s49d75231afbf006f.jimcontent.com · Web viewUNITAT 7 TRANSFORMACIONS AGRÀRIES I PROCÉS...

Unitat 7 I 10 Canvis economics en el període 1808-1930.IES GUADASSUAR. Dpt.d’Història

UNITAT 7 TRANSFORMACIONS AGRÀRIES I PROCÉS DÌNDUSTRIALITZACIÓ. Bloc I, 1808-1880 Introducció: Situació abans de 1808 1.- Transformacions agraries 1.1.- Mesures de la revolució liberal burgesa (1808-1874) 1.2.- Conclusió 2.- Procés dìndustrialització. 2.1.- Per què va “fracasar” la Revolució Industrial a Espanya? *Població *Mercat/Demanda *Capitals *Ferrocarrils *Mines *El Paper de lÈstat. 2.2.- Els nuclis industrials: Catalunya i el País Basc. 2.3.- Liberalisme i proteccionisme. Un fals debat.

Bloc II, 1880-1930

Introducció. Situació abans de 1808 Tot açò és un repàs que prové de la introducció a lÀntic Règim :

LÀntic Règim era lòrganització social i econòmica existent a Europa anterior de la Revolució Francesa (1789) i a Espanya fins 1808-1833. i que procedia de la descomposició del feudalisme medieval. Lòrigen de lÀntic Règim se situa al voltant del Renaixement, un moment en què, malgrat la supervivencia del sistema econòmic feudal, el desenvolupament del capitalisme comercial i manufacturer i làfermament de les monarquies absolutes, van modificar les estructures medievals nascudes al voltant del segle XI. Tres eren les seues principals característiques: *una estructura social estamental; *una economia de subsistencia; *làbsolutisme monàrquic pel que fa al règim polític.

Làgricultura, ocupava la major part dels homes i produïa la major part de la riquesa. Es tractava dùna activitat tradicional, molt endarrerida, tècnicament molt primitiva (bàsicament manual) i amb una productivitat molt baixa. Predominava una agricultura de subsistència, dedicada al policonreu, bàsicament ceralícola, sobretot a la Meseta. Lèspecialització estava molt localitzada en algunes regions de la Mediterrània i el comerç era escàs (perquè predominava làutoconsum) (A Catalunya i una bona part del litoral mediterrani creixia l’orientació al mercat de la producció agrícola, gràcies a lèxpansió del regadiu i a la roturació de noves terres). La producció ramadera també era insuficient, ja que no làgricultura no produïa els aliments necessaris per augmentar la cabanya (ramadera). Làlimentació dels animals depenia, bàsicament dels rostolls i herbes que creixien als caps que estaven en guaret i de les escasses pastures comunals que hi havia.

1


El resultat de les collites tenia una incidència fonamental en tots els àmbits de la societat i així sàrribava a les crisi de subsistència : períodes de mancança dels productes bàsics, essencialment blat, ja fora per circumstàncies meterològiques, per les guerres, o lìmpacte de malalties catastròfiques, com ara la pesta (que al segle XVIII retrocedia a tot Europa). Aquestes crisi periòdiques generaven fam, desnutrició, un augment de la mortalitat de la població i un increment de preus . En lèxplotació de la terra, resulta fonamental lànàlisi de la propietat. (cal recordar que el concepte de propietat plena es troba determinat per diversos privilegis i institucions feudals). La major part de les terres estaven immobilitzades i no es podia disposar lliurement dèlles. Destacava, sobretot, el privilegi del qual gaudien els nobles i lÈsglésia, com ara:

I) *El mayorazgo/heretatge eren els béns i les terres dùna família o llinatge i estaven immobilitzats (no es poden comprar-vendre). El mayorazgo implicava que el primogènit acumulava la major part dels béns del llinatge. Els víncles eren els béns que un llinatge immobilitzava per evitar la seua venda.

II) *Les mans mortes, o terres en mans de lÈsglésia/ordres religioses que no es podien vendre.

III) En conjunt, les terres en mans dùn senyor, noble o eclesiàstic, rebien el nom de senyoria, que constava d’una reserva senyorial, que el noble explotava directament i on es localitzava la seua residència, el molí, la forja, etc. Si el llaurador volia utilitzar-los havia de pagar una quantitat (normalment en diners). La resta del territori estava dividit en parcel.les o masos, que el senyor cedia en arrendament a llauradors a canvi del pagament de diferents rendes, tant en diners, com en espècie. Tanmateix, la diferència entre la jurisdicció i els drets sobre la terra era molt complexa: molts senyors havien emprat el seu poder jurisdiccional per a ocupar i convertir en propietat terres buides, terres comunals o altres en discusió. A més, sovint ocorria el contrari, el dret sobre la terra s’intentava ampliar amb un exercici de la jurisdicció. Per últim, convé considerar que els títols o documents que avalaren drets sobre la terra per part dels senyors no eren molt corrents.

En relació a les rendes:

Els senyors feudals, a més, tenien el dret a cobrar rendes sobre l’úsdefruït de la terra als llauradors: eren els censos (productes en determinades èpoques de l’any), totes elles rendes territorials i per això es parla de senyoria territorial.

Però, a més, els senyors gaudien del privilegi de cobrar rendes als habitants d’un territori del qual eren jutge/senyor, com ara multes de justícia, drets de pas i circulació , els monopolis, com ara l’ús del forn, el molí, etc. (rendes jurisdiccionals i així s’utilitza el terme senyoria jurisdiccional .

En síntesi,cap a finals de l’A.R., la noblesa és un grup cada vegada més heterogeni:la gran noblesa posseïdora de senyories, els petits nobles del

2


CAntàbric i en el mediterrani destacaven sectors procedents del món dels negocis i que havien prestat serveis a la monarquia i que controlaven molts municipis, s’havien ennoblit i tenien propietats en domini consolidat i en mayorazgo i no eren asimilables a la gran noblesa.

Dàltra banda, també trobem els béns de propis (municipals i en teoria sols se cedien en arrendament a llauradors rics, burgesos i petita noblesa urbana ) i els comunals (de la comunitat rural). Aquestos últims, sùtilitzaven com a sustent per a determinades èpoques: s’emprava per a portar el ramat a pasturar o es replegava llenya, etc . Els béns comunals tampoc es posaven en venda ,però des del s.XVI sàutoritzen vendes i es detecten ocupacions il.legals per part de la burgesia, noblesa, etc. Durant la guerra de la Independència les ocupacions de terres municipals i comunals per part de llauradors pobres fou bastant habitual (Cantàbria,Aragó,Castella-Lleó, Andalusia occidental) i després molt dificil de recuperar.

__________________________________________________________________

El 1808, la monarquia absoluta dels Borbons entra en crisi i es produeix la guerra de la Independència, que possibilita el primer intent de destrucció de l’Antic Règim amb l’objectiu de passar al sistema capitalista. Després de diverses restauracions absolutistes –1814 i 1823-, el procés s’accelera des de 1833, amb la mort de Ferran VII.

Aci tractarem d’explicar el procés mitjançant el qual la societat espanyola passà definitivament de les restes del feudalisme al capitalisme. Els elements polítics ja els hem explicat en el temes anteriors i sols cal tindre’ls, ara, de referència.

Per tant, allò que estudiarem són els canvis econòmics que es produeixen simultàniament a la construcció de l’Estat liberal, és a dir, la Revolució. Segons J.Fontana, en tota revolució allò fonamental consisteix a crear les condicions perquè puguen desenvolupar-se les relacions capitalistes i de producció i per això calia alliberar els agents del creixement econòmic, es a dir, capital i treball, acabant amb els privilegis estamentals i instaurant el dret a la propietat i la igualtat civil. Segons la teoria liberal, tot açò facilitaria el creixement econòmic i cadascú hauria d’aconseguir pel seu compte la seua supervivència. El sufragi universal no era imprescindible ni necessari (la burgesia no necessita que els pobres voten), com tampoc cap dret col.lectiu i tampoc estava clar el resultat final.

Així, el tema, es divideix en dos blocs diferenciats: el primer abraça el període 1808 fins 1880, que es considera fonamental; el segon, menys important, entre 1880 i 1930. En aquest sentit, l’any 2011 l’examen de l’opció del segle XIX arreplegava en la pregunta 5 una reflexió sobre els principals problemes de l’economia espanyola en el primer terç del segle XX.

En tot cas, cal destacar que en el primer bloc, el que es localitza entre 1808 i 1880, diferenciarem els canvis en l’agricultura de la industrialització, tot i que al final es troba una reflexió sobre la relació entre tots dos.

3


Transformacions agraries.

Mesures de la revolució liberal (1808-1868).

1) Abolició del règim senyorial. Abans de 1808, els privilegiats tenien autoritat política i jurídica sobre els habitants dùn territori i podien cobrar-los rendes (exercici de la justícia, contribucions fiscals, etc) És la senyoria jurisdiccional. Dàltra banda “posseïen” terres i podien cobrar rendes als seus cultivadors (part de la collita, productes en determinades èpoques de làny, etc) És la senyoria territorial. . De tota manera no es poden considerar com a propietat plena capitalista, perquè ni les mans mortes, en el cas de lèsglésia, ni les terres vinculades , en el cas de la noblesa, es podien comprar i vendre. A més, el mayorazgo (heretatge en valencià) permetia als llinatges nobiliaris concentrar la major part dels bens en mans de l`héreu (primer fill varó).

El decret de les Corts de Cadis (1811), establia una artificial diferenciació entre la senyoria jurisdiccional, incorporada a lÈstat sense cap indemnització (i per tant abolida) i la senyoria territorial, considerada com a propietat privada. Durant la guerra contra els francesos molts pobles decidiren no pagar cap renda i aleshores, una sentència del Tribunal Suprem (1813) aclarí que els nobles no necessitaven aportar títols de propietat, això ho havien de fer els llauradors. Així, els senyors es quedaren amb les terres. Esta serà la base de la legislació de 1837, durant les regències I que serà la definitiva. En definitiva, açò va significar que la noblesa poguera convertir-se en propietaria, sobretot en Andalusia occidental, Extremadura i La Manxa . Allà on la jurisdicció era important, certes zones de València i Catalunya, la gran noblesa si que es va vore perjudicada en perdre la jurisdicció sense cap compensació econòmica. (Només al 1823, es plantejà que els nobles presentaren títols de propietat, però la Restauració de 1823 impedí la seua aplicació.)( Veure document Abolició dels senyorius de la pàgina 91 del llibre).

2) La desvinculació.. Esta mesura, de 1836, comportà que el comportament de la noblesa sèquiparara al de qualsevol altre propietari, en acabar amb qualsevol limitació perquè les terres es pogueren comprar i vendre. Almenys a Castella no es va produir una venda massiva de terres de la noblesa a la burgesia.

3) Les desamortitzacions . (En el llibre teniu explicat el cas de Mendizábal, 1835-36. Les anteriors, convé que les nomeneu. La major part de l’exposició haurà d’incloure les de Mendizábal i Madoz. )

La Il·lustració: Responsabilitzava a la vinculació de terres com una de les causes d'endarreriment econòmic espanyol. Carles III i els seus ministres (Olavide i Jovellanos) limitaren per primera vegada a l'església la capacitat d'adquirir terres (però en cap moment les

4


expropiaren terres). En relació als béns municipals, es van redactar decrets d'expropiació i posterior repartiment de terres entre els camperols d'Extremadura.

Carles IV i Godoy: Faran la primera desamortització eclesiàstica que afectava als organismes eclesiàstics encarregats de la beneficència. El deute públic, la crisi de la hisenda i les necessitats de diners per poder dur a terme les campanyes militars seran els motius d'aquesta primera i limitada desamortització.(1798-1807).

Josep Bonaparte: Durà a terme la desamortització dels béns del clergat i els aristòcrates que es resistien a la dominació francesa i així afavorir els seus aliats. Es desconeix la quantitat dels bens desamortitzats, però la major part, tornaren als seus antics propietaris després de 1814.

A partir de la Guerra de la Independència: la desamortització serà una de les grans qüestions polítiques. Les Corts de Cadis decretaren la desamortització en 1813 de tots els bens dels traïdors (afrancesats), així com dels jesuïtes, ordres militars, convents i monestirs destruïts durant la guerra. Aquesta no es va arribar a aplicar pel colp d'estat de Ferran VII (1814). El Sexenni Absolutista anul·larà les exclaustracions i decretarà la devolució dels bens venuts. El Trienni Liberal decretarà la supressió i venda de les ordres monacals. En la Dècada Ominosa es restituiran les terres a l'església (en teoria).

Objectius de la desamortització de Mendizábal (1836-37) Guanyar la guerra carlina, es necessitaven diners i crèdits Eliminar el deute públic, que l'estat tinguera diners per pagar els creditors Aconseguir l'accés a la propietat de la terra de sectors burgesos, que

invertiren i milloraren la producció agrària. Crear un sector social de nous propietaris vinculats al bàndol cristí/liberal Canvia l'estructura de la propietat de la terra, que deixaria de ser col·lectiva i

amortitzada per convertir-se en lliure i individual, com demanava el sistema capitalista

Procés desamortitzador En febrer de 1836 es decreta la desamortització dels bens del clergat regular. En juliol de 1837 es produeix la desamortització del clergat secular, encara que aquesta es durà a terme durant la Regència d'Espartero (1841).Entre 1837 i 1844 s'havien venut el 62% de les propietats de l'església. El pagament de les terres nacionalitzades es podia fer en títols de deute públic o en diners, el 20% al comprar la propietat i la resta en 8 o 16 anys. Els resultats van ser que l'Estat va recaptar 4.500 milions de reals, quan el deute ascendia a 14.000 reals.

5


Conseqüències de la de Mendizábal: (1836-37)

*no va resoldre el problema del deute públic, perquè amb allò ingressat es recaptava fins el 25% (del total del deute);

*beneficià a aquells que tenien més capacitat per invertir i comprar en una subhasta pública, com ara: burgesos, especuladors, terratinents, etc, encara que els llauradors també compraren, però en menor quantitat; (la desamortització no es fa per a resoldre una qüestió social, sinó més bé econòmica, el problema del deute de la hisenda) Aquells llauradors que compraren poc o res i abans de la desamortització eren arrendataris ho continuaren sent però ara en pitjors condicions ;

*consolidà l`estructura de la propietat existent (allà on predominava el latifundi, es va fer més fort, com Sevilla o Salamanca. Es a dir,el latifundisme com a forma hegemònica de la propietat en el sudest peninsular és anterior a 1830. En la resta del país, els desequilibris van ser menors . Veure mapa pàgina 153 i document sobre la desamortizació de 1836 a la pàgina 110);

*l’Església va ser la gran derrotada junt a una part important del camperolat i va perdre el poder econòmic que acumulava durant l’Antic Règim. Amb el Concordat de 1851, va mantenir una part del control social a través de l’ensenyament i la coincidència entre la moral pública i el codi penal. La caritat al pobre que organitzava el clero també va desaparèixer (hospitals per a pobres, hospicis i obres benèfiques).

Desamortització de Madoz , de 1855, durant el bienni progressista, afectà als bens municipals (de propis), comunals i als que restaven dels eclesiàstics. L’estat es reservaria una part del valor delsbénsmunicipals i de les terres comunals per a finançar el ferrocarril L’operació es va centrar durant tot el segle XIX, on novament els beneficiaris foren els mateixos, però sembla que els xicotets llauradors compraren més. Els efectes negatius sobre la comunitat ruralforen intensos: van desapareixer lús comú dels boscos (recollida de llenya, dret a pastura, etc) i propicià la deforestació.

4)El delme. Calia entregar un 10% de la collita a l’església i amb ell es pagaven als retors de parròquia, primícies en espècie o en metàl·lic. La resistència camperola, ja durant la guerra del Francés, i les revolucions de 1836 reduïren els pagament fins l’abolició de 1838. Respecte de les conseqüències, els propietaris –grans o petits- incrementaren 10% les rendes. A més, els propietaris directes més petits es beneficiaren.

5) Censos emfitèutics. L`emfitèusi era molt habitual a les terres valencianes i catalanes (Galícia, foro gallec) i consistia en que el cultivador de la terra (que tenia

6


el domini útil) pagava unes rendes al posseïdor del domini directe (noble, burgés, etc) a canvi de treballar-les, parcel.lar-les i transmetre-les en herència, perpetuament. (És com un arrendament perpetu). Al llarg del segle XIX, els Tribunals de Justícia acabaran considerant-ho com un contracte entre iguals no redimible o indemnitzable, afavorint els rendistes sobre els llauradors/treballadors de la terra. En tot cas, és un sistema que afavoreix, en part, al cultivador, donat que té un major control sobre la terra.

6) La Mesta o corporació que defensava els interessos dels grans propietaris de ramats (ovella merina) front els llauradors va ser abolida durant les Corts de Cadis i tot serrestablertaper Ferran VII el 1814 mai va recuperar el terreny perdut. La seua eliminació definitiva es va propuir durant lesREgències (1836). L’increment de lapoblació i lacompetènciad’altres països europeus productors vafer que la reestructuració de laramaderia en Castellafora molt intensa i que lesterres per a cultiu es multiplicaren .Grans propietaris de terres i llauradorspobres asalten i roturen gran quantitat de terres de pastura per a convertir-la en terra de cultiu. Això també va incnetivar el nombre de capsde ramat dedicats al treball de la terra

Resultats de les transformacions de la terra.*En conjunt, aquestes mesures tractaven dàfavorir el desenvolupament capitalista al camp, beneficiant la burgesia i part de l’aristocràcia, front a l’Església i els llauradors. Evidentment, els llauradors es veien perjudicats per la desaparició de les terres comunals i perquè, sobretot a lÀndalusia occidental, Extremadura i sud de la Manxa, no pogueren accedir a la propietat de la terra, en mans de làntiga noblesa i de llauradors rics i burgesos que compren terres desamortitzades o béns desvinculats dels nobles. Durant tot el segle XIX i fins 1936, estos minúsculs propietaris (en altres casos arrendataris) i jornalers demandaràn un repartiment de terres (són habituals les protestes quan al país hi ha un conflicte, canvi polític o una revolució, com el 1868, 1873, 1918-1921). En una situació de misèria permanent, no tenen capacitat de consum de productes industrials i només treballen en l'època de la collita com a jornalers amb uns salaris molt baixos. L’èxode cap a les grans ciutats no es donarà fins 1950 . Dàltra banda, lÈsglésia perdia poder econòmic, però mantenia quotes de poder social pel Concordat de 1851 (veure altres parts del

tema 5). En canvi, prova de la desigualtat social, a tota Andalusia, la petita propietat

només representava 1/5 de la renda, empentant al treball assalariat, la mineria, etc.

De tota manera,tot no és despossessió: en altres zones del país, l’accés a la propietat de la terra per part dels llauradors fou més evident, com en Castella-Lleó o el Cantàbric, amb ocupacions de terres municipals i comunals, compres (en petita escala), etc. En el litoral mediterrani,

7


(Catalunya o València) el sistema emfitèutic i les compres en les desamortitzacions donaren lloc a un camperolat propietari i desigualtats menors.

**Per tant, el latifundisme com a forma hegemònica de la propietat de la terra, es localitzava en el sud i sudest del país amb un fort protagonisme pels aristòcrates (Andalusia, Extremadura, La Manxa). (mapa pàgina 153 llibre). En conclusió, escoformen una classe de terratinents absentistes i rendistes de gran poder i que cedeix una part important en arrendament i oferintpoca feina, amb un treball agrícola extensiu. Mentre, al Cantàbric, el minifundi predominava i al litoral mediterrani valencià i català predominaven els xicotets i mitjans propietaris i elscensos emfitèutics. En Castella-Lleó els petits propietaris es combinaven amb els arrendaments a curt termini que els propietaris establiren per adaptar-se a les oscil.lacions del preu del blat.

***En relació a lèvolució de làgricultura: sembla que els canvis de propietat haurien incentivat el cultiu de més terres i un declivi de la ramaderia, segurament empentats per lìncrement demogràfic que incrementava la demanda . Aquestes roturacions arriben també a les terres municipals, comunals, buides, boscos,etc. Destacava el cultiu extensiu del cereal a Castella i Andalusia, però amb escasos avanços tècnics (continua el guaret) i rendiments molt baixos. El Mentre, a la periferia mediterrània (Catalunya, País Valencià, etc) es multipliquen les especialitzacions (vinya, taronja) i els conreus d`horta (regadiu).

2.- Procés dìndustrialització

En tot procés industrialitzador, sembla necessari un mercat interior (o exterior) que demande productes industrials, una agricultura próspera que produisca pel mercat i uns capitals per a finançar les industries.El cas espanyol, destaca pel seu fracàs relatiu i els grans desequilibris territorials. Avui els historiadors més que fracàs

8


destaquen les desigualtats econòmiques i geogràfiques i la lentitud dels canvis en relació a altres països europeus (el terme retard s`ha d`emprar de forma relativa) Josep Fontana ens explica així la relació entre agricultura i indústria, en referència al cas català:

“Insistim en la conveniència de descartar la imatge massa simplista d’una indústria moderna sorgida com una conseqüència mecànica de l’acumulació de capital, i recordem que, en general, al revolució industrial no s’ha donat on no s’ha produït el pas d’una agricultura de subsistència a una agricultura comercialitzada, capaç de produir excedents per a intercanviar amb la indústria , i crear així un mercat interior integrat. (..). Cal investigar aquestes relacions en el cas de l’economia catalana, sense oblidar, a més, un tret que fa créixer la seua importància: el fet que hi haguera també un volum considerable d’exportacions agràries (en especial de caràcter vitícola, la qual cosa vol dir que hi participaven petits i mitjans propietaris) , les quals van contribuir a potenciar el desenvolupament del mercat interior (els diners obtinguts per aquests petits propietari amb la venda dels seus aiguardents degué repercutir en un augment de la seua capacitat de consum), i van afavorir alhora el creixement de la indústria”. Comercio colonial i industrialización. Josep Fontana.

Ara explicarem primer les raons del fracàs espanyol i després els dos nuclis industrials del segle XIX, Euskadi i Catalunya. Factors que expliquen el retard industrialitzador en la resta d’Espanya:

1) La Població . Anys Milions d`habitants 1797.....................10.5 1860.....................15.4 1887.....................17.5

Com es pot apreciar la població va créixer al llarg de tot el segle, pel descens, però mai com altres països europeus, de la mortalitat i el manteniment de la natalitat. Tot i això, la natalitat i la mortalitat eren una de les més altes d’Europa i mantenia signes del règim demogràfic primitiu, propi de les societats de l’Antic Règim. Destacava la mortalitat infantil, molt elevada, la més elevada d’Europa i l’esperança de vida molt baixa (34,5 anys a Espanya per 45 de França o Gran Bretanya).

La mortalitat elevada s’explicava per unes condicions higièniques i sanitàries molt deficients, relacionades amb la pobresa d’amples capes de la població, que vivien en la misèria en el medi rural i molt vulnerables a qualsevol circumstància com ara una mala collita, que a la vegada ocasionava fam i un augment de morts per sobre de la mitjana. Les malalties recurrents, com ara, el tifus, el colèra o la tuberculosi eren les més relacionades amb una higiene deficient.

9


El creixement demogràfic es va mantenir gràcies a l’increment de la superfície cultivada, que és constant fins 1880. D’altra banda, en la periferia mediterrania i el Cantàbric, a més de Madrid, el creixement va ser superior al de les dues Castelles i Navarra, la qual cosa s’explica perque les seues economies eren més dinàmiques, especialment la seua agricultura. En Catalunya, la fi del règim demogràfic primitiu, és anterior a 1800 i la transició al règim demogràfic s’explicaria per l’impacte de la revolució industrial i l’orientació de l’agricultura al mercat (cosa que ja hem vist i que és anterior a 1800).

En conseqüència, l’exode rural, o migració camp-ciutat, va ser molt lent en Espanya durant tot el segle XIX: una agricultura pobra i de baixos rendiments necessitava més mà d’obra per a produir aliments i d’altra banda la industrialització estava massa localitzada en Catalunya, primer, després Euskadi i entre nosaltres Alcoi.

Fins 1860, les migracions a la ciutat són molt lentes i després d’aquesta data s’incrementen però també a un ritme molt inferior al de la resta d’Europa. El 1860, el 10% de la població vivia en capitals de provincia i el 1900 el percentatge arribava al 16%, destacant Madrid, com a capital de l’Estat i Barcelona com a centre econòmic. Els migrants, en tot cas, responien més a factors d’explusió del camp, que d’atracció o de demanda de mà d’obra. L’augment d’habitants de les ciutats van tenir moltes repercusions: *els primers plans de reforma urbanística i gènesi dels eixamples, amb amples avingudes, construcció de les primeres estacions del ferrocarril, enllumenat públic i primeres clavegueres. .Cap a finals del segle XIX, quan les oportunitats en el camp s’esgoten (crisi del blat i després de la filoxera, veure tema següent), s’inicia la marxa cap a les Amèriques, però mai no és un procés massiu ni tampoc d’abast estatal. Els principals nuclis d’emigració a l’Amèrica hispana van ser les regions del Cantàbric i Canàries i en menor mesura Catalunya (en este cas per l’atracció que significava el negoci sucrer i comercial). Els principals destinataris van ser Argentina, Cuba, Mèxic i el Brasil . Dels emigrants més nombrosos, destacaven els gallecs, uns 325.000 entre 1853-1882, el 60% del total.

En conjunt, el creixement demogràfic nacional era una pista falsa per a explicar la industrialització , perquè el nivell de consum dels llauradors i jornalers de lìnterior dÈspanya era molt reduït i fins 1890 les males condicions higièniques i sanitàries i l'impacte del còlera mantenien una mortalitat infantil molt elevada (la més alta dÈuropa). El creixement demogràfic es va mantenir gràcies a lìncrement de la superfície cultivada (almenys fins 1880).

L’evolució posterior a 1900 la trobareu a finals del tema i en el llibre en el tema 10.

(L’examen de Setembre de 2012, van posar una gràfica sobre l’evolució de la població espanyola durant la 2a meitat del segle XIX. La pregunta 4 demandava una

1


exposició sobre les transformacions demogràfiques durant el segle XIX. Al final del tema el teniu)Aci teniu l’enllaçhttp://www.uji.es/bin/infopre/trans/examens/1112/setembre/hesp.pdf

2) Si la demanda de productes industrials era reduïda, les colònies podien haver substituït el mercat interior, però cap a 1825, Espanya sols posseïa Cuba, Puerto Rico i Filipines. A més, lÈstat va perdre els ingressos procedents del comerç colonial i hagué de compensar-los en les desamortitzacions.i en el deute exteriror.

3) Els capitals . En tot procés industrialitzador, són necessaris capitals per a finançar les industries. Ací, una bona part dels capitals es dirigiren a la compra de terres, inversió especulativa, despeses sumtuàries (luxe), etc, per la qual cosa es va demanar làctuació de la inversió estrangera (francesa, anglesa, belga, etc). Esta, durant el període 1820-48, se centrà en el deute de lÈstat (ofegat per les guerres i la pèrdua de les colònies) i des de 1850, comença a invertir en les societats de crèdit, sorgides arran de la llei de 1856 i, sobretot, en el ferrocarril, que entrarà en fallida el 1866, com veurem després. Durant el Sexenni, es crea el Banc dÈspanya i naix la pesseta. A finals de segle, apareixerà la Banca comercial espanyola, relacionada amb la industrialització basca i catalana (Banc de Bilbao, Banc de Sabadell, etc) De tota manera, la major part de les seues inversions es faràn en forma de crèdits a lÈstat, latifundistes o a comerciants.

4) El ferrocarril. La invenció del ferrocarril va representar una notable revolució perquè reduia el temps i el cost del viatge, incentivant la producció agrícola de mercat i la industrial (ferro, especialment), sobretot a Espanya, on les dificultats orogràfiques són molt evidents. De tota manera, la forma en que es va construir a Espanya va reduir les repercusions positives. La llei de ferrocarrils 1855, establia un traçat radial, comunicant Madrid amb els principals ports i centres miners i un sistema de construcció basat en concesions al capital estranger, que rebien una subvenció de lèstat de fins el 16% del cost . A més, làmple de via/carril era superior a lèuropeu, i això va obligar a instal.lar locomotores més potents per a superar els desnivells del terreny, la qual cosa va dificultar les exportacions a la resta dÈuropa. Segurament, el pitjor fou que no significà un incentiu per a la siderúrgia nacional: el capital estranger va importar carrils i locomotores (a més el preu del ferro espanyol era més car que lèuropeu). De tota manera, si no haguera construït el ferrocarril, lèconomia espanyola hauria quedat ofegada i avui es pensa que fou un factor que animà el creixement econòmic general i afavorí els intercanvis comercials entre campi i ciutat (veure mapa pàgina 162). La construcció del ferrocarril es va interrompre per la crisi de 1866 per lèscassa rendibilitat que tenen les inversions ferroviàries (en Espanya, la demanda de productes per part de les províncies interiors és molt limitada perquè els llauradors compren poc o res i així el valor de les accions es va deteriorar i enfonsar i això és una de les causes de la revolució del 68 (tema 5 i 6).

1

http://www.uji.es/bin/infopre/trans/examens/1112/setembre/hesp.pdf


Després de 1874, s’inicià una nova etapa constructiva, que va permetre completar el mapa radial, però moltes companyies anteriors ja havien desaparegut. Caldrà esperar a la introducció de l’electricitat per una nova empenta constructiva, ja al segle XX, en concret en el primer terç.

5) Les mines . Espanya posseïa importants recursos miners, la major part possessió de la Corona. La llei de mines de 1869 va vendre la major part al capital estranger –francés i britànic- per a resoldre el problema de l`hisenda pública (coure en Río Tinto, plom en Huelva, etc). Dàltra banda, el carbó asturià era de baixa qualitat i el cost sèncaria pel transport, per la qual cosa lÈstat establirà mesures proteccionistes (a Catalunya el carbó asturià no arribarà fins final de segle XIX). A Euskadi, el ferro, com veurem, si va generar una indústria siderúrgica.

6) Després de tot açò, podria pensar-se que si no hi havia inversió privada per a la industrialització, podria haver invertit lÈstat, però això era contradictori amb el liberalisme del s. XIX i, a més, els seus recursos eren molt escasos. Amb la pèrdua de les colònies americanes, els ingressos es van reduir notablement , mentre, les despeses s’incrementaven per l’estat de guerra permanent que es viu al segle XIX. Així, es van portar a terme diferents desamortitzacions. El 1845, la reforma fiscal de Mon-Santillàn (1845) va unificar la fiscalitat a tot el país i va dividir els impostos en indirectes (sobre el consum,) i directes (sobre la propietat, destacant els immobles, els cultius, la ramaderia i les indústries). Tanmateix, l’estat va ser incapaç d’aplicar-la durant tot el segle XIX ja fora per la impotència de l’administració (per a realitzar un cadastre en condicions) o perquè els poderossos tenien una gran capacitat de control i influència sobre aquesta.

En aquest enllaç podreu trobar una ampliació dels continguts del tema 7. Es del blog blog.sapiens.cat/socialsenxarxa

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/6-historia-contemporania/2-lespanya-del-segle-xix/04-catalunya-la-fabrica-despanya-transformacions-agraries-expansio-industrial-i-canvis-socials-al-segle-xix/

Els nuclis industrials. Euskadi i Catalunya. Abans de 1808, làctivitat industrial es reduïa a:

1


les activitats artesanals vinculades als gremis a les principals ciutats i que eren incapaces dàbastir la producció (estaven en decadència des d’abans del segle XIX); les manufactures establertes per lÈstat borbònic i que produïa en règim de monopoli per a la Cort i/o lÈxèrcit. Aquestes activitats eren poc rendibles i desapareixeràn amb lènfonsament de lÀntic Règim; el treball dels llauradors a casa durant el temps en el que el cicle agrícola (les feines del camp) sàtura. Es tractava dùna activitat manual i/o escassament mecanitzada que els llauradors realitzaven per encàrrec dùn comerciant. Aquestes activitats també desapareixeràn davant lèmpenta de la fàbrica. La fàbrica, que té com a punt de partida el sector tèxtil cotoner, localitzat a Catalunya, que mereix una anàlisi per separat. En el País Basc, el sector principal fou la siderúrgia. La fàbrica és una unitat productiva centralitzada amb uns instruments de producció (màquines, eines, recinte industrial, etc) que són propietat dùn empresari que utilitza el treball dòbrers assalariats i que potencia la divisió dòperacions de fabricació, a diferència dels artesans, on era un operari (mestre o l’oficial) el que feia tot el producte. L’obrer, a més, cobra per hora treballada i no per peça feta. És això el que anem a analitzar ara.

La Revolució Industrial té dues fases diferenciades: *la 1A fase, des de finals del segle XVIII i fins 1880, amb sectors líders com el tèxtil (cotoner) i siderúrgic (ferro i acer) i el ferrocarril . La font d’energia bàsica és el carbó;

*la 2A fase, que presencia el naixement de la gran empresa i la fusió del capital industrial amb el financer i el desenvolupament de nous sectors com el químic, l’automobilístic i la construcció. L’energia bàsica és el petroli i l’electricitat. Arrancaria de finals del segle XIX i es desenvoluparia durant la primera meitat del segle XX. També significa el naixement del consum de masses (sovint aquesta etapa apareix en els manuals com, l’etapa fordista del capital). Nosaltres, analitzarem, sobretot, la primera i la segona serà un breu repàs, (que coincideix amb el tema 10 del llibre).

*La siderúrgia basca.Abans del creixement de la indústria basca cap a 1830, a Espanya destacaven alguns nuclis siderúrgics: *Marbella-Màlaga-Algeciras, però té dificultats per abastir-se de carbó asturià i

anglés i acabarà desapareguent cap a 1840. *Astúries es va beneficiar de lèxistència de jaciments carbonífers propis, però

davant la competència basca, començà a declinar (1880). (veure quadre pàgina 159 llibre).

Euskadi aprofità la relació comercial amb Gran Bretanya, enviant ferro i aconseguint carbó de coc gal.lés. Així, al 1879 sìnstal.là la primera fàbrica moderna i a 1885 utiltzà el convertidor Bessemer i poc després el Siemens Martin. El 1902, els Alts Forns de Biscaia sorgien com la fusió de tres importants empreses de la zona. Làcumulació de capital derivada dels intercanvis comercials i la tradició manufacturera prèvia (xicotetes ferreries) afavoriren la consolidació del sector, dedicant-se, a més, a la construcció naval, el ferrocarril, ja al segle XX, i a làcer. Així, les empreses asturianes

1


començaren a declinar, amb uns costos molt superiors a causa de la utilització del carbó de coc autòcton. Cap a finals de segle, el 80% del total del ferro i acer espanyol era basc. De tota manera, la producció siderometal.lúrgica espanyola era escassa i poc competitiva, pels seus elevats costos, de manera que el proteccionisme serà habitual en el primer terç del segle XX.

*El tèxtil català . Ací, làrrancada industrial es va beneficiar dùna major integració amb el camp i és contemporania a la revolució industrial anglesa.

Des del segle XVIII, làgricultura catalana orientà la seua producció al mercat interior (vinya, panis, etc) i ja a finals del segle a les colònies (aiguardent). El sector manufacturer del cotó començà a créixer amb el proteccionisme de Felip V i el primer finançament provenia dels capitals acumulats dels beneficis agrícoles i la mecanització del treball arrancà a finals del segle XVIII. El mercat colonial tingué un paper bastant modest (sols el 21% de la producció entre 1787-1796).

Tot açò se trenca durant el període 1808-1820 (guerra i restauracions absolutistes).

A partir de 1830, sèntra en una nova etapa mecanitzadora (1833, instal.lació de la primera màquina de vapor en la Fàbrica Bonaplata), però molt lenta, necessitant la mobilització de capitals considerable (procedent de les antigues colònies americanes) i sorgeixen les primeres societats anònimes. Les mesures liberalitzadores de la producció i el mercat que van establir els governs progressistes (supressió dels gremis i establiment de la llibertat dèmpresa van afavorir la mecanització i acabaren amb qualsevol competència).

La mecanització va ser més ràpida en la filatura que en el teixit, de manera que, làny 1861, quan els fusos mecànics havien substituït els manuals, els telers mecànics no arribaven ni a la meitat del total. Una de les causes de la mecanització es troba en la carència de mà dòbra (per lìmpacte de la mortalitat conseqüència de la Guerra del Francés). Làbundància de capitals, procedents de les colònies també afavorí salaris més alts i incentivà la introducció de les màquines. La mecanització del teixit va ser més lenta, perquè la maquinària era més cara. La mecanització va tenir una conseqüència molt important, va abaratir els costos i els preus i això incentivà la demanda ( a més es tractava dùn producte de primera necessitat)

Aquesta etapa de creixement es va veure interrompuda per la Guerra de Secessió dels USA (1861-1865) que va restringir làrribada de cotó ; però a partir de 1874 es va reprendre la mecanització del teixit per la renovació de lèstrucutura industrial i pel sorgiment dùn gran nombre de colònies industrials

Esta indústria molt prompte reflectirà una divisió: els vapors, indústries situades als ports; i les colònies, prop de les valls dels rius, aprofitant lènergia hidràul.lica. (veure definició més completa a la pàgina 158)

Les limitacions del creixement de la indústria catalana :

1


Bàsicament eren dos, sobretot la segona : 1. Lèscassetat de carbó a Catalunya i les dificultats per a proveïr-se del carbó

asturià, que no arribà a Barcelona fins 1892. Açò va estimular la proliferació de colònies a les vores dels rius per aprofitar lènergia hidràul.lica

2. La demanda espanyola, molt dèbil i vinculada al cicle de les collites: el potencial de consum dels llauradors i jornalers castellans i andalusos era molt reduït i sols quan les collites eren bones i per això els industrials catalans intentaràn arribar a l`últim poble i ocuparàn el mercat de productes tèxtils més barats En este context i davant la competència britànica, els industrials catalans demandaràn el proteccionisme, sobretot des de 1880, quan es produeix una crisi agrícola. Ací, els industrials trobaràn làliança dels terratinents andalusos i castellans. Durant tot el segle XIX i part del XX, la polèmica entre lliurecanvistes (partidaris del lliure comerç sense restriccions, per afavorir les importacions necessaries per a la indústria, com el carbó i les màquines i lèspecialització agrícola) i proteccionistes continuarà, però avui sabem que tots els països que s`han industrialitzat després de GBretanya han aplicat el proteccionisme i que si Espanya no sìndustrialitzà va ser per altres factors.

Altres nuclis industrials ( veure mapa pàgina 160 llibre)

Catalunya i el P. Basc es confirmen com els nuclis de la indústria moderna, però això no vol dir que a la resta del país no hi hagueren altres formes de producció. Destaquem algunes.

El predomini de la indústria agroalimentària, pràcticament a tot el páis, però sobretot a lìnterior (Castella, la transformació del blat en farina). A València, làgricultura de regadiu (arròs i cítircs) estimulà la creació dùna indústria dòrigen artesanal (moble, calçat. En Alcoi, la llana procedent de lètapa gremial). A Madrid, a més dels béns de consum, també destacava el sector tipogràfic i editorial.

Però aquestes activitats no eren suficients per a tenir un abast nacional, sinó més bé local i/o regional. La indústria espanyola creixerà, per tant, molt lentament al llarg del segle XIX . (veure mapa pàgina 160)

2.3.- Liberalisme i proteccionisme. Un fals debat. Durant molt de temps s`ha cregut que una bona part de lèndarreriment econòmic espanyol obeïa a lèstabliment dùn fort proteccionisme; però avui això ho relativitzen els historiadors. Per a protegir la producció nacional front a la competència exterior (altres països ja havien iniciat la industrialització, com ara GB), els governs recorrien a la prohibició dìmportar i a lèstabliment dàranzells proteccionistes que el comprador havia de satisfer a lèstat en la duana corresponent. És evident que això por perjudicar a uns i beneficia a altres. En favor del proteccionisme s`ha de dir que pot afavorir el creixement inicial de determinades activitats que sense cap ajuda mai arribarien a desenvolupar-se, amb la qual cosa el país s`haguera limitat a lèxportació de productes primaris. Contra el proteccionisme, pot assenyalar-se que evita la introducció dìnnovacions tècniques (perquè el mercat interior està garantit front a la competència exterior) i fa més cars els productes nacionals que les importacions dàltres països

1


Durant l`època dÌsabel II, els aranzels proteccionistes foren progressivament reduïts i durant el Sexenni, el ministre Laureà Figuerola implantà una regulació que implicava una forta reducció, especialment en els productes agrícoles (derivats del blat, com la farina). Finalment, no sàplicà i ja amb la Restauració (des de 1875) es mantenen els aranzels proteccionistes.

En conjunt, podem dir que es mantingué un moderat proteccionisme que va resultar negatiu perquè mantenia activitats que no aportaven cap benefici al creixement econòmic general i perjudicava els consumidors, com ara els productes alimentaris, especialment els derivats del blat (Això explica el creixement del preu del blat i de les farines al llarg del segle XIX i que molts latifundistes no tingueren interès en modernitzar les seues explotacions). En altres casos, els sectors més moderns (tèxtil), tampoc el proteccionisme fou molt beneficiós perquè desincentivava lèspecialització i la introducció de millores tècniques.

En qualsevol cas, la política aranzelària és sols un dels factors que pot explicar el creixement econòmic dùn país ja que hi ha dàltres. En el cas espanyol, la indústria espanyola no va créixer més perquè el nivell de vida dels llauradors espanyols, especialment a Castella i Andalusia era molt limitat ( es a dir la demanda era molt reduïda). Com s`ha vist al llarg del tema, tot procés industrialitzador no consisteix en una simple mecanització del procés productiu, sinó en tot un canvi pel que fa a lèconomia dùn país i resulta molt important destacar que qualsevol revolució industrial ha triomfat quan s`ha produït el pas dùna agricultura de subsistència a una altra de mercat i on els llauradors tenen capacitat per a comprar productes industrials. El cas espanyol així vist destaca per un fort desequilibri econòmic entre regions on làgricultura orientada al mercat avançava (Catalunya, zones del litoral mediterrani i Cantàbric) i lìnterior pobre, escassament productiu i dùna agricultura extensiva i poc rendible. Canviar aquesta dualitat i aquestos contrastos necessitava dùna reforma agrària més democràtica que haguera permès una millora substancial del nivell de vida dels minúsculs propietaris (convertits en jornalers) i també d’un canvi social, perquè això afectava al poder dels grans propietaris terratinents.

Bloc II.- Període 1880-1930 (coincideix amb la segona fase de la Revolució Industrial) (en el llibre de text, apareix com un tema sencer, el 10. Açò, és un resum)

De nou el blog blogs.sapiens.cat ens ofereix una mica més. Aci està l’enllaç

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/6-historia-contemporania/2-lespanya-del-segle-xix/08-transformacions-economiques-i-socials-a-lespanya-del-primer-terc-del-segle-xx/ Població. Creixement de la població: 17 milions el 1877 a 23 milions el 1930. Esperança de

vida passà de 29 a 50 anys en el mateix període.

1


Causes: Taxa de mortalitat va baixar a la meitat (progressos en la higiene i millora en la dieta alimentaria). Açò acompanyat dùna reducció de la natalitat, associada a uns nivells més alts dùrbanització i de ”planificació” en la descendència

Destaca el creixement de les ciutats, sobretot entre 1914-1929, amb Madrid que arriba al milió d`habitants el 1930 i augment dàltres com Bilbao, Barcelona, Sevilla o València. De tota manera, el 70% dels espanyols vivien en nuclis de menys de 20.000 habitants.

Increment del nombre dàlfabetitzats; si al 1877 era sols el 33%; al 1930, el 70%, però distribuïts desigualment, mentre al nord i el mediterrani català i valencià el % era igual o superior a la mitjana, en Extremadura, Andalusia i la Manxa es mantenien bosses de pobresa i analfabetisme.

Creixement de la població urbana, es passa del 32% al 42,5% de 1900 al 1930. En conjunt, el sector primari passa del 66% el 1900 al 45% el 1930. En els mateixos anys, se passa del 15,9% al 26,5% en el sector secundari i en el terciari del 17,7% al 27,3%

Agricultura. A Castella, Andalusia i Extremadura predominava una agricultura extensiva, de

baixos rendiments i escasses inversions per part dels grans propietaris latifundistes (cereals, olivera i vinya) . Cereals i lleguminoses representaven el 40% del producte total agrari.

A la periferia mediterrània (P.Valencià, Catalunya, etc) destaca una agricultura més moderna i orientada al mercat interior i més tard a lèxportació. Expansió del regadiu. (taronges en valència, vinya en La Rioja i Xerès, conreus d`horta a tot el litoral, olivera en Andalusia).

Principals problemes de làgricultura:1. Desequilibris en la propietat de la terra al sudest del país (minúsculs propietaris

que treballen a jornal en les terres dels latifundistes), on la feina és escasa (pocs dies a làny) i els salaris biaxos. Resultat: agitacions camperoles i motins reclamant la reforma agrària. (Revoltes, sobretot 1918-1921, “Trienni bolxevic”). Mentre. El minifundisme es cosolida en el Cantàbric i això empenta a molts a lèmigració a Amèrica. Recordeu que els orígens-explicació de la qüestió es troben en el tema 7. Les mesures de solució no arribaren fins la II República i mentrestant sàfavorirà la colonització de terres adqurides pel govern i repartides entre llauradors molt pobres, que havien de pagar previament el 20% del seu valor, però va resultar del tot insuficient.

2. El proteccionisme agràri era un obstàcle per a les importacions de blat i el preu dels aliments molt elevat i això afectava la capacitat adquisitiva de les classes populars urbanes i rurals. (el blat era un 50% més car a Espanya que a USA o Gran Bretanya). Açò també afectava a la indústria ja que els seus productes no tenien molta venda al camp. (també té relació amb el punt següent).

3. La Gran Depressió Agrària de finals del segle XIX (1880-1910 aprox). Làparició en el mercat mundial de grans quantitats de blat procedent de països que sìncoproren al mercat mundial, com ara Australia, Rússia, Argentina o USA, va fer que els preus baixaren i per tant, també els beneficis i finalment dels salaris dels jornalers. La pressió dels latifundistes portà a un increment del proteccionisme decretat pels governs de la Restauració

1


4. La crisi de la filoxera a Catalunya i P.Valencià/CV a finals del segle XIX va provocar una situació molt greu: la mort de les vinyes va fer que els propietaris intentaren impossar als llaurdors contractes més durs, convertint els antics censos emfitèutics en arrendaments. La tensió arribarà fins 1936, especialment a Catalunya. (La colonització dùn nou cep procedent dels USA més resistent a la filoxera serà la solució a la filoxera)

5. Lèmigració cap a Amèrica Llatina per part de gallecs i asturians, pels sous baixos i lèscassetat de terres (minifundisme).

Indústria. (Allò fonamental es va explicar en el tema relatiu a la industrialització, es a dir, el caràcter desigual en la localització , P.Basc i Catalunya i la resta tot són illots. Ara les novetats 1900-1931).

Catalunya i el País Basc continuen com a principals nuclis industrials. S`hi afegeix Madrid, per ser centre de decisió polític (per això se localitzen nombroses empreses espanyoles i estrangeres) i important nucli demogràfic (indústria de bens de consum, elèctrica, química, etc).

1870-1930, significa a tot el món occidental la 2ª revolució Industrial, amb lèlectricitat i el petroli com a principals fonts dènergia i el naixement de la indústria de làutomòbil. En Espanya, :1. Aplicacions de lèlectricitat: pel ferrocarril, la indústria (com a font dènergia) i

ús domèstic (sobretot a les ciutats). 2. El petroli sàfegí als progressos de la mecànica i tots dos van deixar pas a

làutomòbil i al refinat del petroli (CAMPSA), un monopoli en mans de lÈstat (Època de Primo de Rivera 1923-1930))

3. Altres canvis dàquesta etapa: millores en els transports (tramvies, metro) i les comunicacions (telègraf, telèfon i la ràdio després de 1900)

4. Lìntervencionisme públic sobre lèconomia en general, com ara làgricultura, i també en la indústria es va fer més evident en la primera meitat del segle XX, gràcies al proteccionisme i dàquesta manera es va restringir la competència estrangera . Els governs de la Restauració i Primo de Rivera continuaren i ampliaren el proteccionisme. Les raons eren les mateixes que a finals del segle XIX, com s’ha explicat en el punt 2.3. Es a dir: Es tractava de reservar el mercat interior i evitar la competència estrangera, fins el punt de prohibir la compra de blat i farines. D’altra banda, el proteccionisme industrial tingué una repercusió més positiva perquè ajudà a crèixer a la indústria naval i la siderúrgica. En conjunt, el proteccionisme incrementà el preu de les subsistències i en general de tots els productes (agrícoles i industrials) perjudicant a les classes populars i fent que aquestos productes foren menys competetitius en l’exterior. A més, les grans empreses van eixir beneficiades per sobre de les petites, que veien com els costos eren cada vegada majors i la competència de les grans inasumible. Per tant, es va crear una estructura dual en què les empreses petites, la majoria, es veien en una situació d’inferioritat front a les grans, que contralven la producció dels béns d’equip i tenien uns beneficis extraordinaris.

1


Tot i la importància dèstos canvis, el pes del món rural encara era molt important i la taxa de creixement econòmic no va permetre reduir les diferències entre Espanya i GBretanya o França

Finances i Hisenda. Recordar làparició de la Banca comercial (Banesto, Sabadell, etc) a principis del segle XX. El sistema fiscal espanyol era molt injust: la major part de la recaptació recauia sobre les classes populars a través dìmpostos indirectes, mentre les grans fortunes no pagaven o pagaven pocs impostos directes (sobre la propietat). Resultat: dèficit crònic i emissió de Deute públic.

Evolució econòmica En el tema 11 destacarem la conjuntura de la 1ª GM i la dictadura de Primo. Açò és un resum

1914-1918 : “ Boom” econòmic” per la neutralitat espanyola durant la 1ªGuerra Mundial.. Es multiplica la demanda de productes espanyols per part de les nacions en guerra. Resultat: augment de les exportacions, però també pujada de preus per damunt dels salaris. Increment de les diferències socials. Amb la fi de la guerra, retrocés de la demanda i moltes empreses tanques i increment de làtur. Resultat: conflictivitat social (pistolerisme patronal i anarquisme).1923-1930. Dictadura de Primo de Rivera.. Intervencionisme estatal que financia obres públiques (Exposció de Barcelona de 1929). Monopolis industrials. Increment del dèficit públic.

Societat (llegiu les pàgines 237-239) Açò és un resum: Grups dominants, continuen els mateixos: *terratinents (noblesa I burgesia), i

financers, a la qual cosa sàfegirà lÈsglésia i lÈxèrcit com a protectors del règim. Creixement considerable de la burgesia industrial (sobretot en CAtalunya i el

P.Basc). Els més rics sìntegraràn en el bloc de poder durant la crisi de la Restauració. Avanç de les classes mitges urbanes: treballadors del sector públic, serveis públics

i privats (Madrid, Barcelona, València, Sevilla, etc), en molts casos donen suport a les opcions republicanes

Els obrers industrials creixen, especialment en la conjuntura de la 1 GM, però continuen sent un grup molt localitzat en Catalunya, Euskadi, AStúries (mines) o Madrid.

En el medi rural, continua la pobresa dels jornalers i/o dels minúsculs propietaris/arrendataris en el sud i sudest del país. Agricultura més próspera i petits i mitjans propietaris en el MEditerrani i el Cantàbric.

Avanç de làlfabetització (30% d` analfabets el 1930). Creixement de la premsa de masses. Primers espectàcles de masses: cinema, futbol.

(Aquest és el famós examen de juny de 2011)CONVOCATÒRIA: JUNY 2011 CONVOCATORIA:

1


HISTÒRIA D’ESPANYA

BAREM DE L’EXAMEN1. Descriviu el tipus de fonts utilitzades, sobretot el primer text (1 punt).2. Identifiqueu les idees principals d’ambdós textos i situeu-les pertinentment en el nucli temàtic corresponent (2,5 punts).3. Expliqueu, en poques paraules, els conceptes «lliurecanvisme» i «proteccionisme» (2 punts). 4. Descriviu la vida política i les principals mesures de reforma del sistema polític a Espanya a principis del segle XX. Utilitzeu per a això les fonts que s’han de comentar (2,5 punts). Desenvolupeu quins aspectes de les polítiques econòmiques i quins factors van condicionar l’evolució de l’economia espanyola en el període de 1880 a 1930 (2 punts). PRIMERA OPCIÓDocument 1“El senyor Alfons XIII per la gràcia de Déu i la Constitució Rei d’Espanya;A tots els que vegen i entenguen aquesta llei, sapieu: que les Corts han decretat i Nós sancionat el següent:Article 1r. En els contractes per compte de l’Estat per a qualsevol classe de serveis i obres públiques seran admesos únicament els articles de producció nacional. No obstant això, El Govern podrà disposar que s’admeten proposicions de la indústria estrangera pels motius següents:Primer. Per imperfecció del producte nacional, declarada després de practicar anàlisi o assajos amb intervenció dels interessats.Segon. Per notable deficiència del cost del producte nacional en el lloc del seu destí amb relació al producte estranger.Tercer. Per reconeguda urgència, que no pot satisfer la indústria espanyola.Quart. Per no existir la producció nacional respectiva”.Llei de protecció a la indústria nacional, Gaceta de Madrid, 15 de febrer de 1907.

Document 2“La protecció enfront de l’exterior és la mesura que de manera més insistent i imperativa van reclamar les organitzacions empresarials a l’Administració. No obstant això, cobert aquest objectiu, als industrials espanyols se’ls va plantejar el problema de com mantenir uns nivells de beneficis acceptables sent tan dèbil i poc dinàmica la demanda interior (a causa de l’endarreriment agrari). La solució vindria per la via de l’ajuda directa de l’Estat, ja siga mitjançant exempcions i privilegis fiscals, a través de primes i ajudes, o per mitjà de compres públiques. Un exemple característic d’aquesta tendència és la Llei de Foment d’Indústria de 1907 (que es repetirà, corregida i augmentada, el 1917). Abans de continuar, cal dir que en la resta de països succeïa alguna cosa pareguda. No obstant això, i tal com succeeix amb la protecció aranzelària, el que caracteritza a Espanya és la intensitat i amplitud amb què es recorre a aquestes mesures d’assistència als sectors industrials, sempre que no tinguen un cost directe en els pressupostos públics. I també es distingeix perquè les mesures i plans governamentals no fomenten en absolut estructures de costos més competitives”.Albert Carreras i Xavier Tafunell, Historia económica de la España contemporánea, Crítica, Barcelona, 2004, p.

Examen de Setembre de 2012.1. Descriviu el tipus de fonts utilitzades. (1 punt)

2


2. Identifiqueu les idees principals dels textos i situeu-les en el seu context històric i en el nucli temàtic corresponent. (2,5 punts) 3. Expliqueu, a grans trets, els conceptes “cens” i “transició demogràfica”. (2 punts) 4. Descriviu l’evolució demogràfica d’Espanya durant la segona meitat del segle XIX mencionant els processos d’urbanització i els moviments migratoris. Utilitzeu per a això els documents a comentar. (2,5 punts) Relacioneu els canvis demogràfics amb les transformacions agràries i l’expansió industrial del segle XIX. (2 punts)

Document 1 EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ ESPANYOLA A PARTIR DELS CENSOS Any Població Índex 1900=100 Taxa de creixement acumulatiu anual 1857 15.454.514 83 -- 1860 15.645.072 84 0.34 1877 16.622.175 89 0.36 1887 17.549.608 94 0.54 1897 18.108.610 97 0.31 1900 18.594.405 100 0.89 Albert Carreras y Xavier Tafunell (coords.), Estadísticas históricas de España: siglos XIX y XX. Madrid, Fundación BBVA, 2005, p. 124.

Document 2 “Les causes que augmenten la mortalitat són l’alt preu dels aliments, els impostos forts sobre les subsistències, les epidèmies, els pantans i altres focus d’infecció; les indústries insalubres; la guerra; l’acumulació excessiva de població en pobles i habitacions reduïdes (...). Les causes de disminució en els naixements són els alts preus de les subsistències (més influents encara que en la mortalitat); la guerra, que allunya de les seues llars la part de la població més apta i vigorosa per a reproduir-se; els matrimonis entre consanguinis, les revolucions, els vots religiosos, l’excessiu nombre de dones fadrines o de vida dubtosa, l’augment de les necessitats socials, l’acumulació de grans masses en pobles relativament xicotets, etc. (...) Començant per l’examen de les (causes) més directes, vegeu si la carestia de les subsistències ha pogut influir en aquest cas". Junta General de Estadística del Reino, Memoria sobre el movimiento de la población de España en los años de 1858, 1859, 1860 y 1863.

Nota sobre els dos conceptes apareguts en l’examen

2


Transició demogràfica: Teoria demogràfica que descriu el període de trànsit entre les societats preindustrials (l’Antic Règim), caracteritzades per una mortalitat i natalitat elevades i per tant un creixement demogràfic petit i plé de daltibaixos (marcats per les crisi de subsistències) i les societats industrials, marcades per uns ritmes de creixement més baixos i per tant unes taxes de natalitat i mortalitat menors , és el règim demogràfic modern.

Cens: Llista oficial o patró estadístic de la població, que constitueix una de les fonts essencials per al coneixement d'un país i és una de les claus de les investigacions demogràfiques, econòmiques i socials que s'hi refereixen. Inicialment els censos eren establerts amb fins utilitaris, particularment amb intenció tributària i possibilitats militars, mentre que actualment hom els confecciona per l'interès que tenen per ells mateixos, com a fonament del recompte dels habitants d'una superfície territorial. En els censos generals hom fa figurar diverses dades que il·lustren sobre l'edat, el sexe, l'estat civil, la instrucció i la professió dels individus, així com d'altres de referides a la constitució de les famílies, circumstàncies dels habitatges que ocupen, i d'altres particularitats complementàries.

2

s49d75231afbf006f.jimcontent.com · Web viewUNITAT 7 TRANSFORMACIONS AGRÀRIES I PROCÉS...

Documents

Transcript of s49d75231afbf006f.jimcontent.com · Web viewUNITAT 7 TRANSFORMACIONS AGRÀRIES I PROCÉS...