Revista singular,local i de país

Edició Costa Brava SudNúm. 154. No té preu

Fem pinya!Fem pinya!Fem pinya!

3

Fem pinya!Dibuix: Marc Sangrà Armengol, llicenciat en Belles Arts per UB

Fem pinya: Expressió singular del nostre llenguatge per definir quan un grup de persones s’ajuden mútuament per assolir en una fita. En el món dels castells, fer pinya és col·laborar en una pinya, la base d’un castell que conté la majoria de castellers i que és el fonament per a la construcció d’aquests. Els castells formen part de la cultura popular del nostre país, sent-ne una tradició singular. Arrelada aquest fet casteller avui en dia més que mai a la nostra terra, aquest món fascinant cabalga entre la tradició dels seus 200 anys d’història i la modernitat dels temps que estem vivint. Celobert

TAXIS BLANES972 33 44 55 | www.taxi-blanes.com

Taxis de luxe i ecològics fins a 8 places | Servei 24 hores | Targeta de Crèdit

Sum

ari

Els lectors de Celobert que ho volgueu, podeu demanar que us fem arribar la revista en format pdf a info@celobert.cat

De l’editor 4

Valor afegit 5 Votar amb els peus

Vila de Blanes 6~11 Crònica de la vida quotidiana

Vila de Lloret 12~17 Crònica de la vida quotidiana

#NoTincPor 18~27 L’article que hom no voldria escriure Ripoll, del progrés a la guerra L’entrevista: Aamer Anwar Lletres: Pilar Rahola No, no ha estat ETA

Espoli 28~29 La Franja de Ponent: història d’una espoliació lingüística i patrimonial

Associacions 30~31 L.E.A.D. Laboratori d’Expressions Artístiques i Desenvolupament

Músiques 32~33 La brigada

PORTADA

Votar amb els peus

4

Fem pinya!Estratègicament, l’independentisme ha aconseguit apropiar-se de la iniciativa política, fins el punt que l’alternativa al projecte d’una República Catalana són els interrogatoris de la Guàrcia Civil. L’Estat no té cap més proposta que el joc brut i les amenaces, amb l’esperança que una part dels indecisos els tinguin prou por com per quedar-se a casa l’U d’Octubre. Manifestem-nos per la Diada. Fem pinya!

Però aquesta exhibició pistolera té un recorregut molt curt. Perquè fins i tot en el cas que aconseguissin no només impedir el referèndum, sinó liquidar políticament tot el grup dirigent del moviment sobiranista, el fet és que la majoria electoral continuaria en mans de l’independentisme, el lideri qui el lideri. A Madrid fa temps que no publiquen cap enquesta electoral sobre Catalunya perquè ni la cuina més escandalosa no és capaç d’imaginar una victòria dels partits unionistes, estabilitzats des de fa temps per sota de la barrera del quaranta per cent. Siguem. Fem pinya!

Per a l’Estat, el problema real de Catalunya són els catalans, no pas un dirigent o un altre. I això no ho arregla la Guàrdia Civil, com no ho van aconseguir Felip Vè o el general Franco. Després d’Espanya, democràcia. Fem pinya!

de l’e

ditor

Celobert Blanes - Costa Brava Sud · Noticiari i opinió de la vida quotidiana i més · Setembre 2017 Núm. 154Editor: Lluís Amat · Telèfon: 639 082 976, e-mail: info@celobert.catPatrocinadors: Comptem amb el suport dels anunciants d’aquesta edició Disseny gràfic i de continguts: Lluís Amat · Col·laboradors: Aitor Roger, Alba Lupiáñez, Guifré Ripoll, Fèlix Rabassa, Maria Joancomartí, M. Àngela Sagrera, Jaume Planas, Ramon Sargatal, Maia Kanaan, Milena Ruiz, Eulàlia Olivet, Pol Ginesta, Josep Altafulla, Olga Casado i Oficina Català de BlanesConvidats: Xavier Diez, Antoni Segura, Abel Degà i Antoni BatistaFotos: Maria Assumpció Comas, Aitor Roger, Carles Colomer, Arxius Municipals i Ajuntaments de Blanes, Lloret i TossaIl·lustracions: Joan Antoni Poch, Carme Amat (Olaia) · Consell lingüístic: Anna Camps i PuigDIPÒSIT LEGAL: GI-1121-2003 Cap part d’aquesta publicació pot ser reproduïda o difosa per cap mitjà sense permís de l’editor.Preu: NO TENIM PREU

celobert. Crear bellesa i dir la veritat

Frase de Beauvoir:

“L’opressor no seriatan fortsi no tingués còmplices entre els oprimits”

Simone de Beauvoir

5

Valor

afeg

it∕ ∕ ∕

Xavi

eR D

iez

és d

octo

r en

hist

òria

i esc

ripto

r,es

pecia

litzat

en

els m

ovim

ents

soc

ials

al se

gle

XX

VOTAR AMB ELS PEUSAquest estiu em vaig retrobar amb un col·lega, el meu bon amic Claudio Venza, reputat hispanista de la Universitat de Trieste amb qui vaig sopar al poble on resideix. Feia temps que no coincidíem, i després de posar-nos al corrent de moltes coses, va sortir el tema inevitable. Em va preguntar què pensava que passaria amb el referèndum d’independència de l’1 d’octubre, una qüestió que suscitava gran interès entre la comunitat acadèmica del seu país.Em considero una persona relativament ben informada de l’actualitat política. Sóc coneixedor de la història recent de Catalunya i Espanya, i vaig abordar la qüestió al meu “Anatomia d’una Ruptura, Espanya-Catalunya 1975-2014”, publicat fa un parell d’anys. He participat, des d’una segona fila en el “Procés” i en algunes institucions que l’impulsen. He escrit desenes d’articles sobre la qüestió i conegut persones que participen molt activament. I tot i això, quan en Claudio em va preguntar no em vaig estar de respondre, amb tota sinceritat, “no en tinc ni idea”.Anem a pams. El món mediàtic és, ara per ara, un camp de batalla. Opinadors indocumentats consideren que no es votarà, mentre que altres creuen que tot anirà com una seda. Aquí, no es tracta d’informar, sinó de reforçar les hosts respectives. Jo, simplement sóc un historiador que més o menys es defensa a l’hora de conèixer i interpretar el passat, i que (afortunadament) no té cap habilitat profètica ni endevinatòria. Saber què passarà el 2-O és, sobretot, competència dels tarotistes. Personalment, els coneixements adquirits em serveixen per tractar d’explicar perquè som on som, i aplicar algunes constants que es repeteixen en els moments de ruptura.A l’hora d’explicar els grans processos de descolonització o d’independències hi ha un fet poc compatible amb lectures romàntiques o essencialistes. Arriba un moment en què mantenir l’statu quo és més onerós que acceptar la secessió d’una part del territori. Arriba un moment en què mantenir la dependència ja no és tolerable ni realista. I la lògica política s’acaba imposant entremig la propaganda.En les darreres dues dècades, la societat catalana ha experimentat mutacions profundes que han portat vers un distanciament emocional irreversible, que corre paral·lel a un procés reactiu i reaccionari en el sí de la societat espanyola. Això ha comportat dues sortides de l’armari: bona part dels catalans han sortit de l’armari sobiranista; mentre que bona part l’espanyola, ha sortit del franquista. Això fa que la situació resulti insostenible. Encara més, bona part dels catalans han assumit, en un procés introspectiu lent i profund, que és preferible la incertesa de la ruptura a les certeses del manteniment d’un statu quo ja impossible de recuperar. La vaixella s’ha esmicolat i ja no és possible recompondre-la. No en tinc ni idea què passarà, tanmateix sé del cert que res no tornarà a ser igual. I que a la monarquia i la idea nacional d’Espanya li caldran moltes tones de Prozac.En tota ruptura, en tota revolució, de la mateixa manera que succeeix en el camp de la física, hi ha un “momentum”, un punt que suposa inexorablement el pas d’un estat a un altre. A mi m’agrada fer servir l’anècdota de la descomposició de la centenària dinastia imperial dels Romanov. Quan, a la I Guerra Mundial, el tsar demana un sacrifici més als seus soldats, i tanmateix, acaba succeint l’impensable. El feudalisme s’ensorra amb una gran facilitat quan l’exèrcit gira cua, i en comptes d’avançar contra els alemanys, fan caure el règim, dissolen l’imperi, i tot canvia. Algun historiador va afirmar que aquest gest va suposar que “els treballadors i camperols russos van votar amb els peus la fi de la guerra i la fi del règim”.L’1 d’octubre, com vaig dir al meu amic italià, estic convençut que votarem amb les mans, dipositant papers en una urna. Tanmateix, setmanes abans tenim una cita tant o més important. La Diada, un cop més, hem de votar amb els peus. Al cap i a la fi, les mobilitzacions socials, la participació activa de la ciutadania a l’espai públic és el que permet capgirar aquells statu quo que van quedar fa temps caducats.

6

ViladeBlanes

RESERVES 972 905 627Carrer Camadasa, 1 ba ixos BLANES

www.damajuanab lanes.com

C U I N A D E M A R I D AT G E Í TA L O - A R G E N T I N ADamaJuana

ViladeBlanesRuta de Personatges il·lustres com atractiu turístic cultural

Blanes disposa d’una Ruta de Personatges Il·lustres, un atrac-tiu turístic cultural que darrerament ha esdevingut en una nova alternativa en diverses localitats europees. A Blanes s’han se-nyalitzat 14 tombes i panteons amb sengles plaques per facili-tar el seguiment de la ruta.Per això, s’ha confeccionat una placa que s’ha instal·lat a l’en-trada del cementiri amb un plànol de situació i el llistat dels personatges il·lustres. El plafó informatiu inclou una breu expli-cació històrica en 4 idiomes -català, castellà, anglès i francès- completat amb una relació dels noms. De cara al proper mes d’octubre està previst que es faci una primera Visita Guiada, coincidint amb la festivitat de Tots Sants.

TURiSMe De CeMeNTiRiS, UNa aLTeRNaTiva aLS aTRaCTiUS CONveNCiONaLS A l’hora de confeccionar la relació de noms, des de l’Arxiu Municipal de Blanes s’han considerat alguns paràmetres, com per exemple que apareguin en el nomenclàtor municipal. Això vol dir que aquests personatges donen nom a algun carrer, equipament o escultura pública a Blanes. Un altre aspecte que s’ha tingut en compte és la projecció pública a través de la seva pertinença al món de la cultura i les arts: literatura, pintu-ra, arts escèniques, etc. Per últim, abans de donar per definitiu el llistat, s’ha parlat amb cada família per consensuar la seva inclusió. El tipus de placa triada per identificar les personalitats està confeccionada amb un material i disseny similars als que ja s’han instal·lat els dar-rers mesos a Blanes, i que formen part de les rutes Patrimonial i de les Ermites. Un total de 14 personalitats que formen la ruta l’escriptor Joaquim Ruyra (1858-1939); el fundador del Jardí Botànic Marimurtra, Carl Faust (1874-1952) el metge Xavier Brunet (1897-1977). Altres personatges són l’escriptor Joan Ribas i Carreras (1875-1913); el cantant esteban – esteve Baltrons (1936-2013); el dibuixant Joan G. Junceda (1881-1952); i l’es-criptor, poeta, assagista, historiador folklorista i catalanista Jo-sep Cortils i vieta. També s’hi ha inclòs l’activista cultural Benet Ribas (1908-

1997); la pintora Maria Teresa Bedós (1906-1988); el poeta i autor de l’obra coneguda a la vila com Pere Puig i Llensa (1907-2002); el pintor Joan Padern (1924-2016) i el mestre Napoleó Soliva (1907-1991). Per últim, el llistat també inclou les tombes dels beats Sebastià Llorens (1910-1936) i Jaume Puig (1902-1936).

eLS CeMeNTiRiS De BLaNeSL’actual cementiri de Blanes data de mitjans del segle XIX, quan una epidèmia de còlera va causar grans pèrdues hu-manes entre la població. L’Ajuntament va comprar un terreny situat a l’anomenat , que podria haver estat una zona de ne-cròpolis en temps de la Blanda romana. Allunyat del nucli urbà, el cementiri està situat entre els actuals barris de Mas Enlaire, Mas Moixa i El Control-Horta de la Perla.

TURiSMe De CeMeNTiRiS, aCTUaLMeNT a L’aLÇaDurant els darrers anys ha anat in crescendo el nombre de ciutats on els cementiris han esdevingut en una forta atracció turística. Europa ha estat la pionera en potenciar aquesta nova tendència, organitzant visites guiades. Des de fa nou anys, hi ha una, amb l’objectiu de destacar els més interessants per visitar. Actualment està formada per 63 recintes localitzats en 50 ciutats.L’Associació Europea de Cementiris Singulars (ASCE), tria tots aquells que poden ser inclosos en aquesta ruta. Barcelona va ser la primera ciutat de l’estat espanyol a incorporar-s’hi amb els cementiris de Montjuïc i Poblenou, que ja organitzaven vi-sites turístiques des del 2004.Si bé el cementiri de Blanes no reuneix les característiques mo-numentals per ser inclòs a la , en canvi sí que hi ha enterrats personatges il·lustres, que transcendeixen a l’interès local que puguin tenir pels veïns i veïnes del municipi. Són persones que, més enllà de l’estimació que s’hi sent pel seu lligam amb Bla-nes, es distingeixen pel seu valor històric i cultural. Celobert

instal·lació Placa informativa

7

CLÍNICA DENTAL

Fernando L. Cepeda ValdezODONTÒLEGCol·legiat núm. 1.202

Plaça d’Espanya, 5, 1r17300 Blanes (Girona)

Hores convingudes:Tel. 972 336 250

Telèfon urgències629 854 637fcpda2010@hotmail.com

Blanes va reprendre, després dels dies de dol pels atemptats de Barcelona i Cambrils, la Festa dels Copatrons, la Festa Major Petita, amb l’Anunciació de l’Inici de la Festa. Es tracta d’un pregó itinerant que va transcórrer pel centre de la vila, animat amb la Banda Musical de Blanes i Mossèn Joan Batlle, així com pels capgrossos i gegantons de la Colla Gegantera. Com els darrers anys, es va cantar un pregó itinerant, que va anar a càrrec de Ferran Pujadas, d’Acció Cultural Es Viver. El va fer acompanyat d’una guitarra, amb la música de la immortal I Will Survive que va popularitzar Gloria Gaynor i, en la línia reivindicativa que caracteritza aquest acte, el pregó va tractar diversos temes d’actualitat local i nacional.La denúncia contra l’’ensorra’t”, un repàs als actes i la independènciaEntrant ja en temes més candents, un dels primers que es va tocar al pregó va ser la denúncia d’un veí del passeig de mar, que va estar a punt de provocar que no es pogués fer el festival de música jove, l’’Ensorra’t’. El pregoner va cantar en al·lusió als dies de gatzara que hi hauria aquests dies a la vila “Esperem que cap veí no tingui ganes de dormir i ens demandi als jutjats com a colla d’esvalotats. Si això passés no dubto gens que tots acatarem, com l’Ensorra’t, la llei és el primer’. Enllaçant precisament amb la judicatura, el pregó d’inici de festes es va referir llavors al procés independentista, recordant que s’està treballant en aquest sentit des del Parlament de Catalunya: “I parlant de lleis, com ja sabeu, aviat en farem una amb la qual podrem triar entre seguir oprimits aguantant vexacions o sortir decidits cap a nous horitzons”. Tot seguit, es va fer una crida a participar en la manifestació convocada per diverses entitats de la societat civil de cara a l’11 de setembre, omplint els autocars que s’estan organitzant arreu del territori: “Que ja podeu comprar els tiquets per l’autocar de la diada que can fanga emplenarem, com cada any demostrem que ja volem fotre el camp cap al futur amb confiança i llibertat”.Per últim, en la línia del que ha de ser un pregó d’inici de festes, es va convidar tothom a gaudir de la festa dels copatrons, Sant Bonós i Sant Maximià. El pregó itinerant es va cantar diverses vegades, tantes com el nombre d’indrets on es va anar aturant la cercavila formada principalment per famílies i, sobretot, mainada. La primera i darrera aturades es van fer al mateix indret: al Carrer Muralla, davant del Casal La Cooperativa. Després del pregó itinerant es va fer cercavila, a partir de les 6, la Cursa Córrer el Cós seguida a les 9 de la nit per l’espectacle Playback, Records per a tu de NABAC. Diumenge a les 8 del matí hi va haver la Tirada a l’Art i la Sardinada, a les 12 del migdia la Vermutada, a les 2 el Dinar Popular, i a les 7 de la tarda una Audició de Sardanes amb la Cobla Premià. Celobert

Un pregó itinerant cantat reprèn el fil de la Festa dels Copatrons de Blanes

8

Comunicat de premsa

Servei aSCi(acompanyament Solidari per la Cohesió i la inclusió)

Una jutgessa de Blanes declara nul·la,per abusiva, la clàusula de

venciment anticipatLa resolució implica la suspensió del desallotjament i el deute hipotecariLa jutgessa del jutjat de Blanes PALOMA TOMÁS MANGLANO, ha dictat una resolució per la qual considera nul·la, per abusiva, la clàusula de venciment anticipat en una demanda d’execució hipotecària en la qual la defensa del de-mandat ha estat portada per l’advocat Lluís Ibáñez Ibáñez i la procuradora Irene Tena Haro.

La resolució implica el sobreseïment de l’execució hipotecària despatxada mit-jançant Acte de 20 de setembre de 2016 a instàncies de Bankia S.A. contra M. B.M.i F. B., per la quantitat de 174.416’49 € en concepte de principal, més altres 52.324’94 € fixats provisionalment per a interessos i costes.La sentència considera que “la cláusula de autos que nos ocupa produce un flagrante desequilibrio entre los derechos y las obligaciones de las partes en detrimento de los del consumidor por su falta de reciprocidad y por imponer unas garantías desproporcionadas al no atemperar sus efectos al grado de in-cumplimiento dejando la vinculación del contrato a la voluntad del empresario, en tanto puede exigir la totalidad de las obligaciones contraídas por el deudor ante el impago de 1 sola cuota vencida.”A efectes pràctics immediats, la resolució judicial implica la suspensió del desallotjament i el deute hipotecari, tot esperant la resposta del Tribunal de Jus-tícia de la Unió Europea a una consulta prejudicial del Tribunes Suprem espa-nyol abans de pronunciar-se sobre una clàusula de venciment anticipat.La consulta es va realitzar després que el Tribunal de Justícia de la UE contra-digués la doctrina del Tribunal Suprem espanyol entorn de les clàusula terra i establís que les clàusules terra opaques ho són des del seu origen amb el que la banca ha de retornar el cobrat per elles amb retroactivitat total. La clàusula de venciment anticipat permet als bancs, quan es produeixen impa-gaments, reclamar la totalitat del préstec més els interessos al client en un sol pagament, i si el client no pot fer front a aquest pagament, el banc pot iniciar un procediment d’execució hipotecària amb el qual podrà quedar-se amb l’habitat-ge hipotecat i exigir el deute pendent més els interessos. Molts dels desnona-ments produïts en els últims anys han estat provocats per clàusules abusives, entre les quals es troba la clàusula de venciment anticipat.

ViladeBlanes

vol reunir a tots els seus amics en una festa per celebrar la data rodona dels 75 anys.

La celebració serà el diumenge 1 d’octubre

A les 12:00 missa a la parrò-quia Santa Maria.

A les 14:00 dinar de germanor a l’Hotel Horitzó.

Música en directe i ball.Podeu adquirir els tiquets del dinar a can Saura, fins el 15 de setembre. el preu és de 55.00€.

Vinga, animeu-vos! Ens ho passarem molt bé!!!

Telèfons de contacte:• Roser Romaní 972 33 33 56

• Isabel Martínez 972 33 15 20 • 635 51 52 72

• Lola Zapata 972 33 22 53 • 646 98 67 23

El club de la quinta del 42

9

El projecte Aula Blanes s’ha acabat. El setembre del 2010 ens reuníem en Ser-gi, en Pep Anton i en Jordi per concretar una idea que feia mesos teníem al cap. Volíem portar la divulgació en ciència a Blanes. Aquest idea inicial va donar cos a un primer cicle de conferències que començà el gener de 2011 a la impres-cindible biblioteca comarcal del municipi. D’ençà fins el darrer moment Aula Blanes ha crescut com a projecte. Estem con-tents d’haver innovat cada temporada. Ens agrada destacar que vàrem incorpo-rar els àmbits de les humanitats i les arts en la programació de les xerrades, vàrem afegir formats de debat i vàrem fixar una xerrada a l’any dedicada a que un/a jove investigador/a faci les primeres passes en divulgació.Aula Blanes va créixer també en propos-tes. Els estius fent jornades pedagògi-ques dedicades a l’educació i la ciuta-dania, també els juliols proposant tallers

per a joves amb els STEAM i darrerament amb la proposta d’Àgora Jove que ha acostat la filosofia i el pensament critic al jovent.Promoure aquestes activitats ha estat fà-cil, en cap moment hem tingut la sensa-ció d’haver de treballar incansablement i a més estem convençuts d’haver assolit els objectius. Han estat 61 conferènci-es per a divulgar coneixement i compar-tir-lo, ha estat fantàstic.Algunes conclusions d’aquest set anys són:1. La ciutadania té ganes de conèixer, de

compartir, de dir la seva i fer-ho en di-recte i en persona.

2. La divulgació és un món que té recor-regut per l’equitat en gènere.

3. Enllaçar amb el jovent a nivell de pro-posta de pensament i acció crítica és complicat, però possible.

4. També en les associacions es com-pleix la norma segons la qual és im-

possible mantenir-se en un nivell en el temps, és a dir, si no milloren, empitjo-ren.

5. Els projectes que connecten amb ne-cessitats són valuosos, només mentre hi connecten.

6. Les biblioteques que són centre de cultura tenen futur amb sentit.

7. En un xerrada, és més enriquidor per-dre’s que dormir-se.

Ara que s’ha acabat tenim ganes de do-nar les gràcies a tothom. A les i als po-nents que s’han compromès i ens han fet fàcil la feina, als assistents a les propos-tes per ser de fet Aula Blanes, als nos-tres mecenes, a la premsa i la radio per comptar-nos (com ara), al CEAB-CSIC, a la biblioteca comarcal de Blanes i a tres persones en concret: la Gemma Ciuró, la Gemma Agell i l’Eva Palau han estat im-prescindibles. Saber, segur et fa més lliure i potser

et fa més feliç.

Aula Blanes 2010-2017 (I)

10

La plaça del Pi de Santa Cristina és plena de gom a gom. Centenars de persones s’han desplaçat al preciós i recòndit pa-ratge lloretenc per reviure, un cop més, envoltats d’olor de pi i del murmuri de les ones del mar, les fantàstiques emocions que els despertaven, i que encara ho fa, la música de Supertramp. Les melodies de la banda britànica, in-terpretades per instruments de vent ori-ginals, com la flauta irlandesa, o de corda poc habituals, com la guitarra de 12 cor-des, van convertir el mític grup en un dels màxims exponents del rock simfònic i els van conferir un èxit internacional. Aques-tes harmonies, juntament amb els temes tractats a les seves cançons, espirituals i revolucionàries, van marcar la joventut de tota una generació, que encara avui dia, desitja tornar a escoltar amb nostàlgia la música, que va convertir-se, potser, en la banda sonora de la seva adolescència.Després del bon regust que deixen el grup teloner, Teoria del Qua, comença l’actuació d’X-tramp. La banda és un tribut a Supertramp, grup britànic que va estar en actiu entre els anys 70 i 80, i posteriorment durant períodes intermi-tents. X-tramp va néixer a Blanes l’any 2012 i és un dels pocs grups tribut a Supertramp que existeixen al panorama nacional. Està formada per Jordi Gallart, director musical, pianista i clarinetista; Jordi Reynaldos, baixista i clarinetista; Joan Torras, percussionista i cantant; Àlex Torrent, cantant, guitarrista i per-cussionista; Quim Casanovas, cantant; Miquel Ruiz, guitarrista; Joan Parrilla, cantant; Albert Ponsdomènech, saxofo-nista, pianista i cantant i Miquel Àngel Candela, tècnic audiovisual.

Els temes més musicals van donant pas a cançons de l’època de Roger Hodson, més dinàmiques i mogudes, que Quim Casanovas interpreta amb una gran for-ça i energia. El concert es desenvolupa in crescendo, de manera que cada ve-gada apareixen temes més emblemàtics de la banda, plens d’energia i de vitalitat. El públic també es va engrescant i cada vegada són més els assistents que s’ai-xequen per a cantar i ballar les cançons a ritme de la música d’X-tramp. Les cançons més famoses i reconegu-des del grup són interpretades al final del concert, com The Logical Song, It’s raining again o Give a little bit. L’apote-osi final va venir de la mà de Breakfast in America, cançó que relata el somni adolescent de Roger Hodson per visitar els Estats Units. Aquesta va ser l’última cançó que va interpretar el grup, i que va fer alçar de la cadira a tot el públic per cantar a ple pulmó la cançó més famosa dels seus ídols.La gran versatilitat, que caracteritza als músics de X-tramp, es va posar de ma-nifest en diversos moments del concert,

CRÒNICA X-TRAMPNITS D’ESTIU

Foto

s: M

íRia

M C

LUa

Un gegantí escenari s’erigeix davant el públic que espera expectant el comen-çament del concert. Els músics comen-cen a ocupar-hi el seu lloc i amb la pri-mera cançó es dóna el tret de sortida al concert i al retorn a una època plena de records i de sensacions. X-tramp arren-ca amb una primera part, molt melòdica, on predominen temes de l’època de Rick Davies, quan Roger Hodson, cantant i compositor de la banda, va abandonar el grup. La part instrumental adquireix un gran protagonisme, sense arribar a eclipsar, per suposat, la veu de Joan Parrilla, que interpreta amb gran carisma temes mítics del grup anglosaxó.Amb una excel·lent sonoritat, omplen la plaça del Pi amb les seves melodies, que tothom escolta embadalit, commo-gut per les harmonies i l’emotivitat de les peces. L’espectacle luminotècnic que els acompanya i les animacions que apareixen projectades a una gran pan-talla darrere els músics, encara fan més intensa aquesta experiència, que cada vegada aconsegueix entendrir més als assistents.

∕ ∕ ∕ OLGa CaSaDO RODRiGUez, músic i estudiant de periodisme

Teoria del Qua

11

C. Vall de Venècia, 40LLORET DE MAR

Tel. 972 37 00 87simetriclloret@hotmail.com

marcs a mida

l’arrosseria

www.arrosseriadefenals.com Tel. 972 361 264ReservesLloret de Mar

on els components eren capaços d’anar canviant d’instrument al llarg d’una ma-teixa peça, interpretant la música de Supertramp de manera extraordinària. La música és el reflex de la societat de cada època, de les seves preocupaci-ons i alegries, de les seves caracterís-tiques i del seu tarannà. Supertramp va arribar a l’èxit en un moment, on els pro-blemes socials com el final de la guerra de Vietnam, el racisme o la guerra freda, eren molt presents en les preocupaci-ons de la societat. La banda britànica va aconseguir amb la seva música que totes aquestes persones deixessin de banda per un moment els problemes i les preocupacions i gaudissin de les se-ves melodies.El concert va demostrar que la música de Supertramp encara avui dia té aquest poder i és capaç d’emocionar, captivar al públic i fer-lo reflexionar i gaudir de la música i de la vida. Una nit plena de màgia i de nostàlgia que va aconseguir retornar l’espiritualitat i la sensibilitat que semblaven perdudes i que necessitàvem tornar a sentir.

X-TRaMP SiMFÒNiCel rock simfònic deu el seu nom a un cert afany d’emular les sonoritats orquestrals de la música clàssica. Supertramp, entre d’altres recursos, utilitza els acords de cordes a la major part del seu repertori fins al punt d’ac-tuar conjuntament amb una orquestra simfònica. el proper dimarts 24 d’octubre a les 20h a la sala Oriol Martorell (sala 2) de l’auditori de Barcelona podrem gau-dir del concert X-TRaMP SiMFÒNiC a càrrec d’X-tramp amb l’Orquestra Simfònica de l’escola Municipal de Música de Sant andreu.

L’actuació que va realitzar Quimi Portet al concert del dissabte 26 de Les Nits de Ma-rimurtra de Blanes, va tenir dues característiques principals. Per una banda va portar a l’escenari del templet de Linné grans temes dels seus més de 10 discs en solitari, com ara ‘Sunny day’, ‘Daisy’, ‘Ós bipolar’, ‘La música dels astres’, ‘Dones nues’ o ‘Paisatge sense anxova’, peça amb la que va començar el concert i que va dedicar a l’impressi-onant escenari de Les Nits de Marimurtra. Tampoc va faltar ‘La rambla’, un dels seus temes més emblemàtics i coneguts.Per altra banda, Quimi Portet va desplegar a l’escenari tota la seva capacitat de con-nexió amb el públic, a través de les seves ja conegudes presentacions, comentaris enginyosos i jocs de llenguatge sorprenents i subtils. El benefici generat per Les Nits de Marimurtra es destina íntegrament als objectius fun-dacionals de la Fundació Carl Faust que, segons els seus estatuts, són: ”la protecció i el foment dels estudis de biologia mediterrània, especialment en botànica, […] cercant la cooperació i les relacions internacionals en benefici, tot plegat, de la recerca i de la divulgació científiques.” La Fundació Carl Faust és una fundació privada sense ànim de lucre que el 2009 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. El Jardí Botànic Marimurtra està classificat com a Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya. Celobert

Un públic entregat gaudeix d’un espectacle amb molta química amb Quimi Portet

12

El fotògraf blanenc Jordi Masbernat ha estat guardonat per partida doble al llarg de les darreres setmanes. Concre-tament, ha quedat guanyador de dos premis de fotografia molt concorreguts i reconeguts de la nostra zona: el con-curs fotogràfic Premis Ses Obreres 2017 (Lloret) i el 23è Concurs Focs i Festes de Blanes. Les temàtiques dels dos concursos eren semblants. En el cas de Lloret, es podia presentar una imatge de qualsevol acte inclòs dins les Festes de Santa Cristina, que van tenir lloc del 21 al 28 de juliol passat. En el cas del concurs de Blanes, es podien presentar imatges de tres ca-tegories: dels actes de la Festa Major de Santa Anna, que coincidia amb dates amb les de Lloret, dels Focs Artificials i del Correfoc. Així doncs, tal com es pot observar a les imatges que acompanyen aquest text, el fotògraf Jordi Masbernat va es-collir treballar la interessant temàtica del Correfoc, una tradició popular típica de

el fotògraf Jordi Masbernat, guanyador del 23è Concurs de Focs i Festes de Blanes, i dels Premis Ses Obreres 2017

Catalunya, les Illes Balears, València i el Rosselló de la qual sembla a ser que podem trobar els seus orígens en el Ball de Diables del S. XII, i que sembla a ser que repre-sentava la lluita del bé contra el mal. El foc, element sovint usat en rituals de purifi-cació (igual que l’aigua), caracteritzat per la dificultat de ser capturat s’ha convertit, doncs, en el protagonista de les dues imatges del fotògraf blanenc, que ha aconse-guit atrapar uns instants plens de màgia i immortalitzar-los. Celobert

1r premi Correfoc Blanes 2017

2n Premi Festa Major Lloret 2017

13

La comunitat musulmana Essouna de Lloret ha condem-nat els atemptats de Barcelona i Cambrils. A través d’un vídeo, publicat a Youtube, ha demanat que “no es mati en el nom” del col·lectiu “ni en el nom d’Al·là”. La comu-nitat musulmana lloretenca ha afegit que “quan es mata una sola persona, es mata tota la humanitat”. També ha volgut deixar clar que els terroristes no els representen i que volen “la pau i la convivència”.La comunitat musulmana de Lloret va ser present, el passat divendres, al minut de silenci fet a la plaça de la Vila. L’alcalde Dulsat assenyala que “estan afectats per aquesta situació, perquè segurament perceben mirades dels veïns pel fet de ser musulmans, no ha de ser fàcil de portar”.El portaveu de la comunitat musulmana a Lloret està preparant més vídeos que penjarà a Internet per alertar sobre els perills de la manipulació per part d’Estat Islà-mic. En aquest sentit, fa referència als joves detinguts o abatuts arran dels atemptats, Lyoussi opina que “te-nen 17 o 18 anys, no se saben ni afeitar, com vols que es preparin per fer aquests actes, són víctimes també d’aquest terror”.A principis de setembre, els musulmans de Lloret cele-braran la festa del xai i aprofitaran la convocatòria per llegir un manifest de rebuig als atemptats. Celobert

La comunitat musulmanade Lloret condemnaels atacs terroristes

En relació les declaracions fetes per la Federació Catalana d’Associacions d’Activitats de Restauració on comunica que Lloret estudia una proposta de campanya per evitar les baralles l’Ajuntament de Lloret informa:

• Que el consistori disposa de les seves pròpies cam-panyes de civisme i que actualment la única campa-nya institucional de civisme que compta amb el suport de tots els sector privats locals és la de “amb respec-te, a Lloret hi cabem tots” • Que el secretari general de l’entitat, Sr. Boadas, va assistir a una reunió a l’alcaldia en qualitat d’advocat d’una empresa d’oci nocturn a qui representava i no com a representat de la Federació Catalana d’Associ-acions d’Activitats Recreatives de Restauració. • Que el Sr. Boadas durant la reunió va presentar un document de proposta de campanya però que en cap cas es va acordar estudiar-la ni dur-la a terme.

L’alcalde de Lloret de Mar, Jaume Dulsat, considera “el primordial és evitar entre tots que aquests fets tornin a succeir”. I ha afegit “Seria per exemple una bona ini-ciativa que la Federació Catalana d’associacions d’ac-tivitats de Restauració reforci entre els seus membres el missatge intern de la importància d’ajustar-se a la normativa i protocols de seguretat marcats pel establi-ments d’oci nocturn”.

14

OPORTUNITAT: CASA A MONTFERRANTBen situada, cara mig dia. Bones vistes.

Tres habitacions, dos banys, cuina office i menjador més sala d’estar.Tot exterior. Pati i terrassa. Garatge per a dos cotxes.

OPORTUNITAT: CASA A MONTFERRANT

INTERESSATS PODEU TRUCAR AL TELÈFON 639 08 29 76

L’Ajuntament de Lloret ha posat en fun-cionament el servei d’audioguies als Jardins de Santa Clotilde. En paraules d’Anna Fuentes, directora de Patrimoni Cultural: “oferim una eina més per a descobrir els Jardins de Santa Clotil-de i donar un valor afegit a la visita”. I afegeix: “expliquem la història dels jardins, els principals elements patri-monials i vegetals. També oferim in-formació sobre els personatges his-tòrics que hi estan vinculats i sobre la zona on són ubicats”. Les audioguies es lliuren gratuïtament amb l’entrada i s’adjunten amb un plà-nol dels jardins que detalla els deu punts del recorregut de locució. En paraules

del regidor de Patrimoni Cultural, Albert Robert: “el recorregut està pensat com una visita guiada i el llenguatge és atractiu i lúdic per arribar a tots els públics”. Per als interessats hi ha dis-ponibles auriculars amb un preu d’1,5€. Les audioguies estan disponibles en quatre idiomes: català, castellà, anglès i francès. El cost de les audioguies ha estat apro-ximadament de 5.440€ i s’ha finançat a través de la subvenció del Pla de Fo-ment del Turisme 2016-2018. Els Jardins de Santa Clotilde de Lloret són de propietat municipal i estan cata-logats com a Bé d’Interès Cultural. Anu-alment reben més de 100.000 visitants a

es posa en funcionament el servei d’audioguies als Jardins de Santa Clotilde

l’any, la qual cosa el converteix en l’equi-pament cultural més visitat de la vila. L’objectiu es ampliar el servei d’audio-guies a altres equipaments culturals visi-tables del MOLL (Museu Obert de Lloret). L’any 2003 l’Ajuntament va crear el Mu-seu Obert de Lloret de Mar (MOLL), un projecte que ha rehabilitat, ha fet visi-tables i ha obert al públic els principals atractius culturals del municipi i que in-tegra els Jardins de Santa Clotilde, el Museu del Mar, la casa-museu de Can Font, el Cementiri Modernista, Puig de Castellet, Turó Rodó, Es Tint i el Castell de Santa Joan. Anualment passen per aquests equipaments prop de 134.000 persones. Celobert

ViladeLloret

15

Des de jovenet sempre he sentit un inte-rès especial per la història de Santa Cris-tina, la devoció que ha generat entre els lloretencs i l’extensió del culte a aquesta santa arreu del món. En són una mostra alguns articles publicats en els butlletins de l’Obreria de Santa Cristina dels anys setanta del segle XX. La curiositat em va augmentar quan vaig entrar en con-tacte, a través del recordat Mn. Josep Benet i Cantó, amb el professor Marce-llo Moscini, que s’interessava per saber dades del culte a Santa Cristina a Lloret. Ens vam fer amics i, com que era fill de Bolsena igual que la nostra patrona, va animar-me perquè un dia anés a visitar aquella població, a les catacumbes de la qual, es conserva la tomba de la màr-tir. Hi vaig anar acompanyat d’un altre lloretenc romàntic, en Sebastià Rusca-lleda, amb les nostres respectives espo-ses. Trepitjàvem Bolsena el 27 d’agost de 1992. Allà ens van complimentar el professor Moscini, el rector de la basí-lica i un grupet de membres d’Ascotur,

Deu anys agermanats

ambBolsena

∕ ∕ ∕ JOaN DOMèNeCh MONeR, és historiador

el “Corteo histórico” d’Orvieto sortint de la catedral

16

associació comercial que vetlla per la propaganda de Bolsena i tenen cura, també, de les tradicions referides a San-ta Cristina. En aquest grupet excel·lien Roberto Basili, la seva esposa Eggie, Renato Adami, la seva esposa Rosario i Francesca Menghinello, amb els quals hi ha encara una gran amistat. Va ser un primer pas, correspost per Marcello Moscini, que després va venir a Lloret a fer una conferència sobre el culte de Santa Cristina a Itàlia, el 8 de juliol de 1993. Anàvem estrenyent els vincles. Un grup de bolsenesos vindria també, més endavant, a Lloret, i el 5 de setembre de 1993, a l’església parroquial, represen-tarien excepcionalment –perquè mai no ho havien fet fora de la seva terra- un dels “Misteris de Santa Cristina” que són una mena de quadres plàstics que es mostren als espectadors el dia de la fes-ta de la Santa. Van haver-hi més visites i contactes i un altre quadre –el de la Glò-ria de Santa Cristina- representat a l’er-mita mateix, el dia 31 de juliol de 1997. En ocasió del Jubileo de l’any 2000 –i després d’haver-nos trobat, també, llo-retencs, italians i francesos a l’ermita de Santa Cristina de Cuers (França) el dia 12 de juny del mateix any-, es va mun-tar una excursió col·lectiva de lloretencs a Bolsena i a Roma, on el 4 d’octubre vam ser rebuts pel Papa, a qui vam re-galar una imatge de la santa. El 5 d’oc-tubre, els alcaldes de Bolsena i de Lloret van començar a parlar d’agermanar-se. L’abril del 2006 estudiants bolsenesos van venir a passar uns dies a Lloret i van visitar l’Institut Roca Grossa. Les

relacions ja eren prou consistents i el 21 d’abril de 2007 l’Ajuntament de Llo-ret prenia l’acord d’agermanar-se amb Bolsena, davant una ambaixada d’uns vuitanta bolsenesos, amb l’alcalde Pa-olo Equitani al davant. El 23 d’abril, els bolsenesos vinguts van fer una fabulosa estora floral davant de la Casa de la Vila, amb la representació de Sant Jordi, que també és un dels seus patrons. Quan vingué la festa del Corpus un grup de lloretencs també anà veure l’anomenat Corteo Histórico, a Bolsena i Orbieto. El mes de juliol del mateix any, aprofitant una regata de velers antics, una vintena de lloretencs vam embarcar a la goleta Far Barcelona i vam fer un viatge per la Mediterrània, amb especial atracada al port de Santo Stefano (2 d’agost de 2007), on ens esperava una delegació de Bolsena. L’agermanament entre Llo-ret i Bolsena va ser refrendat en aquella vila italiana el 22 de novembre de 2007, i va assistir a l’acte una nodrida repre-sentació de gent de Lloret. El mateix 23, a la plaça de la basílica, a la sortida de missa, els lloretencs van ballar la Dansa de les Almorratxes en honor dels amfi-trions i també, en format de germanor, ocupant tota la plaça, la sardana “Llo-ret, Ciutat Pubilla” de Domènec Moner. Posteriorment hi ha hagut altres troba-des dels implicats, tant a Catalunya com a Itàlia. Cap aquest darrer país, es tornà a fer una excursió a Bolsena i Orvieto per contemplar el respectiu Corteo Histórico el juny de 2011. Va deixar tan bon record que enguany s’ha repetit i és d’aquesta expedició que volíem deixar constància.

QUiNa ÉS La ReLaCiÓ QUeUNeiX BOLSeNa i ORvieTO?

Ho expliquem tot seguit. L’any 1263 o 1264 –hi ha alguna imprecisió docu-mental- un sacerdot anomenat Pietro que tenia dubtes sobre la presència real de Crist en l’eucaristia va fer un pelegrinatge a Roma per mirar de resol-dre el seu problema de fe. A la torna-da, va anar a Bolsena per pregar sobre la tomba de Santa Cristina i demanar per a ell la mateixa fe amb què aquella jove havia resistit el seu martiri. Va ce-lebrar missa en les immediacions de la tomba i en el moment de la consagra-ció van caure unes gotes de sang que van empapar els corporals i van que-dar marcades igualment en el marbre del paviment, i que confirmaven aquella veritat de la qual ell dubtava. La notícia va córrer de seguida. El papa Urbà IV estiuejava a la veïna població d’Orvieto i es féu portar pel bisbe de la diòcesi el corporal tacat que diposità a l’esglé-sia de la població, on continua venerat. L’església, amb motiu d’això, fou molt embellida i motiu de visites constants. Les pedres tacades van quedar a Bol-sena. Amb motiu del fet, el Papa Urbà IV va instituir la festa del Corpus Domini a tot el món. Aquest dia, doncs, és festa grossa a to-tes dues localitats. El dia abans, al ves-pre, hi ha una desfilada per Bolsena de gent vestida com en aquella època que representa els diversos personatges i estaments de la història. I a Orvieto, el mateix dia del Corpus, hi ha un altre

Bolsena i el llac al fons

17

Corteo Historico, que comença, amb una missa solemne a les 9 del matí, i quan aquesta acaba, la comitiva surt a l’exterior i passeja per la ciutat durant unes tres hores. En aquest cas, desfilen vestides també d’època, les diverses confraries i associacions vinculades al fet i d’altres grups, com ara una bona representació del clergat i dels ajunta-ments actuals, etc. Banderes i estandards omplen el recor-regut. A Bolsena, a la tarda del dia de Corpus, hi ha una processó que abarca uns tres quilòmetres i recorre prac-ticament tots els barris. L’Obreria de Santa Cristina va ser convidada a la missa prèvia, oficiada pel cardenal delegat del Papa i dos bisbes més, i també vam participar a la pro-cessó. Els carrers són engalanats amb catifes de flors de gran qualitat. Ells en diuen “la infiorata” i ja hi comencen a treballar tota la nit abans.L’expedició lloretenca va marxar a Itàlia, directa a l’aeroport de Fiumicino, el matí del divendres 16 de juny. Des d’allà vam adreçar-nos cap a Bolsena, fent abans, però, una visita turìs-tica (dinar inclòs) a Caprarola, on vam poder admirar el Pa-lazzo Farnese, extraordinari. El dissabte 17 el vam dedicar a Bolsena (on per primera vegada vam poder accedir al palau privat del Principe del Drago) i Bagnoregio. A migdia, a la sala d’actes de la Comuna, es va ratificar l’agermanament amb Lloret, del que ara se celebren els deu anys. Es dóna el cas que torna a ser alcalde el mateix que ho va ser quan es va firmar l’acord el 2007, el Sr. Paolo Equitani. En nom de l’Ajun-tament de Lloret va assistir-hi l’alcalde Sr. Jaume Dulsat i el regidor de Cultura Albert Robert. La representació oficial llo-retenca va ser convidada a un dinar especial al restaurant La Pineta, arran de llac. Elgrup sencer de lloretencs era d’unes seixanta persones. A les nou de la nit, novament els llore-tencs vam oferir-los el Ball de Plaça, aquesta vegada a la Pia-zza Matteotti, entre una evident espectació. El diumenge el vam repartir entre Orvieto i Bolsena i el dilluns vam aprofitar la ruta del retorn per fer una visita ràpida de Roma. A les 12 de la nit tornàvem a casa, tothom satisfet de la sortida i del que havia vist, dels contactes refets i, fins i tot, del retrobament dels amics alemanys de Santa Cristina de Ravensburg amb els quals tenim ja mig concertada, per a primers de setembre, una excursió a Herzebrock, que és l’altre nucli alemany on hi ha culte a la santa, en un paratge d’una bellesa singular. D’al-tra banda, dins d’aquest mateix mes de setembre, els italians ens tornaran la visita a Lloret.

Obreres de Santa Cristina amb els alcaldes de Bolsena(Paolo equitani) i Lloret (Jaume Dulsat)

Detall de la “infiorata” de Bolsena

el “Corteo histórico” de Bolsena, arran de muralles

18

19

#NoTincPor

20

eN PRiMeR LLOC, els atacs proven que a Catalunya hi ha un viver de potencials terroristes que, a través d’un procés de radicalització, estan disposats a dur a terme atemptats en el context de la guerra que lliuren contra els valors democràtics. ¿Quins motius porten a joves, aparentment integrats socialment (estudiants o treballadors que participen en associacions esportives i socials...),a radicalitzar-se fins a l’extrem de declarar la guerra als seus conciutadans en nom d’una versió espúria i criminal de l’islam? No tenim resposta sobre una quesito en què es barregen en parts desiguals elements identitaris, d’exclusió social o de marginalitat, de feblesa o desequilibri psicològic o emocional... I això passa en una societat que ha conreat la reunificació familiar dels immigrants i el seu accés als elements essencials de l’estat del benestar i en què les actituds islamofòbiques són minoritàries. Els atacs del dijous dia 17 d’agost, demostren que alguna cosa no s’està fent prou bé.

eN SeGON LLOC, destaca que, per damunt del debat polític sobre les legítimes aspiracions de la ciutadania de Catalunya, la resposta ciutadana i de les institucions de rebuig i condemna dels atemptats i d’assistència i solidaritat amb les víctimes ha estat unànime i sense fissures. S’ha demostrat,doncs, que més enllà dels discursos interessats que parlen d’enfrontaments i divisió en la societat catalana, aquesta gaudeix de molt bona salut i està cohesionada.Els atemptats no aturaran el debat polític, però han evidenciat que no hi ha la ruptura social que alguns volen esperonar.

eN TeRCeR LLOC, la resposta dels Mossos d’Esquadra i els serveis de seguretat, del personal sanitari, de col·lectius i de persones anònimes solidàries ha estat no només eficaç, sinó clarament encomiable.El rebuig i la condemna dels atacs també ha estat unànime i, en aquest sentit, destaca la reacció de les comunitats musulmanes que s’han manifestat al crit de “No en el

meu nom”. Cal tenir cura d’una vegada per totes de no confondre l’islam amb el terrorisme sectari que pretén legitimar les seves accions criminals apel·lant a l’islam. Aquesta no és una guerra de religió, de cristians i musulmans –que són les principals víctimes d’aquesta mena de terrorisme–, sinó una guerra ideològica i global que cal combatre amb elements ideològics i de formació en valors democràtics i de respecte a les llibertats i els drets humans. En aquest sentit, urgeix revisar les aliances i els acords comercials i polítics que mantenen els estats occidentals amb alguns països que directament o indirectament financen els grups radicals i violents, així com analitzar críticament les accions militars dutes a terme en països del Pròxim Orient les dues darreres dècades.

eN QUaRT LLOC, és cert que aquests atemptats low cost són molt difícils de detectar (els serveis d’intel·ligència francesos feia mesos que advertien de la preparació d’atemptats a França, però no van poder impedir els de París de gener –Charlie Hebdo– i de novembre –Bataclan– del 2015 o de Niça de juliol del 2016) però tampoc hi ajuda negar la possibilitat d’ampliar la plantilla de Mossos d’Esquadra, la manca de coordinació –que sí que s’ha donat aquesta vegada– o no convocar la junta de Seguretat.

FiNaLMeNT, en la mesura que disminueix la presència territorial d’Estat Islàmic a Síria i a l’Iraq cal preveure que augmentarà la freqüència d’aquesta MENA d’atemptats. Barcelona, un dels principals centres turístics del continent, com moltes altres ciutats europees, està en el punt de mira del terrorisme internacional i després dels precedents dels atropellaments criminals de Niça, Berlín, Londres i Estocolm caldrà també revisar les mesures preventives a les grans ciutats i millorar els mecanismes d’informació per detectar les activitats de cèl·lules com la d’Alcanar. I caldrà no instrumentalitzar les conseqüències dels atemptats amb finalitats partidistes.

“En la mesura que disminueix

la presència d’EI a Síria i a

l’Iraq cal esperar més atemptats”

∕ ∕ ∕ aNTONi SeGURa, és Catedràtic d’història contemporàniade la Universitat de BarcelonaL’article

que homno voldria

escriure

Hi ha articles que hom no voldria escriure mai,

sobretot, quan tracten de la teva ciutat colpejada per l’horror d’un atac terrorista

que s’ha endut la vida de més d’una dotzena de persones i n’ha deixat

ferides més d’un centenar. Caldrà deixar passar un

temps per desentrellar els detalls dels atacs perpetrats

a Barcelona i Cambrils per una –o dues– cèl·lules de

l’univers d’Estat Islàmic. No és moment,doncs, encara,

de fer una reflexió serena sobre el que va succeir el

passat dia 17, però sí d’oferir algunes consideracions

d’urgència.

21

Cap a l’any 970 Ripoll va irradiar pro-grés a Europa. Va ser a través d’un vailet occità, superdotat, que es deia Gerbert d’Orlhac (futur papa Silvestre II), un no-vici que va anar a estudiar-hi la ciència dels nombres i dels astres de la cultura musulmana. Mil anys més tard uns altres joves, infradotats, també provinents de la cultura musulmana, s’han entestat a tan-car el cicle del diàleg entre cultures. I en-cara sort que els Mossos (gràcies, policia nacional!) no van deixar-los fer tot el mal que volien... Repeteixo: estic convençut que això no va d’immigració en general sinó d’un fanatisme religiós determinat. Ens està matant l’islamisme. I resulta que de soldats de Déu en surten com bolets. Però tant li fa: TV3 continua traient només tertulians que et barrinen sense parar la consigna unidireccional: tot es causa de la radicalització social, del terrorisme a seques, de processos aliens a les mes-quites... Tanmateix, ja és una evidència que, amb una vuitantena de centres sa-lafistes, Catalunya s’ha convertit en una factoria de dogmàtics perillosos. Fa un any, en ocasió d’una entrevista que li vaig fer per a Celobert de la Costa Brava Sud, la periodista Pilar Rahola m’advertia fora d’enregistrament el que ara m’autoritza a

reproduir: —”Aquí no passa res perquè hi tenim les cúpules, però el dia que pas-si serà molt pitjor que en altres llocs...”. Rahola és una periodista detestada per alguns sectors no pas per dir mentides, sinó per no callar veritats. El que em va dir era fruit de la seva intuïció o de la in-formació que té dels Mossos? Sigui com sigui, constatem que era veritat. Com ja em sembla també veritat allò que deia Unamuno: —”A los catalanes les pierde la estética”... Tenim una estranya pro-pensió a voler aparèixer sempre a ulls del món com el súmmum de la bondat aco-lorida, de l’acolliment, del saber fer.... I ara, del no tenir por. Doncs, mirin, aquest columnista en té. I no creu pas que si-gui l’únic que la començaria a perdre si veiés un canvi de rumb en certs partits i dirigents polítics. Per exemple: un avió enlairant-se del Prat amb 300 deportats per adoctrinament en l’odi als valors democràtics. Això li donaria més moral i coratge que no pas tots els sermons de pensament únic que ens endinya la “nostra”... I és que la guerra no l’estan guanyant els gihadistes. L’estem perdent nosaltres. Per molt que vingui de Madrid un altre tipus sinistre a dir-nos que uni-dos, venceremos.

La FUNDaCiÓRipoll, monestir de patronat-ge comtal, va ser fundat vers el 879-880 per Guifré el Pelós, comte d’Urgell, Cerdanya, Gi-rona-Besalú i Barcelona, dins un pla molt ambiciós d’afer-mament del seu poder a l’alta vall del Ter i en territoris de més al sud, que des de la revolta d’Aissó (826-827) havien restat desorganitzats i amb una po-blació molt minsa.

Ripoll,del progrésa la guerra

∕ ∕ ∕ RaMON SaRGaTaL, és filòleg

22

Des del primer moment que va veure la furgoneta va pensar que allò seria un atemptat jihadista?No, els primers segons, quan vaig sentir el soroll i vaig veure que la gent corria, vaig pensar que seria un accident de trànsit i que tothom s’hauria espantat. Però després vaig veure molts policies armats, i alguns testimonis deien que ha-vien vist que la furgoneta feia esses. És llavors quan sí que vaig pensar que era un atac terrorista. A més, pocs segons més tard ens van començar a empènyer cap als carrers laterals, i els agents de policia anaven de porta en porta escor-collant els bars i restaurants.

va quedar atrapat en algun moment?Sí. De fet, el meu hotel es trobava a no-més cinc minuts caminant de La Ram-bla i vaig arribar-hi cinc hores més tard. Penso que la resposta de la policia va ser increïble, perquè entre 30 segons i un mi-nut ja corrien directament al lloc dels fets. Els catalans n’haurien d’estar orgullosos.

vostè és socialment reconegut per la seva lluita en contra de la discrimi-nació racial. Creu que a Catalunya i a l’estat espanyol s’ha fet una bona fei-na per combatre l’islamofòbia?Divendres a les sis del matí, el dia següent de l’atemptat, vaig tornar a la Rambla es-perant una ciutat fantasma, però mica en mica va anar venint més gent. Fins el punt que La Rambla va semblar un mar d’humanitat; estava plena. Hi havia gent de cada creença i religió. Podies veure hijabs, nicabs, texans, faldilles curtes… Més tard vaig escoltar neonazis inten-tant manifestar-se per causar problemes, però molt ràpidament la gent va envol-tar-los. Allò va ser molt bo, perquè el que

Per deu segons. Té 49 anys, és advocat i rector de la Uni-versitat de Glasgow, i el dijous 17 d’agost va sobreviure a l’atemptat “per deu segons”, segons explica. Aamer Anwar acabava de visitar la catedral de Barcelona quan va entrar a La Rambla per passejar-s’hi, va caminar en direcció a la plaça de Catalunya i va decidir seure en un banc per des-cansar un moment. Un canvi de pensament li va salvar la vida. Va decidir canviar el seu itinerari i es va aixecar del banc per caminar en direcció al mar. Pocs segons després, els crits i el soroll d’una furgoneta que atropellava la gent en massa van pertorbar-lo de cop. “He tingut molta sort d’haver sobreviscut”, explica a El Món des de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada.

L’Aamer és molt conegut al Regne Unit i als Estats Units per la seva lluita a favor dels drets humans i en contra de la discriminació racial, la xenofòbia i l’islamofòbia. Ideològica-ment es defineix com un home d’esquerres, és partidari de la independència d’Escòcia i del dret d’autodeterminació dels pobles, ha participat en mobilitzacions en contra de les guerres de l’Iraq i l’Afganistan i va fer d’advocat de la família d’una noia de Glasgow de 20 anys que va marxar a Síria per casar-se amb un membre d’Estat Islàmic.Ha assis-tit a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) per impartir una xerrada sobre els drets humans i la democràcia.

“La gent oblida els crims dels dictadors quan es parla de terrorisme”

∕ ∕ ∕ aBeL DeGà, periodista (Prada) El Món el diari lliure, obert i per compartir

Aamer AnwarL’ENTREVISTA

23

intentaven aquells era dividir la gent. La millor arma que podem usar contra els terroristes és la humanitat i la unitat.

va assistir al minut de silenci de la pla-ça de Catalunya?Sí, i tinc una anècdota curiosa d’aquell moment. Un mitjà de comunicació m’es-tava entrevistant, em van preguntar si marxaria de Barcelona i la meva resposta va ser “I’m not afraid” (No tinc por). Des-prés vaig adonar-me que la gent havia començat a pronunciar aquest lema de manera espontània. Creu que és massa tard per aturar l’amenaça terrorista global?No. Però hem de comprendre que la manera d’atemptar ha canviat des dels atacs a les torres bessones de l’11-S. Ara estem en un moment que pots fer un atac terrorista amb un ganivet… Pots fer-ho en un vaixell, en un avió, o fins i tot pots anar caminant pel carrer, apunyalar algú i llençar-lo per un pont. Qualsevol cosa és possible. És per això que al final acaba sent absurd dir que s’ha de tancar La Rambla. Perquè llavors també haurem de tancar el centre comercial, i després el cinema.

en tot cas, veu el got mig ple, o mig buit, en aquesta lluita per preservar la pau?No crec que ja haguem perdut. Ara, no m’agrada el concepte de ‘guerra de ter-ror’. Sembla que sigui una cosa nova, i no és així. L’Estat espanyol pateix terro-risme des de fa molts anys; des del ter-rorisme d’ETA fins el de Franco. De fet, si busques el terrorista més gran de l’Estat, aquest és Franco. La gent tendeix a obli-dar els centenars o milers de torturats i assassinats per dictadors quan es parla del terrorisme. Per exemple, al Regne Unit teníem l’IRA, i als Estats Units tenen els supremacistes blancs. Quan diem que hem d’acabar amb la guerra del ter-ror ens hem de preguntar: Quina guerra? Només ‘la musulmana’?Anwar va rebre atacs xenòfobs de tot ti-pus a les xarxes socials

Sí que es pot dir que l’amenaça jiha-dista a europa és força nova. els es-tats implicats estan fent correctament la feina

El problema és que s’han pres decisions a curt termini. George Bush va decidir llançar bombes i envair un país, encara que no tinguessin res a veure amb l’11-S. De fet, quan va envair l’Iraq ja vam adver-tir-lo que estava obrint les portes de l’in-fern. La manera d’aturar la radicalització és donant a aquestes persones esperan-ça, futur, i una alternativa. Això s’ha de començar des de l’educació.

Part del problema és que encara hi ha moltes persones que, per desconeixe-ment o por, vinculen de manera direc-ta tots els musulmans amb l’estat islà-mic i la radicalització, de manera que es criminalitza una creença religiosa en el seu conjunt.Dir que aquests psicòpates i homicides representen l’islam perquè ataquen en nom d’aquesta religió és tan absurd com dir que el Ku Klux Klan representa el cris-tianisme i que el Papa és un supremacis-ta blanc.

vostè ha rebut atacs a les xarxes per haver sobreviscut en aquell atemptat. ha viscut en primera persona aquest odi. M’han arribat molts missatges de fei-xistes del Regne Unit i d’Estats Units volent-me atacar dient que sóc musul-mà, i per tant, terrorista. Sembla absurd haver-ho de dir, però aquella furgoneta en cap moment va intentar esquivar els musulmans per no matar-los. Tothom era objectiu!

ha pogut seguir el tractament que ha fet la premsa sobre els atemptats els darrers dies?Sí, i hi ha una cosa que m’ha impactat moltíssim. He llegit en alguns diaris que el govern espanyol no va donar tota la in-formació a la policia catalana; i això m’ha xocat molt, perquè llavors el discurs que sosté que Catalunya és Espanya passa a ser contradictori.“Com pots compartir informació amb els Estats Units o França i no amb un país amb el qual has estat unit durant els dar-rers 300 anys?”

alguns mitjans de Madrid han relacio-nat l’atemptat amb l’independentisme.És monstruós. Això ja ho vaig veure

aamer anwar És el rector de la Universitat de Glasgow, activista en la lluita contra l’islamofòbia. A punt de ser atropellat en l’atemptat de Barcelona, troba “monstruós” que alguns mitjans espanyols vinculin l’atemptat a l’indepen-dentisme

quan a Escòcia vam tenir la lluita per la independència. Els partidaris del ‘No’ van utilitzar arguments similars, com per exemple que no estaríem segurs da-vant de possibles atemptats, o que no seríem capaços de compartir informa-ció d’aquest tipus amb el Regne Unit. I llavors els que estàvem a favor de la independència els preguntàvem: De ve-ritat que si Londres sap que hi haurà un atac terrorista a Glasgow o Edimburg no ens ho dirà perquè som un Estat inde-pendent? I jo pregunto a Espanya: Com pots compartir informació amb els Estats Units o França i no amb un país amb el que has estat unit durant els darrers 300 anys? Parlem de salvar vides. Aquí no hi ha enemics.

vostè es va criar a anglaterra, però és partidari d’una escòcia independent. Quins arguments té?Vaig anar a viure a Escòcia fa 31 anys pels estudis. I no vaig creure mai en la independència fins que van néixer els meus fills. Vull un futur millor per a ells. L’alternativa era un país de dretes, ra-cista, antiimmigració, defensor de l’ar-mament nuclear… Jo vull una opció de govern que doni opcions als meus fills, que cregui en la igualtat, en la justícia, etcètera. I em crema que l’argument de l’unionisme hagi estat que no estarem segurs davant del terrorisme. Això és estúpid perquè la feina dels serveis de seguretat és protegir les persones, no jugar a jocs polítics.

24

Pilar Rahola. Prové d’una família republicana i antifeixista, amb diversos familiars dedicats a la política. Entre d’altres, Pere Rahola, ministre de la República, Frederic Rahola i d’Espona, primer Síndic de Greuges de la democràcia, i l’escriptor Carles Rahola, afusellat pel franquisme el 1939. Està casada i té tres fills, dos d’ells adoptats a Barcelona i Sibèria, respectivament. És llicenciada en Filologia Hispànica i en Filologia Catalana per la Universitat ActivaÉs autora de diferents llibres publicats en català i castellà, i és columnista diària a La Vanguardia. Ha escrit en altres diaris, com El País, el diari argentí La Nación; el Diario de América, editat als EUA. El seu llibre Carta al meu fill adoptat ha estat traduït a diversos idiomes. El 2010 va publicar una biografia d’Artur Mas.Des de 1987 fins a 1990, va ser directora de l’editorial Pòrtic, amb diverses col·leccions literàries a les seves mans. Va publicar, entre d’altres, Bella del senyor d’Albert Cohen i La foguera de les vanitats de Tom Wolfe. A més, fins a 2003 va ser directora de la Fundació Acta, per a la difusió del pensament i el debatCom a periodista, va estar en diversos conflictes com la guerra entre Etiòpia i Eritrea, la guerra dels Balcans, la primera guerra del Golf (des de Jerusalem), la caiguda del mur de Berlín, la crisi constitucional russa de 1993 i el procés d’independència dels països bàltics..Ha donat conferències en universitats d’Argentina, Colòmbia, Brasil, Mèxic, Costa Rica, Israel, Perú i Xile. També les ha donat en diverses ciutats estatunidenques, entre elles Miami, San Diego, Palm Beach, així com a Puerto Rico, al Palau Legislatiu d’Uruguai i a Panamà.

Com a segon crit d’alerta del perill de la penetració salafista a Catalunya i a Eu-ropa, Pilar Rahola ha publicat Prou!. Un lúcid i documentat treball d’anàlisi i crítica social. Amb un discurs valent, l’escriptora ens interpel·la sobre el bonisme i el políti-cament correcte a què s’han acomodat els nostres dirigents i la ciutadania en ge-neral.Prou! ve a ser un altre toc d’atenció a aquells República islàmica d’Espanya publicat fa cinc anys. Si completa una trilogia, com s’haurà de dir, el tercer? Euràbia? (Rialles) No, esperem que no. Tots dos lli-bres són un intent d’avís per tal de salvar la civilització moderna i els valors que la defineixen. En aquell primer es consigna-ven llocs, fets i dimensions del problema. En aquest segon ja no es tractava de di-buixar el mapa del problema sinó advertir que s’està fent alarmantment gros. Què li sembla si dediquem aquesta en-trevista a la iraniana Reihane Iabari, la

Pilar Raholaautora de Prou!

“He perdut l’esperança que

l’esquerra es posi al davant de la defensa

de les llibertats en terres islàmiques”

Recuperem i us oferim per la seva actualitat i més, l’entrevista (Celobert 136) que Ramon Sargatal, va fer a Pilar Rahola periodista i autora entre molts altres llibres de La República Islàmica d’Espanya i Prou, assaig sobre el jihadisme.

∕ ∕ ∕ RaMON SaRGaTaL, és filòleg

25

da la bona gent. Si em pregunta què fem amb Síria, només li respondré que el que no hem de fer és el que fem ara... Sembla que tothom hi juga per als seus interes-sos sense comptar amb el sofriment de la ciutadania. Líbia. Va ser un error derrocar Gadaffi?Allà no hi vam anar perquè ens preocu-pessin els seus ciutadans. Al capdavall, Gadafi havia estat amic de tots els diri-gents europeus, començant per Aznar. Ens va començar a preocupar el per-sonatge quan es van posar en perill les matèries primes i l’energia. Destrossem el país i el deixem a les mans de grups tribals vinculats a Daesh, que ara estan amenaçant l’estabilitat de Tunísia. Aquí volia anar a parar. Si cau Tunísia, caurà en certa manera Europa?És un país important que, com la Turquia d’abans, té una classe mitjana forta i cul-ta, dones implicades socialment, sindicats, vida col·lectiva... Perdríem una peça molt valuosa en aquesta defensa de la lliber-tat. Ara bé, encara em preocupa més el Marroc i el Pakistan. El primer és la porta d’Europa, en què la principal força oposi-tora al rei és una formació que té una base islamista que ha anat penetrant en l’estruc-tura política, s’està fent molt forta. I des del Marroc està influint en els musulmans de la península. El segon perquè és un país amb una enorme porositat entre els serveis d’intel·ligència i l’islamisme. Hi ha una gran part del territori amb dirigents que hi es-tan vinculats. Amb un detall afegit, però: té bomba atòmica. Com diuen els americans, el Pakistan és el gran repte.I el nostre gran repte humanista és com afrontem el drama dels refugiats... Un drama terrorífic! Tinc molt clar que fu-gen d’una guerra i que, per tant, hem de ser terra d’acollida. Però s’ha de fer bé. No pot entrar tothom i de qualsevol ma-nera. Hi ha d’haver organització, i dotaci-ons econòmiques . Però què ha passat? El contrari: un campi qui pugui, i polítics espantats per com reaccionaran els vo-tants. Hem fet el mateix que vam fer amb els jueus sobrevivents de l’holocaust, o amb els refugiats espanyols que fugien de la guerra. Tampoc no podem crimina-litzar Dinamarca, per exemple, quan l’any passat van acollir 15.000 refugiats mentre aquí n’hem acollit... vuit! Europa està fa-llant, com sempre.I com sempre, la culpa de tot la té Is-rael...(rialles) Ah, bé, és clar. Per això hi són, els jueus! Mentre hi hagi un militant d’esquer-res, el jueu serà el dolent i el culpable de tot...

Prou!Pilar Rahola

Edicions LA MAGRANA – RBAPreu:15 €224 páginas

Sinopsis: La tolerància d’Occident amb les dictadures i l’opressió de la dona, la connivència amb Qatar i el diner del petroli, la incapacitat de denunciar l’islamofeixisme... Aquest és un llibre per assenyalar els errors, per fer-nos enrojolar i ajudar a posar fi, de manera definitiva, a tanta estupidesa, tanta ximpleria, tanta inoperància, tanta incapacitat. Cinc anys després de la denúncia de La república islàmica d’Espanya, el repte totalitari de l’islamisme radical ha esdevingut gegantí: l’amenaça gihadista s’ha instal·lat al cor de casa nostra i Occident... ha fet una llarga migdiada còmodament ajagut a la palla. I mentre hem dormit el son dels inútils, l’enemic de la humanitat ha conquerit terres i cervells i ens ha declarat obertament la guerra.

noia iraniana ajusticiada per haver-se defensat d’una violació?Pobreta! El lector s’esgarrifarà amb la car-ta que va escriure a la seva mare abans de morir... Tanmateix, m’agradaria dedicar-la a totes les nenes i dones, però també als homes, i als homosexuals, i a tota la gent que viu sota la tirania d’una ideologia tan totalitària. Té alguna esperança que un dia el fe-minisme d’esquerra convoqui una con-centració per denunciar la misogínia a països com l’Iran?Una de les grans catàstrofes ideològiques d’Europa és la derrota moral de l’esquerra respecte al fenomen totalitari. Ja he per-dut l’esperança que es posi al davant de la defensa de les llibertats i els drets dels ciutadans en terra islàmica. Només tenen l’obsessió antiamericana i antiisraeliana. A sobre, són paternalistes: es miren l’islam com si fos el tercer món i obliden que a Kuala Lumpur hi ha més diner que a Wall Street. Ja no trobo l’esquerra darrere cap bandera que tingui a veure amb la lliber-tat. De fet, l’està traint! Que ho faci el fei-xisme, no m’impressiona, però que ho faci el global de l’esquerra, sí. Abandona a la seva sort tanta i tanta gent que lluita per la llibertat a l’islam...!Vostè parla al llibre d’un islamofeixis-me. Podríem parlar també d’un gauc-he-feixisme?L’extrema dreta i l’extrema esquerra, res-pecte a l’islamisme, es troben i es toquen en tres fòbies: l’odi als EE.UU, l’odi als ju-eus i l’abandonament de la causa de la llibertat en terra islàmica. De la mateixa manera que hi va haver una esquerra eu-ropea que va abandonar les víctimes de l’estalinisme i el castrisme, ara n’hi ha una que abandona a la seva sort les víctimes de l’islamofeixisme. Això vol dir, per tant, que hi ha una esquerra que sempre ha estat feixista.Repassem algunes regions. Síria: què fem amb Bashar Al-Assad?No tinc resposta. És el gran drama de tota persona defensora dels valors de la lliber-tat. No tenim companys de viatge. Ja no hi ha l’esquema clàssic de dictador dolent enfrontat al llibertador. A les terres de l’is-lam, això no funciona. A Egipte, la revolta dels Germans musulmans contra el dic-tador corrupte Hosni Mubarak no era per alliberar la ciutadania, sinó per fer una dic-tadura encara més ferotge. En el cas de Bashar Al-Assad , i abans el seu pare, es tracta també d’un dictador corrupte i vio-lent.Quin és el problema? Que l’opositor és la versió més deshumanitzada del mal. Són tirans contra tirans. I entremig que-

26

Fa us dies es va recitar públicament a l’Ajuntament de Barcelona un Pare-nostre caricaturitzat. Sentirem mai una Fatiha caricaturitzada?Li ho vaig dir personalment al regidor Jaume Asens: ficar-se amb els catòlics és molt antic, ja no és ni revolucionari ni res. Que ho farien, això, amb els símbols islàmics?La població catalana és conscient de la lenta penetració de l’islamisme radical?No gaire. La població viu el son dels jus-tos: que no m’ho expliquin gaire, que la policia faci el que hagi de fer, no ens hi fiquem... Hi ha por. Quan poses damunt la taula algunes dades preocupants, mo-mentàniament fa reaccionar, però des-prés els polítics no volen implicar-s’hi. I la premsa tampoc. De fet, els periodistes que l’afrontem , hem d’anar amb protec-ció. I com que es tracta d’un món que viu una mica amagat, doncs mira, tampoc no el veus gaire en el dia a dia.. .Fa temps que hauríem d’haver pres consciencia que estem davant d’un problema de to-talitarisme d’una gran magnitud. La poli-cia calcula que dels 400.000 musulmans que hi ha a Catalunya, n’hi ha un 25% que combrega amb els postulats salafistes ra-dicals. Això ens dona 100.000 persones radicalitzades, encara que no matin nin-gú. Mai Catalunya ha tingut 100.000 mili-tants d’extrema dreta o extrema esquerra. Doncs encara corre pel món de la po-lítica un exportaveu del govern que va demanar respecte per a les mesquites salafistes que hi ha als pobles de Ca-talunya...El Sr. Homs va demostrar que d’aquest tema en sabia tant com jo en sé d’algorit-mes, és a dir, res.... i una exconsellera que es va posar a favor d’uns pares islamistes radicals i en contra d’una mestra que havia denunci-ar la discriminació d’una nena, per raons religioses, en una escola de la Selva.La Sra. Irene Rigau es va equivocar molt en aquest tema i vaig tenir l’oportunitat de dir-li-ho. Però el problema és que són tots els polítics. Funcionen tots amb el política-ment correcte, que és la forma més brutal d’opressió de les víctimes dels islamistes. En el cas de la infància, és abandonar-la a la seva dissort. No hi ha manera que els nostres polítics hi reflexionin, no gosen ni volen aprofundir-hi. Per als musulmans que viuen a Cata-lunya, tots els autòctons som els “cris-tians”, sense més distinció ni matisos.

Ens ho diu Najat ElHachmi a la seva última novel·la, parlant de la comunitat de Vic... Parlem de racisme?Bé, també ens diuen els “creuats”... Miri, jo no em sento moralment superior a nin-gú. Només faltaria. Però sí que crec que hi ha valors moralment superiors a uns altres. De fet, en terres islàmiques hi ha molta gent amb qui els comparteixo. L’is-lamisme integrista, per contra, és una ide-ologia totalitària que vol retornar l’individu a l’edat mitjana. L’islamisme és xenòfob, etnicista, misogin, homòfob, violent i ...ra-cista! I tant que sí!. Amb la nostra dimissió com a ciuta-dans, estem deixant el terreny abonat a l’extrema dreta? Sí. El bonisme progre i el políticament correcte, que ha acabat tenyint tothom, fa que vessi, per una banda, l’islamisme radical, i per l’altra, l’extrema dreta , que aprofita la preocupació de la gent per ali-mentar discursos populistes clarament xenòfobs. Allà on no s’hi posen idees raci-onals, creixen els extremismes irracionals. I en aquest context, per què la Genera-litat té com a únics d’interlocutors ma-gribins els consells islàmics quan hi ha col·lectius d’amazics molt més oberts als valors democràtics?És una pregunta per a la qual mai no he aconseguit resposta. Precisament ho vaig plantejar, fa molts anys, en un article a La Vanguàrdia. Tant municipis com govern

català (i espanyol) només tracten amb lí-ders islamistes, que són els qui acaben rebent les subvencions. És així com el salafisme va ocupant parasitàriament tots els llocs d’influència, interlocució amb l’administració pública i representativitat social.La pregunta més delicada: l’islam és una religió de pau?Respecto profundament la dimensió i la transcendència espiritual. Tota religió pot tenir una derivada fanàtica i violenta alho-ra que en pot tenir una altra de lluminosa i benefactora. Totes es poden escapar del fanatisme o caure-hi. A la mateixa Torà, déu n’hi do, no? I a l’Antic Testament... El que canvia el paradigma és el Nou Testa-ment, amb la figura de Jesús, com a pro-feta de la pau. Dit això, crec que dels tres textos, l’Alcorà és el meu regressiu. A l’Al-corà, el “no mataràs” és converteix en un “Mataràs? Depèn...” . De les tres religions monoteistes, la que té més clar que ma-tar pot no ser dolent, és l’islam. Però cal precisar que l’islam també pot ser llegit en sentit positiu. I té pensadors reformistes que defensen una modernització del text. Per dir-ho d’una altra manera: els déus no són culpables. Si de cas ho són els textos religiosos. El que cadascú faci amb el seu déu, no ha de ser forçosament dolent. El que és preocupant és quan la paraula d’aquest déu esdevé un pretext i una eina per matar.

La Cultura no s’atura. celobert

“Aquest llibre no planteja cap xoc de civi-litzacions, sinó un xoc entre la civilització i la barbàrie. I si en la barbàrie sinclouen tots aquells que usen una religió i un Déu per justificar odis, esclavatges, fanatisme i terrorisme, en la civilització sinclouen aquells que lluiten per la llibertat. No és, doncs, un llibre contra lIslam. És un lli-bre a favor de tots els musulmans, ho-mes i dones, que lluiten pels seus drets i perquè la seva identitat cultural no sigui usada per destruir valors fonamentals. I és un llibre en contra de tots els musul-mans que, en nom daquesta identitat, estan destruint lIslam mentre intenten destruir-nos a tots.us

pot

inte

ress

ar...

La República Islàmica d’EspanyaAutora: Pilar RaholaEditorial: La MagranaEnquadernació: Tapa blanda Pàgines: 280Preu: 19€

27

Els atemptats de l’11-M del 2004 van su-posar un canvi de paradigma del terroris-me a l’Estat. ETA passava a la història i la jihad hi entrava. De la nació a la religió. El primer impacte, terrible, era que les víc-times civils esdevenien el primer objectiu de l’atemptat, no pas els “danys col·late-rals”. Però el terror no esdevé terrorisme sense l’extensió de la por, que fa impres-cindible el concurs dels mitjans i que es potencia amb la ignorància atrevida i la amoralitat que pul·lulen promíscuament per les xarxes. El lema cívic “No tenim por” és un excel·lent antídot. La premsa va saber trobar l’equilibri entre el dret a la informació i l’apologia del ter-rorisme o la submissió als governs que inexorablement l’han utilitzat per afavorir els seus interessos espuris. La consigna oficial “ Ha sido ETA ” ha entrat als annals de la penosa hemeroteca. Les eleccions, tres dies després de l’11-M, depenien de l’autor de la massacre i de la manipulació informativa que la va circumdar. La jihad va deslocalitzar el terrorisme, que fins aleshores a Europa era ben bé nacional allà on fos: Irlanda, Euskadi... Va globalitzar el terrorisme i, en conseqüèn-cia, també es va modificar l’antiterroris-me, que va posar en circulació la idea de III Guerra Mundial o Guerra Global, en terminologia d’avui. Els serveis d’intel·li-gència agafaven protagonisme i cobertu-ra transnacional, amb la promulgació de la llista d’organitzacions terroristes com a objectius a abatre des de la nova car-tografia de conflagració mundial d’última generació. La inclusió d’ETA, i fins i tot de Batasuna com el seu braç polític, va ser determinant per al seu final.

eLS aGeNTS iNFiLTRaTS Un dels mètodes essencials de l’anti-terrorisme des dels protocols dels ser-veis secrets és la infiltració. A ETA la van desballestar operativament per aquesta via. D’una banda, s’evitaven atemptats a l’últim tram, quan era possible la desar-ticulació del màxim abast. De l’altra, els detenien tants dirigents, que els van blo-car els mecanismes de regeneració. El resultat era que els militants eren cada cop més joves i inexperts, mentre que els

infiltrats, perfectament camuflats, passa-ven a estar entre els més preparats dels comandos. Així m’ho reconeixien diver-ses fonts del seu entorn, no pas hostils. Aquesta manera de treballar és bàsica en la lluita contra la jihad, però la lluita contra aquest terrorisme global que resa és molt més delicada que la lluita contra els seus antecessors, locals i aconfessio-nals. Les religions són un dret inalienable, i fan molt més bé que mal, però si el bé no és notícia, el mal és titular i trending topic . Anoto la reflexió que em feia un agregat cultural d’ambaixada d’aquells que en realitat són una altra cosa, en el sentit que el terrorisme d’arrel islamista havia guanyat la batalla civil d’apropiar-se del que és políticament correcte i s’havia espolsat la pressió social que, per exem-ple, tan important havia estat en la der-rota d’ETA. Als etarres se’ls podia treure oxigen tancant herriko tabernes i seus de l’esquerra abertzale; se’ls podien crimi-nalitzar els dirigents polítics contraris a la lluita armada -Otegi, Díez Usabiaga-. Però és poc recomanable clausurar mes-quites o aïllar col·lectius musulmans, i es va amb peus de plom a l’hora de fer con-trols d’identificació als bars on es reu-neixen a prendre el te amb menta. Cap problema a adjectivar el terrorisme com a “basc” o “irlandès”; molt de compte a l’hora d’adjectivar-lo d’“islàmic”. Deixo per a la literatura del gènere, en-capçalada per Le Carré i Forsyth, el camp d’acció dels agents infiltrats en cèl·lules de gent molt jove i fonamenta-lista quan es tracta de decidir si, a més de salvar vides, han de calibrar si s’han de sacrificar perquè les vides salvades siguin les màximes i les que convenen més als seus interessos. La situació política actual afegeix molts vectors en aquest indret conspirador, perquè en aquests moments Catalunya és segurament un dels espais d’Europa amb més quantitat d’agents dels serveis secrets per quilòmetre quadrat i nombre d’habitants. L’11-M va tenir conseqüèn-cies en unes eleccions espanyoles a la cantonada. Els atemptats a Catalunya han arribat a un mes i mig de la data

prevista per a una votació de força més envergadura que la d’un relleu de govern. UN GOveRN aUTOSUFiCieNT Per començar, ja s’ha desfermat una batalla política en una qüestió que, per definició, hauria de concitar tot el con-trari. Demonització i angelització a gran escala. La dreta espanyola hegemònica practica la tàctica de la contaminació de les idees per la via penal: com que l’independentisme no és delicte, fem-lo delinqüent amb l’ombra de la sospita de delictes inqüestionables. Amb el terroris-me van vampiritzar tot el nacionalisme basc. A més, fan aflorar un conflicte de competències entre policies, que resolen posant al capdavant de les operacions el seu servei d’intel·ligència, per cert qües-tionat per la manera d’intervenir i d’inter-ferir en el procés català. El govern català ha sabut conjuminar una bona praxi policial amb idèntica acció mediàtica, de tan alta qualificació que ha aconseguit el fet quasi inèdit de la bea-tificació d’un cap de policia. L’inqüesti-onable èxit de la investigació ha passat per davant del sedàs de l’honor institu-cional a les víctimes. Hi reflexionava en una piulada el diputat socialista Odón Elorza, alcalde exemplar de Donostia en els anys de ferro, que recordava com en una de les seves campanyes el seu amic Ernest Lluch va interpel·lar els proetarres que l’escridassaven. S’ha explotat l’ítem positiu que l’estat propi és possible perquè, per la via dels fets consumats, el Govern ha demostrat autosuficiència i eficàcia. Per sobre del greuge de la marginació dels Mossos a l’Europol i de la circulació d’informació, qüestió que veurem si evoluciona a greu. Però marginació política no ha de signifi-car aïllament real. En tot aquest afer, el servei d’intel·ligèn-cia que millor coneix el terrorisme que implica àrabs és el Mossad israelià, per interessos geoestratègics obvis. Ni ne-cessiten cap aparador per connectar amb qui vulguin, ni la policia autonòmica catalana els és llunyana, tenint en comp-te que van ser una de les fonts d’inspira-ció del seu model.

No, no ha estat ETA ANÀLISI

∕ ∕ ∕ aNTONi BaTiSTa, és periodista

28

La hiSTÒRiaMés enllà de les fronteres de l’actual Comunitat autònoma de Catalunya, hi ha unes quantes comarques que actu-alment formen part d’Aragó, les quals són de llengua, de cultura i de nació ca-talanes: l’Alta Ribagorça, la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya. Aquestes cinc comarques, vistes com un conjunt, són anomenades la Franja de Ponent, perquè totes plegades, en el mapa formen una franja, una llesqueta enganxada a la frontera occidental de la Catalunya estricta. Els municipis més im-portants d’aquest territori són Benavarri, Fraga, Calaceit i Mequinensa.Els territoris d’aquestes comarques foren conquerits als andalusins de religió mu-sulmana i repoblats amb gent catalana durant l’Edat Mitjana. El comte de Bar-celona Berenguer IV impulsà aquest pro-cés conqueridor i repoblador. L’any 1142 conquerí Tamarit de la Llitera i el 1149 Fraga i Mequinensa. La conquesta de la comarca meridional del Matarranya aca-bà l’any 1169. És per això que la llengua pròpia d’aquestes comarques d’ençà de fa gairebé mil anys és la catalana.A les Corts Catalanes de Lleida de 1214 s’hi esmenta que Catalunya va “de Sal-ses fins al Cinca”. Aquest límit es va mantenir fins que l’any 1300, per pressi-ons aragoneses, el rei catalanoaragonès Jaume II optà per lliurar la Ribagorça i part de la Llitera a Aragó, malgrat que els catalans s’hi oposaren. A mitjan se-gle XIV el Matarranya també fou inclòs a Aragó i al segle XV ho foren Fraga i Mequinensa. La part de la Ribagorça no cedida a Aragó hi fou annexada per

part del rei castellà Felip II l’any 1592.D’aleshores ençà Catalunya no ha pogut reincorporar aquests territoris poblats per gent nostra. Tanmateix, històricament, els habitants de la Franja s’han sentit ca-talans, de llengua i de nació. L’any 1919, la Mancomunitat de Catalunya teoritzà la reincorporació de la Franja a Catalunya, projecte que malauradament no prospe-rà com a conseqüència de la ferma opo-sició de les Corts espanyoles.Després de la mort de Franco, el 1978, es realitzà una enquesta a l’Institut de la vila de Tamarit en la qual, dels 64 alum-nes de BUP que foren preguntats tots menys un deien que es sentien catalans. El mateix any, al Torricó, un altre munici-pi de la Franja, es va cantar l’himne “Els Segadors” i s’hi van fer crits a favor de la integració a Catalunya, i el 1981 es van recollir signatures a Benavarri per acon-seguir aquest objectiu.L’any 1996, vuit municipis de la Ribagor-ça aragonesa catalanoparlant (Benavarri, Tolva, Viacamp, el Pont de Montanyana, Areny de Noguera, Sopeira, Bonansa i Montanui) demanaren passar a formar part de Catalunya si el govern aragonès no els reconeixia una comarca pròpia dins Aragó.Ni la constatació que la llengua pròpia de la Franja és el català, ni la identitat de costums entre gent de la Franja i gent de la resta del Principat, ni la voluntat declarada diverses vegades d’incorpo-rar-se a Catalunya han estat suficients, de moment, per aconseguir que la Fran-ja de Ponent torni a formar part de Ca-talunya.

Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal | Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya

La LLeNGUaD’ençà de la fi del franquisme, a dife-rència de Catalunya, on l’administració autonòmica ha dotat d’oficialitat a la llen-gua catalana i n’ha promogut tant com ha pogut la normalització, Aragó –amb la connivència de l’Estat espanyol- ha negat qualsevol mena de reconeixement a la llengua catalana. El català és exclòs de l’administració a l’Aragó. Ni tan sols l’empren les administracions municipals de la Franja. Només en algunes escoles el català hi és present, i encara com a una única assignatura optativa. S’ha arri-bat a l’extrem grotesc de traduir els noms de les viles al castellà. Per exemple, Me-quinensa ara és Mequinenza, Vall-de-roures és Valderrobres, Benavarri és Be-navarre, Tamarit és Tamarite, Aiguaviva és Aguaviva, Calaceit és Calaceite, Areny és Arén, etc... I això en unes comarques on, fins fa pocs anys, més del 90% de la població era catalanoparlant, un percen-tatge de catalanoparlants molt més alt que a qualsevol comarca de Catalunya.L’administració aragonesa no només no ha legislat a favor del català sinó que hi ha legislat en contra. L’any 2013, en ple debat sobre la futura Llei de Llengües de l’Aragó, el Partido Popular en el govern autonòmic i el PAR (Partido Aragonés Regionalista), introduïren en el text de l’avantprojecte de l’esmentada llei la de-nominació de “lengua aragonesa propia del área oriental” (LAPAO) per referir-se a la llengua catalana parlada a la Franja i no haver-la d’anomenar llengua catalana. El govern autonòmic aragonès, doncs, no només no volia impulsar l�