Diumenge 21 de febrer de 2010 Dominical4).pdf · blemes a les consoles de videojocs, els telè-fons...

of 24 /24
Reportatge Negoci en moviment El sector de la telefonia mòbil no nota la crisi. PÀGINES 2 i 3 Entrevista Ernest Zaragoza «La història és com un pèndol». PÀGINA 9 Reportatge Les fotos de l’any Imatges premiades al «World Press Photo». PÀGINA 10 Patricia Ribera Riera Directora APRIMAMENT Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals Primera visita gratuïta Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes. • Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes • Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equili- brada basada en principis energètics. 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87 C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA Dominical Diumenge 21 de febrer de 2010 Diari de Girona Reportatge L’oblit d’Espriu Es compleixen 25 anys de la mort de l’escriptor nascut a Santa Coloma de Farners. PÀGINES 6, 7 i 8 Entrevista Josep Cornellà «Marina Geli és l’únic polític que no m’ha contestat cap carta». PÀGINES 4 i 5 Per a la ciutat: El Nissan Cube s’inspira en Jennifer López, un bulldog amb ulleres i un jacuzzi. PÀGINES 18 i 19 SUPLEMENT

Embed Size (px)

Transcript of Diumenge 21 de febrer de 2010 Dominical4).pdf · blemes a les consoles de videojocs, els telè-fons...

  • Reportatge Negoci en moviment El sector de la telefonia mòbil no nota la crisi. PÀGINES 2 i 3 Entrevista Ernest Zaragoza«La història és com un pèndol». PÀGINA 9 Reportatge Les fotos de l’any Imatges premiades al «World Press Photo». PÀGINA 10

    Patricia Ribera RieraDirectora

    APRIMAMENT

    Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

    Primeravisita

    gratuïta

    Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

    • Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equili-

    brada basada en principis energètics.

    � 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

    Dom

    inic

    al

    Diumenge 21de febrer de 2010

    Diari de Girona

    ReportatgeL’oblit d’Espriu

    Es compleixen 25 anys de lamort de l’escriptor nascut a Santa

    Coloma de Farners. PÀGINES 6, 7 i 8

    EntrevistaJosep Cornellà

    «Marina Geli és l’únic políticque no m’ha contestatcap carta». PÀGINES 4 i 5

    Per a la ciutat: El Nissan Cube s’inspira en Jennifer López, un bulldog amb ulleres i un jacuzzi. PÀGINES 18 i 19�SUPLEMENT

  • Els telèfons mòbils s’han convertit en elsdispositius tecnològics més variats, versà -tils i complets de la història. Amb una ca-pacitat creixent de processament i transmissióde dades, aquests aparells serveixen per parlara distància, però també funcionen com a cà-meres, receptors de televisió, videoconsoles,reproductors de música, ordinadors, GPS,agendes, moneders electrònics, claus... Com bédemostren els iPhones, tenen els trets dels ob-jectes socials intensament lligats a la identitatdels usuaris i, a més, poden operar com a mit-jans de producció, distribució i consum de con-tinguts culturals.

    O sigui, la plataforma mòbil, integrada perte lèfons, PDA, smartphones, etc., es perfila enplena crisi com la sortida ideal per a la indús-tria de l’entreteniment, sense altres limitacionsque les econòmiques. Les xifres d’implantaciócomentades aquesta setmana al Mobile WorldCongress, la fira de telefonia més gran del pla-neta, organitzada per la GSM Association a Bar-celona (15-18 de febrer), confirmen que el mò-bil és molt més que un telèfon en la percepció

    de la majoria de subjectes que el manegen.

    NEGOCI HÍBRIDEl nombre de terminals amb càmera fotogràfi-ca a Europa duplica la quantitat de cel·lularsque no la tenen. La meitat dels propietaris detelèfons portàtils a Espanya, on hi ha més mò-bils que habitants, disposa d’un model ambaplicacions de vídeo. Una enquesta recent re-vela que el telèfon seria el primer que rescata-ria en una emergència un elevat percentatgede japonesos. I el moviment s’està estenent alTer cer Món. Així doncs, en els dispositius mò-bils hi conflueixen, per una banda, l’enormeinterès de les empreses per vendre productesi serveis culturals en un nou mercat que aug-menta sense parar, i, per l’altra, una impressiófavorable de l’instrument tecnològic per partdels clients.

    Aquesta convergència prefigura un bon es-cenari perquè els mòbils acabin sent la quin-taessència del negoci híbrid, ja que combinencaracterístiques dels mitjans tradicionals; delsmitjans conversacionals, és a dir, de les eines

    2 DominicalDiumenge 21de febrer de 2010

    DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

    DirectorJordi Xargayó

    Cap de redaccióAlfons Petit

    AdministradorFèlix Noguera

    PublicitatPaco Martí

    FOTOS PORTADA: MARC MARTÍ/ANIOL RESCLO-SA (LA TOMBA D’ESPRIU AL CEMENTIRI D’A-RENYS DE MAR, AQUESTA SETMANA; EL DOC-TOR JOSEP CORNELLÀ, A LA SEVA CONSULTA)

    21 de febrer de 2010

    4 i 5 EntrevistaJosep CornellàEspecialista en adolescència iexmilitant del PSC, es mostramolt crític amb la gestió de laconsellera Marina Geli.

    6, 7 i 8 ReportatgeL’oblit d’EspriuDemà es compleixen 25 anysde la mort de Salvador Espriu,l’escriptor de Santa Coloma,que sembla estar arraconat.

    9 EntrevistaErnest ZaragozaTeòleg nascut a Sant Feliu deGuíxols, és rector de Castell-Platja d’Aro i un reconeguthistoriador de l’Església.

    10 Reportatge Les fotos de l’any La violència i les tragèdies hantornat a tenir molt protagonismeen les imatges guardonadesal «World Press Photo»

    11 Arquitectura Casa a Caselles d’Avall

    SUMARI

    en movimentNegociEl «Mobile World Congress» ha demostrat a Barcelona que el

    sector de la telefonia mòbil es manté immune a la crisi

    TEXT: JOSEP LLUÍS MICÓ

    1

  • Reportatge

    3 DominicalDiumenge 21de febrer de 2010

    Fotos:1Un assistent al «Mo -bile World Con -gress» de Barcelonaparla per telèfonabans d’accedir alrecinte de Montjuïc.Fotos: ACN.2Un dels molts nousmodels de telèfonmòbil que han estatpresentats aquestasetmana al certa-men. Foto: AlbertoEstévez/EFE.

    enfocades a la interacció social; i dels denomi-nats self-media, vinculats a la personalitat del’usuari, que els empra en la difusió d’allò queell mateix genera.

    ALIANCES ENTRE MARQUESDesprés d’arribar a la maduresa en la conne-xió de veu als països desenvolupats, les com-panyies operadores (Movistar, Vodafone, Oran-ge…) van prendre la iniciativa en l’explotaciódel filó cultural. No obstant això, en els dos úl-tims anys, els grups mediàtics s’han sumat de-cididament a la batalla per la comercialitzacióde continguts mòbils. Al Mobile World Congresss’ha vist que canals de televisió, productoresaudiovisuals, cadenes de ràdio, periòdics, re-vistes, ciberdiaris, agències de publicitat i altresempreses similars compten ja amb divisions es-pecialitzades que, al seu torn, estableixenacords amb operadores i fabricants (Apple, No-kia, Samsung, Sony, etc.).

    En aquest entramat, ocupen igualment unlloc privilegiat els gegants de la Web: Google,Yahoo, Windows Messenger, MySpace, You-

    Tube, Flickr, eBay… Les aliances en el sectores basen fonamentalment en la imatge de mar-ca i en el seu horitzó d’influència. De maneraque l’atractiu de les firmes (Armani, Vogue…),els productes (Barbie, MyScene…), els perso-natges de ficció (Disney, Star Wars…) i els fa-mosos (David Beckham, Beyoncé…) s’aplicaals dispositius mòbils, com succeeix, per exem-ple, amb el disseny de Prada per a LG o el d’I-maginarium pensat per a un telèfon infantil.

    Els extres de personalització (tons de truca-da, icones, jocs, etc.) i, sobretot, l’oci i l’entre-te niment (telesèries adaptades, com 24, Perdi-dos, Prison Break o Padre de familia; produc-cions audiovisuals originals, com Supervilla-nos, la catalana A Pera picada o Nuovi Comizid’amore; o imaginatives solucions sonores,com la Visual Ràdio o la Nokia Music Store)constitueixen la porta d’entrada natural de lesindústries culturals a aquest instrument omni-present.

    LES PRE/POSICIONSEl context habitual per gaudir dels continguts

    per a mòbil concerneix especialment als tempsde desplaçament i espera: al metro, en la con-sulta del metge, abans d’una cita o després d’u-na reunió. També les videoconsoles portàtils iels iPods solen utilitzar-se en aquestes situa-cions. No obstant això, el telèfon aporta unapeculiaritat interessant, perquè permet un certaïllament i intimitat amb uns simples auricularssense deixar de ser una tecnologia essencial-ment relacional. Per aquesta raó s’està incre-mentant el volum de ciutadans, predominant-ment joves, que se’n valen per compartir ma-terial (musical, fotogràfic…) i experiències (através de llocs com Facebook, Tuenti…). És elfenomen conegut com Mobile 2.0.

    L’última edició del Mobile World Congress hadeixat provat que, gràcies a la seva ubiqüitat,la cultura admet en aquest dispositiu comple-ments presentats amb tot tipus de preposicions.Es pot trobar cultura davant del mòbil, amb elmòbil, des del mòbil, en el mòbil, entre el mò-bil, cap al mòbil, fins al mòbil, per al mòbil, pelmòbil, sobre el mòbil i després del mòbil. Finsi tot no falta qui la perpetra contra el mòbil.

    Resistències des del sofà

    Malgrat els nombrosos assajos, proves iintents, fins al present ha resultat im-pos sible implantar de manera perma-nent internet a les pantalles dels televisorsinstal·lats en milions de llars del món. La xar-xa de xarxes va néixer als ordinadors i, coms’ha pogut comprovar al Mobile World Con-gress s’ha anat traslladant sense gaires pro-blemes a les consoles de videojocs, els telè-fons cel·lulars i altres dispositius portàtils, coml’esperat iPad d’Apple. No obstant això, la te-levisió a gran escala se li resisteix.

    Hi ha hagut iniciatives decidides i teòrica-ment prometedores en aquesta àrea, com perexemple la navegació per la Web a través deldescodificador de les plataformes de televi-sió digital i cable, però cap d’elles ha funcio-nat. Amb independència del que facin els es-pectadors més avançats, és a dir, els familia-ritzats amb la informàtica (generalment joveso professionals que usen diàriament l’ordi-nador i el mòbil), no sembla que, ara per ara,el televident mitjà vulgui accedir a internet através de la mateixa pantalla en la qual gau-deix dels seus programes preferits a casa.

    GRAUS D’INTERACTIVITATLa televisió compta amb un grau menor d’in-teractivitat que la xarxa o els dispositius por-tàtils. I aquesta afirmació mantindria la sevavalidesa i vigència fins i tot si les aplicacionsmés complexes de la televisió digital terres-tre (TDT) haguessin estat un èxit, cosa queno ha estat així. El públic percep que el tele-visor proporciona un entreteniment molt dis-tint del que s’ofereix mitjançant la computa-dora o el mòbil.

    L’ordinador i el telèfon reclamen que l’u-sua ri sigui més proactiu. Se suposa que quis’asseu davant de pantalles d’aquest tipus hade fer un esforç més alt (conscient) per inter-actuar amb els suports. De manera que, ac-tualment, es veuen continguts televisius a l’or-dinador o els mòbils com la cosa més normal–de Youtube a pràcticament tots els cibermit -jans del planeta–, però aquesta mateixa dico -to mia està alentint el desembarcament de laWeb a les pantalles domèstiques.

    Amb tot, no es pot negar que, després dela popularització d’Internet a gran escala, lamanera de consumir televisió s’ha modificat.Els canvis són tant quantitatius (per la xifrad’espectadors) com qualitatius (pels seus hà-bits). En un passat recent, l’acte de veure te-levisió era majoritàriament passiu. Per exem-ple, els espanyols només podien escollir en-tre la primera cadena i la segona, ambduesde l’ens públic Televisió Espanyola. No obs-tant això, els canals han anat multiplicant-seamb el temps (autonòmics, privats, locals),una transformació afavorida per la tecnolo-gia digital, sobretot per la TDT.

    El comandament a distància, en aquest noucontext, opera com un instrument idoni percompondre una programació a mida dels gus-tos i necessitats de cada individu. Des d’a-quest punt de vista es pot entendre l’èxit dedispositius com TiVo. Nascut a Nord-Amèri-ca el 1999, aquest aparell combina la funciód’un vídeo amb les potencialitats d’un ordi-na dor. Per això, és capaç de gravar al discdur, amb una capacitat de 500 gigabytes, finsa 600 hores de continguts audiovisuals. Peròno ho fa com els antics magnetoscopis VHS,segons els horaris assignats per l’usuari, sinóque opera a partir de les dades que facilitenles emissores televisives: denominació de lasè rie, títol de la pel·lícula, gènere de la pro-duc ció, noms del director i els actors, duradadel film, etc.

    NI TIVO NI HULU: YOUTUBEDe moment, TiVo, que pot enregistrar simul-tàniament dos canals diferents, únicamentestà disponible al Canadà, Estats Units, Mè-xic, Taiwan i Austràlia, encara que els seuscreadors voldrien comercialitzar-lo en altrespaïsos. Aproximadament la meitat de les es-trenes de les noves temporades de telesèriescom Perdidos o 24 o d’espais de telerealitatcom American Idol van ser vistos en diferitgràcies a TiVo l’any passat.

    Als particulars que no vulguin pagar els 13dòlars (si fa no fa, 10 euros) mensuals quecosta l’abonament de TiVo, els queden les pà-

    gines d’internet amb vídeos penjats.La majo ria són pirates, no obstantaixò, hi ha empre ses que han trobaten aquesta plataforma una via de ne-goci legal: portals com Hu lu.com,sorgit de l’aliança entre l’NBC iNewsCorp, presenta continguts au-diovisuals (House, Padre de familia,Los Simpson, El Equipo A, etc.) ambpublicitat (un mínim de dos talls perepisodi). Enmig de la crisi que as-sota els webs d’aquest tipus, emer-geix Hulu amb uns 308 milions d’ac-cessos únics, segons les dades de laconsultora Nielsen. Amb tot, Youtu-be, amb 5.000 milions de visites, se-gueix estant molt lluny.

    TV WIDGETSEn el sentit oposat, alguns gegantsde la xarxa i la telefonia mòbil novolen renunciar a les pantalles delstelevisors per seguir expandint-se.Encara que només ho facin per so-breviure. Amb el suport tecnològicd’Intel, Yahoo ha començat l’aven-tura de comercialitzar l’aplicació TVWidgets, la qual permet que els es-pectadors consultin informació d’In-

    ternet mentre segueixen mirant la televisió.El vocable anglès widget significa aparell, an-dròmina... Doncs bé, en la seva versió prime -ra, TV Widgets té una vintena d’aquests es-tris electrònics: un sobre el temps; un altreamb resultats esportius; un tercer dedicat ales notícies d’última hora (amb l’aval de ca-nals de prestigi com la CBS o l’ABC); actua-litzacions de les pàgines personals de xarxessocials com MySpace o Twitter, lloguer depel·lícules de Blockbuster, vídeos musicals(MTV o VH1); subhastes en línia (eBay), etc.

    Els televidents tenen accés a versions re-duï des d’aquests webs, que conviuen en har-mo nia amb la programació audiovisual estàn -dard, per seguir les evolucions del seu equipde futbol favorit, anar (virtualment) de com-pres, compartir fotografies i comentaris ambamics i familiars... Els fabricants Sony, Sam-sung, Vizio i LG Electronics van llançar elsprimers receptors amb pantalles de cristall lí-quid tecnològicament aptes per al servei.

    La porta d’entrada a aquesta novetat va ser(i segueix sent) el comandament a distància.Però alguns professionals i especialistes en-cara dubten que el sofà sigui el millor lloc pernavegar per la xarxa. Dins d’aquest col·lectiureticent, la majoria s’inclina per dispositiusmòbils, com el nou iPad o les desenes de mo-dels presentats aquests dies al Mobile WorldCongress, per integrar la capacitat de comu-nicar-se, la versatilitat d’Internet i la informa-ció i l’entreteniment audiovisuals./J.L. MICÓ

    Internet s’ha estès per consoles, mòbils i dispositius com l’iPad, però encara no ha aconseguitintroduir-se amb èxit a la principal pantalla que hi ha a la majoria de les llars: la televisió

    2

  • Des de fa uns mesos, Josep Cornellà (Giro-na, 1950), doctor en medicina i cirurgia es-pecialista en pediatria és el secretari gene-ral de la Confederació Iberoamericana i del Ca-rib per a l’atenció a l’Adolescència i Joventut (Co-dajic). Perquè tot i aquella especialitat ha estatl’a tenció integral i multidisciplinar als problemesde l’adolescència el que ha guiat la seva carrerades de ja fa molts anys. És un expert, en aques-ta matèria, reconegut a nivell internacional, i for-ma part de diverses associacions científiques quese n’ocupen. A tall d’exemple, Societat Espan-yola de Medicina de l’Adolescent, Societat Ar-gentina per a la Salut Integral de l’Adolescent, So-ciety for Adolescent Medicine, International As-sociation for Adolescent Health, Associació Es-panyola de Psiquiatria del Nen i de l’Adolescent...En moltes d’elles hi ha tingut càrrecs directius

    Quins objectius té Codajic? Delimitar quinesserien les polítiques i les estratègies per incidirsobre la salut integral de l’adolescent, tenint encompte que ens referim molt a la prevenció, per-què no és una franja d’edat amb gran morbilitatni amb gran mortalitat. Per exemple, sabem quela primera causa de defunció dels adolescentssón els accidents de trànsit i la segona, el suïci-di; es tracta de fer prevenció sobre aquests te-mes. I d’altra banda pretenem unificar esforços iaportar experiències. Com diu la doctora Matil-de Maddaleno, Directora de Programes d’Ado-lescència a l’Organització Panamericana de Salut(OPS), hem de defugir dels programes pilot i re-plicar allò que ja ha funcionat en un lloc.

    I la seva funció com a secretari general? Co-ordinar els països implicats i sobretot que s’hi va-gin integrant per recuperar la força que Codajichavia tingut en els seus inicis.

    No estem més a prop d’Europa que dels paï-sos iberoamericans? En segons quines cosespotser sí, però n’hi ha d’altres en les quals perexemple l’Argentina ens passa al davant. Ells te-nen un programa nacional d’atenció a l’adoles-cent, dirigit pel doctor Gustavo Girard, un delspioners en atenció als adolescents. I en definiti-va l’arrel dels problemes d’infància i d’adoles-cència és similar. Les drogues, la sexualitat, el fra-càs escolar... Es tracta d’enfocar aquestes qües-tions de manera integral, és a dir: no dir al noi«no et droguis» i punt, sinó buscar què ha passatperquè hagi arribat a aquest punt.

    Funcionen, aquests grups de treball per auna realitat tan complexa com ho és la de lainfància i l’adolescenència? Funcionen perquèens hem trobat una colla no diré d’il.luminatsperò sí d’idealistes, motivats per l’ideal d’acon-seguir dues coses gairebé utòpiques: treballar perla salut integral de l’adolescència, que és un con-cepte que ens costa molt que entengui la gent, iencara més els polítics; i que aquest treball sigui

    multidisciplinar. És a dir, no ens hem de barallarper qui ha d’atendre l’adolescent, sinó que totsens hi hem d’implicar. Tothom que en sàpiga, ésclar, aquí hi ha un matís important. Tothom queen sàpiga, que estigui motivat i s’hagi format.

    Parla d’entitats integrades per científics, noper polítics... Tenen efectes pràctics? En te-nen per a la gent que està començant a treballar,per afavorir el treball en xarxa i també perquè al-guns governs s’hi han implicat. Per exemple, elgovern de Buenos Aires va donar suport a un tèc-nic, Gustavo Girard, que no està vinculat a cappartit polític. I això és el que costa imaginar enel nostre país, que es pugui crear una comissióen la qual no hi hagi un polític vigilant.

    Com és que a nivell internacional té un pesimportant en destacades organitzacions d’a-tenció als adolescents i en canvi aquí no? Per-què fins i tot va dimitir de la seva responsa-bilitat en el programa «Salut i Escola»... Tinc

    la sensació que si estigués a Barcelona les cosespotser haurien anat diferents. Vaig comen çar fa12 anys a anar pels instituts, perquè tenia moltclar, com s’està fent a Llatinoamèrica, que és ons’ha d’anar, perquè l’adolescent no t’anirà al CAP,has d’anar tu on és ell. I jo vaig començar a fer-ho amb el vistiplau del llavors Delegat de Sani-tat a Girona, en Quim Casanovas, magnífica per-sona, que em va donar tot el suport perquè jo,que tenia plaça de pediatre, pugués deixar-la iem dediqués plenament als instituts.

    Era pediatre a la sanitat pública? Sí. I Casa-novas m’autoritza a deixar-ho i a posar en mar-xa un programa que pretenia obrir consultes alsinstituts. I ho aconsegueixo en tots els de Giro-na ciutat i als dos de Salt. Als públics.

    Com s’organitzava? Hi anava un dia a la setma -na dues hores. Hi tenia despatx obert i a més elsuport del centre del Güell. I bé, començo a tre-ballar i començo a fer publicacions sobre els re-

    “Marina Geli és l’únicpolític que no m’ha

    contestat cap carta”TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA

    4 DominicalDiumenge 21de febrer de 2010

    «N’estemfarts, deprotocols!»

    – Què s’hauria de feren matèria d’adoles-cència a Catalunyaque no s’està fent?Fer d’una vegada unprograma de salut del’adolescent, però nocom els que hi ha, noun protocol, que n’es-tem farts, de proto-cols!, sinó un progra-ma de salut de l’ado-lescència que ens uni-fiqués a tots. Perquèestem fent regnes detaifes: el Centre Jovede l’Ajuntament, el deno sé qui, el consellcomarcal... Intentemunificar tots aquestsesforços per atendrel’adolescència en unúnic programa d’aten-ció. Deixem-nos d’ex-periències pilot i anema replicar coses queestan funcionant.– Els problemes delsadolescents estanprou ben identificatsPer què no es buscacom ac tuar-hi i s’hiactua? Es fa de ma-nera insuficient. Unexemple: es fan Expo-joves, però de què ser-veixen des del nostrepunt de vista? El pri-mer any que es feiaExpojove i jo era dele-gat de «Salut i escola»vaig dir que no hi voliaser. I per compromíspolític hi havia un es-tand de Salut, però eraineficaç. Era impossi-ble fer tallers amb tan-ta gent com hi passa-va... No ens omplim labo ca de coses que notenen cap valor. El queés realment atenció al’adolescència i pre-venció és una tascaque es fa dia a dia, ala trinxera, de maneracallada, no surt alsaparadors

    JOSEP Cornellà Metge pediatre especialista en adolescència, exmilitant del PSCEls seus articles setmanals a Diari de Girona demostren que Josep Cornellà és un apassionat de laseva feina, l’atenció als problemes de l’adolescència. Va impulsar a les comarques gironines un pro-grama pioner en aquesta matèria, que volia estendre a tot Catalunya. Però va acabar plegant perquèes va sentir maltractat per la consellera de Salut, Marina Geli, i pel seu equip. En aquell moment,Josep Cornellà era militant socialista i relata per primer cop en aquesta entrevista com es va sentir.

  • Entrevista

    5 DominicalDiumenge 21de febrer de 2010

    sultats de la feina, fins el punt que el 2001 em cri-den a Buenos Aires com a expert convidat perl’OPS per assessorar sobre el programa d’ado-lescència d’Argentina.

    Les coses funcionaven... Sí, havia començatamb molta il.lusió pensant que algun dia es po-dria fer realitat un programa com el que jo teniaal cap, i fins i tot en parlo amb la llavors diputa-da del PSC a l’oposició, Marina Geli, que em dónagaranties que aquest programa es podrà tirar en-davant si algun dia ella arriba a la conselleria.

    Mentrestant continua treballant als instituts.El programa va començar el 1998 i es va anarcon solidant. Vaig disposar d’una infermera quecol.laborava amb mi, en un primer pas cap a lamultidisciplina de la qual parlava abans. Jo hi ana-va un dia i ella un altre i hi havia una doble com-plementarietat, metge-infermera i home-dona.Aquesta era la idea. També vam poder fer méscoses als instituts, com xerrades amb professors,activitats amb pares, tallers sobre salut. Fins i totvaig arribar a projectar la possibilitat de formaralumnes perquè actuessin com a catalitzadorsdins de l’institut. Això era el que jo entenia anarcap a un programa integral d’atenció a l’adoles-cència.

    I canvia el govern i Marina Geli és la novaconsellera de Salut. M’hi vaig reunir a principisde 2004. Aquí potser vaig pecar d’idealista i vaigpensar, a partir del que m’havia insinuat la con-sellera, que aquest programa el podria desenvo-

    lupar jo a tot Catalunya, perquè tenia experièn-cia i l’havia posat en marxa.

    La idea era fer-lo créixer. Sí, i de fet vaig co-mençar a pensar en persones que puguessin fer-se’n càrrec en diferents comarques. Però el se-tembre de 2004 s’anun cia el programa «Salut i es-cola» i jo me n’assa bento per la ràdio. I ja no séquin és el meu paper. Perquè préviament, des dela Conselleria, no la consellera, que té tota unaguàrdia pretoriana, se m’havia demanat que elsenviés publicacions meves i jo ho vaig fer gus-tosament... I després resulta que presenten el pro-grama utilitzant les meves pròpies diapositives.

    Sense dir-li-ho. No. I a més havien canviat al-guna cosa, des del meu punt de vista criticable...

    Va demanar explicacions? Sí, però la conse-llera no es va posar mai al telèfon. Vaig anar tru-cant fins que el gener de 2005 em va cridar unadirectora general per renyar-me.

    Per renyar-lo? No m’havia trobat mai en la vidaque una directora general em cridés per renyar-me perquè estava molestant massa la consellera.

    Per les seves trucades? Sí. Jo demano disculpesperquè sóc molt educat i em diuen que me’n cui-di només, de Girona, i és el que intento fer.

    L’havien nomenat delegat del programa «Sa-lut i escola» a Girona? Sí. Res de tot Catalunyacom m’havia semblat, sinó només per Girona,però havia acceptat perquè hi creia.

    El programa «Salut i escola» continuava el quevostè havia començat a aplicar a Girona?Amb l’excepció que la multidisciplina havia des-aparegut com a tal, entesa de manera efectiva...Sobre el paper sí que existia, però en la pràcticano, perquè es convertia en un programa d’infer-meria. Passava de la meva concepció, un progra -ma de salut integral i multidisciplinar, dos con-ceptes bàsics, a ser un programa d’infermeria.

    En aquin sentit? Són les infermeres les que vanals instituts, en algunes regions sanitàries la co-ordinadora és una infermera... Però jo continuo...

    Coordinant Girona i encarregant-se dels ins-tituts d’aquí? Sí, i arribo a més de 80 instituts.

    Amb altra gent? Sí, el meu paper és anar a cadainstitut i veure quines infermeres se’n poden en-carregar. Jo continuo defensant que el programaha de ser multidisciplinar, però si s’ha de comen -

    çar així... Encara que m’agradaria la implicaciód’algun pediatre o d’algun metge de familia quehi entengui d’adolescents... Aquestes infermeresrebien un programa de formació de 40 hores cen-tralitzat sempre a Barcelona, en el qual jo hi te-nia una participació diguem-ne petita. I de di-rector del programa «Salut i escola», que atèn ado-lescents, hi posen el director general de mater-noinfantil. No sé com lliga, però bé, d’acord, con-tinuo treballant, i assessorant. Però veig que cadavegada és més infermeria i més infermeria, finsque demano poder-les formar jo.

    I ho fa? Sí. Munto un curs a Girona jo creia queamb el beneplàcit del delegat.

    Vostè creia? Jo creia. Després va semblar queno, se’m va dir que no. Vaig cometre un altreerror. Em convocaven a reunions a Barcelona,presidides pel director aquest de maternoinfan-til i per una infermera en la qual s’havia delegatla direcció del programa. I jo no hi anava perquè

    mai no vaig reconèixer la seva autoritat, perquèentenc que l’autoritat no ve donada sinó que ésde prestigi. I podia tenir-ne en prematurs, o envacunes, però no en adolescència. I aquí va co-mençar la pressió que va acabar provocant queel nou de juliol de 2007 presentés la dimissió.

    Però abans va fer aquell curs... Com va anar?El febrer vaig tenir l’última entrevista amb la con-sellera, que va venir a Girona, i amb el delegat,i vaig plantejar-ho. I com queno em sé callar lescoses vaig dir a Marina Geli i a Ferran Cordónquè pensava sobre tot això i que pensava feraquest curs.. Ningú em va dir que no ho fes.

    I? Vaig tirar endavant el curs. Els vaig enviar elprograma perquè en tinguessin coneixement, iningú em va dir que no. Ens van cedir els localsde Salut per fer-lo, el vam fer i les avaluacionsvan resultar molt positives per part dels assistents.Gent que havia fet cursos similars a Barcelonadeien que no tenia res a veure, que aquí sí quehavien après el que es podien trobar en un ins-titut. Jo vaig quedar satisfet però després va re-sultar que no havia estat políticament correcte.

    El van tornar a renyar? (Riu) Em va cridar eldelegat el nou de juliol i em va dir que no anà-vem bé. Jo li vaig dir que dimitia i ja està. I al meulloc van posar una infermera, que és el que to-ca va. A veure, jo no tinc res contra les inferme-res, són professionals extraordinàries, el que pas-sa és que jo parteixo de la multidisciplina, i noes pot fer multidisciplina només amb infermeres.

    Va tornar a fer de pediatre, després de dimi-tir? Vaig dir que no em veia capaç de tornar-hi,perquè portava molts anys dedicat a l’adolescèn -cia. I he de reconèixer que per part de l’actualdelegada, la Doctora Pedrerol, vaig rebre un trac-te exquisit, i així com d’en Ferran Cordón no emdirem res, d’en Quim Casanovas i de la Marta Pe-drerol, sí. Però la proposta que em va fer no emva semblar correcta. Em proposava, en nom dela Conselleria, anar a assessorar el director ge-neral de maternoinfantil en temes d’adolescèn-cia, a Barcelona, i a fer alguna cosa més, però emva semblar que no era correcte...

    I va deixar la sanitat pública... Amb una ex-cedència, el 15 de maig de 2008. I en aquests mo-ments estic en excedència. En fi.

    Tot això que explica li va passar a una per-sona ideològicament molt propera al PSC.Deu ser especialment dur, no? De fet, quanpas sa tot això jo era militant del PSC. I és moltdur. Aleshores entens que una cosa és la ideolo-gia en la qual has cregut i una altra la política.Per a mi la ideologia socialista és magnífica, laigualtat, la justícia... Jo a més tinc unes creencescristianes properes al que seria la Teoria de l’A-lliberament, Casaldàliga, i tot això em lliga molt.Per tant és dur perquè veus que la ideologia enla qual havies cregut no es correspon amb la pràc-tica. Jo em continuo sentint socialista; són ells elsque s’han apartat, en tot cas. Em vaig donar debaixa com a militant del PSC i tinc un conflictemolt gran, no amb la política, que és molt im-portant, sinó amb la manera de fer dels partits.

    Què en pensa, de la gestió de Marina Geli aSalut? Jo la suspendria, a tenor del que m’arribade companys. És una política d’aparador, tambéde cops d’efecte, però crec que hi ha molta im-pulsivitat i falta reflexió. I escoltar la gent. A veu-re, jo no entenc que un polític, per molt políticque sigui, no em contesti. I és la primera vega-da, en tota la meva vida professional, que un po-lític no m’ha contestat. M’ha contestat en Tarra-dellas, en Laporte, en Rius, tots... I en Quim Na-dal per altres temes i algun ministre. I fins i tot enCasaldàliga, que abans en parlàvem, el vaig es-criure no fa gaire i ell, que té Parkinson i dificul-tats per escriure, m’ha contestat, per mail.

    Vol dir que Marina Geli no l’ha contestat? Mai.De totes les cartes que li he enviat no me n’hacontestat ni una. Si això és educació, urbanitat,Educació per a la ciutadania, no ho sé... Jo haviaaprès que les cartes es contestaven.

    Deu estar molt decebut. Sí, molt, el que passaés que n’aprens, d’aquestes coses. D’entrada ésuna clatellada, però els que ens dediquem a lamedicina de l’adolescència tenim una visió queintenta ser positivista i treure lliçons de cada cosaque passa. I crec que n’he après.

    “No m’havia

    trobat mai enla vida que

    una directorageneral emcridés perrenyar-me

    perquèestava

    molestantmassa la

    consellera.

    “Jo suspendria

    la gestió deMarina Geli,

    a tenordel que

    m’arriba decompanys. És

    una políticad’aparador,

    tambéde copsd’efecte,

    però crec quehi ha molta

    impulsivitat ifalta reflexió.

    I escoltarla gent.

    “En el nostrepaís costa

    imaginar quees puguicrear una

    comissió en laqual no hi

    hagi un políticvigilant.

  • Farà demà, 22 de febrer de 2010, exactament25 anys de la mort de Salvador Espriu, poe-ta, narrador i dramaturg; home d’una vasta irefinada cultura; depuradíssim i brillant escriptoren llengua catalana; autor compromès, esdevin-gut, en la veu del cantant Raimon, símbol de lalluita pacífica contra el franquisme i emblema dela reconciliació entre els diversos pobles de la Pellde Brau; immortalitzador del poble d’Arenys-Si-nera (en idèntica intensitat, de la vila dels viusque de la ciutat dels morts); candidat del poblecatalà al premi Nobel (al 1971 i 1983); filòsof dela mort i de la memòria.

    Era llicenciat en Dret i en Filosofia i fou distin-git amb les més altes distincions del país: Lletrad’Or, l’any 1956; Premi Montaigne, el 1971; Pre-mi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 1972; Me-dalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, el 1980;Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, el 1982;Doctor Honoris Causa per la Universitat de Bar-celona; Doctor Honoris Causa per la Universitatde Tolosa de Langedoc; Creu d’Alfons X el Savi(que rebutjà), el 1982.

    Parlar d’Espriu, avui que tant es parla de l’en-caix de Catalunya i Espanya i que tan poc es fa,avui que la mort s’esbandeix en ràpides cerimò-nies professionals (religioses o no), avui que lapoesia i el teatre d’autor són només per a elits pri-vilegiades, avui que la desafecció política amena -ça d’estendre’s a la llengua i a la cul tura, avui quetan malament es parla el cata là, que tant es mal-tracta la llengua; avui justa ment, parlar d’Espriués encendre un far en la foscor. Per això mateix,cal homenatjar degudament, sense vacil·lacions,un escriptor tan extraordinari i tan extraordinà-riament desconegut i oblidat com Salvador Espriu.

    VINT-I-CINC ANYS D’OBLITDissortadament, la primera afirmació que es potfer, que s’ha de fer, és que Espriu –l’autor d’El Ca-minant i el Mur, del Cementiri de Sinera, de laTeresa, de la Primera Història d’Esther– és avuiun autor oblidat. I aquí, la paraula oblit afecta bà-sicament als lectors, a les institucions i a aquelltramat que anomenem la societat catalana.

    La primera prova d’aquest oblit la tenim a lesllibreries i a les biblioteques. L’obra completa d’E-dicions 62 (1985-1987), per exemple, no es trobaenlloc de la ciutat de Girona. És més, el projectede l’edició crítica del Centre de Documentació iEstudi Salvador Espriu i Edicions 62 no està aca-

    bat. Ara mateix són adquiribles una desena d’e-xemplars a preu d’or. El de la biblioteca popular,també d’Edicions 62, és introbable. Com a totanovetat a Edicions 62 «La Butxaca» va publicar eljuny de 2009 Cicle Líric, l’aplec dels cinc llibresdel cicle líric de la poesia espriuana. En qualse-vol cas, ara per ara, ni a les biblioteques ni a les

    llibreries de la ciutat és possible trobar l’obra com-pleta d’Espriu, de manera fàcil i ordenada.

    Fa cinc anys, en ocasió del 20è aniversari, eradestacable que els estudiants de Literatura Cata-lana de Batxillerat tenien l’obligació de llegiraquell any un aplec de narracions de Salvador Es-priu, i després examinar-se’n a la selectivitat. Ja

    L’oblit d’EspriuDemà es compleixen 25 anys de la mort de Salvador Espriu, l’escriptor nascut a Santa Coloma de

    Farners que es va arribar a convertir en un símbol i que en l’actualitat és per a molts un desconegut

    TEXT: JORDI VILAMITJANA I PUJOL

    6 DominicalDiumenge 21de febrer de 2010

    1Homenatge aSanta ColomaL’Ajuntament deSanta Coloma deFarners, la bibliote-ca Joan Vinyoli, elConsorci per a laNormalització Lin-güística i Òmniums’han unit per ho-menatjar SalvadorEspriu en ocasió del25è aniversari de laseva mort. Serà dis-sabte que ve, dia 27de febrer, a la capi-tal de la Selva, ambdues activitats es-tretament relaciona-des amb l’obra del’escriptor colo-menc.

    Per un costat, ados quarts de cincde la tarda, comen-çarà a la Plaça Far-ners l’anomenat «Iti-nerari poètic Salva-dor Espriu», que,guiat per la poetaLaia Noguera, faràun recorregut pelcentre de la localitatacompanyat per lapoesia d’Espriu.

    I a les set de latarda, a la Bibliote-ca Joan Vinyoli, s’hipresentarà El quehe escrit és escrit,una composició po-èticomusical basa-da en textos d’Es-priu a càrrec deJaume Calatayud iVicente Morera.

    “Un clàssic del segle XX”

    Víctor Martínez-Gil (Barcelona, 1966), pro-fessor de literatura catalana a l’Autònoma,és un dels dos coordinadors de l’equip queestà elaborant l’edició crítica de les obres com-pletes de Salvador Espriu (la dirigeix Rosa MariaDelor i la publica Edicions 62) i també l’editor iprologuista de la recent publicació (a la mateixaeditorial) de l’anomenat «Cicle líric» de l’escrip-tor, format pels poemaris Cementiri de Sinera,Les Hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Fi-nal del laberint. En aquesta entrevista, defensala vigència de l’obra d’Espriu i considera que noestà tan oblidada com podria semblar.

    Com hi arriba, vostè, a Espriu? Quan vaig aca-bar la carrera, l’any 1989, em va venir a buscarRosa Maria Delor, que ja treballava en l’ediciócrítica de l’obra d’Espriu (un projecte en el qual

    hi ha molta gent implicada, com és natural) i bus-cava gent jove que hi col.laborés, amb la inten-ció que s’hi interesessin les noves generacionsd’estudiosos. Em va proposar de fer Laia, i comque en aquell moment m’interessava força eltema del conte català al segle XX, em va venirde gust fer-lo. I des de llavors...

    Quina vigència té avui l’obra d’Espriu? Espriués un autor central del segle XX. D’una banda tétot un ressò com a poeta civil que parla de la pà-tria, del país, que li assegura la perdurabilitat ique el podria acostar a altres poetes com Mara-gall. En el cas d’Espriu, a més, el seu pensamentcivil és el resultat d’unes preses de posicions per-sonals, morals, ètiques, que tenen un gran pa-per en la seva literatura. És per tant un autor com-plex, al qual el lector s’hi pot acostar des de molts

    punts de vista. És com si la seva obra fos tota unaliteratura en ella mateixa, la qual cosa fa que re-sulti interessant anar-lo llegint constantment. Elseu pensament és molt estructurat; com en pocsescriptors del segle XX hi ha al darrere de la sevaobra tot un sistema de pensament, el que en de-finitiva provoca que no sigui en absolut un au-tor anecdòtic.

    Però sembla oblidat, avui. Per exemple, benpocs actes s’han programat per commemo-rar els 25 anys de la seva mort. D’aquí a poctemps, el 2013, es commemorarà el centenari delseu naixement, i suposo que serà llavors quanse li dedicarà un gran homenatge. Hi ha moltsaniversaris, i ara s’escau certament el de la sevamort però tothom té al cap el centenari del seunaixement.

    El professor de la UAB Víctor Martínez-Gil, un del coordinadors de l’edició crítica de l’obra completad’Espriu, defensa la vigència de la seva literatura, que considera «d’una riquesa esbalaïdora»

  • Reportatge

    7 DominicalDiumenge 21de febrer de 2010

    era constatable llavors que tot i que era una bonanotícia, els nois i noies que fan literatura catala-na no són gaires i per tant l’encert era ben mati-sable. Tanmateix, enguany, en el 25è aniversaride la seva mort, ni això. En efecte, entre 2008 i2011, ni una sola de les lectures proposades pelDepartament d’Educació, tant pel que fa a l’as-signatura de Llengua com a l’específica de litera-tura, és de Salvador Espriu. Hi ha una ínfima ex-cepció: 2 dels 47 poemes d’una de les cinc lectu-res obligatòries de llengua catalana d’un dels doscursos de Batxillerat són d’Espriu: Cançó del matíencalmat i Assaig de càntic en el temple.

    QUATRE TÒPICS I POCA COSA MÉSLlevat d’aquesta salvetat, llevat d’aquest reduïtgrup de nois i professors que el treballen a clas-se, qui llegeix Espriu, avui? O dit d’una altra ma-nera: què sap el comú dels catalans, dels gironins,d’Espriu que no siguin els tòpics mil vegades re-petits arreu: Raimon vestit de negre al Municipal...Sinera vol dir Arenys... Espriu, el poeta dels xi-prers i cementiris... Núria Espert descalça fent deLaia a la platja...

    La Revista de Girona, un prodigi de ciència i di-dàctica, de rigor i popularitat, dedicava l’any 2005un article (el de gener-febrer de 2005, el núm.

    228) a parlar de «Salvador Espriu i Santa Colomade Farners», però la notícia era llavors que en 20anys (posem-hi, en 120 números de la Revista),només era possible trobar-hi unes altres dues pe-tites referències intitulades: «Per començar, Sal-vador Espriu», que és part d’una crònica de l’any1985 (núm 110) i d’autor anònim i «Joaquim Ruy-ra. Arenys de Mar: la coneixença amb Espriu» deJosep Montmany i Vidal de 1989 (núm. 136), unaescassa referència. Res més. No hi havia res més.

    En aquests cinc darrers anys, s’hi ha publicatun estudi de 2008 (núm. 246), d’Imma Font, inti-tulat «Una altra Fedra d’Espriu, estrena acciden-tada a Girona (1978)». S’hi narren les peripèciesd’aquesta obra estrenada a Girona i que fou unademanda personal de Núria Espert a Salvador Es-priu. La detenció de l’actor Gabriel Renom per unassumpte relacionat amb Els Joglars va fer anul·larla tercera sessió de les programades al Municipal.

    Recapitulem. No és possible trobar l’obra com-pleta sencera, ni a les biblioteques ni a les llibre-ries de Girona. La lectura d’un dels més grans i ri-gorosos escriptors de casa nostra només es posaa l’abast d’uns pocs estudiants i encara en formad’engrunes. La revista més il·lustrada de casa nos-tra li ha dedicat 10 pàgines en 25 anys...

    Cal dir que l’oblit d’Espriu és compartit i gene-

    ral al país. A les comarques gironines, per exem-ple, llevat del cas de Santa Coloma de Farners,amb evidents i legítims interessos promocionalsper aprofitar que Espriu hi va néixer; a banda dels«joves professors» que fa 25 anys van aconseguirposar el nom del poeta a l’IES de Salt, i a part delCEIP de Vidreres que duu també el nom de l’es-criptor, Espriu s’ha fet fonedís.

    A pocs dies de l’aniversari, els actes brillen perla seva absència, excepte de nou a Santa Colomade Farners (veure peça lateral de la pàgina 6). Hiha un homenatge blocaire en marxa i un home-natge en ferm a El Vendrell. Res més. Ni al webde l’Ajuntament de Girona, ni al de cultura de laGeneralitat hi ha res més.

    UN OBLIT INEXPLICABLE, PERÒ NO TANTUn abandó, el d’Espriu, aparentment inexplica-ble. Repassant la interessant entrevista que l’au-tor va concedir a Joaquín Soler Serrano l’any 1976per al programa de TVE A fondo, s’hi troben im-portants i aclaridores revelacions. En el decurs dela conversa, Salvador Espriu afirma haver escritdurant molts anys en poesia per les qualitats sin-tètiques d’aquest gènere i per les circumstànciesde la dictadura que l’obligaven a passar la cen-sura, molt més fàcil de passar

    Fotos:Sobre aquestes lí -nies, dues imatgesdel funeral per Sal -va dor Espriu, cele-brat el 23 de febrerdel 1985 a Arenys ial qual hi van assistirles principals autori-tats de Catalunya icentenars de lectors.Fotos: Dani Duch.1Salvador Espriu acasa seva.2L’escultura de Sal -vador Espriu, obrade Subirachs, que hiha a Santa Colomade Farners era utilit-zada dimarts al matíper un marxant delmercat per lligar-hi eltoldo de la parada.Foto: Marc Martí.3Placa a la casa natald’Es priu, a SantaColo ma de Farners.Foto: Marc Martí.4Un poema d’Espriupresideix la façanadel cementiri d’A -renys de Mar, on es -tà enterrat l’escriptor.Foto: Marc Martí.5Just davant de laporta del cementirid’Arenys, des de laqual es veu el mar,hi ha una plaçadedicada a Espriu.Foto: Marc Martí.6La tomba d’Espriu.Foto: Marc Martí.7Víctor Martínez-Gil.

    2

    També resulta molt difícil trobar la seva obraa les biblioteques, o a les llibreries... Aquesten tot cas no crec que sigui un problema d’Es-priu, sinó del país; de les biblioteques i les lli-breries del país. S’hauria de mirar què passa ambaltres autors. Però se’n continuen publicant co-ses, d’Espriu... No em refereixo a l’edició crítica,que és un treball per a estudiosos i erudits i nopodem pretendre que un lector qualsevol agafiaquests llibres per llegir Espriu, però la seva ObraCompleta es va vendre molt bé i se’n van reedi-tant coses. Crec que la gent que troba Espriu re-editat d’una manera assequible el llegeix.

    No és una literatura fàcil, la seva, com vostèdeia abans... Això n’allunya els lectors? Es-priu te molts nivells de lectura. Antígona, Laia omolts dels seus poemes tenen lectures que estana l’abast de molts lectors, Si no fos així no hau-ria tingut la difusió que ha tingut. És cert que ésun autor que té complexitat, però no és l’únic,en absolut, o és que són fàcils Ausiàs March, Foixo Riba? Hi ha parts de l’obra d’Espriu que són debon llegir i ell a més va arribar molt a la gent tam-bé a través del teatre.

    La seva obra ha estat bandejada de les lectu-res de batxillerat. Aquest és un problema amb

    el qual es troba en general tota la literatura cata-lana. Molta gent es queixa que la literatura estàmaltractada en els plans d’estudis, i de fet la li-teratura s’ha confós amb la llengua. Es llegeix alscentres escolars per aprendre català, no per apre-ciar la literatura, i d’aquesta manera s’obvia quela literatura és una manera d’ensenyar la gent agaudir, a pensar... Hi ha molt poques lectures, en

    general, en els plans d’estudis que comentem, iels autors en van entrant i sortint perquè no hiha la idea que la literatura ha de servir per es-tructurar l’educació, ni per a una reflexió sobreels valors que representen els autors... Simple-ment avui posem un escrit d’algú, i demà en po-sarem un altre d’algú altre, segurament buscantcoses més fàcils, o que interessin més... Sónerrors pedagògics.

    Llegint Espriu avui encara s’hi descobreixencoses noves? Sí, sens dubte. Passa en generalamb qualsevol autor de nivell i en el cas d’Espriuper suposat, perquè la seva obra és d’una rique-sa esbalaïdora. Sempre diu coses i a més allò quediu ho pots adaptar als temps presents. De fet elque fa que un autor sigui viu és que des del pre-sent puguis aplicar les seves idees. Per exemple,què deuria pensar Espriu, ell que tant va refle-xionar sobre l’estupidesa humana com a gene-radora dels conflictes i de l’autodestrucció, de to-tes les guerres que hi ha avui al món? Passa ambShakespeare, passa amb tots els clàssics: parla dela seva època però el que diu es pot aplicar al’actualitat.

    És un clàssic, Espriu? Sí, un clàssic del segleXX./ ALFONS PETIT

    3

    6

    7

    4 5

    (Continua a la pàgina 8)

  • en vers que en prosa. Tambéafirma, Espriu, que la gent no llegeix poesia.L’Espriu poeta –i l’Espriu narrador i també l’Es-priu dramaturg– és un escriptor difícil, més con-ceptista que culteranista, més verbal que artifi -ciós, però hermètic i difícil; un escriptor diversi únic alhora; dotat, per fer servir un símil tro-badoresc, d’un trobar ric (quasi clus) enorme-ment generós; dotat d’una prosa elegant i benritmada. Espriu, amb un profund –i autodidac-ta– coneixement de l’idioma (tot i que semprese sentí com un aprenent), ha deixat escritesen català pàgines superbes de la literatura. ¿Pot,aquest rigor lingüístic d’Espriu (ben palès tam-bé en les contínues revisions a què sotmeté elsseus textos), haver-se tornat justament un obs-tacle insalvable per a molta gent i per tant elmotor de l’oblit? Per què no es llegeix Espriu?...

    La lectura d’Espriu no és fàcil, perquè pres-suposa un pòsit cultural, lingüístic i humanís-tic que cada vegada és a l’abast de menys gent.Per fer-se una idea de l’estat de la misèria cul-tural regnant es pot citar, per exemple, que elsdetractors del Nobel de Literatura per a Espriuvan fer servir l’argument que l’escriptor d’A-renys era un escriptor localista, en una llengualocal. Quina bestiesa, no! Com si la mort, la re-fle xió sobre la mort –eix central de l’obra es-priuana– fos un tema provincià i exclusiu dequatre irreductibles! Com si l’essència de la li-teratura fos la quantitat i no pas la necessàriaqualitat. Quina bestiesa! Com si la literatura iles masses hagin tingut mai res a veure!

    Més dura, greu i àcida va ser la crítica de Jo-sep Pla. Ho ha explicat en un article Bru deSala. La relació entre Pla i Espriu fou semprecordial fins al final, que s’espatllà per una clàs-sica inoportunitat de l’escriptor empordanès. Afinals dels 70, acabava de sortir el volum 35 del’Obra Completa, Notes del capvesprol. A l’últi-ma pàgina, hi ha un paràgraf «demolidor» (enparaules de Bru de Sala). Pla diu que Espriu«hauria pogut ser un dels prosistes més ex-traordinaris de la nostra llengua» i li recriminaque no s’hi hagués dedicat més i que hagi prac-ticat una literatura «inintel·ligible», faltant alcompromís d’acostar la llengua al poble. Es veuque Espriu es desesperà i s’enrabià molt per-què veia com ell que s’havia desfet sempre enelogis cap a Pla ara era injustament correspost.No entenia els motius de la mossegada ni elper què d’aquesta crítica al final del trajecte,gairebé sense temps per replicar.

    Dissortadament, és probable que al contraridel que ha passat justament amb l’obra de Pla,l’obra i la llengua d’Espriu hagin deixat de seruna referència. És possible que l’oblit d’Espriusigui un símptoma més de l’empo briment delpaís: «La cultura catalana, autosatisfeta i auto-disminuïda, ja només digereix allò que, bo odolent, no li costa esforç» (Biblioteca Bàsica deles Comarques Gironines, vol. 11).

    Reivindicar Espriu és un acte de justícia: lallengua catalana i Espriu tenen moltes coses encomú. La més important i preocupant de totesés que Espriu i el català són bandejats per lacultura de les coses fàcils.

    ESPRIU A LES COMARQUES GIRONINESLa relació d’Espriu amb Girona, a part del nai-xement a Santa Coloma de Farners i del mes-

    tratge reconegut al genial escriptor gironí Joa-quim Ruyra i Oms, es manifestà en vida en di-versos textos i episodis de la seva vida. El po-ema Girona n’és una mostra de 1965: «A poc apoc van pujant peus feixucs de canonge /Aquest silenci dur de les escales de la nit, / Isentim com l’anguniós respir ens atansa / A totl’immòbil temps de la ciutat. / Però la boca delmort ja és tancada al viàtic, / Però els ulls delmort no reben més el somni / Dels vells arbresserens, dels campanars, dels rius. / Ales mem-branoses esgarrifen i volen / I fan el llarg es-glai de l’última foscor». També a Girona haviaestrenat la seva última obra teatral, Una altraFedra, si us plau (1978). I a Girona li havieneditat clandestinament La Pell de Brau i l’ha-vien convertit en llibre de text per a les classesde literatura del Seminari («Per començar, Sal-vador Espriu», RdG, núm. 110)

    El record, després de la mort i dels 25 anysd’absència, és sortosament permanent en al-guns indrets de les comarques gironines. Desde la magnífica escultura de Subirachs a la San-ta Coloma de Farners natal fins al quadre d’Es-priu que presideix les activitats acadèmiquesde l’Institut de Salt, passant pel col·legi de Vi-dreres o la fita arquitectònica de la plaça queduu el seu nom a Girona.

    – Santa Coloma de Farners: El poeta de Si-nera va néixer a Santa Coloma de Farners l’any

    1913. Sobre aquest tema cal esmentar que Se-bastià Goday publicà a la Revista de Girona defebrer de 2005 (núm. 228) un interessant i re-comanable reportatge intitulat «Dues epifaniesde Salvador Espriu a Santa Coloma de Farners»en què analitza detalladament la relació de l’es-criptor d’Arenys amb la capital de la Selva: elnaixement i el nomenament de Fill Predilectede Santa Coloma (2 de maig de 1981).

    A més a més, quan Espriu va morir, el con-sistori va instituir els premis Salvador Espriu perhonorar l’escriptor en cadascuna de les disci-plines: teatre, poesia, relat curt i assaig. Aquestpremi va tenir 10 anys de durada (de 1985 a1995, més o menys) i ha estat concedit a im-por tants escriptors. L’any 1987 el va guanyar,per exemple, el poeta Miquel Martí Pol.

    El 16 de juliol de 1986, Santa Coloma va ho-me natjar Salvador Espriu amb una escultura entravertí obra de Josep Maria Subirachs, que sim-bolitza la concentració de l’escriptor davantd’un full en blanc i que vol ser una al·legoriade la creació literària. Fa deu anys, al febrer de1995, es va col·locar una placa a la façana del’edifici on nasqué, obra de Josep Martí-Sabé.

    – Salt: El BOE del setembre de 1976 bateja-va amb el nom d’Instituto Nacional de Ense-ñanza Media Mixto nº 2 de Gerona, barrio deSalt, l’institut de Salt, llavors encara annexat aGirona. L’any 1979 es va batejar com a Salva-dor Espriu, amb el vistiplau del mateix poeta.No va ser una elecció de nom fàcil. Carles Bar-celó, el director d’aquella època, ho va recor-dar a la revista La Farga en ocasió dels 25 anysde l’IES. Es veu que es van proposar els nomsde Josep Pallach, Lluís Santaló, Miquel de Pa-lol, Santiago Sobrequés, Lluís Moreno i, fins itot, altres com Vila de Salt o Pla de Salt.

    Hi ha a l’Institut dos motius artístics que evo-quen la figura d’Espriu. Un d’ells és un magní-fic retrat d’Espriu, d’estil pop, obra del pintorPerpinyà. L’altre, un record de l’efemèride.

    – Girona: La plaça Salvador Espriu, situadaentre el Mercat i l’altíssim edifici de la plaça Ca-talunya, és una ampla esplanada de ciment usa-da cada dia per milers de ciutadans. És obradels arquitectes Fuses i Viader, d’acord amb unprojecte de 1999. A la mateixa plaça, a prop delcarrer General Mendoza, s’alça un curiós mo-nument-homenatge, obra dels mateixos arqui-tectes. Vol significar un llibre obert de dimen-sions gegantines. Són unes planxes d’acer in-o xi dable amb un tractament d’oxidat per en-vellir-les, que fan un angle de 90º. Gravat a lesparets interiors hi ha un gran poema de Salva-dor Espriu, tret del Llibre de Les Hores: «Sota lapluja, / arbres, camí, silenci, / vides llunyanes./ Sense recança miro / com el meu pas s’es-borra». Des de la paret nord unes passes cadavegada més tènues caminen damunt la planxametàl·lica del terra cap al sud-est. Segons hanexplicat els autors: «La idea que vol transmetreaquest element arquitectònic està d’acord ambla figura de Salvador Espriu, que era un homegreu, estricte, ascètic».

    – Altres indrets: El CEIP de Vidreres tambéduu el nom de Salvador Espriu. Hi ha placesque el rememoren a Sant Feliu de Guíxols i aLloret de Mar. També hi ha carrers «Salvador Es-priu» a Fornells, Anglès, Maçanet de la Selva,Platja d’Aro, Santa Cristina d’Aro...

    8 DominicalDiumenge 21de febrer de 2010

    Un egiptòleg a la notariaEspriu fou un estudiant brillant que es va llicenciar en dret als 22anys i en història als 23. Tenia estudis de llengües clàssiques iaspirava a convertir-se en professor d’egiptologia a la Universi -tat Autònoma creada durant la Segona República. Aquest futur pro-fes sional va quedar truncat pel conflicte civil. La mort el 1940 delpare, el notari Francesc Espriu, que havia patit un infart a causa deltrasbals de la guerra, el va obligar a treballar en la notaria d’AntoniGual Ubach. Espriu és, doncs, en paraules del professor de la UABVíctor Martínez-Gil «un més dels escriptors funcionaris o oficinistesdel segle xx, com Franz Kafka, com Fernando Pessoa, autors tambéhermètics i cabalistes, pensadors com ell en la Divinitat i recercadorsde la unitat en la dispersió».

    Fou un escriptor precoç: als 15 anys escrigué Israel; als 18 anys, unrecull de narracions en català (El doctor Rip); als 19, la novel·la Laia;als 21, Aspectes, que són narracions; als 22, Ariadna al laberint gro-tesc, i Miratge a Citerea, que són més narracions; als 24, l’excel·lentaplec de narracions Letizia i altres proses. Als 33, poc abans d’Esther,

    el llibre de poemes Cementiri de Sinera. Totes aquestes obres escri-tes –en paraules pròpies– durant els anys d’aprenentage, foren es-me nades i reescrites per l’autor en diversos moments de la seva vida.De fet, aquesta és una de les característiques d’Espriu: la reescriptu-ra i la revisió de les pròpies obres, fruit d’un zel lingüístic admirablei del desig de dotar d’unitat tota la seva obra.

    Salvador Espriu és així mateix autor d’una important obra en vers:Cementiri de Sinera (1946), Les hores i Mrs. Death (1952), El cami-nant i el mur (1954), Final del laberint (1955), Les cançons d’Ariad-na (1949), La pell de brau (1960), Llibre de Sinera (1963) i SetmanaSanta (1971).

    Espriu ha estat un poeta, un narrador i un dramaturg d’idèntica al-çada i categoria. Hom el coneix sobretot com a poeta i potser tam-bé com a dramaturg (Esther, Antígona i Fedra constitueixen una tri-logia ben memorable); el que potser es coneix menys d’Espriu és lanarrativa, i es pot assegurar que l’autor de Teresa-que-baixava-les es-cales fou un excel·lent i imprescindible prosista./ J. VILAMITJANA

    Fotos:Sobre aquestes lí -nies, de dalt a baix,alguns dels volumsde l’edició crítica del’obra completad’Es priu; una recentpublicació, tambéd’Edicions 62, del«Cicle líric» espriuà;i un detall del monu-ment a Salvador Es -priu, obra de JosepMaria Subirachs,que hi ha a SantaColoma de Farners.Fotos: Marc Martí.8El monument dedi-cat a SalvadorEspriu que hi ha a laplaça que porta elseu nom a Girona.Foto: Marc Martí.9Un quadre de l’es-criptor, obra de l’ar-tista gironí JosepPerpinyà, a l’interiorde l’Institut SalvadorEspriu de Salt. Foto:Marc Martí.10El CEIP SalvadorEspriu de Vidreres.Foto: CarlesColomer.

    8

    9

    10

    (Ve de la pàgina 7)

  • Ernest Zaragoza Pascual (Sant Feliu de Guí-xols, 1944) és doctor en Teologia per laUniversitat del Nord d’Espanya. Membrede la Reial Acadèmia de la Història, de l’Aca-dèmia de Bones Lletres i de l’Acadèmia Ponti-fícia de San Rosendo, a Galícia. Col·laboradorde la Universitat de Lovaina. Té 500 veus al Dic-cionari d’Història Esglesiàtica de Catalunya iha contribuït al Diccionario Biográfico Espa-ñol, que tindrà una vintena de volums. En undinar en un convent li han arribat a dir que ésla Bíblia.

    Com a estudiant, li agradava la història?Vaig tenir de mestre un canonge de Girona,mossèn Lambert Font, antic becari de Sant Fe-liu de Guíxols i arxiver municipal. Quan venia,cuidava l’ermita de Sant Elm, cercava coses al’arxiu i m’hi va aficionar.

    Què investigava al principi? Temes d’histò-ria de Sant Feliu. He publicat l’índex de l’arxiudel monestir de Sant Feliu, el Recull de docu-ments i articles d’història guixolenca (2007) ésel segon volum. De petit col·leccionava cromosde races humanes, d’animals, i de gran, notí-cies, sobre Sant Feliu. Vaig estudiar Teologia ala Facultat de Teologia de Barcelona, i vaig treu-re el doctorat a la Universitat del Nord d’Es-panya, a Burgos. La meva tesi era sobre la re-forma monàstica espanyola, a la segona meitatdel segle XVII.

    D’aquí neix l’interès pels benedictins? Sócsacerdot oblat benedictí de Silos, de la congre -gació de Solesmes. Els de Montserrat són de lacongregació italiana. Vaig començar a fer la his-tòria dels Benedictins observants, en 6 volums,del 1390 al 1870. I després vaig fer la històriadels benedictins catalans de la Tarraconense(Història de la Congregació Benedictina Claus-tral Tarraconense i Cesaraugustana: (1215-1835), 2004).

    L’hora et labora dóna una imatge ajustadadels monjos? Els que em coneixen des de joveem diuen que la imatge que els ha quedat éstancat a la meva habitació. Sóc més home d’ar-xius que de biblioteques. La documentació quetrobo, la publico. D’aquí ve que el pare Batlloriem proposés per a la Reial Acadèmia de la His-tòria. Amb trenta i pocs anys en vaig ser aca-dè mic. Em van fer de la de Bones Lletres deBar celona, i finalment, de la de San Rosendoper què he publicat documentació inèdita del’Arxiu d’Història Nacional de Madrid sobre mo-nestirs gallecs. Entre el 1973 i el 1981 vaig viat-jar per cercar documentació, i vaig anar desd’Oviedo fins a Cadis; i de Santiago a Girona.

    Cal reivindicar els benedictins? Més que rei-vindicar-los era que hi havia molta documen-tació dispersa, i vaig voler sistematitzar-la. Vaigfer la història de la congregació de Valladolid,reformadors de Montserrat, i dels claustrals ca-talans.

    Alguna biografia sorprenent? De biografiesn’he publicades entre 200 i 300, és difícil. Elgran historiador Antonio de Yepes, benedictívallisoletà, que va fer la història dels benedic-tins en l’àmbit mundial, i va ser el primer queva posar com a apèndix la documentació enquè es basava. És del segle XVI. N’hi ha duesmés: el pare Feijoo, un il·lustrat gallec que vaviure a prop de la Universitat d’Oviedo, va es-criure cartes erudites, i era ajudat per un gallec,Martín Sarmiento, consultor dels reis.

    Feijoo era un reformador. Volia treure la su-perstició i buscar les coses d’una manera cien-tífica. Tenim el Cardenal Aguirre, professor be-nedictí de Salamanca. El Papa el va fer Carde-nal, va fer la història màxima de tots els Con-cilis existents.

    El llegat benedictí es coneix? Potser peco depoca modèstia, però abans que en comencés

    la història, el 1973, amb prou feines era cone-guda la congregació de Valladolid, i menys en-cara els benedictins catalans. Ara és una de lesmés conegudes a Europa. Vaig visitar la Bi-blioteca Imperial de Viena, perquè Montserratva fundar monestirs a Praga.

    Quin és el document que més l’emociona?Més que trobar un document desconegut, vaigdescobrir que fins el 1978, quan trobaven dosabats d’un monestir contemporanis, uns autorsdeien que el segon era coadjutor del primer, ialtres que els documents eren mal datats. Vaigdescobrir que des del Concili de Coyanza, a fi-nals del segle XI, es va implantar la litúrgia ro-mana i la regla de Sant Benet –abans tenien lamossàrab–, però no podien obligar els monjosanteriors a viure més enllà d’allò que havienprofessat. Van quedar dues comunitats, però lalínia antiga no rebia novicis, eren a extingir.

    És com l’acabament d’un pla d’estudis? Sí(riu). El que va passar, per exemple, a SantoDomingo de Silos: era benedictí, seguia la novaregla de Sant Benet, i l’altre abat i set o vuitmonjos vivien separats en un monestir petit.

    Els monestirs rivalitzaven per tenir mésmonjos o més poder? Hi ha diferències en-tre Castella i Catalunya. Castella sempre ha si-gut més centralista, en el bon sentit de la pa-raula. Els benedictins observants tenien unabossa comuna, i els catalans, cada ofici teniabossa pròpia. La centralització fa emprendregrans obres. I el problema de les rendes re-partides entre oficis és que no podien emprarmés que una part per a les reformes. Gràcies aaixò s’ha conservat la portalada de Ripoll.

    Es diu que Sant Feliu de Guíxols era cone-gut arreu pel suro; és cert? Sí. Els meus pa-drins de cantar missa, els senyors Batet, que jasón morts, tenien la fàbrica a Sant Feliu, ambsucursal amb fàbrica a Reims i a Alemanya. SantFeliu primer va ser un poble de pescadors i demestres d’aixa. Després va ser un poble quetreballava el suro, donava feina a molta gent.El venien a França i Anglaterra. El turisme hova capgirar tot. Hi havia dues fàbriques de tei-xits, Godó y Trias i Vídua Romà.

    D’on treu el temps per investigar? Comen-çar nous projectes, amb el que tinc acumulat,és difícil. Vaig explicar a Salamanca la històriad’un monestir que ara només conserva els fo-na ments! Cada setmana, a la revista local Àn-cora, faig un comentari des del sentit comú.Sóc pèrit per Història per als processos de be-atificació de Vic, entre d’altres. Ara beatifiquenel pare Josep Tous i Solé, fundador de les ca-putxines de la Divina Pastora: vaig començarel procés el 1980, i el 25 d’abril el beatifiquena Santa Maria del Mar.

    A mesura que adquireix coneixements, veula vida de forma diferent? Veig que hi ha gentque li agrada repetir la història; jo no sóc d’a-quests. La història m’ha servit per equilibrar elmeu judici de les coses. Tot torna, però no dela mateixa manera. Aquella gent que al 68 te-nien com a norma «prohibit prohibir», ara ensho prohibeix tot: fumar, córrer en cotxe... aixòés pel nostre bé. La història és com un pèndol,l’ideal seria que fos al mig, però mai està així.Anem d’un extrem a l’altre. L’any 80 els homo-sexuals no volien el matrimoni, i ara s’han tor-nat tots conservadors i el reclamen.

    Entrevista

    9 DominicalDiumenge 21de febrer de 2010

    ERNEST Zaragoza Rector de Castell-Platja d’Aro, teòleg i historiadorAmb més de 200 publicacions a la seva esquena, una biblioteca que supera els 2.000 volums iconsiderat un dels grans especialistes en els monjos benedictins d’àmbit peninsular, el mossèn deCastell-Platja d’Aro és membre de tres prestigioses acadèmies. I continua investigant.

    “La històriaés com un

    pèndol”TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

    “Els que em

    coneixen desde jove em

    diuen que laimatge que

    els haquedat éstancat a la

    mevahabitació.Sóc més

    home d’arxiusque de

    biblioteques.La documen -

    ta ció quetrobo, lapublico.

    “Veig que hi ha

    gent que liagrada repetir

    la història;jo no sóc

    d’aquests.La històriam’ha servit

    per equilibrarel meu judicide les coses.

  • Dones protestant, soldats a punt d’entraren combat, gent que fuig d’un atemptat,un militar amb gravíssimes ferides decombat al cap, manifestants que es refugien da-vant d’una imminent càrrega policial... Són al-gunes de les imatges que han estat guardona-des en l’edició corresponent a 2009 de WorldPress Photo, el certamen de fotoperiodisme mésprestigiós i important del món, que donava aconèixer no fa gaires dies els seus guanyadors.

    La violència, les tragèdies i la misèria tornen atenir un paper protagonista en bona part de lesimatges premiades pel jurat, que també reco-neix escenes més pacífiques o fins i tot bucò-liques, encara que habitualment en categoriescom «Esports», «Natura», «Retrats»...

    A l’edició corresponent a 2009 del WorldPress Photo, amb seu a Amsterdam (Holanda)s’hi van presentar un total de 5.847 fotògrafsde tot el món, amb 101.960 imatges. El jurat, fi-

    nalment, va guardonar –en alguna de les deucategories en què es divideix el certamen– untotal de 63 fotògrafs, de 23 nacionalitats dife-rents. Les fotos premiades s’integren en una ex-posició que es podrà veure a partir del 23 d’a-bril precisament a Amsterdam i que desprésfarà un recorregut per un centenar de ciutatsde tot el món. Com és habitual, la mostra estraslladarà el setembre a Perpinyà, on serà ex-hibida durant el festival Visa pour l’image.

    Reportatge

    10 DominicalDiumenge 21de febrer de 2010

    1

    2

    3

    5

    4

    6

    Les fotos de l’anyLa violència i les tragèdies tornen a ser les grans protagonistes de bona part de les imatgesguardonades al «World Press Photo», el certamen de fotoperiodisme més prestigiós del món

    TEXT: ALFONS PETIT

    Fotos:1Unes dones protes-ten des de la terras-sa d’un edifici de Te -heran (Iran), desprésde les eleccions pre-sidencials de juny de2009. Foto: PietroMasturzo.2Un grup de soldatsnord-americans res-pon al foc talibà a lavall de Korengal, al'Afganistan. Foto:David Gutten fel -der/AP.3Dos homes treuenuna dona de l’esce-nari d’un atemptatsuïcida a l'Afga nis -tan, el 15 de desem-bre de 2009. Foto:Adam Fer guson.4El jugador de laselecció anglesa decriquet JonathanTrott, durant un partit.Foto: GarethCopley/AP.5Una girafa morta perefecte de la sequeraal nord-est de Kenya,el setembre passat.Foto: Stefano DeLuigi.6Imatge de la sèrie«Bany de sang aMadagascar». Foto:Walter Astra -da/Fran ce Presse.7Imatge de la sèrie«Moda: Estampats iRevolució». Foto:Malick Sidibe.8Uns esportistes parti-cipant en l’Ironmande Hawaii. Foto:Donald Miralle, Jr.9Barack Obama, eldia que va prendrepossessió com apresident dels EUA,a Washington. Foto:Char les Omman ney. 10El ciclista nord-ame-ricà Lance Arms -trong saluda des delcotxe durant el pas- sat Tour de Fran ça.Foto: ElizabethKreutz.11Imatge de la sèrie«War is personal».Foto: Eugene Ri -chards/Getty/TheSunday Times.

    7

    8

    9

    10

    11

  • La topografia del terreny ha tingut una in-fluència decisiva en la configuració d’a-quest habitatge unifamiliar, situat en unafinca amb unes vistes espectaculars i en el quall’arquitecte, Josep Miàs, va optar per adaptar laconstrucció a les característiques del terrenyperò sense oblidar mai les necessitats dels seusfuturs ocupants, igualment decisives en el pro-jecte final. Un projecte que va ser distingit peljurat dels premis d’arquitectura de les comar-ques gironines corresponents al 2006, que elva incloure entre les obres seleccionades.

    Segons l’explicació del seu treball que fa enel catàleg dels premis, Miàs comença detallantl’emplaçament de la finca i les seves caracte-rístiques: «L’habitatge ocupa una parcel·la de laurbanització de Caselles d’Avall, al municipi dePorqueres, en direcció a Besalú, sortint de Banyoles. És un parcel·la de petites dimensions,en un pendent pronunciat, orientada a nord-est, on té les millors vistes, des del Pla de Mar-tís, en primer terme, fins al castell de Torroe-lla, amb el mar al fons, en un dia clar. A l’hi-vern s’arriba a veure el llac de Banyoles».

    Ja des del primer moment, l’arquitecte i elseu equip de treball tenen en compte les ca-racterístiques del terreny en el qual s’haurà deconstruir l’immoble: «Iniciem el projecte amb ladeliniació de tota la seva superfície, des del carrer fins a la vora interior del solar, d’un can-tó a l’altre, resseguint les corbes de nivell i trac-tant de contenir aquesta topografia. Línies que,amb voluntat de reconèixer el solar i la seva to-pografia, intenten revelar les seves qualitats; hicomencen a aparèixer els primers murs de con-tenció del mateix terreny i els primers espaisentre mur i mur».

    També des de les primeres fasesde la construcció, Miàs té clar quinha de ser el resultat final, i vol queaquest resultat final ja es comencia entreveure: «En els primers murs,en els fonaments, ens agrada reco-nèixer el futur edifici, les línies quevan iniciar el projecte que ara esconstrueix», explica.

    Seguidament, detalla la distribu-ció dels espais de la casa, en fun-ció de les necessitats dels promo-tors: «El volum principal, que com-partirà tota la família, se situa en unpunt central. I organitza els espaiscompartits de cuina, menjador i salad’estar, sobre els quals es defineixla biblioteca i l’estudi; espais que esrelacionen amb el paisatge llunyàa través de finestres horitzontals». Apartir d’aquest punt central i compartit, i apro-fitant les característiques del terreny, continuael desenvolupament del projecte, amb les de-pendències per als diferents membres de la fa-mília: «Amb certa complexitat, els murs, les lí-nies de construcció, organitzen els espais i vo-lumetries adjacents: l’espai de primit del garat-ge, sobre el qual es construirà l’espai per a undels fills; els espais de nit dels pares, amb laseva habitació i habitació de con vidats, en unnivell intermedi, aïllat de la res ta de la cons-trucció; l’espai de la filla, semiso terrat en el so-lar amb les seves finestres al ma teix nivell quela làmina d’aigua de la piscina».

    És en aquest punt on es fa més important larelació entre l’arquitecte i els seus clients, elsusuaris finals de l’habitatge i per tant els quehauran d’assumir les decisions tècniques i es-tètiques de Josep Miàs: «Ens agradaria entendreaquesta disposició volumètrica també des de lanegociació amb l’usuari, amb la família; els pa-res, el fill, la filla, on l’organització dels espaisi volums resultants s’entén des del compromísde diàleg amb ells, en la necesitat i voluntat decompartir decisions i ambicions». En aquest mo-ment, les decisions tenen a veure amb neces-

    sitats molt concretes, i també amb conceptesestretament relacionats amb l’entorn i el man-teniment de l’habitatge: «Complicitat en la sevaexperiència, assumint les condicions raonablesde comoditat i ús; no es tracta de si finestres ograns superfícies impossibles de netejar, sinósobre quina part del paisatge pot ser objecte deretallada per construir-hi una finestra».

    En la frase final del seu text per al catàlegdels premis, Josep Miàs insisteix en la seva vo-luntat inicial d’adaptar-se al terreny, d’aprofi-tar-ne les característiques per al resultat final,de no fer-hi una intervenció agressiva i quetrenqui l’harmonia de l’entorn: «I en silenci –es-criu, sobre l’execució del projecte–. Com si jafes molts anys que està constituït».

    Arquitecturagironina

    11 DominicalDiumenge 21de febrer de 2010Seguint el terreny

    L’immoble s’adapta a les característiques del solar i a les necessitats dels seus futurs habitants

    Casa a Caselles d’Avall (Porqueres)

    Mésinformació

    – Demarcacióde Gironadel Col· legid’Arquitec tesde Catalu nya,plaça Cate dral,8, Girona.972 41 27 27 www.coac.net/Gi rona.

    TEXT: ALFONS PETIT

    Fitxatècnica

    ProjecteCasa a Casellesd’Avall.MunicipiPorqueres.Autors Josep Miàs.Col·laboradorsÀlex Palacios,arquitecte tèc-nic.AD

    RIÀ

    GO

    ULA

    AD

    RIÀ

    GO

    ULA

    AD

    RIÀ

    GO

    ULA

    AD

    RIÀ

    GO

    ULA

  • Establimentsantics

    12 DominicalDiumenge 21de febrer de 2010

    Acomençament del segle passat a Blanesno hi havia cap estanc que es dediquésen exclusiva a la venda de cigarrets i ha-vans, sinó que hi havia establiments que des-patxaven diversos productes –pa, fruita o ali-mentació en general– i entre ells, a més, tabac.El 14 de desembre de 1907, Joan Albertí i Gar-cia, de professió barber, va adquirir un esta-bliment que li va traspassar Pere Roig, que eltenia des de 1901. Hi va muntar una botiga dequeviures i un estanc. Els queviures ocupavengairebé tot el local perquè era l’activitat prin-cipal de la botiga i l’estanc, només un pany deparet perquè era una mena de complement.

    A la botiga de queviures es venien els pro-ductes agrícoles de la temporada, mentre quea l’estanc el més normal eren la picadura de ta-bac, el rapé, les fàries i els cigars havans. L’any1932 va morir Joan Albertí i el negoci va pas-sar a mans de la seva vídua, Josefa Perpinyà,que el va mantenir durant uns dos anys, finsque hi va renunciar a favor del seu cunyat, Fran-cesc Albertí i Garcia, que era fuster i la feina del’estanc no l’interessava massa. Per això va in-tentar cedir-lo a la seva filla Emília, però comque les lleis d’aleshores no ho permetien, sinóque havia de passar de germà a germà, l’estancva quedar al seu nom, tot i que se’n van fer cà-rrec les seves filles, Emília i Marianneta Alber-tí, mentre que ell va continuar a la fusteria.

    Durant la Guerra Civil no van tenir cap pro-blema polític, sino més aviat d’abastament. Vafaltar el tabac, però la familia se les va empes-car per aconseguir-ne com fos, i alguna vega-da l’intercanviava per menjar amb els pagesosde la comarca que hi anaven a comprar.

    TABAC I PERFUMERIAA la postguerra –quan faltava de tot–, a Blaneshi havia molt estraperlo, des d’articles de con-sum alimentari fins a alcohol i, per descomptat,tabac. L’any 1951 va morir Francesc Albertí iGarcia, passant el negoci a la seva filla EmíliaAlbertí i Roy que treballava amb la seva tia Ma-rianneta, que va morir també el 1952.

    Al cap de cinc anys (1957), es va decidirabandonar la venda de queviures i dedicar-seals articles de perfumeria. Amb el permís dels

    propietaris del local, que encara era de lloguer,es van fer reformes a l’establiment i, l’any se-güent, es va ampliar l’activitat segellant traves-ses de futbol.

    L’any 1960, l’administració estatal va dene-gar concedir la titularitat definitiva de l’estanca Emília Albertí, per donar-la a una vídua deguerra, però ella va recórrer a la decissió i, des-prés d’un viatge a Madrid, i de rebre el suportde molts altres estanquers, va aconseguir queli atorguessin l’esmentada titularitat. A partir de1968 l’establiment va ser objecte d’una gran re-modelació, no només física, sinó també co-

    mercial. Es va deixar la venda de perfums i no-més es van dedicar al tabac i a les travesses.

    A la década de 1990, Emília Albertí i Roy pas-sa les regnes del negoci a la seva filla, NúriaPla i Albertí. La familia compra tot l’edifici i elremodela perquè no reunia massa condicionsa causa de la seva antiguitat. Actualment, Nú-ria Pla té l’ajuda de les seves germanes, MariaRosa i Assumpta, i del seu nebot, Xavier Jimé-nez i Pla, que va entrar a treballar a l’estancl’any 1994, quan només tenia catorce anys,aprenent l’ofici. Ell seguirà el camí de la fami-lía en un negoci que ja ha té més de cent anys.

    Estanc PlaBlanes Disposa d’una gran cava de cigars i és un estanc molt popular aBlanes, però va començar sent una botiga de queviures que

    posteriorment es va dedicar a la venda d’articles de perfumeria

    Història

    El negoci va co-mençar comuna botiga devenda de que-viures i un petitestabliment devenda de tabac.Amb el tempsva incrementarl’activitat, finsque amb laGuerra Civil vacomençar a fa-llar el subminis-trament. A lapostguerra esvan deixar devendre els que-viures, que vanser substituïtsper perfums.Més tard l’esta-bliment va serremodelat i esva dedicar no-més a estanc i asegellat de tra-vesses de futboli de loteries, ac-tivitat que enca-ra manté.

    Origen1907.FundadorJoan Albertí iGarcia.Propietariaactual Núria Pla i Al-bertí.TreballadorsRegim familiar.ActivitatVenda de tabaci segellat de tra-vesses de futboli de loteries del’Estat.

    TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

  • Günter Gräss ha escrit que el proletariateuropeu –i sobretot l’alemany– deu la se -va supervivència, i gairebé la seva exis -tència a un producte vingut d’Amèrica, la pa- tata. Les patates, certament, formen part impor -tant de la cuina alemanya –en forma de pu ré,d’amanida, de gratinat...–, però en aquest paíshi ha altres plats i altres productes. Cada un delsestats federals té la seva especialitat, la seva cui-na; sempre presidits per la cervesa, no debadesés la beguda més popular, si bé no podem obli-dar els vins alsacians i del Rin –alguns del mi-llors blancs del món– i els aiguardents oschnapps –Korn si és de cereals, Obtsler si és defruita–.

    Alemanya és també un país on es rendeix cul-te a la carn –bou, porc– i als seus derivats: elrepertori d’embotits –sobretot fumats– més im-portant d’Europa. Cada cop hom prefereix méscarn de qualitat, procedent de granges ecolò-giques –especialment aviram, ànecs i oques,plats festius– i el nivell d’exigència pel que fa afruites i verdures és el més alt d’Europa. La caça–especialment els cèrvids– també hi és abun-dant i apreciada. Bardndebur és tota una po-tència en la matèria. Bolets com els rossinyols,apagallums i altres també són estimats.

    Les hortalisses més corrents, a part de les pa-tates, són les cols –Sauerkraut o xucrut, ambEisbein o garró–, les pastanagues, els porros,els naps, pèsols, llenties (per a sopes) o els fa-mosos espàrrecs de Berlin o Dusseldorf.

    De fruites, hi trobem les maduixes, cireres ialtres fruties vermelles, les excel.lents peres ipomes i fins a albercocs.

    PEIX ABUNDANT i VARIATLa mar Bàltica dóna peix abundant, com són elsarengs –d’il.lustre arrel hanseàtica–, les amploies(Sprotten de Kiel), anguiles, verats, truites de riu–que es poden menjar en fresc o fumar– i pei-xos plans com la palaia anglesa i el rèmol, ob-jecte d’una cèlebre novel·la de l’esmentat Gün-ter Gräss. Pel que fa al peix, no obstant, hi hazones d’Alemanya, sobretot al sud i a l’interior,en què no es troba, és a dir, que no hi ha pei-xateries ni es ven als supermercats. Vaig volerfer una paella per a uns amics de la Selva Ne-gra, i no vaig poder trobar la primera matèrianecessària, així que em vaig conformar amb unsfideus a la cassola amb costella de porc (quevaig haver de fer tallar de la forma que ho fem).Això sí, tant el porc com l’aviram o el bou sónd’una qualitat molt superior a la que solem tro-bar aquí.

    Són també famosos els pans alemanys, de tottipus, que fins i tot s’exporten, i una pastisseriarica i contundent. El quadre es completa ambalgun bon formatge, del blau de Baviera al po-pular spaisequark, que podem comprar aquí. Amés, encara es confeccionen productes caso-lans com ara les spätzle o pasta fresca, que esmenja amb mantega i és un agradable acom-panyament.

    Hi trobem excel.lents guisats i famosos i de-liciosos rostits. M’agrada el Gestovtes Kalbfleisch,una vedella guisada amb vi Riesling i una salsalligada amb nata –si bé no és per menjar-ne cadadia; és una cuina que atipa–. També amb vi ésel Münsterlander Töttche; en aquest cas la carnes bull abans, un procediment que també tro-bem en altres cuines. Una de les glòries de la

    cuina alemanya és el porc rostit al forn, el fa-mós Schweinebraten, amb una característicacotna cruixent. Tot això es pot acompanyar ambpatates –normalment bullides, amanides–,

    Krautsalat, amanidade col, amanida depatates... Excepcio-nalment, hi ha algunguisat en què es mes-clen dues carns –unapràctica corrent en lacuina catalana–, comés el Pichesltiner,–un guisat de porc,vedella i bou–.

    Els alemanys sa-ben fruir del menjar...i de la cervesa. Nopodem oblidsr lesfestes de la cervesa,ja instaurades a Cata-lunya, i la mare de to-tes les festes que esfan i es desfan, l’Ok-toberfest de Munic, lapart catòlica i exul-tantment «mediterrà-nia» d’Alemanya.

    Com hem dit, elsamants de les cosesdolces s’hi regalaran!Tota mena de cremes–com ara la cremabavaresa, que no esfa amb midó i ous,com la catalana, sinóamb nata–, les torteno pastissos, les gale-tes d’infinita varietat,els pans d’espècies, iun munt d’especiali-tats locals, de Carna-val, de Nadal, etc.

    Cerveses a dojo–de les millors delmón–, els vinsblancs, els alcohols ischnaps –de qualitatinsuperable– i els cafès, del melitta –que és anomenat

    «normal», com vaig poder comprovar en dema-nar-lo al cafè de la Selva Negra– a un dels meuspreferits: cafè fred, glaçons i kirsch. Prost! (sa-lut).

    Una taulacompleta

    Gastronomia

    13 DominicalDiumenge 21de febrer de 2010

    JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabregahttp://jaumefabrega.blogspot.com

    Es tracta del clàssic rostit de porc delsdiumenges, que és popular a tots elsländer (països) d’Alemanya, fins al puntque a vegdes és anomenat DeutscherSchweinebraten, «rostit de porc alemany» (ala fotografia). La carn de porc, a Alemanya,és segurament la més consumida, tant en for-ma de rostits com de bullits, o guisats a tra-vés de les mil i una salsitxes i embotits. Pe-ces apreciades són la cuixa, el garró, el llom,les costelles i llonzes, així com també la sangi el fetge, a més de la cansalada i el llard.

    ElaboracióRenteu la peça i eixugueu-la. Amb un ganivetben esmolat marqueu-hi unes línies que di-buixin uns losanges, rombs o quadradets, a

    fi que quedin ben cruixents.– Amaniu bé la carn amb sal i pebre. Poseu-la en una cassola al foc amb mantega (o béoli) ja calenta, juntament amb les cebes, lapastanaga i la resta de verdures, a talls. Feu-les rossejar al foc (aquesta operació es potfer a part) senceres.

    – Afegiu-hi les herbes i espècies al gust aixícom el brou. Tapeu-la i fiqueu-la al forn, prè-viament escalfat (170º-180º), durant uns 60minuts.– Destapeu la cassola i aneu ruixant la carnamb el propi suc (hi ha qui ho fa amb cerve-sa). En total ha de coure uns 120 minuts.– Traieu-ho del forn, passeu les verdures, co-leu-ho, lligueu-ho amb maizena i presenteu lasalsa en salsera, a part.– Serviu-ho amb patates bullides, Knödel oamanida de col (Krautsalat) o de patata i co-gombre (Kartoffen-Gurken-Salat).

    NotesEl brou es pot fer amb ossos de vedella i ver-dures per a brou, o bé subtituir-lo per aigua.

    Porc rostitLa recepta

    La patata i la cervesa són molt presents en la cuina alemanya,que d’altra banda és molt rica en plats de carn i peix i en dolços

    Ingredients

    � Un quilo (apro-ximadament) decuixa de porcamb greix i cotna;el carnisser us lapot preparar. � Sal.

    � Pebre.� Oli o llard.� 2 cebes.� Una pastanaga.� Un porro.� Herbes al gust:julivert, alls, comíde prat, marduix...� Brou.

  • Mas Llunes, magnífic celler situat a Garri-guella, ens torna a sorprendre amb el cu-patge del seu Rhodes 2006, que està a punt deposar a la venda. Després d’aquell mític Rho-des 2002, elaborat majoritàriament amb merloti que tanta acceptació va tenir, Mas Llunes vaincorporar a les anyades següents majoritària-ment la varietat samsó, de vinyes velles, que lidonava un caràcter empordanès, i sirà, com a

    vi millorat per las seves característiques orga-nolèptiques. En aquest Rhodes 2006, que hemtastat en primícia, es rebaixa fins a prop del 50%la varietat samsó i augmenten sensiblement lesvarietats sirà i merlot, que el fan un vi amb bonaestructura però sedós i atractiu. Vi de color ci-rera molt intens, amb aroma de fruita madurai amb notes de torrats, cacau i tanins ben inte-grats. En boca és potent i saborós, amb rere-

    gust llarg i elegant. Moltadequat per a carns guisa-des, rostits i estofats. Bonmaridage, comprovat, ambunes faves amb botifarranegra i menta. Preu apro-ximat: 10 euros. L’anyada2005 va obtenir Medallad’Or al Concurs de Vins iCaves de Catalunya Girovi09.

    El celler elaborador: MasLlunes Vinyes i Cellers ela-bora també el vi negre Em-porium i blancs i rosats dequalitat. Per a més infor-mació: www.girovi.cat iwww.masllunes.es.

    14 DominicalDiumenge 21de febrer de 2010

    AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès Col.leccionisme

    Un any més, i quan s’acosten els primersdies del mes de març, tot està a punt per-què la numismàtica celebri la seva granfesta, tota una setmana d’actes que es faran aBarcelona de la mà de l’Asociación Numismá-tica Española, amb seu a la capital catalana, ique aplegarà el més important d’aquest vessantdel col·leccionisme i de la història que tants se-guidors arrossega. L’ANE, que celebra el seu 55èaniversari, torna a comptar amb la col·labora-ció del Museu de la Reial Casa de la Moneda deMadrid, la Universitat Autònoma de Barcelona,i la Universitat Complutense de Madrid.

    El dia 8 s’inaugura el certamen al local socialde l’entitat organitzadora (Gran Via de les CortsCatalanes, 627 pral.), amb l’obertura de la XXXIIISetmana Nacional de Numismàtica i la XXIII Tro-bada d’Estudis. A partir d’aquest moment es des-envoluparan diverses conferències, com la queacompanyarà la presentació del llibre de JosepPellicer, Ensayadores. Las emisiones monetariashispánicas. Siglos XV-XX; la de Javier de Santia -go, Consideraciones sobre la moneda a nombrede los Reyes Católicos; i la d’Elena García, Lasbajas de la moneda de vellón durante el sigloXVII; sus efectos económicos-fiscales y sociales.

    No hi faltaran el actes institucionals, com l’as-semblea de la societat, el lliurament dels pre-mis Javier Conde Garriga i Excel·lent al MèritNumismàtic», i el sufragi en memòria dels socistraspassats, amb missa a la Catedral. Per la sevabanda, el XXXIII Saló Nacional i VIII Inter -nacional, es veurà avalat per alguns dels mésimportants professionals del ram; una cita co-mer cial que es completarà amb un altre fet tra-di cional, la subhasta, repartida en l’apartat ge-neral, en l’especialitzada, i en la de selecció.

    Com es pot comprovar, parlar de numismà-tica és parlar d’història, d’erudició, de patrimo-ni i també d’inversió, sens dubte. Bona part delsresponsables d’aquesta associació catalana, con-vertida des de fa