Lavínia, la Barcelona de Salvador Espriu. Selecció de textos

Maria Nunes

Catedràtica de llengua i literatura catalanes

Lavínia, la Barcelona de Salvador Espriu Un recorregut per la prosa i la biografia de Salvador Espriu

Ruta literària

1

Selecció de textos:

1.

“Vaig néixer”, contava, “fa quaranta-cinc anys en una gran ciutat de Konilòsia. Vosaltres,

que sou d'un país normal, entendreu amb dificultat el que passa en aquella remota contrada. Els

konilosians, gent d'una història gloriosa, altrament com les històries glorioses de tothom, varen

rodolar i encara rodolen per un pendent d'una decadència inacabable. Són desconfiats, gasius i

pobres. Tracten el patrimoni col·lectiu, tant l'espiritual com el material, amb la més grossa de les

indiferències. Ara es creuen un poble en absolut inferior, ara adopten una actitud d'una suficiència

ridícula. Els konilosians no llegeixen mai res, no saben res, no els interessa res, però Déu et guardi

de topar un konilosià erudit, que també n'hi ha, perquè veuries com barreja Goethe amb l'antologia

del disbarat. Són envejosos i mesquins, elogien el poderós i el mediocre, no toleren el talent ni la

independència de caràcter, i qualsevol estranger esnob descobreix de tant en tant algun valor

konilosià oblidat i secular.”

En arribar aquí, Salom va fer una petita pausa, però reprenia de seguida la narració:

“Com us deia, jo vaig néixer a Lavínia, una gran ciutat i el focus nacionalista del lavinians,

els quals constitueixen un grup a part dintre Konilòsia. Tenen una llengua diferent i tots els defectes

konilosians, tanmateix augmentats. Els lavinians es dediquen al comerç, a una primària i grofolluda

explotació fabril i a l'exercici de l'advocacia, que engreixa i ensagina la nostra abundosa fauna

eixerida i llesta. Els lavinians són els rics de Konilòsia.”

“El meu amic Salom” (fragment)

Ariadna al laberint grotesc (1935)

2.

“Letízia no havia mort, i jo podia encara besar-la! Jo tenia, però, seny suficient per rebutjar el

miratge.”

“Letízia. Un conte de Poe sense Poe ni por” (fragment)

Barcelona, 29 novembre – 4 desembre 1936

Letízia i altres proses (1937)

3.

“el senyor Alfons era, amb el perdó de tots i l'aquiescència d'ell mateix, un porc, “un vero maiale”,

com deia abaixant la veu, Càndid, afeccionat a l'italià. Duia els dits curulls de nicotina, de tinta i

d'íntims quadres despenjats. Caminava com si es gaspés i era, quant a la resta, home de raons molt

embullades i confuses, apuntalades amb un lèxic i un repertori lògic de lloro bordeller. Si topaves

amb ell, esborneiat i corpulent, t'escarxaves. En una ocasió, obrí d'una revolada la porta de la

cambra on maldaven els seus dependents -amb una força tan innecessària i barroera, que cuidà

arrencar-li els golfos- i vociferà dirigint-se a l'indret de Càndid: “Daixòs, porti'm el dallòs!”

La refinada estupidesa d'en Daixòs l'havia, però, alambinadament entès i li lliurà el dallòs sense

preguntes.” .

“Sota la fredor parada d'aquests ulls” (fragments)

Lavínia, novembre de 1959

Els 7 pecats capitals vistos per 21 contistes (1960)

2

4.

“S'ha perdut la cadència de la meva llengua imperial. Ara la parlen a crits, sense acabar els períodes,

afermada amb renecs i blasfèmies i una gesticulació xarona i brutal amb reminiscències d'homínid.

Se m'ha convertit en un patuès o en un valopuk sense intimitat ni finor, sense matisos, empedreïts

de paraules sibil·lines, fredes, pedants, insuportables. Nungú no la llegeix...”

“No et pots complaure més en la barroeria i la brutícia, no pots mobilitzar en auto més

desvergonyits captaires, no pots ignorar més del que ignores. Tot té un límit, l'has aconseguit, no

has d'exigir res més al teu esforç. Moribund? Qui posseís la teva salut, la teva empenta! En demanes

proves? Quina altra que la teva gran ciutat-aduar, anàrquica, modèlica, pretensiosa, nou rica, sense

gens de confort?”

“El país moribund” (fragment)

Barcelona, 1934-1935.


5.

“No havia nascut a Sinera ni provenia tampoc de la Ciutat de les Santes ni de Lavínia, sinó de Sant

Pere Cercada, no gaire lluny de Sant Miquel de Cladells, un indret nebulós remotíssim per a

Salom.”

“Tarot per a algun titella del teatre d'Alfaranja” (fragment)

Lavínia, març-abril de 1969

6.

“Quiròfan: marbres i niquelats llampants, pinces, bisturís, agulles. Filagarses de cotó fluix,

esgarrifós com una ungla esqueixada. En el centre de l'habitació, la taula d'intervencions, llisa.

Ajagut damunt ella, sovint un cos d'una nuesa fofa o esquelètica. Pels topants, velles monges

grasses, unes altres religioses que aparentaven adolescents cloròtiques i unes poques infermeres de

lloguer, d'una maduresa ja quallada. Arreu, baf de pells brutes, de carns masegades, de pus mal

desinfectat, de suors, d'orina, de capella, de cuina, de vòmit. Alternant, la fortor de iode i de

cloroform. Una terrible xafogor. Sí, Salom encara s'hi banyava, en recordar les clíniques de la seva

joventut.”

“La llàstima” (fragment)

Aspectes (1934)

7.

“A poc a poc ens enclotem pel laberint i ens hem d'encarar de sobte; sorpresos per un revolt del

passadís, amb el començament d'aquesta estranya declamació. Salom palpa la capsa-taüt, l'obre, en

treu a ulls clucs un ninot. Potser s'ha tret ell mateix, s'ha enguantat ell mateix, o almenys ho

aparentava, però ara el batejarà, per fatigat pudor, amb un altre nom. Us convindria el de Pudentil·la

Closa? Què coneix Salom d'aquest espantall, què en coneixeu vosaltres, els erudits de Salom? Tal

vegada sols aquella cançoneta, rimada d'acord amb la fonètica sinerenca de Salom, que no tothora

coincideix, com és notori, amb la normativa de Lavínia.” [...]

“Perquè sempre hi havia un difunt o un altre en aquella ampla casa pairal de Sinera. Quan la mare

de Salom va jeure també immòbil a la sala de més respecte de la gran casa, ran de l'oratori profanat,

esmicolat i esventat per la fins ara última guerra civil de Konilòsia, Pudentil·la Closa ja havia

precedit la dama i no vivia sinó com a contorsió parada en el record rancuniós i implacable de

Salom.”


3


8.

“A la darrera missa del matí, que començava caminades ja del tot les dues primeres hores de la

tarda, el vicari, llegit en llatí l'evangeli del dia (el qual, perquè aquell any hi havia després de

Pentecosta vint-i-vuit diumenges, era el diumenge cinquè després d'Epifania), es tombà de cara als

fidels i el tornà a llegir, no en un neulit rosabalcavà, com uns pocs incorregibles il·lusos sempre i

vanament esperaven, sinó en la sobrealimentada llengua oficial del país. Cada diumenge, el vicari,

que acostumava a celebrar la missa de dues, havia d'advertir el públic de mantenir-se dempeus, per

respecte a la paraula santa que repetiria, però hi havia tothora ingenus que s'asseien de pressa arran

del “Per evangelica dicta”, disposats a englotir i remuguejar amb placidesa l'homilia, i s'havien de

tornar a alçar, davant la caritat severa del vicari, amb un escrúpol de vergonya i una semienriolada

confusió.

[...] En aquella hora, i en el xup-xup raonable de l'esperança d'un àpat copiós de festa, ningú no se

sentia jull, no, de debó, i Càndid, home imaginatiu, es gronxava al bell mig d'un bladar ufanós i

escollidíssim, sota la carícia de l'oreig.”

“Sota la fredor parada d'aquests ulls” (fragment)



9.

“Quina és la llengua que es parla de debó a Alfaranja, quina és la que s'hi escriu o s'hi hauria

d'escriure, quina és l'essència històrica i nacional d'Alfaranja? Preguntes, preguntes sense contesta,

tal vegada el tedi d'anguniosos pseudoproblemes. La vida de Salom llisca de pressa, sense remor ni

objecte, i s'esmuny pel xup-xup del bany maria del paternalisme o a mig aire entre les bambolines

que pengen esquinçades al buit de l'escenari d'Alfaranja, el país escamotejat, esdevingut fantasma.

La vida de Salom i també les vostres, encara que no us en vulgueu adonar. [...]

I amb tot, és aquesta terra nostra que trepitgem, el nostre únic suport de traïdores arenes. En

sorrencós terrer, en arena hem hagut de llaurar”

[...]

“I què insinuàveu sobre la llengua? Llengües, benvolgut senyor, riquesa de llengües, a diferents

nivells, a replans diversos. En el nostre harmoniós edifici ideomàtic, als pisos distingits estellem

astellà, a soterranis i golfes asclem rosabalcavà.”

[...]

“La llengua, benvolgut senyor. Em referia a l'exemplar convivència de l'astellà i del rosavalcavà a

Alfaranja” -puntualitzava Pulcre. “A, tant se val les llengües, quin envitricoll!”



10.

“Miraré de cenyir-me al fil narratiu, que em duu altra vegada a Lavínia, on vaig passar la

infantesa i la joventut. Era estudiós, em voltava sempre de llibres. La gent em començava a mirar de

reüll, però em lloava amb la boca petita, que és el gran estil de Lavínia, tot el que podia.

I què serà, el bon minyó?

Advocat com el pare.

I em vaig graduar d'advocat.

Ara a exercir – va dir el pare.

Però les lectures m'havien capgirat el cervell.

No, papà -li vaig respondre-. No m'agrada el dret, penso volar més alt.

4

Que potser faràs de comerciant? -preguntà amb un bri d'esperança el meu progenitor.

No, vull reformar Lavínia, Konilòsia i totes aquestes coses.

T'ensorraràs, gandul – va dir el meu pare.

Jo vaig somriure amb suficiència. I em vaig ensorrar.”

Salom va callar un moment i després prosseguia:

“Sí, em vaig ensorrar, jo, el redemptor. Durant deu, quinze, vint anys vaig remar a

contracorrent. Sabeu el que és això, sabeu com esgota la lluita de cada dia contra la mesquinesa, la

hipocresia i la ignorància de Lavínia?

-Tu i tu i vosaltres, etc., sou això i això altre, etc.- acusava jo amb estil sever.

Qui et creus que ets, perquè ens ho diguis? -deien al principi-. Antipatriota!

M'agrada la indignació, a la fi us corregireu -deia jo, molt content-. Però això no esborra

els vostres defectes.

Ta mare! -varen dir més tard. I es varen posar a xiular i a fer mofa de mi.

Ai, modifiqueu-vos, us condemnareu davant la història, morireu com a poble, si us

entesteu a seguir així -predicava jo, ja una mica descoratjat-. Corregiu-vos, eduqueu-vos,

no em sentiu? Que potser ja sou morts? -cridava a la fi, al llindar de la follia. Silenci,

fallida. Silenci i fallida. M'havia ensorrat.”

“Ara sóc feliç. Que com vaig reaccionar? És molt fàcil. Un dia vaig caure en ple carrer,

esdernegat, espellifat, mort de fam. [...]

“Digues abans què vas fer en desar-te de redemptor.” “Qui, jo? Mira, d'advocat”,

“El meu amic Salom” (fragment)


11.

“més tard soparia i es colgaria al llit, per llevar-se dejorn demà. I ja al purgatori del dilluns, home de

talents inútils per a feines inútils, resignat de fora i revoltat de dins, apamaria vetes i cabdellaria fils,

dòcil i maldestre, tenaç, mansuetó, ressentit i obtús, a l'acreditada botiga del senyor Genisans, que

Déu ens la conservi i ens l'augmenti, amén.”

“Sota la fredor parada d'aquests ulls” (fragment)



Les ombres (1985)

12.

“Joan Vulgar va viure, durant un quant temps, una vida interior intenssíssima i recòndita. Les

poques frases que l'excessiva complexitat cerebral podia estructurar eren greus i profundes, de

drings insospitats, lentes i solemnes com les campanades d'un ofici de difunts: vegi's quina alegria.

Els escassos familiars, acostumats al Joan Vulgar d'abans, no podien transigir amb aquest Joan

estrany d'ara, fosc i difícil per sobra de pensament. I també el varen creure pertorbat i varen estar a

punt de recloure'l, però Joan es va salvar, perquè era Joan, i un Vulgar, i la seva sang havia heretat la

inèrcia i el limfatisme de moltes generacions. Joan no va poder, per sort, superar la fase

d'excepcional crisàlide i metamorfosejar-se en una definitiva papallona boja i brillant.

Va trobar la salvació en un ambient de clínica. Salom no donava detalls de com Joan hi va anar, ni

del perquè...”

5

“La llàstima” (fragment)

Aspectes (1934)

13.

“Un pis que va esdevenir famós tant per la gent que arribà a passar-hi, com per la seva complicació,

de manera que del rebedor de la casa, on s'entrava per la part del carrer del darrera, fins a la saleta

on et rebia, et feien passar per un conjunt de saletes, un corredor llarg que semblava que tingués un

caràcter de pont entre les dues parts de la casa, i més saletes i corredors, que quan a la fi et deixaven

a la saleta i on et rebia [...], feia com si et dipositessin al fons d'un laberint del qual no tornaries a

sortir si s'ho proposaven. Saleta petita, polièdrica, tal vegada hexagonal o octogonal, de portes

invisibles perquè del damunt de cada una penjava una espessa cortina d'un vellut morat fosc, cada

una unint-se amb les del costat, deixant només al descobert l'estret i alt finestral que donava sobre el

Passeig de Gràcia [...] Cortines de les quals al cap d'una estona se n'agitaria una moguda des del

darrera per una mà seguida de tota la figura de Salvador Espriu que entraria al reducte com una

mena de sòlida aparició, amb el somriure fondament gravant-se en el seu rostre mentre us avançava

una mà, i que diria: “Perdoneu, Arimany, que us hagi fet venir aquí; però és que no vaig enlloc.””.

Miquel Arimany, Memòria de mi mateix i molts altres.(fragment)

14.

“Hem viscut unes hores intenses i terribles. Noves alarmants han circulat per tot el col·legi: sembla

que ha d'esclatar una revolta extremista. Cap a la tarda, l'atmosfera s'ha anat espesseint i es fa

enxubada, irrespirable. Tempesta del elements, preludi del torb. Les roses s'han marcit, tot just

poncelles. Hem passat la tarda rera els vidres, atentes a la pluja i al nostre esglai. Ja fosc, el col·legi

s'ha emplenat de veus masculines, les dels nostres defensors d'aquesta nit, familiars de companyes i

de monges.”

“Miratge a Citerea” (1935) (fragments)

15.

“Presidien la botiga de Mariàngela dues pintures barroeres, pretesos retrats de Linneu i de Jaume

Salvador. Cobrien les parets petits calaixos i prestatges plens d'arrels, branquetes i fullam, distingits

per rètols que precisaven els noms vulgars i científics de les plantes, d'acord amb els coneixements

de mossèn Saperes, ordenador d'aquella flora. A mig aire del sostre i entorn de l'habitació, una mena

de galeria de fusta permetia d'abastar, amb l'auxili d'una escala adossada al mur, els estants

superiors. Des de fora, en tornar d'estudi, jo espiava com les dues siluetes s'encorbaven damunt el

taulell, altes i confuses en la penombra de l'estança i es perdien a vegades en el secret d'un

recambró.

[...] La bombeta de la tenda de l'herbolària feia sempre pampallugues i una claror com de llum d'oli.

La figura de Mariàngela s'allargassava dintre i s'immobilitzava de sobte, després del tria i remena

del seu tresor curatiu, en un racó de la botiga gairebé sense parroquians.”

Després de morir l'herbolària, “La tenda va passar aviat a uns altres amos i va ser modernitzada amb

unes certes pretensions. Tothom trobà que la il·luminació, per exemple, havia quedat perfecta, però

ja no ens abelliamai d'entrar, al capellà i a mi, a la botiga nova.”

6

“Mariàngela l'herbolària” (fragments)

Antologia de contistes catalans de Joan Triadú (1950)

Les ombres (1985)

“Un llumet d'oli vacil·lava encara a la tenda de Mariàngela l'herbolària, una tenda diminuta amb

existències salutíferes de sàlvia, caequèxia, falzia, fumària, sivina, espernallac, pell de serp i

regalèssia.

“Letízia. Un conte de Poe sense Poe ni por” (fragment)

Barcelona, 29 novembre – 4 desembre 1936

Letízia i altres proses (1937)

16.

“La senyora Magdalena Blasi era l'única a visitar encara les germanes Ginebredes. Quatre o cin

vegades l'any anava al pis humilíssim del carrer de la Llanterna, prop de la plaça del Sol “a fer una

estona de compnayia a aquelles desgraciades”. [...] Morta la Madrona, la petita, molt de temps

enrere, les Ginebredes eren ara dues, l'Amèlia i l'Elpídia, l'última sempre malalta. [...] Quan les

visitava, la senyora Magdalena els regalava trossos de roba molt sargida, algun dolç farinaci, peces

de vaixella escrostonada, essències barates en ampolletes de mostra, sabó escantellat i escalabornat.

Les germanes Ginebredes rebien la mescla d'ofrena i d'ofensa amb benediccions barroques,

escarafalloses d'agraïment, amb l'esperança d'obtenir, potser algun dia, una mica de caritat més

positiva. “Si no ho voleu, m'ho tornaré a emportar: sigueu franques”, deia la senyora Blasi, amb un

bri d'eixutesa a la veu, advertidor del seu disgust davant algun remot refús possible.

[...] Els agradava d'evocar amb la senyora Blasi aquell ambien desaparegut de quan eren joves, un

univers meravellós, ple d'abundància i d'alegria. El papà anava sovint a París, pels seus negocis (el

nom que donava a les seves disbauxes, segons opinió de la senyora Magdalena Blasi), i tornava amb

presents esplèndids per a l'esposa, que tant havia de perdonar, i per a les seves filles [...]

Uns anys que ja no tornarien. Ara només quedava la lluita quotidiana, la lluita per una engruna de

pa, davant el buit. Cada dia, l'Amèlia baixava les escales, anava a portar la feina de mitja

encarregada i es dirigia a les llargues cues, per obtenir una mica de carn per a la germana. Tornava

tard, cansada, pels carrers de sempre: carrer de l'Aurora, carrer de la Virtut, carrer de la Murtra,

placeta del Sol, carrer de la Llanterna. Fems i mainada, captaires sense braços ni cames, gairebé

sense cap. Petites tendes de venda de carbó i de queviures: palanganes amb aigua d'olives, pebrots i

raïm, verds plàtans de preu inabastable. Multituds que no redimiria mai cap messianisme, fos quin

fos, religiós o social.”

“Tres sorores” (fragments)

1940-1950.

Antologia de contistes catalans de Joan Triadú (1950)

17.

“La intel·ligència és una ínfima cerilla, sovint remollida o gastada, si no la utilitzes d'escambell o

de setial de la bondat. [...] Entretant, i fins a una altra ocasió, jo deso el putxinel·li del meu amic

Salom, jo deso amb reverència els meus titelles, en l'embuatada calma de la capsa-taüt.”


7


Bon Any Espriu!

Lavínia, la Barcelona de Salvador Espriu. Selecció de textos

Documents

Transcript of Lavínia, la Barcelona de Salvador Espriu. Selecció de textos