Revista Catalunya Novembre 2013. Nº 155

Catalunya> Òrgan d’expressió de les CGT de Catalunya i de Balears · 8a. època · Novembre 2013 · núm. 155 · 0,50 euros · www.cgtcatalunya.cat www.cgtbalears.org

Dipòsit legal: B 36.887-1992

...però no podeu matar la revolució

podeu matar ala revolucionària...

> Òrgan d’expressió de les CGT de Balears i Catalunya · núm. 155 · Novembre 2013 0,50 euros · www.cgtbalears.org · www.cgtcatalunya.cat

Dipòsit Legal: PM 1.177-2005

podeu matar ala revolucionària...

...però no podeu matar la revolució

Novembre de 20132 · Editorial

EDITORIALCONFEDERACIÓ GENERAL DEL TREBALL (CGT) DE LES ILLES BALEARS

Camí de Son Rapinya, s/n - Centre “Los Almendros”, 2n 07013 Palma de Mallorca Tel. 971 791 447 -Fax. 971 783 016 - [email protected]

Delegació MenorcaPlaça de la Llibertat, 5 07760 CiutadellaTel. 971 386 670 -Tel. 666 087 [email protected]

SECRETARIAT PERMANENT DEL COMITÈ CONFEDERAL DE LA CGT DE CATALUNYA

Via Laietana, 18, 9è - 08003 Barcelona [email protected] Tel. 933103362. Fax 933107110

FEDERACIONS SECTORIALS

• Federació Metal·lúrgica de Catalunya (FEMEC)• Federació de Banca, Borsa, Estalvi i Entitats de Crèdit • Federació Catalana d’IndústriesQuímiques (FECIQ)• Federació de Sanitat• Federació d’Ensenyament de Catalunya (FEC)• Federació d’Administració Pública (FAPC)

Via Laietana 18, 9è - 08003 BcnTel. 933103362. Fax 933107110

FEDERACIONS COMARCALS

AnoiaCarrer Clavells 11 - 08700 IgualadaTel./fax 938042985 · [email protected]

Baix Camp/PrioratRaval de Sta. Anna 13, 2n, 43201 [email protected]. 977340883. Fax 977128041

Baix LlobregatCra. Esplugues, 46 - 08940 Cornellà [email protected]. 933779163. Fax 933777551

Comerç, 5. 08840 [email protected] Tel./fax 93 659 08 14

Baix PenedèsNord, 11-13, 3r, 43700 El Vendrell Tel. i fax 977660932 [email protected]

Barcelonès NordAlfons XII, 109. 08912 [email protected], tel. i fax 933831803

Garraf-PenedèsLepant, 23, baixos. 08800 Vilanova i la Geltrú - [email protected] Tel. i fax 938934261

MaresmeUnió 38 baixos, 08302 Mataró [email protected] Tel. i fax 937909034

Vallès OrientalFrancesc Macià, 51 08100 Mollet - [email protected] Tel. 935931545. Fax 935793173

FEDERACIONS INTERCOMARCALS

GironaAv. Sant Narcís 28, ent. 2a 17005 Girona [email protected] Tel. 972231034. Fax 972231219

PonentAv. Catalunya, 2, 8è 25002 Lleida - [email protected] Tel. 973275357. Fax 973271630

Camp de TarragonaPlaça Imperial Tarraco, núm. 1 Edifici 2, 3a Planta, 43005 [email protected]. 977242580 i fax 977241528

FEDERACIONS LOCALS

BarcelonaVia Laietana, 18, 9è - 08003 Barcelona [email protected]. 933103362. Fax 933107080

BergaBalç 4, [email protected] Tel. 938216747

ManresaCircumval·lació 77, 2n - 08240 Manresa [email protected]. 938747260. Fax 938747559

RubíColom, 3-5, 08191 Rubí, [email protected] Tel. i fax 93 588 17 96

SabadellRosellò 10, 08207 Sabadell - [email protected] Tel. i fax 93 745 01 97

TerrassaRamon Llull, 130-136, 08224 Terrassa - [email protected]. 93 788 79 47. Fax 93 789 45 04

Castellar del VallèsPedrissos, 9 bis, 08211 Castellar del Vallè[email protected], Tel./fax 93 714 21 21

SallentClos, 5, 08650 [email protected]. 93 837 07 24. Fax 93 820 63 61

SortPl. Major 5, 25560, [email protected]

> ON ENS TROBEM?

Edició del Col·lectiu La Tramuntana: Joan Rosich, Pau Juvillà, Joan Anton T, Jose Cabrejas, Mireia Bordonada, Dídac Salau, Josep Estivilli, Xavi Roijals, Jordi Martí, Josep Torres, Txema Bofill, Paco Martín, Moisès Rial i Laura Rosich. Col·laboradors: Pepe Berlanga, Bernat Muniesa, Artur Sardà, Alba Cañellas, Toni Álvarez, Pep Cara, Ferran Aisa, Miquel-Dídac Piñero, Jaume Fortuño, Carlús Jové, Agurrelj, Joan Canyelles Amengual, Emili Cortavitarte, Antonio Gascón, L’amo en Pep des Vivero i les federacions i seccions sindicals de CGT. Tirada: 13.000 exemplars. Redacció i subscripcions a Catalunya: Raval Sta. Anna, 13, 2n. 43201 Reus. Tel. (dimecres tarda) 977340883. Col·laboracions: [email protected], [email protected] Redacció i subscripció a Balears: Camí Son Rapinya s/n, Centre Los Almendros 2n, 07013 Palma. Tel. 971791447. Col·laboracions: [email protected] Web revista: www.revistacatalunya.cat. No compartim necessàriament les opinions signades de col·laboradores i col·laboradors. Drets dels subscriptors:D’acord amb la Llei Orgànica 15/1999 de Protecció de Dades de caràcter personal la CGT informa: a) Les dades personals, nom i adreça dels subscriptors i subscriptores són incorporades a un fitxer automatitzat degudament notificat davant l’Agència de Protecció de Dades, el titulars respectius dels quals són el Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya i la Secretaria de Comunicació de la CGT de les Balears i la seva única finalitat és l’enviament d’aquesta publicació. b) Aquesta base de dades està sotmesa a les mesures de seguretat necessàries per tal de garantir la seguretat i con-fidencialitat en el tractament de les dades de caràcter personal. c) Tot/a subscriptor/a podrà exercir el seus drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició al tractament de les seves dades personals mitjançant comunicació remesa al Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya, al correu electrònic [email protected] o bé a Via Laietana 18, 9è de Barcelona; i a la Secretaria de Comuni-cació de la CGT de les Balears a Camí Son Rapinya s/n, Centre Los Almendros 2n, 07013 Palma. Tel. 971 791 447. [email protected]

Tots els continguts d’aquesta revista estan sota una llicència “Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5 Espanya”Sou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l’obra amb les condicions següents:- Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l’obra de la manera especificada per l’autor o el llicenciador.- No comercial. No podeu utilitzar aquesta obra per a finalitats comercials.- Sense obres derivades. No podeu alterar, transformar o generar una obra derivada d’aquesta obra. Quan reutilitzeu o distribuïu l’obra, heu de deixar ben clar els termes de la llicència de l’obra. Alguna d’aquestes condicions pot no aplicar-se si obteniu el permís del titular dels drets d’autor. Els drets derivats d’usos legítims o altres limitacions reconegudes per llei no queden afectats per l’anterior. Més informació a http://cat.creativecommons.org/

“No importa la causa que un defensi, sofrirà la desgràcia permanent si recorre a l’atac cec contra multituds de gent innocent”.Albert Camus

>> Agurrelg

La EPA del tercer trimestre indica més precarietat, pitjors contractes i destrucció d’ocupació Per a la Confederació Gene-

ral del Treball les dades de l’última Enquesta de Població Ac-tiva (EPA) relativa al tercer trimes-tre 2013 només mostren les políti-ques de destrucció de tots els drets laborals que el govern del PP ha vingut imposant a cop de decret, per a major glòria i escarni de la taxa de benefici dels empresaris i dels rics d’aquest país.La EPA rebaixa nímiament (esta-dísticament parlant) 0,4 dècimes el nombre de treballadors/es en atur. Ara (estadísticament parlant) en comptes de 6,2 milions de perso-nes desnonades i expulsades dels llocs de treball, tenim 5,9 milions. I aquesta baixada de 72.800 perso-nes en l’atur, només es correspon amb la creació de 39.500 ocupa-cions i tots ells temporals, preca-ris, producte dels milers de llocs estacionals necessaris (fonamen-talment en el sector serveis: hosta-leria, turisme, obres, etc.) que els empresaris van contractar a preus de 500 € per jornades de 12 hores.L’ocupació indefinida segueix sent destruïda i sobretot l’ocupació pública, alhora que centenars de

ERO, com els acomiadaments ob-jectius individuals, s’estan duent per davant aquelles ocupacions fixes i amb drets: la Reforma La-boral ha donat patent de cors als empresaris, al capital per a destruir els drets fonamentals de les per-sones treballadores, l’ocupació, el contracte i el salari.Tota l’ocupació creada en l’últim trimestre és temporal, és a dir 169.500 ocupacions amb data caducitat (ja arribarà la tardor) i l’ocupació fixa destruïda en aquest trimestre és de 146.500 persones. I a més, les persones “s’esborren”, és a dir no els interessa ni tan sols aparèixer estadísticament parlant com població activa (En els últims 12 mesos les persones que han llençat la tovallola han estat ni més ni menys que 340.700).CGT insisteix que la “recuperació” només pot venir de la comparei-xença en el carrer i en els centres de treball, de totes les persones as-salariades, ignorades i espoliades dels seus drets fonamentals: el tre-ball, la salut, l’educació, la pensió i les prestacions socials suficients per a viure amb dignitat.

Novembre de 2013 Tema del mes · 3

Les pensions no es toquenTEMA DEL MES

El Seminari d’Economia Crítica Taifa ha publicat recentment un breu informe on desemmascara els arguments i denuncia les conseqüències de l’última reforma de les pensions.

Ivan GordilloSeminari d’Economia Crítica Taifa

És sorprenent la manca de debat i les poques mobilitzacions sorgi-

des al voltant de la reforma de les pen-sions que el govern vol aprovar abans de cap d’any. La gravetat de la reforma és palesa en els pressupostos públics del 2014 presentats la darrera setmana. “Les pensions pujaran un 0,25%” titu-laven fal·laçment els mitjans de comu-nicació convencionals. Si la inflació és superior al 0,25%, i rarament no ho és, les pensions no pugen sinó que baixen. El cert és que les pensionistes cobraran cada vegada menys. El govern reduirà les pensions no només futures sinó també actuals, quelcom insòlit fins ara. Les conseqüències poden ser dra-màtiques atès que les prestacions són ja molt limitades i milers de famílies amb tots els seus membres aturats so-breviuen gràcies a la pensió dels pares, mares, avis i àvies. Això, però, podria ser una oportunitat per mobilitzar un ampli sector de la població en la de-fensa d’un dret que fins ara crèiem un pilar intocable de l’Estat de Benestar.El Seminari d’Economia Crítica Tai-fa ha publicat recentment un breu informe (http://seminaritaifa.org/files/2013/09/laspensionesnoseto-can_CA.pdf) on desemmascara els ar-guments i denuncia les conseqüències d’aquesta reforma de les pensions. Em limito a recollir els eixos del debat i els arguments que han de servir per cons-cienciar una població colpejada per la crisi i els programes d’ajustament.Les pensions no tenen relació directa amb la crisi econòmica. Els poders po-lítics i econòmics plantejaven aques-ta qüestió molt abans. El sistema de pensions públic és un dels objectius a enderrocar de l’agenda neoliberal des de fa dècades. L’estratègia de de-teriorament de les pensions públiques comença per la reducció de les presta-cions. L’argument central que utilitzen els “comitès de savis”, sempre formats per representants de la banca i les as-seguradores, és que el sistema de pen-sions és insostenible. Les causes que presenten són que l’esperança de vida augmenta progressivament alhora que hi ha cada vegada menys persones que cotitzen per la caiguda de la població activa. A partir d’aquesta idea estenen l’alarma social i pregonen que a llarg termini no hi haurà diners per pagar les pensions públiques.L’actual reforma es centra en dos ín-dex d’aparent caràcter tècnic. Per una banda, el Factor d’Equitat Inter-generacional (FEI), a través del qual tots els nous jubilats veuran reduir-se anualment l’import de la seva pensió en funció de l’augment de l’esperança de vida. Per altra banda, el Factor de Revalorització Anual (FRA) afectarà a tots els jubilats, futurs i presents, a tra-vés de l’eliminació de la revalorització per l’IPC -índex de preus al consum que mesura la inflació. Aquest índex serà substituït per una complicada fórmula que acabarà provocant la re-ducció de la capacitat de compra de les pensions doncs difícilment augmenta-ran per sobre de la inflació.Observem una vegada més com el llen-

guatge tecnocràtic i opac és una eina utilitzada pels governs per fer creure a la població que les reformes imposa-des són l’única i adequada alternativa. Les trampes d’aquests arguments són múltiples, i se’n podria extreure una lectura política sobre el repartiment de l’excedent social produït pels tre-balladors i les treballadores. Però en un nivell més superficial del problema trobem flagrants fal·làcies.No hi ha cap motiu econòmic que jus-tifiqui que el pressupost de pensions ha d’estar constantment equilibrat o en superàvit. A cap altra partida del pressupost públic se li exigeix que

s’autofinanci atès que són els ingres-sos via impostos que cobreixen una sèrie de despeses i inversions. Per què les pensions han de pagar-se ex-clusivament amb les cotitzacions dels treballadors? Si entenem que els an-cians són un col·lectiu del qual ens hem de fer càrrec el conjunt de la po-blació també les rendes del capital, i altres impostos, podrien aportar al fons de pensions. Per què no es con-sidera un augment dels ingressos del sistema de pensions? Si cal solucionar l’actual situació de dèficit, present no-més dos anys ençà i minúscul compa-rat amb el dèficit d’altres partides de l’administració, es podria augmentar les cotitzacions dels treballadors actius i de les empreses o bé crear un impost a tal efecte o destinar una part dels in-gressos dels impostos ja existents.El número de treballadors, certament minvant per la destrucció productiva causant de la crisi, és una dada se-cundària. El que importa és la riquesa produïda. Els augments de la produc-tivitat gràcies als avenços tecnològics de les darreres dècades han permès a l’economia produir més mercaderies amb menys treballadors. Deixem ara de banda, tot i que cal no oblidar, el que això suposa en termes de genera-ció d’un creixent exèrcit de reserva i de la intrínseca caiguda de la taxa de guanys del capital. Així doncs, aquests béns i serveis, o valors d’ús, que ser-

veixen per cobrir les necessitats de les persones són cada vegada majors. No cal observar que per produir-ho ha cal-gut menys treballadors sinó que es ge-nera una riquesa creixent en proporció a una població donada. D’aquesta ma-nera, el problema es desplaçaria cap al moll de l’os del debat: la distribució de la riquesa.L’altre element important, que explica perquè es recupera ara el debat de les pensions, és que en el context de crisi actual és més fàcil aprovar aquest tipus de mesures antipopulars. La reforma de les pensions públiques casa perfec-tament amb les polítiques d’ajust cen-

trades en les retallades de la despesa pública, la privatització del patrimoni i serveis públics i la liberalització de l’economia. Per altra banda, la capaci-tat de reacció de la població, massiva-ment aturada i endeutada i atemorida per l’incert avenir, és molt reduïda.Un cop tinguem pensions tant reduï-des que no sigui possible sobreviure amb elles, el govern i els promotors de la reforma recomanaran la contrac-tació de pensions privades, no només individuals sinó també col·lectives, d’empresa, quelcom que algunes ins-titucions públiques ja han aplicat als seus funcionaris. Les pensions priva-des han augmentat fortament els últims anys però sembla que insuficientment pels interessos de les institucions fi-nanceres. L’insultant explicació que es troba en la majoria d’informes de la patronal i del sector financer és que les pensions públiques “són massa generoses”, i per això els estalviadors no es fan pensions privades. La pen-sió mitjana, però, és de 858 euros: la mitjana de jubilació de 982 euros i la mitjana de viudetat de 618 euros. Tot i que aquests imports són modestos, les mitjanes no sempre expliquen la magnitud del problema. Segons la fundació FOESSA i Caritas, el 57% dels pensionistes perceben una quan-titat inferior a 650 euros (llindar de la pobresa) i el 13% perceben menys de 350 euros (nivell de pobresa severa).

La meitat de la població pensionis-ta de l’Estat espanyol és pobra. Però pels experts financers les pensions són “massa generoses”.Les pensions privades gaudeixen d’importants desgravacions fiscals en la declaració de la renda. Si realment calen les retallades i les reformes per reduir el dèficit, i si realment no hi ha diners per les pensions públiques, per què es desgraven les pensions priva-des? La resposta es troba en el model de fiscalitat que promou afavorir sis-temàticament el capital i la població amb rendes més elevades sota la falsa teoria del degoteig.El vertader objectiu de la reforma és la privatització de les pensions, quel-com que permetria al capital financer gestionar ingents quantitats d’estalvis a través dels fons de pensions privats per destinar als mercats financers glo-bals. Aquesta és una palanca més de l’acumulació per despossessió a través de la qual el capital vol ocupar l’espai d’un dret social que fins ara s’escapava de la seva lògica de valorització.La conseqüència de la reforma de les pensions serà, ras i curt, l’augment de la pobresa i les desigualtats. A part de l’elevat risc que comporta dipositar els estalvis d’una vida en un fons privat. El sector financer, el realment existent, no les utopies de l’economia ortodoxa premiades amb premis Nobel, es ca-racteritza, com hem vist darrerament, per les crisis i les pràctiques fraudulen-

tes. De debò volem confiar els nostres estalvis de jubilació a les mateixes ins-titucions de les agències d’avaluació de risc, de la crisi de les hipoteques es-combraria, de l’especulació amb deute públic, de la bombolla immobiliària i dels desnonaments? Ens hem begut l’enteniment?Altres arguments com l’alt cost de ges-tió de les pensions privades, la baixa rendibilitat, etc. i un aprofundiment en les conseqüències de la reforma els trobareu en l’informe presentat pel seminari d’economia crítica Taifa: Les propostes sobre les pensions i les tram-pes que plantegen.En resum, si no hi ha recursos per mantenir el sistema de pensions pú-blic no s’entén d’on poden sortir els recursos per les pensions privades. La crisi de les pensions públiques no és una veritat tècnica. És una construcció política i ideològica. Si es considera el tema en tota la seva amplitud, aquesta crisi no existeix. Cal aturar aquesta re-forma. La única manera de defensar el dret a una pensió digna és la mateixa com es va aconseguir: la lluita i la mo-bilització social.

* Un article d’Ivan Gordillo, membre del Seminari d’economia crítica Tai-fa, publicat al setmanari Directa.

La conseqüència de la reforma de les pensions serà l’augment de la pobresa

i les desigualtats

4 · Tema del mes Novembre de 2013

Les propostes sobre les pensions i les trampes que plantegen (1a part)

Les pensions no es toquen

Miren Etxezarreta, Elena Idoate, José Iglesias Fernández i Joan JunyentSeminari d’economia crítica Taifa

Síntesi per a gent amb pressa

Cal reformar les pen-sions?

No és veritat que el tema de les pen-sions tingui relació amb la crisi. Els poders polítics i econòmics ja plante-javen aquesta qüestió molt abans de la crisi actual.Totes aquestes reformes, totes, i la que ara es proposa, estableixen me-sures per disminuir les pensions. Rebaixes sobre rebaixes. Cada ve-gada hi ha més pensionistes perquè la gent viu més anys, i cada vegada hi ha menys cotitzants perquè hi ha menys població en edat de treballar. Així ens diuen que no hi haurà diners per pagar les pensions públiques. S’estén l’alarma social.Les “solucions” recents: el factor de sostenibilitat FEI i FRA:● FEI (Factor d’Equitat Intergene-racional): tots els nous jubilats veu-ran reduir-se l’import a cobrar de la pensió per cada any que augmenta l’esperança de vida.● FRA (Factor de Revalorització Anual): afecta a TOTS els jubilats. S’elimina la revalorització per l’IPC i es substitueix per una complicada fórmula amb moltes variables econò-miques (bastant difícil d’entendre). Amb tot, el valor real, la capacitat de compra de la pensió disminuirà cada any.Pretenen aprovar aquesta reforma el mes de setembre. Per què tanta pres-sa si, en tot cas, el problema és a mig o llarg termini?

Les trampes d’aquests arguments

● Per què ha d’estar equilibrat el pressupost de les pensions quan per altres partides no es proposa l’equilibri?● Per què les pensions s’han de pa-gar no més amb les cotitzacions dels treballadors?● Per què no consideren augmentar els ingressos?● El número de treballadors no im-porta, importa la riquesa que pro-dueixen.● Les pensions no han tingut dèficit fins el 2012 i aquest any, a més, ha estat un dèficit baix.● Quant ha costat el rescat bancari? Les polítiques d’ajust estan fent pa-gar els problemes que genera el sis-

tema capitalista als pensionistes i els usuaris d’altres serveis socials.● ... i molts altres arguments que rebaten els de “la crisi de les pen-sions”.En resum, la crisi de les pensions públiques no és una veritat tècnica. És una construcció política i ideo-lògica. Si es considera el tema en tota la seva amplitud, aquesta crisi no existeix. Amb voluntat política i social, la “crisi de les pensions” pot resoldre’s sense disminuir-les.

Les pensions privades

● Els suposats “experts” recomanen que es contractin pensions privades. No només pensions privades indi-viduals sinó pensions col·lectives (d’empresa).● Les pensions privades han aug-

mentat ràpidament els últims anys, però les entitats financeres es quei-xen que no contractem suficients pensions privades perquè ja ens co-breixen les públiques.● A les pensions privades se’ls con-cedeix importants desgravacions fiscals. Si no hi ha diners per les pensions públiques, per què es des-graven les pensions privades?● Una proposició econòmicament ruïnosa, d’enorme risc, baixa rendi-bilitat, molt cares de gestionar i afa-vorint els més rics. A qui beneficia?● Divideix encara més la societat en-tre rics, que estalvien molt i, a més, es beneficien de grans desgravacions fiscals, i pobres que no poden fer-ho.

Les veritables raons per a ‘la crisi de les pensions’

● L’”alarma” sobre els problemes del sistema de pensions està molt més connectada amb els objectius del capital financer que amb el siste-ma de pensions perquè les pensions privades poden ser molt favorables al capital financer i el benestar o la seguretat dels pensionistes no és l’objectiu central de la privatització de les pensions.● Els fons privats de pensions pro-porcionen un flux regular i abundant de recursos financers al capital privat per negociar i obtenir grans beneficis amb ell.● La UE té un gran interès en des-envolupar aquests fons per potenciar el mercat europeu de grans capitals.● Les raons profundes i verdaderes del discurs sobre “la crisi del sistema de pensions públiques” és l’augment dels beneficis del capital financer.

Les conseqüències

● La disminució de les pensions pú-bliques augmentarà la pobresa entre els pensionistes i la desigualtat entre la població.● Cada vegada més treballadors amb pensions públiques estan condem-nats a la pobresa. Viuran molt mala-ment i no podran tampoc ajudar les seves famílies.● Si no hi ha recursos per mantenir els pensionistes públics, d’on surten els recursos pels pensionistes pri-vats? El secret està en la distribu-ció de la renda, no en el dèficit de les pensions públiques. Si no hi ha recursos per tothom, no és millor repartir-los de manera més justa en comptes que uns tinguin molt i altres res?

Què es pot fer?

Les societats es construeixen lluitant pel que desitgen. Si volem pensions públiques dignes hem de lluitar per

Novembre de 2013 Tema del mes · 5

Les pensions no es toquenelles. No podem permetre que es per-din uns drets aconseguits amb molt d’esforç dels treballadors de genera-cions anteriors. És precís fer-ho ara.No acceptar la idea de la crisi de les pensions. No contractar pensions privades.Són moltes les coses que es poden fer per mantenir les pensions públi-ques. Però immediatament cal aturar la reforma proposadaLes pensions no es toquen. No votem a qui toqui les pensions o ho permeti.

IntroduccióEl Govern torna a posar en primer plànol el tema de “la crisi de les pensions públiques”. Ens diuen que les pensions públiques no es poden sostenir, que no hi haurà diners per finançar-les en el futur. I afegeixen que per “mantenir” les pensions pú-bliques en el futur, per a que siguin viables, cal començar per “raciona-litzar-les” des d’ara mateix .Aquest discurs va començar fa molt (a Xile amb Pinochet el 1973; a l’Estat espanyol el 1985-88; i el 1994 el Banc Mundial va presen-tar un informe molt important) i ha continuat tot el temps fins ara: els Pactes de Toledo des de 1995 amb successives rondes. L’última refor-ma, i probablement la més dràstica, fou el 2011. No els basta amb això, el 2013 el govern després de mun-tar una comissió d’experts per a que diguessin como seguir racionalitzant les pensions públiques, presenta ara un nova proposta de reforma. No és veritat que el tema de les pensions té relació amb la crisi. Els poders polí-tics i econòmics estan plantejant el tema de les pensions molt abans de la crisi actual.Actualment, aprofitant la crisi, volen forçar encara més el tema. A més, “el sacrifici, per altra banda, és més fàcil d’acceptar en temps compromesos que no pas en mig de la bonança” (frase del primer informe dels “ex-perts” de 2013, desapareguda en la versió final). Per primera vegada en la història recent, s’han atrevit a plantejar la reforma de TOTES les pensions, no només les dels pen-sionistes futurs sinó també les dels pensionistes presents. Totes aquestes reformes, totes, i la que ara es pro-posa, estableixen mesures per dis-minuir les pensions. Rebaixes sobre rebaixes.

Sistemes de pensionsÉs sabut que hi ha diverses formes de finançar les pensions:

● El sistema de repartiment.Les cotitzacions per pensions dels treballadors financen cada any les pensions a pagar. El diner entra i surt sense que s’acumuli enlloc. És la forma més freqüent de finançar les pensions públiques en la majo-ria de països. Aquest sistema permet la solidaritat entre distints grups de treballadors. El treballador sap quant cobrarà quan es jubili segons les lleis existents (prestacions definides)

● El sistema d’impostos.En alguns països les pensions es paguen finançades pels impostos generals. No hi ha cotitzacions per les pensions, sinó que el seu finança-ment correspon als ingressos públics generals.

● El sistema de capitaliza-ció.Les pensions es financen mitjançant aportacions dels treballadors als bans o les asseguradores. Els tre-balladors van cotitzant regularment mentre estan en actiu i els fons es van acumulant. L’entitat financer que rep els fons negocia amb ells en els mercats financers i arribada la dat de la jubilació cada treballador dis-posa dels fons que ha posat i el que ha augmentat o disminuït en el seu compte. En el moment de la jubilació es pot optar per cobrar tot l’import acumulat o rebre una pensió periòdi-ca que el banc calcula en funció de l’esperança de vida. El treballador sap quant posa, però no el que co-brarà doncs això depèn de on arribi el seu fons (contribucions definides). Cada treballador rep el que dona de sí el seu fons, no hi cap la solidaritat.

El problemaS’afirma que les pensions públiques estan en crisi. Perquè:1. Creix el número d’ancians, les persones vivim més temps i, per tant, fa falta més diners per finançar les pensions.

2. Disminueix el número de treba-lladors i, per tant, disminueixen els contitzants. Es recauda menys diners per pensions.Ens diuen que, per això, no hi haurà diners per pagar les pensions públi-ques. Condeix l’alarma social.Van dir que era la reforma més pro-funda dels últims 30 anys (perquè durés). Encara no ha entrat en vígor i el 2013 ja tornen a establir reformes

Les solucions recentsDes de 1998, els governs estan plan-tejant el tema de les pensions públi-ques, les mesures més recents són les contingudes en:

● Els Pactes de Toledo: 1995 i les seves tres rondes posteriors.

● La reforma de 2011. Reforma de les pensions 2011 “Acord social i econòmic”:- Increment del període mínim de cotització per a accedir a la pensió contributiva.- Increment del període de cotització

per a tenir dret al 100% de la pensió.- Increment de l’edat de jubilació.- Increment dels anys de còmput per a la pensió.- Limitacions a les prejubilacions.- Revisió de les pensions de viduïtat.- Es preveu l’establiment del “factor sostenibilitat”.- Altres.Disminució de les pensions públi-quesEstímul per incrementar les pensions privades

● 2013. La comissió d’experts i la proposta de setembre: el govern nomena una comissió d’experts per assessorar en la re-forma i sobre la base de l’informe

d’aquesta comissió elaboren la seva pròpia proposta que volen aprovar aquest mes.

Mera operació de justificació. Quina credibilitat té aquesta comissió? De 12 persones 9 són empleats d’alt rang de la banca i les asseguradores, 1 ca-tedràtic d’UGT i 1 tècnic de CCOO.

Us podeu descarregar el document complet “Les pensions no es to-quen” a http://seminaritaifa.org/files/2013/09/laspensionesnoseto-can_CA.pdf

* Aquest text es va acabar d’escriure el 19 de setembre de 2013, en ple procés de presentació del projecte de reforma per part del govern.

6 · Treball - Economia Novembre de 2013

TREBALL - ECONOMIAEmpresaris, governs i sindicats majoritaris han construït i implantat polítiques econòmiques i socials basades en la reducció del preu del treball i la pèrdua de drets laborals i llibertats sindicals i socials

A un any de la reforma laboral: Liquidació final?Desiderio Martín

A l’Estat espanyol, l’atur es consti-tuia en el nostre mercat de treball,

a partir del 2008, en el símbol de la crisi econòmica, i a causa de la rapi-desa de destrucció d’ocupació que comporta el model econòmic especu-latiu-financer, els governs de Zapatero i de Rajoy forcen mesures legislati-ves intervencionistes per a desregular el model de relacions laborals, amb l’excusa d’una “bona finalitat”, frenar la destrucció d’ocupació i generar les condicions atractives per al capital, com perquè aquest inverteixi i generi ocupació.Dues reformes laborals, la del 2010 de Zapatero obre el camí per a la flexi-bilitat externa i la interna: descausa-litzant les contractacions i facilitant l’acomiadament descausalitzant així mateix, alhora que abaratint el seu preu. Rajoy en el 2012 (primer en forma de decretazo al febrer i poste-riorment en forma de llei al juliol, amb l’afegit de la reforma de la reforma del decretazo d’agost), liberalitza “ad infi-nitum” el marc de relacions laborals, liquidant el mínim component demo-cràtic encara existent en aquest model i consagrant la llibertat de l’empresari i en conseqüència la seva voluntat uni-lateral i la seva discrecionalitat, com norma (llei) d’obligat compliment per a l’altre “actor” de la relació salarial, el treballador/a.La força de treball és elevada a la ca-tegoria de “mercaderia” (usar o millor, usar malament i llençar), alhora que el treballador/a és considerat com un cost variable: els seus salaris es veuen dis-minuïts; els preus pagats pel temps de treball ni tan sols arriben a la categoria de saldos, doncs s’obliga a treballar milions d’hores a cost zero; les condi-cions de treball poden ser alterades a la lliure discrecionalitat i voluntat em-presarial; desprendre’s de centenars de milers de treballadors i treballadores es converteix en “l’esport més practi-cat” i, per descomptat, els traspassos d’empleat/da a desocupat/da, són in-demnitzats amb un 60% menys que abans i, a més, se li arravassa el moll de l’os espinal del treballador/a: se li elimina el seu poder sindical, afeblint la negociació col·lectiva.L’actual estructura del mercat de tre-ball, no és producte de la “casualitat o de les conjuntures econòmiques de crisis, recessió o depressió”, com tampoc ho és de les “lleis del mercat” no escrites i naturalitzades per obra i gràcia de les elits dominants. L’actual conjuntura del mercat de treball, igual que la de les dues últimes dècades del segle passat, és a dir anys 90 i dos mil, són producte de normes (lleis) genera-des i creades per persones molt con-cretes: governs que legislen al dictat d’empresaris i poderosos i, de vega-des (massa) amb “el consens social” de sindicats bé per acció executiva, bé per omissió i incompareixença en el conflicte.

La constitució d’aquest ordre social, precari per a tots i totes, dramàtic per a milions i, empobridor material i culturalment (consciència, ideolo-gia, educació), en el terreny laboral, s’expressa en els denominats models de relacions laborals antidemocràti-ques, autoritàries i mancades de lli-bertat, que són les Reformes Laborals

i, especialment la Reforma Laboral del PP.La Reforma Laboral, el model de re-lacions laborals “imposat” a milions i milions de persones ha assolit “nor-malitzar” davant la societat, la impu-nitat dels responsables de la violència sistèmica més greu de les últimes dè-cades: la violència dels actes privats empresarials, siguin aquests públics, semi-públics, multinacionals o Pymes, que priven a milions de persones assa-lariades no només del seu estatut de treballador/a (ocupació i drets), sinó, alhora, els impedeix l’acció lliure de treballar o no salarialment.Primer se’ls pren el salari (el seu sus-tent), o bé se’ls “roba” directament una tant per cent significatiu del ma-teix per mitjà de mecanismes directes: baixar el seu salari, no pagar-los pel temps total de treball, és a dir fer-los treballar gratis, o mecanismes indirec-tes: si no vols veure’t a l’atur accepta canviar el contracte de temps complet a parcial o canvia de funció per un tre-ball desqualificat i/o de menor preu. I, segon, neguen prestacions, rendes

bàsiques o salaris socials suficients per a una vida digna i plena fora del mercat de treball del com són expul-sats. Tercer, a més, se’ls despulla dels seus drets de ciutadania al privatitzar les necessitats bàsiques (educació, ha-bitatge, salut).El debat fals sobre els “costos laborals i socials” com beguda salvadora, ja ha

estat resolt per la realitat d’aquest any i escaig de Reforma Laboral:Devaluació massiva de les rendes sa-larials, on els salaris de Conveni, des de febrer 2012 a desembre del mateix any, segons el Ministeri de Treball la pujada mitja dels convenis signats es va situar en el 0,6%, mentre que la in-flació va ser del 2,9%.Disminució significativa dels costos laborals al primer trimestre 2013: El cost laboral de les empreses baixa un 1,4% en el primer trimestre de 2013 respecte al mateix període de l’any an-terior. El cost salarial per treballador i mes disminueix un 1,8%. Per la seva banda, els altres costos descendeixen un 0,3%. El cost laboral per treballa-dor disminuïx un 1,1% en taxa anual i el cost laboral per hora efectiva baixa un 0,4%.Negociació col·lectiva i poder sindical inhabilitats: la cobertura dels convenis ha decaigut dràsticament. La conse-qüència dramàtica és el fet polític del desplaçament (reemplaçar) de la con-tractualitat com mètode, és a dir la ca-pacitat d’arribar a acords per les parts,

pel principi autoritari d’unilateralitat de l’empresari que determina no no-més les condicions individuals del tre-ball sinó també les col·lectives.Acomiadaments: s’han destruït prop de 700.000 llocs de treball des de ju-liol 2012 a juliol 2013. L’increment dels ERO en el 2009 es va elevar un 310%. L’increment del 2012 sobre el 2011 va ser d’un 167%. L’increment de treballadors/es afectades el 2009 sobre el 2008 es va elevar al 371%. L’increment de treballadors/es afecta-des 2012 sobre el 2011 ho va fer en un 140,64%.Les dades aportades per l’Institut Na-cional d’Estadística (INE) assenyalen que en l’any 2009 el PIB va cau-re a Espanya el -3,7% i que el 2012 l’economia va tornar a sofrir una cai-guda del -1,4%. Aquestes caigudes en l’activitat van provocar un duríssim ajustament en l’ocupació que es va dur per davant 1,2 milions de llocs de treball el 2009 i de 850.000 el 2012.On nassos entren les alternatives de-nominades d’esquerra, que aposten per la “plena ocupació”, quan aquesta no només no li és necessària a l’actual model de capitalisme, sinó que ni tan sols hauríem de plantejar-nos-el si creiem que el planeta encara té alguna possibilitat de no “esclatar”?Aquestes alternatives eludeixen

l’origen del problema, que empresaris, governs i amb excessiva freqüència en el temps -i en els continguts-, els sin-dicats majoritaris també, han construït, consentit i implantat totes les polítiques econòmiques i socials, basades en la reducció del preu del treball, la pèrdua de drets laborals i llibertats sindicals i socials, basant, els uns i els altres, les nostres condicions d’ocupació, de pensió, d’habitatge, de transport, d’alimentació, en “el creixement i creixement de l’economia”, fins a fer desaparèixer del debat social el verita-ble problema, i el veritable debat: el de l’abolir avui i aquí, el treball assalariat obligatori.

Liquidació final?Gran part de les classes assalariades -no totes, encara- ens trobem amb l’aigua al coll, i milions de persones són ofegades amb l’espoliació dels seus drets fona-mentals, l’ocupació i un salari suficient per a viure amb dignitat, i l’expropiació de les seves rendes (bé salarials, bé de les seves pensions i prestacions) ser-veix per a finançar la gran estafa del sistema financer.Els fonaments bàsics de l’estat Social i de Dret (fonaments forts de la societat del benestar) que fins a ara constituïen els pilars de les democràcies represen-tatives, van ser trencats des del mateix moment que es va modificar l’article 135 de la Constitució Espanyola per mitjans espuris, no només antidemo-cràtics: “sempre hi haurà diners per a pagar els interessos i el capital d’un deute absolutament il·legítim, a ban-quers, fons d’inversió i altres voltors”.Hem de repartir seriosament el treball i, hem de treballar en treballs que creïn veritable valor, en aquells treballs que tenen a veure amb la vida: la salut, les cures, la terra, l’entorn, l’alimentació.I hem de repartir la riquesa i imposar i imposar-nos tots i totes que amb prou és bastant.El com?, doncs sembla que com sem-pre, amb la voluntat assenyada i ètica de cada persona i la força d’aquestes voluntats de la majoria social. Sembla que això té i ha tingut un nom al llarg de la història de la humanitat: revolució.

* Desiderio Martín és membre del Ga-binet Confederal d’Estudis de la CGT. Article publicat al núm. 271 del Rojo y Negro.

L’ordre social i laboral precari, dramàtic i empobridor, s’expressa

en els models de relacions antidemocràtiques, autoritàries i mancades de llibertat que són les

Reformes Laborals

Novembre de 2013 Treball - Economia · 7

L’ocupació avui

La CGT de Catalunya considera del tot hipòcrita que tant el Go-

vern espanyol com el Govern català intentin mostrar desconeixement dels actes d’espionatge que cometen, al-hora que s’expressen queixosos de que els preocupi que siguin espiats, quan ho fan per encàrrec sense con-trol judicial. No sabem si la NSA, també ens ha espiat a CGT de Cata-lunya o a d’altres moviments socials.Però tenim clar nosaltres amb NSA o

sense, nosaltres seguirem al servei de les treballadores i treballadors.I que essent part del que ells conside-ren “antisistema”, tenim clar que no temem a res, perquè mentre ells ens espien per preservar el seu ordre esta-blert (basat en l’economia capitalista, l’explotació de persones i recursos, la desigualtat, la por, la repressió del dissident, l´autoritarisme, ...) nosal-tres seguim treballant per crear una societat plural, justa, solidària, basa-da en les persones i no en les mone-des, en la no-discriminació i no en la segregació; en la llibertat i no en les presons ni centres d’internament; en

l’ordre lliurement decidit i no en la dictadura dels mercats; en la pau i no en la guerra; en els avenços científics per fer vacunes accessibles a tots/es i no en productes de farmàcia per a qui els pugui pagar; en hospitals públics i no amb copagaments, etc, etc.Ens espien, total ja ho donàvem per fet. Això no és rellevant. Però que no menteixin a la gent “honrada”. Que no diguin que a Espanya o Catalun-ya sí es respecta la privacitat. Que no orquestrin des del CESICAT (no pertany ni als Mossos d’esquadra, ni al Departament d’Interior segons esquema funcional de la Generalitat)

tasques de control social .I que ells, que no es consideren an-tisistema, almenys, respectin les se-ves pròpies lleis: violació de comp-tes privats, publicació de propietat de dominis internet, monitorització no destinada a garantir la seguretat informàtica, però amb rerefons ideo-lògic...CGT de Catalunya no espera de cap govern de cap Estat, que sigui cast i pur, que no tingui clavegueres i lam-pistes, és congènit a ells i per això no treballem per ocupar governs ni crear estats capitalistes. Però sí demanem, que quan s´enxampin, no ens pren-

guin per ximples. Per favor, no men-teixin tant, que se’ls cauran les dents, i el dentista li hem de pagar nosaltres, amb uns impostos mal distribuïts per vosaltres.Espiar converses, missatges i moni-toritzar xarxes socials de ciutadans, periodistes, sindicats i moviments socials de consciència lliure, és un atemptat a l’honor i a la llibertat de consciència, propi de règims totalita-ris, que lluny de representar al poble, li tenen por a que s’expressi lliure-ment.Recordem:Borden, llavors cavalquem!

Secretariat Permanent de CGT Catalunya

Contra l’espionatge i monitorització a ciutadans i moviments socials

A l’Estat espanyol, l’atur es constitueix en el nostre mercat de treball, en el símbol de la crisi econòmicaDesiderio Martín

Tot sembla indicar que “el capi-talisme ha mort… visca el CA-

PITALISME”. Aquest va ser el crit interclassista dels dirigents polítics i els agents econòmics en els inicis de la gran crisi-estafa.Hauran mort les classes socials i al-hora s’haurà diluït la dependència de la relació salarial de la majoria social i no ens hem assabentat? Serà per això que el capitalisme no necessiti en el sud d’Europa de milions i mi-lions de llocs de treball?La tesi que se sosté per la Comissió Europea és que cal refundar el mo-del de capitalisme sobre la base d’un nou model productiu, un nou model de formació professional-educacio-nal i un ampli model de “protecció social”. On es troba llavors la clau i l’explicació de la quadratura del cercle? Perquè l’economia espanyola manté improductius a més de 6 mi-lions de persones —i creixent?Són variades les explicacions, des del paper de l’economia espanyola (tam-bé les del sud) en aquest súper-mercat comú, avui UE, fins al propi model de desenvolupament de la nostra eco-nomia i els nostres capitalistes, però l’explicació més política l’hem de buscar, senzillament, en el model de relacions laborals (i per tant socials), imperant des de la segona dècada dels 70, l’adaptació a un capitalisme competitiu, globalitzat i modern: la flexibilitat en la contractació indivi-

dual, la flexibilitat en la concertació col·lectiva, la llibertat de donar per acabat el contracte de treball sense tutela judicial i escurçar les polítiques protectores de l’atur. És la famosa “flexiseguretat” del Tractat de Lisboa i avui rubricada autoritàriament en l’últim Pacte Fiscal.A l’Estat espanyol, l’atur es consti-tueix en el nostre mercat de treball, en el símbol de la crisi econòmica, i a causa de la rapidesa de destrucció d’ocupació que comporta aquest mo-del econòmic, força a la “societat” a mostrar-se perplexa pel que està pas-sant i impedeix, si més no, una mira-da lúcida sobre les causes del perquè es destrueix tanta ocupació, al mateix temps que aquesta mirada és incapaç d’analitzar el perquè es va generar la mateixa quantitat d’ocupació en el període llarg de creixement —uns deu anys, 98/07-, que ara s’ha destruït en aquests gairebé 6 anys de crisis-estafa.Davant tal perplexitat i davant la se-riosa deterioració de les condicions de vida, sobretot dels milions de persones que perden rendes salarials (decreixement de salaris, acomiada-ments) i rendes de protecció (subsidis d’atur) i, en gran part assumeixen ris-cos de pèrdua del seu hàbitat (habitat-ge) al no poder plantar cara als crè-dits hipotecaris, les respostes que es configuren, totes elles, incideixen en una sola direcció: l’obligada i autori-tària flexibilització del contracte, per a convertir al treballador en un mer cost variable, que no és sinó una ma-

nera de que actuï com mercaderia nua de drets i prenyada de “productivitat” i la variable depenent d’aquesta sala-rització primigènia, les retallades de despesa social en situacions d’atur i en el retir de la vida activa, pensions.L’actual estructura del mercat de tre-ball no és producte de la “casualitat o de les conjuntures econòmiques”, com tampoc ho és de les lleis del mercat, de les quals tot el món par-la d’elles però com són controlades per una “mà invisible”, sembla que ningú les ha vist i en conseqüència s’admet de manera naturalitzada que han d’existir i poc o gens podem fer contra els seus designis, doncs són lleis inexorables.L’actual conjuntura del mercat de tre-ball, igual que la de les dues dècades últimes del segle passat, és a dir anys 90 i dos mil, és producte de normes (lleis) generades i creades per perso-nes molt concretes: governs, sindicats i empresaris i aplicades amb “mà de ferro” i no precisament amb guant de seda per institucions de justícia i ordre (judicatures en tots els ordres, laboral, civil i penal).La constitució d’aquest ordre social en el terreny laboral s’expressa en els denominats models de relacions laborals. Model de relacions laborals que ha assolit “normalitzar”, davant la societat, la impunitat dels respon-sables de la violència sistèmica més greu de les últimes dècades: la vio-lència dels actes privats empresarials, siguin aquests públics, semi-públics, multinacionals o PYME, que priven a milions de persones assalariades no només del seu estatut de treballador/a (ocupació i drets), sinó, alhora, els impedeix l’acció lliure de treballar o no salarialment, doncs es neguen ren-des bàsiques o salari social suficient per a una vida digna i plena, i a més, se’ls despulla dels seus drets de ciu-tadania.El debat fals sobre els “costos laborals i socials”, on semblen entrar aquestes alternatives denominades d’esquerra, social-demòcrates sobre la plena “ocupació”, eludeixen l’origen del problema, que empresaris, governs i sindicats majoritaris, han construït, consentit i implantat totes les políti-ques econòmiques i socials, basades

en la reducció del preu del treball, la pèrdua de drets laborals i llibertats sindicals i socials, basant, els uns i els altres, les nostres condicions d’ocupació, de pensió, d’habitatge, de transport, d’alimentació, en “el crei-xement i creixement de l’economia”, i fent desaparèixer del debat social el veritable problema, i el veritable de-bat: el de l’abolir, avui i aquí, el tre-ball assalariat.La solució no és la plena ocupació, ni abans ni de bon tros ara que, al-menys, una gran part de les conscièn-cies han constatat les conseqüències mediambientals i els seus efectes en les maneres de relacionar-nos, de consumir-nos i de destruir-nos, i a més el model capitalista no necessita de milions d’ocupacions que ell ma-teix ha desnonat, per a la recuperació de les seves taxes de benefici. Avui

l’empresariat, els banquers i els seus economistes i executius de qualsevol organisme nacional o supranacional, se saben per sobre de la justícia i la seva impunitat és gairebé total.Ara es tracta de que la seva iniquitat sigui compensada institucionalment amb el col·locar-se al marge de qual-sevol regla. D’això va aquest debat de l’ocupació avui, doncs la pràctica laboral i social sembla que hagi descomptat el dany continu i sistèmic que se’ns ve rea-litzant des de la primera reforma la-boral, l’Estatut dels Treballadors, allà pels finals dels 70 i principi dels 80 del segle passat.

* Desiderio Martín és membre del Gabinet Confederal d’Estudis de la CGT. Article publical al núm. 270 del Rojo y Negro.


És l’euro el problema?Una resposta precipitadaMiren Etxezarreta

Entre els molts comentaris sobre els problemes de les economies

de la perifèria europea, entre les quals la de l’Estat espanyol, amb freqüència s’esmenta que una de les sortides a la valenta situació que estem patint fora que les economies amb problemes sortissin de l’euro i tornessin a les mo-nedes de cada estat.És veritat que l’euro es va establir de forma deficient, sense tenir en compte el que podia succeir en circumstàncies de crisis com les actuals, ni considerar prou les diferències entre les econo-mies dels països que s’integraven en la moneda única, que hi ha abundants errors de concepció i que la pertinença a l’euro ens està creant problemes molt greus, ha permès estratègies de política econòmica molt equivocades i ara està exigint mesures molt dures. Pot ser l’abandó de l’euro la solució?És una solució que propugnen alguns economistes crítics seriosos pel que jo no voldria desqualificar-la, ni de bon tros. És possible que sigui una sortida davant la molt difícil situació davant la qual ens trobem. I cal afirmar que sortir de l’euro pot ser més o menys

difícil i costós, però és possible, com ho mostra el fet que hi ha molts països en el món que no estan en l’euro, in-cloent els deu de la UE que no formen part de l’eurozona. Però no puc evitar preguntar-me què suposaria la sortida de l’euro.Tal com jo ho veig, l’avantatge més gran de sortir de l’euro és que els estats recuperarien la capacitat de devaluar i, per tant, podríem vendre més barat a l’exterior els nostres productes. El mí-tic missatge de ser “més competitius”. N’hi ha prou amb això per a resoldre els greus problemes en els quals estem sumits?En primer lloc, no és segur que vendre més barat suposi automàticament ven-dre més. Depèn de la demanda dels al-tres països, i enfront d’això poc podem fer des de l’exterior. Pot no augmentar encara que baixi el preu, perquè siguin uns altres els elements rellevants per a la competència (qualitat del producte, sistema de després de les vendes, dis-seny, etc.), i, a més, depèn dels preus dels competidors, que poden ser tan baixos que una disminució dels nostres preus no alteri la demanda.Per altra banda, no cal oblidar que una devaluació suposa encarir les nostres importacions, i de moment, i a pesar

de la crisi, són majors que les expor-tacions. El que fa que la pujada de preus que la devaluació suposaria pot perjudicar la nostra balança externa, atès que la nostra demanda per als productes que importem (petroli, matè-ries primeres, tecnologia) és difícil de disminuir ja que els necessitem per al funcionament bàsic de la nostra econo-mia. A més, quant haurien de millorar les nostres exportacions per a resoldre els nostres problemes? Em sembla una idea poc realista.Qui argumenta en pro de la sortida de l’euro no s’atura aquí. Pensa que te-nir una moneda estatal permetria una política econòmica autòctona, que facilitaria recuperar el poder, fer una política econòmica autònoma, sense les limitacions fèrries que ens imposen els programes d’ajustament. I aquí es-tic molt menys segura que sigui així. Perquè vivim en un món globalitzat i, no ho oblidem, d’un capitalisme feroç. I un país econòmicament feble, com nosaltres, té molt poca autonomia. Tant enfront dels mercats, als quals caldria recórrer per al finançament necessari, com enfront de les grans empreses que dominen la nostra economia, com en-front dels organismes internacionals, sobretot FMI i OCDE que s’han atri-

buït la capacitat de controlar les econo-mies mundials.Quines diferències suposaria en el control al que estaríem sotmesos si les nostres condicions de base, en el millor dels casos, necessitarien molt temps per a canviar? Aquí és on crec que la sortida de l’euro és una il·lusió. En el món d’un capitalisme agressiu i glo-bal, quina capacitat té l’economia de l’Estat espanyol per a prendre una ruta autònoma? Ja al 1959, amb el Pacte d’Estabilitat, l’Estat espanyol va estar sotmès a l’ajustament dictat per l’FMI, i el mateix el 1977, amb el Pacte de la Moncloa, i en altres ocasions.Sortir de l’euro és un tema complicat. De vegades es parla de sortir de l’euro com si fos una opció similar a anar o no al cinema. Però sortir de l’euro hauria de suposar moltes altres mesures, en-tre elles el rebuig del deute extern, ja que si haguéssim de pagar el deute en euros la situació seria totalment invia-ble. Però suposaria, així mateix, molts altres canvis d’abast. Sortir de l’euro equival a un tsunami econòmic. I no veig que resolgués els nostres proble-mes fonamentals.Som presoners d’un capitalisme global, absurd, irracional, que en aquesta crisi ens està obligant a rebaixar brutalment el nostre nivell de vida perquè els grans capitals mun-dials puguin seguir mantenint el siste-ma i guanyant molts diners. El sortir de l’euro, ens permetrà establir una societat diferent, justa i sostenible, o, en el millor dels casos, aspecte que ja

assenyalo que en dubto molt, facilitaria algunes mesures de política econòmica que permetrien una petita recuperació temporal de la nostra economia?Amb o sense euro, la nostra situació és molt difícil. És el capitalisme global el que constituïx el problema, més que la moneda única. Amb o sense euro tenim problemes greus d’una economia feble i depauperada, d’un sistema productiu desarborat totalment amb molt poques excepcions positives, la població està exhausta amb tant atur, disminució de salaris, precarietat laboral, pèrdua dels drets socials, i un molt llarg etc. Temo que sortir de l’euro no facilitarà molt la solució a aquests problemes. Però ja he dit que és possible que tinguin raó qui ho propugnen.Personalment no em pronunciaria amb molta força. Amb o sense euro tenim problemes molt greus. En qualsevol cas, no em sembla el tema clau, i molt menys perquè constitueixi el debat cru-cial entre les forces que desitgem altra societat. Es necessita un canvi radical per a avançar cap a una societat més sa-tisfactòria. Per això opino que a termini mig és molt més pràctic, que seria molt més eficient, plantejar-se la necessitat de sortir del capitalisme, que aquest canvi radical necessari i difícil vagi di-rigit a transformar el sistema econòmic en el qual vivim. No és tant un proble-ma de moneda sinó de sistema.

* Miren Etxezarreta és membre del Se-minari d’Economia Crítica Taifa.

Valoració de CGT Ensenyament de la vaga d’educació del 24 d’octubre contra la LOMCE, la LEC i les retalladesFederació d’Ensenyament de CGT Catalunyahttp://cgtense.pangea.org/

L’èxit ens obliga a continuar amb la lluita. Hem de felicitar-nos

pel seguiment massiu de les manifes-tacions de la jornada de vaga del 24 d’octubre a Catalunya, especialment la de Barcelona amb més de 150.000 persones (7000 a Girona, 4500 a Ta-rragona, 3000 a Lleida).Hem de felicitar-nos per la participa-ció en la vaga d’una part significativa dels i de les docents malgrat tots els intents per difuminar la seva impor-tància (“…la LOMCE no s’aplicarà, encara menys a Catalunya, amb un dia no n’hi ha prou, amb les vagues

no s’aconsegueix res…”)Hem de felicitar-nos de l’esperit combatiu i reivindicatiu d’una part molt significativa de l’alumnat ca-talà malgrat tots els entrebancs que l’administració educativa i les direc-cions d’alguns centres els han posat per poder fer assemblees i per exercir el seu dret de reunió i de vaga.Hem de felicitar-nos pel compro-mís de moltes mares i pares i de molta ciutadania amb la causa de l’ensenyament públic i de la seva dignitat, qualitat, inclusivitat i equi-tat.Per a CGT Ensenyament, el dia des-prés de la vaga és de satisfacció però no és de descans. No serà de des-cans tampoc per a Wert ni per a Ri-gau i per motius diferents. El nostre

compromís amb la gent amb la qual vàrem coincidir ahir és continuar en peu, continuar en la lluita.Des de CGT Ensenyament cridem

als i a les docents a participar activa-ment en les assemblees convocades per posar en comú propostes de con-tinuïtat i ens comprometem a mante-

nir tots els ponts i totes les coordina-cions amb la resta d’organitzacions per continuar la lluita contra la LOMCE, les retallades i la LEC.


Entrevista a les Seccions Sindicals de CGT a Hospitals Quiron - Dexeus de Barcelona Juan A.

- Des de quan funcionen les dues seccions sindicals? Des d’Abril i Març de 2011 respecti-vament.

- Les dues empreses s’han fusionat? Ha estat una fusió dels dos grans grups sanitaris privats USP i Quirón, encara que a efectes legals els centres de tre-ball segueixen sent diferents empreses amb CIF diferent.

- També us fusioneu companys de les dues seccions sindicals de CGT? Si, ens troben setmanalment per par-lar dels moviments que s’estan donant derivats de la fusió, entre molts altres assumptes.

- Quines son les principals proble-màtiques dels treballadors en el vos-tre àmbit de treball i com les abor-deu i/o us organitzeu? La falta de personal i l’enorme carre-ga laboral, les condicions laborals a un abisme de la resta de convenis del sector sanitari, el frau i la precarietat en els contractes amb més d’un 25% d’eventuals, etc. El treball ho realitzem des de la secció sindical..

- Que opineu del conveni de sanitat privada? El conveni actual es va signar l’any passat i CCOO - UGT (tots dos el van signar) ho van vendre com l’única so-lució per a no acabar relegats a l’estatut dels treballadors, com un mal menor i inevitable, quan això és totalment fals, es podia haver prorrogat com a mínim. Aquest nou conveni ha fet perdre drets al treballadors/es i l’única millora ha sigut per als representants sindicals. Es un conveni esquàlid, amb una jornada laboral increïblement alta pels tipus de treball que es realitza i amb uns permi-sos, uns salaris i uns plusos que deixen molt per desitjar .Como deiem està molt per sota i lluny del conveni XHUP i a anys llum del de l’ICS. Estem a un país en el que el conveni de centres privats de sani-tat és pitjor que el dels públics. El lu-cre de l’empresari sanitari es basa en l’explotació laboral i els baixos salaris.

- Perquè les vagues al sector de la sanitat tenen tan poca participació? Hi ha diverses qüestions... primer la precarietat del sou i els tipus de con-tracte fan difícil d’assumir el descomp-te salarial per la vaga. Per un altre costat i degut a que abans eren “temps

millors” l’activitat sindical va ser molt còmoda, les empreses eren gairebé ne-gocis familiars… ara en època de mul-tinacionals la gent ha deixat de confiar en la seva pròpia força i s’han abando-nat en mans dels representants como a únics responsables de la defensa dels seus drets. Però el gran motiu pensem que és la barreja entre la vocació d’aquest treball i la gran labor del piquet empresarial; l’empresa privada programa quiròfans i proves com un dia normal o inclús més i ho fa saber al personal amb el que molts consideren que deixaran en molt males condicions als companys de mínims i als pacients-usuaris (que no reclamen a l’empresa i si als tre-balladors), els treballadors /es assu-meixen aquesta responsabilitat, cosa que es competència exclusivament de l’empresa.

- Que teniu que dir a altres treballa-dors/es de hospitals i/o centres pri-vats que s´hagin trobat en situacions similars a les vostres? Que s’organitzin, s’uneixin, participin i sobre tot que han de perdre la por.

Més informació:http://cgtdexeus.blogspot.comhttps:/ /www.facebook.com/Cg-tDexeus

La PUDUP davant del curs acadèmic 2013-14 del sistema universitari catalàPlataforma Unitària per a la Defensa de la Universitat Pública

En els darrers temps, es va fent evident la desvalorització i el

desmantellament d’allò públic, del sistema de serveis i recursos per atendre al conjunt de la població (sanitat, educació, serveis socials, cultura, etc.) i amb ell, la universitat n’està patint una transformació es-tructural que posa en suspens el dret a l’educació pública de les properes generacions.El canvi de model universitari limita la possibilitat d’accedir als estudis universitaris. En una societat del co-neixement on la formació no només és requisit indispensable per poder incorporar-se al mercat laboral sinó també per al desenvolupament d’una ciutadania crítica, les polítiques uni-versitàries que s’estan aplicant ten-deixen a convertir en un privilegi l’accés a aquesta formació. Segons dades de l’Observatori del Sistema Universitari, els preus han experi-mentat 3 modificacions en 6 anys, de manera que l’efecte combinat dels canvis de plans d’estudi i les succes-sives modificacions del sistema de preus han encarit entre un 69% i un 291% el preus dels estudis universi-

taris en termes reals (és a dir, un cop descomptada la inflació).Al mateix temps, en el curs 2012-13 el nombre d’estudiants amb beca s’ha reduït en 2000. Només un 54% dels estudiants que sol·liciten beca a Catalunya l’acaben rebent, i les be-ques arriben molt tard. A més, aquest mateix curs 2012-13 la Generalitat calculava que uns 2.200 estudiants universitaris no abonarien la matrícu-la, el doble que fa 4 cursos. Aquesta és la realitat universitària catalana.La conjuntura econòmica, en la que s’exigeixen retallades en el sector públic, s’està fent servir també per reduir el finançament públic de la Universitat. Aquestes retallades estan precaritzant les condicions de treball tant del personal docent i investiga-dor com del d’administració i serveis i, en molts casos, en provoquen el seu acomiadament. Les conseqüències d’aquest desmantellament repercu-teixen directament en la qualitat dels serveis. Durant els últims tres cursos acadèmics (2010-2013) s´ha produït una gran davallada del nombre de professorat a les universitats públi-ques catalanes, també de personal in-terí d’administració i serveis i s´han reduït substancialment els ajuts de recerca. Globalment han empitjorat les condicions de treball per a tots.Les progressives reformes univer-

sitàries estan impulsant un model de governança de la Universitat que hibrida el model empresarial amb el model de gestió pública. Aquesta hibridació s’ha traduït en una manca de transparència en la gestió que no és conseqüent amb una institució de caràcter públic. L’educació superior no s’hauria de regir pels criteris de dèficit i benefici: el coneixement i la ciència van més enllà de l’oferta i la demanda, són un dels fonaments de la societat moderna. En el model universitari l´esperit crític hauria de prevaldre per sobre dels interessos mercantilistes i privatitzadors.La universitat regida per criteris em-presarials, abocada a la formació en competències tècnicopràctiques, a l’esmicolament de continguts i a la recerca purament acreditativa tindrà efectes molt negatius en el futur: s’en veuran afectades les capacitats de pensament reflexiu i el domini d’allò global, la llibertat de recerca i de pensament i, en definitiva, les prò-pies capacitats per a l’exercici de la democràcia.Malgrat tot, una vegada més s’imposa la mentalitat tecnocràtica i empresarial en el funcionament de la universitat. El canvi de model es va fent evident. De mostra la inau-guració del curs acadèmic 2013-14 del sistema universitari català, pràc-

ticament sense difusió i en bona part d’amagatotis, sense els estudiants (molt d’ells encara s’havien de ma-tricular) i sense la gran majoria dels

treballadors de la universitat (pro-fessorat i personal d’administració i serveis). No hi faltaven però, polítics i empresaris!


FMI: el fidel vigilant del capitalIolanda Fresnillo

Creat el 1945, el Fons Moneta-ri Internacional afirma que té

per objectiu “fomentar la coopera-ció monetària internacional, afiançar l’estabilitat financera, facilitar el co-merç internacional, promoure una ocupació elevada i un creixement econòmic sostenible i reduir la po-bresa arreu del món”. La realitat, però, és ben diferent. Tot i tractar-se d’un organisme públic internacional, el mo-del de finançament i de votació dins de l’entitat ha fet que l’FMI s’hagi erigit com uns dels principals actors en el procés d’imposició del neoli-beralisme. Oferim a continuació una radiografia de la institució que està al darrere de les receptes d’austeritat i retallades que han patit diversos paï-sos europeus des de l’esclat de l’actual crisi econòmica.A principis d’agost d’enguany, el Fons Monetari Internacional (FMI) va fer públic el seu darrer informe sobre l’economia espanyola, en què es des-tacava el “progrés substancial” de les reformes dutes a terme pel govern de Mariano Rajoy —seguint les recoma-nacions de l’FMI fins al moment— i s’assenyalaven els deures que que-daven per fer. Entre aquests darrers s’incloïen: la reforma de les pensions; l’ajustament del dèficit fiscal a través d’un augment encara més gran dels impostos indirectes (IVA) i descomp-tes fiscals per a empreses, així com d’una revisió (a la baixa) de les despe-ses de sanitat i educació; i, per últim, l’aprofundiment de la reforma labo-ral, acompanyada “d’un compromís dels empresaris per contractar més treballadors a canvi que els sindicats s’avinguin a reduccions salarials”. En aquest últim aspecte, concretament, es recomanava una reducció de sala-ris d’un 10% en dos anys, juntament amb reduccions de les cotitzacions a la seguretat social. A aquest esce-nari de “contenció salarial”, l’FMI afegeix que “podria ser necessària una reforma més profunda dels con-venis col·lectius, per exemple, una major liberalització de la negociació col·lectiva o un sistema totalment des-centralitzat”.Per a l’FMI, aquest aprofundiment del “llarg i difícil ajustament” que, se-gons la institució, necessita l’Estat es-panyol, portarà a un escenari de 18% “d’atur estructural” al 2023 i en el

qual les famílies continuaran perdent poder adquisitiu i capacitat d’estalvi (un eufemisme per dir que augmentarà l’empobriment i l’exclusió social). El deute públic es mantindrà per sobre del 100% del PIB fins almenys 2018. En canvi, però, augmentarà la com-petitivitat, les exportacions creixeran —cosa que farà millorar la balança comercial— i probablement es pro-duirà un escenari de lleu creixement econòmic.Més enllà de qüestionar les receptes i escenaris que l’FMI preveu com a ob-jectiu, tot seguit ens proposem enten-dre com funciona aquesta entitat, que constitueix una de les puntes de llança del nou embat neoliberal que patim.

La força de la paraulaEn aplicació de l’anomenat article IV, el personal del Fons emet, generalment de forma anual, un informe sobre la si-tuació econòmica dels seus 188 estats membres. A més, les reunions anuals (a l’octubre) i de primavera (a l’abril) de l’organisme serveixen d’altaveu per publicar informes més generalis-tes o sectorials, en què s’aprofita per fer “recomanacions” a països deter-minats. Finalment, aquells països que hagin rebut suport financer de l’FMI (una línia de crèdit o una cancel·lació de deute), o d’alguna altra institució

que hagi delegat les funcions de moni-toreig al Fons, estaran també sotmesos a informes freqüents sobre el progrés en el marc d’aquests programes. En el cas espanyol, el Memoràndum signat el juliol de 2012 amb la Unió Europea per rescatar la banca atribueix a l’FMI el seguiment de la implementació de les mesures acordades amb Europa a canvi del rescat. A més, la direcció i el personal del Fons aprofita visites, reu-nions, conferències i cimeres per anar llançant consignes. L’opinió del Fons no és llei, ja que aquests informes no deixen de ser avaluacions i recomana-cions, però no seguir aquestes recoma-nacions pot tenir conseqüències.Creat el 1945 per vetllar per l’estabilitat monetària i financera a es-cala global, l’FMI té com a principal funció oferir assistència financera als països amb problemes en la balança comercial. És a dir, els que no puguin pagar tot el que deuen poden acudir al Fons i demanar alguna de les línies de crèdit que ofereix la institució. El crèdit de l’FMI sempre va acompan-yat d’un plec de condicions que el país beneficiari ha de complir si vol que es vagin desemborsant els diferents trams del crèdit. Segons l’FMI, aques-tes condicions es decideixen d’acord amb el país que demana l’ajuda, però a la pràctica, si les condicions acorda-des no estan en la línia que demana el Fons, el crèdit serà denegat.Així, la primera conseqüència de no seguir els dictats de l’FMI és no po-

der accedir als seus recursos. En cas de tenir un programa en marxa amb l’FMI, o en què l’FMI jugui el paper de vigilant (com en el cas espanyol), els diners dels crèdits es van desem-borsant per trams, i l’aprovació del següent tram dependrà del nivell de compliment de les condicions pacta-des. Actualment hi ha 37 països que tenen línies de crèdit obertes amb el FMI. La major part dels països em-pobrits han passat en les darreres tres dècades per programes de l’FMI, i tots ho han pagat amb un plec de mesures neoliberals.A més, una quarantena de països em-pobrits i altament endeutats han estat durant prop de dues dècades beneficia-ris de les iniciatives d’alleugeriment de deute. És a dir, l’FMI, el Banc Mundial i altres institucions inter-nacionals i governs creditors els han cancel·lat una part del deute a canvi de sotmetre’s a un “Programa de Crei-xement i Reducció de la Pobresa” mo-nitorejat pel Fons. Aquests programes funcionen sota la mateixa lògica que els crèdits: si els països no complei-xen amb les condicions pactades en el programa (és a dir, dictades pel Fons), la cancel·lació de deute promesa no es fa realitat.Privatitzacions, liberalització finan-cera, eliminació de subsidis, reduc-ció de salaris als funcionaris públics, retallades en sanitat i en educació en pro del control del dèficit, entre moltes altres mesures, han estat imposades a països com Mali, Haití, Camerun, Tanzània o Bangladesh, a canvi del perdó de part del deute. En països com Mali, Malawi o Haití, l’eliminació dels subsidis al cotó, als fertilitzants i l’arròs respectivament, i l’obligació d’obrir els seus mercats i privatitzar les empreses públiques agrícoles, han suposat no únicament la ruïna per a milions de camperols, sinó també una greu amenaça a la sobirania i seguretat alimentàries de les seves poblacions. Un cop va haver completat el progra-ma pactat amb l’FMI al 2006, Malawi va reintroduir els subsidis agrícoles, cosa que va permetre augmentar la producció de blat de moro i superar la situació de crisi alimentària a la qual el Fons havia abocat el país.A més d’obligar a adaptar una política econòmica neoliberal, fet que perpe-tua la relació de dependència que pa-teixen aquests països, els programes d’alleugeriment de deute s’han revelat

totalment ineficients i insuficients per complir amb el seu objectiu explícit, és a dir, portar el deute a nivells sosteni-bles a llarg termini. Els països, després de rebre cancel·lacions parcials del deute, continuen acudint al crèdit com a principal manera d’obtenir recursos (en molts casos crèdits del mateix FMI) i es veuen abocats a nous cicles de sobreendeutament. El propi siste-ma els fa addictes al crèdit de l’FMI i, per tant, a les seves mesures. Segons un estudi recent publicat per Jubilee Debt Campaign, països que han rebut cancel·lacions de deute sota aquestes iniciatives, com Etiòpia, Moçambic o Níger, poden arribar a tenir en pocs anys nivells d’endeutament públic su-perior al que tenien abans de rebre les cancel·lacions.

Alts i baixosAmb l’esclat de la crisi del deute a la dècada dels 80 a l’Amèrica Llatina, l’FMI va ser rescatat de l’oblit en què havia caigut en la dècada dels 70 arran del trencament per part dels Estats Units del patró or. Els països rics van encarregar al Fons i al Banc Mundial dissenyar la sortida de la crisi i la re-cepta dissenyada és la mateixa que, 30 anys més tard, continuen imposant arreu del món. De manera simplifi-cada, la recepta consistia i consisteix en la millora de la competitivitat de-valuant la moneda i/o redissenyant l’estructura productiva i laboral del país cap a l’exportació, la liberalit-zació del compte del capital i el sec-tor financer, l’obligació d’establir l’equilibri pressupostari amb un es-tricte control salarial, l’eliminació de subsidis, la reforma de pensions i la privatització d’empreses i serveis pú-blics.Arreu, les receptes de l’FMI no sols han generat més endeutament, sinó que han provocat crisis socials i hu-manitàries. Segons la Conferència de Nacions Unides pel Comerç i el Desenvolupament (UNCTAD), els plans d’ajustament promoguts per l’FMI “han tingut un impacte espe-cialment sever en els més pobres i en altres grups socialment vulnera-bles”. Entre 1980 i 1990, el nombre de persones vivint sota el llindar de la pobresa a l’Amèrica Llatina es va incrementar de 144 a 211 milions. Però a més, el creixement econòmic per càpita en aquesta mateixa regió va ser negatiu (-0,5%) entre 1980 i 2000 per l’impacte dels programes d’ajustament estructural.Amb aquest historial, a la Conferència de Londres del G20 de 2009, l’FMI va ser l’escollit per promoure les mesures necessàries per fer front a la crisi fi-nancera, per la qual cosa es van tripli-car els seus recursos, fins a un bilió de dòlars. D’aquesta manera, es rescatava l’FMI, que havia anat perdent no úni-cament legitimitat, sinó també clients al llarg dels darrers anys. Els seus continuats fracassos i les dures me-sures imposades sobre els seus clients van portar nombrosos països a apro-fitar l’època de bonança econòmica (increment de reserves per l’augment dels preus de les matèries primeres) per pagar per avançat els deutes amb l’FMI i declarar així la seva indepen-dència financera d’aquesta institució. De set mil milions de dòlars en car-tera de préstecs al 2003, l’FMI havia passat a tan sols setze mil milions al


2007. Això va abocar l’organisme a un greu problema pressupostari. Però la crisi econòmica va salvar el Fons de la ruina. El 31 d’agost de 2013 l’FMI tenia una cartera de préstecs de 266 mil milions de dòlars.

Un paper estel·lar en temps de crisiAmb la caiguda d’Islàndia, l’FMI va desembarcar a Europa. Després van venir el primer préstec a Grècia el

2010 i un segon el 2012, juntament amb els préstecs a Irlanda i Portu-gal (en aquests tres casos, conce-dits conjuntament amb la Comissió Europea i el Banc Central Europeu, l’autoanomenada troika), però també els menys coneguts casos d’Hongria, Letònia, Romania, Bòsnia-Herzegovi-na i Sèrbia.De tots ells, el cas grec és el més exemplar del fracàs del model. Des-prés de tres anys de privatitzacions, retallades i reformes draconianes, el deute del país s’ha situat a la xifra

rècord del 176% del PIB, el PIB ha re-trocedit un 25% des de 2007, l’atur ha augmentat fins al voltant del 27% (un 57% entre les persones joves) i gai-rebé la meitat de la població es troba en risc de pobresa. Les conseqüències són clares, fins i tot per al Relator Es-pecial de Nacions Unides sobre Deute Extern i Drets Humans, que el maig de 2013 va declarar que les condicions dels rescats de la troika a Grècia esta-ven violant els drets humans.En la seva avaluació del programa per a Grècia aprovat el 2010, l’FMI va sor-

prendre reconeixent que les mesures d’austeritat han anat massa lluny, llas-trant la capacitat de l’economia grega de recuperar-se (amb tot, l’organisme omitia els impactes de les mesures aplicades sobre el benestar de la po-blació). Malgrat aquestes revelacions, però, ni l’FMI ni la Comissió Europea ni el BCE han reduït la pressió sobre el govern grec.El cert és que, malgrat un cert canvi en la retòrica de l’FMI, aquest continua imposant mesures d’austeritat arreu. L’organisme afirma que la seva polí-tica ha canviat i que segueix, almenys en els països amb menys ingressos, una política de protecció de les per-sones més vulnerables i de reducció de la pobresa. Però des de la mateixa institució s’admet que es continuen aplicant mesures com reduccions de subsidis i augments de tarifes de béns i serveis bàsics, o recomanacions fis-cals, que tenen impactes socials sobre la població més empobrida. A més, l’FMI continua defensant a ultrança el model de mercat a través de privatit-zacions i de la liberalització de sectors com el financer o el comercial. Un estudi publicat recentment demostra que, des de 2010, més de 100 països han retallat subsidis en carburants, agricultura i alimentació, 98 països han retallat sous o imposat límits sa-larials, 80 països han reduït les xarxes de protecció, 86 països han promogut reformes de pensions i 32 països han adoptat mesures de flexibilització laboral. Tots tenien en comú que les mesures havien estat recomanades per l’FMI.

Però qui són i què volen aquesta gent?

Al llarg dels seus 68 anys d’història, l’FMI ha demostrat que el seu objec-tiu implícit és la promoció d’un model econòmic neoliberal, tot protegint els interessos de classe dels propietaris del capital. L’FMI ha estat un dels ac-tors clau en el procés de globalització i financiarització de l’economia. No tothom avalua negativament l’historial de l’FMI: les grans companyies priva-des, entre elles moltes d’espanyoles, que s’han fet amb les empreses i ser-veis públics privatitzats; els empresa-ris que s’han beneficiat de retallades salarials i reformes laborals cap a una major flexibilització, és a dir, precarit-zació; o les inversores i creditores que han estat rescatades amb els fons de l’FMI després de les crisis financeres recurrents de les darreres dècades. To-tes elles estan entre les beneficiàries de l’organisme.L’FMI no deixa de ser una institució pública, governada pels 188 països que en formen part. Tot i això, cal re-cordar que, en la presa de decisions, el Fons funciona com una entitat privada, en què qui més accions ostenta (més quotes paga), més vots té. Així, per a

l’FMI, el món es divideix en dues ca-tegories, les economies avançades (36 països), que ostenten el 55,2% dels vots de la institució, i els països emer-gents i en desenvolupament (152), que en tenen un 44,8%. Una mirada més detallada ens mostra com les econo-mies del G7 (EUA, Regne Unit, Ale-manya, França, Itàlia, Japó i Canadà) acumulen el 41,2% dels vots, i la Unió Europea, el 29,4%. El país amb més dret a vot són els Estats Units, amb un 16,5%. És important destacar que les decisions més importants es prenen sempre per una majoria del 85%, de manera que el país (EUA) o grup de països que ostentin més d’un 15% dels vots tenen, de facto, dret de veto. Els anomenats BRICS (Brasil, Rússia, la Índia, la Xina i Sud-àfrica) es queden en un 11,03%, i els països de renda baixa (més d’un centenar), sumen un 5,9%. L’FMI presumeix d’haver rea-litzat des de 2008 una reforma per democratitzar i ajustar les quotes a un repartiment més just, però el reparti-ment de vots que ha quedat després de les reformes és el mateix que estava en vigor.A banda de les quotes (360 mil mi-lions de dòlars), els diferents països membres també fan aportacions pun-tuals, com la realitzada al 2009 arran de la cimera del G20 a Londres, que s’ha fet efectiva en dues fases (570 mil milions de dòlars el 2011 i 460 mil milions el 2012). Actualment, l’FMI té disponible més d’un bilió de dòlars en aportacions addicionals fetes arran de la crisi financera.L’organisme disposa, així mateix, d’unes importants reserves d’or, que utilitza en ocasions per obtenir re-cursos addicionals. Així, el 2009 va aprovar una important venda d’or, una vuitena part de les reserves. Els recur-sos obtinguts es van destinar a cobrir el Fons de Creixement i Reducció de la Pobresa, que ofereix préstecs sen-se interès als països més empobrits a canvi de programes d’ajustament. Finalment, una part dels recursos de l’FMI s’obtenen a través dels inte-ressos dels préstecs concedits. Totes aquestes fonts permeten una cartera de préstecs de 266 milions de dòlars.No tots els recursos de l’FMI es des-tinen, però, al préstec a països en di-ficultats. Com en tota institució, una part va a parar a cobrir les despeses es-tructurals i de personal, que en aquest cas no són una minúcia. Les 2.503 funcionàries de l’FMI estan entre les millors pagades del món (tot i que la institució pregona contenció salarial allà on va). Un exemple significatiu: la directora gerent de l’entitat, la fran-cesa Christine Lagarde, es va apujar el sou un 11% quan va assumir el càrrec, ja en plena crisi financera, i cobra 323 mil euros anuals més un suplement de 57 mil euros en despeses de represen-tació, tot lliure d’impostos com a fun-cionària internacional.

* Iolanda Fresnillo és membre de la Plataforma per l’Auditoria Ciutadana del Deute


El conflicte sirià engreixa la indústria de la guerraMarc Font

Mentre la població civil sempre és la víctima principal de qualsevol

guerra, els conflictes bèl·lics servei-xen per augmentar els beneficis de la indústria militar, que veu créixer les seves vendes i el preu de les seves ac-cions. La perspectiva d’una intervenció occidental contra el règim d’Al-Assad va disparar l’expectativa de negoci d’alguns dels gegants d’un sector que gasta milions d’euros per pressionar els governs, els seus clients principals arreu del mónLes quinze companyies armamentísti-ques més grans del món, entre les quals hi ha gegants com les nord-americanes Lockheed Martin, Boeing, General Dy-namics o Raytheon, la britànica BAE Systems o l’europea EADS, van amas-sar uns beneficis d’11.953,74 milions d’euros durant el primers sis mesos de 2013, gairebé mil milions més que du-rant el mateix període de l’any prece-dent, fet que suposa un increment dels números verds del 9%. La indústria militar mundial factura més de 300.000 milions d’euros anuals en vendes, fo-namentalment gràcies a les adquisi-cions que fan els governs d’arreu del planeta per proveir els seus exèrcits. Una intervenció armada a gran escala acostuma a beneficiar el sector, ja que, posteriorment, les forces armades que hi han participat augmenten la seva co-manda d’armament per reposar el que han emprat durant l’atac.L’expectativa d’una ofensiva militar occidental a Síria, encapçalada pels Estats Units, es va traduir en una alça important del valor borsari d’algunes de les grans empreses armamentís-tiques, com ara Lockheed Martin o Raytheon, per citar els dos casos més significatius. Mentre la primera va veure com les seves accions passaven de costar 66,71 dòlars, el 12 de juny, a 78,48 el 13 de setembre –un increment del 17,6%–, els títols de la segona van registrar una pujada del 18,9% i, tam-bé el 13 de setembre, van tancar a un preu de 127,25 dòlars. L’explicació és que Lockheed Martin –la principal companyia armamentística del món,

amb unes vendes de més de 27.000 milions d’euros el 2011, segons dades de l’Institut d’Investigació per la Pau d’Estocolm (SIPRI)– fabrica el míssil aegis, que –segons les veus d’analistes de defensa citats per diversos mitjans nord-americans– haurien estat els es-collits en un atac contra el règim de Baixar al-Assad, de moment aturat. Ra-ytheon, d’altra banda, s’encarrega de produir els míssils tomahawk, els més utilitzats per l’exèrcit dels EUA des de fa dècades i que haurien estat una arma fonamental en l’atac aeri a Síria. Cada tomahawk costa prop d’un milió d’euros i, el juny de 2012, el govern Obama va fer una comanda de més de 250 milions a Raytheon per recuperar les reserves, després dels centenars de projectils disparats a Líbia uns mesos abans.

Beneficis francesosJordi Calvo, investigador del Cen-tre d’Estudis per a la PauJM Delàs, apunta que l’objectiu de les empreses d’armes és el mateix que el que tenen les altres en una economia capitalista, és a dir, “maximitzar els beneficis”,

per la qual cosa poden fer dues coses, “o bé reduir els costos o bé augmentar els ingressos”. Els ingressos creixen si es venen més armes, cosa que només s’aconsegueix “si els exèrcits neces-siten renovar el seu armament perquè ha quedat obsolet o caducat, o han de substituir les armes utilitzades en una guerra”. Calvo afegeix que “quan la guerra és més llarga i destructiva, es venen més armes i l’empresa obté més ingressos”, de manera que la guerra és l’escenari ideal perquè la indústria mi-litar “pugui augmentar els seus benefi-cis en poc temps”.Les principals companyies france-ses del sector constitueixen, enguany, l’exemple paradigmàtic del que ex-plica l’investigador del Centre Delàs. Safran i EADS, ambdues dedicades a l’aeronàutica i la defensa, es troben en-tre les cinc companyies del CAC-40 (el principal índex borsari francès) que han augmentat més els beneficis el primer semestre de 2013, amb increments del 47,8% (fins a sumar 470 milions) i del 31,1% (per un global de 759 milions), respectivament. Thales, l’altra gran companyia armamentística francesa, també ha registrat un augment del seu compte de resultats, amb uns números

verds de 225 milions. Les tres societats tenen l’exèrcit francès entre els seus grans clients, que des del gener es troba desplegat al nord de Mali, on va liderar l’anomenada operació Serval, en què, per exemple, va emprar-se per primera vegada el CMD3D, el centre de gestió de la defensa aèria fabricat per Thales. A més, el govern de François Hollande va ser dels primers que van donar su-port als EUA en relació amb la intenció d’atacar Síria.

Paper de lobbyLes relacions entre la indústria militar i els governs acostumen a ser molt es-tretes, ja que els ministeris de Defensa són els clients principals de les com-panyies armamentístiques. Això fa que no sigui gens estrany que el sector destini recursos ingents a pressionar els governs perquè prenguin decisions que l’afavoreixin. Segons el Center for Responsive Politics (CPR), que s’encarrega de fiscalitzar l’actuació i la incidència dels lobbys als EUA, Lockheed Martin s’ha gastat gairebé 20 milions d’euros en donacions polí-tiques des de 1990, a banda de diver-sos milions més (5,7 només enguany) en aportacions a lobbys; Raytheon ha donat 12,5 milions a càrrecs polítics durant les dues darreres dècades i, el 2013, ja suma 2,7 milions entregats a lobbys; Boeing acumula 15 milions en contribucions polítiques des de 1990 i es deixa prop d’11,5 milions anuals en lobbys...La pràctica, però, no és exclusiva d’aquestes companyies, sinó que la duen a terme tots els gegants del sec-tor i no hi ha dubte que té bons resul-tats pels seus interessos. El 82% de

les vendes de Lockheed Martin de 2011, segons el seu informe anual, provenien del govern nord-americà i, concretament, el 61% del departament de Defensa. A banda, cal afegir-hi un 17% obtingut de la clientela interna-cional, tot i que, bàsicament, també és pagat pel govern dels EUA a través de l’ajuda militar. Fet i fet, només l’1% de les vendes de la companyia s’obté de clientes privades.Segons Jordi Calvo, la continuïtat de la guerra a Síria és, des del punt de vista de la indústria militar, un “bon argu-ment per justificar la venda d’armament a països poc respectuosos amb els drets humans”. El darrer anuari del SIPRI recull que les 100 empreses més grans del sector van experimentar una reduc-ció del 5% de les vendes entre el 2010 i el 2011, a conseqüència –fonamental-ment– de la retirada nord-americana de l’Iraq i dels programes d’austeritat dels governs occidentals. El conflic-te sirià els permet alimentar el mercat armamentístic de l’Orient Mitjà, que viu una autèntica escalada militar, i les perspectives d’una intervenció occi-dental contra el règim d’Al-Assad, ara desinflades, obrien la porta a fer mar-xa enrere en alguna de les retallades del pressupost militar aprovades per l’administració d’Obama. Sigui com sigui, Lockheed Martin, Raytheon, Boeing o BAE Systems són exemples d’una indústria que, com més guerres hi hagi, més diners guanyarà.

Enriquint-se amb l’ajuda a EgipteLa matança que va perpetrar l’exèrcit egipci contra grups seguidors i mili-tants dels Germans Musulmans el 14 d’agost, que va suposar l’assassinat de més de 600 persones, va generar malestar al govern d’Obama i algunes veus del Senat americà van exigir tallar l’ajuda militar al Caire, un dels aliats històrics dels EUA a la regió. Només el 2012, l’administració nord-americana va aportar 975 milions d’euros en aju-des a l’exèrcit egipci. Tot i les crítiques inicials a l’actuació militar egípcia, l’executiu d’Obama ha decidit no tallar la cooperació militar, un fet que ha es-tat celebrat per la indústria armamen-tística. S’entén si tenim en compte que, en-tre 2009 i 2011, Lockheed Martin es va embutxacar gairebé 200 milions d’euros en contractes amb l’exèrcit egipci, mentre que DRS Tecnhologies va arribar als 50. Els contractes amb les companyies nord-americanes es pa-guen, precisament, amb l’ajuda militar que concedeix el govern a Egipte i, per tant, les empreses patien per por de perdre una part del seu negoci.


Més d’un miler de persones marxen pels drets socials al Penedès

Davant la imminent fragmentació de Renfe en quatre Societats

Anònimes, aprovada el dia 27 de se-tembre de 2013 en Consell de Minis-tres, davant l’anunciada i pròxima divisió de ADIF en altres dues em-preses, i davant les greus repercus-sions que això tindrà en l’ocupació del personal ferroviari, tant de les

empreses matrius com de les Contra-tes i Subcontrates ferroviàries, en les condicions laborals dels treballadors que quedin i en el servei que, a par-tir d’aquí, prestarà a la ciutadania, A més d’aquests fets ja consumats, el Govern en els últims mesos i dins del procés privatitzador en què està embarcat també ha executat una im-portant eliminació de trens i serveis que deixa malmès el, ja de per si pre-cari, servei ferroviari. Per tot això, el Sector Ferroviari de la CGT ha de-cidit convocar mobilitzacions con-

juntament amb el Sindicat Ferroviari (Intersindical) contra la segregació i la privatització.Aquesta situació ens ha portat a dirigir-nos a la resta de sindicats del CGE per defensar conjuntament els interessos dels treballadors i enfrontar-nos units contra la des-trucció del ferrocarril públic. Des-prés d’haver-nos dirigit a la resta de Sindicats per a defensar conjunta-ment els interessos dels treballadors i enfrontar-nos units a la destrucció del ferrocarril públic, ens resulta

inexplicable l’actitud immobilista d’UGT i CCOO, SEMAF i SCF, que davant aquests fets consumats, als quals cal sumar eliminació de trens i serveis ja portada a terme i els pas-sos cap a la privatització donats pel govern en els últims mesos, preferei-xen esperar a una suposada negocia-ció absolutament inexistent.Encara que CGT seguirà apostant per la unitat d’acció i confiem que els altres acabin assumint la seva res-ponsabilitat, no anem a creuar-nos de braços enfront d’aquesta agressió

als ferroviaris i a la ciutadania.Per aquesta raó, i davant la urgència de la situació hem convocat un ca-lendari de mobilitzacions entre octu-bre i desembre que inclou:Aturades parcials: Dies 28, 29 i 30 d’Octubre. Dies 4, 8, 11, 15, 18, 22, 25 i 29 de Novembre.Vagues de 24 hores: Dies 31 d’Octubre, 5 de Desembre i 20 de Desembre.I per al 30 de novembre s’ha convo-cat una manifestació a nivell estatal a Madrid.

SFF-CGThttp://www.sff-cgt.org

CGT convoca vagues i mobilitzacions en defensa del ferrocarril públic entre octubre i desembre

La marxa, realitzada el 27 d’octubre, va transcorrer entre L’Arboç i VilafrancaXarxaPenedès.cat

Els organitzadors de la Marxa no s’atrevien a posar una xifra con-

creta al nombre d’assistents que ahir diumenge 27 d’octubre al matí van recórrer a peu els 14 quilòmetres que separen l’Arboç i Vilafranca del Pene-dès. Però asseguraven que eren més d’un miler.La Maria Ferrerons, una de les perso-nes que ha format part de l’assemblea organitzadora de la convocatòria, ex-pressava la seva satisfacció quan els marxaires ja estaven dinant la maca-rronada que els esperava al final del recorregut: “Ha superat les expectati-ves que teníem”.

“Ja volem el pa sencer”“Valorem molt positivament que s’hi han implicat molts col·lectius dife-rents i s’han visualitzat moltes lluites. S’ha creat un espai de confluència que ara haurem de saber mantenir”. Aquest és precisament el principal repte que la Maria Ferrerons apuntava que ara tenen per davant.Pel Daniel Xavier, una altra de les per-sones que ha treballat en el muntatge de la marxa, la mobilització d’ahir no és el final d’un camí, sinó “el dprinci-pi d’un procés que ens ha de portar a noves fites. Hem construït un espai de debat i trobada que ara ha de ser una eina per seguir avançant”. Cap a on? La Maria i el Daniel coincideixen en la resposta: “Tocarà decidir-ho entre totes les lluites que han confluït a la marxa. Caminant junts construirem l’alternativa”. Però tenen clar que prenen com a exemple la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i el Sindicato Andaluz de Trabaja-dores (SAT), i que les accions futu-res s’haurien d’inspirar en la cançó d’Ovidi Montllor que diu que “ja no

ens alimenten molles, ja volem el pa sencer·.

Tots els colors de la lluita al llarg de 14 quilòmetresLa marxa va començar puntualment a les 10h des del CAP de l’Arboç. Una estona abans, els trens que havien arri-bat de l’Alt Penedès i del Vendrell ha-vien arribat plens de gent de totes les edats vestida amb samarretes grogues de SOS Educació Pública, vermelles de l’Hospital Comarcal de l’Alt Pene-dès, verdes de la PAH o les liles que ha fet la mateixa Marxa. Desenes de cotxes també descarregaven manifes-tants als carrers de l’Arboç.Una seixantena de persones ja hi ha-vien fet nit. El Moviment Infantil de Vilafranca (MIV) ha decidit participar activament a la Marxa i una seixante-na de monitores, monitors, nens i ne-nes dels diversos grups d’aquest esplai van dormir la nit anterior al poliespor-tiu de l’Arboç. Ahir diumenge les se-ves motxilles i màrfegues destacaven entre els marxaires.La lectura d’un manifest del col·lectiu feminista La Ruda Antipatriarcal va ser el tret de sortida. El text va denun-ciar que les dones estan patint espe-cialment les conseqüències de la crisi i que cal construir una nova societat lliure de patriarcat.L’objectiu dels organitzadors era que la marxa resseguís la carretera N-340, però els Mossos d’Esquadra havien denegat el permís. Finalment, la mno-bilització va passar per alguns trams d’aquesta via, ,però també va recó-rrer algunes carreteres secundàries i camins de terra. I ho va fer sota un sol inusual a tocar de la castanyada, i acompanyada per desenes de pancar-tes que els manifestants s’havien fet a casa, al seu col·lectiu o fins i tot a l’escola. Algunes banderes indepen-dentistes, comunistes, anarcosindica-

listes i de l’organització juvenil Arran coronaven la corrua de gent.Els centenars de caminants no van fer sols el recorregut, sinó que també els van acompanyar alguns ciclistes, co-txets infantils, dos tractors i diversos cotxes i camionetes, que feien tasques de suport i van servir perquè hi des-cansessin els més petits. La majoria de participants eren del Baix i Alt Pe-nedès, les dues comarques per on van passar, però també s’hi va sumar gent del Garraf, on el passat mes d’abril un marxa similar va anar de Sitges a Vi-lanova i va inspirar la inciativa d’ahir.A la Ràpita els marxaires van fer la primera aturada. Els esperava un punt d’avituallament amb referescos i frui-ta. Mentre descansaven a l’ombre i re-cuperaven forces, la Plataforma contra el tancament del CAP de l’Arboç du-rant les nits i els caps de setmana es va fer ressò de la situació de desatenció sanitària que denuncien que pateixen en aquella població del Baix Penedès.Abans de reprendre la marxa, els orga-nitzadors van repartir mascaretes entre tothom per tal de visualitzar el rebuig a la incineració de residus. I és que, a mig camí de la Ràpita i els Monjos, la llarga corrua de manifstants va passar pel costat de la incineradora Uniland. Davant de la Casa de la Vila dels Mon-jos un representant de la plataforma opositora va explicar perquè rebutgen aquesta instal·lació.En aquest punt una batucada es va unir als manifestants per per omplir de ritme les reinvidicacions. Les sama-rretes plenes de colors i consignes es van tornar a posar en moviment i van recórrer el darrer tram i van entrar a les dues en punt a Vilafranca. A la capital de l’Alt Penedès els va rebre un mural en defensa de l’educació pública.Ja feia més de quatre hores que ca-minaven quan finalment van arribar a la plaça del Penedès. Una representa-ció dels organitzadors els va donar la benvinguda i va agrair a tothom que s’havia implicat en fer possible la Marxa. I van celebrar que la participa-

ció havia superat en escreix les seves previsions.Unes previsions que també van que-dar desbordades amb el dinar, ja que es van exhaurir ràpidament els 300 tiquets per poder guadir de la macarro-nada que un grup de persones va estar cuinant durant el matí.La música de Cor de Carxofa i Pulso Rumbero, i els poemes d’Inversos van acomiadar una jornada que els marxai-res esperen que sigui un punt d’inflexió per a les lluites penedesenques.

Es convoca assemblea al gener per a donar continuitat a la lluitaEls organitzadors de la Marxa pels Drets Socials del Penedès convoquen una gran assemblea al gener per conti-nuar amb la dinàmica engegada.Després de la satisfacció per la cele-bració de la Marxa Unitària pels Drets Socials del Penedès, celebrada el pas-sat 28 d’octubre, els organitzadors han fet una primera reunió de valoració: “La Marxa va suposar un èxit de con-vocatòria reunint més d’un miler de persones entre l’Arboç i Vilafranca, a

més de comptar amb la participació de moltes entitats que no han deixat de mobilitzar-se els darrers anys a les nostres comarques en la lluita pels drets socials. La Marxa, doncs, va ser-vir per demostrar que el territori està implicat amb les diferents lluites i que es posiciona en la línia de fer canvis estructurals al sistema econòmic i so-cial”.I els col·lectius implicats s’han fixat un nou repte: “La propera fita a l’horitzó és una gran assemblea al mes de ge-ner vinent que ha de comptar amb la participació de tots els moviments i organitzacions socials de les comar-ques”. L’objectiu, expliquen, és “mar-car plegats un full de ruta que defineixi la lluita pels drets socials al Penedès durant els propers temps”.Precisament, entre les converses del miler llarg de persones que van par-ticipar a la Marxa destacava la neces-sitat d’articular de manera permanent tota la gent i col·lectius que s’hi van implicar. El dubte és com fer-ho i cap on avançar. Per això els organitzadors no han volgut fer una convocatòria pre-cipitada i es marquen un període previ raonable perquè tots els moviments que hi estan implicats puguin debatre-ho i aportar reflexions i propostes a l’assemblea de gener.Més informació sobre la Marxa, les rei-vindicacions, les adhesions, etc a http://marxapenedesenca.wordpress.com/


Notícies sindicalsL’Estat espanyol dóna per perdudes la gran majoria de les ajudes a la banca: 36.000 milions d’eurosEl Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) admet que ha perdut 36.000 milions d’euros dels 52.000 injectats a les caixes nacionalitzades Bankia, Novagalicia (NCG), Cata-lunya Banc, Banc de València, Caixa Espanya Ceiss i BMN. Són unes xifres similars a les retallades en Sanitat i en Educació.En tres anys el fons de rescat ha perdut gairebé 37.000 milions, unes xifres similars a les retallades en Sanitat i en Educació. Són les majors pèrdues registrades mai per una societat es-panyola. Aquests números vermells s’uneixen als que va tenir el FROB al 2011: 10.557.000, mentre que el 2010 van arribar a 314 milions. En tres anys, la crisi de les caixes ha costat als contribuents 36.931.000. I aquest any no sembla que serà positiu: el FROB haurà d’assumir les subhastes de Catalunya Banc i Novagalicia, que poden comportar nous costos, i haurà d’assumir la injecció de fons a quatre entitats: BMN, Caja3, Liberbank i Caja España.En termes absoluts, el major deterio-rament de 2012 correspon al Banc Financer i d’Estalvis (BFA), el grup de Bankia, amb 9.176.000, seguit per Catalunya Banc (6.674.000), Banc de València (5.498.000), Novagalicia Banc (3.091 milions), Caja España CEISS (525 milions) i BMN (241 mi-lions).Per entitats, entre el perdut entre 2011 i 2012, Bankia suma 13.641.000 per 9.642.000 de Catalunya Banc, 6.649.000 de Novagalicia i 5.498.000 del Banc de València venut per un euro a CaixaBank.

Les llistes d’espera al Pius Hospital de Valls són un 50 per cent superiors a les xifres oficialsLa CGT denuncia que les llistes d’espera al centre hospitalari són, generalment, un 50% superiors a les xifres oficials fetes públiques pel De-partament de Salut. Així, si des de la Generalitat s’indica que a l’hospital vallenc el termini màxim d’espera és de sis mesos per a algunes interven-cions quirúrgiques, la CGT-assegura que la realitat és que és d’entre 9 i 12 mesos per a operacions no urgents.Per altra banda, també es va presentar a l’hospital de Valls la campanya ‘No marxis sense hora, hi tens tot el dret’, una iniciativa que pretén que totes les persones que necessitin tenir cita per un altre dia surtin del centre hospita-lari amb una hora assignada. El centre té obligació de donar hora en el plaç màxim d’una setmana. En aquest sen-tit, quan un pacient surt de l’hospital sense cita, l’usuari es pensa que ja està en llista d’espera, però en realitat no computa. La campanya pretén preci-

sament aflorar aquests casos de perso-nes que esperen el servei sanitari però que no estan reflexades a les xifres del Departament. La campanya ‘No mar-xis sense hora, hi tens tot el dret’ es va iniciar al CAP-Sant Pere de Reus i a l’hospital Joan XXIII-de Tarragona i es vol estendre a tot Catalunya.

La CGT denuncia la caòtica situació del servei d’urgències de l’Hospital Joan XXIII de TarragonaLa Secció Sindical de la CGT a l’Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona segueix denunciant la caòtica situació que es dóna al Servei d’Urgències de l’hospital.Responsabilitzen d’aquesta situació que pateixen tant els usuaris com els treballadors, al Gerent Territorial, Julio Garcia Prieto i la Directora del centre, Dolça Cortasa, per ser els res-ponsables de la gestió inadequada del pressupost, per cert any cada any més reduït, i la seva decisió ja habitual però no per això menys dolorosa, de tancar llits, actualment 108, el que provoca que hi hagi una mitja de 20 pacients a urgències esperant per poder ingres-sar en dependències habilitades per a estades curtes que no compten amb el mínim de comoditat i intimitat que sí tindrien en qualsevol habitació d’una planta. Cal recordar que en una super-fície de 1000 m2, hi ha 3 banys per a ús exclusiu del pacients i cap d’ells disposa de dutxa.Com a conseqüència d’aquestes polí-tiques irresponsables els professionals d’aquest Servei d’urgències, estan su-portant un augment de la pressió assis-tencial, l’augment considerable de les càrregues de treball, l’augment de la precarització laboral per la insegure-tat de mantenir el seu lloc de treball, l’augment del disconfort i l’estrès per la dificultat per poder atendre als pa-cients en les seves llargues estades a urgències, el que està posant en risc la qualitat assistencial i la seguretat dels pacients. CGT exigeix la immediata recupe-ració de l’activitat sanitària: reobrint llits, quiròfans i serveis , amb la do-tació econòmica i humana, necessària per garantir l’atenció adequada als pa-cients que pertanyen a la nostra àrea d’influència, donat que són l’hospital de referència de la província de Tarra-gona.

Els assalariats a l’estat espanyol han perdut gairebé 60.000 milions d’euros amb la crisiLa crisi econòmica ha infligit un fort càstig a la butxaca dels assalariats de l’estat espanyol, fins i tot al dels que encara conserven els seus llocs de tre-ball.D’una remuneració mitjana de 35.600 euros anuals el 2008 han passat a

34.476 el 2013, si prenem com a re-ferència les dades del primer semestre. Aquest descens, que equival al 3,5%, representa una minva global de gaire-bé 60.000 milions d’euros o, el que és el mateix, deu bilions de les antigues pessetes de pèrdues salarials.Segons la Comptabilitat Nacio-nal que elabora l’Institut Nacional d’Estadística (INE), les rendes del treball van sumar 537.600 milions d’euros el 2008. I a partir de llavors van anar baixant paulatinament fins als 482.600 milions de 2012, com a con-seqüència de la destrucció d’ocupació i de la retallada general dels sous que durant aquest temps s’ha produït. El 2013, només hi ha xifres fins al juny, però tot apunta que tornaran a caure amb força, segons els experts el 2013 tancaria per sota dels 460.000 milions.Les rendes del capital, però, han tingut més sort, sobretot a partir del 2010, a l’apuntar creixements significatius del 5,1% i del 2,3% en els dos anys següents. S’explica així que durant aquesta crisi hagin superat les del treball en percentatge sobre el PIB, fenomen que es va donar per primera vegada en el quart trimestre de 2011. La política d’ajustos i les successives reformes del mercat laboral són les culpables d’aquest tomb històric.Mentrestant, a la Unió Europea, la remuneració dels assalariats continua tenint un pes major, tot i la crisi . A la fi de 2012 representava el 49,5% del producte brut dels 27 Estats membres, per un 38,3% de les rendes del capital. Si es consideren només els 15 països de la zona euro, els percentatges són del 50,4% i el 37,4%, respectivament. A Espanya, les rendes del capital so-brepassen en gairebé dos punts de PIB a les del treball (46,1% davant 44,2%).

El sector financer espanyol en 4 anys s’embutxaca 230.415 milions d’euros en ajudes públiquesDes de l’any 2008 al 2012, el sector financer ha rebut 230.415.000 d’euros en ajudes públiques. Això equival a més del 23% del PIB i és el major

suport públic que ha rebut un sector en tota la història de l’estat espanyol. Això és el que s’anomena capitalisme d’amiguets, que s’emporten els bene-ficis quan vénen ben donades i reco-rren al sector públic quan hi ha crisi.Des de l’any 2008, s’han compromès en ajudes públiques al sector financer els següents imports:154.151.000 d’euros en avals i suport del sector públic a l’activitat financera76.264.000 d’euros en recapitalitza-cions , emissions creuades de deute i línies de liquiditatPer posar en context aquestes xifres, els ajuts compromesos i rebudes pel sector públic equivalen als paga-ments totals de dos anys en pensions i prestacions de la Seguretat Social o l’equivalent durant 4 anys del pressu-post nacional de Sanitat.En tota aquesta crisi, se’ns ha fet creu-re que era impossible un tancament d’entitats, que ningú podia perdre diners per liquidar entitats i que era imprescindible sufragar amb diners públics el sector financer, quan en realitat la immensa majoria del sector financer es podria haver liquidat amb pèrdues per a grans inversors sense destrossar completament l’economia espanyola.La socialització de pèrdues és un mecanisme que cal eradicar comple-tament de l’economia, encara que és clar, més del 90% d’aquests ajuts ha acabat en mans de caixes d’estalvis i entitats gestionades per polítics i amb titularitat pública. Aquest és el resul-tat.

Vaga a Panrico des del 13 d’octubre contra acomiadaments i rebaixes salarialsEls sindicats CGT, CCOO i UGT amb presència a les diferents fàbriques de Panrico SA (Santa Perpètua de la Moguda, Valladolid, Madrid, Puente Genil i Saragossa) van convocar vaga indefinida d’àmbit estatal a partir del 13 d’octubre. L’empresa pretén acomiadar una im-portant part de la plantilla, fer una re-baixa salarial a qui continuï treballant i no ha pagat la nòmina de setembre.

Els acomiadaments a tot l’estat serien un total de 1.914 treballadors: 75 co-mandaments intermedis, 756 treba-lladors de producció, 600 autònoms i 483 de suport. L’empresa ofereix una indemnització de 20 dies per any tre-ballat amb un topall de 12 mensuali-tats, i a pagar en 24 mesos.Quant a la pretensió de rebaixa sala-rial seria d’entre un el 35% al 45% de mitjana en el personal assalariat i d’un 20% als autònoms.Amb aquestes propostes sobre la taula l’empresa pretenia que s’arribés a un acord en el període de consultes.Des de la CGT, volem mostrar el nos-tre rebuig a les propostes de l’empresa, que carreguen sobre la plantilla el que en veritat és una gestió nefasta per part d’aquells que organitzen el funciona-ment de la fàbrica i la distribució dels productes.És totalment incomprensible que es faci una distribució de menys produc-tes dels que es consumeixen, llevat que s’estigui fent enginyeria compta-ble perquè els comptes de l’empresa donin negatiu. A això ja ens tenen acostumats les empreses, a manejar la producció les compres i les vendes de manera que els surtin els números desitjats per justificar acomiadaments de treballadors fixos i substituir-los per treballadors nous. Finalment en la majoria de centres es va supeditar la vaga als resultats de la negociació, però la planta de San-ta Perpètua es va negar a acceptar el calendari de negociacions que va pro-posar l’empresa i ha mantingut la vaga indefinida.

Concentració a Telepizza a Barcelona en solidaritat amb els acomiadats i contra la precarietatL’11 d’octubre es va realitzar una con-centració en la porta de la botiga de Telepizza més cèntrica de Barcelona, a la Plaça Urquinaona. Una protesta que s’emmarca en la campanya contra la precarietat laboral i els acomiada-ments impulsada des de la Secció Sin-dical de CGT en aquesta empresa, una


campanya per a lluitar contra la preca-rietat i els acomiadaments massificats que en el marc d’aquesta crisi capita-lista s’estan produint a nivell estatal per part de tantes i tantes empreses, sacrificant i deixant en la misèria als treballadors darrere dels beneficis dels directius.Durant més de dues hores es va estar informant i persuadint als clients que anaven a menjar que no ho fessin, col·laborant en solidaritat amb els companys acomiadats com David de Saragossa i contra les rebaixes sala-rials que està aplicant l’empresa.Aquest boicot a Telepizza és una més de les accions en contra de la políti-ca d’acomiadaments que ha iniciat l’empresa aquest any. A principis de 2013 Telepizza va acomiadar a més de 145 treballadors en tot l’Estat, va tan-car botigues i va retallar drets socials i laborals a tota la plantilla. A Saragossa les primeres mobilitzacions van asso-lir evitar que l’empresa apliqués els acomiadaments. En el seu lloc s’estan aplicant sancions i acomiadaments disciplinaris i així poder-los pas-sar d’una forma més discreta pel pla d’acomiadaments generalitzats que van impulsar.

Una sentència judicial obliga a Seat a readmetre a Juanma SamedyUn jutge de Barcelona ha declarat la nul·litat i la readmissió immediata d’un treballador de Seat que va ser acomiadat per proferir grolleries en el seu lloc de treball, al considerar que els fets no estan provats i que l’afectat, afiliat de CGT, va sofrir un “mòbil dis-criminatori” per la seva afiliació sin-dical.Juan Manuel S.J., treballador de Seat des de 2002, va ser acomiadat al ju-liol de 2012 mitjançant una carta en la qual se li explicava que havia inco-rregut en faltes laborals “molt greus” d’ofenses verbals i de transgressió de la bona fe contractual.En la sentència, el titular del jutjat so-cial nº 8 de Barcelona, Francisco Leal, destaca que l’empresa, per conductes similars, va imposar amb anterioritat sancions de caràcter més lleu que en cap cas van derivar en l’acomiadament de l’empleat.El jutge considera que el treballa-dor va ser víctima d’una situació de discriminació per la seva afiliació a CGT, un sindicat de “manifesta com-bativitat i incomoditat” per a Seat, afegeix el jutge. La sentència assen-yala, en aquest sentit, que dies abans de l’acomiadament de Juan Manuel S.J., CGT va presentar una demanda de conflicte col·lectiu davant la “dis-conformitat i disgust” dels sindicats majoritaris i de la pròpia empresa.Per això, el jutge declara la nul·litat de l’acomiadament i condemna a Seat a readmetre “immediatament” a Juan Manuel S.J., abonant-li a més els salaris deixats de percebre des de la data d’acomiadament fins a la seva readmissió.

Actes al Vallès Oriental en defensa d’unes pensions públiques i dignes el 19

d’octubre i 24 d’octubreLa CGT del Vallès Oriental va fer una crida a participar en les mobilitzacions convocades en la comarca per diver-sos col·lectius i organitzacions per al 24 d’Octubre en defensa de les pen-sions públiques i dignes.Una altra vegada ens trobem amb que el govern del PP es llança a per les pensions al·legant una insostenibili-tat que solament ells comparteixen, al costat dels experts nomenats a dit per a tal fi.El resultat d’aquest nou atracament suposa passar de pensions com dret a pensions com negoci, introduint l’anomenat factor de sostenibilitat en funció de l’esperança de vida de la població i eliminant així mateix la revaloració automàtica de la pensió a cobrar, com sempre serà per sota de l’IPC anual.El dissabte 19 d’Octubre es va fer una conferència en el restaurant-libreria Anònims de Granollers amb el títol “Ofensiva contra els pensions. Un nou atac a la classe treballadora”.El dijous 24 d’Octubre es va fer a Mollet del Vallès una manifestació en defensa de les pensions públiques organitzada per la Comissió de pen-sionistes i jubilats, a la que van assis-tir diversos centenars de persones. A Granollers es va fer una concentració d’un cinquantena de persones a la Plaça la Porxada.

Concentració el 24 d’octubre a Barcelona de suport a la lluita d’una companya de CGT Caprabo Des de fa gairebé un any, la nostra companya està lluitant per aconseguir un horari de treball compatible amb la seva condició de família monopa-rental. L’empresa Caprabo, que s’ha destacat en els últims anys per dis-criminar i agredir a la CGT, ha negat aquest horari a Vanessa encara que ho facilita a altres persones de la seva conveniència.A l’agost, dies abans que la seva filla complís els 8 anys, el jutjat social va dictar una sentència de mesures caute-lars on se li atorgava un horari compa-tible amb l’assistència a la menor fins que sortís el judici.Amb motiu del judici assenyalat el 24 d’octubre es va convocar una concen-tració a les portes dels jutjats de Bar-celona situats a Ronda de Sant Pere.Aquest judici té una important trans-cendència entre el col·lectiu de mares solteres, separades, monoparentals... Actualment, a Caprabo, la majoria de companyes que tenen fills majors de 8 anys es veuen obligades a abandonar el lloc de treball. Vanessa ha decidit trencar amb la resignació i denunciar per a ella i per a totes les companyes que tenen la seva mateixa situació. Un precedent que pot servir també per a altres empreses o sectors.

La Vaga a judici. Absolució imputats 14-N GironaS’ha engegat la campanya en solida-

ritat amb les vuit persones imputades pels fets ocorreguts, a la Cambra de Comerç de Girona, durant la darrera vaga general. La protesta va acabar amb el desallotjament de l’edifici, per part dels Mossos d’Esquadra, dels ma-nifestants que volien protestar per les declaracions del president d’aquesta institució, Domènec Espadalé. Espa-dalé, va afirmar que “els gironins han de treballar més i cobrar menys”. La petició fiscal demana un total de 21 anys de presó, i per algunes compan-yes fins a 4 anys i 6 mesos i indemnit-zacions que sumen 2135 euros.La campanya per la seva absolució pretén evidenciar la contínua repres-sió que patim totes aquelles persones que participem a les mobilitzacions populars durant les jornades de lluita, com ara la vaga general del 14-N. De-nunciant que realment el que es pretén reprimir són les pròpies eines de lluita, unes eines que ara més que mai, re-sulten necessàries per tal de poder de-fensar els drets de les classes populars i poder combatre l’espoli capitalista que patim diàriament.La campanya del Grup Antirepressiu Girona es va presentar el 18 d’octubre a Girona amb intervencions a càrrec de companyes de Rereguarda en Mo-viment, d’imputats i les advocades. De la mateixa manera també conviden a participar activament de la campan-ya “La vaga a Judici” i estar atentes a pròxims actes i mobilitzacions.

Manifestació en defensa de l’Hospital de Viladecans el 30 d’octubreUnes 5000 persones es van manifestar el 30 d’octubre a Viladecans convo-cades per un seguit d’organitzacions i organismes en defensa de:1) que l’Hospital de Viladecans se-gueixi sent l’hospital públic de re-ferència dels habitants de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent i Viladecans, subministrant-los atenció de nivells 1 i 2 de complexitat i capa-citat per a resoldre el 90% de les seves necessitats de salut.2) que el pressupost de l’Hospital de Viladecans immediatament sigui am-pliat, tornant, en el 2014, a la dotació pressupostària de l’any 2010, i que aquesta ampliació reverteixi en quali-tat assistencial;3) que la Generalitat compleixi el compromís d’ampliació de l’hospital, segons el projecte aprovat en l’any 2008.Des de la Plataforma en Defensa de

l’Hospital de Viladecans, en la qual participa la secció sindical de la CGT, s’està fent un treball seriós en bene-fici de tots, una plataforma que té el suport d’entitats veïnals, plataformes, partits polítics, treballadors, federa-cions veïnals, entitats, moviments socials, sindicats, veïns i veïnes, co-merços… en un clar exemple de lluita unitàriaMés de dos anys de lluita, manifes-tacions, tancaments, acampades, re-collides de signatures, xerrades, en-cadenades, vaga de fam, recollida de signatures, pancartes en balconades, etc, i després del dia de la manifes-tació seguirem lluitant fins a aconse-guir l’ampliació tan necessària per als veïns i treballadors.

CGT denuncia que l’augment de jornada i la mala gestió provocaran acomiadaments a l’Hospital Santa Tecla de TarragonaLa Secció Sindical de CGT denuncia que l’augment d’hores de treball que ha patit la plantilla de l’Hospital Santa Tecla suposarà la pèrdua de llocs de treball. Així mateix també denuncia que les maneres que s’han utilitzat des de la Direcció de l’empresa no són les adequades, sense informar al Comitè d’empresa i amedrentant i pressionant a les treballadores i treballadors indi-vidualment.El passat 28 d’Octubre al matí va tenir lloc una reunió entre les supervisores del Centre Hospitalari i la Direcció del mateix on és va informar a les su-pervisores que havien de comunicar a les treballadores i treballadors dels seus serveis que, arrel de la modifi-cació substancial de les condicions de treball patida per la plantilla de l’Hospital el passat 20 d’agost, havien de tornar hores a l’empresa. Aquesta reunió es va efectuar sense coneixe-ment per part del Comitè d’empresa.Posteriorment, les supervisores van anar notificant individualment, i en molts casos via telefònica, del nombre d’hores que “deu” cada treballador/a i de quina manera poden tornar aques-tes hores abans del 31 de Desembre del 2013 (dia de Nadal, dies perso-nals, cobrir vacants, etc.). Si no es tornen aquestes hores amenacen que seran recuperades de la nòmina.Per aquests motius, aquesta Secció Sindical ha interposat la corresponent denúncia davant d’Inspecció de tre-

ball.

CGT considera que la por ha fet que els treballadors acceptessin el tancament de Ceràmiques del FoixPer lluitar contra el tancament de la fàbrica de Ceràmiques del Foix a Santa Margarida i els Monjos els sindicats van convocar una vaga in-definida que van començar el passat 10 d’octubre i que van aturar el dia 20. A finals d’octubre però la majoria de la plantilla (el 78%) va votar a fa-vor de la proposta de l’empresa que comportava el tancament definitiu de la producció a la fàbrica. Les condi-cions que els treballadors han aprovat suposen acomiadar 93 persones, tras-lladar la producció a la fàbrica que l’empresa té a Castelló de la Plana i unes indemnitzacions pels acomiadats de 35 dies per any treballat, amb un màxim de 24 mesos.L’única divisió de la companyia que continuarà al Penedès són les àrees d’administració, comercial i màrque-ting, a més de la direcció. En total, 53 persones.Des de la secció sindical de CGT con-sideren que va ser un error portar la proposta de tancament de l’empresa perquè la plantilla la votés, ja que un cop poses la proposta a votació i dius que si no s’accepta l’empresa impo-sarà unes condicions pitjors, estàs condicionant el resultat; així que asse-gura que la por va fer que acceptessin la proposta com el mal menor.CGT considera que el que calia era mantenir la lluita per tal d’aconseguir una altra solució, que per ell passa per mantenir la producció a Santa Marga-rida i els Monjos. Ceràmiques del Foix fa anys que pre-senta pèrdues, i aquest és l’argument de Roca (empresa mare) per tancar. Però des de la CGT es pregunten on han anat a parar tots els diners que es van fer durant el boom immobilia-ri, quan es feien hores extres en dies festius (a principis dels anys 2000 es van arribar a fer entre 50.000 i 70.000 hores extres anuals). Subratllen que ja en els anys de bonança la companyia assegurava que tenia pèrdues i apun-ten com a una possible explicació que Ceràmiques del Foix té una altra em-presa filial als Estats Units que sem-pre ha presentat resultats negatius. El problema és que els comptes de l’empresa estan completament blin-dats i no es pot saber com s’han mo-gut els diners.

16 · L’Entrevista Novembre de 2013

Parlem amb...Ermengol Gassiot Ballbé, secretari d’acció social de CGT Catalunya

Txema Bofill Membre del Col·lectiu Catalunya

“Val més fer que no pas dir”

L’Ermengol va néixer a Barcelona l’any 1972. Després de fer-ho durant molts anys a Terrassa, ara viu a Vila-franca del Penedès. És l’actual Secre-tari d’Acció Social de la CGT de Ca-talunya, però sobretot és activista. El treball de camp predomina al càrrec. És doctor en arqueologia prehistòrica i professor a l’UAB (Universitat Au-tònoma de Barcelona). Ha realitzat i publicat diferents investigacions sobre arqueologia als Països Cata-lans i a la costa atlàntica de Nica-ragua. També una investigació sobre l’arqueologia forense de la guerra civilErmengol és un militant molt conegut a Via Laietana, a la seu de la CGT, i en les xarxes socials. Està en moltes mogudes. És un bon orador, s’explica bé, de manera senzilla i natural.

- Com t’has format? Fets, persones, llibres que t’hagin influenciat Quina pregunta més complicada... Tot plegat és un procés que crec que encara dura. Puc citar-te algunes si-tuacions tot i que si m’ho pensés millor potser n’afegiria o en trauria: la insubmissió a l’Estat i l’exèrcit, l’okupació, l’empresonament de companys/es de Terrassa durant 9 anys, el suport entre nosaltres, la soli-daritat internacionalista ... Tot plegat són petites peces sense les quals no hi hauria el conjunt que, en aquest cas, soc jo mateix.

CGT- Com vares prendre consciència social i política i esdevenir anarco-sindicalista?La consciència social i política la vaig anar gestant en els moviments socials, com el de la insubmissió i, posteriorment el de l’okupació. Han tingut un paper molt rellevant en la meva vida, al marge dels processos penals que em van suposar. Jo vaig arribar a la militància anarcosin-dicalista una mica tard, i de la mà d’aquests espais. Si bé coneixia la CGT des de feia temps i havia partici-pat en alguns grups d’agitació entorn la vaga general del 1994, vaig decidir afiliar-me entorn l’any 1997 o 1998 arrel de la implicació activa que la CGT de Terrassa tenia en la defensa d’espais “alliberats”, especialment del Centre Social Okupat de Vallpa-radís. I durant un cert temps la meva participació en el sindicat va ser li-mitada i, especialment, vinculada a la lluita social. Potser explica aquest fet, com a mínim en part, el que en

aquella època no acostumava a tenir gaires contractes laborals i la meva situació en el món del treball era for-ça precària.

- Quins foren els teus primers con-tactes i experiències al mon sindi-cal?Va ser la lluita social, com ja he dit. Trobar-nos als carrers i als cen-tres socials amb els companys de Terrassa. Participar conjuntament d’assemblees i projectes. Aquest va ser l’inici. Ja des d’un punt de vista més sindical va ser en Tomás Ibáñez que em va perseguir un cert temps perquè m’impliqués a la CGT de la UAB. Finalment em vaig deixar con-vèncer per formar part de la llista al comitè d’empresa i vaig sortir elegit. A partir d’aquí vaig entrar en contacte amb una dinàmica sindical “mes tra-dicional”.

- Com vas arribar a secretari d’Acció Social i per què t’hi vas presentar?M’ho van plantejar els companys del sindicat a Terrassa. Inicialment era força reticent. Entre la militància egarenca i la de la UAB ja anava prou saturat i, a més, sentia que no volia deixar-ne cap de les dues. Poc a poc em va anar motivant la idea de poder aportar l’experiència de confluència entre lluites sindicals i lluites socials que estàvem vivint a Terrassa i, en certa mesura, també en el meu lloc de treball. Ja sabia en altres àmbits de la CGT també s’estava assajant aquesta barreja des de feia temps i la possibi-litat de poder ser un més en aquesta línia de treball em va anar atraient.

- La secretaria d’Acció Social, què ha fet en el temps que hi ets de se-cretari, quins canvis, què està fent? El primer que ens hauríem de pregun-tar és què entenem per acció social. Una organització com la nostra, que aposta per un canvi social global i radical en teoria, ha de tenir pràcti-ques que vagin més enllà d’un sin-dicalisme en sentit restrictiu. És a dir, hauria d’intentar anar més enllà de la defensa de drets laborals em-presa a empresa. Sense deixar de fer-ho, es tracta d’inserir actuacions d’aquest tipus en unes pràctiques més àmplies per a suprimir les for-mes d’explotació social. Això situa la defensa del medi ambient, la lluita per la sobirania alimentària, la lluita contra el patriarcat i el militarisme, la solidaritat internacional, la lluita per la creació de contrapoders front a la política institucional, etc. també dins l’àmbit d’actuació del sindicat. De fet, el sindicalisme d’arrel lliber-tari, l’anarcosindicalisme de la CNT d’abans de la Guerra Civil, ho tenia ben clar i ho va promoure estimulant múltiples formes d’associacionisme obrer, ateneus, etc.

I hi ha diverses maneres per a fer això. Una és intentar promoure direc-tament aquests espais d’actuació dins de la nostra organització, la CGT. Segurament això pot tenir sentit en llocs on el teixit associatiu i els mo-viments socials són molt dèbils o no existeixen. A la majoria del territori de Catalunya això no succeeix. Hi ha molts espais, col·lectius i organitza-cions que fan moltes coses en defen-sa del territori, pel dret a l’habitatge, feministes, de joves, de defensa de les persones migrants, dels drets dels pobles, de foment del cooperativisme i el comerç just, per citar-ne algunes. Això fa que sigui més pràctic i evi-ti duplicitats participar directament d’aquests espais que ja existeixin que no pas crear-ne de nous dins de la CGT. Si hi ha assemblees de joves, plataformes antirrepressives, grups d’immigrants o PAH’s, crec que té més sentit que la CGT busqui com confluir-hi que no pas duplicar la seva feina. I, a més, és més efectiu. Aquests darrers anys hem intentat se-guir promovent aquesta confluència, recollint l’experiència de les darreres secretaries d’acció social.

- Quins són els vostres èxits, quins són els fracassos, errors? Si hem tingut èxits i quins han sigut prefereixo que sigui la pròpia organit-zació i els seus afiliats/des que ho va-lorin. I també els moviments socials amb qui hem tractat de confluir. Pel que fa a les dificultats amb les que ens hem topat, en puc esmentar algunes tant d’internes com d’externes a la nostra organització.

- Comença per les dificultats externesEl desprestigi del sindicalisme, en gran mesura provocat per les pràcti-ques del sindicalisme institucional de CCOO i UGT, fa que alguns sectors socials vegin amb reticència qualse-vol cosa que els soni a sindical. Que es contraposin els espais d’auto-orga-nització i assemblees al sindicat en si, i això no necessàriament ha de ser així. De fet, a la CGT pensem que una i altra cosa són complementàries.

- A nivell intern quins problemes?En primer lloc crec que l’ofensiva que estem patint a molts centres de treball satura en gran mesura el nostre treball de base sindical. Ve a ser com una “doctrina del xoc” laboral el que a molts llocs patim. Això fa que so-vint les prioritats de la nostra afiliació passin per resoldre aquests incendis i quedi poc temps per a dedicar-lo a altres coses que es consideren relle-vants però menys urgents, com molts dels temes que engloben això que anomenem acció social. En segon lloc crec que en els espais de lluita social hi ha un excés de convo-catòria, que pot reafirmar a un seguit d’”activistes pseudo-professionals”

però que dificulten la consolidació de campanyes continuades en el temps que incentivin la participació de gent que, a més, ja és activa sindicalment en el seu lloc de treball. Finalment hi ha la situació interna que estem travessant com a CGT. La crispació amb què s’han viscut alguns debats, en gran mesura de caire orga-nitzatiu, crec que han desincentivat a part de la nostra afiliació a assistir com a CGT en alguns espais. I d’altra banda, ens han dificultat una reflexió serena sobre com afrontar determi-nades lluites, també de l’àmbit de la lluita social. Crec que és impor-tant, en un futur immediat, rectificar aquesta dinàmica.

- Què s’està fent pels aturats, im-migrants il·legals, precaris, els sen-se sostre, i dones de la neteja? Què es podria fer per aquests sectors de població més desfavorits i explo-tats? Si ens parem a mirar la nostra afi-liació, veurem que el percentatge d’afiliats/des amb feines molt pre-càries, aturats/des i migrants és molt baix. En molts casos, quan un afiliat nostre entra a l’atur, s’esborra del sindicat. Això és un problema en si mateix ja que segurament ens mostra que molts dels nostres afiliats veuen la CGT com un instrument útil men-tre treballen però no quan perden la feina. Igualment succeeix, per exem-ple, en la població immigrada. En el cas dels immigrants, no obstant, tam-poc acostumen a participar massa del teixit associatiu no migrant, per dir-ne d’alguna manera. Però aquest és un altre problema... Tornant a la pregunta, des de CGT hauríem de pensar com ens ho fem per ser també una organització dels sectors que pateixen una relació més precària amb el món laboral. I no es pot dir que no ho haguem intentat. A Reus, Tarragona i Rubí s’han pro-mogut grups de joves, que han aca-bat donant lloc a Jovent Llibertari. A

Sabadell, Terrassa o El Vendrell, per citar alguns casos, es va intentar fa uns anys organitzar grups d’aturats/des, tot i que aquestes iniciatives no van acabar de consolidar-se. Ara mateix la CGT té molts reptes de futur. Un dels importants és pen-sar com ens adeqüem a un món del treball cada vegada més segmentat, amb una classe treballadora amb una gran diversitat interna i on les formes de treball precàries, amb contracte o sense, poc a poc van convertint-se en norma. Quan més del 90% dels nous contractes són temporals i la destruc-ció d’ocupació (uns 190.000 llocs de treball en els tres primers trimes-tres) afecta als llocs de treball amb contractes indefinits principalment, haurem de plantejar-nos quina acció sindical fem més enllà dels comitès d’empresa i els delegats. A la CGT aquest sindicalisme que no es centra només en l’àmbit institucional de les relacions laborals l’hem dut sempre a la sang, però segurament haurem de ser més imaginatius i valents en aquesta línia. Si no, difícilment po-drem ser una organització que incor-pori treballadors/sense contracte o amb un contracte que el vincula amb un lloc de treball per uns pocs dies o setmanes. En aquest sentit, incremen-tar el treball de carrer i els vincles amb col·lectius com assemblees de barri o vila, d’aturats/des o PAH’s pot ser una via a explorar.

Universitat- Ets doctor en prehistòria. Per què et vares interessar per la prehis-tòria? Com eren els primitius a Ca-talunya en comparació amb ara? Eren més solidaris i feien vida més col·lectiva? Durant més del 99% de la història de la humanitat no hi ha hagut explota-ció d’una classe sobre l’altra, ni cap forma d’organització estatal. Les des-igualtats de classe, els estats i el ca-

Novembre de 2013 Laboral - Economia · 17

Parlem amb...Ermengol Gassiot Ballbé, secretari d’acció social de CGT Catalunya

>> LES FRASES...

“Val més fer que no pas dir”pitalisme són, gairebé podríem dir-ho així, una anècdota en la història. Això em va motivar a estudiar prehistòria i, també, el fet que l’arqueologia és essencialment un treball col·lectiu. Les excavacions es fan entre molta gent i en els estudis posteriors tam-bé cal el treball en equip. Tot això va fer que m’interessés la prehistòria i l’arqueologia. Tot i això, quan es-tudiava i l’any posterior a acabar la carrera treballava de neteja i manteni-ment en un poliesportiu i no pensava que m’hi podria acabar dedicar.

- Quin és el teu treball a la univer-sitat. Soc professor i, sobre el paper, la meva jornada es reparteix entre la do-cència, la recerca i algunes tasques de gestió. Poc a poc al professorat més precari ens han anat carregant més de docència, mentre sectors més podero-sos del professorat prefereixen dedi-car-se més a la recerca. Malgrat això intentem, molts de nosaltres, conti-nuar fent una mica d’investigació, ni que sigui sovint amb una mà al da-vant i una al darrera. D’altra banda penso que la docència és molt important. En certa mesura, fer classe és també un acte polític. Per exemple, un pot parlar de l’evolució humana com un procés de competèn-cia entre individus, on guanya el més fort o, per contra, emfatitzar tot allò que hi ha de col·lectiu en el procés: el treball en grup, la solidaritat, els mecanismes de socialització dels ali-ments, coneixements, etc. El mateix passa en l’explicació del sorgiment de l’Estat. Mentre alguns entenen els grans imperis com un avenç civilit-zador i quelcom positiu, i remarquen les grans construccions i el paper de grans monarques o sacerdots, d’altres preferim parlar dels conflictes socials que hi ha darrera els estats, també a la prehistòria, dels pagesos/es explo-tades, de les revoltes, etc. Per això l’ensenyament és tant important en la lluita per la transformació social. Aquesta idea, de fet, sempre ha estat present en el pensament llibertari.

- En el franquisme gairebé tots te-níem clar que la universitat forma-va els estudiants per a fer funcio-nar el capitalisme i al servei de les grans empreses. Avui les empreses ja col·laboren directament amb les universitats publiques. Com ho veus aquesta interferència?Fa uns 25 anys alguns sectors em-presarials a l’Estat espanyol van creure que els convenia apostar per crear centres de recerca i universita-ris privats que servissin directament als seus interessos i fer negoci també amb l’educació. Amb el temps han vist que aquesta opció els sortia mas-sa cara i que els resultats no eren ben bé els esperats i no podien competir amb les universitats públiques.

A partir d’aquí van decidir canviar d’estratègia i infiltrar-se a les univer-sitats públiques. Bolonya va ser un moment decisiu en aquest procés i d’aquí la dura confrontació que hi va haver-hi fa uns anys. El sector privat, amb el suport dels governants de torn (tant CiU, com després el tripartit i ara novament CiU amb ERC, i a ni-vell estatal PP i PSOE), han anat re-definint el sistema universitari de tal manera que els sectors empresarials tenen cada vegada més pes en definir què s’ensenya i com i què s’investiga, com i qui en gaudeix dels resultats. En els darrers anys els màsters pri-vats dins les universitats públiques han augmentat molt en número i ara ja dupliquen els que, en teoria, són públics. Igualment les universitats han anat muntant infraestructures de recerca en consorci amb empreses i algunes les han anat externalitzant, creant fundacions i consorcis que es-capen al teòric control públic. Aquesta privatització encoberta, tros-sejament i descapitalització de les universitats públiques és un procés que guarda similituds amb el que pot estar passant en altres àmbits del sec-tor públic, com la sanitat o els trans-ports. I de moment, estem presentant una certa batalla tot i que, és cert, amb menys intensitat que la que hau-ríem de fer.

- Com està la defensa i resistència per a la universitat pública?Jo diria que va fent. Els darrers anys hem tingut dos cursos molt durs. El primer va ser el de la imposició del Pla Bolonya, el curs 2008/2009. Hi va haver ocupacions de facultats i centres, i molts denunciats i expul-sats amb reglaments del franquisme. Tot i que el professorat i el personal d’administració no va ser la part més activa de la resistència, hi va haver sectors que hi van prendre partit de manera molt significativa. El resultat d’aquesta batalla va ser la imposi-ció del Pla Bolonya, un fort desgast del moviment estudiantil, junt a l’estigmatització de l’estudiantat per part dels sectors conservadors del professorat i una profunda divisió dins dels docents. La segona batalla va ser el curs 2011/2012. Aquí el professorat va prendre part molt activa, tot i que no van ser els únics en lluitar, ni molt menys. la lluita es va articular entorn la Plataforma en Defensa de la Uni-versitat Pública i la CGT hi va tenir un paper actiu i rellevant, com havia tingut també contra el Pla Bolonya. Va ser el curs de l’acomiadament encobert de centenars de professors precaris, de l’entrada sistemàtica de la BRIMO a les instal·lacions uni-versitàries per a protegir consells de govern que havien d’aplicar retalla-des. De vagues de professorat rela-tivament importants (alguna convo-

cada en solitari per CGT) i de grans manifestacions, talls de carrers i au-topistes, etc. Ara potser estem en una espècie de ressaca de tot això. A nivell dels treballadors, la nos-tra aposta com a CGT és la de fo-mentar l’organització de col·lectius molt fragmentats i estimular que s’impliquin directament en la lluita pels seus drets laborals i el seu futur. Potser no estem en una fase de mobi-litzacions grans i espectaculars però, en canvi, es poden aturar consells de govern, fer manifestacions per cam-pus i, fins i tot, fer caure rectors. El que passa és que en part hem traslla-dat la lluita a cada universitat, atacant els equips de govern (que són els de-legats de la Generalitat). En aquest terreny CCOO i UGT se senten molt incòmodes, ja que sempre han buscat els pactes i certa pau social amb els rectorats. En canvi, a nosaltres ens va bé. Situem el conflicte en un punt on des d’assemblees i la implicació directa de les persones afectades es poden aconseguir petites victòries. El juny passat a la UAB, per exemple, vam evitar l’acomiadament de més de 60 professors, per exemple.

- Una cita“Més val fer que dir”. No se ben bé de qui és, però m’agrada.

- Un llibreTres. Les veus del Panamo, Camí de Sirga i Cien años de Soledad. Cabré, Montcada i Márquez

- Vols afegir alguna cosa pels lec-tors del “Catalunya”?No. Simplement agrair-vos la pacièn-cia si heu arribat llegint fins aquí. Salut

“ Una organització com la nostra, que aposta per un canvi social global i radical, ha de tenir pràctiques que vagin més enllà d’un sindicalisme en sentit restrictiu”

“El desprestigi del sindicalisme, en gran mesura provocat per les pràctiques del sindicalisme institucional de CCOO i UGT, fa que alguns sectors socials vegin amb reticència qualsevol cosa que els soni a sindical”

18 · Sense fronteres Novembre de 2013

SENSE FRONTERESLa base de la nació democràtica kurda és la societat civil organitzada a partir de l’autogestió basada en assemblees de comunitats i consells locals, regits per la democràcia directa, confederats lliurement i reunits en congressos generals

El confederalisme democràtic, proposta llibertària del poble kurd

Entrevista amb “Solidaritat Kurdistan”

Fa temps que es va escoltant parlar sobre el Confederalisme Democràtic en el Kurdistan. Es tracta d’una idea político-social aplicada al context d’Orient Mitjà que no busca imposar estats-nació independents. Ens vam posar en contacte amb el blog de So-lidaritat Kurdistan per a comprendre millor aquest gir històric d’un mo-viment d’alliberament nacional amb més de 30 anys a les seves esquenes. En aquesta entrevista es desenvo-lupen les claus sobre aquesta idea anti-estatista que es basa en part en les idees de Murray Bookchin sobre l’Ecologia Social i el Municipalisme Llibertari.L’entrevista és la primera part d’una entrevista molt més llarga que ens po-sarà al dia de la (complexa) situació del poble kurd en els seus diferents conflictes en els quals està implicat alhora.

- ALB.- Què és i per a què existeix Solidaritat Kurdistan?

SK.- Solidaritat Kurdistan és un espai que neix amb l’objectiu d’impulsar la solidaritat i el coneixement de la llui-ta del poble kurd pel seu alliberament i autodeterminació. La nostra idea no és només expressar la nostra solidari-tat amb el Kurdistan com poble opri-mit, sinó també solidaritzar-nos, do-nar a conèixer i impulsar el moviment d’alliberament kurd que actualment lluita sota el paradigma del Confede-ralisme Democràtic.Com projecte encara relativament recent, Solidaritat Kurdistan ha co-mençat la seva labor solidària amb una qüestió que considerem bàsica i de vital importància, la d’informar, tant de la situació actual com del corpus ideològic del moviment d’alliberament kurd. Per a això s’ha creat el blog: http://solidaridadkur-distan.wordpress.com; on es recopi-len, tradueixen i elaboren notícies, articles, anàlisis, convocatòries, etc... Aquest és solament el primer pas i volem continuar amb activitats per a donar a conèixer al moviment kurd i la seva proposta política, el Confede-ralisme Democràtic. Per a això estem treballant en l’organització xerrades i debats sobre la lluita, idees i situació actual del poble kurd. Projecte per al qual estem oberts de forma desinte-ressada a totes les persones, grups o col·lectius que estiguin interessats en això i vulguin contactar amb no-saltres.A partir, i al costat d’aquesta primera fase de realització de xerrades i de-bats, es començarà a donar difusió a les obres claus que inspiren ideològi-cament al moviment kurd, principal-

ment l’obra de Abdullah Öcalan. I el nostre desig és continuar en aquest línia solidària i poder consolidar una xarxa d’individualitats, grups i col·lectius solidaris amb el moviment d’alliberament kurd per tota la geo-grafia. Perquè coordinats, tant kurds en l’exili, com persones solidàries amb aquest poble, es pugui realitzar la labor solidària i de treball polític que la societat civil i el moviment de-mocràtic i revolucionari del món han de realitzar. En la lluita per la llibertat i la democràcia tots juguem el nostre paper, és primordial el tendir llaços entre els pobles en la lluita contra la modernitat capitalista.Esperem que aquesta entrevista pu-gui servir de crida a començar amb aquesta labor de solidaritat interna-cionalista i animem a tots aquells in-teressats a treballar i col·laborar amb nosaltres en ella.

- ALB.- Quins altres grups de soli-daritat hi ha per l’estat espanyol?

SK.- A l’estat espanyol existeix una llarga trajectòria de solidaritat amb el poble kurd, sobretot originada per la problemàtica nacional que aquí també existeix, el que ha fet que aquelles organitzacions que lluiten per l’alliberament dels pobles opri-mits de l’estat espanyol s’hagin sen-tit propers i solidaris amb el poble kurd. Pel que tenim un llarg historial d’organitzacions nacionalistes i de solidaritat internacionalistes que han dut i porten e terme actes de solidari-tat i tendeixen llaços amb poble kurd.La solidaritat entre el Kurdistan i els pobles de l’estat espanyol ha vingut tradicionalment des d’una gran va-rietat d’agrupacions polítiques més que des d’agrupacions concretes de

solidaritat amb el poble kurd. Enca-ra amb això podem nomenar certes organitzacions que han treballat la solidaritat internacionalista amb el poble i la lluita kurda com Komite Internazionalistak a Euskal Herria, el Col·lectiu de Solidaritat amb el Kurdistan de Madrid, l’agrupació feminista Gatamaula que va realitzar recentment unes xerrades sobre les dones en el moviment d’alliberament kurd, o l’agrupació basca-kurda As-sociació Bihar Euskal Kurdu Elkar-tea; per nomenar solament alguns aquests col·lectius que han treballat per a donar conèixer i impulsar la so-lidaritat amb el Kurdistan.

- ALB.- Passem a la qüestió ideolò-gica. Com definiríeu el Confedera-lisme Democràtic (C.D.)?

SK.- El Confederalisme Democràtic (també conegut com comunalisme kurd o apoísme), és la proposta del moviment d’alliberament kurd per a arribar a l’alliberament del Kurdis-tan, nació que actualment es troba sota el domini de Síria, L’Iraq, Iran i Turquia.El Confederalisme Democràtic és el sistema per a crear una nació demo-cràtica en el Kurdistan, sistema pel

qual s’assolirà l’alliberament i demo-cratització del poble kurd, tant des d’una perspectiva nacional/cultural com social.Aquest sistema no busca la creació d’un Estat-nació kurd, sinó la creació d’una nació democràtica, la base de la qual és la societat civil organitzada autònomament de forma democràti-ca, el centre d’autogestió política de la qual és les assemblees de les comu-nitats i consells oberts locals, regits per la democràcia directa. Aquests, confederats lliurement i reunits en congressos generals, amb funcions de coordinació, formarien la nació democràtica del Kurdistan.

En l’àmbit econòmic el Confedera-lisme Democràtic busca un sistema que permeti tant la distribució justa dels recursos com la conservació del medi ambient, pel que rebutja el ca-pitalisme, apostant per un socialisme democràtic on els recursos pertanyin al poble i l’economia estigui enfoca-da al bé social i no a l’acumulació de capital i el consumisme, causants tant d’injustícies socials com de grans agressions al mitjà natural.L’alliberament de la dona és un altre pilar del Confederalisme Democràtic, que busca crear una societat lliure de sexisme, tant d’aquell que ve de la societat tradicional patriarcal o les in-terpretacions religioses sexistes, com el que prové de la mercantilització de la dona per la modernitat capitalista.Per tant enfront de la modernitat capitalista; que els seus tres pi-lars fonamentals assenyala Öcalan com l’Estat-nació, el capitalisme i l’industrialisme; el Confederalisme Democràtic representa la modernitat democràtica que alliberarà al Kurdis-tan de l’opressió nacional/cultural, social, política, econòmica, patriarcal i ecològica. Democràcia, socialis-me, ecologisme i feminisme, són els conceptes claus per a comprendre el Confederalisme Democràtic del mo-viment d’alliberament kurd.

- ALB.- Perquè es dóna l’evolució del marxisme leninisme d’alliberament nacional al C.D.?

SK.- L’evolució ideològica i estratè-gica del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que serà el germen de la Unió de Comunitats del Kurdis-tan (KCK), és un assumpte molt in-

teressant i que ens dóna mostra de la capacitat autocrítica i veritablement revolucionària d’aquest moviment. El PKK es va fundar el 1978, va te-nir sempre com objectiu no solament l’alliberament des d’una perspectiva ètnica o nacional, sinó que la seva finalitat era el projecte d’alliberar i democratitzar la societat.El PKK va reconèixer la connexió que havia entre la qüestió kurda i la dominació global del sistema capita-lista modern, i en un context del món bipolar, on l’alternativa al món capi-talista i l’alliberament de la societat semblaven provenir del Socialisme Real, i on la influència dels movi-ments d’alliberament nacional leni-nistes era molt intensa, el PKK va apostar per lluitar per la creació d’un Estat socialista kurd per a alliberar al poble del Kurdistan.Amb el transcurs de la lluita i el dels projectes d’Estat socialistes, el PKK va començar reconsiderar els seus objectius, el partit es va reconèixer en un estancament i va comprendre la necessitat de repensar les seves estratègies i finalitats. A pesar que al-guns han volgut veure la renúncia a la creació d’un Estat socialista del Kur-distan com un signe de claudicació o debilitat, Öcalan ha exposat que no es troba aquí la causa, sinó que el motiu va ser l’anàlisi d’aquests Estats i el comprendre que no hi havia canvis en l’estil i la forma de la vida en el So-cialisme Real respecte a la vida capi-talista de la resta del món, un projecte d’alliberament i democratització del Kurdistan i la societat no podia pro-venir d’una solució estatal. A més tal com ha assenyalat Öcalan existia una contradicció fonamental: “A pesar que

Des de postulats marxistes clàssics el moviment d’alliberament kurd ha

anat evolucionant cap a postulats propers al municipalisme llibertari de

Murray Bookchin

A las barricadas

Novembre de 2013 Sense fronteres · 19

el PKK es pretenia en favor de les lli-bertats, no assolim deixar de pensar en termes de jerarquia”.La lluita per l’alliberament havia de repensar-se, l’organització jeràrqui-ca, la recerca del poder institucional i la idealització de la lluita armada; començaven a donar pas a la demo-cratització, l’organització comunal i assembleària i l’autodefensa, es co-mençava a avançar així en el camí cap al Confederalisme Democràtic.

- ALB.- Parlant de Öcallan, quina relació té Öcalan amb el municipa-lisme llibertari o l’Ecologia Social? Ha tingut contactes personals o mi-tjançant carta amb algú que defen-sés aquestes idees?

SK.- Com hem apuntat en la pregun-ta anterior, el PKK havia començat a reorientar la seva política des del seu original marxisme-leninisme i co-mençava a acostar-se a postulats on l’organització democràtica cobrava una gran rellevància, però sense aban-donar el nucli socialista de les seves idees. D’aquesta manera es comença-va a acostar-se així a postulats i con-clusions similars a les del municipalis-me llibertari (no oblidem que Murray Bookchin, el pare de l’Ecologia So-cial, també provenia del marxisme). Però seria el 2002 quan Öcalan co-mençaria clarament a realitzar una in-tensa lectura de Bookchin i a recoma-nar, per mitjà dels seus advocats, als militants i polítics kurds la lectura dels seus llibres Urbanització sense ciutats i L’Ecologia de la Llibertat.En el 2004, tal com ens explica la com-panya de Bookchin, Janet Biehl en el seu article “Bookchin, Öcalan, and the Dialectics of Democracy”, Abdullah Öcalan a través dels seus advocats va demanar contactar amb Bookchin, en-viant-li un dels seus manuscrits i fent-li saber que es considerava un deixe-ble seu i que estava disposat a aplicar les idees de de l’Ecologia Social a l’Orient Mitjà. Aquesta possibilitat de diàleg es va veure truncada per l’edat de Bookchin, que amb vuitanta-tres anys i malalt li era impossible realitzar l’esforç i treball que suposaria mante-nir aquest contacte. Aquest mateix any Bookchin enviava un missatge al po-ble kurd: “La meva esperança és que el poble kurd sigui capaç d’establir algun dia una societat lliure i racional que permeti fer florir la seva lluentor de nou. Són afortunats de tenir un lí-der del talent del senyor Öcalan per a guiar-los.” Aquest missatge va ser llegit en la Segona Assemblea General del Kongra-Gel.En el 2006, quan Bookchin va morir, l’assemblea del PKK es va referir a ell com “un dels més grans científics so-cials del segle XX. Ell ens va introduir en el pensament de l’ecologia social i va contribuir al desenvolupament de la teoria socialista a fi d’avançar en una base més ferma. Va mostrar com fer un nou sistema democràtic una

realitat. Va proposar el concepte de Confederalisme, un model que creiem que és creatiu i realitzable. Les tesis de Bookchin sobre l’Estat, poder i jerarquia seran implementades i rea-litzades en la nostra lluita... Posarem aquesta promesa a la pràctica com la primera societat que estableix un con-federalisme democràtic tangible”.

- ALB.- Perquè Öcalan té aquesta influència tan gran en el moviment kurd d’alliberament nacional, fins al punt que segueixen els seus canvis ideològics-estratègics?

SK.- Öcalan va ser el principal cap-davanter del PKK des de la seva fun-dació, la seva importància va ser clau

per a la creació d’un moviment que aglutinés les aspiracions socials i na-cionals del poble kurd. Mentre altres líders havien tractat la qüestió kurda des de perspectives solament ètniques, oblidant la qüestió social, a Turquia els moviments socialistes i marxistes obviaven o menyspreaven la qüestió kurda.Öcalan va començar llavors a crear entorn a si un moviment que reformu-lava els paradigmes de l’alliberament social i nacional, aglutinant-los i creant així el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). El prestigi que va anar aconseguint a el PKK va anar de la mà del prestigi de Öcalan qui va ser sempre el cap més visible del partit. El PKK va estar a la vora de les divisions i traïcions en diverses ocasions, però la unitat i fortalesa del moviment es va fer possible gràcies a Öcalan, que va treballar de forma in-cansable per mantenir aquesta unitat que dotava de tanta força al PKK i que havia assolit convertir-lo en el movi-ment d’alliberament nacional kurd més fort i amb major arrelament a Tur-quia i en altres zones del Kurdistan. El paper de Öcalan era clau en el PKK doncs exercia una gran activitat com ideòleg i coordinador del moviment.Amb la detenció de Öcalan l’Estat turc creia poder afeblir al moviment, i així aquest al costat dels serveis secrets d’altres països com EEUU i Israel, van planejar un complot internacional que va acabar amb la detenció il·legal de Öcalan a Kenya el 1999. Però aquesta detenció no va tenir l’efecte esperat i la figura de Öcalan ha anat fins i tot guanyant influència i presti-gi, i el PKK després d’un breu període de certa confusió, s’ha enfortit i tancat files entorn al que segueixen conside-rant el seu líder, i que encara estant entre reixes segueix complint amb les

seves responsabilitats. Ha estat durant el seu empresonament, i a pesar de les terribles condicions a les quals ha es-tat sotmès, quan ha dotat al moviment de la gran solidesa teòrica del CD i on ha fet innombrables esforços per la pau, però sabent també quan ha arribat el moment de l’autodefensa armada davant el fracàs dels processos.Öcalan és l’exemple d’una vida lliu-rada a la lluita pel Kurdistan i d’un líder que s’ha sabut mantenir a l’altura de les circumstàncies més difícils, és per això que tant el moviment d’alliberament com el poble kurd en general tenen una gran confiança en qui fins a ara ha sabut guiar-los i inspirar-los en la seva lluita. No es tracta solament que Öcalan tingui una gran influència en el moviment d’alliberament kurd i que aquest se-gueixi els seus canvis estratègics, sinó que amb el seu projecte per a assolir la llibertat i la pau del Kurdistan, Öcalan respon a les necessitats del moviment d’alliberament i el poble kurd, i és per això que aquest li respon amb el seu afecte, suport i confiança.

- ALB.- El CD va ser un resultat d’un procés col·lectiu, o neix d’una inquietud de Öcalan?

SK.- El CD neix de la necessitat a la qual el PKK s’enfronta de reformular els seus objectius i estratègies després

de l’observació de la realitat del mo-ment, que mostrava la ineficàcia del projecte estatalista i de Socialisme Real per a l’alliberament de la socie-tat i les nacions. Davant això, el mo-viment comença una recerca de vies per a convertir-se en un moviment veritablement alliberador i democra-titzador. Això és una cosa que ja es pot observar en els últims congressos que el partit venia realitzant, el PKK es reconeixia en un procés de neces-sari canvi i buscava noves vies per a l’assoliment dels seus objectius.En aquest context Öcalan comença a treballar en la reorientació política i ideològica del moviment. El procés queda breument interromput per la seva detenció, però els efectes d’aquest treball, que ja venia realitzant, van saltar a la llum pública sobretot amb l’arribada d’aquesta reclusió. Aquesta

nova situació feia d’altaveu de tot el que Öcalan deia davant la cort judi-cial i aquest va començar a elaborar la seva defensa sobre la base d’aquestes noves idees. Öcalan parlava de solu-ció política i d’autonomia democràtica per al poble kurd, i criticava les pers-pectives estatalistes i els errors ante-riors del PKK per ajustar-se a aquestes perspectiva.Podem considerar al CD com fruit d’un procés col·lectiu, doncs va sor-gir de la situació i de les aportacions del moviment d’alliberament kurd en aquest moment, però seria Öcalan qui dotaria de l’estructura fonamen-tal i dels seus sòlids pilars teòrics a aquest nou paradigma democratitza-dor. Però no solament Öcalan sinó que altres militants i figures del mo-viment d’alliberament kurd han seguit treballant en la línia del CD i aquest és avui objecte d’estudi, debat i des-envolupament per tot el moviment i el poble kurd.

- ALB.- Tenen arrelament les orga-nitzacions que defensen el CD en tot el Kurdistan, o només en algunes zones?

SK.- El CD va néixer en el si del PKK, va ser l’activitat i lluita d’aquest la que va dur a la necessitat de desenvolupar un projecte d’alliberament que supe-rés les idees estatalistes i jeràrquiques

que abans havia tingut el partit, i va ser el seu capdavanter Abdullah Öca-lan qui va desenvolupar el fonamen-tal del CD. El PKK, encara que es va moure per gairebé tot el Kurdistan va tenir el seu principal centre d’actuació a Turquia, i la seva lluita estava diri-gida contra l’Estat turc. Actualment el PKK és el partit confederalista de-mocràtic que actua a Turquia, i és en el Kurdistan turc on més arrelament té el CD, tenint el PKK una gran for-ça, així com el BDP, partit legal que està influenciat també per les idees de Öcalan i que actua en el limitat espai que la repressió del govern turc li per-met, doncs aquest ha sofert una gran repressió i compte amb centenars de presos polítics.A l’Iran la lluita per l’alliberament del Kurdistan sota el paradigma del Confederalisme Democràtic és duta a

terme pel partit per la Vida Lliure del Kurdistan (PJAK). En el Kurdistan iranià han estat tradicionalment forts el socialdemocráta PDKI i el comu-nista Komala, però amb l’expansió de les idees de Öcalan i l’exemple de la lluita del PKK, seguidors d’aquestes idees i moviment van fundar el 2004 el PJAK, que ha anat guanyant progres-sivament molta influència i força entre els kurds d’Iran. Les idees del Con-federalisme Democràtic tenen cada vegada més arrelament entre aquesta població, i aquesta proposta política es presenta com ideal per a una societat multi-ètnica com la d’Iran. La força del PJAK és creixent a Iran i el valuós de les seves noves idees, la seva resis-tència i labor d’autodefensa del poble kurd li fan guanyar un prestigi que al-tres partits kurds abans predominants a Iran estan perdent.En el Kurdistan iraquià el poble kurd gaudeix d’un estatus particular i s’ha creat una regió semiautònoma sorgint el Govern Regional del Kurdistan, així els kurds poden gaudir per primera vegada de plens drets culturals com poble. Però l’estat semi-autònom del Kurdistan iraquià està lluny de ser un exemple de societat organitzada sota el paradigma del Confederalisme De-mocràtic. La corrupció i el despotisme en la política són comuns, el Kurdis-tan iraquià està organitzat sota unes institucionals semi-estatals, no sota institucions democràtiques autogover-nades pel poble, i s’ha implementat una economia capitalista que suposa una agressió tant per a la població com per a la naturalesa.En el Kurdistan iraquià el poble kurd s’ha quasi-independitzat de L’Iraq, però han caigut sobre ell noves cade-nes que el col·loquen sota el domini del sistema món-capitalista, i sota la influència directa de potències com occidentals que es valen per a les seves finalitats d’aquesta regió semi-autònoma. És per això que la lluita per la democràcia, l’alliberament i l’autogovern és encara una lluita ne-cessària en el Kurdistan iraquià.A L’Iraq ens trobem amb l’actuació del Partit per la Solució Democràtica del Kurdistan (PÇDK) que lluita per l’objectiu del Confederalisme De-mocràtic. Aquest partit ha de plantar cara en nombroses ocasions a la re-pressió del GRK (el govern regional del Kurdistan iraquià). El seu suport no ha estat molt alt, doncs els partits que tradicionalment s’han imposat en el Kurdistan iraquià compten amb un gran poder i encara guarden cert prestigi per la lluita armada que van dur a terme, però l’actual política està descobrint com és el paradigma que aquests partits es mouen i sobretot en-

El Confederalisme Democràtic és una proposta per a arribar a l’alliberament del Kurdistan, nació que

actualment es troba sota el domini de Síria, L’Iraq, Iran i Turquia, creant una nació democràtica tant des d’una

perspectiva nacional/cultural com social

20 · Sense fronteres Novembre de 2013

tre la joventut s’està difonent i arribat a importància les idees de Öcalan.A més s’ha d’assenyalar que és en les muntanyes del Kurdistan iraquià on estan les bases del PKK i on per tant la influència del partit és enorme, tenen un gran arrelament el comunalisme kurd i ens trobem així amb zones on l’organització en assemblees comu-nals és una realitat.Respecte al Kurdistan sirià, la influèn-cia del PKK sempre va ser molt forta, el partit va estar nodrit de nombrosos guerrillers amb origen de Rojava i Öcalan va passar una gran part de la seva vida a Síria, des d’on exercia les labors de lideratge de l’organització. És per això que la influència del mo-viment d’alliberament kurd sempre ha tingut força i el Confederalisme De-mocràtic ha aconseguit un gran arre-lament entre aquests kurds. El movi-ment apoísta a Síria s’agrupa sota el TEV-DEM (Moviment per la Societat Democràtica), amb el qual es troba connectat el Partit de la Unió Demo-cràtica (PYD) que és el partit kurd que defensa les idees del Confedera-lisme Democràtic a Síria i que fundat el 2003, ha vingut realitzant una gran labor política per a anar veient incre-mentada la seva influència i la difusió de les seves idees.Però ha estat des que va començar la revolució a Síria quan aquest partit ha guanyat una especial rellevància i s’ha convertit en el més important i influent partit kurd que treballa per assolir l’autonomia del poble kurd a Síria. Totes aquestes organitzacions reconeixen com el seu líder a Abdu-llah Öcalan i com el legítim parla-ment del poble kurd al Kongra-Gel, l’assemblea de la Unió de Comunitats del Kurdistan (KCK).

- ALB.- Tots els partits de la KCK es defineixen CD? existeixen corrents internes amb altres ideologies i ten-dències?

SK.- S’ha volgut parlar en ocasions de diferents tendències dintre de la KCK, fins i tot de faccions més “dures” o “toves”. Respecte a aquestes opinions, els membres de la KCK han expressat en nombroses ocasions que parlar de faccions dintre del moviment és un error que busca fer l’efecte de debilitat o divisió d’aquest.La KCK lluita per un únic objectiu que es troba bé definit sota el concep-te de Confederalisme Democràtic. És cert que l’evolució ideològica va ser una qüestió difícil i que va causar certes distensions en el PKK, però aquells que no acceptaven el nou

camí cap a l’alliberament i seguien ancorats en vells paradigmes que no resultaven útils per a l’alliberament van anar abandonant el moviment, fet que no va afeblir sinó que va en-fortir al PKK. Avui qui continuen en el PKK o s’uneixen a ell (o els altres grups de la KCK), saben que lluiten pel clar objectiu del Confederalisme Democràtic, les declaracions de Öca-lan, les resolucions de les Assemblees del Kongra-Gel, les opinions dels alts càrrecs i estratègies i accions del mo-viment, no deixen lloc a cap dubte.

- ALB.- En la definició del CD s’aclareix que la societat local i els municipis són el nucli de la nova societat kurda. A partir d’aquí co-mencen les localitats a federar-se i confederar-se. S’inclouen en aquest esquema les poblacions no kurdes? I si una part dels kurds no desit-gessin federar-se amb la resta? No oblidem que en el Kurdistan hi ha nombrosos partits polítics que no defensen el CD.

SK.- El CD és la proposta que el mo-viment d’alliberament kurd ha dis-senyat per a l’alliberament del Kur-distan, però no és una organització política i social solament aplicable a aquest. Öcalan ha assenyalat la im-portància del CD per a superar els grans problemes d’Orient Mitjà, i ha indicat l’aplicabilitat i el potencial de l’organització confederalista de-mocràtica per a pobles concrets com l’àrab, turc i turcmè, el multi-ètnic

Iran, el poble armeni o el jueu. Per tant el CD no és una proposta tancada al poble kurd, sinó que és una solució que entronca amb la lluita per la de-mocràcia de tots els pobles.L’objectiu del CD està molt lluny del paradigma de l’Estat-nació, l’objectiu de la qual és l’assimilació de la di-ferència, la nació democràtica que el CD crea és una nació flexible, multi-cultural i multi-ètnica. No es busca la creació de fronteres, sinó que la idea de nació del CD és oberta i traspassa

les fronteres. El CD no es planteja so-lament com una forma d’organització per als kurds, sinó per a tot aquell poble que busqui el seu alliberament. En la nació democràtica del Kurdis-tan aquelles minories d’altre pobles podrien organitzar-se autònomament sota les institucions democràtiques i d’autogovern que el CD crea i podrien triar les seves relacions amb els altres pobles.El CD és un sistema on el poder ema-na de baix, del poble organitzat en assemblees, és un sistema de poder

descentralitzat, és així l’única manera d’assolir la democratització i no la do-minació. Per tant en aquest esquema ningú està obligat a posar-se sota cap poder i aquells que no volen entrar sota l’organització del CD no tenen perquè fer-lo i no estan obligats. El poble or-ganitzat en el CD solament farà ús de la violència per a l’autodefensa, per a aquells que no respectin la legitimitat de la nació democràtica creada per la confederació del poble.La problemàtica amb les altres agru-pacions kurdes no vindria per la qües-tió del CD, doncs aquest és un sistema flexible i obert on cada grup social, polític, ètnic o religiós, pot autogover-nar-se de forma autònoma si així ho desitja, la problemàtica amb les agru-pacions kurdes que defensen un model diferent al del CD vindria donada pel fet que aquests plantegessin com pro-jecte polític un sistema que s’imposés sobre les comunitats kurdes lliures, organitzades sota el Confederalisme Democràtic, com serien la creació d’un Estat kurd o una regió federal para-estatal sota el domini d’altre es-tat. No seria doncs el CD el causant de problemes, sinó aquells que busquen solucions polítiques basades en la do-minació i jerarquització.

- ALB.- Hem vist la recent crida d’un alt càrrec de la KCK (Ce-mil Bayik) als kurds exiliats en l’estranger o que viuen en les ciutats de tornar a poblar els llogarets buits del Kurdistan. Segons aquest esque-

ma el llogaret sembla fonamental. És aquest el model social que pro-pugna el CD? Es realitza la crida seguint una base ecològica -mentre que les ciutats no són sustentables ecològicament- o una base ètnica -que els kurds sempre han viscut en llogarets?

SK.- Cemil Bayik, fundador del PKK i actual co-president del Consell Exe-cutiu de la KCK, en un article per al diari kurd Azadiya Welat va realitzar aquesta crida al poble kurd a tornar als poblets, implicant aquesta crida una

legítima i necessària demanda del po-ble kurd així com una profunda crítica a la modernitat capitalista.En primer lloc s’ha de tenir una qües-tió clau en compte, i és que els kurds que van abandonar els seus llogarets no ho van fer per voluntat pròpia, fins i tot tampoc per les condicions econò-miques imposades pel capitalisme, sinó que gran part d’aquests van ser expulsats directament per l’exèrcit turc, en el marc de la política de des-trucció de la identitat kurda.Per a destruir el gran arrelament de la tradició i cultura kurda, i els grans suports i implantació amb els quals comptava el PKK en les zones rurals, l’exèrcit turc va destruir els llogarets kurds i va causar milions de des-plaçats. És important tenir en compte aquest fet, com apuntàveu en la pre-gunta “els kurds sempre han viscut en llogarets”, i així és, i el deixar aquesta forma de vida no ha estat una decisió voluntària sinó forçada per l’exèrcit i l’Estat turc.Podríem apuntar per això que sí, aquesta crida té una base ètnica: “els kurds sempre han viscut en lloga-rets”, i abandonar aquesta forma de vida no va ser una decisió voluntària. Però deixar aquesta qüestió aquí seria simplificar la visió integral del canvi de vida que porta amb si el CD i la profunda crítica a la modernitat ca-pitalista que la crida de Cemil Bayik comporta. Bayik parla en el seu article de com les ciutats han estat utilitza-des per a destruir la identitat kurda, condemnar-los a la precarietat i a la inestabilitat laboral. El capitalisme s’ha implantat en el poble kurd per la força, a l’expulsar-lo dels seus lloga-rets, com Bayik ens explica, se’ls ha condemnat a viure una “vida mig mor-ta a les perifèries urbanes creades pel capitalisme a Turquia”.D’altra banda encara que Bayik no parli d’això explícitament en la seva crida, no podem descartar, com apun-teu en la pregunta, la qüestió mediam-biental. El moviment sempre ha lluitat contra les mega-construccions que el govern ha intentat construir en el Kur-distan, defensar el medi ambient és una qüestió primordial. L’industrialisme és, al costat de l’Estat-nació i el capi-talisme, un dels pilars de la moderni-tat capitalista que el moviment busca combatre.Les grans urbs són una agressió a la terra del Kurdistan que el moviment d’alliberament no pot permetre. El retorn als pobles és una qüestió fo-namental per a recuperar la identitat del poble kurd i és el marc ideal per al desenvolupament de la democràcia i les comunes ecològiques i econòmi-ques, el retorn del poble kurd permetrà el desenvolupament de l’autogestió, com Bayik assenyala, és fonamental que la tornada de la població permeti la florida de l’agricultura i la ramade-ria. Öcalan l’expressa així, “En cap al-tre moment de la història la humanitat ha estat tan allunyada de la naturalesa, la vida i la sociabilitat.” La tornada als poblets kurds i la regeneració de la vida rural en el Kurdistan és una qüestió fonamental per a la creació de la nació democràtica. Tornar als llo-garets kurds significa per a Bayik “la construcció d’una societat democràti-ca i una vida democràtica-socialista basant-se en el desenvolupament de la vida social.”

- ALB.- Quin tipus de socialisme proposa el CD?

SK.- Com ja hem tractat, el PKK va començar en el marxisme-leninisme, pel que la influència socialista ha estat present des del principi en la ideologia

Democràcia, socialisme, ecologisme i feminisme, són els conceptes claus per a comprendre el Confederalisme

Democràtic del moviment d’alliberament kurd

Novembre de 2013 Social · 21

del moviment d’alliberament kurd. Al reformular l’ideari i adoptar el CD el moviment va abandonar l’anomenat Socialisme Real i ho va criticar, per a apostar en el seu lloc per un socialis-me democràtic.El CD requereix d’una alternativa econòmica per a complir els seus objectius de democratització, allibe-rament, igualtat i respecte pel medi ambient, aquest economia és el socia-lisme, l’única capaç de contrarestar els problemes que la recerca continua d’acumulació de capital que la mo-dernitat capitalista ha imposat pro-dueix. En el socialisme del CD els re-cursos de la societat no estan en mans de l’Estat, sinó en mans del poble, l’economia està destinada al servei de la societat i es busca l’autogestió.En la seva última Assemblea General el Kongra-Gel ha apuntat a la impor-tància de desenvolupar assemblees comunals i cooperatives, les institu-cions bàsiques del socialisme pel qual el moviment aposta.

- ALB.- Passem a una altra qüestió important, quin és el paper de la dona en el procés revolucionari del poble kurd?

SK.- Tradicionalment la dona en el poble kurd ha estat molt més reco-neguda, valorada i ha gaudit de més autoritat i llibertat que en altres pobles d’Orient Mitjà. Però encara amb això la dona kurda no ha pogut escapar de la influència del patriarcat i han existit en la societat kurda abusos contra les dones com el dels anomenats “crims d’honor”, al costat d’altres actituds i pràctiques masclistes. A més en certes zones del Kurdistan s’ha sofert d’una forma més intensa les interpretacions sexistes de l’Islam que moltes vega-des s’han imposat des de les autoritats estatals i religioses. A tot això hem d’afegir el sexisme institucionalitzat i la mercantilització de la dona que la modernitat capitalista imposa en els pobles sota el seu jou.Davant aquesta situació, si el que es busca és un projecte d’alliberament tant nacional com social, l’alliberament de la dona és una qües-tió fonamental. Així ho entén Öcalan, qui ha assenyalat que es pot conside-rar a la dona com una nació explotada en si mateixa i l’alliberament de la qual és encara més important que la de classe o nacional. Öcalan ha apun-tat al sexisme com un dels pilars ideo-lògics de l’Estat-nació i ha criticat als projectes del Socialisme Real per haver entès la qüestió de gènere com

una cosa secundària.Per tant la llibertat i els drets de la dona són una qüestió clau en la llui-ta per la democràcia i la llibertat en el Kurdistan, “sense la dona lliure no pot haver-hi un Kurdistan lliure”. Aquestes profundes idees entorn a l’alliberament de la dona es fan evi-dents en l’organització del moviment d’alliberament. Entre els fundadors del PKK ja teníem a una dona Sakine Cansız, assassinada a París i el crim de la qual encara no ha estat resolt. La presència de la dona en el moviment es va anar incrementant progressiva-ment i aquestes van conformar aviat la seva pròpia organització dintre del partit. Amb els successius canvis en el partit, l’agrupació femenina es va anar reorganitzant i reanomenant, fins a arribar a la forma organitzativa que avui les dones tenen dintre del PKK (al seu torn integrat en el KCK).Les dones del moviment d’alliberament kurd que actua a Tur-quia s’organitzen en tres organitza-cions femenines: PAJK, el moviment ideològic de les dones; YJA, el movi-ment social de les dones i YJA-Star, la força d’autodefensa de les dones. Aquestes tres organitzacions es coor-dinen sota l’organització paraigua KJB.A l’Iran, el moviment d’alliberament kurd aglutinat entorn al PJAK, té també la seva pròpia organització au-tònoma de les dones que rep el nom de YRK. El sexisme institucional im-posat per les interpretacions masclis-tes de l’Islam, de forma tan intensa a Iran, fa especialment important la

lluita de la dona kurda a l’Iran, doble-ment dominada, com kurda i dona.A Síria les dones kurdes han creat també la seva organització, la Unió-Star, relacionada amb el TEV-DEM i el PYD. Aquesta organització es va constituir el 2005 i té “com ob-jectiu la construcció d’una societat democràtica i ecològica. El seu desig d’abolir les construccions socials de gènere com base de la desigualtat i

buscar l’alliberament de la dones de la coacció i la injustícia.” A més a causa de la gran presència de dones i a la importància de la qüestió femeni-na, en les YPG, l’escamot organitzat pels partits kurds sirians per a la seva autodefensa, s’ha portat a terme la creació de la seva pròpia secció din-tre d’aquesta, la YPJ.Fent una visió global del moviment ens trobem amb una gran importància de la dona en el moviment, una continua activitat con-tra el sexisme i una enorme presència femenina. En la KCK trobem un siste-ma co-presidencialista en els càrrecs, on trobem una dona i un home al ca-pdavant d’aquests. I en nombroses plataformes com el TEV-DEM i el

PYD els càrrecs electes tenen un 40% de presència masculina, un 40% de presència femenina i un 20% que es deixa a elecció neutral.Les dones, tant en les assemblees de les organitzacions com en les de les zones alliberades i on s’han instaurat les assemblees comunals, participen amb plena independència i igualtat respecte dels homes. Des del movi-ment es duu una intensa labor en tota

la societat per a combatre les mentali-tats patriarcals implantades tant en les dones, com forma de submissió, com en els homes, en forma de dominació. Com veiem, i no pot ser d’altra ma-nera en un moviment veritablement alliberador, la importància i presència de la dona en el procés revoluciona-ri kurd és fonamental i la qüestió de l’alliberament d’aquesta és tan fona-mental com la qüestió nacional o so-cial.

- ALB.- Beu d’altres fonts el CD que no sigui l’Ecologia Social aplicada al poble kurd?

SK.- En primer lloc, i com ja hem assenyalat al llarg de l’entrevista, la primera causa per al sorgiment del CD va ser la capacitat autocrítica i l’anàlisi de la realitat del moment, qüestions que van dur al desenvolu-pament d’una ideologia allunyada del paradigma clàssic d’alliberament nacional lligada a creació d’un Estat-nació. Per tant l’experiència de lluita, la capacitat autocritica i les aporta-cions teòriques i pràctiques dels mi-litants del PKK primer, i dels altres moviments de la KCK després, són la primera font de la qual el CD beu i la qual ha fet possible el sorgiment d’aquest proposta d’alliberament del Kurdistan, exemple per a Orient Mitjà i els pobles del món.Una influència que és primordial a l’hora d’entendre el CD és la de la tradició, història i cultura del poble kurd i l’Orient Mitjà, com assenyala Öcalan “la democratització no és un fenomen que aparegui amb la mo-dernitat europea, és una preocupació que ve des de lluny. Les tendències democràtiques sempre han estat part de les societats”.El CD no és un pa-radigma nou per a l’alliberament sinó que sorgeix de la història dels po-bles en la seva lluita per la llibertat. Öcalan ha assenyalat l’organització assembleària dels primers sumeris, o la concepció de pàtria i l’organització descentralitzada dels clans i tribus, com aquests exemples històrics i de la tradició que són part del CD.Quant a intel·lectuals que s’han as-senyalat com importants en la confor-mació del pensament del CD, tenim a Immanuel Wallerstein, l’anàlisi del qual del sistema capitalista i les seves crítiques a la manera d’actuar del que ell ha anoemnat moviments antisistè-mios (socialistes i nacionalistes), han exercit una important influència en la conformació de l’anàlisi i actuació del moviment d’alliberament kurd.Com Wallerstein assenyala un dels grans errors dels moviments antisis-tèmics ha estat el “fer de la presa del poder estatal l’eix de les activitats del moviment”, una cosa que la KCK ha

comprès i aplicat a la seva estratègia i objectius. Les anàlisis d’aquest so-ciòleg sobre el sexisme i racisme en el sistema món-capitalista són qües-tions de gran interès i que han pogut enriquir la visió que d’aquestes qües-tions té el moviment d’alliberament kurd. La influència de Wallerstein s’ha deixat sentir fins al punt que aquest ha prologat una de les obres de Öcalan.Una altra influència que no podem oblidar és la del marxisme. Com ja s’ha assenyalat aquesta ideologia constituïa el nucli de les idees del mo-viment en el moment de la seva fun-dació. El moviment d’alliberament kurd no va trencar amb el marxisme, si no que a partir d’una obertura de perspectiva i un procés autocrític va evolucionar al tipus de socialisme de-mocràtic que encarna el CD.En l’article “La Revolució Industrial i el socialisme científic”, Öcalan ex-pressa com és la seva posició davant el marxisme o socialisme científic: “En lloc de pensar en el socialisme científic com derrotat pel capitalis-me és més apropiat i significatiu, tant perquè sigui considerat com en la ne-cessitat de completar, perquè té èxits molt importants en el seu haver. El que necessita és una explicació i con-clusió de les seves deficiències. Els meus intents estan inclinats cap això. En tot cas, ha de portar-se a terme una aproximació crítica nova i més salu-dable. Això és el que estic intentant”.Mes allà del teòricament definit per Öcalan, el Confederalisme Demo-cràtic o comunalisme kurd, en la lluita del qual estan implicats tant la guerrilla com gran part de la socie-tat civil, es veu enriquit i influenciat per moviments com el neozapatisme, intel·lectuals com Foucault, i en ge-neral la lectura de feministes, (neo) anarquistes, comunistes llibertaris, comunalistes i ecologistes socials, tals com Ercan, un activista implicat en les lluites ecologistes i el comuna-lisme kurd, com explica Janet Bielh a l’entrevista a Kurdish Communalism.Amb tot cal assenyalar com pilar fo-namental a Öcalan qui va saber ser pioner en el seu moment a l’unir la qüestió nacional kurda i la social, i que va ser capaç, arribat el moment, de realitzar l’autocrítica necessària per a avançar cap al CD, reunint les vàries influències que hem ci-tat, les idees i aportacions personals d’aquest, les de la tradició kurda i el moviment kurd en general.Per a seguir la qüestió kurda, consul-teu el web de Solidaritat Kurdistán http://solidaridadkurdistan.word-press.com/

Article publicat a http://www.alasba-rricadas.org/noticias/node/26224

L’objectiu del CD és una nació flexible, multicultural i multi-ètnica.

No es busca la creació d’un Estat-nació kurd ni la creació de fronteres, sinó que la idea de nació és oberta i

traspassa les fronteres

22 · Social Novembre de 2013

SOCIAL

Canvi de model energèticBALA PERDUDA

La crisi econòmica que estem vivint està abocant a Catalunya a més del 13% de la població a viure en situació de pobresa energètica.

Manguis d’alta graduació

Toni Àlvarez

Una de les coses que s’aprèn quan es visita la presó militar

d’Alcalà de Henares és que, fins i tot allà, hi ha classes clarament dife-renciades. No té res a veure el tracte dels militars amb graduació empre-sonats que la tropa també empreso-nada, com a la caserna, vaja.Suposo que els dos coronels, dos co-mandants, un capità i un sotstinent als que els hi demanen en total 122 anys de presó, a més de 261.060 eu-ros d’indemnització, ja saben com seran tractats en aquesta residència de luxe disfressada de presó. Us preguntareu que van fer, juntament amb dos empresaris col·laboradors, aquests sis garants de la seguretat al país. Doncs els seus delictes estan relacionats amb el funcionament de la residència universitària San Hermenegildo de Sevilla, on (suposadament) es van apropiar de 299.602 euros, diners destinats al menjar dels estudiants que eren, ni més ni menys, fills i néts de militars. Tot això en quatre anys que, als estudiants que per allà passaven, se’l hi van fer llargs. No molts van tenir la sort de ser ex-pulsats, s’havia de protestar per les males condicions i ja sabeu que la protesta i lo militar no van agafats de la mà. Si a més de la residència militar, a casa també són militars, realment s’havia de menjar molt malament per elevar les protestes i les denuncies que han arribat a judi-ci i que han provocat aquesta petició fiscal. Al final les queixes paternes al ministeri de Defensa van fer que s’obrís una investigació, paral·lela a l’obertura del procés judicial al 2009.De totes formes, aquest procés judi-cial i petició fiscal a comandaments, és un rara avis. Ja sabeu de la pro-tecció jurídica que té l’estament militar d’alta graduació, recordeu el cas YAK-42, on van morir 62 militars en una cafetera pilotada per alcohòlics i on els dos únics militars (dos comandants sanitaris) condemnats van ser indultats pel go-vern d’en Rajoy. Sense rastre de les “mordidas” i guanys a resulta de les subcontractes successives per llogar dita cafetera aèria que va acabar en sangria.Milers d’hectàrees i d’instal·lacions militars gestionades per personatges que obren com el pati de casa seva, fent i desfent com a casa seva, pen-sant que la llei militar està per sobre de tota llei terrenal. No és estrany que així ho pensin, sabent com són tractats després, no ja de robar, sinó de ser condemnats.Miserables és poc. Si no respecte ni els seus, imagineu el que els impor-ten els demès.

Neix la Xarxa per la Sobirania Energètica

Xarxa per la Sobirania Energèticahttp://canvimodelenergetic.word-press.com/

Diverses organitzacions, col·lectius i persones d’arreu

del territori català van trobar-se el 5 d’octubre a Girona a les jornades les jornades “Cap a la construcció d’una futura xarxa per la sobirania ener-gètica”, per afrontar un nou model energètic, i es van constituir en el mo-viment Xarxa per la Sobirania Ener-gètica. L’impuls de crear una xarxa va sortir de la primera jornada, que es va fer a Barcelona el dia 8 de juny.La jornada de Girona va començar amb la ponència “Conjuntura ener-gètica i propostes per obrir vies cap a la sobirania energètica i la des-connexió de l’Oligopoli”, a càrrec de l’enginyer industrial Pep Puig. A continuació es van fer diverses inter-vencions que reflecteixen el perquè d’aquest procés i el recorregut que ha tingut aquest moviment, amb una ex-plicació de propostes d’actuació dels participants, i treball en grups. També es va aprovar el manifest del movi-ment, al voltant de la democràcia, el control social dels mitjans de produc-ció, la sostenibilitat, el decreixement energètic i l’arrelament al territori.Ara més que mai, aquesta proposta pren sentit. L’oligopoli energètic es-panyol, ha segrestat i perpetuat un mo-del addicte als combustibles fòssils; l’ofensiva de la reforma elèctrica del Partit Popular del passat mes de juliol, que posa en risc el futur de les renova-bles i de l’autoconsum; el preocupant creixement de la pobresa energètica; i com a contrapunt, el recent anunci de desestimació del fracking en territori català, mercès a la pressió exercida per la Plataforma Aturem el Fracking; ens donen indicis suficients i ens espe-ronen a construir aquest front polític des d’on articular sinèrgies entre un gran nombre de persones, grups i mo-viments.

Manifest “Per la sobirania energètica”El model econòmic en el que vivim es sosté sobre una base material que con-sisteix, principalment, en l’extracció i combustió de recursos fòssils (pe-troli, gas, urani i carbó), que perme-ten l’obtenció del que fins fa poc era energia barata i abundant. Aquest mètode de producció s’ha demostrat a la vegada insostenible -degut a la no renovabilitat dels recursos que utilit-za- i generador de forts impactes, tant al medi com a les persones.L’energia, vector satisfactor de les necessitats més indispensables, ha esdevingut un recurs mercantilitzat, i el seu accés no es basa en criteris d’equitat i justícia social i ambien-tal sinó en criteris lucratius. La crisi econòmica que estem vivint, propicia-da en bona part pel propi esgotament

dels recursos fòssils, ha visibilitzat els impactes sobre les persones que té aquesta concepció de l’energia, abo-cant, només a Catalunya, a més del 13% de la població a viure en situació de pobresa energètica.Els mateixos criteris de benefici econòmic són els que expliquen com és que vivim en un territori amb gran potencial d’aprofitament de fonts ener-gètiques renovables i, en canvi, els recursos que s’utilitzen són d’aquells racons de la Terra que ofereixen una millor relació cost-benefici per a les empreses que els exploten, convertint-nos en un país depenent energètica-ment. A més, molts costos (moneta-ris o no) relacionats amb l’extracció d’aquests recursos són externalitzats, i sovint deixen una empremta de conta-minació, degradació ambiental, explo-tació laboral, violència i pobresa als països exportadors.Avui vivim una nova fase en la que l’encariment dels recursos fòssils i les noves tendències d’especulació sobre el territori en el context de la crisi financera, promouen l’extracció de les últimes reserves disponibles, amb noves tècniques d’extracció fins ara inviables. L’aparició del fracking i l’extensió de les exploracions i ex-plotacions d’hidrocarburs al litoral de casa nostra i d’urnai a l’Alta Anoia no responen a demandes ciutadanes ni tampoc hi revertiran positivament. Actualment no tenim capacitat de control ni decisió sobre els mitjans de producció energètics: enlloc de ser capaços de decidir què, com, quant i per a què volem utilitzar l’energia, a dia d’avui som mers clients de serveis energètics.Per la seva banda, el model de desen-volupament que hem estat seguint no és aliè a aquestes variables. Sota el pa-radigma de creixement infinit i energia “barata”, la variable de la sostenibili-tat ha tingut un paper residual en les polítiques d’ocupació del territori. La distribució geogràfica de les activitats productives i les polítiques urbanís-tiques són totalment contradictòries des d’una òptica d’estalvi i eficiència energètica. El transport representa un 40% del consum energètic a Catalun-ya, i a tot el món és responsable d’una quarta part de les emissions de CO2. D’aquest transport, la pràctica totali-tat es realitza mitjançant la combustió del petroli, recurs que segons la pròpia Agència Internacional de l’Energia va assolir el seu pic de producció l’any 2006.Creiem que és no només necessari sinó imperatiu treballar per superar la situació actual. Cal posar sobre la tau-la el model social que volem construir per a les properes dècades, ja que això definirà les necessitats materials asso-ciades a ell. Considerant els impactes i les desigualtats que genera el model de producció actual, apostem per un canvi profund de paradigma, basat en els següents criteris:- Democràcia: hem de ser capaços de decidir què produïm, com ho produïm i, sobretot, per a què ho produïm. La generació d’energia ha de respondre

en primer lloc a criteris i necessitats socials col·lectivament identificats.- Control social dels mitjans de pro-ducció: lluny dels mètodes oligopòlics dominants, interessats en promoure consums tant elevats com sigui pos-sible, el control de la producció ener-gètica ha de ser gestionat des d’una òptica no mercantilista, apostant per gestions públiques i/o comunitàries en la construcció dels béns comuns.- Sostenibilitat: els recursos fòssils, finits a la vegada que contaminants, no són una opció de futur. Cal apostar per les energies renovables de manera ferma i considerar les seves capacitats i característiques, dibuixant el camí cap a la sostenibilitat del sistema. Així mateix cal un tancament urgent i defi-nitiu de les centrals nuclears del nostre país per tal d’evitar qualsevol possibi-litat de reviure catàstrofes com la de Txernòbil o Fukushima. Les centrals nuclears de casa nostra es troben enve-llides i molt degradades: només a Ca-talunya acumulen més de 221 proble-mes de funcionament des del 2005, on la majoria corresponen a l’edifici de contenció i a l’edifici i sala de control.- Decreixement energètic: Les ener-gies renovables tenen un potencial suficient per cobrir les necessitats energètiques bàsiques de la huma-

nitat, però no les de l’actual sistema de producció i de consum dels països enriquits, molt intensiu en energia en molts sectors que no redunden en el benestar social i ambiental. Cal can-viar radicalment el model de creixe-ment que ens ha portat a la situació energètica i econòmica actual i apos-tar per un decreixement energètic sos-tenible en aquests països, en el qual les energies renovables poden garantir prioritàriament les necessitats socials més bàsiques.- Arrelament al territori / descentralit-zació: com a condició indispensable per al compliment de tots els criteris anteriors, i en contraposició al model d’acumulació que suposen els mitjans de producció actuals, el model ener-gètic s’ha d’impulsar des de baix, i això implica defugir de receptes úni-ques i de grans solucions màgiques. L’heterogeneïtat i diversitat de pro-postes locals adaptades al seu entorn són la millor garantia de transició cap a un nou model energètic.En definitiva, apostem per caminar cap a una sobirania energètica, con-cepte que integra tots els elements anteriors, com a únic camí possible per a avançar cap a la plena igualtat, respecte als drets humans i harmonia amb el medi.

Novembre de 2013 Social · 23

La Barcelona antifeixista surt al carrer el 12 d’octubreRedacció

El passat 12 d’octubre, data d’exaltació de l’imperialisme, el

colonialisme i el genocidi portat a ter-me per Espanya a terres de l’Amèrica Central i del Sud, i també, especial-ment en els útims anys, jornada de mobilització de l’espanyolisme més recalcitrant i dretà, i del feixisme pur i dur, col·lectius i organitzacions anti-feixistes van sortir al carrer a Barcelo-na i van organitzar diverses activitats, per tal de mostrar l’oposició rotunda i clara a la presència de feixistes als carrers de Barcelona, tant de les orga-nitzacions d’extrema dreta i neonazis de La España en Marcha, que es van manifestar de Plaça Espanya a Mon-tjuic (no se’ls va auoritzar sortir des de la plaça de Sants), com de les altres com La Falange, Plataforma per Cata-lunya o el casal Tramuntana que van convocar a Plaça Catalunya. Per un costat, a la Plaça de Sants es va portar a terme una concentració con-vocada per Sants Antifeixista des de

primera hora del matí, que va aplegar un miler de persones. Posteriorment van dirigir-se en manifestació fins a la Plaça Universitat, on la Plataforma Antifeixista havia convocat una con-centració. Un cop ajuntades les parti-cipants en les dues convocatòries es van dirigir de nou a Sants en manifes-tació d’unes 2000 persones.Per l’altre, per la tarda, Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) va convocar una concentració a la Plaça de la Mercè (després que a última hora no els autoritzessin a fer-ho a Plaça Sant Jaume), a la que van par-ticipar diversos centenars de persones i en la que es van portar a terme in-tervencions d’activistes i actuacions musicals.Avui, amb les greus conseqüències socials de la crisi econòmica, les mo-bilitzacions nazi-feixistes no són un esdeveniment banal o que ens permeti mirar cap a l’altra banda. Per contra, formen part d’una estratègia política per a generar tensió i violència so-cial per a aconseguir rèdits polítics similars als de grups com els grecs Alba Daurada.. Avui, més que mai,

hem d’evitar que la barbàrie feixista es passegi pels nostres barris i agre-deixi persones, establiments i locals

socials.Contra el genocidi i el racisme, per la sobirania dels pobles, per la convi-

vència en la diversitat.No a la impunitat del feixisme!12 d’octubre, res a celebrar!

La Tele impulsa una nova campanya per aconseguir més col·laboracions i augmentar les sòcies

Campanya per exigir que l’Ateneu Flor de Maig, al Poble Nou, no sigui desallotjat

LaTele http://latele.cat/

Sota el lema “Fem volar la mosca. LaTele és teva”, LaTele ha ini-

ciat una nova campanya de difusió que té la intenció d’aconseguir no-ves col·laboracions i augmentar el número de sòcies, per tal de conti-nuar fent possible l’emissió de La-Tele per la TDT. A la xarxa Twitter estem usant l’etiqueta #FemVolar-LaMosca.LaTele és un canal de comunica-ció lliure, autogestionat i comuni-tari que, des de fa dos anys, emet 24 hores al dia pel Canal 37 de la TDT –al Barcelonès i al Maresme– i, per internet, a http://www.latele.cat. Aquest projecte de l’Assemblea per la Comunicació Social (ACS), pretén ser “un mitjà audiovisual alternatiu als models de comunica-ció dominants i una eina de treball per a la lluita social”. Amb seu a l’Infoespai, a la plaça del Sol de la Vila de Gràcia de Barcelona, LaTe-le compta amb pocs recursos hu-mans i materials, s’organitza a tra-vés d’assemblees i es defineix per la seva horitzontalitat, autogestió i diversitat.Durant l’últim any, LaTele ha realitzat una reestructuració in-terna que ens ha permès tenir una programació estable en la grae-

lla d’emissió gràcies a una estreta col·laboració amb diverses perso-nes, col·lectius, festivals de cine-ma, mitjans lliures o alternatius, productores independents i asso-ciacions. Actualment, LaTele emet una sel·lecció d’audiovisuals de La Directa, 15Mbcn.tv, TV animalista i Idem TV, entre d’altres, i realitza l’emissió de diversos programes televisius realitzats per Tele-K o TomaLaTele, a través de la partici-pació en una nova xarxa de mitjans alternatius anomenada TomaLos-Medios.El 2013, LaTele es reafirma en l’objectiu de ser “la televisió dels moviments socials”. Les grans di-mensions del projecte, els elevats costos d’emissió i el caràcter vo-luntari de les tasques a realitzar fan que aquesta televisió alterna-tiva encara no tingui la incidència que, potencialment, podria tenir. Per aconseguir-ho és prioritari que LaTele s’entengui com una eina de comunicació de reivindicacions i de lluites. D’aquesta manera, LaTele inicia una campanya de contactes amb col·lectius, associacions, cooperati-ves, productores i festivals de cine-ma amb la intenció de convidar-los a “fer volar la mosca” i continuar fent possible la presència dels mo-viments socials a la TDT.Més info a http://latele.cat/blogs/femvolarlamosca

http://ateneuflordemaig.word-press.com/

La Flor de Maig va ser, des del segle XIX, un espai

d’autoorganització popular, seu d’una gran cooperativa i centre cultural i lúdic a Barcelona. Els treballadors del Poblenou la van crear com a resposta a les injustí-cies del capitalisme, treballant per una economia autogestionada i al servei del poble. El somni d’aquells obrers va quedar estroncat quan el franquisme, al guanyar la guerra, va desvirtuar aquell esperit i va acabar traspassant la propietat a una famí-lia feixista.Després de ser oberta a partir de la transició com a Ateneu Po-pular i tancada altra vegada per l’Ajuntament de Barcelona el maig de 2012, els veïns i veïnes orga-nitzades del barri la vam alliberar el 20 d’octubre del mateix any, per tornar a recuperar l’empelt d’aquells cooperativistes. Vam entrar-hi desobeint les seves lleis injustes, imposades per un or-dre pervers, que neguen la memòria col·lectiva que ara estem compro-mesos de recuperar. Vam entrar-hi per omplir-la de vida i fer-la lloc de trobada, per crear noves for-mes d’organització, assembleàries, transformadores, col·lectives. Vam

entrar-hi per plantar cara a l’estafa generalitzada que el gran capital ha orquestrat contra totes nosaltres, al que volen anomenar crisi per eludir responsables.La Flor de Maig és i serà del Po-blenou, tal i com era quan va néixer fa 123 anys. I ara, quan fa un any que l’hem recuperat, la propietat ens porta de nou, el 5 de Novem-bre, davant dels tribunals. El nostre únic delicte, retornar un espai pels seus legítims amos: el poble del Po-blenou. La nostra força, la que surt de l’esperit lliure que crea cultura popular, la cultura que allibera les nostres vides i transforma la nostra societat injusta. I la nostra eina, la complicitat entre totes i la solidari-tat de tot un barri.Els passats 26 i 27 d’octubre es ce-lebrava l’aniversari de l’actual ocu-pació veïnal amb activitats diver-ses, una manifestació pel centre de Poblenou i la celebració d’un judici popular per revisar la memòria his-tòrica de les cooperatives del barri i determinar les accions oportunes de restitució pel cas de la cooperativa La Flor de Maig.El franquisme la va expropiar, el POBLEnou la reCOOPERA. La Flor de Maig és del barri!Més informació al blog de la cam-panya:http://ateneuflordemaig.wordpress.com/

24 · Dinamita de cervell Novembre de 2013

DINAMITA DE CERVELL

El concepte de poder popular a l’anarquismeAli Bei

OrigenD’uns anys ençà s’està reivindicant el “poder popular” en diferents mo-viments anarquistes llatinoamericans. Es tracta de grups generalment vincu-lats a la corrent comunista llibertària (anomenats plataformistes o especi-fistes) present en nombrosos països del món i, curiosament, absent de l’anarquisme ibèric tradicional.Es tracta d’un concepte “importat” del marxisme llatinoamericà dels anys 60 i 70 del segle XX. En aquella època, el marxisme en les seves diverses fa-cetes (guevarista, trotskista, leninista o fins i tot el socialisme d’Allende) parlava de la construcció d’una base social tendint al socialisme. En aques-ta construcció del socialisme es par-lava de poder popular. La Federació Anarquista d’Uruguai (FAU) i alguns grups llibertaris argentins van accep-tar el terme i el van anar integrant en la seva forma de fer política.Com que la FAU va aconseguir so-breviure a la dictadura uruguaiana (1973-1985), en els 80 va ser pràc-ticament l’únic grup anarquista del Continent Americà. [1] Als anys 90 l’anarquisme va ressorgir en diferents països americans. Per a aquells anys la FAU ja tenia un cert bagatge social i polític, motiu pel qual no li costaria massa influir en la formació políti-ca dels grups anarquistes que es van crear a diferents països.En els últims anys va ser quan aquest desenvolupament es va accelerar ge-nerant grans organitzacions lliber-tàries com la Federació Comunista Llibertària (Santiago de Chile), el Front d’Estudiants Llibertaris (Xile i Argentina), la Coordinadora Anar-quista Brasilenya o la Federació Anar-quista Revolucionària de Veneçuela. Aquests grups i molts altres (al Perú, a Colòmbia, a Mèxic, a Bolívia, etc.) van adoptar la posició de la FAU so-bre l’anomenat Poder Popular. [2]

ConcepteEl Poder Popular consisteix en un “empoderament” col·lectiu. Em-poderament és una paraula anglesa que vindria a significar la presa de consciència d’un poder que tot in-dividuu té. És un poder basat en la lluita i en la dignitat. Una comunitat “s’empodera“ quan, a resultes d’una lluita determinada, aconsegueix una conscienciació. Aquesta consciencia-ció genera una expectativa de nova lluita (ja que es creu que també serà possible la victòria). Quan s’uneixen diferents lluites amb les seves vic-tòries o el exemple d’altres, en un sol moviment (o comunitat en moviment) podem parlar d’una comunitat que ha generat poder popular.El poder popular fa que el “poble

sigui fort”. El concepte de “poble fort” també està present en el comu-nisme llibertari llatinoamericà i, so-vint, ha estat adoptat pels moviments d’alliberament nacional tant a Amèri-ca Llatina (pels grups guerrillers) com a, per exemple, a Euskal Herria (per sectors de l’MLNV). Es tracta del fet que un poble empoderat es converteix en un poble, una comunitat, dificil de doblegar pels poders estatals o capita-listes. Un poble amb poder popular és un poble respectat. S’ha arribat a una altra etapa de la lluita social, doncs ja tenim a la vista la futura societat so-cialista.El poble pot empoderar-se mitjançant les lluites socials, però també per la seva construcció d’alternatives que sorgeixin des del mateix poble. En aquest cas, els diferents processos d’autogestió a petita escala contri-bueixen a la idea que una autogestió a gran escala és possible (és a dir, la so-cialització dels mitjans de producció: el socialisme) creant una autèntica “societat paral·lela” dins de la socie-tat que ens rodeja. Quan es combina una politització general en la societat amb una sèrie de victòries que hagin animat a la gent a intentar anar a més, amb uns quants projectes autoges-tionaris que mostrin el camí, llavors aquest poder col·lectiu serà verdade-rament revolucionari.Alhora cal dir que es tracta d’un pro-cés acumulatiu. És a dir, que cada victòria estarà contribuint a assolir l’objectiu final. Cada lluita es conver-teix en una acumulació d’experiència, de formació política, de debats, de campanyes, que redundaran en be-nefici de l’objectiu. Amb les lluites s’anirà veient clar quines forces po-lítiques contribueixen a empoderar el poble i quines l’entorpeixen i el des-vien de les seves metes.

Exemples ibèricsPer tal de comprendre una mica mi-llor els conceptes de construcció del poder popular, posaré un exemple que no se sol associar a aquests termes.La Revolució Asturiana de 1934 va ser un procés d’acumulació de forces del proletariat asturià. Va ser un procés d’anys, en el que, mitjançant les va-gues, els boicots, les expropiacions... els miners i els obrers autòctons (i fo-ranis que treballaven a Astúries) van anar prenent consciència gradualment fins a arribar a l’any 1934 en el que totes les contradiccions de classe van donar lloc a la vaga general revolu-cionària d’Octubre.Els proletaris asturians havien passat un any sencer en un agut conflicte de classe en el que es van viure nom-brosos enfrontaments armats, vagues parcials i petites insurreccions a esca-la local, que van generar un ambient de resistència generalitzat. Es podria dir que la gent li havia perdut el res-pecte a l’autoritat, que la desafiava obertament de forma diària i que,

quan en tenien l’ocasió, imposaven el poder de classe obrera, com en la vaga de Xixón (setembre de 1934), o es saltaven les prohibicions gover-namentals contra el diari Avance (un diari socialista asturià que afavoria la idea de la revolució social) o fent mo-tins en les presons que acabaven amb presos armats i grans fugues. Tot això en mig d’un procès d’armament gene-ralitzat de la classe obrera (es deia que en tant sols aquell any, els obrers as-turians van comprar unes 10.000 pis-toles amb el seu salari; sense comptar els nombrosos robatoris d’armes en armeries o expropiacions de dinamita en les mines). El procés que va portar a la Revolució Asturiana és un potent exemple de com un poble sencer va construir un poder popular.El que potser ens costa més de com-prendre és que a Astúries aquest poder popular estava recolzat pels diferents actors polítics de l’esquerra (anarquis-tes, cenetistes, socialistes, comunistes i marxistes d’esquerres) cadascú a la seva manera, però tots sumant. És per aquest motiu ressenyable que van par-ticipar unes 30.000 persones d’entre una població obrera que rondava els 120.000, cosa que indica la magnitud del moviment. [3]Un altre exemple una mica més pro-per en el temps seria el de Marinaleda a Andalusia. A Marinaleda una serie de lluites per la terra als anys 70 i 80 van a aconseguir un nivell de cons-cienciació i politització important que els va a dotar d’un poder popular que cap partit de l’oposició ha pogut erosionar des de llavors. Marinaleda es diferencia de altres pobles gover-nats per IU o per l’Esquerra Abertzale per tenir un govern format i recolçat des de les pròpies lluites socials i no des de la política tradicional. A pesar d’això el fet de dependre d’una alcal-dia que porta més de 20 anys en les

mateixes mans és una feblesa i una amenaça cap a aquest poder popular.

El paper dels anarquistesTradicionalment hi ha hagut el debat en el sí del moviment llibertari sobre com enfocar el procés que portarà a la revolució social (o al comunisme llibertari). Per una banda trobem a qui defensen un moviment llibertari fort, nombrós i ben format que “dirigeixi” al poble a la revolució i que convoqui insurreccions i vagues fins a aconse-guir-ho. Per altra banda també hi ha moltes anarquistes que defensen un poble organitzat (intentant que sigui de forma llibertària) sent conscients que la comunitat, pel fet de ser nom-brosa ha de ser forçosament plural, i per aquest motiu cercant contribuir al conjunt amb els mètodes propis dels anarquistes, però dins d’aquest poble en lluita. Per a aquest sector comunis-ta llibertari el paper d’una organitza-ció anarquista seria el d’aglutinar a di-ferents militants que participen en els moviments socials per tal de dotar-los d’una coordinació i d’una coherència política pròpia pels seus objectius.

A l’anarquisme ibèric, però, ha pre-dominat sempre l’anarcosindicalisme com forma organitzativa de la mili-tància llibertària. Les organitzacions sindicals han sigut sempre vistes com l’eix vertebrador de l’anarquisme sen-cer, sent la resta d’organitzacions lli-bertàries com ajut de (i moltes vega-des supeditades a) les organitzacions sindicals de masses.L’exemple anterior de Marinaleda es sembla d’alguna manera a altres comunitats en lluita llatinoamerica-nes a on es pot respirar aquest poder popular (comunitats zapatistes, indí-

genes, del MST a Brasil, a Oaxaca, a algunes comunes veneçolanes, pobla-cions xilenes, etc.). Quan s’està a una d’aquestes comunitats es té la impres-sió d’esser a un lloc totalment diferent regit per altres normes. No vol dir que siguin comunitats anarquistes, sinò que són llocs a on el “poble mana”. Tot i que alguna comunitat d’aquestes es sembli a la societat proposada per l’anarquisme, encara el moviment lli-bertari no ha aconseguit influir prou als moviments populars com per a crear comunitats en lluita inspirades en el comunisme llibertari. És pre-cisament ara quan l’anarquisme està tornant a la partida per un món nou.

* Ali Bei és membre de l’Assemblea Llibertària del Bages. Aquest text va ser publicat al Pèsol Negre nº 60.

Notes:[1].- http://www.anarkismo.net/newswire.php?story_id=3701[2].- Els grups d’aquest tipus s’estan coordinant a la xarxa http://www.anarkismo.net[3].- Veure el llibre La Revolución Sin Jefes, Muturreko Buruzatioak.

Novembre de 2013 Dinamita de cervell · 25

A uns els pugen al cel, els altres continuen a les cunetes

QUI PAGA MANA

Patisthan torna a la seva

comunitatEmili Cortavitarte Carral

Aquest article podria haver tin-gut un altre títol “Patisthan

lluire”, però de les seves primeres declaracions se’n desprèn que ell sempre s’ha considerat lliure, tot i passar 13 anys en presons mexica-nes.Alberto Patisthan és un símbol de lluita i resistència. És un mestre d’origen tzotzil que exercia la do-cència a un petit poble de Chiapas i que durant aquests darrers 13 anys ha estat present en el congressos, reunions, campanyes... del sindica-lisme alternatiu d’ensenyament, de les organitzacions altermundialis-tes, de les organitzacions de drets humans i de suport a les comunitats indígenes... I, un gra en el cul del Govern mexicà.Patisthan havia denunciat les co-rrupcions econòmiques de l’alcalde i els terratinents i els maltractes als indígenes de la seva comunitat i s’havia convertit en un personatge incòmode. Un atac a una comitiva oficial amb el resultat de set policies morts, va ser aprofitada pel fill de l’alcalde per acusar a Alberto Pa-tisthan.Aquest va poder demostrar que, en el moment dels fets, havia estat com a delegat al congrés del Sindi-cato Nacional de Trabajadores de la Educación a distància del lloc on es va produir l’enfrontament. Res d’això va tenir importància per a un tribunal, que com altres apa-rells de l’Estat, actuaven a Chiapas amb la única estratègia d’arrabassar qualsevol grau de discrepància i rebel·lió que posés en evidència el seu nepotisme i iniquitat i donés ales al moviment zapatista. El van condemnar a 60 anys de presó.Durant aquest temps Patisthan ha estat, segons les seves pròpies pa-raules, sacerdot, mestre, psicòleg, doctor, advocat, company de la res-ta de presoners indígenes. També el receptor de milers de mostres de solidaritat d’arreu del món. Va estar a la presó de màxima seguretat d’El Amate en Chiapas, en cel·les on en-cabien a quatre persones i no deixa-ven rebre visites de dones indígenes (amb faldilla negra) Va fer vàries vagues de fam i va ser traslladat al penal de Guasave en Sinaloa, quasi a l’altre extrem de Mèxic. Fa pocs mesos la Suprema Corte de Justicia de la Nación, tot i existir més de 40 proves documentades de greus errors, va desestimar revisar el pro-cés judicial originari.Recentment es van aprovar refor-mes en el Código Penal Federal mexicà i, l’1 de novembre, el pre-sident Enrique Peña Nieto va indul-tar Alberto Patisthan per considerar que havia indicis suficients i consis-tents de violació dels drets humans.En un dels seus primers actes pú-blics, Alberto va dir: “Si dejo de reir es un día perdido para mi”

A propòsit de les Beatificacions del 13 d’octubre de 2013 a TarragonaJordi Martí Font

A l’Estat espanyol, la inquisició es va suprimir el 1820 però les se-

ves pràctiques de tortura no van aca-bar fins 14 anys després. D’aleshores ençà,però, l’Església catòlica mai no ha deixat d’exercir tota mena de vio-lències contra les persones i sobretot contra aquelles que no es plegaven a la seva dominació mental i física.Legions de capellans han malmès la vida de milions de persones, han exer-cit poders terrenals per als quals mai ningú no els ha triat, han dictat penes de mort i de desterrament, han enviat homes i dones al pacte de la gana, han creat sistemes de control social repressius fins a l’infinit, han violat dones i infants de forma continuada i impune, han portat davant les armes qui no els obeïa en tot o els posava en dubte, i han exercit el seu odi contra les dones -contra totes, gairebé- en no reconèixer-ne cap dret fins fa quatre dies, han perseguit les dissidències als seus models únics de sexualitat reprimida, heterosexual, reproductiva i, sobretot, construïda damunt de la por. Començo aquest article sobre les Beatificacions que tenien lloc el cap de setmana del 12 i 13 d’octubre del 2013 a Tarragona amb aquest recor-datori no per justificar cap assassinat, sinó per recordar, encara que sigui de passada, una part de la “feina de l’Església” que l’arquebisbe tarragoní de l’Opus Dei Jaume Pujol ha oblidat sistemàticament a l’hora de parlar-ne públicament.Què ens n’ha de dir ell? Doncs poca cosa més enllà del que la seva ideo-logia homòfoba, masclista i classista li permet. Sempre han estat al costat del poder polític, econòmic i militar per servir-los i ajudar-se en l’únic objectiu que tenen: mantenir-se i mantenir-los. I a Tarragona, a més, espanyolitzar tant com sigui possible la “província” més espanyola i amb més possibilitats de fer descarrilar el projecte independentista catalunyès. Per això aquesta tria de dates, per això la ultradreta mobilitzada i ame-naçant, per això aquesta bona sin-tonia amb la colla de la ’rojigualda’ malgrat diguin que als seus actes no

hi volen banderes ni pancartes.Res no justifica l’assassinat de reli-giosos durant la Guerra del 36-39 però tampoc s’ha de separar això del context de guerra en què es van produir ni del fet que precisament la institució de què formaven part els “assassinats” era una institució “as-sassina”, que va qualificar de forma oficial la que ara anomenen “guerra entre germans” de “croada” i es va alinear amb un dels bàndols sense pensar-s’ho ni un moment. Sí, ja sa-bem que hi va haver alguna excep-ció, com el tarragoní Vidal i Barra-quer, que es va negar a signar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol de l’1 de juliol de 1937 de suport a Franco, però tinguem clar que aquest i algun altre eren actes excepcionals i no els podem convertir ara en ca-tegoria.El cas és que dissabte 12 i diumen-ge 13 d’octubre, Tarragona acollia la beatificació de 522 persones mortes durant la Guerra Civil del 36 al 39, que a partir d’aleshores podran ser venerades en públic en una regió de-

terminada, normalment aquella des d’on se n’ha demanat la beatificació. I què és un beat? Doncs, segons el diccionari, un difunt que ha viscut una vida de santedat, ha realitzat algun miracle un cop mort o bé ha mort màrtir. En aquest cas, aquesta colla van morir màrtirs. I un màrtir és, també segons el diccionari, la persona morta en la defensa d’alguna causa.Els màrtirs que diumenge passaran a ser beats a Tarragona són màrtirs cristians, és clar. 522 de les 7.000 persones que segons les dades més elevades, van ser assassinades “per la seva fe” durant l’enfrontament bèl·lic. Aquestes 7.000 van ser ente-rrades com a persones que eren en el mateix moment de la guerra, van ser lloades i recordades a la “Causa Ge-neral” franquista, se’ls van dedicar places i carrers, els seus noms van ser impresos en làpides, i les seves famí-lies van poder fer el dol que corres-pon a qualsevol persona morta, més encara quan la mort ha estat conse-qüència de la violència d’altres per-sones... El diumenge 13 d’octubre, amb diners públics un altre cop, però en aquest cas ja no d’una dictadura militar sinó d’una democràcia parla-mentària, se’ls tornava a recordar i, alhora, se’ls feia pujar als altars, la màxima distinció abans de la san-tedat que dóna aquesta organització privada que és l’Església Catòlica. Per fer-ho calia la col·laboració en-tusiasta d’un ajuntament que es diu “socialista”, al capdavant del qual l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros as-segurava que les beatificacions eren un negoci per a la ciutat.Que vagi a parlar del negoci a les al-tres víctimes, les que teòricament i a

nivell històric eren les seves. Que ho vagi a dir als 150.000 cadàvers dels altres màrtirs, morts en la defensa d’unes altres causes, com la igualtat, la llibertat i la justícia. Morts del bàn-dol que legítimament tenia el poder al 36 i que incloïa projectes diferents i contradictoris, és clar, tal com també els incloïa el bàndol feixista, catòlic, carlí, falangista, lligaire... franquista en una paraula, a què pertanyien els 522 aspirants a beats a Tarragona. Els 522 tindran tota l’atenció del món, tal com van tenir tota la d’”España” durant quaranta anys de franquisme. “Un acte sobri però emotiu” deia la propaganda, menús especials en els restaurants de la ciutat, viatges pre-parats de fa mesos, participació del president de la Generalitat i de mol-tes altres autoritats...Una “atenció” pagada amb diners de totes i tots, en espais públics cedits alegrement a qui avui encara defen-sa la intolerància contra les dones i les persones gais i lesbianes, per citar només dos exemples. 150.000 cadàvers sense cap dret, ni tan sols el de tenir un nínxol, sense el mínim dret de ser soterrats no com si fossin gossos... mentre els altres pugen al cel amb bitllet pagat amb diners pú-blics. Per a uns no hi ha diners, per als al-tres sempre n’hi ha hagut. Vergonyós i fastigós, però d’una vergonya i un fàstic que més que deixar-nos inac-tius ens empenyen a sortir al carrer i no marxar mai d’allà, almenys fins que no hi hagi altars... ni cunetes.

* Jordi Martí Font és escriptor, pe-riodista, activista social, treballador de l’ensenyament i afiliat a CGT Ta-rragona.


Independentismes

>> Contraanunci

Jordi F. Fernández Figueras

No cal ser independentista per sentir cada vegada més un gran

desig de trencar amb l’Estat Espanyol. Resulten insuportables tantes coses: una família reial a la qual només li ha faltat un retratista goyesc per emular els seus avantpassats; l’espectacle del govern esperpèntic del PP, una ve-ritable parada de pallassos sinistres; l’escassa qualitat democràtica d’un parlament constituït per persones alie-nes a la voluntat popular, obedients a les consignes dels seus caps; una clas-se dirigent en què cada vegada impera més la mediocritat i la manca de crite-ri ideològic…Però parlem de Catalunya, on no sem-bla que les coses vagin gaire millor, perquè mentre tota l’atenció l’acapara l’enfrontament entre secessionistes i unionistes —amb espectacles molt distrets tipus El bueno, el feo y el malo com el que protagonitzen Mas, Junqueras i Duran Lleida, o culebrots com La Camarga—, patim l’espoli dels serveis públics essencials i una retallada general de drets laborals i salaris i pensions.La veritat, no sé si CiU ho ha fet tot molt bé i acabarà sortint-se amb la seva... o si tot se’ls ha escapat de les mans i no tenen ni idea de com aca-barà petant. I és que, per no saber, ningú sap si CiU vol realment la in-dependència, potser ni ells mateixos,

perquè l’única cosa que tenen clara és la seva voluntat d’aplicar la doctrina neoliberal a costa de destruir el benes-tar social i la qualitat de vida de les classes populars.A tot això... algun dia hi haurà inde-pendència? Que el carrer estigui ple de manifestacions multitudinàries a favor, no té per què garantir res. Tot aquest fervor pot esvair-se al primer entrebanc. Sóc dels que vam viure l’any 1977 la Barcelona del míting de la CNT a Montjuïc, amb 150.000 assistents, i les Jornades Llibertàries Internacionals, amb 600.000 partici-pants, i sé perfectament què quedava de tota aquella efervescència tan sols dos anys després. Els entusiasmes són volàtils i en el moment actual, caracte-ritzat per l’individualisme exacerbat, la manca de compromís afectiu i la fragilitat dels vincles humans, aquesta volatilitat resulta encara més accen-tuada.Potser per això, tot i que l’independentisme obeeix a arguments històrics i culturals, últimament hi ha qui el defensa partint de motius de ra-cionalitat econòmica. La butxaca és de les poques coses que encara fidelitza en aquesta època postmoderna... sem-pre que no hi hagi un altre que pagui millor, clar.En fi, tornant a l’inici, crec que, de tota manera, l’independentisme anirà fent camí sense necessitat de grans ar-guments, l’estultícia i la inèpcia dels polítics espanyols ho garanteix.I mentre anem avançant —cap a vés

a saber on—, caldrà tenir però els ulls ben oberts. Compte amb la possibilitat del naixement de tendències politi-ques identitàries del tipus «esquerrans al treball i dretans als valors», com la que a França protagonitza el mo-viment E&R (Égalité et Réconcilia-tion), desenvolupat sota la influència intel·lectual d’Alain de Benoist. Unes declaracions que molt educadament freguen la xenofòbia per part d’un antic membre de l’esquerra indepen-dentista, candidat a l’alcaldia de Te-

rrassa l’any 2011, ens indiquen —per si ho havíem oblidat— cap on poden derivar alguns nacionalistes: «Sabem a hores d’ara que la immigració és ma-joritàriament motivada per ambicions materials de no-estricta necessitat, po-dríem dir-ne, més que cap altra cosa. Poden ser i són més pobres, però això no és motiu per emigrar. Es pot ser po-bre i viure dignament. I quedar-te al teu país...». Recorda molt l’inici d’un vell, trist i conegut discurs, oi?Per concloure, vull rememorar una

imatge que em va colpir, la del senyor Enric Mata, antic president d’Unnim —acusat de malversació de fons pú-blics, estafa i comportament frau-dulent, i beneficiari d’una pensió de quatre milions d’euros—, participant a un assaig de la Via Catalana cap a la Independència a Matadepera el passat 11 de setembre. Ja veia jo que no era la meva via, m’alegro d’haver estat amb els que encerclaven La Caixa i tenen clar qui és l’enemic. Ja ho he dit abans, cal tenir els ulls ben oberts.

>> Anecdotari Històric. Sabies que...

El masclisme crea una heroïna: Lina OdenaAntonio Gascón

Caldrà admetre que determinats personatges arriben a la categoria

d’herois o d’heroïnes, de la mà dels propis responsables directes de la seva mort. Categoria heroica que es manté amb el temps, al no explicar els detalls que van donar lloc a la creació del mite, com és el cas de la jove comunista ca-talana Paulina Odena García, més cone-guda com Lina Odena. Mite que va obeir a la seva prematura mort, sobrevinguda en prendre la de-cisió de suïcidar-se amb la seva pròpia pistola a Cubillas (Granada), el 14 de

setembre de 1936, davant l’imminent perill de caure presonera de l’enemic feixista. Per això el PCE va decidir elevar-la a la categoria de “Heroïna de la República”, honor que va compartir en un cartell propagandístic juntament amb Agustina d’Aragó, amb Aida La-fuente, la màrtir de l’octubre asturià de 1934, o amb la mateixa Dolores Ibarruri (La Pasionaria). Encara que la pregunta que s’hauria de fer és què feia una jove catalana lluitant al front de Granada, i la resposta resul-ta incòmoda, ja que la seva presència a Andalusia va obeir en origen a un vul-gar atac de masclisme, un defecte que imperava i molt entre els comunistes or-

todoxos de l’època. Així descobrim que l’ascensió política de Lina Odena resul-tava imparable després de passar per la Unió Soviètica entre 1931-1932, estant cridada a ser la successora de La Pasio-naria, pel seu verb fàcil i la capacitat per convèncer, o la seva gosadia en la lluita. Però tal com reconeixia Margarida Abril, una altra jove comunista amiga seva, Lina tenia un problema, li agrada-ven els homes, i pel mateix va decidir exercir de dona lliure, sense estar casa-da legalment amb cap, un greu pecat a ulls dels curtits comunistes del moment, i per a més inri caminava tontejant amb un conegut sindicalista que estava casat. Davant semblant “pecat” carnal, el Co-mitè del seu Partit, el PCC, com a càstig a les seves vel·leïtats amoroses, va de-cidir enviar-la a Madrid, amb l’excusa que s’estava iniciant la unificació de les joventuts, assumpte que corria a càrrec d’un joveníssim Santiago Carrillo. I va ser sortir del foc per caure a les brases, ja que Carrillo no es deixava fer ombra, i menys encara per una dona catalana, i per això va decidir el seu enviament a Andalusia, en aquella ocasió amb l’excusa de coordinar els congressos d’unificació que estaven tenint lloc. Aquell enviament va coincidir amb la revolta feixista del 18 de juliol de 1936, i amb ella, l’inici de la guerra civil es-panyola, conflicte que en el cas de Lina conclourà al setembre, en morir a Gra-nada. Un altre dels misteris que envol-ten aquell succés i que el seu Partit, el PCC , no es va molestar a investigar, va ser si la seva mort va esdevenir tal com es va recollir, o en realitat va ser

capturada, torturada i assassinada per l’enemic, a l’existir un expedient militar que així sembla apuntar, de la mateixa manera que coneixent el lloc exacte de la seva tomba, i en no reclamar ningú

el seu cos, ni la seva família ni el par-tit, Lina Odena va passar el 1986 a una fossa comuna, lloc on en general con-clouen els herois. En resum, un trist fi-nal per a una heroïna.


Espiritualitat: la dels capellans o la de l’aiguardent?

La taula de porrera

Artur Sardà

Diu la llegenda (negra i realista) que els missioners que fa segles

van evangelitzar o, en el seu defecte, massacrar als americans autòctons, es trobaren sovint amb pobles acollidors i de mentalitat oberta, sincerament encuriosits per ells i per les coses que deien. Tant és així que en certa ocasió un xamà va decidir participar en una missa catòlica i combregar amb aque-lla neula arrodonida que el sacerdot utilitzava per contactar amb la divini-tat, segons presumia. Després d’esperar un temps pruden-cial sense resultats evidents, el xamà va decidir convidar al sacerdot, el seu suposat col·lega, a que ho intentés amb unes plantes de provada eficà-cia que el seu poble utilitzava tradi-cionalment amb finalitats similars. I el sacerdot, esglaiat, va decidir que aquelles plantes no et contactaven amb Déu sinó amb el dimoni i va ini-ciar una aferrissada persecució contra elles i contra els seus tradicionals consumidors.Si canviem alguns detalls anecdòtics i substituïm unes plantes per unes al-tres (o per uns bolets, o per un cactus)

aquesta història es va anar repetint per tot el continent americà. Aquelles cultures senzilles i tradicionals qües-tionaven d’una forma tan flagrant tot el sistema de creences que l’Església representava, que aquesta es va sentir amenaçada, va entrar en paranoia i, mentre a Europa cremava bruixes, a Amèrica exterminava pobles sencers.Les grans religions monoteistes sem-pre han malmirat o rebutjat oberta-

ment tota mena de substàncies psi-coactives. Probablement perquè les consideren competència deslleial. Les macroestructures de poder, com l’Església Catòlica, es fonamenten en la necessitat d’intermediaris es-pirituals i d’una fe cega en les seves indicacions, atesa la impossibilitat d’experiències directes en vida. En canvi, si pots anar a fer el “relaxing coffee” amb el teu déu particular

cada cop que et fots la planteta mà-gica, viure la teva pròpia experiència i treure les teves particulars conclu-sions,... no hi ha església que ho re-sisteixi!!No és casualitat que dels aiguardents i licors en diguin begudes espirituoses. Aquests destil·lats fets d’herbes di-verses que els monjos recol·lectaven eren l’únic vehicle embriagador que els estava permès. L’alcohol també

exalta l’esperit ni que sigui de forma un pel grollera. Potser per això hi ha corrents evangelistes, que són formes de cristianisme més desenvolupat, que condemnen també el seu consum.L’exaltació espiritual també ha estat utilitzada tradicionalment per con-duir a les multituds a la guerra o al terrorisme suïcida. O per mantenir-les en una resignació submisa. Però actualment, en la cultura occidental, aquesta última funció ja no la fa tant el cristianisme com el nihilisme. La idea que no hi ha res a fer ni res a des-cobrir és font de desànim i d’apatia a nivell general així com entre els pro-pis companys de sindicat o de movi-ment social.Per contra, parlar d’exaltació espiri-tual és parlar d’una connexió emocio-nal amb la terra i amb l’univers, del sentit de l’existència o de la intuïció de pertànyer a una consciència glo-bal, poderoses forces activadores que ens motiven a implicar-nos en lluites diverses, a descobrir nous sentits a tot plegat i sobretot a trobar el nostre lloc en mig de tot. La propaganda desmo-tivadora del sistema interfereix sovint aquesta connexió. I l’acció clarivi-dent d’una botànica tradicional quasi oblidada, la pot afavorir.

SALUT I ANARQUISMES

El caos capitalistaBernat Muniesa

Qualsevol persona amb un minim de seny s’haura adonat de que el

Capitalisme o Sistema Liberal (avui neoliberal) és una nau que no va. El capitalisme és ja un Titanic que fa ai-gues arreu. El que es diu Occident, és a dir, els USA i Europa és ja la part del Titanic que fa mes aigues. La Russia actual governada per una mafia prosoviètica dirigida per Vla-dímir Putin (excoronel de la KGB) té un poder creixent. Rusia, a la Si-beria, té una riquesa única al món: minerals, gas natural, petròli…). I ho saben. Més enllà, la Xina és l’altre poder creixent, amb ciutadans arreu del món i una industrialització crei-xent que no paga cap mena de patent d’artefactes que copien els seus tèc-nics. Mentrestant, el senyor Obama, que amb prou penes ha fundat una mena de seguretat social mèdica minvada, es dedica a moure els seus peons per a espiar als seus teòrics aliats, amb l’Alemanya de la senyora Merkel en primer lloc. Tots dos són capitalistes. I també espia a aquest socialista de via estreta Hollande, francés, també capitalista… I fins i tot als paniaguts i corruptes del Govern de l’Estat es-panyol. I dins d’aquest estat també hi han espionatges: per exemple a Cata-lunya amb el Metode-3 espiant a la

senyora Camacho i la ex de l’imputat Jordi Pujol Ferrussola . I heus aquí un altre tema: els impu-tats. Són tots al carrer perquè tenen el paraigües de ser diputats: l’esmentat Pujol, el señor Rato (destructor de Bankia). Un socialista dit Narcís Se-rra no és diputat, però està acusat de forrar-se d’euros amb Caixa Cata-lunya. Cas ERO Andakusia són tots al carrer, naturalmente forrats. Són “socialistes”. És sabut que Lietchenstein és un para-dís fiscal, on molts polítics corruptes tenen molts diners. També aquí van a parar milers d’euros del clan pujolis-ta. La corrupció de l’elit política es-panyola és una realitat. I a Catalunya: es comenta entre molts ciutadans que la espantada soberanista (pot ser Mas voldrà ser un sobirà) de l’honorable Artur Mas és una espantada per tapar la corrupció del seu partit Convergèn-cia Democràtica (¿?) de Catalunya. Pensem: en aquest país postfranquis-ta mai dimiteix ningú. Perdó sí: Adol-fo Suárez, que va ser qui va dirigir la Transacció postfranquista fou pràcti-cament enderrocat per un cop militar en el que fins i tot el rei estava impli-cat. Suárez havia anat més enllà del que els seus “superiors” esperaven d’ell: fou com el general Della Ro-vere (film de Roberto Rosellini ma-gistralmente interpretat per Vittorio de Sica, que al final assumeix el rol d’heroi que ningú esperava d’ell i és

sacrificat; com Suárez, a qui li mun-taren el cop d’estat del 23-F el 1981). Tot això forma part del títol: “caos capitalista”. Caos on la democràcia és vilipendiada continuament i el ciu-tadà i la ciutadana conscients se senten burlats. També voldria esmentar dos dimissions “històriques”, la del senyor Asunción, valencià, que va enviar a fer punyetes al tàndem Felipe González-Alfonso Guerra, i la del senyor Pi-mentel, que envià a fer altres punyetes al senyor José Maria Aznar. Torno a repetir: mai dimiteix ningú. Sembla que el polític que cobra més de l’Estat espanyol és l’alcalde de Barcelona, seguit del senyor Artur Mas i del senyor Mariano Rajoy. El ja esmentat Rato, liquidador de Ban-kia i milionari és al carrer. Els Millet, financiadors de Convergència De-mocràtica (¿?) de Catalunya també són al carrer. Els procesos judicials s’allarguen i molts pocs del corruptes van a la presò. Tampoc tornen ni un euro. Estem tocant el fons. Hi han moviments per anar vers una III República Confederal o com mí-nim Federal, a Sevilla, Madrid, Bar-celona, Bilbao… Són moviments de barris. I els barris són, de fet, el lloc on hauria de començar la democràcia. Aquí la democràcia és PARTITO-CRACIA. I repeteixo: mai dimiteix ningú. Borbonisme, felipisme, aznarisme, pujolisme…quins ismes!… I encara

hi han ciutadans/nes que els voten… Voten als seus opresors (retalladors de sanitat, d’educació, de cultura…). I mai dimitex ningú. I aquells que els voten, francament (i jo no soc fran-quista) haurien d’anar al psiquiatra. Com va dir en Lenin una vegada: “existeix una tendència, dins les de-

mocràcies, a votar a l’opresor”. Intel.lectuals comprats, televisions i diaris manipulats… Fins quan abusaran de la paciència cívica?. Quan el ciutadà/na seràn realmente civics i contribui-ran a acabar amb aquests estats de coses, amb la putrefacció política i bancària?.


El far

Centenari d’Albert Camus

>> La recepta

Saltat de boletsL’amo en Pep des Vivero (Mallorca)

Ingredients:1.200 g de barreja de bolets(mocoses o llanegues, moixer-

nó blau, esclata –sangs, saba-teres, rovelló gros, ceps, fre-dolics, etc…)Botifarra negraOli d’olivaSal

Pebre blancAll tendreJulivert

Elaboració:Salteu els bolets lleugerement

per separar, amb cura de no passar-se de cocció. A l’hora de barrejar els bolets saleu i empebreu. Salteu aquesta barreja amb una mica d’oli d’oliva i afegiu-hi la botifa-

rra negra, esmicolada i sense pell, i el julivert. Si ho prefe-riu, també hi podeu afegir all tendre.

Bon profit!!!

Un escriptor solidari amb els republicans espanyols

Ferran Aisa

Albert Camus (1913-1960) fill d’una alsacià mort a la primera

guerra mundial i d’una menorquina va viure la seva infància marcada per la pobresa, però gràcies a una beca de l’Estat francès podrà estudiar a la Uni-versitat la carrera de Lletres. Camus va néixer el 7 de novembre de 1913 a Modovi (Ar-gèlia), per tant enguany commemorem el centenari del seu naixement. No va ser fàcil la seva vida, doncs va haver de treballar en diversos oficis per tirar endavant. A la seva joventut, a més de practicar el futbol fent de porter, va formar part d’un elenc teatral que va estrenar la seva obra Rebel·lió a As-túries l’any 1936. Per aquesta època escrivia articles per a la premsa local i aviat les primeres narracions com La mort feliç i els seus primers assaigs com El revés i el dret, llibres publicats l’any 1937. L’any 1934 s’havia afiliat al PCF on va restar afiliat fins el 1937. El seu desacord amb la política de Stalin i el comportament fanàtic dels comunistes francesos el van fer prendre nous ca-mins. Les seves novel·les com ara La Pesta marquen el seu tarannà llibertari, que també el trobem en el seus assaigs El mite de Sísif i L’home rebel o en obres dramàtiques com Els Justs. Ca-mus conseqüent amb les seves idees es compromet amb la causa de la lli-bertat i l’any 1936 viu el conflicte de la Guerra Civil Espanyola com una lluita pròpia i pren partit a favor dels republicans. Quan el poble espanyol sigui vençut s’hi posarà al seu costat i des de la tribuna dels periòdics on escriu defen-sarà els republicans i, especialment, als anarquistes espanyols. L’amistat amb Gaston Leval serà clau per en-tendre el procés revolucionari que s’ha viscut a Espanya. L’escriptor francès enlaira la seva veu de protes-tar contra l’abandonament occidental d’Espanya que l’ha deixat en mans de la dictadura franquista. El seus articles són publicats per la premsa de l’exili espanyol, sobretot la republicana i la llibertària, però també al periòdic que ell mateix dirigeix Combat, des d’on defensa la causa republicana vençuda pel feixisme. Albert Camus, a Combat (7-9-1994), mostra el seus sentiments per el poble espanyol que ha quedat abandonat a les mans del sanguinari Franco i per

els refugiats que han estat tancat en camps de concentració pels francesos: “Vergonya per partida doble: prime-rament per haver-lo deixat morir sol i segon, quan els nostres germans, vençuts amb les mateixes armes que havien d’aixafar-nos més tard a nosal-tres, han reclamat la nostra ajuda, els hi hem ofert els gendarmes per custo-diar-los a distància.” Camus coneix perfectament la història d’Espanya i sap del seu tarannà lliber-tari, i sap que quan les forces aliades situen a Franco com un ferm pedestal contra el comunisme s’equivoquen. I hi creu que el problema d’Espanya és de “Consciència”, l’any 1944 al periò-dic CNT ho deixa clar: “Los Estados Unidos quieren oponerse al comunis-mo sosteniendo a Franco. Pero todos los que conocen España saben que el comunismo nunca ha tenido en ella ninguna posibilidad real. El país de la sensualidad y del orgullo no podía acoger profundamente una doctrina en que la razón es deïficada y el in-dividuo sometido al proceso histórico. Desde hace tiempo, sin embargo, el mantenimiento cínico de Franco y el trastorno que su impunidad ha produ-cido en las conciencias ha permitido que el comunismo tenga una posibi-lidad en España: esta se llama “State Departament”.Camus anomena, en un article a Com-bat del 27 de maig de 1945, el govern espanyol com el darrer govern hitlerià del món, el qual és manté vigent per la voluntat de les democràcies dels

països aliats: “Si els països vencedors suprimissin totes les seves relacions amb l’Espanya franquista, el règim falangista tindria els seus dies comp-tats. No és cap misteri per ningú que l’economia depèn dels aliats. Si es perllonga la seva existència no es fa el necessari perquè s’acabi la dictadura franquista.” Albert Camus en els seus escrits parla de l’assassinat de García Lorca efec-tuat pels franquistes, però també cul-pa al govern de Vichy d’haver deixat morir Antonio Machado. La seva sensibilitat humana la trobem perfec-tament en una entrevista efectuada per el periòdic España Republicana el 29 de desembre de 1945: “Hasta que esa gran injustícia sea reparada los que he-mos sufrido tanto por el asesinato de García Lorca y la muerte de Machado, no podremos recobrar la paz.”L’escriptor francès col·labora l’any 1946 en el llibre L’Espagne Libre, on diversos autors parlen de la situació espanyola: “Fa nou anys que els homes de la meva generació portem Espanya al cor -diu Camus-. Nou anys que els espanyols ho porten com una ferida sense cicatritzar. Per ella han conegut per primera vegada el gust de la derro-ta i han descobert que pot tenir-se raó i ser vençut; que la força pot sotmetre l’esperit i que, en moltes ocasions, el valor i el sacrifici no són recompen-sats. (...) Per això des de la caiguda de Barcelona existeix en el més íntim de nosaltres una absència, un buit, una espera. En un món que es diu allibe-

rat, tornem la mirada cap aquest país, doncs ell ens parla d’injustícia i de re-mordiment.” Camus escriu sobre el lliurament de Lluís Companys per Hitler a Franco perquè el president de Catalunya si-gui afusellat: “Com ho podem oblidar ? Tot això ha esmaltat de roig i negre un rostre: el de l’Espanya que portem en el nostre cor i mai podrem oblidar-lo.” També hi participa en actes a favor dels republicans espanyols com ara el míting organitzat per “Les Amis de l’Espagne Republicaine”, celebrat a París el 1951. Camus, que porta Espanya al seu cor, participa en homenatges a personatges com ara Salvador Madariaga o el ma-teix Cervantes. I hi pren partit a favor dels sindicalistes espanyols condem-nats a mort l’any 1952 a Sevilla i a

Barcelona, denunciant una vegada més el règim feixista de Franco: “Hi ha que escollir entre Crist i l’assassí. Ja va es-sent hora que la jerarquia catòlica faci denúncia públicament d’aquest funest casament. Se li va reprovar a Felip II la seva tendència a creure que Déu era espanyol. Però comparat a Franco, Fe-lip II era modest, doncs Franco al so dels trets de les execucions no para de repetir que Déu és falangista.” Camus escriu cartes de protesta a la UNESCO protestant per l’ingrés de l’Espanya franquista l’any 1952 en aquest organisme de cultura, consi-derant que és un pas més per el re-coneixement oficial del país feixista. L’escriptor no es cansa de defensar els espanyols vençuts i de recordar en es-crits com el publicat el 1954 al periò-dic suís Temoins que el 19 de juliol de 1936 va començar a Espanya la segona guerra mundial: “Avui commemorem aquesta data. La guerra ha acabar a tot arreu excepte, precisament, a Espan-ya.” I parla del moviment clandestí espanyol i de la nul·la ajuda que conti-nua rebent dels països demòcrates. Albert Camus en el discurs, al rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 1957, deixa ben clar la seva posició d’intel·lectual compromès quan mani-festa que l’artista és un creador solitari però solidari a la vegada, i afirma que el paper de l’escriptor: “Per definició no pot posar-se al servei dels qui fan la història, sinó al servei de qui la pa-teix.” Tres anys més tard, el 4 de gener de 1960, Camus moria en un accident d’automòbil a Villeblin (França). Uns anys abans, el 7 de febrer de 1949, ha-via rebut la “Encomienda de la Orden de la Liberación de la República Espa-ñola en el Exilio”. Camus al rebre la distinció digué: “Nada hice que justifi-que el galardón con que me honráís. Cumplí con mi deber y en esta con-ducta persistiré siempre.”


CabaretUna mirada crítica des del cinema

Fitxa tècnicaDr: Bob Fose; G: Jay Preson Allen, sobre l’obra de teatre de John van Druten “I am a camarera”, adaptació de la novel·la de Crhistopher Isherwood “Adeu a Berlin”; Ft: Geofrey Unsworth; Ms: John Kander; Mt: David Bretherton; Cr: Bob Fose; Int: Liza Minelli (Sally Bowles), Joel Grey (mestre de cerimmonis), Michael York (Brian Roberts), Helmut Griern (Maximiliam von Heune), Fritz Wepper (Fritz Wendel), Elisabeth Neuman-Viertel (fräulein Sch-neider), Gerd Vesperman (Boby), Ralf Wolter (Herr Ludwing), Ricky Reneé (Elke).

Joan Canyelles Amengual

(Bob Fose, 1972).1931. L’escriptor Brian Roberts (al-ter ego de Cristohper Isherwood) es trasllada a Berlín per perfeccionar el seu alemany i donar classes d’anglès. S’allotja a la mateixa pensió que Sally Bowles, que treballa com a cantant i ballarina al club “Kit Kat”, amb qui tot d’una trava una molt bona amis-tat (amistat i res més perquè Brian es homosexual). La fortuïta aparició del baró Von Heune, que intenta seduir-los a tots dos afectarà a la seva relació. Tot això amb el rerafons del nazisme instal·lant-se al sí de la societat ale-manya.Abans de situar se darrere la càme-ra, Bob Fose, va ser un notable ba-llarí amb destacades intervencions a pel·lícules com “Fesme una besada, Kate” (Kiss me Kate, George Sindey, 1953) o “Tres al·lotes amb sort” (Give a girl a break, Stanley Donen, 1953).Fill de l’actor i cantant Cyril Fose de ben nin va estar familiaritzat amb el món de l’espectacle.Els seus èxits als escenaris de Broad-way són posteriorment portats a la pantalla. Descontent amb els resultats decideix dirigir “Les nits a la ciu-tat”, versió de Neil Simon de la gran pel·lícula de Felloini “Les nits de Ca-biria” (Le notti di Cabiria, 1957).L’any 1974 dirigeix “Lenny“, grandís-sima pel·lícula sobre el còmic Lenny Bruce, jutjat en diverses ocasions per obscenitat i escàndol públic. Fose ens ofereix una mirada lúcida sobre la Nordamèrica hipòcrita i intolerant a través d’aquest personatge tan insu-bornable com autodestructiu. Formi-dable interpretació de Dustin Hoffman en un dels millors papers de la seva vida. La fotografia de Bruce Surtess es, per moments enlluernadora. Amb aquest film Fose demostra que el seu talent com a cineasta va més enllà de

les coreografies i els musicals.“All the Jazz” (1979) i Star 80 (1982), tanquen la seva gens prolífica carrera com a director.Hi ha l’opinió bastant generalitzada per part de la crítica que afirma que Bob Fose es movia millor als escena-ris que a la pantalla cinematogràfica. En qualsevol cas, jo estic convençut que la pel·lícula que comentam avui i “Lenny”, justifiquen sobradament que el seu nom figuri entre els destacats de la història del cinema.A la cerimònia dels Oscars celebrada el 27 de març de 1972 al pavelló Do-rothy Chandler (Los Angeles), “Caba-ret” va arrasar amb 8 estatuetes, entre elles la de millor director, actriu, actor secundari, fotografia i direcció artísti-ca.Va ser aquell, un any en el qual no es va deixar de cometre injustícies. “El padrí” (The Godfather) (certa defini-ció del capitalisme), tan sols obtingué tres Oscars (pel·lícula, actor, i guió adaptat). Per a mí, el film de Coppola és un dels millors de la història del ci-nema, i és un crim (mai millor dit) que resultés tan poc premiada.Per altra banda hi podria haver una gran incoherència en el fet de què la millor pel·lícula obtingués tres Os-cars, i la no millor vuit. Com quedam?.El musical no és ni de bon tros el meu gènere preferit. He vist bastantes ve-gades l’obra mestra que és “Cantant sota la pluja” (Singing in the rain, Stanley Donen i Gene Kelly, 1952). M’encanta i també he vist més de dues vegades “My fair lady” de Geor-ge Cukor, malgrat és una apologia del masclisme. I m’agrada molt “El violi-nista a la taulada” (Fidler on the roof, Norman Jewison, 1971). “Ballant a la foscor” (Dancer in the dark, Lars von Trier), és un cas especial. Es tracta d’un miracle cinematogràfic que sem-pre em deixa hipnotitzat i paralitzat. En definitiva i des del meu subjectiu punt de vista, pel·lícula de reclinatori.Però no suport les pel·lícules de Fred Astaire i Ginger Rogers, les de Esther Williams o les de Busby Berkeley. I em semblen irritants els números mu-sicals de les pel·licules dels Marx.“Cabaret” no és de cap manera un musical convencional. És renovador, especial, i obri camins. S’aparta del virtuosisme formal dels grans direc-tors, dels llargs plans-seqüència i dels sofisticats moviments de càmera. A “Cabaret” gairebé totes les coreogra-fies es desenvolupen a l’escenari del “Kit Kat” amb plans mes aviat curts, assemblats després a la sala de mun-tatge. I a diferència també d’altres grans pel·lícules del gènere, els nom-brosos musicals no fan avançar l’acció de manera estricta, però sovint la su-brratllen i serveixen per visualitzar que el que estava passant a Alemanya en aquells moments tenia el consen-timent i/o l’adhesió d’una part gens menyspreable de la seva societat.Aquest és un dels grans mèrits de “Ca-baret”. A finals dels anys 60 i principis dels 70 varen proliferar les pel·lícules que amb diferent perícia denunciaven les brutalitats del règim nazi. Però molt poques varen encertar a descriu-re i mostrar el context i l’ambient en el qual tot allò va ser possible. Molt so-vint el nazisme era presentat (de ma-nera conscient o inconscient) com una

mena de bogeria sobtada que s’havia apoderat del poble alemany. I els nazis eren uns psicòpates que tan sols tenien al cap la idea d’exterminar jueus.Bob Fose de manera brillant deixa ben clar que el procés no va ser tan simple. L’escena de la cançó “Tomorrow be-long to me”, es prou aclararidora. De pavorosa bellesa i magistral posada en escena, els seus fotogrames destil·len intel·ligència, terror i un superlatiu ta-lent cinematogràfic. Supós que totes i tots la recordau. Brian i el baró Maxi-miliam arriben a un del “jardins de la cervesa” tan típicament alemanys. Mentre parlen asseguts a una taula, un preciós nin ros vestit amb indumetària nazi, comença a cantar una bella, do-lça i bucòlica melodia. Lentament la intensitat i el volum de la seva veu s’incrementa al mateix temps que s’hi afegeixen progresivament els seus companys. I també lentament la gent es va alçant per unir se a ells. Tan sols un home vell, no s’aixeca i es mou nerviós, preocupat i atemorit a la seva cadira intuint el que està a punt d’arribar. Tot el jardí s’ha convertit en un acte d’exaltació patriòtica compar-tit per persones de totes les condicions socials. “Pàtria, doneu-me un senyal” “Algun dia el món serà meu” i “El demà em pertany”, són les darreres estrofes d’aquella cançó. Abans de fi-car se dins el cotxe per anarse’n, Brian li demana a Maximiliam: “Continues pensant que els hi aturareu els peus?”. Maximiliam no contesta però fa un moviment amb el cap llevant -li im-portància. I apareix la cara del mestre de cerimònies, que somriu i ens mira als ulls, i fa un assentiment amb un molt suau moviment de cap. “Sí, te-niu raó amb tot el que estau pensant”, sembla dir. Seqüència senzillament antològica des de tots els punt de vista.I efectivament va arribar l’espant, la guerra, el terror i la mort. La pàtria expansiva, la pàtria dels canons i dels generals. La pàtria que et cega i rega els seus camps amb la sang dels dissi-dents. La que et pren els fills, els ger-mans o els pares. “Tot per la pàtria” és la frase que presideix totes les caser-nes militars.L’altre dia vaig sentir per la ràdio que Pedrojota, a la seva carta-testament al

lector que publica els diumenges al seu periòdic “El inmundo”, va utilitzar aquesta escena per referir se al procés que se està vivint a Catalunya. No la he llegit ni tenc intenció de fer-ho, però si això es cert (i té tota la pinta de ser-ho) demostra una oceànica per-versió política i una demencial i pro-fundament malvada interpretació de la realitat. I naturalment un nul apreci, un inexistent talent democràtic.Ja varem parlar no fa molt del dret d’autodeterminació. No ho tornarem a fer ara. Tan sols vull constatar que el que està passant a Catalunya es situa exactament a les antípodes del que ens mostra Bob Fose a la seva pel·lícula. Es tracta d’un imparable moviment demo-cràtic que ha aconseguit fins i tot supe-rar les estructures de partit, per molt que aquests en vulguin treure benefici polí-tic. El que vingui després de l’exercici d’aquest dret a decidir, serà una altra història. Tal volta no massa diferent. En qualsevol cas, la lluita anticapitalista continuarà sent la mateixa d’ara.I tornant a “Cabaret”, efectivament es tracta d’una lúcida mirada sobre el totalitarisme, sobre la manera en que es pot anar instal·lant a la societat en determinades situacions i contexts, sobre el perill del consentiment i de la feblesa ètica que permet que els es-deveniments més aberrants es puguin anar succeint amb la complicitat i dis-plicència d’una part del poble que no les pateix.I “Cabaret” es també, per qui això es-

criu, una grandíssima pel·lícula desde tots els punts de vista. Impressionant el treball fotogràfic de Geoffrwy Unsworth. Perfecta reconstrucció d’aquell Berlín de principis dels anys 30 amb un diseny de producció fran-cament notable.I naturalment, Liza Minelli i Joel Grey. Capítol a part. “Cabaret” no seria “Cabaret” sense les seves apo-teòsiques interpretacions. La força enrrotlladora de Sally Bowles, el seu esperit lliure, els seus somnis d’èxit, la seva ingenuïtat i al mateix temps el sentit pràctic, la seva fragilitat, inun-den la pantalla, amb aquells ulls que no li caben a la cara.Per la seva banda Joel Gray, el mes-tre de cerimònia, contriubeix a definir molt bé el to de la pel·lícula. Perver-sament amoral és en certa manera qui ens mostra tot el que està passant. Inmillorable anfitrió d’una tragèdia embolicada amb paper de Cabaret que ell ens ofereix pertectament maquillat i amb un maliciós somriure als llavis.

PD. GRÀCIES, ASSEMBLEA DE DOCENTS. GRÀCIES, CRIDA, per la votra lluita en defensa d’una esco-la pública i de qualitat. Per la defensa dels valors que fan que una societat si-gui més justa, més humana, més sàvia, i per això, més lliure. M’agrada ima-ginar que algún dia el meu fill i alum-ne vostre, caminarà amb el seu, per un carrer que digui “ASSEMBLEA DE DOCENTS. 2013”.


Tercera Espanya o Espanya de tercera

Diccionari Militant

Agustín Guillamón

Ja fa moltes sabatines Morán mal-parlava d’aquesta funesta moda de

la Tercera Espanya, a la qual sembla-va sumar-se Reverte, amb un article publicat a l’inefable diari El País, del 18 juny 2010; aquest mateix dia-ri, que en trenta i escaig anys no ha sabut trobar ni un sol republicà que no admirés l’actual règim, això és, la monarquia nostra de cada dia, doneu-nos el dia d´avui i mentre duri, no ens deixis caure en republicanes tempta-cions, amén.I Reverte s’apuntava a la Tercera Es-panya, la de la novel·la de Cercas, aquesta que no és feixista ni republi-cana, que no va ser ni blava ni verme-lla, aquesta que no es va sotmetre mai ni a uns ni a altres, aquesta que mai va existir. Però és que aquesta Espan-ya número 3, que només existeix en la fantasia de gent que mai va viure la Guerra, a setanta i escaig anys que acabés, és molt còmoda.La Tercera Espanya és asèptica i generosa com una sala de donants altruistes de sang, imparteix justícia des del olimp immaculat dels déus i, sobretot, presumeix de no tenir les mans tacades de sang. És una Espan-ya d’àngels, que en la seva vida ha empunyat una pistola i que sol pagar-ho tot amb visa. Una Espanya que ha oblidat la divisió essencial entre els espanyols durant setanta i escaig anys entre vencedors i vençuts.Aquesta Tercera Espanya neix des de la ignorància més supina del que ha passat durant la Guerra civil. Ni comprèn ni entén res. Aquests ter-ceristes solen ser professionals de la història, o del periodisme, que amb la major naturalitat del món opinen des d’una prèvia nuesa. Es despullen de tota cronologia i jutgen l’ahir des del seu còmode present. Opinen, com tothom, i tothom té opinió, com té el seu cul. I exhibicionistes al màxim, ens ensenyen el seu cul, donant-nos la seva opinió. Però abans s´han de despullar de la història, del sentit comú i de la divisió entre vencedors i vençuts, sense la qual no s’entén res.I fiquen al mateix sac feixistes i repu-blicans; fiquen al mateix sac els que segueixen enterrats en cunetes i els que van ser beatificats en solemnes i grolleres cerimònies vaticanes, fica al mateix sac els que van obtenir pre-bendes i impunitat absoluta pels seus crims ja que, innocents o no, van ha-ver d’exiliar-se, purgar presó, o morir contra les tàpies o al maquis.Doncs no, no és admissible que es fiqui en el mateix sac a feixistes i a republicans, a botxins i víctimes, per molt de tercera que sigui. Entre al-tres coses perquè la Guerra civil va començar perquè hi va haver una re-volta de militars traïdors contra el seu poble i contra el règim democràtic establert. Aquests són els culpables de tot el que va venir després, encara que només fos perquè van iniciar la

matança.¿Per què s’ha posat de moda aques-ta Tercera Espanya, sustentada per intel·lectuals de tercera? No en va, durant quaranta anys, Espanya ha es-tat governada dictatorialment per un criminal de guerra. L’enyorança és profunda.Aquesta Tercera Espanya, amb les mans netes, que rebutja tots els assas-sins per igual, i que reivindica totes les víctimes, per igual, criminalitza amb “Pío” Mir i Pío Moa, la Transi-ció democràtica i banalitza la dicta-dura.Mir, en el seu últim llibre, diu que els diners que van pagar els maristes a Aurelio Fernández van ser lliurats per aquest a Tarradellas, i aquest últim els hi va donar al seu torn a Josep Asens perquè comprés armes a Suïssa.No n’hi ha prou amb demostrar cro-nològicament que això va ser impos-sible. No n’hi ha prou amb argumen-tar que els republicans no cometien cap delicte per comprar armes, tret que s’admeti que havien de defensar-se amb pedres dels atacs del feixisme.No importa demostrar que Mir fal-sifica dades, perquè qui difama ja ha guanyat, i sempre tindrà un Reverte que el citi com a autoritat creïble, o novel·listes per encàrrec que barregin vampirs i anarquistes.El que li importa a aquesta Tercera Espanya i als seus intel·lectuals de tercera és difamar a Tarradellas, figu-ra fonamental de la Transició, perquè en el fons enyoren la dictadura fran-quista.Reverte, a més, obvia que la divisió entre espanyols ha estat, i és, encara, una divisió entre vencedors i vençuts, i no entre víctimes d’ambdós bàndols i botxins de tots dos bàndols .La mitja Espanya dels miserables que va perdre una guerra, i que va ser afusellada, exiliada i humiliada fins al cansament, pel seu exèrcit, la seva església, els seus amos i els assassins a sou, disfressats de falangistes o po-licies, pateix la síndrome d’Antígona, perquè durant quaranta anys va tenir prohibit enterrar i honrar els seus morts, i quan va ser l’hora de recla-mar aquest dret, durant la Transició, no va poder fer-ho, perquè prosseguia el terror d’aquests quaranta anys, que encara ens impedia ser lliures. Enca-ra es matava als carrers. I després es va produir el 23 F per a més oprobi, amenaça i avís de que tot estava a prova, sota vigilància militar de tor-nar a ballar-la amb el feixisme.Així ens va, ara, furgant per caritat en aquesta o en aquella fossa comuna, i amb l’última estafa d’una infame llei, anomenada de recuperació de la memòria històrica. El rei Creonts va enterrar viva Antígona, a Espanya s’han mort de vells pares i germans dels que van ser afusellats i tirats com gossos a les cunetes, amb la maledic-ció d’Antígona enrabiada en les seves entranyes. Només van quedar els seus ossos .I els néts encara han de batallar com valents per recuperar els ossos dels

seus avantpassats. Van assassinar i robar el que van voler i se sabien impunes. Que un criminal de guerra, confés i victoriós, ocupés la Prefec-tura de l’Estat durant quaranta anys no s’esborra fàcilment, i les seves seqüeles són innombrables i persis-tents. Mentrestant, els jutges espan-yols s’atreveixen amb els criminals de guerra d’allèn mars i continents, perseguint torturadors i genocides, deixebles i èmuls dels seus mestres franquistes. Però quan intenten es-combrar a casa, no pertoca, i són acusats de prevaricació, però mai per tolerància amb la tortura. Arxivers d’algunes institucions s’atorguen el poder de decidir, al seu capritx, què pot ser consultat. Antígo-na va ser enterrada viva per Creonts i Transició. Ja és massa tard per a molts, però els néts segueixen en peu. La ignomínia continua, el combat per conèixer tota la veritat, també.Volem els noms, tots els noms: el dels assassinats i el dels assassins. Volem saber com, on, quan, per què i qui es va enriquir i /o posseir el poder grà-cies a tanta mort, a una repressió tan ferotge, a tant dolor.La Guerra Civil no va ser una gue-rra fratricida, va ser una guerra de classes. El franquisme va reprimir, és clar, a les minories democràtiques, però sobretot va imposar el terror a una classe obrera derrotada per les ar-mes, vençuda.El franquisme va ser un règim geno-cida i criminal, de principi a fi. No hi ha un altre remei al dolor, ni hi ha una altra solució que saber-ho tot, per tots els mitjans, amb tots els arxius oberts, sense cap trava. Volem que es concedeixin els recursos econòmics que siguin necessaris per recupe-rar els ossos dels assassinats. Volem saber-ho tot, volem tots els noms, d’ assassinats i d’assassins, de còmpli-ces i delators, volem saber el com, on, quan i per què de cada mort. Volem saber quants i quins menors van ser segrestats, qui els va vendre i qui els va comprar. Volem saber com i què es va robar, a qui es va robar i qui es va lucrar. Volem conèixer tota la veritat. De no ser així, ens estan enterrant en vida, com va fer Creont amb Antígo-na.Això no s’arregla amb monuments o homenatges sense sentit. I per co-mençar, que l’Ajuntament de Barce-lona torni als veïns de Sants, i al poble barceloní, el local de la Cooperativa obrera La Lleiltat Santsenca, amb la mateixa gentilesa amb què tracta i va tractar al seu dia els negocis d’un senyor de Barcelona, anomenat Mi-llet, que per vergonya i oprobi de tots segueix lliure, gaudint de les riqueses del botí saquejat, i que encara que és un lladre confés, se sap impune, per-què té una assegurança d’immunitat mafiosa, infal·lible i a tot risc, com aquell de què gaudien els pistolers feixistes dels anys quaranta, que mai va impedir a ningú escalar els majors càrrecs i honors, no ja nacionals i in-ternacionals, sinó fins olímpics, no ja

durant el franquisme, sinó fins i tot en la Transició i per tota l’eternitat .La història d’Espanya és una història obscena, plena de xulos criminals, omnipotents i glorificats, que opri-meix terriblement un present carregat de corrupció i delictes condonats o no jutjats, perquè en aquest país només paguen els vençuts, els miserables, els indignats. Els lladres i assassins feixistes, plens des del coll fins al me-lic de condecoracions, honors i crims contra la Humanitat, farts de signar condemnes a mort, i amb blasons tan infames com els assassinats de Vi-

tòria, no només governen tota la seva fratricida i llarga vida, sinó que són enterrats com herois i “grans homes”. Els telenotícies i obituaris certifiquen que en aquest país no hi ha, ni hi ha hagut mai, una extensa i majoritària Tercera Espanya, aquesta que no era vermella ni blava. Aquí hi ha el que sempre hi ha ha-gut: una Espanya de tercera, humi-liada, que calla i pateix, sense més consol que veure passar el cadàver de l’enemic per la petita pantalla, prèvia precaució de suprimir el volum de veu. Un menys.


DES CARTES MAUDITESLlibres

>> Revistes

Diccionari de butxaca:

llibertat d’escollir

Carlus Jové i Buxeda

El llenguatge, i molt especialment el polític, és ple de paranys. Un

dels meus preferits és el de la lli-bertat, perquè encara que ens dolgui i que sigui dur de reconèixer, la lli-bertat no és res. Quan diem “poma”, tenim clar de què parlem; quan diem “llibertat”, podem estar parlant de coses tan diferents que arribar a entedre’s pot resultar una tasca im-possible. (La quimera potser no és la llibertat, sinó arribar a definir-la).Dit això, és molt habitual els darrers mesos que surti a debat la llibertat d’escollir, entesa com a llibertat indi-vidual d’escollir. Així, per exemple, aquells que s’oposen a l’immersió lingüística en català a l’escola, sovint parlen del dret d’escollir en quina llengua volen que s’eduqui als seus fills. I d’entrada, sembla una opció bastant raonable.En la meva opinió, la política ha de cercar objectius, i els objectius han de guiar l’acció. La política, tal com jo l’entenc, no és tan sols l’art de gestionar el present, sinó també la tècnica de modelar el futur, immediat o distant. La política, per tant, ha de tenir en compte la necessitat imme-diata però no oblidar mai què pretèn aconseguir per demà. I la diferència entre la immediatesa i el futur, és que de la primera en coneixem el context, perquè hi vivim, mentres que del se-gon tan sols en coneixem l’anhel.En el cas de la llibertat d’escollir (o de decidir, pel cas), això plante-ja un dubte important. Volem poder escollir avui, o volem poder escollir també demà? Perquè avui podem es-collir arrassar un paratge natural per edificar-lo i satisfer una demanda im-mediata de treball i diner, però demà ja no podrem escollir fer una explo-tació sostenible de recursos forestals. O avui podem voler escollir que els nostres fills vagin a l’escola en cas-tellà, però demà els meus fills no po-dran escollir parlar en català perquè els teus fills no en sabran.La llibertat d’escollir és enganyosa perquè, com es planteja genralment, tan sols atèn la demanda present, però oblida plantejar-se objectius. I quin objectiu tenim, per exemple, respecte les llengües, a casa nostra? Garantir el bilingüísme o garantir que, ara, avui, poguem escollir la llengua a l’escola, encara que potser demà això impliqui que altres ciu-tadans no puguin escollir en quina llengua parlen? Això no és un esce-nari inversemblant; al País Valencià ja passa.

Atac i defensa de la rereguardaEls bombardeigs franquistes a les comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre (1936-1939)

Ramon Arnabat Mata i David Íñi-guez Gràcia

Ed. Cossetània, 2013, 800 pàg.

És un dolor, un cruel dolor, el veure les cases enderrocades, les parets cai-gudes, els trespols foradats, les runes amuntegades d’entremig de les quals han estat trets els morts i ferits que ja arriben a centenars. I és un conhort el comprovar que, a despit del llarg mar-tiri, la vida persisteix, minvada però bategant, en els carrers que mostren, solta l’alt cel del Camp, les cases es-bocinades i malmeses. A les cares dels reusencs i dels tarragonins apareixen els senyals del sofriment, però també els senyals del coratge. La gent del Camp fa la seva vida i la seva feina a despit de l’amenaça dels ruixats de foc. (Antoni Rovira i Virgili «Dues ciutats màrtirs», La Humanitat, 28 d’agost de 1938).

El llibre és el resultat d’una laboriosa recerca històrica sobre els bombar-deigs feixistes sobre les deu comar-ques de Tarragona i de les Terres de l’Ebre, durant la Guerra Civil Espan-yola (1936-1939). Perquè, malgrat estar relativament a prop del front, les comarques meridionals de Catalun-ya restaren com a rereguarda durant molts mesos, tot i que n’hi hagué que esdevingueren front a partir de la pri-mavera de 1938. Hi havia, però, un al-tre front, menys visible, el que repre-sentava l’est del país, el litoral català vers l’illa de Mallorca dominada pels franquistes i des de la qual s’atacarà per mar i aire Catalunya.Els bombardeigs aeris massius i conti-nuats eren una novetat en les confron-tacions bèl·liques; ni els ciutadans, ni l’exèrcit, ni les autoritats polítiques ni les militars estaven preparades per fer front a aquest tipus de guerra que, a més, consideraven poc probable. Malgrat tot, primer els canoneigs des del mar i després les bombes des de l’aire trasbalsaren la vida quotidiana de la gent que estava a la rereguarda catalana.A partir de l’hivern de 1936-1937, sen-se saber gaire bé perquè, els ciutadans de les comarques de Tarragona i de les Terres de l’Ebre, sobretot aquells que vivien al litoral o al prelitoral, van començar a veure com el perill venia del cel i les bombes queien sobre les seves cases, sobre les fàbriques, sobre els camps, sobre les carreteres, sobre les estacions i vies de ferrocarril.A poc a poc, al llarg de l’any 1937 allò que començà a ser esporàdic va esde-venir quotidià, de manera que l’any 1938 fou un any de veritable terror per a la majoria de la població catalana en general, i de les comarques meridio-nals en particular. La població de les comarques de Ta-rragona, igual que la catalana en gene-ral, junt amb les autoritats polítiques i militars, s’organitzà per defensar-se, per plantar cara a les agressions aèries feixistes.Ramon Arnabat Mata (Santa Marga-rida i els Monjos, 1957) és doctor en Història, professor de la Universitat Rovira i Virgili i membre del grup de recerca consolidat ISOCAC. És di-rector del projecte Tots els Noms (el Penedès, 1931-1979), president de l’Institut d’Estudis Penedesencs i au-tor de diversos llibres i articles sobre la Segona República, la guerra civil

espanyola i el franquisme.David Íñiguez Gràcia (Barcelona, 1971), doctor en Didàctica de les Ciències Socials i Patrimoni per la Universitat de Barcelona, és inves-tigador especialitzat en l’aviació i la guerra d’Espanya, i autor de diversos treballs sobre aquesta temàtica.

Anarquismo y utopíaBakunin y la revolución social en España (1868-1936)

Antonio Elorza

Ed. Cinca, 2013, 260 pàg.

L’anarquisme ocupa un paper excep-cional en la història del moviment obrer espanyol, fins al punt que si per a Rússia va ser possible en els anys d’entreguerres parlar del so-cialisme en un sol país, pensant amb Espanya va resultar lícit referir-se a “l’anarquisme en un sol país”. En aquest llibre es tracta d’explicar les causes que determinen la prima-cia del bakuninisme a partir de la Re-volució de 1868 i, dècades més tard, la reactivació de l’esquema de con-trol llibertari sobre l’associacionisme obrer, quan gràcies al creixement econòmic propiciat per la neutralitat en la Gran Guerra, el sindicalisme es converteix en un moviment de

masses. A partir d’aquest moment, la imatge històrica sol veure’s frag-mentada en dos períodes: un, l’auge del sindicalisme i el terrorisme fins a 1923; un altre, d’enfrontament de la CNT-FAI amb la II República entre 1931 i 1936, deixant en buit els anys de la Dictadura. La proposta interpretativa del llibre consisteix a destacar la continuïtat a partir del període de formació i crisi inicial, quan entren en joc el pistole-risme i la repressió estatal, temps a més de definició ideològica. Seguirà, des del cop de Primo de Rivera, una permanent “pressió governativa” sobre la vida sindical durant la Dic-tadura, que es veu compensada per una permanent confrontació pública d’idees entre sindicalisme i anarquis-me. La tensió desemboca en l’ofensiva anarquista, des del primer moment de la República per a fer de la CNT, l’instrument de la revolució darrere del “comunisme llibertari”. Al llarg d’aquestes tres fases estretament vinculades entre si, resulta derrotat el projecte del sindicalisme revolu-cionari, definit fins a 1923 per Salva-dor Seguí, la conseqüència del qual hagués estat relegar l’anarquisme a una situació marginal, i s’imposa, en canvi, una estratègia insurreccional de signe bakuninià, liderada pel grup dirigent que integren Buenaventura Durruti, Juan García Oliver i Fran-cisco Ascaso. L’altra cara del fallit “somni insu-rreccional” de 1932-1933 és el dis-seny d’una microsocietat llibertària, que no solament s’orienta a la ruptu-ra violenta amb l’ordre establert, sinó que intenta configurar un nou tipus de relacions humanes, basades en la fraternitat i en la solidaritat, així com en l’accés a la cultura, a la naturale-sa i a la llibertat sexual per part dels treballadors. És la dimensió utòpica que perviu fins a la fi de la guerra civil. Antonio Elorza és historiador. Ha pu-blicat diversos estudis sobre la CNT sota la dictadura de Primo de Rivera, així com sobre Ángel Pestaña i Die-go Abad de Santillán. Dels primers, Josep Termes va escriure en la seva Història de l’anarquisme a Espanya que “són molt treballats i elaborats, i constitueixen font primordial per a conèixer el doctrinarisme anarquista en aquells anys”.

LA ROSA DELS VENTS

Publicació de debat llibertari als Paï-sos Catalans amb seu social a l’Ateneu Llibertari de Sants, http://larosadels-vents.cat

MASALA

Periòdic d’informació, denúncia i crí-tica social a Ciutat Vella de Barcelona, http://www.masala.cat/

EL PÈSOL NEGRE

Publicació llibertària de l’Alt Llobre-gat i Cardener, http://www.pesolne-gre.info

COLUMNA DEXEUS

Butlletí informatiu de la Secció Sin-dical de CGT a l’Institut Universitari Dexeus, http://cgtdexeus.blogspot.com

>> AL TINTER LES PARAULES SÓN PUNYSJordi Ribas, mediador artístic

“Cal eixamplar el crit reivindicatiu amb l’art”

> LA FRASE...

“Tota autèntica creació està compromesa amb el col·lectiu”

“Als polítics no els interessa gens la creació i el pensament”

Jordi Ribas Boldú (Riudebitlles, 1972). Llicenciat en història de l’art per la Universitat de Barcelona. Ha treballat en diversos rols dins de les pràctiques artístiques contemporànies (artista, comissari, educador, gestor, etc.). Darrerament ha estat el respon-sable de la comunicació i part de la mediació del CA Tarragona Centre d’Art (2011-2013).

- Explica’ns què és això de la media-ció artística?El concepte de mediació aplicat al món artístic i cultural té moltes in-terpretacions i sobretot perquè a casa nostra és una pràctica que està molt per explorar encara. Faria referència a la tasca facilitadora de connexions en-tre les diferents realitats i els diferents agents que conformen la cultura i la societat. Per tant, la mediació ha de proposar nous ponts de col·laboració i crear noves sinergies i relacions per-què la pràctica artística sigui alguna cosa més que un producte i sobretot continuï sent una font de coneixement i un motor d’investigació, que aporti sempre valor social. Per exemple en el cas del malaguan-yat Centre d’Art de Tarragona s’estava generant una tasca pionera que posava en relació la creació contemporània amb el context del Camp i sobretot els seus habitants, no només amb els ar-tistes sinó també amb els gestors, edu-cadors, comunicadors, treballadors socials, etc. i els públics diversos que començaven a participar activament de la programació. Un projecte que a llarg termini havia de permetre progra-mar el centre de manera col·laborativa i participada, sent un motor cultural més per a tot el país.

- Com veus la relació entre els artis-

tes visuals i plàstics i el poder polític a Catalunya?Ara mateix no la veig massa bé perquè darrerament s’estan perdent moltes de les estructures i programes que facili-taven les bones pràctiques en la gestió pública de les arts. Amb l’excusa de la crisi sembla que s’hagi començat a desmuntar tot el que s’havia fet en aquests darrers anys que començava anar bé. Per exemple molts centres d’art del territori s’han tancat (Espai Zero1 a Olot, Can Xalant a Mataró, el mateix Centre d’Art de Tarragona…) i molts sembla que viuen períodes llargs d’indefinició. En molts casos és per ingerència política, tant dels municipis com el desinterès des de la Generalitat, que no ha vetllat prou per al seu bon desenvolupament. D’altra banda les subvencions pú-bliques han patit una davallada considerable, a part de la demora o l’impagament, i les bones pràctiques han deixat d’aplicar-se. Sembla que darrerament hem perdut molt en el valor social de l’artista i de la impor-tància de les seves pràctiques genera-dores de coneixement també. Sovint sembla que als nostres polítics no els interessa gens la creació i el pensa-ment contemporani.

- Quina relació hi ha entre artistes i sindicalisme? Com és que els crea-dors no s’afilien o comprometen amb els sindicats (com sí que ha succeït en altres èpoques) i perquè els sindicats viuen tant al marge del llenguatge de les arts en general?Ummm, que difícil contestar! Di-ria que es deu a que el concepte de cultura no està posat al centre de la societat com potser ho està el de sa-nitat i educació, tot i el seu alt valor dins del benestar social i ser també un dels motors importants genera-dors d’economia (i felicitat). Tot i que cada vegada és més residual la figu-

ra del creador que treballa de manera individual, encara perviu la imatge de l’artista com a individu que feine-ja d’esquena al seu entorn. Una altra resposta possible és que gran part, per no dir la majoria, dels creadors de casa nostra encara no viuen del que fan i per tant la precarietat laboral del món de la cultura és molt alta. També es pot dir que la relació històrica entre art i poder fa que sovint l’art s’atrinxeri, directament al mateix centre del poder o també a molts dels seus marges. - Quins artistes destacaries pel seu compromís social?Ui, molts, per no dir tots! De mane-ra fàcil podríem dir que tota autènti-ca creació està compromesa amb el col·lectiu, tot i que hagi estat feta des de la màxima solitud, cada obra és una continuació de les anteriors, tant les afirmi com si no. Ja veus que no vull dir-te cap nom, eh? Personalment et diria que m’interessa la persona “crea-dora” (o “recreadora”) que obre vies d’expressió noves i per tant que inten-ta transformar les tradicions des de la seva contemporaneïtat. Per exemple i en concret tota la “impossible his-tòria” de les arts visuals del segle XX està feta d’individus i col·lectius que trenquen amb les formes i posen en qüestió els valors, eixamplant els ho-ritzons de manera considerable, fins i tot negant la mateixa gènesi d’obra i d’artista. Ara mateix, començant un nou segle tot just, la diversitat de llenguatges que s’inscriuen dins de la creació contemporània és infinita i fecunda, difícil de destriar i és per això que po-dria dir que personalment m’interessa sobretot l’artista que sap treballar col·lectivament i que surt del seu jo original per inscriure’s en diferents rols de la practica cultural, quasi per convertir-se en un autèntic treballador cultural. Si vols podem obrir una llista

infinita de noms, assumint tota la con-tradicció de fer-ho, i que cada u faci recerca: Joan Brossa, Joseph Beuys, els situacionistes, Guerrilla Girls, Jo Spence, el Grup de Treball, Francesc Abad, Fina Miralles, Francesc Vidal, Mireia Sallarès, Site Size, Sinapsis, etcètera, etcètera.

- Quina valoració faries des del punt de vista artístic de les repre-sentacions públiques de les lluites sindicals, com ara les manifesta-cions o les concentracions? Te’ns algun suggeriment per millorar-ne l’eficàcia?Jo et diria que són totes fonts d’expressió humana i sovint exposen l’alt potencial creatiu dels individus “que sempre som col·lectiu”, a la manera de happenings o performan-ces multitudinàries. S’hi troba de tot i molt, i a part del sentit de l’humor o la mala llet, es pot dir que són au-tèntiques i populars manifestacions artístiques. És cert que en molts mo-ments de la història hem tingut grans exemples de col·laboració artística amb “les causes” i per tant podem re-cordar molts cartells memorables de la lluita social. Tenint en compte que les manifestacions contemporànies s’han expandit pertot i els llenguatges són infinits, no estaria de més començar a generar col·laboracions explícites i di-rectes amb els artistes, de manera indi-vidual i col·lectiva, de tots els camps que ens envolten, i més enllà del bon disseny, la bona fotografia o el bon reportatge, establir noves estratègies de “comunicació” pròpies de l’art per eixamplar el crit reivindicatiu. (…) Per acabar m’agradaria recordar un poema de Joan Brossa que diu: “La gent no s’adona del poder que té: / amb una vaga general d’una setmana / n’hi hauria prou per ensorrar l’economia, / paralitzar l’Estat i demostrar que / les lleis que imposen no són necessàries”.

Josep Estivill

Francesc Abad: “Estratègia de la precarietat” (2013)

Gràcies Ester, avui sí, stop

bales de goma!Jordi Martí Font

La pressió constant i sostinguda dels moviments socials, dels

mitjans de comunicació popular, l’encalç al carrer i al Parlament de les quatre províncies, la força de les persones ferides que amb total fer-mesa no han parat de denunciar-ho (va per tu, Ester, gràcies) i la segu-retat que quan es té la raó no es pot tirar enrere i només es pot guanyar han aconseguit avui l’objectiu. És només un d’ells i és clar que no és total, però avui ja sabem que el da-rrer dia d’abril de l’any que ve el cos policial creat pel botifler Vecia-na deixarà de treure ulls a persones amb bales de goma.Ja sabem que la policia antisocial que el govern de Catalunya necessi-ta per mantenir els privilegis d’una minoria per a qui treballa canviarà l’arma però no els seus objectius quan surt a fer mal al carrer, però avui sabem un cop més que és pos-sible aturar-los si ens unim i no fem el ximple. I quan dic aturar-los parlo també d’altres objectius que tenim totes i tots: la destitució del violent cap Manel Prat i la dissolu-ció de la colla de la Brimo. A partir d’aquí els objectius es multiplicaran i seran diversos però aquests dos ens han d’unir i no només entre no-saltres.Ens han d’unir amb qualsevol orga-nització que defensi la democràcia (i no em refereixo a la burgesa que ens venen cada dia per teletrès), que defensi els drets individuals i col·lectius, que faci front al milita-risme que cada cop més envaeix les nostres vides, que rebutgi la societat policial a què ens aboquen els amos i els seus missatgers i que defensi la llibertat de moviments i els drets ci-vils. I tot i que els mitjans ens diran que ha estat gràcies a ERC i CyU que ja no perdrem ulls quan cami-nem pels carrers exercint els drets de ciutadania que tenim, jo vull do-nar els gràcies a altra gent, a molta altra, les autentiques protagonistes, com Stop bales de goma, Ojo con tu Ojo, la Coordinadora per la Pre-venció de la Tortura, Rereguarda En Moviment, Alerta Solidària i molts més. Gràcies i felicitem-nos. Avui els carrers són més segurs.

Revista Catalunya Novembre 2013. Nº 155

News & Politics

Transcript of Revista Catalunya Novembre 2013. Nº 155