Unió europea, reforma o ruptura?

Número 2 • abril • 2014

.2 Número 2 • abril • 2014

Per estrany que sembli, l’es-tabliment de l’Euro i de la Unió Europea es va fer en un intent de debilitar l’Europa Social, una de les conquestes socials de les clas-ses populars, que havien acon-seguit que es veiés Europa com a un punt de referència per a les forces que lluitaven per aconse-guir estats del benestar que mi-lloressin extensament la qualitat de vida de les seves poblacions. A Espanya i a Catalunya durant la dictadura, la Unió Europea signi-ficava el punt de referència desit-jat, un somni per a qui lluitava per aconseguir la democràcia. Aquest somni, tanmateix, es va convertir en un malson. Per què?

Una peça clau en aquest pro-jecte anti Europa Social va ser el Banc Central Europeu (bce), cla-rament influenciat pel Banc Cen-tral Alemany (d’aquí la seva ubi-cació a Frankfurt). En realitat, el bce no és un banc central sinó un lobby de la banca europea i molt

en especial de la banca alemanya.Un banc central el que fa és

protegir els estats davant l’espe-culació del que en diuen els mer-cats financers, la qual cosa vol dir davant la banca. Quan un país té dificultat en aconseguir diners, el banc central n’imprimeix i ajuda l’estat, deixant-li diners i/o com-prant deute públic, amb la qual cosa els interessos d’aquest deute baixen.

El bce no fa això. Imprimeix diners, però els deixa a la ban-ca privada, en teoria per a facili-tar el crèdit. A la pràctica, el que fa la banca privada és comprar el deute públic a uns interessos molt alts, ingressant així unes enormes quantitats de diners. Si el Banco Santander rep préstecs del bce a uns interessos baixís-sims (menys d’un 1%) i amb els diners prestats compra bons de l’estat a uns interessos del 3%, 4%, 6% o fins i tot 12% i més en el cas Grècia, aconsegueix el xo-

llo de l’any. D’aquí que la major part del deute (que explica que l’Estat espanyol hagi de pagar interessos a la banca equivalents a quasi bé un 4% del pib) s’ha-gi acumulat a base d’un sistema especulatiu, dissenyat per debili-tar els estats, forçant-los a pagar interessos alts, la qual cosa és la raó per la qual hauria de ser re-butjada, doncs, si els diners del bce haguessin anat a l’Estat en

comptes d'anar als bancs privats, no hi hauria hagut l’enorme fo-rat ni els consegüents recursos que s’han de destinar a cobrir-lo. D’aquí que l’enorme deute sigui el resultat de la fallida de pro-tecció de l’Estat espanyol, al no tenir un banc central per a prote-gir-lo davant l’especulació de la banca. És un deute generat com a conseqüència de la situació de vulnerabilitat en què es troben els estats, vulnerabilitat que s’ha dissenyat de la mateixa manera com es va dissenyar el sistema de govern de l’euro i del bce.

D’aquí que tot el deute sigui artificialment alt i no s’hagi de pagar. La millor proba del que dic és el fet que, quan el Sr. Drag-hi, president del bce, va indicar que anava a comprar deute pú-blic dels estats, els interessos van baixar en picat. I si ho hagués fet durant tots aquests anys, no hi hauria el problema del deute ni de les retallades. Així de clar.

Les diverses cares de la història de la Unió Europea Xavier Domènech,membre de la Comissió d’Extensió

La legitimitat narrativa de la Unió Europea (ue) es mou bàsica-ment en dos grans eixos: aquell en què la ue seria la principal garan-tia d’un continent lliure de con-flictes bèl·lics i el segon, en què seria la institució garant també del model social i polític europeu basat en el binomi democràcia/es-tat del benestar.

En el primer sentit, és cert que la ue neix de les cendres de la Segona Guerra Mundial i es pot presentar a si mateixa com a cul-minació i producte d’una certa onada de pacifisme de post-guer-ra. Però també ho és que aquella Europa era una realitat radical-ment diferent a la que havia con-trolat el conjunt de les relacions internacionals abans del conflicte. Dividida en dos pel teló d’acer, els grans imperis mundials brità-nic i francès ara entraven en un ràpid procés de desarticulació.

Es passava així de ser el centre del sistema de relacions mundials a un escenari més d’un conflicte pilotat per altres en el context de la Guerra Freda. En aquest marc neix la primera articulació institu-cional d’un espai econòmic comú amb la creació de la ceca (1951) i el Tractat de Roma (1957), que donà llum a la Comunitat Econò-mica Europea. Es cercava articu-

lar una Europa occidental “forta” que pogués fer front a l’Europa de l’Est sota influència soviètica. El projecte que inicialment tan sols incloïa sis països, passarà a ser de dotze durant la dècada dels vuitanta, quan guardava un inne-gable atractiu lligat a la “moder-nització” dels països del sud del continent, fins arribar a l’Europa dels 28 el 2013, amb la integra-ció dels ex-països de l’est després de la caiguda del mur de Berlín. Procés en què aquesta Europa no fou capaç de garantir la pau i on malgrat totes les retòriques eren més un projecte econòmic que no pas polític.

El segon gran element que ha legitimitat històricament l’actual ue és la defensa d’un model so-cial propi basat en la preservació dels drets socials: especialment a partir de finals de la dècada dels setanta el Projecte Europeu s’hau-

ria presentat lligat a una forma d’inserció específica en el procés de globalització que garantiria el desenvolupament econòmic alho-ra que protegiria les poblacions de les seves expressions més sal-vatges.

Però al costat d’això, i especi-alment a partir de la dècada dels noranta del segle passat amb l’ac-ció d’un poder fortament tecno-cràtic, la Unió hauria estat una de les principals eines de desman-tellament de la sobirania econò-mica dels pobles i d’imposició de mesures de desregularització. El que havia de ser una institució per “salvaguardar” Europa dels extrems més salvatges del capita-lisme, ha esdevingut una eina per transformar i disciplinar les nos-tres vides en funció dels dictats dels grans interessos econòmics i on el poder democràtic ha brillat per la seva absència.

El Banc Central Europeués un lobby de la banca Vicenç Navarro

Número 2 • abril • 2014 .3

Editorial

A la tardor de 2008 vaig assis-tir a una conferència sobre la Unió Europea (ue) a la Uni-versitat Humboldt de Berlín.

El professor convidat va presen-tar una imatge on hi havia escrita la paraula europa seguida d’un camí que conduïa a la paraula de-mocràcia. El camí estava inter-romput per una barra transversal on s’hi llegia tractat de lisboa. Aquesta era la tesi de la conferèn-cia: que el tractat de Lisboa barra el pas d’Europa vers la democrà-cia. Què és el tractat de Lisboa? Qui l’ha aprovat? Qui ha decidit quines han de ser les estructures de govern que regeixen la ue i com s’han de vertebrar? Una cosa és clara: no ha estat el poble. La majoria de persones que vivim a Europa desconeixem el contingut d’aquest tractat i les múltiples im-plicacions pràctiques que té per a la nostra vida de cada dia. Aquest diari vol ser una contribució a en-tendre quin és el marc polític que ara mateix regula la convivència a Europa i com ens afecta. És clar que Europa és part del problema. És igualment clar que Europa ha de ser part de la solució. Però no l’Europa dels banquers i de la despesa militar creixent, sinó l’Europa dels pobles i de la justí-cia social: una Europa plural, que reflecteixi la voluntat popular i que estigui controlada per aques-ta voluntat.

Per una Europa dels poblesL

a crisi econòmica i social col-peja els països de la Unió Eu-ropea (ue) i, en particular, de l’Europa mediterrània. Sota

els dictats de la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional) i del govern alemany de Merkel, les polítiques d’austeritat s’han gene-ralitzat arreu el continent.

Dit això, qui controla les decisi-ons que es prenen a nivell europeu? Aquesta crisi mostra la naturalesa antidemocràtica de la ue: l’única institució europea elegida per su-fragi, el Parlament Europeu, no té quasi cap competència. En aques-ta ue no hi ha espai per a la par-ticipació ciutadana, les llibertats ni els drets socials. Tractat rere Tractat; Directiva rere Directiva, s’ha construït durant dècades una Europa neoliberal, tecnocràtica i antidemocràtica al servei dels in-teressos privats.

Els pobles europeus són escla-fats per les imposicions del capital financer. La política i l’economia de l’Europa mediterrània són in-tervingudes per unes institucions internacionals opaques que nin-gú no ha escollit i que treballen en benefici d’un minoria privile-giada. La Troika dicta unes polí-tiques que destrueixen la vida i la dignitat de milions de persones, i que són aplicades dòcilment per governs com el de Rajoy o Mas, en benefici de les grans empreses i la banca de cada país. El Banc Central Europeu es nega a donar crèdit als governs mediterranis però alhora permet que els bancs continuïn enriquint-se mitjan-çant l’aprofundiment de la crisi del deute. Les imposicions de la Troika són aprofitades pels Es-tats per aplicar mesures contra els drets socials de milions de persones. Malgrat la cara amable amb què es vol mostrar a la resta del món, l’Europa fortalesa con-demna a centenars de milers de persones migrades a la mort o, en el millor dels casos, a vides mar-cades per la vulnerabilitat i l’ex-plotació. L’Europa de la guerra no dubta en mobilitzar-se quan veu els seus beneficis amenaçats. Aquesta ue pretesament moder-na i liberal, al seu torn, calla i mira en una altra direcció quan

les dretes espanyoles i catalanes amenacen els drets de les dones a decidir sobre el seu propi cos.

Els atacs a la sanitat, a l'educa-ció, als serveis socials, a les pensions i als drets laborals que pa-tim busquen passar la factura de la crisi a la majoria de la ciutada-nia: ens volen fer pagar una crisi que no hem creat nosaltres. Re-tallada rere retallada es van des-truint els nostres drets socials en l’avenç cap a un model de capita-lisme salvatge, model on el princi-pal objectiu del capital europeu és

abaratir despeses, augmentar els seus beneficis i ser competitiu a escala global. Dit en altres parau-les, aquells que són responsables de la crisi en volen sortir a costa de tots i totes nosaltres.

No hi haurà ni drets socials ni sobirania nacional si no trenquem amb aquesta Unió Europea. La ue no defensa la sobirania dels po-bles. La conculca. En una Cata-lunya supeditada a la Troika, go-vernada per partits al servei dels interessos del món financer, no hi haurà ni drets socials, ni demo-cràcia, ni autogovern. Per això re-sulta imprescindible vincular les aspiracions sobiranistes de l’Estat propi català amb les mobilitzaci-

ons socials contra les retallades. Ambdós eixos han d’anar units en una mateixa lluita. La democràcia veritable i la sobirania plena im-pliquen trencar amb la Troika i amb els governs que a casa nostra l’obeeixen.

Què podem fer? Malgrat que ho pugui semblar, la maquinària de la ue i la Troika no és invencible. Les polítiques que s’apliquen són les mateixes a cada lloc. No ens podem quedar de braços creuats, ni a Catalunya ni a tot el Medi-terrani. Des que va començar la crisi hem vist àmplies protestes a Grècia, Portugal, l’Estat espanyol i Catalunya. Per tot arreu els po-bles resisteixen les retallades i les mesures d’austeritat. Tanma-teix, no n’hi ha prou amb lliurar la batalla país a país. Si volem guanyar, si volem aturar aquest atac contra els nostres drets, hem de ser capaces i capaços de mirar la ue a la cara i treballar per construir una àmplia aliança dels pobles de l’Europa mediter-rània per coordinar mobilitza-cions i lluites. Ara ens pertoca a nosaltres organitzar una resposta conjunta de Portugal a Grècia on puguem aturar entre totes i tots l’austeritat: el nostre accés a l’ha-bitatge, la nostra salut i el futur dels nostres fills i filles no poden ser menys importants que l’enri-quiment de la banca! Urgeix ge-neralitzar un moviment interna-cional per posar de manifest les veritables responsabilitats rere la greu situació que estem vivint i generar alternatives. No paga-rem el seu deute ni la seva crisi! Front a l’austeritat, la solidaritat internacional és la solució!

Teresa Forcades i Vila

No hi haurà ni drets socials ni sobirania nacional si no trenquem amb aquesta Unió Europea

Portada: Joan Turú

Coordinació: Sandra Ezquerra i Jordi Rabassa

Disseny i maquetació: Lluís Riera

Equip de Redacció: Brian Anglo, Jaume Assens, Josep Bel, Luis Blanco, Max Carbonell, Sandra Campañón, Marc Casanovas, Xavier Domènech, Sandra Ezquerra, Sònia Farré, Pere Filella, Teresa Forcades, Maite García Folchs, Coro Luengo, Jordi Madorell, Pablo Martínez, Mont-serrat Mata, Vicenç Navarro, Arcadi Oliveres, Gemma Tarafa

Fotografia: Josep Salip, Jean Pierre Callicó

Il·lustracions: Carlos Azagra, Miquel Ferreres, Kap (Jaume Capdevila), Alfons López i Joan Turú

Correcció: Estela Fernández i Andreu Giralt

Han participat:


La construcció europea contempla cada cop més, i d’una manera especial a partir del Tractat de Lisboa, les qüestions militars. Di-ferents polítiques, organismes i instruments s’han anat desenvolupant al respecte. Cal destacar-ne la Política Comuna de Segure-tat i Defensa de la Unió Europea (pcsd), les Missions de Petersberg –com a marc de co-operació militar autònom de l’otan–, l’Alt Representant de la Unió per als Afers Ex-teriors i la Política de Seguretat, el Comitè Polític i de Seguretat, l’Agència Europea de Defensa, una part del Servei Exterior, l’Estat Major, els Grups de Combat, el SitCen (Cen-tre Conjunt de Situacions per a l’Anàlisi de la Intel·ligència), l’Institut d’Estudis de Segu-retat i l’Escola de Seguretat i Defensa, i els treballs de la Comissió Europea en favor de destinacions bèl·liques a la recerca científica i al desenvolupament tecnològic (R&D). Com podem veure una gran quantitat d’elements, algun d’ells derivat de la desapareguda Unió d’Europa Occidental i d’altres poc operatius però per als quals es preveu una dotació de

fins a 50.000 soldats i amb capacitat de des-plaçament fins a 4000 quilòmetres de distàn-cia de Brussel·les.

Enfront d’aquest cúmul d’elements cal pre-guntar-se quina falta fan, quan a canvi no es preveu pas ni el desmantellament de l’otan ni dels exèrcits de cada un dels estat membres. Fins i tot si això, com seria desitjable, s’es-

devingués, tampoc quedaria justificada una milícia a la qual s’adjudica una “gestió de cri-si” (terrorisme, proliferació nuclear, conflictes regionals, immigració, etc.) que poc tenen a veure amb la seguretat de les persones i que, en part, són fruit de les pròpies dinàmiques autogeneradores de la defensa.

El més sorprenent de tot és que es trac-ta d’una acció governamental que sovint no compren ni tant sols a tots els països mem-bres, així com l’absoluta absència del Par-lament Europeu en tota discussió i decisió al respecte. També sorprèn l’abocament de recursos monetaris que s’hi pretén destinar, sobretot amb l’Agència Europea de Defen-sa, que a més d’inflar una contraproduent indústria de guerra augmentaria encara més els 200.000 milions d’euros que els països membres esmercen anualment en els pressu-postos de la militarització. Sens dubte la ir-racionalitat i la protecció dels interessos dels poderosos no s’estan de res en l’anomena-da, i jo crec que ben trista, edificació del Vell Continent.

El militarisme a Europa

El dret al propi cosDiverses resolucions del Parlament Euro-

peu o sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans reconeixen l’avortament com a part del Drets Sexuals i Reproductius de les dones i insten els diferents estats a pre-servar-los. Tot i així, les legislacions que ho regulen als diferents Estats són diverses.

Anglaterra o Holanda tenen legislacions avançades, regulades per terminis on les do-nes poden decidir lliurement. Altres països, com Suècia, regulen aspectes com l’objec-ció de consciència, de forma que asseguren l’accés de les dones a aquest dret, impedint que els i les professionals objectors exercei-xin dins la sanitat pública. Altres, en canvi, se situen a l’altra banda de l’espectre pel que fa el respecte pel dret a decidir de les dones sobre el nostre cos. És el cas de Malta, Polò-nia o Irlanda, on les dones es veuen obligades a avortar de forma clandestina o a viatjar a d’altres països. D’aquí ens arriben notícies de casos de menors d’edat violades a qui se’ls hi ha impedit viatjar per avortar, o de dones que han mort al negar-se els metges a interrompre embarassos de risc. Alguns Estats, com Itàlia, tenen legislacions que sobre el paper reconei-xen el dret a l’avortament però que a la pràcti-ca dificulten molt l’exercici d’aquest dret, per exemple, restringint molt l’accés a l’avorta-ment farmacològic o permetent un 70% i fins i tot un 80% d’objectors de consciència en al-guns territoris.

L’Estat espanyol, amb una Llei integral que va ser aprovada l’any 2010 i que combina terminis i supòsits, es troba en una situació similar. Així, la implantació de la llei depèn de la voluntat política dels governs autonò-mics. Ara, fins i tot la Llei mateixa està sent amenaçada des que el Partit Popular va ac-cedir al poder. L’avantprojecte presentat pel Ministre Gallardón representaria un retrocés

de més de 30 anys per als Drets de les dones i convertiria en il·legals uns 90.000 avorta-ments dels que es practiquen cada any a l’Es-tat. Aquesta ofensiva, en la línia de retallada de drets impulsada pel Partit Popular Euro-peu, es pot veure clarament agreujada pel creixement de l’extrema dreta. Només està a les nostres mans aturar aquesta ofensiva tant a les urnes com al carrer.

Arcadi Oliveres

Sandra Campañón,Campanya pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït

El Procés Constituent a la mobilització del passat 8 de març. Foto Josep Salip


Centenars de persones s’enfi-len per altíssimes tanques, primer amb improvisades escales, després grimpant sense més ajut que les seves mans i els seus peus, supe-rant amb enormes dificultats els successius panys, coronats amb afilades ganivetes dissenyades ex-pressament per esquinçar la pell. D’altres intenten travessar el “fos-sat” d’aigua i s’ofeguen quan són repel·lides amb descàrregues des de terra. La metàfora de l’Europa Fortalesa mai no ha aparegut tan gràficament com durant els pri-mers mesos d’enguany a Melilla. Tanmateix alguna cosa no encai-xa en aquesta imatge medieval. Aquesta gent salta, cert, però no assalta. No pretén vèncer ningú, només vèncer els obstacles d’ex-clusió. Ve desarmada i troba la mort per resposta. Altrament dit, aquesta Fortalesa no s’ha conce-but per protegir-nos dels bàrbars, com ens volen fer creure, sinó que ella mateixa significa la barbàrie.

Realitat contradictòriaAmb la crisi, l’efecte crida ha

minvat i l’arribada d’immigrants a Europa s’ha alentit. Però les con-dicions que empenyen a buscar una sortida fora del país d’origen –la misèria, les guerres...– no han desaparegut i, per tant, les migra-cions tampoc. Detinguem-nos un moment en aquestes condicions, per exemple, en el continent afri-cà. En gran part, són conseqüèn-cia de la globalització capitalista: economies fortament endeutades, dependents de l’exportació de ma-tèries primeres i recursos energè-tics amb un repartiment cruelment desigual dels beneficis, de la con-taminació, dels llocs de treball, de l’accés a l’alimentació i a l’aigua, sovint acompanyat de violència. Hi ha un lligam entre les migra-cions cap a Europa i les polítiques de la Unió Europea (ue), dels seus estats membres, sobretot dels an-tics poders colonials. Així es pot veure la política d’immigració de la ue com un intent de limitar al-guns dels efectes secundaris, no desitjats, de les seves pràctiques econòmiques i militars.

Ara bé, cal considerar altres as-pectes. Les fronteres mai no són del tot hermètiques, per la qual

L’Europa fortalesa Brian Anglo,membre de la Sectorial d’Immigració

cosa actuen també com a filtres, assegurant que en general les per-sones que aconsegueixen franque-jar-les seran fortes, amb empenta, bones treballadores. I si, a més,

són “irregulars” i no tenen drets, seran més fàcilment explotables. D’aquesta manera les fronteres són directament funcionals per a alguns sectors empresarials, con-tribuint al boom dels hivernacles i de la construcció a l’Estat espa-nyol, o mitigant a baix cost la cri-si de la cura de la gent gran. En canvi, no impedeixen la “impor-tació” d’enginyers, informàtics i

altre personal altament qualificat format a costa del país d’origen.

Les fronteres tenen també una dimensió ideològica. Donen a en-tendre que l’amenaça del benestar –relatiu– de la ue ve de fora, que la crisi és culpa de la immigració i no de les polítiques neoliberals de la ue i dels seus governs.

Encara que només un percen-

tatge petit de la immigració arri-ba en grups nombrosos i visibles, com ara en pasteres, cayucos, vaixells atrotinats, o escalant els murs de Ceuta i Melilla, aquests

casos són poderosament medià-tics, fan espectacle, i admeten in-terpretacions interessades –allau, assalt, invasió– que creen neguit. Mentrestant, el flux constant i in-visible de capitals continua sense impediment ni fre.

Morts anunciadesGrècia, Itàlia i l’Estat espanyol

han assumit l’encàrrec que els han fet els països més forts de la Unió Europea de blindar les fronteres del sud. Encara que a vegades pro-curen fer servir la ue com excusa, accepten plenament aquestes po-lítiques juntament amb els diners per implementar-les. El resultat d’aquestes polítiques és prou co-negut. Entre el 1993 i el 2012 hi va haver 15.518 desaparicions en les fronteres internes, externes i externalitzades de la ue. Després que el 2005 van morir onze per-sones quan intentaven entrar a Ceuta, i sis a Melilla, els murs van ser reforçats amb subvencions de la ue, cosa que no ha fet més que contribuir a les tragèdies recents. Entre el 2005 i el 2011, el pressu-post de l’Agència Europea per a la Gestió de la Cooperació Operati-va a les Fronteres Exteriors de la

Unió Europea –Frontex– va pas-sar de 6,3 a 118 milions d’euros. No obstant això, pocs mesos des-prés de la denúncia de la globa-lització de la indiferència per part

del papa Francesc durant la seva primera visita a Lampedusa, més de tres-centes persones van morir al mar mentre buscaven refugi del caos i la guerra a l’illa italiana.

Com diu Javier de Lucas, de la Universitat de València: “No es tracta tan sols que la ue prioritzi la perspectiva de la seguretat en relació als immigrants i refugiats [...]. És que en la pràctica desapa-reix qualsevol altra consideració”.

Anant a la mort/massacre de les 15 persones que procuraven entrar a Melilla el febrer d’en-guany, la possibilitat que algunes d’aquestes morts fossin atribuïbles als trets disparats per forces mar-roquines no eximiria la ue de la seva responsabilitat, ja que aques-tes forces custodiaven la frontera per encàrrec exprés de la ue. I si algunes crítiques concretes a la Guàrdia Civil eren justificades –les devolucions il·legals en calent, l’ús de material antiavalots, el refús de prestar ajuda, l’ocultació d’infor-mació– no es pot obviar el fet que la lògica d’una política d’exclusió com la practicada per la ue con-dueix inevitablement a morts i més morts: les tragèdies són inherents a aquesta política.

Aquesta gent salta, cert, però no assalta. No pretén vèncer ningú, només vèncer els obstacles d’exclusió


La ue ha resultat un projecte dels grans capitals, allunyat de la unió dels pobles que se’ns va vendre: sempre ha

afavorit les elits d’Europa Cen-tral, especialment Alemanya. La moneda única i l’eliminació de les fronteres als capitals, han agreujat les diferències entre na-cions exportadores (Alemanya) i importadores.

El Tractat de Maastricht ja ens deixava al servei dels capi-tals. Els criteris de convergència limitaven el deute públic a un 60% del pib i el dèficit a un 3%. França o Alemanya els han in-complert sistemàticament, però han servit d’excusa per interve-nir Espanya, Irlanda, Portugal o Grècia. El Tractat va prohibir que el bce financés directament els estats, així que injectava ca-pital a la banca europea, a un 1% d’interès o menys, per fi-nançar els estats amb interessos

molt superiors (més d’un 5% a Espanya).

Un guany garantit per a la banca privada que, malgrat tot, s’ha endeutat. Als estats perifè-rics, sense mecanismes per a la devaluació de la moneda o el control sobre els capitals, obli-gats a endeutar-nos per resca-tar la banca de la fallida, només se’ns ofereix una sortida: la seva

austeritat. Hem de retallar en despeses de primera necessitat, vendre patrimoni públic, acomi-adar funcionaris o apujar impos-tos sobre les rendes del treball, a més de dur a terme reformes estructurals precaritzadores que inclouen convertir el pagament del deute en un deure prioritari i constitucional, tot en nom de la competitivitat.

Aquestes polítiques europees deterioren les condicions de vida de la població i ens endeuten cada dia més. Quina és la solu-

ció que se’ns ofereix? Continuar endeutant-nos, retallant i priva-titzant el patrimoni comú per pagar un deute impagable. Tot això només pren sentit si ente-nem el deute com un mecanisme per espoliar la població, per ar-rabassar-nos els nostres recursos com ja s’ha fet al Sud Global. Si realment volem una Europa dels pobles hem de fer front a aques-ta Europa dels capitals i teixir aliances per a l’impagament del deute il·legítim.

El problema del deute privat espanyol

Tot i que no és fàcil conèi-xer l’import exacte del volum de deute espanyol, a poc a poc

en traiem l’aigua clara. El deute de l’economia espanyola (admi-nistracions públiques, empreses, bancs i famílies) ha crescut fins als 4.136.943M€ (milions d’eu-ros), el 404% del pib. És a dir, calen quatre vegades el que pro-dueix la nostra economia real o 88.757€ per habitant per cancel-lar-lo. Si distingim el deute per sectors, veiem que el públic (el 28% del total) s’ha duplicat des de l’inici de la crisi financera el 2008. Això es deu, en gran part, a haver assumit el deute privat

del sector bancari, rescat inclòs. Mentre el deute d’empreses no financeres i institucions finance-res es redueix significativament, el de les famílies es manté. Si analitzem la composició del deu-te públic veurem que destaca el de l’administració central amb un 75% del total, molt per so-bre d’altres subsectors: comu-nitats autònomes, corporacions locals (ajuntaments i diputaci-ons) i administracions de la Se-guretat Social. Per cancel·lar el deute públic caldria pagar uns 25.000€ per habitant. A una fa-mília de 4 persones els suposaria uns 100.000€, és a dir, 8.333€ mensuals durant un any.

No només és preocupant el deute directe públic. L’estat té, arrel del rescat, deutes indirec-tes i ocults amb el sector ban-cari que podrien transformar-se en deute directe. S’han assumit compromisos d’avals per valor de 334.450M€ i 818.225M€ en deute ocult (aval implícit de l’es-tat a dipòsits bancaris, garanti-es del frob en privatitzacions i esquemes de protecció d’actius). Els compromisos indirectes amb els bancs equivalen al total del deute públic a desembre de 2013.

El fort augment de deute pri-vat entre 2000 i 2013 es deu sobretot a les institucions finan-ceres i a empreses no financeres. Les primeres es van endeutar un 780% més entre 2001 i 2008, any de màxim auge. Aquell any el deute de les entitats financeres representava el 35% del total de deute privat; el deute d’empre-ses no financeres, el 38%; i el deute familiar, el 27%. El 2013, aquests percentatges quasi no han variat.

El deute de les famílies es multiplicà per 2,46 entre l’any 2001 i el 2013, i el percentatge del deute familiar que representa el deute hipotecari va passar del 66,79% el 2001 al 76,99% el 2012, degut al context de bom-bolla immobiliària. L’endeuta-ment d’empreses no financeres es va multiplicar per 2,95 entre 2001 i 2008, i des d’aleshores s’ha reduït. Per sectors, el per-centatge més alt correspon al sector de la construcció, superior

L’Europa de la deutecràciaLa percepció que tenim d’Europa des de la seva perifèria ha patit un canvi. Hem vist com el projecte de la Unió Europea (ue) es transformava en una trampa mortal de difícil sortida i com les polítiques d’institucions com el Banc Central Europeu (bce) i la Comissió Europea sem-blen anar contra els seus habitants en nom del control estricte del dèficit i del deute.


per habitant ja ha retrocedit fins a nivells de 10 anys enrere. Si ens fixem en els comptes per al 2014 veurem que els tributs que depe-nen exclusivament de la Generali-tat –com per exemple l’impost de successions i donacions o l’impost de patrimoni– es redueixen en 27,6M€ respecte del 2013. Quant a la despesa social, comparada amb la despesa de 2.077M€ en in-teressos de deute per a aquest any, veiem que en Educació només s’hi inverteix el doble (4.147,4M€); en Salut, quatre vegades aquest import (8.216,2M€); i en Econo-mia i Coneixement, que inclou universitats, tan sols la meitat (1.032,6M€).

Fer front als interessos del deu-te ha suposat una retallada de la despesa pública en 2.000M€ anu-als, que enguany es materialitzarà amb la venda de patrimoni i priva-titzacions per valor de 2.294M€. A banda d’aquest augment d’in-teressos cal tenir en compte que si els venciments de deute de la Generalitat de 2013 han estat d’uns 2.000M€, a 2014 serà de 5.726M€.

L’Auditoria Ciutadana, eina per al canvi

El deute és una epidèmia inhe-rent al sistema econòmic capitalista

Mentre s’aguditza la crisi, els seus principals causants esdeve-nen els seus principals beneficiaris. Les grans finances, a hores d’ara, han reforçat el seu poder i han es-devingut una autèntica amenaça per a la ja deteriorada democrà-cia. Uns governs colonitzats per poders salvatges i no escollits per ningú, al seu torn, s’han prestat al xantatge dels bancs: conver-tir el seu deute privat en públic. El pretext del seu pagament ha servit per impulsar una ofensiva en tota regla contra els drets socials bàsics de la població. La deutecràcia, en realitat, és això: el nou règim de dominació imposat pels creditors. Davant d’aquesta tirania del deute, una pregunta és obligada: Què fer?

Durant dècades, els movi-ments socials han elaborat es-tratègies per trobar-hi una sor-tida. Cal, en primer lloc, remou-re l’opacitat amb què funciona aquest mecanisme pervers. Dei-xar clar l’origen, la composició i les condicions de reproducció del deute. I rebutjar aquells pa-gaments que tinguin el seu origen en un deute odiós o il·legítim. La proposta no és nova. A Islàndia, la població va aconseguir impo-sar un referèndum per no pagar el deute generat per unes quan-tes entitats financeres. El mateix camí van seguir països del Sud, com Equador o Argentina. El concepte jurídic sorgeix ja a fi-nals del segle xix i és desenvolu-pat per un jurista rus, Alexander

Sack. La idea és que, bàsicament, es pot considerar il·legítim el deute gestat en activitats en per-judici dels drets o dels interessos de la població, i originat, al seu torn, sense el seu consentiment o sota condicions inacceptables. Naturalment, bona part del deu-te europeu respon a aquesta ca-racterització. En el cas espanyol, els “deutes de corrupció” o el de infraestructures supèrflues –com l’aeroport de Castelló– en són exemples paradigmàtics. En l’actual context, rebutjar aquest tipus de deutes és més que un pas ineludible per frenar el col·lapse social que s’acosta. En realitat és una exigència irrenunciable per acabar amb el segrest de la de-mocràcia.

El deute il·legítim dels poders salvatges

al 60%, seguit del d’informació i telecomunicacions.

L’espiral del deute catalàSi les administracions de l’es-

tat són opaques, no ho és menys la Generalitat que, tot i haver es-trenat una web de transparència, no dóna informació de qui són els nostres creditors. Cal recórrer als informes en anglès per a inversors estrangers per saber la composició dels creditors: el 22% correspon a préstecs de bancs; i el 47% restant a d’altres préstecs i mecanismes de liquiditat com l’ico, el fla o el Pla de Pagament de Proveïdors.

Les polítiques econòmiques aplicades aquí no disten de les que marca el govern espanyol i el seu resultat és el mateix: el deute català va anar augmentant amb el tripartit (15.776M€ el 2007 i 34.697M€ el 2010) i ha continuat fent-ho sota el govern de CiU fins a arribar a 57.724M€ el 2013.

Pel que fa a la política pressu-postària ens tornem a trobar amb les mateixes solucions: política fis-cal regressiva, privatitzacions, en-deutament de sectors clau com la sanitat o les universitats, corrup-ció... Dia rere dia es polaritza més la riquesa i es perpetuen els efectes nefastos de les polítiques d’austeri-tat en la població ja que la despesa

Max Carbonell, Sònia Farré, Pablo Martínez i Gemma Tarafa, membres de la PACD (Plataforma per l'Auditoria Ciutadana del Deute)

Jaume Assens,membre de la Comissió d'Extensió

que impregna tots els estaments i institucions, ja sigui a nivell inter-nacional, nacional o municipal. És un mecanisme polític de dominació de les persones i dels pobles per im-posar mesures neoliberals. És per això que la nostra resposta ha de ser política: cal un canvi de model social i econòmic que ens perme-ti alliberar-nos del jou del deute i construir una societat basada en una economia més justa, que per-segueixi el bé comú, destinada a les persones i no al capital.

Sobren els indicis que una bona part d’aquest deute és il·legítim, que no ens correspon a la ciutada-nia pagar-lo: cal denunciar-ne els responsables i exigir-los responsa-bilitats. La nostra proposta és dur a terme una Auditoria Ciutadana del deute com a procés d’empode-rament per al canvi; com a eina per-què entre totes decidim quins deu-tes són il·legítims i n’exigim el No Pagament. No és una eina nova, hi ha experiències al Sud que ens han inspirat per arrencar un pro-cés d’auditoria transversal i obert, des de la ciutadania, per aconseguir que entre totes entenguem com hem arribat fins aquí i quins són els mecanismes a evitar en el futur per a no seguir aplicant la recepta neoliberal. L’Auditoria Ciutadana ha de permetre crear espais d’apre-nentatge col·lectiu i de pràctica de metodologia participativa, des d’on lluitar per la transparència, la justí-cia social i la democràcia real.

El deute és un mal transversal que està al darrere del atacs que vi-vim, i l’Auditoria Ciutadana ha de ser la suma de processos a diferents nivells i en àmbits diversos i/o des d’òptiques complementàries: eco-nòmica, sectorials (energètic, edu-catiu, sanitari...), de gènere o eco-lògica. Cal destapar les dinàmiques perverses i els mals funcionaments a nivells i en àmbits molt diversos, contribuint tant a la denúncia d›aquestes com a la construcció d’alternatives noves i millors.


El sistema institucional creat amb l’euro i el bce ens lliga de mans i ens porta cap a la precarie-tat sostinguda i les esquerres hem de dir-ho ben clar.

Europa no és el problema, cert, el problema és el capitalisme i la globalització financera impulsa-da des dels 90. Però la ue sí que és el problema i no la solució, és una camí sense sortida per a la majoria treballadora. Està disse-nyada per als grans poders finan-cers i les seves multinacionals. No els importen ni l’atur ni la misèria que generen. Entre l’es-querra, les diferents opinions da-vant aquesta construcció europea s’han donat durant anys. Primer, amb l’entrada al Mercat Comú (eliminant indústria, ramaderia i agricultura pròpies, és a dir, amb menys sobirania per supeditar-se als interessos dels grans capitals); després, amb el rebuig al Tractat de Maastricht o el sí crític d’uns altres; finalment amb el No a la Constitució Europea (Tractats de Lisboa actuals) que van donar ic-eua-erc-cup enfront del Sí crític de ccoo-ugt o del Sí sen-se matisos del PP-PSOE-CiU. Cal crear l’alternativa d’una Euro-pa solidària. Es debat si serà mes plausible des de fora que des de dins, especialment entre els països anomenats pigs –Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya (Spain)–. El pri-mer de tot que hem de fer és limi-tar els moviments de capitals, na-cionalitzar la banca, reestructurar el deute i fer un gran impagament per il·legítim. I si el procés ho per-met, crear una moneda comuna entre els països del Sud d’Europa, els que se sumin al procés solida-ri, amb salaris i pensions dignes garantides, i amb uns bons serveis públics. Molts economistes ens diuen que és l’única forma perquè la majoria treballadora tinguem futur sense haver de reduir els sa-laris durant decennis, perquè l’eu-ro no el podem devaluar. Més del 30% de la població està en contra de l’euro, i això sense cap diputat que ho digui.

La generació d’aquesta nova àrea econòmica solidària que ne-cessitem no és una utopia, com hem vist amb l’alba a Llatinoamè-rica. És necessari que siguem inde-

pendents del domini imperial ale-many, i així podríem assegurar una divisió internacional del treball més justa, amb economies d’esca-la i possibilitats fins ara inexplo-rades de cooperació amb el Sud.

Però prèviament, és necessari can-viar, superar la fase defensiva de les lluites contra les retallades, per arribar a la fase de la consciència de classe en què com a classe ma-joritària ens proposem la cons-trucció d’aliances socials i políti-ques capaces de crear un bloc his-tòric en el mediterrani. Aquestes solucions són les més útils per al futur de tots. I no les donarà mai el capitalisme, tan per als treballa-dors, com per tenir crèdit les Pi-mes, els autònoms i les cooperati-ves, com per recuperar la deman-da interna. Només s’aconseguirà si al mateix temps conquistem les propostes històriques del movi-ment dels treballadors: repartir el treball (tots els treballs), reduint la jornada; recuperar el treball digne i amb drets (salari mínim de1200€ i pensió de 1000€); ga-rantia d’habitatge, alimentació i serveis públics per a tothom. Això ha de fer-se al mateix temps que planifiquem el gran canvi del segle xxi, el canvi ecològic per l’en-cariment dels recursos energètics, recursos dels quals no som sobi-rans i que no seran sostenibles.

La recepta no és tenir el progra-ma i les millors idees, sinó que el primer és la praxi, ja que som el que fem i no el que diem. Esten-

dre la pràctica de la solidaritat en comptes de l’egoisme consumista, la creació d’una cultura de comu-nitat, canviar la competitivitat d’uns contra uns altres per la co-operació, la creació de milers de

cooperatives, de noves instituci-ons que ho potenciïn, és el gran canvi que necessitem crear per a la unitat popular i real de l’esquerra. No serà fàcil crear-ho amb aquests mitjans publicitaris al servei del poder, i no serà solament des de dins de les empreses. El paper del barri, dels grups als pobles, al ter-ritori, es torna decisiu en aques-ta etapa d’acumulació de forces i d’exemples de solidaritat. La pah ens ho demostra, a diferència de la majoria d’empreses on es llui-ta solament per un bon preu de l’acomiadament. Veiem al territo-ri que, sense la por a l’acomiada-ment o a la repressió, sense el cli-entelisme sindical d’alliberats que pacten amb l’empresari la llista de qui entra o qui acomiada, sí que es pot construir la solidaritat amb més dignitat que en moltes empre-ses. El municipalisme participatiu, per la seva proximitat real, és un àmbit per a la democràcia di-recta, tan com l’autogestió a les cooperatives o a les assemblees de les empreses amb un sindica-lisme de resistència i compromès amb canviar el sistema capitalista. Cal passar del corporativisme ter-ritorial i ser internacionalistes so-lidaris. Després de la primera re-acció d’àmplies masses de classes

mitjanes en procés de proletarit-zació, hem d’explicar que sense la cooperació entre nacions, no podrà sobreviure cap República Catalana sense aliances. Hem de reaccionar contundents contra el feixisme antiimmigrants, que potenciarà encara més la dreta com a solució per a treballadors amenaçats per l’atur o l’empobri-ment. Només veure els diputats que obtenen al Parlament de la ue ja ens dóna una idea d’aquest gran perill. En aquest bloc his-tòric, la burgesia hegemònica és la burgesia industrial i financera alemanya, en pactes complexos amb la francesa, amb aliats en les burgesies dels petits països més desenvolupats (Bèlgica, Holanda, Dinamarca). Les burgesies dels països perifèrics i del sud es tro-ben supeditades.

El veritable enemic, que no són els “ganduls” del sud, si no l’impe-rialisme alemany i la seva arma de destrucció massiva de drets, la ue i l’euro.

Hem d’aconseguir que els paï-sos del Sud que competeixen eco-nòmicament per la venda de ser-veis (turisme) i de productes del sector primari, o que competei-xen per poder oferir a les multi-nacionals de l’automòbil que els diversos models es produeixin a la seva planta i no a la d’un altre país, passin a crear plans de coo-peració. Aquesta competència de la classe obrera es produeix sense que, ara com ara, hi hagi inici-atives sindicals operant a nivell internacional, que aconseguei-xin modificar aquesta dinàmi-ca de subhasta a la baixa de les condicions de treball. En aquest context, els vells estats nacionals, la dictadura de classe, la verita-ble sobirania, el poder legisla-tiu i executiu es troba, ja no en aquests estats, sinó en els grans oligopolis alemanys i del seu bloc de poder, que s’unifiquen a tra-vés d’institucions no estatals com són la Comissió Europea i el bce. La defensa de la sobirania dels vells estats nacionals o la creació d’altres nous estats, tan indepen-dents com els anteriors, són els escenaris més creïbles en què es produirà la lluita classes en els propers anys.

Drets socials i laborals, cap a on? Josep Bel i Luis Blanco,membres de la Sectorial de Drets Socials i Laborals

Membres del Procés Constituent a la Marxa per la Dignitat del passat 22 de març. Foto J.P. Callicó


NecrològiquesLa senyora

Pau ConCòrdia Serenava morir el dia 4 d’abril de 1949 amb la creació de l’otan i fou enter-rada a Espanya el dia 12 de març de 1986 enmig d’un controvertit refe-rèndum. Les exèquies se celebraren a Iraq, el dia 20 de març de 2003, amb la recerca infructuosa d’armes de destrucció massiva.

Els seus espòs: Germà Solidari i Bon-vehí; el seu fills: Treball, Benestar i Ale-gria; i els seus innumerables amics, la ploren desconsoladament i els partici-pen tan irreparable pèrdua.

La senyora

SOBIRANIA POLÍTICA POPULARmorta a Maastricht el dia 7 de febrer de 1993;

i la seva germana

SOBIRANIA ECONÒMICA POPULARmorta a Lisboa el dia 13 de desembre de 2007.

Les seves filles i nebodes: Llibertat, Seguretat i Justícia, els comuniquen la celebració de misses en sufragi de les seves ànimes que se celebraran de ma-nera rotatòria —sota la voluntat de la majoria “qualificada”— a les princi-pals capitals europees.

El senyor

dreT LaBoraL i SoCiaL(7 d’abril de 1945, Llei de Procediment Laboral, - 10 d’octubre de 2011, Arti-cle 135 que deroga la Llei esmentada)

Els qui el ploren: la seva esposa: Suficiència Alimentària Familiar; el seus fills: Estabilitat, Poder adquisitiu, Seguretat i Tranquil·litat; els seus fills polítics: Treball precari, Pobresa, Salari reduït i Acomiadament; i els seus nom-brosos néts: Minijobs, els preguen un record en les seves oracions i els comuniquen que l’enter-rament es féu de forma privada per manca de recursos.

El senyor

eSTaT deL BeneSTari els seus fills: Sanitat Pública, Educació Pública, Pensions Suficients, Salaris Dig-nes, Estabilitat Laboral, Habitatge, Atenció a la Dependència, Independència dels Mitjans de Comunicació...han mort a Europa, i han estat enterrats a casa nostra, víctimes dels bancs, de les imposicions, dels deutes privats esdevinguts públics, dels polítics corruptes i de les persones indiferents.En cap cas s’ha avisat de l’hora de l’enterrament per tal d’evitar manifestacions i haver de donar després explicacions sobre la conducta de les forces repressives.

La senyora

EDUCACIÓ PÚBLICA DE QUALITAT

morí a Bolonya, on fou incinerada en cerimònia civil —com escau a la seva condició— l’any 2010.

La ploren desconsoladament el seu es-pòs: Progrés Qualitat de Vida; els seus fills: Saviesa, Ciència, Art i Cultura; les seves germanes: Justícia i Igualtat i els seus amics incondicionals, que la recor-daran sempre amb enyorança.

La senyora

GrÈCia eMPoBrida i PeriFÈriCa

Els seus espòs: Raonament Dis-cursiu; els seus fills: Cultura Oc-cidental, Democràcia, Racionalis-me i Humanisme; i els seus néts: Historiografia, Tragèdia, Comè-dia, Medicina Hipocràtica, Fi-losofia, Esport Olímpic, Ciència Natural Alexandrina, Matemà-tica Pitagòrica i Euclidiana, Lò-gica..., li manifesten el seu agra-ïment infinit, resten convençuts de la seva immortalitat pels segles dels segles i l’estimaran i venera-ran sempre com a llumenera viva i intemporal.

Text elaborat per Maite García Fochs, membre de la Comissió d’Organització

La senyora

LLIBERTAT DE CIRCULACIÓ DE LES PERSONESha mort víctima del Reglament de Schengen (11 de novembre de 2008, modificat el 25 de juny de 2010), després d’una llarga malaltia suportada amb massa resig-nació, ofegada al mar i sota una pluja de boles de goma, quan maldava per arribar a una tanca tallant i punxeguda.

La seva àvia: Dignitat Humana; els seus pares: Drets Humans i les seves germanes: Justícia, Igualtat i Diversitat, els comuniquen que s’han celebrat cerimònies fúnebres a Lampedusa i a la Costa Espanyola, on han estat presidides pel senyor Fernández Díaz en representació del Cap de l’Estat i del President del Govern.


Montserrat Mata,membre de la Sectorial d’Ecologia i Medi Ambient

La Unió Europea és una es-tructura molt complexa, hi ha moltes línies de treball i hi ha moltes estructures de poder. I l’ecologia i el medi ambient són conceptes transversals que influ-eixen a molts àmbits: l’energia, l’agricultura, la pesca, el trans-port….

En els documents polítics de la Unió Europea podem trobar frases magnífiques, com: “harmonitzar medi ambient i economia”, “pre-sa democràtica de decisions”, “fomentar la innovació ecològi-ca”, “ús eficient dels recursos”, “biodiversitat”, “sensibilització”, “etiqueta ecològica”, “donar po-der als consumidors”, “garantir el subministrament d’energia”, “lluita contra el canvi climàtic”, “foment del progrés tecnològic”, “eficiència energètica”, “xarxes energètiques adequades”, “im-portància de la ciència”, “ali-ments de qualitat “, “agricultura ecològica”, “creixement blau: creixement marí i marítim soste-nible”…

En general s’han desenvolu-pat moltes directives favorables al respecte del medi ambient, de tota mena, potser no prou agosa-rades, però en general el proble-ma principal és la seva aplicació. L’aplicació d’una directiva es fa a través de desenvolupament de normes i lleis a cada estat i l’exi-gència als estats per al seu com-pliment no sembla massa eficaç. Així i tot, quasi tota la normativa en l’àmbit ambiental que tenim actualment prové del desenvolu-pament d’alguna directiva euro-pea.

Les directives que s’han desen-volupat són directives de mínims. A més un dels seus problemes és que el termini per a que els Es-tat membres de la Unió Europea l’apliquin a la seva normativa estatal es bastant gran i moltes directives no deixen clar què passa si els Estats tarden més temps del previst a traspassar-les i a aplicar-les. Per aquest motiu, en molts casos les directives es-devenen una normativa que es percep com a molt llunyana (tant en el temps com per l’òrgan que la dicta). Per tant, que un Estat l’apliqui amb celeritat depèn

molt de la voluntat d’aquest. Per altra banda, com més tarda un estat a aplicar-la més complicat és després complir els terminis (com per exemple en el cas de la reducció de les emissions) i més diferències hi ha entre els estats.

Pel què fa als objectius polítics podem agafar l’exemple de la pro-posta dels objectius energètics i de clima per a l’any 2030, feta aquest gener, amb la finalitat de reduir l’emissió dels gasos d’efec-te hivernacle en un 80 o 95% l’any 2050. Concretament, per al 2030 es proposa una reducció directa del 40% d’aquestes emis-sions i que com a mínim el 27% de l’energia que es consumeixi si-gui d’origen renovable, però no es concreta cap objectiu d’eficiència energètica, com sí que s’havia fet en altres ocasions. Uns objectius poc ambiciosos en comparació amb aquells què s’esperaven… però sí un pas endavant respecte a la situació actual.

Per altra banda, malgrat que les línies de recerca van dirigi-

des a un nou model energètic més proper a l’usuari, l’estratègia actual considera que la manera d’aconseguir els objectius a mig termini és amb el desenvolupa-ment de grans infrastructures i d’un bon mercat d’intercan-vi, que permetin una estratègia comú europea per a reduir la de-pendència exterior, millorar l’efi-ciència econòmica i ambiental de producció interna i evitar els monopolis estatals. I des del punt de vista de producció es parla del foment de les energies renovables i de la generació distribuïda, però també es dóna molta prioritat als temes nuclears, com és la subven-ció a la recerca lligada a la fusió i a una nova generació de reac-tors de fissió, sistemes molt lli-

gats al món militar, intensius en capital, amb un cicle de vida no determinat i amb un nivell de risc alt. Són aquestes contradiccions equilibrables?

I l’agricultura? Una de les des-peses directes més grans de la Unió Europea és la dedicada a l’agricultura a través de la Polí-tica Agrícola Comú (pac), l’ob-jectiu inicial de la qual era millo-rar la productivitat agrícola per assegurar el subministrament d’aliments a un preu acceptable i garantir la vida dels agricultors. En aquest àmbit darrerament s’han afegit nous conceptes, com la qualitat alimentària, la gestió sostenible ambientalment, i el manteniment de la vida rural. Es parla de rejovenir el sector, de cultius ecològics, de reducció de gasos d’efecte hivernacle, i es generen normatives ambien-tals, com la lligada a l’aigua i la gestió forestal…, però, quin pes tenen aquest darrers conceptes? Com els adopten i adapten els diferents estats? Què passa amb les ajudes econòmiques? Com és que, sovint, van a parar als la-tifundis? Com és que els cultius catalans, sense representació di-recta, no acostumen a ser prefe-rents?

En semblant situació ens tro-bem la política marina i de pesca (cfp, Commun Fishing Policy),

La Unió Europea és ecològica?

on s’integren cada vegada més els conceptes medi ambientals i ús compartit del mar, però que queda una mica allunyada del dia a dia del sector català.

I finalment, parlar d’ecologia ens implica parlar de transport, o sigui de contaminació i d’or-denació territorial. Per a la Unió Europea el principal objectiu en aquest àmbit és assegurar la comunicació, l’intercanvi i el mercat, però també aquí, van en-trant els conceptes mediambien-tals. Es parla de la sostenibilitat del transport urbà, la reducció de l’ús de combustibles fòssils, de la priorització del transport per tren, com a medi de trans-port més social i sostenible am-bientalment, però com en els al-tres àmbits cal estudiar quin pes tenen aquests conceptes i com s’apliquen.

Així doncs, veiem que una di-mensió ecològica està clara en l’activitat de la Unió Europea, i veiem que d’aquí deriva la ma-joria de normativa tècnica que ens afecta, de protecció del medi natural, la salut etc... Però com s’aplica? Com afecta al nostre país, que té una minsa represen-tació europea al no tenir estat? Quin és l’equilibri quan diferents mesures queden enfrontades? És prou exigent per evitar la degra-dació del nostre medi?

El problema principal de les directives medioambientals de la ue es la seva aplicació per part dels diferents estats


En l’actual context d’atac neo-liberal contra els drets i les lli-bertats de les persones, a la uni-versitat també se’n pateixen les conseqüències. La precarització ha arribat a les aules i per fer-hi front hauríem de replantejar el pa-per de la universitat en la societat. Cada curs se succeeixen les lluites contra les retallades i els intents privatitzadors del govern cap al precari model actual d’universitat. Sota la cortina de fum de l’Espai Europeu d’Educació Superior i del procés de Bolonya –recordem que el 2009 va haver-hi una forta con-testació del moviment estudiantil, en contra i en va– actualment s’es-tan desenvolupant polítiques, com

l’Estratègia Universitària 2015, que segueixen amb la mentalitat neoliberal del passat, de privatit-zació i precarització de les nostres universitats.

Per entendre l’actual situació a la universitat és recomanable veure el documental Universidad s.a., disponible al web http://www.universidadsa.com on s’explica amb claredat com la governança de la universitat pública ha estat assetjada per les empreses priva-des a través dels Consells Socials. La varietat és molt gran. Podem trobar-hi des d’agents de la borsa, passant per banquers i polítics, fins a dirigents dels mitjans de comuni-cació de massa o de clubs esportius

com el Barça. Per exemple, a la Uni-versitat de Barce-lona, el president del seu Consell Social és Salvador Alemany, vincu-lat a empreses immobiliàries i concessionàries d’autopistes rela-cionades amb casos de corrupció.

Si els Consells Socials comptes-sin amb membres de grups d’eco-nomia social i solidària, del Fòrum Social Català o de plataformes com la Taula del Tercer Sector, el nom faria honor a la seva funció. Però en el cas en què ens trobem

hauríem de pensar com construïm la democràcia dins de la Universi-tat. Democràcia és horitzontalitat i per tant les assemblees i els con-sells oberts haurien de ser els òr-gans de govern per excel·lència, de la mateixa manera que haurien de ser-ho a la resta de la societat.

La universitat, a debat

Tal vegada a aques-tes alçades de la crisi i de la integració econòmica europea, algun despistat encara podria pensar que la lec, i ara la seva filla espanyolista, la lomce, responen a lògiques peda-gògiques estrictament na-cionals o d’àmbit estatal. Però és cert que la Comis-sió Europea per recoma-nació de l’ert –European Round Table of Industria-lists–, un poderós lobby de pressió dels industrials eu-ropeus, porta anys i panys impulsant la transforma-ció a la qual estem assis-tint, elaborant informes, firmant tractats i aplicant reformes a través dels seus estats membres que tenen un únic i declarat objectiu: obrir l’immens pastís dels recursos públics educa-tius a l’apropiació privada, i adap-tar el sistema educatiu a les necessi-tats del mercat.

D’aquesta manera, amb dife-rents ritmes, interpretacions i tem-pos, les reformes educatives arreu d’Europa han seguit una mateixa partitura.

Andante con moto amb l’auto-nomia de centres, però no entesa com una actuació necessària per adaptar-se als diferents entorns lo-

cals i atendre la diversitat de l’alum-nat present en cada territori, sinó que utilitzada per l’administració com una eina de gestió piramidal i antidemocràtica.

Allegro ma non troppo amb ex-ternalitzacions de serveis, agències de qualificació externes homogene-ïtzadores i amb capacitat per homo-logar, amb la utilització de codis de barres, tot etiquetant els nois i no-ies que ja estan caducats i els que presenten disconformitats respecte dels seus –els d’aquestes agències– estàndards de qualitat, per nodrir

un mercat de treball cada cop més dualitzat i precaritzat.

Addagio amb decrets de planti-lles i eros encoberts per mantenir dòcil el cos docent, creant greuges comparatius en les condicions de treball, que afavoreixen la confron-tació i dificulten l’enteniment entre els docents.

Moderato per a pares i mares, relegats al paper de consumidors passius de l’última moda pedagògi-ca, sempre i quan s’ho puguin per-metre.

I presto amb retallades, retalla-

des i més retallades, tot repartint uns recursos pú-blics cada cop més minsos en funció d’un model de competència, competitiva que no competent, entre centres, i no en funció de les necessitats de l’alum-nat, mentre es desvien im-mensos recursos públics cap a les patronals d’edu-cació concertada.

I el resultat, una socie-tat cada cop més desigual. I és aquesta, si fa no fa, la partitura que toquen arreu d’Europa els dife-rents estats. Però la co-munitat educativa a un tempo giusto comença a tocar una altra partitura. Enfront de la cultura de-

predadora i homogeneïtzadora del capital, els moviments per l’escola pública generen en les seves pràc-tiques una transformació en les consciències dels que hi participen: els valors constituents d’una nova cultura solidària i democràtica, que trencarà amb la lògica, avui encara hegemònica, del capital. Arreu de l’estat ja s’han constituït lligams en-tre plataformes, assembles i marees per la defensa de l’educació pública, equitativa i universal. Ara el repte és una aliança de moviments a escala europea.

Les escoles europees al servei del mercat Coro Luengo i Marc Casanovas,membres de la Sectorial d’Educació

Pere Filella, membre de la Sectorial d’Universitats


hi haurà cap mecanisme d’auto-regulació del propi sistema actual que eviti que la destrucció provo-cada per aquest model monetari sigui cada cop més devastadora.

Com a avantatges de sortir de

l’Euro tenim, en primer lloc, po-der escapar dels designis del Banc Central Europeu, disposar del control sobre l’emissió de mone-da i poder decidir en què s’inver-teix, per exemple, en economia local i no especulativa. L’altre efecte de la sortida seria la deva-luació de la nova moneda respec-te l’Euro (podria ser de l’ordre del 25-50%); aquest canvi de paritat monetària possiblement estimu-laria les exportacions, el turisme i algunes inversions estrangeres.

També s’obre la possibilitat de crear una moneda sense tipus

d’interès, fet que permetria sortir de l’espiral infinita d’acumulació de deute a tots els àmbits -admi-nistració, empreses i particulars. Com és sabut, el tipus d’interès provoca l’equació impossible de què el deute sempre és major que la quantitat de moneda en circu-lació; això aboca el capitalisme a les crisis i a una cursa irracional de creixement sense fi.

És probable que l’abandona-ment de l’Euro porti necessà-riament a la sortida de la Unió Europea, dels tractats interna-cionals de lliure comerç i de les receptes neoliberals del FMI. Tot això, malgrat no estar lliure de problemes, ens donaria un marge de maniobra major per potenci-ar, per exemple, el mercat intern, deixar de pagar el deute il·legítim o controlar els moviments de ca-pital.

Els que donen suport a sortir de l’Euro opinen que hi haurà, després d’uns mesos de transi-ció, una millora considerable de l’economia del país, especialment si també s’apliquen les accions complementàries que s’expliquen a continuació.

Accions complementàriesHi ha un primer conjunt d’ac-

cions complementàries que serien

Jordi Madorell,membre del Grup de Treball de Sistema Econòmic Ètic

A aquestes alçades, cada cop sembla més evident que l’Euro (i en general el capitalisme) és un sistema que presenta molts pro-blemes en la seva pròpia essència i que ens està portant cap a un at-zucac. Més aviat, ara el debat es centraria en si serem capaços de trobar un sistema millor i, en cas afirmatiu, si la transició necessà-ria requerirà un esforç assumible que pagui la pena.

Ens quedem?L’aposta de quedar-se a l’Eu-

ro és la que promou la Troika i els governants i, per tant, la que es difon als mitjans de comuni-cació dominants. Els avantatges principals d’una moneda única a la Unió Europea són: l’estabi-litat de preus entre els seus estats membres, la promoció una zona d’intercanvi comercial i el fet de proporcionar una fortalesa mo-netària en front la resta del món.

Un altre conjunt d’avantatges, òbviament, són els problemes que ens estalviem al no haver de sortir de l’Euro. Tot sovint, aquests “problemes evitats” són els que tenen més pes alhora de defensar l’opció de quedar-nos: pèrdua de confiança dels mer-cats internacio nals, desinversions d’empreses estrangeres, evasió de capitals, encariment de les impor-tacions, pèrdua de les subvenci-ons europees, inflació, etc.

Les conclusions es resumirien en què, en el context d’un siste-ma neoliberal com l’actual i amb la pretensió de continuar-hi dins, seria gairebé inevitable sortir de l’Euro sense caure en una crisi en-cara més agreujada.

Al mateix temps, els partidaris de l’Euro defensen que els meca-nismes que ofereixen l’economia capitalista i les institucions de la UE són suficients per a que es pu-guin establir, d’alguna manera, els canvis necessaris per beneficiar la majoria de la població, frenar les desigualtats creixents i sortir de la crisis. El punt feble d’aquesta visió és que la història no avala aquesta expectativa.

Marxem?Segons els partidaris de mar-

xar, si no abandonem l’Euro no

Què fem amb l’Euro?

aplicables als dos escenaris ja que, d’una banda, millorarien l’econo-mia si escollíssim l’elecció de se-guir a l’Euro i, d’altra banda, se-rien necessàries per preparar una sortida de l’Euro en el cas que ho decidíssim així: polítiques fiscals progressives, priorització de les petites i mitjanes empreses com a fixadores de l’economia al territo-ri, desenvolupament de monedes socials sense tipus d’interès, etc.

Tanmateix, hi hauria altres ac-cions que serien molt convenients i, pràcticament, només tindrien cabuda en un escenari de sorti-da de l’Euro, ja que requereixen anar abandonant el capitalisme a favor d’un sistema econòmic ètic: models cooperatius, màxima so-birania productiva, expropiació d’oligopolis estratègics, convenis internacions d’intercanvi directe, desmantellament progressiu de l’economia especulativa, implan-tar elements econòmics de la de-mocràcia inclusiva, etc.

Obrim el debatCom s’ha vist, la sortida de

l’Euro, per si mateixa, no seria suficient per superar la crisi actual i, fins i tot, en crearia una de pitjor; en tot cas, caldria adoptar un conjunt de mesures en paral·lel que ens permetessin sortir del model neoliberal actual.

Un cop aclarit això, per pren-dre la decisió es requereixen dues condicions prèvies: 1) que s’ela-bori un hipotètic pla d’acció per sortir de l’Euro amb el detall dels pros i contres i 2) que la majoria de la població s’empoderi infor-mativament més enllà dels mit-jans de comunicació de masses, per conèixer les alternatives i les seves implicacions.

Arribats a aquest punt potser sí que estarem en condicions, en plena consciència com a país, de decidir què és el que més ens convé.

Els que donen suport a sortir de l’euro opinen que hi haurà, després d’uns mesos de transició, una millora considerable de l’economia del país

També s’obre la possibilitat de crear una moneda sense tipus d’interès

Unió europea, reforma o ruptura?

Documents

Transcript of Unió europea, reforma o ruptura?