espai de llibertaT l'('vista cI'esq uerres per a la rO I'Il1é1c ió, la l'cflcxió i l'agitació pol íti cA Segon I I'i nH'~II'(' 200-1 :t:-,() ('UI'O~ 34

El monogl'àfï c: La l'cvo lLa democ l'àLicu i els mòbil s

r:ent l'evisLa: .Joa n Tugores, l'cc l or cic Iu Cnivr l'siLa L rle Ba rce lona

Numero 34. Segon trimestre 2004

Director Jordi Serrana Subdirector· Vicenç Molina

Consell de redacClo David Sempere, Xavier Bretones. Josep Sella res. Gemma Martln. Sanli Castellà , Ferran Escoda, Montse López, Antoni Castells, Jordi Miralles.

Espai de Lhberlal AVinyó, 44 primer. 08002 Barcelona e-mail flg@lalc.org wwwlalc.org Tel. 936011 644 Fax 936011 640

Edita FundacIó Ferrer I Guardla

Impremta: Primera Impresslo, SL Sabadell

Disseny: Ferran Cartes I Montse Plass

Maquetació: Fundació Ferrer I Guà rdia

Assessoramentlingülstic: Montse López Vicenç Molina

Revista trimestral. Preu: 3.50 euros. SubSCripCions: 14 euros/any.

DlpOSlt legal: B. 33.262-1996 ISSN: 1136-1581

Espai de ll iberta t és membre de I"Associació de Publicacions Periòd iques en Català.

La I(nla editOria l d'aquesta revista és ellllurepensamenl. per tant. les opi­nions del consell cie redacc ió, les Iro­bareu a l'Editorial. la resta d'opinions seran únicament responsabilitat de qui les firmi.

espai de llibertaT Sumari

Editorial

El punt de vista de Forges

La consigna El dret a la mandra

Vicenç Molina

La reflexió El matrimoni davant la Ciutat

Joan-Francesc Pont

El monogràfic: la revolta democràtica Discernir

Josep Sellarès Quan poc és molt, i el que és petit és gran

Xa vier Domènech El bigoti passa a la història

Ouique Toledo Por

Xavier Bretones

2

3

4

5

11

13

15

20

Mobil · .. . litzats 23 Ferran Escoda

Què ens ha deixat el PP en política social? 25 Jordi Serrana. Gemma Martin

Les mentides de l' 11 de març 27 Antoni Castells Duran

L'entrevista Joan Tugores 31

Rector de la Universitat de Barcelona

L'apunt Manuel Azaña. La ll ibertat a Catalunya i a Espanya 38

Joan-Francesc Pont

La creació Sense títol 43

Xavi Torrent Sense títol 45

Ferran Mas

Les recomanacions L1libres 47

34 1

2

edilorialj

Doncs sí que sabíem qui érem!

El 15 de febrer de 2003 vam sortir al carrer, vam ocupar pacíficament moltes ciutats - Barcelona, sobretot- per mani­festar la nostra oposició a una guerra in­justa, il·legítima i pensada en contra de la gran majoria de l'opinió pública, però, això sí, ben orquestrada amb els cops de cap del senyor Piqué davant d'en Bush. D'aquelles mobilitzacions se n'ha mantin­gut una memòria vi-

i de la reinstauració de la religió obligatò­ria, de Perejil , de la repressió contra la jo­ventut , contra la immigració, contra el pensament, contra la cultura. Veníem de l'especulació immobiliària i la precarietat laboral. Veníem de l'ofensiva irresponsa­ble contra el govern de Catalunya. Veníern de l'insult com a únic argum ent i de l'ocupació dels mitjans de comunica-

ció. Veníem de l'ofec, va en la dinàmica de les reivindicacions socials i de les alter­natives polítiques a l'autoritarisme oligàr­quic del PP. I alguns es pensaven que allò ja era aigua passa-

L'aznarisme posava en perill la democràcia

el cansament i el fàs­tic, I haviem mantin­gut aquella memòria, just quan s' intentava tornar a enganyar i a manipular l'opin ió pú­blica jugant amb la

i nosaltres tenim memòria , El 14 de març

els hem fotut al carrer

da. Però és que allò no anava sol. Veníem de l'ús autàrquic i autista d'una majoria parlamentària ultraconservadora, lliurada als interessos dels sectors més reaccionaris de la gran empresa fin ance­ra i de la Conferència episcopal. Veníem de Gescartera, del repartiment del poder entre els amics de l'Aznar en grans em­preses com Telefònica, Ibèria, Endesa, Argentària , Repsol... Veníem de la LOCE

mort de cent noran-ta-un innocents assassinats a Madrid . L'aznarisme posava en perill la democra­cia. I nosaltres tenim memòria. El 14 de març els hem fotut al carrer. Havia valgut la pena mobilitza r-se. Aquesta ha estat la clau de la revolta democràtica contra el PP. Valdrà la pena col·laborar a construi r una democràcia més jove, més viva , més valenta. I per fer-ho cal atrevi r-se, sem­pre, a no perdre la memòria \

el PUnt de \'isl,a de For'geS

¡RENDios! iVQSOTRO~

TENEIS RAZON, PERO NOSOTROS

TENEMOS VUESTRAS HIPOTECAS!

4

la consignA El dret a la mandra

Vicenç Molina. Professor d'Etica empresarial

Paul Lafargue, gendre de Marx, era un actiu propagandis­ta de la Internacional obrera. I també aspirava a viure com déu ... Ep, si pot ser! Va decidir suïcidar-se quan tenia setanta anys (que era bastant, atesa l'esperança de vida de l'època), després de reconèixer que havia fet el que havia volgut, havia vis­cut prou i prou bé i no volia en­frontar-se amb els patiments i les malalties de la vellesa. Abans, havia escrit Le droit a fa paresse - Georges Moustaki té una cançó relacio­nable- defensant l'existència del dret a tenir mandra, a no deixar-se endur per rictus de comportaments productivistes, molt renunciatius, molt fonamentats en els valors de l'eficiència i de l'excel·lèn-

de parar un moment, d'aturar­nos a reconèixer les necess itats de l'ànima, d'espolsar-nos de rutines i d'inèrcies, i de fixar-nos en la vida interior. En la nostra i en la dels altres. I de fer-ho sin­cerament, mirant-nos els ulls de fit a fit. De vegades, passen coses que trasbalsen l'existència habitual , que voldrien una mica de calma, un reconeixement explicit d'aquest dret a tenir mandra,

per poder dedicar-nos més a allò que és fonamental: saber qui som, què ens cal , buscar. la complicitat en els ulls dels al­tres. De vegades, sovint , això mateix se'ns fa evident sense que hi hagi hagut cap fet desencadenant, tan sols perquè ja era hora de parar una mica. Perquè ja

cia, un tant impregnats d'un tarannà rigorista d'origen més o menys purità, procedent del calvinisme, que impreg­nen alhora la mentalitat burgesa i la de l'esforç

Passem una mica del tarannà rigorista

d'origen purità,

era hora d'estar per nosaltres mateixos, al marge de quotes i d'hi­poteques socials. I fer això implica alterar els ritmes dels mecanis-que és tan renunciatiu ...

redemptorista constant de la classe obre­ra. I és que, com deia a l'ex ili mexicà en Joan Macià, fi ll del primer president de la Generalitat republicana, "hi ha anys en què hom no té ganes de fer res ... "

De vegades, la feina -la feina dels al­tres , fins i tot- se'ns enduu la possibilitat

mes que no sempre s'han escollit i que, més o menys, tothom dóna per sobreentesos. Què tant treba­llar! Què tant pensar en el futur! Ara és ara, i no demà. Aturem-nos una mica. Tinguem una mica de temps per tenir mandra. Fixem·nos, també, en nosaltres. Mirem·nos als ulls • •

la l'cflcxiÓ

El matrimoni davant la Ciutat

Joan-Francesc Pont C/emente. Catedràtic de Dret financer i tributari (UB)

Contràriament al que pensa molta gent, la regulació més per­fecta del matrimoni ha nascut i s'ha desplegat en el si de la Ciutat. I aquesta concepció no prové només del libera lisme de­cimonònic, al qual devem tantes coses, ni molt menys del maig de 1968. Es molt més antiga. En la història de la humanitat, els grecs descobreixen, precisa­ment, el concepte mateix d'hu­manitat, desconegut fin s aquell moment, però no van ser encara capaços de traslladar aquesta idea al Dret. Hauríem d'esperar, com en tantes coses, a Roma. El dret clàssic del matrimoni és, sense cap mena de dubte, la fita més im­pressionant del geni jurídic romà, perquè entén la institució com la unió ll iure en que viuen els cònjuges en peu d'igualtat. Aquest dret clàssic va ser crea t pels mi­

dor amb els pretors i amb els jutges, sense necessitat de cap ajut legislatiu . Durant cinc-cents anys va existir així a Roma un dret humà del matrimoni , clau en la història de la civilització i de la jurisprudència i plena­ment capaç de superar la seva època i arribar fins avui com una força viva . L'extinció de Roma suposaria la desaparició del seu dret matri ­monial que no seria reivindicat

fins a les Llums, al segle XVIII , i només apareixeria, fugisserament, als ordena­ments alemany i francès en el XI X, per començar a imposar-se cap al final d'aquell segle. A Espanya, amb el parèn­tesi de la segona República, el dret matri­monial no arribarà a la perfecció del romà fins 1981, en desplegament de l'article 32 de la Constitució de 1978, i encara triga­

ran uns anys més llors exponents de la societat romana, aplegats al voltant dets amics nobles d'Escipió el Jove

La concepció antiga patriarcal els Ajuntaments en poder acolli r amb dignitat la cerimònia nupcial que natural­ment es celebra en

es supera

i det seu moviment

per la del matrimoni lliure i dissoluble

humanístic, estès progressivament fins inspirar reformes le­gals. La concepció antiga del matrimoni patriarcal , en el qualla dona es trobava in manu mariti, és superada per la nova i estrictament humana del matrimoni lliure i dissoluble, nascut de les mental itats obertes dels juristes i del seu esforç crea-

el seu si. L'afany de propietat exclusiva de les

religions sobre els moments clau de la vi­da dels ciutadans, la seva vocació tota­litària d'intermediaris forçosos entre les persones i la societat. el seu afany de ne­gar l'autonomia moral, ha determinat la lluita dels lIiurepensadors en favor d'insti-

34 5

C> FI N

ENTORN, secl és una iniciativa d'espiat, constituïda tom a coopefali~ a m ia de trebal associat i consumidors que realilza serveis socioeducatiu$1Ief als seus associats i l!!fcers en general.

Iniciativa d'espia e ENTORN nei, en el $1 d'Esplais Catalans. amb el nom d'ESPlASHI cap a l'any 1988, AI cap da 4 anys es constitueix com a cooperativa per tal de dilerenciar els serveis prolesSKlnals i els VOIOOlíUis de l'as$oclatio. mantenint la vinculació a partir dels soeis consumidors,

El 1993 I!:I ftuiona ilmb AREC, cooperativa de similars object ius formada enlfe esplais de Badalona, adoptant defin~lyament el nom d'ENTORN, sccl.

DEMDCRÀTlCA li nostra yotlció toopel'liYI es POSI de manife$\ en dotll d'un pili , onun\llll als Ilrgans 6!mottittcs .mb q IMflitipa(iO di lots Ib soti ...

CATAlAU Treb.1IIm '* llots lIb tlUladans d. Cat lluny. dos da t',rrll.mllnl IOClI dllls nasuu SlrVl!S ! 1i !cMnllfitatJ6 cu/lLIri! que lAS is prOPil,

INNOVADORA Resolem crUIJV~t les netMS1II" QUIl eb canvIs SIlCIDIiI!Jltl mar lll*l. ICIUKu.11 I*mantnlmenlltls IICUfSDS IdIJC.tAli r organlllJllUS.

EXPERTA Amlll'avll da mM de 10 Inys 1I'l!.Ipl'lllMl;u¡ us ohRn solUCions c:o nlrUlldu an ICl i'11I1I on som espetJllulll

PRDGRESSISTA Portem I la pr;CIlCI ampr8sarlal un Ideari que 81'11 Id.nl l f l~ ' 1mb al MovlIllIn! L.lc I Plo;r,nIS!.

EflC1ENT Eni do!." d'un. organiuació utructurad, ¡ ¡uolesSlonal Pf! Ullant .. 1130~' dels noS1t8S servers.

'. . :..J !:J / 'I :¡ 1J

l , Assessoreu·vos. Per tolS aquells projectes professionals Que pug uem realillar amb vosaltres ,

2. Participeu. FIItI·nos saber les vostres propostes de serveis, millores en els que realiuem, nec8ssililtS ...

3. FetHlOS arríbar els vostres currlculums per poder,vos oferir treball.

ENTORN, sec I Avinyo, 44 , 2n . 08002 Barcelona Tel 93302 61 62 ' Fox 93 301 96 94 ..... ~,..", ontorn@entorn .org I _ ,onlorn,org

tucions tan bàsiques com el regis tre civil o com el matrimoni civil. Aquest darrer, dificultat fins el paroxisme de demanar la prèvia apostasia durant el franqu isme (herència , tot s'ha de dir, de l'obligatorie­tat del matrimoni canònic per als catòlics continguda a l'a rticle 42 del Codi civi l de 1888) o arraconat als jutjats fin s co­mençats els anys noranta (!) encara ocu­

que és la monarquia parlamentària- com és el casament del Príncep d'Astúries amb Letizia Ortiz , i només. en segon lloc, adquireix rellevància personal i, en tercer lloc, religiosa. Es vulgui o no, el matrimo­ni del Príncep d'Astúries és un fet polític que hauria de regir-se , exclusivament, per l'ordenament jurídic espanyol i cele­brar-se a l'Ajuntament de Madrid.

pa a Espanya un lloc secundari en l'escala social , en haver acon­seguit l'Església Catòlica Romana, en el Concordat de 1953

Les religions Desprès, és una opció personal dels con­traents de viure en pa­re lla - d'acord amb les lleis civils- i és un es-

s'han volgut apropiar dels moments clau de la vida

ii en els acords ve rgonyants de 1979, el manteniment dels efectes civi ls del matri­moni canònic previstos en l'article 76 del Codi civil de 1888. Així, el nostre ordena­ment jurídic admet que un tema cabdal de la convivència es reguli per les lleis d'un Estat estranger (la Santa Seu) amb el que ha firmat un tractat internaci onal i, el que encara és pitjor. que en el matri­moni , els ciutadans es divideixin segons les seves creences. bo i esmicolant la unitat necessària de la república. Als paï­sos civil itzats -com a Espanya durant la curta vigència de la llei de 1870, deroga­da el 9 de febrer de 1875, i de 28 de juny de 1932, extingida amb la República, amb la prèvia derogació pels nacionalis­tes al març de 1938-, el matrimoni civil és obligatori i els cònjuges queden en lli­bertat de contraure o no matrimoni reli ­giós posteriorment allà on vulguin. Els nostres catòlics romans, per contra, per suposat els conservadors, però també els "progressistes", defensen a capa i espa­sa el privilegi del matrimoni concordatori , que ha sobreviscut a quinze anys de ma­joria parlamentària d'esquerres a les Corts Generals.

En un altre ordre de coses, al meu pa­rer, resu lta patètica i intolerable la intro­missió de l'Església Catòlica Romana, amb el seu "curset" i altres tonteries, en un afer que, en primer lloc, té trans­cendència constitucional - d'acord amb la forma política actual de l'Estat espanyol

deveniment que per creences o per tradició pot commemorar­se a la Catedral de l'Almudena, però cal distingir la dimensió "púb lica" -en el Dret constitucional , pel peculiar càrrec del nu­vi ; en el Dret civil . per la natu ralesa de qualsevol matrimoni- que correspon no­més a la Ciutat, de la dimensió privada, que cadascú pot organitzar a la seva ma­nera, bo i sotmetent-se, si vol, a les més O menys sensates o rid ícu les prescrip­cions de qualsevol confessió.

La història ens mostra els tretze se­gles, com a mínim, de foscor cultural de­rivats de l'Edat Mitjana i els esforços que ha hagut de fer l'ésser humà per exercir la seva majoria d'edat, el que ha aconse­guit, en bona mesura, perquè ha tornat a posar els seus ulls en Roma. Efectivament, en el matrimoni clàssic romà el marit no té cap poder legal sobre la seva dona i ambdós cònjuges són con­siderats en un pla d'igualtat absoluta. La dona conserva el nom de la seva família originària. No existeixen deures recíprocs en ordre a les relacions sexuals entre els cònjuges i el Dret renuncia a ficar-se en la intimitat de les seves relacions perso­nals, per considerar inhumana aquesta intromissió.

Com contrasta aquesta idea de la civi­lització romana amb l'obsessió de les reli­gions del Llibre pel que succeeix al ll it' Isabel Allende explica a Mi país inventa­do que la prohibició insistent a les joves a Xi le de que "se acostaran" va produir em-

34 7

8

barassos no desitjats entre persones que ho havien fet prudentment drets ' El ll ibre Consultor del Clero de J. Berthier (Barcelona, 1940) recomana complir el dèbit conjugal "ut vir incubus uxorem suc­cubam et ad se conversam cognoscat" (per abreujar, "el missioner") , malgrat que accepta altres postures, per dedicar un grapat de pàgines a descriure els pecats

d'aquesta igualtat era que el marit i la muller mantenien la propietat dels béns que tinguessin en contraure matrimoni i dels béns adquirits durant el mateix. Cada un dels esposos podia disposar dels seus béns inter vivos i morti s causa i la dona no necessitava l'autori tzació marital en els actes en els que intervenia. Tots aquests elements s'han mantingut

comesos amb el propi cònjuge que revestei­xen la mal icia de l'adul ­teri' La recuperació de la intimitat de les rela-

Un fet íntim , personal, pot exterioritzar-se,

integres a pocs indrets d'Europa. però entre el ls destaca Catalunya i la seva institució de la separació de béns. si es vol , davant la Ciutat

cians personals ha dei-xat molts màrti rs en el cami, sobretot do­nes, no ahir, sinó avui mateix, en la pervivència de les lapidacions per adulte­ri ; i no només a països subdesenvolu­pats , sinó a llocs tan propers culturalment a nosaltres com el Marroc o Xile que han de recórrer un llarg cami d'humanització del seu dret matrimonial. Encara la IV Assemblea Nacional del Moviment de Critica Radicat havia de detensar els dies 13- 15 de març de 1981, el divorci per mutu consentiment, en el sentit més am­ple d'aquest concepte i criticava la nostèl­gia teocràtica de la jerarquia eclesiàstica.

El matrimoni clàssic romà és, en aquest sentit d'amotllar-se a la naturalesa hu­mana, més un estat que un contracte i troba el seu eix confi­gurador molt més en la volun­tat lliure de viu re junts que en l'establiment d'un conveni ge­nerador d'obliga­cions. D'aquesta to rma, el matri­moni és la unió de dues perso­nes iguals. La manifestació

Certament, ja Roma va experimentar ta tensió entre la concepció patriarcal d'Ulpianus per a qui "con nu­bium est uxoris iure ducendae facultas", la facultat de prendre esposa d'acord amb el Dret, i la concepció igualitària i humanista de Publil i Syrus que descriu com perenne coniugium animus, non ha­beas, facit, que la unió perfecta del matri ­moni la realitza l'esperit i i no el cos. Ciceró insistia en que prima societas in ipso coniugo est , que la primera societat és el mateix matrimoni . però la seva opi­nió era molt esbiaixada, doncs el seu in­terès es centrava en prendre-li els béns a la seva rica esposa Terència cada cop que ell feia fallida .

Malgrat que hem d'acceptar, amb els antics, que bona vincula nuptiarum.

sed tamen vincula , que són bones les lligadures det matrimoni , però que al cap i a la fi són lligadures, no resulta reconfortant contem-

plar com en ets dos moments estel·lars de ta civi lització, la Roma ctàssica i l'Europa libe­ral de la democràcia i dels

drets humans. el matrimo­ni es construeix sobre

el respecte radicat de la ll ibertat dels

cònjuges per conviure i per persistir o no en aquesta convivència?

Aquest és, en efecte, el matrimoni que es contrau davant la Ciutat, el que neix i es manté sobre l'autonomia de la voluntat i sobre la igualtat de cadascú i en el que, a més, la seva perdurabil itat i estabilitat no s'imposen coercitivament , sinó que deriven de l'afecte i de la responsabilitat.

M'agrada la idea, potser imprecisa, però de gran bellesa plàstica, que el ma­trimoni davant la Ciutat adopta més els perfils d'un estat -és a dir, de la situació en què es troben dues persones- que no els d'un contracte. Escau a la família la serenitat nascuda de la permanència pa­cifica en el temps dels vincles nascuts de la un ió lliure, mentre que resulta pertor­badora, en la meva opinió, la insistència en el contracte , sobretot si aquest s'entén com la font d'exigència de dèbits de qual-

sevol naturalesa. Per a mi , les fórmules antigues, com moltes de les religioses , de celebrar el matrimoni estaven i estan molt lligades a la seva assimilació a una compravenda de la dona, mentre que la fórmula del matrimoni davant la Ciutat és la de compartir els nuvis (que de forma natural i humana ja no haurien de ser forçosament home i dona, sinó simple­ment dues persones de diferent o del ma­teix sexe) , amb la gent que estimen , la realitat tangible de la un ió feliç dels seus esperi ts, un fet íntim i personal , radical­ment íntim i personal, que, tanmateix, des de la seva exteriorització comporta 34 efectes jurídics que només a la Ciutat correspon regular, tutelar i, si s'escau, mediar en els conflictes o determinar-ne 9 la solució • •

SI no rec!clé$5lm cada YeQada

hI hauria més escombrarIes als

abocadors l ,'haurit'n dI' ¡t>r més

abocadors I aIxò ja es ~eu Que no

pot ser.

AI prIncIpI és una mIca pesat tenIr

tants cubells diferen ts per cada

cosa, però jo penso Que gràC ies

a aIxò estem protegInt el medI

ambIent.

Jo trobo Que redelar està molt bé.

Tu no?

ci monogl'¡1fiC Discernir

Josep Sellarès Antropòleg

En un món on els ciutadans cada cop més hem de decidir, votar, opinar i/o actuar respecte a fets que mai no veurem en persona, i dels quals mai no tin­drem informació de primera mà, discernir allò que és raonable­ment cert del que és probable­ment fals, discernir qu ines són fonts d'informació fiables i qui­nes no, s'ha convertit en un ele­ment cabdal de la política.

Ara bé, per discernir, l'expe­riència ens ha ensenyat que ens calen fonts de contrast, hem de poder veure els fets "en volum", només aleshores podrem intuir què és probablement fals.

Tenir, doncs, fonts d'informació inde­pendents i múltiples no és només re lle­vant, és essencia l per al bon funciona­ment democràtic. Avui a Espanya

Per a sort nostra i desgràcia se­va , aquells que fem un ús mas­siu d' Internet, fa temps que hem descobert que el món no s'aca­ba al nostre quiosc, sinó que múltiples fonts, gratuïtes i alta­ment fiables mostren una imat­ge, de vegades, ben diferent de la del discurs oficial. Però, malgrat això, no n'hi havia prou. El Prestige, la guerra d'Iraq , la propaganda econòmi­ca i les posteriors eleccions mu­

nicipals ens demostren que l'aprenentat­ge escolar i famil iar de confiança cega en la bondat de l'autoritat, la nul ·la cultura crítica d'una gran massa de ciutadans i, no ho oblidem mai , la mandra de pen­sar, funcionen d'una manera poderosa i escombren la capacitat de discernir allò que és cert i la font que és fiable.

aquestes fonts pràcti­cament no existeixen, els periodistes obliden constantment la ne­cessitat de contrastar

Les manipulacions del pp Però l'autoritat per parlar com a tal (sen­se necessitat de com­paració) , ha de ser transparent, s'ha de

ens van ensenyar que l'autoritat anava nua

les informacions des de diverses fonts, l'obligació de contex­tualitzar-les des del punt de vista històric, geogràfic o pol ític, o simplement citar les fonts (molts cops agències de noticies governamentals) .

El govern del PP, intel ·ligentment, va deduir que només calia una petita em­penta i la capacitat de discernir hauria desaparegut.

poder comparar rao­nablement amb altres fonts i així contras­tar i augmentar la seva "auctoritas".

Però 1'11 -M, després d'unes hores en què tots vam creure que tot s'havia per­dut, l'autoritat , obviant la resta de part its, va cometre el més gran dels errors: va ensenyar que anava nua i els ciutadans, que com va remarcar un intel ·ligent psicòleg de moviments socials (professor

34 11

12

als EUA) buscaven una autoritat fiable sota la qual aixoplugar-se, van votar in­tel·ligentment a l'oposició.

Malgrat això, fin s a les properes elec­cions generals de l'any 2008, hi haurà un debat soterrat que enverinarà la política espanyola, si més no a nivell de carrer, perque hi ha molta gent per a la qual el senyor Rodríguez Zapatero governa so­bre els 200 cadà-

pacitat de discernir, perquè cap mitjà d'in­formació donava inportància als fets dia­ri s, cap no informava de dades objecti­ves, com ensenyava un video de Hay Motivo, cada cop més vidues tenien ca­bells blancs perquè no podien anar a la perruqueria .

No cal només reformar el Senat o la Corona, cal generar, ara mateix sistemes

d'informació inde­vers que li han do­nat la victòria electoral. És ben bé aixi? '

Cal impedir pendents i intocables (universitats, funda­cions , etc.) , que ga­ranteixin que l'apa-

noves apagades estadístiques amb més informació

Qualsevol perso-na amb informació independent, pot dis­cernir que no va ser aixi. Només via infla­ció especifica (aliments), els jubilats en 8 anys poden haver perdut el 10% de la capacitat adquisitiva de la seva migrada pensió, només amb l'encariment dels pi­sos dos o tres milions de parelles joves poden haver perdut la capacitat de gaudir de la vida i molts pares un bon munt dels seus estalvis.

Hi havia molta mala llet acumulada, però to thom creia que la culpa era només seva, perquè tothom estava sol sense ca-

gada estadística que hem patit els darrers vuit anys no es torni a produi r, que garanteixin que els qui no tenen veu en tinguin , que el problema d'arribar a final de mes torni a ser un pro­blema polític .

Si no, quan la sorpresa dels ciutadans davant de la nuesa del pp s'esvaeixi , mancats de la capacitat de discernir allò que és cert del que és fals , un bon gruix de ciutadans poden caure novament en l'ombra de la mala llet contra si mateixos i potser ara la foscor regnarà per sempre més a la Terra Mitjana •

•

el monogràtïC Quan poc és molt, i el que és petit és gran Reflexions a l'espera del desencís

Xavier Oomènech. Historiador

En aquests ultims dies hem assistit a una de les batalles més importants i audaces lliura­des per la nostra jove, i a vega­des no excessivament bella , de­mocràcia. És probable que aviat sigu i oblidada en els annals ofi ­cials del nostre sistema polític -als guanyadors finals no els hi és grat governar amb deutes pendents, prefereixen pensar que només es deuen alguna co­sa a ells mateixos, i finalment creure que és el pob le qui els hi ha de tributar gratitud-, però hi ha ll içons que va l la pena no oblidar. Sobretot pels de sota. Amb elles maduren i, en el fons, fan madurar tot el nostre sistema polític. Alguna cosa d'això ja hi havia en el crit "no ens fallis" amb el que fou rebut el nou poder constituït. Encara que foren al­tres crits, i al tres musi-

reali tzessin més enl là de les nostres fronteres, o que, fins i tot, no hi havia contradicció en­tre estar en contra de la guerra al mateix temps que es recolza­va a uns nous messies guer­rers, ja que ells represen taven la maduresa dels Caps d'Estat , mentre nosaltres manteníem in­tactes els nostres virginals va­lors, acomodats en els nostres negocis, el somni va acabar. I malgrat això, el que va seguir

no fou el despertar, sinó el malson. Davant d'aquesta veritat s'imposà la mentida. Mentida organitzada des de les altes esferes del poder. Mentida seguida pels seus acòli ts mediàtics, Mentida tan gran que fins i tot dins l'Estat va trobar resistències. Mentida que no pot ser defi­nida d'altra manera que com és: un intent

ques, les que van de­terminar tot el que estava en joc durant aquelles jornades.

Els colpistes mediàtics han estat expulsats

del poder

de cop d'estat mediàtic. I si en aquells moments era difícil percebre la veritat entre tants orga-nitzadors de la confusió ,

Després dels pitjors atemptats de la nostra democràcia una veritat massa dolorosa es feia evident. Per tots aque ll s que pensaven que les "ga llines no tornen a la nit al corral ", tal com recordava Malcolm X durant la guer­ra del Vietnam, que podíem seguir vivint en la nostra bombolla de prosperitat occi­dental independentment d'aquells actes que en el nostre nom es recolzessin o es

si era difíci l veure-la so­bretot en alguns lloc de l'estat , en el ma­teix centre de l'intent de cop d'estat me­diàtic, van ser un grapat de persones els que treballaren, soterradament primer, per treure-la a la llum. Mentre els (des)in­formadors callaven o tronaven els seus enganys, preguntes senzilles foren for­mulades als nostres líders: qui eren els culpables? Remarcant que alguna cosa

34 13

14

de culpabilitat hi havia en ells mateixos, d'altra manera no tindrien perquè amagar la veritat, no haurien de fugir de les mani­festacions que elts mateixos havien con­vocat. Manifestacions, i cassolades, que amb els seus crits i els seus ritmes ajun­taven dos fets, encara que no fos explíci­tament, que ningú no volia ajuntar, que cap líder, ni els de la principal oposició , s'atrevia a assenyalar: el terror i la guer­ra. O millor dit, en el

i que probablement no tornaran a votar, decidiren que s'havia d'acabar amb el malson. El que era increïble, impossible fins aquell moment, es va encarnar: els colpistes no perderen, foren expulsats del poder. Es va salvar la democràcia, però el que realment es va salvar fou la nostra dignitat com a éssers humans lliures. No lluitàvem per molt , no estava en joc una nova societat, ni tan sols una vida millor

seu ordre IUSt. la guerra i el terror. I això desencadenà els fets. Mentre els conspi radors contra la

Hem salvat la nostra dignitat i encara podem

tenir-nos confiança

per als que menys te­nen, només la nostra llibertat de pensar lliurement. I movia a sorpresa veure mili-

ve ritat acusaven aquesta gent d'antide­mocràtica. I algunes de les nostres orga­nitzacions d'esquerra no sabien, afanya­des a mostrar-se com a organ itzacions d'ordre , contestar-los , una petita mareja­da cresqué davant dels centres simbòlics del poder governant. "No es pot votar sense saber la ve ritat" cridaven, i amb aquesta petita certesa ja indicaven que la veritat era la mentida i que la mentida es­tava tenyida de sang, sempre ho havia estat, però ara ja era la nostra sang. Petites veritats que foren elaborades per gent corrent i que anaren més enllà, i amb més efectivitat, que qualsevol com­plexitat política. El poder intentava res­pondre i, amb cada resposta , més evident es feia la seva falsedat.

Desprès molts canviaren el seu vot i molts dels que no havien votat mai ,

tants dels moviments socials més radicals , barrejats amb per­sones normals i corrents , i com, conjunta­ment, percebien una realitat que no podia deixar d'impulsar-los: una vegada l'en­gany organitzat a nivells extrems hagués triomfat, no hi havia volta enrere. Seria el poder sense lligams, el poder que sabria que ja no hi havia límits en la seva vani­tat, necedat i ambició. Era la possibilitat que un malson es tornés real marcant ja definitivament les nostres vides, i davant d'ella vam tornar a confiar en nosaltres mateixos, desconfiats de tot com som, i a refiar-nos dels altres, i aquesta reali tat ens va estremir de nou.

Val la pena seguir recordant: recor­dar què va fer cadascú durant aquells dies, recordar que en­cara podem tenir-nos confiança

i que els lemes d'aquelles nits són un tribut que

els governants deuen al poble.

•

cI monogl'à rir: Cròniques des del Foro El Bigoti passa a la Història

Quique Toledo. Educador

Després dels terribles esde­veniments succeïts a Madrid 1'11-M i del tomb en les elec­cions del diumenge 14. la meva atenció es fixava en la guerra de dades desfermada pels senyors Zaplana i Acebes, amanida per les declaracions de la propera exministra d'Educac ió i Cultura, per les de la ja gairebé esborra­da ministra en funcions d'Afers Exteriors, per les "espontànies" manifestacions dels joves lleons del PP al carrer Gènova, per les darreres remors de l'exalcalde de Madrid , o pels comentari s sobre el possible cop d'estat promoguts per vés a saber qui . El meu cap processava la informació procedent de la ràdio (ràdio,

arxiu adjunt i un senzill text: "Espanyols : Franco és mort ". Afegeixo l'arxiu perquè és digne de lectura, atès el seu caràcter històric innegable. Efectivament. All ò realment im­portant (sense menysten ir en absolut els fets terribles del di­jous anterior) era que es tanca­va una pàgina de la història d'aquest pais . Això m'ha portat a fe r la reflexió sobre el personatge que hem

tingut al capdavant del govern i el seu in­dubtable protagonisme en aquests dar­rers anys. Interessat pels meus propis pensaments, he regi rat en la meva memòria (i en algun Ilibrot d'història) a la

recerca d'uns parà­beneïda ràdio'), de la premsa (nacional i internacional), de la multitud de cor­reus i missatges de mòbil , tot intentant posar ordre en les meves idees.

PRESIDENCIA DEL GOBIERNO metres que m'expli­quin en poques pa­raules què dimonis ha fe t aquest se­nyor, desitjós de comparar-se amb personatges de la història. Posats a fer comparacions amb personatges històrics, la sem­blança que he tro­bat sobre el paper del senyor del bigoti en la història es­panyola és un re­mix. una mena

Tot d'una, l'o rd i­nador va fer el so­ro llet de l'arribada de correu. El meu amic Paquito -sempre amatent a aquestes coses­m'havia enviat un missatge amb un

4782 REAL DECRETO 448/2204, de 15 de mar­ZO, por el que se declara el cese de don José Maria Aznar López como Presidente del Gobierno.

De conformidad con lo dispuesto en los articulos 62 y 101 de la Consli tución y como consecuencia de la celebración de elecciones generales,

Venga a declarar el cese de don José Maria Aznar López corno Presidente del Gobierno , que continuarà en funciones hasla la lama de pose­sión del nuevo Presidente del Gobierno.

Dada en Madrid, a 15 de marzo de 2004.

JUAN CAR LOS R

34 15

Introducció al món de les assegurances

Autores: Lluís Bemúdez, Fernando Espinosa I José Luis Pérez

Editor : Edicions Universitat de Barcelona

Coeditor: Escola Universitària d'Estudis Empresariats

ISBN; 84-8338-463-9

Nurn. pag.: 352

Año ed.: 2004

Aeseña: El presente manual conslI1uye una breve pero completa Sinopsis del sector asegurador. En primer lugar, reallza un breve recorrido pOr los conceplos y principlDs fundamentales de los seguros, y posteriormente se adentra en la descnpcrón de los productos aseguradores y en sus respect ivos ramos de actlvldad. Finalmente, se describe brevemente la organización y la acllvidad de una empresa aseguradora.

En definitiva . es1e lexto es una buena opclón para aquellas personas que pralenden desenvolverse con soltura y garantías de exito en puestos tècnicos. ejecutivos y directivos de responsabilidad, en cualquier empresa que tenga cargos especializados en la gestión de los nesgos inherentes a su actividad.

Practicas en empresa. Diez experiencias reales de colaboración

--Prócticos en Empresa--

Coordinador:

Colección :

Editor:

ISBN:

Num. pag.:

Año ed.:

Reseña:

Agusli Casas Romea

Institucional num. 4

Escola Universitària d'Estudis Empresarials

84-923874-9-,

95

2004

En motivo del dècima aniversario del Programa de PrActiques ; Recursos Humans de la Escuela de Empresariales. el presente libra cumple un doble objetlva: en primer lugar. explicar la evolución y la !llosoffa de las pracl icas en empresa, tanta en la EsclJela como a nivel general ; y por otro, mostral las visiones de diez de las empresas que colaboran con el pragrama.

Mas información: Programa de Publicacions. Escola Universitària d 'Es tudis Empresarials. Telf. 934024461 Fax. 934024474. E-mail : resp-pub @emp.d2.ub.es

d'amanida que intentaré resumir en les següents ratll es .

Francisco Franco A més a més d'allò del bigoti, i de que

els dos són baixets (un cert complex?) , i de la seva ideologia i forma de vida compartida, i d'allò de la baraka (en so· breviure a l'atemptat d'ETA l'any 96) . la meva mare, una mena d'abuelita Paz, no hi veu res, així que jo tampoc.

El comte-duc d'Olivares El famós valido de Felip IV, arribat al

poder després del dessagnament dels fons de l'estat i dels casos de corrupció succeïts al llarg del periode del duc de Lerma (o siguí, els sociates). Les seves promeses de neteja es van trencar al cap del temps. D'aquí a uns mesos veurem què en surt dels calaixos de despatxos com els d'en Cascos, què va passar de veritat amb Gescartera, allò dels crèdits de la famílía Rato , allò del lli , all ò de la parada de l'AVE a Guadalajara (just en­

el món, ens va sotmetre a dècades de guerres inútils que van provocar la ruïna i la fragmentació d'Espanya. ¿No va ser en el seu govern quan va esclatar la història dels Segadors? La seva visió d'Espanya-castellana, enfront de l'Espa· nya Plural (que existia aleshores i exis­teix ara) ha estat reproduïda pel senyor del bigoti com si es tractés d'una fotocò­pia. El seu tancament ha estat a punt de provocar una fractura sense precedents. A veure si som a temps d'arreglar-ho.

Ferran VII Quan era candidat (més ben dit, he­

reu) al tron, el príncep no deixava de llençar floretes a les idees de la 1I ·lustra· ció francesa, prometent tota mena de meravelles als ingenus demòcrates del seu temps. La seva arribada al poder va comportar un retrocés als temps medie­vals. El mateix va passar amb el senyor del bigoti , paralitzant tots els mecanismes de la democràcia i provocant un salt en­re re en el desenvolupament del sistema

mig de la finca de la família de danya Esperanza Aguirre ... )

L'afany del com­te-duc per ascendir dins la societat esta-

Casar la nena a l'Escorial , amb senyores amb mantellina

i cotxes de cavalls ...

pol ític d'aquest país. Sense comptar les mentides i manipula­cions davant la vaga general. davant la

mental que ca racteritzava la dinastia dels Àustries podria comparar-se amb el fet de casar la nena a l'Escorial (les senyo· res amb mantellina , cotxes de cava ll s, re­transmissió per la tele ... Un esdeveni­ment! ). Si això ho acompanyem amb el seu afany de protagonisme en la política exterior (allò de posar les potes al da­munt de la taula del seu amic Geooorge, feliç i content de fer-se les famoses fotos del tri o de les Açores (el mundo es mío), dels reportatges fent footing , del pade l. .. el resu ltat és el d'un pretenciós infeliç. Res més. I pensar que es va senti r Grande de España .. . 1 No tinc més remei que referir-me al refranyer: dime de qué presumes y te di ré de qué careces.

El comte-duc, en el seu intent de mantenir o restituir el "lloc d'Espanya" en

LOCE, el chapapote , les mentides de Gescartera , les mentides del Yak-42, les mentides de la guerra, les mentides sobre el cas Nevenka, les men­tides sobre les vaques boges ... I és que, com diria el refranyer: s'enxampa abans un mentider que un coix.

Torquemada És indispensable per entendre el per·

sonatge l'esperit credor de la Síndrome de Torquemada al que m'he referit alguna vegada. El seu Santiago y cierra España, el seu antieuropeisme, la seva punyetera mania d'uniformitzar el pensament i d'anatematitzar la dissidència. El seu caràcter ultraortodox (sense parlar de la seva senyora , la regidora, vincu lada amb sectes preconci liars) , el seu discurs menyspreador i insultant, la seva manca

34 17

18

de capacitat per at diàleg, el seu entesta­ment en l'estudi de la religió catòlica fi­nançat amb fons públics en un estat aconfessionat. .. Encara sort que se'n va , perquè jo em veia venir allò de les pe­nitències públiques. Sense anar més lluny, viure a Madrid, amb l'Àlvarez del Manzano, s'havia convert it en una cursa

la dels altres, amb habilitats socials iguals a zero, ple de tòpics i prejudicis sobre tot allò que no és capaç de com­prendre, com el dret a discrepar, el res­pecte per les minories i la cura de les for­mes. El que subscriu ha pogut investigar en els anys escolars del senyor del bigoti per poder constatar aquesta comparació.

per superar un doble tràfic: el dels vehicles i el de les proces­sons.

La seva mania d'uniformitzar És veridic i la meva font és fiable (el va conèixer al cole).

D'a ltra banda, la cacera de bruixes (indispensab le per a

el pensament i anatematitzar la dissidència,

insultant a tothom Sigmund Freud Com a representant

un exercici inquisitorial del poder) ja s'ha­via posat en marxa des de feia anys, tot i que amb les iniciatives de la cultura contra la guerra més d'un estava esmo­lant els ganivets.

Godoy Un altre personatge, freturós per pro­

mocionar-se i ascendir. L'anomenat (el nom fa gràcia) Principe de la Paz, va ser un mentider i un oportunista. Quan es va produir el famós mot in de Aranjuez, el va lent s'havia amagat dins un armari , que va ser allà on el va trobar el poble revol­tat. Comparat amb aquest personatge, el senyor del bigoti ha recolzat una guerra i després s'ha amagat dar-rere del seu amic ame-ricà , i també ha donat la culpa als serveis d'intel·ligència de les seves mani­pulacions infor­matives des­prés de 1'11-M .

Cristobalito Gazmoño

Llegendari per­sonatge de contes i acu­dits, el tipic pesat que acusa i malpar-

de la psicologia i les seves aportacions al coneixement de la ment i de les desviacions de la conducta humana. L'ús rei terat d'allò que en psico­logia s'anomena projecció com a meca­nisme de defensa (això que tant li agrada dir, com als nens: "i tu més"), o culpar l'altre de fer el que un mateix faria (vostè posa els seus amics, i després ens col·loca el seu col·lega a Telefònica, per exemple) .

Carles V Aquesta semblança surt a partir de la

creguda i desmesurada comparació rea­litzada pel ja expresident davant d'un

prestigiós diari francès a escassos dies del tràgic esdeveniment i com a conclusió de la seva hipotèica glo-

riosa retirada . No van esclatar la

revolta dels Comuneros i la de les Germanies en el regnat de l'lmperator? El senyor del bi­goti va aplicar una visió d'Espanya un pèl antiquada, no?, centralis­ta, castellana

vieja. Per no parlar de la seva concepció del poder com a ordeno y mando, tol oblidant la importància del contrast i la negociació.

En la seva superada visió de treu­re 'ns del racó de la Història, el senyor del bigoti ens n'ha fet protagonistes de ple. I tant si ho ha aconseguit! A base de posar-nos dins una guerra el l tot sol (con dos cojones) i de ca rregar al da­munt de les seves espatlles amb dos­cents cadàvers. Que li pesin! Que li pe­sin, per mentider, llepaculs i imperialista! Que li pes in per retrògrade i antidemò­crata' Com abans, la Història l'escriu el poble, la gent. Aquests dos-cents cadà-

vers han escrit la Història amb la seva sang.

Santiago Bernabeu AI meu amic Paquito, que em va pro­

vocar la reflexió que us transmeto , li vaig contestar el seu missatge tot dient-li que mala sort. És madridista . Tots tenim un costat fosc. Segons que diu un altre col ·lega descaradament antimadridista , com el que subscriu, el Madrid només guanya la Copa d'Europa quan hi ha un bigoti en el govern. Sembla que en Rodríguez Zapatero. afortunadament, no es planteja aquesta possibil itat. Quedaria 34 horrible .

• 19

20

el monogràfiC Por

Xavier Bretones Llicenciat en Psicologia

Por! t quina por que fa ta prò­pia parauta per ella mateixa quan és dita. Si no, feu la prova, i digueu en veu alta: POR!. I si , tot i així , no ho acabeu de veure clar, acosteu-vos per darrera a la vostra parella estimada i, gai­rebé a cau d'orella, digueu la maleïda paraula: POR. Això sí, retireu-vos ràpidament. No fos cas que la reacció defensiva, de la vostra parella , resultat de la por provocada per la paraula pronunciada pels vostres llavis, es giri en contra vostra d'una forma indefinida, des­controlada i difíci l de predir. Per això, es recomana anar amb compte no fos cas que la resposta nerviosa-muscular innata, present en qualsevol membre de l'espè­

foc ... tot per evitar desgràcies sobre l'entorn, però especial­ment sobre nosaltres mateixos. És un dels mecanismes de su­pervivència dels que disposem. No és l'únic. S'aconsella i es re­comana que els nostres meca­nismes de defensa (sempre pri­maris i molt sovint automàtics) vagin ben acompanyats pel co­neixement, la raó i, si voleu, la raó de causa. Atès que la por és un mecanisme nerviós que s'ac­

tiva després d'un determinat estímul , el qual porta associat una determinada re­acció , sense passar per les anomenades estructures superiors del sistema nerviós, allà on resideix la capacitat de conscièn­cia superior sobre un mateix i allò que

cie animal (no cal que sigui racional , perquè aquí la raó no hi fa res) , se us torni en contra, podent sortir­ne mal parats.

La por és la cara i la creu

l'envolta, i sobretot, allà on se si tua el cen­tre de control de la nostra estimada Raó o capacitat de raciocini . d 'una mateixa moneda

O sigui , la por és la cara i la creu d'una mateixa moneda. Dit ras i curt , la por ens salva la vida, i la por ens l'amar­ga. Sense aquesta sensació, la nostra esperança de vida baixaria moltíssim, tant que potser fins i tot no existiríem. Perquè el mecanisme de la por és un mecanisme defensiu , d'autoprotecció. És aquell mecanisme que ens fa atu rar-nos , anar en compte, callar, posar uns estalvis sobre la taula després de treure l'olla del

Però per no confon­dre, aclarirem que la por no és la reacció a l'estímul sinó que la por és el que origi­na la resposta , la por és un mecanisme del propi sistema nerviós que li diu al centre responsable de les nostres fun­cions superiors, el discerniment, la cultu­ra , l'associació d'idees o, com diem més amunt, la raó, que, aquest tema, per mo­tius de seguretat, a aquesta qüestió no li toca. i per tant , s'activa un sistema d'emergència d'autoprotecció que consu -

meix molta energia inte rior i provoca una gran angoixa, tanta que estar-ne sotme­sos durant llargs periodes pot derivar en estrès o depressió. Aquest sistema d'emergència actua provocant-nos una resposta d'evitac ió o fugida en uns ca­sos, o d'immobilització en altres. Si evi­tem la por és senyal que tenim un conei­xement del que ens espera: si faig això passarà allò que no m'agrada o no desit-

que ens passa sigui només un mal son, o que misteriosament ens tornem invisi­bles, o acabem assumint la si tuació, nor­malitzant el que passa fruit d'una alt ra sensació anomenada indefensió (no tenir o creure no tenir habilitats i/o recursos per canviar la situació).

Aixi, doncs, la por es manifesta de moltes maneres i també responem de di­ferents maneres. Per aixó, és important

saber com funciona jo, ni per a mi ni per a ningú , per tant no ho faig i me'n vaig a una altra cosa. Si fugim és que hem fet tard i l'única so lució és allunyar-nos tant com

Hem de saber minimament el seu mecanisme per poder dominar-la o acabar amb l'arrel del proble­ma, i saber discernir

com funciona la por, per dominar-la

o acabar amb el problema

sigui possible del que ens amenaça. I si ens quedem immòbils és perquè la por és tan gran, que el nostre sistema ner­viós central i no central queda col ·lapsat de tal manera que no troba cap sortida viable a la situació, cada centre de con­trol autònom dicta la seva resposta , que es contradiu i compensa amb la d'un altre centre, amb el que el resultat no és cap altre que el de la criofixació, quedar glaçat de por, immòbil , esperant que allò

entre si quelcom ens fa por objectiva, o sigui per una qüestió externa a nosaltres, o és una por subjec­tiva fruit de la pròpia interpretació com a persones del que ens envolta.

Es important i útil conèixer com fun­ciona la por perquè també es propaga i s'encomana. I si jo tinc por, i te la trans­meto, tu tens por, i aixi successivament , amb l'ell té por, nosaltres tenim por, vosaltres teniu por, ells tenen por, i d'aquesta manera tenim por \

34 21

ci mOl1ogl'àfiC Mobil· ... litzats

Ferran Escoda. Periodista

L'atemptat d'aquest passat 11 de març i els esdeven iments posteriors que van culminar en les eleccions del dia 14, amb la coneguda victòria socialista , han generat força circumstàncies de reflexió. Van ser uns dies inten­sos, amb l'horror de la mort in­discriminada, amb la indignant manipulació informativa i amb l'allleujament d'una victòria de les esquerres al Parlament es­panyol.

Un dels moments més significatius fou el de les concentracions espontànies da­vant les seus del PP que es va produir el dissabte previ a les eleccions. Eren prop de les sis de la tarda quan, al ca rrer de Gènova de Madrid , començaven a trobar­se els primers ciutadans descontents. AI cap de poca estona passava el mateix al

més necessaris. La televisió es va saltar tots els codis ètics. L'excepcionalitat de la situació es va carregar les normes d'ac· tuació per a una situació excep­cional. Els diaris van caure en el parany del xantatge governa­mental, amb els directors rebent trucades del propi president: "Convéncete, es ETA". Tots van caure en el discurs de conve­niència, malgrat els indicis con­traris. Només la gent, el poble,

mantenia lúcida la intuïció, que més tard es transformaria en ind ignació, en em­prenyament col· lectiu davant la manipula­ció evident. Però els mitjans de comuni­cació no van saber-se espolsar la pressió que un poder espantat exercia.

La capacitat de convocatòria dels telè­fons mòbils ja s'ha utili tzat en d'altres

ocasions, però carrer d'Urgell de Barcelona i en d'altres ciutats. La gran majoria arri­baven convocats per un missatge rebut al seu telè-

Els diaris van caure en el parany del xantatge governamental,

però la gent mantenia lúcida la intuïció

gairebé sempre d'una manera fes­liva i un xic poca­solta. Els flash­mobs acostumen

fon mòbil. La ciutadan ia estava em­prenyada per la desinformació, per la manipulació que el govern havia desen­cadenat. A més a més, es va produir un col· lapse informatiu.

Els nostres mitjans de comunicació, el periodisme en general , van fracassar en aquest moment critic -que és quan són

a convocar el per­sonal en accions sense altra intenció que la de la pròpia convocatòria. Però en aquesta ocasió l'anomenat flash-mob fou producte d'una necessitat col·lectiva . La jornada de reflexió es va conve rt ir en jor­nada d'acció i els omnipresents telèfons mòbils es van convertir en protagonistes. Dos dies abans, en el moment de

34 23

24

l'atemptat també els telèfons mòbils foren els macabres protagonistes ... la seva connexió va servir de detonador dels explosius col·locats en els trens. Una tru­cada va servi r per matar i una trucada, també, servia per convocar el desconten­tament de la població. Es la tecnolog ia en la seva paradoxal amorali tat , el bastó que

Els mòbils, per exemple, serveixen per comunicar-nos o per matar-nos, la bondat tecnològica ve condicionada per l'ús que en fem. Cada novetat ens amaga un pa­rany. Internet ens all ibera del monopoli de les televisions públiques. I qui ens allibe­ra d'Internet? Cada "alliberament" tècnic és una nova presó que hem de desart icu­

serveix per ajudar al coix o per fotre garrotada.

El món ens posa en noves situacions confl ictives que ens

Els alliberaments tècnics s'han d'omplir

lar. Els fets d'aquest passat mes de març han començat a dibui­xar un nou futur, un futur que s'ha d'omplir amb la ideologia de

amb la pau i la solidaritat

obliguen a inventar respostes col·lectives. La democràcia i els drets individuals viuen sota la fragilitat d'aquests canvis.

la pau i la solidaritat. Només aixi la tec­nologia serà una crossa benèfica per a la societat •

•

el monogl'àriC

Què ens ha deixat el pp en política social

Jardi Serrana. Gemma Martín Espai de Llibertat

Molta gent continua dient que el pp no ho va fer mala­ment en alguns aspectes, sobre­tot els econòmics. Nosaltres ja vam exp licar en la campanya electoral al Parlament de Catalunya els nombrosos dèfi­cits socials que ens havien dei­xat. Vicenç Navarro s'ha erigit, ell sol, en la darrera Irontera de la ciència i la consciència al se r­vei de les classes populars. ex­plicant, a tort i a dret, que el PP ho havia fet malamanent especialment en els aspectes econòmics. Fem-ne un repàs.

La despesa pública en protecció so­cia l s'ha reduït amb el govern del PP i. com a conseqüència, Espanya es troba a la cua d'Europa. Vegem-ne alguns exem­ples. En sanitat, hi ha ll istes d'espera de fi ns a quatre anys per a les intervencions

mitjana europea. Això significa que els estudiants de 14 anys tenen els coneixements dels es­tudiants de 13 anys de la Unió Europea . Els seus coneixe­ments de matemàtiques, cièn­cies i idiomes estan molt per so­ta de la mitjana europea. L'absentisme escolar és 20 punts per damunt del de l'OCDE al batxillerat i a la Formació pro­fessional. El nombre d'estu­diants universitaris becats ha

disminuït. El fracàs escolar és un dels més alts d'Europa.

Respecte a les pensions, la si tuació ha empitjorat des de 1996. Hi ha menys despesa en pensions, malgrat que el per­centatge de gent més gran de 60 anys és el mateix que a la Unió Europea.

Quan parlem de treball. hem d'esmen­ta r la precarietat del mercat laboral, que

afecta sobretot quirúrgiques. Les visites en l'atenció primària tenen una durada mitja­na de 5 minuts perquè hi ha pocs metges. Hi ha

El pp ha reduït la despesa pública en protecció social

les dones i els jo­ves de 16 a 34 anys, i és una de les més al tes d'Europa . La pre­carietat implica di­

i, per tant, ho ha fet malament, també, en economia

hospitals que tenen fin s a sis llits per ha­bitació. La majoria d'hospitals no tenen servei d'atenció geriàtrica .

En educació. els estudiants espanyols tenen un dèfici t horari setmanal a la se­cundària que, al cap del temps. es tra­dueix en un any menys d'escola que la

ficultats per a l'emancipació dels joves: no poden accedir a un crèdit hipotecari i endarrereixen la decisió de tenir fills. És el pais que té la taxa de fecunditat més baixa. Els treballadors espanyols cobren menys i tenen tres vegades més acci­dents laborals. El salari minim interpro-

34 25

26

fessional esta molt per sota de la mitjana europea.

La ll ei d'estrangeri a ha donat lloc a una si tuació insostenible per a la gent que arriba d'altres països: els que no po­den regularitzar-se no cotitzen a la Seguretat Social, els impediments per al

lies facil itaria la incorporació de la dona al mercat de treball.

En conclusió, a partir de 1996, l'incre­ment de la despesa social a Espanya ha estat molt lent i la distancia amb la Unió Europea. És a dir, hem passat d'un 24% de despesa social en referència al PIB

reagrupament familiar faciliten l'exclusió i la conflictivitat.

El preu de l'habitat­ge ha augmentat tres cops més que els sa-

Gescartera: 20.000 milions

l'any 1996 a un 19% d'enguany. També s'afirma que amb el PP no hi ha ha· gut casos de corrupció fosos per bisbes i militars

laris. Els habitatges de protecció social s'han reduït del 30 al 8% en 10 anys. Els joves són els que tenen més dificultats per accedir a l'habitatge.

Les dones de 35 a 55 anys pateixen un 300% més de malalties que el promig, degut a l'estrès. Moltes dones que vol­drien incorporar-se al mercat laboral no poden per falta d'ajuda a casa o perquè tenen cura d'altres persones. El desenvo­lupament dels serveis d'ajuda a les fami-

com abans. El ce rt és que un dels múltiples casos de corrupció derivats de la gestió del govern del PP equival a tots els casos anteriors multipli­cats per deu. Gescartera - bisbes, cape­llans i militars que s'han fos 20.000 mi· li ons de pessetes-, el cas del BSCH on el directiu Corcóstegui s'emporta 10.000 milions de pessetes, les stock·options de Telefònica, el cas Fabra a Castelló , les subvencions al lli de la Unió Europea. I, dissortadament , es podria continuar •

•

el monogl'à fiC

Les mentides de 1'11 de març

Antoni Castells Duran. Doctor en Economia

En les eleccions del passat 14 de març, el pp no tan sols va perdre la majoria absoluta sinó que, contra tot pronòstic , fou su ­perat en vots i escons pel PSOE. Aquest resultat electoral tres dies abans inimaginable - la incògnita es situava en si el PP mantindria o no la majoria abso­luta- va ser degut, en primer terme, a les mentides del PP so­bre l'autoria de l'atemptat de l'onze de març.

El govern del PP, en especial a partir de l'obtenció de la majoria absoluta, va fer de la mentida descarada i la tergiver­sació més abjecta un dels dos eixos en els quals fonamenta l'actuació política per atènyer els seus objectius. L'altre eix fou la criminalització de l'oponent, de tot aquell que no pensava com ell.

Mentí sobre el Prestige, sobre la vaga general, sobre les raons i el comporta­ment dels "okupes",

Aquest seguit de mentides, però, no havien tingut per al PP un cost electoral important. com tampoc no havien tingut una re­percussió electoral significativa els moviments d'oposició ciuta­dana contra l'actuació del PP, que es desenvoluparen majo­ritàriament al marge dels partits parlamentaris i dels sindicats ofi­cials i que s'expressaren amb massives manifestacions i altres formes de rebuig .

La raó principal que tot plegat no es traduís electoralment es troba basica­ment, al meu entendre, en el seguidisme en uns casos i en la manca d'al ternativa o de coratge en altres enfront la política, les tergiversacions i les mentides del PP, que han mantingut la quasi totalitat de les altres formacions polítiques -PSOE, CIU, BNG, CC, etc. Això ho confirma el fet que, durant el "quatrienni negre", quan un

sobre els motius reals El pp va fer parti t s'ha oposat de forma clara i coherent als designis del PP, ha incrementat el seu su­port electoral i ha fet reduir el del PP: cas

del transvassament de l'Ebre i sobre les se­ves conseqüències, sobre la vincu lació del

de la mentida descarada un dels eixos

de la seva actuació política nacionali sme no vio-lent basc i, darrerament, també del catal a amb els atemptats d'ETA, sobre les mani­festacions contra la globalització neolibe­ral , sobre els motius i les "proves" per justificar la participació espanyola en l'agressió contra l'Iraq , etc.

del PNB-EA en les eleccions autonòmiques basques quan s'enfronta a la coalició PP-PSOE coman­dada pel primer, i cas d'ERC en les dar­reres eleccions municipals i autonòmi ­ques a Catalunya. Malauradament, en la resta de l'Estat espanyol no existí cap

34 27

Diputació Barcelona xarxa de municipis

partit que actués d'una forma semblant. Confiat en la seva impunitat electoral -excessivament confiat, tal com han de­mostrat els fets- el pp va tornar a mentir obertament respecte a l'autoria dels atemptats de l'onze de març amb la finali­tat d'afavori r les seves expectatives elec­torals i perjudicar les dels seus oponents, criminalitzant-los en un o altre grau: di­rectament a ERC - ara la seva bèstia ne­gra- i també, com sempre, al nacionalis­me basc no violent i

ja hi havia, i es coneixia, prou informació que la desmentia, equivalia a voler fer combregar als ciutadans amb rodes de molí , a considerar-los a tots plegats uns pobres imbècils sense cap mena de ca­pacitat de raonament. Aquesta obstina­ció, que va provocar un ampli malestar al propi si dels cossos encarregats de la in­vestigació dels atemptats, constituí una clara manifestació de menyspreu de l'Aznar i la seva banda envers tots els

ciutadans de l'Estat de retruc al PSOE per permetre a Catalunya l'acord de govern entre el PSC i ERC. Aquesta ve­gada, però, li va sor­tir el tret per la cula-

Qui s 'ha oposat al govern del quatrienni negre,

espanyol. Un greu insult que contribuí també a la seva der-

ha incrementat el seu suport electoral i n 'ha reduït el del pp

rota electoral. La vilesa que repre­sentà utilitzar la

ta. La mentida se li girà en contra dels seus interessos electorals i no tan sols no li permeté obtenir la majoria absoluta , si­nó que, a més, li va fer perdre també la majoria simple que tenia pràcticament as­segurada. A què fou deguda aquesta reacció? A continuació tractaré d'asse­nyalar els motius, al meu entendre, més rellevants.

D'entrada, cal recordar que tot té un límit , que es pot desconèixer on és, però que, ser-hi , hi és. Que sempre hi ha una gota que és la que fa vessar el vas quan aquest és ple , i, a més, en aquest cas no es pot parlar de go-ta sinó d'aiguat. Les mentides del PP i les dels seus mitjans de comunicació sobre l'atemptat de l'onze de març van fer ves­sar el vas de les mentides, tergiversa­cions i criminalitza­cions que s'havien anat acumulant du­rant "el quatrienni negre".

L'entossudiment, l'obstinació a mante­nir la mentida quan

mentida per crimina­litzar altres opcions politiques i tractar d'obtenir guanys electorals, la manca d'escrúpols que signi ficà emprar la menti­da per crear un clima de crispació entre la població del qual el PP creia que se'n beneficiaria electoralment, no tenia en consideració les greus conseqüències que podia provocar. Tot plegat va fer que força gent, la necessària per donar el tomb electoral , considerés prioritari impe­dir que el PP governés durant quatre anys més, al marge de confiar o no en el que pogués fer un altre govern.

Una vegada més, va ser l'oposició ciutadana espontà­

niament, al marge de qualsevol con­signa, de qualse­vol partit o sindi­cat, i per diverses raons, així com la pròpia autodefen-sa, la que es mo­bilitzà per exigir la veritat i impedir una possible victò­

ria electoral del PP. Aquesta mentida, però , va tenir tam-bé una altra con­seqüència greu

34 29

30

i molt dolorosa: l'assassinat d'un forner de Pamplona pel simple fet de negar-se a posar un determinat ca rte ll en el seu es­tabliment. Assassinat que fou executat per un policia nacional.

La salut democràtica del nostre país comporta exigir totes les responsabili tats que es desprenguin d'aquest assassinat, tant als executors directes com als seus

inductors. És a dir, tot Existeix una relació di ­recta entre aquest as­sassinat del forner pel policia i el clima gene­ralitzat de crispació creat per l'Aznar i la seva banda - política i

L'assassinat el contrari del que fins ara han fet tant l'ac­tual govern , com els mitjans de comunica­ció: tapar-ho, esbor­rar-ho, oblidar-ho, co-

del forner de Pamplona té a veure amb la crispació

creada per l'Aznar

mediàtica- arrel de l'atemptat de l'onze de març. El ls són els responsables, en grau d'inductors, d'aquest assassinat.

sa que ja es va fer durant "la transició" i que, entre altres co­ses, ens ha portat haver de pati r el "qua­trienni negre" ,

•

l'entrevistA Joan Tugores Rector de la Universitat de Barcelona

Joan-Francesc Pont i Gemma Martin Espai de llibertat

Joan Tugores es llicencià en Econòmiques i en Drel. 34 Catedràtic de Teoria Econòmica és especialista en microeconomia i economia

internacional. Autor d 'una vintena de publicacions, ha estat president del Comitè de Normativa i Ètica Professional del Col ·legi d 'Economistes de Catalunya. 31

- A la contraportada d'Espai de llibertat hi posem aquell vell le­ma icarià. probablement de la colla de Narcís Monturiol, "Instruïu-vos i sereu lliures, as­socieu-vos i sereu lorts, esti­meu-vos i sereu feliços" ... Potser podria servir per plantejar quina és la funció actual de la Universital, d'una Universitat que viu el debat entre formar per a la cultura o formar per a les professions .. - D'entrada , ca l dir que l'inici de la frase encaixa perfectament amb el que és l'emblema de la Universitat de Barce lona - Libertas perfundet omnia luce: La lliber­tat difon per tot la lIum- i aquesta ha es· tat la funció d'aquesta institució que re­presento al llarg dels darrers cinc-cents cinquanta-quatre anys, lormar per cons­truir la llibertat. De sempre, aquesta casa ha estat la dipositària d'aquest vincle en­tre la instrucció i la llibertat. D'a ltra ban­da, en aquesta tensió que s'ha plantejat ent re els objectius cu ltura litzadors i pro­fessiona litzadors de la Universitat no hi ha contradicció en el mig termini. sinó complementa rietat. La Universitat tan sols assumeix l'encàrrec que li fa la so­cietat si respon a la vegada a ambdues

fites. No es tracta de lormar grans professionals sense cap mena de riquesa cultural, que no podran mai exercir de debò com a ciutadans, ni tampoc de dedicar-nos a una saviesa espe­culativa sense saber com articu­lar-la en el món real , cosa que se ria poc Iructífe ra. Es veri tat que hi ha tensions i conflictes en el moment actual , però a mitjà i llarg termin i és clar que

s'han de resoldre alavorint la simultaneï­tat de les dues visions.

- Un dels teus predecessors, a comença­ment de segle Xx. col· laborava, com a rector de la Universitat de Barcelona, amb l'Escola Moderna de Ferrer i Guàr­dia ... Ara, un segle després. som aquí - la Universitat i la Fundació Ferrer i Guàrdia- i veiem com es pot col·laborar a l'extensió de la cultura. Ara . precisa­ment, hem vist que l'Aula-capella era ple­na, dedicada als cursos per a la gent gran .. . - Es que seria una llàstima - i un malba­ratament- que la Universitat reduís la se­va tasca al segment de població d'edat compresa entre els divuit i els vint-i-qua­tre anys. Des de l'inici de la modernitat

32

industrial hem vist com els coneixements que té una generació queden depassats en més d'un cinquanta per cent en el de­cu rs de la generació següent, i això ha fet més evident la funció de difusió de la Universi tat que ha d'arribar als més am­

frustracions, tot veient algú que és enca­ra més dissortat... Com en els jocs ro­mans hi havia aquells que morien i patien davant els ll eons, en comptes de l'espec­tador. Allò que respecta la societat, quan ho troba, és la cultura i la serenor, no

ples segments de la població. Es tracta d'incorporar aquest rol formador al nucli dur de la vida uni­versi tària -com fem

La Universitat aquesta mena de comportaments me­diàtics. No s'ha de confondre l'audièn­cia amb l'èx it.

sempre ha treballat per unir la instrucció amb la llibertat

ara- contribuint a la difusió del coneixe­ment més enllà dels compromisos estric­tament acadèmics -en lin ia, d'altra ban­da, amb aquell precedent de la col·laboració en tre rector i Escola Moder­na que heu esmentat i que superava el perfil acadèmic i oficialista de la Universi­tat de l'època. A més, la meva experièn­cia personal és que no hi ha públic més agraït que aquest que omple a vessar les Aules de la Tercera Edat. Això és una tasca que reivindiquem amb orgull i que creiem que form a part de les nostres obli­gacions amb la societat.

- Això contradiu la idea segons la qual la cultura no està de moda i l'éxit és, no­més, sortir en progra­mes de l'estil de Gran Hermano. Que la gent vulgui conti­nuar formant-se, a qualsevol eda t, per amor al coneixement i no només buscant­hi una utilital. és molt interessant ... - Però això no vol dir que l'èxit social esti­gui lligat amb el fet de sortir a Gran Hermano , per exem­ple. Potser es tracta que a la gent li agra­da veure aquestes coses per superar les

- I realment estem aconseguin t que la Universitat sigui un espai per a la cultu­ra? - No de manera tan satisfactòria com jo voldria. Fent autocrítica, cal reconèixer que les darreres onades de plans d'estu­di, fa deu o quinze anys, han fet un cert mal el iminant moltes assignatures intro­ductòries i de visió general i substituïnt­les per una sobreespecialització exagera­da, omplint-ho tot de continguts massa especifics, en contra del que necessita la nostra societat, que són caps ben orde­nats, amb fo rmació ampla i general que permeti anar absorbint els inputs can­

viants que van deri­vant de la mateixa societat. L'excessiva especiali tzació no afavoreix allò que ha de ser la base i que anomenem cul­tura. Un dels grans debats que tenim ara a la Universitat cata lana, espanyota i europea, que és la inserció en l'espai europeu d'educació superior, és sobre la mi llor manera d'afa­vorir la combinació òptima entre els con­tinguts de formació general , ciutadana, i els més especialit­zats i professi onali t­zadors . No hem de

repetir els errors dels darrers deu o quin­ze anys, que han portat a una imatge dels alumnes com a màquines de pren­dre apunts al llarg d'un nombre excessiu d'hores a la setmana, sense temps per fer la decantació de coneixements que és

als canvis, és a dir, que la gent tingui ca­pacitat per anar absorbint les innovacions que deriven de la mateixa societat. Cada cop hi ha una convergència més gran en­tre les idees que la majoria defensem des de la Universitat i les demandes que ens

arriben del teixit so­la base de la cultura , del capital humà. Des d'aquest punt de vista, les Universitats hem de fer l'esforç d'aprofi­tar l'oportunitat de la inserció en l'espai eu­

No hem de confondre cial, especialment del teixit empresarial. Això és una bona no-

l'audiència amb l'èxit; la cultura i la serenor lícia.

es valoren cada cop més

ropeu d'educació superior per tal de cor­regir els errors d'aquests darrers temps.

- Hem viscut, doncs, una dècada d'hiper­especialització i ara hauriem de tornar a ... - A coneixements més generalistes. Aquest és el meu desig . En èpoques de canvis ràpids és el que la societat neces­si ta i també el que el mercat comença a valorar: assimilar cone ixements canviants i tenir una ampla comprensió del món . Una visió massa especiali tzada té el risc de no saber assumir les noves dimen­sions, en tots els sentits, del món .

- En les relacions entre Universitat i so­cietat què és el que demana la societat? - A l'inrevés del que alguns pensen, allò que cada cop més les empreses, per exemple, ens fan arribar és, precisament, la necessitat d'aquests caps ben orde­nats, oberts a tots els coneixements, i no pas la de tècnics estrictament capaços de desenvolupar una so la feina especifi­ca. Les empreses prefereixen aquesta primera formació ampla i culturalment sò­lida, perquè volen reservar-se per a ell es mateixes l'última etapa de forma-ció més profes-sionalitzada, dins el seu àmbit específ ic. També se'ns requereix que la formació sigui adaptable

- En altres països el paper de la Universitat s'ha anat dis tri­buint entre la Universitat pública i la pri­vada. Aqui, la Universitat púbtica té el pa­per predominant. Això continuarà aixi? - Penso que sí, per poc bé que ho fem les Universi tats públiques. Com a mínim, a Catalunya, la confiança social en la Universitat pública continua sent molt gran. I la Universitat pot respondre satis­factòriament a aquesta confiança. En al­tres llocs d'Espanya potser hi ha alguns sectors de la poblaciò que atorguen valor a una certa diferenciació elitista , classista i per això la Universitat privada té un cert camp, per motius que a mi no em sem­blen ni massa presentables ni socialment defensables. Però a Cata lunya, afortuna­dament, com ja he dit, per poc bé que ho fem, el model actual persistirà durant molt de temps.

- Anem cap a la proliferació d'Universi­tats en el territori o cap a una especialit­zació? - Segurament, ni una cosa ni l'altra, El meu escenari ideal seria el manteniment de l'actual nombre d'Universi tats públi­ques a Catalunya ... D'al tra banda, el

nombre de les privades ja ha superat el seu ni­vell òptim. El que sí que veurem, encara que no si­gu i políticament correcte dir-ho, és una certa je-

34 33

DEIXA'T ENCISAR PELS MUSEUS DE SABADELL

exposicions • activitats • exposicions .9 JOCS D'ART 11 PREGUNTA SEMPRE PER FER

• Fins a l' 11 de jll liol Museu d'Art

• DISSENYADORS PER A UN MITE, HOMENATGE A TOULOUSE-LAUTREC

Fins al16 de maig Museu d'Art

n

:ImITe I!

lIame"lIf~.i

OULouse aUTl/eC

•

• DESCOBREIX LA JOIA DEL MUSEU, DIA INTERNACIONAL DELS MUSEUS Del 18 de maig al 20 de juny Museu d'Art i Museu d'Història

• • LA CREU ALTA . UN BARRI PLE D'HISTÒRIA Del 27 de maig al 31 de juliol Museu d'Història Del 28 al 30 de maig Societat Coral Colón

• PSICALípTIC, EROTISME I TRANSGRESSIÒ A LES REVISTES IL'LUSTRADES DEL PRINCIPI DEL SEGLE XX

Del 25 de maig a 1'11 de ju liol Museu d'Art

• • JORNADES DE PORTES OBERTES, TALLERS DE SAMUEL AN CIONES, NICHOLAS BERFORD, ANNA GARCIA I MARC NOGUE

Del 28 al 30 de maig Centre de Produccio i Creació Artística de Sabadell , La Nau

• LA TORRE DEL RELLOTGE DE LA FÀBRICA SAM PERE (1913) Del juny al setembre (dates per determinar) Museu d'Història · ---------------------------------------------

• SA MOSTRA DE CURTMETRATGES (30 NITS) Juliol de 2004 Pati del Museu d'Art

-JOCS

D'ART 1 _ .

•

•

•

A MÉS, EL DIUMENGE AL MATI PODEU PARTICIPAR A LES ACTIVITATS PER A FAMíLIES, VISITES COMENTADES, ITINERARIS .. , I, DEMANANT CITA PRÈVIA, A LES ACTIVITATS PER A INFANTS I ALTRES GRUPS,

rarquització, dins el sistema universitari europeu. Hi haurà una oferta homogènia de qualitat en els primers cicles i, proba­blement, una tendència a la diferència en els segons. Si l'Administració dissenya una oferta educativa de qua li tat , el mer­cat no actuarà, però si hi ha alguna man­

un marc estructural sòlid que permeti en­frontar després els reptes dels canvis continus. Una altra cosa és si politica­ment i internament, dins la pròpia Unive rsi tat. serem capaços de resistir les dinàmiques privatitzadores que consistei­xen a pensar que la meva assignatura ha

cança, aleshores el mercat generarà la seva alternativa ... L'ideal seri a que els primers cic les fossin molt generalistes,

L'excessiva especialització dificulta l'assoliment

d'una visió general del món

de ser, necessària­ment, en el primer curs, perquè és molt important i perquè, d'aquesta manera, el

perquè ara n'hi ha cent trenta o cent qua­ranta i potser podrien reduir-se a un mà­xim de trenta o quaranta, de manera que totes les Universitats públiques pogues­sin impartir una bona part d'aquestes titu­lacions de primer nivell. Però en això no estic segur que els meus desitjos es facin rea litat ...

- I aixó ens torna a la idea de la Universitat com a focus de la cultura .. . - Si, clarament. Totes les Universitats haurien de tenir uns primers cicles molt més generalistes que en l'actualitat. Una part dels continguts genera li stes s'han de traduir en continguts culturals , de forma­ció bàsica, deixant l'especialització per al final dels primers cicles i, sobretot, per als segons. Això és, soc ialment, més que desitjable. Actualment, l'imprès de preins­cripció, que a Catalunya és el mateix per al conjunt d'Universi tats públiques, sem­bla una mena de Jeroglífic amb més de tres-centes opcions, la meitat de les quals ni un ciutadà mig ni un professional universitari no sabem exactament què són. No té sentit que als disset o divuit anys s'hagi d'escolli r entre cent quaranta camins alternatius i amb això es compro­meti bona part de la vida laboral o profes­sional. Es pot saber si t'agraden les tecnologies, els temes socials, les huma­nitats, les ciències de la salut o els expe­riments de laboratori i a això han de respondre els primers cic les, a una espe­cia lització raonable als divuit anys ... Aqu est primer cicle ha de proporcionar

meu departament tindrà més poder ... Aquesta és una feina que tenim ara els universitaris i els poli­ti cs , cadascú en el seu terreny, però la pressió social per anar en el cami COrrec­te és, realment, molt clara .

- Una de les coses que es constaten és que la gent llegeix molt poc. No hauria d'incentivar més la leclura. la Universitat? - Si, certament. A mi , ja fa anys, se'm va demanar, per part d'una de les múltiples agències d'avaluació de la qualitat que tenim en el nostre entorn, que elaborés un informe sobre la qualitat d'una deter­minada titulació en diverses Universitats catalanes. I en un debat públic posterior, algú em va demanar que em deixés de rotllos i que definis un indicador de quali­tat. Vaig dir -i ho continuo creient- que el meu indicador prelerit seria el nombre de It ibres en préstec de la biblioteca d'una Escola o Facultat dividit pel nombre de fotocòpies d'apunts fetes en el servei del mateix centre en el mate ix any. Amb això vull dir, efectivament, que s'està perdent la lectura de llibres i que la gent estudia no ja només amb els apunts de classe, no sempre de clara fiabilitat, sinó, de ve­gades, amb fotocòpies dels apunts dels altres. I això va més enllà de qualsevol plantejament raonable. Fins i tot he pogut constatar, passejant per au les de dife­rents centres, que, de vegades, la unitat de compte de la suposada dificultat d'una assignatu ra és el nombre de pàgines dels apunts o de les lotocòpies dels apunts ... I la setmana abans d'un examen es diu:

34 35

36

setanta pàgines d'apunts, divid its pels dies que em queden, doncs cada dia me n'he d'estudiar deu ... Hi ha moltes raons d'això i una d'elles és, segurament, cau­sada per plans d'estudi que han encarca­rat els alumnes en trenta hores de classe de promig, a base de prendre apunts, i sense temps material de reflexionar, d'es­tudiar. Una altra

d'altra banda, gairebé tot esta en els classics .. - És molt empobridor oblidar o menyste­ni r els clàssics. Fins i tot en àrees de molt ràpida innovació, en àmbits on es potencia la modernitat , els raonaments dels clàssics són absolutament impaga­bles. En el meu àmbit més proper, l'eco­

qüestió que s'hau­ria de revisar és la semestrali tzació de la docència. Abans, quan les assignatu-

Els plans d'estudi actuals i la semestralització

nomia, que no és ni molt postmodern ni molt antic, gaire­bé pots trobar les intuïcions bàsiques no ajuden a una formació sòlida

res eren anuals, entre octubre i març hi havia temps, si es volia , d'anar a la bi­blioteca, Itegir i treballar els dos o tres lli­bres fonamentals ... Ara el cu rs comença al setembre i a mitjans de novembre ja s'han de preparar els exàmens del primer quatrimestre. No hi ha temps material, molt sovint, per estudiar decantadament, amb serenitat, per tocar fins i tot material­ment les obres clàssiques de la matèria que s'està tractant. Hi ha aspectes de la vida quotidiana de les nostres Universi­tats que no estem cuidant prou perquè pugui haver-hi lectura, serenor, treball personal. Podem dir que la culpa és de la societat, que la gent no llegeix, que els mitjans audiovisuals ho inunden tot , i par­cialment és aixi, però la pròpia organitza­ció interna dels centres educatius ens fa responsables d'aquest fenomen .

- Ens agrada molt l'af.lusió que fas als classics, perquè l'esment als e/as­sics ha desapa regut no tan sols en els treba/ls universitaris sinó també en l'o­bra de molts joves investigadors i això vol dir que, probablement, no els han /legit, quan,

del funcionament dels mecanismes econòmics en Adam Smith i en Ricardo .. . Bé, i també en Keynes ... I un cert culte a la modernitat porta a l'error de partir sempre de zero i haver de descobrir sempre la Mediterrà­nia. Cada generació creu que el món co­mença amb ella i això provoca errors es­tratègics en la investigació i també en la docència, realment molt notables. Potser forma part de la vanitat de la professió universitària i hauríem de reconèixer amb humilitat que som els hereus d'una cade­na d'estudi que ve de fa molts segles en alguns casos i de la qual s'han derivat moltes coses de profit. Jo això ho veig cada cop més clar a mesura que envellei­xo. Cada cop redescobreixo més el molt que havien dit els clàssics i cada cop ho

faig amb un plaer més gran.

- I ara que esta tan de moda això de fer /libres d'economia per a no economis­tes, si haguessis de recomanar dos /li­bres, quins serien? - Per a no econo­mistes ... N'hauria de dir tres : La riquesa de les nacions d'Adam Smith, que continua sent un clàssic tot i el caràc­ter una mica feixuc

d'algunes parts; els Principis d'economia política de David Ricardo, que continuen sent insubstituïbles, i després, per enten­dre els problemes de l'economia d'ales­hores i d'avui en relació amb el conjunt de la societat, sens dubte l'obra de Stuart Mill.

- I quan avalues la teva propia influència en la societat, què creus que influeix

vint els fills de les tenebres són més pre­clars que els fills de la llum. L'única forma de compensar-ho és que el nombre de fills de la llum sigui més gran que no pas el dels fills de les tenebres. I tot i aixi ... Per això dic que associar-se és un mal necessari, perquè conviu re i, sobretot, conviure democràticament té les seves seNituds, que podem enfrontar amb la cultura i amb un cert grau de maduresa.

més, la teva obra científi­ca o els teus articles de premsa?

Associeu-vos, I enllaçant-ho amb la resta de la proposició , només et pots associar si tens un grau d'amor, d'estima, pels teus con­sorciats suficient com

- Evidentment, qualsevol dels meus articles. Un article a La Vanguardia , per exemple, té més re­

per fruir de joves, i per tenir un futur

en el qual sigueu lliures

percussió - no impacte social, òbviament­que qualsevol de les coses que hagi fet de material docent o d'investigació. Això és el que penso a priori. Ara, a mesura que em faig vel l i em vaig retrobant per la vida amb una bona quantitat d'alumnes que he tingut - i te'ls trobes en els llocs més insospitats- te n'adones que hi ha una dimensió de la qual no n'ets cons­cient , i és el grau d'influència d'allò que dius a classe, que va més en llà del que sospitaries, I això em sembla molt pos itiu. Per això, malgrat que no tingui el mateix impacte que la premsa, m'agrada recor­dar com pot acabar d'influir el que ve del treball oral fet a classe, com s'acaba es­culpint en una part dels qui t'escolten. Això m'ha sorprès agradablement.

- Hem començat parlant de la instrucció, el lema inicial que hem esmentat ... I si parléssim de l'associació i de l'amor? - Bé, jo diria que l'associació és, potser, un mal necessari ... Els que som profun­dament individualistes hem de reconèixer que associar-se és imprescindible per tal de ser forts. Fins i tot els qui no tenim cap mena de plaer intrinsec en el fet de ser forts, de vegades hem de recordar aquella cita biblica que diu que molt so-

per assumir les inevita­bles friccions de la convivència. I això és igual de vàlid des de les formes de pare­lla més elementals, legalitzades o no, fins a les associacions aparentment més co­hesionades per algun tipus d'ideologia forta comuna. Les associacions, tal com demostra la història , sorgeixen per ser forts i han de basar-se en una estima que permeti que el preu que es paga huma­nament pel fet de ser forts no sigui insu­portable. Si no, realment és molt dificil.

- Fem una pregunta final dirigida a saber què aconsellaríeu als joves associats, que són bona part dels nostres lectors, pera no sé si ens atrevim a fer-la després d'aquesta resposta sobre l'associació .. - Bé, sense que ningú no interpreti que rectifico brutalment el que abans he dit, els diria que s'associïn especialment quan són joves, quan tenen força i ener­gia, perqu è quan siguin més vells i vu l­guin viure més sols i tranquils ho podran fer només en funció d'allò que quan, de forma associada i enèrgica, hauran acon­seguit mentre eren joves. Per tant, asso­cieu-vos, per fruir de joves i també, a més, com una inversió per tenir un futur en el qual sigueu ll iures de continuar as­sociats o no ,

•

34 37

38

l'alwnl' Manuel Azaña La llibertat a Catalunya i a Espanya

Joan-Francesc Pont. Catedràtic de Dret financer i tributari (UB)

Ara, quan els portaveus pol í­tics més irracionals s'escandalit­zen de la presència de José Luís Rodríguez Zapatero al bal­có del Palau el 20 de desembre de 2003 [potser un dels gestos més simbòlics i esperançadors d'aquest canvi presidencial], és més convenient que mai recor­dar que l'autogovern català ha trobat sempre la fratern itat repu­blicana més enllà de l'Ebre. Manuel Azaña va pronunciar aquest discurs el 27 de març de 1930, al restaurant Pàt ria de Barcelona, en què associa les ll ibertats de Catalunya i d'Espanya, defensa la repúbli ca federal i no tem el supòsit que Catalunya "resol­viera ella remar

por el amor a vuestra tierra -y gracias al estimulo de una tradi­ción ilustre y también al de com­petir con los pueblos modernos mas adelantados-, han produci­do el gran renacimiento catalan, cuya culminación esta en vues­tra propia cultu ra y en esta ma­ravil losa ciudad vuestra. Pero ahora, trascendiendo esa imagen que en verdad puede obtenerse por media de la infor­mación indirecta y del esfuerzo

del propio discurso, he podido yo com­probar durante estos días la profundidad del sentimiento nacionalista catalan, la in­genuidad adorable de una multitud a la vez coherente y entusiasta, con un sentir

fundado en la ve-sola en su navío .... ". Precisament, els ciutadans de Catalunya, de ta­rannà laic i pro-

L'autogovern català neración por su tierra y por su len­gua; la alegría y la gratitud só lo por-

ha trobat sempre la fraternitat republicana més enllà de l'Ebre

gressista, no senti ran mai l'impuls de se­gregar-se d'una Espanya capaç de parlar el llenguatge laic i progressista de Manuel Azaña.

Siempre había admirado a Cataluña desde lejos o en co rtas estancias en Barcelona, su civismo fervoroso, su viva sensibilidad para la cosa pública, su co­hesión nacional. Cua li dades todas que, animadas por el irrevocable propósito de alcanzar la plen itud de la vida colectiva y

que habéis entre­visto la posibi lidad de sentiros comprendi ­dos y estimados; y así se me ha aparecido el al ma catalana verdadera, suave y trasparente como una perspecti­va mediterranea, recatada , propicia a la efusión sentimental como el refugio de una cordi llera.

Tenía yo, o creía tener, la compren­sión del catalanismo. Me habéis dado al­go mas fecundo: la emoción del catala­nismo ¿ Cómo percibir la diferencia? Esta claro: antes comprendía el catalanismo.

Ahora, ademas de comprenderlo, sienlo el catalanismo. La diferencia, para mi, es notable porque - ignoro si a todos sucede lo mismo- no sé hacer nada ni sirvo para nada si las casas que me ocupan no me emocionan. AI amparo de esta emoción, que me restituye un poca a mi inclinación comunicativa, quisiera deciros dos o tres casas que me parecen muy oportunas.

Nos habéis hablado continuamente -y

través de tantas vicisitudes históricas por un destino superior, común.

En aquella protesta, por tanta . no só lo nos manifestabamos en defensa vuestra, sina también en defensa propia, para barrar la manc ha que se pretendia echar sobre nuestro pais en una de las manio­bras mas bajas de la dictadura. Nadie me negara que del fenecido régimen lo peor, a pesar de ser tan dolorosa toda lo de-

mas, era la clase de ha sida pura gentileza y amabilidad de vues­tra parte el hacerlo as i- de gratitud por aquella del manifiesto a favor de vuestro idioma. Y en efecto,

"Para oprimir a vuestra patria

ra zones con que pre­tendia disfrazarse la ti­rania . Razones deli­rantes, ofensa perpetua al buen crite­ria, al entendimiento y

se tomaba como pretexto a ot ra patria ... "

en dias de dolor para todos, singularmen­te amargos para Cataluña, pensando en nuestros sentimientos maltratados -y a este maltratamiento se debe añadir los que le siguieron- queriamos deciros lo que era menester entonces para que os lIegasen unas palabras de animo y el tes­timonio de que no estabais solos. Pero bien miradas las casas no debéis agrade­ce rnos nada, porque queríamos solamen­te cumplir con el deber elemental de exi­gir que os guardasen el debido respeto a la inteligencia y en ella a la personalidad de los pueblos que se manifiesta precisa­mente en las obras de la inteligencia.

Y esta lo queria­mos hacer no de una manera fria o en vir­tud de un principio general, que podria aplicarse de la misma manera a cualquier pais lejano, sina con plena concienc ia de las realidades de Cataluña, de sus creaciones actuales y del rango que ocupa entre los pueblos pe­ninsulares, unidos a

al sentida común. Por efecto de aquella estupidez padecimos, ademas de una opresión en cuanto ciudadanos, un agra­vio part icular en nuestra condición de castellanos. El rubor nos embargaba al ver que para oprimi r a los catalanes se invoca ban las casas mas nobles, profa­nada s por la tirania ¿ Vosotros os doléis justamente de que se oprimiese a Cataluña? Pero ¿no habiamos de indig­na mos aún mas al ver que para oprimir a vuestra patria se tomaba como pretexto a

otra patria? ¿AI ver que nuestro idioma servia para promulgar en Cataluña unas le­yes despóticas? ¿ Qué se cometia la indigna falsedad de lanzar contra est e pais la idea de una España incompatible con las mas sencillas y justas libertades de los pue­bios? Contra toda eso se elevó nuestra pro­testa. Yo no say patriota. Este vocablo que hace mas de un siglo signifi­caba revolución y li­bertad ha venido a corromperse, y hoy

34 39

40

manoseado por la peor gente incluye la acepción màs relajada de los intereses publicos y expresa la intransigencia, la in· tolerancia y la cerrazón mental. Mas si no soy patriota, si soy español por los cuatro costados , aunque no sea españolista. De ahi que me considere miembro de una sociedad ni mejor ni peor en esencia que

y la de España son la misma cosa. Yo creo que esta liberación conjunta no rom­perà los lazos comunes entre Cataluña y lo que seguira siendo el resto de España. Creo que entre el pueblo vuestro y el mia hay demasiadas lazos espirituales. histó­ricas y económicas, para que un dia, en­fadandonos todos, nos va lviésemos las

las demàs europeas de rang o equivalente. Y es en cuanto espa· ñol que me anima el espiritu propio de un liberal que hallandose

"Si algún dia Cataluña resolviera rema r sola,

seria justo el permitirlo .. . "

espaldas como si ja­màs nos hubieramos canac ida. Es natural que en tiempos de lu­cha establezcamos el

predeterminada en gran parte por inclina· ciones heredadas, las corrige, las encauo za hasta donde le permite el desinterés de la inteligencia.

La vocación que aqui se manifiesta no es mia, unicamente. sino también de mu· chos ot ros que sienten como yo la grave· dad del destino que pesa sobre la gente de nuestro tiempo. Todos nosotros. todos los que sienten como yo, han descubierto que al hablar y escribir en pro de nues­tros objetivos liberales y renovadores se encontraban ante un desierto ¿ Oué sole· dad la de un español que aborda las cuestiones públicas en esta forma? Oueriamos revivir a España y se nos ar­gumenlaba con los muertos. Queriamos mover a una multitud y sólo encontràba­mos fantasmas ¿ Dónde està la came vi­va en la cual podam os prender la fuente de una emoción que a todos hace arder con el entusiasmo de trabajar en una obra fecunda? La alegria que me produ­ce el contemplar vuestra catalanidad acti­va procede de esta : el catalanismo, o di­cho de otra manera, el levantamiento espiritual de Cataluña nos ofrece la oca­sión y el instrumento para realizar una la­bor grandiosa y nos situa en terrena firme para iniciaria.

Gracias al catalanismo serà libre Cataluña; y al trabajar nosotros, apunta­lados en vosotros, trabajamos por la mis­ma libertad nuestra y asi obtendremos la libertad de España. Porque muy lejos de ser inconciliables, la liberlad de Cataluña

inventario cuidadaso de lo que nos separa; pero serà también bueno que un dia nos ponga mos a refle­xionar sobre lo que verdaderamente -no administrativamente , sma espiritualmen­te- nos une.

Yo conciba, pues, a España con una Cataluña gobernada por las institucianes que quiera darse mediante la manifesta­ción libre de su propia voluntad. Unión li­bre de iguales con el mismo rango. para asi vivir en paz, dentro del mundo hispà­nica que no es menospreciable. Y he de deciros también que si algún dia domina­ra en Cataluña otra voluntad y resolviera ella remar sola en su navio, seria justo el permitirlo y nuestro deber consistiria en dejaros en paz. con el menor prejuicio posible para unos y otros, y desearos buena suerte, hasta que cicatrizada la herida pudiesemos establecer al menos retaciones de buenos vecinos . No se dirà que no say liberal. Pero si esta ocurriera, y en el momento que se presentase, el problema seria otro . No se trataria de li­beración comun. sino de separación. No es lo mismo vivir independientemente de otro que vivir libre. Nueslro pais español es una prueba de lo que diga.

Planteadas las cosas en esos termi­nos de convivencia y de igualdad, caste­lIanos y catalanes lenemos una obra en comun por realizar que nos interesa a 10-dos por igual. Ha de reslablecerse el or­den en la Penínsuta ¿Que orden? El de la justícia y del derecl1o. violados no sólo por la dictadura. sina también por el

Viu un dia al Fòrum. Del 8 cie m.tg .. 2G de 5.'embre del 2004,

... : :.. .

I\.lr..-tl/lua So.'ñ. l~ upi~1 mundi~l d~ ld dl~~rsil':u I .-1 dii leg enrTt ('ultul1"l ~ \r:IVt's d~ (l'ei ..spals ,in;c,c. Fb..-, mk tir' JO hKliiR'eS on Vlur:15 h,', 1lI~' dÍ\""IWs rOfllWS d <, cultUr.l' tll1retenimeuL Fo..- DIàhog.: Iln L'1; pal d~ debat' refk'x¡ó (I" ",hi d.- 1.soo poll<'nlS bllSGlrdU solucionI " Is probl~¡lI"'" dd ",'git' XXI. J ,_ CIutJrt, 'OI I\.lrrelona .\I'd prm;¡gomsta d'ul'O,;u(I"" ''''P'KI;o('\I' I ;rJtrestxptuSWn, arti'tique.

Fòrum Barcelona 2004, una trobad. que mouril el món,

..

18:10 Diàle amb Sarama 20:50 Circ Les Arts Sauts

\ 1 12:15 Exposoons. Guerrers de Xfan 14:00 Concert amb Stin

11: les 22:00 Concert Phi CoIllns 15:15 Festival del fVlar 16:30 Carinhos Brown •

www.barcelona2004.org Informació 902 24 2004

SOCIS

E'I endesa 7éle(iJ"im ~ @ TOYOTA

PAT RO C INADORS.

~ ,,,d'. /BERlA' "'

..M"1 c· , -" a aIxa

.. --

Forum BARCELONA

2004

42

Estado español moderno cuando màs pa­recía estar dentro de las normas constitu­cionales. Tenemos, todos, ante nosotros un problema politico en el cual se resu­men todos los demàs. Se ha hablado mu­

sina contra un Estada real. Vosotros , ca­talanes, maldecis muy justamente del Estada español; nosotros tambièn. Pera la frontera que divide a los amigos y ene­migos del Estada español no es geogràfi­

cho de la cu ltura, pero la libertad ha de ante­ceder a la cultura. AI menos para m í. La elevación cultural es una elevación del

"Si hemos de vivir juntos ha de ser en virtud

ca como la frontera lingüística sina social. Si el Estada español tiene acèrrim os ene­migos en Castilla ,

de la federación ... "

hombre mismo. Mas es preciso empezar por ser hombre. Ha de crearse un Estada nuevo dentro del cual podamos vivir to­dos. A esta, liricamente, se suele lIamar revolución. Hemos de hacer saltar la cla­ve del arco en el cual se cif ran todos los estigmas de la sífilis histórica que la es­tructu ra oficial española padece. El Estada ha de sali r de la voluntad popular y ha de ser la garantía de la libertad. A esta se llama República. Y si hemos de vivir juntos, catalanes y castellanos, res­petandonos mutuamente, ha de ser en virtud de la federación y no en vi rtud del corrompido prestigio de instituciones ex­tenuadas. Esta revolución que propugna­mos no se dirige contra un Estada ficticio ,

también el Estada es-pañol ha ten ida - espero que no los tenga màs- amigos y valedores en Cataluña, es decir, gente que ha pospuesto su catalanismo libe radar a la preocupación fanàtica del interés de clase y se ha alia­da monstruosamente con ese mismo Estado que debería considerar como su enemigo natural si escuchase su con­ciencia de catalanes.

En resumen: queremos la libertad ca­talana y la española. El medio es la revo­lución ; el objetivo la República, y la tàcti­ca oponer una barrera inconmovible al confusionismo y a la bastardia. Si esta­mos de acuerdo en todo esta bien pode­mos esperar que nuestra visita a Barcelona serà inolvidable •

•

la creaciÓ

Xavier Torrent

44 Sense titol Ferran Mas

. '.

(

, •

* CC Memòria militant: una història de la Joventut Comunista de Catalunya

El projecte vol rescatar la història de la JCC de l'oblit -oblit on està immersa la memòria de l'antifranquisme, i especialment la lluita ju­veni l antifranquista front a la història de les grans organitzacions i dirigents- en el camí de la reconstrucció d'una memòria democrà­tica del nostre present.

La Fundació Ferrer i Guàrdia anima als antics militants i amics de la JCC a:

- enviar material , fotos, documents (originals o fotocòpies) - donar suport econòmic - escriure l'experiència i les pròpies vivències .

Direcció: Invest igador: Assessorament científi c:

Jordi Serrano Director de la Fundació Ferrer i Guàrdia. Xavier Domènech, historiador

Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica de la UAB (C EFID - UAB).

Amb el suport de la Diputació de Barcelona i la Fundació Nous Horitzons.

Per més informació: Fundació Ferrer i Guardia

Avinyó, 44 Tel. 936 011 644 08002 Barcelona .

ffg @laic .org

lli b l'eS

Un matematico Iee el periódico

Paulos, John Alien Tusquets Editores; Col. Li­bros para pensar la Ciencia . Barcelona

Si el ministre d'economia diu que la Inflació baixa. ara és del 3% i el Irimestre passat era del 3,1%, és cert? Naturalment. diuen els perio­distes ... Potser, diu el Sr. Paulos, perquè 3% és una mitjana estadística , per tant, depenent del marge d'error de la mostra utilitzada (pot ser del 0,2%), la inllació pot estar pujant. Exemples com aquest van assenyalant els errors més habituals i sagnants de la premsa diària. que fa que els periodistes i. doncs, els lec­tors caiguin en la manipula­ció que molts cops fan polí­tics o grups de pressió per defensar les seves tesis. Com, per e xemple, els errors

de coherència del subjecte matemàtic, com quan diem que el nivell de comprensió lectora dels nostres alumnes és molt infe rior al de la resla d'Europa. I no tenim en compte que a la resta d'Europa els alumnes són la tercera o quarta generació d'una població totalment escolaritzada en centres de qualitat , i en canvi, la nostra és la primera generació. Caldria , doncs, comparar el nostre univers estadíslic d'adolescents amb la totalitat dels adolescents de setze anys d'en fa trenta i, alesho­res, decidir si el nivell de comprensió lectora ha baixat o no. Però no s'atura aquí, i també entra en el sempre relliscós tema dels ordres de magni­tud, com, per exemple, quan associacions de dones diuen que 2.000.000 de dones pateixen maltractaments a Espanya ... Si ens aturem i calculem el nombre de dones

Ics l'ccomanacionS

aparellades amb un home de 25 a 55 anys, l'edat més 34 habitual dels maltractaments, ens adonarem que una de cada sis és maltractada, fet 47 que vol dir que a cada esca-la, com a mínim, no una sinó dues dones són maltracta-des. Com que obJectivament és fals, acaba anant en con-tra de la credibilitat de les nostres benvolgudes asso-ciacions. Podria parlar de més proble­mes matemàtics en les notí­cies, al voltant de la mala for­mulació, si no manipulació, de les preguntes de les esta­distiques, que donen infor­mació errònia en el fons pera certa en l'explicitació de les respostes, o simplement l'oblit de variables fonamen­tals a tenir en compte a l'ho­ra d'anali tzar un fet. Aquest llibre és altament recomanable per a qualsevol persona que vulgui llegir la premsa amb una minima garantia i llibertat.

(J .S.C)

11I.'ll'IIïlJ-l (I.' 1 .'1'/'('/1 /11111"1'.'. a ....... fJf'iell-\ os I .... ('1'1./1 /01'1...:_ l '.'.:Ii/lll 'IJ-I (j.' l ,,{'n'l/ (dicu,'

moviment laic i progressista