MONOGRÀFIC UNIVERS MÉMORAd’un mateix ja que tots els que envoltem l’afectat podem ajudar a...

UNIVERS MÉMORAMONOGRÀFIC el Periódico

Consells i bones pràctiques per cuidar les persones diabètiques. La dieta mediterrània

Les persones tenen dret a decidir com volen que sigui la seva mort sense reglamentacions

Acompanyar en processos finals de vida és molt important per poder realitzar un bon dol

Algunes propostes eficaces i saludables

Morir en pau

ARTTERÀPIA. A la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, amb el suport de Grup Mémora, funciona des del novembre del 2012 un projecte d’artteràpia dirigit a pacients amb malalties avançades i als seus familiars. Es realitzen sessions individuals a la mateixa habitació del pacient d’aproximadament una hora i amb una freqüència flexible en funció de les necessitats i es poden fer amb familiars. Els principals mitjans o llenguatges artístics utilitzats són el dibuix, la pintura, el collage i el modelat, i s’alternen amb combinacions de llenguatges artístics, com treballs plàstics basats en la música, l’escriptura creativa o la conscienciació corporal en la respiració i en els moviments bàsics de les parts del cos que conservin motricitat.

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

2 Pàgines especialsDIMECRES

25 DE NOVEMBRE DEL 2015 el Periódico

Els f inals fe l iços existe ixen: l’arribada de la mort també ho pot ser. Anar-se’n en pau és un bon objectiu que tots per-

seguim. I no és fàcil. Al preguntar sobre la mort és habitual trobar una resposta unànime: tots volem morir sense patir, a prop dels nostres i amb la consciència tranquil·la d’haver aprofitat la vida. Ho han dit molts escriptors, entre ells, Con-fuci: “Aprèn a viure i sabràs morir bé”. Cor recte; no obstant, no només depèn

d’un mateix ja que tots els que envoltem l’afectat podem ajudar a morir bé. Tal com indica el doctor Marcos Gómez Sancho, hem d’atorgar llibertat a la persona en l’elecció del seu final i acompanyar-la per demostrar que no està sola. La mateixa línia segueix el taller Suport al final de la vida impartit per Carme Beltran: per po-der tenir un bon dol posterior és de vital importància oferir el millor dels suports en el final dels nostres éssers estimats. En la nostra societat occidental, les presses

desdibuixen el significat del dol: de segui-da hem d’estar bé. Però moltes vegades no són només els familiars els afectats, també els professionals de la salut. Hem d’eliminar l’estigma de fredor en el nos-tre personal sanitari perquè si tenim pro-fessionals sensibles, els malalts podran acomiadar-se amb més tranquil·litat. Tots experimentarem el final de la nostra prò-pia pel·lícula, en mans de tota la societat recau la responsabilitat que pugui ser un final feliç.

EDITORIAL

Lluís Muñoz Pandiella II MONOGRÀFICS

BONES PRÀCTIQUES

RECOMANACIONS

Hidrata’t

Beu aigua encara que no tinguis set. Infusions, caldos i liquats són bàsics per a una bona hidratació

Mou-te

Caminar, pujar escales, anar en bici, ballar, fer ioga... L’activitat física ajuda a millorarla salut

ConsumeixAliments vegetals rics en fibra, peix blau, marisc i lactis diàriament són recomanables

Controla

Menja carn vermella amb moderació, opta per carn blanca, magra o ous com a alternativa

Cuida’t

Condimenta lateva dieta amb sofregits d’all i ceba, herbes aromàtiques i espècies. Redueix la sal

MORIR EN PAU DEPÈN DE TOTS

La llibertat de decisiói la companyia són clau

Indicacions per a un consum responsable

Cinc consells per a la diabetis

1 2 3 4 5

Pot semblar que la diabetis obliga els afectats a privar-se de disfrutar de l’art gastronòmic. Gràcies a una de les nostres senyes d’identitat com la cuina mediterrània, les persones amb diabetis poden concatenar plaer i salut. La dieta mediterrània té efectes especialment positius en aquest

col·lectiu ja que controla el pes, millora els nivells de glucosa a la sang i disminueix el risc cardiovascular, entre altres. L’Associació de Diabètics de Catalunya ofereix cinc consells físics i alimentaris per preservar el benestar de les persones amb diabetis.

www.adc.cat/


Pàgines especialsDIMECRES

25 DE NOVEMBRE DEL 2015 el Periódico 3


En ocasions s’oblida que el per-sonal sanitari a més de profes-sional és humà. Això significa que la mort els afecta igual que

a la resta de la societat. No obstant, per a ells, el més normal és haver d’amagar el dol que pateixen per evitar la idea que la debilitat és sinònim d’incompetència. Parlem amb Josep París, infermer i di-rector de Desenvolupament Corporatiu de Serveis Funeraris de Barcelona-Grup Mémora, i Carme Beltran, infermera assistencial de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Grup Mémora, en el seu compromís amb els professionals de la salut, intenta trencar tabús respecte a la impermeabilitat emocional dels sanitaris.

–¿Com detecta Grup Mémora la falta d’acompanyament en el dol del personal sanitari?

–J. P.: Fa dos anys que realitzem ta-llers amb personal sanitari i hem detec-tat que una de les grans limitacions és la gestió del seu dol. Encara que cada vegada es treballa més en la formació per ajudar les famílies després de la mort d’un ésser estimat, l’acompanyament als professionals és inexistent. Consi-derem que és una necessitat i per això des de Mémora hi volem treballar. És molt important el dol del professional tant per al sistema sanitari com per a les famílies: si els professionals se sen-ten bé, l’atenció a les famílies i pacients es veurà afectada positivament.

–¿En la formació dels professionals de la salut no es prepara per afrontar el dol davant una mort?

–J. P.: A nivell formatiu, la mort es tracta poc, imagineu-vos el dol. En aquests tallers que he realitzat per tot Espanya en més de 18 edicions, tots els grups parlen de la falta de formació per poder afrontar la mort d’un pacient sense que pugui afectar l’àmbit profes-sional.

–¿És possible per a un professional aïllar-se de la mort?

–C. B.: La mort sempre t’afecta. Tots tenim sentiments i emocions, i, encara que la vius quotidianament, t’interpel·la.

–J. P.: Els professionals es creen una

cuirassa protectora, però ha de ser prou prou fina perquè sigui permeable. Han d’evitar que es converteixi en una paret per la qual no passa res. No obstant, la falta de formació i informació dificulta arribar a aquest punt ideal.

–C. B.: Els professionals ens situem en un grup que anomenem desautorit-zat. Socialment no se’ns permet eviden-ciar que ens ha afectat una mort davant de les famílies. S’espera que tinguem un posat professional. Hem de canviar aquesta etiqueta des de les institucions, des dels mateixos professionals i des de la formació: buscar estratègies perquè la nostra feina sigui millor. Els pediatres m’expliquen que cada vegada que es mor un nen els afecta tremendament, i penso que encara sort, perquè si això no passés tindríem un greu problema.

–¿Un professional sensible és po-sitiu per al pacient?

–J. P.: Els professionals hem de sor-tir de l’armari des d’un punt de vista emocional. No passa res perquè una infermera o un metge plorin per la mort d’un pacient. Hem de deixar de pensar que els professionals de la salut som durs i no ens afecta res. Prefereixo que m’atengui un professional amb sensibi-litat, que no una persona tècnicament impecable però freda. Un dia les màqui-nes faran la part tècnica, però la part emocional s’haurà de cuidar sempre. Vull que sàpiguen canalitzar les meves angoixes.

–¿És habitual veure com els profes-sionals mostren els seus sentiments?

–C. B.: No. Ens trobem molts profes-sionals als quals ha afectat una situació i han hagut d’anar a plorar al lavabo. És trist però està mal vist plorar davant dels teus companys. L’equip hauria de ser un amortidor quan algú es veu afectat.

–J. P.: I això s’agreuja en determinats perfils: si acabes d’acabar la carrera i plores es crearà un estigma. En el meu cas recordo perfectament la primera pa-cient que se’m va morir. Me’n recordo que tenia un contracte de tres mesos, si jo hagués expressat la meva afectació, tenint en compte que en la societat en què vivim un home no pot mostrar els seus sentiments, el més probable és

que no m’haguessin renovat. Per això crec que el suport s’ha de donar des de fora de la institució sanitària, perquè el personal pugui mostrar les seves emocions de forma anònima i íntima. És una professió que realitzarem tota la vida: si no superem bé el dol ens podem convertir en una persona per a la qual la mort pugui significar el mateix que vendre pomes.

–¿Ens podem trobar algun doctor House?

–C. B.: N’hi ha. No ens enganyem. Així es protegeixen del dolor dels altres i del seu. Per exemple, quan en una uni-tat, un metge diu sobre un pacient: “És terminal, la mateixa pauta que ahir”. És una conducta errònia: potser no pots fer res per curar-lo, però sí que pots fer molt perquè se’n vagi de la millor manera possible. Per no enfrontar-se al fracàs de la mort d’un pacient es creen aquesta barrera.

-J. P.: L’afectació d’una mort no ha de ser sempre negativa. Si he aconseguit que el pacient hagi mort en pau i s’hagi acomiadat de la seva família, m’afectarà d’una manera positiva i em compensarà i el meu dol serà satisfactori.

–¿Què necessita el personal sani-tari?

–J. P.: Primer de tot reconèixer el seu propi dol: ser conscients de les seves

limitacions com a persones, i a partir d’aquí valorar l’ajuda que necessiten: si se la poden donar ells mateixos amb una lectura o una passejada; si necessiten parlar amb els seus equips; o si neces-siten recursos externs. Però sobretot, els falta formació i llocs on parlar. Vivim en una societat que té presses, des de la tecnologia fins al dol; amb més con-versa i pedagogia es retroalimentarien les seves experiències i estarien més reconfortats.

–C. B.: També s’ha de dir que tam-poc afecta igual la mort d’un jove que la d’un avi.

–¿Ha evolucionat la situació des que van iniciar la seva carrera pro-fessional?

–C. B.: S’ha evolucionat però encara tenim molta feina per fer. Hem d’arribar al punt en què si et cau una llàgrima mentre comuniques una notícia des-agradable a una família no passi res. Però, sí, a poc a poc atenem millor les famílies, i trobem més eines de control emocional i d’ajuda. Fa poc, una infer-mera que acabava de perdre la seva mare, va demanar davant un cas simi-lar si se’n podia encarregar la resta de l’equip. Però és un cas aïllat i espontani: hi segueix havent unitats en què és im-pensable que això passi. S’ha de seguir treballant.M

L’OPINIÓ

“En els tallers hem detectat que l’acompanyament a professionals és inexistent”

“Els professionals hem de sortir de l’armari des d’un punt de vista emocional”

“Per no enfrontar-se al fracàs de la mort d’un pacient es creen una barrera”

CARME BELTRAN / JOSEP PARÍSINFERMERA ASSISTENCIAL DE L’HOSPITAL DE SANT PAU I DIRECTOR DE DESENVOLUPAMENT DE SFB-GRUP MÉMORA

Grup Mémora fa pedagogia en favor del dol dels professionals sanitaris

“Està mal vist plorar davant dels teus companys”

Pedagogia. Carme Beltran i Josep París coincideixen en la necessitat d’acompanyar en el dol els professionals.



25 DE NOVEMBRE DEL 2015 el Periódico 54 Pàgines especialsDIMECRES


Servei. Marcos Gómez, president de la Comissió Central de Deontologia de l’Organització Médica Col·legial i expresident de

la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives (Secpal).

Morir no ha de ser neces-sàriament un fet des-graciat. Encara que els nostres condicionaments

culturals siguin forts, és possible apren-dre a rebre la mort amb serenitat i sense tantes pors. Morir en pau pot ser una experiència difícil de definir, però fàcil de detectar quan una persona acaba la seva vida en unes circumstàncies, com poden ser les següents: morir sense l’estrèpit frenètic d’una tecnologia posada en joc per atorgar al moribund algunes hores suplementàries de vida biològica; morir sense dolors atroços que monopolitzin tota l’energia i la consciència del moribund; morir en un entorn digne de l’ésser humà i propi del que podria ser viure la seva hora més bella; poder acomiadar-se de familiars i amics i que li permetin partir; no morir sol; morir mantenint amb les persones pròximes contactes humans senzills i enriquidors; morir com un acte cons-cient; morir amb els ulls oberts, donant la cara valentament i acceptant el que arriba; morir amb un esperit obert, ac-ceptant que molts interrogants que la vida ha obert queden sense resposta; morir amb el cor obert, és a dir, amb la preocupació del benestar dels que queden en vida; morir pensant en la possibilitat que la seva experiència pot estar ajudant altres persones; morir amb la consciència tranquil·la; morir amb humana i serena nostàlgia dels que deixem (persones i coses).

BELL MORIR. Sembla indiscutible que si algun dret té un mortal és que li respectin el seu morir i que, per tant, ningú reglamenti la seva agonia, com passa als hospitals. Petrarca deia que un bell morir honra tota la vida. Amb això volia dir que una “bona mort” pot donar sentit a tota una biografia. Biografia que en gran mesura condi-cionarà d’alguna manera la manera de morir de cadascú. El que en aquest estadi necessita més el malalt és deixar de sentir: “Això anirà millor demà”; reconèixer les seves penes com a fundades; la seva mort imminent com

una realitat; la seva tristesa com a na-tural, vàlida i no culpable; ajudar-lo a explorar els seus fantasmes i les seves angoixes, sobretot si el torben fins al punt d’impedir-li descansar; estar dis-ponibles quan tingui necessitat d’algú i sapiguem deixar-lo sol quan ho desit-gi; aportar-li tota la comoditat possible perquè el seu cos se li faci com menys pesat millor; ser almenys tan realistes com ell: confia que nosaltres no li impo-sarem tractaments interminables, que no tenen com a finalitat alleujar-lo i que prendrem decisions intel·ligents pel que fa al seu estat, amb la seva participació cada vegada que això sigui possible.

COMPANYIA FINAL. La mort és l’experiència universal menys com-partida al món. No es pot arribar fins al final, perquè en ella sempre n’hi ha un que es queda i un altre que se’n va. Però sí que es pot arribar fins a la porta i dir adéu. És una exigència molt forta, però fins allà arriba el respecte per l’humà en l’home. El moribund ne-cessita saber que no l’hem abandonat. Per això exigeix la nostra presència fí-sica. L’escalf humà vivifica el que es mor, mentre que la soledat accentua el dolor d’acomiadar-se de la vida. Hem d’assegurar-nos que, sempre que si-gui possible, estiguin al voltant del llit les persones que estima la que està morint.

Des del punt de vista pràctic, es poden donar les següents orienta-cions: redefinició d’objectius, que estaran òbviament dirigits encara més si fos possible a proporcionar un confort òptim al pacient i a la família; augmentar el nombre i/o durada de les visites; intensificar les atencions del malalt; fins i tot poques hores abans de morir, és freqüent que al-guns familiars encara manifestin la seva preocupació perquè el malalt no menja i sol·liciten l’administració de sèrums. Reforçarem la idea que la falta d’ingesta és una conseqüèn-cia i no la causa de la situació i que si li cuidem la boca adequadament, no tindrà sensació de set, per la qual

cosa les mesures més agressives (sèrums, sondes nasogàstriques, etcètera) són més perjudicials que beneficioses; instruccions concretes (fàrmacs a administrar o aparició de complicacions). L’aparició d’aquests problemes pot provocar fàcilment una crisi de claudicació emocional de la família, que acabarà amb el malalt agònic en un servei d’urgències; en aquesta fase és molt probable que el malalt ja no sigui capaç d’empassar-se els medicaments que prenia fins ara per controlar els símptomes. En aquesta situació és molt freqüent haver d’administrar la medicació per via subcutània; encara que el malalt estigui obnubilat o en coma, pot te-nir percepcions, i per això serem molt cauts amb el que parlem davant seu. Si cal, sortirem de l’habitació per par-lar, però procurarem no xiuxiuejar al seu costat i recordar la importància de la comunicació no verbal (carícies, donar-li la mà etcètera); interessar-se per les necessitats espirituals i religio-ses del malalt i la seva família, posant-los en contacte amb un sacerdot si ho demanen; donar consells pràctics per al moment que arribi la mort (pa-

pers, funerària, trasllats, etcètera) i no deixar-ho precisament per al dolorós moment en què aquesta es produeixi.

GRATIFICACIÓ. Acompanyar i cuidar malalts terminals és una tasca dura, perquè ens col·loca davant per davant amb la nostra pròpia mort. El treball quotidià entre el dolor, el pati-ment, la decrepitud i la mort pot arri-bar a ser emocionalment esgotador. I, no obstant, pot arribar a ser extraor-dinàriament gratificant. Els malalts ens donen l’oportunitat, si estem atents, d’aprendre moltes i molt importants coses al seu costat. No hi deu haver res més trist que morir sol, o com va dir Luis Cernuda, la por d’“anar-nos-en sols a l’ombra del temps”. En algu-nes ocasions i gràcies precisament als voluntaris, s’aconseguirà que el malalt pugui estar a casa seva o que no mori sol. Aquesta és una de les ocasions en què els voluntaris donaran una mesura exacta de la seva importància.M

Marcos GómezPresident de la Comissió Central de

Deontologia de l’Organització Médica Col·legial

bSi un dret té una persona és que li respectin com vol morir sense reglamentar-li el fi nal

LES CLAUS

bEl moribund necessita saberque no l’hem abandonat i que estem amb ell

bEls malalts ens donen l’oportunitat d’aprendre moltes coses importantsal seu costat

UN BELL FINAL HONRA TOTA UNA VIDA

La mort pot no ser traumàtica si es permet a la persona morir bé. Per a això és important respectar la seva voluntat i al mateix temps acompanyar-lo en els seus últims moments. Un bon trànsit dignifica a tots.

La importància de poder morir en pau i en companyia

d“És cert que aquests grans avenços poden millorar el benes-tar, però també prolongar agonies i vides inútils i plenes de penes i patiments.

Per tot això, creiem legítim el te-mor de la gent en general que la gran capacitat d’actuació mèdica els condueixi a situacions indesit-jables, i és natural que cada ve-gada es doni més importància a l’autonomia del malalt, amb lleis de defensa en aquest sentit. De ma-nera que actualment cap tracta-ment es pot imposar a cap malalt, i aquesta falta d’obligatorietat es compensa amb una informació més gran i una pràctica més ri-

“Unes paraules sobre eutanàsia” PER Moisès Broggi

REFLEXIONS

gorosa de l’imprescindible con-sentiment previ a les actuacions. I, quan la capacitat de compren-sió del malalt es trobi massa dis-minuïda, tenint en compte la seva voluntat anticipadament expres-sada.

Gairebé tothom aspira, com a bé suprem, a poder morir envol-tada d’éssers estimats, estrenyent una mà amiga, com si alguna cosa d’aquí pogués acompanyar-nos més enllà”.

Moisès Broggi i Vallès (1908-2012) va ser un metge i polític espanyol. Va ser un dels funda-dors dels quiròfans mòbils du-

rant la guerra civil. Ha presidit la Comissió de

Deontologia del Col·legi de Met-ges i la Reial Acadèmia de Medi-cina de Catalunya. Va ser funda-dor de l’Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear, entitat guardona-da amb el premi Nobel de la pau el 1985.

El 1981 va rebre la Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona. El nou hospital de Sant Joan Despí inau-gurat el 2010 porta el seu nom.

...a Tòquio... d...s’han creat cementiris en edificis verticals? Per combatre el problema de l’escassetat d’espai, l’arquitecte Kyoshi Takeyama ha desenvolupat un cementiri vertical que utilitza tecnologies desenvolupades per la Toyota Industries. Per poder obrir una làpida sepulcra es necessita una targeta d’identificació electrònica. A l’obrir-la, apareix una làpida en miniatura amb el nom i la fotografia de la persona morta. L’edifici, de nom Shunjuku Rurikoin Byakurengedo, és conegut com a escala al cel.

dSegons el CIA’s World Factbook, cada any moren 8 de cada 1.000 persones al món.

...el negre...d...no és sempre el color oficial per al dol? El color blanc a partir del segle II, va ser el color del dol més rigorós entre les reines europees medievals fins al segle XV. La simbologia li atorgava el poder de la purificació, una atractiva qualitat per a l’aristocràcia. A Espanya, va ser al segle XV, quan els Reis Catòlics van aprovar la Pragmàtica de Dol i Cera, conjunt de lleis que establien que el color negre ha de ser el de la indumentària. En la resta del món utilitzen altres colors: Iran i Síria usen el color blau, en les regions budistes de la Xina el groc mentre que al Japó, l’Índia, la Xina i països islàmics utilitzen el blanc. A l’Antic Egipte o Sud-àfrica és el vermell, símbol de la sang. A Tailàndia el violeta està destinat per a les viudes, mentre que a Papua Nova Guinea és el color gris.

dLa causa de mort més comuna al món és l’atac cardíac.

¿Sabies que...?

...Lev Tolstoi...d...va ser enterrat entre quatre arbres? Lev Tolstoi i el seu germà Nicolàs havien sentit de petits que on es planten arbres es constitueix un lloc de felicitat. Això va motivar els germans a plantar diversos arbres en un bosc pròxim a casa seva. Anys més tard, l’escriptor rus va recordar aquella anècdota, i va expressar als seus la voluntat de ser enterrat sota els arbres plantats per ell mateix en la seva infància. Per Stefan Zweig aquella tomba sense creu, ni làpida, ni inscripció és la tomba més bonica del món per tot el que significa. “Res d’aquest món resulta més monumental que la suprema senzillesa”, va afirmar Zweig.

dA Espanya hi ha un total de 17.682 cementiris.

...les torres del silenci...d...són construccions que pertanyen a un ritu funerari de la religió zoroàstrica? Aquesta religió considera el cadàver humà com un element impur i per això aquest no pot contaminar elements clàssics de terra i foc. Per aquest motiu, els cadàvers són portats a les torres del silenci, construccions realitzades als cims de turons en territoris desèrtics. Una vegada el cos es troba a les torres és banyat en orina de toro; posteriorment, la carn serà consumida pels voltors. Quan els ossos adquireixen color blanc són llançats a l’ossera situada a la part central de les torres. L’edifici està dividit en tres cercles en què es distribueixen els homes, les dones i els nens. A l’edifici només hi poden accedir els portadors dels cossos elegits.


6 Pàgines especialsDIMECRES



C ap persona es pot quedar sense poder celebrar el comiat d’un familiar o d’un amic per la falta dels instru-

ments o els recursos que ofereixen les tradicions religioses i les conviccions no religioses.

Per aquesta raó, la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat, l’Associació Unesco per al Diàleg Inter religiós (AUDIR) i Serveis Fune-raris de Barcelona-Grup Mémora han editat una guia sobre celebracions fu-neràries: Duellum: no tan sols.

El principal objectiu d’aquesta guia és respectar i atendre qualsevol creença o convicció i permetre que tothom, en una societat tan diversa, pugui acomiadar-se d’una persona estimada amb dignitat, qualitat huma-na i espiritual. La guia permet la con-sulta sobre la diversitat de celebra-cions, rituals i cerimònies funeràries i de pregària de les diferents comu-nitats i tradicions religioses presents a Espanya.

CONVIVÈNCIA. El conseller de-legat de Grup Mémora, Juan Jesús Domingo, ha expressat la motivació que tenen des de la companyia en la sensibilització i el respecte per les famílies: “Les nostres instal·lacions són multiconfessionals i ens faltava ara donar resposta a les diverses sensibilitats i als requisits particu-lars segons els diferents costums i

creences”. Grup Mémora, en el seu compromís amb la societat, vol con-tribuir a normalitzar la diversitat i la pluralitat religiosa present en la nostra societat per evitar prejudicis i afavorir la cohesió social.

CONTINGUT. La guia, que té una extensió de 165 pàgines, inclou fitxes informatives dels principals detalls de les pràctiques de cada confessió, de la manera de procedir en els moments previs a la mort, així com del tracta-ment del cos o de com es desenvo-lupen els rituals que tenen lloc en el moment del funeral.

La publicació està accessible on line, i a més, està disponible en di-ferents petits formats segons cada tradició i model perquè es pugui uti-litzar ad hoc a demanda dels usuaris segons la tradició o creença.

És un instrument per garantir que cap ciutadà es quedi sense poder ce-lebrar el traspàs del seu ésser estimat per falta de recursos o desconeixe-ment. És una excel·lent eina per als professionals funeraris per oferir un comiat idoni segons cada tradició.

El compromís de les diferents ins-titucions en la cohesió i el respecte de les diferents religions de la nostra societat queda patent amb la creació d’aquesta guia. Un treball de norma-lització sobre les diversitats religioses, en què tots els ciutadans poden tenir al seu abast el coneixement sobre la pluralitat de confessions que exis-teixen a tot el país.M

En el seu compromís social, Grup Mémora, Afers Religiosos de la Generalitat i AUDIR s’uneixen per crear la primera guia plurireligiosa

Guia multiconfessional per a ritus funeraris

Les confessions incloses són les següents:

dEsglésia catòlicadEsglésies cristianes evangèli-ques o protestantsdIslamdJudaismedBudismedEsglésia cristiana ortodoxadEsglésia de Jesucrist delsSants dels Últims Dies(mormons)dTestimonis Cristians de JehovàdFe Bahá’ídHinduismedShikhismeTambé s’inclouen capítols sobre:dAteismedCerimònia interreligiosa i interconviccional

La guia pot ser consultada i descarregada visitant l’apartat Actualitat de la pàgina web de Grup Mémora:

www.memora.es

Dadesde la guia

RELIGIÓ

dSi morir és inevitable, morir malament no ho hauria de ser. Aquest llibre repassa alguns dels aspectes més rellevants que envolten en la nostra societat el final de la vida, des de l’àmbit més íntim al professional. La seva lectura il·lustra el que s’entén ara per bona pràctica, amb la idea de contribuir perquè l’ajuda que brindem al malalt sigui tan personalitzada com sigui possible, i així el procés li resulti apropiat, com indica el títol. Partint del fet que tothom haurà de fer front a la pròpia mort o a la d’algú pròxim, convé que tinguem un coneixement realista de les decisions que s’han de prendre en aquells moments, per fer-ho amb lucidesa i tranquil·litat.

dDirigida pel guanyador d’un Oscar Bruce Joel Rubin, guionista de Ghost. La pel·lícula se centra en Bob Jones: un executiu d’èxit a qui la vida posarà a prova. Casat amb Gail, la felicitat li arriba amb la notícia del pròxim naixement del seu primer fill. Però l’alegria es tornarà tristesa quan, després d’unes proves mèdiques, li comuniquen que pateix una greu malaltia i que potser no podrà arribar a conèixer el seu fill. Una pel·lícula emotiva i inoblidable en què destaquen les actuacions de Nicole Kidman i Michael Keaton, així com una meravellosa banda sonora composta pel cinc vegades guanyador de l’Oscar, John Barry.

d Als peus del llit on agonitzava la seva mare, el mexicà Julián Herbert va començar a fer aquesta mena de diari que repassa els moments més difícils de la relació entre tots dos. La malaltia de Guadalupe imposa al protagonista un exercici autobiogràfic que el portarà a submergir-se en la seva infància i en la joventut, alhora que indaga en la complexa relació amb la seva mare, els seus fills i el seu país, Mèxic. La novel·la de Julián Herbert treu esquelets de l’armari, crea una veu narrativa genuïna i febril, dibuixa un Mèxic sense ànima, poblat per personatges que ja formen part del millor de la literatura en espanyol. Canción de tumba és poesia, música i una lectura inesgotable.

LITERATURA

CINE

NOVEL·LA

Ajudara morir bé

La vida et posa a prova

Literatura per a l’últim adéu

Por una muerte apropiadaMarc Antoni BroggiED. ANAGRAMA. 201318,90 €

Mi vidaBruce Joel RubinMichael Keaton, Nicole Kidman, Bradley Whitford117 minuts, 1994

Canción de tumbaJulián Herbert ED. PENGUIN RANDOM HOUSE, 201117,90 €

RECOMANACIONSPER Lluís Muñoz Pandiella

Diversitat. La societat espanyola destaca per la pluralitat religiosa i el respecte entre diferents confessions.



25 DE NOVEMBRE DEL 2015 el Periódico 7

Suport. La comunicació no verbal és vital per mostrar al malalt que estem al seu costat.


En el final de vida les neces-sitats de les persones fan un gir de 360 graus. El que abans era prioritari passa

a un segon lloc i el principal objec-t iu es converteix en un assump-te d’autorealització: acabar la vida amb dignitat. És habitual que en l’acompanyament final les persones afectades s’acomiadin dels seus, es donin les gràcies per tot el que han aportat, i fins i tot s’arribin a solucionar picabaralles del passat que sembla-ven impossibles de resoldre. Marxar amb la sensació d’haver deixat tots els deures resolts és clau per morir en pau. Al mateix temps, que una perso-na marxi amb la serenitat que atorga un fet com no deixar comptes pen-dents deu ser un moment gratificant per als seus éssers estimats al veure que el seu acompanyament ha sigut clau per aconseguir arribar a aquest privilegiat estat.

D’aquesta voluntat per acompanyar en el procés final de vida parteix el Ta-ller de Suport al Final de la Vida que impulsa Grup Mémora des dels seus Espais de Suport de Nou Barris-Horta i l’Hospitalet de Llobregat.

Unes conferències amb posterior debat que s’emmarquen dins dels tres cicles de xerrades que organitza la companyia funerària durant l’any. El taller està obert a tots els públics i s’ha anat realitzant en altres espais externs com Firagran. Carme Beltran, ponent del taller i infermera assis-tencial a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, ha explicat l’objectiu pri-mordial de la iniciativa: “Davant una situació com el final de vida d’un ésser estimat, creiem que si el pro-cés d’acompanyament es fa bé, tant el malalt com l’acompanyant se sentiran millor. Per això, aquest taller dóna resposta a les preguntes que puguin sorgir a totes aquelles persones que s’enfronten a un pro-cés final. Ningú ens ha ensenyat el com, no hi ha cap formació; en les nostres xerrades mirem d’ajudar basant-nos en la nostra experiència professional”.

AFRONTAR LA MORT. La mort for-ma part de la vida i en qualsevol mo-ment pot aparèixer. El final sempre ens remou; ens fa por perdre l’ésser esti-mat ja que la persona desapareixerà, a més la seva mort ens obligarà a rein-ventar-nos a una nova posició desco-neguda que ens afecta en el passat, en el present i en el futur. De tota manera, el fet que una mort sigui previsible per-met recolzar la persona afectada: “El més important és que atenguem les

nostres necessitats: hem de menjar, dormir, desfogar-nos. Si no, serà im-possible acompanyar el malalt. Un altre aspecte important és ajudar-lo en el seu propi confort: és pre-ferible ser-hi a fer. En relació amb aquest aspecte, és indispensable realitzar mostres d’atenció: no fer falses promeses de l’estil ‘tot sor-tirà bé’; escoltar activament quan ens volen dir alguna cosa, i sobretot donar importància a la comunicació no verbal perquè sentin que estàs amb ells, des de posar-los una mà a l’espatlla fins a satisfer les seves necessitats espirituals. Al final, el que més acompa nya és que sàpi-guen que passi el que passi estaràs al seu costat”, apunta la responsable del taller.

CUIDADORES. Després de la xer-rada de Carme Beltran en què ofereix consells sobre el suport en el final de la vida, s’obre un debat en què les persones es poden retroalimentar de les seves pròpies experiències. Cui-dar una persona al seu llit de mort és una complexa situació en què l’únic

L’EXPERIÈNCIA

Ajudar a morir bé és responsabilitat de tots

Grup Mémora consciencia la ciutadania a partir del seu taller de suport al final de la vida

b La iniciativa aporta consells a les persones que han d’acompanyar un ésser estimat en el final

b

afectat no és només el malalt, sinó to-tes aquelles persones que es veuran repercutides pel trànsit: “Al taller hi solen assistir dones: les cuidadores de la societat. Expliquen el procés que estan vivint, o el que van viure prèviament a la pèrdua de l’ésser estimat. Ens solen exposar els seus dubtes, sobre què dir, què fer, etcètera. A vegades el cuidador es crea una muntanya més gran que el malalt. És bàsic no amagar-li res, i respondre a totes les seves pre-guntes, que ells siguin conscients de la seva situació sempre que vul-guin”. La Carme afegeix que moltes vegades les bones intencions acaben sent contraproduents i l’experiència li ha confirmat que els cuidadors han de limitar-se al que és bàsic: “En definiti-va, hem d’acompanyar situant-nos al costat de la persona, seguir el seu ritme, garantir-li la nostra presència i preservar la seva dignitat i voluntat”.

Un bon procés d’acompanyament en el final permetrà al malalt morir en pau; al mateix temps, el procés de dol serà més senzill per a aquells que han estat la costat de l’afectat.M

dSegons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), només una de cada 10 persones que necessiten cures pal·liatives l’està rebent, tal com va publicar l’any passat juntament amb l’Aliança Mundial de les Cures Pal·liatives (CMAP), el primer Atlas mundial de les cures pal·liatives al final de la vida.

S’estima que més del 50% de les morts arriben després d’una etapa terminal: cada any més de 20 milions de pacients necessi-ten cures pal·liatives al final de la vida a tot el món. Tal com ha de-clarat el doctor Oleg Chestnov, subdirector general de l’OMS per a Malalties no Transmissibles i Salut Mental: “Alhora que reforcem les activitats destinades a reduir la càrrega de les malalties que actual-ment provoquen més morts al món, hem d’alleujar el patiment dels que pateixen malalties degeneratives i no responen als tractaments curatius”.

L’OMS ha inclòs les cures pal·liatives en el seu pla d’acció mundial per a la prevenció i el control de malalties no transmissibles 2013-2020 davant la falta de polítiques, recursos i coneixements tant de les institucions com dels professionals i el públic. L’organització as-senyala que només 20 països del món –entre els quals no hi ha Es-panya– han aconseguit integrar les cures pal·liatives en els sistemes d’atenció sanitària.

Cures pal·liatives

ALLEUJAR EL PATIMENT


MONOGRÀFIC UNIVERS MÉMORAd’un mateix ja que tots els que envoltem l’afectat podem ajudar a...

Documents

Transcript of MONOGRÀFIC UNIVERS MÉMORAd’un mateix ja que tots els que envoltem l’afectat podem ajudar a...