Viladecans punt de trobada, 093

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

Viladecans, ciutat turísticaSembla que el turisme és una de les apostes per al desenvolupament de la nostra ciutat. La modesta Viladecans se situa en un lloc privilegiat: a tocar de l’aeroport i de la ciutat de Bar-celona, amb un centre històric digne de ser visitat, amb unes platges que entre l’atzar i la protecció són envejables, amb un patrimoni natural com el del delta, amb una zona agrària encara en actiu i, mirant a muntanya, amb la perspectiva de Sant Ramon que domina sobre el riu i que, miraculosament, ha aconseguit no quedar menjat pel ciment.Una riquesa, sens dubte, que posa en valor Viladecans, també als ulls de les persones que hi viuen. Una riquesa, però, molt fràgil per diversos motius: per la massificació ciutadana de la metròpoli, per l’aeroport, pels desitjos especuladors de qui només té ulls per al ne-goci, per la precarietat de les explotacions agràries, per la necessària protecció dels espais naturals. Explotar el turisme de forma barroera podria acabar amb tot això, que és el que justament fa la ciutat atractiva.Es fa necessari, doncs, un creixement turístic equilibrat i adequat, que pot esdevenir tam-bé un motor per al patrimoni material i immaterial de Viladecans, sovint tan amagat. Fer créixer el turisme hauria de comportar promoure que tots els establiments de restauració i d’allotjament disposin d’informació sobre la història de Viladecans i els seus emplaça-ments d’interès; que hi hagi plafons públics explicatius, rutes i visites guiades; que les nostres festes populars siguin conegudes. A banda, és clar, de la promoció del comerç de proximitat, una bona forma de compensar la implantació de les grans zones comercials.

93Any 9

15 de novembre de 2015

Sumari2 El trencaclosques del mico. Mercè Solé

3 Càrrega. Patrícia Aliu

4 ¡No es tu media naranja: es tu exprimidor!5 Viladecans contra el càncer: paella popular. Maria Lluïsa Capdevila

6 “Ciencia en Acción” a Viladecans. Jordi Mazon

7 Sanejament de la riera de Sant Climent. Grup Ecologista Terra i Sal de Viladecans

8 Fins sempre, Jordi. Miguel de la Rubia

9 L’ull i la ploma: El carter no tornarà a trucar. Jaume Muns i José Luis Atienza

10 Refugiats, immigrants, veïns, ciutadans. Mercè Solé

11 ¿Vols una parella lingüística?12 El racó de la llengua: Vatua! Josep Lligadas

13 Más allá de la muerte. David Coll

14 La mirada aguda: Mosquiter de doble ratlla. Eio Ramon

15 Recerca històrica: La festa major d’estiu de Viladecans, 1728-1936.Xavier Calderé

17 Conèixer Viladecans: Els noms que es posaven a Viladecans. Josep Lligadas

19 La memòria en imatges: 70 anys del club de beisbol Viladecans. Jaume Muns

El trencaclosques del micoAlguns recomanacions pràctiques per rebre el Punt de Trobada

Pot semblar un exerci-ci una mica inútil llegir aquest article: si el podeu llegir és que la revista ja

us ha arribat, cosa que no pot dir tothom.El Viladecans Punt de Trobada des de fa un parell de mesos s’envia a través de Mailchimp (el “correu del mico”, com podeu veure en el seu logotip), un programa que permet fer gratuïtament trame-ses massives de correu i, sobre-tot, que permet fer-ho de forma còmoda per qui envia el correu, a banda de facilitar-li informació sobre si la gent obre o no el correu i quantes vegades consulta el Punt de Trobada, cosa que per als qui no hi entenem, frega els límits de la bruixeria.No sé si mai heu provat d’enviar més de 1.000 correus a través del vostre programa habitual de cor-reu: pot ser que el vostre progra-ma no us permeti enviar-ne més de 500 al dia; pot ser que, si ad-junteu algun document, us digui que pesa massa i no us ho per-meti; pot ser que acabi conside-rant-vos a vosaltres mateixos com a brossa (feina per als psicòlegs!); pot ser que el vostre ordinador es passi la nit treballant sense acon-seguir que el correu surti; pot ser que comenceu a rebre correus re-tornats amb adreces aparentment

correctes; pot ser que el programa us obligui a desconnectar el vos-tre antivirus tant si com no... I un llarg etcètera. El Punt de Trobada ha passat per tots aquestes experi-ències, i més encara.Enviar correus informàtics de for-ma massiva, doncs, no és fàcil. El programa que ara utilitzem, però, tampoc no és pas perfecte. Topa, d’entrada, amb la molt raonable prevenció dels programes infor-màtics per evitar rebre correu brossa i amb la cada cop més com-plexa forma de visualització dels aparells que fem servir: penseu que la revista no es llegeix igual en una tauleta que en un ordina-dor o que en un telèfon mòbil, i pot ser que els enllaços que conté funcionin en un lloc sí i en l’altre no. Hi ha programes, com gmail, que quan reben un correu a tra-vés de mailchimp, el col·loquen en una carpeta que es diu “promo-cions”. No el considera brossa, però el correu no va a parar a la safata d’entrada, per tant molta gent no s’assabenta que el rep. Això mateix probablement passa amb d’altres servidors de correu. Són qüestions molt tècniques, que canvien constantment i que es fan difícils de preveure.Hi ha algunes mesures, però, que serveixen per afavorir que el cor-

reu que us interessa arribi a la vostra bústia d’entrada:• Incloure l’adreça del remitent

([email protected]) en la vostra agenda de contac-tes. D’aquesta manera, el pro-grama detecta que hi ha una relació d’interès entre vosaltres i el remitent.

• Si gestioneu el vostre correu directament per internet, es-tigueu al cas de les carpetes brossa, promocions, etc. que hi ha al vostre servidor de correu.

• Si gestioneu el correu a través d’un programa instal·lat al vostre ordinador, tindreu do-ble feina: a més a més del punt anterior, haureu de fer la ma-teixa operació en el vostre pro-pi ordinador.

• Alguns programes de correu i alguns programes antivirus a més de fer llistes “negres” per-meten fer-ne de “blanques”, és a dir, assenyalar el vostre inte-rès per algunes adreces de cor-reu en particular.

En fi, per part nostra no volem pas enviar el Punt de Trobada a qui no el vol rebre, però sí que ens agradaria que a qui hi està inte-ressat li arribés de totes maneres.

Mercè Solé

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 93 - Novembre 2015 2


Sín título. Los sueños de cansancio. Idilio número 15. 1949. Fotomontaje Grete Stern

CÀRREGAC o s t a a m u n t i amb un pes enorme a les espatlles. Així és la meva vida. Un dia vaig escollir estar amb l’home equivocat, i m’he condemnat a repe-tir l’error totes i cadascuna de les meves jornades, inter-minables i feixugues, sense re-trocés, sempre endavant, però no per avançar sinó per tornar sempre al mateix lloc.Com Sísif, amb la seva maledicció a coll-i-be, i torna a començar, m’aixeco als matins i, resignada al meu destí, recullo la grossa i llarga corda, la lligo al voltant de la roca més gran que trobo i pujo a poc a poc –no podria anar més de pressa amb un tal volum per desplaçar– fins al cim del costerut pujol.Les instruccions quotidianes consisteixen a arribar al cim del pendent arrossegant la meva immòbil i silenciosa companya i, un cop dalt, deixar-la caure. I cada dia la his-tòria comença de nou. Torno a agafar la corda, torno a enlla-çar-la amb la gran pedra, torno a pujar el pendent, torno a arri-bar al final i torno a empènyer la meva càrrega perquè la gravetat se l’endugui muntanya avall.Així, hora rere hora, dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any. Tinc els peus destrossats tot i anar més o menys ben calça-da; l’esquena plena de dolor i macadures pel fregadís continu de l’espart, i el que és pitjor: odio aquest sòl pedregós que trepitjo, odio el cel blau on brilla un sol inclement que em recorda fins a quin punt sóc desgraciada, sense alleugeriment possible. Odio la roca, la corda i el so de totes dues mentre pujo: el frec de la corda contra el terra, el frec de la soga contra les meves mans, contra les meves espatlles... Tot en contra durant el que sembla un milió d’anys. I és només un sospir.Un sospir d’una dècada que es va iniciar en la mala hora en què vaig prendre una mala decisió. “Sísifa” encadenada: aquesta sóc. Tan sols espero que un llampec esberli la roca i jo pugui tornar a ser lliure. Volar lluny d’aquí, sense roques, sense lligams, sense pressions, sense dolor.

A totes les dones i les seves càrregues.

Patrícia [email protected]

¡No es tu media naranja: es tu exprimidor!

Aquest és un dels crits que es van sen-tir el passat 7 de novembre a Madrid, en la manifestació contra la violència masclista. Un lema que faria riure si no

acompanyés una realitat tan tràgica de maltracta-ments i assassinats continuats. Adjuntem algunes de les fotografies de la marxa.


Fotografies: Quitèria Guirao

L’Associació Coordinadora Viladecans con-tra el càncer neix de la iniciativa d’un grup de persones afectades i dels seus famili-ars, que es van trobar sense suport proper

per afrontar la malaltia.L’associació basa la seva feina primordialment en atendre els malalts i el seus familiars, i en recollir fons per investigació.En aquest moment tenim una activitat, els tallers solidaris de manualitats, on tot el que elaboren els participants es posa a la venda i els guanys obtin-guts són per a projectes d’investigació.Si voleu més informació ens podeu trobar a l’Ate-neu d’entitats Pablo Picasso, els dilluns de les 16:00h a les 20:00h. També podeu trucar al telèfon 93 659 14 56.Aprofitem l’oportunitat que ens ofereix la publica-ció Punt de Trobada per anunciar que el diumenge 15 de novembre, al Cúbic de Viladecans, fem una paella popular per la lluita contra el càncer. També aprofitem aquest mitjà per agrair la col·laboració de les entitats i associacions, així com del comerç.

Maria Lluïsa Capdevila

Viladecans contra el càncer: paella popular

15 DE NOVEMBRE DE 2015al Cúbic, de les 10 a les 18 hores

Programa:De 10 a 13,30 h.:Masterclass Zumba 10:00 a 10:45hTrobada de Country 10:45 a 11:30hTrobada de Balls en línia 11:30 a 12:15hTrobada de Sardanes 12:15a 13:00h Trobada de Sevillanes 13:00a 13:30hEns visita el Mamut Mercadillo contra el càncer

A les 13,45, aproximadamentDINAR (Aperitiu, paella, postres, cafè, vi, aigua, refrescos)Per pair el dinar;Ball amb música en directe

Preu 15 €

Hi col·laboren:

Podeu comprar els tiquets a les següents entitats:

• As. Viladecans contra el cáncer (Pablo Picasso )• Avv. Montserratina-Manso-Rates• Avv. Alba-Rosa• Avv. Can Palmer• Avv. La Hispanitat• Avv. Barrí de Sales • Dones de la Montserratina • Dones Barrí de Sales• Sierra Norte • Gent Gran Can Pastera• Gent Gran Alba-Rosa• Gent Gran Torre Roja• Gent Gran Barri de Sales• Associació de la Gent Gran de Viladecans• Avv. Casc Antic• Avv. Luis More• Avv. La Riera• Asociación Bailes de Salón• Dones Segle XXI• Raíces de Andalucía • As. Arts i Oficis • La Colla del Mamut • Amics de la Sardana de Viladecans

Restaurante el Parral Gremio de Hostelería Barceló Viajes Restaurante La PipaRestaurante Cal MingoCafetería El 4Cafetería La Xarradeta Estética MilaModas Fran & Mari La Despensa de Eva

Mercado Municipal de la Plaza EuropaMercado Municipal de la Cons-titucióPeluquería Valentino MustichDaballo Floristeria Josep - Isabel Centro Suró, estética y peluquería Centro Khian, estética y terapias naturales Panaderia Sancho &Piñol


El passats dies 16 i 17 d’octubre la nostra ciutat va acollir la final de la XVI edició de Ciencia en Acción. Més de 90 divulgadors d’arreu de l’estat, Portugal i Sud-Amèrica

es van reunir al Cúbic, on els viladecanencs i vi-ladecanenques vam poder gaudir dels seus expe-riments i les seves explicacions divulgatives sobre diferents àmbits de la ciència. Però ¿què és Ciencia en acción? ¿Per què va venir a Viladecans?

¿Què és ciència en acción?Ciencia en acción és una organització amb seu a la Universitat Politècnica de Catalunya que té per objectius fomentar la divulgació de la ciència de tots els nivell educatius, de primària a universitat, i reunir un cop l’any els principals divulgadors, investigadors, professors de primària i secundària de l’estat espanyol, Portugal i Iberoamèrica, no no-més perquè s’intercanviïn coneixement, sinó també perquè mostrin a la societat els seus experiments científics. Rep el suport d’institucions com la Uni-versitat Nacional d’Educació a Distància (UNED), el Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), l’Agència Espacial Europea (ESA), i diver-ses societats científiques europees i espanyoles, i de més d’una quinzena d’empreses, entre les quals IBM. A més a més aquest certamen està integrada en el Science on Stage, la trobada europea que cada dos anys reuneix els guanyadors estatals de certà-mens similars a CEA. Seria com la Champions de la divulgació científica europea.

¿Com funciona CEA?El funcionament de CEA és similar a la d’un con-grés científic, però en aquest cas de divulgació. Cap a començament d’any s’obre una convocatòria per tal que professors, investigadors, alumnat de pri-mària i secundària dirigits per un professor, estu-diants universitaris... enviïn les seves propostes d’experiments, les quals seran avaluades per un ju-rat. Aquest triarà de les diferents categories les que consideri més rellevants, ja sigui per l’originalitat, el contingut útil per fomentar l’ensenyament de la ciència, la dificultat, etc... En total hi ha 15 categori-es, i dins d’aquestes en algunes s’inclouen subcate-gories. Enguany es van rebre prop de 500 propostes de treballs, dels quals al voltant de 130 van ser se-leccionades per a la final de Viladecans. La selecció realitzada pel jurat garanteix que les demostracions que es duen a terme a la final, com la de Viladecans, tenen una qualitat i un alt rigor científic.

“Ciencia en Acción” a Viladecans

Hi ha 17 categories on un es pot inscriure, cobrint un gran ventall de camps de la ciència i la cultura científica: des dels clàssics laboratoris de matemà-tiques, física, geologia, biologia o química, fins al Puesta en escena (que fomenta la creació d’obres de teatre amb contingut científic), Cortometrajes (que fomenta l’elaboració de curts científics), Sosteni-bilidad (treballs que ens acostin a la sostenibilitat), Ciencia, ingeniería y valores o treballs de divulgació en diferents suports.

¿Per què a Viladecans?En els 16 anys d’història de CEA, la seu de la final sempre ha estat una capital de província, vinculada a un museu o institució relacionada amb la ciència (Barcelona, Granada, Bilbao, Madrid, Valladolid, Lleida...). Mai una ciutat de les mides de Viladecans, sense ser capital de província (de fet, ni de comarca) i no vinculada a cap gran museu ni institució cien-tífica de prestigi havia acollit aquest esdeveniment. Per circumstàncies casuals, a mitjans de juliol la seu oficial per al 2015, la ciutat de La Corunya, va re-nunciar a acollir aquest certamen, i Viladecans es va convertir amb la seu accidental avançada. Dic avançada perquè Viladecans ja tenia en ment aco-llir la final de CEA el 2018 o 2019, coincidint amb la inauguració de la segona biblioteca de Viladecans, la Biblioteca Central, que serà especialitzada en di-vulgació científica, i al voltant de la qual es desen-voluparan activitats i projectes de divulgació de la ciència i la tecnologia. Un projecte pioner, original, de referència en la divulgació científica. Perquè la ciència és també, òbviament, cultura.

Jordi Mazon


Ens plau dirigir-nos a tantes persones que han fet possible que la riera de Sant Cli-ment, en el seu tram nord entre Vilade-cans i Sant Climent de

Llobregat, estigui avui una mica més sanejada que fa uns mesos.Al juny, Terra i Sal va tenir conei-xement que, en diferents trams, hi havia molts punts on s’acumula-ven plàstics i metalls pesats.Sent molt novells, amb molt pocs mitjans però amb moltes ganes, vam fer una excursió el dia 28 de juny i vam aprofitar per recollir el que bonament vam poder, però a ser sincers, una onada de desànim es va dipositar sobre nosaltres, ja que el que vam trobar era molt superior a la nostra lo-gística.Ens vam posar en contacte amb l’Ajuntament de Vila-decans, amb l’àrea de Medi Ambient i els sol·licitem aju-da. Ens van facilitar guants, bosses, cartells, punt de recollida del material que retiràvem i el seu posterior trasllat a la deixallería.Demanem col·laboració a ADF Sant Boi, que van posar a la nostra disposició dos vehicles 4x4, pales, zapos, logística i sis membres del seu equip, i tam-bé va venir una companya Voluntària Ambiental de Sant Boi.El dia 19 de setembre, els Voluntaris de Terra i Sal, ADF Sant Boi, Voluntaris Ambientals de Sant Boi i amb el Tinent d’Alcalde José Luis Atienza al cap-davant, vam fer una neteja exhaustiva en una zona molt castigada a la part de Viladecans, recollint prop de dues tones de runa.Per contactar amb l’Ajuntament de Sant Climent de Llobregat, vam realitzar un vídeo sobre la zona afectada en el seu terme municipal, per tal de de-

Sanejament de la riera de Sant Climent

manar permís i col·laboració, ja que per la quantitat que hi havia i la dificultat del seu accés ens estava molt limitat.

Ens posem en contacte amb el Sr. Isidre Sierra, Alcalde de Sant Cli-ment, que des d’un principi pren consciència de la gravetat de l’as-sumpte i ens cita el dia 9 d’octu-bre, en el qual sorgeixen moltes expectatives de col·laboració, pri-oritzant la intervenció de la zona afectada.Finalment es fa la intervenció el dia 24 després d’haver arreglat l’accés a la riera amb una furgo-neta de la brigada. Hi participen els Joves de Sant Climent, veïns,

ADF Sant Ramon, regidors, voluntaris de TERRA I SAL i al capdavant l’Alcalde Sr. Isidre Sierra, i retirem dos camions de restes sòlides.No sabem per quin ordre començar a donar les gràci-es, perquè ha estat un tre-ball de gairebé cinc mesos i hi ha hagut molts actors que directament o indirec-tament hi han col·laborat,

des de voluntaris a personal tècnic.Com que no volem deixar-nos-en cap, no anome-narem a cap nominalment i sí a tots els col·lectius i persones citades.Sant Climent – Viladecans – Sant Boi, han estat fusionades, han estat unides, han treballat altruis-tament per millorar espais que compartim diària-ment, un camí que utilitzem per passejar, anar en bici, córrer ... Que és patrimoni de tots, però que sobretot és de la TERRA.Un milió de gràcies. Molta terra i sal!

Grup Ecologista Terra i Sal de [email protected]


mailto:[email protected]

Fins sempre, Jordi

Darrerament, s’ha parlat molt de la nova i la vella política amb el supòsit que la nova és una solució i que la vella polí-tica és negativa per si mateixa. No es

distingeix qui representa la nova o vella política, ni quins objectius persegueix.Vull parlar-vos d’un amic meu, del qual no podria dir si pertanyia a la nova o a la vella política. Sí que tinc molt clar que era un polític de carrer i de cercar solucions per a aquells desafavorits que més les ne-cessitaven. Un home, que per mi sí que havia repre-sentat la bona política. Un polític que podia estar en política institucional i que a la vegada acompa-nyava els treballadors en les seves reivindicacions. Un revolucionari, que vaig conèixer allà pel 1985 als CjC (Col·lectiu de Joves Comunistes), una or-ganització de joves revolucionaris, de la qual aca-baria sent Secretari General. Des de llavors hem compartit vida política i estratègia. Un company i amic que ha defensat “el front d’esquerres” com a estratègia política i que, de mica en mica, ha anat forjant unitat de les esquerres i ha estat peça clau en la seva entesa. Des de les seves responsabilitats a Esquerra Unida i Alternativa, de la qual va ser Co-ordinador General, va apostar per la unitat de l’es-querra transformadora i amb ella, pel canvi polític a Catalunya quan el Govern d’Entesa va treure del Govern de la Generalitat CiU, un partit que durant 23 anys va respondre només als interessos dels po-derosos i com veiem ara, a altres interessos bastant foscos. M’estic referint, és clar, a Jordi Miralles.La relació d’en Jordi amb Vila-decans demostra un cop més el tarannà del bon polític que era, i com diria un altre Jordi, Évole per més senyes, era un polític que va utilitzar la porta gira-tòria per tornar a la feina en la qual havia treballat des de molt jovenet, abans d’exercir la polí-tica institucional. Quan va dei-xar de ser diputat del Parlament de Catalunya, va tornar de car-ter, ara, a Viladecans. Un carter que amb el caràcter d’en Jordi, era molt proper al veïnat, i que

va patir, segons em va comentar, la seva adaptació a les noves condicions laborals que se li presentaven, ja que li tocava fer les substitucions en una ciutat de la qual desconeixia la situació dels seus carrers.Però, a més de fer política o de carter a Viladecans, el podíem veure gaudint de la Festa Major, altres fi-tes culturals o d’algunes sortides del Mamut acom-panyat dels seus.La seva sortida de la política institucional, com la d’altres coneguts, no va significar l’abandonament de la política. En Jordi, a la seva ciutat de residència, va treballar per forjar una aliança, “Movem Castell-defels”, que ajudés a treure el PP del govern de la ciutat veïna. I aquesta aposta es va fer realitat. Era una de les útimes apostes per allò que sempre va defensar, la pluralitat i diversitat de les esquerres i

la necessitat que s’entenguessin. Malauradament, als 53 anys, després de lluitar durant més de dos mesos amb una meningitis, el darrer 14 d’octubre, alguns van perdre el seu carter de barri però, sobretot, molta gent vam perdre un defensor dels drets de treballadors. Jo, a més, perdo un bon com-pany i amic que sempre ens recordava una dita: “Vive como piensas porque si no acabarás pen-sando como vives”.

Miguel de la Rubia

Amb Dolors Camats, a la campanya de referèndum de

lEstatut

Jordi Miralles, treballant com a carter



L’ull i la ploma

El carter no tornarà a trucar

La vida és injusta i la mort ho és més encara. Mirem la foto, la mirada cap amunt del Jordi Miralles,

i sembla que estigui encara aquí, entre nosaltres, en la fila que fa seva la banderola de Defensem l’Hospital de Viladecans. El seu origen popular feia que quan par-lava el Jordi se li entengués tot. En aquests temps de descrèdit de la política de les portes giratòries (surts de polític per una porta i entres per l’altra en algun consell d’administració), ell va mantenir la dignitat de les classes subalter-nes. Va superar la prova del nou en passar amb naturalitat de ser càrrec polític a ciutadà qualsevol. Ell era carter abans de ser coordi-nador d’EUiA, abans de ser parla-mentari, i carter continuava sent després de ser coordinador i des-prés de ser parlamentari.Avui t’he portat una carta, em deia quan el trobava amb el carret

de bossa groga, amb la humilitat, la dignitat i l’orgull de ser fidel als seus orígens, a la seva identitat: ser una persona treballadora a qui ningú li regala res. Una persona normal que es guanya el pa amb la suor del seu front.El més d’admirable no és que pas-sés de parlamentari a carter, sinó que arribés de carter a parlamen-tari i coordinador. Pocs carters/es, electricistes, caixers/es de super-mercats, venedors/es de sabates o de cotxes, i la resta d’ocupacions tan modestes com imprescindibles que són la base dels suports de l’es-querra arriben a ser coordinadors o parlamentaris. Això diu molt a fa-vor del partit al qual va consagrar la seva vida fins al dia de la seva mort. L’esquerra s’ha tornat mas-sa exquisida. Fa anys que se li ha avariat l’ascensor que feia possible que nois de barri com el Jordi tin-guessin igualtat d’oportunitats en la política per aspirar a tot. La seva

última aventura democràtica va ser fer de palanca per prendre-li al PP l’única alcaldia del Baix Llobregat. Va lluitar per una vida millor per a tothom, però amb poc més de 53 anys, un bacteri invisible li va treu-re la seva sense avisar. Una lliçó d’humilitat sobre la nostra fragili-tat d’éssers humans.Deixa la petjada de la seva em-premta a les vides de la gent del seu partit, en aquella gent que el vam conèixer i quan mirem la foto recordem la seva veu i el seu som-riure. Ens ha recordat que això de la vida i la mort va de debò. No és cap consol, però per als que el vam conèixer ell segueix vivint entre nosaltres en els batecs de la memò-ria, i les idees a les quals va dedicar cos i ànima segueixen vives i cue-jant. Els nostres somnis ens sobre-viuen.

Fotografia: Jaume MunsText: José Luis Atienza


L’altre dia vaig tenir ocasió d’assistir a una xerrada de Llorenç Olivé, advocat i mem-bre de Justícia i Pau, que treballa en el De-partament d’Immigració de la Generalitat.

Una persona que coneix bé el tema i que tota la vida, d’una forma o altra ha estat treballant a favor dels immigrants.No pretenc pas resumir-vos el que es va dir en aquesta xerra-da. Però en vaig prendre alguns apunts, que vull compartir amb vosaltres. • L'atenció als refugiats no és

solament un deure moral. Es tracta del compliment d'una llei en vigor... al qual els es-tats es resisteixen. Vés per on, tant parlar de de-sobediència, i resulta que Espanya n'és pionera...

• El nombre de refugiats és molt minso respecte al total de la població novinguda cada any a Cata-lunya. Es parla de 15.000 refugiats (3.000 a Cata-lunya). L'any passat van arribar a Catalunya, que se sàpiga, 118.000 immigrants. La xifra, doncs, és irrisòria en el conjunt.

• Europa dóna voltes i voltes al tema dels refugiats. Mentre nosaltres pensem, afeixugats, els països que envolten Síria reben no milers, sinó milions de refugiats. Encara que siguin països petits, amb conflictes, i, com és el cas del Líban, amb molts al-tres refugiats, provinents de Palestina.

• No sembla pas que els països europeus reconside-rin les seves polítiques de venda d'armament ni que revisin quin ha estat el seu paper en l'eclosió dels conflictes bèl·lics que han causat tants refu-giats.

• Els refugiats que ens arribaran (de moment, de 15.000, n'han arribat 19, que finalment han estat 15; sí, no és un error: 15) no són els que surten per la tele. Són refugiats que fa molts i molts mesos que són en camps. La imatge que veiem per la televisió ens toca el cor, però és una petita part d’una rea-litat és molt més complexa. S'estan ara distribuint els refugiats que ja han anat superant tots els lents i exasperants obstacles administratius.

• Si volem ajudar refugiats, el nostre país és ple de persones immigrades que han vingut per conflic-tes que potser desconeixem o hem oblidat, i que no han obtingut la condició de refugiat, però que necessiten ajut. Ser considerat immigrant econò-

Refugiats, immigrants, veïns, ciutadans

mic o refugiat depèn molt sovint de qüestions pu-rament polítiques o administratives. Depèn per exemple de les relacions bilaterals amb el país en qüestió.

• La immigració afecta el 3 % de la població mun-dial. Si els consideréssim un sol país, seria el cin-

què més gran del món. I més del 50 % d'aquests immigrants són menors de 18 anys.• Els refugiats no són pas els únics que necessiten suport. Hi ha la gent d'aquí que ha perdut casa i o feina, que viu en condi-cions precàries; hi ha els immi-grants amb o sense papers que malviuen. Estaria bé que tots

plegats poguessin beneficiar-se de tots els recur-sos que som capaços de generar. La imatge d'Ay-lan mort a la platja ha estat més potent que la del veí desnonat. Però tothom necessita suport de la mateixa manera.

• Hi ha qui mira malament els refugiats perquè la llei estableix que rebran ajuts, però aquests ajuts, escassos, són només per a mig any. Després hau-ran de passar per les mateixes dificultats que tot-hom.

• Molts dels refugiats que ens arriben són persones amb formació i estalvis, que es veuen despullades de tot el que tenen perquè el sistema d'accés euro-peu els deixa en mans de les màfies, cosa que com-porta que després hagin de ser destinataris d'ajuts. Per què les ambaixades no inicien els tràmits de refugiat en el lloc d'origen?

• Sembla que alguns països es plantegen donar l'es-tatut de refugiat a qui estigui més qualificat o els convingui més. És una bona manera d'exemplifi-car que la qüestió dels refugiats és, com en tantes altres coses, una qüestió de classe.

• Cal anar amb compte amb el tipus de solidaritat que gestionem. En general el que sol anar millor són diners en mans d'entitats solvents. Donar co-ses (roba, estris...) no serveix de gran cosa si no es compta amb una logística important aquí i allà, i si no hi ha uns recursos potents per pagar el trans-port. Sol ser molt millor comprar el que fa falta a la zona, és una forma també de generar riquesa allà.

• Hauríem de recuperar la memòria històrica dels exilis i migracions del nostre país...

Mercè Solé

No, no és un mètode per lligar (o sí). És una bona manera d’ajudar les perso-

nes que volen aprendre català. A Viladecans ja fa molts anys que el mètode funciona, per inicia-tiva del Consorci de Normalit-zació Lingüística. Com molt bé diu l’Adela, la responsable del programa, el Voluntariat per la llengua té com a objectiu facilitar la pràctica del català a persones que el poden parlar però que no ho han fet mai perquè els fa ver-

gonya o perquè es pensen que no en saben prou. Per això, el Voluntariat per la llengua és una proposta adreçada a gent que parla català, que fan de volunta-ris, per fer conversa una hora a la setmana, durant 10 setmanes, amb una persona que necessita practicar-lo (aprenents), per llan-çar-se a parlar-lo. Tant als voluntaris com als apre-nents que s’hi inscriuen els de-manen una sèrie de dades com ara: quin dia i a quina hora po-den quedar amb algú, així com si

prefereixen quedar amb un home o una dona, i també quines afici-ons tenen. A partir d’aquestes da-des els busquen una persona que s’ajusti als dies i hores especifi-cats i també es mira que hi hagi algunes afinitats. Per inscriure-s’hi només cal que ens truquin al 93 659 33 28, o també poden fer-ho per Internet a: www.vxl.cat.L’Adela ens diu que en aquests moments hi ha sis aprenents de-saparellats. Els fan falta quatre voluntaris (homes):

• Per un aprenent de 65 anys que pot quedar dimecres o divendres, als matins o a les tardes.

• Per un aprenent de 64 anys que pot quedar els dilluns, a la tarda, a partir de les 18h.

• Per un aprenent de 39 anys que pot quedar els divendres, a partir de les 18h

• Per un aprenent de 42 anys que pot quedar els dilluns al matí.

D’una altra banda, cal trobar dues voluntàries (dones):

• Per a una noia de 27 anys que pot quedar els dilluns, dimarts o dimecres, als matins.

• Per a una noia de 44 anys que pot quedar els dilluns, a partir de les 17h.

Doncs ja ho sabeu: parlant, la gent s’entén.

¿Vols una parella lingüística?


Fundación EspejoX Homenaje poético y de compromiso social con la

ciudad de ViladecansJueves, 19 de noviembre a las 19 h. en la Biblioteca de Viladecans

(Av. Josep Tarradellas, 16)

Homenaje que Fundación Espejo y el Ayuntamiento de Viladecans rinden a poetas y a personas o asociaciones de compromiso social de nuestra ciudad, Viladecans.En esta ocasión rendiremos un merecido homenaje a D. Manuel Olivas Jiménez y a la “Associació de Familiars del Centre Ocupacional Caviga”.Durante este encuentro se hará público el fallo del XII concurso de poesía en catalán “Espejo de viladecans“.

El racó de la llengua

Vatua!

Vatua” és una curiosa degeneració de l’expressió “Voto a...”, que no té res a veure amb les elec-cions, sinó que “votar”, aquí, vol dir prometre alguna cosa a la divinitat com a signe d’entrega personal o per demanar un favor. Amb aquest sentit, doncs, van néixer les expressions “voto a Déu”, o “voto a Cristo” (cal tenir en compte que

antigament no es deia “Crist”, sinó “Cristo”, pronunciat Cristu). Aquestes expressions, però, van acabar tenint un sentit més d’imprecació i de renec, que no pas de devoció, i per evitar el seu caràcter mal-sonant “voto a” va passar a promunciar-se “vatua”: “vatua Déu!, “vatua Cristo!”, i després, simplement, “vatua!”.Posteriorment, per dissimular més el sentit original, es va passar del “vatua Déu!” i “vatua Cristo!” a “vatua dena!” i “vatua listo!”, expressions que deien, potser sense saber-ne l’origen, també la gent de missa. I finalment es va fer ja un pas nou i es va passar a expressions surrealistes, que no volien dir res, com ara “vatua l’olla!”.A casa, que eren molt de missa, utilitzaven amb freqüència “va-tua listo”, “vatua l’olla” i “vatua”, i no amb caràcter d’imprecació, sinó simplement de contrarietat davant una cosa que no havia anat prou bé.

Josep Lligadas Vendrell

Presentació del Grup Ecologista Terra i Sal

Benvolguts veïns i conveïns, el proper dia 1 de desembre farem la presentació oficial de l’Associació Grup Ecolo-

gista Terra i Sal. Farà justament sis mesos que vam iniciar la marxa, amb els seus esculls però amb moltes ga-nes i forces. Volem ser la hipotenusa del mar i de la muntanya, volem su-mar els potencials que tenim, treba-llant amb ells i per a ells. Volem que estigueu amb nosaltres, volem que Terra i Sal sigui el punt de l’equilibri del raciocini, conscienciant i actuant a través de nostre voluntariat. Per això us fem saber que teniu una cita el dia 1. Deixeu un forat a l’agenda i veniu a conèixer-nos. Molta terra i sal!


Aunque aguarden las tinieblasal fin de nuestro camino,aunque la vida no seamás que un inútil castigoy el ave de la esperanzase vaya helando de frío,aunque los sueños amadosse pierdan en el abismoy vivamos en la cárceldel sufrimiento cautivosagitando las cadenasde un deseo enloquecido,aunque el mañana no seamás que un sepulcro sombríoy todas nuestras accionespasajeros espejismossabiendo que de este infiernono hay nadie que salga vivo,aunque todos los recuerdosse pudran en el olvidoy el cielo con que soñamossea la piedra de un nicho,aunque al morir nos parezcaque ya está todo perdidosintiendo que ha sido un sueñoeste dolor que sufrimos,aunque el tiempo nos arrastreigual que a imparables ríosque se derrumban sin treguasobre los mares vacíossin podernos escaparde un tiránico destino,

Más allá de la muerteaunque todas las miseriasse claven como cuchillosy el Olvido nos abraceigual que a arrugados niñosque lloran ante el terrorde ser sin fin extinguidos,y la Luz no nos aguardedetrás del último grito, proclamo que hemos amadoy la Vida santificoy santifico a la auroraque dora a la mar y el trigo,y santifico a los hombresque dentro llevan un niñoy la canción del azuly ese misterio escondidoque reluce en la miradadel santo amor que bendigo,yo bendigo a los que sufreny a los que aman heridos,pues brotarán, tras la Muertepuros jardines de vinosy mareas de lucerosy bóvedas de narcisos,y valles de rico néctaren donde fluyen los himnosdorados de la alegríaque perfuman como lirios,y los astros, por los maresverterán amantes brillosdonde brotarán rosalesde licores prometidos,

y fluirán lagos de auroraspor los cielos más benditos, y la noche brillarácomo un mar de soles vivosdonde se funden las lunasy los luceros dormidos,y en su Luz exprimiremoslos deslumbrantes racimosque regalan la ambrosíade milagrosos hechizos, y abrazaremos los maresde los Misterios Divinos,y transformados seremosen líquidos astros vivosque se vierten en cascadasde gloriosos paroxismosy en éxtasis que se alzan con fulgor desconocido,y seremos surtidoresligeros y diamantinosque destellan por las aguasde los cielos derretidosen una amante deliciade preciosos paraísos,estallando en una luzque se agranda en lo Infinito.

David Coll Rodríguez (Madrid – 2015 )

Primer premio del II Certamen de Poesía “Constancio Zamora Moreno”, tema libre, organizado por la Fundación Espejo



la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Mosquiter de doble ratlla (Phylloscopus inornatus)

Reserva Natural del Remolar-Filipines 11/10/2015. Desena citació al Delta del Llobregat

El seu àmbit de cria s'estén des dels Urals cap a l'est fins a la Xina, al nord de l'Himàlaia i les seves cadenes muntanyoses associades. A finals de setembre i octubre es pot allunyar fins a Europa Occidental (3.000 km. del seu territori de cria).

Acabàvem l’article que escrivíem fa dos mesos indicant com, durant el darrer terç del segle

XIX, els nostres veïns s’iniciaven en pràctiques festives i d’oci, de mica en mica més influenciades pels models sorgits des d’espais urbans. Va ser, en efecte, cap a la meitat d’aquell segle quan Vila-decans començà a celebrar la seva Festa Major, als gustos d’altres municipis mitjans de la seva ro-dalia o de la mateixa Barcelona.1

Aleshores esdevingué moda i era qüestió de bon gust organitzar un ball de Festa Major en la qual s’haurien de sentir músiques in-terpretades per orquestres o or-questrines, sovint de provinença forastera; formacions convidades que arraconarien les tradicionals cobles locals que amenitzaven els anomenats balls de plaça. A més, per ballar les polques, les masur-ques o els xotis va caldre habilitar recintes on s’hi entrava a canvi del pagament d’una entrada.Per a tota la segona meitat d’aquell segle consten, en les diverses fonts consultades, un bon grapat de lo-cals o recintes de ball. Per exem-ple, l’any 1852 tenim constància d’una primera sala, propietat de Josep Deu, probablement en una casa de l’actual carrer d’Àngel Guimerà on també s’hi va jugar al joc de pilota i on després hi hau-

1 Senyal que el mercat d’intercanvi comercial, comarcal o metropolità, amb els respectius espais de relació perso-nal, s’estaven desenvolupant alesho-res amb força. Ben segurament, tingué molt a veure el dinamisme produït per l’expansió del conreu de la vinya previ a l’arribada de la plaga de la fil·loxera, la construcció de la carretera estatal de Barcelona cap al 1871, i la posterior cons-trucció de la línia de ferrocarril de Barce-lona Vilanova, el 1881.

La festa major d’estiu de Viladecans, 1728-1936. Més enllà dels records viscuts (II)

ria la recordada botiga de cal Ginestar.2 D’altra banda, l’Arxiu Munici-pal també conserva els plànols de construcció d’una altra sala de ball, propietat d’Ignasi Co-mas, en la cantonada dels carrers del Sol i de Sant Isidre, l’any 1866;3 un local on, l’any 1918, s’instal·larien els pri-mers telers de l’indus-trial Joan Fàbregas Jor-ba: la recordada fàbrica del Gorgas.4 Coetàni-ament, cal citar la sala que bastí Pau Oller a la recentment urba-nitzada carretera: probablement, el primer ús social de cal Pau del Monges.5 I per no acabar-ho aquí, per a mitjans de la darrera dècada del segle XIX i inicis de la primera del segle XX, també hauríem de citar dos locals més on es va fer ball: Cal Cotxero i Cal Monmany, sense que a hores d’ara puguem determinar on estaven situats o si bé eren noms populars de recintes coneguts.6

2 AMVA, Fons Ajuntament de Vilade-cans, Padró de contribuents, 1852.3 AMVA, Fons Ajuntament de Vilade-cans, Actes del Ple de l’Ajuntament. L’1 de gener de 1870, la sala de ball va ser utilitzada per la Junta Local d’Instrucció Pública per celebrar els exàmens anuals dels alumnes “por defecto de otro más capaz y cómodo”. 4 AMVA, Fons Ajuntament de Vilade-cans, Llicències d’obres, 1866 i 1918.5 AMVA, Fons Ajuntament de Vila-decans, Actes del Ple de l’Ajuntament. El 9 de novembre de 1873 es va celebrar un Ple Municipal en aquella sala de ball de Pau Oller, amb la segura presència de bona part del veïnat. El motiu de la reunió: discutir la prohibició del baró de Viala de poder pescar lliurement als es-tanys de la Murtra i el Remolar. 6 La Vanguardia, 4 de setembre de 1894, 6 de setembre de 1896, 7 de setem-

A banda d’aquests recintes esta-bles, la primera notícia de l’aixe-cament d’un primer envelat de la Festa Major d’Estiu al poble, el te-nim en l’acta del Ple del 30 d’agost de 1891 quan el veí Josep Torras Duran va demanar a l’ajunta-ment la col·locació d’un al carrer del Raval –l’actual carrer de Sant Joan–, davant de les cases, encara ben visibles, de Joan Anglada.7 En recintes tancats o bé en envelats, tal hauria de ser la fal·lera dels vi-ladecanencs per ballar els dies de la Festa que el mateix ajuntament semblava oficialitzar, ja de forma definitiva, la separació dels actes lúdics i populars respecte als re-ligiosos i tradicionals. Ho feia en un Ple Municipal on s’autoritzava els joves de la localitat de celebrar el ball sense haver de fer front, ells mateixos, als costos de les funci-ons religioses.8

bre de 1897 i 6 de setembre de 1902. Con-sultables en línia a www.lavanguardia.cat/hemeroteca 7 AMVA, Fons Ajuntament de Vila-decans, Actes del Ple de l’Ajuntament, sessió del 30 d’agost de 1891.8 AMVA, Fons Ajuntament de Vilade-cans, Actes del Ple de l’Ajuntament, ses-sió del 4 de setembre de 1879. Cap a la darrera dècada del segle XIX, les matei-

Orquestra Els Nois d’Olesa, en una fotogra-fia de la dècada dels anys 20 del segle pas-sat. Autoria fotogràfica desconeguda. https://culturadarrel.wordpress.com


Recerca històrica

http://www.lavanguardia.cat/hemeroteca


https://culturadarrel.wordpress.com/

De totes formes, la primera cons-tància documental d’organització concreta de balls de Festa Major a Viladecans, ens la proporciona la premsa barcelonina. Així, en el nostre anterior article de setembre ja esmentàvem l’article del diari La Convicción on s’hi anunciava un ball per la diada de Sant Se-bastià de l’any 1871 “en el salón nuevo que estará alfombrado y entoldado”. Anys més tard, per la Festa Major d’Hivern de l’any 1888, el diari republicà La Publici-dad anunciava misses i funcions teatrals, però també balls organit-zats per dues societats locals, els nom de les quals fins ara desco-neixíem: una es deia L’As d’Oros i havia convidat a tocar l’orquestra Els Munners, de Molins de Rei;

l’altra es deia La Manilla d’Oros i havia convidat l’anomenada Or-questra Viladecans.9 La presència de societats recreati-ves al poble, en aquell darrer terç

xes actes del Ple constaten una subven-ció anual de l’ajuntament cap al rector de la parròquia, d’entre 25 i 75 pessetes, per tal d’organitzar els actes religiosos de la Festa. La subvenció sembla que va continuar fins la dècada dels anys 30 del segle passat.9 La Publicidad, 19 de gener de 1888. Consultable en línia a http://www.bnc.cat/digital/arca. Pel diari La Vanguardia de 26 de juny de 1888, sabem que aquella Orquestra Viladecans també va partici-par a la Festa Major de Gavà. El director de la qual es deia Vila. www.lavanguar-dia.cat/hemeroteca

del segle XIX, ens fa intuir un Vila-decans dinàmic culturalment, no mancat de tensions socials, eco-nòmiques i potser ideològiques. Per exemple, ja l’any 1859 sembla ser que ja hi havia dos grups lo-cals que competien per organitzar els actes festius. Tots dos sortien de la confraria de la Mare de Déu de Sales malgrat que –segons es-crivia l’alcalde Roc Vidal– només un dels dos grups tenia dret a or-ganitzar els actes religiosos de la Festa i fer els balls a la plaça sense que hi pogués participar l’altre. Un pèl més tard, el 1862, tenim constància de la societat anome-nada Casino Artesà, fundada pels propietaris Josep Busquets i Joan Amat, segurament de tendència política liberal. Aquest Casino Ar-tesà havia llogat, com a lloc on fer teatre i com a sala de diversió, el menjador “d’una casa molt sòli-da” del poble, on hi podien cabre entre 80 i 100 persones.10 El Casino Artesà s’oposaria, de seguida, al republicanisme d’arrel popular generada a partir d’ate-neus o centres socials i recreatius freqüentats per grups de treballa-dors menestrals o pagesos arren-dataris i jornalers. La correspon-dència al poble a aquest tipus de casinos la trobaríem amb l’ober-tura del cafè, hostal i sala de ball obert per Jaume Bonet, a la carre-tera de Barcelona, l’any 1880. En els anys posteriors, el Cafè Teatre Bonet ajudaria a desenvolupar bona part de l’activitat associati-va i cultural del poble. Fins i tot, l’any 1883, Bonet impulsaria en aquell mateix lloc la creació de l’anomenat Centre Instructiu i Re-creatiu La Fraternitat de la qual sorgiria, anys més tard, l’entitat coral homònima, legalitzada l’any 1895. Els socis de la Fraternitat els Fraternos serien responsables de

10 AMVA, Fons Ajuntament, Corres-pondència General d’Entrada, 1856 i 1859, esmentat per Manuel Luengo a l’article “La Festa Major del segle XIX”, publicat a Butlletí de Viladecans, agost-setembre de 1987.

l’organització dels actes culturals i dels balls que s’organitzarien en l’interior del cafè Bonet, durant la Festa Major o durant altres dies de celebracions. Anys més tard, el cafè i teatre es traspassà a Frances-ca Faura, muller de l’esparter Jo-sep Molas, per la qual cosa el cafè passaria a ser conegut amb el nom de cafè de Ca l’Esparter, i més tard amb el nom de Bar Molas. Cap a les darreries del segle XIX, la Festa Major d’Estiu se celebra-va entre els dies 8, 9 i 10 de setem-bre. La tradicional missa del dia 8 es combinava amb els altres actes populars dels dies següents on sempre destacava el ball i altres activitats recreatives. Aquest fou el cas del que es va fer l’any 1894 quan un grup de jovent va treure un bou de plaça que va ser “cape-ado y banderilleado”. Per a organitzar el ball de tarda i nit dels dies 9 i 10, les societats As d’Oros, Manilla d’Oros o La Fra-ternitat s’afanyaven per convidar orquestres de renom. L’any 1896, l’orquestra Joventut Artística de Barcelona va tocar a la sala Mon-many, mentre que l’Orquestra Los Carreras tocava a la Sala Bo-net; ambdós salons guarnits per l’ocasió per un adornista, dit Fa-lés, de Molins de Rei. L’any 1897, en la mateixa sala Monmany, es va fer el ball de la Festa Major il-luminada, per primer cop, amb llum d’acetilè. L’any 1902 tocava l’Orquestra Torres de Barcelona a Cal Cotxero. El 1904, van venir els Nois d’Olesa a fer sonar els seus instrument al poble. Per la Festa Major d’Hivern del 1904, era l’Or-questra La Catalana, de Grano-llers, qui s’encarregaria d’amenit-zar el ball dels dies 21 i 22 d’aquell mes de gener.11

Xavier Calderé Bel

11 La Vanguardia, 6 i 7 de setembre de 1896, 7 de setembre de 1897, 6 i 8 de se-tembre de 1902. La Publicitat, 1 de gener de 1904.

Plànol de l’expedient de llicència d’obres per la construcció d’una sala de ball, propietat d’Ignasi Comas, al carrer de Sant Isidre cantonada amb el del carrer del Sol. Any 1866.AMVA, Fons Ajuntament de Vilade-cans, Llicències d’Obres


http://www.bnc.cat/digital/arca

http://www.bnc.cat/digital/arca



Els noms que es posaven a ViladecansEls nens Joan, les nenes Maria, i una Maria de Sales

Fa alguns mesos, una amiga de Molins de Rei em va explicar que una besàvia seva era de Viladecans i es dia Maria de Sales. Concretament, Maria de Sales Deu Castells, i havia nascut el 29 d’octubre de 1862. Aquesta noia, anys després, es va casar amb un noi de Molins, i se’n va anar a viure allà.La informació em va semblar realment destacable. A Viladecans sempre hem dit que era una llàstima que el nom de Sales no hagi fet fortuna, com n’ha fet el de Bruguers a Gavà o el de Vinyet a Sitges. I heus ací que no: que almenys ens consta el cas d’una nena que duia el nom de Sales.Vaig pensar que valia la pena investigar si en aque-lla època hi havia hagut més nenes amb aquest nom, i me’n vaig anar a l’arxiu parroquial. I, lamen-tablement, el llibre o llibres de baptismes entre els anys 1859 i 1917 estan perduts. Vaig mirar aleshores els anys més propers, del 1850 al 1858, i no, no hi ha cap Sales. O sigui que possiblement la Maria de Sales Deu sigui l’única noia que ha dut aquest nom en tota la història de Viladecans. Caldria fer-li un reconeixement públic...Però bé. Ja que era a l’arxiu, vaig pensar que podria aprofitar el viatge i fer una mirada als noms que es posaven a Viladecans en les diferents èpoques, des que Viladecans va ser parròquia independent, a la primera meitat del segle XVIII. El Jaume Lligadas ja havia fet un primer tast d’aquest tema en aquesta mateixa revista, en un article ara reproduït en el lli-bre Viladecans, recull d’històries, però em va semblar interessant fer una recerca més àmplia. O sigui que vaig agafar tres mostres, de cinc anys cada una, de tres moments diferents: de 1750 a 1754, de 1850 a 1854, i de 1918 a 1922 (sempre tots dos anys inclo-sos).I aquí teniu els resultats, respecte als quals cal tenir en compte dues coses: • La primera, que en les dues primeres mostres

(1750-1754 i 1850-1854) els llibres de baptismes estan en català, i en català és com en transcric aquí els noms, respectant la forma en què estàn escrits i assenyalant, quan s’escau, les diverses versions d’un mateix nom. En canvi, en la terce-ra mostra (1918-1922) els llibres estan en castellà, i en aquest cas els poso traduïts, que és com sens

dubte els deia la gent (encara que no els devia dir amb la correcció normativa amb què els tra-dueixo: segur que deien Fransiscu i no Francesc, i Dumingu i no Domènec...).

• Segurament que alguns dels nens o nenes que van néixer a Viladecans en aquests anys no estan registrats en els llibres baptismals: o perquè els van batejar en algun altre lloc, o perquè no els van batejar, especialment en la tercera mostra, quan ja hi ha algunes famílies que volen mani-festar clarament el seu distanciament del cato-licisme. Però segur que són molt pocs els casos.

Aquests són, doncs, els noms que es posaven a Vi-ladecans.

Anys 1750-1754 (124 bateigs)Nens (62): 8 Joan; 6 Baldiri; 6 Francesch/Francisco; 5 Jaume; 5 Miquel; 4 Antoni; 3 Climent/Clement; 3 Joseph; 3 Pere; 2 Banet; 2 Christofol; 2 March; 2 Pau; 2 Salvador; 1 Andreu; 1 Barthomeu; 1 Domingo; 1 Esteva; 1 Falip; 1 Felis; 1 Isidro; 1 Llorenç; 1 Salvi.Nenes (62): 10 Maria; 6 Eularia; 6 Paula; 5 Coloma; 5 Theresa; 4 Rosa; 3 Francisca; 3 Madrona; 3 Marga-rida; 2 Anna; 2 Catharina/Chaterina; 2 Geltrudias; 2 Josepa; 2 Madelena; 2 Orosia/Erosia; 1 Antonia; 1 Ignes; 1 Isabel; 1 Monica; 1 Ursula.

Anys 1850-1854 (209 bateigs)Nens (110): 16 Joan; 12 Jaume; 12 Josep; 8 Anton; 8 Pere; 7 Francisco; 5 Baldiri; 5 Pio; 4 Bernat; 4 Ra-mon; 3 Climent; 3 Jacinto; 3 Pau; 2 Joaquim; 2 Llo-rens; 2 Roch; 1 Andreu; 1 Benet; 1 Esteva; 1 Cosma; 1 Feliph; 1 Isidro; 1 Magí; 1 Maurici; 1 Miquel; 1 Nicasi; 1 Rafael; 1 Rossendo; 1 Simeon; 1 Thomas.Nenes (99): 19 Maria; 8 Teresa/Theresa; 6 Francisca; 6 Rosa; 5 Antonia; 5 Eularia; 4 Joana; 4 Madrona; 4 Rafela/Rafaela; 3 Dolores; 3 Elisabet/Elisavet; 3 Josepha; 2 Engracia; 2 Gaiatana/Caetana; 2 Ger-trudis; 2 Ignasia; 2 Magdalena; 2 Marina; 2 Paula; 1 Adelaida; 1 Amalia; 1 Carme; 1 Claudia; 1 Clotilda; 1 Concepcio; 1 Emilia; 1 Jacinta; 1 Llúcia; 1 Marga-rida; 1 Maria Angela; 1 Maria Anna; 1 Serafina; 1 Sibina.


Conèixer ViladecansSecció a càrrec del Grup Tres Torres Viladecans

Anys 1918-1922 (197 bateigs)Nens (107): 19 Josep; 16 Joan; 12 Jaume; 8 Baldiri; 7 Pere; 5 Anton; 5 Salvador; 4 Francesc; 4 Ramon; 2 Enric; 2 Isidre; 2 Joaquim; 2 Josep Maria, 2 Julià; 2 Llorenç; 2 Miquel; 1 Agustí; 1 Àlvar; 1 Andreu; 1 Claudi, 1 Daniel; 1 Domènec; 1 Esteve; 1 Leonci; 1 Lluís; 1 Manuel; 1 Maurici; 1 Sebastià; 1 Vicenç.Nenes (90): 14 Maria; 11 Antònia; 10 Rosa; 7 Josepa; 7 Teresa; 3 Carme; 3 Concepció; 3 Eulàlia; 3 Jacinta; 3 Maria Dolors; 2 Assumpció; 2 Francesca; 2 Isabel; 2 Pilar; 2 Trinitat; 1 Anna; 1 Carolina; 1 Cecília; 1 El-vira; 1 Encarnació; 1 Engràcia; 1 Florentina; 1 Fuen-santa; 1 Gertrudis; 1 Joaquima; 1 Laura; 1 Margari-da; 1 Marina; 1 Primitiva; 1 Ramona.

Alguns comentaris• En els anys de la primera mostra, Viladecans

té entorn de 400 habitants; en els de la segona, entorn de 1.000; i en els de la tercera, entorn de 1.500. Sorprèn, aleshores, que en els anys de la segona mostra hi hagi més bateigs que en els de la tercera. Caldria veure si aquest fet té alguna explicació.

• Els noms que es mantenen sempre molt comuns són el de Joan pels nens i el de Maria per les ne-nes. En canvi, a la primera mostra el nom de Jo-sep és molt poc present. O sigui que la famosa dita que “de Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases”, és més aviat recent, de la meitat del segle XIX ençà.

• A destacar el pes que el nom de Baldiri té a Vila-decans. Baldiri era un sant del sud de França (de Nimes, concretament) que es va popularitzar en aquesta banda del Pirineu i va donar nom a un poble (Sant Boi) i, almenys aquí al Delta, va tenir èxit com a nom de persona.

• A destacar també la nul·la presència dels noms típicament catalans com Montserrat i Jordi: no n’hi ha ni un. Sí que hi ha un altre nom català, Mercè, però només un i a la tercera tongada. El significat “catalanista” d’aquests noms no va ar-relar fins entrat el segle XX.

• A destacar igualment que, en la primera tonga-da, el nom de Francesc apareix tant en la forma pròpia catalana Francesch com en la forma caste-llana Francisco. En canvi, a la segona, ja s’escriu només Francisco, fruit sens dubte d’un procés de castellanització però que alhora comporta una forta catalanització dels noms castellans, fins a fer-los irreconeixibles (¿qui, que no ho sapigués, podria endevinar que Cisquet ve del castellà Francisco?).

• També és curiós que a la primera mostra s’escri-gui Antoni, i a la segona passi a ser Anton, de manera que Antoni no es torni a utilitzar fins fa ben poc.

• Una curiositat és el nom de Pio, que apareix cinc cops a la segona mostra. És sens dubte pel papa Pius IX que governava en aquells anys, i que va provocar grans adhesions catòliques perquè se’l considerava assetjat davant els embats de la mo-dernitat. No sé si el nom de Cal Piu, la casa en-derrocada que hi havia a la cantonada del carrer Major amb Jaume Abril, ve d’aquí.

• Finalment, assenyalem que a la tercera mostra apareix ja un nom d’origen clarament no català: Fuensanta, que és la patrona de Múrcia. Li van posar a la nena Fuensanta Rubio Linares, filla d’una parella originària de la localitat murciana de Guadalupe. També surten dues Pilar, però els seus pares no eren aragonesos: Pilar aleshores ja era un nom difós a molts llocs.

El rànquing dels noms1750-1754 1850-1854 1918-1922

Nens

Joan Joan JosepBaldiri Jaume Joan

Francesch/Francisco Josep JaumeJaume Anton BaldiriMiquel Pere Pere

Nenes

Maria Maria MariaEularia Teresa/Theresa AntoniaPaula Francisca Rosa

Coloma Rosa JosepaTheresa Antonia Teresa

Josep Lligadas Vendrell


70 anys del club de beisbol ViladecansEl Club de Beisbol Viladecans va néixer oficialment l’any 1945. Es compleixen enguany els 70 anys d’una entitat que ha passejat el nom de Viladecans per tot arreu. Als anys 80 aquest club esportiu era ja un dels més destacats de Catalunya i Espanya. Aquestes fotografies de l’any 1981 corresponen a un partit celebrat en el que va ser durant molts anys el seu camp situat darrera l’Hospital i conegut popularment pel camp del Poblat Roca. L’any 1987 es va inaugurar l’Estadi municipal de Beisbol, al Parc de la Torre Roja, i des d’on continuen ara amb la pràctica i la difusió del beisbol.


la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns

Viladecans punt de trobada, 093

Documents

Transcript of Viladecans punt de trobada, 093