197

Una feli casualitat va fer que en el

2007 apareguessin simultniament al

mercat el catleg de lexposici

Latidos de un mundo convulso1

(comissariada a Caja Madrid per la

fotoperiodista Sandra Balsells) i la

compilaci Poltica y (po)tica de las

imgenes de guerra.2 La pregunta que

respectivament plantegen de manera

implcita i explcita els dos volums s

la mateixa: davant de conflictes com

ara la fam, les injustcies socials o, ms

en concret, aquell fracs individual i

collectiu que s la guerra, quin s el

paper testimonial de la fotografia? Ms

encara, en quina mesura la fotografia

continua sent un art quan es colloca

davant dels cadvers massacrats duna

fossa comuna, o de la desesperaci

duns nens amb signes visibles de fam

desprs dun conflicte armat?

Si, com defensa George Steiner,

lobra dart s una crtica, la fotografia

continua tenint la seva dimensi

artstica en circumstncies tan limi-

TALAIA

talaia

(Est)tica dels instants aturatsJaume Radigales

1. BALSELLS, S. (ed.). Latidos de un mundo convulso. Barcelona: Lunwerg, 2007.2. MONEGAL, A. (comp.). Poltica i (po)tica de las imgenes de guerra. Barcelona:

Paids, 2007.

nars com la guerra. Almenys, les foto-

grafies aplegades en el catleg de

Lunwerg. Perqu esdevenen paraules

escrites amb imatges, que testifiquen

la mirada posicionada dels seus

autors. Un dells, el fotoperiodista

Gervasio Snchez, tamb collabora-

dor en el llibre de Monegal, denuncia

el que podrem definir com a acte

pornogrfic de qui fa de la guerra un

espectacle dxit meditic segur. Per

contra, afirma: Se puede plantear un

acercamiento al sufrimiento sin que

la persona a la que vas a fotografiar se

sienta violada o turbada por la pre-

sencia del extrao.3 Heus aqu,

doncs, el paper responsable de qui

mira abans de pitjar i retenir, aix, un

instant per a la posteritat.

En certa manera, aqu s on rau la

dimensi natural de lart: la funci

social. Per abans que res cal recordar

que art s comunicaci, la qual cosa

implica una resposta per part de les-

pectador. Alfredo Jaar diu: Sin res-

puesta no hay comunicacin; sin

comunicacin no hay arte.4 El pro-

blema s que el bombardeig continu

dimatges que vivim/patim actual-

ment impedeix que aquelles tinguin

efecte ms enll de la immediatesa, de

les emocions superficials i a flor de

pell. Per aix, s important no oblidar

que cada decisi esttica est condi-

cionada (o acompanyada) per una

decisi tica, ja que lobra dart busca

una experincia esttica, bo i condi-

cionant una reacci en qui la viu. Y

el poder segueix Jaar de la obra de

tocar tanto los sentidos como la razn

de la audiencia (...) es lo que final-

mente determina la intensidad de su

reaccin.5 Ms que res per evitar que

lart (com ha passat en determinats

perodes de la seva histria) no sigui

cmplice de la barbrie. Nha de ser

tan sols denunciador.

En parallel, i de manera insistent,

ho apunta Sandra Balsells en un dels

dos textos introductoris del catleg de

la citada exposici: El fotoperiodis-

me, amb totes les seves limitacions,

segueix desenvolupant una impor-

tant funci social; sense lexistncia

daquesta mena dimatges, el mn

seria encara ms opac i injust.

Efectivament, el fotoperiodisme s

tamb un art. Per com a tal obliga a

un treball de contextualitzaci, tal

com apuntava Riszard Kapuscinski:

No se pueden comprender las foto-

grafas si uno no se pone como crea-

dor activo. Cada fotografa y cada

relato necesita dos componentes: el

que ha realizado la fotografa, ha pin-

tado un cuadro, ha escrito un relato y,

al mismo tiempo, el que observa o lee

activamente. Sin este ltimo, el arte

no puede existir, por cuanto el arte es

un proceso bilateral.6 Exacte, un art

que produeix, en el marc daquest

procs bilateral, lesfor contextualit-

zador per tal que sigui (re)interpretat

com cal. O mirat adequadament, edu-

198

TRPODOS

3. Ibid., p. 187.4. Ibid., p. 204.5. Ibid.6. KAPUSCINSKI, R. Los cnicos no sirven para este oficio. Barcelona: Anagrama,

2002, p. 102.

199

cant, aprenent a mirar, a reflexionar

sobre all que es mira, com apunta

novament Gervasio Snchez en la

lnia dall que anys abans ja havia

observat Susan Sontag, qui apellava

al comproms en la mirada en el seu

llibre a lentorn de la fotografia.7

s cert que algunes daquestes

mirades han esdevingut veritables

icones mistificadores, com algunes

clebres fotografies realitzades durant

la Guerra Civil espanyola per Robert

Capa o Agust Centelles (sense anar

ms lluny, la reenquadrada i tan

comentada Guardes dassalt al carrer de

Diputaci, de 1936), per les imatges

seguiran tenint la seva validesa com a

relat, al marge que acabin esdevenint

icones/smbol dun espai i dun temps

definitivament aturats. s aqu on hi

ha el perill de veure-les tan sols com a

testimonis muts, o de comercialitzar-

les amb finalitats completament al

marge daquella funci social a qu

fiem referncia, esdevenint aleshores

objectes mediadors del kitsch post-

modern. En aquest sentit, em sembla

molt suggeridor recordar que John

Berger, en un dileg mantingut amb

Kapuscinski, deia que el silenci s

indispensable per a lart.8 Potser

aquest silenci es troba en el que hi ha

fora de lenquadrament de la fotogra-

fia, all que encara ens ajuda a man-

tenir-hi un dileg viu. Una profitosa

comunicaci, en definitiva, tot i que,

com diem, encara cal aprendre a

mirar i educar en la mirada.

Precisament, Latidos de un mundo

convulso s un catleg de fotografies

dautor, cadascun amb la seva prpia

identitat. Una identitat que es revela

en aquesta capacitat de mirar, des de

laltra banda de lobjectiu, per captar i

fixar instants que esdevenen aturats.

Miquel Berga ha dit que la fotografia

s un art del temps aturat. Noms aix

es pot escrutar minuciosamente el

tiempo atrapado porque, a diferencia

de lo que ocurre en la vida, que es

fluida, el instante fotografiado no nos

distrae del que le precede y es as

como se produce la posibilidad de ver

mucho ms en una foto que en la

vida real.9 Noms aix, afegim, es

pot pensar en i per lAltre. I s aques-

ta alteritat la que defineix i emmarca

el treball del fotoperiodista que, tan-

mateix, tant pot mostrar com ocultar.

Els dos volums, com deia, propo-

sen un debat interessant i que encara

pot anar ms enll: desprs del posi-

cionament tic i de la resoluci estti-

ca, pot haver-hi lloc per a la bellesa?

Parapetant-se en lpica de retratar en

situacions precries i de vegades ultra-

passant els lmits del risc i la perillosi-

tat, Balsells reconeix que en la deso-

laci pot haver-hi humanitat, i en la

humanitat, bellesa. El resultat de tot

plegat estaria en la negociaci propo-

sada per Antonio Monegal, que dibui-

xa una utopia emmarcada en leduca-

ci i/o el comproms en la mirada:

Cabe luchar contra la manera en que

habitualmente se consumen las im-

TALAIA

7. SONTAG, S. Sobre la fotografa. Barcelona: Edhasa, 1996.8. KAPUSCINSKI. Op. cit., p. 122.9. MONEGAL. Op. cit., p. 90.

200

genes, diu,10 tot preguntant-se fins a

quin punt la fotografia pot aixecar

acta de la guerra sense neutralitzar-ne

limpacte. La resposta, doncs, estaria

en aquella negociaci, feta sobre les-

for (responsable) per part del qui

mira, s a dir, una vegada ms, da-

quella contextualitzaci, a qu abans

sha fet referncia. Una contextualit-

zaci, recordem-ho, cada cop ms

difcil en un context embafat dimat-

ges que passen pel nostre davant

sense que sens permeti una mirada

aturada.

No tot, per, s problema de les-

pectador, sin tamb (i sobretot) de

les estructures meditiques. Cada cop

ms, els mitjans de comunicaci

basats en imatges (premsa escrita

per, sobretot, televisi) legitimen la

seva veracitat a partir dimatges defi-

cients, indefinides, prpies del video-

afeccionat o, pitjor encara, de qui les

ven extretes dun telfon mbil (s el

cas de lexecuci de Saddam Hussein),

tal i com escriu Andrs Hispano en un

altre dels articles inclosos al volum

editat per Monegal.11 O Vicente J.

Benet, que parla de la comoditat amb

qu avui consumim aquestes imat-

ges: La pantalla del ordenador o la

habitacin donde tenemos una tele-

visin son nuestras ventanas perma-

nentemente abiertas a la experiencia

de la guerra.12 I dall no ens

movem, tal i com interessa a deter-

minades empreses que controlen

determinats mitjans, algunes fins i

tot implicades en el repugnant nego-

ci armamentstic.

Sn alguns dels fotoperiodistes

com els inclosos al catleg de

Lunwerg els qui no es conformen

amb el zping passiu des del sal de

casa o amb la nmina de final de mes.

En un dels dos articles introductoris

del citat volum, Pepe Baeza reivindica

lhermenutica de la fotografia, una

disciplina capa de desvelar signifi-

cats i de possibilitar interpretacions a

all que ens fan veure (i mirar) els

fotgrafs. Per, s clar, aix noms s

possible des de la independncia de

les agncies, sense la pressi de les

grans empreses.

Alertats, doncs, i conscients del

perill de la burocratitzaci i de la

premsa acomodatcia, deu fotoperio-

distes han dit la seva a travs del que

han vist i ara ens ho fan mirar en el

catleg de lexposici. Es tracta de tes-

timonis muts, que disparen i callen (o

que parlen amb la cmera), cons-

cients que, com diu el tpic, una

imatge pot valer ms que mil parau-

les. O que una paraula pot evocar mil

imatges: cent en el cas del llibre que

edita amb sincera escrupulositat

Lunwerg. Cristina Garca Rodero,

Gervasio Snchez, Javier Bauluz, Enric

Mart, Fernando Moleres, Sandra

Balsells, Clemente Bernad, Paco

Elvira, Kim Manresa i Santiago Lyon

sn, de fet, coautors de la mateixa

mirada. Una mirada cmplice amb les

vctimes, convulsionades dun mn

TRPODOS

10. Ibid., p. 19.11. Ibid., p. 55-67.12. Ibid., p. 53.

201

que malda perseguir bategant. I ho fa

grcies a les paraules icniques de

Sandra Balsells, que retrata una fam-

lia albanokosovar fugint de Kosovo

amb el signe inequvoc de la mort

imprs al rostre dun home que plora

rere el vidre del cotxe; de Javier

Bauluz, que convida a la vergonya

aliena davant dels banyistes que

segueixen prenent el sol, malgrat la

presncia del cadver dun immigrant

ests a la platja de Tarifa; de Clemente

Bernad, que mira a linterior de les

fosses comunes de la Guerra Civil

espanyola; de Cristina Garca Rodero,

renovadora de les imatges de la

maternitat, amb els rostres (bells-

sims, per cert), de mares i filles de

Gergia; de Kim Manresa, que desve-

la la barbrie de les ablacions de clto-

ris a Kadi; o de Gervasio Snchez, que

destapa la mirada picaresca de dues

nenes arribades a Albnia fugint de la

petjada srbia, aplicant intelligent-

ment les seves prpies paraules: Me

gustara que mi trabajo sirviera para

provocar una mayor reflexin sobre

lo que ocurre en el mundo en el que

vivimos, que obligase a estar ms

atentos ante el dolor ajeno.13

Tan sols els cnics, que, com deia

lenyorat Kapuscinski, no serveixen

per aquest ofici, satreveixen a dir que

la fotografia ha mort. Els altres es

limiten a veure, callar, disparar i atu-

rar instants. I a convidar a mirar.

TALAIA

13. MONEGAL, A. Op. cit., p. 190.