1,:1 IIIOIIOgl':'llï l': l' J'I)r('~~iOlls

L'CIlIl'l'\ isla: Jordi \l il'a llcs

ibertaT l'l'\ isla Crl'St]Ul' ITl'S pr l' [I I [I ro l' Illll r i (¡,

I a 1'(' fi e x i (¡ i ragil ac i(¡ polílic, \

Segon ll'il1le:-;ll'e 2()()(i 1~1I ('111'''';

42

Numero 42, Segon trimestre 2006

Director Jordi Serrano Subdlrector' Vicenç Molina

COf/seH de redacclo Xavier Bretones. Josep Sellares. Gemma Martln, Fablan Mohedano. Santl Castella, Ferran Escoda, Montse López. Antont Castells. Jordi Miralles, Xavier Domènech. Onol lila, Joffre Villanueva.

Espai de lliberta\. Avinyó, 44 primer 08002 Barcelona e-mal l ffg (i1J lalc.org www.lalc .org Tel. 93601 1 644 Fax 936 Oil 640

Edita FundacIó Ferrer I Guàrdia

Impremta ' Pnmera Impresslo S L Sabadell

Disseny: Ferran Carles I Monlse Plass

Maque/ac/o: Fundaclo Ferrer I GuardlB

Assessoramenllmgwstlc: Montse López. Vicenç Molina

Revista trimestral Preu. 3,50 curos Subscripcions : 14 euros/any.

Dlposll legal B 33.262-1996 ISSN. 11 36- 1581

Espai de Llibertat és membre de l'Associació de Publicacions Penodlqucs en Calala

l a lin la editorial d'aquesta revista es ellllurepensament. per tan! , les OPI­nions del consell de redacció, les tro­bareu a l'Edltonal. la resla d'opinions seran unlcament responsabilitat de qui les tlrml

espai de llibertaT Sumari

Editorial

El punt de vista de Forges

La reflexió L'occident senil

Joan Andreanó-Weyland

La consigna Apostasia : el dret a abandonar la religió

Joan Carles Marsel

El monogràfic: Aprenents de bruixot

Josep Sella res Lampistes (i paletes)

Ferran Escoda Els macarres de la moral

Vicenç Molina Periodistes ... o de com una idea pot empitjorar

Joffre Villanueva La visió del gremi del taxi des d 'un procés part icipatiu

Fabian Mohedano No tots els advocats són dolents

Oriol Illa

L'entrevista

2

3

5

9

15

17

19

21

23

27

Jordi Miral les 29 Jordi Serra no

La col 'laboració Cróniques des del foro 37

Quique Toledo Palimpsest d'Orient 40

Alfons Aragoneses

L'apunt Protesta del Gran Orient de França contra l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia 42

La creació Esquerdes 46

Berta Tiana

Les recomanacions Música 48

42 1

2

cd i I.Ol'iaL

La llum de la república

Tota obra humana emmarcada en et cor de la vida presenta, inevitablement, un cami ple d'incerteses i de possibles contradiccions, es desenvolupa en un cami llarg i inabastable entre les ombres i la llum . Però en la República del cator­ze d'abril hi ha, sense cap ingenuïtat acritica, un indiscutible predomini de la llum .. .

República és l'obra de la defensa i de l'esclat de la dignitat del poble.

Aquella era la llum de la conquesta de la llibertat i de la cullura. Per l'allibera­ment de l'esperi t i pel dret a totes les dig­nitats. Per l'avenç en les fórmules trans­formadores en l'accés dels ciutadans a l'espai públic. Per l'alegria de viure que va saber transmetre a una generació, a

La República del catorze d'abril s'ex­pressa en les ll ibertats politiques i els drets civi ls, en les lecundes experiències educati-

L'obra de la República : l'alliberament de l'esperit i el dret a tota la dignitat

una època, a tot un per iode històric, en tan poc temps' Per la soli­daritat fraterna dels homes i de les dones

ves i de renovació de la cultura en totes les seves dimensions, en la incipient transformació de les estructures socials, transformació que, en molts casos, volia i podia ser revolucionaria , substancial , capaç d'acordar les pulsions de la dina­mica de la vida concreta de moltes per­sones a unes condicions més dignes i més justes. L'obra d'il 'luminació de la

lliures que van voler donar-li suport en front de l'agressió del feixisme internacional i dels traïdors de dins. Per tota aquella llum, fem nostra, amb humilitat i convicció, la part d'herèn­cia que ens pertoca. Que assumim sense cap recança i de la qual volem ser-ne dignes. Perquè volem ser d'aquella llum , vo lem mantenir la llum de la República ...

Visca la República'

ellHlIlL de visIa de 1"ol'geS

Biblioteca Vapor Badia C de les Tres Creus. 127- 129 rel. 93 745 1703 Fax 93 748 03 81 bibUovaporbadia@ajsabadellcal

Biblioteca dels Safareigs e del Papa Pius Xl. 165 Tel. 93 717 53 43 blbllOsafarelgs@a)sabadellcal

El Pla de Biblioteques preveu que el 2011 Sabadell tindrà nou biblioteques públiques que garantiran l'accés al servei bibliotecari a tots els ciutadans

i ciutadanes. les biblioteques ofereixen serveis adaptats a totes les necessitats i

compten amb una gran diversitat de materials. Són equipaments amb espais pensats per gaudir-ne i ofereixen uns amplis programes de

divulgació cultural i de foment de la lectura.

VENIU I ESPREMEU TOT EL SUC DE LA VOSTRA BIBLIOTECA MÉS PROPERA

la l'cl1cxiÓ L'Occident senil

Joan Andreanó- Weyland. Periodista

Quan hom parla de la "civilit- Parmènides, Heracli! i Aristòtil. 42 zació occidental" dóna la im- Res del que ha vingut després pressió que es tracta d'un bloc ha partit de zero; tot esta ja insi-homogeni , en el temps i l'espai. nuat. començat o derivat en 5 Tanmateix , n'hi ha prou amb un ells. Tanmateix . aquest eix civi-cop d 'ull per comprovar que no litzatori es traslladara aviat cap només no és aixi , sinó que es a Roma, que no és sinó una ex-pot parlar d'una coexistència tensió en el temps i l 'espai de la - gens pacifica- de diverses civili tzació grega. Roma apor-subcu ltures occidentals que han tara una mica de senyala filo-anat conformant una identitat sofia i l 'encaminara cap al ter-contrad ictòria i moltes vegades reny politic amb Ciceró'. confrontada. Fent una mica Sèneca o Lucreci . d'història, les arrels d'Occident s'estenen Però gai rebé al mateix temps un petit per la conca mediterrania, centrant el seu poble mediterrani esta experimentant una focus a Atenes i amb punts de ressonan- gran transformació. A l 'actual Palestina, cia especia ls com Corint, Tir, Biblos O el poble d'Israel torna del seu captiveri Tartessos. Es tracta d'una civilització babi lònic i comença una sèrie de guerres unitària en la seva pluralitat politeista civils que duraran gairebé tres segles i comercial. que dóna lloc a algunes de i que culminen amb la dinastia dels les més sòlides manifestacions cul turals Asmoneus. AI mateix temps. codifica de d'Occident : la filosofia grega. manera definitiva els seus escrits re ligio-

Partint de les premisses egípcies i ba- sos, establint dues categories de llibres: bilòniques (societats mediterranies en els basics i comuns a totes les seves part) la civilització grega afegira al món branques reben el nom de Toralr , i van de l'An tiguitat solu- ser fixats com a canò-cions tècniques, cienti- Una civilització unitària nics, amb tota segure-fiques, religioses, mo- tat, per Ezra (aprox. rals i filosòfiques de en la seva pluralitat 458 aC) . D'altra ban-primer ordre. So lucions politeista i comercial da floreix un nombrós que canvien per sem- cos d'obres més o pre la percepció de l'home i la seva rela- menys transversals que conformen la ció amb el Cosmos, i que perduren avu i resta de la Tanakl1', i que tr igaran encara com a pedres angulars d 'Occident. molt de temps a ser ordenats i codificats .

En efecte, en el nucli de la nostra civi- En aquesta època turbulenta , anome-lització trobem Sòcrates, Plató, Pitàgores, nada per iode del Segon Temple (516

6

aC·68 dC). floreixen nombroses sec· tes, algunes de les quals van desaparèi· xer i d'altres encara perviuen. Es tracta d'un temps d 'invasions i barbàrie , en el qual els jueus es pregunten per què el poble escollit per Oéu ha de patir tant?' La resposta definitiva arriba amb les dar­

però imparable procés de mitosi que dó­na lloc a les seves variants : luteranisme, anglicanisme, calvinisme, puritanisme .. , alhora que una vessant encara més ina­movible que el catolicisme, l'Església Ortodoxa, es refug ia en l'Estat més teu­dal del món occidental , la Rú ssia

Tsarista. reres invasions - els se lèucides i els kittim o romans. El poble esco­llit per Déu pateix per­què s'apropa la fi del món i s'estan vivint els Dies Finals.

Les bruixes de Salem Amb el seg le XVII I, però, Europa han estat els comunistes,

els alienígenes, els jueus, els musulmans ...

i Amèrica entren al se­gle de les Llums. Per assolir la seva majoria

D'entre les moltes sectes apocalípti­ques que comencen a escampar·se, mol­tes d'elles alhora religioses i politiques, en coneixem actualment unes quantes: saduceus, filisteu s, zelats, essenis, naso­reans, hassidim. .. Tanmateix. és justa­ment una de les més petites la que està destinada a escriure la segona gran pàgi­na de la civi lització occidental : el cristia­nisme. Mentre la majoria de les altres sectes desapareixen després de la gran Guerra Jueva (66-70 dC), amb la des­trucció del Temple" el cristianisme persis· teix i comença a engrandir-se.

En relativament poc temps arriba a Roma i es converteix , al segle IV, en el centre d'una Europa encara pagana, grà­cies a Constanti i la seva sincrètica -i pragmàtica- politica religiosa". L'eix de la civilització occidental passa, doncs, a Constantinopla.

El cristianisme, que és l'a ltra gran branca de l'arbre occidental , tindrà un pe­riode de màxim esplendor des del segle IV fins al segle XVII I. Encastada en un sistema, l'Antic Règim, com-pletament pira-midal i inamo­vible , la doctrina cris­tiana creix fins a superar la seva massa crítica i co­mença un lent

I -

d'edat , el món occi­dental haurà de suar la samarreta : allibe­rar-se de les tuteles teocràtica i feudal i recuperar l'esperit de la polis grega, la Res Publica ,

L'Edat de la Raó, l'altra gran subcu ltu­ra occidental , semblaria la definitiva. I de fet ho és .. . fins ben entrat el segle XX, tot i les resistències que l'Antic Règim de­senvolupa a tot arreu , i que encara avui perduren, sobretot en forma de fanatis­mes re ligiosos. És important destacar aquest fenomen (Arno Mayer en diu «de persistència' ») perquè tindrà i té encara un pes específic en aquesta narració.

L'edat de la Il· lustració acabà de cop, entre fumeroles negres als camps de concentració d'Auschwitz , Bergen­Belsen , Treblinka, Sobibor ... El cop de gràcia van ser els pogroms stalinistes i els milions de persones deportades o assassinades pel règim soviètic durant els seus gairebé 70 anys d'existència.

Com si d'una persona es tractés, Occident , al final de la seva edat adu lta, sembla haver iniciat el lent declivi cap a

la seni litat. N'és un bon indicador el problema palesti­na-israelià : el

1948, amb els forns crema­toris encara

calents , es pro­clama un nou Estat d'Israel , les úniques

credencials del qual passen pe ls Llibres Revelats: la ve lla Tanakh, que semblava superada per l'inexorable pas del temps.

Aquest retorn a la mentalitat teocràtica es pot comprovar, a l'actu alitat, com el tri omf de les opcions més reaccionàries en el pais més poderós del món. La crei­xent importància del creacionisme, el clí­

Poble Escollit que arribava al Nou Israel després del seu forçós èxode' .

També a petita escala succeeix diària­ment, i no en som prou conscients. Les successives invasions culturals per part dels Estats Units han portat amb el les el fanati sme de la prohibició. L'estigmatització dels malalts de sida, als

max assolit per les sec­tes, la cada cop més estesa creença en els fenòmens paranormals i la davallada dels va lor

Teocràcia puritana anys vu itanta, o dels fu­madors a l'actuali tat en són un exemple. Aquesta invas ió cul tural no s'està donant, però,

i liberalisme salvatge no són pas tot l'Occident

culturals i científics són fenòmens contemporanis que semblen indicar que la reforma dels 11 ·lustrats, du­ta a terme als Salons literaris, a les Lògies i als Ateneus, mai no va ser ruptu­ri sta. Occ ident ha tingut una edat adulta de cu rta durada ... i tot seguit en presen­ciem la seva senilitat.

Ara comprovem un fenomen curiós: el xoc de civilitzacions de qué parlava Samuel Huntington s'ha estat produïnt al davant dels nostres nassos i no ens n'hem assabentat. De fet, és un xoc que patim a diari, gràcies al triomf, allà al se­gle XVII , dels puritans com a religió més infuent als Estats Units.

En efecte, els puritans del Mayflower encara perviuen, De fet, són legió. I amb ells perSisteixen alguns fenòmens !ipics de l'Israel del periode del Segon Temple, com les caceres de bruixes. El boc expia­tori -un pobre animal al qual es feia car­regar amb els pecats de tota la comunitat per després acabar ritualment amb ell' ­van ser, al seg le XV II , les bruixes dels processos de Sa lem, i, alternativament , el paper ha passat als co-munistes, els alienigenes, els jueus, els asiàtics i ara els musulmans. No és d'estranyar en uns pe­legrins que es ve ien a ells mateixos com el nou

sense una dura resistèn­cia per part de la vel la Europa, orgullosa dels seus tres mil anys d'història. I men­tre uns segments de la població ja són culturalment ciutadans dels Estats Units, una part majoritària encara es resisteix a les cadenes de menjar ràpid , la MTV, la prohibició de fum ar als trens .. . i les guer­res preventives.

En efecte, el xoc de civi litzacions s'ha donat, però s'ha donat al si de la nostra no-tan-homogènia civi lització occidental. I continua. Com a eix vertebrador de la consciència occidental. encara cap de les parts implicades no s'ha pogut alçar amb la corona de manera exclusiva. Tampoc no sembla que la invasió puritana esta­dounidenca estigui propera a triomfar a Europa, malgrat algunes aparents victò­ries. Els Estats Units són una nació en descomposició social, i és aquest el veri ­table vector de poder de cada Estat. La lenta però imparable ascenc ió de la Xina posarà a prova els seus recursos humans i econòmics. Mentrestant,

Europa cerca desesperadament un aliat a l'Est per no veu­

re 's «aixafada» entre aquests dos colos­sos. Aquest aliat. que

és la Rússia postsoviètica, es troba en aquests mo-

ments en un estat embrionari

42 7

8

de creixement, amb reptes seriosos per superar. Peró si l'annexió es produís , cal­dria veure quins nous vectors assoliran el protagonisme d'aquesta cont inua, vella dialèctica intercivi-

És per això que, quan sentim parlar, als defen sors de la teoria mes reaccionà­ria , d'exportar «el model de civilització occidental» a la resta del món, ca ldri a

litzatòria que en diem l'Occident.

Model de civilització occidental? .. preguntar-se de quin ens parlen. De la democràcia grega ? Del teo­centrisme medie-

Un Occident que, sovint , per generalització,

democràcia grega, teocentrisme medieval , 1I'lustració?

ens es presentat com un ens coherent i monocromàtic, però que, evidentment, no es sinó un procés dialèctic, l 'embolcall fi­nal de desenes de capes que, com si d'una ceba es tractes, es troben tan fer­mament lligades que de vegades sem­blen confondre's.

val? De la 11 'lus-tració? Molt em sembla que, en realitat, es refereixen a una restrictiva barreja de conceptes teocràtics , de clara ascendèn­cia puritana, i liberalisme econòmic sa l­vatge i sense mesura. I això poden ser moltes coses, però no és pas tot l'Occident

1. Cal recorda r, per exemple, el discurs més famós de Ciceró, les Ca tilinàries. 2. Es tracta del Pentateuc o cinc primers ll ibres de l'Antic Testament. 3. La Tanakh (nom composat per les primeres lletres hebrees dels ll ibres Torah, Neviim i Khetuvjm) es, parl ant en general , l'equivalent a l'Antic Testament. Tanmateix, a l'antiguita t la Tanakh comprenia nombrosos textos part iculars de cada com unitat , com Gènesis apòcrifs, els ll ibres d'Enoc. els Teslaments dels profetes i els Peshero interpretacions de textos bíblics, ante­cedents dels Mishnà del Talmud. No és fins el segle II d. C. que queda fixat el cànon actual , tot i que les diferents esglèsies cri stianes accepten o exclouen alguns textos. 4. Hodge. Stephen. Los manuscritos del Mar Muerto. Madrid , EDAF, 2005. 5. La majoria d'experts considera, de fet, aquest com un dels factors clau: el cristianisme és l'única secta de l'època que no fa del Temple de Jerusalem un aspecte central doctrinari, mentre que les altres, un cop destruït el Tem ple, símbol màxim de les seves aspiracions , senzillament desapareixen. 6. Que passa, essencialment , per fu sionar el nouvingut cristianisme amb la doctrina mes estesa a l'Imperi. el mitraisme. 7. Mayer. Arno. rhe persistence ot the oid regime. Europe to the Great War. Londres. Croom Helrn , 1981. 8. Levitic. 16:8; 16:21-22 9. Galtung , Johan. Fundamentalismo USA. Fundamentos teológico-politicos de la política exte­rior estadounidense. Barcelona, Icaria, 1999. Y Bruce , Steve. Fundamentalismo. Madrid. Alianza. 2003.

,. I

'" \

-.

r

• .l' ol ¡

I f ; L

\~ , I ., 'xo

"-_.

--

I r

,. ,

la consignA

Apostasia, el dret a abandonar la religió

Joan Carles Marset Geòleg i editor, vicepresident d'Ateus de Catalunya

L'apostasia , en un sentit am­pli, és l'abandonament conscient i voluntari de la religió que es professa. Ha de ser una decisió conscient , perquè, si no, es trac­taria més d'un distanciament, progressiu o transitori , o bé de l'incompliment d 'una pràctica , però no d'un abandonament real. La referència a la voluntat, per contra, va més associada a la intencionalitat, al desig perso­nal de "deslligar-se" del compro-mis, a la dec isió de desfer el "lligam" que, d'alguna manera, vincu la els fidels amb la seva "relig ió".

En el cristianisme, el baptisme és un ritu iniciàtic que suposa l'accés de l'indivi­du a una "nova vida": l'acceptació de la fe en Crist , l'adopció

fins i tot, en contra de la possi­ble voluntat dels seus pares o tutors, la qual cosa en altres èpoques ha tingut conseqüèn­cies tràgiques. Les confessions religioses són conscients de la importància de la dimensió social de l'ésser humà, del desig de celebrar els esdeveniments més significa­tius . les principals etapes de trànsit de la vida: el naixement , la pubertat, el pas a l'edat adul­

ta, la mort ... Aquests són moments pels que passem tots en un moment o altre. i controlar aquestes cerimònies pot atorgar un grau d'influència social molt conside­rable. A través d'aquest mecanisme s'a­consegueix que els individus s'apropin a

d'unes creences i l' in-grés en una comunitat religiosa. Segons el ca­tecisme catòlic "pel bap­tisme som alliberats del

Apostasia: abandonament conscient

i voluntari de la religió que es professa

la religió, es familiaritzin amb els seus rituals i creences , i els resu lti més fàci l arribar a ac­ceptar-les de forma na-tural. No es pot oblidar que el principal objectiu pecat i regenerats com

a fills de Déu, passem a ser membres de Crist i som incorporats a l'Església i fets partícips de la seva missió". Es a dir, per a l'Esg lésia catò lica el baptisme no és un simple acte de celebració, és un sagra­ment que, per la "gràcia" de l'Esperit Sant, converteix els pagans en cristians. Resulta, doncs, sorprenent que el nou fi­del pugui ser batejat sense tenir cons­ciència de la importància d'aquest acte i,

del cristianisme, des dels seus orígens. és, precisament, l'evangelització. esten­dre la fe -i implícitament la seva influèn­cia i poder- a tot el gènere humà.

Així , l'Església catòlica i altres confes­sions cristianes utilitzen tradicions secu­lars, com el desig dels pares i familiars de celebrar el naixement dels infants, per incrementar la seva penetració social. Molts pares, per tradició, fan batejar els

42 9

IL3 l~:::~:~c;~'~~a~~~~~ 11111 ,lul0 11\1 fOlI~"" lón (cn'''''JI Un¡.o"'tot d. B ..... lg ...

seus fill s nounats sense adonar-se que estan decidint l'ingrés del nadó en una comunitat religiosa. Tanmateix, l 'absència d'alternatives laiques per a aquest tipus d'esdeveniments afavoreix la perpetuació dels ritus rel igiosos i fa que molts ciuta­dans, quan arriben a l'edat adulta , es tro­bin adscri ts a una confessió re ligiosa que mai no han escollit i que no s'adiu amb les seves idees, mentre que les confes­sions treuen profit augmentant artificial­ment el seu nombre

respecte a altres confessions, i és que disposa d'un "registre" de totes les perso­nes que són batejades, o sigui d'aquells que d 'alguna manera "consten" com a catòli cs.

Per això, a diferència del que succeeix amb al tres religions que no disposen de registres similars - tot i que els vincles amb la comunitat poden ser tant o més forts- si un vol ser donat de baixa per l'Església catòlica , o vol que aquesta tin­

de fidels per acon­segu ir més pes poli­tic i social.

Malgrat això, ca­da vegada hi ha

L'absència d'alternatives laiques afavoreix la perpetuació

dels ritus religiosos

gui constancia de la seva decisió, ca l fer una "declaració d 'apostasia". AI marge de les prò-

més persones que comencen a qüestio­nar-se la seva "pertinença" a una organit­zació a la que estan adscrits des de la in­fantesa, sovint més per inèrcia que no per decisió pròpia, però amb la qual no se senten identificats en absolut. Aquest fet, sumat. en els darrers temps a l'act i­tud públ ica de l'Església catòlica o, si més no, dels seus representants oficials, està portant cada cop a més persones a preguntar-se com poden "desll igar-se" d'una institució que entra en clara contra­dicció amb les seves conviccions. Aquestes persones, per regularitzar la se­va si tuació i evitar que les confessions re­ligioses es continuïn beneficiant de llur passivitat, poden optar per exercir el seu legitim dret a l'apostasia,

Per a l'Esg lésia catòlica l'apostasia és "la renúncia a la fe cri stiana rebuda a tra­vés del baptisme". És a dir, l 'abandona­ment explicit i voluntari dels dogmes i creences infosos per l 'Esperit Sant durant la cerimònia del baptisme, al marge que l'interessat pogués aleshores tenir cons­ciència o no d'aquest fet , i posseir o no capaci tat critica per decidir si volia abraçar lliuremen t i voluntàriament aque­lla fe. És, doncs, una decisió personal que hom pot adoptar ll iurement i que no necessita de cap autorització ni confirma­ció de ningú. Ara bé, en aquest assumpte l'Església catòlica té una particularitat

pies conviccions, aquest és l'unic mitja que l'Església reco­neix - almenys en teoria- perquè una per­sona "batejada" pugui deixar de perta­nyer-hi de forma voluntaria; ja que l'absència de pràctica religiosa sense una manifestació formal de rebuig de la fe -cosa força habitual- no comportaria cap situació especial , i l'expulsió de l'Església per part de les au toritats eclesiàstiques sense ser demanada no constituiri a apos­tasia, sinó excomunicació.

Avui , l'exercici de l 'apostasia no hauria de comportar cap conseqüència per a l'interessat, ja que és un dret reconegut tant a la legislació espanyola com a la in­ternacional, que prohibeixen explici ta­ment qualsevol possible discriminació per motius religiosos. De totes maneres, això que sembla de sentit comu pot no resul­tar tan senzill , perquè les organitzacions religioses són conscients que un dels mecanismes per preservar la seva força -sobretot enfront del proselitisme de les altres religions- és evitar la deserció o, si més no, obstaculi tzar-la. Hem de recor­dar aqui que l'Islam fins i tot condemna amb la pena de mort l'apostasia en tre els seus fidels ...

Des d'un punt de vista civil la "decla­ració d'apostasia" no és altra cosa que una comunicació per donar-se de baixa d'una organització religiosa que. com qualsevol altra entitat , hauria de disposar

42 1 1

12

de mecanismes perquè els seus mem­bres puguin abandonar-la quan vulguin amb plena Iliberlat , però atès que l'Església catòlica no disposa de cap pro­cediment explicit per poder tramitar aquesta "baixa", és aconsellable tenir presents algunes recomanacions:

En primer lloc, cal assegurar-se que la comunicació arri-

d'una diòcesi a l'altra. És força habitual -encara que cada cop menys- que al pri­mer intent no hi hagi resposta. En aquest cas, el més convenient seria insistir una mica interessan t-se per l'estat de la sol'li­ci tud . En general això és suficient per aconseguir una primera comunicació, que sovint consisteix a demanar més dades

bi al destinatari adequat que, cal suposar, com a responsable de tots els membres

Qualsevol entitat - també religiosa­hauria de disposar de mecanismes per poder abandonar-la lliurement

per verificar l'au­tenticitat i aprofi­tar la circumstàn­cia per proposar una entrevista a la persona inte-

de la diòcesi, hauria de ser el bisbe a qui estigui adscri­ta la parròquia on es va ser batejat. Per això, seria prudent enviar al bisbat cor­responent una carta per correu certificat amb confirmació de rebut.

En quant al contingut d'aquesta carta no hi ha cap model "oficia l", però tanma­teix hauria de recollir els motius que por­ten a demanar la baixa de la confessió catòlica, que, en definitiva, hauria de ser el rebuig de la fe cristi ana - es poden tro­bar diversos models a lnternet, per exem­ple al web d'Ateus de Catalunya www.ateus.org , però n'hi ha d'altres igual­ment vàlids. Tot plegat es pot amanir amb experiéncies o circumstàncies personals, però tampoc no cal abandonar l'àmbit de la bona edu­cació ni entrar en massa més detalls. No es tracta de presentar una relació ex­haustiva de greuges ni res semblant, sinó simplement de comunicar que es vol ser donat de baixa d'aquesta institució.

El que també és aconsellable és afe­gir una còpia del DNI o algun altre docu­ment d'identificació i indicar alguna forma de contacte , bé sigui una adreça postal, un telèfon , fax, adreça electrònica o altra. També pot anar bé aconseguir una còpia de la partida de baptisme, on constarà la parròquia i la data del bateig. En cas que no es conegui la parròquia pot resultar útil indicar la població i la data aproximada.

A partir d'aquí el procés pot va riar

ressada. Si s'ac­cepta aquesta trobada el més normal és que es doni una d'aquestes dues situa­cions: o bé l'interlocutor simplement vol comprovar la identitat de la persona i es vol assegurar que està decidida a aposta­tar, o bé pretén convèncer-la que està co­metent un greu error i tracta de fer-la can­viar d'opinió o, si més no, d'aconseguir que posposi la seva decisió.

El més pràctic és, senzillament. ne­gar-se a mantenir cap entrevista i, en tot cas , limitar-se a acreditar la pròpia identi­tat per evitar qualsevol possible suspicà­cia - tret que es tingui curiosi tat per com­provar personalment el procediment-, amb la qual cosa és força probable que acabin donant per bona la sol· lici tud . En alguns casos poden enviar una notificació per escrit reconeixent la condició d'apòs­tata , però en altres no, per això, després d'un termini prudencial, pot ser recoma­nable arribar-se a la parròquia on es va ser batejat per comprovar si al llibre de baptisme corresponent s'ha afegit una anotació a les dades marginals indicant la nova condició.

Un dels entrebancs més comuns que solen produir-se és que l'Església res­pongui dient que aquest és un assumpte personal de cadascú perquè ella no dis­posa de cap "registre" de fidels, sinó que compta tan sols amb documents que re­cullen fets "històrics" que no prejutgen les creences de les persones ni suposen la seva adhesió a l'Església. Això , però,

contradiu de rel el seu propi concepte de baptisme com a sagrament. que estableix entre altres coses la incorporació a la co­munitat de fidels ...

També sembla raonable pensar que, si l'Església té necessitat de recollir en un llibre de reg istre les dades dels qui in­gressen en la comunitat, aleshores els

internacional entre l'Estat i la Santa Seu de 1979 sobre Assumptes Jurídics per defensar la inviolabi litat dels seus arxius.

En definitiva, el més probable és que, amb una mica de perseverança, s'arribi a aconseguir per part de l'Església un reco­neixement de la condició d'apòstata. però si en última instància es produeix una ne-

gativa persistent, qui desitgen abandonar-la haurien de teni r la possibilitat que aquesta insti tució deixi igualment constància de la

En aplicació de la Llei de Protecció de Dades es pot demanar

o una omissió, aleshores no quedaria més re­mei que abord ar el tema per la via

la desaparició d'una referència en el registre eclesiàstic

seva volun tat. Moltes persones van fins i tot més enllà i, en aplicació de la Llei de Protecció de Dades Personals, demanen que siguin esborrades dels registres de l'Església totes les seves dades -si és necessari amb la "destrucció" física dels apunts- i, per descomptat, les que fan re­ferència a la seva ideologia o creences. Val a dir que això no s'ha aconseguit mai. A més, cal preveure que en aquest punt l'Església sempre s'empara en l'Acord

legal , encara que sempre és recomanable esgotar totes les possibi litats abans d'emprendre aquest cami. En aquest supòsit seria convenient assessorar-se legalment i aconseguir una declaració notarial que deixi constància de la nostra voluntat i de les gestions que anem fent , que com a minim tind ria valor civil al marge de les autoritat eclesiàsti-

ques, però d'entrada sempre hem d'esperar que no calgui arribar a

aquests extrems \

42 13

ci mOllogl'àlïC

Aprenents de bruixot

Josep Sellarès. Antropòleg

"L'any que ve l'economia es­panyola , o sigui el seu PIB, crei­xerà un 3,5% ..... Davant d 'això, jo sempre penso el mateix : "i jo m'enduré al lli t a la Shakira".

No perquè no sigui possible, que ho és, sinó perquè ningú no parla de què vol dir créixer un 3,5%, un 5% o un 1.5%. però tots tenim clar què vol dir endur­se'n al llit a la Shakira,

Aixi que si l'any que ve acon­segueixo la Shakira, el més pro­bable és que acabi amb la maleta al replà de casa i ... o me n'aniré a casa la meva mare, opció preferida per molts, o em buscaré un pis de separat que aug­mentarà la meva despesa i sumarà PIB.

Els meus fill s i la meva dona segura­ment necessitaran una psicòloga de re­forç per superar el trauma, que augmen­tarà la despesa

i pagar-ho tot amb unes hores 42 extres o, encara millor, dema-nar un petit crèdit personal que sumarà d'aquesta manera més 15 PIB. Finalment, com que el paradís ja el vam perdre, no podré pagar el crèdit personal i el Banc mobilit­zarà el seu departament jurídic per cobrar el que diu que és seu, sumant encara més PIB. I, quan a final d'any, el min istre d'Economia de torn digui que

Espanya i els espanyols van bé, perquè el PIS ha crescut un 3,8% i no un 3,5%, jo pensaré que sóc un gilipolles que no sap ser feliç.

I és que, com en Foucault va demos­trar, en cada època de la modernitat , una nova especialitat cien tífica, fisics primer, biòlegs després, ara economistes, s'han

enlairat convertint de la parella i Su­marà PIB. Com que, quan la pare­lla va pel pedre­gar, la civi litat desapareix, ne­

Els economistes han convertit el què són sim­ples instruments d'anàlisi o, enca­ra pitjor, de mo­delització de la realitat , en mites

simples instruments d'anàlisi en mites il 'luminadors

del comportament humà

cessitarem uns advocats per arreglar pa­pers, drets i ob ligacions que sumaran encara més PIB.

Jo, ja ll iure, em plantejaré que, a més de pare, sóc home, l'home de la Shakira , i que no és bo que l'home estigui sol. Què millor que anar, per exemple, a Marina d'Or a relaxar-me, jugar a golf

il'luminadors del comportament humà i en indicadors de la felicitat o infelicitat.

Ja sé que és financerament factible i econòmicament racional, però si la du­rada d'una generació és de 25 anys, si al cap de 20 anys cal renovar totes les instal ' lacions des de quasi zero , per què hi ha deute de l'Estat a 30 anys?

16

Amb quin dret estem endeutant als nostre fil ls nats o no nats que no tenen dret d'opinió ni de vot?

No augmentaria la felicitat general el fet que cada generació es fes responsa-

ble de les seves pifies i beneficiària dels seus èxits?

Perquè, al final , del què parlem és de felici tat, que ni es mesura, ni es pesa. simplement se sent

ci monogràfiC Lampistes (i paletes)

Ferran Escoda. Periodista

Contra tot pronòstic escriu ré quatre rat i tes en lloança d'una professió poc estimada pet co­mú de la societat: ets lampistes. Aquest torsimany domèstic, massa sovint menystingut però sempre desitjat. reclamat sobre­tot quan les canonades diuen prou O la instal'lació elèctrica fa un espetec terminal : el lampista. És el veritable mantenidor de la vida familiar i de la civili tzació occidental. En un món on tot allò que s'espatlla es llença (això si. sem­pre en el corresponent contenidor), la fi ­gura del lampista reparador és un luxe, una delicia artesana. El lampista s'en­fronta als desperfectes i avaries amb una capaci tat d 'adaptació admirable. als seus

l'empantanegament descomu­nal, la trampa permanent, són retrets sistemàtics que han de sofrir els lampistes. Però la va lentia del lampista és exemplar, sap quan comença però mai no sap quan acaba, es llença a l'aventura sense saber ni quan ni com enllestirà la seva obra i, malgrat això, el lampista encara no ha començat ja pro­clama una data d'acabament. A causa d'aquest desprestigi ge­

neralitzat , no hi ha nens ni nenes que vulguin ser lampistes de grans, ni els pa­res fomenten aquesta lucrativa i útil pro­fessió , ni la societat li atorga la importàn­cia que mereix, Arquitectes o bombers són imitats i somiats, peró el lampista no

és un model a se­ulls tot té solució, sempre hi ha un "empalme" salva­dor, algun sargit que ens retornarà a la desitjada normali­tat, un pegat que

La valentia del lampista guir. trista demos­tració de la frivoli­tat del nostre món , que consi­dera més digne

és exemplar: sap quan comença però mai no sap quan acaba

i es llença a l'aventura no sabent quan ni com arrossegar un ma­

leli de pell que ens permetrà conti-nuar endavant. En un temps en que ja res no es repara i tot es substitueix, el lampista és un paladi del reciclatge. Però malgrat les bondats d'aquest gremi. la seva fama és plena d 'afi rmacions ofensi­ves . Factures Inflades, terminis incom­plerts, reparacions innecessàries .. . el re­guitzell és llarg i dolorós. Aquell endoll col-locat a una alçada inversemblant,

una caixa d'eines. L'únic model de ficció que em ve a la memòria és la parella Pepe Gotera i Otilio , un exemple escarni­dor que es publicava a tots els tebeos amb el subtitol de "chapuzas a domicilio".

El lampista, al contrari que d'al tres professionals més dèbils, no és presoner de l'estètica, és pràctic i busca solucions sense aturar-se en boniqueses fictícies ,

42 17

18

no l'importa deixar els secrets de la seva obra a la visia o alternar rajoles de diver­sos color a l'alzar. Perquè el lampista no s'ofega en consideracions supèrflues, va per feina i sap que la vida es compta per hores i malament.

Quan parlo del lampista immediala­ment incloc un altre professional en els

simbol. El paleta. Lampista i paleta van de bracet cap allracàs final , l'un va amb l'altre i es persegueixen i es complemen­ten amb una calculada freqüència. Aquests dos professionals són un para­digma de la classe treballadora, un exemple per a tots els companys. Però el seu esperit rebel de pencaire autònom

seus tràngols i consideracions, em refereixo al paleta. El com­pany indissoluble, arquitecte de pe­tits espais, crea-

En un món on tot el que s'espatlla es llença, la figura del lampista

reparador és tot un luxe,

no té bona fama sindical. Una al­tra injustícia. Total , que si fi­nalment això de la compra una delícia artesana

dor del totxo i del ciment, tingut per no massa, però imprescindible també per al bon govern de la vida humana.

Aquells pantalons caiguts, avui a la moda, ensenyant el començament de la ratlla del cul, la samarreta imperi , el mo­cador de quatre nusos al cap. Tot un

d'Endesa no es pot fer, sense deixar el ram de les elèc­triques, proposo una OPA hostil al meu lampista, o a qualsevol altre, segur que fem un bon negoci i tindrem el privilegi de sentir-nos membres d'un gremi sofert i altruista, d'una professió diferent i plena de riscos

el mOllogn1lïC

Els macarres de la moral

Vicenç Molina. Professor d'Ètica empresarial (UB)

Si, d'acord , això ve d'una cançó de Joan-Manuel Serrat, molt bonica de sentir i plena de tot allò que ara convindria dir. Una cançó, a mès, amb un ritme musical esplèndid. Com acostu­ma a passar gairebé sempre amb el meu ve i del nostre antic barri .

Perquè el cas és que ho són, de macarres. Macarres de l'es­perit , exactament , tot i que no sempre únicament de l'esperit. Aquesta dedicació professional al macar­risme afecta també altres menes de per­sonal, òbviament, però preferentment identifica els membres de les castes leví­tiques. Aquestes castes sacerdotals de les religions monoteistes que utilitzen re­ferències extretes d 'un text considerat "sagrat" -en virtut d'algun principi històri­cament in identificable, i no pas en vi rtut d 'atorgar-l i cap sacralització basada en instruments humans que puguin codificar relacions de temps i d'espai en algun sentit diferent al del mÓn "profà"- per tal d'obtenir beneficis -sucosos, substan­cials ... - en poder, en diners i en pri vile­gis, a base de la venda de serveis amb pretensió al ternativa a la por i a la inse­guretat.

Sempre hi ha - hi haurà- persones que tindran por, por autèntica, pànic rea l, davant de l'inconegut. Por, sobretot. en­front del misteri darrer. del pas definitiu. Aquesta por és legítima, no faltaria mésl

El que no ho és. és aprofi tar- 42 se 'n. Els qui se n'aprofi ten fan que, en comptes d'enfrontar la vida 19 - la que tenim ara, no una altra cosa improbable d'un indetermi-nat més enllà- buscant el ma-xim desenvolupament de les aptituds que ens pugu in propor-cionar un mínim de felicitat , en comptes de defensar l'ètica ur-gent, quotidiana, fecunda. d'una vida que pot ser millor per a

molts, ens abandonem a la seva falsa in­termediació. Volen que ens sentim espiri­tualment desmuntats, i que comprem l'oferta d'uns intermediaris que s'autopro-posen com a mitjancers entre aquesta por i el més enllà. I que desenvolupen una gamma de percepcions referencia ls per mitjà de les quals intenten perfilar de­term inats codis de valoració del bé i del mal , venent la seva cosmovisió com a garantia de seguretat davant la mort i el trànsit definitiu . I, a més, s'atorguen la potestat d'identificar els cànons a partir dels quals podem identificar els principis de vida i d'actuació, els judicis de valor, les normatives que ens puguin servir de guiatge. Ès a dir, són els macarres de la moral. Fins avui , a més a més. han gene-rat fórmules de judici moral completament descarades, abusivament còmplices amb el sotmetiment de les persones al poder, als poders de tot tipus. amb la conformi-tat amb les injustícies i amb la desposes-

20

sió dels éssers humans de les claus de l'anhel d'autodeterminació, fonament de la llibertat i de la vida viva. Perquè, pro­bablement, aquests macar res de la mo­ral , com diu Michel Onfray, fonamenten la seva concepció teocràtica en la tanatofilia de la pulsió de mort, que tan útil els ha estat per viure a costa dels altres:

"El Talmud i la

són els pitjors, perqué pretenen gaudir de l'avantatge de fer creure que, en tot cas, nomès ells poden actuar d'intermediaris entre els que busquen alguna cosa més i aquell més enllà que els està vedat i que tan sols ells poden entreobrir. D'aquesta intermediació, d'aquesta auto­referència com a dipositaris de les claus

Tora, la Biblia i el Nou Testament, l'Alcorà i els hadit no semblen garan­ties suficients per-

Aquests macarres es fonamenten en la pulsió de mort,

de la porta de l'al­tre costat, en treuen els rèdits que els han fet viure com dèu.

tan útil per viure dels altres

qué el filòsof trií' entre la misoginia jueva, cristiana o musulmana, que opti contra el porc i l'alcohol però a favor del velo de la burka, que freqüenti la sinagoga, el tem­ple, l'església o la mesquita, tots ells in­drets on la in tel'ligéncia hi té poca cosa a fer i on, des de fa segles, es prefereix l'obediéncia als dogmes i la submissió a la Llei. i per tant aquells que pretenen ser els elegits, els enviats I la paraula de oétl' .

Els qui ho fan de la manera mès de­pravadora són aquells que identifiquen els codis de conducta amb ritus despu­ll ats de tot compromis amb la vida. de tot compromís amb la recerca de resposta interior, de tot compromís amb la imprevi­sible potenciali tat d'alguna emoció que fecundi el nostre món interior enfront del que no podem saber. Els qui ho fan , doncs, exotèrica ment, a base de ritualit­zacions litúrgiques nues, abstractes, sen­se cap càrrega emocional, sensorial ni

sensitiva. Els capellans. doncs. Tots els levites de la tradició

judeocristiana -en la qual, evi­dentment, s'hi inclou l'lslam-

En tot cas, algu­nes de les cosmovisions arrelades a l'Orient -a tots els Orients- potser poden oferi r, malgrat tot, una mica més d'inten­ció emocional en la recerca de possibles respostes i, potser, poden fer l'esforç "esotèric" de buscar aquesta resposta del món interior en algun tipus d'integració amb el que ens envolta. Amb algun tipus de certitud còsmica davant la incertesa fonamental de la vida. Però. tot i aixi, massa sovint han reproduït també si tua­cions de privilegi estamental per als qui més temps de dedicació tenien o més es­tratègicament orientaven la seva pròpia capacitat de percepció. El lamaisme ti­betà n'és un bon exemple ...

Ara em ve al cap un títol del poeta de la Barceloneta, Joan Salvat-Papasseit, L'ofici que més m 'agrada . .. L'ofici que més m'agrada no és, és clar, el de macarra de la morat. Cap macarra per a cap moral. Cap capellà

1. Onfray. Mlche! Tractat d 'ateologla. Barcetona: Edicions de 1984. 2005. Pàg . 48

ci monogràfiC Periodistes ... o de com una idea pot empitjorar considerablement

Joffre Villanueva . Secretari general de l'MLP

He d'admetre, cosa que em ta més estúpida que ells matei - 42 preocupa, que no m'ha costat xas han provocat . gaire escriure aquest article. I això és la variant curta del que Quan em va tocar escriure so- passa més sovint. Trobo extra- 21 bre la professió periodistica em ordinària la capaci tat que tenen vaig posar de mala llet automàti- per esco ltar-te atentament du-cament i res del que explico rant mitja hora i. en acabat . fer-aqui surt d 'una sola anècdota, te una pregunta que demostra: sinó que és fruit de diverses ex- a) que no t'han fet la més mini-periències traumàtiques deriva- ma atenció ; b) que no t'han des del tracte amb periodistes. entès; c) que portaven la pre-

El primer que em ve al cap gunta prèviament pensada i els és la dificu ltat que tenen per re- la bufa el que has dit. Tan dificil produir correctament els noms de la gen t, és dir : "perdona, però això no ho he de les organitzacions, de ls projectes... entés, ho pots repetir?". Fins i tot preferi-Vénen , s'lla apunten en un paper. i des- ria que diguessin : "mira, t'has explicat fa-prés hi ha coses canviades. Home, consi- tal . torna-hi , a veure si podem aprofitar derant que. en gran part, retallen i engan- alguna cosa". Però no. Et miren, t'apun-xen, que potser fins i tot tenen un dossier ten amb el micro, merdegen l'aparell de preparat amb gran gravació constant-cura per algú del ment o fan deu seu ram. doncs no Després d'una llarga explicació et senyals al tècnic hauria de ser tan fan una pregunta inversemblant de so i, en acabat , complicat. Però i acabes dubtant de tu mateix patapam, et des-sembla que si, col, laquen fent-te gran misteri. dubtar de tu ma-

També resulta emprenyador que, des- teix (que no de les teves idees, cosa que prés d'una llarga explicació. et facin una seria mil vegades més estimulant I). pregunta inversemblant. els expliquis què Una altra variant especialment moles-passaria si la seva pregunta fos raonable ta és quan tu els expliques alguna cosa (la teva resposta també acaba sent es- complexa i se t'encallen amb alguna fra-trambòtica, estàs fent hipòtesi d 'una bur- se que no els ha agradat. Perqué el verb rada i aixi els ho dius) ... i només reflectei- és encallar-se. Et pregunten sobre alió xin això l I mira que has començat bé, has encara que sigui una xorrada i la conver-estat pedagògic i has parlat a poc a poc. sa es desviï completament del tema Doncs no, van i es queden amb l'anécdo- principal.

22

Més emprenyador encara: Vas a par­lar d 'un lema, et llencen un tòpic. Els hi argumentes. de forma científíca i ben fo­namentada. que no és així . que allò és un tòpic, que en realitat les coses van d'una altra manera. I quan has acabat i tu et penses que has col 'laborat a desmun­tar un equivoc generalitzat, acaben dient: "Sí , sí , això està molt bé. però el cert és

ler donar-me-les d'expert , estic parlant de grups musicals, o fets que he viscut molt directament...) hi trobo pífies a manta. Si tot ho fan aixi . la veritat és que ho trobo preocupant.

Francament , i per anar acabant... De vegades tinc la sensació que el col, lectiu de periodistes és l'únic capaç de treure conclusions més estúpides que les teves .

que ... " i et tornen a plantificar el tòpic en qüestió i, a sobre, com si fos la conc lu­sió d 'una hora de debat! Quin morro!

És l'únic col 'lectiu capaç de treure conclusions

més estúpides que les pròpies

I em pregunto inevi­tablement quin sen­tit té la carrera de periodisme. M'imagino que deu

Més enllà d'això, una altra cosa que sempre m'ha fascinat del col 'lectiu en qüestió és la capacitat que tenen per as­sumir el discurs del poder de la forma més acrítica, i el discurs més critic amb el poder de forma indistinta. Potser que es quedin en un terme mig. que serà més raonable , no?

També m'amoïna que cada cop que llegeixo un article que tracta en profundi­tat un tema que domino a fons (sense vo-

estar discutil i su­per-raonat que ha d'existir, però no seria millor que fos un segon cicle? Fas econo­mia, i després t'especialitzes. Fas cièn­cies politiques, i després t'especialitzes. Biologia, geografia, química ... el que si­gui. Com a mínim, serien especialistes en alguna cosa i sabrien alguna cosa més que el famós "què, qui , quan, com, per­què" i la no menys famosa piràmide plas­ta que t'obliga a posar titulars avorrits a noticies mal enteses •

a

d monogl'àfi(; La visió del gremi del taxi des d'un procés participatiu

Fabian Mohedano Activista laic i progrressista

Encàrrec del consell de re­dacció: el pri mer des que en for­mo part . Esco ll ir la professió que menys simpatia em creï i fer una ref lex ió simpàtica i positiva . No està mal per ser el primer. Ara bé, tinc por escénica pe l nive ll : el professor Molina; l'economista Castells; el poeta orgànic de l'MLP, en Ferran Escoda: en Serrana i en Miralles; els amics Oriol Illa i Joffre Villanueva ... Davant d'aquest panorama he decidit afrontar la meva est rena amb una solució tipica a la qual recorre l'Administració quan no sap o no vol re­soldre un problema: fer un procés part ici­patiu . Un cop he decidit l 'ocupació. els ta­xistes, he enviat un correu electrònic als amics, demanant què opinaven de la pro­

De forma unilateral. No ens en­ganyem , com els processos participatius. que només recu­ll en allò estètic o po lít icament correcte. Hi ha hagut anècdotes de caire històric , com aquella que trans­corre al novembre del 75, quan el protagonista, exestudiant de l'Emperador Carlos, institut pú ­blic de Sants, anava a una reu­nió a l'Empe de l'associació d'ant ics alumnes, es va passar

una bona estona amb el taxi aturat ha­vent arribat al final del trajecte, xerrant sobre la democracia i la cata lanitat. Ouins temes tan vigents, oi? Era un taxis­ta comunista de llavors , i de qui no se sap si la vida va empènyer cap a casos de famosos com el de l'anterior ministra

fessió en qüestió. Vagi per endavant les gràcies a tots els que hi han col ·labo­rat ..

De vegades és el taxista de Cu ltura, l'actual president del part it popular català o un que dispara cada dia des de l'esCOPEta

el qui decideix abandonar-te, per molt que aixequis la mà

No ha estat un correu massiu , l'he enviat a un selecte grup d'amics , dels quals conec una llarga trajectòria d'amor-odi amb els taxistes. Si bé la cosa de les noves tecnologies ens permet accedir als altres ràpidament, com és freqüent en aquests enviaments múltiples, únicament m'ha retorn at un "mail delivery subsystem". Cap problema. Fe cega en la resta. De les anècdotes que m'han enviat, n'he fe t una selecció.

naciona l i que esta a mig cami ent re Los santos y los Altares. El protagonista, a dia d'avui, continua pensant que el taxista es va vendre com aquests altres.

Hi ha històries que, curiosament, es repeteixen als correus, com ara el tipic taxista que parla de les excel'lències del marisca l (o general , tant hi fa) Franco, amb la COPE de fons. Per exemple, aquest usuari li va demanar en una oca-

42 23

24

sió que deixés de parlar-ne, si no li feia res. A més, li va dir que podien parlar d'allres temes, a la qual cosa va accedir amablemenl i no va haver d'aplicar el pla B, que hagués consistit a demanar-li que el deixés allà maleix.

També sembla força freqüenl que hi hagi tax istes que prelenguin iniciar una

N'hi ha d'escatológiques, sobre les olors que desprenen alguns membres del gremi o sobre la idoneïtat de fumar al cotxe per part del conductor (curiosa­ment, els que han destacat aquest tema són tots fumadors, sona una mica a do­ble mora!. .. ). Deixem-ho aquí. Us les po­deu imaginar i no val la pena entrar en

detalls. conversa quan l'usuari no en té cap ganes. I, sobrelol, quan el que insisteix en expli­car és que, de fet, ell no vol ser taxista i que

Un " pari , si us plau" pronunciat a temps hagués canviat la vida per complet

N'hi ha que recullen fragments d'històries d'amor relacionades amb taxi s, comiats

és un treball molt dur. Hi ha històries semblants que no han

acabat bé, com és el cas d'aquest prota­gonista, en el que té per norma dir als ta­xistes que, si no canvien el dial, tot i re­coneixent la llibertat d'informació, prefereix aturar-se. Aquesta radicalitat l'ha portat a arribar tard a més d'un lloc en moments importants. fi ns al punt de perdre alguna feina. Per una altra banda, un al tre , explica que li va donar una pro­pina a un per esco ltar Catalunya Ràdio. Ni en aquesta època ni en l'anterior no em sembla a mi que aquesta propina si­gui justificada. Per cert , sobre el fil con­ductor, també els participants fan èmfasi en la molèstia que provoca haver d'escol­tar la ràdio mentre se sent l'emissora de­manant tax is pel carrer Mandri canto­nada Via Augusta ..

N'hi ha que han caigut en el topicisme, per exemple quan és el taxista el que decideix abandonar el nostre protagonista. tot just quan aixeca la mà, el ta-xista decideix apagar la llum, o quan és preguntat sobre la des­tinació, en aquest cas La Verneda, decideix treure's de la màniga la gran excusa que "ja vaig cap a casa i no em va de cami". Quina casualitat '. D'altres usuari s plantegen el dubte sobre si el problema és que són joves.

més o menys defini­tius, frases com: "senyoreta, no es preo­cupi", per ta l que no li caigués la llàgrima; alguns com: "pari , si us plau", no pronun­ciat a temps, que hagués canviat la vida per complet...

N'hi ha de tipus econòmic, sobre la di ­ficultat de canvi amb bitllets grans, sobre les propines, sobre el preu de les llicèn­cies, sobre la sensació d'anar pel cami més llarg, sobre la fixació en veure com el comptador va sumant una quantitat poc agraïda per a la butxaca, sobre com és possible que el trajecte del tren d'a lta ve loci tal Madrid-Toledo costi 8 euros, i de Rambla del Poble Nou fi ns a la Plaça de Sants siguin 10, sobre el dubte perma­nent de si al taxista li és beneficiós estar aturat en una cua. o bé li surt més a

compte fer via ... Indirectament, i re la­cionat amb el tema econòmic, n'hi ha

que porten el GPS i són incapaços de fer-lo servir correctament i no deixen a l'usuari que expliqui com arribar a casa seva. N'hi ha d'esotèriques, per exem­ple com és possible que per les nits no hi hagi taxis. especial­ment el dissabte a la nit, o, pel contrari , hi ha tants taxis al centre de la ciutat durant el dia .. . ' N 'hi ha de pro positives, com que podria haver alguna

mena de tarifa reduïda per a joves (remarcant que fins els 29) . en ho-

rari en el qual no hi ha metro (nits), i que això es pogués fer només ensenyant el DNI (acompanyament de la proclama: "fora carnets joves i altres invents post­moderns"),

N'hi ha d'agressives, com el tipic pro­fessional del taxi que decide ix passar-se tot el trajecte criticant ciclis tes, dones al

N'hi ha que estan relacionades amb la decoració del cotxe, sobretot quan el taxi és ple de coses penjant, estoretes als seients, enganxines a les portes, para­sols a les finestres ..

Memòria participativa excel' lenl. Han respost vuit persones, Una de les quals el seu pare ès taxista , Anècdotes , pro­

volant (causa principal de la seva ira), moto­ristes, vianants i, fins i tot, al tres companys del gremi , argumen­tant que porta des de l'any 59 conduint pels

El trajecte Madrid-Toledo en l'AVE costa 8 euros ...

postes, reflexions , històries d'amor .. , Si el consell de redacció m'ho permet , i si l'art i­cle té èxit, continuarè confiant en els amics

Poble Nou-Sants, en taxi , en val 10 .. .

carre rs de la ciu tat i que ningú no li ha de dir com ho ha de fer. Acostumen a fer servi r el clàxon amb una freqü ència excessiva,

en el proper encàrrec, De fet, això dels processos participatius està inventat per esbiaixar el resultat final del producte, no us sembla? Aquest arti­cle ès un bon exemple

42 25

ENTORN, sccl és una cooperativa d 'Inic iativa social ,

sense afany de lucre dedicada a la gestió de serveis socloeducatlus

I de lleure des de fa més de 20 anys.

Per les activitats de l'ESTIU 2006 posa't en contacte amb nosaltres, t'assessorarem i et farem una proposa a mida de les teves

necessitats.

IiiNTORN,acd Carrer AIln¡6, 44, 2n - 08002 8al':ebna - Tel 00 3IJ2 GI 62 - FlIX 00 SO I 94

IowNentom.coop-e~om.cocp

ci monogràfiC No tots els advocats són dolents, però el 98% donen mala fama a la resta

Orio/llla Poli tòleg

La política és un invent do­lent. companys ... Fixeu-vos que si una mare és "politica" .. és una SOGRA!II

Quan era nen, els meus pa­res volien que estudiés medicina o dret. Creien que ambdues pro­fessions eren imprescind ibles per sobrev iure en la nostra so­cietat. però també, perquè, al seu parer, la reputació social i la remuneració econòmica de la seva tasca fan , de la persona que l'exerceix , un exemplar envejable i modé­lic. Amb els anys, he arr ibat a la conclu ­sió que els metges, amb menor o major mesura, han estat útil s a la meva vida. M'han previngut de mals majors , han es­tat majoritàriament persones amb una al­ta professionali tat i, a excepció d'algunes infermeres que no s'han reciclat des de la constitució del 78, en termes generals,

m'han costat molts calers, molts 42 maldecaps i molts disgustos. Quasi sempre, les recomana-cions donades han estat errò- 27 nies i les previsions inicia ls in­comparablement més optimistes que les fi nals. El grau de discre­ciona litat és més que alt. incal-culable. I les conseqüències, si no s'arriba a un acord econòmic de magnitud considerable amb la contrapart, sòn irreversibles i implacables. Sobre el paper,

les lleis són el nostre marc normatiu que ens anivella a tots. Les lleis són necessà-ries per dotar-nos d'una eina que ens es-tab leix la diferència entre alió que està permès i allò que és punible. Però això és l'aparença, perquè quan arribes al despatx del Cuatrecases en qüestió, re-sulta que és interpretable. Tot és interpre-table i res no és segur. Només així s'en-tén com , per la mateixa causa, existeixen

sentències absoluta­puc arribar a enten­dre la voluntat bon­dadosa dels meus pares en somiar que el meu futur podia ser exitós si algun

Recomanacions errònies ment di ferents, quan no contradictòries. Aquí intervé un inex­plicable atzar, que

i previsions inicials més optimistes que les finals

dia arri bava a ser un reconegut i presti ­giós metge de capçalera. Però la fixació i confiança dipositada en els advocats em té més desconcertat. Mai no he entès la utilitat ni la bondat de l'indesxifrable món de les ll eis i, en genera l, de la justícia. Quasi sempre que he requerit d'advocats,

els advocats inten-ten cop rere cop explicar i demostrar que és lògic que sigu i aixi i no d'una altra for­ma. Això sí , el somriure i l'expressió habeas corpus , mai no el perden. Encara que t'estiguin mentint burdament o confir­mant que et cauran "només" 3.000? i la reti rada de carnet, però aquell somriure

28

del tot professional. .. et fa més fàcil l'en­caixad a. Per això, tal i com deia el presi­dent Georges Clemenceau , els judicis sòn un afer massa important com per dei­xar- los en mans de vulgars advocats.

l'inimitable Tintin viatjava a l'autoritària Sildàvia, on les ll eis, paper mullat, eren mera excusa per la dictadura de la judi­catura. El poder judicial , ah!. .. això són figues d'un altre paner. En fi, quant de

Judicis, representa­cions teatrals , rule­tes russes on els jutges amb la vena als ulls no hi veuen gaire, tot

L'hivern ha estat tan fred negre sobre blanc al voltant de l 'hono­rabilitat de l'advocat i el seu afilat sentit de compromís cap a l'altre! Només aixi s'entenen el reguit­

que hem pogut veure advocats posant-se les mans

a les pròpies butxaques", i que, per justificar­se, diuen que és el que represen ta la jus­ticia : equanimitat i imparcialitat. Gràcies a la justícia, però més que la justícia, al poder judicial del nostre pais, ens assemblem més a les repúbl iques bananeres d'Hergé, quan

zell de dites dels advocats i jutges, usa­des arreu , com aque lla que diu que, en­guany, l'hivern que hem tingut ha estat tan fred , que hom ha pogut veure advo­cats de la ciutat posant-se les mans a les pròpies butxaques!

r cnLI'c\'isl¡\

Jordi Miralles

Jordi Serrana Espai de Llibertat

Coordinador generat d 'Esquerra Unida i Alternativa , diputat at Parta ment de Catalunya

- Com a dirigent d'un partit poli­tic a Catalunya, ¿com deliniries que és l 'esquerra? - Més aviat diria tes esquerres. Penso que és un món plural. en el qual aquells que no ens sen­tim reflectits -i no ho dic en un sen tit negatiu- en l'espai de la socialdemocràcia, ni de l'inde­pendentisme, ens trobem en un àmbit social. politic, que té a veure amb la mateixa estructura de ctasses de Catalunya, amb la pròpia reatitat nacional , i que pot oferir al­ternatives a allò que en reatitat és exis­tent. Una esquerra, doncs, que vot trans­lormar però que és conscient que per transformar ha de compartir, des de la pluralitat i reconeixent la diversitat de l'al­tre . A Catalunya, quan les esquerres hem estat plurals I hem reconegut la diversitat de t'altre, hem pogut canviar les coses. Quan hem intentat negar l'altre. alesho­res la dreta ha guanyat. Nosaltres repre­sentem un espai del que en podriem dir una esquerra alternativa, transformadora , anticapitahsta .. , Però m'agrada més ser propositiu que no pas "anti", i aixi podem dir que es tracta de sumar colors: et de l'emancipació - el roig-, el det gènere - el

vioteta-, el de la defensa medio­ambiental - el verd-, i el del pa­cifisme - el blanc, És la traduc­ció al segle XXI d'una esquerra revolucionària .

- I del concepte comunista, després dels canvis que hi ha /Jagut ¿que en queda avui? Perque tu et deus considerar comunista .. - Jo sóc militant del Partit dels Comunistes de Catalunya. Jo

sóc comunista, tot i que en l'àmbit en què tinc responsabilitats hi ha persones que no en són, i com a comunista podria dir que vull una societat d'homes i dones lliu­res en una Terra habitable, que seria el socialisme del segle XX I. Però no sóc in­genu i penso que es tracta d'actualitzar allò que deia Marx, qüestionar el real­ment existent i, en base a això, avançar .. , Com? Doncs ja seria molt intentar aplicar els Drets Humans al nostre pais. Per a mi això és revolucionari, i els comunistes som conscients que les correlacions de forces existeixen i per això creiem que és possible aprofitar les instàncies politiques i socials per actuar transformant alió que existeix . Per això cal intervenir en la reali-

42 29

MATERIALS DE JOVENTUT

tat , amb la nostra anàlisi i la nostra pro­posta.

- Es clar. però una cosa és el comunis­me d'aquí. antifranquista, resistent. molt sovint heroic ... I una altra el fet que allà on manaven forces amb el mateix nom. molt respecte als drets humans no te­nien ..

- Bé, crec que tampoc no és tot homoge­ni . Tant de bo hi hagués més experièn­cies en matèria de politica exterior i en alguns aspectes de política europea com les que pot representar l'actual secretari general del PSOEI Hi ha coses de les que em sento lluny, però em sento més a prop d'ell que no pas de Tany Blair, com em sento més a prop d'alguns socialistes

- Una aproximaciò no es pot fer parlant de models. S'han comès molts errors , però els comunistes catalans hem defen-

Som una esquerra que vol transformar i que és conscient que per fer-ho ha de compartir,

des de la pluralitat

francesos que tenien posicions crít iques enfront del projecte de Constituciò euro-pea que no, per exemple, de l'expe-

sat un projecte propi per a la Catalunya actual. Quan s'ha in­tentat copiar models, des de fora i des de dins, ens hem empetitit , ens hem simpli fi ­cat ideològicament. Això va fer molt de mal a la cultura del PSUC, per exemple, que ara cadascú pot trobar a diferents ra­cons. Els que tenien la visió que a Catalunya era possible traslladar l'expe­riència de l 'eurocomunisme italià .. ¿on són , avui , els eurocomunistes a Itàli a. per exemple? O els qui creien que aqui es podia traslladar un model soviètic . .. Jo recordo . quan era responsable de les Joventuts del PCC que, en alguna orga­nització. havien intentat organitzar pio­ners, i jo em posava les mans al cap ' Perquè la tradiciò de casa nostra eren els esp lais , els escoltes, i no calia pas portar nens o nenes amb camises blanques i mocadorets vermells. És un gran error imitar un model que no respon a les con­dicions concretes. Imposar un model. a més, ha tingut efectes greus sobre la unitat del comunisme català, el que en dèiem la cu ltura del PSUC, perquè na es va respectar la nostra pròpia diversitat. El que ens caracteri tza, però, és que volem portar a la practica transformadora al lò que alguns només deien en els papers .. .

- O 'altra banda, hi ha un socialisme. di­guem-ne "rea/", el que existeix ara en els partits socialistes d 'Europa. ¿Com en jut­jaries l'actitud?

riència desfeta dels socialistes italians, i de les mutacions constants dels seus espais polítics. Em puc sentir més a prop de Lafontaine, que ha buscat espais de coincidència amb el Partit del Socialisme Democràtic -els anomenats excomunistes, per enten­dre 'ns- i altres tradicions de l'esquerra. que no pas de Schroeder que. en matèria de politica social i econòmica, ha obert la porta a la gran coalició amb els conserva­dors. Valoro corn a positiva. des del seu espai , l'aportació d'alguns sectors del so­ciali sme catala i espanyol a la politica ex­terior i a alguns aspectes de politica eu­ropea , i sóc molt critic amb els que representen una posició poc valenta i no diferenciada del que ha estat un pensa­ment únic, continuista amb la pressió d'un model - que considerem nefast- del capitalisme nordamericà portat a Europa. La plasmació d'això en un projecte que, per altra banda. hagués pogut ser inte­ressant. de Constitució europea. va com­portar que aquesta es tornés excloent. Això va impedir l'aportació d'una Europa probablement majoritària, també realment existent , oberta , de la diversitat, de la cu l­tura, dels drets socials , del món del tre­batI. .. En aquest sentit té mot ta leina a ler, l'esquerra europea, tant la que ve de la tradició socialdemòcrata com la que s'està actualitzant en l'esquerra transfor­madora en què hi participen també els comunistes.

42 31

32

- ¿ I quina crítica faries a la socialde­mocràcia que, quan ha pogut governar prou, com en el cas dels països nòrdics, O Alemanya mateix, ha portat un grau im­portant de benestar social i ha impulsat el paper redistribuidor de l'estat? - Quan va caure el mur l'any 1989 va

cialista i republicà, en Romà Planas. quan va caure el mur va dir: "Ara s 'ha acabat el comunisme, ara aniran per a nosaltres.. " - Quan la dreta i el sistema es desbo­quen , no hi ha contrapesos. El cas Marbella n'és un bon exemple. Fins i tot

sectors de l'es­caure per a tots , també per a la so­cialdemocràcia. La socialdemocràcia va aconsegu ir al­guns objectius, també, per la forta

Quan la dreta i el sistema es desboquen,

querra els hi reien les gràcies a tots aquests especula­dors i els donaven espais en mitjans

no hi ha contrapesos: van contra la democràcia i els drets

pressió de les organitzacions sindicals, per l'equilibri del terror i per la pressió de l'Est d'Europa, una lògica que s'imposava a tots. Cal no oblidar, tampoc, el paper clau dels comunistes a França i a Itàlia , per exemple. Ara, quan va caure el mur de Berl in, va caure per a tots. Per als co­munistes que miraven cap a la Unió Soviètica, va caure per a posicions de dretes, per afirmar-se defensant que no hi ha d'haver més regulació que el mateix mercat, i fins i tot per a aquella anomena­da Tercera Via que no era res més que l'altra cara de la mateixa moneda, la pre­tensió d'un capitalisme amb rostre humà. Quan es vol passar pàgina, a més, sem­bla que això només afecti els uns, i no els altres. L'anticomunisme ha adoptat fórmules molt inten­ses, de vegades des dels aparells del poder, de vega­des des de la incorporació de missatges ideològ ics o cultu­rals . Per exemple, a la República Txeca hi ha proposi­cions per il'legalitzar les Joventuts Comunistes, quan tenen el 17% del vot , i aqui tenim don Manuel con­vertit en sena-dor vi talici ..

- Un amic que era 50-

de comunicació ... És veritat que van per a nosaltres, no pels que tenim una o una altra identifi ca ­ció ideològica, sinó que van contra la de­mocràcia, contra l'Estat de dret, contra els drets socials. Algunes directives euro­pees en matèria medioambiental -que una mica s'han corregit- i mesures com la directiva Bolkenstein (sona com Frankenstein , i no és gratuït') vo len dir més desregulació, i això ho aplaudeixen no només els liberals sinó part de la so­cialdemocràcia. Hem interioritzat alguns esquemes que, amb la pretensió de ser més "moderns", són , òbviament, més conservadors , com això de baixar els im­postos. No crec que sigu i d 'esquerres

disminuir la pressió fiscal , i penso que ha de pagar més qui més

tingui . Malgrat tot, governs de majoria progressista, com l'actual , proposen mesures de reforma de l'IRPF que

continuen afavorint les rendes altes, i això tindrà repercus­

sions en els ciutadans, tot i que seguirem defen­

sant millores socials i polítiques públi ­

ques, però d'algun lloc

han de sortir els di­ners i sembla que

aquestes coses estan bastant inventa­des ... Malgrat lot, a Espanya, i a Catalunya, podem millorar molt, òbvia­ment. però no estem pas en el vagò de cua respecte a d'altres països ..

- ¿ Hem ignorat. també. algunes de les pròpies fonts filosòfiques de l'esquerra catalana. del movi-

en relació a la gestió d'un estat nacionat­ment divers i en l'actual debat estatutari. Això ho té pendent l'esquerra en el seu conjunt. I des d'una nació com Catalunya ho hem de tenir ben clar. És evident que no hi ha més separatistes a Catalunya, sinó més separadors a Espanya. Sempre he dit que el creixement que va tenir

ment obrer. del //iure­pensament, del repu­blicanisme, que sembla que tenien propostes i solucions

Hem pagat les conseqüències d'haver mirat cap a altres

models, en comptes de saber

ERC, passant d 'un a vuit escons -que també es deu, evi­dentment, a que va fer coses bé- es

d'on veníem __ _ deu a l'Aznar. prou vàlides per a molts temes ben actuals ? - Estem pagant les conseqüències d'ha­ve r mirat cap a un altre costat, en comp­tes de lixar-nos més en saber d'on ve­nim. Hem oblidat qui eren els nostres pares i els nostres avis , i això dificu lta un projecte més socialitzador, no ho dic ideològicament. sinó com a forma d'ubi ­cació en la realitat. I l'esquerra que prete­nem representar s'ha equivocat sovint , també, a l'hora d'efectuar les seves valo­racions. S'ha ignorat sovint, per exemple, el reequilibri que hi pot haver de certes realitats a l'Amèrica llatina que, sens dub­te, tindran repercussions a Europa, però això no implica la importació de cap model. Jo, per exemple, co­nec prou bé l'Evo Morales, de quan vaig ser en una campa­nya d'alfabetilzaciò a Bolivia, quan aqui ningú no li fotia cas, però això no vol dir que aqui s'hagi d'aplicar cap model boli­vià , ni del Carib , ni d'en-lloc. D'altra banda, hem de contribuir a recu­perar la nostra tra­dició federal ista, i mportant i ssi m per resoldre les dinàmiques con­flictives de caràc­ter interessat que han anat sorg int

- Dòna la sensació que en aquests anys de democràcia s 'ha trencat la compticltat, el contacte, la coneixença amical entre sectors intel'lectuals i polítics de Catalunya i de la resta d'Espanya ... - En aquest procés que he viscut d 'ela­boració i negociació de l'Estatut, he vist que ha retrocedit l'amistat, el coneixe­ment d'una realitat composta i diversa. Segurament hi ha alguna incidència dels pactes de la transicIó , però és que hi ha hagut vuit anys terribles : el binomi dels nacionalismes excloents, l'espanyolista de l'Aznar i el de CiU. Des de l'esquerra ho hem de dir, perquè s'ha creat una

crosta en altres indrets de l'Estat espanyol , també en

sectors treballadors , que veien que els catal ans sem­pre eren insatisfets i que anaven a Madrid per fotre la mà al calaix - les dues coses les deien els

dos bons socis, a Barcelona i a Madrid,

Pujol i Aznar. Això ens ha fet antipà­

tics. No hi ha hagut suports

més contun­dents en el tema de l'Estatut per­què això té costos, en

42 33

Laïcitat i dret a l'espai públic

• la citat

www.laicitat.org Adhereix-te a la Ll iga!

Lliga per la laïcitat Avinyó, 44 08002 Barcelona

l'àmbit electoral socia lista i d'lzquierda Unida, per la incomprensió i la base de confrontació que s'ha anat gestant. Hem de pensar, per exemple -m'ho diu el company Joan-Josep Nuet- que, a Sevilla, el dlart més llegit no és El Pais, sinó l'ABC, que la gent s'embolica l'en­Irepà amb l'ABC i amb El Mundo. Hem de saber que la COPE peta. i peta fort . I que abans era la Primera, la de l'Urdaci , que no és la mateixa d'ara, que és millo­rable però que permet algun debat. Per tot això s'han trobat molt pocs aliats per

- És molt sorprenent que, entre la pròpia esquerra; les seves é/its polítiques, tant en et cas d'/CV-EUiA com del PSC i el PSOE. hi hagi incomprensions ... I això en un país que va ser capaç de fer el pacte de San Sebastlan que va portar a la 11 República .. - Si. i és que tot s'ha mogut cap a un menor reconeixement de l'altre ... La in­tervenció del PP al Congrés era idèntica a les del Blas Piñar. I ès greu que, dins l'òrbita progressista o del món sindical n'hi hagi que diguin coses de l'alçada

avançar en aquesta diversitat territorial. Fins i tot dins el go­vern SOCialista, més enllà del president i de la vicepresidenta

El federalisme és l'única via per avançar cap a

l'acceptació de la diversitat

d'un campanar. per­què si ho diu en Zaplana, doncs no ens estranya ... Com tampoc el cas d 'en

primera, els ministres que han obert la boca. i alguns dirigents terri torials, era per confrontar. Els unics aliats que hem tingut han estat els d' lzquie rda Unida i al­guns dirigents que havien jugat un paper molt important en la transició. per exem­ple en Carri Ilo. De fet, hi ha textos de la mateixa Pasionaria. de l'any de la cata­pum, que són d'un sobiranisme que, per contrast. qualsevol jovenet de les JERC semblaria dins l'òrbita del regionalisme convergent. A l'esquerra li ha costat en­tendre que una de les contradiccions que semblaven superades pel marc constitu­cional - i no 110 estaven- era el tema na­cional. Aquesta contrad icció l'hem d'as­sumir amb una visió federali tzant, n'estic completament convençut. Jo estic preo­cupat. de debò ... Per exemple, a L1amazares li van escopir, tot passejant per la Puerta del So l. després de la presa en consideració de l'Estatut, mentre li deien : "Has vota do a favor de los catala­nes ... ". lla seguretat li va plantejar que el 20-N no sortís al ca rrer, perquè hi havia ca rtells al'lusius no només al Carod, sinó també a ell mateix. També recordo els in­sults - no lan sols contra el Barça, sinó contra els cata lans- en un bar que hi ha a la vora del Congrés, poc després del de­bat de l'Estatut.

Cuevas. Però una altra cosa és quan Fidalgo (Cc.aa.) en comptes d 'opinar sobre les conseqüèn­cies de la reforma laboral sobre els as­pectes de la precarietat, parla en contra de l'Estatut. Encara hi ha sectors de l'es­querra social i política que tenen una vi­sió unitarista d'un estil que col'loca l'Herrero de Miñón a l'extrema esquerra federalista d'aquest pais .. L'acceptació de la diversitat és un proble­ma, davant del qual l'única via ès avançar cap al federalisme ..

- ¿ Qué s 'ha de fer per tenir una dreta "norma!"? - Ja quan l'Aznar va guanyar les prime­res eleccions, en comptes del que deien alguns sobre les virtuts de l'alternança, nosaltres dèiem que aquesta era la dreta de la invo lució, la dreta extrema. Així te­nen les garanties de mantenir dins el cos polític i orgànic del PP l'extrema dreta que representava el Blas Piñar. Normalitzar les coses, d'altra banda, vol­dria dir que hauria de sort ir una dreta ho­mologable a Europa i una extrema dreta que estigués fora del cos politic del PP, i el trio Rajoy-Acebes-Zaplana, beneït per l'Aznar que és qui els dirigeix , no treballa, òbviament, en aquest sentit. Nosaltres, per això, 11em de dir que aquests són els

42 35

36

franquistes det segle XXI, que amb la majoria absoluta van demostrar que eren la dreta autoritària, neocentralista, menti ­dera i xusquera de sempre, I encara que no ca iguem simpàtics, hem de dir que ens fa mal d'estómac veu re don Manuel assegut al Senat. i veure com li riuen les gràcies ...

- ¿ Hi ha relació entre això i l'oblit històric que s 'ha produït, aquella manca de memòria que no li ha fet treure els colors a la dreta quan tocava? - És un error no haver-ho fet. I fer-ho ara porta que n'hi hagi que s·emprenyin: els mili tars, alguns sectors socials. Haver arribat a creure que "tots eren iguals" és

de les pitjors coses que s'han produït en aquest pais, una clara devaluació de la política, de la democràcia ...

- Per acabar, ¿ quin consell donaries al nostre public jove? - No m'agrada donar consells , però sí que els dic que és molt important la impli­cació, la participació dels joves, amb pro­tagonisme propi. en projectes col·lectius. En aquest sentit s'ha de tendir a una més gran implicació social per part de les or­ganitzacions polítiques i a una més gran implicació política de les organitzacions socials, amb compromisos entre les dues menes de teixits associatius. I amb això, Salut i República!

la coHabomciÓ Cròniques des del fora

Quique Toledo Educador

Visca el Carnava l I Vés per on, estava jo tolalment superat pels esdeveniments del Pa is (L'estatut , la LOE. l'OPA d'Endesa, les possibles negocia­cions amb ETA, per on collons puc entrar el dil luns a Madrid sense cau re en un sot, l'eterna crisi del Madrid , ... ) quan em va trucar el meu amic Paquito (l'inefable Paquito): "Que vinguis a veure la caravana de carna­val, que aquest any serà molt curiosa". "Mira, Paquito, que fa un fred de nassos i estic per quedar-me a casa i veure què carai fa el Madrid a Mallorca, que m'he apostat cent eUrDS que perd". Inútil. No hi ha qui es resisteixi a la dialèctica de la invitació a unes cerveses. En un moment d'inspiració i aparença d'enteresa, vaig agafar l'abric, la bufanda, la gorra, els guants, les botes grosses, la petaca plena de whisky segovià, el tren

enmig d'una multitud que em transportava entre un avalot de crits de vegades incomprensi­bles. Obria la caravana un grup de personatges vestits amb mo­nos de color taronja. Em va semblar una disfressa d'allò més normalet anar vestit de bu­tanero . Però entre tots aquests butaners, amb les seves bombo­nes del repartiment, per la seva alçada i un cert aire fami li ar, destacava un senyor amb ulle­

res i barba. En fixar-m 'hi amb més dete­niment, vaig poder distingir don Mariana Rajoy ("mira en Mariana el Butanero, em va dir el meu amic Paquito"), agafat del braç d'Acebes , Zaplana i Martinez Pujalte. Tots ells d'aquest color taronja tan discret i tan del gust dels senyors del PP des que van perdre tan democràtica­ment les eleccions del 2004 (Què lluny queda això iai veritat?) . El sorprenent és

això del color de rodalies, i em vaig acostar a la capital des de la meva ciutat dor­mitori. Vaig arri­bar al centre

Una allau de gavines butà.

i altres aus carronyaires, propagadores del virus de la falsedat

... AiL .. Aquest color taronja, que recorda la ja

d'aquesta gran barricada en què s'ha convertit Madrid des que el "TOP EFQM­Gal lardón" va decidir embotir-nos en la més moderna modernitat (inclosos 35 anys d'endeutament per pagar el seu Mausoleu M-30), i vaig ten ir l'ocasió d'as­sistir a l'espectacle del Carnaval al Fora,

prehistòrica UCO .. Aquest color taronja. també sim­bol de la molt democràtica revolució ucra­niana, que s'ha posat enormement de moda en tots els actes del PP. No us ha­vieu adonat que ja no usen el color ver­mell sang patriota, i que ho han substituït pel taronja democràtic fins en les seves

42 37

38

banderes? Ja vaig tenir l'ocasIó de con­templar-ho en EL SEU homenatge a la Constitució. quan aquests senyors van desplegar els seus estendards el passat mes de desembre. donant un exemple d'esperit democràtic i tarannà obert al diàleg. Qui anava a dir fa uns anys que la Derechona es convertiria en capdavante­

i cessions de parcel'les per a l'edificaCIÓ de cenlres concertats. en règim de semi­propietat per a 50 anys a les zones resI­dencials de Las Rozas. Majadahonda o La Moraleja (on VIU gent de classe mitja­na acomodada cap a amunt.. .).

Els segueix una corrua d'inspectors d'educació (antics alts càrrecs del govern

ra de la Constitució? Viure per veure ... ! Mentre. don Mariano. amb la se­va bombona de buta a l'espatlla, va ser­vint Cava d'Algete

Zaplana i Martinez Pujalte, amb plans d'urbanisme

del "Bigotis") vestits amb levites negres. Mostren un marcador electrònic amb els re­sultats de les últimes "proves de nivell"

i diccionaris d'insults sota l'aixella

als seus incondiCionals. al mateix temps que Zaplana (amb un pla d'urbanisme de la costa llevantina a la butxaca) i Martínez Pujalte (amb un dicclonan d'in­sults i sinònims sota l'aixella) tallen fuet de Navalcarnero i conViden els incondi­Cionals al crit de "Viva Sspañña. coñño!!". Els escorta un grupet de legionaris de la companyia "Francisco Franco" amb base a Ceuta, comandats pel tinent general Mena, que criden: "No passaran,,". Tancant el grup de butaners es pot veure l'inclita marquesa. la senyora Aguirre, que enarbora un plànol de la provinCia de Guadalajara. en el qual està clarament assenyalada la parada de l'AVE -just en­mig d'uns terrenyets de la familia. Danya Espe va seguida d'una figura disfressada de corb que va fumant-se un pura. Em costa una enormitat distingir-la. però fi ­nalment ho aconsegueixo gràcies a la calba que li apunta entre les plomes: no és ni més ni menys que l'inefable conse­ller de sanitat de la Comunitat de Madrid, senyor Lamela que. exercint aquest pa­per de prevenció que es mereix una poli­tica sanitària seriosa, va acusant anòni­mament d'assassins els metges d'urgències amb una mà, mentre que amb l'altra 11abilita espais per a fumadors en els hospitals públics ... L'acompanya el seu amic, don Lu is Pera!. conseller d'edu­cació. obstinat a separar els nens de les nenes enmig de qualsevol desfilada, al mateix temps que repa rteix escapUlaris

realitzades als cen­tres de la Regió , que assenyala amb unes orelles de ruc els "ltims de la llista. AI voltant dels suposats Inspeclors vola un eixam de gavines i altres aus carro­nyaires, sortides dels corrals en els quals es protegeixen dels riSCOS de la grip aVià­ria , i propagadores d'un altre tipus de ma­laltia : la falsedat. I en això apareix Aznar. "el Bigotis", acabat d'arribar d'impartir una nova lliçó de tarannà i respecte democrà­tic des de MèXIC, vestit de Pancho Villa, i. com Speedy Gonzàlez, creua ràpid la Calle del Expolio al crit de 'Viva ml Revolusión '" al mateix temps que Ana Botella , disfressada de nOia de la Creu Roja i de bracet de "TOP EFQM­Gallardòn" exhorta a les prostitutes del carrer de la Montera perquè es facin de l'Opus Del. Piqué fa reverències a tort i a dret al mateix tern ps que quequeja I sospira per una ambaixada a la Patagòl1la com a mal menor per als seus companys de desfilada. AI seu costat. el senyor Arenas. acabat d'arribar de SeVilla i vestit de rociero, pica de mans amb Teóflla Martinez i exhorta els membres de l'ajuntament de Marbella perquè es re­bel'lin contra la Junta d'AndalUSia per treure'ls les competènCies en urbanisme. Acompanya la marxa un cor de beates que canta un miserere, mentre que (en una aparença de creativitat i oportunis­me) despleguen una pancarta amb el ja perverti t i desnatura litzat eslògan : "Venceréis, pero no convencerels", al ma-

teix temps que ets membres de la Conferència episcopal acusen d'heretges als homosexuals. als separats. ats ajun­tats i a tots els que no guarden ets bons costums, mentre que comptabilitzen els milions d'euros que s'estatvlen per no pa­gar IVA I passen la safata entre els pre­sents, recaptant fons per a la Santa Aliança. També surten els aguilots de l'ar­

"Estan desfermats I Mai no havien sor­lit tanl al carrer com ho estan fent ara." Em diu el meu amic Paquito "Es nota que 11 han agafat el gust a això de fer el car­rer ... en manifestació. És clar!. ho han provat I s'han aViciat. .

Sorprès, miro en Paquito: 'Collons, 110, això. més que la cavalcada de carna­val, sembla una desfilada dels especlres

mari (guardats durant gairebé 30 anys d'aquesta maleïda de­mocràcia, culpable de

Han perdut la maleïda olor de naftalina

det 'Senyor elets Anells'. Paqulto em mIra i somriu: "OU1que, espavila't. que la cavalcada és a tot) juntament amb els

pals de beisbol usats

de tant que surten al carrer

per acoquinar Immigrants en mans dels ultrasur-Ia guàrdia d'honor de Ricardo Sa111z de Inestrillas-. Sembla mentida que tant voltor I aguilot sigui immune a la grip aViària. . En fI. mentre que danya Espe envia el pollastre als corrals, deixa que als agUilots els treguin aquests ani­mats. AIXò és ser centrista'

Ja resulta normal veure tants abrics de pell a les manifestacions. Han perdut aquesta maleida olor de naftalina de tant que els treuen al carrer, sempre acom­panyats pel soroll tentinejant de les joies d'or I brillants . tretes de les caixes fortes dels pisos del barri de Salamanca. Això si. que la manifestació siguI al carrer de Serrana. al costadet de ca-sa, no sigui que després calgui agafar el metro, tan ple de mates otors i de xusma. A més, és un embolic: com funciona això de ri­car el bitlletet a la ma-quinela?

•

la Puerta de Alcala. AIXÒ és només l'enèSima manifestació del PP. Deixa de fHpar amb tot. que no arn­barem a veure la comparsa dels traves­tis , que lenen molta marxa .. "

No puc conle111r un renec. Amb tantes obres com hi ha a la ciutat. el Foro esta desconeguI, I qualsevol es confon de bar­n. Crec que em lrobo matament. "Et fred no et prova. OUlque'. em diU PaqU1to. Però li responc 'En el fons no es el fred. el que em deixa glaçal és el panorama que porto contemplant al llarg de dos anys'. La resposta d'en Paquito em deixa més fred encara:" Ouan has visI tu que

hagin sabut perdre?". Encara sort que. al final , vaig gua­

nyar els cent euros de l'aposta del futbol. Espero que això m'es­calfi l'anim una mique­ta . tal i que, pensant­ho bé. té un riSC

insospitat : Tremoleu, urbanisles ' Florentina

està lliure i ataca de nou .. P

42 39

40

Ja cOJ.labomcj(} Palimpsest d'Orient

Alfons Aragoneses Doctor en Dret

A l'Edat mitjana, els perga­mins, a causa del seu cost, eren utilitzats una i altra vega­da: els escrivans esborraven uns textos que consideraven mancats d'interès per escriu re­hi un de nou . AI segle XIX, molts historiadors i juristes van descobrir restes d'aquests antics escrits amagats sota les escriptures més recents i inten­laren recuperar-les. D'això se 'n diu palimpsest. En aquest el lector troba una primera lectura; la del text més recent. Però altres textos, escri ts anteriorment i esborrats parcial­

que les lectures d'un viatger que visita aquell pais puguin també ser múltiples. Com si fossin tex­tos diferents, aïllats però obli­gats a conviure en el mateix tros de pergami. AI palimpsest oriental una lectu­ra determinada. la biblica, la històrica, la geoestratègica, no pot ser mai continua: es veu interrompuda per un signe d'un altre àmbit que ens porta a un text diferent. Com si les paraules

d'una altra època o d'un altre camp fos­sin hologrames que apareixen i desapa­reixen per deixar veure altres imatges,

altres paraules. ment, poden aparèixer als seus ulls atents.

Aquesta és la imatge que me 'n vaig endur de

Un territori minúscul en el qual cada segle i cada comunitat

ha anat escrivint a sobre d'altres

En el meu cas la lectura religiosa del pergami va trigar a venir. Vaig

l'Orient Pròxim arre l del meu curt viatge com observador electoral a les eleccions palestines. Aquell és un territori minuscul en el qual cada segle i cada comunitat ha anat escrivint a sobre d'altres amb pedres, escrits i fronteres.

Orient pròxim és un petit pergamí deli­mitat pel mar Mediterrani i pel riu Jordà. Tot i que aquells que hi arribaven en un moment històric determinat no han pogut obviar la realitat que ja hi era, la superpo­sició d'edificis religiosos diversos, de con­flictes diversos i la pluralitat de les socie­tats palestina, israeliana i cristiana fan

començar fent una lectura des del punt de vista de la histò­ria recent, la que comença el 1948 i arri­ba fins els acords d 'Oslo. Aterràrem a un aeroport que duu el nom de Ben Gurion ; aquest em portà a l'Israel de l'Èxode, el que constru í el laborisme, el dels Kibbutz que fascinà a tants intel -Iectuals també al nostre país.

Però al mateix aeroport el gran nom­bre de jueus ultraortodoxos em trans­portà llavors a la immigraciò jueva, als barris jueus de París , d 'Amsterdam, de Nova York ... i als perills de l'integrisme religiós jueu.

Mentre ens tras lladaven a Jerusalem llegia al paisatge de pedres i oliveres la història de les guerres del segle XX : podia veure Lawrence d'Aràbia, però també soldats israelians joves i idealistes que potser encara lluitaven per trobar al pergamí la pàtria jueva. L'a rribada a la ciu tat santa em feu recordar, re llegir, la història de les guerres entre els israelians i jordans, egipcis i sirians lluitant per

seg le, van marcar el destí d'aquest tros de terra.

Però a Palestina també es llegeix el patiment. Cada tros de mur n'és una línia. Cada "check poínt" ens recorda que la història s'hi cont inua escrivint amb el patiment de les persones i en nom de les religions, i en el del nostre Occident.

Evidentment la lectura bíblica tingué el seu lloc. Inevitable en un territori ple de

defensar els ger­mans palestins.

El primer "check paint" que vaig trobar, prop de Ramallah. em

La història continua escrivint-se amb el patiment de les persones,

en nom de les religions

mots que fan referència a la religió cristiana: Hebron , Jerusalem,

feu rell eg ir el pergami en clau d'actualitat, en clau també dels drets humans dels palestins. Llavors llegia un país mediter­rani , d·orient. Palestina, que està esquar­terat per un Estat que no el permet ser un país normal.

Però una al tra lectura s'hi va superpo­sar des que entràrem a la Cisjo rdània. Allà trobava un país musulmà, d'o lor d'espécies, de música que havia sentit a altres llocs. També a Barcelona. Un país on abundava el color verd de les bande­res de Hamàs. El partit que guanyaria les eleccions que havíem d'observar.

Tampoc no mancà la lectura del colo­nialisme, de l'orientali sme del qual parlà i escriv i Edward Said, palestí. Aquest s'aparegué a l'Hotel American Colony de Jerusa lem. Però també a Ramallah , on ens trobàvem amb parlamentaris euro­peus i canadencs, ministres de Fatah i, fins i tot, un Jimmy Carter recordant qui té el poder de desenca llar aque ll conflic­te. Era la Palestina de les grans potèn­cies. La dets acords polítics que, ta ja un

,

Betlem, el Sant Sepulcre , el mont de les oliveres. Rellegir aquestes paraules per a molts era quel­com d 'emocionant. Per a mi, un altre text a llegir i interpretar.

Palestina són totes aquestes lectures. Però el missatge que més em quedà marcat fou el gravat pels punts de control israeli ans. Pel mur i pels assentaments jueus luxosos i ord enats que contrasten amb ets veïns camps de refugiats

D'aquí a cent anys o a mig serà una altra la lectu ra que se 'n pugui fer, d'aquest territori. Potser la història del conflicte í del patiment de la pob lació civi l quedarà esborrada per les xifres i les dades d'una globalització econòmica que, també allà , avança esborrant ídentitats, històries passades i unitormitzant terres i gents. Però, com en un palimpsest , podran sort ir a ta llum ets sotriments pre­sents i passats i els missatges escrits durant seg les.

Jo em conform aria amb poder guardar les diferents lectures d'aquest Orient durant els propers anys

":t/r _1

42 41

42

l'a IHI n'f Protesta del Gran Orient de França contra l'assassinat de Ferrer

13 d'Octubre de 1909

Aquest text en la seva versio Original francesa figura a la Biblioteca del Gran Orient de França a Paris, amb data 9 de novembre de 1909 I numero de regIstre 15969. Va ser impres per la Llibreria-Paperena­Impremta Leo Barma, 4 Boulevard Mac-Mahon, al cosia I del Port Vell de Niça.

Discurs en nom de les Lògies Maçòniques de Niça en la reu­nió del 15 d'octubre del 1909

El Gran Orient de França, dolorosa­ment commogut per l'execució política de Francesc Ferrer després d'un judici sen­se garanties, no pot restar en silenci.

Havia esperat. amb tots els homes de bon cor i de seny, que els governants ac-11Ials d'Espanya sabrien elevar prou el seu esperit per sentir la veu de la ConSCiència Universal.

Vanes esperances! Davant la marxa del progrés indeterminat de la Humanitat s'ha alçat una força contrària. el principi I l'acció de la qual tenen com a objectiu fer-nos torn ar a la nit de l'Edat Miljana. Aquesta força ha colpejat Francesc Ferrer, l'apòstol de la Veritat i de l'Eman­cipaciò intel'lectual d'Espanya. L'ha col­pejat mitjançant el procediment de la Inquisició, en el qual s'abo leixen les re­gies més basiques de la Justícia. La pro­testa de la Humanitat sencera no l'ha po-

•

gut salvar, car la Intransigència dels dogmes s'oposa als princi­pis de la veritable moral huma­na. Ferrer va ser dels nostres, ja que sabia que dins l'anima maçònica s'expressa el més ele­vat ideal que s'ha confent a l'ho­me per tal que el realitzi . Va de­fensar fins al final els principis de fraternitat. de lliure pensa-ment. de tolerancia. D'aquests principis. en va treure la gran

sereni tat que el va ajudar a afrontar la mort sense defalll{ I II va permetre una cortesia absoluta envers els seus botxins, des de la seva entrada en capella fins a l'instant del seu suplici.

Allò que s'ha volgut fer caure junt amb Ferrer és l'ideal maçònic. Però la Verital no mor. L'Evolució continua, malgrat les forces adverses, per damunt dels partits I dels règims socials Tnomfarà sobre el presenl de la mateixa manera que ha tnomfal sobre el passat.

La memòria de Ferrer s'immortali tzarà com la de Giordano Bruna, la d'ÉlIenne Dolet, la de Vanini I la de lants altres que, havent restat a l'ombra, han llu itat pel Progrés i per la Veritat.

El Gran Onenl de França, fidel a la seva missió civi litzadora i en nom dels cinc-cents Tallers estesos per tola la su­perf ic ie de la Terra. alça la veu en protes­ta per aquest arravatament propi de la barbàrie.

Aixi mateix. reafirma la seva ferma confiançil en la victòria definiliva de la Ciència sobre el dogma. de la Rao sobre la credulitat. i proclama Ferrer, el més gran i més bo, un dels martirs del Lliure pensamenl.

Discurs d ' E, Vincenot, en el míting de protesta organitzat al local de les lò­gies maçòniques el 15 d'Octubre

La francmaçoneria universal esta de dol. Els francmaçons de tot el mon ploren un dels seus germans, un dels més magnànims. dels

estat abatut per les bales de la monar­quia, armada amb monjos ferotges. Ferrer és un màrtir del lliure pensament, un màrtir de la ciènCia, de la Ilibertal. Tanmateix , se'ns apareix molt més elevat. més esplendorós. incomparablement su­perior als martlrs cnst,ans ' Aquests ul­tims. en donar la vida per les seves cre­ences, tenien la convIcció que la recompensa d'un patiment passatger se­ria IInmedlata I Inefable i que, en contra­partida, assolirien una feliCitat eterna. mentre que el lliure pensador, l'ateu que era Ferrer, va sacrificar la Vida sense es-

mes emlnenls en l'espent I en el cor, el qual ha estai assasslllat a sang freda. amb preme­ditació, pel clenca-

Les generacions futures proclamaran Ferrer com un dels homes que més han contribuït a

l'alliberament de les consciències

perar cap recom­pensa futura Ell la dona per una Idea, per la felici­tat de tots els al­tres homes, per

Ilsme espanyol. Aquest cop brutal que ha horrontzat el mòn civilitzat ha tingut un ressò potser encara més profund i mes doloros en tro els francmaçons. ja que Ferrer era el francmaçó més detestat per l'EsglesI8. Era l'home imbuït dels nostres pnncipis de progrés, de fraternitat univer­sal, de llibertat: l'home que es va marcar com a objectiu de la seva vida difondre la Instruccio laica i el lliure pensament. Aquest és l'home que han aconsegui t atrapar i assassinar cínlcamenl.

Com tots sabeu, la monarquia espa­nyola no és un govern modern . Està, com a l'Edat Mitjana, sota el domini de l'Esg lésia. Allò que aquesta ha volgut , allò que el Tribunal de la Santa InqUISIció, funcionant en ple segle XX , ha decidit. ho ha execu-tat el braç secular: i aquest 110me admi ­rable, conegu t i acla­mat pel món civilitzat com un dels millors entre els bons, com un dels més intrèpids pio­ners de la civi li tzació, ha

tal que el futur SI­gui menys fosc, menys infaust que el passat. Tan gran ha estat Ferrer que les generacions futures el proclamaran un dels homes que més han contribuït a l'alliberament de les consciències I del seu pais.

Es interessant , ciutadans, és bo I re­confortant. comprovar el que passa al món civilitzat a propòsit d'aquest assassI­nat politic. Estem assistint a la formació , a l'eclosió. d'aquest fenomen meravellós i nou: una consciència universal. SI, és aquesta consciència humana la que, pla­nant per damunt de les fronteres, fa alçar

actuat ment lots ets pobtes tllures I fa sentir el seu cnt, la seva

clamor de reprovacIó con-Ira els botxins que s'aca­

ben de si tuar al marge de la humanitat. Ciutadans, aquest cnm espantós, dut a terme amb una fero­citat freda, en les odioses condicions

que ja sabeu, ens ha de dur a reflexionar

profundamenl sobre et poder Implacable que ha

42 43

44

volgut la mort de Ferrer. Aquest poder, l'Església catòlica, és l'enemic mortal de la ll ibertat en totes les seves manifesta­cions , però, especialment i per damunt de tot , detesta la llibertat de pensament, detesta l'educació racionalista, la qual té com a objectiu formar homes amb un ju­dici recte i sa, i odia , sobretot. aquells

que representava el suplici d'un d'aquests màrtirs dellliurepensament, el qual havia comès el crim de publicar un llibre contra­ri a les tendències de l'Església. El botxi, després d'haver posat fi a la vida del pen­sador a la foguera , llença al foc el llibre herètic. Amb això, l'Església creu haver aniquilat la Idea alhora que crema el cos.

que la imparteixen i la difonen. L'Església ha immolat milions de persones que han volgut deslliurar-se del seu jou, tots aquells que no han

L'Església creu haver destruït la Idea alhora que crema el cos,

però no n'han comprès

Però, afortuna­dament, s'equi­voca i els seus dirigents, tot i ser molt hà­bils, no han comprès enca-

la força incomparable

volgut seguir el seu pensament, que han volgut educar els seus semblants. Ferrer ha estat, sobretot, un gran educador. Havia fundat una lliga internacional, l'Escola renovada, el nom de la qual n'in­dica suficientment la tendència filosòfi ca: deslliurar l'infant

ra la força incomparable de la Idea :

dels vells siste­mes d'educaciò dogmàtica. És aquest educador, és aquest funda­dor d'escoles, és aquest editor de llibres d'alt nivell des del punt de vista educatiu , és aquest renovador de l'educació hu­mana que l'Església i l'abso­lutisme espanyol detestaven i a qui , sense témer des­honrar-se per sempre a causa d'un crim tan gran, han aconse­guit etimin ar.

Ciutadans, fa tan sols unes set­manes, vaig admi- [ rar al museu de Tolosa un quadre de Debat Pon san

Ferrer és mort, com tants d'altres màrtirs ; però l'obra, la Idea a la qual va consagrar la seva vida , resta. Després d'haver robat els béns de Ferrer, d'haver destruït les seves edicions de llibres escolars, d'ha-

ver tancat les escoles laiques

100 ANS ••

E LAIC TE 1905 20 5

i empresonat els mestres que hi ensenyaven, l'Església es pensa que ha matat la Idea, que ha aturat el progrés. I és un error, ciutadans. Ja n'hi ha d'al­tres que han reprès la tasca, que han recollit la torxa caiguda de les mans del màrtir moribund i, com ell , es consagraran a la mateixa causa. L'Església, ciuta­dans, no deposa mai les armes. Ai de la societat laica que,

•

L ()~itlon real '3PP par le :;rl'lr ~ O(tmt (1e rran fi

1.. ... C .. Jv ., ..... NwlJ •

creient que l'ha abatuda, que l'ha vençuda de-

finiti vament. deposi les armes davant d'un tal enemic' Les seves maneres de procedir, tal com veieu, no han canviat pas. Continua sen t per mitja del terror dets suplicis que pretér1 perpetuar el seu domir1i. Els murs de la presó de Mon tjuïc han contemplat. durant aquests darrers anys. horrors inefables. Creieu-me si uS dic que si, per

les qüestions polítiques i tes qüestions econòmiques i socials. i el prefaci neces­sari de tota evolució econòmica i social és, precisament. l'a lliberament previ des del punt de vista retigiós. Permeteu que la coa lició clerical triomfi . destrueixi la República i restauri el poder personal i veureu què s'esdevindrà de les reivindi-

cacions det proleta­culpa nostra, li permetéssim re­cuperar tot el poder. demà mateix s'encen­drien fogueres a les places de to-

Si la coalició clerical triomfa, cauran les esperances de justícia

social , juntament amb

riat i com les espe­rances de justicia social cauran, junta­ment amb la República mateixa, a l'abisme obert per

la República mateixa

tes les ciutats per reduir a cendres els lliure pensadors, primer. i els llibres, des­prés, mitjançant els quals les joves ger1e­racions s'instrueixen i s'escapen del seu domini.

No ens adormim pas, ciutadans, que el martiri del noble i gran Ferrer sigui una lliçó per a tots . Si nosaltres no esclafem l'enemic del pensament lliure. sera ell qu i ens destrui ra a nosa ltres, sera ell qui farà pagar car als nostres infants les derrotes del passat. La Separació s'ha fet. se s dubte, però només legalment. Lliure l'',,n­sadors. ciutadans lliures. deslliureu-v' .5

del jou secu lar, dueu a terme la separació dins de les vostres famí lies , feu compren­dre a les vostres dones, encara encorba­des pel pes de la tradició i sota el domini del sacerdot , que cal posar fi a aquest domini i que és necessari no cedi r res a l'Església, perquè hO vol tot per a el la.

Permeteu-me afegi r, ciutadar1s, que és inútil i perillós pretendre que el temps de l'anticlericalisme ha passat i que actual­ment convé consagrar-se unicament a l'estudi de les qüestions econòmiques i soc ials. Això significa, inconscientment o no, fer el joc a l'enemic. Ciutadans so­cialistes , no hi ha cap antagonisme entre

la reacciò. Avui. com ara ta trenta anys, les pa­

raules de Gambetta són certes: "el cleri­ca li sme és l'enemic!! .

I, finalment. ciutadans. permeteu-me que us recordi unes altres paraules cèle­bres d'un gran per1sador que l'Església hauria volgut matar tal com ha tet amb Ferrer, però al qual no va poder aniquilar: Voltaire . Voltaire acabava sovint les car­tes i els pamflets amb les següents pa­raules : "Esclafem la ir1fàmia". Si, ciuta­dans, esclafem la infàmia, fem llum sobre els crims del clericalisme, glorifiquem eternament la memòria de martirs com Ferrer, propaguem com ell la llum dins el cervell de les masses er1cara sumides en la ignorància i haurem treba ll at com ell per tal d'edificar la ciutat del fu tur.

Ciutadans. en nom de les Lógies de Niça, en nom dels francmaçons de Niça, dirigeixo, des del fons del cor, l'homenat­ge del nostre profund pesar a la memòria del nostre il· lustre i desafortunat franc­maçó Frar1cesc Ferrer, màrtir del Lliure pensament , màrtir de l'Educació laica, i vu ll expressar el r10stre més sentit COr1-dol a les seves filles i a la seva devota i fidel companya. Que la seva memória visqui per sempre er1tre els homes'

42 45

46 Esquerdes Berta Tiana

la ('l'cad()

r

---~

48

les l'('comanaf.Ïon8

IIIlísil' ,

Repúbli ca mediterrania

Eduard Rodés, 2006, Amb interpretacions a la gUI ­

ta rra de Carles Trepat. M' José BOira i Halldór Mar Stefansson.

Doncs resulta que si. que existeiX la possibilitat d'ex­pressar-se amb harmònica mesura . ritme elegant. melangiosa cadència I enor­me força descriptiva. sense restringir. en absolut, l'horitzó de la sensualita t plàcida, t de fer-ho evocant una metàfora de la construcció d'lloritzons de llibertat i de voluntària I solldàna cooperació entre aquells que són capaços de fruir de la diversi tat, de gau­dir de ta pleni tud dels múlti· pies enfocaments de la Vida . D'aquesta vida pintada en

blau i sol potent que tenyeix aquest vell mar nostre. Amb llum esclatant, la República de l'ànima deslliurada de la mediocritat i de l'angoixa d'aquells que tenen por de la seva pròpia recança a nave­gar en aquest mar de la barreia i del mestissatge. en aquest gresol d'antigues savieses i de reptes encarat· ¡adors , En aquest mar de l'horitzó, suaument mogut per aigües amigues, Hi ha un crit de llibertat. clam d'afirma· ció humanista i de rebUig conscient dels fanatismes, de les Intoleràncies de totes les sectes teocràtiques, que ens condueix fins a les platges d'Alexandria després d'escla­tar en l'emoció de la celebra· CIÓ de la vida amb nom de Clara, Hi ha l'entranyable reviure del record dibuixat de

la infantesa en el rostre d'una dona, ben enmig del voraviu de la història més propera, amb els esquitxos de sal i de sucre, contrane· tats vives de les pulsions diferents que ens fan saber que aquesta vida és viva, és a dir, diversa I di ferent. dis· sensual gairebé sempre , I l'enyor d'un final del que sempre ens manca un tros, per l'absència, per les fugi­des del passat. per la Incor· reglble entral11aliadura dels temps I del temps, I hi ha la dolçor d'una melodia que ens retorna aquell clam de lliber­tat. .. I hi ha .. , per què sera, que la paraula llibertat ocupa un tros tan gran dels llavis que la volen fer seva i la pro· clamen constantment, que s'arrodoneiX tant quan es pronuncia en francès?

(VMO)

( \

InS/I'lIÏlH/lS i s/ 'n'lIl1iIlI'I'S,

¡¡SSO('i/'II-\ /IS i S('I'( 'u li ,1'/ .'. ('S/ ill/I'I/-\ os i S('I'('I/ fdi('()s

l: mO'i~ laic i progressista