de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:puntviladecans@telefonica.net

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

Un Ajuntament canviatPodria semblar que aquestes eleccions han deixat Viladecans tal com estava: tenim el mateix alcalde, Carles Ruiz, tenim el mateix partit majoritari, el PSC, i tenim el mateix acord de go-vern, entre el PSC i ICV-EUiA, encara que totes dues formacions han perdut un regidor.Però l’Ajuntament no ha quedat com estava. Encara que al capdavant les coses quedin igual, tot el que ve després ha canviat radicalment. D’entrada, Convergència i Unió, el partit que governa la Generalitat i que havia estat sempre present en el nostre ajuntament des de les primeres eleccions democràtiques, ara ha quedat fora del consistori. Sens dubte, un cop molt notable. També queda fora, i això és una gran alegria, el partit racista i xenòfob Plataforma per Catalunya. La seva desaparició no vol dir que hagi desaparegut també el racisme de Vilade-cans, però és tot un goig saber que ara no ens els trobarem en els plens municipals ni podrem llegir les seves soflames al butlletí municipal. I finalment, també es destacable, no la desapari-ció, però sí la fortíssima davallada, del Partit Popular, que passa de cinc regidors a dos.I en canvi, entren a l’Ajuntament quatre formacions que en aquesta darrera legislatura no hi eren. En primer lloc, Ciutadans, als quals els viladecanencs han donat quatre regidors que representen, sens dubte, una responsabilitat important. En segon, Esquerra Republicana, amb tres regidors, fruit certament del clima polític general del país però també fruit de la constant presència dels militants d’aquest partit en molts àmbits de la vida ciutadana. I finalment, en-tren també les dues formacions d’alguna manera vinculades amb Podem, una amb dos regi-dors i l’altra amb un.Cadascú valorarà aquests resultats segons els seus propis criteris. Però en tot cas, hem de de-sitjar que aquests canvis puguin ser una bona empenta per a un Viladecans millor.

89Any 9

15 de juny de 2015

Sumari2 Resultats electorals a Viladecans3 La Venus. Patrícia Aliu

4 L’amenaça del TTIP (Tractat de Lliure Comerç i Inversions). Susi Ballesta

5 A la vostra disposició. Bàrbara Lligadas

6 Ada Colau i Manuela Carmena. Josep Lligadas

7 Sobre la instalación de una Estación Base de Telefonía Móvil. Junta Directiva de la Asociación de Vecinos de Alba-rosa

8 La ceba. Wisława Szymborska

8 El racó de la Llengua: Sí que es pot! Josep Lligadas

9 Parlar per Conviure: entrega de diplomes. Montserrat Pastor

10 L’ull i la ploma: Monuments a la memòria. Jaume Muns i José Luis Atienza

11 La mirada aguda: Cotorreta de pit gris. Eio Ramon

12 Recerca històrica: Al·ló, Viladecans? Xavier Calderé

14 Històries viladecanenques: Jaume Puig i Carné, el gravador (1). Andreu Comellas

16 La memòria en imatges: 1981, Xesco Boix en el 25è aniversari de l’Agrupament Escolta Sant Joan. Jaume Muns

Resultats electorals a Viladecans

Eleccions municipals

2015

2015 2011Vots Percentatge Regidors Vots Percentatge Regidors

Participació 26.274 54,09% 23.283 49,14% PSC 9.892 37,96% 11 8.287 36,71% 12C’s 3.554 13,64% 4 812 3,55% 0ERC 2.660 10,21% 3 1.010 4.41% 0ICV-EUiA 2.472 9,49% 2 2.349 10,26% 3PP 1.750 6,71% 2 3.691 16,13% 5VSP 1.696 6,51% 2 --------- --------- ---------Ganemos 1.643 6,30% 1 --------- --------- ---------CiU 1.240 4,76% 0 3.135 13,70% 4PxC 632 2,42% 0 1.271 5,55% 1UPyD 168 0,64% 0 --------- --------- ---------CAP --------- --------- --------- 905 3,95 0SI --------- --------- --------- 215 0,94 0

Membres del nou consistoriPSC: Carles Ruiz Novella, Joaquín Guerrero García, Verònica Arasil Garcia, Pere Gutiérrez

Alemany, Gisela Navarro Fuster, Anselmo Sánchez Ramírez, Carmen Gimeno Berne, Jordi Mazón Bueso, Elena Alarcón Méndez, Ricard Calle Martínez, Rosa Cañisa Abancó..

C’s: Martín Eusebio Barra López, Carolina Torres García, Josep Suno Navarro Arias, Alfonso López Díaz-Bernardo.

ERC: Bàrbara Lligadas Muñoz, Miriam Moysset Gil, Xavier Martín Alba.ICV-EUiA: José Luis Atienza Ferrero, Daniel Gutiérrez Salgado. PP: José Padilla Roig, María José Díaz Algarín.VSP: María Purificación González Pérez, Montserrat Herena Sanchís.

Ganemos: Eduardo Tobaruela Silva.

Alcalde de ViladecansCarles Ruiz Novella, elegit amb els vots de PSC i ICV-EUiA.

Significat de les siglesPSC: Partit dels Socialistes de Catalunya; C’s: Ciutadans – Partido de la Ciudadanía; ERC: Esquerra Republicana de Ca-talunya; ICV-EUiA: Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa; PP: Partit Popular; VSP: Viladecans Sí Se Puede; Ganemos: Guanyem Viladecans – Canvi, Avanç i Progrés; CiU: Convergència i Unió; PxC: Plataforma per Catalunya; UPyD: Unión, Progreso y Democracia; CAP: Cambio, Avance y Progreso; SI: Solidaritat per la Independència

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 89 - Juny 2015 2

Una petita figura negra, de formes rotundes i desbordants, em mira des del seu també petit pedestal. A partir del moment en què els organitzadors de la subhasta l’han mostrat al públic assistent, he estat pres d’aquesta dona d’amples malucs, pits protuberants i voluminós ventre. Aquesta Venus, semblant a la fa-mosa de Willendorf, ha de ser meva. Des del fons de la sala puc veure com brilla només per a mi.Si poguéssim llegir els pensaments dels altres participants en les licitacions d’aquell dia, no distarien molt de l’anterior. Hi ha una dona que desitja aquesta mateixa peça. És asseguda al centre de la sala, i el seu aspecte és vellutat. De sedós cabell vermell, amb vaporoses robes i uns ulls de mel emmarcats per un rostre suau i dolç com el préssec, observa l’Afrodita exhuberant.La minsa escultura sembla que la cridi des de la seva posició prop del subhastador, els quals, en aquest moment, inicia el seu treball:– Senyores i senyors, benvinguts a aquesta subhasta de peces de gran valor procedents de col·leccions particulars. Comencem amb aquesta Venus esculpida en ceràmica negra de petites dimensions però molt apreciada per la seva semblança a la seva coneguda homòloga. Comencem la licitació per 5.000 euros... 7.000 n’ofereix el cavaller del fons... Qui en dóna 8.000? La dama pèl-roja n’ofereix 9.000... Tornem al cava-ller del fons... 15.000 diu? Sí, senyor, 15.000 a la una, 15.000 a les dues, 15.000 a les tres... Venuda, doncs, al senyor del fons de la sala!Desitjós de complaure la bella dona de cabell vermell, que anhelava el mateix que jo, em dirigeixo ràpida-ment al seu seient per fer-li una oferta:– Adolfo Riquer i, donat l’interès que vostè ha mostrat en el mateix objecte que jo, li vull fer una propos-ta. M’agradaria tornar a veure-la, i sé que vostè voldria tornar a veure l’escultura. Potser li semblarà un atreviment, però podem compartir la peça. Si una obra d’art no es contempla, és com si estigués morta. La meva casa està oberta per a vostè en totes les ocasions que ho desitgi i, gràcies a les nostres mirades, es conservarà sempre viva per a nosaltres dos.“M’he quedat muda. Encara que descarada, és una proposta molt original. Li diré que sí”.

En homenatge a la deessa que totes les dones portem dins.

Patricia Aliupatri.aliu@gmail.com

LA VENUS

Economistes, experts en drets interna-cionals, politòlegs i Organitzacions no Governamentals adverteixen: el TTIP que negocien els Estats Units i

la Unió Europea, és un atac directe a la demo-cràcia i a la sobirania dels pobles. Una adver-tència que està documentada i demostrada. Si el TTIP finalment s’aprova es convertirà en un element suprem que estarà per sobre dels tres pilars fonamentals de l’exercici so-birà: un acord que tutela en nom de les em-preses transnacionals la capacitat legislativa dels Parlaments, un acord que amenaça la ca-pacitat executiva dels governs i que ignora la capacitat judicial dels estats:- Els estats d’Europa amb els diners dels ciu-

tadans garantiran els beneficis de les em-preses transnacionals.

- Limitaran les decisions que puguin prendre els estats, modificant legislacions nacionals que afectin als beneficis dels especuladors.

- S’instauraran tribunals privats per a jutjar als estats per demandes de les transnacio-nals per pèrdues dels beneficis previstos.

La importància d’aquesta notícia a nivell eu-ropeu, pot ser que no sigui percebuda per la majoria de la població, però l’acord que s’es-tà gestant condicionarà la vida de milions d’europeus. Les negociacions de moment es-tan sent secretes. “Se suposa que és un acord que impulsarà l’economia real, però els seus principals beneficiaris seran la banca i els lob-bies internacionals”. I els perjudicats seran: treballadors en general, autònoms i pymes, agricultors i ramaders, treballadors sanitaris, comunitat educativa, indústria del país, medi ambient, alimentació i ciutadania en general Tenint en compte que els mitjans de comuni-cació no informen gairebé gens sobre el tema al respecte i que afectarà a la majoría dels ciu-tadans, informo als lectors que es farà una ex-posició més amplia del TTIP per Ramon Fran-quesa, professor d’Economia Mundial a la UB el dimarts 16 de juny a les 19’00 h. a l’Ateneu Pablo Picasso, Passatge Sant Ramon, 2, en un acte promogut i organitzat pel Procés Consti-tuent i Front Cívic de Viladecans.

Susi Ballesta

L’amenaça del TTIP (Tractat de Lliure Comerç i Inversions)

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 89 - Juny 2015 4

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 89 - Juny 2015 5

A la vostra disposició

La nit del 24 de maig va ser doblement feliç per a tots els republicans de Viladecans. No només

tornàvem a l’Ajuntament amb més força que mai des de la fi de la dictadura, sinó que els feixis-tes de PxC van ser expulsats del consistori. Durant aquella nit vàrem viure hores de celebració, d’abraçades, de missatges de suport, de felici-tacions. Una nit on vàrem perce-bre la confiança de molta gent que té ganes de repensar Viladecans, de convertir-la en una ciutat amb més qualitat de vida, amb més au-toestima. Aquest serà, sens dubte, el nostre full de ruta.

Volem agrair el suport, doncs, a totes aquelles persones que ens han fet confiança. Esperem estar a l’alçada de les seves expectati-ves. Per part nostra ens compro-metem a treballar des del minut 0 per contribuir a construir el nou Viladecans i el nou país que tots mereixem. Ho farem mitjançant una ferma oposició al futur equip de go-vern, posarem llum i taquígrafs fins al darrer racó de l’Ajunta-ment. Ens plantarem davant l’ob-sessió urbanitzadora dels nostres espais verds, però treballarem per cosir consensos en àmbits com l’educació o els serveis soci-als. Serem propositius i construc-

tius, i estirarem acords d’allà on calgui. També serem uns ferms defensors de la nostra cultura, la nostra llengua i el país que carre-gats d’il·lusió i esperança estem construint. La Myriam (@myriammoysset), el Xavier (@08840v) i jo (@blliga-das) entomem aquest nou repte amb la màxima vocació de ser-vei. Amb ganes d’escoltar-vos, amb ganes que ens feu arribar les vostres inquietuds, problemàti-ques i propostes per tal de ser la vostra veu allà on calgui. Per això ens posem a la vostra disposició: viladecans@esquerra.org

Bàrbara Lligadas

Estic molt feliç amb l’Ada Colau d’alcaldessa de Barcelona i la Manuela Carmena d’alcaldessa

de Madrid. I espero que puguin dur endavant la seva feina mal-grat totes les dificultats que es trobaran, de totes menes i espè-cies.Estic molt feliç per una colla de motius. El primer, sens dubte, és perquè la gent, finalment, ha trobat els camins per expressar el seu rebuig a les polítiques con-tràries als interessos de la majo-ria i fetes, a més, sovint, sense cap capacitat d’entendre el que li passa a la gent. Semblava que els ciutadans i ciutadanes s’havien habituat a aquesta situació, i que ja estaven disposats a aguantar el que fos, alienats per les ines-gotables trampes del consum i l’individualisme que el sistema ens fica dins el cervell un dia i un altre. I no. La gent ha reaccionat, i s’han obert unes noves possibili-tats, que espero que arribin a bon port.També estic feliç perquè la Ma-nuela Carmena és una dona de 71 anys que prové dels temps de la lluita per la democràcia, i que revindica aquella època que ara tan menyspreen els qui ronden entorn de Podem i els qui ronden entorn de l’independentisme. La transició política va ser una gran tasca i és insensat intentar fer creure que va ser un desastre. No ho va ser, sinó tot al contrari. I crec que els que ataquen tan despie-tadament la transició demostren un lamentable desconeixement o una irresponsable voluntat de manipulació de la història. Cer-tament que els partits que han gestionat el país des d’aquell moment –i parlo tant de Catalu-nya com d’Espanya– han actuat

Ada Colau i Manuela Carmena

amb una visió molt curta (per exemple, els partits espanyols no han volgut fer la pedagogia necessària sobre la plurinaciona-litat d’Espanya), però d’aquí no es dedueix que la transició sigui aquest règim malvat que alguns volen presentar. I finalment, em sento feliç per la sintonia entre Barcelona i Madrid que aquesta elecció significa, i que ens allibera, almenys una mica, de l’embafament indepen-dentista que ens assetja per tots costats. La sintonia entre Ada Colau i Manuela Carmena obre unes perspectives molt noves, i que espero que donin fruit en el sentit de fer possible una nova manera de plantejar els reptes de la relació entre Catalunya i Espa-nya. Si ho encerten, tots respira-rem una mica millor. És bastant clar que, tal com estan les coses, caldrà buscar la manera de tirar endavant una consulta a la ciuta-dania. Però fer això tenint una mà estesa a banda i banda, i una do-ble mà que a més comparteix que l’objectiu és treballar per un país que sigui digne per a tothom, és molt diferent que fer-ho tenint a

una banda la paret de ciment que és el president Mariano Rajoy i a l’altra la permanent sobreactua-ció del president Artur Mas.Jo, després d’aquestes eleccions tinc dos desigs. Un, que sigui possible, per a les properes elec-cions autonòmiques, la creació d’una candidatura “Catalunya en Comú” que funcioni amb un es-perit semblant a la de Barcelona. I dos, que a Viladecans es pugui crear també una cosa d’aquest es-til, pensant en les eleccions mu-nicipals d’aquí quatre anys, però que ja podria començar a treba-llar ara, i que podria tenir una co-lla de punts on fixar-se: combatre la idolatria del totxo, detectar la pobresa amagada i combatre-la, engegar una campanya d’educa-ció antiracista, preservar i fer co-nèixer tot allò que ens dóna per-sonalitat com a poble, trencar el clientelisme, crear espais seriosos de participació... fins i tot, potser es podria –per què no?– obrir un espai de debat sobre la relació en-tre Catalunya i el conjunt d’Espa-nya...

Josep Lligadas

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 89 - Juny 2015 6

Queremos in-formar a toda la ciudadanía que el ayun-

tamiento de Viladecans ha resuelto suspender la tramitación del expedien-te de solicitud de instala-ción de una Estación Base de Telefonía Móvil en la ubicación situada en c/ Gardènies núm. 22 de Vi-ladecans presentada por Vodafone España S.A.U.Esta resolución se produce el pasado 10 de abril tras recibir respuesta, por par-te del Ministerio de Industria, Energía y Turismo, a la petición efectuada por el ayuntamiento solicitan-do la emisión del informe dispuesto en el artículo 35.5 de la Ley 9/2014, de 9 de mayo General de Te-lecomunicaciones.La comunicación del Ministerio hace referencia a la no posibilidad de emitir un informe preceptivo mientras no entre en vigor el “Real Decreto de pará-metros técnicos esenciales” al que se hace referencia en el mencionado artículo 35.5.El escrito enviado al Ministerio iba acompañado de distinta documentación referente a:- Solicitud de instalación y proyecto técnico para

el emplazamiento de la Estación Base presentado por Vodafone.

- Moción del pleno municipal del ayuntamiento de Vilade-cans del 18/12/2014 en la que se solicita, por mayoría abso-luta, la adopción de una reso-lución denegatoria por parte del ayuntamiento a la insta-lación de la estación Base de Telefonía Móvil.- Denegación, por parte del ayuntamiento, de la solicitud de dicha instalación presenta-da por Vodafone consideran-do incumplimientos relativos a la falta de parámetros y re-

querimientos técnicos esenciales como el resto de incumplimientos de la normativa urbanística y sectorial correspondientes a la finca sobre la que se proyecta la instalación de la estación base.

- Informes técnicos emitidos por los servicios téc-nicos municipales.

- Firmas de rechazo a la instalación recogidas por los vecinos.

Debemos entender que la presente resolución ha sido la de suspender la tramitación del expedien-te mientras no entre en vigor el Real Decreto perti-nente, lo cual indica que la lucha no debe terminar en este punto y deberemos estar preparados para continuarla.

Junta Directiva de la Asociación de Vecinos de Alba-rosa

Sobre la instalación de una Estación Base de Telefonía Móvil

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 89 - Juny 2015 7

El racó de la llengua

Sí que es pot!

La nit de les eleccions municipals tots vam poder veure i sentir com a la seu de Barcelona en Comú la gent congre-gada cridava amb entusiasme: “Sí se

puede!”. Alguns ho han criticat perquè ho cri-daven en castellà, mentre que no s’acostuma a criticar que el Barça celebri els seus èxits al crit de “Campeones, campeones, oé, oé, oé!”. Els que critiquen no s’adonen que hi ha frases que han quallat en una llengua i no té gaire sentit voler-les traduir. Com quan, fa anys, cridàvem a les manifestacions: “El pueblo unido jamás será vencido!”.Però resulta que sí que hi ha hagut qui ho ha volgut traduir, i llavors el remei ha estat pitjor que la suposada malaltia, perquè el que ha sortit ha estat una frase que és una traducció literal del castellà i no és gens catalana. Concretament ha sortit “Sí es pot”. I no, això no és català.Expliquem-ho. En castellà, quan es fa una afir-mació, es diu, per exemple: “Mañana es fies-ta”. Però si s’hi vol donar èmfasi, es pot dir: “Mañana sí que es fiesta”. Però aquesta frase amb èmfasi, es tendeix a escurçar-la i a treure el “que”. I la frase queda així: “Mañana sí es fi-esta”. En català, quan fem una afirmació sim-ple, ho fem com en castellà: “Demà és festa”. Si volem donar-hi èmfasi, diem: “Demà sí que és festa”. Però, a diferència del castellà, no podem escurçar-la i treure-li el “que”. O sigui que no podem dir “Demà sí es festa”. De manera que, en aquesta mateixa línia, no podem dir “Sí es pot”. S’ha de dir “Sí que es pot”.Cal assenyalar, tanmateix, que, si es volgués, no seria gens difícil introduir aquesta forma cata-lana del crit castellà. Quan pronunciem “Sí que es pot”, de fet ho convertim en tres síl·labes con-tundents: “Sí / ques / pot”. Sona molt bé. Fins i tot m’atreviria a dir que millor que en castellà. Però vaja, no passa res si el crit es fa en castellà...

Josep Lligadas

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 89 - Juny 2015 8

La cebaAltra cosa és una ceba.No té tripes ni budells.Tota ella és ceba i només ceba,elevada a la cebàstica potència.Tota per fora cebosística,és cebosenca fins a la rel,podria mirar dintre seula ceba sense esverar-se.

En nosaltres, un món estrany i feroç,a penes recobert per una pell,en nosaltres, un infern interior,una anatomia barbollejant;la ceba, en canvi, és tota ceba,no té intestins recargolats.Nua tant se val quantes vegades,serà idèntica fins al final.

Una existència no-contradictòria,una obra reeixida, la ceba.Dintre seu, simplement, una altrade més petita continguda en la més gran,i en la següent la subsegüent,és a dir, una tercera i una quarta.Una fuga cap endins, cap al moll.Un eco que s'arranja i forma un cor.

La ceba, és així com jo ho entenc,és el ventre més galà de l'Univers.Ella mateixa d'aurèolesper a la pròpia glòria s'embolcalla.En nosaltres: greix, venes, tendrums,humors i indrets amagats.Hom s'ha negat a concedir-nosla idiotesa de la perfecció.

Wisława Szymborska (Versió de Josep M. de Sagarra)

El passat dimarts 2 de juny, a les 6 de la tarda, tingué lloc a Can Batllo-ri el repartiment de di-

plomes del curs 2014/ 2015 de la Xarxa Parlar per Conviure.Els grups estan formats per per-sones d’associacions veïnals i de Càritas que volen aprendre la llengua, castellà / català.A Càritas els alumnes i les alum-nes són majoritàriament d’origen magribí encara que també s’acull a persones d’altres nacionalitats.Pel que fa a les associacions de veïns són homes i dones del nos-tre país que tenen mancances lin-

Parlar per Conviure: entrega de diplomes

güístiques en català o bé en cas-tellà. En tots ells, tant de Càritas com de les associacions els mou una gran il·lusió per superar el dia a dia.El reconeixement que la Xarxa Parlar per Conviure els fa, és per a tots i totes una ocasió meritosa que sempre gratifica i ha de ser-vir per donar ànims i seguir per aquest camí de l`aprenentatge.La coral del IES Torre Roja va iniciar l`acte delectant-nos com sempre ens té avesats, amb un re-pertori ben triat i millor interpre-tat. Agraïm doncs a la directora de la coral, Begoña Batet, que els

dirigeix i també a tots els alum-nes que desinteressadament van actuar a l`acte.Tots aquests cursos estan impar-tits per voluntaris i voluntàries, que dediquen part del seu temps altruïstament als seus conciuta-dans que volen aprendre.Cal mencionar la bona coordina-ció de l’acte, així com esmentar la Rakel, que amb la seva professio-nalitat va fer possible que tothom tingués el reconeixement amb el seu diploma.

Montserrat Pastor i Pujadó

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 89 - Juny 2015 9

La foto eternitza el monument a la memòria dels republicans morts del costat aliat en la guerra mundial en un dels cementiris més grans i bells del món, el cementiri de Père

Lachaise de Paris. És com una enorme enciclopèdia de la història i de les arts, plena de noms propis que ja són gairebé únicament les seves despulles fetes pols i un nom escrit, de vegades unes sim-ples inicials esculpides en una làpida. Són les fulles mortes de l’arbre de la vida d’una repetida tardor en què sempre bufa el vent perquè la vella senyora no respecta el calendari.En aquest cementiri de 43 hectàrees i setanta mil tombes conviuen en silenci lluitadors antifeixistes amb Jim Morrison, Oscar Wilde, George Meliés, Largo Caballero o Juan Negrín. Espanya històrica-ment ha estat un país amb una gran tradició indus-trial de fabricar exiliats vius i exiliats morts perquè la intolerància sempre ha tingut molt clar que el roce hace el cariño i que la distància és l’oblit. El monument funerari sense rostre i sense nom pretén rescatar de l’oblit els republicans espanyols que van donar la seva vida per llibertats alienes, fills i filles d’una pàtria antipàtica i dictadora que per no tenir no ha tingut ni el detall de posar nom i nínxol als seus morts per la llibertat.El monument respira dolor a cada gram del seu bronze, com un homenatge al sord heroisme del patiment dels que van defensar una bella idea però van sucumbir davant la lletjor de les bales del Ter-cer Reich i el malson del pitjor exili mai explicat i viscut: el dels camps de concentració nazis. És la tomba als soldats més desconeguts, ignorats, es-trangers en la vida i en la mort, amb els seus ossos enterrats com a forasters en terra estranya.L’escultura, signada pels germans Gallo, podia ser un fragment del Guernika. Aquesta mà vertical que tanca el puny i prem un petit ram de tiges sense flors no és un homenatge a la victòria aliada, és el símbol d’una rebel·lia rabiosa, una rebel·lia amb causa perquè van lluitar i morir per la llibertat de França, del món i de la seva república estimada.

Monuments a la memòria

Van donar la seva sang per una victòria incompleta, dobles víctimes de l’horror nazi i de la geopolítica aliada que va considerar el franquisme un utilitari mal menor. Aquest cos amb monyons per braços, aquestes mans sarmentoses sense rostre, aquestes reixes a mig trencar, són l’homenatge punyent als trenta-cinc mil homes i dones que van morir per la llibertat. Un homenatge que transmet més patiment per la pèrdua que alegria per la victòria relativa de la llibertat. Un trist homenatge, perquè no hi ha tristesa més trista que haver de lluitar i morir per defensar el que és evident.

Fotografia: Jaume MunsText: José Luis Atienza

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 89 - Juny 2015 10

L’ull i la ploma

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 89 - Juny 2015 11

la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Cotorreta de pit gris o argentina (Myiopsitta monachus)

Parc Agrari 09/05/2015

És una espècie introduïda que ja té poblacions ben establertes principalment al Barcelonès i sud del Baix Llobregat. Originària d’Amèrica del Sud. Les seves poblacions a Catalunya apareixen a finals dels anys 70 a partir d’ocells captius escapats o alliberats pels seus propietaris.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 89 - Juny 2015 12

Recerca històrica

Al·ló, Viladecans?Crònica de la implantació del telèfon al poble (1917-1938)

Va ser el mes de juliol de 1917 quan va ar-ribar el telèfon a Viladecans. D’aquí poc més de dos anys es compliran cent anys de l’efemèride. Llegim a l’acta del Ple Munici-

pal de l’1 de juliol d’aquell any com l’ajuntament va acordar destinar una partida de 200 pessetes anuals per a la dotació de la subcentral telefònica que es vo-lia instal·lar al poble, atès que ja eren deu els abonats interessats en gaudir de telèfon, tot argumentant, a més, que la seva instal·lació “sempre reportaria ma-jors facilitats, importància i beneficis al municipi”.1 La construcció d’aquella subcentral viladecanenca es va formar gairebé en paral·lel amb la central de la qual depenia que no era una altra que la de Gavà. En efecte, el mateix any 1917, l’alcalde de la pobla-ció veïna va informar també al seu Ple de l’ajunta-ment d’una recent entrevista que va mantenir amb el director del servei telefònic de la Mancomunitat de Catalunya, l’enginyer Esteve Terrades, on se l’in-formava dels compromisos que s’havien de com-plir des del consistori si es volia obtenir la central telefònica de Gavà: satisfer 400 pessetes de subven-ció amb una bossa mínima de 12 abonats, disposar d’una casa franca de lloguer i llum i que l’encarregat del telèfon estigués a càrrec de l’ajuntament.2 Pel cas de Viladecans, és molt probable que les condicions fossin molt similars encara que no hem trobat gaire més informació més enllà del que el que esmenta la nostra acta del Ple de juliol.Com se sap, la central de Gavà i la subcentral de Vi-ladecans, entre moltes més a Catalunya, van ser pro-ducte de l’obra de la Mancomunitat de Catalunya en el seu objectiu de desenvolupar la xarxa telefònica a tot el país. Una tasca, dit de passada, totalment reei-xida donat que si l’any 1914 només 38 pobles cata-lans disposaven de telèfon, a inicis dels anys 20 ja hi havia construïts 5.500 quilòmetres de línies que van poder portar el telèfon a 372 poblacions.3 És ben cert que ja feia temps que el telèfon es coneixia a Catalu-nya, introduït des de 1877 només un any després de

1 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes del Ple de l’Ajuntament, 1 de juliol de 1917.2 GIBERT I VALENTÍ, Alfons, Un segle de vida gavanenca, Gavà, Ajuntament, Patronat de Cultura, Ensenyament i Joven-tut, 1990. Pàg. 33-34.3 PAGÈS I BLANCH, Pelai. La Mancomunitat de Catalunya. L’obra realitzada, Barcelona, El Temps, 2014. Pàg. 12.

la patent de l’invent d’Alexander Graham Bell, però no és menys cert que la tasca de la Mancomunitat des de 1916 fins a 1924 va ser determinant en el crei-xement de la xarxa telefònica arreu.4

Coneixem per fotografies on es va situar aquella primera subcentral del poble. Va ser al cafè de Cal Sastre, el bar de carretera que rebia llavors el nom comercial de Cafè Fonda Sport. També coneixem un dels primers directors i encarregats del locutori, el febrer de 1919: el veí Josep Torras i Casadó, que va guanyar un concurs convocat per l’ajuntament en què es reclamava a l’aspirant “ser home i de bona conducta i ser propietari de la casa on vivia”.5

Finalment i arribats en aquest punt pot ser també interessant saber quins van ser els primers domici-lis amb telèfon de Viladecans. Una guia de telèfons de l’any 1938 ens resoldrà el dubte. En aquesta font comptem un total de 33 abonats privats al poble, al marge de les dues línies que posseïa l’ajuntament - Consell Municipal, així com la que es reservava la centraleta manual de Cal Sastre. Per fer una com-paració caldria adonar-se que al mateix any 1938, la

4 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes del Ple de l’Ajuntament, 16 de juliol de 1893. En l’acta d’aquesta data hi ha constància d’un particular que va sol·licitar a l’ajuntament la instal·lació d’un telèfon públic al poble a canvi d’un lloguer de 300 pessetes. Desconeixem el nom d’aquest particular així com el lloc concret on volia instal·lar aquell telèfon. El que sí que esmenta l’acta és que el Ple de l’ajuntament va desestimar l’oferiment per falta de recursos. 5 AMVA, Actes del Ple de l’Ajuntament, 27 de febrer de 1919.

Cafè Fonda Sport o cafè de cal Sastre, situat a la carretera de Barcelona, en una imatge dels anys 1920. Autoria fotográfica desconeguda. AMVA, Col·lecció Marquès Llaberia

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 89 - Juny 2015 13

Nom de l’abonat AdreçaNúm.

tel.

Pratmarsó Soler, Mercè7 Torre-roja 1

Molins Casadó, Jaume8 Àngel Guimerà, 9 2

Fàbregas Jorba, Joan9 Sol, 3 3

Ajuntament Plaça de la República 4

Pugès Miernau, Jaume10 Prat de la Riba, 4 5

Miernau Deu, Baldiri11 Avinguda 14 d’abril, 5 6

Deu Borrull, Josep12 Pi i Margall, 11 7

Granja Avícola Trébol13 Avinguda 14 d’abril, s/n 8

Roca Simó, Cristóbal14 Cardenal Reig, 3 9

Centre Català Republicà15 Prat de la Riba 10

Joaquim Plans Ventura16 Carretera de Barcelona, 43 11

Font Borrull, Francesc17 Carretera de Barcelona, 47 12

Bertrand Bieux, Carles18 Avinguda 14 d’abril, 15 13

Almirall Borrull, Pau19 Prat de la Riba, 63 14

Ímpex, SA20 Migdia 15

Pujol Balbona, Joan21 Prat de la Riba, s/n 16

Ricci Benatti, Otelo22 Canonge doctor Auguet, 5 17

Comitè Milícies Antifeixistes23 Estrella, 1 18

Pratmarsó Soler, Mercè Torre-roja 19

Fierrro Torras, Francesc24 Carretera de Barcelona, 66 20

Utzinger Gyger, Edwin25 Muntanya, 7 21

Molins Moyá, Joan26 Església, 4 22

Cooperativa La Igualtat27 Sant Josep, 17 23

Mas Deu, Antoni28 Carretera de Barcelona, 68 24

Montserrat Montañé, Lluís29 Afores 25

Fortuny, Antoni Afores 26

Bastida, Alejandro Canonge doctor Auguet, 2 27

Pont Minguell, Ramon30 Àngel Guimerà, 10 28

Janer Roselló, Joan31 Avinguda 14 abril, 70 30

Pallarés Padrola, Francesc32 Avinguda 14 abril, 70, bis 31

Sindicat Agrícola33 Prat de la Riba 32

Sosteny Sirroco, Josep34 Sol, 14 34

Tugas Armengol, Domènec35 Plaça de la República, 3 35

Consell Municipal de Viladecans Plaça de la República 36

Roig Català, Llibert36 Sant Josep, 32 40Central Compañía Telefónica Nacional de España32 Avinguda 14 d’abril, 9 75

6 AMVA, Col·lecció Pere Mut i Mut, Guia de telèfons de Catalunya, 1938. Les adreces de la font transcrita s’han harmonitzat segons el carrer present en temps de la Segona República.7 Propietària de la Torre-roja. Va estar casada amb l’industrial del tèxtil Àn-gel Arañó. En la llista de telèfons es pot comprovar com la Torre-roja dispo-sava de dues línies telefòniques: la núm. 1 i la núm. 19.8 Botiguer de cal Ginestar.9 Era el propietari de la fàbrica de seda del Gorgas.10 Botiguer. Cansaladeria de cal Secretari.

guia esmentava 80 abonats per a Gavà, un centenar per a Sant Boi, 110 telèfons per al Prat de Llobregat, però només 3 per a Sant Climent. Deixem ara que el lector encuriosit pugui mirar amb deteniment la llista transcrita i ordenada dels abonats d’aquella guia. D’entre tots els abonats, s’hi podrà detectar aquells deu que molt possiblement van disposar dels primers telèfons del poble, el 1917.

De la resta d’informació associada a noms i adreces, convidem també al curiós que pugui llegir amb de-tall les notes on s’ofereixen informacions associa-des procedents del Padró Municipal d’Habitants de l’any 1936. S’ha pogut trobar informació de gairebé tots, cosa que ens testimonia el panorama polític, econòmic i social de Viladecans durant la Guerra i la Revolució.

Xavier Calderé

11 Era el propietari del restaurant de cal Xaus que aleshores rebia el nom de Bar Internacional.12 Pagès de cal Camiseta13 La granja era també coneguda com de Sant Antoni o granja coni-llera. Hi vivien, el 1936, Eudald Llagostera i Emília Mora, juntament amb els seus sis fills tots ells nascuts a Manlleu, lloc d’on casualment provenien els industrials Roca Soler, propietaris també de les terres on es trobava la granja. El 1953, en aquell lloc, es va construir l’Hospital de Sant Llorenç, obra de la fàbrica Roca-Radiadores. 14 Fou electricista a la fàbrica Roca. Més tard, durant la Guerra s’establí pel seu compte i muntà un taller de fabricació i reparació de calderes. Vivia amb la seva dona i dos fills. 15 Aquesta formació política local va tenir la seva seu, des de l’esclat de la Guerra i la Revolució, a la torre del senyor Feliu. És d’imaginar que va ser el barceloní Josep Feliu Gusiñé qui va demanar el telèfon el 1917.16 De 77 anys el 1936 i pagès de professió. Emparentat amb qui va ser primer alcalde durant el període de la II República: Joaquim Plans Font. 17 Pagès del mas de cal Xim-xim.18 Era francès d’origen i treballava de taxista, l’any 1936. 19 Propietari local i fill de ca l’Almirall. Casat amb Dolors Roig Bernal amb qui tenien dos fills, el 1936. Vivien en una torre situada més enllà de can Xic, coneguda durant anys amb el nom de la Torre d’en Pau Almirall i posteriorment coneguda com la Torre de los Naranjos, cons-truïda l’any 1930. Es diu que Pau Almirall s’hi va fer la torre després d’haver fer certs guanys a Amèrica. 20 Els autobusos IMPEX explotaven la línia de línia Viladecans-Barce-lona, des de 1925. Van ser els predecessors dels autobusos Mohn.21 Era el propietari de la línia de la torre del Doctor Ferro. Joan Pujol era el pare de Palmira Deu, que es va casar amb el gadità Vicente Ferro Estrade, metge local, des de 1922 i primer cap local de Falange local, el 1939. 22 El telèfon es trobava en una de les cases aïllada d’aquell carrer, el 1936. Hi vivia ell, la seva dona, la seva mare i la seva filla: la reco-neguda mezzosoprano Mercè [coneguda com Anna] Ricci (Barcelona, 1930-2001).23 El Comitè de Milícies, dirigit per Marià Sanjuan, ocupava l’escola religiosa de la Sagrada Família, aleshores clausurada.24 Jornaler casat amb Rosa Arnau Duran.25 Assistent químic de la fàbrica del Llevat.26 Pagès de cal Mossa. Casat amb Carme Castany. Vivia amb els seus tres fills. 27 Nascuda com a cooperativa de consum, durant la Revolució del 1936. 28 Pagès local. Vivia amb la seva dona, els seus pares i una filla, a més d’una serventa.29 Viu a cal Montserrat. Cornellanenc de naixement estava casat amb la climentona Antònia Presas. La parella tenia tres fills, segons dades del 1936.30 El recader Ramon Pont Minguell vivia amb la seva esposa i un fill. 31 Metge local, nascut a Barcelona el 1894. Provinent de Masquefa on conegué la seva dona, s’establí a Viladecans, a finals de la dècada dels anys 20. Al Padró del 1936 consta que vivia amb 5 fills.32 Xofer dels autobusos ÍMPEX.33 Com gairebé sempre, situada als baixos de can Modolell.34 D’origen italià. D’ofici vaquer. 35 Viladecanenc, estava casat amb Joaquima Rojas. Tenia tres fills: Ni-colau, Josep i Martí (la Vedella)36 Metge local.37 Cafè de cal Sastre, centraleta telefónica del poble fins a les darreries de la década de 1940.

Llista d’abonats dels telèfons de Viladecans (1938) 6

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 89 - Juny 2015 14

Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

Quan després d’haver vist l’extraordinà-ria singularitat d’algunes persones la natura ens la pren, a l’hora del comiat, sovint trobem qui de manera insensata

i beneita exclama: “Hi ha persones que no haurien de morir mai.” En el cas d’en Jaume, el gravador del carrer Sant Josep cantonada Enric Granados, jo vaig ser un d’aquells infeliços. Però bé, no m’estic de tornar-ho a dir: mai no haurien de morir. Vet-ho aquí.En Jaume Puig i Carné nasquéa primers de gener de l’any 1916, a les Borges Blanques. Fill d’un orfebre lleidatà que tenia com a mèrit professional la grava-ció d’una de les coberteries del rei Alfons XIII, he-retà la traça i l’ofici del pare. En el temps que aquell rei sortia a l’exili, en Jaume deixà les Borges i passà a Barcelona a cursar estudis de la seva especialitat artística, de primer a l’Escola Massana i després al taller d’orfebreria de Lluís Masriera i Rosés. Però bufat pels aires del Bloc Obrer i Camperol, impe-rants a la comarca de Les Garrigues, no trigà gaire a fer-se membre del partit trotskista P.O.U.M. (Partit Obrer d’Unificació Marxista), el de Joaquim Maurín i Andreu Nin, prioritzant altres aprenentatges, més arrauxats, sense cap mena de recança. Poc temps abans del 18 de juliol de 1936, deixada de banda l’orfebreria i la voluntat de la família, en Jau-me aparegué per la Base Aeronaval de San Javier, a Múrcia, volent ser aviador. Tot li anava d’allò més bé volant per aquells cels. L’ascendiren al grau de sergent després d’uns mesos, però un cop comen-çada la Guerra Civil –Alzamiento o Revolució, di-gueu-li com vulgueu– un dels seus rampells l’abocà a allistar-se de voluntari al front d’Osca. Tant és així que, després d’un fotimer de temps de no saber-ne res, un dia –el del seu aniversari– a ca seva de les Borges Blanques hi arribà un telegrama que conci-sament deia: No os preocupeis. Stop. Estoy en el frente. Stop. I prou. Pinta de felicitat i tranquil·litat a cavall d’un continu fer i desfer, així era en Jaume Puig i Carné.Perduda la guerra, passà a França. En comptes d’ésser arraconat al camp de concentració d’Arge-lés com la immensa majoria dels derrotats, ell acon-seguí ser contractat laboralment per podar, enso-frar i veremar les vinyes del Rosselló. Per no massa temps. Només fins que Hitler entrà a París l’any

Jaume Puig i Carné, el gravador (1)

1940. Llavors, el nostre home, sense dubtar-ho, és a dir: amb la rauxa pels núvols, passà a la Resistència organitzada des de Montauban, a tirar trets als na-zis, a rebentar vies i a ensorrar ponts.Fou detingut a Perpinyà l’any 1943. En una de les anades la capital del Rosselló. Sortint de l’estació com qualsevol altre francès ho hauria fet, bo i fent una camaleònica llambregada pels voltants, es posà a lligar una cigarreta de picadura. Ben a prop d’allà, a la seva esquena, un gendarme se’l quedà mirant i, tan prompte com l’hagué encesa, se li atansà bar-rant el pas i espetant altivament: Espagnol, papiers!. Atrapat i mans enlaire, bo i entregant la documen-tació, en Jaume tingué esma de preguntar al de la gendarmeria: Et, comment savez-vous que je suis es-pagnol? A la qual cosa el col·laboracionista francés li respongué: Contrairement aux francais, seulement les espagnols roulen les cigarrettes com vous les faites:

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 89 - Juny 2015 15

à l’envers. De Perpinyà fou transferit a la presó de Romainsville i d’aquesta a la de Compiègne, la que encara hi ha entre París i Lille, la que aleshores era el pas previ a la deportació al camp de concentració i extermini de Dachau.Però el gravador s’escapà de Compiègne –no sé com– abans de ser deportat. Uns dies després tor-nava a bregar per la zona de Montauban-Garonne abonat a la resistència, ara, però, fent d’escura-xe-meneies, de manera que l’emmascarament li anava d’allò més bé per saber qui és qui.I posats a saber qui és qui, és de saber que fou en el marc d’aquesta atzarosa vida de resistent al nazis-me que féu el seu millor amic. Un amic que acabà convertint-se en cunyat al casar-se amb la seva ger-mana Rosita. Es deia Amadeu Pons i Macià i tenia per explicit malnom: “Amadeu Pum-Pum”, no sé si concordant amb la cançó del General Bum Bum que “dalt del seu cavall feia tremolar la terra”, o bé perquè era d’allò més del P.O.U.M., era ateu, i li dolia dir-se Amadeu. Vés a saber. En qualsevol cas, el malnom li esqueia. El que sí que sé és que aquest amic Amadeu era ne-bot del president Macià; que també passà per Com-piègne; que d’allà, a diferència del seu amic, ell no se’n pogué escapar; que de primeres fou deportat a Dachau i després a Buchenwald, fins a l’allibera-ment de 1945. Sé que sobrevisqué pels pèls; passant de 1’90 d’alçada, l’home arribà a pesar menys de 50 kilograms; el salvà la destresa arreglant rellotges als soldats alemanys dels camps, i polseres requisades per aquests a les víctimes. A Dachau, s’inventà una màquina per fer la feina, que després, ja lliure, el feu ric de regalies (royalties). Més esbojarrat que en Jaume, l’Amadeu mai va tornar a viure a Espanya. Muntà una fàbrica a França en la qual només con-tractava gent que havia participat a la resistència, i es convertí en suport de l’activitat clandestina d’en Josep Pallach –també de l’antic Bloc Obrer i Cam-perol i del POUM– que a Catalunya maldava fent d’opositor al règim de Franco, dirigint l’esquifit MSC (Moviment Socialista de Catalunya). Aquell MSC, erigit a la vista de que els aliats no ens envaïen i alliberaven en acabar la Segona Guerra Mundial, s’escindí –com déu mana a tot el que sigui d’arrel trotskista– a finals dels anys seixanta, en tant que els seus dirigents trigaven a desempallegar-se del marxisme fundacional. L’un fou el Reagrupa-ment Socialista d’en Pallach i l’altre la Convergèn-cia Socialista d’en Joan Reventós. L’Amadeu continuà de pallaquista. En Jaume ni tan sols havia entrat al MSC, ni l’any 1945 ni el 1975, però sempre estigué per ajudar al seu amic intim en les seves “anades i vingudes” a Catalunya. Acabant la mundial, en Jaume tingué el pensament de tor-

nar a casa i prou. Després d’una darrera acció, via muntanyes d’Andorra, per retornar una neboda als seus pares a França, posats a passar-ho malament trià Barcelona on hi tenia parents que li podien ofe-rir matalàs i cullera per alleugerir-li el viure. I així fou que “El Gravador” tornà de l’exili. L’any 1947, després de conèixer una sastressa del barri de Sant Antoni de Barcelona, nou anys més jove, es casà. Ella es deia Montserrat Gràcia i Mon-taner i podia ser tan arrauxada i divertida com ell o més. Optaren per Viladecans a l’hora de fer vida i tenir fills; i aquell poble trist, ensopit i allunyat de l’enrenou barceloní, rebé una alenada fresca de les dignes de reconeixement, gràcies a una parella que amb rialles feia pols l’adversitat. Ell, acostumat a qualsevol contrarietat, s’hi avingué bé a la Vila; ella, ja no tant, jo l’havia sentit dir gargantejant amb un xic de sorna: A Barcelona, on ningú coneix ningú, tot-hom em coneixia per “la Montse”, aquí, a Viladecans, que tothom coneix tothom, ningú em coneix com “la Montse” sinó com “la dona del Gravador”. Aposentats en aquella torreta al capdavall del car-rer Sant Josep cantonada Enric Granados, conver-tiren el jardí-hortet del darrera que feia cantonada amb el carrer Enric Morera –un cop tancat però vol-tat de nombroses finestres per ventilar l’interior– en el taller de gravació d’en Jaume. Quan hi vaig entrar per primera vegada l’any 1969, s’hi accedia, per una porteta de ferros i vidre opac al carrer Enric Granados que donava a una petita eixida situada entremig de la casa i el taller. Mig poble hi acabà desfilant per aquella porteta anant darrera d’ells dos o de qualsevol dels seus tres fills el Jaume, la Carmeta i el Jordi. Sempre hi trobaves una autèn-tica resposta a qualsevol recerca industriosa o t’hi apropaves buscant amistat; perquè sempre, sem-pre, t’obrien la porta..., sempre, menys quan venien la Rosita i l’Amadeu Pum-Pum.

(continuarà)

Xesco Boix (1946-1984), mestre i pedagog, va ser el pioner de l’animació, sobre tot per a infants, a Catalunya. Molt influït per la música folk nord-americana i gran amic de Pete Seeger, va pertànyer al moviment escolta, de la mà de Mn. Antoni Batlle, el gran impulsor i introductor de l’escoltisme a Catalunya. Va morir en tràgiques circumstàncies el 21 de juliol de 1984, als 38 anys.

El 1981, tres any abans de la seva mort, va participar als actes de celebració del 25è aniversari de l’Agrupament Escolta Sant Joan de Viladecans. L’any vinent, 2016, aquesta entitat per la qual han passat molts dels nens i joves de la nostra ciutat, celebrarà el 60è aniversari.

1981, Xesco Boix en el 25è aniversari de l’Agrupament Escolta Sant Joan

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 89 - Juny 2015 16

la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns