Goethe i el Romanticisme - ersilia.org · Vaig proposar el tema per a Treball de Recerca al...

Goethe i el

Romanticisme

alemany

Aleix Porta i Alonso

2n de Batxillerat

Treball de Recerca

Goethe i el Romanticisme alemany // treball de Recerca

Aleix porta i alonso // ies samuel gili i gaya 2

“El dia resulta interminablement llarg per aquells que no saben aprofitar-lo”

Johann Wolfgang Goethe



Índex

Índex____________________________________________________ 3

Introducció_______________________________________________ 4

Característiques del Neoclassicisme ________________________ 37

Característiques del Romanticisme _________________________ 39

Característiques generals de l’obra de Goethe ________________ 42

Les desventures del jove Werther___________________________ 46

Màximes i reflexions ______________________________________ 58

Viatge a Itàlia ____________________________________________ 63

Les afinitats electives _____________________________________ 72

Faust___________________________________________________ 86

L’obra poètica ___________________________________________ 98

Conclusions____________________________________________ 119

Bibliografia: ____________________________________________ 127

Agraïments ____________________________________________ 131

Annexos _______________________________________________ 132



Introducció

Pròleg:

«Persona d’una insòlita intel·ligència i d’una vastíssima cultura,

Goethe, ja a tres anys, comença a aprendre llengües clàssiques i

modernes. Amb el temps arriba a saber llatí, grec, hebreu, francès,

anglès i italià; té vastíssims coneixements de dret, literatura (aprèn

de la Bíblia, de Shakespeare, d’Homer), història, filosofia, geografia,

mineralogia, botànica, geologia, òptica, matemàtiques, medicina,

teologia, alquímia, dibuix, pintura i música (aprèn a tocar el clavecí,

la flauta i el violoncel). En les diferents ciutats on resideix, beu, juga,

dansa, cavalca, nada, patina, s’exercita amb les armes, i estima.»

Aquest paràgraf pertany al dossier de la unitat sobre Goethe del crèdit

de Literatura Universal de 1r de Batxillerat. Al llegir això, vaig sentir com es

despertava en mi una sensació de nerviosisme, típica de les situacions en què

coneixem grans personalitats, talment com Eckermann a la seua arribada a

Weimar. Qui era capaç de tot això, era capaç de tot. La lectura consegüent dels

fragments del Faust no van fer res més que aguditzar aquest entusiasme per

conèixer l’autor i aprendre’n: sabia que, si ho feia, em deixaria una empremta

inesborrable.

Vaig proposar el tema per a Treball de Recerca al professor de

l’assignatura, Miquel Viladegut, que acceptà. Els objectius que ens vam fixar



Johann Wolfgang von Goethe

van ser dos, un de general i ambiciós, i un altre de caire més específic: el

primer, conèixer Goethe; el segon relacionar-lo amb el Romanticisme alemany.

Vam establir unes lectures i uns procediments, que s’han seguit amb major o

menor mesura. L’estiu va ser el moment per introduir-me de manera intimista

(de tu a tu) amb Goethe i quedar meravellat de la grandesa del personatge.

Durant el primer trimestre del curs

va ser l’hora d’avançar la feina,

acabar les lectures i posar-se a

escriure.

El treball ha estat segmentat

en diverses parts: un context històric

per conèixer el camí d’Alemanya des

de l’Edat Mitjana, una biografia de

Goethe, les característiques dels

moviments culturals del segle XVIII i

la primera meitat del XIX, les

característiques de l’obra de Goethe, secundes per un conjunt de

presentacions de les obres més representatives de l’autor, i unes conclusions,

responent als objectius plantejats. Les múltiples imatges que il·lustren el treball

no tenen cap més funció que la de no fer més pesada la lectura i oferir una

visió més realista de l’entorn de Goethe.

En fi, espero que la lectura d’aquest treball sigui tan il·lustrativa com a mi

m’ha resultat la seua realització, i produeixi, igual que a mi aquell dossier de



què he parlat abans, el desig de llegir i conèixer amb més profunditat l’últim

geni universal, el Júpiter de Weimar, un dels pares d’Europa, de l’Humanisme

occidental... en definitiva, Goethe.


Context històric:

Amb la caiguda de l’Imperi Romà, Alemanya s’havia fraccionat en

centenars de principats. A l’arribar el Renaixement, però i quan el sistema

feudal fa aigües a Europa, Alemanya manté aquesta curiosa divisió regional.

Tot i així, des de sempre hi hagué un orde i una figura que els uní a tots: el

Sacre Imperi Romà i

l’emperador que, des de

temps immemorials del

Gran Barbaroja,

intentava aparentar certa

unitat davant la resta de

potències europees. A

partir del s. XVII,

l’emperador va perdent

influència davant d’una

secessió duta fins al

ridícul: es diu, per

exemple, que un mercader que havia de viatjar des de Basilea fins a Köln

seguint el Rin, topava amb una duana cada deu quilòmetres.

Alemanya al 1786



Aquest sistema polític contrastava amb el dels seus veïns absolutistes,

que veien el Sacre Imperi indefens. L’emperador del moment, Leopold I, anava

d’armistici en armistici i, tot i la sorprenent victoria sobre els turcs (1683-1699),

no pogué evitar l’emancipació d’Àustria i de Prussia, aquesta última aprofitant

la decadència de Polònia i de Suècia.

La següent centúria, el segle de la Il·lustració, és un segle amb molts

canvis de sobirania a Europa, fruit dels nombrosos conflictes bèl·lics. Quan

Goethe té set anys de vida, esclata la guerra dels Set anys contra França d’on

l’Imperi en sortirà molt debilitat. Aprofitant aquesta feblesa, creixen a cosa de

l’Imperi algunes regions alemanyes importants com Baviera, Saxònia i

Würtenberg, a més de les ja comentades Àustria i Prússia. L’Imperi restava

com quelcom pretèrit, quasi simbòlic, i bastant molest. El 1764, es coronà

emperador Josep II, precisament a la ciutat de Goethe, Frankfurt. A aquest li

semblà una cerimònia avorrida, antiquada, interminable, però commovedora

perquè per un moment l’Imperi tornava a respirar.

Aquesta realitat de país fragmentat fins a la sacietat, mig unit per un

Imperi marginal, amb dues branques religioses (catolicisme i protestantisme) i

dos Estats semiindependents era descrita pel conseller àulic Carl von Mosser

com:

«un enigma quant a constitució política, un botó per als seus veïns, i

blanc per llurs burles, desavinguts entre nosaltres, dèbils a causa de

a les nostres separacions, suficientment forts com per prendre mal,

impotents per salvar-nos, (...) incoherents amb els propis principis,



violents a l’empendre’ls, un poble gran igual que desgraciat, un poble

capaç de ser feliç, però, de fet, digne de llàstima(...)».

Goethe i Schiller plantejaven el següent:

«Alemanya? Però on és? Jo no sé pas trobar-la».

O:

«Abandoneu tota esperança d’ésser una Nació, alemanys; millor

serà que us desenvolupeu, que podeu fer-ho, més lliurement com a

humans».

Paradoxalment fou aquesta fragmentació la que possibilità el

desenvolupament del territori. L’absolutisme requeria presència de

l’administració en tots els sectors socials. Els ducs i prínceps ja estaven més a

prop dels seus súbdits que els monarques francesos o espanyols. Es crearen

escoles superiors, universitats i acadèmies per a reafirmar aquesta proximitat.

En la segona meitat del s. XVIII sorgí una nova classe social culta i il·lustrada

valorada pels seus coneixements i no pel nom, tot i que eren de procedència

aristòcrata i burgesa. Aquests funcionaris, professors, juristes, mestres,

metges, etc. unificaren la llengua, la literatura, el teatre i l’òpera. Havia nascut

una nació cultural alemanya unida. La política i la societat rural seguia talment

com abans, però. Per als alemanys, Goethe i Weimar eren els homòlegs de

Napoleó i París pels francesos o el Tsar i Sant Petesburg per als russos.

Per primer cop, i això és important, es valorava la divisió del territori ja



que convidava a la solidaritat entre els prínceps i a una administració general

(l’Imperi) activa, i no passiva com als regnes absolutistes. Aquesta divisió

evitava la despòtica del poder i produïa benestar descentralitzat. Schiller i

Humboldt aparellaven Alemanya amb l’antiga Grècia i la Itàlia del Renaixement,

constituïdes per ciutats-estat, i el llegat cultural que deixaren. La Roma

centralitzada, per contra, era França.

Aquest esperit il·lustrat condemnà la presa de la Bastilla de París el 14

de juliol de 1789, i la consegüent autoproclama de la República i l’Assemblea

Nacional pel seu caràcter sanguinari i recomanà la interiorització personal i

separar la política de la Il·lustració.

Amb la separació quasi total de Prússia de l’Imperi, s’iniciaren algunes

reformes que passaven per l’eliminació d’algunes fronteres interiors, passant

així de 314 principats –no dependents de l’Imperi- a 30. A més, s’annexionaren

Bèlgica i Renània, Holanda i Suïssa es convertien en protectorats;

desapareixien les possessions eclesiàstiques i de les ordres de Malta i

Teutònica; etc. Els partidaris de l’Imperi es debilitaven davant la influència de la

França de Napoleó, que era qui feia anar els fils de totes aquestes reformes,

davant d’una Europa indiferent.

Napoleó s’havia coronat emperador. Llavors n’hi havia dos: el francès i

l’austroalemany (ja que l’alemany, amb tant poc poder, havia acceptat ser-ho

també el d’Àustria). Napoleó o Francesc II. I els alemanys mateixos estaven

més fascinats amb el primer. Així que l’agost de 1806 abdicà l’emperador



germànic davant la indiferència del poble. Goethe mateix declarà que la noticia

l’importava menys que una baralla del seu cotxer.

Sota control francès, Alemanya es modernitzà lleugerament. Però

paral·lelament al fracàs napoleònic a Moscú, s’alçà un moviment nacionalista

alemany i profundament antifrancès que comptava amb el suport de tots els

erudits alemanys menys Goethe, que segui defensant Napoleó.

Després de la derrota francesa, Alemanya es trobava en plena ebullició

nacionalista. Els joves

vestiren en una ocasió

com la milícia dels

estudiants contra

Napoleó: jaqueta

negra, interior vermell

i botons daurats (els

colors de l’actual

bandera alemanya).

S’arribà fins i tot al

punt de cometre’s el

primer assassinat per motius polítics i ideològics des de 1308, i les autoritats

suprimiren qualsevol moviment revolucionari o liberal. Els últims anys de la vida

de Johann Wolfgang Goethe foren de pau per a Alemanya. El 1830, però, els

prínceps es van veure obligats a fer concessions liberals i democràtiques fruit

de les nombroses rebel·lions liberals.



Biografia de Goethe:

Infantesa:

Johann Wolfgang Goethe nasqué el 28 d’agost de 1749 a la ciutat de

Frankfurt del Main (Frankfurt am Main), al sud-oest d’Alemanya. Fill de Johann

Caspar Goethe i Catharina Elisabeth Textor, fou el primer de sis fills: després

del petit Johann, nasqueren Cornelia, Hermann Jakob, Catharina Elisabeth,

Johanna Maria i Georg Adolph. Els cinc últims, però, moriren molt aviat.

El pare tingué una vida semblant a la que serà la del seu fill: estudià dret,

fou conseller privat de l’emperador, viatjà a Itàlia i aprofitava la seua bona

posició econòmica per a dedicar-se als estudis privats i a la cultura. La

diferencia entre pare i fill recau, doncs, en que Goethe pare es definia i actuava

com a burgès més que cap altra cosa, mentre que Goethe fill tenia

vertaderament talent i es movia per la intel·lectualitat.

La mare, Catharina Elisabeth Textor, era filla també d’una important

família francfortesa. Com els cànons ordenaven en aquella època, aprengué de

religió, costura i piano. Es casà amb Caspar Goethe el 20 d’agost de 1748, a

l’edat de 17 anys (i el seu marit 39). Un any i vuit dies més tard nasqué el seu

primer fill, Johann Wolfgang Goethe. Els avis materns de Goethe influïren molt

en el marrec (com tots els avis respecte dels seus néts), tal i com escriu a

“Poesia i Veritat”, la seua obra autobiogràfica.



Com molts dels grans

escriptors universals, Goethe

tenia una salut delicada. La millor

de tots els fills, cal dir-ho, però, ja

que solament se salvaren dos

dels sis fills; d’altra banda

Cornelia morí de part

relativament jove juntament amb

la seua filla. Goethe pateix el xarampió, la verola o pegota, una caiguda de



cavall i la pitjor de totes, l’amor primer d’adolescent. Cal afegir-hi el fons

psicopàtic que el fa estar sempre nerviosament exaltat o desanimat. L’art i,

sobretot, la música aconsegueixen calmar-lo. Quan torni d’Itàlia es farà

instal·lar una Juno de Lidovisi amb la inscripció: CALMA. CALMA.

Des de petit, Goethe sorprèn. Als tres anys, inicia els estudis d’altres

llengües com el francès o el llatí; entre els tretze i els quinze, s’interessa per la

Bíblia i aprèn hebreu i yiddisch (dialecte a mig camí de l’alemany i l’hebreu).

Passeja per la jueria i és el primer que agafa una galleda d’aigua i va a apagar

el foc, tot vestit d’etiqueta, quan aquesta crema. Tots l’imiten. Una altra mostra

de sociabilitat és la rapidesa amb què es guanya el comandant de les tropes

franceses que, durant la guerra dels set anys, s’allotja a casa seua. Als vuit

anys havia llegit l’Eneida de Virgili, les metamorfosis d’Ovidi, Homer, la Bíblia i

Robinson Crusoe. Coneixia des de menut, doncs, la literatura clàssica i també

la medieval germànica.

L’època romàntica o de joventut:

L’època d’universitari es caracteritza pel procés de maduració personal i

intel·lectual. Crea amistats que li obren portes cap a mons en els quals

aprofundirà en el futur: la botànica i la pintura, per exemple. Viatja a Dresde on

admirarà les obres d’art del museu. Altre cop a Leipzig, on estudia Dret, és

víctima d’una violenta hemoptisi, que el fa despertar a mitja nit escopint sang.

Poc després de sortir-se’n, li diagnosticaren un tumor al coll. A causa d’això,

torna a la Frankfurt natal per a curar-se. El seu pare, però, no l’hi vol, i li deixa



tot preparat a Estrasburg perquè prossegueixi els estudis tan aviat com pugui.

Efectivament, continua Dret però assisteix també a classes de Medicina, veu

Maria Antonieta, aprèn a ballar tota mena de danses, estima, escriu, es fa amic

de Herder, entre altres...

Un d’aquests viatges amb els seus amics el fa per la baixa Alsàcia, on

coneix a Frederike Brion, una filla d’un pastor

protestant. Donzella senzilla, romàntica i bucòlica,

de salut delicada i afecció a la lectura. Goethe la

descriu com una noia lleugera i àgil, després

d’haver-la vist per primer cop. El sedueix amb les

seues cançons tradicionals. Diverses vegades torna

al petit poble de Sesenheim, on vivia la família

Brion. Per a tots és ja el seu nòvio, però Goethe no

es veu lligat a aquell poble per tota la vida. Els seus

versos no podrien parlar sempre del camp. El poble

se li quedaria petit. I desapareix.

Amb el doctorat a la mà, viatja a Wetzlar, on crea ponts d’amistat amb

Maximiliana La Roche, promesa d’un home eixerit. Quan es casen, Goethe

sobra. Això, sumat al suïcidi del seu amic Jerusalem, l’inspira per a escriure el

Werther en quatre setmanes. Aquesta obra li suposa a Goethe un èxit inesperat

i, de fet, no desitjat; tant, que acaba odiant-lo. A el Viatge a Itàlia diu, en

referència a la gent que li parla de l’obra i de diferents traduccions que s’han fet

a l’Italià: «Ni a l’Índia no em deixaria tranquil».

Friederike Brion



Per aquell temps, Horn, el marit de

Cornèlia havia creat un joc: aparellava els amics

en matrimonis setmanals i aquests s’havien de

comportar com a tals. Era una versió d’un joc

infantil que ell mateix havia inventat i que no li

havia sortit tan malament, car així aconseguí

casar-se de veres amb Cornèlia. Amb aquesta

diversió Goethe s’inspira per a escriure Clavijo,

ja que intima amb la seua “esposa” –de qui no

en revelà mai el nom. En una de les converses que feien com si fossin marit i

muller, li promet tenir acabada l’obra per a la setmana següent. És un èxit entre

la colla, que feliciten el jove Goethe. Merck, un d’ells, però, la considera

escòria. És un miracle que el susceptible Johann no cremés el manuscrit. La

relació amb la “Sense Nom” arribà molt lluny. Tota la ciutat confiava que es

casarien, però no fou així.

Poc després, comencen els contactes per a entrar a la Cort del duc

Carles August, a Weimar. La duquessa mare està molt interessada en l’autor

del Werther, però el pare del poeta, conseller privat de l’emperador, el

pressiona perquè no hi vagi.1

1 Per a entendre bé per què no vol Johann Caspar Goethe que el seu fill vagi a Weimar,

veure Context Històric, a la pàgina 3.

Maximiliane La Roche



El 1775 coneix Lili Schönemann, de setze anys. Se n’enamora, i quan

l’aconsegueix, s’inspira per a escriure Stella i Egmont. De vacances amb Lili i la

seua família a Offenbach, Goethe llegeix Shakespeare, que li causa sensació i

arriba a fer pallassades com la de disfressar-se de Falstaff i córrer de nit pels

carrers de la ciutat com un fantasma; altres nits feia de Hamlet. Per altra banda,

Lili està en la flor de l’adolescència i li agrada jugar amb els nois. És coqueta

com cap altra, sempre rodejada d’admiradors; Goethe està negre, perquè no

deixa de ser una juguina com els altres.

Així que se li presenta l’oportunitat, en fuig. Es fa amic dels germans

Stolberg, els quals contagiats com ell de l’Sturm und Drang, es dirigeixen a

Suïssa, en un viatge romàntic, i Goethe s’hi uneix. Està tan exaltat

romànticament, que viatja amb el frac blau amb botons daurats i jaqueta groga

com el seu personatge Werther. Així, el maig de 1775 té lloc el primer viatge de

Goethe a terres helvètiques. A Zürich, els dos germans Stolberg es banyen

despullats en un llac i acaben als tribunals. Suïssa no resulta ser aquella tòpica

fortalesa de la llibertat. El viatge acaba en fracàs: Goethe salva els germans de

la justícia gràcies a un vell amic, Lavater. Li ho agraeixen deixant-lo plantat. A

sobre, l’amistat amb Lavater es tensa per discussions teològiques. Del viatge,

es queda amb la Natura i amb la muntanya. Puja a un cim i hi veu Itàlia. Ai,

Itàlia! Per què no anar-hi? El seu pare li havia explicat tantes coses d’Itàlia...

Però el record de Lili li fa girar la cara altra volta cap al nord, cap a Frankfurt.

Però la superficialitat de Lili i les pegues de son pare, calvinista, respecte a la

relació amb Goethe, luterà, compliquen molt les coses. Ressorgeix Lili i

proposa a Goethe de fugir, romànticament, a Amèrica i iniciar-hi una nova vida.



Però Goethe, precisament perquè s’estima la jove Lili, s’hi nega: un viatge com

aquest suposaria per a la seua enamorada un sacrifici molt important, i no vol

que ella passi un temps de vaques magres. No queda altra solució que la

separació. Goethe sol, no vol veure a ningú i el seu mal humor és permanent.

Troba el consol en Auguste Stolberg, germana dels eixelebrats joves,

però més centrada. Sempre es relacionaren per carta, i mai no es veuen les

cares. Les cartes de Goethe són desesperades i agòniques. Gràcies a

Auguste, se’n va sortint, però el remei contra els sofriments del cor és l’entrada

a les tasques de conseller a Weimar.

Goethe a Weimar:

El Novembre de 1775, doncs, entra Goethe a Weimar. Segons Ortega i

Gasset i altres, Weimar fou l’obstacle principal perquè la literatura alemanya fos

la més gran del món, i Goethe el més gran escriptor. La rutina burocràtica

adorm l’instint creador. Tot i així, la seua arribada causà sensació. El poeta de

la Cort, Wieland, cedeix el títol ràpidament davant d’ell, impressionat, com

tothom, de la radiació del jove Goethe.

Un dels aspectes més importants de l’estada de Goethe a Weimar és,

sense cap mena de dubte, la relació amb Charlotte von Stein. Estava casada

amb un poderós de Weimar a qui no estimava; s’enamorà de Goethe, tot i

portar-li uns quants anys. Charlotte era una dona d’una moral molt

conservadora, molt clàssica. No és d’estranyar que el primer encontre no sortís

bé: «Mai podré interessar-me per un jove tan impertinent!», escrivia Charlotte a



una amiga sobre el seu encontre amb el jove poeta. Tot i la diferència d’edat,

Charlotte era força anys més gran que Goethe, van acabar adorant-se encara

que mai no ho van reconèixer. Corrien rumors que es veien de nit, i sols

parlaven... L’estira-i-arronsa durà tota la vida. Charlotte era com la veu de la

consciència de Goethe, que li deia que no havia d’exaltar-se tant, que havia de

ser més parsimoniós. Per altra banda, Goethe va recollint càrrecs a mesura

que es guanya la confiança del duc. Corren veus que Goethe no és un

aristòcrata. El duc ho soluciona ràpidament: l’autor del Werther passa a dir-se

Johann Wolfgang von Goethe.

L’estrès burocràtic i la relació amb Charlotte, que sembla que s’estimen,

encara que els besos es puguin comptar amb les mans, obliguen l’esperit de

Goethe a fugir. Se’n va a Leipzig una temporada a caminar, ballar, conèixer

gent, visitar museus, anar al teatre... i queda meravellat de Corona Schröter,

una actriu. La fa dur a Weimar, on és molt ben rebuda. És l’antònim de

Charlotte, i neixen rivalitats entre elles. Goethe li dóna el paper d’Ifigènia,

mentre que ell interpreta Orestes. Corona i Johann intimen cada cop més.

Charlotte sofreix en silenci. Goethe no aguanta aquesta tensió, i fuig altra volta,

aquest cop a la muntanya, on escriu Viatge al Harz a l’hivern. Quan torna, ja

està tot solucionat: el mateix duc li fa l’amor a Corona. Goethe torna a

Charlotte, plorant com un nen, com ja ho féu per carta amb la comtessa

Auguste Stolberg. Ara, Goethe es mostra més dòcil al procés reformador del

comportament que li practica Charlotte. Ortega i Gasset anomena aquest

procés «ifigeniació».



2n viatge a Suïssa i retorn a Weimar:

La tardor de 1779 convenç el duc per fer un viatge a Suïssa (el segon

per a l’escriptor). El fa passar expressament per Frankfurt, per a fer-hi una

visita sorpresa als seus pares. L’escena amb els seus pares es recorda

divertida. Els seus pares se li llancen als braços al trobar-se’l a la porta de casa

després de tants anys. Amb aquella abraçada es reconcilia amb el seu pare. El

duc, mentrestant, esperava fora el portal, encantat amb l’escena. Passen

també a veure Friederike Brion, a Alsàcia. El passeig amb el seu antic amor

resulta ser turmentador. Li ocorre el mateix quan visita, poc després, Lili

Schönemann a Estrasburg, que ja està casada i és mare.

És fàcil imaginar-se la tensió en el cos i l’esperit de Goethe a l’arribar a

Suïssa. S’hi desfoga amb una vitalitat fora mida. Arrossega el duc, a mitjan

novembre, fins als cims nevats a meitat de novembre, on els guies no gosen

pujar. S’aixeca de bon matí i fa aixecar el duc, no para ni un minut quiet. Aquest

cop, a diferència del primer viatge, observa la natura des d’un punt purament

científic i artístic. I altre cop, sorgeix la crida d’Itàlia. Però resisteix. I resisteix

també davant la bellesa de la marquesa Maria Antònia von Braconi, a qui

coneix allí ja que Charlotte l’espera a Weimar. Goethe vol matar d’una vegada

l’esperit romàntic de l’Sturm und Drang; això és, torna al mateix lloc on anà

cegament de jove, però ara per dir que se n’ha sortit, dels clatellots del

Romanticisme. Ara torna a la Natura, però per estudiar-la, per vèncer-la.

Retornen a Weimar el gener de 1780, amb l’esperit ja ben



“desromantitzat”. Ara, a la capital du a terme totes les tasques oficials amb la

major pulcritud. Torna a col·laborar, com ho feu a Frankfurt, en un incendi, i poc

després, en una inundació com el més valent voluntari. El Duc el congratula i

diu que «gràcies a Goethe, no ha mort ningú en les inundacions». Fou una

relliscada del duc: sí que morí una jove a l’intentar salvar la seua àvia. Goethe

escriu un poema com a disculpa. Es trasllada al nucli de la ciutat –ja que fins

ara vivia en una caseta a Ilm, als afores de Weimar–. Políticament inicia moltes

reformes, algunes impopulars. Són deu anys d’una quasi nul·la producció

literària, tal és la dedicació a la política del ducat. Busca, però, el saber científic

i l’artístic. S’interessa especialment per l’osteologia i arriba a obrir cadàvers per

a fer pràctiques. Per una raó de l’atzar, o potser no tant, els estudiants de

medicina d’avui coneixen Goethe per ser el descobridor de l’os intermaxil·lar,

que ens diferencia dels animals.

El viatge a Itàlia:

Però el gran von Goethe no pot dormir. Dins seu sent un nom: Itàlia... La

relació amb Charlotte, ja de per si freda, està encara més estancada; el seu

pare acaba de morir; i l’esperit romàntic que semblava mort, sembla ressuscitar

davant de tanta dedicació a la política, que tampoc dóna gaires fruits... No

aguanta més, li confessa els seus plans al duc, que li guardarà el secret, i amb

l’excusa d’anar a fer una excursió de caire geològic, s’escapa el dia 3 de

setembre de 1786 de Karlsbad, cap al sud, camí del vessant sud dels Alps. Té

trenta-vuit anys.



Si Goethe nasqué romàntic, Itàlia és el seu renaixement clàssic. Allí

queda meravellat amb les restes del passat tan antic com modern. Acaba

Ifigènia i Egmont. Venècia, Roma, Nàpols, Sicília el reformen. El viatge no té

res a veure amb aquell eixelebrat a Suïssa amb els Stolberg. Els seus

acompanyants són pintors (Tischbein, Meyer, Kniep, Angelika) i músics

(Kaysler). A Itàlia hi troba la pau, amb l’excepció del carnaval de Roma... De

fet, les crítiques a Ifigènia es resumeixen en el fet que s’esperava més

entretinguda i viva i no tan parsimoniosa.

L’últim diumenge a Roma, planta un pi i es fica a plorar.

Goethe... i Schiller:

Al juny de 1788 torna a Weimar, on hi troba un ambient fred. Els seus

amics no li perdonen la seua escapada secreta. Decideix delegar obligacions

polítiques. Manté les referents a la cultura, l’art i la ciència. Es distancia de

Charlotte, què és qui menys li perdona el viatge. I coneix Schiller.

Cal dir, però, que la primera impressió no fou positiva. Tant l’un com

l’altre es dugueren opinions reservades de l’altre. Tenien costums diferents:

Schiller era ostentós, treballava de nit, dormia durant el dia, i bevia; Goethe

s’aixecava ben d’hora i escrivia a la llum del matí, i si podia ser, a l’aire lliure.

Patinava, corria, feia esport... activitats que Schiller odiava. A més, tenien una

edat força diferent. Però de seguida es varen unir molt fortament.

Schiller és per a Goethe el Romanticisme pur de la seua joventut. Els



uneix de seguida una vitalitat i un gran amor per la literatura. Escriuen obres a

quatre mans; i les que escriuen individualment, les exposen a judici de l’altre.

En certa manera, Schiller dóna vida al Goethe científic i polític.

Goethe, per contra, proporciona estabilitat al dramaturg: el fa catedràtic

d’Història a la Universitat de Jena, i promociona les seues obres dramàtiques al

teatre oficial del qual n’és director. Schiller reinicia la guerra de l’Sturm und

Drang contra el classicisme, i Goethe li fa costat.

Per a donar ales als seus ideals, funden diverses revistes: Schiller amb

“Les Hores” i Goethe amb “Propileers” i “Art i Antiguitat”. Van anar totes força

bé. Goethe, per aquells temps, provava nous aspectes de la cultura: Traduí

alguna obra i composà la segona part de “La flauta màgica” del ja mort Mozart,

així com balades romàntiques. Goethe passa llargues temporades a Jena, i

descansa de les converses superficials de la Cort. A Jena dilata la ment i aprèn

moltes coses noves.

Mentrestant, reforma la seua casa de Weimar a l’estil italià (bustos,

escalinates, mosaics...) i fa de la seua propietat a Ilhm el seu refugi solitari. Es

construeix també una cort de seguidores, al costat de Chalotte, que cada cop

veu menys. No la necessita. Goethe controla maquiavèlicament el duc, les

dones i la cultura. D’aquesta època en què no tenia enemics, es diu que

Goethe ja té mig construït el seu Olimp.



Christiane Vulpius

Christiane Vulpius:

I aquí aparegué Christiane Vulpius. Jove de procedència no gaire

acomodada, aconsegueix captar l’atenció de Goethe. Es veuen en secret en

una cabanya a Ilhm. Es creu que la Faustina de les Elegies Romanes és

aquesta Christiane. La Baronessa Charlotte von Stein vol acabar amb aquesta

relació entre el conseller del duc i la plebea. Goethe rep el rebuig de tots els

seus amics, i els desafia i els acusa de tanta o més immoralitat com ell. ¿No és

a casa la baronessa von Stein adultera de pensament? I Schiller, romàntic i

sentimental, s’ha buscat a Weimar una senyoreta ben rica i aristocràtica com és

la senyoreta von Langefeld perquè li pagui totes les seues ostentacions. I

Herder, predicador de la Cort gràcies a ell, luterà dubtós de l’existència de Déu,

seguidor de Fichte, l’ateu, i defensor de la llibertat de càtedra i després

pronuncia el que els cortesans volen! Tot és complica una mica més quan

Charlotte té un fill. Goethe està meravellat amb la

criatura. A Charlotte diu estimar-se-la, però no s’hi

casa, i la fa ama de claus de casa seua.

El 1790, la mare del duc demana a Goehte

que li ensenyi Venècia. Hi va de grat, però aquesta

segona estada a Itàlia ja no té l’encant de la

primera. Al tornar a Weimar, Goethe continua els

seus escrits literaris, estudis científics i ocupacions

burocràtiques. Refuta Newton en òptica, publica la Metamorfosis de les plantes

i escriu nombroses obres teatrals i operetes.



Goethe va a la guerra:

El 1792 arriben veus de França que Lluís XVI i la seua família esperen la

sentència de mort a París. Les monarquies europees comencen una unió per a

fer pinya contra França. Goethe rep el sisme polític en el seu hortet de Càndid.

Ell sempre s’havia declarat amic del poble i demòcrata, però repudia la sang

vessada en la Revolució Francesa. Es mostra molt seriós sobre el tema i no en

vol fer bromes. No és amic de la guerra, i per això no li agrada veure’s conduït

a la campanya de França, vestit d’uniforme, seguint el seu senyor Carles

August. Tot i així, es comporta heroicament com el millor dels soldats, i, és

més, continua escrivint els seus tractats òptics, com féu Descartes quan també

participà en la guerra. Goethe s’adapta bé a la guerra. Potser massa: entra en

conversacions de militars i estrategs, i en un sopar, fa una conferència sobre

balística. Un jove oficial, Schmidt, l’interromp i li demana que calli i que es

dediqui als seus assumptes. Goethe esclata a riure i agraeix molt la lliçó.

Torna a Weimar, però de seguida s’ha de reunir de nou amb el duc al

front de Maguncia. Un cop acabada la batalla, aquest cop amb èxit, torna a

casa, on troba pau. Retroba els estudis científics i fa conferències amb molt

d’èxit a Jena, apartant-se així del duc i de la Cort. Goethe és llavors la burla de

Weimar, a causa de Vulpius; així és que s’instal·la a Jena. Escriu, envoltat de

savis, Herman i Dorotea.



Entrada al nou segle amb mal peu:

Goethe també és el director del teatre oficial de Weimar, on es

representen grans obres, i sobretot, les de Schiller. Es diu que Goethe es

prengué molt seriosament aquest càrrec, i era molt sever amb els actors.

Al desembre de 1803 mor el seu amic Herder.

L’hivern següent –el de 1804– tant Goethe com Schiller se’l passen al llit

greument malalts. S’escriuen sovint, queixant-se del dolor propi i donant ànims

a l’altre, com bons amics. Al maig, Goethe s’atreveix a sortir de casa, però no

aconsegueix sinó empitjorar. El dia nou d’aquell mes mor Schiller, i Goethe no

ho sabrà fins l’endemà: els familiars no s’atreveixen a dir-li-ho tenint en compte

l’estat en què es troba. H. Voss, amic de l’autor del Werther, escrivia:

«Goethe mostra una trsitesa profunda. Un cop el vaig trobar plorant

al seu jardí; li brillaven els ulls de les llàgrimes, però era, sobretot, el

seu esperit qui plorava...».

«La mort de Schiller ningú no es va atrevir a anunciar-li. Estava allí

Meyer (el pintor Heinrich Meyer, un altre amic de Goethe) quan va

arribar la noticia que Schiller havia expirat. El van cridar perquè

sortís de la cambra, li ho van dir, i ell no tingué valor per a tornar a

entrar i comunicar-li-ho a Goethe».

Té ara cinquanta-sis anys, i fa una avaluació d’aquest mig segle de vida.

La valoració en sortirà negativa. Sofreix una crisi de confiança. Amb Schiller



marxa una meitat d’ell; es nota aclaparat a Weimar; ja no estima Christiane...

Vol fugir a Itàlia, altra volta, aquest cop per a no tornar, però la guerra li ho

impossibilita. Amb Meyer es fuga a Zürich, des de Karlsbad, balneari on el

poeta es cura d’unes pedres al ronyons a causa de l’alcohol. Christiane li

demana que torni. Poc després li fa cas, i no sols torna, sinó que s’hi casa.

L’octubre de 1806, les tropes de Napoleó són a les portes de Weimar.

Goethe confia en la victòria del francès. Les tropes gal·les entren en una ciutat

deserta on sols els espera Goethe i família. Arriba un tinent que el reconeix: és

el fill de Lili Schönemann, la seua exparella de Frankfurt.

El 1807, una altra mort colpeja Goethe: la duquessa Amàlia, una gran

amiga del poeta. És llavors que veu com es comença a fer vell, i ho vol deixar

tot acabat: finalitza el primer Faust, inicia la recollida de material per a la seua

obra autobiogràfica Poesia i veritat i escriu Les afinitats electives, una novel·la

amb un significat molt complex i que no tothom entén, i per això la critica. Un

nou amor: Bettina Bentano.

Un nou amor, mort d’Elisabeth, i Napoleó:

Bettina era la filla de Maximiliana La Roche,

aquella que va ser mig nòvia de l’escriptor, però que

finalment es casà amb un italià. Bettina està

enamorada de Goethe i dels seus poemes, i aquest

es deixa afalagar. Però se n’acaba atipant perquè

resulta ser una pesada i no el deixa treballar en

Betina Brentano



l’obra que duia a cap: Pandora. Fuig al seu amagatall de Jena on una altra jove

de divuit anys l’atrapa: Minna Herzlieb, literalment, amor de cor. Li envia

poemes al més bell estil petrarquista, però més fogós, més eròtic. Minna no

està interessat en Goethe. És jove i bonica; i pot tenir a qui vulgui.

El 13 de setembre de 1808 mor Elisabeth, la mare de Goethe. No mostra

cap mena de tristesa per la notícia. De fet, les relacions amb la seua mare

s’havien refredat molt feia força temps. A vegades ni li responia les cartes. No

va assistir als funerals, i al cap d’un temps, envià Crhristiane a Frankfurt per a

acabar de resoldre els assumptes de l’herència.

El 2 d’octubre de 1808, quan Goethe compta amb seixanta anys, es

produeix un fet únic en la història i de molta importància simbòlica. A les onze

del matí, en el ple del Congrés d’Erfort en què es reorganitza el mapa d’Europa,

l’estrella de la cultura universal coneix l’estadista d’Europa per antonomàsia.

Johann Wolfgang Goethe i Napoleó Bonaparte es veuen les cares: «Vous êtes

un homme!» (Vos sou un home!) diu Napoleó. L’emperador havia llegit sis

vegades el Werther, i en volia conèixer l’autor. Napoleó era l’ídol de Goethe,

que tot i així refusa l’oferiment de portar-lo a París, a la Cort. Goethe ja és vell i

té les arrels a Weimar.

La vida tranquil·la de Weimar:

Acabat el Congrès, torna a casa a esperar la primavera al costat de

l’estufa, per a no empitjorar la seua malaltia. Quan arriba el bon temps, va a

Jena, ante-sala de Karlsbad, on va durant els estius, per tal de millorar la seua



salut precària. Allí hi fa amics –entre ells, un dels Grimm- i discuteixen de

literatura nòrdica antiga. Goethe els tradueix els textos de l’alemany arcaic. Per

descomptat, també hi fa amigues. A Karlsbad hi ha, en aquells moments, molts

aristòcrates que havien decidit fer-hi una estada després de sortir del Congrès

d’Erfort, i abans de tonar a llurs ciutats.

La relació amb Christiane millora i empitjora a etapes. Goethe vol treure-

la de l’anonimat i mostrar-la en societat com a esposa que és. Però Christiane

és vulgar, comet faltes d’ortografia... I Goethe fa el ridícul, però no es rendeix.

Decideix presentar-la a Karlsbad als aristòcrates d’arreu. Però s’adona que no

farà canviar la seua muller, i avergonyit, torna a la vida de nòmada, per evitar la

tensa situació a casa.

Una dels indrets on hi va residir durant temps fou Teplitz. Allí, el 1812,

coneix Ludwig van Beethoven, el cèlebre músic, que ja tenia quaranta anys i

una sordesa considerable. Així com Goethe sortia romàntic quan menys s’ho

esperaven els qui l’envoltaven, en aquell moment sortí el Goethe més clàssic:

l’irritava la música de Beethoven; no el podia escoltar quan es ficava davant del

clavecí. Rafael Cansinos explica la seua relació amb una metàfora: Beethoven

era un ós salvatge, Goethe un ós domesticat que havia après a ballar al

compàs de la música cortesana. El poeta no suportava la pluja de romanticisme

que deixava caure Beethoven. L’ànima de Goethe estava ja massa

domesticada. Tot i així, els dos es causaren un gran respecte i mantingueren

una relativa amistat, amb correspondència inclosa.



Aquell mateix any, Napoleó cau vençut a la freda estepa de Rússia. En

la seua retirada, l’emperador envia un comissionat preguntant per la salut de

l’escriptor. El 1813, prussians i cosacs tallen la retirada dels francesos a

l’alçada de Weimar. Comença la decadència de l’època napoleònica. A

Alemanya neix un moviment cultural nacionalista, però sobretot, profundament

antifrancès. El romanticisme es torna militarista. August Goethe, fill del ministre

del ducat, vol allistar-se a les tropes en contra de l’emperador francès i ídol de

Goethe. Goethe es refugia com sempre al seu despatx, aquest cop, estudiant

poetes xinesos i perses, que li causaren una important impressió.

En un balneari coneix Marianne von Willemer, una dona de trenta anys,

esposa d’un banquer amic del poeta. Simpatitzen de seguida i s’enamoren.

El 1816 mor Christiane Vulpius. Als escrits que es conserven de les

dates de la defunció de la seua esposa, Goethe ens parla de col·laboracions

periodístiques, il·lustracions per al Faust, excavacions arqueològiques, la mort

de l’emperadriu d’Àustria... Ni una menció digna d’importància a la seua dona.

Christiane passà els últims mesos de la seua vida sola, abandonada tant del

marit com del fill. Curiosament, Charlotte von Stein la visitava de tant en tant.

Morí exactament el 6 de juny a l’edat de cinquanta-dos anys, quan Goethe en

tenia seixanta-set. Feia dies que estava inconscient. Goethe no s’atreví a entrar

a l’habitació fins que els metges li van dir: «Excel·lència, si vol veure-la amb

vida, no perdi ni un segon». És memorable aquell instant en què li diuen la

frase, Goethe es mou fins a la finestra, mira els núvols passar, com sols ho fan

a causa del vent dels últims dies de primavera, sospira, fa mitja volta i es



Ottilie von Pogwisch, lanora de Goethe

dirigeix a l’estança de la seua dona. Quan la toca, aquesta obre els ulls i va a

dir alguna cosa. La mirada se li perd i deixa caure la mà. Diuen que Goethe féu

un crit i es precipità corrent fora de l’estança. Fos com fos, no reflecteix la

tristesa que suposadament havia de sofrir en la majoria dels seus escrits

d’aquelles dates: sols un poema.

Pel que fa al Goethe públic, el duc li mantenia els poders, però Goethe ja

no gaudia llavors de tan bona popularitat com abans. Era un alemany

afrancesat, seguidor del derrotat Napoleó i desentonava amb la clamor

nacionalista del moment. A sobre, era ministre d’Instrucció pública –a més de

Belles Arts. En la primera cartera, era el principal enemic dels moviments

estudiantils que el titllaven d’afrancesat. Pel que fa a la segona, havia de

suportar els capricis de Carolina Jagemann, aquella actriu que era la protegida

del duc, que li imposava comedietes vulgars al teatre de Schiller i Goethe.

La vellesa. Marienbad:

Així que decideix –o més aviat

decideixen– jubilar-se. El 7 d’abril de 1817,

Goethe és ja un jubilat. Al juny, Juli August, es

casa amb Ottilie von Pogwisch. El següent

trienni és insuportable per a Goethe: un fill

alcohòlic i immoral, una nora neuròtica,

criatures, la consogra i concunyades igual

d’estúpides que Ottilie.



Auguste, fill de Goethe

Tot això canvia quan el 1821, a Marienbad, coneix Ulrike von Levetzov,

de disset anys, filla d’una dama amb qui ja havia coquetejat quan era jove.

Ulrike juga amb ell, obligant-lo a fer el ridícul de moltes maneres, intentant

aparentar una joventut que ja no té (caminar de pressa i dret, etc.). A l’hora dels

adéus, Goethe li proposa el matrimoni. Ella se’l treu de sobre dient-li que li

respondrà l’any vinent, i Goethe, se sent feliç; creu que l’ha conquistada.

Enamorar-se als setanta-dos anys! Fa riure a Weimar. L’estiu següent

torna a Marienbad en busca d’una resposta. Ulrike torna a jugar amb ell. Més

petons i més fugides. Goethe li descobreix un nòvio, molt més jove i benplantat

que ell. Torna a Weimar fora de polleguera, tant, que pateix una crisi cardíaca.

Però hi torna l’any següent, aquest cop armat: una adolescent de dinou anys no

li diu que no al gran Goethe, mundialment famós, conseller del gran duc de

Saxònia i Weimar, que l’acompanya. Efectivament, Carles August demana la

mà d’Ulrike per a Goethe a la seua mare, i li garanteix una casa i una pensió de

viduïtat quan el poeta es decideixi a fer el pas, ja que en compta setanta-tres. I

encara dura un any més la broma. I en aquest últim estiu, Ulrike besa el

desesperat ancià quan està a punt de pujar al

cotxe i li diu que l’espera l’estiu que ve. Goethe

obra els ulls, se n’adona del joc. Fins mai Ulrike.

En el viatge de tornada són tres al carruatge: el

criat Städelmann, el secretari John i Goethe.

Amb un silenci dens, van arribant a cada una de

les parades previstes del viatge. En cada una

d’elles, solament al baixar, gargoteja en uns



fulls. A l’arribar a Weimar l’Elegia de Marienbad ja està escrita. Amb Ulrike es

va acabar la joventut de Goethe. No hi va haver més amors. Feia vida de

jubilat, mentre veia que ja no hi hauria futur. Rep visites de grans personatges

del segle XIX.

El 1930, el seu fill i el seu amic Eckermann enfilen el camí d’Itàlia, com

ho féu Goethe pare i Goethe avi anteriorment.

Els últims anys de Goethe estan caracteritzats per l’esforç de demostrar

el seu Olimp. Als setanta-sis anys, les seues bronques encara fan tremolar els

fonaments de la casa. A vegades són per foteses, com retards habituals en la

publicació de les seues obres, per exemple.

És una època en què descobreix un nou escriptor: Lord Byron. L’admira

com ho feia abans amb Napoleó. I Byron no té pas menys respecte pel Júpiter

de Weimar. Però Byron mor prematurament a Grècia sense arribar a conèixer-

se personalment. El que podria haver estat el substitut de Schiller i Napoleó en

el cor de Goethe, se n’anà abans de consagrar-se com un dels més grans

literats. La mort d’Euforió al Faust II és un homenatge al poeta anglès.

Pel que fa a l’activitat autodidacta del poeta, aquesta no cessa, tot i

l’edat. S’interessa per obres exòtiques i estrangeres, per autors alemanys

reveladors, pel folklore internacional, etc. Amb Eckermann, passa revista a la

seua obra, i condemna el fet d’haver fet cas d’altri, encara que fos de Schiller o

de Herder: condemna haver corregit i revisat tant les seus tragèdies.



La fi del món de Goethe:

Una de les peculiaritats de fer-se vell és que hom assisteix a més

funerals que a casaments. Goethe no havia vist morir a ningú. Quan morí la

seua esposa, tingué temps de sortir corrent de l’estança. Mostra frivolitat

davant l’agonia del conseller Völk, bon amic seu, però la raó és que ja ha patit

massa traspassos, a saber: Herder el 1803; Schiller el 1805; Katharina

Schönkopf, la seua primera novia, el 1810; Friederike Brion, el 1813; Christiane

Vulpius, el 1816; Lili Schönemann, el 1817; Charlotte von Stein, el 1827 i el

1828,Charlotte Buff i el seu vell amic Carles August. Ja són pocs els que

queden: el poeta Riemer, el pintor Meyer i el músic Zelter, sense oblidar-nos

Eckermann.

Però encara queda una mort que el marcarà profundament en la seua

etapa senil. La mort del seu fill Juli August el 27 d’octubre de 1830 a Roma. La

carta amb la noticia sorprèn Goethe en plena preparació, per tercera vegada,

de les seues obres completes (aquest cop, en quaranta volums). La llegeix i

aguanta les llàgrimes, intentant aparentar, com sempre. Com a únic comentari,

pronuncia una frase llatina «Non ignoravi me mortalem genuise» (“no ignorava

que havia engendrat un mortal”).

Mentrestant, Goethe continua amb el seu paganisme vitalista. No l’acaba

de convèncer el protestantisme, que troba massa fred, ni el catolicisme, amb la

seua irritant falsa santedat. Davant una obra de la Passió de Martin Schön

exclama:



Goethe als 79 anys

«Però, ¿per què aquest desgraciat no haurà insistit una altra vegada

en el tema dels Reis Mags enlloc de pintar aquesta diablesa de

Passió?... ¿Onze mil belles dames no representen per a un artista

un bonic tema d’entusiasme i devota alegria?».

Encara en els seus dos últims anys de vida, manté la seua vitalitat, tot i

la seua debilitat física. “Em moc, ergo existeixo” és la seua consigna. El 19

d’octubre de 1931 apareix per sorpresa a l’Assemblea pel Foment de

l’Agricultura, on s’exposen els fruits i els avenços tecnològics. Escriu

Eckermann: «Goethe aparegué causant gran impressió (...) sobretot als que el

veien per primer cop».

L’agost de 1931, pel seu aniversari, fa l’últim viatge pel camp. Hi veu els

rius, les muntanyes, la caseta de fusta d’Ilm... Es troba ara immers en escriure

les seues memòries. Després de tants amors, quin sobreviu? Doncs el de Lili

Schönemann.

És l’any en què escriu els

seus testaments, tant el material

com el literari. Ho té tot calculat:

lliga a Ottilie perquè no torni a

casar-se i siguin els seus néts els

vertaders beneficiats de l’herència,

deixa constància de les dates en

què s’hauran de publicar alguns



dels seus manuscrits i a qui correspondran els drets d’autor, etc.

Aquells últims mesos són gloriosos. Europa sencera el felicita i el

commemora. D’arreu arriben noticies sobre ell, que el fan somriure, afalagat. La

seua teoria sobre la metamorfosi de les plantes és defensada per nombrosos

científics. I llavors, a dues setmanes abans de la seua mort, el gran Goethe, el

Júpiter de Weimar, l’home capaç de construir-se un Olimp, l’orgullós, el que

passeja per casa amb totes les condecoracions, escriu:

«Francament, ¿he tingut jo quelcom pròpiament meu, tret de la

facultat i el gust de veure i sentir... i de representar les coses amb

certa habilitat? Dec les meues obres... a milers de coses i persones

que m’han donat el material necessari. Bojos i savis, cervells

superiors i intel·ligències limitades, nens i joves i persones madures;

tots m’han explicat les seues històries, i jo no havia de fer res més

que allargar la mà i conrear allò que els altres sembraven... Allò

essencial és tenir una gran voluntat i, a més, habilitat i perseverància

per a poder-la executar... La meua obra és la d’un ser col·lectiu i

porta el nom de Goethe».

El dia 15 de març es refreda. No sembla res greu, diu el metge. El dia

20, Goethe sent un dolor profund al pit, empal·lideix i es llegeix la por en el seu

rostre. El metge el tranquil·litza. Dos dies més tard, al matí, l’ancià poeta

reflexiona: vell enllitat és mig mort. I s’aixeca. Seu al sofà. Va a l’estudi, agafa

el microscopi i observa una mostra de terra. Torna al sofà. Ottilie, la seua última

aliada, tot i les desavinences del principi, seu al seu costat i li parla de la



Esquela de Goethe

primavera, que és a punt de trucar a la porta. «Fes obrir les finestres. Vull llum!

Més llum!», crida. A aquesta frase segueixen uns llambreigs poètics sobre la

primavera i sobre una cabellera negra amb rínxols... Traça a l’aire el que

sembla una W i mor. «Llum! Més llum!». Dos minuts abans de la mort crida una

proclama a la vida. Goethe no ha mort encara. Ni ho farà.



Retrat de la família Goethe (el petitJohann acaricia un corder)

Característiques del Neoclassicisme

El classicisme associa la bellesa artística amb un llistat de normes

inviolables. El terme prové de les lleis que precisament foren establertes durant

els segles VI i V aC a Grècia. L’art clàssic és reposat i harmònic, sense

innovacions, ja que segueix unes lleis antigues. Però, per clàssic, s’entenen

diferents corrents artístics que han tingut més o menys durada en el decurs del

temps. Així, es consideren clàssics els moviments sumeri i egipci, la Grècia

clàssica, Roma, el Romànic, el Gòtic, el Renaixement, el Neoclassicisme, el

Realisme, el Noucentisme, etc. Nosaltres estem treballant el classicisme dels

segles XVII-XIX, és a dir, el

Neoclassicisme.

Així, el Neoclassicisme

representa una uniformitat

d’estil, que fa diferenciar els

diferents estils, sense mesclar-

los en les obres, i es regeix per

les normes del bon gust. Tot té

un caire racional i beu

fonamentalment de les antigues

Grècia i Roma, sobretot de la

primera. Es cultiven sobretot

l’assaig i la prosa filosòfica, tot i



que el teatre viurà una empenta considerable. L’estil és senzill i s’ajusta a les

formes clàssiques.

La poesia neoclàssica té una utilitat clara de transmetre idees i ho fa

amb els models clàssics. Destaquen l’anglès Pope, l’alemany Klopstock i

Valdés a Espanya. A més, pren un relleu especial la poesia didàctica, ja sigui

en forma de faula o altres formes, que té al francès La Fontaine com a

exponent, i altres gèneres com l’oda, la sàtira i l’epístola, que també contenen

sovint missatges didàctics o socials. La poesia anacreòntica o rococó viu el seu

auge durant aquesta època, amb idil·lis pastorals com en el Renaixement.

La prosa es manifesta en forma d’assaigs que parlen sobre tot els

temes. Sobre aquest gènere destaquen els francesos Montesquieu, Voltaire i

Diderot, pare de l’Enciclopèdia. La narrativa solia presentar-se per mitjà de

memòries o novel·les de viatge –sovint en forma epistolar– i d’aventures. En

totes es reflexionava sobre la realitat social i la naturalesa de l’ésser humà.

Per acabar, el teatre neoclàssic es va imposar sobre la resta de gèneres

durant la primera meitat del segle XVIII. Segueix els models clàssics, però

també el del classicisme francès del segle anterior. Les obres són didàctiques,

amb personatges i temes universals, fugint de l’irracionalisme i de l’estil poc

clar, tal i com marcaven les normes clàssiques: separació de gèneres (tragèdia

i comèdia) i respecte per a les tres unitats de temps, espai i acció.

La segona meitat del segle XVIII fou una etapa de lluita entre

neoclàssics i romàntics, que acabà amb el triomf d’aquests últims, les



Johann ChristophFriedrich von Schiller

característiques de les obres dels quals es presenten a continuació.

Característiques del Romanticisme

Així com el Neoclassicisme és un derivat del Classicisme en si, el

Romanticisme forma part d’un corrent que n’engloba més: el Barroc. Aquest

neix com l’antítesi del Classicisme: tot prové d’un impuls natural que dóna

unitat a les coses i imposa un retorn a l’instint i a tot allò que és natural. Amb

tot, són molts els corrents dins d’aquesta concepció. El Romanticisme és el que

es dóna en el segle XIX, però ja durant la segona meitat del segle anterior, el

Preromanticisme s’estén entre els ambients universitaris i artístics.

El Preromanticisme neix a la segona meitat

del segle XVIII. Els seus principis són la sensibilitat

i l’emotivitat, que han de prevaler per damunt de la

raó, i la llibertat creadora, creant models estètics

artificiosos. El seu bressol és Anglaterra i

Alemanya, i és d’aquesta última que prové

l’important moviment de l’Sturm und Drang, que

agrupa la primera generació de romàntics (els

romàntics del segle XIX diferiran una mica dels del

segle XVIII). Aquest moviment, que literalment significa “tempesta i empenta”,

estigué format per joves que es rebel·laven contra el corrent “oficial”, el

Neoclassicisme, i les seues obres contenien una gran càrrega de llibertat

creadora, de sensibilitat i de resignació al futur determinat de cadascú, que



Lord Byron

obeeix les lleis que li permeten la realització de la seua natura. Per això, sovint

les obres acabaven amb tragèdies com suïcidis o desesperacions. El moviment

fou iniciat per Rosseau i fou secundat per teòrics com Herder. El nom (Sturm

und Drang) prové d’una obra dramàtica de Klinger, estrenada el 1776.

L’irracionalisme i el subjectivisme d’aquest nou corrent tingueren com a

exponents als joves Goethe (amb Les desventures del jove Werther i Götz de

Berlichingen), Schiller (amb Càbales i amor) i altres, com Novalis, Schelling i

els germans Schlegel. L’exaltació i la “bondat natural” de l’individu, la

consciència religiosa, el sentiment nacional i cultural, el retorn a l’edat mitjana i

a llocs exòtics, la recerca de modernitat, etc. són altres característiques del

Preromanticisme.

La poesia es caracteritza per una reivindicació de la intimitat, la llibertat

creadora i la natura. Destaquen Young, Blake i McPherson a Anglaterra, i

Goethe, Schiller i Herder (amb un recull de

poesia popular) a Alemanya.

Pel que fa a la prosa, sorgeix la novel·la

intimista, paral·lela a una literatura sentimental,

com els dietaris o les epístoles. Els drames

personals protagonitzen els escenaris de l’època

amb l’objectiu de commocionar l’espectador

(recuperació de Shakespeare, Calderón i Lope)

amb temes que versen sobre l’amor i la llibertat.



Ja més endavant, la segona generació de romàntics es traslladarà a

França (Hugo, Flaubert, Dumas), a Itàlia (Leopardi) i a Gran Bretanya (Byron,

Scott) i la novel·la adquirirà noves temàtiques: social i històrica. Com en el

segle passat, a partir de la segona meitat, dos nous corrents –el Realisme i el

Naturalisme, provinent principalment de Rússia– entraran en conflicte amb el

Romanticisme.

Estàtua de Goethe a Leipzig



Estudis botànics de Goethe

Característiques generals de l’obra de

Goethe

Intentar acotar o definir tota l’obra de Goethe és tasca difícil, ja que tota

ella varia molt al llarg de la seua vida. Tot i així, tenint present les

característiques del Neoclassisicme i del Preromanticisme podem establir uns

punts en comú dins d’una evolució, tant personals com creatius.

Així doncs, són tres les essències de l’obra de Goethe: la didàctica, la

veracitat i el simbolisme. El Werther té una càrrega il·lustrativa important, i és

que ens trobem als

principis de l’Sturm und

Drang i les seues bases

no s’havien acabat de

definir. A partir de llavors,

totes tindran una

intencionalitat d’ensenyar:

el Viatge a Itàlia vol, a part

de mostrar com és Itàlia, induir a allò clàssic; les Màximes i reflexions és un clar

exemple de voler ensenyar; els Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister i els

Anys de fadrinatge de Wilhelm Meister són unes de les més importants

novel·les de formació (Bildungsroman) de la història; Les afinitats electives

busquen fer pensar al lector i fer-li veure quin dels camins és el més correcte; i



Dibuix sobre la teoria delscolors de Goethe

el Faust, pilar de la cultura occidental, és tot un manual d’actituds i camins que

l’ésser humà ha d’explorar al llarg de la vida. Cal afegir-hi tota l’obra dramàtica

(Ifigènia, Tasso, Hermann i Dorothea, etc.), una part important de la poesia,

tota l’obra científica (Metamorfosis de les plantes, Teoria dels colors, Sobre

l’Art, etc.) i les Converses amb Goethe, d’Eckermann, a on el 18 de setembre

de 1823, declarà:

«¿De què servirien tots els nostres tempteigs i equivocacions si,

vosaltres, els joves, volguéssiu recórrer el camí de nou altre cop?»

(Converses amb Goethe, Primera part, 18/9/23)

La veritat està molt lligada a la

didàctica, ja que no es busca ensenyar res

més que allò vertader. Més endavant, però,

veurem com aquesta qüestió amoïna des

de sempre Goethe. És sobretot en el Faust

que aquesta preocupació es converteix en

el tema principal de l’obra. En la resta

d’obres, la certesa es trobarà en allò que

sigui el correcte, el que estigui bé. És, però,

en la seua obra no literària a on es plasma

amb més intensitat aquesta necessitat insaciable de certesa. Els seus tractats

científics vessen d’una intenció clarament exploradora, investigadora.

Per altra banda, el simbolisme és, potser, el que fa més perdurable

Goethe. Passant pels purs símbols en les obres –els espais naturals,



Goethe als quaranta-dos anys

les estacions, la pistola donada per Carlota al Werther; la copa amb les inicials,

el fill d’Eduard i Carlota, que s’assembla al capità i a Ottilia, a Les afinitats

electives; etc.– fins als símbols més generals, és a dir, el que simbolitza el

Viatge a Itàlia (la necessitat de fugida, l’interès per conèixer la base del

pensament clàssic in situ), el Faust (el camí infinit del coneixement), l’Elegia de

Marienbad i tota l’obra de senectut de Goethe (el retorn als ideals de joventut,

considerats ara correctes), entre d’altres.

Pel que fa altres aspectes, cal esmentar

l’estil de les obres: el llenguatge és sempre culte,

les descripcions són senzilles però molt exactes,

els diàlegs vius i entusiastes, etc., les trames

segueixen la forma tradicional de plantejament,

nus i desenllaç. Sobre el context, no menys

important, les obres de Goethe no van tenir mai

un aplaudiment unànime i van anar

acompanyades de fortes crítiques i problemàtiques: amb el Werther molts es

van suïcidar i altres van vestir igual que el protagonista, però va ser rebutjat

pels clàssics, Ifigènia i Tasso pels romàntics, Les afinitats electives, el Divan

oriental i occidental i les Elegies romanes van ser titllades d’immorals, el Faust

conté nombroses al·legories a eclesiàstics, filòsofs escolàstics i escriptors

aficionats que van aixecar ampolles, etc. Els escriptors que més van influir en el

jove Goethe van ser Shakespeare, Homer, La Bíblia, i Calderón, Byron i Hafiz

quan ja era més gran.



Tot i així, l’obra de Goethe mostra una evolució, que comença amb el

Preromanticisme (llibertat creadora, determinisme de la vida de l’individu,

sentiment intimista, exaltació del jo), i segueix cap al Neoclassicisme (veneració

dels models clàssics i el bon gust, racionalització del món, equilibri sentimental)

per acabar, ja en la vellesa, en un plantejament de tot plegat (retorn a la passió,

preguntar-se sobre l’efecte de l’obra feta) però sense tirar res per la borda del

vaixell.

Estàtua de Goethe i Schiller. Els dos es van donar ideesi consells mútuament sobre les obres que creaven



Les desventures del jove Werther

Context:

Goethe publicà Les desventures del jove Werther quan comptava amb

tant sols vint-i-cinc anys. Tot just acabava de sortir dels estudis de doctorat en

Dret. Poc després, es fa amic de Kestner a Wetzlar –prop de Frankfurt− i, el

que és pitjor, s’enamora de la seua promesa: Charlotte Buff. Al principi les

converses són animades i plaents, però a

poc a poc, Goethe s’adona que sobra. Per

això, en molts sentits, el Werther coincideix

amb molts dels fets de la vida del jove

Goethe. Kestner resultarà ser Albert, i

Charlotte conservarà fins i tot el nom en la

història: Carlota. L’ambient bucòlic el traurà

d’una altra situació pròxima: un viatge a la

baixa Alsàcia on va conèixer Friederike

Brion, filla d’un pastor protestant, en una

casa de camp. Goethe fou sempre un

vitalista amant de la natura, i això és veu

molt ben reflectit al Werther.

Si en comptes d’una novel·la fos una obra de teatre, d’Alsàcia Goethe en

trauria l’escenari, de Wetzlar els personatges i de Wilhelm Jerusalem, el final.

Jerusalem, jove com Goethe i gran amic seu, arribà a suïcidar-se per

Portada de la 1a edició delWerther



motius romàntics. L’endemà de la seua mort li van trobar el llibre d’Emilia

Garotti, que era molt preuat pels integrants de l’Sturm und Drang, damunt la

taula. Goethe el col·locarà aquest mateix llibre damunt de la taula de Werther

abans de morir:

«De vi només n’havia begut un vas. Emilia Garotti estava oberta

damunt del pupitre. El trasbals d’Albert...»(Llibre II, última pàgina).

La novel·la es convertí en un èxit. El traduïren a diverses llengües, fet

que li donà fama europea. Els joves vestien com el protagonista (frac blau amb

botons daurats i jaqueta groga per sota) i alguns arribaren a suïcidar-se. Amb el

temps, Goethe s’anà allunyant de les idees romàntiques de l’Sturm und Drang,

tot i que la seua fama el precedia per tot Europa: a Itàlia, a l’anunciar-se com a

alemany, un italià li preguntà per l’autor del Werther; Napoleó el llegí set

vegades i se’l van endur durant la campanya d’Egipte (el portava a la sella del

cavall), etc.

Argument i resum:

Les desventures del jove Werther narra l’enamorament d’un jove d’una

noia ja promesa, com això l’aïllarà i el turmentarà i com el portarà camí de la

desesperació.

En Werther és un jove d’uns vint-i-tants anys que decideix viure una

temporada al camp. Necessitava airejar-se i fugir de la ciutat per algun temps.

De seguida s’hi troba bé:



«Una admirable serenitat, semblant a un dolç matí de primavera, ha

guanyat completament la meua ànima, i en frueixo de bon cor»

(Llibre I, 10/5/71)

Descobreix àvidament l’entorn campestre i es relaciona amb tothom:

«He fet tota llei de coneixences, però de societat no n’he trobat

encara. No sé què dec tenir d’atractívol (...); em busquen i se’m

pengen al braç»(Llibre I, 17/5/71).

Pocs dies després, en un ball, coneix Carlota. L’avisen prèviament que

està promesa i que vagi amb compte de no enamorar-se’n, però li resulta

inevitable:

«... s’oferí als meus ulls el més bell espectacle que he vist en ma

vida», «la meva ànima entera s’adelitava en la seua figura, en la

seua veu, en el seu posat... » (Llibre I, 16/6/71).

A aquest fet el segueixen uns mesos de gaudi complet al costat de

Carlota. Apareix també Albert, el promès de la jove. Werther se sent decebut

perquè «Albert és el millor home que hi ha sota el cel»(Llibre I, 12/8/71).

Passen els mesos i el seu turment augmenta. S’adona que els llaços entre Lota

i Albert són massa forts i que ell hi sobra. Ell, però, no pot viure ja sense la

seua estimada Carlota: «La resolució de sortir d’aquest món s’ha afermat més i

més en l’ànima de Werther...» (Llibre II, l’editor al lector). Finalment, el

protagonista ho prepara tot per partir; envia el seu criat a demanar una pistola a



Albert, que li lliura una Carlota temorosa. L’endemà de la fatídica nit, el troben

tocat de mort a la seua cambra.

Estructura:

La història està dividia en dos llibres, si bé en l’obra es diferencien tres

parts, en clara analogia musical: naixement de la passió amorosa (Llibre I,

maig- octubre de 1771), fugida a la ciutat i període de relació social (inici Llibre

II, octubre de 1771- maig de 1772), retorn al camp, crisi total i suïcidi (resta del

Llibre II, fins al desembre de 1772).

Trama:

La història és narrada mitjançant una trama tancada, això és, amb

plantejament, nus i desenllaç. L’obstacle entre Werther i Carlota és Albert, tot i

que ell hi era abans.

Tema:

El tema de la novel·la és l’amor, o, més aviat, l’anhel d’estimar o l’amor

impossible.

Personatges:

Werther: jove burgès i enamoradís. S’instal·la en un poblet per refer-se

de la mort d’una noia. S’obsessiona de seguida amb Carlota, o Lota, fins al

punt de passar dies sencers al seu costat:



«Ah! i una altra cosa us demano: no ho feu pas més això d’assecar

amb sorra les targes que m’escriviu. Avui l’he portada amb

precipitació als meus llavis, i després tenia sorra a les dents» (Llibre

I, 26/7/71).

Depressiu però encantador, estima la Natura, els llibres i la tranquil·litat.

Físicament, i com a curiositat, cal esmentar el frac blau amb botons daurats

que vestia i que es posà tan de moda poc després de la publicació de la

novel·la.

Carlota: donzella de família benestant, responsable dels seus germans,

al morir la mare prematurament. La seua figura no és acabada de descriure

totalment fins passada la meitat del llibre. Jove d’una gran intel·ligència i

sensibilitat, posseeix una gràcia innata fent les activitats més rutinàries:

«Els el donava [el pa] amb tanta d’amabilitat, i ells [els infants] deien

“Mercès” tan ingènuament!» (Llibre I, 16/6/71).

Físicament, Lota és d’estatura mitjana, cabells clars i rostre dolç. La

seua vida és ordenada i tranquil·la. Al principi, creu innocentment que és

possible tenir l’estimat i l’amic junts, un a cada banda. Amb el temps, també ella

se sent atreta fatalment per l’amic, i decideix allunyar-lo. Però les passions es

resisteixen a ser foragitades:

«Sentien llur propi infortuni en el destí dels herois”, “Els seus sentits

es torbaren, li estrenyé les mans, les oprimí contra el seu pit,

s’inclinà cap a ell amb tendresa i llurs galtes cremants es tocaren»



(Llibre II, l’editor al lector, després dels relats d’Ossian).

Carlota endevina els plans finals de Werther, però no hi fa res: tem el

que pugui passar si ho fa.

Albert: Promès de Carota, té un càrrec a l’ambaixada.

«És un bon xicot, amable, que mereix que hom l’estimi (...) Endemés

és tan honest (...) No puc refusar la meva estima a Albert» (Llibre I,

30/7/71).

És atractiu i benplantat, atent amb la seua promesa i la seua família; li

allarga la mà a Werther en senyal de sincera amistat, tot i que s’ensuma els

sentiments d’aquest per Lota. Li deixa pistoles per anar a la muntanya, fa

tombs a cavall amb ell, hi manté converses disteses (com una de molt

transcendent sobre el suïcidi), etc. En definitiva, en Werther desitjaria poder-li

retreure quelcom, però Albert és impecable.

Espai:

Goethe no diu en cap moment el nom de la vila on viuen Werther,

Carlota i Albert. Segurament devia ser un llogaret del sud d’Alemanya, ja que

són nombroses les descripcions de muntanyes i valls. Tots aquests elements

(muntanyes, rius, prats, boscos...) influiran més o menys en l’ànima del

protagonista.



«Quan de la vall xamosa s’alcen al meu entorn lleus vapors i el sol

alt reposa sobre la impenetrable foscor del meu bosc i solament

alguns raigs aïllats travessen l’interior del santuari, llavors, estès en

l’herba alta prop d’on salta el rierol, frec a frec de la terra m’enciso en

la contemplació de mil petites plantes diferents; quan el meu cor sent

de ben a prop l’existència de tot aquest petit món (...) i sento la

presència del Totpoderós (...), del Totamorós que ens porta i ens

sosté planant sobre una mar d’eternes delícies...» (Llibre I, 10/5/71)

Per altra banda, tampoc és anomenada la ciutat on va Werther per

treballar a l’ambaixada.

Temps:

Sabem el període en què transcorre la novel·la per les dates de les

cartes. Tot comença amb l’arribada de Werther a la vil·la el maig de 1771 i

acaba amb la seua mort el desembre de l’any següent, és a dir, 1772 −un any i

mig. Les estacions, més que el temps puntual d’un dia, influeixen notablement

en l’estat anímic del protagonista. Així, la primavera i l’estiu seran èpoques de

gran alegria per al protagonista, mentre que les tardors i els hiverns

comportaran recolliment i tristesa: el primer hivern el passa a la ciutat, treballant

a l’ambaixada; el segon, serà el principi del final, quan decideix posar fi a la

seua existència.

«Talment com la natura va decantant-se devers la tardor, va naixent

la tardor en mi i al meu entorn. Les meves fulles groguegen i ja les



fulles dels arbres veïns han caigut.»(Llibre II, 4/9/72)

«Ja coneixes els noguers sota els quals m’havia assegut amb Lota

(...), aquells superbs noguers la contemplació dels quals emplenava

sempre d’un dolç plaer la meva ànima! (...) ahir, el mestre d’escola

tenia els ulls plens de llàgrimes mentre ens planyíem plegats de què

els arbres hagint estat tallats.... Tallats! (...) mataria el bèstia que

donà la primera destralada...» (Llibre II, 15/9/72)

Punt de vista del narrador:

Com que la novel·la es desenrotlla mitjançant les cartes i notes de

Werther, ell n’és el narrador, el qual explica què li passa al seu amic Guillem.

Però, quan falta poc per la seua mort, el narrador canvia de veu, i passa a ser

exterior i omniscient: «Ells sostenen que Werther no sapigué apreciar...» (Llibre

II, l’editor a l’escriptor). El nou narrador es presenta al lector com “l’editor”, al

qual explicarà els últims dies de Werther, alhora que fa ús de les cartes de

l’heroi a la manera de prova del que ha dit:

«De la seua torbació, del seu deliri (...) en són proves irrefutables

algunes lletres que inserim a continuació” (Llibre II, l’editor al lector)

Estil:

El que crida més l’atenció pel que fa a la forma com està escrit Les

desventures del jove Werther és el seu caràcter epistolari, semblant al diari



íntim. Els fets són narrats en primera persona i això els dóna força. Al ser

cartes, les impressions del protagonista hi són benvingudes. Per un altre costat,

la novel·la és un epistolari unidireccional de lletres dirigides al seu amic

Guillem, si bé no sempre, però sí en gran part, i això evita les distraccions que

podrien ser causades pels afers de la vida de Guillem, totalment aliens al tema

de la novel·la. De fet, Werther fa algunes referències a les cartes rebudes que

trenquen una mica el ritme de lectura.

Suïcidi de Werther

L’autor treu tot el suc que pot esprémer de la ment romàntica del jove

Werther, i quan veu que prosseguir amb les seues lamentacions seria massa

pesat, decideix passar a un narrador omniscient, que actua de manera més àgil

i objectiva, basant-se en els actes més que en els ja prou coneguts

pensaments del jove. L’objectivitat que busca Goethe no és per donar una visió

realista del que succeirà a continuació, sinó més aviat tot al contrari: aprofundir



en el sentiment de desesperació. Una desesperació compartida pel

protagonista i el narrador omniscient i no en l’enfonsament d’un fanàtic

individualista. Amb aquest canvi sobtat de veu, resol també la qüestió del final,

perquè Goethe volia un final tràgic de debò, i feia falta que algú relatés la seua

mort lenta, com el troba el seu criat l’endemà, la reacció d’Albert i Carlota, etc.

En la novel·la, Goethe es decanta per un equilibri entre acció i

pensament ja que Werther escriu sobre impressions a partir dels fets

transcorreguts amb Carlota, que també narra. Per altra banda, predomina la

descripció enfront del diàleg. Pràcticament aquest no hi apareix, i mai en forma

directa.

La descripció és acurada i molt viva, concentrada en la primera part de

l’obra. Hi abunden les metàfores i l’estil entusiasta. Principalment es descriuen

sentiments i paisatges per sobre d’indumentàries, caràcters físics i espais

(habitacions, edificis, etc.):

«Aquesta ardent i plena sensibilitat del meu cor per la natura vivent,

que m’inundava de tanta voluptat, que del món que m’envolta en feia

un paradís, ara m’esdevé un corcó insuportable, un mal esperit que

em persegueix pertot» (Llibre I, 18/8/71).

El llenguatge és, si més no en la traducció de Joan Alavedra, viu i

entusiasta, molt culte, amb molta energia. Potser peca d’excessiva exaltació,

tot i que hem de tenir en compte el moment en què fou publicada i el moviment

al qual pertany, l’Sturm und Drang.



Conclusió:

Per a Goethe, aquesta novel·la significava l’alliberament de tot el pes

que portava al damunt: massa experiències viscudes, massa desamors, una

pèrdua... Necessitava plasmar-ho damunt del paper (va tardar menys de tres

mesos a escriure-la). Merck li deia, per aquelles dates, que el seu do més gran

era aquesta capacitat d’escriure la realitat en forma poètica, mentre que la

majoria intenta fer real allò que se suposa que és poesia. Potser és aquesta la

virtut més gran del Werther de Goethe. Feia poc que havia llegit Shakespeare,

Homer, Ossuan... i tots l’havien influït molt.

Si bé Les desventures del jove Werther ha passat a la història com

l’exponent més alt del romanticisme alemany, i per tant, universal. L’autor

l’arribà a odiar molts anys després, quan ja havia abandonat el Romanticisme,

o això

intentava

fer creure.

Actualment,

és una

peça clau

per

entendre la

societat del

moment i el

moviment romàntic que pràcticament neix d’ell, així com per introduir-nos en el



Menjador i escriptori de la casa de Goethe aWeimar

món íntim del seu autor.



Màximes i reflexions

Les Màximes i reflexions de Goethe és un recull de més de 1400

reflexions o detalls (Einzelheiten), com li agradava emprar a Goethe. És una

obra pòstuma, si bé preparada i encarregada per l’il·lustre escriptor. Fou

Eckermann l’honrós responsable d’agrupar els esquitxos del pensament

goethià. Les fonts són diverses: a part de les que el mateix Goethe havia

deixades escrites expressament –unes vuit-centes−, Eckermann les recollí dels

Anys d’aprenentatge i fadrinatge de Wilhelm Meister, de Les afinitats electives,

dels apunts per al Faust II, de la correspondència, de les revistes i de les

converses que ell mateix havia mantingut amb el poeta. Les màximes de

Goethe pertanyen a la seua època clàssica o de maduresa, quan l’autor havia

trobat l’estabilitat interior i es dedicava a investigar en camps molt diferents del

saber.

El tema central de les Màximes... és la veritat i la seua propietat

perenne. Ell creia que la veritat existeix sempre, si bé no sempre és mostrada

als humans. Per això s’allunyava tant de les tradicions arbitràries com de les

innovacions precipitades. Un subtema és l’objectivitat (de la certesa). Goethe

fusiona platonisme i empirisme. L’objectivitat, segons Goethe, surt de dins, com

un pensament intuïtiu, i ens ajuda a diferenciar allò que és correcte d’allò que

és erroni. El control d’aquest pensament el buscarà tota la vida.

El recull, de més de 1400 reflexions, com hem dit, està dividit en quatre



assignatures com a mostra de la diversitat d’interessos que tenia l’autor: visió

general del món, l’Art i la Literatura, Història i Ciència. Tot i que semblin molt

diferents entre elles, en essència totes coincideixen en la cerca de la veritat.

Cal destacar, per altra banda, la funció didàctica en els “detalls” de

Goethe. La pedagogia es troba en totes les obres de Goethe, fins i tot en el

Werther, tot i que s’accentua en la seua etapa de maduresa. Les Màximes... no

en són una excepció. S’hi percep una clara intencionalitat d’aconsellar, de

“moralitzar”, en el sentit d’ensenyar una moral.

Les màximes estan escrites amb un llenguatge enrevessat i

sintàcticament caòtic en aparença, però la seua comprensió resulta senzilla

gràcies a l’exactitud del vocabulari, molt ric, i de la ironia de l’autor, que crea un

vincle de simpatia amb el lector.

Lluny de ser una síntesis de tot el pensament de Goethe, aquest llibre

d’aforismes és més aviat un tast que convida a qui el llegeix a provar-ne més i

endinsar-se en el món filosòfic d’aquesta cèlebre ment alemanya.

Selecció:

Visió del Món:

«Només en la veritat hi ha la saviesa».

«El més fi dels cabells també projecta la seua ombra».

«L’error no és pas massa greu mentre som joves; el que cal, però,



és no arrossegar-lo amb els anys».

«Un sempre troba la força per dur a terme allò de què està

convençut».

«Hom diu: “La vanitosa lloança de si mateix fa pudor”. Potser siga

així; ara bé, la flaire que fa la censura aliena i injusta, això el públic

no ho sap ensumar».

«Qui no té un concepte massa alt de si mateix és molt més del que

es creu».

«Un arc de sant Martí que dura més d’un quart d’hora, ja no ens el

mirem».

«Qui no sent cap amor haurà d’aprendre a afalagar; altrament no

se’n sortirà».

«Els misteris no són encara miracles».

«Si els homes savis no s’equivoquessin, els bufons haurien de

desesperar-se».

«Si Déu s’hagués proposat que els homes visquessin i actuessin en

la veritat, hauria d’haver conferit la seua obra ben altrament».

«Hom discuteix i hom discutirà molt sobre el profit i el dany de la

difusió de la Bíblia. Sobre això, jo no tinc dubtes: causarà dany, com

fins ara, emprada de manera dogmàtica i fantàstica: serà útil, com



fins ara, presa en un sentit didàctic i emocional».

Art i Literatura:

«A tots els altres arts cal donar quelcom en préstec; tan sols de l’art

grec en restem eternament deutors».

«Clàssic és allò sa; romàntic allò malalt».

«Entre les circumstàncies afortunades que varen fer possible el

desenvolupament lliure i pur del gran talent innat de Shakespeare cal

comptar-hi també el fet que fos protestant; altrament hauria d’haver

glorificat, com Kâlidâsa i Calderón, absurditats».

«Art: una altra natura, també plena de misteri, però més entenedora;

perquè sorgeix de l’enteniment».

Història:

«Una crònica només l’escriu aquell per a qui el present és

important».

«Igualtat imaginària: el primer mitjà per posar de manifest la

desigualtat».

«Error de l’anomenada Il·lustració: que dóna als homes una

multilateralitat la posició unilateral de la qual hom no pot canviar».

«Els alemanys dels temps moderns no entenen per llibertat de

pensament i de premsa més que la possibilitat de menysprear-se els



uns als altres públicament».

«Quin govern és el millor? Aquell que ens ensenya a governar-nos a

nosaltres mateixos».

Ciència:

«Cal tenir cura, en els debats científics, a no augmentar els

problemes».

«Els ignorants fan preguntes que els savis varen respondre fa ja mil

anys».

«Vilesa de l’Edat Mitjana fins al segle XVI: homes destacadíssims

com ara Aristòtil i Hipòcrates posats en ridícul amb estúpides

històries».

«Hom pot considerar la matemàtica com la ciència més alta i més

segura. Tanmateix tan sols pot fer vertader allò que ja és vertader».

Schiller, Wilhelm,Humboldt i Goethe aJena (per Müller)



Recorregut de Goethe en el seuviatge

Viatge a Itàlia

Context, introducció:

El 3 de setembre de 1786, cinc dies després de complir trenta-set anys,

Goethe s’escapà literalment a Itàlia. Va simular una excursió al camp per

recollir mostres geològiques i no en va

tornar. Les causes d’aquesta fugida són

tres, bé que principalment una: la solitud

intel·lectual de la seua ment a Weimar, la

relació desesperant amb Charlotte von

Stein i la pesada vida oficial que duia a

l’administració. És aquesta última la més

important. Hem de recordar que Goethe

era una persona vitalista i que l’activitat

burocràtica el cansà terriblement.

Necessitava un canvi i veure coses

noves. Itàlia era el lloc idíl·lic on sempre

havia desitjat anar. El seu pare sempre li

explicava coses del seu viatge per les

vessants dels Apenins. Solament a l’amic

Carles August li confessà el desig de fugir a Itàlia. Visità Venècia, Roma,

Nàpols, Sicília, tornà a Nàpols i feu una altra estada a Roma que durà nou

mesos. Arribà altre cop a casa el 18 de juny de 1788.



Estructura:

Com tota l’obra de maduració i vellesa de Goethe, Viatge a Itàlia fou

escrit en un procés de lenta elaboració. Es publicà en tres parts –fins a la

primera estada a Roma, Nàpols i Sicília, i segona estada a Roma− van ser

escrites l’any 1813, 1817 i entre 1819 i 1829, respectivament. Des de la seua

tornada a Weimar fins a la publicació de l’última part hi ha una diferència de

quaranta-un anys. Hi va haver temps, doncs, per a recollir les cartes enviades,

que formen part del llibre, manuscrits que feu en el viatge, corregir imprecisions

i recordar sensacions. Val a dir que en les dues primeres parts, l’autor conserva

aquest aire instantani dels seus apunts, i no és fins a la segona estada a Roma

en que els fets es resumeixen en “Relacions” i arriba a incorporar textos aliens.

Els fets en el llibre estan ordenats cronològicament si bé en les dues primeres

tenen un caire més de dietari, de carta o d’apunts i en la tercera de

correspondència i relats. Les cartes poden ser de poques línies, amb un parell

d’impressions, fins a pàgines senceres amb llargues descripcions d’edificis,

llocs i quadres.

Tipus de novel·la:

Viatge a Itàlia no és una novel·la comú. És un llibre a mig camí entre la

novel·la de viatge i la novel·la de formació (Bildungroman). El llibre és una

descripció fragmentada d’Itàlia. Goethe, amb la seua precisió descriptiva, crea

perfectament en la visió dels lectors les més variades representacions

artístiques. Qui se’l llegeix atentament pot dir que ja coneix Itàlia.



Goethe a l’ampit d’una finestra aRoma (per Tischbein)

Per altra banda, però, Viatge

a Itàlia no pot ser llegit amb la

mateixa vara de mesurar que

Notícies històrico-crítiques d’Itàlia de

Volkmann i Viatge per Sicília i la

Magna Grècia de Riedesel, que

Goethe utilitza com a guies de

viatge, a més de les cartes de

Winckelmann. Aquestes sí són

llibres de viatge. En el de Goethe,

cal entendre-hi un rerafons

formador, d’aprenentatge, de

maduració personal, propi de les

Bildungroman. Goethe va manifestar

en diverses ocasions que «l’arribada a Itàlia em feu renéixer» o que «Tinc el dia

de la meva arribada a Roma per un segon naixement, una veritable

resurrecció». A més de l’impacte extrasensorial de l’arribada a Itàlia, falta

l’educació rebuda artísticament, visitant museus, catedrals, ruïnes, festivitats,

etc.

Estil:

Al Viatge a Itàlia no hi ha diàleg (Potser tres o quatre, però tots en estil

indirecte i no massa llargs). Tot ell és narració d’itineraris i descripció de

paisatges i esglésies fins a escultures i quadres, passant per celebracions i



construccions geològiques i botàniques. Aquest “calaix de sastre” és narrat

amb paraules sofisticades però concises, si se’n coneix el significat. Aquesta és

l’altra gran característica de l’estil del llibre: el llenguatge culte predominant. El

vocabulari, la sintaxi, etc. és pròpia d’una persona amb un nivell cultural alt,

com no podria ser d’altra manera si sabem qui n’és l’autor. Tot el llibre segueix

aquest fil narratiu, fet que el fa un pèl dens per un lector no acostumat.

«Major fou encara la meua admiració davant una pintura de Ticià.

(...) Una immensa casulla, que els brodats i una munió de figures

daurades encarcaren, embolca l’honorable imatge d’un bisbe. Amb

el pesant bàcul a la mà esquerra, mira embadalit enlaire; a la destra

hi té un llibre, d’on sembla haver acabat de rebre un toc divinal.

Darrere seu hi ha una bonica verge que, la palma de la mà, mira

amb amorosa participació al llibre obert. Un vell de greu posat que

es troba a la dreta, en canvi, no sembla fer del llibre el menor cas,

malgrat ésser-ne ben a prop; té a la mà unes claus, i hom diria que

per ell només compten les pròpies llums. Enfront d’aquest grup, un

jove nu i de bell aspecte, lligat i ferit de fletxes, mira davant seu,

resignat. En l’espai intermedi hi ha dos religiosos...» (Roma,

3/11/76).

El lèxic és sofisticat i molt culte, la gràcia descriptiva és fantàstica i

l’exactitud, immillorable. Hom s’imagina perfectament la composició. Goethe és

també, en aquesta assignatura, un mestre.

Les descripcions de quadres, paisatges, camins, plantes, operetes, etc.



Caricatura de G. a la seua habitació de Corso (perTischbein)

es succeeixen atzarosament, tal i com ho feren en el viatge. S’hi capta doncs,

aquesta immediatesa en els impressions, en aquesta veracitat d’haver estat

escrites poc després d’haver-les viscudes, tot i que el recull es feu anys

després. Els casos d’anotacions “al vespre” d’un dia del que ja se n’han narrat

els fets són nombrosos, i responen a aquest ànim espontani d’escriptor

d’asseure’s a davant d’un full abans d’anar a dormir.

La tercera part del llibre (“segona estada a Roma”) canvia

substancialment

d’estil. Ara, el

relat es divideix

en mesos i,

cadascun, en

correspondència i

relació. En aquest

apartat nou,

Goethe escriu qui

i què va conèixer

durant aquell mes a Roma. L’estil i el contingut és el mateix, solament canvia la

forma de presentació.

Concloent, en l’estil del Viatge a Itàlia hi predomina clarament la

descripció; una descripció acurada i animada de vivències i llocs visitats, que

en moments resulta feixuga, però que mostra l’enorme talla de l’autor i de la

importància dels esdeveniments que visqué en aquest viatge.



Relació:

El fet d’escapar-se queda clar solament iniciant la lectura:

«A les tres de la matinada vaig sortir en secret de Karlsbad;

altrament, no m’haurien deixat marxar» (3/11/76).

Ja hem citat les causes de la necessitat de fugir de Weimar o de fugir a

Itàlia. Ortega i Gasset digué Weimar fou la causa perquè Goethe no

desenvolupà el seu talent romàntic. No se sabrà mai. Però és real que la

sensació d’asfíxia que sentia Goethe al ministeri fou la principal causa de

muntar l’excursió a les rodalies i que finalment el dugué més avall dels Alps.

En el viatge, Goethe no està sol. L’acompanya primer de tot el pintor

Tischbein (autor dels quadres de “Goethe a la Campagna” i de “Goethe a la

finestra”), el pintor Kniep, més tard, a Roma, i el compositor Kayser, que

Goethe fa venir de Weimar per a compondre junts l’opera d’Egmont, a més

d’altres acompanyants esporàdics. Tot i els amics que li fan companyia,

interiorment viatja sol. El viatge no té res a veure amb l’escapada a Suïssa amb

els germans Stolberg.

És notòria l’afecció de Goethe pel dibuix, i amb Tischbein dibuixen junts

paisatges. Al final, Goethe capitula. Reconeix no haver nascut per l’art i deixa

córrer la idea de ser pintor. Per altra banda, Goethe es proposa passar

desapercebut a Itàlia i es fa passar per un pintor alemany que viatja per les

costes italianes per a aprendre de l’art clàssic. Li dura poc:



«Vaig adonar-me que molts artistes alemanys, en apropar-se a

Tischbein, que coneixien, m’observaven, i tot seguit se n’anaven i

tornaven a venir. Ell, després d’haver-me deixat uns instants, retornà

de nou al meu costat i va dir-me: “Quina cosa tan divertida! S’ha

escampat ja el rumor que vostè és aquí i els artistes posen atenció

en l’únic estranger desconegut. Ara n’hi ha un, entre nosaltres, que

diu repetidament haver-se relacionat amb vostè, i fins haver-ne estat

amic, cosa que no ens acabem de creure. Instat a esguardar-lo bé

per tal d’aclarir el dubte, ha assegurat però amb gran aplom que no

és vostè (...). Per ara, doncs, tenim l’incògnit salvat, i, després,

quelcom de què riure.» (Roma, 3/11/76)

Més tard, a Nàpols, fa coneixença amb un home, que s’interessa per

l’autor del Werther i que li agradaria sentir noves de l’autor. Quan aquest li

mostra el seu nom, queda astorat i ansiós de fer preguntes, talment un fan

davant el seu ídol.

Per acabar, s’han de contemplar els valors adquirits per Goethe a la

tornada del seu viatge a Itàlia:

Primer de tot, records materials que hom podria portar si visités una

terra desconeguda: des de mostres de roques i plantes, dibuixos de paisatges,

llibres, fins a vestits, objectes decoratius, etc.

En segon lloc, va endur-se els bastíssims coneixements sobre l’art



clàssic i italià, la geografia i les tradicions de la població, la flora que hi viu, etc.

Per últim, queden els coneixements ideals, que hom guarda com a més

valuosos. Aquests són: la satisfacció de visitar la terra de l’antiga Roma i el

contacte directe amb la bellesa que d’ella se’n desprèn. Per a Goethe, la cerca

de la veritat i de la bellesa són dos temes cabdals en tota la seua obra. Tots

dos conceptes estan relacionats com a recerca que hom ha de fer en la seua

vida. Goethe no percebia la bellesa com una assignatura a part, la que

actualment s’anomena Estètica, sinó una finalitat en sí de l’Art. Es pot dir que

Itàlia donà a Goethe la certesa que la bellesa podria trobar-se en l’Art i en la

Natura, doncs aquesta última és la casa de la perfecció i de la veritat, i l’Art no

és més que la imitació d’aquesta vista amb ulls humans. Itàlia resulta ser un

excel·lent camp de comprovació i maduració d’aquesta tesis. Així, al jardí públic

de Palerm i al jardí botànic de la Universitat de Pàdua, Goethe –cridat per

l’estudi de la botànica i la literatura− investiga i va perfilant el que serà la seua

teoria del fenomen originari, que acabarà sent la base de la seua percepció

general del món.

Itàlia significà per a Goethe una volta de campana en la seua concepció

del món i en el seu estil de vida. A partir de llavors, la Juno Ludovisi estigué

ben present a casa, així com nombrosos paisatges i objectes. A més a més,

adoptà les formes clàssiques en els seus poemes i l’actitud en vers el món: ja

no és el “pensador-poeta” que parla per pensar, sinó un “poeta-pintor”, que

dibuixa amb les paraules.



Goethe a la Campagna (per Tischbein)



Les afinitats electives

Context:

En Goethe, tot el que no té un significat complex té un simbolisme. Les

afinitats electives no n’és una excepció, ans al contrari: les interpretacions

d’aquesta novel·la no sols poden ser divergents, sinó fins i tot oposades. Hi ha

qui parla d’un elogi al Romanticisme (Eduard i Otilia acaben finalment junts per

sempre mentre que Carlota restarà sense capità i sense Eduard), però també hi

ha qui diu que és un elogi al Classicisme (la mort d’Otilia és tràgica i Eduard

mor de tristesa, mentre que el capità i Carlota, renunciant als sentiments, viuran

serenament). Altres contradiccions en els intents d’interpretació són: elogi o no

al cristianisme catòlic amb la renúncia quasi bíblica d’Otilia tot i que en la

novel·la hi són presents una crítica als deu manaments feta per Mittler i una

incitació a l’adulteri; determinisme històric o llibertat vitalista; etc.

L’obra aixecà força crítiques en el moment de la seua publicació (1809),

precisament per aquesta diversitat d’interpretacions: crítiques per l’adulteri,

perquè els personatges eren aristòcrates aïllats –i això no feia gràcia en un

moment en què aquest sector estava en decadència completa–, per l’aparent

victòria d’un Classicisme ja passat de moda o pel triomf d’un Romanticisme que

encara no s’havia acabat d’estructurar. De totes maneres, cal aplaudir l’enorme

entramat matemàtic de significats i símbols que hi ha en tota la natura: des del

paral·lelisme de les estacions amb l’evolució de les relacions fins als aspectes

ja comentats com la mort d’Otilia i Eduard, passant per la coincidència que



Caseta de Goethe a Ilm

Eduard i el capità es diguin Otto de primer nom o la relació entre química i

relacions humanes. Les afinitats electives ha sigut i és encara injustament una

novel·la de segona de Goethe. Les raons? La seua enorme complexitat i la

difícil interpretació.

Argument i resum:

Eduard i Carlota són una parella d’aristòcrates que, farts de la soledat

del camp, conviden dos amics seus a passar una temporada a casa seua: el

capità, amic d’Eduard, i Otilia, filla adoptiva de Carlota. Aviat, però, les afinitats

s’encreuaran.

Tips de l’estrès urbà, la parella d’aristòcrates decideixen instal·lar-se a la

seua casa de camp. Tot i les

obres iniciades per a fer de

les seues terres un bonic

parc, es troben sols, i

decideixen convidar dues

persones molt importants

per a ells: Eduard convida el

capità i Carlota la seua filla

adoptiva Otilia, a qui costa

molt de seguir es estudis.

La pau es veurà, doncs, pertorbada per l’arribada d’aquests dos nous

personatges. Eduard quedarà meravellat d’Otilia, mentre que Carlota i el capità



sentiran afecció l’una per l’altre, bé que no ho demostraran tant com Eduard i

Otilia.

Amb tot, les obres continuen i també les visites esporàdiques d’altres

coneguts. Carlota té un fill amb Eduard, que acabarà morint de manera tràgica

per un error d’Otilia, que era qui se n’ocupava. Ja res serà el mateix. A causa

d’aquest fet, Otilia deixarà de menjar i defugirà el tracte humà fins a acabar

amb la pròpia vida i Eduard l’enyorarà a cada moment fins a expirar no gaire

més tard.

Estructura:

La novel·la està dividida en dues parts de divuit capítols cada una. Cada

capítol té una extensió d’entre nou i onze pàgines, més o menys. En la primera

part s’inicia l’espiral de pertorbacions i acaba amb el capità que obté un càrrec

a la Cort, Carlota embarassada i Eduard, que es trobava aïllat en una casa a la

muntanya, decideix anar a la guerra. Otilia, per la seua part, veu en l’embaràs

de Carlota una prova que Eduard no l’estima i abandona tota esperança. La

segona part s’inicia amb la introducció de l’arquitecte encarregat de les obres

de l’església i altres personatges secundaris. La segona part, doncs, comença

amb aires nous que fan renéixer l’interès del lector però amb un refredament de

les passions i els actes amorosos.

Trama:

La història presenta un plantejament (una parella d’aristòcrates que



decideix convidar dos amics), un nus (l’atracció irresistible entre ells) i un

desenllaç (mort d’Otilia i Eduard). Es tracta, doncs, d’una trama tancada.

Tema:

El tema de Les afinitats electives és la renúncia. Tots quatre personatges

principals es veuen aparellats entre ells, fet que Goethe supedita a les ciències

químiques. Carlota i el capità deixen palesa la seua renúncia amb l’acceptació

del lloc de treball d’aquest últim a la Cort; i Eduard i Otilia també, si bé d’una

manera més tràgica. Per altra banda, la lluita entre racionalitat i ímpetu també

hi és com a rerefons, tot i trobar-se implícit en el tema de la renúncia.

Personatges:

Eduard: Goethe descriu subtilment Eduard en el primer paràgraf de la

novel·la:

«Eduard −així anomenem un baró ric i lluitador, en la plenitud dels

anys madurs−, Eduard havia passat al seu planter l’estona més

entretinguda d’una tarda d’abril, bo i posant empelts vius sobre

troncs encara joves. La tasca ja era perfeta; aplegà els estris dins

l’estoig...» (I part, I cap.)

El personatge queda definit en aquest primer paràgraf com un home que

passa dels trenta, entusiasta i alegre, a qui li agrada estar entretingut amb

labors d’allò més diverses, i que després mira feliç i orgullós la feina feta. Més



endavant, veurem un Eduard passional, potser una mica infantil o adolescent,

que viu l’enamorament per Otilia com la seua “obra mestra” –reconeix la

superficialitat de tot allò que havia fet fins aleshores i mostra que no és

irracional del tot–, entre altres situacions:

«-No m’agrada de tenir res a veure amb burgesos o pagesos quan

no els puc manar de veres» (I part, VI cap.)

«Eduard, de la seva banda, es trobava en un estat d’ànim molt

diferent. Dormir era impensable, de manera que ni tant sols pensava

en desvestir-se. Besava una i altra vegada la còpia del document,

sobretot el principi escrit amb la mà tímida i infantil d’Otilia; el final

amb prou feines s’atrevia a besar-lo, perquè li semblava veure la

seua pròpia escriptura. -Oh, si fos un altre contracte!- es diu en

silenci...» (I part, XIII cap.)

«Eduard no estava pas avesat a negar-se res. Aviciat des de la

joventut, com a fill únic de pares rics, que van saber convèncer-lo

per a un matrimoni desigual d’allò més profitós» (I part, II cap.)

La seua manera de ser fa preveure a Otilia que es traurà la vida després

de la seua mort, i li fa prometre que viurà. Així ho fa Eduard, però mor

igualment poc després. Goethe no en diu la causa, la qual cosa dóna lloc a

interpretacions lliures, com que morí de tristesa al no poder suportar la marxa

d’Otilia. Cal afegir que Eduard ja estigué casat amb una dona molt més gran

que ell i que morí deixant-li una gran fortuna.



Carlota: esposa d’Eduard, resulta ser el seu contrari, és a dir, si ell és

passional, enèrgic i romàntic, ella és reflexiva, serena, i clàssica. Amb capacitat

per no ferir a ningú i fer les coses bé, porta l’economia de la casa i persuadeix

Eduard de quan cal o no emprendre segons quines accions i que es pensi que

és ell qui decideix:

«Carlota, que mostrava especial destresa en cercles grans o petits,

per a fer oblidar qualsevol paraula desagradable, violenta o que tan

sols fos massa viva, i sabia interrompre una conversa que

s’allargava massa o reanimar una de massa avorrida» (I part, IV

cap.)

«Però Carlota sabia trobar el fil i no es perdia [parlant de tocar junts

amb Eduard]. S’aturava i deixava que portar per ell, i feia la doble

funció d’un bon director de música i una assenyada mestressa de

casa, que en conjunt sempre saben quina és la mesura...»(I part, II

cap.)

Carlota, doncs, no es mostrarà mai tal i com és, sempre adoptarà una

posició impersonal i freda, jugant sempre a dues bandes, escollint el camí

correcte, tal com marquen els ideals clàssics de comportament.

El Capità: el seu nom és Otto, com el d’Eduard, tot i que sempre s’hi fa

referència com a «el capità» o «el comandant». Íntim amic d’Eduard, és el seu

convidat a passar una temporada a casa seua. Home tranquil i treballador,

analitza el que veu per trobar-ne els defectes i millorar-ho. És el personatges



que més s’assembla al seu creador, Goethe, a causa de la seua set de

realització d’obres i projectes. La seua manera de ser va més en paral·lel a la

de Carlota, possible motiu de la seua afinitat mútua, tot i que sempre estarà unit

al seu amic Eduard:

«−Digues la veritat −va dir Eduard−: no estàs content amb els traçats

de la meua dona.

«−Si hi esgotés tota la idea, que és molt bona, no hi hauria res a dir.

Ella s’ha esforçat (...) i encara s’hi podria objectar molt més...» (I

part, III cap.)

Otilia: filla adoptiva de Carlota, a qui costa seguir el curs a l’internat,

mentre que la seua germanastra se’n surt prou bé. Així ho reflecteixen les

nombroses cartes que arriben del centre:

«D’Otilia (...) No sabria com reprendre-la ni tampoc puc restar

contenta amb ella. És sempre discreta i complaent amb els altres;

però aquesta manera de passar a segon terme, aquesta servitud, no

em satisfà. (...) Certament conserva les seves coses molt netes i bé

(...). Amb Otilia no ho aconsegueixo mai [que s’acabi el menjar del

plat].» (I part, III cap., Postdata de la directora)

«Amb aquest progrés lent, resta endarrera de les seves

condeixebles (...). Així, doncs, no aprèn res ni pot fer-ho en una lliçó

accelerada. (...) Certament és curiós, en sap molt [de francès] i ho

sap bé; només quan hom li pregunta, sembla no saber res» (I part, III



Estudis zoològics de Goethe

cap., Annex de l’auxiliar)

Otilia és, doncs, una adolescent molt amable i agradable, però a la

vegada molt innocent i amb no gaire capacitat intel·lectual. De seguida que

Eduard la festeja, Otilia no sap com respondre perquè es troba en una situació

totalment nova. Hem d’afegir que Otilia pateix un dolor agut a l’hemisferi

esquerre del cervell, que a vegades la impossibilita de fer qualsevol cosa:

«...com m’he assabentat no fa gaire, de vegades té molt mal de cap

a la banda esquerra; després li passa, però deu ser molt dolorós i

considerable. Això és tot d’aquesta criatura d’altra banda tan bona i

formosa» (I part, III cap., Postdata de la directora)

Per últim, després de la tràgica mort del nadó, Otilia renuncia a Eduard

de les maneres més dures possibles: deixa de dirigir-li la paraula i es treu la

vida. No deixa de ser curiós que

Goethe assigni aquesta actitud tan

“catòlica”, “santa”, a la més innocent i

curta de gambals de tots els

personatges.

Mittler: −nom que significa la

seua professió, mediador− és un bon

amic de la família que visita sempre que pot la casa. És directe i no té

miraments de cap mena. Va errant i és pràctic: quan ha acabat en algun lloc,



munta al cavall i se’n va.

«Però l’estrafolari visitant ho esboirà tot de seguida. (...) havia

atravessat el vilatge a tota brida fins arribar a la porta del cementiri,

on s va aturar i va cridar als seus amics:

−No voldreu que torbi pèls als ous, oi? Si faig falta de debò, em

quedaré aquí a dinar. Però no em retingueu més: avui encara tinc

molta feina.» (I part, II cap.)

L’arquitecte: és l’encarregat de les restauracions que ha manat fer

Carlota al cementiri i a l’església. Apareix a la segona part per a substituir les

figures masculines d’Eduard (que està fent la guerra) i el capità (a la Cort).

Goethe el descriu només començar aquesta part:

«Així doncs, poc després d’allunyar-se el capità i Eduard, cada dia

es mostrà més important aquell arquitecte, del qual depenien

l’arranjament i la construcció d’algunes obres; ell sol les resolia bé,

sensatament i amb diligència, i al mateix temps feia costat a les

dames de diverses maneres i les sabia entretenir durant les llargues

i penoses hores de silenci. El seu aspecte ja era de la mena que

inspira confiança i desperta l’afecte. Un jove, en el sentit més ple de

la paraula, ben proporcionat, esvelt, més aviat una mica massa alt,

discret sense ser tímid, festós sense ser molest.» (II part, I cap.)

Agafarà afecte també per Otilia, però desapareixerà quan torni Eduard i

el capità i les obres estiguin acabades.



Nanny: nena del poble que acabarà sent la criada personal d’Otilia. No

adquireix protagonisme fins a la mort de la seua senyora: ella era qui es

menjava els aliments dels plats d’Otilia. Sentint-se culpable per això, embogeix.

Durant el seguici fúnebre, es llança daltabaix del balcó per caure al costat de la

seua senyora, de la qual afirma que l’ha perdonada, alçant-se i parlant-hi enmig

de la multitud. Després, s’entossudeix a muntar guàrdia al costat de la tomba

d’Otilia durant les nits.

Espai:

Tot plegat succeeix en les terres que Eduard i Carlota tenen a la

muntanya. L’autor no en fa una descripció acurada de bon principi, sinó que

deixa anar pinzellades a mesura que els personatges es mouen pels llocs.

S’intueix que les possessions de la parella són força extenses.

«Avui estarà llesta la cabana de molsa que ha construït arran de

roca, enfront del castell. (...) La vista és excel·lent: a baix, el poble,

una mica a mà dreta l’església, i gairebé es pot guaitar per damunt

de l’agulla del campanar; al davant, el castell i els jardins.» (I part, I

cap.)

Boscos, turons, llacs, rius, jardins, camps, etc. formen part de les

possessions de la parella que resideix en un castell.



Temps:

La història transcorre en un període d’un mig any aproximadament.

Comença al final de l’hivern i acaba a la tardor. Simbòlicament −tot en Goethe

té un significat simbòlic− les estacions concorden amb els estats amorosos dels

personatges: esclat de l’amor a la primavera i la resignació “d’allò-que-no-pot-

ser” o la renúncia d’allò agradable que sempre comporta la tardor.

«Eduard en gaudí amb l’esperança que la primavera encara ho

avivaria tot amb més abundor.» (I part, I cap.)

«De la mateixa manera, la convivència quotidiana dels nostres amics

tornava a discórrer pràcticament pel mateix camí que ho feia en el

passat. (...) els dies de la tardor, tan llargs com els d’aquella altra

primavera, feien que el grup tornés a entrar a casa a la mateixa

hora.» (II part, XVII cap.)

Punt de vista del narrador:

El narrador de Les afinitats electives és omniscient i extradiegètic, ja

que explica els fets com si fos una història que conegués de fa temps però de

la qual ell no en formés part de cap de les maneres. Totes les citacions fins

aquí escrites donen fe d’aquesta presència de narrador omniscient.

Estil:

Les afinitats electives està escrita en pretèrit d’acord amb el tipus de



narrador abans explicat. Tot i així, Goethe canvia en comptades ocasions el

temps. Aquests canvis es deuen a situacions d’extrema acció o rapidesa de

l’instant. En són alguns exemples l’accident del dic del llac, la mort d’Otilia, etc.

Així, l’autor aconsegueix una “acceleració” dels fets; el present es dilata

atrapant el lector en un moment de suspens. En alguns casos, el temps canvia

d’una oració a l’altra, enmig del paràgraf si cal, i abans que hom se n’adoni, ja

ha retornat al temps pretèrit:

«Otilia baixà del cotxe i s’apropà amb Eduard. Ella pren aleshores,

amb ardor i violència, les mans dels dos esposos...» (II part, XVII

cap.)

El vocabulari és culte i literari, com és habitual en tota l’obra de Goethe.

Si bé això sempre depèn de les traduccions, és notori un llenguatge menys

refinat que en altres obres del mateix autor.

Conclusió:

L’explicació del capità i Eduard del capítol IV de la I part sobre les

vertaderes afinitats electives pròpies de la Química per les quals les

substàncies, depenent de les seues propietats, tendeixen a unir-se amb unes

altres determinades substàncies, formant així compostos, o viceversa, dóna la

clau de la comprensió de gran part de la novel·la i del seu autor en si:

«–Imagineu-vos una A íntimament unida amb una B, de la qual no es

pot separar (…); imagineu-vos una C que es comporta d’igual

manera amb una D. Ara poseu en contacte ambdues parelles: A es



llançarà sobre D i C sobre B (...).» (I part, IV cap.)

Retornem així a l’eterna visió global de Goethe per la qual totes les

ciències estan relacionades.

Pel que fa a la qüestió de les nombroses interpretacions, sembla que la

decantació pel Romanticisme és la més adequada. L’etapa de vellesa de l’autor

es caracteritza per una lleugera recuperació dels ideals de joventut, sense

esborrar la seua època adulta. A més, el paper protagonista que adquireixen

Otilia i Eduard, apartant els altres dos personatges fins al punt de no explicar

que fan després de la mort d’Eduard i Otilia, demostra un interès explícit per la

parella d’amants. Tot i que la mort d’Otilia i Eduard és voluntària, és

perfectament explicable

científicament. Això trenca

amb el Determinisme –propi

del Romanticisme– del qual

se’n deriva que la mort és allò

inevitable i que es practica

amb un tret al cap o similars.

Goethe sembla voler dir que potser és millor negar-se a renunciar i tirar

endavant aquest amor vertader (sempre que sigui de veritat i depenent del

context) per poder estar al costat de la persona que químicament ens atreu i, si

no és en aquesta vida, en l’altra. En altres paraules, Goethe vol dir que és inútil

aturar amb lleis humanes allò que químicament està establert. Seria com posar

murs al mar. Podem veure clarament, doncs, com el tema és perenne i actual



encara, i ho serà sempre que hi hagi relacions humanes. Els cinemes estan

plens de pel·lícules que parlen sobre Bs que es precipiten irresistiblement sobre

Cs, estant feliçment emparentats amb As (Match Point de Woody Allen,

estrenada la passada tardor, basada a la vegada en l’obra Crim i càstig de

Dostoievski, sense anar més lluny).

En definitiva, Les afinitats electives es troba entre les obres més cultes,

en una clara antítesi d’allò que és popular, i universals, tot i no trobar-se en un

lloc privilegiat entre les obres de la Literatura Universal. Llibre que passà sense

pena ni glòria en el moment de la seua publicació i que aixecà polèmica, deixa

una marca profunda en qui la llegeix i li obra els ulls a un debat interior capaç

de fer girar 180º el sentit de la seua vida.



Faust

Context:

Goethe publicà el primer Faust el 1790, titulat com Faust. Un fragment.

Després publicà el Faust. Una tragèdia el 1808, primera part definitiva. La

segona part, però, no arribarà fins després de la mort de Goethe, tal i com ell

havia deixat estipulat en el seu testament literari, el 1832 titulat Faust. Una

tragèdia (II part). Tot i així, el Faust ha estat sempre present en el món dels

contes i les fantasies, especialment a Alemanya. Així, el 1480 nasqué un tal

Johann Faust, que es feia passar per mag i mestre en arts obscures; el 1589

apareix el Doctor Faustus de Marlowe; al segle XVII es publiquen diversos

llibres sobre el Doctor Faust i es converteix en teatre de marionetes; alguns

coetanis de Goethe (Lenz, Weidmann, Müller, Klinger, Klingemann, etc.)

n’escriuen obres; i fins i tot al segle XX, Thomas Mann escriu el seu Doctor

Faustus i la Fura dels Baus la seua lliure interpretació amb F@ust versió 3.0.

Recentment es publicava un llibre titulat Historia del doctor Johann Fausto,

d’autor anònim i edició a cura de Juan José del Solar (Editorial Siruela) i del

qual n’adjuntem la ressenya. Aquest tal Faust era algú que deien que havia

pactat amb el diable poder-se servir de tots els plaers possibles (fins a mantenir

relacions sexuals amb la dona més bella de la història, Helena de Troia) a canvi

de la seua ànima. La de Goethe no és més que una de les múltiples versions (i

quina versió!) de la popular llegenda germànica.



La tragèdia es publicà, com hem vist, el 1790. No va ser fins el 1820 –

trenta anys després– que l’obra de teatre va poder escenificar-se. Es va

representar a Brauschwieg, Hannover, Frankfurt, Dresde, Leipzig i Weimar.

L’obra completa no es va poder veure representada fins molt més tard. Aquesta

és una de les altres característiques del Faust: la seua dificultat escènica. La

seua lectura, plena de simbolismes i significats ocults, ja resulta molt dificultosa

per als lectors comuns. La dificultat de lectura, doncs, sumada a la durada

extrema i a la dificultat tècnica per pujar-la a l’escenari n’han impossibilitat

durant molt de temps la representació.

Tot i així, literàriament, el Faust de Goethe és una peça clau en el

pensament europeu i humà, per bé que encara és desconegut per un gruix

majoritari de la població.

Argument i resum:

Faust, cansat de buscar la veritat i els secrets de la Natura, decideix fer

un pacte amb el diable, que li promet vida eterna fins que pugui dir que és feliç,

que coneix la felicitat absoluta, que no podrà ser d’altra manera que descobrint

el secret de la vida. A canvi, però, l’ànima de Faust estarà en deute per sempre

en l’altra vida. Faust accepta...

Eren altes hores de la nit i el doctor Faust encara estava estudiant en la

seua cambra. Ho sap tot de les ciències comunes, que de res li han servit.

Estudia ara les ciències ocultes i gosa convocar l’Esperit, però veu frustrat com

la màgia també és inútil. En un passeig pel camp adopta un gos negre, que un



cop a l’estudi es transforma en Mefistòfeles, el diable. Després d’un primer

contacte, Mefistòfeles torna a visitar el doctor i li proposa el pacte, que accepta.

Mefistòfeles porta Faust, primer de tot, a la guarida d’una bruixa, que li

dóna una poció per fer-lo deu anys més jove. Tot seguit, visiten una taverna

perquè el vi aconsegueixi allò que no havien aconseguit els llibres. Han de fugir

per cames.

A la ciutat, Mefistòfeles prova el seu segon pla: fer caure Faust en

l’amor. Coneixen una jove, Margarita, innocent i agraciada. Mefistòfeles li dóna

instruccions. Hi ha un obstacle, però, la mare de Margarita, profundament

creient. Quan una nit volen estar junts, Mefistòfeles proporciona una poció que

havia de fer dormir profundament la dona. L’endemà l’enterraven. A més, per

una baralla en una taverna, Faust mata sense saber-ho el germà de Margarita.

Per acabar-ho d’adobar, condemnen Margarita a mort. A la cel·la, però, ha mort

el seu nadó, acabat de néixer. Faust

va a buscar a Margarita per salvar-

la, però aquesta es nega a fugir.

Amb la mort de Margarita, que

finalment és salvada espiritualment,

acaba la primera part del Faust, o

com diu Mefistòfeles, la visita pel

món petit.Mefistòfeles i Faust a l’estudi

d’aquest



Estructura:

El Faust I fou presentat com un sol acte dividit en vint-i-cinc escenes. El

Faust II conté cinc actes amb set, quatre, tres, tres i set escenes

respectivament. En el primer, però, cal afegir-hi una dedicatòria, un preludi al

teatre −entre el director, l’autor i el bufó− i un preludi al cel −entre Déu, els

àngels i Mefistòfeles. Les escenes són variades: des del famós monòleg

nocturn de Faust fins als cants dels pagesos o Margarita, passant pels diàlegs

dels ciutadans i els éssers infernals, etc.

Trama:

La trama és tancada perquè presenta un estudiós frustrat per no trobar

«quelcom de raonable» (plantejament) que és enganyat pel diable (nus) però

que finalment se salvarà (desenllaç) i serà rebut al cel.

Tema:

Com en tota la vida de Goethe –i Faust és la vida de Goethe–. el tema

és la recerca de la certesa («quelcom de raonable»). Ho hem citat més amunt,

però en Faust es veu clarament, i especialment en el monòleg del principi:

«Conec el Dret, la Medicina, sóc filòsof; teòleg, per més mal, i aquí

estic, pobre mortal, tan negat com abans. (...) però tampoc no he



Faust i Margarida, al jardí deMarta

tingut goig, ni em crec saber de res, no he corregit cap home, ni ric ni

senyor» (FI, Nit)2

Personatges:

Com que el Faust és una obra de teatre, no hi ha descripcions. Tot allò

que aconseguim de saber és gràcies als detalls que els uns i els altres deixen

anar en les seues intervencions. En la primera part de la tragèdia, en què

recordem que Faust coneix el “petit

món” , apareixen pocs personatges, a

destacar-ne tres. En la segona part,

on Faust visita el “gran món”, el

nombre de personatges augmenta,

així com el paper d’aquests. Aquí,

però, ens acotarem al primer Faust.

Faust: Home d’entre quaranta i

cinquanta anys (amb la poció, deu

anys menys), que ha dedicat tota la

seua vida a l’estudi i a la investigació.

No li agraden els aldarulls ni les multituds, és persona més aviat solitària. A

vegades, la presència del seu únic ajudant Wagner li és terriblement molesta.

2 (FI, Nit): FI vol dir Faust I; “Nit” és el nom de l’escena.



No és aliè al món, però. En Faust s’hi retraten caràcters del propi Goethe:

l’ànsia de veritat, la lluita entre instint i moderació, etc.

«FAUST: No tens sinó un desig. Ai, tant de bo no coneguis mai

l’altre, així com jo, que sóc partit en dos, i l’un fretura els plaers

naturals, s’hi aferra amb tot el cos, mentre l’altre s’arrenca vers el

clos on els avantpassats imperen en l’altura». (FI, Pagesos sota el

tell)

Quan hom coneix Faust, hom s’adona que no es tracta d’un personatge

qualsevol; la primera escena titulada “Nit”, on s’inclou el famós monòleg de

Faust, ens dóna fe d’això. Reconeix haver fracassat en la recerca del saber;

després, prova la màgia, i sembla veure les forces de la Natura, però també

fracassa:

«FAUST: Conec el Dret, la Medicina, sóc filòsof; teòleg, per més

mal, i aquí m’estic, pobre mortal, tan negat com abans, (...) Em

recrema veure que l’home no sap res de res. (...) però tampoc no he

tingut goig, ni em crec saber de res, no he corregit cap home, ni sóc

ric ni senyor. (FI, Nit)

«FAUST: Ara entenc el teixit de l’univers (..) et vull a tu mateixa,

natura. Em nodriria dels teus pits plens que a cel i terra abasten. (...)

Tot ho veig de bell nou. Tot cap a tu em convida. Fes ton obra,

esperit, mal em costi la vida! (FI, Nit)

«FAUST: (...) A mi, que presumia d’abastar, ran de Déu, la veritat,



que no em comptava entre humans, i amb la llum em fonia per sobre

dels querubins, i ja em sentia el creador que vessa en la natura,

vivint vida divina, la veu tonitruant m’ho lleva!» (FI, Nit)

Aquesta desesperació el durà a ser víctima del diable, que el manipularà

i el farà firmar el pacte fatal.

Mefistòfeles: Diable. Amb això n’hi hauria d’haver prou:

«MEFISTÒFELES: (...) Veus? El vestit vermell galonat d’or, capa de

seda encarcarada, ploma al capell, espasa fina... Apa, vesteix-te

igual i vina, que sabràs el que és viure.» (FI, Cambra d’estudi)

Així doncs, vesteix com el diable típic i tòpic: tons rogencs, ploma

vermella al cap, etc., i actua com a tal: de forma manipuladora, enganyosa, poc

clara, obscurament màgica, etc. Tota acció de la seua part té una finalitat per

cobrir els propis interessos. És amable, servicial i simpàtic amb Faust, però

perquè persegueix un objectiu.

Margarita: Jove innocent de la ciutat. Viu els seus anys d’adolescència

en un entorn tranquil fins que coneix Faust. La seua mare és molt creient i el

seu germà és soldat. No li ha faltat mai res. Quan coneix Faust i Mefistòfeles –

que li dóna molt mala impressió– la seua vida fa un gir de cent vuitanta graus.

Faust la descriu al veure-la:

«FAUST: Déu! que formosa que és aquesta criatura! No n’he vista

cap més del semblant d’ella: tan guardada, tan pura; virtuosa... i, per



escreix, burleta. La galta clara, el llavi roig. No se m’esborrarà del

pensament. Amb ulls baixos... Faldellí curt, cossada estreta... Quin

goig!» (FI, Carrer)

Espai:

Les diverses escenes del Faust I succeeixen en llocs molt diferents entre

si, per no avorrir l’espectador o lector en solament una o dues cambres. Els

espais més importants són: l’estudi de Faust (lloc reclòs, fosc, i molt atapeït de

llibres i objectes), el jardí de Marta, veïna de Margarida (locus amoens on

Mefistòfeles i Faust despleguen les seues arts de conquesta), l’habitació de

Margarida (espai més íntim i decorat com una habitació de noi, de manera

senzilla), Walpurguis (turó boscós i folklòricament punt de trobada d’esperits

malignes, a on Faust acompanya Mefistòfeles una nit) i la cel·la on Margarida

viu el seu capteniment i moments previs a la seua pena. Tots ells estan poc

descrits, tot just una frase dessota del títol de l’escena, però tot i així són

fàcilment imaginables. Hem de considerar que, en el teatre, la col·locació

d’objectes acostuma a ser escassa, la imprescindible per fer-se una idea.

«En una alta cambra gòtica, de volta estreta, FAUST seu inquiet

davant del pupitre.» (FI, Nit)

«MARGARIDA, del braç de FAUST. –MARTA, amb MEFISTÒFELES,

passejant amunt i avall [del jardí]» (FI, Jardí)

«Indret desolat de les muntanyes del Harz.» (FI, Nit de Walpurguis)



Temps:

Si en l’espai manquen les citacions, en el temps encara més. El Faust I

comença amb la Pasqua –que el Cor d’àngels anuncia al final de la primera

escena, Nit– però no se sap quan acaba, ni tampoc hom podria dir quant temps

transcorre des de l’excursió al camp de Faust fins a la mort de Margarida (des

de dies fins a mesos).

«COR DELS ÀNGELS: Crist ha ressuscitat. Alegra’t, criatura! De tota

marca impura seràs alliberat.

«FAUST: ¿Quina maror pregona de veus, quin so tan clar m’arrenca

el veire de la boca? No és l’alba de la Pasqua que branda al

campanar?» (FI, Nit)

Podríem sospitar que la trobada d’espectres i altres criatures a

Walpurguis podria correspondre a la nit de St. Joan, i fixar el transcurs de la

història en uns tres mesos (d’abril a juny). Cal fer notori que moltes de les

escenes, i especialment les més importants, succeeixen en moments foscos o

de nit (nit amb l’encontre d’esperits, aparició de Mefistòfeles, pacte, casa de la

bruixa, taverna, visita nocturna a Margarida, Walpurguis i intent de salvació de

Margarida) a causa de la personalitat del Faust, que estudia de nit, i del diable,

que és l’antítesi de la llum.



Estil:

Al Faust no hi ha narrador, ja que es tracta d’una obra de teatre, no d’un

relat. Per tant, tampoc hi ha descripcions. El relat de fets l’expressa algun

personatge (normalment Faust) barrejat amb impressions:

«FAUST: (...) Ve un calfred de l’altura. S’ennuvola. Uns raigs

vermells coronen el meu front. El teu alè m’oreja – la làmpada

tremola... Ja sento ton esglai al meu damunt...» (FI, Nit)

«FAUST: (...) Però què m’he ficat a casa? Com trasmuda!... Es

trasbalsen les lleis!... Ja no és un gos; s’allarga i s’infla, poderós...»

(FI, Cambra d’estudi)

A més, les anotacions entre parèntesi, típiques de l’estil teatral, hi són

més aviat escasses i es redueixen als moments en què entren i surten els

personatges:

«FAUST: (entra) On anem?» (FI, Cambra d’estudi)

El vocabulari és, com sempre, molt culte, factor que complica encara

més la seua posada en escena, per la dificultat de memorització i l’atenció dels

espectadors. La sintaxis també hi és complicada, posant alguns complements

abans del verb i el subjecte, etc. Aquest ordre es complica quan la traducció és

fidel a l’original, és a dir, en vers, com la de Josep Lleonart, que és la que hem

feta servir aquí per a les citacions.



Conclusió:

Si busquem al diccionari l’adjectiu fàustic, ens dirà el següent:

«Relatiu al Faust de Goethe i a l'actitud representada pel

protagonista, caracteritzada per l'avidesa de viure, el terror del més

enllà i per la preocupació per la presència del diable en la vida de

l'home.» (Gran Diccionari de la Llengua)

Després de llegir el Faust, hom no és el mateix. Davant seu se li han

obert les portes del món i comprèn l’essència humana i el seu problema més

gran: saber i no saber. El mite és encara contemporani, com el simbolisme del

seu autor: l’ànsia de l’infinit i la profunda solitud personal que pateix Occident

n’és una mostra.

Al final, Faust arriba a la següent conclusió:

«Només mereix la llibertat –i així mateix la vida– aquell qui té

l’aptesa de conquerir-la cada dia, enrodat de perills, de la infantesa a

la maturitat, i enllà fins a ésser vell, sempre feiner. (...) aleshores

podria dir a l’instant “Detura’t, bell instant, que em fas feliç!” (...) Sols

pensar en aquest goig tan alt, ara gaudeixo de l’instant més feliç de

ma existència (Faust cau endarrera; els fantasmes l’agafen i

deposen el cos)» (FII, Act. V, Esc. 5a)



Portada de la primera edició delFaust

Aquesta és la gran màxima de

Faust, de Goethe. Només aconsegueix la

felicitat qui pot dir que ha treballat cada

dia, constantment, per guanyar-se-la. Al

final, Mefistòfeles es queda sense ànima,

la hi roben els àngels. No podia ser

d’altra manera.

El Faust és, doncs, la més gran

obra d’un dels més grans escriptors de la

història. És un recull de simbolismes i

al·lusions (n’hi ha a l’Església, als joves

escriptors romàntics, als dirigents, etc.)

que explica la història d’un home solitari que va treballar cada instant per

conèixer el secret de la Natura i va provar mètodes no permesos als humans

per tal d’aconseguir-ho. El resultat hom no sabria dir-lo; les interpretacions són

múltiples i, de fet, els

missatges també. Nosaltres

en ressaltem un parell:

l’encert total en assenyalar

l’anhel de veritat i la seua

consegüent impossibilitat

de descobriment com a

essència del ser humà, i la universalitat del missatge, que perdura en el segle

XXI i que perdurarà, de ben segur, en el futur.



L’obra poètica

La poesia de Goethe és complexa i plena de simbolismes. Goethe és

sovint anomenat “poeta”, tot i que la poesia no fos la seua gran activitat.

Escrivia poemes, sí, però, tal i com opina en les Converses amb Goethe

d’Eckermann:

«Però totes caldrà que siguin poesies de circumstàncies, de les

quals la realitat n’haurà de fornir la motivació i el material. (...) Totes

les meves poesies són poesies de circumstàncies; han estat

suggerides per la realitat (...) De poesies caçades en la buidor de

l’aire no n’he fet mai res.» (18/9/23)

Goethe escrivia poemes quan el cor li ho demanava, quan en sentia la

necessitat. Tot i així, la seua lírica no fou sempre igual, sinó que canvià

substancialment al llarg de la seua vida, depenent de l’entorn i de les

experiències viscudes.

Etapa de joventut i primera etapa a Weimar:

La primera etapa de la poesia de Goethe és, evidentment, la de la seua

joventut. En especial, la seua època d’universitari a Leipzig i a Estrasburg, amb

la seua etapa convalescent a Frankfurt. Durant l’estada a Leipzig (1765-1770),

Goethe adoptà la poesia anacreòntica, que en aquells moments estava de



moda. El seu estil ja es mostrà més seriós i personal, amb dots d’anàlisi i

reflexió i un us simbòlic dels elements de la natura.

A Estrasburg (1770-71), la poesia és el tub d’escapament dels

sentiments, una seriositat de l’exaltació. Per aquells temps va conèixer

Frederike Brion, aquell amor bucòlic. En els seus poemes destaca, doncs,

aquesta vivesa i força expressiva, relacionada amb la natura.

Benvinguda i comiat (frg.):

Vaig veure’t, doncs, i el goig suau

fluí del teu esguard en mi:

tot el meu cor t’era a la vora

i cada alè era per a tu.

Un temps rosat de primavera

l’amable rostre et circumdava

i per a mi era dolç –oh déus!-

jo que no creia ser-ne digne.

Cançó de maig (frg.):

Que generosa

m’és la Natura!

Somriu el camp

el sol fulgura!

Esclaten brots

a cada tany

i veus a centes



en bosc i estany.

I joia i goig

a cada pit.

Oh terra, oh sol!

oh pler, oh delit

La roseta de la bardissa:

Veié un nin una roseta,

la roseta de bardissa,

fresca, bella i tan perfeta

que ell hi corre a la voreta:

mirar-la l’encisa,

la roseta vermelleta

la roseta de bardissa.

Diu el nin: –T’arrencaré, la roseta de bardissa.–

La roseta: –Pensa-ho bé:

el danyar no em plau a fe,

pro sóc punxadissa–,

la roseta vermelleta,


El dolent la va arrencar,


La roseta el va punxar.



Ai, quins plors, quin gemegar!

Era punxadissa

la roseta vermelleta


Ja a Frankfurt, entra amb contacte amb el moviment de l’Sturm und

Drang. Els temes i les formes canvien. S’honora l’home genial, lligat al seu

destí irresistible. Es composen himnes de poesia extremista: formes lliures,

actitud rebel. D’aquesta mateixa època són un grup de balades, el tema de les

quals és l’amor i la fidelitat, principalment. El rei Thule o L’ànima del cavaller en

són exemples. Més tard, a Weimar, tornarà a cultivar-les.

Cançó del caminant enmig de la tempesta (frg.):

Al qui tu no abandones, geni,

ni la pluja ni la tempesta

no li infondran cap temor dins el seu cor.

El qui tu no abandones, geni, als núvols de borrasca

i a la calamarsada

s’enfrontarà cantant

com l’alosa,

oh tu que ets allà dalt.

Cant a Mahoma (frg.):

Mireu el rieró entre les roques,

radiant de joia,

com un esguard d’estel!

Damunt els núvols



esperits benignes

nodrien la seva joventut

entre penyals enmig del boscatge.

Amor nova, vida nova:

Ah, cor meu, què et fa malviure?

Què és això que té angoixat?

Que és estrany, aquest nou viure!

No et conec, de tan mudat!

Ha fugit el que estimaves,

tot allò per què et torbaves,

han fugit zel i repòs!

Què ha passat en el teu clos?

¿Que la flor de jovenesa,

aquests gestos tan plaents,

aquests ulls plens de tendresa

t’han posat grillons roents?

Si m’allunyo dels teus braços

si m’enfujo pels meus passos,

a l’instant el meu camí

ja m’hi torna a conduir.

I amb la xarxa fetillera

que no pot esquinçar res,

la noieta, cançonera,



contra el meu voler em té pres.

Dins el clos de meravella

haig de viure com vol ella.

Quin gran canvi em fa mudar!

Ai, amor, deixa’m anar!

El rei de Thule:

Hi havia un rei a Thule:

un rei fidel i fort,

a qui deixà l’amada

un veire per record

Un cop ella fou morta

ell hi begué tostemps.

Bevia el rei, bevia

i alçava els ulls ensems.

Sentint la mort devora

ses viles va comptar.

Tots els seus béns partia,

però el veire servà.

Al castell de marina,

en la sala avial,

va convidar a una festa

els homes principals.



I el bevedor bevia

el glop d’acabament.

Després va llençar el veire

a baix, al mar lluent.

Va veure’l topar en l’ona

i aviat no el veié.

Va cloure les parpelles

i mai més no begué

La poesia de Goethe a Weimar es caracteritza pel canvi de tema. L’amor

i la natura deixen el protagonisme a la idea que l’ésser humà procedeix d’un

element superior al qual es troba lligat i hi enfila la seua existència. El Cant dels

esperits sobre les aigües ho exemplifica molt bé. L’ésser humà és un

equilibrista que és a punt de caure perquè la mirada fixada cap a dalt li fa

perdre el món de vista. Sempre està a punt de caure i sucumbir. Amb la seua

conducta, l’home dóna credibilitat a Déu. En Límits de la humanitat, el tema gira

al voltant d’aquest tema. Goethe és durant aquesta etapa un poeta-pensador,

que reflexiona per mitjà de la poesia, sobre la vida i sobre l’home. El poema

Viatge pel Harz a l’hivern mostra la lliçó apresa si hom segueix el subjectivisme

extrem, i Amor nova, vida nova, tot i haver estat escrit abans de l’arribada a

Weimar, demostra el desig de no caure en l’amor i alhora la impossibilitat de

deslliurar-se’n. Pel que fa a les balades, el tema principalment és el caràcter

fantàstic de la Natura i de la màgia que lliguen l’home i el fan comportar de



manera irracional. En són exemples El pescaire, El cantador i El rei dels verns.

Viatge pel Harz a l’hivern (frg.):

Perquè un déu ha traçat

prèviament a cadascú

la seva ruta,

que el venturós

veloçment deixa enrere

fins a l’alegre fita;

però si la malaurança

li ha fet encongir el cor,

debades es regira

contra les tanques

de dur filferro

que la cisalla, prou cruel,

talla només un cop.

Fàcil és seguir la carrossa

que la fortuna condueix,

com per camins ben cuidats

còmodament el seguici

segueix l’entrada del príncep.

Límits de la humanitat (frg.):

Perquè amb els déus

no ha de mesurar-se

cap ésser humà.



I si arriba a tocar

els astres amb el cap,

no assenta enlloc

els seus peus insegurs

i juguen amb ell

els núvols i el vent.

Cant dels esperits sobre els aigües (frg.):

L’ànima humana

s’assembla a l’aigua:

del cel davalla,

al cel s’eleva,

sempre a la terra

haurà de caure

en etern canvi.

El pescaire:

Muntava el riu a poc a poc

i un bon pescaire allà,

de l’ham lluent mirava el joc,

amb cor senzill i bla.

I quan l’oït parava atent,

el riu es migpartí;

de dintre l’ona dolçament

la dona d’aigua eixí.



I això va dir-li, això cantà:

–¿Com és que el meu eixam

tu fas amb mals enginys muntar,

de mort parant-li l’ham?

Ah, si sabessis com el peix.

allà viu sa i feliç,

baixar voldries tu mateix

per heure igual encís.

¿No sents el teu esprit empès

al nostre món secret?–

Muntava el riu a poc a poc,

banyant-li els nusos peus;

llavors sentí un petó de foc

i al cor ansioses veus.

La dona d’aigua això cantà,

finit fou tot després:

per ella atret, s’hi va ell llançar...

ningú l’ha vist mai més!

Viatge a Itàlia:

Al tornar d’Itàlia, Goethe modifica les formes mètriques dels seus

poemes, adoptant les dels mestres de l’antiga Roma. Pel que fa a la temàtica,

es mesclen realitat i mitologia, amor i erotisme. El viatge es notà en moltes de

les obres posteriors a 1788. Les Elegies Romanes és un recull de poemes –el

títol del qual Goethe canvià en diverses vegades a causa del títol



massa atrevit amb què el batejà primer (Eròtica romana)– que Goethe publicà

poc després de la seua arribada a Weimar. Si abans de travessar els Alps,

Goethe era un pensador-poeta, al tornar serà un poeta-pintor, molt més atent al

paisatge de les paraules. Cal afegir que la presència de personatges mitològics

és fa notablement present (Cant de les Parques, Cupido, infant revés i sense

fre!, a Príap, etc.). Més tard, quan Goethe retornà a Itàlia, a Venècia

principalment, en favor de la duquessa Anna Amàlia, escrigué una sèrie

d’epigrames, anomenats Epigrames venecians.

Elegies Romanes –I (frg.):

Digueu-me, oh pedres! Parleu, vosaltres, palaus enlairats!

Una paraula, carrers! Geni, per què no et bellugues?

Sí, tot és ple d’esperit dins tes sagrades muralles,

eterna Roma, només tot calla tant per a mi.

Elegies Romanes –XVI:

–¿Com és, estimat meu, que no hi anares

avui, allà a la vinya? Jo soleta

t’hi he estat esperant com vaig prometre’t.

–Amor, ja hi era a dins, més sort encara

que he vist venir de lluny an el teu oncle

tot fent camí enmig dels ceps amb pena...

Jo que fujo corrent. –Oh, i quina errada!

Si era un ninot allò que t’ha fet córrer!

Si nosaltres mateixes amb canyotes

i roba vella vam engiponar-lo!



Jo, diligenta, feia aquesta feina

que a l’últim m’ha danyat a mi mateixa.

Ben bé ha assolit el seu desig mon oncle

fent fugir l’ocellet que amb males manyes

s’apropiava l’hort i la neboda.

Segona etapa a Weimar:

L’etapa de maduresa de Goethe, la que transcorre a Weimar en el

període més llarg de la seua vida, se situa entre 1794 i 1814. És una època que

Goethe està força ocupat amb el Ministeri, el teatre, els estudis científics, etc.

Com sempre, la poesia segueix una evolució, però durant aquest període, no

es noten gaires canvis d’estil. Les formes segueixen sent les clàssiques de

Roma. Els temes canvien: si abans de conèixer Itàlia era un pensador-poeta i

després un poeta-pintor, amb el temps s’acostarà al poeta-científic que omple

amb un fons simbòlic les poesies que escriu ja en el segle XIX o exposa les

seues teoria per mitjà de l’obra literària i no de tractats. (Naturalesa i art

semblen fugir-se, n’és un bon exemple)

Durant aquest període data també l’amistat amb Schiller, que sens dubte

tingué una gran influència en tota l’obra de Goethe d’aquell moment. Deixant de

banda les Xènies, que escrigueren com a defensa dels seus detractors, Schiller

i Goethe s’aconsellaven i es corregien mútuament les obres. Destaquen

poemes amb crítica a la Revolució Francesa (Hermann i Dorothea), poesia

èpica (Aquil·leida), el sonet amb llibertat restringida Bo i estimant vosaltres feu

sonets?, cançons (Cançó dels pagesos, Cançó de Mefistòfeles i Margarida al



torn, totes tres incloses al Faust), etc.

Naturalesa i art semblen fugir-se (frg.):

Naturalesa i art semblen fugir-se

i s’han trobat abans que no pensem;

també en mi s’ha esvanit l’antagonisme

i ambdós semblen atreure’m igualment.

Potser és vàlid només l’esforç honrat!

Si en hores mesurades ens lliguem

a l’art amb cos i ànima, potser

lliure al cor la natura torna a encendre’s.

Cançó de Mefistòfeles:

Escoltin una cobla

d’un rei i del seu poll.

El rei se l’estimava

igual que un fill que fos.

Ja crida un mestre sastre,

i el sastre hi va amatent.

–Tu, sastre, pren la mida

de roba, al cavaller.–

Allí, vellut i seda,

me li va fer un vestit!

Els flocs li voleiaven,



duia una creu al pit...

El van pujar a ministre

i el van condecorar,

i els seus parents més pròxims,

els feren cortesans.

Però senyors i dames

patien de debò;

la reina i la cambrera

s’aguantaven la picor.

No gosen esclafar-los,

i els polls vinga a picar!

Pincem-lo i ofeguem-lo,

si un poll ens ve a enutjar!

Margarida al torn (frg.):

El meu cor és feixuc.

Fugí el repòs de mi,

i qui perd el repòs

no el torna a aconseguir.

Fora d’ell, tot el món

és un sepulcre obert,

i tot té un gust de fel

si l’estimat es perd.



Si m’aboco a l’ampit

és a veure si ell ve.

Només goso sortir

pensant si el trobaré.

Pogués tenir-lo

per sempre més!

Pogués besar-lo

al meu voler:

finar besant-lo!

Divan occidental i oriental:

Entre 1813 i 1814, Goethe s’interessa per la poesia oriental. És aquesta

una mostra més de l’interès que ell tenia per tot allò desconegut. La lectura de

diferents autors perses i indis li ensenyen com de gran és el món i la diversitat

dels punts de vista. Entusiasmat, però amb un desig d’adaptació al món

canviant i amb l’afany d’universalitat, Goethe escrigué durant els dos anys

següents un poemari amb aquest títol: Divan occidental i oriental, és a dir,

divan, que té dos significats: sala de recepció en les cases turques, perses,

etc., guarnida tot al voltant de coixins per a seure-hi i col·lecció d'obres

poètiques d'un autor en la literatura islàmica, d’una banda, i la unió de les dues

meitats culturals de la humanitat, de l’altra. La lírica d’aquest recull es

caracteritza per, com l’autor confessà, adir-se amb la seua edat: lliurar-se a la

inescrutable voluntat divina, visió serena de la vigorosa activitat que ens

envolta, l’amor, simpatia entre Occident i Orient i el caràcter simbòlic d’aquesta



relació entre cultures. El Divan... està dividit en diferents llibres: el de Hafiz, el

del poeta, el de l’amor, el de les meditacions, el de l’enuig, el dels aforismes, el

de Timur, el de Suleika i per últim, tres llibres de caire religiós: el de les

paràboles, el del Parsi i el del paradís. Goethe introduí, amb mesura, dos

motius importants típics d’Orient: la inclinació pel vi i per l’adolescent.

Cançó de taverna:

Tu, malcarat, no em donis mai

el porró d’una revolada:

qui m’allarga el vi haurà de riure amb mi

o, si no, el vi dolç se’m tona agre.

Ei, tu, noia maca3, vine aquí:

què fas al peu de la porta?

Si tu me la dónes, serà per mi

la mistela més dolça i més forta.

Hègira (frg.):

Nord, Ponent, Sud s’aclivellen;

regnes i tronos s’estellen.

Fem camí cap a Orient.

Patriarques, ensenyeu-me;

fonts de joventut, banyeu-me:

cançons, vi, enamorament.

3 Originàriament hi havia noi (Knabe); Maragall ho canvià per noia



I, amb Hafiz per companyia,

a l’Hostal i al bany fer via,

i pensar en ell quan, el vel

movent i els rulls, ambre odoren.

Les Hurís, poeta, enyoren

en llurs mots la teva mel.

Poesia de senectut:

Goethe, durant la seua vellesa, reprèn –o retorna– a la seua joventut,

sense abandonar l’experiència dels anys. Així, en aquest últim període trobem

poemes com Maig (en clara comparació a la Cançó de maig de l’època a

Frankfurt), la Trilogia de la Passió, formada pel poema dedicat A Werther, la

cèlebre Elegia, més coneguda com Elegia de Marienbad, i la Reconciliació. A

més, són propis d’aquesta època els poemes que reflecteixen inquietuds

religioses (Proemion), d’universalitat (Llegat) o de solitud davant la mort (A

mitjanit i El capvespre ja declina).

Maig:

Floten els núvols de plata

lleugers per les aures tèbies.

Dolç, aureolat de boira

el sol en l’aire s’entela.

L’aigua al llarg de la ribera

en silenci va fugint.

Com nou, rentat en puresa,



vacil·lant allà i ací,

s’hi mira el verd juvenil.

Són tranquils aires i brises.

Qui feia moure el ramatge?

L’abundància ofegadora,

amor, per arbres i mates.

Quan s’aclareix la mirada,

guaita!, la colla d’infants

que es mouen lleugers per l’aire

com el dia els ha portats,

els fills del cel matinal.

Comencen de lligar el sostre

–qui ha demanat la cabana?–

Alats constructors ajusten

al mig el banc i la taula.

I espalmant hi sóc encara,

post el sol, sense sentir.

Cent ara em porten l’amada,

cent que li donen camí.

Com un somni, dia i nit.

Proemion (frg.):

En nom d’Aquell que es va crear Ell mateix!

Des de l’etern, en creadora tasca;



en el Seu nom, Ell que creà la fe,

fiança, amor, activitat i força;

A Werther (frg.):

Novament goses, ombra tan plorada,

de sortir a la llum del dia,

véns a trobar-me en prats florits de nou

i no t’espantes de veure’m.

És com si visquessis a trenc d’alba,

on ens refresca el rou d’un mateix camp,

i rere el malvolgut esforç del dia,

del sol que mor l’últim raig ens encanta;

destinats jo a romandre, tu a partir,

m’has precedit... i ben poc hi has perdut.

Somrius, amic, sensible com s’escau:

un cruel comiat et féu famós;

vam cantar el teu malfat digne de llàstima,

per al bé i per al mal ens vas deixar.

I ens va atreure de nou la via incerta

i laberíntica de les passions,

i atrapats en fretures repetides,

la partença a la fi –partir és la mort!

Com ens corprèn, quan el poeta canta

per evitar la mort que du el partir!

Nuat en tals turments, mig endeutat,



li doni un déu de dir allò que suporta.

Reconciliació:

La passió ens dur a patir! Cor feixuc,

que has perdut tant, qui t’assossegarà?

On són les hores, foses tan de pressa?

Debades el més bell et fou donat!

Ombriu és l’esperit, l’obrar confús;

el món excels, com escapa als sentits!

S’enlaira amb ales d’àngels una música

que a milions combina sons amb sons

per penetrar del tot l’ésser de l’home,

per curullar-lo de bellesa eterna:

l’ull s’amara, i en el suprem anhel

sent el valor diví de sons i llàgrimes.

I així el cor alleujat no triga a veure

que encara viu, bat i voldria batre

per fer do d’ell mateix com a resposta

amb pura gratitud pels dons ubèrrims.

I pots sentir –oh, si durés per sempre!–

dels sons i de l’amor la doble joia.

El capvespre la declina (frg.):

El capvespre la declina,

el proper s’ha fet llunyà,



i l’estrella vespertina

té el desfici de brillar.

Tot s’esborra en la incertesa,

la boirina puja amunt;

negrors fondes amb cruesa

reflecteix el llac profund.



Conclusions

Ortega i Gasset afirma que els treballs sobre Goethe han sigut un fracàs:

tots parteixen de la base que Goethe és inabastable, com si fos un déu. Per la

nostra banda, creiem que la postura “estatutària” de Goethe és positiva perquè

certament fou un personatge fora mida, però també volem recalcar que se’l pot

arribar conèixer, entendre i compartir. Adoptar simplement una de les dues

postures deixaria l’investigador amb una coneixença incompleta i superficial, i

infravalorada i poc realista, respectivament. Per això, s’ha procurat mantenir

l’equilibri entre respecte i gosadia a l’hora d’elaborar el treball, sense perdre

l’objectivitat i la professionalitat de vista.

Goethe, què és? Clàssic o romàntic? Aquesta és la pregunta que hom es

fa, perquè mai acabem de trobar una resposta clara. Hem vist l’evolució

personal que fa al llarg de la seua vida: de jove és romàntic, d’adult és clàssic i

de vell retorna a la joventut. Rebutja el Romanticisme per reaccionari i inculte –

en el sentit que lluita en contra dels ideals de l’antiga Il·lustració– però no acaba

de casar-se amb el classicisme perquè el troba fred i impersonal: amb ell no pot

transmetre allò purament íntim. Per altra banda, les contradiccions en Goethe

són habituals. Segurament, cap més gran escriptor ha defensat sense voler

tants fets contraris com Goethe: les seues influències principals són Homer i els

tràgics grecs, adorats pels clàssics, i Shakespeare, Byorn i Calderón, líders

dels romàntics; Werther, personatge romàntic on n’hi hagi, llegeix Homer als

capvespres; els viatges, ja d’adult, a l’estranger són un viatge tranquil amb el



duc a Suïssa que acaba sent un esplai personal amb el contacte amb la

Natura, i una fugida romàntica a la pàtria del Classicisme: Itàlia; elaborarà

després una novel·la a l’estil romàntic d’un viatge al classicisme; la poesia

serena contrasta amb la poesia eròtica, com l’aforisme que citem a continuació;

etcètera.

«¿Per què els neguits del que és terrestre,

amor i honor, t’ocupen tant,

quan una bona verga destra

per satisfer les dones és bastant?»

Aquestes contradiccions i altres ens ajuden a crear-nos una idea de la

relació de Goethe amb el Romanticisme alemany. Del classicisme Goethe

adoptarà les normes clàssiques, l’interès per Grècia i Roma, el racionalisme i la

pèrdua d’interès per la Religió; del romanticisme, la passió dels últims anys,

l’interès per allò exòtic, el contacte amb la natura i el caràcter vitalista. Per tot

això, Goethe és un esperit en lluita contínua, més que un pont entre els dos

corrents, tal i com va ser-ho Beethoven. El seu pont va “cap endarrere”:

comença amb un nou corrent per acabar amb el que hi havia abans. Sí que va

formar part del període d’innovació, i la seua col·laboració va ser crucial per al

moviment romàntic, dins de l’Sturm und Drang, però el gruix de les seues obres

no són preromàntiques.

En conclusió, la relació entre Goethe i el Romanticisme alemany és una

relació d’amor-odi. Ell serà qui buscarà l’equilibri, amb poc èxit, entre els dos

pols, fet que li crearà amics i enemics en tots dos bàndols. Goethe és en



aquest aspecte indefinible o, més ben dit, contradictori.

Per acabar, cal parlar sobre la transcendència de Goethe, és a dir, la

universalitat del personatge.

Primer de tot, Goethe queda com a mestre de la novel·la de formació

(amb Wilhelm Meister), l’autobiogràfica (amb Poesia i veritat) i la novel·la en

general (amb Les afinitats electives, per exemple). A més, Goethe és

responsable de conceptes sobre la Literatura Universal –idea de la qual n’és

pràcticament pare–, l’evolució (amb La metamorfosis de les plantes) i filosofia

(concepte de “Fenomen originari”, que no hem tractat en aquest treball, donada

la complexitat que comporta).

Després, cal advertir com Goethe simbolitza tres grans idees perennes

mentre les persones continuem sent persones. La primera de totes és la lluita

interior entre raó i instint. Tant les civilitzacions, com les diferents postures dels

governants, com cadascun de nosaltres mateixos, vivim en una clara i constant

lluita per frenar els ímpetus del cos. Enamoraments infortunats, deures,

obligacions, necessitats... Tot es repeteix al llarg de la història i al llarg de la

vida de l’individu. Mai Classicisme i Barroc van xocar tan fort com ho feren

entre els segles XVIII i XIX, i Goethe era al mig, esdevenint alhora la principal

causa i conseqüència de la lluita. Goethe arribà a dir que «Romàntic és allò

malalt, Clàssic allò sa». Aquest no era res més que un dels múltiples intents

banals de frenar l’avanç de la “malaltia”. El més fort medicament fou, com diu

Ortega, l’efecte petrificador de Weimar. Ortega i Gasset dóna a entendre que la



Retrat d’Eckermann

funció vital de Goethe era convertir el Romanticisme i la literatura alemanya en

la més esplendorosa del segle, però se’n va desdir i girà l’esquena al destí. Des

d’aquí no ho veiem així: l’objectiu vital de Goethe era ensenyar al món què

passa quan raó i ímpetu batallen tan fortament dins del cor humà.

La segona gran idea, o símbol, amb la que Goethe perdurarà, serà el de

sintetitzar en la seua figura la fi d’un món i l’inici d’un altre. Ja no parlem de

Classicisme i Romanticisme. Goethe viurà a cavall dels segles XVIII i XIX, la

significació dels quals confessa a Eckermann:

«Jo tinc el gran avantatge que vaig néixer en un temps en el qual els

més grans esdeveniments mundials entraren a

l’ordre del dia, i ompliren la meva llarga

existència, de tal forma que he estat vivent

testimoni de la guerra dels Set Anys, i, a més,

de la separació entre Amèrica i Anglaterra, de

la Revolució Francesa i finalment de tota l’era

napoleònica, fins a la desfeta de l’heroi i als

esdeveniments que vingueren després. (...) El

que els anys que seguiran poden dur-nos, és totalment imprevisible;

però temo que la tranquil·litat no sigui massa fàcil d’establir. No ha

estat concedit al món el do de la moderació.» (Converses amb

Eckermann, Primera part, 25/2/24)

Amb Goethe acaba el període de la Il·lustració i s’inicia el de la

Revolució Industrial, i amb ella la incultura i l’especialització del treball i del



saber. Goethe és la culminació d’un sistema en què el món s’explicava de

manera global –abans d’ell: Galileu, Descartes, Leibniz, Spinoza–, i no per

separat: ningú després de Goethe tindrà una ment polivalent capaç de versar

sobre temes tan dispars com la poesia i la mineralogia, passant per les arts

plàstiques i la Història. Però, a més de ser la culminació i el final del sistema

intel·lectual de la Il·lustració, Goethe és també pare d’un nou Humanisme, el

contemporani, que posiciona la cultura al servei de la persona, i no al revés.

L’aparent contradicció ha impedit que entenguéssim del tot Goethe: els joves

d’avui s’especialitzen massa i l’amplitud dels seus coneixements queda molt

limitada. Per això, aquesta limitació els supedita a la cultura, ja que perden la

capacitat de relació entre els diferents àmbits del coneixement. Just al revés

dels preceptes de Goethe. En això Goethe és descendent (conté un passat),

hereu (posseeix el passat) i, a més a més, hereditari (presta un llegat simbòlic

als qui vindran): la recerca de la veritat és primordial en la vida de Goethe, que

dedica plenament, com Faust, a l’estudi.

I ja per últim, el tercer símbol del gran poeta de Weimar és la seu paper

com a primer Europeu. En el primer Faust, l’estudiós, en el seu estudi,

reflexiona:

«Escrit està: “Al principi era la Paraula”... aquí m’aturo perplex. (...)

No puc donar un valor tan elevat a la paraula. (...)–“Al principi fou la

Força”... Però també aquest cop, quan ho veig escrit, quelcom em

diu que no en faci cas. L’esperit acudeix al meu auxili. Ara veig la

solució! “Al principi fou l’Acció”.» (FI, Gabinet d’estudi)



i més endavant, com a màxima de la tragèdia i de tota l’obra en si,

exclama:

«Només mereix la llibertat –i així mateix la vida– aquell qui té

l’aptesa de conquerir-la cada dia, enrodat de perills, de la infantesa a

la maturitat, i enllà fins a ésser vell, sempre feiner. (...) aleshores

podria dir a l’instant “Detura’t, bell instant, que em fas feliç!” (...) Sols

pensar en aquest goig tan alt, ara gaudeixo de l’instant més feliç de

ma existència (Faust cau endarrera; els fantasmes l’agafen i

deposen el cos)» (FII, Act. V, Esc. 5a)

«Prou paraules!» exclama al final del seu monòleg inicial. Prou de versar

sobre el que ha de ser Europa i el món, i mirar cap endins. A dins solament hi

trobem substrats de la nostra pròpia història (personal). És hora de mirar enfora

i posar-se a treballar per a reconstruir del tot Europa i el món, mal fets pels

errors i terrors passats, per aconseguir la llibertat dels homes i les dones.

Només ho serem si treballem cada dia per guanyar-nos-la:

«Déu dóna la nou que nosaltres hem de trencar. La vida ens és

donada, però no és una vida feta»

Aquesta és la idea més pràctica que hom ha d’obtenir de Goethe: l’acció

continuada, la perseverança en el camí de la llibertat i del coneixement –que a

la fi signifiquen el mateix: felicitat– són la base de l’europeu i de l’europea. Per

què, si no, fem tot el que fem? Per què fer, si no, aquest treball? Goethe

respon:



«Per augmentar coneixements, millorar la pròpia existència i,

sobretot, fer quelcom!»



Estàtua de Goethe a Viena



Bibliografia:

Lectures:

- ECKERMANN, JOHANN PETER; Converses amb Goethe (en els

últims anys de la seva vida); Ed.: Columna; 2a edició: Maig 2000; Barcelona;

col.: Clàssica; edició: Rafael M. Bofill; pròleg: José Muñoz i Millanes; trad.: J.

Bofill i Ferro.

- ECKERMANN, JOHANN PETER; Conversaciones con Goethe (en los

últimos años de su vida); Ed.: Acantilado (Quaderns Crema); 1a edició:

desembre 2005; Barcelona; Edició i trad.: Rosa Sala i Rose.

- GOETHE, JOHANN WOLFGANG von, I ALTRES: El hombre de

cincuenta años, la elegía de Marienbad (Crónica de un amor de Senectud); Ed.:

Alba; 1a edició: febrer 2002; Barcelona; Col.: Clásica; edició i trad.: Rosa Sala i

Rose.

- GOETHE, JOHANN WOLFGANG von; Faust; Ed.: Proa; 2a edició:

1982; Barcelona; trad i pròleg: Josep Lleonart; epíleg: Jordi Llovet.

- GOETHE, JOHANN WOLFGANG von; Fausto; Ed.: Càtedra; 10a

edició: 2004; Madrid; col.: Letras Universales; edició a cura de: Manuel José

González i Miguel Ángel Vega; Trad.: José Roviralta.

- GOETHE, JOHANN WOLFGANG von; Las afinidades electivas; Ed.:



Alianza; Madrid; 2000; Pròleg i trad.: Helena Cortés Gebauda.

- GOETHE, JOHANN WOLFGANG von; Les afinitats electives; Ed.:

Proa; 1991; Barcelona; col.: A tot vent; trad.: Carme Sala.

- GOETHE, JOHAN WOLFGANG von; Les desventures del jove

Werther; Ed.: 62; Barcelona, 1a edició: maig 1999; Col.:Butxaca, Biblioteca

Selecta.

- GOETHE, JOHANN WOLFGANG von; Los años de aprendizaje de

Wilhelm Meister; Ed.: Catedra; 1a edició: 2000; Madrid; Col.: Letras

Universales; Edició i trad.: Miguel Salmerón.

- GOETHE, JOHANN WOLFGANG von; Màximes i reflexions; Ed.:

Albatros; Col.: Assaigs breus; núm: 3.

- GOETHE, JOHANN WOLFGANG von; Poesies; Ed.: Proa; 1a edició:

novembre 2000; Barcelona; Edició a cura de Miquel Desclot; Pròleg d’Alfonsina

Janés; Trad.: Joan Maragall, Jeroni Zanné, Joaquim Pena, Josep Lleonart,

Anna Maria de Saavedra, Rafael M. Bofill, Feliu Formosa, Alfonsina Janés i

Miquel Desclot.

- GOETHE, JOHANN WOLFGANG von; Viatge a Itàlia (Jo també, a

l’Arcàdia!); Ed.: Columna; 3a edició: novembre 2000; Barcelona; Trad.: Rafael

M. Bofill; Pròleg: José Muñoz i Millanes.

- ORTEGA I GASSET, JOSÉ; Vives- Goethe; Ed.: Castilla, Revista de



Occidente; 1a edició: 1973; Madrid; col.: El arquero.

Consulta:

- AGUIRRE PRADO, LUÍS; Goethe; Ed.: Epesa; 1972; Espanya

- CANSINOS ASSENS, RAFAEL; Goethe: una biografía; Ed.: Valdemar;

1999; Espanya; col.: El club Diógenes.

- DA; Gran Enciclopedia catalana; Ed.: Enciclopedia catalana; 1989;

Barcelona.

- DA; Lengua castellana y Literatura 2 (2º de Bachillerato); Ed.: Teide;

2004; Barcelona.

- DA; Historia de la literatura alemana; Ed.: Cátedra; SD; Madrid; trad:

Manuel José González i Berit Balzer Haus.

- DA; Diccionario literario; Ed.: Bompiani/Hora; 1988.

- DONAT, SEBASTIAN, BIRUS, HENDRIK; Goethe –ein leztes

Universalgenie?; Ed.: Wallstein; 1999; Köln.

- FULBROOK, MARY; Historia de Alemania; Ed.: Cambridge University

Press; 1995; trad.: Beatriz García Ríos.

- GOETHE, JOHANN WOLFGANG von; Goethe en els seus millors

escrits; Ed.: Miquel Alemany; 1982; Barcelona; presentació de Jordi Jané i



Estàtua de Goethe i Schiller

Carbó.

- MARTINI, FRITZ; Historia de la literatura alemana; Ed.: Labor; 10a

edició: 1964; Barcelona; trad.: Gabriel Ferrater.

- RIQUER, MARTÍ DE, VALVERDE, JOSÉ M.; Historia de la literatura

universal; Ed.: Planeta; 1986; Barcelona.

- SCHULZE, HAGEN; Breve historia de Alemania; Ed.: Alianza; 2001;

trad.: Ela Maria Fernández Palacios.

- SCHWARZ, JÜRGEN; Goethe kennen lernen; Ed.: AOL.

- TRIAS, EUGENIO; Conocer Goethe y su obra; Ed.: Dopesa; 1980;

Espanya; col.: Conocer.



Agraïments

Volia agrair, primer de tot, al meu tutor Miquel Viladegut l’haver acceptat

tutoritzar-me el treball i l’haver corregit els maltractes a la llengua que he

comès; a tots els meus amics per haver suportat el xàfec de referències a

Goethe durant els últims sis mesos; al Departament d’Alemany de l’Escola

Oficial d’Idiomes de Lleida (Blanca Linzoain i Maria Solé) pel suport; a tots els

que m’han prestat llibres o m’han avisat d’alguna referència; a tota la gent que

m’ha animat o, senzillament, ha mostrat interès pel tema, que ja és molt; i a

l’Elena, per donar-me la mà i acompanyar-me quan el Sol de Weimar brillava

amb massa intensitat...




Annexos

Recull d’articles de diari:

Durant el procés d’elaboració del treball, hem anat recollint alguns

articles, que ens sembla interessant plasmar-los. Molts són de 1999, any de la

celebració del 250è aniversari de Goethe (el passat 2005 es celebrà l’any

Schiller a Alemanya). Altres són recents, ja que s’han reeditat les Converses...

per l’editorial Acantilado. Recomanem sobretot “¡Querríamos ser G.!”, “Cita en

Weimar”, “Fausto, año cero”, “Incertidumbre y belleza en G.” i “G. Un europeo

contemporáneo”.

- MARTÍ, ANTONI; “A la luz de Goethe”; supl. Culturas (diari La

Vanguardia); 25/I/06; pp: 2-3.

- FRONTÍN, JOSÉ LUÍS JÍMENEZ; “Memoria del alma ilustrada”; supl.

Culturas (diari La Vanguardia); 25/I/06; pp: 3-4.

- DOMÍNGUEZ; MARTÍ; “¡Querríamos ser Goethe!”; supl. Culturas (diari

La Vanguardia); 25/I/06; pp: 4.

- SN; “El argumento de Viaje a Itália”; supl. Culturas (diari La

Vanguardia); 25/I/06; pp: 5.

- YVARS, J.F.; “Cita en Weimar”; diari La Vanguardia; 22/I/06; pp: 43.



- CASTELLS, ADA; “El Goethe més admirat”; diari Avui; 20/XII/05.

- PIGEM, JORDI; “Fausto, año cero”; supl. Culturas (diari La

Vanguardia); 24/VIII/06; pp: 10.

- ARGULLOL, RAFAEL; “Incertidumbre y belleza en Goethe”; supl.

Babelia núm. 406 (diari El País); 28/VIII/99; pp: 4

- ECHEVARRÍA, IGNACIO; “Algunas obras del genio alemán”; supl.

Babelia núm.:406 (diari El País); 25/VIII/99; pp: 5.

- E.C.; “Un apasionado buscador del equilibrio”; supl. Babelia núm.: 406

(diari El País); 28/VIII/99; pp: 5.

- RODRÍGUEZ RIVERO, M.; “Goethe, un europeo contemporáneo”; supl.

Babelia (diari El País); 17/IV/99; pp: 3.

- BACH, MAURICIO; “Autoretrato de un genio”; diari La Vanguardia;

14/II99; pp: 69.

- SN; “Poesía y Verdad, la autobiografía de juventud de J.W. Goethe”;

Selecció de fragments d’aquesta novel·la; supl. Babelia (diari El País); 23/I/99;

pp: 4-5.



Redacció especulativa sobre el final del Faust4:

FAUST II

<<Faust es vell i està cansat. Des d’un àtic de Manhattan, Faust contempla ara la força

de l’imperi, l’ímpetu amb què ha avançat i avança la civilització. Faust és un vell dimoni perdut

entre la multitud de la metròpoli, acallat per la interminable remor dels clàxons, de les

televisions que travessen els envans de les cases, de les ràdios als automòbils vomitant

músiques sorolloses. Ningú ja no es recorda de Faust, llevat potser d’algun erudit de cabell

d’alumini. >>

Això no és el que ell volia. És el que a tots ens passa: ningú no és capaç

d’imaginar-se un futur tant diferent; tothom pensa que el món canviarà, però no

tant. Faust recordava el seu últim moment com a mortal, en un prat de la

vessant italiana dels Alps, ple de flors de tots colors, veient morir la tarda i

néixer el capvespre. Era una de les últimes tardes d’abril, quan ja no feia fred,

però en alguns cims, encara hi havia neu que ressaltava la llum del sol, cada

minut més tènue, a mesura que s’acostava a ponent. L’herba era alta, però les

margarides, roselles i d’altres delicades meravelles sobresortien creant un

contrast de colors vius per sobre d’un verd que embadalia. El buf de la lleugera

brisa ballava amb la remor d’un rierol i els renills del cavall, que menjava

golosament la gustosa herba muntanyenca. Era un cucut allò que se sentia

pujant de la vall? Faust s’aturà al recordar l’últim detall. Olga. Asseguda una

4 Al crèdit de Literatura Universal de 1r de Batxillerat, després de conèixer un autor,

escrivíem una redacció inspirada o imitant en una de les seues obres. He trobat positiu incloure

la redacció que vaig fer sobre el Faust.



Castell de Corfe

mica més enllà, tocava el violí amb unes flors posades entre les cordes. La

melodia l’obligà a aixecar la vista del llibre que llegia, Petrarca, i veure-la a

contrallum, mentre assaboria les notes. En aquell moment, tancà els ulls i digué

les paraules màgiques.

Ara, però es trobava sol, contemplant la infinitud de la massa gris, amb

milers d’artèries que la recorren d’una punta a l’altra. S’aixecà i marxà.

Aparegué sortint de les ruïnes del castell de Corfe, a Anglaterra. Pujà en un

monticle i és quedà allí mirant les restes empal·lidides per la gèlida llum de la

Lluna minvant. Recordà la seua ciutat natal, Colònia, i la seua catedral. No, no

podia fer-se enrera... O si? Per què no? Ell segur que el perdonaria... Li semblà

veure una ombra belluguejant entre les pedres immòbils. Un somriure. “Vell

amic, no em deixes defallir mai, eh... Però, ja n’hi ha prou de paraules, no

creus?”. I així callà i és quedà inert, mirant el buit. Mefistòfeles se li acostà, amb

pressa, però amb por. Un cop a la seua alçada, li mirà els ulls un instant i li veié

l’agonia. Bufà suaument. Tan suau com aquella brisa d’abril. I Faust no sentí

res més i no es tornà a

moure. Els músculs

garratibats, la mirada

envidriada, encara no

mort, però dues vegades

difunt, Faust és convertí

a poc a poc en pedra, una més entre les ruïnes. Ja sense ànima, que més li

restava ser?

Goethe i el Romanticisme - ersilia.org · Vaig proposar el tema per a Treball de Recerca al...

Documents

Transcript of Goethe i el Romanticisme - ersilia.org · Vaig proposar el tema per a Treball de Recerca al...