Viladecans punt de trobada, 077

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

2 Quin d’aquests noms t’agrada més? El Mamut de Viladecans4 El Síndic de Greuges demana esforços per agilitzar les res-

postes de l’Administració. Vicenç Mazon5 El carter Salvador Alloza. Jaume Alloza6 Catalunya - Finlàndia: una breu comparativa (II). Jordi Mazon7 L’impost al Sol. David Massana8 Un homenatge exemplar i republicà contra el silenci històric .

José Luis Atienza9 La vida no és pas cosa de riure. Salvador Sunyer10 Pasqua i Primer de Maig. Josep Lligadas11 Garantint uns bons serveis pediàtrics. Bàrbara Lligadas12 No me siento seguro. José Antonio Monteagudo.13 Què votarem el dia 25. Carles Lozano14 Els noms del Mamut. El Mamut de Viladecans15 Democràcia i pedigrí. Mercè Solé16 Desguassos que perillen...16 Les vinyetes de Jordi Flores17 La mirada aguda: Gavina menuda. Eio Ramon18 Les nostres entitats: Associació de familiars de malalts

d’Alzheimer de Gavà (F.A.GA.)19 Recerca històrica: Quan a Viladecans es van poder veure les

hores. Xavier Calderé

21 Històries viladecanenques: Joan Llinares Bastida, barber del barri de Sales (3). Andreu Comellas

23 La memòria en imatges: Pagesia de Viladecans 1972. Jaume Muns

Fira de Sant Isidre / Mostra d’EntitatsÉs una magnífica oportunitat, aquest cap de setmana del 17 i 18 de maig. La idea d’ajuntar la Fira de Sant Isidre, que va per l’edició 44, amb la Mostra d’Entitats, que va per la 13, va ser en el seu moment una bona iniciativa, i està donant bons fruits.La Fira de Sant Isidre, que va néixer com a festa pagesa que tenia com a punt de refe-rència l’exposició de paneres i de maquinària agrícola, ara amb la Mostra d’Entitats al costat esdevé un lloc de trobada ciutadà que serveix per promoure el contacte entre les associacions, fer activitats plegats, i crear un espai de trobada i de festa en aquests dies de primavera que tant conviden a sortir de casa (llevat que plogui!).És cert que, actualment, el món de la pagesia està a mig gas, sobretot pel que fa a la seva presència pública: els nostres pagesos estan més centrats a cuidar els seus canals de dis-tribució fora de la ciutat –cosa d’altra banda perfectament comprensible– que no pas a fer-se conèixer a Viladecans, com es pot veure en les dificultats que té tirar endavant el mercat pagès tants cops proposat. I també és cert que per a una part de les entitats el fet d’estar a la mostra els comporta a vegades un esforç suplementari que no consideren que els compensi.Però tot i així, i vista la cosa en conjunt, cal dir que té un valor notable disposar cada any d’aquest espai de trobada per a tothom, i més si, com certament està passant, les entitats, amb el bon suport dels tècnics i tècniques municipals, s’animen a promoure activitats conjuntes que estimulin i cohesionin. Sí, valdrà la pena l’esforç per trobar-nos junts aquest cap de setmana de la Fira i la Mostra.

77Any 8

15 de maig de 2014

Sumari

• ElMut?Diuen que només escric pel Facebook, però que no parlo.

Jo més aviat diria que no m’entenen... Perquè de soroll en faig molt... quan vull. Això sí: “Mut, el Mamut” sona super bé.

• Tumam? Més que un nom sembla un joc de paraules: TumamMamut. No està malament, oi? Dit així, seguit, sembla allò que en diuen un palíndrom: que es pot llegir del dret i del revés i sona igual.

• Sebas?Aquest m’agrada molt. Sebas, de Sebastià, que és el patró d’hivern de Viladecans (20 de gener). Seria una bona manera de recordar la festa. De fet, la meva cercavila amb torxes recorda una mica la processó del sant. O no?

• Vilamut?Aquest nom em sembla molt encertat: és una manera de recordar que sóc un mamut de Viladecans. No sé com s’ho prendran els cans, però a mi m’encanta!

• Festuquet?Un homenatge al color de la camisa de la colla dels castellers. Em sembla que, mal per mal, m’estimo més “festuquet” que “pistachito”. Sona exòtic, oi?

AquestssónelscincnomsqueelsdelamevaCollahantriatperamid’entreles339propostesrebudes.Quinseràeldefinitiu?Doncsdependràdetu.

Vineaveure’melspropers17i18demaigalaMostraipodràsvotar-lo.

Iapunta’tal’agendaeldiadelmaubateig:eldivendres20dejunyde2014

Igràciesatotsiatotesperlavostraparticipació!

Quind’aquestsnomst’agradamés?

Quevolstenirl’honordeser…

Mamutaired’Honor?El teu comerç, la teva entitat, la teva associació, la teva família, o tu mateix personalment, pots tenir un gran honor:Figurar a la llista dels que fan possible que el nostre gran sím-bol, el Mamut de Viladecans, pugui continuar sortint per la Festa Major i pugui ser un referent de la nostra vida ciutadana.Com ho pots fer? És molt senzill. Es tracta que facis una aportació de 50 € (o, si vols, de més, només faltaria!), i et lliurarem el diploma de Ma-mutaire d’Honor perquè el puguis lluir en un lloc ben visible. I després, a principis de setembre, pels dies de la Festa Major, el

Mamut et vindrà a visitar i et portarà uns mocadors, un domàs i alguna cosa més, perquè en facis l’ús que consideris oportú.

Si vols ser Mamutaire d’Honor, envia’ns un correu amb les teves dades a aquesta adreça:[email protected]

i ens posarem en contacte amb tu.

LallistadeMamutairesd’honord’aquestany2014ésaquesta.Volsafegir-t’hi?

• Llibreria Els Nou Rals • Forn de la Plaça • Pastisseria Roca • Calçats Daniel • Hobbit Viatges • Modes Constanci• Cal Sei • Restaurant Petit Món • Xarcuteria Piñol (Mercat Roureda) • Base Runnering Viladecans

(Castelló Esports)• Viladecans Punt de Trobada • Grup Tres Torres • Associació de Familiars del C.O. Caviga • Agrupament Coral La Lira

• Centro Cultural y Recreativo Andaluz Sierra Norte

• Parròquia de Santa Maria Magdalena• Vicenç i Vicky • Josep i Mercè • Cèlia i Oriol• Baugar• Associació de Veïns La Hispanitat• Associació de Veïns Alba-rosa• Associació de Veïns Montserratina• Associació de Veïns Luis Moré del Castillo • Partit dels Socialistes de Catalunya • Convergència i Unió • Esquerra Unida i Alternativa • Iniciativa per Catalunya Verds

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 77 - Maig 2014 3

El 27 de març del 2014 vaig presentar l’Infor-me 2013 de la Sindicatu-ra de Greuges, complint

amb el deure que tinc de donar comptes davant del Ple munici-pal, fent un resum de l’actuació realitzada.A l’any 2013 va haver-hi un in-crement en les atencions res-pecte l’any anterior. Es van rea-litzar 202 atencions, que es van distribuir en 159 consultes i 43 queixes. D’aquestes queixes, 17 es van derivar a altres defensors per ser competència d’altres ad-ministracions, les altres 26 quei-xes, van ser tramitades davant l’Ajuntament de Viladecans per versar de temàtiques del seu àmbit. A més a més cal afegir 17 queixes que van quedar en tràmit d’anys anteriors.De les queixes resoltes durant l’any 2013, vaig plantejar a l’Ajuntament 51 recomanacions; entre d’altres, van ser:• L’adequació del quadre d’in-

fraccions de circulació per tal d’identificar millor i amb major claredat les conductes infractores, per evitar con-trovèrsies i errors a l’hora d’identificar el fet sanciona-ble.

• Ampliar el nombre de places reservades per a persones amb discapacitat en la proxi-mitat de l’ambulatori.

• Donar una informació i una solució més immediata, a la vegada que més sensible, en els casos en què la ciutadania planteja dificultats econòmi-ques per atendre les seves obligacions tributàries.

• Adequació de la senyalitza-ció de trànsit per tal que sigui més clara i entenedora, per

El Síndic de Greuges demana esforços per agilitzar les respostes de l’Administració

evitar accidents i denúncies de trànsit.

• En relació a les infraccions de trànsit i en aplicació del prin-cipi de proporcionalitat, atès que ha de guardar la deguda adequació entre la gravetat de la infracció i la sanció a aplicar, que es faci constar a les denúncies les situacions de gravetat, quan així ho si-guin, per determinar si la infracció es lleu, greu o molt greu.

• Reconsiderar les situacions d’excepcionalitat quan un ciutadà ha estat sancionat en una zona d’accés restringit a la circulació de vehicles i n’es-tà legitimat, satisfent aquest ciutadà les condicions per la obtenció de l’autorització corresponent. Em refereixo a anul·lar, en aquests casos, les infraccions comeses fins a la data en què va rebre la prime-ra notificació de denúncia, si aquest ciutadà acredita amb posterioritat la corresponent obtenció d’autorització d’ac-cés.

• A les zones on el pas està res-tringit a vehicles autoritzats, que s’estudiï la possibilitat d’implementar un sistema de semàfors amb un lector de matricules per tal de donar el pas al vehicle autoritzat que vol accedir, en cas contrari el semàfor es quedi en vermell.

També vaig dir que fer un balanç de les propostes realitzades, im-plica fer-ho del funcionament de la nostra administració muni-cipal, la qual cosa indica que la institució que represento és una eina de conciliació i de millora contínua, que s’esforça en buscar possibles solucions i propostes a

les problemàtiques que ens plan-teja la ciutadania i que plantejo a l’Ajuntament. Per tant les meves funcions contribueixen a millorar la relació entre l’Ajuntament i la ciutadania.Vaig finalitzar la meva interven-ció manifestant la meva preocu-pació sobre el fet del temps de tràmit d’una queixa, és de mitja-na gairebé de 12 mesos, comptats des de la data que el ciutadà pre-senta la queixa i la data que rep la resolució amb la resposta de l’Ajuntament a les recomanaci-ons proposades. En aquest sentit cal que tots plegats fem esforços per agilitzar les respostes i la co-municació, amb la finalitat de re-soldre les queixes en un termini raonable, atès que aquesta dilata-ció en el temps provoca una de-safecció de la ciutadania envers l’administració.El detall de les actuacions es-tan disponibles a la pàgina web http://sindicatura.viladecans.cat/ a l’apartat de “Informes anuals”

Vicenç Mazon


L’1 d’abril d’enguany a l’edifici central de Cor-reus a la Via Laietana de Barcelona es va fer un ho-

menatge a Salvador Alloza i Allo-za, el meu avi. Salvador Alloza va ser carter a Barcelona, al districte que avui anomenem Nou Barris, des de se-tembre del 1916 fins al final de la guerra el 1939 quan fou expulsat de Correus.Salvador Alloza va ser Secretari del Casal d’Esquerres a les Roque-tes. Va participar en la campanya electoral de les eleccions legislati-ves del 16 de febrer de 1936 amb la victòria del Front d’Esquerres i el retorn del Govern de la Gene-ralitat. Va formar part del Sindicat Autònom de Carters Urbans, sin-dicat que al setembre del 1938 va entrar en bloc a la CNT. I El 21 de juliol de 1938 en plena guerra civil fou nomenat Alcalde del barri de Roquetes a Barcelona.El 24 de gener del 39 marxà a Seva (Osona). Les tropes franquistes prenien Barcelona dos dies des-prés. Va intentar tornar a Barce-lona sense aconseguir-ho havent de fugir a Girona i posteriorment a Figueres i Port Bou des d’on va travessar la frontera i va ser in-ternat al camp de concentració d’Argelers com tants i tants repu-blicans.

El carter Salvador AllozaMentre a casa seva la família ja havia cremat tota la documenta-ció que el podia comprometre, la policia en un registre domiciliari li va requisar la vara d’Alcalde. Més tard va ser empresonat a la Uni-versitat de Deusto, a la plaça de braus de Sant Sebastià i posterior-ment al Castell de Montjuïc.Acabada la guerra civil va ser ex-pulsat del servei de Correus, des-prés d›exercir com a carter durant 23 anys, acusat d’haver participat en la vaga del 1934 i de formar part de la CNT. Amb tot va tenir sort ja que el plec de càrrecs es fo-namentava en l’expedient on se’l vinculava amb la CNT i no en l’al-tre expedient basat en la seva mi-litància a ERC. En aquest cas les represàlies haguessin estat de ben segur molt pitjors.La vida política de Salvador Allo-za era per a la nostra família co-neguda parcialment, per episodis concrets i esporàdics però lluny de disposar d’un relat ordenat crono-lògicament i amb dades contrasta-des. Hem d’agrair a l’historiador i regidor a l’Ajuntament de Nou Barris Miquel Roman tot el treball d’investigació, recopilació i orde-nació de les dades obtingudes de l’arxiu de Salamanca referents a la figura del meu avi. Com a nét puc dir que Salvador Alloza va ser per sobre de tot una persona honesta i una bona perso-

na en el sentit estricte de la parau-la. Un treballador honrat depurat pel règim anterior, molt estimat per la seva família i per un bon nombre de ciutadans barcelonins. No va ser cap polític de prime-ra fila però sí una persona culta, un actiu lluitador d’esquerres, catalanista i compromès amb els valors democràtics de la societat. Tampoc no va ser cap heroi sinó una persona normal a la qual li va tocar viure un temps molt di-fícil com tants milers de persones que els va tocar anar a la guerra, persones normals que treballaven en les seves feines i tenien família però que van haver de deixar-ho tot per defensar amb les armes la dignitat d’una gent que creia en un món millor. Ells van lluitar per nosaltres, pels nostres fills i pels nostres néts i perquè mai més es tornés a repetir allò que van haver de viure ells.La seva lluita no ha estat en va.Només em resta agrair al Servei de Correus de Barcelona el reco-neixement a Salvador Alloza tot donant les gràcies al responsable d’aquell acte, Pedro Aguilar. I també dir que el districte de Nou Barris ha dedicat un carrer al meu avi amb una placa on posa: «Car-rer d’Alloza. Barcelona 1897-1976. Carter del Barri».

Jaume Alloza


Si fa un parell de números vam descriure algu-nes de les semblances entre la societat catala-na i la finlandesa, ara toquen les diferències, que també són diverses i com les semblances,

algunes de sorprenents que ens poden fer rumiar, i d’altres són, simplement, anecdòtiques simpàtiques. Com que són moltes, ho farem en dos números de la revista, aquest i el proper.1. Gastronomia. Si a Catalunya podem trobar mer-

cats arreu, amb productes frescos, variats, i a un preu raonable, a Finlàndia això és pràcticament inexistent. Allà de supermercats en trobem per totes bandes, oberts tots els dies de la setmana i alguns 24 hores, però amb productes envasats en safates i bàsicament precuinats. Anar a mercat no s’estila a Finlàndia. Dinen entre les 11 i les 12 del migdia, i sopen entre les 5 i les 7 de la tarda.

2. Barbacoes. Em vaig posar molt content la primera vegada que em van convidar a fer una barbacoa, els companys del Finnish Meteorological Institute (FMI) el primer cap de setmana d’estar allà. La nit anterior a la barbacoa vaig somiar amb costelles de xai, galtes de poc, o pollastre, tot a la brasa.... Ja m’havien comentat que és típic quedar i fer bar-bacoes el cap de setmana. Les fan a tot arreu, als parcs urbans, a la platja, al bosc... La meva decep-ció va ser majúscula quan vaig comprovar que el que hi posen a la barbacoa no són ni costelles de xai, ni galtes, ni pollastre, sinó salsitxes bullides tipus Frankfurt.

3. Llet. Si aquí bevem aigua o vi mentre dinem, allà tenen el costum de beure llet. Diuen que és per suplir la falta de vitamina D que tenen, degut a la manca de llum solar durant molts mesos a l’any.

4. Civisme. La gent pel carrer no crida, ni escup, i el terra està sempre net tot i no veure un escom-briaire, ni cap màquina d’aquestes tan sorolloses que a les 7 del matí ja estan circulant pels nostres carrers aspirant les deixalles que alguns deixen. Això però no és un fet típic de Finlàndia, sinó de molts altres països europeus. Segurament és la nostra (maleducada) forma de ser com a societat que permet que els carrers estiguin com estan, tot i l’immens nombre de papereres i serveis de ne-teja. Fins i tot els nens i les nenes, quan els veus jugant en un parc infantil ho fan sense cridar, cosa que no sé si és bo o dolent.

5. Envasos. A l’entrada de tots els súpers hi ha una petita màquina on es retornen els envasos buits, ampolles de plàstic i llaunes. Una ampolla de

Catalunya - Finlàndia: una breu comparativa (II)

plàstic buida petita (de fins a 0.5 l) té un retorn de 10 cèntims d’euro; una d’1.5 l, 30 cèntims; les llaunes de refresc (cervesa, begudes ensucrades, etc..), 30 cèntims. D’aquesta manera tan simple, s’aconsegueixen dues coses, segons vaig enten-dre: primerament, recuperar els envasos buits, i evitar que vagin en contenidors equivocats, o directament al terra. Llençar una ampolla bui-da o llauna al terra o a les escombraries vol dir llençar 30 cèntims! Al cap del dia, de la setmana o del mes, són uns quants euros que un llença.... I en segon lloc, d’alguna manera mantenir neta la ciutat, ja que sempre veus alguna persona de renda més baixa amb bosses plenes de llaunes per a portar a aquesta màquina i obtenir algun euro. Al principi jo portava els envasos i recuperava els meus cèntims d’euro, fins que vaig integrar-me en la costum de deixar en un lloc ben visible del carrer la llauna o l’ampolla, perquè algú amb pocs recursos l’agafés i n’obtingués els cèntims corres-ponents al retorn. Aquí no tenim encara d’aques-tes màquines ni aquest sistema. El que sí que he vist són màquines amb una filosofia ben diferent: introdueixes la llauna i amb un braç es fa palanca per aixafar-la.

6. Passos de vianants. Tot i que no hi ha cap senyal de trànsit que ho indiqui, ni cap pintada al terra, els cotxes no estacionen a menys de 3 metres d’un pas de vianants, per tal de garantir la visibilitat dels vianants. I aquesta regla és escrupolosament respectada pels conductors. Contrasta amb els nostres vehicles que estacionen enganxats al pas de vianants, i de vegades fins i tot ocupant-lo.

7. Foc al bosc. Em va sorprendre en algun Parc Na-tural la venda de llumins, tant com un record com d’ús habitual, per directament encendre un foc a terra envoltat de pedres, dins del bosc, tant per escalfar-se com per cuinar.

Jordi Mazón(continuarà)


Malgrat el que ens han dit du-rant molts anys, aquest país no

només no importa energia elèc-trica sinó que n’exporta. A més, té una sobrecapacitat de pro-ducció tal que duplica les se-ves necessitats i tenim un munt d’instal·lacions, bàsicament centrals combinades de gas, que estan permanentment apa-gades (però tot i així paguem, incloses a la factura de la llum, les inversions efectuades). Però en els últims anys tota la política comunicativa del go-vern i les empreses elèctriques ha anat dirigida a culpabilitzar les energies renovables del fet que paguem la llum més cara que els països del nostre en-torn. Cosa ben curiosa quan es comprova que la nostra ener-gia prové de l’eòlica (el vent no cobra), la hidràulica (la pluja també és gratis i els em-bassament fa anys que es van construir i estan amortitzats) i la nuclear (efectivament més barata que el gas o el fuel quan la central ja s’ha amortitzat, com és el cas de la major part de les nostres nuclears). Però és l’oligopoli elèctric el que impo-sa uns costos de distribució tan elevats que al final paguem la llum molt més cara del que tocaria. L’últim episodi d’aquesta conxorxa entre govern i oligopoli elèctric és la legislació sobre la producció per a l’autoconsum. La possibilitat que milions de llars disminu-eixin el consum de la xarxa elèctrica grà-cies als sistemes de producció domèstica (generalment fotovoltaic, sense descar-tar-ne d’altres) és un veritable malson per a les companyies elèctriques que veurien disminuir l’import del rebut que cada dos mesos carreguen al compte de cadascu-na de les llars espanyoles. Però l’entesa entre el govern del PP i les elèctriques és

total en aquest tema. I s’han inventat una legislació sense parangó a Europa. A Espanya, si la llei continua tal com està plantejada, no només no es co-brarà per l’energia sobrant que el productor domèstic aboqui a la xarxa, a Espanya el produc-tor domèstic haurà de pagar un impost per instal·lar plaques fotovoltaiques a casa seva! És com si un particular hagués de pagar per tenir una tomaquera al seu balcó amb l’argument que ha de contribuir al mante-niment dels supermercats. És una absurditat que no existeix a cap altre país, i ha estat bate-jat com impost al Sol. Ens podem preguntar què es persegueix amb aquesta me-sura absurda i no ens equi-vocarem gens si pensem que es pretén protegir les grans companyies i desincentivar la producció descentralitzada d’energia. A Alemanya, tan cri-ticada per unes coses però un exemple a seguir en moltes al-tres, el 45% de les instal·lacions fotovoltaiques són domèsti-ques (no com aquí, que es van subvencionar milers d’”horts solars” propietat de grans in-versors) i han estat capaces de generar 370.000 llocs de treball vinculats a aquest sector. ¿Què

no podríem fer nosaltres, amb la insolació que tenim, si seguíssim les polítiques ale-manes? Però Spain is different i prou que el govern del PP s’esforça a demostrar-ho. D’aquest govern no és creïble esperar res, excepte que des d’Europa els obliguin a canviar la legislació (en això tenen expe-riència i demostren ser obedients) per ser contrària als objectius de reducció de con-sum energètics centralitzats i de reducció d’emissions de CO2. L’altra alternativa és tombar el govern entre tots.

David Massana

L’impost al Sol


Feia molts anys que no havia assistit a un acte tan emotiu com l’Home-natge als lluitadors i llui-

tadores antifranquistes el passat 12 d’abril a l’Ateneu Pablo Pi-casso. En veure les llàgrimes de molta de la gent homenatjada feia la impressió que s’ha comès una injustícia històrica amb la gent que va treballar i va lluitar per una societat millor durant la transició. Necessitem reivin-dicar un i altre cop els homes i les dones que han obert camins per nosaltres, els herois d’estar per casa, amb noms i cognoms, encara que només sigui per ego-isme. Necessitem exemples del passat pròxim per poder moure les muntanyes del present i ali-mentar l’esperança del futur. Ara que a pilota passada tot-hom s’atreveix a criticar la nostra transició, a jugar a proclamar lo que podía haber sido y no fue, do-nant un cop d’ull a les fotos del Jaume Muns, el nostre principal cronista de la transició, es veu on era el nostre principal capi-tal: en la gent humil, en la gent treballadora que sortia al carrer. Estranyament avui amb totes les llibertats al nostre abast, la lliber-tat de reunió, la llibertat de mani-festació, la llibertat d’associació, no hem estat capaços d’evitar que ens arrabassin una bona part dels nostres drets.Hi ha una pregunta que em vol-ta pel cap. Què hauríem fet nos-altres si ens hagués tocat avui governar la transició, conquistar nous drets? Mirant les fotos de l’acte, veient els supervivents, els Manolo González, Fernández Arenas, Manolo Cobos i els al-tres, els que hi eren i els que no hi

Un homenatge exemplar i republicà contra el silenci històric

eren, vivim en una societat sen-se la tossudesa lluitadora, sense la paciència lluitadora d’abans. Una societat amb xarxes socials, amb molta comunicació pel mò-bil, però incapaç d’entendre que la vida no és Internet i els drets no es compren a Media Markt, que les coses no són sempre d’ara per demà, que cal saber treballar a llarg termini. Els homenatjats sabien i compartien l’esperança estratègica que cantava Labor-deta d’arribar a una terra “que ponga libertad” i el seu adverti-ment “También será posible/ que esa hermosa mañana/ ni tú, ni yo, ni el otro/ la lleguemos a ver/ pero habrá que forzarla/ para que pueda ser.”Ara tot ha de tenir data, quan de fet les coses importants a la vida sovint ens vénen sense de-manar cita a l’agenda. Durant la llarga nit del franquisme ara no era demà, ara era com ahir, com abans d’ahir, però això no impe-dia que la gent es jugués la fei-na, la llibertat i fins i tot la vida perquè “habrá que forzarla para que pueda ser”. A l’acte de l’Ateneu Pablo Picas-so li venia molt bé també aquella cançó de Raimon “Jo vinc d’un si-

lenci antic i molt llarg”. Desgraci-adament aquest silenci no va aca-bar del tot amb la proclamació de la democràcia. Ens volen canviar la història i demostrar-nos que el que vam aconseguir va ser cosa de Suárez, del Rei, de Tarradellas i del Jordi Pujol, i no és així. Hi va haver noms propis però allò que impulsava canviar les coses era la marea que erosionava un i altre cop les rocoses estructures del franquisme: la marea incon-formista i constructiva de la gent anònima.Durant una tarda la gent anòni-ma va ser menys anònima, tant la que tenim la sort de mantenir al nostre costat, com la que hem perdut, des del Joan Masgrau, l’alcalde que va ser com un avi republicà, ferm però carinyós, fins a l’últim caigut, el Vizcaíno. Vam trencar el silenci sota els colors d’una bandera sense es-tat: la bandera republicana i amb el cant d’una internacional que algú hauria de reconstruir per fer front al agrupémonos todos que sí que practica el poder financer mundial.

José Luis Atienza


“Què vol dir viure –em deies l’altre dia– si un sacrifici és gairebé en va? Que n’és d’incaut aquell que encar confia a trobar-hi un sentit fosc i tardà?.”

Bé val la pena, amic, d’escarrassar-s’hi mal que el balanç resulti parcial si a poc a poc s’arriba a la catarsi i hom es disposa a un acord final.

És en l’esforç on creix una persona en constant mica a mica amb tot detall posant-hi el cos i l’ànima bessona suant bo i repetint els cops de mall.

En la feina tenaç trobaràs força per viure com vivim en aquest món on tanta gent cedeix i es dixa tòrcer per qualsevol funàmbul toca-son.

En aquest ser i no ser hi rau l’angoixa dels qui en camí mai alforrem el pas bo i sostenint naturalesa coixa i els ulls tancats sense saber on vas.

Però els ulls molt tancats tenen escletxes, i a la vida hi ha gaudis i combats; els pensaments ardits passen com fletxes, i trenquen el silenci net dels prats.

Si amb ulls tancats hi ha una claror que et mena perquè no puguis malmenar-te un peu a fi que et gosis desplaçar sens pena a la vora, o lluny, pertot arreu?.

La vida no és pas cosa de riure Aquesta llum, que hi és sols per ser home, que et tusta el seny i et martelleja el cor no és sortilegi ni tampoc cap broma és l’esperit i això té el seu valor.

Inquireix dintre teu, no tinguis mandra, et veuràs tal com ets, tal com pots ser, i no et sàpiga greu de dur escafandra si arribes ben al fons d’un mar serè.

Què hi fa que al rerefons d’aquesta terrahi visqui molta aranya sense niui hi campi l’enaiguat que tot ho esguerramentre llança infeliç pedres al riu?.

No t’arronsessis per tan poca cosa,sigues tothora l’home convençut,aquells que se’n distreguin faran nosaperquè faran la ruta del vençut.

Tu no te’n desisteixis tan de pressafins que no hagi fruitat alguna flori encar que alguna volgués ser revessatu apunta a l’objectiu sense cap por.

Si no hi ha sacrifici en el teu viure,si no hi poses esforç, és viure en va.La vida no ho és pas cosa de riure,és triar entre viure o vegetar.

Salvador Sunyer i Aimeric1er Premi del Concurs de Poesia

“Espejo de Viladecans”Fundación Espejo 2013

Rectificació sobre Manuel Vizcaíno

A l’article que vaig publicar al darrer número del Viladecans Punt de Trobada (Núm. 76) vaig fer constar erròniament que Manuel Vizcaíno havia estat regidor de l’Ajun-tament de Viladecans. Manuel Vizcaíno va anar a les llistes electorals del PSUC que van guanyar les eleccions del 1979, però no va sortir escollit ni va ser regidor durant tota la legislatura.

Miguel de la Rubia


Pasqua i Primer de Maig

La Pasqua, que és la festa central cristiana, i el Primer de Maig, que és la Festa del Treball, cauen sempre molt a prop. I, arran d’aquesta coincidència anual, l’Equip de Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu de Llobregat prepara i difon un cartell que celebra totes dues dates. Aquest any, el cartell consisteix en una pregària pels immigrants. I he pensat que seria bona cosa transcriure-

la aquí. Per als creients, és un bon text de pregària. I per a tots, és un bon recull de sentiments, desigs i actituds davant aquesta realitat que tenim tan a prop.

Josep Lligadas Vendrell

Senyor,Amb l’esperança de la Pasqua, posem davant teu les do-nes i els homes que han de marxar del seu país i abando-nar la seva família per trobar feina i viure dignament... Et preguem per les persones que es veuen obliga-

des a fer llargues travessies en la clandestinitat, que són maltractades físicament i psíquicament pel camí, que han de viure en camps de concentració, que són menystingudes com a immigrants,

Et preguem per les persones que no poden ser al cos-tat de les persones estimades, no veuen créixer els seus fills, no poden acompanyar els seus pares.

Et preguem per les dones i homes que viuen entre nosaltres i no tenen drets de ciutadania, que han de treballar en condicions indignes i precàries, i que ex-perimenten el racisme.

Et preguem per les persones que malviuen amunte-gades, al carrer o en naus abandonades sense possibi-litats d’accedir a una feina.

Et preguem pels joves que es veuen forçats a emigrar a d’altres països: que siguin tractats amb dignitat, que puguin gaudir d’una feina adequada a la seva forma-ció, que puguin sentir-se acompanyats per nosaltres.

Tu, que has volgut viure amb nosaltres i com nosaltres, i que has vençut la mort, fes-nos solidaris, per compartir amb els altres tot el

que tenim, fes-nos esperançats, perquè siguem capaços d’imagi-

nar un futur tal i com tu el vols, fes-nos acollidors, per obrir-nos de debò a totes les

persones que pateixen, vinguin d’on vinguin, fes-nos lluitadors per defensar els drets legítims dels

homes i dones treballadors, fes-nos creatius a l’hora de buscar respostes a la man-

ca de feina i d’habitatge, fes-nos confiats i dialogants per caminar junt amb els

altres.


Des d’ERC Viladecans hem presentat a la Mesa del Parlament una proposta de resolució on instem el Govern de la Generalitat a so-lucionar, de forma urgent i consensuada amb els professionals afectats, les reubicacions dels serveis de pediatria i salut sexual i

reproductiva que comportaran les obres d’adequació al CAP Mas Font, ubicat al Passeig de la Marina de Viladecans.L’actuació per adaptar les consultes a la nova normativa obligarà a centralit-zar aquests serveis al CAP Maria Bernades, situat al carrer de la Mare de Déu de Montserrat, forçant així els usuaris a desplaçar-se a la part alta de la ciutat.

La petició respon al malestar generat entre el col-lectiu sanitari i la població, més encara quan des de començaments de 2014 s’han deixat de pres-tar serveis d’atenció pediàtrica els dissabtes a tot Viladecans. Una decisió que es va prendre sense comunicar-ho abans als veïns i als professionals.D’altra banda, arran de la construcció d’un tercer ambulatori previst en els actuals pressupostos de la Generalitat, des del Departament de Salut s’ha transmès la voluntat d’unificar els serveis de pe-diatria i salut sexual i reproductiva en un sol Cen-tre d’Atenció Primària. Quelcom mal vist d’entra-da pel col·lectiu de professionals implicats i pels propis usuaris, si això exclou una millora contras-table en els serveis prestats.Davant d’aquesta possible centralització es tem una baixada en la qualitat dels serveis i un empit-jorament en les condicions laborals dels treballa-dors. Aquesta centralització de serveis d’atenció pediàtrica també es preveu a la resta d’equipa-ments del Servei d’Atenció Primària (SAP) Delta del Llobregat, sense el consens dels professionals, quelcom que està comportant molta incertesa en el futur de l’atenció als infants d’aquest territori.

Per tot plegat, també demanem una reorganització del sistema de gestió del SAP Delta del Llobregat de manera que s’incrementi el personal assistencial, basant-se en experiències d’èxit com la de l’Equip Pediàtric del Penedès Sud. Així mateix, instem el Govern a treballar, de forma consensuada amb els pro-fessionals i l’Ajuntament, la distribució de serveis que es durà a terme un cop entri en funcionament el CAP Montbaig de Viladecans. Això és, tenint en compte que els serveis de pediatria i salut sexual i reproductiva només podran ser centralitzats en un únic centre sanitari sempre que això comporti una millora en els serveis prestats i no es produeixi cap disminució en la plan-tilla. També concreta que les possibles centralitzacions de serveis assolides per consens vagin acompanyades de bones comunicacions amb la resta de la ciutat. Finalment, també instem el Departament de Salut a garantir l’atenció a la població pediàtrica durant els dissabtes a través dels serveis sanitaris de Vi-ladecans.

Bàrbara Lligadas

Garantint uns bons serveis pediàtrics


Hoy hemos vuelto a salir a la calle a de-cirle a nuestros go-biernos, el de aquí y

el de allí, que no nos sentimos se-guros. Que NO Sr. + Junqueras. Que NO Sr. Rajoy. Que por mu-cha policía autonómica, o estatal y por muchas transferencia de competencias hacia la seguridad privada, NO NOS SENTIMOS SEGUROS. La policía no me da seguridad.Somos muchos los que pedimos a nuestros gobernantes más allá de hablar de independencia, ha-blen también de dependencia en toda su dimensión. Hablen de la realidad social que hoy padece la población catalana, de las gran-des desigualdades que las polí-ticas actuales han causado, del abandono que un gran segmento de la población está padeciendo y sobre todo, hablen más allá de lo que suelen últimamente ha-blar.Sr. + Junqueras, sé que son cons-cientes de que hoy existe mucho miedo entre nuestros vecinos. Miedo a perderlo todo, miedo porque no se sienten seguros en la comunidad que ustedes go-biernan. Saben y se aprovechan de ese miedo para continuar en el poder ayudando aquellos que no tienen miedo. Son conocedo-res que el ciudadano hoy al caer enfermo tiene un gran riesgo de no salir de ello, hoy la preven-ción sanitaria se ha reducido al máximo exponente y el sanarnos cuesta dinero. Dinero que gran parte de las familias catalanas no tienen porque lo deben de utili-zar para pagar y pagarles a los poderosos las facturas de lo que eran derechos fundamentales. Hoy se demuestra que tener un empleo nos hace vivir al límite

No me siento seguro

de la dignidad y el no tenerlo nos empuja al miedo a perderlo todo. La vivienda en primera instancia como parte de seguridad para una unidad familiar, le sigue no poder ofrecer la alimentación necesaria a la familia, pasando por dejar de atender las necesi-dades de nuestros hijos en algo tan esencial como la educación, privándoles a una gran parte de la infancia catalana la igualdad de oportunidades e integración. Cómo no vamos a estar aterra-dos si vemos truncados nuestros proyectos vitales individuales y familiares de la noche a la ma-ñana y tenemos presente que la situación será peor de lo que hoy vivimos. En estos momentos mu-chos viven gracias nuevamente a nuestros padres. Habiendo estos puesto a disposición sus pensio-nes para volver a la situación que vivieron en la postguerra y poder salvar así la situación de sus hijos y nietos.Queda claro que hoy la socie-dad catalana no se siente segura con estos gobernantes porque el

pueblo se volverá a sentir seguro cuando recupere un sistema pú-blico de educación que garantice la igualdad de oportunidades, cuando la sanidad pública vuel-va a ser universal y nos propor-cione sanarnos tenga el coste que tenga, así como nos sentiremos seguros cuando tengamos la cer-teza que si por cualquier motivo tenemos una situación problema que no nos permita estar integra-dos socialmente, los servicios so-ciales nos puedan proporcionar formar parte de nuevo en nues-tra comunidad y como no, nos volveremos a sentir seguros si te-nemos la claridad que cuando ya no podamos trabajar la solidari-dad nos ofrecerá una vida digna mediante la percepción de una pensión justa.Hoy los que me gobiernan y sus políticas sociales NO ME HA-CEN SENTIR SEGURO pero ellos me envían a la policía por-que quieren que me sienta SE-GURO.

José Antonio Monteagudo


El pròxim dia 25 de maig anirem a votar els membres del Parlament Europeu. Es tracta de l’única institució

europea que els ciutadans elegim directament amb el nostre vot, sen-se intermediaris. A més, pels cata-lans esdevé l’únic òrgan europeu en què podem fer sentit la nostra veu, cosa molt important en l’his-tòric moment actual.

L’única votada pel pobleAnem a pams. El Parlament és l’única institució europea que vo-tem arreu dels 28 països membres de la Unió Europea. Recordem que hi ha quatre pilars de l’Adminis-tració Europea, segons marquen els diferents Tractats (Roma, Maas-tricht, Lisboa):• El Tribunal de Justícia, format

per magistrats professionals, sense vinculació política (no com passa en algun dels Estats, ja m’enteneu).

• La Comissió Europea; és el més semblant a un govern europeu, elabora reglaments i directives, però no depenen de la Comissió les grans decisions de caràcter polític. La formen 28 membres (cada estat en desgina un, l’espa-nyol és Joaquin Almunia) i està presidida pel portugués José Ma-nuel Durao Barroso.

• El Parlament Europeu el forma-ran a partir d’ara 751 diputats, escollits per sufragi universal directe, que s’ajunten en Grups Parlamentaris segons la seva ide-ologia (no segons el país d’elec-ció). Per desgràcia, els seus po-ders són bastant limitats, però en els darrers anys s’han reforçat les seves atribucions; per exemple, anualment ha d’aprovar el pres-supost de la Unió Europea, i cada 5 anys dóna la seva aprovació per la designació del President de la Comissió Europea. Aquest últim fet ha portat que per pri-mera vegada cada Grup presenti un candidat a la Presidència de la Comissió: Jean Claude Junc-ker pels populars, Martin Schulz pels socialistes, Guy Vershofstadt pels liberals, José Bové pels verds i Alexis Tsipras pels comunistes.

• Així doncs, qui pren les decis-sions importants? Doncs ho fa el Consell Europeu, format pels caps d’Estat i de Govern de

Què votarem el dia 25

cada país; és a dir, qui marca la línia de veritat són les reunions dels Merkel, Hollande, Came-ron, Rajoy... Bé, dintre d’aquests, cada un té la transcendència que té, ja us ho podeu imaginar... Darrerament, la Unió s’ha dotat d’alguns càrrecs unipersonals, com el de President (el belga Herman Van Rompuy) o Mister PESC (cap de la Política Exterior i de Seguretat Conjunta), que ara és una anglesa, Catherine Ash-ton.

Catalunya i aquestes eleccionsEls catalans anirem a votar. Quants diputats escollirem? Doncs no se sap. Per què? Perquè Espanya és una circumscripció única, en què tots els vots es sumen. Pot semblar un sistema acceptable, però hem de dir que països molt més centralis-tes, com França o Itàlia, han format diverses circumscripcions d’àmbit regional. A Espanya no es fa així per una decisió de Felipe González el 1987 que volia dificultar l’elecció de nacionalistes catalans i bascos. Tot i així, hi haurà diputats catalans i s’adscriuran als diferents grups del Parlament Europeu:• L’Aliança dels Liberals i els De-

mòcrates per Europa acollirà els diputats de Convergència i també els del Partit Nacionalis-ta Basc. La tasca que ha fet aquí en Ramon Tremosa és molt des-tacable (és el setè diputat amb més intervencions de tot el Par-lament), fins al punt que aquest grup s’ha declarat partidari del Dret a Decidir de Catalunya.

• El Grup de l’Aliança Progressis-ta dels Socialistes i Demòcrates és on s’inscriuen els diputats del PSOE (i per tant, el del PSC).

• El Grup del Partit Popular Eu-ropeu inclou els diputats del PP

espanyol, i també el d’Unió De-mocràtica, que fa la tasca d’expli-car la reivindicació catalana en aquest grup, que és el més nom-brós del Parlament.

• El Grup de l’Esquerra Unitària Europea té entre els seus mem-bres Izquierda Unida (i per ex-tensió, EUiA).

• El Grup dels Verds i l’Aliança Lliure Europea va néixer per la fusió de dos antic grups, per això van aquí tant els diputats d’Ini-ciativa Verds com els d’Esquerra Republicana.

• El Grup del Conservadors i Re-formistes l’encapçalen els con-servadors anglesos, que ja sabem que no confien gaire en Europa.

• Per últim, els euroescèptics for-men el Grup de l’Europa de la Llibertat i la Democràcia.

Partits com Ciutadans i UPyD no tenen cap “soci” a Europa.La votació dels catalans és especi-alment transcendent, perquè inevi-tablement serviran per mesurar el suport que té el procés pel Dret a Decidir. Per això (i això és una opi-nió personal) és molt important que anem a votar les llistes que defensen aquest Dret, i que ho fem concreta-ment a Convergència i Unió, perquè així mesurarà Europa (i Espanya) el suport que rep el president Artur Mas; no ens equivoquem, és això el que miraran, no entraran a fer sumes de diferents candidatures; i la mostra va ser les eleccions catala-nes de 2012, en què el suport al Dret a Decidir va créixer, però la notícia als diaris va ser el retrocés de CiU. Els catalans volem votar el 9 de novembre, i aquesta és una ocasió molt bona per demostrar-ho.

Carles Lozano

G.Esquerra Unitària 35

Al. Progressista de Socialistes i Dem.

184

G. dels Verds i Aliança Lliure 55

Aliança Liberals i Democrates 84

G. Partit Popular Europeu 265

G. Conservadors i Ref. 54

G. Europa de Llib. i Democràcia 32

Extrema dreta 22

Parlament Europeu 2009


Els noms del Mamut

Fa un parell de mesos es va obrir un procés participa-tiu una mica d’estar per casa per fer propostes de

nom per a un servidor. I estic sor-près del resultat: 339 propostes, algunes d’individuals, d’altres de grups. Algunes per fer broma (ja m’agrada, jo he nascut per això), i d’altres molt i molt pensades. Hi ha qui, com la Penya Bètica, s’ho havia currat molt!Algunes persones pensen que és millor no posar-me cap nom. De fet, a mi això del nom m’agrada sobretot perquè serveix per fer una gran festa. Després, ja veu-rem com em coneixeran. Això no-més ho pot dir el temps.D’altres m’han buscat un nom re-lacionat amb la meva manera de ser: Amb la meva corpulència: 3Me-tres/Brutucucus/Brutus/Gigante/Ro-camut/Rocky/RocofortAmb els ullals: Agulla/Banyet/Ba-nyetes/Banyut/Colmillos/Cuernos/Cuernotrayomon/Dentetes/Màrfil/Queixaló/UllalAmb el pèl: Barbut/Grenyut/Lla-nut/Peluix/Pelut/Peludo/Suau/Gran Peludo/PinchitoAmb el meu caràcter: Cabut/En-tremaliat/Intel·ligent/Mut/Simpàtic/Xusco/Juventud acumulada/CazurroAmb la tompa: El Trompa/Elefanti-to/Lefan/Trompeta/TrompeterAmb el color: Marronet/MorenitoAmb la meva curta edat: Mamo-cito/Mamucito/Mamuncito/Menut/Petitet/Patufet/ChispitaAmb la meva espècie: Mamureitor/Mamusanrus/Mamutaco/Mamu-tans/Mamutant/Mumu/Olaf/Wima-mut/TumamI encara alguns, no acabo de saber per què: Bombolla/Canut.Un segon grup de propostes venia en relació a Viladecans. Aquest és

Dilam, Dumbo, Equilibrista, Esben, Esperanza Aguirre, Felip, Felipo, Firulai, Gary, Genaro, Gilberto, Gra-nota, Gringo, Gumer, Gus, Homer Simpson, Indaco, Indalo, Iugune, Joma, Jordi/Jorge, Juanillo, Justin, Kit Track, Koikachu, Kungfupan-da, Leonardo, Lila, Lluc, Lolo, Luci, Lui, Mane, Manelet, Mani/Manny/Many, Manolito/Manolo/Manu, Marc, MIC, Minu, Mohamed, Mo-naguillo, Monkat, Muja, Mumi, Navim, Nuc, Nuevas Raíces, Paco, Panchovila, Pau, Pepito/Pepitu/Pe-ter/Pitu, Pifacefirih, Pili, Pipo, Ra-pitec, Raúl, Recortes = 0, Risto, Roc, Rouet, Royer, Salvamut, Sara, Satur-nino, Serpa, Sheldon, Simba, Susi, Tast Pitu, Teo, Tino, Tiny, Tipex, Tom, Top, Toti, Tula, Turco, Tutuma, Uncas, Urbana, Vinats, Wadie, Wil-sau, Xuki, Yuki.En fi, estic molt content de la par-ticipació i dels resultats. D’entre tots aquests noms la Coordinado-ra i la meva colla n’han triat cinc: El Mut, Tumam, Sebas, Vilamut i Festuquet. A la propera mostra podreu votar quin us agrada més. I el 20 de juny esteu convidats a bateigGràcies a tots!

El vostre Mamut (per pocs dies sense nom)

un signe del sentit de pertinença de la gent i vol dir que els vilade-canencs i viladecanenques estan orgullosos de ser-ho. Els castellers han proposat que em digui Pistachito/Festuquet. Di-uen que aquest és el color de la seva camisa. Hi ha qui pensa que m’hauria de relacionar més amb els “cans” que potser van donar nom a la ciutat: Canibus/Canma-mut/Cansmut. I alguns han volgut recordar el lloc on es van trobar les restes de mamut i per això proposaven: Guardiola/Llorenç/Lo-renzo/Lorenzo Llorenç.Per a d’altres el nom del mamut hauria de recordar el nom de la ciutat: Mamucans/Mamuvi/Mam-vila/Matvila/Mavila/Vila/Viladeca-nenc/Vilademut/Vilamamut/Vila-mut/Vili/Vilo/Vilut/Vimu/Vismunt. O al patró de la Festa Major d’hi-vern: Sebas/Sebastià/Tià. O una de les entitats que em dóna suport: Penya Bética, Bético, Betis. I encara ha sortit també: El guaperas de Vi-ladecans/Mil·lenari/Patatuf/Ramon.I després hi ha un munt de noms d’allò més variat: Abu, Alessan-dro, Amelio, Aníbal, Bartolo, Berta, Bienvenido, Billy, Blaky, Buentun, Burg, Burrito, Carles, Carles Ruiz, Chamaco, Chua, Cresias, Currichi, Currito/Curro, Cusco, David, Diego,


Em va agradar molt l’arti-cle sobre la consulta que es va publicar al darrer número del Punt de Tro-

bada. No pas perquè sigui del meu marit (que ho és), sinó perquè comparteixo el fons de la qüestió.Jo estic pel dret a decidir, però m’agradaria que la consulta esti-gués molt més consensuada, que les preguntes s’entenguessin i que la meva opció, que seria de refor-ma de la Constitució, hi quedés clarament recollida. És que a la pregunta sobre si vull que Cata-lunya sigui un estat independent, la meva resposta és no, però això no significa que m’arrengleri en la defensa de l’actual Constitució en el mateix sentit que el PP. Al contrari, jo vull una Constitució socialment més justa i que tingui present els canvis produïts des del 1978 en la nostra forma de vida, i l’experiència viscuda en el desenvolupament i aplicació de la Constitució. En un debat menys ideologitzat i partidista, fóra bo veure quines coses han servit i quines coses cal modificar, tal i com, em sembla, és raonable de fer en qualsevol àmbit de la vida. En aquest context, francament, les qüestions nacionalistes mai no m’han interessat. Per això em cos-ta definir-me com a federalista, perquè l’articulació dels territoris em sembla una qüestió important, però no la definitiva.Però avui escric per una altra qües-tió. Els articles del Punt de Trobada es publiquen al blog de la revista i allà es poden comentar. Com que l’article d’en Josep resulta polè-mic, ha merescut dos comentaris. Un dels quals, anònim, diu així: A mi només m’agradaria saber on eren tots aquests republicans federalistes quan es van empassar una monarquia i una constitució tutelada per el fran-quisme. Us van donar alguna altra opció? Què han fet durant els darrers 38 anys per canviar-ho? Tot això que

es reclama ara per què no es va recla-mar llavors?...el mes curiós de tot es en nom de la democràcia dir que una consulta no es demòcrata..ai las!!!!. Bé, compreu-vos una gorra, que mol-ta estona cara al sol pot fer mal.El to burleta i agressiu, des de l’anonimat, forma part d’aquesta nova cultura d’internet, però crec que transmet algunes valoracions que avui circulen: • La transició és “una monarquia

i una constitució tutelada pel franquisme”.

•No s’ha fet res per canviar-la en els darrers anys.

• La consulta és democràtica de per si mateixa.

• I, implícitament, la responsabi-litat de tot plegat és només dels federalistes.

•No ser independentista és el mateix que cantar el “Cara al sol”.

Servidora no va poder votar so-bre la Constitució (hagués votat “no” perquè aspirava a molt més en matèria social) perquè els me-nors de 21 anys no podíem votar. Jo d’aquells temps recordo allò de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”, que em sembla que era un crit majoritari, per més que ara ens venguin que tothom volia la independència. D’altra banda, tampoc no recordo que certes coses s’aconseguissin grà-cies només a Suárez i al rei, sinó justament a la contra d’ells. El meu record de la transició era la lluita i la voluntat de moltíssima gent que no ha passat a la història amb noms i cognoms, però que la va fer possible. La meva preocupació en els anys següents ha estat no tan canviar-la sinó que s’acomplís. Ho he inten-tat –no sempre amb encert ni amb èxit– des de llocs avui poc pres-tigiats. Reconec que tinc un cur-rículum de pena: molts anys fent

Democràcia i pedigrí

sindicalisme, alguns –molt pocs– fent política, i molts des d’associa-cionismes diversos. Sempre inten-tant defensar la cultura catalana per la via de fer-la viure en el meu entorn. Durant tot aquest temps he après que no és fàcil aconse-guir que s’acompleixi la llei, i que la manera com es fa no és un tema menor ni fàcil. I que la raó sola no canvia les coses: cal crear opinió, sumar i crear consens. També he après que molta gent s’ha inhibit i es continua inhibint dels deures democràtics. La democràcia és participació activa i sentit del bé comú des de la diversitat i això mai no és aplaudit pel poder ni reconegut pels mitjans de comu-nicació. I, crec jo, ningú no en té l’exclusiva. Hi ha molta gent sobiranista entregada, lliure, de-mòcrata de tota la vida, sensible a les qüestions socials. És un pa-trimoni comú que ens fa millors a tots. Confio que això mateix ens serà reconegut als que no pensem igual, inclosa la nostra sensibilitat per la llengua i la cultura catala-nes.La realitat és complexa i plena de matisos, i el populisme és una mirada plana en blanc i ne-gre. Dir que la consulta està mal plantejada és una opinió que, en democràcia, s’ha de poder plan-tejar. Això sí, fent-se’n responsa-ble, o sigui signant amb nom i cognoms. Que això pugui ser així també és democràcia.

Mercè Solé


Les vinyetes de Jordi Flores

Desguassos que perillen...Són un parell de fotografies robades del facebook de Carles Castelló, que recullen les obres de millora del paviment del carrer de Pi i Margall... Millores que, com s’evidencia, posen en perill les sortides dels des-guassos pluvials.


Gavina menuda (Larus minutus)

Remolar-Filipines 13 abril 2014

Migrant regular al litoral, més nombrosa mar endins, però no abundant. Més comuna al pas de primavera quan pot produir concentracions im-portants de forma local. Hivernant escàs, que pot variar sensiblement en nombre segons els hiverns. Estat de conservació a Europa: reduïda.

Font: SIOC


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

La F.A.GA. va ser creada el 1997. Treballa per oferir als més de 350 associats el suport que necesiten per fer front al desconcert, el desgast i la solitud que provoca la malaltia d’Alzheimer. La F.A.GA. és enti-

tat de Gavà, Viladecans, Begues i Sant Climent.En un principi es van iniciar diferents projectes per tal de mi-llorar la comunicació entre malalts i familiars i fomentar la col·laboració entre les famílies afectades. Per tal de poder por-tar això a terme es van crear els “Grups de suport emocional

per a familiars”, el “Programa d’assistència social domicili-ària per a familiars i malalts d’Alzheimer” i els “Tallers

de parla i llenguatge”, projectes tots que encara avui es duen a terme.

Des de F.A.GA. s’informa i s’assessora els famili-ars i interessats en els aspectes relacionats amb la malaltia.

Més endavant, però, els familiars de l’Associació van expressar la necessitat de disposar d’un espai on els

malalts poguessin fer estimulació cognitiva, ja que aquest era un servei inexistent fins ara a la població. I es va crear el “Cen-tre d’activitats terapèutiques i d’esbarjo de F.A.GA.”, actual-ment a la Rambla Joaquim Vayreda 68 de Gavà.El Centre està format per un equip multidisciplinar que treba-lla amb l’objectiu de mantenir tot tipus de capacitats i activi-tats de la vida diària dels malalts de qualsevol demència. S’ha volgut crear un espai d’expressió per als malalts on, a més, puguin potenciar les seves habilitats funcionals i relacionals.

Associació de familiars de malalts d’Alzheimer de Gavà (F.A.GA.)

Contacte: 936628606 [email protected] http://faga.entitats.gavaciutat.com Twitter: @FFagava2 Facebook: Alzheimer Gavà FAGA


les nostres entitats

Ens situem a inicis del mes de maig de 1937. Al capdamunt de la torre de la Casa de la Vila, a can Modolell, els obrers que havien estat tre-ballant en els darrers mesos retiraven les bas-

tides de fusta i mostraven, finalment, la seva obra als veïns. En lloc del torricó de coronament, amb probables funcions de lluerna, que des de 1892 havia culminat la construcció emmerletada del centre del poble, ara s’hi podia veure una altra torre –també d’estil neogòtic com la resta de l’edifici– i al bell mig, mirant cap a la pla-ça, l’esfera blanca d’un rellotge que tocava les hores en combinació amb les campanes que s’hi van col·locar a sobre. Tant el rellotge com les campanes procedien de l’antic campanar de l’església; un edifici que ja alesho-res s’havia enderrocat per deixar pas al cobejat projecte del Mercat Municipal.Per les factures i rebuts classificats en la sèrie docu-mental d’expedients de manaments de pagaments, conservats a l’Arxiu Municipal de Viladecans, podem saber la cadència de les feines i el nom dels operaris que van esmerçar hores de treball en la construcció de l’obra.1 Aquesta es va iniciar a mitjan del mes de febrer d’aquell any 1937 i va ser realitzada, majoritàriament, per la brigada d’obres, aleshores formant part de la sec-ció local de la col·lectivitat de la construcció de la CNT. En aquesta brigada s’hi podien trobar el llauner Ama-deu Durso i alguns veïns paletes i manobres, dirigits pel contractista Ramon Llopis. Entre els seus operaris hi eren en Rafael Casé, en Marcial González, en Joan Borrell, en Joan Costa, en Martí Tena, en Joan Alcaraz, en Baldiri Fibla2, en Manuel Montoliu, l’Àngel Roda, en Martí Aragonés o en Firmo i Jaume Pugés.3 Això no obstant, entre els industrials que també van intervenir hi havia alguns veïns del poble que van treballar a tí-tol individual. Un dels casos més destacats va ser el de Joan Nuri –un dels constructors de carros del poble, amb taller al carrer del Raval, 22 (llavors, anomenat carrer 29)– que va subministrar els mànecs de les di-verses eines que usaven els obrers; també va ser el cas del ferrer de la Plaça, en Josep Solina, el qual fabricaria

1 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, manaments de pagaments, 1937.2 Baldiri Fibla, segons un rebut conservat en els esmentats manaments de pagaments d’aquell any, patí una lesió durant el procés de construcció de la torre. Va ser al febrer de 1937 i el Consell Municipal li va haver de pagar 108 pessetes d’indem-nització. Tot i això, al mes de març ja es podria tornar a incor-porar a les obres de la torre del rellotge.3 A banda de conèixer el nom dels treballadors, aquests do-cuments consultats són una bona manera de estudiar la quan-tia dels sous i de les despeses de l’època. Per exemple, el jornal de peó es pagava, al Viladecans del 1937, a un preu de 15 pesse-tes i 20 cèntims. Un sac de ciment normal, 2 pessetes i seixanta cèntims; un sac de ciment pòrtland, a un preu de 6 pessetes i un quintar de calç a 2 pessetes i 75 cèntims.

Quan a Viladecans s’hi van poder veure les hores. El rellotge de l’ajuntament del 1937

les bigues i les diverses peces elaborades a cop de mall i enclusa. El total de rebuts i factures de l’obra va sumar un total de 10.789 pessetes, totes assignades a la partida d’obres públiques prevista en el pressupost municipal per a l’exercici del 1937. Tots els pagaments de l’obra van ser validats, de fet, pel conseller d’obres públiques, Joan Carrique Meca, amb el vist-i-plau de l’interventor Jau-me Pugés i de l’alcalde Llorenç Puig.El projecte de situar una torre amb rellotge al damunt la Casa de la Vila s’havia decidit el 26 de setembre de l’any anterior, en paral·lel amb els inicis del desballes-tament de l’església parroquial. En efecte, aquell dia, un acord del Ple de l’ajuntament activava la formació d’una comissió dedicada a estudiar la millor forma de desmuntar el rellotge existent del campanar del temple parroquial, abans de procedir al seu enderrocament. Aquell acord va estar complementat amb un altre, de 3 d’octubre del mateix 1936, on el conseller d’obres pú-bliques informava el Ple del dictamen favorable emès per l’arquitecte municipal, Josep Canaleta, sobre el trasllat del rellotge públic a la torre de la Casa de la Vila. I finalment, s’hauria d’arribar al 22 de gener del 1937, per trobar un darrer acord de Ple, on s’encarrega-va la feina del trasllat del rellotge públic al conegut re-llotger barceloní Jaume Vendrell i Paradís4, amb botiga

4 La rellotgeria Vendrell havia estat iniciada per Carles Ven-drell i Castellà, l’any 1840, tot instal·lant una primera botiga al poble de Sants. El seu fill va ser Jaume Vendrell i Serra qui traslladà la tenda al carrer del Carme de Barcelona i després al

Instantània de la plaça de la Vila, cap a 1957. En ella s’hi veu la torre de can Modolell amb les esferes del rellotge públic. Fotografia E.M., Barcelona. AMVA, Fons Ajunta-ment de Viladecans


Recerca històrica

al carrer de l’Hospital, ben a prop de la Rambla. El rellotger va haver de presentar pressupost al Consell Municipal i un cop aprovat se li va avançar la quantitat de mil pessetes, en concepte de paga i senyal per les feines que havia de realitzar.5 Un cop arribats a aquest punt cal-dria preguntar-nos sobre com era aquell rellotge públic que es va traslladar. Ens hem mirat amb dete-niment totes les fotografies que dis-posem del campanar antic de l’es-glésia i no hem trobat cap rellotge visible. No ens hem de desanimar, però. A la llum de la recerca realitza-da, podem concloure afirmant que el campanar de l’antic temple no va mostrar mai cap esfera de rellotge visible, cosa que no anul·la la segu-ra d’existència d’un rellotge intern que accionava el toc les campanes del temple al ritme de les hores. Ho sabem per les sempre agraïdes actes del Ple Municipal conservades al mateix Arxiu Municipal. Així coneixem que a finals de 1937 el poble disposava de tres rellotges públics: el del campanar, un altre existent a la secretaria del consisto-ri i un altre, a les Escoles Públiques.6 Malauradament, però, no sabem des de quan hi havia instal·lat aquell primer rellotge públic de l’església, cosa que si que po-dem conèixer amb la col·locació de les campanes. La primera campana –la campana Grossa, batejada amb el nom de Joana Baptista– va ser col·locada el 1768. Des-prés, va ser renovada, cap el 1816, amb una altra que va dur el nom de Maria Joana7. Finalment, aquesta es va acabar esquerdant, cosa que va obligar la seva refosa, a Barcelona, el 1882, batejada amb el nom de Santa Maria de Sales8. A banda de la campana grossa, també n’hi va haver una altra de petita, pagada pel marquès de la Manresana, el 1772. Sembla que van ser aquesta cam-pana petita, juntament amb la grossa de 1882, les que es van traslladar a la torre de can Modolell, cap al mes de maig de 1937.9

carrer de l’Hospital, on el 1937 trobem al fill d’aquest, Jaume Vendrell i Paradís, qui acabaria realitzant les feines del tras-llat del rellotge de Viladecans. Per tot això, el Consell Munici-pal de Viladecans li acabaria abonant 4.400 pessetes, cosa que representà el 40% de tota l’obra. La informació de la família Vendrell ha esta extreta als llocs web: www.unionsuiza.com i www.duward.com5 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes del Ple de l’ajuntament, 14 de setembre i 3 d’octubre de 1936, i 22 de gener i 5 de febrer de 1937.6 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes del Ple de l’ajuntament, 18 de desembre de 1873.7 Eixarch Frasco, Josep, Les arrels històriques de Viladecans, Ajuntament de Viladecans, 1989, pàg. 113.8 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes del Ple de l’ajuntament, 25 de maig de 1882.9 Dolz i Roig, Isidre, “Pequeña historia de la torre del re-loj del Ayuntamiento” a Voz Juveni. Boletín informativo, núm. 6,

Rebut dels pagaments realitzats a la brigada d’obres, per les obres en la torre del rellotge de la Casa de la Vila, el mes de febrer de 1937AMVA, Fons Ajuntament de Vilade-cans, manaments de pagaments, fe-brer de 1937.

Podríem pensar que el primer re-llotge del campanar fos coetani amb la construcció de la casa del campa-ner, el 1792. No ho sabem del cert. El que sí que sabem amb seguretat és que, des del darrer quart del se-gle XIX, el rellotge estava a cura del campaner Pere Miracle10 i que el 1882 s’hi va haver de comprar un rellotge nou de corda per al campa-nar; adquisició gestionada pel pro-pietari Joan Amat i Sala.11 Molt segurament va ser aquell re-llotge del campanar de l’església, del 1882, el que el rellotger Jaume Vendrell va traslladar i adequar per la torre de la Casa de la Vila, el 1937. El va unir a una sola esfera, per a les hores, que va situar a la cara de la torre que mirava a la plaça. I un cop acabada l’obra, el rellotge es va tor-nar a deixar a cura de del campaner Baldiri Miracle, fill d’en Pere Mi-racle; activitat que no abandonaria fins poc abans de la seva mort, cap a mitjans dels anys cinquanta. 12

L’obra feta en temps de la Revolució va preveure que algun dia el rellot-ge tindria tres esferes més: una per a cadascuna de les cares restants de

la construcció. Aquest fet va succeir, finalment, a mit-jans de l’any 1956, sota la supervisió d’un altre mestre rellotger barceloní de renom: Josep Maria Portusach, pel qual cobraria 26.816 pessetes amb 40 cèntims.13 Fi-nalment, a inicis de la passada dècada dels anys 70, el rellotge de corda va passar de ser accionat amb energia elèctrica.14 A partir d’aleshores, el toc de les campanes va poder informar als veïns de les hores i dels quarts. Això no obstant, el seu so va començar a quedar ama-gat sota el brogit d’un poble que moria i que es mudava cap a les maneres pròpies de ciutat.

Xavier Calderé i Bel

Ajuntament de Viladecans, setembre de 1971, pàg. 14-15.10 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes del Ple de l’ajuntament, 6 de febrer de 1913. Per aquesta acta sabem que Pere Miracle cobrava un sou de 35 pessetes per la cura del rellotge del campanar.11 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes del Ple de l’ajuntament, 31 de desembre de 1873 i de 25 de maig de 1882. Sobre les gestions de Joan Amat en el campanar, també es pot consultar el document del fons Amat Targa-can Sala, custodiat a l’Arxiu Municipal: Autorització de l’Ajuntament de Vilade-cans a en Joan Amat i Sala, com a director de les obres de la torre del campanar de l’església, també de 25 de maig de 1882.12 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes del Ple de l’ajuntament, 9 d’abril de 1937 i 8 de març de 1955.13 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Expedients de con-tractació d’obres, expedient que conté el projecte de treball de reparació i reforma del rellotge de la Casa Consistorial, juny-octubre de 1956.14 Dolz i Roig, Isidre, (op.cit).


El dia que en Joan Llina-res prengué la deter-minació de no donar suport al nou partit

PCC i continuar a les files del seu PSUC, no va parar de fer la xim-xim. Era l’abril de 1982. En el “santiamén” d’obrir la barbe-ria pel matí, tot el viure li desfi-là pel cap: l’arribada de petit al barri, l’amargant gust de la fam, el fer-se barber, el casar-se amb la Neus, el naixement dels fills, la mort dels pares, el dia que pú-blicament recolzà Fidel Castro, el dia de la detenció i pallisa d’en Zinoviev, la nit que l’assabenta-ren que era vigilat, el dia que el Club de Beisbol guanyà per pri-mer cop al Picadero-Damm, el dia que digué sí a tenir una estafeta clandestina i el dia que arribà el primer paquet de propaganda; les nits escoltant “la Pirenaica”, la nit que morí el monstre, el dia de la primera manifestació al bar-ri, el de la legalització i la festa a “La Tortuga Ligera”, el dia que guanyà les eleccions municipals, el dia que tots començaren a quel-com més que discutir, i la nit de cagalera del 23F feia poques set-manes. Tancà darrera seu la por-ta amb risc de trencar els vidres, s’assegué de mala gana darrera la porta esperant el primer client i, llegint la noticia de la trencadissa del PSUC, s’emprenyà.Pagà la mala lluna un pagès de Sant Climent que, tornant del camp de les Ràfoles, havia aturat la bicicleta al portal. –Plego. Me’n torno a casa. Digué l’home bo i entrant.–I, això?

Joan Llinares Bastida, barber del barri de Sales (3)

–M’he remullat, de bon matí, esca-tant les tomaqueres que ahir no vaig poder acabar i em sembla que aquesta xim-xim durarà tot lo dia. Al passar per aquí davant, veient que tenies obert, he pensat: per més via que faci acabaré xop de mala manera; aprofita-ho; que en Llinares t’afaiti i et talli els cabells i si dementres escampa millor que millor. I m’he aturat... Treballant al camp se m’hi ha quedat Sant Pere, tu! En Llinares, incorporant-se i dei-xant el diari damunt dels Inter-vius, es mirà el pagès de fit a fit i li espetà tres segons després:–Doncs, mira. Tens mala sort. Jo tam-bé plego. (Amb sorneguera solemni-tat). Fins a la tarda no estaré per nin-gú. A mi, ni Sant Pere ni Sant Pau m’han fet mai la feina i ara mateix acabo de declarar-me en vaga. No per tu, precisament, sinó per altres raons que no t’importen...–No t’entenc. Li digué el climentó ataronjant els ulls. – És clar. No em deixes acabar. T’ho diré d’una altra manera. Véns per-què t’esquili els cabells xops amb una màquina com la meva que es rovella, vols que t’afaiti en un dia que més que barbes tallaria colls... Com que no vull fer-te cap mal, t’engego a dida i prou. Això.– Continuo sense entendre...– No t’hi escarrassis. Plega. Surt. I si no tornes mai, no et preocupis, m’és igual. Darrera teu també sortiré jo, i, com tu, m’aniré a remullar gaudint de la primavera... Adéu. Fet fora l’astorat climentó, es posà la gorra de feltre negre amb vise-ra, tirà avall la persiana exterior tancant-la amb clau i arrencà a ca-

minar sota el plugim rebobinant la visió copsada en obrir el local. Feu tot el filosòfic carrer de Balmes preguntant-se el perquè de les ba-ralles entre companys acabades finalment en escissió. No era ca-paç d’anar més enllà de constatar que, lluny d’ambicions personals, els uns s’estimaven poc l’URSS i els altres se l’estimaven massa; els uns s’omplien la boca parlant de proletariat i classe obrera men-tre que els altres gairebé només parlaven d’assalariats i classes populars i, pel que fa a la qüestió nacional, alguns no paraven de defensar que el Partit tenia que ser com una poma ben vermella, mentre que els altres defensaven el continuar essent, com sempre, una ben grillada taronja sanguina. Sense més respostes, giravoltà vers el carrer Antonio Machado –anomenat fins tres anys abans Onésimo Redondo– i encarant els camps recordà l’antiga història del barri apresa dels pares i dels clients antics de la barberia, els Olivé, els Mazón, els Bel, els Cas-telló, els Gusi, en Paulo, l’Amat, en Guerrero, etc. Dibuixat rectament l’anomenat carrer Bertran i Musitu entre la sinuositat de la Riera de Maspons i de la fugisera carretera del Prat, i travessat en el mapa per sis car-rers amb noms importants de la història de Catalunya, el barri ha-via nascut dins les terres del delta al voltant de l’anomenada “Pare-llada del Bisbe”. Fou així gràcies a l’empenta urba-nitzadora de l’espavilat especula-dor barceloní Josep Felip que, en els anys vint, comprà aquests ter-


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

renys a l’arruïnat baró Enric de Vi-ala. El senyor baró, dels censos ja no en treia el profit ansiat i d’altra banda els rabassaires cultivadors de les antigues vinyes havien que-dat en fals –per a desgràcia seva– en el seus contractes de conreu, gràcies a la fil·loxera. La rabassa la tenien morta i arrencada de feia molts anys. No fou una urbanització amb els condicionants d’avui en dia, no; no tenia connexió a la xarxa d’ai-gua potable, ni clavegueram, ni gas, ni gairebé res. Només tenia definida i establerta la línia d’edi-ficació amb la vorera marcada, que en el cas dels sis carrers s’orienta-va uns vint graus més cap a sud a partir de la carretera del Prat, tres o quatre fonts públiques per abastir als sense-pou i una bom-beta en alguna cantonada penjada del pal portador dels fils la llum. Les parcel·les on de mica en mica s’hi anaren plantant les cases, te-nien un mínim de cinc metres de façana i uns trenta de profunditat, cosa que permetia tenir un pati al darrere de la casa, amb un pou, una comuna i un hortet. El barri era conegut com el “barri xino” –us ho havia dit– i quan els seus habitants anaven més enllà de la Riera, deien que anaven “al po-ble”. No és d’estranyar, doncs, que sempre hi planés una certa percepció de gent al marge.Deixant l’antic carrer de l’Oné-simo, en Llinares entrà en el de Rafael de Casanova. La visió del nou col·legi Pau Casals de parets prefabricades i el pensar que a continuació, allà mateix al carrer Antonio Machado, no trigaria gaire a construir-s’hi el primer institut d’ensenyament mitjà –el Sales– quan l’Ajuntament tingués diners per fer-ho, li començà a as-sossegar la mala lluna i la ràbia al que l’havia abocat la noticia de la definitiva escissió del Partit. Pen-sant que en qualsevol cas la lluita continuava, decidí que sí, que en havent dinat tornaria a obrir la

barberia per continuar tallant cabells, ensabo-nant barbes, rasurant galtes i al vespre aniria a l’Associació a miti-gar, com aquell qui res, els estralls de la mala noticia. A la vista dels solars que encara estaven sense edificar li vingué a la memòria com era el barri quan es posà a prendre el pèl al ve-ïnat, a començament dels anys cinquanta. Viladecans només era poblat per 4.500 persones, essent l’escreix dels quatre mil, si fa no fa, la gent de Sales. Les cases construïdes no eren més de cent i els solars sen-se tanca, fins arribar als camps de cultiu, sovintejaven a mesura que s’allunyaven del pont de la riera. Pensà que ja estava prou clar: la consecució d’una plaça –on te-nir-hi diferents serveis– es feia imprescindible, i només podia ser en un dels pocs solars que encara tocaven a tres carrers. El barri de Sales ja no era cosa de centenars sinó de milers d’habitants, i a la vista del gran espai que tenia a to-car del carrer Sant Jeroni, en Joan Llinares s’animà.A l’Associació de Veïns ja n’havi-en parlat. Calia assegurar-se que no s’hi fes res fins que, a més a més d’imprescindible, la plaça fos prioritzada per l’Ajuntament i se li fes racó al pressupost des-prés de negociar amb la propietat. I es continuà animant repassant mentalment el veïnat més actiu del barri per aconseguir-ho: en Juan Navarro, els germans Vicenç i Quimet Mazón, en Fernandez Machuca, en José Sánchez, en Joan Medina, etc. Amb tots ells i amb altres no tan actius en els afers ve-ïnals, però també ben comprome-sos a qualsevol millora del comú, n’hi hauria d’haver prou per dig-nificar el barri i batallar contra la històrica marginació. Els coneixia bé a tots ells. A tots els esquilava.

A alguns els coneixia de petits, a altres de les confabulacions de començament dels anys setanta quan l’Ajuntament mig asfaltà el barri i posà una ridícula xarxa de clavegueram de vint centímetres de tub, i als darrers, els conegué reivindicant col·legis des de l’As-sociació de Veïns Tres Torres. Amb l’ànim ja molt més assere-nat, continuà caminant pensant-se-les totes, ara pels carrers Joan Fiveller, Jaume I i Pere III. Arribà a la conclusió que, ell també, venia de lluny i havia d’anar més lluny encara, com deia la cançó. Que el caïnisme de les esquerres a ell no el torçava, i... que ja era hora de tornar a casa.Ho feu passant per Guifré el Pi-lós. Trencant per Sant Jeroni per anar a trobar Rafael de Casano-va novament visionà l’espai que avui és la Plaça de la Diversitat. En arribar a ca seva, el pensament li rememorà la font amb què tant havia jugat i barallat allà mateix, a tocar el num. 39, el fang i el xipoll amb què joguinejava en els anys quaranta, els esquitxos embruta-dors de trajo i sabates dels anys cinquanta, i les empastifades que els cotxes li feien a la façana en els anys seixanta.–D’on vens tant xop? li requerí la Neus.–De pensar, repensar i decidir, Neus. li contestà.

(continuarà)

La futura plaça de la Diversitat (fotografia Anton i Jaume Muns)


Pagesia de Viladecans 1972Com cada any al mes de maig a Viladecans se ce-lebra la fira agrícola de Sant Isidre.

La meva arribada a aquesta ciutat, encara po-ble als anys 70, es produí per aquelles dates i la meva incipient afició a la fotografia em va portar a retratar la vida quotidiana de la pagesia, de-gut també amb la meva relació professional amb aquesta feina.

Aprofitant la sortida de la revista per aquestes dates he pensat a publicar les primeres fotografies que vaig realitzar a la meva arribada a Viladecans.

Les fotografies reflecteixen com era la pagesia a Viladecans i als voltants: treballar la terra amb les pròpies mans i l’ajuda dels cavalls, amb molt pocs tractors i encara sense els hivernacles tan presents ara al nostre paisatge.


la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns

Viladecans punt de trobada, 077

Documents

Transcript of Viladecans punt de trobada, 077