Viladecans punt de trobada, 090

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

Equilibri lingüístic a ViladecansHi ha una certa sensació que l’ús institucional de la llengua catalana a la nostra ciutat més aviat va de baixa. Segurament una majoria dels nostres veïns i veïnes, tot i haver viscut la immersió lingüística a l’escola, en el seu entorn habitual s’expressa en la seva llengua mater-na, com és natural i ben legítim. Coneixen la llengua, poden fer-ne bon ús en el seu context laboral o professional si s’escau, però la utilitzen amb llibertat.Un grup minoritari no l’ha après mai o no en valora la riquesa, tot i viure des de fa molts anys a Catalunya. És una llàstima, perquè això sol venir acompanyat de l’exigència que tota acti-vitat pública es faci en castellà perquè no entenen el català. No deixa, però, de ser una opció personal tot i que acaba condicionant la dels seus veïns catalanoparlants. Ara bé, comença a ser preocupant que les institucions mateixes abandonin l’ús del català, i que bona part de les seves comunicacions sigui exclusivament en castellà. No és segura-ment una actuació general, però sí força estesa: tots hem rebut algun escrit d’administracions públiques (ajuntament, consell comarcal, diputació i fins i tot d’alguna escola...) només en castellà. De vegades la presència del català en els equipaments públics és escassa o deficient. Un indicador de tot plegat és la llengua en què escriuen els regidors de la ciutat: al primer butlletí municipal del nou consistori, de set grups polítics, només un i mig s’adreça al públic en català. No hauríem de permetre que l’actual context que tendeix a la polarització sobiranista en un o altre sentit, esqueixi una qüestió que durant la transició va ser reivindicació unitària. La llengua és cultura, és riquesa, és comunicació. I no és patrimoni exclusiu ni moneda de canvi de ningú. Si la volem viva a Viladecans, cal una voluntat institucional que compensi altres factors. I això depèn de nosaltres.

90Any 9

15 de juliol de 2015

Sumari2 Perdem patrimoni, perdem arrels, perdem identitat. Bàrbara

Lligadas

3 La festa dels nòmades. Patrícia Aliu

4 Castelló, festes de barri i festa de l’aigua, un juny mamullat. Vilamut, el vostre Mamut.

5 La democracia se hace con demócratas. Fernando Delgado

6 El CIE: de la Zona Franca a la fi del món. Mercè Solé

7 El Mamut, el Patatuf i la Cursa de Lluna Plena. Vicenç Castelló

8 El racó de la llengua: Les olors (i les pudors). Josep Lligadas

9 Mamutaires d’honor10 L’ull i la ploma: El miracle improbable. Jaume Muns i José Luis

Atienza

11 Les nostres entitats: Terra i sal. Juan Carlos Martínez

12 La mirada aguda: Abellerol Gola-Roig. Eio Ramon

13 Recerca històrica: Els primers republicans de Viladecans (1873-1874). Manuel Luengo

16 Històries Viladecanenques: Jaume Puig i Carné, el gravador (2). Andreu Comellas

17 La memòria en imatges: Del 15-M, als ajuntaments. Jaume Muns

18 La Venus (repetició). Patricia Aliu

El patrimoni d’una ciutat és l’empremta física de la seva història. Masies, xeme-neies, torres modernistes, jardins romàn-tics... que te’ls vas trobant pels carrers i et

recorden la riquesa dels fets esdevinguts al llarg del temps en aquell racó de món. Icones que defi-neixen la personalitat d’un poble, la seva identitat. A Viladecans, però, veiem com part del nostre pa-trimoni cau a trossos davant l’apatia de qui ens go-verna. Aquells edificis històrics on hi ha oficines de l’Ajuntament encara aguanten, però n’hi ha que ja no existeixen i altres que es van malmetent davant la impotència i el dolor d’aquells qui estimem la història i la personalitat de la nostra ciutat. Dos dels casos paradigmàtics són la Bòbila de Sales i la Ma-sia de Cal Menut, aquest segon declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) l’any 2002. La Bòbila és l’empremta de la nostra tradició indus-trial, un espai ideal per fer la segona biblioteca de Viladecans, tan necessària pel volum de població que tenim, així com espais culturals multidiscipli-nars. Any rere any hem anat veient com incívics i petits delinqüents anaven fent malbé la nau de la Bòbila, fins que fa unes setmanes es va cremar pro-vocant l’ensorrament del sostre. L’equip de govern no ha fet res per a impedir la pèrdua d’aquest pa-trimoni. Demanem que esmenin aquest greu error i consolidin l’edifici i li donin la vida que es mereix. La Masia de Cal Menut és l’empremta de la nostra tradició rural, la qual no només té un valor patrimo-nial, sinó que les hectàrees del seu entorn tenen un gran valor agrícola. Aquesta masia ha estat víctima d’un conflicte endèmic d’interessos especulatius on l’Ajuntament, malgrat haver protegit l’edifici com a BCIL, no ha fet massa res més al respecte. El BCIL és un nivell de protecció molt elevat però que ne-cessita d’una definició del que cal conservar, com conservar-ho i que l’equip tècnic de l’Ajuntament tingui la sensibilitat per fer-ho complir. Malauradament aquesta sensibilitat ha brillat per la seva absència, perquè el mes de febrer es va aprovar el projecte de reforma, però no s’han proporcionat les garanties necessàries que protegissin el valor de l’edifici, ja que un bon projecte pot tenir una mala realització. Tothom sap que hi ha dues maneres d’actuar sobre un edifici antic, apuntalant-lo inte-riorment i perimetralment per tal que no caigui, o

Perdem patrimoni, perdem arrels, perdem identitat

anar amb una excavadora per tal que en caigui la meitat i així tenir l’excusa de fer-ho tot nou. Això és el que va passar el passat dimarts 7 de juli-ol, les màquines van entrar sense miraments i van tirar a terra una paret amb una llar de foc i un forn de gran valor històric. Ara l’equip de govern corre per esmenar el desperfecte, diu que obrirà un ex-pedient sancionador i que els requeriran que pro-cedeixin de forma immediata a la reconstrucció i rehabilitació de la part afectada. Esperem que compleixin amb la paraula donada, i els demanem que aturin les obres. Ara bé, no po-dem evitar lamentar que no s’hagi actuat abans, que no s’hagi estimat el patrimoni i se li hagi do-nat la protecció i estima que mereix. Perquè com deia al principi, el patrimoni és la nostra història, les nostres arrels i, si ho perdem, perdem la nostra identitat. No hi ha res més trist que un poble sen-se identitat, ja que sense identitat no hi autoestima, i sense autoestima no hi ha orgull ni sentiment de pertinença.

Bàrbara Lligadas

La masia de Cal Menut

La llar de foc ara destruïda. Dibuix publicat al programa de Festa Major de 1958.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 90 - Juliol 2015 2

Cada any tornen. Quan la calor i la xafogor ma-nen, envaeixen els car-rers de la meva ciutat i s’hi fan els reis. Tocats per la gràcia de l’art, vesteixen robes estra-nyes, parlen altres idio-mes o comparteixen les nostres llengües. A ve-gades, ni tan sols parlen. Ballarins, acròbates, fu-nàmbuls, malabaristes, mags, clowns, músics, joglars, còmics, comedi-ants, amants –a l’escena i fora d’ella– de la tecno-logia dels bits, el làser, els efectes especials, la simulació, la imitació... N’hi ha de tots colors i per a tots els gustos!Mestres de la il·lusió que s’esforcen per treu-re’ns un somriure, una rialla o una llàgrima, i que malden per pro-vocar-nos una emoció i arrencar-nos un riu de forts aplaudiments sin-

cers. Arriben divendres, amb els seus particu-lars estris, andròmines, idees i imaginació, ens atrapen amb llurs xarxes invisibles –volem ser-hi atrapats!– i ens arrosse-guen al seu món com si fossin encantadors de serps que desitgen ser enganyades, que es dei-xen entabanar.El dia següent, dissabte, transformen el paisatge. Escampen arreu del nos-tre entorn quotidià, i per sobre dels nostres caps, el polsim d’estels que guarden als seus baguls sense fons. Un polsim que només espera una paraula màgica, un repic de timbal o unes mans d’artista per volar cap als nostres records i fer-nos sentir nens un cop i un altre més.El pitjor succeeix diu-menge, quan marxen. A la nit encara deixen anar

els darrers cops de cua, i alguns es despedeixen amb tot el soroll possible, entre focs i trons. La fes-ta dels nòmades s’acaba i tots els qui els hem se-guit durant els tres dies en què s’han convertit en els nostres veïns sabem que els trobarem a fal-tar. Ens hauran divertit; hauran aconseguit que ens oblidem, a estones, de nosaltres mateixos i els nostres problemes; ens hauran espolsat per unes hores el ridícul sen-tit del ridícul i, potser, hauran obert una esclet-xa en la rutina o una fi-nestra cap a l’esperança i la inspiració.El que és segur és que, un any més, aquests bo-jos farandulers merave-llosos que fan seus els nostres espais de cada dia ens han regalat un somni que hem pogut compartir amb amics,

família i coneguts... Amb tota la nostra gent i aquella que hem tingut l’oportunitat de conèixer gràcies a ells!Per tot plegat, gràcies, nòmades. Per omplir Viladecans de vida, fan-tasia, trobades i retro-bades, plans sobre un programa de mà per no perdre’ns aquells espec-tacles “imperdibles” que ja mai no oblidarem... Cada any assoliu el rep-te: transportar-nos per unes hores a altres móns possibles. I nosaltres, els espectadors, tenim sort: us veurem l’any que ve a la Festa del Carrer!Sisplau, juliol, torna avi-at... J

Dedicat als artistes del festival de teatre Al

Carrer, de Viladecans.

Patrícia [email protected]

La festa dels

nòmades



Per primera vegada, una Mamullada de nit. Jo i els meus nois i noies de la Colla, haguéssim preferit haver fet la primera Mamullada de nit a la nostra Vila però uns

amics de Castelló, Botafocs, que havíem conegut a Sant Vicenç dels Horts, van insistir en compartir amb nosaltres la Nit de Sant Joan. Botafocs, un grup de diables de Castelló, que va fent una gran labor de cultura popular a Castelló volia alguna cosa diferent per a aquesta nit. Des-prés d’anys d’absència, l’Associació en col·laboració amb Acció Cultural, ha recuperat la tradició d’en-cendre aquesta Flama, símbol de l’unitat nacional des Països Catalans.Acompanyats pels Dolçainers i Tabalers del Grau i la Unió Musical del Grau vam portar la festa pels carrers del Grau de Castelló.Els nostres amics volien que aquesta nit màgica fos una barreja entre el foc de les fogueres, la pólvora i l’aigua que en aquest esdeveniment hem fet realitat nosaltres. Una bona combinació en un correfoc di-ferent on es barrejaven les carretilles i la pirotècnia amb les meves ruixades d’aigua. La gent que vaig conèixer a Castelló no només era molt agradable sinó que es va mullar i molt en aquesta festa.Una revetlla diferent, ja que allà el dia de Sant Joan es laborable però, amb un vespre-nit que vam pas-sar molt contents i divertits i sobre tot mamullant.Aquest mes vaig una mica estressat però content, i és que per una part he sortit molt i això m’ha fet treballar molt tirant aigua, però per l’altra content per haver participat també d’una molt bona Festa de Barri a Can Palmer jugant amb els nens i nenes sobre l’escuma i sobretot d’haver estat en una nova activitat lúdico-festiva, la Festa de l’Aigua a la Pla-ça Europa.La Festa de l’Aigua ha estat una activitat de jocs d’aigua que han organitzat els Caus Sant Joan, L‘Espiga i Garbí i la meva Coordinadora d’Entitats i en la qual jo m’he encarregat de llançar molta ai-gua des de la meva trompa. L’estiu continua i no sé si sortiré algun cop més o dormiré una “gran migdiada”, del meu tamany, per agafar forces per a una Festa Major que cada cop tenim més a prop.

Vilamut, el vostre Mamut.

Castelló, festes de barri i festa de l’aigua, un juny mamullat


Alguien nos dijo una vez que la demo-cracia hay que hacerla con demócratas, con personas que entiendan que no es solo un régimen político, que ser demó-

crata es, más bien, una forma de vida, el conven-cimiento de que todos somos iguales ante la ley, siempre y cuando este sentimiento no sea solo un escrito en un papel. El demócrata conven-cido está de acuerdo con la alternancia en el poder. No actúa como el demócrata conver-so, cogiendo un cabreo morrocotudo cuando pierde esa capacidad de mando que consi-dera suya por los siglos de los siglos.Para los conversos, aquellos que tanto criticaron la Constitución cuan-do se hizo y que ahora parece ser que es única y ex-clusivamente de ellos. Estos señores, digo, son los que están viendo escándalos inconfesables en los nuevos equipos de gobierno formados después de las últimas elecciones del 24-M.Es cierto que el señor Zapata escribió unos mensa-jes impresentables, desagradables, ofensivos, cana-llas y todos los calificativos denigrantes que a uno se le ocurran. Quien escribe así, aun disfrazándolo de sentido del humor, no puede ser representante de un pueblo. Este señor tiene que marcharse. Al-gunos otros y por el mismo motivo, también.

La democracia se hace con demócratas

Dicho esto, no es de recibo que estos señores que han perdido algunas cotas de poder se conside-ren, nuevamente, la reserva espíritu-demócrata de occidente y todo lo que no sea gobernar ellos se convierta en un caos irresistible e imposible de gobernar. A esos políticos cabreados porque han

perdido, habría que pe-dirles: Reflexionen us-tedes y convénzanse de que lo democrático es respetar la alternancia en el poder, que un hombre solo tiene un voto y que todos los votos tienen la misma calidad. No hay votos aristocráticos en democracia, todos tienen el mismo valor.Allá donde les toque, hagan buena oposición, sean ustedes muy vigi-

lantes de los comportamientos de quienes gobier-nan, vigilen especialmente las manos y las cajas para que nunca estos nuevos gobernantes puedan hacer lo que muchos de entre ustedes han venido haciendo. Este sería un buen servicio a nuestro sis-tema democrático y a nuestro país, bastante más valioso que el de hacer mucho ruido para despres-tigiar al adversario.Hagan todo aquello que en su mano esté para re-cuperar la nobleza y la honestidad en la actividad política, conviertan su ejercicio en un servir a los ciudadanos y no en un servirse de ellos.

Fernando Delgado

Fe d’errades:Per aquelles coses que ens passen (glups), de tant en tant ens equi-voquem en maquetar la revista. A la plana 3 del número 89 vam perdre, per error, una part del text. El reproduïm de nou íntegra-ment al final de la revista i demanem disculpes a l’autora.

Em va sorprendre i emocionar la quantitat de gent que el passat 20 de juny ens vam trobar davant del Cen-tre d’Internament per a Estrangers (CIE). a la Zona Franca, demanant que el tanquessin. Certament és la

primera vegada que em mobilitzo pel tema, perquè fins ara mai no havia pogut fer-ho tot i ser una qüestió que em sem-bla importantíssima. No pot ser que aquí i avui mantinguem centres opacs (a la pràctica ho són molt més que una presó) on la gent pot ser molt arbitràriament tancada –potser maltracta-da– i expulsada sense defensa possible. Delicte? Pròpiament cap: falta administrativa per manca de papers.La veritat és que només pel fet d'anar fins al centre d'interna-ment d'estrangers –enmig de la Zona Franca, o sigui gairebé del no res– ja t'adones de fins a quin punt allò és la perifèria en tots els sentits reals i simbòlics de la paraula. Ben lluny perquè no es vegi.No pot ser que fardem de democràcia i cada cop més estiguem construint una Europa (una Espanya i una Catalunya, i una Barcelona) on hi ha ciutadans amb drets (que prou feina te-nim perquè els drets es compleixin!) i, com deia un "raper" que va intervenir en l'acte del CIE, "metecos", o sigui perpetus estrangers que no són considerats ciutadans i que en la pràc-tica exerceixen d'esclaus: sense papers, sense advocats, sense feina, sense diners. Però, exactament com nosaltres, amb dig-nitat, amb expectatives, amb família, amb necessitat de viure en plenitud.No pot ser que se'ns trenqui el cor davant el "mare mortum" que els telenotícies ens posen davant del nas cada dia; que plo-rem pels ofegats, grans i petits, i que no siguem capaços de veure la relació claríssima entre aquestes morts i els sistemes d'estrangeria europeus. Les màfies hi són perquè Europa vol que hi siguin: les fa imprescindibles per entrar.No pot ser que ens escandalitzem davant la crueltat de la guer-ra, d'algunes ideologies i d'algunes formes fonamentalistes de la religió, i deixem a l'estacada la gent que ho pateix.No pot ser que avui continuem explotant d'aquesta manera, força frívolament, els països africans i llatinoamericans, o que no siguem prou sensibles a la col·laboració dels nostres països en la fabricació i venda d'armes.No som propietaris del món ni de les nostres petites parcel·les. És un bé comú a compartir. Per cert, em va emocionar també la presència –discreta i silenciosa– de l'Ada Colau i d'alguns membres del seu equip de govern. Hi haurà qui dirà que és demagògia, però el que em semblaria demagògic de debò és fer veure que aquest problema del CIE no existeix o no té res a veure amb nosaltres.

Mercè Solé

El CIE, de la Zona Franca a la fi del món


Base Castelló Esports y Runnering ha orga-nitzat la XII Cursa de Lluna Plena Solidà-ria aquest any amb: ASDIVI, GEMAO de l’ONCE, MUÉVETE!!! POR LOS QUE NO

PUEDEN, Fund. Síndrome 5P- i Fund. Síndrome de Rett. Aquí en teniu una petita història: Els més matiners ja havien començat al matí mar-cant el recorregut i muntant les carpes, uns altres, acabat el cafè, ja hi eren. Tot havia d’estar enlles-tit per quan arribés la gent. Els voluntaris tenien la feina assignada: uns a l’estand solidari, uns altres muntant l’escenari on més tard es repartiran els premis als participants, la resta repartint les samar-retes dels qui sortiran a fer la Cursa de Lluna Plena. Els de l’Agrupament Escolta i Guia Garbí de Vila-decans ja posen la beguda a refredar i escalfen les planxes pels entrepans per quan acabem la cursa. Tot és a punt.A un quart de nou comença la cursa a peu amb 700 participants i l’animació d’una batucada a càrrec dels Timbalers de Viladecans. Ràpidament els car-rers es taquen de verd llimona, el color de la samar-reta commemorativa de la dotzena edició. Uns gui-es marquen el camí, uns altres tallen la circulació dels carrers. Protecció Civil, la Creu Roja i la policia fan la seva feina i els bombers de Sant Climent ens refresquen la pujada a Can Bori i ens ajuden a cre-uar la riera de Sant Climent. El mateix es repeteix a dos quarts de deu quan surten els 300 corredors. A l’arribada, més voluntaris per donar aigua a tots els participants i repartir els premis de tots el col-laboradors. Com cada any acostumo a ser la persona que tanca el grup dels caminadors perquè ningú no es per-di, ajudant i animant als que més els costa. Darrere fas xarrameca amb els que s’hi van quedant, ja que alguns no han fet mai la volta a Sant Climent per la muntanya i per tant desconeixen la distància i el temps necessari per fer-la. Hi ha qui se n’alegra que hi hagi retencions per baixar a la riera i, així, poder descansar. La lluna plena es deixa veure quan bai-xem per la riera de Sant Climent. Ja és negra nit. Alguns il·luminen el camí amb l’ajut de velles llan-ternes o els moderns amb l’aplicació corresponent del telèfon mòbil i, és aquí, quan apareix el Mamut.Uns marrecs es queden endarrerits, jo els faig bro-ma dient que vindran uns “gamusins”, que piquen al cul dels jovenets si es queden els últims, per tal que espavilin i guanyin algunes posicions. Un d’ells

El Mamut, el Patatuf i la Cursa de Lluna Plena

em diu que aquest animal no existeix i que jo m’ho estic inventant, a més, em diu que em coneix, que jo sóc el que tirava aigua amb el Mamut i el que els va ensenyar a ballar el Patatuf (realment va dir ball del Mamut, s’ha d’insistir més en el nom del ball). De vegades pensem que fem coses i no les veu nin-gú, i fitxeu-vos com no és així. Un marrec a la llum de la lluna, em reconeix i m’associa a altres activi-tats que res tenen en comú. És gratificant fer aquest tipus d’activitats que sense gaire pressupost però amb moltes ganes i força per part de la gent que hi participa fan teixit social a la ciutat.

Vicenç Castelló Solina

Fotografies: Carles Castelló


El racó de la llengua

Les olors (i les pudors)

Hi ha coses que fan olor, i aquesta olor pot ser de moltes menes: pot ser forta o suau, pot ser de perfum, o de palla mullada, o de benzina,

o de suor... Totes les possibilitats que vulgueu. Però quan una cosa fa una olor desagradable, no diem que fa “mala olor”, sinó que fa pudor. En aquest tema, el català es diferencia del caste-llà en dues coses: una, que olor és una paraula femenina, mentre que en castellà és masculina (en castellà es diu “un olor muy fuerte”, però en català no es pot dir “un olor molt fort”, sinó que es diu “una olor molt forta”); i dues, que en castellà es diu “mal olor”, mentre que en català es diu “pudor” (bé, en castellà, en comptes de “mal olor” es pot dir “peste”, però queda tirant a vulgar).Però hi ha encara una altra cosa, en això de l’olor. I fa referència als verbs. En català, per exemple, diem: “Estava passejant per un jardí, i em vaig aturar a olorar unes flors”. Però en canvi, diem: “Aquest perfum fa olor de roses”. En castellà, per a totes dues frases s’utilitza la mateixa paraula: “Paseaba por un jardín, y me paré a oler unas flores”; “Este perfume huele a rosas”. Aquest fet provoca que a vegades hi hagi qui utilitzi també en català el mateix verb, i digui: “Aquest perfum olora a roses”. I no, els perfums no oloren, els perfums fan olor!

Josep Lligadas

XIIÈ. CONCURS DE POESIA DE LA

FUNDACIÓN ESPEJO

BASES:Idioma: català. Poden participar-hi totes les persones que ho desitgin amb un poema no premiat en

altres concursos, escrit a màquina o ordinador en una sola columna i per una sola cara.El tema, la mètrica i rima seran lliures. L’extensió oscil·larà entre 50 versos de mínim i 90 de màxim, en un poema únic sense signatura ni pseudònim.Només s’acceptarà una obra per concursant.Les obres es presentaran en tres còpies dins d’un sobre, i dins d’aquest s’inclourà una plica (petit sobre tancat) amb les dades de l’autor, fotocòpia del D. N. I. i el títol del poema en l’exterior. Els treballs es faran arribar per correu, o en mà, a la Secretaria de Fundación Espejo, al c/ del Noi del Sucre, núm. 65. 08840-Viladecans. El termini d’admissió finalitza el 9 d’octubre de 2015.

Premis establerts:1r premi: 300 €.2n premi: 150 €.

Premi autor local: 100 €.Tots els premis estaran subjectes a la retenció fiscal le-galment establerta.El jurat estarà format per persones competents al món de les lletres, i la seva decisió serà inapel·lable.Els concursants guardonats hauran de recollir el seu premi personalment. En cas de no fer-ho, l’import del premi serà reintegrat a Fundación Espejo.El veredicte i el lliurament dels premis es donaran a co-nèixer en acte públic el dia 19 de novembre a les 19 hores. L’acte se celebrarà a la Biblioteca de Viladecans (Avinguda Josep Tarradellas, 16).El guanyador del primer premi no podrà concursar en les 3 edicions següents.El guanyador del premi millor autor local no podrà optar a aquest mateix premi durant les 3 edicions se-güents, però sí als altres.Participar en aquest concurs suposa sotmetre’s a aquestes bases i a les decisions del Jurat i la Comissió Organitzadora, sense dret a cap reclamació.Les obres no premiades seran destruïdes.Els poemes guanyadors es publicaran a la revista “Re-flejos de la persona” de Fundación Espejo.


La llista de Mamutaires d’honor d’aquest any 2015 és, fins al moment present, aquesta.Vols afegir-t’hi?

Que vols tenir l’honor de ser…

Mamutaire d’Honor?El teu comerç, la teva entitat, la teva associació, la teva família, o tu mateix personalment, pots tenir un gran honor:Figurar a la llista dels que fan possible que el nostre gran símbol, el Mamut de Viladecans, pugui continuar sortint per la Festa Major i pugui ser un referent de la nostra vida ciutadana.Com ho pots fer? És molt senzill. Es tracta que facis una aportació de 50 € (o, si vols, de més, només faltaria!), i, en el moment cor-responent, et lliurarem el certificat de Mamutaire d’Honor perquè el puguis lluir en un lloc ben visible. I a principis de setembre, pocs dies abans de la Festa Major, el Mamut et vindrà a visitar i et portarà uns mocadors, un domàs i alguna cosa més, perquè en facis l’ús que consideris oportú.Si vols ser Mamutaire d’Honor, envia’ns un correu amb les teves dades aquesta adreça:

[email protected] ens posarem en contacte amb tu.

COMERÇOS I EMPRESES

Llibreria Els Nou Rals Forn de la Plaça Pastisseria Roca Fruites Esther Cerveseria SylveniaCalçats d’AraRestaurant Petit MónBase Castelló EsportsVilaRètolAsesoría Empresarial Landa

ENTITATS DE LA CIUTAT

Viladecans Punt de Trobada Grup Tres Torres Associació de Familiars del C.O. Caviga Centro Cultural y Recreativo Andaluz Sierra Norte Centro Cultural Raíces de Andalucía Parròquia de Santa Maria Magdalena Associació de Veïns La Hispanitat Associació de Veïns Parc de la Torre RojaAssociació de Veïns Sant JordiAssociació de Veïns MontserratinaAssociació de Veïns Luis MoréAssociació de Veïns Alba-rosa

PARTITS POLÍTICS

Partit dels Socialistes de Catalunya Esquerra Unida i Alternativa Iniciativa per Catalunya Verds

PARTICULARS

Josep i Mercè Maria Lluïsa Vicky i VicençCèlia i Oriol


És un paisatge de terra, mar i aire. La terra es veu i s’intueixen les ombres de les mun-tanyes en el gris horitzó. El mar no es veu però gairebé s’olora a les aigües d’aquests

aiguamolls, als joncs, mentre l’aire sosté invisible l’avió amb el tren d’aterratge penjant com dos testi-cles disposat a emprendre el vol a terres llunyanes. És un ocell de metall que imita els ocells humils que colonitzen el sòl i l’aigua de la foto, les camallargues, que recorden amb el seu nom una novel·la anglesa epistolar juvenil de la qual es va fer una pel·lícula musical, papà cames llargues.No obstant això la música que senten aquestes aus de potetes vermelles a lo Popotitos, sus piernas son como un par de palillitos, és el rugit dels motors dels pa-rents motoritzats. L’aiguamoll té ambient multicul-tural. Probablement els que dormen podrien ser tè-tols cuabarrats, hi ha fotges negres amb bec blanc, ànecs, blanquinosos com el cullerot, xarxets a la dre-ta i collverds a l’illa, i més al fons reposen flamencs i arreu gavians argentats i orenetes.Aquest paisatge no és a la Conxinxina, sinó aquí ma-teix: és el Remolar, la nostra joia de la corona, allò que ens fa diferents de tots. El seu nom pot venir de rem, però probablement ve per rèmol, turbot, roda-

ballo en castellà. Uns excursionistes de Barcelona ex-plicaven el 1882: “Prop del Remolar, la casa refugi dels caçadors. I a ponent del Remolar, que té forma d’ocell en actitud d’aixecar lo vol, es troba can Llach, a quatre passes de l’estany de la Murtra.” Trona al Remolar, pluja al pla, es deia quan es mirava el cel més que el temps del 3/24. El Remolar tenia un braç fins al mar, que era un lloc de recaptació de sal quan la sal era un bé preciós. Era un lloc de caça i pesca, per on circulaven homes armats amb espases i ballestes i no camperols. Al Remolar no li ve de nou el soroll, ara d’avions, abans de canonades. El segle XVII un senyor de Viladecans, Miquel de Torrelles, tenia al Remolar una casa i un fortí amb canons d’artilleria que no sabem si apuntaven cap a terra o cap a mar. Ara el fortí és l’aeroport i no hi ha bales de canó, però hi ha avions. És el miracle d’una convivència impro-bable i desigual. És un lloc on arriben aus de més enllà del arc de sant Martí perquè malgrat el soroll, malgrat els cotxes, malgrat els avions, el Remolar és un oasi en el seu viatge per deserts impermeables de cases i autopistes. La força de la vida.

Fotografia: Jaume MunsText: José Luis Atienza

El miracle improbable


L’ull i la ploma

Hace unos días hemos comenzado la andadura de una nueva Asociación para Viladecans, se trata del Grup Ecologista Terra i Sal.Es una asociación ecologista sin ánimo de lucro comprometida con los espacios naturales de Viladecans. Creemos que los problemas medioambientales de Viladecans tienen su origen en

un modelo de producción y consumo de los últimos años. Para ello realizamos campañas de sensibiliza-ción, voluntariado y educación ambiental. Denunciando aquellas actuaciones que dañan el medio ambien-te, a la vez que elabora alternativas viables en cada uno de los ámbitos en los que desarrolla su actividad. Todas las acciones y actividades que se llevan a cabo se basan principalmente en el trabajo grupal y volun-tario de socias, socios, activistas, colaboradores, simpatizantes. Grup Ecologista Terra i Sal de Viladecans forma parte de los movimientos sociales y por lo tanto, es una organización totalmente independiente de los partidos políticos. La relación con los partidos políticos que están en el poder se basa en el plan-teamiento de reivindicaciones y en la lucha para conseguir acuerdos y leyes que ayuden a conseguir una sostenibilidad ambiental en Viladecans.

Juan Carlos Martínez Cazorla

https://www.facebook.com/pages/TERRA-I-SAL/999204000113199?__mref=message_bubblehttp://terraisal.blogspot.com.es/

Terra i sal


les nostres entitats

https://www.facebook.com/pages/TERRA-I-SAL/999204000113199?__mref=message_bubble

http://terraisal.blogspot.com.es/


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Abellerol gola-roig (Merops persicus)Maresma del Remolar 06/06/2015

(segona cita al Delta del Llobregat, primera documentada)

Només existia un registre previ a la mateixa zona el 15.06.1989 (R. Gutiérrez). Aquest abellerol és un divagant relativament rar a Europa. Es localitza a Àfrica i el sud-oest d’Àsia. Pot arribar a una llargària 24-26 cm, incloent les llargues dues plomes centrals de la cua.


Recerca històrica

Tanmateix el títol pot semblar agosarat. Par-lar dels primers republicans de Viladecans es prou difícil quan en el darrer terç del se-gle XIX encara s’estaven perfilant i desen-

volupant els partits polítics i les organitzacions de defensa dels treballadors. Si més no aquest títol fa al·lusió a la primera corporació municipal que es constitueix després de proclamar-se la I República a Espanya, a partir de l’abdicació del rei Amadeu I, l’11 de febrer de 1873.1

El cicle de la I República s’emmarca en el que la historiografia ha denominat el Sexenni Revolucio-nari (1868-1874). Aquest període de temps, d’escas-sament cinc anys, suposà un fort revulsiu per a la societat espanyola i catalana del moment. S’inicià el 18 de setembre de 1868 amb la revolució de la Gloriosa, amb l’almirall Topete i els generals Prim i Serrano pronunciant-se contra Isabel II. Els pro-nunciaments militars –la forma tradicional decimo-nònica de parlar dels cops d’estats– i la influència dels militars en la política i en la societat fou una constant de tot el segle XIX i que, malauradament, es va allargar al segle XX amb les dictadures mi-litars dels generals Primo de Rivera (1923-1930) i Franco (1939-1975). El pronunciament de setembre de 1868 forçà l’exili de la reina i la formació d’un govern provisional en mans del general Serrano, el qual serà anomenat regent del regne per la consti-tució monàrquica, promulgada l’1 de juny de 1869. A partir d’aquí comença el camí per cercar un nou rei que modernitzi la monarquia espanyola. Amb el vist-i-plau del general Prim, el 16 de novembre de 1870, les Corts espanyoles –per 191 vots contra 60 a favor de la constitució d’una República Federal– escolliran nou rei d’Espanya i de les colònies en la persona d’Amadeu de Savoia, duc d’Aosta.Amadeu I restarà en el tron espanyol escassament vint-i-quatre mesos. Abdicarà l’11 de febrer de 1873. Entremig s’havia iniciat el que s’ha conegut com a

1 Per a la realització de l’article s’han consultat els llibres d’actes de les sessions del Ple Municipal, la sèrie documental d’eleccions així com els padrons municipals, tots ells conser-vats a l’Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA). El creuament de les dades de les constitucions dels ajuntaments i la informa-ció dels padrons ens ha permet conèixer algunes dades perso-nals dels regidors.

Els primers republicans de Viladecans (1873-1874)

tercera guerra carlina, fonamentalment en terres de l’Aragó, Navarra i el País Valencià. Amb l’abdicació reial es proclama la I República i un català, Estanis-lau Figueras, del partit Republicà Democràtic Fede-ral, presidirà el primer govern de la República. Al juny es proclama la República Democràtica Federal i Figueras serà substituït per un altre català, Fran-cesc Pi i Margall, que haurà de fer front no només al conflicte carlí sinó també a les revoltes cantonals que es succeiran en diverses poblacions del País València, Andalusia i Múrcia. Pi i Margall serà re-emplaçat per Nicolás Salmerón i aquest per Emilio Castelar, qui veurà com, el 3 de gener de 1874, el cavall del general Pavía, entra en l’hemicicle de les Corts i posa fi a l’experiència republicana.En aquest lustre de la història es succeeixen ràpida-ment els esdeveniments: caiguda de la monarquia isabelina; regència militar, constitució i caiguda de

Al·legoria de la I República Espanyola (1873-1874)


la nova monarquia parlamentària d’Amadeu de Savoia; proclamació i caiguda de la República, per tornar amb la monarquia borbònica. Una guerra civil: la carlina; insurreccions dels federalistes; in-tents de cops d’estats del Partit Radical i finalment, les insurreccions cantonals. Les consultes a la po-blació són constants: cinc eleccions generals regides pel sufragi universal dels varons de més de 25 anys, a banda de tres eleccions municipals.És en aquest context d’extrema agitació política i social en què s’ha d’emmarcar la constitució del

primer ajuntament republicà de la història de Vi-ladecans. Com a prèvia podem conèixer, de mane-ra aproximada, quina era la tendència política a la nostra població en les cinc eleccions generals que es van convocar en els anys del sexenni democràtic: una primera constituent (gener de 1869), tres du-rant la monarquia parlamentària d’Amadeu I (març de 1871 i abril i agost de 1872), i finalment una altra constituent (maig de 1873), durant el breu període de funcionament de la I República.

Taula 1. Resultats de les eleccions a diputats a Corts durant el Sexenni Revolucionari a Viladecans 2

Data Electors Votants Resultats Vots Partit

16-18 gener 1869 154 Gabriel Baldrich i Palau 117 Partit Progressista

Víctor Balaguer i Cirera 117 Partit Progressista

Antoni Maria Fontanals i Miret 116 [Partit Progressista]

Francesc Pi i Margall 38 Partit Republicà Democràtic

Robert Robert Casacoberta 36 Partit Republicà Democràtic

Narcís Monturiol i Estarriol 36 Partit Republicà Democràtic

Va guanyar les eleccions la coalició monàrquica integrada pel partit Progressista, Unió Liberal i el partit Democràtic.

9-11 març 1871 277 176 Víctor Balaguer i Cirera 64 Partit Progressista

Estanislau Figueras i de Moragas 112 Partit Republicà Democràtic Federal

Va guanyar les eleccions la coalició monàrquica integrada pel partit Progressista, Unió Liberal i el partit Democràtic.

3-5 abril 1872 247 Víctor Balaguer i Cirera 236 Partit Constitucional

Antoni Marques i Ribas 10 [Partit Republicà Democràtic Federal]

Van guanyar les eleccions els constitucionalistes – escissió del partit Progressista - i conservadors.

25-28 agost 1872 222 Víctor Balaguer i Cirera 96 Partit Radical

Manuel Patxot de Lasarte 126 [Partit Republicà Democràtic Federal]

Va guanyar les eleccions el partit Radical, escissió del partit Progressista.

12-14 maig 1873 3 Josep Maria Vallès i Ribot 127 Partit Republicà Democràtic Federal

Va guanyar les eleccions el partit Republicà Democràtic Federal.

2 Sufragi universal dels homes de més de 25 anys. No he transcrit el resultat de totes les candidatures, només els candidats més votats. De vegades la documentació no és prou clara i d’altres hi ha candidats dels quals desconeixen la filiació política.

3 Documentació incompleta. Falten les dades de les votacions del 14 de maig.


El quadre anterior ens marcaria una lleu tendèn-cia local cap el republicanisme sobretot a partir de les eleccions d’agost de 1872. Les primeres elecci-ons després de l’enderrocament del règim isabe-lí les guanya la coalició monàrquica i Viladecans no es pas una excepció. En les eleccions de març de 1871, a nivell local s’imposen les candidatures dels republicans federals amb Estanislau Figueras al capdavant. En les d’abril de 1872 sembla que s’imposen de manera rotunda les candidatures del Partit Constitucional seguint l’estela del que passa a nivell de l’estat. Al contrari de les votacions de l’agost de 1872, on aparentment a nivell local, les candidatures del Partit Republicà Democràtic Fe-deral s’imposaran a les del Partit Radical –l’altre partit escindit del Partit Progressista– que serà el guanyador de les eleccions a Espanya. Finalment, en les eleccions de maig de 1873, constituents de la República, representa pel nombre de vots que tam-bé a Viladecans van guanyar les candidatures del republicanisme federal.És en el marc d’aquestes darreres eleccions generals quan es convoquen, per al 13, 14 i 15 de juliol de

1873, eleccions municipals per adaptar l’estructura política dels municipis a les noves tendències políti-ques. El cens electoral estava format per 312 homes, majors de 25 anys, dels quals només 73 exerceixen el dret de vot, un pobre 23,4 %. La majoria dels can-didats obtenen entre 72 i 73 vots i solament tres can-didats obtenen un vot (Jaume Oller, Pere Comellas i Pere Carreras), de la qual cosa sembla deduir-se que només hi havia una candidatura i aquesta va obtenir els vots de manera majoritària. De la corpo-ració resultant, tot just, tres noms, de nou regidors, repeteixen de l’anterior mandat (febrer de 1872 a agost de 1873): l’alcalde Pere Bosch i Capmany –el qual ja havia format part de la Junta Revolucionària que va governar la vila entre setembre i desembre de 1868– i els regidors Pau Oller i Almirall i Jaume Pañella.Aquesta serà la primera corporació municipal re-publicana i per tant, els primers regidors republi-cans de la nostra ciutat.

Manuel Luengo Carrasco

Taula 2. Corporació municipal republicana resultant de les eleccions municipals del 13-15 de juliol de 18734

Naixement Instrucció ProfessióAlcalde - Pere Bosch i Capmany5 Viladecans, 1822 No consta FusterRegidor – Pau Oller i Almirall6 Viladecans, 1839 Sap llegir i escriure Esparter - CistellerRegidor – Baldiri Llosà i Maimó7 Viladecans, 1831 No consta Pagès Regidor – Enric Balletbó i Monmany8 Viladecans, 1845 Sap llegir i escriure PagèsRegidor – Josep Sala i Girona Sant Climent de Llobregat, 1826 No consta Pagès Regidor – Jaume Pañella Viladecans, 1821 No consta Pagès Regidor – Isidre Vendrell i Pau9 Viladecans, 1830 No consta Pagès Regidor – Francesc Pau i Planas10 Viladecans, 1832 No consta Pagès Regidor – Josep Parés i Mateu Viladecans, 1839 No consta Pagès

4 Corporació municipal del 24 d’agost de 1873 fins al 22 de gener de 1874, dins del context de la República Democràtica Federal (juny de 1873) i el cop d’estat del general Pavía (3 gener de 1874) que acabà amb l’experiència republicana.5 Regidor en les corporacions municipals de gener de 1848 a gener de 1852 i de gener de 1867 a gener de 1868; membre de la Junta Revolucionària de setembre a desembre de 1868 i alcalde en les corporacions municipals de febrer de 1872 a gener de 1874 i de març de 1877 a juliol de 1881.6 Regidor en la corporació municipal anterior, de 1872 a agost de 1873.7 Regidor en les corporacions municipals de 1879 a 1887.8 Regidor en la corporació municipal de gener de 1906 a febrer de 1907.9 Regidor en la corporació municipal de març de 1877 a juliol de 1879.10 Regidor en les corporacions municipals de 1877 a 1881.


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

Jaume Puig i Carné, el gravador (2)(Errata: en l’anterior entrega vaig transcriure equivo-cadament el nom de l’amic-cunyat d’en Jaume. Es deia Amadeu Pons i Companys i no “Amadeu Pons i Macià” com, badant, vaig dur a editar. De President a President, l’error. Avisat per la família, en faig correcció dema-nant-vos disculpes).Vaig entrar en contacte amb els Puig l’any 1969, amb divuit anys acabats de fer. El meu món era el revers del seu. El seu molt menestral, el meu molt pagès; altrament, els meus origens molt de missa i gens el seus. No recordo quina cosa em dugué a entrar per pri-mera vegada al taller d’en Jaume Puig, al barri de carrers amb nom de músic, però sí que recordo la primera impressió. Fou fantàstica. Un caos espatar-rant en un local de cent cinquanta metres quadrats. Ple de taules de fusta ennegrida per taques de tota mena, plafons atapeïts d’eines d’acer al damunt i ferralla al dessota; un seguit de taulells contorne-jant parets i finestres amb diferents premses, en-cluses i torns plantats entre virutes fèrriques que alhora donaven cobertura a diversos tancs amb lí-quids de diferents colors arraconats davall de cada cantonada; algunes corrioles penjades del sostre no sé per a quins quefers; unes calaixeres de pe-tits compartiments plens de petits marcs de plata o bronze entre finestra i finestra; i recipients de qual-sevol grandària plens de tota mena d’andròmines i encenalls metàl·lics, que t’obligaven a fer una doble ziga-zaga, en aquell local de cent cinquanta metres quadrats, per anar de la porta d’entrada al racó on s’hi estava l’amo, l’artista esprimatxat que tendia a moure’s elèctricament.A còpia de visites, aquell desori se’m feu entranya-ble. Enlluernat d’entrada per la claror dels fines-trals, o dels fluorescents quan la visita era al vespre, de mica en mica anaves diferenciant motlles i en-cunys, cisells i escarpes, llimes i rascadors, gúbies i platines, tenalles i cisalles, punxes i burís penjats a la paret, martells i maces escampats arreu, i què sé jo! Només havies d’estar al tanto de no potejar un pot amb sulfat de coure, trabucar un flascó de trementina o capgirar una ampolla amb disolvent de vernís, mentre en Jaume –pare– el gravador, repussant coberteria amb una lupa penjada a l’ull, et xerrava amablement de les coses més inversem-

blants, o en Jaume –fill– t’il·lustrava apassionada-ment sobre les rectificacions dels cilindres i camises que, allà dins mateix, li feia al motor del seu kart de carreres. La primera i única vegada que vaig entrar a Cal Gra-vador per la porta principal del carrer Sant Josep (la feien servir poc), fou un diumenge al migdia que vaig anar a veure en Jaume (fill) que s’estava ma-lalt al llit. Allà vaig començar a percebre que aquell home (el pare) tenia un no sé què especial que me’l feia diferent als de la seva generació del poble, més apagats i tristos. Assegut als peus del llit, jo explica-va (al fill) les mogudes universitàries de Barcelona i com el PSUC n’era un dels principals agitadors. Suposo que en sentir la paraula PSUC, encuriosit, es plantà sota la llinda de la porta a parar l’orella, fins que finalment també ficà la seva cullerada per refrenar les nostres atzagaiades. – Compte amb les il·lusions, que venen seguides de frus-tracions i aquestes acostumen a fer pupa, ens digué acabant i mentre sortia del quarto. –Però unes quan-tes deuen acabar bé, no? li llençava jo en tant que se n’anava passadís enllà. I com si es tractés d’un putxinel·li, tres segons després, la meitat del seu cos aparegué pel marc pontificant a la tremenda: –La vida és una frustració contínua!–, desapareixent immediatament. Astorat per l’ostentació escèpti-ca, acabàrem la conversa i era a punt d’anar-me’n quan, novament, ensenyant només el cap i les mans aferrades al marc de la porta ens etzibà: –Però po-bres de vosaltres si no tinguéssiu il·lusions!–Per què? li vaig fer jo, ràpidament. –Perquè estaries mort... em


digué mirant-me de fit a fit, avançant la cara mentre pronunciava lentament les tres paraules i es plan-tava novament sota la llinda, ben centrat, i amb les mans als malucs.Quan el Gravador i la Montse Gràcia vingueren a Viladecans a finals del 1947 o començaments del 1948, feia pocs mesos que també havien tornat de l’exili en Joan Masgrau i el futbolista Ramón Zaba-lo, dels quals us vaig donar fe de vida en els núme-ros 60-61 i 73-74 del Viladecans Punt de Trobada. De manera diferent, en aquells mateixos mesos, Vila-decans rebé com a nou rector de la parròquia a Mn. Ramon Saborit i Comellas, del bàndol dels guanyadors, que aviat es convertiria en el factòtum de la vila i dels vint-i-cinc anys següents. No es pot dir que Mn. Ramon i en Jaume Puig fossin personatges equivalents als del capellà Don Camilo i l’alcalde co-munista Peppone dels divertits contes de Giovanni Guareschi, perquè ni ens està-vem a la Itàlia del feixisme derrotat, ni en Puig era l’alcalde, ni Mn. Ramon te-nia l’humor del capellà italià, i menys el del còmic Fernandel que representà el personatge al cinema, però sí que tingueren paral·lelismes en les seves topades. Valguin dues pinzellades per veu-re el què. Mossèn Ramon mai permeté que els fills del Gravador fessin la primera comunió a Vila-decans; l’acabaren fent a Barcelona, però gràcies a un altre capellà gens primmirat. A la Carmeta, la fi-lla, que anava a les monges, fos passant llista o sem-pre que la trobava, sempre, sempre, el senyor Rec-tor l’anomenava Carme “Roig”, mai Carme Puig. El que salvà al Gravador de majors maleses i des-consideracions del “Sis Dits”, que era el malnom amb què els no “missaires” coneixien el capellà, fo-ren les medalles. En Jaume Puig i Carné, el volunta-ri del Partit Obrer d’Unificació Marxista (P.O.U.M.) a la guerra d’Espanya i tinent de la resistència fran-cesa a la Mundial, aconseguí en molt poc temps ser el principal proveïdor de medalles del Monestir de Montserrat. En recordo especialment una de la Mo-reneta amb què tornaven a casa tots els pelegrins de la Santa Muntanya. Era de plata, amb la cara de la Mare de Déu de perfil, envoltada d’esmalt blau fins el límit, fos esfèric, el·líptic o rectangular i fos petita, mitjana o gran.

Una de les “topadetes” amb Mn. Ramon tingué lloc al mateix taller. S’estava en Jaume Puig traient pe-tites imatges del Sant Crist dels motlles pertinents, en base a secs i compassats cops de martell damunt d’una enclusa, assegut a un tamboret col·locat de manera esbiaixada a la finestra oberta, per on hi entrava la llum i l’aire, quan a l’altre cantó de la reixa s’hi plantà a mirar el cap del Sr. Rector que anava a l’Hospital per Enric Morera. El Gravador no s’adonà de qui pèrfidament el mirava fins que sentí un: –Puig...!, com “disfrutes” aixafant “Cristos”! dit amb veu alta, serrant les dents i aclucant els

ulls. Traient-se l’astorament de sobre, girant-se amb parsimònia, posant-se dret i re-

dreçant l’esquena a poc a poquet, esmolant els ulls i no pas pel con-

trallum, el Gravador li clavà: –I tant!, ...fins i

tot m’hi guanyo la vida!! Després d’uns segons de

silenci, ja distès i fent com qui endreça les eines, con-

tinuà amb tota naturalitat i simpatia: –I què...? Que me’n

vol encarregar algunes dotze-nes...? Vingui, vingui, passi mos-

sèn, que li ensenyaré unes mos-tres i veurà bé com treballo i que

en treballo de bé...Viladecans, a començament dels

anys cinquanta, tenia menys de cinc mil habitants, i d’aquests, molt pocs estaven en condicions i ga-nes de fer-se gravar les inicials a la coberteria en casar-se, fer-se un rètol, imprimir en relleu lletres d’or en targetes de visita o estampar una inscripció en una polsera a regalar, o de les de primera comu-nió..., per tant, les medalles no sols foren un escut contra les maleses que deia, sinó la base del negoci que li permeté a Jaume Puig i Carné guanyar-se la vida a Viladecans, per més frustrant que fos. I vet aquí una interessant paradoxa: un bon tros de la religiositat catalana dels anys del franquisme s’ali-mentava de la creativitat d’un marxista leninista, i aquest “poumista” d’aquella fervent religiositat.

Del 15-M, als Ajuntaments

El creixent descontentament dels ciutadans dels últims anys va desembocar en el moviment dels indignats, l’anomena’t 15 M, de l’any 2011. A Madrid, Barcelona, i moltes altres ciutats d’arreu, i també a Viladecans, va tenir una forta repercussió en les places i carrers que es varen omplir d’assemblees obertes i gent amb ganes de fer un canvi radical en les formes de governar.

Quatre anys més tard, representants d’aquells col·lectius comencen a arribar a les institucions arrel de les darreres eleccions municipals.


la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns

Una petita figura negra, de formes rotundes i desbordants, em mira des del seu també petit pedestal. A partir del moment en què els organitzadors de la subhasta l’han mostrat al públic assistent, he estat pres d’aquesta dona d’amples malucs, pits protuberants i voluminós ventre. Aquesta Venus, semblant a la fa-mosa de Willendorf, ha de ser meva. Des del fons de la sala puc veure com brilla només per a mi.Si poguéssim llegir els pensaments dels altres participants en les licitacions d’aquell dia, no distarien molt de l’anterior. Hi ha una dona que desitja aquesta mateixa peça. És asseguda al centre de la sala, i el seu aspecte és vellutat. De sedós cabell vermell, amb vaporoses robes i uns ulls de mel emmarcats per un rostre suau i dolç com el préssec, observa l’Afrodita exhuberant.La minsa escultura sembla que la cridi des de la seva posició prop del subhastador, els quals, en aquest moment, inicia el seu treball:– Senyores i senyors, benvinguts a aquesta subhasta de peces de gran valor procedents de col·leccions particulars. Comencem amb aquesta Venus esculpida en ceràmica negra de petites dimensions però molt apreciada per la seva semblança a la seva coneguda homòloga. Comencem la licitació per 5.000 euros... 7.000 n’ofereix el cavaller del fons... Qui en dóna 8.000? La dama pèl-roja n’ofereix 9.000... Tornem al cava-ller del fons... 15.000 diu? Sí, senyor, 15.000 a la una, 15.000 a les dues, 15.000 a les tres... Venuda, doncs, al senyor del fons de la sala!Desitjós de complaure la bella dona de cabell vermell, que anhelava el mateix que jo, em dirigeixo ràpida-ment al seu seient per fer-li una oferta:– Senyoreta, permeteu-me que em presenti. Sóc Adolfo Riquer i, donat l’interès que vostè ha mostrat en el mateix objecte que jo, li vull fer una proposta. M’agradaria tornar a veure-la, i sé que vostè voldria tornar a veure l’escultura. Potser li semblarà un atreviment, però podem compartir la peça. Si una obra d’art no es contempla, és com si estigués morta. La meva casa està oberta per a vostè en totes les ocasions que ho desitgi i, gràcies a les nostres mirades, es conservarà sempre viva per a nosaltres dos.“M’he quedat muda. Encara que descarada, és una proposta molt original. Li diré que sí”.

En homenatge a la deessa que totes les dones portem dins.

Patricia [email protected]

LA VENUS

mailto:[email protected]

Viladecans punt de trobada, 090

Documents

Transcript of Viladecans punt de trobada, 090