LA

RATLLA GROGA

ABRIL 2016/ NÚMERO XIX

2 | LARATLLAGROGA

Índex

Pàg. 4/5 EfemèridePàg. 6/7 Carnestoltes

Pàg. 8/9 Promesa de futur

Pàg. 10/11 3 x 3

Pàg. 12 RecomanacionsPàg. 16/17 Deu coses que cal fer abans de marxar del Santa Anna

Pàg. 13 Llar, dolça llar

Pàg. 14/15 Entrevista

Pàg. 18/19 Papis pesatsPàg. 20/21 Cartes a la directora

Pàg. 24/25 Crítiques

Pàg. 22/23 L’altre costat de la força

Pàg. 28/31 EntretenimentPàg. 26/27 Caramelles

| 3LARATLLAGROGA

EditorialEstimadíssims lectores i lectors, Abans que res, voldríem donar-vos les gràcies a tots per l’acollida que va rebre l’an-terior número, i per comprar i llegir la revista de l’escola. Com cada any, ja arriba Sant Jordi i, per tant, no podia faltar l’exemplar de La Ratlla Groga corresponent a aquesta data. Llibres i roses ompliran dissabte els carrers, fent del 23 d’abril una jornada dedicada a les parelles, als petits i grans lectors i, sobretot, als Jordis, Jordines i Georgines (que sovint queden en un segon pla el dia del seu sant) als quals, des de la redacció, felicitem amb antelació.Sense deixar de ser un reflex de tot el que passa a l’escola, hem volgut incorporar noves seccions a la revista que la doten d’un punt de vista més personal. Nogens-menys, per ser l’exemplar de St. Jordi, les roses i la literatura havien d’aparèixer en aquestes pàgines indiscutiblement.Així doncs, us desitgem a tots un feliç Sant Jordi i, si no us decidiu per quin llibre començar a llegir, gaudiu d’aquest número de La Ratlla Groga en el qual hem diposi-tat tota la nostra passió!

Redacció: Núria Cantó, Núria Cugat, Camil·la De Mas, Erola Ferragut, Anna Gispert, Sara Hamann, Abril Morales, Sira Vives.Maquetació: Núria Cantó, Camil·la De Mas, Sira Vives.Fotografia: Núria Cugat, Sofia Galbas.Equip de professors: Àlex Gómez, Carlota PoloPortada: alumnes de P4

4 | LARATLLAGROGA

No és casualitat que el dia del llibre coincideixi amb la data de la mort de dos dels grans autors de la literatura universal: William Shakespeare i Miguel de Cervantes. Aquest any es commemoren els 400 anys des que ambdós autors van morir, però sense morir completament. De tota manera ja sabeu que això és normal; tot el que viu ha de morir, i anar de la Natura fins a l’Eternitat. Les seves obres de valor universal són eternes; ara encara són llegides. Ells potser van morir l’any 1616, però seguiran vius en tots aquells que tinguin un Quixot, un Hamlet o un Macbeth dins seu. Qui hauria pensat que la figura d’una mort, que en qualsevol vestit que vingui, és espantosa, enlloc d’enterrar per sempre les seves paraules les faria brillar com mai abans?

William Shakespeare fou un dramaturg, poeta i actor anglès, considerat un dels més grans de la literatura universal. Les seves obres han estat traduïdes a les principals llengües, i continuen repre-sentant-se per tot el món. A més, moltes cites i neologismes provinents dels seus textos han passat a formar part de l’ús quotidià, tant en anglès com en altres llengües. Amb el pas del temps, s’ha especulat molt sobre la seva vida, qüestionant la seva sexualitat o la seva afiliació religiosa. Algunes de les seves obres més recomanables són Hamlet, Macbeth, Otel·lo, o El rei Lear, juntament amb els seus Sonets.

Romeu i Julieta és també una de les obres de Shakespeare per excel·lència. Parla de quelcom tant simple i alhora tan complex com és l’amor. Algú que no hagi sentit mai amor, l’entendrà amb Romeu i Julieta. Perquè mai hi havia un conte de tant de dolor com aquest de Julieta, i Romeu, el seu amor. No el regaleu a ningú aquest proper dia del llibre?!

Miguel de Cervantes va ser un escriptor castellà conegut sobretot per la seva novel·la El Quixot. Es considera un dels autors més influents de la literatura universal, i les seves obres han inspirat adaptacions cinematogràfiques i han modificat la manera d’entendre la novel·la, especialment en l’àmbit hispànic i anglès.

Crítica literaria, bogeria, llibertat, injustícia... Don Quijote de la Mancha. Tothom coneix la famosa frase en un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme... Intenteu imaginar una manera millor de començar una novel·la no precisament curta. Una manera que tothom recordi. Un frase que et situï de seguida sense realment dir-te res. Si se us acut alguna... no dubteu a començar a escriure. Però abans... busqueu el volum de Cervantes, poseu-vos còmodes a la vostra butaca preferida, i comenceu a llegir, que s’acosta el dia del llibre!

Per què Cervantes és tan gran? Per què és Shakespeare tan sublim? Les seves obres tenen un va- lor que les fa ser igualment eternes, atemporals i universals com belles. Les llegim nosaltres, i les seguiran llegint els fills dels fills dels nostres fills, perquè aconsegueixen que ens puguem identifi-car amb els seus personatges. Parlen d’algun aspecte nostre, que potser tenim o potser no, però aconsegueixen que les seves obres tinguin el mateix sentit ara, fa quatre-cents anys o d’aquí a un centenar. Estableixen unes bases que tots els escriptors posteriors intentaran seguir. Marquen indis-cutiblement un gran moment, un inici i un final en la literatura universal.

Probablement mai us heu parat a pensar en tot això, però potser ara que és Sant Jordi podríeu en-frontar-vos a una de les lectures que us proposem, i atrevir-vos a viure les passions del Romeu o la Julieta, del Quixot o la Dulcinea que dueu ben amagat a dins.

Efemèride: Shakespeare i Miguel de CervantesAnna Gispert i Abril Morales

| 5LARATLLAGROGA

Shall I compare thee to a summer’s day? Thou art more lovely and more temperate.Rough winds do shake the darling buds of May, And summer’s lease hath all too short a date.

Sometime too hot the eye of heaven shines, And often is his gold complexion dimmed, And every fair from fair sometime declines, By chance or nature’s changing course untrimmed;

But thy eternal summer shall not fade Nor lose possession of that fair thou ow’st, Nor shall death brag thou wander’st in his shadeWhen in eternal lines to time thou grow’st.

So long as men can breathe or eyes can see, So long lives this, and this gives life to thee.

Shakespeare, sonet 18.

És que puc comparar-te a un jorn d’estiu, quan tu ets més adorable i més clement?Brots tendres bat l’oratge intempestiu i el bon temps s’interromp sobtadament.

Hi ha cops que un fulgor ardent el cel dominai cops que l’or del cel a penes dura; tota bellesa fatalment declinaper l’atzar o pel curs de la Natura.

Però jo veig perenne el teu estati sense perdre un bri de gentilesa.No et retindrà la Mort al seu costat si un vers etern el teu encant palesa.

Mentre l’ull miri i l’home no hagi mort, viurà el meu vers i et donarà suport.

Shakespeare, sonet 18.

En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo que vivia un hidalgo de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocin flaco y galgo corredor. Una olla de algo mas vaca que carnero, salpicon las mas noches, duelos y quebrantos los sabados, lentejas los viernes, algun palomino de anadidura los domingos, consumian las tres partes de su hacienda. El resto della concluian sayo de velarte, calzas de velludo para las fiestas con sus pantuflos de lo mismo, los dias de entre semana se honraba con su vellori de lo mas fino. Tenia en su casa una ama que pasaba de los cuarenta, y una sobrina que no llegaba a los veinte, y un mozo de campo y plaza, que asi ensillaba el rocin como tomaba la podadera. Frisaba la edad de nuestro hidalgo con los cincuenta anos, era de complexion recia, seco de carnes, enjuto de rostro; gran madrugador y amigo de la caza. Quieren decir que tenia el sobrenombre de Quijada o Quesada (que en esto hay alguna diferencia en los autores que deste caso escriben), aunque por conjeturas verosimiles se deja entender que se llama Quijana; pero esto importa poco a nuestro cuento; basta que en la narracion del no se salga un punto de la verdad.

Fragment de Don Quijote de la Mancha, Miguel de Cervantes

Efemèride: Shakespeare i Miguel de Cervantes

6 | LARATLLAGROGA

CarnestoltesCamil·la de Mas i Sira Vives

Enguany, el rei Carnestoltes ens ha visitat amb la seva disfressa de rellotger màgic que domina el pas del temps a la història. De la mà de la seva ajudanta -una de les figuretes del rellotge de cucut que porta per barret- ens ha ensenyat que, a vegades, la història també pot ser com un gran llibre ple de lletres de colors que escampa a l’atzar a qui gosa obrir-lo.

A canvi, els més petits de l’escola, després d’esmorzar entrepà de truita o botifarra tal com va de-manar el rei dels disbarats, li han ofert les seves millors gales i les tradicionals danses que any rere any preparen per celebrar aquest dia.

Mentrestant, els més grans trèiem el cap entre classe i classe tot intentant lluir les nostres disfres- ses que, tot sigui dit, empal·lidien en comparació a les dels més menuts. En definitiva, us animem a veure el recull de fotografies que hi ha a continuació per tal que pugueu reviure aquesta diada tan especial i veure els guanyadors del concurs de disfresses de cada curs.

| 7LARATLLAGROGA

8 | LARATLLAGROGA

La fama de l’escola Santa Anna és coneguda arreu. Una de les raons per la qual la nostra escola té aquest renom és el seu elevadíssim nivell educatiu, però també per la gran font de fama que representen les grans celebritats que n’han sortit. Un clar exemple n’és Ferran Adrià, el qual se sap que s’escapava durant les clas- ses de llengua catalana cap a la cuina, d’aquí la seva singular dicció.

Malgrat tot, cada any, hi ha persones amb grans aspiracions i talent igual o superior als seus anhels. Un clar exemple d’això és l’Àlex Cabero, alumne de 4t d’ESO.

L’Àlex vol dedicar-se al disseny de moda. De fet està seguint els passos de Ferran Adrià i a classe d’història es dedica a fer dissenys. A ell li encanta esbossar vestits per dona, ja siguin de festa, de gala o més informals. També dis-senya els complements ideals per les seves creacions: sabates amb talons desorbitants o bosses emplomallades. Els seus dibuixos són alhora creatius i elegants, i sempre estan a mig camí entre l’originalitat i la distinció, creant un look glamurós a tot aquell qui aposti per dur un Cabero.

Així doncs, ens complau presentar-vos aquí, a la Ratlla Groga, una primícia de qui serà un dels més grans dissenyadors mai vist, i que contribuirà a alimentar la fama de l’Escola San-ta Anna. Us adjuntem uns quants dels seus millor dissenys per tal que us en pugueu desfer en lloances.

Al final de l’article trobareu un cupó que podeu retallar, el qual servirà en un futur, esperem que proper, per obtenir un 20% de descompte en qualsevol article de la seva botiga.

Camil·la de Mas

La promesa de futur

8 | LARATLLAGROGA

| 9LARATLLAGROGA

La Jana és alumna de l’escola Santa Anna de primer d’ESO. Només amb dotze anys ja ha omplert la seva vida de música, ja que aquesta ha esdevingut el seu interès més gran en el present i també de cara al seu futur.La Jana es va començar a involucrar en el món de la música als set anys. Primer va voler entrar a l’Orfeó Català. Per a la seva inscripció, li exigien saber tocar com a mínim un instrument. A partir d’aquell moment, va ser quan va començar les seves primeres classes particulars de piano, el seu primer instrument. Tot i així, no es sentia del tot satisfeta amb les seves lliçons, així que va decidir deixar les classes particulars i aprendre a tocar el piano per ella sola. La Jana compta amb una oïda excepcional, ja que durant el temps que va estar tocant individualment no es guiava per partitures, sinó únicament a través d’escoltar melodies i després interpretar-les sense cap ajuda al piano.Més endavant, als set anys va començar les seves classes de piano a l’Aula 7 amb l’objectiu de poder entrar al Conservatori de Música de Barcelona. També, durant el febrer del 2015, la Jana va començar les seves primeres classes particulars amb l’acordió. Cada setmana havia de treballar a casa per tal d’aprendre’s, només d’oïda, una nova peça i tenir-la enllestida per la classe de la set-mana següent. La Jana va estar tot l’estiu passat estudiant molt dur per a les seves proves d’accés del Conservatori. Finalment, va aconseguir el seu objectiu amb èxit i aquest any ja ha començat el seu primer any com a alumna, només de piano, al Conservatori.Actualment, la Jana es troba immersa en el món de la música gràcies a l’Orfeó, el Conservatori i les classes d’acordió, i afirma que tot el que practica respecte a la música li agrada per igual. No té cap tipus de preferència.La passió de la Jana és tan gran que aprofita qualsevol estona del dia per poder practicar el màxim possible amb els seus instruments: tots els matins, tardes i migdies, hores de pati de l’escola, a les nits, etc. A més, també aprofita moltes d’aquestes estones per compondre la seva pròpia música, la qual cosa també l’apassiona.La visió de futur de la Jana és clara: vol dedicar la seva vida plenament i exclusiva a la música. Compta amb l’ajuda de moltíssims professors i sobretot dels seus pares per poder complir les seves màximes aspiracions i gràcies a ells, la Jana podrà seguir endavant amb la seva carrera musical.

Núria Cugat

10 |LARATLLAGROGA

XARXES SOCIALS

Anna Gispert Les xarxes socials han suposat tot un nou univers en el qual podem quedar

submergits durant hores, ja sigui parlant amb els amics o “espiant” què fa l’altra gent. Jo mateixa formo part d’aquest món. Actualment, però, resulta que no tens vida

si no ho comparteixes tot a les xarxes i no tens amics si el rang de les teves amistats al facebook no supera un nombre determinat. Des de quan és més important la vida cibernètica?

Jo prefereixo preocupar-me per la meva vida real i no pas per si la meva fotografia retocada mil vegades té més m’agrada que l’anterior.

Sara HamannPiulada. “WhatsApp de Jan: T’estimo Marta, sortiries amb mi? Mai he estimat a ningú com a tu”. Doncs sí tu, ara les declaracions, els insults, les discussions i les converses són de mòbil a mòbil. El tema de cara a cara ja no es porta.Piulada. “WhatsApp de Clara: Tia, surts amb en Jordi? Ho he vist al seu mur del Facebook”. Més una foto de la @marta a l’Instagram i l’Snapchat per anunciar a tot el món que estima infinitament el @jordi i que el seu amor serà per sempre. A l’abast de tothom, sense intimitats ni secrets. I sabeu quin és el problema? Que cadascú de nosaltres forma part d’aquest cercle il·limitat, on paraules com t’estimo o gestos com un somriure es representes amb lletres o caretes. On nosaltres ja no som nostres, sinó de tot el món, i no tenim poder contra això.

Abril MoralesNo m’esfoçaré a negar que jo, de fet, sóc una més de les infinites persones amb un compte

en alguna xarxa social. Hi ha poca gent que no en tingui cap, si no és que ets una mena d’“inadeptat”. Tot i això tampoc puc mentir: les trobo absolutament innecessàries. A

més, per què no dir-ho, estan agafant un paper similar a… la xocolata. Per mi són com menjar xocolata sempre que et ve de gust, tot i que almenys les

xarxes socials no engreixen. De tota manera a mi sempre m’ha agradat més la xocolata.

3x3

XARXES SOCIALSAnna Gispert

Les xarxes socials han suposat tot un nou univers en el qual podem quedar submergits durant hores, ja sigui parlant amb els amics o “espiant”

què fa l’altra gent. Jo mateixa formo part d’aquest món. Actualment, però, resulta que no tens vida si no ho comparteixes tot a les xarxes i no tens amics si el rang de les

teves amistats al facebook no supera un nombre determinat. Des de quan és més important la vida cibernètica? Jo prefereixo preocupar-me per la meva vida real i no pas per si la meva

fotografia retocada mil vegades té més m’agrada que l’anterior.

Sara HamannPiulada. “WhatsApp de Jan: T’estimo Marta, sortiries amb mi? Mai he estimat a ningú com a tu”. Doncs sí tu, ara les declaracions, els insults, les discussions i les converses, són de mòbil a mòbil. El tema de cara a cara ja no es porta.Piulada. “WhatsApp de Clara: Tia, surts amb en Jordi? Ho he vist al seu mur del Facebook”. Més una foto de la @marta a l’Instagram i l’Snapchat per anunciar a tot el món que estima infinitament el @jordi i que el seu amor serà per sempre. A l’abast de tothom, sense intimitats ni secrets. I sabeu quin és el problema? Que cadascú de nosaltres forma part d’aquest cercle il·limitat, on paraules com t’estimo o gestos com un somriure es representes amb lletres o caretes. On nosaltres ja no som nostres, sinó de tot el món, i no tenim poder contra això.

Abril MoralesNo m’esfoçaré a negar que jo, de fet, sóc una més de les infinites persones amb un compte en alguna xarxa social. Hi ha poca gent que no en tingui cap, si no és que ets una mena d’inadaptat. Tot i això tampoc puc mentir: les trobo absolutament innecessàries. A més, per què no dir-ho, estan agafant un paper similar a… la xocolata. Per mi són com menjar xocolata sempre que et ve de gust, tot

i que almenys les xarxes socials no engreixen. De tota manera a mi sempre m’ha agradat més la xocolata.

3x3

| 11LARATLLAGROGA

NOISAnna Gispert

Personalment em faig força més amb les noies que amb els nois, sempre ha sigut així. Hi ha nois de tot tipus, però molts d’ells tenen una cosa en comú:

poden arribar a ser la mar de simpàtics quan estàs parlant amb un o dos amics, però en el moment en què s’ajunten en un grup nombrós es desperta el seu instint de “mascle

dominant” i tracten de fer-se els graciosos, els durs... canvien totalment la seva personalitat.

Sara HamannDoncs avui en dia els nois s’estimen més a ells mateixos que a les noies. Tots i cadascun d’ells es pen-

tina més que les noies, que si cremes, que si gomina, que si roba d’aquí... A part d’això s’han assolit tals límits de bellesa entre els nois, ja sigui per tractaments o cirurgia, que han fet que es creïn uns estàndards molt elevats, entre nois i noies també. Avui en dia t’enamores cada dia d’un noi diferent, cada dia en trobes un de més guapo i segurament més cregut. I com el tema romàntic ara es classifica com a “cutre” les noies estem desesperades. Nois, un consell, penseu menys en els litres de colònia que porteu i moveu el cul!

Abril MoralesEls nois sempre es queixen que no ens entenen però, i nosaltres, què? Ara t’estimo bojament i després només volen “lio”; poden ser molt dolços però quan estan amb els seus companys només s’interessen pel físic; et tiren la canya durant segles i quan finalment accedeixes passen de tu. No hi ha qui els entengui!És una sort que els temps estiguin avançant i que ara no quedi tan malament que una noia tiri la canya a un noi, o que poguem presumir d’haver estat amb més d’un noi i no ens diguin “fresca”. Malauradament, encara que els temps canviïn, les noies seguiran sent noies i els nois seguiran

sent nois. La maleïda frontera seguirà existint.

MODAAnna Gispert

La moda i els adolescents van molt lligats. Som molts de nosal-tres els qui intentem seguir les tendències del moment, jo també intento

anar a l’última tot i que sempre respectant el que consi- dero apropiat i el que no. El que no trobo bé és que marques que ara triomfen molt entre les adolescents,

marques que estan de moda, ajustin les seves talles a cossos esquelètics i estereoti-pats, fent que per anar a la moda hagis d’estar seca com un bacallà o tenir una estatura

estàndard.

Sara Hamann95€ per unes sabates de marca, 80€ pel jersei que ni tan sols és de llana o cotó, però porta d’inscrip-ció ben gran d’Abercrombie & Fitch cosida al pit, més 60€ per cada pantalons estripats i 300€ per un bosses Michael Kors o Louis Vuitton. I tots aquest diners simplement per portar aquesta roba, sabates o bosses un parell o tres de mesos, després ja estarà passada de moda. Vivim en una societat que segueix les modes cegament, modes molt exigents i cares que només ens porten a un consumisme massiu on només guanyen les grans empreses. Gràcies a Déu, hi ha molts estils diferents i poques fronteres en la moda, però sempre predomina el consum i el gregarisme.

Abril MoralesSi us he de ser sincera… aparentment no sóc la persona més indicada per parlar de moda. Sempre vaig una mica a contracorrent amb aquest tema. Simplement em compro la roba que m’agrada, independentment de la moda del moment. Moda, moda, moda; per mi un concepte purament es-tètic i superficial. A més, les modes últimament són, per dir-ho d’una manera suau… fastigoses. Anar a la moda és purament superflu. Per què no ser un mateix? Odio quan algú et diu que no has combinat gens bé els pantalons amb el jersei o alguna cosa per l’estil. És totalment

hipòcrita. No puc interpretar la moda com vull?

12 |LARATLLAGROGA

RecomanacionsPedro Páramo

cuando a una le cierran una puerta y la que queda abierta es nomás la del infierno, más vale no haber nacido…

Frases com aquesta defineixen molt bé les sensa-cions i emocions que transmeten els personatges de la novel·la de Juan Rulfo, Pedro Páramo. A Coma-la, microcosmos del Mèxic natal de l’autor, no hi ha esperança, no hi ha redempció, no hi ha perdó; només hi ha ànimes en pena que vagaregen entre les despulles del que antany fou un poble pròsper i ple de vida, condemnat a la perdició des que Pedro Pára-mo va decidir deixar morir el seu poble, empès per la supèrbia, el desig de venjança, o la pura ràbia.

Juan Rulfo, amb només una novel·la escrita, és pos-siblement l’autor més destacat de la literatura mexi-cana, i un dels més clars exponents d’aquell corrent literari llatinoamericà que alguns anomenaren “real-ismo mágico”.

L’estructura d’aquesta novel·la desafia les lleis de la lògica, igual que ho fan les històries particulars dels habitants de Comala, inconscients de la seva pròpia mort. Pedro Páramo t’enramparà des de les primeres pàgines, o et rebutjarà violentament, però no et deix-arà indiferent.

El món de Sofia

Qui ets?D’on ve el món?Hi ha un destí?Quines forces governen el curs de la història?Què cal per ser feliç? La Sofia és una adolescent de 14 anys que viu en un petit poble de Noruega a base de menjar, amor i atenció; però després de rebre la carta d’un filòsof amb unes misterioses preguntes, tot això esdevé insu-ficient. De sobte, té la necessitat de saber qui és, per què està viva i, sobretot, quin és l’origen de tot. Per trobar les respostes a les seves preguntes, l’emis- sari s’ofereix a impartir-li unes lliçons de filosofia que permetran a la Sofia (i a nosaltres, lectors) veure el món des de punts de vista completament diferents, començant per Tales, i acabant al Big Bang, tot pas-sant per grans filòsofs com Karl Marx o Satre. El món de Sofia no et donarà respostes, sinó el camí cap a elles. Un cop l’hagis enfilat, però, ja mai més podràs sortir del seu món; Sofia romandrà per sempre dins teu. De fet, ja hi és i, tot i que encara no la cone-guis, ja has fet el primer pas cap al seu món.

Camil·la de Mas i Àlex Gómez

Fotografia de Juan Rulfo

| 13LARATLLAGROGA

Llar, dolça llarEl martelleig de l’agulla del rellotge va marcant els segons. El despatx està tranquil. Acabo de redactar l’últim article i llestos. Sospiro i guardo els fulls a la carpeta. M’aixeco de la cadira i surto del despatx. La carpeta pesa. Travesso el parc que hi ha entre la meva feina i el meu apartament. La brisa nocturna em passa pels cabells. Sembla un dia normal, però tinc el pressentiment que no tot anirà com de costum.

Surto del boscatge i m’encamino cap a casa. Arribo a la porteria i trec les claus. Obro i pujo per les escales plenes de pols. Segurament, la portera ja dorm i els pocs veïns que hi ha a l’edifici, també. Obro la porta de casa i entro. Em poso còmode i sopo uns fideus instantanis que estaven d’oferta al supermercat. A la televisió només fan anuncis de televenda o sèries amb l’audiència més baixa que us pogueu imaginar. Apago i vaig a dormir. Abans, però, vaig al lavabo per rentar-me les dents. Però el raspall no hi és. És tard, el buscaré demà. Últimament em desapareixen objectes no sé com. Primer, un gerro de porcellana xinesa que em van regalar els avis fa temps, després una paella perfecta per fer saltejats i fregits; ara el raspall elèctric.

Quan vaig a dormir, truquen a la porta. Obro i trobo la portera que em somriu. Vol que l’ajudi a moure un moble al seu petit pis de la porteria, ja que sóc el que viu més a prop. L’acompanyo. Ella és una dona gran, una velleta amb l’esquena corbada per l’edat i cabells blancs recollits en un monyo. Entrem al seu pis. És ig-ual d’antic que ella i ho té tot ben posat i ordenat. L’ajudo amb el moble, una prestatgeria de fusta de roure, i després em serveix un te en tassa de porcellana. Asseguts a les butaques del saló, enraonem una bona estona. Fins que em fixo en el gerro de la taula del menjador. És el meu. O almenys és igual.

Estic tan desconcertat que demano per anar al lavabo. En entrar-hi, veig el meu raspall. El reconec per les pues torçades i el mànec de ratlles blaves. Vaig a la cuina. Hi trobo la meva paella. Torno al saló i, armat de valor, assenyalant la taula del menjador, pregunto:- Escolti, aquest gerro, d’on l’ha tret?La seva expressió no mostra sorpresa i continua bevent te com si res, contràriament al que m’esperava. Calmadament, respon:- Ah, justament, el vaig agafar de casa seva. Com la paella i el raspall, si ho volia saber. I com una gran majoria de mobles i objectes d’aquesta casa, que pertanyien a altres veïns. Tinc les claus de tots els pisos.Després d’analitzar el que ha dit, li pregunto:- Però no se suposa que ha de vigilar, no robar als veïns? No li paguem prou cada mes? Està cometent un greu delicte, ho sap?Sense canviar el to de veu, em respon:- Miri, jove, els veïns pagueu bé, però mai saludeu ni em dieu res, i no em sento ben pagada en aquest sentit. Per això, fa uns anys, vaig decidir que aquest edifici em pertanyia, incloent-hi els veïns. I com que és meu, quan necessito qualsevol cosa, l’agafo de la casa de qualsevol veí. Una vegada, el veí del 2on 1a, va gosar qüestionar-me el que li acabo d’explicar, i vaig sentir-me obligada a tancar-lo al seu apartament i a prendre-li les claus. Encara hi és. Que vol qüestionar-me el que faig, pot ser?Jo, tot nerviós i amb una por insuportable al cos, responc, amb la veu el més calmada possible:- I ara, agafi el que vulgui i quan li plagui! Ara he d’anar tornant cap a casa, que em ve la son. Bona nit!I ella respon:- Igualment, jove.Surto del pis. Ara sé pèrquè l’edifici està tan buit de veïns. Tremolant, pujo els graons de l’escala de cinc en cinc fins a casa. Arreplego el que puc de l’apartament i ho poso en una maleta. Marxo de casa. Deixo les claus al pany. Surto de l’edifici sense fer soroll i m’arribo a l’hotel més pròxim.

Des d’aleshores, he anat vivint en hotels i pensions durant pocs mesos fins que he trobat un bon apartament en un edifici sense porter o portera. Un dia, per casualitat, passo davant de l’edifici on vaig viure. Està tot fosc. Només hi ha la llum de la porteria.

Gabriel Camallonga, 2n d’ESO

14 |LARATLLAGROGA

Què esperes de la vida?Realització personal

Quina habilitat sobrenatural t’agradaria posseir?Invisibilitat

Amb quin d’aquests animals t’identifiques més?Dofí

Com et defineixes?Persona oberta i espontània

Quina gamma de colors t’agrada més?Colors de la terra (verd, marró, gris)

Quin esport t’agrada més practicar?Esports amb pilota (futbol, basquet)

On prefereixes viure?Petita ciutat de camp

Quina qualitat t’agradaria posseir?Lleialtat

Quin és el teu gust preferit?Salat

Què t’importa més en una persona?

La coherència

Si fossis un element de la naturalesa series...Foc

Quina és la teva activitat preferida?Estar a casa

LA ROSALa Rosa Maria Giralt, fa 13 anys que treballa a l’Escola Santa Anna com a dona de fer feines. Alegre i somrient com sempre, ha acceptat molt il·lusionada respondre les preguntes de la següent entrevista.

Camil·la de Mas i Sira Vives

| 15LARATLLAGROGA

Escolar-Quina és la teva relació amb els alumnes? I amb els professors?Quan són petitets jugo amb ells si puc, però ja de grans s’aparten. Quan són petitets pots jugar amb ells, pots fer-los preguntes… però quan són grans hi ha una relació distant.Pel que fa els professors la relació està molt bé, és molt bona, sobretot amb aquells que he conegut tota la vida. N’he conegut molts, alguns ja estan jubilats i tot. En definitiva però sempre ha estat molt bona.-Hi ha alguna generació o alumne que recordis especialment?El Kevin, era un xaval maquíssim. A vegades a l’esco-la on treballo a la tarda me’l trobo perquè està fent uns estudis d’esport allà i sempre parlem. També hi havia un altre noi que es deia Joan, aquest va marxar l’any passat. Quan era petitet recordo especialment el Juanma, de petit era una monada. El Pol Grau i la Julieta Mir també els conec. Amb aquesta sempre ens saludem, de petita li feia la campana. A tu també…En definitiva una de les generacions que més recordo és la del Kevin, la del 97.-Què és més dur de la teva feina? I el més sa- tisfactori?El més dur… l’estiu que passes molta calor i l’hivern que passes molt fred. Després, al girar la mopa em perjudica molt l’esquena i les lumbars i em fa mal a la columna. El més satisfactori és quan arribo i és de nit i comencen a cridar les cotorres, això és molt típic de l’escola.-Què trobes que fa ser única l’escola Santa Anna?Evidentment té un edifici, una façana que les altres escoles no tenen. A un nivell més personal podria dir que tots els professors són molt catalanistes i a part, els nanos quan passen sempre parlen el català, cosa que a moltes escoles no passa, sovint només parlen castellà. A més a més, al ser una escola tan petita, l’ensenyament és molt més proper al nano, tothom és coneix amb tothom.-Què enyoraràs més quan et jubilis del Santa Anna?Això serà d’aquí dos anys. Crec que ho enyoraré tot en general: el nanos, els petitets i els grans; els que passen i no em diuen bon dia… Tot en general. Han sigut 13 anys que m’he sentit no com una treballado-ra més sinó dins del grup dels professors i de l’escola en si mateixa.

Personal-Podries dir-nos tres virtuts i tres defectes teus?Tres? Amb una ja en tinc prou! Sóc molt carinyosa, m’agrada molt la companyia i sóc simpàtica (riu). I tres defectes… quan m’enfado tinc molt mal geni i dic coses que després me’n penedeixos, m’agrada molt, molt, molt dormir, per exemple 24 hores (riu). I tercer… defecte, com que en tinc tants… sóc molt pesada quan m’estimo o aprecio a una persona es-tic molt a sobre d’ella.-Hi ha algun somni que mai hagis pogut re-alitzar?El que tinc més aviat són malsons (riu). Una vegada quan era jove em van proposar entrar a “la Caixa” i vaig dir que no perquè aleshores tenia uns ide-als que ara he perdut. El meu somni ara hagués sigut entrar a “la Caixa”. Estaria jubilada i tindria un bon sou. En aquell moment pensava que una persona havia d’obtenir una feina pels seus propis medis, no per endoll. Si fos ara… això no ho pensa-ria. Ara me’n penedeixo de no haver-ho acceptat. Jo no sempre he estat a la neteja, jo havia sigut administrativa, he estat més de 40 anys treballant a oficines. Quan van arribar les “vaques flaques” ens van despedir i com que ja era gran no em van voler enlloc. Aleshores vaig voler entrar a “la Caixa” però ja no vaig poder. D’això me’n penedeixo, de no haver aprofitat l’oportunitat en el moment que me la van brindar.-Podries dir-nos alguna persona que t’hagi marcat? (referent) perquè?Che Guevara va ser un gran guerriller i em va mar-car. Va lluitar pel seu poble i per les seves llibertats. Després el van matar.I per mal Franco. Ell i la seva dictadura. Ell repre-senta tot allò en què estic en contra. Oprimia el seu poble, fotia crims a “mansalva”…A un nivell més personal potser el meu pare. Ell sempre ha sigut un lluitador. Ha sigut una persona que no li importava res, si la seva família estava bé. Va lluitar tota la seva vida per donar-nos benestar treballant potser 24 hores. Va ser un referent per mi. Si no tenia feina, de siguida n’anava a buscar. Això m’ho va inculcar: davant de les adversitats, mai a la vida t’has d’acovardir, sempre tirar enda-vant. Això és el que vaig seguir quan em va passar allò de l’oficina.-Hi ha algun missatge que vulguis transme-tre als lectors?Digueu bon dia i no tireu tanta sorra! (riu)

16 |LARATLLAGROGA

PIXAR AL LAVABO DE PROFESMai heu pensat que seria molt més

còmode anar al lavabo sense haver

de fer contorsions com un acròba-ta? Doncs ho teniu molt fàcil . Un

dia qualsevol us quedeu una esto-neta després que acabin les classes i

us coleu al lavabo de profes. Podreu

veure que és molt més ample i cò-mode que els nostres i que, fet ex-traordinadri , té sabó de mans.

GUERRA DE MENJAR A les pel·lícules americanes sempre veiem la clàssica es-cena d’una guerra de menjar. Tot i això, al Santa Anna no se n’ha vist mai cap. Afortua-dament, això té fàcil solució. Quan us quedeu a dinar, només heu d’agafar una mica de men-jar i el llenceu a qui us faci més ràbia. Això pot comportar una gran bronca però, no es pot negar, segur que val la pena.

FER UN TOMB AMB EL PATINET DEL XAVIQui no s’ha fixat mai amb el patinet groc que porta un dels nostres pro-fessors? Ja és prou cridaner de per si però, que a sobre el dugui el Xavi Casamitjana, professor de tecnologia, fa que fer-hi un tomb sigui realment temptador. L’opció més fàcil seria demanar-li fer una volta pel pati . I, si aquesta opció no us sedueix, ja sabeu on és el seu cau!

FOTOCOPIAR ALGUNA PART DEL COS

L’escola té dues grans impressores amb un

parell de temptadors escàners. Cada profes-

sor té una clau de seguretat sense la qual no

es pot fer servir cap de les dues màquines.

Tot i això, si aconsegueixes entabanar al-

gun professor perquè et digui la seva clau

de seguretat, tota aquella part del cos que

escanegis serà enviada directament al seu

correu electrònic. Per això, heu d’anar

realment amb compte; potser donar expli-

cacions de com se t ’ha escanejat la mà és

relativament fàcil , però vigileu si escolliu

alguna altra part del cos...

EMPROVAR-SE ELS VESTITS

DEL TEATRE

Qui no s’ha volgut emprovar

tots aquells vestits

que porten

els alumnes de quart a l’obra

de teatre?

Doncs estan guardats

en un armari d

e la Sala

Gran .

Us voleu sentir p

rinceses o guer-

rers de Troia

per un dia? Doncs

només heu d’aconseguir la clau

d’aquest armari i podreu con-

vertir-vos en medievals, grecs

i

tot el que vulgueu!

AGAFAR UN EXAMEN DE LA SALA DE

PROFES

Els professos sempre han sigut i seran lents

corregint. De fet, no els en culpem, també

tenen una vida fora l’escola. Així doncs, a

ells no els ha de suposar cap molèstia una

petita incursió a la sala de profes per tal

que puguem fer un cop d’ull als nostres

exàmens. Només heu d’estar atents a dei-

xar-ho tot absolutament igual com ho heu

trobat i tenir preparada una bona excusa

per si us troben remenant una de les car-

petes vermelles del Ferran!

10 COSES QUE CAL FER ABANS

DE DEIXAR EL SANTA ANNA

Equip de redactores

| 17LARATLLAGROGA

Quan arribes a 4t d’ESO, t’adones que els teus dies a l’escola estan comptats. Comences a reviure tot el que has passat al Santa Anna i penses en tot allò que ja no faràs perquè abandones la teva segona llar. Alhora, però, veus que és la teva última oportunitat per fer tot allò prohibit. És l’última ocasió, és ara o mai. A nosaltres se’ns ha acumulat la feina i ara ho estem fent tot a corre cuita, vosaltres, però, teniu encara uns quants cursos per endavant. És per això que a continuació us hem fet un llistat de 10 coses que s’han de fer abans d’abandonar el Santa Anna.

ASSALTAR EL REBOST

Sabeu aquella xocolata tan bona que

preníem de petits? Recordeu quan-

ta n’hi havia? Doncs tota la guarden

en un sol lloc: el rebost de l’escola.

Les claus estan penjades a la cui-

na, ara bé, el pany està fet a prova

d’alumnes.

AVANÇAR EL RELLOTGE DE LA CLASSEA tothom se li ha fet eterna la típica classe de mates. Mires el rellotge i , encara que a tu t ’hagi semblat una hora, només han passat cinc minuts des de l’última vegada que l’has mirat. Aquest problema té una solució molt fàcil : durant el canvi de classe agafes el re- llotge i l’avances uns cinc o deu minuts. Vigila perquè els professors són més espavilats del que nosaltres sovint suposem i porten els seus propis rellotges. Pot ser que se n’adonin i us facin fer cinc minutets més de classe.

BARRA DE BOMBERSPotser us ha passat desapercebuda, però a

l’aula d’informàtica hi ha una barra de

bombers que baixa fins a la sala de vídeo.

Afortunadament mai no hi ha hagut cap

incendi a l’escola, tot i així , de petits tots

hem volgut ser bombers o bomberes per un

dia. Quina millor forma hi ha de complir

aquest somni d’infància que poder baixar

per una barra de bombers a la teva pròpia

escola? Els únics inconvenients que hi ha

són que tot està tancat. Afortunadament,

ambdues claus no són dif ícils de trobar...

PASSAR LA RATLLA GROGA A PARVU-

LARIDe petits tots sabíem que passar la rat-

lla groga era una cosa totalment prohibi-

da. Tot i que era el perill més gran de

la nostra infància, tots esperàvem arri-

bar a primària per poder passar al pati

dels grans. Durant els patis algun atre-

vit decidia creuar-la i estar-se correte-

jant deu segons en territori prohibit, fins

que la Mònica o el Frederic el feia tornar.

No existeix cap pujada d’adrenalina més

gran que traspassar aquesta simple ratlla

durant el parvulari .

Aquestes són les 1

0 coses que nosaltr

es

considerem que qualsev

ol alumne del

Santa Anna ha d’haver dut a terme

abans de marxar. Tot i aix

ò, no tenen

cap sentit si

un cop marxes de l’Escola

et guardes aquestes

vivències per tu

mateix. És per això que, cada Sa

nt

Jordi , tot exsantannenc hauria de

tornar a l’escola per reviure cadas-

cuna d’aquestes petites

proeses i , si

es dóna l’oportunitat, tor

nar a rea-

litzar-ne algu

nes ;)

10 COSES QUE CAL FER ABANS

DE DEIXAR EL SANTA ANNA

Equip de redactores

18 |LARATLLAGROGA

Grans i petits: No, no som els protagonistes de la famosa pel·lícula El curiós cas de Ben-jamin Button. Vosaltres sou els únics que ens heu atorgat aquest superpoder: som grans i petits alhora. Si volem sortir de nit o volem quedar amb els amics fora del nostre barri, les probabilitats que ens raptin, ens atraquin o que ens atropellin són exageradament altes. En canvi, si veiem dibuixos animats o llegim llibres que ens recorden l’etapa més despreocupada de la vida, feu mala cara i deixeu anar una de les frases que més avorrim: “nen, no ets massa gran per aquestes coses?”.

Estètica: Que sí, que “aquest vestit és molt curt”. D’acord, “els tirants són molt vulgars”, “aquesta jaqueta no lliga amb res” i “aquests pantalons estan estripats”. Sense cap dubte, totes aquestes afirmacions les hem sentit moltíssimes vegades. Sobretot de vosaltres, les mares. Sou els nous gurus de la moda i ens perseguiu amb les vostres protestes sobre la nostra roba. Som adolescents i les modes són fugaces. No patiu perquè agafem un re-fredat o portem una jaqueta massa llampant, és temporal. Algun dia riurem de la nostra roba, però de moment deixeu que passem aquesta època esbojarrada, d’acord?

Amistats: Entenem que no tots els nostres amics us agradin, n’hi haurà alguns que pen-sareu que són una mala influència i d’altres que ens diran coses que no voleu que sentim. Però les nostres amistats les triem nosaltres i, potser, el que vosaltres veieu com un amic amb pírcings i roba estranya, és en realitat una persona de confiança que ens omple i ens estima. Si creieu que una amistat ens perjudica, parleu-ho amb nosaltres, però no ens aparteu d’algú que no coneixeu.

Quan les nostres parpelles es van obrir per primer cop, els nostres ulls ja us van poder veure. Formeu part del nostre primer record, sou les

nostres primeres paraules i heu vist els nostres primers passos. Som el tresor més valuós per a vosaltres: ens cuideu, ens mimeu i ens eduqueu sense esperar res a canvi. Però per sobre de tot, ens estimeu. I, encara que de vegades no ho sembli, l’amor d’un pare és el millor regal que ens faran mai.Tot i així, hi ha petits moments i situacions on el vostre instint patern us envaeix i us convertiu, involuntàriament, en monstres sobreprotectors. Ens estimeu, molt, de vegades potser massa... És per això que hem decidit fer una petita crítica. Només perquè us adoneu que el punt de vista d’un adolescent amb ganes de començar la seva pròpia vida,

pot arribar a ser molt diferent al del seus pares.

| 19LARATLLAGROGA

Amor: Tenim entre 12 i 18 anys, les hormones revolucionades i els nois ens fan tornar bo-ges. Potser tenim un xicot que no coneixeu o un amant secret, no us escandalitzeu ni ens jutgeu per això. Sabem que som molt joves, però l’amor és un ingredient necessari per a la recepta d’una vida adolescent i moltes vegades volem tastar aquest gran món sense sa-ber-ne les conseqüències. No cal que convideu els nostres xicots a berenar galetes a casa o els pareu pel carrer, deixeu-nos fer i ja aprendrem del nostre primer desamor. Mama, papa, dels errors se n’aprèn!

Limits: Sabem que voleu que aprenguem dels vostres errors per tenir un futur brillant, però hi ha aspectes de la vida que hem de descobrir tots sols. Hem d’aprendre a posar els límits, però no podem posar una barrera a un aspecte que no coneixem. Si mai pas-sem un límit, el vostre deure és aconsellar-nos, però deixeu que fem les nostres passes i aprenguem a caminar sense caure.

Control: Us preocupa saber on som en cada moment, saber amb qui estem o saber a quina hora pensem tornar a casa el dia que sortim amb els amics. Us entenem, de debò que sí, però no us hi capfiqueu tant. Ja comencem a ser grans i sabem el que fem i el que deixem de fer. Segurament ens equivocarem: ens posarem allà on no toca, anirem amb aquells que considereu “males influències” i arribarem a casa a les tantes. Teniu raó, cometrem molts errors, però d’aquesta manera, no tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra.

Mòbil: El mòbil, per vosaltres el motiu central de tots els conflictes. No enteneu que no en fem el mateix ús, vosaltres el feu servir per temes laborals, per parlar d’assumptes pràc-tics per WhatsApp, per revisar el correu, el compte bancari... Nosaltres no, el mòbil ens serveix per entretenir-nos i satisfer la nostra curiositat: podem saber què fan els altres a cada moment. D’acord que a vegades ens podem estar minuts perdent el temps, mirant el mòbil fent coses inútils, anar canviant d’aplicacions per si hi ha novetats, mirant les fo-tografies de sempre... però potser arribarà el dia que ens n’adonarem, el dia que veurem el temps que hem perdut mirant la pantalla del mòbil quan haguéssim pogut estar fent coses més “productives”. Però són els nostres errors, deixeu-nos-els cometre!

20 |LARATLLAGROGA

Cartes a la directora

El robatori de la gran pantallaPot semblar un mite, però abans, no calia treure’s un ronyó per gaud-ir d’una bona pel·lícula. Alguns, encara recorden amb nostàlgia la miserable suma de diners que van invertir a canvi d’una entrada per a clàssics que han passat a la història com The Godfather o La vida és bella. Malauradament, el pas del temps ha fet malbé un dels espais d’oci més preuats.

Avui en dia, anar al cinema implica una despesa tan gran de diners que s’ha reservat únicament per a oca-sions especials. Trepitjar-ne un és una activitat que només es poden permetre uns quants privilegiats o els cinèfils disposats a escurar-se les butxaques. No és estrany, per tan, que les pel·lícules més taquilleres siguin les “pirata”. Però no ens eng-anyem, la pantalla de l’ordinador és incapaç de reemplaçar els increïbles efectes sonors, la qualitat innegable d’imatge i les reaccions espontànies del públic que fan del cinema un es-pai màgic.

Les bones pel·lícules tenen un preu, és cert, però no és el que estem pa-gant. L’entrada, permet envoltar i fer viure situacions fantàstiques i úniques a l’espectador.

Per desgràcia, aquests passaports es venen a preu d’or i no toth-om té l’oportunitat de valorar una indústria amb més de 100 anys d’història...

Núria Cantó//4t ESO

El crèdit de síntesiAquest any s’ha fet el crèdit de sín-tesi barrejant classes i, per tant, niv-ells. Era el primer cop que es feia aquesta activitat unint tots els cur-sos de l’ESO, menys 4rt, que fan el treball de recerca.

Ens van dir que ho havien provat perquè l’any passat vam fer un molt bon treball, però, no crec que ho justifiqui. Ens ha sigut força difícil treballar amb nens més petits. En-cara que aquests hi posessin moltes ganes i s’esforcessin, pels més grans no era suficient, sobretot en la part teòrica i en el treball de redactar.

Per altra banda, amb les activitats com la del vestit, ens van ser de gran ajuda. Potser ens va ser difícil treballar amb ells per les expecta-tives que teníem cadascú i sobretot per la diferència de nivell. Per ells, potser un text estava molt ben real-itzant, en canvi, per nosaltres no ho estava.

Crec que dels 3 crèdits de síntesi que he fet, aquest ha estat el més es-tressant ja que haviem de portar tot el grup a l’esquena i la pressió de l’entrega dels treballs era molt alta. Per això hauria preferit que hagués estat com sempre: cadascú amb els del seu nivell.

Clara Mestre//3r ESO

No hi ha qui ho en-tenguiAra, després del 20D, els principals polítics, Rajoy, Sánchez, Iglesias i Rivera, volen pactar per «sal-var la unidad de España», això sí, per posar condicions, que no falti. Sánchez, no vol pactar amb Rajoy; Rajoy i Iglesias no volen pactar;

Rajoy i Rivera volen pactar, però no sumen escons suficients; i altres condicions. I mentrestant es ded-iquen a insultar-se entre ells i als catalans, i si a això s’hi sumen els 36 milions d’euros que surten a di-ari de Catalunya i que no tornaran mai, qui no vol ser independentista?

Tampoc s’entén l’actitud de la gent de la CUP: primer anaven de rad-icals i d’antisistema, sobretot quan van veure que d’ells depenia formar govern. Deien que no investirien a Mas, que CDC era corrupte, de dretes i que ja havia governat du-rant masses anys. Però quan la CUP es va sentir entre l’espasa i la paret, van acceptar que fos Mas qui triés candidat, que el trià de CDC, i de passada la CUP regalà dos escons a Junts pel Sí.

Bé, tampoc és fàcil fer el que fan però, probablement, hi ha gent del poble que ho faria millor.

Caterina Llauradó //1r ESO

Rondinaires.Estan a tot arreu. A l’escola, pel carrer, al mercat, a la teva escala... A vegades, fins i tot, són part de la teva família! Això és en el pitjor dels casos, ja que llavors no hi ha escapatòria. T’arruïnen tots els diu-menges i les festes i no s’hi pot fer res!

Sempre són iguals. Quan se’ls pre-senta qualsevol oportunitat, l’agafen i comencen a rondinar: que si no els agrada, que si no els sembla just, que si tot és igual, que si tot és dif-erent, que si fa massa fred, que si fa massa calor... No hi ha fi. Eterns insatisfets que intenten contagiar a tothom del seu disgust.

No hi ha res que els sembli bé. I en

Si teniu alguna queixa i la voleu transmetre a la directora de la ratlla groga poseu-vos-hi en contacte a través del seu mail:

direccio.ratllagroga@gmail.com

| 21LARATLLAGROGA

aquelles situacions que es presenten a la vida, on tot sembla encaixar al seu lloc, les coses surten fenomenal, els dies són macos, la gent és feliç i no sembla que hi hagi cap motiu per queixar-se, només els cal recórrer al passat. Tornar la vista cap allà on tot era dolent, recordar el que cada persona ha fet malament, o pensar simplement en el que podria anar malament, fer presagis terribles i improbables, les possibilitats són il·limitades.

I el pitjor de+ tot, és que mai fan res per canviar les coses. Res els sembla bé, però no fan res per mil-lorar-ho. Només en parlen, com si no hi hagués res a fer, com si cap cosa tingués solució. I no és veritat, sempre hi ha alguna manera, algun petit esforç que ajudi a canviar la situació.

Violeta Montaner//3r ESO

La platjaLa platja, un lloc meravellós on et pots relaxar prenent el sol, nedar, etc. Però hi ha algunes coses que ex-plicaré a continuació que la fan més lletja.Començaré pel menys greu i és quan es forma una multitud massa gran; això succeeix normalment als estius, ja que molta gent està de va-cances i té calor. Però hauríem de posar un límit de gent perquè si no és molt aclaparador. Una altra raó és la contaminació que a més d’afectar la vista, també afecta el medi ambient. A ningú li agrada anar caminant per la sorra i de sobte trepitjar una llauna o una bossa bruta.L’última raó són els edificis, sí, aquells edificis gegants que a les cinc ja et tapen la llum tant bonica del capvespre. Un bon exemple pot ser a Barcelona, l’hotel vela, tots ja sabem que ha portat molt turisme, però quasi bé no pots viure al costat amb tots els “guiris”. A més és una sensació molt desagradable quan et llences a l’aigua et gires i el prim-er que veus es un munt de persones rodejant un edifici enorme que et tapa el sol. Tot això demostra que no és agrad-able pels habitants que els arqui-

tectes construeixin edificis alts al costat de la platja, ja que...Hotel gran (tapa el sol), fa que vin-gui molta gent (contaminació), mol-ta gent (multitud).

Daniel Shriki//2n ESO

Em fa mal a la vistaNo pot ser. La meva rutina esparta-na: Em llevo, preparo l’aigua calen-ta de la dutxa mentre em prenc un cafè i llegeix-ho “El Diari”. La pri-mera pàgina ja m’arruïna el matí, la primera paraula està malament. Em donen ganes de tirar el cafè a terra i com sempre, em penedeixo d’ha-ver donat un euro a aquesta gent, a aquesta editorial!Penós, sincerament.I per rematar la vostra manca de dignitat, a la secció dels passatemps hi ha els mateixos jeroglífics que la setmana passada... Si jo fos el di-rector del diari, aquest empleat ja hauria begut oli.Passo pàgina i em trobo a la sec-ció d’esports. Està plena de fal-tes, la publicitat ocupa mitja pàgi-na i no parlen del partit d’ahir, on l’equip revelació de la lliga anglesa guanyava la Premier League.Resumint el text en tres simples paraules: això no rutlla. Pol Grases//1r ESO

Hipocresia caritativaÉs graciós com la gent es pensa que donant un paquet de llenties al Banc dels Aliments ja es sent generosa i bona durant un any sencer. Més graciós és encara que els governs facin anuncis, que es veuen per tota la ciutat, fent campanya perquè la gent faci donatius a les ONG; però, quan es troben en una situació difí-cil, com és ara amb la dels refugiats, el primer que pensen es tancar les fronteres. No dic que fer donatius estigui malament, ni mot menys, però és molt fàcil ser bo, el difícil és tenir empatia.

Totes aquelles dones, tots els homes i tots els infants no es mereixen sof-

rir i passar per aquestes situacions. Per un moment ens hauríem de po-sar en la pell d’aquestes persones i veure que l’únic que volen és tenir una bona vida sense haver de viure en guerra.

Marta Alegre//2n ESO

Nens o adults?Us heu parat mai a pensar que la majoria d’adults ens tracten com a nens i esperen que ens comportem com a adults?

Els professors, els pares, els ger-mans grans: tots esperen que ens comportem decentment, que pren-guem consciència de la importància dels estudis, que complim amb les nostres obligacions, etc; però alho-ra no tenim la llibertat que té una persona responsable. Això em sem-bla bastant hipòcrita per part dels adults. Tot i que comprenc que hi ha d’haver uns límits, no entenc com se suposa que hem de créixer i evo-lucionar si a vegades no ens deixen.

Carla Mengual//3r ESO

Les matemàtiquesAvui en dia, si preguntem a qual-sevol alumne de les etapes educ-atives obligatòries quina és l’as-signatura que menys li agrada, segurament ens respondrà amb el nom d’una matèria que trobo in-dispensable, matemàtiques. A més, és molt possible que ho digui sense dubtar ni un segon.

Per què? Per què agafen tanta ma-nia a les matemàtiques? Què els han fet les matemàtiques? Comprenc que diguin que les matemàtiques siguin avorrides si no els agrada, però, són més avorrides que una classe d’història o una classe de lit-eratura? No, no ho crec. A més, les matemàtiques són molt més útils en la vida pràctica, potser aquest punt depèn de la persona, però estic se-gur que serveixen molt més que sa-ber qui va escriure Tirant lo Blanc o quines són les obres més importants del segle XVIII.

Aquest odi només perquè a un altre no li agradi, quelcom inevitable…?

Enrique Ji//4t ESO

22 |LARATLLAGROGA

Sovint ens limitem a veure els professors com allò que veiem a classe: persones que en sa-ben molt d’una matèria i que es passen el dia parlant d’ella. És per això que quan ens expli-quen alguna afició seva, per més normal que sigui, no podem evitar sorprendre’ns. D’aques-ta manera, mitjançant la mà de l’artitsta Abril Morales de 4t d’ESO, hem aconseguit plasmar en una sola il·lustració allò que tothom, des de fora estant, pot veure; allò que nosaltres ens imaginem que sempre fan, i allò que, malgrat la nostra estupefacció, fan en el seu temps lliure.

El Lluís Diez, professor de biologia, és un amant de l’aquariofília i en el seu temps lliure es de- dica al cultiu de les plantes subaquàtiques amb finalitats artístiques. Sí, existeix aquesta afició, i el professor de ciències la practica; de fet, és l’única persona capaç de fer que un aquari de saló sembli un autèntic jardí japonès submergit.

La Sol Brown és una professora que transmet un domini absolut de la seva matèria, la llengua castellana. Sap trobar aquell difícil equilibri que fa que les seves classes esdevinguin didàctica-ment completes, fent que la matèria transmesa resulti fàcilment entenedora, alhora que inte- ressant. Aquest domini del tempo i de l’espai li deu venir donat per la seva afició marinera.

La Carlota Polo imparteix la seva especialitat, les belles arts, de manera tan amena que acon-segueix fer aflorar l’artista que tots portem dins. Sempre se la veu atrafegada i de bòlit pujant i baixant les escales de l’escola. I és que, de fet, entre cuinar, fer melmelades, llegir, veure pel·lícules, passejar, escriure, fer escultures i bricolatge, no para mai quieta.

El Ferran Riambau porta molts anys ensenyant física. Malgrat que la seva assignatura està tan lligada al món material, les seves classes as-soleixen una atmosfera zen digna d’un temple budista. La mera presència del Ferran transmet tranquil·litat, a la vegada que atenció, elements indispensables si es pretén entendre la seva as-signatura... però el que molta gent no sap, és que el tutor de 4t d’ESO manté un idil·li amb el rock: quan el Ferran no es dedica a la física, com diria Lou Reed, fa un tomb pel costat sal-vatge de la vida.

L’Àlex Gómez és el professor de llengua cata-lana i, esporàdicament, de literatura. Tot i la seva aparent tendència cap a les humanitats, sobretot a la poesia i als novel·listes russos i francesos de finals del segle XIX, les seves afi-cions desmenteixen aquesta imatge. Durant el seu temps lliure freqüenta el dojo i, de fet, és cinturó negre de karate.

L’ALTRE COSTAT DE LA FORÇAText: Camil·la de Mas

Il·lustracions: Abril Morales

| 23LARATLLAGROGA

L’ALTRE COSTAT DE LA FORÇAText: Camil·la de Mas

Il·lustracions: Abril Morales

24 |LARATLLAGROGA

CrítiquesJOC DE TRONSJoc de Trons és una de les sèries televisives més conegudes arreu del món. Amb un total de quatre temporades, ja fa aproximadament cincs anys que aquesta sèrie està revolucionant el món televisiu.

Joc de Trons està basada en una saga fantàstica de l’escriptor George R. R. Martin. La primera tempora-da de la sèrie està basada en el primer d’aquests lli-bres, tot i així, amb les noves temporades, la novel·-la i la sèrie han seguit camins separats.

La història que presenta la sèrie televisiva, es desen-volupa en un espai-temps fantàstic que podem iden-tificar lleugerament amb les característiques medie-vals de la nostra història. La sèrie sorgeix a partir de la vida de diferents personatges que viuen en difer-ents regnes d’aquest mateix món, que lluiten entre ells per aconseguir el poder, simbolitzat pel famós Tron de Ferro.

El que proveeix la sèrie de més fama són les dif-erents estratègies militars unides a les diverses històries personals de cada personatge i família. Cap dels protagonistes té una vida ordinària, i des dels principals fins als secundaris, tots estan relacionats en la història d’una manera o altra.

La sèrie consta d’uns excepcionals efectes especials juntament amb una excel·lent escenografia. Podem comptar, a més, amb la presència d’animals mi-tològics i éssers fantàstics com ara els dracs.

Tot i així, cal donar especial èmfasi al fet que aques-ta sèrie va dirigida a un públic adult, ja que el seu fil conductor és la guerra, unida als diferents conflictes sentimentals entre els seus personatges.

Tot i que Joc de Trons porta cinc anys a l’apogeu de la seva fama, la seva audiència espera que el llistó no baixi, i que la sèrie no s’acosti a un final pròxim. La següent temporada s’estrenarà per a milions de persones a finals del mes d’abril.

STAR WARSLa nova entrega de la saga Star Wars, dirigida per J.J Abrams, va ser un dels esdeveniments cine-matogràfics més esperats de l’any 2015. El retorn a la gran pantalla de personatges llegendaris com en Han Solo o en Chewacca, han fet que aquesta pel·lícula torni a prendre l’essència de la trilogia ori-ginal, dirigida per George Lucas. L’expectativa re- signada dels fidels seguidors de la saga, va quedar compensada per una pel·lícula que manté l’esperit de la primera trilogia, cronològicament parlant, jun-tament amb els innovadors efectes especials de la segona (sense abusar de l’ús de l’ordinador).

Un punt molt positiu sobre aquesta nova pel·lícula és l’encert de donar dos dels papers protagonistes a una dona i a un home negre, per demostrar d’aques-ta manera que els temps han evolucionat respecte el moment en què es van rodar les primeres pel·lícules. Molts fans afirmen que és un mèrit per part de la productora per combatre el racisme i el masclisme.

Podem considerar la trama del film innegablement entretinguda, però certament amb una gran col·lec-ció d’errors narratius, oportunitats perdudes i un ar-gument predictiu, molt similar a la seva predecesso-ra Una nova esperança. Nogensmenys, la pel·lícula ha aconseguit agradar a l’audiència i esquivar audaç-ment les dures crítiques dels aficionats més conser-vadors.

Núria Cantó, Núria Cugat, Anna Gispert, Àlex Gómez, Sara Hamann, Abril Morales, Sira Vives

EL REI LEARDesprés de l’èxit que va tenir l’obra la temporada passada, El Rei Lear, dirigida per Lluís Pascual, va tornar a l’escenari del teatre lliure el darrer 17 de desembre.

Aquesta versió d’una de les obres més conegudes de Shakespeare és encapçalada per la brillant actuació d’una Núria Espert que, als seus 80 anys, aconse- gueix demostrar que el seu lloc entre els més grans de l’escena catalana és ben merescut. L’actriu es posa a la pell d’un Lear molt humà, sense decebre les expectatives de la crítica i el públic.

Són impossibles d’assenyalar tots els trets destaca-bles de l’espectacle, el qual deixa en evidència Ha-rold Bloom amb allò que Lear és millor llegir-lo. Què impressionant és la tortura de Gloster, el duet Espe-rt-Lozano, les magnífiques escenes en un escenari buit. Com explicar la pell de gallina que se’ns va po-sar durant l’esplèndida i afligidora tempesta en què ens vam submergir amb Lear!

Hem passat per aquest intensíssim Rei Lear de Lluís Pasqual com per sobre de carbons encesos, d’esce-na dolorosa en escena dolorosa, alleujades per pe-tits retalls d’humor, i reconfortades anímicament a estones per la immensa humanitat que destil·len els personatges.

| 25LARATLLAGROGA

BAUDELAIREEl 1857, Charles Baudelaire publicava Les Flors del Mal, fet que li comportà un judici (que perdé) per ultratge a la moral pública i a les bones maneres. La mateixa sort correria aquell mateix any Flaubert i la seva novel·la Madame Bovary. I és que potser la benpensant societat francesa del XIX, no estava preparada perquè la literatura es convertís en un reflex de les passions més baixes de l’ésser humà.

Als versos de Baudelaire no hi ha subtilesa; si l’a-mor pot inspirar la poesia, també pot fer-ho l’odi. I per què no la desídia, l’avorriment o l’aberració. Aquest poète maudit ens recorda que no només les altes passions i els bells sentiments formen part de l’ésser humà. En va intentem negar o ocultar tots aquells vicis inherents a l’ànima humana: el costat fosc d’aquesta també existeix; i quan és Baudelaire qui el treu a la llum, ho fa amb una bellesa tan sublim que feu que els francesos, anys més tard i desacomplexats ja per les dures crítiques que rebé aquest recull poètic, tornessin a considerar la seva pròpia llengua digna de ser usada per a la poesia.

D’aquesta manera, Baudelaire no només fa tronto- llar les bases de la moral vuitcentista, sinó que crea una nova estètica, el simbolisme, un nou llenguat-ge poètic que a partir de les imatges que reflectei- xen el món sensible, natural, evocarà les realitats ocultes que només són accessibles a través de la poesia.

Els versos de Baudelaire no ens produiran cap as-sossec, no ens aportaran la tranquil·litat d’esperit, el refugi, que la poesia sovint comporta, però ens faran gaudir de la bellesa de les paraules que tran-scriuen (paradoxalment) l’inefable, i ens recorden que l’ésser humà és un ésser meravellosament complex. Tu le connais, lecteur, ce monstre délicat,-Hypocrite lecteur, -mon semblabe, -mon frère !

CrítiquesJOC DE TRONSJoc de Trons és una de les sèries televisives més conegudes arreu del món. Amb un total de quatre temporades, ja fa aproximadament cincs anys que aquesta sèrie està revolucionant el món televisiu.

Joc de Trons està basada en una saga fantàstica de l’escriptor George R. R. Martin. La primera tempora-da de la sèrie està basada en el primer d’aquests lli-bres, tot i així, amb les noves temporades, la novel·-la i la sèrie han seguit camins separats.

La història que presenta la sèrie televisiva, es desen-volupa en un espai-temps fantàstic que podem iden-tificar lleugerament amb les característiques medie-vals de la nostra història. La sèrie sorgeix a partir de la vida de diferents personatges que viuen en difer-ents regnes d’aquest mateix món, que lluiten entre ells per aconseguir el poder, simbolitzat pel famós Tron de Ferro.

El que proveeix la sèrie de més fama són les dif-erents estratègies militars unides a les diverses històries personals de cada personatge i família. Cap dels protagonistes té una vida ordinària, i des dels principals fins als secundaris, tots estan relacionats en la història d’una manera o altra.

La sèrie consta d’uns excepcionals efectes especials juntament amb una excel·lent escenografia. Podem comptar, a més, amb la presència d’animals mi-tològics i éssers fantàstics com ara els dracs.

Tot i així, cal donar especial èmfasi al fet que aques-ta sèrie va dirigida a un públic adult, ja que el seu fil conductor és la guerra, unida als diferents conflictes sentimentals entre els seus personatges.

Tot i que Joc de Trons porta cinc anys a l’apogeu de la seva fama, la seva audiència espera que el llistó no baixi, i que la sèrie no s’acosti a un final pròxim. La següent temporada s’estrenarà per a milions de persones a finals del mes d’abril.

26 |LARATLLAGROGA

CARAMELLESEl passat dijous 14 d’abril, com mana la tradició, els alumnes de primària van celebrar les Caramelles.

Sota la direcció i l’organització dels alumnes de cinquè, cada un dels grups formats per alumnes de primària, van aprendre una cançó popular catalana com per exemple “El meu Avi” o “El poll i la puça”, entre d’altres.

Després de setmanes de preparació, va arribar el dia de la festa, i tot l’esforç va donar el seu fruit: tots els grups van cantar un per un davant de la resta de companys de primària i del parvulari, la cançó que havien estat assajant. El resultat, com podeu imaginar, va ser magnífic.

Abans de cada actuació, cada grup explicava la procedència i el tema de la cançó que anaven a cantar; i acabades totes les actuacions, els alumnes van coronar la celebració cantant una última cançó tots plegats.

Finalment, per cloure l’acte com mereixia l’ocasió, tots els cantants es van dirigir al pati per gaudir d’un esmorzar preparat pels seus professors i els alumnes de cinquè.

Núria Cugat

| 27LARATLLAGROGA

28 |LARATLLAGROGA

RosesA l’escola Santa Anna cada any celebrem totes aquelles festes tradicionals catalanes que formen part del nostre patrimoni cultural. Tot i això, St. Jordi és una celebració especial-ment arrelada a l’escola i per això cada any els alumnes de 4t d’ESO decorem l’escola. Aquest any a part de fer un castell, que veureu al pati, hem decidit decorar-la amb unes ro-ses de paper. És per això que aquí teniu les indicacions per poder fer-les vosaltres a casa.

Material:tisoresllapisfulls vermells D4plat

1- Posa el plat sobre un full D4 i ressegueix-lo, després retalla la rodona.

2- Ves fent una espiral, com aquesta d’aquí dalt

3- A la punta del principi fes un plec i comença a enrot-llar-ho.

4- Quan ho acabis d’enrotllar, deixa-ho sobre l’última part.

Erola Ferragut

| 29LARATLLAGROGA

Els alumnes de 6è us presentem una sèrie de definicions per tal que resolgueu a quines paraules corresponen.

La clau que us ajudarà a desxifrar l’enigma, és que totes elles són polisèmiques i les originals definicions fan al·lusió a algunes de les seves accepcions.

1- Casa que crema.

2- Nom propi de l’aigua.

3- Pal que té gust de pa.

4- Seient d’un grup de peixos.

5- Per allisar la roba fent surf.

6- Objecte per afaitar els llapis.

7- Òrgan que canta sense parar.

8- Mol·lusc que té el cap de ferro.

9- Òrgan que parla molts idiomes.

10- Flor vermella que té nom propi.

11- Fruit sec que ocupa el novè lloc.

12- Objecte on beuen els guanyadors.

13- Aliment dolç sinònim de bufetada.

14- Grup d’edificis amb aigua al voltant.

15- Animal que dóna ordres a l’ordinador.

16- Part soterrada d’una planta matemàtica.

17- Objecte que fa circumferències musicals.

18- Les notes musicals la fan servir per pujar i baixar.

19- Ocell gros que canta i balla en un “tablao” andalús.

20- Element de construcció que forma part de l’esquelet.

21- Animal que, al seu pas, ajuda a travessar la carretera.

22- Construcció damunt del riu feta entre dos dies de festa.

23- Cansar o desanimar intentant que la superfície quedi llisa.

24- Prova que es passa a una persona per tal de plantar un gerani.

25- Acompanyament d’alguns aliments per ballar amb molt de ritme.

26- Objecte prim i allargat que si no és de pal, aguanta el cos dels animals.

(sol

ucio

ns a

l prò

xim

núm

ero

de la

Rat

lla G

roga

)

ENIGMÀRIUS

30 |LARATLLAGROGA

JEROGLÍFICS

A=O

Sira Vives

V

-F

-C

EL -N

| 31LARATLLAGROGA

(DES)ORDREJa des de ben petits, els alumnes de P4 col·laboren amb la Ratlla Groga. En aquesta ocasió, podrem gaudir de les primeres obres d’uns petits artistes. Malauradament, ordenant els articles per aquesta nova edició, se’ns han barrejat els títols dels dibuixos.Ens podeu ajudar a relacionar cada obra amb el seu nom?

NOI ESTIRAT FENT DE

FANTASMA

EXTRATERRESTRE

HAMACA

RAPUNZEL

COTXE DE CARRERES

DRAC

BOTIGA

CARAVANA

GÀBIA D’ANIMALS

1

7

654

32

98

32 |LARATLLAGROGA

LARATLLAGROGA Escola Santa Anna C. Bailèn 53-59 08009 Barcelona www.santaanna.cat