UNITAT DIDÀCTICA IV...

UNITAT DIDÀCTICA IV L’ECONOMIA

42

UNITAT DIDÀCTICA IVL’ECONOMIA

1. Les causes d’una intensa activitat econòmica

En els temps de la navegació a vela, quan els avions i els vaixells

moderns no existien, quan la mar era plena de rutes i camins, una illa

com Menorca es trobava molt més ben comunicada que qualsevol

territori del continent europeu o africà.

El vent favorable feia avançar els vaixells molt més ràpidament i de

manera més segura que qualsevol altre mode de transport terrestre.

Així doncs, Menorca, en el centre de la Mediterrània occidental,

oberta a tots els vents, va poder mirar unes vegades cap a l’Àfrica i

d’altres cap a Itàlia. Va rebre gent de Catalunya, de Mallorca i de

Gran Bretanya. Va estar oberta a rutes comercials, a les innovacions

en el camp de la ciència. També va ser víctima de conquestes per la

seva posició privilegiada, i actualment, és àmpliament visitada pel

seu atractiu turístic. Són molt diversos els motius, però la destinació

és la mateixa: l’illa de Menorca.

L’obertura de Menorca a l’exterior ha condicionat en gran mesura la

intensitat de la seva activitat econòmica. Sobretot l’ha ajudat a

desenvolupar un important teixit industrial (calçat, bijuteria ,

indústries alimentàries, etc.) i a esdevenir el centre de moltes rutes

comercials de la Mediterrània occidental. En aquest darrer fet ha

estat fonamental l’existència d’un port com el de Maó.

Això no obstant, s’ha de tenir en compte que l’activitat econòmica

de Menorca no ha estat sempre igual i que ha patit evolucions com la

major part de regions del món. Se sol dir que Menorca ha estat una

illa d’explotacions agrícoles amb una petita xarxa industrial, part de

la qual es dedica a processos de transformacions dels productes

agrícoles. Com la podríem definir actualment?Com una illa agrícola,

industrial o turística?


43

2. El sector primari

El sector primari s’encarrega d’explotar determinats recursos

naturals com ara: conreus, boscos, ramats, peixos i minerals.

Relacionat amb l’explotació d’aquests recursos, el sector primari

engloba les activitats següents:

- Agricultura

- Ramaderia

- Pesca

- Caça

- Mineria

- Silvicultura

En el cas de Menorca, no es practiquen totes aquestes activitats. Les

que tenen més pes són l’agricultura, la ramaderia i la pesca.

2.1. L’Agricultura

L’agricultura menorquina es desenvolupa en un medi difícil per

causes diverses. La primera d’elles és el clima, recordem quan

parlàvem de les poques i molt disperses pluges i el fort vent de

tramuntana que fa que es vagi erosionant el sòl. Les altres dues són

el tipus de roca i la poca fondària del sòl. Són aquests els motius que

provoquen que a Menorca predominin els cultius de secà en front als

de regadiu, aquests últims molt localitzats en determinades zones.

Aquests factors, juntament amb la falta d’uns tècniques

modernitzades, van obligar a practicar el que es coneix com el guaret

en les terres de secà. El guaret consisteix en realitzar una divisió del

“lloc” en tres parts o sementers: un dedicat als cereals, normalment

el blat, tot i que avui ja es sembra poc; un segon a la pastura i

sembra d’ enclòver, un tipus de farratge; i el tercer a guaret, on s’hi

sembren plantes de cicle curt o les lleguminoses que serveixen per

regenerar la terra i al mateix temps donar certa producció. Aquestes

plantes poden ser: les faves, els cigrons les síndries, els melons, els

tomàquets, les carbasses i els fesols. Encara que en la majoria de

casos s’utilitza el sistema de divisió de les terres en tres sementers,

en algunes zones de l’illa ho fan en quatre: una de cereal, dos de

pastura i una de guaret. Això és un fet que permet veure la

importància que té la ramaderia a gran part de Menorca.


44

2.2. Les dimensions dels llocs:

Per calcular les dimensions dels llocs o explotacions de Menorca

s’utilitza una mesura d’extensió coneguda amb el nom de quartera

menorquina, que equival a les dues terceres parts d’una hectàrea,

6.666,7 m2. L’extensió mitjana dels llocs menorquins és de 121,93

quarteres, equivalent a 81,29 Ha. És important tenir en compte que

no tota l’extensió és cultiva. Per això, el que té més valor és la

superfície agrària útil (SAU), que exclou les terres de bosc baix i les

de bosc alt, que en molts casos són la part més important del lloc;

una mitjana de 38,95 quarteres. Així, la superfície agrària útil abraça

unes 82, 98 quarteres ( 55,32 Ha) de les dimensions totals del lloc.

Els llocs de majors dimensions es troben a Es Migjorn, Es Mercadal,

Ciutadella i Ferreries. A la part oriental són més reduïdes, sobretot a

Sant Lluís.

2.3. Règims de tinença de la terra:

A Menorca existeix un règim de tinença de la terra particular, la

Societat Rural Menorquina, coneguda també com les amitges o

parceria. Més de les tres quartes parts de l’illa utilitzen aquest règim

que és el més estès a l’illa. La resta són règims de propietat , de

lloguer i de jornal.

- Amitges o parceria: el propietari aporta com a capital la finca i

les seves instal·lacions. A més, es fa càrrec de la meitat de les

despeses per a poder desenvolupar el treball com les eines, el

bestiar i les llavors. El parcer, per la seva part, aporta el seu

treball i el de la seva família, i fa front a la segona meitat de les

despeses i material necessari per tirar endavant l’explotació. Els

beneficis que s’extreuen de la mateixa es reparteixen entre les

dues parts. El sistema de parceria és el més predominant a l’illa.

- Propietat: el pagès i el propietari són la mateixa persona, per

tant, és propietari de la terra, els animals, la maquinària,etc.

- Lloguer: és el sistema més poc estès. El pagès paga al propietari

el lloguer de la terra i en algun cas també lloga les cases del

lloc. El bestiar, en la majoria d’ocasions, corre a càrrec del

pagès, que és qui s’ocupa de comprar-lo. Tot i així, no

necessariament tots aquests llocs disposen de bestiar. En aquest

cas només es llogaria el terreny.

- Jornal: el pagès treballa a canvi d’un sou fix cada mes. En

alguns casos, a més del jornal establert pot rebre un percentatge


45

en funció dels beneficis que la finca produeix. La terra i els

animals són del propietari del lloc.

La distribució territorial dels diferents règims d’explotació de la

terra permet fer una distinció entre la zona de Ponent i la de Llevant.

A Ponent el règim d’amitges està més consolidat, mentre que a

Llevant és més feble i es complementa amb el de propietat.

Barrera típica del camp menorquí

2.4. Grau de mecanització del camp menorquí:

La majoria de les feines del camp és fan mitjançant instruments

mecànics com ara tractors, segadores, recol·lectors, etc. La immensa

majoria de llocs disposen d’un tractor i, actualment, de dos o més. El

tractor és l’indicador per excel·lència de la mecanització del camp. A

més a més, també solen disposar com a mínim d’un remolc, un

remolc escampador, d’ una escampadora i de diferents sistemes

artificials d’irrigació. La majoria d’aquests aparells d’utilitat diversa

s’utilitzen durant tot l’any i es solen tenir majoritàriament en

propietat. El mateix passa amb les eines de llaurar. Dins d’aquest

grup, els més importants són els erxos, l’eina fonamental per llaurar.

A banda d’aquests, el subsolador, els discos, l’arada amb pales, la

fresadora,etc.

Pel què fa a les eines i màquines utilitzades per segar, el lloguer té

un pes important a causa de l’estacionalitat del seu ús i de l’elevat

cost. Cal distingir tres tipus de màquines, segons els tres destins del

farratge en esser segat: la fenificació (embaladora i segadora),

l’ensitjament (ensitjadora) i el consum en verd als estables ( remolc

segador-autocarregador). Les màquines més utilitzades són el


46

replegador i l’embaladora per fer bales de fenc i palla, i la segadora

només per fer les de fenc.

Per la sega i el tractament del gra (ordi, civada, blat) s’utilitzen unes

màquines pròpies d’ús molt estacional amb l’objectiu d’aconseguir

el màxim aprofitament del gra. Aquestes màquines juntament amb la

recol·lectora s’acostumen a llogar a causa de la seva estacionalitat.

Les eines relacionades amb el bestiar boví on s’ inclouen màquines i

instal·lacions solen tenir-se en propietat. Es poden destacar els

indicadors d’higiene (sala de munyir, bóta de purins), el tanc de

semen, per fer les corresponents inseminacions al mateix lloc, i els

indicadors sintètics del tractament global de la llet com ara el tanc

refrigerador i els sistemes de munyida directa.

2.5. Règims de tinença de la maquinària:

El tipus de règim de tinença de la maquinària és un o altre en funció

del règim d’explotació de la terra. En el règim d’amitges és en el

que, aparentment, resideix el major grau de mecanització. Va seguit

del de jornal, lloguer i propietat.

En el d’amitges, la propietat és a mitges o bé del senyor i les eines

d’ús estacional és lloguen. En el règim de jornal i de lloguer,

majoritàriament són del senyor i les màquines estacional també es

lloguen.

2.6. Principals conreus que s’obtenen en els llocs

La producció de conreus herbacis està sobretot destinada a

l’alimentació del bestiar. Cal fer una subdivisió entre els farratges i

els cereals (gra). Dins del grup dels farratges hi ha l’enclova, el

raigràs, la civada farratgera, l’ordi, el fesolí (veça), el blat d’indi, el

brom, la melca (sarga), l’ alfals i les diferents combinacions dels

anteriors. El grup dels cereals-gra inclou sobretot l’ordi i la civada,

encara que també es conrea blat i favet. A més a més, les diferents

barreges entre ells. L’extensió conreada de cereals és inferior a la del

farratge que abraça les tres quartes parts.

La civada tota sola o juntament amb el raigràs és un dels cultius més

utilitzats en el camp menorquí, seguit i del raigràs tot sol. Després

ordi i civada per farratge, seguits del triticale. Blat d’indi, enclòver,

sorgo, brom, veça-civada és cultiven en superfícies més petites.


47

2.7. La Ramaderia:

La ramaderia consisteix en la cria d’animals per tal d’obtenir

productes diversos. Té també una importància cabdal en el marc de

les activitats agràries a l’illa, així com també la producció de

productes derivats com la llet i el formatge. Els principals animals

que es crien són les vaques, els bous i les ovelles. Encara que no

podem deixar de banda els porcs i les cabres i també les granges

avícoles.

La cabana bovina està composada principalment per vaques de raça

frisona o lletera. També de raça menorquina, encara que la mateixa

es concentra en un número reduït de llocs. La cabana bovina està

majoritàriament destinada a la producció làctica i a la producció

càrnica. En aquest camp hi té un protagonisme especial la vaca de

raça xarolaise. Respecte els mascles, val a dir que a gairebé totes els

llocs solen tenir un brau.

En la cabana d’oví abunda la raça menorquina i hi ha una poca

presència de races estrangeres. Està destinada a la recria i a la

producció càrnica.

En la ramaderia del porcí hi ha presència de moltes races diferents:

el porc blanc, porcí selecte d’alguna raça europea ( Large-White i

Landrace), el porc negre ( ibèric), el vermell (Durok), els tacats

(Petrain). La producció de porcí és una activitat molt tradicional i en

la majoria de casos està destinada a la producció carnica.

Amb el pas dels anys, Menorca ha passat d’una agricultura orientada

quasi exclusivament a la producció de blat a una intensa

especialització ramadera, centrada bàsicament en la producció de

carn i formatge, enterament destinada a l’exportació, ja que el

mercat existent a l’illa té les seves limitacions.

2.8. El sector hortofructícola menorquí

El sector hortofructícola menorquí és una altra de les activitats que

es desenvolupen a l’illa. Consisteix en el conreu d’ hortalisses,

fruites i en la producció de vi negre, que en els darrers anys ha

despertat un major interès en el sector.

Les explotacions tenen una superfície mitjana de 12,6 ha, de les

quals 4,90 has són superfície agrària útil. Més de la meitat


48

d’aquestes explotacions són propietat de qui les conrea, un fet força

diferenciat pel que fa al sector ramader. Després hi ha el règim de

lloguer de la terra, el règim d’ amitgeria i el de jornal.

Pel conreu dels productes d’horta i fruita utilitza tot un seguit de

maquinària com ara el tractor, el motocultor, el remolc normal, el

remolc escampador, els erxos, l’arada amb pales, el subsulador, etc.

Es tracta d’una maquinària que normalment es té en propietat, ja que

la majoria d’ hortofructicultors es troben al mateix temps amb la

necessitat d’utilitzar les eines i , per tant, no surt a compte compartir-

les.

Els sistemes de regadiu més utilitzats són el goteig i els aspersors

mòbils o bé la combinació dels dos. També s’utilitza la fertirrigació,

el sistema “ a manta” i els cultius hidropònics.

Els problemes que més afecten els hortofructicultors són el baix preu

dels productes i l’elevat cost de producció. Tot i així, es tracta d’un

sector que té una visió de futur més optimista que no pas el ramader.

2.9. La Pesca:

La pesca consisteix en l’explotació econòmica de la vida marina,

bàsicament la captura de peixos, mol·luscs i crustacis per al consum

humà. És tracta d’una altra de les activitats més tradicionals que es

desenvolupen a l’illa.

A Menorca hi ha set barques d’ arrossegament o de bou: 4 a

Ciutadella i 3 a Maó, les dimensions de les quals oscil·len entre

16/18 i 25 metres d’eslora. Després hi ha entre 70 i 75 barques d’arts

menors repartides en els ports de Ciutadella, Fornells i Maó.

Principalment són llaüts d’ entre 7 i 11 metres d’eslora.

Aquestes barques combinen tècniques de pesca diferents: el

palangre, el bou i el sistema de deriva o tresmall.

A l’hora de sortir a pescar, els professionals han de respectar les

vedes, temps durant el qual està prohibit o vedat pescar unes

determinades espècies, i també la talla mínima de cada espècie. Amb

les barques de bou, principalment a la banda de Maó, es dediquen a


49

la pesca de marisc, sobretot gambes i escamarlans. Això durant 6 o 7

mesos, i després, a l’ hivern, s’alterna amb la pesca de peix.

La majoria de pescadors professionals surten a pescar cada dia i les

espècies que més es capturen són els musclos, la sèpia, les gambes,

el cap roig, la mollera, el rap, etc. A més a més, existeixen els cultius

marins com els que hi ha situats al Port de Maó on s’hi crien

principalment musclos, escopinyes,etc. Els cultius marins

posseeixen un pes específic en el sector.

És important destacar que els pescadors menorquins no abasteixen

tot el peix i marisc que es consumeix a Menorca, sinó només entre

un 30 i 35%. La resta ve de fora. Això demostra que la activitat

pesquera a Menorca es dedica gairebé exclusivament a la captura pel

consum interior. La demanda de peix no sol variar gaire al llarg de

l’any.

El sector de la pesca a Menorca presenta com a principals problemes

el preu del petroli i les dificultat a l’hora de contractar personal. En

relació a això, val a dir que resulta força costós i complicat poder

duu a terme cursos per tal de formar persones que es vulguin dedicar

al món de la pesca professional. A més a més, també es queixen del

cert descontrol existent en el marc de la pesca esportiva, fet que es

contraposa a l’estricte control al qual està sotmesa la pesca

professional.

El món de la pesca a Menorca s’organitza al voltant de les tres

confraries que hi ha a l’illa: Maó, Ciutadella i Fornells.

2.10. La Reserva Marina

El juny de 1999 es va crear la reserva marina del Nord de Menorca

dins del marc de gestió pesquera de la Conselleria d’Agricultura i

Pesca del Govern de les Illes Balears. Està situada en el litoral de la

tramuntana de Menorca i té una extensió de 5.119ha marines

compreses des de la badia de Fornells (límit oriental) i el cap Gros

(límit occidental). Es caracteritza pel seu bon estat de conservació i

per l’elevat atractiu paisatgístic i natural. Això també es vàlid pels

seus fons marins, que molt a prop de la costa ja superen els 30 m de

profunditat, i presenten una gran heterogeneïtat i varietat d’hàbitats.

Pel seu interès ecològic, es poden destacar la barrera de posidònia de

Sa Nitja, les comunitats infralitorals fotòfiles i les extenses zones


50

rocoses, amb una bona representació d’espècies bentòniques

d’interès conservacionista. Entre aquestes últimes destaquen

espècies com el coral vermell Corallium rubrum, els mol·luscos

Pinna nobilis i Litophaga litophaga, i els crustacis Palinurus

elephas i Scyllarides latus.

Per altra banda, l’amplia badia de Fonells, de fons predominantment

tous, presenta unes característiques ecològiques particulars, amb una

important presència de comunitats formades per les fanerògames

marines Cymodocea nodosa i Zostera nolti, així com d’algues

Caulerpa prolifera, Flabellia petiolata i Halimeda tuna. Una part

d’aquesta badia fou greument degradada per un conjunt de gàbies

flotants destinades a l’engreix de peixos, que varen ser instal·lades a

finals dels anys 80. La seva inclusió a la reserva ha permès la seva

regeneració natural.

En referència a les comunitats de peixos, hi són presents les típiques

espècies del litoral mediterrani. Cal destacar, a més , la presència de

la llagosta Palinurus elephas en aigües de certa profunditat (entre els

25 i 150 metres), la pesca de la qual té a Menorca una importància

econòmica considerable.

Alguns consideren que el futur de la pesca professional a Menorca

està en augmentar el número de reserves pesqueres.

2.11. Altres activitats

El cultiu d’abelles i la posterior producció de mel, juntament amb la

recent producció del primer oli d’oliva menorquí són altres activitats

que s’engloben a dins del sector primari de l’illa.

2.12. El futur del camp de Menorca

Un dels problemes més preocupants que presenta el camp de

Menorca és el progressiu abandonament de les explotacions per part

dels pagesos que hi treballen. En els darrers anys ha existit una

reducció important de les persones que es dediquen a les feines del

camp. Una de les justificacions més importants resideix en el fet

que el treball al camp necessita una gran dedicació que després, en la

majoria de casos, no es veu enterament retribuïda si es tenen en

compte les hores de treball que s’hi dediquen. Es tracta d’una feina

força sacrificada, alguns parlen “d’autoexplotació”, i tot i que els


51

pagesos que s’hi dediquen ho fan perquè els apassiona aquesta feina,

també veuen que les condicions de vida són dures.

Aquest fet s’ha anat generalitzant sobretot entre els sectors de

població més grans, que deixen els llocs a causa de la seva jubilació,

i també entre els més joves que han vist que poden guanyar-se la

vida d’una altra manera i, a més a més, disposar d’hores lliures per

fer activitats de lleure. Per altra banda, les madones són en la

majoria de casos les que decideixen en primer lloc anar a buscar

feina fora de l’explotació per poder contribuir en les despeses

familiars.

Una altra de les justificacions resideix en la manca d’interès per part

del propietari de la finca que inverteix poc en l’explotació per tal de

fer-hi millores. Són aquests, entre d’altres, els principals motius que

provoquen el progressiu abandonament del camp.

Es donen casos on el pagès segueix treballant les terres, però ja no

viu a l’explotació sinó al poble o ciutat més propera. Això molts

cops suposa l’abandonament de les cases del lloc, que en pocs anys i

a causa del descuit presentaran un aspecte descuidat o fins i tot

ruïnós. Aquest és un fet preocupant ja que s’estan perdent edificis de

gran bellesa i importància arquitectònica que enriqueixen el paisatge

menorquí. En algun cas concret, aquestes cases de lloc es reformen i

les converteixen en cases rurals destinades a l’allotjament turístic.

Des de diverses entitats i també des de l’administració es treballa per

tal d’ajudar, mitjançant ajuts i subvencions, i incentivar el treball al

camp. És realment una llàstima que es perdin aquestes activitats que

durant molts anys han definit Menorca com una illa basada en el

model econòmic de les explotacions agràries. No obstant, és evident

que la realitat del camp menorquí és aquesta i si es vol salvar es

imprescindible la col·laboració per part de tots: entitats,

administracions, propietaris i pagesos.

3. La indústria menorquina

El sector secundari és aquell que inclou les activitats industrials que

produeixen béns industrials, és a dir, transformen les primeres

matèries en productes semielaborats o acabats com ara cotxes,

ordinadors, medicaments, roba, conserves, etc. Per fabricar aquests

productes es necessiten matèries primeres, que poden ser d’origen


52

animal, vegetal i mineral, i fonts d’energia com ara la força de

l’aigua, l’ urani, els combustibles fòssils, l’escalfor del sol i la força

del vent. La localització de les indústries depèn en gran part de

decisions humanes basades en criteris econòmics.

Es pot dir que a Menorca, les activitats econòmiques en els darrers

cent anys han evolucionat d’una manera dominant cap a la indústria.

Per açò, actualment, juntament amb el turisme, és un dels sectors

econòmics més importants de l’illa.

Abans de 1708, data de la primera ocupació anglesa, Menorca estava

tancada a l’exterior, sobretot econòmicament. Les diferents

ocupacions, tant les angleses com les franceses, van fer sortir

Menorca de la situació d’ autoabastiment en què es trobava. La

ruptura d’aquesta situació es va anar produint al llarg del temps, de

maneres molt diverses: mitjançant l’obertura comercial, amb

l’emigració i amb la industrialització, que comença a Menorca al

1856 amb el comerç de sabates a Cuba.

Des de mitjans del segle XIX fins a la dècada dels anys 60,

l’expansió territorial va ser lenta. La causa l’hem de cercar en la

dificultat per a l’abastiment de matèries primeres i també en la

dificultat de distribució comercial. L’activitat industrial per tant,

estava especialment limitada per la insularitat.

Durant aquesta època, la indústria menorquina es basava en la

producció de sabates, teixits, bosses de malla de plata i motors.

Algunes d’aquestes indústries, com la de motors i el tèxtil, van

començar a desaparèixer a principis del segle XX per la manca de

matèries primeres i l’escassa demanda que tenien en el mercat

interior. El detonant de la fallida fou el crac que va patir la banca

local menorquina al 1911.

La indústria menorquina es caracteritza actualment per la dimensió

reduïda de les seves empreses, per la inexistència de relacions de

producció entre els diferents sectors d’activitat industrial i pel

caràcter clarament exportador.

3.1. El calçat

La indústria del calçat i els seus derivats és una de les

manifestacions econòmiques més importants de l’illa.Bàsicament es


53

centra a les fàbriques i tallers de Ciutadella, Alaior i Ferreries.

L’ impuls del sector de la sabata i la seva aparició en la forma actual

es dóna l’any 1860, quan un menorquí que havia emigrat a Estats

Units i Cuba, retornà a Ciutadella i fundà el primer taller de calçat de

l’illa per exportar a Amèrica.

A partir de 1960, el sector sabater experimentà un fort creixement

que es perllongà fins al 1973, any en què la indústria del calçat

entraria en una crisi general de la qual es recuperaria molt lentament.

És aquest any que els EUA tanquen les portes a les sabates

menorquines. Posteriorment es produeix un descens molt important

de les exportacions i un progressiu encariment del producte a causa

de l’ increment del preu de la pell.

Actualment, la majoria de les firmes de sabates menorquines

participen en fires de diferents indrets del món. Comercialitzen els

seus productes arreu territori espanyol i s’exporten a Andorra,

França, Alemanya, Àustria, Bèlgica, Holanda, Suïssa, Itàlia,

Anglaterra, Rússia, Estats Units, Japó, Austràlia, Pròxim Orient, etc.

La producció està bàsicament dirigida a un mercat de major poder

adquisitiu.

3.2. La bijuteria

Una altra de les activitats econòmiques més importants a Menorca és

la indústria dedicada a la bijuteria, que es troba instal·lada

principalment a Maó. Aquesta activitat va néixer de l’artesania

dedicada a l’argenteria i a la joieria, de la qual tenim notícia a partir

del segle XVIII. Es desconeix si abans ja existien menestrals que es

dediquessin a aquest ofici, ja que aquests articles s’importaven de

Mallorca, València, Barcelona i Anglaterra.

L’any 1918 aquesta indústria donava feina a uns 2500 treballadors

de Maó, Ciutadella i Alaior, però al 1920 es va produir una crisi de

la qual només van subsistir aquelles empreses orientades a la

fabricació de cadenes d’or i bijuteria. Després, aquest sector

econòmic es va anar orientant cap a la producció d’articles de regal i

de bijuteria pròpiament dita.

Els primers passos importants en el món bijuter es donen entre 1840

i 1845 moment en que sorgí a Menorca la indústria dels

portamonedes de malla de plata. Un accessori de vestir en el qual la

plata era primorosament “teixida” per mans femenines de l’illa, que


54

possiblement s’inspiraven en la forma en que els pescadors

arranjaven les seves xarxes. Aquest producte especialitzat va tenir

una gran importància per l’economia de l’illa. Va servir per assentar

les bases de la indústria bijutera menorquina, una de les més

importants d’Europa, que fins i tot avui perdura, encara que molt

més diversa i tecnificada. En l’actualitat, la bijuteria insular segueix

ocupant, per la seva qualitat i importància, un lloc d’avantguarda en

l’àmbit europeu.

En parlar de la bijuteria a Menorca s’ha de fer especial referència a

una entitat clau dins del sector. SEBIME és la Asociación Española

de Fabricantes Exportadores de Bisutería, Accesorios y

Complementos, l’entitat que agrupa les empreses que representen

gairebé la totalitat del sector en el país. La seu central de SEBIME

està situada a Maó. El seu objectiu és promocionar la bijuteria, els

accessoris i els complements per mitjà de fires comercials i diferents

iniciatives.

3.3. SEBIME i Eurobijoux

SEBIME neix originàriament amb el nom de Semana de la Bisutería

de Menorca arran de la iniciativa de D. Rafael Timoner, bijuter i

batlle de Maó. Es tractava d’un certamen de caire cultural que també

servia per donar a conèixer l’art i la indústria de la bijuteria

menorquina. Amb el pas del temps, aquesta “Semana” es va anar

enfortint i institucionalitzant com un mitjà de difusió de la bijuteria,

primer de l’illa i després del conjunt de les Illes Balears.

L’any 1976 la feria va adquirir el caràcter de Feria Nacional de la

Bisutería e industrias afines, assentant-se les bases de SEBIME com

a associació representativa dels interessos de la industria de la

bijuteria i els accessoris d’arreu del país. El 20 de maig de 1986 es

va inaugurar la primera fira de categoria internacional. L’ associació

SEBIME, creada inicialment per organitzar la feria, va anar

expandint i desenvolupant les seves activitats més enllà del

certamen. D’aquesta manera es va anar convertint en la plataforma

de recolzament a la projecció internacional de tot el sector espanyol.

Amb la internacionalització de la Feria de Bisutería y Accesorio,

l’any 1986 la Associació adquirí la seva denominació actual:

EuroBijoux, reforçant així el seu caràcter paneuropeu.

Paral·lelament, SEBIME, l’associació de l’illa, ha anat creixent i


55

adquirint nous rols i compromisos en l’àmbit de la Unió Europea

fins a convertir-se en la institució que es responsabilitza de projectar

i promoure a tot el sector de la bijuteria i els accessoris en els

mercats internacionals.

EuroBijoux és la fira internacional de referència per la bijuteria i els

accessoris. L’única del sector organitzada per professionals fet que

garanteix l’ eficàcia i rendibilitat pels expositors i compradors que hi

participen. SEBIME és qui organitza i gestiona durant tot l’any les

dues edicions: Madrid (tardor) i Menorca ( primavera) de la fira

EuroBijoux.

Per entendre el fet que EuroBijoux, la principal fira de la bijuteria i

accessoris, tingui lloc a Menorca es important saber que Espanya es

el principal productor de la Unió Europea i que Menorca i les Illes

Balears en conjunt aporten el 21% de la producció total del país.

La celebració de la Fira EuroBijoux a Menorca no només aporta

ingressos al sector de l’illa especialitzat en bijuteria sinó també a

altres sectors com el de restauració, hostaleria,etc., ja que hi

assisteixen un gran número de persones que provenen de diferents

indrets del món.

Actualment, EuroBijoux i SEBIME treballen activament amb les

principals organitzacions europees del sector per potenciar la

industria del continent a tot el món. Tot i així, la bijuteria

menorquina i els articles de regal pateixen la competència creixent

de les mercaderies asiàtiques, especialment de les que provenen de

Hong Kong i Taiwan. Els productes importants tenen un preu

inferior degut al baix cost de la mà d’obra i de les matèries primes

que es dóna a gran part de l’Àsia.

3.4. Les indústries alimentàries: l’exemple de COINGA

En del sector de les indústries alimentàries s’ha de destacar la

importància de la producció formatgera, com una de les que més ha

contribuït a l’especialització ramadera a Menorca. La fabricació del

formatge ha passat dels sistemes casolans i tradicionals, a una fase

d’elaboració industrial i comercial.


56

La Cooperativa Insular Ganadera de Menorca, COINGA, és

l’exemple més clar d’aquest tipus d’indústries. COINGA es constituí

l’any 1966 i inicià l’activitat productiva el 30 de setembre de 1968.

Els motius de la seva creació residiren en el fet que durant molts

anys els pagesos menorquins havien d’elaborar el seu formatge a les

seves finques i posteriorment comercialitzar-lo si podien, a una

preus normalment tan baixos, que en la majoria de casos no

compensaven el treball realitzat. L’objectiu era adaptar una tradició

ancestral a les necessitats d’un mercat cada cop més exigent i

complex.

Davant aquest fet, els pagesos menorquins es decidiren agrupar en

una Cooperativa per tal d’intentar solucionar els seus problemes, fins

al punt d’arribar a tenir gairebé 500 socis. En l’actualitat, això ha

canviat ja que les noves normatives i els canvis sorgits en la gestió

de quotes làcties han motivat que els socis de COINGA passin a ser

les finques. Això implica que avui dia la Cooperativa està formada

per 120 socis, que representen el 64% dels llocs de l’illa.

Des de la seva creació, la Cooperativa Insular Ganadera de

Menorca ha estat presidida pels Srs. D. Carlos Salort, D. José Mª de

Olivar y Despujol i D. Lorenzo Lafuente Hernández, que en aquest

moment continua a la presidència. La direcció va recaigut en el Sr.

Antonio Cardona Sans des de 1968 fins el 1992 i el Sr. Joan Vila i

Roig del 1992 fins el 1995. Des de llavors la direcció està a càrrec

de la Sra. Margarita Tudurí Febrer.

COINGA des del seu naixement havia estat sempre ubicada al

mateix lloc. El març de 2005 es van iniciar les obres de construcció

de la nova planta en el polígon industrial d’Alaior. En aquesta nova

planta inaugurada aquest any 2007, COINGA comparteix espai amb

la nova nau envasadora de llet, Menorca Llet SL, fruit de l’acord

entre cooperativa menorquina i Corporación Agrícola Peña Santa,

CAPSA, fabricant dels productes de Central Lechera Asturiana. En

aquesta societat mixta CAPSA és el soci industrial que aporta el

coneixements tècnics d’envasament i COINGA el soci local

subministrador de la llet.

La dedicació per aconseguir situar el formatge de Maó en el lloc que

li correspon en la varietat dels formatges tradicionals del país es va

veure reconeguda amb la concessió de la Denominació d’origen del


57

Formatge Mahón-Menorca , que va donar un nou impuls a aquesta

industria artesana i tradicional.

El formatge Maó COINGA, producte estrella de l’empresa, ha estat

guardonat amb multitud de premis com a mostra de reconeixement a

la seva qualitat.

Els productes que s’elaboren a COINGA, principalment el seu

formatge de Maó, és comercialitzen sobretot a Mallorca i

Catalunya. També a la resta del territori espanyol i en països com

Regne Unit, França, Estat Units, Alemanya, Finlàndia, Holanda,

Argentina, Bèlgica i Japó entre d’altres.

3.5. PIME Menorca

PIME Menorca, la Federació de la Petita i Mitjana Empresa, es va

constituir el novembre de l’any 1977 a Ciutadella. El seu objectiu és

promoure i defensar els drets i interessos dels empresaris

menorquins. En l’actualitat, és l’organització empresarial més

representativa de l’illa.

Des dels seus inicis, la Federació ha aconseguit agrupar a més de

1900 empreses que s’integren en trenta-sis associacions, que abracen

un gran número d’activitats ben diverses. És per això, que el seu

caràcter integrador de la indústria, el comerç, els serveis i

l’agricultura han convertir la Federació en l’ interlocutor dels

empresaris menorquins.

Actualment, PIME té dos edificis, un a Maó i l’altra a Ciutadella, on

hi ha les oficines en les quals es desenvolupa l’activitat

administrativa i d’assessorament diari. A més a més, serveixen per

celebrar-hi conferències, cursos, jornades, seminaris i altres

esdeveniments. A la seu de Ciutadella està ubicat el Centre

d’Investigació i Control de la Qualitat, on es realitzen tot tipus

d’anàlisis per diferents sectors: l’agroalimentari i ramader, el ram de

la construcció, el sector del calçat i el control d’aigües.

Els dos edificis alberguen els despatxos dels professionals de PIME

Menorca que ofereixen diversos tipus d’assessorament empresarial,

de caràcter gratuït pels empresaris que hi estan associats.


58

4. El sector de serveis

El sector terciari és aquell que agrupa el conjunt d’activitats

considerades com a no productives, o no exclusivament productives,

anomenat també sector residual o sector serveis. Així doncs, són les

activitats que no produeixen béns, sinó que ofereixen serveis.

Aplega un grup heterogeni d’activitats:

- Serveis d’administració pública de l’estat

- Serveis financers

- Serveis comercials

- Serveis de transport

- Serveis de comunicació

- Serveis d’educació

- Serveis culturals (museus, conferències,...)

- Serveis de temps lliure (esports, turisme,...)

- Serveis d’informació (ràdio, televisió, premsa,...)

- Serveis sanitaris (dispensaris, ambulatoris, hospitals,...)

- Serveis relacionats amb professions que aconsellen les

empreses o els individus (advocats, publicistes, assessors

fiscals,...)

Pel seu pes específic cal prestar especial atenció als transports i el

comerç, i el turisme a l’illa de Menorca.

4.1. Les xarxes de comunicació i el comerç

La insularitat ha estat un factor decisiu per Menorca tant per la seva

història com per la seva realitat present. Ha suposat a la vegada la

formació d’una personalitat i una manera de fer pròpies, com també

l’existència d’unes dificultats notables per a l’expansió de la seva

economia. Menorca no és una illa extremadament rica en recursos,

per tant, els períodes de la seva història en què ha hagut de romandre

aïllada de l’exterior han estat força durs, però en els temps

d’obertura a l’exterior s’ha convertit en una illa estratègica en el

context de la Mediterrània occidental i ha tingut una activitat

econòmica sorprenent. Aquests períodes d’obertura a l’exterior han

estat condicionats, a banda de per les circumstàncies

socioeconòmiques i polítiques, per l’existència dels seus ports, i més

recentment, del seu aeroport.


59

4.1.1. Les comunicacions i el comerç exterior

Quant a les comunicacions marítimes, Menorca disposa dels ports de

Maó i Ciutadella. Aquests dos ports no representen, ni han

representat, el mateix per al desenvolupament de la nostra illa.

Contràriament al port de Ciutadella, el de Maó va suposar sempre la

principal riquesa d’aquesta ciutat, fins al punt de determinar-li la

capitalitat. Actualment segueix tenint una preponderància comercial,

però no comparable a la de temps passats. Pel que fa la moviment de

passatgers, ambdós van perdent importància de manera progressiva.

El fenomen s’ha anat produint a mesura que el transport aeri s’ha

anat generalitzant.

Port de Maó

Les comunicacions i el comerç per aire van començar el juliol de

1949, quan es va permetre l’ús civil de l’aeroport militar de Sant

Lluís. L’agost d’aquest mateix any es va realitzar el vol inaugural de

la companyia Aviaco procedent de Barcelona, amb el qual s’establia

la línea Barcelona- Maó. A partir d’aquest moment, Menorca va

disposar d’una nova i important via de comunicació, tot i que no va

ser gaire utilitzada durant els primers anys de funcionament. Entre

1959 i 1961 es van portar a terme importants ampliacions i el


60

setembre de 1965 es va canviar oficialment la denominació

d’aeroport de Sant Lluís per la de Maó.

El creixement del tràfic turístic i l’augment de vols chárter, al mateix

temps que els nous avions reactors exigien pistes més llargues, va

posar sobre la taula la necessitat de construir un nou aeroport. Les

obres es van iniciar l’any 1967. El de Sant Lluís fou cedit al Real

Aeroclub de Mahón que des de llavors s’encarrega de la conservació

i manteniment de les seves instal·lacions d’ Escuela de Pilotos y

Aeromodelismo.

El nou aeroport es va inaugurar el 24 de març de 1969, en el seu

emplaçament actual, i comptava amb una pista i un edifici terminal.

L’obertura del nou aeroport comportà el veritable envol turístic de

l’illa. El número de passatgers va duplicar-se en només dos anys.

El creixement turístic de la dècada de 1970 obligà a realitzar obres

de millora de l’edifici terminal. L’any 1977 es va ampliar la zona

dedicada al tràfic internacional, fet que permeté absorbir el tràfic de

l’aeroport, que l’any 1979 va triplicar el número de passatgers

registrats l’any 1970.

Durant la dècada dels vuitanta el tràfic aeri va anar augmentant i

l’any 1986 arribà a un milió de passatgers. Aquesta xifra i la previsió

de creixement eren un clar exemple de la necessitat urgent de

construir un nou edifici terminal. Les obres iniciades el febrer de

1987, passats catorze mesos ja estaven enllestides. El maig de 1988

l’edifici es va posar en funcionament. Comptava amb una planta

inferior per les arribades i la recollida d’equipatge; i una superior,

amb una àrea comú de facturació i dues àrees d’ embarcament, una

per vols nacionals, oberta tot l’any, i l’altra per vols internacionals,

oberta únicament en temporada alta.

El continu augment del tràfic aeri va fer que l’any 1994 s’arribés als

dos milions de passatgers. Amb això es va iniciar una nova

ampliació que remodelà la zona de sortides internacionals, amplià el

número de mostradors de facturació i creà una nova zona tècnica on

estava ubicat el Centre de Coordinació.

El novembre de l’any 2004 és van iniciar les obres de construcció de

la nova terminal de l’Aeroport de Menorca. Es tracta d’un projecte

important que comportarà millores significatives. Es passarà de

24.000m2 de superfície de terminals a 46.000m2 i de 21 a 46


61

mostradors de facturació. A més a més, també està prevista la

construcció d’un nou aparcament organitzat en quatre plantes.

Paral·lelament a aquestes obres, s’ha posat en funcionament una

nova central elèctrica i s’està treballant en altres projectes

complementaris relacionats amb la Terminal. Les previsions

indiquen que la nova terminal entrà en funcionament a finals del

2007.

4.1.2 Les comunicacions i el comerç interior

Menorca presenta una estructura viària a partir d’un eix transversal,

la carretera que va de Maó a Ciutadella, amb unes ramificacions que

es dirigeixen a diferents indrets de l’illa. Cal destacar que aquestes

ramificacions són molt abundants a la part oriental de l’illa, fet que

s’explica per tenir una major densitat de nuclis urbans. Pel que fa al

comerç interior, a l’àrea de llevant es produeix una polarització

comercial al voltant de Maó, a causa de l’aglomeració de població i

d’infraestructures que s’hi dóna. De manera semblant, a l’àrea de

Ponent es produeix aquesta aglomeració al voltant de Ciutadella.

L’estructura viària de Menorca presenta problemes durant l’estiu

quan, a causa del creixement de la capacitat d’allotjament i la

progressió de desplaçaments turístics en base al vehicle privat i de

lloguer, es produeixen puntes de saturació. És aquest fet el que en

alguns moments ha produït certes temptacions dirigides a augmentar

la densitat viària i a promoure la construcció de vies ràpides. Pel fet

que les puntes de saturació siguin tan estacionals, sembla que aquest

tipus de solucions no acaben de ser el millor camí per augmentar

l’accessibilitat o millorar la cohesió de la xarxa viària. De moment,

el tema de l’ampliació de la carretera de Maó a Ciutadella segueix

sobre la taula i sense una clara definició de futur.

4.2. El Turisme

El turisme és un dels serveis relacionats amb el temps lliure que

destaca especialment. Aquest fet ve propiciat, entre altres coses, pels

dies de vacances de que disposen els habitants de molts dels països

rics. Així doncs, aquests dies de vacances són aprofitats per conèixer

nous destins, en la majoria de casos allunyats de la residència

habitual.

Podem diferenciar entre turisme nacional, quan els viatges tenen lloc

dins del propi país i normalment són estades breus, i turisme


62

internacional, quan es creuen les fronteres per passar estades més

llargues en altres països.

Existeixen tot un seguit de factors que han impulsat el

desenvolupament del turisme:

- L’augment del nivell de vida, sobretot en els països

desenvolupats, i el fet de disposar de més temps lliure.

- Les millores en el transport i les comunicacions, que

redueixen els costos i el temps dels desplaçaments.

- L’ampliació de l’oferta d’allotjaments i el desenvolupament

de les companyies especialitzades en turisme.

En parlar del turisme s’ha de tenir en compte que inclou activitats

molt diverses. El motiu és molt senzill. No tots els turistes busquen

fer el mateix durant les vacances. Els dos tipus de turisme més

buscats són el de sol i platja, i el d’aquells qui busquen el contacte

amb la natura, el turisme d’espais naturals. Tot i així n’existeixen

d’altres com el turisme cultural, el de balneari, el de congressos, el

religiós i el dels emigrants.

4.2.1. Inicis i evolució del turisme a Menorca

Menorca havia comptat històricament amb un turisme propi de

dimensions molt reduïdes, format principalment pels mateixos

menorquins, catalans i alguns anglesos, l’ aparició del turisme de

masses a Menorca esdevé un fenomen relativament recent si es

compara amb la resta de les Illes Balears. L’illa de Menorca va

incorporar- se amb un cert retard, concretament deu anys, al mercat

turístic massiu generat en el seu entorn. A finals de la dècada dels

setanta, quan Mallorca havia aconseguit el 30 % de la seva capacitat

d’allotjament actual, a Menorca només es registraven 30.000

arribades de visitants internacionals a l’any i la capacitat

d’allotjament total no superava el 5% de l’existent l’any 1994. La

causa l’hem de cercar en unes circumstàncies històriques, socials i

econòmiques molt concretes.

L’existència d’una estructura productiva pròpia fins als anys setanta,

la indústria del calçat i la bijuteria i el desenvolupament de la

ramaderia lligada a la indústria alimentària van proporcionar a

Menorca, unes bases econòmiques prou sòlides per no haver de

recórrer al turisme com a font d’ingressos, tal i com ho estaven fent

moltes altres illes i regions en aquell moment. Per altra banda,


63

Menorca estava molt mal comunicada amb l’exterior. Fins que no es

va construir el nou aeroport, el creixement va ser lent

A finals de la dècada dels cinquanta, el panorama turístic es reduïa a

les tradicionals colònies d’estiueig dels menorquins, ubicades a

Santandria, Fornells, Na Macaret, Sa Mesquida i Es Grau. L’única

excepció era Alcaufar, on si existia una presència significativa

d’estrangers. Els hotels van aparèixer de forma tímida al voltant de

1950 a Alcaufar, Punta Prima i Santandria i, a partir de 1960, a Cala

En Porter i Cala Galdana, sobretot arran de l’obertura de noves

carreteres.

Gràcies al peculiar retard turístic de Menorca i a l’absència de cicles

de desenvolupament continuats, l’illa no ha patit un procés de

deteriorament de gran magnitud si el comparem amb altres destins

turístics importants, i conserva una porció important dels seus

recursos culturals i naturals intactes.

Les causes que provocaren la tardana incorporació de Menorca al

mercat són complexes, però segueixen essent en part les mateixes

que han permès que la societat menorquina es pogués plantejar una

estratègia turística més assossegada que la resta de les zones

competidores. Les principals causes que impediren un creixement

exponencial semblant al d’altres zones del seu entorn són la fortalesa

dels sectors productius tradicionals, avui debilitats davant

l’hegemonia turística i el valor social del sòl.

L’obertura del nou aeroport l’any 1969 va marcar el punt de partida

del desenvolupament turístic de Menorca. Es va iniciar un procés

urbanitzador de gran envergadura. Aquest creixement accelerat de

l’oferta es pot observar si es tenen en compte els 10.000 nous llits

que es van generar fins el 1974, i que es sumaren als 3000 existents,

essent la majoria en hotels.

Amb aquesta embranzida del turisme, el mateix any 1969 es van

començar a construir nous hotels, la majoria dels quals es van

finançar amb capital forani. Això vol dir que molts dels hotels

construïts durant l’ impuls del turisme no pertanyien a empresaris

menorquins. A més dels hotels, es van començar a crear les noves

urbanitzacions. Moltes d’aquestes urbanitzacions també es van fer

mitjançant inversions foranes, amb la qual cosa una gran part dels

beneficis va sortir de Menorca. Només la venda dels terrenys on


64

havien d’ ubicar-se va proporcionar algun benefici als propietaris

illencs.

Ara bé, l’expansió del turisme no va implicar només la construcció

d’hotels i urbanitzacions, sinó que també representà un benefici per

al comerç minorista, el sector de la construcció i els serveis auxiliars

encarregats de subministrar el material i realitzar les obres. També

augmentà el número d’establiments dedicats al sector serveis com

ara els bars, restaurants, botigues de records, etc.

Després de la crisi de 1973, el procés es va alentir però implicà un

canvi qualitatiu fonamental. A partir d’aquest moment, l’oferta

extrahotelera començà a créixer a un ritme molt superior a la

hotelera, sobretot a causa de la continua embranzida de la demanda,

especialment la britànica, que creà un clima idoni perquè aquesta

transformació fos possible. En deu anys no es va obrir cap hotel de

nova planta. D’aquesta manera, l’any 1986, l’oferta extrahotelera

reglada va igualar-se, per primer cop, a la hotelera.

El segon procés de reactivació va iniciar-se l’any 1984, amb una

intensitat tant important, que amb només cinc anys es van generar el

40% de les places turístiques existents en l’actualitat. Fou en aquesta

època que s’acabaren de consolidar gran part dels nuclis turístics i

s’executaren cinc urbanitzacions noves. Aquest procés es va frenar

bruscament davant la retracció general dels mercats emissors l’any

1990.

Foto Cosme Sans, AISM (Arxiu d’Imatge i So de Menorca)


65

4.2.2. Tipus de turisme

L’objectiu principal de la majoria dels turistes que vénen a Menorca

és gaudir d’un turisme de sol i platja, model que ha definit des de

sempre el turisme de l’illa. No obstant, de cada vegada més,

Menorca aposta per ampliar la seva oferta turística. El turisme

cultural, relacionat amb el patrimoni històric de l’illa, sobretot

l’arqueològic, és una altra de les apostes que cada cop tenen més

pes. En els darrers anys també s’ha ampliat la oferta del turisme

rural, una alternativa per aquells que busquen relaxar-se i estar en

contacte amb la naturalesa.

A més, l’illa té un atractiu important que no es pot deixar de banda,

les tradicionals festes patronals que es celebren al llarg de l’estiu, i

que formen part del patrimoni etnològic de l’illa. Unes festes que es

promocionen cada cop més a l’exterior i són un punt d’atracció

important pels turistes i visitants.

4.2.3. El fenomen de l’estacionalitat

Quan parlem del turisme a l’illa de Menorca no es pot deixar de

banda el fenomen de l’estacionalitat. Concretament, s’ha de parlar

d’una elevada estacionalitat que ve marcada pel fet que Menorca

concentra la major part de turistes durant la temporada d’estiu. Això

es un fet força habitual a les destinacions de sòl i platja. Així doncs,

la gent que treballa en el sector del turisme, treballa fort durant la

temporada estiuenca i després es passa uns mesos sense treballar. Un

dels objectius d’oferir un turisme de major qualitat és el de reduir

l’estacionalitat a partir d’una oferta més diversa del producte turístic.

En aquest cas s’estaria parlant d’una oferta de caire més cultural, de

contacte amb la natura, etc.

4.2.4. Dades recents del turisme a Menorca, any 2006

A finals de l’any 2006 la capacitat d’allotjament de l’illa era de

49.962 places, repartides entre els diferents tipus d’allotjament. La

oferta de restaurants, bars i cafeteries era la següent:

- 459 restaurants: 29.919 places

- 197 cafeteries: 9210 places


66

- 370 bars: 16580 places

L’entrada de turistes per via aèria i marítima va ser de:

- 1.021.716 per via aèria

- 71.823 per via marítima

Per via aèria cal tenir en compte els percentatges següents:

- Britànics 50,3%

- Espanyols 29,4%

- Alemanys 9,1%

- Italians 5,5 %

- Holandesos 1,2 %

- Suecs 0,9 %

- Altres 3,6 %

Per via marítima el resultat total va ser de un 10,5 % d’estrangers i

un 89,5 % d’espanyols.

4.2.5. Les conseqüències del turisme:

El turisme és un factor de creixement econòmic important per a

qualsevol regió. En el cas de Menorca ha aportat importants

beneficis per a l’economia insular, però per altra banda ha suposat

uns costos socials i ambientals elevats. Una de les conseqüències

d’aquestes noves activitats ha estat l’augment de la demanda del sòl

per dur-les a terme. Això ha comportat l’augment del preu del sòl,

fet que perjudica a l’agricultura, ja que el sòl rústic perd valor i el sòl

urbà en guanya. A més, el creixement turístic ha provocat un

urbanisme amb un cert desordre. Algunes edificacions s’han realitzat

de manera il·legal, sense tots els permisos, i en zones d’un alt valor

paisatgístic i ambiental. El seu impacte ha estat molt gran. De

manera afegida, ha augmentat el consum energètic, d’aigua i

l’ocupació del territori.

Perquè s’arribi a un equilibri entre els beneficis i els costos que

proporciona el turisme es necessita una planificació territorial eficaç,

adaptada a les necessitats de Menorca, respectuosa amb el medi i

basada en el desenvolupament sostenible. La necessitat de

desenvolupar el turisme mitjançant un model sostenible, és tractat en

el tercer apartat de la unitat didàctica cinc.

UNITAT DIDÀCTICA IV...

Documents

Transcript of UNITAT DIDÀCTICA IV...