Viladecans punt de trobada, 092

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

Abusos corporatiusEls abusos de les desaparegudes caixes d’estalvi i dels bancs s’han posat ben de manifest arran de l’esclat de la crisi econòmica. Ha quedat clara quina és la política: privatitzen els seus guanys i socialitzen les pèrdues, que hem pagat entre tots i que estan costant molt i molt cares especi-alment als col·lectius més vulnerables. Mentrestant, els responsables d’una pèssima gestió, per no parlar clarament de robatori, s’emparen en la complexitat judicial. Però també les grans companyies de serveis (aigua, gas, llum, telefonia, software...) abusen de la seva situació privilegiada: en els preus, en la qualitat del servei que presten, en la publicitat enganyosa, en la relació amb els clients. Cada vegada és més difícil comprendre la lletra petita dels seus contractes, cada vegada és més difícil accedir-hi directament, cada vegada els usuaris troben més obstacles en les reclamacions. Probablement utilitzen les nostres dades personals amb finalitats lucratives, i aviat serà impossible parlar amb alguna persona de la companyia: anem cap a un sistema on serem atesos (?) per màquines. El cas dels bancs parla per si sol: les comissions s’incrementen alegrement, l’horari de caixa es redueix, les pressions per continuar les polítiques d’endeutament continuen, i el sistema no lucratiu de les antigues caixes ha desa-paregut. En aquest sentit, la crisi no ha canviat els valors a favor dels usuaris. Ben al contrari.És un sistema que sembla fora de l’abast (i de la voluntat) de les administracions públiques, que està clarament globalitzat i on els drets dels usuaris semblen desaparèixer. Allò que haurien de ser serveis públics té com a objectiu el guany dels seus accionistes i el control de recursos bàsics, com l’aigua i l’energia, que són limitats i en algunes zones propers al col·lapse. Cal ser conscients que si no es controlen a temps aquestes corporacions, haurem perdut per complet el nostre dret a decidir sobre el model de societat i d’energia que volem.

92Any 9

15 d’octubre de 2015

Sumari2 Murs i concertines...Miguel de la Rubia

3 Ordre. Patrícia Aliu

4 Els resultats de les eleccions i el futur que tenim al davant: María Salmerón; Joan Pidelaserra; Albert Buigues; Bàrbara Lligadas; Martín Barra; Verònica Arasil; José Luis Atienza

7 Un llibre d’històries i d’història. Josep Lligadas

8 En el 65è. aniversari de noces. Paulí Castelló i Conxita Piñol

9 El racó de la llengua: A preu fet. Josep Lligadas

10 Viatge al Japó. Montse Pastor

11 L’ull i la ploma: Ball d’envelat. Jaume Muns i José Luis Atienza

12 Sense gasosa. Mercè Solé

13 La mirada aguda: Guineu. Eio Ramon

14 Les nostres entitats: Grup Ecologista Terra i Sal. Juan Carlos Martínez Cazorla

15 Recerca històrica: Viladecans a mitjan segle XIX. Manuel Luengo

18 La memòria en imatges: Grup Icària. Jaume Muns

Semblava que amb la caiguda del Mur de Berlin avançàvem vers un nou món millor en el qual ja no hi cabrien més murs físics. Anys després, no només no han desapare-

gut sinó que proliferen a països del primer món, per evitar que vinguin els maltractats de la terra. Uns maltractats que com a “migrants” fugen de les seves terres de naixement per problemàtiques di-verses (fam, guerra...) I es aquí, on vull parar-me un moment per preguntar-me: ¿És que no són el mateix aquells que fugen de la fam i la mort per la misèria que aquells que fugen de la guerra i la mort per l’horror? Sembla que per a alguns polítics no són el mateix i podem trobar afirmacions de di-ferents forces polítiques on distingeixen la resposta davant els dos fenòmens o pitjor encara personat-ges que a les eleccions afirmen que “los países de Europa en función de nuestras posibilidades, estamos obligados a dar ayuda a estas personas”, mentre donen una resposta molt diferent en relació amb els immi-grants de Romania o de qualsevol país àrab.¿Com es pot dubtar, ni per un moment, que s’han de ajudar de manera directa totes les persones mi-grants (per qüestió econòmica, d’asil o refugi)? Però, ¿com dubtar també que s’han de combatre aquelles polítiques del món avançat envers les ter-res d’altres indrets menys desenvolupats? El que no pot ser és anar fent guerres a Iraq, Síria... per can-

Murs i concertines...

Busca-hi l’error!

viar dirigents polítics o règims polítics no amics, i després escandalitzar-se del fet que vinguin onades de refugiats. Tampoc poden pretendre portar a la mort per inanició o per manca d’una política sani-tària bàsica milions de persones a l’Àfrica o a qual-sevol altre lloc, mentre la resposta i les mesures per evitar la seva vinguda són murs i concertines.Els murs i les concertines són ja conegudes, i molt bé, pels milers i milers de persones que esperen al mont Gurugú el moment d’entrar en “la Terra Promesa” i que viuen dia rere dia amb l’esperan-ça d’allunyar-se dels països de la misèria i entrar en un paradís anomenat Melilla. Ells no són nous, però moltes vegades són invisibles i poden morir a la platja del Tarajal o en una pastera al Mediterrani, sense que una majoria de gent s’escandalitzi per un esdeveniment més d’aquest tipus. Ja va sent hora que aquestes persones comencin a ser visibles per a la població dels nostres països que també estan patint els efectes d’una maleïda situ-ació de crisi econòmica i en molts casos humani-tària. I penso que possiblement els responsables d’aquestes situacions de dolor siguin els mateixos personatges que governen les nostres vides en aquest món, siguis on siguis.

Miguel de la Rubia

Mon

tser

rat C

abo

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 92 - Octubre 2015 2


Aquell no seria un dia com els altres, però el Pere ho desconeixia, ni tan sols ho sospitava. Com ho havia de fer? Com de costum, va es-morzar sol a l’acollidora cuina de casa, envoltat dels nets atuells i els bri-llants armaris –”la meva dona és un sol: ho deixa tot com una patena, no com jo, que sóc un com-plet desastre; quina sort que tinc!”–. Es va deixar embolicar, com sempre durant el seu primer cafè de la jornada, per la música procedent de la ràdio que mai abando-nava la seva posició al costat de la vitro. Quan ja gairebé estava acon-seguint desxifrar els pò-sits de la seva tassa, el van trucar dela feina:– Pere, pots portar els documents de la reunió d’ahir que et vas endur a casa per revisar, si us plau?Va poder. Quan va arri-bar al despatx va lliurar els papers sol·licitats i, de sobte i sense venir al cas, li va entrar un xaloc i li va donar per netejar la seva taula de treball. Volia deixar-la impol-luta. Una cosa estra-nya, inaudita, tenint en compte que mai no ar-reglava els seus papers, sinó que sempre els api-lava fins a la inestabili-tat. Les companyes de la neteja li havien dema-nat un milió de vegades que els deixés espai per poder treure la pols, per fer el que havien de fer. Però a ell li entrava per una orella i li sortia per l’altra sense deixar em-premta.

tinc una edat”– i soste-nia que, normalment, les alteracions de la ru-tina no sobrevenien per a bé. Tampoc suportava la incertesa, i menys la d’avui respecte a no sa-ber si era a punt de suc-ceir alguna cosa o què havia de ser, i se sentia inquiet. Va acabar d’or-denar, va llençar l’últim paper innecessari a l’ar-xiu “definitiu” i, com a íntima recompensa, va pensar en prendre un altre cafè amb calma, aquest cop al bar de la cantonada que tant el relaxava. Li encantava el cafè, aquest líquid ca-lent, fosc i amarg que el revitalitzava per dins.Però la seva idea no se-ria possible. En aquell moment, va sonar el seu mòbil i va esperar, abans d’agafar-lo, que no hi hagués cap foc per apa-gar. Quan la conversa

Ordre

Aquest dia va netejar i va netejar. I no només la seva taula al despatx, sinó també el seu cot-xe, on els trastos s’acu-mulaven igual que els seus papers. “Què em passa avui? Per què tinc aquesta ànsia sobtada d’ordenar? Estic nerviós i gens centrat. No m’ho explico. No puc concen-trar-me en el que faig, no ho entenc. No tinc cap motiu per creure, per témer, que alguna cosa fora de l’habitual vagi a ocórrer, però és el que sento, com un pres-sentiment. Que estrany. Només puc pensar que tot estigui ordenat, és l’únic que desitjo, com si alguna cosa hagués de desordenar-se en la meva vida, com si al-guna cosa hagués de canviar... Això no és normal... No m’agraden gens els canvis... Què em passa?!”.Sí, els canvis l’horrorit-zaven. Els odiava. So-brepassava els 50 –”ja

Obra del fotògraf Ursus Wehrli, o l’art de l’ordre compulsiu

va acabar, hagués prefe-rit que tot fossin urgèn-cies, haver de quedar-se fins a les deu de la nit si hagués calgut, arribar a casa després de la llarga jornada i, llavors, fer el que més li agradava al final del dia: descansar i gaudir de la companyia de la seva família.Però, com tenia per cos-tum, el destí no era com volia el Pere, anava a la seva, havia fet altres plans. La trucada era de la Marta, la seva dona: la policia acabava de comunicar-li que un au-tocar escolar havia topat de cara amb el cotxe de la Teresa, la seva filla. No hi havia supervi-vents.

Patrícia Aliu ([email protected])

mailto:[email protected]

Els resultats de les eleccions i el futur que tenim al davant

En el número passat del Punt de Trobada onze viladecanencs i viladecanenques ens contestaven a la pregunta sobre com veien i preveien les eleccions del 27 de setembre. Ara, passades les eleccions, hem demanat a les mateixes onze persones que valoressin els resultats i ens diguessin com veien el futur. Hem rebut set respostes, que aquí us oferim, en el mateix ordre que les hem rebudes.

1 María SalmerónLa nit del 27 vaig tenir la sensació d’as-

sistir al decés definitiu d’una moribunda mane-ra d’entendre la política, que, fins on m’arriba el coneixement, tenia entès que era l’art d’acos-tar postures i d’arribar a acords. Davant el meu desconcert, un conjunt de representacions de força (no violenta, però si “testosterònica”, si em permeteu la frivolitat) intentaven ocultar la molt evident situació de debilitat. I, el més trist, semblava fàcil pensar que el 40 i molt per cent passava bastant del que pensava el 50 i poc per cent, i a l’inrevés...Els resultats del 27S avalen la creença que no hi ha solucions definitives ni màgiques, que els SÍ/NO sempre són un atzucac. Estic segura que, tot i que la paraula hagi estat prostituïda fins la sacietat, no hi ha més camí que el diàleg. I vull pensar que, més enllà de l’egoisme del nostre particular moisès (del qual, tot sigui dit, ja no n’espero res) i la seva necessitat de garantir-se un lloc d’immunitat, hi ha altra gent que sap que els membres de les 12 tribus tenen gana, van al metge i necessiten escoles.... I que tots i cadascun d’ells són necessaris. Sense distinció.

2 Joan PidelaserraLes eleccions al parlament de Catalunya

del 27 de setembre passat, si alguna cosa han evidenciat és que el problema territorial a Espa-nya no ha fet res més que enrocar-se. Segur que, en el futur, els historiadors que vulguin explicar com i de quina manera Catalunya ha esdevin-gut subjecte polític amb capacitat d’expressar lliurement la seva sobirania nacional, hauran de tenir molt present aquesta data.Els resultats no són rotunds ni gaire clarifica-dors, però segur que marquen el camí de no re-torn al “cafè per a tots”.L’immobilisme de l’Estat i la miopia dels partits anomenats nacionals, han aconseguit que el 50% dels votants s’expressi contra un sistema auto-nomista amb voluntat d’uniformar competènci-es. Tot i les declaracions d’amor i dels consells de germà gran amb què han volgut disfressar les voluntats reals dels poders fàctics de l’Estat.Caldrà esperar a les eleccions generals de de-sembre, mentre a Catalunya es van organitzant les eines de governabilitat, independentment del pacte a què es pugui arribar a partir del ge-ner de 2016. En tot cas a la primavera propera tornarem a les urnes... perquè encara no hem acabat de decidir quin tipus de societat volem.A l’Estat espanyol se li acaba el temps per fer una oferta seriosa i atractiva per encarar el pro-blema. S’encaparren a aixoplugar-se darrere de l’estructura legal. Continuen amb les tesis mar-xistes (branca Groucho): De victòria en victòria fins a la derrota final.


3 Albert BuiguesUn cop finalitzades les eleccions autonòmiques que han estat interpretades per tots clarament

en clau plebiscitària i de ruptura arreu del territori català, cal fer una petita anàlisi de com han estat els resultats a Viladecans. Felicitem a Ciutadans (C’s) pel seu resultat, un resultat que, al meu parer, és clarament conjuntural, pel caràcter d’aquestes eleccions que ha possibilitat que recullin molts votants unionistes del PSC i del PP. Per la meva part, com a apoderat de la CUP, només em queda felicitar-nos a tots aquells que hem par-ticipat en aquesta campanya pels nostres grans resultats. En una ciutat on no hi ha un nucli de la CUP actiu, hem aconseguit més del triple dels vots que vam treure a les darreres eleccions del 2012. 1.700 vots i escaig que són vots clarament de defensa d’una ruptura amb el marc legal espanyol i amb les polítiques de la troika de Brussel·les i el sistema de l’euro. Personalment, penso treballar tot el que faci falta per poder disposar d’un nucli potent de la CUP a Viladecans per poder portar un discurs de ruptura a Viladecans i treballar per impulsar també des d’aquest poble el procés d’alliberament nacional que vivim.

4 Bàrbara LligadasMalgrat les pors infligides, la manca de

pluralitat a la majoria de mitjans i la vulneració del dret de vot de la gent que resideix a l’exte-rior, el dia 27 de setembre a la nit es va obtenir un mandat clar. Així ho ha reconegut la premsa internacional de forma unànime. Les eleccions del 27S han demostrat que la de-terminació del país és ferma. Junts pel Sí ha gua-nyat a 910 municipis i a totes les comarques del país. El 77,4% de participació significa el rècord històric en unes eleccions al Parlament. Ara ja sabem que havent votat tothom a Catalunya, la correlació de Sí i No és clara: 1.957.348 de vots a favor enfront 1.605.563 de vots en contra, con-siderant els 366.494 vots de CSQP com a indeci-sos, ja que ells han demanat explícitament que no se’ls compti en cap dels dos grups. Amb tota la legitimitat per iniciar un procés constituent, doncs, es posen a treballar per a la construcció i la Constitució de la República Catalana comptant amb tothom. D’una forma plural i consensuada, ja que així ho ha volgut la ciutadania donant un important paper a les CUP, i sense oblidar totes aquelles forces d’es-querres favorables al dret a decidir.

5 Martín BarraLas pasadas elecciones autonómicas del

27S mostraron a la auténtica sociedad civil de Cataluña acudiendo mayoritariamente a las ur-nas y demostrando que los que decían hablar en nombre de todo el pueblo catalán estaban muy equivocados. La participación tuvo un incremento muy importante, especialmente en Viladecans, y la jornada trascurrió con una total ausencia de incidentes como corresponde a una sociedad democrática madura. Los resultados no fueron los esperados por los que planteaban que estas elecciones eran un plebiscito, ya que no alcanzaron una mayoría de votos y, aunque sumen más parlamentarios, más pronto que tar-de veremos aflorar sus grandes discrepancias políticas que hasta ahora estaban camufladas tras su fantasía independentista.Los resultados en Viladecans han marcado un hito histórico ya que, por primera vez, ha gana-do las elecciones un partido diferente del que nos gobierna. Ciudadanos-C’s hemos sido la fuerza política más votada con 10.534 sufragios que representan el 28,2% de los votos emitidos. Viladecans ha contribuido de forma muy des-tacada a que Ciudadanos sea la segunda fuerza parlamentaria catalana encabezara por una Inés Arrimadas que representa la mejor esperanza de construir una nueva Cataluña, entre todos y para todos. Muchas gracias, Viladecans. No os defraudaremos.


6 Verònica ArasilPer moltes voltes que hi dono, em resul-

ta impossible veure què hem guanyat amb la celebració d’aquestes eleccions. Parteixo de dos punts de vista: de l’honestedat i de la governa-bilitat. En cap d’aquestes dues visions les elecci-ons han estat exemplars. No han estat honestes, perquè hi ha hagut for-ces que han volgut anul·lar moltes de les preo-cupacions que tenim com a societat: educació, serveis socials, habitatge, deute públic, model sanitari... Ni la coalició guanyadora ni la sego-na força n’han volgut parlar. On és l’honestedat en aquesta manera de fer política? Com poden pretendre governar sense haver explicat quin model de societat volen? En segon lloc, partíem d’un govern bloque-jat i el resultat ha estat un govern encara més bloquejat. Sense saber qui el formarà, quin su-port podrà tenir, quines polítiques aplicarà... De moment, diverses famílies de Viladecans ja pateixen aquest bloqueig: la Generalitat incom-pleix el pagament de les beques menjador per a aquest curs. Abans del 27S em temia que les eleccions no ser-virien per qüestionar la gestió del darrer govern i que no podríem parlar de la transformació del model de societat. Un cop passades, m’entris-teix veure com s’obliden els problemes reals de la gent, i no canviar res.

7 José Luis AtienzaNomés una constatació sobre els resul-

tats a Catalunya: tenim un projecte de futur com a país dividit en dues meitats. Els resultats a Viladecans donen una victòria clara de Ciutadans per més de sis punts i més de dos mil vots de diferència sobre el PSC, que ha aguantat bé. El de Ciutadans és un vot trans-versal però també un vot de rebuig a l’establish-ment català del sí, del no i del no se sap no con-testa. Junts pel Sí ha guanyat un vot, mentre que la CUP triplica i creix 1.200 vots. A Catalunya Sí que es Pot ens ha anat pitjor del que esperàvem. La nostra indefinició de defen-sar un referèndum sense dir si era per votar sí o per votar no i el no voler parlar del tema quan la gent votava en gran part pel tema, ha pagat un peatge. Curiosament aquí a Viladecans hem tret el millor resultat des de l’any 81, quan encara érem PSUC, 5.580 vots, un 33% més que al 2012 ICV-EUiA i gairebé tres punts, el 14,93%. La mi-llora ha vingut sobretot del factor Podemos i per la bona campanya que hem fet conjuntament. La gent que ens ha votat ha obert un gran camí. Gràcies per fer-nos confiança.


Una de les pedres que fan d’esglaons d’ac-cés al porxo d’entra-da de l’ermita de Sa-

les podria ser la pedra a la qual fa segles la gent de Viladecans i de la rodalia portaven els malalts per demanar-ne la curació per intercessió de la Mare de Déu. Aquesta va ser una de les sug-gerents històries que Jaume Lli-gadas ens va oferir el passat dia 9 en la presentació del seu llibre Viladecans, recull d’històries, pu-blicat pel Grup Tres Torres i que va tenir lloc al Centre Cultural Sant Joan.Aquesta història de la pedra no està recollida en el llibre, com tampoc no hi estan recollides al-gunes perles sobre mossèn An-dreu Samaranch amb què també ens va obsequiar l’autor, com ara el fet que l’anomenessin “mossèn saltamarges”, o la “vaga de mis-ses” que li van organitzar un bon nombre de feligresos, que ana-ven a missa a Gavà en protesta perquè el mossèn s’havia venut el retaule de l’ermita de Sales. I és que les històries de Viladecans són inacabables. Les que recull aquest llibre van ser en bona part publicades aquí, al Punt de Trobada, com també algunes col-laboracions de Josep Mumany, Paulí Castelló i Josep Lligadas que igualment s’hi recullen. I to-tes elles són una peça fonamental per endinsar-nos i sentir-nos ar-relats en la nostra història com a poble que ara és ciutat. Per això el títol d’aquest article parla d’“un llibre d’històries i d’història”. Perquè la història no són només els grans moments i els grans es-deveniments, sinó que són, en el fons, la suma d’aquestes històries de tantes menes que van creant el camí de les persones.

Un llibre d’històries i d’història

A l’acte d’aquest dia 9, a més de l’autor, hi van intervenir també el tinent d’alcalde i regidor de Cultura de l’Ajuntament de Vi-ladecans, José Luis Atienza, i el president del Centre d’Estudis de Gavà, Josep Campmany, els quals van valorar la bona feina que aquest llibre significa, per-què, a més de l’àmplia informació que ens ofereix, sap oferir-nos-la d’una manera molt propera, molt llegidora, que enganxa de pressa. I també van valorar, i des d’aquestes pàgines ens agrada poder-ho dir, una altra bona fei-na, la que fa aquesta revista, Vi-

ladecans Punt de Trobada, com a canal de difusió no només de les informacions i opinions sobre te-mes d’actualitat, sinó també com a espai que permet recollir la nos-tra història, les històries que han donat peu a aquest llibre.En definitiva, que el llibre que ara s’acaba de presentar, i que és ja el cinquè que publica el Grup Tres Torres, és un text que cap bon vi-ladecanenc ni cap bona viladeca-nenca ens podem deixar perdre. Si encara no el teniu, el podeu ad-quirir a la llibreria “Els nou rals”.

Josep Lligadas Vendrell


En el 65è aniversari de nocesEns complau fer-vos arribar l´ùltima ciberpintura d´un paisatge del Baix Pirineu, feta per commemorar la data més important en la vida del matrimoni, el nostre 65è aniversari de noces.És un treball molt acurat, que ens omple de satisfacció pel fet de poder portar-lo a terme en “la nostra jo-ventut” (87 i 90, respectivament), i continuar fent camí per ensenyar-ho als que o vulguin o puguin seguir.Una abraçada.

Paulí Castelló i Conxita Piñol


El racó de la llengua

A preu fet

Les paraules i les expressions de qualsevol llengua evolucionen, i van agafant nous significats amb el pas d el temps, uns nous significats que no són els mateixos que originalment tenien. Per això, una paraula, encara que en el seu origen (o sigui, en la seva etimologia) volgués dir una cosa, amb el temps pot agafar un altre significat diferent:

per exemple, “patrimoni” originalment vol dir allò que és competèn-cia del pare, però això no justificaria que ara hi hagués qui defensés que l’únic que pot decidir sobre l’economia familiar fos l’home... O “matrimoni”, que vol dir allò que és competència de la mare, que, per tant, etimològicament, seria l’única responsable de fer funcionar la casa i la família...

En fi. Tot això és per convidar-vos a parar atenció en una expressió que ha agafat amb el temps un nou significat. És l’expressió “a preu fet”. Originalment vol dir que un fa una feina no cobrant-la segons el temps que hi dediqui, sinó cobrant un preu fix en acabar la feina, sigui quin sigui el temps que hi hagi hagut de dedicar. Però de fet, ara, “anar a preu fet” vol dir, més aviat, “anar molt de pressa”, “fer una cosa a gran velocitat”. Per què aquest canvi? Doncs perquè quan un treballa a preu fet, se suposa que fa la feina a la més gran velocitat possible, per-què com menys temps hi dediqui més rendible li resultarà. I per això, “a preu fet”, a més del seu sentit original de fer un treball a un preu fixat prèviament, té ara aquest nou sentit i vol dir fer una cosa molt de pressa. És l’evolució de la llengua.

Josep Lligadas

El grup d’Espai Jove d’Asdivi ha preparat una exposició de fotografia sobre les emocions, que podreu veure a Can Xic fins al proper 7 de novembre. Els asdivins han procurat expressar a través de la imatge dels seus rostres, la por, la solitud, l’alegria, la tristesa... No us la perdeu!


Les nostres vacances d’aquest any han estat al Japó, i aquí us les explico. Després d’un viatge molt pesat, i després de descansar a l’hotel, comencem la visita a Osaka. La

temperatura ens respecta i sembla ser que dóna un respir ja que dies anteriors feia molta calor. Visi-tem el mercat local Kuromon que vol dir “Portes negres “ pel color de la porta que separava la part comercial dùn antic temple que hi havia allà mateix, i que combina olors, textures, sabors, ple de viandes. Ens sorprèn la netedat de tot el mercat, i hi descobrim peixos que no haví-em vist mai. El castell, i els gra-tacels, completen la visita, que s’acaba amb un dinar de cuina selecta japonesa on hem tastat el bo i millor de les seves espe-cialitats.D’Osaka a Kioto passem un dia a Nara on ens hem deixat acompanyar per daines i cérvols, dins lànomenat “Parc dels cérvols“. Aquí hi ha el temple Kufukuji, preciós, protegit a l’antiguitat per monjos guerrers. Després arribem al temple Todaiji, que és considerat l’edifici de fusta més gran del món, on veiem el Gran Buda de bronze del segle VIII, de 15 metres d’alt. A la tarda més temples, com el de KinkaKufi i el de Kiyomizu o “Temple de l’aigua pura”, famós per les qualitats curatives. A la tarda el guia ens passeja pel barri de les geishes el bell cor de Kioto, que al districte de Gion preserva les ca-ses de fusta estretes i baixetes de pur estil japonès. Ens acompanya un guia japonès, agradable, amable i ben preparat, organitzant el temps, calculant-ho tot, fent que en acabar el dia et sentis ple de tot allò que t’ha fet veure amb els seus ulls i versió japone-sa, moltes vegades distorsionada en nosaltres per la llunyania; ell procura explicar les coses planeres i pràctiques, i a més tenim la sort que canta com els àngels. Ens parla de les dues religions majori-tàries del Japó, el sintoisme i el budisme, i diu que els japonesos neixen sintoistes i moren budistes. Fa esment a la gran influència dels americans en tota la seva vida i costums familiars, de com es van per-dent algunes tradicions ancestrals, com funciona l’escola, la sanitat, les feines... Arribem al bosc de bambú, espectacular, un lloc màgic amb un silenci trencat només pel gran xàfec que ens va caure.Ens endinsem a la part muntanyosa del país, men-tre a làutocar ens documenta sobre lèscriptura,

Viatge al Japóla història i la música, i ens fa fins i tot una pràc-tica de papiroflèxia, manualitat molt practicada al país. Ens va sorprendre el dinar i sopar típicament japonesos; la cirereta del dia ha estat el quimono que tots ens hem posat per baixar a sopar. Fèiem un goig! A les habitacions no hi ha llits, sinó que hi tenim futoms. Avui intentarem dormir com ells. Una passada.

El tifó ja ens ha agafat. Comen-cem el dia amb força pluja. Mal-grat tot, el tren bala no espera. És un tren espaiós, puntual, net... però pel que fa a la velo-citat d’una bala que és el que tots esperàvem, res. Ja a Tòquio visitem el santuari sintoista de Meiji, un oasi de pau dins la ciutat plena de gratacels on els edificis no poden construir-se

junts pels terratrèmols. Del tarannà d’aquest país em sorprèn el servilisme exagerat, la paciència i la seva amabilitat.Penso que entren en constants contradiccions com ara que els grans avenços tecnològics no lliguen amb algunes de les creences ancestrals que tenen, la seva purificació ben curiosa, els milions de déus, tants com en necessiten, vendre cotxes dins d’un santuari... Si més no, és una fe ben curiosa. Al bell mig de Tòquio trobem el palau imperial, residència de la família de l’emperador, voltat de muralles i fossars. El districte de Ginza és espectacular per fer compres, El luxe és palpa a l’ambient. Ens arribem a lèstació de metro on el gosset Hikohito va morir esperant el seu amo que no va tornar; lèstàtua és bonica i ve de gust fer la cua pertinent per fer la foto. La pel·lícula hi ajuda molt.L’últim dia ens arribem amb autocar fins a Kama-kura, a 65 km. de Tòquio. Va ser capital del Japó fins el 1333, Els edificis històrics són d’obligada visita: 65 temples i 19 santuaris la fan ben important. A la tarda anem a la Torre de Tòquio. rèplica de la Torre Eiffel, des d’on podem gaudir d’unes vistes espec-taculars.Maletes, bosses, regals, aeroport, aquesta vegada semblava que no volien que marxéssim: l’autobús que ens portava de la terminal a l’avió ens va tenir donant voltes endavant i endarrere per les pistes més de mitja hora, crec que algun dels seus déus els deia que ens quedéssim. Tot i així varem tornar.

Montse Pastor i Pujadó


Ball d’envelat

Aquesta fotografia ha congelat el temps en blanc i negre. Mirar-la és treure el cap a una finestra del passat. Es pot gairebé es-coltar la música en veure la jove parella

enllaçada. La mà d’ella, la qual no veiem, la ima-ginem recolzada a l’esquena d’ell, sentint la calor del cos jove a través de la jaqueta del vestit que era possible que estrenés per la festa major d’aquell ball de l’envelat que només sobreviu en la memòria i en el temps immutable de les fotos.Ballar era això, agafar-se la mà esquerra, enllaçar els dits a l’altura del cor, estrènyer ell la cintura d’ella, parlar baixet, “Cheek to Cheek”, fregant-se les gal-tes amb les paraules i harmonitzar els moviments dels cossos, de les mans i dels peus deixant-se portar pels acords de Glenn Miller, o dels boleros d’aquell valencià establert a Palma, ex sergent republicà que va passar unes llargues vacances en un camp de concentració franquista, Jorge Sepúlveda i el seu “mirando al mar soñé y tú no estabas junto a mí”. Ell porta una tira de dol a la solapa, per recordar la pèr-dua recent d’un ésser estimat, brilla al canell el re-llotge de polsera i en la camisa blanca els botons de puny. Porta el tupè en alt, probablement engominat, i un fi bigotet negre que el temps ha blanquejat i eixamplat sobre el somriure retingut, que no deixa anar del tot. Riu amb els ulls de dalt a baix, com si acabés de dir alguna cosa al fotògraf. Ella llueix un somriure obert i espontani, de dents blanques i ulls grans i feliços i un vestit estampat de lleu escot

triangular, de petites flors sobre fons fosc. Sent la mà d’ell abraçant-li la cintura. En el braç porta una polsera i els seus dits treuen el cap de dins de la mà d’ell. Té el cabell negre, llarg i ondulat, que desco-breix l’orella on s’ insinua una arracada.Ja devien estar casats en aquell ball de festa ma-jor perquè ell porta una aliança al dit del cor. Una aliança que ha resistit els embats del temps, de les alegries i les penes. Els anys que li han emblanqui-nat el cabell i li han afegit talles a la cintura, han respectat l’anell al dit, el símbol d’un acord i una promesa. Encara que l’envelat sigui un record del passat i ja no soni Glenn Miller ni Jorge Sepúlve-da, el somriure en colors d’ella mirant-lo a ell val més que mil paraules, amb el mateix gest, la ma-teixa franquesa sense gat amagat de seixanta anys enrere. Es noten els milers de dies que construeixen dolors nous i pinten taques i arrugues a les pells, es nota la vida que esculpeix constantment els nostres cossos, però en els seus dits romanen les aliances de la il·lusió de viure junts i que les quiten lo bailado. Poden continuar el ball i canviar les lletres de tan-gos i boleros, perquè no es un soplo la vida, i parlar baixet fregant-se les galtes amb les paraules mentre sona una cançó que li corregeix la plana a Jorge Se-púlveda: mirando al mar soñé y tú estabas junto a mí.

Fotografia: Jaume MunsText: José Luis Atienza


L’ull i la ploma

La campanya electoral per la qual acabem de passar m’ha semblat la més detestable des que tinc vida de vot, perquè crec que no és bo remenar els nacionalismes i per-

què de nou s’ha vist que tant els indicis de corrup-ció com la corrupció demostrada no passen factura.A banda d’això, no ens hem avorrit gens. No vull dir que ens hàgim divertit. Vull dir que hi ha hagut alguns canvis significatius.Jo vaig votar Catalunya Sí que es Pot. Per fidelitat po-lítica (cotitzo disciplinadament a ICV tot i ser una mena de militant friqui) i perquè prometien treba-llar per dos objectius raonables: fer un referèndum amb garanties i frenar el desgavell de l’estat del benestar. Reconec que a mi, sobre el paper, el dret a decidir em sembla fantàstic. A la pràctica, tota la preparació d’un referèndum sobre la independèn-cia em fa patir, perquè no només es discuteix una proposta política més o menys asèptica, sinó que entren en joc totes les emocions patriòtiques. Amb el tastet d’aquests dies ja n’he tingut ben bé prou.Des del punt de vista electoral, doncs, he fracassat. Han guanyat els independentistes, s’han reforçat mútuament els patriotismes de perfil mesquí (aler-ta: no tots els independentistes ni els que no ho són tenen aquest perfil mesquí) i hem perdut, tots, el consens sobre la llengua. La meva opció política no s’ha menjat els roscos que somiàvem. Viure en minoria és un sentiment al qual m’he acos-tumat, i el meu currículum polític, sindical i eclesial comporta més fracassos que èxits. Però he de dir que no em sap pas greu, aquesta vegada. Després de sentir crítiques a tota la classe política i a la “cas-ta”, es va optar per un dirigent veïnal amb experi-ència i no per la gent amb trajectòria pròpiament política. Segur que li faltava molt de rodatge i que això ha jugat molt en contra, però m’hi vaig sentir representada: va ser valorar la feina que no es veu de molta gent que és a les entitats, que treballa ge-nerosament i que sol ser invisible per als mitjans de comunicació. En aquest sentit representava ben bé el contrapunt a la llista dels guanyadors.Les campanyes electorals són un despropòsit. Es busquen candidats “de disseny”, que siguin en-ginyosos, que tinguin èxit, de verb fàcil, guapos, agressius, capaços d’abandonar família i amics i d’indigestar-se àpat rere àpat durant una ingrata campanya, fins i tot que sàpiguen ballar. Jo no poso el llistó tan amunt. Per sort, he pogut constatar que no sempre “els millors” són els qui fan bona feina.

Sense gasosa

Vam anar en conjunt amb Podemos. Jo crec que va ser més un destorb que un ajut, però en valoro l’in-tent: és evident que hi ha punts de contacte i mol-tes coses en comú. Va estar bé provar-ho, tot i que jo no repetiria. Vaig sentir no fa gaire un politòleg que deia que hi ha partits “bottom up”, és a dir, de baix a dalt, i partits “top down”, de dalt a baix. ICV-EUiA som dels de base. Vull dir que persegueixen més aviat la vocació participativa, la valoració de la feina de formigueta a cada barri i a cada entitat, que no pas una bona imatge des dels mitjans de comu-nicació. Ja m’està bé. Podemos diu estar en aquesta línia, però de fet molts dels seus votants no ho són des del treball a la base, sinó des de la imatge tele-visiva, i en aquest sentit és una certa contradicció que acaba comportant problemes de coherència: el discurs és radical i l’experiència participativa so-vint inexistent. A mi el dia a dia en el meu entorn és el que m’ajuda a viure, també des de la convivència amable amb gent que no pensen com jo. El radicalisme verbal està bé, assenyala rutes, però incidir en la realitat és tota una altra cosa. No ho pots fer sol. Mai no ho faràs sol. I quan t’hi poses, t’adones dels teus límits i dels de la teva organització, i valores la feina dels companys de rem, encara que siguin adversaris po-lítics. És un necessari bany d’humilitat.Cal provar coses noves. Encara que fracassin. For-ma part del camí. Jo no crec que els experiments s’hagin de fer amb gasosa, poden fer-se amb els mi-llors vins. Si no ens arrisquem, no construïm. Les novetats d’aquesta campanya són l’únic que penso que ha valgut la pena.

Mercè Solé



la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Guineu (Vulpes Vulpes) Platja del Remolar 06/10/2013

Viu gairebé en qualsevol tipus d’hàbitat. Té la distribució geogràfica més gran que qualsevol altre carnívor terrestre, tot i això és molt escàs al Delta del Llobregat.De dieta molt variada, des d’insectes i fruites a petits rosegadors o conills.


les nostres entitats

Grup Ecologista Terra i Sal

Con tan solo cuatro meses de vuelo, desde que nació la Associa-ció Grup Ecologista Terra i Sal de Viladecans, ya se van vien-do los frutos y se van perfilando las ideas. Como en todos los comienzos nada es fácil y los escollos de las administraciones

lo ralentizan más, pero por fin podemos decir que estamos ahí y que pre-tendemos estar siempre ahí con una sola voluntad, que no es otra que la de servir al único protagonista de nuestra existencia: la naturaleza. En esta breve pero fructífera vida, hemos colaborado con la Asociación de Vecinos Parque de la Torre Roja en el mantenimiento del apadrinamiento de su trozo de montaña, hemos hecho una jornada de limpieza de resi-duos en Can Oliveretes, una trobada nocturna didáctica en Montbaig, un acompañamiento simbólico al Mamut en el Aplec de Sant Ramon, una limpieza en la riera de Sant Climent y Can Torrents con apoyo de ADF Sant Boi, Voluntarios Ambientales de Sant Boi y Medi Ambient de Vilade-cans, varias caminatas de clasificación de irregularidades, muchas fotos denuncia trasmitidas a sus respectivos responsables o gestores, amén de intercambios de información y colaboración con entidades de Viladecans, Gavá y Sant Boi… Seguimos en la senda y tenemos preparadas muchísimas actividades, in-tervenciones, charlas, denuncias… que podéis seguir en www.facebook.com/terraisal, terraisal.blogspot.com.es/. Necesitamos que estéis con no-sotros, porque nosotros necesitamos de vosotros, debemos estar en sim-biosis con el único patrimonio que nos ha sido transmitido y que debemos dejar intacto en herencia. Molta Terra i Sal.

Juan Carlos Martínez Cazorla

[email protected]

http://www.facebook.com/terraisal

http://www.facebook.com/terraisal

mailto:[email protected]


Recerca històrica

A mitjan segle XIX la mo-narquia espanyola ha deixat de ser una mo-narquia absolutista per

passar a ser una monarquia par-lamentària, formal, amb les limi-tacions polítiques pròpies d’un règim que està en procés d’es-tructuració. Al llarg de la prime-ra meitat del segle XIX s’aproven tres constitucions (1812, 1837 i 1845), s’organitza territorialment l’estat (divisió provincial, provi-sional de 1822, i definitiva a par-tir de 1833) i es creen institucions que tendeixen a la centralització: la figura dels caps provincials-governadors civils o la creació de la Guàrdia Civil (1844), entre d’altres. És en aquestes primeres dècades de consolidació del rè-gim liberal –no exempt d’anades i tornades polítiques i guerres civils– que els governs de la mo-narquia necessiten abastament d’informació sobre el territori i les persones. Les primeres enquestes o dades que els governs dema-nen, des d’antic, estan vinculades fonamentalment a la població, als impostos, als exèrcits o a la pro-ducció agrària i, per regla general, sempre tenen una finalitat fiscal i recaptatòria. Doncs bé, a mitjan segle XIX, l’estat liberal espanyol, emmarcat en aquest procés de canvi de règim, té necessitat de disposar de més informació sobre els diversos aspectes que afecten la vida dels súbdits que governa. I és en aquest context on hem de situar l’Interrogatorio estadístico-administrativo, document imprès de 1853 i que l’ajuntament de Vi-ladecans respondrà amb data de 1854.1 Aquest document ens dóna

1 Document conservat a l’Arxiu Mu-nicipal de Viladecans (AMVA), sèrie de

Viladecans a mitjan segle XIX

una visió, si més no oficial, del Vi-ladecans de mitjan segle XIX.Les respostes donades per l’ajun-tament de Viladecans, és de supo-sar que pel secretari municipal, a un total de 119 preguntes, ens informen de com era el Vilade-cans de meitat del segle XIX. Es pregunta sobre el nom de la po-blació, els seus orígens, l’extensió del terme municipal i la seva po-sició geogràfica; sobre el nombre d’habitants i cases que compo-nen el poble així com el nombre d’electors i elegibles en les elecci-ons; sobre els camins i el seu es-tat, a més de les fonts públiques i la utilització de l’aigua; sobre els impostos que es paguen; sobre els pressupostos municipals i el fun-cionament de l’administració mu-nicipal així com el personal al seu servei, o sobre les llicències per a

Correspondència municipal, any 1854. El qüestionari es un document, en cas-tellà, imprès a la Impremta de Francesc Sànchez, Barcelona, 1853. Les respostes també són en castellà.

exercir activitats de “(...) las perso-nas que se ocupan en la venta de ropas y halajas (...) [o] los corredo-res de cuatropea o chalanes”; so-bre l’existència d’escoles, escolars i mestres; sobre els equipaments públics existents a la localitat; so-bre la seguretat i els robatoris “(...) para asegurarse que en el término no hay criminales”; sobre consum i salut pública; sobre la producció agrícola, la indústria i el comerç existent, les fires i mercats públics; es requereix sobre el nombre de parròquies, esglésies i confraries; sobre les festivitats locals i les as-sociacions que hi ha a la vila “(...) para socorrerse mutuamente en las necesidades de la vida”; sobre el patrimoni històric i finalment es demana a les autoritats si es per-segueixen les cases de joc, els seus propietaris i “(...) quienes las per-sonas que de público se sepa que se ocupan en ello”, o bé si es tolera l’ús d’escopetes i armes prohibi-des. Com es pot veure un ample ventall d’assumptes i alguns, amb un sentit molt avançat per a l’èpo-ca, que ens donen la imatge fixa de Viladecans, cap al 1854.Sobre el nom de la població, l’In-terrogatorio ens aporta una inter-pretació insòlita i no concordant amb la filologia: “(...) la voz co-muna deriva su nombre de haber estado en otro tiempo el termino que ocupa plantado de arboles donde habia muchos pajaros que cantaban”. Des de la visió oficial no s’acabava d’acceptar la relació entre el nom i els cans. Igual que tampoc no s’acaba de diferenciar el fet de la dependència parroqui-al de Sant Climent de Llobregat –poble del qual dista tres quarts de

Coberta de l’Interrogatorio estadísti-co-administrativo, Viladecans, 1854.


llegua2– amb el fet de ser un poble independent, des de temps imme-morials: “(...) y después de 1726 se concedió autorización a los vecinos [de Viladecans] para for-mar pueblo”. En aquest sentit, es contesta que hi ha una parròquia, regida per Pere Màrtir Borrell, i una “Hermita llamada la Virgen de Salas”. No hi ha confraries.Les respostes ens diuen que el ter-reny es planer en les seves quatre cinquenes parts i la resta es mun-tanyós, però no ens diuen res dels estanys ni de les rieres. L’extensió del terme municipal és “(...) de medio dia al norte una legua [i] de levante a poniente media hora”. Segons l’enquesta, Viladecans, en aquestes dates, te 186 cases, que acullen 192 veïns i 960 ànimes, segons la terminologia de l’època. D’aquests habitants només 73 són electors i entre aquests només 48 ho són per a diputats a Corts. I el poble contribueix a l’exèrcit amb un quinto. L’enquesta ens informa dels tres camins existents: “(...) el que dirige de Gaba a Barcelona, es municipal y de 1r. orden para carruages, otro que va a S. Cle-mente y otro al Prat de Llobre-gat, se hallan en buen estado (...) no hay puentes ni alcantarillas”, però es reivindica la construcció de la carretera projectada “desde el rio Llobregat hasta el Vendrell” per tal de fomentar i estimular el comerç local. L’administració mu-nicipal observa “(...) las reglas de policia urbana en la alineación de calles, construcción de casas” però no hi ha enllumenat públic. Sí que es disposa d’un rellotge públic, a la torre de l’església. Respecte a les fonts públiques, s’indica que només hi ha una font, que aques-ta es de propietat particular, que està al carrer Major i “(...) que [el propietari] por fabor cede al pu-eblo unas ocho plumas de agua

2 Una llegua equival a uns 6.717,6 metres, aproximadament. Si bé, aquesta equivalència pot variar segons els terri-toris.

escasa”.3 Es demana que s’execu-ti el canal d’Isabel II “projectado hace muchos años tomando las aguas del rio Llobregat”. El total d’impostos pagats per la població de Viladecans el ma-teix any de 1854 es 62.563 rals i s’adverteix “(...) que para cubrir el cupo señalado al pueblo tuvo que aumentarse la 4a parte de la riqueza mas que no habia”. D’al-tra banda el pressupost municipal de despeses de 1853 va importar 13.258 reals i també es fa avinent que per a cobrir el dèficit es co-bren arbitris sobre les espècies de consum i s’incrementa el 20 % de la contribució territorial!!! De ben segur que tot això ens sona. L’administració municipal està dirigida, tècnicament, per un se-cretari –Ramon Tarran, que cobra 2.880 rals anuals i que “(...) lleva el libro de intervención de los cau-dales del consumo y el Alcalde cumple su deber”– i, per un dipo-sitari, Pau Constansó, que ha di-positat una fiança de fons de 2.500 rals. El “conductor de la corres-pondencia pública” és el correu de Sant Boi, i es diu Baldiri Aleu, que té una dotació de 200 rals i que porta les cartes “(...) cuando la hay”. També hi ha un sereno que no rep dotació del municipi sinó dels particulars. L’ajuntament ce-lebra sessions els dimarts i diven-dres, disposa de llibre d’actes que “(...) esta arreglado como se previ-ene”; instrueix el padró municipal i tant l’ajuntament com l’alcaldia disposen de segell municipal. A la pregunta de si l’Arxiu Municipal està ordenat es respon que “(...) se está arreglando [i] se esta for-mando [l’inventari] de todos sus documentos y papeles”. Avui dia, l’Arxiu Municipal de Viladecans està a la disposició de tota la ciu-tadania, ordenat i en perfecte estat de revista!!

3 La ploma d’aigua es una mesura de cabals d’aigua, de valor variable segons les comarques. A Barcelona equivalia a un cabal de 0,0255 litres per segons, uns 2.200 litres per 24 hores.

Segons l’Interrogatorio només hi ha una escola d’instrucció elemental primària, per a nois, a càrrec del mestre Pau Constansó, amb una dotació de 2.580 rals anuals per a la qual no hi ha inversió perquè “(...) sobrantes no hay, apenas hay suficiente”. El Comú facilita l’ha-bitació per al mestre i el local per a la classe, essent el mateix local per a les dues estances. L’horari esco-lar es de tres hores al matí i tres hores a la tarda. No hi ha escola de noies.A les preguntes sobre diversos equipaments, tot és en negatiu: no hi ha presó –si bé es paga pel manteniment de la del partit judi-cial–, ni escorxador –sí que es con-testa que hi ha una carnisseria–, ni “Banco de labradores” ni pòsit per a grans; no hi ha hospitals, ni “casa de beneficencia” ni mater-nitat. Tampoc destacament de la Guàrdia Civil. Sí que hi ha cemen-tiri que està al costat de l’església “(...) situado al viento de tremon-tana, es propiedad del Común”, amb les seguents dimensions: “(...) tiene de frente siete varas4 y de largo cuarenta y una, no hay osario, nichos 49 y son de propi-edad particular, nada se paga por las sepulturas”. Fins ara no hi ha-via registre civil, però que “actu-almente lo hay”. Es consigna que hi ha un metge cirurgià, Pere Hu-guet, amb titulació i “un cirujano romanista”, Andreu Fargues, que també disposa de titulació.Respecte a les activitats econòmi-ques que es desenvolupen al mu-nicipi, es respon que “(...) la unica industria que hay es la agricola que produce sobre 230.402 rea-les” i, es detalla quina ha estat la producció de blat, ordi, cigrons, blat de moro, vi, oli i seda, en el quinquenni, en l’exercici actual i quina producció es necessita per al consum anual, si be s’aclareix que “(...) garbanzos, maiz y seda no hay”. Vegeu quadre adjunt.

4 Una vara són quatre pams.


Curiosament hi ha una pregunta dedicada exclusivament als ra-mats de cabres i a esbrinar si els propietaris demanen llicència perquè els ramats puguin pastu-rar. La resposta és que cada pro-pietari les té en les seves heretats. Aquesta pregunta té a veure amb el caràcter perjudicial dels ramats de cabres per als boscos. Quant al comerç i a possibles productes per a l’exportació o importació, es contesta que “(...) no lo hay, so-lamente salen una parte de vinos en los años que las viñas no teni-an la enfermedad pero ahora aun no hay para el consumo (...) pro-ductos agricolas apenas hay sufi-cientes para el consumo, el vino

antes de la enfermedad de las viñas deducido el consumo, salia para otros puntos segun prudente calculo de treinta o quarenta mil arrobas ahora apenas llega para el consumo”. Les respostes insistei-xen en que no hi ha fires ni mercat públic.L’Interrogatorio també demana per les festivitats locals: “Hay dos, la una es la fiesta mayor del pueblo, parte religiosa y parte civil, y la otra la de la Virgen de Sales, se costean de fondos públicos, la 1a es el dia de la Virgen de setiembre, se celebra con funciones de Igle-sia y bayles públicos, la cantidad asignada es de cien reales para las

1 Els cereals estan mesurats en faneques i l’oli i el vi en roves.2 El número està guixat en l’original. Aquest import es el que sembla deduir-se.3 Per al cas de l’oli la producció es de l’any anterior.

Quinquenni 1 1854 Consum anualBlat 25.224 2.205 7.100 2

Ordi 4.102 700 1.000Vi 146.000 443 5.906Oli 846 30 3 772

funciones de la Iglesia y la segun-da es el segundo dia de pasqua de resurrección, se hace processión y oficio con música”. La resposta, certament, es una mica confusa: no parla de la festa de sant Se-bastià i d’altra banda passa a fes-ta major, l’aplec de pasqua. Aquí queda, s’haurà d’aclarir. Tanma-teix, es respon taxativament que no s’utilitza cap mitjà per a impul-sar o fomentar l’associacionisme, que “ (..) en este pueblo no hay ca-sas de juegos ni jugadores” ni es tolera l’ús d’escopetes ni “(...) se sabe que nadie tenga armas pro-hibidas”.Per acabar, cal dir que el patrimo-ni històric de la població no queda molt ben parat. A la pregunta de si hi ha edificis públics que “(...) sean notables por su mérito artís-tico y deban conservarse para re-cuerdos históricos de utilidad pú-blica” es respon que “(...) solo hay una Iglesia construida a expensas del pueblo de ningún merito”. I és que, la visió dels contemporanis no dista molt de l’actualitat.

Manuel Luengo Carrasco

Grup IcàriaDes de principis de l’any 1976, el grup musical Icària, integrat per Justo González, del Poblat Roca, Miguel Berrocal, de l’Alba-rosa i Enrique González, de la Montserratina, varen realitzar diverses actuacions, algunes amb cantants ja força coneguts, com Lluis Llach o José Antonio Labordeta, donant suport a les lluites obreres de la comarca, llavors en plena efervescència. Com a representants de la cançó protesta, el seu repertori incloïa cançons de Víctor Jara, Quilepayún, Angel Parra, etc.

L’obligatori servei militar va acabar amb el grup al cap de pocs anys.

En la festa del treball del PSUC de l’any 1977, celebrada al càmping La Tortuga Ligera, el grup va actuar i li va prestar una guitarra al cantant José Antonio Labordeta.


la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns

Viladecans punt de trobada, 092

Documents

Transcript of Viladecans punt de trobada, 092