Eva Gallofré Pascual1r Batxillerat A

Seleccionar la

realitat

Índex dels temes

Enquadrament

Composició

Punt de vista i plans

Enfocament

Il·luminació

2.1 - Enquadrament• Quan capturem una imatge amb una

càmera, aquesta ve limitada per un marc que alhora limita la nostra visió en el moment de la captura i ens permet decidir quins elements volem que siguin visibles en la imatge , a aquesta operació l’anomenem Enquadrament.

• L’enquadrament provoca que un fragment de la realitat visible sigui posat dins d’un quadre, sigui emmarcat, i convertit en una imatge limitada, bidimensional, capturada des d’una posició i un punt de vista concret.

• L’enquadrament és un dels elements més importants, ja que segons el que triem estarem donant un missatge o un altre molt diferent. Una fotografia o un vídeo son un tipus de llenguatge de comunicació.

• L’enquadrament ens determina com estaran ordenats els elements capturats, la seva ubicació dins del marc de la imatge i la relació i espais que hi ha entre ells.

Camp• L’enquadrament determina allò que

veurem d’un referent real, és una selecció d’un espai concret de la realitat visible.

• La visió directa humana no emmarca els objectes; però la utilització de la càmera implica una selecció de l’espai enquadrat i suposa deixar part de la realitat fora de l’enquadrament.

• Allò que es veu en l’espai enquadrat en diu que es troba en camp perquè resta dins el camp de visió de la càmera, mentre que allò que queda fora se l’anomena fora de camp o espai off.

Fora de camp• El fora de camp és allò que l’espectador

creu que hi ha fora del quadre basant-se en la informació d’allò que veu dins el quadre. És l’espai off, espai invisible que envolta allò que és visible i n’és continuïtat.

• La presència del fora de camp és detectada sovint per l’espectador mitjançant la recurrència a les mirades dels personatges presents al quadre.

Format

• Format: és un altre factor comunicatiu important. La majoria dels elements fotosensibles (pel·lícules o sensors) tenen un format rectangular.

• Hi haurà la possibilitat de triar un enquadrament horitzontal, vertical o inclinat; cada un d’ells transmet sensacions diferents i té el seu camp d’aplicabilitat.

• L’enquadrament horitzontal suggereix quietud i tranquil·litat.

• L’enquadrament vertical suggereix força i

fermesa.

• L’enquadrament inclinat transmet dinamisme i

força, i es fa servir com a recurs ocasional per a ressaltar aquestes qualitats en el motiu de la imatge.

2.2 – Composició

• La composició determinarà l’estètica i també, en la significació que atribuïm als elements que apareixen en la imatge i a aquesta en general.

• La composició d’una imatge és un art, i com a tal no existeixen limitacions que facin que una determinada composició sigui millor que una altra, basant-se en els elements comuns coneguts respecte a la manera com els éssers humans percebem i subjectivem les imatges.

Centre d’interès • En tota escena hi sol haver un motiu (allò que

desitgem destacar, el centre d’interès) i fons (allò que envolta, decora i dóna sentit al motiu).

• Per ressaltar el motiu, cal omplir l’enquadrament; fent que un objecte sigui present en l’escena; d’aquesta manera exclourem de l’enquadrament (desenquadrament) altres objectes que puguin distreure l’atenció de l’espectador sobre el que s’ha seleccionat. En l’enquadrament hem de deixar un marge al voltant del motiu per no ofegar la imatge.

Línies dominants• Les línies dominants: son utilitzades per a

dirigir l’atenció de l’espectador, no desviar-la. Les línies poden ser, horitzontals, verticals, corbes o obliqües.

• La línia de l’horitzó sol ser una referència visual clau per a l’ésser humà. La percepció d’una línia de l’horitzó inclinada sol cridar l’atenció i, si no està justificada, dóna a l’espectador la sensació que els objectes cauran cap a aquest costat, cosa que no sol produir bones sensacions.

• Les línies diagonals que sovint es formen en les imatges: per exemple, la barana d’un passeig, una vorera, un camí… tots aquests elements formen línies dominants en la imatge i poden, ser utilitzats per a conduir l’atenció.

• Un recurs habitual és col·locar aquestes línies en les diagonals de la imatge fent-les coincidir amb una o més cantonades de la mateixa, així l’ull recorrerà aquestes línies des de les cantonades als centres d’interès ajudant a dirigir cap a ells l’atenció de l’espectador.

Regla dels terços• Segons la regla dels terços una imatge es

divideix en nou parts iguals utilitzant dues línies imaginàries paral·leles de forma horitzontal i dues més de forma vertical, i recomana utilitzar els punts d’intersecció d’aquestes línies per distribuir els objectes de l’escena.

• Els quatre punts d’intersecció són els que major atenció rebran de l’espectador. A causa d’això podem deduir que el motiu no ha d’anar centrat en l’enquadrament sinó que és preferible desplaçar-lo lleugerament, així s’obtenen imatges menys simplistes, més atractives i que ajuden l’ull a recórrer els punts d’atenció.

La mirada• La mirada d’un ésser humà traça una línea

dominant imaginària a la imatge de gran força expressiva que ha de ser respectada i destacada.

• Quan la persona està mirant cap a alguna cosa, ha d’obrir-se l’enquadrament situant la persona en un costat i deixant un espai lliure (aire) davant d’ella per ser ocupat per la seva mirada.

El moviment• El moviment descriu una línia

dominant imaginària que és la seva trajectòria i que pot tenir gran força expressiva.

• Quan el motiu estigui entrant en l’escena és convenient deixar-li un espai lliure (aire) davant perquè sigui ocupat per la seva trajectòria i destacar l’efecte de moviment.

2.3 – Punt de vista i plans

• La variació del punt de vista o angulació aporta perspectives diferents amb elements inesperats que sovint capten més l’atenció.

• El punt de vista des del qual capturem un fragment de realitat ens determinarà la manera de veure aquesta realitat i la relació que establim amb ella.

• L’enquadrament, el fora de camp i la composició vindran determinants per la posició de la càmera.

• Un dels elements que determinarà el punt de vista serà la posició en horitzontal i vertical respecte a allò que captem, així parlem dels següents angles o plans.

• Frontal o mig: la càmera està just davant i a la mateixa alçada de l’element captat.

• Tres quarts: s’agafa l’element una mica de costat.

• Perfil o lateral: l’element és captat pel lateral

Angle picat• El punt de vista de la càmera és superior a

l’element captat. Ajuda a destacar la petitesa de certs objectes, ja que proporciona un punt de vista de superioritat.

• Alhora és contraproduent el seu ús en persones o animals,precisament perquè ajuda a veure’ls com a inferiors, els resta importància i pot deformar les proporcions del cap respecte al cos.

Angle contrapicat• És la perspectiva contrària al picat,

és a dir, consisteix en fotografiar un motiu des de baix cap a dalt i ajuda a ressaltar la grandiositat d’un element.

• Se sol utilitzar per a edificis o monuments. Deforma la perspectiva accentuant-ne aquest efecte com més a prop sigui del motiu.

Angle zenital• La imatge es pren en un angle

totalment perpendicular (de dalt cap a baix) respecte al terra, és a dir, a 90º. És el picat absolut.

Angle Nadir

• La càmera o el punt de vista és just a sota, és el contrapicat absolut.

Presa a ran

• La càmera capta la imatge a ran de terra o de l’objecte. Acostuma a sorprendre l’espectador ja que els humans no solen col·locar-se a aquest nivell de visió.

Els plans• Un altre element important sobre el punt

de vista serà la distància de la càmera respecte a l’objecte o subjecte captat. Determina la manera com veiem els elements però també la relació entre nosaltres i ells.

• No és el mateix fotografiar o filmar una persona a certa distància que acostar-nos-hi molt amb la càmera, molt més del que normalment algú s’acostaria a aquesta persona que no coneix gaire.

Pla de detall• Mostra un objecte o part d’un objecte

o subjecte sobre el que es vol cridar l’atenció. Destaca elements petits que, amb un altre tipus de pla, passarien desapercebuts.

• Normalment s’incorpora com a pla d’inserció dins d’una narració. Ens dóna una informació molt detallada i remarca una importància sobre aquell fragment de la realitat.

Primeríssim primer pla

• Mostra una part del rostre o del cos d’una persona. Potencia el valor dramàtic. Transmet més intimitat i condifencialitat que el primer pla.

• Quan es tracta d’un rostre, la imatge queda tallada aproximadament pel front o per damunt de les celles i just per sota del llavi.

Primer pla• Presenta el rostre sencer, o com a molt

l’espatlla. És un pla molt expressiu, psicològic i dramàtic, ja que permet percebre el somriure, el temor…

• S’acostuma a utilitzar per captar al màxim les expressions facial, s’utilitza en moments en què es vol donar una forta càrrega emocional al que està dient la persona que parla.

Pla mig• Presenta la persona tallada per

la cintura, és a dir, de mig cos en amunt. Interessa la reacció del personatge davant una realitat.

• • És el més proper que es pot

realitzar amb l’objectiu normal de la càmera, ja que a distàncies més curtes es corre el risc de distorsionar la imatge.

Pla americà o tres quarts

• Els límits superior i inferior coincideixen amb el cap i els genolls de la persona. És un enquadrament molt cinematogràfic, que s’utilitzava sobretot als westerns per oferir la cara i el revòlver de l’actor.

Pla sencer• Els límits inferior i superior de la

pantalla coincideixen amb el cap i els peus d’un o dos personatges. Interessa l’acció.

Pla de Conjunt• Abraça un petit grup de persones.

Interessa l’acció.Presenta una relació entre els personatges.La persona més important queda encaixada dins d’un espai, però amb prou marge de moviment.

Pla General• Mostra un escenari ampli en el que

s’incorpora una persona o un grup de persones que ocupa un terç o una quarta part de l’enquadrament.

• Situa els elements en el seu entorn. L’entorn té tanta o més importància que els mateixos objectes o subjectes.

Gran Pla General

• Mostra un gran paisatge o una multitud. L’entorn és més important que la persona.

• Normalment té valor descriptiu, però pot adquirir un valor dramàtic quan es pretén destacar la petitesa d’un ésser en una multitud o enfront de la natura.

• Els personatges es veuen molt allunyats, petits, imperceptibles o directament no es veuen.

2.4 – Enfocament

• L’enfocament permet captar les imatges nítidament, fent que els contorns dels elements, la incidència de la llum i les gradacions tonals quedin clarament definits.

• L’enfocament depèn de la distància a la què la càmera està situada respecte als diferents elements que surten a la captura.

• La profunditat de camp és l’espai en profunditat captat per la càmera amb nitidesa i permet establir relacions entre els elements situats en diferents termes.

• Hi ha poca profunditat de camp quan un element està enfocat però els que estan pel davant o pel darrera no.

• L’enfocament selectiu, serveix per destacar l’element enfocat (el motiu) davant totes les altres coses que estan desenfocades (fons).

2.5 – Il·luminació

• L’obtenció d’una imatge fotogràfica o videogràfica depèn de la captació que es fa de la llum d’una determinada escena. La llum és la que conforma la imatge però també la que determina l’aspecte que tindran els elements de l’escena que estem mirant.

• Es molt important tenir presents els diferents tipus de llum solar, ja que poden produir diferents tipus d’ombres i matisos afectant a la percepció de les textures i els volums.

La llum del migdia

• És una llum dura, intensa i que elimina les ombres, la qual cosa afecta negativament la percepció del volum i els matisos de la superfície dels objectes. En general no sol ser bona per a la fotografia.

La llum del matí

• Il·lumina amb tons frescos pastel i difumina normalment els detalls llunyans.

La llum del capvespre

• Il·lumina lateralment i amb tons daurats i càlids produint ombres tènues i subtils que fan ressaltar la textura dels objectes i el seu volum.

Textura• Plasmar la textura en una imatge significa

donar-li més realisme i il·lusió òptica de tridimensionalitat. Saber-ho fer és molt important per transmetre una visió real de la mateixa.

• En una imatge, la textura és una il·lusió òptica que li dona una capacitat comunicativa extra. A través de la textura, podem reconèixer com és la superfície dels objectes.

• La direcció de la llum més adequada per a ressaltar la textura, és la il·luminació lateral.

• La llum lateral potencia la sensació de textura amb les ombres que la rugositat del motiu projecta.

Llum dura o directa• És la llum que prové del sol o d’un únic

punt de llum artificial.

• La llum dura origina ombres en els objectes destacant-ne el volum i marcant molt bé el seu contorn.

• Com més lateral sigui la llum dura o directa, millor ressaltarà la textura.

Llum difusa o plana• És la llum que il·lumina els objectes sense

produir grans ombres ni contrastos

• S’aconsegueix aquesta llum quan el sol no il·lumina directament els objectes, sinó que ve rebotada d’un altra objecte clar o prové d’un tipus de focus especials “softlights”.

• La llum difusa suavitza el contrast i redueix la sensació de textura i relleu en la imatge. Com més plana (frontal), més difuminarà la textura i rebaixarà el relleu fent els objectes més plans.

Color• Per ressaltar el motiu s’ha de buscar el

contrast de to i/o color entre el motiu i el fons així com simplificar la composició, buscar fons uniformes i pocs colors molt marcats a la imatge.

• La saturació de color evoca intensitat i els tons suaus, tranquil·litat. La quantitat de colors i la seva gamma afecta la percepció de l’espectador.

• La fotografia en blanc i negre ajuda a ressaltar millor els contrasts i evita que es perdin la forma i la textura.