La pàgina 13 14

opinió

Alba Herrero, 1r ESO A

Les aficions: entreteniment o addicció?

Una afició és alguna cosa que ens agrada fer: practicar qualque esport, llegir, pintar, o simplement sortir amb les amigues a passejar per la ciutat. O també poden ser coses que odiem però que el nostres pares ens obliguen a fer, com quan ets petit i els teus pares t'apunten a karate o a música, dient que és pel teu bé. En tot cas, siguin bones o dolentes per a tu, les aficions ens esclavitzen.

Per començar, hi ha aficions que no ocupen molt de temps de la teva vida diària, com mitja hora de futbol o tocar el piano, però n'hi ha algunes que són quasi obligatòries per tu, com entrenaments per campionats o classes d'idiomes. Per exemple, un familiar meu ha començat un curs d'anglès. Dos, a vegades tres dies a la setmana, una hora i mitja per dia. Una hora i mitja que els seus fills es queden tot sols a ca seva, sense ningú que en tingui cura.

Malgrat això, he de reconèixer que aquest curs és necessari pel seu treball.

Hi ha aficions dissenyades per malgastar els diners, com les compres. Jo mateixa, ho admeto, estic enganxada a comprar (en aquest cas, llibres), que ocupen tot el meu espai i temps per llegir-los, però sempre amb ànsies de comprar més i més. Així actuen les compres damunt els compradors indefensos. Hi ha aficions que són la teva vida, sense temps per fer una altra cosa, com els campionats. Pots quedar amb els amics a

prendre una hamburguesa el dissabte, però de sobte et crida l'entrenador/a del teu equip: que has d'anar de seguida al camp/pista/lloc on entrenes, que ha sorgit un partit/competició d'última hora, que sense tu no poden guanyar. I tu t'has de resignar, cridar els amics i dir que un altre dia quedaran, que avui no hi pots anar. Hi ha aficions inofensives, com llegir o pintar qualque dibuix de tant en tant, però que d'alguna manera acaben absorbint el teu temps a poc a poc.

Hi ha aficions que fan goig practicar-les, com tocar el piano. Un dia els companys et demanen una peça, tu la toques i ells queden extasiats. I tu coneixes l'orgull i la satisfacció de fer alguna cosa bé, i comences a practicar i a practicar un dia, i l'altre, i l'altre...

Les aficions són els insectes moderns, que et xuclen el temps i la vida amb promeses absurdes de millora física i/o intel·lectual. Tothom té una afició. Per a alguns, la música. Per a altres, els esports. I a altres els basta veure partits televisats. Jo crec que tot això de les aficions ho creà el govern per deixar d'escoltar-nos i tornar-nos dòcils i mal·leables a la seva voluntat. Així que, què prefereixes, malgastar el teu temps amb aficions inútils, o obrir els ulls a la situació actual? Jo ja he decidit.

Laura Bravo Quero, 4t D

Ariel Colomina, 1r ESO A

8

Per trenta denaris de plata

Crisi, una dona que mira preocupada la cartera al final de la coa del supermercat; crisi, la mort d’un senegalès sense papers que està malalt de tuberculosi; crisi, una família qualsevol sortint d’una casa que ja no és ca seva. L’estela que deixa aquesta paraula al nostre dia a dia és innegable. “No hi ha doblers”, diuen. Però és aquesta només una crisi econòmica?

Els temps difícils ens posen a prova a tots, fan que surti el millor i el pitjor d’una societat. Per veure el pitjor basta clavar una ullada als diaris: reis que marxen a caçar elefants quan al seu país milers de famílies viuen drames amb el menjar; guàrdies civils que disparen pilotes de goma a manifestants pacífics o bancs que són rescatats de la misèria que ells han creat. Ja ni parlem del centenar de casos de corrupció de polítics hipòcrites que mentre asseguren cerimoniosament que és hora de ser austers es fiquen els nostres doblers, els de tots, a la butxaca. Dir que aquesta es tracta només d’una crisi econòmica seria com oblidar contar el final d’un conte. Aquesta és també una crisi de valors, en la qual un sistema capitalista ens ha dut a l’extrem de qüestionar-nos si, sent el capital i el poder els béns més preuats, no estaríem disposats a fer el que fos per aconseguir-los, a vendre’ns per un preu determinat.

Aquesta degeneració de principis fa que ens demanem si realment la fi no justifica els mitjans, i si la nostra moral no és més que un conjunt d’idees vagues sobre el que està bé i el que no que ens introdueixen al nostre cervell. Està en la nostra natura ser corruptibles?

Em neg a creure que les causes, els actes i els desitjos de les persones es resumeixen en una xifra determinada. La cultura humana i la seva diversitat és una prova irrefutable que la psicologia és una cosa complicada; el concepte de la felicitat és tan subjectiu que varia a cada individu. No tothom aspira únicament a una mansió, quatre cotxes, un armari que pareix que hagis atracat Louis Vuitton i una escombreta de bany de 600 euros.

Tal vegada uns pocs arbres ens hagin confós, i un veritable bosc es trobi darrere d’aquesta pregunta. Ens hem fixat tot el temps en una sèrie de casos que reflecteixen el pitjor de la societat. Però, què hi ha del millor? És que no hi ha gent que demostra dia a dia, amb gests solidaris i petits actes heroics, amb determinacions i compromisos, que existeix també el desig d’un canvi? És clar que sí.

La intoxicació que està sofrint la nostra generació no és generalitzada, i encara estem a temps de demostrar que la dignitat, la solidaritat i l’empatia humana realment no tenen cap preu.

M. Magdalena Bastida Antich, 4t ESO D

opinió

Chenya Huang, 1r ESO B

9

La policia Natalia Feijoo Álvarez durant la xerrada sobre assetjament a 2n ESO A

M’insultes, t’ ignor! Em pegues: no ho diré a ningú! Però vull que sàpigues que el meu dolor estarà dins el teu cor. Un cor que mai ha existit, perquè si tenguessis cor sentiries un poc de dolor. Perquè jo sóc capaç de donar-te la meva mà, i la meva amistat. Perquè puguis aprendre que jo, tu, nosaltres som iguals. Miquel Villalonga

bulling

Gaudeix del temps lliure que tendràs a partir d’ara i vinea veure’ns de tant en tant. Una besada de part de tot Son Rullan, que no t’oblida!

jubilació de Catalina del Río

10

ENTREVISTA jo a ca nostra tampoc. Però a l'escola sí, anava a un col.legi de monges i ens

Vàrem passar un agradable horabaixa, obligaven a xerrar sempre en castellà. com molts d'altres. Però aquesta vegada Record una anècdota divertida. Una volia descobrir el perquè d'aquesta vista vegada necessitava un full de cal.ligrafia i cansada i el perquè d'aquelles mans amb n'hi vaig demanar un a la monja. Ella em va tantes callositats. Així que, ambdues, respondre que no m'entenia, encara que li vàrem cercar un petit moment de la rutina ho vaig tornar a repetir. Deia que si no li per poder conèixer millor na Maria Palou, xerrava en castellà no m'entendria. El una dona que, com moltes altres, va viure problema era que si no ho deia en aquella època de la postguerra i que des mallorquí no sabia com fer-ho. Al final li de feia molt de temps era la meva padrina. vaig dir: “¿Me puede dar una fulla de

caligrafía?”. I ella em va dir: “Sí, pero no es Aina- Si haguessis de descriure la teva una fulla, se dice una hoja”.infància amb una paraula, quina seria i per què? Aina- I als nins, si xerràveu en qualque

moment en mallorquí, us castigaven?Maria- Quina seria? Doncs... “estretors”. Perquè va ser una època on no hi havia ni Maria- Jo de castigar no ho record, però el més bàsic. Jo record que anàvem a que em cridàs l'atenció la monja per la comprar el pa amb una cartilla, no podíem finestra, sí.comprar tot el que volíem. Crec que eren dues o tres vegades a la setmana que Aina- Així doncs vàreu passar d'un anàvem a un cert forn, ja que tampoc moment a l'altre a tenir totes les podíem comprar on volíem. També l'oli, el assignatures en castellà.sucre... tot estava racionat. Fruita només en menjàvem si n'hi havia a ca nostra. Maria- Sí, a l'escola tot era en castellà. Per Comprar fruita a una botiga... bé, jo mai record que n'hi hagués!

Aina- Llavors, segons quines coses no les podíeu comprar, les havíeu de tenir ja vosaltres.

Maria- Exacte. Per exemple, la carn. A la carnisseria no hi havia conservadores, ni tan sols geleres. Per això mataven un xot dissabte dematí o dissabte horabaixa. Només hi havia aquell dia, i la meva padrina anava a comprar una costelleta de xot perquè jo pogués sopar al vespre i després tenir un poc de carn per al dia següent fer bullit, el que a Mallorca es coneix com a “sopeta i bullit”.

Aina- Vosaltres vàreu viure l'època de la prohibició del català o mallorquí, com va ser aquesta època?

Maria- Jo vivia a un poble petit. La gent del poble no crec que es veiés gens afectada i

NO TENÍEM AQUESTA NECESSITAT

gent de paraula

Sanae Ayouch i Alicia Vélez, 4 ESO C

13

suposat, no hi havia totes les matèries que anar a fer feina i les dones guanyàrem uns hi ha ara. L'escola era molt diferent. nou duros diaris, que eren unes quaranta-

cinc pessetes, i tot i així, guanyava bastant Aina- Els nins, a quina edat solien deixar més que a la feina normal del meu pare.l'escola?

Aina- I quan eres petita també havies Maria- Bé, quan jo era petita era als d'ajudar a ca vostra?catorze anys. Després podies fer feina. Però més tard canviaren la norma i es va Maria- Doncs sí, jo vaig ser molt dir que bastava fins als dotze. afortunada perquè vivia amb una padrineta

que m'estimava molt i només em feia Aina- I en el teu cas, començares a fer ajudar en unes poques tasques. Però hi feina als dotze? havia nines de la meva edat que anaven a

collir ametlles i olives. Partien dilluns dematí i no tornaven fins al dissabte horabaixa. Record una vegada una nina que anava tota contenta perquè tornava a ca seva.

Aina- Ara, mirant i comparant la situació actual amb l'època que visqueres, creus que tot ha millorat?

Maria- Bé, en molts aspectes ha millorat, evidentment. La gent és més oberta. Els

Maria- Bé, com jo en tenia tretze quan va nins que tenen ganes d'aprendre tenen sortir la norma, vaig fer un examen i, com moltes més possibilitats. Al meu temps que el vaig aprovar, vaig començar a fer encara que volguessis superar-te no hi feina als tretze. havia res a fer, no hi havia mitjans.

Aina- Quina era la teva feina? Aina- I quant a salut?

Maria- Doncs al principi vaig ser aprenenta Maria- També hem millorat moltíssim. La de brodadora i ja quan vaig fer unes dues gent viu més gràcies als avenços de la feines “d'embargo”, com es deien en aquell ciència, a l'accés que tenim a hospitals, a temps, vaig començar a una fàbrica de metges... Quan jo era nina no era així, sabates. I així fins a casar-me. record que vaig tenir l'escarlatina i vaig

estar al llit quaranta-un dies. No em va Aina- I quin era el teu horari? venir a veure cap metge i em donaven una

medicina que era d'una cosina meva que Maria- A la fàbrica de sabates, de 8h-12h i també l'havia tinguda abans.de 13:30-17:30. Llavors, al vespre, sobre les sis, anava a brodar a la fàbrica per Aina- I quant al menjar i als recursos?temporades. També feia unes dues hores més a una fàbrica d'artesania. Maria- Ara gaudim del menjar que ens

agrada, en aquell temps no. Així i tot la vida Aina- Quin era el teu salari? era més saludable. Que un infant pogués

créixer enmig del camp, que pogués jugar Maria- Bé, a la fàbrica no ho recordo bé, al carrer sense problemes que ens però sí record un estiu que vaig anar a atropellàs un cotxe... en fi, era una vida recollir ametlles. Jo tenia uns onze anys i el més saludable.meu pare ja s'havia tornat a casar. Vàrem

Lidia Carrillo, 4t ESO B

gent de paraula

14

Aina- Creus que les persones també Quan jo era nina, ni tan sols jove, mai hem canviat? vaig sentir aquesta frase, no teníem

aquesta necessitat.Maria- Sí, quant a valors, per desgràcia. És una llàstima haver empitjorat. Abans se'ns ensenyava Ella ha respost a totes les preguntes coses petites però importants com sense pensar, sense tremolar. He sentit estimar la gent, respectar-la, respectar enveja per la seva gran saviesa i per la les normes, creure en Déu... Ens sinceritat que portava cada paraula que ensenyaven normes morals elevades. I ha dit. La veritat és que ara ja no la havíem d'estar molt alerta amb l'altre miraria de la mateixa manera. Perquè sexe. Ens deien que el cos era una cosa és una persona que mai es queixa, una pròpia i que l'havíem d'estimar i que mai persona que mai deixa de somriure. havíem de permetre que ningú el Ella no ho ha dit, però estic segura que deshonràs de cap manera. ambdues ho hem pensat: la gent

d'abans s'acontentava amb poc i amb Aina- Trobes que si tornàs a haver-hi aquest poc tots eren feliços. Per què no una altra època de guerra o de fam la ho podem ser ara? Per què hem de gent estaria preparada? sofrir depressió si vivim millor que

abans? Tal vegada perquè l'ésser humà Maria- No, no ho crec. Crec que, sempre s'exigeix massa o perquè mai almenys pel que veig, aquesta ha sacrificat un petit moment de la generació que ha vingut després de rutina per escoltar la seva padrina. Per nosaltres i la societat han donat una què no aprenem d'ells? Mai t'has canvi de tres-cents seixanta graus. Ara demanat per què les persones majors no hi ha els mateixos valors ni els pareixen més felices? Jo ara ho sé. I tu?mateixos interessos. La gent no sap estalviar els doblers, no se sap privar. Aina Sbert, 3r ESO AAra tenir vacances o estar un cap de setmana a un hotel és una necessitat.

gent de paraula

Mara Casanova i Neus Encinas, 4t ESO C

15

gent de paraula

Yolanda Hornos, 4t ESO B

Estimats Reis Màgics,

Pot ser que molts de nins us estiguin demanant juguetes i regals, escrits en cartes de fulls de colors, feliçment, mentre miren una revista de juguetes dubtant si triar una jugueta o una altra. Pot ser que aquests nins escriguin amb il·lusió el seu futur regal. Però, i els nins que no poden demanar res, bé perquè no tenen diners o simplement perquè no tenen pares que puguin comprar-los? Què es fa amb la il·lusió que tenen aquells nins? Jo m´ho deman, vosaltres no?

Ells no tenen la culpa de no tenir diners, d´haver nascut en aquelles condicions, en les quals tenir un somni és impossible simplement perquè són esclaus de la injustícia d´alguns. Molts d´aquests nins s´han portat més bé que aquells nins a qui feis regals però, així i tot, no reben res, només infelicitat.

Jo no deman res, jo només vull que el món sigui just i els doni una oportunitat, és molt? Crec que no, crec que per moltes juguetes que les organitzacions els donin, no els faran més feliços perquè així encara hauran de seguir en el mateix món, una jugueta no els canviarà

res. I si donàssiu una oportunitat als seus pares per aconseguir una feina? O una família per als nins orfes? Pot arribar a ser molt millor que una pepa de jugueta o un cotxe.Per mi no vull res, només deman més justícia i oportunitats. Podríeu complir el meu desig?

Imén el Bahri, 3r ESO A

La meva àvia

Joana Reina va néixer el 28 de novembre de 1943 a Rute, un poble de Còrdova.Va ser la més gran de sis germans. El seu pare es deia Julián i la seva mare María. No va poder anar a l’escola, i des de petita va haver de posar-se a treballar a casa. Quan tenia 14 anys va morir la seva mare i va deixar de treballar per poder cuidar dels seus germans i fer gairebé de mare del més petit.

Van passar els anys i als 24 anys va conèixer el que avui és el seu marit. Dos anys després es van casar, però també va haver de seguir ajudant en les tasques a casa del seu pare ja que encara quedaven quatre germans,

homes solters. Va tenir dues filles i un fill. Quan la més petita tenia sis mesos, viatjaren a Palma de Mallorca. També van venir amb ells el seu pare i tres germans. De seguida es va posar a treballar i encara ho fa.

Als 56 anys va tenir un càncer de còlon. Després d’una operació, sis mesos de quimioteràpia i deu anys de revisions i proves, està totalment recuperada gràcies al seu caràcter optimista. Aviat farà 70 anys. Té cinc néts, però encara continua ajudant en tot i més els seus fills. Tota la gent que la coneix l’estima molt.

Cristina Izquierdo Caballero, 2n ESO A


18

lluitem per una societat més justa. Seguint D’un somni esperançador... a els seus propòsits, ha impulsat el nostre barri una realitat de lluitaa unes altres iniciatives com el club de la 3a edat, el centre sociolaboral d’ inserció, la

En Tomeu Suau Serra va néixer el 1944, a Granja Escola Jovent, la Cooperativa Jovent Palma. Va passar la seva joventut a Alcúdia, i el grup d’acció social de la parròquia.essent un jove molt revolucionari i amb unes idees de canvi. Va estudiar com a Ha guanyat molts premis, però tots aquests seminarista i es va ordenar sacerdot a l’edat reconeixements no l’han fet canviar com és de 24 anys. Treballà com a Superior al ell en el fons: una persona humil, Seminari Nou, organitzant innovadores compromesa i lluitadora contra les activitats extraescolars. injustícies socials.

Quan va arribar a la Indioteria, fa 34 anys, Per a mi, el club és un estil de vida, la qual c o m a s a c e r d o t , n o v a p a s s a r t’ensenya a ser millor persona, t’ensenya desapercebut. Arribà amb moto, amb una una perspectiva de la vida especial. I tot això frase revolucionària al casc. La gent de la no seria possible si en Tomeu no hagués part vella de la Indioteria, acostumats a un tingut el somni de fer un club d’esplai, el Club sacerdot gran i molt tradicional, es va d’Esplai Jovent.sorprendre amb el nouvingut. Tenia una idea al cap: treballar amb els nins. Neus Mullor Mas, 2n ESO A

El 1979 va començar a contactar amb els joves del barri i les seves famílies. Sempre amb la idea d’ aconseguir que la Indioteria tingués un sentiment de poble, el 1980 va posar en marxa el Club d’Esplai Jovent. Va tenir molt d’èxit (el Club continua en funcionament actualment). Va muntar el Club perquè el seu objectiu és que tots junts

gent de paraula

My Best Friend

Her name is Marina Salleras López. She is 13 years old. She was born in Mallorca, Spain, on 13th June 2000. She has got two brothers. Her brothers´ names are Gori and Pep. Their parents are called Mari and Gori.

She studies at school “Josep Sureda i Blanes”. Her favourite subjects are P.E. and Maths.

In my opinion, Marina is very pretty. She has very big brownish-green eyes. Her hair is brown and straight. She isn’t very tall, but she isn’t very short. She is very thin. Marina speaks four languages: Catalan, Spanish, English and French.

Marina loves animals and she has got a cat. Her cat’s name is Miulo. When she grows up, she wants to be a vet. Her favourite colour is orange and her favourite number is eight.

Marina likes sport and she plays basketball (in Jovent) with me. She loves reading and goes to the Club d’Esplai Jovent where she does a lot of things but, especially, she grows as a person.To me, Marina is a very important person, she is my best friend. She helps me with everything I need because she is a very special person that cares a lot for others. Marina has a great and special personality and this is the reason why she is so important in my life.

Neus Mullor Mas 2n ESO A

Lixu Ye, 4t ESO B

19

Viatge a la neu, una gran experiència

Dos dies abans de partir de viatge d'estudis a la neu per esquiar, em vaig assabentar que la companyia aèria amb la qual havíem de viatjar, Spainair, havia fet fallida. Quan la meva mare m'ho va dir, em vaig posar molt nerviosa, dubtava que dos dies abans aconseguíssim arreglar-ho tot i poder partir a temps. Perquè, és clar, ja havíem reservat l'hotel i les excursions, i ja les havíem pagat... Aquell horabaixa rebia missatges i més missatges perquè les meves amigues estaven molt nervioses.

Per sort tot es va quedar en un ensurt i al dia següent la meva tutora, que venia amb nosaltres de viatge, va cridar a la meva mare per dir-li que partiríem amb Air Europa i tornaríem segurament amb vaixell. Ja em quedava més tranquil·la, així que com ja quedava poquet em vaig posar a fer la maleta ja que al dia següent havia d'estar a l'aeroport a les 6:30h del matí. Quan me’n vaig anar al llit estava tan nerviosa que no

podia dormir, me n'hi vaig anar sobre les dues.

Em vaig aixecar, vaig berenar i me’n vaig anar a dutxar el més ràpid possible. Em vaig posar tot el que havia estat comprant setmanes abans, les peces de roba bàsiques per partir a la neu: uns guants, una bufanda, una jaqueta polar, unes botes i uns mitjos d'aquests ben calentets.

A la fi havia arribat el dia! En poques hores estaria caminant sobre la neu. Vaig partir cap a l'aeroport i, mentre fèiem coa per facturar les maletes, vam trobar a Carlos Latre, l'humorista. Després d'un parell de fotos de record i de dividir-nos en tres equips per fer una espècie de ''competició de bon comportament durant el viatge'' vam embarcar i va començar el viatge cap a Barcelona. Quan arribàrem allà vam agafar les maletes i vam dinar d'un entrepà que cadascú s'havia portat de ca seva. En acabar de dinar vam agafar un autocar que ens va dur cap a Espot, Lleida. De camí m'ho vaig passar genial, vam cantar, vam jugar, vam riure... I va arribar el moment. Vam baixar de l'autocar i el primer que vàrem fer va ser una lluita de bolles de neu!

Després organitzàrem el tema de les habitacions. A la meva habitació érem na Neus, na Mònica, na Marina i na Victòria. Ens vam instal·lar, vàrem baixar a sopar i abans d'anar a dormir al meu equip li va tocar fer el resum d'aquell dia del viatge.

Esquiar, les caigudes, fer excursions, cantar, ballar, fer lluites de neu, les xerradetes després del dinar i el sopar, les rialles, els paisatges... van fer d'aquell viatge la millor setmana de la meva vida.

A més en aquell viatge vaig aprendre que les bones coses sorgeixen a partir de les petites i que no fa falta ni molt ni el millor per passar-s'ho bé. Perquè l'important és la companyia i saber-ho disfrutar com cal.

Imma Celeste Suau, 2n ESO A

Andrea Serrano, 4t ESO B

gent de paraula

20

HABITACIÓ 121

-Com vulguis, Jordi.-Un moment, ha dit Vaig sospirar lentament, una vegada... Jordi? Com sap el meu nom?dues... tres... i m’hi vaig llençar, a la freda i meticulosa piscina que era aquell tribunal -Com el saps el meu nom?-Les orelles em de justícia. Em vaig aixecar sense ganes i tremolen.vaig caminar cap a l’estrat. “La vostra sentència serà...” va dir el jutge, -Tu no et recordes de mi, però jo de tu sí. Tu impassible. Jo vaig encongir les espatlles, i vas ser un dels nois que em van tirar a terra em tremolaven les orelles, sí, les orelles. i em van començar a insultar, a dir-me “...que haurà realitzar un servei a la coses molt lletges. I això em va fer molt comunitat. Haurà de cuidar de la persona mal, perquè no només ho vàreu fer una afectada.” Jo vaig esmentar, indignat, que vegada, sinó moltes. Per això som aquí, et ni tan sols la coneixia, menys l’anava a don la benvinguda a l’hospital dels cuidar. Però va ser en va, el jutge va fer sentiments.picar el martell i la meva sentència ja era irreversible. -Això és un psiquiàtric, doncs?-Quina

pregunta més estúpida, és clar que no, Era estrany aquell hospital, ben estrany sí aquest lloc és molt estrany.senyor. No hi havia cadires de rodes, ni tubs estranys, ni crosses, ni tan sols hi -No. Això és un hospital on vas quan els havia gases o benes. No pareixia un teus sentiments estan tan ferits que s’ha hospital. Els metges no portaven un d’evitar que et destrueixin per dins. Per uniforme mèdic, ni tenien cap mena d’estri això les medicines que aprenem.per curar ferides o per observar el cos. No hi havia quiròfans ni sales de cures, però sí -Quines medicines aprens?hi havia unes sales rodones, no quadrades sinó rodones, on segons vaig poder -Coratge, força, voluntat, i l·lusió, observar més tard, els pacients es benestar... Però l’amor o l’amistat no es curaven. També hi havia una sala blindada poden aprendre, i per això les persones on es guardaven les pastilles i els que has vist abans. Són voluntaris que ens medicaments. ajuden.

Dins l’habitació 121 feia fred. La vaig -Tan greu va ser...?-En aquell moment em veure allà, estirada damunt el llit, de costat, vaig sentir molt malament. De veritat jo destapada. Amb els cabells rogencs havia provocat això? Vaig ser tan dolent acabats de rentar. Feia olor de xampú de com perquè aquella companya meva pèl-préssec. roja acabés a l’hospital dels sentiments?

-Hola.-vaig dir sense ganes. -Sí. Em vàreu fe perdre la confiança i el respecte que em tenia a mi mateixa. La

-Hola. Ets tu. M’esperava una altra llengua no té ossos, però en trenca de molt persona.-Es va girar sense gens grossos.d’entusiasme.

Em vaig acostar a ella i la vaig abraçar. Vull -He vingut a cuidar-te. arreglar el mal que he comès, i l’ajudaré

ara i sempre. Em va venir una forta olor de -No saps ni per què, oi? préssec i de llàgrimes.

-No. I m’és igual. Només he de complir la Aloma Riera Martí, 4t Dsentència.


gent de paraula

21

L'altra banda

Vaig mirar el rellotge per tercera vegada En Pep va entrar a la saleta amb un llibre a aquella nit: les deu i vint-i-tres. Se torbava la mà. Se’l va mirar sense dir res, mentre el més que de costum. vell parlava, tan emocionat com sempre.

Va fer el gest d’encendre la televisió, però L’oncle Joan acar ic iava la seva l’oncle li va fer una senya amb el cap, desgastada butaca de cuiro i tenia els ulls demanant-li un poc de consideració: no fixos a qualque cosa molt més lluny podia sentir la seva neboda. Se’m va d’aquella saleta. Tenia una barba blanca acostar i em va dir a cau d’orella “Laura, no que li havien de recordar que s’afaités, i podem seguir així”. Vaig assentir. Tenia la sempre duia unes ulleres petites, que pell de gallina. I què podia fer? No pagava quasi no pesaven res, sota els ulls. la pena explicar-li una història que no

creuria. I si ho entenia? Pitjor encara, ésser - Per favor, el telèfon. part dels testimonis d'aquell adéu, que

cada nit es tornava més agre. La llengua Vaig sospirar, duent-li des de la taula el no té ossos, però en trenca de més telèfon, que havia estat esperant grossos, com em va dir un pic l’oncle Joan. pacientment la seva habitual trucada. Li vaig fer un somriure a l’oncle, però junt Assegut a la seva butaca, va sospirar un amb la meva expressió de tristesa, em va “T’estim, ja xerrarem”, i va penjar el telèfon sortir una ganyota inquietant. Però no em de jugueta. mirava, encara que això jo ja ho sabia. Jugava impacient amb les mans com un nin petit que veu venir un gelat.

M. Magdalena Bastida Antich, 4t ESO DL'hi vaig deixar sobre les cames, i encara va estar un o dos minuts mirant-lo indecís. Finalment, el va despenjar i va marcar ràpidament un número. Un segon, dos... el mateix ritual de sempre.

- Hola, Laura. (...) Sí, ja sé que és tardet, però havia de xerrar amb tu. Què tal la feina? Sempre en fas massa, ja t’ho he dit. Avui m’he posat el jersei que em vàreu fer tu i la tia aquell Nadal, perquè avui ha refredat molt, saps? A ca teva no? Ja deia jo. A ca teva sempre fa sol i no plou mai. Qualque dia vendré, ho dic sempre. Qualque dia vendré i quedaré per sempre més, amagat al teu armari. No te’n recordes? Aquell pic que t’amagares a l’armariet de l’habitació, i vaig tenir un bon ensurt? Que n’eres, de dolenta! Tu sempre t’amagaves i jo te trobava. Com ara, que no hi ha qui te trobi, amb lo enfeinada que estàs sempre –silenci a l’altra banda-. Vendràs un dia? Segur? Demà? Molt bé, però aquest pic, vine! T’enyor molt, nina...

Lixu Ye, 4t ESO B Tania Martín, 4t ESO A

gent de paraula

Tania Martín, 4t Divers.

22

Ho vàrem fer genial. Ho supòs per tots el aplaudiments que ens varen fer. Uns monòlegs graciosíssims. Jo m’ho passava genial quan el feia a l’escenari… M’ agradava pensar que ens quedava una actuació per davant. Tothom es va a esclatar de riure.

Adrián García Fabián

Puges allà dalt i ho dónes tot. Estar allà és la millor sensació que pots tenir. Hi ha gent que no ho entén. Però tu saps ben bé que el teatre és tot allò que sempre has somiat. Amb el teatre t´oblides una mica de tot: rius, plores, cantes, balles… En el teatre et sents la reina. Ningú no pot amb tu. Pots amb qualsevol repte que et posin perquè confies en tu mateixa.

Sinaí, 3r A

El que he sentit damunt l´escenari no es pot descriure amb paraules. Ha estat una mescla de nervis i relaxació. Quan estava darrere les cortines vaig creure que em travaria i que em sortiria malament, però va ser obrir-se el teló i les paraules començaven a sortir soles i jo ja no interpretava el personatge. Jo era el personatge. Perquè el teatre és això. Pots traslladar-te on vulguis i et pots convertir en allò que desitgis. El teatre et fa aprendre que si vols, pots.

Yasmina Del Valle, 3r A

Nosaltres ens movíem amb música, amb moviments compenetrats semblant a una gran màquina. En haver acabat totes les actuacions ens varen aplaudir. Estàvem orgullosos del nostre treball. El nostre esforç va valer la pena.

Sandra Romero 1r C

TEATRE

26

Gràcies a l’aportació de l’APIMA de son Rullan, Toni Gomila ens dugué el seu espectacle a l'institut el dia 3 d'abril i en pogueren gaudir els alumnes de 4t ESO i 1r de batxillerat. En acabar, un grup d'alumnes parlà amb ell sobre l'obra i li donà un petit regal.

ACORAR

28

Un frío miércoles, con incluso pronóstico de lluvia, nos dirigíamos la clase de 4ºD y 1º de bachiller a nuestra aventura pluri l ingüe (puesto que la excursión se realizaría en inglés y en francés). Nuestra primera parada fue Deià. Allí vimos la casa del escritor inglés Robert Graves y su tumba, que nos permitió conocer mejor su historia y pasear por lugares que la mayoría desconocíamos. Nuestra segunda parada fue Valldemossa. Visitamos la cartuja, explicada por Catherine. Y como guinda del pastel vimos un concierto de piano que nos sumergió en los tiempos de Chopin ya que el pianista tocó sus obras m á s f a m o s a s . F i n a l m e n t e acabamos nuestra friolera y estresante excursión tomando lo que uno debe tomar si va a Valldemossa: una coca de patata.

Margalida Segovia, 4 ESO D

DEIÀ I ROBERT GRAVES

sortides

29

VISITA A L’AULA DE LA MAR

Dia 28 de març anàrem a l'Aula de la Mar, situada al Portitxol, l’antiga Sa Petrolera aixecada per un empresari anomenat Manuel Salas el 1881. Aquesta petrolera utilitzava l’aigua de la mar per refredar les màquines usades per a la fabricació de querosè per als llums, olis per a motors, etc.

Un cop allà ens explicaren amb dues maquetes que fa uns 6 milions d’anys el nivell del mar Mediterrani va baixar fins eixugar-se, i com a conseqüència alguns animals passaren a colonitzar les illes. Més tard, en separar-se de la Península donarien lloc a espècies endèmiques de les Illes Balears. També ens explicaren que el Canal de Suez va ser construït perquè els vaixells que venien o anaven a Àsia no haguessin de fer un recorregut tan ampli rodejant l'Àfrica.

Després de totes aquestes explicacions, anàrem a la platja a cercar restes naturals que porta la mar: closques de mol·luscs, mudes dels crancs, algues, ous de sípies o taurons, etc… Una vegada analitzat tot això vàrem fer un descans i berenàrem. Amb la panxa plena, anàrem a una sala on ens projectaren i explicaren algunes coses que poden danyar la vida marina:

-Els plàstics ofeguen les tortugues.-Els residus de les depuradores que els vaixells tiren al mar contaminen l’aigua.-Les restes que deixam els humans embruten les platges, com la celul·losa dels bolquers i compreses.-Tirar olis o petroli a la mar pot ferir els ocells.

Després ens deixaren agafar diferents animalons: eriçons, ous de tauró, estrelles de mar...

Per finalitzar la sortida, anàrem a un laboratori on ens assignaren un microscopi a cada un i una safata plena de restes marins per equip. Jugàrem a un joc que consistia a descobrir la major quantitat de noms de les restes d’éssers marins que hi havia dintre de les safates.

Joana Cladera, 1r ESO A

sortides

30

ARTE DE MUAY THAI

Todo comenzó el día 1 de marzo del 2013, en el gimnasio sensei Gym, lugar donde llevaba dos años pasando parte de mis ratos libres aprendiendo el ARTE DEL MUAY THAI.

Dicho día le dije a mi entrenador, Arturo Fernández, que me gustaría prepararme para competir y así poder aplicar todo lo aprendido durante esos años de entrenamiento. Él me preguntó en varias ocasiones si estaba segura, contestándole que sí, que me hacía mucha ilusión debutar en el mundo de las competiciones.

Al poco tiempo, una tarde soleada de esas que el día es tan perfecto, que no esperas que pueda mejorar, llegué al gimnasio a la misma hora de siempre y ahí estaba Arturo, mi maestro, mirándome con su típica cara de pícaro. Le pregunté qué era lo que ocurría, pues ya había pasado el tiempo y no habíamos vuelto a hablar del tema, se me había olvidado. Me contestó a ver si todavía tenía ganas de competir. Yo le contesté que sí y fue en ese mismo momento en el que me propuso ir a debutar a Tailandia, formando parte de la selección española de MUAY THAI. Me inundó un sentimiento de alegría por todo mi cuerpo, no me salían las palabras. Cuando pude articular palabra, le contesté de que sí, que me hacía mucha ilusión.

Ahora venía el paso más complicado, que era decírselo a mis padres y que ellos me dieran su aprobación. ¿Cuál fue mi sorpresa cuando se lo propuse a mis padres? Que estos me dijeron que sí sin ninguna pega

ni discusión, poniéndome la única condición de que tenía que aprobar todas las asignaturas.

Ahí fue cuando empezaron los entrenamientos. Al principio todo era muy extraño, pues todos los entrenos eran muy relajados, p a r e c i e n d o q u e n o estábamos preparando nada, que eran los típicos entrenos de cada día. A medida que se iba acercando la fecha, los entrenos iban siendo más intensos, aunque m á s d i v e r t i d o s y emocionantes, llegando a casa cada día más cansada, pero más satisfecha de los

entrenos y de lo aprendido, aumentando cada vez más mi ilusión de subir al ring.

En un abrir y cerrar de ojos ya estábamos en Tailandia y sólo quedaban tres días para la competición. Primero el día de Nai Khanomtom y después el pesaje, subí en 57 kg. Y al fin el día que tanto había esperado, día 19 de marzo. A las cuatro de la tarde ya estábamos en el lugar de la competición, yo era la tercera en pelear. Miré a mi alrededor. Había una cantidad enorme de gente y toda ella me estaría mirando a mí cuando subiera. Empezaron los combates: una derrota, una victoria y al fin el mío. No estaba nerviosa y no tenía que estarlo, “era como un entreno más, pero más duro y más serio” me decía yo para no desconcentrarme de lo que tenía que hacer. Aunque los dos minutos antes de subir al ring el miedo se apoderó de mí. Gracias a mi equipo reuní el valor suficiente para ser fuerte y subir. ¿Qué puedo contar del combate? Pasó volando…

Vaya experiencia de viaje, todo era nuevo para mí. Me hacía mucha ilusión, pues iba a conocer otro país, otra cultura e iba a competir en el deporte que más me ha gustado de todos los deportes que he podido practicar. Mereció la pena sufrir y luchar por lo que quería conseguir. Fue una gran experiencia estar en Tailandia con mi equipo apoyándome, ayudándome y dándome fuerzas en todo momento y poder tener la oportunidad de debutar en Tailandia formando parte de la selección española de MUAY THAI y ser la campeona del mundo en 57kg amateur.

Ainhoa Jiménez, 1r BATX A

son Rullan pel món

31

PRÀCTIQUES FORMATIVES A POLÒNIA

Miquel Gómez, Jaume Bris i Miquel Àngel Garcies, alumnes del Cicle Formatiu de Grau Mitjà, varen ser seleccionats per realitzar part de les seves pràctiques formatives en una empresa de Nowytomys, Poznan, Polònia. Aquestes pràctiques es realitzaren durant quatre setmanes del mes de juliol, com és ja habitual des de fa 8 anys, a la granja d'agroturisme Klimkowa Osada. Els alumnes participants varen poder fer una anàlisi comparativa entre les tècniques aplicades a la doma de cavalls a Polònia i les que es fan a Mallorca. També realitzaren excursions sobre un terreny i uns boscos amb particularitats diferents de les d'aquí. Els caps de setmana s'aprofitaren per visitar indrets culturals significatius en aquell país. Tot això ha suposat un cúmul d'experiències professionals i personals d’ una indubtable vàlua, millorant evidentment les seves destreses lingüístiques.

Ángel Luis Merlo Ibáñez

Tres alumnes del cicle formatiu superior d’activitats esportives, que es desenvolupa al nostre centre IES Son Rullan, estan fent les pràctiques formatives en una empresa. Joan Font i Onofre Servera a Vicenza, Itàlia, i Rosa Maria Herreros a Kokkola, Finlàndia.

Aquestes pràctiques es realitzen gràcies al programa Erasmus, dins del qual el nostre centre té elaborat el seu propi projecte.

Ángel Luis Merlo Ibáñez

Els alumnes i professors del cicles formatius de l’IES Son Rullan estan participant en el projecte Comenius CLIL-sports conjuntament amb Alemanya, Turquia, Finlàndia, Itàlia i Àustria. A hores d’ara, ja han tingut lloc les trobades a Rendsburg, Kokkola i Ankara, i ja estam preparant la visita que tindrà lloc el proper octubre aquí. El projecte ens permet gaudir de la possibilitat de visitar i de conèixer diferents països i els seus costums, a més de practicar l’anglès i esports autòctons. Una gran experiència!

Marga Serra

son Rullan pel món

32

La pàgina 13 14

Documents

Transcript of La pàgina 13 14