Elegies de la represa VI

No em preguntis, amor, per què t'estimo,

si no trobo raons. ¿Però podria dir-te del rossinyol la meravella

ni el batec de la sang, ni la segura dolcesa de l'arrel dins de la terra,

ni aquest plorar suau de les estrelles?¿És que sabries, cert, l'ardent misterid'unes ales signant l'atzur en calma,

o el fluir de la font, o de la brancaaquest respir beat quan l'aire passa?...

No em preguntis, amor, per què t'estimo,

si et tenia dins meu i ni sabriaja veure't com a tu, perquè respiresdintre del meu respir, si dels meus

somnisets l'únic somni viu que no podria

arrabassar la Mort...

Presència i record (1952)

Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-1985). Poetessa i

narradora. Forma part de la generació de la

República i es va donar a conèixer als anys trenta

amb la publicació d’Epigrames i cançons (1938),

però va veure frustrada la seva joventut amb la

guerra i va haver de viure l’exili interior. La seva

poesia es troba influïda pel mestratge de Carles

Riba, tant en els models formals com en el refús de

la superficialitat i el barroquisme, i també pel seu

pas per l’Escola de Bibliotecàries. Amb les bases de

la preceptiva formal i ideològica del noucentisme,

construeix una poesia que tendeix progressivament

al post simbolisme i s’inclou en la línia del

simbolisme europeu.

La seva obra és breu i es troba recollida en dos

volums: Poesia (1981) i Contes (1985). Conrea

també l'assaig i la crítica literària (sobre Ausiàs

Marc, especialment).

El postsimbolisme:És el corrent cultural que arribarà a produir-se a Catalunya entre els anys vint i trenta,

heredant la tradició simbolista portada fins als extrems de la complexitat de la poesia

simbolista.

Trets principals

1.És un corrent cultural que desemboca en el que s'ha anomenat

poesia pura.

2.La poesia extrema el seu hermetisme i la seva dificultat.

3.El llenguatge se sotmet a una elaboració intel·lectual i a un intens

treball per tal d’arribar al valor absolut i a la suggestió sensual.

4.Les imatges literàries esdevenen símbols.

5.La poesia es veu influïda decisivament pels esdeveniments polítics

del país.

A quest poema exposa la irracionalitat de l’amor. L’autora es pregunta si seria capaç d’explicar

algunes situacions que aparentment són més senzilles, perquè si no ho pogués fer, li seria més

difícil encara descriure i argumentar aquest sentiment. Continua qüestionant al seu estimat si ell

podria fer-ho. Després, es diu que l’estimat està tan present en el seu interior que ja forma part

d’ella i no pot identificar-lo com a una altra persona. Per últim, expressa la pervivència del seu

sentiment amorós fins i tot després de la mort.

El poema comença amb una oració que destaca la irracionalitat de l’amor (v.1-2) que serà repetida

(v.11). Immediatament després, l’autora utilitza una pregunta retòrica (v.2-6) dirigida a ella mateixa per a

remarcar que no es capaç d’explicar situacions fàcilment reconeixibles com la meravella del rossinyol

(v.3) o les arrels dins de la terra (v.5) i, per tant, té menys capacitat encara per a descriure el seu amor,

un sentiment molt complexe.

Els versos que segueixen tornen a ser una pregunta retòrica (v.7-10), però aquesta vegada el seu

destinatari és l’estimat de la poeta, al qual reta a explicar ell algunes situacions també conegudes, com el

fluir de la font. En aquest punt (v.11) s’inicia la segona part del poema, la qual és encapçalada per l’oració

del començament i que, en la seva continuació, també presenta una estructura formal semblant ja que

l’oració negativa inicial és seguida en ambdós versos per una oració condicional ( “...si no trobo raons.” i

“si et tenia dins meu i ni sabria ja...” ), recurs que s’anomena paral·lelisme.

A continuació, el poema entra a la recta final expressant a l’estimat tot l’amor que se sent per ell, el qual

arriba als límits de tenir-lo tan present en el seu interior (v.13-14) que forma part de la pròpia poeta (v.12-

14) i l’impedeix no associar-lo en ella mateixa. Per últim, acaba d’exaltar el seu sentiment envers l’altra

persona prenent la clàssica idea que expressa que el sentiment és tan fort que la mort no li suposa cap

impediment (v.15-16).

El poema és decasíl·lab (exceptuant l’últim vers, que és hexasíl·lab), té una única estrofa de setze

versos lliures d’art major. A més, no hi ha rima fonètica, s’observa un accent fix a la sisena síl·laba

utilitzant monosíl·labs o paraules agudes i els versos acaben amb una paraula plana, de manera

que segueix la tradició medieval catalana.

Pel que fa als recursos estilístics, el poema inclou una anàfora, perquè es repeteix l’oració negativa

que l’encapçala: “No em preguntis, amor, per què t'estimo”, i un paral·lelisme, ja que hi ha una

semblança formal en les frases que segueixen l’anàfora. Per acabar, hi apareixen dues preguntes

retòriques, és a dir, dues qüestions que no esperen ni necessiten resposta, i una metàfora per tal

de referir-se al cel, degut a la seva semblança cromàtica amb l’atzur.

A Mallorca, durant la guerra civil

Verdegen encara aquells campsi duren aquelles arbredesi damunt del mateix atzur

es retallen les meves muntanyes.Allí les pedres invoquen sempre

la pluja difícil, la pluja blavaque ve de tu, cadena clara,serra, plaer, claror meva!

Sóc avar de la llum que em resta dins els  ullsi que em fa tremolar quan et recordo!Ara els jardins hi són com músiques

i em torben , em fatiguen com en un tedi lent.El cor de la tardor ja s'hi marceix,concertat amb fumeres delicades.I les herbes es cremen a turons

de cacera, entre somnis de setembrei borres entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,com en la nit les flames a la fosca.

Imitació del foc (1938)

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma de Mallorca, 1913 - el Brull (Osona), 1938). Poeta, assagista i

traductor. És autor d’una obra poc extensa, però d’una gran intensitat. El seu esclat poètic es produeix

durant els anys trenta, coincidint amb el seu pas per Barcelona, en els quals abandona les primeres

provatures i inicia una obra de gran exigència. El contacte amb Salvador Espriu és, a més, determinant

per a la seva vida.

El 1933 publica Nou poemes, que és un llibre que demostra l’interès del poeta per les noves

tendències europees ja que s’aproxima al postsimbolisme. Rosselló-Pòrcel, posteriorment,

experimentarà amb la tradició barroca, mantindrà una particular visió dels elements reals, procedent

d’una reinterpretació del costumisme inicial, i acabarà per assolir una molt particular interpretació de la

poesia popular i de la poesia pura. Imitació del foc(1938) és el seu llibre emblema on es mostra, tot i la

jovenesa de l’autor i els temps de guerra que es vivien en el seu entorn, totes les seves influències

literàries.

El postsimbolisme:És el corrent cultural que arribarà a produir-se a Catalunya entre els anys vint i trenta,

heredant la tradició simbolista portada fins als extrems de la complexitat de la poesia

simbolista.

Trets principals

1.És un corrent cultural que desemboca en el que s'ha anomenat

poesia pura.

2.La poesia extrema el seu hermetisme i la seva dificultat.

3.El llenguatge se sotmet a una elaboració intel·lectual i a un intens

treball per tal d’arribar al valor absolut i a la suggestió sensual.

4.Les imatges literàries esdevenen símbols.

5.La poesia es veu influïda decisivament pels esdeveniments polítics

del país.

Per començar, s’ambienta en un paisatge mallorquí parlant de les seves altes muntanyes, amb els

seus prats i la seva vegetació propis. Després, es fa referència a la pluja, que té el seu origen en el

mateix paisatge, en les seves muntanyes, i que il·lumina l’emotivitat del record de l’autor. A més, la

llum del paisatge li permet viure la seva enyorança.

Continua la seva descripció de l’ambient, però ara canvia les herbes que verdejaven per herbes que

cremen; també canvia les arbredes per jardins;i, per últim, el cel del dia passa a ser el capvespre. Per

últim, acaba aclarint que el paisatge i el jo ja són una sola cosa, com ho són la flama i la fosca.

El poema comença ambientant al lector en un paisatge que s’identifica al mallorquí, per la

procedència del poema. Ho fa fent referència dels elements típics de la seva terra (v.1-4).A

continuació, observem com parla de les pedres de sobre la muntanya (v.5), tot personificant-les amb

la seva suposada capacitat d’invocació de les pluges, a les quals fa referència utilitzant un epítet amb

el color blau d’aquesta, que tenen el seu origen en el paisatge descrit en el poema. Aquest paisatge

il·lumina la seva emoció ja que li permet pensar que aquesta mateixa llum que transmet li ofereix la

possibilitat d’enyorar la seva estimada terra i el seu paisatge, i per expressar-ho utilitza una metàfora

dient que és avar de la llum(v.5-10).

Després, expressa la fi de la tardor tot personificant aquesta estació dotant-li de “cor”(v.13) i canvia el

seu paisatge descrit anteriorment per un altre de més trist i destruït (v.13-17): amb fumeres delicades,

herbes cremades (v.15) i fent referència a la nit. Sembla ser que aquesta evolució del paisatge es deu

a la descripció, en aquests últims versos, de l’ actual situació de l’ambient, atacat i modificat per la

barbàrie feixista.

Finalment, el poeta conclou el seu poema amb una brillant comparació que apel·la a la similitud entre

la fusió del poeta i el paisatge mallorquí (v.18) com la de la foscor i les flames.

El poema té dues estrofes de disset i dos versos, respectivament, que són lliures i d’art variat. Aquest

poema és irregular i té: els vuit primers versos octosíl·labs, el 9 i el 12 alexandrins, i els set últims són

decasíl·labs.

Respecte a les figures retòriques que apareixen al poema, podem observar diverses metàfores en les

quals s’utilitzen unes paraules amb un significat o en un context diferent de l’habitual, i un parell de

personificacions que donen qualitats humanes a éssers inanimats. A més, apareix un epítet, el qual

descriu un tret inherent de l’element que acompanya. Finalment, al final del poema, trobem una

comparació establerta entre la fusió del paisatje i el poeta com les flames a la fosca.

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d'ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,

que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze

que de torres altíssimes s'allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

5 de març 1939

Poesies i altres escrits (1947)

Màrius Torres (Lleida, 1910-Sant Quirze Safaja, 1942) és un poeta de gran musicalitat i profunditat. La

seva obra vé molt condicionada per la tuberculosi que va patir. Torres construeix, amb la força de la

coneixença certa , el tema de la mort, de la temporalitat, de la solitud...Amb la influència inicial del seu

pare en el tractament de l’esperit com a entitat fenomènica i amb la posterior malaltia, la seva poesia

assoleix un del graus més elevats de finor espiritual.

L’obra de Màrius Torres va ser escrita durant el període de

la Guerra Civil i la immediata postguerra, motius pels quals

s’hi reflecteix una simbiosi entre el sofriment físic del dia a

dia del poeta i el patiment col·lectiu de la pàtria vençuda; és

per això que la poesia és l’estela fina i afuada d’aquestes

crisis convertides en art. A més, rep una gran influència del

simbolisme francès, que es veu reflectida en la gran

musicalitat i rigor dels seus versos a l’hora d’organitzar-se.

El seu treball més important és Poesies (1947), el qual va

influir notablement en els escriptors dels primers trenta anys

de la postguerra.

El simbolismeSorgeix com a reacció contra el realisme, i és, per tant, una espècie de Neoromanticisme que

s’oposa a la fredor del realisme i al “vers gelat” del Parnàs. Aquest moviment s’inicia de la mà

de Charles Baudelaire, un moviment que revolucionaria l’actitud poètica, encara que el principal

precursor ha estat el poeta Edgar Allan Poe.

Moviment que neix a França des d’on es dirigeix als altres països.

Trets principals

1.L’art ha de tenir el propòsit de captar les veritats absolutes a les quals

només es pot accedir per mètodes indirectes.

2.Escriptura d’alt nivell metafòric i suggerent, dotant a imatges o objectes de

significat simbòlic.

3.Alliberament de les tècniques de versificació per assolir un alt grau de

fluïdesa tot apropant-se al vers lliure.

4.Desig d’evocar, més aviat que de descriure, utilitzant imatges simbòliques

per plasmar l’estat anímic i psicològic del poeta.

Primerament, ens situa en el temps de la derrota de la Catalunya esperançada amb ideals republicans i

de llibertat, els quals són frustrats a mans dels feixistes. Seguidament, apel·la a la Pàtria demanant

ajuda i protecció als seus fills que mai trairà, i esperant que els parli. Continua desitjant que arribi una

nova generació que segueixi la construcció de la ciutat d’ideals que ja s’havia començat i que està sent

desfeta en aquests temps d’opressió. Al final, s’explica que la ciutat ideal té una veu amb tanta força

que arribarà a tots els racons i donarà ànims a tots els derrotats, i esperançarà tots els exiliats.

El poema és un sonet que en el seu primer quartet situa al lector en els temps finals de la Guerra Civil, que

són temps de derrota per a Catalunya degut a la invasió feixista, a la qual es fa referència a través d’una

metàfora (v.1) i, per tant, de frustració de tot allò aconseguit i amb esperança d’aconseguir (v.2) des de

l’arribada de la Segona República Espanyola. En aquest segon vers aparereix el recurs de la metonímia ja

que a Catalunya se la denomina ‘ciutat’. En els versos que continuen, el poeta apel·la a la Pàtria

(Catalunya) demanant ajuda i protecció per als seus fills, els catalans, derrotats (v.3), i l’exalta a través

d’una personificació en la qual es nega que la terra tingui la qualitat humana de poder mentir o trair (v.4).

El segon quartet reprén una personificació de Catalunya per demanar que parli als seus fills (v.5-6) dient-los

el que han de fer. Después d’això, el poeta transmet un pessimisme pel fet que ja no es pot guanyar la

guerra (v.6), però, alhora, també l’esperança d’un futur en el qual les generacions que vinguin després

continuin la realització dels ideals catalanistes i republicans (v.7-8), fent-ho per mitjà d’una metàfora

d’extremat simbolisme ( braços més lliures que construiran aquesta idea).

A la tercera estrofa, el poeta apel·la a la importància d’aquesta construcció de l’ideal exposant que es

mantindrà en el record (v.9) i insisteix en el fet que potser aquests ideals tornaran en un futur i, amb

ells, portaran esperança i felicitat (v.10-11).

Per acabar, el poeta complica el seu estil i combina una matàfora amb una personificació per tal de

transmetre la idea que el país ideal té tanta empenta i fe, simbolitzades com la veu de la terra

(personificació), que arribarà a tot arreu (v.12-13) com el so de les campanades arriba a tots els camins

(metàfora, perquè ho expressa directament d’aquesta forma). Per acabar, a l’últim vers, el poeta utilitza

una nova metàfora per a expressar que l’estesa veu de la terra animarà els derrotats, els republicans, i

donarà esperança als exiliats (v.14), els quals són anomenats ‘peregrins’ a causa del seu carácter viatger.

És un sonet format per dos quartets i dos tercets de versos alexandrins (és a dir, d’art major) que

segueixen l’esquema de rima: 12A/12B/12A/12B // 12C/12D/12C/12D // 12E/12F/12F // 12G/12H/12H.

Respecte els recursos literaris, hi apareixen molts. Destaquen les seves metàfores, en les quals

s’utilitzen unes paraules amb un significat o en un context diferent de l’habitual, i les seves

personificacions, en les quals s’atribueixen qualitats pròpies dels humans a éssers inanimats.

També es pot trobar una metonímia en el títol, on es designa una realitat(país) amb el nom d’una

altra(ciutat); un asíndeton causat per la falta de conjuncions en el primer tercet; i un hipèrbaton que

causa l’alteració de l’ordre lògic de les paraules.

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924).

Conegut sobretot com a poeta, és autor també

d’articles, de manifestos i d’altres proses de caire polític

i social. La seva obra és marcada per l’inconformisme,

l’idealisme i l’ombra d’una mort precoç. Els seus

poemes, que tenen influències avantguardistes però

també tradicionals, evolucionen des de Poemes en

ondes hertzianes (1919) passant per La gesta dels

estels (1922) i culminant amb l’entusiasme vital del

poeta a El poema de la rosa als llavis (1923). Mor de

tuberculosi el 1924. La ciutat de Barcelona el recorda

amb un monument al Moll de la Fusta, al peu del qual hi

ha reproduït el poema “Nocturn per a acordió”, que fa

referència a l’època en què l’autor va fer-hi de vigilant

nocturn. La seva obra poètica ha estat profusament

difosa al gran públic, sobretot a partir de les

musicacions i recitacions de uns quants cantautors

catalans.

Aquest poema pertany al moviment d’avantguardes, que engloba totes aquelles obres escrites al final

del segle XIX i principis de segle XX que volen canviar l'estil imperant fins aleshores. No és un

moviment sinó un conjunt de moviments que tenen en comú les ànsies de modernitat i el desig de

renovació i experimentació formal.

Aquesta literatura participa de la fascinació pel progrés i les màquines que influirà també a l'art

abstracte. El conjunt de moviments que formen l’avantguardisme, són: futurisme, ultraisme,

creacionisme, dadaisme, surrealisme i cubisme. En aquest últim moviment pertany el cal·ligrama “com

sé que es besa”, el cubisme va ser un moviment nascut a les arts pictòriques, on es feien quadres

basats en figures geomètriques.

Avantguardisme

La seva adaptació a la literatura va suposar una nova atenció a l'aspecte gràfic dels textos, el paper

dels espais en blancs i de la tipografia.

Com sé que es besa és un cal·ligrama, és a dir, un text, una frase o paraula, generalment poètic, en

què s'utilitza la disposició de les paraules, la tipografia o la cal·ligrafia per tal de representar el contingut

del poema. Les paraules que componen el poema dibuixen o formen un personatge, un animal, un

paisatge o qualsevol objecte imaginable. El terme prové del francès calligramme.

Com sé que es besa, és el segon dels dos cal·ligrames d’EL poema de la rosa als llavi. Aquest poema

intenta narrar la coneixença, el festeig i la consumació carnal d’una relació entre el jo lírica i la dona.

El cal·ligrama que alterna el català i el francès, pren la forma de un vaixell veler, fragmentat en quatre

parts: el casc que ens situa geogràficament en el lloc de la acció en el port de Marsella; un primer pal

amb bandera és la súplica d’ una noia enamorada, que li reclama al mariner-poeta en francès una

besada ; un segon pal, amb el vers que serveix per subtitular el poema i que explicita l’acció de la

possessió amorosa tal com la pensa el mariner; i les veles que remarquen que en tot joc amorós hi ha

el perill de presencia de corsaris que poden prendre i endur-se’n l’enamorada Aquest cal·ligrama està

escrit originalment en tinta blava, intentant simbolitzar el mar.

A més, en aquest poema hi ha un gran to eròtic i religiós, ja que la noia que “resa” converteix les

seves paraules d’incitació eròtica en una pregària, és a dir, s’expressa en termes religiosos l’erotisme

del cos humà. L’autor escenifica un triangle amorós entre el jo líric, el corsari i la dona.

“Com sé qu es besa” és un cal·ligrama que pertany al recull “El poema de la rosa als llavis” de Joan

Salvat-Papasseit. El cal·ligrama es correspon amb els moviments d’avantguarda, especialment al

cubisme, d’on són propis els cal·ligrames.

Aquest cal·ligrama està estructurat en quatre parts, el casc, els dos màstils i les veles, la nostra primera

impressió ha sigut que el que es consideren veles representava el vent. El fet que utilitzi el blau per a

evocar el mar i la senzillesa de les formes fa que sigui més entenedor i agradable.

Cada vers del cal·ligrama representa un personatge o una part de l’escena descrita: els dos màstils, amb

les banderes corresponents, fan referència a la relació amorosa entre la noia i el mariner-poeta; les veles

o el vent parlen del perill de corsaris en una relació amorosa d’aquest estil i el casc situa l’acció al port de

Marsella.

Combina el català i el francès, el francès l’utilitza quan parla la noia, que s’entén que és francesa, i quan

situa l’acció en el port de Marsella. Per posar ènfasi en el fet que la història no passa a Catalunya, sinó a

França. El català, doncs, és utilitzat quan el poeta fa referència als seus propis sentiments i intencions;

remarcant amb l’idioma la seva nacionalitat.