Comunitats de l’Arca de Catalunya

Membres de la Federació Internacional de les comunitats de l’Arca

RUSC AVETS

Llars i taller per a persones amb discapacitat intel·lectual Núm. 23, març 2010

<<El que ens millora a nosaltres és intentar millorar als altres. I en funció d'això, un va fent experiència de llibertat.>>

Experiència i testimoni del Pare Manel

Solidaritat amb les comunitats d’Haití

Agraïment a en Bruno Grandgeorge

Comunitats de l’Arca de Catalunya

2 EDITORIAL

3 VOLUNTARIAT Experiència de voluntariat a El Rusc

4-5 COMUNITAT EL RUSC Formació a Ucraïna

Per acabar el dia Renoi, quina nevada!!

6-7 COMUNITAT ELS AVETS Canvis al menjador

Reformes a l’Olivera Carnestoltes

8-10 XERRADA AMB EL PARE MANEL

11 EL RACÓ DELS ARTISTES L’Irene i les seves redaccions

12-13 SOLIDARITAT AMB HAITÍ Article d’Isabelle Robert

Un negoci segur

14 EL PROTAGONISTA Jordi Riera Camarena

15 NOTÍCIES/EL RACÓ D’EN PICANYOL A reveure Bruno !!

Nova coordinadora-delegada

16 CONTRAPORTADA

L’editorial

Encara no ens havíem refet de la catàstrofe d’Haití i hem viscut aquests dies els terratrèmols de Xile. Ja semblava que arribava la primavera i ens cau una nevada monumental.. Quan les notícies deixen de ser-ho i passen a experimentar-se, la percepció canvia. Quan notes que el terra deixa de ser la referència i es mou, quan veus que la desgràcia de molts és tan a prop, quan sents el fred o t’aïlla una nevada, experimentes el que ens recorda l’inici de la Quaresma: “no som res”.

Aquest primer pas de no creure’ns gran cosa ens ajuda a situar-nos. A les nostres comunitats de l’Arca, la nostra gent ho viu així. Com explica Jean Vanier, tot és molt senzill, sense gaires pretensions: rentem els plats, els embrutem per dinar i tornem a rentar plats. Les rutines, allò que no canvia, allò que persisteix, es converteix en una part important que ens ajuda a valorar les coses. En un món tant canviant, l’Arca és un cant per les petites coses, per les rutines, per la fidelitat, pel compromís i la pertinença.

Amb l’arribada de la Pasqua, també vivim un altre missatge il·lusionador. Arriba el bon temps, la primavera, s’acaba el fred. Per moltes sotragades que visquem, la vida s’obre camí. Podem superar les inclemències del temps, la desgràcia, els moments difícils. La clau està en ser capaços de viure-ho tot en confiança, sabedors que no estem sols, i que entre tots ens fem costat per acaronar-nos en la dificultat i per a celebrar i fer festa en els bons moments.

La solidaritat amb els més desprotegits, amb les nostres comunitats d’Haití, amb el poble xilè, amb els necessitats de tot el món, ens ha d’ajudar a situar-nos, a aportar quelcom més que una ajuda material. Ens ha d’ajudar a experimentar que som capaços de vèncer la mort, i fer un cant per la vida.

Direcció: Miquel Vallejo i Pere Domènech Consell de redacció: Llar l’Olivera, llar Els Avets, llar El Rusc, llar El Petit

Príncep, CO El Rusc, CO Els Avets, Miquel Vallejo, Felix Trapp, Moritz Lingens, Josep Perich, Roser Blàzquez.

Col·laboradors: Pare Manel Pousa, En Picanyol, Jordi Pérez, Isabelle

Robert, Irene Castillo. Coordinació: Jordi Riera, Rosa Villalba i Roser Blàzquez,. Dipòsit Legal: GI-330-2007 Impressió: Winihard Gràfics L’associació Rusc i Avets no es responsabilitza ni comparteix necessàriament les opinions expressades pels col·laboradors.

Segons la llei de protecció de dades de caràcter personal 15/99 l’informem que les seves dades han estat incorporades a la base de dades de l’associació Rusc i Avets. En cas de no voler rebre quadrimestralment la revista us podeu adreçar a nosaltres per tal de donar-vos de baixa al tel: 93 830 13 62.

COMUNITAT ELS AVETS C/ Calders 2, 08180 Moià

Tel: 93 830 13 62 / 93 820 77 12 e-mail: avets.moia@ruscavets.org

COMUNITAT EL RUSC Veïnat de Sant Ponç 12, 08490 Tordera

Tel: 93 764 20 53/ 93 764 24 06 e-mail: elrusc@yahoo.es

Sumari

Comunitats de l’Arca de Catalunya

Voluntariat

3

Experiència de voluntariat a El Rusc

¡Hola! Somos Felix de 19 y Moritz de 20 años, los

asistentes de El Rusc. Venimos de Alemania y estamos pasando once meses aquí haciendo el Servicio Civil. Nos decidimos a venir a esta comunidad, porque nos gustaría ser parte del Arca, como parientes y amistades nuestras. También queríamos estar un año fuera de Alemania para conocer otra cultura e idioma.

Aquí, nuestro trabajo consiste en dos partes

diferentes. Hacemos tareas de cada día o cada semana y otras actividades que cambian y dependen de la situación del hogar.

Cada mañana ayudamos a Jaume a levantarse y

vestirse. Después, de lunes a viernes, bajamos a José Carlos a la parada del autobús, ya que él trabaja en un taller externo. Por supuesto le recogemos por la tarde y hacemos otros viajes también, como llevar a los chicos al médico o al podólogo.

En este artículo, de ejemplo, queremos referirnos a un chico de la comunidad, José María. Él se asegura que estamos en forma. Varias veces cada día el viene y quiere “café” o “tabaco” – a veces incluso los dos!!! Él tiene dos actividades fuera de la comunidad; dos veces a la semana va conmigo (Moritz) al gimnasio, aquí en Tordera. A parte de ser deportista es artista. Participa en un curso de arte, que ofrece el centro cultural de Tordera, el Teatre Clavé. Allí pinta cuadros y forma esculturas – ya tiene una colección impresionante. Aparte de sus talentos es un tío gracioso que normalmente está de buen humor – solamente hay una excepción: ¡Si se acaba el café o el tabaco, José María decreta el estado de excepción en la comunidad! Pero nosotros intentamos que siempre haya existencias.

Naturalmente hacemos más cosas en el hogar. Por ejemplo realizamos varios plannings para mostrar mejor a los chicos la estructura de cada día. Además de mantener la casa limpia, cambiamos el aspecto de las habitaciones. Pusimos nuevos muebles, estanterías y accesorios como lamparitas o alfombras.

Parece que solamente estamos trabajando aquí… pero

no se preocupen, cada semana tenemos dos días libres en los cuáles disfrutamos de la belleza de la naturaleza de la Costa Brava y visitamos ciudades como Barcelona o Girona para descansar un poco de todo el barullo en esta casa dónde viven al menos doce personas a la vez.

En Felix d’Almanya, content de la seva experiencia de voluntariat.

En Josep Maria i en Moritz

Comunitats de l’Arca de Catalunya

Comunitat El Rusc

Formació a Ucraïna

4

Del passat 30 de gener al 7 de febrer, l'Erika i en Jordi d’El Rusc i la Sònia d’Els Avets vam estar a Ucraïna, en una formació de l'Arca. Va ser una setmana bastant intensa, una molt bona experiència. Tot i que anàvem ben preparats i conscienciats feia MOLT FRED!!!! La ciutat estava tota blanca i els carrers glaçats. El dimarts vam agafar un tren i després de deu hores vam arribar a Lviv, la ciutat on es feia la formació. Tot i que aquí els dies eren més clars i assolellats, el fred encara era més intens. L'endemà ens vam trobar amb la resta dels participants de la formació al Convent dels Pares Redemptors, on vam fer la formació i on ens vam allotjar. La rebuda de la Comunitat d'Ucraïna va ser molt bona i de seguida vam anar coneixent a la resta de participants. La formació anava destinada a monitors de tallers.

Hi havia gent de l'Arca de Suïssa, d'Itàlia, de Croàcia, d'Eslovènia,

d'Hongria, a més a més de nosaltres i de l'encarregada de donar la formació, que venia de l'Arca de París. La formació es va fer en anglès i en francès, així que també hi havia traductors. El primer dia vam fer les presentacions dels diferents tallers. L'endemà al matí vam anar a veure un taller de la Comunitat de Kovcheh, a Lviv. Allà ens van ensenyar com feien els seus collarets, espelmes, postals i icones de fusta molt ben treballades. A la tarda van venir a fer-nos un taller sobre la relació i la comunicació no verbal, el psiquiatre i amic de la comunitat Oleg Romanczuk, i una persona amb discapacitat. Molt interessant! Més tard la formació va anar a càrrec de Marie Posner. Amb ella vam treballar la relació pedagògica i l'organització dels tallers ocupacionals. I després de sopar ens van preparar diferents tallers perquè nosaltres poguéssim participar-hi. Hi havia tallers de collarets, de brodats, de massatges i d'icones de fusta. En acabar, una petita pregària per acabar el dia.

L'endemà vam anar a visitar un hospital psiquiàtric estatal, a la mateixa ciutat, on es feien evidents els pocs recursos de que disposen. A la tarda vam seguir amb la formació de Marie Posner i a la nit ens van regalar una visita guiada pel centre de Lviv (sota un fred increïble!) i vam anar a sopar tots junts a un restaurant.

L'endemà al matí van marxar una part dels participants i els que ens vam quedar vam fer una petita avaluació de la formació. I per acabar, jocs i balls tradicionals ucraïnesos. Tot amenitzat per Sor Lucia, l'ànima de la comunitat ucraïnesa. A la tarda uns quants ens vam quedar encara a Lviv i vam aprofitar per anar a un petit mercat tradicional al centre de la ciutat. I a la nit vam sopar junts per acomiadar-nos.

L'últim dia ens esperava un viatge de tornada molt i molt llarg, amb parada a Kiev i a Praga, per arribar a Barcelona ben entrada la mitjanit. Volem donar les GRÀCIES a El Rusc per haver tingut l'oportunitat de viure aquesta experiència. Als nostres companys del Taller que han hagut de multiplicar esforços durant aquesta setmana. A Sor Lucia i tota la Comunitat de Kovcheh d'Ucraïna per l'esforç d’organitzar-ho i per la gran acollida que vam tenir. A l’Odile per la bona organització i a tots els que han fet possible aquesta formació. I també volem enviar una forta abraçada a tots els companys de les diferents comunitats i esperem retrobar-nos un altre cop!

Un cop més ens agradaria compartir amb vosaltres el que fem i que ens anima. Ja fa un temps vam començar a trobar-nos de tant a tant quan s’acaba el dia, baixem a la saleta de casa nostra, encenem quatre espelmes (algunes que encara ens queden dels nostres amics egipcis) i ens asseiem o bé ens estirem en una manta al terra. Així, ben tranquils, amb la llum tènue que brilla des de l’obscuritat, posem una música lenta i silenciosa...

A poc a poc, des d’aquell silenci que portem i vivim, molt poc a poc la pau comença a entrar als nostres cors... i així ens quedem una bona estona. Al final de tot, després d’haver encès una altra espelma, la passem d’un a l’altre, cadascú dient el que vulgui: en Manu prega per la seva família, en Michal comenta quatre històries del dia que deixem enrere, l’Anna dóna les gràcies perquè ens trobem un cop més junts i contents... I així doncs, ens diem bona nit i marxem al llit, ben preparats per la feina i la llum del dia següent.

Per acabar el dia ... Moments de silenci i pregària a la llar

El Petit Príncep, per acabar el dia.

Productes elaborats als tallers de la comunitat de Kovcheh d’Ucraïna

Moments a d’Ucraïna

Comunitats de l’Arca de Catalunya

Renoi, quina nevada !!

5

En Josep Maria, l’Usumanhi, l’Anna i en Miguel sota la neu!

Entre 10 i 12 cm de neu!!

Per arribar a Tordera calia baixar amb cadenes !!

<<Ens hem despertat amb el paisatge emblanquinat!!! Alguns monitors, espantats, han començat a dir que no podran tornar a la feina aquesta tarda perquè portem hores de neu sense parar!!! La gent està una mica esverada i és normal. El paisatge està maquíssim, malgrat els mals de cap que comporta un temps així. Tenim entès que pels voltants, la situació està similar o no qualla com a Tordera i Blanes. Hem fet moltes fotos i en Jorge, el responsable del taller, està fent un vídeo perquè,un dia com aquest, fa moltíssims anys que no el veiem. Un grup havia d'anar a fer l'activitat d'informàtica, però s'ha decidit que es quedin al taller per evitar ensurts innecessaris. Confiem que demà la cosa canviï i puguem fer vida normal perquè aquí no estem preparats per la neu>>.

A part de l’aspecte més bucòlic de la nevada, ens cal dir que el dia a dia després de la nevada, se’ns ha complicat molt. El Rusc ha quedat incomunicat, sense llum, sense telèfons, i sense calefacció… Volem agrair a totes les persones de la comunitat que han acollit les persones de la llar a casa seva, donant suport en aquests moments d’emergència.

Comunitats de l’Arca de Catalunya

Comunitat Els Avets

6

Hem fet canvis a la nostre llar, Els Avets. Últimament menjàvem molt apretats ja que cada vegada som més persones menjant a la llar. Els que hi vivim, monitors, assistents,.. i se’ns feia una mica complicat a l'hora de seure. Així que ho vam estar parlant tots junts i vam arribar a la gran decisió... La Silvia de la Fuente, amb l'ajut de tots els nois i noies de la llar, va fer el canvi de taula i de sofàs. La sorpresa va ser per la resta de gent quan van veure el canvi. Quedava tot més ampli i no teníem cap mena de problemes per seure a la taula. Així que la nostra taula ara, queda al mig del menjador, i els sofàs, on ens relaxem i mirem la tele, quan ja hem acabat totes les tasques de la llar, els hem traslladat a sota les finestres.

Ara només ens queda guarnir la casa amb cortines ben maques, que amb l'ajut de la Isabel segur que ben aviat les tindrem. Us esperem a tots per veure els nostres canvis......

Jordi Riera Surroca.

Ara fa alguns dies, a la nostra llar han estat fent reformes de fusteria, paleta i electricitat. L’Olivera és una casa construïda ja fa anys, amb materials senzills i de poca qualitat. És una casa que requereix molta cura i atenció, com les mateixes persones que hi vivim. Com a totes les cases, sempre hi ha alguna cosa per revisar, millorar o tornar a refer i, en el cas de l’Olivera, d’una manera especial.

El que han fent aquests darrers dies ha estat revisar i reparar gairebé totes les finestres de la casa, ja que no acabaven de tancar bé. La Carmen diu que ara la finestra de la seva habitació ajusta molt més bé que abans. El fuster també ens ha fet una porta corredissa que separa el rebedor de la resta de la casa, de manera que quedem més protegits de l’entrada d’aire fred. Així com un protector al perímetre de la sala del sofà, que aïlla els mobles del contacte amb la paret i evita les marques que s’hi feien.

L’electricista ha revisat i reparat diferents parts de la llar com ara allargaments de cable allà on calia, endolls i interruptors nous, punts de llum... Al Josep li ha fet una especial il·lusió el llum que han instal·lat a la zona de la nevera i congelador. Ell mateix ens va fer adonar que, quan buscàvem algun aliment o bé quan en guardàvem d’altres, no ens hi veiem gaire. Ara, gràcies a l’observació del Josep, fem servir aquesta part de la casa molt més a gust.

Canvis al menjador

Reformes a L’Olivera

El paleta ha fet la part de reformes més grossa. Entre altres coses, ha enllosat el terra i les parets del safareig fins a mitja alçada. Ha revisat diferents zones de la casa que mostraven força taques d’humitat, com ara l’habitació del Jesús i de l’Agustí, el menjador, l’escala... Tot i que sabem que les humitats no desapareixeran, l’aspecte que mostren ara les parets és molt més polit. Aquestes zones han estat repintades i el Jesús i l’Agustí, per exemple, diuen que els agrada més així.

També ha calgut comprar nous electrodomèstics, com ara una assecadora i un rentavaixelles que han despertat l’interès de la Montse. A poc a poc, anem descobrint com fer-los anar i què cal fer abans i després de fer-los servir.

Dia a dia, entre totes i tots, intentem harmonitzar aquestes reformes amb la neteja, l’ordre i el caliu de la llar. Confiem, però, que les gestions actuals facin que la nova llar de l’Olivera arribi a ser una realitat en un futur no massa llunyà.

Lola, Josep, Carmen, Verena, Montse, Stefanie,

Rosa, Agustí, Mariangela, Jesús i Marina.

Imatges de la llar Els Avets amb els nous canvis de mobiliari

Comunitats de l’Arca de Catalunya

7

Els barrets els hem de decorar, i els vestits hem de tallar.

La maquina de cosir treu fum, i retallem els pedaços de colors

que cosirem tots junts.

Ziga-zaga, ziga-zaga, Ja estan les capes tallades. Les escombres ja arriben

i els bastons dels bruixots són a les acaballes.

Ziga-zaga, ziga-zaga, hem acabat les disfresses, les perruques es pentinen

i els nassos arriben.

Espectacular carrossa amb la bruixa a la lluna, aranyes i teranyines l’emplenen

amb l’olla a punt de bullir amb l’espurna.

Moià ens espera; arriben els d’Els Avets !!! La nit es torna màgica

i tothom balla de forma fantàstica.

Després del Nadal s’acosta el moment de fer despertar la imaginació i preparar-nos per el Carnestoltes, que es celebra immediatament abans de la Quaresma. La màgia d’Els Avets torna amb les BRUIXES I BRUIXOTS, entremaliats i divertits, agosarats i fantàstics que donen vitalitat a la nostra comunitat. El mecanisme es posa en marxa, hora de posar fil a l’agulla i compartir junts aquesta festa. Caram, quina feinada!!!, Els que es disfressen i els que no, tothom hi pot col·laborar. Els nervis i les tensions es manifesten perquè sempre el temps se’ns tira al damunt. I arriba.... la festa!! i gaudim de la feina ben feta.

Gràcies a la col·laboració de totes les persones que ens han ajudat a que aquest any també fos possible: les persones que treballem i compartim la vida a llars i tallers i voluntaris que ens ajuden com la Isabel amb la seva màquina de cosir, el nostre tractorista, en Joan codina de la Torreta, la col·laboració especial de l’Enric que va ajudar-nos en la pancarta i en Rafel amb la carrossa.

Carnestoltes

La Tere i l’Antonio en plena festa!!

FINS L’ANY QUE VE !!!

Comunitats de l’Arca de Catalunya

Xerrada amb el Pare Manel 8

La Fundació Pare Manel www.paremanel.org impulsa projectes que defensen el desenvolupament dels drets i de la qualitat de vida de totes les persones que pateixen exclusió i marginació social. Els àmbits principals on es centren les seves activitats i intervencions són la infància, la joventut, el món penitenciari i el desenvolupament comunitari.

La Fundació té per objectiu bàsic el de potenciar, promoure, impulsar i ajudar a la realització de les accions i/o projectes que porti a terme l'Associació Grup Muntanyès en l'àmbit de la intervenció amb la infància i la joventut en situació de risc social així com en l'àmbit penitenciari.

Jo en això sóc molt fred, no m'impressionen les catedrals com espai diví. Com a obra d'art, algunes... Però quan veig una d'aquestes grans catedrals em recorda les piràmides, que són una meravella... però des de l'Evangeli, crec que he de ser una mica més crític. Quan penso en la quantitat d'esclaus que, mal pagats, malalts, treballant i morint per a construir una casa per a Déu, no ho entenc. I tampoc vull entendre-ho ni hi estic d'acord.

Aprendre de la historia

Hem d'analitzar la història i la realitat, sense desqualificar, ni carregar-nos res. Jo vaig tenir la sort d'aterrar en un barri en el 1976, però abans jo vaig estudiar fora, a París, i allí vaig poder obrir els ulls a una nova realitat: els immigrants espanyols.

Nosaltres vam connectar de seguida amb les treballadores socials i elles ens van demanar d'anar a ajudar. Recordo que anaves a una estació i veies a la gent amb una maleta lligada amb un cordill amb un tros de formatge, un poc de pa i sense ni un duro. Arribaven allà perquè li havien dit al poble que a París hi havia treball. Allà ens vam dedicar a acollir-los, acompanyar-los, buscar-los un treball,... I sabeu qui ens donava treball per als espanyols? Els algerians, que tenien tallers de manipulació. Com canvia la vida! Ara ells són els que vénen de fora.

La prepotència del bo, un allunyament de les fonts.

Però, més conscient o inconscientment, hi ha ficat en mi allò de que “jo sóc bo i puc salvar al món”. Però després -com canta en Sabina- un s'adona que prou té en salvar-se a ell mateix.

Tota aquesta prepotència de la bondat ve d'un allunyament de les fonts que, qualsevol líder al llarg de la història, com Jesús, Mahoma o Buda, ens han donat. I en nom seu muntem uns embulls que és precisament el que Jesús anava a carregar-se. Tenim un enorme prejudici amb l'Islam perquè moltes nacions viuen avui en un fonamentalisme, com els cristians vivien a l'Edat Mitjana, amb les croades per exemple.

Però llavors, què és el que em segueix transformant o transformant-nos? Podem dir: “Déu em crida a rentar als malalts!” Però si rentes a un malalt perquè Déu t'ho mana, més val que pleguis!! Si el teu cor no capta que això és una realitat que cal canviar, perquè ell necessita que el rentin, malament.

Però vulguem o no vulguem aquesta actitud la duem tan endins, que jo tinc necessitat de fer examen de consciència cada dia per a veure tots aquests paranys. De vegades ens pensem que som els bons i que els altres són els dolents. Hi ha voluntaris de presó que critiquen al funcionari, però jo els dic: “Nosaltres entrem, estem una hora i ens en anem. Però tu no saps què és estar aquí dintre vint-i-quatre hores amb un clima de tensió!”. La relació entre professional o funcionari i pres no és fàcil.

També hi ha la prepotència dels bons. Hi havia una pobra dona voluntària, que va arriba el primer dia a la presó i va preguntar al nano: “I tu, què has fet? Per què estàs aquí?” I jo no el vaig deixar contestar, i li vaig dir: “Saps per què? perquè va matar a un que li va preguntar que què havia fet!” Ja t'ho explicarà, si vol!! Aquest és el respecte a la intimitat i a la persona.

Portadors d’una causa, d’una realitat.

El que podem fer avui i sempre, és compartir. Jo no crec en els genis. Sí que sembla que hi ha excepcions, però un no té més veritat, ni més Déu ni més res, que qualsevol dels quals estem aquí. Jo avui us puc explicar moltes anècdotes que la vida m'ha dut, però sobretot vull dir que nosaltres hem de ser portadors d'una causa, d'una realitat.

Però qui són els protagonistes autèntics? És la persona que sofreix. Jo no entenc perquè existeix el sofriment innecessari. Em vaig fer capellà perquè en aquell moment em va semblar la millor manera de respondre a la societat, en una circumstàncies concretes.

La comunitat cristiana Molts de nosaltres tenim l'Evangeli

com a referent i el volem viure, però mai de la vida la història del cristianisme pot ser un vedat tancat.

Jo regento una parròquia: entenem la parròquia com un edifici de pedra o un culte. I la parròquia, la comunitat cristiana, al igual que la civil, han de ser altra cosa i per desgràcia s'ha reduït i s'identifica parròquia a la pedra, als edificis.

L’important no és creure o no creure, sinó viure-

ho o no viure-ho.

Comunitats de l’Arca de Catalunya

Tenim sort o és mèrit propi? El que jo he tingut en la vida és

sort i no pas mèrit. Sovint ens confonem: les religions i l'educació en general fan molt mal a la qüestió dels mèrits. I la conversió mai s'acaba, i no és exclusiva dels creients. Jo crec que he tingut molta sort a la vida i el que intento és ser una mica honest i autocrític, perquè sovint un es creu que és bo per mèrit propi i no per la sort que la vida li ha donat.

Haig de ser-ne conscient, i com diu l'Evangeli, estar despert, atent i ser sincer, encara que m’equivoqui set vegades cada dia! El pitjor és creure que tu ho fas tot bé. Si ets tan perfecte, ja està, no necessites res ni ningú! Com deia Jesús: “Si tan sa estàs, el metge és únicament pels malalts, tu no necessites ningú!”

El més difícil és encarar-se, posar-se davant el mirall i dir: “aquest sóc jo” i a partir d’aquí, mirar la realitat. Sé que tinc molts defectes però també un potencial. Nosaltres, els creients, en diem la llavor de Déu, la divinitat.

Entendre el missatge de Jesús Si jo entenc que Jesús és el Fill

de Déu perquè Déu necessita la conversió de les persones, perquè els homes som dolents i per això envia a Jesús a canviar-nos, no entenc la realitat de Jesús. Si a mi, Jesús no em duu a entendre que dintre de cada ésser viu existeix la divinitat, jo no conec a Jesús. Potser ell és irrepetible i singular, però m'allunya dels altres.

En qualsevol comunitat, cal que surti vitalment d'admetre altres credos. Hi ha gent que em pregunta: “com és que tens tants amics ateus?” Perquè en el que coincidim és en aplicar la justícia, l'alegria, el bon humor. L’important no és creure o no creure, sinó viure-ho o no viure-ho.

Els conflictes Hi ha una cosa en el document

(fa referència al document “Marc de relació” d’Els Avets) que m'agrada molt, com a procés vital de la comunitat de l'Arca en general. De vegades hi ha problemes, tot i que jo crec que són més aviat de llenguatge i estructura.

7

9

Ens hem de fixar que Jesús era un gran provocador. Les tres vegades que diu que no ha vist una fe semblant en tot Israel, va ser a dues dones i un centurió romà. Els fariseus es van empipar perquè creien que ells tenien el poder i eren els hereus de Déu i que fora del judaisme no existeix la salvació.

Aquí ens ajuntem gent que el que volem és compartir la vida amb ells i això és el que ens ha d'ajudar a superar els conflictes.

Mitjans de comunicació Tot ha de servir per a comunicar-

nos. A TV3 van fer uns programes sobre les presons. Eren uns programes molt ben fets perquè el periodista, l’Escribano, és un home molt sensible als temes socials i a la realitat de les presons. Va anar un any sencer amb Casaldàliga per a escriure un llibre preciós, malgrat Casaldàliga no vol cap protagonisme.

Doncs quan van gravar aquest programa sobre les presons em van entrevistar, entre altres. La gent em deia: “T'he vist per la tele”, i jo els preguntava: “I que he dit?”. “Ah no sé, però has sortir molt bé!” Així doncs, per què serveix sortir per la tele?

Experiència d’acompanyament Hi ha un aspecte important:

l'educació és fonamentalment acompanyar-nos mútuament i és una experiència que, a mesura que la vas vivint, la vas entenent. Això és igual que l'amor. Podem haver estudiat totes les històries de l'amor, però fins que un no ha tingut l'experiència d'enamorar-se, no sap el que és. Noto que en la presó experimentes això cada dia. Gràcies als nois tancats, aprens cada dia sobre tu. No ho faig perqué Déu m'ho demani, sinó que intento acceptar que l'altre és així.

A mi m'agraden molt les matemàtiques i durant uns anys feia classes de reforç per a entrar en la universitat als pocs que podien accedir-hi. Hi havia un portuguès, que actualment és enginyer, i va aprovar de seguida i recordo que seguia venint a classe i jo li deia: “Però Martins perquè véns a classe si tu tens més nivell?” I deia “És que aquí em sento tractat com a persona”.

Tractar a la gent com a persona, de la tu a tu. I això ha de sortir inconscientment. Però aquesta realitat jo ja l'he aconseguida? No. Això s'aconsegueix dia a dia. Cal buscar i deixar que això et vagi transformant.

El que passa és que, generalment, acompanyar no és fàcil. La sort que tenim és poder treballar amb aquestes persones. No tant raonablement, sinó més aviat vitalment, experimentem què significa acompanyar. Jo he tingut sempre una educació liberal, mai repressiva. Vaig anar a un col·legi religiós però molt obert, dels Maristes, i tinc una família meravellosa. La persona que més ha influït en la meva vida és el meu pare: tenia aquesta bondat i humanitat que em va marcar profundament. La meva mare sempre ha estat contenta, mai he vist una mala cara a la meva casa i això et va situant a la vida.

Quan jo aterro el 76 a Verdum, com us deia, vaig començar a jugar amb els nois a la placeta. Allí, amb dues pedres com a porteria, com quan jo era nen, vam començar a jugar a futbol, a buscar-nos la vida, demanar samarretes... I les primeres excursions que fèiem ni monitors ni ningú!! Jo anava a la taverna al matí a pagar una ronda de “carajillos” i a demanar qui volia venir amb els nanos d'excursió a Valldoreig. Llavors aconseguia a dues o tres persones i, després, va anar venint gent. Ha estat una història que ha anat creixent a poc a poc, conscients d'aquesta sort i de no pretendre grans objectius. La sort és que hem pogut mantenir-nos i no caure en una gran institució.

Viure en comunitat Això de viure en comunitat és

difícil, a mi em costa. Cadascun té el seu caràcter i viure en comunitat, ho sabeu bé aquells que teniu parella, no és fàcil. Els frecs en el dia a dia, dins la comunitat, creen una seguit de recels. És per això que aquests actes de compartir ens ajuden a mantenir el clima i l’essencial, que és la unitat. El que ens uneix a nosaltres són les actituds. Sentir que estem aquí per les mateixes persones, ens ajuda.

L'educació és fonamentalment acompanyar-nos mútuament.

Comunitats de l’Arca de Catalunya

ZESMO) www.larche-europesud.org

Després, tota la resta, pot establir frecs, problemes... però cal solucionar-los.

Nosaltres hem tingut molta sort amb les ajudes econòmiques però sobretot amb el factor humà. El nostre projecte funciona perquè hi ha un equip, una comunitat.

De vegades es pot exagerar la comunitat, com les sectes per exemple. Però sempre podem caure en el perill -no en el grau suprem d'una secta, és clar- de que el meu jo, la meva manera de ser, no surti, sinó que quedi castrada per la comunitat. En els matrimonis, ho veig en moltes parelles, sovint n’hi ha un que castra, que talla a l'altre i això no és amor, no és vida comunitària. A mi m’agrada la independència. Confonem constantment la unitat amb la uniformitat, per una obsessió pel poder.

El valor de l’actitud vers l’altre Generalment entenem per educar

l'èxit de la meva acció, no l'actitud que jo he de tenir. De vegades em surt la frase: “Ja deia jo que aquest nano acabaria malament!” Com no acabarà malament una persona que ha estat maltractada des de que ha nascut? Jo no justifico el mal. Però és important situar la meva actitud en l'èxit que jo pugui tenir.

Que he après jo? Que la vida és gratuïta. És aquí on jo faig experiència de Déu. Crec que la majoria de la gent que està a la presó, té una dificultat molt forta i inconscient: ells creuen que no són capaços d'enamorar a una noia, de treballar, de tenir una relació amb el veí... I per què no? Perquè des de que ha nascut se li han dit que era un nen dolent. Mai ha fet experiència de ser persona. És molt important que ell pugui fer una procés de tornar a néixer, com deia Jesús. I per a això necessita algú que aposti per ell, que confiï en ell. Això pot portar temps, no s'arregla amb quatre sermons del pare Manel o quatre converses amb el psicòleg. Fins que no pugui experimentar que l’estimen, ell no podrà refer la seva vida. La nostra actitud, encara que sigui difícil, ha de ser aquesta.

Educar és això: confiar en l'altre malgrat no tingui èxit. I això és una actitud de salut mental: el que ens millora a nosaltres és intentar millorar als altres. I en funció d'això, un va fent l'experiència de llibertat.

De forma inconscient hem endimoniat a la gent. Diem: “aquest nen és dolent”, però un nen no pot ser dolent. La persona no és dolenta. Això està marcant el nostre sistema educatiu. Una altra cosa és que siguem capaços de donar resposta a tots els casos que es van donant, que no és fàcil. Alguna cosa li passa al nen perquè actuï així i ens cal ser capaços d'entendre el per què la persona és capaç de fer mal, o per què ha fet aquest mal concret. Jo no dic que calgui dir-li “pobret”, però el plantejament és molt diferent. I les conseqüències que tindrà el tractament en aquesta persona seran també molt diferents. Amb la repressió només, no arreglem res.

Fracàs de la societat i transformació de la realitat

Les presons són el testimoni del nostre fracàs com a societat. De vegades contemples la realitat i et dóna la sensació d'intentar buidar el mar, traient l’aigua per a ficar-la en un foradet de la platja. Però el que hem de fer no és canviar la humanitat sinó assumir la responsabilitat del que un pot fer. Pot existir la guerra, i ... com pot ser que el gran capital mundial estigui dedicat a la droga i al tràfic d'armament? Podem tenir la sensació que tan sols som quatre penjats i que potser se'ns riure de nosaltres: “sou bones persones, que bé!”... Però aquest plantejament ens pot desanimar.

El que em pot donar un sentit a la vida no és quedar-me en aquest sentiment de fracàs sinó, malgrat tot, viure la proximitat de Déu. Jesús deia: “el Regne de Déu està aquí”, què vol dir això? Doncs que el que jo puc fer avui és el que realment és important. El que jo experimento és una gran confiança en les noves generacions. Esteu aquí implicats en una història molt guapa i això també és la realitat. La realitat és la immediatesa, el que jo puc fer. El Regne de Déu està aquí i, malgrat tot, la justícia, la tendresa, el bé és etern i el mal és efímer. Ja sé que és molt bonic dir-ho i sé també que això té condicionaments importants. A una mare que acaba de perdre a un fill per sobredosi jo no li puc dir això, com si Déu permetés aquest mal.

De vegades aquesta és una sensació que tots tenim: per què haig a fer alguna cosa? Val la pena? Però la pregunta que ens hem de fer ha de ser: Què puc aportar jo? Aquesta reflexió me l'he de repetir dia a dia. Que et piquin, però mai dobleguis el genoll! Encara que perdis, fes el que creus que has de fer!

La història forma part d'aquesta experiència personal nostra i, malgrat el pessimisme que a vegades podem tenir al contemplar la societat, hem de confiar. Malgrat tot, encara que caigui la bomba atòmica, creure en l'ésser humà. Els referents de la nostra història ens van ajudant a evolucionar.

La resposta no violenta al conflicte

Hi ha altra cosa important i és que, quan ens agredeixen, ens surt la resposta violenta. Com treballar una resposta sense violència? Hi ha un personatge que jo tinc pendent que és Gandhi. La resposta de Jesús tampoc no és una resposta zelota. Davant de l'abús del capital, una manipulació dels partits polítics, etc, la resposta de Jesús semblaria conformista. Gandhi, aparentment, té més èxit perquè, com sabeu, va donar una solució no violeta al país, encara que hi havia hindús que s'armaven. Perquè davant de tant sofriment, davant de tanta injustícia, hi ha gent que agafa les armes. Com fer reacció no violenta?

A vegades em fa por el conflicte, els frecs en comunitat, però el conflicte ens ajuda a créixer. És important no evitar-lo. Ens fa por que tu i jo tinguem opinions diferents i, en realitat, no passa res. El que passa és que notem que ens empipem interiorment: però de que serveix empipar-se? Hem de treballar-nos-ho.

Espiritualitat i religió L'espiritualitat és una dimensió

de tota persona humana, la religiositat no. Hi ha gent que no creuen en Déu. L'espiritualitat és aquella capacitat que jo tinc per a ser persona. Crec que l'espiritualitat és una dimensió de tots. En les comunitats de l'Arca ningú pot sentir-se separat perquè el que ens uneix és l'essencial.

Xerrada a l’equip d’Els Avets

El que ens millora a nosaltres és intentar millorar als altres. I en funció d'això, un va

fent experiència de llibertat.

Comunitats de l’Arca de Catalunya

El Racó dels Artistes

11

L'Irene i les seves redaccions

La Irene es una chica que tiene 18 años y vive con su familia en Tordera. Desde hace ocho meses viene cada día al taller El Rusc. Antes de estar con nosotros iba a la escuela Horitzó de educación especial en Pineda de Mar, donde estudió hasta los 17 años. Allí aprendió a leer y escribir, así comenzó a hacer redacciones sobre algunos de los temas que a ella le gustaban. Cuando llegó a El Rusc, nos enseñó lo que había aprendido a hacer y quedamos impresionados de esta faceta artística que tiene Irene. Son unos textos muy bien escritos.

1.- ¿Dónde aprendiste a escribir redacciones? En el colegio Horitzó de Pineda de Mar. 2.- ¿Quién te enseñó a hacerlo? Una profesora que ahora no recuerdo como se llama. 3.- ¿Por qué te gusta tanto hacer redacciones ? Porqué puedo explicar cosas buenas que me han pasado a mí. 4.- ¿En qué sitios o momentos te gusta escribir las redacciones ? Donde más me gusta, es en los talleres. 5.- ¿Cuáles son tus temas preferidos? Explicar qué he hecho el fin de semana o alguna cosa que me ha pasado a mí. 6.- ¿Entonces es como un diario personal? Si, igual. 7.- ¿ Las redacciones las inventas tú? Sí, no me ayuda nadie. 8.- ¿Te gusta que se hable de ti en este artículo de la revista? Sí, me hace mucha ilusión. 9.- ¿Quieres decir algo más? Muchísimas gracias a todos.

La Irene, tota concentrada escrivint una de les seves redaccions.

Comunitats de l’Arca de Catalunya

Solidaritat amb Haití

9

12

10

Hace algunos días que regresé de Haití pero siento como si permaneciera allá… allá estoy; y no es porque no haya visto lo suficiente para apreciar la extensión de la catástrofe (en esta ocasión los medios de comunicación no exageraron) sino porque me invade un sentimiento de comunión.

Qué más puedo decir además de “estamos”, como a menudo decimos en Haití. Sí, todos “están”, todos nuestros amigos de El Arca Carrefour, ninguno falleció pero lo decimos con reservas pues al paso de los días nos hemos ido enterando de la muerte de algunos seres cercanos, de un miembro del Consejo de Administración (Shella, Marie Cécile), de un vecino…

El terreno del Kay (hogar, en criollo haitiano) San José, se transformó en zona de campamento para los miembros de El Arca y los vecinos. Todos duermen a la intemperie y esperamos con impaciencia las tiendas de campaña ya que se acerca la temporada de lluvias. Por el momento contamos con toldos que nos sirven de techo temporal y por fortuna las comunidades de América Latina y el Caribe nos hicieron llegar muchas cosas, entre ellas cobijas pues en esta época del año las noches son frescas.

Després del terratrèmol que el passat mes de gener va trasbalsar Haití, ens ha semblat important dedicar un espai de la nostra revista a aquest poble, i més concretament a les dues comunitats de l’Arca, en aquest país: a Port-au-Prince i a Carrefour. La nostra voluntat és apropar-nos i conèixer una mica més la seva vida, les seves dificultats, però sobretot les seves esperances.

Cada dos días se bombea agua y varios vecinos de la colonia vienen a abastecerse. De tres comidas al día pasamos a dos; no sabemos qué pasará mañana así que procuramos mantener una reserva.

Un ingeniero local y un arquitecto de una asociación quebequense vinieron a hacer una primera evaluación de los daños materiales: la escuela y las dos edificaciones del taller soportaron el siniestro, el Kay San José también, pero necesita reparaciones importantes.

Las dos capillas y los Kays Santa Bernadette y San Juan Bautista deben ser demolidos.

Así que la esperanza de poder reinstalarse en los hogares, en el corto plazo, es poca. Pero a pesar de eso, la vida retoma su curso tranquilamente y Jacqueline, Évelyne y el equipo de asistentes le dan paso y organizan para procurar el bienestar de todos y porque ¡hay que honrar la vida que tenemos! Esa es la razón por la que se ha reiniciado el trabajo a medio tiempo y que después de una gran limpieza en la escuela, los niños de la comunidad y de la colonia podrán regresar a “l’ekol kè Kontan”

La Solange

En Jean Robert amb el capellà

Colors i imatges d’esperança a la

comunitat d’Haití

■ Isabelle Robert, Coordinadora delegada de Quebec per Haití.

Comunitats de l’Arca de Catalunya

13

Un negoci segur. Per Mn. Josep Perich

En compañía de Jonathan, doce miembros de Carrefour viajaron a Chantal en donde fueron acogidos e integrados a la vida de la comunidad de El Arca Chantal. Como se les informó, al siguiente día de su llegada, Jonás, uno de los fundadores de la comunidad regresó al Señor. Jonás, una raíz y sustento de la comunidad, dejó su lugar…

Los días en Carrefour empiezan y terminan con un tiempo de oración. Cada noche, Jacqueline lee las cartas y los mensajes enviados de varias partes del mundo. Esas muestras de solidaridad alimentan la esperanza y permiten, a falta de poder reconstruir los hogares de forma inmediata, al menos reconstruir el sueño, poco a poco. Mi sueño es regresar a fin de mes.

Dos comerciants del calçat es troben en un país africà. Un és optimista i l’altre pessimista. El pessimista diu: “Aquí no hi ha res a fer, tothom va descalç”. L’optimista diu: “Aquí hi ha un negoci segur, ningú va calçat!”

A quinze quilòmetres de Port-au-Prince, capital d’Haití, hi tenim una comunitat de l’Arca, com la d’El Rusc o Els Avets. Sortosament no han tingut cap víctima però ara els toca viure al carrer. Claude, una persona amb discapacitat d’aquesta comunitat, quan li preguntem telefònicament, per la catàstrofe, ens respon: “Ei! No ho saps? Encara hi ha gent vivia!” El seu monitor hi afegeix: “Sí, malgrat tots els terratrèmols econòmics, socials, polítics i geològics; malgrat totes les proves que aquest país d’Haití viu des de la seva fundació, ara fa dos-cents anys, la vida ressorgeix, la vida és més forta”.

Quan la vida ens dóna mil i una raons per a plorar, no podem abaixar els braços. Hem de reaccionar amb mil i una raons per les quals tenim dret a somriure. El pobre no és un pobre, és un oprimit, però que té força, pensa, pot organitzar-se i pot ser feliç.

Quantes persones durant aquests dies hauran passat hores davant la pantalla contemplant morbosament escenes dramàtiques d’Haití, però insensibles de cara a fer un gest solidari. Però també és veritat que moltes persones, i sovint no les més adinerades, han fet aportacions que, de ben segur no quedaran sense recompensa. I és que “tot és relatiu excepte Déu i la fam” (Pere Casaldàliga). I per trobar Déu a tots ens cal caminar cap avall, cap a les víctimes d’aquest món, perquè és on Ell s’hi troba amb més densitat. “En la mesura que siguem capaços de desclavar crucificats de les seves creus, serem també ressuscitadors (analògicament), treballadors per la justícia de les víctimes d’avui. I ressuscitarem en la mesura que siguem ressuscitadors.” (Jon Sobrino).

Els profetes de calamitats, sense aixecar-se del sofà, ens volen fer creure que, davant dels cada vegada més nombrosos “descalços” del nostre món, no hi ha res a fer. Nosaltres podem demostrar-los amb fets, que podem retornar les ganes de viure, de lluitar i de somriure dels “descalços” d’Haití.

Estiguem-ne segurs: és el millor “negoci” que podem fer !!

La Bernadette amb una assistent

Article extret de Punto de Encuentro internacional nº 13.

SI VOLEU FER ALGUNA APORTACIÓ PER LES

COMUNITATS DE L’ARCA D’HAITÍ, HO

PODEU FER A: Nom del Banc: BPD BANK Nom del compte: ARCA ZONA AMERICA LATINA Y CARIBE Número de compte: 47493 ABA 026010757 SWIFT BPIBUS33BIC

Imatges de les comunitats haitianes

abans del terratrèmol.

Comunitats de l’Arca de Catalunya

El protagonista

14

Jordi Pérez Camarena

Mónica: Cuando yo vivía en La Olivera también estaba Jordi P. Ayuda en el hogar. Hacemos bromas y nos reímos juntos. Pere: És un bon company. Josep: És un bon noi, és el meu amic. Elisa: Estamos juntos en casa, nos lo pasamos bien y nos queremos mucho. Xavi: És un bon amic. Ens veiem algun diumenge a l’autocar quan pugem de Barcelona. Rosa: És molt bromista i molt guapo, molt simpàtic. Molt treballador, quan vol! Montse: És molt treballador ! Jordi G: És molt bona persona i no s’enfada gaire. No ajuda gaire a la llar. A vegades fa bromes i no les entenc. És una mica desordenat. Isabel: És molt bon company i sempre em fa petons

UN COLOR: el blau.

UN ANIMAL: l’elefant.

UN HOBBY: el futbol.

UNA CANÇÓ: “Tot el camp, és un clam,

som la gent blau grana…”

UN PAÍS: Catalunya.

UN MENJAR: els macarrons.

UN EQUIP DE FUTBOL: El Barça.

UN DESIG: felicitar al meu pare, en

Josep.

Dos moments del Programa Tàndem, fent una activitat amb infants

En Jordi amb l’Antonio a la llar Els Avets

Al Jordi li agrada molt treballar

Escoltar la ràdio és un dels hobbies preferits d’aquest gran Culé !

Respostes ràpides ...

A en Jordi li agrada molt el futbol i llegir l’Sport. Li encanta passejar pel poble, anar a prendre alguna cosa i sobretot escoltar la radio, per estar al dia de totes les notícies. Té molta memòria i és un crac recordant les capitals de tots els països del món !!!

Comunitats de l’Arca de Catalunya

Noticies

15

La Lola i en Josep

El racó d’en Picanyol

A reveure Bruno !!

Durant quatre anys en Bruno Grandgeorge ha estat acompanyant les comunitats de Catalunya com a coordinador. Durant aquest temps ens hem anat coneixent mútuament, fins arribar a una bona amistat.

Són moltes les coses que han passat durant aquest temps i molts els canvis que s’han viscut a El Rusc i a Els Avets: el camí de consolidació de les dues comunitats per separat i l’engegada de molts projectes de futur.

Ell ha estat testimoni d’aquest nostre procés, malgrat les dificultats i els entrebancs que van sorgint en el dia a dia, i ens ha acompanyat i donat suport sempre des del respecte, amb una actitud d’escolta i obertura, que agraïm profundament.

També ha començat, durant aquest temps, els contactes amb un grup de Madrid que volen fundar una comunitat de l’Arca, acompanyant-los en els seus inicis.

A principi de 2010, i amb el canvi d’estructures de l’Arca

Internacional, hi ha hagut un canvi i, a partir d’ara, la responsabilitat de coordinadora–delegada l’entomarà la Guenda, d’Itàlia.

Aquestes quatre línies volen ser un gest d’agraïment a en Bruno de part de totes les persones d’El Rusc i Els Avets, per tots aquests anys de dedicació, de sensibilitat, de respecte, de diàleg, de coneixença, d’amistat... I com diu l’Elisa de la llar Els Avets, cada vegada que algú passa per aquí: “Bruno, ja saps que aquí tens casa teva i pots tornar quan vulguis!”

MOLTES GRÀCIES BRUNO PER EL TEU SUPORT I AMISTAT !!

Nova coordinadora-delegada Donem la benvinguda a la Guenda que, a partir del mes de maig serà la Coordinadora - delegada per a les comunitats de Catalunya. La Guenda és italiana i amb una llarga trajectòria a les comunitats de l’Arca. Ha estat responsable de la comunitat Il Chicco de Roma i fundadora de la Comunitat Arco Baleno de Bologna. Actualment farà la coordinació de les comunitats de Catalunya: El Rusc, Els Avets i el projecte de Madrid i també de les comunitats d’Itàlia: Il Chicco i Arco Baleno.

Molt benvinguda Guenda!!

Comunitats de l’Arca de Catalunya

Ajuntament Tordera

A vegades, el recurs més important de tots pot ser un petit gest de bondat d’algú que és pobre. La mirada gentil d’una persona vulnerable és sovint la que ens relaxa, la que toca el nostre cor i

ens recorda què és allò essencial. Jean Vanier

L’Esteve viu a la llar Els Avets

L’Enriqueta viu a la llar El Rusc

En Josep viu a la llar El Petit Príncep

La Montse viu a la llar L’Olivera