LA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA DE BORBÓ (1833-40)

-El govern de Cea Bermúdez fa tèbies reformes administratives dins de l’absolutisme –mapa provincial de Javier de Burgos- que retarden la transició politica. Aixecaments populars a favor de Carles Maria Isidre que inicien la I guerra carlina i impulsen el canvi polític a favor de Maria Cristina.

-El nou cap de Govern Martínez de la Rosa redacta l’Estatut Reial per assolir el pacte amb la noblesa i l’alta burgesia liberal, i, per ampliar la base social de la reforma concedeix l’amnistia; suprimeix els convents dels religiosos carlins. Al fil dels canvis es formen els partits moderat i progressista. El malestar gral. – guerra, epidèmia de cólera, crisi econòmica -provoca incidents, com l’assalt al 1r. ministre, que dimiteix.

-El govern de Toreno es veu impotent davant la conflictivitat de l’estiu de 1835: formació de Juntes i Milícies a Andalusia i d’altres lloc; a Barcelona hi ha revoltes ludites i bullangues amb accions anticlericals: crema de convents i matança de frares. A Madrid els avalotats demanen Corts, llibertats, nova llei electoral, extinció de clero regular i lleva de tropes per derrotar els carlins. cap de l’executiu . Maria Cristina nomena Mendizábal cap de govern. Lleva de 200.000 homes, formació de la Guàrdia Ncnal., desamortització eclesiàstica i promesa de reformar l’Estatu Reial. Conspiració del clergat i la noblesa i caiguda de Mendizábal. Govern moderat d’Isturiz.

-- Revolució de 1836. lnsurrecció dels sergents de la Guàrdia Reial a la Granja ( maig 1836), aixecaments popu lars i formació de Juntes revolucionàries a les ciutats contra el govern. MA. Cristina accepta la C. 1812 i nome na cap de govern el progressista Calatrava. Es convoquen Corts. Mendizábal ministre d’Hisenda, continua la desamortització. Les Corts aproven la revolució jurídica antifeudal: C. de 1837 i la reforma agrària liberal que fonamenten un Estat liberal capitalista. Eleccions de 1837 que guanyen els moderats.

-- El Govern moderat lamina la Constitució i controla els municipis. El 1839 acaba la I G.Carlina amb el Conve ni de Bergara que reforça el paper polític de l’exèrcit i d’Espartero. La nova llei municipal dels moderats origina insurreccions populars el 1840 i la formació de Juntes i Milícies progressistes a favor d’Espartero. Per solucio- nar la crisi es celebra l’entrevista entre Ma. Cristina i Espartero, els resultats de la qual provoquen la renúncia i l’exili de la Regent.

REGÈNCIA MARIA CRISTINA (1833-1840)

PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1839)

MODERATSMartínez de la Rosa i Toreno

PROGRESSISTES(Mendizábal)

MODERATS(Istúriz)

PROGRESSISTESCalatrava i Mendizábal,

ministre d’Hisenda)

MODERATS

EstatutReial

- Aixecaments a Madrid, Barcelona i Andalucia i-Juntes revolucionàries - Incendi de convents.- Ludisme (Fbca Bonaplata)

DesamortitzacióReclutament de

200.000 h …

Reacció Noblesai Clergat

Destitució de Mendizábal

-Sublevació sergents de la Guàrdia Reial a La Granja

-Juntes Revol.

Eleccions 1837

DESMANTELLAMENTANTIC RÈGIM

Reforma agràrialiberal

CONSTRUCCIÓ DEL’ESTAT LIBERAL

CONSTITUCIÒ1837

1833

CeaBermúdez

1834 1836

Revolució 1836

1840

♦ El conflicte successori a la mort de Ferran VII entre els isabelins que volien la seua filla com a hereva al tro i els carlins que donanven suport al germà, del Rei. ♦ la confrontació ideològica entre els carlins, de- fensors de l’absolutisme, de l’aliança entre el tro i l’altar, i els isabelins partidaris del liberalisme.♦ l´oposició entre el foralisme carlí i el centralis- me dels liberals isabelins.♦ descontentament dels camperols carlins amb les lleis agràries aprovades pels governs liberals: desamortització i abolició de les senyories. ♦ El conflicte d’interessos entre el camp, atret a la causa carlina i la ciutat favorable al liberalisme.

♦ Els carlins: noblesa rural, jerarquía eclessiàstica i cler gat regular, camperols i d’altres defensors de l’absolutisme, l’integrisme catòlic i els furs. Compta ren amb unos 80.000 efectius: 50.000 al P. Basc, Navarra i Castella; 20.000 sota el comandament de Cabrera i uns 10.000 a Catalunya. Tingueren el supor internacional dels Imperis de Rússia, Àustria-Hongría i Prússia, també el la Santa Seu.♦ Els isabelins: noblesa ferrandina, part del clero, alta i mitjana burgesia, funcionaris i classes popu -lars urbanes defensors del liberalisme. Tenien el suport dels Governs de Gran Bretanya, França i Portugal. Comptaren amb 200.000 efectius a més de la Milícia Nacional.

l’ escenari geogràfic del conflicte va ser

La I Guerra Carlina, dels 7 anys (1833-40)

♦ El País Basc, Navarra, interior de Catalunya, comarques de Castelló i Terol, particularment el Maestrat, Galícia i altres territoris del Nord i d’Extremadura.

Les seues causes van ser Els contendents foren

♦ Entre 1834-36. Consolidació i èxits militars dels carlins sota la direcció del gral. Zumalacàrregui a Tolosa, Vergara, Durango i Eibar. La mort del gral. al setge de Bilbao canvia la tendència. ♦ Arran 1836, després de la victória d’Espartero a Luchana, la iniciativa és dels isabelins mentre els carlins, agobiats econòmi- cament, realitzen expe- dicions sense resultats pràctics a Galícia, Catalunya, València, Còrdova, Segovia, Valladolid i arriben prop de Madrid comandats per Carles V.♦ Conveni de Bergara (1839) entre els generals Espartero i Maroto. El gral. carlí Cabrera no l’acceptà i continuà lluitant al Maestrat fins 1840.

Desenvolupament de la guerra

♦ La II guerra carlina durant la Década moderada, arran la boda d’Isabel II (1846-48)

♦ La III guerra carlina en el Sexenni democràtic, en la I República (1872-74)

El conflicte es tornarà a plantejar

La I Guerra Carlina

La reforma agrària liberal, la consolidació del capitalisme agrariLa reforma agrària liberal, la consolidació del capitalisme agrari

L’abolició deles senyories

Desvinculació:derogació de

primogenitures

La desamortització

- Llei 26-8-1837 que ratifica i precisa el decret de les Corts de Cadis de 6-8-1811 i del Trienni Liberal. Els senyors conser- ven els drets territo- rials i la propietat; en cas de conflicte, els camperols han de presentar davant els tribunals la docu mentació adient per fer-se amb la propie tat de les terres.

- Les Corts del Trien ni havien suprimit les primogenitures, la qual cosa permeté la venda de terra, quan Ferran VII les restablí perjudicà als nous compradors.

- El 1837 s’aboliren definitivament i es reconegueren les compres del Trienni liberal.

-1798. Godoy

- Desamortitzacions Corts de Cadis.

- Trienni 1820-1823: monacals i venda de les seues propietats.

- 1834-1835: es decla ren béns nacionals els de la Companyia de Jesús i els de la Inquisició.

Supressió del delme

Primerspasos

Eclesiàsticade Mendizábal

General de Madoz

- Finançar la Guerra carlina- Reduir l’endeuta –ment de l’Estat.- Ampliar la base so cial del règim.- Augmentar la pro ducció agrària i consolidar una burgesia agrària benestant

- Reduir l’endeuta- ment de l’Estat.- Finançar el FFCC-Es privatitzaren terres comunals i de propis, a més de les eclesiàstiques.-De nou els jorna- lers, petits propie taris i arrendataris romangueren mar ginats.

p. 6 dels Apunts

La Década moderada■ És la 1a etapa de la majoria d’edat del regnat d’Isabel II. Els moderats eren una agrupació de notables que representava els interessos de l’al-ta noblesa, la camarilla palatina (p.176), l’alta burgesia comercial, de ne-gocis i agrària, una part de l’exèrcit. Defensaven un liberalisme doctrinari, centralista i autoritari, garantia de l’ordre, la propietat, els valors i latradició católica, encarnats en la C. 1845. Es dividien en 3 tendències : - El sector més reaccionari (Marqués de Viluma, J. Balmes) partidari de l’ acostament als carlins (1) i de l’E. Reial. - El sector “centrista”(Pidal, Mon) volia mantenir l’apariència de legali-tat, restringint les llibertats - Els puritans (J. Pacheco, Ríos Rosas) volien acostar-se als progres sistes i a la C. 1845. Dirigens destacats foren: el gral. Narváez, Bravo Murillo, Salamanca, Roncali, Sartorius, Martínez de la Rosa etc. els seus ideólegs: Balmes i Donoso Cortés. Els seus diaris: L’Imparcial i l’Herald.

■ Els moderats desenvoluparen les institucions de l’Estat (Ap. p. 20):reforma de l’administració central i provincial, fundació de la G. Civil, C.1845, Codi Civil, Codi Penal, Llei electoral, Concordat amb el Vaticà (p.116), reforma fiscal, uniformització del sistema educatiu i ho feren enun marc d’estat d’excepció i de repressió quasi permanent ( 2), on elsCapitans Generals tingueren un paper decisiu, declarant l’estat d’excep-ció i dissolent ajuntaments mentre la G. Civil garantia la propietat i l’ordre al camp. La falta de llibertat, de representativitat, la injustícia socialescandalosa i la corrupció provocaren el malestar de l’oposició i de les classes populars i agitació política i social: pronunciaments, motins urbans, revoltes camperoles i ludites i bandolerisme.

LA DESAMORTITZACIÓ ECLESIÀSTICA DE MENDIZABAL

Conflictes i crisi final de la Dècada■ Aixecaments dels camperols contra les reformes liberals (fam de terra, pujada d’arrendamentsp. 179,180,185) i motins urbans contra els consums, la pujada del pa i els cereals. La crisi de subsistència de 1847-48 provocà insurreccions a Ecija, Granada, Sevilla, Úbeda i poblacions d’Astúries, Extremadura, el País Valencià i Catalunya.

■ La II guerra carlina, la dels Matiners (1846-48) a Catalunya y al Maestrata sota el comandament de Cabrera causa de la boda d’Isabel amb Francés d’Asis; l’any de la revolució de 1848 hi haguéinsurreccions contra el govern on coincidiren carlins, demòcrates i republicans.

■ Desprestigi de la camarilla cortesana i del seu cercle –Ma Cristina que intervenia en política marginant als moderats més oberturistes , el Duc de Riánsares, sor Patrocinio de las Llagas, el padre Claret, el banquer Salamanca, Sartorius, José Campo) implicats en la corrupció i l’especulació en negocis del FFCC i d’urbanisme.

■ Descrèdit d’Isabel II a causa de les seua escandalosa vida privada: aventures amoroses, fillsque possiblement no eren del Rei, proximitat a la corrupció. En aquestes circumstàncies la Reina va patir 2 atemptats.

■ Rebuig de l’oposicio a la política autoritària, repressiva i pretoriana del Govern: la censura, el retall de llibertats, els excesos dels Capitans Generals, l’incompliment de la Constitució, frau electoral. El projecte de Bravo Murillo –partidari de l’Estatut Reial i d’implantar un dictadura civil- va acelerar la crisi final amb els governs de Roncali, Lersundi i Sartorius que continuaren afavorint la camarilla palatina. El 28-6-1854 els grals. O’Donnell, Dulce i Milán del Bosc es pro-nuncien a Vicálvaro, tot seguit els aixecaments urbans propícien l’inici del Bienni progressista.

El Bienni progressista

El 28-6-1854 els grals. O’Donnell, Dulce i Milán del Bosch s’alçen amb les seues tropes contra el govern moderat a Vicàlvaro; l’éxit militar no es definitiu fins que a juliol es produeixen aixecaments populars i formació de Juntes revolucio nàries a Madrid, Barcelona, València, Saragossa i altres ciutats, on participen progressistes, demòcrates i moderats descontents amb la corrupció i la falta de llibertats; les seues demandes es concreten en el Manifest de Manzanares (p. 120) redactat pel jove polític Cánovas del Castillo, futur l’arquitecte de la Restauració borbònica de 1875. Davant el triomf de la revolució, Isabel II procla ma la C. 1837 i nomena Espartero com a 1r Ministre i a O’Donnell com a Minis- tre de Guerra. Ma. Cristina torna a l’exili.

Obra de govern i crisi del Bienni

- Restabliment de la C.1837, la Guàrdia Nacional, la Llei Municipal progressista (1), la llibertat de premsa que fa possible l’edició de publicacions com “L’eco de la classe treballadora” a Madrid.

- Llei General de Desamortització de Pasqual Madoz per reduir el deute públic i finançar el FFCC (p.162, 163)

- Llei de FFCC (1855) per impulsar-ne la xàrxia. -- Redacció d’una nova Constitució (1856), que no va entrar en vigor.

- La Llei de Treball d’Alonso Martínez sobre la seguritat i la higiene a les fàbriques és un prece dent de la legislació social. Des de 1840 els teixidors cotoners havien organitzat Societats de Socors Mutus

-El malestar per l’expoli de la Hisenda pública, la pujada de preus, els consums i la llei de quintes agreujen la crisi de 1855: vaga general a Barcelona contra la repressió del Capità Gral. i ludisme contra les selfactines; vagues de la draperia a Béjar i Alcoi. Revoltes camperoles a Andalusia, Castella i Aragó contra la desamortització El 1856 desordres i incendis en algunes ciutats. Conspiració d’Odonnell, Dulce i Serrano i dimissió d’Espartero (1856)

Governs d’unionistes i moderats (1856-68)- La contrarevolució de 1856 (1). El govern de L. O’Donnell amb el suport dels moderats, dissol la Milícia Ncnal., restableix l’ordre, deroga les reformes progressistes i es proclama la C. 1845. Tres mesos després és substituït per Narvàez com a 1r ministre. El 1857 el Govern moderat aprova la Llei Moyano d’Educació (2)

- El govern llarg dels unionistes (1858-63). O’Donnell dugué a terme una política exterior imperialista per assolir prestigi internacional, con-

tentar l’exércit, impulsar el patriotisme i desviar l’atenció dels problemes interns. Els escenaris de la intervenció militar foren: Mèxic, Santo Domingo, Marroc – on la guerra produí 7000 baixes i aca bà amb la batalla de Castillejos i el Tractat de Wad Ras, que encimbellaren els grals. Prim (Mar- qués de Castillejos) i O’Donnell (Duc de Tetuán)- i fins i tot Coxinxina, seguint la política de Napoleó III de França. La misèria i el malestar provoquen la insurrecció camperola a Loja i El Arahal amb l’assalt al quarter de la G.Civil d’Iznázar i l’entrada a Loja dels rebels amb banderes republicanes. L’aixeca ment es durament reprimit amb 116 afusellats.

- Del 1863 al 1868 es succeïren els governs moderats i unionistes en un marc de tensions socials i polítiques –malestar de camperols i obrers , agitació universitària –nit de S. Daniel-, retraiment i colpisme progressista –insurrecció dels sergents del quarter de S. Gil-…- agreujat per la econòmica de 1866 aguditzarà els greus problemes socials i polítics del règim isabelí que acceleraran l’enfonsament final del moderantisme.

CRONOLOGIA DELS GOVERNS UNIONISTES Y MODERATS

1r Govern d’O’Donnell (1856) Comte de Llucena (14-VII-1856/7-VIII-1856 (7-VIII-1856/20-IX-1856), 1r. reajustement ministerial (20-IX-1856/12-X-1856), 2n reajust. Els governs del Partit Moderat (1856-1858)- Ramón María Narváez, Duc de València (12-X-1856/16-XII1856) (16-XII1856/15-X-1857), reajustament ministerial - Francisco Armero y Peñaranda, Marqués de Nervión (15-X-1857/25-X-1857) (25-X-1857/14-I-1858), reajustament ministerial- Francisco Javier Istúriz Montero (14-I-1858/15-I-1858) (15-I-1858/5-V-1858), 1r. reajustament ministerial, (5-V-1858/14-V-1858), 2º. Reajuste, (14-V-1858/30-VI-1858), 3r. reajustament ministerialEls governs de la Unión Liberal (1858-1863)Leopoldo O’Donnell y Joris, Comte de Llucena (30-VI-1858/2-VII-1858) (2-VII-1858/25-XI-1858), 1r. reajustament ministerial/ (25-XI-1858/27-XI-1858), 2º. reajust (27-XI-1858/7-XI-1859), 3r. reajust ministerialSaturnino Calderón Collantes (7-XI-1859/30-IV-1860)Leopoldo O’Donnell (30-VI-1860/9-VII-1860), 3r. reajustament ministerial (9-VII-1860/21-XI-1861), 4º. reajust ministerial/ (21-XI-1861/18-XII-1861). 5 reajuste (18-XII-1861/17-I-1863), 6º. reajust ministerial/ (17-I-1863/9-II-1863)/ (9-II-1863/2-III-1863), reajust ministerial

Los governs de la 6ª. etapa del Partit Moderat (1863-1865)Manuel Pando Marqués de Miraflores (2-III-1863/20-V-1863)(20-V-1863/4-VIII-1863), 1r. reajustament ministerial(4-VIII-1863/6-VIII-1863), 2º. reajustament ministerial (6-VIII-1863/13-X-1863), 3r. reajust ministerial(13-X-1863/29-XI-1863), 4º. reajust ministerial(29-XI-1863/17-I-1864), 5º. reajust ministerialLorenzo Arrazola y García (17-I-1864/1-III-1864)Alejandro Mon y Menéndez (1-III-1864/16-IX-1864)Ramón María Narváez (16-IX-1864/10-XII-1864) (10-XII-1864/20-II-1865), 1r. reajuste ministerial (20-II-1865/30-III-1865), 2º. reajuste ministerial (30-III-1865/16-IV-1865), 3r. reajuste ministerial (16-IV-1865/8-VI-1865), 4º. reajuste ministerial (8-VI-1865/21-VI-1865), 5º. reajuste ministerialEl govern de la Unión Liberal (1865-1866) Leopoldo O’Donnell,(21-VI-1865/28-V-1866) (28-V-1866/10-VII-1866), reajust. ministerial

Els governs del Partit Moderat (1866-1868)Ramón María Narváez,(10-VII-1866/13-VII-1866) (13-VII-1866/9-VI-1867), 1r. reajustament ministerial (9-VI-1867/27-VI-1867), 2n reajust. ministerial (27-VI-1867/10-II-1868), 3r reajust. ministerial (10-II-1868/11-II-1868), 4t reajust. ministerial (11-II-1868/13-II-1868), 5é reajust ministerial (13-II-1868/23-IV-1868), 6é reajuste ministerialLuis González Bravo (23-IV-1868/15-VI-1868) (15-VI-1868/19-IX-1868), reajustament ministerialJosé Gutiérrez , Marqués de La Habana (19-IX-1868/20-IX-1868) (20-IX-1868/21-IX-1868), 1r reajust. ministerial (21-IX-186830-IX-1868), 2n reajust ministerial

Problemes de l´última etapa d’Isabel II i final del moderantisme

- Reanimació del carlisme amb -l’ Ortegada- el desembarcament l’1-4-1860 de Carles VI i el Cap. Gral de Balears a San Carles de la Ràpita,.

- Insurrecció camperola a Loja i El Arahal. Gener de 1860: un tropell de 1000 camperols dirigits pel veterinari R. Pérez del Álamo assalten el quarter de C.Civil d’Iznázar i entren a Loja amb banderes republicanes. El govern reprimeix els rebels i s’en afusellen 116. Per calmar la situa- ció, aconsellada pel padre Claret , lsabel II viatja a Andalusia i dona als ajuntaments que visita 1 milió de reals.

- Les greus dificultats econòmiques que desemboquen en la crisi econòmica (3) de 1866.

- El desgast del govern a causa de la corrupció, l’arbitrarietat i l’autoritarisme.

- El desprestigi d’Isabel II, la vida privada de la qual era objete d’acudits i burles.

- L’agitació dels estudiants universitaris: la nit de Sant Daniel, 10-4-1865. (1)

- Tensió política a causa de la marginació dels progressistes que opten per no participar a les eleccions i per la via de la conspiració amb episodis com el Pacte de Ostende (1866) i la suble- vació dels sergents de la caserna de S. Gil (1866) (2).

- La divisió dels unionistes després de la mort d’O’Donnell i el liderat del gral. Serrano que s’afegeix al Pacte d’Ostende de progressistes i demòcrates contra Isabel II precipita la revolució de 1868.

(1) L’oposició al Govern moderat a la Universitat. La nit de San Daniel

Arran 1865 les propostes liberals del krausisme –defensa de la llibertat científica, el pensament crític, rebuig del dogmatisme- s’estenen per la Universitat de la ma del filósof Julian Sanz del Río i dels demòcrates de càtedra davant els neocatòlics, defensors del control eclesiàstic de l’ensenyament lligat de la Llei Moyano i de l’aplicació de la encíclica Syllabus de Pius IX.

En aquest context ,el catedràtic Emili Castelar publica en La Democràcia un article , El rasgo, on critica l’apropiació per la Corona de les vendes del patrimoni nacional per part del Govern per disminuir el déficit de la Hisenda. El Ministre de Foment demana al Rector de la Universitat de Madrid, Montalbán, que forme expedient a Castelar. Davant la negativa de Montalban, el Mi -nistre destituí els dos i nomena el neocatòlic Comte de Zafra nou Rector, la qual cosa origina la dimissió d’altres professors: Salmerón, Canalejas i Figuerola.

La nit del 10-4-1865, de San Daniel, els estudiants orga- nitzen una serenata a la Puerta del Sol en homenatge als professors represaliats. González Bravo, Ministre de Governació, ordena la intervenció de la Guàrdia Civil i tropes de l’exèrcit que reprimeixen brutalment l’acte amb un balanç de 14 morts i més de 100 ferits, entre els quals persones que ocasionalment hi estaven. Les crítiques a l’actuació del Govern afavoreixen la caiguda de Narvàez i el nomenament d’O’Donnell com a Primer Ministre, amb el qual els professors recuperen les seues càtedres

(2) La sublevació dels sergents de la caserna de San GilEn el marc de la crisi econòmica i social de 1866, els progressistes i demòcrates, dirigits des de l’exili pel gral. Prim preparen un alçament militar i civil per destronar Isabel II. Es fixà el 26-6 per dur-lo a terme. S’iniciaria amb el pronunciament a Madrid de les tropes del quarter d’Artilleria de San Gil que amb el suport de les milícies populars i d’altres unitats d’infanteria assaltarien el Palau Reial per segrestar la Reina.

Però els sergents de la caserna de San Gil avançaren la insurrecció al 22, en descobrir que el Govern n’estava informant-se. Desarmaren els seus oficials, eixiren cap a la Puerta del Sol amb el suport de la milícia popular que montà barricades i derrotaren les forçes de la Guàrdia Civil.

Malgrat el seu avanç inicial, els rebels foren derro- tats per les tropes lleials a la Corona comandades per O’Donnel, Serrano i Narvaez que assaltaren el quarter i acabaren amb les barricades. Dies després eren afusellats davant el mur de la plaça de bous 66 militars entre els oficials i subofi- cials. L’episodi desgastà políticament O’Donnell que fou substituït per Narvàez com a Cap de Govern.

La crisi econòmica de la segona meitat dels anys seixanta (1866-68)La crisi econòmica de la segona meitat dels anys seixanta (1866-68)

Crisi industrial Crisi financera internacional (1866)

Tèxtil

-Disminueixen les les importacions de cotó a causa de´Guerra Seccessióals EUA (1861-65)- Pujada de preus, caiguda de vendes tancament d’empre ses i atur- Cau la inversió.

Ferrocarrils

- Acaben les obres de constucció i el treball

- Esclata la bambo lla especulativa borsària.

- Fallides i atur.- Corrupció i escàn dols

Crisi agrària (1867-68)

Males collites

Inflació i encariment del pa

Fam i revoltes populars

Crisi borsària i fallida de les Societats

- Caiguda de les cotitzacions i fallida de la Borsa.- Retirada de capitals estrangers i pànic dels inversos.- Enfonsament del deute a causa de les subvencions al ferrocarril i les despeses originades per les aventures militars a Mèxic, Indo-xina i el Marroc.- Ruïna de bancs i d’entitats financeres.

Contracció del mercat- Caiguda de salaris i de preus.- Disminució de la demanda

Tancament d’empreses

Atur i malestar social

Incapacitat de les institucions de l’Estat per reaccionar- Elevat dèficit públic- Descrèdit del deute públic.-Ineptitud del Banc d’Espanya i del Govern

La crisi econòmica, la corrupció i els escàndols financers que impliquen a la Corona, el Govern i els comandaments militars accentuen la crisi política del moderantisme i el malestar social que impulsen la Revolució de 1868.

Descontent gral.: obrers, burgesia industrial, financera i comercial

Descontent camperol:jornalers, arrendataris, i petits propietaris

Causes

■ La crisi econòmica dels anys 1866.

■ El malestar social davant la crisi, els consums i les quintes afavoreix l’avanç d’idees democràtiques, republicanes i socia- listes. L’agitació política i social contra la repressió i l’autori- tarisme del govern, la corrupció, el retraiment i la conspiraciò dels progressistes originaren episodis com la nit de S. Daniel i la insurrecció dels sergents del quarter de S. Gil.

■ Desprestigi d’Isabel II i de la camarilla cortesana.

■ La mort de Narváez i d’O’Donnell acceleraren el final del règim. Progressistes, demòcrates i unionistes signaren el Pacte d’Ostende (1866) contra Isabel II (p.131)

Desenvolupament

■ El pronunciament militar de l’armada i l’exèrcit a Cadis dirigit per l’almirall Topete i els grals. Serrano, Prim contra Isabel II amb el lema Viva España con honra.

■ Aixecaments populars i formació de Juntes revolucionàriesa Andalusia, Madrid, València ... amb progressistes, demòcra- tes i republicans. La derrota de les tropes d’Isabel II a Alcolea acabà amb el seu regnat i inicià el Sexenni Democràtic.

La Revolució gloriosa de 1868.

El Govern provisional presidit per Serrano amb Prim, Topete, Ruiz Zorrilla i Sagasta entre els mi- nistres dissolgué les Juntes, desarmà les milícies, apaivagà la insurrecció federalista (1), procla- mà les llibertats d’expressió, reunió i impremta, la democratització d’Ajuntaments i Diputacions, expulsà els jesuïtes, convocà Corts constituents per sufragi universal (p.133), reclutà tropes per aixafar la insurrecció cubana i en el camp econòmic aprovà la llei de mines, la creació de la pesse ta, la reforma fiscal i l’aranzel lliurecanvista de Figuerola per atraure capitals, matèries primeres i tecnologia. - Com que la nova Constitució de 1869 proclama la monarquia democràtica s’encarregà al 1r Mi -nistre, Prim, les negociacions per trobar Rei (2), mentrestant el gral. Serrano assumia la Regència.

(1) Les insurreccions federalistes (1869 El 18-3-1869 per iniciativa de Valentí Almirall es reuniren a Tortosa republicans de Catalunya, País Valencià Aragó i les Illes Balears - Pacte de Tortosa- amb la fi d’agermanar els països de l’antiga Corona d’Aragó, seguir la revolució, és a dir, l´’organització federal de l’Estat cap a la Unió Ibèrica com a punt de partida dels Estats Units d’Europa. Quan el Govern provisional ordenà desarmar les milícies, a Catalunya i a València els republi cans intransigents es negaren. A València la Junta revolucionària i els Voluntaris de la Llibertat s’oposaren al govern; la ciutat fou bombardejada i es produiren 600 morts fins que es restituí l’autoritat del Govern.

(2) La recerca del Rei “Es més difícil trobar un Rei democràtic que un ateu al cel” és una frase que se li atribueix al que se li atribueix al gral. Primgral. Prim, , Cap de Govern Cap de Govern de la Regència encarregat de trobar un monarca. Després d’àrdues gestions va ser elegit Amadeu de Savoia, Duc d’Aosta, fill del Rei d’Itàlia davant altres candidats: el Duc de Montpensier - cunyat d’Isabel II-, Ferran de Coburg –Rei de Portugal-, Leopold d’Hohenzollern Sigmaringuer (1) i el mateix Espartero.

Proclamació de la Constitució d 1869

REGNAT D’AMADEU I DE SAVOIA (1870-73)

El 1870 les Corts elegiren el Duc d’Aosta, Amadeu I com a Rei i al gener de 1871 el proclamaren amb l’oposició de moderats, carlins, republicans, l’església (1) i els treballadors compromesos amb la revolució. La noblesa cortesana isabelina tampoc no l’aceptà. Els 2 anys del seu regnat foren turbulents i inestables amb 6 governs i 2 eleccions.

L’assassinat del seu valedor, el gral. Prim (2) i la debilitat de la coalició de govern del gral. Serrano a causa de la divisió dels progressistes (Sagasta i Ruiz Zorrilla) privaren Amadeu I del suport necessari per encarar la crisi econòmica, els atacs de l’oposició –isabelins, republicans, carlins-, el conflicte cubà (3) , la III guerra carlina (4) i l’agitació revolucionària lligada a l’avanç de les idees de la I AIT (5). La firma de la dissolució del Cos d’Artilleria imposada pel Cap de Gover, Ruiz Zorrilla, va ser el remat (6). Decebut i aillat Amadeu renuncià al tró el 1873. (p.141)

(3) El conflicte cubà: La guerra dels 10 anys. Aprofitant les noves llibertats, el 9/10-10-1868 el dirigent cubà Céspedes proclamà la independència amb el Crit de Yara. Fou l’inici de la Guerra dels 10 anys i del debat sobre l’abolició de l’esclavitud.

(4) La III Guerra carlina. Encoratjats per la seua presència a les Corts, els partidaris de Carles VII tornaren a les armes, de nou Cabrera reanuda la guerra al Maestrat.

(5) L’ agitació social lligada a l’ AIT i a la Comuna de París (1871). Les àmplies llibertats afavoriren l’avanç de l’AIT. Fanelli introduí les idees anarquistes de l’Aliança de la Democràcia Socialista i Lafargue les marxistes de l’AIT. A Barcelona el 1870 els representants obrers proclamaren la independència política -l'apoliticisme- sindical deixant en lliberrtat els obrers per participar en política. Arran la reunió de València el 1871 es produí l’allunyament obrer del republicanisme.

(6) El nomenament d’Hidalgo com a Capità Gral. de Navarra i el País Basc originà la insurrecció dels caps de l’Arma d’Artilleria perquè Hidalgo havia participat en la sublevació dels sargents del

quarter de San Gil i el considera ven responsable de la mort dels oficials. Davant l’aixecament, les Corts i el Govern de Ruíz Zorrillapressionen Amadeu I perquè sig- ne la dissolució del Cos d’Artilleria, contra el seu criteri; era la gota que omplia el got i el Rei renuncià a la Corona.

LA I REPÚBLICA ESPANYOLA, ENTRE EL FEDERALISME I L’UNITARISME (1873-74)

Després de la renúncia d’Amadeu I i malgrat la majoria monàrquica (1), les Corts proclamaren la República l’11 de febrer de 1873. - El I Govern de la qual, presidit per Estanislau Figueras, despertà l’entusiasme i les expectatives populars atiades amb la formació de Juntes revolucionàries, els aixecaments camperols a Andalusia i dels obrers a Catalunya, on es proclamà l’Estat Català. Les classes populars esperaven les reformes socials pendents. Davant la situació, nobles, banquers i generals monàrquics emigren a Biarritz en espera de novetats. La República nasqué enmig de la Gran Depressió de 1873-96, la III G. carlina, la insurrecció cubana i una forta confrontació política (2) i comptà només amb el reconeixement de Suïsa i els EUA. Els governs se succeïren breument sense consolidar-se, la qual cosa afavorí la restauració borbónica sota la direcció de Cànovas del Castillo.

El Govern d’Estanislau Figueras (3) , amb Pi i Margall com a Mi- nistre de Governació i el suport d’una coalició radical democràtica, dissolgué les Juntes, convocà Corts constituents (60 % d’abstenció), i acabà amb l’Estat Català per la mediació de Pi i Margall, però, davant la conspiració dels radicals (patí 2 colps d’Estat), la crisi econòmica, l’avanç del cantonalisme, les Corts nomenaren Pi i Margall nou President del Poder Executiu de la República

Pi i Margall (4) volia establir una República federal i social mitjançant reformes com els projectes de Llei sobre la terra i el dels Jurats mixtos, alhora s’ultimava la Constitució de 1873 (5). A juliol, enmig de la G. Carlina, els republicans intransigents proclamaren cantons a Sevilla, Cadis, Màlaga, Alcoi (per iniciativa del Consell Federal de la I AIT), València i altres. El cantó de Cartagena resistí 6 mesos, comptà amb la flota del arsenal, nomenà un Govern Provisional amb republicans intransigents, encunyà moneda i declarà la guerra al Govern de Pi i Margall, el qual dimití per no reprimir la insurrecció

- El Govern de Salmerón inicià la rectificació cap el centralismei i ordenà a l’exèrcit la lluita i la repressió contra els cantons –dirigida pels grals. Martínez Campos i Pavía- i am plià les forces de la G. Civil. Hi hagué deten cions i tancaments de locals de l´AIT però Salmerón es negà a signar les penes de mort contra els insurrectes i deixà el càrrec.

- El Govern de Castelar. Posà en marxa un programa autoritari – “ el que necessitem és ordre, autoritat i govern- assumint poders extraordinaris: suspengué les Corts, dissolgué els Voluntaris de la llibertat i retallà la llibertat de premsa. Nomenà el gral. Jovellar Capità Gral. a Cuba i enfrontà l’incident del Virginius (6) amb els EUA. Aprovà les quintes, restablí el cos d’Artilleria i continuà la lluita contra el cantonalisme. Davant el caire autoritari de les me- sures, l’oposició parlamentària derrotà la moció de confiança presentada per Castelar (12 -12- 1873), en resposta el gral. Pavía

assaltà el Congrès. Tot seguit del colp d’Estat, convocà els partits polítics, llevat els carlins i els in- transigents, que nomeraren el gral. Serrano com a President del Poder Executiu.República pretoriana de Serrano va ser una dictadura republicana que tancà les Corts, derrotà el cantó de Cartagena i assolí éxits contra els carlins però desacreditant-se per la falta de llibertats. El pronun ciament de Martínez Campos a Sagunt, 29-12-1874 acabà amb ella.