Modul 1 La Relacio Obligatoria

La relació obligatòria:fonts, subjectes i objectes de l’obligació

M. Corona Quesada González

P02/03012/00279

www.uoc.edu

Índex

Introducció ........................................................................................... 5

Objectius ................................................................................................ 7

1. Concepte de relació obligatòria i de dret d’obligacions ...... 9

1.1. Caràcters de la relació obligatòria ............................................... 9

1.2. Diferències entre la relació obligatòria

i la relació jurídica real ................................................................ 10

1.3. Elements estructurals de la relació obligatòria............................ 10

2. El vincle obligacional: dèbit i responsabilitat ....................... 12

3. Les obligacions naturals ............................................................... 13

4. Les fonts de les obligacions.......................................................... 16

4.1. Precedents històrics ..................................................................... 16

4.2. Sistema del Codi civil espanyol: crítica ...................................... 17

4.3. La voluntat unilateral com a font de les obligacions ................. 18

4.4. La promesa pública de recompensa ............................................ 19

5. Els subjectes de l’obligació ........................................................... 21

5.1. Determinació i capacitat dels subjectes de l’obligació................ 21

5.2. Pluralitat de subjectes: possibilitats............................................. 21

5.3. Obligacions mancomunades en mà comuna.............................. 22

5.3.1. Pluralitat de creditors ........................................................ 23

5.3.2. Pluralitat de deutors .......................................................... 24

5.4. Obligacions mancomunades simples o parciàries ...................... 24



5.5. Obligacions solidàries .................................................................. 25

5.5.1. La regla de no-solidaritat................................................... 26



6. L’objecte de l’obligació .................................................................. 32

6.1. Requisits de la prestació ............................................................... 32

6.2. Classes de prestació ...................................................................... 33

7. Classificació de les obligacions per raó del seu objecte ....... 36

7.1. Les obligacions genèriques .......................................................... 36

7.1.1. Règim jurídic de les obligacions genèriques ..................... 36

© Universitat Oberta de Catalunya • P02/03012/00279 La relació obligatòria: fonts, subjectes i objectes de l’obligació

7.1.2. Obligacions de gènere limitat ........................................... 38

7.2. Les obligacions alternatives ......................................................... 38

7.3. Les obligacions facultatives ......................................................... 41

7.4. Les obligacions indivisibles ......................................................... 42

7.5. Les obligacions pecuniàries ......................................................... 43

7.5.1. Nominalisme i valorisme .................................................. 43

7.5.2. Mesures correctores del nominalisme .............................. 44

7.5.3. El deute d’interessos .......................................................... 45

Resum ..................................................................................................... 49

Activitats ............................................................................................... 51

Exercicis d’autoavaluació ................................................................. 51

Solucionari ............................................................................................ 52

Glossari................................................................................................... 53

Bibliografia ........................................................................................... 53

© Universitat Oberta de Catalunya • P02/03012/00279 La relació obligatòria: fonts, subjectes i objectes de l’obligació

Introducció

El títol I del llibre IV i últim del Codi civil (CC)*, que comprèn els articles

1088 a 1253, conté una regulació general de les obligacions.

El primer problema que planteja la figura jurídica que el Codi denomina obli-

gació és precisar quin n’és el concepte.

En una primera aproximació als articles dedicats a les obligacions en el Co-

di civil, obligació s’identifica amb deure jurídic. Tanmateix, fent-ne un

estudi més minuciós veiem que l’obligació també és una relació jurídica

(anomenada obligatòria) en què un subjecte, el creditor o subjecte actiu, té

un dret subjectiu, personal o de crèdit, que li permet exigir a un altre sub-

jecte, el deutor o subjecte passiu, un comportament determinat (que és

l’objecte de l’obligació, anomenat prestació).

Diferent del dret personal o de crèdit és el dret real*, el titular del qual té un

poder directe i immediat sobre una cosa, que pot fer valer enfront de tots i no

solament enfront d’una persona concreta i determinada, com el deutor en el

cas dels drets de crèdit.

Aquí centrarem l’atenció en els drets de crèdit, ja que els drets reals són matè-

ria d’estudi de l’assignatura Dret civil III.

En general, encara que les obligacions neixen –segons l’article 1089 del Codi

civil– de la llei, dels contractes i quasicontractes i dels actes i omissions

il·lícits o en què intervingui qualsevol gènere de culpa o negligència* el Codi

civil s’ocupa principalment de les obligacions contractuals (o nascudes dels

contractes). Per això, a falta de regulació legal específica, a les obligacions

que sorgeixen d’altres fonts se’ls apliquen també les regles generals previstes

per a les obligacions contractuals.

Tota relació jurídica obligatòria comporta un poder i un deure correlatius. És

el vincle obligatori que lliga creditor i deutor. Es compon dels dos elements

següents:

a) El dèbit o deute (la noció del qual resulta de l’article 1088 del Codi civil,

segons el qual: “Toda obligación consiste en dar, hacer o no hacer alguna

cosa”).

b) La responsabilitat (recollida en l’article 1911 del Codi civil: “Del cumpli-

miento de las obligaciones responde el deudor con todos sus bienes, presen-

tes y futuros”).

!

© Universitat Oberta de Catalunya • P02/03012/00279 5 La relació obligatòria: fonts, subjectes i objectes de l’obligació

* En el glossari trobareu elsignificat de totes les sigles iabreviacions d’aquest mòdul

didàctic.

* Són drets reals, per exemple, el dret de propietat,

el dret d’usdefruit, el dret de servitud, etc.

* Aquests fets jurídics són les fontsde les obligacions.

No obstant això, existeix una categoria molt discutida d’obligacions, les

denominades obligacions naturals, en el vincle obligatori de les quals hi ha

qui considera que falta l’element responsabilitat.

En funció de com s’organitzin els subjectes de la relació jurídica obligatòria,

quan diverses persones formen el subjecte actiu o el subjecte passiu, i en fun-

ció de quin sigui l’objecte de la relació jurídica obligatòria, es distingeixen

diferents classes d’obligacions a les quals, com veurem, es dota d’un règim

jurídic particular. !


Objectius

En els materials d’aquest mòdul didàctic trobareu els continguts i les eines

procedimentals indispensables per a assolir els objectius següents:

1. Tenir una idea clara de què és obligació i de quins són els seus elements

estructurals.

2. Saber què s’entén actualment per obligació natural.

3. Conèixer quines són les fonts de les obligacions.

4. Aprendre quines són les classificacions de les obligacions que es fan per

raó dels subjectes i per raó del seu objecte.

5. Conèixer el règim jurídic de les diverses classes d’obligacions.


1. Concepte de relació obligatòria i de dretd’obligacions

L’article 1088 del Codi civil no proporciona un concepte del que és l’obli-

gació. El pressuposa i es limita a enunciar-ne el possible contingut. Segons

aquest precepte:

“Toda obligación consiste en dar, hacer o no hacer alguna cosa.”

Aquí ens interessen els dos primers sentits. En el primer sentit, obligació es

contraposa a crèdit, mentre que en el segon, el comprèn. Es fa al·lusió a un

sentit o a un altre en funció del context.

Amb la finalitat de perfilar millor el concepte de relació obligatòria veurem a

continuació els seus caràcters i en què es diferencia de la relació jurídica real.

1.1. Caràcters de la relació obligatòria

Els caràcters de la relació obligatòria són bàsicament els següents:

1) La relativitat de la relació obligacional, ja que vincula un subjecte con-

cret, el deutor, enfront d’un altre subjecte concret, el creditor.

2) La correlativitat, ja que no hi ha deute sense crèdit i viceversa.

!


El dret d’obligacions és el conjunt de normes reguladores de les rela-

cions obligatòries. Forma part, juntament amb el dret de coses, del dret

civil patrimonial.

El terme obligació, des d’un punt de vista jurídic, té diversos sentits:

1) És un deure jurídic.

2) És una relació jurídica (obligatòria), en la qual un subjecte (credi-

tor) té un dret de crèdit enfront d’un altre (deutor) que té un deure jurí-

dic (o una obligació, segons el primer sentit que s’atribueix a aquest

terme) correlatiu.

3) És un títol valor.

P. Beltrán de Heredia yOnís (1989). La obligación(concepto, estructura yfuentes). Madrid: Edersa.

Lectura recomanada

3) La tipicitat, ja que els fets dels quals pot néixer estan tipificats per l’or-

denament jurídic. Són les denominades fonts de les obligacions. Sense aques-

ta tipicitat l’obligació pot ser moral, però no jurídica.

4) La temporalitat, ja que les relacions obligatòries tenen una duració tem-

poral limitada, com ho demostra el fet que el Codi civil mateix es preocupa

d’indicar les fonts de les obligacions* i les causes de la seva extinció**.

1.2. Diferències entre la relació obligatòria i la relació

jurídica real

Hi ha quatre diferències fonamentals entre la relació obligatòria i la relació

jurídica real; són les següents:

1) La relació jurídica real no és relativa –com hem vist que ho és l’obli-

gacional– sinó absoluta, perquè els drets reals tenen una eficàcia erga

omnes, és a dir, són oposables enfront de tothom (a diferència dels

drets de crèdit, el compliment dels quals només és exigible enfront

del deutor).

Un dret real és, per exemple, el dret de propietat. El seu titular, el propietari, pot exerci-tar les diverses facultats que formen part del contingut d’aquest dret (si recau sobre unafinca rústica, pot tancar-la, plantar-hi arbres, cultivar-la...) i els altres estan obligats a res-pectar aquest exercici (no poden entrar a la finca, ni collir fruits, ni malmetre els cultiussense permís del propietari).

2) El subjecte passiu de la relació jurídica real (la comunitat) no té un deure

concret de prestació, sinó un deure jurídic general de no lesionar el dret real

d’un altre. Així, doncs, no hi ha pròpiament una correlació entre aquest deure

jurídic general de la comunitat i el poder del titular del dret real.

3) En la relació jurídica obligatòria, el titular del dret de crèdit té el poder de

dirigir-se al deutor i exigir-li’n el compliment; en la relació jurídica real, el

titular del dret real té un poder directe i immediat sobre la cosa, que deté

davant de tothom.

4) L’exercici del dret real no esgota ni extingeix la relació jurídica real; en

canvi, el dret de crèdit sí que s’extingeix quan l’exercita el creditor i el deutor

compleix.

1.3. Elements estructurals de la relació obligatòria

En la relació obligatòria hi ha quatre elements estructurals bàsics:

1) Subjectes. Són dos: subjecte actiu o creditor i subjecte passiu o deutor. Tots

dos subjectes poden estar integrats per una o per diverses persones.

!

!


* Article 1089 del CC.** Article 1156 del CC.

El propietari d’una finca és titular del dretde propietat i pot fer-lo valer enfront

de tothom.

S’ha d’observar que en algu-nes classes de drets reals,a més de la comunitat, hi hauna persona concreta obliga-da, per la seva relació amb lacosa; així, en la servitud depas, tota la comunitat l’ha de respectar, però nomésl’amo del predi servent (finca que suporta la servitudde pas) té unes obligacionsespecials.

Persona concretaobligada

2) Objecte. És la prestació que el creditor pot exigir i el deutor ha de realit-

zar. Pot consistir en béns o en serveis o en abstenir-se de fer alguna cosa o en

tolerar que es faci.

3) Vincle. És la relació de poder i de deure correlatius que lliga el creditor i

el deutor.

4) Causa. És la raó de l’existència de l’obligació, ponderada pel dret, que la

converteix en jurídica.


2. El vincle obligacional: dèbit i responsabilitat

El vincle obligatori és la relació de poder i de deure correlatius que lliga credi-

tor i deutor. Estructuralment, aquesta relació es compon de dos elements:

a) El dèbit, que és l’element del vincle obligacional que comporta el deure

de realitzar la prestació, és a dir, d’observar un determinat comportament*.

b) La responsabilitat, que implica la submissió al poder del creditor, que pot

actuar, arribat el cas, contra els béns del deutor per a aconseguir la satisfacció

del seu dret, ja que segons el Codi civil:

“Del cumplimiento de las obligaciones responde el deudor con todos sus bienes, presentesy futuros.”

Article 1911 del Codi civil.

La doctrina, en general, considera que aquests dos elements són essencial-

ment inseparables, perquè en dissociar-los es distorsiona el vincle obligacio-

nal. No obstant això, alguns autors es plantegen si és possible separar-los en

algun cas i distingeixen, fonamentalment, les hipòtesis següents:

1) Deutes sense responsabilitat. Se solen considerar com a tals les obliga-

cions naturals, perquè en aquestes obligacions el creditor es troba desproveït

d’acció per a exigir coactivament el compliment del deute, tot i que aquest

existeixi.

2) Responsabilitat sense dèbit. Se sol entendre que aquesta dissociació es

produeix en el supòsit de la fiança, perquè el fiador respon sense ser el deu-

tor. Així doncs, el Codi civil assenyala el següent:

“Por la fianza se obliga uno a pagar o cumplir por un tercero, en el caso de no hacerlo éste.”


Tanmateix, en aquest cas no existeix pròpiament una separació entre respon-

sabilitat i deute perquè el fiador també és deutor (però sotmès a una regula-

ció jurídica específica) i precisament per això respon en cas que no ho faci l’o-

bligat principal. !

!


* Article 1088 del CC.

La responsabilitat patrimonial i la protecció del crèdit s’estudien en l’apartat 3 del mòdul “Compliment i incompliment de les obligacions”.

!

F. Capilla Roncero (1989).La responsabilidadpatrimonial universal y el fortalecimiento de laprotección del crédito. Jerez:Fundación Universitaria de Jerez.

Lectura recomanada

3. Les obligacions naturals

La categoria jurídica de les obligacions naturals té l’origen en el dret romà, en

el qual es caracteritzaven, des d’un punt de vista negatiu, per la inexistència

d’acció per a exigir-ne el compliment i, des d’un punt de vista positiu, per la

producció de determinades conseqüències jurídiques com la soluti retentio,

que era la facultat que es concedia al creditor per a retenir allò que el deutor

li havia pagat espontàniament.

En el dret romà clàssic, eren obligacions naturals les contretes per esclaus o,

en certs casos, pels alieni iuris sotmesos a la pàtria potestat. Un cop desapare-

gudes l’esclavitud i la pàtria potestat, en sentit romà, que eren els fets que

havien originat els supòsits fonamentals d’obligacions naturals, es podia pen-

sar que aquestes obligacions també desapareixerien dels ordenaments jurí-

dics, però no ha estat així.

En el nostre ordenament jurídic actual se citen com a supòsits d’obligacions

naturals els següents:

1) Els deutes nascuts de jocs prohibits, ja que conforme al Codi civil:

“La ley no concede acción para reclamar lo que se gana en un juego de suer-te, envite o azar [prohibit]; pero el que pierde no puede repetir lo que hayapagado voluntariamente, a no ser que hubiese mediado dolo, o que fueramenor, o estuviera inhabilitado para administrar sus bienes.”


Cal contrastar aquest precepte del Codi civil amb l’article

1801, segons el qual:

“El que pierde en un juego o apuesta de los no prohibidos queda obligado civilmente.”

D’aquests preceptes, certa doctrina dedueix que quan algú deu en virtut d’un

joc il·lícit queda obligat naturalment (per això es diu que els deutes de joc són

deutes d’honor). A això se sol objectar que en aquest supòsit, en realitat, no

hi ha una obligació natural sinó un cas d’irrepetibilitat per la il·licitud de la

causa de l’obligació. Els qui objecten això ho fonamenten en els articles 1305

i 1306 del Codi civil.

En concret, l’article 1306 del Codi civil diu:

“Si el hecho en que consiste la causa torpe no constituyere delito ni falta, se observarán lasreglas siguientes:

1.ª Cuando la culpa esté de parte de ambos contratantes, ninguno de ellos podrá repetir loque hubiera dado a virtud del contrato, ni reclamar el cumplimiento de lo que el otro hubie-se ofrecido.

!


El deutor d’un joc il·lícit queda obligatnaturalment.

2.ª Cuando esté de parte de un solo contratante, no podrá éste repetir lo que hubiese dadoa virtud del contrato, ni pedir el cumplimiento de lo que se le hubiera ofrecido. El otro, quefuera extraño a la causa torpe, podrá reclamar lo que hubiera dado, sin obligación de cum-plir lo que hubiera ofrecido.”

2) Els deutes d’interessos no estipulats en el contracte de préstec, ja que

segons el Codi civil:

“El prestatario que ha pagado intereses sin estar estipulados, no puede reclamarlos ni impu-tarlos al capital.”


Certa doctrina* entén que en aquest cas, més que davant un problema d’e-

xistència o inexistència d’una obligació natural, estem davant una norma que

és interpretativa de la voluntat de les parts.

3) Els deutes prescrits. L’explicació que es dóna per a justificar que hi ha obli-

gació natural és que el creditor ja no té acció per a exigir el pagament si el deu-

tor oposa l’excepció de prescripció. El pagament d’un deute prescrit és irrepe-

tible. S’objecta que en aquest supòsit, en realitat, no hi ha obligació natural,

perquè el deute prescrit té una mecànica especial en el sentit que el deutor pot

oposar l’excepció de prescripció per a evitar haver de complir, però si paga el

deute prescrit haurà complert una obligació civil que no s’havia extingit.

4) La “causa justa” que exclou el caràcter indegut del pagament, recolli-

da a l’article 1901 del Codi civil. Segons aquest precepte:

“Se presume que hubo error en el pago cuando se entregó cosa que nunca se debió o queya estaba pagada; pero aquél a quien se pida la devolución puede probar que la entrega sehizo a título de liberalidad o por otra causa justa.”

La doctrina veu en aquest últim incís del precepte un supòsit d’obligació

natural, que per a comprendre’l s’ha de posar en relació amb l’article 1895,

en el qual es regula el quasicontracte del cobrament de l’indegut.

Segons l’article 1895 del Codi civil:

“Cuando se recibe alguna cosa que no había derecho a cobrar, y que por error ha sido inde-bidamente entregada, surge la obligación de restituirla.”

L’article 1901 del Codi civil consagra una conseqüència que es pot qualificar

com de soluti retentio, perquè qui cobra alguna cosa, encara que civilment no

li sigui deguda, pot retenir el que ha rebut si hi ha una causa justa.

El problema es trasllada llavors al fet de resoldre què s’ha d’entendre per causa

justa.

No és possible fer una relació completa de deures morals qualificats que

entrin dintre de l’expressió causa justa, vàlida per a tot temps i lloc; per això


* Per exemple, la seguida,entre d’altres autors,

per Díez-Picazo.

J.L. Lacruz Berdejo(1992). “Las obligacionesnaturales”. Estudios deDerecho Privado Común yForal (tom II, pàg. 3 i seg.).

Lectura recomanada

la doctrina entén que hom s’ha d’atenir a la moral social vigent per a consi-

derar suficients determinats deures morals amb la finalitat d’apreciar que hi

ha una obligació natural (causa justa).

En una important i coneguda sentència de 17 d’octubre de 1932, el Tribunal Suprem vadeclarar vàlida l’obligació moral d’indemnitzar els perjudicis causats per la seducciód’una jove i exigible la promesa de passar-li una determinada pensió mensual, ja quemitjançant aquella promesa l’obligació natural es va convertir en obligació civil perfec-tament coercible, en virtut de la qual el deutor havia de pagar no donandi, sinó solvendianimo.


Aquest supòsit de la “causa justa” de l’article 1901 del Codi civil és el

que més acceptació té entre la doctrina com a obligació natural, enca-

ra que és diferent del que es coneixia amb aquest nom en el dret romà

clàssic perquè, entesa d’aquesta manera, l’obligació natural no és una

relació jurídica obligatòria, ni tan sols no és un supòsit de dèbit sense

responsabilitat, sinó que és simplement un deure moral o causa justa,

apta per a justificar un desplaçament patrimonial que altrament seria

il·legítim*, l’efecte principal de la qual és la irrepetibilitat del que s’ha

pagat voluntàriament.* Postura doctrinal seguida,

entre d’altres, per Lacruz i Sancho Rebullida.

4. Les fonts de les obligacions

L’actual sistema de fonts de les obligacions, criticat per insuficient i rígid, és

el resultat d’un llarg procés històric, per la qual cosa no és sobrer conèixer-ne

els precedents.

4.1. Precedents històrics

La classificació escolàstica més antiga de les fonts de les obligacions que es

coneix apareix en un text de Gai, en el qual es mencionen com a fonts el con-

tracte i el delicte. Més tard, el mateix Gai substitueix l’originària bipartició per

una tripartició i hi afegeix, juntament amb el contracte i el delicte, diverses

figures més (ex variis causarum figuris). Justinià va dividir aquestes altres figu-

res en dos grups, segons si s’assemblaven als contractes o als delictes, i va dis-

tingir les obligacions que naixien quasi ex contractus (obligacions que neixen

com d’un contracte) de les que s’originaven quasi ex delicto (obligacions que

s’assimilen a les que neixen dels delictes); d’aquesta manera, la classificació

va passar a ser quadrimembre.

Posteriorment, aquesta quadripartició va experimentar una modificació impor-

tant a causa d’una transposició de partícules gramaticals, coneguda com la

paràfrasi de Teòfil, en la qual les expressions quasi ex contractus i quasi ex

delicto van ser substituïdes per ex quasi contractus i ex quasi delicto.

Segons alguns autors, aquesta transposició va obeir a un simple error del

copista; en canvi, altres interpreten que simplement ja no es van agrupar figu-

res semblants als contractes o als delictes, i es van institucionalitzar dues

noves categories jurídiques generals, la del quasicontracte i la del quasidelic-

te, que Justinià havia esbossat.

Més tard, Grotius, desvinculant-se de la tradició romanista, va arribar a la

conclusió que les fonts de les obligacions eren tres: el contracte, el delicte i la

llei; Domat va mantenir una posició molt semblant a la d’aquest autor.

Tanmateix, Pothier va tornar a la quadripartició clàssica i va afegir la llei com

a font de les obligacions. La seva doctrina, rebuda a través del Codi de Napo-

leó, és la que es recull a l’article 1089 i següents del nostre Codi civil. !

!


Les fonts de les obligacions són els fets jurídics dels quals neixen aques-

tes darreres.

Hugo de Groot (1583-1645),jurista, filòsof i filòlegholandès conegut ambel nom de Grotius, va pertàn-yer a l’escola del dret naturalracionalista. Per això, enabordar el problema de lesfonts de les obligacions vacanviar d’actitud metodològi-ca i en comptes d’enfocar-losegons els textos romans,com s’havia fet fins en aquellmoment, el va plantejartenint en compte la raó, de manera que va reconduirtotes les obligacions que notenien el seu origen en uncontracte o en un delicte a la llei com a font separada.

La figura de Grotius

4.2. Sistema del Codi civil espanyol: crítica


“Las obligaciones nacen de la ley, de los contratos y cuasi contratos y de los actos y omisio-nes ilícitos o en que intervenga cualquier género de culpa o negligencia.”

Aquest precepte es desenvolupa en els que el segueixen i de tots plegats es

poden extreure les conclusions següents:

1) Les fonts de les obligacions, en el nostre ordenament jurídic, són la llei,

els contractes, els quasicontractes, els delictes i els quasidelictes.

2) L’existència d’un deute no es pot deduir de la llei per meres conjectures i

presumpcions de fet, ja que la seva imposició legal ha de quedar clara con-

forme a l’article 1090 del Codi civil. Això no obstant, la doctrina sol enten-

dre que encara que l’article 1089 parli literalment de llei, en realitat fa

referència a norma jurídica, que comprèn també el costum i els principis

generals del dret.

És important destacar que el Tribunal Suprem considera que l’obligació de

rescabalar quan hi ha hagut enriquiment injust neix d’un principi general del

dret.

3) L’article 1089 del Codi civil esmenta en segon lloc els contractes, que a

l’article 1091 es consideren com a lex privata inter partes.

4) El concepte de quasicontracte a què al·ludeix l’article 1089 del Codi civil

s’ha de buscar en l’article 1887 del mateix Codi, ja que curiosament no és

objecte de cap precepte específic quan es parla de les fonts de les obligacions.

5) En els articles 1092 i 1093 del Codi civil es fa referència per separat a

l’il·lícit penal i a l’il·lícit civil. Del primer es desprèn que si el delicte o falta

estan tipificats al Codi penal, el Codi civil només es podrà aplicar com a

supletori, pel que fa a la responsabilitat civil*.

6) De l’article 1093 del Codi civil es dedueix que els actes o les omissions que

constitueixin il·lícits civils –que són els que la llei penal no tipifica com a

delictes o faltes– donen lloc a la responsabilitat civil extracontractual, regu-

lada als articles 1902 i següents del Codi civil.

La relació de fonts que conté l’article 1089 del Codi civil –fruit d’un llarg procés

històric, com s’ha vist– és susceptible de crítiques, com ara les següents:

1) La llei s’inclou en la llista de fonts de les obligacions com una altra font més,

quan, de fet, és pressupòsit de totes elles. Les fonts de les obligacions ho són

perquè la llei les reconeix com a tals.

!

!


Sobre l’enriquiment injust, vegeuel mòdul “Teoria general del contracte.Els quasicontractes” d’aquesta mateixaassignatura.

!

* Ex article 4.3 del CC.

2) La figura del contracte no esgota totes les possibilitats de creació d’obliga-

cions per obra de l’autonomia de la voluntat, ja que de vegades la voluntat

unilateral pot ser font d’obligacions.

3) La separació entre les obligacions civils nascudes de delictes i les nascudes

de quasidelictes és artificial i forçada, perquè en tots dos casos ens trobem

davant d’un il·lícit generador de responsabilitat, que comporta l’obligació de

reparar el dany causat.

4) Es critica la categoria dels quasicontractes com a font de les obligacions

perquè les figures que comprèn són molt heterogènies. La major part de la

doctrina considera que és una categoria jurídica que està desfasada i que

només es justifica per raons històriques.

4.3. La voluntat unilateral com a font de les obligacions

Ningú no nega que la voluntat bilateral és font de les obligacions; ara bé, que

la voluntat unilateral pugui crear obligacions és discutible, ja que l’article

1089 del Codi civil no l’esmenta.

La postura jurisprudencial sobre la voluntat unilateral

La jurisprudència espanyola sobre aquesta matèria és vacil·lant, confusa i desconcertant.En una sentència de 17 d’octubre de 1932, el Tribunal Suprem va admetre que la voluntatunilateral pot ser font d’obligacions; tanmateix, en aquell cas existia un document en quèconstava la promesa i la seva acceptació, i es tractava, a més, d’una promesa sota la qualhi havia subjacent una obligació natural que havia estat complida durant un cert temps.

En canvi, en algunes sentències posteriors (la de 21 de juny de 1945 i la d’1 de desembre de1955) el Tribunal Suprem es va mostrar més aviat contrari a admetre la voluntat unilateralcom a font d’obligacions, tot i que en d’altres sembla que admeti aquesta possibilitat.

En les sentències favorables a admetre la voluntat unilateral com a font de les

obligacions, els arguments que s’acostumen a invocar són diversos: el fet que

el Codi civil no contingui una norma explícita que la prohibeixi, la llibertat

de contractació (amb cita dels articles 1254, 1255 o 1258 del Codi civil), la

bona fe i/o la seguretat jurídica. !


Quan es parla de la voluntat unilateral com a font de les obligacions

es fa referència a la possibilitat que puguin néixer obligacions de la

voluntat individual de les persones i correlatius drets de crèdit a favor

d’altres.

Sobre l’admissió de lavoluntat unilateral coma font d’obligacions, vegeules STC de 13 de novembrede 1962 i de 6 de març de1976.

Lectura recomanada

... de fet de les sentències queadmeten la voluntat unilateralcom a font de les obligacions,en general, hi havia una pro-mesa ja acceptada pel destina-tari o el reconeixement d’unaobligació anterior i la promesade complir-la.

En els supòsits...

L’opinió doctrinal més estesa sembla que és la dels que neguen que la

voluntat unilateral sigui, com a regla general, font de les obligacions;

Amb aquest plantejament, el problema es trasllada a decidir quines declara-

cions de voluntat unilaterals es poden considerar font d’obligacions. La major

part de la doctrina accepta que la promesa pública de recompensa i el concurs

amb premi ho són.

4.4. La promesa pública de recompensa

Supòsits de promesa pública de recompensa

És la promesa que es fa, per exemple, de lliurar un equip musical a qui truqui primer al’emissora de ràdio i encerti qui és l’autor d’una melodia, o de recompensar amb 100.000pessetes qui trobi un gos pastor alemany que porta un collar vermell i respon al nomd’Archi, o de lliurar un premi consistent en una quantitat important de diners alguanyador d’un concurs literari.

De la promesa pública de recompensa, cal destacar-ne els aspectes següents:

1) S’ha discutit si en la promesa pública de recompensa hi ha simplement

una declaració de voluntat que és suficient per se per a crear una obligació

o si es tracta en realitat d’una figura contractual, entenent que es fa una

oferta de contracte dirigida a una persona indeterminada, la qual acceptarà

mitjançant l’execució del resultat. Doctrinalment podem distingir-hi dues

postures:

a) La doctrina tradicional es va inclinar per la tesi contractualista.

b) La doctrina moderna considera que la promesa de recompensa o premi

és una figura independent que no es pot considerar contractual.

2) Perquè hi hagi una autèntica promesa de recompensa o premi, aquesta

s’ha de divulgar públicament, és a dir, s’ha d’adreçar a un grup de perso-

nes indeterminades, utilitzant un mitjà idoni perquè aquestes en tinguin

coneixement.

!


de tota manera, admeten excepcionalment supòsits de declaracions de

voluntat unilaterals que generen obligacions, en els quals se sol dir que

l’obligatorietat deriva del costum (sorgit per la pràctica constant del

compliment de la promesa anunciada de recompensa o premi), fet que

s’ha de considerar inclòs dins del terme llei (equivalent a norma jurídi-

ca) de l’article 1089 del Codi civil.Sobre l’article 1089 del Codi civil, vegeuel subapartat 4.2 d’aquest mateix mòdul.

!

La promesa pública de recompensa es pot definir com la promesa

públicament divulgada d’una recompensa o premi per l’execució d’un

acte o per l’obtenció d’un resultat.

... pública de recompensa,en el dret modern es recullcom a font d’obligacionsen el paràgraf 657 del BGBalemany i en la llei 521de la Compilació navarresa.

La promesa...

C. Martínez de Aguirrey Aldaz (1985). La promesapública de recompensa.Barcelona: Bosch.

Lectura recomanada

3) La promesa es pot fer per a obtenir un resultat o bé per a aconseguir una

mera prestació d’activitat o d’omissió.

4) La recompensa pot consistir en una prestació pecuniària o en coses

específiques.

5) La promesa és revocable sempre que es doni a la revocació una publicitat

idèntica que a la promesa. Si ja abans de la revocació algú hagués realitzat

l’acte o obtingut el resultat que dóna dret a la recompensa, la revocació no

seria eficaç.

6) Un tipus de promesa pública de recompensa és l’anomenat concurs amb

premi. En aquest cas, les bases del concurs constitueixen la regla a la qual els

interessats (concursants) s’han de subjectar per a poder obtenir el premi.


5. Els subjectes de l’obligació

Les parts o els subjectes de la relació obligatòria són dos: el subjecte actiu (cre-

ditor) i el subjecte passiu (deutor). Cada part es pot compondre d’una perso-

na natural o jurídica, o de diverses.

5.1. Determinació i capacitat dels subjectes de l’obligació

Com hem vist, la relació obligatòria és relativa perquè vincula subjectes deter-

minats. Sobre la determinació dels subjectes, hi ha les dues possibilitats

següents:

1) Que els subjectes estiguin plenament determinats en el mateix moment

de la constitució de la relació obligatòria.

2) Que els subjectes siguin determinables, i aleshores es parla d’una determi-

nació indirecta, ja que hi ha una indeterminació inicial i una determinació

ulterior, d’acord amb els criteris previstos en l’acte de constitució de la rela-

ció obligatòria.

Supòsits de subjectes determinables de la relació jurídica

Se’n poden citar com a exemples la promesa pública de recompensa, ja estudiada, iaquells casos en què el crèdit o el deute formen part d’un patrimoni la titularitat defi-nitiva del qual es troba en situació de pendència (per exemple, quan el dret de crèditforma part d’una herència jacent en la qual és cridat a succeir un nasciturus).

Pel que fa a la capacitat dels subjectes de la relació obligatòria:

1) Per a ser creditor s’ha de tenir capacitat jurídica, però per a exercitar el

dret de crèdit es requereix la capacitat d’actuar.

2) Per a ser deutor s’ha de tenir capacitat jurídica i, a més, la requerida per al

compliment segons la classe d’obligació de què es tracti*. Segons l’article 38

del Codi civil, les persones jurídiques poden ser creditores i deutores.

5.2. Pluralitat de subjectes: possibilitats

Cadascun dels subjectes de la relació obligatòria pot estar format per diverses

persones, com ja s’ha dit; ara bé, aquesta pluralitat de persones es pot orga-

nitzar de maneres diferents que donaran lloc a diferents classes d’obliga-

cions per raó dels subjectes. En concret, es tracta de les següents: !


Sobre la relativitat de la relació obligatòria, vegeu el subapartat 1.1 d’aquest mòdul didàctic.

!

Pel que fa a la promesa públicade recompensa, vegeu el subapartat 4.4d’aquest mòdul didàctic.

!


1) Obligacions mancomunades en mà comuna. Són les obligacions la titu-

laritat i l’exercici de les quals correspon a tots els subjectes en conjunt. Si hi

ha mancomunitat en el costat passiu, el compliment s’ha d’exigir al grup de

deutors alhora, i si el que hi ha és mancomunitat en el costat actiu, el com-

pliment ha de ser exigit pels creditors conjuntament.

2) Obligacions mancomunades simples o parciàries. En aquestes obliga-

cions es divideix el crèdit o el deute en tantes parts com persones obligades

hi hagi. Cada creditor pot reclamar la seva part al deutor, si hi ha mancomu-

nitat en el costat actiu, o bé cada deutor ha de pagar el que degui en concret,

si hi ha mancomunitat en el costat passiu.

3) Obligacions solidàries. La característica d’aquestes obligacions és que

quan hi ha diversos deutors, cada deutor deu la totalitat, i quan hi ha diver-

sos creditors, cada creditor ho és per la totalitat.

A continuació es tracten amb més deteniment aquestes diferents classes d’o-

bligacions per raó dels subjectes.

5.3. Obligacions mancomunades en mà comuna

Aquest tipus d’obligacions es constitueix o existeix per les tres

causes següents:

1) Quan l’objecte és indivisible.

El Codi civil pensa en la hipòtesi de la no-divisió en l’article 1139, atès que

comença dient: “Si la división fuere imposible...”.

2) Si el crèdit o el deute pertanyen a un patrimoni col·lectiu atribuït a diver-

ses persones*.

3) Quan s’acorda d’aquesta manera en el títol constitutiu de la relació

obligatòria**.

En les obligacions mancomunades en mà comuna s’ha de distingir la plurali-

tat de creditors de la pluralitat de deutors, perquè són situacions evidentment

diferents. !

!


... estarem davant un casd’indivisibilitat objectiva si A,B i C s’obliguen a lliurar elseu gos ensinistrat al seu cre-ditor E.

Per exemple,...

* Per exemple, seria el cas d’una herència abans de la partició

o d’un patrimoni social.** Article 1255 del CC.

El règim jurídic d’aquestes obligacions resulta bàsicament dels articles

1139 i 1150 del Codi civil, que s’han d’integrar amb els principis gene-

rals del dret i fins i tot amb els articles 392 i següents del Codi civil, en

els quals es regula la comunitat de béns.

5.3.1. Pluralitat de creditors

El problema bàsic que es planteja en el supòsit de pluralitat de creditors és el

de precisar si els creditors sempre han d’actuar conjuntament o si, per contra,

qualsevol d’aquests està facultat per a dur a terme per si mateix unes actua-

cions determinades. Sobre això, la doctrina ha adoptat dues postures:

a) Considerar necessària l’actuació col·lectiva de tots els creditors sense excep-

cions, perquè quan l’article 1139 diu que “sólo perjudicarán al derecho de los

acreedores los actos colectivos de éstos” està excloent tota actuació individual,

atès que només es pot apreciar si un acte és perjudicial o beneficiós a posteriori.

b) Admetre la possibilitat que qualsevol creditor dugui a terme actes indivi-

dualment, sempre que aquests no perjudiquin els altres creditors, ja que l’arti-

cle 1139 sembla que imposa la regla de l’actuació conjunta només per als actes

perjudicials, sense que sigui necessari observar-la per als actes que s’hagin de

considerar beneficiosos.

Sembla que aquesta segona posició és la predominant; tanmateix, el proble-

ma que planteja és precisar quins actes es poden considerar beneficiosos. A

aquest efecte cal distingir els tres tipus d’actes següents:

1) Actes que són clarament beneficiosos i per això els pot efectuar qualse-

vol creditor*.

2) Pel que fa a l’exercici judicial per part d’un creditor del dret de crèdit de

caràcter mancomunat en mà comuna, és possible adoptar dues posicions:

a) Apreciar que hi ha litisconsorci actiu necessari, amb la conseqüència que

l’acció judicial l’hauran d’interposar tots els creditors per a evitar que el

demandat oposi una excepció fundada en la constitució defectuosa de la rela-

ció jurídica processal.

b) Considerar que qualsevol dels creditors té la facultat d’exigir el compli-

ment del crèdit mancomunat judicialment, sempre que ho faci en interès de

tots, perquè els altres creditors podran intervenir en el procés si ho desitgen*,

de manera que si el demandant actua de mala fe i els causa perjudicis sempre

li podran reclamar una indemnització.

Encara que totes dues posicions són defensables i la doctrina està dividida,

sembla que la primera s’adecua millor a l’estructura i dinàmica de les obliga-

cions mancomunades en mà comuna.

3) Actes de disposició sobre el crèdit. Per a efectuar aquest tipus d’actes cal

un acte col·lectiu i la unanimitat de tots els creditors. No obstant això, cadas-

cun dels creditors, si vol, pot disposar de la seva participació en el crèdit*.

!


* Per exemple, interrompre la prescripció.

* Aquí s’aplica l’article 399 del CC,sobre la comunitat de béns.

* Per exemple, com a coadjuvantsadhesius.

A. Cristobal Montes(1990). La estructura y los sujetos de la obligación.Madrid: Civitas.

Lectura recomanada

5.3.2. Pluralitat de deutors

Dels articles 1139 i 1150 del Codi civil es desprèn que és característic de les

obligacions mancomunades en mà comuna quan hi ha pluralitat de deu-

tors:

1) La necessitat de procedir contra tots els deutors per a fer efectiu el deute,

amb la conseqüència que si el crèdit s’exercita judicialment s’han de deman-

dar tots els deutors, ja que existeix un litisconsorci passiu necessari. Si no es

demanden tots els deutors, qui hagi estat demandat podrà al·legar com a

excepció la constitució defectuosa de la relació jurídica processal.

2) En cas d’incompliment per un o més deutors, com que la prestació pro-

mesa ja no podrà ser complerta tal com s’havia previst (ja que hi havien d’ac-

tuar tots els deutors conjuntament), s’haurà d’indemnitzar el creditor pels

danys i perjudicis que se li hagin causat amb l’incompliment.

Ara bé, els deutors que haguessin estat disposats a complir només hauran de

contribuir a la indemnització amb la porció corresponent del preu de la cosa o

del servei en què consistís l’obligació. Es pot dir que en cas d’incompliment

d’algun deutor, l’obligació es transforma en mancomunada simple o parciària,

perquè cada deutor només haurà de pagar, amb independència dels altres, la

part de la indemnització que li correspongui, ja que l’obligació d’indemnitzar

és susceptible de divisió. Així, doncs, la indemnització dels danys que excedei-

xin del valor de la prestació promesa recaurà sobre els deutors incomplidors.

3) Si algun dels deutors fos insolvent, els altres no estarien obligats a suplir

la seva falta (art. 1139.2 CC).

5.4. Obligacions mancomunades simples o parciàries

Aquesta regla de la divisió de l’obligació en tantes parts iguals com deutors o

creditors hi hagi requereix que de l’acte constitutiu de l’obligació no se’n des-

prengui el contrari i que l’objecte sigui susceptible de divisió.

!


... però, podrà optar perreclamar el compliment espe-cífic, si encara és possible, o per resoldre la relació obli-gatòria, si és procedent exarticle 1124 del Codi civil.

El creditor,...

... els danys i perjudicisengloben el valor de la pres-tació no complerta i la restade danys que s’hagin pogutproduir al deutor.

En l’article 1150 del Codicivil,...

A les obligacions mancomunades simples i parciàries es fa al·lusió en

els articles 1137 i 1138 del Codi civil.

Quan hi ha pluralitat de subjectes en alguna de les dues parts de la rela-

ció jurídica obligatòria s’aprecia, d’entrada, l’existència d’una obligació

mancomunada simple, per tal com es presumeix que el crèdit o el

deute es divideix en tantes parts com creditors o deutors hi hagi i, a

més, es presumeix que aquestes parts són iguals.

Pel que fa a les obligacions mancomunades simples o parciàries, també és

convenient distingir la pluralitat de creditors de la pluralitat de deutors.


La divisió del crèdit en tantes parts (iguals o no) com creditors hi hagi com-

porta fonamentalment els efectes següents:

1) Cada creditor està legitimat per a exercitar independentment la part del

crèdit que li correspongui sense comptar amb els altres.

2) El pagament que realitza el deutor produeix el seu alliberament davant del

creditor que el rep i només davant d’aquest.

3) No resulta útil a tots els creditors la interrupció de la prescripció efec-

tuada per un d’ells en reclamar la seva part del crèdit, ja que només el bene-

ficia a ell*.

4) L’excepció de cosa jutjada limita la seva eficàcia al crèdit parcial a què es

refereixi la sentència i a les parts del plet, és a dir, al deutor i al creditor que

en concret va reclamar, sense que s’estengui als altres creditors.


En aquest cas, la fragmentació també funciona com a regla i, en principi, si

no s’hi ha estipulat el contrari, es presumeix que cada deutor deu la matei-

xa quantitat. A conseqüència de la divisió o fragmentació, cada deute es con-

sidera que és diferent i independent. Per aquest motiu, cadascun dels deu-

tors pot oposar davant del creditor les seves excepcions personals, que

només operaran respecte d’allò que deu. Cada deutor queda alliberat pagant

la part que li correspon i la insolvència d’un dels deutors no obliga els altres

a pagar per ell.

5.5. Obligacions solidàries

De l’article 1137 del Codi civil es desprèn que obligació solidària és aquella

en què cada creditor pot demanar o cada deutor ha de prestar íntegrament les

coses objecte de l’obligació.

Com a trets que caracteritzen les obligacions solidàries, cal destacar els

següents:

1) Són pluripersonals (hi pot haver diversos creditors i/o deutors).

!

!



Entre les excepcions personals que eldeutor pot oposar davant del creditor,vegeu, per exemple, la compensació en el subapartat 2.2.2 del mòdul“Transmissió del crèdit. Modificaciói extinció de l’obligació”.

!

... si tres deutors deuen alseu creditor solidàriament300 €, el creditor pot dema-nar a qualsevol dels tres els 300 €, tot i que en reali-tat cada deutor degui només 100 €.

Per exemple,...

2) Hi ha unitat d’objecte, és a dir, no hi ha una divisió de crèdits o de deu-

tes, ja que o s’és creditor de tot o s’és deutor de tot.

3) Hi ha un doble aspecte de la relació obligatòria solidària que permet dis-

tingir entre: la relació externa, que lliga creditor o creditors i deutor o deu-

tors, i la relació interna, que s’estableix entre la pluralitat de creditors o, si és

el cas, entre la pluralitat de deutors.

4) Les obligacions solidàries tenen com a tret destacable un origen comú, per-

què l’existència de diversos creditors o deutors solidaris es deu a un mateix fet.

5) Segons l’article 1140 del Codi civil, la solidaritat pot ser no-uniforme o

diversa, la qual cosa significa que a l’obligació d’algun (o d’alguns) dels deu-

tors s’hi poden afegir modalitats accidentals particulars.

6) La solidaritat no es presumeix, ha d’estar prevista per la llei o l’han d’es-

tablir els particulars en els termes que veurem tot seguit.

Naturalesa jurídica de l’obligació solidària

Actualment sembla que, entre la doctrina i en la jurisprudència, predomina la idea queen la naturalesa jurídica de l’obligació solidària hi ha pluralitat de subjectes, unitat d’ob-jecte i pluralitat de vincles obligatoris independents en la relació interna que existeixentre els diversos deutors o creditors. Una pluralitat de vincles que, tanmateix, està uni-ficada davant del creditor o deutor en la relació externa.

5.5.1. La regla de no-solidaritat

A aquesta regla de no-presumpció de solidaritat se li atribueixen les tres

funcions següents:

1) Determina una distribució de la càrrega de la prova, de manera que qui

pretengui que l’obligació és solidària ho haurà de provar.

2) És una regla supletòria, que només entra en joc si no s’ha pactat la solida-

ritat en el negoci jurídic constitutiu de l’obligació o si no s’ha previst en la

llei.


Pel que fa a la pluralitatde vincles de l’obligaciósolidària, vegeu l’STS de14 de febrer de 1964.

Lectura recomanada

El Codi civil acull en l’article 1137 el principi o regla tradicional que

diu que la solidaritat no es presumeix, o dit d’una altra manera, que en

l’obligació pluripersonal la mancomunitat és la regla i la solidaritat

l’excepció. Aquesta regla té el seu antecedent en el dret romà. El seu

fonament es troba en el principi del favor debitoris i en el propòsit

que aquest conservi l’àmbit de llibertat més ampli possible, ja que es

parteix de la idea que qui s’obliga, s’obliga al mínim*.

... tendeix a afavorir el deutorsempre que sigui possible,perquè es considera queés la part més dèbil de larelació jurídica obligatòria.

El principi del favordebitoris...

És possible que es fixiun termini diferent per alpagament respecte d’algundels deutors, o que el com-pliment de l’obligació perpart seva se subjectia una condició suspensiva,amb la conseqüència queel creditor només podràreclamar el compliment aldeutor que es beneficiï d’unterme o d’una condició unavegada s’hagin complert.

Exemple de solidaritatno uniforme

* Entre les diferents classesd’obligacions pluripersonals,

les solidàries són les més costoses i oneroses per als deutors,

perquè els fa, a tots, deutors de la totalitat.

3) També se li assigna una funció interpretativa, en la mesura que, davant de

dubte o ambigüitat de les declaracions negocials o del que diu la llei, aques-

tes s’han d’interpretar a favor de la no-solidaritat.

La solidaritat es pot establir en un negoci jurídic o en la llei. S’han de distin-

gir, doncs, dos tipus de solidaritat:

1) La solidaritat negocial. Pel que fa a la solidaritat negocial, el problema

que es planteja és si per a considerar que una obligació és solidària s’ha d’u-

tilitzar el terme solidaritat expressament. La doctrina i la jurisprudència majo-

ritària entenen que no és imprescindible emprar el terme solidaritat, sinó que

n’hi ha prou d’utilitzar paraules que inequívocament facin entendre que la

intenció és la de constituir l’obligació com a solidària.

2) La solidaritat legal. Aquest tipus de solidaritat no és gaire freqüent; no obs-

tant això, la jurisprudència ha apreciat en alguns casos que encara que el caràc-

ter solidari de la responsabilitat dels deutors no estigui determinat expressament

en la llei, és possible interpretar que el legislador era favorable a la solidaritat. La

jurisprudència ho ha entès així fonamentalment en els supòsits següents:

a) En els casos de responsabilitat per ruïna d’un edifici que obeeixi a vicis del

sòl o de la construcció, quan hi ha diverses persones responsables conforme

a l’article 1591 del Codi civil, vigent; tot i que en alguns aspectes serà aplica-

ble l’actual Llei d’ordenació de l’edificació 38/1999, de 5 de novembre.

b) En els casos de responsabilitat extracontractual per actes il·lícits imputa-

bles a diverses persones.


En la solidaritat activa s’han de distingir els dos tipus de relacions que s’ex-

posen tot seguit:

1) La relació externa. S’han de destacar els aspectes següents com els més

rellevants de la relació entre creditors solidaris i deutor:

!

!


... el Codi civil estableix lasolidaritat legal en els articles1731 (quan hi ha diversosmandants), 1748 (quan hi hadiversos comodataris) i 1890(en la gestió de negocisaliens, quan hi ha diversosgestors).

Per exemple,...

La solidaritat activa té un interès pràctic escàs en comparació amb la

gran importància que revesteix la solidaritat passiva en el tràfic jurídic.

La seva funció socioeconòmica és, fonamentalment, facilitar el cobra-

ment dels crèdits.

En la pràctica negocial, la solidaritat activa se sol limitar als comptes

corrents o dipòsits bancaris amb titulars indistints.

I. Díaz de Lezcano (1997).La no presunción desolidaridad en lasobligaciones. Estudio en tornoa la jurisprudencia delTribunal Supremo. Madrid:Marcial Pons.

Lectura recomanada

a) El cobrament. Cada cotitular té dret a demanar íntegrament les coses

objecte de l’obligació* i el deutor pot pagar el deute a qualsevol dels creditors

solidaris, però si ha estat demandat judicialment per algun, haurà de fer el

pagament a aquest**.

b) La gestió del crèdit. Cadascun dels creditors solidaris pot fer allò que sigui

útil als altres (per exemple, interrompre la prescripció o constituir en mora el

deutor), però no allò que els sigui perjudicial*.

Article 1974.1 del Codi civil

“La interrupción de la prescripción de acciones en las obligaciones solidarias aprovecha operjudica por igual a todos los acreedores y deudores.”

c) El poder de disposició sobre el crèdit. Segons l’article 1143.1 del Codi civil:

“La novación, compensación, confusión o remisión de la deuda, hechas por cualquiera de losacreedores solidarios o con cualquiera de los deudores de la misma clase, extinguen la obli-gación, sin perjuicio de lo dispuesto en el artículo 1146.”

Hi ha una certa contradicció entre aquest article 1143.1 del Codi civil i el

1141.1,ç ja que en el primer no es condiciona que els actes a què al·ludeix

siguin útils als altres creditors, com exigeix el segon. La doctrina sol intentar

coordinar aquests preceptes, i diu que l’article 1143.1 del Codi civil és aplica-

ble a la relació externa, mentre que el 1141.1 és aplicable a la relació interna,

de manera que el límit dels efectes d’aquests actes en la relació interna és que

no siguin perjudicials per als altres creditors.

2) La relació interna. D’acord amb l’article 1143.2 del Codi civil:

“El acreedor que haya ejecutado cualquiera de estos actos, así como el que cobre la deuda,responderá a los demás de la parte que les corresponde en la obligación.”

D’aquest precepte es desprèn que una vegada extingit el deute pel cobrament

d’un creditor o per novació, compensació, confusió o remissió, cada cocredi-

tor està legitimat per a reclamar la seva part al creditor que va cobrar (va

novar, va compensar, etc.).



* Article 1141.1 del CC.

Pel que fa als conceptes de novació,compensació, confusió o remissió deldeute, s’amplien en el subapartat 5.5.3d’aquest mòdul i en el mòdul “Transmissiódel crèdit. Modificació i extinció del’obligació”.

!

La solidaritat passiva és la que més sovinteja en la pràctica. El seu tret

més particular és que cada deutor respon per molt més del que deu en

realitat. Com que s’estén l’àmbit de la responsabilitat, augmenta la

seguretat que el deute serà satisfet i que ho serà en el moment oportú.

A més, ofereix al creditor l’avantatge de poder escollir el deutor que li

sembli més solvent en reclamar el pagament. La solidaritat passiva atorga al creditor la possibilitat d’escollir el deutor

que li sembli més solvent.


De la solidaritat de deutors interessa examinar les qüestions següents:

1) La relació externa en el deute solidari. Els aspectes més rellevants de la

relació externa en el deute solidari són els següents:

a) El caràcter indistint del deure de prestació dels deutors. Qualsevol d’aquests

a qui es reclami el pagament ha de complir completament l’obligació, i el cre-

ditor es pot dirigir contra qualsevol dels deutors solidaris o contra tots ells

simultàniament*.

b) El creditor té un ius variandi, ja que la reclamació entaulada contra un deu-

tor no li impedeix reclamar després als altres si no ha cobrat la totalitat*.

c) Hi ha una comunicació de responsabilitats. Si la prestació es fa impossible

sense culpa dels deutors, l’obligació s’extingeix, però si hi ha hagut culpa per

part d’algun, en la relació externa tots seran responsables davant del creditor.

En la relació interna els no culpables podran reclamar al culpable*.

d) La insolvència d’un dels deutors és suplerta pels codeutors i ho han de fer

a prorrata del que degui cadascun*.

2) La propagació d’efectes. Quan existeix solidaritat té lloc l’anomenada

propagació d’efectes dels actes de cada deutor als altres. Sobre això és oportú fer

les precisions següents:

a) La cosa jutjada. Dels articles 1141.2 i 1252.3 del Codi civil es desprèn que

la sentència dictada contra un deutor afecta els altres deutors que no hagin

estat demandats.

b) El reconeixement que fa un obligat de ser deutor solidari. Aquest reconei-

xement pot ser al·legat davant de qui el va fer, però davant els altres, en el cas

que es discuteixi en judici la solidaritat, només s’ha de tenir en compte com

una prova o indici més a favor de la solidaritat. El que sí que s’aconsegueix amb

un reconeixement d’aquesta índole és interrompre la prescripció en perjudici

de tots els deutors, si es demostra que l’obligació és solidària*.

c) La transacció. De l’article 1809 del Codi civil es desprèn que la transacció

suposa sempre la creació entre les parts d’una situació jurídica nova i d’una

nova reglamentació d’interessos; per això, si té lloc entre el creditor i un sol dels

deutors, la transacció que s’ha produït no ha de perjudicar els altres.

3) Excepcions oposables pel deutor solidari. El deutor a qui es reclama el

pagament pot oposar les excepcions següents:

a) Les excepcions personals o subjectives pròpies*, que provoquen una

paralització total de l’acció.

!







* Per exemple, la incapacitat.

b) Les excepcions objectives, referides a l’obligació en si*, que també para-

litzen l’acció.

c) Les excepcions personals que corresponguin als altres deutors. En aquest

cas, només es pot servir de l’excepció el deutor que la invoqui respecte a la part

de deute de què el deutor en qui recau l’excepció sigui responsable*.

4) L’extinció de l’obligació solidària. L’obligació solidària s’extingeix per

les causes següents:

a) Pel compliment o pagament fet per un dels deutors*.

b) Per la impossibilitat de compliment**.

c) Per novació, compensació, confusió o per remissió del deute segons l’arti-

cle 1143 del Codi civil.

Com que l’article 1143 és massa lacònic, sembla oportú fer un breu examen

de cadascun dels actes extintius que menciona. Així, podem distingir entre:

• Novació. Ja sigui modificativa o extintiva, la doctrina entén que la nova-

ció només vincula davant el creditor el deutor que la va fer, sense que la

relació interna entre els codeutors s’alteri.

Se sol distingir entre novació modificativa, que consisteix a alterar algun dels elementsestructurals de la relació obligatòria tot i que subsisteix la mateixa relació, i novacióextintiva, que consisteix a substituir una relació obligatòria preexistent, que s’extingeix,per una altra de nova, que neix per a substituir-la*.

• Compensació*. Si la compensació té lloc respecte d’un deutor i és total

extingeix el deute. Si és parcial, res no impedeix al creditor exigir el paga-

ment de la resta del que es deu a qualsevol dels deutors. Tant si la com-

pensació és total com si és parcial, el deutor que compensa podrà reclamar

el que sigui procedent als codeutors en la relació interna.

• Confusió*. La confusió produeix l’extinció de la relació solidària per a tots

els deutors solidaris, però aquell sobre qui recau la confusió pot reclamar

als codeutors allò que li correspongui segons el que estigui previst en la

relació interna.

• Remissió*. Si el creditor condona o perdona el deute a un dels deutors soli-

daris, aquest perdó val per a tots. També és possible la remissió (i la conse-

güent extinció) parcial del deute, és a dir, del que degui un dels deutors.

Supòsit particular de remissió

Un cas particular de quitament o remissió el recull l’article 1146 del CC, del qual esdesprèn que si el creditor, després d’haver cobrat la totalitat del deute, perdona la seva


* Per exemple, que el deuteno ha vençut, ja està pagat,

prescrit, etc.


* Article 1145.1 del CC. ** Article 1147.1 del CC.

* La compensació opera com acausa d’extinció de les obligacionsquan dues persones són per dretpropi recíprocament creditores i

deutores l’una de l’altra(art. 1195 i seg. del CC).

* La confusió és el fenomen que télloc quan concorren en una

mateixa persona les qualitats dedeutor i creditor; per exemple,

quan un dels codeutors hereta delcreditor (art. 1192 i seg. del CC).

Pel que fa als actes extintius de l’article1143 del Codi civil, vegeu el subapartat5.5.2 d’aquest mòdul, que parla de larelació externa en la solidaritat activa.

!

* Articles 1203 i seg. del CC.

* La remissió és la condonacióo el perdó del deute (art. 1187

i seg. del CC).

part a un dels deutors solidaris, el deutor “perdonat” no queda exonerat de responsabi-litat davant dels altres codeutors en la relació interna, ja que un d’ells va pagar la tota-litat del deute; no obstant això, el deutor “perdonat” es pot adreçar contra el creditorperquè li reintegri l’altre codeutor el que va pagar de més.

5) La relació interna en el deute solidari. Des del moment de la constitu-

ció de la relació obligatòria la relació interna ja existeix entre els deutors soli-

daris; inicialment és latent (hi ha una distribució del que es deu entre els obli-

gats), i més tard es concreta, després de pagar algun o alguns deutors al

creditor, en una pretensió d’un o d’alguns contra els restants per a cobrar el

que aquests deuen.

La relació interna es caracteritza pels fets següents:

a) No hi ha solidaritat, sinó mancomunitat simple o parciària. El qui va fer

el pagament només pot reclamar dels seus codeutors la part que a cadascun

correspongui, amb els interessos de l’avançament*. Aquest és l’anomenat dret

de regrés.

b) Hi ha una mútua cobertura del risc de la insolvència, ja que si un dels

deutors és insolvent, l’import d’allò que li corresponia pagar es reparteix

entre tots, a prorrata del deute de cadascun*.

c) Qui va pagar la totalitat del deute pot exercir una acció de regrés o de

reemborsament per a cobrar als altres deutors el que aquests deuen. Però per-

què aquesta acció pugui prosperar, el pagament ha de ser realment degut,

vàlid i tenir plens efectes alliberadors i extintius de l’obligació davant del cre-

ditor, és a dir, ha de ser útil als altres deutors per a quedar alliberats del com-

pliment de l’obligació.

Una vegada extingit el deute solidari, en fer la liquidació entre codeutors

solidaris s’ha de tenir en compte:

• El que cadascun deu en la relació interna i amb què ha contribuït, si és el

cas, al pagament.

• La negligència o la culpa en el compliment d’algun dels deutors que hagi

ocasionat responsabilitats addicionals*.

• La insolvència de qualsevol d’ells*.

• Els interessos de l’avançament fet pel deutor que va pagar.

• Les despeses del cobrament.

!






6. L’objecte de l’obligació

La major part de la doctrina considera que objecte de l’obligació és la con-

ducta que es compromet a tenir el deutor i que el creditor pot exigir coacti-

vament, anomenada prestació.

6.1. Requisits de la prestació

La prestació ha de reunir uns requisits determinats perquè l’obligació arribi a

existir i a ser exigible jurídicament. El Codi civil no diu quins són els requi-

sits de la prestació, però es dedueixen dels articles 1271 a 1273 del Codi civil

dedicats a l’objecte dels contractes. Són els requisits següents:

1) Possibilitat. Si la prestació consisteix a donar, la cosa que ha de lliurar el

deutor ha d’existir o ha de poder arribar a existir. Si l’obligació és de fer o de

no fer, el comportament (positiu o negatiu) ha de ser realitzable. La sanció a

la impossibilitat és, com a regla general, la nul·litat de l’obligació.

2) Licitud. La prestació, a més, ha de ser lícita, la qual cosa significa que no

pot ser contrària a les lleis imperatives o a l’ordre públic. La sanció a la inob-

servança d’aquest requisit també és la nul·litat.

3) Determinació. La prestació ha d’estar determinada en el moment de

constituir l’obligació o ha de ser almenys determinable, ja que en cas contra-

ri l’obligació serà nul·la per falta d’un requisit essencial (en no tenir un objecte

cert)*. Perquè la mera determinabilitat de la prestació sigui admissible, en el

moment de constituir l’obligació s’han d’indicar els criteris per a poder indivi-

dualitzar-la i identificar-la ulteriorment. Aquests criteris poden ser de dos tipus:

a) Criteris objectius. Són objectius quan es prenen com a punt de referència

dades alienes a la voluntat d’una persona.

b) Criteris subjectius. Són subjectius quan la determinació de la prestació

depèn de la voluntat d’una persona. La determinació conforme a criteris sub-

jectius sempre s’ha d’encomanar a tercers, mai a les parts.

!


La prestació és una conducta projectada i futura del deutor. Quan la

conducta en què consisteix la prestació es du a terme, el que hi ha és

compliment de l’obligació pel deutor i extinció de l’obligació per

aquesta causa.

La prestació sempre ha de ser possible;aquesta no pot consistir, per exemple,

en el lliurament de la Torre Eiffel.

* El requisit de l’objecte certs’exigeix com a essencial en l’article 1261 del CC.

De l’article 1273 del Codi civil es desprèn que la prestació mai no pot ser

determinable pel que fa a la seva espècie. L’espècie ha d’estar determinada

inicialment. Sí que pot ser determinable, sempre que per a això no sigui

necessari un nou conveni, la quantitat d’aquesta espècie o qualsevol altra cir-

cumstància accessòria.

La doctrina es pregunta si també és un requisit de la prestació el fet que tin-

gui valor econòmic o patrimonial. Sembla que no és necessari que la presta-

ció en si tingui un valor patrimonial, perquè l’important és que sigui suscep-

tible de valoració econòmica la sanció del seu incompliment per exigència de

l’article 1911 del Codi civil, perquè la responsabilitat del deutor és sempre

patrimonial, ja que respon amb tots els seus béns presents i futurs.

Hi ha una sèrie d’arguments a favor de la no-necessitat que la prestació en si

tingui un valor econòmic; són els següents:

a) Si exigíssim valor patrimonial a la prestació limitaríem arbitràriament l’au-

tonomia de la voluntat sense base legal (el Codi civil no ho exigeix).

b) A més, deixaríem sense protecció certs deures extrapatrimonials que han

de poder ser exigits jurídicament.

c) Encara que la prestació en si no sigui susceptible de valoració econòmica,

sempre és possible valorar d’alguna manera els perjudicis que causi el seu

incompliment, fins i tot els danys morals.

6.2. Classes de prestació

Les prestacions es poden classificar des de diversos punts de vista:

1) Des del punt de vista del contingut de la conducta del deutor (art. 1088

del CC), les obligacions poden consistir a donar, fer o no fer alguna cosa. Així

doncs, podem distingir:

a) Les obligacions de donar. En les obligacions de donar, la prestació con-

sisteix en el lliurament d’una o diverses coses. Les regles comunes a les obli-

gacions de donar són les següents:

• L’obligat a donar alguna cosa té l’obligació de conservar-la amb la diligèn-

cia pròpia d’un bon pare de família*.

• El creditor té dret als fruits de la cosa des que neix l’obligació de lliurar-la*.

• L’obligació de donar una cosa determinada és coercible i pot, per tant, exe-

cutar-se in natura si existeix en el patrimoni del deutor. Si la cosa fos inde-

!

!


... s’ha de tenir en comptecom a criteri amb caràctergeneral (“La validez y el cum-plimiento de los contratos no pueden dejarse al arbitriode uno de los contratantes”)i, amb caràcter particular, en matèria de compravenda,l’article 1449 del Codi civil i en matèria de societat civil,l’article 1690 del mateixcodi.

L’article 1256 del Codicivil...

... (art. 1098, 1099 i 1101) i de la Llei d’enjudiciamentcivil (art. 701 i 706) esdesprèn que és admissiblel’execució forçosa de la pres-tació sigui quina sigui aques-ta, però quan no sigui possi-ble executar-la in natura(tal com es va preveure), estransformarà en l’equivalentpecuniari.

Del Codi civil...

... del Codi civil permet dis-tingir també les prestacionsnegatives, que consisteixen a no fer, de les prestacionspositives, que consisteixen a donar o fer.

L’article 1088...



terminada o genèrica, el creditor pot demanar que es compleixi l’obliga-

ció a expenses del deutor. Si l’obligat es constitueix en mora o s’ha com-

promès a lliurar la mateixa cosa a dues o més persones diverses, els casos

fortuïts fins que es faci el lliurament seran a càrrec seu*.

• L’obligació de donar una cosa determinada comprèn la de lliurar tots els

seus accessoris, encara que no hagin estat esmentats**.

b) Les obligacions de fer. En les obligacions de fer, la prestació consisteix a

fer una activitat concreta, que pot ser personalíssima o infungible (quan es té

en compte la persona i les qualitats del deutor en el moment de constituir l’o-

bligació, per la qual cosa només ell pot complir), o fungible (quan és indife-

rent qui porti a terme l’activitat).

La realització d’una activitat és, per naturalesa, incoercible, perquè no es pot

obligar ningú a fer res per força. En canvi, en les obligacions de donar, com

hem vist, és possible que la cosa es lliuri al creditor encara que el deutor no

ho vulgui.

No obstant això, hi ha obligacions de fer en què el jutge pot substituir el deu-

tor en el compliment de la prestació. Això és possible, per exemple, en l’obli-

gació d’elevar a escriptura pública un document privat, quan s’hi nega una de

les parts*. En les prestacions personalíssimes, l’execució forçosa tindrà lloc

necessàriament mitjançant una indemnització pecuniària.

c) Les obligacions de no fer. En les obligacions de no fer, la prestació con-

sisteix en la conducta negativa que ha d’observar el deutor, tant si es tracta

d’una abstenció (non facere)* o de suportar (pati) una activitat del creditor

sense oposar-s’hi**.

La prestació de no fer és incoercible, però és possible l’execució forçosa, ja que

en cas d’incompliment es pot ordenar, si és procedent, desfer el que estigui

mal fet i condemnar al pagament d’una indemnització.

Sobre el règim jurídic de les obligacions de fer o no fer ens hem d’atenir al

que disposen els articles 1098 i 1099 del Codi civil.

2) La prestació pot ser divisible o indivisible, segons si és possible fraccio-

nar-la o no.

3) La prestació també pot ser determinada o només determinable, segons

que s’identifiqui en el moment de constituir-se l’obligació o que només s’es-

tableixin els criteris per a determinar-la ulteriorment.

4) En les obligacions de fer és possible distingir entre prestacions de mitjans

i prestacions de resultat, segons que el deutor s’obligui a desenvolupar una


... si és possible, s’ha de dura terme in natura. El creditor,a més, també pot demanarsimultàniament el rescabala-ment dels danys ocasionatspel retard (art. 1096 i 1101del CC).

El compliment forçós,...



* Per exemple, abstenir-se devendre en una determinada zonadurant un cert temps un producte

concret.** Per exemple, permetre que elmeu veí utilitzi un camí que està

dintre de la meva finca.

Ens trobem davant d’unaprestació personalíssima o infungible, per exemple,quan es contracta un artistafamós perquè pinti un retratde família, i davant d’unaprestació fungible quan s’encarrega a una empresaque es dedica a reformarhabitatges que pinti la casa,però que és indiferent queho faci un o un altre empleat d’aquesta empresa.

Prestacions infungiblesi fungibles

activitat (en les de mitjans) o a aconseguir, a més, un resultat determinat amb

la seva activitat (en les de resultat).

Prestacions de mitjans o de resultats: supòsits

És de mitjans la prestació del metge que s’obliga a prescriure el tractament més adequatper a procurar que el malalt es curi sense poder assegurar-li la curació, o la de l’advocatque s’obliga a defensar el seu client de la manera més diligent possible posant a la sevadisposició els seus coneixements jurídics sense garantir-li el resultat del judici.

És de resultat la prestació de qui s’obliga a elaborar una joia o a construir una obra.

5) S’ha de distingir entre prestacions instantànies, duradores i periòdiques.

En aquest sentit:

a) La prestació és instantània quan es realitza en un sol acte.

b) La prestació és duradora o de tracte continuat quan, sense fraccionar-se,

es prolonga en el temps.

c) La prestació és periòdica, a terminis, o de tracte successiu, quan es frac-

ciona en prestacions parcials que s’han de dur a terme en períodes de temps

iguals o no.

6) També es pot distingir entre prestacions simples i prestacions complexes,

segons que consisteixin en una única prestació o en diverses prestacions dife-

rents però unificades en una única relació, de manera que l’obligació, en

aquest últim cas, no es considera complerta fins que no hagin estat realitza-

des totes les prestacions previstes.


... és instantània la prestaciódel venedor que s’obliga alliurar un cavall. És duradorala prestació de cedir la cosaque s’arrenda. I és periòdicala prestació de subministrarenergia elèctrica.

Per exemple,...

... és una prestació simple la que consisteix a lliurar unmoble, i és complexa la queconsisteix a fer un moble a mida i instal·lar-lo.

Per exemple,...

7. Classificació de les obligacions per raódel seu objecte

Per raó de l’objecte, les obligacions es poden classificar en genèriques, alter-

natives, facultatives, indivisibles i pecuniàries.

7.1. Les obligacions genèriques

El Codi civil no regula expressament la categoria de les obligacions genèri-

ques, sinó que en pressuposa l’existència en alguns preceptes (articles 1096 i

1167 del CC) i en dedica d’altres als llegats de cosa genèrica (articles 875 a 877

del CC).

7.1.1. Règim jurídic de les obligacions genèriques

El règim jurídic de les obligacions genèriques es caracteritza pels aspectes

següents:

1) L’obligació genèrica pot ser complerta en via d’execució forçosa a costa del

deutor. La condemna es pot fer efectiva mitjançant l’adquisició de les coses

que pertanyen al gènere, a costa del deutor, en el supòsit que aquestes no es

trobin en el seu patrimoni.

Article 1096.2 del Codi civil

“Si la cosa fuere indeterminada o genérica, podrá pedir que se cumpla la obligación a expen-sas del deudor.”

2) Segons l’article 1167 del Codi civil:

“Cuando la obligación consista en entregar una cosa indeterminada o genérica, cuya calidady circunstancias no se hubiesen expresado, el acreedor no podrá exigirla de la calidad supe-rior, ni el deudor entregarla de la inferior.”

!

!


* Per gènere s’ha d’entendre,conforme a la concepció que se’nté en el tràfic jurídic, un conjunt

de coses homogènies i uniformes.Les obligacions genèriques són aquelles en què la prestació consisteix

a lliurar coses que es troben determinades únicament pel fet de pertànyer

a un gènere*, mentre que, per contraposició, les obligacions específi-

ques són aquelles en què la prestació consisteix a lliurar una cosa con-

creta i determinada (específica). En aquestes últimes el deutor només

satisfà l’interès del creditor lliurant la cosa prevista. En les obliga-

cions genèriques el deutor compleix lliurant qualsevol cosa que per-

tanyi al gènere. ... el deutor només pot com-plir lliurant la cosa prevista;per exemple, el cotxe FordEscort matrícula B-5301-AB.En canvi, en les obligacionsgenèriques el deutor com-pleix lliurant algun delsobjectes pertanyents al gène-re; per exemple, un cotxeFord Escort qualsevol.

En les obligacionsespecífiques...

... gairebé no són tractadeslegalment; però, malgrataixò, tenen força importànciaen el tràfic jurídic. Només calpensar que aquesta classed’obligacions són les normalsen les operacions de comerça l’engròs.

Les obligacionsgenèriques...

3) Quan es tracta d’obligacions genèriques no es pot produir, en principi,

una impossibilitat sobrevinguda del compliment de la prestació, perquè con-

forme a la màxima genus nunquam perit sempre serà possible trobar coses que

pertanyin al gènere pactat amb les quals complir; per això és el deutor qui

suporta el risc que les coses pereixin, fins a l’especificació.

La regla genus nunquam perit

La doctrina tradicional sempre ha partit de la idea que els gèneres mai no pereixen. En elnostre dret positiu, la regla genus nunquam perit no hi està recollida expressament, però esdedueix d’una interpretació a contrario de l’article 1182 del Codi civil, segons el qual: “Que-dará extinguida la obligación que consista en entregar una cosa determinada cuando éstase perdiere o destruyere sin culpa del deudor y antes de haberse éste constituido en mora.”

4) Perquè existeixi l’obligació genèrica només cal que es faci referència al

gènere, però perquè es pugui complir és necessari procedir a l’especificació (o

concentració) de la cosa o coses que cal lliurar.

L’especificació pot ser portada a terme pel deutor, pel creditor, per tots dos o

per un tercer designat per aquests. La doctrina entén que, a falta de pacte, l’es-

pecificació correspon al deutor per diverses raons:

a) Per l’aplicació del principi del favor debitoris.

b) Pel principi genus nunquam perit, que fa que, fins a l’especificació, el risc

que les coses pereixin recaigui en el deutor.

c) Per l’aplicació analògica de les regles de l’obligació alternativa (art. 1132 CC),

que es veuran més endavant.

d) Perquè en el llegat de cosa genèrica es disposa que l’elecció correspon al

deutor (hereu) (art. 875.3 CC).

L’especificació determina una variació del risc que es corre per la pèrdua de la

cosa. A partir de l’especificació, el risc recau sobre el creditor. El Codi civil no

resol la qüestió del moment en què s’ha de verificar l’especificació i, per tant,

també el traspàs del risc. Se sol considerar que, a falta de pacte, l’especificació

feta pel deutor (o per qui estigui legitimat per fer-la) ha de ser simultània al

compliment o a la constitució en mora del creditor, ja que en cas contrari

aquesta obligació es desnaturalitzaria (la seva funció econòmica i social en el


Es denomina especificació de l’obligació genèrica el conjunt d’actes

per mitjà dels quals la relativa indeterminació de l’obligació, que és

consubstancial al seu caràcter de genèrica, cessa i queda transformada

en una obligació específica. L’especificació és, en suma, l’elecció de

coses que pertanyen a un gènere per a lliurar-les al creditor tal com es

va acordar, i que converteix l’obligació genèrica en específica.

Pel que fa a l’obligació alternativa, vegeu el subapartat 7.2 d’aquest mòdul.

!

Pel que fa a la mora, vegeu elsubapartat 2.3 del mòdul “Compliment i incompliment de les obligacions iprotecció del crèdit”, d’aquestaassignatura.

!

J. Caffarena Laporta(1982). “Genus nunquamperit”. Anuario de DerechoCivil (pàg. 291 i seg.).

Lectura recomanada

tràfic), en deixar de regir la regla genus nunquam perit a voluntat de qui ha de

dur a terme l’especificació.

7.1.2. Obligacions de gènere limitat

Ara bé, el principal problema que plantegen aquestes obligacions és el de si,

a falta d’una expressa declaració de les parts, la delimitació del gènere es pot

entendre com a feta implícitament en certs casos.

La problemàtica de la delimitació implícita: supòsit

Si un fabricant de tinta s’obliga a subministrar, per exemple, 100.000 kg de tinta negra, estàimplícit en l’acord que la tinta objecte de la negociació és només la produïda per aquestfabricant? Aquesta qüestió té una gran importància pràctica en matèria d’impossibilitatsobrevinguda del compliment de la prestació, perquè si es considera que la delimitacióimplícitament no s’ha produït, el fabricant està obligat, encara que es trobi en la impossi-bilitat de fabricar, a adquirir al mercat els 100.000 kg de tinta per a lliurar-los al creditor.

El Codi civil no resol aquesta problemàtica. La doctrina sol considerar que

s’ha d’interpretar el negoci jurídic i esbrinar quina és la voluntat real de les

parts, tenint també en compte els usos negocials. Sembla correcta l’opinió

que si el deutor és un fabricant, en principi, s’ha d’entendre que l’obligació

de lliurament es limita al gènere que produeix, mentre que si el deutor és un

comerciant, no hi ha cap raó que porti a considerar que hi ha una limitació

implícita al gènere existent en els seus magatzems quan contrau l’obligació*.

Supòsit d’obligació de gènere limitat

En el cas que va resoldre la sentència del Tribunal Suprem de 13 de juny de 1944, un fabri-cant d’oli s’havia obligat a subministrar certa quantitat d’aquest producte. Poc després,en iniciar-se la guerra civil, les seves existències van ser venudes per comitès obrers. Aca-bada la guerra, el comprador va interposar una demanda reclamant el compliment delcontracte. El Tribunal Suprem va entendre que l’obligat havia de subministrar l’oli.

7.2. Les obligacions alternatives

!


Generalment, es distingeix l’obligació genèrica normal de l’anomena-

da obligació genèrica de gènere limitat. Aquesta última es caracteritza per-

què el seu objecte es determina no solament pel gènere al qual perta-

nyen les coses que s’han de lliurar, sinó també per altres circumstàncies,

com ara la procedència, el lloc on es troben les coses, qui les produeix,

etc. Les parts poden fer la delimitació del gènere de manera expressa.

* Postura doctrinal mantinguda,entre d’altres autors,

per Díez-Picazo.

En les obligacions alternatives la prestació deguda consisteix en una de les

previstes quan es constitueix l’obligació, de manera que el deutor es pot

alliberar de l’obligació fent qualsevol d’aquestes possibles prestacions.

... hi ha una obligació alter-nativa quan es ven un cotxe entre diversosde segona mà (el Mercedes,l’Alfa Romeo o el BMW).

Per exemple,...

Aquestes obligacions es regulen, amb caràcter general, en els articles 1131

a 1136 del Codi civil, i en l’article 874 d’aquest mateix Codi, els llegats

alternatius.

L’origen de les obligacions alternatives pot ser legal (art. 149 del CC) o

negocial.

Les diverses prestacions possibles programades de manera disjuntiva poden

consistir a donar, fer o no fer.

S’han de distingir dues fases en les obligacions alternatives:

a) En una primera fase, veurem que la prestació es troba relativament

indeterminada.

b) En una segona fase, veurem que la prestació ja està absolutament deter-

minada i se sotmet al règim general de les obligacions específiques.

Pel que fa a la concentració, hi ha una sèrie de qüestions que examinem tot

seguit:

1) La facultat d’elecció. Per a decidir a qui correspon en cada cas la facultat

d’elecció s’han de tenir en compte els criteris següents:

a) En primer lloc s’ha de respectar allò que els interessats hagin disposat

expressament.

b) Altrament, si els interessats no han dit res, cal fer una interpretació inte-

gradora, tenint en compte la finalitat pràctica perseguida per les parts en el

moment de constituir l’obligació alternativa.

c) Si amb els criteris anteriors no es pot concretar a qui correspon fer la con-

centració, el Codi civil conté una regla supletòria a l’article 1132, segons el

qual:

“La elección corresponde al deudor, a menos que expresamente se hubiese concedido alacreedor.”*

!

!


... són aquells en què el testador ordena a l’hereu que lliuri al legatari una cosaentre diverses de determina-des que hi ha en l’herència(per exemple, el quadre de Goya, el de Velázquez o el de Miró).

Els llegats alternatius...

El trànsit entre una fase i l’altra té lloc per l’exercici de la facultat d’e-

lecció o concentració.

La concentració pot ser anterior al compliment o simultània a aquest,

i pot tenir lloc per l’exercici de la facultat d’elecció o per la desaparició

de totes les prestacions menys una sense haver intervingut culpa del

deutor, ja que llavors l’obligació es concentra en la que queda.

... tenint en compte la finali-tat pràctica, quan algú va aun restaurant l’elecció d’allòque menjarà, entre els dife-rents plats del menú, és clarque correspon al comensal.

Per exemple,...

* Aquesta regla respon al principidel favor debitoris.

J. Rams Albesa (1982).Las obligaciones alternativas.Madrid: Montecorvo.

Lectura recomanada

2) Les característiques de la facultat d’elecció. Són les següents:

a) No és pròpiament un dret subjectiu, sinó una facultat de configuració jurí-

dica ja que, exercint-la, es configura una nova situació jurídica.

b) La facultat de concentració té els seus límits en els articles 1131.2 (“El acree-

dor no puede ser compelido a recibir parte de una y parte de otra”) i 1132.2

(“El deudor no tendrá derecho a elegir las prestaciones imposibles, ilícitas o

que no hubieran podido ser objeto de la obligación”) del Codi civil.

c) És una declaració de voluntat, no un negoci jurídic, perquè no instaura

una reglamentació d’interessos entre les parts. A més, els efectes de la facul-

tat d’elecció no es produeixen ex voluntate.

d) És una declaració de voluntat unilateral.

e) És una declaració de voluntat receptícia, perquè per a ser eficaç no reque-

reix acceptació però sí notificació.

L’article 1133 del Codi civil assenyala que:

”La elección no producirá efecto sino desde que fuere notificada.”

I conforme a l’article 1136.1 del mateix codi, cal assenyalar que:

“Cuando la elección hubiere sido expresamente atribuida al acreedor, la obligación cesará deser alternativa desde el día en que aquélla hubiese sido notificada al deudor.”

L’eficàcia de l’elecció

El que el Codi civil no resol és a partir de quin moment exactament l’elecció produeixefectes. Hi ha, hipotèticament, dues possibilitats:

1) Des que l’elecció es comunica.

2) Des que arriba a ser coneguda pel seu destinatari o aquest té la possibilitat de conèi-xer-ne el contingut. Sembla que l’última possibilitat és la més correcta i la que millor s’a-justa a la lletra i a l’esperit dels articles 1132 i 1136.

f) És una declaració de voluntat irrevocable.

g) El compliment de qualsevol de les prestacions previstes (de la que s’escu-

lli) extingeix la relació*.

3) La impossibilitat sobrevinguda del compliment d’alguna, algunes o totes

les prestacions. Si després de constituïda la relació, alguna de les prestacions pre-

vistes esdevé impossible de complir, el Codi civil adopta diferents solucions en

funció de la persona a qui correspon la facultat d’elecció:

a) Quan l’elecció correspon al deutor s’han de distingir dos supòsits:



... també té en comptela causa de la impossibilitatdel compliment de les presta-cions (si és per culpa del deu-tor o no).

El Codi civil...

• Si la impossibilitat sobrevinguda recau sobre alguna de les prestacions,

aleshores es limita la facultat d’elecció del deutor a les restants*.

• Si la impossibilitat sobrevinguda té lloc per culpa del deutor i afecta totes

les prestacions possibles, llavors el creditor té dret a una indemnització

que consisteix en el valor que tenia l’última cosa que ha desaparegut o el

servei que últimament s’ha fet impossible*.

b) Quan l’elecció correspon al creditor s’han de distingir aquests supòsits:

• Si la impossibilitat sobrevinguda afecta algunes prestacions i és fortuïta, la

facultat d’elecció del creditor es limita a les restants.

• Si la impossibilitat sobrevé per culpa del deutor, el creditor pot reclamar

qualsevol de les prestacions que subsisteixin o el preu d’alguna de les que

ja són d’impossible compliment.

• Si la impossibilitat sobrevinguda afecta totes les coses objecte de les dife-

rents prestacions possibles per culpa del deutor l’elecció del creditor recau

sobre el seu preu*.

7.3. Les obligacions facultatives

La facultat solutòria, o facultat de substitució pròpia de les obligacions facul-

tatives, es presenta en la pràctica com un benefici concedit al deutor, tot i que

no hi ha inconvenient a concedir aquesta facultat al creditor.

La conseqüència jurídica més important de les obligacions facultatives rau

en el fet que, a diferència del que succeeix en les obligacions alternatives, la

impossibilitat sobrevinguda de la prestació deguda sense culpa del deutor

extingeix l’obligació facultativa, sense que hi hagi lloc en aquest supòsit per

a l’exercici de la facultat solutòria. Per aquest motiu és rellevant, en la pràc-

tica, distingir les obligacions alternatives de les facultatives. Tanmateix, de

vegades resulta difícil diferenciar-les. Aquest és un problema que s’ha de resol-

dre indagant la intenció de les parts mitjançant les regles d’interpretació dels

negocis.





... ens trobem davant d’unaobligació facultativa quanel deutor s’obliga a lliurarla seva moto d’aigua, peròes reserva la facultat de subs-tituir-la per la seva barca enel moment del compliment.

Per exemple,...En les obligacions facultatives, a diferència de les alternatives, no hi ha

diverses prestacions possibles sinó una sola prestació deguda, però es

concedeix al deutor la facultat d’alliberar-se’n, en el moment de com-

plir, fent una altra prestació. En les obligacions facultatives no hi ha

una veritable facultat d’elecció, sinó una facultat per a modificar l’ob-

jecte de l’obligació (la prestació) en el moment de complir-la.

Pel que fa a la distincióentre obligacionsalternatives i facultatives, és il·lustrativa la sentènciadel Tribunal Suprem de 13 de març de 1990.

Lectura recomanada

Distinció entre obligacions alternatives i obligacions facultatives

La diferència entre aquests dos tipus d’obligacions s’ha posat en relleu, ja des de tempsantic, dient que en les obligacions alternatives plures res sunt in obligatione una autem insolutione, mentre que en les facultatives una res est in obligatione plures autem in solutione.No obstant això, s’ha de matisar que en les obligacions alternatives totes les prestacionsprevistes són objecte de l’obligació només potencialment.

El Codi civil no regula les obligacions facultatives, però la doctrina les

admet sobre la base de l’article 1255*, sempre que s’hagin pactat expressa-

ment; altrament l’article 1166 exigeix per admetre-les pacte exprés, ja que

ens diu el següent:

“El deudor de una cosa no puede obligar a su acreedor a que reciba otra diferente aun cuan-do fuere de igual o mayor valor que la debida. Tampoco en las obligaciones de hacer podráser sustituido un hecho por otro contra la voluntad del acreedor.”

7.4. Les obligacions indivisibles

En dret romà, la distinció entre obligacions divisibles i indivisibles era molt

confusa. En el segle XVI, tenint presents els textos romans, Dumoulin va

escriure Extricatio labyrinthi dividui et individui, obra de gran importància

publicada a París l’any 1562. En aquesta obra, que va influir decisivament en

Pothier i, a través d’aquest autor, en la codificació francesa, va posar en relleu

que la problemàtica de les obligacions indivisibles era tan complicada com un

laberint. El nostre Codi civil, que no ha seguit la doctrina romanista ni la

francesa (que aproxima les obligacions indivisibles a les solidàries), dedica a

les obligacions indivisibles els articles 1149 a 1151.


“Para los efectos de los artículos que preceden, se reputarán indivisibles las obligaciones dedar cuerpos ciertos y todas aquellas que no sean susceptibles de cumplimiento parcial. Lasobligaciones de hacer serán divisibles cuando tengan por objeto la prestación de un núme-ro de días de trabajo, la ejecución de obras por unidades métricas, u otras cosas análogasque por su naturaleza sean susceptibles de cumplimiento parcial. En las obligaciones de nohacer, la divisibilidad o indivisibilidad se decidirá por el carácter de la prestación en cadacaso particular.”

Les conseqüències jurídiques més rellevants derivades del caràcter divisible o

indivisible de l’obligació són les següents:

1) En l’article 1169 del Codi civil s’estableix la regla general que no es pot

compel·lir el creditor a rebre parcialment les prestacions en què consisteixi

l’obligació. Tanmateix, de fet, la divisibilitat objectiva de les prestacions per-

!


* A més, en regular la clàusulapenal, a l’article 1153 el Codicivil recull un cas d’obligació

facultativa sense donar-liaquest nom.

Les obligacions indivisibles són aquelles en què la prestació no es pot

fraccionar.

... la naturalesa objectiva-ment indivisible de la presta-ció (per exemple, lliurar unanimal) i la voluntat de lesparts, atès que poden estipu-lar que sigui indivisible unaobligació amb una prestaciósusceptible de complimentparcial per la seva naturalesa(per exemple, encara quesigui possible l’execuciód’una obra per unitats mètri-ques, les parts poden preferirconfigurar-la jurídicamentcom indivisible).

Són causes de lesobligacions indivisibles...

S. Espiau Espiau (1992).Las obligaciones indivisiblesen el Código civil. Madrid:Centro de Estudios RamónAreces.

Lectura recomanada

met que el deutor pugui complir per parts si el creditor ho consent, cosa que

no és possible si la prestació és objectivament indivisible.

2) En les relacions obligatòries en què hi ha un sol deutor i un sol creditor,

la divisibilitat o indivisibilitat de les prestacions, en principi, no altera ni

modifica les regles generals sobre les obligacions*.

3) Quan hi ha pluralitat de persones en el costat actiu o en el costat passiu

de l’obligació, si aquesta és divisible, es pot aplicar el règim de la parciarietat,

però si l’obligació és indivisible s’haurà d’aplicar el règim de la solidaritat o el

de la mancomunitat en mà comuna.

En el nostre dret positiu s’associa a l’obligació indivisible un sistema de man-

comunitat en mà comuna conforme als articles 1139 i 1150 del CC.

7.5. Les obligacions pecuniàries

Es caracteritzen bàsicament pel següent:

1) Són obligacions genèriques; per això el seu compliment no pot ser mai impos-

sible, ja que els diners com a gènere sempre existeixen, malgrat que canviï la

moneda de curs legal, com ha passat amb la pesseta, substituïda per l’euro*.

2) Com que els diners són un bé productiu, l’incompliment de l’obligació de

pagar-ne una quantitat sempre causa un dany o perjudici al creditor. Aquest

dany, que es pot establir i liquidar automàticament com es desprèn de l’arti-

cle 1108 del Codi civil, consisteix a privar dels fruits dels diners, és a dir, els

interessos.

7.5.1. Nominalisme i valorisme

El problema més greu amb què s’enfronten les obligacions pecuniàries és el

de l’alteració del valor de la moneda, atès que és causa de desequilibri de les

prestacions.

Per a resoldre el problema de la devaluació de la moneda són possibles dues

solucions sobre la base de dos principis diferents:

1) Conforme al principi del valorisme, el deutor ha de lliurar en el moment

del compliment una suma de diners equivalent a un determinat valor.

!

!



Pel que fa a les obligacionsmancomunades en mà comuna, vegeu el subapartat 5.3 d’aquest mateix mòdul.

!

Les obligacions pecuniàries són les que consisteixen a lliurar una suma

de diners.

... aquest no queda alliberatde la seva obligació, ja quecontinua responent amb totsels seus béns presents i futurs(art. 1911 del CC).

En cas d’insolvència del deutor,...

J. Bonet Correa (1981).Las deudas de dinero.Madrid: Civitas.

Lectura recomanada

* La introducció de l’euro es regulaper la Llei orgànica 10/1998, de

17 de desembre, i la Llei 46/1998, de 17 de desembre. L’euro és lamoneda del sistema monetari

nacional des de l’1 de gener de1999, tot i que fins l’1 de gener

de 2002 no ha circulat.

2) Conforme al principi del nominalisme, el deutor compleix lliurant el

nombre d’unitats monetàries estipulat, qualssevol que hagin estat les altera-

cions experimentades pel valor dels diners.

Exemple d’aplicació del nominalisme i del valorisme

Si s’encarrega l’edificació d’una casa per un preu alçat de 100.000 €, però una vegada aca-bada objectivament n’ha costat 150.000 €, perquè s’ha produït una inflació del 50% en elpreu de la mà d’obra i dels materials utilitzats per a la construcció, salta a la vista que elconstructor resultarà perjudicat per un desequilibri de les prestacions, ja que la prestaciópecuniària que rep a canvi de la que ell ha fet no té el mateix valor que aquesta.

D’acord amb el principi del valorisme, qui va encarregar l’obra (el comitent) hauria de pagaral constructor el que realment va costar construir-la, és a dir, 150.000 €.

D’acord amb el principi del nominalisme, el comitent hauria de pagar al constructor els100.000 € de pessetes acordats inicialment.

La primera solució, la valorista, es més justa, però té l’inconvenient que pro-

voca inseguretat; en canvi, la postura nominalista és més injusta però garan-

teix la seguretat.

La majoria d’ordenaments jurídics –també el nostre– acullen el sistema nomi-

nalista. A favor del principi nominalista s’invoquen els articles 1170, 1740 i

1753 del Codi civil (els dos últims perquè utilitzen l’expressió “otro tanto”, que

significa “lo mismo”); en canvi, el principi valorista no es pot fonamentar en cap

precepte.

Sembla lògic acollir el principi nominalista perquè garanteix la seguretat necessà-

ria per a la bona marxa del tràfic jurídic; a més, la injustícia que pot generar si

s’aplica indiscriminadament es pot corregir amb unes mesures determinades.

La postura de la doctrina moderna

La doctrina moderna, preocupada pels problemes que planteja la devaluació monetària,distingeix dues classes d’obligacions pecuniàries:

a) Els deutes de diner, que són aquells en què el deutor ha de lliurar una quantitat deter-minada d’unitats monetàries (ho són, per exemple, els deutes de pagar el preu d’una com-pravenda, la renda d’un arrendament o la remuneració per un treball realitzat).

b) Els deutes de valor, que són aquells en què el deutor, en el moment del compliment,ha de pagar amb diners el valor que tingui allò que es prengui en consideració (és undeute de valor, per exemple, el de rescabalar els danys i perjudicis). Aquest tipus de deu-tes compleixen una funció anàloga a la de les obligacions dineràries amb clàusules d’es-tabilització, en la mesura que permeten corregir les fluctuacions del valor dels diners.

7.5.2. Mesures correctores del nominalisme

Distingim tres mesures correctores del nominalisme, que són les següents:

1) Mesures legals. Algunes mesures legals tendeixen a corregir les conse-

qüències pernicioses del nominalisme quan ja s’han produït. Tot i que avui ja

siguin història, podem citar com a exemples d’aquestes mesures l’anomena-

da Llei de desblocatge de 1939, que va permetre el reajustament dels deutes


Les mesures són: els índexsde referència en els préstecshipotecaris, com l’IRPH oEuribor; els articles 38 i 39 de la LAR; els articles 18 de la LAU i 93, 97 i 103 del CC.

Mesures estabilitzadores pera corregir el nominalisme

establerts en moneda republicana a la moneda nacional, perquè en acabar la

guerra civil la primera estava totalment devaluada, i una llei de 1942, en què

s’ordenava fixar la renda per l’arrendament de finques rústiques en una quan-

titat determinada de blat, encara que el pagament s’hagués de fer en diners

de curs legal, i fer l’equivalència (blat/diners) conforme a la taxa vigent.

La Llei de desblocatge de 1939

A conseqüència de la guerra civil, Espanya va quedar dividida en dues zones. La unitatmonetària en totes dues era la pesseta, però en acabar la guerra tenia un valor molt dife-rent en una zona i en l’altra, cosa que va obligar al reajustament al qual es fa al·lusió enel text (és a dir, a la revaloració dels deutes pendents a la zona republicana). Per a aixòva ser necessari blocar prèviament els comptes bancaris a la zona en què la moneda vaquedar molt més devaluada, la qual cosa explica el nom donat a aquesta legislació.

Hi ha, a més, un altre tipus de mesures legals amb què es pretén mantenir

actualitzades les obligacions periòdiques. Així, en la LAU de 1994 es preveu la

possibilitat de revaloració de la renda* i en el Codi civil s’estableix que s’han

de fixar les “bases de actualización” de determinades obligacions pecuniàries

originades per les crisis matrimonials**.

2) Mesures judicials. Consisteixen fonamentalment en una revisió judicial dels

contractes, sobre la base del principi que han de ser observats i complerts men-

tre no s’alterin substancialment les circumstàncies existents en el moment de

subscriure’ls, perquè si això succeís fóra procedent modificar-los.

3) Mesures contractuals. Aquestes mesures són preventives, atès que les pre-

veuen les parts en constituir l’obligació. Consisteixen en les anomenades

clàusules d’estabilització, mitjançant les quals allò que ha de pagar el deu-

tor es fixa en una quantitat determinada de béns preciosos (clàusules en or o

plata) pràcticament immunes a la inflació, o es fixa en la quantitat de diners

necessaris per a adquirir una certa quantitat de béns en els quals tingui poca

incidència la inflació (clàusules valor or, valor plata, valor moneda estrange-

ra, valor blat)*, o es fixa prenent en consideració uns índexs determinats

(clàusules d’escala mòbil), com els índexs de preus de consum (IPC), molt uti-

litzats per a actualitzar periòdicament obligacions de tracte successiu (per

exemple, les rendes d’arrendaments, art. 18 de la LAU).

En el nostre ordenament jurídic, les clàusules d’estabilització són admissibles

conforme a l’article 1255 del Codi civil, sempre que no siguin contràries a les

lleis, a la moral ni a l’ordre públic.

7.5.3. El deute d’interessos

!

!


* Article 18 de la LAU.** Extrem C de l’article 90, articles97 i 100, i mesura 3a de l’article

103 del Codi civil.

* Per exemple, el preu serà elseuros que valguin 10 kg d’or

el dia del venciment de l’obligació.

El deute d’interessos és l’obligació que consisteix en el pagament , amb

caràcter accessori, d’una retribució o remuneració per la utilització

Com a característiques del deute d’interessos es poden esmentar les se-

güents:

1) Sempre és un deute pecuniari.

2) És una obligació accessòria de la principal de restituir el capital del qual

s’ha gaudit. Per això, com a regla general, segueix l’obligació principal en les

seves vicissituds.

3) Els interessos entren dins la categoria dels fruits civils, per la qual cosa els

és aplicable el seu règim jurídic.

Els interessos es poden classificar des de dos punts de vista:

1) Pel seu origen, distingim interessos de dos tipus:

a) Els interessos legals, que són aquells l’obligació de pagament dels quals és

establerta per llei*.

b) Els interessos convencionals*, que són aquells l’obligació de pagament

dels quals deriva d’un pacte entre les parts.

Així mateix, la quantia dels interessos pot ser fixada per la llei o per les parts.

És possible, fins i tot, que els interessos tinguin origen convencional i la seva

quantia sigui la legal (en el cas que les parts no n’hagin acordat el tipus).

La quantia legal de l’interès es va fixar en un principi en el 6% en

el paràgraf segon de l’article 1108 del Codi civil, que ha estat modi-

ficat posteriorment en algunes ocasions, fins que la Llei 24/1984, de

29 de juny, el va derogar i va disposar:

“El interés legal se determinará aplicando el tipo básico del Banco de Españavigente al día en que comience el devengo de aquél, salvo que la Ley de Presu-puestos Generales del Estado establezca uno diferente.”

Article 1.

Per això, en la actualitat l’interès legal dels diners es fixa en la Llei de pressu-

postos o en normes complementàries d’aquesta.

La quantia dels interessos convencionals és de lliure determinació per les

parts com a regla general; no obstant això, hi ha límits: així la Llei de repres-

sió de la usura, de 23 de juliol de 1908, coneguda també com la Llei d’Azcá-

!

!


d’un capital aliè. També pot ser la indemnització pel retard en el paga-

ment de la quantitat periòdica deguda.

* Articles 1108 i 1896 del CC.

L’interès legal es determina segonsel tipus bàsic del Banc d’Espanya.

A la imatge, edifici de la seucentral d’aquesta entitat

... tot i que es refereix als interessos dels préstecs, és aplicable a qualsevol altrecontracte que compleixi fina-litats anàlogues.

La Llei de repressió de la usura,...

Retribució són tant els interes-sos com les comissions. Per aevitar desplaçar els paga-ments d’un concepte a unaltre s’unifica mitjançant laTAE (taxa anual equivalent),article 18 de la LCC.

Retribució

* L’ordre ministerial de 12 dedesembre de 1989 estableix lallibertat de tipus d’interès, com a manifestació dels principis dellibertat d’empresa i de mercat.

rate, pel ministre sota el mandat del qual es va promulgar o, més recentment,

l’article 19.4 de la LCC, que per als descoberts en compte corrent assenyala

com a límit del tipus d’interès que aquest no doni lloc a una TAE superior a

2,5 vegades l’interès legal dels diners, i també la disposició addicional prime-

ra, títol V, article 29 de la LGDCU. En la Llei d’Azcárate se sancionen amb la

nul·litat els contractes en els quals:

• L’interès és notablement superior al normal dels diners i és desproporcio-

nat segons les circumstàncies del cas.

• L’interès s’ha estipulat en unes condicions en què el contracte resulta lleo-

ní, si hi ha motius per a estimar que ha estat acceptat pel deutor a causa

d’una situació d’urgència, per inexperiència o perquè tenia limitades les

seves facultats mentals.

• Se suposa rebuda una quantitat major que la veritablement lliurada, sigui

quina sigui la seva entitat o circumstàncies.

2) Per la seva funció, els interessos poden ser de dos tipus:

a) Interessos moratoris: són aquells amb què es rescabala el creditor del

dany que li ha causat el deutor pel retard culpable en el lliurament de la quan-

titat deguda. Se’n fa al·lusió a l’article 1108 del Codi civil.

b) Interessos remuneratoris: són aquells amb què es retribueix el gaudiment

del capital.

Sobre l’extinció i el pagament dels interessos, el Codi civil conté dues regles

de caràcter presumptiu, que són les següents:

“Si la deuda produce interés no podrá estimarse hecho el pago por cuenta del capital mien-tras no estén cubiertos los intereses.”


“El recibo del capital por el acreedor, sin reserva alguna respecto a los intereses, extingue laobligación del deudor en cuanto a éstos.”

Article 1110.1 del Codi civil.


Es coneix com anatocisme el fenomen pel qual els interessos ja meri-

tats s’acumulen al capital i produeixen nous interessos. L’anatocisme

pot ser legal o convencional. El legal està previst en l’article 1109 del

Codi civil. El convencional és admissible a l’empara de l’article 1255

i té un límit important en allò que preveu la Llei de repressió de la

usura.

“Los intereses vencidosdevengan el interés legaldesde que son judicialmentereclamados, aunque la obli-gación haya guardado silen-cio sobre este punto.”

Article 1109 del Codi civil

L’anatocisme convencional pot tenir origen en un pacte exprés de les parts o

en els usos d’una determinada branca del tràfic econòmic (per exemple, en

els usos bancaris).

L’acció per a exigir el pagament dels interessos remuneratoris, tot i que hi

ha jurisprudència vacil·lant, sembla que prescriu als cinc anys (art. 1966.3r.

del CC); per a reclamar els interessos de demora o indemnitzatoris cal atenir-

se al termini de quinze anys (STS de 17 de març de 1994).


Resum

La relació jurídica obligatòria és aquella en què un subjecte (creditor) té un

dret de crèdit davant d’un altre (deutor) que té un deure jurídic correlatiu.

De la relació jurídica obligatòria s’han estudiat en aquest primer mòdul didàc-

tic les qüestions fonamentals següents:

1) Els elements estructurals de la relació obligatòria, que són: els subjectes,

l’objecte, el vincle jurídic i la causa. En particular, el vincle jurídic es compon

de dèbit i de responsabilitat.

2) Les fonts de les obligacions, que, com ja sabeu, són la llei, els contractes,

els quasicontractes, els delictes i els quasidelictes, encara que s’admet, en

general, que la voluntat unilateral també pugui ser font de les obligacions en

els supòsits de promesa pública de recompensa, malgrat que no és esmenta-

da com a tal en l’article 1089 i següents del Codi civil.

3) Les classes d’obligacions per raó dels subjectes. Quan hi ha pluralitat de

persones en el costat actiu o passiu de la relació jurídica obligatòria, es dis-

tingeixen, en funció de com s’organitzen, les obligacions mancomunades

en mà comuna, les obligacions mancomunades simples o parciàries i les

obligacions solidàries.

4) També s’ha explicat que l’objecte de l’obligació, anomenat prestació, és el

comportament a què es compromet el deutor i que pot exigir coactivament

el creditor.

Recordeu que, per raó de l’objecte, les obligacions poden ser genèriques,

alternatives, facultatives, indivisibles i pecuniàries.


Activitats

Activitats d’aprofundiment

1. Llegiu i comenteu l’STS de 17 d’octubre de 1932 (RJ 1235), en què es tracten els temes deles obligacions naturals i de la voluntat unilateral com a font de les obligacions.

2. Llegiu i comenteu l’STS de 6 de març de 1976 (RJ 1175), sobre la voluntat unilateral coma font de les obligacions.

3. Llegiu i comenteu l’STS de 14 de febrer de 1964 (RJ 749), sobre les obligacions solidàries.

4. Llegiu i comenteu l’STS de 13 de juny de 1944 (RJ 893), relativa a les obligacions de gène-re limitat.

5. Llegiu i comenteu l’STS de 13 de març de 1990 (RJ 1691), en què la Sala distingeix les obli-gacions alternatives de les facultatives.

Exercicis d’autoavaluació

Qüestions breus

1. Quin és el concepte d’obligació?

2. Quins són els elements de la relació obligatòria?

3. Què s’entén actualment per obligació natural?

4. Quines són les fonts de les obligacions?

5. Responeu les preguntes que us plantegem en el cas següent: Si hi ha cinc deutors (A, B,C, D i E) en el costat passiu d’una relació obligatòria, que deuen 1.000 € en total i, en con-cret, 200 € cadascun, com se soluciona la situació que es planteja quan un d’ells (en concretB) és insolvent: a) Si l’obligació és solidària.b) Si l’obligació és mancomunada simple o parciària.c) Si l’obligació és mancomunada en mà comuna.

6. Què significa la regla genus nunquam perit?

7. En què consisteixen les obligacions alternatives? En què es diferencien fonamentalmentaquestes obligacions de les facultatives?

8. Quin règim jurídic s’aplica quan l’obligació és indivisible i hi ha pluralitat de persones enel costat actiu o en el costat passiu, si no es precisa de quina classe és l’obligació per raó delssubjectes?

9. Què són jurídicament els interessos? En què es diferencien fonamentalment els interes-sos legals dels convencionals?


Solucionari

Exercicis d’autoavaluació

Qüestions breus

1. No es pot donar un concepte unívoc d’obligació en el context del dret d’obligacions, per-què té dos sentits: 1) és un deure jurídic; 2) és una relació jurídica (obligatòria), en què un subjecte (creditor) té un dret de crèditdavant d’un altre (deutor) que té un deure jurídic (o una obligació, conforme al primer sen-tit que s’atribueix a aquest terme).

2. Els elements estructurals de la relació obligatòria són quatre: 1) els subjectes (subjecte actiu o creditor i subjecte passiu o deutor); 2) l’objecte (prestació que el creditor pot exigir i el deutor ha de fer); 3) el vincle (relació de poder i deure correlatius que lliga creditor i deutor, i que es componde dèbit i responsabilitat); 4) la causa (raó de l’existència de l’obligació, ponderada pel dret, que la converteix en jurí-dica).

3. Actualment, per obligació natural s’entén qualsevol deure moral o causa justa (a què es refe-reix l’article 1901 del Codi civil) apta per a justificar, conforme a la moral social vigent, undesplaçament patrimonial que sense aquesta seria il·legítim, i el principal efecte de la qualés la irrepetibilitat d’allò voluntàriament pagat. La doctrina, en general, considera que no ésuna relació jurídica obligatòria, ni un supòsit de dèbit sense responsabilitat.

4. Les fonts de les obligacions en el nostre ordenament jurídic són la llei, els contractes, elsquasicontractes, els delictes i els quasidelictes. No obstant això, la doctrina admet, en gene-ral, que la voluntat unilateral, encara que no s’esmenta en l’article 1089 i següents del Codicivil, pot ser excepcionalment font de les obligacions en els supòsits de promesa pública derecompensa. En aquests supòsits se sol considerar que l’obligatorietat deriva del costum (sor-git per la pràctica constant del compliment de la promesa de recompensa o premi anuncia-da), que s’ha de considerar inclòs en el terme llei (equivalent a norma jurídica) de l’article1089 del Codi civil.

5. a) Com que quan l’obligació és solidària hi ha una mútua cobertura del risc de lainsolvència i la part que havia de pagar l’insolvent es distribueix entre els altres deutors aprorrata d’allò que en realitat deuen segons la relació interna, si A és qui paga la totalitat deldeute i B és l’insolvent, la quota d’aquest deutor (de 20.000 €) s’ha de distribuir a prorrata,per tal de cobrir-ne la insolvència, entre A, C, D i E; és a dir, cada deutor haurà de pagar efec-tivament 25.000 € (20.000 + 5.000 pel deutor insolvent), en lloc de les 20.000 acordades ini-cialment en la relació interna. De manera que A en via de regrés té dret a cobrar 75.000 €en total (25.000 de C, 25.000 de D i 25.000 de E).b) Si l’obligació és mancomunada simple o parciària, com que es divideix el deute en tantesparts com deutors hi hagi i el deute de cadascun d’ells es considera que és diferent i inde-pendent, la insolvència d’un dels deutors no obliga els altres a pagar per l’insolvent. Per aixòen el supòsit plantejat, A, C, D i E compleixen i queden alliberats pagant 20.000 cadascunal creditor.c) En cas que l’obligació sigui mancomunada en mà comuna, A, C, D i E quedaran allibe-rats lliurant 20.000 € cadascun, atès que segons l’article 1139.2 del Codi civil si algun delsdeutors és insolvent els altres no estan obligats a suplir la seva falta. S’ha de tenir presentque en el supòsit plantejat es tractaria d’una obligació configurada com a indivisible per lesparts encara que el seu objecte sigui materialment divisible. Quan l’objecte de l’obligacióindivisible sigui materialment indivisible, l’article 1139.2 del Codi civil només es podrà apli-car quan es transformi en obligació d’indemnitzar danys i perjudicis conforme a l’article1150 del Codi civil.

6. Amb la regla genus nunquam perit s’expressa la idea que quan es tracta d’obligacions genè-riques no es pot produir, en principi, una impossibilitat sobrevinguda del compliment de laprestació, perquè sempre serà possible trobar coses que pertanyin al gènere pactat amb lesquals es pugui complir, raó per la qual és el deutor qui, fins a l’especificació, suporta el riscque aquelles coses pereixin.

7. Les obligacions alternatives són aquelles en què el deutor es pot alliberar fent qualsevol deles prestacions previstes alternativament en constituir l’obligació concreta d’aquesta classe. Esdiferencien de les obligacions facultatives en el fet que en aquestes no hi ha diverses presta-cions possibles sinó una sola prestació deguda, però es concedeix al deutor la facultat d’alli-berar-se’n en el moment de complir realitzant una altra prestació. En les obligacions facultati-ves no hi ha una veritable facultat d’elecció, sinó una facultat per a modificar la prestació en


el moment de complir. La conseqüència jurídica més important de les obligacions facultativesrau en el fet que, a diferència del que succeeix en les obligacions alternatives, la impossibilitatsobrevinguda de la prestació deguda sense culpa del deutor extingeix l’obligació facultativa,sense que en aquest supòsit sigui procedent exigir el compliment de la prestació que estavafacultat per a fer el deutor en el moment de complir en lloc de la deguda. A més, les obliga-cions facultatives no es regulen en el Codi civil, mentre que les obligacions facultatives que-den recollides en els articles 1131 a 1136. La doctrina considera admissibles les obligacionsfacultatives sobre la base de l’article 1255, sempre que s’hagin pactat expressament, perquè,altrament, l’article 1166 no permetria admetre-les.

8. El de les obligacions mancomunades en mà comuna, conforme als articles 1139 i 1150del Codi civil.

9. En sentit jurídic, són interessos les quantitats de diners que han de ser pagades per la uti-lització i el gaudiment d’un capital consistent també en diners. Pel seu origen, els interessospoden ser legals o convencionals. Els interessos legals es diferencien dels convencionals en elfet que en els primers l’obligació de pagament és establerta per la llei; en canvi, en els segons,l’obligació de pagament deriva d’un pacte entre les parts. A més, la quantia dels interessoslegals es fixa en la llei de pressupostos o en normes complementàries d’aquesta, mentre que laquantia dels interessos convencionals és de lliure determinació, amb l’únic límit de la usura.És possible, tanmateix, que els interessos tinguin origen convencional i la seva quantia siguila legal (en el cas que les parts no n’hagin acordat el tipus).

Glossari

BGB: Bürgerliches Gesetzbuch.

CC: Codi civil.

LAU: Llei d’arrendaments urbans.

Obligació alternativa: obligació en què la prestació deguda consisteix en una de lesdiverses que hi hagi previstes en constituir l’obligació, de manera que el deutor se’n pot alli-berar complint qualsevol d’aquestes possibles prestacions.

Obligació facultativa: obligació en què hi ha una sola prestació deguda, però es conce-deix al deutor la facultat d’alliberar-se’n en el moment de complir fent una altra prestació.

Obligació genèrica: obligació en què la prestació consisteix a lliurar coses que es trobendeterminades únicament per la seva pertinença a un gènere.

Obligació indivisible: obligació la prestació de la qual no pot ser fraccionada.

Obligació mancomunada en mà comuna: obligació la titularitat i l’exercici de la qualcorresponen a tots els subjectes en conjunt. El seu compliment s’ha d’exigir a tots els deu-tors del grup, si hi ha mancomunitat en el costat passiu, o bé ha de ser exigit pels creditorsconjuntament, si el que hi ha és mancomunitat en el costat actiu.

Obligació mancomunada simple o parciària: obligació en què es divideix el crèdit oel deute en tantes parts com persones hi hagi. Cada creditor pot reclamar la seva part al deu-tor si hi ha mancomunitat en el costat actiu, o cada deutor ha de pagar el que en concret deusi hi ha mancomunitat en el costat passiu.

Obligació pecuniària: obligació que consisteix a lliurar una suma de diners.

Obligació solidària: obligació en què, quan hi ha diversos deutors, cada deutor deu latotalitat, i quan hi ha diversos creditors, cada creditor ho és per la totalitat.

RJ: Repertori de Jurisprudència Aranzadi.

STS: Sentència del Tribunal Suprem.

Bibliografia

Bibliografia bàsica

Albadalejo García, M. (2001). Derecho civil (tom II). Barcelona: Bosch.

Badosa Coll, F. (1990). Dret d’obligacions. Barcelona: Universitat de Barcelona / Barcanova.


Díez-Picazo, L. (1993). Fundamentos del Derecho civil patrimonial (vol. II). Madrid: Civitas.

Lacruz, J.L.; Sancho Rebullida, F.; Luna, A.; Delgado, J.; Rivero, F.; Rams, J.(2000). Elementos de Derecho civil II (vol. 1). Madrid: Dykinson.

Martínez de Aguirre Aldaz, C.; De Pablo Contreras, P.; Pérez Álvarez, M.A.; ParraLucan, M.A. (2000). Curso de Derecho Civil (II). Derecho de obligaciones. Madrid: Colex.

Puig Brutau, J. (1995). Fundamentos de Derecho civil (tom I, segona part). Barcelona: Bosch.

Puig i Ferriol, L.; Gete-Alonso, M.C.; Gil, J.; Hualde, J.J. (2000). Manual de Derechocivil II. Madrid: Marcial Pons.

Rogel Vide, C. (1998). Derecho de obligaciones y contratos. Barcelona: Bosch.

Valpuesta, M.R. i altres (2001). Derecho de obligaciones y contratos. València: Tirant loBlanch.

Bibliografia complementària

Bonet Correa, J. (1981). Las deudas de dinero. Madrid: Civitas.

Caffarena Laporta, J. (1982). “Genus nunquam perit”, Anuario de Derecho Civil (pàg. 291i seg.).

Cristóbal Montes, A. (1990). La estructura y los sujetos de la obligación. Madrid: Civitas.

Espiau Espiau, S. (1992). Las obligaciones indivisibles en el Código civil. Madrid: Centro deEstudios Ramón Areces.

Lacruz Berdejo, J.L. (1992). “Las obligaciones naturales”. Estudios de Derecho PrivadoComún y Foral (tom II, pàg. 3 i seg.).

Martínez de Aguirre y Aldaz, C. (1985). La promesa pública de recompensa. Barcelona:Bosch.

Rams Albesa, J. (1982). Las obligaciones alternativas. Madrid: Montecorvo.


Modul 1 La Relacio Obligatoria

Documents

Transcript of Modul 1 La Relacio Obligatoria