CobertaTdF100 tr.fh11 24/10/10 21:08 P�gina 1

Composici�n

C M Y CM MY CY CMY K

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

00 /

nov

emb

re 2

010

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA 100

Sumari2 Cartes creuades

3 Editorial

4 El Matarranya

7 El Baix Cinca

10 Entrevista: Ramon Sarrate,empresari

12 La Llitera

13 Recull de premsa

16 Aragó

17 Gent de Franja

18 Països Catalans

19 Opinió: Vicent de Melchor i el seu «I also lovexapurreau».

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Director: Màrio Sasot • msasote@yahoo.es

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • T. 661 470 457tempsdefranja@telefonica.net

Consell de redacció:El Matarranya: Antoni Bengochea, José MiguelGràcia, Marta Momblant, Artur Quintana, LluísRajadell i Carles Sancho. El Baix Cinca: Rosa Arqué, Jaume Casas, PepLabat i Carme Tarragó. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, GlòriaFrancino i Josefina Motis. PP.CC.: Carme Messeguer.

Fotografia: Pep Labat i Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Susana Antolí, Esteve Betrià, TomàsBosque, Josep A. Carrégalo, Miquel Estaña,Quim Gibert, Merxe Llop, Marc Martí, Vicent deMelchor, Juli Micolau, Joaquim Montclús,Ramón Mur, Francesc Ricart, Carles Sancho,Ramon Sistac, Natxo Sorolla, Carles Terès iJoaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

En venda a:Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Llibreria Cabrera. Girona: LlibreriaLes Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadés i Llibreria Sorolla.Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

Fa ja uns anys que em vaigquedar bastant sorprès i sob-tat quan el conseller de MediAmbient aragonès, AlfredoBoné, va disculpar-se, en unperfecte català de Torre delComte, davant del seu col·legacatalà, en el transcurs d’unacte oficial a Mequinensa “perquè elparlo una mica malament” –es referia alcatalà–. Fa uns pocs dies, enmig de lesfestes del Pilar, la seua convilatana, laperiodista Concha Montserrat, va posaruna cançó dins del seu programa “Laventana de Aragón” de Ràdio Saragossa,de Joan Manel Serrat, dient que, tot i queel noi de Poble Sec tenia moltes cançonsen català, posava una versió en castellà“perquè alguns oients tenien una oïda

molt sensible i els podia mo-lestar sentir el català”.

Oh tempora... Recordo quan,en els anys seixanta, en plefranquisme, el locutor PlàcidoSerrano (per cert, de Fondes-patla) posava en el seu progra-ma musical de la mateixa emis-

sora cançons de Serrat en català... i ningús’espantava!

Des d’ací proposo fer una recaptació po-pular de fons per a sufragar unes sessionsterapèutiques dirigides, per exemple, pelpsicòleg Quim Gibert, per a pujar-les l’au-toestima a aquests dos xicots.

No pot ser que dos de les persones mésconegudes i mediàtiques de la Torre delComte donen una imatge pública tan la-mentable. El poble no s’ho mereix.

Salutació del director // Màrio Sasot

Com ha de ser

Enguany a Casserres hem celebrat dosGran Festes: l’habitual a l’agost i la de lainauguració de la casa refugi al juny. Ja uspodeu imaginar què significa per als socis de“So Nostre” de poder disposar d’un “cau”amb cuina i lavabo –amb aigua corrent! Lafesta va ser gran, amb l’honor de ser presi-dida pel Viceconseller de Cultura Sr. J.Vázquez Casabona, en representació delnostre president Marcelino Iglesias i ambpersonalitats com J. A. Chauvell, l’escriptordel Campell i Agustí Larrégola, lletraferiti dramaturg d’Estopanyà. Amb actuacionsdels Gaiters de la Ribagorça, dels Titiriterosde Binèfar i de la Colla del Ball dels Totxetsde Camporrells, l’únic lloc d’aquestes comar-ques on es manté viva aquesta antiga dansa,de la que es diu que té un origen almogàver.De quan aquells guerrers intentaven deixon-dir-se i “Despertar el Ferro!” de les espasesabans d’entrar en combat.

Acabades les actuacions la cosa va ser re-matada amb un esplèndid banquet. Una au-tèntica alifara amb més de 150 comensals.Cal destacar que els discursos de la inaugu-ració, es van fer tant en català com en cas-tellà, amb total naturalitat. Com ha de ser.

I no seria just no esmentar el parlamentde J. Ramon Vidal, “totxetaire” i coautor

amb Ramon Sistac, del llibre –amb DVD in-clòs– Història dels totxets de Camporrellson també es parla extensament dels Gaitersde Casserres.

Tot això ho hem d’agrair, a part deltreball de la Junta i a l’Ajuntament d’Esto-panyà, a la decisiva col·laboració de PascualAntillac, Cap del Gabinet de la Presidènciaque ha estat el nostre guia per l’embolicatlaberint de la burocràcia administrativa i alsque amb la seua dedicació, han “lligat” elsesforços de tanta gent: J. Guillén Zanuy, al-calde de Camporrells i J. Bafalluy Quintillà,secretari de “So Nostre”, que a més va re-matar la festa amb la presentació del seu lli-bre Historias e imágenes de Caserras, escriten català/ribagorçà i castellà –i repeteixo–amb total naturalitat. Com ha de ser.

Josep MauriSant Just Desvern

Cartes dels lectors

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@telefonica.net

Foto coberta: La petjada perdurable (© CARLES TERÈS)

3

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

00 /

nov

emb

re 2

010

EDIT

OR

IAL

Aquesta revista que teniu a lesmans arriba al seu número cent.Han sét deu anys de presència in-interrompuda en català als nostresquioscs i llibreries de la Franja ia les cases dels nostres subscrip-tors, en un intent de servir infor-mativament als lectors i de man-tindre viva la flama habitual, quo-tidiana, d’una llengua escrita, quedurant massa temps, fins i tot se-gles, ha estat relegada a un exclu-siu ús oral i familiar, sense possi-bilitats reals de dignificació i nor-malització.

Per això, les associacions editoresde la revista, “úniques entitats res-ponsables del seu finançament i de

la seua líniaeditorial” comdíem en l’edi-torial del nú-mero 1, estemsatisfetes i or-gulloses perhaver arribatfins aquí, no

sense esforços i sacrificis, i per a ha-ver fet aquest camí, i haver-lo fetpossible, amb un puial d’amics

col·laboradors que ha anat creixent,número rere número: escriptors, di-buixants gràfics, fotògrafs, maque-tadors, dissenyadors impressors,administratius, venedors i distribuï-dors, clients publicitaris, institucionspúbliques, etc.

A tots ells, moltes gràcies dedebò. Esperem continuar aquestcamí tot junts, creixent en quantitati en qualitat, enriquint-nos mútua-ment en la fita de la dignificació dela nostra llengua i en aconseguir unfutur millor per a les nostres comar-ques.

EDITORIAL

Cent motius d’orgull

Hem aconseguitdivulgar l’us escritd’una llengua relegadaquasi sempre a unexclusiu ús oral

Just quan tancàvem aquesta ediciórebíem la –ja quasi inesperada– no-tícia de que el govern aragonèshavia decidit, per via de decret,anomenar els últims cinc membresque faltaven i constituir oficialmentel Consell Superior de Llengüesd’Aragó, òrgan que té el comanda-

Per fi hi ha un Consell de Llengüesment i la responsabilitatde posar en marxa elsprincipals objectius de laLlei d’Ús, Protecció i Pro-moció de les LlengüesPròpies d’Aragó, com lacreació de les Acadèmiesde l’Aragonès i el Català,la delimitació de les zonesbilingües, etc.

“Bé està, allò que béacaba”. Després de cincmesos de retard, segons eltermini que marcava lallei, ara li queda al Con-sell la tasca urgent dereunir-se, elaborar el seupropi reglament de fun-cionament i fer la propos-ta dels membres de lesdues Acadèmies al Go-vern d’Aragó. Tot i que larepresentació d’especia-listes en català és escassai desproporcionada ambel volum de catalanopar-lants a aquesta regió (5consellers de 15), cal dirque els membres escollits

pels tres organismes que marca laLlei (Josep Bada, Carme Alcover, iIgnasi Nicolau pel govern; AlbertMoragrega per les Corts, i XavierGiralt per la Universitat) són perso-nes de prou solvència i clara trajec-tòria que, junt amb bona part delsanomenats procedents de diversos

àmbits de l’aragonès, poden dur aterme la seua tasca sense massaentrebancs i, si no hi ha un boicoteconòmic total, amb una certa eficà-cia. Un repàs, per damunt, dels con-tinguts editorials i d’opinió de la nos-tra revista en aquests deu anys, ensrevela –no és un secret per a ningú–que l’exigència d’un reconeixementlegal i institucional de la nostrallengua mitjançant una Llei ha esde-vingut una idea recorrent, gairebéobsessiva. Ja en l’editorial del segonnúmero –en el primer ens limitàvema presentar-nos i a explicar els nos-tres objectius– parlàvem dels nostrestemors a possibles retalls en una re-forma de l’Estatut aragonès i al re-cent aprovat Dictamen de PolíticaLingüística. I en les primeres entre-vistes, l’alcaldessa de Saidí es quei-xava, en la primera, de que la Llei deLlengües estava “massa parada” i enla segona, el president Marcel·líIglesias ens advertia que la Llei es-taria marcada “per la voluntarietat”.

Hem hagut d’arribar al número100 de la revista i als deu anys delprimer número per a poder donaraquesta notícia, en principi positiva,als nostres lectors, de la qual cosa enscongratulem. Esperem donar-nemés d’aquest caire en el futur. Mo-destament pensem que en algunacosa haurem contribuït des d’a-questa publicació i des de les nostresassociacions perquè així sia.

TdF 100.qx7:TempsdeFranja 24/10/10 21:30 Página 3

L’ESMOLET

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

00 /

nov

emb

re 2

010

MA

TAR

RA

NY

A

4

Si d’alguna cosa hauria de servir l’experiència, és per re-lativitzar els problemes. Recordo quan feia d’esmolet dedebò i el mestre –mon pare– no va poder seguir treballanta causa de la malaltia. Era freqüent que la féssim petar ambclients i proveïdors. Un dia, un representant se’ns confessàaclaparat per un problema amb el gos del cunyat. La marei jo ens vam dir, amb una sola mirada, “quina sort té si aquestés el seu principal maldecap”. Han passat molts anys, i lavida, tot i ser generosa, ens ha tornat a colpejar. Després dela garrotada inicial, sembla que la cosa va per bon camí, toti que d’ensurts no ens en falten. Amb la Cèlia fem la bromaque no ens cal anar a Port Aventura: portem el Dragon Khan

incorporat. Potser és per això que enguany ho veig tot ambuna certa distància. Gairebé no escolto les tertúlies radio-fòniques a les quals fa tant de temps que n’estic enganxat.Prefereixo que l’Itunes em vagi sorprenent agradablementi aleatòria amb els centenars de cançons que atresora. I elfutbol me’l miro –per fi– d’una altra manera: ja no entencperquè omple tant d’espai mediàtic i social més enllà delseu àmbit esportiu. I em pregunto perquè no s’ha complertla premonició del mestre de La llengua de les papallones:“Si aconseguim que una generació, una de sola, creixi lliurea Espanya, mai ningú no els podrà arrencar la llibertat”.Però, què n’estem fent, de la nostra llibertat?

La importància de les coses // Carles Terès

El Matarranya en els 10 anys de TdF// CARLES SANCHO

Quan a finals del 2000 vam decidirposar fi a la revista Sorolla’t, porta-veu d’ASCUMA des de la seuafundació el 1989, ho fèiem perquè lavolíem substituir per una nova pu-blicació que recollira tota la infor-mació d’un territori més ampli: laFranja. Per a seguir col·laborant enles comarques aragoneses germanesde llengua. Temps de Franja naixia,ara fa deu anys, amb aquesta il·lusió.I en aquest mitjà, de periodicitatmensual, la nostra comarca del Ma-tarranya ha estat molt ben represen-tada. Els membres matarranyencsdel Consell de Redacció ens hem en-carregat de transmetre les notíciesdel territori de referència: A. Ben-gochea, J. M. Gràcia, M. Momblant,A. Quintana, Ll. Rajadell i qui subs-criu l’article. A cada número de la re-vista tres pàgines corresponien ínte-grament a la informació generada ala nostra comarca.

Temps de Franja ha donat pun-tual notícia de la constitució de la co-marca del Matarranya el 2002, unade les primeres en formar-se a l’A-ragó, aspiració històrica des de feiadues dècades i que havia engegat an-teriorment la Mancomunitat deMunicipis del Matarranya Turolenseamb uns resultats força satisfactoris.Una de les notícies més rellevantsd’aquesta dècada. Un altre dels te-mes que han aparegut reiteradamenthan estat la temàtica mediambiental.El més important ha estat el proble-ma de l’aigua al Matarranya. En unprimer moment per tal de solucio-

nar-lo es va pensar amb la construc-ció del pantà de la Torre del Comteperò l’enfrontament d’interessosentre la població del Alt i Baix Ma-tarranya va impossibilitar l’alterna-tiva i, posteriorment, es va pactar laconstrucció de diverses basses late-rals per a l’emmagatzemament del’aigua. El Matarranya i els seusafluents, amb poca aigua a l’estiu,produeix inundacions quan a la tar-dor es produeixen abundants pluges.Tot just iniciar-se la revista, la tardordel 2000, la comarca va quedar en si-tuació crítica per l’aigua que vamalmetre comunicacions, terrenys,productes agrícoles i edificacions. Unepisodi de pluja dels més importantsque es recorden. El 2008 hi va haverun altre temporal de pluges que no-

més va afectar al riu Matarranya i elsterrenys propers, no va ser tan im-portant com l’anterior. Un altreproblema mediambiental són elsincendis com els que es van produirl’estiu del 2009 a Massalió, Horta deSant Joan i la Vall del Tormo on esva cremar la tercera part del termemunicipal i el foc va arribar a les por-tes del nucli urbà que va ser desallot-jat. I el tornado que va arrasar partdel terme de Massalió el 2003.

Ràdio Matarranya ha estat unarealitat la primavera d’aquest mateixany. Un projecte que feia molt detemps teníem present i que, final-ment, s’ha dut a terme; una emissoraque fa del català la seua llengua ha-bitual. És la veu dels 18 municipis dela comarca que emet des de Calaceit,

Riuada del riuMatarranya al’any 2000 alseu pas perBeseit

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

00 /

nov

emb

re 2

010

MA

TAR

RA

NY

A

5

Rosalía Gil, vídua de Desideri Lombarte. Rosalita va estarel 15 d’agost a Bellmunt llegint dues pàgines del llibre Memò-ries d’una desmemoriada mula vella, un dels més bells queva escriure el seu marit.

A més de tenir el detall d’assistir a la tercera jornada de lec-tura pública a Bellmunt, Rosalita ens va convidar a la mevadona i a mi a berenar a Pena Roja dos dies més tard. Rosalitaés tot menys una dona desmemoriada. Manté viva la vidacreativa del seu marit al qual, segons ella recorda i conta,acompanyava a totes les convencions culturals d'aquesta terra,sempre en defensa de la nostra llengua, el català.

Ara, Rosalita no pot acompanyar al nostre plorat, el seu plo-

rat Desideri, però ella no deixa d'estar present en totes les con-centracions que es celebren a favor de la nostra llengua i lanostra cultura.

I com no és una dona desmemoriada, ella reviu a Pena-roja,a la riba del riu Tastavins, però també a Barcelona, els mo-ments que van portar al seu marit a convertir-se en un escrip-tor-poeta, narrador i assagista –irrepetible. Desideri va ser elpromotor de moltes iniciatives a favor del català del BaixAragó i es manté actual entre nosaltres gràcies als seus escrits,però també gràcies als vius records de la seva dona, RosaliaGil, Rosalita, una dona que no té, per sort, res de desmemo-riada.

Rosalita // Ramon Mur

LO RASPALL

que va tenir els precedents de LaVeu del Baix Matarranya a Favaraque funcionava el 2003, segons l’en-trevista que se li va fer al seu direc-tor M. A. Ruiz a Temps de Franja ila TV de Nonasp que també estavaactiva aquest mateix any dirigidaper J. M. Ráfales.

Però la informació més general deTemps de Franja és la que parla dela temàtica cultural en general. Laque genera l’activa Associació Cul-tural del Matarranya: Trobades Cul-turals, assemblees generals anuals,Cerç, Trobades d’Autors Ebrencs,edició de llibres i CDs, classes de ca-talà per a adults, tallers de lectura,exposicions, homenatges i premis.La informació cultural i turística delConsell Comarcal: Cicles d’Orgue,Jornades Culturals i Literàries de latardor, presentacions a Barcelona,Via Verda, festa de Sant Antoni itrobades de corals i bandes. L’en-senyament és un altre dels temes re-currents: ensenyament del català ales escoles i adults, la problemàticasituació del català a secundària i elProjecte d’Animació Cultural JesúsMoncada. Altres notícies fan refe-rència als premis Guillem Nicolauatorgat anualment pel Govern d’A-ragó i que ha recaigut en molts es-criptors matarranyencs: J. Micolau,J.M. Gràcia, S. Antolí i M. Mom-blant; les informacions referides ala Llibreria Serret de Vall-de-roures,dinamitzadora d’escriptors i llibresi empresa guardonada; la problemà-tica del sector ramader; la pèrduaprogressiva de la població dels nos-tres municipis; el creixement del sec-tor turístic...

En les pàgines centrals, en l’espai

rita Celma, presidenta de Corals delMatarranya; Lluís Hostalot, actorcalaceità; Ersi Samará, responsablede la galeria d’art de l’Antiga Fàbri-ca Noguera a Beseit... I a la secció“Galeria de personatges” una tren-tena de matarranyencs han passatper les nostres pàgines. Artistescom Ferran Blanco, José ManuelAragonés, Jesús Pallarés, SigridSchmidt o Marian Tijm, escriptorscom Carles Andreu, Andreu Subi-rats o Pasqual Vidal i altres perso-natges molt diversos com SalvadorBenítez ‘Pajaritos’, Teresa Lom-barte, César Bernús, mossèn León,Rosalia Gil, Wirberto Delso... Moltscolumnistes matarranyencs han pu-blicat els seus textos en Temps deFranja. Des del primer númeroMiquel Blanc a “Coets”, JoaquimMontclús a “Desperta ferro” i elcol·lectiu Viles i gents. Despréss’han anat incorporant d’altres co-lumnistes: Carles Terès a “L’esmo-let”, el col·lectiu Lo cresol, Juli Mi-colau a “L’argadell”, Merxe Llop a“Dones”, Ramon Mur a “Lo ras-pall”, Susana Antolí a “Lo meu gè-nit” i Vicent de Melchor a “Vanitasvanitatis”. L’artista plàstic maellàMiguel Estaña aporta la il·lustraciói l’humor a “Estirores”.

La gestió i administració de la revis-ta corre a càrrec de Cèlia Badet i la capde redacció i maquetació és Isabel Ca-laf, totes dues des de Calaceit, lacapital cultural de la comarca.

Com veieu, l’aportació de la gentdel Matarranya a l’equip de Temps deFranja ha estat molt significativa enaquests deu anys de vida. Esperemcomplir-ne molts més si la competèn-cia de la via digital ens ho permet.

dedicat a entrevistes, han eixit dife-rents personatges vinculats al terri-tori. Polítics com José Bada, ex-conseller del Govern d’Aragó; An-toni Arrufat, president de la Dipu-tació Provincial de Terol; ÀngelMeseguer i Roman Roda, expresi-dents de la comarca del Matarranya;Rosa Maria Domènech, vicepresi-denta i alcaldessa de Calaceit i Al-berto Moragrega, alcalde de Beseit.Empresaris com Octavi Serret, pro-pietari de la Llibreria Serret; Enri-que Bayona, director del grup ArcoIris; Jaime Gil propietari de l’empre-sa Virgen de la Fuente i SantiagoRams, propietari de confeccionsRams. Escriptors com Artur Quin-tana, president d’ICF; Josep A. Ca-rrégalo, activista cultural i escriptorde Mont-roig; José M. Gràcia, pre-sident d’ASCUMA, Ramon Mur,periodista i Silvestre Hernández,director de l’Institut Matarranya.S’ha entrevistat també a Los Draps,grup de rock de Pena-roja; Marga-

Festa de SantAntoni,

declaradad’interès alMatarranya

CARLES SANCHO

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

00 /

nov

emb

re 2

010

MA

TAR

RA

NY

A

6

“Desideri Lombarte i la seva lite-ratura vist des de Pena-roja”.Aquest era el títol que ens proposa-va l’excursió d’enguany de l’Escolad’Estiu de la Franja. Una excursiódiferent, perquè l’accés a Pena-rojades del Baix Cinca és, diguem-ne,esforçada. Aquesta bellíssima, exò-tica i, al mateix temps, moderna viladel Tastavins es troba als confins dela Franja, on el tranquil Matarranyaesdevé més exòtic, feréstec i ances-tral que en cap altre tram del seurecorregut.

Desideri Lombarte no es com-prèn sense Pena-roja i aprofundir

en aquest binomi és el que va fer elnombrós grup de Professors deCatalà de la Franja que van baixaramb goig cap els cingles del Tasta-vins per a seguir les petjades delnostre poeta, guiats pel sociòleg,músic i animador socio-culturalNatxo Sorolla, al que des d’aquíagraïm la seva impagable dedicació.No vam poder completar tot elrecorregut, però l’excursió va resul-tar, diria jo, bastant pena-rogina.

Vam començar al Castell de la“tàpia plena d’ossos de moros i decristians”, i ens vam enfilar pelCamí de Vallibona, on Natxo ens va

narrar la història de l’agermana-ment de Pena-roja i Vallibona, queés la més sentida, llegendària iautèntica de la vila. Després de tra-vessar el Pont Tallat, una llum entreverda i groga, que ens anunciava laprimera tardor, ens acompanyà finsa les imponents Roques del Mas-mut. Després de conèixer la visióque la poesia lombartiana fa de lesRoques, la llum va esdevenir mésfosca quan ens intricàrem cap a laCreu del Llop. Llops i bruixes (tanpena-rogines) es confabularen per adescarregar la tronada i haguéremde tornar abans que allò s’embolica-re més. A la tornada, gaudirem de lagastronomia serrana al restaurantde la Mare de Déu de la Font, queva estar a l’altura de la jornada (prè-via visita a l’ermita gòtica-mudèjardel segle XIV, Patrimoni de laHumanitat).També poguérem visi-tar (amb una mica de pressa perquèes feia tard) l’esplèndida vila dePena-roja, plena de ràfecs de fusta,de racons melancòlics i llegendaris id’històries i records d’en Desideri.Durant el dinar, entre plat i plat iper als postres, repassarem unes lec-tures del poeta sobre “La Processóde Vall-i-bona” i “L’emigrant Pena-rogí”.

Enhorabona a tots els assistents,que des de la Ribagorça a Mont-roig representaven tota la Franja, ique tornaren a les seves respectiveslocalitats potser no plens, però síamb una mica més d’aventura i deconeixença, que no és poc.

EXCURSIÓ A PENA-ROJA DE L’ESCOLA D’ESTIU DE LA FRANJA

Seguint les petjades de Desideri Lombarte// ANTONI BENGOCHEA

AntoniBengochea a Pena-rojaamb l’Escolad’Estiu de laFranjaJOAQUIM SOROLLA

Joan Coromines (1905-1997) va ser un dels romanistes mésgrans del segle XX. Entre 1955 i 1957 va fer diverses eixidesa 130 pobles i viletes del llevant aragonès per recollir dadeslingüístiques. Pocs saben que va ser este llorejat professor quiva “inventar”, en un article de 1959, el nom de Matarranyaper denominar, per primera vegada, 29 municipis de lacomarca. Que jo sàpiga, esta designació ere fins llavors des-coneguda. A tot estirar s’usaven les denominacions de BaixAragó o Comarca de Vall-de-Roures, i Matarranya ere nomésel nom d’un riu. Les successives edicions d’un popular llibret(1965) de Coromines van divulgar la seua proposta, i en primer

lloc a la Gran Enciclopèdia Catalana (1968-1980; però segre-gant-ne tres). En fi, en el seu Onomasticon Cataloniae(1996, s. v.) hi deia: “Des d’aleshores [1959] ençà, aquest nomha estat adoptat generalment en les publicacions catalanes”.Però no solament a això: també ha segut acollit amb naturalitatper la població i fins per l’Administració aragonesa: la llei7/2002 reconeix legalment la Comarca del Matarranya,encara que n’ha separat 10 municipis al N i SO. Vist avui, nodeixe de ser remarcable que un “invent” de persones imitjans catalans hage tengut tant d’èxit a l’Aragó (ara: tambéla paraula Catalunya ve d’Itàlia, i español d’Occitània...).

“Matarranya” // Vicent de Melchor

VANITAS VANITATIS

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

00 /

nov

emb

re 2

010

BAIX

CIN

CA

7

La Directora de Política Educativadel Govern d’Aragó, Carmen Mar-tínez Urtasun, va inaugurar el passat16 de setembre al Palau Montcadade Fraga la XIV edició de l’Escolad’Estiu a la Franja. Aquest certamenestà organitzat pel Departamentd’Educació del Govern d’Aragó através del Centre de Professors i Re-cursos de Fraga.

En una primera sessió, es vandesenvolupar tres ponències: “Laplanificació de l’ensenyament deles llengües en currículums multilin-gües” a càrrec d’Oriol Guash de laUniversitat Autònoma, “El tracta-ment de les llengües a l’Escola An-dorrana” per Anna Oliva, responsa-ble d’Innovació Pedagògica del Go-vern d’Andorra i “Àmbit lingüísticde l’Institut Montgròs: un exempled’implementació de currículum in-tegrat de llengües” per SusannaSoler i Laura Becerra, professoresdel centre; i una taula rodona: “Pro-jectes lingüístics: l’ensenyament cas-tellà-català a l’Aragó”, que va comp-tar amb representants dels centresd’Aragó amb projecte lingüístic.

La segona sessió va consistir enuna visita guiada per Natxo Sorolla,sociòleg per la UAB, a Pena-roja ivoltants per a conèixer la figura del’escriptor aragonès en català, Desi-deri Lombarte. El recorregut es vacompletar amb la lectura dels seuspoemes a càrrec d’Antoni Bengo-chea.

A la convocatòria van acudir mésde quaranta docents, majoritària-ment de llengua catalana.

La Directora General, CarmenMartínez Urtasun, va assegurar en eltranscurs de la inauguració, que elDepartament d’Educació del Go-vern d’Aragó treballa amb la Gene-ralitat de Catalunya per a aconseguirel reconeixement del nivell C de ca-talà per als estudiants de la Franja.Fa tres anys es va aconseguir que elsestudiants aragonesos que han fina-litzat l’ESO i han cursat estudis dellengua catalana, rebin automàtica-ment el títol de nivell intermedi o B.

El nivell C és mésexigent i obre moltesportes en el camp la-boral i d’estudis perals nostres joves en laveïna comunitat, vadir Martínez Urta-sun.

A més, en la sevaintervenció, la Direc-tora General va ferun repàs de l’evolucióde l’ensenyament dei en català a l’Aragóen els darrers anys.Martínez Urtasun vadir entre altres coses: “un treball queha donat molts bons resultats, mal-grat que al començament el vam ha-ver de fer sense la cobertura d’unanorma legal, com l’actual Llei dellengües. Així es van aconseguircoses importants com l’extensió declasses de català a pràcticament elcent per cent dels centres docents deles poblacions”. Actualment són 42els municipis on s’imparteix l’assig-natura de Llengua Catalana, amb untotal de 4.000 alumnes, xifra que con-trasta amb els 700 que hi havia fa 25anys. A més, va manifestar: “s’haaconseguit engegar projectes bilin-gües castellà-català en dos col·legisi tres instituts, a Fraga i Tamarit, onels alumnes estudien en català i jas’han expedit 500 títols de nivell Bde català”. De cara al futur, va afir-mar que els reptes del seu departa-ment passen per desenvolupar el cu-rrículum de català per millorar laqualitat d’aquest ensenyament i do-nar a conèixer la realitat lingüísticade les comarques aragoneses catala-noparlants a la resta del territori pera evitar que un fet natural com és eld’estudiar la pròpia llengua, s’utilitzicom a arma.

Per la seva part, la Directora delCentre de Professors i Recursos deFraga va apuntar que l’Escola d’Es-tiu pretén donar respostes i pautesd’actuació davant el repte que supo-sa la coexistència i l’aprenentatge devàries llengües a l’escola.

L’Escola d’Estiu de la Franja debat a Fraga l’educació plurilingüe// JAUME CASAS I JOSEP LABAT

Dels 10 alumnes de l’I.E.S BaixCinca de Fraga que es van presen-tar el passat mes de juny a les diver-ses proves lliures de Llengua cata-lana que es convoquen, 6 n’hanobtingut uns resultats satisfactorisamb qualificació d’aptes en el dife-rent nivell al qual es presentaven.La majoria dels alumnes procedei-xen de 1r curs de batxillerat, encaraque també n’hi ha algun de 2n debatxillerat i algun de 4t d’ESO, enaquest cas procedent de Ballobar ique, per tant, no té dret al Certificatde nivell B quan acaba l’EducacióSecundària Obligatòria. Sobreaquest tema existeix una demandasocial que sol·licita per a aquestsalumnes, que s’incorporen a l’apre-nentatge d’aquesta llengua a 1r cursde l’ESO, els mateixos drets que te-nen els seus companys, ja que estàsuficientment demostrat que tenenel mateix nivell i capacitat quanacaben aquesta etapa.

Una altra demanda faria referèn-cia a l’obtenció del Certificat de ni-vell C en acabar el batxillerat, peròaquest és un tema que, si bé cadavegada veiem més a prop, encaras’està debatent.

Ponències al’Escolad’Estiu de laFranjaJAUME CASAS

Bons resultats a les proves lliures de català// MARIVÍ BASALLO

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

00 /

nov

emb

re 2

010

BAIX

CIN

CA

8

Les dues empreses mineres deMequinensa (Saragossa) van que-dar paralitzades el passat dia 22 desetembre i 45 dels seus 80 treballa-dors van participar activament enles mobilitzacions organitzades a Te-rol dis de la vaga de quatre dies con-vocada pels sindicats UGT iCC.OO. a tot l’Estat. Els miners dela conca mequinensana van incor-porar-se a les barricades que van ta-llar la circulació de vehicles per lesprincipals carreteres del voltant deles comarques mineres terolenques.A les 10 del matí, mig centenar deminers saragossans i altres tants dela comarca d’Andorra van pegar-lifoc a un claper de rodes damunt delquitrà de la N-211, que va quedar ta-llada a l’altura de Gargallo. Els

Els miners de la conca de Mequinensaes solidaritzen amb la comarca d’Andorra// LLUÍS RAJADELL

Miner deCarboníferasdel Ebro deMequinensaMERCÈ GILI

Sovint reflexiono sobre quines deuen ser les causes quemos fan caure a l'index més alt de fracàs escolar d’Europa.Si una societat com la nostra, que té un sistema educatiumolt avançat –el millor que hem tingut mai– no és capaç deformar amb un rendiment notable i/o satisfactori, podríemdir que el fracàs és col·lectiu. No és de rebut delegar tota laqüestió al ram dels mestres, perquè mestres de la vida hosom tots.

¿És culpa dels pares que no atenen prou als seus fills?¿Dels alumnes, que ho tenen tot a la mà i no valoren res?Segurament també hi ha docents que no deuen estar a l’al-çada de les circumstàncies, però quan es té a l’abast les

tecnologies d’informació tan extraordinàries com ara, no hiha excusa. Filòsofs, pedagogs, intel·lectuals, han creat eines imecanismes al llarg de la història: aprofitem-los! Apren-guem d’ells o es pot perdre una generació plàcida i confor-mista sense causes ni lluita que cau, generosament, a la des-ídia i la indiferència.

De res serveix voler alliçonar si no és per fascinar-nos.Demostrem-nos la part més humana. Anant sempre a lavelocitat de la llum hauríem de pensar on volem anar aparar.

Assosseguem-nos en el temps per a buscar amb quietudl’equilibri i trobar el millor des del dedins més nostre.

El repte // Juli Micolau

ses carboníferes, com a Mequinensa,amb dues. Les protestes van provo-car llargues retencions, sobre tot a laN-232. La presència de la GuàrdiaCivil va contribuir a regular la situa-ció sense altercats.

El responsable de la Federaciónde Industrias Afines (FIA) –que in-clou la mineria– d’UGT a Aragó, elminer mequinensà Javier Caballé, vaexplicar que a la conca de Mequi-nensa hi ha “nerviosisme i inquie-tud”. “Veiem perillar els nostrestreballs i el futur de tota la conca”,va dir. Caballé va reconèixer que elstreballadors de les dues mines de lalocalitat saragossana han cobratpuntualment els jornals, però vaadvertir de que, si la venda de carbóno es desbloqueja d’immediat, el pa-gament de la nòmina de setembre“perillarà”. El miner va afegir quedes de fa quatre mesos els treballa-dors es dediquen a activitats comple-mentàries i a manteniment de les ex-plotacions, “però la situació no espot mantenir així per més temps”.

El principal client de les minesmequinensanes és la central tèrmi-ca d’Escucha (Terol), però, degut ala manca de demanda i l’aprofita-ment d’altres fonts energètiquesestà, actualment, parada. JavierCaballé va anunciar que, si la pro-ducció i venda de carbó no esreprenen, els miners radicalitzaranles seues protestes.

L’ARGADELL

miners demanaven l’aprovació im-mediata del decret del Govern cen-tral que reserva un 15% de la pro-ducció elèctrica per a les tèrmiquesque cremen carbó nacional. Estamesura desbloquejaria el sector car-bonífer, pràcticament paralitzat desde primers d’any.

A més reclamaven que les ajudesa la producció de carbó no s’acabenl’any 2014, com preveu la Unió Eu-ropea, i que s’accelere el procés decreació de llocs de treball alternatiusa la mineria, un sector que, ara perara, pareix condemnat a l’extinció.

La convocatòria de vaga va ser se-cundada per totes les mines arago-neses, que van suspendre la produc-ció, tant a la Comarca d’Andorra-Sierra de Arcos, amb quatre empre-

9

Velázquez, Goya, Dalí, Picasso, War-hol, etc. Presidint el vestíbul ja trobemuna impressionant rèplica del Guerni-ka de Picasso, realitzada pels alumnesde 2n d’ESO i 4t de Diversificació.

Les persones interessades poden vi-sitar l’exposició en grups o de maneraindividual i gaudir d’explicacions tanta través de les audioguies com dels ví-deos que mostren com s’ha desenvolu-pat el projecte.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

00 /

nov

emb

re 2

010

BAIX

CIN

CA

Inauguraciódel projecte“Un museu al’institut”JAUME CASAS

Què rodons són els números 10 i 100! És indiscutible que elnostre cervell els percep d’aquesta manera. Deu ser els zerosque porten. La veritat és que tenim una tendència natural a arro-donir, a empaquetar i a donar-li un sentit i significat a tot el queens envolta. Per això sempre hem desitjat un cosmos –ordre–com a univers, però en realitat, tenim un caos –desordre–. Elsistema decimal ens sembla proporcionat, simètric i equilibrat.Únicament alguns elements subversius –com els venedors d’ous–s’atreveixen a contradir-ho; en aquest cas, agrupant la seva mer-caderia de 12 en 12, la celebració de qualsevol efemèride rela-cionada amb els ous seria els 120 aniversari. Ja sé que tambées fan celebracions quan han passat 25, 50 i 75 anys, però aixòno és una altra cosa que un invent d’una colla d’impacients quese fonen per arribar als 100 i aprofiten que 25, 50 i 75 se corres-ponen amb un quart, la meitat i tres quarts de 100, per celebraralguna cosa. Altra vegada el 100. Què us havíeu pensat?

Ara bé, tot això no ens eximeix del reconeixement que 10anys ja són anys i que 100 números, són molts números. I aixòés el que té Temps de Franja, una dècada documentada o uncentenar de revistes plenes de fotos i textos sobre la Franja.Ha estat un llarg periple; però el que és important és queencara no estem cansats de bregar i no ens aturarem perquèTdF, als franjolins malalts de llengua, ens fa sentir vius i com

deia Kavafis per boca del Llach, l’important és el viatge,metàfora de la vida, no la destinació. Al llarg d’aquest camíhem vist i hem après molt, però també, malauradament, hemperdut alguna que altra maleta. Ara, quan miro cap a enrere,em ve el record de la tarda d’estiu que el vam iniciar. Allà, ala vora del Cinca, encara hi érem tots: companys, amics ofamília, tant se val. Aquella tarda, Josep, principal impulsorde la criatura, va proposar entre altres coses, el nom de“Temps de Franja” amb el propòsit d’emular la mítica revis-ta dels valencians “El Temps” ja que com aquests, necessità-vem crear un element d’unió i coneixença entre tots nosal-tres, els franjolins. No sé si TdF ens ha fet més savis i podero-sos, però sí ens ha agermanat superant la llunyania deprojectes més aïllats i menys ambiciosos com Batecs i Soro-lla’t i, d’aquesta manera, hem recuperat l’esperit i l’àmpliavisió que tenia Desperta Ferro!

Com és ben segur que no arribaré a veure-la amb 100 anyso l’exemplar número 1000, he decidit apuntar-me a la festa dels100 números ara que puc, relaxar-me i gaudir de la nostra cria-tura sense retreure-li els defectes, amb ulls de mare, i desprésesperar amb paciència el 25è aniversari que, mirat amb opti-misme, tampoc està tant lluny!

(Fraga, 10 del 10 del 10).

10 anys, número 100 de Temps de Franja // Josep Labat

ESTAMPES RIBERENQUES

El passat dia 22 de setembre es vaportar a terme, a l’IES Ramon J. Sen-der, la inauguració d’un projecte ano-menat ‘Un museu al meu institut’.

A l’acte va assistir-hi la Consellerad’Educació del Govern d’Aragó, MªVictoria Broto; l’alcalde de Fraga, JoséLuis Moret; el president de la comarcadel Baix Cinca, Evaristo Cabistañ entrealtres personalitats del món cultural,educatiu i polític. El director del centre,Aurelio Trigueros, va explicar els ob-jectius del projecte i va expressar la sevasatisfacció pel resultat obtingut. A con-tinuació, un grup d’alumnes van recitarun poema de Rafael Alberti i JessicaVergara, de 3r d’ESO va llegir un relatde la seva companya Inés Zugasti na-rrant l’experiència viscuda des delpunt de vista de l’alumnat.

Sergio Duce, professor responsabledel projecte, va explicar tot el seu pro-cés de concepció i realització en el qualhan participat, durant els dos darrerscursos, els departaments d’EducacióPlàstica i Visual, el de Llengua Caste-llana, Llengua Catalana i LlengüesEstrangeres, així com els departamentsd’Història i de Música; això vol dir que

s’ha implicat la meitat dels professorsdel centre i quasi la totalitat dels alum-nes.

L’objectiu del projecte és apropar elmón de l’art als estudiants. Per això, elspassadissos del centre han estat decoratsamb rèpliques d’obres pictòriques tria-des pels alumnes i s’han enregistratunes audioguies en diversos idiomesperquè els visitants puguin fer un recor-regut artístic per diferents autors com

“Un museu al meu Institut”// ELI TORRENT

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

00 /

nov

emb

re 2

010

ENT

REV

ISTA

10

Pregunta. Qui no haja provat els“Chelats Sarrate” encara no ha des-cobert un dels millors plaers de lanostra terra.

Resposta. Fa més de vint anys quefem gelats. Lo més important és la qua-litat de les matèries primeres, i en aixòno fallem mai. Després també hi ha elmètode d’elaboració, que és plenamentartesanal. Ara mateix tenim una vin-tena de treballadors i unes noves ins-tal·lacions amb un local més gran...

P: Una de les coses que ha donatrenom a “Chelats Sarrate” és la va-rietat de sabors que feu...

R: Sí. La gent se sorprèn de que pu-guem fer gelats de qualsevol cosa. Amés dels clàssics de nata, maduixa, vai-nilla, coco, etc., també fem gelats devinagre, de formatge idiazàbal, degambes, de fongs, de xoriço, de tortillaen trumfa, de multitud d’herbes aro-màtiques, i de tot el que vulgues. Te-nen molta demanda. Normalmentels invento jo mateix. Ara fa pocme’n van demanar uns de baies del Ti-bet, però normalment, procurem queels gelats tinguen una personalitat lli-gada al territori i que les matèries pri-meres provinguen d’ací.

P: ...i un altre motiu de comentariacostuma a ser el nom de l’empresa.Per què “Chelats Sarrate”?

R: En aquell moment, durant elsanys vuitanta, la cosa del català ací es-tava encara pitjor que ara, que ja és dir.Jo no volia posar-ho en castellà, peròtampoc volia que la gent llegís “gelats”quan naltros diem “chelats”, així quevaig pensar que lo nom podria ser unabarrea entre aragonès i català, perquèl’aragonès és l’altra llengua ignoradai represaliada a l’Aragó. Vaig pensarque així els aragonesos s’emprenya-rien com a mones i els catalans també.Almenys parlarien de jo.

P: I has comprovat si tant els ara-gonesos com els catalans s’han em-prenyat molt?

R: No tant. Als aragonesos tantse’ls en fot, a ells lis sona a català. Elscatalanoparlants sí que t’ho demanen,sempre els motiva curiositat, i els ex-plico que és un nom de fusió. Ésmàrqueting. Sovent també em pregun-ten per què poso “Uesca” sense “H”,i jo els responc que perquè la gramà-tica de l’aragonès va decidir prescin-dir-ne. Vaig començar la meua reivin-dicació lingüística a finals dels setantaquan treballava Binèfar amb gent dela fabla i del català, i haig après unamica de cada llengua. No vull renun-ciar a la meua pròpia història.

P: Ara fa un temps vas patir algunproblema legal per la retolació en ca-

RamonSarrate talà dels vostres productes. Per què

va ser?R:Tot el que ix cap a les botigues ho

etiquetem en cinc idiomes: aragonès,català, castellà, euskera i gallec. Mosagrada ser respectuosos amb totes lesllengües. El problema que vam tindreva ser per la direcció, perquè posàvem“Espanya” amb “ny” en lloc de “ñ”, itambé “Uesca” sense “H”. Un dia vapassar lo manescal i mos va dir queaixò no podia ser, perquè a Aragó noestava legalitzat ni el català ni l’arago-nès. I mos ho va prohibir. Fixa’t comestem. També van denunciar la coope-rativa d’Alcampell perquè etiquetaval’oli només en català. I una botiga d’ElTorricó que portava mel d’un produc-tor de la part de Tortosa, li van dir queno la podia vendre perquè estava eti-quetada només en català. I així va tot...És de vergonya aliena. Però la gent nis’immuta... Ja veus com estan los nomsdels llocs, tota la toponímia està que fapena de veure...

P: I l’adreça ara com la poses?R: Com que em vaig emprenyar, ara

no hi fico ni Espanya ni Uesca, ara no-més hi poso “Comarca de Llitera”. Aramoltes coses procurem posar-les de ma-nera que es puguen llegir tant encatalà com en castellà, perquè aixím’evito problemes i cadascú ho llegeix

Ramon Sarrate és un empresari lliterà ambunes preocupacions culturals més que notables.Tota una raresa al nostre territori. Nascut aAlcampell el 1953, fa la seua carrera professionala Binèfar, capital econòmica de la Llitera, on alllarg dels anys ha posat en marxa iniciativesempresarials molt diverses (pubs, restaurants, elmític Chantilly, encara en actiu).

Però la joia de la corona del seu itinerari és lafàbrica de gelats que l’any 1988 va instal·lar aAlcampell, basada en la filosofia de fer un pro-ducte d’alta qualitat, cent per cent natural i arre-lat a la terra. Des d’aleshores, la seua expansióha estat imparable i l’èxit de la iniciativa l’haconvertit en un dels més reconeguts empresarisde la Llitera i de molt més enllà.

RAMON SARRATE, EMPRESARI

«Lo català sempper a promoure// JOSEP ESPLUGA

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

00 /

nov

emb

re 2

010

ENT

REV

ISTA

11

P: Un sentiment del qual s’aprofi-ten alguns polítics per a deixar morirla llengua?

R: En el fons, tot açò s’ha d’arreglara Saragossa. Són los polítics aragonesoslos que han d’arreglar les coses. Però sides d’ací no diem res... ells mai faran res.Com ha passat ara amb la Llei deLlengües. Quan anaves a dir alguna cosa

encara los polítics d’acíet diven “calla, calla,que ara no es pot ferres més que això”. Non’estic d’acord. Si lospolítics locals hagues-sen reivindicat lo que

és just, segur que los de Saragossa s’ha-guessen espavilat més. Però molt emtemo que als polítics de la Franja no elsinteressa que es mogue el tema. Segu-rament hi podrien perdre la butaca.

P: Quin impacte tindrà la Llei deLlengües?

R: Que continue sent optatiu ací al’escola del teu lloc aprendre la teuapròpia llengua... és una presa de pèl. Éscom dir-te “tu continua siguent analfa-bet i sobretot no et deixes veure gaire”.

P: Donades les circumstàncies, te-nim alguna solució?

R: Jo sempre dic el mateix. Un paísde quinze mil habitants com Andorra,que hi vaig estar treballant fa moltsanys, on hi ha una població molt grand’espanyols, de portuguesos, de fran-cesos... Ells et diuen “fes lo que vul-gues, parla com et done la gana”. Arabé, tot el que és oficial, tot en català.Si tu vols treballar a l’administracióhas d’aprendre català. Clar. Ací quèpassa? Li dius a un “estudia català”, iell et diu “i això per a què serveix?”.És incomprensible. Cada vegada hi hamés gent que prefereix que els fills noaprenguen lo català a casa, “perquèaixí parlaran millor lo castellà”, diuen.“Tela marinera”. Cal una reacció de lagent del país, i això només ho podenpromoure les associacions de parlantsde català i d’aragonès actuant de ma-nera conjunta i apartidista.

com millor li va. Però vaja, “Llitera” noho canviaria mai per “Litera”, això hotinc claríssim. Perquè etimològicament“Llitera” és una terra llisa, plana, men-tre que “Litera” és un llit doble. L’unés un topònim i l’altre és un moble.

P: Pertanys a algun gremi o asso-ciació d’empresaris comarcal o pro-vincial?

R: Sí, estic a l’Asociación de Empre-sarios de Binéfar y la Litera. Que ja es-tic fart de dir-los que hi fiquen “Llitera”en lloc de “Litera”. A la primera reunióque vam fer ja vam tindre una bulla peraixò, però és igual, no ha servit de res.

P: Hi ha algun altre empresari alque li passe el mateix que a tu?

R: No ho crec. En estos aspectes lagent no diu res. Algun potser hopense, o a vegades ho diu, però ningúno fa res. Som uns conformistes aca-bats. I això ho explica tot.

P: Potser es pensen que els ocasio-narà problemes...

R: Lo català no ha estat mai un pro-blema per a vendre més o menys, al con-trari, sempre ha estat una oportunitat.Tota la zona on es parla aragonès, desde la vall d’Hecho cap ací a la Ribagor-ça, encara no sé perquè no aprofiten lapossibilitat que tenen de ser diferentsdels altres, per a distingir-se de la restad’Aragó. Això els donaria una imatgecomercial més forta i estic segur que elsportaria més clients, i, a la vegada,faria molt per dignificar la cultura locali les seues condicions d’existència. Aixínormalitzes lo que és la teua vida i, a lavegada, la gent que ve de fora veu queaixò és realment així, que ixa realitatexisteix. Perquè ara a molts llocs fanpropaganda de, per exemple, la “torte-ta” de no-sé-què... home si això és diu“pataca”, tio, posa-li “pataca” i ja està,i si en un altre lloc es diu “bola”, i en unaltre es diu “torteta”, a cada lloc poseu-li com se li digue.

P: D’on provenen les teues reivin-dicacions lingüístiques i culturals?

R:A finals dels setanta o principis delsvuitanta a Binèfar vam muntar un

grup anomenat “Renaixent”, era ungrup de reivindicació cultural i lin-güística feit per gent de la parla arago-nesa i catalana que vivíem allà. N’hi ha-via un de la vall de Chistau, un de Bi-nèfar, una noia de Montsó, un d’Algaió,jo mateix i dos o tres més. Una vegadamos van vindre a gravar per a la segonacadena de la televisió aragonesa. A jollavors, com que portava el Bingo de Bi-nèfar, em coneixia molta gent, i desprésd’emetre-ho em venia gent a amenaçar-me i em deien “ah, si te pillamos porel pueblo ya verás...”. Lo típic. Tambémos van entrevistar a Ràdio-4 de Bar-bastre, on trucava gent dient-mos quede què anàvem, que “lo que hay quehacer es aprender a hablar bien el cas-tellano, antes que aprender el catalán”.I jo els deia “es que no lo tenemos queaprender, que ya lo hablamos!”. Quinscollons... Era a principis dels anys vui-tanta i llavors tot era ignorància imenyspreu. I avui si fa o no fa...

P: Com s’hauria de lluitar contrala ignorància i el menyspreu?

R: El mal és que la gent del propi paísno reaccionem. I tot lo que vingue defora... encara mos és contraproduent.De tant en tant ve algú de Barcelona,fa lo gran discurs i llavors encara moscomplique més la vida. Los sentimentsde la gent són una cosa molt delicada.Jo me sentisco aragonès, però si em di-guessen que m’hauria de sentir català...m’hi veuria forçat. Jo me sentiscod’ací. Si açò és Aragó, llavors me sen-tisco aragonès. Si açò fos Catalunya, mesentiria català. Si algun dia es digués depassar-mos a Catalunya, potser jo m’hiapuntaria el primer, només perquèllavors podria viure i treballar d’acordamb la meua pròpia cultura i no tindriaque fer tantes comèdies. Perquè ara desd’Aragó tot són pals a les rodes. Peròsi hi hagués una reacció hauria d’eixird’ací. Una altra cosa és que s’hauria decomptar amb la col·laboració de les uni-versitats aragoneses i catalanes, del’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadè-mia de l’Aragonès, etc.

«Procurem que elsgelats tinguen unapersonalitat lligadaal territori»

pre ha estat una oportunitat e el nostres productes»

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

00 /

nov

emb

re 2

010

LLIT

ERA

12

Des de que va començar l’associa-cionisme en els pobles de la Llitera,hi va haver molta activitat d’aquesttipus. A tots ells van sorgir les asso-ciacions de dones, dones rurals, mes-tresses de casa majoritàriament.

Perquè a la societat rural, enaquests pobles en especial, de petitsa mitjans propietaris agrícoles i ra-maders, la dona té una part molt ac-tiva i primordial en el desenvolupa-ment del negoci familiar, a més deles tasques tradicionals. També hi haalgunes amb petits negocis, botiguesserveis o treballen a jornal. Denoves generacions, n’hi ha a l’ense-nyament, a la sanitat, alguna perio-dista, estètica i d’altres que reque-reixen més mobilitat, anar i venir delpoble, o viure fora.

Aquestes associacions de donesson principalment mestresses decasa amb les tasques pròpies. Múl-tiples treballs, es podria dir. Són moltactives, col·laboren amb celebracionsi festes, organitzen excursions i cur-sos amb diferents temes, jardineria,informàtica, cuina i primers auxilis,Una tasca important és estar en con-tacte entre elles, les associacionsdels pobles, i fins i tot tenien una lí-nia de comunicació amb una orga-nització europea.

A la Llitera van tenir la iniciativade fer una trobada anual les mestres-ses de casa de tots el pobles de la co-marca. Fa més de vint anys que es

Associacions de dones a la Llitera// JOSEFINA MOTIS

25èaniversari del’Associacióde Donesd’Albelda

El professor i arqueòleg Enrique Vallespí, nét de PérezTemprado, fill de Favara i ara resident a Sevilla, em recorda-va en una de les darreres converses que no s’havia de con-fondre a Julián Ejerique Ruiz, ni amb el seu pare ni amb elseu fill. Tots tres porten el nom de Julián, però l’historiador icol·laborador del Boletín de Historia y Geografía del BajoAragón fou Julián Ejerique Ruiz. L’insigne calaceità vamorir molt jove, amb 45 anys, i només va tenir un fill. Aquest,acabada la guerra, després de vendre la casa i totes les pro-pietats, va marxar de la població i es va instal·lar a Castelló.A Calaceit, a penes tenien família, i és aquesta la principalraó, perquè la seva figura hagi quedat desdibuixada i oblida-da, malgrat que va ser un escriptor i un col·laborador delBoletín molt important en tots els aspectes.

El personatge en qüestió va nàixer a Calaceit l’any 1882, el

mateix any que va nàixer Joan Cabré, i va morir a Barcelonael 6 de gener de 1927. Posteriorment va ser enterrat a Cala-ceit en el panteó familiar.

Com Santiago Vidiella, Joan Cabré i Marià Galindo vaestudiar a la Universitat de Saragossa, filosofia i dret, mal-grat que no va acabar els estudis. Era un hisendat, però tam-bé un home de gran cultura. Va ajudar a finançar la publica-ció del Boletín i també altres iniciatives. En el Boletín vapublicar: “Dos bajo-aragoneses ilustres”; “De Maella”; “Unainscripción aràbiga”; “Villazgos de Castelserás, Torrevelilla yLa Codoñera”, “El célebre Cura de Valdealgofa D. RamónSegura”, etc., perquè també col·laborava en el que deien“datos sueltos”.

Era parent de Pío Membrado de Bellmunt. Seria conve-nient que algú fes una ampla biografia sobre el personatge.

Ejerique Ruiz // Joaquim Montclús

DESPERTA FERRO!

van trobant un dijous de la primeraquinzena de juny, cada vegada a unpoble diferent.

Surt un autocar de cada poble i estroben a un lloc adient per esmorzar.Tenen costum de fer una missa –lesmisses encara són cerimònies festi-ves de celebració d’esdevenimentsen aquests pobles–. I naturalment, atota festa hi ha d’haver una alifara.Fan portar un bon dinar d’un cate-ring segons el nombre d’assistents.Generalment es posen taules als pa-vellons esportius, o a un lloc gran icòmode.

L’any passat va ser a Albelda japer segona vegada de la ronda depobles. Aquest any ha estat a Esplúsque, per cert, va agradar molt el ben

conservat que esta el poble, i com esva organitzar la trobada. Desprèsdel dinar van fer ball, o escoltar mú-sica amb un duo local de bon sentir.S’ho passen bé per les tertúlies itracte amb diferents pobles dels vol-tants.

Encara que, com que ja fa anysque es fa, s’ ha repetit a tots els po-bles. Diuen que aquest any va tenirmenys participació, i es possible,que aquest costum s’ acabi.

El costum de trobar-se a unpoble de la Llitera potser ja nodóna més de si, però com que lesassociacions segueixen igualment,poden tenir altres iniciatives omaneres de continuar aquest diade convivència.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

00 /

nov

emb

re 2

010

REC

ULL

DE

PREM

SA

13

esas zonas donde mucha gente hablaesa lengua que es el catalán.”

La Franja no deixa d’existir. Tot ique eviton lo nom. Los objectius del’acord són los que són. Lo nom nofa la cosa. Però ajuda!

Camí, cop, vegada, pic, volta, viatge... Sinònims que, com atals, sempre volen dir el mateix: “dins la idea de repetició d’u-na acció o d’un esdeveniment, cada cas d’acompliment d’a-questa acció o d’aquest esdeveniment”. A mi m’agrada més“camí”. I m’agrada per dos motius. Primer, perquè és méspropi del meu dialecte i així, dient “camí”, em fa la impressióque mantinc la línia directa amb els meus ancestres i amb elmeu paisatge atàvic. Però també m’agrada perquè, al contra-ri de “cop” (que pareix que fa referència a una acció instan-tània i contundent), “camí” evoca el trajecte, el procés, elrecorregut. Bon moment per a pensar-hi, ara que per centè-sim camí agafo l’estilogràfica i un full d’un blanc immaculat(immaculat però per una sola cara, que cal reaprofitar). Centcamins he començat el mateix procés, la mateixa aventura–per bé que en un parell d’ocasions, per motius diversos, es

va avortar–, i cent camins s’ha produït la meravellosa comu-nió entre les neurones, la mà, l’estilogràfica i el paper (algúho recorda? “Lo camp és blanc, / la llavor és negra, / cincsón los bous / que menen la rella”). Generalment a casa,però també al tren, en un cafè, dissimuladament a la faena,fins i tot dalt d’un avió... I fent anar alternativament, segonsl’estat d’ànim, la vella Parker de la comunió, la Waterman totterreny, la Montblanc que sap escriure sola...

El que passa és que, al començament, estimulava les neu-rones amb un bon whisky de malta, o amb un bourbon. Avui,ironies del destí, m’acompanyo d’una trista tassa de maria-lluïsa. La revista es consolida, però a mi l’edat no em perdo-na. Felicitacions a tothom que ha compartit, ja siga des del’escriptura, les diverses fases del disseny i la producció, o lalectura, el petit miracle de Temps de Franja.

100 camins // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

L’ESPURNEGALL // Natxo Sorolla

Estos dies s’ha signat un acord en-tre el govern aragonès i el català pera poder veure TV3 a la Franja i pera poder veure AragónTV a Salou iles seues rodalies. L’objectiu princi-pal és eixe. Esta és una gran notíciaper a tots los catalanoparlants! Ungran pas, un gran acord, que calagrair als respectius governs i políticsinvolucrats.

Catalunya hi té objectius ideolò-gics per la normalització lingüísti-ca, però també per a mantindre lesaudiències que tenia la televisióanalògica. A la Franja, indepen-dentment de les fílies o fòbies decadascú, hi ha interès en continuarrebent los capítols de Ventdelplà,els partits del Barça o l’AlqueriaBlanca (Canal 9). Los socialistesd’Aragó tenen interès per (matisa-des) qüestions ideològiques, i unaLlei de llengües que complir. Peròtambé tenen interès en fer arribarles emissions a la població arago-nesa en apartaments a Salou.

Però comunicació del Govern i lapremsa aragonesa opinen que és pe-rillós que La Franja, a més d'unallengua, tinguen un territori i unapersonalitat! Per això han ocultat de-liberadament La Franja. L’Heraldotria un titular neutre “Aragón yCataluña acuerdan las emisionesautonómicas en sus zonas limítro-fes”. Però al llarg de la notícia

tenen la clara intenció de no donarpersonalitat ni unitat a les pobla-cions catalanoparlants. S’enumeracomarca per comarca, però mai launitat de la Franja.

El Periódico decididament amagala denominació de La Fran-ja al titular i utilitza una pe-rífrasi molt forçada: “Arago-neses de zonas limítrofescon Cataluña podrán verlas emisiones de TV3”. Faun titular força inassumiblei llarg, en lloc de triar-ne unde senzill com La Franjapodrà ver las emisiones deTV3.

Gràcies a Ràdio Matar-ranya podem accedir a laclaredat en les intervencionsdel Conseller de Presidèn-cia: “Hay que tener un re-cuerdo para todo lo que esLa Franja, para todas aque-llas personas que compartíslengua.” I és clar en la deno-minació de la llengua i elsobjectius de l’acord: “Se haelaborado una ley de len-guas que dice que Aragóntiene entre sus lenguas el ca-talán. Por tanto no tendriasentido que justamente elmedio de comunicaciónmás importante en esa len-gua no se pudiera ver en

L’ocultació de la Franja

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

00 /

nov

emb

re 2

010

TEM

A D

EL M

ES

14

Jesús Grau, el calaceità que ajudà a condemnar a dirigents nazisSetanta aniversari de l’arribada dels deportats republicans espanyols

al camp de concentració de Mauthausen

// LLUÍS RAJADELL

Quan, el marçde 1938, JesúsGrau, forner deprofessió, va tin-dre que marxar,amb 14 anys, delseu poble, Cala-ceit, amb tota laseua família, perescapar de la sar-pa de les tropesfranquistes, no po-dia imaginar queacabaria jugant unpaper destacat, en-cara que a l’om-bra, en el judicimés famós de lahistòria, el que esva celebrar a Nu-remberg (Ale-manya) l’any 1946contra la cúpula del III Reich.

Amic del fotògraf del camp deconcentració de Mauthausen (Àus-tria), el també pres republicà Fran-cesc Boix, Grau es va encarregar,amb altres companys, de la perillosatasca de traure del presidi els nega-tius de les fotos que Boix li entrega-va. Una vegada fora, els amagava ala casa de la senyora Ana Pointner,una austríaca opositora al nazismeque ajudava a una colla de presos re-publicans espanyols que eixia, dià-riament, a treballar a una pedreraprivada.

A l’acabar la II Guerra Mundial,alguns del capitostos nazis van al·le-gar que desconeixien l’existènciadels camps de concentració i el quehi passava. Va ser el cas d’AlbertSpeer, considerat “l’arquitecte delnazisme”. Però el testimoni de Fran-cesc Boix i les fotos que va aportarvan servir per a condemnar a aquellsdirigents ‘desmemoriats’. Algunes deles imatges inculpatòries exhibidesper Boix havien estat ocultades i re-cuperades, una vegada alliberat elcamp de concentració, per Jesús

Grau i JacintoCortés, un altre re-publicà espanyol.

La filla de Grau,Antònia, residenta Niça (França),explica que el seupare i el grup dejoves republicansespanyols que vanocultar els clixés“volien provar elque passava dinsdel camp de con-centració, per aque el món ho sa-piguera”. Una ne-boda de Grau resi-dent a Saragossa,Isabel Sanmartín,afegeix que algunscaps del nazisme

“ho negaven tot i, si els van condem-nar, va ser per les fotos que els es-panyols van aportar. I això que nitan sols eren militars. Només eren,com en el cas de mon tio, gent queper la seua ideologia havia hagutque fugir a França”.

Però l ‘etapa vital de Jesús Grauque, indirectament, va portar a lapresó de Spandau (Alemanya) a Al-bert Speer i altres responsablesnazis, havia començat feia quasideu anys a Calaceit. Després defugir d’Espanya amb la caiguda dela II República, com altres cents demilers de republicans, va refugiar-sea França. Amb l’ocupació pel IIIReich, i com el govern espanyol se’nva desentendre d’aquella gent, Ale-manya va deportar els refugiats alscamps de concentració nazis. Elpassat agost se’n van complir setantaanys d’aquella ignominiosa depor-tació massiva.

Un tren va transportar a centenarsde republicans espanyols, entre elsquals estaven Jesús Grau i la seua fa-mília –els dos pares i tres germanes–,des d’Angulema (França) a Maut-

hausen. A l’arribar a les portes delcamp, pare i fill van ser empresonatsi les dones retornades al lloc d’ori-gen. El pare de Jesús ja no eixiria deMauthausen, on va morir.

Dins del camp, Boix, que treballa-va al servei d’identificació del camp,va fer amistat amb Jesús Grau.Quan Grau i altres joves espanyols,els denominats ‘Poschacher’, vaneixir a treballar fora del presidi,van aprofitar per traure i ocultar elsnegatius de les fotos que mostravenl’horror del camp. Benito Bermejo,historiador que ha investigat la pre-sència espanyola a Mauthausen, ex-plica que el comandament del campva obrir una mica la mà amb aquellacolla de joves republicans, que, aldarrer període d’empresonament,tenien un estatus quasi civil al tre-ballar fora del recinte penitenciari.

Encara que tenien certa llibertatde moviments, l’extracció i ocultaciódels negatius era una tasca perillosa.La filla de Jesús Grau recorda queson pare li contava que tenien moltapor, “per ells i per la senyora AnaPoitner, que ocultava els negatius ala seua casa”. Una vegada alliberatel camp per tropes nord-americanes,l’any 1945, Grau i Boix van recupe-rar els negatius, que segons contaAntònia Grau, estaven amagats a lacarbonera de la senyora Pointner.

Francesc Boix, l’únic testimoniespanyol al judici de Nuremberg, vaaportar les fotos que va poder posi-tivar amb els negatius que havientret del camp els seus amics, i ambaltres que ell mateix va amagar,com a proba de les atrocitats nazisa Mauthausen. Al famós camp deconcentració austríac van morir5.000 dels 8.000 republicans espa-nyols empresonats. En total, van pas-sar pel camp i van patir el règim detreball i brutalitat de Mauthausenentre 200.000 i 400.000 persones, enun dels episodis més tràgics de la his-tòria contemporània europea.

Jesús Grau en el momentd’incorporar-se a la colladelsrepublicansdestinats atreballar a la pedreraprivadapropera alcamp deMauthausenANTONIA

CHAMPOUSSIN

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

00 /

nov

emb

re 2

010

TEM

A D

EL M

ESHomenatge a la seua vila// LL. R.

Jesús Grau va tornar a Mauthau-sen vàries vegades, encara queaquell lloc li recordava l’episodimés trist de la seua vida. Allí, a mésde vore morir a son pare, va perdrela salut –va eixir tuberculós delcamp–. Al tornar, va visitar la fa-mosa escala que conduïa a la pe-drera on eren obligats a treballar en

condicions penoses els presos, i allíes va fotografiar amb la seua pro-tectora, la senyora Ana Pointner.La filla de Grau, Antònia, que elva acompanyar en alguns d’aquellsviatges, guarda un “dolorós” recordd’aquelles experiències, quan el seupare “plorava com un xiquet al re-cordar el que allí havia viscut”.

Però aquells viatges servien tambéper a reafirmar l’amistat amb la se-nyora Pointner, a la que Grau no-menava “ma segona mare”, segonsrecorda una neboda de Grau, Isa-bel Sanmartín. Aquella dona vaamagar els negatius que els presostreien ocults en el menjar quan ana-ven a treballar a una pedrera pri-vada com a ma d’obra esclava. Amés, els donava pa o el menjar quepodie arreplegar en aquells anys degana i patiment.

Jesús Grau va mantenir sempreviu el record dels companys mortsal camp de concentració. L’any1986 va participar en l’homenatgeque es va retre al cementiri de Ca-laceit als fills del poble desapare-guts a Mauthausen. Antònia Grau,que va acompanyar a son pare, re-corda que este era l’únic supervi-vent del camp viu. Van acudir fills ialtres parents de deportats. Va serun acte “molt emotiu”, explica en-cara amb un nugo a la gola.

Jesús Grau enl’homenatgeque es varetre alcementiri deCalaceit alscalaceitansmorts aMauthausenl’any 1986ANTONIA

CHAMPOUSSIN

El paper de Grau enl’ocultació de les fotosque van mostrar almón la brutalitat deMauthausen és encarapoc conegut, un fet de-gut al protagonisme deFrancesc Boix com aautor de les fotos i coma testimoni a Nurem-berg, però també moti-vat per la pròpia discre-ció de Grau, reticent aparlar d’este episodide la seua vida. Així, al-menys, el recorda Mi-quel Blanc en el llibreDe Calaceite a Maut-hausen, les memòriesde Raimundo Sunyer, un altre republicà empresonatal camp de concentració.

Blanc, a més de conèixer el paper de Jesús Grau enl’assumpte dels negatius pels records de Suñer, es vainformar dels llavis del propi Grau, de qui Blanc ésnebot.

A més del llibre DeCalaceite a Mauthau-sen, el destacat paperde Grau en l’ocultaciódels clixés és descritper Ricard Solana enun extens i documentatarticle de la revista localKalat-Zeid, que recor-da també el pas pel dis-sortadament famóscamp de concentracióde 14 calaceitans, delsque només 5 van sobre-viure. També l’historia-dor Benito Bermejo vaconfirmar la participa-ció de Jesús Grau enl’ocultació i recuperació

dels clixés a partir dels testimonis que va replegar decompanys de Grau, encara que no va poder parlaramb ell –va morir a França l’any 1991, amb 68 anys–.Bermejo alerta, no obstant, de les contradiccions enque van entrar alguns supervivents respecte al paperjugat per cada ú en l’ocultació dels negatius.

Un home discret // LL.R.

Jesús Grau ambla seua filla i la sra. Poitnera les escalesque conduïen a la pedrera de MauthausenANTONIA CHAMPOUSSIN

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

00 /

nov

emb

re 2

010

AR

AG

Ó

16

Va nàixer en una modesta casa del Ferrol Vello. El seu pareva ser un eminent militar empresonat moltes voltes per la seuaideologia liberal i per ser contrari a Ferran VII. Òrfena de pareals 8 anys, el 1829 marxà amb la seua mare a Armaño, Cantàbria.El 1834 es traslladen a Madrid, set anys després entrà, a la Facultatde Dret de la Universitat Central vestint roba masculina, ja queen l’època l’educació universitària estava prohibida a les dones.Vestida també d’home, participà en tertúlies polítiques iliteràries, lluitant contra el que estableix l’època per la condiciófemenina. El 1848 es casà amb el també advocat i escriptor Fer-nando García Carrasco. Anys després col·laborarien junts al diariliberal Iberia, fins que el 1857 Fernando va morir de tuberculosi.Es traslladà a Potes (Cantàbria), on va fundar el 1859 el grup fe-

mení de les Conferències de Sant Vicenç de Paül per a ajudadels pobres. El 1861, l’Acadèmia de Ciències Morals i Polítiquesla va premiar per la seva memòria La beneficència, la filantropiai la caritat. Era la primera vegada que l’Acadèmia premiava auna dona. El 1863 es converteix en la primera dona que rep eltítol de Visitadora de Presons de Dones. Va publicar nombrososllibres de poesia i assaig. El 1868, és nomenada Inspectora de Ca-ses de Correcció de Dones, i el 1871, començà a col·laborar ambla revista La Veu de la Caritat, on escriu sobre les misèries delmón que l’envolta. L'any 1872 fundà la Constructora Benèfica,dedicada a la construcció de cases barates per a obrers.Organitzà la Creu Roja del Socors, per als ferits de les guerrescarlines i dirigí un hospital de campanya a Miranda de Ebro.

Concepción Arenal (Ferrol 1820-Vigo 1893) // Merxe Llop

DONES

Carmeta Pallarés guanya el concurs de cobles del Pilar en llengua catalana// MÀRIO SASOT

L’escriptora ginebrosina CarmetaPallarés guanyà el Concurs de Co-bles Aragoneses en Llengua Cata-lana 2010 que organitza l’Ajunta-ment de Saragossa, amb el seu recull“Arrels”. Pallarés va guanyar tambéel Concurs de reculls i la cobla indi-

vidual en la mateixa modalitat del’any 2009.

Heus ací les cobles de la col·lecciópremiada:.

“Terra aspra i orgullosa/ del meuvullgut Aragó/ com una joia precio-sa/ et portaré dintre el cor”.

“De Teruel serà lo paisatge / del’amor una mirada / de les arrels unorgull/ del sentiment l’enyorança.”

“A la Vall de les Estaleres / un al-bre se va criar / i una de les sevesbranques/ la vida em va donar”.

“Pel caminet de la Embeca /quantes voltes hi vaig passar / mun-tada a cavall del burro / i m’agüeloen lo ramal.”

“Del Baix Aragó és la terra / quem’agrada d’olorar / i lo seu perfumguardar-me / per si la tinc que dei-xar.”

“La terra sempre em crida / quand’ací jo vull marxar / i em diu en veubaixeta: / no em vagis a oblidar”.

“Oblidar-me no podria / de la te-rra i dels arrels / que em tenen benlligada / per amor i sentiments.”

Carme Pallarés va guanyar tambéel premi a la millor cobla, amb laquarta d’altra col·lecció seua, “Des-itjos”, que diu així:

“Voldria ser el mantó/ que tot elteu cos abraça/ per escoltar el teucor/ quan una joteta canta.”

Los premis a les millors col·lec-cions en llengua castellana i llenguaaragonesa van ser atorgats a Fran-cisco Sanjoaquín Alcaine, i SantiagoJorge Paricio Martín respectivament,i els de la millor cobla, a AntonioArilla Begueria, en llengua castella-na, i Chesús Gracia Artigas, en ara-gonès.

CarmetaPallarés ambels seus néts

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

00 /

nov

emb

re 2

010

GEN

T D

E FR

AN

JA

17

autèntica vocació, ajudat per la seuaesposa Mercedes Sorolla i, durantuns anys, per un nebot. Durantaquest període ha participat en di-verses exposicions col·lectives d’ar-tesans, ha fet les dos grans làmpadesde l’església parroquial de 200 quilos,l’encensari, torxes..., les làmpades delcastell, la forja de la Unió Vall-de-rourenca, un ram de roses al Pilar deSaragossa per una promesa que ha-via fet i va participar, als anys nor-anta, en l’ornamentació dels jardinsdel Calvari de Vall-de-roures, juntamb la ceramista calaceitana TeresaJassà i el picapedrer Càndido Roda.

GALERIA DE PERSONATGES // Carles Sancho

Un calorós matí d’agost vaig visi-tar al tio Paco, quinto de mon sogre,un extraordinari ferrer dedicat a laforja i una excel·lent persona. Entroa l’àmplia planta baixa de casa, onconserva la ferreria, amb el foc defarga, l’enclusa i les ferramentesque encara utilitza. La casa és un au-tèntic museu de forja: làmpades depeu i de sostre, torxes, objectes de so-bretaula, roses, escuts de la vila... Lotio Paco, després de passejar-meper aquesta exposició permanent,m’ensenya els dibuixos que encaraconserva i que l’hi han servit de guiaen el seu treball sobre el metall itambé un ampli àlbum fotogràfic so-bre la intensa activitat artística delsúltims anys dedicats a la forja.

Francisco Ibáñez Jordán va nàixera Vall-de-roures el 1923 i pertany auna família de ferrers que procediend’Alloza. Son iaio, Ramón Jordán, vaensenyar l’ofici a son pare Jaime Ibá-ñez que, després d’haver fet deferrer per diverses viles, va establir-se definitivament a Vall-de-rouresquan es va casar. Francisco, als qua-tre anys, ja ajudava a la ferreria delseu pare. Durant les hores de des-cans, dedicava temps a l’estudi, i aixíva aconseguir el títol de batxillerat.Com no podia anar a l’escola, Vicen-

te Ferrer, un calaceità que va fer demestre a Vall-de-roures durant laRepública, de tant en tant, passavaper la ferreria per animar Franciscoen l’estudi continuant la seua pro-gressió. Durant la guerra civil la fa-mília va haver d’emigrar a Barcelo-na i, més tard, destinat durant el ser-vei militar al Marroc, va ser mobi-litzat a Egipte per a treballar en laconstrucció de les comportes del Ca-nal de Suez. Als 25 anys va tornar ala ferreria de son pare a Vall-de-roures on va continuar fins als 65.Una vegada jubilat s’ha dedicatprincipalment a la forja: la seua

Francisco Ibáñez, un artesà de la forja

El passat diumenge 19 de setembre, el país va despertar-seamb la notícia de la mort a Saragossa de José Antonio Labor-deta. Encara érem en festes al Poble. Entenc que la desaparicióde l’impertinent rondinaire ha afectat de manera diferent i, al-hora, idèntica a milers i milers de ciutadans de l’Estat espanyol.Depèn de com els havia arribat la veu, les accions i lesactituds d’aquest aragonès de soca-rel, peculiar i inquiet. A mi,com a ciutadà d’un Estat difícil, també m’ha afectat la seua des-aparició; però encara més com a membre de la societat que s’es-tén per l’interior de l’orient de la Península Ibèrica. Encara nosé explicar amb prou contundència com és que quan escoltoSiempre te recuerdo vieja, / sentada junto al hogar, / acari-ciando la lumbre, / la cadiera y el pozal. // La tristeza de tusojos / de tanto mirar,/ hijos que van hacia Francia / y otroshacia la ciudad./ Miguel dice que va bueno / y parió la delJulián... // Siempre te recuerdo vieja, / sentada frente al portal,/ repasando antiguas mudas / que ya nadie se pondrá...; semprenoto com l’atmosfera continguda en aquest poema transformat

en cançó em duu la visió d’un temps i d’un país concrets; i sentocom la tristor i l’aigua salabrosa m’arriben als ulls. I us ben as-seguro: no sóc de llàgrima fàcil.

Són molts els lligams que relacionen –que uneixen– José An-tonio Labordeta –de fet, la família Labordeta– amb la gent del’extrem oriental del seu Aragó. Com a mostra d’aquests lligams,un vell poema de 1988 del meu entranyable Hèctor B. Moret,que aquest passat juliol s’ha fet un fart de recordar arreu delracó del Mediterrani nord-occiental i que diu: Parlem, si vols,/ de la ironia subtil de Bogdanovich, / de la pintura opaca deGuayasamín, / de la melangia confusa de Bassani / o de l’accentromput de Labordeta. // Parlem, si vols, / del vocalisme àton aMallorca, / de la revolució industrial a Gal·les / de la immigraciócatalana a Galícia / o del sentiment cèltic a Bretanya. // Parlem,si vols, / del borrimet adobador de la vall closa, / dels carrersque encerclen els horts secrets,/ del camí que mena al fossarde Lliri, / o de les corbes d’un corball. // Parlem-ne, si vols, / sónconverses / sense enuig / ni desig.

Siempre te recuerdo vieja... // Esteve Betrià

CRÒNIQUES TAGARINES

FranciscoIbáñezCARLES SANCHO

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

00 /

nov

emb

re 2

010

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

Vaig ser a la celebració oficial de L’Onze de Setembre a la Ciu-tadella. N’havia vist el programa i no hi havia cap referència a laFranja de Ponent. Aquesta sensació ja l’he viscuda altres actes, jor-nades, presentacions, etc. on s’anuncia la presència de representants...

Pocs dies després, a Calella de la Costa, les associacions de laFranja disposaven d’estand en l’edició número trenta d’aquestafira que ha estat dedicada als Països Catalans. Què voleu que usdiga, no només m’hi sentia còmode, em sentia comprès, en totesles accepcions del verb. A l’hora de dinar, en un restaurant, les es-tovalles de paper contenien el mapa del Principat de Catalunyai, oh!, sorpresa, hi apareixien les comarques de la Catalunya Nordi les de la Franja de Ponent. Parlant de comprensió, no sóc tan il·lúsper pensar que hi ha molta penya als nostres pobles que pensecom jo. Però estic segur de no equivocar-me si... (veure l’entrevista

amb J.L. Espluga).I ara que he citat l’amic Espluga, penso que la gent de la Franja

–com qualsevol organisme– segur que pot arribar a desenvoluparles potencialitats d’un cos... El que passa és que som víctimes s’unaamputació històrica...

Referències al litigi, als silencis davant els fets rellevants de Ca-talunya, les consultes, l’Institut Llull, els nouvinguts i la llengua.Des de l’Aragó, lo català és tabú; la por a què?

Mirant l’últim TdF, el 99!, qui m’hi ha fet pensar ha estat Terès.I tornant a aqueix TdF, també el podem veure com unasingularitat, la suposada convivència entre lo espanyol i locatalà: la casa de usted, els escriptors a Fraga (a mi, mal de panxa...),Mercè Ibarz, ... Molta contradicció? Per què no podem ser comla majoria del món...?

Error o omissió? // Francesc Ricart

SOM D’EIXE MÓN

celebració de Sant Joan.Si voleu tenir l’Alguer més a

prop, senzillament visiteu amb assi-duïtat l’adreça www.alguer.cat, eldiari digital de l’Alguer per a tota laSardenya, on hem llegit que, en vir-tut d’una llei ministerial de l’any1999, que reconeix les minories lin-güístiques d’Itàlia, s’obrirà a l’Algueruna oficina per garantir la possibi-litat de l’ús de la llengua catalana enles relacions entre la ciutadania il’administració, així com per asses-sorar totes aquelles empreses o par-ticulars que vulguen fer un ús públicde la llengua en correcte alguerès,objectiu que la publicació no ha dub-tat a qualificar de promoció de la«higiene lingüística».

Contra el que ens puguem pensar(si és que mai heu fet volar colomsd’aquesta espècie), l’Alguer no s’hacomptat sempre dins d’aquest difús(també brandat o demonitzat) termede Països Catalans que va popula-ritzar (que no encunyar) Joan Fusteren els anys 60. La catalanitat de l’Al-guer s’estava als llimbs fins que di-versos contactes (arqueològics, filo-lògics) entre Sardenya i Catalunyaen l’època de la Renaixença catalanavan cristal·litzar en la publicacióde l’estudi Un poble català d’Itàlia:l’Alguer (1888) d’Eduard Toda, l’a-leshores cònsol espanyol a Càller, ivan esperonar una primera Renai-xença a l’illa i la participació algue-resa en el I Congrés Internacional dela Llengua Catalana (1906).

La relació es va reprendre alsanys 50 del segle passat, de la mà delfotògraf i historiador Pere Català,que publicava una Invitació a l’Al-guer actual (1957) alhora que con-vidava a descobrir la ciutat sarda enuna expedició marítima que es vaconèixer com «lo viatge del Retro-bament». Un transatlàntic va salparde Barcelona l’agost de 1960 ambmés d’un centenar de catalans –deCatalunya, València i les Illes– carre-gats de senyeres (prohibides pelfranquisme en aquell temps) i unamare de Déu de Montserrat que vanofrenar als germans algueresos, queels rebien també amb senyeres, enuna missa en alguerès a la catedral

de la vila portuària. Si el retroba-ment va contribuir a fomentar laconsciència de la unitat lingüística al’Alguer, a la resta de «països cata-lans» va suposar un impuls a la re-vifada de la catalanitat que tanthavien ofegat els gairebé «25 añosde paz».

Mig segle més tard, el Comune(municipi) de l’Alguer i la Gene-ralitat de Catalunya, que ha inau-gurat recentment l’Espai Llull enla vila sardocatalana, han volgutrememorar aquell «retrobament»amb un nou viatge a Sardenya i unatapeït programa d’actes culturals,lúdics i també d’intercanvi econò-mic, que han omplert el port i elscarrers de la vila al voltant de la

«Lo retrobament» amb l’Alguer// CARME MESSEGUER

Còmic delviatge delRetrobament

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

00 /

nov

emb

re 2

010

OPI

NIÓ

19

En aquest món barrejat i variat, en aquesta torre de Babel, totssom iguals, i tots diferents.

Ens uneixen entramats de gens, relacions buscades a propòsito trobades a l’atzar. Amors i odis en els quals ens abracem i ensrebutgem.

En aquesta terra fèrtil en ensenyaments i en aprenentatges, ensunim per interessos comuns, i enllacem esperances col·lectives. Elssomnis individuals es repeteixen agermanant-nos sense adonar-nos i teixint invisibles nusos que ens encaminen a mateixos fins.En aquests anys, per expressar les nostres diferències i similituds,des d’aquí, des d’aquest espai ideal, des d’aquesta revista entra-nyable, hem triat el camí de comunicació més amable i creatiu.

Triem identificar mitjançant la paraula, relatant fets, descrivintvivències i explicant il·lusions. Documentant gràficament dies decelebracions per fets feliços o tristos, aprofitant l’oportunitat quebrinden les pàgines d’aquesta revista per a commemorar, home-natjar, presentar, aplaudir o escridassar.

En fi, cent números buscant, cent unint esforços per crearaquest vincle plasmat en uns fulls plens d’energia, en aquestespai amb cabuda per a idees i projectes diversos, que comptatriomfs i derrotes, que revela ressentiment unes vegades, i victò-ria d’altres.

Un lloc d’expressió, sense traves ni retallades; un espai sensemés, real i lliure.

Espai per a cent // Teresa Serrano

LA VIDA EN CALMA

En els dos números anteriorsde Temps de Franja, el professorVicent de Melchor, fornolencd‘adopció, ha publicat un article onpledeja perquè els qui defensem lallengua catalana de l’Aragó no re-nunciem del tot a anomenar-laalso ‘xapurriau’. I ho diu perquèpensa que podria passar com al PaísValencià on l’ús del mot “català”per a designar-hi la llengua ha pro-vocat un fort rebuig i ha fet créixer-hi molt l’anticatalanisme que ja hihavia des de mitjan segle XIX. Perla meua part, gairebé només en unpunt estic d’acord amb en Vicent:quan escriu que estos planteja-ments no són políticament co-rrectes, a la Franja, avui, ni formenpart del main stream “procatalà”.No ho són, evidentment. Tanmateixcal agrair-li que haja sabut ferd’advocatus diaboli.

Però abans haig de fer una pre-cisió: l’anonímia de la llengua par-lada a la Franja no va durar fins alsegle XIX, com ell escriu, sinó ja hitenia nom des del Renaixement, simés no, i no precisament “xapu-rriau”, sinó “català” i també “valen-cià”. “Xapurriau” només es docu-menta a partir del segle passat,però sí que és documentat moltabans l’anticatalanisme a l’Aragó,la ideologia d’on ha eixit el xapu-rriau.

“Valencià” té connotacions posi-

tives i cap de negativa: ve del nomdel país. “Xapurriau” només téconnotacions negatives, de les qualsels que se’n serveixen en són ple-nament conscients: Natres parlemuna mescla, un xapurriau, decla-ren. “Valencià” es fa servir per totel País Valencià i només s’hi trobaen competència amb “català”. “Xa-purriau” només es fa servir en unapart de la Franja —a l’altra diuen“patuès”— i allà on s’usa es trobaen competència no només amb“català”, sinó també amb el fre-qüent ús de localismes com “fraga-tí”, “saidiner”, “calaceità”..., i casosd’anonímia com “en la nostra llen-gua”, “com ací”, “parlar mal”... , ode lingüística-ficció com “aragonèsoriental”. Finalment mentre “valen-cià” es exclusiu del País Valencià“xapurriau” és conegut també a di-verses localitats de frontera delgalaicoportuguès. En resum, refusoel nom de “xapurriau” sobretotper les seus connotacions negatives,i a més per la seua poca operabili-tat: es fa servir també per a anome-nar una llengua diferent i no serveixper a fer-ho de tota la Franja.

Mentre que al País Valencià lesactituds dels qui defensen el “valen-cià” o el “català” són sensiblementles mateixes –oficialitat de la llen-gua, escola en la llengua, presènciad’aquesta en l’administració i en elsmitjans de comunicació, etc.–, no

Fets de laCodonyera

JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

passa així a la Franja. Mentre els quihi defensem el “català” adoptemuna actitud pràcticament idènticaamb la que hem vist al País Valencià,els qui hi defensen el “xapurriau” noen volen l’oficialitat, ni l’escola –esben coneguda la pancarta que exhi-bien quan els Fets de la Codonyera“chapurriau parlat, escrit no”– nipresència en l’administració i en elsmitjans de comunicació, sinó única-ment l’ús estrictament oral. És a dirpromouen la desaparició a curt ter-mini de la llengua substituïda pelcastellà. És clar com l’aigua que nohi puc estar d’acord. Si mai els par-tidaris del “xapurriau” canviessend’actitud i promoguessen com amínim la presència del “xapurriau”i en “xapurriau” a l’escola, en po-dríem tornar a parlar. Fins aleshoresTXAPURRIAU? EZ, ESKE-RRIK ASKO!

Vicent de Melchor i el seu “I also love xapurriau”// ARTUR QUINTANA