Viladecans Punt de Trobada, 087

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

Primer de MaigD’aquí no gaires dies serà la festa del Primer de Maig, aquesta celebració establerta l’any 1889 com a data internacional de reivindicació obrera. La data va ser escollida en com·memoració de l’execució d’uns treballadors de Chicago arran d’unes vagues que hi havia hagut a la ciutat. Les coses, certament, han canviat molt des d’aquelles èpoques. D’aquella classe obrera in·dustrial que vivia tota ella unes condicions laborals molt semblants i que en conseqüència compartia reivindicacions molt semblants, hem passat a una societat marcada per la pre·carietat laboral i l’atur, la dispersió del món treballador, la poca consciència de compartir una mateixa situació social, els múltiples mitjans d’alienació i aïllament... I mentrestant, però, veiem com els qui dominen el nostre món, tant des dels llocs visibles del poder polític com des dels despatxos més foscos dels poders econòmics, estan anul·lant, una darrere l’altra, les conquestes aconseguides per la classe treballadora al llarg de tants anys i amb tants esforços. I contemplem amb estupor l’enriquiment escandalós dels poderosos mentre una gran part de la població pateix cada cop més i més penúries i viu situacions sovint d’insuportable tragèdia.Les formes de lluita del moment actual no poden ser les mateixes de fa cent ni de fa cin·quanta anys. Però hi han de ser. El Primer de Maig ens ho recorda i ens hi convida.

87Any 9

15 d’abril de 2015

Sumari2 Un #reptesantisidre, 1.500 abraçades! Kevin Villalón3 Àngels. Patricia Aliu4 Café Viladecans. Miguel de la Rubia5 Lo que pienso de escribir. Jessica Verbon6 Promesa de ampliación del hospital. Fernando Delgado7 Càritas de Viladecans i Sant Climent. Montserrat Pastor8 El setge al moviment associatiu. Joan Pañella9 Jo també sóc Viladecans. Josep Ginjaume10 Els cartells de la Mostra13 Presentació de les candidatures de Viladecans. ANC13 El racó de la llengua: Paraules que fan goig. Josep Lligadas15 Davant les eleccions municipals 2015:

CiU. Carles Lozano PP. Sergio García ICV-EUiA. José Luis Atienza ERC. Bàrbara Lligadas PSC. Carles Ruiz C’s. Martín Barra

21 L’ull i la ploma: Sants i apòstates. José Luis Atienza i Jau-me Muns

22 La mirada aguda: Xarrasclet. Eio Ramon23 Recerca històrica: L’informe del metge Jornet del 1910.

Xavier Calderé25 Històries viladecanenques: Andrés Remuñán Quiroga,

comunista. Andreu Comellas27 La memòria en imatges: L’Estatut de 1979. Jaume Muns

Hola a tothom!La Fira de Sant Isidre i la Mostra d’entitats s’acos·ta carregada d’activitats, exhibicions i molta festa! Una oportunitat inigualable per conèixer les enti·tats de la teva ciutat, saber el que fan i, per què no, fer petar la xerrada una estoneta!Os enrecordeu del #RepteSantIsidre de l’any pas·sat? Allò que vam fer per terra amb centenars de persones amb gorres grogues… Al principi, quan ho vam proposar, dubtàvem molt que tots vosaltres hi fóssiu presents, pero un cop més ens vau demos·trar que tot és possible si es fa amb ganes (i si tens una ciutat estupenda al darrere encara més). Vau ser un total oficial de 1.267 persones asegu-des fent l’efecte dòmino, però ens consta que vau ser unes quantes més que us hi vau afegir a última hora… Hi havia entitats, ciutadans i ciutadanes, nens, nenes, avis i àvies, persones amb la cama en·guixada… Va ser al·lucinant i ho vau fer possible vosaltres! Vam aconseguir l’efecte dòmino humà més llarg d’Espanya!Aquest any, i donat l’èxit de l’any passat, us volem proposar un altre repte. Aquest cop no caldrà as·seure’s a terra… Voleu saber de què tracta? Pareu atenció!

Un #reptesantisidre, 1.500 abraçades!

El #RepteSantIsidre de l’any 2015 tractará de… (repic de timbals)… Récord nacional d’abraçades simultànies!Més de 1.200 persones abraçant-se a la vegada, per demostrar que tot Viladecans fem pinya dia a dia per tirar la ciutat endavant i per fer d’aquesta ciutat un municipi actiu, divertit i esbojarrat.Podeu venir amb la parella, amb l’amic, amb el gos, amb la veïna, el botiguer, el nét, el cosí o amb el vostre agent de policia o bomber preferit… També podeu ser valents i extrovertits i abraçar un desco·negut i contagiar d’energia tothom.Queda totalment permès abraçar els botiguers i ex·positors tant de la Fira com de la Mostra!Porteu tanta gent com sigui possible i estigueu lles·tos per a una bona abraçada de 10 segons de du·ració, 10 segons on deixarem ben clar que tots es·timem les entitats, comerços i persones que fan de Viladecans una ciutat genial… Vindràs?Jo, l’organització, totes les persones implicades i centenars més t’esperem al Parc de la Marina el dissabte 16 de maig a les 19:45 h! Els participants tindrán un obsequi… Vine al repte, abraça Viladecans!

Kevin Villalón

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 87 - Abril 2015 2

ÀngelsPel seu orgull cau llançat del cel amb tota la seva host d’àngels rebels per no tornar-hi mai. Agita al voltant les seves mirades, i blasfem les fixa a l’empiri, reflectint-se en elles el dolor més profund, la consternació més gran, la supèrbia més funesta i l’odi més obstinat (Milton, El paradís perdut, cant I)

Àngels de la guarda que protegeixen nenes caient del capdamunt d’escales i elles no es fan cap mal. Àngels interiors que t’aconsellen el camí correcte a estriar. Àngels guerrers que acaben amb els dracs dels malsons i fan florir roses amb llur sang ves·sada al sòl. Àngels que t’inspiren paraules mentre les treballes i t’esforces en escriure·les, que extre·uen traços del teu llapis mentre crees formes noves a partir de la incertesa d’un full en blanc. Àngels humans que es van sacrificar per tu gran part de la seva vida, perquè estudiessis i res no et faltés, que et van dedicar tot el temps lliure que els permetia la feina i et van despertar la imaginació gràcies a lectures, a converses, a sessions de cinema viscudes com una festa especial, a passejos pel bosc de prop de casa amanits de xerrades intranscendents o pot·ser importants…Al meu pare li agradaven els àngels. Se’n sabia la jerarquia, i me la va ensenyar: serafins, querubins, trons, dominacions, virtuts, potestats, principats, arcàngels i àngels. Però els que més patxoca li fe·ien eren els caiguts, els del poema èpic El paradís perdut, de l’anglès John Milton, i el del florentí Gi·ovanni Papini a El Diable. Mon pare sempre va ser un romàntic, un idealista, un rebel. Àngels –com a símbols de custòdia i màgia– i runes –com a vesti·gis d’altres èpoques, tan efímeres com el nostre pas per la Terra–, eren, així, els personatges i escenaris preferits per ell. Ara que els valors s’esvaeixen enmig de dificultats econòmiques, deshonestedat i superficialitat en tot, les passions de l’home que va contribuir a dur·me a aquest món prenen més força en mi, i el recordo

sovint. Encara ho faig més quan les males notícies volen i dirigeixen les nostres vides, quan se’n van els qui estimem, quan desapareixen persones, a l’ai·re i en segons, pel caprici d’una ment malalta, quan llurs familiars i amics són els qui resten per reme·morar·les quan ja ningú les recordi.Quan la gent no trobem el nostre lloc en una època complicada, quan ens diuen que hem d’intentar re·néixer de les nostres cendres, busquem ajuda arreu. I tenim la sort de trobar·la, per exemple, en la mira·da comprensiva d’amigues que treuen el millor de tu i comparteixen llurs ales: artistes del dibuix, el color i el ratolí, escriptores que escriuen i aprenen amb tu, dones lluitadores, algunes mares... En defi·nitiva, àngels personificats que fan la teva vida més senzilla i l’hi donen sentit cada dia. Com el teu fill quan et somriu i el món llueix amb tota la brillantor tan sols amb aquest simple gest.Tots en tenim un o més, d’àngels... Ja saps quins són els teus?

Patricia [email protected]

Escultura “El Ángel Caído”, de Ricardo Bellver, al parc del Retiro de Madrid, inspirada en versos d’“El paradís perdut”


mailto:[email protected]

Hace unos días, un gran amigo mío me explicaba que ponía en marcha un nue·vo proyecto en su pueblo, en Marrue·cos. Se trataba de mi amigo Moham·

madi que hace ya un tiempo tuvo que volver a su tierra natal por los azotes de la crisis.Mohammadi y su familia tuvieron que marchar pero se llevaban con ellos un trocito de Viladecans, y así lo han querido dejar patente en su nuevo ne·gocio. Han montado un Café al que han llamado “Viladecans”. Sí, ha querido recordar ese nombre viéndolo cada día cuando va a trabajar. Como he dicho, ellos llevan una parte de nosotros y yo, llevo una parte de ellos en el corazón. Para mí, es un orgullo que se pasee el nombre de Viladecans por diferentes lugares del mundo así como que haya gente que lo ha adoptado como par·te de su identidad.“Integrar”, esa palabra tan maravillosa que suelen emplear los menos integradores, cuando hablamos de inmigración tiene unos apellidos que son, tole-rancia a como son, respeto a lo que piensan y sobre todo un recibimiento adecuado. Esa es la manera de “integrar” no pretendiendo asimilarlos a nues·tra cultura rechazando la suya y día a día mutilan·do su manera de vivir. Sólo hay un límite y ese es el respeto a los derechos humanos, cosa que por cierto creo que es tan o más respetada que por parte de algunos de los que han estado aquí siempre. Cuan·do viene un vecino a casa lo primero que hacemos es abrirle la puerta y saludarlo. ¿Por qué no con las personas que vienen a nuestras ciudades desde otros lugares?Pero, con ese ejemplo, me gusta pensar que Moham·madi y su familia forman parte de “los de casa” y son “los de casa” porque mientras estuvieron aquí no sólo contribuyeron a generar riqueza en este país sino que a la vez, Mohammadi era un ejemplo de implicación ciudadana y de convivencia. Para mí, si a alguien no lo puedo considerar como “los de casa” es a esos Pujol, Bárcenas o Millet que se dedican al pillaje sistemático de lo que es de todos aprovechado situaciones de privilegio o a aquellos que trasladan su residencia a cualquier paraíso fis·cal para evadir el pago de impuestos.En Viladecans, tenemos ya hijos y nietos de aque·llos marroquíes que venían por los años 70 del siglo pasado a trabajar en el campo y que probablemente sigan siendo musulmanes y tengan una cultura ma·terna magrebí. Eso no quita que son catalanes y han

Café Viladecans

de tener la misma igualdad de derechos pero tam·bién, la misma igualdad de oportunidades. Y esa última es tan importante como la primera si no que·remos tener una sociedad fracturada. El tratamien·to a la situación de las personas que han venido o sus descendientes, es un tema que tenemos que re·solver entre todos y todas y no caer en la lectura fácil de “primer, els de casa” sin tener claro quienes son “els de casa”.

Miguel de la Rubia


Acabo de ver una en·trevista a Gabo. Su acento se me pega en la boca como el gus·

to de un buen café colombiano. Hace un tiempo que escribo. Y digo “tiempo” y no digo “años” ni ninguna fracción de tiempo humana o espacial para que se entienda que ya ni me acuerdo de la primera vez que hice ese viaje a un lugar que no existe para hacer que “algo” existiera. Sobre “escribir” pienso mucho, últimamente incluso recién le·vantada y temo que ese sea el síntoma de una adicción. Creo que escribir tiene mucho que ver con lo mental. Creo que fue Leonardo quién dijo: “La pittura è una cosa mentale”. Bien, al final todo proviene de un mismo sitio. Quizá el Big Bang, quién sabe. El escritor o la escritora es ese viajero que marcha a un lugar que no existe, con un mapa muy antiguo donde los ríos son ances·trales y el idioma se parece más al vuelo de las aves que a las pa·labras. Se marcha y es difícil el camino. El escritor después de subir una montaña, la baja y se da cuenta de que no era lo que esperaba y la borra del mapa. Ese viajero hace muchos amigos pero le es imposible hablar con ellos. Solo, observa sus vidas y nadie es testigo de su tarea científica, de su recaudación de datos, de su estudio humano porque claro, recordemos, está en un lugar que no existe. Nadie sabe qué ocurrió durante todas las horas que He·mingway estuvo fuera pero fren·te a la mesa, ni siquiera el pájaro que se posó en su ventana. A veces creo que existe un cajón secreto, tan universal como el universo. Pero sólo aquell@s que tienen algo que contar pueden acceder a él. Con ese material,

Lo que pienso de escribir

armamos las historias y las cose·mos hasta hacer que se parezcan a una vida. Y aquella se parece a esta, y ésta nunca será aquella. Como dijo Miguel Ángel, las his·torias que mis esculturas cuentan están ya en la piedra, yo solo qui·to lo que sobra. Los escritores, las escritoras hacen un viaje de con·trabando. Traen de la nada los elementos para la vida. Y a veces les cuesta el sueño o el entendi·miento con la familia. Todo esto, fuera de lo terrenal. Hay quien va a un café para inspirarse pero in·cluso lo que va a encontrar estará fuera de ese café. Encima, debajo, dentro, fuera. Y el camino donde carga de regreso con lo que ha encontrado se convierte en un axioma perverso que ni él mismo será capaz de explicar.Dice Isabel Allende que ella es un médium para sus personajes.

Esa es la forma en la que ella ha establecido el contrabando. Bien, es tan mágica cómo sus novelas. Al final, se me acaba ocurriendo que ese camino que se recorre cuando uno escribe está siempre por construir. Que a veces pode·mos acceder a él de un salto, otra veces, agazapado cómo en un sótano. Y pienso que es maravi·lloso que hombres y mujeres de cualquier época emprendieran no sólo una vez, sino varias, ese camino invisible por los infiernos de nadie para dejar por escrito lo que vieron y que nunca jamás podrá volver a verse en ninguna parte.

Jessica Verbon


Tenemos la promesa de una ampliación de nuestro hospital. Que nadie se engañe, solo tenemos eso. Una promesa.A simple vista y sobre el papel se trata de

una promesa generosa en cuanto a super·ficie y servicios pero a la que, según profesio·nales y exper·tos, le falta una unidad de UCI.Este compro·miso de la con·sejería viene acompañado, esta vez, por seis resoluciones parlamentarias favorables. Esto, por sí solo, debería darnos confianza y convertir en creíble el proyecto, pero tenemos antecedentes de promesas incumplidas y tenemos la experiencia, vivida a diario, de las enormes dificultades que los recortes en personal y en presupuesto están creando en el funcionamiento, razonable, del Hospital.En este ambiente de escasez presupuestaria y recor·tes se hace más que evidente la pérdida de calidad asistencial y los frecuentes agobios, para profesio·nales y enfermos, en urgencias. Ante este orden de cosas, es fácil entender la incredulidad de la gente en el proyecto de ampliación.¿Cómo dar credibilidad a dicha promesa, si segui·mos manteniendo para el Hospital el mismo presu·puesto del año pasado (36.000.000€, o sea, 200€ por habitante y año)? Si quedó corto en 2014, ¿alguien puede pensar que será suficiente para 2015?Solo si la ciudadanía ve la recuperación del presu·puesto y de los servicios arrasados por los recortes, verá como verosímil el compromiso de ampliación hecho por la consejería.Desterremos cualquier duda. ¡¡¡Creemos firmemen·te en la democracia!!! En esa democracia participati·va que mantiene a un pueblo activo y vigilante del cumplimiento y realización de los compromisos ad·quiridos por sus gobernantes.

Una sociedad democráticamente activa, convencida de sus derechos y comprometida con sus obligacio-nes, jamás deja de participar en la exigencia del cum-plimiento de aquello que tanto en campaña electoral

como desde el gobierno les prometieron los que, en su día, les pidieron y recibieron su voto.Todos sabemos, o deberíamos saber, que la credibilidad en la democracia no es votar cada

cuatro años y olvidarnos hasta el próximo cuatrie·nio. Cuando votamos no concedemos un cheque en blanco para que el elegido haga de su capa un sayo. No es así. Perdón… No debería ser así. No ignoro la obviedad de lo expuesto. Pero sí tengo mis dudas de que hayamos sido una sociedad beligerante y activa contra los incumplimientos, corrupciones, mentiras y cinismo de gran parte de nuestros políticos. No obstante, se hace necesario reconocer que nuestras autoridades locales, en el tema del Hospital, siempre estuvieron a nuestro lado.Si queremos que el árbol de la ampliación siga cre·ciendo y más pronto que tarde sea una realidad, no nos queda más remedio que seguir regándolo.Se hace imprescindible que sigamos en la calle dando testimonio de nuestra exigencia, de nuestro inconformismo, dando apoyo a las acciones de la Plataforma en Defensa del Hospital (PDHV) y de la Sanidad Pública y de calidad.Con el convencimiento de lo necesario de vuestra presencia, desde aquí, os animo a todos a la próxima CONCENTRACIÓN que tendrá lugar en la puerta del Hospital el día 5 de mayo de 2015 a las 19 horas. Gracias por vuestra asistencia.

Fernando Delgado

Promesa de ampliación del hospital de Viladecans


Aquí us oferim un re·sum de la Memòria de 2014 publicada per Càritas.

Càritas Interparroquial de Vila·decans i Sant Climent és una en·titat cristiana que treballa perquè tota persona pugui viure amb au·tonomia, dignitat i desenvolupar les seves capacitats i habilitats.

Objectius i principis 1. Assistència a les persones en els aspectes que no són coberts pels serveis públics.2. Formació per a l’autonomia, evitant caure en paternalismes i en la creació de dependències.3. Sensibilització de la comunitat respecte a les persones que viuen en lèxclusió.

Funcionament de Càritas· Les activitats de Càritas, de·

senvolupades per voluntaris, reben el suport de dos treballa·dors socials, cinc educadores i una psicòloga, tots de Càritas Diocesana.

· Les persones que són ateses als serveis de Càritas són valora·des periòdicament pels Serveis Socials de lÀjuntament, per tal dèvitar greuges comparatius i dependències del servei.

· A Càritas no es discrimina nin·gú per la seva procedència, ideologia o confessió religiosa. Enguany, el 64% de les perso·nes ateses eren de nacionalitat espanyola, 22% marroquina i 14% d’altres països.

Què es fa?Respecte a la formació, es fan cursos de llengua castellana i de català, reforç educatiu i grups de conversa.

Càritas de Viladecans i Sant Climent

Es reparteixen aliments, roba i es donen altres ajuts. Enguany s’han repartit a Viladecans més de 200.000 quilos d’alimentsNo hi ha borsa de treball però s’intenta donar resposta a les de·mandes de feina que arriben.

Presència de CàritasA través de Càritas de Viladecans i Sant Climent, 160 voluntaris han col·laborat amb el Gran Re·capte d’Aliments, organitzat pel Banc d’Aliments, en el qual a Viladecans s’han recollit més de 36.000 quilos d’aliments i a Sant Climent més de 800.Alumnes del col·legi Sagrada Família, que abans havien rebut informació del treballador social de Càritas Interparroquial, han vingut a visitar les nostres instal·lacions.A l’institut Miramar, un volunta·ri de Càritas Interparroquial ha realitzat un taller sobre les activi·tats que realitzem.Es tracta d’activitats molt enri·quidores, ja que donen a conèi·xer la problemàtica que existeix en aquests moments a les nostres poblacions.L’Ajuntament de Viladecans ha concedit a Càritas Interparroqui·al de Viladecans la menció hono·rífica de la ciutat. El 20 de gener es va fer el lliurament de la dis·tinció.

Com podem ajudar· Fent·vos voluntaris, dedicant

unes hores als nostres projectes. · Aportant una quantitat periò·

dica com a socis.

Montserrat Pastor i Pujadó


Malgrat que moltes associacions sense ànim de lucre han respirat alleugeri·des per la marxa enrere del Govern espanyol, que finalment no obligarà a

totes les entitats a presentar l’Impost de Societats, el cert és que més val no refiar·se’n. M’explico: La voluntat del Ministeri d’Hisenda amb aquestes modificacions legals no és cap altra que la d’establir un major control sobre els ingressos que reben les associacions. Tot i que fem números i veiem que no complim cap dels requisits que marca la llei com per haver de fer la declaració d’Impost de Socie·tats, el cavall de batalla es troba en els ingressos no exempts. Què són? Doncs tots els ingressos que rep qualsevol entitat sense ànim de lucre i que no pro·venen de quotes de socis ni de subvencions. Hau·rem d’aclarir bé quines activitats que fan les asso·ciacions durant l’any s’adscriuen bé a la seva raó social, i calcular bé que no ingressin més de 2.000 €. Si es passen, això les obliga a realitzar tota una comptabilitat i a presentar l’Impost de Societats. Per tant, les entitats no tenen massa motiu per estar més tranquil·les. Observem tot un procés d’incre·mentar els controls sobre les nostres activitats i la nostra comptabilitat, fet que a mi, personalment, no m’agrada. Perquè considero que una associació no és una empresa. Les persones ens associem per·seguint un objectiu comú, una voluntat de trans·formació social i unes ganes de realitzar projectes de manera altruista. Una empresa és una iniciativa

El setge al moviment associatiu

professional que pretén donar un bé o servei a la societat a canvi de rendes. Crec que la diferència és òbvia.Així, no comparteixo la intenció del govern cen·tral de fiscalitzar les activitats de les associacions. Sí que és cert que el món associatiu necessita una reforma, una professionalització per dir·ho així. No negaré conèixer entitats que no gestionen bé la seva comptabilitat, i que per omissió cometen algunes irregularitats. Però en cap cas és la norma general, i defensaré sempre l’honradesa i bona voluntat de les persones que integren les associacions de Vila·decans. Però necessitem prendre’ns la gestió de la nostra entitat una mica més seriosament, estar al dia de les obligacions legals i formar·nos. Per això, en comptes de normatives restrictives, fiscalitzado·res i entorpidores, el que necessitem és més suport i dinamització del món associatiu. Que la gestió si·gui accessible per a tots i totes, i no pas un impe·diment per a poder realitzar activitats per a tota la ciutadania. El moviment associatiu de Viladecans ha de tenir clar que la tendència és anar cap a un major control de la seva activitat. Això és així. Tot i que la norma·tiva finalment no hagi anat tan lluny com es pensa·va, res no ens fa pensar que en els propers anys no s’acabi complint la intenció inicial del govern. I les associacions i entitats, què farem?

Joan Pañella Araujo


S’acaba el mandat municipal 2011·2015 i jo que també sóc Viladecans –manllevant el lema de la campanya de balanç triomfalista promogu·da per l’Ajuntament– vull posar el retrovisor.

Què han donat de si aquests últims quatre anys? Com que els hipotètics avenços ja han estat sobra·dament difosos per terra, mar i aire pel Govern local durant tot aquest temps a través del seu monopoli comunicatiu (Revista Viladecans + Viladecans TV), em fixaré en alguns dels seus despro·pòsits, des del meu modest i humil punt de vista.L’aventura començava amb l’ame·naça d’Eurovegas sobre el Parc Agrari: Viladecans era un dels ter·mes municipals més afectats. El macrocomplex d’oci privat i lucratiu impulsat pel magnat Sheldon Adelson (un dels principals me·cenes del Partit Republicà als Estats Units) s’oferia al Baix Llobregat com a màquina de fer llocs de treball, fins i tot els sindicats majoritaris sembla·ven posar·s’hi bé. Els ajuntaments del territori es mostraven expectants, de cares enfora un punt re·celosos, de cares endins es fregaven les mans: “Yo no me puedo negar porque todavía no sé qué es lo que va a venir”, deia mig jocós el nostre alcalde a la Vanguardia. Per sort, finalment Adelson va optar per Madrid, i més tard va descartar del tot impulsar Eurovegas a l’Estat espanyol. Un cop més rius de tinta per fer volar coloms i per vendre fum. Primer va ser un camp de golf, després el Barça Parc i ara Eurovegas. L’amenaça sobre el nostre patrimoni agrícola i na·tural persistia i, lamentablement, persisteix encara avui. És una evidència que lliga amb l’obsessió de l’actual equip de govern pel ciment i el creixement infinit: el nostre Ajuntament sembla una promoto·ra immobiliària que no ha après res de l’esclat de la bombolla immobiliària. Que compti, a més, amb el suport d’ICV·EUiA (ecologistes “de debò”) és, senzi·llament, inexplicable.L’amenaça actual es diu Pla Director Urbanístic (PDU) del Delta del Llobregat: un projecte que –tal i com han advertit entitats ecologistes– sembla fet a mida per compensar als ajuntaments de la zona després de la retirada d’Eurovegas. El PDU torna a posar en perill el delicat equilibri del Parc Agra·ri del Baix Llobregat i representa una agressió cap als corredors naturals que miraculosament persis·teixen entre plana i muntanya. El nostre consistori assegura que el Pla servirà per delimitar les activi·tats econòmiques que es podran desenvolupar en aquest àmbit i per preservar millor l’entorn natural, però aquest –ai las!– és un binomi impossible. Una de les “perles” més nefastes del mandat ha es·tat, sens dubte, l’arribada del centre comercial out-

Jo també sóc Viladecanslet que s’està aixecant al polígon de Ca n’Alemany. Una inversió que ha vingut per quedar·se i que re·presenta un torpede a la línia de flotació del comerç local, especialment pel sector de la roba, els comple·ments, el material esportiu i el parament de la llar. L’alcalde no s’ha cansat d’afirmar una i altra vega·da que la majoria de clients de l’outlet seran turistes

i que el seu competidor nat serà el Passeig de Gràcia. Però l’informe d’impacte que va redactar el De·partament d’Empresa i Ocupació assenyala que els visitants estran·gers poden arribar a representar només fins a un 30 % de la factu·ració. Fa pocs dies l’empresa pro·motora parlava tot just d’un 20 % i en cap moment amaga que la mà·

xima prioritat és captar clients de les poblacions més properes. S’ha llegit l’informe senyor alcalde? O bé està mentint? Dos punts negres més destaquen sobre el calendari d’aquests darrers quatre anys: la negativa a donar suport a la consulta del 9N i la recent revisió del Pla de Llevant aprovat el 2007 i que la crisi econò·mica havia deixat aturat. Anem a pams: Viladecans té el trist privilegi de ser un dels poquíssims ajun·taments (es compten amb el dits d’una mà i hi ha gairebé un miler de municipis a Catalunya) que es va negar en rodó a donar suport a la consulta so·bre el futur polític del país el passat 9 de novembre. Però és que, a més, va ser amb el vot unànime de tot el grup municipal socialista (a Gavà i Sant Boi almenys diversos regidors del PSC van trencar la disciplina de vot i van saber estar a l’alçada de les circumstàncies). D’altra banda, el darrer ple del mes de març ha ser·vit per aprovar la modificació del Pla de Llevant: una aposta immobiliària caduca i especialment le·siva (ecobarri en deien al principi) que amplia fins a 2.900 el nombre d’habitatges previstos a la zona d’Olivaretes i l’antiga bòbila, mig miler de pisos més en relació a la primera proposta. No té cap sen·tit fer una revisió expansionista quan la ciutat està estancada demogràficament i, encara menys, si això representa una agressió irreparable sobre la falda de la muntanya de Sant Ramon. No ens calen nous barris a Viladecans, sinó més inversió en els que ja tenim. Però aquest és el preu a pagar davant la man·ca d’un model de ciutat clar, que ven el sòl disponi·ble al millor postor sense reparar en els danys que pugui causar al conjunt de la ciutat o en el nostre paisatge, gairebé un contínuum urbà entre Sant Boi i Castelldefels. El mateix model que promou nous polígons industrials mentre proliferen naus buides o abandonades en els ja existents. El món al revés.

Josep Ginjaume


Els cartells de la Mostra

Per segon any, els alumnes de batxillerat artístic de l’IES Josep Mestres i Busquets han estat els en·carregats de fer propostes de cartell per a la Fira de Sant Isidre i la Mostra d’Entitats d’enguany. Ha estat guanyador el cartell d’Alba Campdepadrós, però ens agrada molt poder·vos oferir també la resta de cartells, que, entre d’altres coses, ens parlen de la percepció de Viladecans i de

la Fira entre els joves.


Que vols tenir l’honor de ser…

Mamutaire d’Honor?El teu comerç, la teva entitat, la teva associació, la teva família, o tu mateix personalment, pots tenir un gran honor:Figurar a la llista dels que fan possible que el nostre gran símbol, el Mamut de Viladecans, pugui continuar sortint per la Festa Major i pugui ser un referent de la nostra vida ciutadana.Com ho pots fer? És molt senzill. Es tracta que facis una aportació de 50 € (o, si vols, de més, només faltaria!), i, en el moment cor-responent, et lliurarem el certificat de Mamutaire d’Honor perquè el puguis lluir en un lloc ben visible. I a principis de setembre, pocs dies abans de la Festa Major, el Mamut et vindrà a visitar i et portarà un mocadors, un domàs i alguna cosa més, perquè en facis l’ús que consideris oportú.Si vols ser Mamutaire d’Honor, envia’ns un correu amb les teves dades aquesta adreça:

[email protected] ens posarem en contacte amb tu.


mailto:[email protected]

Presentació de les

candidatures de Viladecans

L’Assemblea Nacional de Cata·lunya (ANC) organitza una tau·la de presentació de candidatu·res i programes oberta a tots els partits polítics que es presentin a les eleccions locals del 24 de maig a Viladecans.Convidem també totes les enti·tats socials de Viladecans que vulguin col·laborar en l’acte a prendre·hi part amb propostes organitzatives o plantejant pre·guntes adreçades als partits que hi participin. El bescanvi d’inquietuds i pro·postes entre tots els que inte·grem la societat és imprescindi·ble si volem construir·la entre tothom i per a tothom, per això, invitem a tots els viladecanencs i viladecanenques a assistir·hi.

L’acte tindrà lloc el proper

7 de maig a l’Atrium a partir de les 19:00 h

Us hi esperemANC Viladecans


El racó de la llengua

Paraules que fan goigFa un parell de números, comentava en aquesta secció algunes paraules que jo anomenava “estranyes”, paraules que aquí a Vi·ladecans no haurien dit mai els nostres avis i els nostres besavis, i que a més no haurien sabut què volien dir, però que a alguns els sembla que dir·les és el súmmum de la catalanitat. I en canvi, els nostres avis i besavis tenien una gran riquesa lin·güística, fruit de l’aïllament en què vivien aquí al Delta, i que serà bo que nosaltres no oblidem. Aquí us en recullo algunes. Per cert que totes comencem per “d” o per “e”, però és casualitat.Entaforar: Ficar alguna cosa en algun lloc on no hi cap bé, o en un lloc difícil de trobar.Endreçar: Posar un espai en bon ordre, o preparar una habita·ció perquè se’n pugui fer l’ús al qual està destinada.Desar: Posar algu·na cosa en algun lloc concret, per tenir·l’hi guardada mentre no es fa servir. Escarbotar: Fer caure alguna part exterior o superficial d’una cosa rascant·la o fregant·la o donant·hi un cop.Escrostonar: Treure o fer caure els crostons, les arestes, les parts que sobresurten d’alguna cosa. S’assembla força a escarbotar.Desembarassar (pronunciat “desembrassar”): Deixar net un lloc, treure’n allò que fa nosa.Desembaràs (pronunciat “desembràs”): Habitació o espai que serveix per deixar·hi coses que no se sap on posar i que farien nosa en un altre lloc.Escurar: Acabar fins al final, sense deixar·ne res, el menjar o be·guda que hi ha en un plat o un got. També, netejar un recipient o un conducte de les immundícies que hi ha dipositades (per exemple, una xemeneia).Escatar: Netejar un camp traient·ne amb una eina tot allò que sobra. Escarxofa: Un dels fruits emblemàtics dels nostres camps, que, tal com he comentat més d’un cop, no sé per què ara ens ha agafat per dir·ne oficialment “carxofa”, com si carxofa fos una paraula més digna, culta i correcta que escarxofa, que és la que aquí hem dit tota la vida.Farem bé de recordar les paraules que deien els nostres avis i besavis, i no deixar·les perdre.

Josep Lligadas Vendrell

Davant les eleccions municipals

2015

Com sabeu, em presento com a candidat a alcal·de de Viladecans en les eleccions del mes vinent. Prèviament, durant els darrers vuit anys he tingut l’honor de ser regidor d’aquest Ajuntament. Ser re·gidor no vol dir sempre estar al govern municipal, prenent decisions importants; en el meu cas he estat en l’oposició, com a portaveu del grup de Conver·gència i Unió, però això també m’ha donat ocasió de viure situacions de les quals en tinc un inesbor·rable record.Fa uns dies em van preguntar: “Quin moment ha estat el més emo·cionant?”. No és fàcil de respondre: recordo l’estrena, alguns debats, o les ocasiones en què el Ple ha deba·tut temes que afectaven molt pro·fundament la vida i la salut de les persones (per exemple, l’emocionadíssima intervenció de les afectades de fibromiàlgia en el Ple d’aquest mes de març).Però si haig de destacar un sol moment, vull reme·morar el passat Onze de Setembre de 2014. Us ho explicaré.Era el dia de la “V”, en què 1.800.000 catalans vam formar a Barcelona una gran concentració que co·bria la Gran Via i la Diagonal. Els viladecanencs vam estar a la Gran Via, davant de l’edifici de “La Campana”, vam anar·hi junts, convocats per l’ANC i Òmnium Cultural, gent de tots els partits polítics. Casualment, l’acte oficial per la Diada de l’Ajunta·ment de Viladecans el van posar la mateixa tarda. Els autocars procedents de Barcelona, amb els vila·decanencs que havíem participat a la “V”, vam arri·bar a la Plaça de la Vila just a temps de sentir l’inici del discurs institucional de l’alcalde. A l’escenari ens vam situar els regidors del PSC, Iniciativa i CiU (els del Partit Popular i Plataforma per Catalunya ni tan sols van assistir·hi).Sorprenentment, en Carles Ruiz no va fer l’habitu·al discurs neutre i poc compromès, però assumible per tothom, que feia altres anys. Aquesta Diada de 2014 l’alcalde va utilitzar l’acte oficial per parlar de divisió, per dir que a Catalunya no es pot par·lar amb llibertat i insinuar que els independentistes volíem separar les famílies.Les cares del públic assistent, en general molt cons·cienciat amb el Dret a Decidir dels catalans (està·

El poble de Viladecans va defensar Catalunya quan es va plantar quan l’alcalde parlava de divisió.

El millor momentvem a només dos mesos de l’històric 9·N) van anar canviant per moments. Es sentia la remor del “Però quins coses diu aquest home!”.Al final del discurs arribaria la inoblidable reacció popular. La gent va començar a cridar “in·inde·independència”, primer unes quantes persones, després tota la plaça. Mentrestant, l’alcalde i els regidors anaven abandonant l’escenari. Tots? No. Només els dos regidors de Convergència i Unió

(l’Esther Lligadas i jo mateix) ens vam que·dar a l’escenari, de·manant la indepen·dència del nostre país, més convençuts que mai de que la nostra

reivindicació val la pena, per molt que alguns vul·guin empastifar·la i desprestigiar·la.

L’alcalde i els regidors de Viladecans en l’acte oficial de la Diada

Aquell dia, Viladecans va aixecar la veu. S’equivo·ca qui pensi que la nostra ciutat no està compro·mesa amb el procés sobiranista que mou tot Cata·lunya. A la Plaça de la Vila, el poble de Viladecans va parlar, alt i clar, i per mi va ser un orgull poder participar·hi.Aquell dia, de 2014, vam donar un pas endavant, vam perdre la timidesa. Ara, seguim pel mateix camí, encara ens queden les passes més difícils, però també més emocionants.

Carles Lozano www.carleslozano.cat


http://www.carleslozano.cat


2015

En Viladecans queda mucho por hacer

El PP de Viladecans siempre apostará por el empleo, a través de ayudar a la pequeña y mediana empresa de nuestro municipio, que son el motor de la creación de puestos de trabajo. Otro tema que nos tiene que preocupar es la intención de los partidos separatistas, cuya única premisa es que la independencia de Catalunya empieza en los ayuntamientos. El Partido Popu·

lar somos la garantía de que Viladecans no sea una herramienta para sus intenciones, nosotros defende·mos la unidad de España y todos los españoles.En inmigración el Partido Popular será tajante, aplicaremos políticas de inmigración, siendo coherentes con aquello que nos exigimos a nosotros mismos, derechos pero también obligaciones, Viladecans de aco·gida pero exigentes.En Viladecans queda mucho por hacer. Súmate, es posible.

Sergio Garcia



2015

Temps de reparacions

Parlar de política municipal ha estat durant molts anys parlar d’urbanisme. És com si la gent tinguéssim vocació de constructors, d’enginyers de carrers, voreres i camins, o de

jubilats recolzats en una tanca. Una cosa compren·sible perquè l’espai públic és de la gent, i perquè quan la política es fa carn ho fa a cop de formigó i pressupost. Les piscines, les biblioteques o els teatres es converteixen en monuments amb firmes d’autor: l’alcalde de torn.Potser per això les retallades pressupostàries de la crisi han afectat l’urbanisme reparador, la neteja, la cura dels arbres dels carrers, la jardineria, però no l’urbanisme constructor, una fortalesa resistent a les adversitats que sempre troba un lloc al sol dels pres·supostos i de la prioritat política.L’urbanisme constructor té una crítica fàcil i insufi·cient, l’urbanisme del totxo, encara que potser cal·dria parlar d’urbanisme de mercat, de monopolis, on els grans propietaris de parcel·les són els bancs, les grans constructores, i els mitjans i grans projectes es·tan en mans d’anònims grups d’inversió. Quan per construir una plaça en un barri popular necessita fer caixa amb un hipermercat, quan per desenvolupar una zona industrial o per tenir una estació de tren necessita de l’aliança amb un parc temàtic d’outlets, l’empetitit poder polític municipal s’apunta a ser bu·siness friendly, amic dels negocis.Instal·lats en aquesta lògica del no importa que el gat sigui blanc o negre, l’important és que caci ratolins, es fa gairebé impossible trobar la identitat dels va·lors d’esquerres. La modificació del Pla de Llevant, amb el nostre vot en contra, demostra que el mercat immobiliari i financer avui mana molt més que ahir.Nosaltres, ICV·EUiA, reivindiquem posar en el ma·teix camí teoria i pràctica, passar de l’urbanisme constructor a l’urbanisme reparador i rehabilitador, reivindicar la cura del que és vell com a forma de fer·ho nou. Mantenir abans de demolir, recuperar l’esperança de les idees d’esquerra.Hi ha ideologia a Ca n’Amat, recuperar l’edifici per recuperar la memòria, buscar les arrels que ens fan diferents, convertir·les en coneixement que ens igua·li i ens faci sentir propers. Hi ha ideologia a l’Ateneu de les Arts, evitar l’enderrocament d’una escola, re·

cuperar·la per donar oxigen a un barri deprimit amb una escola popular de les arts que interactuï amb l’entorn.Hi ha ideologia en fer de Medi Ambient una agèn·cia d’assessorament de la tarifa social de l’electricitat per mitigar la pobresa energètica. Hi ha ideologia a treballar amb les escoles per l’estalvi energètic, per evitar el malbaratament absurd d’energia que ge·nera contaminació i accelera el canvi climàtic. Hi ha ideologia en fer pedagogia de l’estalvi i generar coneixement sobre la despesa invisible de l’energia, aprofitar i no malgastar la llum i la calor del sol.Hi ha ideologia en el nostre tractament del medi na·tural, amb humilitat, curant les ferides del paisatge, fent camins de fusta a la sorra de la platja per no tre·pitjar la vegetació que creix salvatge en les dunes. Replantar, fer més humà el camí a Sant Ramon amb una escala adaptada al paisatge, reparar la Font de Can Preses i gestionar el bosc pel bosc. Idees humils, idees barates, idees d’esquerra. Hotels per als insec·tes, prats per a les papallones, tanques per protegir les orquídies salvatges, basses per a les granotes, nius per als ocells. Es tracta de deixar de depredar, embrutar i saquejar la natura i ajudar a recuperar la biodiversitat que li hem arrabassat. Canviar l’exter·mini per la recuperació, canviar la petjada contami·nant per la cura respectuós.No n’hi ha prou. Es necessita molt més, però depèn de la gent que aquesta forma alternativa d’ICV·EUiA de fer ciutat tingui més suport. Més vots.

José Luis Atienza



2015Sense equip cap projecte té sentit

Qualsevol projecte que persegueixi un ob·jectiu ambiciós ha de tenir al darrere un equip preparat i amb ganes de pencar per a assolir aquest objectiu. Jo tinc la

sort d’encapçalar un equip de gent que compleix aquests requisits, i molts més. La candidatura d’Es·querra Republicana de Viladecans està formada per un grup de gent polivalent i nodrit de molts perfils diferents, representatius de la diversitat de la ciutat. Perquè la nostra proposta vol ser el mà·xim d’oberta, plural, transversal, paritària i plena d’independents.

Per això a la nostra llista hi podem trobar represen·tants de les JERC, de l’àmbit esportiu –de forma destacada del bàsquet– i de la societat civil, com ara membres de les seccions locals de l’Assemblea Na·cional Catalana i Òmnium Cultural, del Grup Tres Torres, l’associació Viladecans Punt de Trobada, la colla del Mamut, l’Assemblea d’Aturats, la Marxa per la Dignitat o la coral La Lira, entre d’altres. A més a més, es tracta d’un equip intergeneracional i interdisciplinar amb ocupacions ben diverses. Per·què només així es pot representar una ciutat tant rica i diversa.

Durant aquests quatre anys fora de l’Ajuntament ens hem dedicat a construir aquest equip, a treba·llar dur per consolidar un grup de treball cohesio·

nat i il·lusionat que ens permetrà tornar a l’Ajunta·ment amb més força que mai, per construir durant la propera legislatura una veritable alternativa de govern.

A partir del maig tindrem unes regidores i regidors que representaran els valors republicans, actual·ment orfes a la ciutat de Viladecans, i representaran a una esquerra realment activa, amb propostes i ide·es que sacsejaran els fonaments immobilistes de dè·cades de governs socialistes –amb pactes constants amb els ecosocialistes. Així com també representa·ran aquells més de vuit mil viladecanencs i vilade·canenques que van votar a favor de la independèn·cia del nostre país el 9 de novembre, i que durant els darrers anys han vist com el seu Ajuntament els obviava, sent Viladecans una trista excepció en el mapa pro·dret a decidir.

I com us deia, això ho farem gràcies als regidors i regidores que obtindrem, però també amb el suport de totes aquelles persones que formen Esquerra Re·publicana de Viladecans, aquells militants i inde·pendents que contribueixen amb el seu granet de sorra perquè no volen que la seva ciutat continuï com fins ara, perquè estan convençuts que a poc a poc Viladecans pot esdevenir una ciutat millor i més implicada amb els reptes del segle XXI i allò que es viu al país.

Bàrbara Lligadas



2015Un Programa obert per a Viladecans

A poques setmanes de les eleccions munici·pals, els partits estem preparant les propos·tes que volem fer a la ciutadania pel futur de la nostra Ciutat. Els i les socialistes de

Viladecans hem fet un procés obert per l’elaboració del programa electoral que ha comptat amb diverses maneres de participació: trobades presencials amb grups de veïns i veïnes, obertura d’espais a internet per tal d’adreçar propostes, trobades sectorials... Per a nosaltres, aquest procés va tenir una fita destacada el passat 20 de març amb una trobada multitudinà·ria al Cúbic, on hi van participar persones que repre·senten a diferents sectors de la població: empresaris i empresàries, comerciants, persones de l’àmbit de l’educació, esportistes, persones del moviment ve·ïnal i de les entitats socials, joves i gent gran. Tots i totes amb un objectiu comú: debatre, prioritzar i expressar propostes per als propers quatre anys a la nostra Ciutat. La participació de persones tan diverses ha facilitat la discussió de les propostes que havíem elaborat des del partit en base a la nostra experiència de govern, i ha fet que puguem incorporar noves propostes i en·focaments al nostre programa electoral i a la nostra tasca de govern. El resultat, un document amb un compromís ferm i clar de continuar treballant de ma·nera col·laborativa pel que realment importa: Una ciutat amb futur, on els seus ciutadans i ciutadanes puguin desenvolupar els seus projectes vitals, amb igualtat d’oportunitats i qualitat de vida. I per a aconseguir tot això, nous candidats i candi·dates s’incorporaran a l’equip municipal renovant una part important de la candidatura socialista, pro·vinents del món esportiu, educatiu, científic, veïnal, sindical i associatiu. En molts casos sense militar a cap partit, però que han volgut agafar el compromís amb la nostra Ciutat a través de la participació políti·ca en la gestió municipal. De ben segur, continuarem fent una bona feina amb responsabilitat social i voca·ció de servei públic. Viladecans té nous reptes que cal abordar. D’una banda, les conseqüències de la crisi continuen im·pactant a moltes famílies de la Ciutat. L’arribada de noves inversions i activitat econòmica poden ajudar a pal·liar aquests efectes però cal que ens esforcem molt per tal d’assegurar que els ciutadans i ciutada·

nes de Viladecans puguin accedir a les oportunitats que generaran. Algunes de les propostes que van sorgir a la jornada oberta són accions concretes per a treballar amb el comerç local, per millorar la for·mació dels aturats i aturades tutoritzant la formació necessària pels nous llocs de treball i l’increment de noves fórmules d’atracció d’empreses. En la jornada es va parlar molt d’èxit educatiu, un dels esforços més importants que està fent l’Ajun·tament malgrat no tenir competències en educació. Creiem que l’educació és un pilar fonamental, ja que l’accés al coneixement en igualtat d’oportunitats és el que ens garantirà un millor futur. I molts més rep·tes van sortir: treballar per la cohesió social, per con·vertir Viladecans en una ciutat 100% inclusiva adap·tant els programes i activitats a totes les persones; millorar la relació entre l’administració i les persones tant pel que fa a la gestió de dades municipals com a la integració dels mecanismes de resposta a les inci·dències més eficaços i en col·laboració amb la ciuta·dania; sobre innovació del territori, energia, promo·ció de la divulgació científica especialitzant la nova Biblioteca Central en ciència i innovació educativa… Gràcies a totes les aportacions, al llarg d’aquestes setmanes de campanya farem públiques les nostres noves idees per a la ciutat pels propers quatre anys. Volem portar a terme totes aquestes iniciatives per superar les actuals problemàtiques, per donar su·port a la ciutadania a accedir a més oportunitats, per construir una societat més justa i igualitària. En definitiva, volem que els viladecanencs i viladeca·nenques estiguin orgullosos i orgulloses de la seva ciutat, i junts ho aconseguirem.

Carles Ruiz Novella



2015

Primero las personas

Una referencia fundamental del programa de Ciudadanos para

el Ayuntamiento de Vilade·cans es la atención a las personas. Ciudadanos en·tiende los partidos políticos como herramientas desde las que proponer y desa·rrollar políticas de cohesión social, desarrollo personal y dinamización económica, no como entes hegemónicos de la política. La bús·queda del progreso y bienestar de todos sin excep·ción se ha de convertir en la piedra angular de las políticas públicas. Debido a la situación de profunda crisis que aún arrastramos, muchas familias llevan años sufrien·do penurias y dificultades por lo que todavía se ne·cesitan unas políticas sociales eficaces y enfocadas en su rescate. Además de promover modificacio·nes legales para que las viviendas procedentes de desahucios se destinen preferentemente al alquiler social, así como para modificar la ley hipotecaria y establecer la dación en pago, los ayuntamientos, la administración más cercana a los ciudadanos, son los que mejor conocen las necesidades de sus veci·nos y pueden poner en práctica políticas realistas y adecuadas a cada situación particular.En algunas ocasiones, estas políticas ya se están llevando a cabo desde los ayuntamientos pero sin dotación presupuestaria específica y sin que sean los titulares de las competencias en estas materias, por lo que nuestro programa electoral incluye pro·puestas de descentralización administrativa desde las comunidades autónomas a los ayuntamientos de las políticas sociales, así como de la mejora de la financiación municipal.Nuestras propuestas de rescate a las familias inclu·yen negociar acuerdos con las entidades financie·ras para evitar los desahucios, asesoramiento legal para evitar el acoso inmobiliario, promover el al·quiler social mediante bonificaciones fiscales a los particulares que ofrezcan sus viviendas vacías a la

Oficina Local de Vivienda, así como establecer ayudas sufi·cientes para que las familias en situación de pobreza energéti·ca puedan disponer de los su·ministros básicos de agua, gas y electricidad en sus hogares. Para que estas ayudas sean efi·caces no pueden estar exentas de control por lo que creare·mos la figura del responsable de asistencia social del barrio quien, en proximidad y colabo·

rando con la policía local y las AAVV, podrá valorar mejor las necesidades de cada persona y a la vez controlar la picaresca o el abuso.Por otra parte, las previsiones de crecimiento que empiezan a vislumbrarse en un horizonte cercano necesitan unas políticas de simplificación burocrá·tica, de eliminación de trabas a iniciativas de futuro y de ayudas a la actividad de los emprendedores, que permitan que las buenas perspectivas se ma·terialicen en creación de empleo y mejora del dina·mismo económico de nuestro municipio.Para contribuir desde el Ayuntamiento de Vilade·cans a dinamizar la economía y reducir el desem·pleo, proponemos la promoción de nuevas activida·des empresariales mediante bonificaciones fiscales durante los dos primeros años de desarrollo, frac·cionamiento de pago de la licencia de apertura y agilización de trámites administrativos. Se prioriza·rá el pago de la deuda municipal con pymes y autó·nomos locales, se otorgará mayor empuje al centro de promoción económica de Can Calderón como instrumento de fomento del espíritu emprendedor y se otorgarán ayudas directas a empresas ubicadas en el término municipal (o en los colindantes) que contraten a personas que residan en el municipio. Entre todos, partiendo de una visión realista de la situación actual y con una actitud colaborativa, po·demos conseguir mejorar la actividad económica, reducir el desempleo y la desigualdad social, y me·jorar las perspectivas de futuro de los vecinos de Viladecans.

Martín Barra


Sants i apòstates

És un 1 de maig de fa trenta·sis anys al Pas·seig de Gràcia. El número trenta sis pels que vam ser nens a la postguerra sempre té un sabor de tragèdia, de morts en les voreres i

de forats de bala en les parets. Aquella primavera, aquell maig, va ser d’una pri·mavera fresca que no sabia de canvi climàtic perquè els jerseis triomfaven sobre les mànigues de camisa. El grup de dirigents que aguanta la pancarta no és de descamisats ni de descamisades, és d’enjaquetats amb camisa i corbata o amb jersei de coll alt patentat per l’Antoni Gutiérrez Díaz. Elles van més de diari, com alliberades de la masculina coqueteria obrera dominguera.La reivindicació de la Unitat Obrera acostuma a ser inversament proporcional: com més es reclama menys s’exerceix. El PCC no és el PCC que tots co·neixem, sinó un altre PCC, secció catalana del PCE VIII·IX, que es va escindir del PCE l’any 68 quan aquest va condemnar la invasió de Txecoslovàquia. El seu líder era Agustín Gómez, un nen de la guerra que va ser futbolista del Torpede de Moscou i de la selecció soviètica. Va fitxar per l’Atlético de Madrid l’any 1956 però va jugar només un partit. Ser roig i

militant comunista clandestí no el va ajudar. Va mo·rir cinc dies abans de Franco i el seu partit va acabar fusionat amb el PCPE d’Enrique Líster.Els Congressos comunistes imitaven els Concilis cristians, ja que sempre condemnaven a l’infern ve·lles heretgies i produïen nous heretges. Aquí els es·forçats militants marxistes leninistes treuen a passe·jar les estampes del seu santoral revolucionari Marx, Engels i Lenin, precisament per denunciar l’aposta·sia dels comunistes que havien abraçat l’eurocomu·nisme. Era l’any 1979, un any d’esperança que recordem en el blanc i negre dels diaris i en el sol i ombra del desencís. De fet, Lluís Llach havia estat un desenci·sat matiner i ja havia cantat al 1978 el No és això, companys, no és això. / Ens diran que ara cal esperar. / I esperem, ben segur que esperem. / És l’espera dels que no ens aturarem / fins que no calgui dir: No és això. El mateix any el Manolo Vázquez Montalbán l’havia clavat amb una frase que l’ha sobreviscut. Contra Franco estábamos mejor. Per a algunes coses no passa el temps.

Foto: Jaume MunsText: José Luis Atienza


L’ull i la ploma

Xarrasclet (Anas querquedula)Remolar 02/04/2015

Als Països Catalans és un ocell freqüent com a migrador, però no com a niador. El més característic del seu plomatge és una

llista blanca que té per damunt de l’ull. Aquest any n’hi ha força exemplars al Delta del Llobregat.


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

L’informe del metge Jornet del 1910. Una proposta d’eradicació del paludisme a Viladecans (i 3)

El metge local Francesc de Paula Jornet va signar el seu informe tècnic sobre la pre·sència de paludisme a Viladecans acompa·nyat de la proposta de mesures per eradi·

car·la, en data de 21 de juliol de 1910.1 Recordem que aquest informe s’havia confeccionat per encàr·rec de l’ajuntament, en sol·licitud del 14 d’abril del mateix any, amb la finalitat de constituir un sindi·cat agrícola que s’ocupés del sanejament dels ter·renys insalubres no conreats del terme. L’informe del metge va ser aprovat per l’inspector provincial de Sanitat, Miguel Trallero, abans de ser transmès definitivament al Consistori del poble. Malgrat tot, passà algun temps fins que l’ajunta·ment, a finals de 1911, es decidí a emprar·lo en una petició adreçada a Madrid, concretament a l’alesho·res ministre de Governació del partit liberal, Anto·nio Barroso Castillo. La petició deia “Que siendo de interés constante, tanto por parte de este Ayuntamiento como del vecindario en general, el poder cumplimentar las disposiciones que tan encarecidamente así se ordenan por este Ministerio, referentes a sanidad [y que] siendo las causas más principales de la insalubridad en este tér-

1 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Informe de l’es·tat sanitari de la població redactat per Francesc de P. Jornet, 21 de juliol de 1910.

mino (…) los terrenos pantanosos y encharcamientos que en el mismo existen y la imposibilidad de no tener las aguas encharcadas fácil salida al mar. Estas causas son suficientes para mantener la miseria en este término, pues a más de ser la rémora de la salud pública son por otra parte la pérdida de los pocos terrenos cultivables en la zona comprendida desde la carretera que de Barcelo-na va a Santa Cruz de Calafell hasta el mar en nuestro término municipal. Resultando que desgraciadamente las cosechas no recompensan el trabajo que tan amarga-mente realizan los agricultores, siendo imposible el poder subsistir toda vez que esta población no se vive de otro elemento que de la agricultura (…)”És provat que la situació econòmica del poble, a inicis del segle XX era difícil, encara que no dra·màtica. Malgrat tot, cal entendre el text anterior en el context d’una petició oficial que es traslladava a gent del tot aliena a la nostra situació local del moment. L’escrit adreçat al ministeri, a més, infor·mava dels esforços municipals que s’havien portat darrerament, tot intentant portar a la pràctica les recomanacions del metge Jornet. L’acció més des·tacada va consistir en el nomenament, l’any 1911, d’una Junta Especial de Canalització i Desaigües, formada pels regidors de l’ajuntament i els vocals

“Inundación del Llano del Llobregat en los días 8 y 9 de octubre de 1863”. Xilografia publicada a la revista El Museu Universal, 8 de novembre de 1863.


Recerca històrica

Junta de Sanitat. També s’informava que el mateix Consistori havia aprovat un pressupost per a l’exer·cici del 1912 on figurava una partida de despesa de 10.000 pessetes, en concepte de subvenció a la Junta Especial. Una despesa que s’intentaria eixugar amb els ingressos que s’assolirien en concepte de contri·bució especial que haurien de pagar els propietaris dels terrenys situats en la zona que es volia sanejar, a raó de 5 pessetes per mujada de terreny conreat i 2,50 pessetes per mujada de terreny erm “(…) toda vez que ellos son los que tocan el resultado directo de tan importante mejora”.2 Tota la part expositiva de l’escrit acabava amb la súplica final de l’ajuntament al ministeri on se sol·licitava que se l’autoritzés a imposar el nou arbitri extraordinari especial per a l’any 1912, per tal de sufragar els treballs planejats de sanejament del terme. La resposta a la petició va arribar el 5 de juny 1912 procedent de la secretaria general del Govern Ci·vil de Barcelona. Aquest organisme –mera corretja de transmissió de les ordres emanades des de Ma·drid– es limitava a donar trasllat de la Reial Ordre del ministeri de Governació, de data de 29 de maig anterior, on s’explicitava que “[se] ha tenido a bien denegar la autorización solicitada por el Ayuntamiento de Viladecans para imponer el arbitrio extraordinario de que se deja hecho mérito”. Es tractava, malgrat tot, d’una decisió sense aparent justificació. Fins i tot avui, llegint l’argumentari de la resposta del minis·teri no s’hi detecta cap causa aparent de desacord amb la sol·licitud municipal. Ans el contrari, tota la part expositiva tractava de justificar, amb la boca petita, la postura de l’ajuntament, compartida fins i tot per la comissió de sanitat de la Diputació de Barcelona. Arribats a aquest punt, caldria pregun·tar·nos el perquè de la negativa i per respondre·la podríem formular una hipòtesi que creiem que no·més podem explicar a partir dels interessos d’un Estat governat pels partits tradicionalistes del tot oposats a uns poders locals a Catalunya –Vilade·cans entre ells– cada cop més dominats per la força hegemònica del catalanisme conservador de la Lli·ga Regionalista de Prat de la Riba, aleshores presi·dent de la Diputació de Barcelona. Al marge de les dificultats administratives i les con·frontacions polítiques entre Estat Espanyol i la Ca·talunya dominada pel catalanisme, el cert és que, mentrestant, al Viladecans dels anys 1910 i 1912 es van dedicar grans esforços a la neteja de corredo·

2 La petició al ministeri anava lligada a una memòria paral·lela de la Comissió d’Hisenda de l’Ajuntament on es procedia a justificar amb detall la subvenció que havia de rebre la Junta Especial de Canalització i Desaigües. Com a dada interessant, aquesta Comissió calculava en 1.500 mujades els terrenys con·reats i 1.000 mujades els terrenys no conreats, controlats pels propietaris que haurien de pagar l’arbitri de sanejament.

res i valls dels indrets de Marina, amb la finalitat d’eradicar el paludisme. En efecte, l’ajuntament de l’època, amb Francesc Basomba al capdavant, va procedir a pagar molts rebuts als diversos propieta·ris o pagesos que emprenien tasques de sanejament dels seus camps. Així podem llegir, a tall d’exem·ple, un lliurament de 50 pessetes a Joan Ollé per neteja de la vall de Can Seguí; o un altre de 22 pes·setes a Roc Mas per mig jornal de feina per traginar fustes per fer ponts damunt d’un dels indrets de la seva propietat; o, en un altre cas, el pagament de 36 pessetes a Jaume Trius i Bernat Pau per dotze jornals emprats per a escatar la corredora de les Fi·lipines. I així podríem transcriure una llarga llista de rebuts i factures pagades a pagesos locals que dirigien colles de jornalers, els quals realitzaven les feines efectives de sanejament.3 Fet i fet, podem dir amb tota seguretat que és en la segona dècada del segle XX quan es produí la to·tal eradicació del paludisme en el nostre terme, tret potser d’algun cas puntual i escadusser. Molt pos·siblement, quan la Mancomunitat de Catalunya va prendre les regnes dels treballs de sanejament als camps del Delta del Llobregat, entre 1917 i 1922, la feina ja estava feta en el nostre terme4. Un cop més, la pròpia iniciativa dels pagesos viladecanencs ha·via estat determinant, en aquest cas amb l’ajut de la bona diagnosi i proposta d’actuacions generada per un metge local.

Xavier Calderé i Bel

3 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Lliuraments de la Junta de Sanejament de Viladecans, pagats els anys 1910, 1911 i 1912. 4 Cosa que no va passar als camps de conreu del Prat de Llobregat, fins a la tercera dècada del segle passat, a conseqüència de l’expansió del conreu de l’arròs. Per a més informació, consulteu l’estudi de Ramon Planas i Torres El paludisme a El Prat de Llobregat del 1918 al 1925, Gavà, Museu Municipal de Gavà, 1983.


Andrés Remuñán Quiroga, comunista

Era un home de ferro colat. M’ho semblà des del primer moment, quan no sé qui me’l presentà, i ho vaig anar constatant, dia a dia, fins que deixàrem de tractar·nos.

Andreu!, et presento l’Andrés Remuñán, se’m digué. I mentre fèiem l’encaixada i ens donàvem el primer cop d’ull, content, vaig pensar: òndia!, bona pinta la d’aquest paio·tocaio! Potser sí que ara farem fei·na! Fou una encaixada, que recordo en blanc i negre, talment com si de “El tercer hombre” o de “Sed de mal” es tractés i no sé el perquè. Cepat i amb celles poblades com déu mana, a lo Brézhnev, l’home em premé fortament la mà bo i serrant les dents. Sense jo saber si afirmava o preguntava, em digué: –Cama-rada...! Ell ja sabia alguna cosa de mi i jo alguna d’ell i, mirant de saber·ne més, tots dos ens regalàrem aquella primera llambregada ajuntant parpelles. M’havien dit que era un home nascut a Galicia, del PCE de tota vida; que havia fet tota la guerra civil al front, amb els milicians a la Serra de Guadarra·ma, quan només tenia setze anys, i amb Lister al Jarama, a Brunete, a Belchite i a l’Ebre; que amb les restes de l’exèrcit de la República havia passat a França i allà s’havia integrat a la Resistència durant tots els anys de la Mundial; i que, alliberat París i no tenint·ne prou, fou dels que l’octubre de 1944 envaí Espanya per la Vall d’Aran esperant el recolzament aliat i una sublevació interior que no es produí.M’havien dit també que després de passar·se tot una pila d’anys ben a prop de Santiago Álvarez –Secretari General del Partit Comunista de Galícia–, a començament dels setanta, ell i la seva muller, Concha Avilés Ros, havien decidit quedar·se a Es·panya; duent de passada un encàrrec de la direcció del Partit per a la gent de l’interior. Una de les raons del quedar·se fou la intenció de cotitzar el temps suficient per tenir dret a la pensió de jubilació que els pogués correspondre. Feia anys que n’havia fet cinquanta. No tornà a Galícia; vingué a Viladecans on hi havia feina per viure, obrers amb qui ajun·tar·se i possibilitat de continuar clandestinament la lluita de sempre. En Remuñán no era doncs com la major part dels militants o simpatitzants del PCE, vinguts del sud amb l’allau migratori dels anys cinquanta i seixan·

ta, que havien viscut la guerra com a infants i que, en força casos, eren comunistes seguint la tradició familiar. A ell no calia que li expliquessin, fent el sí·mil de la taronja, què era el PSUC, no. Ell sabia per·fectament qui havia estat en Comorera, en Rafael Vidiella o en López Raimundo; sabia perfectament que el PSUC no era el PCE; i sabia que el PSUC era l’únic partit nacional sense estat propi adscrit a la III Internacional fins que aquesta organització fou dissolta l’any 1943. Aquest era un home que havia dormit gairebé deu anys abraçat a un fusell defensant una causa; el do·ble vetllant per la seguretat dels dirigents de la ma·teixa a l’exili; i ara, ja gran, tornava a ca seva per su·mar i multiplicar adhesions convençut que no hi ha altra causa per la que lluitar. Per tant, poca broma.Era hermètic com ell sol. Mai li vaig sentir contar cap “batalleta”. Quan se li preguntava per coses concretes de la guerra i de l’exili sempre et trobaves amb un encongiment d’espatlles o et deia que no en sabia res. I tant si en sabia. I em quedà clar quan, en la tardor de 1977, en el marc del IV Congrés del Partit mentre comentàvem la jugada, fent temps pels passadissos durant el darrer descans. Veient venir Santiago Carrillo envoltat de gent del Servei d’Ordre i un núvol d’ardits militants, en la que de·gué ser la primera visita del dirigent a Catalunya després de la legalització del Partit, em deixà plan·tat, i accelerant el pas envers Carrillo mentre aquest feia el mateix devers Remuñán, deixant enrere els companys amb excés de culte a la personalitat, tots dos xocaren en una abraçada de les de plantofar·se les esquenes, bo i dient·se: –¿Què tal, Andrés? ¿Cómo estás? –Ya ves, Santiago, por aquí vamos, de nuevo en


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

casa..., peleando como siempre, ¿y, tú? –Bien, Remuñán, bien. Efectivamente, de nuevo en casa peleando... Sa-lúdame a Concha. Després de tres segons de mirar·se fit a fit i deixar que els ulls s’humitegessin, es sepa·raren. L’Andrés, deixant pas a la comitiva, tornà a mi. Tornàrem a seure a la sala en espera de la vo·tació final, assegut amb els ulls clucs, en Remuñán resseguí en silenci el passat estirant les comissures. S’havia instal·lat a un pis de l’Alba·rosa. Allà, amb el seu amic Pedro Úbeda, el del “colmado” del Ca·sino, feien bullir l’olla del barri i no paraven de su·mar gent per canviar les coses. Ell es guanyava la vida reparant el que fos com a paleta; quan no era un particular era l’Ajuntament d’en Parellada el qui li encarregava petites feines de manteniment de la cosa pública. Sempre parant l’orella, això sí; sempre atent a qualsevol necessitat comunal, o a qualsevol contradicció personal, per incidir·hi. Quan Franco començava a morir·se, que és quan ens coneguérem, feia un any de la fusió –retorn a casa– dels “Bandera Roja” del Baix Llobregat amb el PSUC. Tres dels integrants d’aquella darrera cèl·lula BR de Viladecans ens posàvem a encapçalar les diferents àrees de l’organització, de manera molt més oberta i menys clandestina, orientant·les devers la que seria la fórmula organitzativa una vegada s’assolís la legalització: l’Agrupació. En Fèlix Moreno s’ocupava de refer el Moviment Obrer, i el Partit dins d’ell, a Roca sobretot; la Pilar Fontova s’ocupava d’endegar les JCC i a fer sindi·calisme a la BRU i jo el món de l’associacionisme, veïnal i cultural, i el pagès; perdíem en Josep Pa·lau, que passant a responsabilitzar·se de les JCC de la comarca, se’n tornava a Cornellà i ja haviem perdut en Rafael Osuna que, sense viure el procés de fusió, passava les de Caïm al Sàhara vivint la “Marcha Verde” i empassant·se l’abandó del poble saharaui. En aquell refer l’estructura organitzativa del Par·tit, en Remuñán, sense voler·ho, em féu un gran favor. En la tercera o quarta reunió, no recordo el dia, després d’incorporar·se a la direcció de Vila·

decans, sense esperar ningú, s’arrencà posant en solfa el que feia el Partit, i com ho feia. De manera que, més o menys explícitament, acabà demanant una autocrítica del màxim responsable, que era jo. Sorprès, perquè sabia molt bé què volia dir un que havia estat estalinista quan en una reunió empra·va la paraula “autocrítica”, vaig fer un repàs de la meva militància clandestina fins aleshores i del que m’havia encarregat la Direcció, i sense esperar que se’m demanés la dimissió vaig posar el càrrec a la disposició dels presents, deixant constància que continuava militant alliberat de la responsabilitat de dirigir el Comitè Local. Els sorpresos passaren a ser·ne els instigadors i com si no hagués passat res, sense més discussió, el Comitè Local quedà es·capçat fins uns mesos després quan arribà l’hora de constituir l’Agrupació. Per sort, la vinguda a viure a Viladecans de Pepe Vega, resolgué el que hauria estat un mal pas: posàrem en Vega al cap·davant sense cap reticència i tots tan contents.L’Andrés Remuñan, l’any després d’haver fet la seva contribució a la victòria del PSUC a les elec·cions municipals de 1979, marxà a viure a Múrcia; el PSUC es trencava, li dolia, però li semblà que allà, a Murcia, hi feia prou falta i també s’hi podria guanyar dignament la vida; era la terra de la seva Concha.La mort, però, a la que tant li havia vist la cara, vingué a cercar·los a Quintanar de la Orden a la provincia de Toledo. Potser algú encara ho recor·darà; va ser portada a molts diaris.Tornant de Madrid a Múrcia dos autocars carre·gats de militants provinents de la “Fiesta del PCE”, celebrada a la Casa de Campo, el darrer cap de setmana de setembre de l’any 1981, a la 1,45 de la matinada del dilluns, en l’anomenada “Curva del Matadero” d’aquell poble de Castella, un camió carregat de seitó que venia d’Alacant amb excés de velocitat, s’abocà contra el segon dels autocars i el va partir en dos. Gairebé tothom dormia. Moriren vint·i·tres persones, divuit resultaren greument ferides, dues lleument i només un en sortí il·lès. Tornaven de fer feina militant, atenent els visitants de la caseta del PCE de Múrcia. L’endemà, de bon matí, Santiago Carrillo, Nicolás Sartorius i Simón Sanchez Montero s’hi persona·ren, i a Carrillo, un altre cop, se li humitejaren els ulls.Em vaig assabentar dels fets l’endemà, però vaig trigar mesos a saber que entre aquells comunistes morts hi havia el camarada Remuñán. Quan en vaig tenir coneixença, també un excés de liquid entre ull i parpelles em torbà, però, repensant·lo, vaig evitar que vessés galta avall.


L’estatut de 1979Aprofitant la celebració de la diada de Sant Jordi, el 23 d’abril de 1979, a la plaça de la vila es convocà una concentració reclamant l’estatut d’autonomia, amb un rètol a la façana de l’Ajuntament de Viladecans a on es podia llegir VOLEM L’ESTATUT. Remarcable va ser l’actuació de la Coral La Lira, cloent l’acte i els representants dels partits polítics dalt del balcó de l’Ajuntament recolzant l’acte.Mesos més tard, el 25 d’octubre de 1979, es va fer un referèndum per aprovar el text de l’Estatut. La participació fou del 60,5 % , i els vots afirmatius van arribar al 88,1 % dels vots.


la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns

Viladecans Punt de Trobada, 087

Documents

Transcript of Viladecans Punt de Trobada, 087