Catalunya 88

Catalunyawww.cgtcatalunya.catw Òrgan d’expressió de la CGT de Catalunya • Juliol-Agost 2007 • número 88 • 0,50 euros • www.revistacatalunya.cat

Viles, barris,pobles i ciutats

Viles, barris,pobles i ciutats

Foto

i m

unta

tge:D

ídac

Sal

au

Comitè Confederal CGT

El passat 14 de juny, enfront

del Palau de les Corts, va

tenir lloc l'acte central amb el

qual el Parlament espanyol com-

memorava el trentè aniversari de

les primeres eleccions polítiques

després de la dictadura, del 15 de

juny de 1977. L'acte va comptar

amb la presència dels represen-

tants de l'Estat, Rei, President del

Govern, representants institucio-

nals, polítics, a més dels polítics

que van protagonitzar la Transició.

A pesar d'aquestes farses i del

reaccionari revisionisme de la his-

tòria de la Guerra Civil, divulgat i

promogut per la dreta i el PP, cada

dia és més evident que la “Transi-

ció” no va ser tan modèlica com

pretenen (va ser en si mateixa una

estafa). La prova: la rehabilitació

moral i jurídica de les víctimes de la

repressió franquista segueix sent

encara l'assignatura pendent de la

Democràcia instaurada per la

Constitució de 1978.

Aquesta escandalosa vergonya

no només és el resultat de l'accep-

tació de la Llei d'Amnistia de 1977,

que “perdonava” als que havien llui-

tat per la democràcia i garantia la

impunitat als responsables dels

crims franquistes, sinó també la

conseqüència de l'indigne compor-

tament dels Governs successius

de la Democràcia que no s'han

atrevit a trencar el lligam institucio-

nal amb el règim feixista de Franco

(“tot queda lligat i ben lligat”) i que,

a més, han permès a la Judicatura

la seva utilització com doctrina per

a impedir el qüestionament de la

justícia repressiva del franquisme.

Per aquest motiu no han pogut

prosperar, en aquests 30 anys de

Democràcia, els Recursos de revi-

sió presentats per les famílies de

les víctimes de la repressió fran-

quista: des del cas Julián Grimau,

en 1990, fins als de Granado i Del-

gado, Joan Peiró, Salvador Puig

Antich, etc. No obstant això, ha

estat gràcies a aquestes iniciatives

i a l'esforç i a la labor dels grups pro

revisió i a les associacions per a la

recuperació de la memòria històri-

ca que els partits progressistes han

presentat iniciatives parlamentàries

reivindicant l'honor de quants van

sofrir repressió per defensar les lli-

bertats que el règim franquista ha-

vien conculcat.

Així, després del triomf electoral

socialista de 2004, el Govern va

haver de constituir una Comissió

Interministerial per a presentar una

Llei de rehabilitació i reparació de

les víctimes de la repressió fran-

quista. Lamentablement, després

de molts ajornaments i contrària-

ment al promès, el Govern socialis-

ta va presentar a mitjan 2006 un

avantprojecte de Llei que no

només no contemplava la rehabili-

tació jurídica (anul·lació de sentèn-

cies) de les víctimes de la repressió

franquista sinó que, amb el pretext

EDITORIAL CRONOLOGIA DINAMITA DE CERVELL ENTREVISTA

Catalunya. Juliol-Agost de 20072

SECRETARIAT PERMANENT DELCOMITÈ CONFEDERAL DE LA CGTDE CATALUNYAVia Laietana, 18, 9è08003 Barcelona - [email protected]. 93 310 33 62. Fax 93 310 71 10

FEDERACIONS SECTORIALS• Federacio Metal·lúrgica de Catalunya (FEMEC)• Federació de Banca, Borsa, Estalvi i Entitats de Crèdit de Catalunya• Federació Catalana d’Indústries Químiques (FECIQ)• Federació de Sanitat de Catalunya• Federació d’Ensenyament de Catalunya (FEC) • Federació d’Administració Pública de Catalunya (FAPC)Via Laietana, 18, 9è - 08003 BarcelonaTel. 93 310 33 62. Fax 93 310 71 10

FEDERACIONS COMARCALSAnoiaRambla Sant Isidre, 15, 1r08700 Igualada. Tel. i fax 93 804 29 [email protected] Camp/PrioratRaval de Sta. Anna, 13, 2n, 43201 [email protected] / [email protected]. 977 34 08 83. Fax 977 12 80 41Baix LlobregatCra. Esplugues, 4608940 Cornellà - [email protected]. 93 377 91 63. Fax 93 377 75 51Jacint Verdaguer, 23, 08640 Olesa de MontserratTel. 93 778 04 93Baix PenedèsNord, 11-13, 3r, 43700 El VendrellTel. i fax 977 66 09 [email protected]ès NordAlfons XII, 109. 08912 [email protected]. i fax 93 383 18 03Garraf-PenedèsLepant, 23, baixos08800 Vilanova i la Geltrú - [email protected]. i fax 93 893 42 61MaresmePlaça Cuba, 18, 2n08302 Mataró - [email protected]. i fax 93 790 90 34Vallès OrientalFrancesc Macià, 5108100 Mollet - [email protected]. 93 593 15 45. Fax 93 579 31 73

FEDERACIONS INTERCOMARCALSGironaAv. Sant Narcís, 28, entl. 2a17005 Girona - [email protected]. 972 23 10 34. Fax 972 23 12 19PonentAv. Catalunya, 82è25002 Lleida - [email protected]. 973 27 53 57. Fax 973 27 16 30Camp de TarragonaRambla Nova, 97, 2n 1a, 43001 Tarragona [email protected]. 977 24 25 80 i fax 977 24 15 28

FEDERACIONS LOCALSBarcelonaVia Laietana, 18, 9è08003 Barcelona - [email protected]. 93 310 33 62. Fax 93 310 70 80ManresaCircumval·lació, 77, 2n08240 Manresa - [email protected]. 93 874 72 60. Fax 93 874 75 59RubíColom, 3-508191 Rubí - [email protected]. i fax 93 588 17 96SabadellUnió, 5908201 Sabadell - [email protected]. i fax 93 745 01 97TerrassaRamon Llull, 130-13608224 Terrassa - [email protected]. 93 788 79 47. Fax 93 789 45 04Castellar del VallèsPedrissos, 9 bis08211 Castellar del Vallè[email protected]. i fax 93 714 21 21SallentClos, 5, 08650 Sallent - [email protected]. 93 837 07 24. Fax 93 820 63 61

> ON ENS TROBEM?... Editorial30 ANIVERSARI DE LES PRIMERES ELECCIONS DESPRÉS DE LA DICTADURA

Trenta anys desprési el deshonor continua

“Catalunya”, publicació de la CGT de Catalunya. 8a època. DLB 36.887-92. Edició:Col·lectiu Catalunya: Ramon Aubà, Joan Rosich, Pau Juvillà, Jose Cabrejas, Mireia Bordonada, DídacSalau, Josep Garganté, Josep Estivill, Xavi Roijals, Jordi Martí i Òscar Purqueras. Col·laboren enaquest número: Pau Lonch, “La Directa”, “La Fàbrica, Arcadi Bassegoda, Jordi Aguado Castillo,Javier Díez Carmona, Miquel-Dídac Piñero, Artur Sardà, Taller contra la Violència Immobiliària, Entesapel Decreixement, Assemblea Pagesa, Mundana, “El Pèsol Negre”, Hiram Gascoigne, Rafael Cid,Antonio Pérez Collado, Isaac Giribet, Josep M. Alarcó, Núria Rimbau, Jose M. Paños, Antonio Aranda,federacions i seccions sindicals de CGT. Fotografies: Portada: Dídac Salau. David Datzira i MireiaBordonada. Il·lustracions: Ácido Crítico. Tirada: 10.000 exemplars. Informàtica: Germán‘Mozzer’. Redacció i subscripcions: Raval Sta. Anna, 13, 2n. 43201 Reus. Tel. (dimecres tarda)977 340 883. Col·laboracions a: [email protected] i (cronologia) [email protected] compartim necessàriament les opinions signades de col·laboradores i col·laboradors.

Tots els continguts d’aquesta revista estan sota una llicència "Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5 Espanya"Sou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l’obra amb les condicions següents:- Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l’obra de la manera especificada per l’autor o el llicenciador.- No comercial. No podeu utilitzar aquesta obra per a finalitats comercials.- Sense obres derivades. No podeu alterar, transformar o generar una obra derivada d’aquesta obra.Quan reutilitzeu o distribuïu l’obra, heu de deixar ben clar els termes de la llicència de l’obra. Alguna d’aquestes condicions pot no aplicar-se si ob-teniu el permís del titular dels drets d’autor. Els drets derivats d’usos legítims o altres limitacions reconegudes per llei no queden afectats per l’anterior.Més informació a http://cat.creativecommons.org/

Aquest número del ‘Catalunya’ s’ha tancat el dimecres 20 de junydel 2004.

Miquel Àngel Marín a “Lo clarinet és l’aixada”

“No es pot viure més dels valors

rebuts, perque són sentits com a

ordres i bloquegen, paralitzen,

alienen: hem de crear nosaltres

mateixos el Sentit des de baix”

Còmic - Ácido Crítico

de “reconciliació” i “concòrdia”,

equiparava a víctimes i botxins; a

defensors de la legalitat republica-

na i dels avanços populars amb els

colpistes. No és doncs d'estranyar

que aquest projecte fos rebutjat per

tots els partits, excepte el PSOE, i

per tots els grups i associacions

que havien propiciat tal iniciativa. I

que hagi estat igualment rebutjat

per col·lectius i associacions l'a-

cord consensuat, fa més d'un mes,

entre els Grup parlamentaris del

PSOE i d'IU per considerar-lo en-

cara insuficient.

És per això que des de CGT fem

una Crida a totes les forces pro-

gressistes a aprovar, abans que

acabi l'actual Legislatura, una reso-

lució institucional declarant inac-

ceptables les sentències pronun-

ciades pels tribunals repressius de

la dictadura franquista, doncs

només així serà efectiva la rehabili-

tació moral i jurídica de les víctimes

del franquisme i es trencarà definiti-

vament amb el passat que lliga en-

cara a la Democràcia amb la Dicta-

dura.

Hiram Gascoigne(El Pèsol Nege)

Abans que res cal aclarir queel municipalisme llibertarino ha estat apropiat per part

del sistema estatal (els partits polí-tics, els governs i les administra-cions públiques, i els sequaços d’a-quest sistema). El que sí ha estatapropiat és el municipalisme; és adir l’acció política (en el bon sentitde la paraula) construïda i duta aterme des de, en i per al nivell mu-nicipal. De fet el municipalisme lli-bertari és una interpretació anar-quista del municipalisme i unacrítica a l’apropiació i perversiód’aquest per part del sistema estata-lista.

Dit això, ara em contradiré a mimateix, en matissar que una part delmunicipalisme llibertari (les pro-postes de Murray Bookchin i delsseus deixebles de l’Institut d’Ecolo-gia Social) sí que ha estat apropiadaa través d’alguns partits polítics. Defet no es tracta en tota regla d’unaapropiació, ja que Bookchin preveula participació dels col·lectius lli-bertaris a les eleccions municipals,no només en l’acte de votar sinótambé en la candidatura als càrrecslocals electes.

Aquesta participació electoral lajustifica a partir del supòsit quel’assemblea local no té la capacitatde constituir-se com a un òrgan an-tagonista al poder estatal i, com aconseqüència d’això, és poc proba-ble que els governs municipals ac-cedeixin a dissoldre’s o a cedir elpoder a l’assemblea. D’acord aaixò, Bookchin considera que l’es-tratègia a seguir és apoderar-se delsgoverns locals i des d’aquests esta-blir les assemblees. La propostad’aquesta corrent de pensament nonomés es limita a la participaciódels anarquistes, sinó que tambépreveu l’adopció d’aquest discurs iestratègia per part d’altres col·lec-tius (partits polítics existents inclo-sos). D’aquesta manera, per exem-ple, Janet Biehl (1998) en el seu

llibre cita al partits dels Verds (delpoble de Burlington, als EstatsUnits) i hi inclou el seu programaelectoral.

D’aquesta manera no és estranyque el municipalisme llibertari deBookchin i de l’Ecologia Social, ouna part del seu discurs, sigui fàcil-ment apropiable per part dels partitspolítics, especialment ecologistes.A Catalunya, per posar un exempleproper, el partit dels “Els Verds-Al-ternativa Verda” és possiblement elque més ha reivindicat\apropiat aMurray Bookchin, que el citen comun dels seus clàssics (i en menormesura reivindiquen també a Kro-potkin).

A més d’aquests són molts elspartits que reivindiquen el munici-palisme, en especial aquells quetenen una base d’actuació més local(per convicció o perquè sorgeixende moviments locals, com les asso-ciacions de veïns, les agrupacionsd’electors o els partits d’indepen-dents).

L’interès pel municipalisme s’haincrementat en la darrera dècada enparal·lel a la creixent importànciade les qüestions locals, en contra-posició a les d’escala superior (desde la regional a la global). Però enaquest creixent interès s’ha invertit

el sentit de la capacitat de poder. Sien el municipalisme (i en l’anar-quisme) és de baix (municipi) adalt, l’apropiació d’aquell ha estatde dalt a baix, sintetitzat en el “prin-cipi de subsidiaritat” (acostar elmés possible el nivell administratiual ciutadà). En aquest context, isense sortir de Catalunya, un delspartits polítics que més s’ha apode-rat del discurs municipalista són lesCUP (Candidatura d’Unitat Popu-lar), que entenen el municipi noméscom l’àmbit més proper a les perso-nes, i no com que aquest àmbit estàformat per persones. Des d’aquestàmbit local, i a través dels ajunta-ments, pretenen dur a terme lesseves propostes, aplicant la demo-cràcia directa (tot i que, contradic-tòriament, participen en la demo-cràcia representativa). Tot i quereconeixen el limitat marge d’acciódels ajuntaments, no reclamenl’ampliació de les seves competèn-cies ni de la seva sobirania. I, evi-dentment, en apostar per fer políticades dels ajuntaments, no contem-plen la creació o participació en as-semblees municipals paral·leles aaquesta institució.

Una altra de les conseqüènciesdel creixent interès per l’àmbit mu-nicipal és també l’apropiació per

part de l’aparell estatal, des de l’ad-ministració local (ajuntaments,consells comarcals i diputacions).Aquesta s’ha basat en la construc-ció de les seves polítiques des del’àmbit territorial del municipi,però sense cedir el poder de decisióals seus habitants. A partir d’aixòl’estatalisme crea nous instrumentsinstitucionalitzats (plans de partici-pació ciutadana, plans de barri...)pels quals administra i gestiona elmunicipi, legitimant-se en una il·lu-sòria participació de la població, ipels quals imposa i exerceix encaramés la seva autoritat (en estar méspropera a les persones) per mitjà dela intervenció de polítics i tècnicsen els òrgans de participació. Pertant aquests instruments s’allunyenmolt de la presa de poder per partde les persones, i l’aplicació delsquals té un efecte pervers sobre elscol·lectius locals.

Aquesta perversitat es mostra enla generació d’una major asimetriade poder, en la que l’acció delscol·lectius ciutadans queda encaramés anorreada pel sistema estatalis-ta. És a dir, si les persones no tenenla capacitat de decisió i l’àmbit departicipació és el més proper possi-ble i d’escala petita (un barri, perexemple), les qüestions que poden

treballar són poques i poc rellevantsi amb una escassa capacitat. Pertant, amb l’apropiació del munici-palisme s’evita el debat, la negocia-ció, el conflicte i la seva gestiósobre les qüestions importants delmunicipi, que continuen sent matè-ria exclusiva del govern municipal idels tècnics.

Un exemple d’això són els “Con-sells Territorials” de Manresa, unsòrgans de participació ciutadana debase territorial que estan enfocatsals temes d’urbanisme, equipa-ments, medi ambient i serveis pú-blics en general. Aquests consells,però, no prenen cap decisió, sim-plement són espais en els que l’A-juntament de Manresa informa alsciutadans, es presenten queixes isuggeriments, i es fa alguna consul-ta (no vinculant). El seu control perpart de l’Ajuntament és clar: elsconsells estan formats per dos regi-dors i un funcionari de l’Ajunta-ment, als quals cal afegir algunsciutadans (amb un màxim de 40),que de fet són els representantsd’associacions de veïns i d’altresentitats barrials (fins a 12), 12 mésdesignats pels partits polítics i 12més escollits a l’atzar a partir delpadró. Els Consells Territorials,però el mateix per als altres con-sells ciutadans i òrgans de partici-pació ciutadana de Manresa, vanmés enllà de la distorsió del muni-cipalisme. Són també un instru-ment per al control de les associa-cions de veïns per part del’Ajuntament i els partits polítics.En aquest sentit cal tenir en compteque les associacions de veïns, so-bretot en el seu origen, tenen unaforta component municipalista ique articulen gran part de les reivin-dicacions de democràcia directa anivell local (de pobles i barris). Desde la seva aparició (la majoria a ladècada dels 70) els partits políticss’hi han abocat per a controlar-les,sigui directament o a través del go-vern municipal. Com es pot des-


REPORTATGEEl reportatge d’aquest “Catalunya” és obradels companys i companyes de la publicacióllbertària i berguedana “El Pèsol Negre”

MUNICIPALISME

3

Cap àmbit pot sernegat a la discussiódes de les teories ipràctiques llibertàries

La perversió del municipalisme per part de l’estat i els seus sequaços

continua a la pàgina 4 >

prendre del cas dels Consells Terri-torials, a tot això cal afegir també ladesestructuració de l’àmbit territo-rial com un mecanisme més en laperversió del municipalisme.

Així, els governs locals tendei-xen a la delimitació dels pobles ibarris com a forma de trencamentde les comunitats locals. Pobles ibarris són construccions socials,amb una història i una morfologiapròpies i on s’estableixen les rela-cions socials que configuren el sen-tit de comunitat necessari per al’acció dels col·lectius en contrapo-sició als governs. En delimitar-losdes d’una perspectiva tècnica i ma-temàtica es provoca el trencamentd’aquest sentit i, conseqüentment,de l’acció dels col·lectius locals.Així, per exemple, a la ciutat deManresa s’estableixen quatre uni-tats territorials independentmentdels barris.

Un altre cas és del “Pla de Ba-rris” de Barcelona, que establia,entre d’altres qüestions, la delimi-tació de la ciutat en uns 70 barris(amb l’objectiu que siguin l’àmbitterritorial de la participació ciuta-dana) i amb una població d’uns20.000 habitants cada un, al margede l’existència dels barris tradicio-nals (que són més i de menor po-blació).

D’una banda, es procedeix a lapartició de barris tradicionals endos barris institucionals i, de l’al-tra, a l’agrupació dels tradicionalsen una sola unitat.

En aquesta mateixa direcció hiha la proposta de la democràcia in-clusiva desenvolupada per TakisFotopoulos (1997). La democràciainclusiva és una síntesi d’algunespropostes del socialisme llibertari ide l’anarquisme verd (incloses lesidees de Bookchin) al projecte es-tatalista. En certa manera, la demo-cràcia inclusiva està molt properaal municipalisme llibertari de Bo-okchin o a l’anarquisme d’estat.

Tornant a la proposta de Foto-poulos, entre d’altres qüestions,aquesta està dirigida a la construc-ció de la democràcia local a travésde les “dèmoi”; és a dir, de petitesunitats homogènies de 30.000 ha-bitants aproximadament (fet queinclouria la divisió de les grans ciu-tats i l’agregació dels petits munici-pis).

Posteriorment aquestes construi-rien una “confederació de dèmoi”,similar a l’Estat. Segons Fotopou-los la xifra de 30.000 permet satis-fer localment la majoria de les ne-cessitats essencials, que serienadministrades per governs electes,en el mateix sentit que la propostade Bookchin. Però la qüestió noestà en la quantitat, sinó en el queles persones que la formen poden ono decidir.

FOTOPOULOS, Takis (1997)

[2002]. Hacia una democracia in-

clusiva. Montevideo: Nordan Co-

munidad


REPORTATGE

Gascoigne (El Pèsol Negre

Poden trobar-se els antece-dents del municipalisme lli-bertari en les propostes de

l’anarquisme ibèric de la primerameitat del segle xx? Les propostescomunalistes dels anarquistes es-panyols poden relacionar-se ambles municipalistes? La resposta aaquestes preguntes és afirmativa, ien una amplitud molt més extensade la que se sol pensar. D’unabanda, els teòrics del municipalis-me llibertari, en especial MurrayBookchin, reconeixen que han des-envolupat les seves propostes re-colzant-se en la tendència comuna-lista, que consideren nosuficientment articulada en els tex-tos teòrics i recollida en els escritsde Bakunin i Kropotkin. Senseanar més enllà d’això, s’obliden deles aportacions d’altres anarquis-tes, com les delxs espanyolxs. Tot iaixò sovint s’han referit a lescol·lectivitzacions de la revolucióde 1936-37 com a un exemplepràctic d’algunes de les tesis muni-cipalistes (Stowasser, 1986; Biehl,1998). Però en aquests casos, lescol·lectivitzacions, i d’altres exem-ples històrics citats (com l’assem-blearisme a Nova Anglaterra), sónutilitzades només com a justifica-cions històriques a les seves pro-postes, sense ser gairebé mai un fo-nament teòric d’aquestes. Del’altra, els estudiosos de l’anar-quisme ibèric o bé s’han quedatcurts alhora de valorar-ho en rela-ció al municipalisme llibertari(Sanz, 2001) o bé tot i haver analit-zat part de les propostes comuna-listes no les han relacionat amb lesmunicipalistes (Paniagua, 1982;Masjuan, 2000).

Una de les raons que expliquenl’oblit o ignorància respecte a lesaportacions comunalistes ibèriquesés el fet que l’anarquisme tambéincorpora un biaix territorial en-vers a certs coneixements. Actual-ment hi ha una hegemonia de lespropostes teòriques anglo-ameri-canes; en d’altres moments ha estatfrancesa, alemanya i russa. Això hadeixat en un segon terme l’anar-quisme ibèric a nivell internacio-nal, inclús entre els col·lectius es-panyols. D’acord que un pilot deles propostes teòriques no valen reso que no siguin suficientment des-envolupades, però això no treu queno n’hi hagi de molt vàlides. Rei-vindicar, doncs, alguns aspectesdel comunisme llibertari i del co-munalisme agrari del primer terçdel s.xx és trencar en part amb l’-hegemonia de Murray Bookchin oJanet Biehl en el municipalismellibertari; i és també treure de l’o-blit idees que degudament actualit-

zades poden aportar alguna cosainteressant al tema.

Si hem de fer cas dels textosdelxs anarquistes espanyolxs, per auna part important d’ells el meca-nisme idoni d’organització social,econòmica i territorial és la “co-muna” o el “municipi lliure” —elpoble, en la terminologia habi-tual—. Per Masjuan (2000) lespropostes d’organització basadesen la comuna o el municipi s’inspi-ren en els principis anarcosindica-listes de l’anarquista francès PierreBesnard (1933). Si bé en part potser així, no es pot acceptar del totaquesta afirmació, en quant queamb anterioritat a aquesta data jahavien aparegut algunes formula-cions, algunes de les quals forçapioneres, com la de Juan SerranoOteiza, de 1881, a El municipio delporvenir (publicat per capítols a laRevista Social). Paral·lelament calreconèixer que la major part de lesformulacions són molt superficials,deixant les portes obertes a poste-riors desenvolupaments i interpre-tacions. D’aquí que, per exemple,la CNT prengués les idees de Bes-nard per acabar de donar cos aaquelles propostes.

La trajectòria seguida en l’àmbitdels municipis lliures va tenir unacontinuïtat fins a la ponència sobrecomunisme llibertari aprovada enel Congrés de Saragossa de maigde 1936 de la CNT. Poc temps des-prés, i ja en plena revolució, esconstituïren les col·lectivitzacionsagrícoles i industrials, que en al-guns casos s’acompanyaren de laposada en pràctica de les tesisanarquistes en l’àmbit local. Ante-riorment, durant les vagues revolu-cionàries de 1932 i 1933, ja s’ha-vien dut alguns intents, com laproclamació d’alguns pobles coma “municipis lliures”, entre elsquals Sallent o Navarcles al gener

de 1932. Seguint aquesta mateixalínia, l’any 1945 Felipe Aláiz vapublicar el darrer estudi sobre mu-nicipalisme, Hacia una federaciónde autonomías ibéricas, en el que,segons l’opinió de Sanz (2001),possiblement s’aprofundeix comcap altre abans sobre aquests ide-als, incloent l’experiència adquiri-da durant la revolució (però no tantcom caldria esperar).

Abans de mostrar les caracterís-tiques d’aquestes formulacions caldir que es van construir sobre duesaproximacions teòriques diferents,d’acord amb l’heterogeneïtat del’anarquisme ibèric: l’anarco-sin-dicalista, entre les que es conten lesde Pierre Besnard o Joan Peiró, ba-sades en la lògica del treball indus-trial, i l’anarco-comunalista, l’a-narquista agrarista i el comunismellibertari, amb les Bruno Lladó,Federico Urales, Felipe Aláiz oAntonio Ocaña, basades en granmesura en la concepció de la natu-ra i el treball elaborada per Kropt-kin (L’ajuda mútua, 1902). Lacomparació dels dos grups de pro-postes mostra que gairebé no exis-teixen diferències importants, tot ique les existents són molt signifi-catives. A nivell formal les prime-res solen ser més elaborades i com-plexes que les segones, i aquí rau laprincipal distinció entre ambdues.En les anarco-sindicalistes s’esta-blia per necessitat una organitzacióprèvia i un pla per a la construccióde la societat llibertària organitza-da a partir del municipi lliure. Encanvi, les anarco-comunalistes, toti partir també del municipi lliure,rebutgen totalment la imposiciód’una organització prèvia i unaplanificació desenvolupades perunes elits revolucionàries que po-drien conduir a un nou autoritaris-me. Aquest rebuig a la planificacióés el que explica que siguin preci-

sament les comunalistes les menysdesenvolupades. Però això llunyd’entendre’s com una feblesa res-pecte a les sindicalistes, es mostracom una oportunitat en estar mésobertes a diferents possibilitats al-hora de posar-les en pràctica. Ocom diu Urales (1932): “Se tratade una iniciación, de una prepara-ción, de un programa, de una fuen-te de sugerencias, si se quiere”. Detot això també se’n deriva una se-gona distinció a destacar: mentreles anarco-sindicalistes emfatitzenmés la col·lectivitat, les segonesparteixen més aviat de les indivi-dualitats com a base per a la sevaorganització.

A grans trets es pot dir que lespropostes municipalistes estanconstruïdes sobre tres característi-ques principals relacionades ambla dimensió territorial, la governa-bilitat i la federabilitat; les qualss’estructuren, d’acord a la resolu-ció del Congrés de Saragossa(1936), sempre en l’eix que for-men l’individu-la comuna-la fede-ració.En relació a la primera característi-ca, les comunes estan constituïdescom a les unitats bàsiques en l’or-ganització social, econòmica i te-rritorial, ja que és l’àmbit en el quees desenvolupa la vida quotidianade les persones. En aquest sentitUrales (1932) defineix els poblescom “un fet de convivència col·lec-tiva”. En cap cas se senyala la di-mensió poblacional i l’extensió te-rritorial dels municipis lliures, jaque són les relacions socials deproximitat les que defineixen laseva dimensió, establertes a partird’un punt geogràfic que les centra-litza (en les propostes anarco-sin-dicalistes aquest punt central had’ésser el sindicat local). D’aques-ta manera no és pas un nombreconcret de persones o de superfí-

Municipalisme enl’anarquisme ibèric

> ve de la pàgina 3

Murray Bookchin i les seves polítiques de l’ecologia social és qui més ha fet i escrit sobre el municipalisme llibertari.

Catalunya. Juliol-Agost de 2007 5

REPORTATGE

Mundana (El Pèsol Negre)

Evidentment, emmarcar la críti-ca a les tesis de l’assagista

Murray Bookchin conegudes ambel nom d’ecologia social en aques-tes ratlles pot ser entesa com a unaexposició reduccionista, però no estracta en cap cas d’una pugna retò-rica sinó de llançar certes reflexionsper enriquir el debat al voltant d’a-quest tema. Ja arribant a la fi d’a-quest dossier central, seguramenthaver difós aquest plantejament potaportar nous canals de reflexiósobre les possibilitats de participa-ció política en algunes personesmentre que a d’altres els pot sem-blar una traïció a les idees anarquis-tes ja que existeixen diverses ten-dències anarquistes i les seves ideesdifereixen respecte l’organització

d’una nova societat. Bookchin creuque el poder no pot ser mai eliminati pensa que uns pocs sempre possei-ran poder en alguna situació, tant sies tracta d’un dictador d’un estatfeixista com de ciutadans lliures enassemblees democràtiques. Seguintaquesta lògica proposa una partici-pació llibertària a l’administraciómunicipal com a via per aconseguirde manera legitimada el municipa-lisme llibertari. D’aquesta manerarebutja la ruptura amb la reproduc-ció constant d’aquest sistema d’ex-plotació i opressió. En confrontaciócal dir que a part d’allò que implicaparticipar en les eleccions, fins i toten les eleccions municipals estruc-turades al voltant de la democràcia

directa, les lluites sintetitzades sotauna mateixa estructura són fàcil-ment integrades dins de les estruc-tures de poder de la societat actual.Em pregunto si fins i tot seria possi-ble que tal procés ajudes a reforçarl’autoritat i el poder de l’estat tal icom s’ha donat amb tantes reivindi-cacions absorbides i tergiversadespels poders polítics.

Tenint en compte també quementre el municipalisme llibertaries centra en l’augment del poderpolític local la vida econòmica restatan particularment globalitzada quecrec que seria impossible que unacomunitat pogués arribar a resistirles pressions de la gran economia iels interessos de classe per sí matei-

xa. D’aquesta manera aquest plan-tejament resta sota la meva opiniódins d’una utopia del tot impracti-cable integralment per la qual cosaés fàcilment adaptable en algunesde les seves parts per certes tendèn-cies esquerrenoses actuals, tal i comestà succeint. Seria doncs a travésdels mitjans des d’on es tergiversa-ria el fi. Al meu entendre ens haurí-em d’allunyar del mite de la demo-cràcia directa, de la imatgeesteriotipada de les grans lluites demasses i del concepte del creixe-ment exponencial d’un movimentque es crea per dominar i controlar-ho tot. Si contràriament però són elsmateixos mitjans els que ens deter-minen el fi per què no deixem de

banda la tendència cap a l’augmentquantitatiu i ens posicionem perl’anhel qualitatiu. Per què nomirem de crear unes bases propug-nant en primer lloc la revolució dela vida quotidiana i de les relacionssense la qual no es pot plantejar capalternativa ja que la «futura revolu-ció» no arribarà o en cas de fer-hoarribarà atapeïda de vicis autorita-ris. En tot cas, quan siguem capaçxsde viure lliurement ja pensaremcom volem desenvolupar-nos. L’e-cologia social homogeïnitza l’ob-jectiu obviant així les diverses si-tuacions d’aquells col·lectiusdoblement oprimits, per això emsembla que prèviament hem de ferla crítica a tota mena de poder, nonomés del polític i aplicar amb unasincera transversalitat l’antiautori-tarisme.

cie, ni tampoc els límits municipalso parroquials establerts per l’Estat il’Església respectivament els quedefineixen la dimensió demogràficai territorial de les comunes. D’a-questa manera, si bé en algunscasos el municipi lliure pot coinci-dir amb un municipi ja existent, end’altres, d’una banda, és el resultatde la unió de diferents municipisdegut al reduït nombre de poblacióque hi habita i, de l’altra, de la sepa-ració d’un municipi en diverses co-munes degut, pel contrari, al grannombre d’habitants (com en el casde les ciutats, dividides en barris).Així doncs, si són les relacions so-cials les que construeixen la delimi-tació dels municipis lliures, s’enténque els límits d’aquests no sónfixes. Tot el contrari, els límits sónun procés de construcció que potanar variant en funció dels canvissocials.El segon lloc, aquestes unitats estanemancipades de l’autoritat de l’Es-tat, l’església o la burgesia, de ma-nera que són les persones que hiviuen o hi treballen les que prenenles decisions, de forma lliure, soli-dària i igualitària, per a l’adminis-tració i gestió dels afers comu-nals\municipals. Aquí és importantnotar que en les propostes comuna-listes, seguint la línia de Proudhon,substitueixen “el govern de les per-sones” per part d’una minoria per“l’administració de les coses” perpart de totes les persones. L’admi-nistració i gestió de les “coses” in-clou totes aquelles activitats, béns iinfraestructures (que passen a serde propietat comunal, com exposaUrales) que tenen una incidència enl’àmbit local o que des d’aquestàmbit pot incidir-s’hi. És a dir, i perdir-ho d’una certa manera, els mu-nicipis tenen competències en tot:educació, comerç, indústria, salut,agricultura... En aquest punt hi hauna important diferència entre lespropostes de caire anarco-sindica-lista i les anarco-comunalistes. Enles propostes de Besnard o Peiró,per exemple, es constitueixen dosòrgans d’administració: la “uniólocal de sindicats” s’encarrega deles activitats econòmiques, mentre

que l’assemblea comunal s’enca-rrega de la resta (les activitats so-cials, culturals...). En canvi, rebut-jant totalment el sindicalismeUrales proposa que sigui la comunala que s’encarregui de tot; a això,Antonio Ocaña (1932) matisa queel comú del municipi lliure ha desubstituir “al sindicat de treballa-dors en els pobles petits, i a la fede-ració local en les ciutats”, entenentque les qüestions econòmiques sóntambé socials. Tan en un cas comen un altre, donat que les personesno poden abarcar-ho tot, aquestes através del sindicat i\o el comú cons-tituixen comitès o departamentssectorials encarregats d’una solaqüestió per a la seva millor admi-nistració i gestió. Aquests comitèsno tenen poder de decisió, sinó queresponen a les decisions del sindi-cat o l’assemblea comunal Uralesemfasitza el fet que els membresd’aquests són rotatius, amb l’objec-tiu d’evitar la seva professionalitza-ció i burocratització.

I, per últim, en les propostes co-munalistes s’entén els municipislliures com a interdependents, i nocom a unitats aïllades. En aquestsentit són federables en diferentsàmbits territorials per a l’adminis-tració i la gestió d’aquells afersd’una escala superior, seguint elprincipi elaborat per Proudhon (Elprincipi federatiu, 1863). L’organit-

zació territorial resultant segueix unesquema escalar: la federació demunicipis forma la confederaciócomarcal; les comarcals la regional;i així successivament fins a arribar al’ideal de la confederació mundial.Aquesta organització no ha d’im-plicar una pèrdua d’independència iautonomia dels municipis, ja ques’ha de mantenir sempre el poderde decisió en aquests. L’òrgan ad-ministratiu de les federacions sónels consells federals, formats per unrepresentant de cada municipi, elqual, com en el cas dels comitès,respon únicament a la comuna i ésun càrrec rotatiu.

Al respecte d’aquesta organitza-ció federal també existeix una dife-rència substancial entre les propos-tes anarco-sindicalistes ianarco-comunalistes. En les prime-res s’estableix que els municipishan de funcionar obligatòriamentformant federacions, de la mateixamanera que l’organització dels sin-dicats. De fet, l’àmbit territoriald’aquestes federacions és “compostper tots els municipis situats en lajurisdicció de la unió regional desindicats” (Besnard, 1933). Encanvi, en l’altre extrem, Urales,sense negar la interdependència, ésfavorable a la no-dependència delsmunicipis (a l’igual que la no-de-pendència de les persones), de ma-nera que cada municipi en el major

grau possible “s’abasti a si mateix”.Quan això no sigui possible la fede-ració i, important, els pactes de mu-nicipi a municipi (sense necessitatd’estar federats) es mostren com unmitjà per a l’abastiment de les ne-cessitats comunes. Això és espe-cialment interessant aplicat en ladistinció de tipus de comunes ques’estableix en el Congrés de Sara-gossa (1936): les “comunes de con-sumidors” (les que segueixen la lò-gica de la producció industrial iagrícola) i les “comunes naturistes inudistes, i d’altres” (que no seguei-xen lògiques productivistes).Aquestes segones, fora de la l’àm-bit anarco-sindicalista, no hauriennecessàriament de federar-se, peròpodrien establir pactes amb aque-lles altres per a les necessitats deproductes industrials, infraestructu-res de comunicació...

Amb tot pot concloure’s que lesaportacions del municipalisme ibè-ric tenen molt a veure amb les pro-postes del municipalisme llibertari,de les quals conscientment o in-conscientment s’han pres algunesidees. Així, per exemple, és interes-sant de notar que les federacionscomunalistes i els pactes de munici-pi funcionen de la mateixa maneraen la que Stowasser (1986) ha cons-truït el Projecte A: un municipi ambbalanç positiu ajuda a un altre ambbalanç negatiu; si el municipi és

substituït per una unitat econòmicaaquest pacte és la proposta de“doble-projecte” d’Stowasser.

Bibliografia

ALÁIZ, Felipe (1945). Hacia unafederación de autonomías ibéricas.[1993] Madrid\Alacant\Béziers:Madre Tierra\Fundación AnselmoLorenzo\CNTBESNARD, Pierre (1933). “La or-ganización política... o administra-tiva” a Orto, núm.11BIEHL, Janet (1998). Las políticasde la ecología social. Municipalis-mo libertario.Alozaina\Madrid\Barcelona: Co-lectividad Los Arenalejos\Funda-ción Salvador Seguí\Virus CNT (1936). “El comunismo liber-tario, objectivo de la C.N.T.” a HO-ROWITZ, Irving Louis (1977): Losanarquistas, vol.2: La pràctica.Madrid: AlianzaMASJUAN, Eduard (2000). La eco-logía humana en el anarquismoibérico. Urbanismo “orgánico” oecológico, neomalthusianismo ynaturismo social. Barcelona: Ica-riaOCAÑA, Antonio (1932). “El mu-nicipio libre” a GOMEZ, Luis i PA-NIAGUA, Xavier (1991): Utopíaslibertarias españolas siglos XIX-XX. Madrid: Tuero\ Fundación Sal-vador Seguí PANIAGUA, Xavier (1982). La so-ciedad libertaria. Agrarismo e in-dustrialización en el anarquismoespanyol 1930-1939. Barcelona:CríticaSANZ, Carles (2001). “Municipa-lismo: una alternativa libertaria” aButlletí de la Fundació d’EstudisLlibertaris i Anarco-sindicalistes,núm.5STOWASSER, Horst (1986). “ElProyecto A” a DDAA (2003): Lautopía es posible. Experiencias po-sibles. Buenos Aires: TupacURALES, Federico (1932). “Losmunicipios libres (ante las puertasde la anarquía)” a NOGUEIRA,Ángel (coord.) (1988): Pensamien-to y estética anarquista. Análisis ydocumentación. Selección de textosde F.Urales. Barcelona: Anthropos

OPINIÓ: La concepció d'un ideal irrealitzable

Secció Sindical CGT Clariant ElPrat

E l 22 de maig va començarla vaga a la factoria de Cla-riant del Prat de Llobregat.

Feia dues setmanes el Comitèd'Empresa havia anunciar a la Di-recció de Clariant la seva intencióde convocar una vaga pels acomia-daments de dos treballadors de laplanta (un exdelegat de personal iun afiliat a la CGT). L'empresa vafer l'impossible per desmantellaraquesta convocatòria i intentarminvar els ànims dels treballadors

donant festa a la plantilla per alsdies en els quals estava convocadala vaga, etc.

Un cop fracassats tots els recur-sos de l'empresa per desmantellarla vaga, el 22 de maig del 2007 co-mençà la vaga.

Al voltant de les 8 del matí, enpresència de la policia local delPrat i els Mossos d´Esquadra, arri-ben els tècnics administratius, des-vinculats de la vaga per comptepropi i accedeixen a les instànciesfabrils sense cap tipus de proble-ma, entre els xiulets i els aplaudi-ments irònics dels manifestants,

fins que arriba Dolors Binyoles,responsable de Seguretat i Higienede l'empresa, que quan circulavaentre els manifestants en va atrope-llar un sense que, en ser informadade l'ocorregut, vulgués parar i es vadonar a la fuga, amb una omissióclara del deure d'auxili. Casual-ment, el treballador atropellat, Ma-nuel Fernández, era un dels aco-miadats.

Aquest treballador va patit l'ai-xafament del peu dret i cap a les 12h va ser donat d'alta al centre hos-pitalari i es reincorporà un altrecop a la vaga, a l'espera de l'atestat

de la policia per efectuar la deman-da corresponent per l'atropella-ment i l'omissió d'auxili.

El Comitè de Vaga es va reunirdesprés d'aquest fet amb la direc-ció de Clariant que va oferir mésdiners als acomiadats sense arribar,però, a cap acord sinó demanar,una altra vegada, la readmissió in-condicional dels acomiadats. S'in-formà l'empresa que la vaga conti-nuaria els dies previstos 22, 23 i 24de maig.

Més informació:

http://cgtclariant.blogspot.com

TREBALL-ECONOMIAEntre callar i deixar fer i prendre partit i fer front ala piconadora neliberal, la CGT ha optat per lasegona proposta. La piconadora també

Un nou ERO aFuras deixa alcarrer desenes detreballadors

La repressió contra la CGT continua

Vaga a Clariant del Pratde Llobregat al maig


OPINIÓ: Què s'amaga darrera del conflicte de Clariant,multinacional suïssa, hereva de l'antiga Sandoz?

Secció Sindical CGT Clariant ElPrat

E l passat 17 d'abril, dos treba-lladors de Clariant Ibèrica a la

factoria del Prat de Llobregat vanser acomiadats acusats d'assetja-ment i persecució a altres com-panys (mobbing). L'empresa esbasa en la investigació d'una co-missió interna que assegura haverinterrogat diferents treballadors delcentre “testimonis” de l'assetja-ment. Aquesta comissió està for-mada per comandaments interns icap membre del Comitè hi ha tin-gut accés, ni tampoc a les pregun-tes efectuades als treballadors inte-rrogats.

Les irregularitats en el procéshan estat paleses però la realitat delconflicte és una altra ben diferent.Els treballadors acomiadats sónManuel Fernández Marín i DiegoRojas González. El primer és enl'actualitat secretari de Salut Labo-ral de la Secció Sindical de CGT iel segon, militant actiu d’aquestaSecció Sindical. Fernández Marín

formava part del Comitè d'Empre-sa l'any 2005.

La importància d'aquestes dadeses fonamenta en el fet que el Co-mitè de l'any 2005 va denunciarl'empresa i es va veure immers enun procés de conflicte col·lectiu acausa de la falta de seguretat enl’empresa i en el polígon. A diad'avui, encara tenim un companyen estat de coma clínic com a con-seqüència del fet que a l'interior delcentre no hi havia assistència mè-dica (recordem que es tracta d'unaempresa química immersa en elpla estratègic d'emergències acausa de la seva perillositat) i quel'ambulància del 061 es va perdre aconseqüència de les obres del des-viament del riu Llobregat mentrela de la mútua (Asepeyo) no estavaoperativa.

Els treballadors acomiadats erensignants de les denúncies i actiusen les mobilitzacions. En l'actuali-tat, s'investiga per part del treballa-dor acomiadat els diferents casosde defuncions de treballadors enactiu per tumors o el d'un company

que ha hagut de ser operat d'untumor cerebral quedant en un estatpràcticament vegetatiu; a aquestscasos cal afegir que més del 75%dels treballadors jubilats moren percauses similars.

Els treballadors compleixen lesnormes de seguretat però des de laSecció Sindical de CGT i des delComitè d'Empresa se sospita demanca d'informació i seguretat:

-Es compleix la Llei de Protec-ció de Riscos Laborals en la substi-tució dels productes cancerígensper uns altres de menys perillosos?

-Es respecta la normativa demedi ambient? Per què no hi ha undelegat de medi ambient?

-Per què encara a l'empresa exis-teixen sostres d'uralita ambamiant? I el que és pitjor, per quès'emmagatzemen els pocs que síhan estat substituïts a l'interior delcentre sabent la perillositat de l'ex-posició a l'amiant?

-L'empresa dóna més importàn-cia a l'estalvi de la seva eliminacióque a la seguretat dels treballadors.

-L'anterior metge d'empresa va

ser acomiadat perquè no donés aconèixer aquestes dades?

La repressió és l'arma de l'em-presa: qualsevol treballador quedenuncïi una il·legalitat dins deClariant és automàticament san-cionat o acomiadat; no oblidemque el centre del Prat no és l'únic ique al de Tarragona en dates re-cents també han estat acomiadatsdos companys, un d'ells RafaelCastellanos, membre del Comitèd'Empresa de Clariant Tarragona isecretari d'Acció Sindical de laSecció Sindical de CGT.

La Secció Sindical vol manifes-tar que les accions executades perl'empresa són un cas clar de repres-sió contra els treballadors quealcen la veu i reclamen els seusdrets, alguns tan bàsics com el dela pròpia salut, i molt especial-ment, de repressió contra la CGT.Per això, manifesta que no deixaràde lluitar per aconseguir la read-missió dels companys acomiadatsque estan sent vexats i insultats peruna multinacional amb algunaquerella a les seves esquenes.

V Congrés CGTBalearsnou SecretariatPermanentSecretaria de Comunicació CGTBalears, www.cgtbalears.org

Helena Herrera Gorosito va serescollida, quasi unànimement,

com a nova secretària general de laCGT de les Illes Balears, durant lacelebració del V Congrés realitzatdurant els dies 1 i 2 de juny a Cases Monges de Son Roca. Herrerasubstitueix en el càrrec a Josep Juá-rez, que dimiteix desprès de vuitanys com secretari general, el qualdesenvoluparà les tasques de Se-cretari d’Acció Sindical. Helena Herrera prové de la immi-gració argentina i fins ara era la res-ponsable de la secretaria de Gène-re. En el seu discurs va fer unaaposta clara per la dona, la joventuti la immigració.

Amb un informe molt positiu dela gestió realitzada fins ara, JosepJuárez inicià la segona jornada detreball del V Congrés Confederalde la CGT a les Illes Balears, queva concloure amb l’elecció del nouSecretariat Permanent al front delqual se situa la nova secretaria ge-neral.

La resta de membres integrantsdel nou SP queda de la següent ma-nera:- Secretari d’Acció Sindical: JosepJuárez- Secretari d’Organització: Pep Oli-ver- Secretari d’Administració i Fi-nances: Sebastià Ferrer- Secretari de Comunicació i For-mació: Josep Torres- Secretari de Assessoria Jurídica:Juan Carlos Rubio- Secretari de Salut Laboral: Fran-cisco Canet- Secretraria de Gènere: Pilar San-tander- Secretari de Immigració: CarlosAugusto Martini

La secretaria d’Acció Socialqueda buida fins a la realitzaciód’una plenària monogràfica a finalsde setembre, on es debatran les lí-nies a seguir dins una àrea tan im-portant per a la CGT.


TREBALL-ECONOMIA

Municipals?Emili Cortavitarte Carral

En el calendari polític espanyol icatalà apareixen cada quatre

anys les eleccions municipals.Només a Catalunya, País Basc, Ga-lícia i Andalusia no coincideixenamb les autonòmiques.

Les del mes passat han servit permostrar-nos novament que notenim ni cultura ni estructura polí-tica i de gestió municipalista. Quimés contribueix a aquesta mancan-ça són els grans aparells partidaris.Qualsevol espectador imparcial hapogut assistir a l’espectacle lamen-table del principals líders de l’opo-sició i del president del govern es-panyol aprofitant les eleccions i elsmítings municipals per continuarengreixant el debat sobre el diàlego la rendició d’ETA i l’annexió deNavarra al País Basc. No és que eltema no tingui la seva importància,però és evident que tenien moltsmarcs on situar-lo i no necessària-ment apaivagant els programes iprojectes a nivell municipal.

A més de la disputa dels dosgrans galls del corral, poques ciu-tats s’han lliurat dels actes en elsquals els futurs regidors han estatacompanyats de companys i com-panyes de partit en el govern o enl’oposició parlamentària, quetambé aprofitaven l’avinentesa perdefensar o criticar altres polítiquesi altres àmbits.

Poques poblacions han tingut undebat centrat en les seves necessi-tats, voluntats i expectatives. Elmunicipalisme no se’l creuen lamajoria dels que es presenten a leseleccions municipals. Es tracta,doncs, d’un esglaó, inferior en lacursa política; des del qual saltarals consells comarcals, les diputa-cions o els parlaments.

A finals del segle XIX els repu-blicans federalistes plantejaven unaestructuració de la gestió dels afersde les persones, segons la qual totallò que es pogués resoldre enl’àmbit del municipi s’havia de fera nivell d’ajuntament o corporaciómunicipal, els temes que importa-ven a nivell de nació o regió es re-solien en el seu àmbit i l’Estat que-dava reduït a aquells aspectes queprecisaven de la coordinació detotes les estructures anteriors o lesexcedien.

En l’actualitat és completamenta l’inrevés. El concepte de munici-palisme no és molt diferent (excep-te en algunes formalitats democrà-tiques) que l’establert en la famosatriada franquista (família, municipii sindicat). En definitiva la repre-sentació de l’Estat en les nostres lo-calitats.

L’abstenció creixent enregistradao la puixança de les candidaturesalternatives en són una bona mos-tra.

Secció Sindical de CGT a Repsol Tarragona

“La seguretat nosón campanyes ni frases

fàcils, són fets”

E N T R E V I S T A

Josep Garganté

-Quan i com es crea la Secció

Sindical de la CGT a Repsol Ta-

rragona?

-La Secció Sindical es va crear enl'any 1999, en resposta a un canvisubstancial de les condicions detreball que afectava el quadrant detorns a uns 450 treballadors.CCOO i UGT van promoure elquadrant de torns mal anomenateuropeu, provocant un seriós en-frontament entre treballadors afavor i en contra. Els dirigents d'a-quests sindicats van cometre tot unseguit d'irregularitats una vegadacelebrat el referèndum, negant-se aacatar el resultat ja que van quedarlluny d'arribar a el 50% mes un re-querit. Van promoure proves dequadrants per seccions al marge dela llei i sempre comptant amb elbeneplàcit de l'Empresa. Final-ment, van aconseguir el que venienbuscant des de l'Assemblea Perma-nent realitzada en aquest Centre deTreball fa ara 20 anys, que va anardividir la gent més conscient quees trobava en el torn. Una sèrie decompanys vam veure la necessitatde dotar-nos d'una eina adequadaper lluitar contra aquest caciquis-me sindical, d'uns sindicats prote-gits per l'empresa, i el temps ens hademostrat que va ser un encert l'or-ganitzar-nos en la CGT.-Com és la situació laboral en el

vostre sector? Quines són les

principals demandes dels treba-

lladors i treballadores?

-La situació laboral es pot qualifi-car d'acceptablement remunerada,però entenem que això es deu en

bona manera a la perillositat i al'exposició de tot tipus de contami-nació mediambiental amb la qualhabitualment hem de conviure entota la nostra vida laboral. D'aquíel nostre inconformisme a acceptarla filosofia de l'empresa i els sindi-cats CCOO i UGT amb els succes-sius plans d'adaptació de plantillesque han signat tots aquests anys, decara a perfilar el canvi generacio-nal a un cost molt baix.

En el nostre Centre es crea unclima laboral enrarit, ja que les ne-gociacions col·lectives han generatgreus desigualtats, entre els treba-lladors amb antiguitat i les novescontractacions que aviat suposaranel 50% de la plantilla. És habitualescoltar per la fàbrica la reclama-ció: “igual treball, igual salari”.CGT està totalment identificadaamb els que es troben immersos enaquesta situació discriminatòria iper tant reconeguts com el sindicatque pot liderar les seves reivindica-cions. És important tenir en comp-te els resultats de les eleccions sin-

dicals celebrades en el nostre Cen-tre el passat 29 de novembre 2006,on CGT passa de 2 membres delComite d'Empresa a 5 i 2 delegatssindicals.

Les principals demandes, secentren a escurçar el període detemps de desenvolupament profes-sional del personal de nou ingrésque ara necessita 10 anys fins aarribar al nivell tipus del lloc. Elpersonal a tres torns, que supera el50% de la plantilla, necessita unaprofunda reestructuració ja que esprodueixen excessives jornades a12 hores, els cursets de formaciól'empresa els programa semprefora de la jornada així com lespràctiques de seguretat. Si els tre-balladors un dia diuen prou unaempresa com Repsol podria anun-ciar que els seus treballadors noreben formació, i això és molt se-riós.

Els treballadors a torn necessitengaranties perquè puguin accedir ala jubilació a partir dels 55 anys.Quan es proposen canvis de qua-

drants de torn cal garantir el neces-sari factor corrector de la jubilacióque en el seu moment –al 1999- novan fer premeditadament CCOO iUGT.-Suposem que el tema de la segu-

retat i salut ha de ser una qüestió

prioritària per al sector, sobre-

tot, tenint en compte els accident

que poden tenir plantes d'aquest

tipus? Com és la situació en rela-

ció a aquest tema?

-El tema de la seguretat i salut la-boral serà una qüestió prioritària enaquest nou mandat per a la CGT, jaque plantejarem a la direcció elmàxim rigor en l'aplicació de lesnormes i la seva vigilància, creantnecessàriament una relació fluïdaamb les empreses contractistes jaque pateixen condicions precàriesque afecten sobretot el tema de lahigiene, ja que cal humanitzar lescondicions i el clima de treball ones desenvolupen.

Pel que fa a la seguretat de lesinstal·lacions i les persones, els quivam operm diàriament en ellesconsiderem que una actualitzaciópermanent dels procediments d'o-peració és vital per evitar emergèn-cies.

No obstant això, el capítol d'in-versions és vital a l'hora de millo-rar la seguretat de les instal·lacionsi de les persones, i per descomptatcal garantir en hores de treball laformació i aquest desgraciadamentés un tema tabú.

Per a la CGT el tema de la segu-retat no són campanyes ni frasesfàcils, són fets. Cal demostrar quela producció i la rendibilitat de lesseves instal·lacions no es podenavantposar a la Seguretat.

LA MIRADAINDISCRETA

El Comitè de Repsol Petroli és jutjat arran d’una denúncia de CGT

Col·lectiu Catalunya

Tots els membres del Comitèd’Empresa i un representant

legal de Repsol Petroli van compa-rèixer el 24 de maig davant el jutjatsocial de Tarragona a causa de ladenúncia interposada per la CGTper «vulneració de la llibertat sin-dical». La CGT acusava els altresdos sindicats i l’empresa Repsold’impedir-los participar en les co-missions de treball que desenvolu-

pen el Conveni Col·lectiu, signat alsetembre, al qual la CGT no vadonar suport i ara tampoc s'hi voladherir.

El Conveni Col·lectiu 2006-08,avalat per CCOO i UGT, conté unaclàusula segons la qual solamentels sindicats signants o els que des-prés s’hi adhereixin poden partici-par en les comissions que contro-len des de les hores extra a lespolítiques de seguretat laboral.CGT no hi va donar suport, però

dos mesos més tard les eleccions elconvertirien en el sindicat mésvotat entre els especialistes i elsegon al conjunt de l’empresa,mentre que la UGT va perdre pes.L’actual Comitè, de 21 membres,està composat per CCOO (7),CGT (5), UGT (5), CIT (3) i STR(1). La CGT considera que està pa-gant les conseqüències del creixe-ment electoral i els altres dos sindi-cats independents estan igual. Tot ino tenir grans esperances que el

jutge els doni la raó, perquè sónconscients que s'enfrontem a ad-versaris poderosos, els companysde la CGT estan disposats a anarfins on calgui. I si la via judicial re-sulta estèril, han fet una proposta aCIT i STR per constituir un comitèparal·lel, perquè no poden perme-tre que se’ls vulnerin els drets ambpactes inconfessables entreCCOO-UGT i l’empresa.

El cas va quedat vist per a sen-tència.


TREBALL-ECONOMIA

CGT Metall Baix Llobregat

Amb motiu de la celebraciódel Saló de l'Automòbil aBarcelona, el Sindicat del

Metall del Baix Llobregat de laCGT va convocar una concentracióel 16 de juny a les portes del Saló,sota el lema "Contra la precarietat,els acomiadaments i les deslocalit-zacions en el sector de l'automo-ció".

Un grup de sindicalistes de laCGT ens vam concentrar a l'entra-da a les 12h del migdia amb unapancarta i repartint centenars d'oc-tavetes per tal d'informar a totaquella persona que s'acostava alSaló de l'Automòbil que darrere decada cotxe que veuen i de totaquest circ que es munten les mul-tinacionals existeixen les desloca-litzacions, els acomiadaments, larepressió sindical, el terrorisme pa-tronal, etc… Que els cotxes els

fem persones i els seus beneficisels produïm nosaltres i que dia adia seguim perdent els nostresdrets i som preses com un simplenúmero.

Amb aquest acte la CGT tornavaa informar de les problemàtiquesexistents en el sector de l'automo-ció i a expressar que seguim entotal desacord amb les polítiques

repressores de les empreses i elsindicalisme submís d'UGT iCCOO, i que un altre món és pos-sible.

La qualitat de l'ocupació empit-jora i la situació s'agreuja substan-cialment en les relacions col·lecti-ves. El fenòmen de ladeslocalització, on la supressiódels drets sindicals bàsics és un

dels majors atractius per a les mul-tinacionals en els països de desti-nació, sotmet als treballadors del'estat espanyol al pur xantatge ma-fiós de "o t'empasses amb les con-dicions que imposo o em duc l'em-presa a un altre país", amb elbeneplàcit de governs i sindicatsmajoritaris.

Les conseqüències d'aquestesestratègies són nefastes tant per alcol·lectiu de treballadors/es, comper a les posicions sindicals: divi-sió, defensa del propi fent perdreperspectiva del global i en general,facilitant l'adopció de mesures talscom l'ampliació de jornades, dis-ponibilitat i flexibilitat horària,congelacions, dobles i triples esca-les salarials, increments producti-vitat, acomiadaments... precarietat,un clar exemple és la recent signa-tura del conveni del metall de Bar-celona signat per les organitza-cions UGT i CCOO.

Concentració davantel Saló de l'Automòbil

de Barcelona

Federació Comarcal CGT Anoia

Els treballadors i trebaladores ila Direcció de Copo-Feher

Barcelona van signar, el passat 2de maig, un acord per al tanca-ment de la fàbrica de Vilanova delCamí (Anoia).

Després d'esgotar el termini denegociacions i davant el més quepossible tancament judicial dona-da la situació concursal en la quales trobava l'empresa, es va arribara un acord econòmic per a la in-demnització dels treballadors enactiu i plans de recol·locació perals prejubilats. La mitjana de lesindemnitzacions és de més de vui-tanta dies per any treballat.

Els representants dels treballa-dors (3 delegats de CGT) van de-mostrar durant les negociacionsque els motius tècnics, de produc-ció i de mercat adduïts per l'em-presa eren conseqüència de la sevamala gestió i falta de previsió,però la situació concursal va ferque s'arribés a un preacord, ratifi-cat en assemblea, per al tancamentde l'empresa.

L'empresa Copo Fehrer haviaanunciat el 2 de març la decisió detancar la planta de Vilanova delCamí després que Seat li haguéscomunicat que no li adjudicaria el

farciment dels seients del nouIbiza, que es començarà a fabricara Martorell el 2008. La mesuraafectava els 47 treballadors quequedaven a la factoria. La com-panyia ja va presentar l'any passatun procediment concursal, és adir, una suspensió de pagaments, iva acomiadar o va jubilar anticipa-dament 127 treballadors.

Deslocalització

La Confederació General el Tre-ball va denunciar la decisió del'empresa com una deslocalitza-ció, perquè s'emportaven part dela producció per a Seat a la plantade Saragossa.

Amb aquest trasllat de feina a lacapital aragonesa i la retirada delsfarciments d'espuma de Seat, a Vi-lanova només restava un 25 % delvolum de feina, que també es por-tarà a fer a Saragossa.

Copo Fehrer és el segon proveï-dor de la filial de Volkswagen quecomunicava que tancava portes aprimers de març després que l'em-presa SAS d'Abrera, al Baix Llo-bregat, també anunciés que finalit-zava l'activitat a la seva planta ideixava sense feina a 300 perso-nes.

Finalment, l’empresaCopo-Fehrer tanca la sevafactoria de Vilanova del Camí


El 25 de maig la Secció Sindi-cal de CGT a l'empresa Mahle

de Vilanova i la Geltrú va convo-car una vaga de 24 hores, en soli-tari, per a pressionar a la direccióde l'empresa en la negociació delconveni i per protestar per la per-secució sindical, que està patint elcompany Fredy, per part de l'em-presa, que en aquells moments estrobava complint una sanció de 60dies d'ocupació i sou. El dia ante-rior a la convocatòria de vaga esva fer a Barcelona el darrer intentde mediació, però no es va arribara cap acord.

La participació en la vaga, tot il'oposició de CCOO i UGT, va serdel 70% de la plantilla. Aquestajornada de vaga mostrava un copmés l'oposició de la plantilla, talcom ja es va visualitzar el 9 de fe-brer passat, quan la majoria delstreballadors va rebutjar en referèn-dum l'acord a que havien arribatUGT, CCOO i l'empresa. La CGTes va reunir amb la direcció del'empresa el mes d'abril per desen-callar la negociació del conveni,però no va servir per a res. A banda del conveni col·lectiu, laCGT manifesta que hi ha malestara la fàbrica perquè la direcció es

dedica a prendre decisions unila-teralment, referents al calendari,jornades de treball, etc. A més, hiha gent que no rep els incentiusque li corresponen. El descontentés general.

Pel que fa el conveni que s'estànegociant, per a la secció sindicalde CGT no és lògic que no s’in-clogui en el conveni poder cobrarel cent per cent d’una baixa de 60dies, i per altra banda no estan d'a-cord en que es vulgui incloure enel nou conveni el quart i cinquètorn que proposa l’empresa. No esneguen a fer aquests torns, peròvolen que hi hagi constància foradel conveni i per un temps limitat.

Mahle té una plantilla de 600treballadors i es dedica a la fabri-cació de pistons de motors.

La CGT guanya leseleccions a Mahle

La CGT va obtenir un triomf in-discutible en les eleccions sindi-cals que es van celebrar el 29 demaig a Mahle. La secció sindicalde la CGT va aconseguir un totalde vuit delegats, mentre queCCOO en va obtenir sis. La UGT,que va ser la gran perdedora,només es va apuntar tres delegats,la meitat que en el 2004.

En lluita a Mahle per un nouconveni i contra la persecucióque pateix un dels seus delegats

L’ALTRA REALITAT

Què hi podemfer? El cas Seat

Pepe Berlanga

El passat 4 d'abril, el Comitè In-tercentres de la multinacional

Seat va arribar a un acord amb ladirecció de l'empresa sobre ofertesde jubilacions anticipades, per aqui hagi complert 58 anys el 31 dedesembre de 2007, un pla de baixesincentivades, excedències voluntà-ries i anys sabàtics, podent acollir-se voluntàriament a aquestes ofer-tes qui ho sol·licités abans del 10 demaig.

L'objectiu final, reduir un 10 percent la plantilla en el grup d'empre-ses Seat durant els pròxims tresanys, aproximadament 1.600 llocsde treball.

Com no podia ser d'altra manerai en coherència, la CGT abans designar-lo, va realitzar una consultainterna deixant en mans de l'afilia-ció la decisió final sobre la conve-niència o no de subscriure'l. El re-sultat d’aquesta va ser que vacomptar amb una amplísima majo-ria favorable a plasmar la nostra rú-brica en aquest acord.

Les raons que van afavorir el síanaven des del caràcter estricta-ment voluntari per acollir-s’hi; quel'empresa acceptava solucions notraumàtiques per a disminuir l'ex-cedent de plantilla que diu tenir;que no concorrien contrapartidesnegatives per als treballadors i tre-balladores que vulguin continuartreballant; la necessitat imperiosaque la Confederació General delTreball de Catalunya estigués pre-sent en tots els àmbits d'aplicacióde l'esmentat acord i, no menys im-portant, l'eliminació d'acudir, comen ocasions anteriors, a un Expe-dient de Regulació d'Ocupació.

Tot això es completava amb elconeixement real que el sindicat téde la composició actual de la plan-tilla, identificant com més de 1.100treballadors de 58 anys des d'arapodrien acollir-se a les prejubila-ciones i deixar l'empresa als 60anys.

No obstant això, en la Confede-ració s'ha deslligat una incompren-sible paranoia a partir d'interpretarque aquesta decisió contradiu elsacords que l'organització té adop-tats sobre la nostra intervenció da-vant els Expedients de Regulaciód'Ocupació.

Només qui desconeixen l'acordati pretenen tergiversar-ho podenplantejar aquesta lectura. Ja hemmanifestat que l'empresa ambaquestes mesures rebutjava acudira un Expedient de Regulació d’O-cupació, el que no va succeir en an-teriors ocasions, per tant, és inex-plicable que algú vulgui fer-noscombregar amb rodes de molí quanaquesta mesura no s'engegarà per-què ni es proposa.


TREBALL-ECONOMIA

La declaracióde la renda il’estat delbenestar

Vicent Martínez

Vivim en un país on les elec-cions es guanyen dient que

s’abaixaran els impostos. Almenys,cap dels dos grans partits no propo-sa mai apujar-los. I és que el con-cepte que té el ciutadà dels impos-tos és molt negatiu. Es té elconcepte que el que es queda l’estatdel teu salari no ho gaudeixes tupersonalment a la teua vida. Peraixò, l’objectiu de molts es pagar elmínim possible. En canvi, en altrespaïsos, els nòrdics, les eleccions sesolen guanyar dient que es pugenels impostos.

Per què aquesta diferència? Per-què el concepte que els ciutadansdel nord d’Europa tenen dels im-postos és diferent: en primer lloc,relacionen pagar més impostos (espaga més en funció de la renda)amb donar més fons per a millorarels serveis públics i, en segon lloc,en pagar en funció dels ingressos,són un instrument de redistribucióde la riquesa.

Al nostre país, com que la pujadadels impostos és tabú (sobretot si esfa a les classes altres) el que es fa esabaixar la ja reduïda pressió fiscal(els impostos, sobretot, se solenbaixar a les classes altes, però el re-clam electoral sol ser que es baixena les classes treballadores). L’altraexcusa és que si es baixa la càrregafiscal a les classes empresarials,aquestes crearan més ocupació i ri-quesa que després es podrà distri-buir entre tots (cosa que mai nopassa). Els països del nord d’Euro-pa tenen càrregues fiscals més ele-vades i són, com a país, més efi-cients, competitiuseconòmicament.

Això porta una manca de fonspúblics, buscada pels mateixos go-vernants, que els fa optar (per laseua orientació liberal) a: esperarfons privats per finançar serveis pú-blics amb la precarització de condi-cions laborals d’aquests sectors iamb la pèrdua de la seva qualitat il’encariment per al ciutadà quen’ha de pagar directament una part(a banda dels impostos). Per exem-ple, la Llei de la dependència, queper ser portada endavant ha decomptar amb el capital privat.En canvi, amb uns impostos mésalts els serveis podrien ser públics,de qualitat, amb condicions per alstreballadors i totalment gratuïts pera l’usuari (que pagaria en funció dela renda i rebria en funció de lesseves necessitats).

Potser les esquerres n’hauriemde fer més difusió de tot això, per-què la pujada d’impostos no fos tanantipopular.


T al com informàvem en l'an-terior número del Catalun-ya, l'empresa Furas, situada

a Piera (Anoia) i dedicada a la fa-bricació de cables i connexionselèctriques, després d'acumularcinc exercicis consecutius ambpèrdues, volia tirar endavant unExpedient de Regulació d'Ocupa-ció parcial sobre la plantilla de laseves dues fàbriques a Piera, quesignificava l'acomiadament de 112treballadors. Finalment, desprésd'unes setmanes durant les quals laplantilla va desenvolupar un procésde mobilitzacions, van acceptarmajoritàriament un acord que sig-nifica 94 acomiadaments.

Entre les dues fàbriques de Furasa Piera, la de connexions Piera 1, ila de cables Piera 2, hi treballenunes 155 persones. Fundada el1969, la companyia té tres fàbri-ques a Catalunya -dos a Piera i unaa Torà (Segarra)-, una altra a Casa-blanca (Marroc), una cinquena aDurban (Sud-àfrica) i oficines co-mercials a Hong Kong. El presi-dent de l'empresa és Josep Gonzá-lez, que també és president de lapatronal Pimec.

Furas és l'empresa que més llocsde treball oferia fins ara a Piera, i amés aquestes places les ocupavenpersones del municipi en la sevagran majoria. Amb els acomiada-ments anunciats, moltes famílies,així com l'economia global pieren-ca, pode quedar greument afecta-des, fet que ha disparat l'alarma ala vila i a la comarca de l'Anoia,una de les comarques catalanesamb una taxa d'atur més elevada.

Davant les intencions de l'em-presa, la plantilla i els tres sindicatspresents a Furas (CGT, CCOO,UGT) van portar a terme diversesmobilitzacions contra l'ERO, quevan començar amb una concentra-ció a les portes de l'empresa el 16de maig, i una manifestació pelscarrers de Piera el 18 de maig. Desdel tancament de l'edició de l'ante-rior Catalunya, aquesta ha estat lacrònica del procés i de la lluita dels

treballadors i treballadores deFuras:

-El 21 de maig va tenir lloc unareunió entre els advocats de l'em-presa i els dels treballadors. L'em-presa va ratificar la voluntat detirar endavant un ERO que afecta-ria 112 treballadors, amb indem-nitzacions de 20 dies per any treba-llat, la mínima que estableix lalegislació.

-El 25 de maig es porta a termeuna nova concentració a les portesde l'empresa. A continuació unes500 persones participen en la ma-nifestació fins a l'Ajuntament, ones fa la lectura d'un manifest. El 28de juny té lloc una altra reunióentre els representants de l'empresai dels treballadors. L'empresa vaentregar a la Inspecció de Treballla documentació sobre l' expedienti els treballadors van exposar elsmotius per oposar-s'hi.

-El 31 de maig nova reunió enque el comitè d'empresa va oferirun pla de viabilitat, que implicavasacrificar alguns llocs de treballper salvar la planta, fet que l' em-presa no va acceptar, tot defensantels 112 acomiadaments amb 20dies d'indemnització.

-El 2 de juny, nova concentraciódavant l'empresa, i nova manifesta-ció pels carrers de Piera amb mésde 200 manifestants contra l'ERO.

-El 6 de juny els treballadors deFuras inicien un bloqueig de laporta d'accés de la segona plantaque l'empresa té a Piera com a me-sura de protesta perquè la direccióde Furas accedeixi a negociar lescondicions de l'ERO. Els treballa-dors impedeixen l'entrada i sortidade camions del recinte. La segona planta és desd'on surt el coure per a la produc-ció de cablejat.

-Els treballadors de Furas i la di-recció de l'empresa segueixensense apropar postures, després dela nova reunió que van mantenirl'11 de juny, i a la qual també hihavia la presència d' un inspectorde Treball de la Generalitat. L'em-presa segueix tancada a realitzarqualsevol canvi a la seva proposta.

Furas deixa de proveir a la majoriadels seus clients com a conseqüèn-cia del bloqueig que els treballa-dors duen a terme.

-Furas rebaixa en 11 llocs de tre-ball l'expedient de regulació en lanova reunió mantinguda el 12 dejuny entre la direcció de Furas i elcomitè d' empresa, rebaixa que im-plicaria que els 11 treballadors dela planta Piera-2 que també incloul' expedient en sortirien i mantin-drien el seu lloc de treball. A més,sis dels treballadors afectats en laprimera planta decideixen acceptarla indemnització de l'empresa, de20 dies per any treballat, i rescin-deixen el seu contracte. En total, doncs, quedarien afecta-des 95 persones de la planta Piera-1.

-El 15 de juny, els treballadorsde Furas deixen de bloquejarPiera-2, després d'arribar a un prin-cipi d'acord amb l'empresa per co-mençar a negociar, que consistiriaen 40 dies en 20 mensualitats perany treballat, i un plus per als quihi porten més de 18 anys, que noseria menor als 100 euros per any.Després d'aixecar el bloqueig de lafactoria, la plantilla de Furas i elssindicats organitzen una manifes-tació a Barcelona, des de la seu deCorreos fins a la plaça Sant Jaume, a la qual participen 300persones. Una representació delstreballadors es reuneix amb el di-rector general de Relacions Exter-nes de la Generalitat, Jordi Menén-dez, a qui els sindicats demaneninversions a la comarca i una alter-nativa industrial al tancament deFuras.

-Es comença a fer públic queFuras negocia la seva venda alcompetidor alemany Leoni. A més,el 18 de juny en la reunió entre elsrepresentants de l'empresa, el co-mitè d'empresa i un inspector deTreball de la Generalitat, es vaconfirmar que Furas havia deciditexcloure de l'expedient de regulació 11 treba-lladors, així com les noves indem-nitzacions que oferia l'empresa: 40dies en 22 mensualitats per any tre-

ballat, i un plus per als que hi por-ten més de 18 anys no inferior a100 euros per any. A més, a les noupersones majors de 55 anys, l'em-presa els ofereix una prejubilacióde 22 dies per any treballat, la mí-nima establerta per la llei. No es vaaconseguir arribar a cap acord defi-nitiu.

-El 19 de juny un altre dels em-pleats va arribar a un acord particu-lar amb l'empresa per rebre la co-rresponent indemnització i, pertant, desvincular-se definitivamentde Furas. L'ERO afecta per tant a94 persones.

-Nova reunió empresa-treballa-dors-inspector de Treball, on l'em-presa planteja la seva oferta defini-tiva. El comitè convoca unaassemblea de treballadors pel dia21.

-En l'assemblea realitzada el 21de juny, els treballadors de Furasvan votar a favor d'acceptar l'últi-ma oferta d'indemnitzacions de l'empresa, un cop van acabar les ne-gociacions. Van votar 86 de les 94persones afectades per l'ERO, 82van fer-ho a favor, tres en contra iuna va decidir fer-ho en nul.L'ERO afectarà un total de 94 per-sones, totes elles de la fàbricaPiera-1, la planta de producció.Les indemnitzacions finals hanestat de 45 dies a raó de 24 men-sualitats. A més, les persones queportaven més de 16 anys treballanta l'empresa rebran una bonificacióde 250 euros per any treballat. Les9 persones a les quals l' empresaels oferia la prejubilació per tenir55 o més anys van rebutjar aquestaopció i es van adherir també a lesindemnitzacions que rebran laresta de treballadors.

Furas oferia les prejubilacions araó de 22 dies per any treballat, lamínima que estableix la llei, peròels nou afectats han preferit decan-tar-se per l' altra opció. A més,Furas es compromet a garantir lacontinuitat de la segona planta dePiera.

Des de la CGT i des dels treba-lladors s'ha defensat en tot momentque els acomiadaments de Furasreflecteixen un evident cas de des-localització, però malgrat les greusconsequències que tindrà per a lapoblació de Piera, la plantilla final-ment ha decidit acceptar majorità-riament l'oferta de l'empresa i elstres sindicats han signat l'ERO.L'ERO s'aplicarà en un terminimàxim de nou mesos i tindrà uncost global de 3,7 milions d'euros.Per a finançar aquest muntant esprocedirà a la venda dels terrenys is'arribarà a un acord amb el com-petidor alemany Leoni, que es que-darà amb la maquinària de la plan-ta i amb la seva cartera de clients.

La plantilla de Furas dePiera en lluita contra l'ERO

QUI PAGA MANA

10 Catalunya. Juliol-Agost de 2007

TREBALL-ECONOMIA

Seccions Sindicals CGT Atento

En els últims sis mesos s'hanproduït 1.200 acomiada-ments a Atento (CAT

ADSL, SATE, TERRA, etc...) i,per si això fora poc, n'estan previs-tos uns altres 3.000 al servei 1004(B.O., Básicos, Desarrollo, Fideli-zación, C.S.I., Promotoras, Sub-venciones y Proyecto Espejo)sobre la base de l'acord arribat elpassat 3 de maig al Grup Telefòni-ca, amb la complicitat d'UGT-CCOO. Aquest acord suposarà laliquidació de tots els serveis queTelefònica té contractats ambAtento per a l'Estat espanyol, acon-seguint-se així increments supe-riors al 50 % anual en els beneficisde l'empresa. Els treballadors i tre-balladores tornen a ser mercaderiabarata a la qual acomiadar per acontractar-la encara més barata aLlatinoamèrica.

Després de les diferents assem-blees realitzades per tot l'Estat es-panyol els afiliats i afiliades a laCGT van decidir convocar mobilit-zacions, començant amb una jor-

nada de vaga el 28 de maig, perquès'oposen als processos externalit-zadors que es realitzaran per partdel veritable contractador: Telefó-nica.

Més de cinquanta militants deCGT es concentraven a les dotzedel migdia del 28 de maig enfrontde la seu de Telefònica a Madrid(Gran Via, 28) en defensa delsllocs de treball i per a protestar pelsacomiadaments a Atento, subcon-trata del Grup Telefònica. L'accióva durar una hora, durant la qualels militants van repartir octavetes i

informar als vianants sobre la polí-tica laboral de l'empresa. La vagade 24 hores convocada per la CGTen totes les plataformes d'Atento al'Estat espanyol va obtenir un se-guiment d'un 25 % a Madrid, un 20% a València i Sevilla i un 40 % aLa Corunya i Barcelona. CGTaconsegueix mobilitzar novamentals treballadors d'Atento, ja que lesreivindicacions són justes. Comdeia Ángel Luís García, secretarid'Acció Sindical de la CGT, al tan-car l'acte, “només nosaltres podemdefensar el nostre lloc de treball. Si

ningú treballa per tu, que ningú de-cideixi per tu”.

CGT s'oposa amb fermesa alsprocessos externalitzadors que esrealitzen per part de Telefònica, illuita per la defensa de tota l'ocupa-ció que existeix a Atento i el man-teniment de tots els serveis de quies fa dir la quarta empresa del mónen el sector del telemarketing. Laviabilitat de l'empresa consisteixque Telefònica no desvïi les truca-des a Llatinoamèrica. Els ajusta-ments de beneficis (100 milionsd'euros Atento i 6230 milions Tele-fónica el 2006) són la solució peral manteniment de l'ocupació al'estat espanyol. Creiem ferma-ment que hi ha una manera deparar els plans de Telefònica: se-cundant majoritàriament les va-gues i mobilitzacions en tots elsserveis, aconseguint que Atentosigui multada pels clients i que laimatge de Telefònica es vegi taca-da en els mitjans de comunicació.

Més informació en el web de laCoordinadora Estatal de Telemar-queting de la CGT:http://www.cgt.es/telemarketing

Vaga a Atento contraels acomiadaments

Col·lectiu CatalunyaEl grup holandès Budelpack vol

tancar la factoria d'envasamentde cosmètics de Sant Just, on tre-ballen 95 persones, i portar la pro-ducció a Toledo. Budelpack vaanunciar a començaments de junyla intenció de tancar la planta deSant Just Desvern, en què treballen95 persones, que es dediquen al'envasament de productes de per-fumeria i cosmètica per a altresmarques. La companyia ho justifi-ca per una suposada manca de ren-dibilitat de la factoria i traslladarà

la producció a altres factories, comla de Talavera de la Reina (Toledo)i Alberca, a Portugal.

La companyia va comunicar alsseus empleats la presentació d'unprocés concursal, l'antiga suspen-sió de pagaments, amb un pla so-cial que inclou una partida de 2,5milions d'euros. El pla es concretaen tres mesos de sou per als treba-lladors que tenen una antiguitat defins a cinc anys, de sis mesos perals que en tenen entre cinc i deu, denou mesos per als d'entre deu i vintanys, i d'un any de sou per a

aquells empleats amb més de vintanys a l'empresa. Segons denun-ciava el comitè d'empresa, formatper CCOO, CGT i UGT, aquestesindemnitzacions se situen, enmolts casos, per sota dels 20 diesper any treballat, una oferta queconsideren "ridícula", per la qualcosa van presentar una contrapro-posta a la direcció amb les sevesreivindicacions.

El Comitè d'Empresa preveutirar endavant mobilitzacions i pro-testes en cas que la multinacionalholandesa mantingui el seu pla de

tancament i de trasllat de la pro-ducció.

La planta del Baix Llobregat lava vendre el grup Sara Lee a Bu-delpack ara fa set anys. En els da-rrers tres exercicis, però, la com-panyia holandesa ha anattraslladant a poc a poc part de laproducció a altres fàbriques, talcom també denuncien els sindi-cats. La firma ja va presentar l'anypassat un expedient de regulació(ERO) que afectava gairebé unacinquantena de treballadors a laplanta de Talavera.

Budelpack vol tancar la seva factoria de Sant Just Desvern


Els Mossos d'Esquadra van des-allotjar l'edifici situat al pas-

seig Joan de Borbó núm. 11 de laBarceloneta, on es trobava el Cen-tre Social Miles de Viviendas. Estracta d'un lloc emblemàtic perquèés el primer edifici construït albarri barceloní de la Barceloneta, ique havia estat convertit en CSOdavant la manca d'equipaments so-cials a la zona. L'acció dels Mossosva permetre que, de manera imme-diata, l'empresa Francisco AlberichSA s'encarregués del seu enderro-cament, la qual cosa va executard'una manera absolutament barroe-

ra, saltant-se algunes de les mesu-res bàsiques en matèria de preven-ció de seguretat i salut pública inormatives pròpies de l'Ajunta-ment com una sobre arbratge de laciutat, fet que va comportar el tren-cament de diferents i importantsbraços d'un plàtan situat al costatde la casa.

La CGT fa fer acte de presènciai, en particular, el delegat de pre-venció de Parcs i Jardins de Barce-lona, Carlos Bernal, va detectarque els treballs d'enderroc es feiensense les mesures de seguretatprescrites per a aquest tipus d'ac-tuacions. Així, la grua que aquestdia va fer esvorancs a la façana era

massa a prop del cordó de segure-tat al costat d'on es congregavenels Mossos d'Esquadra i alguns cu-riosos i per accedir a l'edifici elsoperaris van destrossar un platanerpròxim. De la mateixa manera,Bernal va assegurar haver vist elsoperaris treballar sense casc ni ar-milla reflectora, aixecar fumeresde pols en no tirar aigua sobre laruna i que algunes de les restesmetàl·liques que alçaven amb lamaquinària van caure molt a propdels interessat que s'havien congre-gat.

La Confederació General delTreball es va mobilitzar de seguidai va presentar una denúncia a la

Inspecció de Treball i a l'InstitutMunicipal de Parcs i Jardins perl'incompliment de la Norma Gra-nada sobre l'arbratge urbà. Com aresultat de la demanda i de les in-formacions rebudes a través delDepartament de Treball, l'inspectorJosé Vicente Marzal va alçar unaActa de Paralització de l'enderro-cament d'aquest emblemàtic edificiper falta de mesures de seguretat irisc greu contra la salut dels treba-lladors i altres.

Cal recordar que aquest edificiestava ocupat des de feia un parelld'anys per un col·lectiu i que l'obriaa diverses associacions i a l'anome-nada Universitat Pirata.

Aturen l'enderrocament del CSO Miles de Viviendas a la Barceloneta

Curs deformació sobreExpedients deRegulaciód’Ocupació

Bruno Valtueña, SecretariFormació CGT Catalunya

E ls dies 17 i 18 de maig la Se-cretaria de Formació de la

CGT de Catalunya va organitzarals locals de CGT a Barcelona unCurs de Formació sobre Expe-dients de Regulació d'Ocupació,destinat principalment als i les mi-litants que tenen una intervenciósindical en diferents sectors i em-preses on és freqüent haver d'abor-dar la problemàtica dels ERO.

L'objectiu principal del curs, im-partit pels companys Desiderio iRaúl, era facilitar eines per fer pos-sible una intervenció sindical alter-nativa i combativa contra la lògicadel Capital, que utilitza els ERO,les deslocalitzacions i la precarietatcom a eines per a incrementar elsseus beneficis.

La valoració dels curs feta per laSecretaria de Formació i pels 25participants en el curs és positiva, iens referma en la necessitat de se-guir organitzant cursos de formacióper als afiliats i delegats de la CGT.

Alguns resultatsEleccionsSindicalsAxa Seguros de Balears

CGT 3 delegats,;UGT, 1; CCOO,1.

Mahle (Vilanova i la Geltrú)

Els resultats han estat els següents: CGT: 8; CCOO: 6; i UGT: 3.

Sitel Ibérica Teleservices SA

CGT, 7 delegats; CCOO, 9; i UGT9.

Servicis Telefónicos (Sertel)

CCOO, 6 delegats; CGT, 3 dele-gats.

Ioxfil, (Igualada)

CCOO, 5; i CGT, 4.

Inacsa de la Batllòria (Vallès

Oriental)

CGT, 2; UGT, 2; CCOO, 2; iUSOC, 1.

Ajuntament de la Llagosta (Va-

llès Oriental)

CCOO, 3 delegats; CGT, 2;SPPME-CAT, 2; i UGT, 1.


TREBALL-ECONOMIA

Josep M. Loste Romero

Ara que ja se sap que el TAV noarribarà a Girona com a

mínim fins el 2012 (a banda dela incertesa del pas d’aquest “grantren “per la ciutat de Barcelona).Seria un bon moment per posar,per aplicar una mica de sentitcomú a la qüestió ferroviària a lanostra estimada comarca de l’AltEmpordà; la qual cosa hauriad’implicar el manteniment de l’es-tació de tren convencional al centrede Figueres i la posada en marxa,com més aviat millor, d’una líniade rodalies Portbou-Girona, Giro-na-Portbou, que signifiqués un im-puls, un esperó per a la millora dela mobilitat, entesa com una qües-tió social fonamental, arreu de lescomarques gironines i, molt espe-cialment, a l’Alt Empordà.

Ara és un bon moment per ende-gar una profunda reflexió sobre lesdeficiències de la xarxa ferroviàriaconvencional, tant en l’àmbit delsviatgers com en el de mercade-

ries, a la regió de Girona. Araés un bon moment, des de la so-cietat civil, des del món econòmic,social i associatiu per exigir alspoders públics (sobretot al bino-mi Adif-Renfe i al Ministeri deFomento) racionalitat, justícia so-cial i respecte a l’equilibri territo-rial. Ara és l’hora de demanarmolt seriosament que les diferentsinstitucions públiques del territori(Ajuntaments, Consells comarcalsi Diputació) es mullin per tal d’a-turar les grans discriminacionsque pateixen els usuaris del trans-port públic del nostre territori. Undarrer exemple d’això el tenim enl’anomenada “devolució exprés”:només s’aplica, d’ençà de l’1 del 6del 2007, als usuaris dels trens derodalies de l’àrea metropolitana deBarcelona.

A banda d’aquests terriblesgreuges comparatius territorials,el més negatiu de tot és la incertesadels usuaris del tren convencionala causa de les amenaces de reduc-ció de serveis o, el pitjor de tot:

una possible supressió de l’estaciódel tren del centre de Figueres i,consegüentment, de la línia deviatgers del tren convencionalentre Figueres i la frontera france-sa, la qual cosa seria un cop mor-tal per a tota la comarca de l’AltEmpordà. Ara és un momentmolt oportú per deixar enrere lespolítiques eixorques i fracassades iencarar el futur agafant el rave perles fulles.

Cal tenir molt en compte que,a hores d’ara, tenim ja algunesrespostes, certeses, sobre la qüestióferroviària altempordanesa: 1/ Al’estació “metafísica” de Vilafantno s’atura cap Tren d’Alta Veloci-tat, serà una simple PAET; 2/ Noes farà la variant Nord del trenconvencional, per la qual cosa sidesapareix l’estació del centre deFigueres també desapareix la líniaFigueres –Portbou; 3/ La futuralínia del TAV només podria ab-sorbir, assimilar entre un 15% i un20% de les mercaderies que ac-tualment passen per camió, per

carretera, per la Jonquera; la qualcosa implica que, si no es dignificala línia de Portbou, en un futur pro-per el col·lapse de camions per ca-rretera pot ser monumental.

En síntesi, davant d’aquests fetsevidents, davant de la tossuda rea-litat de cada dia, a més a més, totsabent -tenint en compteque eltren, la mobilitat ferroviària (tantde viatgers com de mercaderies) ésuna qüestió social primordial per ala nostra comarca, es fa necessarique els nostres polítics, els caps deles nostres institucions democràti-ques, els nostres líders de la socie-tat civil i la ciutadania en generals’impliquin, es comprometin perdefensar, d’una forma justa, demo-cràtica i efectiva, l’Estació del trenconvencional al centre de Figue-res i la dignificació del conjunt dela línia fèrria entre Girona i la fron-tera francesa. Aquesta és l’únicaalternativa per fer possible unamobilitat sostenible i un creixe-ment econòmic ordenat per a lanostra estimada comarca de l’Alt

Joan Ramón Ferrandis,Coordinadora Defensa delFerrocarril SFF-CGT

El problema de la xarxa derodalies de Renfe a Barce-lona no ha sorgit de manera

inesperada; que es fes evident eratan sols qüestió de temps. Però lesobres del Tren d'Alta Velocitat(TAV) han precipitat els esdeveni-ments.

La xarxa de Rodalies pateix undèficit d'inversions històric, i el de-teriorament es fa cada cop més pa-tent; en canvi, les inversions en lí-nies d'alta velocitat absorbeixen el96 % dels diners destinats al ferro-carril. Per tant, ens enfrontem auna realitat esclafadora. D'aquí apoc s'inaugurarà un ferrocarril eli-tista que utlitzarà tan sols un 1% dela població, i que rep la major part

dels recursos econòmics, mentreque el ferrocarril de tots, el què uti-litza la immensa majoria, només seli poden posar pedaços amb un 4%del total de les inversions.

En contraposició a aquestesdades resulta eloqüent que elsusuaris de Rodalies hagin augmen-tat més del 60% en els darrersanys, i el seu creixement s'ha vistlimitat per la mateixa infraestruc-tura. A més, part del material és elmateix de fa dècades, i els sistemesde seguretat i de bloqueig, tot i quehan millorat, queden a força dis-tància dels emprats en altres xarxesde rodalies, a les quals se'ls perme-ten freqüències molt majors.

En les setmanes anteriors a lesrecents eleccions, els polítics vanemfasitzar aquest problema en clauelectoralista, fent palesa unamanca de memòria només usual en

ells.Quan es va presentar el projecte

per a la construcció de la línia d'al-ta velocitat, en el seu pas per Santsi pel Prat, els diversos grups polí-tics ja sabien que les vies de circu-lació es reduirien a la meitat, i queles freqüències (durant al menystres anys) se'n ressentirien, sensecomptar els incidents indirectesque aquestes obres produeixen enla xarxa convencional. La resta d'u-suaris paguen les conseqüències dela construcció del tren d'uns pocs.

Els mateixos polítics que s'om-plen la boca criticant les deficièn-cies de Rodalies van ser aquellsque aprovaren (excepte una forma-ció) aquest traçat per al TAV, sa-bent els problemes que això com-portaria, i ara aprofiten el ressòmediàtic generat per demanar latransferència de les competències

de la xarxa de Rodalies i de Mitja-na Distància.

El 16 de març de 2006, el Parla-ment de Catalunya aprovava la Lleidel sector ferroviari de Catalunya, iel mateix conseller de Mobilitatanunciava "operadors publicopri-vats que gestionen les rodalies perfer-les funcionar amb garanties".

La realitat és que sense inver-sions que millorin les infraestruc-tures existents la xarxa seguirà ob-soleta, i continuarà deteriorant-semés, si pot ser (que pot ser). L'a-nunci del traspàs de competènciesnomés és una bombolla d'oxígenper fer callar la pressió ciutadana,però en realitat la Generalitat nosap ni com, ni quan, ni quines lí-nies ferroviàries es traspassaran. Elque sí és evident és que la privatit-zació no és la solució.

Els problemes de laxarxa de rodalies deRenfe de Barcelona

OPINIÓ: El tren a l’Alt Emordà: una qüestió social fonamental

SFF-CGT

E l congrés va tenir lloc a Sala-manca durant els dies 25, 26 i

27 de maig. Després de l'entrada envigor de la Llei del Sector Ferro-viari el 2005, el SFF-CGT s'ha en-frontat a dos reptes fonamentals:adaptar la seva estructura a la se-gregació de l'empresa públicaRenfe en dues entitats, Renfe Ope-radora i Adif, i seguir donant cober-tura als treballadors de les novesempreses ferroviàries que entrin aoperar en les infraestructures públi-ques, als de les empreses vincula-des directament a l'activitat ferro-viària i als de les nombrosescontrates i subcontrates que esmouen en un sector amb una desre-gulació i una precarietat en cons-tant augment.

Aquest procés d'adaptació orga-nitzativa, que va començar al febrerde 2005 en el IV Congrés Ordinaricelebrat a Màlaga amb la creacióde dos equips coordinats, ha conti-nuat a Salamanca amb l'estructura-ció del Sindicat Federal Ferroviarien dues Seccions Sindicals estatalsque desenvolupin la seva pròpiaacció sindical, estableixin i defen-sin les seves pròpies reivindica-cions i prenguin els seus acords deforma independent, amb el fermcompromís de continuar construintun instrument sindical combatiu,transparent, participatiu i solidarique sigui útil a un espectre moltmés ampli de treballadors ferrovia-ris, construint un ampli sector fe-rroviari, dintre de la Federació deTransports, que actuï d'ens coordi-nador de les diferents seccions sin-dicals.

En el III Congrés Extraordinaridel SFF-CGT es va triar un nou Se-cretariat Permanent i Equip de Co-ordinació.En el congrés van parti-cipar delegacions d'altres empresesferroviàries (FEVE, Wagons-Lits) ide sindicats d'altres estats amb elsquals mantenim des de fa anys rela-cions de treball (SAC de Suècia,CUB Trasporti d'Itàlia), així comconvidats de la Federació Local deSalamanca, de la Confederació deCastella-Lleó i del Comitè Confe-deral.

El SindicatFederalFerroviari de laCGT celebra elseu III CongrésExtraordinari

12 Catalunya. Juliol-Agost de 2007

TREBALL-ECONOMIA


E l dia 15 de juny, en totesl'ambaixades i consulats delMarroc a l'Estat espanyol, la

CGT es va manifestar contra la po-lítica de repressió laboral i socialque està portant a terme el governmarroquí, i exigint que es respectinels drets humans, laborals i socialsde forma real, i no formal.

Des de fa anys es parla que elMarroc està en una transició a lademocràcia, però la veritat és que larepressió als mínims drets civils se-gueix ben present cada dia. Casoscom l'empresonament massiu derepresentants de l'Associació Ma-rroquí de Drets Humans, de l'Asso-ciació de Diplomats en Atur i desindicalistes són una constant.

En aquesta ocasió, després de lesmanifestacions del passat 1r deMaig, van ser detinguts i empreso-nats diversos sindicalistes i activis-tes de l'Associació Marroquí deDrets Humans i de l'Associació deDiplomats en Atur amb la qualCGT té un acord de germanor i so-lidaritat, també van ser detingutssindicalistes de la UMT (el sindicatmés important al Marroc) de lamultinacional de Delphi per defen-sar els seus drets i unes condicionsdignes. El Regne del Marroc vol

garantir als “Amics” de les multina-cionals que inverteixen allí, un estatde “Pax” romana i sense drets.

Sindicalistes marroquins van sersotmesos en diferents ciutats (Se-frou, Tiznit, Agadir i Laksar Lak-bir) a interrogatoris policials des-prés de la seva participació en lesmanifestacions de l'1 de maig, ambel pretext que s'havien proferit du-rant aquestes manifestacions con-signes que afecten a la Monarquia il'Estat. Alguns militants van ser em-presonats i perseguits en Agadir, al-tres cinc van ser presentats en situa-ció de presó preventiva davant delfiscal del Tribunal de Primera Ins-tància en Laksar Lakbir, i desprésd'haver estat escoltats, el procedi-ment va ser transferit a la policia ju-dicial per a un aprofundiment de la

investigació.El 10 de maig de 2007 el tribunal

de primera instància d'Agadir vapronunciar el seu veredicte, con-demnant Abderrahim Kerrad iMehdi Berbouchi a dos anys depresó ferma i a una multa de 10.000Dh para cadascun d'ells. El tribunalde primera instància de LaksarLakbir va pronunciar el seu vere-dicte el 22 de maig de 2007, con-demnant cinc militants, que són:Thami Al khyat, Youssef Atitouani,Ahmed Al Kaatib, Oussama BenMassoud i Mohamed Alrayssouni atres anys de presó ferma i a unamulta de 10.000 dh per a cadascund'ells.

Està clar que el "makhzen", elpoder a l'ombra que controla la so-cietat marroquina i la vida política,

no està disposat a tolerar dissidèn-cies i lluites socials que posin enperill l'actual estat de coses al Ma-rroc.

El dia 15 de juny, al Marroc,també va ser un dia de lluita, ambuna concentració enfront del parla-ment a Rabat i una vaga de fam de24 hores, així com diferents actesper protestar contra la repressióexercida pel govern del Marroc enles manifestacions del 1r de Maig,que ha desencadenat la presó per a7 companys. Aquestes mobilitza-cions van ser una vegada més repri-mides amb una brutalitat extremaper les forces policials, provocant aRabat nombrosos ferits entre elsmanifestants, una quinzena delsquals van haver de ser hospitalit-zats.

Considerem totalment injustifi-cada l'enorme repressió exercidaper les forces policials marroqui-nes. Pensem que aquesta actitud ésindigna de qualsevol govern, doncsataca directament a un dels drets fo-namentals de les persones: el dret ala llibertat d'expressió. Si es coartaaquest dret s'estan reprimint tots elsdrets humans, perquè és aquesta lli-bertat d'expressió la qual permetdenunciar injustícies i reclamarcanvis.

Així mateix, volem assenyalarque el govern marroquí, a través dela seva Ambaixada i consulats, esva negar a rebre els escrits que laCGT va intentar lliurar. Aquest fetevidència, una vegada més, l'actitudd'aquest govern davant la llibertatd'expressió. Des de la CGT valo-rem aquest comportament com unatotal falta de respecte pròpia d'unaactitud feixista i prepotent.

Els nostres companys marro-quins necessiten solidaritat. Hemd'ajudar-los al mateix temps quedonem a conèixer la veritable caraautoritària del règim marroquí.

Més informació al web de l'As-sociation Marocaine des Droits Hu-m a n shttp://www.amdh.org.ma/

Concentracions contra la repressióals sindicalistes al Marroc

Antonio Pérez Collado, secretarigeneral de la CGT del PaísValencià

Estem tan acostumats ja als mi-lers de morts que es produeixen

per guerres i sinistres, a la crònicade desgràcies diverses en què esconvertix cada telenotícies, que lesdades anuals sobre sinistralitat la-boral a penes si alcen algun comen-tari en els llocs habituals de tertúlia;queden com un assumpte d'experts,com unes dades per a l'estadística.

No obstant, els accidents de tre-ball són un alifac que arrosseguemany rere any, una tragèdia per a mi-lers de treballadors i per a les seuesfamílies. En els últims cinc anys(2002/2006) s'han produït a Espan-ya quasi cinc milions d'accidents la-borals, que s'han emportat la vidade 5.048 treballadors i treballadores–amb una mitjana de 4´5 morts perjornada laborable. Si ens centremen l'últim any les dades són encaramés preocupants, ja que 1.030. 912persones han sigut víctimes d'alguntipus d'accident laboral, la qual cosarepresenta un creixement del3´45% respecte al 2005. D'esta im-pressionant xifra de sinistres, 1.338

han sigut mortals (966 en el lloc detreball i 372 in itinere), 10.786greus (8.804 en el treball i 1.982 enel viatge d'anada o volta). L'altremilió llarg han sigut d'accidentslleus, però tots ells amb baixa labo-ral.

No cal recordar que tots estos ac-cidents hi ha milers de treballadorsque mai aconseguixen recuperar-sedel tot, que han de passar per llargsi delicats períodes de rehabilitació ique, en molts casos, acaben amb se-qüeles que els impediran tornar aportar una vida normal. Els costosque estos accidents representen enhores de treball perdudes i en gastomèdic són astronòmics, però aCGT li preocupa molt més el costhumà que la sinistralitat laboral sig-nifica.

Però si greu és la repercussió delsaccidents de treball, molt més ho ésla de les malalties professionals, en-cara que en este cas la situació ésmolt més depriment perquè ni tantan sols es reconeixen com a talsmalalties del treball a gran part deles patologies que tenen el seu ori-gen en l'entorn laboral. Perquè ensfem una idea aproximada del quepretenem denunciar, cal tindre en

compte que el 94% dels treballa-dors difunts ho és a conseqüènciad'algun tipus de malaltia professio-nal i només el 6% mor com a con-seqüència d'accidents de treball. El64% de les malalties laborals delsobrers no són reconegudes com atals i es tracten com a malalties co-munes: cada any es reconeixenmenys de 30.000 casos de malaltiaprofessional, quan la xifra real s'a-proxima als 80.000 supòsits.

Cada any, 16.000 personesmoren per malalties causades peltreball, la qual cosa representa el4% del total de defuncions anuals aEspanya. Uns 80.000 treballadorsemmalaltixen anualment per causesque s'inicien en els seus nllocs detreball, la qual cosa fa que actual-ment comptem en el nostre paísamb 1'8 milions de persones quepatixen algun tipus de malaltia d'o-rigen laboral. Les mútues d'acci-dents laborals solen desviar moltesd'estes malalties professionals cap ales contingències comunes, per laqual cosa només el 16% de les ma-lalties dels treballadors es tractentenint en compte el seu origen labo-ral.

Davant d'esta situació i davant dela falta de mesures eficaces per acombatre de manera molt més con-tundent i eficaç els accidents de tre-

ball i les malalties laborals, aplicantunes polítiques preventives que re-duïsquen progressivament eixesdades que cada any tornem a la-mentar i implantant unes inspec-cions de treball, amb mitjans i capa-citat per a sancionar a les empresespoc sensibles per la salut laboral, laCGT ha iniciat un campanya d'in-formació i denúncia que es desen-voluparà al llarg dels pròximsmesos, amb la que pretenem cridarl'atenció de la societat i dels treba-lladors davant d'este greu problema.

La campanya de desenvolupa en

totes les comunitats i conclourà a latardor amb una manifestació d'àm-bit estatal. A València hem comen-çat amb una assemblea de delegats,en la que s'han distribuït els mate-rials editats, i amb una concentraciódavant de la Direcció General deTreball. En els mesos següents lesseccions sindicals desenvoluparanun treball d'informació i sensibilit-zació en les empreses i, com a tan-cament de la campanya, es convo-carà una manifestació a nivellconfederal en una ciutat encara perdeterminar.

OPINIÓ: El treball mata... i molt!

Rafael Cid

En les dictadures el Codi Penal

és l'eina usual amb que es legi-

tima la repressió institucional.

En les democràcies, el Codi Penal

deixa d'estar al servei d'una classe o

ideologia per a arbitrar la mínima co-

acció exigida per al consens social.

Això és en teoria; la pràctica sol ser

distinta.

Amb la important diferència que en

una dictadura el principi de presump-

ció de culpabilitat acostuma a impu-

tar-se al poder arbitrari, i per contra,

en les democràcies, el poder sol gau-

dir de credibilitat política. Per això, les

injustícies en una democràcia triguen

molt en visualitzar-se davant l'opinió

pública i ser rebutjades. Sovint, una

exagerada presumpció d'innocència

(negligència in vigilant) suposa un

passaport cap a l'autisme social i la

impunitat.

La condemna de 3 anys de presó a

Cándido i Morala, els sindicalistes de

la Naval de Gijón en que s'inspira la

pel·lícula “Los lunes al sol”, és un acte

propi d'altres temps, una conducta

bàrbara. Ficar a la presó a dos repre-

sentants dels treballadors per des-

trossar un video de tràfic que gravava

els enfrontaments entre obrers i poli-

cies arran del tancament de les dras-

sanes, fa pudor a atropellament i índi-

ca l'esperit revanxista amb que

alguns jutges interpreten les lleis a

Espanya. Però, al mateix temps, mos-

tra el perfil d'un nou sindicalisme d'ac-

ció directa, sense alliberats ni capda-

vanters a part, que està brollant en

l'entranyes del voraç marc de rela-

cions laborals que imposa el neolibe-

ralisme global.

Però el de Cándido i Morala no és

un cas aïllat. Existeix una espècie de

Brunete judicial que sembla tenir gra-

vat en les bocamànigues de les seves

punyetes la missió d'evitar que els va-

lors de la democràcia social penetrin

en la cultura quotidiana. Són gent de

botonada i rància estirp que es mos-

tra implacable amb els humils i sub-

missa amb els poderosos. Persones

que no veuen l'estat de necessitat, ni

eximent en la protesta d'uns treballa-

dors condemnats a l'atur pels vaivens

d'una economia especulativa, ni de

bon tros es plantegen si cap sospitar

inducció al delicte quan “infiltrats” de

la policia (ah, la vella i torticera fòrmu-

la del desgraciat “cas Scala” de Bar-

celona) han tirat gasolina sobre la feri-

da oberta de la revolta.

No, no és un cas aïllat. Recordem

el processament de 4 estudiants pels

enfrontaments de la marxa antiLOU

del 2001 a Madrid, la condemna a 1

any de presó d'altres 2 universitaris

per no haver acudit a presidir una

taula electoral en la Universitat Com-

plutense de Madrid i la cacicada

d'emparar l'expulsió de la CGT del

local sindical que venia utilitzant des

de fa anys a Madrid per a destinar-lo

a construir pisos de luxe. Parlar en

aquestes circumstàncies d'igualtat

davant la llei és una broma pesada.

Tenim un Codi Penal generós quan

es tracta que multimillonaris com els

Albertos, condemnats en ferm pel su-

prem per una mica més que trencar

una càmera municipal, facin la seva

vida tranquilament, i que l'estafador

reincident José María Ruiz Mateos i

un condemnat per doble assassinat

com Rodríguez Galindo compleixin

les seves condemnes a casa, però

que esdevé inflexible si es tracta de

contextualitzar a dos humils treballa-

dors que van dur la seva repulsa a es-

tavellar-la contra un video de tràfic.

Tot això posa de manifest l'existèn-

cia en la pràctica d'un Codi Penal de

dues velocitats: una per a rics i altra

per a pringats. Taxonomía que, en

temes com el del delicte d'injúries i

calúmnies al Cap de l'Estat, ofereix la

paradoxa que el “democràtic” és més

sever que el “totalitari”. El Codi Penal

de Franco (reforma 1963, article 147)

només emparava al Cap de l'Estat; el

Codi Penal vigent (reforma 1995, arti-

cle 490, apartat 3) estén aquesta tute-

la al Cap de l'Estat i “a qualsevol dels

seus ascendents i descendents”.

Senyors dels partits “majoritaris”, ca-

vallers dels sindicats “representatius”,

intel·lectuals del quart poder, sagaços

escribidors, segueixin amb els seus

jocs malabars, no promoguin a Cán-

dido i Morala al Premi Príncep d'Astú-

ries, el país real l'hi agrairà. Nulla es-

thética sine ètica.

PD: Els sindicalistes detinguts de la

Naval Gijón, Cándido Gonzalez Car-

nero i Juan Manuel Martínez Morala

han sortit de la presó de Villabona el 4

de juliol. Institucions Penitenciàries ha

decretat el tercer grau per als sindica-

listes de la Corriente Sindical de Iz-

quierdas. Han de seguir complint el

tercer grau a casa.

Injusta sentència contra el pagèsantitransgènics Josep PàmiesCampanya de Solidaritat ambJosep Pàmies(http://www.freepamies.org)

En primer lloc, manifestem lanostra disconformitat amb la sen-tencia judicial 181/2007 del Jutjatnº 2 de lo Penal de Lleida. La sen-tència ha absolt a Josep Pàmiesdels delictes que li imputava lafiscalia i l'acusació particular de-clarant-lo innocent d'atemptat al'autoritat i de lesions. Ara bé, in-comprensiblement, la jutgessaconsidera que Josep és culpablede dues faltes lleus (desobedièn-cia i lesions) i responsable civildavant els 329 dies de baixa delguàrdia civil Alvaro Giménez Sa-canell i de les suposades seqüe-les. Això suposa, de fet, dues pe-tites multes, la indemnització de22.000 euros al guàrdia civil de-nunciant i les costes del judici. Ladefensa presentarà un recurs d'a-pel·lació a l'Audiència Provincialde Lleida.

Recordem que es jutjava elpassat 11 de juny a Josep Pà-mies. Concretament, se li dema-naven 4 anys de presó i 50.000 €per una ocupació de la subdele-gació del Govern a Lleida; l'accióes va realitzar el 13 de setembrede 2003, i en ella va resultar lesio-nat un guàrdia civil.

Des de la Campanya conside-rem que en el judici va quedar de-mostrada la mala fe del denun-ciant i la irregularitat del procésque va seguir aquesta denúncia.

En cap moment, es va provarque Josep Pàmies agredís al de-nunciant ni que estigués a prime-ra línia en el moment dels fets. Lajutgessa ha donat per bona laversió del guàrdia civil, l'únic tes-timoni que incrimina a Josep i lacredibilitat del qual es va posarmés que en entredit, pel seu inte-rès personal en jubilar-se ambdoble paga si sortia victoriós deljudici i pels seus antecedentsmèdics. El dia dels fets, GiménezSacanell, no va demanar reforçosperquè es detingués a cap delsmanifestants però curiosamentva acusar a Pàmies d'agressió unany després. Avui sabem que Sa-canell va rebre pressions per talde que denunciés a Pàmies i jus-tifiqués la entrada dels manifes-tants a l'edifici.

Sacanell, tampoc va anar a visi-tar-se de les suposades lesionsfins tres dies després, via metgede capçalera quan l'habitual enagents de seguretat és que hofacin a l'instant, a urgències. Capde les ressonàncies i proves mè-diques va demostrar cap lesió im-portant fins després de l'explora-

ció quirúrgica a la que es va sot-metre mesos més tard.

En el judici va quedar demos-trat, que Sacanell havia tingut unalesió al mateix lloc del cos i dosanys abans cosa que fa sospitarde la veracitat de la seva denún-cia i de les causes reals de labaixa de 329 dies. En tot cas, elque no té cap mena de lògica ésque la jutgessa consideri respon-sable civil a Pàmies, quan ellamateixa reconeix la possibilitatque la baixa sigui producte d'unempitjorament de l'antiga lesió.Com a molt, la hipotética culpabi-litat de Pàmies hauria de suposaruna indemnització per la lesiód'aquell dia i que es cura habi-tualment, i segons manifestà laforense, amb un vendatge com-pressiu i analgèsics.

Valorem que la jutgessa va ac-tuar amb prejudicis el mateix diadel judici, no deixant entrar a lasala al públic present i al·legantque podia haver-hi persones vio-lentes. Pensem que aquests ma-teixos prejudicis han influït en lasentència.Creiem que es tractad'una sentència per escarmentarla lluita pagesa de base i que s'havolgut criminalitzar i afeblir els re-cursos econòmics i els suportssocials del moviment antitrans-gènic.

Valorem molt positivament lasolidaritat que ha despertat el casdel Josep i les moltes mostres desuport que hem rebut, per part de250 entitats i més de 3000 perso-nes que han signat el manifest desuport al Josep.

La campanya de suport alJosep i alguns col·lectius que laformem, engeguem la nova plata-forma "Som lo que Sembrem",per dur a terme una Iniciativa le-gislativa popular per declarar Ca-talunya lliure de transgènics, iexigir un etiquetatge que permetial consumidor discriminar els ali-ments amb modificació genètica.

Recorrerem totes les comar-ques de Catalunya amb una ca-rrossa antitransgénica arrosse-gada per un tractor, que farà elrelleu a cada comarca, comen-çant a Balaguer i acabant a laPlaça Sant Jaume de Barcelona.L'objectiu es recollir les 50.000signatures per portar la propostaal parlament.



A PROPÒSIT DE L’EMPRESONAMENT DELS SINDICALSITESCÁNDIDO I MORALA

Implacable per alshumils, submissaper als poderosos

Tema del mes> OPINIÓ

> DELS MOVIMENTS> EL MOVIMENT


CronologiaXavi Roijals

Al número 25 de l'època anterior

de la revista Catalunya, corres-

ponent als mesos d'agost i se-

tembre de 2000, va sortir la primera

cronologia, tot i que sota un altre epí-

graf ("...i després diuen que no passa

res"). Durant 61 números i al llarg de

set anys, la cronologia ha provat de ser

fidel als objectius sota els quals el

col·lectiu que feia la revista aleshores i

ara la vam dissenyar. Quan a l'inici de

l'estiu de l'any 2000 varem decidir ini-

ciar aquesta secció, la idea que teniem

al cap era la següent: recollir dintre

d'una secció totes les notícies breus

que ens anaven arribant, donar el

màxim de visibilitat al conjunt de lluites

i de mogudes que hi havien dins del

Principat al marge de partits polítics,

institucions i sindicats majoritaris. Hem

de tenir en compte que algunes coses

han canviat molt des que vam iniciar la

cronologia: no existia el node de Bar-

celona de la xarxa Indymedia, l'ús d'in-

ternet no estava tant estés com ara (i a

més hi havien molts prejudicis dintre

dels ambients polititzats contra aques-

tes noves tecnologies de la informa-

ció),no es feien servir gaire buscadors

d'internet com google. Fer una cronolo-

gia aleshores tenia molt més sentit, ara

és molt més fàcil anar a Google o al

cercador d'Indymedia Barcelona i tro-

bar allò que ha passat tal dia a tal lloc.

En aquella època ni era tant fàcil ni la

major part de la gent sabia fer anar

aquestes eines.

Quan vam dissenyar les primeres

cronologies, també voliem barrejar

conscientment totes aquestes lluites

amb les que en un moment donat po-

dríem considerar com a pròpiament

més nostres, les mobilitzacions convo-

cades o generades pel sindicat, i aque-

lles amb les quals la CGT de Catalun-

ya col·laborava. No per diluir les unes

dins de les altres, sinó perquè conside-

ràvem (i encara considerem) que les

lluites més nostres eren part d'un tot

més gran, part d'un moviment de movi-

ments que va agafar una extensió im-

pressionant, i on es produïren i es pro-

dueixen estranyes sinèrgies que en el

fons no ho són tant. Quan els treballa-

dors d'autobusos fan una assemblea

convocada per la CGT a l'històric Cen-

tre Social Ocupat la Hamsa, quan la

secció sindical de Parcs i Jardins de

CGT denuncia el desallotjament del

centre social Miles de Viviendas del

barri de la Barceloneta, per posar

només dos exemples, que n'hi haurien

moltíssims més, això vol dir alguna

cosa. No sabem si encara es pot parlar

amb propietat de l'existència d'aquest

"moviment de moviments", probable-

ment per tal que aquest "moviment" fos

tal hauria calgut que la consciència de

ser-ho hagués estat majoritària, i és

discutible si això ha passat. Però conti-

nuem...

Si repassem el que han estat

aquests set anys de moviments al ca-

rrer ens podem adonar d'unes quantes

coses. No som sociòlegs ni res sem-

blant, aquest article és només l'opinió

d'un d'aquells que hem fet la cronolo-

gia al llarg d'aquests anys.

En primer lloc les mobilitzacions

més fortes que hi han hagut en aquest

país durant aquest període han estat:

la lluita contra el trasvassament del riu

Ebre, que mobilitzà desenes de milers

de persones de les comarques del sud

de Catalunya (i de tota la conca del riu

Ebre) contra el Plà Hidrològic Nacional

del Partit Popular; les mobilitzacions

contra la guerra de l'Iraq i contra la par-

ticipació espanyola en aquest conflicte,

junt amb les mobilitzacions finals del

13 de març de 2004 davant les seus

del PP de pràcticament a tot arreu -

mobilitzacions que es pot dir que van

ser contra el PP però en cap cas pro-

PSOE-.

La lluita contra el trasvassament del

riu Ebre va inciar-se amb l'aprobació

per part del Partit Popular d'un Pla Hi-

drològic Nacional que presumptament

havia d'ordenar totes les conques hi-

drològiques dels rius espanyols.

Aquest pla va ser criticat molt forta-

ment per part de les poblacions de les

conques dels rius (i també per esta-

ments científics), donat que implicava

el trasvassament de les aigües d'al-

guns rius (particularment de l'Ebre)

cap a les zones de més fort creixement

urbanístic i de regadius (principalment

País Valencià i Múrcia), amb la salvetat

que aquest creixement urbanístic era

ecològicament insostenible (model

basat en urbanitzacions de segona re-

sidència, urbanització molt forta (pro-

bablement ilegal) de grans sectors de

litoral, model urbanístic d'alto standing

lluny de les necessitats de les capes

populars i gran consumidor d'aigua

(camps de golf), model agrícola basat

en els hivernacles i l'agricultura de re-

gadiu industrialitzada, altament consu-

midora d'aigua). Per tot això, les pobla-

cions de la ribera de l'Ebre van

revoltar-se i sota l'eslogan "Lo riu és

vida, no al trasvassament" van enge-

gar una campanya per la defensa

d'una nova cultura de l'aigua que va ini-

ciar-se amb la constitució de la Plata-

forma per la Defensa de l'Ebre a Torto-

sa el 15 de setembre de 2000 fins la

retirada del pla l'any 2004. Durant

aquests 4 anys les gents de les Terres

de l'Ebre van manifestar-se a Tortosa,

Amposta, Barcelona, Saragossa, Ma-

drid, etc, aplegant centenars de milers

de persones a les seves manifesta-

cions i el què és més important, sent

una mobilització transversal on partici-

pà un percentatge elevadíssim de les

poblacions riberenques. Això no és lite-

ratura: encara ens en recordem els que

vam assistir a la manifestació de Bar-

celona, d'aquella pancarta que deia

"La Verge de la Cinta també diu No al

Trasvassament", portada per dones de

Tortosa, amb la imatge de la Mare de

Deu de la Cinta. Aquestes mobilitza-

cions van fer saltar alcaldes i regidors

del PP i de CiU de les poblacions d'a-

quelles comarques, i van ser causa di-

recta de que d'una vegada es modifi-

qués la divisió territorial catalana,

creant la Delegació de la Generalitat a

les Terres de l'Ebre.

Posem aquesta mobilització com a

exemple, però en realitat la mobilitza-

ció contra el Pla Hidrològic no va ser

res més que la més important de les

mobilitzacions per qüestions ambien-

tals al territori del Principat, havent-hi

tot un seguit de mobilitzacions que en

molts casos encara continuen: la mobi-

lització contra la línia de Molt Alta Ten-

sió provinent de França, les mobilitza-

cions contra el TAV-AVE, contra el Pla

Caufec, antinuclears (encara), contra

el monocultiu de molins de vent a de-

terminades àrees (un altre cop) de la

província de Tarragona, contra des-

enes de projectes urbanitzadors de po-

bles i ciutats, particularment si són del

litoral català, contra el IV cinturó, i un

llarguíssim etc. Aquestes mobilitza-

cions s'han anat incrementant al llarg

dels anys, i tenen algunes variables co-

munes: a diferència d'altres lluites i

tipus de mobilitzacions, a més dels

sectors militants tradicionals, aquestes

apleguen parts de la població que ge-

neralment no es mouen, es tracta de

poblacions que veuen amenaçades

seriosament per aquestes noves in-

fraestructures i afronten el problema

de manera transversal, saltant-se, si

cal, sense gaires problemes, tots els

mecanismes institucionals del poder

fins on faci falta.

Les mobilitzacions contra la guerra

de l'Iraq i contra la participació espan-

yola al conflicte van ser un altre exem-

ple de com, donat el cas, un percentat-

ge molt elevat de la gent fora dels cer-

cles militants i activistes clàssics pot

mobilitzar-se quan veu molt clara una

cosa. El 15 de febrer de 2003 cente-

nars de milers de catalans i catalanes,

en una mobilització sincronitzada amb

milions de persones de tot el món, van

sortir al carrer demanant simplement

un "No a la Guerra". Malauradament

poc després d'aquella manifestació els

governs de l'anomenada coalició alia-

da van envair l'Iraq. El cas és que el

moviment contra la guerra, enlloc de

reduir-se, va anar augmentant, en un

context de absoluta supèrbia del go-

vern espanyol d'aleshores (del PP),

que va preferir passar-se pel forro l'opi-

nió majoritària de la més àmplia majo-

ria dels espanyols per tal de fer-se la

foto de les Azores. Cassolades, con-

centracions, manifestacions, acampa-

des i un llarg etcètera de mobilitza-

cions van fer sortir al carrer per primer

cop a l'estat espanyol a milions de per-

sones, en mobilitzacions que, en mol-

tíssims casos superaven la capacitat

de mobilització dels sorpresos partits i

organitzacions tradicionals de l'esque-

rra i feien servir les noves tecnologies

(pàgines web, missatges sms, llistes

de correu), com a mecanisme organit-

zatiu informal però molt efectiu. El colo-

fó tràgic d'aquestes mobilitzacions van

ser els atemptats de l'11 de març de

2003 a Madrid, on, gràcies a la absolu-

ta manca de vergonya i imperícia infor-

mativa i comunicativa del govern es-

panyol, milions de persones es van

manifestar al voltant de les seus del PP

i d'organismes oficials de desenes de

ciutats de tot l'estat, en una maniobra

arriscadíssima, auto-organitzada es-

pontàniament.

Potser l'últim exemple de mobilitza-

cions autònomes auto-organitzades

que superen les organitzacions tradi-

cionals, apleguen gent tradicionalment

no militant, fan servir les noves tecno-

logies per tal d'organitzar-se i coloquen

al centre del debat qüestions que si pu-

guessin serien marginades discreta-

ment pels partits tradicionals, serien

les manifestacions pel dret a l'habitat-

ge. El 14 de maig de 2006, via missat-

ges sms, cadenes de mails i etc es va

convocar una asseguda pel dret a l'ha-

bitatge a diverses ciutats de l'estat. A

partir d'aquestes assegudes el movi-

ment va anar creixent, demanant sim-

plement el dret a l'habitatge que figura

a l'article 47 de la tant reivindicada (per

alguns, i només per allò que els hi inte-

ressa) constitució espanyola del 78.

Milers de persones s'han anat afegint a

un moviment que ha centrat dintre del

debat polític en plena època d'elec-

cions i de canvis de govern un proble-

ma que a mesura que passa cada cop

és més greu: la majoria de la població

espanyola en aquests moments no es

pot permetre un habitatge digne, i l'e-

conomoia espanyola depen d'un sec-

tor amb forts components especulatius

i que sovint voreja la legalitat urbanísti-

ca, ens referim és clar al sector del

totxo. Milers de persones han secundat

aquestes mobilitzacions, necesàries,

però gràcies al saber fer dels seus or-

ganitzadors, entretingudes i divertides

d'igual manera que reivindicatives.

Mencionar aquestes mobilitzacions

diguéssim "majoritàries" (una paraula

que gràcies a l'actuació de segons

quins "sindicats" agafa un caire gaire-

bé pejoratiu...), no vol dir que no men-

cionem els milers de mobilitzacions pe-

tites i grans que hi han hagut al

Principat de Catalunya (àmbit geogrà-

fic de la cronologia). Milers de mobilit-

zacions, petites i grans, a centenars de

municipis de la geografia catalana, ja

siguin sindicals, alternatives, llibertà-

ries, okupes i un llarg etcètera de mos-

tra del treball polític "de formigueta",

treball de formigueta aquest que sovint

ha preparat el terreny per a mobilitza-

cions més grans. Aquestes mobilitza-

cions sempre han estat reflexades din-

tre de la cronologia en la mesura de les

nostres possibilitats, donant fe d'un ri-

quíssim teixit associatiu i d'una enorme

ecosistema polític alternatiu i invisible

al marge de les realitats polítiques ins-

titucionals i majoritàries. Pel que fa a la

qüestió sindical, només ressenyar aquí

que eppur si muove, malgrat tot es

mou, malgrat els enormes atacs patits

pel conjunt de la classe treballadora,

deslocalitzacions, reformes i desregu-

lacions laborals, destrucció del teixit in-

dustrial català, i un llarguíssim etcète-

ra, resulta que la CGT no només es

manté sinó que poc a poc (el treball de

formigueta mencionat anteriorment) va

creixent. Això malauradament no

només es producte dels encerts (o no,

que som humans) propis, sinó que ma-

lauradament la pràctica real entreguis-

ta dels sindicats anomenats majoritaris

ens afavoreix en aquest sentit. Durant

els últims anys també hem assistit a un

nou debat sobre la precarietat, la figura

dels treballadors precaris (amb mani-

festacions més o menys pròpies com

les mayday), la Xarxa contra els Tanca-

ments i la Precarietat i etc. En resum

que malgrat el que pugui semblar les

coses encara es mouen i molt i que per

dir-ho d'una manera futbolística, enca-

ra ens queda molta lliga, com demos-

tren totes les lluites que ara mateix

aquí es faria impossible citar: el tele-

marketing, la SEAT, contra la privatitza-

ció de Correus i de la sanitat, renfe,

parcs i jardins, Clariant i etcètera, etcè-

tera, etcètera. Incomptables.

I pel que fa al moviment d'okupació

de cases, el cicle 2000-2007 ha estat

potser el període més àlgid per a

aquest moviment. En aquests mo-

ments cada cop s'està desallotjant

més i més rapidament, sovint sense

seguir tot el cicle legal clàssic al que

estàvem acostumats, o bé via express

acusant als ocupants (si fa poc que hi

són) de "robatori", quan està meridia-

nament clar que és una acusació falsa

i sense fonament. I encara gràcies,

perquè la última moda que estan se-

guint algunes immobiliàries és directa-

ment "passar" dels mecanismes legals

clàssics i solucionar les coses manu

militari via matons, de nit, i amb traïdo-

ria, com ja està sent denunciat. La ten-

dència actual és resistir en els espais

que encara es conserven, i pel que es

veu ara les noves ocupacions s'estant

estenent fora de l'àrea metropolitana

de Barcelona (on la pressió especulati-

va comença a ser insuperable). Malau-

radament en aquest balanç s'han de

citar obligatòriament els desallotja-

ments de l'Hamsa, les Naus, la Maka-

bra, el Palomar, i tantes i tantes cases i

centres socials que han estat part de

les nostres vides i han estat esborrats

per la piqueta especuladora.

Perquè una cosa que també s'ha de

mencionar és com s'ha anat incremen-

tant la pressió repressiva per part dels

cossos i forces de seguretat de l'estat

...i de la Conselleria d'Interior depenent

d'ICV. Ofegar les manifestacions sense

deixar sortir als participants a la matei-

xa, com s'està veient des de fa unes

setmanes a Barcelona, detenir i aplicar

la llei antiterrorista a una noia de les

comarques gironines acusada de perti-

nença a una organització terrorista de

la qual ni tant sols se'ns facilita el nom,

basant els indicis en una llibreteta

blava amb quatre adreces (públiques)

escrites a dins... Un pot començar a

pensar que allò que la Júlia García Val-

decasas no es va atrevir a fer durant

els anys 2000-2004 ara s'estan atrevint

a fer-ho precisament els seus pres-

sumptes antagonistes d'ICV. Què és

curiós...

Tanquem aquesta visió per sobre

d'aquest panorama ric, sent conscients

de tantes coses que ens deixem per

dir. Considerem que la cronologia ha

fet el seu paper durant aquests anys,

que ara hi han les eines tant per visibi-

litzar com per informar-se de tot allò

que la gent vulgui saber sobre una mo-

bilització concreta. Ara disposem dels

webs confederals (plenament opera-

tius hores d'ara), el node d'Indymedia

Barcelona per tot allò que faci referèn-

cia als moviments socials, el setmanari

la Directa, el quinzenal Diagonal, i una

munió de projectes que ara mateix en-

cara estant a la fase de preparació

però que garantiran que l'accés a la in-

formació i a la comunicació alternativa

sigui ara molt més fàcil que fa set anys.

Han estat set anys on hem aprés molt.

Com deiem: "...i després diuen què no

passa res". Si arriba a passar...

Festa roja i negra alRosselló

Miquel-Dídac Piñero Costa

Aquest any, la jornada roja i negra delRosselló a cura de la CNT 66 es va fernovament a la pineda del company Gas-par, l’anomenada vila Floreal, prop delpoble de Pià. Sota el lema “Els governscanvien, però nosaltres no canviempas”, el dissabte 16 de juny varen gau-dir d’una festa musical i d’un bon dinarfraternal, que va aplegar en les taulessota els pins d’en Gaspar prop de dues-centes persones, la majoria de la CNT66, també un gran nombre de militants imilitantes de l’Exili de 1939 com tambéanarquistes de les contrades nord-cata-lanes i del Llenguadoc. Finalment, hihavia militància de l’Hospitalet, Salt il’Escala.

La CNT 66 va organitzar una exposi-ció militant amb imatges d’actualitat(“Luttes et Solidaritè”, “Atenco”, “CNT-PTT” i ”iO7”. Al migdia va començar latrobada llibertària amb el guitarristaFrancisco Ortiz i el recital de poemesdel seu pare, antic deportat al campnazi de Mathausen, i el després el dinari les tertúlies entre la gent. A la tarda,van actuar el grup de dansa Les Ria Pit(Floreta, NoÃ©mie, Paco, Pauline), elgrup de música popular i clàssica Cata-lunya Nord Trabucaires i finalment ungrup de cançons de memòria històricade 1936-1939.

Hi havia taules de premsa llibertària,de la CNT francesa i de la CGT (“Cata-lunya” i “Rojo y Negro”) i de llibres.Entre les publicacions d’actualitat quees van exhaurir cal esmentar “Contra elolvido y la injusticia. Resumen históricodel Grupo pro revisión del proceso Gra-nado-Delgado”, fullet editat pel ComitèConfederal de la CGT, que va portar elcompany Octavio Alberola, i l’assaig deJean Claude Duhourg i Antoine Madri-gal “Mouvement Ibérique de Libération.Mémoires de rebelles”, d’éditionsCRAS (Tolosa del Llenguadoc, 2007).Esperem tornar a la festa l’any entrant.

Podeu contactar amb nosaltres a [email protected] - (C-I) recull les notícies extretes de Contra-Infos. ([email protected], sindominio.net/zitzania) - Més informació a barcelona.indymedia.org - I als web de CGT: www.cgtcatalunya.cat www.cgt.es www.rojoynegro.info

Catalunya. Juliol-Agost de 200714 Catalunya. Juliol-Agost de 2007 15

Catalunya, alcapdavant de lesdenúncies de casosde tortura imaltractaments


La Coordinadora per a la Prevenció dela Tortura ha presentat l’Informe 2006sobre la Tortura a l’Estat espanyol quedes de fa tres anys elabora anualment.L’estudi conclou que un mínim de 610persones van denunciar haver estat ob-jecte de tortura o maltractaments en untotal de 210 casos tot i que ressenyenno saber, però, "quin percentatge repre-senten les denúncies recollides enaquest informe sobre el total del casosreals que es poden haver donat" unaquantitat que maginen "més elevada".

Catalunya, que va enregistrar 55casos, ha estat protagonista d’un es-pectacular creixement -un 87%-, pas-sant de 77 a 144 denunciants. La ciutatde Barcelona, segons l’estudi, s’ha eri-git en el gran catalitzador de l’augmentde denunciants al territori català l’any2006 amb 129 dels 144.

La Coordinadora per a la Prevencióde la Tortura recalca que els movimentssocials i les protestes socials són elsgrups que més denúncies han presen-tat amb un 30,5% d’aquestes, seguidesd’aquells relacionats amb els migrants,un 17,9%, i els moviments sindicals(13,4%). En matèria de denunciats, l’es-tudi constata que “pràcticament totesles policies i cossos funcionarials deseguretat han rebut denúncies per tor-tures i/o maltractaments”, és el Cos Na-cional de la Policia –amb un total de 270denúnices- el que ocupa el primer lloc.

L’Informe 2006 sobre la Tortura a l’Es-tat Espanyol també remarca la impor-tància de l’aplicació “del Protocol Fa-cultatiu contra la Tortura esdevingui uninstrument eficaç, cosa que només seràpossible si és la Societat Civil l’encarre-gada de vetllar pel seu compliment”.

Per la seva banda, Amnistia Interna-cional ha documentat detencions il·le-gals i maltractaments amb componentracista, especialment a ciutadans es-trangers, denunciant també la impunitatque sembla emparar als que cometenaquestes violacions de drets humansreflectits en l'informe "Espanya. Crisid'Identitat.Tortures i maltractaments d'-índole racista a les mans d'agents del'Estat".

Consulteu l'informe de la Coordina-dora per a la Prevenció de la Tortura a:http://www.prevenciontortura.org/spip/documents/2006-InformeCPT.pdf

I després diuen que no passa res...

Denúncia contraTMB per pagarhores extra il·legalsa diversossindicalistes

Secció Sindical CGT TB

El 23 de maig, va entrar en la Inspeccióde Treball de Barcelona una denúnciade la Confederació General del Treballen la qual es demanava que se sancio-nés Transports de Barcelona per abo-nar hores extra, festes doblades i guàr-dies il·legals a diversos sindicalistes, jaque excedeixen dels màxims que per-met l'Estatut dels Treballadors. La faltad'ètica d'alguns sindicalistes és cone-guda des de fa temps, però el que estàsucceint ara, a més, és il·legal.

Sindicalistes d'opereta i altres queduen anys signant convenis en elsquals se'ns obliga a fer hores extra, nonomés s'escaquegen de treballar sinóque a més les cobren amb tot el morro.

> CONVOCATÒRIES



Revolucionar la societat sig-

nifica abans de res estar

disposats a revolucionar-

nos a nosaltres mateixos, les nos-

tres consciències i actituds, indivi-

dual i col·lectivament, en la vida

quotidiana i enfront de les relacions

de poder i desigualtat que l'actual

societat capitalista generen.. Supo-

sa assumir la revolució com una

tasca permanent, és a dir, perma-

nentment crítica i reflexiva i perma-

nentment creadora de condicions i

possibilitats de transformació so-

cial.

Eixos preferents d'aquestes jor-

nades seran: Gènere, cures, ocu-

pació, igualtat i dependència; Des-

igualtat laboral de les persones

immigrants; Dret a l'habitatge i con-

tra l'especulació; La precarietat en

contrates i subcontrates; Mitjans al-

ternatius de lluita, acció i comuni-

cació; Zapatisme; Economia Social

i Solidària; Antimilitarisme i Des-

obediència; Memòria històrica i lli-

bertària….

Aquestes Jornades organitza-

des per la Confederació General

del Treball són una trobada de mili-

tants, per a debatre i aprendre

col·lectivament, posant en pràctica

mitjans i metodologies per a la in-

tervenció i la lluita pels drets i la

dignitat, al mateix temps que s'ofe-

reix un espai obert i a l'aire lliure

per a l'expressió alternativa.

Caragol Zapatista aBarcelona

Col·lectiu Catalunya Atenent a la crida i invitació de la Comi-sión Sexta del Ejército Zapatista de Li-beración Nacional (EZLN) a totes lesorganitzacions i persones de Mèxic idel Món, per tal de donar inici a la Cam-panya Mundial per la Defensa de les Te-rres i Territoris Indígenes i Camperols,Autònoms, de Chiapas, Mèxic i el Món,els dies 15, 16 i 17 de juny de 2007 vatenir lloc a Barcelona un Caragol Zapa-tista organitzat pel Col·lectiu de Solida-ritat amb la Rebel.lió Zapatista.

A la Casa de la Solidaritat van tenirlloc diverses activitats, entre elles de-bats sobre la lluita per la terra i defensadel territori a Mèxic (Atenco, Oaxaca,Guerrero, Chiapas i la Otra Campaña) ia Catalunya (Assemblea pel Dret a la Vi-venda, No a la MAT, No al Pla Caufec), isobre l'estratègia dels moviments so-cials davant la criminalització; així comtambé dos tallers, un sobre la trobadaintercontinental que es farà a Chiapas afinals de juliol d'aquest any, al que vana assistir moltes persones de les xar-xes zapatistes i moviments socials, i unaltre més específic pels campamentis-tes que visitaran les comunitats durantl'estiu. El dia 17 pel matí es va portar aterme una concentració a la plaça Uni-versitat sota el lema "Per la defensa dela terra i el territori, globalitzem les re-sistències".

Van participar en aquesta trobadapersones i col.lectius de les xarxes za-patistes de Catalunya així com perso-nes provinents de París, Madrid, León iValència. Aquesta convocatòria estavaplantejada com un espai on es pogues-sin trobar i enriquir els pensaments isentiments entre persones, organitza-cions i pobles d'aquesta part del mónque es troben en la lluita per la defensadel les terres i el territori, per la vida i ladignitat.

Els zapatistes ens criden a unir lesnostres forces, a sumar adhesions, aadquirir el compromís de portar aterme accions conjuntes de solidaritatmútua. El Caragol Zapatista d'aquestany es plantejava com un espai comú atotes les organitzacions i persones quees sentin convocades a compartir lesdiferents lluites per la vida i la dignitat,per tal de visibilitzar aquestes lluitesque tenen lloc fora de Mèxic, les lluitesdels barris, pels espais autogestionats,contra l'especulació immobiliària, con-tra la precarietat, pels drets dels i lesimmigrants,...

Més informació: http://chiapas.pan-gea.org

Celebrada a Madrid una trobada de dones de CGT dedicada a formació

Secretaria de la Dona ComitèConfederal CGT

Els passats 26 i 27 de maig es va

celebrar a Madrid, a l'Alberg de

San Fermín, una nova trobada de

dones de CGT, dedicada en

aquest cas gairebé en exclusiva a

la formació. Ens vam reunir dones

de CGT de tot l'Estat amb la fina-

litat d'una banda de fer balanç del

treball realitzat fins al moment i

amb el propòsit de preparar la

pròxima trobada que coincidirà

amb l'homenatge que es farà a

Mujeres Libres (MMLL)-Dones

Lliures el pròxim 20 d'Octubre a

Saragossa.

La trobada es va centrar en

dues jornades de formació. D'una

banda, coincidint amb la dedica-

tòria realitzada el 8 de Març a

Dones Lliures i amb l'homenatge

que s'efectuarà el pròxim 20 d'oc-

tubre, la jornada va versar sobre

Dones Lliures, i per altra banda,

sobre formació entorn de la Llei

Orgànica 3/2007 de 22 de març,

per a la igualtat efectiva de dones

i homes. Es va destacar en tot

moment la importància de la cul-

tura, que impregnava el moviment

llibertari, i de com les dones van

assumir que aquesta era clau en

la seva lluita pels seus drets. Van

crear la revista "Mujeres Libres"

per a divulgar els seus ensenya-

ments i les seves accions i van

mantenir en tot moment la seva

independència i autonomia, ne-

gant-se a integrar-se dintre de

l'Associació de Dones Antifeixis-

tes. També vam tenir la inestima-

ble presència de Paula Baeza,

companya del Gabinet Jurídic

Confederal, per a introduir-nos en

les particularitats de l'aplicació

pràctica de la llei d'igualtat recent-

ment aprovada. Es va destacar la

falta d'innovació de la llei, que ja

contemplava tots els drets en al-

tres textos legislatius.

> MAJÚSCULES SENSE ACCENTS · ENREIXATS · Josep Manel AlarcóHORITZONTALS.- 1. A mans dels

anarquistes combaten els polítics.

2. Nasqué i morirà el liberal. Forma

part de l'Eix del Mal segons el cretí

de la Casa Blanca. Hi pertany l'u-

nionista de l'IRA quan mira a l'inre-

vés. 3. Va morir el 1924 i amb ell la

Revolució Soviètica. Poble armat,

poble respectat deien els de Terra

Lliure mirant a contracorrent. 4.

Desinfecta Davos després de la

reunió dels G8. Abans era la peixe-

ra, ara els hi fa vergonya dir-se co-

munistes i es fan dir ecosocialistes

que sona a nom de detergent. Fei-

xista català com Josep Pla, Salva-

dor Dalí, Josep -Antoni Samaranch

i l'alcalde de Barcelona que encara

no ha tret les plaques falangistes

dels edificis que són davant de

casa meva. 5. Bakunin. L'últim pre-

sident republicà de la Generalitat.

Maca poc àcrata . Igualtat (econò-

mica). 6. Els hi ha crescut els nans

per la seva esquerra amb les CUP

a aquests. Luxemburg (Rosa) o

Liebknecht (Karl), espartaquistes

assassinats a la República de Wei-

mar. Millor una cooperativa que

una d'aquestes. Una tercera part

d'aquests porten caputxa com el

Trillo per Setmana Santa. 7. Revo-

lució. Utòpica mirant Occident. 8.

Habilitat o talent per sobreviure al

capitalisme. Faci com el Vell Talp

marxista. La meitat de breu. 9. Me-

sura de xarop. Monarca capat. O

mai. 10. Rebi per davant i per da-

rrera. El contrari de pudor. Inicia l'i-

nici i l'inútil. 11. Cal que ho sigui

contra el sistema.

VERTICALS.- 1. Dones emancipa-

des. La meitat d'un be reintroduït al

Pirineu per un ecosocialista. 2.

ERO sense la CONC ni la UGT.

Revolució. Extorquexi a cop de plus

vàlua. 3. Organitzacions de treba-

lladors que fan inoperants els par-

tits. Socialisme no és el mateix que

socialdemocràcia. 4. Optar per un

convergent a Sarrià - Sant Gervasi.

Comença la canalla i el capitalista.

L'AIT marejada. 5. Esquerra Alter-

nativa de Navarcles. Fang ric que

no serveig per fugir de Can Brians

2. Borbó guillotinat pels peus. 6. Si-

gles del gàngster de les cantona-

des de l'Eixample. El volia conque-

rir Kropotkin en un llibre. D'amor,

d'hipoteques, de nòmines,

d'ERO...mirant la lluna. 7. Catalu-

nya. La muda. Divertides mirant al

N. 8. Rei penjat pels peus com

Mussolini i la Petacci. Home, polí-

gam, amant dels seus fills però no

tan de les filles encarregat de pre-

sidir i dirigir l'oració dels divendres,

mirant la lluna. 9. Cilindre per escla-

far el capital contracorrent. Igual de

Babeuf. Principi i final d'alauita. Ini-

ciativa després de que el Saura

passi per Interior. 10. Ocell casolà

de tota la vida com el Pepe Monti-

lla, el Pepe Borrell, el Toro Osborne

i el Tio Pepe. Director de cinema de

culte. 11. De la CNT, de la FAI i ara

de la CGT mirant cap a munt.

SOLUCIONS:

Jornades per arevolucionar la societatRUESTA, del 19 al 22 de Juliol


SENSE FRONTERESLa lluita de classes té la seva concreció directaen les ocupacions de terres, els assentamentsi el model d’explotació agrària triat

L’MST va néixeren el marc de latransició dels anyssetanta al Brasil

Text i fotos: Isaac Giribet iBernat

A primer cop d’ull, la gran impor-tància que encara té avui el contextrural brasiler ens podria semblarcontradictòria amb el fet que aquestpaís tingui una de les principalseconomies del Món i sigui el paísmés industrialitzat d’Amèrica Lla-tina. Per aquest motiu, a l’horad’entendre la importància actual del’agricultura brasilera es fa impres-cindible entendre el paper que his-tòricament ha jugat el món rurald’ençà de l’inici de la colonitzacióportuguesa mediatitzat pel procésd’apropiació i de concentració de laterra convertida en un instrument dedominació política, destinada a laproducció de monocultures agríco-les per a l’exportació. Només d’a-questa manera ens podrem fer unaidea cabal de la importància econò-mica i política de l’agricultura bra-silera, que continua marcada per lafuncionalitat de la seva producciórespecte de les necessitats dels mer-cats internacionals.

Un dels elements que més cridenl’atenció és la plena vigència de lesqüestions de caràcter rural (ocupa-cions de terres, moviments socialsagraris, assassinat de treballadorsrurals, programes de ReformaAgrària –RA-...); en el marc d’unmón rural bipolar conviuen de ma-nera conflictiva dos models agríco-les radicalment oposats que van del’agricultura de subsistència a la so-fisticació tècnica de l’agronegoci.En aquest panorama hi juga unpaper molt destacat el Movimentodos Trabalhadores Rurais SemTerra -MST-, un moviment socialque lluita per a la aplicació d’unaRA que permeti accedir a la terra amilers de famílies excloses queveuen en el retorn a la terra la possi-bilitat de sortir de la misèria.

La gestació de l’MSTcom moviment social

L’MST va néixer en el marc políticdel procés brasiler de transició a lademocràcia, iniciat a finals de la dè-cada dels 70, en un moment en queel país patia grans transformacionseconòmiques marcades per un pro-cés accelerat de industrialització imercantilització de les activitatsproductives que en el context ruralva anomenar-se procés de moder-nització agrícola. Aquest procés vasuposar un augment accelerat de ladesigualtat social que va submergir

en la pobresa més absoluta una partimportat de la població rural, espe-cialment la d’origen camperol quees va veure obligada a deixar elcamp (2).

No hi ha una data que doni el tretde sortida formal per al naixementde l’MST, a pesar que la seva fun-dació oficial va tenir lloc el 1984. Al’hora de fer referència a la sevaetapa seminal, més que de mo-ments concrets o de fets puntualsem de parlar de processos de presade consciència i del pas a l’acciód’una part important del campero-lat que es dóna a partir de la segonameitat de la dècada dels setanta (3).En aquells anys, per primer copd’ençà de l’inici de la dictadura, elscamperols expulsats del camp vanoposar-se a acceptar les opcionsque els oferia el govern: proletarit-zar-se en els naixents pols indus-trials urbans o migrar cap a leszones de colonització amazònica.Seguint l’exemple iniciat en els es-tats meridionals, cada cop més semterras van passar a exigir l’aplicacióde la RA en les seves regions d’ori-gen, una possibilitat que establia elmarc legal amb que s’havia dotatl’estat autoritari per regir la políticaagrària, l’Estatuto da Terra.

Una de les voluntats que mésaviat van posar de manifest elsmembres d’aquests incipientscol·lectius, sovint agrupats en sindi-cats anomenats genèricament “detreballadors rurals”, fou la necessi-tat de crear una organització d’or-

ganitzacions que tingués un àmbitd’actuació nacional que fos capaçd’estructurar les diverses lluites ques’estaven portant a terme. Van deci-dir anomenar-lo “moviment”, tantper que l’estructura sindical clàssi-ca resultava excessivament restricti-va com per dotar-lo d’un sentit d’e-lement col·lectiu que aglutina almateix temps que avança.

Pràctiques de l’MST

En les darreres dècades Brasil hasofert un profund canvi econòmic isocial, accelerat des dels 90 ambl’entrada en escena del paradigmaneoliberal i el conseqüent procés de(des)realització del treball. Avui elcamperolat està dotat d’una altranaturalesa, molt vinculada a les for-mes precàries que presenta el tre-ball urbà i a l’exclusió social queaquest genera (4).

A pesar que els camperols ac-tuals acumulen unes trajectòries devida clarament diferenciades de lesde les dècades precedents, l’ocupa-ció de latifundis improductius i laconstrucció d’espais de resistència,els campaments, continuen sent lesseves principals pràctiques (5).L’objectiu d’aquestes expressionsantagonistes es pressionar el governper tal que destini per a fins de RAaquelles grans extensions de terresque rauen vagaroses.

A l’hora de legitimar les sevespràctiques el Moviment SenseTerra s’empara el la “funció social”

(productivitat mínima) que segonsla Constitució brasilera de 1988 hande tenir totes i cadascuna de les te-rres que conformen el territori na-cional, defensant que aquesta “fun-ció social” que actualment no esatesa, es faci efectiva per mitjà d’unveritable i ampli projecte de RA; ésa dir, que es divideixin les granspropietats ocioses en establimentsrurals de caràcter familiar per a quedonin resposta al conflicte agrarigenerat com a conseqüència de l’a-tàvica desigualtat. Amb la creaciód’assentaments de RA s’afavoreixla democratització de la renda, esdefensen els drets humans, es gene-ren llocs de treball i es modifica elpatró de la propietat rural consoli-dat històricament, caracteritzat peruna forta concentració en mansd’una petita minoria (6).

L’ocupació de terres, la formacióde campaments i la creació d’as-sentaments són materialitzacionslocals i concretes de la lluita declasses al camp brasiler; caracterit-zada pel conflicte de models agrarisque enfronta el projecte capitalista(7) (“terra de negoci”) amb un pro-jecte que combina les relacions ca-pitalistes amb les no capitalistes,prioritzant el benestar dels treballa-dors i la producció d’aliments(“terra de treball”).

El primer govern Lula

En el primer govern Lula da Silva(2003-06), el vector director de lespolítiques públiques en agriculturafou el Segundo Plano Nacional deReforma Agrária -II PNRA-.Aquest, enlloc d’impulsar una veri-table RA, ha seguit les passes delsgoverns anteriors creant assenta-ments rurals isolats destinats a re-soldre conflictes puntuals transfor-mant la RA en una “políticacompensatòria d’assentaments ru-rals” de caràcter assistencial, que encap cas modifica l’estructura de lapropietat.

De moment la política limitadad’assentaments rurals ha aconse-guit esdevenir un instrument decontenció del conflicte social alcamp al, suposadament, atendre elsinteressos dels diversos actors de laqüestió agrària. Però el conflicte defons perviu i la RA continua pen-dent d’aplicació, tot indica que l’ac-tual període de calma tensa té elsdies comptats ja que l’executiu cen-tral no serà capaç de mantenir elconflicte agrari sota control senseaportar nous elements per desacti-

var-lo, un cop ha quedat clar que elII PNRA no ha aconseguit posar adisposició la demanda de terra exis-tent.

Cites

(1) Isaac Giribet i Bernat, llicenciaten història. Doctorant de la Univer-sitat de Lleida –UdL- i de la Uni-versidade Estadual Paulista–UNESP/Presidente Prudente-,membre del Centro de Estudos daGeografia do Trabalho –CEGeT-.(2) SILVA, José Graziano da. Amodernização dolorosa: estruturaagrária, fronteira agrícola e trabal-hadores rurais no Brasil. Rio de Ja-neiro: Zahar, 1982.(3) GRZYBOWSKI, Cándido. Ca-minhos e descaminhos dos movi-mentos sociais no campo. Petrópo-lis: Vozes, 1987. MARTINS, Joséde Souza. Caminhada no chão danoite. Emancipação política e liber-tação nos movimentos sociais nocampo. São Paulo: HUCITEC,1989.(4) THOMAZ JR, Antonio. Os li-mites da teoria e a plasticidade dotrabalho. Repensar auto-críticosobre a classe trabalhadora no Bra-sil. Revista Pegada vol. 7 núm. 1,Presidente Prudente –SP-. 2006.(5) MANÇANO FERNANDES,Bernardo. MST: formação e territo-rializacão. São Paulo: HUCTEC,1999. (6) FOOD AND AGRICULTUREORGANIZATION OF THE UNI-TED NATIONS –FAO-. ReformaAgrária, justiça social e desenvolvi-mento sustentável. Documento te-mático IV. Conferência Internacio-nal sobre Reforma Agrária eDesenvolvimento Rural. Porto Ale-gre, març de 2006. Extret de:http://www.mda.gov.br/ciradr/ar-quivos/0847410808.pdf, acés 20-III-07.

(7) Caracteritzat per la utilitzacióde grans extensions de terres ambrègim de monocultura, pel controltotal de la cadena productiva (de laproducció a la distribució), per lasobreexplotació dels recursos natu-rals i de la mà d’obra, per l’ús inten-siu de productes agroindustrials(fertilitzants químics, llavors trans-gèniques…), per l’ús de maquinàriapesada, pel poc ús de mà d’obra(“una agricultura sense agricul-tors”)… En definitiva, un projected’agricultura basat en la subordina-ció als interessos de les empresesindustrials i del capital financer in-ternacional.

El Govern Lula davant la Reforma Agrària

La lluita per la terra a Brasil

SOCIALEl tripartit ha posat la directa: detencions ainnocents, la policia com a interlocutorsocial i la repressió enlloc del bon dia


Diversos col·lectius antire-pressius catalans van con-vocar la tarda del diumen-

ge 17 de juny una mobilització aBarcelona per la defensa del dretde manifestació i la llibertat d'ex-pressió, davant els esdevenimentsproduïts en les últimes setmanes,en què diverses manifestacions iactivitats havien estat reprimidesbrutalment pels Mossos d'Esqua-dra, en una espiral repressiva senseprecedents, en què, el segrest demanifestacions senceres per partd'un desproporcionat dispositiupolicial i el tema del kubotan utilit-zat per alguns policies com a armarepressiva, serien els aspectes mésdestacats.

Davant el comportament delsMossos d’Esquadra en el decurs demanifestacions diverses, especial-ment en la capital catalana, erahora de dir prou i denunciar que noes pot permetre que un dret tan ele-mental com el de la lliure manifes-tació sigui coaccionat d’aquestamanera, amb aquesta impunitat iamb tant de silenci còmplice. Noes pot permetre que una expressiópopular al carrer sofreixi el segrest,la imposició d’un traçat volgut pelsagents, que ens insultin, colpegin ipretenguin estendre la por entre lesmanifestants i el veïnat.

Els col·lectiusantirepressius diemprou

I per això es va fer una crida alconjunt del país a mobilitzar-se denou, aquest cop, tristament, perexigir el dret de manifestació id’expressió, entenent que actuarcontra la repressió és feina de totes.

Calia donar una resposta a la re-pressió i als segrestos produits aBarcelona de les manifestacionscontra el G8, la manifestacióokupa del 19 de maig, la manifes-tació anarquista del 1r de Maig...no podem permetre que ningú se-gresti la llibertat del poble, fent-seseu el carrer, imposant l'estat poli-cial, l'amenaça, l'insult, la càrre-

ga... cal defensar els nostres drets.Per això el diumenge 17 de juny,

amb el lema "La repressió mai enstallarà les ales", un seguit decol·lectius antirepressius de Cata-lunya van convocar una manifesta-ció a Barcelona. Els convocantseren: Alerta Solidària, AssembleaAntirepressiva de Mataró, Assem-blea Antirepressiva de Ponent,Grup de Suport al Jove de Torà,Coordinadora Antirepressiva deGràcia, Solidaritat Antirepressivade Terrassa, Rescat, Assemblea deSuport a Núria Pòrtulas, Assem-blea de Suport 4F i Comissió Ani-trepressiva de Sants. Els van donarsuport diversos sindicats, col·lec-

tius i organitzacions, entre ells laCGT.

Però el 17 de juny un cop més undesmesurat dispositiu policial enactitud xulesca i prepotent va coac-cionar la lliure expressió d'idees iel dret a manifestació. Abans de lamanifestació es va fer una plantadad'exposicions de diferents casos re-pressius, la presentació de l'anuari

2006 de la Coordinardora per laPrevenció de la Tortura, la lecturadel comunicat unitari i diversosparlaments de casos repressius:Núria Pòrtulas, Torà, Assemblead'Okupes de Barcelona i a conti-nuació es va iniciar la manifesta-ció. Però mentre es realitzavenaquestes activitats el dispositiu po-licial va anar rodejant les 500 per-sones concentrades, i un cop la ma-nifestació descendia pel carrerPelai va ser totalment acordonadasense que es pogués entrar o sortird'ella. Diversos grups de manifes-tants que estaven per fora del cordói nombrosos persones presents ex-pressaven la seva solidaritat amb

els segrestats, en mig del descon-cert dels mossos que havien decontrolar als de dins i als de fora.

Val a dir que la manifestació nohavia estat prohibida per la Dele-gació del Govern i que l'itinerariprevist era de plaça de la Universi-tat a plaça de Sant Jaume, passantper les Rambles. Tot i així la poli-cia va impedir que es passes per lesRambles i impedia la lliure entradai sortida, el repartiment d'octavetesi la lliure circulació de la manifes-tació. Arribats a plaça Catalunya esva fer una sentada, corejant consig-nes contra l'actitud repressiva delsmossos, que exigien que es conti-nués en direcció Via Laietana.Entre crits, càrregues policials i elsuport dels grups de manifestantsque estaven per fora del cordó poli-cial, va anar transcorrent el tempsen mig d'una tensió enorme, finsque a les 22.50h, després de treshores coaccionats i segrestats,aprofitant que els mossos havienobert finalment una part del cordópolicial, els manifestants van optarper dissoldre la manifestació, da-vant la impossibilitat de baixar perRambles i negant-se a baixar perVia Laietana com exigia la policia.

Des de l'organització de la mani-festació es va considerar aquestfinal com una victòria parcial. Calremarcar també que es van produirdiversos ferits per les càrregues iagressions de la policia, així comun detingut.

Nota: Per fer-vos una idea del queva passar, podeu veure fotos en lessegüents webs:http://www.flickr.com/photos/set-g e m o s s o s /http://www.lahaine.org/index.php?p=23297

Núria Pòrtulas jaés al carrer, tot ique no lliure decàrrecs, absolució!

Segrestar la llibertatd'expressió i el dret de

manifestació a Barcelona

Diego GarcíaFernando Hernández Holgado(Assemblea Antimilitarista deCatalunya)

Des de l’aire, l’illa anomenadaDiego García, pertanyent a

l’arxipèlag de les Chagos, en reali-tat un atol·ló coral·lí ancorat al bellmig de l’Oceà Índic, s’assembla aun bell gargot envoltat de milers degammes de blau. Ens recorda,també, una emprenta: l’emprentade la llibertat, segons la denomina-ció del Pentàgon. Llibertat... per aqui?

La bellesa d’aquest atol·ló ha decontrastar-se amb les dades històri-ques. L’Imperi Britànic va expulsarels seus dos mil habitants als anysseixanta, mitjançant la força i elsenganys: fins i tot difonent malal-ties. No és demagogia: el TribunalSuprem del Regne Unit ha recone-gut recentment els fets i també eldret de retorn dels seus antics habi-tants a la seva terra d’origen. Ésaquesta la tercera sentència guan-yada pels chagosians –David con-tra Goliat- a l’Estat britànic.

Continuant amb aquest revivaldels seixanta, l’Imperi, ja a lesseves hores baixes, va llogar l’a-tol·ló al nou poder mundial que feiatemps que havia emergit, amb eldesallotjament previ dels indíge-nes. Com a contrapartida, Was-hington va fer-li un preu d’amic aLondres a les seves exportacionsd’armes. L’estratègica ubicació deDiego García esdevingué la sevamaldició: colonitzada aquesta ve-gada per soldats i civils, va prendreuna importància fonamental durantla guerra freda. La seva condició deportaavions immòbil ha permès elsEstats Units d’utilitzar-la com abase d’enviament de les seves tro-pes a qualsevol lloc del món: Afga-nistan, Iraq o Àfrica li són pràctica-ment equidistants.

Ara, amb la guerra global perma-nent o “guerra contra el terroris-me”, una altre estat de guerra con-venient que promet d’allargar-setant com la guerra freda, DiegoGarcía ha multiplicat encara més laseva importància. Es diu que fins itot la CIA hi ha localitzat una de lesseves presons secretes succedàniesde Guantánamo. Sempre en nomde la llibertat (en abstracte).

La natura enfrontada a la histò-ria: una de les pàgines més negresde la humanitat sembla condensar-se en aquell gargot de l’Índic, ambuna superfície de 170 km2.

És difícil trobar exemples mi-llors per a aquest inextricable nua-ment que es dóna entre militarismei etnocentrisme (o racisme, directa-ment).


BALA PERDUDA


Després de 30 dies de realitzar di-ferents mesures de protesta i de re-clam enfront de les autoritats delgovern de Neuquen, els treballa-dors de l'educació, per decisió ma-joritària de les seves massives as-semblees, es van dirigir a lalocalitat d’Arroyito per fer un tallde ruta. Allí els estava esperant lapolicia amb els seus cossos espe-cials de repressió. Davant la mag-nitud de l'operatiu policial, els tre-balladors van decidir retirar-sealhora que la policia provincial vacomençar una brutal repressió ivirtual cacera de mestres i docentsamb total menyspreu per la vidahumana. Utilitzant gasos lacrimò-gens i bales de goma, camionetesespecials, camions hidrants i actua-cions no oficials, amb personaluniformat i de civil, tots fortamentarmats van atacar una multituddesarmada...

Un mestre afusellat per la policia

Carlos Fuentealba. Un obrer de laconstrucció, un empleat..., final-ment, i de bon tros esforç de laseva part i de la seva família, alsgairebé quaranta anys, un mestre...un professor. Un treballador preo-cupat per la injusta realitat socialde la província, del país. Com hodefiní Sandra, la seva esposa, “unmilitant de la vida”. Un treballadorcompromès amb la lluita per un

futur millor per a la seva família iper als sectors més humils de la so-cietat. Un treballador que, lluny del'individualisme, buscava l'acciócol·lectiva i organitzada al costatde qui considerava els seus. Moltessón i han estat les expressions delsseus alumnes que ressalten la sevaqualitat humana i la seva preocupa-ció per l'altre, així com també laseva qualitat professional com atreballador de l'educació.

L'assassinat

El dia quatre d'abril d'aquest any,Carlos Fuentealba, ja es retirava alcostat d'altres companys desprésde l'intent fallit de tallar la ruta.Mentre transitaven per la ruta 22,cap a la ciutat de Neuquén, la poli-

cia va interceptar el seu pas, dispa-rant a molt curta distància, per l'es-quena i al capdavant de Carlos,amb gasos lacrimògens. Davant lasorpresa i la indignació dels mani-festants, davant les càmeres de te-levisió i d'altres mitjans, el treba-llador de l'educació, debatent-seentre la vida i la mort, és tret del'acte, enmig d'un dens núvol degasos, pels seus companys. La po-licia va continuar la repressió i vaimpedir el pas de l'ambulància queminuts més tard arribés per a auxi-liar al mestre greument ferit. Elsdies següents... La mort de CarlosFuentealba va ser anunciada da-vant una multitud que esperava no-tícies d'ell a la porta de l'hospital.Milers i milers van marxar pels ca-rrers neuquinas en repudi al brutal

assassinat. L'exigència de renúnciade tot el govern de la província noes va fer esperar. La marxa mésgran de la història d'aquesta pro-víncia es va portar a terme enaquests dies.

El dilluns 9 d'abril, trenta milpersones es van mobilitzar envol-tant la casa de govern. En aquestmarc, el governador J. Sobisch, vadeclarar públicament la seva res-ponsabilitat política en la decisióde reprimir a les docents, argumen-tant la legitimitat i correcció de lamateixa. Lluny d'assolir el seu ob-jectiu d'acoquinar els treballadorsde l'educació, aquest fet dolorós vaprovocar una major unitat i accióamb altres treballadors i sectors dela societat enfront del govern. Avuila vaga dels treballadors de l'edu-cació ha finalitzat però comença aressonar amb força a la provínciadel Neuquén i al país l'exigència dejudici i càstig per a tots els respon-sables materials, polítics i ideolò-gics de la repressió i l'afusellamentpúblic de Carlos Fuentealba.Aquest no ha de ser un nou cas

d'impunitat a què els governs i laJustícia ens tenen acostumats. Perl'exposat, des de la Comissió Car-los Present Justícia Ja.

Si voleu més informació sobre elcas i participar en la campanya in-ternacional de denúncia al voltantdel cas, visiteu la pàgina de CGT(www.cgtctalunya.cat).

Repressió i afusellamentd’un mestre a Mèxic

SOCIAL

Estat iterrorista

Josep Cara Rincón (Berga)

Per fi han alliberat la Núria delsegrest que estava patint per

part de l'Estat, el jutge, ICV i elsMossos d'Esquadra. Primer, alegriaper la seva llibertat. Després, ràbiaper les mentides i les explicacionsabsurdes que els seus captors inten-ten mantenir per excusar l'abús l'i-nexcusable. Les presons segueixenplenes i la lluita per la llibertat noes pot aturar. Tampoc la lluita con-tra la mentida. I es que és de "risa":segresten una noia perquè és anar-quista i perquè és solidària amb uncompany que ha estat represaliatper l'Estat de forma igualment arbi-trària. Es persegueixen, doncs, lesidees i la solidaritat i no els delic-tes, com tant s’omplen la boca elsmalanomenats demòcrates. En aca-bat, resulta que, tal i com hem ditmil vegades, la Núria no ha comèscap delicte i aleshores els feixistesque ens governen, jutges i policia,s'aferren per justificar tot plegat enun disquet que suposadament contéles instruccions, en no sé quin idio-ma, per fer còctels molotov. No t'hoperdis. Estem en les mateixes: quindelicte és el de la Núria? En el su-pòsit que el disquet sigui seu, esta-rien perseguint els coneixementsde com poder arribar a fer un possi-ble delicte i no pas cap delicte. Siaixò funciona així, cal que ens em-presonin a totes. La majoria de ciu-tadans complim els requisits:sabem on estan les administra-cions, sabem qui són els polítics,policies i empresaris que ens explo-ten i ens amarguen la vida, de raonsno ens en falten i per sort als boscosencara queden boixeres. Unesquantes esquenes uniformades,"trajades" o "togades", podrienquedar ben vermelles dels justoscops de boix que, hipotèticament,si la gent es despertés un dia, po-drien fotre als “cabrons” que ensfan la vida impossible.

Doncs el cas és el mateix, sommolts els qui sabem qui se'ns pixa ala cara i sabríem, tot i que no hohàgim fet mai, agafar un bastó deboix i fotre ben calent el senyorSaura, els Mossos d'Esquadra, alsenyor jutge i el sistema que ho vaparir tot plegat. No hem comès capdelicte però se'ns persegueix. Insis-teixo, perquè es persegueixen lesidees, la consciència de ser, la soli-daritat i la vida.

Però no patiu, els mitjans que esvan afanyar a dir la mentida que laNúria tenia armes, no parlen arad’abús, ni de segrest ni de detencióil·legal, això sí encara quan parlende la vaga del Prat, li apliquen l’ad-jectiu “brutal”.

Els únics brutals i terroristes jasabem qui són i qui sembra misèriarecull ràbia.

Salut i anarquia!

SALUT I ANARQUISMES

OPINIÓ: Pistoles contra timbals Artur Sardà

“Es preferible la injusticia aldesorden, decía el abuelo al

abrocharse el uniforme”. Aquestafrase, del tema “Ultramemia” deDef con Dos, m’ha vingut sovint alcap després dels malaurats fets quela matinada del 14 de maig, en fi-nalitzar la setmana del Trapezi, esvan produir a la ciutat de Reus,amb la conseqüència d’un ciutadàferit de bala per la policia. Aixícom també un vell llibre d’en Del-gado Ruíz sobre la festa dels toros(“De la muerte de un dios” Ed. Pe-nínsula, 1986). En ell postula queel sacrifici i tortura del brau a laplaça és una reminiscència d’un ri-tual ancestral que escenifica com elmanteniment de l’ordre social pre-cisa sovint del sacrifici d’algun in-nocent. És, en definitiva, la matei-xa idea que es desprèn de lamitologia cristiana de la crucifixió(“ha mort per tots nosaltres”). I enspodem remuntar a l’antiga Atenesque, un cop a l’any, feia estimbarpel penya-segat dos dels seus mi-llors joves, tot dient “sigueu vosal-tres la nostra merda”.

Al Passeig Mata d Reus hi vahaver aldarulls: sembla ser que ungrup de joves tocaven timbals ifeien festa de matinada (probable-ment una altra conseqüència de latradicional manca d’espais lúdics ala ciutat) i que, en intervenir la po-licia, es van produir enfrontaments.Ignoro la gravetat dels fets ni sialgun dels presents va cometrealgun dels delictes que la policia hadenunciat; jo no hi era. Però conecpersonalment algun dels encausatsi tinc la convicció que és incapaçde provocar res del que se l’acusa.És per això que em vénen al cap lesanteriors cites. I és que gairebé unahora després i a certa distància delpasseig, es van detenir tres perso-nes (una d’elles portava un timbal)i l’actuació policial, segons testi-monis directes, fou desmesurada.Sense entrar en si el tret va ser ac-cidental o no, segurament res hau-ria passat si no s’hagués empleatuna força excessiva contra una per-sona que no es defensava. Poste-riorment, com si es tractés d’unafugida endavant, les nostres autori-tats locals els van acusar dels alda-rulls i van dir a la premsa que te-

nien antecedents policials (això espot fer? I el dret a la privacitat?).

En realitat, aquests fets esdeve-nen en un context de campanyaelectoral on el tema de la seguretati la demanda de més efectius poli-cials forma part destacada delsprogrames de quasi tots els partitspolítics, els quals diuen que respo-nen a una demanda social. Però laseguretat no és un concepte objec-tiu, sinó més aviat un estat mental.Quan entrem en la paranoia no enssentim segurs ni que tinguem unpolicia permanent al menjador decasa, i sovint el que genera la porno són tant fets objectius com laperplexitat davant de canvis socialsinesperats o la simple visualitzacióde la diferència. Però com que noes poden multiplicar fins a l’infinitels efectius policials, i com que esveu que la població no te paciènciaper esperar els resultats dels recur-sos socials, l’única manera de noperdre vots per aquest tema és es-cenificar rituals d’actuacions con-tundents de part de la policia, allímit del respecte als drets humansi a la pròpia legalitat vigent.Aquesta visualització de la força

de l’autoritat sembla quetranquil·litza (temporalment) algu-nes ments obtuses, i és per aixòque sempre hi ha algun col·lectiu aqui se li atorga el paper de cap deturc, boc expiatori o ruc dels cops.Anys enrere eren els consumidorsde drogues, ara el emigrants i elsjoves d’idees radicals o, simple-ment, amants de la festa.

Per això les nostres autoritatsacaben entrant en aquest joc per-vers segons el qual el més impor-tant no és investigar els fets ambmètode i paciència, sinó senyalarràpidament un culpable (ni quesigui algú que passava per allí) quereuneixi les condicions de víctimapropiciatòria. I és que, paradoxal-ment, fets lamentables com aquestés possible que els acabin aportantvots, atès que més enllà del que fi-nalment determini la justícia, en-vien, d’entrada, un missatge de fer-mesa.

Si les pistoles es disparen solescom en temps de Franco i els nos-tres governants tanquen files, voldir que els tenen ben posats; voldir, en definitiva, que estem enbones mans.


OPINIÓ-SOCIAL

La gran cortina de fum delPacte Nacional per l’Habitatge

Taller contra la ViolènciaImmobiliària i Urbanística, maigdel 2007

N omés un mes després de laprimera ensorrada borsàriad’unes quantes immobilià-

ries espanyoles i just a temps per ales eleccions municipals, el Depar-tament de Medi Ambient i Habitat-ge de la Generalitat ha llançat l’a-nomenat Pacte nacional perl’Habitatge, amb el qual, entre al-tres coses, promet la construcció de160.000 habitatges “protegits” alllarg dels propers 10 anys, un 60 %dels quals seria de compra i la restade lloguer. La proposta va rebre unaresposta entusiasta, no tan sols detots els partits polítics sinó tambéde les immobiliàries i entitats finan-ceres de Catalunya. Per exemple, laprincipal associació empresarial delsector –l’Associació de Promotors iConstructors d’Edificis de Barcelo-na i Província (APCE)– va declararque s’implicaria “al màxim” en elpacte. A continuació intentarem es-brinar a què ve tanta unanimitat.

El boom immobiliaris’ha acabat

La davallada borsària del marçd’enguany es pot considerar un pri-mer avís que la bombolla pot petaren qualsevol moment. Segonsdades del Ministerio de Vivienda(El Periódico, 1-5-2007), entre l’úl-tim trimestre de 2006 i el primer de2007 els preus dels habitatges noushan començat a baixar a ciutatscom Barcelona (en concret, el 3,8% en el primer trimestre de 2007),mentre que els preus dels pisos desegona mà pràcticament s’han es-tancat al nivell de l’augment anualde l’IPC. L’activitat immobiliària(noves promocions, vendes, etc.) haregistrat una forta caiguda en el ma-teix període. I al mateix temps hatornat a pujar el tipus d’interès deles hipoteques. Per altra banda, sesucceeixen les declaracions institu-cionals que asseguren que no hihaurà tal crac, sinó una desaccelera-ció suau dels preus, els augmentsdels quals acabaran equiparant-se al’augment de l’IPC.

Sigui com sigui, a Catalunyaaquest canvi de conjuntura ha tingutuna interpretació molt particular.Tal com va afirmar el conseller deMedi Ambient i Habitatge de la Ge-neralitat, Francesc Baltasar, en unarticle d’El Periódico publicattambé l’1 de maig de 2007, “Elpacte nacional de l’habitatge és l’ú-nica via possible mitjançant la qual,unint esforços, és possible trobarfórmules que permetin sortir de ladifícil conjuntura en què ens tro-

bem actualment”. Darrere d’aques-ta justificació genèrica del Pacte perpart de l’autoanomenat ecosocialis-ta s’amaga la seva base ideològica.En primer lloc, amb aquesta “unitatd’esforços”, aquest “nosaltres”, elconseller reitera un cop més la ideade la “comunitat d’interessos”, co-munitat que suposa ficar en el ma-teix sac els grans beneficiaris del’especulació immobiliària i urba-nística, com, per exemple, el presi-dent del Banco Santander, el senyorBotín, i el seu sou anual d’uns 12,8milions d’euros, i el 49,7 % de lapoblació activa de Catalunya, que,segons les dades d’Hisenda refe-rents al 2005, no arriba a 12.600euros bruts a l’any. En segon lloc elconseller obvia deliberadament queel problema de l’accés a l’habitatgeno és la falta d’habitatges, sinó elsseus preus. Segons un estudi de laUB i la immobiliària Forcadell, pu-blicat el 8-2-2006, fins a finals de2007 s’haurien construït uns500.000 habitatges nous a Espanyaque no troben compradors ni lloga-ters. Segons càlculs basats en elcens d’habitatges de 2001, s’estimaque tan sols a la Província de Bar-celona hi ha uns 400.000 pisosbuits, mentre que a Barcelona ciutataquesta xifra se situaria entre els70.000 i 100.000. Sembla evidentque l’experiència del comiat fulmi-nant del seu antecessor en el càrrecdesprés d’haver gosat plantejar lapossibilitat d’expropiar algun pisbuit li ha servit de lliçó per aparcarqualsevol intent, per més tebi quesigui, de penalitzar els especuladorsi regular el mercat. En comptesd’això, el seu departament es treude la màniga un pacte nacional perconstruir més habitatges i urbanit-zar encara més el territori.

El Pacte nacional perl’Habitatge el volallargar

El autors del Pacte es vanten d’ha-

ver realitzat un estudi rigorós de lasituació habitacional a Catalunya. I,certament, reconeixen que entre1997 i 2006 els salaris mitjans hanaugmentat un 30 % (sense comptarl’IPC), mentre que els preus mit-jans dels pisos (que no compten enel càlcul de l’IPC) en el mateix pe-ríode han augmentat el 245 %.També constaten l’endeutament ex-cessiu de les llars i l’elevat risc acausa dels tipus variables i la llargadurada de les hipoteques. A més amés reconeixen que la situació delmercat immobiliari ha arribat a talextrem que tampoc les classes mit-janes ja no es poden permetre elluxe de comprar-se un pis. I ambaixò s’acaba l’estudi rigorós. Niuna paraula sobre els beneficis mi-lionaris que les entitats financeres,les immobiliàries, les constructoresi les mateixes administracions pú-bliques han aconseguit durantaquest període. Ni una paraulasobre el fet que aquests beneficiss’estan obtenint a base d’una explo-tació brutal d’una necessitat bàsicacom és la necessitat de tenir un ha-bitatge digne. Ni una paraula sobrel’entramat polític, legal i fiscal quepermet aquesta vulneració constantde l’article 47 de la Constitució Es-panyola, que obliga les administra-cions públiques a fer efectiu aquestdret. Ni una paraula sobre la neces-sitat imperiosa de regular el mercatposant límits als preus de venda ials imports de lloguer, o vinculantles despeses per l’habitatge princi-pal a les rendes de la gent, ambl’objectiu de treure l’habitatge de lalògica del mercat i, d’aquesta ma-nera, fer efectiu aquest dret. I, evi-dentment, ni una paraula sobre lanecessitat de reinvertir els beneficismilionaris de l’especulació en la so-cietat penalitzant els grans especu-ladors còmodament instal·lats enels seus despatxos de luxe. Perquè ,en cas contrari, els autors no po-drien fabular sobre pactes amb els“agents socials” del món immobi-

liari, sinó que s’hi haurien d’en-frontar, amb la qual cosa segur queguanyarien legitimitat social, peròpodrien perdre la seva petita quotade poder.

Doncs bé, a partir de l’estudiconsensuat amb les constructores,immobiliàries, entitats financeres isindicats, els autors es plantegencinc reptes “per fer front a les greusdificultats per accedir, poder reha-bilitar o pagar l’habitatge on viuenhabitualment”. Els dos reptes prin-cipals són: “Millorar l’accés a l’ha-bitatge, especialment dels joves,mitjançant la provisió d’habitatgeaccessible i d’ajuts al pagamentd’allotjament” i “Millorar les con-dicions del parc d’habitatges, mit-jançant el foment del manteniment ila rehabilitació d’edificis”.

Amb pisos de proteccióque protegeixen elmercat

Per afrontar el Repte 1, pretenenmobilitzar sòl per a 400.000 habi-tatges, 250.000 dels quals “ambprotecció”. Per aconseguir-ho volendetectar el “sòl mobilitzable”. I per-què es pugui mobilitzar millorvolen accelerar els processos i pro-cediments urbanístics. És a dir,adéu definitivament als pocs solarsurbans que es podrien utilitzar per azones verdes, equipaments o altresnecessitats dels veïns dels voltants.I, de passada, ens podem acomiadartambé de les mínimes possibilitatsde mobilització veïnal per aconse-guir aquests espais. La palanca perpoder urbanitzar més i amb menysresistències és la pretesa finalitatsocial de les construccions. Peròaquesta finalitat social no consisteixen construir habitatges d’un lloguerautènticament social en aquests es-pais públics. Tal com es formula alpacte, la funció social es consideraacomplerta si els constructors i lesimmobiliàries destinen un determi-nat percentatge de les seves cons-

truccions a pisos amb alguna classede protecció (la cosa es diu “Àmbitsestratègics residencials d’urbanitza-ció prioritària” – AERUP). A més amés, ofereixen als propietaris desòls urbans la possibilitat de saltar-se les normes d’alçada i densitat ha-bitacional, si inclouen algun pisetde protecció en la seva promoció.

D’aquesta manera volen fomen-tar la construcció de 160.000 pisos“protegits” durant els propers deuanys, el 40 % de lloguer i el 60 %de compra, 50.000 dels quals elspropers quatre anys. Actualment unHPO de 50 m² val uns 93.184 euros(15,5 milions de ptes.) a Barcelonai els seus voltants, i un de la matei-xa superfície en la categoria de pro-tecció “de preu concertat” puja a124.488 euros (20,7 milions deptes.). És a dir, avui dia els habitat-ges de preu concertat ja valen allòque valien els del mercat fa cincanys, quan, segons un estudi de laConsultora Grupo, el preu mitjàd’un pis d’aquesta superfície era de133.139 euros a Barcelona. I per-què la cosa sigui més rendible enca-ra, el Pacte preveu establir una novacategoria de “protecció”, l’anome-nat Habitatge Protegit de Catalun-ya, amb uns preus encara més ele-vats. És a dir, el Pacte no tan solsvol urbanitzar i privatitzar els úl-tims espais públics, sinó que garan-teix que les constructores, immobi-liàries i entitats financeres puguincontinuar fent els negocis que el“mercat lliure” ja no permet.

Si per altra banda és cert que el25 % de la població de Catalunyano pot accedir a un habitatge del“mercat lliure” –i l’estudi “rigorós”fa pensar que la xifra és més eleva-da encara– es necessitarien com amínim uns 846.250 HPO (comptant2 persones per pis) per cobrir lesnecessitats de la població. O siguique el “repte” de construir-ne160.000 queda molt lluny de cobrirles necessitats –unes necessitatsque, per altra banda, es podrien co-brir perfectament donant un ús so-cial als habitatges buits que hi ha aCatalunya.

De totes maneres, les reiteradespromeses de construcció de mésHPO s’han de situar en el terreny dela pura propaganda. Primer, perquèels preus actuals dels HPO i de lesseves subcategories ja no mereixenaquest nom. I, segon, perquè finsara no s’han acomplert ni de bontros les promeses periòdiques deconstrucció d’HPO. Així, perexemple, dels 40.000 HPO prome-sos a la primera legislatura del Tri-partit, fins ara ni tan sols se n’ha co-mençat a construir la meitat (tot ique aquest percentatge suposa unavenç respecte a les legislatures an-


OPINIÓ

Apunts per unsindicalismeintuïtiu (I)

Carlus Jové,[email protected]

Sovint es comenta que ens cal unnou sindicalisme que incopori

les variables del moment actual:treballadors en precari, treballeventual, migrants, etc. El sindica-lisme oficial, però, i aquí cal in-cloure-hi també el de tall llibertari,continua ancorat a unes pràctiquespròpies de l’etapa anterior: la deltreball estable, amb base a la granempresa, amb referents sindicalsclars i, el més important, la del tre-ballador amb ganes de comprome-tre’s al lloc de treball. Avui, unapart de la joventut l’únic que desit-ja és fugir de l’empresa i sentir aparlar de la feina com menys mi-llor. Significa això que no hi hagiganes de canviar? En absolut, tansols que les formes de lluita s’hand’adequar a aquest sentiment.Abans de continuar, però, vull acla-rir que aquesta reflexió és encaraun esborrany mental, i com a taldemano que sigui llegida.

La campanya per un habitatgedigne que va començar fa unsmesos va tocar un punt clau, elllenguatge. L’eslògan “No tindràscasa en la puta vida”, més enllà deferir algunes sensibilitats, va dirclarament el que en quasi bé totesles conciències estava clar. No eraun simple eslògan, sinó una punxa-da directa a l’estòmac. Les consig-nes sindicals són, en canvi, avorri-des com poques coses ho són enaquest món. “Treball estable!”,“Prou precarietat!”, “No mésEROs!”, “Visca la classe obrera!”.A qui pretenem mobilitzar? Noafirmo que la manca de mobilitza-ció sigui fruit de la mala literatura,però sí del concepte organitzatiuque hi ha al darrere.

Cal anar als pensaments més ele-mentals, a la pura intuïció. El ‘jefe’és un cabró, tothom ho sap. La nos-tra feina és una merda i a més noens satisfà, algú ho pot negar? Lesnostres cases són lletges i avorri-des, a més de mal orientades. Sisabem tot això, per què no ho diemclarament? Per què ens hem d’a-magar darrere la política seriosa desempre?

Per què no senzillament dir queel primer de maig és un avorrimenttotal i que aquest any en lloc delmíting farem un concertàs a laplaça del poble amb menjar i begu-da per a tothom?

Òbviament, una nova terminolo-gia no alçarà el proletariat. El queproposo és un sindicalisme menyssobri, que vagi al conflicte, quebusqui aquell somriure còmplicedel company de feina, que enspunxi allà on ens fa mal. (Continuarà).

teriors). A més a més, si fem casd’un estudi de la consultora Grupopublicat a El País el febrer de 2007,la producció d’habitatge públic aCatalunya entre el 2001 i el 2005va incorporar menys del 0,1 % (!)d’HPO al parc d’habitatges, i elpes dels HPO sobre el total d’habi-tatges iniciats es va reduir des del’adveniment al poder del Tripartit–a despit de tota seva propaganda–del 10 % que tenia el 2002 a menysdel 5 % el 2006. Com a detall cu-riós, l’estudi revela que Catalunyaté una proporció molt inferiord’HPO que comunitats autònomescom València o Madrid, governa-des pel PP.

De totes maneres, ara, quan almercat li convé, les nostres forcespolítiques que es diuen d’esquerresprometen posar-hi remei. No obs-tant, el Pacte no contempla com fi-nançar aquest pisos –tots ells eco-lògicament sostenibles, s’entén–;l’única indicació concreta són els2.500 pisos de “protecció” anualsque l’Incasol es compromet a pro-moure directament cimentant lesúltimes zones verdes i espais quehavien de ser d’equipaments. Pot-ser la clau per augmentar la pro-porció dels HPO és el negoci queaquesta nova cooperació público-privada s’espera amb la construc-ció del 60 % d’HPO de compraconstruïts sobre sòl públic, un ne-goci que s’alimentarà addicional-ment amb l’esmentada figura del’Habitatge protegit de venda deCatalunya.

Amb ajuts alspropietaris

El Repte 1 del gran Pacte nacionald’unitat d’interessos encara contéaltres elements. El primer és lapromesa de “Mobilitzar i posar enel mercat de lloguer social 40.000

habitatges del parc desocupat(20.000 en quatre anys)”. Aquestamobilització no consisteix en uncens fidedigne dels pisos buits nien una penalització forta de tots elsqui almenys en tenen dos de buits(o sigui, la gran majoria dels espe-

culadors), sinó en tota una bateriad’ajuts als propietaris i d’avals pú-blics amb els quals se’ls vol con-vèncer de “les facilitats i avantat-ges del lloguer social”. Els autorsdel Pacte, però, no aclareixen enquè es basa la seva confiança depoder convèncer els propietarisdels pisos buits, si no els han pogutconvèncer amb les Agències públi-ques de lloguer, els seus ajuts iavals i els seus preus, que no bai-xen dels 600 euros. Sembla queaquesta part del Pacte només ha deservir per salvar la papereta d’“es-querrans”.

La resta de les “accions” prome-ses en el marc del Repte 1 es podenresumir en una frase: pagar ambdiners públics els preus desorbitatsdel mercat. D’aquesta manera, laGeneralitat es “compromet” (senseindicar cap mena de pressupost fia-ble) a donar ajuts pel pagament del’entrada d’un pis, ajuts per pagar

el lloguer i ajuts per a la rehabilita-ció. Aquest paquet de mesures ques’havia inventat el govern del PPen el seu Plan de Vivienda del 2001al 2005, després el va adoptar elgovern del PSOE en el seu Plan deVivienda del 2005 al 2008 i ara el

promouen els d’Iniciativa, a l’uní-son amb la resta dels partits polí-tics. I, evidentment, aquests ajutspuntuals i selectius són una altraforma de pagar amb diners públicsels beneficis privats. Fins ara, icom a molt, han servit per apunta-lar l’alça dels preus del mercat.Potser ara pensen que serviran per-què la baixada dels preus no siguimassa brusca.

I fomentant el negocide la rehabilitació

Per acabar, només un breu copd’ull al segon gran Repte del Pacte,que vol “Millorar les condicionsdel parc d’habitatges”. També aquíens trobem amb més del mateix.Es tracta bàsicament d’estendre lacampanya de “Barcelona, posa’tguapa” a tot Catalunya i convertirtots els centres urbans del país enparcs temàtics per als turistes. O

sigui, els autors es comprometen adonar més ajuts a la rehabilitaciód’edificis, a posar-hi ascensors i a“reforçar els programes de Remo-delació de Barris”. A aquestes al-çades, els i les responsables polí-tics del Departament de Medi

Ambient i Habitatge haurien desaber perfectament que la promo-ció de la rehabilitació d’edificis(que en la gran majoria dels casossón edificis antics situats en elscentres urbans) que no vagi acom-panyada d’una protecció rigorosa iprolongada dels llogaters que hiviuen equival a promocionar l’as-setjament i l’expulsió dels veïnsamb menys poder adquisitiu delscentres urbans i beneficia directa-ment els taurons que es dediquen ala compra-venda d’edificis.

En resum, amb aquest granPacte nacional s’han enterrat defi-nitivament les vagues esperancesd’algun canvi que l’anomenadaLlei del Dret a l’Habitatge i elsseus tímids intents de posar a ratllaal mercat immobiliari havien des-pertat. Que els autors d’aquestPacte es diguin d’esquerres no tansols és una vergonya sinó també uninsult a la intel·ligència.

ALGUNA COSA ES MOU

40 anys de resistència palestina contra l'ocupació israeliana

Aquest any marca el 40è aniversaride l'ocupació de Gaza i Cisjordània(el juny de 1967), així com el 60èaniversari de la resolució de l'ONUreferent a l'establiment de dos es-tats en l'antic mandat de Palestina(el novembre de 1947).

Partim d'aquestes dues efemèri-des per exigir la fi immediata del'ocupació israeliana, i l'establi-ment d'una pau justa i duradoraentre dos estats, Israel i Palestina.

Els quaranta anys d'experiènciad'ocupació han demostrat que no hiha una solució militar al conflicteal Pròxim Orient, i que la pau ésnecessària per a tothom. No obs-tant això, el govern israelià, amb elsuport de l'Administració dels Es-tats Units, estén els assentamentsen els territoris ocupats palestins,intensifica el setge polític i econò-mic del poble palestí, hi provoca lafam i practica una política de fetsconsumats amb l'objectiu d'impe-dir l'establiment d'un estat palestíindependent.

Les bases per a una solució del

conflicte ja han estat definides perl'Organització de les Nacions Uni-des i han estat acceptades pel mo-viment nacional palestí i els grupspacifistes israelians. Les fronteresdel 4 de juny de 1967 (la Líniaverda) seran les fronteres acorda-des entre l'Estat d'Israel i el futur

Estat independent palestí, un alcostat de l'altre. A Jerusalem hihaurà dues capitals –la capital d'Is-rael i la capital de Palestina. ElMur de l'Apartheid i totes les colò-nies israelianes en els territorisocupats palestins seran desmante-llades. Els drets de la població pa-

lestina refugiada seran satisfets apartir de les resolucions de l'ONU.

Els 40 anys d'ocupació, i la con-següent perpetuació del conflicte,han estès la guerra entre altres paï-sos de la zona i són una amenaçaper a la pau a la regió i arreu delmón. Les persones i entitats sota-signants fem una crida als nostresgovernants perquè facin seu elcompromís amb la cultura de lapau, expressat de manera àmplia ireiterada per la ciutadania del nos-tre país.

És per això que exigim les mesu-res següents: -Recolzament de l'Estat espanyol ila Unió Europea al nou govern pa-lestí d'unitat nacional i aixecamentimmediat del bloqueig econòmicsobre el govern palestí.

-Suspensió del comerç d'armesentre l'Estat Espanyol i l'Estat d'Is-rael.

-Ajuda econòmica urgent per talde fer front a la catàstrofe humani-tària que pateix la població palesti-na.


Dinamita de cervell


PUBLIQUEM ELS TRES TREBALLS GUANYADORS

Primera edició del PremiLiterari Pablo Díez

Javier Díez Carmona;traducció: Núria Rimbau

Cara. Es van estudiar sense paraules.

D’una banda, el rictus angoixat del

poderós executiu, ferm i enrederat

en la seva butaca de cuir, el vestit

impol·lut, l’ànima apergaminada.

De l’altra, un tènue resplendor de

plata i or, anell que emmarcava un

nombre tan simple com sinistre: un.

Va sostenir l’euro en el seu pal-

mell viscós de suor freda, palpant

la pretesa grandesa d’aquell tros

de metall, estrany i minúscul vehi-

cle per on, feia tan poc, transitava

ràbia, angoixa i mort. En algun lloc

va sonar un rellotge, es va penjar

un telèfon, una porta va cruixir al

tancar-se. La moneda es va escó-

rrer distreta entre els seus dits,

com distretes van rodar les llàgri-

mes per les seves galtes, llaurant

un solc massa càlid abans de pre-

cipitar-se des del mentó afaitat

amb cura fins al buit de la taula. A

la seva esquena, les escletxes de

les persianes s’apagaven a poc a

poc, tenyint l’estada d’un resplen-

dor sangonós, ranera exànime de

la tarda que llanguia més enllà del

bosc dens d’edificis.

La plaça Catalunya presentava

l’aspecte vital i anònim de cada nit,

de cada dia. Indiferents a l'hivern o

a l'estiu, sense importar-los la llum

o les tenebres, incomptables turis-

tes rossos i adinerats, fugitius emi-

grats de rostre fosc, treballadores

que solcaven veloces la calçada

camí del treball o la llar abandona-

da, joves i litrones pastaven l’es-

sència d’una ciutat accelerada,

urbs vibrant que no mira cap a en-

rere, que paladeja amb ànsia el

present, fragment escindit del futur.

Perduts cadascú en els seus

plaers i negocis, atabalats per pe-

núries o excitats per imaginades

perspectives, ningú va notar que

l’aire es tornava més pesat, ningú

va comprendre el canvi infinitesi-

mal en el gest de les fulles, en el

vol trist dels coloms. Tan sols algun

nen, alguna petita revestida d’inno-

cència, va ser capaç d’intuir les

gotes de rosada que, en una càlida

nit estival, esquitxaven els fars dels

autobusos.

L’home del vestit caminava atent

al llustri de les seves sabates, pen-

> EL FAR

6) Un enemic delpoble

Ferran Aisa

A Catalunya a les primeres dècadesdel segle XX, hi havia una potent or-ganització anarcosindicalista i un im-portant moviment cultural anarquista.L’ètica llibertària es nodria del pensa-ment de Bakunin, Kropotkin, Proud-hon, Reclus, Guyau, Tolstoi, Gorky,Ibsen... El noruec Henric Ibsen realitzàun cant a l’individualisme i a l’èticaper damunt del gregarisme i la corrup-ció amb obres com Un enemic delpoble. Joan Salvat-Papasseit serà undels principals abanderats de lesavantguardes catalanes i a través deles seves publicacions, “Fulla de sub-versió espiritual” Un Enemic delPoble, Arc Voltaic i Proa, donarà aconèixer les teories futuristes de F. T.Marinetti, els corrents vibracionistesde Joaquim Torres García i Rafael P.Barradas i les tendències plasticistesde Van Doesburg.

Un enemic del Poble, títol extret del’obra d’Ibsen, es presenta per primeravegada el març de 1917 com la tercera“Era del Crim”. En el primer número,Salvat-Papasseit fa cinc cèntims d’undels seus herois literaris, Aleix Maxi-movich Pieschkof (Màxim Gorki), delque manifesta que és el més gran es-criptor de la Rússia actual, “...el queequival a dir el més gran escriptorcontemporani”.

Un enemic del poble durarà fins elmaig de 1919, Salvat, aleshores, ja nola inclourà dins l’ “Era del Crim”, sinó“En la desunió-Sagrada.” Salvat-Pa-passeit també escriu, a Un enemic delPoble, la sèrie Mots-propis, aforismesde caire nietzscheià: “Féu coses ocalleu. No sigueu el femer que destor-ba al vianant”. El poeta barceloní ex-treu el seu pensament de Nietzsche,Stirner, Ibsen, Maeterlink, Costa,Ruskin i Gorki. Altres revistes quetambé s’apassionen amb l’esperitavantguardista són La Columna deFoc i la revista Troços, transmutadaposteriorment amb el nom de Trossos.Tot plegat farà que altres artistes s’in-tegren al “moviment avantguardistacatalà”. La primera d’elles La Columnade Foc, publicada a Reus i dirigida perSalvador Torrell i Eulàlia, on col·laboratambé Joan Salvat-Papasseit, publi-cant, entre altres coses, el poemaavantguardista “Drama en el port”.

El 1918 apareix Mar Vella, dirigidaper Tomàs Garcés i finançada per boti-guers de la Barceloneta, en els seusquatre números trobem novament lacol·laboració de Salvat-Papasseit. L’al-tra revista, Troços, seguint el seumodel parisenc, Nouvelle Revue Fran-çaise, presenta textos d’avantguardadels joves literats catalans. Sota la di-recció de Josep Maria Junoy, hi es-criuen Carles Sindreu, J. V. Foix, Vi-cenç Solé de Sojo, SebastiàSánchez-Juan, Joan Pérez Jorba,Josep Togores... En la portada del pri-mer número hi diu “Vive la France”. Lafrase és una presa de consciènciavers els corrents literaris i artísticsque es couen a París.

I Premi Literari Pablo DíezEn record de Pablo Díez Cuesta, conductor d'au-tobús de TMB (Transports Metropolitans de Bar-celona) que es va suïcidar en ser acomiadat perl'empresa després de ser acusat sense proves dequedar-se amb l'import d'un bitllet (1,10 €), laPlataforma Pablo Díez va acordar convocar unpremi literari que dugués el seu nom i que eslliuraria tots els anys a la fi de març, coincidintamb l'aniversari de la seva mort. En l'edició de2007 es van establir tres premis (dotat cadascund'ells amb diploma i 400 euros) per a treballs enprosa sobre els temes següents: cas Pablo Díez iassetjament laboral o abús de poder. Un delspremis estava destinat a treballadors de TMB. Al

concurs es van presentar 74 treballs procedentsde tot l'Estat espanyol, Itàlia, Argentina, Colòm-bia, Cuba i Mèxic. Els autors premiats van ser:Javier Díez Carmona, resident a Bilbao, autor de"La lluentor d'un euro", sobre el cas Pablo Díez;José María Paños Pascual, resident a Barcelona,autor d'"Ultimàtum", sobre assetjament laboral;i el treballador de TMB Jordi Aguado Castillo, re-sident a Barcelona, autor d'"Abismes i esquer-des", sobre el cas Pablo Díez. El jurat va estar in-tegrat per Josep Maria Loperena Jené, AntonioBeneyto Senabre, Jorge Larena Castejón i Car-men de Celis Ullán, actuant com secretària Eve-lia Díez Cuesta. Per a aquest número del "Cata-lunya", les traduccions literàries han anat acàrrec de la filòloga Núria Rimbau.

TEMA CAS PABLO DÍEZ

La lluentor d’un euro



TEMA CAS PABLO DÍEZ ESCRITPER UN TREBALLADOR DE TMB

Abismes iesquerdes

dent de minúcies regades en un

terra sempre brut, esquivant a l’úl-

tim moment els vianants que l’ob-

servaven sorpresos. Tornar a la re-

alitat, atalaiar l’entorn viu per on

transitava seria afrontar el vagar

plorós del transport col·lectiu, com-

prendre el menyspreu de xofers i

revisors, veure’s perseguit per evo-

cacions espontànies, pel rostre atò-

nit, incrèdul del Pablo. Va baixar al

metro, va buscar l’anonimat dels tú-

nels, dels passadissos estrets, de

l'olorosa multitud amuntegada a les

andanes. Impossible. Una aroma

desagradable, essència de rebot

repetit, surava sobre viatgers i rails.

El rugit del tren a l'abordar l’estació,

l’udol amplificat en la gruta artificial,

va acabar per expulsar-lo, llançar-lo

a l'infern del carrer, al gemegar dels

motors, al xiuxiueig amenaçador de

la brisa te-nyida de gasoli.

Va fugir al barri gòtic, lluny d’as-

falt i carreteres, als altius laberints

medievals on motxillers i milionaris

es meravellen de la sòbria elegàn-

cia de la catedral, terreny vedat a

l’imperi del tràfic. Va recobrar una

mica de tranquil·litat passejant de la

plaça Reial a Escudellers, d'Avinyó

a Regomir. Les mans enfonsades

en la profunditat de les butxaques,

la ment abandonada a l'infinit del

record, bussejava per carrerons

cada vegada més estretes, buscant

el no-res per a respirar. Al fons,

clandestina, una taverna oblidada

atreia els clients amb la llum precà-

ria del seu vell fanal. L’aroma del

cafè el va acariciar amb inanimada

sensualitat. Va entrar, vagament re-

confortat per un llunyà sentiment fa-

miliar, olors conegudes, sabors,

sensacions. Es repenjà satisfet a la

barra enganxosa i va percebre un

llunyà ronc nascut d’allò més pro-

fund del seu estómac, i a la seva

oïda van arribar retalls de conver-

ses murmurades a les taules. «És

increïble. El van acomiadar per un

euro!. Un euro! I es va suïcidar.

Com algú pot ser tan cruel?» El

plaer, la pau i l’assossec van des-

aparèixer. Va tancar els ulls i, a l'o-

brir-los, microscòpiques gotetes

van esquitxar en totes direccions.

Descoratjat, sense lloc on ocultar-

se, va abandonar el local.

Els llums més dispersos a cada

pas vacil·lant, els murs encrosto-

nats, les llambordes quartejades

per la desídia i els camions d’es-

combraries dibuixaven, al transcó-

rrer els minuts, un quadre diferent,

una pintura allunyada dels paisat-

ges sempre verds i grocs que acos-

tumava travessar amb el seu Mer-

cedes. D'haver mirat entorn de la

seva buidor, d’haver alçat el cap

que jugava a l’estruç amb el passat,

tal vegada hagués comprès a

temps que el seu vestit de disseny i

les seves sabates impecables no

eren l’adequat passaport per a ate-

rrar en un submón ocult després de

les múltiples capes de maquillatge

que engalanen la ciutat. Però, abo-

targat per un dolor i una culpabilitat

que no reconeixia, encegat per una

densa cortina salobre, tot just dis-

tingia el moviment ziga-zaga dels

seus passos sobre la vorera. Hi va

haver una remor, un soroll mecànic,

i un autobús va decantar a la canto-

nada.

Per un moment va clavar en l’ho-

me el desdeny dels seus focus en-

dolats. Acariciant nerviós la mone-

da que seguia adherida als seus

dits, va afrontar amb por el feix de

llum. «Vaig fer el que havia de fer

–murmurava des del fons del seu

pit–. Vaig complir la normativa. Vaig

fer el que havia de fer.» El vehicle

va tancar les portes amb un sospir

cansat i, acomodats els últims viat-

gers, va reprendre la marxa, retor-

nant ombra i calma al perdut carre-

ró.

Llavors el van agafar

No va saber quants eren. Va intuir

els cossos, els braços suats que el

van envoltar amb malaptesa, l’olor

d’alcohol barat i femta rància, el cop

al cap. Va caure de cara, copejant

el front contra l’asfalt, el pes dels

atacants a la seva esquena. Van

estripar la seva jaqueta d’elegant

executiu, li van robar la cartera, el

daurat clauer del Mercedes, el

Camel mentolat . Rendit a la colpe-

jada, esperava, sense oposar resis-

tència, que els lladres acabessin i

fugissin, que cessessin les punta-

des per a tornar a la rutina de la so-

litud, quan una fulla escantellada es

va recolzar al seu coll, va perforar la

pell i una filera de dents rosegades

va regar la seva bava de borratxo

sobre el rostre desencaixat. «Què

duus a la mà? Dóna-me’l. Dóna-

me’l o et punxo.»

No va reaccionar. Paralitzat pel

terror, pel corrent gelat que, nascut

dels seus genitals, bategava dolo-

rós en el seu cervell, fins als pul-

mons, es negaven a respondre. El

captaire va pressionar amb més

força. El tall del ganivet va esquin-

çar la carn. La sang, càlida i espes-

sa, va degotar a poc a poc fins a

terra. Va Voler cridar. Va Voler plo-

rar. Va Voler suplicar, pregar per la

seva vida, però no va poder. Estava

rígid, immòbil com les gàrgoles

gastades que miraven amb indife-

rència.

Però allò va ser tot. L’agressor va

retirar el ganivet, es va encongir de

muscles i va emetre un estrany so

gutural, una mica semblant a un

riure esquizofrènic, mentre el seu

company recriminava amb desga-

na: «Deixa’l. No veus que no és res

més que un puto euro? No deus

pas matar-lo per un euro? No es

pot ser tan miserable».

Es van difuminar en les tenebres

lúgubres que lliscaven de les teula-

des. Dues, tres siluetes desfarjades

anònims presoners del cavall i el vi

barat evaporats entre ombres men-

tre, al costat de la seva alterada

respiració, la moneda brillava silen-

ciosa, inanimat mirall d’algun lloc

desconegut.

Autor: Jordi Aguado Castillo;traducció de Núria Rimbau

Juan Villanueva va comprendre

que tot havia acabat en l'instant

que Alejandro Valcárcel, advo-

cat de l’empresa, va acabar de llegir

la carta d’acomiadament i li assenya-

lava, amb dit vacil·lant, on havia de

signar. Ja era tard per perquès. Esta-

va tot decidit.

Com podia sospitar que aquest

anar i venir d’una vora a l’altra del llit,

que aquesta paràbola que es perllon-

gava des de l’ocàs fins a l’alba, inter-

ludi del qual era un cau que havia fa-

bricat davant l’assalt de pensaments

retorçats i bombardejos de preguntes

apressants, eren preludis de la reali-

tat?

Qui hagués imaginat que aquest

expedient disciplinari podia acabar

així? Tractava de posar envans al

succés, de sostenir-lo en el seu cap

per a poder realçar els detalls; però hi

havia una llacuna en la pel·lícula, un

tros de clixé protegit ?«tenia ganes

de orinar, i amb les portes del meu

autobús obertes i passatgers a l’inte-

rior, vaig baixar els graons i em vaig

ficar al lavabo»?. Mentrestant, un tros

de paper sense cap valor que penja-

va de la màquina expenedora de bit-

llets va caure sota els efectes d’unes

mans tedioses; molesta per l’espera i

suposant-li preu, pagat el desfavor, la

passatgera es va recollir com abstre-

ta en un seient del fons. Després, uns

inspectors van batzegar el seu enso-

piment i li van sol·licitar el bitllet, i la

pel·lícula va quedar amb final obert.

Dos mesos després del succés, en

aquell mateix despatx, es van reunir

unes persones per a desgranar el

succés i van enfrontar ambdues ver-

sions en el ring de les opinions. Però

la raó, al veure que les opinions puja-

ven a l'autobús en el moment dels

fets i com un acte de fe creien una de

les versions, va pujar al quadrilàter i,

amb la seva seductora perspectiva,

amb el seu do d’equitat, el va recórrer

sostenint amb gràcia un cartell d’ad-

vertiment, però ningú el va mirar. De

cop i volta va sentir un cop sec, ines-

perat, que la va abatre contra la tari-

ma. Sota els efectes d'aquest terrible

xoc, la van estendre sobre un paper;

tot just movia els llavis. Un accident

?va pensar?, res que no pogués res-

tablir el judici. Però el capdavanter no

va esperar que es restituís la raó i

sense aquesta, va posar un nombre

d'expedient, va emplenar un informe

més o menys suspès en una nàusea,

la va cosir al paper amb la seva sig-

natura i la va deixar a la safata d’aco-

miadaments.

Juan Villanueva va tornar sobtada-

ment del que semblava un desmai i

va sentir confusió, com si l’ haguessin

assegut a la cadira després de fer-lo

rodar; li tremolaven les cames com a

un titella mal governat. Alejandro Val-

cárcel el va estar observant una mica

inquiet i, abans que es tornessin a re-

petir escenes lamentables, el va con-

vidar a sortir del seu despatx. El con-

ductor va miarar als costats,

inconscientment: des de la cara de

l'advocat fins a la porta. El seu camp

de visió va ensopegar amb una fines-

tra oberta que donava a altre des-

patx; algú parava esment amb un

dels seus ulls i ambdues orelles men-

tre encorbava les varetes de la per-

siana amb el front. No li va donar im-

portància; potser aquesta visió va

agafar una drecera fins al record. Va

Intentar aixecar-se de la cadira, però

no va poder; va sentir com un abisme

examinava el seu cos amb les seves

mans etèries, com perdia l'equilibri

en el respatller. L'advocat es va acos-

tar a la finestra intentant esquivar la

situació: una pudor putrefacte que

envaïa novament el seu despatx (es-

perant sentir darrere seu, com es

tancava la porta i desapareixia l’olor).

Estava plovent i les gotes s’aferra-

ven al vidre com fent un intent deses-

perat d’eludir la seva destinació. Una

caravana de cotxes avançava amb

parsimònia mentre les botzines lluita-

ven, fent forats en l'aire, per a obrir-se

pas.

Juan Villanueva va insistir que no

havia fet res, que la dona que el va

acusar de donar-li el bitllet fals devia

sentir-se acorralada, que els inspec-

tors li devien haver proporcionat una

clau i ella va obrir aquesta farsa. Però

la resposta va ser un silenci perllon-

gat.

Com a últim intent va estrènyer les

parpelles implorant despertar-se,

però a l'obrir els ulls seguia allí, do-

nant cops amb el taló de les sabates

a terra. I ara què? Es va repetir la pre-

gunta tantes vegades que l'última,

sense voler, va sortir dels seus llavis

com una queixa. Alejandro Valcárcel

es va acostar a la seva taula i, apun-

tant amb el dit cap a un paper, li va in-

dicar que hi havia la possibilitat de

reingressar al cap de sis mesos, però

havia d'acceptar el furt i… Un cop

d'ira, un cop de mà va deixar el paper

rebregat a terra. Amenaçant amb avi-

sar els de seguretat, va fer posat de

despenjar l'auricular, però es va limi-

tar a repicar frenèticament sobre la

seva base, i dues gotes de suor freda

van caure a la taula. No podia marcar,

tret que els nombres es repetissin de

tres en tres. En aquest instant va

comprendre que a ell també l’havien

posat a córrer en plena foscor. Juan

Villanueva no ho va veure; estava afli-

git, mirava a terra i intentava contenir

continua a la pàgina 24 >

“Una caravana de cotxes vançavaamb parsimònia mentre les

botzines lluitaven, fent forats enl’aire, per a obri-se pas”.

“Va intuir els cossos,els braços suats que elvan envoltar ambmalaptesa, l’olord’alcohol barat i femtarància, el cop al cap”.

les seves cames, però el que més

el turmentava era que, en certa

manera, se sentia unit a aquesta

carta: pell contra pell.

Quan va poder incorporar-se de

la cadira es va dirigir cap a la porta

i, prement el pom amb força i mi-

rant-lo a la cara, li va llançar una úl-

tima pregunta: «Com es pot engan-

yar un mateix?». Aquesta pregunta

va arribar fins a l'infinit, va rebotar

pel despatx. Per un moment sem-

blava que s'hagués colat per sota

de la porta o en el despatx contigu;

només buscava als amos del fuet,

possiblement els va picar tots

abans de caure sobre Alejandro

Valcárcel, que, encara que en un

primer moment va intentar esqui-

var-la ?tal com li havien ensen-

yat?,per fi se’n va lliurar.

Va sortir de l'edifici com una bala

perduda. Havia de seguir cami-

nant. No podia parar, parar era si-

nònim de pensar i li agafaven arca-

des només d'ensumar els seus

pensaments. Va lluitar per lliurar-se

de les cadenes a cops de silenci,

per trobar la ment buida d'ahir, en-

cara que tenia la impressió que

ahir era un passat remot i que la

carta que tenia en la butxaca dels

pantalons duia anys amb ell. Va In-

tentar buscar el rumb entre els car-

rers com un captaire famolenc,

però el timó havia desaparegut de

la vista. Llavors, corrent, desespe-

rat, va sortir a la recerca del matí,

de l'interruptor d'aquesta llum que

s'extingia; desitjava deixar enrere la

nit que avançava per les teulades i

la por que seguia aquí, panteixant.

Però, extasiat, va haver de recol-

zar-se en un banc a descansar.

Era una avinguda ampla, lleu-

ment il·luminada, amb arbres nou-

nats i tanques a mitjan altura que

miraven cap al mar, a la deriva. I va

recordar-se del dia que els seus

llavis es van humitejar amb altres

llavis, de l'aroma d'una sargantana

viscosa que es ficava a la seva

boca com si anés el seu cau. Amb

els peixos d'un toll llardós del parc,

meridià de les seves vides, i amb

les seves familiars i amics, van

compartir entre riures que havia

arribat la fi de nits fredes en bancs

públics, la notícia del seu pròxim

enllaç, la unió inequívoca de les

seves destinacions. Després li va

sobrevenir el plor entretallat del seu

fill, la seva mirada extraviada en la

sala de parts que es va fixar com

un imant en el seu rostre descom-

post per les llàgrimes i els somriu-

res.

Aquest lapse de felicitat es va

veure interromput bruscament per

una respiració entretallada i per

aquests pensaments que ara s’api-

laven violentament; no acabat un

començava l'altre, despullant al ra-

ciocini del seu lloc. Ja n'hi ha prou!

Ja n'hi ha prou!, es va repetir fins a

la sacietat, però no havia ningú

més en el seu cap. I sentint-se aco-

rralat, va avançar per l’avinguda i

va anar saltant d’ombra en ombra.

Més tard, aquesta febre el va anar

arrossegant fins al deliri i allí va

prendre una determinació: una dre-

cera cap a la tranquil·litat.

Alejandro Valcárcel va sortir

hores més tard del seu despatx.Va

dir que se n’anava a casa. Ningú li

va preguntar. No tenia amics, en

aquestes alçades la hipocresia és

el teu únic aliat.Va entrar a l'ascen-

sor i va sentir alleugeriment. Va

tenir necessitat de prémer tots els

botons, de suspendre el temps i re-

trocedir per ell; va prendre cons-

ciència del que havia fet.

Va baixar les escales del metro, i

a l'andana, pensatiu, es va quedar

mirant les vies. No era la primera

vegada que llegia aquesta carta,

que exercia de maniquí en aquest

aparador d'horrors, que observava

aquests mateixos ulls inquiets que

miraven cap a dins, com si els

aguaités un perill sota les seves

robes, però sí la primera vegada

que no va tenir temps de prendre

distàncies. Va sentir com un cruixit

sec en el cap i va esmorteir el cop

amb una ganyota, però l'esquerda

era profunda i havia arribat al sub-

conscient. Va sentir que s'enfonsa-

va per aquesta escletxa oberta,

que les seves mans furgaven la

foscor i no trobaven claredat a la

qual aferrar-se, i va pensar en els

molts captius que havia fet, en el

gir que havia produït en les seves

vides. Finalment, va notar com les

mans d’aquests homes l’aixecaven

de terra; va sentir alleugeriment,

potser podria dormir tranquil,

sense els maleïts malsons. Tot té

un límit i una fi, i ell havia caigut

també dintre d'un temps suspès.

Es va passar la parada però no li

va importar; la destinació era efí-

mera. Pujava per les escales me-

càniques quan va veure Juan Villa-

nueva que creuava el carrer, sense

importar-li les botzines, les ràfe-

gues de llum, els advertiments.Van

creuar les seves mirades, però no

es van veure. Havien oblidat qui

eren, què feien allí, que es conei-

xien; només una obsessió, un furtiu

que esperava ansiós l’esquerda,

havia sortit de la presó del sub-

conscient i ara els dirigiria.

Van entrar en un parc i després

mateix van tancar les portes del

món, a poc a poc, sense fer soroll. I

quan la nit es va fer coartada, van

envoltar amb una corda una bran-

ca gairebé del mateix arbre i li van

donar caràcter de presagi.

Just en el sublim acte, Juan Villa-

nueva va escoltar el so estrident

del seu telèfon mòbil ?beneïda tec-

nologia? Era una trucada que sor-

tia del despatx contigu, que va

botar el mur de les incoherències,

que li absolia del furt i culpava de la

barbàrie a un error informàtic. Va

saber que no era veritat, però no li

va importar; era un ocell adormit a

la seva boca. La justificació era

prou per a aixecar el vel a la pe-

nombra i llençar la soga a les cen-

dres.

Va sortir fugint del parc, d'aquell

paradigma. L'alegria va transformar

la nebulosa en què s'havia conver-

tit el món en un terròs de sucre dis-

solent-se a la llengua; era altre, era

ell mateix. Però a l'arribar a la

porta, quan per fi obria els ulls, va

veure una silueta que oscil·lava al

costat d'un fanal del parc, en la pe-

nombra. S'hi va acostar com si no

volgués acostar-s'hi, com si la feli-

citat no permetés de nou infiltra-

cions, cada pas era un monticle

més alt que el duia altra vegada a

la foscor. Va caure de genolls en-

front d'ella ?una espècie d'adoració

maleïda?, va mirar al cel, va veure

que la lluna avançava de pressa

com intentant ocultar-se darrere un

núvol, i va plorar davant l'absurd.

Alejandro Valcárcel penjava d'un

arbre, inert; mai havia baixat d'a-

quí, i així tampoc es podia viure.

Per a ell no hi va haver cap truca-

da. Com podia pensar que l'elit que

uneix els seus súbdits era humà.

Jocs de la destinació, errors que es

paguen encara que siguin huma-

nes les seves víctimes.



Autor: José María PañosPascual; traducció de NúriaRimbau

El Francisco es va aixecar en sentir

rugir el despertador. Eren la set del

matí. La Rocío dormia al seu cos-

tat. Sentia la seva respiració, pro-

funda i compassada. Es va incor-

porar amb cura per a no

despertar-la. Es va calçar les saba-

tilles i es va posar la bata que esta-

va curosament doblegada en una

banqueta del dormitori. Va mirar el

cos de la seva dona en la foscor de

l'habitació. No era més que un em-

balum negre tapat amb els llençols

i el cobrellit. Però Francisco recor-

dava amb afecte el seu rostre serè

i amable, esquitxat ja per les inevi-

tables arrugues del pas dels anys.

Ella es resistia a admetre'l, però

ningú pot enganyar el temps, ni tan

sols les bones persones com la

Rocío. Li va llançar un petó amb la

mà, en silenci, amb la complicitat

de la foscor, i va tancar la porta.

Així començava el ritual de cada

dia laborable de la vida del Francis-

co. El mateix des de feia vint-i-vuit

anys. Va entrar en l'empresa aca-

bat de llicenciar, com aprenent en

pràctiques, i ara era cap del depar-

tament d'enginyeria.

Va anar al lavabo,va orinar i es

va rentar les mans, es va dutxar

amb aigua tèbia i es va afaitar.

Sense presses perquè tenia la

barba dura i odiava tallar-se i tacar

de sang el coll de les camises blan-

ques o blaves que la Rocío li plan-

xava cada nit.

La seva dona va deixar de treba-

llar quan es van casar. Allò era nor-

mal en la seva època, però afortu-

nadament havia canviat. La seva

filla i el seu gendre, per exemple,

treballaven tots dos i, per a satis-

TEMA CAS PABLO DÍEZ

Ultimàtum

Periòdic ‘Diagonal’:un punt de vistadiferent


Després de mes de dos anys de projec-te el periòdic Diagonal es va, a poc apoc, assentant. Més de 3700 subscrip-tors, difusió en tot l'estat espanyol,nous punts de venda a Europa (Tolosa,París, Berlín i aviat a Londres) i unvolum de vendes total de gairebé 6000exemplars cada 15 dies. Encara quedamolt per millorar però des de l'autono-mia i la independència de partits i em-preses es va creant una eina útil per apersones i moviments socials.http://www.diagonalperiodico.net/ <http://www.youtube.com/watch?v=hl2Jp7M36Gc>

‘El Ecologista’:número extra sobresostenibilitat al'Estat espanyol

Col·lectiu Catalunya”El Ecologista”, re-vista de la confede-ració Ecologistasen Acción, a Cata-lunya Ecologistesen Acció, ha editataquesta primaveraun número extra dela seva revista, de-

dicat en exclussiva a la sostenibilitat enl'Estat espanyol: aigua, sòl, residus, at-mòsfera, salut, desertificació, biodiver-sitat,...

Aquest número especial de la revistapretén avaluar si el model de producciói consum de l'Estat espanyol és soste-nible, tenint en compte les tres dimen-sions de la sostenibiltat: econòmica,social i ambiental, tot i que posen espe-cial emfàsi en la dimensió ambiental.

La conclusió principal del treball és lainsostenibilitat del model de producciói consum existent a l'Estat espanyol, almateix temps que es destaquen elsprincipals punts crítics sobre els quecal actuar des d'una perspectiva ecolo-gista.

Ràdio Klara favint-i-cinc anys

Amb motiu dels 25 anys de funciona-ment de Ràdio Klara, la ràdio lliure i lli-bertària de València, han penjat en laseva web un reportatge multimèdiasobre aquests 25 anys d'activisme:http://www.radioklara.org/25anyosdera-diolibre.swf

> CONTRAINFORMACIó> ve de la pàgina 23

Foto

:Mire

ia B

ordo

nada



D’anarquismes‘quotidians’

Joan Zambrana (Juny 2007)

L’anarquisme o l’anarquia son unes d’a-quelles paraules de contingut polític isocial que tenen diverses lectures enmolts de casos clarament oposades enla seva significació.

Així per a uns, el sol mot “anarquia”representa una situació d’anomalia so-cial, de desordre i de caos i per tant deconnotacions negatives fora de dubte.En certa manera és aquesta la utilitza-ció que els “media” fan habitualment dela paraula, generant moltes de les poli-sèmies catastrofistas que l’acompan-yan. Per exemple, quan hi ha grans des-trosses naturals, quan les situacionssón ingovernables per podrides es diumoltes vegades que estem davant del’“anarquia”, associant la paraula al pit-jor del malsons possibles.

Per a aquells, en canvi, que volendonar a l’anarquisme i a l’anarquia unadefinició positiva, lligada en els seusorígens a alguns corrents polítics i so-cials anticapitalistes que van sorgir alllarg del segle XIX, aquesta utilització éscom a mínim barroera i deformadora.

Consideren que la definició del´’anarquisme que comporta el “no go-vern” ens hauria de dur a situacions defelicitat humana i col·lectiva que encaraa dia d’avui no hem arribat a percebrecom a model social permanent en lesnostres vides.

En certa manera, els anarquistespoden ser titllats com “els últims ro-màntics” perquè reivindiquen simplesai claredat a on avui hi ha foscor i opaci-tat per connuar perpetuant la dictaduradel diners i de la seva jerarquia simbòli-ca.

Ara bé, si l’anarquia com a model derelació social no ha estat reeixida enca-ra, sí que podem dir que un cert anar-quisme “quotidià” impregna una bonapart de les nostres vides.

M’explicare breument abans que algúes pixi de riure. A grans trets, les millorstrobades que podem recordar al llarg dela nostra vida són aquelles que hemanat creant amb els nostres amics iamigues. Fent una mirada ràpida decom són aquestes relacions amb elsnostres “col·legues”, ens adonaremque estan basades en la fraternitat i enl’acceptació d’una base comuna que técom a eix vertebrador la igualtat delsseus membres.

De fet, aquest tipus de relació habi-tual entre amics ni es discuteix, ni ésgeneradora de grans debats “teòrics”.

Vet aquí doncs que una bona partdels terrícoles en les seves relacionshumanes més gratificants es compor-ten com uns “anarquistes quotidians”sense fer-se massa “palles mentals” nihaver de passar cap prova iniciatoria endogma àcrata.

Si busquem i trobem la millor felicitatamb les relacions de “col·legues”, lapregunta que ràpidament ens pot vin-dré al cap és fàcil, fàcil... Per què notraslladem aquest cabdal de felicitat re-lacional “amical” a les altres relacionsque tenim en la nostra vida i que ensomplen d’angoixa i d’injustícia?.

> CONTRAHISTÒRIAfacció seva, la seva filla tenia millor

feina que el taral.lirot del seu gen-

dre.

Després d'esbandir-se la cara,

es va untar amb la crema per a l'a-

faitat que li havien regalat per

Nadal, aquest regal que mai falta-

va, com les corbates, els mitjons o

la colònia, es deia per mateix el

Francisco, i es va mirar al mirall.

Eren dos quarts de vuit del matí

d'un dilluns. El Francisco va veure

reflectit el seu rostre en el mirall.

Però no era el mateix rostre dels di-

lluns que ell recordava. A les arru-

gues de l'edat s'hi havien sumat les

arrugues de la preocupació i la por.

Els seus ulls reflectien angoixa i

pànic.

Des de feia cinc setmanes la

seva vida havia canviat per com-

plet, donant un gir inesperat de

tres-cents seixanta graus, i per pri-

mera vegada va sentir que enfron-

tar-se a la tragèdia d'un dilluns la-

borable era un pes que cada

vegada costava més de suportar.

I tot pel cabró del Sánchez, del

departament de recursos humans.

Va ser el dia que el Francisco havia

complert cinquanta-tres anys, i tots

en la seva secció ho havien cele-

brat amb entrepans i cava. Fins i tot

li havien regalat una bonica cartera

de pell.

Però aquell dijous, Sánchez ho

va xafar tot. Es va presentar davant

ell, amb la seva cara de mosca

morta i el somriure d'imbècil en-

ganxat als llavis. Era un nouvingut

sense escrúpols que s'encarrega-

va de fer la feina bruta del director

general de recursos humans.

- He de parlar amb tu ?li va dir amb

aquella veueta aflautada que cris-

pava els nervis.

- Què vols, Sánchez?. Tinc molta

feina i la vull deixar llesta per al

cap de setmana ?li va contestar el

Francisco, molest per la interrupció.

- No serà per massa temps ?va

contestar el Sánchez.

- No t'entenc, Sánchez. Explica't

millor ?va respondre el Francisco

amb la mosca darrere de l'orella.

- Que molt aviat deixaràs de tenir

tanta feina. De fet, no tindràs ni tre-

ball. Avui he vist la planificació la-

boral per al pròxim trimestre. El teu

nom està marcat amb vermell i ja

et tenen substitut, amic Francisco.

- Això no pot ser. Sóc el cap d'en-

ginyeria des de fa deu anys!.

- La producció ha caigut i els bene-

ficis també. Els accionistes estan

que trinen i volen resultats molt

aviat.Tu costes molts diners a l'em-

presa i als cinquanta-tres ja no es

té l'energia d'un jove. Comprèn-ho,

les noves fornades d'enginyers sur-

ten molt preparats de la facultat i

amb moltes ganes de treballar. Per

un terç del teu sou tenim un cap

d'enginyers sense horaris ni exi-

gències.

El Francisco no va dir res. Es va

limitar a mirar el somriure burleta

del Sánchez. Sabia que aquest

mequetrefe la hi tenia jurada des

que li va fer empassar el conveni

col·lectiu a l'última reunió de la co-

missió paritària i va haver d'adme-

tre que les hores extres i els plus

de productivitat que es negava a

abonar eren legals. Regularitzar

les nòmines de tota la plantilla va

suposar una despesa enorme per

a l'empresa, i no sabia com el Sán-

chez no se n'havia anat al carrer.

Ara, era evident, es venjava d'a-

quell enfrontament.

- No et preocupis, Francisco. L'em-

presa et vol i per això et proposarà

una prejubilació. T'aconsello que

l'acceptis. El tracte és molt bo.

Però Francisco no va acceptar.

Va estar hores i hores donant-li vol-

tes a l'assumpte i quan el van cri-

dar des de recursos humans ja

tenia una decisió presa. Era un di-

vendres a la tarda. Normalment a

les tres ja era a casa, però aquell

dia el director general volia veure'l

a les quatre.Va telefonar a la Rocío

i li va dir que arribaria més tard,

que ja anirien a la casa de camp el

dissabte al matí. Al despatx del di-

rector general eren presents, a

més d'ells dos, el Sánchez i un dels

advocats de l'empresa. Ni rastre

del comitè d'empresa. L'embosca-

da perfecta, es va dir per a si ma-

teix el Francisco.

- Miri, Francisco; l'empresa última-

ment no va bé. L'any passat vam

perdre més del que esperàvem. Els

accionistes ens pressionen i ens

veiem obligats a prendre mesures

dràstiques. Per desgràcia, els nos-

tres analistes creuen que part del

problema resideix en enginyeria i

ens han traçat un pla de reconver-

sió. No renovarem els contractes

temporals que vencin en els prò-

xims mesos i prejubilarem els ma-

jors de cinquanta-dos anys. Amb

l'estalvi de costos previst, assoli-

rem l'equilibri del pressupost d'a-

quest any. Vostè no ha de preocu-

par-se per la seva jubilació. Amb

dos anys d'atur es planta als cin-

quanta-cinc anys, li paguem les co-

titzacions fins que en compleixi sei-

xanta i després sol·licita la jubilació

anticipada. Què me'n diu, Francis-

co? Tant de bo jo pogués deixar de

treballar als cinquanta-tres com

vostè!

- No, va contestar el Francisco amb

tanta contundència que va deixar

atònits a tots els presents.

- Pensi-s'ho bé, Francisco. És una

oferta molt bona per part de l'em-

presa ?va intervenir l'advocat.

- Fiqui's l'oferta per on li càpiga,

senyor lletrat. No he estat treballant

tan dur en aquesta empresa per-

què em tirin com a un gos als cin-

quanta-tres anys.Tinc les mateixes

ganes i la mateixa energia de sem-

pre i vull seguir treballant. Hi deu

haver gent que vol una prejubilació.

Jo no.

- Francisco, Francisco, no em pro-

voqui. L'empresa li aprecia i per

això vol una sortida digna per a

vostè. No volgués recórrer a altres

mesures diguem més dràstiques.

No m'agradaria haver de fer públics

les múltiples fallades que ha tingut

últimament. Vostè ja té certa edat

per a treballar amb tanta pressió.

El Francisco es va aixecar amb

el rostre congestionat per la ira. Es

va acostar fins al director general

de recursos humans i li va deixar

anar

- Si té proves d'aquestes fallades,

acomiadi'm. En cas contrari, deixi

de tocar-me els ous.

Quan va sortir d'aquell despatx

va saber que havia deslligat la gue-

rra contra la seva persona i també

el que li esperaria des del dilluns

següent: pressions de tot tipus, en-

càrrecs impossibles, acumulació

de tasques, notes que desaparei-

xien, clients que quedaven desate-

sos, projectes mal traçats i tot per

culpa seva. Un pla traçat al mil·lí-

metre per a fer creure als altres

que era un incompetent i que co-

metia fallades reiterades. Un pla

que acabaria amb l'acomiadament

procedent després de múltiples

bregues amb tots les seves supe-

riors. I ell era conscient que això es

traduiria en una brutal pressió psi-

cològica; en una ràpida deteriora-

ció de la salut, amb nits d'insomni,

úlceres, irritabilitat, mal humor,

nàusees i depressió; desitjava a

mort els caps de setmana i odiava

els dilluns al matí. I així dia rere dia,

setmana rere setmana, fins que fi-

nalment llancés la tovallola o con-

vertís la seva vida en un infern.

I en definitiva, quin era el seu

crim? Tenir cinquanta-tres anys i un

bon sou.

Va pensar en la Rocío, va pen-

sar en el seu desig de canviar de

cotxe, va pensar en els viatges que

havien planejat i es va dir que allò

no era just. Havia donat a l'empre-

sa tot el que tenia: hores extres

sense cobrar, caps de setmana tre-

ballant, vacances no recuperades.

En vint-i-vuit anys ni un sol dia de

baixa. I ara li ho pagaven, vaja si li

ho pagaven! Dient-li poc menys

que vell i inútil, i dient-li que era mi-

llor que es quedés a casa amb una

pensió de merda mentre explota-

ven un jove al seu lloc i s'estalvia-

ven uns bons euros; així podien re-

partir majors dividends a uns

accionistes que no sabien què fer

amb tants diners. Però què podia

fer si l'acomiadaven? No trobaria

feina a cap lloc perquè ningú volia

un "vell" de cinquanta-tres anys i, si

es prejubilava, acabaria amb una

miserable pensió als seixanta des-

prés de cotitzar tants anys.

Amb el pas dels dies es va an-

goixar i va començar a deprimir-se.

Es va tornar esquerp amb la seva

dona. Llavors, un bon dia, quan es

posava la jaqueta, va sentir un fort

dolor al pit. Com els que última-

ment sentia molt sovint. Es va ma-

rejar. Es va espantar i va voler cri-

dar. Però quan va voler reaccionar

es va desplomar fulminantment a

terra. La tensió acumulada des d'a-

quell fatídic divendres acabava

d'esclatar. Un infart de miocardi va

acabar amb els dubtes del Francis-

co i va lliurar l'empresa d'un conflic-

te laboral. Es van limitar a donar el

condol a la vídua, van manar el

Sánchez al funeral i van cridar el

substitut perquè s'incorporés im-

mediatament.

Ningú va saber mai que el divi-

dend a compte de l'empresa d'a-

quell any duia gravat el nom del

Francisco.

Foto: Mireia Bordonada


EN EL CENTENARI DL NAIXEMENT D’HERGÉ

Boicot a TintínRàbies

Joni

Ràbia 1: L’altre dia, durant un concert,no importa el nom dels artistes, vaig co-neixer el pare i la mare de la Núria Pór-tulas, va ser reconfortant poder oferir-los el nostre petit, minúscul, suport,després vaig sentir ràbia, ràbia autenti-ca de la de tota la vida, de la que sentodes de que tinc tretze o catorze anysdavant de qualsevol injustícia, ràbia in-tensa.

Ràbia 2: També l’altre dia, però no elmateix, o sigui un altre dia, em va suc-ceir una cosa d’aquelles de les que di-rien que fan ràbia, m’explico: dia deconcert, de festival millor dit, diversosgrups, tots, podríem dir, de diferent ca-tegoria, un de “primer” nivell, un de “se-gona” línia i un de “tercera”, ja fa ràbiahaver de parlar així, però per desgraciatots m’enteneu, oi? Idioma competitiuen societat competitiva. Bé, al que anà-vem, el grup més conegut, el que mésven, el que més cobra, es retarda en lesproves de so, el seu retard implica quetot es retardi, però molts comprenemque humanament no vindrà de quinzeminuts, uns altres el que comprenen ésque són el grup de “primera” divisió ique això implica poder fer el que es vul-gui, uns tercers també pensen que sónel grup de “primera” linia però que elque això implica és que ningú els puguidir res si es passen de l’hora. A l’horade l’actuació, aquest mateix artista és elque més apreta per actuar a l’hora esti-pulada i que es compleixin els horaris,aconseguint finalment que a un dels al-tres grups el tallessin a mitja actuació.No diré que el problema d’horari elcreés l’artista en qüestió, penso que elsresponsables que tallessin a un grupvan ser els organitzadors, però fa ràbia,fa ràbia que hi hagi gent tan poc dignaen la seva professió, casualment elsque més tenen més volen, ràbia huma-na.

Ràbia 3: Hi ha una altra ràbia com amínim, és una ràbia local, és ràbia deSants. Fa uns dies va ser present a l’a-niversari de Can Vies, per aprofitar-ho,Ràbia Positiva; aquest grup ja mític, migpunk mig hardcore, militant de base, im-plicat en la realitat social i cultural delterritori que trepitgen, va enregistrar enàudio i vídeo el concert per publicar unproper treball que reculli els seus quin-ze anys de trajectòria. És molt difícil ai-xecar un projecte com el seu, totalmentcontrari a una societat capitalista, onl’art és quotidianitat i la cultura és lliure,però molt, moltíssim més, dificil ésmantenir-lo quinze anys, evolucionantperò sense perdre la referència, mirantendavant però sense oblidar els orí-gens...

Per tot plegat penso que aquesta dar-rera ràbia és la més necessària, la quevull que m’acompanyi sempre, ja quem’agradaria no tornar a sentir ràbia in-tensa ni ràbia humana, i que tot el quequedés de la ràbia fos la ràbia positiva,la que pots gaudir per gust i quan et vede gust.


Miquel-Dídac Piñero(llibreria Els Trobadors)

Fa cent anys que va néixer

Georges Remi, conegut per

Hergé, el creador de 'Les

aventures de Tintín i Milú'. Aquesta

historieta feixista dibuixada va apa-

rèixer per primera vegada el 1929

a un suplement del periòdic ultra

'Le Petit Vingtième', que dirigia

Hergé mateix. Durant l'ocupació

nazi alemanya de Bèlgica Hergé va

començar a treballar per a 'Le Soir',

periòdic addicte al règim nazi. Va

ser aquí on Tintín i el seu gos Milú

es van fera conèixer com a campió

antibolxevic de la raça blanca.

En de curs de l’any 1944 les for-

ces aliades van tancar 'Le Soir' i,

durant els anys de postocupació,

Hergé fou detingut quatre vegades,

acusat de simpatitzar amb el nazis-

me. Més endavant, va poder re-

prendre les aventures del seu per-

sonatge a la revista 'Tintín', que va

durar fins a la seva mort, el 1983.

Aquesta el sorprengué a Brus-

sel·les, per la complicació d'una

anèmia crónica, i no li permeté d'a-

cabar la darrera aventura de Tintín,

'Tintín i l'Art-Alfa'. El 1987 la seva

vídua va tancar els estudis Hergé i

erigí la Fundació Hergé.

L’any 1977, Carles Callicó Fres-

neda, fill del conegut artísta plàstic

català exilat a Brussel·les, va publi-

car a Bèlgica, ja que en aquell mo-

ment era una persona apàtrida,

una rèplica contestatària de ‘Tintin’.

Hergé el va portar al jutjats l’amic

Callicó i aquest va haver de pagar

una multa considerable, que es va

financiar amb la venda de la histo-

rieta de Callicó. Entre les llibreries

d’arreu d’Europa que venien

aquesta historieta criminalitzada

per Hergé hi havia ‘Els Trobadors’

de l’Escala.

Posteriorment, a Barcelona va

sortir una edició pirata d’aquesta

historieta de Callicó, amb una dis-

tribució a nivell de llibreries i para-

des de caire llibertari.

Cal recomanar el boicot a tots

els actes d’homenatge al feixista

Hergé, puix la memòria històrica

no es la de fer espectacle dels

crims nazis i feixtes, es tracta de

protestar davant homentatges o

actes específics del feixisme reci-

clat, com ara Hergé i el seu ‘Tintín’.

> MÚSICS, MÚSIQUES IVOLTANTS

Edició del llibre ‘Contra el olvido y la injusticia’ sobre Granados-Delgado

Secretaria de ComunicacióLa CGT, a través de la Secretaria

de Formació del Comitè Confede-

ral i la Comissió de Memòria Lli-

bertària, ha editat el Resum His-

tòric del Grup Pro Revisió del

Procés Granado-Delgado sota el

títol “Contra el Olvido y

la Injusticia. Resumen Histórico

del Grupo Pro Revisión del Proce-

so Granado – Delgado”.

El text comença fent un reco-

rregut del període de la “Transició

Política” i l'Amnèsia Històrica que

va suposar, per a concloure

ressaltant l'enorme deute que la

democràcia té pendent encara

amb la justícia, amb la rehabilita-

ció de les víctimes del franquisme

i la dictadura. Unes d'aquestes

víctimes van ser els companys

anarquistes Granado i Delgado,

processats i executats il·legal-

ment pel franquisme en 1963 per

a donar exemple de repressió

brutal contra qualsevol intent de

subversió al règim colpista.

El text avança fent un recorre-

gut per la història del grup pro-re-

visió del procés Granado-Delga-

do i, per extensió, denunciant el

frau i la hipocresia d'un sistema

democràtic incapaç de recuperar

amb dignitat la seva memòria his-

tòrica. Per a CGT, la justícia, la ve-

ritat i el dret a la memòria històrica

col·lectiva són innegociables.

Les comandes podeu fer-les a

la Secretaria de Formació de

CGT, c/ Sagunto 15-1º, 28010

Madrid. Tel. 91 447 05 72. Fax: 91

445 31 32.

e-mail: [email protected]

El preu és de 1 euro.

Publiquen el dossier de textos sobre el decreixement‘Ells són els utòpics. Resum de les jornades i altres textos’

Entesa pel DecreixementEl document recull textos sobre el

decreixement i inclou el resum

dels diferents tallers i activitats

que es van realitzar durant les jor-

nades "Desfer el creixement, refer

el món" que van tenir lloc a Barce-

lona del 7 a l'11 de març de 2007.

A banda de l'edició en format

paper, també el podeu trobar-lo a

la secció de textos de la plana

web. També el podreu aconseguir

en format paper a l'Infoespai (pl.

del Sol 19,20 de Barcelona).

El podeu baixar des d'aquí:

http://www.decreixement.net/tex-

tos/dossierdecreixement-web.pdf

Siguem realistes. L'actual siste-

ma econòmic basat en la posses-

sió de cada vegada mes coses

sense importar el cost ecològic no

té futur. El món té un límit, i els

països i la població no poden se-

guir creixent ignorant aquest fet.

El "desenvolupament sostenible"

és una bona idea però ignora

dues realitats: primer que el 20%

de la població mundial consumeix

el 80% dels recursos de la terra i

segon, que tant aquest 20% com

l'altre 80% aspiren a consumir

cada dia mes sense marcar-se un

objectiu concret, o sigui, créixer

per créixer.

Així doncs, el "desenvolupa-

ment sostenible" no és aplicable a

aquest 80% de la població que,

per principis d'igualtat de drets,

demana tenir els nostres matei-

xos privilegis. Perquè això fos

possible necessitaríem els recur-

sos de 3 planetes, per tant és im-

possible. Així que només hi ha

una solució per a evitar el

col·lapse econòmic, ecològic i so-

cial: "decréixer".

Definim, el fet de "decréixer" en

usar cada vegada menys produc-

tes i que aquests siguin produïts

mes prop de nosaltres (en el nos-

tre país), fins arribar a un punt en

el que consumim i gastem única-

ment el que el planeta pot oferir-

nos per si mateix.

En aquesta tasca, els que

tenim més feina per fer som

aquest 20% que gaudim de 4 ve-

gades mes privilegis i energia

dels que ens tocarien.

Com decréixer i en quina quan-

titat es el que vam debatre, estu-

diar i concretar en aquestes jorna-

des.

Mireu també: http://www.de-

creixement.net

> IMATGES QUE PARLEN

“Los pies en latierra”

LLIBRE COL·LECTIUVirus Editorial


En els últims anys s'ha accelerat el

ritme de les transformacions terri-

torials que la globalització capitalis-

ta requereix per a la seva penetra-

ció per tot el món i en totes les

facetes de les societats. Però al

mateix temps també creixen i s'es-

tenen postures de rebuig enfront

dels efectes nocius que aquestes

transformacions impliquen.

El qüestionament d'aquest model

territorial, així com el desenvolupa-

ment urgent d'alternatives al ma-

teix, a tots els nivells, és un aspec-

te prioritari en la lluita contra la

globalització capitalista, i per això

són de gran importància tot tipus

de resistències enfront del desarro-

llisme —quan el desenvolupament,

entès com creixement econòmic,

es converteix en ideologia—, en-

front de la destrucció i la mercanti-

lització de les economies locals i

dels recursos naturals.

Igualment importants ens sem-

blen els projectes que intenten re-

articular allò local (social, econò-

mic, cultural…) de forma integrada

amb els ecosistemes que els acu-

llen: experiències que, des de l'àm-

bit local i enfront de l'homogeneït-

zació i a la colonització de la

cultura urbà-industrial, estan sent

capaces d'articular xarxes socials

que segueixen lògiques no capita-

listes, i que posen l'economia al

servei de les persones i de la vida,

i no al revés.

“Dispersar elpoder. Losmovimientoscomo poderesantiestatales”

RAÚL ZIBECHIVirus Editorial


Durant deu o dotze dies d'octubre

de 2003, els pobladors de l’Alto

(Bolívia) -a través de les juntes veï-

nals o d'altres instàncies- van ac-

tuar com a governs barrials suplan-

tant un Estat desligitimat i absent.

Totes les descripcions sobre la in-

surrecció coincideixen que no va

haver-hi organització o direcció, i

que les accions van ser dutes en-

davant directament pels veïns dels

barris que van desbordar tot tipus

d'institucions i organitzacions, fins

a les creades per ells mateixos en

períodes anteriors.

El desplegament múltiple de la

capacitat de fer dels de baix desar-

ticula allò instituït. Com és que

aquesta maquinària social és

capaç de destituir, dispersar, allo

instituït? Quines característiques

intrínsiques li confereixen aquestes

potències? Una d'elles, la que es

rastreja al llarg d'aquest treball,

consisteix en la formació de poders

no estatals, això és, poders distri-

buïts —tendencialment— de forma

homogènia de llarg a llarg del teixit

social, poders polítics no separats

de la societat en la qual neixen. Du-

rant les insurreccions veiem com el

cos social, les comunitats rurals i

urbanes, són elles mateixes po-

ders sense òrgans especialitzats,

poders en moviment sense po-

ders-sobre el col·lectiu. Durant els

grans moviments es multiplica l'e-

nergia social en comunitats, barris,

pobles i ciutats; observem com

centenars de milers, milions, des

de les seves vides quotidianes es

tornen capaces d'accions que poc

abans semblaven impossibles.

Raúl Zibechi és periodista i escriu

per al setmanari uruguaià “Bre-

cha”, el diari “La Jornada” de Mèxic

i la revista italiana “Carta”. Ha publi-

cat “Genealogia de la Revuelta”

(Nordan, 2003; Likiniano elkartea,

2005), sobre les lluites argentines

de l'última dècada (Premi Premsa

Llatina 2003); “La mirada horizon-

tal. Movimientos sociales y emanci-

pación” (Nordan, 1999) i “Los arro-

yos cuando bajan. Los desafíos del

zapatismo” (Nordan, 1995). Col·la-

bora amb l'agrupació Hijos d'Uru-

guai i amb mitjans de comunicació

alternativa de diversos països.

“El fútbol a sol ysombra”

EDUARDO GALEANOSiglo XXIPrimera edició de butxaca 2006

Pau Juvillà

Primera edició de butxaca del llibre

que l’escriptor uruguaià, Eduardo

Galeano, publicà el 1995. “El fútbol

a sol y a sombra” es un elogi d’a-

quest esport, una reivindicació del

futbol com un esport popular, del

futbol que es juga als barris, a les

escoles, l’esport que és l’esperan-

to, tal i com diu Galeano, que unia

als natius pobres de l’Amèrica del

sud amb els peons que havien

creuat el mar des de diferents

punts del continent europeu, de

clubs com Argentinos Junior, que

nasqué amb el nom de Mártires de

Chicago en homenatge als obrers

anarquistes assassinats un primer

de maig.

M’encanta el futbol, el miro sem-

pre que puc sigui quin sigui l’equip

que jugui, la lliga o la competició,

em quedo absort mirant-lo, m’en-

canta la plasticitat, el ritme, les tàc-

tiques, la força i l’èpica d’aquest es-

port. Aquest llibre senzillament fa

poesia del futbol, dels gols de Pelé,

de les jugades de Maradona, de

les aturades de Zamora, fa encara

més bonic el que ja ho és, l’àrea

petita es converteix en un escenari

on Galeano descriu retalls, xilenes,

gols de cap, fintes impossibles,

passades o xuts amb un llenguat-

ge ple de metàfores.

Des del seu Uruguai natal, des

del Peñarol de principis de segle,

passant pel River Plate de pricipis

de la dècada dels quaranta, el llibre

recorre les mines angleses d’on

sortí Bobby Chalton, les favelas de

les quals s’escapà Pelè i arriba fins

als barris de Marsella d’on emergí

Zidane, recorre les arrels populars

d’aquest esport i denuncia la in-

dústria que han creat les multina-

cionals, els diners i la FIFA.



Llibres

‘Maus’, la memòriade l'horror

Josep Estivill

El dissenyador gràfic nord-americà ArtSpiegelman és l'autor d’un impressio-nant còmic, “Maus. Relat d'un supervi-vent”, on recrea les doloroses vivènciesde la seva família durant els anys de l’o-cupació nazi a Polònia. Per aquestaobra, escrita i dibuixada al llarg demolts anys, va rebre merescudament elprestigiós Premi Pulitzer el 1992 i avuidia és considerat un dels millors cò-mics del del segle XX.

A “Maus”, el protagonista, el propiArt, descobreix que el seu pare haviaestat pres en un camp de concentració idecideix recuperar-ne la memòria.Agafa un quadern de notes i una grava-dora i comença a enregistrar el recordde les seves vivències. Unes vivènciesque comencen a l’època de joventut ique recorren paral·leles a les convul-sions polítiques i socials de la Polòniadels anys trenta i quaranta: l'ascens so-cial en el món del comerç i de la comu-nitat jueva i, després, l'esperit de super-vivència durant la deportació il'internament en el camp de concentra-ció i, encara més enllà, de resistènciafins al moment present quan ja s'ha ins-tal·lat als Estats Units. El text no caumai en la sensibleria, el morbo ni la im-pudícia. Sobta aquesta discreció (o no).

El dibuixant empra peculiars recur-sos gràfics, com la representació detots els personatges amb estilitzadesformes animals de diferents espècies:els jueus són dibuixats com a rates, elsnazis com a gats, els polonesos com aporcs, els nord-americans com a gos-sos, etc. Això li dóna, potser, un aspectemés literari a l'obra, com si els perso-natges representessin estereotips èt-nics més que caracters individuals. Laprofunditat de les intencions de l'autores reflecteixen en els aspectes de tipuspsicològic, en l'anàlisi de les seqüelesque deixa la vivència de l’horror en lesvíctimes i en la seva relació amb terce-res persones, com pot veure’s en el suï-cidi de la seva mare.

Un dels còmics més elogiats dels da-rrers anys. Umberto Eco va escriuredesprés de llegir-lo: la veritat és que“Maus” és un llibre que no es pot dei-xar, ni tan sols per anar a dormir. Quandos dels ratolins parlen d'amor em con-mou; quan pateixen, plores. Poc a poc,a través d'aquest relat format de pati-ment, humor i els desafiaments quoti-dians de la vida, un es queda atrapat pelllenguatge d'una antiga família de l'Estd'Europa i és arrossegat pel seu ritmesuau i hipnòtic. I quan un acaba “Maus”se sent trist per haver abandonataquest món màgic.

UTOPIA I REALITATButlleti de la Secció Sindical de CGT

a Transports de Barcelona, Via Laie-

tana 18, 9è, 08003 Barcelona,

www.cgtbus.com / [email protected]

Revistes

SOLIDARIDAD OBRERANúmero especial 100 anys de prem-

sa obrera, òrgan de la CNT, Joaquim

Costa, 34 entresòl, 08001 Barcelo-

na, www.soliobrera.org

DIRECTASetmanari de comunicació alternati-

va, l'actualitat dels moviments so-

cials, www.setmanaridirecta.info / di-

[email protected]

TRABAJA Y... REVIENTAButlletí de laCGT al Sector Aeri a ni-

vell d'Estat espanyol, www.usua-

rios.lycos.es/cgtmalaga / cgt_bara-

[email protected]

Fotos: David Datzira; text: PauJuvillà, Pau Llonch i ArcadiBassegoda (‘La Directa’ i ‘LaFàbrica’)

Heinz Dietrich és doctor en Cièn-cies Socials i Econòmiques del’antiga República Federal Ale-mana i professor de la Universi-tat Autònoma Metropolitana deMèxic, país on actualment resi-deix. Es president del Foro por laEmancipación e Identidad deAmérica i col·labora habitual-ment en diversos diaris i revis-tes.

Ha escrit més de 30 llibres deteoria política, i anàlisi sobre laconflictivitat llatinoamericana, lasocietat global i els successiusparadigmes científics i ideolò-gics, entre d’altres.

Actualment és assessor delpresident veneçolà Hugo Chà-vez.

-Vaig llegir en una entrevistaseva on vostè deia que “la otracampanya” duta a terme pel sub-comandant Marcos en les elec-cions mexicanes havia estatcom una mena d’ajuda a la dreta,no va ser l’aixecament zapatistal’inici del canvi a Amèrica Llati-na?-Anteriorment hi hagué a l’Amèrica

Llatina diversos focus d’insurgèn-

cia, per exemple el primer intent

militar de tombar el govern neolibe-

ral de Pérez a Veneçuela es donà

al 1992.

L’aixecament dels zapatistes que

es dóna el primer de gener del 94

fou un element molt important tant

per a tornar esperances de lluita

als indígenes de Mèxic com a d’al-

tres bandes, fou important perquè

va dotar a tota la societat mexicana

d’un discurs que trencava el dis-

curs tradicional. En el primer mo-

ment i per un parell d’anys sense

cap mena de dubte, fou una font

d’inspiració i d’exemple sobre tot

per la joventut de Mèxic, per als

moviments indígenes i per a sec-

tors en el primer mon a Europa.

-El que s’està donant a païsosd’Amèrica Llatina com podenser Veneçuela o Bolívia es real-ment un moviment de transfor-mació social?-Jo penso que sí perquè ho has de

comparar amb el que es fa amb

normalitat neoliberal.

És impensable pràcticament que

l’Estat recuperi un bé de la nació, la

plutocràcia internacional tem la na-

cionalització o la recuperació popu-

lar dels béns de la nació com el di-

moni a l’aigua beneïda.

Estatitzar un altre cop el petroli o

el gas a Bolívia, nacionalitzar les

telecomunicacions, és una verita-

ble revolució perquè trenca un pa-

radigma mundial. En segon lloc tot

el que s’està canviant a l’estructura

social, per exemple a Veneçuela

amb els Consells Comunals, amb

el servei de salut o educació que

s’està construint, la repotenciació

de la identitat llatinoamericana com

a subjecte polític propi, tot això es

extraordinàriament important i po-

sitiu.

-El fet de l’existència de Bache-lett, Lula o Kischner és una res-posta del sistema amb una so-cialdemocràcia suau al querepresenta Bolívia, Veneçuela ipotser també Equador?-Jo crec que quan s’analitza la inte-

gració llatinoamericana no s’ha de

personalitzar els problemes, s’ha

d’analitzar la correlació de forces a

cada país.

Bachelett potser té bones inten-

cions però Xile esta sota el control

de la força armada, de l’alt clergat i

de l’alta burgesia. Ella essencial-

ment és una façana, no té poder

per a canviar les coses.

Per a Kischner la situació és

semblant, ja no te cap poder real

per a derrotar a l’oligarquia, i a Bra-

sil, Lula ha augmentat el seu poder

per a enfrontar-se a certs poders

de Petrobras, per exemple, i aquest

poder ha permès que no s’hagin

bloquejat els possible passos d’in-

tegració.

La metodologia per entendre el

que fa un president és la correlació

de forces, perquè això és el que fi-

nalment determina el que fa o

deixa de fer un president.

-Cap on va Amèrica Llatina?-Penso que s’hauria que veure les

tres dinàmiques grans per especifi-

car la resposta: pot triomfar el des-

arrollisme, pot triomfar el socialis-

me del segle XXI, o pot triomfar

una nova relació republicana entre

governs i pobles.

Quant al dessarrollisme, penso

les possibilitats de triomfar són del

50%, el procés es fràgil.

Al meu parer, la dreta guanyarà

les properes eleccions generals a

Argentina i si Argentina torpedina

el procés llavors el que es farà serà

molt diferent.

Quant al socialisme del segle

XXI, l’únic que hi està d’acord es

Chávez, i crec que Cuba aviat s’hi

haurà d’adaptar ja que no li queda

cap altra possibilitat.

La possibilitat que es realitzi el

socialisme és menor que la del

dessarrolisme. La relació entre els

pobles i els governs progressistes

diria que té entre 40-50% de possi-

bilitats d’èxit perquè es requereix la

consciència de la dependència

mútua d’ambdós bandes, la mo-

dèstia de part del poder estatal per

acceptar els moviments com a

iguals i per part dels moviments es

necessita la superació del complex

d’inferioritat que tenen davant del

poder, perquè no actuen amb una

actitud republicana de la revolució

francesa sinó una actitud assisten-

cial agraint a l’Estat el que aquest

ha de donar per obligació i perquè

el sobirà polític al cap i a la fi es el

poble.

-Creus que la vella esquerra eu-ropea està aportant alguna cosaen l’actualitat en el terreny de l’a-nàlisi política?-Tenim un problema real. Als anys

50-60, la Humanitat va tenir toa

una generació de grans intel·lec-

tuals que eren d’una banda grans

científics i de l’altra eren gent ètica,

compromesa. Albert Einstein -que

l’any 49 va escriure el seu assaig

“Per què el socialsime”, on s’enfro-

na al mccarthysme-, Noam

Chomsky, Sartre, Bertrand Russell,

Brecht, Alemanya...

Però si es passa revista, avui

dia, no es veu que la generació que

hauria de seguir a aquesta hi sigui.

En aquest sentit, Europa actual-

ment no aporta res. Més enllà de

l’Escola d’Escòcia no veig què

aporta Europa a la lluita d’allibera-

ment. Els filòsofs francesos (Derri-

da, etc., i abans els postmodernis-

tes) són gent que no aporta res a

l’alliberament.

Estem assistint a una clara des-

trucció espiritual.


“El sobirà polític al cap i a la fi és el poble”

HEINZ DIETRICH, ECONOMISTASocialisme

Jordi Martí Font,[email protected]

Ni el munt de profetes que han omplertde continguts aquest continent –ni lesrespectives esglésies que ha generat-impediran que jo, des del meu petitracó de món, asseguri que no treballarés un dels objectius màxims del socia-lisme. Però no “no treballar”per tal quetreballin els altres, que malèvolamenthauran pensat els qui desprecien qual-sevol cosa que no sigui precisamentque treballin els altres. No. No treballari que ningú no treballi, aquest és l’ob-jectiu, que les màquines ens substi-tueixin en el treball i que siguem feli-ços fent el que ens plagui. Alguns finsi tot treballant, si els plau. I que la ri-quesa es reparteixi i impedeixi que lagent mori de gana o sobrevisqui ambfam.

“Període de transició entre el capita-lisme i el comunisme” l’anomenavenels teòrics i els qui no volien passar dela transició i s’hi van quedar. I ara, en-cara, ens estan transicionant, semprea mig camí per no moure’s de lloc. Unsaltres, sempre expectants, proposavendictadura del proletariat i ximpleriesper l’estil i donaven societat classista apartir de les adhesions al règim.

I quines solucions aporto? Cap, tot ique les classes desapareixeran perquèel diner perdrà la importància que araté i en prendran les persones, sense je-rarquies. Cal, doncs, una revoluciódels sentits, del plaer, que ens faci en-tendre que tenim tant com som i somperquè sí. I alhora l’elitisme ha de pas-sar a la història, la riquesa i la pobresahan d’esdevenir termes d’una altraèpoca, junt amb la competitivitat, l’ex-clusió, la jerarquia, l’autoritarisme... (iels que vosaltres afegiu a la llista).

Que els drets siguin els mateixosperò que no uniformitzin. El món és di-vers i no es pot aplicar la mateixa esti-sorada a tothom, perquè si ho fem a al-guns els deixarem pantalons llargs i aaltres sense res per tapar les cuixes.La gent som diferents, però no estú-pids. I la diferència l’entenem en la ma-nera de ser, de relacionar-nos i deviure, però mai com a excusa per a lapiràmide social.

L’economia, al servei de les perso-nes i les persones, al servei del queens plagui: i que no ens vinguin araque no sabrem què fer del temps queel no treball alliberi. Reivindiquem elplaer i deixem de banda tant de misti-cisme, de misses sense òsties i de pa-tetisme enllustrat. Perquè dintre delssocialistes també hi ha la colla dels au-toritaris, que proliferen a cada genera-ció, com si fossin aportació imprescin-dible del socialisme. L’autoritarisme noté res a veure amb el socialisme, tot ique sovint hi ha anat lligat.

Fer l’esquema mental de socialismeigual a autoritarisme és tan absurdcom pensar que per anar en bicicletacal ser esportista o ecologista. I peraixò cal riure’s dels qui demanen auto-ritat en nom del socialisme i comba-tre’ls alegrement com a autoritaris quesón.

“S’està construint larepotenciació de laidentitatllatinoamericanacom a subjectepolític propi”

L’aixecament dels zapatistes fou molt important per a tornar esperances de lluita a Mèxic i a d’altres bandes.

‘Estatitzar el petroli o el gasa Bolívia es una revolució’

> LES PARAULES SÓN PUNYS

> LA FRASE...

Catalunya 88

Documents

Transcript of Catalunya 88