de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:puntviladecans@telefonica.net

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

83Any 8

15 de desembre de 2014

Sumari

La nostra comarcaEl passat 14 de novembre es va celebrar a Viladecans, a l’Àtrium, l’acte de lliurament dels Pre-mis de Reconeixement Cultural promoguts pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, que volen ressaltar la tasca que es duu a terme a la comarca en els diversos camps relacionats amb la cultura. Va ser un acte molt ben muntat i molt agradable, i en el qual diverses entitats viladecanenques van ser nominades com a finalistes, i dues d’elles –l’Agrupament Cultural La Lira i el Centre Ocupacional Caviga– van rebre el guardó de l’àmbit corresponent.La celebració d’aquest acte ens va fer posar els ulls a tots plegats en la nostra realitat comarcal. De fet, el Baix Llobregat no és una comarca gaire cohesionada, ni amb una centralitat clara. La mateixa xarxa de comunicacions, per exemple, no està gens pensada amb criteris comarcals. Però tot i així, veiem com cada cop creix més la consciència comarcal. Sens dubte que en aquest sentit van ser un gran impuls les lluites obreres dels temps del franquisme i dels primers anys de la transició. Unes lluites obreres que en els moments actuals han de prendre, i estan prenent, noves formes davant la crisi que tant ens afecta i la manca de les inversions necessàries per po-der fer-hi front.I, juntament amb això, veiem també com creix aquesta consciència a nivell de vida associativa. L’acte del dia 14 en va ser un molt bon signe. I en podríem assenyalar també molts d’altres, començant pels que s’estan realitzant en el nivell més proper de les terres del Delta i que tan clarament es van manifestar en el rebuig al projecte d’Eurovegas. I tot això, amb l’esperit d’in-tegració mútua dins l’amplíssima diversitat que aquí vivim, en aquesta petita pàtria que tan bé expressa el text amb què va començar l’acte del dia 14, i que trobareu reproduït a les pàgines 2 i 3 d’aquesta revista.

2 El Baix Llobregat. José Luis Atienza4 Valorar el Remolar. Josep Ginjaume5 L’Assemblea Oberta comença a caminar. David

González5 Magdalena Modolell assisteix a un acte del Grup

Tres Torres6 Quarta trobada de Clubs de Lectura. Remei López7 Torna el Pessebre Vivent a Viladecans. Amics del

Pessebre Vivent de Viladecans7 Sardanes per començar l’any. Francesc Lligadas8 Dues distincions a la nostra revista9 Cançó del dolç retorn. Irene Vidal

11 La LOMCE, la LEC i les competències del consell escolar. Montse Pastor

12 Sobre el nom de les noves instal·lacions esportives al Parc de la Torre Roja. Francesc

Arnau13 Ordenem les ordenances de 2015. Bàrbara Lligadas14 L’ull i la ploma: Llum i ombra. José Luis Atienza i Jaume

Muns15 En homenatge a la Pepi. Mercè Solé15 El racó de la llengua: Un dia de cada dia. Josep Lligadas16 La mirada aguda: Aligot vesper. Eio Ramon17 Recerca històrica: L’informe del metge Jornet del

1910 (I). Xavier Calderé19 La memòria en imatges: Cursa escolar el 1975. Jaume

Muns

El Baix Llobregat és la gent del Baix.És homes i dones.El Baix és trenta municipis i un riu.

El Baix Llobregat és Viladecans, és Martorell.El Baix és Esparreguera, és Cervelló, és Collbató,és Cornellà, el Prat, Sant Boi,és Esplugues, Sant Andreu de la Barca, Sant Vicenç dels Horts,és mar Mediterrani.és Montserrat, és Collserola, és el Garraf.

El Baix és un dinar amb traductor simultani. És una taula on el pa és pa i és pan.És una taula on el vi és vi i és vino. És un pati on els nens parlen en catalàjuegan en castellano.

El Baix és el riu Llobregat,és Pallejà, la Palma de Cervelló, Castellví de Rosanesés una xafogosa nit d’estiu,és un malalt en llista d’espera, és la pluja sobtada de setembre.

És una bandera estelada,és una bandera andalusa,és una bandera extremenya, és una bandera espanyola.El Baix és una senyera.

El Baix és terra de Catalunya.És sang de moltes terres,és terra de colors,és terra del nord,és terra del sud,és terra de mars enllà.

És Castelldefels, és Sant Just, és Molins de Rei,és un diumenge de caramelles,és un concert de cant coral,és un canto rociero.

El Baix és el Nord, és el Sud, és el centre.És Abrera, és Begues, és el Papiol.És quaranta anys d’enfilar-se a les bastides,és una vaga general,és un onze de setembre de 1976 a Sant Boi.

El Baix és Gavà, és Sant Joan Despí, és Sant Climent.És un passeig per la platja un dia d’hivern.És la ginesta als boscos en primavera. És la petita depressió del diumenge a la tarda.És la inauguració d’un nou centre comercial.És la cua de l’atur. És un conjunt de més de 800.000 habitants, etcètera, etcètera.

El Baix Llobregat

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 83 - Desembre 2014 2

És Corbera, és Olesa de Montserrat, és Santa Coloma de Cervelló.El Baix és un vell tossut.És una parella divorciada.És una fàbrica amb ERE.És una escarxofa, un espàrrec, una cirera.És una tractorada.És un petit comerciant en descrèdit.És un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El Baix és Sant Esteve Sesrovires, és Torrelles, és Vallirana. És el meu esforç i el vostre esforç.És la meva veu i la vostra veu.És la teva vida i la nostra vida.

El Baix és tu, i tu i tu,i tot d’altra gent que no coneixes.És el teu secret i el secret dels altres.

El Baix és Sant Feliu.És el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat.

El Baix és tothom.El Baix és ningú.El Baix és aquests premis de Reconeixement Cultural.

(Text d’Obertura de l’acte d’entrega dels Premis de Reconeixement Cultural del Centre d’Es-tudis del Baix Llobregat, celebrat a Viladecans el 14 de novembre de 2014. Inspirat i amb fragments del poema “El poble” de Miquel Martí i Pol, adaptació de José Luis Atienza).

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 83 - Desembre 2014 3

Valorar el Remolar

Com n’és de difícil gaudir de l’Espai Natu-ral del Remolar en el nostre temps lliure... El que hauria de ser –i ho és– la joia de la corona entre els nostres atractius turístics

i mediambientals resulta inaccessible per a la majo-ria dels mortals, almenys durant gran part de l’any. Això és degut –al meu entendre– principalment a tres motius: 1) L’horari de l’aparcament. Encara que sembli mentida, durant els mesos de juliol i agost només està obert de 9 a 15 hores, en plena època estival i quan els dies s’allarguen més. La resta de l’any tanca un parell d’hores més tard, exceptuant els caps de setmana i festius d’abril a juny en què passa el cade-nat a les set del vespre. En tot cas, si ens desplacem en vehicle privat hem de saber que el Remolar i les tardes conjuguen poc i malament. 2) La impossibilitat d’arribar al Remolar en carril bici. El Camí del Mar acaba en la seva intersecció amb l’Autovia de Castelldefels i des de la rotonda fins a l’accés a l’espai natural ens separa una carrete-ra d’un quilòmetre –si fa no fa– amb vorals estrets i un parell de revolts perillosos. Tot un esport de risc no apte per a famílies i encara menys per a mainada amb poca experiència damunt les dues rodes. 3) La inexistència de cap alternativa de transport públic. La línia d’autobús L99 que connecta Vilade-cans amb la T1 de l’Aeroport del Prat passa a mig quilòmetre del Remolar... però hi passa de llarg. Ningú s’ha plantejat la possibilitat d’habilitar una nova parada o un desviament del trajecte d’aques-ta línia per permetre l’accés en transport públic a l’espai protegit. Una parada que, per cert, també po-drien utilitzar els turistes aficionats a l’ornitologia i l’observació d’ocells que aterren al Prat. ¿Tant costaria obrir tots els dies de l’any l’aparca-ment fins a les set de la tarda? Només es tracta de passar un cadenat... Si realment valorem el que te-nim i volem treure’n partit de forma sostenible i res-ponsable, fomentant l’oci familiar, el contacte amb la natura i el turisme de qualitat hem de reconèixer que tenim molt mal plantejat l’accés al Remolar i molta feina pendent. ¿S’imaginen que l’aparcament de la Fageda d’en Jordà tanqués a les tres de la tarda en plena temporada d’estiu? A Viladecans hi ha coses que costen d’entendre.

Josep Ginjaume

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 83 - Desembre 2014 4

El passat dimarts 18 de novembre va tenir lloc a l’Ateneu Pablo Picas-so la primera Assem-

blea per constituir un espai on s’organitzi la ciutadania que vol una ruptura radical amb les polítiques que fan pagar la crisi sistèmica que patim a la classe treballadora.A l’acte hi van assistir unes trenta persones que van mostrar el seu suport a la creació d’aquest es-pai on l’esquerra transformadora amb tots els seus matisos pugui confluir per unificar i enfortir les lluites socials, a més d’obrir es-pais al debat i la reflexió. En defi-nitiva, crear una eina que serveixi com a contrapunt a un poder, en aquest cas municipal, poc obert a

L’Assemblea Oberta comença a caminar

una participació ciutadana real, i desconfiat d’unes mobilitzacions populars que el qüestionen. És per tant una necessitat d’aquests temps que vivim organitzar-nos des de les bases, agrupats en la diversitat (que no vol dir homo-geneïtzats) per començar a ser protagonistes d’un canvi que de-finitivament ja estem vivint, i que si no decidim nosaltres quina di-recció ha de prendre és segur que ho faran per nosaltres.En aquesta assemblea inaugural es va decidir aprovar per consens un manifest que servirà per de-terminar el marc ideològic a tra-vés del qual funcionarà. Aquest manifest advoca per una econo-mia al servei de les persones, es defineix feminista, ecologista,

antifeixista i internacionalista i reclama una democràcia partici-pativa de base.Animem a tota la ciutadania in-teressada i convençuda de la ne-cessitat de participar en espais de transformació social des de baix, des de la democràcia directa, i des del suport mutu, a participar en la propera assemblea que es realitzarà el dia 19 de desembre a les 20h, en un lloc del que prope-rament informarem.

David González Ibañez

El Grup Tres Torres va celebrar el passat 11 de desembre, el seu 10è aniversari, amb una xerrada de Jaume Lligadas sobre la mina d’ai-

gua Modolell i la primera font pública de Viladecans. El més sorprenent de l’acte va ser que va comptar amb la inestimable pre-sència de la Sra. Magdalena Modolell, tiba-da com sempre i ben conservada, perquè, segons diuen les males llengües, fa cent anys que va morir. Però es veu que el Grup Tres Torres té un gran poder de convoca-tòria. L’acte finalitzà amb una excel·lent in-terpretació musical del violoncel·lista Josep Ruiz.

Magdalena Modolell assisteix a un acte del Grup Tres Torres

Fotografia: Carles Castelló

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 83 - Desembre 2014 5

Enguany fa 100 anys que va nèixer la Manco-munitat de Catalunya i amb ella la “Xarxa de Biblioteques Populars”amb la voluntad de donar accés al coneixement a tota la po-

blació. Els polítics de la Mancomunitat van ser molt avançats, tenien molt clar que la ciutadania havia de tenir feina a la fàbrica o al camp però havien de te-nir formació, on l’havien d’adquirir era l’escola i a la biblioteca, els dos pilars per adquirir coneixement. Amb homes i dones amb formació s’aconseguiria una societat sòlida i amb futur. La història del país no seria favorable a les seves polítiques educatives i de lectura pública, com ara les anomenem. Però la Xarxa de Biblioteques Populars, l’Escola de Bibliotecàries i la Biblioteca de Catalunya, gràcies a la Diputació de Barcelona (que va mantenir totes tres institucions, entre d’altres nascudes amb la Manco-munitat) sempre es van mantenir fermes i adaptades als nous canvis, sense oblidar el seu compromís amb la societat: fer possible l’accés al coneixement. Han arribat fins al segle XXI, la Xarxa de Biblioteques Po-pulars s’ha transformat en la Xarxa de Biblioteques Municipals, conformada per dues-centes vint biblio-teques de la província de Barcelona.L’Escola de Bibliotecàries és ara la Facultat de Biblio-teconomia i Documentació de la Universitat de Bar-celona. I l’esplèndida Biblioteca de Catalunya s’ha convertit en la Biblioteca Nacional de Catalunya. Les biblioteques s’han adaptat a tots els canvis i ne-cessitats de la societat. Amb l’arribada de la demo-cràcia i una nova organització de govern es van con-solidar, és el servei que més democratitza l’accés a la informació. L’oferta de serveis per gaudir de la lec-tura o la cerca d’informació és amplia. Dins la diver-sitat d’oferta de cada biblioteca, els clubs de lectura és una de les activitats estrella. Amb cada lectura re-alitzem un esforç intel·lectual, llegim en solitari, i es converteix en un acte íntim.

La lectura és un acte íntim, solitari, realit-zem un esforç intel·lectual. El club de lectura ens permet compartir la lectura, en-riquir-nos, millorar intel·lectualment, socialitzar-nos en un país on els índexs lectors estan molt per sota la mitjana europea. A casa nostra s’ha fomentat poc el gust per la lectura, trobar un grup d’amics i amigues amb qui pots compartir les reflexions sobre literatu-ra, suposa una millora de la persona, en la seva au-

toestima. Cada membre del club fa una lectura dife-rent. Compartir la lectura suposa fer tantes lectures de l’obra com membres conformem el club. Totes les biblioteques que formen part de la Xarxa de Biblioteques Municipals com a mínim, ofertem un club de lectura, col·laborem amb els clubs dels diversos agents socials. L’objectiu és sempre el mateix: compartir el gaudi de la lectura, independentment de l’edat, gènere o les dificultats lectores. Tots i totes tenim el nostre club i les nostres lectures. Així va quedar demostrat a la 4a Trobada de Clubs de Lectura a AtriumViladecans. A les trobades ante-riors, van trobar-nos amb els companys d’altres bi-blioteques de la província de Barcelona. Enguany, hem participat mil tres-centes persones amb l’obra de teatre Stockmann, a càrrec del Grup de Teatre les Antonietes. Una versió de l’obra de teatre Un enemic del poble de Henrik Ibsen. Una representa-ció excel·lent sobre un tema d’actualitat, la gestió del bé públic o la gestió de la informació, temes actuals tot i que l’obra va ser escrita fa un segle.Som molts els lectors i lectores que formem part dels clubs de lectura de la la XBM (Xarxa Biblioteques Municipals), tots junts demostrem que l’accés a la in-formació, a la formació, a través dels serveis de lectu-ra pública, sumem, enfortim les nostres biblioteques públiques. Gràcies a tots els nostres usuaris i totes les nostres usuàries de biblioteques públiques i aprofito l’ocasió per convidar a tots els ciutadans i totes les ciutada-nes que no en sou usuaris habituals perquè ens visi-teu més sovint. Ens veiem a la Biblioteca de Viladecans o la XBM!

Remei López

Quarta trobada de Clubs de Lectura a Viladecans

Foto: Llobregat Digital

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 83 - Desembre 2014 6

Torna el Pessebre Vivent

a Viladecans

Viladecans, a pesar de haver-se convertit els darrers anys en zona industrial, té a be mantenir i re-cuperar una sèrie de tradicions

molt nostrades: els gegants, els diables, els castellers, el ball del Patatuf, els pessebres, etc.Enguany en recuperarem una altra. Al bosc de cal Ginestar, tornarem a viure el Pesse-bre Vivent que durant uns anys es va fer al jardí municipal. Posar en marxa tota la in-fraestructura necesària per dur-ho a terme, ha estat laboriós. Però gràcies a la voluntat i esforç d'una sèrie de persones desinteressa-des, creant el vestuari, els decorats, els tex-tos, i fent d'actors i actrius, etc. etc. (sempre

hi ha d'haver etc.), aixecarem el teló, dit amb argot te-atral, el proper 20 de desembre i du-rant tres caps de setmana: 20 i 21 de desembre, 27 i 28 de desembre, i 3 i 4 de gener. Es durà a terme amb tres passis dia-ris: 17,30, 18,30 i 19,30h.Nerviosos però il·lusionats, espe-rem que el poble de Viladecans res-pongui i vingui a veure l'espectacle que hem prepa-

rat amb tot el respecte per establir de nou aquesta tradició que volem que es consolidi a la nostra ciutat.Esperem aconseguir-ho.

Amics del Pessebre Vivent de Viladecans

Sardanes per començar l’any

Ballada de Sardanes el dia 1 de gener a dos quarts de 8 del mati.

Vine a veure sortir el primer sol del 2015 al Baix Llobregat mentre escoltes la nostra música i balles la nostra dansa!Xocolata amb melindros a la mitja part.Aprofita el nostre autocar que tindrà les seguents parades:• Sortida de Cornella a dos quarts de 7 del mati a

l’Estació de Autobusos (carretera del Prat cantó Victor Pradera).

•Parada a Sant Boi (Camps Blancs) a la carretera de Santa Creu de Calafell davant la gasolinera de la carretera.

•Parada a Viladecans, a l’avinguda de la Gene-ralitat, davant la parada dels taxis i autobusos.

•Parada a Gavà, carrer de Joan Carles I, al costat del pavelló Jacme March (parada autobús).

Es calcula que a les 10 del mati sortim de Begues per fer el camí al revés amb les mateixes parades.El preu es de 7 € anar i tornar.Cal reservar la plaça de l’autocar. Informació: Francesc Lligadas (93 474 29 91 i 609 70 19 62).

Francesc Lligadas

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 83 - Desembre 2014 7

Ho anunciàvem en el número passat i ara aquí en donem notícia. La nostra revis-ta Viladecans Punt de Trobada ha rebut dues distincions que ens alegren i ens

empenyen a continuar tirant endavant.La primera va ser la de finalistes del Premi de Co-municació que periòdicament atorga el Centre d’Es-tudis Comarcals del Baix Llobregat, dins un conjunt de premis que aquest any es van fer públics en un acte celebrat precisament a Viladecans, el dia 14 de novembre, a l’Àtrium. No vam guanyar el Pre-mi, que va aconseguir merescudament la Televisió d’Esplugues, l’única televisió local que encara es manté viva a la nostra comarca. Però el sol fet de quedar finalistes ja ens honora molt.I l’altra distinció va ens el va concedir la Fundación Espejo, que ens va designar per rebre el “IX home-natge poètic i de compromís social amb la ciutat de Viladecans”, L’homenatge va tenir lloc el dia 30 de novembre a la Biblioteca de Viladecans, i en ell el

Dues distincions a la nostra revista

Josep Lligadas, en representació del Punt de Trobada, el portaveu de la Fundació Espejo, Irene Vidal (1r. premi), José Luis García (2n. premi), Ramon Ripoll,membre del ju-rat i homenatjat. Salvador Obiols (premi a l’autor local) i José Luis Atienza, regidor de Cultura. Fotografia: Jaume Muns

Maria Comas i Josep Lligadas, al costat dels represen-tants de la guardonada ETV Televisió, d’Esplugues de Llobregat, i de Joan Salvat Saladrigas, de Sant Feliu de Llobregat, també finalista.Fotografia: Jaume Muns

regidor de Cultura José Luis Atienza va fer una pre-sentació molt elogiosa de la feina que fa la nostra revista.Com dèiem al començament, totes dues distinci-ons ens alegren i ens empenyen a continuar tirant endavant. I sens dubte que també empenyeran als nostres lectors a animar-se a escriure en aquestes pàgines, que són pàgines de tots.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 83 - Desembre 2014 8

Cançó del dolç retorn

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades per si tot d›una mor

algú que estimes o llegeixes un vers o penses en el joc

perdut

Joan Vinyoli

He tornat a casa després de molts viatges assedegat de tu,ancorat com n’estic a una vida ardent que no vol mai finir.

No sóc d’allà, ni sóc d’aquí.Sí un dansaire atrevit puntejant la seva fi.

Recamino l’indret d’un sender conegut fa potser masses anys,i m’assec en un banc on ensumo l’encens d’un petó molt llunyà.

No ets d’aquí, ni d’allà.Donaria el meu nom per poder-te atrapar.

Quedaria buidat de qualsevol tresor per poder-te tenirenredada al meu coll com aquell prenedor que jo et vaig oferir.

He vingut a cercar en racons oblidats la certesa d’un jo,un record fugisser relliscat per descuit d’una branca de pi,o un mot penedit escapat d’una boca com un bri de lli,qualsevol sentiment colpidor assedegat que s’endugui la porun descuit afeblit o un pas desconfiat que et condueixi a mi.

És ben cert. Fou aquí.

On jo vaig engolir despietadament l’olor del teu vi.On vas ofrenar-me tot el que floreix en nom de l’amor.On vam escoltar plegats tots dos junts el seu primer plor.

Ella ens va seguir,l’estela sagrada petjada en l’arena d’aquest sòl tan fi.

Reia al balancí, quan jo l’empenyia provant de gronxar-la lluny ben lluny d’aquí.Contàvem el món,amb nombres confosos, parells i senars, altres sense nom.

M’adonava prou mentre s’enfilava per les meves cames que l’amor no es mou, i que el sentimentd’estimar la filla és ben suau i tou com aquell cotó rosa i endolçit de Festa Major.

Junts vam trencar el plorquan la seva mare amb un dolç somriure se’ns acomiadà.Immersos restarem moltes matinades sense respirardarrera la porta els seus talons negres creient escoltar.

No puja l’escala!No torna a casa!No ens ve a acaronar!

La llum s’apagà.Un dol fosc i negre trencà el mecanisme i el temps capgirà.

Que torni! que torni! Plorava la nena trencada pel mig.Que torni! que torni! Perdut com estava cridava a les nits.

Però no tornà. Ni el seu dolç somriure, ni la seva vida, ni el seu tarannà.Ni la meva calma, ni la meva joia, ni el meu despertar.

Vaig fugir ben lluny,deixant la tristesa, la filla i la casa tot ben doblegat.Remugaven tots sempre al meu costat: el bull se li esmuny.

Que tornin! que tornin! Cridava la nena ja sola del tot.Que morí! que morí! Demanava al cel tot el que jo sóc.

I vaig fer camí.Perdut per la vida, finit d’aventura, malferit de mort.Ningú sap com resta l’ànima d’un home esquerdat i sol,ni tan sols com marxa el seny de la testa quan el cor és mòlt.

I avui sec aquí,la nena que busco em du la tendresa d’un proper retorna la vida aquesta que encara no vol a mi concedir-me el seu darrer jorn.

El seny va tornant, quan veig que s’atansa amb la bicicleta feliç, delirant.

S’atura enfront meu,puja pels genolls del cos envellit i em besa el nascridant com un boig: tinc avi! tinca vi! Se’m penja del braç.

He tornat a casa després de molts viatges i he tornat a tu,els ulls del teu nét, el fill de la filla, s’han endut el fred.

Irene Vidal i GarciaXI Concurs de Poesia ”Espejo de Viladecans”

Primer Premi

L’aprovació de la LOMCE ha afectat greument les compe-tències dels consells escolars, òrgan principal de participa-

ció de les famílies en el procés educatiu dels nostres infants.Tanmateix, cal recordar que aquesta Llei Orgànica és clarament rebutjada per una gran majoria social a Catalunya i que tant el Parlament català (amb el suport de 103 dels seus 135 diputats) com el govern de la Generalitat han interposat sengles recursos d’inconstitucionalitat contra nombrosos dels seus preceptes.A Catalunya, des de 2009, la principal norma que regula el model de sistema educatiu és la LEC, la Llei d’Educació de Catalunya.En comparació a la LOMCE, la Llei d’Educació de Catalunya permet:•Aprovar el projecte educatiu del

centre, les normes d’organització i funcionament, la programació general. La LOMCE, en canvi, sols dóna als consells la compe-tència per “avaluar” aquests ins-truments.

• Intervenir en el procés d’admis-sió d’alumnes i intervenir en pro-cessos de resolució de conflictes. La LOMCE sols esmenta que als Consells escolars cal que siguin infor-mats.

•Aprovar els criteris de col·laboració amb altres centres i amb l’entorn. Aprovar les propostes d’acords de coresponsabilitat, convenis i altres acords de col·laboració del centre amb entitats o institucions. Aprovar les di-rectrius per a la realització d’activitats escolars complementàries i extraes-colars, i avaluar-ne el desenvolupa-ment. Respecte a tots aquests punts, la LOMCE sols considera que els Con-sells escolars han de ser informats.

D’altra banda, a dreta llei, cal remarcar que continua sent competència dels con-sells escolars –la LOMCE no ho prohi-beix expressament– tant l’aprovació del pressupost del centre i el rendiment de comptes, com l’aprovació de la carta de compromís educatiu.Des de la FAPAC, tant per aquells casos en què la LOMCE no ho prohibeix direc-tament, com en aquells altres on malgrat la interferència estatal l’emparament de la LEC és clar, reinvindiquem que les AMPA puguin plantejar la necessitat que tots i cadascun d’aquests veritables instruments d’autonomia i participació siguin sotmesos a l’aprovació preceptiva dels respectius Consells escolars.

Així mateix, exigim al Departament d’Ensenyament de la Generalitat el res-pecte a aquest criteri en els centres on els Consells escolars així ho manifestin i segueixi emparant-se en l’actual quadre de competències previst a la LEC, fent-lo prevaldre, si cal, davant d’una Llei esta-tal que, a la pràctica, buida de contin-guts els canals de participació formals de les famílies.

Montserrat Pastor

La LOMCE, la LEC i les competències del consell escolar

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 83 - Desembre 2014 11

Sobre el nom de les noves instal·lacions esportives al

Parc de la Torre Roja

La nostra Associació de Veïns Parc de la Torre Roja va demanar d’in-tervenir al Ple Munici-

pal del 27 de juny de 2013, on es debatia la modificació del projec-te de les instal·lacions esportives en substitució i al lloc que ocu-paven les antigues Piscines Joan Masgrau; instal·lacions que ja són quasi acabades i a punt d’in-augurar-se.La nostra intervenció volia mani-festar el nostre malestar per:•La manca de participació ciu-

tadana en l’elaboració del pro-jecte.

•Potser s’hauria d’haver fet una consulta ciutadana sobre si s’haurien d’haver mantingut les antigues instal·lacions i ens hauríem evitat (o no) de supor-tar els propers anys el cost de les noves.

També volíem manifestar la nos-tra incapacitat per tal de promou-re aquesta participació i evitar (o no) l’enderroc de les antigues instal·lacions.I finalment adreçàvem al plenari la següent petició: “Malaurada-ment la Piscina anterior ja no es pot salvar. Preguem almenys en aquest plenari que mantingui si més no el nom per al nou complex esportiu: el nom del primer alcalde democrà-tic de la nostra ciutat, el Sr. Joan Masgrau. Aquesta és la petició de la nostra Associació de Veïns Parc de la Torre Roja”.Se’ns va contestar en el mateix ple que “les instal·lacions no són un equipament de barri, que ho són de ciutat”. Més raó encara de la petició de participació ciu-tadana per a obres d’aquestes ca-racterístiques, i també una raó de pes perquè es mantingui per a les

noves instal·lacions el nom del primer alcalde democràtic de la nostra ciutat, una raó de memò-ria històrica. A la nostra petició, per cert, s’hi ha adherit també el Grup Tres Torres, que treballa pel manteniment del nostre Patri-moni Històric i Cultural, tal com expliquen en el seu Butlletí Canis Vallis de novembre-desembre.A data d’avui no hem rebut res-posta a la nostra petició. És més, sembla que a les noves instal-lacions se’ls vol posar el nom d’Instal·lacions Esportives Parc de la Torre Roja. ¿No havíem quedat que no eren equipaments de barri, que eren de Ciutat?

Francesc Arnau i Sánchez

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 83 - Desembre 2014 12

Vivim una crisi que fa massa anys que dura i que pel camí ha anat deixant pobresa, an-

goixa, risc d’exclusió social, des-nonaments, pobresa energètica... Fa massa anys que patim els efectes devastadors d’una eco-nomia especulativa que a l’Estat espanyol va prendre forma de totxana. Aquí, la incorporació de les dones al mercat laboral no va compor-

tar una millo-ra de les ren-des familiars, incrementant així la quali-tat de vida de la majoria de ciutadania i fent créixer el gruix de gent que forma la classe mitja-na. Aquí, la incorporació de les dones al mercat la-boral va servir que fer créixer el mercat im-mobiliari, el

qual no va ser regulat com cal per culpa d’interessos particulars d’uns quants i afavorit per aquell dogma “anar de lloguer és llen-çar els diners”. Tenint en compte aquest escenari, quan la bombolla va explotar, el resultat va ser dramàtic. I aquells més febles i menys culpables són qui estan pagant les conseqüèn-cies. Mentre es rescaten bancs amb els diners de tots plegats, es desnonen persones que tenien hipoteques amb aquests bancs. Unes entitats financeres que, al

Ordenem les ordenances de 2015

seu torn, proporcionaven targe-tes opaques als seus directius. A la nostra comarca no hem res-tat al marge dels efectes de totes aquestes perversions, i les xifres d’atur i els casos de desnona-ments fan feredat. Per això no entenem que es continuï apos-tant per receptes antigues, aque-lles que ens han dut on som. Que s’aposti per projectes de baix ren-diment i inversió ràpida, en lloc de mirar el futur amb paciència, solidesa i solvència. Com tampoc entenem que es presumeixi de tenir superàvit en uns pressupostos municipals des d’un govern local suposadament d’esquerres, en lloc d’aprofitar aquest fet per reduir la pressió fiscal als viladecanencs, introdu-ir mesures de progressivitat fis-cal que donin un respir als més vulnerables, o bonificacions que facilitin la dinamització de l’eco-nomia local. Per això, des d’Esquerra Vila-decans, hem presentat tot un seguit d’al·legacions a les orde-nances municipals de 2015 que s’han d’aprovar en el darrer ple d’aquest mes de desembre, per obrir aquest camí cap a una nova fiscalitat que s’adapti millor als diferents grups poblacionals. A través de diversos tipus de me-sures que van en aquesta línia, com les bonificacions en l’IAE per contractació d’aturats o l’am-pliació de reduccions en l’IBI, proposem que els pressupostos municipals no siguin aliens a la realitat laboral i social que es viu als nostres carrers; de manera que les ordenances siguin sensi-bles i reflecteixin flexibilitat da-vant la diversa realitat i els grans reptes que actualment tenim.

Bàrbara Lligadas

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 83 - Desembre 2014 14

L’ull i la ploma

Foto impressionant i bella, més en-llà del oh que maco que ens surt de la boca i del qual se n’enfoten els no barcelonins. Contrasta la foscor dels núvols que envaeix el cel com fumarada d’incendi amb els colors brillants del vessant per on treu el cap el campanar de Gisclareny. El bosc s’omple de tonalitats de fulles madures. Les copes dels arbres com els mals estudiants: han copiat els grocs i els vermells terrosos del pe-tit company de pupitre: les cireres d’arboç. Si fos una pintura seria im-pressionista, amb el segon pla dels arbres que escalen la pedra, trobant escletxes de terra i vida en les feri-des de les roques. Entre la mitja te-nebra de la distància, més pinzella-des de groc i vermell terra. El Pedraforca s’alça orgullós, el seu cim amb la corba de pedra en forma de forca. La forca és un substantiu polivalent que igual anomena un pal acabat en dues o més puntes per regirar la palla i els fems i carregar garbes i feixos al carro, que dos pals

Llum i ombra

perpendiculars d’on es penjava la corda que ofegava pel coll els con-demnats a mort.Per nosaltres, gent de la plana del Llobregat, el Pedraforca sempre ha estat a la quinta forca. Quan no hi havia cotxes, la quinta forca la tení-em més a prop. Segons Josep Ma-ria Huertas, a Barcelona hi havia quatre forques a les entrades de la ciutat d’on penjaven els penjats set-manes i mesos com a avís per als visitants. N’hi havia una cinquena en el camí al Vallés, ara l’avinguda Meridiana, al turó de la Trinitat, que llavors quedava molt lluny i va quedar “està a la quinta forca” pels llocs antipàticament allunyats.El Pedraforca és com la societat: com més amunt, més pelat és el cor de pedra, més estèril, més inhu-mà. Allà on passen coses, on creix la vida, on pasturen les ovelles, on salten els esquirols, on sonen les campanes, és terra de vilatans sen-se la mítica de les muntanyes dels déus adorades pels homes perquè

com les grans fortunes estan fora del nostre abast de gent petita.La muntanya subalterna sembla una postal de pessebre, allà on posem les cases a sobre dels penya-segats de suro i molsa, gairebé a tocar l’es-quena del paper blau amb estels de paper de plata. El 1900, hi havia 225 persones a Gisclareny, avui en són 29. Som adoradors de cap de setma-na d’aquests paisatges. Si hi ha ca-lers fem turisme rural; si no, home-natgem la visió natural parant-nos a mirar i fer el riu als peus d’un pi, fet que ens delata com el que som: pixapins. Tot i així ens agradaria no ser tan estrangers i trepitjar cada dia l’herba molla, respirar la llum trans-parent i no sentir més soroll que el silenci de l’aire entre les fulles. Però després pensem en el fred, la pluja, el gel, el metge llunyà, la soledat i el mòbil sense cobertura i ens confor-mem a ser passavolants de la natura bella i eterna.

Fotografia: Jaume MunsText: José Luis Atienza

Morir: potser nomésperdre forma i contorns

desfer-se, serxuclada endins

de l’úter viu,matriu de déu

mare: desnéixer

Maria Mercè MarçalRaó del cos (2000)

El racó de la llengua

Un dia de cada diaSe’n pot dir dies feiners, o dies labo-rables, o potser d’altres maneres. Però de fet, tots nosaltres acostumem a anomenar els dies que no són festius amb una expressió que mereix ser me-ditada: en diem “els dies de cada dia”. Si us atureu a pensar-ho, és un nom fantàstic, que denota una filosofia de la vida molt interessant.El tòpic diu que els catalans som gent molt treballadora. I no diré jo que no ho siguem. Però quan parlem dels dies en què cal anar a treballar, no els designem amb un derivat de treball o dels seus sinònims (“feina”, “la-bor”...), sinó amb una expressió que evoca una cosa més pacífica i tranquil-la: són els dies quotidians, normals, del temps que es va repetint sense característiques especials. No em negareu que aquesta és una bona manera de mirar-se la realitat...En fi, que si quan llegiu aquest articlet no és un dia de festa, us desitjo que, en tot el que feu, tingueu un molt bon dia de cada dia.

Josep Lligadas

En homenatge a la Pepi

No conec ningú que hagués afrontat la malaltia i la pròpia mort amb tant de coratge com la Pepi Venegas, que morí el passat 22 de novembre. El càncer

mai no li va impedir viure en plenitud la vida, l’amistat, el seu compromís per un món més dig-ne i millor. Ens ho explicava, al Punt de Trobada, ella mateixa fa un parell d’anys. Sense plànyer-se, sempre amb un somriure, amb llibertat, amb to-tal sentit de la responsabilitat. La vida de la Pepi, massa curta, va resultar plena de sentit, viscuda al màxim. També per als qui no vam tenir ocasió de tractar-la gaire.

Mercè Solé

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 83 - Desembre 2014 15

Aligot vesper (Pernis apivorus)Remolar-Filipines 27/09/2014

Comú en migració per tot el territori. Fa servir el camp magnètic terrestre i la memòria visual per ajudar-se en les seves migracions, evita les grans masses d’aigua en les seves rutes.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 83 - Desembre 2014 16

la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

L’informe del metge Jornet del 1910. Una proposta d’eradicació del

paludisme a Viladecans (I)

Quan Francesc de Paula Jornet i Juncadella va acabar d’escriure el seu escrit, segura-ment es deuria sentir ben satisfet per la feina feta. Era el 21 de juliol de 1910 i el

metge de Viladecans finalitzava el més complet in-forme que s’havia fet mai sobre l’estat sanitari del poble.1 Dins el seu interior, potser pensava que el resultat del seu dictamen oferiria un bon diagnòs-tic de les causes de mortaldat dels seus veïns, cosa que ajudaria a trobar les solucions més adients per rebaixar-la sensiblement en els anys següents. El metge Jornet tenia llavors 35 anys i havia arribat a Viladecans feia poc més de quatre anys, procedent de Sant Julià de Vilatorta.2 Ho havia fet poc després de la mort del seu predecessor en el càrrec: el met-ge santboià Joaquim Vergés i Torres, el qual havia estat responsable de la sanitat del nostre poble, des de 1881.3

De totes formes l’informe del metge local tenia un origen ben clar. Era la resposta a un encàrrec ben explícit procedent de l’ajuntament de Viladecans, conduït pel seu alcalde Francesc Basomba. En efecte, en data de 14 d’abril d’aquell any 1910, els membres del Consistori havien reclamat al facul-tatiu la redacció d’un informe d’avaluació i anàlisi de l’estat sanitari del poble, acompanyat d’una pro-

1 AMVA, Informe de l’estat sanitari de la població redactat pel metge Francesc de P. Jornet, el 21 de juliol de 1910.2 AMVA, Actes del Ple de l’Ajuntament, actes del 26 de maig i del 20 de setembre de 1906.3 No sabem fins quin any va continuar Francesc de P. Jornet com a responsable facultatiu de la sanitat viladecanenca. Sospi-tem que ho va ser fins a mitjans de la dècada dels anys 1910 en què els documents d’arxiu ens constaten la presència d’un altre metge al nostre municipi: el doctor Roberto López Moreno. El que sí que sabem és que, anys després, el metge Jornet va ser declarat desaparegut, l’octubre de 1936, a conseqüència de la repressió a la rereguarda, durant la Guerra Civil. Aquest fet va anar lligat, molt probablement, a la seva afiliació al partit dretà i catòlic de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA); un fet esmentat a l’article de Calbet i Camarassa, Jo-sep M.; Hervás i puyal, Carles i guerrero i sala, Lluís. “Met-ges de Catalunya morts durant la Guerra Civil i la repressió franquista. Estudis preliminars” publicat a Guimbernat. Revista catalana de la història de la medicina i de la ciència, vol 50, Barce-lona, Universitat de Barcelona, 2008, pàg. 109-118. En aquest article, consultable al web http://www.raco.cat/index.php/Gimbernat/article/download/139770/190948, s’hi pot veure una fotografia de Francesc de Paula Jornet.

posta de possibles mesures, que donés suport a la sol·licitud que en breu havia de presentar-se al Go-vern Civil de la província. Es tractava de sol·licitar permís per imposar un nou arbitri municipal que ajudés a sufragar les despeses de l’execució d’un projecte de sanejament dels terrenys insalubres i no conreats del terme. És provat que l’ajuntament de Viladecans de la primera dècada del segle XX s’havia autoimposat el projecte de sanejament del terme municipal, com a fórmula per a eradicar el mal sanitari més recurrent i tradicional de la nos-tra contrada: el del paludisme, també anomenat malària, encara present llavors en algun indret de Marina. Amb aquesta finalitat, el mes de maig del 1910, s’havia creat una junta municipal que s’havia d’encarregar de les obres d’aquell projecte; una jun-ta que va estar formada per una bona representa-ció dels majors propietaris de terres locals: Àngel Arañó, Baldiri Miernau, Josep Carreras, Roc Mas, Pau Formosa, Enric Balletbó o Baltasar Fargas de Casanovas, tots ells acompanyats del metge Jornet.4

L’informe del metge estava molt ben argumentat i documentat i assenyala al lector d’avui cap a la fi-nalitat que es marcava el facultatiu, fa poc més d’un segle. En un primer capítol s’hi mostraven nocions històriques i geològiques del Delta del Llobregat en

4 AMVA, Actes del Ple de l’Ajuntament, acta del 19 de maig de 1906.

Una femella d’un mosquit anopheles –propagador de la malària– en el moment de fer una picada a un ésser humà. Fotografia: Google/images. c/c

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 83 - Desembre 2014 17

Recerca històrica

general i el terme de Viladecans en particular, tot indicant que els terrenys que conformaven la plana deltaica són de terres d’al·luvió que el riu va anar di-positant durant segles. En una segona part, el met-ge il·lustrava el seguit de projectes de sanejament i rectificació del riu que s’havien portat a terme, tant pels propietaris com per l’administració. Eren, en general, projectes, datats de mitjan segle XIX, que cercaven guanyar terres de conreu al delta i alhora, defensar-se dels perills de les recurrents avingudes d’aigua de pluja que no aconseguien drenar conve-nientment fins al mar. Un cop arribat a aquest punt de l’informe, Jornet ens fa parar l’atenció en les causes reals del paludis-me, lligades de forma clara a la geologia imperant en el nostre terme local, dominat per un terreny deltaic amb una gairebé nul·la altitud per sobre del nivell del mar, afavoridor de la presència d’aigües estancades. I ho explica amb gran esforç didàctic: gairebé com si fos el primer cop que s’explicava als veïns i a l’administració, amb aquells termes cientí-fics. El metge, semblava voler demostrar com exis-tia una clara correlació entre les aigües estancades o els aiguamolls presents a la zona de Marina i les anomenades febres tercianes patides sobretot pels veïns que vivien o treballaven en els masos i cases de pagès d’aquells indrets de topònims tant escla-ridors com “Les Filipines” o “L’Àfrica”. Altrament, Jornet intentava acabar amb les antigues creences que afirmaven que el paludisme era la conseqüèn-cia de les emanacions “mefítiques” i “tel·lúriques” dels pantans o del mateix consum de les aigües estancades. I contra aquelles creences supersticio-ses, el metge aportava tot el darrer arsenal que la ciència mèdica i epidemiològica europea havia anat descobrint en relació a la causa de la malaltia: en-tre els més importants, el del francès Charles Louis Alphonse Lavernan sobre l’origen parasitari de la malaltia, l’any 1880, o el del britànic Roland Ross que va demostrar, el 1895, com eren en realitat les picades de les femelles del mosquit de l’espècie Anopheles, les responsables de la transmissió de la malaltia en l’home. El metge, però, no es quedava en el capítol de la di-agnosi, sinó que proposava un seguit de solucions davant del problema. Alternatives que passaven –en general i tal com veurem en la propera conti-nuació d’aquest article– per la dessecació d’unes 800 hectàrees i en el desguàs de les aigües estanca-des mitjançant la construcció de valls i corredores. Aquesta obra d’enginyeria agrària i civil afavoriria l’augment dels camps conreats i, de retruc, també milloraria la producció i la productivitat de les co-llites, cosa que representaria un benefici cap a la fortalesa fisiològica dels veïns i veïnes que podrien lluitar amb millors garanties davant la presència d’altres malalties que també els afectaven en gran manera. Una d’elles era la tuberculosi “en sus diver-sas localizaciones y formas: pulmonar, de laringe, me-

ningea, ganglionar o articular, que podía tener su causa en aquellos vecinos que, aunque debilitados, se pudieron salvar del ataque del paludismo que existía veinte años antes”.5 Malgrat tot, tampoc s’havien de menyspre-ar –en opinió del metge– altres malalties importants en el nostre àmbit local com les provocades per les infeccions intestinals, l’escorbut, l’hematúria, l’epi-lèpsia o, fins i tot, la bogeria.El fet que Jornet afirmés que el perill del paludisme fou recurrent a Viladecans fins vint anys abans del seu informe, ens fa pensar que potser el darrer gran brot de febres tercianes es va produir cap al llarg de la dècada de 1880 i que finalitzà cap a les darreries d’aquells anys i inicis de la dècada dels anys noran-ta. Un fet que potser –i ho diem a manera d’hipòte-si– podria haver anat associat a l’ingent feina dels pagesos locals en conrear terres a Marina –sobretot amb conreus de vinya– fins que arribà la plaga de la fil·loxera al Delta, cap a 1890. En qualsevol cas i per tal de demostrar la forta presència del paludisme fins a aquelles dates, el metge aportava les xifres de naixements i morts del poble que mostraven els documents per ell consultats –molt segurament els Sacramentaris de la parròquia de Sant Joan–, tot in-dicant una reducció en el creixement natural dels veïns del poble, durant tot els primers 90 anys del segle: 2.404 naixements per 3.097 defuncions, cosa que provocava un lògic dèficit del creixement ve-getatiu de la població local que Jornet calculava en 693 individus.6 Uns anys on –segons es llegeix en l’informe– “patien infeccions palúdiques una quar-ta part dels seus habitants, sent els més atacats, els veïns que treballaven o residien de les rodalies de la carretera de València”.7

Xavier Calderé i Bel

5 AMVA, Infome… pàg. 8. 6 AMVA, Padrons Municipals d’habitants, 1857-1897. És curiós constatar com la població total del poble, malgrat el dèficit del creixement vegetatiu assenyalat, va augmentar sensiblement, durant el període que va de 1857 (1.088 veïns), fins a 1887 (1.323 veïns). Un fet que només es pot explicar per l’arribada de població immigrada; molt segurament, jornalers atrets per la gran demanda de mà d’obra en la zona del Delta. Encara l’any 1897, a Viladecans hi havia 1.345 habitants, però l’any 1900 la crisi agrària i demogràfica es deuria notar amb tota cruesa, pro-vocant una davallada de la població local: 1.190 veïns. 7 AMVA, Informe de l’estat sanitari de Viladecans, 1859. La di-agnosi de l’informe del 1910, estava en consonància amb el que s’escrivia en aquell altre informe de l’estat sanitari del poble, de mitjan segle XIX, on es podia llegir “En este pueblo reinan continuamente las calenturas por razón de las aguas corrompidas que existen en gran número de acequias cuyas aguas no tienen la mayor partes salida. Dichos males no es posible remediarlos el pueblo por el desnivel que hay hacia el mar, y a pesar de hacerse la limpia todos los años y como son las rieras, la de Gavá y la de San Clemente que se introducen en el término, lo inundan con frecuencia porque no tienen dirección ni cauce alguno, y no solamente perjudican en gran manera la salud pública sino que también echan a perder la cosecha de cereal.”

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 83 - Desembre 2014 18

Cursa escolar el 1975L’any 1975 es va celebrar, pels voltants del Poblat Roca, una cursa escolar. Quan encara l’atletisme no s’havia convertit en un hobby com ara, que omple els nostres carrers i muntanyes, matí i tarda de gent corrent de totes les edats, els nens i nenes de les escoles de Viladecans van participar en un cross pels carrers sense asfaltar del Poblat Roca, passant pel davant de l’hospital i la fàbrica Derivan, encara en funcionament.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 83 - Desembre 2014 19

la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns