics, que s'oposarien a la llibertat nacional de Catalunya foren els catalanistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tant se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics... quan són a Barcelona. Si es pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d'oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d'una vegada els heu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És per ventura amb la col·laboració ministerial com es poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l’emancipació dels pobles hispànics? Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus

veritables amics i defensors. Una Catalunya alliberada de l'Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica, i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant, és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent anteposa els seus interessos de classe, és a dir, els interessos del capitalisme, a tot altre interés o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d'exagerat puc assegurar-vos que, si algun dia Catalunya conquista la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, repeteixo, que li posaran entrebancs seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya, com arreu, el capitalisme està mancat d'ideologia.» (Discurs pronunciat a l'Ateneu de Madrid. Vegeu Pere Foix: Apòstols i mercaders, Ciutat de Mèxic 1957, pàg. 97-98.) *6 de novembre: a Barcelona hi ha 100.000 obrers aturats.- S’inaugura l’Escola d'Enginyers, creada per la Mancomunitat l’any 1917.- 21 de desembre: tiroteig entre el sometent i altres grups armats.- El president de la Mancomunitat crida els representants del Sindicat i de la Patronal per intentar un acord.- Pere Coromines publica Les gràcies de l'Empordà; Carles Riba, Estances. Llibre primer; Salvat-Papasseit, Poemes en ondes hertzianes; Joaquim Folguera, Les noves valors de la poesia catalana. Adrià Gual: Arlequí vividor; J. Roig i Raventós, Argelaga Florida; Josep-M. de Sagarra, Paulina Buixareu; Joaquim Ruyra, La parada, Eduard Martínez Ferrando, Síntesi del criteri valencianista; Millàs-Raurell, Trenta poemes. 1920 *Es fa sentir amb intensitat la crisi econòmica de la postguerra. Durant aquest any, l’agitació social serà intensa com mai. A Barcelona apareixerà una banda de pistolers a sou d’un grup de patrons. Pel febrer és creat el Sindicat Lliure, que està al servei de la patronal i compta amb l'assentiment del Govern Civil; intentarà de neutralitzar la C.N.T., que compta amb 252.214 afiliats en el Principat.- 4 de gener, a Barcelona, se celebra la Diada de la Llengua Catalana, organitzada per Nostra Parla; es produeixen topades entre els assistents a l’acte i la força pública.- Salvador Seguí és víctima d'un atemptat; en surt il·lès.- 10 de gener: és sorpresa una reunió clandestina al Centre Republicà Català del districte 6è; són detinguts 82 dels assistents.- 8 de febrer: victòria de la Lliga Regionalista en les eleccions municipals.- 22 d’abril: al Poble Nou és descobert un dipòsit clandestí d'armes i municions procedents del Parc d'Artilleria. JOAN ESTELRICH: Una ràpida ullada sobre el mapa d'Europa ens fa observar, de bell antuvi, en els extrems septentrional i meridional, dues agrupacions de pobles assentades en territoris peninsulars. Ambdues agrupacions tenen quatre nacionalitats i de cada agrupació cal decantar-ne una, aqueixes dues, etnogràficament i socialment, per llur caràcter privadíssim, per llurs

condicions especialíssimes i perquè formen en realitat sengles nuclis sense germanor amb els veïns; al Nord, Finlàndia; al Sud, Bascònia. Romanen, així, les dues societats geogràfiques: Escandinàvia, a dalt, amb Suècia, Noruega i Dinamarca; Ibèria, a baix, amb Portugal (incloent Galícia), Espanya, i Catalunya (incloent València i les Mallorques). Allà, la unitat del medi, la germanor de raça, el sentit instintiu de defensa, l’analogia de llenguatge, la mateixa propaganda del més interessat, ha donat naixença a un sentiment polític: l’escandinavisme. Aquí, semblants condicions han portat, en reduïdes esferes, un sentiment paral·lel: l’iberisme. La diferència que hi ha entre les dues agrupacions és que la septentrional ha passat en menys temps i té més avançades les vicissituds històriques que ha sofert i que no costa d'anunciar en la meridional. De l’examen d'aqueixes vicissituds en el Nord, gran profit en podrien treure els polítics del Sud, no per a desviar la marxa dels esdeveniments, que és incoercible, sinó per a condicionar-hi la pròpia conducta. És, senzillament, una qüestió de videncia, que es tradueix, per força, en les ments sanes, en una posició natural davant els problemes polítics. I dient «posició natural» volem significar que un hom entra de bon grat en l'orientació que la sèrie i evolució dels fets marquen a la història general. L’escandinavisme no ha produït sinó fruits de retòrica; l'escandinavisme no ha passat de vaga exaltació d'estudiants entusiastes, ni de figura d'ornament en els àpats diplomàtics dels tres Estats, després d'un vulgar tractat de comerç. Per què no ha reeixit? Perquè no estaven donades les condicions psicològiques dels pobles septentrionals, ni les orientacions de llur política externa, que fessin possible el desenrotllament i fructificació de l’ideal escandinavista. I això que frueixen de tres condicions capitalíssimes: la independència de cada individualitat nacional, un regisme polític igual i un estat igual de cultura econòmica. Apliquem l'exemple a casa nostra. ¿Estan, a la península ibèrica, donades aqueixes condicions? No; ni les unes ni les altres. Catalunya roman sense autonomia, i Portugal no ingressaria -com és ja axiomàtic- en cap confederació on la llibertat del poble català no li fos garantia de la pròpia llibertat. Els regismes polítics són oposats, i es toparia sempre amb interessos dinàstics i partidistes. La cultura econòmica es desigual, i en resulta difícil una coordinació de totalitat. Però suposem que totes aqueixes formidables dificultats estiguessin vençudes. Que Catalunya assolís existència personal i fos proclamada la república federalista, i Galícia unida a Portugal i harmonitzades les

economies dels tres Estats peninsulars. Haurien millorat, certament, les condicions. Però, n'hi hauria prou? Escandinàvia, amb el seu exemple, ens diu que no. Subsistiria, encara, entre tots tres pobles, o entre l’un i els altres dos, l’individualisme de llurs temperaments particulars, creació d’una llarga història, gloriosa, com totes les històries de guerres i lluites independentistes; la diferència de població, d'extensió territorial, de riquesa, de força, que porta fatalment una hegemonia, poques voltes tolerada; i el joc de les influències externes, que, per tradició i àdhuc per interès positiu, durien cada poble cap a orientacions internacionals distintes. ¿Som, doncs, nosaltres, per convicció, naturalment, contraris a l’iberisme? ¿Ho ha d'ésser el nacionalisme català? Nosaltres no som contraris de cap ideal que no s'oposi al nostre. Però, aqueixes coses, cal no esguardar-les, així, d'un punt de vista tot sentimental. Els sentimentalismes irreflexius porten els pobles a gravíssims desastres. Un entusiasme polític no ve de sobte; i abans d’entusiasmar-se per una idea així cal pensar si és possible en la realitat actual, o si, modificant-se favorablement aqueixa realitat, ho podrà ésser dins l’esdevenidor. La literatura iberista, malauradament, sol anar mancada de tals reflexions primordialíssimes. Però no es tracta tampoc d'un problema de voluntat col·lectiva que tot ho venç pel propi impuls i que, si no, porta en si mateixa les virtualitats de l'èxit; més aviat es tracta d'un problema de voluntats col·lectives que instintivament pugnen per decantar-se o només s'ajunten davant la raó d'un interés comú. ¿Existeix realment aquest interés comú? Examinem serenament els fets. Cerquem en el passat i en l’experiència dels altres l’advertiment útil, que ens privi de caure en certes errors funestes, ens esclareixi la situació present o futura i ens alliçoni sobre la força i la virtut de les diversitats naturals. Les unions hispàniques han estat sempre fonamentades en consideracions dinàstiques o de conquesta. Per això duraren poc, o finiren en sang, o es mantenen amb protesta, latent o violenta. Sobre la tenacitat dels particularismes i el record inesborrable d'ardents rivalitats, és dificilíssim i poc humà establir un fonament de concòrdia. Àdhuc amb la independència dels tres pobles, cal suposar que no acabarien, a la Península, les deus d'intriga, malfiança i reivindicació. L'edifici podria aconseguir aparences d'harmonia i fortitud, Però, sota el referiment, amagaria clivells difícils de tapar.

Col·loquem-nos en el punt històric de la independència mútua dels pobles peninsulars, que és la primera condició bàsica de tota futura intel·ligència. Els nacionalismes particulars semblen estar satisfets. Per reacció contra l’anterior moviment secessionista, ve ara un moviment unionista. El camí de la Unió, dins un règim de llibertat, és l'Aliança. ¿Quin será el fonament de l'Aliança? ¿Podríem fonamentar-la en el lirisme iberista de polítics de segon ordre i de professors que cerquen anomenada fàcil? Però, ¿existeix sincerament tal lirisme? I, si existeix, ¿té, per ventura, la majestat d'una força natural sublimada, que trepitja fronteres, disloca històriques composicions territorials i fa oblidar el pregoníssim heretatge del passat? ¿On és el comú nodriment espiritual que el pugui mantenir? ¿On hi ha la comunitat d'una epopeia gloriosa esdevinguda o anunciada? I, barrades les portes africanes, ¿podem ni sols pensar en una hegemonia europea meridional? Per què s'exerciria? Contra qui? ¿Ens valdria potser un sentiment superior de cordialitat racial, si racialment molts ens sentim més acostats de la Provença i la Itàlia? Tampoc cap política exterior no és regulada, mai per entusiasmes humanitaristes. Ni té força el veïnatge geogràfic, ni les analogies de pensament cultural, sinó sols els interessos de l'instant. Quin desengany rebríem si, en sortir de la literatura dels parlaments d’ambaixada, volguéssim caminar pel camp insegur de les combinacions polítiques! En el moment decisiu l’iberisme se'ns mostraria ineficaç i bord, com és. A mitjan segle passat, l’escandinavisme estava de moda en terres nòrdiques; esclatà la guerra entre Dinamarca i Prússia, i la decepció més terrible esvaí els somnis de fraternitat escandinava. Cerquem, doncs, bases més sòlides per a l’Aliança. Serà una aliança defensiva? Ultra el fonament polític i econòmic de la comunitat conscient de perills i interessos -que més endavant esbrinarem amb referència al nostre cas - l’aliança defensiva requereix la plataforma militar de reciprocitat en els avantatges i d’equivalència en les prestacions. Suposa, per tal, una convenció militar amb les estipulacions precises de contingents a subministrar. ¿Seria admesa la preeminència d'un dels tres Estats, considerant en aquest punt, la seva superioritat numérica? Bé fóra il·lusionar-se massa sobre la condescendència dels altres! Decantem aquesta possibilitat per problemática. Baixem un grau i anem a l’aliança de neutralitat pacífica, com la dels escandinaus durant la Guerra. El mot «neutralitat» en temps de pau no té cap sentit. És - ha dit M. Lie, jurisconsult noruec - un nom imprecís i obscur donat a la política d'alguns estats sense importància. Tota aliança que no comporta l'última conseqüència de la defensa armada és un engany, és un funest

il·lusionisme. Així són les aliances espanyoles fetes a base - i exemples recentíssims n'hi ha - de l’explotació d'Espanya; els pobles febles no res hi poden guanyar i moltíssim hi poden perdre. Una aliança ibèrica, únicament pacífica, assoliria escassa autoritat interna i externa. Fóra una prima d'assegurança recíproca; res més. Fóra banal i no crearia unió. No podria passar certa temporalitat i certes restriccions; fàcilment es dislocaria. Això en el cas que hi arribéssim. Per al qual caldria abans esvair la fantasma d'una probabilíssima, gairebé diríem necessària, hegemonia. Qui en tindria els gaudis i les responsabilitats? Demanem primer: ¿qui són els més entusiastes iberistes de la Península? Els espanyols, tots els polítics espanyols. Hi veuen la possibilitat de tornar a bastir l’imperi i la glòria perduts. Espanya voldria, naturalment, l’hegemonia. ¿Per quina raó? Per raons territorials i numèriques. Els altres, Portugal sobretot, no la tolerarien de cap manera. Noruega, amb universitat, amb vida intel·lectual pròpia, amb autonomia integral, no podia consentir 1'hegemonia de Suècia. Semblaria, ha semblat sempre, que la preeminència fonamentada en el territori és una insuportable tirania. Si exteriorment, en cursos i conferències d'intercanvi, s'escamparien beatament les utopies d'artistes, literats, professors i acadèmics, sorgirien en la política de cada dia les malfiances recíproques i les oposicions irreductibles. Les formes solemnials no donarien consistència al frèvol castell de cartes ibèric. Resultaria una estranya aliança sense preeminències; hauríem d'anar molt amb compte per no desequilibrar la santa trinitat igualitària. Hi ha un principi diplomàtic que diu: no cureu de les formes de parlar, sinó de les formes d’actuar. Podríem ésser expansius i xerraires, àdhuc eloqüents; però... guardeuvos dels actes! Parlant s'entenen... però actuant es desentenen. I aquest estat d'esperit, a la pràctica, ens duria no a la intensificació i coordinació, sinó a la neutralització de les energies respectives. Quin resultat en fer balanç! Caldria abandonar les aliances de tot gènere. Cerquem, encara, en les categories diplomàtiques, un lligam més fluix. Una cosa sense obligacions massa fixes, un contracte sense massa precisió. Res massa deliberat ni massa establert. Una forma acomodable, dúctil, plàstica. Un vestit ample, que permeti la llibertat de moviments. Un compromís que deixi la porta oberta per al cas de perill, que un hom no sàpiga ben bé a on comença ni a on acaba... La fórmula és: entente cordial. Com és subtil i vincladissa i acomodable a totes les necessitats de l'hora! I com és, però, insegura i enganyosa! Té també -oh déus!- les seves exigències. Reclama, per exemple, una certa comunitat de perills i d'interessos econòmics, que en l'Aliança, amb altres

condicions, eren necessaris totalment. Els perills que justificaran l'entente han de venir de l'exterior. Demaneu, demaneu a l'esperit públic lusità on veu el perill més gran. El resultat de la consulta us assabentarà a bastament de la manca de base psicológica d'aqueixa comunitat en el perill. D'altra banda, si el perill existís conscientment, causaria una política internacional comuna. Però com, per altra banda, els pobles del litoral ibèric tenen llur centre de gravetat fora de llur territori peninsular, i resulten per això mateix extremament sensibles a ideals ultraibèrics, no és gaire probable que s'esdevingui aquella comunitat de política exterior. Sembla, més aviat, que Catalunya hagi de girar-se cap a Itàlia, Espanya cap a França, i Portugal, seguint la seva tradició, cap a l'Anglaterra. Resta només l'últim recurs: els interessos econòmics. La indústria catalana, l'agricultura castellana i portuguesa, la navegació i pesca de totes les regions del litoral, així d'un poble com de l'altre, semblen presentar els elements necessaris d'una unió que fóra per a tots fermança d’independència econòmica. Àdhuc per als idealistes polítics, se'ns ofereix el precedent d'un Zollverein alemany, purament econòmic, que es transforma en els fonaments d'una poderosa unió política. Sobre aquest aspecte econòmic fonamentava el senyor Cambó, en les seves negociacions amb l’ambaixador portugués Egas Moniz, un principi eficaç de política ibèrica. És l’únic camí d'alguna seguretat... No volem insistir-hi perqué és camp que no coneixem amb suficiència. Cal observar, però, que els pobles peninsulars tenen economies distintes, que sol·liciten encarrilar-se dins sistemes diferents. Hi ha també l’interès de cadascun a posseir independència econòmica que garanteixi, per repercussió, la pròpia llibertat nacional. Hi ha, a més d’aquestes, les dificultats d'establir una tarifa duanera comuna i el deure en els homes de cada Estat d'orientar la política comercial del país respectiu cap al mercat mundial, i el paper secundari de les exportacions interibèriques davant la necessitat d'obrir mercats estrangers i de no prescindir-ne... Tot això, ho pot resoldre tal volta la perspicàcia dels economistes. Ja hem dit que no hi insistiríem. Però sí que remarcarem el caràcter migrat d'aqueixa col·laboració, limitada a termes exclusivament comercials. Una entente així no té gaire més valor d'iberisme ideal que qualsevol tractat amb França. Resumint. La idea d'un iberisme integral topa arreu amb obstacles irreductibles. Només ens hi acostem de lluny pels dos extrems de la corda dels valors humans: per l’entusiasme líric irreflexiu i per la transacció comercial vulgar. I això sembla ensenyar-nos que els pobles peninsulars cercaran, com ha fet Portugal fins ara, els necessaris elements de seguretat i les inspiracions de llurs accions diplomàtiques, en llur dret propi, en l'afirmació de llur consciència nacional i en el desplegament de llurs

energies particulars. Sembla que la diplomàcia ibèrica no podrà passar d'intel·ligències parcials sobre objectes precisos, per tal d'anar creant un sistema d'interessos que apaivaguin les desavinences eventuals. Un fet concret podria ésser la reunió anual de parlamentaris ibèrics per a discutir interessos comuns; així ho fan, del 1909 ençà, els escandinaus, sense treure'n, però, gaire profit. No podem aspirar a més si no volem fer literatura buida. Car l’iberisme, si li llevem la crosta de tema de banalitat llibresca, no conserva cap valor d'esperit, ni de raça. Llatinisme, mediterranisme, vénen molt més plens de sentit. Preparem, doncs, no un iberisme utòpic, mancat de consistència moral i material, sinó un iberisme, molt cordial i molt sincer, però limitat a prima d'assegurança contra incendis interiors. De cara al món, cerquem l'equilibri, no en un artificial apinyament, sinó en una integració europea més àmplia, més folgada i mes útil per a tots; i sigui, finalment, salvaguarda de l'estabilitat: interna de la península, una intel·ligència profunda -que pot ben bé existir- entre Portugal i Catalunya. Així evitarem que es produeixi una Ibèria balcànica o marroquina. No es culpa nostra si un examen una mica detallat del problema, tenint en compte les condicions psicològiques i materials dels pobles peninsulars i l'exemple claríssim d'Escandinàvia, ens ha portat a conclusions tan poc favorables a la unió ibèrica. La unió, ni menys la unitat ibèrica, no ha existit mai, no existeix avui, segurament no existirà. La llibertat dins la unió és forma bella però difícil. Si la unitat dins la trinitat -ha dit Olof Höijer -és una esplendida fórmula teològica, no és pas aplicable a la política escandinava. Ni tampoc: a la ibèrica. Hi ha hagut, hi ha i per temps hi haurà, a la península, mentalitats diferents, malfiances recíproques i orientacions diplomàtiques diverses, i, per això, acaba la unió allà on comença la intimitat: de la vida i els interessos nacionals de cada poble, i tota col·laboració resulta feble perquè manca la comunitat de gravíssims perills polítics i d'alts interessos generals. Tot això fa que subsisteixi i es fortifiqui aquell pregón separatisme que secessionà Portugal, que decantarà Catalunya. No reneguem, però, aqueix esperit separatista que, si és causa de la feblesa exterior d'Ibèria, ho és també, meravellosament, de la seva enèrgica, íntima, variada, florida i esponerosa fortitud i vitalitat espiritual. Un advertiment, per acabar. Tots els arguments que estan fets a base d'una trinitat ibèrica -que molts podrien, injustament, rebutjar- tenen encara més valor a base de l’actual dualitat. Allò que no convé a Portugal-Espanya-Catalunya, menys convé, i de molt, a Portugal-Espanya. (Escandinàvia i Ibèria. Paral·lelismes polítics, «Messidor», núm. 22-24, pàg. 377-380.)

*Del gener al maig del 1920: augmenta la repressió de part del Govern civil de Barcelona. En aquest període es registren 75 atemptats, a conseqüència dels quals moren 11 persones i en són ferides 55; a més, 28 explosions de bombes produeixen nombrosos danys materials.- 1 de maig: es produeixen a València vagues i manifestacions amb banderes roges; es donen visques a la Revolució russa, mori’s a la burgesia, etc. Vaga general durant els set dies següents.- El mariscal Joffre, català del Rosselló, arriba a Barcelona com a invitat d'honor de la ciutat, per presidir els Jocs Florals. És rebut amb visques a França, a Catalunya lliure i cantant Els Segadors. A la plaça del Teatre, la força pública carrega contra els manifestants. A l'Ajuntament, en contestació al discurs de benvinguda de l’alcalde, Martínez Domingo, el mariscal Joffre declara: «Aquí, crec trobar-me al meu país.» Després visita el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch. Al vespre, en finalitzar l’acte dels Jocs Florals, el públic entona altra vegada Els Segadors. La força pública, policia armada i guàrdia civil intenten de penetrar al local on se celebra la festa. S'hi oposa el públic, juntament amb la guàrdia municipal i els bombers. Entre els ferits a resultes de la topada amb la guàrdia civil i la policia es troba l'arquitecte Antoni Gaudí. A fora del local, milers de persones congregades al Parc de la Ciutadella, al seu torn, topen amb la força pública entonant, també, Els Segadors i llançant crits de «Visca Catalunya lliure!». A conseqüència d'aquests incidents, la Mancomunitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona anuncien, solemnement, que trenquen llurs relacions amb el governador civil de Barcelona.- 3 de maig: la Societat de Mutilats de Guerra ofereix un banquet al mariscal Joffre.- 12 de maig: el govern de Madrid retira la confiança al governador civil de Barcelona.- 19 de maig: alguns presos governatius han declarat la vaga de la fam; alguns són posats en llibertat. Es forma una manifestació de dones que exigeix la llibertat de tots. CARLES SOLDEVILA: Davant de l’esclat catalanista, hom escolta sovint aquestes paraules: «Jo considero lícites totes les propagandes. El pensament no delinqueix. Sou separatistes? Està bé. Hi teniu dret. Però, si ho sou, no us n'amagueu. Condemno amb totes les meves forces la hipocresia. Cal que tothom parli clar. Cal que tots ens coneguem». Alguns espanyols que militen en partits anomenats d'esquerra, en expressar-se així, creuen que acaben de col·locar-se en una actitud liberal, magnànima i comprensiva. Nosaltres no diríem tant.

Espanya és Espanya. Ens sembla enraonat que als països entranyablement liberals s'inviti tothom a la sinceritat. Anglaterra, que reprimeix amb duresa les insurreccions d’Irlanda, ha tolerat i tolera la predicació sinn feiner. A Anglaterra és natural que la sinceritat verbal sigui un deure plenament exigible. Però ací, en aquest país on sempre som privats de les garanties constitucionals, on cada agent del Govern creu que es troba investit d'una missió unificadora, on s'han preconitzat devastacions, morts i tota llei de procediments traumàtics per a respondre a paraules o crits, exigir sinceritat és una plasenteria poc cavalleresca. Els qui sincerament desitgin sinceritat haurien de començar per obtenir la restitució de les garanties constitucionals, per imposar la derogació de la lli de Jurisdiccions, per infondre un nou esperit dins dels organismes de l’Estat espanyol. No haurien de dir «sigueu sincers» fins i tant que haguessin pogut assegurar «sou lliures de pensar com us plagui». Invertir els termes no és cap senyal de liberalisme. És possible que a Catalunya existeixi un nucli separatista. És possible, també, que tard o d'hora els vers separatistes hagin d'esdevenir herois. Però els herois no són necessàriament ximples. (El tòpic de la hipocresia, «La Revista», núm. 113, 1 de juny del 1920.) *22 de juny del 1920: arriba a Barcelona el nou governador civil: el català Frederic Carles Bas.- 4 d’agost: al Grau de València mor, víctima d'un atemptat, l’exgovernador civil de Barcelona, Maestre Laborde, conde de Salvatierra.- 2 de novembre: a Barcelona hi ha 32.800 obrers en vaga.- El nou governador civil, Martínez Anido, dissol la Confederació Regional del Treball.- 20 de novembre: en arribar a Madrid Salvador Seguí és detingut per ordre governativa.- 27 de novembre, a Barcelona és detingut Lluís Companys.- 30 de novembre, és assassinat el diputat Francesc Layret, nacionalista català d'esquerra, quan, en funcions d'advocat, es disposava a demanar la llibertat de Lluís Companys.- Lluís Companys, juntament amb Martí Barrera, Salvador Seguí i una trentena més de sindicalistes catalans, és deportat a Maó, al castell de la Mola. D'un quant temps ençà, Layret, Seguí i Companys, juntament amb Rafael Campalans, Manuel Serra i Moret, Gabriel Alomar, Marcel·lí Domingo i Comaposada, celebraven converses per constituir un partit obrerista catalanista.- 2 de desembre: amb motiu de l’enterrament de Francesc Layret es registren topades violentes de la població civil amb la força pública.- Vaga general de protesta contra l’empresonament i les deportacions dels dirigents sindicals.- 19 de desembre: victòria de la Lliga Regionalista en les eleccions de diputats a Corts.- 27 de desembre: el Banc de Barcelona fa suspensió de pagaments.- Pànic. Crac.- Durant aquest any ha estat fundat l’Institut de Fisiología, afiliat a l'Institut d'Estudis Catalans.- Habitants de Barcelona: 710.335.- *Àngel Guimerà publica el Segon llibre de poesies; Prudenci Bertrana, Els herois i l’home de la gorra peluda; Marià Manent, La collita en la boira; Guerau de Liost, Selvatana Amor; Guillem Colom, Àguiles; Joaquim Ruyra, Pinya de rosa; Plàcid Vidal,

Els singulars anecdòtics; Víctor Català, La mare balena; Josep Burgas estrena El drap sagrat; Àngel Guimerà, Alta banca i Joan Dalla. 1921 *L'agudització de la crisi econòmica fa que es trobi en atur forçós el 50% de la indústria metal·lúrgica catalana. Per part de l'autoritat governativa, comença a ésser aplicada, d'una manera sistemàtica, la llei de fugues.- 8 de març: el president del Consell de Ministres espanyol, Eduardo Dato, és assassinat, a Madrid, per tres sindicalistes catalans: Mateu, Nicolau i Casanellas.- 12 de juny: la Lliga Regionalista triomfa en les eleccions de diputats provincials.- Juliol: en la Guerra del Marroc, desastre espanyol d’Annual i Monte Arruit.- 11 d’agost: Maura, de nou cap del Govern; Francesc Cambó, ministre de Finances.- 17 d’agost: el nou Govern ratifica la confiança en Martínez Anido com a governador civil de Barcelona, Puig i Cadafalch és reelegit president de la Mancomunitat.- 11 de setembre: gran manifestació catalanista davant l’estàtua de Rafael Casanova; hi són dipositades més de 800 corones. Hi acudeixen els Pomells de Joventut.- És fundat el Servei Meteorològic de Catalunya, dependent de l’Institut d'Estudis Catalans.- Francesc Cambó funda la gran companyia hidroelèctrica C.H.A.D.E..- Pel desembre queda constituït l’Estat Lliure d'Irlanda. *Atemptats que hi ha hagut a Catalunya des del 1913 al 30 de juny de 1921:

Anys 1913 1914 1915 1916 1917 1918 1919 1920 1921 Total Víctimes Obrers 52 58 13 27 16 58 30 127 142 523 Policies 1 1 3 7 40 56 108 Patrons 2 9 8 5 9 8 22 18 81 Directors 4 7 5 7 12 12 47 Altres 1 2 1 2 2 2 23 17 50 Total víctimes

56 68 15 43 30 74 54 224 245 809

Bombes no

14 2 10 99 33 158

Bombes esclatade

8 11 35 41 12 107

Total bombes

0 0 0 8 14 13 45 140 45 265

*Antoni Rovira i Virgili ha començat a publicar la seva Història Nacional de Catalunya; Salvat-Papasseit, L’irradiador del port i les gavines. 1922 *Es fan els primers passos per a fundar la Federació Internacional de Clubs Separatistes Catalans, el primer dels quals és el Club Separatista Català de l’Havana.- Cau el govern Maura-Cambó.- Sánchez Guerra forma nou govern, en el qual entra el català Bertran i Musitu.- Pel maig, és convocada una Conferència Nacional Catalana, per tal de tractar de l’autodeterminació de Catalunya. En duen la iniciativa alguns elements destacats de

les Joventuts de la Lliga Regionalista, disconformes amb l’actitud conciliadora del seu partit envers l’Estat espanyol. A la convocatòria d'aquesta Assemblea, la Comissió d'Acció Política de la Lliga hi respon amb una declaració prohibint als seus afiliats d'assistir-hi, si és que s’hi han de prendre acords d'actuació política. DECLARACIÓ DE LA COMISSIÓ D'ACCIÓ POLÍTICA DE LA LLIGA REGIONALISTA, A PROPÒSIT DE LA CONFERÈNCIA NACIONAL CATALANA: Són molts els socis i les entitats adherides a la Lliga Regionalista que s'han dirigit a aquesta Comissió d'Acció Política demanant que els doni instruccions relatives a l'actitud que han de guardar davant el convit que se’ls ha dirigit perquè s'inscriguin i assisteixin a la Conferència Nacional Catalana convocada per als dies 4 i 5 de juny, amb la signatura de ben caracteritzats companys de la Lliga Regionalista. I aquesta Comissió d'Acció Política vol contestar totes aquestes consultes fent publica la següent declaració: És innegable que d'ençà de dos anys, però especialment d'ençà de dos mesos, la consciència catalana s'és anada irritant davant la resistència que oposen tots els Governs a les més modestes reivindicacions de la Mancomunitat, i encara més, davant l’hostilitat vidriosa amb què la major part dels partits i dels homes polítics d'Espanya responen a tots els delers de llibertat i d'enfortiment de Catalunya. I és innegable, també, que aquesta irritació de les consciències ha produït en gran part de l’opinió catalana, i especialment de les joventuts, una derivació, en sentit radicalíssim, de llurs ideals catalanistes. Cap d'aquests dos fets no ens ha causat la més petita sorpresa: són la conseqüència fatal de les resistències injustificades a les reivindicacions justes; són la derivació inexorable que provoquen els moments de pessimisme en les col·lectivitats nodrides per un ideal i arborades per uns sentiments, que, com els ideals i sentiments nacionalistes tenen, per llei de Natura, descomptat llur triomf definitiu. És cosa que ningú, ni nosaltres mateixos, no podria evitar que el fet de la personalitat catalana ha d’acabar per aconseguir la consagració del lliure govern de la seva vida pròpia. En la solució dels plets nacionalistes no hi ha hagut, no és possible que hi hagi mai, cap diferència en el seu fi; però hi ha hagut i pot haver-hi diferències substancials en la trajectòria a seguir per arribar sempre al mateix resultat. La Lliga Regionalista nasqué encarnant el propòsit d'arribar, per camins d’evolució i de pau, a la realització inexorable del procés biològic del fet de la personalitat catalana, i d'arribar-hi dintre d'Espanya, d'acord amb tots els

pobles d'Espanya, en un procés d'efusiva integració i de patriòtic engrandiment. (...) Però amb la mateixa lleialtat hem de proclamar (...) que els resultats obtinguts amb el mètode evolutiu, amb l'actuació parlamentària i amb la participació en el Govern, si no han estat tan insignificants com pensen els qui obliden l’estat de consciència del poble català abans de la fundació de la Lliga, no han correspost tampoc ni a les nostres aspiracions ni a l’esforç immens que, durant tants anys, hi hem vingut consagrant nosaltres i aquells qui ens han donat a mans plenes el tresor de llur confiança. (...) I, fetes aquestes afirmacions, hem de declarar: Que no creiem nosaltres que la Lliga Regionalista hagi d'abandonar el criteri i les normes de conducta que presidiren la seva actuació. Que creiem que ha de continuar treballant perquè, evolutivament, pugui obtenir Catalunya, dintre d'Espanya, la més completa autonomia. Que creiem que la unitat en el procediment i el manteniment d'una disciplina per a regular-lo són condicions essencials per a la força i la mateixa vida de la Lliga Regionalista. Els qui, figurant en la Lliga i mantenint en les nostres persones el mateix dipòsit de consideració i estima amb qui ens han honrat fins ara, creguin que Catalunya ha de buscar una solució radical al seu plet de llibertat i ha de buscar-la per procediments revolucionaris, i creguin que aquesta convicció -que nosaltres respectem- no els permet honradament continuar tenint en nosaltres, en la persistència, que proclamem, del nostre ideal final i del procediment per a assolir-lo, la fe que hi havien tingut, han de separar-se d'una disciplina contrària a llurs conviccions. (...) Si un divers convenciment imposa una separació, vingui aquesta en bona hora, i desitgem tots que sigui en profit de la santa causa de la llibertat de Catalunya. Cadascú dintre del seu camp i amb la seva exclusiva direcció i responsabilitat, servirà Catalunya pels camins que la seva consciència els dicti, sense que un seguit de transaccions condemni a la ineficàcia l'esforç d'uns i d'altres. (...) I el temps ens dirà a tots qui ha tingut major encert a triar el camí per a assolir l’ideal, i envers aquell camí aniran totes les masses catalanes. Que així com estem convençuts que els catalanistes radicals, els qui senten el pessimisme revolucionari, no voldrien mai fer fracassar la instauració d'un

règim d'autonomia que nosaltres, pel camí de l'evolució, poguéssim obtenir (evitant a Catalunya el dolor i els perills que han portat a Irlanda els patriotes extremistes), així nosaltres declarem públicament que, de persistir gaire temps la resistència, l'hostilitat que troben avui totes les reivindicacions de Catalunya, nosaltres, en donar per finida la nostra actuació i per fracassada la nostra política, deixaríem en plena llibertat els qui ens hagin acompanyat amb llur confiança perquè vagin a incorporar-se al costat dels qui hagin iniciat l’únic camí que restés obert a les aspiracions de Catalunya. (...) Barcelona, 25 de maig de 1922. Ramon d’Abadal. - Francesc Cambó. - Lluís Duran i Ventosa. - Josep Puig i Cadafalch. - Joan Ventosa i Calvell.» (Història d'una política, op. cit., pàg. 312-315.) *Del 4 al 6 de juny: a la sala d'actes de l’Orfeó Gracienc, se celebra la Conferència Nacional Catalana. Entre altres personalitats, hi assisteixen: Pelai Vidal i Llobatera (diputat de la Mancomunitat), que presideix; Ventura Gassol, que actua de secretari; Jaume Bofill i Mates (Conseller de la Mancomunitat); els diputats Manuel Massó i Llorenç, Ramon d'Abadal i de Vinyals, Miquel Roger i Crossa, Paulí Geli; els tinents d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona: Lluís Massot i Balaguer, Josep Barbey; els consellers de l'Ajuntament de Barcelona: Lluís Guarro, Martí Esteve, Estanislau Duran i Reynals, Salvador Bremon, Josep Tomàs i Boix; els extinents d'alcalde Carles Jordà, Lluís Nicolau d'Olwer, Ramon Coll i Rodés; els regidors dels Ajuntaments de Girona i de Tarragona Rafael Masó i Valentí, Manuel Galès; els ponents: Antoni Rovira i Virgili, Josep-M. Pi i Sunyer, Rafael Closas, Carles Soldevila, J.V. Foix, Joan Estelrich; Josep M. Bassols, diputat de la Mancomunitat, absent, s'hi adhereix; hi assisteixen també Manuel Carrasco i Formiguera (regidor de l'Ajuntament de Barcelona) i Francesc Macià (diputat a Corts). CONFERÈNCIA NACIONAL CATALANA (del 4 al 6 de juny del 1922). CONCLUSIONS DEFINITIVES: Ponència 1ª : Doctrina nacionalista(...) V - Catalunya és nació amb plenitud de personalitat. (...) VI - Catalunya, de fet, reclama l’exercici de la seva llibertat i de la seva sobirania. L'actual estat social i el progrés polític de Catalunya són una prova suficient de l’ímpetu nacionalista que 1'informa. VII - Davant aquest fet de voluntat, l’Estat espanyol té el deure de reconèixer Catalunya com a nacionalitat política, amb els drets i prerrogatives que li pertoquen. (...)

Ponència 3ª : Actuació del Nacionalisme envers i dins l’Estat espanyol I - La Conferència proclama el dret del poble català a definir per la lliure manifestació de la seva voluntat el règim polític de Catalunya i declara que la forma republicana seria la més avinguda amb les actuals característiques de la nostra terra. II - Dins els possibles agrupaments de nacions ibèriques, llatines, occidentals, o dins qualsevol altra unió d'Estats, on Catalunya, única pàtria, pugui entrar en l’esdevenidor, la sobirania catalana no ha de tenir altres limitacions que aquelles que, dintre la convivència internacional, parteixin de l’espontani consentiment dels catalans. III - El Nacionalisme català ha d'utilizar, per al triomf de les seves reivindicacions, tots els mitjans polítics i socials al seu abast, des de la mobilització de l’opinió catalana, l’acció de les corporacions populars i l’acció parlamentària, fins a aquelles altres que faci necessaris la resistència que, al reconeixement dels nostres drets, oposi l'Estat que els deté. IV - El Nacionalisme català pot acudir a la intervenció en la política espanyola solament quan aquesta intervenció sigui una arma de combat i un eficaç instrument de pressió, salvant tothora la dignitat del nostre poble i la integritat del nostre ideal. V - Una nació sotmesa es troba moralment en situació de guerra amb l'Estat que deté la seva llibertat, i és deure del Nacionalisme afeblir el poder opressor. Per això, si la intervenció pot ésser útil degudament condicionada, la participació responsable d'un Nacionalisme en l’obra del poder central -o més que mes en l’obra de govern- contradiu essencialment el sentit de la causa nacional, esborra el necessari sentiment d’oposició i desmoralitza l’esperit patriòtic. VI - El nacionalisme català, en la lluita per la llibertat nacional de Catalunya, ha de constituir davant l’Estat espanyol un front únic de combat, sense perjudici de l'actuació separada i simultània dels diversos matisos en les qüestions diferencials que, a dins i a fora de la nostra terra, siguin plantejades. (...) Ponència 4ª: Organització i propaganda:

1 - Com a concreció de la Conferència Nacional Catalana, es fundarà una associació anomenada «Acció Catalana», la qual tindrà per fi obtenir la llibertat de Catalunya, basada en l'autodeterminació. (...) (Crònica de la Conferència Nacional Catalana, Barcelona, del 4 al 6 de juny del 1922, pàg. 6-8.) *Francesc Macià presentà a la Conferència Nacional Catalana una esmena que va desencadenar l'apassionament dels assistents. En aquesta esmena proposava la formació de l’Estat Català i la redacció d'un manifest, adreçat al poble de Catalunya, convocant-lo a una Assemblea constituent. En aixecar-se Macià per defensar la seva esmena, els congressistes van ovacionar-lo a peu dret. També va ésser ovacionat al final del seu discurs, eloqüent i de tons radicals, en defensa de l’esmena. Però, a desgrat de l’homenatge que li tributaren, la seva proposició va ser refusada per 211 vots contra 76. «CATALUNYA», GRUP NACIONALISTA RADICAL DE CUBA: (...) Creu, sí, el «Catalunya» Grup N.R., que s'ha de fer l’acoblament de tots els separatistes catalans i que s'ha d'anar a la constitució d'un organisme director que dirigeixi i encamini la propaganda i l’acció a desenrotllar per assolir el fi que ens proposem. (...) Entenem que nosaltres, els separatistes catalans, no devem pensar, avui per avui, en altra cosa que no sigui la constitució de l’Estat Lliure de Catalunya. (...) Creiem que el primer que deu fer-se és la Federació d'entitats nacionalistes d'Amèrica, i amb aquest fi venim laborant i ja dins pocs jorns serà un fet la Federació de les entitats nacionalistes d’aquesta República. Creiem que deu organitzar-se també la Federació d'entitats de Catalunya juntament amb totes les d'Europa. Constituïdes aquestes Federacions ha de convocar-se una Assemblea o Convenció Universal de Delegats d'entitats, grups i periòdics separatistes i deu ésser aquesta Assemblea la que estatueixi l’organització dels separatistes catalans i la que, per majoria de vots, deu indicar si creu convenient la formació d'un Directori que encamini el moviment, o bé si s'ha d'elegir un govern provisional i en aquest cas quina ha d'ésser la forma de govern que ha de regir l’Estat Lliure de Catalunya. L'organització, com ja hem dit, ha d'ésser seriosa i s'ha de comptar amb cabals per a poder portar la magna empresa que ha de culminar amb el triomf dels nostres ideals. Això i altres molts assumptes seran punts a resoldre per la Convenció reunida. (...)

Visca la Llibertat de Catalunya! Santiago de Cuba, 1 de juliol de 1922. El conseller en cap, S. Carbonell i Puig. - El conseller secretari, Joan Parellada.» («L'Estat Català », núm. 3, 15 de desembre del 1922.) *8 de juliol de 1922: és fundada, per Francesc Macià, l’organització patriòtica Estat Català. FRANCESC MACIÀ: Jo us demano que en aquest moment solemne us aixequeu dels vostres seients i amb una mà al cor i una altra enlaire jureu treballar per l'assoliment de la nostra independència. L'Estat Català admet tots els veritables nacionalistes; no els mentiders, els farsants, els traïdors. Quan haurem celebrat l'Assemblea preparatòria, anirem a la constituent, i llavors elegirem el president de la República Catalana. Sols la formació d'Estat Català, a base de República Catalana, pot donar solució definitiva al plet de Catalunya.» (Discurs pronunciat el 8 de juliol de 1922, a la sala d'actes del C.A.D.C.I. Vegeu J. Casals i R. Arrufat: Catalunya poble dissortat, Barcelona 1933, pàg. 76-77.) *De la Conferència Nacional Catalana, en neix Acció Catalana, presidida per Jaume Bofill i Mates. ACCIÓ CATALANA: Som en estat de guerra. Treballem, doncs, per tal que l'hora de la gran batalla arribi demà mateix, i avui, de la trinxera estant, enfortim-nos i desgastem l'enemic. Catalunya no té exèrcit, ni esquadra, ni tribunals, ni ministres, ni colònies, ni protectorats, ni desprestigi internacional. Catalunya té una llengua, una literatura, un dret, una història, un treball, una riquesa, un esperit democràtic i, per damunt de tot, una voluntat nacional que va fent el seu camí. Fressar aquest camí és la tasca d'Acció Catalana.» (Del periòdic «Acció Catalana », núm. 1, 20 de juliol del 1922.)

*25 d’agost de 1922: Ángel Pestaña és greument ferit en un atemptat. GABRIEL ALOMAR: (...) En torno a la autonomía. - (...) Toda federación dictada desde un centro será una manera nueva de uniformismo. (...) Cataluña, además de su tradición, tuvo una «escuela filosófica » para sus ideales personalistas. Y el nombre de Pi y Margall, actuando no ya sobre Cataluña, sino sobre España, es la irradiación triunfal de ese espíritu, algo como una chispa anticipada de la hoguera de las futuras libertades universales. La causa particular de Cataluña acertó entonces a unirse a la causa nacional de la política española y a la causa general de la política humana. La acción de Pi y Margall como estadista español representa una transmisión de los derechos hegemónicos del espíritu castellano, que los venía ejerciendo desde el Renacimiento, al espíritu catalán, que mostraba una vibración más sincrónica con el mundo exterior. La gran honra del «fracaso » de Pi, como gobernante español, radica en la incompatibilidad entre uno y otro temperamento: el suyo y el de España. (...) La guerra ha producido el despertar de dos grandes impulsiones: el nacionalismo y el socialismo. Temo mucho que esas dos fuerzas acaben por ser enemigas y encarnen, respectivamente, la persistencia anacrónica del pasado y la anticipación violenta y gallarda del porvenir. El celo por las soberanías étnicas o históricas puede fácilmente degenerar en conservación de formas heredadas y apoyarse en intereses realistas contra el viento renovador del ideal. El mundo tendrá que pasar a través de rudísimas pruebas antes de que se consiga esa entelequia: la armonía perfecta entre el nacionalismo, concreción colectiva de política, y el socialismo, fórmula de las convivencias individuales libres. En el caso de Cataluña, la antinomia de su causa nacionalista con respecto al Estado no se presenta como un conflicto entre entidades separadas por siglos en su respectiva evolución. Cataluña no tiene una completa homogeneidad de cultura política, un mínimum de liberalismo fuertemente superior a la resultante media de la política española. Pero España, muy lejos de oponer a Cataluña una tonalidad superior, se ha manifestado muchas veces, justo es decirlo, inferior a ella. Y así le ha dado implícitamente la razón, cuando más le convenía que no demostrase tenerla. ¿Acaso la desdichada ley de jurisdicciones fue otra cosa que una confesión implícita de que España no se podía concitar, con la garantía de la libertad individual, el amor de los catalanes, y se veía obligada a recurrir a absurdas violencias?

Cuando los alemanes invocaron la necesidad de un plebiscito para consultar la voluntad de Alsacia y Lorena antes de reincorporarlas a Francia, pudo contestárseles con un solo nombre fuertemente acusador: «Saverne». Si Alsacia y Lorena estaban enamoradas de Alemania, ¿a qué venía entonces su régimen de excepción, su tiranía? El dominador, por el desafuero de su propio dominio, se acusaba a sí mismo. Así también el régimen excepcional y las leyes persecutorias son acusaciones manifiestas contra el Estado español. Y aun ahora, en estos días de prueba para las relaciones de Cataluña con el Estado, la parcialidad regresiva de las autoridades, la impunidad de los funcionarios criminales y, sobre todo, la imposibilidad de referirse claramente a todo un aspecto de la cuestión, el más grave, son objeciones irrebatibles contra la superioridad política del Estado que ejerce la hegemonía, y por tanto argumentos contra su derecho y su autoridad. (...) La crisis del catalanismo.- (...) La opinión española, en general, no ha sabido juzgar al catalanismo. Se ha colocado ante él en la postura más irracional, porque le ha opuesto precisamente una exaltación patriótica, haciendo chocar valores irreductibles, grados análogos en la escala sociológica. Quiero repetir que la opinión española, al combatir a los catalanistas, sólo tenía un medio poderoso y eficaz para vencerlos: presentarse como forma más avanzada en el transformismo de los pueblos; como cristalización de un pleno valor político o civilista, por contraste con un valor meramente nacional, más cercano al patriarcalismo sentimental y empírico de los grupos primitivos. Esta consideración nos sugiere una consecuencia paradójica: la mayor fuerza del catalanismo se la han dado las leyes persecutorias esgrimidas contra él. ¿Por qué? Porque han demostrado, por contraste, la justificación de la protesta y, sobre todo, porque han revelado que los perseguidores, como grupo nacional, carecían de superioridad política; esto es, de sentido de libertad para merecer indiscutiblemente la hegemonía, la función de cerebralismo colectivo en que consiste la «capitalidad». (...) El Estado español no supo ni pudo oponer a las reivindicaciones catalanistas una superioridad política, y quiso imponerles una ortodoxia nacional o patriótica. La irreductibilidad era natural. Además, entre dos sentimentalidades patrióticas, formas equivalentes en grado de evolución, tiene más garantías de victoria la que pide una libertad, porque esa aspiración libertadora le da categoría política, valor universal, interés humano. En cambio, un patriotismo oficial, mucho más si se apoya en coacción armada y en sanciones legales, contiene gérmenes de tiranía.

Pero ciertamente hubiera podido lucharse con eficacia contra el catalanismo. Creo tener autoridad para afirmarlo. El catalanismo (me refiero al único que logró alcanzar plenitud orgánica, que es el de la «Lliga») incurrió en un gran pecado inicial y fundamental: se tituló realista, esto es, oportunista, materialista, enemigo de toda exaltación. Se extirpó, conscientemente, su mejor virtud: el idealismo. Y así pudimos ver la paradoja de una escuela de libertad nacional que se declaraba enemiga de aquellos mismos impulsos históricos que aportaron las libertades nacionales: esto es, la Revolución, el romanticismo, el liberalismo. En el fondo, hubo un equívoco puramente verbal; el nacionalismo catalán quiso inspirarse en el llamado nacionalismo francés, que es, como se sabe, una apelación de Antiguo Régimen contra las últimas consecuencias de la libertad individual y nacional, resumidas en el internacionalismo. Qué simpatías de solidaridad internacional podía despertar esa escuela de reacción social y escepticismo político? (...) El catalanismo, para los efectos de su convivencia política con el Estado español quedó dividido en tolerable y nefasto. Aquél fue precisamente el materialista, transaccional, jesuítico, representado por la escuela de la «Lliga». De hecho, se integró en la política española, aportándole su sedimento fríamente conservador y calculista. En cambio fue considerado nefando el catalanismo exaltado y sincero, noblemente radical, sobre el cual se dejó caer, a modo de estigma, el calificativo de separatista; como si el separatismo, en la gama de valores de un país, no fuese un derecho de opinión, con plena licitud, admitido en todos los países donde haya alcanzado verdadera aclimatación la libertad. (...)» (La política idealista, Barcelona 1922, pàg. 181, 183, 191-194 i 213-217) *11 de novembre de 1922: té lloc un pacte entre els nacionalistes gallecs, bascs i catalans: rep el nom de Galeuzca (Galícia-Euskadi-Catalunya). ANTONI ROVIRA I VIRGILI. El nou període del catalanisme. - Senyors: Estan produint-se a Catalunya fets importants que fan creure que ens trobem en els començos d'un nou període del catalanisme. Aquest nou període té dos fets característics: el primer és l’audàcia del pensament nacionalista, que arriba ja a la màxima afirmació del dret incondicional de Catalunya a la seva llibertat nacional, independentment dels postulats iberista i federatiu; el segon fet característic és la intensificació de la feina interna catalana, amb el fi d'accelerar el procés de

la nostra reconquesta nacional, que és, fins ara, el més lent de tots els processos iguals, que van esclatar a Europa en el moment universal de la resurrecció de les nacionalitats. (...) L'absurda col·laboració ministerial.- (...) Jo vaig dir, quan defensava la meva ponència de la Conferència Nacional Catalana, que no havia trobat en cap Estat del món uns líders nacionalistes que en temps de lluita per la llibertat de la Pàtria donessin la seva col·laboració a un Govern del poder central opressor. Però jo he d'afegir, en aquest moment, que encara es podia concebre un cas en què aquests homes, amb abnegació, entressin en un Govern centralista, i és el cas en què haguessin de fer dins del Ministeri una feina específicament catalana, una feina d'obres beneficioses i convenients per Catalunya; però, si fan obra general espanyola, en aquest cas no es justifica ni té raó d'ésser el fet de la col·laboració. Una garantia essencial perquè els catalans avui contribueixin a l’engrandiment d’Espanya és tenir segura la futura llibertat de Catalunya o, almenys, un mínim de llibertat. Si un ministre recull avui diners per a 1'erari d'Espanya i l’omple de carrils i carreteres, ¿és que sabem nosaltres si el dia de demà aquests diners han de servir per a comprar armes i utilitzar-les contra Catalunya, si aquelles carreteres o aquells carrils han de servir per a transportar a la nostra terra un exèrcit d'invasió? Sense tenir una garantia per al temps futur, no podem contribuir a fer una Espanya forta, perquè no sabem com serà esmerçada la força que nosaltres li donem. (...) La superstició econòmica. - Hi ha, senyors, una superstició econòmica al món; hi ha qui es creu que un poble no pot prescindir d'uns altres per raons d'economia. Dintre de Catalunya, sentim a dir que nosaltres, separats d'Espanya, no podríem viure, i que si un dia ens dividíssim, per la pròpia força de les coses, ens tornaríem a unir. Es deia el mateix dels pobles d'Àustria-Hongria, es considerava que a Àustria-Hongria s'havia de mantenir forçosament la unió. Però, quan ha vingut la ruptura, cada poble ha viscut, i aquells als quals es donaven menors condicions de viabilitat, com Txecoslovàquia, aquells són els més forts. I és que els pobles, quan ve una ruptura de l’equilibri, per un instint biològic troben un equilibri nou, tant un equilibri polític com un equilibri econòmic. (...) L'apel·lació a la força. - (...) No podem ésser violents d'una manera sistemàtica, però no podem rebutjar l’apel·lació a la violència. (...) de vegades, la sang és el senyal de la redempció. Tots ho voldríem, que el problema català pogués ésser resolt fora de la sang i de la violència, però això no és de la voluntat nostra: els temps ho han de dir.

I encara afegiré que no s'hi val a dir, per endavant, com s'ha dit a Catalunya, que, en cas que el poble anés per camins de violència, homes determinats no els seguirien. Jo crec que això és impossible de dir-ho, que això no és lícit dir-ho. Quan per una propaganda, per evolució natural, arriba a un poble l’ocasió propicia a fer una apel·lació a la violència, aquells que han fet la propaganda patriótica no tenen dret a renegar la pròpia obra. Això em recorda, senyors, el cas tràgic d'O'Connell a Irlanda. Va ésser en la primera meitat del segle XIX quan aquella propaganda del gran patriota portà el poble a un estat de passió, i, quan un dia a Clontarf venien armats els patriotes disposats a la revolta, O'Connell s'oposà a la revolució, i llavors va dir: «Cap causa humana no justifica el vessament d'una sola gota de sang». Al cap de poc temps sortia d'Irlanda, odiat pel seu poble, camí de Roma. O'Connell, aleshores, no es comportà com un bon patriota. Hi ha entre els homes temperaments diversos; hi ha qui no té temperament de violència, però jo crec que pel bé de la pàtria hem d'arribar a fer fins el sacrifici del temperament. El qui no tingui temperament revolucionari, si l'hora arribés, no hauria de tenir un lloc directiu, però un lloc en les files, aquell lloc, no el podria rebutjar. (...) (Els camins de la llibertat de Catalunya, text taquigràfic de la conferència donada per Rovira i Virgili. «La Publicidad», 16 de novembre del 1922.) *Octubre 1922: el nou govern, presidit per Sánchez Guerra, destitueix Martínez Anido de governador civil de Barcelona i torna a la C.N.T. la llibertat d'acció, després d'unes gestions fetes a Madrid pel diputat provincial Joan Casanovas i representants de la Confederació Regional del Treball.- Marxa feixista sobre Roma; Mussolini assumeix el poder a Itàlia.- 15 de novembre: apareix el primer número del periòdic «L’Estat Català», dirigit per Francesc Macià. FRANCESC MACIÀ: Joves de Catalunya! En aparèixer el primer número d'Estat Català, jo vull adreçar-vos unes paraules en les quals traspuï tota la meva fervor nacionalista radical. Estat Català! Dos mots que són la concreció de la nostra tasca. Dos mots que enclouen la més alta significació del nostre ideal. Dos mots en els quals va compresa tota la transcendència del nostre esforç envers l’assoliment de la independència de la Catalunya dels nostres somnis i de les nostres amors.

Jo tinc una gran confiança en vosaltres, joves de la nostra terra, que deixeu el camí de la lluita sembrat d'entusiasmes i encatifat d'esperances. Sou l'energia que creix. Sou la Catalunya que puja. Jo sé dir-vos que no vull adonar-me dels meus cabells blancs i que servo l'ànima jove pensant en vosaltres i pensant en Catalunya. Altres vells, altres homes, per mi venerables, tenen també l'ànima jove i esperen amb ànsia els fruits de la vostra actuació. I no em dirigeixo solament als joves residents a Catalunya, sinó als qui es troben fora d'ella, i que contínuament estan rebent de prop els seus batecs, enfortint la seva organització, tot esperant que, en el rellotge de la pàtria nostra, hi sonin les batallades supremes de la suprema llibertat. Hores són aquestes de prova i ho han d'ésser potser més les que vindran. No hi ha d'haver el més petit defalliment. No hi ha d'haver la més insignificant vacil·lació. Quan, després d'un període de preparació i organització, anem a implantar l'Estat Català, els homes de més representació seran els de major responsabilitat. No ha d'ésser com fins ara, que només ha estat sacrificat el lluitador anònim, el darrer ciutadà. Jo no sé com será l'ardor de la lluita, quan arribi el moment. Jo sols sé que cada u haurà d'estar al lloc que li pertanyi, abraçat a la nostra ensenya, que haurà de lluir l'estrella solitària, signe de llibertat i d'independència. Cal que us prepareu per ésser dignes de l'exèrcit alliberador de Catalunya. I ho sereu, de dignes, perquè al costat de l'enfortiment físic hi haurà la força d'un ideal. Un exèrcit que lluita per la seva llibertat sempre ha de vencer enfront d'un altre que només pot fer-ho per l'opressió i per la tirania. El cas d’Irlanda és prou eloqüent. Anglaterra, lluitant contra les nacions més poderoses, arriba a ésser sobirana del món i, en canvi, té de cedir davant el petit poble irlandès, perquè lluita per un ideal de llibertat. Joves de la nostra terra! Joves que viviu a fora d'ella amb l’ànima gonflada de novelles inquietuds i de delits de deslliurança! Jo us saludo coralment i us crido a l'organització per a quan la lluita arribi. Que el meu toc de clarí no us trobi endormiscats. Si algun ho està, que es tregui la son de damunt i que es redreci amb tota la vigor dels seus anys. Catalunya ho espera. («L’Estat Català», núm. 1, 15 de novembre del 1922, pàg. 1-2.) «L'ESTAT CATALÀ»:

La nació catalana és un poble sotmès contra la seva voluntat. Vençut en 1714, per la força dels exèrcits espanyol i francès, deixà d'existir com Estat. Fa més de cinquanta anys que reclama al dominador la llibertat de constituir-se Estat. Però els Governs d'Espanya, tant si escolten com no, continuen mantenint Catalunya esclava. Per a deslliurar Catalunya, les raons no serveixen de res; s'ha de crear un exèrcit. Aquesta determinació és obligada i necessària. Es d'obligació perquè consentir, per temor de no utilitzar la força, que Catalunya no fos lliure dels seus destins equivaldria a acceptar la condició d'esclau que pateixen avui els catalans. Es de necessitat perquè Espanya no ha concedit mai, ni una sola vegada, la llibertat als pobles que han estat sota el seu domini. En canvi, la contrària sí que ha passat: a pobles lliures que vivien confederats amb Espanya se’ls ha robat violentament la llibertat, com a Catalunya, per exemple. Espanya ha estat sorda a les súpliques del Països Baixos i d'Itàlia, Espanya no concedí ni a una sola de les repúbliques americanes l'autonomia que reclamaven, Portugal hagué de separar-se. No hi ha, no hi ha hagut en tot el món, un poble més enemic de la llibertat dels pobles que Espanya. Catalans que tenien alguna esperança en els Governs de Madrid o en espanyolistes de Catalunya, els que no l’han perduda, estan arran de la desesperació. No hi haurà altre remei, malgrat els nostres sentiments pacifistes, malgrat el desig d'una resolució harmónica, malgrat l'excés de sentit jurídic que caracteritza el poble català a través de la història, no hi haurà altra solució que resoldre el nostre plet amb aquesta faisó. Sigui quin sigui el resultat a què ens porti el nou estat de consciència que s'ha creat en el poble català, sigui quina sigui la sort de l'acció que s'ha d’emprendre, que ningú no culpi el nostre poble del fet de prendre les armes. Es l’enemic mateix que ens obliga; és la història d'Espanya que ens diu que la llibertat de llurs pobles oprimits s'aconsegueix únicament per la violència; és la sordesa, la negativa contínua, el mal voler, l’esperit dominador, en fi, dels espanyols que els priva de concebre el món d'altra manera que com un conjunt de pobles dominadors i pobles dominats. El concepte de Llibertat i de Justícia per a tots els pobles de la terra, que és en la ment i en la voluntat dels catalans, no existeix entre els espanyols.

Pobles lliures de la terra! Un poble oprimit clama per la seva llibertat. A tots els qui en les hores tràgiques, de la guerra que s'apropa donin a Catalunya l’ajut o la simpatia, a tots vosaltres, salut! («L'Estat Català», núm. 1, 15 de novembre de 1922, pàg. 2.) CATALONIAN NATIONALIST CLUB OF NEW YORK: Declaració de principis Aquest Centre, com a entitat catalana, cerca contribuir, des de Nova York, a la major grandesa i progrés de la pàtria catalana. Per això és nacionalista: per creure que solament en la seva llibertat nacional pot trobar Catalunya els ressorts d'aquest progrés i major grandesa. Es també nacionalista perquè, haven estat creat per ésser en terres nordamericanes la més genuïna representació espiritual de Catalunya, sols essent nacionalista pot representar dignament l’esperit d’alliberació que al present anima Catalunya, aquest mateix esperit que ha resultat en crear aquesta situació entre ella i l'Estat espanyol que es coneix arreu del món amb el nom de Problema Català i que sols pot resoldre definitivament la independència de Catalunya. I és també nacionalista per creure que, essent-ho, ensems que serveix el progrés de Catalunya, serveix també el del món enter, puix que, en la implantació universal del principi nacionalista, hi veu l’únic camí per a arribar: Primer. A l’abolició de l’imperialisme. Segon. A la supressió de la rivalitat entre els pobles de la terra. Tercer. A l’harmonització de llurs peculiars civilitzacions, en profit del programa humà. I, Quart. A la cessació de les guerres. Però, sobretot, per creure que el sentiment de nacionalitat és més fort que la voluntat dels homes, al mateix temps que manté en ells els sediments espirituals de la tradició, font de les més nobles activitats humanes. Però, proposant-se aquest Centre ésser la més genuïna representació de Catalunya aquí, no pot deixar de mantenir el tradicionalisme liberal i democràtic de Catalunya ni, per esperit de justícia, deixar de reconèixer en

els seus estaments obrers els servadors més purs de les qualitats que tipifiquen el caràcter del nostre poble ensems que el factor més valuós amb què pot comptar per a l'alliberament de Catalunya si en la llibertat d'aquesta troben garantit el benestar que es mereixen. Per això aquest Centre proclama tenir per finalitat: Primer. Contribuir amb tota la seva voluntat a la Independència Nacional de Catalunya; i Segon. L'establiment a la nostra pàtria d'un règim polític evolutiu, que tingui per principi la igualtat econòmica de tots els estaments productors (única igualtat veritable), o el seu usdefruit, per igual, de la riquesa de Catalunya. Nova York, 18 Novembre 1922 («L'Estat Català», núm. 6, 1 de febrer del 1923.) *Desembre 1922: entra en vigor la nova constitució soviètica. L'antic estat rus, que englobava diverses nacionalitats, es transforma en la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.- La Mancomunitat de Catalunya ha fundat a Canet de Mar l’Escola de Teixits de Punt i, a Barcelona, el Laboratori General d’Assaig i Condicionament i el de Psicologia Experimental. *Salvat-Papasseit publica Les conspiracions i La gesta dels estels; Josep-M. de Sagarra, Cançons de taverna i d'oblit; Tomàs Garcés, Vint cançons.-Teatre: Civilitzats tanmateix, de Carles Soldevila; La cançó dels catalans, de Victor Mora. 1923 «L’ESTAT CATALÀ»: La contribució de guerra que els alemanys feren pagar a Bèlgica importava 40 milions de francs mensuals. Espanya cobra de Catalunya, on la població és tres vegades més petita que la de Bèlgica, 34 milions de pessetes cada mes, i almenys 7 milions per a propines als empleats. Espanya tracta i ha tractat sempre Catalunya, no ja com una colònia, sinó com un país vençut, ocupat de nou.» («L'Estat Català», núm. 4, 2 de gener del 1923.) FRANCESC CAMBÓ: (...) Els homes de la Lliga Regionalista, els homes d'aquest conjunt de forces que durant vint-i-cinc anys, sense una sola interrupció, lluitem pel

triomf dels ideals de Catalunya, ens vam atribuir des del primer moment una tasca profundament difícil i desagradable: vam aixecar des del començament la bandera que no hem deixat de tremolar mai i que tremolem avui amb el mateix convenciment del primer dia, d'anar a la realització més completa dels ideals de Catalunya, de la major llibertat, com a camí de la major grandesa per a Catalunya, amb dues modalitats característiques: una, per les vies de concòrdia i harmonia, i una altra pel camí de l’evolució, pel camí del treball constant, de cada dia, pel propi esforç, no refiant-nos per res d'esdeveniments extraordinaris que ens donessin la feina feta. (...) Els llatins, i tots els meridionals, som més aviat gent de la flamarada. El predicar solucions de concòrdia i mètodes evolutius és fecund, és de resultats positius, però no és una de les coses que despertin de primer antuvi grans entusiasmes. La sola existència d'un plet nacionalista vol dir que hi ha una personalitat, una col·lectivitat nacional, que té drets, que té prerrogatives detingudes per una altra personalitat nacional; de manera que hi ha un estat de greuge sentimental, i amb un temperament, amb una sentimentalitat llatina i meridional, com en definitiva és la nostra, quan hi ha un greuge sentimental, el nostre temperament ens porta correntment a l’afirmació sincera de solucions de «tot o res», de violència, de «si no de bon grat, per força», de «ho volem tot, perquè tot ens pertany». (...) (...) Aquí alguns ens ataquen de tebis. A Madrid tenim l’honra de merèixer els màxims atacs dels qui són els més il·lustrats enemics de Catalunya, (...) Als d'allí, als qui representen el manteniment del statu quo d'un Estat que no reconeix la plenitud dels drets de la personalitat catalana, a aquests, jo els he de dir que no es facin més il·lusions: la política assimilista ha fracassat definitivament a Espanya. Catalunya no ha estat fins ara assimilada; Catalunya no serà mai assimilada. (...) Jo dic als homes representatius de l’ànima castellana que és hora que reconeguin que l’ideal d'assimilisme castellà ha fracassat i que cal renunciar-hi. A tots els pobles als quals no es volgué donar uns graus de llibertat, se'ls hagué de reconèixer la independència completa. Els lligams que no es volgueren afluixar, s'han hagut de rompre, i els somnis d'imperi universal han quedat reduïts, aquí, en la realitat, a una Espanya que no té ni tan sols els límits de la Península Ibèrica que li ha traçat la geografia, i dintre els límits reduïts d'avui coven ferments de desintegració com el que existeix i és avui una realitat a Catalunya. (...)

(...) ¿Qui somnia poder realitzar a Catalunya el que la gran Anglaterra no ha pogut realitzar a Irlanda, el que la poderosa Alemanya d'abans de la guerra no pogué realitzar a Alsàcia ni a la província de Possen? La política assimilista amb Catalunya, tant la suau com la violenta, ja no és avui expressió respectable d'un superpatriotisme, és la inconsciència incompleta d'uns homes que no tinguin ulls o que no sàpiguen apropar-los per a mirar cara a cara la realitat. Voler encara avui fer de tot Espanya una Castella gran és condemnar Espanya a reduir-se als límits de la vella Castella. Catalunya té avui una personalitat més acusada i més viva, i una consciència d'aquesta personalitat molt més desperta que no la tenia fa segles, que no la tenia en els temps dels Àustries, quan gairebé gaudia d'una completa independència. La consciència de la personalitat catalana i la voluntat d'ésser que té el poble català és avui immensament superior a la que ho havia estat ara fa tres segles a Catalunya. I davant d'això, senyors, el fet de voler desconèixer-ho, el fet de voler suprimir-ho, és el més gran dels errors, que pot portar al més gran dels cataclismes. Tot acte per a ofegar, per a limitar, per a ferir una manifestació peculiar, diferencial, de la nostra personalitat catalana, no la suprimeix; la irrita, l’emmetzina, l'excita, i fa que realitats que ben conreades podrien ésser fecundíssimes, es transformin en elements de pugna, de disgregació, d'entrebancs, que ens fem els uns als altres. (...) (...) si Catalunya hagués de triar entre la submissió abjecta i la separació, que no en tinguin cap dubte que la immensíssima majoria dels catalans optaríem per la separació, abans que per la submissió. (...) Hi ha una realitat geográfica que ens diu que hauríem d'estar tots units; perquè la geografia és una de les realitats més fortes que existeixen, ens diu i ens aconsella que hem d'estar units. I hi ha una altra realitat, que és la de l'existència de personalitats diverses que han subsistit a través dels segles i a través de totes les accions imaginables per a destruir-les, i aquesta realitat ens diu que és de conveniència per a tots que formen un sol Estat, però que aquest sol Estat sigui un Estat compost, un Estat complex, un Estat federatiu, que respecti l’expansió lliure de les distintes personalitats que l’integren. (...) I dites, senyors, aquestes paraules de franquesa, de lleialtat, d'afecte, als d'allà, permeteu-me que digui algunes paraules als radicals d'aquí.

Avui, amb gran brillantesa, i amb gran noblesa, ve actuant un nucli, que bé se li pot dir selecte, propugnant per solucions radicals, radicalíssimes, del plet català; propugnant, per què no parlar clar?, per una solució separatista. Jo he de reconèixer, senyors, que l’actuació dels homes d'Acció Catalana no té cap semblança amb actuacions que tingueren homes que, havent conviscut algun temps amb nosaltres, se separaren després. (...) Afirmen els d'Acció Catalana -i aquest és un dels arguments, potser el més fort, jo crec que el determinant de llur estat d'esperit- el fracàs de l’acció evolutiva, de la tendència harmònica, per a anar a la solució del plet català. I d’aquesta convicció del fracàs de la nostra actuació ha nascut primer la seva existència i després tota la seva campanya, tota la força de la seva actuació. (...) No, no pot parlar ningú de fracàs de la nostra actuació dins de Catalunya. Dins de Catalunya, l’èxit de la nostra acció ha superat la més folla de les nostres esperances. Se'ns pot dir, però, ¿i a Madrid? Vosaltres haveu anat a Madrid. ¿I qué heu aconseguit anant a Madrid? Ah! Els qui haveu, conviscut anys amb nosaltres no teniu dret a dir-ho, perquè, això, ho sabeu tots vosaltres: a Madrid, no hi hem anat únicament per demanar lleis que ens donin majors facultats; hi hem anat per tenir una força que fos respectada, per permetre que l’acció que aquí dins es realitza no sofreixi entrebancs ni persecucions. ¿Creu algú que l’acció de la Mancomunitat, la de l'Ajuntament de Barcelona, que tota l’acció de catalanitat que s'està realitzant a Catalunya, sense les minories atentes al Congrés i al Senat, essent una força, en havent de buscar el nostre concurs com a amics i essent temible la nostra oposició com a adversaris, l’acció, aquí a Catalunya, hauria estat tan planera? ¿No s'adonen molts dels d'Acció Catalana que si ells han tingut planera llur tasca cultural a Catalunya es perquè nosaltres allí, formant la primera línia de trinxeres, evitàvem les escomeses que haurien vingut contra Catalunya? (...) Jo us dic que aquesta Castella que avui veieu insensible, consentint, com fins ara, que hi hagi partits que parlin en nom d'ella i la destrossin a ella mateixa, que sembla un poble sense ànima, en el moment que es plantegés el problema de la separació de Catalunya veuríeu, Castella sublimar-se i ésser un poble heroic, posat en peu integralment, cent vegades més cohesionat que Catalunya i disposat amb més heroisme que Catalunya a sacrificar-ho tot per impedir la separació. Aquesta és la realitat. De manera, senyors, que la solució separatista suposa una lluita del màxim heroisme, de la màxima violència, i creure el contrari és desconèixer la

psicologia castellana. La solució separatista no és una solució que s'aconsegueixi per un plebiscit en què Catalunya expressi la seva opinió o la seva voluntat de separar-se. No. (...) a Catalunya, no se li ofereixen més que dos camins: o buscar l’acord, la conformitat, d'Espanya, o lluitar violentament, heroicament, contra Espanya. Que no es somniï res més, que no es desviï l’esperit del nostre poble fent-li creure altres coses. Castella, que ha informat amb el seu esperit Espanya, pot acceptar l'autonomia de Catalunya en una crisi de grandesa, en un enlairament d'Espanya, o pot resignar-s'hi en una desfeta, en una crisi, en una revolució, en una commoció, enmig d'una catàstrofe, enmig d'un cataclisme total, en què no tingués força -de voluntat, no li'n faltaria- per a impedir la separació. I jo us dic a tots: ¿no creieu que abans de vincular la realització dels nostres ideals en una catàstrofe, en una cataclisme, en allò que no sabem si vindrà, que no depèn de nosaltres que vingui, no hem de realitzar el màxim esforç, posant-hi tot el pensament i tot el coratge, per anar a la solució harmònica, a l’enfortiment gradual, a l’eixamplament constant de la personalitat de Catalunya, fins a arribar a la integritat de la seva autonomia? (...) Jo reconec, senyors, que, en això, la voluntat ha d'ésser de les dues parts, i no de la nostra sola. Jo no ho he amagat en totes les meves propagandes: jo passaré per tot, per les majors de les desgràcies i penalitats de Catalunya, abans d'admetre la castració de la nostra personalitat. Però, senyors, si podem. aconseguir, si hi ha alguna esperança d’aconseguir-ho sense exposar Catalunya a un cataclisme, tenim el deure de fer-ho.(...) Jo reconec, senyors, i ara acabo, jo reconec, senyors, com he dit abans, que la solució d'harmonia és solució que han de voler les dues parts. (...) I, abans d’acabar, unes paraules per a precisar la nostra posició davant dues eventualitats que poden produir-se ben aviat. Estem fermament convençuts que la situació actual no pot durar: o vindran concessions o vindrà un període de persecució. Ni l’agitació creixent a Catalunya ni el disgust que provoca a Madrid no permeten d'esperar altra cosa. I jo us dic: si vénen concessions ofertes amb lleialtat i noblesa, que representin un major respecte a la personalitat catalana i li obrin un més ampli camp a la seva acció, nosaltres les acceptarem i posarem la major lleialtat en llur implantació, encara que no representin, ni de molt, la integritat dels nostres ideals, encara que el fet d'acceptar-les ens hagués de portar moments d’impopularitat a Catalunya.

Però si la política de Madrid és guiada un cop més per la tradicional ceguesa i, en lloc de concedir el just, s’inicia una política de persecució, encara que ella no vagi contra nosaltres, encara que sols vagi contra els extremistes que ens censuren, no vull que quedi cap dubte sobre quina fóra la nostra actitud. A Madrid me l'han plantejat a mi, aquest problema més d'una vegada. M'han dit: -Vostè no és separatista, vostè no pot ajudar els separatistes. Vostè creu que el separatisme és un mal per a Catalunya? -Ho crec. -Per tant, ha d'ajudar que es pugui ofegar el separatisme a Catalunya. Ah, senyors! En nom d'una Catalunya autónoma, d'una Catalunya que tingués reconeguda la seva personalitat dins d'Espanya, jo l'afrontaria, la lluita que pogués presentar-se a Catalunya amb els qui no la respectessin, si venia consagrada per la voluntat de la majoria del poble català. I jo combatria amb la major energia els intents dels qui no acatessin la voluntat de la majoria del poble català i vinguessin a pertorbar la vida del Govern autònom; però mentre Catalunya tingui, com avui, desconeguts els més elementals atributs de la seva personalitat, ah, senyors, si de Madrid ve una política de repressió, que no hi comptin, amb la meva col·laboració, sinó amb tot el contrari.» (Conferència pronunciada el 7 de gener de 1923 al Casal Nacionalista de la Barceloneta. Vegeu Història d'una política, op. cit., pàg. 329-330, 332-334, 337-339, 342 i 345-350.) *9 de gener de 1923: a diversos indrets de Catalunyp se celebra el Dia de la Llengua Catalana. Amb motiu d’aquesta celebració, a Barcelona hi ha topades violentes entre el poble i la força pública; al carrer de la Portaferrissa es disparen uns quants trets i un policia cau greument ferit.- 15 de gener: Primer Congrés dels Treballadors del Camp de Catalunya, organitzat per la Unió de Rabassaires, que ja compta amb uns 20.000 afiliats; assisteixen al Congrés, celebrat a Barcelona, uns 3.000 pagesos. RAFAEL CAMPALANS: La nostra posició de socialistes i nacionalistes I bé, ¿quina deu ésser la posició dels internacionalistes davant el problema de Catalunya? ¿Quina és a tot arreu la de les figures cabdals de la Internacional davant el problema de les nacionalitats? Només n'hi ha una de digna i possible: la resposta no pot ésser més senzilla. Faré un raonament de batxiller:

Els socialistes proclamem els principis de llibertat és així que el nacionalisme català és un problema de llibertat col·lectiva. Els socialistes de Catalunya, doncs, al costat de tots el principis substantius del programa del partit -lluita de clases, socialització dels mitjans de producció, distribució i canvi, etc.- al costat mateix, ni damunt ni dessota, hem d'afegir-hi un nou principi, «substantiu» també per a nosaltres: el de la llibertat total i absoluta de Catalunya. No té cap sentit dir que el nacionalisme sigui una doctrina avançada o reaccionària. És absurd confondre el nacionalisme, germen d'universalitat, amb el chauvinisme agressiu. El nacionalisme, com les doctrines econòmiques, com la moral, com la filosofia, d'uns homes avançats, serà progressiu. El nacionalisme d'uns conservadors serà conservador; el d'una burgesia reaccionària i ultramuntana será ultramuntà i reaccionari. Però si no pot dir-se que, en si mateix, el nacionalisme sigui avançat o deixi d'ésser-ho, pel contrari, l’antinacionalisme, com la representació d'un imperialisme agressiu i dominador -en el cas d'Espanya, l’imperialisme de Castellà- l'antinacionalisme, com l’expressió contrària a una llibertat, és sempre fatalment antiliberal. Anècdotes també Em limitaré, doncs, a citar-vos dos contrastos històrics -us en podria citar dos-cents- que em serviran per a reforçar la nostra tesi de les diferències totals de mentalitat entre Espanya i Catalunya. Remarqueu ben bé que dic entre Espanya i Catalunya; no pas entre catalans i castellans. Perquè, per nosaltres, la Nació és una cosa viva, plena de sentit i de cara al futur, i la raça és una cosa morta, pobra de contingut i plasmada sobre el passat. Perquè, per nosaltres, són les nacions com forces espirituals les que edifiquen les races, i no les races -simples cristal·litzacions anatòmiques- les que construeixen les nacions. En aquest sentit, aquells qui, nascuts a Catalunya o de sang catalana, s'incorporen a la vida espanyola i són absorbits, són tan espanyols com els altres; tan espanyols són En Graupera i «el flamant Conde de Cussó», com En Luca de Tena i l'Alcalá Zamora. Per nosaltres, però, contràriament, els forasters que vénen a Catalunya -que sempre acollim amb els braços oberts- i pateixen amb els nostres dols i gaudeixen amb les nostres alegries, i ens donen fills, que les nostres dones no en pareixen prou, són tan catalans, en la nostra interpretació futurista de la nació, com nosaltres mateixos. No fem absolutament cap diferència.

Saben molt bé, molts dels qui m'escolten, que quan se m'ha acostat un home, un semblant, sofrint persecució de la societat o de la justícia, sempre ha trobat en mi, si més no, l’encoratjament de les meves paraules de germà; fos d'on fos, parlés la llengua que parlés. ¿És que quan hi hagué la vaga de Riotinto, per exemple, els separatistes radicals vam mancar als nostres deures de solidaritat humana internacional? (...) I bé; jo afirmo i mantinc que, com a esperit nacional, els caràcters d'Espanya i de Catalunya són totalment oposats. El d'ells és dominador, estàtic, soberg, altiu, absolutista, reaccionari, trist, autoritari... (¿que no veieu aquests inadaptats que fa trenta i fa cinquanta anys que són en aquesta terra generosa i no parlen encara un mot de la nostra llengua?). El nostre esperit nacional, oposadament, és obert, dinàmic, franc, democràtic, liberal, avançat, alegre i antiautoritari... (que si cada català té «un rei al cos», tots junts no en volem tenir cap). Així, quan la història era al moment del triomf de les monarquies, s'havia pogut dir de la de Catalunya «que era ja una veritable república amb presidència hereditària.» Vegeu, només, les contínues irritacions que en l’esperit democràtic del nostre poble provocà el xoc amb el soberg absolutisme del primer rei no català -aquell Ferran d'Antequera que pretenia entrar a Balaguer, que li oferia les portes obertes, «per un esvoranc que es fes a la muralla»- les quals feien dir a l'Abarca: «Los catalanes echaban de menos aquella popular humanidad y generosa confianza con que fueron siempre honrados y acariciados por los otros reyes». Ve't ací un fet. Això era en la primera meitat del segle XIV, quan, enutjats els valencians per les intrigues de la gent que voltava la muller del nostre rei Alfons III, germana d'Alfons IX de Castella, van acudir en to de protesta a doldre's dels seus greuges. I oint la reina la delegació popular, acabdillada per en Guillem de Vinatea, diu que esdevingué pàl·lida d'ira, i espurnejant-fi els ulls exclamà, adreçant-se al seu espòs, el rei de Catalunya: -«Señor, no consentiría el rey Don Alfonso de Castilla, hermano nuestro, que él no los degollase a todos!». -«Reyna, Reyna!» -va contestar-li el nostre rei Alfons- «Lo nostre Poble és franch e no sta sotsjugat com lo poble de Castella, car los qui el formen

nos tenen a Nós com a Senyor e Nós los tenim a ells com a bons vassalls e companys!» Estigueu-ne segurs, amics meus, que, si en aquell moment la nostra terra hagués estat dominada per la dinastia espanyola, el poble de València hauria hagut de presenciar, si més no, 1'horror sagnant d'una altra llei de fugues. (...) l'esclau de les èpoques més endarrerides, el que vivia en la màxima abjecció, era el que menys es planyia de les vexacions i de l'oprobi del seu esclavatge. Per a sentir el fibló dolorós de la nostra opressió, per a redreçar-nos davant de les vergassades de l'Estat espanyol, per avergonyir-nos amb l'oprobi de la nostra condició de ciutadans d'un poble esclavitzat, cal que tinguem una plena consciència de la nostra voluntat d'éssers humans. I ens cal també un mínimum de finor espiritual. Que hi ha algun català que no sent encara l’opressió de Catalunya? Pitjor per a ell! (...) Crida Poble de Barcelona! Comença una època nova en la política de la nostra terra! Beneïts siguin els enemics que han donat força als nostres braços! I, en aquesta hora solemne, jo et demano, amb tota l’emoció de la meva ànima, amb tot el fervor del meu cor, que no ens deixis sols, que vinguis al costat nostre a prendre el teu lloc en les amples rengleres de l’exèrcit de la Internacional. Penseu, homes d'esquerra, que els republicanismes inflats i lírics de l’any cinquanta ja no poden dir res a les consciències de les noves generacions, deleroses de doctrines amb un contingut positiu; que ja no diuen res absolutament als nostres obrers, desenganyats de totes les velles polítiques. I, als qui sou aquí i no heu nascut en terres de Catalunya, i estimeu la vostra dolça i enyoradora Galícia, la vostra gentil i florida Múrcia, la vostra suau i llangorosa Andalusia, la vostra senyorial i hospitalària Castella, la vostra forta i ardida Bascònia, el vostre franc i noble Aragó, jo us dic: «Germans nostres, ajudeu-nos amb tota l’ànima! Que solament l’exemple de la Catalunya redimida i emancipada podrà portar l’alliberació de les vostres

terres, dominades avui per la més repugnant de les polítiques, oprimides avui pel més infamant dels caciquismes, que us ha foragitat de les vostres llars i us ha arrencat dels vostres amors. Ciutats i viles hi ha en el món que fan la seva glòria de la glòria de les velles pedres dels monuments que alçaren les gèneres pretèrites. Són les ciutats del passat, les ciutats mortes dels poetes elegiacs, les ciutats del turisme i de l'arqueologia... Barcelona, com tantes altres ciutats i viles de Catalunya, és una urbs tota abocada als dies nous. No per la majestat dels seus monuments antics, sinó per les nostres inquietuds d'avui, pels nostres amors d'avui, i per les nostres dolors d'avui, fa Barcelona la seva glòria... Amics: Visca la República Social de Catalunya! (El socialisme i el problema de Catalunya, Barcelona 1923, pàg. 32-33, 41-43 i 46-47). *10 de març de 1923: Salvador Seguí i el seu amic Francesc Comas són assassinats. Com a conseqüència, es produeix una gran tensió a Barcelona.- 29 d’abril: eleccions de diputats a Corts. Acció Catalana hi intervé presentant un candidat: Antoni Rovira i Virgíli, al qual, a causa de les trampes que els seus opositors han efectuat, manquen oficialment molt pocs vots per a ésser elegit.- 2 de maig: manifestació espontània de nacionalistes catalans davant l'Ajuntament de Barcelona, els quals protesten de les trampes fetes contra el candidat d'Acció Catalana, Rovira i Virgíli. Després, els manifestants assalten els locals de la Lliga Regionalista i se'n duen la bandera catalana, perquè no els en consideren dignes. Es registren violentes càrregues de la policia al carrer de Trafalgar, davant el local d'Acció Catalana; entre els ferits es troba Lluís Nicolau D'Olwer.- 6 de maig: acte sindicalista de protesta contra el terrorisme. De les càrregues de la força pública, en resulten un mort i diversos ferits.- Entre el maig i el juny, vaga dels transports de Barcelona. «L'ESTAT CATALÀ»: Som soldats de la Llibertat. Som l'exèrcit de Catalunya. Cal que vetllem amb l'arma al braç. Som nosaltres qui devem triar l'hora d'encarar l'estre. No ens havem organitzat per avalotar a la primera avinentesa. Siguem avars de la nostra sang. Preparem-nos per apropar el jorn de prendre'ns la llibertat recobrant la nostra dignitat d'homes i de poble. Tenim els nervis dominats, el cor ferm i la pensa clara. La nostra voluntat és immutable. La nostra fortitud creix i s'aferma. Que els menys forts aprofitin l'hora que passa i vessin sang per accidentalitats. La nostra sang, la dels soldats de la Llibertat, la de l'exèrcit de Catalunya a les ordres de l'Estat Català naixent, és per a fecundar la gran jornada definitiva en què nervis, cor, pensa, voluntat i fortitud imposaran l'esperat PROU enmig del camp, al toc dels clarins i sota l'espetec roent de la gran batalla. La nostra aurora serà vermella, però el sol de la Llibertat il·luminarà imponent la nostra terra dignificada.»

(La nostra sang, publicat amb gran relleu, a tota pàgina, a «L'Estat Català», núm. 14, 1 de juny del 1923, pàg. 8.) *10 de juny de 1923: eleccions de diputats provincials; triomfa Acció Catalana. Com a conseqüència d'aquest resultat Francesc Cambó es retira de la política.- 8 de juliol: Rafael Campalans, Manuel Serra i Moret, Gabriel Alomar, Josep i Joaquim Xirau, Emili Mira i Jaume Aiguader funden la Unió Socialista de Catalunya. Alomar n'esdevé president i Serra i Moret vicepresident. MANUEL SERRA I MORET: Companys: En els pobles com el nostre, sotmesos a una dominació o a un poder estrany, s'estableix gairebé sempre una solidaritat de sentiments encaminada a la consecució d'un sol fi: la llibertat col·lectiva. Homes de diferent temperament, de diversa condició social, d'idees i creences distintes, s'acoblen insensiblement, se sumen en una acció conjunta i arriben a fondre's en aquella única i exclusiva aspiració, prescindint primer i oblidant-se després de tots els problemes fonamentals que ens plantegen la vida i les relacions humanes. Nosaltres que vivim, aquest període passional de la història d'aquesta terra no ignorem l'atracció infinita que desperta poder laborar i contribuir a la renaixença, i fins hauríem de dir naixença d'un poble. És un donar a llum gloriós i exultant, en el qual s'aboca tot el cabal amorós de l’ànima i es perceben els batecs de totes les grandeses futures. Per això fins aquells que per egoisme o per inclinació al frau volen trair la causa comuna i oposar-se al corrent general del poble no poden, moltes vegades, resistir els impulsos íntims i proven, des del lloc de vergonya, de servir la causa nacional que haurien de combatre. Aquesta conformació a una sola ideologia i a una finalitat exclusiva fóra un espectacle confortador si tots els homes poguessin donar un mateix rendiment o una idèntica aportació a l’empresa comuna. Però és evident que si la idea d'alliberar la pàtria és en si fecundant i creadora, no té en cap moment la virtut de reduir o apartar les causes que separen irreconciliablement els homes i els predisposen a lluites ferotges i constants, les quals, si donen a l'individu aptituds de combatent, li lleven, en canvi, tota facultat de pacífica convivència amb els seus germans. La pàtria és una idea santa i generosa, però els homes capaços de sentir-la amb tota puresa tenen l’esperit ennegat en les humanes dolors i veuen amb senzilla claredad que la pàtria ideal, la pàtria justa, no pot emergir de la

societat present en la qual tot ideal col·lectiu ha de nodrir-se necessàriament de l’esforç i el sacrifici d'una classe determinada. Per això resulta perillós veure com s'encomana la flama ideal i el poble s'abranda en frenètica exaltació per guanyar una vegada més el cim de les seves decepcions. Nosaltres mateixos serem absorbits per aquesta obsessió si no sabem comprendre que la nostra lleialtat envers la pàtria i el nostre deure de contribuir amb el capital esforç a la seva alliberació, no ha de distreure'ns ni un instant de la tasca dura, indeclinable, d'anar posant els carreus de la nova societat, el naixement de la qual és la suprema garantia de la llibertat de la nostra pàtria i de totes les altres pàtries. Aquí hem de fer confessió de la nostra fidelitat a la doctrina que proclama que el fet econòmic és el determinant dels sentiments, costums i lleis que regeixen tot nucli social. Sense aquest principi no faríem gaire camí en la lluita per l’emancipació humana. La qüestió econòmica és, malgrat nosaltres mateixos, dominant, i ens força a anteposar-la a tota altra qüestió, a tot altre problema, ja que de les seves solucions han de derivarse fets concrets per a la llibertat dels homes i dels pobles; en tant que separant-nos de les solucions econòmiques anem en perill de caure en abstraccions de les quals, amb molt bon sentit, la massa fuig més cada dia. Per virtut d'aquest principi, ens confessem socialistes catalans i a la vegada els primers defensors de la seva independència, la qual volem establir sobre la base segura de la socialització de tota la riquesa universal. No pot existir entre nosaltres aquesta espècie confusionista que sustenta que el problema de Catalunya és preferent i la seva solució és prèvia a tota altra solució de llibertat. Per a nosaltres, el problema de Catalunya és un problema resolt en tant que es relaciona amb les manifestacions de la seva personalitat. Som catalans i actuarem simplement com a socialistes catalans, exactament igual que si Catalunya fos independent. La diferència per a nosaltres consistirà en el fet que, la defensa que podria fer el Govern de Catalunya del règim i de les institucions capitalistes, la farà el representant del Govern espanyol. El resultat de la nostra acció, si és profitós a la causa socialista, serà necessàriament profitós a la causa de Catalunya, car cap de nosaltres no ignora que si Catalunya aconsegueix sostreure's al domini de l’Estat espanyol, no haurà pas per aquest fet resolt el problema de la seva llibertat, sinó que haurà resolt un incident insignificant en el cicle immens que ha de seguir per posseir-se a si mateixa. I en aquest cicle, governi qui governi la terra catalana, les conquestes, les farà el socialisme amb l'avantatge que cada una d’aquestes conquestes serà definitiva i indestructible.

Que no quedi entre nosaltres o entre cap de nosaltres la creença o la il·lusió que la «Unió Socialista de Catalunya» és un sector, una modalitat del nacionalisme català. La «Unió Socialista de Catalunya» és i no aspira a ésser altra cosa que la fracció catalana del socialisme universal. La «Unió Socialista de Catalunya» és el fruit legítim d’aquesta terra i aspira a florir en el jardí multicolor de la «Internacional Socialista». I entenguem-nos bé: una cosa és la manifestació espontània i natural de la nostra personalitat col·lectiva i l’expressió franca i cordial de la nostra solidaritat amb la nostra família racial i ètnica, i una altra cosa el nacionalisme com a doctrina, com a programa i, més principalment, com a inspirador dels sentiments dels pobles. Fins allà on el nacionalisme es manifesta liberal i pacífic -del qual potser no hi ha cap altre exemple que el dels pobles escandinaus i Dinamarca- la seva pròpia condició de reserva, de dipòsit, de conservació, el fa refractari i resistent a la penetració de l’ànima incessant. Per això ens ofendrà aquell que ens digui nacionalistes catalans. No. Nosaltres no som nacionalistes. Som catalans i, per tant, socialistes catalans; com, a catalans, socialistes, i com a socialistes, catalans. Fixada així la nostra posició ideal, convé fixar la línia de la nostra acció en forma que no doni lloc a dubtes de cap mena. El nostre credo, universalment difós i conegut, ens obre per si mateix la ruta que havem de seguir. La nostra acció pot definir-se senzillament en aquests termes: En les lluites que es plantegin entre el treball i el capital, el nostre lloc és, invariablement, al costat dels treballadors. En les lluites entre treballadors, si hem de prendre partit, el nostre deure és ajudar els que vagin un pas més enllà en l’ordre de les reivindicacions proletàries. Però en la nostra terra -que és el lloc on necessàriament hem d'actuar- convé proclamar en aquest mateix acte de baptisme que ingressem en l'ordre civil per excel·lència i que res absolutament no podrà fer-nos perdre el compàs entre els principis i l'acció amb el fi que aquesta sigui per la seva bondat i rectitud la garantia i la penyora de la bondat dels principis. Som dels qui creiem fermament que l'acció i els principis, en matèria de renovació social, es confonen i es completen. Podrà el temperament divers dels homes desvirtuar l'eficàcia dels principis salvadors, però quan aquests principis descabdellen llurs virtuts operatives, l'acció se santifica per la pregona inspiració que la mou i la guia. Declarar que som homes d'acció no vol dir que rendim cap culte a la violència. No volem, naturalment, infondre entre els treballadors un esperit de beatifica passivitat ni una resignada propiciació al sacrifici i al martiri; però hem d'aconseguir que tinguin sentits per a comprendre que la veritable revolució social és obra de germinació i que aquesta germinació serà

sempre malaurada per tota obra de violència. És més: hem de proclamar una veritat elemental, que és que la primera finalitat de la revolució social és l’extermini de la violència i l’imperi pacífic del dret i de la raó natural. La violència és incompatible amb tota sana doctrina d'amor als homes, la qual s'empara i triomfa per la força que li adjudica la cohesió de la massa que lleialment ha de seguir-la. L’elaboració de principis amb el més alt sentit de la vida humana; la recerca de totes les llums de la intel·ligència per fer-les col·laboradores de la nostra magna empresa; la intervenció decidida i generosa en aquelles accions que puguin tenir transcendència social, i la iniciació o participació en tota obra de cultura i d'edificació socials, preparant o precipitant l’adveniment d'una humanitat més justa i més perfecta. Heus aquí un programa d'acció immediata per a la «Unió Socialista de Catalunya». Heus aquí una orientació. Heus aquí una tasca a acomplir. L’experiència, la vida mateixa, ens anirà ensenyant el camí. Ens cal penetració, ductilitat, clarividència. Si la tenim -com que, de les nostres conviccions, no hem de dubtar-ne-, podem aixecar un monument que per la seva significació, per la seva dinàmica i per la seva vitalitat sigui la més alta esperanla i la més bella realitat que s'ofereixi a la Catalunya present i futura. Barcelona, 8 de juliol de 1923. (Ponència d'en Manuel Serra i Moret en l'acte de fundació de la Unió Socialista de Catalunya. «L'Estat Català», núm. 19, 15 d’agost del 1923, pàg. 4-5.) ANTONI ROVIRA I VIRGILI: S'ha fet notar que en el Catalanisme no ha existit el fort llevat d'odi antiespanyol que trobem en altres moviments nacionalistes peninsulars, o almenys en algunes de llurs personalitats més assenyalades. Al contrari: molts dels catalanistes que podríem anomenar històrics es mostren en certa manera hispanòfils, i n'hi ha que consideren inseparables l'amor a Catalunya i la devoció a Espanya. Més cap ençà, el sentiment íntim dels homes i de les masses catalanistes ha evolucionat i ha arribat, no direm a l'odi, però sí a una freda indiferència i sobretot a l'anhel de la diferenciació entre la nació espanyola i la nació catalana. L'odi que avui hi pugui haver no està dirigit contra l'Espanya-nació, contra els espanyols com a espanyols, sinó contra l'acció dominadora i opressora realitzada damunt del poble català.

Hi ha poesies de la gran gallega Na Rosalía de Castro on sobreix l'odi a Espanya, en una forma agressiva que mai no han assolit les diatribes catalanistes en vers o en prosa. La mateixa cosa pot observar-se en el nacionalisme basc, i particularment en l'obra d'apostolat d'En Sabí d'Arana Goiri. L'expressió de la rancúnia antiespanyola pren allí un caràcter roent. Fa pocs dies que el diari «Aberri» publicava un entrefilet de primera plana amb la següent frase d'En Sabí d'Arana: «L'odi cordial que nosaltres professem a Espanya es funda en l'amor igualment viu que tenim a Euskèria, pàtria nostra». Peró aquesta frase violenta de N'Arana-Goiri prova també ben clarament que l’odi dels bascos, com el dels catalans i com el dels gallecs, no és un odi essencial contra Espanya, és a dir, contra alló que Espanya té de nacional i propi, perquè en aquest punt totes les nacions tenen el mateix dret a viure i a ésser respectades. L'admirable patriota basc odiava Espanya per amor a la pàtria pròpia, és a dir, que l'odiava en el seu paper d'opressora del País basc. Cal fer remarcar aquest fet importantíssim a tots els qui acusen els nacionalistes peninsulars d'odiar Espanya. Aquest retret, aplicat a Acció Catalana, havem tingut el disgut de veure'l estampat recentment en alguns periòdics regionalistes comarcals, que per un pintoresc excés de zel en la defensa de la Lliga Regionalista fan sovint afirmacions que els prohoms d'aquesta entitat es guardarien bé prou de patrocinar. Els falsos demòcrates, els republicans anquilosats i els pseudo-internacionalistes que presenten l'odi del Catalanisme a Espanya com un cas de reaccionarisme i d'esperit tancat, haurien de comprendre que la rancùnia a que al·ludeix és, en el fons, el natural ressentiment de tot home digne i de tot poble viu contra aquells que detenen les llibertats individuals i col·lectives. No odiem Espanya com a tal Espanya. Odiem els cops que ha donat i que dóna contra els drets dels catalans. I encara, de tots els nacionalismes peninsulars, és el nacionalisme català el que manifesta aquests sentiments amb més moderació. ¿Per què, doncs, la màxima hostilitat de l'Espanya dominadora es manifesta sobre Catalunya? ¿Per què els catalans som més avorrits que els bascos i que els gallecs? L'explicació d'aquest fenomen està precisament en el fet que aquells que ens acusen preferentment d'odiar-los són els qui ens odien de tot cor a nosaltres. No ens sap greu la moderació en l'expressió del ressentiment nacional contra els qui destorben el lliure expandiment de la nació catalana. Però s'ha d'anar amb compte. La moderació, que pot ésser una virtut quan hi ha dins els homes la plenitud de la consciència i el viu sentiment de la dignitat,

pot convertir-se en un estigma quan respon a la humiliació de les ànimes ajupides. (L'odi a Espanya, «La Publicitat», 27 de juliol del 1923.) FRANCESC MACIÀ: (...) Espanya no ha concedit de bon grat ni una llibertat col·lectiva als pobles que ha tingut sotmesos. Portugal, Cuba, Filipines, totes les Repùbliques Americanes, per a obtenir la seva independència han hagut d'apelar a la violència. El dilema, doncs, s'ha plantejat així: o nosaltres continuem sota l’opressió de l’Estat opressor, en esclavitud moral i material àdhuc, o anem a alliberar-nos per la violència. No resta altra solució. Jo, senyors diputats, entenc que és preferible dir, amb la lleialtat i noblesa que jo procedeixo sempre, com pensa aquest sector d'opinió. És que us creieu que jo vaig a suposar que esteu quelcom d'acord amb mi? Jo us dic que no. Per això us parlo clarament, perquè us en feu càrrec ben clarament de lo que pensem. Doncs bé; a Catalunya es prepara, s'organitza una força catalana per a oposar-se a la tirania de l’Estat espanyol. (...) Jo tinc idea perfecta d'aquesta gran responsabilitat meva i dels amics que tinc prop meu. Però no volem que aquesta responsabilitat caigui damunt un home per molt prestigi i abnegació que tingui. No és prou això. Cal que qui organitzi un moviment revolucionari i qui doni l'ordre de manament sigui l’expressió del sentiment del poble. Ni un home ni un partit. Per això nosaltres anem a la formació de l'Estat Català, on tot Catalunya serà representada. Sabem que una guerra és una crisi dolorosíssima que els pobles passen en moments determinats de la seva història; mai tan justificats que quan es tracta d'obtenir la llibertat i plena sobirania. Sabem que la guerra és un drama amb totes les seves passions, amb coses sublims, amb casos heroics... i també sabem les hores de defallença que ens demostren la valor de la part moral sobre lo material. Per això estem segurs que la primera victòria és haver guanyat per a la causa de Catalunya aquest valor moral que incorporarem a l’Estat Català, perquè tots els elements catalans hi aportin el seu valor i prestigi, sense renunciar a cap, per minúscul que s'apreciï. (...) Ens doldrà per la sang que podrà córrer, però aquesta sang haurà acabat l'obra que vosaltres mateixos haureu facilitat.

Nosaltres som homes de llibertat i de democràcia i aspirem a la llibertat absoluta de la nostra terra; dins els nostres programes, hi vinculem totes les llibertats, però damunt de tot hi volem la consecució de la Independència de Catalunya, passi el que es vulgui. Aquestes responsabilitats són grosses. Sols el sacrifici pot alliberar els pobles. Nosaltres posem a prova el poble català. Es vol la llibertat? Doncs abnegació i sacrifici és el que cal. Si no fos així, no tindríem dret a aixecar la veu ni a demanar l’almoina d'una Autonomia. El dia que, seriosament, vulgueu tractar del problema, nosaltres no hi vindrem, sinó que hi vindran els regionalistes o els de l'esquerra catalana. Ben aviat s'hauran de convèncer que, amb vosaltres, no s'hi poden tenir tractes. Feu el tracte vosaltres. Nosaltres seguirem el nostre camí ascendent i creiem que molt aviat -no tan aviat com nosaltres voldríem- però que en definitiva no passaran molts anys perquè ens doneu motiu que sigui un fet l’alçament d'un poble que té la ferma decisió d'obtenir la seva llibertat. (Rumors.) (Intervenció parlamentària a les Corts espanyoles. «L'Estat Català», núm. 18, 1 d’agost del 1923, pàg. 7-8.) *28 d’agost de 1923: Puig i Cadafalch és reelegit president de la Mancomunitat.- 3 de setembre: apareix «Justícia Social», periòdic socialista català. Suspès per la Dictadura, reapareixerà pel juliol del 1931 com a òrgan de la Unió Socialista de Catalunya.- 5 de setembre: Resum d'agrupaments nacionalistes radicals d’Estat Català: Borges Blanques: Joventut Nacionalista; Lleida: Joventut Catalanista i Els Eriçons de Lleida; Barcelona: Casal Democràtic Nacionalista, Joventut Democràtica Nacionalista, Grup Català «La Barricada», Rondes Volants «E.C.», «La Tralla» (setmanari), «Estat Català» (publicació quinzenal), Joventut Republicana (Horta), Joventut Nacionalista «Icària» (Poble Nou), «Icària Nacionalista» (periòdic); Sabadell: Centre Radical Català; el Vendrell: Agrupació Democràtica Nacionalista i «Baix Penedès» (periòdic); Sant Just Desvern: agrupació «Arrels de la Terra»; Molins de Rei: Agrupació «Bac de Roda»; Cornellà de Llobregat: Joventut Nacionalista; Sant Sadurní d'Anoia: Joventut Nacionalista; Igualada: Esquerra Catalana; Cardona: Casal Nacionalista; Girona: Joventut Nacionalista Radical; Solsona: Joventut Sportiva «Catalunya»; Vilanova i la Geltrú: Buldró Democràtic Nacionalista i Grups «Fortitud»; Mataró: Casal Nacionalista; Esparreguera: Agrupació Radical Nacionalista (en constitució); la Bisbal: Agrupació Nacionalista Radical; Barcelona (Sant Martí): Agrupació «Els Intransigents». JOAN SALVAT-PAPASSEIT: Amb la dominació, millor amb la corrupció dels espanyols, aquí, els catalans perderen la vergonya i el desig de tenir-ne. Sols va quedar-los viu

un sentit d'ésser pràctics, i oblidaren els furs, com primer oblidaren que eren una nació. El sentit d'ésser pràctics els dugué als millors llocs de l’Espanya política, deixant arraconada llur missió veritable. Si hi ha un memorial de greuges, hi ha també, certament, una llista molt llarga de catalans espuris, emprant el mateix mot que usen els castellans. La primera reacció dels nacionals conscients motivà més sorpreses als catalans mateixos que a les gents enemigues... I és curiós l'insult, que es el mateix de sempre. Per ells, son cuatro locos... pels d'aquí, els de la ceba! Llegint els Dietaris de la Diputació de Catalunya és fàcil constatar com l’ànim botifler té unes arrels profundes. Però l'home de seny, el prudent, el poruc, encara més endins. No parlem del temps nostre, on, fins fent-los honor, a tot separatista se li dóna el bell títol de boig del patriotisme. (...) Deixareu que afegeixi que un pot tornar-se boig de patriotisme? Que cada català es miri dintre seu. Som ben catalans? El soldat i galant Enrie IV, de Navarra, rei cavaller de França, els deia als de Tolosa, perquè no li complien un edicte pregant-los d'ajudar-lo amb diners, que era perquè tenien, al ventre, l'espanyol. «J'aperçois bien que vous avez encore de l'Espagnol dedans le ventre.» Jo no sé res més gràfic ni altres mots més precisos que es puguin aplicar, avui, als catalans. Així, un català autèntic serà pres de tristesa o bé es tornarà boig. Per a comprendre això cal que el qui no ha pactat amb l'enemic, el qui no és disposat a donar-li les filles ni el tribut de la sang quan els seus fills són homes, se situï en la guerra. La invasió, ¿no és un fet? L'escarni, ¿no és constant? ¿És que feu un pas que no sigui traint-vos? Sou boigs perquè us ho diuen quan així us expliqueu? Feu-vos, doncs, un gran mèrit d'ésser separatistes.» (Pròleg a La batalla, de «Vibrant» (Daniel Cardona), Barcelona 1923, pàg. 8-9.) DANIEL CARDONA, «VIBRANT»: Totes les espases han estat desembeinades. A Flandes, anys ha que s'ha post el sol; però la hidalguía espanyola sobreviu a les extorsions de la història. La hidalguia espanyola no és pas un passatge híbrid de la literatura romàntica. Viu en l'ànima espanyola i és inesborrable com la nostra individualitat catalana. Sense hidalguia no hi hauria raza; perquè la raza és hidalga per essència.

Per això tot Madrid s'ha alçat virulent contra el separatisme català. D'ença que l'A B C donà el crit d'alerta, tot Espanya s'ha somogut: esos catalanes... Si, esos catalanes són l'obsessió impertinent, que no deixa aclucar els ulls a la raza que es gaudeix i es passa eternament dormint la glòria pretèrita. Es el noctàmbul aristòcrata que es desperta irat del tric-trac del picapedrer que feineja de bon matí. Es la pau rompuda; és, el somni trencat. L'hidalgo espanyol és un somniador, un idealista; però d'un idealisme completament advers a l’idealisme català. L’idealisme espanyol viu del record l’idealisme català vincula el seu ésser a l’esdevenidor. Per això ara s'han despenjat las tizonas i es branden amenaçadores contra Catalunya. Don Juan, tots els Don Juan de l’Espanya hidalga per excel·lència prenen la brida dels seus corsers i esperen l'hora de llançar-se contra nosaltres, com en 1713 es llançaren els tercis del duc d'Espínola. (...) Tota la hidalguía castellana ha posat al mateix temps les seves mans -mans llargues, mans pàl·lides- als mànecs de les seves espases. El pom d'una espasa és el símbol de la Història d'Espanya. Per això ells no comprenen el nostre de l’estel solitari flamejant al bell mig de la nostra bandera. Tota la història, tota la tradició espanyola, es vincula en un sepulcre. Espanya no té altre ideal que una tomba. La llegenda del Cid plana per damunt l’amplària dels camps castellans. (...) (...) ara Catalunya va de dret a la victòria i la vida nova, malgrat heure-se-les amb enemics i traïdors; però Espanya va seguint el seu camí inevitable. Es furguen els panys rovellats de les tombes ancestrals, i les atxes flamejants es retorcen al vent enmig dels camps de Castella. La història s'acompleix, d'acord sempre amb la marxa del temps i amb la vida que dimana de la Naturalesa. » El nacionalisme democràtic, el nacionalisme com a pura expressió d'una raça irredenta, com a voluntat d'un poble de deslliurar-se d'una cohibició fora natura; el nacionalisme no chauviniste, el nacionalisme element aspirant a no ésser dominat ni dominador, entenem que no pot ésser combatut pel proletariat de cap país.

La Internacional serà a base d'una federació de pobles o nacionalitats o no serà mai. Sortosament, la humanitat és una variació, no un ramat. Ens trobem, doncs, en el cas intern de Catalunya, en qué forçosament ens trobem nacionalistes i sindicalistes, que, si bé amb objectius diferents, anem contra l’Estat. L'Estat. Aquest és l’enemic comú. Precisament, potser algú ens dirà, nosaltres anem vers l’Estat, com a centre d'irradiació de la nostra acció social. Trotzki i Lenin han realitzat la seva tasca revolucionària de l’Estat Rus, precisament. Nosaltres direm que, a Rússia, l’Estat s'ha creat nou. Ha calgut tirar la vella carcassa per a la implantació d'un nou programa social. A més, la constitució d'Estats, en els diversos pobles que aspiren a l'alliberació, és un fort element antiimperialista. I tots sabem que imperialisme vol dir capitalisme, militarisme. El nostre Estat Català seria element, doncs, de renovació, d’alliberació i de progrés i aportaria una nova valor col·lectiva a 1'obra internacional de la Humanitat.» (...) Mentre la política evolucionava ben desimboltament, els elements catalanistes radicals faiem la nostra obra catalanitzadora. Mentrestant, nosaltres abominàvem aquelles elucubracions que ofegaven el veritable patriotisme i refermàvem la nostra fe que sols una bandera integralment nacionalista i una solució radical eren possibles en el plet de la nostra reivindicació nacional. Tard o d'hora, la política evolutiva -millor dit, oportunista- ha fallit. I, en fallir aquesta política, era ben evident que nosaltres havíem de prendre la paraula. Precisament si algun retret es pot fer al nucli radical del catalanisme és que, creient com creiem en la ineficàcia dels evolutius, el nostre deure era iniciar amb temps la feina que tot just ara comencem. Per això el primer obstacle que trobàvem era trencar aquesta tradició de senectut que occia la

joventut catalana i donar al nostre moviment una matisació -interna i externa- que estigués completament d'acord amb l’acció revolucionària que s'anava a emprendre.» («Vibrant»: La batalla. Pròleg de J. Salvat-Papasseit, Barcelona 1923, pàg. 75-79, 92-93 i 104-105.) *11 de setembre de 1923: a Barcelona, desfilen milers de persones davant del monument a Rafael Casanova, símbol de la lluita per la llibertat de Catalunya. El monument queda cobert de corones de flors; els crits de «Visca Catalunya lliure!» i «Mori Espanya!» són nombrosos i insistents. Es produeixen topades sagnants entre els manifestants i la força pública.- 13 de setembre: cop d'Estat del general Miguel Primo de Rivera, amb el beneplàcit de la Lliga Regionalista i la passivitat del Partido Socialista Obrero Español.- 14 de setembre: la C.N.T. declara la vaga general; la U.G.T. no la secunda.- 18 de setembre: decret prohibint la bandera catalana i l’ús de la llengua catalana en els actes oficials.- 1 d’octubre: inesperadament, són destituïts per reial decret tots els Ajuntaments.- Per ordre governativa, van clausurant-se les entitats catalanistes i certes entitats culturals. ELS DIPUTATS D'ACCIÓ CATALANA AL PRESIDENT DE LA MANCOMUNITAT, PUIG I CADAFALCH: Honorable Senyor President de la Mancomunitat de Catalunya: Amb tota la consideració deguda a la vostra alta jerarquia de President de Catalunya, també, però, amb tota la nostra lleial franquesa, hem d'adreçar-nos a vós sortint-nos de l’ambient de covard silenci que avui envaeix la nostra terra. Pot ser que la nostra Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya ja no torni a reunir-se, i, encara que es reunís, és massa lluny el mes de febrer vinent per a callar fins llavors les paraules que el nostre deure de Diputats de Catalunya ens imposa. No us censurem, Senyor President, l’actitud vostra i del Consell d’acatament a les noves autoritats espanyoles enlairades pel «pronunciamiento» del día 13 de setembre, conegudes que ens són les vostres idees governamentals. No creiem, però, que l’acatament a uns poders obligui a actituds oficioses que, davant l’imperi de la força, poden semblar servils. Benèvolament comprensius de la respectiva solució política, ens hauríem estat de fer-vos saber directament la mala impressió que va causar-nos la nota del día 18 aprovada amb lamentable unanimitat pel Consell Permanent. El que sí hem de dir-vos, senyor President, és que després hem cercat debades altres notes vostres i altres acords del mateix Consell.

En el vostre magnífic Missatge a la darrera Assemblea, que nosaltres aplaudírem amb entusiasme, glossàreu, senyor President, amb fets eloqüentíssims aquelles paraules del nostre himne nacional: «Ara el rei nostre senyor declarada ens té la guerra». De llavors ençà, després que impera el nou règim militar, al qual tan apressadament us adheríreu, la situació ha empitjorat, vós ho sabeu, d'una manera extraordinària. El nostre himne ja no podem cantar-lo, la nostra bandera ja no podem exhibir-la, la nostra llengua és befada i proscrita, entitats patriòtiques i culturals són clausurades, la representació popular és dissolta i escarnida. La Mancomunitat, com a suprema representació de Catalunya, tenia el deure d'alçar la veu davant els nous poders, el teníeu vos, senyor President, més que més per la bona harmonía que públicament heu volgut exhibir que us hi uneix. Es per a fer-vos arribar la nostra patriòtica protesta per aquest mutisme i salvar la nostra responsabilitat davant el poble de Catalunya que avui us adrecem aquestes paraules, respectuoses i franques. No esperàvem pas de vós, senyor President, ni pel càrrec que ocupeu ni per vós mateix una actitud de poruc consentiment als greuges inferits a la nostra Catalunya. Permeteu-nos d'afegir que, perquè no l'esperàvem, els nostres vots s'ajuntaren als d'altres sectors de la Mancomunitat en enlairar-vos a la Presidència. Ens dol la decepció soferta. I, per acabar, no creiem pas, senyor President, que pugui ésser una excusa de l'actitud vostra i del Consell la temença d'un cop de sabre contra la nostra Mancomunitat. També per les corporacions val més morir amb honra que viure amb vilipendi. Viviu molts anys, senyor President, i compteu sempre amb la nostra devota amistat. Barcelona, 5 d'octubre de 1923. Ramon d'Abadal i de Vinyals, Josep-M. Bassols, Damià Casanova, Paulí Geli, M. Massó i Llorenç, L. Nicolau d'Olwer, Ramon Picard, Josep Pla, H. Puig i Sais, Miquel Roger, Ferran de Sagarra i de Siscar, Ramon Vidiella. (Part d'aquests diputats signaren directament el document; els altres, que es trobaven absents, s'hi adherien en lletres enviades posteriorment.) (J. Casals i R. Arrufat: Catalunya poble dissortat, Barcelona 1933, pàg. 38-40.) FRANCESC MACIÀ:

(...) si ens fem càrrec que per a obtenir la victòria en una guerra són precisos dos factors, els morals i els materials, i que el factor moral, el més important, el tenim i representa a Catalunya una quantitat més gran que el que suposi el més optimista, resulta que l'obra feta és molt important, que la nostra situació és bona i que podem mirar l'esdevenidor amb tota confiança. Aquest optimisme s'engrandeix en considerar l'obra politica portada a cap pel nostre Directori d'Estat Català, començada abans del cop d'Estat i refeta des d'aleshores. Em refereixo, a l’entesa amb els partits obrers i republicans revolucionaris, junt amb l'aliança amb els separatistes d'Euzkadi i Galícia. L'aliança amb els separatistes crec que és ben coneguda i ben ferma. La nostra unió no serà mai destruïda perquè ens lliguen els nostres sants ideals comuns. El nostre Directori ha aconseguit, doncs, en el terreny polític la formació d'una força composta dels tres elements següents: Els republicans revolucionaris; aquests són els qui menys senten ferida l'ànima. Senten més aviat l'afany de poder; el canvi polític els afecta més que el social i en el fons els qui no són catalans preferirien una Repùblica federal amb sobirania plena del Parlament i del Govern federal abans que la formació de Repúbliques independents. Els sindicalistes; aquests elements (sindicalistes, anarquistes, comunistes), ¿lluitaran amb tota la seva ànima per enderrocar el govern i el règim? Si, però més que per altra cosa per a enderrocar l'estat social existent. Per això es pot témer d'ells que una vegada començada la lluita no s'aturin allà on s'hagi convingut de fer-ho. Amb els primers èxits, amb l'embriaguesa de les primeres victòries abans d'obtenir la definitiva, es deixarien portar pels odis de classe que amb molta part de raó tenen enganxats en el fons de la seva ànima. Són uns grans elements per a assolir la victòria, però són perillosos si no saben contenir-se i es deixen anar pel pendent dels seus odis, car aleshores promourien la coalició de tots els elements dits d'ordre i amb ella, el proverbial fracàs. Els separatistes; nosaltres que sentim l'ideal noble i enlairat de llibertat, que tenim enganxat al cor el sentiment sant de la pàtria, som els qui lluitarem amb més generositat per la causa comuna. És cert que la victòria ens donaria d'un cop la implantació del nostre ideal de pàtria, amb la nostra llibertat plena i sobirana i amb el nostre govern, però al mateix temps, tant per convicció com per fer honor al nostre compromís, implantaríem tot seguit les reformes mes avançades que poden concedir-se en sentit social, sense temença d'haver de retrocedir. Establiriem l'escola de forma que arribés a tots els ciutadans, sense cap mena de privilegi ni distinció en l'ordre polític, econòmic o social, de manera que formés el caràcter de les

noves generacions, fent-les més aptes, més generoses, més bones, per tal que, foragitant els odis i sols guiades per l'amor, ens conduïssin més de pressa a un estat social més justicier i més digne que l'actual. Junt amb les altres reformes de caràcter social que, com hem dit, s'implantaran tot seguit d'obtinguda la victòria, reformes que estan gairebé totes elles incloses en el programa de la Federació Democràtica Nacionalista, els obrers aconseguirien tot el que avui tenen implantat les nacions més civilitzades i més avançades, arribant on, pels seus propis esforços no poden ni somniar. Units tots aquests tres elements, coordinats els seus esforços, és indubtable el triomf, tant per la feblesa de l'enemic, com per la força que representaríem i tindríem. Entre aquests tres elements coalitzats, nosaltres hem de portar-hi la feina més feixuga. La nostra gent ha de formar un veritable exèrcit amb la seva perfecta organització, amb una forta preparació, amb una disciplina i una subordinació ben compresa i amb una moral molt enlairada, ja que hauran de lluitar a camp ras contra forces organitzades i preparades. La guerra els farà passar grans fatigues, hauran de sofrir penes i dolors i solament posseint una fe infrangible en els seus Caps i portant en l'ànima la decisió de vèncer o morir, podran fer-se superiors als sofriments morals o materials que els esperen. Sortosament els nostres combatents són dignes d'aquesta confiança i sols manca que la preparació sigui digna del seu entusiasme i que la direcció sigui tan intel·ligent com és ferma la seva confiança en nosaltres. A 1'exterior. És a fora de Catalunya on es pot realitzar avui més bona obra des del nostre punt de vista d'homes d’acció i tenint en compte l'estat actual de coses. La preocupació i la inquina del Directori militar contra el separatisme català, com si aquest fos l’únic motiu de la seva existència, ha fet que en parlar gairebé exclusivament d'aquest tema i en repetir tan sovint les paraules separatisme català, la premsa mundial s'hagi adonat de la importància del problema i el mon conegui les aspiracions de Catalunya d’emancipar-se de la tutela d'Espanya. El cas de França és particularment interessant. Si França s'adonés de la importància enorme que significaria per a ella una entesa amb Catalunya, es podria treure molt partit de la nostra acció internacional, car tenint en compte l’estat actual de les relacions franco-italianes i, per altra part, de la intel·ligència existent entre els Governs espanyol i italià, una entesa amb Catalunya, tenint en compte la seva situació geogràfica, podria assegurar les seves comunicacions amb el Nord d'Àfrica, la possessió de la qual, amb els seus recursos, li és tan indispensable en cas de guerra. En un sentit de tempteig no he deixat de realitzar algunes gestions que poden donar un bon resultat, encara que no cal ser molt optimista tenint en compte la crisi interior, la situació financera, a causa dels resultats de la darrera guerra i davant la necessitat

de mantenir-se dins les exigències militars i polítiques que provenen dels perills que amenacen l’Europa central. Així i tot cal aprofitar-se de l'avinentesa que ens dóna la conducta dels governants actuals d'Espanya, per tal d'intensificar la nostra propaganda fent conéixer el nostre problema en tots el seus aspectes. És per això que insisteixo en la necessitat de muntar unes oficines a París, per tal que assabentin els catalans de fora Catalunya de l'obligació que tenen de col·laborar en l’obra de propaganda i divulgació del nostre plet, mentre qui deu i pot fer-ho realitzi les pertinents gestions diplomàtiques prop dels homes d'Estat dels països on s'ha de donar a conèixer oficialment el problema. Entenem que la propaganda dels Catalans organitzats fora de Catalunya ha d'ésser obra seriosa i ben orientada, aprofitant els elements valuosíssims amb què compten, cercant sobretot la col·laboració de la premsa. Per ajudar-los en aquesta tasca, les oficines de París els aniran trametent les dades relacionades amb la política, història, economia, qüestions socials, informacions de la situació a la nostra terra per tal que disposin dels elements informatius necessaris per a demostrar els fonaments de la raó i la justícia de la nostra causa, com també demostrar que Catalunya posseeix tots els atributs que caracteritzen una nació i mitjans suficients per a subsistir. Ha d'ésser preocupació constant dels catalans residents al Continent americà i altres indrets de l’estranger que cal dotar de mitjans econòmics aquesta organització a fi de desenrotllar de manera positiva i ràpida la marxa de la nostra causa, prenent exemple del que realitzaren les colònies gregues per emancipar-se del jou turc, de l’esforç esmerçat pels polonesos i dels desprendiments generosos dels irlandesos residents als Estats Units d'América. Pot assegurar-se que Amèrica ha estat la impulsora més formidable de la llibertat dels pobles oprimits d'Europa. L’hora dels catalans és arribada! (Document adreçat per Francesc Macià, des de Perpinyà, el 7 d’octubre del 1923, a les agrupacions de catalans d'Amèrica. Vegeu Macià. La seva actuació a l’estranger, presentació de J. Carner-Ribalta, notes de Ramon Fabregat, Ciutat de Mèxic 1952, pàg. 30-32.) *1 de desembre: estada a Barcelora dels reis d'Espanya i del cap del Directori Militar, general Primo de Rivera. Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat, els rendeix acatament assistint a actes oficials organitzats en honor dels visitants.- 2 de desembre: Manuel Carrasco i Formiguera, dirigent d'Acció Catalana que havia estat empresonat, és traslladat al presidi de Burgos per tal que hi acabi de complir la condemna.- Ferran Soldevila ha estrenat Matilde d’Anglaterra i Josep-M. de Sagarra El foc de les ginesteres. Alexandre Plana ha publicat A l'ombra de Santa Maria del Mar; Prudenci Bertrana, El meu amic Pellini; Carles Soldevila, Vacances Reials; Salvat-Papasseit, La rosa als llavis; Ventura Gassol, Les tombes flamejants; C.A. Jordana, Quatre venjances; J. Roig i Raventós, L'ermità Maurici.

1924 DECLARACIÓ DELS DIPUTATS DE LA MANCOMUNITAT: Davant la imminent substitució dels Diputats que composen actualment les diputacions provincials i, per tant, la Mancomunitat de Catalunya, aquests, reunits el dia 11 de gener del 1924 al Palau de la Generalitat, declaren el seu convenciment que els organismes públics deuen ésser governats i dirigits per homes fills del sufragi. Declaren i prometen, igualment, que no intervindran en la governació de les Diputacions i de la Mancomunitat, mentre aquestes corporacions no siguin constituïdes per mitjà de l'elecció popular. Finalment declaren que continuaran adherits i fidels als ideals de Catalunya, atenint-se cadascun a la seva ideologia política i a la seva actuació en Ia vida de Ia Mancomunitat. Signaren aquesta declaració unànimement els Diputats presents a la reunió: senyors Josep-M. Bassols i Iglesias, Lluís Bausili i Domínguez, Joaquim Borràs i Ferrer, Joan Bosch i Roig, Delfí Canela i Cots, Josep Carabén i Vendrell, Francesc Carbó i Ferrer, Damià Casanova i Costa, Josep Colomer i Volart, Joan Colominas Maseras, Jaume Estapé i Pagès, Josep Fàbregas i Planas, Domènec Fatjó i Vallès, Xavier Flaquer i Juvany, Emili Folch i Andreu, Josep-M. Fradera i Pujol, Paulí Geli i Maymí, Josep-M. Gich i Pi, Salvador Gispert Sauch, Josep O. Guanyabéns i Recoder, Anselm Guasch i Robuster, Ignasi Iglèsies i Casanovas, Antoni Jansana i Llopart, Marià Jaques i Pinyol, Lluis de Llobet i Pastors, Pere Lloret i Ordeix, Josep-M. Masramon i Vilalta, Pere Mias i Codina, Eduard Micó i Busquets, Josep Montserrat i Cuadrada, Josep Nart i Rodés, Ramon Noguer i Comet, Salvador Palau i Rabassó, Alfred Pereña i Reixachs, Ramon Picart i Felip, Josep Picard de Gayolà, Rossend Pich i Pon, Claudi Pons i Rius, Manuel Puigrefagut i Déu, Jaume de Riba i d'Espanya, Joan Ribas i Monfar, Agustí Riera i Fau, Isidre Riu i Puig, Ramon Riu i Vendrell, Pau Robert i Rabadà, Gaspar Rosés i Arùs, Ferran de Sagarra i de Siscar, Miquel Santaló i Parverell, Josep Seix i Mir, Romà Sol i Mestre, Joan Tomàs i Villalví, Jaume Turró i Pont, Ferran Valls i Taberner, Joan Vallès i Pujals, Francesc Vidal i Farré, Ramon Vidiella i Balart, Àlvar Vinyals i Agullera, Francesc Xuclà i Granell, Lluis Yasmat i Lazzoli. Els dies 12 i 13 de gener de 1924, afegiren llur signatura o trameteren llur adhesió els Diputats: senyors Ramon d'Abadal i de Vinyals, Ricard de Capmany i de Roure, Josep-M. Marí i Carretero, Manuel Massó i Llorenç,

Iu Minoves i Anglerill, Lluís Nicolau d'Olwer, Josep Piquer i Rosal, Josep Pla i Casadevall, Josep Puig i Cadafalch, Ermengol Puig i Sais, Albert de Quintana i de León, Miquel Roger i Crosa. Donà el seu vot contrari el diputat senyor Rafael Torroella i Cardoner. (Vegeu Pelayo Meléndez Solà: España y Cataluña (1892-1939), Barcelona 1946, pàg. 278-279.) *13 de gener de 1924, Decret en virtut del qual la Mancomunitat s'ha d'adaptar a les noves orientacions de la Dictadura. DECLARACIÓ DEL CONSELL PERMANENT DE LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA: Sols cedint a un acte de força abandonem els llocs que ocupàvem per mandat exprés del poble de Catalunya. En som trets perquè hem estimat massa la nostra terra. D'un organisme administratiu, rudimentari i complicat alhora i al que s'ha procurat fins negar-li els mitjans per a la seva subsistència, n'hem f et un cos viu i robust, que ha pogut realitzar tota una obra de civilització: aquesta obra de vies públiques, de telèfons, d'Instituts científics, de Cases de beneficència, que queda ressenyada en els tres volums que fa poc formàrem i que resta com a nostre testament. Això ha estat possible perquè, aquell cos, el vivificava l'esperit de Catalunya, del qual se'ns havia fet dipositaris. És aquest esperit, més que nosaltres, qui hom persegueix i foragita. Aquest sagrat dipòsit, que tothora hem servat amb el més gran orgull, i amb la màxima diligència, el tornem al nostre poble. Els successors que ens doni el mateix acte de força que a nosaltres ens llença, mancats d'aquest esperit, no trobaran més que un cos fred, com troben els cucs el cos humà després que n'ha fugit l'ànima. I tothora hauran de sentir la veu del nostre poble que els crida amb el poeta: «L'ànima és meva!» Barcelona, Palau de la Generalitat, 13 de gener del 1924. J. Estapé Pagès, President Accidental. - Anselm Guasch; Pere Lloret; Pere Mias; R. Noguer i Comet; Jaume de Riba; A. Riera i Pau; Romà Sol; J. Vallès i Pujals, consellers.

(Vegeu op. cit., pàg. 280.) *A Perpinyà es celebra una Assemblea d'Estat Català. Macià la presideix. S'hi acorda emprendre una acció revolucionària.- Des de la implantació de la Dictadura militar del general Primo de Rivera nombroses persones han estat empresonades a causa de les seves idees catalanistes. Alguns catalanistes s'han exiliat. FRANCESC MACIÀ: Germans: Els darrers esdeveniments ocorreguts a Catalunya i els que diàriament es succeeixen amb motiu de l’esbojarrada actuació del Directori militar, han determinat un nou estat de coses, previst ja per nosaltres; i que no és més que el curs natural del trencament de lligams entre Espanya i Catalunya, que ningú no podrà deturar. Els empresonaments de catalanistes per causa de la proposició del Centre de Dependents, presentada l'any passat a les Corporacions municipals; la dissolució de les diputacions i la Mancomunitat; la prohibició de l’ús de l’idioma català, no sols a les Corporacions sinó fins a les societats particulars com les d’assegurances; la persecució sense treva contra particulars catalanistes, que determinen cada dia nous empresonaments, etc., etc., han motivat que l’esperit públic estigui a Catalunya al roig viu, delerant per una acció contundent que, afegint-s'hi, com s'hi afegirien a milers els patriotes, foragiti per sempre més al criminal invasor. Davant aquest estat passional del nostre poble i de l’actitud contemplativa amb qué s'ho miren els partits polítics catalans, nosaltres, els que hem proclamat sempre la necessitat absoluta que hi ha de conquerir per la força les nostres llibertats i la confianga en el poble de Catalunya que no regatejarà els seus esforços ni els seus sacrificis quan l’hora sia arribada, ens hem considerat en cas d'haver de fer-nos càrrec d'aquest estat passional tant propici a l'acció enèrgica, i endegar-lo assenyadament, a la victòria. En reunió celebrada pels elements directius del separatisme català, sota la Presidència del diputat per Catalunya en Francesc Macià, s'ha acordat constituir el Comité Central Separatista Català, amb residència a París, la constitució personal del qual no pot donar-se a conèixer per causa del perill que, avui encara, correrien alguns del qui en formen part. Bastarà anotar que el constitueixen persones les més autoritzades pels seus fets passats i presents i per la seva intel·ligència, per assolir la direcció d’aquest moviment patriòtic amb les majors garanties d'èxit.

Fins en aquesta hora suprema d'anar a la pràctica del que hem predicat com a doctrina, hauríem volgut que el procedir de la més pura democràcia hagués estat la norma de les nostres decisions; però la necessitat de guanyar temps, per una banda, i per altra la impossibilitat absoluta de reunir els representants de les nostres organitzacions, ens han obligat a assenyalar a cadascú el lloc que ha d'ocupar a la lluita per a proposar-li tot seguit la seva acceptació. El Comité Central assoleix la direcció i la responsabilitat del moviment; estarà en relació constant amb Catalunya, Amèrica i tots els països on hi hagi constituïts nuclis de catalans; segons els mitjans econòmics amb què pugui comptar anirà a l’adquisició de l'armament, prepararà els plànols de la campanya, publicará el Butlletí de Catalunya en francès, anglès, català i castellà -el primer número del qual està molt pròxim a sortir- i estendrà les relacions amb els homes d'Estat estrangers que poden influir en la favorable solució del nostre plet. Una altra tasca importantíssima que incumbeix al Comité Central és la de l’organització dels nostres grups al Migdia francès, que s'està portant a cap intensament i amb molta eficàcia. Les nostres organitzacions de Catalunya continuaran, dins la possibilitat relativa de les circumstàncies, el reclutament que amb tant d'èxit es venia fent i mantindran aquest esperit passional i la confiança en una acció definitiva que, evitant el decandiment, sostindrà el contacte entre els nostres elements d’acció i els tindrà disposats per al moment precís. Els catalans d'Amèrica i els qui viuen escampats arreu del món que tant influeixen en el manteniment de l'esperit patriòtic perquè l’esperonen i en són una gran esperança d'ajut, no podran, probablement, aportar a la lluita altra participació que la d'ajudar-la econòmicament. És per això que, bo i tenint en compte l'esforç personal que alguns grups organitzats d'Amèrica podran aportar a les nostres files, ha assenyalat precisament als catalans residents fora de Catalunya la missió essencialíssima de subvenir a la preparació de les nostres primeres forces dels grups del Midgia de França, facilitant-los els mitjans necessaris per a posar-los en campanya. De les de Catalunya, àdhuc econòmicament, en tindran cura les nostres organitzacions d'allà. No es tracta, doncs, de subvenir a les despeses de la guerra, que s'aniran subvenint de Catalunya mateix durant la lluita, sinó de preparar la seva iniciació. Heus aquí, doncs, en forma expressament concisa, la missió assignada a cadascú. Les nostres organitzacions de Catalunya i el Comité Central Separatista Català, en nom del qual signem aquesta carta, estan ja sobre la marxa en la part que els toca fer. Esperem el que diguin sobre la seva els

catalans d'Amèrica i, en general, de l'estranger; car és d'ells de qui depèn, principalment, avui per avui, l'èxit de l'empresa que ens hem imposat. Caldrà, doncs, que per la vostra part, us reuniu novament. Feu-vos càrrec del nou estat de coses i de la transcendència dels presents moments, que esdevindran històrics si els sabem aprofitar i, en cas d'acceptar el lloc que se us assenyala en la preparació de la lluita, fixeu la quantitat amb què podreu contribuir mensualment perquè nosaltres sapiguem també fins on podem arribar en la nostra tasca. Esperant la vostra resposta, la urgència de la qual no hi ha necessitat de remarcar, és el vostre amic i germà en ideals Francesc Macià. (Comunicat anunciant la constitució, a París, del Comitè Central Separatista Català. Vegeu Macià. La seva actuació a l’estranger, op. cit., pàg. 33-35. Aquest comunicat es donà a conèixer el 10 de febrer del 1924.) *8 de febrer de 1924, per ordre governativa, s'exilia a Casp l’extinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona i secretari del Consell Central dAcció Catalana Carles Jordà.- 24 de febrer, a Barcelona, es produeix una topada entre la policia i un grup de sindicalistes; un sindicalista en resulta mort i un altre greument ferit. A LA SOCIETAT DE LES NACIONS: Per tant com els diputats, elegits en la forma democràtica del sufragi universal directe, i constituint, segons les lleis espanyoles, l'Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya, reunits a Barcelona al Palau de la Generalitat el dia 11 de gener del 1924, declararen i prometeren: «que seguiran adherits i fidels als ideals de Catalunya, atenint-se cadascun a la seva ideologia política i a la seva actuació en la vida de la Mancomunitat»; Per tant com el Consell permanent de la Mancomunitat en la seva darrera reunió, el dia 13 de gener, declarà: «sols cedint a un acte de força abandonem els llocs que ocupàvem, per mandat exprés del poble de Catalunya. En som trets perquè hem estimat massa la nostra terra... Es l'esperit de Catalunya, més que nosaltres, qui hom persegueix i foragita»; Per tant com, els Diputats despullats de llurs càrrecs pel decret dictatorial del dia 12 de gener, no tenen garantida sota l'Estat espanyol cap mena de llibertat; Jo, diputat de Catalunya pel districte de Vilanova-Sant Feliu (Barcelona), elegit en 1919 i reelegit en 1923, que trobant-me fora de les fronteres

d'Espanya tinc la llibertat que als meus col·legues els és negada, en nom propi i en representació del poble de Catalunya, presento aquesta Súplica. Ginebra, març del 1924. Prof. Manuel Massó i Llorenç. Súplica a la Societat de les Nacions Catalunya no és pas d'aquells pobles sortosos que tenen llurs drets posats pels pactes internacionals sota la garantia de la Societat de les Nacions. Tanmateix no ens volem estar d'acudir-hi. Pesaria damunt la nostra consciència d'homes i de catalans, si mai arribava a produir-se un conflicte armat a la nostra terra abans que no haguéssim esgotat totes les temptatives de solució amistosa. I solució amistosa, potser la darrera, es aquesta de recórrer a un poder no pas enemic ni exterior a l'Estat espanyol, sinó del qual la mateixa Espanya forma part. El nostre desig és pacífic, pacificadora és l'acció de la Societat de les Nacions. Ella sap com els conflictes de raça, de religió i de llengua, interiors a un Estat, esdevenen sovint motiu o excusa de conflictes exteriors. Per això, essent el primer dels seus fins d'evitar tals conflictes, ha pres sota el seu tutelatge les minories nacionals de l'Orient europeu. I pel mateix motiu, amb caràcter encara molt més ample, expressà l'Assemblea el 21 de setembre del 1922 la seva esperança «que les Etats qui ne sont liés vis-à-vis de la Société des Nations pour aucune obligation légale, en ce qui concerne les minorités, observeront cependant dans le traitement de leurs minorités de race, de religion ou de langue, au moins le même degré de justice et de tolérance qui est exigé par les Traités et selon l'action permanente du Conseil». (...) No hem pas de fer ni un abreujat resum de la història del nostre poble. No parlarem pas del petit Estat que, després de l'imperi carolingi, esdevé una gran potència mediterrània, estén la seva llengua i la seva cultura a nous territoris arrencats del poder aràbic i estableix les avançades del seu domini damunt l'Acròpolis d'Atenes. No parlarem pas ni del seu art, ni de la seva literatura, ni de la seva filosofia, ni del seu avenç científic. Poble comerciant i mariner, tampoc no parlarem dels seus exploradors ni dels seus cartògrafs. Recordarem, això sí, com fou governat en forma democràtica, com el seu Parlament és el més vell d'Europa, com, la tolerància florí sempre dins les seves fronteres, com d'ell sortí el primer codi internacional dels temps moderns: el Consolat de Mar. El vell escut dels Berenguers de Barcelona, els quatre pals de guelles en camp d'or, que encara avui ho és del nostre poble, gravat i repetit per totes les costes i les illes de la mar Mediterrània, hi és eloqüent testimoni del pas dels catalans.

La unió personal amb la Corona de Castella, en temps de l'emperador Carles V, no alterà l'organització interna de l'Estat Català, gelosament defensada contra Felip IV en una llarga guerra, simultània de la que retornà a Portugal la seva independència; però en 1714, amb motiu de la guerra de Successió, Catalunya fou vençuda i tractada com terra de conquesta. Es el «cas dels catalans» del qual tan sovint parla la literatura diplomàtica del segle XVIII, cas tingut en compte tant per la Revolució com per l'Imperi: Robespierre estigué a Barcelona, duent a l'equipatge el volum de les nostres Constitucions, i Napoleó segregà el Govern de Catalunya de l'Estat de Josep, Rei d'Espanya. No és, però, fundant-nos en titols d'honor ni en antecedents històrics que pledegem pel nostre poble. Catalunya no és pas una vella romanalla arqueològica: Catalunya és el fet viu d'una realitat conscient. Per això volem insistir només en l'expressió de la voluntat col·lectiva del nostre poble i en el fet de la seva llengua i de la seva cultura, honrat sovint per pobles estrangers i fins reconegut pel Rei i pels Governs d'Espanya. El triomf de les Potències Aliades i Associades, els XIV punts del President Wilson, la proclamació del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos, el projecte de la Societat de les Nacions, la constel·lació de pobles que en diverses formes de sobirania naixien o renaixien després de la Gran Guerra, l'aire de llibertat que hom respirava arreu d'Europa, donaren una hora d'esperança a Catalunya Un plebiscit de tots els Municipis catalans a favor de l'autonomia integral de Catalunya tingué lloc pel mes de novembre del 1918 i fou ratificat pel mes de gener del 1919, en adherir-se els Municipis a les bases d'autonomia presentades al Govern d'Espanya pel Consell permanent de la Mancomunitat de Catalunya. Votaren per l'autonomia integral i ratificaren aquelles bases el 97,7 per cent (1.046 entre 1.072) dels Ajuntaments, representant el 98,91 per cent,(2.076.251 entre 2.099.218) dels habitants de Catalunya. El nostre poble, doncs, manifestà unànime la seva voluntat en aquest plebiscit. No cal dir que, sota l'imparcial control de la Societat de les Nacions, el repetiria en la forma que calgués. La llengua catalana, que és l'expressió del nostre poble i a la qual mai no renunciarà, perquè hi té lligada l'existència, no ha assolit dins l'Estat espanyol ni el mínim de llibertat que la Societat de Nacions garanteix a les minories nacionals. Ni als tribunals podem usar-la, ni en les escoles de l'Estat l’ensenyen, ni el pressupost de l'Estat -nodrit en una quarta part amb els ingressos trets de Catalunya- no consigna cap despesa per al foment de la nostra cultura. Però el dret de les Corporacions i de les Autoritats

catalanes d'usar la llengua pròpia, el dret dels catalans de mantenir amb els nostres cabals propis, de més a més del que paguem a l'Estat, escoles i institucions de cultura catalana, el dret dels catalans de conservar i de fomentar tot el que ens és propi i característic, això encara no ens era oficialment proscrit. Per a fer-ho, calia esquinçar la Declaració dels Drets de l'Home. En poc espai de temps ha anat aferrissant-se contra la llengua i la cultura catalanes la persecució espanyola. Per fi, hom ha arribat a establir com a principi de govern la descatalanització de Catalunya. És en aquests moments, quan veiem el nostre poble tractat com avui ja no pot ésser-ho cap dels que la guerra ha deslliurat a l'Orient europeu, que, en nom de Catalunya, ens adrecem a la Societat de Nacions i amb ella a la consciència universal. L'esperit d'equitat, el voler que la justicia substitueixi la força en les relacions entre els Estats i els pobles, que és el fonament de la Societat de les Nacions, pledeja en favor de Catalunya. No hi ha d'haver pobles amb l'ànima esclavitzada. Si ja no n'hi pot haver a l'Orient d'Europa, feriria la consciència universal que en fossin mantinguts a l'Occident. Cap de les raons que hom al·legués per mantenir-los-hi no tindria res a veure amb la justícia; cap no podria ésser admesa per la Societat de les Nacions. També pledeja en favor de Catalunya el desig de la Societat, nord de la seva actuació, de mantenir la pau i de prevenir conflictes. Una de les majors garanties de la pau és que dins un Estat no hi hagi causes de descontentament, albiradores de fora estant. Mentre l'ànima de Catalunya no sigui respectada, d'aquestes causes n'hi haurà dins l'Estat espanyol. (...) I encara raons especialíssimes, que afecten d'una manera directa la Societat, hem d'expressar amb lleial franquesa els catalans. No podem oblidar nosaltres com Espanya -que s'adherí sense reserves al desig expressat per l'Assemblea el dia 21 de setembre del 1922- ha estat i continua essent membre del Consell i, per conseqüència, un dels protectors directes de les minories nacionals. ¿No seria una paradoxa, que afebliria l'autoritat de la seva missió i l’alt prestigi de tot el Consell, que, havent de protegir les minories orientals, oprimís les que té dintre les seves fronteres? (...) Per tot això demanem a la Societat de les Nacions que vulgui coadjuvar que en data no llunyana Catalunya vegi realitzat a casa seva el desig de l'Assemblea, essent tractada per l’Estat espanyol amb «almenys el mateix

grau de justícia i de tolerància que és exigit pels Tractats i per l’acció regular del Consell» als Estats de l'Orient d'Europa. (Vegeu Pelayo Menéndez i Solá, op. cit., pàg. 270-276.) *20-30 de maig de 1924: perseguida la C.N.T., clausurats els seus locals, detinguts alguns dels seus dirigents, li cal tornar a la clandestinitat.- La U.G.T. s'acomoda a la nova situació política, i Largo Caballero, dirigent de la U.G.T. i del P.S.O.E., esdevindrà membre del Consell d'Estat nomenat per la Dictadura.- El botxí de Barcelona, Rogelio Pérez, és mort a trets quan anava pel carrer.- Són empresonats Joan Casanovas (futur president del Parlament català) i Lluís Companys (futur president del Parlament català i, després, del Govern de la Generalitat); tots dos eren advocats i consellers dels sindicalistes.- És suspès el diari «Solidaridad Obrera».- El 18 de juny mor a Barcelona Àngel Guimerà. Assisteixen a l’enterrament unes 50.000 persones, que amb aquest acte exterioritzen llur fervor catalanista.- Apareix la «Revista de Catalunya».- 6 de novembre: es registren a Barcelona topades de grups de ciutadans amb la força pública. Es produeixen detencions. La policia descobreix un dipòsit d’explosius. Les autoritats relacionen aquests fets amb un complot revolucionari en el programa del qual estaria inclòs l’assalt a la caserna de les Drassanes.- És fundada la «Ràdio Barcelona». *Prudenci Bertrana publica El desig de pecar; Josep Carner, La inútil ofrena.- Teatre: La Dona neta de Prudenci Bertrana i Les noies enamorades, d'Avel·lí Artís. 1925 *Pel gener apareix «La paraula cristiana», revista dirigida pel canonge Carles Cardó; es continuarà publicant fins a l’any 1936.- 8 de gener: sota la presidència de Francesc Macià i amb assistència de representants d'Estat Català, dels Clubs Separatistes Catalans d'Amèrica, de la C.N.T. i dels nacionalistes bascos, és constituït el Comitè d’Acció de la Lliure Aliança.- 12 de gener: la policia intenta de detenir Joaquim Maurín, a la sortida de l'Ateneu Barcelonès; la policia el fereix quan intenta d'escapar-se.- 14 de març: és celebrat un Consell de Guerra contra Francesc Macià (en rebel·lia) i contra Jaume Miravitlles.- 21 de març: la Mancomunitat de Catalunya és dissolta definitivament.- 31 de març: aldarulls a la Facultat de Medicina de Barcelona; són detinguts tres estudiants.- 23 d’abril: l'organització clandestina Estat Català llança l’emprèstit Pau Claris, per obtenir diners per a l’exèrcit català. En una de les cares de les làmines de l’emprèstit s’hi llegeix: «Emprèstit de Catalunya -Estat Català- 1.000 ptes. Emissió del 23 d'abril del 1925 -Títol nº ...- 1.000 ptes- Pel Govern Provisional de Catalunya: Francesc Macià (signat)». A l’altra cara diu: «Per la llibertat de Catalunya - Per la cultura dels catalans - Per la riquesa catalana - Per la pau social - Pel millorament i dignificació del proletariat - Bons de l’Emprèstit de Catalunya - La valor d'aquest paper-moneda serà reconeguda i feta efectiva amb 1.000 pessetes or, tantost estigui constituït i instaurat plenament l’Estat Català. (Exigeixi's aquest bitllet, en bestreure la quantitat per adquirir-lo)».- 3 de maig: és fundada «La Bandera Negra», organització separatista de xoc. LA BANDERA NEGRA (SUBORGANITZACIÓ D’ESTAT CATALÀ): La Bandera Negra onejà l’11 de setembre 1714, abans de la rendició de Barcelona. La Bandera Negra onejà pels plans de Lleida i camp de Tarragona, segons la cançó popular «La Dama de Reus».

Així com el pur patriotisme creà l’Organització d’E.C., únic mètode d’alliberar la Pàtria, ara es crea «La Bandera Negra» per salvar aquells principis que han d'alliberar-la. Barcelona, 3 maig 1925. Preàmbul L’objecte de LA BANDERA NEGRA (SANTA GERMANDAT CATALANA) és de defensa nacional segons el métode d'acció directa de l’Organització d'Estat Català; essent-ne una Suborganització, que vetllarà perquè aquesta no abandoni els principis essencials alliberadors, ni modifiqui en el curs de les incidències per la Pàtria la seva base doctrinal, que és el sacrifici heroic. LA BANDERA NEGRA (SANTA GERMANDAT CATALANA) no solament lluitarà, doncs, contra l’enemic, sinó que castigarà aquells que havent-se compromès no actuïn d'acord amb la virilitat que han de demostrar arreu els separatistes catalans. Els qui sotasignen, patriotes convençuts pel sacrifici, juren, sobre la sagrada ensenya de la Pàtria, no defallir ni abandonar els seus companys durant la lluita, acomplir els acords que la majoria mani, reconeixent en cas de mancar a aquest jurament el càstig que li sigui aplicat. Marcel·lí Perelló Domingo, Ramon Xammar Sala, Josep Garriga Aleu, Jaume Julià i Pedrol, Artur Gassó, Emili Granier-Barrera, Jaume Compte, etc. (Veure Catalunya poble dissortat, op., cit., pàg. 90-91.) *Del 26 de maig al 3 de juny del 1925 els reis d'Espanya i el general Primo de Rivera es troben a Barcelona. Els grups de La Bandera Negra fan esclatar una bomba en una de les finestres de la casa de la baronessa de Maldà, on s'havia donat un ball amb assistència del rei d'Espanya. És descobert un complot organitzat, per La Bandera Negra, contra la vida d'Alfons XIII; havien col·locat una bomba de forma cilíndrica de 56 cm d’altura per 183 de diámetre i 43 kg de pes; les substàncies que contenia eren de gran potència. Estava destinada a fer saltar la via del tren dintre d'un túnel al moment que hi passés el comboi reial. Al mateix temps, és desarticulada la Societat d'Estudis Militars, en la qual figuraven destacades personalitats del nacionalisme català entre obrers, intel·lectuals i estudiants. Com a conseqüència de tot plegat són empresonades força persones. Entre els presos, hom hi troba Jaume Compte, Civit, Miquel Badia, Marcel·lí Perelló, Míquel Ferrer, Jaume Julià i Emili Granier-Barrera.- Esclata una bomba a la Universitat Industrial de Barcelona desperfectes en dues aules.- 17 de juny: al camp de futbol del Barcelona, la banda de música de l’Esquadra anglesa interpreta

l’himne nacional espanyol; el públic el xiula. Com a conseqüència, el governador civil prohibeix la celebració de competicions esportives i de reunions de qualsevol mena en el camp d'esports esmentat; també prohibeix als equips del Barcelona qualsevol mena d'actuació en altres indrets. Aquesta suspensió d'activitats del Barcelona durarà 6 mesos.- 23 de juny: per ordre governativa queden suspeses les activitats de l’Orfeó Català.- 31 de juny: per considerar que en un sermó, pronunciat a Sant Celoni, el jesuïta Pare Ramon M. Bolós ha injuriat l'exèrcit espanyol, és detingut per la Guàrdia Civil i posat a disposició de l'autoritat militar.- 1 de juliol: el P. Bolós ingresa a la presó.- 21 de juliol: el governador civil ordena la clausura de les associacions excursionistes Minerva i Montseny, de Barcelona. Pocs dies després, serà clausurat el Foment Català de Sallent. Des de fa alguns mesos, van essent clausurades per tot Catalunya gran quantitat d'associacions esportives, culturals, etc. ALS CATALANS I ALS HOMES DE COR: L'Estat Espanyol ha portat sempre la tragèdia arreu on ha passat. Incapaç de portar una civilització, incapaç de sentir-la, saturat de l'esperit bàrbar en què ha mantingut el seu poble, no ha trobat altra rao per a mantenir la seva hegemonia en les nacions que eren els seus vassalls que imposar-se pel terror. En tots els pobles on un dia pogué fer sentir el seu poder, encara que fos efimer, el nom d'espanyol és un record funest i per segles que hagin passat els homes s'espaordeixen encara en rememorar la visió de l'inquisidor i del jutge espanyol. El seu pas és un mal vent que asseca totes les fonts de bondat i humanitat, mai no ha fet florir ni un amor ni un agraïment, mai ho ha tingut una generositat ni una noblesa. Catalunya sap a bastament el què vol dir la justícia espanyola. Catalunya sap els procediments tantes vegades emprats per la seva policia, hereva dels vells inquisidors i pels seus jutges continuadors dels mitjans medievals de persecució judicial. Catalunya ha sentit manta vegada com la carn dels seus fills era martiritzada, com pel turment i pel dolor eren arrencades dels presos declaracions que negaven la veritat i la justícia. Catalunya s'ha sentit avergonyida que en les seves terres, gent estranya, gent que vivia encara molts segles enrera, la fes camp, on uns degenerats donaven ampla expansió als seus sadismes. Si durant el Govern del Directori el botxí no ha parat mai, el seu treball ha trobat ampla protecció en jutges i governants, els inquisidors policíacs no podien ésser menys, molt més tenint en compte que els seus capitostos, els generals espanyols Arlegui i Martínez Anido, tan lligats amb el Directori, havien posat una escola tan ben muntada i especialitzada per a perseguir obrers. A manca de sindicalistes i anarquistes la policia miserable, ha trobat en la carn separatista material a propòsit per al seu instint ferotge. Massa temps

feia que la seva ànima vil no sentia el panteixar de l’home que es rebolca en el dolor i en el desesper. Catalans, homes de cor, a les presons espanyoles, als quarterets de policia, es torturen els vostres germans! Aquests xicots que una confidència traïdora i sense fonament acusa d'estar complicats en un intent de regicidi són martiritzats, són atropellats i vexats pels jutges i els, seus ajudants per fer-los confessar i signar declaracion falses. Contra tota llei d'humanitat, contra tota conquesta de progrés, uns catalans, germans nostres, l’únic delicte dels quals és haver tingut un gest heroic de noblesa i dignitat davant dels seus perseguidors, són apallissats, turmentats pel ferro i pel foc en aquestes coves immundes on la justícia espanyola exerceix la seva funció baixa, en aquesta «jefatura de policía» on el jutge del poble blasmador de tota humanitat troba el seu palau, més digne d'un assaltador de cami ral que d'un alt magistrat. Allà, ben lligats, indefensos, com necessita la covardia dels qui cobren de l’Estat espanyol trobar el seu enemic: per a plantar-li cara, els nostres germans, catalans com nosaltres, com nosaltres devots a la terra, sofreixen els mils martiris de mans dels seus botxins. Allí, sense compassió, se'ls apliquen tots aquests mitjans que la maldat humana ha trobat de més refinada crueltat. Contra tota llei molts continuen incomunitats perquè llur parentela i amics no vegin els seus cossos plens de nafres ni parlin de la seva dissort. De dotze d’ells, no se'n sap el parador, i, tenint la llarga experiència de la prodigalitat amb què aquesta gentussa covarda aplica la llei de «fuga», es té el temor que no els hagin mort per l’espatlla vilment. Catalans, catalans separatistes perquè enyoreu un poble progressiu i noble on totes les conquestes de l’esperit humà tinguin hostatge, revolteu-vos contra aquests miserables que així neguen tota pietat i tota grandesa humana; revolteu-vos contra aquests homes que viuen encara en ple medievalisme i empren el terror, el qual no els pot donar ni llur espiritualitat ni llur cultura. Català, omple't d'odi contra aquesta raça on les vileses dels de dalt han sabut crear la mansuetud i la indiferència dels de baix. Català, pensa, en els teus germans empresonats i torturats i, mentre treballes per deslliurar-los i per venjar-los, treballa per deslliurar Catalunya de mans d'aquests botxins i inquisidors.» (Full clandestí editat per Estat Català. Vegeu Catalunya poble dissortat, op. cit., pàg. 95-97.) *Els processos polític estan a l’ordre del dia. Hom segueix amb una especial atenció el dels nacionalistes catalans acusats de voler fer volar el tren reial a les costes de Garraf.-

Són processats 18 reusencs, acusats d'ultratges a la bandera espanyola.- 17 d’agost: continua l’empresonament de catalanistes; entre els nous detinguts s’hi troba el farmacèutic Miquel Baltà, director del Laboratori Municipal d'Anàlisis Químiques de Barcelona.- 18 de setembre: és segrestat el setmanari «L'Esquella de la Torratxa»; l’autoritat governativa en prohibeix la publicació per un temps indefinit.- Té lloc un Consell de Guerra contra el sacerdot Antoni Bach i Puig, acusat de participar en la preparació d'un aixecament armat a Catalunya.- 28 de setembre: el caporal de la Guàrdia Civil Manuel Capell fereix un seu company del cos i mata el capità Emilio Escobar. Hom trobarà Manuel Capell mort a la presó.- 5 d’octubre: per ordre governativa, és suspesa la publicació del periòdic «La Rambla».- 12 d’octubre: La «Publicitat» és suspesa per 5 dies.- 24 d’octubre: Francesc Macià arriba a Moscou, on romandrà fins al 28 de novembre, per tal de demanar al govern de l’URSS ajuda per a proclamar la República Catalana independent; s'entrevista amb Bukahrin i Zinoviev. El català Andreu Nin, membre del Partit Comunista de l'URSS, diputat del Soviet de Moscou i dirigent de la Internacional Sindical Roja, els fa d'intèrpret.- 1 de novembre: per ordre governativa, és clausurat el Centre Excursionista Rodamon, de Barcelona.- 7 de novembre: són detinguts i incomunicats els exdiputats de la Lliga Regionalista Josep M. Trias de Bes i Antoni Miracle, i l’impressor Demetri Oliva. Tots ells, el dia 13, seran tras1ladats a Madrid.- Al C.A.D.C.I., del qual l’autoritat governativa ja havia clausurat la majoria de les seccions, li són prohibides tota mena d'activitats.- 13 de novembre: a Sabadell se celebra un Consell de Guerra contra Magina Pons, acusada d'ultratges a la bandera espanyola.- 4 de desembre: el Tribunal Suprem absol l’exdiputat catalanista Rahola, el qual havia estat processat per incidents relacionats amb l’ús de la bandera catalana. *Miquel Llor publica Història grisa; Josep Pla, Coses vistes: Rússia; Prudenci Bertrana, Jo; Joan Santamaria, Ma vida en doina, vol. I de les Memòries del Dr. Verdós; Josep M. López-Picó, Elegia; Agustí Esclasans, Articles inèdits; Josep Roig i Raventós, Flama vivent; Josep Carner, El cor quiet; Pere Coromines, Silent. Teatre: Amadeu Aragay, Terra nostra (El rabassaire). 1926 *24 de febrer del 1926: a Barcelona, per ordre governativa és clausurada l’Associació d'Empleats de l’Ajuntament.- Del 3 al 8 de març, per ordre governativa és destituïda la Junta del Col·legi d'Advocats de Barcelona, acusada de negar-se a publicar en castellà la llista dels advocats. La Junta destituïda difon una circular en la qual justifica i ratifica la seva actitud; el president de l'Audiència els invita a rectificar i a fer una declaració d'acatament al règim. S'hi neguen; com a conseqüència són empresonats, i posteriorment exiliats, Ramon d'Abadal, Francesc Ripoll, Albert Bastardas, Carrasco i Formiguera, J. Barbey i Prats, Casimir Casagran, Blajot, Duran i Balada.- 18 de març: Reial Decret que estableix les sancions que seran imposades als qui es resisteixin a usar el castellà.- 23 de març: és processat Albert Bernis perquè no ha acceptat de formar part de la nova Junta del Col·legi d'Advocats de Barcelona.- Per l'abril: la policia descobreix la preparació d'un aixecament armat a les ordres de Francesc Macià i l'existència del Tribunal Revolucionari de Catalunya.- Tenen lloc alguns actes de terrorisme. Són detinguts alguns sindicalistes. Durant el juliol són imposades multes a diversos nacionalistes catalans acusats d'assistir a reunions clandestines i a festes organitzades per recollir diner per prosseguir l'acció revolucionària.- 31 de juliol: el Dictador, general Miguel Primo de Rivera, es troba a Barcelona; en passar el seu carruatge pel pla de Palau, Domènec Masachs i Torrent li llança un punyal, que queda clavat en la taula

lateral del carruatge.- Estat Català, dirigit per Francesc Macià, ha estat preparant un alçament armat del poble català per proclamar la independència de Catalunya. L'aixecament s'iniciarà amb l'entrada al Principat d'uns 600 homes armats, que Macià havia concentrat al Nord del Pirineu.- 4 de novembre: Francesc Macià és detingut a Prats de Molló per les autoritats franceses quan es disposava a travessar la frontera al davant dels guerrillers d'Estat Català. Amb Francesc Macià, són detinguts pels gendarmes 129 dels combatents que estaven a les seves ordres, 86 dels quals seran expulsats de França, cap a Bèlgica, i 43 processats juntament amb el seu cap. FRANCESC MACIÀ: Via fora, catalans! Ara és l'hora, catalans! Dos segles d'esclavatge, d'humiliació i d'oprobi no han pogut matar la veu de la nostra ànima. Ens han pogut sotmetre els nostres cossos per la força de les armes i arrabassar-nos així les nostres llibertats; ens han pogut fer abaixar el cap sota el seu jou i fins treballar per a l’opressor, però no hem oblidat mai la veu interior de la nostra rebel·lió ni de fer sentir-la als altres com a protesta i invocació del nostre dret. És aquesta mateixa veu la que esdevé avui el nostre crit de llibertat; és aquesta mateixa veu que esdevé el nostre imperatiu nacional, l’imperatiu de la nostra raça que ens crida: «A les armes!, a les armes!» ¿Heu perdut el vostre sentiment de catalans? Heu oblidat ja que sou homes? En comptes d'ardit jovent, ¿no hem pas engendrat: un poble de covards? En comptes de cavallers orgullosos d'ells mateixos, heu esdevingut un ramat de pàries? No teníem una senyera immaculada? ¿No posseíem una llengua característica i ben nostra? ¿No teníem les nostres festes, els nostres costums i tradicions seculars? ¿No teníem, una gloriosa història? ¿No posseíem una cultura i un avenç, social que era, amb els seus gremis obrers i d’ensenyament, un exemple per al món? ¿No teníem una consciència i una voluntat rebels? On és, doncs, tot això? Només ens resta la llengua i encara arrencada grosserament dels llavis dels vostres fills a l'escola i gairebé arrencada per vergonya, fins dels vostres llavis. Tota la resta, per noble i sagrat que fos, ha estat proscrit i ben sovint trepitjat per governants i dictadors i reis que corrompen tot el que toquen perquè estan habituats a arrossegar-se pel fang del vici i del crim i de les coses més infectes i repugnants. I reconquerir un patrimoni, no val una vida? A les armes, catalans! Darrera nostre, hi tenim una generació que ens espera!

Catalans! No podeu imaginar-vos amb quina alegria més pura us adreço avui aquesta crida. Us havia parlat fins ara amb tanta angoixa i tristesa! Era el fruit de les amargors de l’exili; era el fruit de la comprovació de les febleses, -defeccions i fallides de tants catalans que han refusat servir Catalunya; era el sofriment que sentia en la meva ànima de tants germans que sofreixen en les presons d'Espanya; era el dubte que de vegades m'obsessionava que ja no podria, a la meva edat, veure de nou Catalunya i la seva llibertat. Avui, però, en passar la frontera i veient-la de nou en l'exaltació natural que produeix el retorn a la pàtria i dins la calma i la grandesa d'esperit que produeix aquest retorn quan és per a oferir-li el sacrifici de la vida, l'he vist tan bella, tan rica, tan puixant i tan eterna, que m'he sentit tranquil·litzat en la meva fe que Catalunya no morirà mai i que vencerà els seus enemics. És amb aquesta fe i amb aquesta gran joia que us crido al meu costat per prendre les armes per la llibertat de Catalunya. Ha d'ésser un dia de festa per a nosaltres, catalans, aquest recomençament de la nostra història nacional antigament tan clara, tan austera, tan gloriosa, però des de fa dos-cents anys enfonsada dins d'una altra història carregada d'una grandesa inútil i ennegrida per la fumera roja de sang, de tantes fogueres enceses per la Inquisició i encara no apagades del tot. Per nosaltres avui, catalans, en vida i en mort, Catalunya serà de nou Catalunya! Contra la monarquia i contra aquest rei opressor que, encara no fa gaire temps, ens recordava que era el descendent de Felip V, de terrible memòria, que està en deute de sang amb nosaltres; Contra la dictadura militar, la més repugnant de totes les dictadures per la seva mateixa concepció, que ens ha ofès íntimament amb la profanació de les nostres coses més sagrades; Contra la guerra del Marroc, aquesta guerra tan injusta i tan tràgica que persisteix, encara que sigui negada pels comunicats oficials; Contra la injustícia social i els privilegis de classe; Per la llibertat de Catalunya i el dret a governar-nos nosaltres mateixos, conscients de la nostra personalitat i de la nostra voluntat ferma i definida, convençuts que Catalunya és capaç de governar-se a si mateixa i poseeix suficients recursos econòmics per a viure lliurement;

Per la cultura dels catalans, la restauració de les seves corporacions dissoltes, i la creació de noves institucions que afavoreixin els infants, així com les de caràcter tècnic per als obrers, comerçiants i industrials; Per la dignitat i el millorament de vida del proletariat, mitjançant reformes socials i la llei de protecció del treball i dels obrers, cosa que significa la garantia per al progrés i millora, partint del minimum assignat en la convenció de Berna; Per la llibertat de tots els empresonats per delictes polítics i socials i la llibertat dels nostres companys separatistes que, d'una manera tan heroica, han patit i pateixen, encara, per Catalunya; Per la implantació de la República Catalana Independent. Via fora, catalans! Us crido amb el mateix crit històric que ens recorda les nostres antigues victòries nacionals, car és en aquest moment que voldria fer desaparèixer la meva persona per tal que reconeguéssiu en la meva veu, la veu de la vostra raça, i en la meva gesta, la gesta d'aquells que ens han precedit en la Història. És ben encoratjador de sentir-se, en aquests moments suprems, per damunt de la nostra voluntat, l'hereu i l'instrument d'aquells herois que saberen posar tan alt, en terra i en el mar el nom gloriós de Catalunya. Que la nostra senyera de les quatre barres onegi en el vent de la nostra immortalitat! En aixecar-la de nou al cel de Catalunya, deixeu-me hissar una altra senyera invisible perquè onegi per damunt d'aquells que lluiten per un noble ideal. La nostra afirmació d'ésser catalans, no significa que ens volem separar de l'afirmació que també som humans; l'estel solitari de la nostra bandera no vol pas significar que ens volem aillar dels altres que, com nosaltres mateixos, sofreixen una opressió semblant; la nostra bandera no ens separa de ningù que tingui un esperit lliure, i en els seus plecs no s'amaga cap idea d'imperialisme ni de conquesta. La nostra aspiració és entrar, una vegada lliures, en el concert dels pobles civilitzats per a treballar, amb el nostre jove esforç, per un ideal de pau internacional, per la llibertat de tots els homes i de tots els pobles i per la justicia. I és aquesta mateixa aspiració que ens ha fet aliar amb els separatistes d'Euzkadi i de Galicia i ens pot fer aliar, demà, lliurement i cordialment amb les altres petites nacionalitats d'Espanya.

Quan nosaltres afirmem que deslliurarem Catalunya, no ho diem pas amb un esperit d'odi contra vosaltres, espanyols, com ho han fet córrer els Governs d'Espanya. Tot el nostre odi s'aixeca contra aquesta Espanya oficial monàrquica, avui dictatorial, sota el règim de la qual vosaltres mateixos heu esdevingut uns esclaus, sobretot vosaltres, obrers, tant com nosaltres mateixos. Us hem vist sotmesos al mateix jou, encadenats al treball i patint pel dur treball, en la vostra terra àrida. I us hauriem estès més d'una vegada els nostres braços, si els haguéssim tinguts lliures. És el que esperem fer un dia si aquest és el vostre desig. La nostra unió oficial d'avui, feta per la força -unió que és la causa de la misèria i de la inquietud de tots-, feta demà pels lligams de la llibertat i de la fraternitat, serà plena d'eficàcia i plena de possibilitats materials i morals insospitades. Heus ací, doncs, l'esperit de la nostra revolució . Via fora, catalans! Lluitem per aquesta terra immortal que és Catalunya i no podem ésser vençuts! Què seria d'una joventut sense rebel·lia? ¿Què seria d'una vida sense dignitat? Vius o morts, per Catalunya i la seva ànima immortal! A les armes, catalans! En nom del Consell provisional de la República Catalana, Francesc Macià. A les nacions lliures del món, salut! És Catalunya la que avui us saluda, nacions lliures del món, en el moment d'aixecar-se en armes en defensa del seu dret imprescriptible de governar-se ella mateixa. Assistits per aquest dret i ajudats per un exèrcit de braus voluntaris catalans, així com per l'heroica Legió de voluntaris italians per la llibertat dels pobles, acabem de proclamar la nostra independència nacional i us demanem el vostre ajut, encara que sigui moral, pregant-vos que vulgueu reconèixer Catalunya com a Nació lliure. (...) Tenim el convenciment que no serà assegurada la pau d'Europa mentre la força dels exèrcits sostingui exclusivament l’imperialisme i no siguin assegurats els drets de les nacions petites a disposar lliurement d'elles mateixes.

Pel dret dels pobles i dels homes! Per la pau internacional! Salut! Declaració d’Independència Catalans! El Govern Provisional de Catalunya, inspirant-se en el dret de Catalunya a la seva sobirania nacional, dret que, com els de tots els pobles, no prescriu i està per damunt de tota usurpació per forta i duradora que sigui, Declara Catalunya independent, i tenint en compte que cada vegada que la voluntat de la majoria del poble català ha pogut expressar-se lliurement, s'ha manifestat de manera evident a favor de la República Catalana, i tenint en compte que aquest dret fonamental i etern de Catalunya a governar-se ella mateixa ha estat, avui, usurpat per la força del Govern espanyol, opressor de la pàtria catalana, S'aixeca en armes, amb l'ajut de l'exèrcit de braus voluntaris catalans i de la generosa Legió italiana de voluntaris per la llibertat dels pobles, contra tota força d'ocupació; Es compromet a no deixar les armes fins a l'obtenció i consolidació d'aquest dret fonamental i tots els altres drets de Catalunya; Exigeix, pel fet d’aquesta proclamació, l'obediència i el respecte més estricte de part de tots els catalans, usant d'un dret que posseeix sempre i en qualsevol moment; Assegura en tots els llocs reconquistats on pugui establir-se lliurement la llibertat de tots els ciutadans sense distinció de posició, ni classe, o de tendència política, social o religiosa i es compromet a vetllar per la prosperitat moral i material de tots els ciutadans en la mesura de la seva força i el seu poder. El Govern Provisional de Catalunya, en aquest moment històric i solemne en el qual recomença la Història del seu poble, en una confiança il·limitada, però també amb l'angoixa de qui s'endinsa en un cami sagnant i difícil com el que hem iniciat,

Demana, en dret de justícia i per la seva aspiració a treballar per la pau internacional, que totes les nacions lliures del món vulguin reconèixer i ajudar, no fos més que moralment, la independència nacional de Catalunya. I espera que la Nació Catalana, pel seu honor i la seva grandesa, pel coratge i l'esperit de sacrifici dels seus voluntaris, sabrà mantenir-se digna davant d'ella mateixa i davant el món sencer i que sabrà acomplir el destí que li és reservat i que l’espera. (Proclames que Macià tenia preparades per a llançar, al moment de traspassar el Pirineu amb els seus guerrillers. Macià. La seva actuació a 1'estranger, Edicions Catalanes de Mèxic, Mèxic DF 1952, pàg. 62-67 i 70-71). *11 de novembre de 1926: a Barcelona són detinguts diversos militants sindicalistes i d'Estat Català, entre ells Ángel Pestaña i el Dr. Jaume Aiguader.- 14 de novembre: el governador imposa multes a quatre periòdics de Barcelona. Al cap de pocs dies en multa un cinquè.- El govern francès no concedeix l’extradició de Macià i els seus col·laboradors, que havia estat demanada pel govern espanyol. Juntament amb 43 dels seus correligionaris, Macià és empresonat a La Santé, de París. Tot seguit, s'inicia un procés contra ell i els seus companys de causa. Tant l’intent armat d'Estat Català com el procés incoat a Macià i els seus col·laboradors té un gran ressò internacional. Causen un gran impacte en la població de Catalunya i d'arreu d'Europa i d'Amèrica. FRANCESC MACIÀ: (...) Espanya és la nostra enemiga! (...) Si existeix alguna relació entre la nostra expedició i França, seria solament en un interès especial al seu favor. En realitat, marxàvem a combatre un enemic històric de França -Espanya- i també per a deslliurar un poble amic, Catalunya; per a transformar una frontera hipòcritament hostil, en un límit que l'amistat i la col·laboració esborrarien tot seguit. Si Catalunya oprimida donà un dia, sota la falsa neutralitat d'Espanya oficial, catorze mil voluntaris a França, el dia que fos lliure seria l’aliada més entusiasta del vostre país. Això, no ho proclamem solament en un fi de col·laboració en la guerra, sinó en un somni de pau i de treball. Una República Catalana Independent seria, pràcticament, un guaita en la Mediterrània que vetllaria contra tota temptativa d'atac contra França. No seria una amiga del vostre país a l’estil com ho és Espanya, la qual, en un record nostàlgic del seu gran imperi, col·locada al mig de les vostres rutes marítimes d'Africa, espera l'hora en la seva base naval de Maó, que està fortificant de cada dia més per tal de convertir-la i adaptar-la a les exigències modernes, potser amb el designi d'oferir-la al seu amic el dictador italià com a penyora del tractat de bona amistat existent entre Itàlia i Espanya.

Volem una República Catalana independent que seria la vostra Bèlgica del Pirineu; república que anàvem a implantar per la violència, essent aquest l’únic mitjà pel qual Espanya pot entrar a la raó, ella que no ha reconegut mai cap dret a cap poble oprimit, si aquest no li ha exigit per les armes. Volem una Catalunya lliure de disposar d'ella mateixa, no implicant pas un nacionalisme retrògrad ni un esperit d'exclusivisme local. Volem entrar com a Estat independent en el concert de pobles lliures. No hi pot haver pau internacional mentre existeixin nacions esclaves, privades de veu en una Confederació universal. (De la declaració de Macià durant el seu procés, a París. Vegeu Macià. La seva actuació a 1'estranger, vol. I, op. cit., pàg. 81-82.) Ara més que mai! Si abans teníem coratge com a un, avui el tenim com a cent. Recomençarem i l'experiència ha estat fortament i espiritualment més cruent que si haguéssim caigut a les mans mateixes dels nostres enemics que anàvem a combatre; aquesta experiència ens farà escollir, demà, un camí on les fronteres siguin més amples i més obertes. Recomençarem la guerra i si abans teníem l’esperança de guanyar-la, ara en tenim l’'absoluta certesa. Si vosaltres veiéssiu la moral, l’encoratjament i aquesta mena, gosaria dir, de místic fervor que aguanta tots els nostres voluntaris compactes, en tindríeu també la certesa. La nostra posició vindrà encara més afermada pel crèdit que haurem guanyat com a homes d'acció davant de tota llei d'elements de casa nostra i de fora, que ens facilitarà d'una manera gran, el retrobar els mitjans que malhauradament ara ens han estat robats de les nostres mans, quan anàvem a prendre les armes per Catalunya. No minveu, doncs, ni un sol moment en el vostre coratge. Guanyarem, guanyarem! (Proclama llançada per Francesc Macià des de la presó de La Santé el 25 de novembre del 1926, op. cit., pàg. 85.) *Pel desembre: es reprodueixen els aldarulls a la Universitat de Barcelona.- Apel·les Mestres publica Balades-III; Joan Santamaria, La filla d’en Tartarí i Quatre titelles i un ninot; Guerau de Liost, Ofrena rural; Agustí Esclasans, Nous articles inèdits; J. Navarro Costabella, El passat cendra; Josep-M. López-Picó, Invocació secular.- Teatre: Àngel Guimerà, Per dret diví; Víctor Mora, Cançó d'amor i de guerra; Ignasi Iglésias, La llar apagada; Josep-M. de Sagarra, Marçal Prior; Millàs-Raurell, La llotja. Durant aquest any han estat publicades, en català, unes 500 obres. 1927

*L'alcalde de Barcelona, el president de la Diputació i el capità general lliuren, a Madrid, al ministre de la Governació, Martínez Anido, la Gran Creu de Carles III, adquirida per subscripció popular.- 10 de març: és clausurat un centre oficial de Barcelona, on la policia ha trobat 25.000 exemplars d'un dels manifestos de Francesc Macià; són detingudes 5 persones, entre les quals es troben 2 empleats de l'Ajuntament.- És desterrat Domènec Farell i Valls, a causa d'un article que havia publicat.- 4 d’abril: per ordre governativa, «La Vanguardia» deixa de publicar-se durant 3 dies.- 21 d’abril: per unanimitat, el claustre universitari de Barcelona nomena Alfons XIII doctor honoris causa.- Augmenten les detencions de persones acusades de separatisme i són imposades multes a alguns periòdics de Barcelona.- 17 de maig: per acord del consistori municipal és col·locada una placa al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona que diu: «Testimonio perpetuo de gratitud, de cariño y de lealtad, que la ciudad de Barcelona dedica al rey ejemplar de España».- Durant el juliol, l’ala més extremista de l’anarquisme funda, a València, la Federació Anarquista Ibèrica (F.A.I.), amb el propòsit de reorganitzar la C.N.T. i controlar-la.- Estat Català comença a publicar el periòdic clandestí «La rebel·lió catalana».- Durant l’agost, abunden les suspensions de periòdics i la imposició de multes.- Circulen, clandestinament, en exemplars mecanografiats, dos llibres que apareixeran impresos l’any 1930: On va Catalunya?, de Marcel·lí Domingo, i El silenci de Catalunya, de Francesc Cambó. (Aquest darrer, després, serà editat amb el títol de Per la Concòrdia.) MARCEL·LÍ DOMINGO: L'any 1919 marca la darrera coincidència de tots els catalans en una petició a l’Estat espanyol. En aquella coincidència hi ha un fet íntim que convé descobrir: la seguretat que donava el senyor Cambó, acabat de sortir dels Consells d'Alfons XIII que en les altures no es posaria obstacle ni objecció tan sols a un Estatut que sumés totes les voluntats i que fos congruent amb la permanència de la monarquia espanyola. Nosaltres oposàrem diverses objeccions a aquesta confiança: adduírem els casos dels homes i les institucions que es desacreditaren pel crèdit que prestaren... L'afirmació del senyor Cambó era cada vegada més rotunda... ¿Han de recordar-se aquelles Assemblees de la Mancomunitat en que coincidiren de les extremes dretes a les extremes esquerres? Ha de recordar-se aquella Assemblea de Municipis a la qual assistiren 1.053 Municipis dels 1.083 Municipis que té Catalunya, i en què s'oferiren a sostenir l’Estatut des dels carlins als socialistes? El Parlament rebutjà l’Estatut. El Govern es negà a discutir-lo. En l'hora que es deliberava respecte a l’actitud a adoptar davant l’engany de què havien estat víctimes alguns i la repulsa de què havíem, estat objecte tots, s'esdevingué el moviment social amb organització i ímpetu esplendents. Ell acabà amb la coincidència. Uns assembleistes s'arraconaren en llurs cases; altres agafaren les armes contra els obrers; altres anaren a fer costat al poder central contra les aspiracions d'una part de Catalunya; altres es col·locaren resoltament al costat dels obrers en marxa. Han passat vuit anys des de llavors. El poder públic espanyol, que reconegué la necessitat d'un regisme d'autonomia als Municipis, l’única

obra que amb relació als Municipis ha realitzat des d'aleshores, ha estat, primer, suspendre la facultat que en aquella ocasió tenien els municipis de nomenar llur batlle i es tornés a nomenar batlle de reial ordre; després, desfer-ho tot. I això el mateix conservadors que liberals, el mateix mauristes que reformistes... Per això avui, davant aital realitat, la posició dels catalans que planteja el problema de la personalitat de Catalunya no es ja la del 1919. Són encara molts els qui esperen de l’Estat; però són molts també, més que en cap altra ocasió, els qui, no solament no esperen ja res de l’Estat espanyol sinó els qui ni tan sols volen amb l'Estat espanyol, en el present i en el futur, coincidència de cap classe. (...) Hi ha, demés, un fort moviment nacionalista a Galícia: moviment nacionalista que comença per l’alliberació de la terra i vol acabar amb l'alliberació de la ciutadania. Hi ha, per damunt del biscaisme, un afany d'autonomia del sentit més profundament liberal en els homes més cultes del poble base. Hi ha sentit de la personalitat regional a Andalusia i a Castella, i amb aquest sentit el desig de formar, rompent la unitat d'Estat i de Nació que avui existeix, una unitat de civilització. ¿Per què negar aqueixos homes i aqueixes forces? ¿Per què apartar-les del nostre costat si poden formar al nostre costat contra l’Estat espanyol? Em direu que hi ha a Catalunya dues tendències: la que accepta la idea de pàtria per damunt de tot i vol anar a la victòria per un exaltament del sentit patriòtic de la nacionalitat dominada, i la que acepta la idea de llibertat per damunt de la idea pàtria i sols vol la sobirania jurídica per a la Pàtria quan aquesta sobirania signifiqui la possibilitat de realitzar una obra liberal. Som nosaltres d'aquests últims, i tenim el convenciment que molts que accepten la idea de Pàtria com a finalitat l'abandonarien quan s'adonessin que la Pàtria, en sobirania jurídica, no realitzava una obra conservadora. Sí. Així com hi ha dues Espanyes a Espanya, hi ha dues Catalunyes a Catalunya. El bisbe Torras i Bages, «el gran Bisbe», com fou anomenat a Catalunya quan el 1910, amb Canalejas en el Poder, es parlà de l'ensenyança laica, escrivia: «La implantació de l'ensenyança laica, o neutra, porta a la dissolució social. És un fet que al compàs de la irreligió en les escoles, o de la neutralitat, que és el mateix, s'ha desenrotllat la immoralitat i la criminalitat en la infància, fins al punt de considerar-se avui necessari un sistema penal per als nens, necessitat que fins avui no havien sentit els jurisconsults i sociòlegs més curosos del bé públic que ens han precedit». Penseu en un moviment català que anunciés a l'Estat que pogués regir la sobirania de Catalunya, ja no sols l’escola neutra i la separació de l’Església i l’Estat, sinó la submissió de l’Església a l'Estat. ¿Quin dubte hi ha que quants combreguen en les doctrines del «gran Bisbe» preferirien a la independència de Catalunya en aquestes condicions la submissió de Catalunya a un Estat que observés amb

l’Església i l’Escola, respecte a matèria religiosa, la conducta que ha observat fins ara l’Estat espanyol? Quan es produí la revolta dels pagesos de «remença», el segle XV, la Generalitat de Catalunya féu costat al sistema feudalista i burgès, i Verntallat, cabdill del moviment, que destacà amb un gest com el d'Espàrtac va haver de rebre l’auxili de Joan d'Aragó. Vinguem molt més vers ací. Quan s'ha produït en els nostres dies el moviment obrer, les classes conservadores catalanes oblidaren Catalunya per posar-se a disposició de l'Estat Central, i estimulant-lo a seguir els procediments de major violència, van col·laborar amb ell en l’obra cruenta de repressió del moviment. Penseu en una revolució catalana que tendís a alliberar Catalunya d'Espanya i a crear un Estat català, francament socialista, o l’Estat federal sindicalista que Duguit assenyala com l’Estat futur. ¿Quin dubte hi ha que molts catalans amarien més llur patrimoni privat que la pàtria i que en defensa del patrimoni s'unirien a l’Estat que vingués a impossibilitar l'efectivitat d'aital independència? Catalunya està mig partida en dues Catalunyes enemigues, com la vella Tebes. També està mig partida Espanya. A l’Espanya quieta cercaran els anomenats nacionalistes de dreta per anar contra Catalunya quan el moviment de Catalunya signifiqui una marxa resolta vers l'esquerra. ¿Per què no hem de buscar nosaltres, per a aquesta obra d’esquerra, a l’Espanya que pugui solidaritzar-se amb ella? Frederic Engels, en son llit de mort, escriví per al doctor Adler, líder dels socialistes austríacs, les següents paraules: «A l'Àustria, el partit socialista és l’únic que té futur, puix solament ell pot resoldre el problema de les nacionalitats.» Es va enganyar Engels en el que fa referència al punt concret del socialisme austríac, més austríac, tal vegada, que socialista, com ho va provar, sobretot, la seva intervenció en la guerra europea; però encertà Engels en el sentit. Sols l'elevació del sentit de la llibertat i la convivència dels qui comparteixen aquest sentit pot salvar i dignificar una nacionalitat. (...) La forma federal Nosaltres, en definitiva, no rebutgem la forma federal. No som dels qui, apartant-nos de totes les actuacions per considerar-les conservadores, ens mantenim en extremismes desesperats, deixant en tant que els procediments ultraconservadors de govern siguin els qui privin i prevalguin. No rebutgem la forma federal, entre altres motius perquè, primer, no neguem totalment Espanya, i segon, perquè creiem de majors possibilitats una revolució contra l’Estat espanyol que una guerra separatista entre Catalunya i Espanya. Catalunya no està a Espanya com estava Irlanda a Anglaterra o Polònia va estar a Alemanya, Àustria i

Rússia, sotmesa a un Estat fort. L'Estat espanyol és dèbil: més dèbil avui que mai, quan no li queda ni una institució ni un organisme on la indisciplina i el descontentament no hagin arribat a l'arrel. Un moviment separatista de Catalunya enfortiria l’Estat. Un moviment seriosament revolucionari -a Espanya no s'ha intentat encara la revolució seriosa- podria posar l’Estat en situació tan anguniosa, que ni tan sols trobaria els mitjans de defensa. Nosaltres considerem, per això, equivocada la posició dels qui llencen el dilema: República catalana o República espanyola. Nosaltres diem: La República catalana federada a les altres Repúbliques, que poden constituir la República Ibèrica. I com a mitjà: creiem de majors possibilitats la constitució d'una República catalana, dintre la República Ibèrica que l’aspiració de la República catalana conservant la Monarquia espanyola. En concret: Pi i Margall no deia: «Siguem catalans; sols hem d`ésser catalans.» Deia: «Catalans, espanyols, germans». Nosaltres desgranem aquests tres conceptes per a dir: «Catalans humans aliats als altres íbers humans, amb l’objecte de batallar junts per, dintre d'un solc ibèric més humà, elevar Catalunya al més alt valor d'humanitat. » (On va Catalunya?, Barcelona (1930), 26-27 i 42-47 -aquesta obra va circular clandestinament, en exemplars mecanografiats, l’any 1927.) FRANCESC CAMBÓ: El problema català té per base, per única base, l'existència d'un fet diferencial català, d'una personalitat catalana inconfusible i indestructible, la qual, per a qui no sigui orb d'esperit, és tan forta i acusada, en el passat i en el present, en els fets històrics que l'han creada i en les realitats actuals que la mantenen, com ho pugui esser la de Polònia, la d'Irlanda i la de Bohèmia. En llibres i en discursos ha estat explicat tantes vegades el fet diferencial català, que no val la pena d'insistir-hi. D'aquest fet diferencial, allò que és més pregon i persistent, allò que és menys discutible, és l’existència de la llengua catalana i l'adhesió dels catalans a llur verb, pairal. Mentre aquesta manifestació no desaparegui, voldrà dir que el fet diferencial català, amb tota la seva força i amb la potencialitat de totes les conseqüències que se'n deriven, subsisteix. I que aquest fet és definitiu, en tenim una prova insuperable en el llarg període que va de les primeries del segle XVI fins a mitjan segle XIX. Durant aquest període de més de tres centúries, la llengua catalana resisteix un doble atac que, racionalment, havia de destruir-la. Actua contra la subsisténcia de la llengua catalana la

força immensa de la monarquia espanyola en els segles de la seva esplendor màxima i en un temps en què la institució monàrquica, a més de la força coactiva, tenia una força social més penetrant i més irreductible que la força coactiva. (...) Avui, després de quatre segles de política assimilista, en la qual s'ha aplicat, des de l'acció brutal de les armes a l’acció suau i penetrant de la cultura, en la qual l’assimilisme per coacció política ha tingut totes les modalitats imaginables, el fet diferencial català és més acusat que mai i l'adhesió dels catalans a aquest fet és cent vegades més intensa i més extensa que no ho era en el moment en què l’acció assimilista va iniciar-se. (...) L’ideal col·lectiu, l’únic ideal col·lectiu que pot forjar una gran Espanya, és el que la geografia i la història ens assenyalen: l'iberisme. La geografia ens diu que Espanya, separada de Portugal, és una unitat política mutilada. La història ens ensenya que la separació de Portugal marcà la fi d'Espanya com a primera potència. El dia en què Espanya fos Ibèria, aquell dia Espanya recobraria, d'un cop, la categoria perduda el segle XVII. No hauria de captar aleshores un lloc permanent a la Societat de Nacions: tothom s'avançaria a oferir-1'hi. Aleshores Espanya no tindria, com avui, una ombra d’independència, sinó una independència efectiva. Aleshores podria estar amb Anglaterra per un acte espontani de la seva lliure opció; avui hi ha d'estar perquè Anglaterra, a través de Portugal, ocupa una gran part de la Península Ibèrica. En el concert de les potències llatines, diria de tu a Itàlia i a França i podria assumir la magna missió d'intervenir entre les dues per suavitzar-ne els fregaments. Per la seva acció, podria ésser un fet la constitució d'un bloc llatí que salvés la raça que té una història més gloriosa i un més copiós patrimoni espiritual, de la postergació en què pot deixar-la la força expansiva de la raça anglosaxona. I els Estats americans d'arrel castellana i portuguesa, que mai no voldran sumar-se a un bloc hispano-americà, s'avindrien a ingressar en un bloc llatí prou fort per a salvar-los de les alarmants ingerències de la gran República Nord-Americana. Refractaris avui a una cooperació directa amb Espanya, en un bloc llatí trobarien no solament les fonts més pures de llur tradició i de llur esperit, sinó costat per a llur defensa. Ah! però, 1'ideal ibèric, Espanya no pot proclamar-lo sense la renúncia definitiva a una política assimilista que va rompre el bloc peninsular i que, mentre duri, mantindrà la separació de Portugal. En el que Catalunya ha de sofrir de 1'ideal d'una Espanya unitària i uniformada, Portugal veu, com en

un espill, l'esdevenidor que li reservaria una fórmula, qualsevol, d'unió amb Espanya. Quan Catalunya s'uní a Castella, tenia una personalitat més acusada que Portugal. La seva llengua, més feta que la portuguesa, havia culminat en una producció literària molt superior. La seva història era aleshores molt més gloriosa que la de Portugal. El patrimoni que aportà a la unió era més copiós i més ric. ¿Quina fóra avui la sort de Portugal, si el segle XVII no s'hagués separat d'Espanya? Per a endevinar-la no ha de fer sinó mirar el que passa a Catalunya. Avui els portuguesos veurien interdit l’ús de llur bandera, proscrita de tots els honors i de totes les consagracions oficials llur llengua, dividit el territori en provincies sense cap organisme que en consagrés la unitat espiritual, estroncada l'evolució de llur dret, organitzada la Universitat i l'escola i la justícia i el notariat i l’exèrcit, no com requereix la major eficàcia de les funcions que els estan atribuides, sinó com millor poguessin servir l'intent d'ofegar llur personalitat nacional. ¿Hi ha ningú que pugui creure que un sol portugués estigui mai disposat a resignar-se a aquesta situació, per grans i evidents que fossin els avantatges d'ordre material que se li oferissin? L’ideal, l’únic ideal que pot servir per a forjar una gran Espanya, és l'ideal ibèric, i l'ideal ibèric no pot ni tan sols esmentar-se mentre Espanya, en relació amb Catalunya, mantingui una política de coacció assimilista. Solament amb la garantia d'una organització federativa podria Portugal sentir-se temptat a ingressar en una gran comunitat de pobles peninsulars.

* * * Si en venir el règim que ha de substituir la dictadura no es va lleialment a la solució del problema català, la immensa tasca d'iniciar a Espanya la instauració d'un règim democràtic serà pertorbada pel problema de Catalunya. Quan l’esforç, convergent de tots seria amb prou feines capaç de dur a bon terme la gran empresa, el necessari concurs català serà convertit en una dificultat a sumar a totes les altres. Mantenir viu i enverinar el problema català, ultra l’inconvenient que acabo d'assenyalar, i aquell perill que he examinat en el capítol IV, suprimeix tota possibilitat d'aprofitar l’ideal ibèric com a factor per a generar la nova Espanya. I un ideal -no ho dubteu- serà aleshores indispensable. Sense l'impuls d'un gran ideal els pobles no arriben mai a prendre la volada que

els duu a la grandesa. Amb bon govern, amb millores i progressos materials, un poble manté el lloc que una embranzida espiritual ha pogut donar-li. Però, l’ascensió, sols d'un gran ideal col·lectiu pot venir-li. ¿Somiaria ningú, encara, que aquest ideal sigui la prossecució d'una política assimilista, fracassada després de quatre segles d’actuació, i responsable de les grans etapes de la decadència espanyola? ¿És que per a Espanya no compta el temps? ¿És que imagina ningú que Espanya pot perdre en lluites interiors una altra centúria? Jo no puc creure que a Espanya la inconsciència pugui ésser general i pugui ésser eterna. (Per la concòrdia, Barcelona 1930, pàg. 26-27, 82 i 180-187 -l'any 1927, amb el nom d'El silenci de Catalunya, van circular clandestinament exemplars mecanografiats d'aquest llibre.) *1 d’octubre del 1927: apareix el diari «La Nau», dirigit per Antoni Rovira i Virgili.- A Barcelona, un vigilant és mort a trets per tres sospitosos que intentava de detenir.- 21 d’octubre: els reis d'Espanya arriben a Barcelona. Hi romanen fins al dia 1 de novembre.- El general Primo de Rivera hi arriba el 30 d’octubre i se'n torna el 3 de novembre.- 3 de desembre: és lliurat al capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, un moble-biblioteca que conté 14 volums de signatures en homenatge per la seva gestió.- 26 de desembre: és imposada una multa de 1.000 ptes. a «La Veu de Catalunya» *J. V. Foix publica Gertrudis; Pere Coromines, Els jardins de Sant Pol; Pompeu Crehuet, Bones i veres; Agustí Esclasans, Novíssims articles inèdits; M. Teresa Vernet, Amor silenciosa; Joan Santamaria, Visions de Catalunya -vol. I-, Catalunya Nova i L'Apòstol (II).- Teatre: Els milions de l'oncle, de Carles Soldevila.- El total de llibres catalans publicats aquest any ha estat de 660. En una exposició de llibres publicats en català des de l’any 1900 fins al 1927, hi són exhibides més de 6.000 obres. 1928 *6 de gener del 1928: per ordre governativa, «La Publicitat» quedarà suspesa durant 8 dies; 30 de gener: les 3/4 parts de la indústria tèxtil catalana s'han declarat en vaga.- 18 de febrer: apareix el setmanari «L'Opinió», que el 4 de juny de 1931 es convertirà en diari. En fundar-se l’Esquerra Republicana de Catalunya esdevindrà l’òrgan d'aquest partit; després, passarà a ser l'òrgan del Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. FRANCESC MACIÀ:

Si Catalunya continués col·laborant amb l'Estat Espanyol, que humilia la bandera, profana la llengua, adultera les tradicions i roba les riqueses, fóra acceptar una complicitat en la seva pròpia deshonra.» Mendoza, 18 de juliol de 1928.» ( Catalunya poble dissortat, op cit., pàg. 250.) *15 de novembre del 1928: el general Miguel Primo de Rivera es troba altra vegada a Barcelona. Presideix una gran desfilada, organitzada a honor seu, que dura més de dues hores. Li són oferts en homenatge 10 volums de signatures. PARTIT SEPARATISTA REVOLUCIONARI DE CATALUNYA: I. El Partit Revolucionari de Catalunya, que pren peu en la base de rebel·lió assentada pel benemèrit Estat Català, és l'organisme secret d'aplegament de tots els separatistes catalans per a la completa reivindicació nacional. Té com a objectiu l'absoluta independència de Catalunya i l’instaurament d'una República Catalana inspirada en els principis democràtics tradicionals de Catalunya i en els corrents moderns de llibertat i de progrés. II. Per al ràpid assoliment del seu ideal, el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya preconitza, com a punt de partida, l'alçament armat dels catalans. La seva actuació serà, per tant, netament revolucionària, considerant-se el Partit, des d'ara, en peu de guerra contra l’Estat opressor. III. El Partit Separatista Revolucionari de Catalunya no defugirà les altres modalitats de lluita, d'aspecte diplomàtic, polític o de propaganda verbal o escrita, sempre que aquestes no puguin significar claudicació, ni incompatibilitat, ni tan sols postergament de les idees revolucionàries, expeditives i directes d'acció, en l'essència de les quals s'inspira l’Organització. IV. Com a mesura preventiva, i per evitar la confusió, el desordre i la ruïna moral i econòmica que podria produir-se a la nostra terra amb la victòria de l'alçament armat, el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya no negligirà, en els curs de la seva tasca primordial, allò indispensable per a una incipient organització d'Estat (organització civil i administrativa de les comarques i poblacions de Catalunya), la qual pugui servir de base al Comitè Revolucionari que, de moment, assumeixi les responsabilitats de Govern Provisional de Catalunya. V. Podran formar part del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya tots els catalans separatistes, homes o dones, majors de setze anys, els quals facin seu el programa revolucionari de l'Organització, i acceptin com a règim provisional a establir-se a Catalunya, el que assenyala la Clàusula Iª

d'aquestes bases -règim que queda traçat, en principi, amb el text de la Constitució Provisional de Catalunya, redactada i aprovada per l'Assemblea Constituent del Separatisme Català. VI. S'admetran com a socis tots els homes lliures del món, i collectius del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya totes les agrupacions o entitats que, bo i conservant llur finalitat pròpia, acceptin sotmetre's a la disciplina de l’Organització, tot apropiant-se el seu programa revolucionari, així com l'esperit de la seva aspiració política i social. VII. El Partit Separatista Revolucionari de Catalunya -que es crea acceptant el cabdillatge de l'invicte patrici en Francesc Macià, cap d'Estat Català, en la base del qual pren peu el Partit es regirà per un Consell Central compost de set individus. Aquest Consell Central, la presidència del qual assumirà el citat Cabdill, portarà a cap el programa que tracen les presents Bases, i es crearà i funcionarà d'acord amb allò que quedi establert en tractar l’estructuració del Partit. VIII. En arribar a l'alçament armat, un Comitè Revolucionari nomenat pel Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, assumirà les responsabilitats de Govern Provisional Català, i amb els primers fets proclamarà la República Catalana lliure i independent la qual es regirà amb caràcter transitori, d'acord amb la Constitució Provisional de Catalunya. IX. Una vegada la victòria assolida, i Catalunya alliberada del jou opressor, el Govern Provisional de la República traspassarà els poders al Govern definitiu que el poble hagi elegit per regir els destins de la Pàtria, d'acord amb la Constitució que tingui a bé donar-se. Llavors, el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya quedarà automàticament dissolt i els seus afiliats passaran, amb els altres catalans, a ésser ciutadans lliures de la República Catalana independent. (Bases aprovades a l’Havana pels delegats de les agrupacions de separatistes catalans existents en diferents països. Vegeu: Macià. La seva actuació a l’estranger, op., cit., vol. I, pàg. 183-185.) CONSTITUCIÓ PROVISIONAL DE LA REPÚBLICA CATALANA: Les Delegacions del Separatisme Català de dintre i fora de Catalunya, convocades i reunides a la ciutat de l’Havana, sota la Presidència del senyor Francesc Macià, per a la reorganització de les seves forces i per definir cívicament els seus principis i els seus ideals patriòtics, proclamen davant del món la unitat espiritual indestructible de Catalunya, ratifiquen i declaren la voluntat i la decisió fermes de valer-se dels mitjans

revolucionaris per a independitzar-se de l’Estat espanyol, i acorden la següent Constitució, en nom del poble català, perquè aquest s'hi regeixi amb caràcter provisori, mentre no estigui en condicions de poder-se fixar i d'atorgar-se la seva llei fonamental definitiva. TÍTOL I Del règim polític de Catalunya Art. 1. - El poble de Catalunya, en exercici del dret immanent que li correspon de donar-se per voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la seva organització política, es constitueix Estat independent i sobirà i adopta com a forma de govern la República técnico-democràtico-representativa. TÍTOL II Idioma, bandera i escut Art. 2. - L'única llengua oficial a Catalunya és la catalana. Art. 3. - La bandera oficial de la República Catalana és la històrica de les quatre barres roges damunt de fons groc; amb addició, en la part superior, d'un triangle blau i estrella blanca de cinc puntes al seu centre. Art. 4. - L'escut nacional de Catalunya és anàleg a la bandera anterior. TÍTOL III Del territori català Art. 5. - El territori de la República catalana s'entendrà constituït pel que formen en l'actualitat les anomenades «províncies» de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Art. 6. - La capital de la República Catalana radicarà a Barcelona. Art. 7. - Les actuals divisions provincials del territori de la República Catalana queden abolides; i en llur lloc es restableixen les divisions naturals d'aplegament de municipis autònoms en comarques històriques de govern també autònom, que són les següents: Vall d'Aran, Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp, Urgellet, Cerdanya, Vall de Ribes, Camprodon, Ripollès, la Muntanya, la Garrotxa, Empordà, la Selva, el Maresme, Pla de Barcelona, Llobregat, Penedès, Camp de Tarragona, Tortosa, Ribera del

Segre, Ribera del Sió, la Segarra, Pla d'Urgell, la Noguera o Vall d'Ager, Conca de Meià, Pla de Lleida, Les Garrigues, Priorat, Gandesa, Ribera d'Ebre, Bergadà, Cardener, Lluçanès, Moianès, Pla de Bages, Igualada, Conca de Barberà, Vallès, Plana de Vic i el Gironès. TÍTOL IV Dels catalans Art. 8. - Són catalans: a) Tots els nascuts en territori de Catalunya encara que de pares no catalans, mentre hi estiguin domiciliats. b) Tots els qui, havent nascut a Catalunya, resideixin fora d'ella i estiguin inscrits voluntàriament com a tals. c) Tots els qui, essent fills de pares catalans o de pare català o mare catalana, i havent nascut fora de Catalunya, reclamin la ciutadania catalana en arribar a la majoria d'edat. d) Els estrangers que hagin ajudat amb les armes o amb serveis insignes a obtenir la independència o el progrès en qualsevol ordre, de Catalunya. e) Els estrangers majors d'edat establerts a Catalunya per espai de més de cinc anys, sempre que reclamin voluntàriament la nacionalitat catalana i sàpiguen parlar i escriure en català. Art. 9. - Els catalans que en constituir-se la Independència de Catalunya es trobin a l'empara de ciutadanies estrangeres seran considerats des del primer moment amb tots els drets de la ciutadania catalana i podran accollir-se als beneficis d'aquesta en l’oportunitat que els convingui. Art. 10. - La ciutadania catalana es perd: a) Per renúncia voluntària. b) Per conspirar o atemptar contra la independència de Catalunya. c) Per sentència que imposi pena infamant, mentre no s'obtingui rehabilitació conforme a Ilei. TÍTOL V

Drets individuals i col·lectius Art. 11. - La casa catalana és el fonament de les llibertats i el seguríssim refugi dels catalans. Com a domicili de la família natural, la casa catalana és inviolable. Art. 12. - La casa catalana està exempta d'allotjaments. Art. 13. - Els jornals i sous, instruments de treball, els llibres, els animals domèstics, les armes per a defensa, els vestits, les robes de llit, la pisa i els coberts de taula, no poden ésser embargats per contribucions, deutes ni per cap concepte. Art. 14. - La propietat és inviolable a Catalunya: i ningú no podrà ésser desposseït, sense coneixement de causa ni sentència judicial ferma, a menys que hi hagi motiu justificat d'utilitat pùblica. En aquest cas, haurà d'ésser satisfeta la corresponent indemnització, abans que la propietat sigui ocupada. Art. 15. - En cap cas la propietat no serà intervinguda ni confiscada per motiu de delictes polítics. Art. 16. - Tots els habitants de la Repùblica tenen el dret de reunir-se pacificament i sense armes i el d'associar-se per a qualsevol fi licit de la vida. Art. 17. - Tota persona podrà lliurement emetre les seves opinions, de paraula o per escrit, per mitjà de la impremta o de qualsevol altre procediment; sense perjudici de les responsabilitats que imposin les lleis quan per algun d'aquells mitjans s'atempti contra l'honra de les persones, l'ordre social o les institucions republicanes. Art. 18. - La correspondència és inviolable, així com el secret dels documents privats. Art. 19. - Cap autoritat no podrà prohibir a Catalunya, la publicació, entrada i circulació de tota mena de llibres o impresos, excepte quan es tracti d'obres o coses indecents, a judici de les autoritats respectives.

Art. 20. - A Catalunya és lliure la professió de totes les religions, així com l'exercici de tots els cultes, sense altra limitació que el respecte a les lleis morals, als bons costums i a l'ordre pùblic. Art. 21. - Tota persona podrà entrar en territori català, sortir-ne, viatjar dintre els limits nacionals i canviar de residència, sense necessitat de passaport. Art. 22. - Cap català no podrà ésser expatriat, per cap concepte. Art. 23. - Tots els catalans són de condició igual, davant de la llei i del principi de dignitat humana. Per això la Repùblica catalana no reconeix títols nobiliaris, condecoracions, tractaments jeràrquics, ni privilegis personals. Art. 24. - Sols els catalans podran exercir càrrecs pùblics de govern, justícia, armes, administració i ensenyament a Catalunya. S'exceptua l'ensenyança d'idiomes i d'especialitats tècniques que podran exercir els estrangers capacitats. Art. 25. - La majoria d'edat d'homes i dones comença als vint-i-tres anys. Art. 26. - Per a entrar en possessió dels drets polítics, ésser elector i elegible, exercir funcions i obtenir càrrecs pùblics caldrà ésser major d'edat i saber llegir i escriure en català. Art. 27. - S'estableix a Catalunya la igualtat de drets civils i politics entre l'home i la dona; i les lleis seran refetes a base d'aquesta equiparació. Perquè la dona de major edat i amb instrucció pugui exercir el dret d'ésser electoral i elegible, haurà d'inscriure's en el registre del seu municipi corresponent, a sol·licitud pròpia firmada, dintre del termini que fixi la Llei electoral. Art. 28. - Cap llei no tindrà efecte retroactiu, excepte les penals quan siguin favorables al delinqüent o processat. Art. 29. - La contractació que no perjudiqui un tercer ni vagi contra els respectes morals i l'ordre natural és legitima, a Catalunya; i les obligacions de caràcter civil que neixin dels contractes no podran ésser anul·lades ni alterades per cap poder de la República. Art. 30. - Ningu no podrà ésser detingut sinó en la comissió d'algun delicte, i en els altres casos i formes que determinin les lleis.

Art. 31.- Tot detingut serà alliberat o lliurat al jutge o Tribunal competent, dintre de les quaranta-vuit hores següents a l'acte de la detenció. Art. 32. - Tota detenció es deixarà sense efecte o serà elevada a presó, dintre de setanta-dues hores d'haver estat entregat el detingut al jutge o Tribunal competent. Dintre del mateix termini es notificarà a l'interessat la providèneia que es dicti. Art. 33. - Ningù no podrà ésser empresonat sinó en virtut de manament fundat, de jutge o Tribunal competent. L'aute judicial de presó serà notificat immediatament al pressumpte reu, i, segons els descàrrecs d'aquest, dintre de les setanda-dues hores següents a l'acte de l'empresonament, serà ratificat o reformat l'aute de presó. Art. 34. - Ningù no podrà ésser processat ni sentenciat, sinó per jutge o Tribunal competent, d'acord amb lleis anteriors al delicte. Art. 35. - Cap acusat absent no podrà ésser sentenciat. Art. 36. - No podrà imposar-se, per cap motiu, la pena de mort, ni penes de presidi de duració il·limitada. Art. 37. - Cap català no podrà ésser lliurat a govern estranger, perquè se'l jutgi o castigui. Art. 38. - Es prohibeix l'extradició per delictes polítics o comuns connexes. Art. 39. - Ningú no podrà ésser condemnat a pena aflictiva i a multa ensems. Art. 40. - Ningú no podrà sofrir presó per motiu de deutes. Art. 41. - Ningú no podrà ésser sentenciat a confiscació de béns, excepte en el cas que es provi que llur obtenció procedís de frau a l’Estat, a la Comarca, al Municipi o a tercera persona. Art. 42. - Ningú no té dret a maltractar els detinguts o presos. Són les presons per a custódia i no per mortificació dels presos. Els jutges, sota llur responsabilitat, curaran que els presos no estiguin en calabossos obscurs, estrets o humits.

Els caps de les respectives presons curaran que els presos i condemnats rebin instrucció, si en manquen, aprenguin algun ofici pel qual se sentin atrets, i no manquin d'ocupació profitosa en hores laborables. Art. 43 - Els menors de quinze anys sols podran ésser jutjats per Tribunals de Menors i reclosos en llocs especialment dedicats a l’efecte, d'acord amb legislació especial. Art. 44. - Ningú no estarà obligat a pagar contribució ni impost que no estiguin legalment fixats. Art. 45. - Una llei especial regularà la garantia de l’habeas corpus, a la qual podran acollir-se tots els individus que es trobin en perill de sofrir violència, coacció, il·legalitat, perjudici o abús de poder de qualsevol naturalesa. Art. 46. - Les lleis que regulen l’exercici dels drets que aquesta Constitució garanteix seran nul·les si es disminueixen, restringeixen o adulteren. Art. 47. - L’enumeració dels drets garantits expressament per aquesta Constitució no n'exclou d'altres que es derivin del principi de la sobirania del poble i de la forma republicana de govern. Art. 48. - Es reconeix el dret de tot individu i dels seus parents a demanar la revisió de l'enjudiciament criminal del qual haguessin derivat sentència, condemnació i perjudicis injustos. La hisenda pùblica haurà d'indemnitzar els danys i perjudicis, en aquests casos, a reserva de fer efectives les responsabilitats sobre la persona o béns dels funcionaris culpables de la injustícia, perquè (com diu la Constitució històrica de Catalunya) «el respecte als drets i llibertats dels catalans està garantit per la responsabilitat civil i criminal dels qui violen dites llibertats i drets». TÍTOL VI Deures dels ciutadans Art. 49. - Tots els catalans estan obligats no sols a obeir les lleis i respectar les autoritats legítimes dimanades de la sobirania del poble, sinó també a contribuir en proporció dels seus havers o possibles a les despeses de l'Estat.

Art. 50. - Està igualment obligat, tot català, a defensar la Pàtria amb les armes en temps de guerra, dintre del territori nacional, quan el Parlament ho resolgui així. Art. 51. - A Catalunya es prohibeix la ganduleria i la mendicitat. Tots els ciutadans deuran exercir habitualment algun ofici o professió, o dedicar-se la major part de l'any a ocupacions mecàniques, industrials, mercantils o intel·lectuals. No estaran exempts d'aquest deure ni els rendistes. Art. 52. - A Catalunya queden prohibides les curses de braus, les exhibicions de boxa i tot esport que tendeixi a embrutir el poble. Les places de braus i els rings de lluites de boxa seran enderrocats en el terme de dos anys, una vegada assolida la independència. TÍTOL VII Dels estrangers Art. 53. - Els estrangers, en el territori de la República, estaran equiparats als catalans: a) Quant a la protecció de llurs persones i béns. b) Quant a gaudir dels drets garantits en el Títol V, de la present Constitució, excepte els que en ella es reconeixin tan sols als nacionals. c) Quant a gaudir dels drets civi1s i polítics, en les condicions i limitacions que es fixin a la Llei d'Estrangeria. d) Quant al deure d'observar i complir les lleis, reglaments i disposicions que estiguin en vigor en la República. e) Quant a la submissió a la potestat i a les resolucions dels tribunals i altres autoritats de la República. f) I quant a l’obligació de contribuir a les despeses públiques legalment establertes. TÍTOL IX Del Govern de la República

Art. 57. - El Govem de la República catalana estarà constituït per tres Poders, emanats de la voluntat sobirana del poble: Legislatiu, Executiu i Judicial, amb limitació i separació respectiva d'atribucions. Art. 58. - La potestat de fer les lleis correspon al Parlament. La potestat de fer executar les lleis correspon al President de la República. La interpretació de qualsevol dubte sobre algun text constitucional correspon al Tribunal Suprem, reunit a instància de part dintre el termini de cinc dies. (...) Art. 115. - En el termini més breu possible, una vegada assolida la Independència, els Ajuntaments curaran de fer desaparèixer dels municipis respectius tot vestigi pùblic que en forma de rètols, làpides, estàtues, monuments, escuts, etc., recordin actes, personatges, fets o coses relacionades amb els temps de l'opressió espanyola a Catalunya. TÍTOL XVI Del patrimoni de Catalunya Art. 116. - Pertanyen a l'Estat i són de domini nacional tots els béns fincats en el territori de Catalunya que no corresponguin a les comarques o als municipis ni siguin de propietat privada. Art. 117. - Estan compresos en la classificació de béns nacionals els monuments públics, edificis, arxius, biblioteques i museus radicats a Catalunya, on el domini espanyol hagués establert serveis públics; i es considera igualment que pertanyen al poble català tot llur contingut, així com els tresors artistics, literaris i històrics de caràcter nostrat i procedència legítima catalana que els governs espanyols s'haguessin apropiat i que al temps de reconstituir-se la Independència de Catalunya formin part de museus, arxius, biblioteques o institucions espanyoles. Art. 118. - Són també de propietat de la Nació Catalana les vies fèrries, les carreteres i camins, els corrents dels rius i els jaciments de petroli i de substàncies derivades. TÍTOL XVII De les Forces Armades

Art. 119. - Per a atendre les necessitats interiors de la defensa del territori i de l'ordre públic, la República tindrà un Exèrcit del nombre de places que es fixarà anualment pel Poder legislatiu d'acord amb l'Executiu. Aquest Exèrcit serà compost de caps i oficials amb preparació tècnica i d'allistats voluntaris; d'acord amb el que es disposi en la Llei orgànica militar. Art. 120. - Cap individu de l'Exèrcit no podrà ésser elector ni elegible per a càrrecs representatius ni ocupar destins civils, ni tan sols en comissió, mentre estigui en situació militar. Art. 121. - Els militars estaran subjectes a la jurisdicció ordinària civil, en temps de pau. Sols en temps de guerra es posarà en vigor el Codi de Justícia Militar, acordat prèviament pel Poder legislatiu. Art. 122. - Adscrita a l'Organització militar, es mantindrà una escola d'Aeronàutica, el personal de la qual podrà prestar serveis postals i de comerç en temps de pau. Art. 123. - Els militars sols usaran vestits d'uniforme en actes de servei. Art. 124. - Anexes a tot Institut de segona ensenyança, escoles d'Arts i Oficis i Universitats hi haurà ensenyança obligatòria de gimnàsia, així com de maneig de les armes de tir pròpies de l'Exèrcit. (...) TÍTOL XXVI Del règim d'ensenyança Art. 188. - L'Ensenyança primària serà obligatòria i gratuïta, a càrrec de l'Estat. Art. 189. - L'Ensenyança no podrà ser de caràcter memorista o passiu, sinó d'orientació i desvetllament de la intel·ligència dels alumnes, perquè aquests aprenguin a formar-se conceptes propis sobre les coses i els asumptes. Art. 190. - Tant la Primera Ensenyança com la Segona i la Superior podran ésser organitzades lliurement, però amb supervisió de les autoritats d’Instrucció Pública, pels efectes de l’expedició i validesa de títols acadèmics i professionals.

Art. 191 - El Ministeri d’Instrucció Pública, d'acord amb els seus consellers tècnics, fixarà els programes d’ensenyament primari, per graus progressius, amb tendència a suprimir la segona ensenyança actual, pont de traspàs entre la primera i la superior; o bé, en cas de conservar el Batxillerat, l'especialitzarà segons la carrera o professió a seguir. Art. 192. - En els plans d’estudi que el Ministeri dInstrucció Pública acordi, ultra l’ordinació que la Llei especial determini per a la Primera i Segona Ensenyança, hi figuraran cursos de Civilisme, d'Història i Geografia Nacional i d'Història i Geografia internacional. Art. 193. - Al darrer curs de la Segona Ensenyança i de tot ensenyament tècnic, s'organitzaran excursions escolars col·lectives pel territori nacional. El Ministeri d'Instrucció Pública fixarà els itineraris i organitzarà aquests viatges de manera que serveixin de vertader profit als alumnes, per a conèixer el major nombre possible de comarques pàtries. Art. 194. - No es lliurarà cap títol de batxiller o de capacitat tècnica a qui no acrediti haver fet els viatges anteriors. Art. 195. - La Llei orgànica d’Instrucció Pública i Belles Arts haurà d'establir i regular els següents serveis, partint del mínim que en aquest sentit havia ja establert la Comissió de Cultura de l'Ajuntament popular de Barcelona: Kindergärten, excursions i colònies escolars, edificis ben airejats per a escoles, ensenyança primària obligatòria en català dels sis als dotze anys; ensenyança secundària en català, dels idiomes castellà (obligatori), francès, anglès i alemany, potestatius dos d'aquests, obligatori un d'ells; Escola nacional de Bells Oficis, amb pensions a centres tècnics estrangers; ampliació i especialització d'arts i oficis, dels dotze als disset anys; escoles d'aprenentatge i Escola de funcionaris, cursos especials per a professors, intercanvi amb professorat estranger, escoles especials, per a anormals, sord-muts, cecs, etc. Institut d'orientació professional, laboratoris complementaris de psicologia i d'altres ciències auxiliars de la pedagogia, a les escoles; Escola professional per a la dona, Escola d'infermeres, parcs infantils, biblioteques circulants; i altres institucions complementàries d'esport, art i cultura. TÍTOL XXVII Del règim d'alta cultura

Art. 196. - A la capital de la República i sota els auspicis del Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts s'establiran les següents Institucions oficials d'Alta Cultura, a més de les altres que es fixin per distints capítols d'aquesta Constitució; partint del mínim que en aquest sentit havia establert la Mancomunitat de Catalunya. Acadèmia de la Llengua Catalana. Institut d'Estudis Catalans. Biblioteca de Catalunya. Arxiu Nacional (nodrit per l’històric de Ia Corona d'Aragó i per les Aportacions successives que puguin acumular-se). Universitat Nacional, amb Laboratoris, Seminaris d'especialització i cursos extensius de totes les Facultats i de totes les rames científiques. Acadèmia de Ciències. Acadèmia de la Història. Museu Històric Nacional. Museu de Belles Arts. Museu d'Indústries Catalanes. Museu d'Història Natural. Consell de Pedagogia. Escola Nacional de Música, Dansa, Teatre i Cinema. Art. 197. - A mesura que es pugui, es dotarà d'edifici propi cada una d'aquestes institucions. TÍTOL XXVIII Del règim agrari Art. 198. - El Ministeri d'Agricultura, d'acord amb les institucions oficials, tècniques i socials que puguin contribuir-hi, desenvoluparà i mantindrà una política d'organització científica i racional del treball i de la producció de la terra. Crearà escoles tècniques i d'investigació, per a reforma i millorament dels cultius i per a estudiar-ne i adoptar-ne de nous, així com per a estímul i organització d'indústries derivades. Propulsarà el crèdit agrícola a terminis raonables d'eficaç protecció sobre la garantia de cèdules equivalents a cartes de crèdit representatives del valor de la propietat o dels productes. Establirà l'assegurança de collites, contra malures, tempestats i sequeres. Repartirà les terres incultes de l'Estat, d'acord amb els respectius Municipis on radiquin aquelles, entre pagesos que no en tinguin de pròpies, mitjançant censos redimibles. Procurarà l'embassament d'aigües, i el dragat i canalització de rius, d'acord amb els organismes nacionals, comarcals o municipals que puguin contribuir-hi. Enviarà pel seu compte professors tècnics catalans a l'estranger per a estudiar procediments agricoles intensos, mètodes de conservació, envasament, embalatge i exportació de productes. Procurarà la millor puresa i la possible estandardització dels olis catalans, i evitarà que aquests siguin adquirits per altres països mediterranis que els fan passar com a mercaderia d'aquests països.

Estimularà i ajudarà el foment de la riquesa forestal, del cultiu de la floricultura i de les herbes medicinals i fragants, per a la fabricació d'essències i creació del comerç de drogues seques, que constitueix una gran riquesa en altres terres. Establirà un servei ambulant de conferències i lliçons pràctiques sobre matèries i problemes d'agricultura experimental; organitzarà concursos, exposicions, fires, convencions, etc., en totes les comarques, d'acord amb els Consells d'aquestes. En fi: despertarà, estimularà i afavorirà tota mena d'iniciatives i esforços perquè els interessos i les possibilitats de l'agricultura catalana donin el rendiment màxim en qualitat i en quantitat, a major benefici de l'economia nacional. (...) TÍTOL XXXI Del règim social Art. 201. - La República s'adhereix als pactes de l'Oficina Internacional del Treball dintre la Societat de les Nacions; i fixa el següent programa mínim, socialista a favor de les classes treballadores; comprenent en aquesta classificació no sols els obrers manuals, sinó també els empleats de tota mena d'empreses i negocis: 1. - La jornada de vuit hores en treballs generals. 2. - La jornada de sis hores, en mines i treballs insalubres. 3. - La setmana anglesa (o sia de treball de mig dia, els dissabtes). 4. - Salaris mínims fixats per acord de gremis i patrons. 5. - Prohibició de treballs de nit, de treballs en llocs mancats de condicions higièniques i treballs en hores suplementàries, a totes les dones i a tots els homes menors de vint anys. 6. - (...) 7. - Vacances amb salari, distribuïdes durant quatre setmanes l'any.

8. - Exempció de tot treball a les dones durant vuit setmanes abans i vuit setmanes després del part i conservació de llur salari enter durant aquest temps. 9. - Establiments guarda infants per a famílies obreres. 10. - Descans de mitja hora cada tres de treball, a les treballadores que necessitin atendre la lactància del seu fill. 11. - Inspecció del treball i inspecció sanitària, per consells de sindicats professionals. 12. - Prohibició del servei d'aprenentatge. Els aprenents han d'ésser escolars de cada ofici i no esclaus ni criats del patró. 13. - Assegurança social dels treballadors, contra totes les formes de pèrdua de la capacitat per al treball. Per atendre aquesta Assegurança Social, es crearà una Caixa Nacional que es nodrirà amb descomptes sobre els salaris que percebin els obrers, i amb aportació, a compte dels patrons, d'un tant per cent sobre el total de les nòmines diàries o periòdiques dels jornals i sous acreditats per treballadors i empleats de cada empresa, companyia o negoci. Per acréixer la mateixa Caixa Nacional, s'establirà un recàrrec del tant per cent que es fixi legalment, sobre tota mena de contribucions, sobre heretatges i llegats de segon grau en amunt, sobre benefici d'empreses de serveis públics i companyies privades. Administració d'aquesta Caixa per delegacions dels Sindicats i Gremis obrers, dels patrons i de l'Estat. 14. - Tribunals mixtos de conciliació i arbitratge, municipals, comarcals i nacionals, per a resoldre qüestions entre els patrons i els obrers. 15. - Reglamentació del dret de vaga. 16. - Construcció per compte de l'Estat, dels Consells comarcals o dels Municipis, de cases higièniques barates i de barris jardins, amb edificis escolars i camps d'esports complementaris; i adjudicació de les primeres a famílies de treballadors, mitjançant el pagament successiu del preu de cost de cada casa, per lloguers mensuals de quantia modesta. 17. - Reglamentació del dret de la dependència i del personal obrer de tota companyia o negoci, superior a 100.000 pessetes de capital, a participar en els beneficis líquids dels patrons. La quantia d'aquesta participació s'establirà d'acord amb una escala formada pel Consell d'Estat i d'Economia Nacional.

18. - Legislació que prohibeixi la utilització de la força pública i de mitjans coercitius i repressius per a resoldre conflictes o controvèrsies entre patrons i treballadors. 19. - Reconeixement legal als treballadors del dret a organitzar-se lliurement en gremis i unions obreres. I reconeixement oficial, així com respectes i garanties legals, d'aquests organismes. El programa social de la República catalana no serà, però, hermètic, dintre de les normes anteriors consignades a priori; puix partint de la Carta de Berna, com a mínim, quedarà obert a les millors innovacions que els corrents del socialisme modem, les necessitats i els avenços de la civilització vagin reclamant. (...) TÍTOL XXXIII Del deute nacional Art. 203. - La República Catalana no reconeix més deutes ni compromisos que els que provinguin d'emprèstits o negociacions legals per compte de la Mancomunitat, de les Diputacions o Municipis de Catalunya, formalitzats abans del tretze de setembre del 1923, i els contrets o que es puguin contreure fins a l’assoliment de la Independència de la Pàtria, per acord de l’organització Estat Català, o pel Comitè Executiu del Partit Revolucionari Separatista de Catalunya. TÍTOL XXXIV De la possibilitat confederativa Art. 204. - La República Catalana podrà confederar-se amb altres Estats lliures i republicans ibèrics, per a fins internacionals de defensa i mútua conveniència; però aquesta Confederació no podrà atemptar en el més mínim contra les facultats d'independència interior del poble català, ni minvar la sobirania de Catalunya de fronteres endintre, ni acceptar cap guerra ofensiva de conquesta. Art. 205. - En cas que les quatre cinquenes parts del Parlament, d'acord evidentíssim amb les forces vives del país, consideressin oportú de confederar-se amb algun o alguns Estats ibèrics lliures i republicans, per

demanda d’aquests, es facultarà al Consell d'Estat i d'Economia Nacional, perquè nomeni del seu si una Comissió que estudiï el propòsit, que s'entrevisti amb els representants legítims dels altres Estats, a fi de conèixer el grau de sinceritat política que hi hagi en llurs oferiments. Art. 206. - Una vegada d'acord els comissionats, en principi, sobre l’abast del Pacte, aquest es formularà en projecte, per sotmetre’1 a referèndum nacional; es necessitaran els vots equivalents a les dues terceres parts del sufragi públic per a considerar-se factible la Confederació. Art. 207. - En cas de confederar-se amb altres països, Catalunya es reserva el dret de conservar els seus representants consulars a l’estranger, per tot el que es refereixi al que és privatiu de la vida i relacions directes de Catalunya amb altres nacions. Art. 208. - Mai no es podrà pactar la Confederació per més de sis anys, per a no hipotecar l’avenir de les successives generacions. Art. 209. - Quan un dels Estats confederats no compleixi qualsevol de les condicions del pacte, es donarà aquest per caducat. (...) TÍTOL XXXV Disposició transitòria Art. 212. - A mesura que els esforços revolucionaris del patriotisme català ho facin possible, els preceptes d’aquesta Constitució començaran a regir provisionalment en la part aplicable, en cada un dels termes municipals o comarcals que es vagin alliberant del domini espanyol. (Aprovada per l’Assemblea constituent del Separatisme Català, reunida a l’Havana durant els dies 30 de setembre, 1 i 2 d'octubre del 1928. Vegeu Macià. La seva actuació a l’estranger, op., cit., vol. I, pàg. 186-193, 202-203, 212-214, 215-217 i 218-219.) *28 d’octubre de 1928: a la Casa dels Italians, de Barcelona, se celebren diversos actes commemoratius del setè aniversari de la implantació del feixisme a Itàlia. Desfila pels carrers el Grupo Juvenil Fascista.- 2 de novembre: Fundació del Partit Comunista Català.- 15 de novembre: són detinguts el director i l’administrador de «La Veu de Catalunya» perquè han adreçat una carta comercial en català al cònsol de Noruega. L’endemà són posats en llibertat. FRANCESC MACIÀ:

(...) Els separatistes catalans volem una República Catalana amb plenitud de sobirania, per poder lliurement resoldre tots els nostres problemes interiors i de relacions. No és el moment de repetir ara el que ja hem dit, en tots els manifestos, declaracions i propagandes, que anhelem per a l’endemà de la Catalunya lliure, que ha de resoldre tots els seus problemes, volem i devem primer que res guanyar-li i garantir-li aquesta sobirania. Així ho creiem i a això anirem si cal per la violència, quan sigui i contra qui sigui. Sí, però, que vull repetir que amb una mateixa fe crec que no hi ha d'haver nacions ni classes opressores ni oprimides. Sempre he dit, i mai no ho hauré dit prou, que si amb la llibertat política de Catalunya no s'hagués de garantir la seva llibertat social, en les reformes socials modernes que comportaria, fóra malaguanyada una sola gota de sang que es vessés per ella. També vull repetir que, encara que només fos per resoldre els problemes polítics, culturals, econòmics i essencialment els socials, amb tot el caràcter que presenten a casa nostra, ens caldria la independència. Per pactes i més pactes que arribéssim a fer amb els espanyols, és impossible que mai la seva mentalitat pogués estar d'acord amb les reformes que ens inspiraria la nostra. Per retrobar-nos nosaltres mateixos, per suscitar novament totes les nostres valors tradicionals i millorar-les, per reinstaurar les nostres institucions i refer el nostre patrimoni moral, per bastir així la Catalunya nova ben purificada de tantes adulteracions imposades durant segles, no dubteu, catalans, que ens caldrà tot l’esforç nostre ben lliure i alleugerit, sense que puguem distreure'n la més petita de les nostres possibilitats morals i materials. I és evident que aquestes ens foren minvades per tota altra solució que no sigui la de la nostra independència. Em plau proclamar en aquests moments la veritat simple i senzilla del nostre separatisme. Simple i senzilla ens ve del dret de tots els pobles a governar-se per si mateixos; simple i senzilla ens l’ensenya la nostra tradició i simple i senzilla ens la dicta la veu de la nostra consciència. I no us fiéssiu del tot d'aquells que us la vulguin donar massa complicada. Són els oportunistes que ho fan també per oportunismes sovint personals. En un moment de fallides de moviments revolucionaris, d'ajornaments d'esperances, de desercions espirituals del nostre camp, de germans nostres, ens l’hem de repetir interiorment ben sovint la veritat perdurable del nostre separatisme i de la nostra fe en Catalunya. Només així sentirem dintre de nosaltres aquell optimisme que està per damunt dels homes i de les coses accidentals i moridores. Catalunya és incommovible contra tot i per damunt de tots.

Amb aquest mateix optimisme us parlava, fa un any, en anar-nos-en cap a Amèrica i amb més optimisme encara us parlo ara, de retorn. Els catalans de les nostres organitzacions d'Amèrica, exemple de patriotes, gràcies als quals poguérem fer el nostre intent nacionalista popular també malauradament fracassat al Pirineu, però que també digué al món que Catalunya volia ésser lliure, són al mateix lloc de sempre i esperen de nosaltres. Quin reconfort moral que ha estat per nosaltres fer llur coneixença! I quina altra alenada d'esperit de llibertat que es troba en aquelles terres tèbies encara de les darreres revolucions que els dugueren a la independència! Llurs herois, sovint en una insignificantíssima minoria en començar, no els cercaren, no, els camins més fàcils per alçar el poble i dur-lo quan calia al suprem sacrifici! Cal! Cal que ens hi abracem fort amb la veritat del nostre separatisme. Sobretot en moments de fluctuacions dels mateixos germans nostres. Federalisme? Ja ho dirà Catalunya quan es trobi en una posició de dignitat i de llibertat. Ja ho dirà Catalunya quan tingui personalitat jurídica per a proposar o acceptar les condicions d'un pacte. És tan perillós fer pactar el feble amb el fort, l'esclau amb l'opressor! ¿Com pot ser que l'opressor vagi de bona voluntat i amb cordialitat a un pacte amb l'esclau si comença negant-li la llibertat? Ni com pot ser que el qui es troba en estat d'humiliació pugui posar les condicions que posaria si pogués pactar d'igual a igual? ¿Voleu un exemple més clar d'això que el que ens donen les respostes d'alguns a l'enquesta que tan oportunament obri temps enrera L'Opinió de Barcelona? ¿És que foren per ventura tan moderats en llurs anhels i condicions que demanen si, en lloc de parlar en temps de repressió parlessin en temps de tolerància? Recordant actuacions passades, veuríem que no. El nostre primer deure, doncs, és de situar Catalunya en aquest estat de dignitat. És ella la qui ha d'escollir els seus camins, ben sobirana. Nosaltres, però, sí, que volem dir, fidels al deure que tenim d'alliberar primer que res Catalunya, que no acceptaríem cap pacte federal que per si sol suposés la més petita restricció de la sobirania dels estats particulars. I així, no fórem mai d'aquells que s'acontentarien amb una República federal espanyola en la qual les atribucions i les llibertats donades als estats particulars els fossin donades pel Govern central, sense que ja abans s'haguessin produït llurs constitucions. Ni d'aquells altres que, per una major intensitat en certes facultats, que els fossin concedides, deixessin restringir-se'n d’altres, àdhuc en perjudici de la sobirania nacional. Ni d'aquells altres que en el fons de llur federalisme amaguen una set d'un gran imperi, creient més en la grandesa material que en la moral dels pobles. Nosaltres, per dir-ho de la manera resumida que comporta un full, només acceptaríem amb la resta d'Espanya una federació en la qual el

Govern central de la Federació només gaudís, i això en tots els camps en absolut, de la jurisdicció que li vingués delegada dels Estats particulars, pel pacte, i encara aquest, periòdic, havent-se de renovar cada nombre d'anys que es convingués. I remarcàvem «en tots els camps en absolut» perquè com que algunes vegades que se n’ha parlat hi ha qui ha dit que acceptaria un pacte pel qual el Govern central es reservés certes facultats, la concernent, per exemple a les qüestions obreres i socials en general, creiem essencial combatre-ho. La restricció de la sobirania de l’Estat particular que això suposa a part, no creiem que cap d'aquests estats pogués arribar a l’obra de govern harmònica que cal a tot poble. Un Estat al qual hom restringís una sola de les facultats, fos en el camp que fos, i encara molt més si es tractés del camp social, ens semblaria una màquina, per perfecta i moderna que fos, però a la qual manqués una peça. Més breu i més clar. Nosaltres els separatistes comencem trobant erroni que es parli de si acceptaríem o deixaríem d’acceptar, quan en bona doctrina nacionalista som nosaltres els qui hauríem de proposar i delegar al Govern central, això sempre que volguéssim anar a una federació. Ens plau també fer constar que aquesta federació a la qual es pogués entrar lliurement i voluntària, no és d'ara que l’acceptem, sinó que sempre l’hem proclamada. Precisament era un dels extrems del meu manifest arran del nostre moviment, malauradament fallit, en el Pirineu. No s'hi val, doncs, que hi hagi qui, per atacar el separatisme, afegeixi nous termes a la seva doctrina, parlant-nos del separatisme «com a finalitat darrera» per dir que és una cosa monstruosa per inhumana. No és estrany, però si imperdonable en un català, que per defensar una frase hagi de recórrer a un periòdic de tan baixa moral com l'ABC. Mai no hem parlat del separatisme com a finalitat darrera. Però si de la seva finalitat haguéssim de parlar, diríem que nosaltres volem la separació de Catalunya precisament com a primera finalitat nostra: per poder partir d'aquí i emprendre ràpidament i sense cap mena d'obstacle la resolució dels nostres problemes, els de la cultura dels nostres fills, els de la formació dels nostres obrers, els del treball, en fi, tots els problemes de govern interiors i exteriors estudiant fins i tot les federacions que poguessin caldre a Catalunya segons la seva voluntat amb altres pobles. I consti que entre aquests problemes que tenim a resoldre n'hi ha que afecten tan directament la nostra dignitat de catalans que ens sembla impossible que encara hi hagi qui digui que ha d'esperar-se una millor oportunitat si més no per a dignificar-nos. Ja ho sabem i sempre ho he predicat als nostres que la llibertat sovint costa i exigeix sacrificis suprems. El qui no digui que és l'hora de l’acció és que no escolta la veu de la seva consciència, es deixa trair més aviat per la de la comoditat. (...) (Comunicació enviada per Macià als seus partidaris, en tornar a Bèlgica. Vegeu Macià. La seva actuació a l’estranger, op., cit.,vol. II, pròleg de Josep Conangla-Fontanilles,

de l'Acadèmia de la Història de Cuba, Editorial Xaloc, Ciutat de Mèxic 1956, pàg. 136-139.) *Joan Puig i Ferreter publica Vida interior d'un escriptor, El cercle màgic, Els tres al·lucinats; Millàs-Raurell, La Caravana; Pere Coromines, Pigmalió i La mort de Sant Joan Apòstol; Joaquim Ruyra, Entre flames; Josep M. de Sagarra, El Comte Arnau; Marià Manent, L'aire daurat; Agustí Esclasans, Històries de la carn i de la sang; J. Navarro Costabella, La suprema voluntat; C. A. Jordana, L'incest; Joan Santamaría, Visions de Catalunya -vol. II -, Catalunya Vella: la Muntanya.- Teatre: Bola de neu, de Carles Soldevila; Les llàgrimes d'Angelina, de Josep-M. de Sagarra. 1929 *1 de gener del 1929: vaga de taxis a Barcelona.- 18 de gener: vagues en el ram de la construcció i obres públiques.- Del 19 de gener al 30 de gener són multades algunes entitats que no han volgut hissar la bandera espanyola. Són imposades multes a 4 periòdics catalans.- 30 de gener: fracassa el complot organitzat per Sánchez Guerra contra la Dictadura.- 31 de gener: apareix el setmanari català «Mirador», inspirat per Amadeu Hurtado.- Del 15 al 18 de març es produeixen desordres estudiantils a la Universitat de Barcelona; tenen lloc manifestacions tumultuoses. És clausurada la Universitat i són imposades sancions als estudiants.- 23 d’abril: a Barcelona, és celebrada la Festa del Llibre: són venuts 40.000 exemplars en català i 5.000 en castellà. CARLES PI I SUNYER: El problema que cal resoldre (...) El grup d'aptituds que formen el tema d'aquesta obra és el de les de caràcter econòmic. No cal insistir gaire per a evidenciar llur pregona importància, tant des del punt de vista ètnic com des del social. El que en podríem dir, igualment que aptitud, i en diferents caires, el sentiment, la mentalitat, l’acció, la capacitat econòmiques, forma part dels caràcters primaris diferencials del poble. L’evolució de les civilitzacions modernes dóna cada vegada una major influència als factors econòmics, que determinen, segons Marx, les formes d'activitat social, política i intel·lectual. Tant si hom pensa, com Demolins, que la raça és un producte, o, contràriament, com Engels, factor econòmic, sempre la funció econòmica assoleix cabdal importància i la seva determinació constitueix un dels fonaments més ferms i representatius de la psicologia dels pobles. El nostre objectiu resta, doncs, clarament delimitat: destriar del conjunt de la vida catalana, estudiada amb la necessària perspectiva en el temps i en l’espai, les característiques més remarcables de les aptituds econòmiques dels catalans (...) podem definir l’objectiu d'aquesta obra, el qual és l’estudi de l’aptitud econòmica de Catalunya. Primerament volíem donar-li per títol «L'aptitud econòmica dels catalans. Però l’actual té alhora més amplitud i més precisió. Els catalans al llarg del temps canvien; dintre la unitat

fonamental alguns caires es modifiquen. Noves aportacions ètniques, nous ambients socials, matisen llur vida. Els catalans passen, Catalunya perdura. Ella és l’expressió de ço que resta immutable, sintètic, definitiu, de la riada dels seus fills. Els catalans, espurnes moridores, tenen tota la petitesa dels homes, però, treballosament, al llarg de les generacions, han forjat la noble grandesa de Catalunya. Per això Catalunya, obra col·lectiva i fecunda, és el resum de tots els fets i els ideals dels catalans, i els representa d'una manera precisa i completa. Nogensmenys, el parlar dels catalans pren un regust d'exhibició pròpia, personal, tancada, egoista. Catalunya és quelcom més ample, i també més obert. És una successió de generacions, ambients i treballs en els quals col·laboren homes de tota mena, que es fonen en un determinisme comú. Escriure sobre els catalans, limitant-los per la partida de naixement, pot resultar cosa antipàtica i mesquina. De Catalunya, que és la que fa els catalans, en podem parlar amb una objectivitat molt major i més pura, que si ho féssim exclusivament com a part integrant d'una casta d'homes definits per uns límits geogràfics, o per les actes del registre civil. (...) La continuïtat econòmica catalana (...) La prova més convincent de l'aptitud econòmica de Catalunya és la seva continuïtat al llarg del temps. El poble català ha sofert ben sovint els cops de circumstàncies adverses i ha passat per èpoques de decadència; però mai les contrarietats i el defalliment no han arribat al moll de la vida econòmica catalana, a l'aptitud ètnica. En els pitjors moments Catalunya ha sabut conservar-la i transmetre-la a generacions més sortoses. L'aspecte de la nostra activitat econòmica presenta, com és natural, alts i baixos, influïts per factors polítics i socials, però els límits inferiors de la corba que marca tals variacions sempre es mantenen en una certa altura. (...) La formació política de Catalunya es fa, doncs, paral·lelament a la seva reconstitució econòmica, que s'aferma d'una manera progressiva i segura al llarg de l’Edat Mitjana. (...) (...) És el temps més brillant de la nostra història, el temps de la màxima puixança i expansió catalana, que pren un caient imperial; el temps en què hi havia en totes les places mercantils del món civilitzat factories catalanes, i cònsols que vetllaven pels interessos del nostre comerç, i noliejàvem vaixells o equipàvem navilis, i contractàvem emprèstits i negocis amb totes les potències conegudes, des del Sant Pare fins al Gran Mogol; el temps en qui els nostres mateixos rivals s`emparaven de la bandera catalana per facilitar llur comerç. (...)

(...) Les primeries de l’Edat Moderna veuen caure la intensa i extensa activitat de Catalunya, que entra en un període de decadència i es reclou dintre d'ella mateixa. Segons la versió més admesa, la causa de la reculada es troba en dos factors exteriors aliens a la voluntat catalana: el descobriment d'Amèrica, que descentra la navegació i el comerç, i el domini turc, que tanca la Mediterrània oriental. És la interpretació clàssica: Catalunya arrossegada pels fets generals que sobrepassen la seva influència, esdevé la víctima d'un determinisme històric, contra el qual no pot fer res. Sense negar la importància dels factors adversos externs, és indubtable que la interrupció d'un procés evolutiu de molts segles ha de venir també de causes internes, que cal esmentar per a treure la lliçó deguda de l'exemple. Resulta d'una comoditat terriblement perillosa deixar-se dur per la falsa il·lusió que els pobles són beneficiaris o víctimes dels factors externs, als quals la pròpia voluntat no pot oposar-se eficaçment. Un estudi imparcial i detingut deixa veure com en la reculada econòmica catalana tingueren influència coincident errors propis i esdeveniments generals. (...) La branca de producció que s'aguanta més en el segle XVI, i contribueix a mantenir el benestar general, és l’agricultura. Acabades les guerres dels remences, s’inaugura un període de prosperitat per a l’agricultura catalana. L'avenç social dels pagesos portà al camp novament l’activitat desapareguda, i amb ella retornà la riquesa, de la qual encara resten senyals visibles en les pedres, portes i finestres treballades, de velles masies d’aquella època. (...) (...) la prosperitat agrícola, el treball industrial i les romanalles del comerç mantenen durant tot el segle XVI una certa activitat econòmica; de l’altra, l’inici del renaixement pot datar-se a les primeries del XVIII o abans (...) Si representem gràficament el procés de la decadència en les terres espanyoles que gaudiren dels avantatges del comerç amb Amèrica, i el procés corresponent a Catalunya, trobarem dues corbes sense cap semblança: la primera és molt irregular, té una forta i ràpida pujada, com a conseqüència de l'artificial activitat industrial i comercial pervinguda del descobriment, n'assoleix el punt més alt a mitjan segle XVI i va seguida d'un descens major que la pujada; per contra, la segona no ofereix cap canvi brusc: comença ja de baixar quan l’altra puja, i continua baixant quan aquella cau, però en resta aleshores per damunt. Veritable representació gràfica d'un fons de continuïtat econòmica que travessa diversos moments d'aguda crisi, però conserva sempre la base i les possibilitats de redreçament. Els inicis del renaixement setcentista, cal cercar-los en el període de decadència. (...)

A la darreria del segle XVIII, Catalunya ha assolit una posició sòlida i estable. Torna a ésser reconeguda arreu per la seva activitat, i hom parla d'ella com de l’«Holanda del Sud». (...) Certament Catalunya fou, en proporció, un dels llocs del món on el segle XIX es donà una major qualitat d’esforços, individuals. En enfocar amb la perspectiva que ara ens és possible, el conjunt de la vida catalana en la passada centúria, el sentiment que desperta és de veritable admiració; han de meravellar-nos el tremp, l'empenta i la tenacitat d'aquells homes als quals la Catalunya d'avui deu tant i tant. Cal recordar que l’obra constructiva fou feta en un període per essència intranquil i inestable, travessat per la guerra civil contínua i minat pel perill constant de desgavells aranzelaris. I això no obstant, el treball, la serietat i la constància venceren tots els obstacles i els destorbs i crearen una obra forta i duradora. El segle XIX representa doncs, ben honrosament, la darrera anella de la cadena de la continuïtat econòmica que lliga, amb l’empremta d'una aptitud persistent, els temps més reculats de la nostra història amb l’època actual. La varietat i la unitat econòmiques catalanes (...) L’estudi fet en el capítol anterior de la continuïtat econòmica catalana ens ha deixat traslluir una altra característica de la nostra economia: la seva gran diferenciació. Hem remarcat repetidament que hi ha catalans que esmercen el seu treball en les feines agrícoles, d'altres en les industrials i d'altres en les mercantils, i també que cap branca de l’activitat econòmica no pot considerar-se exclusiva de cap ciutat ni comarca, car totes elles estan, més o menys intensament, esteses per tota l'extensió de la nostra terra. (...) De la varietat d'activitats econòmiques en què els catalans empren llur treball, podem treure, si considerem el fet parcialment, una impressió una mica confusa i fragmentària de la nostra economia, la qual impressió no és vertadera ni justa. Si hom esguarda, des d'un punt de vista elevat, la seva perspectiva general, remarca que la dispersió aparent s'estructura en una síntesi superior, la de la unitat econòmica catalana. Aquesta unitat es fonamenta precisament en la multiplicitat i coexistència d'aptituds, en materials que la mateixa varietat suministra. En tot el llarg procés de l’economia catalana el treball agrícola, l’industrial i el mercantil han coexistit sempre. Mai no desapareix del tot cap de les branques de l'activitat econòmica; sempre es presenten entrelligades i influint-se mútuament. (...) L’explicació de la varietat és fàcil i planera. Factors ètnics, geogràfics i socials coincideixen a portar a la diferenciació. El nostre poble és constituït per una barreja de races de característiques ben dissemblants.

Geogràficament la terra catalana ofereix mitjans diferents -muntanya, pla, costa- que emmotllen la vida i orienten les aptituds en direccions divergents. La població viu en nuclis de funció social diversa -ciutat, poble, masia-; i encara, el llarg contacte, el mutu fregament de tots aquests caires, ha generalitzat la diferenciació. El procés de la varietat és natural i lògic. També ho és, recíprocament, el de la unitat. Aquest mateix contacte, que estén la diferenciació i la infiltra en tot els estrats ètnics, treballa ensems per la síntesi resultant. És clar que el treball unificador és lent i entrebancat per corrents contraris desintegradors; però, de tota manera, cal considerar que l’escassa extensió del territori on es realitza el procés, intensifica el fregament i la barreja, i és un factor favorable i activíssim de la unitat. No hem tampoc d'oblidar l’altre factor decisiu: el treball unificador de la ciutat de Barcelona, preponderant en la formació de la unitat econòmica com ho ha estat en la de la unitat ètnica. (...) El català com a subjecte econòmic (...) L'estudi detingut de les causes de la relativa però persistent prosperitat econòmica catalana ens ensenya que la principal, per no dir l'única, és el factor home, les qualitats ètniques. (...) Cap més factor dels que poden influir en la prosperitat col·lectiva, no ens ha estat, en conjunt, favorable. Catalunya no és agrícolament rica; si avui s'hi donen una certa quantitat de productes de la terra, més que a la fertilitat natural és degut a l'esforç continuat de les generacions de treballadors. Nogensmenys, el terreny és muntanyós i les comunicacions són difícils. Per força autors, com Estasen, Rahola, Graell i Demolins, el fet que la naturalesa hagi dotat malament Catalunya, fent-la pobra, aspra i trencada, és la causa fonamental de l’aptitud dels seus fills per al treball i de la llur inclinació a la indústria. (...) Tampoc la nostra terra no està ben dotada de primeres matèries que expliquin la concentració industrial. Les primeres matèries de les seves indústries principals, el cotó, el ferro, el carbó, ha hagut d'anar a cercar-les a fora, i de vegades ben lluny. (...) En conjunt, doncs, podem dir que la prosperitat: catalana no és deguda a l’aprofitament d'una riquesa natural agrícola o transformable per mitjà de la indústria. No és tampoc la conseqüència d'una situació geogràfica avantatjosa. (...) Hom podria encara atribuir la prosperitat catalana a una sèrie de circumstàncies històriques sortoses, a l’atzar propici, al domini polític, al favoritisme o al privilegi. (...) El més lleuger estudi de la nostra història econòmica, en la qual els progressos sempre són assolits vencent destorbs, entrebancs i obstacles, prova amb diàfana evidència -i així ho afirmen tots els testimonis imparcials- que l'activitat catalana no pot ésser atribuïda a cap de les causes esmentades.

Si la nostra posició econòmica no es deu, doncs, a les riqueses naturals, ni a la situació geogràfica, ni a la sort o al privilegi, ha de provenir forçosament del factor home, de les aptituds ètniques del poble qui hi viu, de les successives generacions de catalans. Tots els qui estudien els fonaments de la nostra vida econòmica coincideixen unànimement a assenyalar com a causa principal del progrés de Catalunya el caràcter dels seus fills. (...) L'aptitud fonamental. Entre les aptituds econòmiques que posseeix el nostre poble, l'aptitud per al treball és la predominant, la més fonda i la més estesa. Dir dels catalans que són treballadors pot semblar la repetició d'un tòpic banal; però, com que aquesta senzilla remarca enclou la més ferma de les nostres qualitats, la major força col·lectiva i la causa bàsica del lloc que econòmicament ocupa Catalunya, creiem d'alta conveniència deturar-nos a estudiar detingudament les formes d'aplicació que presenta la nostra aptitud fonamental. (...) Una manifestació clara i convincent de la tradicional aptitud treballadora del nostre poble és la manera com ha valorat la terra, gràcies a l'esforç, ple de volenterosa tossuderia, de successives generacions. El fet ha estat objecte de consentiment general; i és prou conegut, com a definidor del caràcter col·lectiu, el vell proverbi que assenyala als catalans la facultat de treure pa de les mateixes pedres. (...) Paral·lelament a l'activitat agrícola, l'aptitud treballadora es manifesta amb igual intensitat en la branca industrial. Un fenomen semblant al de l'aprofitament de la terra és el de la utilització de les vies de comunicació i els corrents dels rius. Fa més d'un segle que un observador estranger remarcava que a Catalunya la indústria s'havia establert pertot arreu on havia estat possible obrir un camí. I l'aprofitament extrem de l’energia hidràulica dels corrents fluvials catalans és un fet prou conegut. (...) La quantitat de treball amb què la nostra posició industrial ha anat afirmant-se puja a una suma considerable. La indústria catalana es deu principalment a la laboriositat dels catalans, i totes les altres aptituds vénen després en segon rengle. (...) la causa essencial del seu progrés es troba en l'aptitud col·lectiva de tots els estaments per al treball. (...) Els fonaments del nostre comerç són fets també a base de laboriositat. (...) En les finances hom troba el mateix caràcter.

Fins en les activitats que semblen més oposades al treball regular, com són les artístiques, hom retroba l’aptitud (...) I hom pot esmentar encara l’exemple de les dones, més treballadores que els mateixos homes. (...) L'amor al treball fóra una virtut migrada i no prou noble, si el nostre poble el sentís solament com a mitjà per a satisfer la set de profit, com un mal necessari portat per l'avidesa del guany. (...) Cert que el català té entre les característiques de la seva personalitat econòmica un fort amor al guany, un pregon sentit de la propietat, una accentuada inclinació pel benestar material. Però la laboriositat és en ell una virtut completament separada de les altres. Que coincideixin en els resultats és natural, des del moment que totes obren en el mateix sentit. Però creure que el català és treballador només per treure un profit de la seva feina és assentar conclusions amb una lleugeresa lamentable i desconèixer la més noble qualitat de la millor de les nostres virtuts. (...) El català treballa per treballar, i per produir i crear. (...) Si hom observa detingudament la vida social catalana en tota la seva amplitud, resta admirat del gran nombre de coses que es fan en relació amb el que som. Al marge de la feina retribuïda, esmercem una forta quantitat de treball en activitats variades, la qual cosa explica la intensitat de manifestacions i actes de tota mena que no serien possibles sense aquesta considerable contribució desinteressada de treball voluntari. (...) No manca en totes les ciutats i nacions una selecció d'homes desinteressats que esmercen bona part de les seves energies en obres col·lectives sense afany de lucre ni egoisme de cap mena. Aquestes personalitats, fondament humanes, no són privatives de cap poble ni de cap raça, però la forta proporció en que es donen en el nostre és una prova més de la injustícia que enclou, l'afirmació que el català només treballa per interès. (...) En cap de les principals activitats han mancat catalans que abnegadament s'hagin lliurat a un treball beneficiós per a la col·lectivitat. (...) És simptomàtic i molt interessant el fet que sigui un pensador pregonament català com Guillem Graell el qui en les seves conferències sobre economia hagi afegit a les causes que troben els autors alemanys en la teoria de la motivació del treball un nou mòbil, que és el del treball per l’amor al treball. Quan Graell fa aquesta afirmació, reflecteix la mentalitat ètnica segellada per l'aptitud tradicional. (...) La mentalitat catalana té del treball un concepte alt i noble. (...) El treballar és per als catalans una funció natural de viure. Ella els dóna, potser, com a

premi, aquesta íntima alegria, una de les més noblement i fondament humanes, d'anar-se sortint dels entrebancs de la vida, pel propi esforç. (...) Traça, enginy, intel·ligència. El català és traçut i destre. Els qui observen els nostres obrers a la feina aviat veuen que l’habilitat no els manca. (...) És un signe de traça col·lectiva la que en podríem dir aptitud mecànica dels catalans. (...) Els oficis i, en un camp més ampli, la tècnica i la ciència catalanes abunden també d'exemples en els quals l'enginy s'aferma principalment des del caire intel·ligent. (...) (...) L’enginy pot prendre formes en absolut deslligades de 1'habilitat manual i fer-se només qualitat de l’esperit. És aleshores la sagacitat desperta que remarca Capmany, la iniciativa assenyalada per Heydt, en parlar dels mercaders catalans, la vivacitat que assenyala Cañades. Quan pren aquesta forma salta de les aplicacions industrials a les del comerç i es torna la veritable aptitud mercantil, aquesta traça i enginy per a negociar, que persisteix al llarg de la nostra història econòmica. (...) Per Barcelona -remarca Reclus- són transmesos a la Península el moviment industrial europeu i les invencions modernes.» L’esperit de progrés dels catalans és un fet conegut. (...) Causa i efecte alhora d'aquest esperit és una forta relació amb els nuclis industrials estrangers més avançats, la qual té lloc per mitjà d'un veritable intercanvi. Tècnics i obrers estrangers vénen a ensenyar els avenços industrials encara desconeguts ací, alhora que fabricants i també treballadors nostres van als centres manufacturers més importants i en tornen amb el secret dels darrers progressos, que apliquen tot seguit en la pròpia indústria. (...) No voldríem enganyar-nos dient que el nostre poble és dels que més ha contribuït a la formació del conjunt de ciència aplicada que és la tècnica moderna. Certament som més assimiladors que inventors. Això, ensems que la limitació demogràfica, fa de nosaltres un poble més receptor que propulsor del progrés tècnic. Ara bé, cal afegir que, tanmateix, l'aportació catalana a la tècnica és ben honorable, si és considerada en proporció al que som. (...) L’inici del nostre renaixement econòmic coincideix amb un moment de desvetllament general de la cultura. L'activitat econòmica renaixent en resta

impregnada des de l’origen i es descabdella amb l’empremta intel·lectual del segle. (...) El caràcter obert de l’aspiració cultural del nostre poble ve assenyalat pel fons d’humanisme que sempre ha volgut assolir el nostre ensenyament professional. Els qui avui defensem la necessitat de portar la cultura general a les escoles tècniques i obreres no tenim cap mèrit. Però ja és una altra cosa quan la defensa era feta dos segles enrera. El segle XVIII, l'Ajuntament de Barcelona defineix la seva opinió sobre l’educació popular, en un llarg escrit, que sembla actual, inspirat per la idea que no basten els coneixement tècnics i que són necessàries les humanitats. Ho justifica amb nombroses raons i amb veritable encert. La importància de l'Escola de Nobles Arts entre les altres de la Junta de Comerç prova que aquestes suggestions no restaren com a propòsit i que foren dutes a la pràctica. (...) Cal afegir que el poble català no circumscriu l’aspiració a la cultura al sector tècnic; sent amb un caràcter més ampli un afany general de coneixement. (...) Els catalans creuen en la virtut, del saber. (...) L'aspiració a la cultura és un senyal d'intel·ligència. Sobre aquest punt no voldríem parlar; però ens cal dir-ho tot, agradi o desplagui. El poble català és, en conjunt, intel·ligent. Intel·lectualment, la mitjana assoleix un nivell remarcable. Un dels principals factors de la seva persistència secular és un fons ètnic, intel·ligent que fa que se surti, uns cops bé i altres no tant, dels entrebancs que el temps posa en el camí dels pobles (...) Ens interessa principalment a nosaltres analitzar el caràcter de la mentalitat catalana per veure si s'adiu amb les necessitats de la lluita econòmica. La primera impressió que es desprèn de les obres que estudien el pensament català és que les seves característiques encaixen prou bé amb les de l’activitat productora. L'opinió gairebé unànime ens atribueix una mentalitat pràctica, positiva, realista. (...) (...) No és difícil assenyalar aspectes que semblen contradir els esmentats anteriorment. La inclinació no exclou l’idealisme. (...) El particularisme no és tampoc un obstacle a les generalitzacions. Les més fortes mentalitats de la raça s'han significat per llur enciclopedisme i per la tendència a la generalització. Voler desconèixer aquest fet, ofegar-lo amb l’observació repetida del tipus mitjà, és donar-se per satisfet amb una solució còmoda, però parcial i falsa, del problema de la nostra mentalitat. Aquesta és massa complexa perqué hom pugui encabir-ne l’estudi complet

en poques pàgines. Però calia indicar que, bo i acceptant la veritat del concepte tradicional del pensament català, el creiem limitat i insuficient. Això no obstant, aquestes qualitats donen els fonaments intel·lectuals de l’acció econòmica del nostre poble. Característica remarcable de la intel·ligència catalana és la forta facultat d’assimilació. Són nombrosos els autors que l'han assenyalada. (...) Però no és una virtut passiva, purament receptora, sinó assimilació veritable i fecunda (...) la facultat més sobresortint de la nostra mentalitat és la raó. (...) El pensament català en totes les seves manifestacions racials dóna sempre el mateix to característic i persistent. La raó com a sistema, l’assimilació com a instrument i les realitats pràctiques com a objecte són les facultats del complex més ampli de la nostra mentalitat, que la intel·ligència catalana posa al servei de la funció econòmica col·lectiva. L’empenta expansiva i coratjosa. - (...) Una de les majors contradiccions que presenta el caràcter dels catalans pres col·lectivament és que al costat d'una massa quieta i sedentària hi ha una part del poble -prou important i prou persistent per a poder-se considerar com a representativa- que té una tendència oposada, i sembla empesa sota un imperatiu ètnic, per un neguit dinàmic. Dir que hom troba catalans en tots els llocs del món, tant en el tràfec de la civilització més intensa com lluitant contra la naturalesa en les terres verges, és repetir una constatació gairebé banal de tan exposada i reconeguda. Sempre el nostre poble ha presentat aquesta característica. (...) El dinamisme expansiu és un caràcter ètnic; no es dóna únicament en una localitat ni en un medi social: tan intens és en la ciutat com en els pobles, en uns estaments com en altres (...) També interessa remarcar que l'empenta expansiva no és sempre deguda a una cobejança utilitària: n'és un factor un innegable impuls intern desinteressat. Si és cert que molts rodamons tenen implicit i latent l'instint del comerç, hi ha també aventurers que ho recerquen tot abans que la fortuna. Resta encara com a prova el gran nombre dels missioners catalans, entre els quals ressurt la figura de sant Pere Claver, protector dels esclaus negres i que amb el seu coratge, caritat, esperit de sacrifici i deler de treball, fou a Cartagena d'Indies una noble encarnació de les nostres millors virtuts. I, si fos necessària una demostració més ampla, hom podria tenir-la considerant que quan la nostra raça dóna al món un orde religiós és l'orde

de la Mercè, el més genuïnament barceloní i català, com remarca el P. Miquel d'Esplugues, i en el qual es fonen harmoniosament els diversos caires de la nostra psicologia expansiva: l’empenta coratjosa, la tolerància, la intenció caritativa i, en el fons del fons, un alt objectiu de noble comerç. Expansió i finalitat comercial no tacades per la més lleugera ombra d'afany de profit; les dues aptituds pures i nues, despullades dels altres mòbils coincidents, que sovint les acompanyen, però que no en són pas la causa. (...) El comerç representa la branca d'activitat econòmica més estretament lligada a les qualitats d'expansió i de coratge. No és, doncs, estrany que els temps en què el nostre poble posseïa amb més intensitat aquestes aptituds, fossin també aquells en que assolí mes puixança comercial. (...) L'època medieval ofereix el més fort expandiment del nostre comerç. Aquest ja no ha tornat mai més a assolir la volada d'aleshores. S’enganyen, però, els qui exageren l’abast de la decadència. (...) L’instant present, ple d'entusiasmes i descoratjaments, de confusió i de contradiccions, deixa entreveure una fermentació que pot ésser fecunda. Cal, doncs, estimular totes les iniciatives, encara que de moment semblin de difícil realització, i bandejar l'escepticisme eixorc i negatiu. Cal dir i repetir a aquells que han perdut la fe en ells mateixos i en els destins del nostre poble, sense passió, orgull ni vanitat de cap mena, però amb la fermesa que dóna la pròpia confiança, que l’estudi dels fets de la raça ens ensenya que en qüestions de comerç, i quant a iniciativa i empenta un català no acovardit pot arribar allà on no arribi qualsevol altre home. (L'aptitud econòmica de Catalunya, Editorial Barcino, Barcelona 1927, vol. I, pàg. 21, 28, 29, 32, 33, 35-36, 41-44, 51, 53, 54, 57-59, 61, 66, 75, 83, 84, 86, 99, 102, 103, 106-117, 119, 121, 124-126, 128, 129, 131, 134-140, 141, 143, 144-145, 157, 159 i 162. - He transcrit els textos d'aquest volum, editat l'any 1927, dins la cronologia de l'any 1929 per tal de no separar-los dels textos del volum II, editat precisament el 1929, que dono a continuació. Ho he fet convençut que, pels temes que hi són tractats, aquest petit desfasament cronològic no pot produir cap desorientació en contemplar-los des d’ una perspectiva històrica. Crec que el mateix hauria ocorregut si hagués aplicat el criteri invers, o sigui el de donar els textos del volum II dins la cronologia de l’any 1927. Em sembla que qualsevol de les dues solucions resulta menys desorientadora que no pas transcriure separats els textos dels dos volums. M'ha fet decidir per la solució que he adoptat l'advertiment que l'autor, Carles Pi i Sunyer, ens fa en el volum II; fa notar, d'una manera ben precisa, que no deixa lloc a dubtes: «El caràcter d'aquest estudi de l'aptitud econòmica de Catalunya no permet de dividir-lo en dues parts separades, cadascuna d'elles amb una certa unitat independent. Els dos volums formen un tot indivisible, i la primera pàgina del segon segueix sense solució de continuïtat la darrera pàgina de l'anterior.»)

Les virtuts de conservació. - (...) Els catalans senten el desig de guanyar diners i de satisfer amb ells llurs necessitats. Aquesta base psicològica aclareix molts aspectes de l'aptitud econòmica catalana. Val a dir, per evitar precipitacions errònies i massa compartides, que hom no ha de confondre el sentiment de la riquesa amb l'afany immoderat del lucre. Són estats anímics, com ho és també l'esperit de l'estalvi, que treballen en direcció paral·lela, però cada un d'ells té individualitat pròpia. (...) El sentiment de la riquesa no involucra l'interès egoista, ni sobretot la seva forma més aspra, l'àvida cobejança del guany. (...) El poble català ha tingut sempre el sentiment de la riquesa. I l'ha sentit profundament. Totes les manifestacions de la seva ànima col·lectiva, de la seva vida social, ho demostren. (...) Una manifestació del sentit de la riquesa és el sentiment de la propietat, que està arreladíssim en l'ànima catalana i constitueix un dels seus caires més marcadament específics. (...) Però s'enganyaria també fortament qui volgués fer-lo sinònim d'egoisme. És diferent i té característiques pròpies. Fóra una concepció errònia de creure que el sentiment de la propietat, tan arrelat i viu en el nostre poble, és un instint primari que pot explicar-se per l'egoisme; al contrari, és molt complex, consubstancial amb la psicologia catalana, i per això és necessari de tenir-lo, sempre en compte si hom vol endegar l'activitat productora catalana segons els motlles que imposi l’evolució econòmica. Al costat, i potser com a conseqüència del sentit social de la propietat, el poble català en sent també fortament el respecte. (...) La capacitat per a l’estalvi és una virtut cabdal en la conservació. No és tampoc una aptitud senzilla i primària. Col·lectivament, és quelcom molt important, un procés complex, d'una forta valor social. (...) L’estalvi és ensems causa i resultat de la civilització i la cultura. La raça catalana és ètnicament estalviadora. (...) D'altra banda, en general, el català sap despendre quan convé.(...) L'estalvi és un ponderat equilibri entre els guanys i les despeses. La major part de l’estalvi català no ha d'ésser explicat amb la paraula «avarícia», sinó amb la de «previsió». Una previsió potser excessiva, fins poruga, però que no deixa d'ésser una virtut noble i motiva molts de sacrificis que mai la mesquinesa no podria explicar.

Una altra prova que la causa de la capacitat per a l'estalvi no és l’avarícia, ens la dóna l'arrelat sentiment caritatiu del nostre poble. La caritat catalana és una virtut evident i fàcil de demostrar amb testimonis i fets. (...) (...) Tallada ha provat que, fins en moments socialment anormals, de vaga i de crisi, és tal la tendència col·lectiva que continua l’obra de l’estalvi. És clar que la seva intensitat està influïda per l’evolució dels costums i que l’atmosfera contemporània tendeix a destruir-lo. Però cal notar que la major part del luxe cridaner i de la vanitat ostentosa provenen de la superfluïtat d'uns quants. Perquè així com la nostra estructuració social és fonamentalment menestral, l'estalvi també ho és. El veritable estalvi català és l’estalvi modest i anònim. Hom comprèn que sigui previsor un poble que sent, com el nostre, l’amor i la solidaritat de la família. L'avarícia és egoista i antisocial; la previsió i l'estalvi adreçats a afermar la seguretat de la llar i l’esdevenidor dels fills, són, en canvi, una virtut noble, sovint heroica i profundament social. (...) La distribució força igual de les riqueses, sense grans alts i baixos, és deguda al fet que el nostre poble és ètnicament i profundament menestral. Per això, la mitjania essent una característica tan substancialment catalana, hom no ha de parlar-ne mai en sentit pejoratiu. La nostra força ens ve d’aquesta robusta saba menestral, que gairebé és prou per a contrarestar la dissociació ètnica i estructurar-nos en un poble. (...) cal, doncs, si hom vol fer tasca profitosa i estable, fonamentar el desenvolupament econòmic en una ampla concepció menestral, humana i democràtica. (...) Ben endegada i organitzada, la nostra menestralia, presa en el concepte més ampli del mot, pot ésser el fonament d'una estructuració econòmica que adapti les característiques racials catalanes a les necessitats de la vida moderna. Perquè 1'eficàcia major de la nostra menestralia prové del fet que és una força activa. (...) Una de les causes principals de la persistència catalana és la reserva d’energies que constitueix el renovament de les seleccions, les quals no resten com a romanalles eixorques de castes hereditàries. La renovació es fa de baix a dalt. En la nostra societat l’esdevenidor sempre ha estat obert als treballadors intel·ligents i volenterosos. Els estaments no són gaire separats i són fàcilment permeables. Encara que l’evolució social tendeixi a dificultar aquest procés, la renovació catalana continua fent-se en un sentit ascensional, i les nostres seleccions continuen no essent generalment el fruit de la persistència d'un privilegi, sinó la concreció natural d'un poble.

Però no cal oblidar que la força més fonda de la menestralia rau en la pròpia dignitat. (...) L'estructuració social del nostre poble, fonamentada en la menestralia, es correspon exactament amb el caràcter moral de la raça i les seves qualitats de prudència i ponderació. Sembla com que la raó catalana hagi anat sedimentant i assimilant, en el fons ètnic, el concepte humà de l’àuria mediocritat clàssica. El caràcter moral dels catalans, en allò que té de fix, d'estable, d'autèntic, ressurt ben dibuixat de les nombroses referències coincidents dels autors de diversos orígens que el descriuen; la multiplicitat del testimoni ens dóna una imatge fidel i objectiva. Deixant a part les aptituds ja tractades, com per exemple la laboriositat, el nostre poble ens és presentat generalment amb un caràcter de moderació, de senzillesa, de prudència, de seriositat i d'honradesa. Hi ha en els seus estrats més pregons, encara que espurnes dissociades semblin desmentir-ho, un fons ben allunyat, fins contrari, al del concepte tradicional de l'home mediterrani: fals, mentider i xerraire. En la seva pregona i veritable expressió, l’ànima catalana és d'una noble, greu i humana seriositat. L’ànima catalana és, doncs, assenyada. Però el seny, virtut ben pròpia, no vol dir, segons un comentarista, només enteniment i prudència, sinó també decisió i fermesa. La nostra raça ha estat sempre representada com a forta i sencera. Tampoc el seny i la moderació no volen dir quietisme espiritual, conformitat estàtica, oposició al progrés de les idees. El nostre poble és profundament, sincerament liberal. Ho és per imposició de la seva estructura democràtica i per raó del seu caràcter. Els veritables catalans, cada un dels quals, per modest que sigui, té, en allò que afecta la pròpia personalitat, un rei al cos, atorguen sempre a les idees dels altres aquell respecte que demanen per a ells mateixos, i tenen una concepció liberal i digna de la vida col·lectiva. El caràcter sobresortint de l’ànima catalana ha estat definit per Maragall amb una sola paraula: llibertat. Conseqüència de la seriositat fonamental són altres qualitats del caràcter moral dels catalans, que hom troba repetidament esmentades per testimonis aliens: la lleialtat, la fidelitat, i l’honradesa. El català tradicional ha estat reconegut sempre com a fidel als contractes i esclau de la paraula donada. En la nostra terra, on és del consentiment públic que «pactes rompen lleis» i on la intensa vida mercantil ha portat una llarga tradició contractual, l’estricte respecte al que està estatuït ha estat sempre la norma comuna. La causa principal de la condemna del comte Arnau, castigat a expiar eternament la seva culpa d'home mortal, no és altra que l’incompliment de la paraula i dels pactes convinguts, «les soldades mal pagades». La manca

de pagament del treball fet, l’engany i el frau en la cosa tractada, mereixen totes les sancions per dures que siguin, tant en la cançó llegendària com en la vida real i les relacions econòmiques. Un caire interessant de la psicologia col·lectiva catalana és el contrast entre la rudesa superficial aparent i l’afable cordialitat íntima. L’escorça és dura, verda i aspra, però el fons és tendre i madur. Els observadors de bona voluntat que han volgut comprendre ànima endins el nostre esperit assenyalen la contradicció. Aquesta mena de pudor sentimental és una característica secular de la raça. (...) El nostre poble, en conjunt, així com és formal, és cortès i contingut; amb una cortesia que ve de dins i és comuna a tots els estaments, però que molt sovint queda amagada sota una gruixuda capa de brusquedat o impolidesa. (...) Una prova del fons cordial del caràcter català, ens la dona el cosmopolitisme franc i obert del nostre poble. Barcelona ha estat sempre una ciutat acollidora dels estrangers de totes procedències. En el seu temperament espiritual ha arribat a constituir com una segona naturalesa d'ésser amplament cosmopolita, generosament acollidora de tots i de tothom. (...) Moltes de les aparents contradiccions que ressurten en intentar d'explicar el caràcter moral dels catalans, provenen del fet que té un fons d’intensa humanitat, prenent la paraula en la seva concepció més ampla. Com Terenci, la nostra raça podria dir que, essent humana, res d'humà no li és estrany. Filla d'una complexa convergència ètnica, pastada per una llarga història, és un cas evident de sincretisme on s'interfereixen un gran nombre de qualitats i defectes humans. Però la mateixa humanitat, densa i treballada, duu possibilitats favorables a la descomposició. Fins avui, per una mena de miracle secular, la nostra raça ha resistit l'acció dels ferments corrosius que porta dintre. Força indicis semblen, però, deixar endevinar una minva de la resistència al desgast per podridura, a què tendeix la pròpia maduresa. La pèrdua dels fonaments morals on recolza la seva llarga persistència serien ensems la causa de la destrucció del caràcter i el pròleg de la ruïna econòmica del nostre poble. La preocupació col·lectiva més profunda que han de tenir els catalans és de conservar les virtuts ètniques formadores del caràcter moral. El món, certament, camina vers una compenetració cada vegada més intima i una major permeabilitat entre els pobles. Aquesta tendència correspon bé al nostre humanisme racial. Però cal no confondre l'arrel de les coses i no

donar-ne interpretacions errònies. Creure que l'evolució de la humanitat pot convertir-la en una massa uniforme, invertebrada i flonja és la major i més greu mistificació dels fets. Com més complexos són els organismes, més necessària resulta la fortitud de l’ossada. La humanitat tendeix a estructurar-se; i estructura vol dir articulació d'elements resistents. En la lluita econòmica, cada dia més aspra i difícil, el secret de l'èxit es troba en la permanència de les virtuts pròpies, en el fet de conservar intactes els fonaments de la personalitat i la força del caràcter. No cal, per això, tancar l'ànima porugament, sinó obrir-la coratjosament de bat a bat al progrés i a tots els tornaveus del món; fer-la forta i viva, però arreladament continuadora d'ella mateixa. Si el nostre poble vol conservar la resistència i la força fonamental de la seva vida econòmica, cal que mantingui la tradició secular de treball i honradesa i que romangui, en tot i sempre, austerament fidel al seu destí. Defectes. - (...) Els defectes individuals i col·lectius són molts i fortament arrelats, vénen del més pregon de la raça i esterilitzen un gran nombre d'esforços nobles. (...) Molts d'aquests defectes no són altra cosa que qualitats perniciosament exagerades. (...) L'aptitud per a l’estalvi ens en dóna un primer i demostrador exemple. Essent una qualitat positiva es torna, si hom l’exagera, una lletja tara. (...) Continua essent igualment viva, i merescuda, en part, pel nostre poble, la inculpació que segles enrera ens va fer el gran poeta que parlà de la nostra avara pobresa, que molts catalans tenen arrelada al moll dels ossos. (...) Cal afegir que aquest defecte té també una forta influència en l’activitat productora. L’esperit d'economia exagerada i mal entesa, la concepció esquifida dels negocis, és força sovint entre nosaltres desfavorable i contraproduent. Col·lectivament, porta a una vida econòmica tímida, mesquina, de curt horitzó i de poca volada. (...) Lligada íntimament amb l’estalvi hi ha una altra qualitat catalana que, en fer-se excessiva, es torna defecte repugnant. Això s'esdevé quan el sentiment de la propietat i la riquesa es converteix en una àvida cobejança de lucre, en una set immoderada de guany, per a la satisfacció egoista del gaudi personal. La persistència d'aquest defecte al llarg del temps demostra que es tracta d'una tara ètnica. (...) hom troba força catalans que converteixen massa sovint un conjunt d'aptituds útils i nobles, com són l’amor al treball, la virtut de l’estalvi i el sentit social de la riquesa, en una

niuada de passions baixes i mesquines que es tornen, en l’aspecte econòmic, defectes d'influència contraproduent i desfavorable. Les desviacions de l’enginy i de l’agilitat intel·lectual, en una minoria poc escrupolosa, són també causa de grans defectes, dels quals pateix tota la col·lectivitat. (...) Una de les formes d'engany més generalitzades entre nosaltres és la falsificació dels productes i les mercaderies. Hi ha catalans que creuen, o simulen de creure, que el frau en la qualitat, i també en la quantitat dels gèneres és un mitjà lícit, a més d'avantatjós, per a augmentar el marge de beneficis. (...) El poble català és, col·lectivament, un poble vanitós. Li manca d'orgull el que li sobra de vanitat. (...) en conjunt el fons ingènuament menestral del poble català es deixa afalagar, i s'hi complau, pel pessigolleig de la vanitat. (...) (...) No volem retreure cap exemple contemporani. N'esmentarem solament un de ben llunyà, però també molt representatiu i alliçonador. No gaire abans que Ferran el Catòlic permetés que fos prohibit als seus súbdits el comerç amb l'Amèrica, l’astut polític acontentava els nostres mercaders ampliant un antic privilegi del Consolat de Barcelona, i els concedia de lluir a les processons «dos verguers, portant aquells sengles vergues d'argent blanc altes en la mà, davant vosaltres». De manera que, mentre els excloïa de l'explotació econòmica d'un imperi, els deixava contents i satisfets amb el permís d'anar a fer els gegants a la processó de Corpus. És prou aquest exemple per a demostrar si ve de lluny el nostre provincialisme, i també els resultats que dóna de descanviar les realitats per les aparences, el fonamental per l'accessori. Les referències al caràcter dels catalans, anteriors al segle XVIII, el descriuen en alguns aspectes d'una manera diferent de com és en l'actualitat. (...) La imatge que donen les antigues descripcions dels catalans d'aquell temps ens els presenta com a homes tenaços, rancorosos, venjatius, inquiets, superbs, irats, tossuts, sobris, durs, cruels, pèrfids, esquerps, enèrgics, molt donats a dividir-se en bàndols i partits, a odiar-se i barallar-se els uns amb els altres. Aquests matisos del vell caràcter català tenen una estreta relació amb un altre caire del mateix caràcter: el coratge. És innegable que els nostres avantpassats, foren dels homes més valents que en la humanitat hi hagi hagut. No escau al nostre objecte de deturar-nos en aquest punt, però l’esperit bel·licós dels catalans antics queda demostrat per la unanimitat

dels nombrosos testimonis aliens que ho confirmen. Coratge i tenacitat rancorosa, duresa venjativa i discòrdies interiors, són formes del caràcter que tenen un origen comú i un lligam, estret; i així com avui l’antic valor s'ha reblanit, i no en salten ací i allà més que roents guspires que el recorden, i fan reviure isoladament la coratjosa fortitud tradicional, de la mateixa manera han degenerat les altres qualitats, positives i negatives, lligades al coratge. (...) (...) I cal remarcar que, malgrat predominar les qualitats negatives entre aquelles que l’integraven, el procés degenerador del caràcter ens ha estat més perjudicial que favorable. És cert que, d'algunes tares de què els judicis antics culpen els catalans, com per exemple la crueltat, avui gairebé no en queda ni rastre. Però el millorament no compensa la pèrdua de l’element positiu d'aquest tros del caràcter; el que hi havia, podríem dir, de caràcter mateix, la tenacitat, la força, la duresa, l’energia, altres tantes qualitats ja intrínsecament valuoses, però més encara perquè constituïen l’ossada i el suport del nostre caràcter, que amb la seva degeneració presenta avui alarmants esquerdes que fan témer el perill d'una ràpida ruïna. (...) (...) en anar fonent-se, desagregant-se i desapareixent el conjunt de qualitats formadores de l'antic caràcter ha quedat al descobert un defecte fonamental dels catalans d'avui; defecte que ha existit sempre, puix que no deixen de retreure'l, explícitament o implícitament, els vells judicis que ens serveixen de punt de referència. Aquest defecte, que cal diagnosticar clarament perqué és la ronya més vil que empesta i afebleix el nostre cos social, i condemnar i combatre perquè és com un àcid corrosiu, ferment verinós o microbi mortal, que desfà la comunitat, anul·la els esforços fets amb el màxim interès, i destrueix totes les obres col·lectives, és el defecte lleig i roí de l’enveja. Entre les moltes tares del nostre poble, la tara pitjor és l'enveja baixa i mesquina. (...) I cal afegir encara que tan forta com l’enveja individual, personalitzada, ho és entre nosaltres la que sorgeix espontàniament contra tots aquells (amics o indiferents, coneguts o estranys) que sobresurten de la massa anònima, tots els que destaquen, àdhuc sigui per la realització d'una obra desinteressada o beneficiosa per la col·lectivitat. (...) En resum, així en l’aspecte moral i ètic, com en el materialista i pràctic, hom pot dir de l'enveja que és el pecat capital dels catalans. De les qualitats i els defectes del caràcter català antic, que han anat degenerant i evolucionant al llarg del temps, provenen també un feix nombrós de vicis mesquins i covards, que ni tenen l’excusa de la passió.

Representen la darrera fase del procés de descomposició. L'enveja, dintre la foscor del mal, té encara un cert tremp. Aquests defectes no. (...) Aquestes tares, veritables flagells antisocials, són el recel de tot el que fan els altres, la desconfiança, l’egoisme individual, la indiferència col·lectiva, el plaer de la murmuració, el gust de rebaixar i difamar el proïsme. Som un poble de gent malpensada i malfiada. Trobem sempre justos, i ens agraden, els atacs als altres; en canvi, la crítica més serena i raonada ens molesta en lloc de servir-nos d'estímul de millorament. Tenim una sensibilitat finíssima per a allò que ens fereix i molt poca tolerància per als altres. Som, certament, una raça ben poc sociable o, almenys, molt mal educada. Perquè una bona part d'aquests vicis del caràcter es deuen a la ineducació que massa sovint ofega el sentiment de cortesia innata i torna la sobrietat i la reserva catalanes en grolleria. Graell la considera un dels pitjors defectes del nostre poble, i insisteix molt en el problema de l’educació. (...) Esmenta també el gran error d'aquells que creuen que aquesta brusquedat és signe de caràcter, quan precisament és senyal del contrari. (...) Aquesta manera de viure que es caracteritza per la mútua hostilitat, la poca solta lliure i la indiferència ambient, a la llarga és trista i monòtona. (...) La repercussió econòmica dels defectes antisocials és important. Molt més gran del que sembla. I, donada l'evolució de l'economia moderna, cada cop tindrà una influència més desfavorable. L’activitat productora contemporània tendeix clarament a organitzar-se, a socialitzar-se. Els factors individuals perden llur força preponderant; en canvi, es valoren les aptituds i les accions que ajuden a la concentració, a la disciplina, a l’estructuració econòmiques. Aquesta perspectiva de l’ambient actual, en l’esfera de la producció, deixa comprendre els greus inconvenients que, per a adaptar-s'hi, representen els nostres defectes antisocials. (...) L’individualisme recelós del nostre poble representa indubtablement una grossa dificultat per a adaptar-se a les formes de disciplinada organització de l’economia contemporània. (...) La complexitat psicològica catalana. - (...) De la sola existència de múltiples qualitats diverses no podríem deduir una conclusió ferma de complexitat psicològica (...) Cal que determinades aptituds siguin compartides per una quantitat de gent prou gran, perquè hom pugui atribuir-los una valor i una significació col·lectives. (...) La quantitat d'elements formadors és la causa de la gran complexitat de la psicologia catalana, i la manca de coordinació i uniformitat superior és allò que la fa

més visible i la converteix en certs aspectes en un gran defecte col·lectiu. (...) La influència social de la funció econòmica ha anat isolant i sedimentant del complex col·lectiu el pòsit del que hom anomena estevisme, que és com una precipitació i cristal·lització de qualitats parcials que arriba a formar i definir un tipus, el qual no correspon a la psicologia del conjunt de poble, i pot representar-ne, com a màxim, una part dintre un grup social de funció econòmica determinada. Però enfront d'aquest tipus gris i homogeni és fàcil de destriar-ne un altre que té precisament en la diversitat la seva característica. És l'home que, empès per un neguit interior, per una mena d'inquietud que sembla racial, salta a qualsevol racó de món. El retrobem als llocs i als medis més allunyats i diferents, exercint les activitats més vàries i diverses. És artista d'avantguarda o decorador moderníssim, executant de jazz o creador de melodies americanes, pallasso genial o destre malabarista, cuiner innovador o teoritzant de la moda. Són la legió dels nostres pintors, i músics, cantatrius i ballarines cosmopolites. És el català que hom retroba professor acadèmic a Califòrnia i recercador científic a Boston, comunista militant a Rússia i voluntari coratjós a la Xampanya, missioner a Xina i vicari apostòlic al Tonquín, militar a l'Amèrica del Sud i magistrat municipal a Austràlia, marxant a l'Africa i mariner al Pacífic. Portats arreu per un estímul d'inquietud neguitosa i aventurera. Exponents més significats i visibles d'una acusadíssima característica de la complexitat ètnica, que no cal cercar exclusivament més enllà de les fronteres; puix que és fàcil de destriar en els mateixos que no s'han mogut de Catalunya les mostres de la diversitat més heterogènia, totes les llavors i tots els ferments d'una humanitat densa, contradictòria, inquieta i treballada. És que la psicologia catalana és fonamentalment complexa i dissociada. Poques societats donen, com la nostra, en pols diametralment oposats, tants d'exemples antagònics. Al costat del tipus modèlic del petit burgès tímid i poruc, tenim els voluntaris de totes les guerres, els terroristes de tots els continents i els apòstols de totes les novetats. Contrasta amb l'home clos en la pràctica d'una feina rutinària, l’especulador monomaniac de les idees més abstruses i dels invents impossibles. En el poble del seny no hi ha extravagància que no trobi adeptes. Raça matriu de rodamons i definidora de l’enyorança. És per aquestes antítesis (que fóra fàcil de multiplicar) que tots els qui han estudiat seriosament algun aspecte de la psicologia catalana (Cortada o Almirall, Estasen o Graell, Maragall o Miquel d'Esplugues han pogut observar el fons complex i teixit de contradiccions del nostre esperit col·lectiu. (...)

Un aspecte de la complexitat psicològica catalana, potser una conseqüència d'ella, és la dissociació fonamental, el defecte de potència coordinadora i unificadora, de força centrípeta, podríem dir, que ve perdurant com a virtut negativa en el fons de l’ànima de la nostra raça. El defecte de dissociació que treballa en un fons dens i ric dóna una resultant incoherent i confusa, difícil de destriar i de capir. Aquesta és la causa que no sigui gens fàcil de comprendre el caràcter i l’esperit del nostre poble, i que hom hagi escrit a base d'ell tanta de literatura inexacta, i molt sovint contradictòria, quan no tendenciosa. (...) Característica del nostre poble és una afinada aptitud per a la representació de les coses externes al propi esperit. Podem dir, donant a la paraula un sentit superior i amplíssim, que som un poble de comediants. (...) Volem dir, en parlar de l'aptitud de representació, la capacitat i la facilitat de prendre i assimilar idees i sentiments estranys al propi pensar i sentir, i exposar-los com si vinguessin directament del subconscient de la raça. (...) L'esperit crític és una altra característica remarcable de la nostra mentalitat col·lectiva. (...) L'aptitud crítica, el desdoblament entre el personatge que actua i realitza i el que, coexistint agermanat amb ell, el jutja, porta els catalans, en les qüestions d'ordre pràctic, a fer-se càrrec de les coses; qualitat que, quan és exagerada, es converteix en defecte i fa caure en el dubte, entrebancador de l’acció. Del mateix origen prové la tendència a la ironia. La ironia és una flor natural que sorgeix del solatge de la crítica. La nostra ironia sembla com si fos una mica desenganyada; per això quan deixa d'ésser sostinguda per la compassió es torna fàcilment sarcasme incisiu.,(...) L'aptitud irònica és, doncs, una prova de dissociació psicològica. Una dissociació elegant, potser intel·ligent, però, gairebé sempre eixorca, i que molt sovint contribueix a agreujar els nostres defectes ètnics. (...) El veritable sentit psicològic de l’obra de Rusiñol, el protagonista de la qual hom ha volgut prendre injustament per representatiu de tot un grup social, és de personificar, en dues figures separades, tendències que lliuren una batalla contínua en l’ànima del nostre poble, i molt sovint en un mateix individu. El senyor Esteve i en Ramonet no representen tampoc dues generacions successives, un procés de transformació en el temps. Són símbols d'antagonismes fonamentals que avui i sempre han conviscut contradictòriament en la nostra raça. (...)

No hi ha aptituds privatives d'un determinat grup social; la complexitat és comuna a tots els estaments i a totes les professions. (...) Una de les característiques més fàcilment destriables del complex de la psicologia catalana, (...) és la seva forta tendència a unir, a conciliar, a fondre la raó intel·lectual amb la realitat objectiva. (...) La coexistència agermanada de realitat i raó es mostra també en les altres formes de manifestació de l’esperit, com, per exemple, l'art. L’aptitud indubtable per a les arts plàstiques és una prova d'un pregón sentit de les coses concretes. (...) Però encara ens en dóna una demostració més profunda la forma del sentiment religiós dels catalans. La religió catalana és com una idealització de la humanitat que portem dintre la nostra ànima. És feta també de realitat i de raó. (...) El misticisme català no és mai tràgic. (...) En els clams més representatius del sentiment religiós català hi ha sempre l'empremta, i el record de les belleses de la terra, que fóra, segons l’expressió maragalliana, i si fos possible de donar la pau als sentits humans, la millor pàtria celestial. (...) El sentiment religiós de la nostra raça cap sempre dintre la mesura de la limitació humana. (...) La complexitat és causa d'una altra característica del nostre esperit col·lectiu. (...) La mentalitat catalana, com si tingués una pregona i confusa consciència dels seus fonaments barrejats i heterogenis, com si volgués reaccionar obscurament i desesperadament contra la força desagregadora que la desarticula, té una clara, inequívoca, innegable tendència a la conciliació de les activitats oposades i de les doctrines més contràries, un afany de síntesi i d'unitat superior. La gran tragèdia secular de la nostra ànima col·lectiva es revela en aquesta fam de generalització, aquesta aspiració a la unitat, tan fàcilment observable en els nostres pensadors representatius. (...) Igual que el pensament filosòfic, la ciència catalana, que forma tot sovint un cos únic amb ell, té també una clara i marcada tendència a la generalització i a la unitat. (...) Una altra forma de l'afany generalitzador ens és donada per la tendència democràticament propagandística i popularitzadora dels nostres pensadors. No són de la mena dels que es reclouen dins la torre de vori; gairebé tots tenen un fort desig d'influir en el poble. I mostren també una noble ambició d'establir la unitat i l’harmonia entre els diferents països. (...)

El pensament català té, com a veritable característica, l'esforç, per a resoldre en una unitat superior les doctrines diferents o contràries. (...) Però cal afegir que l’obra dels nostres grans pensadors no dóna mai la impressió d'una cosa acabada. L'ambició és més gran que els resultats assolits. La història del pensament català, la formen una llarga sèrie de nobles intents mancats. (...) L’ànima catalana és ambiciosa i és tímida. Aspira adeleradament a la generalització i a la síntesi, però acostuma a estar reclosa limitadament en ella mateixa, en una senzilla, en una púdica mediocritat plena d'encís. (...) És com una imatge de la humanitat reduïda a petita escala, o un ressò del seu tumult transcrit en to menor. Cal no confondre aquesta concepció del nostre esperit caracteritzada pel seny, pres en la seva noble i pura accepció, amb el tarannà d'una minoria en la qual el seny es converteix en rutina, la prudència en por, la morigeració en aptitud de ramat, i que és una caricatura grotesca del veritable sentit ponderat de la mitjania, que té l'ànima catalana, tradicionalment menestrala. (...) Cal, però, afegir que el sentit de la mitjania no exclou l'aptitud per a crear i realitzar. L'activitat és també una qualitat catalana. (...) La modèstia pot agermanar-se amb la infatigable aspiració a més. Si en l’ordre espiritual té grandesa la set de generalització i de síntesi, tampoc no en manca a l’intent de reduir i concretar el pensament i el món a uns límits i a un to comprenedors per la raó dels homes. I en l'aspecte material, quan hom considera fredament, objectivament, el que han realitzat els catalans en llur terra i en les terres dels altres, arriba a tenir un seriós i merescut respecte pel que pot arribar a fer un ideal de grandesa humil i senzilla, quan persevera amb exemplar constància al llarg de les anelles renovades d'una cadena de generacions treballadores. Els factors ètnics i geogràfics. - .(...) Sense desconèixer la gran importància dels altres factors, és innegable que el fonamental és constituït pel fons ètnic. L'estudi dels orígens, dels elements primitius d'un poble, és la condició primera i necessària en tot intent seriós d'explicació psicològica. Només la prehistòria pot donar-nos els materials per a aquest estudi. (...) Doncs bé, el fet més característic i repetidament comprovat, de la prehistòria catalana, és el gran nombre d'elements que entren en la formació del nostre poble, format per una complexa barreja ètnica. Si és cert que avui ja no existeixen races primitives, en el sentit que no hagin tingut unions amb altres, també ho és que el nostre territori és un d’aquells

on els diversos elements han estat més nombrosos i variats, i on la formació ha estat més intensa i treballada. (...) L'apassionament amb que hom acostuma a tractar la qüestió de les races és causa que força sovint, tant els qui defensen la influència preponderant del factor ètnic en la formació de la psicologia col·lectiva com els qui la combaten esguardin el problema des d'un punt de vista parcial i fragmentari, donin una valor exclusiva a la raça o al medi i arribin, en la ceguesa de la controvèrsia, a negar l’una o l’altre. Res no és més fals i absurd que aquesta forma de plantejar la qüestió. La raça i el medi no poden oposar-se i excloure's; àdhuc moltes vegades obren i actuen conjuntament, relligats d'una manera tan íntima i estreta, que en realitat és impossible d'estudiar-los isoladament. Ben sovint l’anàlisi geogràfic ens aclareix i explica fets de caràcter ètnic. Aquest cas es presenta en considerar la situació del nostre territori en relació amb el continent, amb els camins naturals dels pobles primitius. La posició geogràfica explica lògicament el procés de les migracions diverses, la composició barrejada del poble català i la fixació dels successius estrats ètnics. El nostre país és un lloc de pas, però un lloc de pas estret, a l’extrem d'una llarga serralada muntanyenca que representa un obstacle a les grans migracions en massa, i ofereix d'altra banda el redós acollidor de les valls propícies als processos de fixació. I aquest corriol de trànsit assenyalat pels passos més accessibles de la barrera pirinenca es troba a l’extrem dels grans camins continentals que volten per la costa del nord i la del sud la mar Mediterrània, de les rutes seguides normalment per les darreres onades de les migracions europees i africanes. (...) (...) quan les primeres clarícies prehistòriques ens permeten de començar a sistematitzar les hipòtesis, veiem que tots els moviments migratoris, tant els septentrionals com els meridionals, vénen sempre gairebé a morir al nostre territori. I si en passen són, tot al més, com petites onades que s'esmunyen per l’estret corredor de les valls pirinenques accessibles, i que no triguen a ésser assimilades per la població de l'altra banda de la muntanya. (...) Vénen, dones, a morir damunt la nostra terra els darrers moviments dels pobles d'origen diferent, de totes procedències, sortits de les maresmes glaçades o de les planes roents. Homes del bosc i homes del desert. I, en arribar aquestes onades migratòries, tenen encara una major complexitat i matisació, perquè s'han barrejat més o menys amb les races trobades a llur pas, perquè s'han adaptat a tants climes i condicions de vida diversos, perquè han sofert totes les influències del camí. Per això els pobles que arriben a fondre's en un darrer aliatge dins el gresol de la nostra terra porten

un llevat molt dens, són trossos d'humanitat treballada, elements complexos que han de formar un producte forçosament complex, una psicologia col·lectiva plena d'estímuls i de qualitats contradictòries. (...) La barreja dels pobles nòrdics i meridionals a la vora de la Mediterrània ha donat, al llarg de la història, fruits molt interessants. (...) La florida catalana medieval quedaria així relligada a un cicle de conjunt de tots els pobles de la costa nord de la mar interior. En aquest cicle, el procés de Catalunya pren, però, unes característiques particulars. No assoleix mai l’esclat de les civilitzacions esmentades, però en canvi té una virtut de persistència. (...) (...) és probable que el secret de la persistència del nostre poble, i en particular de la seva aptitud econòmica, provingui de l'aliatge d'elements nòrdics i meridionals que han format un poble que, tant pels orígens ètnics com per la situació geogràfica, pot inscriure's en el sistema occidental. És evident que, per a altres races i altres posicions en el mapa, les causes i els resultats poden ésser diferents, però en relació amb el món mediterrani, al qual pertany Catalunya, l’explicació de la majoria de les nostres aptituds per la dualitat bàsica originària ens sembla lògica i fonamentada. La importància del factor geogràfic és considerable. La situació, la configuració, l’estructura i el clima d'un pais són causes essencials del desenvolupament històric del poble que hi viu. Cal, però, no donar-los una valor excessiva. (...) (...) En un territori reduït [el del Principat de Catalunya] hom troba una gran variació en l’estructura, la geologia, el clima i els cultius, i, ben pròxims, la muntanya i el mar, les valls i la plana, la metròpolis tentacular i el poble quiet, la ciutat i la masia. Així en els fets de la geografia física com en els de la humana, els estímuls, les excitacions del medi damunt la població, són variadíssims i sovint contradictoris. Els efectes psicològics de la varietat d’influències geogràfiques que la terra exerceix damunt del nostre poble han estat un fenomen repetidament observat. Sobretot, l’antagonisme entre la muntanya i el mar ha esdevingut una teoria clàssica en l’explicació de la diversitat de les qualitats catalanes. (...) Aquesta coexistència d'horta i marina ha influït en la concentració de la població, ha contribuït a donar-li aptituds peculiars i a impregnar de complexitat la seva psicologia. Les característiques del nostre litoral, considerades des del punt de vista de la geografia humana, constitueixen també un factor a tenir en compte, entre els altres, en la formació de la psicologia col·lectiva.

Però hi ha encara un altre fet geogràfic, no prou apreciat, que té una influència preponderant, podríem dir decisiva, en la fixació ètnica. Aquest fet és la forma de relació geogràfica entre el pla i la muntanya, les característiques de les nostres valls. Cal recordar, per a valorar-lo degudament, que Catalunya, tot i ésser un territori de pas, no ha estat senzillament un corredor, pel qual els pobles hagin passat de llarg. Al contrari, tots han procurat de romandre-hi, i han contribuït amb llur aportació als fons ètnic. Però la repetida fixació no hauria estat possible sense que les condicions físiques del terreny hi contribuïssin, sense l'existència, de les valls muntanyenques, que s'obren com els dits de la mà, ensenyen els camins que allunyen de les terres de pas i porten als punts de confluència i als racons arrecerats on es forja la fixació ètnica de les noves aportacions. Les valls muntanyenques són un dels principals factors geogràfics de la psicologia catalana. (...) Entre els factors geogràfics tenen també importància les dimensions i la forma del pais. La reduïda extensió del territori català, on coexisteixen tantes de variants físiques i socials diverses, és un element que ha de contribuir forçosament a la complexitat psicològica. La forma n'és un altre. Catalunya té la figura d'un triangle penjat del Pirineu, i aquesta forma, que hom consideraria lleugerament sense donar-li importància, ha tingut una veritable influència en l'evolució del nostre poble. Si en certs aspectes històrics, en dificultar l'expansió catalana per les terres peninsulars en temps de la Reconquesta, fou un inconvenient, en canvi, des del punt de vista de la fixació ètnica ha representat indubtablement un factor avantatjós. En el reflux dels corrents dels pobles que s'engolfen a les valls, aquells no es poden perdre i dispersar-se en una amplada aigualidora; troben la barrera de la costa que els limita el terreny i que completa a la mateixa plana el procés de fixació. Per tota aquesta sèrie de factors geogràfics, hom pot dir de la nostra raça que ella mateixa ha anat reblant cada vegada els elements nous damunt el seu cos. Finalment, influeix encara en el mateix sentit un altre factor directament derivat de la forma: la situació de Barcelona. Prescindint ara de la influència de la ciutat en l’aspecte social, és convenient de remarcar que la posició geogràfica de Barcelona, vora el mar, al punt mig de la costa, i al centre de convergència dels camins naturals que baixen de les muntanyes, ha de contribuir també a la fixació ètnica. (...) En els temps moderns, Barcelona, aixecada en el lloc geogràfic més escaient per a ésser-ho, ha estat el factor més important, el gresol actiu i fecund de la darrera fase de la formació ètnica catalana. (...) Per la varietat d'estímuls, per la diversitat d'excitacions, pels elements oferts al procés formatiu, la geografia de Catalunya ha contribuït en bona part a fer el nostre poble tal com és: ric de

qualitats humanes diverses, dissociades i fins contradictòries: un veritable exemple de sincretisme. (...) (...) enmig de la complexitat de les qüestions, que planteja l’examen de la valor i la influència dels factors ètnics en la formació de la psicologia i les aptituds del nostre poble, arriba a dibuixar-se una conclusió general que, si no té la claror d'una veritat enlluernadora, és almenys com una petita llum que ens orienta i guia. Aquesta conclusió, ja esbossada abans, és que les nostres bones qualitats i el nostres defectes, tota la naturalesa psíquica catalana, no provenen de l’una o l’altra de les branques isolades que formaren el tronc comú, sinó que són manifestacions diverses d'una síntesi única. El fenomen d'integració racial de grups amb característiques diferents i el fenomen contrari, de dissociacions individuals de qualitats contradictòries, no són ni paral·lels ni recíprocs. L'un té una forma geomètrica convergent, l’altre una forma geometria divergent; però els vèrtexs (si és que per simplificació abstracta acceptem per a cadascun un vèrtex únic, cosa que no s'avé amb la realitat), no es troben al mateix punt. La complexa psicologia catalana prové, doncs, de la diversa complexitat dels seus orígens; d'una sèrie d'elements fosos en una unitat racial, característica i diferenciada, de la qual sorgeixen després les variants individuals. Torna així a la varietat individual a través de la unitat ètnica. (...) (...) Com diu Rovira i Virgili, les diferents races que s'establiren en el nostre territori arribaren a fondre's tan íntimament que la barreja resultà un tot que fins a cert punt pot ésser considerat com a homogeni. D'altra banda, en els temps històrics hi ha hagut el factor representat per la consciència, la voluntat d'ésser un poble. La pròpia consciència és la que principalment converteix els individus d'un grup humà en un poble. En neix el sentiment de solidaritat i amor per a tots aquells que l’integren, i, afermant-se la personalitat del grup, els distingeix dels altres. A mesura que el temps acumula tradició i consolida la fusió dels elements, constructius i l'herència col·lectiva, va diferenciant-se i cristal·litzant el geni social i la pàtria moral. No ha mancat al nostre, com a complement de les forces cegues i obscures de les èpoques prehistòriques, i en els temps mes moderns, la consciència i la voluntat formadores. És l'acció conjunta de la combinació d'elements ètnics, i del sentiment i el voler de solidaritat col·lectiva, la que ha format el poble català amb les seves característiques pròpies i diferenciades. (...) Els factors històrics i socials. - (...) Les principals influències rebudes pel poble català fins a la darreria de l'Edat Mitjana, dels fets i els corrents històrics als quals estigué lligat, van actuar en sentit favorable damunt els seus caràcters, com a cinyells coordinadors, que ajudaren a contenir la

tendència a la dispersió centrífuga i dissociada. Aquests grans corrents disciplinadors del nostre poble foren, entre altres de menys importants, la romanització, el feudalisme social, el cristianisme i les corporacions gremials. Però, en canvi, des del començament de l'Edat Moderna i encara que continués l'acció d'alguns dels factors esmentats, en conjunt les influències exteriors obraren en sentit contrari. El nostre poble quedà al marge dels nous corrents formadors: enfortiment dels estats, domini del Nou Món descobert, capitalisme colonial. Això tingué per conseqüència l’afebliment de les qualitats positives del caràcter català i la intensificació dels seus defectes. Cal, doncs, tenir en compte, en estudiar el nostre caràcter tal com és avui, l’empremta que hi han deixat les influències, favorables o adverses, dels fets als quals ha estat lligada la sort de Catalunya en el curs de la seva llarga història. (...) L'època de la cristal·lització feudal a l’occident europeu coincidí en la nostra terra amb els inicis de la Reconquesta, després de la invasió sarraïna. Cal assenyalar aleshores l’acció d'un altre factor constructiu: la influència carolíngia. La jove nació, sortida del bressol de la Marca Hispànica, rebé dels francs una influència positiva i fecunda: cultural, política, social i econòmica. Els francs de Carlemany, «producte equilibrat de la fusió de l’element romà i el germànic», representen dins la Catalunya naixent un factor constructiu, més que per la influència directa, per la de les institucions socials, si no degudes a ells, fortament influïdes per llur intervenció. (...) A la darreria de l’Edat Mitjana s'aferma el fet de l'hegemonia castellana a les terres ibèriques. (...) Catalunya quedà relegada a una posició modesta i secundària, precisament en començar l’Edat Moderna, en l’època de la formació de les grans monarquies. La influència fou tant més gran perquè, en aquell moment, Espanya ajuntà a la puixança política un període de prosperitat econòmica, deguda en gran part a l’estímul del comerç i de l’or d'Amèrica. Però aquella intensiva activitat no durà gaire més de mig segle, i aviat, quan encara no havia decaigut la potència militar i política, començaren a ésser vistents els primers símptomes de decadència econòmica, que, agreujant-se ràpidament, inicià una crisi molt greu i molt llarga. (...) En la fase inicial del capitalisme, en els darrers segles de l’Edat Mitjana, quan a posteriori hom pot començar a destriar-ne els primers símptomes, Catalunya dóna la sensació d'un poble que entra sense esforç als nous corrents, que es troba al mig, si no a l’avantguarda, de l’evolució

econòmica. (...) Barcelona, amb relacions i tractes comercials amb tot el món conegut, ocupa un lloc d'honor en la història del període pre-capitalista. (...) En l’alba del nou règim, econòmic, Catalunya empeny, no segueix, arrossegada, els altres. L'origen efectiu de la formació capitalista data de començaments de l’Edat Moderna. En el camp econòmic, el Renaixement es va dir capitalisme; i, igual que en la cultura, el nostre poble pateix pel fet d'haver-se deturat la seva natural evolució en el període pre-renaixentista. El capitalisme financer deu bona part de la seva formació a les grans descobertes marítimes que portaren l'expansió i el comerç colonials. Aleshores es produí una ràpida acumulació de capitals, afavorida per l'or i l'argent d'Amèrica és, doncs, lògic que Catalunya, sense expansió colonial, sense comerç l’envergadura i sense reserves de metalls preciosos, quedés endarrerida en l’evolució capitalista. Fou natural que vingués la decadència. El que pot semblar estrany és que no fos més intensa i definitiva. I això s'explica, quant a la qüestió estudiada, perquè restaven encara vius alguns factors que mantenien una mena de caliu capitalista. (...) Quan, el segle XVIII, les circumstàncies anteriors canvien, l’economia catalana torna a integrar-se al corrent capitalista. El comerç colonial continua essent el seu primer factor; i tot seguit que Catalunya comença a comerciar amb Amèrica ho fa intensament i, encara que amb retard, s'articula a la causa principal de concentració de capitals. (...) En acabar l’edat moderna, Catalunya dóna la sensació d'haver reprès el ritme capitalista (...) És fàcil de constatar, en la marxa ascendent de l’economia catalana, el segle XIX, la presència de tots els factors que acompanyen aleshores l’expandiment del capitalisme. (...) La influència del costum i de la tradició de les qualitats catalanes és una idea defensada per Capmany en nombrosos indrets de la seva obra, damunt la qual basteix tota la teoria de la persistència social i econòmica del nostre poble. Segons ell, els catalans són treballadors i estalviadors per tradició i per costum, per educació. Aquestes qualitats constitueixen un caràcter nacional més que individual. L’observació de la valor social de 1'habitud del treball conté un fons de veritat, ben recollida; però Capmany, convertint-la en un factor exclusiu, exagera l'argument i cau en error. (...) És ben certa la influència profunda de l’educació, però es exagerat, i resulta més fals encara per a les aptituds que es mantenen vives tot al llarg de la

història econòmica catalana, de voler prescindir del factor ètnic. La raça i el medi social tenen prou valor cadascun perquè calgui sacrificar l'una per a fer ressortir l'altra. (...) Ahir i avui.- (...) La comparació entre el segle passat i l’actual deixa veure que les condicions socials i econòmiques d'aquell s'adaptaven millor que les d'avui a les aptituds catalanes. (...) La nostra economia, de tan ben adaptada a les formes vuitcentistes, no ha sabut desprendre-se'n i s'ha retardat en l’evolució, de manera que molts dels seus motlles i les seves característiques són encara com una supervivència del darrer segle. (...) (...) És fàcil constatar en el present segle una falta de fixesa en les directives de política econòmica sentides o acceptades pel nostre poble, que canvien profundament en pocs anys; i una disparitat de criteris i opinions entre els principals productors, deguda sobretot a manca de contacte i coordinació entre ells i l’estudi reflexiu dels problemes. Hi ha els elements per a la formació i el sosteniment d'una política econòmica, però avui no existeix com una cosa raonable i coherent. (...) Ara que el temps transcorregut ens permet de veure en perspectiva i jutjar sense apassionament l’orientació político-econòmica catalana en el vuit-cents, és hora de fer-li justícia i reconèixer que era la que corresponia a les necessitats de l'època, la que reportava més utilitat social, i no limitadament a uns quants fabricants. El proteccionisme català no fou un sentiment de classe, fou una convicció sentida per tot el poble. De proteccionistes, n'eren els industrials, però n'eren també els obrers, d'una manera sincera, real, no imposada. És molt fàcil de demostrar aquesta afirmació amb nombrosos testimonis. I no fou tampoc una tendència conservadora i reaccionària. (...) El proteccionisme vuitcentista fou, a més, justificat pels fets. Socialment va ser útil, i tota la col·lectivitat es gaudí dels seus avantatges; portà als lluitadors la riquesa i als altres un benestar relatiu, proporcionat a les característiques de l'època. No és que la vida dels treballadors del segle XIX fos fàcil. Al contrari, el període de generalització del maquinisme fou dur i cruel. Lliures, al conjur del «deixeu fer i deixeu passar», les forces i els egoismes humans, sense el control ni el fre d'una intervenció superior, es produïren grans abusos. Sota el progrés industrial vuitcentista hi ha un fons de dolor humana. Creure que a Catalunya les coses anaren d'altra manera seria fer-se una il·lusió ingènua. També aquí tingueren lloc crueltats col·lectives i formes de treball forçat, però comparant les dades de

la vida social catalana en el moment culminant de la crisi, a la primera meitat del segle, amb les que donen per Anglaterra la informació feta per encàrrec, del Parlament britànic, i a França pels comissionats del Govern, hom, constata una extensió i intensitat del mal, una situació a la qual no s'arribà mai al nostre país. I això no es degué als industrials, que si no foren més cruels que els altres (com la literatura apassionada, que enfoca només el problema social sense situar-lo en el temps i l'espai, ha volgut suposar), no és de creure tampoc que fossin mes generosos. El que féu més tolerable la situació fou l'encert en l'orientació econòmica, el proteccionisme que, formant de tota la producció un bloc únic d'interessos i atenuant l’aspror de la competència aferrissada, facilità la vida de la indústria i de tots els elements que la integraven. Fredament, objectivament, el balanç, del proteccionisme vuitcentista és favorable i avantatjós per al nostre poble. (...) (...) L'esforç, ja començat, del vuit-cents és digne de lloança, però l'elogi (ben merescut donades les condicions de l'evolució històrica del nostre poble) no ha de fer-nos oblidar que l’activitat econòmica catalana el darrer segle tingué greus defectes i pecà de grans mancaments. El gran pecat de l'economia catalana vuitcentista fou la falta d’ambició, la limitada modèstia. En tots els sectors de la producció és possible d'assenyalar les conseqüències de l’encongiment menestral. (...) Una de les fallides del darrer segle, agreujada avui encara, fou la pèrdua, en la segona meitat, de tota la puixança marítima, car, després d'assolir la marina de vela un gran desenvolupament, l’aptitud marinera sofrí en començar la navegació a vapor moderna una inexplicable i trista decadència, cada cop més accentuada. (...) Però el defecte més gran de la indústria, i en general de tota l’economia del vuit-cents, és de no haver sabut fomentar-la en una sòlida base comercial i financera. (...) En diversos dels seus estudis, Graell remarca que la indústria tèxtil catalana fou la creadora i l’organitzadora del comerç, peninsular modem. Això és cert, però també ho és que, aquest comerç, no va saber organitzar-lo a profit seu. Mancà empenta, ambició i una visió àmplia i coratjosa. En lloc de fer de bona part del comerç, espanyol una activitat intervinguda i controlada, una economia satèl·lit, els fabricants del vuit-cents s'acontentaren fent-ne un mercat. La indústria catalana estava en condicions d’intervenir i finançar l’economia espanyola, i aquest fet hauria tingut automàticament una forta repercussió i una gran influència política. (...)

Hem volgut assenyalar els defectes de caràcter col·lectiu, els grans mancaments del segle XIX, per tal de demostrar que no és just que totes les culpes recaiguin damunt els temps actuals, i com una advertència per a no deixar-nos bressar càndidament en la creença que el nostre poble posseeix unes aptituds econòmiques excepcionals que li permeten, sense posar-hi el coll, de travessar i sortir-se de les situacions difícils. (...) Avui i demà. - (...) Un dels símptomes que palesen la decadència de l'aptitud comercial és la regressió en l'activitat marítima. En aquest fet dolorós no endevinem cap clariana que permeti de tenir una esperança de millorament. Els catalans, que havien constituït sempre un poble mariner i de mariners tan experts com coratjosos, avui s'han girat d’esquena al mar, malgrat la importància que la costa té a la nostra geografia, i la major part del comerç ha d'ésser fet amb vaixells no catalans. Poble marítim sense vaixells, poble comerciant sense el principal instrument del tràfic, aquesta constatació és la que més fa dubtar de l'aptitud econòmica catalana. Un altre punt feble de la nostra economia (...) és el de l’organització bancària. Una activitat econòmica com la catalana ha de tenir per força importants instruments bancaris; però, malgrat tenir-los, aquests no corresponen a la valor de la indústria, al volum, del comerç i a la densitat de la vida col·lectiva. (...) Perquè una economia com la nostra, socialment densa i viva, no pot resignar-se a ésser feudatària d'altres i a mancar dels instruments auxiliars indispensables. La força econòmica de la massa econòmica de Catalunya pot ésser comprovada en els índexs que reflecteixen la intensitat de la vida social, en les estadístiques comparades, en les xifres que representa el petit estalvi ingressat en les institucions de previsió, i, en major escala, en el poder de capitalització revelat per la quantia de les subscripcions de valors públics i industrials. Aquests fets demostren que a Catalunya hi ha els fonaments necessaris per a poder tenir una economia moderna d'àmplia base; ara el que cal és adaptar les seves aptituds a la vida econòmica contemporània, la qual té característiques definides que cal conèixer. (...) (...) L'aspiració de Catalunya, en bé de tots els catalans, ha d'ésser tenir una indústria, encara que petita i modesta, amb les característiques tècniques i socials de les més avançades. (...) Cal també no oblidar que el comerç va ésser la causa de l’antiga grandesa de Catalunya. (...) Catalunya és petita i els seus mitjans són reduïts; la nostra activitat econòmica fóra migrada si havia de restar reclosa en els

seus límits estrictes. En síntesi, si hom vol que l’economia catalana sigui forta i pròspera, es necessari refer la vella aptitud mercantil. (...) Ajudaria i facilitaria molt el comerç relligar els catalans que hi ha dispersos pel món a l’obra de la nostra expansió econòmica. Aprofitar la part de dinamisme imperatiu de la raça, per tal que l’emigració no sigui una sagnia afeblidora, un sacrifici eixorc. Aplegar les colònies catalanes de l’estranger, arborades en conjunt d'un noble ideal, a l’obra de la grandesa col·lectiva sembla una tasca de coordinació i d'organització factible i avantatjosa per a tots, i en general per a Catalunya. (...) Examinades separadament les diverses activitats econòmiques, és interessant estudiar les qüestions que es refereixen a l’orientació general i de conjunt. Hi ha avui en el món, i entorn d'aquests problemes, dues tendències en pugna. Una d'elles procedeix dels conceptes fonamentals de l'economia liberal; l’altre s'empara en els principis d'organització, i porta com a darrera conseqüència a l’estatisme. És evident que, en l’esfera econòmica i social, les velles teories que no admetien en la seva puresa, més que el lliure joc de les forces individuals, tenen una part caducada; i és per això que el que podríem anomenar neoliberalisme fa concessions, i accepta el principi de la intervenció. (...) La necessitat de l'organització de la vida econòmica és avui admesa per tothom. I és, a més a més, imposada pels fets. (...) (...) Ara estem davant d'una transformació econòmica i social potser més fonda i decisiva que aquella, a la qual Catalunya, enmig de les dificultats presents, sembla preparar-se amb una inconfusible vibració interior. (...) L'esperit de solidaritat de tots els estaments ha de recolzar en una justa i oberta estructuració social. La paraula que expressa i tradueix millor el concepte de treball solidari i el sentiment de cooperació és la fraternitat. (...) L'economia d'un poble no queda ben defensada si no troba en ell mateix els homes capaços d'agrupar i d'organitzar els representants dels diversos interessos privats que la integren i de donar un cos i una realitat als interessos generals que els uneixen. (...) (...) Si volem que el poble català conservi la facultat de rejoveniment i pugui adaptar-se als canvis socials i econòmics, és indispensable fer fàcilment accessibles els camins que duen a l’ascensió del propi mèrit, per tal de valorar tantes d'intel·ligències i d'energies que avui es perden i contribuir a la compenetració social, posant davant els ulls de tots els joves intel·ligents i coratjosos la visió estimuladora d'un esdevenidor obert.

La qüestió és tan important que la sort de la Catalunya de demà depèn del grau en què hagi sabut fer possible i fàcil el reclutament democràtic de les seleccions i llur natural renovació, de manera que permeti ascendir al que realment valgui, perquè, com a totes les èpoques, els temps nous demanen homes nous amb qualitats i aptituds renovades. (...) (...) El problema més greu de l'avui, en relació al demà, és el d'enquadrar les noves generacions en una norma disciplinadora o en un ideal integrador. En l’ordre extern ens manquen un nombre d'instruments indispensables a la vida normal i estable d’un poble modern. La nostra societat pateix, fins al més pregon de la seva entranya, de no tenir els quadres estatals que responguin al sentiment col·lectiu. Si l’existència d'un problema ideològic no resolt representa, des d'un cert punt de vista, un estímul al treball i un esperó a l’esforç, constitueix des d’altres un gran factor d'inferioritat. No volem assenyalar més que dos caires essencials d’aquest problema. L’un, el de l’ensenyament primari, la manca d'una escola elemental autòctona formadora d’aquell estrat de cultura permanent i fonamental. L'altre, el dels instruments polítics sentits com a cosa pròpia, que infonen a la consciència col·lectiva el sentiment d'autoritat. Per a deixar veure la importància d'aquest factor, cal només recordar l'eficàcia educativa i disciplinadora dels pocs anys en què actuà la Mancomunitat de Catalunya. L’exemple és prou pròxim i la lliçó prou clara per a deixar veure la necessitat que, des del punt de vista del caràcter, té el nostre poble d'un regim de llibertat i democràcia, el qual permeti de reprendre l’estructuració dels instruments polítics que responguin al seu íntim sentir i a la pròpia voluntat. (...) Com a conclusió d'aquest estudi de carácter econòmic, i cenyint-nos al tema i als límits propis d'ell, l'ideal que voldríem contribuir a infondre i generalitzar és el de la prosperitat del nostre poble, el del treball productiu, el del benestar de tots els que l’integren. Perquè el millorament material pot constituir també un ideal noble i generós, quan el mou el màxim desinterés i no s'hi barreja ombra d'egoisme. La doctrina moral de la moderna economia recolza en la teoria del servei, i si el servei a la col·lectivitat en abstracte es converteix concretament en servei a la comunitat fraterna, a tots els que tenen un origen comú i viuen en el mateix racó de terra, aleshores 1'ideal guanya en profunditat i es fa més viu i sentit. L’ideal de la prosperitat i de la grandesa de Catalunya pot ésser el motor d'una acció constructiva en la qual arribin a convergir tots els catalans. El fet de donar com a ideal la consecució d'un fi aparentment materialista obliga a aclarir el concepte, perquè hom no el prengui amb una intenció

diferent de la volguda. El benestar col·lectiu del poble enclou moltes llavors, moltes possibilitats, moltes virtuts. El sentit de la funció social de la riquesa, del benestar material convertit en ideal, de la força espiritual del treball, ha tingut sempre a Catalunya una honrosa tradició. Fóra pensar d'una manera migrada entendre que l’ideal de la grandesa material pressuposa una renúncia als altres idealismes, com fóra una incomprensió semblant de creure que el remei de la dissociació és troba a extirpar de l’ànima la part que somnia. Al contrari. Res no resulta tan dissociat com l'home que només s'afanya per l’egoisme material; és un dissociat incomplet al qual falta una de les meitats de l’ànima. Les severes lliçons de la història ensenyen que els pobles que han perdut l’ideal, una vegada trencat el ressort intern i tibant del caràcter, degeneren, decauen. i no triguen a perdre els béns materials, les riqueses tan asprament cobejades, per la possessió de les quals s’havien venut l’ànima. Vendre l’esperit al dimoni del guany és jugar amb pèrdua; perquè si el diable, que és tan astut, no dubta a comprar-lo, és que hi fa un bon negoci. (...) I més tard, en l’esdevenidor remot? ¿Quina serà la sort del nostre poble, el seu futur econòmic, després d'aquest moment confús i sacsejat que vivim, quan assoleixi la seva humana plenitud la nova època, la formació de la qual ja és començada? Optimistes incorregibles, no ens podem estar d’esguardar el futur amb serena i confiada esperança. El demà remot promet d'ésser millor que l'ahir, que l’avui i que el demà immediat. Malgrat tot, superant els obstacles, la humanitat, lligada al destí inexorable del seu propi millorament, avança cap a un estat més perfecte. Les veus revellides que es complauen a denunciar les regressions momentànies són veus mentideres. Deixar-se enganyar pel miratge fugisser de reaccions episòdiques és ceguesa o follia. No tenen raó aquells que volen comparar la trajectòria de la comunitat humana a una circumferència, que torna a passar després d'un cicle de la seva evolució pel mateix punt. Sols les aparences externes poden donar un aspecte semblant a èpoques cronològicament allunyades, però que en el fons acusen un fort progrés. (...) La humanitat avança, a despit dels entrebancs, posats al seu camí per l’ambició, l’egoisme, la ignorància, l’enveja i el rancor dels homes. Quan ha brollat el miracle de la consciència és impossible d'amagar-ne el reflex o de liquidar-ne les conseqüències. És absurd de creure que la intel·ligència humana pugui oblidar o destruir la civilització, cada vegada més justa i comprensiva, i tan penosament conquistada. (...) (...) A poc a poc, per l’estímul d'una intel·ligència més activa, d'una comprensió més vasta, d'una sensibilitat més afinada, la humanitat va

posant els fonaments d'una vida més digna i clara. Les mateixes necessitats econòmiques estableixen cada vegada lligams més estrets entre els pobles. Al costat de les economies nacionals, més ben dit, per damunt d’elles, es va formant una economia mundial. Al mateix temps el progrés humà empeny vers una nova estructuració social. Indubtablement, el camí no serà fàcil, hi haurà encara alts i baixos, avançaments i retrocessos, commocions i períodes de depressió, però arribarà un moment en què la humanitat haurà posat seny i sentit de responsabilitat per a no malgastar o destruir iradament o egoísticament aquella limitada felicitat assolible, als homes mortals. (...) Catalunya ha ocupat el lloc modest que té sota el sol per la constància tossuda en l'esforç, no com a resultant de la sort o el privilegi. En una societat millor, les nostres aptituds positives, com l’amor al treball, la serietat fonamental, l’enginy traçut, guanyarien força, i en canvi els defectes de l'enveja, del recel, de la desconfiança, en perdrien. Les angúnies i els neguits de la vida contemporània, les dolors i les fatigues de tantes generacions cansades en el treball, seran els fonaments de la serenitat futura. Reabsorbides les deixalles prehistòriques de la violència, esmussada l'enveja, enquadrat el viure dispers i descentrat d'avui, l'ánima catalana, amb el seu greu i prego fons d'humanitat, donaria al món el millor del seu esperit i es revelaria com no s'ha mostrat encara. Catalunya, en el curs de la seva història, ha passat moltes vegades per períodes de lluites i tristeses, de treballs i de fatigues, durant els quals ha pres embranzida per preparar un demà millor. Ens trobem probablement en un dels moments crítics. Les condicions socials i econòmiques ens són més aviat desfavorables, i no encaixen prou bé amb el nostre caràcter ètnic. Ens manquen aptituds avui necessàries i ens sobren greus defectes. Però l'esdevenidor que anirà formant-se amb el canvi i el progressiu millorament de les condicions actuals pot ajudar-nos a corregir-los. Els factors de pau, de tolerància, de benestar social, assoliran el predomini. I tot fa creure que al món comença una nova i definitiva evolució al terme de la qual els homes i els pobles honestos, treballadors i actius, puguin viure, dignes i coratjosos en el treball, alegres i sense inquietuds ni neguits en el repòs ben guanyat. En l’època present, que potser és de depressió, tèrbola i confusa, en què les virtuts semblen perdre's i surar els defectes, moments de desequilibri i de desagregació, però també, certament, de transformació renovadora; en aquests temps, massa oblidadissos d'ahir, en què una minoria egoista s'ocupa solament del present, i tanmateix, encarats, per l’esforç dels millors, fortament i definitivament al demà, tenim una confiança absoluta en l’esdevenidor econòmic de Catalunya, i una fe, que es manté amb els

ulls ben oberts, que els néts dels nostres néts viuran damunt el nostre petit racó de terra, una vida més justa i més lliure, més fàcil i més humana. (L’aptitud econòmica de Catalunya, op., cit., vol. II, pàg. 9-13, 15-18, 25-27, 29-32, 34-35, 37-42, 47-60, 61-71, 74-83, 85-86, 87-89, 92-96, 99-104, 110-111, 114-115, 117-120, 128-130, 144-146, 148, 150-151, 155-157, 164-165, 171, 173-174, 183-185, 187, 193-196, 203-206 i 209-221.) *5 de maig del 1929: per ordre governativa és suspesa la revista «L'estudiant».- 19 de maig: s'inaugura l’Exposició Internacional de Barcelona.- Apareix el diari «El Matí».- Pel setembre, es produeix el crac en la Borsa de Nova York; comença la gran depressió econòmica als EUA, que marca l’inici de la crisi econòmica mundial.- 27 de novembre: és imposada una multa governativa de 25.000 ptes. a la casa comercial de Barcelona Masport, S.A., perquè es nega a tenir relacions amb la Cambra de Comerç Italiana mentre a Itàlia perduri el règim feixista.- La premsa afí a la Lliga Regionalista, a Acció Catalana i a Acció Republicana ataca Francesc Macià i es mofa del seu programa polític i dels seus propòsits d'assolir la llibertat de Catalunya.- Entre el 10 de juliol i el 31 de desembre, l’autoritat governativa ha continuat imposant multes i suspensions als periòdics de Catalunya, entre ells a «La Nau», «La Publicitat», «El Correo Catalán», «Las Noticias», «El Matí». «El Matí» és penat, a més a més, amb unasuspensió indefinida. *Cambó publica Les dictadures; Xavier Benguerel, Pàgines d’un adolescent; Carles Soldevila, Fanny; Josep M. de Sagarra, All i salobre; Guerau de Liost, Sàtires; Agustí Esclasans, Ritmes -vol. I-; Miquel Llor, L'endemà del dolor; Joan Santamaria, Visions de Catalunya -vol. III- El pla i la costa; Guillem Colom, De l'alba al migdia; C.A. Jordana, Tot de contes; Millàs-Raurell, Entre els isards i la boira. 1930 *Catalunya compta amb un 11'8% dels habitants globals de l’estat espanyol.- 4 de gener: s'aguditza el malestar a la Universitat de Barcelona; són freqüents les topades entre els estudiants i les forces d'ordre públic.- 29 de gener: el general Miguel Primo de Rivera presenta al rei la seva dimissió. Per substituir-lo, és nomenat cap de govern el general Berenguer.- El moviment nacionalista català, que operava en la clandestinitat, comença a sortir, més o menys subreptíciament, a la superfície, als crits d'«amnistia i llibertat».- Antoni Rovira i Virgili, que s'havia separat d'Acció Catalana, funda l'Acció Republicana de Catalunya.- Per l’abril, té lloc una assemblea de la C.N.T. a Blanes. JAUME AIGUADER: (...) La nostra història és cosa enorme. Dóna goig llegir-la, té una èpica que fa espurnejar els ulls d'emoció, acredita una cultura que fa espurnejar l’ànima en idees. Tot això és veritat i ens n'envanim i tot en certs moments, però fa espurnejar més els ulls i arbora més l’ànima, no el camí fet, sinó el que hem de fer. (...)

La història no és cap mèrit mentre no sigui creació nostra. Són els fets, els esdeveniments, les idees que llancem vers el futur el que ens avala. (...) Joves. Jo vinc a parlar-vos d'una Catalunya que no mira enrera, sinó que mira endavant. Que si retreu la seva història és per encarar-se amb els seus enemics i discutir-hi, perquè ells ens argumenten amb la seva història; però el que li interessa més no són els fets passats, sinó les gestes que es promet assolir en el futur; no és la història escrita, sinó la que escriurà. Joves, jo us dic a vosaltres que Catalunya és una altra joventut i només per ésser una joventut té dret a l’alliberació. (...) Catalunya trenca durant centúries la correlació de les seves grandeses, però precisament en aquests instants albirava la seva grandesa futura. Vivia pel treball i esperava el dia que el treball havia d'ésser premiat. Vingué l'hora esperada amb la Revolució francesa, i Catalunya presentà l'estol de la classe mitjana que havia criat en les hores dissortades i en l'oblit de les altres empreses. Per al nou Govern del món, Catalunya oferia gairebé tot un poble. Per a les noves idees estàvem ben preparats d'homes. Érem una joventut que irrompia en la vella Espanya; les idees revolucionàries s'injectaren a tot un poble que s'havia ensinistrat en el silenci i en l’isolament. (...) (...) Un poble del qual havien marxat els senyors i els capdavanters estava més ben proveït dels nous senyors i dels nous capdavanters. Per a la democràcia Catalunya estava ben assaonada. Fracassàrem en voler incorporar el nou ideari i les institucions noves en la vella Espanya. Per a la revolució espanyola donàrem els homes més purs i més selectes, donàrem doctrines i oferirem molts actes heroics. Si la revolució democràtica ha fallat, no cal culpar Catalunya, que s'ha sacrificat i moltes vegades àdhuc s'ha empobrit d'esperit per ella. Les guerres civils escolliren la nostra terra per camp de batalla, perquè la nostra terra oferia cabdills i pobles a les noves idees. Dos idearis separats per segles es barallaven dins de casa nostra, perquè els vells règims trobaven ací l'enemic més aferrissat. Durant el segle XIX, la democràcia catalana s'ha vist oposada per l'acció d'homes i institucions estrangeres a la seva racialitat. Lleis i doctrines enterbolidores venien de Ponent i desmarxaven el seu pas, lleis i doctrines postisses a les forces democràtiques avivades en hores de silenci i de quietud.

La democràcia burgesa del món ha complert la seva comesa. Li ha sortit un competidor audaç amb la classe obrera, que interpreta amb nou tarannà el destí social, i la democràcia obrera avança per apoderar-se del govern dels pobles. Ha sorprès la nostra burgesia sense haver assolit la seva finalitat política. Esporuguida davant la irrupció obrera, ha renegat moltes vegades la democràcia que en no haver-la poguda instaurar i enfortir no li servia d'apaivagador de la violència obrera en menar-la pels camins del Dret. Ha fet marxa enrera, deseixint-se de la seva missió, que per tardana no creia d'eficàcia. La nova joventut del món, l’obrerisme, ha aprofundit dins de l’esperit del poble la nova fe. També per aquests nous afanys tenim la gent propícia i afilerada. També en això som una joventut i els nous idearis troben ressò. Els nostres obrers salten per damunt dels obstacles que no han pogut suavitzar l'esforç del liberalisme català incomprès i vengut. Els salten en un gest esportiu i ple de lleugeresa d’adolescent; són multituds com més va més conscients de la seva missió històrica, que saben disciplinar-se en el nou exercici del pensament. (...) Cal abocar a Catalunya tots els neguits del món. La nostra llibertat, no l’assolirem com una deixa del passat, sinó juramentant-nos a complir una missió en l’esdevenidor. (...) Catalunya reclama tots els afanys dels seus fills. Els reclama per a ésser matriu de llibertats i de justícia. Joves esportius: endavant amb Catalunya i per Catalunya de cara al món. (L'esport com a preparació moral de la joventut, conferència donada al Centre Català de Sabadell el 8 d’abril de 1930. Vegeu Amb Catalunya i per Catalunya, Col. La Sageta, Publicacions Arnau de Vilanova, Barcelona, s.d., pàg. 11-13, 16-18 i 22.) (...) Vosaltres, joves obrers catalans, si porteu, i deveu portar-los, entre els vostres neguits la pretensió de fer efectiva la vostra obra, deveu enfondir-vos dins de Catalunya i estudiar els seus afanys i avivar-los, i en controlar-los dirigir-los a bon terme, però no malmenar-los ni pretendre fer-los perdre la pròpia substància, perquè si us ho proposàveu fracassaríeu. (...) N'hi ha prou que un poble se sacrifiqui per tots. És el poble-Crist. Així vaig anomenar Rússia durant la campanya per a ajudar els famolencs del Volga.

Rússia, com França ahir, s'ha ofert a purgar tots els pecats col·lectius. Fams, guerres civils, abandó i agressivitat de les altres nacions, tot ho han desafiat per portar al món les noves idees. La nostra gratitud, la nostra admiració, el nostre fervor per a elles, però no la nostra servitud ni la imitació inexpressiva i vexadora. Han vingut a instaurar idees, i no han esgotat tots els camins que porten a la idea. Si la Rússia ha negligit el problema de la llibertat humana, és per la constricció del moment, no perquè el problema de la llibertat humana no sigui la matriu més profunda i generosa del socialisme. Això significa per a la classe obrera un sentit d'humanitat en les seves actuacions. Allò que diuen els demòcrates i esquerrans burgesos: abans que tot sou homes. Però entenguem-nos: sou homes i feu vostre el sentiment de llibertat que ha estat l’esperó constant de tots els homes, sobretot els del món occidental. (A Orient el concepte de llibertat té un altre sentit i una altra expressió que no comprenem prou bé els occidentals.) Però vosaltres porteu a aquest sentiment universal i perenne una substància pròpia, el pasteu de nou, i sense fer-li perdre res del seu íntim sentit li doneu una interpretació ben vostra. Joves obrers: teniu una missió a complir si us compasseu amb l'època. Però la teniu ací, en aquesta terra, a Catalunya, i afermant ben bé els peus damunt aquesta terra heu de complir-la. Se us ha dit que el treballador no tenia pàtria; que totes són esquerpes per a ell; que totes li són enemigues. Però el treballador té un esperit i dins del seu esperit viu la pàtria. L'home viu per tota la terra -per bé que hi ha indrets on la vida humana no és possible-, però dintre de cada home hi ha un tros de la terra que l'ha vist néixer i on ha Viscut. La raça no és una atzagaiada de la naturalesa, sinó que és el pacte de l'home amb la naturalesa. La unitat humana fou en un principi perfecta, si som resultat d'una sola parella, cosa que dubten molts antropòlegs, però cada tros de geografia del mapamundi ha bastit un home per a la seva fidelitat i li ha dictat una llei orgànica i fisiològica. Però sobretot una llei espiritual.

La terra i l'aire que l'envolten han diferenciat el seu organisme, però més que tot, han diferenciat el seu esperit. L'home dret ocupa dos pams de terra amb els seus peus, l'espai que necessita és minso; però els seus ull xuclen fins a l'horitzó. En entrar dins seu tot el que albira, dóna al seu esperit un ritme compassat al color i al so de les coses, i aquest ritme el seguirà per allà on vagi perquè és ell mateix. No malmeteu aquest ritme, perquè és la vostra personalitat. És la vostra condició perfilada entremig de les multituds de pobles. No fa gaire jo m'ocupava de la individualitat ètnica de la sang, una de les darreres troballes de la ciència biològica, però més que la sang denunciarà la vostra procedència l'esperit. No malmeteu aquest esperit, repeteixo. Actueu damunt d'ell, us aconsello ara. Actueu entorn de la terra que us envolta; si teniu l'ànima de combatents deveu acceptar la lluita allà on us trobeu. Ara sou ací i sou d'ací, i teniu Catalunya per camp de combat. Sigueu astuts, escolliu els millors mitjans de lluita i aprofiteu-vos de totes les possibilitats que us dicta el terreny, que us ofereix l'ambient per assolir la victòria. Feu la guerra dins Catalunya, amb Catalunya i per Catalunya. Les pàtries han comès totes les indignitats que els han fet cometre els poderosos, que ensems vexaven el poble. Refeu vosaltres la pàtria sota la constel·lació de la vostra generositat. Injecteu-li el vostre esperit, però xopeu-vos bé del seu esperit. Quan sigueu ben fills d'aquesta terra i hàgiu ajudat que aquest esperit ben lliure segelli una originalitat, podreu entrar amb tots els honors a ésser ciutadans del món. Ésser ciutadà del món és una alta dignitat quan perfila un caràcter i una condició lliure i una deu de creació original i nova; és una humiliació quan la dilueix, quan s'emporta tota qualitat pròpia i ens transforma en domèstics dels alts senyors. Joves obrers : Treballeu la terra catalana per als vostres idealismes, però treballeu-la sense voler que perdi la seva condició específica. Ben al contrari, abriveu-la, exciteu-la, enfortiu-la, enaltiu-la, aquesta especificitat. Que el vostre pas pel món s'assenyali amb color propi i amb propi trepig perquè porteu la llum de la nostra terra i l’orgull i la dignitat de la nostra terra. Satureu-vos ben bé de Catalunya; dels afanys, dels neguits dels homes de Catalunya. Tots aquests idealismes que porteu com una alta missió actual, com una alta obra per a l’esdevenidor, que siguin lenitiu i conhort per als oprimits d’aquesta terra i esperança per a la terra també oprimida. La pàtria

dels poderosos d'avui no és potser la vostra veritable pàtria. Creeu-la, la vostra pàtria; però ací dins, a casa vostra. Perquè, si bé no teniu casa pròpia, ni terres, ni heretatges, teniu la seva llum ficada dins la vostra ànima. Sigueu ben lleials a aquesta llum i acoloriu-hi i il·lumineu-hi els vostres ideals i, interpretats i renovats per vosaltres, trameteu-los món enllà. Quan els vostres germans d'altres terres se soplujaran sota aquella claror, sentiran l’escalf d'una joventut i us ho agrairan perquè els haureu donat nou delit. («Joventut obrera», conferència pronunciada a l’Agrupació Excursionista Júpiter, de Barcelona, el 23 d’abril de 1930. Vegeu op. cit., pàg. 29-30, 34-35, 39-41 i 42.) *Durant el mes de maig del 1930, a la Casa de la Premsa de Barcelona (Montjuïc), hi té lloc una exposició de premsa comarcal catalana. S'hi troben representades 1.289 publicacions periòdiques escrites totalment en català, i 289 de bilingües (naturalment, resta exclosa d'aquesta exposició la premsa publicada a Barcelona). Pel juny, una ponència presidida per Joan Maluquer i Viladot, president, per Reial Ordre, de la Diputació Provincial de Barcelona, redacta un projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya. El govern de Madrid el rebutja.- 17 d’agost: es reuneixen a San Sebastià representants del republicanisme espanyol amb representants d'Estat Català, Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya. S'hi acorda de reconèixer el dret de Catalunya a l’autodeterminació i queda constituït un Comitè revolucionari compost per Niceto Alcalá Zamora, Manuel Azaña, Casares Quiroga, Indalecio Prieto, Angel Galarza i Jaume Aiguader. Com a segon Comitè, per si era empresonat l’anterior, foren designats Miguel Maura, Sánchez Román i Macià Mallol. PACTE DE SANT SEBASTIÀ: Els delegats dels partits republicans catalans assistents a la reunió celebrada abans d'ahir a Sant Sebastià resolgueren explicar, amb l’autorització dels altres reunits, que llur participació en els importants acords presos en la dita reunió fou precedida de l'unànime i explícit reconeixement, per part de totes les forces republicanes espanyoles, de la realitat viva del problema de Catalunya i del compromís formal contret per tots els presents respecte a la solució de la qüestió catalana a base del principi d'autodeterminació concreta en el projecte d'estatut o constitució autònoma proposada lliurement pel poble de Catalunya i acceptada per la voluntat de la majoria dels catalans expressada en referèndum votat per sufragi universal. - Macià Mallol. - Jaume Aiguader i Miró. - Manue1 Carrasco i Formiguera.» (Acta signada i feta pública pels 3 delegats catalans que prengueren part en el Pacte de Sant Sebastià [18 d’agost de 1930]. Vegeu Jaume Aiguader Miró, Catalunya i la Revolució, Llibreria Catalònia, Barcelona 1931, pàg. 85.) *1 de setembre de 1930: una delegació catalana assisteix al VI Congrés de Nacionalitats Europees; hi figuren Francesc Maspons i Anglasell (president), Rafael Campalans, Joan Estelrich, Francesc M. Masferrer, Manuel Serra i Moret i Francesc Tusquets; els acompanyen, com a secretaris, Eduard Nicol, Artur Perucho i Rafael Ramis.- Francesc

Macià, que havia entrat clandestinament a Catalunya amb la intenció de respondre davant els tribunals de l’estat espanyol de tota la seva actuació política, és expulsat del país per ordre governativa. MANIFEST DEL COMITÈ PRO LLIBERTAT: Aguantàrem la primera dictadura, i la veiérem caure, per a vergonya de tots, al pes dels propis crims: continuem aguantant, passius, l’herència vergonyant que ens ha llegat en aquesta segona dictadura que tolerem i, per aquest camí de passivitat i de covarda resignació risquem, d'haver-ne d'aguantar una altra de mes sagnant i qui sap si no gaire llunyana. ¿Què vol dir, si no això, l'arbitrària expulsió de Francesc Macià? De la mateixa manera que l’assassinat de Francesc Layret i el de Salvador Seguí foren el preludi cruent d'aquella primera dictadura, l'assassinat comès, avui, contra tots els drets de l’home i de la ciutadania en la noble figura de Francesc Macià ho és d’aquesta tercera dictadura que ens amenaça. A la base de cada etapa de tots els moviments reaccionaris es troba sempre una arbitrarietat. Diria's el nou impuls per a llançar-se a novells estralls. En aquest sentit, quant plena de significat no és la mort de Matteotti en la història del feixisme! I, en el nostre cas, el repte que representa contra els homes i contra el poble la injúria infligida pel Govern a Francesc Macià denuncia un nou assalt a la justícia i a la civilitat, per part del despotisme, imperant sota la capa d'aquestes dictadures que li fan de còmplices i encobridores. En el cas de Macià, d'aquest home que, avui, sintetitza el maximum dels idealismes, tornem a sentir al viu totes les arbitrarietats dels governs que hem sofert i que per manca d'audàcia continuem sofrint encara. Un dia, una simple ordre conculcà tots els drets de Catalunya com a poble, fins el mateix dret a la pròpia cultura; un altre, consagrà i tingué a sou una banda de professionals de l’assassinat, en ple carrer de Barcelona, que costà la vida a més de quatre-cents obrers; un altre costà la mort de mils i mils de soldats als camps erms del Marroc, un altre, per bastir-se una immunitat irritant, investí de dictador un general grotesc que omplí d'homes les presons i l'exili i ens deixà tots espoliats dels drets més elementals de ciutadania i no sols no solucionà, sinó que, malintencionadament enverinà els problemes de llibertat i els del treball, els més bàsics i vitals en el

govern d'un poble; ni les Universitats, ni els homes de ciència, ni els estudiants no es lliuraren de la fúria persecutòria. El retorn de tot això, ens l'anuncia el cas Macià. Ell ens diu, i d'una manera per cert ben descarnada, quines són les disposicions amagades en què es troba el Govern, malgrat les bones paraules i les promeses de pacificació dels esperits. ¿Quina pacificació ens deuen preparar, quan amb el cas Macià senten el precedent mai vist en la història d'expulsar un ciutadà del seu propi pais pel sol delicte de defensar un ideal de llibertat i en el moment de presentar-se a sostenir-lo davant els jutges que per covardia refusen jutjar-lo? ¿Quina garantia ens l’assegura, aquesta pau dels esperits, si el cap de policia en persona, en un moment donat, té el dret de segrestar i fer desaparèixer en mans de la policia un ciutadà que ve a demanar justícia? En aquest sentit, aquest fet ha d'ésser un avís per a tots. Avui toca a uns, demà tocarà a uns altres i més tard pot produir un cataclisme, qui sap si gaire llunyà, que ens agafi a tots plegats. Aquesta sensació que ens dóna el cas Macià del perill en què està la nostra civilitat i de com ens trobem mancats de la més petita garantia, ens ha aplegat a tots els qui signem aquest full per constituir-nos en front defensiu, representat pel Comitè que deleguem sota el nom de «Comitè Pro Llibertat Què perseguim? Volem l’immediat retorn de Francesc Macià, d'aquest home que, home, ha sacrificat, a la seva edat, les comoditats personals a la causa d'un ideal de llibertat; polític, no ha perdut l'austeritat ni la integritat dels seus principis sota cap imposició; separatista, no li mancà mai una paraula d'invitació als espanyols a una federació cordial, lliure i voluntària, i trencà amb el burgesisme de la Lliga dient i repetint en tots els seus manifestos que «fóra inútil una sola gota de sang que es vessés per Catalunya, si amb la seva llibertat política no es garantis ensems la llibertat social. Volem la llibertat dels presos polítics i socials perquè no tenen altre delicte que haver-se volgut servar dignes i oposar-se a les prevaricacions polítiques i socials dels Governs i perquè així ho vol tot Catalunya i tot Espanya, que amb mítings i manifestacions, cada dia més imposants, clamen per llur alliberament.

Volem el restabliment de les garanties que set anys ha que ens manquen, la qual cosa converteix el nostre poble en un ramat de pàries, tallant-nos d'arrel tot l’esperit d’iniciativa, de col·laboració i d’entusiasme que voldríem dur als nostres problemes i aportar a l’obra de transformació humana en la qual treballen els pobles civilitzats. Tot això volem i per això demanem la col·laboració de tots els homes d’esperit lliure, perquè ens aportin llur esforç i ens reforcin els actes als quals els cridem. Que tothom pensi que en aquests moments la més lleu omissió fóra una covardia. En invitar-vos, ho fem sota el signe de l’exemplaritat d'un home-símbol com Francesc Macià. Tant de bo que ell, en l’ocasió que ens proporciona i que ens fa de punt de partida, sigui l’espurna del foc que ha d’acabar amb tantes coses velles i corcades i que només s'aguanten per la nostra passivitat i manca d'audàcia. Per a ell mateix, cap altra reparació no li semblaria més digna dels ideals de llibertat i justícia que representa. Jaume Aiguader, Lluís Companys, Manuel Carrasco i Formiguera, Joan Peiró, Joaquim Maurín, Angel Samblancat, Antoni Vilanova, Agustí Coma, Jordi Lluís, Marcel·lí Domingo, Amadeu Aragay, Tomàs Tusó, Ernest Ventós, A. Rovira i Virgili, R. Noguer i Comet, David Ferrer, Lluís Pujol, Macià Ma1lol, E. Isern Dalmau, Josep Tomàs Piera, Llibert Estartús, Jaume Ros, Nicolau Battestini, Jaume Ninet, Joan Santinyà, J. Oltra Picó, Pere Mas Oliver, Àngela Morera, Salvador Armendares, Joaquim. Masramon, Víctor Colomer, Vicenç Botella, Ventura Gassol, Riera i Puntí, Joan Puig i Ferreter, Josep Sunyol i Garriga, Josep-M. Massip, Pere Massoni, Pere Mialet, Artemi Aiguader, Pere Comes, Joan Casanelles, Lluís Pujol i Font, Armand Otero, Jaume Creus, Josep Casals, Ricard Palacín, Humbert Torres, J. Santaló, Lluís Nicolau d'Olwer, Joan Casanoves, Josep Barbey, Sebastià Clara, Pelai Vidal de Llobatera, Francesc Riera, Lluís Muntanyà, Josep Xirau, Joaquim Xirau, Antoni Nicolau Xirau, Roc Boronat, Carles Duran, Josep Dencàs, Felip Barjau, F. Pasqual Sallent, Enric Fontbernat, Joaquim Ventalló, Sever Perramon, Francesc Vallverdú, Vinyes Espín, Eduard Castells, Manuel Juliacs, Antoni Escala, Manuel Masramon, Eusebi Sabatés, Pompeu Fabra, Josep M. Batista i Roca, Josep M.Girona i Cuyás i Domènec de Bellmunt.»

(Manifest fet públic el 2 d’octubre de 1930. V.: Catalunya i la Revolució, op. cit., pàg. 118-123.) *Per l’octubre de 1930, un cop iniciat el curs, es produeix una forta agitació estudiantil a Barcelona. Tenen lloc manifestacions a la via pública; es produeixen topades entre les forces armades i els manifestants. A la Universitat és cremat el retrat del rei. PARTIT TRADICIONALISTA: I De la personalitat de Catalunya i del seu territori Reconeixem la personalitat nacional de Catalunya, amb totes les característiques individualitzadores. Els pobles que constitueixen l’actual Espanya es federaran lliurement. Cal reconstituir de bell nou aquella Confederació, amb igualtat de tracte i de personalitat per a cada un d'ells. Dintre la Confederació, tots els pobles conservaran plena i absoluta autonomia. El territori de Catalunya s'entendrà constituït pel que formen ara les anomenades «províncies» catalanes, sense renunciar a la revisió de fronteres que tancaven l’antiga Catalunya estricta. II Dels catalans Són catalans: a) Els nats a Catalunya. b) Els fills de pare català. c) Els fills de mare catalana, passats dos anys de residència a Catalunya, des de la majoria d'edat, sense manifestació contrària. d) Els que adquireixin la personalitat catalana per residència de dos anys amb manifestació expressa, o bé hi resideixin deu anys sense manifestació contrària.

c) Els estrangers que obtinguin carta de naturalització a Espanya i declarin voler obtenir la personalitat catalana. III Drets de Catalunya i dels catalans Han de pertànyer a Catalunya i als catalans totes les facultats i drets de regisme que no es deleguin al Poder Confederal. Es consideren inalienables la personalitat de Catalunya i els drets i llibertats que segueixen: a) Plena llibertat de professar i practicar privadament qualsevol religió o culte, salvant el respecte a la moral i bons costums. Tothom, per tant, sigui nacional o estranger, trobant-se en terra catalana, tingui la seguretat de no ésser perseguit, coaccionat ni molestat, en persona ni en béns, per la professió i pràctica de qualsevol religió o culte, privadament. Essent, però, la catòlica, la religió que professen els creients catalans, ningú no podrà parlar amb escarni o menyspreu de dita religió, ni fer públicament actes ni manifestacions d'una religió que no sigui la catòlica, o bé que contradiguin els seus actes i cerimònies. b) Llibertat de manifestació del pensament, salvat el respecte als principis catòlics i als bàsics de la societat. c) Llibertat d'impremta, amb les mateixes limitacions, i sense altra sanció que la que puguin imposar els tribunals ordinaris, per infracció de les lleis civils, penals o de seguretat de Catalunya. d) Inviolabilitat de domicili, exceptuant solament els casos de flagrant delicte o de manament judicial. e) Inviolabilitat de la correspondència, salvat el cas de manament judicial. f) Dret de propietat, amb els límits derivats de les lleis socials i de les d'expropiació forçosa, mitjançant indemnització en aquest cas darrer. g) Llibertat d’ensenyament, dintre les normes fixades per a la manifestació del pensament.

h) Llibertat d’associació i de reunió, segons el principi «Associació obligatòria i corporació lliure». i) Cap català no podrà ésser detingut sinó mitjançant manament judicial o en el cas de flagrant delicte. Resten suprimides la detenció i presó governatives. La Generalitat de Catalunya respectarà i defensarà els drets dels catalans. IV Relacions entre 1'Església i 1'Estat Seran les que resolgui el Poder Confederal, segons el principi «Independència de l’Església i de l'Estat en els assumptes que els són privatius; Concordat en els assumptes mixti-fori». V De la llengua La llengua oficial a Catalunya serà la catalana. La comunicació amb els Poders Confederals i Interfederals es farà mitjançant la llengua castellana, mentre voluntàriament no se'n pacti una altra. VI Del Govern de Catalunya Exercirà el suprem Govern de Catalunya, la Generalitat o Corts, catalanes, les quals nomenaran els Secretaris o Ministres, com a delegació permanent per a l'exercici del Poder executiu. La Generalitat de Catalunya tindrà facultat legislativa en totes les matèries no reservades al Poder Confederal i per mitjà dels seus Ministres aplicarà les lleis. Contra els acords i resolucions del Poder de Catalunya, en les matèries que li siguin privatives, no serà possible cap recurs davant les autoritats del Poder Confederal.

VII Facultats del poder de Catalunya Com ja s'ha dit de bell antuvi, tindrà totes aquelles que no s'hagin delegat expressament al Poder Confederal. No podran, però, ésser-li llevades les següents: a) L’ensenyament en tots els graus i tots els serveis d'instrucció pública i Belles Arts, deixant a l’Església 1',ensenyament religiós, que serà obligatori per tothom, mentre els pares no ho interdiguin expressament. b) Els Municipis tindran plena autonomia en el govern i direcció dels interessos particulars de cada poble. La Generalitat o Corts Catalanes podran dictar un Estatut concret, de caràcter general, que salvaguardi els drets dels ciutadans contra les possibles extralimitacions dels Poders municipals i reguli les relacions intermunicipals i les dels Ajuntaments amb el Poder de Catalunya. Contra les extralimitations del Poder municipal només es podrà acudir als Tribunals ordinaris, els quals tindran establert un procediment sumari per a resoldre els recursos. Els municipis podran posseir béns i arbitrar recursos per a atendre els serveis que tinguin confiats. c) El Poder de Catalunya podrà reformar el Dret Civil vigent, exceptuant aquelles matèries que, per entendre-les d'aplicació general, s’hagin delegat a la Confederació. d) Organitzar dintre de Catalunya l’administració de Justícia sense recurs fora de la nostra terra. e) Organitzar l'exercici de la Fe Pública i nomenar els notaris. Caldrà que els documents públics estiguin redactats, amb les garanties que per a llur garantia s'assenyalin per a tota la Confederació. f) Organitzar i exercir tots els serveis no encomanats al Poder Confederal i la lliure administració de tots els béns de Catalunya.

Els mínims serveis que pertocaran a Catalunya, seran: Obres públiques, Comunicacions, Forestals i Agronòmics, Beneficència, Sanitat, Policia i Ordre interior i Hidràulics. Podran delegar-se al Poder Confederal o pactar-se amb ell, així com amb els altres pobles confederats, aquells serveis que tinguin caràcter confederal o interfederal. g) Tots els béns de l’Estat, definits i compresos en els articles 339 i 340 del Codi Civil d'Espanya, afectes a serveis dels quals es farà càrrec el Govern de Catalunya, passaran a ésser propietat d’aquesta. De la mateixa manera quedaran transferits a Catalunya els drets de l’Estat vinguts d'actes de sobirania exercits en el nostre territori i que es refereixin a matèries que passin a ésser competència del Poder de Catalunya. VIII La Generalitat i les funcions del Poder Confederal L'aplicació de les lleis confederals que siguin aplicades a Catalunya, i l’exercici d’aquelles funcions que, per ésser de caràcter general, pertoquin també al Poder Confederal, correspondran per delegació a la Generalitat de Catalunya, la qual assumirà totes les facultats que al Govern Confederal i als seus organismes atorguin aquelles lleis o funcions. IX De les finances Les contribucions directes, exceptuant les que gravin utilitats obtingudes fora de Catalunya o que pervinguin de l’exercici de les facultats pròpies al Poder Confederal, correspondran a la Generalitat de Catalunya, la qual les podrà organitzar i fixar-ne la quantia, amb les limitacions que s'assenyalin per a evitar tipus diferencials tributaris en la producció federativa. L'Estat Confederal no podrà imposar contribucions ni impostos, directes ni indirectes, als ciutadans i persones jurídiques de Catalunya. Per mitjà d'un pacte o concert econòmic, s'assenyalarà la proporció amb què Catalunya hagi de contribuir a les despeses generals de la Confederació. X

Virtualitat dels acords de la Generalitat Els acords de la Generalitat que reuneixin les condicions legals, seran executius una vegada sancionats pel President de Catalunya. S'entendrà que han obtingut la susdita sanció, si dintre els quinze dies de comunicats al dit President, aquest no hi fa cap observació contrària. Seran immediatament executius els Reglaments, Ordenacions i altres disposicions legals que siguin confirmació, aclariment o desenvolupament de les lleis vigents. Per contra, les lleis dictades pel Poder Confederal, com aplicables als pobles federats, seran executives a Catalunya, mentre la Generalitat no les declari atemptatòries a la personalitat, drets i llibertats de la nostra terra. Passat un any sense manifestar dissentiment (no impedit per força major), adquiriran eficàcia definitiva. XI Del forniment de soldats a l'Estat A Catalunya, el servei militar serà voluntari. La Generalitat de Catalunya farà una crida per a fornir els soldats que pertoqui lliurar a la Confederació. En el cas de no presentar-se el nombre necessari, la Generalitat pagarà en efectiu la quantitat que correspongui, segons la llei de reclutaments que sigui vigent. La Generalitat es reserva dictar lleis adequades sobre vagància. XII De les Corts Confederals Les Corts Catalanes seran elegides per mitjà del sufragi universal orgànic, per tal que sigui efectiu l’imperi de la democràcia amb la màxima garantia de capacitat, moralitat i llibertat, en els electors. Els municipis hi enviaran també representants per comarques o circumscripcions.

XIII De les Corts Confederals Les Corts Confederals estaran formades per representants dels pobles confederats, en la proporció que l’Estatut Confederal assenyali. La Generalitat de Catalunya delegarà els diputats que entengui convenients. Els diputats de Catalunya a les Corts Confederals, no podran representar davant d'elles cap partit ni fracció política, ni altres, interessos que els de Catalunya. XIV Dels conflictes amb la Confederació i Interfederals Els conflictes que puguin presentar-se entre Catalunya i el Poder Confederal, o bé amb altres pobles federats, es resoldran per un Tribunal Arbitral o Suprem que determinarà l’Estatut de la Confederació. (Projecte d'Estatut de Catalunya elaborat pel Partit Tradicionalista l’any 1930, en Elements per a l'Estudi de l’Estatut de Catalunya, Ed. Políglota, Barcelona 1931, pàg. 145-149.) JAUME BOFILL I MATES: L'ideal ibèric d’en Cambó. - En el darrer capítol de la seva obra (Per la concòrdia), en Cambó escateix quin pot ésser l’ideal imperialista que provoqui i consagri el ressorgiment d'Espanya. (...) I vet ací com aquest darrer capítol del llibre d'en Cambó concorda amb el darrer capítol de La Nacionalitat Catalana on en Prat de la Riba assenyala, a l'imperialisme de l'esperit català, la possibilitat d'una Ibèria magna que s'expandiria més enllà de la peninsula. Aquest petit llibre del mestre de tots en nacionalisme serva encara actualitat. En la seva polivalència poden trobar filiació totes les escoles catalanistes, d'ara, car és un llibre vital tant o més que doctrinal. (...) (...) Ara hem d'advertir que, l'ideal ibèric d'en Cambó, no el creiem viable; creiem que és d'una possibilitat avui dia més remota que moltes de les possibilitats extraibèriques que podria sotjar una Catalunya definitivament desenganyada d'Espanya. (...)

Nosaltres creiem que no podem refiar-nos de la integració de Portugal. Què podria temptar-lo? (...) ni l'interès comú és prou fort per a vèncer un desmenjament secular que fa que dos pobles germans gairebé s'ignorin. I, si algun estímul d'ordre econòmic fos més fort o aquella fraternitat esdevingués conscient i efusiva, totes les convergències d'ordre material podrien trobar camí i fermança en convenis particulars, en unions duaneres, en tractats de caràcter més general, que no implicarien el lligam permanent i molt menys la federació de caràcter polític. Si cap interès -àdhuc positiu i urgent- no mou Portugal i Espanya a concertar-se, si no és visible cap interès que pugui empènyer Portugal cap a una federació ibèrica, tampoc no sabem trobar cap ideal que tingués semblant virtut. (...) Portugal, altrament, pot dialogar i combregar espiritualment amb l'imperi del Brasil, d'una opulència virtual que sobrepassa tota imaginació; i és prou ric de colònies per avenir-se a portar-les en dot a Espanya, que com a principal escreix podria correspondre-li amb el protectorat del Rif, al·logen, precari i exhauridor. (...) ¿Quines compensacions decisives podria oferir Espanya a Portugal? L'esquer de Galícia? Galícia pot sentir-se regionalista, però no gira els ulls a Portugal. Més aviat malmira els portuguesos. Portugal no considera Galícia com una part irredenta de la seva nacionalitat. (...) Si els motius d’atracció són il·lusoris o repelosos, serien més íntims i alhora més positius els de malfiança de qualsevol temptativa de federació. Portugal coneix la psicologia castellana i la tradició política espanyola, en ço que tenen de gran i en ço que tenen de perillós. Veuria venir un seguit de problemes i de perills a canvi de pocs guanys. (...) Ja no parlem del placet que Anglaterra no podria ni voldria donar. (...) (...) Espanya conquereix i domina per assimilar. Si fracassa i arriba a adonar-se'n, s'estima més la separació que la convivència harmònica. Però en el cas de les colònies, després de la pèrdua de cada una d'elles, Espanya ha quedat tranquil·la en la seva pobresa material i moral. La commoció de l'any 1898 fou més un reflex de la commoció dels elements econòmics de Catalunya per la pèrdua del mercat antillà, que no una consternació estrictament espanyola. Però, en cada pèrdua d’aquelles, Espanya tenia la sensació confusa que, àdhuc perdudes les colònies, ella encara romania tota. Espanya pressent, en canvi, que la pèrdua de Catalunya seria la seva mort i la seva ignomínia. Per això, quan estigui ben convençuda del fracàs de la tàctica assimilista, farà potser per Catalunya el que no ha fet per cap altre

país: entre la separació i la convivència, optarà per la convivència tan condicionada com serà possible. (...) Però Portugal no és Catalunya. De Portugal, ja n'està desempallegada Espanya, i és notori que no l’enyora, ni té designis de reincorporar-sel. Molt menys de federar-s'hi. (...) Les possibilitats de Catalunya. - (...) En Cambó exclou la solució separatista per impossible a causa de raons extrínseques i per indesitjable a causa de raons intrínseques. L'ocupar-se'n en les circumstàncies actuals podria semblar un excés de literatura, però tanmateix cal dir que, per als somniadors o convençuts d'una Ibèria magna, la separació temporal de Catalunya seria el preludi més afinat. Tota federació o confederació pactada dintre un règim més estret, resulta sospitosa de poca espontaneïtat i lesiva de la dignitat d’aquella part contractant que estava en situació de dependència; aquesta fou la dificultat més grossa en les negociacions de la pau vigent entre Irlanda i Anglaterra. (...) Castella té el sentit de la jerarquia, però no el de la igualtat: per això creà imperis; per això els dilapidà. Per això -vàrem dir l’any 1919 a «Les Joventuts Catalanes»- li seria difícil la comprensió d'un règim. autonòmic o federatiu si no el veia venir de fora estant. Un iberisme pòstum seria el més noble. Mai Catalunya no concorreria a la creació d'un gran imperi peninsular amb personalitat més depurada i plena com després d'un entrenament per separat. Ella hi concorreria amb més confiança de no ésser-hi desvirtuada; els altres podrien rebre-la-hi més segurs de la seva fidelitat i amb més consideració de les seves aportacions. És cert que Catalunya, demogràficament, es nodreix, en bona part, d’altres terres peninsulars, però és cert també que, en una federació obtinguda per evolució del règim actual, Catalunya continuarà nodrint-se demogràficament com fins ara, és a dir, sense triar la immigració per raó de procedència òptima ni de rendiment útil. En el règim actual d'Espanya, no seria possible, a la ciutat de Barcelona, de fer el que en plena Dictadura es consentia a la vila i cort de Madrid: fou pel setembre de 1925 que, reunits el Ministeri de la «Puerta del Sol», el general Martínez Anido, titular de Governació, i el governador i l'alcalde de Madrid, decidien que, vista l'afluència excessiva d'obrers de províncies a la capital, amb detriment dels obrers veins d’aquella, només s'hi donaria treball als obrers madrilenys. Ningú no protestà.

És cert que els ferrocarrils ens lliguen amb Espanya, però és cert, també, que tan difícil com seria d'establir arreu de la península l’amplada europea dels rails, seria relativament fàcil superposar parcialment a la xarxa espanyola de Catalunya una xarxa europea. Ja s'està fent. Aleshores, aquesta dualitat de xarxes faria de Catalunya, separada o no, el desllorigador obligat de la península, en matèria de transports. Quant a l’economia, de les planes estant de «La Publicitat», fou demostrat per Eugeni Xammar, a propòsit de Txecoslovàquia, que una política nova crea una economia nova. Malgrat la interdependència creixent dels Estats d'Europa, l'experiència de la post-guerra constata que són econòmicament viables certes creacions estatals que semblaven, als ulls conservadors, massa líriques. (...) Per a en Cambó, les dificultats de viure tots sols augmenten en els països fortament industrialitzats, com ho és Catalunya. Però també pot dir-se que els pisos més industrialitzats solen ésser els més treballadors i de més iniciativa, i, en l’ordre econòmic, ço que dóna més independència és la virtut del treball. L'home o el poble que treballa, a tot arreu sol guanyar-se la vida... fins a casa seva. És cert que la indústria catalana està deformada en gran part pel règim proteccionista que més o menys imperfectament l’empara. És la contrapartida del parasitisme burocràtic que pesa sobre Catalunya. Però els defectes de la nostra indústria són deguts, d'una banda, a aquest règim de vida artificial que no l’ha estimulat a enfortir-se i a perfeccionar-se per a campar lliurement, així com a la manca d'organització oficial adequada per a facilitar-li l’exportació, i d’altra banda, al primivitisme del mercat espanyol, que obliga a posar-se al seu nivell i a dur-lo a coll qui el té per preponderant consumidor. Els nostres industrials més prudents, els que vaticinen que la pèrdua -altrament no fatal ni probable en un cas de separació- del mercat espanyol, produiria una crisi de la indústria i de retop de tota l’economia catalana, potser la ruïna d'una generació, reconeixen, però, que Catalunya superaria la crisi i n'eixiria armada per a la lliure competència mundial. És a dir, la seva independència econòmica, no la dependència d'ara, no la seva anul·lació definitiva, seria el fruit més o menys mediat de la seva independència política. I únicament una indústria independent pot aspirar a la perfecció que enriqueix els productes i dignifica els pobles. (...) Una Catalunya separada, caldria veure com, -després de les naturals violències de la separació i dels ressentiments de l’endemà- seria estimada i admirada arreu d'Espanya. Si Espanya, al cap de pocs anys de negar el pa i

la sal als filibusters de l'illa del sucre, fa monuments a llurs cabecillas i sap posar càlida emoció de fraternitat en els seus compliments oficials i oficiosos a països remots i desvinculats d'ella, no tractaria pitjor a Catalunya, que en el fons ha admirat sempre, i que, fins separada idiomàticament i políticament, hi restaria vinculada geogràficament i econòmicament. És ben probable que es posaria de moda a Espanya una catalanofília desinteressada que faria de Barcelona centre obligat d'estudis i visites de les seleccions peninsulars. A través del catalanisme, alguns estrats d'Espanya, esquerps a l'espiritualitat pròpia, començarien de sentir l’europeisme. (...) (...) En Cambó es tem d'aquell encarcarament psicològic que delata la divisa del «o tot o res». Nosaltres més aviat temem de la manca de tenacitat, de l’excés de bonhomia, que fan que el nostre poble, que no sent la negació de l’odi, es mogui només quan l’esperonen fretures o molèsties immediates. (...) Les bases de tota solució. - (...) Si la comunitat ibèrica aspira a ésser una democràcia peninsular que regirà les coses d'interès general, ha de permetre, així mateix que cada nació, que cada regió, que cada municipi, que són anteriors a l’Estat federal, constitueixin cadascun una democràcia que regirà les coses de la seva respectiva competència. (...) (...) Els qui, en nom d'una democràcia que no practiquen, s'oposen a l’autonomia de Catalunya, el que en realitat defensen, per migradesa xovinista, no és cap sobirania popular, és la sobirania de la Corona espanyola. (...) (...) No temin per Catalunya els qui, perquè no es fes mal jugant amb la seva llibertat, optarien per no respectar-la i per continuar abassegant-la ells, que vegeten, respecte nosaltres, en un estadi polític inferior. (...) La solució per sempre. - (...) Catalunya fa segles que sap el que és estar sotmesa. Per això no li vingué tant de nou, com a altres nuclis peninsulars, el tracte de la Dictadura. Sap el que és veure privats els seus fills dels drets naturals de l'home i del ciutadà lliure. Per aquest motiu estaria mes preparada que altres, per a la convivència peninsular i les seves inevitables molèsties. Per això caldria que fos, molt deferent amb Espanya, durant l'aprenentatge de convivència que aquesta hauria de fer. És noble la dolor dels grans esperits castellans que es creien assegurat un imperialisme de Castella, de bona llei, és a dir, l’assimilació voluntària dels altres pobles peninsulars i que ara ells mateixos, per delicadesa moral o per esperit de justícia, hauran de veure, sense protestar ni aturar-ho, com perilla de

truncar-se el curs d’aquella hegemonia. Tenen la desil·lusió d'una Espanya que confonien amb Castella i ara els caldrà triar entre l'una i l'altra o coordinar-les, tant si l’imperialisme espanyol ha d'ésser un consorci com si ha d’ésser una competència d’esperits. Ara es posarà a prova llur amor a Espanya: caldrà que li sacrifiquin les ambicions de Castella -en allò que tenen d'excessives-; hauran de distingir entre Espanya i Castella. Aleshores comprendran que no és raonable posar l’amor a Espanya per sobre totes les altres amors -com les de Castella... i Catalunya. Fins ara, en la desigual unió d'aquestes dues nacionalitats, comptaven només els parents de l’una. L’altra, com una sobrevinguda vergonyant, havia de renegar la seva família. El tractat dels Pirineus no era retret amb recança a les històries oficials; la germania occitana havia d'ésser clandestina; els Joes Florals de Barcelona s'havien de refugiar a Sant Martí del Canigó, com si la nostra llengua hagués de fugir, maltractada, del domicili conjugal. En canvi, l’Espanya assimilista inventava la «fiesta de la raza», que era només la festa de la llengua castellana, i dels pobles de parla castellana, i aquesta festa era imposada a Catalunya i 1'havíem de celebrar per força i encara amb entusiasme. Dins l’Espanya nova no podrà haver-hi, amb caràcter de generalitat, una festa de la raça espanyola, sinó dels ideals ibèrics, que seran de tots i que interessaran, a cadascú per allò que hi haurà posat. (...) L’hora de totes les llibertats. Amb democràcia espanyola o sense ella i fins contra d'ella, Catalunya té dret a recobrar la seva llibertat política, en el moment que ella i ningú més cregui oportú. (...) Catalunya republicana. - (...) Per a dominar Espanya, la Monarquia pot prescindir de Catalunya, llevat de circumstàncies excepcionals provocades per la inèpcia dels mateixos que l’encarnen o sostenen. És molt possible que la democràcia espanyola, el tel de democràcia espanyola que ara com ara es tracta de congriar, fos amb Catalunya tan irreductible i malagraïda com la Monarquia, que ens deixés ésser liberals, de totes les llibertats abstractes que només per al nucli hegemònic serien concretes i anirien com l’anell al dit; que ens deixés ésser demòcrates d'una sola majoria uniforme i peninsular, la voluntat indocumentada i interessada de la qual manifassejaria dintre de casa nostra, en el nostre patrimoni peculiar; que ens deixés ésser republicans de la república unitària, assimilista, que continuaria, sense rei visible, la història de les dinasties espanyoles; que fins ens deixés ésser catalans de província, que féssim lluir les nostres virtuts i les nostres activitats en nom d'Espanya i només el nostre pintoresc, tan car als elements oficials, en nom de Catalunya. Però la democràcia espanyola no pot prescindir de Catalunya i estarà condemnada a respectar

les nostres llibertats o a perdre les d'ella. La Monarquia espanyola és un valor internacional que es cotitza per la seva esplendor històrica i pot permetre's el luxe d'ésser anacrònica i extraeuropea: encara fa mes gràcia als qui no la voldrien per a ells. Una democràcia espanyola caldria que es posés al to d'Europa i que es fes cotitzar per la seva actualitat i el seu esdevenidor. (...) Creu En Cambó que la solució política del problema català es pot assolir dins d'una Espanya unitària i dins d'una Espanya federal; que pot ésser Catalunya una excepció dins el règim general d'Espanya, o pot ésser una peça d'un sistema aplicat a tot l'Estat espanyol. Costa poc de preveure que una Espanya unitària seria la càpsula que mantindria incorruptible i incorregible l’esperit unitari i, per tant, unitarista, que la creà a la seva faisó i que l’abassega des del principi. I aquell esperit és esquerp, com dèiem, al sentit de la igualtat i de la llibertat polítiques que són la consagració de la dignitat humana, i de les desigualtats o modalitats naturals. ¿Com podria tolerar una situació d'excepció dintre el seu règim uniforme, si fóra incapaç de concebre-la? (...) Una excepció política en favor de Catalunya, seria sempre, no una solució de justícia, sinó una gràcia foral immotivada. Res no podria fer-nos més odiosos als ulls d'Espanya. Aquesta solució, si arribava a surar, seria precària com ho fou la Mancomunitat. I tindria el mateix tracte i la mateixa fi. Només podria sostenir-se com una pau armada o com una interinitat per a més àmplies solucions. Catalunya, malgrat ésser víctima d'un règim persecutori d'excepció, és odiada per molta gent d'Espanya; encara l’odiarien més si l'excepció fos o semblés un privilegi a favor de Catalunya. Altrament, com ha escrit en alguna ocasió en Rovira i Virgili, Espanya ja l’ha feta, l’experiència d'un règim autonòmic de Catalunya, més o menys excepcional o foral. I amb aquell règim -de desacord habitual- Catalunya visqué durant tres segles en plets i topades amb l’Estat, que s'enfileraven els uns amb els altres i que produïren no menys que tres guerres. I el mateix escriptor comparava aquest règim paradisíac -almenys en el Jardí de les Hespèrides- amb el de la separació d'Espanya i Portugal, que no sol ésser pertorbat per altres conflictes que les petites baralles dels pescadors. Una Espanya gran, unitària, precisament perquè és un artifici contra natura, té i tindria necessitat d'ésser monàrquica. És en obsequi d’aquesta unitat -i naturalment de les institucions que la cinglen- que la vida moderna està proscrita de la península. Els sectors que la senten i procuren adaptar-s'hi són condemnats amb el triple fàstic d'heretges, de separatistes i de rebels. Als nuclis populars que senten la més mòdica vocació de governar, se’ls

posa l’etiqueta d’ingovernables i se’ls sotmet a un tractament indefinit de tutela. Per tot això creiem que el problema de Catalunya només pot trobar satisfacció, dintre d'Espanya, amb una constitució peninsular federativa. I com que l’unitarisme impera la monarquia, i la federació de pobles es diu més amb la república, vet ací perquè nosaltres creiem, de més a més, que, la solució implícita i plena del nostre plet, val més cercar-la persuadint els pobles que el rei. La primera solució, simple expedient de govern per a falcar en un moment crític el prestigi de les Institucions, seria subratllada com un privilegi per tal de fet ben visible la magnanimitat reial. No resoldria el nostre problema implícitament, a l'europea, sinó d'una faisó perillosa i poc elegant de tan emfàtica. Per a regir-nos, un rei -fos qui fos- s'apuntalarà més en Espanya perquè són més bons súbdits, que en nosaltres; per a presidir-nos, un president -fos qui fos- propendiria a recolzar-se més en Catalunya perquè som, ara com ara, més bons ciutadans o ciutadans més fets. No un rei abstracte, sinó qualsevol dels monarques de la dinastia que ens regeix, té -a part de la sang estrangera- un cent per cent d'espanyol, i un zero per cent de català. Chulo madrileño o espanyol digníssim en cap no s'alteren aquella proporció i els seus perills. Si en el govern de l'Església pot haver estat convenient, en determinades circumstàncies històriques, un seguit de papes italians -cada dia són més visibles els perills de continuar aquesta tradició moderna- no veurà ningú quins avantatges pot tenir per a Catalunya i fins per al conjunt de l'Estat ésser regits per un seguit de princeps madrilenys. En canvi, durant la breu temporada de república espanyola figuraren catalans en la dinastia presidencial. I, en una república nova, fatalment els catalans tornarien a tenir-hi, si no preponderància absoluta, gran participació, perquè un règim democràtic de l'Estat hauria de cercar els seus homes cabdals en aquelles terres peninsulars de més tradició i de més aptesa democràtiques. En una sobirania reial, personalista, els catalans no hi som integrats. No hi tenim res a fer... si no és temptar la facilitat -com diu en Cambó- de convèncer un home, que no és dels nostres i que, segons la seva tradició familiar, no ha sabut superar el localisme personal i sentir-se rei de tots i sintètic producte peninsular. En una sobirania popular, democràtica, els catalans hi seríem integrats, dintre Catalunya, totalment, ja que mans forasteres deixarien de regir la nostra vida pública; i, en els organismes generals de l'Estat, en la proporció que ens pertocaria. I encara caldria

afegir-hi la major influència moral que hi tindríem, com a minoria renovadora vers la qual, en un període de renovació peninsular, molts girarien els ulls. (...) Catalunya podria, també, aterrar en les consciències i en els cors el mite de la monarquia espanyola. L'Església espanyola, passada pel sedàs del Reial Patronat amb intenció política o amb favoritismes de piadosa injustícia, ha vist com contribuïen en nom d'ella, abusivament, alguns nuclis o algunes personalitats massa ostensibles a mantenir i en allò que d'ells depèn a acréixer la deïficació de la monarquia. Aglevada amb aquesta, tindrà ben poques arrels en l’ànima popular que és el reialme predilecte de Crist. Al Sagrat Cor li atorguen «el reinado social», però l’evangeli no té reialme popular. La fe que es predica oficialment implica una mentalitat escolar, precaucionísticament eixalada quan vol aixecar el vol àdhuc dintre de l'ortodòxia més estricta. Els Nuncis de la Santa Seu a Madrid, si són intel·ligents, procuren d’encomanar-se a Déu i passar l’estona estudiant i fent mèrits, amb llur discreció, davant de Déu i de la Cúria Romana; sovint, els Nuncis tramesos a Espanya -constatació proverbial- són adequadament triats perquè sàpiguen posar-se a to de l'ambient, sense gaire esforç, per minimitzar-se. La fe de Catalunya, intensament popular encara, és una mica irreverent, de tan sana com és. Fidelíssima a Roma, ha vist enderrocar-se als seus ulls innocents la il·lusió d'una Cúria impecable sense perdre la devoció filial a la Càtedra. El poble de Catalunya és capaç de sostenir econòmicament l'Església, en un cas de ruptura de les dues potestats, ben altrament de molts indrets d'Espanya en els quals en aquella eventualitat l’Església hauria d'esdevenir equip missional. Catalunya sap de quina fusta són els reis i no creu en la santedat d'ofici. El somriure de Catalunya despulla de tot oripell teocràtic la monarquia espanyola més de pressa que la restauració liturgista despulla d'afegitons ridículs manta Mare de Deu romànica. La democràcia espanyola no sabria emancipar-se del mite de la monarquia sense esdevenir anticlerical o instrument convicte de pecat; Catalunya l’alliberaria d’aquella servitud, deixant-la neta d'escrúpols i més gustosament compenetrada amb l’Església. A Barcelona no hauria causat tanta sensació de cosa insòlita com a Madrid el discurs altrament oportuníssim que hi pronuncià, a la Reial Acadèmia de Jurisprudència, Mossèn Francesc Romero i Otazo, catedràtic de Dret Canònic de la Universitat Central. En l’increment que ha pres el republicanisme a Catalunya, més concretament, en el catalanisme, ha influït d'una manera preponderant

l’espectacle de la confusió de les dues potestats durant la dictadura. Per amor a la nostra terra, per amor a la nostra pietat cristiana, són legió els catalans i els catalanistes catòlics que consideraríem providencial la democratització d'Espanya i la remoció de les seves institucions monàrquiques. Sabem perfectament que, als ulls de Déu, ni el republicanisme ni el separatisme són heretgia ni pecat, si no s'inspiren en l’odi a les persones ni transgredeixen les condicions morals de tota lluita política o de tota guerra justa. A Catalunya no serien denegats els auxilis espirituals als soldats de la revolució ni als de la terra. (...) (L'altra concòrdia. Per una revisió del problema català: la solució liberal i democràtica, Publicacions de La Revista de Catalunya, Barcelona 1930, pàg. 15-26, 31-36, 40, 44, 71-73, 100-102, 141, 150-151, 162-165, 167-168, 171 i 172-171) *Del 17 al 25 de novembre del 1930: vaga general a Barcelona, la qual pren un caire antimonàrquic i revolucionari.- Elements del Partit Comunista Català i de la Federació Comunista Catalano-Balear funden el Bloc Obrer i Camperol. Entre els seus dirigents hi ha Joaquim Maurín, Jordi Arquer, Miquel Ferrer i Josep Soler Vidal.- A finals d'any es funda l'Agrupació Valencianista Republicana. JOAN ESTELRICH: (...) En pura lògica, només dues posicions són legítimes a Catalunya: la de voler garantir el lliure desplegament dels catalans intervenint, dominant el Govern d'Espanya, o la de voler garantitzar-lo separant-lo d'Espanya. En la primera posició la garantia és relativa, però les possibilitats expansives són majors; en la segona, la garantia és absoluta, però les possibilitats són limitades. Les dues posicions són vàlides. Ara bé; qui en prengui una o altra ha d'acceptar-ne totes les conseqüències i esmerçar-hi una conducta activa. El que no és lícit, el que és pertorbador i immoral, és la posició intermèdia: dels qui volen la separació sense disposar-se a lluitar, dels qui volen la intervenció sense disposar-se a intervenir, dels qui volen la separació i practiquen la intervenció, i sobretot la dels més nombrosos, que volen la separació però exigeixen que la portin els intervencionistes, o la dels qui prenen la posició de criticar les posicions dels intervencionistes o dels separatistes conseqüents. (...) Només, amic, hi ha dues solucions conseqüents: o bé el terror i la lluita, fins que el món demani la intervenció, o bé apoderar-se, o almenys intervenir, en el Govern d'Espanya. Cal decidir-se per una cosa o l’altra. I un cop decidits, seguir el camí; el qui vulgui desbaratar o és un traïdor o és un imbècil. En pura lògica, només aquelles dues posicions són legítimes. (...) (Catalunya endins, Barcelona 1930, pàg. 101-102.)

*En 1930, Barcelona té 1.005.565 habitants. *Carme Monturiol publica L'abisme; Josep Roig i Raventós, Montnegre i Esbarzer; Millàs-Raurell, Tela de somnis; Miquel Llor, Laura a la ciutat dels sants; Aurora Bertrana, Paradisos Oceànics; Josep-M, López-Picó, Represa de la primera ofrena; Alfons Maseras, La Ratlla; Joan Oller i Rabassa, Quan mataven pels carrers; Víctor Català, Contrallums.- Teatre: Josep Pou i Pagès, Vivim a les palpentes; Carles Soldevila, Mecenes; Josep-M. de Sagarra, Gardènia; Víctor Mora, La legió d’honor i La revolta. 1931 *El pas de l’any 1930 al 1931 és marcat per les contínues vagues que es declaren. JORDI ARQUER: Aquest moviment de vagues que va succeint-se arreu d'Espanya no ha estat recollit per cap organització política de classe. Incapacitats el partit socialista i el moviment sindical de la C.N.T., i no essent la petita burgesia força organitzada, és l’organització en un sol gran Partit Comunista allò que pot ordenar les ànsies de renovació que esperen les masses obreres de les nacionalitats ibèriques, per a venir a crear la Unió de Repúbliques Socialistes d'Ibèria. («L’Hora», 7 de gener del 1931.) JOSEP RECASENS I MERCADER: El Socialisme, però, és encara, a Catalunya, una veritable planta exòtica. S'hi ha d’aclimatar, s'ha de donar a conèixer, s'ha de divulgar i propagar amb insistència. Sobretot, i malgrat el seu caràcter essencialment internacionalista, s'ha de crear el Socialisme català, amb totes les modalitats, condicions, aspectes i característiques de l’ànima catalana. Que aquí radica, precisament, el secret que Catalunya, malgrat el desenrotllament de la seva indústria, malgrat el seu avenç econòmic, malgrat el grau d'intel·ligència i cultura de la seva nombrosíssima classe obrera, sigui una vergonyosa excepció en el concert socialista del món civilitzat. (...) ¿Com pot oposar-se la democràcia socialista al reconeixement d'una personalitat col·lectiva, com pot ésser enemiga, àdhuc del separatisme, si el seu ideal és la múltiple varietat de les modalitats lliures dintre d'una internacional única? (...) Anhelem que les idees socialistes ho envaeixin tot, que influeixin en tots els ordres de la vida intensa de Catalunya, que transformin la nostra economia, la nostra cultura, els nostres costums, la nostra moral, les nostres

lluites totes. Anhelem socialitzar íntegrament, totalment, definitivament el cor i el cervell de Catalunya. Anhelem, en fi, sentir pels carrers i places, ciutats i viles, a pla i a muntanya, les estrofes vibrants de La Internacional cantada en català. (...) (Què és socialisme?, pròleg de M. Serra i Moret, Reus 1931, pàg. 16-17, 162, 187.) *Febrer del 1931: Francesc Macià torna per segona vegada a Catalunya: aquesta vegada el govern espanyol no li posa obstacles. FRANCESC MACIÀ: El silenci d'Estat Català fins avui no ha obeït a una manca de voluntat a organitzar-se i a prendre posicions en l'actual moment de Catalunya. N'han estat causa les dificultats dintre les quals ens hem hagut de moure sempre i que ben sovint han costat la llibertat de més d'un amic nostre, com succeí en caure la primera dictadura. Després de tot, i a desgrat de les insinuacions de certs elements que, considerant aquestes dificultats, ens han volgut presentar com a simples sentimentals, érem els que menys necessitat teníem de fixar posicions, per no haver-ne abandonada cap de les que teníem abans de la dictadura, ni durant la dictadura. Així i tot, malgrat ésser conegut de tothom el nostre ideari, volem precisar de cara al poble de Catalunya la nostra situació en aquests moments i recordar als catalans les missions que els creen les hores actuals i la seva responsabilitat davant les hores futures. Existeixen problemes de resolució immediata i ràpida, dictats pels fets recents, i problemes de resolució més llunyana, però més profunds, perquè deriven de les condicions socials i de neguits de llibertat individual i col·lectiva. Resoldre les qüestions pròximes amb un esperit oportunista seria tasca més planera, però ens exposaríem a les probabilitats d'eficàcia del moment i deixar les coses a mig fer o mal fetes. Per evitar empreses de labor provisional, volem crear una forja, més encara que un partit, àmpliament renovadora, que resolgui els nostres plets locals, íntimament humans, i que ens avassallen perquè enterboleixen el nostre viure quotidià, i alhora solucioni aquells altres dolors que, per planar damunt de molts homes, tenen un caràcter universal. D'aquests plets locals, el més punyent i el més inajornable és la llibertat de Catalunya. Presentat massa sovint només com un cas de tradició i particular, sense relligar el fet emocional a la ideologia revolucionària, no ha tingut cap èxit ni ha realitzat obra fructífera en l'aspecte polític. La mentalitat conservadora ha frustrat els propòsits d'alliberació, perquè n'ha

fet un problema limitat i de migrats horitzons que no ha convençut plenament sectors extensos de catalans ni ha interessat els homes d'ideals generosos dels altres pobles. Els d'Estat Català sempre han estat disconformes per principi a la tàctica anterior que ha seguit el catalanisme conservador; i en som més contraris, avui, després de l'experiència trista de la dictadura de la qual el general Primo de Rivera fou el cap visible. Els autors i actors veritables de la dictadura encara persisteixen, malgrat la caiguda del seu testaferro, i proven llur aval i llur forja en els focus conservadors i reaccionaris que governen l'Estat espanyol. Llur permanència ens assegura que tota conquesta de les nostres llibertats, per petita i migrada que fos, per garantida que semblés per pactes i juraments, fóra constantment intervinguda per aquests elements estranys i enemics de la nostra voluntat, i precària i efímera segons el seu estat d'ànim i les seves necessitats polítiques. Tota convivència amb les institucions i els organismes que ens perseguiren ahir, que ens persegueixen avui, que ens han perseguit en tot temps, sempre serà empresa fallida, però en aquests moments, fresc el record de la dictadura, és, a més, vexatòria per a la nostra dignitat. La llibertat de Catalunya ha d'ésser obra d'un profund capgirament que elimini els elements que li són hostils: monarquia, institucions i organismes conservadors i reaccionaris. I només serem lleials a l'espera i a la tàctica alliberadora actuant amb feréstega intransigència en defensa de les llibertats integrals de Catalunya, coordinades i inseparables d'una manera tan estreta que en renunciar-ne una de sola o deixar-la condicionar anul·la les altres i fa persistir el nostre plet amb tota la violència. Aquesta agressivitat revolucionària la unírem de bon cor a les forces esquerranes obreres i de tots els altres pobles oprimits per l’Estat Monàrquic Espanyol, i junt amb ells estem disposats, com sempre, a crear una activitat conjunta per a fundar una àmplia confederació, lliure i voluntària, de pobles ibèrics. Amb els rebels a l’opressió i la tirania estem disposats a confabular-nos, i, àdhuc, a refer una unió basada en una lleial tolerància i en la plena llibertat; però mai no acceptarem tractes ni contractes amb els opressors ni els dèspotes. Així incorporem la idea de Catalunya a un corrent de generositat popular i oferirem la seva llibertat per a la solució dels problemes vius que neguitegen els homes que se senten oprimits i vexats. Fer de la llibertat de Catalunya un instrument de llibertat i de justícia dins de Catalunya és un acte de disciplina a l’ideal que ens ha d'alliberar.

Cal pensar que entre nosaltres, i per la incapacitat de l’Estat Espanyol, per una manca de decisió en les hores propícies i que podien ésser definitives, la democràcia i la llibertat no han estat mai reals; que totes les qüestions polítiques que plantejà el segle XIX no tenen encara una solució satisfactòria, que la més minsa de les llibertats civils viu a precari i constantment intervinguda, no sols en els moments més cínics de la dictadura, sinó en qualsevol altre moment anterior a ella. Catalunya, subjectada d'una manera rigorosa a la política de l'Estat Espanyol, no ha viscut un règim democràtic i totes les forces reaccionàries han trobat en ella un camp ben ample a la seva actuació. Nosaltres volem per a Catalunya totes les llibertats civils; plena democràcia; llibertat de premsa i de consciència, de cultes; separació de l'Església i l'Estat; anul·lació de jurisdiccions especials, ensenyança obligatòria i gratuïta, establiment del jurat, etc., etc. Però tota aquesta legislació democràtica comuna a tots els pobles capdavanters d'Europa i Amèrica, faria de nosaltres una força esquerrana solament. Només ens diferenciaria dels altres partits catalans, ultra la integralitat del nostre programa catalanista, una qüestió de matis i la fidelitat amb la qual sabéssim disciplinar la nostra intransigència. És més profunda la separació ideal; nosaltres som convençuts i decidits defensors de les doctrines que ha sabut crear l'obrerisme per a impulsar la seva actuació alliberadora. Nosaltres sempre hem agermanat la idea de Catalunya amb la reparació de les injustícies socials i serien malaguanyats els sacrificis que es fessin per assolir la llibertat de la nostra terra, si no portava també justícia per als seus homes. L'obrer a Catalunya ha tingut una actuació heroica en molts moments, convulsiva i desordenada altres, però doctrinalment no ha pesat sobre la nostra política; si ha aconseguit victòries en l’aspecte econòmic, el seu pensament no ha influït els organismes públics, Municipis, província, Generalitat, per manca d'una força política que sistematitzés i acomboiés el seu ideari i les seves necessitats. De la preponderància dels diversos partits polítics per la Mancomunitat, Diputacions i, sobretot, pels Municipis, per extremistes i esquerranes que hagin pregonat llurs doctrines, pocs, ben pocs i ben migrats han estat els beneficis que n'ha rebut l’obrer. Ni tan solament aquelles determinacions compatibles amb la ideologia més conservadora no han estat preses; i ni ensenyança, ni escoles, ni altres institucions complementàries adients, ni cases barates, ni higienització i ennobliment de barriades populars, ni res que pogués significar una elevació espiritual i un benefici material del nostre proletari no ha estat iniciat i decidit, o s'ha

hagut de fer amb migradesa i lentament, com els grups de l'Ajuntament de Barcelona. Per contrast, Barcelona ha fet la seva gran exposició, mostra de la puixança capitalista i que ha empobrit la ciutat, sense que tingués un pensament generós per als treballadors. Per a inaugurar-la ha calgut derruir una multitud de barraques, que haurien enlletgit tanta grandesa, i empènyer camps enllà els proletaris que les habitaven, perquè de nou construïssin llur miserable llar amb quatre fustotes i borrasses. A dos-cents metres de distància de l'Exposició, el suburbi obrer continua polsós amb cases infectes, rebaixant la moral dels homes que hi viuen i empobrint llur salut. No és aquesta política de generositat la que nosaltres anem a propugnar, però. El pensament obrer és rebaixat si només el recolzem en la generositat, que pot ésser compatible amb una mentalitat perfectament burgesa. El que vol l'obrerisme no és generositat, sinó justícia i canviar l’organització social en el sentit de valorar el treball com la més alta jerarquia, i, a base del treball, disciplinar tota la societat, socialitzant la producció i els mitjans de crear-la, i fer-ne mestressa única a la col·lectivitat. Avui, com, sempre, som sincerament catalanistes i obreristes, i amb el nostre ideal volem influir la política catalana i difondre-la entre els nostres pagesos, ensems que cercar la col·laboració de les seves idees i sentiments. I també volem traspuar-la entremig de la classe mitjana, cada dia més proletaritzada, en ésser venguda i dominada pel capitalisme. Amb aquesta interpretació obrera de la vida social, i com a conseqüència del seu sentiment de justícia, volem alliberar la dona del jou al qual l‘han subjectada la llei i el costum. Inferior de condició, oprimida i vexada en la seva llibertat, tota la nostra vida social i política, com també la intimitat domèstica, sofreix els torts d'aquest tractament injust. L’esclavitud de la dona catalana ha minvat eficàcia a tota acció enlairada, perquè per a sostenir-la en la seva inferioritat ha calgut limitar la seva educació i cultura, i això ha abaixat el to moral i intel·lectual del nostre poble durant molts anys. Cal fer d’aquesta menor fins avui un ésser lliure, company de civilització, i solament ho aconseguirem batent la llei i el costum vexatoris. No és possible parlar de dignitat ni de llibertat oprimint pel nostre cantó i d'una manera oprobiosa, més de la meitat de la població catalana. Aquest és el programa que exposem, els homes d'Estat Català, que tenim com un orgull l'haver lluitat amb fermesa contra els enemics de Catalunya i de la llibertat durant la Dictadura de Primo de Rivera i el despotisme del Govern Berenguer.

Aquest programa, però, ha d'ésser articulat i ampliat amb el contacte constant amb la vida i el pensament dels homes. Com ja manifestem abans, volem crear una força més que un partit, i per a reeixir en la tasca demanem la cooperació de tots els sectors, entitats i individus que sentin aquest fervor per una Catalunya lliure i justiciera. Junts i en una pròxima assemblea estructurarem una vasta organització, que a més de reforçar i concretar els punts doctrinals, reguli la intervenció prop del Comitè directiu de tal manera que abans de prendre determinacions decisives hi hagi un control, alhora que una responsabilitat, de tota l’organització. Cal crear una força profundament democràtica, i creiem que només pot fonamentar-se enfortint amb una àmplia llibertat d’acció i solvència els organismes de les ciutats i de les comarques per evitar centralitzacions que minvin la força, la vitalitat i la comprensió dels partits catalans. Per a acabar amb l’intent de centralisme barceloní, només serà eficaç l’activitat i la intervenció dels organismes municipals i comarcals i que amb comitès i assemblees autònomes influeixin el Comitè i l'Assemblea Nacional. A totes aquestes forces i entitats avui separades d'una labor conjunta, els preguem que s'uneixin en comunitat amb nosaltres per a enfortir el radicalisme català, que té per propòsit, a més d'alliberar Catalunya del jou que l’oprimeix, fer de la nostra llibertat un tros de món que s'afanya per augmentar la justícia i la dignitat dels homes. Nosaltres, un cop estructurada la nostra organització, ens disposem a assistir a la Conferència d'Esquerres Catalanes per col·laborar a l’organització de la democràcia catalana, sempre que l’esmentada Conferència vagi precedida d'una declaració de principis de franca catalanitat. Davant la desorientació actual, la nostra idealitat pot servir de guia a les multituds catalanes i ensenyar-les a fer confluir en un mateix sentiment llur fervor per Catalunya i pel pensament modern. Catalunya, radicalment lliure, i unida si convé amb els pobles lliures, ha d'ésser l'anhel de tot català, però consubstancial amb aquest anhel, ha de comportar la justícia i la llibertat per als homes. (Manifest donat a conèixer al febrer i publicat a «L'Opinió» el 13 de març del 1931. Reproduït a La República Catalana, d'Alfons Maseras, Barcelona, Catalònia 1931, pàg. 36-41.) *Març del 1931: assemblea d’Estat Català presidida per Francesc Macià, el qual acompanyen Gassol, Dencàs, Gras i Vachier. Hom hi tracta de l’estructuració del partit i se n’aprova la declaració de principis.

ESTAT CATALÀ: Constitució general de l'Estat i problema català Estimant d'indiscutible evidència la personalitat nacional de Catalunya, per les característiques històriques, geogràfiques, lingüístiques, econòmiques i més encara per la voluntat indiscutible dels catalans; considerant igualment convenient pels suprems interessos de fraternitat universal, i, particularment, per raons d'ordre històric i geogràfic, la federació de Catalunya amb altres pobles ibèrics, l'Assemblea declara aquestes qüestions essencials i d'urgent resolució, per la qual cosa, a fi de complir amb justícia amb elles, fixa el criteri del partit en les següents: Declaracions fonamentals: Primera. Dret de Catalunya a regir-se per si mateixa, amb plena sobirania. Segona. Obligació ineludible de treballar activament i pels mitjans que calgui, per aconseguir aquest dret. Tercera. Assolida la llibertat nacional, facilitar, amb tota cordialitat, la confederació dels pobles ibèrics, sempre que aquesta deixi salvada i garantida la sobirania dels estats particulars que estableixin el pacte. Quarta. Aquesta confederació únicament podrà establir-se amb pobles regits per un govern democràtic i es pactarà directament amb ells, per mitjà dels seus legítims representants. Articles essencials: Hisenda Banca. 1er. Nacionalització de la Banca i creació del Banc únic del poble on es fondran totes les entitats de Crèdit de la Nació. Duanes. 2on. Poder exclusiu de l'Estat d'augmentar, disminuir, modificar i anul·lar les tarifes d'importació amb el fi de regular les nostres relacions amb els altres països, constituint-se en el futur com a protecció dels interessos del poble, en lloc de mitjà d'enriquiment de les empreses privades.

Tributació Estatal. 3er. Implantació del sistema directe tributatiu carregant sobre el cost de producció el tant per cent corresponent derivat de la repartició del pressupost de la nació entre tota la producció nacional, d'acord amb les proposicions emeses pels organismes tècnics, industrials i econòmics creats «ad hoc». Tributació Municipal. 4art. Implantació del sistema directe, o sia, carregant sobre el consum el tant per cent corresponent resultant de repartir el Pressupost Municipal entre la xifra total del consum de la Població durant l'exercici econòmic. Serveis públics. 5è. (Generals de l'Estat.) Nacionalització dels serveis de Transports (terrestres, marítims i aeris), comunicacions (telègraf, telèfons i radio telegràfics), etc. Serveis públics. 6è. (Municipals.) Municipalització dels serveis de decidit caràcter públic municipal (aigües potables, gas, subministres de llum elèctrica a particulars, etc., tramvies, etc., etc.). Agricultura. 7è. Nacionalització de la riquesa agrària transformant el dret de propietat en dret de possessió, usufructuant la terra qui la treballi i tenint cura de la seva regulació, Sindicats, Cooperatives, Municipis, etc. Força. 8è. Nacionalització de totes les indústries productores de força i dels mitjans de produir-la (hulla blanca, groga, blava i negra). Indústria. 9è. Nacionalització de tota la indústria productora de les primeres matèries agrícoles, minaires, etc., així com de les indústries de transformació d'aquestes primeres matèries. Indústria. 10è. Nacionalització de tota la indústria productora de maquinària i utillatge, com fundicions, etc. Indústria. llè. Nacionalització de totes les indústries manufactureres d'articles de consum, com teixits, confeccions, mobles, etc. Comerç. 12è. Nacionalització de tot el comerç al por major, els organismes del qual organitzaran una xarxa de dipòsits. Comerç. 13è. Municipalització i col·lectivització de tot el comerç al detall els magatzems del qual es proveiran dels dipòsits al por major. Estadística. 14è. Creació d'un Consell d'Economia integrat per:

Primer. Tècnics de la indústria. Segon. Tècnics de l'Economia. Tercer. Organismes productors. Quart. Organismes consumidors. Cinquè. Representació de l'Estat i del Municipi. Ponència municipal Primer. Sindicalització dels serveis públics. a) Contractació directa per a la realització de les obres públiques (de caràcter públic) amb els organismes socials. Segon. Simplificació i democratització de la burocràcia municipal. a) En els exàmens del proveïment de places, els regidors hi intervindran únicament per a fiscalitzar les tasques del tribunal. b) El càrrecs seran inamovibles i els ascensos per antiguitat i aptituds. c) Els càrrecs de cap de serveis seran movibles. d) Els caps dels serveis tècnics tenen el deure i dret de parlar en les sessions municipals quan els sigui demanat llur parer o quan s'hi creguin obligats per discutir-se assumptes de la seva competència. e) Creació d'una escola de funcionaris per a la formació de personal tècnic i especialitzat i arxiu dels avenços municipalístics del món. Tercer. Simplificació de l'acció tributària. a) Reduir el nombre de tributs. b) Els tributs estaran en relació directa amb la capacitat econòmica del contribuent i 1'utilitat que treu dels serveis públics. Quart. Urbanització, sanejament i embelliment dels suburbis. Enrunament de les cases malsanes. a) Sanejament i embelliment de la platja. b) Jardins públics i per a infants i camps de joc a les barriades. Cinquè. Construcció de cases confortables i econòmiques, hospitals, cases de repòs i de convalescència, banys municipals, piscines i sales de gymnasia. Sisè. Construcció de grups escolars, escoles especials, colònies i totes les obres complementàries de l'escola.

Setè. Fomentar i subvencionar la constitució i creixença de les cooperatives de consum i de producció. Vuitè. Federació de petites municipalitats veïnes per a actuar conjuntament d'acord amb aquest programa. Religió i cultes Primer. Separació de l'Església de l'Estat. Segon. Abstinència completa de tracte o concordat amb la Seu Papal. Tercer. Amplia llibertat de cultes i prohibició del seu exercici extern. Quart. L'ensenyament serà laic. Ponència de cultura Escola laica. Parla catalana en tots els estudis. Edat escolar fins als setze anys (prorrogables parcialment fins als divuit anys). Millor preparació docent dels mestres i millors mitjans de vida. Puniment sever dels pares que posen els seus fills a treballar abans de l'edat i més encara dels patrons que els admeten. Estudis gratuïts dels alumnes sortits de les escoles municipals i de l’Estat. Universitat lliure i gratuïta. Fundació de nuclis culturals en els centres comarcals. Qüestions socials El Partit declara que cal estendre a tota la col·lectivitat la propietat de les coses i de les empreses de treball. No és just que la producció estigui de fet socialitzada i els beneficis recaiguin en unes poques mans, mentre arriba el dia en el qual sigui un fet un regim social d'estricta justícia.

El Partit declara que cal fomentar les organitzacions obreres de resistència que facilitin l’emancipació del proletariat. Conseqüentment cal reconèixer la personalitat sindical i convertir les relacions entre patrons i obrers no en una raó de sometiment i dependència -com ara- sinó en una relació d'igualtat, creant Consells d'obrers que intervinguin en la gerència de les empreses. El partit declara que cal establir l'assegurança social contra la malaltia, la invalidesa, la vellesa i contra l’atur forçós. El Partit declara que cal estendre a la dona tots els drets civils, polítics i socials que tingui l'home. Que la dona proletària té dret al descans legal des de tres mesos abans del part i fins 40 dies després, creant-se sales bressols per tal que puguin alletar llurs fills. (Declaracions fonamentals d'Estat Català, aprovades a l'Assemblea celebrada el març del 1931, sota la presidència de Francesc Macià, a L'Avenç Democràtic Republicà de Sant Andreu; «Estat Català», núm. 2, 14 d’abril del 1935, pàg. 4-5.) *1 de març del 1931: I Congrés de la Federació Comunista Catalano-Balear. De la seva fusió amb el Partit Comunista Català, n’ha nascut el Bloc Obrer i Camperol.- Del 17 al 19 de març: es reuneix la Conferència d'Esquerres Catalanes, a conseqüència de la qual Estat Català es fusiona amb el grup de 1'Opinió i diversos grups procedents dels antics partits catalanistes republicans; d'aquesta fusió, en neix l’Esquerra Republicana de Catalunya, presidida per Francesc Macià. ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA: El Partit declara inviolable: El dret a la vida amb plena seguretat i dignitat. El dret a la lliure emissió i difusió del pensament per la paraula, l’escriptura, el cinema, la radiodifusió o per qualsevol altre procediment sense subjecció a la censura prèvia. El dret a la lliure expressió de la consciència i a l’exercici del culte. El dret a l'ensenyament primari gratuït i obligatori. La llibertat de treball i el dret als seus fruits. La llibertat de locomoció i l'elecció de domicili. La inviolabilitat de domicili, de correspondència escrita, telegràfica o de qualsevol altra mena. El dret de petició, de reunió, d'associació, de manifestació i de vaga. La igualtat davant la llei. El dret de tots els homes i dones majors de vint anys a la participació en el govern per sufragi directe i per capacitat d'ésser elegits.

Considera indispensable per a la sobirania de la democràcia: El reconeixement de la voluntat popular en la forma que determinin les lleis com a única font de dret i origen exclusiu i legítim de poder. La divisió de poders en legislatiu, judicial i executiu; tots ells sobirans, independents en l’esfera de les seves atribucions i responsables sense excepció. La República com a forma de Govern; les lleis fonamentals sotmeses al referèndum popular. La plena autonomia dels Municipis i de les comarques, en l’administració de llurs interessos peculiars i en la garantia i defensa de la llibertat i de l’ordre. Estimant d'indiscutible evidència la personalitat nacional de Catalunya per les circumstàncies històriques, geogràfiques, lingüístiques, econòmiques i més encara per la voluntat indestructible dels catalans, tot reservant al Poble Català l’ús de la facultat autodeterminadora que li competeix per dret propi, el Partit considera necessària per als suprems interessos de fraternitat universal i particularment per raons d'ordre històric i geogràfic, la federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics. Declara que aquesta federació únicament pot ésser amb els pobles ibèrics regits democràticament, pactant directament amb ells per mitjà dels seus legítims representants, un cop assolida la llibertat de Catalunya. Entén que, arribat aquest cas, l'Estat català ha de tenir imprescindiblement a càrrec seu l'estructura i règim de la vida administrativa, econòmica, política i social catalana amb les facultats que segueixen: Manteniment i garantia de la llibertat i de l’ordre; Judici i resolució dels conflictes entre Municipis i comarques; Organització de les milícies catalanes sense ingerència del Poder federal, excepte en cas de guerra amb l'estranger; Legislació social, civil i penal, exceptuant els casos de delictes anomenats federals; L'organització dels tribunals, amb sobirania plena, exceptuant els casos que afectin la Constitució de l'Estat federal; Execució de les sentències dictades pels Tribunals de fora de Catalunya; Impost i cobrament del tributs de tota mena; Organització de l’ensenyament en tots els seus graus; La participació en els Poders federals.

Tota minoria no catalana establerta a Catalunya serà respectada i gaudirà de la plenitud de drets civils i culturals peculiars de l’Estat a què pertanyi. Correspondrà al poble català fixar la divisió territorial, en l’ordre administratiu i judicial, delimitant les facultats amb criteri de màxima llibertat. Qüestió social: Tot aspirant el Partit a la transformació progressiva de l'actual règim de propietat privada en un altre de col·lectiu, que faci impossible l'explotació econòmica de l'home per l'home, propugna com a programa de realització immediata les següents millores i reformes en l’organització del treball assalariat. El Partit lluitarà per tal d'assolir: a) Regulació dels salaris d'acord amb un estudi de l'índex del cost de vida. b) Una reducció de la jornada de treball. e) Una major independència moral i econòmica dels obrers que els permeti de perfeccionar-se intel·lectualment. L'instrument més poderós i eficaç amb què compta el proletariat per a la consecució de les seves reivindicacions econòmiques és el Sindicat. Caldrà, doncs, que la Llei empari les organitzacions sindicals d'una manera efectiva, i així podran aquestes desenvolupar-se en un règim no clandestí. Però no ha d’acontentar-se l’Estat amb permetre que, amb els seus mitjans propis, vagin obtenint els obrers allò que els pertoca, sinó que, al nostre entendre, ve obligat a legislar especialment per la classe assalariada. (...) La jornada màxima legal serà de vuit hores diàries. En els treballs intensius la jornada de sis hores i les setmanes de cinc dies de treball. Es restringiran les excepcions i les ampliacions d'hores establertes en les dues R.O. vigents de 15 de gener 1920. e) Prohibició del treball dels nens i creació d'establiments de protecció a l’infant i a la dona embarassada, com cases-bressol i de guarda, clíniques de part, etc. f) Descans dominical (fent-lo, respectar d'una manera efectiva amb adequades sancions en cas d'infracció.) g) Vacances per als obrers. (D'una a tres setmanes anuals, segons les indústries.)

h) Reorganització total de les actuals Borses de Treball (procurant, amb una inspecció adequada, que assoleixin una eficàcia real.) i) Assegurances i Retir Obrer, contra I: accidents del treball. II: Vellesa i invalidesa. III: La vaga forçosa (l’Estat ha de preocupar-se que l’organització d'aquesta assegurança ofereixi les màximes garanties, graduant d'una manera prudent les quotes que han d'ésser pagades i assegurant que els fons de reserva no puguin ésser mai esgotats). j) Ensenyaments especialment organitzats per als obrers adults. (Revisió i perfeccionament de la legislació actual, d'acord amb les normes establertes per a l’ensenyament general de l'Estat.) k) Escoles de Treball per a l'ensenyament tècnic de l'obrer pre-professional. 1) Creació de «Comitès d'obrers» (a les fàbriques i en totes les organitzacions que exploten el treball assalariat.) (...) 11) Protecció legal a les Cooperatives de Producció i de Consum. (Donant facilitats per al desenvolupament d'aquests formidables instruments d'emancipació obrera.) Problema religiós En plantejar aquesta qüestió, partim del postulat liberal, que no és altre que el respecte a la dignitat de l'home i, especialment, a la seva més noble expressió: la llibertat de pensar i d'expressar el seu pensament, sense altre límit que un dret igual per a tothom. (...) L'Estat, doncs, ha de romandre neutral en aquestes determinacions de l'esperit. (...) (...) l'Estat no pot prendre partit per cap religió; ha de vetllar perquè els afers i les diferències religioses, que pertanyen a la consciència individual, mai no envaeixin la vida oficial ni influeixin cap de les institucions. Però l'Estat permetrà que totes les Esglésies s'organitzin i treballin per als seus fins, sense que cap d'elles malmeni els essencials de la vida. I de totes elles, les confessions religioses, no sols en viurà separat, com a tals confessions religioses, sinó que vigilant-les, i controlant-les, en nom de la llibertat que a tots ens és deguda, les sotmetrà al dret comú i en corregirà les possibles extralimitacions. (...) Problema agrari (...) L'ideal definitiu ha d'ésser el reconeixement que la terra, com a valor de comunitat i base indispensable per a la vida humana, no pot ésser

propietat absoluta més que de la societat, la qual ha de mantenir, per fer-li produir les riqueses que la Humanitat necessita obtenir d'ella. La gran concentració de propietat en mans de gent que viuen allunyats de la terra, sense treballar-la ni conèixer els seus problemes, i preocupant-se tan sols d'obtenir la renda més tranquil-la possible i interessos usuraris, és problema que ha d'ésser resolt en primer lloc -com ho està en la majoria dels països- en forma d'expropiació forçosa a benefici del conreadors.(...) Com a resum, doncs, concretarem que, assentant com a fi màxim la socialització de la terra, la tasca immediata serà procurar que la terra sigui valorada, en un règim de major justícia i benestar pels qui veritablement la treballen, alhora que procurar pel científic millorament del cultiu, cooperació, etc., que representi un augment de riquesa per al nostre país. Ensenyament a) L'educació és un dret de tots els, homes. (...) d) Conseqüentment, l’ensenyament serà gratuït en tots els graus i obligatori el primari i complementari d'iniciació professional fins als 14 i 18 anys, respectivament. (...) Economia, finances i cooperativisme En matèria d'Economia i Finances, el Partit declara que el seu programa anirà a la nacionalització i municipalització progressiva de les institucions de crèdit i canvi, duanes, transports, indústries, etc. (...) Aquestes bases no són altra cosa que mitjans evolutius per a arribar a un sistema econòmic definitiu de caràcter socialista. (...) (Declaració de principis i programa polític de l'Esquerra Republicana de Catalunya. Publicat a «El Poble», núm. 2 [4 de juliol de 1931] i núm. 3 [11 de juliol de 1931]. *22 de març del 1931: de la fusió d'Acció Republicana de Catalunya amb Acció Catalana neix el Partit Catalanista Republicà (Acció Catalana Republicana).- 28 de març: apareix el setmanari separatista «Nosaltres Sols!», adherit a la Unió Catalanista. JORDI ARQUER: (...) enfront del novell partit sortit de les dues accions, enfront de la Lliga i de l'Estat Català, nosaltres, comunistes, aixequem, ben alta i ben dreta, la pròpia bandera de les màximes reivindicacions: Llibertat de les nacionalitats oprimides per l'Estat espanyol; igualtat econòmica dels productors.

(«L’Hora», 18 de març del 1931.) *Març-abril del 1931: convocades pel govern espanyol eleccions de regidors per tal de constituir nous Ajuntaments, d'elecció popular, s'inicia la campanya electoral. L’Esquerra Republicana de Catalunya es presenta coalitzada amb la Unió Socialista de Catalunya. FRANCESC MACIÀ: El dia que triomfi la Revolució, l’Esquerra Republicana de Catalunya, dirà què pensa Catalunya, quan es pregunti a Catalunya què vol. I nosaltres ajudarem tots els pobles ibèrics que pugnen per la seva llibertat, perquè puguin assolir llur sobirania. Perquè nosaltres volem per a Catalunya una República plena de grandesa moral, i aquesta grandesa moral no es pot aconseguir sinó amb l’amor. La grandesa que nosaltres volem no és aquella grandesa que s'aconsegueix amb un bon exèrcit i una bona marina, i anant a conquistar terres, encara que siguin ermes. No. Nosaltres no volem estar lligats amb l’Estat federal fins al punt que el compromís que hi tinguéssim ens obligués contra qualsevol poble lliure. Nosaltres només farem una guerra el dia que qualsevol intentés venir a prendre al poble les seves llibertats. El nostre problema cabdal és de conquistar la llibertat: de Catalunya. Però avui tenim abans que tot un problema revolucionari plantejat: d'acord amb els espanyols, i aquest problema és el d’enderrocar el règim. Quan el règim sigui enderrocat, farem valer la puresa dels nostres ideals perquè neixi una Catalunya com la volem, sota un règim d’igualtat, en el qual les lleis no siguin fetes, com avui, per la classe que usufructua el Poder. Tot ho podrem fer un cop Catalunya sigui lliure. Però mentre no sigui lliure, cal treballar cada dia amb més fermesa per la seva llibertat. Passat aquest episodi electoral, que per nosaltres és un episodi revolucionari, organitzarem la força de l'Esquerra Republicana de Catalunya per a lluitar per a treure'ns del damunt aquest oprobi de la Monarquia. Tinc la seguretat que trobaré gent de sobres per anar allà on calgui, gent sobrada per a demostrar a aquests que són tan valents quan el poble va desarmat, que quan el poble no està indefens se sap fer respectar. Avui us presentem la nostra candidatura i us diem: l'hem feta de perfecte acord entre l’Esquerra Republicana de Catalunya i la Unió Socialista de

Catalunya. Esperem que ella interpretarà els vostres sentiments. El seu triomf dels ideals de llibertat, de dret i de justícia social. (Discurs de propaganda electoral. Vegeu La República Catalana, op. cit., pàg. 45-46.) MANUEL CARRASCO I FORMIGUERA: A les vostres mans està el destí del nostre poble; compliu amb el vostre deure. Aquest deure és imposat per l'entusiasme que demostreu. Cal que diumenge, amb el vostre vot, condemneu la Monarquia i feu que triomfi la Democràcia. Així com quedi consagrada la llibertat de tots els homes, ho sigui el principi de la llibertat de tots els pobles, i per damunt de tots el d’aquesta Catalunya que tant estimem. (...) Els catalanistes republicans, els de sempre, no podem ésser catalanistes monàrquics, continuadors de l’obra del rei-botxí de Catalunya, Felip V. Per això volem una llibertat absoluta per vies de la democràcia i de la república formant un nou Estat. Un nou Estat que ens doni una independència absoluta i que puguem ensenyar els nostres fills amb aquesta independència i inculcar-los un ideal per a donar, si convé, llur sang i llur vida per la llibertat de la pàtria. Els obrers han d'estar al nostre costat; no ens espanten les organitzacions obreres ni sindicals. Nosaltres trobem que l’obrer ha de tenir la seva Agrupació que defensi els seus interessos. (...) Fem com en el monòleg del plorat poeta Guimerà, Mestre Oleguer, el qual després de veure morir els seus companys i de caure ell mortalment ferit, sent una veu contrària que crida: «Visca Felip V!». Ell, redreçant-se, té encara forces per a cridar, des de darrera les barricades: «Via fora, lladres!». (Discurs de propaganda electoral a favor d'Acció Catalana Republicana Vegeu La República Catalana, op. cit., pàg. 42-44.) *12 d’abril del 1931: tenen lloc les eleccions municipals. L'Esquerra Republicana de Catalunya, coalitzada amb la Unió Socialista de Catalunya, obté una rotunda victòria.- 14 d’abril: pels voltants de migdia, Lluís Companys es possessiona de l’alcaldia de Barcelona i proclama la República des d'un balcó de l'Ajuntament, on és hissada la bandera republicana; la bandera catalana és hissada al cim de l’edifici. La plaça de Sant Jaume s'ha anat omplint de gent; hi acudeixen manifestants que duen banderes catalanes i republicanes. Hi arriba Francesc Macià, que és ovacionat pel poble; quan apareix al balcó de l'Ajuntament, la gran gentada, que ja omple de gom a gom la placa de Sant Jaume, el saluda amb una nova ovació i amb visques insistents. S'adreça al poble: FRANCESC MACIÀ:

Poble de Catalunya: en nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, que amb tota la cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques. Queda, des d’aquests moments, format el Govern de la República Catalana, que es reunirà al Palau de la Generalitat. Els qui formen el Govern de Catalunya estaran d'ací endavant disposats a defensar les llibertats del poble català i a morir per elles. Esperem que vosaltres, poble català, estareu disposats, com tots nosaltres, a morir per Catalunya i per la República. («La Nau», núm. 825, 14 d’abril del 1931.) *Les paraules de Macià són rebudes amb una forta i prolongada ovació. El poble reclama que les banderes de Catalunya i de la República també onegin al Palau de la Generalitat, on penetren nombrosos grups; mentre els uns llencen, balcó avall, el bust i diferents retrats d'Alfons XIII, els altres hissen les banderes de Catalunya i de la República. Macià, amb l’ajuda de la Guàrdia Urbana, s'obre pas entre la multitud, fins a arribar al Palau de la Generalitat, des d'on, de nou, s'adreça al públic: FRANCESC MACIÀ: En nom del poble de Catalunya proclamo l'Estat Català, sota el règim d'una República Catalana, que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d'Espanya llur col·laboració en la creació d'una Confederació de Pobles Ibèrics i està disposada al que sigui necessari per a alliberar-los de la monarquia borbònica. En aquest moment, fem arribar la nostra veu a tots els Estats lliures del món en nom de la llibertat, de la justícia i de la pau internacional. («La Publicitat, núm. 17.686, 15 d’abril de 1931, pàg. l.) *A primeres hores de la tarda, nombrosos militars, d'uniforme però sense la corona, acudeixen al Palau de la Generalitat per posar-se a les ordres de Macià, i, des del Castell de Montjuïc, es disparen salves en honor de la República Catalana.- A mesura que s'escampa la notícia de la proclamació de la República Catalana, la gent es llança al carrer exterioritzant la seva alegria; els establiments tanquen les portes i també pleguen els despatxos; arreu es formen manifestacions que recorren els carrers al crit de «Visca en Macià!, mori en Cambó!».- El Govern provisional de la República Catalana ha quedat constituït de la manera següent: Presidència, Francesc Macià (Esquerra Republicana de Catalunya - Estat Català); Política, Ventura Gassol (id.); Defensa, Joan Casanovas (Esquerra Republicana de Catalunya); Instrucció, Rafael Campalans (Unió Socialista de Catalunya); Economia i Treball, Manuel Serra i Moret (id.); Obres Públiques, Vidal Rossell (U.G.T.); Hisenda, Casimir Giralt (radical); Comunicacions, Manuel Carrasco i Formiguera (Acció Catalana Republicana). S'ha ofert una cartera al dirigent de la C.N.T., Ángel Pestaña, però aquesta organització sindicalista ha refusat de

prendre part en el govern.- Macià, en funcions de president de la República Catalana, destitueix del seu càrrec el capità general de Catalunya, Ignasi Despujol, i nomena, per substituir-lo, el general López Ochoa. Jaume Aiguader és el nou alcalde de Barcelona.- Al vespre, unes 7 hores després d’haver estat proclamada la República Catalana, hom proclama a Madrid la República Española.- A la 1'30 de la matinada del dia 15, un destacament de l’exèrcit compost per 150 soldats comandats per 7 (o 8) oficials forma davant del Palau de la Generalitat. El president de la República Catalana, Francesc Macià, davalla a la plaça de Sant Jaume i passa revista a la tropa, que li presenta armes. L'oficial que dóna les ordres, malgrat que és castellà, ho fa exclusivament en català. A continuació llegeix, en català, la proclama següent, que després serà llegida de nou, i fixada, per l’exèrcit, arreu de Barcelona: Catalans: Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica. D'acord amb el President de la República Federal Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el Pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat. En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. Preguem que cada català, així com tot altre ciutadà resident a Catalunya, es faci càrrec de l’enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre tots nosaltres. Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria. Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals que són els drets dels homes i dels pobles, i, morint i tot si calgués, no podem perdre. En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim a

portar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional. Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes, i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya. Barcelona, 14 d'abril del 1931. El President, Francesc Macià.